LA FULIOLAi BOLDÚNOVEMBRE 2004

NÚMERO 98PREU: 3 E

Entrevista aDembélé Mambé

La Fullapels nens

Al voltant de la taula

Cultura

Pablo Neruda

Tribuna

Perro Fernando

PORTADA

- Entrevista a Dembélé Mambépàg. 1

EDITORIAL

- Veïnspàg. 3

TRIBUNA

- ...i més records- Perro Fernando

pàg. 4 a 7

LA FULLA PELS NENS

- Al voltant de la taulapàg. 8 a 9

ENTREVISTA

- Entrevista a Dembélé Mambépàg. 10 a 12

PÀGINA DE L'ATENEU

- Exposició de vestits antics

- Camí de Sant Jaume- Cultura a la fresca

- Sopar multicultural- Diada de l'Onze de Setembre

pàg. 13 a 15

PÀGINA DE LES ENTITATS

- Club Esportiu de Futbolde la Fuliola i Boldú

pàg. 16

CULTURA

- Pablo Nerudapàg. 17 a 21

ELS CONTES DE L'ESPARVER

- Aus nocturnes (I)pàg. 22 a 23

CONTRAPORTADA

- Racó de poesiapàg. 24

CENTRALS

- Ateneu Popular 25 anyspàg. centrals

sumari 24 pàgines

Pàgina 2

( )ACPCMembre de l'Associació Catalana

de la Premsa Comarcal

INSTITUTD'ESTUDISILERDENCS

Fundació Pública de la Diputació de Lleida

Amb la col·laboració de:

Generalitat de Catalunya

Departament de Cultura

Junta de GovernPresidenta: Anna M. Ardévol RibóSecretaria: Avelina Farré SalvadóVocals:

Xavier Sebé Bros - Loreto Pané OromíMaribel Trilla Tarruella - Eva Pané VidalFrancesc Ricart Mercè - Lluïsa Solsona PaülsCarme Piera Isen

Premi Humbert Torres 1990

Redacció i Administració:Av. de Catalunya 4525332 LA FULIOLA (Urgell)http://usuarios.maptel.es/logallinera/e: lafulla@premsa-comarcal.com

la fulla no es fa responsable de les opinions que apareguin en els articles, les quals són exclusives dels seus autors.La reproducció total o parcial del contingut de la publicació es permesa sempre i quan es faci esment del seu autor i origen.

Número 98Novembre 2004

Època segona - Any XXI Edita:

Coordinador: Eva Pané VidalImpressió: Impre ArtDipòsit Legal: L-524-1982Tiratge: 400 exemplars

Pàgina 2

LA FULIOLAi BOLDÚNOVEMBRE 2004

NÚMERO 98PREU: 3 E

Entrevista aDembélé Mambé

La Fullapels nens

Al voltant de la taula

Cultura

Pablo Neruda

Tribuna

Perro Fernando

VEÏNS

En el present número de La Fulla hem entrevistat a Dembélé Mambé, al’encapçalament de l’entrevista n’expliquem els motius pels quals hemdecidit fer-li.

Bàsicament, volíem saber la seva opinió sobre el fenomen de la immigració,tant des del seu punt de vista personal com en representació d’un col·lectiud’immigrants, concretament de Mali, que ell presideix (Associació deMaliencs de la Província de Lleida -Binkadi).

I per què volem saber-ne la seva opinió? Doncs perquè hem cregut queseria interessant saber què és el que pensa qui està a l’altre costat, a l’altrabanda. Moltes vegades parlem de la immigració o dels immigrants sensetant sols haver sentit mai la seva versió de les coses.

El que sembla clar i creiem que en això tothom hi pot estar d’acord, ésque és un fenomen inevitable i imparable, tant se val que es posin limitacions per evitar-ho, s’ha vist que no es pot.Del que es desprèn a l’entrevista és que no s’ha se voler evitar precisament, sinó establir-ne una regulació seriosades de la premisa de que els qui venen no ho fan per res més sinó fugir d’unes males condicions econòmiques en elsseus països d’origen, de la sensació d’una no-millora d’aquestes condicions, no ja a mig termini sinó a llarg terminii que, en definitiva venen aquí a treballar. Només cal mirar enrere uns 20 anys o menys i preguntar-se qui collia lafruita llavors i qui l acull ara, per posar l’exemple més proper.

El que se’n desprèn també de la conversa és que fa falta que tots plegats ens posem les piles (administracions iciutadans) per a que entre les diferents cultures que estan en contacte no es produeixin col·lisions sinó troballes. Dela mateixa manera que el treball que ocupa a la immigració hauria de ser vist com una font de riquesa econòmica, lihem de sumar la riquesa cultural que comporta si en saben treure el profit. Tampoc hauria de ser vist com una amenaçaa la nostra pròpia identitat, sinó que l’adhesió de les diferents cultures que ens anem trobant en el mateix territorisón les que precisament conformen o han anat conformant fins ara aquest identitat pròpia que tot sovint abrandem.

Les consideracions anteriors exigeixen un canvi de mentalitat, si més no una major flexibilitat en les premises quetenim pre-establertes; no ens hauria de ser difícil, al cap i a la fi tots som veïns del mateix poble, ja tenim un puntde connexió... falta descobrir els que encara ens falten.

Podeu comentar-nos l’editorial a la següent adreça: lafulla@premsa-comarcal.com

editorial

Núm. 98 Pàgina 3

A S S E S S O R I A

FISCAL • COMPTABLELABORAL • ASSEGURANCES

Av. de Catalunya, 37Tel. 973 570 670Fax 973 570 090

25332 LA FULIOLA (Lleida)

l Sí, jo també hi anava al col.legi davant de calPanillo i també tinc una foto, millor dit, dues, onles que abans eren petites, a la fila de baix, despréssón les grans, a la fila de dalt, quasi les mateixesperò ja amb 10 anys?, i l’altre curs segurament capa l’Havanero, amb donya Pepita. Darrera la primerafoto la meva mare hi havia posat amb llapis: “28-11-58 4 años”. Heu comptat quantes érem? Ésinevitable comparar aquells temps amb avui peròno he començat a aquest escrit per comparar; potserun altre dia.

Aquella cançó de “Libro que en tus hojas…” larecordo una mica, però no la vaig arribar a aprendretota. La que tinc present és l’olla de la llet, aquellaolla tan gran, com la panxa d’una mula, que no lapodíem manejar sota l’aixeta d’aquell lavabo tanpetit. I l’estufa? No la vaig veure cremar mai, niuna flama; de fum tant com vulgueu. Devia cremar,jo no recordo haver passat mai fred a col.legi.

Dissabte a la tarda: avui toca escombrar.Arreplegàvem un quilo de terra i ens quedaven elscabells blancs de pols. “Les quatre primeres queposin les portes”, deia la senyoreta Delfina abansde sortir, quan ja es treia la bata. Era tot un artcontrolar aquelles fustes tan grans, portar-les desdel final de la classe, pujar-les entre les dues al’alçada dels vidres i encertar els ganxos que les

aguantaven; tot un art, que les més grans dominavena la perfecció.

Un bon dia, em sembla que jo ja era de les grans,el senyor Dalmases (us sona?) va portar dos cartellsnous, d’aquells que penjàvem per aprendre coses.Una era “La rueda de los alimentos”. Fins“allavorens” no havíem estudiat mai el quemenjàvem a casa i de sobte, llet i formatge, carn ipeix, fruita i verdura, es van convertir en la cosamés important del món. Doncs molt bé, a mim’agradava aquella novetat.

L’altre cartell era el mapa de la província de Lleida.Fins “allavorens” havíem vist i après els mapesd’Espanya, amb aquelles cantarelles de rius imuntanyes, “cabos” i “golfos”, regions i províncies.La província de Lleida, sola, era molt llarga! Lasorpresa va ser, que les coses d’aquell mapa, sonavende fora de col.legi. El Segre, La Seu, La Pobla deSegur, Tremp, Balaguer i Tàrrega… I per acabar-ho d’arreglar, la cantarella de muntanyes: Pirineus,Montsec, Cadí… la senyoreta Delfina i va afegirun nom que no hi era al mapa: la serra d’Almenara.Això és aquí mateix! Des d’”allavorens” quem’agrada ser de Lleida i això ja no canviarà.

