De Dijous --•-- aDijousLes converses de Chequers

Brunning i Curtius, ministres alemanys,s'han entrevistat amb collegues seus angle-sos : també per primera volta des del'any 5914, el rei d'Anglaterra ha rebut envisita oficial dos ministres alemanys.

Els eterns elements d'extrema dreta d'ar-reu del món, els professionals de l'hosti-litat, han dit que era un fracàs. Ells nomésvuen els valors inferiors i més terre-à-terne.D'allò que vulgarment se'n diu qüestionsimmediates. Però, esguardant-ho d'una ma-nera serena, ningú no podrà negar que lesconverses de Chequees representen un pasessencial per la consagració de la pau defi-nitiva del món.

Perquè és evident que encara, poc o molt,el món està en estat de guerra. Mentre hihagi nacions que frueixin de la consideracióoficial de vencedores i altres de vençudesmentre les unes tractin com a tals les altres,no pot dir-se que hi hagi pau. Fixeu-vos -hibé : d'ençà de X914 cap ministre alemanyno havia estat rebut pel rei d'Anglaterra.Alemanya estava sota l'acció d'un càstigsocial internacional.

1 el fet que una gran nació estigués enaquesta forma, per tot aquell que coneguiel valor dels imponderables, no es pot negarque té una enorme transcendència i deriva-cions nombroses, totes contràries a la paumoral, condició prèvia de la material.

Nosaltres no ignorem, per altra banda,que la gran guerra ves deixar un pòsit degreuges i mals records que no podien ésserliquidats en un moment. 1 encara que, des-prés d'haver-ho estat en el cervell de lespersones d'élite, havia de . romandre moltde temps a l'ànima de les masses, les qualssón sempre de reacció més lenta 'i més di-ficil.

Però, amb tot, des del moment que lesnacions en guerra acordaren obrir el pe-riode pacífic, cal anar de cara a la pau ia la concòrdia per totes les maneres i mit-jans possibles. Cal organitzar, per etapes,l'oblit del passat i convertir la malfiançaen confiança, l'odi en collaboració, l'allu-nyament en acostament ; cal, sobretot, queels uns oblidin que han estat els vencedors,si volen que els altres no es recordin quehan estat vençuts, 1 sempre és una llavorde discòrdia que un poble tingui massa pre-sent que ha estat vençut La únicamanerud'irnpedir' aquesta memòria és tractat-loamb un peu de perfecta igualtat i defe-rència.

1, aleshores, el pas més difícil sempre ésel primer. La qüestió és trencar el glaç.No hi fa res que de moment hom no arribia cap resultat definitiu; de tota manera,queda obert el camí de les converses ; nolai ha por. Tard o aviat, per elles s'anirantractant i resolent els problemes que res-taren damunt la taula a la primera entre-vista.

Per això ara, en considerar les conversesanglo-alemanyes de Chequers, reconeixemalhora que des d'un punt de vid no handonat gaire resultat ; però, virtualment, elshan donat tots.

1 el fet és encara més de celebrar perquèes tracta d'Anglaterra i Alemanya, les duesnacions que, en realitat, feren la guerra del'any 1914. Evidentment la rancúnia deFrança i Alemanya, ancestral i crònica, te-nia un caràcter més espectacular; però l'o-posició deis dos imperis — el de terra i elde mar — posava en joc cúmuls de forcesponderables i imponderables de molta mésimportància. No era un odi tan cordial,però era pitjor; era reflexionat i metòdic.Les lluites de campions de pes fort mai nosón tan mogudes com les de pesos mésmitjans ; però els cops, en canvi, són mésterribles. — R. LL.

Primera sessió de l'Assemblea de la Diputació Provisional de la Generalitat

COM A CAL OGREMarfi;nez Anido. — M'avorreixo, Pepe...Pepe. — No s'amoïni el senyor: ja li fine amanits dos obrers amb salsa fàrfara.

Any III. Núm. 123 - Barcelona, dijous, 11 de Juny de 1931

. mee,,, .. ,., ib9l -i•... :_

L'ensenyament del catalàha enfraf a la normalifa^

preu s 20 cènfims • Pelai, 62. Telèfon 15300. = Subscripció i 2`50 pessetes frimesfre.^--

MIRADOR INDISCRET

detalls massa democràtics per a una ceri-mònia tan solemne, com el vestit de carrer

i el fum dels cigars dels diputats, l'emocióhi era. Les converses que, abans de lasessió, sostenien els diputats en els salonsque donen ai carrer de SantHonorat, que'és la part més venerable d'aquella casa,dissimulaven també urt4a emoció que nomésdescobríeu en la conversa ímtima. Feia moltsanys que Catalunya esperava aquesta horasolemne, profetitzada pels homes més illus-tres de 1a nostra renaixença i preparadaminuciosament per !En Prat de la Riba,'home que havia arribat a muntar una

ficció perfecta 'd'una assemblea, com si esproposés que féssim uó llarg aprenentatgede sobirania. Feia molts anys que imagi-nàvem una diada com la d'avui, i veusaquí que ja és un fet, gràcies a l'audàciad'un gran patriota, Francesc Macià.

La sessió va començar a les sis de latarda. El bocí de cel que hi havia sobre

el Pati dels Tarongers era d'una bellesaincomparable. 'L'aire era perfumat i vivi-ficant. Dintre el saló de sessions, l'atmos-fera era molt densa: hi feia molta calor,

una calor patriòtica, augmentada potser per

aquell pa d'or de l'enteixinat i els tres sa-lomons. M fons, sobre la presidència, hihavia un tapís amb un escut de Catalunyaardent com els colors de juny.

Només va haver-hi un discurs en la ses-

sió inaugural, el del senyor Serraclara, coma president d'edat, (árist privilegio deia ell,honrós privilegi diem nosaltres, quan una

vida posada al servei del país culmina entan alt honor.

El senyor Serraclara va dir que calia

que el seny, la serenitat i el valor presi-

dissin les sessions de l'Assemblea, protectorsadmirables que sant Jordi reconeixeria coma seus. El seny i la serenitat i el valor erenles característiques d'En Prat de la Riba isón les característiques d'En. Macià. En

aquesta hora és útil recordar que aquestes

Virtuts foren el numen del primer presidentde la Mancomunitat i del primer presi&ntde la Generalitat nova. L'un havia estata la presó, i a la presó va contraure la

malaltia de la qual havia de morir ; l'altre

ha passat la seva vellesa a l'exili. Si entrePrat de la Riba i Macià hi ha hagut presilents de tota mena, la història serà be-nèvola, perquè de la major part d'ells no

podrà dir-ne ni un mot.L'acte principal de la sessió inaugural

fou l'elecció de president de la Diputacióde la Generalitat, elecció que va recaure

a favor del senyor Jaume Carner, un ca-talà iAustre que ha lluitat tota la seva vidaper la causa de la llibertat de Catalunya.

Serraclara i Carner! A l'hora solemneen què Catalunya ha de redactar el seu Es-tatut d'autonomia, els municipis han fetbé de comptar amb aquests dos noms. A 1aDiputaoió de la Generalitat hi ha quasites els matisos del pensament catala^, iels que no hi són poden estar segurs que

„Comencem.» Amb aquesta paraula vaobrir el senyor Serraclara l'Assemblea deja Generalitat. Hi ha una gran poesia enel çomemçar de les coses. Però, quan d'a-quest començament arrenca un període his-tòric, iniciat amb un acte històric, es com

-prèn que l'emoció produís una mica d'es-garrifança a cada un dels assistents a • 'As-semble 1, diputats i públic. I encara queaquesta emoció aparegués velada per certs

aquest grup de patriotes sabrà interpretarel .pensament de tots éls catalanistes i detots els homes liberals de Catalunya.

La Diputació de la Generalitat necessitaara el .respecte de tothom. L'autoritat queté ha d'ésser reforçada amb l'assistènciamoral de tot Catalunya. Aquest és el deurede tots els catalans en aquest moment.

En sortir aquest número al carrer, elPresident de la Generalitat haurà llegit el

missatge a la Diputació de la Generalitat,i aquest dijous començaran els veritablestreballs de l'Assemblea i es nomenarà laponència que ha de redactar l'Estatut deCatalunya.

A` ningú no se li escaparà l'interès queté el nomenament de 1a ponència crica-rregada de 'la tasca de redacció de l'Es-tatut. Convindria que la serenitát i elseny que demanava el senyor Serraclaraals diputats s'escampés sobre tot Catalunya.La redacció de l'Estatut necessita un am-bient de fidelitat i concòrdia. Mentre es re-dacti l'Estatut, hi ha d'haver un silencirespectuós al carrer. Aquest seny, aquestaserenitat, aquesta fidelitat i aquest respecteseran la prova més excellent de valor quepodem oferir els catalans en aquest mo-ment. De l'actitud d'ara dependrà potserl'èxit de ]''Estatut durant el referèndum deCatalunya i davant les Corts d'Espanya.

Amb un prestigi moral que no ha tingut

mai cap català des de Pau Claris ençà,

el president Francesc Macià és el president

de tots els catalans. 'Ell és la perxa delpaller, l'eix de tot Catalunya. Com a ca-talans i com a liberals li devem fidelitat igratitud. Pensem que l'èxit dels treballs del'Assemblea depèn tant dels d putats com

del públic dispers sabre tot el territori ca-

talà.

Dicfima de l'habifudAlguns diaris ho han dit, d'altres ho han

dissimulat. El fet és que el seny rr BoschLabrús, que llegí el missatge d'adhesió deles entitats econòmiques, sofrí un lapsusi parlà del Gobierno de Su Majestad, laqual cosa provocà una certa sorpresa, ma-nifestada aanb rialles i murmuris, que l'o-bligà a excusar-se.

Però el que no han dit els diaris — i peraixò ho diem en aquesta secció, destinadaa subsanar tals omissions — és que el se-nyor Bosch Labrús donà, en veu baixa,aquesta altra excusa al senyor Alcalà Za-mora

—Sólo hace mes y medio...

Falfa d'adaptacióSegurament, obeint també un atavisme,

el senyor Serraclara, president d'edat del'assemblea de constitució de la Diputacióprovisional de la Generalitat, anava pre-guntant a¿Se aprueba?)) cada vegada quecalia.

I el secretari, en llegir documents, deia)(Diputació provincial)) en lloc de «Diputacióprovisional)), i havia de rectificar-ho.

Dos espectadors inferessafsEntre el públic que assistí a la primera

reunió de la Diputació Provisional de laGeneralitat, vàrem veure l'amic Ragasol,que treia el cap per una de •les portes, il'amic Barjau, que treia el cap per unaaltra.

Els dos candidats empatats, esperaven —amb comprensible impaciència — el fall

de l'assemblea sobre llur terrible situació.Reunida la Ponència d'actes, es fa pú-

blic que el dictamen referent a l'elecció deBadalona, no es donarà a conèixer fins l'altrasessió. 'Ens girem per veure quina cara hiposen els interessats.

Però ja no hi són. Automàticament, handesaparegut tots dos,

Una mala esfona d'un dipufafEI secretari — per edat — de l'assem-

blea de constitució de la Generalitat deCatalunya, acabava de llegir els noms delsdiputats proclamats.

Un dels que seien en els escons, com ad3pntat lette,p eta°t ren roc :t aixe-

car-m, i corregué a parlar amb els senyorsde la Ponència dictamInadora d'actcs.

---No m'ha nomenat!E1 senyor Martí Esteve demana la pa-

raula. Remarca que el senyor Josep A.Trabal, elegit per majoria pel districte dela Concepció, no ha d'estar supeditat a lasolució que hom doni •a ]'empat entre elsaltres dos candiklats triomfants per mino-ria. L'assemblea hi està conforme. I elsenyor Josep A. Trabal és proclamat dipu-tat amb tots els ets i uts.

El senyor Trabal, tot vermell, travessanovament la sala i passa a ocupar, altravegada, l'escó abandonat. Pel camí, had'aturar-se unes quantes vegades. Tothomel felicita, i e'll agraeix, amb efusió, aquestesprovés d'afecte. Ningú, però, no li treu lamala estona que ha passat.

Serra i Moref i els LluïsosEI senyor Serra i Moret parla per telè-

fon : el feliciten per la seva elecció parMataró, es veu que li pregunten qui era elseu contrincant

—...IEn Lluís Massot?

—Ah, sí ; v ull dir En Lluís Jové : '.otsovint em confonc : com que tots dos són«Lluïsosn.

lnierpreftá ci ónsEn el banquet de germanor celebrat a

Maricel diumenge, pel Centre Autonomistade Dependents, després daver parlat a9-guns oradors, En Campaians fou meitat adir-hi la seva.

En aquest precís moment (quarts de cincde la tarda) els que exploten les diferentesatraccions del parc, prescindint de tota cor

-tesia, naturalment, allunyats de d'emociód'aquell acte, engegaren els motors i unsoroll de ferramenta i grinyols esfereïdorsenvaí l'aire.

En Campalans, tot amerviós, es posà dreti digué:

—Amb aquest brogit no hi ha manerade poder parlar. Seré breu, 1 en el mo-ment que ho cregueu convenient, m'aplau-diu i m'asseuré.

En efecte, al final d'un brillant paràgraf,fou ovacionat, i, conseqüent amb el quehavia advertit, s'assegué tot manotejantd'una manera desesperada.

Um «autonomista reconsa.gratn, situat enun .angle llunyà que, amb tot i els esforçosque havia fet no podé entendre el que En

Campalans havia dit, preguntà a un delseu costat, situat dalt una cadira

—Què hi ha? Què ha dit?—No ho sé = va fer un que devia ésser

viticultor —, però pel gest, semblava quesolgués caçar la mosca mediterrània.

"Republicans del 16 d'abrilEls seus amics havien observat que l'es-

cultor Viladomat, en parlar de certes per-sones' que no cal anomenar perquè tothomen coneix - aguaza 4 altra, en deja repjhli-cans del t6 d'abril. '

Donat el tarannà del nostre amic, molts.no s'estranyaven d'aquest canvi de data,però una vegada que algú l'hi va fer obser-

var, l'escultor Viladomat va dic—Ja sé el que em dic. El i4 d'abril en-

cara no es sabia si la República estava se-gura, i els que jo vutl dir van esperar unparell de dies per declarar-se republicans.

Errades d'estil 1 d'ímpremfa

Del Ciero, en la seva ressenya de la

commemoració de les bases de Manresa(Daniel Cardona leyó a continuación unas

cuartillas de Pedro Aldavert, «plagadas» deinteresantes datos «histéricos».»

^En aquest cas, l'art ha estat vençut perla matèria.

Els espartansHi ha un senyor de Barcelona, habitant

de l'Avinguda del '4 d'Abril, la qual perell continua essent d'Alhonso XiIII, pare desis belles minyonetes.

Perd també guarda sis bales dintre d'unapistola automàtica.

—Mai no cauran vives en mans dels bol-xevics — fa, sublim, a les seves amistats iconeixences.

Prova convincentUn collaborador nostre va trobar, fa pocs

dies, un ex-periodista, cèlebre per una ca-nard de què fou víctima i que algun diaexplicarem.

Feia temps que no s'havien vist. I par-laren, és clar, de tot. L'ex-periodista, co-mentant el canvi de situació, deia

—Es clar que això s'havia d'acabar. Ha-via de venir per força la república. La

dictadura no comptava amb res. Les UnionsPatriòtiques eren un aplec de mala gent.Figureu-vos que jo me'n vaig fer, taxí itot no vaig poder passar de secretari delPapiol!

Aclarimenf safisfacforíEls «Quatre d'Infanteria », com arome-

nen a Madrid l'equip del Ministeri d1Eco-nomia (Nicolau d'Olwer, Barbey, Cuito iRaventós), vénen tot sovint a Barcelona.Gairebé es podria dir que hi passen el diu-menge, si no fos que el més destacat, EaNicolau, ve a Barcelona per anar-se'n apendre el sol i l'aigua en algun retó de laCosta Brava.

Un diumenge d'aquests, ert un restaurantde prop de S'Agaró, acabat el dinar, EnNicolau demanà una copa de conyac peracompanyar el cafè. El cambrer, decidit aportar un conyac a 1'a'Itura de la perso-nalitat del client, portà una botella de uFun-dadorn. Però el conyac d'aquesta marca duuuna etiqueta que en el temps que somprodueix una certa sorpresa. Diu : Dedi-cado a Su Majestad el Rey Alfonso XIII.FUNDADOR».

