granviasud maquetaciÃƒâ€ºn 1 - portada | celh...programa d’actes incloïa competicions...

granviasud_Maquetación 1 21/nov/17 08:39 Página 75

Foto de la pàgina anterior: Vista aèria del barri de l’any 1987. Font: Arxiu CELH.Font: Arxiu CELH.


77

1. Crisi i resorgiment de l’AVIC

La sensació de victòria per part de la poblaciódel barri i de que els problemes estaven encamí de solucionar-se, junt amb que les per-sones militants de partits es varen dedicar al’activitat més estrictament política, etc, vanfer que, com hem vist, el 1979 no hi hagues-sin candidats o candidates per entrar a lajunta de l’Agrupació de Veïns Granvia Sud(AVIC). El desembre es va convocar una as-semblea veïnal i va sorgir un autoanomenat“grup de treball” que es feia càrrec estricta-ment del manteniment de l’existència de l’as-sociació i d’algunes de les activitats queportava a terme, com els cursos de català.

Les crisis de les associacions de veïns forenabundants en aquells moments. A l’Hospita-let, fins i tot van desaparèixer les de Santa Eu-làlia i el Centre. L’experiència de l’èxit de lalluita al si de l’AVIC, la persistència d’algunsdel problemes del barri i la consciència sociald’algunes persones van fer que, malgrat lesdificultats, es mantingués viva l’entitat.

L’existència de l’AVIC se sostenia de formaprecària. El “grup de treball” amb prou feinesmantenia algunes activitats. Encara a l’octu-bre de 1979 va fer una reunió amb represen-tants del nou ajuntament democràtic alsquals va plantejar una llista de reivindica-

cions. Per cert, al consistori de 1979 hi haviados regidors del barri, Joan Garcia Grau i JoanAlcaide, tots dos escollits a la llista del PSC-PSOE.

Tanmateix, aquest “grup de treball” va mani-festar que plegava el febrer de 1981. La pos-sible desaparició de l’entitat era un fet.Després de diverses assemblees, es va formaruna junta directiva, amb Francesc Pujadócom a president. Tanmateix, va ser una solu-ció provisional, i la vida de l’entitat va conti-nuar mantenint-se de forma precària durantalgun temps més.

—“Durant alguns anys, un cop ja assolitsuns mínims dels drets que volíem, el cla-vegueram i tot allò que volíem, va estarla cosa molt estancada, tot el tema rei-vindicatiu, per part de l’associació, queva quedar molt esmorteïda. Llavors l’as-sociació existia però no funcionava.”

El maig de 1984 la junta va tornar a convocaruna assemblea amb caràcter d’ultimàtum: sino sorgia un grup de persones amb el com-promís de tirar endavant l’associació, aquestapodria desaparèixer. Afortunadament, aquestgrup va sorgir i es va crear una junta gestora:Frederic Jassé, Josep Peguero, Joan Esquirol,José Luis Alvear, Agustí Esteller, Manuel Díazi Antonio López. Eren persones que algunes

“El barri ja hi era, els problemes també”


ja havien estat a la junta de l’AVIC o de l’APA(Associació de Pares d’Alumnes) de l’escolaFrederic Mistral i tenien prou experiència as-sociativa.

Durant un any van fer tasques de recomposi-ció de l’associació, començant per les pura-

ment físiques: van haver de netejar el local del’AVIC i organitzar l’arxiu. El segon pas va serposar-se al dia dels pagaments i de tota la pa-perassa administrativa. El tercer pas erael més complicat: trobar complicitats entre elveïnat per tirar endavant les activitats de l’A-grupació, i se’n van sortir.

Un cop consolidada l’existència de l’entitat, al’assemblea de juny de 1985 es va nomenaruna junta. Era encapçalada per Frederic Jassé,i completada per Josep Peguero, Manel Diaz,Joan Esquirol, Antonio López, Jaume Jau-meandreu, Domingo Aznar, Pedro Lorente,Susana Lorente, Patricia García i RicardBorau. A finals de 1985 s’hi havien incorpo-rat Carlos García, Carmen Heredia, NicasioPaniagua, Llibert Cantón, Ángeles Carballés iEncarnación González, aquestes dues darre-res com a responsables de la vocalia dedones, que havia agafat molta rellevància.Més endavant també en formaran part JosepRueda, Joan Alcaide, Adela Losa, JaumeBlanch, Jaume Sánchez, Miquel Bertran i Cris-tina Acero, entre d’altres.