UNA ALTRA ROSA MARI

Pàgina 4

tribuna

...I MÉS RECORDS

• Ara oferim venda de PA i gran assortiten BOLLERIA ARTESANAL.

• Es fan encàrrecs de tot tipus.

• Obert tots els dies inclòs diumenges.Plaça de l'Ajuntament, 1La Fuliola - Tel. 973 57 05 99

Núm. 98 Pàgina 5

tribuna

Pàgina 6

tribuna

Havia estat fent llit una setmana. Res de trascendent,una mena de virus del fred, agreujat sens dubte per laclimatologia del present, aquella d’avui fa calor i demàfara fred, quan abans d’ahir bufava força el vent... EraSetmana Santa, tenia pel davant 8 dies de festa pertraginar, sense la rutina diaria de la feina, i cinc els vacovar. Ja se sap avui dia amb l’ajut de l’automedicacióes resisteix durant dies fins arribar una nit feixuga isudorosa on dins el llit sol passar qualsevol cosa.

Les vacances al llit, llevat de xuclar alguna peli, llegintmolt de diaris i dormir. Seure ajeguda i molt de pensar.Si hagués cercat unes vacances per fer repàs, hauriabuscat indrets i llocs meravellosos, plàcids, i plens dellum com aquella entrada de tardor a Lisbonna, o aquell

desert de sal als Andes, on la mort de l’Ernest, el va fertornar a una realitat impactant.

Hom cerca reflexionar, però es desconeix quan arriba eldia en que la reflexió es torna decissió en ferm. Ella vaveure la llum en començar a caure el sol, i mentrepassejava i assaboria aquest precís instant, quedàenvoltada de l’aura de solemnitat que donen les decissionspreses quan i com cal, tot i que sempre en solitari. I ala vegada es preguntà com expressar-ho i fer realitataquesta determinació.

Es podria pregonar per internet, pero li va semblar tanpoc atraient com de breu és aquest mitjà tot i que arribia tanta gent. En tot cas, hi ha tanta abundancia decontingut, que potser internet no és el precís instrumentper servir la música..

Calia ficar-se a la feina d’esbrinar els fets i els continguts,les gents i les experiències, la feina i els amics, la vidaen sí mateixa amb les ganes de viure.

En aquells dies, també va retrobar-se un assumpte queempaitava de feia temps: la història de Perro Fernando.Ja feia uns anys que havia llegit quelcom sobre aquestpersonatge, pero s’havia malfiat que seria una figuraciód’un escriptor qualsevol, un sudaca anomenat LuisSepúlveda. El cas és que per internet se li va ocòrrerescriure Perro Fernando i cerca que cercaràs... vadescobrir que no era figuració, era plena realitat, existia,o més ben dit, havia existit. Perro Fernando era al móndels vius quan ella tot just havia nascut, i la seva històriaés tan inversemblant com verídica, i mostra d’això és laingent literatura al respecte i els testimonis i fins i totels tres monuments que disposa al seu poble.

PERRO FERNANDO

Núm. 98 Pàgina 7

tribuna

Però tota història cal explicar-la bé.Perro Fernando es tal com es coneixal nostre protagonista. I cal dir querealment fou un gos. D’aquí surt lode Perro, dit en castellà, doncs lahistòria aconteix a Resistència,província del Chaco a la RepúblicaArgentina. Li diuen Fernando sensesaber gaire el perquè, i el cas és quetampoc es coneix gairebé d’on veniai anava el gos, quan ell i el seusupossat amo, arribaren a principi dels cinquanta aResistència. De fet, no se sap encara si el Perro tenia unamo que es deia Fernando, o bé si un home del qual esdesconeix el seu nom anava acompanyat d’un gos al quicridava Fernando. I encara més, ben bé podia ser quegos i home, home i gos fossin dos rodamons que el destíhavia possat junts al camí de tot plegat. El cas és quel’home va morir als pocs dies d’estar a la ciutat, i el gosva quedar-se sense company, i a partir de llavors lesseves maneres de fer, varen portar-lo a la grandesa deser un Perro amb majúscles, i reconegut amb el nom deFernando.

El Perro Fernando tenia una oïda musical perfecta i aixòfou el que el va permetre guanyar-se l’admiració il’estimacio de tot un poble. No hi havia festa de casament,natalici, carnestoltes o concert al que Fernando no entrésper asseure’s junt a les orquestres, o als solistes i donar-los-hi la seva aprovació tot remenant la cua, o desprésde posar quietes les orelles al mínim desafinament,començar a bordar amb to de desaprobació. I si més no,la seva presència per Nadal en alguna casa era sempreuna bona senyal.

Era fama que mai s’equivocava, i els mateixos músicsacceptaven que quan Fernando ho feia notar, realmentl’havien pifiat. El que les oïdes dels humans noreconeixien, el gosset, implacable ho denunciava. I nohi havia músic que s’atrevís a no deixar-lo entrar ni afer-lo fora, doncs tota laciutadania confiava cegament enla seva oïda. Els caps de setmana,Fernando, sense remei, anava defesta en festa, sense que li calguésinvitació. Ningú disposava de laseva agenda i la seva presènciaera previsible i desitjada. I tal eral’honor de la seva visita quedesprés, amb seguretat, elsorganitzadors o amos de la casa,presumien de la presència deFernando a la seva festa.

Fernando anava a diari al Bar LaEstrella i departia amb els seusclients, esmorzava amb el gerent delBanco La Unión, dormia moltesvegades a l’hotel Colon... perseguiagats, una de les seves passions, pelsvols de la Plaza Central... passejavalliurement per les avingudes i eraamic i solidari amb tota mena derodamons i veïnatge. Tenia accèslliure a cines i espectacles i si la

funció no li agradava prou es retirava orgullosament. Aldia següent el comentari de la funció depenia del quehavia fet el gos.

Semblava una persona humana vestida de gos, tot blanc,petit i bellugadís, elegant i marcant certa arrogància..era com un home de la nit... un bohemi blanc.

Com devia ser la seva petjada que la ciutat li va dedicartres monuments. El que és el seu mausoleu és al carrerBrown. Una altra esta al’avinguda Avalos prop del Clubde Regatas. I el tercer que és el més monumental i queinauguraren els militars quan la dictadura, és en una deles cantonades de la Casa de Gobierno i davant la PlazaCentral. Curiosament i així és d’irònic el destí, té la cuaaixecada i apunta el cul a les finestres de la governació.Resistència és la ciutat del Perro Fernando, del qualpodeu tenir molta mes informació nomes clicant aqualsevol buscador. Hi ha contes i obres de teatre per lamainada, noveles i histories ambientades en la sevaexistència, fins i tot Alberto Cortez li va fer una cançóper tal de recordar-lo.

El Perro Fernando va morir el maig del 1963. Més d’unnegoci va baixar les portes, la Banda Municipal va tocarmarxes funebres i les cases tancaven les finestres ensenyal de respecte per un animalet que els haviaconquistat. Milers de persones varen omplir els carrersper on desfilà el seu cos, tota la ciutat hi era present per

acomiadar el seu gosset. Cadafinal de maig apareixen ofrenesanònimes de flors al peu de lesestàtues i al Fogon de los Arrieros,una entitat cívica i cultural, esguarda un record pel seu socihonorari.

Jordi Escolà.

L'estatua de Fernando davantla casa de govern.

L'estatua de Fernando davantel Fogón de los Arrieros.

Pàgina 8

la Fulla pels nens

Núm. 98 Pàgina 9

la Fulla pels nens

Teresa DuranCavall Fort

núm. 487

Segur que tots els que llegireu aquesta entrevista coneixeual Dembélé. Fa anys que ell i la seva família viuen itreballen amb nosaltres i a més és el president d’unaassociació que va evolucionant a nivell nacional. Hepensat que seria interessant realitzar-li aquesta entrevistatenint en compte aquesta doble condició; ens interessael seu punt de vista, que de ben segur que les premisesd’anàlisi de la situació seran diferents a les nostres. Usconvido a comprovar-ho.