Un dels companys d'excursió del minis-tre, semblant-li que es tractava d'una fraseinacabada, afegí a seguit de la darrera pa-

raula : «de la República Española».Amb aquesta petita addició, En Nicolau

pogué beure el conyac sense escrúpols deconsciència.

UN

UAssemProvisîoi

GRAN ECOMENÇAMENT

blea de la Diptg al de la Genet

nacióalitat

1•lusíó capil•larDiumenge passat, a l'aplec sardanístic dei

bosc de les Mercetes, unes quantes noiess'aproparen a En Melcior Font. Tenienmoltes ganes — deien — de conèixer untan inspirat poeta, que s'ha sacrificat tantper Catalunya, i li donaven flors i llacets,

—)I al seu secretari també el volem co-nèïxer. Crec que també és poeta — fa unad'elles, i adonant-se d'En Gassol, l'obsequiaa la seva vegada.

S'havien confós de cabellera, sense ado-nar-se que, la cabellera dtEn Gassol essentmés important que la d'En Font, aquesthavia d'ésser el secretari d'aquell.

NO PATIREU CALOR SI ADQUIRIU UN

TRAJO DE FRESCt^)Ró^fnlffC6610O ^nl^li^ d ^] 'll O©

Excel ient qualitat; colors I dibuixos de moda

RAMBLA DE CANALETES, 11 - BARCELONA

El President aclamat a Manresa

;su POSTOS

*5*

bregat. De tant en tant, cansats, potser,per la monotonia del viatge, aquests ele-ments de mapa s'entretenen una mica, s'en-trecreuen, canvien les posicions, salten l'unpel damunt de •'altre, però això no duragaire i el tren, el riu i la carretera conti

-nuen amunt, disciplinadament. Passen lescolònies fdbrils, uniformes, regulars : la fà-brica, a baix, a la vora del riu ; més amunt,l'edifici on viuen els obrers, amb els pres-tatges de les eixides ; a dalt.de tot, l'esglé-sia. Curiós saindvitx arquitectònic, amb al,guau cosa de símbol,

ja som a Berga. I)iumenge de Patum: -jHem pujat a Queralt i hem .admirat el pa-norama tal com Déu mana i tal com solli-citen els bergadans. De retorn a la ciutat,hem dit, soguint el protocol, que la vista deQueralt era molt millor que la de Montser-rat, cosa que tampoc ha deixat de produir,bona impressió entre els amics de la loca-litat .

Aquest any, la Patum és republicana.Hom ha tret la corona de 1'Aguila, i comque això, pel que sembla, va desesperar al-guns tradicionalistes, s'han repartit profu-sament unes fulles que diuen :

(Poble :bergadà, desvetlla't.—.íEl que re-presenta ,l'àliga. — IEl reposat i majestuósball de l'Aliga Reial representa com Bergaa l'empar de la corona reial i sota el dolçdomini dels seus monarques, viu tranquillai majestuosa sense por ni temor de cap cias-se.-De 1'Enciclopèdia Espasa.,>

L''Aliga, sense corona, ha fet el seu ballamb la mateixa gràcia i dignitat de sem-pre. 1 tota la festa, aquesta festa merave-llosa de la Patum, s'ha desenrotllat ambmés èxit que rnai. A la mitja part, discur-sos. El senyar Puig i Ferrater troba la ma-nera de lligar la Patum amb la política idiu al poble que així com dels (ballets popu-lars com els que acabem de veure, Stra-wimski n'ha fet un producte apte per a lasensibilitat de fot el món, de les nostres tra-dicions i del foil(-lore catalanista n'ha desorgir una estructuració política que, .comels ballets russos, pugui anar per tot .arreu.

Discurs de Ventura Gassol: política rpoesia. Les muntanyes, l'Estatut, el Pi deles Tres Branques, Catalunya..,

A baix, a la Plaça, barrejat amb la gentbellugadissa que fuig del foc deis coets, tro-

iabem un vell, molt vell. I)uubarretina i ves-

Josee MARI PLANES

El balanç aritmètic de ladiada és : quinze discursosal Kursaal, davant de tresmil persones.

— Catalunya, el poble deCatalunya, la llibertat deCatalunya, l'Estatut de Captalunya..,

Aquests temes foren elcanemàs dels quinze discur.sos. La personalitat i lafantasia de l'orador teniacura de presentar-los .ambuna safata més o menysbrillant. !El primer premid'aquesta mena de jocs flo.rals del catalanisme polítiese 1'endugué, , de molt llargEn. Jaume Bofill, que pro•nuncià una peça oratòria detot primen ordre. Després,

es feren remarcar la cabellera realista deJoan Estelrioh i 'la cabellera romàntica deVentura Gassol... Si la seva joventut nol'hagués posat fora de tota sospita, el poeta

de la Generalitat hauria tiingut molta feia

a demostrar que ell no hi era entre els queestructuraren les Bases de Manresa.

Després dels quinze discursos del matí,tres discursos a l'Ajuntament, en la inaugu-ració d'una placa. IEls divuit parlamentssemblaren suficients, de moment, i a l'horadel dinar no hi hagueren brindis. Però vin-gué l'Aplec sardanista del bosc de les Mer -

cetes, i... quatre discursos anés. Arribats enaquest punt; la caravana oficial va dividir-se. Alguns, entre olis En Macià, marxarencap a Berga.

De Manresa a Berga marxen tres líniesparalleles : el tren, la carretera i el i iu Llo.

Cadàvers en exisfència

Quan el doctor Parrizas era secretari delCollegi de Metges de Barcelona, rebé umbon dia la visita d'uns quants senyors queresultaren ésser espiritistes.

Els visitants, amb la cara illuminada,exposaren al doctor Parrizas llur desig de$er experiències amb morts per tal de veuresi era possible retornar-los a la vida, mit-jançant pràctiques inofensives. Creien queal doctor Parrizas, pel càrrec que ocupava,II fóra fàcill de proporcionar-los materdalper a aquestes experiències.

Al granadí doctor Parrizas, per evadir-sed'una petició tan estrafolària, no se li acudialtra resposta que aquesta, que potser noconvencé els visitants, però que té mésgràcia que una de raonable

—Tendrán ustedes que volver dentro unosdías, pues ahora estamos sin existéucias.Acaban de salir nuestros viajantes cors losmuestrarios.

PreferènciesDilluns passat, sortint flel Parc, de la con-

ferència que en el Museu de la (Ciutadelladonà Joaquim Foloh i Torres, l'Angel Fer-ran fou convidat per un amic a pujar alseu auto.

En 'baixar, En Ferran preguntà ,a l'amodel cotxe

—Què és això ?—referint-se a l'auto.—Un Mathis—respongué el propietari.--La veritat, més m'estimaria un Renoia

—va dir En Ferran,

L'"Infel'lecfual"

Per a , alguns habituals del Frontó Nove-tats, l'Intellectual desiglna ni més ni menysque el -pilotan Casa'ls, el qual, quan nojuga a la canxa, sinó que fa d'espectador,llegeix els articles de 1'Ortoga i Gasset icoses semblants.

Un dia, entrà Uzcudun al Frontó, i elpúblic, que el reconegué, 1i tributà wna ova-ció.

Uins amics nostres sentiren al seu darrerauna veu que deia i

—Sigue el cuento vasco.Es tonvbaren i reconegueren el pilotan

Casalis, el qual afegí encara—Entraría Ramón y Cajal, y nadie se da-

ría cuenta.

Demanda de col'laboració

En un diari de Barcelona ha aparegutaquest anu•ciet, que si anos ino és curiós

((Escritor inaudito. — 'Desearía personamuy ilustrada que se interesase por misobras y trabajos literarios. Exijo pruebasinfalibles. Mlli sinuacián es crítica y mi ilus-tración exigua. Diferencias partidas. CarlosBufin, Caena, 25, 3. o a.a))

4

^ •E{1'I 4 °I

Alfons. —Em sembla que en aquest bancpodré seure amh bona companyia.

Ets camarades. --Sí, , però cada iloc costauna corona.

(Mumoristicke Listy, Praga)

El balcó de l'Ajuntament a Manresa

monge, els cotxes oficials de la Generalitatfan voleiar des seves banderes per les car

-reteres del país. En els pobles on passen,hi ha l'alegria dels damassos i el venerableFrancesc Macià és objeote, cada vint-i-oimcquilòmetres, d'una rebuda triomfal.

Diumenge passat, la caravana victoriosava agafar la ruta de Manresa . IEls cotxesde les personalitats varen flanquejar el Mont-serrat i ]'avinentesa simbòlica fou deguda-ment aprofitada pels oradors que després ha-vien de parlar. 'Els pobles i les ciutats rebenEn Macià i els seus acompanyants amb unentusiasme delirant. El preu d'aquesta aco-llida sense precedents, són els discursos. Desdels balcons, des de dintre els cotxes, desdels escenaris, Franoese Macià ha de parlar'de Catalunya i de. la República. El pobleaplaudeix, llença els oapells enlaire, fa vo-leiar els mocadors ; les dones es llencen ma-terial-ment en braços de '1'illustre cabdill, iaquest, entre paràgraf i paràgraf, ha de re-partir somriures i besades.

I)iumenge passat, l'arribada a Manresaestava ainun:ciada per a les deu del matí.Les autoritats populars, administratives ieclesiàstiques s'esperaven a l'entrada de laciutat. Passava el temps, i la caravana ofi-cial Ino arribava.

—,A veure si vindran .amb el tren—féu unpersonatge—. Recordo que l'any igog el reitambé ens féu una sortida per l'estil.

*eE^

La jove generació tenia urna idea vaga del'existència de les famoses Bases de Man-resa. Hom no en tenia una notícia gairemés aprofundida de 'la que e1 mateix nomindicava : unes Bases, a Manresa... Se sa-bia que les Bases les havien fet uns jovesde barba inegra, i, ara, eren els homes de^barba blanca els que retreien el record.

i Es- =arítims i aeris

acom- =acions, etc.

GRATISI I I I I I I I 11111111 U I I I I I I I I I 11111111111111111

L'APERITIU

Cactus. — De vegades um assisteix a wnareunió en la qual es tracta de discutir unesquantes coses concretes, un fa la comèdiade pendre una part activa en la conversai, en realitat, l'única cosa que interessa ésuna teranyina• que penja del sostre o queestà enganxada a la punta d'un finestró cornun vel de somnis tèrbols, estranys i incoa.fessablee. Aquella teranyina, i qui diu tera,nyina diu el que sigui, s'apodera en unaforma obsessionant de la pròpia atenció iens porta a un món metàllic o gelatinós enel qual totes les idees que aquí ens ser-veixen, les idees paraldeles a l'americana, alrellotge o a la palla de xuclar el granisatno compten absolutamont per res. Moltesvegades m'he trobat jo, i em penso que comjo qui sap les persones, en una conferènciaimportamtíssisna en la qual les idees abs.tractes eren dintre la boca del conferenciantcom una dotzena de ratolins dintre. una gà,tija. Vull dir que el conferenciant posavauna mena de vivacitat i d'interès intens enles seves paraules, i malgrat això, el cor, elsulls i tota l'ànima s'han avadit de la con.ferència i han comeipçat a explorar la phtara dels llavis d'una senyora. Aquesta ex-ploració no ha estat feta per cap interèsd'ordre sexual ni pel més tènue egoisme,Ha estat, simplement, u 'n oci pur i desinte.ressat de l'esperit. Del color dels llavis hempassat per tota mena de tobogans meta,físics i hem anat a parar a regions insospi,tades de la imagiinació:

Aquestes experiènéies concretis, qué su-poso que tothom ha pogut observar d'mamanera translúcida, 'serveixen per explicarel fenomen de l'evasió, de fugir de l'asn.bemt saturadíssim del 'dia, de donar un copde cua de peix sentimental, i sense que lavoluntat intervingui, trobar-nos que les alesdel pensament volen dintre un aire que noté res a veure amb aquell que respira elpulmó de les majories. -

Si aquestes evasions no existissün, el' pe-riodisme seria una cosa fada i revoltant, idic el periodisme perquè és la literatura mésnecessària, més barata i més •a l'abast 'detothom. En consoqüéncia, tota la sal de laliteratura consisteix en aquesta evasió, enl'escapada del pensament per cercar el can.trast, la imatge no és res més que unafugida afortunada o desafortunada que esfa d'un camp a 'l'altre de la cuina a lametafísica, de la cirurgia a l'esport, etc., etc,

Avui dia totes les persones que escrivim'n el nostre país, no podem prescindir delmoment polític, és com una mena d'a:rso.nlao que se'ns fica al nas i a les orelles ials ulls. iNo podem perdre un cafè sensecomentari polític, no ens podem tallar elscabells sense que les tisores ens parlin d'unapossible candidatura peracabar d'atabalarles deformacions del propi clatéll• Els queescrivim en els periòdics, sembla que fin.guem l'obligació moral de punxar amb ;aploma el ventre de l'un o de l'altre o béd'una manera idíl'lica anar pentinant la ca.bollera acaramelada de les idees generals.

En aquests moments, jo sento una terri•ble inecessitat d'evasió, de fugida, una ne•cessitat de les ales més ,absurdes, dels climesmés incoherents, de les boques més perfu•mades d'inconseqüència. Aquesta neeessi•tat endevino que la senten moltes perso.nes; és el momant en qué es desitja ungran ocell de vidre volador, o un elefantplatejat que es passegi per Barcelona re-partimt xiulets a les monges que encana nohan tornat als convents i que volten perla Rambla disfressades de llagostes derostoll. •

Es potser per aquestdesig d'evasió quel'altre dia una senyora em va ensenyaruna magnífica collecció de cactus. He des•cobert que els cactus estan de moda, im'ha semblat aquest fet una mona de cosaterrible, que la posar els cabells de punta.Abans, les senyores eren amigues dels ve-getals innocents, especialment de totesaquelles flors que podien fer tyh bon paperien un mes de Maria. Els antics haviencantat la rosa, els romàntics eren donatsal lliri o la violeta i a totes les flors d'uncoloret de tuberculosi. Més endavant forenexaltades 'les flors de cementiri i ]es flors

d'una forma encara més dubtosa ; naturalment que les dames encara no surten amiun cactus arrapat a l'escot, però si Deivol ja hi arribarem.

Dintre aquest ram de vegetals, n'hi hique són estimadíssims i que guanyen primers premis en els concursos igual que ellgossos més embafadors i més desnaturalltzats. Les dames els tenen en gàbies dvidre, els posen aparells de ràdio pergn'es distreguin i els fan confidències de lemés dures.

Jo confesso que aquestes plantes em fa'horror. Dintre els vegetals, són d'una fredor i d'una viscositat solament comparabl'a la de les serps i les salamandres. Fnfan l'efecte d'unes mones fofes, sense Cexpressió, señse gens d'agilitat, earregad°de punxes, tristíssimes, concentrades. limpossible contemplar algunes espècies dcactus sense que pel pensament se us arrosseguin imatges d'ordre sexual barrejadeele sadisme i de monstruositat.

Moltes senyores mantenen la seva collOció de cactus amb una gran indiferènciaamb una correcció envejable, moltes amuna innocència absoluta ; però jo no sé drnan res més que una explicació freudian:r la moda actual dels cactus.

Josur M.aes ns SAG.\RK

PATRIOTISME DOMINICAL

Discursos, i paisatge

I_ Bitllets detrangers - PViatges a

1 panyades

PRE:dllihIII111111111IIIIIIIIIII11111111Illlll

.^Ilmmummnnummumnnuuunumuumuummmmluuunumummunlluumllnmuullu.

Ii Vialges Marsans, S. A.Rambla Canaletes, 2 1 4 • BARCELONA

Ferrocarrils Nacionalsassatges M

"Forfait" - Excursions- Peregrine

INFORMES

tit de vellut. Ah, si l'hagués vist En Ven- suspectes, com les mandràgores, les ané-tura Gassol! mones i altres vegetals lleugerament por.