El plantejament de la nova junta era el se-güent:

“Sabiendo que las circunstancias son di-ferentes a la época de 1975, nos hemosvisto obligados a realizar distintos plan-teamientos. (...) Hay que potenciar la par-ticipación del vecindario, y promocionary fomentar actividades culturales”1.

Aquest era l’aspecte dels voltants del barri al co-mençament de la dècada de 1980.Font: Arxiu AVIC.

1. Memòria..., 1985.


A partir d’aquell moment,a més de les activitats méspurament “veïnals”, reivin-dicatives, l’AVIC va encetari posar l’èmfasi en un se-guit de propostes més prò-pies d’un centre cultural osocial, que el barri notenia. En paraules d’unacarta de l’AVIC al regidorde cultura d’abril de 1985:

“Estas actividades quese desarrollarán mo-mentáneamente ennuestro diminuto ymodesto “local social”,quieren formar parte de un proceso deanimación y participación en el barrio,para llegar a tener un auténtico CentroSocial en el mismo, donde pueden reali-zarse muchísimas más actividades y en-cuentros a nivel de todo el barrio”2.

Per tirar endavant les activitats socials es vancrear la vocalia de dones, la de joves i es vaplantejar la de tercera edat, que no va reeixir.La vocalia de dones va organitzar cursos deconfecció, paper maixé, macramé, quadresen tres dimensions, cistelleria, ceràmica i vi-sites culturals. La de joves proposava excur-sions i activitats esportives. El suport del’Ajuntament fou important, amb subven-cions i assessorament. L’entesa amb el regi-dor del districte de la segona legislatura

(1983-1987), Francisco Pareja, va ser moltbona. A la segona part de la primera legisla-tura de la nova etapa democràtica el regidorfou José Castellanos. També hi va jugar unpaper decisiu l’assistenta social del barri,Lucía Guerrero.

També es van tornar a organitzar festes po-pulars, com ara la revetlla de Sant Joan, elcarnestoltes i la festa major. A partir de 1988es va convocar un concurs/exposició de plan-tes. Aquestes activitats es feien a les instal·la-cions de l’escola Frederic Mistral. Els anyssegüents aquest concurs arribarà a prendreuna volada força important. Val a dir que nosempre trobaven facilitats des de la junta di-rectiva de l’escola per fer-hi les activitats. S’had’entendre que de vegades podien interferirles tasques acadèmiques. Tanmateix, no hihavia una altra possibilitat al barri.

2. Arxiu AVIC.

Excursió a Figueres organitzada per la Vocalia de dones de l’AVIC (1987). Font: Arxiu AVIC.


La iniciativa que va tenir més transcendènciava ser, sens dubte, l’organització de la festamajor del barri. Tot i que s’havien muntat al-gunes abans, la del 1986, fou coorganitzadaper l’AVIC, l’APA i el club esportiu, que en-cara que no era una entitat independent del’AVIC, funcionava com si ho fos. A partir d’a-quell any es va realitzar amb regularitat.

—“A l’APA ja vam fer una temptativaperò va fracassar. Vam marcar una sèried’objectius. La festa major havia de serpel barri, pels veïns, familiar, i que lagent que era a la comissió de festes, béa l’associació de veïns, que no tinguésmolta feina, sinó que gaudís també dela festa. Quan estàvem preparant la festamajor ens vam assabentar que l’associa-ció de veïns de la SEAT ens volia vendreuna novillada, i vam dir no, aquí l’asso-

ciació va dir queno. La majoria dela junta estàvemen contra.”

La primera festa vaser un èxit tot itenir algunes erra-des d’organització.I aleshores van de-manar consell a lacomissió de festesde Gràcia, amb unaenorme experièn-cia. Una de lescoses que es va co-piar d’aquest barri

barceloní va ser que el finançament de lafesta es va fer majoritàriament a partir de lesaportacions de la gent del barri.

—“Així, la gent aniria participant i fariaseva la festa major.”

— “Era organitzada pel barri.”

— “L’Ajuntament col·laborava però noamb les quantitats d’altres barris.”

L’espai de la futura Plaça dels Veïns era l’es-pai ideal per les activitats més multitudinà-ries, però encara era propietat dels Balañá.Se’ls va demanar permís i el van concedir. Lespersones que la organitzaven va encarregar-se de posar sauló al solar, que fins aquell mo-ment era polsegós i un fangar quan plovia. Elprograma d’actes incloïa competicions espor-

Festa major de 1987. Font: Arxiu AVIC.