-La Fulla: Quan vas venir a La Fuliola?Dembéle Mambé : Hi estic des de l’any 1987…

-L.F.: Hi vas venir directament?D.M.: Gairebé, vaig sortir de Mauritània des d'on vaigfer cap a les Illes Canàries, m’hi vaig estar dos dies i eldia següent vaig agafar l’avió per venir a Barcelona,però la meva intenció era anar a Holanda perquè era undels països més coneguts a Mali pel tema del futbol,coneixien jugadors com Van Basten, Gullit... i a mésdeien que hi havia més oportunitats de treball. Però quanera a Barcelona, un amic de Gambia em va dir quellavors era el moment de la fruita a Lleida i que el quepodia fer era anar-hi, guanyar una mica de diners perdesprés continuar el viatge cap a Holanda. L’endemàvaig venir a Lleida, concretament a Els Alamús on vaigtreballar amb el Sr. Morell amb qui avui en dia encarasom amics i ens veiem sovint ja que ve cada any a lafesta del Segar i Batre. Quan es va acabar la campanya,el va anar a veure el Sr. Teixidó, ja que necessitava unsquants negres per anar a collir fruita i vam anar dos finsa Penelles i quan es va acabar la feina, ens va dir si

volíem anar al Cusiné, com que jo sabia una mica demecànica... Vaig anar a treballar doncs al Cusiné, durantla primera setmana tallant les cordes de les bales i mésendavant, com que va veure que sabia manejar les pales,m’hi vaig quedar. Aquesta va ser la meva aventura.

Jo treballava a Mali, i vaig agafar 45 dies de vacancesi em vaig dir que si no trobava feina a Holanda, tornaria;i no vaig ni anar a Holanda ni vaig tornar! Vaig treballardurant quatre anys amb el Cusiné, vaig poder regularitzarla meva situació i vaig poder fer venir la meva famíliaal 1991. Després vaig treballar un any amb el J. Oróamb el camió d’escombreries, després vaig tornar unaaltra vegada a treballar amb el Cusiné i a partir de l’any1994, vaig agafarl a feina de regador fins ara.

- L.F.: De què treballaves a Mali?D.M.: Jo treballava a Segú , la capital econòmica deMali i d’on jo sóc, treballava a l’obra pública; desprésd’estudiar el batxillerat, vaig realitzar la formació tècnicaaccelerada… Com que va morir el meu pare, per podertreballar més aviat, vaig deixar la carrera universitàriai vaig realitzar aquesta formació en obra pública. Aconseqüència d’aquesta feina havia d’anar als pobles iera un d’ells vaig conèixer a la Genevu.

- L.F.: Quins motius et van portar a marxar a Mali?D.M.: Jo volia millorar la meva vida, a Mali treballavai guanyava diners però era molt poc; a més vaig estartres mesos sense cobrar de l’Estat i vaig pensar que siem podia agafar unes vacances, anar-me’n a l’estrangerper guanyar una mica més de diners i també

Pàgina 10

entrevista

ENTREVISTA A DEMBÉLÉ MAMBÉ

Núm. 98 Pàgina 11

entrevista

coneixements, vaig decidir que en qualsevol cas seriamillor que la meva situació de llavors.

- L.F.: Hi vas sovint a Mali?D.M.: Si, sempre que puc, el que passa és que anar-hicada any resulta molt car. Hi vaig cada dos anys més omenys, sempre que puc. És molt important per mi anar-hi, crec que un immigrant necessita anar a la seva terraper recordar i no perdre la referència. Hi vaig el méssovint possible, juntament amb la meva família, per aixòla Yuma parla tan bé el bambará.

- L.F.: Com veus el fet de la immigració actualment?D.M.: La immigració sempre ha existit, des de l’origendel món, el que han fet les homes és emigrar. Elsdescobriments arqueològics ens diuen que el primerhumà està situat a l’Àfrica… Els pobles no es generende forma espontània, sinó que és causa de desplaçament,els homes tenim una sola línia.

Els grups humans es van desplaçant sempre per necessitat,per millorar les seves condicions de vida, així ha estatsempre: la immigració va sortir d’Àfrica per anar-se’nprimer a Àsia, d’allí cap a Europa i després cap a Amèrica.El motiu ha estat sempre el mateix: buscar un lloc mésadequat.

Això és la immigració. Llavors, per què ha estat tanràpida a Catalunya els últims anys? No ha estat progressiu.Primer, la gent marxava de Catalunya, però al convertir-se en una comunitat rica, van necessitar mà d’obra,primer d’Espanya mateix: de Saragossa, Andalusia… idesprés de l’estranger.

- L.F.: Ara mateix, aquest desplaçament és massiu...D.M.: L’arribada massiva jo l’explico perquè Catalunyano ha tingut un sistema de recerca de la immigració. Perexemple, al Canadà un emigrant, si hi vol anar had’escriure una carta amb el seu currículum, llavorsl’analitzen i en funció de la demanda assignen un llocper anar a treballar. Hi ha un departament especial peraquestos temes que regula la immigració de tot el móndes de les corresponents ambaixades. A Holanda eramés o menys el mateix, encara que ara ha fallat unamica. Aquí el sistema ha fallat

- L.F.: Podríem dir doncs que de política immigratòriafins ara a Espanya no ha existit…D.M.: Per mi, la fòrmula d’acollida a l’immigrant quees produeix ara mateix no és l’adequada; Catalunya iEspanya han de trobar la seva pròpia solució, sistema.Espanya, fins fa poc, no ha estat un país d’immigracióestrangera, sinó que era un país de passada i de sobte,ha esclatat el fenòmen.

- L.F.: Hi veus noves perspectives degut als canvis políticsobre el tema?D.M.: Sigui mitjançant un canvi polític o bé d’un altretipus, el que està clar és que s’ha de trobar la solucióper la integració ja pel propi interès, la qual cosa no voldir que s’hagin de copiar els models que explicàvemanteriorment, potser no ens serveix el model implantata França. S’ha de buscar el propi sistema d’immigració,ja que a cada país es diferent, la situació social és diferent.

- L.F.: Parlant de la qüestió social, veus a la societatpreparada per assimilar la immigració?D.M.: No, no n’està; s’ha d’aprendre poc a poc. S’ha desaber que la immigració sempre ha existit i que perexemple, no tothom de La Fuliola, els seus avantpassats,hi han estat des de sempre. S’ha d’intentar conèixer elnouvingut, perque és un més al poble amb característiquesculturals diferents que s’haurien d’intentar conèixer.

- L.F.: En general falta curiositat?D.M.: Exacte. No és correcte dir: el marroquins sónd’una manera, els negres d’una altra; cada persona, cadafamília, cada persona és diferent, però hi han elementsque uneixen per exemple, als catalans la llengua catalana.Doncs nosaltres també tenim la nostra, venim amb lanostra cultura però tenim l’obligació d’adaptar-nos a lacultura d’aquí, sempre i quan hi hagi la possibilitat defer-ho. L’autòcton té l’obligació d’obrir-se i l’immigrantté l’obligació d’entrar; llavors són les administracions,les associacions les que estan obligades a regular aquestapossibilitat. Si no es fa d’aquesta manera, el fet de noconèixer-nos, és el que pot generar el conflicte i pensoque sempre més val prevenir el conflicte que intentarsolventar-lo.

Els marroquins, els negres,… estem treballant... això ésbo pel poble. Els nostres fills han de pujar amb lamentalitat de que som tots de Catalunya, tots som de LaFuliola, tots treballem i vivim dins un marc de llibertati respecte mutu, ningú és superior a ningú, tots aspiremal mateix.

Hem de tenir en compte que l’ésser humà només fa anarun 10% de la seva capacitat, per tant encara es potaprendre molt, a conèixer-nos mútuament; i podemobviar-ho però potser el teu fill i el meu van junts al’escola, llavors si que et toca de prop.

- L.F.: Què et va semblar la iniciativa promoguda perl’Ateneu del sopar multicultural?D.M.: Em va semblar molt positiva i encantat departicipar-hi. Si pogués repetir millor, perquè aquesttipus de coses, com per exemple comentar que un platagrada més que un altre, o bé que està massa picant...

Pàgina 12

entrevista

aquestes comparacions volen dir que hi ha un interés.La gent que hi va assistir ho va fer per curiositat peròsense saber que estava fent una tasca social, volem quel’altra part, la immigrant s’hi afegeixi i pugui ensenyarcom es cuina un plat, per exemple.

