guia d'hàbits esportius - diba.cat · guia per determinar els hàbits esportius de la...

Guia per determinar els hàbits esportius de la població dels municipis de la província de Barcelona

Redactors de l’estudi:Núria Puig i Jordi Viñas

Laboratori d’investigació socialINEFC-Catalunya, Barcelona

xarxa de municipis

Interior 18/2/04 15:05 Página 1

Índex

0. Antecedents 5

1. Introducció: el perquè i el com d’aquesta guia 5

2.Tendències en els hàbits esportius de la població espanyola (1980-2000) 7

3. Càlcul de la demanda esportiva en el municipi 9

3.1. Primera aproximació als hàbits esportius en el municipi 9

3.1.1 Càlcul dels hàbits esportius de la població a partir de 16 anys 9

3.1.2 Càlcul dels hàbits esportius de la població en edat escolar 17

3.2 Com precisar la demanda esportiva del municipi 19

3.2.1 Els clubs i les entitats i l’oferta esportiva comercial 19

3.2.2. Com estudiar els clubs i l’oferta comercial 20

4. Diagnòstic sobre els hàbits esportius en el municipi 22

5. Bibliografia de suport 23

ANNEX I. Full resum de la informació necessària per fer l’estudi de la demanda

esportiva en un municipi 24

Guia per determinar els hàbits esportius de la població dels municipis de la província de Barcelona 3


0. Antecedents

L’Àrea d’Esports de la Diputació de Barcelona, dins del marc del suport que ofereix als municipis, creu

necessari crear una eina per valorar els hàbits esportius dels habitants d’un municipi. Aquesta eina ha de

permetre, d’una banda, conèixer els hàbits esportius d’un municipi i, de l’altra, actualitzar-ne les dades de

manera àgil i poc costosa.

En aquest context, l’Àrea d’Esports de la Diputació de Barcelona ha encarregat al Laboratori d’investiga-

ció social de l’INEFC-Catalunya, a Barcelona, l’elaboració d’un manual que, de forma pràctica, permeti dur

a terme aquestes valoracions.

1. Introducció: el perquè i el com d’aquesta guia

Quan un ajuntament es planteja construir una nova instal·lació esportiva o arreglar places, carrers,

camins, etc. per a la pràctica d’activitats esportives, sempre s’ha de contestar la pregunta sobre quantes

persones les faran servir. I cal fer-ho per diversos motius. D’una banda, sorgeix el dubte de si es calcu-

la prou bé el dimensionat de la nova intervenció; hi pot haver un error de manera que, ja de bon

començament, hi hagi massa gent i no hi càpiguin. De l’altra, en canvi, també pot passar el contrari; sem-

blava que hi hauria molta gent i, finalment, n’hi ha molt poca. Llavors, sobretot si es tracta d’una ins-

tal·lació, els costos de manteniment són massa grans i l’ajuntament afronta un problema pressupostari

de solució difícil.

Per solucionar aquest i altres problemes de la política esportiva local, caldria comptar regularment amb

informació sobre els hàbits esportius de la població. No hi ha dubte que no és factible que cada ajun-

tament dugui a terme una enquesta que determini els hàbits esportius del municipi, ja que resulta molt

car i els ajuntaments ja tenen prou despeses per poder també afrontar-ne de noves que, potser, es

poden evitar. L’objectiu d’aquesta guia és ajudar a evitar aquests problemes, tot proporcionant un mèto-

de no costós per tal d’avaluar els hàbits esportius de la població en els municipis de la província de

Barcelona.

En efecte, aquesta guia proposa un mètode per tenir una idea aproximada dels hàbits esportius de la

població en els municipis, sense haver de fer una enquesta per arribar-los a conèixer. En què consisteix

exactament aquest mètode? És una proposta en tres etapes de les que, en aquesta introducció, fem un

breu esment.

Abans de presentar el mètode pròpiament dit, es fa un resum de les tendències principals dels hàbits

esportius a Espanya des de 1980 fins al 2000. L’objectiu és ajudar a interpretar les dades obtingudes per

cada municipi.