--Us agrada la Patum ?—li preguntem. nogràfics.—Molt! A mi m'agrada tot el que és La influència americana va posar de mo-

alegre. Mineu, no he estalviat mani. La qües- da les orquídees i les dàlies complicades,tió és divertir-se . Sóc moll trempat, jo. 1 si iEl tango va acabar d'exaltar aquestes flors,tingués diners, encara en seria més de trem- però fins aquí tot anava com una seda,pat.., Avui dia els fets ham canviat, les flors am'l

Camí de Barcelona, amb el cap ple en- perfum i fesomia presentable ja no satis'cara del traqueteig de la jornada, les pa- fan la curiositat vegetal de les persones diraules del vell de Berga ens revenen a la bon to. ¡Es necessita unà planta positivaboca amb el gust fresc d'un brotet de menta. ment antiestètica, d'un mèrit dubtós

REPRODUCCIONS PLÀSTIQOfSD'ART CLA ,21C SAGRATi PROFÀ

LENA, s. A.1 xposicid i venda.;

Rosselló 238,juntaPosselgd.Gmcta

constituir una de les fases nombroses d'una rics pels materials, immediats, moridors ivasta maniobra política que es celebra a baixos.•casà nostra, .amb entretocs i conciliàbuls Amb l'aparició de les Bases moria el gro-sovint, i amb paraules més clares altres flor ((bon sentit» i renaixia el ((seny)). Alsvegades ; maniobra tendent a la creació d'um ulls del bon vivent d'aleshores, aquells aqua-front únic català per a l..a lluita electoral que tre ximples» que eren els catalanistes, Idas'acosta,feien més grossa» que mai.

Doncs bé; el punt cu-(minant de la folliaera l'inici de la saviesa.Tot això passava l'any 1892.

En commemorar-ho, el q de juny de 1931,hom ha volgut promoure una • efusió senti -mental que fongués els partits polítics deCatalunya en una abraçada.

Aquesta fusió ens sembla molt bella, peròano deixem d'adonar-nos de les dificultats quela volten.

Perquè cal tenir present que la Revolucióha estat feta per un partit català d'esquerra,el qual és sincerament republicà ; el seurepublicanisme és una conv•ació i un senti -ment. No és com el monarquisme de laLliga, basat en raons de conveniència (oque, almenys, ho semblaven).

Essentaixí, si els dirigents de l'Esquerravolien formar un front únic, on per torçahaurien d'entrar personalitats que, fins al'últim moment, figuraven com ,a monàr-guies, s'arriscarien molt a quedar-se sensepartit. Les seves masses, aleshores, des-orientades, passarien als radicals, els quals,per bé que moderats, són esscmc'iaim..^ltrepublicans i es diuen d'esquerra. Resultat:que les escorrialles que restarion de 1'^Es•querra catalana farien un paper trist alcostat dels seus companys de solidaritat1'iEsquerra, de partit dominant, passaria alno res. .1 potser és demanar massa queun partit vulgui suïcidar-se a gratcient.

I, encara, aquest sacrifici no seria pasper bé de Catalunya : tot el nostre prestigiactualment és condensa en una data i unafigura : el 14 d'abril i Francesc Macià.Anul•lar-los és anullar el prestigi actual dCatalunya. y

No; l'interès de Catalunya no demana.pas tant una unió pre-electoral com unsentit patriòtic post-electoral que porti elspartits catalans a la coordinació quan estracti de Catalunya. I, d'això, no en dub-tem. No es perdrà l'esperit de les Basesde Manresa.

Es clar que, anant dretes i esquerrescadascú per la seva banda, potser la dretaperdrà algun lloc; però ella ja és prou ge-nerosa per saber reconèixer que, parran del14 d'abril i del gest de Macià, no és l'horade les dretes.. l cap i a la fi, la Catalunyad'esquerra, en gràcia al seu catalanismepalès i indiscutible, sap oblidar, política-ment, .aquell passat monarquisme de con-veniència, i no els en fa cap càrrec . Unlíder de la Lliga pot parlar allà en vaEn Macià. Cap més partit monarquitzanto monàrquic tindria aquest privilegi,

RoSFND LLATES

***

Què eren i què volien ésser les Bases deManresa?

En realitat, un esbós de projecte d'Estatutde Catalunya : en el moment en què elcatalanisme emprenia la seva marxa políticaactiva, calia fixar, ene que fos provisional-ment, el seu programa màxim. Sense això,el catalanisme polític sempre hauria estatuna cosa amorfa. Els líders i els diaris nohagueren trobat mai manera d'articular elsseus pensaments amb íllació. D'aleshores endavant, els catalans ja tenien la seva co-lumna de foc i podien seguir els seus ro-miatges pels deserts de la política generalespanyola, envers la terra de promissió, ésa dir, la llibertat de Catalunya.

1 :aquesta és l'essència de les Bases deManresa. Una nuesa en marxa. No guaiteuels detalls, mireu el gest. Aleshores cop-sareu la importància d'aquelles assemblees.Sense les Bases de Manresa, Prat de la Ribano huaria estat possible. Abans de la tàc-tice, calia fundar la personalitat. I, desprésde bes Rases de Manresa, Catalunya, políti-cament, ja era una cosa articulada, o ver-tebrada, com .ara és moda d'escriure.

^En el moment històric — any 189 2 —quan foren pactades; les Bases representen,també, un fet collectiu de l'ànima catalana.Evidentment, la Restauració, amb Cata'lu-nya, i singularment després de l'any de l'Ex-posició, pretemia seguir la tàctica burgesaque a França caraoteritzá la monarquia deLluís Felip i el Segon Imperi. La Restau-ració mirava d'exaltar la prosperitat mate-rial i el confort de vida de Catalunya ; en-greixava la Catalunya conservadora amb lanon non de 1'eEnrichjssez-vol4 s). Compre-nien la necessitat de matar l'espiritualitatdel país. I, veritablement, mai la mostra terrano ha estat tan grollerament materialitzadacom aleshores. Mai n.o s'havia donat tant eltipus del senyor Canons, golafre i ben pea-Sant ; amic de l'ordre .i enemic de la polí -tica, de l'art i, en general, de tot allò quesignifica exaltació i entusiasme. La seva re-ligió és la anissa de dotze; creu que si nohi hagués religió tothom robaria, i que, pelque fa la resta, Déu •permet que passin

NOVETATSEN CAMISES

Janme I, li 1Telèl.11655

L'Assemblea de Manresa (1892), segons un dibuix de l'època de J. Pahissa

L'ESTRATOSFERA

professor A. PiccardAquesta paraula : l'estratosfera, inventada

per Teisserenc.de Bort, que era conegudaper poques persones, ha tingut uns diesd'una certa popularitat. Un professor suíshavia decidit estudiar-la de prop amb unglobus d'un model estrafolari. Què dimonipassa a l'estratosfera? Sembla que els gasoshi són en repòs complet, que hi ha moltozon, el qual absorbeix els raigs ultravio-

ciades pels profans—, es trobaren que lacomanda exterior de la vàlv ula no funcio-nà ; calgué esperar que el globus baixésquan ell volgués, però el gas d'aquest, massafred, escalfant-se en passar a les capes at-mosfèriques inferiors, més calentes, i dila-tant-se per tant, alentia o deturava en ab-solut el descens.

Amb la frescor del capvespre, el globus

Piccard (a la dreta) i Kiepfer dintre la bola d'alumini

baixà relativament avall, a 4,000 metresels aeronautes pogueren aleshores obrir lesfinestres de la bola i respirar aire: gairebéhavien exhaurit la provisió d'oxigen ques'havien endut, i això que per precaució erael doble de la que calia.

Per sort, persistia l'anticicló que haviasen yalat l'Observatori de Munic, la calmaatmosférica, per dir .1io més clar, i l'aterrat_ge no fou tan violent com era de témer. Detotes maneres, en ésser tocant a terra, elglobus reboté cinquanta metres. Potser ales-hores foren de més - utilitat que mai aquellespintoresques gorres de cop, de vímet, ambles quals han aparegut en les fotografies duespersones tan serioses com el professor Pic-card i l'enginyer Kie'pfer. Els aeronautes illur globus es trobaven sobre Gurgl, en elsAlps tirolesos, a les 22 hores. Hagueren dePassar 1a nit dintre la bola.

Sense proposar-s'ha expressament, havienbatut un récord esportiu, el d'altitud emglobus lliure. Si mal no recordem, el capitàC. Grat' el posseïa (per bé que no homolo-gat) amb 1 2 ,g45 metres; mori, probable-ment a 13,000 medres, en la temptativa debatre el seu propi rècord.

El professor Piccard ha dit que no tor_nana a començar. La seva dona i els seusdos fills han passat massa ànsia.

'Hom diu que ha reeoilit observacions moltinteressants. l Aquesta serà per ell, segu-rament, la seva majar satisfacció. No pas lapopularitat, que un científic pur, encara querealitzi una gesta esportiva, no pot assoliren tanta de manera com uns aviadors queporten a bnn terme una llarga travessia.

PROF. *

ea el dolorle ronyons

perquedissoJ

lr ácid úric

Esrle aeBale/ delreaulle/a obdnpyn embIUP000NALen,0,de13 etbod en puc qrdindlcal.

OR 00Mf*1UT pplAO

Certdrd1 d. M P,,,itqd, Mrdldu dr 3rvttleeRAFIc INDICAOOR

DELS LLOCS A 057ES LOCALISA

El REUMA

FonfbernafSASTRE

Trajos mig 4emps a preus módícs

Cucurulla, 2,1 ei.= Barcelona

Gabinet ortopèdic

ARAG6, 277, ENTRESOL, 2.8

DE10A1IDE4A7TELÈFON 76850 = BARCELONA

MIRADOR 3

UNA COMMEMORAC 10

Les Bases deManresa iran aL'acte del diumenge passat, celebrat a ^" • —Manresa, amb motiu de commemorar la

proclamació d'aquelles famoses Bases quevan senyalar el primer acte afirmatiu delcatalanisme polític, desperta en un obser-vador serè dues menes de consideracionsles dues referents a la signi&ança d'aque-lles bases, i les altres a la de l'acte de lacommemoració que se'n celebrava.

Car no divulgarem cap secret si diem quela recent solemnitat, en certs moments; va

certes coses que el que és a ell, tampoc elperjudiquen.Doncs bé, aquell crit de rebeldia seriosa,

estudiada, ordenada, de les Bases, fou unsolemne desmentiment de l'ànima catalanaa les pretensions de la Restauració. Catalunya començava de compendre que la sevamissió no era únicament d'estar grassa ; laforça interior és més explosiva i ]'ànima d'unpoble massa complexa, i li és impossible debaratar tots els seus valors morals i histò-

II I

El secret de la data del matrimoniM. Doumergue era molt ben guardat. Files persones que passen fer informadpensaven que no es realitzaria fins elde juny.

Cap repòrter, cap fotògraf no es trobavapresents quan «le flulire du huitième arrodissemen ttt, acompanyat del cap de l'ofilna de pnatrimonis i d'un agutzil, penetràl'Élisi. Els diaris de la nit ignorarennova.

Tanibé se Phauriear deixada escapar E

del matí si l'Agència Reuter no l'hagudivulgada.

Potser hom es preguntarà per què aqueta cerimònia s'ha retardat fins a la fi dseptennat. Era sabut que Mme. Graves, edevinguda Mme. Doumergue, feia temique era la confident i la inspiradora dpresident. Però aquest no ha volgut cedidurant la seva magistratura, a preocupitions personals. Ha preferit esperar torroa ésser un senzill ciutadà.

**Perquè, set anys enrera, Dountergue 1

tenia aquesta intenció. Anava a realitzar4quan fou elegit president de la Repúblticccontingencia en la qual no pensava toquesetmanes abans que es produís. Li semblaleshores que havia d'esperar, puix quedesagradava el soroll que es faria al voltandel matrimoni del cap de l'Estat.

--Un president de la República — dei— només té el dret de doiurr-se en espectacle per necessitats de l'Estat. El mematrimoni no és das una necessitat naciopol.

1 per més que a França hi hagi República des de fa molts anys, encara persisteixen alguns costums de cort, i ningú nvol_ creure que un president en exercici epugui casar com un ciutadà qualsevol.

De totes maneres, Doumergue ha pogudonar, per alguns dies, el gust a la sevdona d'ésser presidenta.

com una novel la

Un septennat que acaba

FEU FER ELS VOSTRES GRAVATS EN LA

Unió de FotogravadorsCasanova, 160-162 : Telèfon 77406

o Iota que esterilitzarien la terra tal com es-s tirilitzen, en la clínica o el laboratori, lesdones i altres compostos cellulars no tan

t complicats... Com es veu, els problemesa d'aquesta mema no sán susceptibles d'inte-ressar el gran públic, mi de tenir una apli-cació immediata a la tècnica. Però el pro-fessor Piccarg valia també estudiar les pos-sibilitats de viatjar a grams altures en ca-bines tancades; amb l'escassa resistènciaa l'avanç que un aparell trobaria en l'es-tratosfera, un avió triplicaria la seva ve-locitat. I això ja té una més immediataaplicació.

Per interés científic, ja havia estat un-tentada l'ascensió a gran altura. 'En 1875,una exploració d'aquesta mena, a bord delglobus Zénith, costà la vida a Sivel i Croeé-Spinelli. L4ur company Tissa !ndier se'n sortíamb vida, perd la pèrdua del coneixementli privà de fer cap observació que valguésla pena, cas que s'havia de repetir en 19o1,en què Berson i Süriing quedaren, a pocInés de to,000 metres, submergits en la in-consciència.

Calia trobar un mitjà de prevenir-se delfred i de la rarefacció atmosfèrica difi-cultats que els anteriors aeronautes no ha-vien salvat.

El preifessor Piccard, suís, catedràtic aBrussel1es, feia temps que treballava en lasolució. De passada, prenia part en la CopaGordon-Benett, la prova de globus lliuresInés importalnt, Per .arribar a una gran al-tura amb un enginy d'aquesta mena, teniadues solucions : sortir amb un globus inflatdel tot i ascendir deixantanar llast a me-sura de les necessitats, o bé sortir migbuit i esperar que la dilatació del gas delglobus, essent major .la minva de la pres

-sió atmosïèrica, el fes arribar a una zona d'e-quilibri. Es decantà per la segona solució,que li estalviava la maniobra de les 14 to-nes de llast calculades necessàries per a laseva intenció, maniobres dificultades encaraper la forma que havia de tenir la cistella,si cistella se'n pot dir.

EI globus, doncs, construït a la casaRiedinger d'Augsburg, però pagat pel FonsLi acional belga de recerques científiques,sortí inflat només a una setena part delseu volum, és a dir, 2,700 metres cúbics.

Per tal de prevenir-se del fred regnanta l'estratosfera (6o graus sota zero) i de lareducció a una desena part de la pressióatmosfèrica normal, que no permet la res-piració, penjà al globus una bola d'alu-mini, proveïda de dos forats capaços dedeixar passar un home i d'unes quanteslluernes per contemplar el paisatge, tancadahermèticament i calorifugada. Un periodistaha dit que aquesta bola semblava imagi-nada per Wells, tòpic corrent i, en aquestcas, exacte; sense pensar acostar-s'hi tant,el que ho ha dit ho ha encertat. La ditabola és, en efecte, semblant a la que des-criu el novel1ista anglès en Els ¢rimers ho

-mes a la Lluna . Per tal de poder habitardintre una esfera de cinc metres cúbics decapacitat, els aeronautes, a més a més delsaliments, s'endugueren una provisió d'oxi-gen, i adoptaren un dispositiu, seguramentsemblant al dels submarins, per fixar quí-micament l'anhídrid carbònic 'vulgarmentdit àcid carbònic), que és un gas tòxic.

Estudiats tots els detalls, provat delsinstruments d'observació necessaris, el pro-fessor Piccard (que és parent de la raó so-cial Piccard-Pictet et Cie, fàbrica d'autossuïssa que utilitzà patent; Hispano), es-perà que li construïssin el giubus i l'esferad'alumini, i un cop llest això, esperà quefes un bon dia.

Aquest home de laboratori, que es llan-çava a una empresa perillosa, trobà uncompanv, un altre suís, l'enginyer Kiepfer,i després de dues temptatives fracassadespel setembre de l'any passat, renovà l'in-tent el 2 7 de maig darrer. L'Observatori me-teorològic de Munic donava tota mena deprevisions atmosfèriques favorables i caliano desaprofitar-les.

A prop de les q de la matinada d'aquelldia, el globus s'enlairava a gran velocitat15,000 metres guanyats en 25 minuts, pla_nava setze hores per l'estratosfera, més delcompte, perquè quan els aeronautes deci-diren baixar — perquè ja sabien moltes co-sos de corba de ionització de l'atmosfera,de les radiacions còsmiques conegudes perraigs gamma i altres filigranes de física delglobus (terrestre) molt difícils d'ésser apre-

lrc \

EL SUMMUMDE LA INVERSEMBLANÇA

Guillem II, penedit dels seus discursos,s'ha fet frare i ha llegat els seus béns alpoble alemany.