-L.F.: Ets el president de l’Associació de Malienses deLleida i Província Binkadi...D.M.: Binkadi vol dir que la unió és bona, positiva enllengua bambarà.

-L.F.: És la llengua que es parla a Mali? A tot el territori?D.M.: Sí, a nivell nacional, juntament amb el francèsque és la llengua administrativa. El bambarà es parlata tota Àfrica occidental; si parles el bambarà et podenentendre a Costa d’Ivori, Burkina Faso, l’oest de Senegal,encara que hi han varietats dialectals. S’ha de tenir encompte que Mali fou el primer imperi de l’Àfricaoccidental, al segle IV ja existia, després de lacol·lonització dels àrabs Mali ocupava tota aquesta zona,per això el bambarà abarca tant territori.

-L.F.: Què es promou des de Binkadi? Quina és la sevafinalitat?D.M.: Binkadi és una associació que vam crear fa sisanys i primer era conèixer i donar a conèixer Mali iafavorir la integració dels maliencs, intentant unificartotes les associacions de maliencs a Espanya per poderfer un front comú per defensar els nostres drets. Perexmple, no tenim representació administrativa a Espanyai hem lluitat fins que hem aconseguit que vingui unambaixador per a que s’estableixi a Lleida.

-L.F.: A Lleida és on hi ha més maliencs?D.M.: Pel que fa a Catalunya, a Lleida n’hi ha molts,també la zona del Maresme. A la resta d’Espanya n’hiha sobretot a Almeria. Actualment som més de 10.000a tot l’estat i ara hem pogut unificar-nos totes lesassociacions, n’hi han de Saragossa, Mallorca, Almeria,Múrcia, Sabadell, Mataró, inclús al País Basc, a Bilbaoque s’acaba de formar i la seu central està a Lleida.

L’any passat vaig anar al primer congrés de maliencs dela diàspora, el Ministeri d’Assumptes Exteriors de Maliva convocar a tots els representants dels maliencs de totel món a Bamako, érem 215 delegats i n’hi havia d’EstatsUnits, Japó, Irak, Israel, Síria, Líban, Xina; depràcticament tot arreu i va resultar molt interessant. Apartir d’aquí l’associació ha pogut contactar amb Banquede l’Habitat que, juntament amb Ibercaja, han tiratendavant un projecte comú per tal de que es facilitil’enviament de diners de manera immediata i ambcomissions molt baixes; també possibilita la construcciód’habitatges a Mali mitjançant aquest conveni, ja quenormalment són els emigrants els que tenen la capacitatde comprar aquestes cases; qui viu a Mali, si no és unfuncionari amb un alt càrrec, no s’ho pot permetre.

Des de l’associació també fem altres tipus de tasques;per exemple fa uns dies un malienc es va penjar il’associació es va fer càrrec de trucar a la seva famíliaper tramitar la repatriació del cadàver, llavors cadascúfarà una aportació per a l’enviament. L’associaciós’encarrega d’aquest tipus de coses, en definitiva unir-nos, un fet que és tradicional al nostre país, i a la vegadaconèixer el nostre país i també Espanya.

L.F.: Alguna consigna, per acabar?D. M.: Sí, bé, és que jo sempre dic: un immigrant, si esporta bé, és un català. Un immigrant d’avui és un ciutadàde demà, amb tots els drets i deures. Hem de pensar enpositiu no en negatiu, perque Catalunya sense immigrants,què seria? Voldria que s’assimilés immigració ambriquesa, tant econòmica com cultural.

Em vaig descuidar de preguntar-li si tenia previst tornaralgún dia a Mali de manera definitiva, però se me'n vaanar del cap, potser ja el veig de La Fuliola de tota lavida.

Eva Pané

Opina, suggereix, queixa’t, explica, proposa, expressa’t!

Sàpigues que ara ho tens més fàcil, La Fulla té un nou mailon podràs fer-nos arribar les teves opinions per a que lespubliquem. Apunta-te’l:

lafulla@premsa-comarcal.com

Núm. 98 Pàgina 13

Av. de Catalunya, 42 · Tel./Fax 973 57 00 55 · 25332 LA FULIOLA (Lleida)

MoblesCarullaC

pàgina de l'ateneu

EXPOSICIÓ DE VESTITS ANTICS

En l’any del 25è aniversari de l’Ateneu, s’ha proposat rememorarla celebració que es va portar a terme pel desè aniversari, del quales recorda que una de les activitats més exitoses fou l’exposició devestits antics que es llueixen per ocasions especials: bodes, batejos,...juntament amb les fotos corresponents. Així doncs, vam decidirrepetir l’esdeveniment quinze anys després.

Aprofitant els actes de la Festa Major de Sant Jaume i Santa Anna,la sala petita del Local Poliesportiu es va omplir de tafetans, tuls,astracans i altres teles de temps enrrere.

CAMÍ DE SANT JAUME

Sabíeu que el camí de Sant Jaume passa per La Fuliola? Doncs elsde l’Ateneu sí i n’hem volgut fer partícep a tothom que estiguésdisposat a caminar durant gairebé tot un matí. L’etapa començà al’estació de trens de Tàrrega i va finalitzar, és clar, a la Plaça del’Església de La Fuliola, fent un parada d’avituallament a la MasiaRibalta amb xocolata desfeta i coca.

El nombre de participants fou exitós, itenint en compte l’esforç físic a realitzar,doncs encara més. La caminada foututelada pel Sr. Josep Cava de Linyola,gran coneixedor en el camí de Sant Jaume,a qui des d’aquí agraïm la sevacol.laboració.

L’acte es realitzà dins el marc de lesactivitats de la Festa Major, ja que nopodia ser un altre dia millor que el de SantJaume per fer aquesta caminada. Animeu-vos per la pròxima edició, que caminar,ja sabeu, és molt saludable.

Pàgina 14

pàgina de l'ateneu

CULTURA A LA FRESCA

Doncs sí, a les Piscines Municipals i pels camins delvoltant hi fa fresca, doncs aquest han estats els entorns enels quals s’ha desenvolupat la Cultura a la Fresca 2004.A part de fresca, ha estat també molt cinèfila, amb laprojecció de les pel.lícules “Good Bye, Lenin!” i “El jardínde la alegría” (els dissabtes 14 i 21 d’agost respectivament);també esportiva, amb la clàssica caminada a la llum de lalluna fins els dipòsits del dia 28 d’agost concretament; iper últim multicultural, amb la celebració d’un sopar delqual en donem detalls en un altre apartat d’aquesta secciódoncs l’esdeveniment mereix un tractament especial. Finsla propera sessió de refresc.

SOPAR MULTICULTURAL

Heu provat mai el cus-cus? Sabeu com és l’arròs biryani?Podrieu respondre a aquestes qüestions si els dies 4 i 5 desetembre haguèssiu vingut a les Piscines Municipals atastar vuit especialitats diferents de menjars dels diferentspaïsos les comunitats dels quals ja sigui de forma permanento més temporal, estan establertes al poble. Es tractava de

TRULLOLSÒ P T I Q U E S

Pl. Sta. Anna, 3 (costat Casal)Tel. 973 53 26 65 - 25200 CERVERA

Av. de Catalunya, 42Tel. 973 57 00 48 - 25332 LA FULIOLA

Núm. 98 Pàgina 15

pàgina de l'ateneu

Av. Catalunya, 34 - LA FULIOLA

Expenedoria núm. 1

M. Carmen Alarcon AlarconEstanc · Tabacs

Objectes de regals

Julita

Flors

Art F loral

Bodes - Corones

Plantes - Ceràmica

Objectes de Regal

C/ Dr. Rius i Tarroja, 325332 La FuliolaTel. 973 57 00 75Mòbil 659 11 74 02

fer una aproximació a aquestes comunitats, concretamentles de Mali, Pakistan, Colòmbia, Romania i Marroc, através del seu menjar; doncs aquest acte de subsistènciaés comú a totes les cultures de món, ja teniu una cosa

que ens uneix, només falta descobrirquines són la resta. Des de l’Ateneuvolem agraïr molt efusivament lacol·laboració entusiàstica d’aquestescomunitats, sense les quals aquesta festahagués estat impossible de realitzar, usho ben assegurem. També agraïm a lagerència de les Piscines Municipals elseu suport.