A continuació, i seguint l’ordre presentat en el gràfic 1, per calcular la demanda d’esport per a tothom i de

competició (1a etapa del mètode proposat), es fa una extrapolació de les dades obtingudes amb l’enquesta

sobre hàbits esportius de la població espanyola dirigida per Manuel García Ferrando (2001), el treball de

camp de la qual ha estat fet pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS, 2000). Aquesta enquesta és la



cinquena realitzada pel mateix autor i ha utilitzat el mateix qüestionari des de l’any 1980 sobre el mateix

tema.Aquest motiu, juntament amb el fet que aquesta és l’enquesta «base» utilitzada per les diferents auto-

nomies a l’Estat espanyol, és el que ens ha decidit a prendre-la com a punt de partida i no la que s’ha fet

sobre Catalunya, que només s’ha realitzat dues vegades. Atès que fem una extrapolació, ens interessava

basar-nos en un material que hagués estat provat en repetides ocasions i que permetés veure tendències

de llarga durada en els comportaments esportius de la població. L’enquesta esmentada permet veure les

tendències en els hàbits esportius durant vint anys. Òbviament, si d’aquí uns anys ja tenim una perspectiva

de Catalunya de més llarga durada, serà més apropiat utilitzar les dades catalanes com a base dels càlculs,

atès que es refereixen a una realitat més propera als municipis de la província de Barcelona.

Gràfic 1. Interrelació entre els diferents sectors que faciliten la pràctica esportiva en un municipi

El càlcul següent (2a etapa) és el de la demanda en el període d’educació física escolar. En totes les

enquestes a què ens referim, només s’ha estudiat la participació esportiva a partir del final de l’escolaritat

obligatòria; és a dir, el moment en què les persones fan esport perquè volen i no perquè és obligatori en

el currículum educatiu. Per tenir una idea exacta de la demanda esportiva en un municipi, cal fer el càlcul

de les necessitats esportives de la població en període d’escolaritat obligatòria. Aquest càlcul es duu a

terme d’acord amb les directrius establertes per la legislació vigent.

Per últim (3a etapa), es proposa una via –de nou no costosa– per introduir les especificitats de cada muni-

cipi. Per això, suggerim i mostrem com s’ha de fer per conèixer els clubs i l’oferta comercial existents en

cada un dels municipis i veure com, segons les seves característiques, es pot ponderar la primera aproxi-

mació que s’ha realitzat dels hàbits esportius.

L’últim apartat de la guia fa una proposta de diagnòstic dels hàbits esportius en el municipi. Sens dubte,

no serà exacta però sí probable i, en conseqüència, serà útil per tal de resoldre el problema a què ens refe-

ríem en iniciar aquesta introducció.

6 Guia per determinar els hàbits esportius de la població dels municipis de la província de Barcelona

Sector/àmbitinstitucional

facilitador de lapràctica

Tipus de pràcticaesportiva

Sector/àmbitinstitucional

facilitador de lapràctica

2a Fase

Esport de competició

Esport escolar

Sector públic

Sector privat-comercial

Sector de l'esportprofessional

Sector privat-associatiu

Sector escolar

Esport per a tothom

1a Fase

3a Fase


2.Tendències en els hàbits esportius de la població espanyola (1980-2000)

Durant els vint anys durant que s’ha fet un seguiment de les actituds de la població espanyola sobre l’es-

port, destaquen els trets següents:

� El percentatge de persones majors de 16 anys que practiquen un esport o varis –sense tenir en comp-

te la freqüència amb què ho fan– ha passat d’un 25% el 1980 a un 37% el 2000.

� L’augment quantitatiu no és molt espectacular (12%), però hi ha hagut canvis qualitatius de gran

importància.

� Veiem, en primer lloc, un augment molt gran de la freqüència de pràctica. En la darrera enquesta,

un 87% dels practicants feia esport un o dos cops a la setmana com a mínim mentre que, l’any

1990, aquesta xifra es reduïa a un 59%. Així, tot i que el nombre de practicants no ha augmentat

gaire, s’observa molta més regularitat per part dels qui fan esport. En conseqüència, el nombre

d’usuaris potencials de les instal·lacions i dels espais esportius és més elevat.

� Tanmateix, l’augment de la gent que fa esport no es tradueix immediatament en una necessitat

més gran d’instal·lacions esportives convencionals. El percentatge de persones que fan esport en

espais públics i oberts és un 38%. La conseqüència que se n’extreu és que el planejament dels

espais esportius en el municipi inclou tant els espais convencionals (piscines, pistes poliesportives,

pavellons, etc.) com els no convencionals (places, carrers, boscos, etc.)

� Un altre canvi molt important és l’arribada al sistema esportiu de públic molt divers. Cada cop més,

hi ha nous públics –poc avesats amb l’esport temps enrera– que hi accedeixen. El nombre de

dones, per exemple, va creixent amb regularitat tot i que sempre a distància del públic masculí. La

gent gran és un col·lectiu cada cop més present. Una activitat esportiva adaptada a les seves carac-

terístiques biològiques es percep com quelcom molt beneficiós per a l’etapa posterior a la jubila-

ció. Millora el benestar corporal, afavoreix les relacions socials, permet restablir ritmes temporals

alternatius als del treball professional, etc. Ja no és sorprenent veure que un nombre important de

persones s’integren a les pràctiques esportives a edats ben avançades. I, encara que en un nom-

bre inferior, també veiem arribar al món de l’esport persones amb discapacitats d’ordre divers; la

sensibilitat per oferir programes adreçats a tota mena de públic augmenta, tot i que encara queda

molt a fer en aquest camp.