(jugend, Munic)

ZIn altre mafrimoni

També es diu que el matrimoni de MBriand ha de tenir lloc a breu termini.Fins hi ha qui fa córrer la següent frase,que pronuncià Briand responent a una sollicitació de gendre el cap de la croada pacifista

—Un casat de poc no ha d'agafar el bast"del Qelegrl.

Romania = film

En formar-se el cabinet Jorga, la premsaassabentada digué que darrera el vell savi,estrany a la política com qui en pugui ésserniés; es perfilava la dictadura d'Argentoiano,ministre de l'Interior i gerrnanòfil.

Argentoiano ha suprimit, per decret, laCaixa de Retir dels periodistes romanesos,instituida per una llei, que obligava el Go-vern a una subvenció anual de quatre mi-lions de leí.

Aquests diners han servit per a la pro-paganda electoral.

*E^El rei Carol ha baixat molts punts enl'estimació que els seus súbdits li tenien.

La causa n'és la cèlebre Lupescu. Durantels primers dies del retorn del rei Carol,la Lupescu vivia a casa del ministre Argen-toiano, però ara viu al palau, amb totsels honors. 1 el poble no perdona al reil'abandó de la reina Helena, ni la culpa quehi té l'aventurera Lupescu.

***El rei ha allunyat del poder el ministre

Nlaniu, al qual devia el tron.. L'ha allunyatperquè Maniu és partidari de la reina He..lena• i adversari de la Lupescu.

Però potser el rei Carol no hauria d'es-tar gaire content d'aquesta victòria, A Bu-carest, hom qualifica públicament el mi-nistre Maniu de president de la República.

Impresió del Derby

Com és tradicional, el Derby ha estat.l'esdeveniment més important d'Anglaterraaquests dies.

A propòsit de la famosa carrera, un Qe-riòdic anglès recorda que un any el xa dePèrsia es comptava entre els assisterlts aEpson. Un coj acabades les carreres, comli preguntessin què li havien sem.blat, res-pongué:

—Que un cavall pot córrer més de pressaqu:e un altre, és urw cosa que ja sap tot

-1tom... Doncs, per què s'ha de venir aquí1er'estar-ne niés segur?

Hem pogut veure dos films americanssignats per firmes tan prestigioses comLewis Milestone i Henry Ring, dos filmque també feia molt de temps que ere

Eleanor Boardman en <<Ella se'n vaa la guerra»

Al coniphs de tres per quatre és el compàs molt bo, no aconsegueix donar al seu paperdel vals. Qui diu vals, diu vals vienès, i qui tota la força i el caràcter a què ens té acos.diu val vienès, diu opereta vienesa. Es clar tumats.que qui diu tot això, podria dir exactament William Powell — no hi podem fer mésuna altra cosa, però, de moment, les me- — se'ns apareix sempre com un home ge-cessitats de la crònica vdlen que arribem .a brat que no dubtaria ni un instant a en.aquest resultat. gegar cinc bales dintre del cor més generós.

Si no anem errats, Al compás de tres per Aquest artista extraoadinari desprèn unaquatre és •la primera opereta que els ale- antipatia tan cordial, és u mala ànimama:nys presenten a Barcelona. L'experiment tan distingit, que val la pena que els seus

r^Ai compás de tres per quat re», opereta cinenzatogrhfice

directors no el facin malbé convertint-lo enheroi d'historietes sentiunenta'ls i, sobretot,que no el vulguin fer .passar ;per un gafanirresistible. 'Si no, les males persones afieio-^nades al cinema tindran dret a urna legítimareclamació.

L'ombra de la llei és un film discret,que té un començament que és un encertamb totes les de la llei. Llàstima que des.prés l'acció decau una mica, sobretot acausa d'una certa monotonia. De totes ma-ocres, fa de bon veure i, quan no, sempretindreu ocasió d'admirar la tenue del seuprotagonista.

J. M. P,

COLISEUIVIAvui

la més emocionant creació de

WILLIAM POWEI,I,

Interessantíssima novella

d'un home d'honor, acusatd'homicidi pel seu culte a

la cavallerositat

Es un film "Paramount"parlat en anglès, amb títols

en espanyol

.;mioll ilm^iN^vtl w,̂ R^^, ^ p s^ 9ma^+ ,ro,gpv^ar,u9u^t^,^sya w@ :

TRAJOS PER A BANYBARNUÇOS

CAMISES - PAIAMESSUETERS

CINTURONS - ELÀSTICSMOCADORS

MITJONS - MITGES

PREUS BARATISSIMS

E. VENuS VIDAL32=Avinguda Portal de 1'Aneel=34

7, Plaça Universítat, 7ses - v^ai i s^l6^I S

u

àh EL CINEMAPANORAMA De I'opöreta al drama policiacDarreres_esfrenes

Premi de bellesa, amb Louise Brooks i venen fastigoses i les hores normals fei-Georges Gharlia, és un film força satis- xugues, i això ho sentiu per la lògica delfactori i que honora la producció europea. muntatge. L'enervament de la noia en elEs obra d'A. Gemina, a base d'una idea parc d'atraccio s és un fet, entre tants,avançada per René Clair, d'un tomb moral fet tangible als ulls.

^El tema dels concursos de bellesa, amb Hi ha a la fi urna utilització del sonorl'e^tlhibicionisme que comporten, amb les que no crec de més remarcar. Ella mortaconseqüències que se'n deriven en la per- pel seu promès en un excés de gelosia.sona de les candidates ascendides a la reia- El seu cos en la cabina de proves, om es

o a Premi de bellesa», amb Louise Brooks i Georges Charlia .

lesa, amb llur actualitat palpitant, és un passava un assaig d'ella a la pantaVla so-tema a bastament brillaint per a compendre nora. La projecció continua impassible itot seguit el bon partit que se'n pot treure mentre ella jau morta a terra, a la pan-en una obra cinematogràfica. talla el seu rostre somriu i la seva boca

Adhuc és estrany que els prodvotors no s'anima encara amb una cançó indiferent.hagin explotat amb assiduïtat el tema, elsamericans particularment, que tenint aga-vollades les millors dones del món — par-lem de plàstica — podrien simular concur-sos perfectes.

Premi de bellesa és un film que hom po-dia haver presentat almenys ara fa 'un any.Amib tot, no ve anió retard. Un any ésen el cinema, en aquest moment de la sevaevolució, tota una època, i el millor elogid'un film sonor és dir que nm any nol'envelleix gens. I és que Genina ha pa-lesat un sentit ferm del convencional, quel'ha portat a evitar4o sempre, emprant elso amb •tacte i mesura ; per això aquestesutilitzacions són raonables i per tant ab-sentes de vellesa.

Les .paraules són escasses i les imatges,amh preponderància doncs, descorren ínte-gra una història que resta ben visual.

Dues vides perfectament humils. Un ti-pògraf i una mecanògrafa. Els dos, pro-mesos i treballant per a 'la mateixa em-presa, la del diari Le Globe, encarregatd'elegir miss França, la noia que ha de re-presentar la seva nació a1 concurs de be-lleses europeas que s'ha de celebrar a SanSebastián.

Al mateix temps, doncs, que penetrem enl'ambient on s'escolen llurs ocupacions pro-fessionals, ens .assabentem de la marxa delconcurs. La noia no pot resistir-se a lafacècia de trametre la seva fotografia aljurat; quan més tard va a reclamar 1afoto obeint al voler del seu promès que de-testa aquestes exhibicions, s'assabenta ambsorpresa que no sols ja és massa tard, sinóque és ella la reina de ,bellesa de França.

Miss França és elevada, en mig de lesaclamacions de la multitud cosmopolita re-unida sota el cel del nord espanyol, a MissEuropa, i ,aleshores la història de la noiaes descabdella a una velocitat creixen-t.Assetjada pels homes, marxant en mig d'unrengle d'adulacions i una pluja de presents, tasta 'la vida de les altes esferes, re-nunciar a la qual ja no li seria fàcil.

Amb la millor voluntat del món tornaràal costat del seu promès, el tipògraf deLe Globe, i tractarà de compartir aqudllavida humil que ara descobreix ben enutjosa.Buides i monòtones les hores domèstiques,plens d'aspectes desagradables els plaersdels pobres, ben ordinàries :les maineres delseu promès, gens d'elegància en el seumedi i el record present de les altes esferesles comparacions constants, l'atracció in-vencible del món aquell obert de bat a bati que l'espera. ;-

El valor del film escau en allò que nos'explica, és el fet innegable que són lesimatges les que suggereixen clarament elque s'esdevé. Les coses indiferents esde-

MOLT AVIAT

LA PRINCESASE ENAMORA

per

Charles Farrell

"El vertigen del fango"Tothom que va anar a, veure Liliom va

poder veure també el film El vertigen deitango. Com que Liliom no acabava de con-vèncer el públic, l'empresa a darrera horacanvià d'ordre del programa, i mentre l'o.bra mestra de Borzage pasava a la cate-goria de complement, el film sobre el tangoocupava el lloc de preferència.

No crec que a ningú 'li sàpiga greu ha-ver esmerçat una hora veient aquest film.Ara que tothom estarà d'acord a remarcarque de tango n'hi havia una dosi tan in-significant que quasi no es veia, i de ver-tigen tan poc com gens. Altres títols hau-rien estat més escaients al contingut delfilm.

El film potser tenia un defecte : haverjuxtaposat com antagonistes dues donesmassa semblants. Es jugar amb la mono-tonia; és el mateix que compondre un duode tenors.

En el film, aquestes dues dones són demolt bona pasta, no pas perfectes tanma-teix . A la fi es barallen a veure quina deles dues serà més abnegada. Noble lluitaque caldria posar de moda entre la gent.L'argument sembla escrit per En Josep M.'Foloh i Torres ; però, qud voleu fer-hi, elfilm comporta una fotografia tan perfecta,un movimeint tan suau i captivador, LoisMoran és una dona tan bella, que no ensdesagradaria pas reveure'l.

La narració de Zweig, Vint-i-quatre ho-res de la vida d'una dona, serà filmada

per segona volta. Recordem que, en aques-tes pàgines, dos collabonadors nostres s'hanreferit a les possibilitats cinematogràfiquesd'aquesta narració a propòsit d'una escenaque té lloc a l'entorn d'una taula de joc.

En la in ovella, Zweig, .amb una descripcióde les mans, pretén fer conèixer al lectorles vicissituds del joc entre els personatgesaplegats a l'entorn de la taula.

Na seria estrany, és tót al contrari moltpossible, que aquesta escarza, en la mentde d'autor, hagués nascut d'una reminis-oència cinematogràfica. Tanmateix la vn-fluència del cinema damunt dels escriptorscontemporanis és una cosa òbvia a tot és-ser-ho. De totes maneres constatem la man-ca d'una monografia detallada d'aquestesinfluències que fóra sens dubtemolt cu-riosa.

Un treball que exigeix, per a realitzar-do,una gran experiència literària i ensemsviure en una quotidiana intimitat amb elcinema.

és interessant, sobretot aquí on les operetesamericanes, quan han estat ensopegades,com La parada de Pamor i Montecarlo, hantingut un èxit de públic molt gran. Aquestesoperetes d'aire vienès passat per Hollywood,dirigides ambdues per l'alemainy Lubitsoh,tenien, segurament, una gràcia més alada,un .aire més fresc, un to més brillant queaquest Compás de tres per quatre. No obs-tant, en aquesta opereta alemana — del'alemany al vienès no hi ha més que unpas — trobem," més que en les produccionsamericanes, el perfum autèntic dels valsosi de la tendra cursileria del sentimentalismed'exportació que es fabrica a les ribes , deDanubi.

Malgrat la gràcia una mica feixuga delsartistes alemanys, Al compàs de tres perquatre és un film animat i simpatic. Hiha, sobretot, i és el que el públic agraeix,aquella voluntat de fer una obra lleugera,superficial, que 'hom pugui escoltar i a•cep-tar sense formular-se prèviament cap de lespreocupacions artístiques, tècniques i filo-sòfiques que cada dia enrareixen una micamés l'aire de l'espectador de cinema.

Això no vol dir que Al compás de tresper quatre sigui um film ingenu. Tot el con-trari; trobem en ell tota la murrieria i elsefectismes del métier més treballat. E1 pro-blema -més difícil de resoldre en aquestamena de films, o sigui el de procurar quet'obra resulti eminentment cimematogràfiça,i evitar, per tant, els paranys que presentenles facilitats teatrals, està ben solucionat,encara que sense . arribar a aqudlla perfec-ció que seria de desitjar i de la qual creiemque, inevitablement, el cinema n.o pot eva-dir-se.

La música d'Al compàs de tres per qua-tre, un dels elements més importants, pe'no dir el més important, en els films ope-retes t fa de molt _ban escoltar. Hi ha unvals molt bonic i molt enganxadís, i unone-step que es mereix els honors de totsels gramòfons.

Si del Tívoli saltem al Coliseum, enstrobarem amb un film de William Powell— L'ombra de la llei. Aquesta vegada, alprestigiós «traïdor» de la Paramount 'li hadonat por fer de bona persona, i encara quede bon començament fa 'li posen les ma-nilles i poca estona després ja el tenim apresidi, William Powell, que és un actor

La joventut alemanya i el cinemaHerr Pasternak, mestre d'escola en algun

lloc de la part alemanya de l Alta Silèsia,ha dirigit un qüestionari a la quitxalla deles escoles preguntant si anaven sovint alcinema, quina mena de films els agradavenmés i per quines raons, etc.

Cal remarcar que a Alemanya les cria-tures de menys de divuit anys ino podenassistir als cinemes, llevat de certes sessionsautoritzades per la censura.

De l'enquesta de Pasternak resulta queles criatures prefereixen els films prohibits.No és pas únicament ais països meridio-nals on els reglaments semblen fets perésser violats.

Però el més fort és que gairebé la meitatde nois i .noies han confessat que es pro-curaven els diners de l'entrada amb mit-jans illegals, i un i5 per ioo de nois i13 per roo de noies ham declarat que vanal cinema «per raons eròtiques» .El professor Pasternak ha quedat veient

visions i ha comunicat els resultats de laseva enquesta a la policia perquè extremila vigilància a l'entrada dels cinemes.

Cine- Foment MartinenseGRAN PROGRAMA per & dijous, 11 juny, nitdiumenge, 14, tarda i nit. - Les precioses pel IRules.

LEGIONARIOS LA9(iALLINà9Muda, per LEWIS STONE Dibuixos sonors

« Parlez-Vous »

Rialla continu

"Un mundoinfame"

per SLIM SUMMERVILLE Sonora

Sfefan Zweig al cinema

11IDò

Baln

—

d CARDÓ(PROVINCIA DE TARRAGONA)

Altura: 650 metres sobre el nivell del mar

Temporada oficial: 24 de juny a 24 setembre

Nou propietari; SALVADOR SAMSÓ

Direcció: FELIX f1ARGUÑÓ

Prodigioses aigües, les més nitroge-nades i arsenicals d'Espanya. Malal-tíes dels bronquis, pell, budells,

neurosis i diabetes.

Situació meravellosa, clima sec, es-tabliment rodejat de bosc. Pensió

completa des de 15 pessetes.

Habitacions des de 4 pessetes

Xalets per a tamílles

Tots els dies auto a Cardó a l'arri-bada a Mora la Nova, del ràpidsortida de Barcelona a les 8.27 matí.

Referències: 8. SAMSÓ, Pòrtic Mercatst. Josep, 4 - Teléf, 18295 - De 4 a 8 tardaFarmàcia Garreta, Rambla Catalunya, 81

La Ideal Samaritana", Arcs, núm. 10

Menys paraules i més fetsMr. Lasky, de la Paramount, ha declarat

categórioament que s'han aca'bát ja els dià-legs trivials en els films. El president dela famosa casa productora anuncia que lanova producció marca ungia notable orien-tació vers el silenci i el moviment. Proud'aquells llargs diàlegs que obligaven a unaprolongada immobilitat, iEl públic exigeixun canvi constant de plans.