DIADA DE L’ONZE DESETEMBRE

Cita inexcusable la de cada any ambl’Ateneu per l’11 de setembre: ja sabeutots que qui vulgui pedalejar una estona,anar fins al monument en honor a Lluís

Companys, oferir-li flors i després dinar en bonacompanyia a l’ombra dels xops de l’era del Segar i Batre,hi té un lloc assegurat. Fins la pròxima edició.

Pàgina 16

SOCIETAT COOPERATIVA AGRÍCOLA I RAMADERA CATALANA LIMITADA

COOPERATIVADEL CAMP DELA FULIOLA

C/ de l'Om, s/n. • Tel. 973 57 00 44 • Fax 973 57 06 73 • 25332 LA FULIOLA (Lleida)e -ma i l : coop fu l i@ l l e ida .ne t • Pàg ina web : www.coop . l a fu l i o l a . com

PINSOS • ADOBS • INSECTICIDES • CEREALS • ALFALSFRUITA • SECCIÓ DE CRÈDIT • MAQUINÀRIA AGRÍCOLA

Departament d'Assegurances

pàgina de les entitats

El passat 26 de setembre es va donar el tret de sortidaa la temporada 04-05, caracteritzada amb un mal inici,encara que les derrotes van ser amb dos equips queenguany lluitaran per l’ascens, la qual cosa comportaque els rivals que queden no siguin tan difícils i ensanimem a endevinar que es remontaran posicions.

De totes maneres, la festa d’inici de temporada es vacelebrar el 28 d’agost amb un amistós amb l’equip deTornabous amb sopar i ball amb orquestra inclòs; partitdel qual correspon la imatge, realitzada pel Dr. JoanAntoni Mateu Garcia, a qui des d’aquí volem agrair laseva predisposició i saber fer a l’hora de realitzar lesinstantànies de la jornada.

Aquest any comptem amb la incorporació dels següentsjugadors: Mamadou Dembélé, Oscar Orteu, RossendMarimon, Eloi Bonet, Eduard Piera, Xavier Pinós, JosepSala i Oriol Farré; als quals haurem d’afegir els “fitxats”en temporades passades: Jordi Pedrós, Jordi Marsinyach,Manel Alcàntara, Jaume Massó, Marcel Batalla, JordiMartinez, Sebastià Garcia, Albert Pinós, Albert Boneu,Marc Vidal, Pere Pinós i Marc Piera; tots ells entrenatsper l’Alfred Isla i el Xavier Molina.

Des de la Junta, només ens resta agrair la col.laboracióprestada per l’Escola de Futbol Urgell per haver-noscedit els jugadors de la categoria juvenil veïns del poble.

I una cosa més: molta sort i “fair play” la resta de latemporada.

La Junta del Club Esportiu de La Fuliola i Boldú

CLUB ESPORTIU DE FUTBOLDE LA FULIOLA I BOLDÚ

Núm. 98 Pàgina 17

PABLO NERUDA

cultura

Enguany es celebra el centenari del seu naixament, LaFulla s’ha volgut sumar als homenatges que es vanrealitzant al llarg de l’any per tot el món i us proporcionemel discurs que va pronunciar en l’ocasió de l’entrega delPremi Nobel de Literatura el 1971:

“Mi discurso será una larga travesía, un viaje mío porregiones, lejanas y antípodas, no por eso menossemejantes al paisaje y a las soledades del norte. Hablodel extremo sur de mi país. Tanto y tanto nos alejamoslos chilenos hasta tocar con nuestros limites el Polo Sur,que nos parecemos a la geografía de Suecia, que rozacon su cabeza el norte nevado del planeta.

Por allí, por aquellas extensiones de mi patria adondeme condujeron acontecimientos ya olvidados en símismos, hay que atravesar, tuve que atravesar los Andesbuscando la frontera de mi país con Argentina. Grandesbosques cubren como un túnel las regiones inaccesiblesy como nuestro camino era oculto y vedado, aceptábamostan sólo los signos más débiles de la orientación. No

había huellas, no existían senderos y conmis cuatro compañeros a caballobuscábamos en ondulante cabalgata -eliminando los obstáculos de poderososárboles, imposibles ríos, roqueríosinmensos, desoladas nieves, adivinandomas bien el derrotero de mi propia libertad.Los que me acompañaban conocían laorientación, la posibilidad entre los grandesfollajes, pero para saberse más segurosmontados en sus caballos marcaban de unmachetazo aquí y allá las cortezas de losgrandes árboles dejando huellas que losguiarían en el regreso, cuando me dejaransolo con mi destino. Cada uno avanzabaembargado en aquella soledad sin márgenes,en aquel silencio verde y blanco, los árboles,las grandes enredaderas, el humusdepositado por centenares de años, lostroncos semi-derribados que de pronto eranuna barrera más en nuestra marcha. Todoera a la vez una naturaleza deslumbradoray secreta y a la vez una creciente amenazade frío, nieve, persecución. Todo semezclaba: la soledad, el peligro, el silencioy la urgencia de mi misión. A vecesseguíamos una huella delgadísima, dejadaquizás por contrabandistas o delincuentescomunes fugitivos, e ignorábamos si

muchos de ellos habían perecido, sorprendidos de repentepor las glaciales manos del invierno, por las tormentastremendas de nieve que, cuando en los Andes sedescargan, envuelven al viajero, lo hunden bajo sietepisos de blancura.

A cada lado de la huella contemplé, en aquella salvajedesolación, algo como una construcción humana. Erantrozos de ramas acumulados que habían soportadomuchos inviernos, vegetal ofrenda de centenares deviajeros, altos cúmulos de madera para recordar a loscaídos, para hacer pensar en los que no pudieron seguiry quedaron allí para siempre debajo de las nieves.También mis compañeros cortaron con sus machetes lasramas que nos tocaban las cabezas y que descendíansobre nosotros desde la altura de las coníferas inmensas,desde los robles cuyo último follaje palpitaba antes delas tempestades del invierno. Y también yo fui dejandoen cada túmulo un recuerdo, una tarjeta de madera, unarama cortada del bosque para adornar las tumbas de unoy otro de los viajeros desconocidos.

Pàgina 18

cultura

Teníamos que cruzar un río. Esas pequeñas vertientesnacidas en las cumbres de los Andes se precipitan,descargan su fuerza vertiginosa y atropelladora, se tornanen cascadas, rompen tierras y rocas con la energía y lavelocidad que trajeron de las alturas insignes: pero esavez encontramos un remanso, un gran espejo de agua,un vado. Los caballos entraron, perdieron pie y nadaronhacia la otra ribera. Pronto mi caballo fue sobrepasadocasi totalmente por las aguas, yo comencé a mecermesin sostén, mis pies se afanaban al garete mientras labestia pugnaba por mantener la cabeza al aire libre. Asícruzamos. Y apenas llegados a la otra orilla, losbaqueanos, los campesinos que me acompañaban mepreguntaron con cierta sonrisa:¿Tuvo mucho miedo?

Mucho. Creí que había llegado mi última hora, dije.Íbamos detrás de usted con el lazo en la mano merespondieron. -Ahí mismo–agregó uno de ellos– cayómi padre y lo arrastró lacorriente. No iba a pasar lomismo con usted. Seguimoshasta entrar en un túnel naturalque tal vez abrió en las rocasimponentes un caudaloso ríoperdido, o un estremecimientodel planeta que dispuso en lasalturas aquella obra, aquelcanal rupestre de piedrasocavada, de granito, en elcual penetramos. A los pocospasos las cabalgadurasresbalaban, trataban de afincarse en los desniveles depiedra, se doblegaban sus patas, estallaban chispas enlas herraduras: más de una vez me vi arrojado del caballoy tendido sobre las rocas. La cabalgadura sangraba denarices y patas, pero proseguimos empecinados el vasto,el espléndido, el difícil camino.

Algo nos esperaba en medio de aquella selva salvaje.Súbitamente, como singular visión, llegamos a unapequeña y esmerada pradera acurrucada en el regazo delas montañas: agua clara, prado verde, flores silvestres,rumor de rios y el cielo azul arriba, generosa luzininterrumpida por ningún follaje.