� Sens dubte, aquesta varietat de públics, la individualització dels estils de vida, unit a l’emergència

de valors hedonistes, estètics, lligats al risc i l’aventura, entre d’altres motius, ha canviat molt el

panorama dels esports més practicats. Els anomenats esports tradicionals donen pas a activitats

menys regulades, amb un component competitiu menor o nul i que es poden practicar sense

necessitat de fer-ho en grup. A la taula 1 es mostra la llista dels esports més practicats a Espanya

l’any 2000 i a Catalunya el 19991.1


1 Tot i que no es tracta de la mateixa enquesta ens ha semblat oportú mostrar els resultats perquè en ambdós casos es posen de manifest les

mateixes tendències.


Taula 1. Esports més practicats a Espanya i a Catalunya (%)2

Esport més practicats % Esports més practicats %a Espanya, 2000 a Catalunya, 1999

1. Natació 39 1. Caminar 42,9

2. Futbol 36 2. Natació 28,5

3. Ciclisme 22 3. Gimnàstica de manteniment 19,1

4. Gimnàstica de manteniment 15 4. Excursionisme 17,4

5. Muntanyisme, senderisme 13 5. Anar en bici 16,3

6.Tennis 13 6. Córrer 12,3

7. Aeròbic, rítmica, dansa 12 7. Bicicleta de muntanya 10,6

8. Basquetbol 12 8. Futbol sala 9,7

9. Jogging 11 9. Esquí alpí 9,3

10. Atletisme 7 10. Musculació 8,6

Font: García Ferrando, 2001; Secretaria General de l’Esport, 1999 3

En ambdós casos, la desregulació de les pràctiques i el seu caràcter individualitzat és manifest.

� Tots aquests canvis es reflecteixen en els motius per fer esport. En els primers llocs es troben: «per

fer exercici físic» (58%), «per diversió i passar el temps» (44%), «perquè li agrada l’esport» (34%),

«per mantenir o millorar la salut» (27%) i «per estar amb les amistats» (24%). Molt enrera queda

«perquè li agrada competir», que tan sols és esmentat per un 4% de la gent que practica. La com-

petició, que ha estat durant molt de temps un dels eixos vertebradors de les pràctiques esporti-

ves, perd atractiu entre un nombre important de practicants.

� De fet, el total de persones que participen en competicions estatals, autonòmiques o locals és d’un

15%. Hi ha un altre 15% que assegura competir per divertir-se amb les amistats.

� Lligat amb els aspectes anteriors, l’índex d’associacionisme esportiu es manté en un 20% aproxi-

madament. En canvi, hi ha força gent (un 69%) que practica esport pel seu compte. Sola o acom-

panyada, aquesta gent no es vincula a una associació per practicar esport. La tendència a associar-

se augmenta en els municipis més petits on l’associació, a més de ser una eina per participar en

l’esport organitzat, també és un medi de relació on la gent es troba i comparteix els moments

esportius amb la vida social. Així, en els pobles les societats de caçadors, els centres excursionis-

tes, el club de tennis, el de futbol... són llocs de trobada, a més d’un mitjà que facilita l’activitat

esportiva.

� Les característiques esmentades poden ser més o menys accentuades segons les edats, el gènere,

el nivell d’instrucció i les categories socioprofessionals de les persones. La gent jove prefereix més

competir que la gran; les dones són les que més practiquen dansa, gimnàstica de manteniment o


2 El total dels % suma més de 100 perquè hi ha persones que practiquen més d’un esport.3 Per a facilitar la comparació, s’han exclòs d’aquesta llista el billar (17%) i la bicicleta estàtica (13,6%) perquè no han estat considerades en l’en-

questa realitzada a Espanya.


aeròbic, mentre que els homes prefereixen el ciclisme o el futbol; com més elevat és el nivell d’ins-

trucció i la categoria socioprofessional de les persones, la probabilitat que facin esport augmenta;

i a l’inrevés, les persones amb nivells d’instrucció i categories socioprofessionals baixes són més

difícils de captar per les noves ofertes esportives que es facin. I si, a més, són dones grans, la difi-

cultat augmenta.Tot això s’ha de tenir en compte perquè segons l’estructura social i demogràfica

dels municipis el perfil dels hàbits esportius de la seva població pot variar.