80


81

tives, actuacions per a la canalla, sopar degermanor, etc, i la revetlla de Sant Joan.

A la tardor de 1988, a més, es van organitzarunes jornades culturals. Al gimnàs de l’escolaes van fer concerts corals, de corda, i per pri-mera vegada, una activitat que després tindràarrelament al barri, el teatre. L’obra represen-tada fou Samarcanda, d’Antonio Gala.

La importància que agafava el cicle festiu i lesactivitats culturals del barri van impulsar a lajunta de l’AVIC a començar, a partir de 1989,a adquirir material de megafonia, amb l’ob-jectiu d’arribar a ser autosuficients i no haverde llogar-lo.

2. El grup de joves

Mentre els grups d’activitats destinats adones tenien força èxit, el grup de joves nova reeixir. Una vintena de joves hi va ser desdel començament de la nova etapa, i va col·la-borar a la neteja del local. El plantejament dela junta directiva era oferir el local de l’entitatles tardes de 18 a 21:30 hores perquè els i lesjoves fessin les seves activitats, i es va com-prar material per jugar a ping-pong, parxís iescacs.

També es van plantejar l’organització d’ex-cursions i es van adquirir tendes de campa-nya i d’altre material d’acampada; es van fergestions per contractar cursos de wind-surf aCastelldefels; es va plantejar la creació d’unaemissora de ràdio...

Les intencions de la junta directiva erenbones: donar un espai als joves perquè fessinactivitats culturals i socials al barri, que s’im-pliquessin en la seva vida i en la de l’entitat.I van arribar a participar-hi una vintena. Tan-mateix, la majoria de les possibilitats que ofe-rien eren les que les persones de la juntapensaven que eren les adients pel jovent, noles que el jovent volia fer. La topada genera-cional va ser inevitable.

Per llimar les diferències amb el grup dejoves, la junta va demanar la intermediacióde l’Ajuntament. Finalment i malgrat la inter-venció d’Honorio Blasco, no es va aconseguirla integració del grup de joves a l’entitat.

—“Molts veïns protestaven perquè erenjoves, feien gamberrades. Ells el que de-manaven era que els deixéssim el local ivam dir que sí. Tenien una clau.—Sí però, com que van començar a fercoses que a l’associació no li agradavenperquè eren coses més de joves, se’ls vantancar les portes.—Vam demanar ajuda a l’Ajuntamentper fer un grup, i nosaltres no hi interve-níem.—Ells ho van interpretar com que des del’associació se’ls volia controlar, se’lsvolia planificar, se’ls volia organitzar i notenien la seva llibertat. I quan van decidir“nosaltres pleguem i ho deixem” nos elsvam donar més suport.”

La no consolidació d’aquest grup va tenir unaconseqüència: es va fer més intens l’abando-


82

nament del barri per part del jovent en el seutemps d’oci. Els participants del taller, quepertanyen a la generació dels primers habi-tants del barri i són pares i mares d’aquestjovent dels 80’s, ho recorden així:

—“No hem sabut fer res per als nanos [esrefereix als joves d’institut i universitat] —Aquí era molt difícil.—Els nanos mateixos se sentien molt vi-gilats per tots nosaltres, perquè tots ensconeixíem i els nanos miraven de fugir,perquè jo renyava al teu, a l’altre i al quefos, i se sentien com molt controlats.—Els que anaven a l’institut, el barri deSanta Eulàlia els oferia possibilitats. Queus expliquin on anaven, al bar Serra, albar Sport i a l’AESE.”

—“Els joves no tenien on amagar-se.—Els joves anaven a Santa Eulàlia o aHostafrancs.—Al barri no teníem res d’oci.”

Aquestes reflexions al voltant de la marxadels joves del barri per les seves activitatsd’oci va molt lligada a la constatació de quela següent generació no va incorporar-se al’associacionisme del barri:

—“Els nanos no volen jugar on són elspares perquè se senten controlats. Ésmolt difícil integrar els nanos en les acti-vitats que estàs organitzant. Volen orga-nitzar les coses que volen ells, no que elsles organitzin els pares. Això no funcionaen aquesta entitat ni enlloc.”

—“Ells no han sigut de continuar la tascaque nosaltres vam iniciar. I sempre ensho han dit, dedicàveu tantes hores alsdemés que deixàveu de dedicar-les a no-saltres. Els meus això m’ho han dit mol-tes vegades.”