Això .no vol dir pas que es tracta detornar enrera i de prescindir de la paraula.Aquesta està incorporada al cinema ; avuila tècnica d'aquesta incorporació és ja proumadura perquè renunciem ara a una con-questa ,semblant.

s Menys paraules i més fets, aquesta ésla divisa d'un Sternberg en el seu inou film

s Marroc, que, segons Mr. Lasky, demostran millor que totes les explicacions del que

es tracta en .aquesta nova orientació.Per altra bainda, l'instrument es perfet

ciona en la resolució de des dificultats, iles dificultats que ha creat el micròfon ad-herit a la camera 'han estat tan serioses,que avui, que estem en vies de veure totsels obstacles allisats, assistim, per la ma-teixa raó .a un real progrés del cinemaàdhuc considerat des d'un punt de vistaestrictament visual.

Mr. Lasky afirma, i veient les darrerespellícules hem de donar-li la raó, que lapresa de vistes és .avui més i^ntelligent del"que ho era a finals del 1927, quain el sonorvingué a l'existència.

a Barcelona. Són, respectivament, Nits deNova York i Ella se'n va a la guerra.

Dos films ben •fets, naturalment, comescau als que en són els autors, però senseaccent de cap mena.

En Ella se'n va a la guerra, hi ha, alprincipi, manta escena deliciosa dintre eltarannà habitual de les comèdies america-nes, i cap a la fi un atac de tanles ame-ricans en mig d'un camp en flames, queés um fragment d'empenta. Eleanor Board-man, sincera en començar i més tard enun paper bastant convencional, amb la canabruta de fang i tot, no pot dissimular queés una de les dones més boniques del ci-nema americéé.

Nits de Nova York és el primer talkiede Norma Talmagde. Ambient de clubs noc-turns, d'infractors de la llei seca, de pis-tolers, amb aquella veracitat a què estemavesats. Luis Alonso, en un paper subs-tanciós de .marit abúlic, fracassat, perd enel fons un gran enamorat de la seva doma.Esplèndida sonorització de la versió mudaa base de la cançó, única cançó del film,que comença l'espòs i acaba l'espasa.

J. PALAU

Aquesta setmana s'han estronat La donaque estirarem, de Víctor Seastran, amb Vil-ma Bankv i Robert Ames, 'l'actor que tanbona impressió ens produí en La. intrusa.

En parlarem en el número pròxim.

«Fermín Galán, romance de ciego»

iNIR4IIDR.- . .:i • • . . . . . '. . .. . . . . .

•:••

:;

••J• • •••

: . .

I TEATREL'OBRA D'ALBERTI

"Fermín erm^nGalán"Si intentàvem situar les darreres pro-

duccions teatrals que l'adveniment de 'laRepública ha fet vives, amb allò que al'estranger sol anomenar-se teatre polític,segurament ous trobaríem amb diferènciesmolt marcades ; penso, en efecte, que elteatre anomenat d'aquesta manera — eld'Edwin Piscator, per exemple — represen-ta més aviat una dramàtica social. Si percas intentàvem assimilar aquest teatre de

l'actualitat espanyola a algun de foraster,pensaríem — distàncies guardades — en elTeatre de la Revolució de Romain Rolland.

I bé : deixant a part el drama esceno-gràfic d'A-(varo de Orriols : Rosas de san-gre o el Poema de la República, la nostraatenció es gira, per aúinitats literàries, ala Farsa y licencia de la Reina Castiza deRanzón del Valle-Inclan, i sobretot, a Fer;in{n Galán, obra del famós poeta andalúsRafael Alberti.

L'obra de Valle-Inclán, interpretada: perIrene ,López Heredia i Mariano Asquerino,és ben coneguda, per haver estat publicadai reeditada sovint. La Monarquia havia in.terdit la seva representació. Per què? LaFarsa y licencia de la R eina Castiza és unretaule grotesc de la Cort d ' Isabel II

—la reina castiza —; 'la reina que s'escapaamb un soldat i se'm va .a la verbena; lareina que canvia d'.amant i de ministre ; lareina ignorant, plebea, chula, impolítica,faraònica,. lamentable, immoral. Valle-Ln-ok n, que sembla com si escrivís amb unbisturí, retalla eles figures amb una cruelalegria histriònica. Els remarca implaca-blement el gest grotesc i el defecte psíquic.Tot pren un aire de guinyol funambuleseon tots els ,personatges fan un paper des-guitarrat i violent. La cort espanyola ésabundant de figures pintoresques, i darrerade la 'lent vagleiinclaniana tot agafa unespropordions de putxinellis insuperables, bri

-llants i lamentables alhora.L'expectació màxima, però, ha estat des-

vetllada per l'obra de Rafael Alberti : Fer-m{n Galán, romance de ciego. Obra en tres

actes, deu quadros i un epíleg, interpretadaper la companyia de Margarida Xirgv.

Fermín Galún ha estat la figura lírica dela revolució. Un Fermín Galán llegendari— 'possiblement molt escassament acostata la realitat —, somiador, romàntic i de-cidit. IEls poetes l'han cantat damunt lespremses — Angel Lázaro, José Antonio Bal-bontín, F. Martínez-Corbalan — i damuntles guitarres dels captaires dels carrers quecanten el Romance de Fermín Galán y lossublevados de Jaca. -

Prenent un romanso popular d'aquestamena com a vertebració de l'obra, 'ha estatconcebut el Fermín Galán de Rafael Al-berti, El éec cantaire diu, abans de cadaquadro, un fragment del remanso. IEl qua-dro el dramatitza. Alberti entra resoltamenten un camp d'arbitrarietat poètica presen-tant l'adolescència de l'heroi (tgtg); i elsaltres episodis de la seva vida: África (192!).Presó de Montjuïc (t93o), Jaca, la euble-vació, la desfeta i la mort. El poeta inter-cala dos quadros on el grotesc puja de to

el Consell de Ministres que confirma lasentència de mort i' un ball aristocràtic onun cardenal, rodejat de senyores escotades,s'embriaga. L'epíleg és l'exaltació de 1amare de Fermín Galán, davant el triomfde la República.

Amb el que resta dit pot judicar-se deles dificultats que inclou una acció tancomplexa i tan pròxima (per a ésser trans-formada en llegenda) com aquesta. Es ne-

cessita tota l'empenta poètica d'un hom±com Rafael Alberti per a decidir-se. Hareeixit? Escassament, al meu entendre.D'una banda 'al vers que el poeta de Ma-rinero en tierra sap construir meravellosa-ment és, salvades dues o tres excepcions,deliberadament descuidat, d'un popularismeingenu, sense música i amb molt escassesimatges. D'una altra., la grandesa épica del'acció fa necgssària una grandesa escè-nica dé multituds 1 "kfe decoració que ni

Rafael Alberti

l'escenografia — encertada -- de Burmann,ni la mise-en-scène de l'Rspañol suporten.D'una altra, finalment, hi .ha certs capí

-tols, d'urna audàcia que fa molt dificil laseva interpretació ; per exemple : el mo-ment en què la Verge del Santuari de Ci-llas, om s'han refugiat els soldats ferits delcombat d'Averbe, baixa de l'altar, és de-clara republicana, pren un fusell i surt ala porta de l'ermita enarborant el seu man-tell blanc clavat a la baioneta ; una altraescena difícil és la del Consell de ministresen, sobre el grotesc pujat de tot el qua-dro, pesa la tragèdia veritable de la martd'uns homes que l'espectador sap que vaésser consumada en la realitat.

Això no vol pas dir que l'obra de Ra-fael Alberti hagi d'ésser absolutament re-fusada. Sobre les seves qualitats poètiquesi dramàtiques — innegables — hi ha l'inte-rès que desperta el que en podríem dir larealització d'una crònica dramàtica d'unsfets que encara vibren en la consciència decadascú.

GUILLEM DIAZ PLAJA

Víctimes dels nervisMoltes persones no saben dominar-se i

són víctimes dels seus nervis.La sang viciada i el cas debilitat per

falta de descans i excés de treball, sóncausa de la irritabilitat nerviosa que tantsmals engendra.

Totes les persones tedioses i lasses po.den recobrar el seu vigor prenent l'enèr-gic reconstituient Fosfo • Glieo- KolaDomènech.

Aquest producte, que recomanen elsmetges per la seva científica fórmula,dóna a l'organisme els elements neces-saris per a una rápida tonificació.

LA REVISTA___ TEATRE POLÍTIC

JAUME PASSARELL

Azorfo i Guillem Díaz PlajaTothom sap que Azorín, el príncep de les

lletres castellanes, és un home poc amicde pròlegs. Revisant els seus llibres, quefan algunes dotzenes, no en trobem cap deprologat. Heus ací, però, que el llibre prò-xim d'Azorín sortirà prologat ; i sortiràprologat per un amic de MIRADOR. EI nos-tre estimat collaborador Guillem Díaz Plajaha estat el primer home que ha prologatun llibre del gran mestre de la literaturaespanyola i un dels estilistes de fama uni-versal. El pròleg del nostre amic, del qualva donar un tast a MIRADOR ara fa ullsmesos, és un assaig d'unes cinquanta pà-gines sobre el teatre de l'autor de Castilla.Todhom recorda els apassionadissims de-bats a què el teatre d'Azorín ha donat lloc ;des de l'entusiasme delirant a Pinsult.Fent-se pas entremig l'escàndol, GuillemDíaz Plaja ha fet un estudi documentat iserè, situant d'una manera precisa les fontsi l'actitud estètica de l'llustre escriptor cas

-tellà. Ens és grat de remarcar avui da-munt d'aquestes pàgines la importància deltreball que ]'infatigable escriptor ha rea-litzat.

Publicada en volum l'any 1922, en feia janou que la Farsa y Licencia de lo ReinaCastiza, de Don Ramón del Valle-Inclánet'a ben coneguda per quasi tothom. Reci-tada en- particular moltíssimes vegades, co-mentada i celebrada en públic i en privat,no havia pogut encara ésser presentada daltd'un escenari.

La desfeta de la monarquia que tins nofa gaire hem tingut de suportar i la lli-

Ramón del Valle-Inclán

Valle-Inclán ha mirat aquella època quefins ara no hem arribat a estar en situacióde poder liquidar, amb tota l'agudesa iamb tota la fredor necessàries per poderdonar-nos-en aquesta espècie d'auca cari-caturesca que ens la representa tan bé comel documental més rigorós. Tota la històriaclandestina, de fuillets i de romansos ; depublicacions perseguides i de correspondèn-cies secretes que ens havien fet caure l'à-nima als peus en veure les mans que havienpogut regir els interessos i la vida d"Es-panya — bells antecedents del carnestoltesalfonsí —, ha pres en agafar-la Valle-In_clán com a matèria per a una obra teatral,la única forma sota la qual podem imagi-nar-nos-la.

Aquella incontinència i aquelles baixís-simes vel•leïtats d'Isabel, aquelles intriguescortesanes, aquells chantages, aquelles sor-tides nocturnes, aquells embolics, aquellsfurors de Don Francisco — que ja sabemfins on arribaven —, per més bona voluntatque hom posi en considerar-los, 'no hi tro

-barà pas argument per res més que per lafarsa ridícula i despietada que n'ha fetValle-Inclán. En tota la vida que es me-nava a la cort en aquell temps uto hi hacap escletxa per la qual es pugui filtrarcap sentiment noble, cap intenció honesta,cap pensament honrat. No hi ha manerapossible de trobar-hi cap dignitat, cap no-blesa, cap virtut. Un dra•ma o una tragèdiano els podreu pas bastir amb els miserablesmaterials que us ofereixen els personatgesque es movien al volt de les faldilles dela digna ti.11a de l'Abjecte.

I a part de tot això, creiem que haestat un gran encert que hom s'hagidecidit a posar en escena d'una vegadauna obra de Valle-Inclán, que tantes en té— i de ben representables — que farien moltmillor paper que moltes altres que es pre.senten d'autors de molt menys vàlua lite-rària i que, si bé teatralment semblen pro-metre d'a'llò . més, un cop a 'les taules s'havist que era ben poc el rendiment quedonaven, en tots els sentits.

La farsa és on el geni de Valle-Inclánha trobat just l'instrument que necessitava.L'ampul•lositat truculenta de les seves a;n-tigues comedias bárbaras, que tantes ve-gades trobem insincera, -mancada d'emociót de realitat per tot de detalls llibrescos,forçats i rebuscats amb què ensopeguemmassa sovint en la seva lectura, desapare-gué ja del tot quan l'autor es deixava anara la filigrana agredolça de La MarquesaRoisalinda; perú on el Valle-Inclán de LaReina Castiza — que és el millor —, estrobà en poder de la seva pura expressióen la deformació grotesca i en el joc bur-lesc, pintpresc i caricatúral dels seus esper-bentos — com Laces de Bohemia, Los cuer-nos de Don Friolera —, dels quals la Farsay Licencia de la Reina Castiza és unafillola graciosíssima.

Una obra que és tan bona per veure-laen escena com per Ilegirla. El lector es trobaque les acotacions hi són en vers — com tatel text de la farsa —, gràfiques i suggeri-dores,

JOAN CORTES

Ÿ-, ESPECIALITATEN LA MIDA

Jaume I, 111 : • . • Telèf. 11655

EE MlOJA

bertat amb què hom es pot expressar sobretotes aquelles coses que ens eren assenya-lades cero a intangibles, la necessitat enquè ens trobem de desacreditar tant comsigui possible allò que no ha de tornar maimés, despudlant.ho de tota aquella falsaglòria amib què s'embolcallava, tota fetad'engany i farcida de clandestinitat, i mos-trant-ne la seva profunda mesquiüésa i elseu intrínsec plebeisme, han totmat a daractualitat a aquella saladíssima sàtira deValle-linclàn sobre la vida dissoluta i cínicade l'àvia dé l'heroi de Deauvirlle ; la vir•tuosíssima dama Isabel de Borbó, ésposa del6'eràhu Don ' Francisco de Asís.

I així és que ha obtimgut'úñ èxit cla-morós la presentació que al teatre MuñozSeca, de' Madrid, ha fet la companyia d'I-rene López Heredia i Mariano Asquer'rno,amb decorats i figurins de Bartolozzi, de lafarsa grotesca de Valle-Inclán, que és unade les miltors produccions de l'estilitzat es-criptor- gallec.

Farsa completa de cap a peus. ; els seuspersonatges no són altra cosa que ninotsninotsbuits i ridículs, sense cap noblesa,sense cap majestat ; ninots pels quals nosent cap simpatia el seu autor, rònecs iconcupiscents, posseït cada un d'ells pelseu dimoni ; un dimoni brut, escuat, espe-Iliifat i pobre, que no pot encendre en l'à-nima de la seva víctima cap passió, cappecat que tiingui una mica de grandesa : undimoni mesquí, en una paraula.

L= JOIF

ff ' ,5 ^^ ■ ' Flores d e lu o La Reina Castiza"De l'època d'En Ferran Bayés fins avui,esfereeix recordar la quantitat innombrablede provatures — totes fallides — de totesmenes que s'han fet per tal d'aconseguirun tipus de revista castís, ben nostre. NiEn Sugrañes, que és el produceur catalàque n'ha fet amb més assiduïtat, ni PEnPatrio, ni En Velasco, ham arribat a acon-seguir-ho.

En Pardo, amb Cleopatra i Venus Ge-nitrix, intentà incorporar la història roma-na al gènere alegre. Amb això n'hi haprou i de sobres per a fer-se una ideaprecisa dels resultats estrafolaris que haviad'obtenir. Velasco, per a bastir revistes,parteix del vodevil.

No cal dir que cap d'aquests procedi-ments no pot sortir bé. Resultava el se-güent: que les revistes d1En Sugrañes erenordinàries, matusseres; les d'en Pardo, gaLrebé idiotes, i les d'En Velasco, una bar-rija-barreja de vodevil rebaixat amb ele-ments plàstics i decoratius de la revista.

Cap d'aquests aspectes no s'aproxima ales creacions del malaguanyat Ferran Ba-yés. La qual cosa fa pensar que de nohaver mart el susdit Qroduceur, probable-ment hauria arribat a trabar el tipus es-tricte de revista, catalana o espanyola, ques'ha escapat de les mans d'aquells.

Ara bé. Cal tenir en compte que la re-vista és un espectacle amb fesomia pròpia.Un gènere deslligat en absolut de les altresmenes d'espectacles, (L'única afinitat queté amb el teatre és que ha de descabde-llar-se en un escenari, tenint decoracionsper fons i candilejas, per tal de donarsensació d'alegria a l'espectacle. Però aques-ta i prou. Tot l'altre que és, precisament,el mo11 de l'os, la substància del gènere,no té res a veure amb el teatre.