En resum, el panorama actual de les pràctiques esportives es caracteritza per la seva gran diversitat i hete-

rogeneïtat, de manera que ja no podem parlar de l’esport com un tot uniforme, sinó que, com ja s’ha dit

moltes vegades, ens hem de referir al sistema obert de l’esport (Puig/Heinemann, 1991). Un sistema «hecho

a impulsos de normas y valores que a veces entran en conflicto entre sí, lo que le comunica a este siste-

ma deportivo unas tensiones y unas contradicciones del mismo tipo que las que se pueden encontrar en

otros sistemas especializados de la sociedad» (García Ferrando et al., 2002:46). Cal doncs, que els ajunta-

ments prevegin aquesta diversitat de models que coexisteixen i, encara més, els conflictes i tensions que

poden sorgir entre ells atesos els interessos tan variats a què responen.

3. Càlcul de la demanda esportiva en el municipi

En aquest apartat es proposen les tres etapes que cal seguir per calcular la demanda esportiva en el muni-

cipi. Per això es detalla inicialment com dur a terme una primera aproximació als hàbits esportius en el

municipi amb l’ajuda del CD-ROM que s’annexa. A continuació, s’analitza la demanda esportiva escolar

que, mitjançant la legislació vigent, permet determinar amb precisió la demanda entre aquest col·lectiu de

població. Finalment, es fa referència a la influència que els clubs i entitats esportives per un costat, així com

l’oferta esportiva comercial, per l’altre, tenen en la demanda esportiva en el municipi. Les dades obtingu-

des hauran d’actuar com a factors correctors o ponderadors dels resultats obtinguts.

3.1. Primera aproximació als hàbits esportius en el municipi

1a ETAPA

3.1.1 Càlcul dels hàbits esportius de la població a partir de 16 anys

Per dur a terme el càlcul d’hàbits esportius amb el CD-ROM es necessita comptar amb el cens de la

població del municipi. El cens d’un municipi pot ser consultat a la xarxa en alguna de les dues pàgines:

1. Pàgina de la Diputació de Barcelona, Àrea de Municipis

http://www.diba.es/municipis/ajweb.asp

2. Pàgina de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

http://www.idescat.es/municipinou.stm



D’aquest cens caldrà obtenir la informació següent:

� Nombre d’habitants en el municipi

� Distribució de la població per gènere

� Distribució de la població per franges d’edat: 15-34; 35-64; 65 o més anys

Aquestes són les dades necessàries i que caldrà incorporar en el CD-ROM adjunt per obtenir una pri-

mera aproximació sobre els hàbits esportius en el municipi.

Pantalla 1. Pantalla on s’incorporen les dades de la població


Dadesa

introduir


Amb la introducció de les dades als fulls Excel, s’obté la informació següent:

1. Índex de pràctica esportiva. Ens permet saber el percentatge d’habitants que practiquen un o

varis esports, i també per dimensionar els possibles equipaments esportius que calgui construir en

el municipi.

Pantalla 2. Pantalla amb els resultats sobre els índex de pràctica esportiva.



2. Motius de pràctica esportiva. Aquí es coneixeran les raons que empenyen la població a fer

esport.

Aquests motius seran interessants per determinar possibles elements complementaris als equipa-

ments existents o en projecte. Per exemple, un elevat percentatge de persones que fan esport

per motius de salut, caldrà pensar en elements com àrees de medicina esportiva, programes orien-

tats a l’activitat física i salut, etc.

Pantalla 3. Pantalla amb els resultats sobre els motius de pràctica esportiva 4


4 Els percentatges han estat calculats d’entre les persones que fan pràctica esportiva. Els resultats totals surten superior al total d’habitants ja que

les respostes a la pregunta permetien més d’una resposta.


3. Freqüència. Resulta important conèixer si els habitants del municipi fan esport de forma regular. La

freqüència setmanal indicarà la incorporació d’aquesta pràctica en els hàbits diaris de la persona.

Aquesta informació és complementària a l’índex de pràctica esportiva en el municipi, de manera

que també ajudarà a dimensionar el parc esportiu del municipi.

Pantalla 4. Resultats sobre la freqüència de pràctica esportiva 5


5 La resposta «amb molta freqüència» significa una pràctica inferior a un cop per setmana i superior a una pràctica esportiva ocasional durant

els períodes de vacances.


4. Esports practicats i espais esportius utilitzats. Conèixer el tipus de pràctica esportiva resulta fona-

mental per a determinar la política esportiva i de construcció de noves infrastructures que cal dur

a terme en el municipi.Tanmateix, atès que només es tracta d’una extrapolació de les dades de l’en-

questa, es poden donar desviacions importants en la pràctica de determinats esports en un muni-

cipi. Cal, doncs, emprar la informació com una més a ser completada per d’altres més precises.

