gitanos.cat núm. 1

maig 2015 # 1Gitanos cat

La veu dels gitanos de Catalunya # Núm 1 · Agost 2015

Gitanos cat

Recomanacions

Gitanos de Tarragona

Gitanos de Catalunya

Entrevistes

# maig 2015 2 Gitanos cat

EditoriaL

A vui l’exemplar que te-niu a les vostres mans és la primera edició de gi-tanos.cat, una publicació periòdica que neix a Tar-ragona i vol esdevenir la veu dels gitanos de Cata-lunya. Amb la intenció de ser el màxim participativa possible va dirigida a dos públics ben diferenciats. Per una banda al poble gitano de Catalunya, perquè volem que esti-gui informat de tot allò que l’incumbeix, que li interessa i li afecta direc-tament. Per altra banda a la resta d’habitants de Catalunya, ja que sovint els gitanos apareixem als mitjans de comunicació generalistes donant una imatge no d’acord amb la identitat del que som i és per això que volem expli-car-vos-ho nosaltres ma-teixos i presentar-vos a gitanos pioners en comu-

nicació social, en les arts de la rumba i el flamenc i en el teixit associatiu per posar-ne uns exem-ples. Volem que es cone-guin els nostres valors ja que sovint, per desgràcia, s’utilitzen massa estereo-tips i es generen prejudi-cis sobre el nostre poble.

Tanmateix, gitanos.cat no s’acaba en aquesta publi-cació si no que, com po-deu intuir pel seu nom, hi comença. És un mitjà de comunicació diari, amb contingut audiovisual i participatiu.

Amb la il·lusió que repre-senta per a nosaltres en-gegar aquest nou projec-te us convido a formar-ne part activament. Sastipen Thaj Mestipen!

Paquito Ferreres

President de l’Associació Gitana de Tarragona

Fotografia portada: Celebració del Dia

Internacional del Poble Gitano a la

sala de plens de l’Ajuntament de

Tarragona

Amb la col·laboració de

Edita: gitanos.catProdeix Quimeras / Nou Silva Equips

Consell de redacció: Paquito Ferreres, Josep Maria Sansa, Jacob Dalmau,

Òscar Ramírez i Manuel RiveraCol·laboren: Federico Bardají, Siscu

Carbonell, Cristina González, Mariona Martí, Manel Carbonell,

Pere Navarro i Carlos GómezFotografies: els seus autors

Dipòsit Legal: T-784-2015 Tirada: 2.500 exemplars

La veu dels gitanos

de Catalunya

Gitanos cat

simón montero

President de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya

3 GITANOS DE CATALUNYA

4 GITANOS DE TARRAGONA

5 ENTREVISTES Simón Montero, president de la

FAGiC. Pere Navarro, lingüista. José Luis Cortés, estibador

12 REPORTATGES Gúnter Grass, per la dignitat

dels gitanos europeus. Flamenco en Tarragona

15 RECOMANACIONS Llibres / Cinema / Música

16 CULTURA RELIGIOSA La cultura gitana connecta amb

la bíblica

3Gitanos cat agost 2015 #

GITANOS DE CATALUNYA

Si estem preparades, podem ser metgesses, secretàries, alcaldesses, mossos d’esquadra; podem arribar on vulguem. Si tireu endavant, arribareu lluny, i si no, els vostres fills, i si no, els nets. En cas contra-ri, a la vida, que dóna voltes com una roda, el gitano sempre estarà a la part de sota

(Emilia Clavería, líder gitana, El Punt/Presència, 8/14-7-06)

L’evolució de la població gitana ca-talana els darrers trenta anys ha portat a noves maneres d’enten-

dre la gitaneïtat; un canvi social i cultural propiciat per la millora de les condicions de vida. Els gitanos es troben immersos en un procés de transició a noves formes de vida. Són conscients que han canviat molt, que hi ha trets culturals tradicio-nals que es perden, però afronten els

nous temps amb lucidesa, sense deixar de ser el que són, preservant la seva identi-tat cultural.

Durant els últims anys s’han desenvo-lupat intensos programes de polítiques actives d’ocupació, tendents a facilitar la formació professional i ocupacional dels gitanos desocupats. Entre els últims anys de la dècada dels anys 90 fins el 2007, el país va gaudir d’una economia creixent que va fer abaixar l’índex de desocupa-ció i va millorar les condicions de tots. Aquesta bonança econòmica va arribar també als gitanos, de la mateixa manera que avui pateixen la recessió econòmica general.

Si ens fixem en el sistema educatiu, la taxa de matriculació de nens gitanos a l’educació primària és molt alta, però, en canvi, presenta unes xifres molt bai-xes quant a estudis superiors universita-ris. A més a més, sols una 5% dels joves gitanos finalitzen els estudis superiors del cicle de secundària.

Tal com assenyalen les antropòlogues Ostalinda Maya i Anna Mirga: “L’ele-ment final que va contribuir al canvi experimentat pel col·lectiu gitano a Es-panya gairebé mai és menciona: l’esforç i el sacrifici que les famílies gitanes van fer per aprofitar al màxim les oportuni-tats que tenien al seu abast. Es tracta de famílies que van obrir el camí a una clas-se mitja” (El Mundo, 25-8-14).