3. L’escola i l’Associació de Pares

L’any 1982, l’escola Frederic Mistral teniaquatre aules de preescolar amb 89 alumnes i17 aules d’EGB amb 530 alumnes. Tanmateix,la tendència va marcar una gradual disminu-ció de l’alumnat els anys següents. JaumeBotey, regidor d’ensenyament del primerajuntament democràtic després del fran-quisme, descrivia la situació així:

“Aquesta zona educativa pertany al Dis-tricte III, Santa Eulàlia. L'única escola quehi ha, el C.P. Frederic Mistral és més quesuficient per a absorbir la demanda de

A l’octubre de 1982 es va produir un ensurt albarri. El grup terrorista GRAPO va anunciarque havia posat una bomba a les tanques elec-torals properes a Granvia Sud. La policia la vafer esclatar sense danys personals ni materials.Font: Arxiu AVIC.


places de la població infantil del barri.D'altra banda, veiem que el cens de la po-blació infantil decreix ràpidament, de ma-nera que per falta de demanda sorgidadel propi polígon, la ratio alumnes/aulaal Preescolar és molt baixa. La inaccessi-bilitat del barri i la seva proximitat a Bar-celona fan pràcticament impossible queal Frederic Mistral puguin accedir-hi nensd'altres zones de l'Hospitalet”3.

Als anys de crisi de l’AVIC, l’APA de l’EscolaFrederic Mistral va ser el gran impulsor de lavida social i cultural del barri. Recordem queen aquells moments aquesta mena d’entitatses deien “associacions de pares”, adoptant elmasculí com genèric. El matrimonis que ha-vien arribat joves, ja tenien els fills i les fillesen edat escolar, i bona part del seu esforç al’àmbit privat i públic girava al voltant de laseva condició de pares i mares.

—“Molts pares del barri van ser agluti-nats per l’APA. Fèiem moltes activitats iels pares baixaven els nanos a l’escolai es quedaven a l’escola.”

L’APA feia totes les tasques pròpies d’una en-titat d’aquesta mena dins de l’escola, peròtambé en feia d’altres que arribaven al con-junt del barri. S’organitzaven festivals infan-tils, activitats esportives, projeccions decinema els dissabtes, etc, per als abundantsnens i nenes que hi havia aleshores. Hem derecordar que l’únic equipament del barri enaquell moment era l’escola, i, per tant, era l’ú-nica pista esportiva, l’única sala gran de reu-nions o projeccions, etc.

En relació a la intervenció en el funcionamentde l’escola, en el taller es va comentar:

—“Aquí ens va costar molt, vam teniruna posició bastant tancada dels mes-tres. Després, n’ hi va haver uns quantsque es van adaptar una mica. L’APA vahaver de treballar força per aconseguirque els mestres ens deixessin participar,no en l’organització educativa de l’es-cola, això era tabú, però sí que vam par-ticipar en la venda de llibres, enl’organització dels viatges de fi de curs,perquè els mestres deien que ells no s’hivolien implicar.—Perquè hi va haver un incident i elsmestres van dir que no hi anaven més.”

—“Als anys setanta hi havia una mica demillor relació amb els mestres, però des-

83

Festa de carnestoltes al gimnàs de l’escola Fre-deric Mistral, l’any 1987. Font: Arxiu AVIC.

3. BOTEY, 1984: 32, 81 i 82.


84

prés es va frenar molt. A la FAPAC vamsaber que hi havia la proposta de fer d’a-questa escola un institut. Se’ls va fer laproposta i van dir que no.”

Quan l’AVIC va revifar, a partir de 1985, la re-lació entre les dues entitats va ser molt bona.Com que el barri continuava tenint la neces-sitat d’un local social, per les entitats i les ac-tivitats culturals en general, l’APA va fer unaproposta. Es tractava de construir aquestlocal que servís per totes les entitats del barria sobre del gimnàs de l’escola, amb un accésindependent. Finalment, ni l’Ajuntament ni la

Generalitat ho van aprovar, per raons jurídi-ques i també de capacitat de resistència del’edifici. Aquest fet ens mostra l’entesa entreles dues associacions del barri i la gran ne-cessitat que hi havia d’aquell espai comuni-tari. Recordem també la col·laboració al’organització de la festa major.