Hi ha qui ha partit, en conjuminar unespectacle d'aquesta mena, de 'la sensua-litat. Doncs bé. La revista és, justament,un espectacle antisensual, la negació delsensualisme teatral. !Es la negació de lasensualitat com el mitjà més adequat per aaconseguir l'èxit. No és un pretext per aexhibir un esplèndid mostrari de muscles,de braços i de cames de dona. Els que 'hanpartit d'aquest principi han fracassat d'unamanera lamentable. Cas Sugrañes.

N'hi ha que han partit de la grosse machi-rte dels decorats abassegadors, dels vestitsd'bpoca, de les guerres. Han fracassat iguaLment. Cas Pardo.

cipHi ha, finalment, qui ha partit del prin-i de barrejar l'element sénsual amb l'e-

lemsnt estrictament decoratiu, deixant debanda d'altres elements tant o més impor-tants. Ha cregut que amb la barreja d'a-quells dos m'hi havia prou per a assolir untipus de revista gairebé perfecte. ' Aquest lés el cas Velasco.

Cal dir, però, que aquest darrer és l'as-saig anés digne de tots.

Les revistes de Velasco tenen sobre lesaltres una superioritat palpable. El to.I una certa dignitat en la presentació delsquadros. Tenen, però, un defecte. Que s'a-puntalen en el vodevil. En veure-les, homs'adona de seguida de la trampa, de leshabilitats que l'adaptador ha tingut de ferper a desviar la trajectòria de l'argumentvers el número de conjunt, o vers l'apo-teosi. Ni el vodevil queda bé, ni els con-junts resulten harmònics, o lligats amb elconjunt.

Igualment que els altres aspectes, reco-neguts, de les revistes, les de Velasco re-

resulten mancades. Per bé que les noies pas-segin — cosa que ja ha devingut clàssica enles revistes d'ací — per la passarel.la, pelspassadissos del pati, i regalin caramels icigarrets als espectadors de butaques, a lavegada que els donen ocasió per a con-templar de prop les respectives anatomhes,l'espectador surt del teatre un xic decebut.Hi ha trobat a mancar quelcom. Què? Sim-plement, esprit, enginy, gràcia o picardia.

Fins .ara ham ha prescindit di'aquestselements, com si, realment, no comptessin,com si a:o hi tinguessin res a veure en laconfecció de revistes. Ja hem vist el re-sultat que ha donat prescilndirme. Floresde lujo és un tipus de revista més. No pasun tipus de revista definitiu.

IEn Ferran Bayés no arriba a trobar eltipus de revista autòcton que ens caldria.Però si el seu exemple ha de servir peralguna cosa, hauria d'ésser, justament, pera fer .adonar als produceurs que l'enginy,la gràcia, la picardia i el to són el seu ele-ment principal, la sal i el pebre de larevista, i que tota la resta és complementaccessori.

Estic segur que Oharles Dickens no es j cap de fallit, és perquè tots responen a lesqueixaria pas, encara que estigués en situa- característiques dels personatges creats perció de queixar-se'm, del tracte que li donen Dickens sense desafiar les seves limitacionsels seus traductors catalans. Pau Romeva ni avergonyir-se'n. Llur vida no és tan pro-ha traduït Oliver Twist i Bernabeu Rudge funda ni tan complexa com la dels homesamb una discreció remarcable. També em reals, però està dotada d'una simplicitat i 1sembla adequada la traducció de Nicolau una fixesa plenes de matisos brillants : déusNicklebv, feta per un tal C. A. Jordana ; que d'un Olimp anglo-saxó una mica grotesc,va sortint de mica en mica a La Publicitat. divertidíssim.Temps era temps, als començos de l'LEdito- Els veieu un cop, els sentiu parlar, i jarial Catalana, Josep Carner va publicar una són vostres. Tan plaents que n'esperàveu

amb un cert delit les apari-6 1 ]d S t', UII em ca c u a es • en m

Un parlar batzegós : «Ah,Oh ! ; molt bé ; marit per a

O

1)

la noia, engany coent, fer-lopúblic?, de cap manera«Es Jingle!» us dieu, ja totespavilat. 0 bé, el que sen-tiu, és una bella sentènciafilosòflca : «Ara sí que estemendreçats i confortables, comva dir el pare quan va tallarel cap del seu menut perguarir-li de mirar guerxo.»I ja sabeu que el jove Wel-ler, el minyómés divertit de.la terra, es dedica a ua de

les seves refrescants pemances.

Així vam desfilant cada-cú amb els seus trets defini-dors : -Pickvick amb la sevabu ihomia i la seva cara r-diant i rodona ; Wardle ambel seu vigor i la seva joviali-tat; Job plorant, Joe doe-mnt, Stiggins amb el seunas vermell—cadascun d'ells

^ un gut autènticas pctador i mésd'ungust ca-

da combinació que entre llursactuacionss'esdevé ; ple depetits plaers per al lectorl'humor Tècnic de 'la prsamb què ens són narrades.

"r ^• ll Es voritat que aquest hu-Y s mor 'narratiu, com el de la

caracterització deis personat-. ges, és obtingut a pinzella-

.- - ^> das més gruixudes i més su-cades que les que s'estilen

Retrat de joventut de Dichens en la producció de l'humorbo dels nostres temps. Peròcontra el dofecte de palesar_

seva fresca i joiosa versó d'Una cançó na-dalenca. Ara ens ofereix en tres bells vo-

lums, gruixuts i atapeïts, de la Biblioteca)(A tot vent )) , les aventures de Mr. Pick-wick en una traducció, fidelíssima d'estil id'esperit, dels Posthumous Papers of thePickwick Club.

Aquest famós Pickacrich sempre m'ha sem-blat l'obra de Dickens on les facultats d'a-quest gran anglès s'esplaien amb més èxit.Hi manquen, sortosament, la majoria delsentrebancs on Dickens fracassa amb inno-cència, portat per una ambició mal orien-tád^a. No hi surt cap d'aquells joves conven-cionalment bons minyons, com Nicolau Nio

-kleby, que expressen amb frases fetes elssentiments més elevats de Ilur època. Ni,com en La botiga d'antiguitats, cap d'aque-lles criatures innocents que Chesterton tro-ba afusellables • Ni hi intenta l'autor 1'es-tudi, com fa en Dombey i Fill, de cap evo-lució espiritual

Per a fer ,amb èxit un estudi d'aquestamena, cal una força de penetració més granque la que serveix l'amatent observació d'a-quest novelista que, aturat en 1a conten'-plació de ]'espectacle de les primeres capesde ]'esperit humà, ano en pot arribar a in-tuir el mecanisme intern que en resol elscanvis i les contradiccions. Si entre e'ls nom-brosos personatges del Pichwich no n'hi ha

se massa .aquest humor, podem posar aral'amable cordialitat de la seva expressió i,en el passat, també 1'éxit popular de gla sà-tira. Es ben cert que Bramb'le, Squeers ialtres mons tres dickensians ens semblen arapoc convincents com a monstres per la bonafe i el desinterés amb què es dediquen aésser -ho; però en el temps de llur aparicióles malvestats dq què Dickens els feia repre-5 »tants en les seves novelles eren prou es-teses perquè tothom pogués recandixer-lesen ells i adiar-les, al mateix temps• que esdivertia , .amb l'humor que els creava.

Si, d'aquestes malvestats, les Inés: cruelsja són esvaïdes, ens queda, més .pua, lasàtira que les combatia. lEn el iskwiick,l'atac més fort és dirigit contra _les presonsde deutors, a una de les quals Dickons vaanar a veure el seu pare durant una llargatongada de diumenges de la seva inifantesa.Tanmateix aquesta obra no té res de tristaconcebuda en un moviment joiós de I'espe-rit, £a joiosament fins a la fi la seva pica-resca i variada via. Val a dir que es tractad'una bella mana de joia que es fon sovinten mans de traductors . Crec fer un bonelogi de Josep Carner dient que ha 'sabutconservar-la ; i un altre dient que no m'es-tranya.

C. A. JORDANA

Rafael Díesfe, Viaje y fin de don t roníán

"Si... o la Ihisfòria reescrí a"Amb aquest títol ha aparegut un llibre

a Nova York, inspirat en 1a tendència anti-determinista • L'han eserit diversos autors ade talent, els quals s'han lliurat a la fan-tasia histérica.

Piiilip Guedala explica la història d'Es-pamya tal com hauria estat si els moroshaguessin derrotat els Reis Catòlics. A Gra-nada haiïria regnat una dinastia" móra ; elRenaixementhauria pres el seu impuls aEspanya i no a Itàlia.

G. K. Chesterton imagiina que Joand'Austria, el vencedor de Lepant, es casaamb Maria 'Estuard..L'Església, catòlica, enla persona de Joan d'Austria, s'uneix aiRenaixement, representat per Maria Es-tuard : d'aquesta unió sorgeix una brillantcivilització cristiana i europea.

Hilaire Belloc parla de la Revolució fran-cesa, suposant que Lluís XVI no ha estatdetingut a Varennes.

Emil Ludwig suposa que el príncep he_reu Frederic, pare de Guillem II, no morde càncer en 1888. Reconstrueix Alemanya,en fa un estat verament democràtic amb lacollaboració d'un Bismarck rondinaire peròlleial, a despit de l'oposició desesperada delseu fill. ul quan aquest príncep magnànimmorí en 1914, el seu successor pujà al trona l'edat de cinquanta cinc anys i fou aco-

Ilit amb simpatia per tots els pobles d'Eu-ropa.))

H. L. Viseher conta que Napoleó, des-prés de Waterloo, ha fugit a Amèrica, s'haestablert a Nova Orleans i es posa al capdels sudamericans alçats contra Espanya.Després d'una brillant victòria, és coronatrei de l'Amèrica del Sud.

André Maurois parla de la Revoluciófrancesa .no ocorreguda. Turgot no s'haretirat en I776. Ha reeixit a equilibrar elpressupost, puix que la situació financierano era tan dolenta com pretenem els his-toriadors. Ha introduüt la llei sobre elsimpostos, ha fet reformes radicals i orien-tat França cap el règim constitucional. Laseparació de l'Església i de •'iEstat no télloc fins cent vint anys més tard, sota elrei Lluís XXI i per iniciativa del cancellerAristi'de Briand. No hi ha Revolució ni Im-peri :, un tal Boinaparte, ferit en una ba-ralla a Bastia, mor en I 796.

La collecció completa de MIRADOR potconsultar-se a l'arxiu Històric de la Ciutat,plaça de la Catedral i carrer de Santa Llú-cia, i, Casa de l'ardiacao, tots els dies

feiners de 9'3o a I'30 .

ai

la màquina d'escriure dA qualitat

' , O'

lletra oberta a MIRADOR ELS LLIBRESCharles Dickens, Pickwick (Bíbliofeca «A Tof Vent»)

VARIETATSEl Premí del Pen Club

Senyor Manuel Brunet .

He llegit él vostre .article a MIRADOR.Us l'agraeixo, però no el veig clar . Si lameva lletra a La Publicitat era poc respec-tuosa, molt menys respectuosa era la crí-tica. Si Guansé ha llegit la meva novelidi pensa això que ha escrit, Guansé no hiha entès res. I si ho ha escrit sense pensar-ho, encara és molt pitjor...

Jo, amic Brunet, ni en temps de la Dic-tadura ni mai, .no he matat els meus ocisfent polèmica. Sóc l'antipolemista per ex-cellència. Jo no discuteixo mai ; són elsaltres que em fan discutir sense ganes. Pera un intellectual pur, la Dictadura no técap mena d'importància ; tan poca com laRepública. Amb Monarquia o amb Repú-bliç.a, els intel•ectuals catalans han viscut,viuen i viuran com uns morts de gama.Crec que si venia el Feixisme o el Comu-nisme, viurem en la misèria com sempre.El nostre mal no té remei, car el nostreregne no és d'aquest món...

Puc assegurar-vos, amic Brunet, que jo,ara, avui, no donaria res per un altre Ver-daguer o Mar.agall. Jo els liquido amb elsmeus Ritmes i sóc infinitament superior aells.

Les «pallisses de què parleu, no han es-tat mai taus «pallisses)). Jo he tingut, comtants d'afltrc s, les .meves epoques blava,gris, etc., fins arribar a la actual, que nosé de quin color és. Sé, només, que noés d'un color definitiu, ni molt menys.

Tot ve del fet que jo vull imposar unpunt de vista personal, contra el punt devista dels altius. Sabeu com us admiro, iadmiro també, com cal, el vostre Desem

-barc. Però no hi crec. Us prego que naus molesteu, car us parlo lleialment ; peròentre el vostre Desembarc i el meu Víctor,cm quedo amb el meu Víctor. D'altra part,tinc un horror íntim„ duos, total i ahsoiutcontra aquest insuportable «estil modèlic»(estil periodístic catalanista) que el mal gust

Amic Esclasans

La lletra oberta que heu dirigit a MIRA-DOR, és la m'és amable de les vostres cartespolèmiques. Us l'agraeixo molt. Es el mi-llor article que heu escrit per a MIRADOR,i, si gosés, us diria que el considero comun article de collaboració amb tots els dretsque dóna una collaboració_so1•licita^da.

Entre els vostres articles, .ja nombrososi tots ells interessantíssims, sobre la situa

-ció deis intellectuals catalans, cap comaquest té un valor autobiogràfic i autocrí-tic. Us confesso que el principal dels mòbilssecrets del meu article de l'altra setmanaera provocar una carta com aquesta. Peròem doldria molt que aquesta petita facècialiterària us decidís a deixar de oollaiborara MIRADOR. Hi havia tanta bona fe en lavostra lletra com en el meuarticle. Perconsegüent, vós; amic Esclasans, continua-reu collaborant a MIRADOR. 1 en nom d'a-questa sinceritat ` continuaré la meva res-posta.

I diré, corn en el meu article, que usimpressioina massa la lletra impresa. Ustifo per un dels homes més interessants dela nostra 'epoca, però encara que deixéssiude collaborar a tots els diaris i revistes, cosaque seria un gran mal, us diria que noteniu la virtut de la clandestinitat. Si usresignéssiu, com Stendhal, a ésser un autorpàstum, que escriu per .als néts o els bes-néts, segurament us situaríeu millor. Peròel cas és que, encara que 'no ho suposeu,sou un polemista que tracta d'oimposar unpunt de vista personal, i per consegüent,teniu més pasta de periodista i de polemistadel que us penseu. Això és indiscutible, tanindiscutible com el fet que, en intenció,sou un imtellectu^al pur ; tan i'ndiscutib'lecom el dret a opinar sobre els vostres llibresi a suposar que no us moveu en una at-mosfera personal i moderníssima i que usheu situat — coem diuen alguns — entreOscar W'ilde i d'Annunzio. Certament, aixòseria molt important, però és un fet quehi ha molta gent que ho pensa així, i pot-ser seria necessari que davant d'aquestaopinió expliquéssiu més clarament el vostreneoclassiclsme. Suposo que aquesta decla-

^IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIilllllllllllllllllllllli^

polític de l'època ha posat de moda. Tot elmeu neo-academisme líric està fet per acombatre'l...

Sóc, amic Brunet, un home d'ironia i defacècia. Ho sóc tant, que ja ultrapasso elslímits i caic en el fàstic i el menyspreu...P' a creure de nou en la bona fe i en laingenuïtat mental i cordial.

Crec que no hi ha res a fer. Mentre exis-teixi l'actual catalanisme, els simples intel-lectuals purs mo farem res de bo. Fa trentaoimc anys que parlo i encara hi ha gentque no m'entén ni em comprèn. Estic moltcansat. Es per això que vull deixar d'es-criure en absolut a la premsa. S'està impri-mint el Tercer llibre de Ritmes, escric elQuart, faig un volum de contes, preparouna inovella, etc. A Catalunya, doncs, calanar publicant llibres i arronçar-se d'espat-lles, coni aquell que vessa un vas d'aiguaen una galleda foradada. Jo donaré, cadadia més, el meu to ; i els altres que diguinel que vulguin. Compendreu que per a unhome com jo, que cada vegada que hepublicat un llibre creient-me que era unaobra d'art, els crítics m'han volgut demos-trar que era un gripau, la sensació constantha d'ésser, per força, de fàstic i de revolta.,.Discutiríem tota la vida i .no ens enten-dríem !