Allí nos detuvimos como dentro de un círculo mágico,como huéspedes de un recinto sagrado: y mayor condiciónde sagrada tuvo aun la ceremonia en la que participé.Los vaqueros bajaron de sus cabalgaduras. En el centrodel recinto estaba colocada, como en un rito, una calavera

de buey. Mis compañeros se acercaron silenciosamente,uno por uno, para dejar unas monedas y algunos alimentosen los agujeros de hueso. Me uní a ellos en aquellaofrenda destinada a toscos Ulises extraviados, a fugitivosde todas las raleas que encontrarían pan y auxilio en lasórbitas del toro muerto. Pero no se detuvo en este puntola inolvidable ceremonia. Mis rústicos amigos sedespojaron de sus sombreros e iniciaron una extrañadanza, saltando sobre un solo pie alrededor de la calaveraabandonada, repasando la huella circular dejada portantos bailes de otros que por allí cruzaron antes.Comprendí entonces de una manera imprecisa, al ladode mis impenetrables compañeros, que existía unacomunicación de desconocido a desconocido, que habíauna solicitud, una petición y una respuesta aún en lasmás lejanas y apartadas soledades de este mundo.

Más lejos, ya a punto de cruzar las fronteras que mealejarían por muchos años de mi patria, llegamos de

noche a las últimas gargantasde las montañas. Vimos depronto una luz encendida queera indicio cierto de habitaciónhumana y, al acercarnos,hallamos unas desvencijadasc o n s t r u c c i o n e s , u n o sdestartalados galpones alparecer vacíos. Entramos auno de ellos y vimos, al calorde la lumbre, grandes troncosencendidos en el centro de lahabitación, cuerpos de árbolesgigantes que allí ardían de díay de noche y que dejaban

escapar por las hendiduras del techo ml humo que vagabaen medio de las tinieblas como un profundo velo azul.Vimos montones de quesos acumulados por quienes loscuajaron a aquellas alturas. Cerca del fuego, agrupadoscomo sacos, yacían algunos hombres. Distinguimos enel silencio las cuerdas de una guitarra y las palabras deuna canción que, naciendo de las brasas y la oscuridad,nos traía la primera voz humana que habíamos topadoen el camino. Era una canción de amor y de distancia,un lamento de amor y de nostalgia dirigido hacia laprimavera lejana, hacia las ciudades de donde veníamos,hacia la infinita extensión de la vida.

Ellos ignoraban quienes éramos, ellos nada sabían delfugitivo, ellos no conocían mi poesía ni mi nombre. Olo conocían, nos conocían? El hecho real fue que juntoa aquel fuego cantamos y comimos, y luego caminamosdentro de la oscuridad hacia unos cuartos elementales.A través de ellos pasaba una corriente termal, agua

Núm. 98 Pàgina 19

cultura

volcánica donde nos sumergimos,calor que se desprendía de lascordilleras y nos acogió en su seno.

Chapoteamos gozosos, cavándonos,limpiándonos el peso de la inmensacabalgata. Nos sentimos frescos,renacidos, bautizados, cuando alamanecer emprendimos los últimoskilómetros de jornadas que mesepararían de aquel eclipse de mipatria. Nos alejamos cantando sobrenuestras cabalgaduras, plenos de unaire nuevo, de un aliento que nosempujaba al gran camino del mundoque me estaba esperando. Cuandoquisimos dar (lo recuerdo vivamente)a los montañeses algunas monedas derecompensa por las canciones, por losalimentos, por las aguas termales, porel techo y los lechos, vale decir, por el inesperado amparoque nos salió al encuentro, ellos rechazaron nuestroofrecimiento sin un ademán. Nos habían servido y nadamás. Y en ese "nada más" en ese silencioso nada máshabía muchas cosas subentendidas, tal vez elreconocimiento, tal vez los mismos sueños.

Señoras y Señores:Yo no aprendí en los libros ninguna receta para lacomposición de un poema: y no dejaré impreso a mi vezni siquiera un consejo, modo o estilo para que los nuevospoetas reciban de mí alguna gota de supuesta sabiduría.Si he narrado en este discurso ciertos sucesos del pasado,si he revivido un nunca olvidado relato en esta ocasióny en este sitio tan diferentes a lo acontecido, es porqueen el curso de mi vida he encontrado siempre en algunaparte la aseveración necesaria, la fórmula que meaguardaba, no para endurecerse en mis palabras sinopara explicarme a mí mismo.

En aquella larga jornada encontré las dosis necesariasa la formación del poema. Allí me fueron dadas lasaportaciones de la tierra y del alma. Y pienso que lapoesía es una acción pasajera o solemne en que entranpor parejas medidas la soledad y la solidaridad, elsentimiento y la acción, la intimidad de uno mismo, laintimidad del hombre y la secreta revelación de lanaturaleza. Y pienso con no menor fe que todo estasostenido -el hombre y su sombra, el hombre y su actitud,el hombre y su poesia en una comunidad cada vez másextensa, en un ejercicio que integrará para siempre ennosotros la realidad y los sueños, porque de tal maneralos une y los confunde. Y digo de igual modo que no sé,después de tantos años, si aquellas lecciones que recibí

al cruzar un vertiginoso río, al bailaralrededor del cráneo de una vaca, albañar mi piel en el agua purificadorade las más altas regiones, digo que nosé si aquello salía de mí mismo paracomunicarse después con muchosotros seres, o era el mensaje que losdemás hombres me enviaban comoexigencia o emplazamiento. No sé siaquello lo viví o lo escribí, no sé sifueron verdad o poesía, transición oeternidad los versos que experimentéen aquel momento, las experienciasque canté más tarde.De todo ello, amigos, surge unaenseñanza que el poeta debe aprenderde los demás hombres. No hay soledadinexpugnable. Todos los caminosllevan al mismo punto: a lacomunicación de lo que somos. Y es

preciso atravesar la soledad y la aspereza, laincomunicación y el silencio para llegar al recinto mágicoen que podemos danzar torpemente o cantar conmelancolía; mas en esa danza o en esa canción estánconsumados los más antiguos ritos de la conciencia: dela conciencia de ser hombres y de creer en un destinocomún.

En verdad, si bien alguna o mucha gente me consideróun sectario, sin posible participación en la mesa comúnde la amistad y de la responsabilidad, no quierojustificarme, no creo que las acusaciones ni lasjustificaciones tengan cabida entre los deberes del poeta.Después de todo, ningún poeta administró la poesía, ysi alguno de ellos se detuvo a acusar a sus semejantes,o si otro pensó que podría gastarse la vida defendiéndosede recriminaciones razonables o absurdas, mi convicciónes que sólo la vanidad es capaz de desviarnos hasta talesextremos. Digo que los enemigos de la poesía no estánentre quienes la profesan o resguardan, sino en la faltade concordancia del poeta. De ahí que ningún poetatenga más enemigo esencial que su propia incapacidadpara entenderse con los más ignorados y explotados desus contemporáneos; y esto rige para todas las épocasy para todas las tierras.

El poeta no es un "pequeño dios". No, no es un "pequeñodios". No está signado por un destino cabalístico superioral de quienes ejercen otros menesteres y oficios. Amenudo expresé que el mejor poeta es el hombre quenos entrega el pan de cada día: el panadero más próximo,que no se cree dios. Él cumple su majestuosa y humildefaena de amasar, meter al horno, dorar y entregar el pande cada día, con una obligación comunitaria. Y si el

Pàgina 20

cultura

poeta llega a alcanzar esa sencilla conciencia, podrátambién la sencilla conciencia convertirse en parte deuna colosal artesanía, de una construcción simple ocomplicada, que es la construcción de la sociedad, latransformación de las condiciones que rodean al hombre,la entrega de la mercadería: pan, verdad, vino, sueños.Si el poeta se incorpora a esa nunca gastada lucha porconsignar cada uno en manos de los otros su ración decompromiso, su dedicación y su ternura al trabajo comúnde cada día y de todos los hombres, el poeta tomaráparte en el sudor, en el pan, en el vino, en el sueño dela humanidad entera. Sólo por ese camino inalienablede ser hombres comunes llegaremos a restituirle a lapoesía el anchuroso espacio que le van recortando encada época, que le vamos recortando en cada épocanosotros mismos.