La pobresa estructural de les comuni-tats gitanes està estretament vinculada amb la deficient educació i la desocupa-ció. La iniciativa Europa 2020 estableix metes concretes per augmentar les ta-xes d’escolarització completa i els nivells d’ocupació per a tots els ciutadans de la Unió Europea. La major diferència entre els gitanos i la població majoritària no és cultural ni d’estil de vida, sinó que ra-dica a la pobresa i la desigualtat. n

Federico Bardají Antropòleg social

Tema central

Foto al Parlament de Catalunya de

membres de l’intergrup del poble gitano, del Departament

de Benestar Social i Família, del consell

d’ancians i de la FAGiC

4 Gitanos cat# agost 2015

Una de les notes més característi-ques del nostre barri és la pre-sència de la comunitat gitana,

un col·lectiu molt arrelat i que dóna color i autenticitat al nostre barri. Els gitanos de Tarragona es concentren tradicionalment a la Part Alta. Existei-xen altres gitanos a Camp Clar, Bona-vista o Torreforta, però els que gau-deixen de més tradició de Tarragona resideixen al nucli antic. Per saber una mica més sobre les seves tradicions i cultura, parlem amb Francesc Ferreres “Paquito”, president de l’Associació Gitana de Tarragona, que va ser cre-ada al 1991 amb seu a la Baixada de la Peixateria, mitjançant la qual rea-litzen diverses activitats, com de for-mació en informàtica, música, cuina,

reciclatge professional i altres activi-tats artístiques i festives. L’Associació Gitana també inclou l’Associació de Dones Gitanes i de Joves.

Ens intenta transmetre què repre-senta ser gitano: primer de tot, un orgull, la consciència de les arrels i la identificació amb una sèrie de valors: la família, el respecte als ancians, la col·laboració en les activitats comu-nes. Explica que el 99% del gitanos de la Part Alta són família, ja que es casen entre ells, així és evident que el pilar fonamental de la societat i la cul-tura gitana sigui la família, i que, com en totes les famílies, es comparteixi tot, lo bo i lo dolent.

La família és la columna vertebral de la societat gitana. Totes les relaci-

ons es fan i es pensen en família. El concepte de família, que a la societat paia s’ha liquat, resta més ferm que mai entre els gitanos. Són habituals els sobrenoms entre les famílies gi-tanes. El mateix Paquito Ferreres ens anomena els seus sobrenoms: per part de mare, ells s’anomenen els “Bigor-res”. Sa mare es diu Antònia, però rarament atendrà pel seu nom de baptisme, però si li demanes per la “Cuantos”1, llavors sí. O un oncle seu de nom Jaume només és conegut com “Jumitus”. El “Pichon”2, l’”Onclo Pe-tit”, el “Mangarro”, l’”Oncle Faves” i tants d’altres renoms que perduren, i que porten amb gràcia i orgull.

És diferent un gitano català que d’Andalusia, o de França? Els gitanos

GITANOS DE TARRAGONA

Representants de l’Associació Gitana de Tarragona

Tema central


són un poble que prové de l’Índia, que al segle XI van migrar cap Euro-pa, passant per l’Orient Mitjà. Amb el colonialisme europeu van expandir-se per tot el món. El seu nomadisme i les seves fermes tradicions (així com ter-ribles fets històrics de segregació raci-al que, per si sols, ja donarien per un extens tractat) van fer que la barreja d’aquest poble no fos total, ni fàcil. El cert és que el poble romaní adopta la llengua i les tradicions d’allà on ha po-gut assentar-se, i, per altra banda, res-guarda alguns trets identitaris, com moltes paraules del romaní (la llengua original comuna de tots els gitanos) i grans trets del seu folklore i tradicions. Responent a la pregunta: diferències? Les que adopta cada comunitat d’allà on és acollit. Així, si parlem de músi-ca, branca per la qual el poble gitano ha estat molt reconegut, l’aportació dels gitanos al flamenc és indiscutible, com també el gitano francès Django Reinhard va revolucionar la música imperant a la França dels anys 30 amb el seu jazz manouche. Doncs aquí els gitanos són l’ànima de la rumba. Dic aquí, fent esment a Catalunya, però

a Tarragona, el niu de la rumba és la Part Alta. Altres barris viuen amb un altre ritme, per sevillanes o per fla-menc, a consequência de la influèn-cia de la “recent” immigració del sud d’Espanya. El mestissatge ha volgut que el ritme gitano propi de la Part Alta hagi estat la rumba catalana.

L’arrelament dels gitanos en la ciutat es manifesta en la quantitat d’activitats culturals i cíviques en què aquest col·lectiu està implicat. Un al-tre exemple el tenim en què els por-tants dels gegants de Tarragona són gitanos des de fa més de 100 anys. Fins i tot la fesomia d’un d’ells corres-pon a l’oncle Ovalatxo, gitano de la Part Alta, avantpassat del mateix Fer-reres. És una tradició que passa de pa-res a fills. Resulta molt curiós i divertit veure com els gitanets juguen pel car-rer a portar un gegant en miniatura, construït a base d’un embalatge de nevera, tal i com els altres paiets ju-guen amb les seves joguines (i ara que ho escric, on són els altres nens? no hi veig gaires jugant pel carrer? això dóna per a un altre article...).

També podem veure amb quin de-

sig viuen les festes de Sant Magí i San-ta Tecla, contagiant la seva alegria. Altres tradicions que celebren especi-alment són els Nadals, festa familiar per excel·lència, alegra i trista alhora, ja que és on més recorden als que ja no hi són. També celebren des de sem-pre Sant Joan, quan tota la família va a passar el dia a la platja, i allà men-gen, canten i comparteixen. Ferreres recorda quan baixaven tots caminant fins aquells grans xiringuitos de la platja del Miracle. Ara ho fan en cot-xe, però amb la mateixa litúrgia. n

Notes

1. En Paquito ens explica d’on prové el nom de “Cuantos”. Ens diu que de petita era tan entremeliada i explicava tantes men-tides que tant familiars com amics li co-mençaren a dir la “cuentos”, i de cuentos a cuantos va un pas, per aquesta manera tan particular de parlar el català dels gi-tanos.