4. Les activitats esportives

Des de mitjans de la dècada de 1970 existienels equips de futbol i bàsquet que ja vam co-mentar. A la dècada de 1980 es va endegar

Festa de graduació de 8è d’EGB a l’escola Frederic Mistral, l’any 1989. Font: Arxiu AVIC.


un altre equip d’un esport que no era genshabitual de trobar-lo als barris en aquellsanys: l’atletisme.

Tot va començar quan Jesús Lucea, el coor-dinador de l’equip de futbol, va demanar aFrancisco Isla que s’ocupés de la preparaciófísica dels nois. L’interpel·lat va respondreque el que ell podia fer és entrenar un equipd’atletisme, que era del que tenia coneixe-ments. Era l’any 1983. Al seu voltant es vacrear un grup de pares: Julián González,Francesc Pujadó, José Sánchez, entre d’altres,i van endegar el projecte.

Per fer l’activitat esportiva, calia unainstal·lació, una pista d’atletisme. Per aconse-guir-la van contar amb la imprescindiblecol·laboració de l’encarregat de les terres i elsestables d’en Balañá, que encara eren a l’ex-

trem oriental del barri, el senyor Brea. Brea vacedir el terreny i amb la maquinària va apla-nar-lo per fer una pista d’atletisme de 240metres de corda. També, com que ja tenia

Foto de grup dels i de les components de l’equipd’atletisme de Granvia Sud. Font: Arxiu AVIC.

Activitat gimnàstica organitzada per l'AMPA del'Escola Frederic Mistral, l'any 1981. No es potnegar l'esforç perquè les noies i els nois fessinesport. Font: Fons AVIC.

La pista d’atletisme i el camp de futbol.Font: Arxiu AVIC.


86

poc bestiar, va cedir uns petits espais per ves-tidors i per poder tenir una taula per fer lesanotacions i paperassa. Els pares van acabard’arranjar-ho tot.

—“Quan vam començar l’atletisme totera ple xeringues.”

—“Em va trucar l’advocat dient “sapvostè que estan ocupant un terreny”, “sí,com que no hi ha lloc per jugar al barri,almenys tinc els nens recollits aquí”,“doncs l’aviso que és propietat privada”,“doncs quan vulguin el terreny sorti-rem”, i així va quedar el tema.”

—“Ho vam començar a fer a pic i pala idesprés ens va ajudar el Brea amb la ma-quinària.”

Ja el primer any, un grup de 16 nois i noiesvan participar als Jocs Esportius de l’Hospi-talet i als Campionats de Catalunya, jaque van arribar a estar federats. El club, quesempre va estar dins l’AVIC, va arribar atenir 64 fitxes de categories benjamí, aleví iinfantil. Quan arribaven a cadet havien demarxar a d’altres clubs perquè a l’AVIC notenien mitjans econòmics per mantenir lesdespeses d’aquesta categoria, especialmentels desplaçaments.

Durant els següents anys, desenes de nois inoies, fins i tot de fora del barri, van entre-nar i competir amb el club, tant en curses enpista, llançaments i salts com en crosos icurses populars. Alguns d’ells i d’elles van

arribar a guanyar campionats i competicionsd’Espanya i Catalunya: Òscar Nebot, Joa-quim Pallarés, Cristina Quílez, Maite Gonzá-lez, Raquel González, Víctor López, RobertoGonzález, Rubén López, Imma Pujadó, Àn-gela Pujadó, etc.

5. Les inundacions

En la revifalla de l’AVIC de 1984 va influir lamanifestació d’un dels greus i habituals pro-blemes del barri: les inundacions. Com jahem comentar anteriorment, per la seva lo-calització, Granvia Sud patia especialment lesconseqüències dels freqüents aiguats quecauen a la costa catalana.

—“En aquest barri, per la situació i elsdesnivells, teníem moltes inundacions.En aquella època quan plovia al setem-bre, plovia de debò. Aquí hi havia unaaltra cosa més greu, i és que als baixosno hi havia res, ni tan sols una escala peraccedir-hi.”

El 7 de novembre de 1983 van caure més de200 litres per m2 a l’Hospitalet i tres dies des-prés un altre aiguat va empitjorar la situació,especialment a la zona baixa de Santa Eulàlia(carrers Castelao, Independència, etc). La si-tuació més greu a tota Catalunya es va donara la Riera Blanca, que es va desbordar catas-tròficament.