Los errores que me llevaron a una relativa verdad, y lasverdades que repetidas veces me condujeron al error,unos y otras no me permitieron -ni yo lo pretendí nunca- orientar, dirigir, enseñar lo que se llama el procesocreador, los vericuetos de la literatura. Pero sí me dicuenta de una cosa: de que nosotros mismos vamoscreando los fantasmas de nuestra propia mitificacion.De la argamasa de lo que hacemos, o queremos hacer,surgen más tarde los impedimentos de nuestro propio yfuturo desarrollo. Nos vemos indefectiblementeconducidos a la realidad y al realismo, es decir, a tomaruna conciencia directa de lo que nos rodea y de loscaminos de la transformación, y luego comprendemos,cuando parece tarde, que hemos construido una limitacióntan exagerada que matamos lo vivo en vez de conducirla vida a desenvolverse y florecer. Nos imponemos unrealismo que posteriormente nosresulta más pesado que el ladrillo delas construcciones, sin que por ellohayamos erigido el edificio quecontemplábamos como parte integralde nuestro deber. Y en sentidocontrario, si alcanzamos a crear elfetiche de lo incomprensible (o de locomprensible para unos pocos), elfetiche de lo selecto y de lo secreto,si suprimimos la realidad y susdegeneraciones realistas, nos veremosde pronto rodeados de un terrenoimposible, de un tembladeral de hojas,de barro, de libros, en que se hundennuestros pies y nos ahoga unaincomunicación opresiva.

En cuanto a nosotros en particular,escritores de la vasta extensiónamericana, escuchamos sin tregua el

llamado para llenar ese espacio enorme con seres decarne y hueso. Somos conscientes de nuestra obligaciónde pobladores y -al mismo tiempo que nos resulta esencialel deber de una comunicación critica en un mundodeshabitado y, no por deshabitado menos lleno deinjusticias, castigos y dolores, sentimos también elcompromiso de recobrar los antiguos sueños que duermenen las estatuas de piedra, en los antiguos monumentosdestruidos, en los anchos silencios de pampas planetarias,de selvas espesas, de ríos que cantan como sueños.Necesitamos colmar de palabras los confines de uncontinente mudo y nos embriaga esta tarea de fabular yde nombrar. Tal vez ésa sea la razón determinante de mihumilde caso individual: y en esa circunstancia misexcesos, o mi abundancia, o mi retórica, no vendrían aser sino actos, los más simples, del menester americanode cada día. Cada uno de mis versos quiso instalarsecomo un objeto palpable: cada uno de mis poemaspretendió ser un instrumento útil de trabajo: cada unode mis cantos aspiró a servir en el espacio como signosde reunión donde se cruzaron los caminos, o comofragmento de piedra o de madera con que alguien, otrosque vendrán, pudieran depositar los nuevos signos.

Extendiendo estos deberes del poeta, en la verdad o enel error, hasta sus últimas consecuencias, decidí que miactitud dentro de la sociedad y ante la vida debía sertambién humildemente partidaria. Lo decidí viendogloriosos fracasos, solitarias victorias, derrotasdeslumbrantes. Comprendí, metido en el escenario delas luchas de América, que mi misión humana no eraotra sino agregarme a la extensa fuerza del puebloorganizado, agregarme con sangre y alma, con pasión

y esperanza, porque sólo de esahenchida torrentera pueden nacer loscambios necesarios a los escritores ya los pueblos. Y aunque mi posiciónlevantara o levante objeciones amargaso amables, lo cierto es que no hallootro camino para el escritor denuestros anchos y crueles países, siqueremos que florezca la oscuridad,si pretendemos que los millones dehombres que aún no han aprendidoa leernos ni a leer, que todavía nosaben escribir ni escribirnos, seestablezcan en el terreno de ladignidad sin la cual no es posible serhombres integrales.Heredamos la vida lacerada de lospueblos que arrastran un castigo desiglos, pueblos los más edénicos, losmás puros, los que construyeron conpiedras y metales torres milagrosas,

RESTAURANT • SALA POLIVALENT

Av. Catalunya, 30 - 25332 La Fuliola

La Placeta

Núm. 98 Pàgina 21

cultura

alhajas de fulgor deslumbrante: pueblos que de prontofueron arrasados y enmudecidos por las épocas terriblesdel colonialismo que aún existe.

Nuestras estrellas primordiales son la lucha y la esperanza.Pero no hay lucha ni esperanza solitarias. En todo hombrese juntan las épocas remotas, la inercia, los errores, laspasiones, las urgencias de nuestro tiempo, la velocidadde la historia. Pero, qué sería de mí si yo, por ejemplo,hubiera contribuido en cualquiera forma al pasado feudaldel gran continente americano? Cómo podría yo levantarla frente, iluminada por el honor que Suecia me haotorgado, si no me sintiera orgulloso de haber tomadouna mínima parte en la transformación actual de mi país?Hay que mirar el mapa de América, enfrentarse a lagrandiosa diversidad, a la generosidad cósmica delespacio que nos rodea, para entender que muchosescritores se niegan a compartir el pasado de oprobio yde saqueo que oscuros dioses destinaron a los pueblosamericanos.

Yo escogí el difícil camino de una responsabilidadcompartida y, antes de reiterar la adoración hacia elindividuo como sol central del sistema, preferí entregarcon humildad mi servicio a un considerable ejército quea trechos puede equivocarse, pero que camina sindescanso y avanza cada día enfrentándose tanto a losanacrónicos recalcitrantes como a los infatuadosimpacientes. Porque creo que mis deberes de poeta no

sólo me indicaban la fraternidad con la rosa y la simetría,con el exaltado amor y con la nostalgia infinita, sinotambién con las ásperas tareas humanas que incorporéa mi poesía.

Hace hoy cien años exactos, un pobre y espléndido poeta,el más atroz de los desesperados, escribió esta profecía:A l’aurore, armés d’une ardente patience, nous entreronsaux splendides Villes. (Al amanecer, armados de unaardiente paciencia entraremos en las espléndidasciudades.)

Yo creo en esa profecía de Rimbaud, el vidente. Yovengo de una oscura provincia, de un país separado detodos los otros por la tajante geografía. Fui el másabandonado de los poetas y mi poesía fue regional,dolorosa y lluviosa. Pero tuve siempre confianza en elhombre. No perdí jamás la esperanza. Por eso tal vez hellegado hasta aquí con mi poesía, y también con mibandera.

En conclusión, debo decir a los hombres de buenavoluntad, a los trabajadores, a los poetas, que el enteroporvenir fue expresado en esa frase de Rimbaud: solocon una ardiente paciencia conquistaremos la espléndidaciudad que dará luz, justicia y dignidad a todos loshombres.

Así la poesía no habrá cantado en vano.

Pablo Neruda (1971)

Av. Mediterrànea · Pol. Industrial Golparc, parc. 72 · 25241 GOLMÉS (Lleida)Tel. 973 60 43 93 · Fax 973 60 40 82 · E-mail: ist@ist-sl.com

• ASSESSORAMENT I PROJECTES D'ENGINYERIA• INSTAL·LACIONS DE SISTEMES DE CONTROL I GESTIÓ DE LUBRICANTS• PARCS D'EMMAGATZEMATGE DE LÍQUIDS PETROLÍFERS• EQUIPS DE TRANSVASSAMENT, MEDICIÓ I MANIPULACIÓ DE FLUIDS• INSTAL·LACIONS PETROLÍFERES DE SUBMINISTRE A VEHICLES I CONSUM PROPI

Pàgina 22

Aus nocturnes (I)

els contes de l'esparver medi ambient

En aquesta sèrie d’articles us parlaré sobre les ausnocturnes. Aquestes aus místiques i enigmàtiquessovint s’agrupen erròniament sota el nom genèricde “xut” o “mussol” però, com veurem, comptenamb una notable diversitat d’espècies a les nostrescontrades. De ben segur que haureu sentit els “miols”del mussol comú o haureu vist el vol fantasmagòricde l’òliba, però potser no és tan conegut el cantprofund i sonor del duc o el magnífic camuflatgede l’enganyapastors.