2. També ens explica alguna curiositat del sobrenom “Pichón”. Un pichón és un co-lom petit, i l’anomena així perquè es trac-ta d’un gitano que quasi fa 2 metres. Les curiositats dels sobrenoms gitanos dona-rien, per si sols, per a escriure un llibre!

Grup de dones a la Baixada de Misericòrdia (part alta de Tarragona)

Tema central


Entrevista

El Dia Internacional del poble gita-no té, òbviament, una gran signi-ficació que avui 2 de maig al saló

de plens de l’Ajuntament de Tarragona s’ha recordat en un acte coral i de ger-manor, oi?

Certament és un dia molt especial perquè és un dia de reconeixement, d’orgull i de molta felicitat per a tots nosaltres. Es commemora que el poble gitano no és pas un poble immigrant perquè estem a Catalunya des el 1421 i que és un poble que ens hem adaptat a la cultura catalana. Som part de la so-cietat del nostre país, estem totalment integrats i lluitem cada dia per esfor-çar-nos i estar a l’alçada de les circum-stàncies i de l’època que estem vivint.

Fa poc, el 16 d’abril, tots els grups po-lítics que formen part del Parlament de Catalunya van aprovar una resolu-ció de suport per aconseguir que el 8 d’abril sigui oficialment el dia del po-ble gitano. Què en recordes d’aquell moment?Aquell dia, com a president de la FA-GIC, el tindré en el record tota la meva

vida perquè vaig tenir l’oportunitat d’estar present aquell dia al Parlament i no tinc paraules per descriure les emo-cions viscudes aquella jornada. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida i vaig estar, més que mai, molt orgullós de ser gitano. Que tot el Parlament, tots els grups que tenen representants, aprovessin per majoria absoluta aquella resolució, és el màxim reconeixement que s’ha fet en tota la nostra història i, com sempre, Catalunya ha estat pio-nera. Ens estan colpejant constantment però Catalunya es pionera i referent en l’ajuda al poble gitano sempre.

Malgrat aquest fet, tens la sensació que encara falta molta feina per fer?

I tant. Queda per fer molta feina per-què la nostra és una lluita constant. La imatge és una cosa i la realitat és una altra. Desgraciadament aquí hi ha dos problemes. Per un costat, els mitjans de comunicació ens fan molt mal i són, en gran part, culpables de la imatge que se’ns ha donat a la població gitana. I en segon lloc, tampoc hi ha massa volun-tat política per canviar la situació. Són dues línies de treball on hem d’esfor-

çar-nos per aconseguir, entre tots, fer un canvi.

Tot i això, i fruit dels anys, imagino que la convivència entre el poble gita-no i la resta de societat ha anat a mi-llor i és favorable.

Sí. Els gitanos no formem part dels po-ders polítics, ni dels socials ni dels eco-nòmics. No conec cap multinacional liderada per una persona gitana. Des del món social no es pot donar respos-ta a totes les necessitats del nostre po-ble. Caldria, sens dubte, crear unes ba-ses per incrementar la nostra presència en molts altres àmbits.

Hem creat la primera empresa lidera-da per gitanos i gitanes que ha creat la xarxa social gipsyrom.com que permet que ens organitzem i ens unim a nivell mundial. Penso que aquesta xarxa pot aconseguir això, que ens agrupem per donar un cop d’efecte a l’actual situa-ció.

Potser un dels problemes és que els vostres esforços per canviar la situ-ació, topen amb l’actitud d’una part de la nostra societat que s’entesta a

SIMÓN MONTEROPresident de la FAGIC

El periodista Òscar Ramírez entrevistant Simón Montero


Entrevista

estigmatitzar-vos, a col·locar-vos una etiqueta de la qual vosaltres en voleu fugir. Suposo que aquest fet impossibi-litat que es puguin fer, per part vostra, avenços encara més grans.

Aquesta és l’eterna lluita contra els es-tereotips. Penso que la feina per acabar amb el problema és de tots, és nostra però també de la societat que ha de posar el seu granet de sorra i de la voluntat política que aconseguim. Els gitanos som heterogenis i cadascú té la seva forma de ser però si no paren d’encasellar-nos, ho tenim complicat.

Reitero que des de la FAGIC estem llui-tant per acabar amb aquest estereotip i que els mitjans de comunicació se’n han encarregat de reforçar les etique-tes que se’ns posen i que no es corres-ponen a com som.

Penses que hi ha hagut un desenvolu-pament important dels gitano a nivell social aquestes últimes dècades i que ha estat, precisament, per l’esforç dels qui avui en dia sou els pares dels joves que estan pujant i que molt aviat hau-ran de liderar al vostre poble?

Nosaltres, com a gitanos de l’any 2015, seguim pensant que a la nostra comu-nitat és necessària la garrota i el bar-ret però també sabem que hem de defensar la nostra cultura des de la intel·lectualitat. No se’n parla mai però al poble gitano tenim a molts intel-lectuals, a persones molt preparades, a joves amb molts estudis que són capa-ços de moltes coses.

Però el problema torna ser, com dèiem abans, que encara que hi hagi molts gitanos preparats, molt pocs arriben a tenir el rol que es mereixerien o podri-en tenir. Juan de Dios Ramírez Heredia és el gitano que ha arribat més lluny si parlem de fama però és un cas aïllat i no hauria de ser-ho.

Mira,tornem a allò que et deia abans dels mitjans de comunicació. Quan Jo-aquín Cortés actua al Madison Square Garden, li fan crítiques molt positives i la premsa parla del “bailaor flamenco” però mai diuen que és d’ètnia gitana. Però si un gitano protagonitza una ba-ralla o un conflicte, es recorda a l’ins-tant que és gitano. Ens encasellen a la part negativa quan la cultura gitana és molt rica.