La causa d’aquella inundació, a més de lagran quantitat d’aigua que va caure, fou la


87

evident incapacitat de les clavegueres icol·lectors per absorbir les pluges. Es va cons-tatar que les canalitzacions que s’havienconstruït en el passat s’havien fet de formainsuficient o incorrecta, i fent servir les anti-gues sèquies del Canal de la Infanta. Tot ple-gat feia que anessin a parar al barri aigüesque baixaven pel col·lector de la Riera Blanca.Les conseqüències concretes de l’episodi aGranvia Sud van ser la inundació dels baixos.Com ja hem comentat, l’editorial Planetahavia tingut un magatzem al bloc A. Com queja s’havien produït algunes inundacions,aquesta empresa va convertir l’espai dels bai-xos en un aparcament i en va vendre les pla-ces als veïns. L’aigua va arribar a l’alçada delsvolants. La declaració de zona catastròfica

per part del Consell de Ministres va permetreque es recuperessin els diners de la reparaciódels cotxes que estaven assegurats a tot risc.Sens dubte, aquest episodi va afavorir que ungrapat de veïns tornessin a agrupar-se i a mo-bilitzar-se per entomar un problema delbarri. Fou un dels factors del ressorgiment del’AVIC. Una de les primeres gestions de lajunta de l’entitat, el 1986, va ser intentar es-brinar per on passaven i quines característi-ques tenien les canalitzacions subterràniesdel barri. I van descobrir que ni la immobilià-ria ni l’Ajuntament ho sabien!

El pas deprimit de la Plaça Cerdà va començara fer-se famós pels llacs que s’hi formavencada vegada que hi havia un aiguat. De vega-

Inundacions de novembre de 1983. Font: Arxiu AVIC.


des, queia un xàfec especialment violent, comel dels primers dies d’octubre de 1987, queva afectar moltes zones de Catalunya i durantel qual van caure 410 l/m2 a Montjuïc.

—“Es van inundar tots els baixos, fins auna alçada de metre i mig.-—I fora. Al pàrquing com que feia unapujada l’aigua arribava al volant, peròfora els cotxes estaven totalment co-berts.—Aquella inundació va ser la més forta.Santa Eulàlia va quedar totalment inun-dada. Hi vaig anar a treballar i vaig veurebarques.”

Les inundacions i el clavegueram deficientvan esdevenir el principal problema urbanís-tic del barri durant aquesta dècada. Per evitar

que l’aigua de la Riera Blanca arribés al barri,es va decidir d’instal·lar unes comportes a laconfluència de les clavegueres amb el col·lec-tor de Riera Blanca que funcionaven com unavàlvula. Les comportes s’havien d’obrirnomés en direcció sud i així evitar que les ai-gües que baixaven per la Riera Blanca entres-sin a Granvia Sud.

Les primeres comportes instal·lades als blocsA i C van funcionar bé. Tanmateix, desprésl’Ajuntament va instal·lar-ne d’altres ambmotors elèctrics i pous inferiors i, és clar,amb l’aigua s’espatllaven i deixaven de fun-cionar, el que va retardar encara més la solu-ció, o reducció, del problema. Les comportesdel bloc F no es van posar fins 1990, desprésd’un altre requeriment de l’Associació.

Paral·lelament, l’AVIC va col·laborar estreta-ment amb els tècnics de l’Ajuntament pertrobar per on passaven i cap on desguassa-ven les clavegueres de Granvia Sud. L’objectiufinal es va complir, i es va poder fer el mapadel subsòl del barri.

—“Les inundacions dels anys 80’s vanser per culpa d’unes obres mal fetes alclavegueram, concretament pel quepassa pel davant del bloc F, que baixavadel Parc de l’Alhambra. Tota l’aigua quebaixava per la Riera Blanca topava ambaquest pont i tirava enrere. I s’inundaventots el baixos. Les primeres comportesles va posar el propietari d’un negocii l’Ajuntament va veure que funcionaveni les va posar.”

88

L’aparcament del Bloc F a les inundacions de1983. Font: Arxiu AVIC.


—“Llavors van venir i van dir que el ques’havia de fer era solucionar el problemadel clavegueram. Van venir aquí l’any 86i van fer una prospecció i a veure si po-dien fer un plànol.”