Us dic tat això perquè no us molesteupel fet que, des d'ara, deixi de collaborarals diaris catalans, entre ells el vostre set-manan. Jo no he cregut mai en el to nien l'eficàcia de MtRADOR. Us ho he dit endiverses converses, i ara us ho repeteixo.Voleu estar bé amb tothom, i això us mata.MIRADOR no es treúria mai del damuntaquest to banal, d"intellectua^lisne provin -cié sense conseqüències, que és el seu malde naixença. Ho veia clar quan vaig co-mençar de co•labórar-hi. Ho veig més claravui. IEs per .això que cesso, I us pregoque no us molesteu...

Sabeu com us admira el vostre afm.,ESCLaSANS

Heus ací un llibre que ens arriba de .l'altre cap d'Espanya, de ges terres de .Ga-lícia ; un llibre tràgic i saborós, carregatde lirisme i perfumat de tradició.

El talent agut del jove compostelà RafaelDieste, que s'havia ja exercitat en llenguavennacla en dos altres llibres publicats ante-riorment, un de contes i ún altre de teatre,ens ofereix avui en un castellà ric i eifpres-siu, correcte de dicció i treballat amb cons-ciència, aquesta darrera aventura d'un donFrontfun desgraciat i miserable que en certamanera podríem emparentar amb aquellspersonatges que ens presentà el Valle 1n-clón de la primera época passejant la sevafatxenderia i la seva crueltat per ''escenarillegendari i idíllic del paisatge gallec.

Però aquest pobre don Frontón que Dies

-te ors presenta en un tràgic retaule de put-

xinellis bigarrat i pintoresc, és ben lluny

ja d'aquells altres senyors superbs i emtà-ties que no havien sentit mai dintre seualtra Cosa que menyspreu i fàstic per allòque som les virtuts humanes, que davantqualsevol retret contra la seva maldat notenien més que una riallada cínica i un re-doblament de la seva contumàcia.

Aquella valentia que aguanta els perso-natges de Valle Imclón i els empeny a tots

Hermon Ould, secretari general del Co-mité central del Pern Club, ha donat a lapremsa de Londres algunes precisions sobrel'organització del premi del Pen Club, laimportància del qual no serà inferior a ladel Premi Nobel.

(El premi tindrà la finalitat de recom-pensar, no el conjunt de l'activitat literàriad'un escriptor, sinó una obra aparegudal'any anterior al de l'atribució del premi.Les obres concursants seran designades pelsComitès nacionals del Pen Club — els qualssón en nombre de quaranta quatre — i tra_duïdea al francés a cura del comitè res-pectiu.

«La tasca del Jurat serà'^ considerable idelicadíssima, vist el nombre relativamentimportant d'obres a examinar. Un comitèespecial procedirà .al primer treball elimi-natori i designarà les tres obres destinadesa disputarse el primer premi. El Comitècentral decidirà, després, per vétació, l'a-tribució definitiva del primer premí i dedos accèssits.

)) Probablement l'atribució del premi nopodrà tenir lloc fins l'any 1932, en ocasióde l'assemblea del Peo Club a Budapest.

»Havia estat proposat que el Pon Clubs'encarregués de l'edició de les obres pre-miades, perú aquest projecte ha estat aban-donat. Es pot esperar que, 'no sols les obrespremiades, ans també les que hi han con-corregut, .no trobaran cap dificultat per tro

-bar editors estrangers.);Esperem que el premi del Peo Club ser-

virà eficaçment la causa de l'intercanvi in-te•lectual internacional.»

els extrems, s'ha acabat ja en don Frontónque, cruel i orgullós en la seva joventut,fou culpable de la mort del seu pare, però

que ara ve a nosaltres rosegat pel remor-diment, perseguit per la seva culpa, i ans

fa testimonis del seu - turment i del seudesesper. Si ha perdut valentia, però, haguanyat en humanitat, aquest pobre donFrontón que acaba suïcidant-se per no ha-ver pogut trobar aquella caritat de male-diccions, aquella gràcia d'humiliació en cer-ca de la qual abandonà la seva casa pairali anà a arrossegar la seva misèria moralper les carreteres polsoses i els hostals aco-Qlidors, per les portes de les esglésies, aliar-gant una mà pidolaire, i pels firals soro-llosos, mostrant a tothom la seva culpa.I quina humanitat no hi ha en les impre-cacions que fa Salerosa, la companya dePintunil tas, al cadàver de don Frontán, totamaternal en la seva invectiva, retreient -li laseva poquesa i la seva covardia que 1i han

fet deixar la vida !Tot el llibre està escrit amb vigorosa con-

tenció, florit d'arcaismes ï d'expressions po-pulars ; paraules què ús arriben fresques :vives, amb la sentor de la terra mateixad'on són tretes.

GIV.

Resposfa a Esclasansració no ens separarà. Però, en defensa deldret de crítica d'En Guansé, encara usvull dir més : us vull dir que ni els neo-classicistes us reconeixen com un dels seus,ni els sobrerealistes us volen al seu clos.Si hi ha una unanimitat entre aquests dosgrups, per què suposeu mala fe en la crí-tica d''En Guansé quan parla d'honestedatliterària o de manca de personalitat, vósque en podríeu tenir tanta?

Deixo de banda la vostra declaració se-gons la qual «per a un intellectual pur, laDictadura no té cap mena d'importància,tan poca com la República». En la vostrabiografia, aquesta declaració només provo-carà un lleu somriure. Hi ha hagut, amicIEselasans, molts intellectuals purs, comen-çaint pel Dant, als quals la política i lesidees de 'llibertat han apassionat molt• esclar, potser el Dant no era prou por. Peròvaldria més que no les diguéssiu,aquestescoses.

I parleu tant de la misèria dels nostresi^ntellectuals que això mateix m'indueix apensar que no sou un intellectual pur. Sifóssiu més pur, seríeu més resignat. 1Enea-ra que els periodistes no siguem uns intel-lectuals en el sentit místic que vós doneual mot, suposo que em fareu el favor deno creure que lliguem els gossos amb llon-ganisses. 1 no obstant, mireu, ens resignema fer arts aplicades i -alguns tenim calai-xeres plenes d'originals i de tant en tant,silenciosament, gràcies al sentit de la rea-litat que dóna el tocar de peus a terra,emn fem una estripada general.

Comparteixo i he defensat sempre el puntde vista contrari a l'estil modèlic i cata-lanista dels nostres diaris i al mall gustpolític de l'època, i en aquest sentit hetreballat segurament més directament quevós.

Abans d'acabar, us vull fer observar unpetit detall que potser és la clau de totesles discussions que es puguin tenir ambvós : em refereixo a la contradicció entreels vostres actes i els voltres escrits. Perexemple, veieu, m'ihavieu dit sempre — itrobaria altres testimonis — tot el contraridel que ara escriviu sobre l'opinió que usmereix aquest setmanari. Us penseu queno ens plauria fer un setmanari per a In-tellectuals purs? Potser creureu que no ensabríem. Però això són subjectivismes. Elque hi ha és que l'obra literària i política— he dit política — que vós haureu rea-litzat cinquanta o seixanta anys després dela vostrO mort, nosaltres, en una escalamés modesta, més periodística, més adap-tada a les circunstàncies — i això és mésdificil del que sembla — l'hem de realitzarara mateix.

Sempre amic,MANUEL BRUNET

EL MÉS GRAN ASSORTIT DE

311111111111111llllllllllllllllllllllllllllllllllillllllllh

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetatge debronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Agullers, 1 i Vía Laietana, 4BARCELONA

LLIBRES

FRANCESOS

CASTELLANS

ANGLESOS

ITALIANSels trobareu Llíbreríaa g

8 i 10 Ram-Francesa bla del Mig

Cv^ lacal^iciehacerenacerel

cabelloQurfa laCHIPA le dabrillo,'flnurariendo umzloción

e -relente- de ^

?tttenroperfame

C^r<

CASA OPBISF. FERRER AYMARClaris, 5 : Telèfon 19763

BARCELONA

Gosaríeu guarnir d'escultures aquestes lícies?

LLES ARTS I ELS DISCOS 1

Els escultors 1 els arquitectes ^ ^ p ^ ^ o c^ o ^ ^ ^ ^ DIBCOBEls arquitectes barcelonins han rdbut una

lletra, circular, sentidament escrita, en laqual es llegeix

((Reunida la secció d'Escultura del CírcolArtístic, 'ha tractat de la situació cada diamés accentuadament greu que imposa alsescultors la tendència, ja en bona part siste-màtica, d'excloure la decoració plàstica deles edificacions públiques i particulars.

)YDe tot temps (vostè ho sap ben bé) l'artde la construcció s'ha enriquit i s'ha enno-blit amb ]'obra de l'escultor. Panys de pa-ret, coronises, pilars, arestes, tot queda so-

vint fred i desemparat sense la salvadoradecoració que li ha de donar vida : des dela motllura al relleu i l'estàtua. I ,ara quela riquesa prodiga des edificacions luxoses,amb tot i disposar d'una escola d'escultorsexcellents que s'han sacrificat en '1'estuai ipreparació treballosa, se'ls nega, amb per-tinàcia molt lamentable, la figura que seriaesplèndida manifestació de 1a més elevadacultura artística de Barcelona.

»Pensi, doncs, en la responsabilitat quevostè, amb la seva gran influència, assu-meix enfront 'de la ,injustificada proscripciódel nostre art escultàric.»

iGn poques paraules, un greu problema.Problema d'estètica, de moral artística,d'economia de les arts i d'economia privada.Creiemcompendre'1 en tota la seva exten-sió i complexitat. IEs més, l'estenem senseesforç, encara que amb recança, a campsque no sóin els de l'escultor ; l'estenem ales arts dels forjadors, dels tallistes, delspicapedrers de qualitat, i, en uin •mot, a totsaquells oficis i arts auxiliars de 1'arquitec-tura, que es van morint, segurament i irre-parablement, per culpa de la tendència sim-plificadora i funcionalista de l'arquitecturacontemporània. Sabem que, cada dia, hihaurà menys oficis d'art que treballin, menysbenes malos d'artífex, d'aqueiles que feien]'orgull de 'la vella 'Europa enfront de lanova Amèrica, i d'aquelles que, a Catalu-nya, ens feien quedar bé. Podrem recobrar-les mai més? No fio sabem.

Però, malgrat això, jo que, en aquestesmateixes pàgines, che procurat divertir ellector amb l'espectacle dels arquitectes omo-denns», atrafegadíssims amb l'embalum dellurs principis i de llurs dogmes, ara hé desortir a defensar-los — tement que ells, demassa apassionats, esguerrin llur pròpia de-fensa — i a dir quina iinjustícia trobo en elmanifest dels escultors. Perquè si ens hemrefusat de pendre seriosament aquests ar-quitectes, quan es proclamen ilnfallibles iquan es creuen eterns i únics posseïdors dela veritat, no •els hem negat mai la mostrasimpatia. I per poca simpatia que es tinguiper aquests arquitectes (definitivament orien-tats, fins a l'hora de Ilur mort, cap el LeCorbisierisme exclusiu), es troben fàcilmentarguments que els defensen de l'escomesadels escultors.

raspalls per a tots els usosarticles de neteja — objectes per a presents

rambla de catalunya, 40

Primerament s'ha de dir que les relacionsde l'Arquitectura amb l'escultura han estat,sempre, del tot lliures : res de contractesde treball. L'arquitecte no ha fet servir mail'escultura en virtut de' la necessitat econò-mica de donar vida als escultors. Tota obrad'arquitectura, tot estil, té o ha de teniruna forma expressiva peculiar, que cal res-pectar. L'estil funcionalista té el seu lirismepropi, té la seva plàstica; que, en algunscasos, almenys (doctrines ¿î part), auna eloqüència i a una força emotiva con-siderables. Es ,una Bellesa», que té tant

dret .al respecte i a l'admiració com «altresBelleses» d'altres estils històrics. 'Els arqui

-tectes que +la serveixen tenen tant dret comqualsevol altres .artistes a ésser-li fidels . Tan-ta d'injúria es faria a aquestsarquitectes,(funcionalistes), obligant -los a posar garlan-des o figures damunt de llurs murs, en nomdel respecte a l'escultura, com sein fa alsescultors quan, en nom de la moral, se'lsobliga de tapar, .amb plecs de pedra, lanuesa que d]ls es' figuraven ,perfecta.

Bans principis i coses tenen per senyorsaquells arquitectes, per haver-se de cercarnoves servituds. ,Servir els materials, servirla lógica, servir l'economia, servir la sten-dardització... Voldríeu encara augmentar 1allista, i afegir ('esclavatge escultòric a lallista de tants d'esclavatges? No. 'Els arqui

-tectes «modenns» tenen dret a 2a llibertat,com tot altre artista.

Si l'arquitectura, en certes èpoques de laseva evolució, ha demanat 'l'auxili de l'es-cultura, no ha entès mai lligar-se a ella.Si perquè l'escultura ha •col•laborat ambl'ar-quitectura, durant l'estil del Renaixement,fos forçat que collaborés tamibé durant -I'es-ti] fumciona^lista, hauríem d'admetre que, eldia que el Renaixement torni, hauria deseguir esclau dels niqueladors i els vidriaires,que Roan estat els col.laboradors de l'arqui-tecte tot aquest temp9 que estem passant.

No •és rpertinàcia lamentable» La que em-penv els arquitectes «moderns» ; és"llur gust

personal, que ha d'ésser respectat pels es-cultors. Com podria un d'aquests escultorsque s'hagués especialitzat en escultura ro-mànica combatre el dret d'un arquitecte queli agradés el gòtic i l'escultura gòtica?

En fi, respectem els darrers romàntics,cavallers d'un ideal, i no vulguem sacrifi-car-los a les conveniències d'uns artistes,respectables també, perd no en 1'imtent queara comentem. Ulevemanos el capell, dic,davant dels arquitectes que s'esforcen d'ho-norar, entre nosaltres, el cub i el cilindrei no els vulguem empènyer a renegar deLlur fe. L'escultura trobarà sens dubte altresmitjans de vida, que no siguin a despesesde la consciència artística d'aquests arqui

-teetes. Jo, per la meva banda, declaro quesi poso gustosament escultura de sants quanfaig una església florentina, no vull, a unaestació de ràdio d'estil funcionaiista, ni po-sar4ii {'estàtua de Marconi, ni la represen-tació escultòrica de les ondes hertzianes.

N. 19. a RUBIO t TUDURI.4rquitecte

B 'Mobles modernsSales d'exposicions

Diagonal, 460

Teles De Te HuObjec4es per a regal

-Barcelona.-Telèfon 73963

Mares Llauradó (Sala Badrinas) 1a forma, les inquietuds interiors més ele-vades que puguin ésser reportades per la

El conjunt d'obres que Martí Llauradó plàstica. L'obra que exposa, mostra fidelexposa a la Sala Badrinas, representa la del seu art ponderat, proporciona tot seguittotal realització dels anhels •mostrats en an- la forta impressió de la vida en el conceptÑteriors exposicions. Avui podem dir que la immaterial que Fenosa copsa de la natu-seva escultura, la maturitat de la qual apa- ralesa i expressa amb la més pura since-reix en moltes de les obres exposades, 1'a- ritat..fiança entre els nostres millors escultors a Francesc Domingo exposa un retrat d'u-la vegada que defineix clar i concís el seu na interpretació admirable, compresa en eltemperament artístic. De ,moment l'aspecte fons i en la forma. No coneixíem encarageneral de l'exposició produeix una falsa aquesta nova eficàcia de I'art d'aquest pin-impressió, que desconcerta. La diversitat tor, i hem de confessar que constitueix unaparent de les obres la motiva, però s'es- èxit més entre els molts que porta acon-vaeix tot seguit, en adonar-seque l'escultura de Llauradóno té res de preceptiva i estàdeslligada de tot amaneramenttècnic.

Llauradó estima com a ba-se fonamental pel seu art l'ex. i^-pressió general de la formadamunt l'espai i la sensacióestàtica dels volums dintre lamassa tota]. Partint d'aques-ta base, és molt natural quela conseqüència li permeti >d'obtenir una definició espe-cial en cada forma objectiva.Així, doncs, de cada model no-va visió, per cada visió la tec—mica precisa i adient que resolamb justesa i dignitat Temo.tivitat copsada per L'artista.Heus ací un conjunt de qua-litats no fàcils d'obtenir pertothom. 1 Martí Llauradó, en1a plena possessió d'aquestes,n'extreu la màxima vitalitat,pel seu art. Es a dir, que llunyd'imposar a les seves obresuna visió formulària, sent l'o- v,bligada missió d'obtenir en totel que esculpeix, el fidel reflex fde la diferent forma de visióque cada objecte proporciona al'artista.