Amb tot, aquesta informació permetrà donar orientacions sobre els programes esportius que cal

impulsar (bé potenciant els esports més practicats o bé reforçant els de menys pràctica esporti-

va), així com els diferents espais esportius que hauria d’incloure un futur equipament esportiu.

Pantalla 5. Resultats sobre els esports practicats



Pantalla 6. Resultats sobre els usos per espais esportius



5. Tipus d’espais esportius que s’utilitzen. Ens permet saber els espais convencionals i els no con-

vencionals que s’utilitzen. La dada és indispensable per poder planejar les instal·lacions i d’altres

espais per a la pràctica esportiva.

Pantalla 7. Resultats sobre el tipus d’instal·lacions on es practica esport



2a ETAPA

3.1.2 El càlcul dels hàbits esportius de la població en edat escolar

El disseny curricular escolar legislat per la reforma educativa estableix la següent dedicació mínima obliga-

tòria per a l’educació física:

� Etapa d’educació primària (de 6 a 11 anys)............................................................. 2,5 hores/setmana

� Etapa d’ensenyament secundari obligatori (de 12 a 15 anys)............... 2 hores/setmana

� Etapa de batxillerat (de 16 a 17 anys).......................................................................................1 hora/setmana

Paral·lelament, el Reial decret 1004/1991, que estableix els requisits mínims dels centres que imparteixen

ensenyaments de règim general no universitaris, fixa l’obligatorietat per a tots els centres escolars de dis-

posar d’una pista polisportiva a l’aire lliure i d’un espai esportiu cobert, aquest últim amb una superfície

mínima de 200 m2 en els centres d’educació primària i de 480 m2 en el cas dels d’educació secundària.

Finalment, la Direcció General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya estableix com a desitjables els

objectius següents pel que fa a l’educació física:

Etapa Hores/setmana Espais que cal utilitzar / Activitat que cal realitzar6

Primària 3 h 1 h 30’ Esport d’equip en pista descoberta o pavelló

1 h Activitat física en sala coberta

30’ Piscina

Secundària 2 h 30’ 1 h 30’ Esport d’equip en pista descoberta o pavelló

45’ Activitat física en sala coberta

15’ Piscina

15’ Atletisme

Així doncs, d’acord a la legislació vigent, es constata que cada centre d’ensenyament haurà de comptar

com a mínim amb:

� 1 pista poliesportiva

� 1 sala coberta de 200 m2 (primària) o de 480 m2 (secundària)

Cal tenir en compte que algunes de les possibles mancances de la dotació esportiva escolar haurien de

ser satisfetes amb la dotació d’equipaments esportius del municipi, per exemple la piscina o bé la pista

d’atletisme.


6 Les activitats de piscina i atletisme poden dur–se a terme trimestralment amb convenis d’utilització d’instal·lacions esportives municipals.


Amb tot, aquests mínims caldrà complementar-los amb una anàlisi quantitativa global per a tot el municipi.

Aquesta anàlisi determinarà les necessitats generals d’espais esportius escolars del municipi amb relació al

nombre d’alumnes per cada centre. Per a dur a terme aquest càlcul es parteix de les premisses següents:

� Estimació del número d’hores setmanals d’ús d’un espai esportiu: 27,5 hores/setmana

Es calculen 5,5 hores/dia x 5 dies/setmana. Les 5,5 hores/dia provenen del promig d’hores lectives

de 5 hores/dia a l’escola pública i de 6 hores/dia a l’escola privada.

� Estimació del número d’alumnes per espai esportiu i hora: Es consideren 25 alumnes per classe i,

per tant, per espai esportiu i per hora.

En el CD-ROM que s’adjunta i dins l’apartat de població escolar, només caldrà incorporar el nombre de

classes totals amb què compten els centres d’ensenyament del municipi, diferenciant entre ensenyament

primari, secundari obligatori i batxillerat.7

En la pantalla següent es mostren les dades que cal incorporar i els resultats que s’obtenen. A més dels

resultats d’aquesta pantalla, s’obtenen les necessitats per a cadascun dels cicles d’ensenyament (primària,

secundària obligatòria i batxillerat).

Pantalla 8. Pantalla on s’incorporen les dades de la població escolar


7 Per obtenir aquesta informació, podeu consultar la pàgina web de la Diputació de Barcelona citada anteriorment i cercar en l’àrea d’indicadors

socials de la població.