Cuatro o Mediaset no entrevisten mai als seus programes a gent nostra pre-parada. Van a las 3.000 viviendas o en-trevisten a persones sense recursos. El programa Gipsy kings de Cuatro no re-flexa, ni de lluny, la realitat del nostre poble. Cap de nosaltres se sent reflectit amb aquesta imatge que donen. Això és la cultura de la ignorància i ells in-sisteixen en relacionar al poble gitano amb tot allò que sigui negatiu, amb la delinqüència i la violència. No hi ha la voluntat de canviar-ho.

Els problemes que pateix el poble gita-no de Catalunya, són els mateixos que els que pateixen els gitanos de la resta de l’estat Espanyol o els europeus?

A Europa estem vivint uns episodis amb

l’extrema dreta que són molt preocu-pants però, per sort, no els tenim a Es-panya. Quan països que estan a la Unió Europea, com és el cas d’Itàlia o França, viuen aquests moments de racisme i odi, ens preocupem i és molt dur. Això ho destaco especialment perquè no és de fàcil solució. El tema d’extrema dre-ta i racisme actual ens té molt preocu-pats.

Recordem que des de la FAGIC teniu diverses línies d’actuació per intentar apaivagar els problemes del vostre po-ble. Lluiteu per l’educació, l’habitatge, la inserció social, la inserció laboral, la salut o la justícia. I ara, disposeu d’una nova eina que és aquesta revista, Gi-tanos.cat, que ha de fer com d’altaveu reivindicatiu, oi?

Aquesta revista és una experiència molt innovadora i suma. Tot allò que sumi és benvingut perquè ens ajuda . És com la plataforma que us deia abans, la de gipsyrom.com, perquè ajuda a difon-dre missatge, agrupar a les persones, unir esforços i col·lectivitzar missatges clars i de defensa del nostre poble. Parlant d’aquesta revista, penso que és molt important que hi hagi espai que permetin que la història dels gi-tanos quedi escrita i publicada. Només d’aquesta manera, amb la memòria es-crita, podrem canviar les coses. Aquest nou mitjà que ara s’enceta és del tot indispensable. n

TEXT: ÒSCAR RAMÍREZ

DIA INTERNACIONAL DEL POBLE GITANO

Des de l’any 1971, se celebra el Dia Internacional del Poble Gitano. Aquí, a casa nostra, concretament a Tarragona, se va fer el dissabte 2 de maig amb dos actes plens de missatges i carinyo. Concretament al migdia, va tenir lloc l’acte solemne al saló de plens de l’Ajuntament de Tarragona amb les intervencions de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, els representants de la FAGIC (Simón Montero, Pere García, Francesc Fer-reres) i els joves tècnics de la Federació (Susana Martínez Heredia i José Antonio Pérez Moreno), amb l’actuació final del cantaor Pedro el Gra-naíno i el guitarrista el Perla, els quals van interpretar l’himne gitano Gelem Gelem. A continuació, tots els assistents es van traslladar al Parc del Llorito on es va fer una paella i també va haver una actuació musical.


Llengua

Pere Navarro és prou conegut en l’ambient universitari, en la seva vessant de docent a la URV i en

la d’autor de diversos llibres sobre lin-güística i formes dialectals del català. També ho és en l’àmbit cultural i festiu de la ciutat, ja que destaca per les se-ves actuacions sui generis amb el ball parlat de Dames i Vells en les Festes de Santa Tecla. Tanmateix, potser passa quelcom desapercebut per la seva es-pecial i propera relació amb els gitanos de la Part Alta de Tarragona i pel saber que té sobre els seus costums, llengua i vida social. El fet de viure en el mateix indret que aquest col·lectiu i sobretot, el tracte quotidià, ha contribuït a l’ad-quisició d’aquesta coneixença, alhora que ha facilitat l’establiment d’estrets vincles i d’una bona sintonia amb ells. Per això, quan ara fa quatre anys, la regidora de Cultura d’aquell temps, Rosa Rossell, li va proposar dur a ter-me un estudi sobre la parla dels gita-nos de la Part Alta, no s’ho va pensar

dues vegades i va acceptar el repte de seguida. Des d’aleshores, està immers en la consecució de dita comesa. Mal-auradament, el projecte està aturat, de moment. La condemnada crisi n’és la culpable. Malgrat tot, ell està entes-tat en tirar-lo endavant. I compleix fil per randa amb el seu propòsit. És una qüestió personal, “d’amor propi”, com ell mateix diu.

En quina llengua parlen els gitanos de la Part Alta?

La seva llengua habitual és el català, si no és que algú parla en castellà i ales-hores es passen a aquest idioma. I, pun-tualment, poden utilitzar paraules en caló, barrejades amb el català.

Quines peculiaritats té aquesta parla?

El seu català té trets tarragonins, bar-celonins i rossellonencs de Perpinyà, barrejat de vegades amb elements caló que encara conserven. Diríem que par-len un crioll gitanocatalà o caló-català.

Així que parlen en caló també?

Jo no els he sentit mai portar una con-versa en caló. Quan els he preguntat si alguna vegada parlen en caló, doncs m’han dit que no. I les generacions joves, quan més temps passa, menys vocabulari caló tenen.

I com el transmeten d’una generació a una altra?

No, no el transmeten. La canalla que potser el senten parlar a casa, tenen una mínima competència passiva del vocabulari, però no el fan servir.

S’està quedant com una llengua resi-dual?

Jo diria més aviat com un argot de grup, com un codi secret i particular a través del qual només es poden enten-dre ells.

O sigui que el futur que li augures no és gaire esperançador.