6. Els altres problemes del barri

Un altre dels problemes, etern, del barri erael seu aïllament i els successius ponts ques’instal·laven per creuar la Granvia eren unasolució molt deficient. L’original fou substi-tuït per un altre, i així fins l’any 2005. Teòri-cament, cada pont nou era millor que

l’anterior, però no deixaven de ser estructu-res provisionals que es deterioraven ràpida-ment i amb unes escales amb fort pendent ique tenien uns esglaons estrets. Evidentment,aquests ponts no passarien cap inspecció demobilitat segons els criteris actuals. Bé tam-poc els passen alguns altres, a l’actualitat. Alpont de les vies entre Bellvitge i Gornal i elMinisteri no s’hi fa res per canviar-ho.

El problema de la inseguretat que havia co-mençat arran del trasllat de la població de LaBomba al Gornal, el 1976, i la seva substitucióper persones en situació econòmica i socialmolt vulnerable, es va allargar fins el 1986.

Una imatge del barri de l’any 1986. Font: Arxiu AVIC.


90

Aquells anys centrals de la dècada van sertambé de forta crisi econòmica i alts índexsd’atur, sobretot en els sectors juvenils.

Les runes de les dues fàbriques al límit infe-rior del barri també constituïen un greu pro-blema. Per una banda eren perilloses per lacanalla que hi anava a jugar. Per l’altra, erenun obstacle per la comunicació amb la ZonaFranca i generaven un espai on la sensaciód’inseguretat era especialment greu. L’AVICva demanar el 1986 l’enderroc d’aquestesrestes i l’arranjament de l’espai.

Aquesta nova fase reivindicativa va provocaroscil·lacions en les relacions amb l’Ajuntament:

—“En general, les relacions del barri ambles autoritats municipals han estat bo-nes. Potser sí que hi ha hagut momentstensos.-— Jo diria que són les negociacions, dela Granvia, de la construcció del local, delpont, tot això ha sigut el punt de fricció.S’empipaven quan tallàvem la Granvia.— O quan posàvem les pancartes.”

El problema que es va reduir força va ser eldel comerç. En aquesta dècada ja hi havia unaquantitat i diversitat d’establiments que per-metien fer la majoria de les compres quoti-dianes al barri.

—“Com que no hi havia mitjans de co-municació, la gent comprava aquí.— Però no han sigut botigues de moltadurada”.

7. Torna la urbanització

La situació a començaments de la dècada eradescrita així:

“(...) es presenta com un àrea residualentre la Zona Franca i els grans polígonsd'habitatges separats per la Gran Via.Ofereix grans expectatives d'especulacióper la seva situació privilegiada per a lapromoció industrial i comercial. El tradi-cional ús agrícola i l'ordenació dels ter-renys per a aquest ús encara es conservai representa una potencial font de riquesai treball per a la població d'altres àrees dela ciutat”4.

Segons el pla urbanístic aprovat entre 1977 i1979, encara restaven per aixecar cinc blocs.La possibilitat d’aquesta ampliació del barriera real i permanent; i aquest engrandimentno era gens petit, de fet es tractava d’una du-plicació. L’AVIC va assabentar-se vers 1987que la Immobiliària Rocafort era la nova pro-pietària dels terrenys i que havia presentat unprojecte. Aquesta immobiliària era propietatde Juan Zalacaín Lascorz, empresari proce-dent del sector de l’alimentació que també vaentrar en el negoci immobiliari. En una llistade 1978 dels més rics d’Espanya apareixia en80è lloc5. Zalacaín va morir el setembre de1987, i el va succeir al capdavant de les sevesempreses el seu fill, Juan Zalacaín Puy.

4. BOTEY, 1984: 81.5. Magazine. elmundo.es, 6 de desembre de 2009http://www.elmundo.es/suplementos/magazine/2009/532/1259942565.html


91

En principi, la població del barri en general iel nucli més organitzat i mobilitzat no s’o-posaven a l’ampliació del barri, doncs el plaurbanístic vigent ja preveia la construcciód’alguns blocs més i, per altra banda, aques-tes edificacions havien de significar la urba-nització definitiva del barri, el seuacabament i dignificació, especialment perla banda sud.