Dadesque cal

introduir

Resultatsque

s'obtenen


Com es pot veure, introduint aquestes dades s’obtenen les necessitats d’espais esportius escolars mínims,

tant de pistes poliesportives com de sales cobertes o pavellons. Cal dir que els dèficits o superàvits, pel

que fa a instal·lacions esportives escolars, difícilment podran servir per equilibrar les necessitats d’ins-

tal·lacions esportives d’accés general al municipi, ja que les particularitats del sistema escolar generen un

bloc de difícil accessibilitat per a la població en general.També cal afegir que, a més de les necessitats en

educació física, els nens i nenes de menys de 16 anys també fan activitat física fora de l’horari lectiu (esport

extraescolar, participació en clubs…). Com que no hi ha enquestes generals sobre el tema, no podem

proposar cap extrapolació.Tanmateix, s’ha de tenir present que hi ha una demanda procedent d’aquest

sector de la població i que, amb el mètode proposat, només ens hi aproximem a partir dels usuaris d’o-

fertes comercials i persones associades a clubs. Finalment, caldrà tenir en compte també l’aparició dels

cicles formatius en matèria esportiva. Actualment, la llei contempla un cicle formatiu mitjà en activitats a

la natura i uns cicles formatius superiors en animació esportiva i en fitness (condicionament físic). En

aquests cicles superiors, caldrà analitzar les necessitats d’hores en instal·lacions esportives convencionals

com un factor que pugui incrementar la demanda esportiva total. Amb tot, la impartició d’aquests cicles

formatius es concreta en alguns municipis de forma molt puntual (per exemple, al Centre d’Alt Rendiment

de Sant Cugat, a Barcelona, etc.).

3a ETAPA

3.2 Com precisar la demanda esportiva del municipi

3.2.1 Els clubs i les entitats i l’oferta esportiva comercial

Tot i que amb el càlcul efectuat es pot obtenir una orientació inicial de la demanda esportiva en un muni-

cipi, és necessari trobar una eina més precisa per ajustar-lo al màxim a la realitat que s’estudia. Una mane-

ra de fàcil aplicació i que permet assolir aquest objectiu és conèixer les característiques dels clubs i ofer-

tes comercials de la localitat que s’estudia. Ja hem vist que no tothom s’associa per practicar esport.

Tanmateix, la influència d’aquestes organitzacions en el panorama esportiu de les localitats és molt gran a

l’hora de (1) determinar els esports més practicats en cada una d’elles i (2) de conèixer els col·lectius

amb més capacitat de mobilització per expressar les seves demandes en relació a l’esport.

L’acció d’un club o un gimnàs privat pot tenir efectes molt importants en la promoció d’un determinat

esport a una localitat. Només cal, per exemple, que una professora entusiasta decideixi obrir una escola

de ballet perquè moltes nenes i algun nen del poble facin aquesta activitat que no surt ni de lluny a la llis-

ta dels deu esports més practicats. O que en una comarca l’hoquei sobre patins tingui hegemonia sobre

altres esports –en principi, més estesos– o que el bàsquet sigui l’emblema d’una localitat. Darrera de tot

això hi ha sempre un o més clubs que, per raons històriques locals, han fet arrelar una pràctica esportiva

per sobre d’una altra.

Segons Bradshaw (1983), no és el mateix la demanda experimentada que l’expressada. La primera resulta

d’allò que la gent diu necessitar un cop se li ha fet la pregunta (en el nostre cas, per exemple «quins

esports li agradaria practicar?»). La segona, en canvi, és la que coneixem perquè hi ha hagut accions con-



cretes de cara a satisfer aquesta necessitat. Un club, per exemple, troba que el paviment del pavelló no

està en bones condicions i regularment s’adreça a l’ajuntament perquè l’arregli. O un grup d’avis que

juguen a la petanca en un lloc no apropiat i, cada cop que hi ha l’oportunitat, demanen que se’ls faci una

pista en condicions. La demanda expressada, per tant, és molt més fiable perquè no és la resposta a una

simple pregunta, sinó que duu al darrera un seguit d’actuacions per satisfer-la. Les persones –en general

organitzades en clubs o amb la intenció de fer-ho– que les han dutes a terme tenen capacitat de pressió

i, tot i que potser menys nombroses, la seva capacitat d’incidència en la política esportiva municipal és molt

més gran. Per tant, cal tenir-les molt presents.

Pel que fa a l’oferta esportiva comercial, tot i que en general no rep ajudes públiques, també té incidèn-

cia en els hàbits esportius de les localitats, perquè pot induir demandes fins al moment desconegudes. En

molts municipis, les ofertes de gimnàstica de manteniment, aeròbic, fitness, etc. provenen molt sovint d’a-

quest sector i tenen força èxit, especialment entre les dones.