PERE NAVARRO

El professor Pere Navarro amb gitanes, a la plaça del Fòrum de Tarragona

“El caló s’està quedant com un argot de grup, com un codi secret i particular”


Llengua

Jo no és que a sigui cap àugur, eh? Però el que sí veig, quan parlo d’aquest tema amb els joves gitanos, és que potser jo tinc més coneixements sobre qüestions de vocabulari caló que ells mateixos.

Sempre és un pena que una llengua es perdi, oi?

Des del teu punt de vista, que potser valores moltíssim la diversitat, sí. Però quan la societat tendeix a la uni-for-mit-za-ció..., doncs és un procés que crec inevitable, tret que hi hagi algú amb dos dits de front que prengui consciència que el caló és un patrimoni que s’ha de conservar i es conservi.

D’ on és originari el caló?

Està demostradíssim que prové del nord de l’Índia. El poble gitano va sortir en diverses onades migratòries d’aquesta part de l’Índia i es va escampar per Eu-ropa i el nord d’Àfrica, entre altres llocs Egipte, per això en alguns indrets enca-ra se’ls nomena gipsys. D’aquesta zona, van entrar cap a la península Ibèrica.

I, per tant?

Per tant, hi ha diverses branques de llengües gitanes diferents que s’han creat al llarg de la història. Els gitanos del centre d’Europa parlen romanó i han conservat millor l’estructura de la

llengua, inclús han elaborat una nor-mativa pròpia. Però un gitano que parli romanó amb un altre que parli caló, no s’entenen. Fins i tot el caló de la penín-sula és diferent: el caló català ho és de l’andalús, de l’aragonès, etc...

El 2011 vas començar un estudi sobre la parla dels gitanos de la Part Alta, fruit d’un conveni entre l’Ajuntament, el Departament de Filologia Catalana de la URV, l’editorial Arola i l’Associa-ció Gitana. En quin moment es troba?

Aturat. En principi l’Ajuntament havia de col·laborar econòmicament amb aquest projecte, però la crisi galopant que encara estem vivint, va fer que es congelés. No és que s’hagi anul·lat, però em penso que es quedarà al con-gelador per bastant de temps.

Malgrat tot, tu t’has compromès a ti-rar-lo endavant.

Sí, sí. Hi hagi conveni o no, aquest tre-ball ha de tirar endavant. A quin ritme, doncs no ho sé.

Ja és una qüestió quasi bé personal.

Sí, sí, és per amor propi. Quan la regi-dora de Cultura del moment, la Rosa Rossell, em va fer aquesta oferta no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig dir que sí. Jo m’he mogut sempre per la

Part Alta, on hi visc, i conec els gitanos des de fa molt de temps.

I et coneixen pel teu nom paio de Pere? Els gitanos em criden Manel.

Va ser la tia Quantos, l’Antònia Xime-nis, mare del Paquito (Francesc Ferreri-es, president de l’Associació Gitana) qui em va rebatejar amb nom gitano. No tots els paios poden dir que tenen dos noms!

Ets un paio que la comunitat gitana de la Part Alta et té com una mena de fill adoptiu. Això és un privilegi!

Bé..., això és cosa de l’Antònia (riu)... La responsable és ella, la tia Quantos (riu).

Unes paraules en gitanocatalà per con-cloure?

Vet aquí tres frases: me’n vai a la quer a fer el halipén, que vol dir me’n vaig a casa a fer el dinar; aqueta aratsí nahe-lo a una vigília de rumís, que significa aquesta nit vaig a una vigília (del Culto) de dones i hi nat a birà i no hi querat txi, que es tradueix com he anat a ven-dre i no he guanyat res (i no he fet cinc de calaix). n

TEXT I FOTOGRAFIA: SANSA


Experiències

Hijo y hermano de estibadores portuarios, José Luis Cortés Santiago entró a trabajar en

el Puerto de Tarragona a los 26 años. Y lo hizo, siguiendo la tradición fa-miliar, como estibador. Del enorme esfuerzo físico que el oficio requería en los años 60 a la polivalencia que la evolución tecnológica de las últimas décadas permite hoy. Y es que José Luis ha visto avanzar a pasos de gi-gante una profesión tan tradicional e imprescindible como es la de estiba-dor. Una parte de la evolución del ofi-cio la ha vivido en primera persona, pero el cambio más destacado lo ha conocido a través de la memoria oral, concretamente la de su padre.

Formación y polivalencia

Le pregunto a José Luis sobre el ofi-cio de estibador. Me explica que en total son más de 140 estibadores tra-bajando en el Puerto de Tarragona y que su trabajo consiste en realizar las labores de carga y descarga de los

buques. “Ahora el trabajo es mucho más polivalente que antes”. José Luis explica que en la época de su padre había más “chapas”, es decir, que cada trabajador hacía un único traba-jo. “Había el trabajo de maquinista, el de gruista, también había los especia-listas, los capataces y los confrontas. Ahora estos dos últimos puestos se mantienen, pero el resto de tareas las hacemos los estibadores, somos más polivalentes”, explica. “Y lo somos gracias a la formación. Cuando entré a trabajar en el puerto hace 26 años lo hice como especialista, y una vez aquí, me ofrecieron formarme. Fue enton-ces cuando decidí especializarme en señalización y más tarde en conduc-ción”, recuerda.