Dins d’aquesta classificació un tan imprecisa d”ausnocturnes”, hauríem de distingir entre el que serienels rapinyaires nocturns (el mussol comú, el xot, elmussol banyut, l’òliba, l’ocasional mussol emigranti l’escàs i majestuós duc) i el grup delsenganyapastors (l’enganyapastors i el siboc).

1. Rapinyaires nocturns (Strigiformes)

Són aus de presa perfectament dissenyats per a lacaça nocturna. Tenen els ulls enfocats endavant, laqual cosa els permet un angle de visió binocular(on se solapa la visió dels dos ulls) molt més amplique en els ocells que tenen els ulls situats en elslaterals; a més, compensen el fet de tenir una visiólateral i posterior limitada amb la capacitat de girarel cap fins a 180º. La visió és reforçada per discsfacials (aquesta espècie de “plats” que sembla quetinguin a la cara). A més de la vista, també tenenl’oïda molt aguda. Tenen un plomatge dens i suauque els permet volar molt silenciosament. Com

altres aus de presa, tenen urpes potents que elspermeten atrapar amb força les preses. Tot i quemolts rapinyaires diürns i altres ocells també en fan,són força conegudes les egragròpiles dels rapinyairesnocturns (sobretot les de l’òliba, de ben segur haureuvist alguna cabana o algunes golfes plenesd’egragròpiles d’aquest ocell). Les egragròpiles sónmasses de pèl, plomes i ossos que aquests ocells(que s’empassen les preses senceres) regurgitenperquè no són digeribles pel seu estómac.

El mussol comú (Athene noctua)

És probablement l’au nocturna més coneguda i mésfàcil d’observar. Petit i rodanxó, de cap ample iarrodonit i de tons marronosos, té els ulls d’un groc

intens. El veureu molt sovint al capdamunt de lescabanes o dels pals de la llum, fins i tot de dia.

S’alimenta sobretot d’insectes grans i també depetits mamífers. El sentireu sovint, fins i tot dins elpoble, amb el seu miol característic: un “mieu” curti estrident o bé un “güeeee” agut i llastimós.

Com hem dit, és un ocell abundant i força lligat aentorns humanitzats (pobles, conreus…), defuigzones intensament arbrades. Cria en forats delsarbres o de cabanes i enmig de munts de pedra.

El xot (Otus scops)

El més petit de les aus nocturnes que trobem entrenosaltres. El xot és molt més discret i difícild’observar que el mussol, però és fàcil detectar-lopel seu cant És més estilitzat que el mussol i de tons

marrons i grisencs, que li confereixen un camuflatgeperfecte. Té unes petites “orelles”, plomes del capque aixeca quan està alerta, però que en cap cas sónorelles (recordem que els ocells, si bé tenen sentitde l’oïda i força desenvolupat, no tenen pavellonsautidius, les orelles pròpiament dites, ja que aixòperjudicaria greument la seva aerodinamicitat). Téels ulls de color groc intens.

S’alimenta quasi exclusivament d’insectes. Té uncant molt característic i audible fins a 1km dedistància, un “tiú” curt i molt agut i que es repeteixcada 2-3 segons; de vegades el mascle i la femellacanten a duo.

Ocells lligat tant a ambients humanitzats com azones boscoses, tot i que busca la presència d’arbres,defuig zones densament arbrades. Cria en forats alsarbres (sovint aprofitant nius de picots).

Així com el mussol el podem trobar durant tot l’anyentre nosaltres (és sedentari), el xot és un ocellsestival, que podem trobar entre abril i octubre. Passal’hivern a l’Àfrica tropical.

Arnau Sebé

Núm. 98 Pàgina 23

Av. Catalunya, 30/Tel. 973 57 06 93LA FULIOLA

estilista·tractament capilar·extensionsestètica·maquillatge·depilació

estil9olivia

homedona

els contes de l'esparver medi ambient

anys

ATENEU POPULAR

anys

El dissabte 7 d’agost hi haviaconvocatòria per celebrar la gesta d’haverarribat al quart de segle a la Placeta decan Tossut. La vetllada es presentavaidònia per explicar batalletes acumuladesdurant aquest temps.

Com sabeu el sopar erad’etiqueta, ja que efectivamenttothom anava engalanat ambuna etiqueta amb logo del’aniversari de l ’Ateneuenganxada al pit, a més de lacorresponent rosa de paper perles dones i una “pajarita” pelshomes. Així doncs, la categoriade l s comens a l s e s t a vaassegurada, i un cop els platsvan estar ben escurats, s’haviende bufar les espelmes del pastíscommemoratiu de l’esdeveniment.

És en aquest moment crucial que elsmembres de la Junta havien dedemostrar tot el seu “savoir-faire” iestil, la bufada havia de ser perfecta, nimassa forta ni feble i... buf! Tot va sortir

perfecte, la prova va estar superada i elssocis van aplaudir amb generositat lagesta. Els de la Junta respiraventranquils, la seva vàlua no es va posaren entredit.

Però no tot es va acabar amb bufades,els que havien estat presidents del’Ateneu fins la data d’avui, els va tocar“pringar” una estona i van sortir en plan “El club de la comèdia” no a explicaracudits ni monòlegs ocurrents, sinó adonar la seva visió de les cosesateneuenques des de la seva experiència

com a càrrecs representatius de l’entitat.Els afortunats van ser el Ferran Pané,Joan Martí, Alfred Bros i Jordi Escolà,precedits per un parlament de l’actualpresidenta, l’Anna Mari Ardèvol, queens va explicar entre d’altres, un conte

sobre sopes i pedres.

Bé, els comensals no se’npodien anar a casa només ambuna etiqueta i flor/pajarita depaper enganxades al pit, a canvide tot aquest espectacle esmereixien alguna cosa més perpremiar la seva fidelitat: uniman de nevera. Sí, un modelexclusiu que commemoraaquest esdeveniment (emrecordava una mica al del segar

i batre... deu ser la meva imaginaciódesbocada, que em juga una malapassada).

Bé, fins aquí aquesta crònica desuccessos, si voleu més detallscompromesos, haureu de preguntar aalgun dels assistents.

CRÒNICA BUFA DEL SOPAR DEL 25è ANIVERSARI DE L’ATENEU

En record de la nostra CARME.A tots/es els que l’estimem i l’enyoremA tots vosaltres amics d’ARA I SEMPREque hem fet de la poesiala nostra millor eina de comunicació.

racó de poesia

AQUEST SILENCI NOSTRE...

Aquest silenci nostre deus vetllar-lotu, des de lluny, amb la mirada encesa,amb aquells ulls tan clars de quan somreies i compartíem tots la teva joia.

També nosaltres et pensem, i ens omplesla quietud de fondes placideses,de llocs, de noms, de veus que no canvien.

Tot, pel record, se’ns fa més assequible,i és com si un vent suau dictés preguntesque podem contestar només mirant-te.

Vas viure poc entre nosaltres, i ara ets un jonc que creix sol a la riberadel nostre fer i desfer de cada dia.

Mai cap tempesta no podrà arrencar-te’n,i si algun cop un vent d’oblit et vinclaquan et redreces altra volta, esclatentots els colors i et sentim molt més pròximavetllant com sempre aquest silenci nostredes de les teves clares llunyanies.

MIQUEL MARTÍ I POL

AMAR Octubre 2004

AQUEST SILENCI NOSTRE...

Aquest silenci nostre deus vetllar-lotu, des de lluny, amb la mirada encesa,amb aquells ulls tan clars de quan somreies i compartíem tots la teva joia.

També nosaltres et pensem, i ens omplesla quietud de fondes placideses,de llocs, de noms, de veus que no canvien.

Tot, pel record, se’ns fa més assequible,i és com si un vent suau dictés preguntesque podem contestar només mirant-te.

Vas viure poc entre nosaltres, i ara ets un jonc que creix sol a la riberadel nostre fer i desfer de cada dia.

Mai cap tempesta no podrà arrencar-te’n,i si algun cop un vent d’oblit et vinclaquan et redreces altra volta, esclatentots els colors i et sentim molt més pròximavetllant com sempre aquest silenci nostredes de les teves clares llunyanies.

MIQUEL MARTÍ I POL

AMAR Octubre 2004

En record de la nostra CARME.A tots/es els que l’estimem i l’enyoremA tots vosaltres amics d’ARA I SEMPREque hem fet de la poesiala nostra millor eina de comunicació.