3.2.2. Com estudiar els clubs i l’oferta comercial

La metodologia d’anàlisi dels clubs i entitats, així com de l’oferta comercial, caldrà realitzar-la des de dos

punts de vista diferents. Per una banda, caldrà determinar la incidència a nivell quantitatiu d’aquestes orga-

nitzacions en el sistema esportiu municipal. En altres paraules, caldrà conèixer el número d’organitzacions

i els practicants en cadascuna d’elles. D’una altra banda, caldrà fer unes reflexions a nivell qualitatiu sobre

el funcionament i el pes específic d’aquestes organitzacions en la pràctica esportiva del municipi al llarg de

la seva història.

En primer lloc, aconsellem adreçar-se a l’ajuntament. Per la nostra experiència, tots tenen el llistat d’a-

questes organitzacions i els noms de les persones que se n’ocupen. Cal precisar, però, a quina mena d’or-

ganitzacions ens referim. Si no donem detalls, se’ns donarà el llistat d’allò que la persona que s’ocupi del

tema consideri què és esport.

Per part nostra, i seguint el criteri de tot el que hem escrit fins ara, aconsellem tenir un concepte d’esport

ampli i, en conseqüència, del que entenem per «organització esportiva».

Suggerim, doncs, demanar el llistat d’entitats tan variades com:

� Clubs de futbol, de tennis, de basquetbol, d’hoquei, d’escacs, de patinatge artístic, de gimnàsticaesportiva, de petanca...

� Casals d’avis, AMPAs, esplais...

� Centres excursionistes, societats de caçadors i de pesca....

� Escoles de ballet, centres d’aeròbic, escoles de ioga, gimnasos d’arts marcials....

� Etc.

També aconsellem informar-se sobre grups informals que practiquen alguna mena d’activitat esportiva

sense pertànyer a cap club; per exemple, un grup de senyores que surt cada dia desprès de dinar a fer

una caminada d’una o dues hores, un grup d’avis que juguen a la petanca, una colla d’amics que un dia a



la setmana es troben per fer la partida de futbol sala i després anar a sopar, una colla de joves que orga-

nitzen curses de carretons, etc.

Quedarà encara el dubte d’incloure o no a la llista activitats sobre les quals és difícil posar-se d’acord si

són esports o no, encara que apliquem un concepte ampli sobre el que es considera esport. Parlem en

concret de les colles sardanistes o les de castellers. Podem dir que no fan esport si entrenen regularment,

fan trobades, treballen el cos...? Tant si s’incorporen en els càlculs com si no, creiem que és necessari donar

un argument que justifiqui la decisió presa.

Suggerim una taula per anar incorporant les informacions que se’ns lliurin i en la qual, tot diferenciant les

entitats sense ànim de lucre de les comercials, es contemplin els aspectes que presentem a continuació:

Taula 2. Guia per obtenir informació sobre els clubs i l’oferta comercial

Nom de Nombre Nombre Grups Activitats Observacionsl’entitat d’associats d’homes d’edats (antiguitat,i del president i dones principals estabilitat,o responsable singularitat...)

I. Associacions i clubs esportius

II. Associacions no esportives que fan oferta esportiva

III. Grups informals que practiquen esport

IV. Colles sardanistes i castelleres

V. Oferta comercial

En l’apartat d’observacions aconsellem tenir present un seguit d’aspectes que poden influir en l’anàlisi

esmentada:

� Antiguitat de les organitzacions existents.

� Estabilitat dels òrgans de govern de les mateixes.

� Singularitat dels esports que practiquen.

� Repercussió social dins del municipi.

� Identificació de les organitzacions amb un perfil de gènere o d’edat clarament definit.

� Etc.



4. Diagnòstic sobre els hàbits esportius en el municipi

Per acabar, apuntem algunes consideracions sobre la utilitat d’aquesta guia en relació amb l’estudi dels

hàbits esportius en els municipis.

Cal entendre la guia com una eina de suport que ajuda a seguir un procés sistemàtic per determinar la

demanda esportiva en un municipi. Ara bé, com que les dades que se n’extreuen no són el resultat d’una

enquesta feta en el municipi que s’estudia, no ofereix respostes exactes. Cal que les persones que utilit-

zin aquesta guia tinguin sensibilitat i criteri per ponderar els resultats que vagin obtenint, mercès als seus

coneixements del municipi que estudien.

Dit això, nosaltres considerem que la guia és molt útil perquè, si s’utilitza correctament, pot ajudar a mar-

car directrius en les polítiques esportives municipals, entre d’altres, en els àmbits següents:

� Reorientació dels programes que s’ofereixen. Si es constata que les ofertes s’adrecen més a uns

col·lectius que a d’altres, se’n poden crear de noves.