Del saco al contenedor: la mecaniza-ción del oficio

El Puerto de Tarragona ha movido durante los cinco primeros meses del año, un total de 13,3 millones de to-

neladas; un 9,9% más que en el mis-mo período del año anterior. Los lí-quidos a granel (como los productos petrolíferos, los derivados o produc-tos químicos) uno de los principales tráficos del Puerto de Tarragona, son los que han experimentado un creci-miento más significativo, un 16,9% más. Pero uno de los aumentos más significativos ha sido el de cargas y descargas en destinaciones inter-nacionales. En efecto, José Luis nos explica que diariamente pasan por el Puerto barcos de países de proce-dencias muy diversas. “Actualmente, paseando por el muelle del Puerto puedes encontrarte tanto con buques turcos, como rusos o filipinos”, expli-ca. Pero José Luis nos cuenta que lo que realmente ha cambiado en los últimos años es el modo de trans-portar las mercancías. “La mayoría de cargas que hoy llegan al Puerto lo hacen en containers, mientras que an-tiguamente todo era más saquerío. El azúcar, la alfalfa, el cemento, el café...

JOSÉ LUIS CORTÉS

Imatge de José Luis Cortés

“El oficio de estibador ha evolucionado hacia la polivalencia”


Experiències

todo venía en sacos y todo se transportaba a mano”, explica. “Mi padre me expli-caba que en los años 60 y 70 se ponían los sacos en una cinta y los trabajadores los estibaban en los camiones, con lo que comporta car-gar sacos de unos 100kg en la espalda”, comenta. José Luis se esfuerza en que me haga a la idea de cómo era el trabajo entonces. Con los ojos abiertos de emoción me detalla el contenido de una fotografía del Archivo del Puerto de Tarragona: “en la parte inferior de la fotografía se ven a unas mujeres cosiendo los sa-cos llenos de producto y al fondo, tres hombres espe-rando para cargarlos. Cómo ha cambiado todo... ahora ya no se mueven sacos. Las grúas, grandes y móviles, mueven los containers”, ex-plica Cortés.

Tradición familiar

El Puerto de Tarragona ha dado trabajo a tres miem-bros de su família. El prime-ro en entrar fue su padre.

De origen andaluz, su pa-dre llegó a Tarragona con las olas de inmigración de los años 50 y 60 en busca de trabajo. “Mi padre se ha de-dicado toda la vida a traba-jar. Entonces se empezaban a levantar las fábricas alre-dedor de la ciudad, y en-contró trabajo en el Puerto de Tarragona como estiba-dor”, explica. Su padre, su hermano y él han trabajado en el Puerto de Tarragona como estibadores. “Empecé a trabajar de pastelero bien joven, después de acabar la EGB me tocó ir a la mili y al volver estuve un tiempo trabajando en la construc-ción hasta que entré en el Puerto. Aquí es dónde me siento a gusto”, explica.

Pregunto a José Luis por Tarragona, su ciudad. Sin titubear me dice: “Tarrago-na no la cambio por nada. No podría vivir sin ella. Ta-rragona es como una ma-dre porque me lo ha dado todo”. TEXT I FOTOGRAFIA:

CRISTINA GONZÁLEZ


Europa

GÜNTER GRASSPer la dignitat dels gitanos europeus

El passat mes d’abril ha mort l’es-criptor alemany Günter Grass. Per a moltes persones ha estat un re-

ferent intelectual de primera línia. Amb la seva mirada crítica i compromesa il-luminava la complexitat i les contradic-cions de la vida social, política i cultural de l’Europa dels nostres dies. La seva fou una paraula lliure i independent, atrevi-da i reptadora. Alguns dels gitanos que coneixen la seva obra destaquen la seva valentia i perseverança en la defensa del que aquesta minoria ètnica ha aportat i aporta al patrimoni cultural dels euro-peus.

L’any 1992 va pronunciar a Munich, un cèlebre Discurs de la pèrdua. L’Asso-ciació Presencia Gitana el va traduir al castellà poc després. En ell afirmava que l’Holocaust ens segueix i que hem estat marcats per l’experiència de la Repúbli-ca de Weimar i pel sorgiment i caiguda del nazisme. Sense aquestes referències històriques no s’entendria ni el seu com-promís polític, ni les seves ininterrompu-des denúncies de l’actuació de l’extrema dreta alemanya i europea, de la manca de concòrdia social i de la violència exer-cida sobre la població gitana. La ploma de Grass era implacable amb la deriva de l’extrema dreta europea cap al radi-calisme.

En el seu dia em van impactar les veus d’alguns gitanos europeus denunciant

que als seus països viuen amb por. Una romanesa afirmava, en una trobada commemorativa del 75 aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, que vivi-en en una barriada que, de fet, era un ghetto per gitanos. I una hongaresa afirmava que a sota de la seu social de la seva entitat, uns neonazis, reptadora-ment, posaven rams de flors en home-natge a un nazi, convicte i condemnat. Alguns, a més, recorden fets recents de violència antigitana en alguns pobles es-panyols. A finals de l’any 2014 la Comis-sió Europea denunciava a la República Checa per tolerar formalment la segre-gació escolar dels infants gitanos en el sistema educatiu.

Per que avui el retorn del vell fantasma de la violència racista i xenòfoba?. Serà que encara no està tancada la crisi de la civilització europea en que ens van en-fonsar les dues Guerres Mundials del segle XX?. Es el que ens suggereix la lec-tura del Discurs de la pèrdua. Auschwitz fou fruit de la fredor de la civilització europea moderna i una conseqüència del racisme com a ideologia legitimado-ra del genocidi.