—“El dia que ens assabentem nosaltresque es vol acabar el barri, ens van passarla informació i vam anar a veure a unapersona que era un intermediari. Jo eltruco i em diu que amb associacions deveïns no negocia. Era un tal Víctor deBoton, signava “àlies Víctor de Boton”.Era intermediari d’una empresa que nosabíem quina era. Al final, truca i diu:anem a parlar. Jo li plantejo que volíemun local de 500 m2, a lo bèstia. Ell vatreure el projecte que ja tenien fet, del’empresa del Zalacaín, que nosaltres en-cara no el coneixíem.— Immobiliària Rocafort.— Al final vam arribar a un acord. Ensvan dir que ens donaven un local peròque havíem de donar-los suport a ells,perquè l’Ajuntament s’oposava al pro-jecte. I en aquestes negociacions vaigrebre una trucada anònima que m’oferiados pisos i quatre pàrquings.”

Finalment, davant d’aquestes actituds, lesconverses entre l’AVIC i l’empresa es vantrencar. Més tard es van reprendre amb laparticipació de l’Ajuntament, amb motiu de

la construcció de l’aparcament i el local socialde la Plaça dels Veïns.

El desembre de 1986 fou inaugurat el Parc del’Alhambra, a Santa Eulàlia, l’únic que hi haviaen els espais contigus al barri. Era l’etapa del’urbanisme reparador dels primers ajunta-ments democràtics. Amb petits plans s’inten-tava recuperar i consolidar espai públic. I fouforça aprofitat per la gent de Granvia Sud.

—“Agafaves les pilotes i les bicicletes,t’armaves de valor, passaves el pont ianaves al parc i allà tenies un espai.”

L’octubre de 1986 va ser aprovat el Pla ParcialPedrosa i Granvia Sud. En aquesta nova remo-delació urbanística del terreny annex al barrija es parla d’equipaments firals, a més delscomercials i industrials. També hi havia sòlper equipaments socials i esportius6.

La Marina de l’Hospitalet el 1987. Al sud de laGranvia, tot i l’existència de Can Pi i d’altresnuclis edificats, dominava encara l’ús agrícola.Font: Arxiu CELH.

6. http://ptop.gencat.cat/rpucportal/AppJava/cer-caExpedient.do?reqCode=veureDocument&codin-tExp=76840&fromPage=load


Al començament de 1987 es van iniciar lesfeines d’execució d’aquest pla, endegant unprocés de reordenació urbanística dels ter-renys de l’Hospitalet que hi ha per sota de laGranvia, un procés que encara continua ahores d’ara. Al llarg d’aquell any s’enceten, endiferents fases, les obres d’urbanització quepretenien continuar el Polígon Pedrosa, qua-lificat com a industrial i comercial des de 10anys enrere. Es tractava d’ampliar els ter-renys a disposició de les empreses.

El sòl que hi havia entre Granvia Sud i el Llo-bregat es dedicava encara en aquells anys

majoritàriament a l’agricultura, tot i quetambé hi havia diverses indústries. De fet, elPolígon Granvia-Sud Pedrosa fou un dels ter-ritoris que foren reconeguts com a Zona d’Ur-gent Reindustrialització (ZUR) el 1985. Enaquells temps de crisi industrial, la qualifica-ció de ZUR afavoria que noves activitats in-dustrials s’instal·lessin als llocs que haviendeixat buits els sectors en decadència.7

Per sota de la Granvia, també s’hi podien tro-bar algunes instal·lacions periurbanes, comdesballestaments de cotxes, abocadors, etc.Esment especial mereix Can Pi, l’antic barridels pròspers escombriaires, que havia estatcondemnat i abandonat per les institucions ique havia caigut en un procés de creixentmarginalització. I al costat, un club de tennis,en aquells moments un esport de gent que noera pas pobre.

Una altra gran transformació, el març de1987, va ser el soterrament de les vies delCarrilet. A més de posar-les sota terra, es vacanviar el seu traçat i es va fer passar el nouCarrilet per la Granvia, amb una estació atocar del barri, “Ildefons Cerdà”. D’una ta-cada s’apropava un important mitjà de trans-port públic i s’eliminava una barrerade connexió amb la majoria dels serveis deSanta Eulàlia: mercat, institut, metro... S’ha dedir, però, que també es va haver de lluitarperquè tots els trens s’aturessin a l’estaciódel barri i perquè s’acabés de construir l’es-tació de Magòria-La Campana.

92

“Agafaves les pilotes i les bicicletes, t’armavesde valor, passaves el pont i anaves al parc del’altra banda”. Font: Genís Pascual.

7. http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-1985-11796


Una imatge del barri de l'any 1984. Font: Fons AVIC.


granviasud maquetaciÃƒâ€ºn 1 - portada | celh...programa d’actes incloïa competicions...

Documents