� Creació de noves infraestructures.Tant en el cas d’instal·lacions convencionals com en el d’espais natu-

rals o d’ús públic urbà, es pot valorar si hi ha unes demandes que no disposen de les infraestruc-

tures necessàries.

� Política de subvencions. S’han d’introduir correccions en les ajudes atorgades a les associacions

segons quin sigui el seu pes i el seu dinamisme?

� Reajustos en les estructures administratives. S’adapta l’organització existent a la diversitat de la

demanda existent? Només s’ha previst l’atenció a l’esport de competició quan, en realitat, no és

l’única demanda existent?

� Etc.

També cal puntualitzar que els resultats proporcionats per la guia, pel que fa als hàbits esportius, seran

quasi bé sempre «a la baixa». Hi ha factors que poden augmentar la demanda existent que, amb el mèto-

de proposat, no podem tenir en compte. Un dels més importants són les àrees d’atracció que pugui tenir

una instal·lació més enllà de l’àmbit municipal. No hi ha dubte que, per localització, atractiu o altres motius,

una instal·lació pot ser freqüentada per persones de fora del municipi.

En darrer lloc, cal avisar que les bases de dades en queè es basen els càlculs de la guia s’han d’actualitzar

amb regularitat. D’una banda –i potser és el més important–, el cens de la població en el municipi canvia.

Pot ser que el canvi es produeixi de forma ràpida (noves ofertes de treball que atreuen molta gent, per

exemple) o lenta però, en qualsevol cas, és necessari seguir atentament els processos d’actualització fets

pels instituts d’estadística i obtenir les dades més recents que existeixin. D’altra banda, els hàbits esportius

de la població també es van transformant encara que, generalment, ho fan de forma pausada. Per això es

fa una enquesta cada cinc anys. En conseqüència, la Diputació de Barcelona també tindrà cura d’actualit-

zar les dades del CD-ROM que fonamenten l’anàlisi dels hàbits en cada municipi.



5. Bibliografia de suport

BRADSHAW, Jonathan, 1983: «Una tipologia de la necessitat social» a Instruments de prospecció dels ser-

veis socials (1). Barcelona, Generalitat de Catalunya.

CENTRO DE INVESTIGACIONES SOCIOLÓGICAS, 2000: Los hábitos deportivos de los españoles.

Madrid, Septiembre, estudio núm. 2.397.

GARCÍA FERRANDO, Manuel, 1982: Deporte y sociedad. Madrid, Ministerio de Cultura.

GARCÍA FERRANDO, Manuel, 1986: Hábitos deportivos de los españoles (Sociología del comportamiento

deportivo). Madrid, Consejo Superior de Deportes.

GARCÍA FERRANDO, Manuel, 1991: Los españoles y el deporte (1980-1990). Un análisis sociológico.

Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, Consejo Superior de Deportes.

GARCÍA FERRANDO, Manuel, 1997: Los españoles y el deporte 1980-1995. Un estudio sociológico sobre

comportamientos actitudes y valores. Madrid,Valencia:Tirant lo Blanch, Consejo Superior de Deportes.

GARCÍA FERRANDO, Manuel, 2001: Los españoles y el deporte: prácticas y comportamientos en la última

década del siglo XX. Madrid, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Consejo Superior de Deportes.

GARCÍA FERRANDO, Manuel; PUIG, Núria; LAGARDERA, Francisco (comp.) 2002: Sociología del deporte.

Madrid, Alianza editorial.

PUIG, Núria; HEINEMANN, Klaus, 1991: «El deporte en la perspectiva del año 2000». A Papers, 38, 123-

142.

SECRETARIA GENERAL DE L’ESPORT, 1995: Enquesta sobre la pràctica d’activitats físicoesportives a

Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya.

SECRETARIA GENERAL DE L’ESPORT, 1999: Enquesta sobre la pràctica d’activitats físicoesportives a

Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya. (http://cultura.gencat.net/esport/cens/pla.htm)



ANNEX I. Full resum de la informació necessària per realitzar l’estudi de lademanda esportiva en un municipi.

INFORMACIÓ QUE CAL OBTENIR II

1 Cens de la població del municipi

� Distribució per gènere

� Distribució per edats

2 Centres d’ensenyament

� Distribució per etapes (primària, secundària obligatòria i batxillerat)

� Distribució per número de classes

3 Els clubs i entitats esportives

� Nombre de clubs

� Any de fundació dels clubs

� Nombre de fitxes federatives i de socis no practicants

� Esports i activitats practicades

4 L’oferta del sector privat-comercial

� Nombre de centres esportius

� Nombre d’abonats amb què compten

� Tipus de pràctica esportiva existent



guia d'hàbits esportius - diba.cat · guia per determinar els hàbits esportius de la...

Documents