A la vista d’aquesta situació, recordem algunes afirmacions de Grass, que po-den il·luminar una mica el nostre camí : hauríem d’evitar perdre el que els gi-tanos aporten i signifiquen en l’Europa del segle XXI; no es pot baixar la guàrdia

davant l’antisemitisme latent o decla-rat; cal advertir sobre els pogroms, qui-nes víctimes son, preferentment, els gi-tanos, considerats encara com a asocials per l’actual extrema dreta europea. Els gitanos son els últims en la consideració i l’estatus social. Son diferents entre els diferents. Només pel fet d’estar entre nosaltres qüestionen el nostre sistema de valors. Grass exclamava : “Deixeu-los que vinguin i es quedin entre nosaltres, si ho volen. Ens fan falta. (...) Els neces-sitem en extrem. (...) Podrien ajudar-nos molt irritant una mica el nostre acriso-lat ordre. Fora bo tenyir-nos una mica de la forma de vida que van deixant anar. Després de tantes pèrdues seria un guany per nosaltres. Podrien ense-nyar-nos la innocuïtat de les fronteres. (...) Els gitanos es senten a casa en tota Europa. Son el que nosaltres presumim de ser: europeus nats¡”.

La cita pot ser llarga, però ajuda a en-tendre que alguns gitanos volen expres-sar un agraït record per a qui va voler compartir la lluita dels gitanos europeus per la llibertat i va saber valorar, com pocs, les seves més genuïnes aportacions al comú i plural patrimoni cultural d’ Eu-ropa. Günter Grass viu en la nostra me-mòria i el nostre cor per la seva valentia i per la seva fermesa contra la violència exercida sobre el poble gitano. n

SALVADOR CARRASCO CALVO


Reportatge

FLAMENCO EN TARRAGONAApuntes históricos

Esta es la historia de una extraor-dinaria aventura musical y huma-na que comenzó hace muchos

siglos en la presumible clave de los cantes flamencos: la península Indos-tánica y, paralelamente, en el sur de otra península, la Ibérica. El largo exi-lio del pueblo gitano vino a terminar en el valle del río grande de Andalu-cía, donde gitanos, moriscos y otros grupos marginales empezaron a con-formar unos cantos y una cultura que tardarían tres largos siglos en dar sus primeros frutos conocidos.El cante flamenco nació en Andalu-cía, entre Ronda, Sevilla y Cádiz. Hoy llega a todos los rincones del mundo, los artistas flamencos lo han llevado y dignificado por los cinco continentes.Sin conceptos abstractos, sino desde lo más cotidiano y tierno del hombre se puede construir un arte tan humano y, por extensión tan vital:

Ya se me murió mi madre,una camisa que tengono encuentro quién me la lave Se dice que un cantaor jerezano, fa-llecido hace unos años, Fernando Te-rremoto, se encontraba en Madrid actuando, cuando un amigo lo llamó para decirle que su madre se encon-traba enferma. Cuando Terremoto llegó a Jerez la encontró de cuerpo presente. No dijo nada. Se sentó junto a ella con la cabeza baja, sin una lágri-ma, sin más consuelo que algún vaso de vino que tomó en la taberna veci-na, abierta para el duelo. Con la ma-ñana llegó la hora de ir al cementerio. Fernando iba tras el coche fúnebre, seguía sentado, sin hablar. Cuando el cementerio se divisó empezó a ge-mir, mi madre, pobrecita mi madre… Aquella llamada parecida a la de un niño desconsolado se convirtió en el grito terrible de una seguiriya. No pudo llorar de otra forma, tanto sufri-miento sólo lo pudo expresar el cante. Y el flamenco se hizo arte. El flamenco es en su origen un produc-to básicamente practicado y recreado fuera de los circuitos de las artes mal llamadas “cultas”, no sólo por la mi-noría gitana, sino también por la clase jornalera mayoritaria en Andalucía en el tiempo de su feliz alumbramien-

to, arrieros, tartaneros y obreros que ocupaban los barrios de las capitales. Y junto a ellos —o, mejor, mezclados con ellos— grupos de marginados y parias de los cuales también se ex-traerían artistas profesionalizados: un cierto sector de lumpen proletariado

desarraigado, delictivo incluso, ban-doleros, presos, mendigos, prostitu-tas…Los primeros círculos privados del fla-menco corresponden, lógicamente, a aquellos más cercanos a la gente: las casas, la costumbre de cantar en la realización de faenas domésticas, en las diferentes situaciones de la vida cotidiana. En la “historia oficial” del flamenco suele destacarse sobre todo la indivi-dualidad de tal o cual artista, no te-niendo en cuanta una cuestión fun-damental: cómo el flamenco atraviesa los tiempos y es recibido y aprendido por las nuevas generaciones. La familia ha tenido hasta ahora una importancia muy grande como marco donde se ha favorecido la rutina del flamenco, y, a partir del hábito de es-cuchar y observar, la destreza de inter-pretar.La función hasta ahora invisible de las mujeres –que en muchos casos no pu-dieron pasar a los escenarios por mor de la fuerte crítica social que compor-taba- se pone en evidencia a tenor de las historias de vida de muchos artis-tas, que reconocen haber aprendido a la vez que jugaban cuando eran niños, cuidados de cerca por las mujeres de las casa mientras los padres se ausen-taban para ir al trabajo, acurrucados entre sus nanas o acompañándolas durante todo el día mientras guisa-ban, tendían o lavaban, en los tiem-pos en que la asistencia a la escuela no era ni con menos habitual. Las ma-dres han sido fundamentales para la