En el bust de nena Rosó po-dem fàcilment compulsar l'afi-nada sensibilitat del seu autorper la precisió amb què acusa FRANCESC DOMINGO — Retratel caràcter de la rnatèria imi-tada, que fins i tot arriba en moltes ocasionsa fer-ne sentir imaginativament el tacte.

Els retrats — que amb preferència posende relleu la personalitat artística de Llau-radó — són resolts amb la diversitat tècnicaque exigeix l'expressió dels rostres, no des-euidant en cap momant la unificació de lasemblança amb I'estaticitat que ell estimaindispensable a l'escultura. Molt encertada-

1. LLAURADO — Escultura

ment la part estática és concebuda d'acordam'b la rigidesa de la línia general queencaixa el model

Els baixos-relleus, traçats sota un aspectedecoratiu, amb tot i no constituir el fortde la seva escultura, són capaços per ellssols de justificar l'obra de Llauradó, tanten .la diferenciació de plans com en la ma-nera delicada amb què conserva la massadintre l'expressió en què s'aferma el prin-cipi del seu art.

La sèrie de dibuixos exposats, a part1'i:nterés artístic que contenen, confirmen lanostra convicció que la doble ductilitat deMartí Llauradó i que consignem en el co-mençament d'aquest article, continuaràconstituint el més ferm puntal dels èxitsabsoluts que aquest artista té d'aconseguir.

111s Vui4 de la Sala Parés

Els Qoulains d'En Maragall exposen con-juntament a la Sala Parés una obra repre-sentativa de la destacada personalitat ar-tística de cada un d'ells. Amb tot i l'afi-nitat de valors pictòrics que representa elconjunt d'artistes que integren aquest grup,hem de reconèixer que sempre, com és na-tural, degut a l'encera a escollir l'obra opels motius que sigui, el cas és que unesobrest atrauen l'atenció i eleven la sevapotencialitat.

Apenes Fenosa, l'escultor de la màximasensibilitat, en les seves obres -- per l'ex-pressió vigorosa que neix d'un finíssim sen-tir — transmet poderosament i per mitjà de

]MUSICA POPULAREls que han estudiat música folk-lòrica

espanyola i han volgut classificar les dan-sos i cançons dintre d'un criteri musical es-tricte, han hagut de deixar-ho, puix és difí-cil cercar les relacions que pugui haver-hientre les diferents danses i cançons, per lagran diversitat d'elles. Es millor una enu-meració que reflecteixi la regió on es culti-ven els distints gèneres. Són tan variats elsritmes de dansa que es donen a Espanya,que solament d'Andalusia se'n poden comp-tar més de trenta de coneguts aanb carac-terístiques pròpies.

Concretant -nos als d'aquesta regió, aviates troba un caràcter general per a totes lescançons, i és el pessimisme, que arriba ala fatalitat i porta despnés a la despreocu-pació, iEs la dita popular : Este mundo esun fandango y el que no lo baila es un tonto.Sembla ésser precisament el fandango unnom genèric dintre de la família de] quales troben les murcianes granadines, rondes,etcétera, nom que cada un 'd'ells significauna especial manera de fer de cada co-marca.

En el disc, tata aquesta música ha tingutsempre gran predicament, i és que hi hamolts interessats per ella als quals no éspossible suportar l'ambient on es cultiva ha-bitualment. Però sobre això últim hi hatambémolt a dir, perquè només a les co-marques originàries es poden sentir els «can-taores» en llur caràcter, i quan aquests hanvolgut .anar a proclamar llur tipisme pelsescenaris d'arreu, aviat s'han •produït lesespanyolades, de les quals pocs artistes essalven.

Diversos editors es reparteixen els artis-tes que cultiven el gènere, i entre ells undels millors és Guerrita, que llueix una veupotent i que no 1ta de recórrer ,a filigranesimprovisades que en altres volen dir mancade mitjans vocals. Cal remarcar, d'entre elsfandangos que canta, Una estrella del fir-memento. D'altres fandangos afegeixen lanota irànica amb molta oportunitat, i aixòes pot notar en els que canta E1 Americano.Es ciar que l'afinació no ha d'ésser elementindispensable, però quan hi és no hi fa nosaen els del Mazaco hi ha el ritme i la cridò-ria dels acompanyants que poden suplir elque ara dèiem, sense que se'n res,enti eldisc. La veu d'El Glòria no és de timbremolt agradable, però bé un cert avellutatque 'la fa molt apropiada per als temes sen-timentals.

Molt interessant resulta la suite tl'Albònizadornada amb «palillos y taconeo» per LaArgentinita. Heus aquí una artista interes-sant que sembla que només 'ha de reeixirper la plàstica i que en el disc obté efectesextraordinaris. Uin altre disc d'una sonori-tat espléndida és el que omple el guitarristaManolo e1 de Badajoz, que interpreta ambun virtuosisme inimitable unes Soleares. Encanvi, el xilofon no sembla un instrumentmolt apropiat per a les Malagueñas. Mésescaient és el ritme de la Jota aragonesaque serveix al xilofonista Moreno per a es-merçar les seves facultats.

Aquella cançó La Paloma, que sembla un-dispensable en tots els films exòtics de ci-nema sonor, la canta el tenor Baldrich sen-se caure en el sentimentalisme i amb la veuplena que llueix aquest artista.Les cançons de Longàs, Castañuela i Se-

villana, que canta Marcos Redondo, tenenun acompanyament orquestral que pot sem-blar excessiu par a aquestes cançons d'unalínia melódica popular. No són tampoc moltapropiades al caràcter de l'artista que lescanta, al qual escauen millor fragments desarsuela. Una nova edició de les conegudescançons Pel teu amor á Cançó de taverna,que tants èxits han donat al seu intèrpretEmili Vendrell, omplen uin disc que serà(ben del plaer dels amatents d'aquest gè-ncre. I què dir també de nou de la Sardana

de les monges i del Cant de la Senyera, quetantes vegades •hem sentit per tots els Or-feons de 'Catalunya i que ara canta ]'OrfeóBadaloní amb l'entusiasme que es sol es-merçar en aquestes composicions?

J. G.

Fandangos. — Cantats per Guerrita, Ma-saco, El Americano, EL Glòria, — Odeou,183, 1 45, 183,186, 183139, 183,142.

Suite núm. 5. — La Argentinita. — Com-panyia del Gramòfon, AE 500. — Danza gi-

tana. — Idem íd.Soleares. — Solo de guitarra per Mano-

lo. — Odeon, 183, 1 55• — Danza mora. Idem íd.

Malagueñas. — Moreno, xilofonista. —Odeon, 183,144. — El Arranque. — Jota. —

Idem Id.La Paloma. -- Iradier. — Tenor Baldrieh.

'- Odeon, 184,izq. — Los ojos negros. —Alvaráez, — Idem íd.

Sevillana, — Longds. — Baríton Redon-do. — Odeon, 184,232. — Castañuela.

—Idem íd.Pel teu amor. — Ribas. — Tenor Ven-

drell. — Odeon, 184,233. — Cançó de ta-verne. — Apelles Mestres. — Idem íd.

El Cant de la Senyera. — Millet. — Or-feó Badaloní. — Odeon, 183,t3r. — Sarda-na de les monges. — Morera. — Idem íd.

MOBILIARI D'ART

BUSQUETSDecorador, mestre ebeaísta 1 tapís-su. Objectes d'art 1 de faatasia per

a obsequis. Sales d'Ex-posícions de Belles Arts.

ha..d M Oràda, !4. Teula( 1f2M6ARCELONA

Vda. de Josep RibasMOBLES 1 DECORACIÓ

CASA;FUNDADA L'ANY ¡1850

oaaop 'Dooaad

Consell de Cent, 327 i 329. Telèfon 14657.-BARCELONA

seguits. Com tat artista que profunditzatant el que crea com el que imita, en elsretrats, a part de l'execució material, fareflectir amb tota la intensitat el caràcteríntim del model, copsat d'una manera per-sonalíssima.

Josep Mompou, amb una tela on és plas-macla una impressió de la plaça de Cata-lunya, mostra el seu art. Sustentat per unconcepte que delimita la impressió, actuauna nendositat disposada a reproduir lasensació que impulsa ]'artista. En l'obra aquè ens referim, 1'exaltament que han pro-

i duïit al .pintor el moviment i la llum, havençut la feblesa del oonceptisme, i peraixò resulta una de les millors obres d'a-quest artista.

Sisquella, am'b un ;nu executat amb totala destresa acostumada, posa una vegadamés de relleu les seves dots de pintor, quees basen principalment en les solucions tèc-niques que dina a la seva manera d'inter-pretar la naturalesa. Es un art sense com

-plicacions internes, plaent a tot ésserahopel ,repòs que proporciona a l'esguard.

El pintor Joan Serra, pel contrari, ambel paisatge que presenta, transmet la tor-tura inquietant que la vitalitat de la na-turalesa Ini proporciona. L'obra exposadaés una bella producció d'aquest artista, ique per si sola acredita el fort temperamentdel seu autor.

L'obra amb què Manuel Humbert confiala seva representació en aquest conjunt, ésuna producció de finíssim sensibilitat. Lallum que daura l'ambiont escampant-se perl'espai amb una suavitat encisadora, té totala serenor i la dolcesa pròpia només del'artista que sap retenir les emocions mésdelicades en un perllongat estat de vibració,

Rafael Benet hi té una obra molt in-teressant, la qual denota ben bé la inquie-tud del seu temperament. La part priin-cipal de la seva sensibilitat que recull del'ambient la més lleu insinuació, se sentsempre inquietada per la conjunta expressiódel paisatge, que plasma searïpre amb màmestra, sense restriccions cerebrals. Calveure la delicadesa téoniaa amb què és in-terpretat el bellugueig de l'aigua amaradade Ilum tot i ésser expressada amb trans-parències grisoses.

El pintor Rafael Llimona exposa unatela amb unes flors traçades amb la sevafogositat habituad. Ara, que el preferim enel paisatge ; no és que la pintura que ex-posa no tingui relació amb la seva obrageneral, perd les flors, en quant l'expres-sivitat cromàtica no obté la vigorositat pre-disa i justa, necessita de la forma, i enaquest cas existeix un petit desequilibri queno pot proporcionar mai cap benefici a lapintura de Llimona si persistís a seguiraquest camí. Deixaria de tenir aquell sentitemotiu que el seu art reporta.

Pere Créixams intervé en aquest con-junt amb una tela executada amb tota laresponsabilitat artística del seu autor. Esla seva part sensitiva transportada amb talintensitat, que l'encert generad de l'exe-cució no és fàcilment concebible a causadel dramatisme punyent que l'embolcalla.Això que consignem palesa concretamentque és una bella mostra del seu art.

Aquesta exposició dels «Vuitn, que JoanA. Maragall ha tingut l'encert d'organitzar,constitueix un èxit brillant tant pel resultatartístic particular com pel que representaaquest conjunt dintre el total de la nostrapintura.

Axcst FERNANDEZ

SRINS NOVEiATE EMCORBATES INARR0811113

Jaume I, 11Telèf. .11655

á1 n Á' '

Ñ

w ^nínm

—Qué us ha passat? Se us ha trencat elglaç i heu caigut a l'aigua?

—I doncs, que potser us pensàveu quevivia aquí?

—Que .no ho sabeu que s'ha de travessarentre els rengles de claus?

—Ja hi passo ; entre aquests i els de l'al-tra travessia.

8 M[RADDR

ANUNCIANTS...!Lina rnoderníssírna organització completa en publicitat

IJel'lícules de dibuixos animatsmudes i sonores - patent num. 121288 - aplicades a1

servei de la tècnica publicitària, us 1'ofereix:

ÅIN1Å \I] Å1ftI1IM[IB__Vostres productes poden ésser propagats arni èxit segur per

tota 1a Regió Catalana i Illes Balears

200 ^cínemes en ciutatsu^a^s í poblacionsde categoría

BARCELONA:ontaneIIa,1 11 , i^ ", za -Tel, 16606

v4_ H4)

4it1J Avinguda Menúoðez Pelayo, 85, 1.er: MADRID

Encarregueu els vostresimpresos artístics i co-mercials als

Tallers Gràf ícs

Patrící ArnauVerdaguer í Callis, 3, 5 i 7(Davant del Palau de la M. Catalana)

Es la casa més perfeccio-nada en llibres ratllats, deluxe i en tota classe d'en

-quadernacions. - Elegànciai economia en els encàrrecs.En cas d'urgència, dema-neu-los per telèfon 14856

Societat Espanyola de Carburs Metàl'Iics

Correus Apartat teo BARCELONA Telèfon 73013Teleg., "Carburos" Mallorca, 232

CÀRBÜR DL CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN 99 DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SLCAT defils i peces seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica :: GLNER.ADORS, BU-FADORS, MANOMLTRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS, GRATIS

AFUAASSUMPTES FISCALS 1 ADMINISTRATIUS

L©tC°..lr 0 II o p I ll C lD0 0 ° C^lll ^JlSU^n II^

Suscrívíu=vos a Ir%1IRi.DoR

Pelai, 62. = BARCELONA

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIÓ

El Sr,

que viu a .........................................................................................................................................................

carrer..................................._...._................ n,°............ es subscriu a MIRADOR

vel preu fixat de 2'50 pies. trimestre,

de.......................................................de 193......$ipnatura

EL R+EI MENJA a 'la meva oficina cobraràs dues mil pesse-—Com que ton pare i jo érem tan .a•mics,

tes, el doble del que cobraria un altre.---E1 menó diu : «Salmó maitre d'hótel>>.—.I per què ino idána mil pessetes a un

Què espereu per servir el maUre d'hótel?altre que ocupi el meu llac i eles altres mil

(Le Rire, París) a mi?(Moustique, Charleroi)

(Le Rire, París)

(Moustique, Charleroi)

¡NERVIOSOS!

Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

GRAGEES POTENCIALS DEL DRr SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç la

Neurastenia lmpotenela fen toies les seves manifestacions),f mal de cap, cansament mental, perdue de

memòria, vertígens, fadiga corporal, tremolors, dlspepsía nerviosa,palpítacions, histerisme í trastorns nerviosos en general de les dones 1tots els trastorns orgànics que tinguin per causa o origen esgotamentnerviós.\/ Les Gragees potencíals del Dr. Soívré,

més que un medicament són un element essencial del cervell, medul'laitol elsistema nerviós, regenerantel rigor sexual propi de l'edat, conservant la salut 1 prolongant la vida; indicades especialment alsesgotats en la seva joventuf per tota mena d'excessos, als que verifiquen treballs excessius, tant físicscom morals o intel'lectuals, esportistes, homes de ciència, financiers, artistes, comerciants, Industrials,pensadors, etc., aconseguint sempre, amb les Gragees potencials del Dr. Soivré, tots els esfourços oexeercicís fàcilment i disposant l'organisme per rependre'ls sovint í amb el màxim resultat, arribant a l'ex-trema vellesa í sense violentar l'organisme. amb energies pròpies de la joventut.

Basta pendre un flascó per convèncer-se'n

Venda a 5'50 pies, flasoó, en lotes les principals farmàcies d'Espanya, Portugal 1 América

AIGUA

DE ROCALLAURA

LAÐEU

Si vosEè paeix d'Albuminúría,Lifiasí úrica (mal, de pedra),Bronquitis parenquimafosesNefrifis crònica, es curarà ra=

dicalmenE amb

AIGUA DE ROCAIIAURA

S'expèn en ampolles de lí&e i migi en garrafons de vuit lí!res

Dlstrlbuldora generala

FORTUNY, S. A.Carrer Hospital, 32 1 Salmeroe, 133

—Bé, home, tlo n'hi ha per posar-se així.Es la primera vegada que condueixo.

(The Passing Show, Londres)

NOTA.– Dirigint -se t trametent o'sa Ates. ui segells de correu per a! franqueig a Oftdnes LaboratorioSòkatarg, carrer del Ter 16, Barcelona, rebreu gratis un llibre exp!katiu sobre !'origen, desenrotttamentf tractament d'aquestes malalties.

J