propagación de los estilos y las letras, aspecto que apenas ha sido advertido, pero que se llega a reconocer en los sobrenombres de artistas flamencos como Currito de la Jeroma, Pepe el de la Matrona, José de la Tomasa o Paco de Lucía.El papel que jugaron los carrales y patios de vecindad en la transmisión de estos sones ha sido también muy notable. Hasta el punto que los cam-bios más radicales en la forma de edu-carse en el flamenco acaecidos en las últimas décadas tienen que ver entre otros factores con la transformación de los hábitos de relación social y la desaparición de ciertas formas de resi-dencia tradicionales.Los primeros lugares públicos donde se cantó flamenco fueron los lavade-ros, las plazas, las calles y, también, la barbería, la taberna o el tabanco. En algunas de estas tabernas se instala-rían más adelante las primeras “má-quinas cantaoras”, donde se escucha-ron por primera vez las grabaciones de los grandes nombres del flamenco en forma de placas de pizarra.El escritor francés Prosper Mérimée nos da cuenta de la presencia del fla-menco en Cataluña en 1846. En los años veinte y treinta, el periodista Sebastià Gasch se convierte en cro-nista de lo flamenco en Barcelona. Es por ello que se equivocan quienes sitúan la presencia y la divulgación del flamenco en Cataluña a partir de la inmigración de los años sesenta. En Barcelona nació una de las máximas figuras del baile de todos los tiempos, Carmen Amaya.Durante las dos últimas décadas del siglo XIX y las tres primeras del siglo XX, Barcelona se consolidó como uno de los primeros centros de la vida fla-menca en España, con una extensa ga-lería de locales en los que actuaron los grandes mitos del cante, el baile y la guitarra, desde Antonio Chacón, Ma-nuel Torre y la Niña de los Peines has-ta Ramón Montoya, Sabicas, Carmen Amaya o Vicente Escudero.Antes de la Guerra Civil, los intelec-tuales y artistas catalanes disfrutaban del flamenco y mantenían una rela-ción permanente y fructífera con sus colegas andaluces. No es extraña la presencia de Falla o García Lorca en

El cante flamenco nació en Andalucía y es una

síntesis de músicas orientales e ibéricas


Reportatge

sesenta en las áreas metropolitanas de Barcelona y Tarragona-Reus. Los millares de andaluces asentados en Cornellá, Santa Coloma de Gramanet, Badalona, Hospitalet de Llobregat, Bo-navista, Campoclaro o San José Obrero van creando peñas y organizando ac-tos flamencos.Bonavista fue uno de los barrios pio-neros en este resurgir flamenco. Desde principios de los 70, se empie-za a celebrar cada año un concurso de cante flamenco en el marco de las fiestas del barrio. Algunos artistas de esa época son: Jesús Montilla (cantaor) y Manuel Labrador (guitarra). En sep-tiembre de 1971 se celebra el Festival de Cante flamenco y música moderna (en el auditorio del Campo de Marte). En el se procede a la entrega de los trofeos conseguidos en el festival de cante flamenco de Bonavista del pasa-do 16 de agosto. Los ganadores fueron los cantaores Antonio Benítez, Andrés Quiñones y Antonio Pastor. Los tro-feos les fueron donados por el Ayun-tamiento de Tarragona, el Ministerio de Información y Turismo, y la Guardia de Franco. Otros artistas que actuaron fueron: Emilio Maya (cantaor, Bonavis-ta), Conchita Durán (bailaora, Torre-forta) y Juanito el gaditano (bailaor, La Canonja).En 1973 se crea la Casa de Andalucía de Tarragona, que se convertirá en un referente fundamental de la produc-ción y difusión de la cultura popular andaluza. Al poco tiempo de consti-tuirse, creó su Cuadro flamenco, con 25 bailaores y 25 cantaores (chicas y

chicos), siendo la directora Luisa Már-quez. Durante la década de 1975 a 1985, etapa de la transición democrá-tica, este centro regional desarrolló las inquietudes culturales de los colecti-vos de inmigrantes andaluces, como reafirmación de los valores culturales propios y originarios.En Bonavista también surgieron por primera vez peñas flamencas en los años setenta. Existieron tres peñas su-cesivamente, sin que ninguna de ellas llegase a superar los dos años de exis-tencia. En 1978 se creó la “Peña Mu-ñoz El Loreño”; en 1979, la de los “Ca-bales”, y, en 1982, la de los “Amigos del Arte”. Estas tres peñas responden al modelo descrito por Emma Martín: “Aunque las peñas flamencas hagan hincapié en el aspecto artístico de ésta y en concreto en el cante y baile an-daluz, más que dedicarse a difundir la cultura, las actividades de los centros tienen un carácter mucho más cerra-do que abierto al exterior. Son más un lugar donde compartir con los amigos una misma forma de sentir y entender esta cultura que un lugar dedicado a darla a conocer” (MARTÍN, 87: 5-6).La peña de los “Cabales” la crearon un grupo de amigos aficionados al cante flamenco. Aunque el número de so-cios nunca pasó de los sesenta, llegó a tener una gran capacidad de convoca-toria. Se recuerdan veladas flamencas muy concurridas, de gran éxito, con un aforo de más de doscientas personas. Como ocurrió con las otras peñas, aca-bó disolviéndose por insolvencia eco-nómica. Lo normas es que terminaran

decantándose hacia lo más comercial, convirtiéndose en un negocio familiar (el bar de reunión), por lo que per-dieron a los ojos de los aficionados su condición de peñas artísticas.Cuando los andaluces llegaron a Bo-navista trajeron entre sus hábitos, cos-tumbres y manifestaciones culturales el flamenco, si no como lo más impor-tante o lo más identificativo del con-junto, sí como un estilo de vida que ofrecía, para algunos la posibilidad de crear en torno a él espacios que con-tribuyesen a hacer más soportable la soledad y el desarraigo en que se en-contraban.En los años setenta surgieron una serie de artistas que introducen en sus le-tras y propuestas musicales la denun-cia política, van a la raíz de las causas de la opresión de los pobres. Ahí te-nemos al grupo “La Cuadra” de Sevi-lla (que, por cierto, actuó en Reus en 1972) con su espectáculo Quejío, o los cantaores José Menese, Manuel Gere-na, Pepe Taranto, Diego Clavel o En-rique Morente. A Tarragona también llega esta corriente con mucha fuerza. En 1975 el PSUC organiza un concier-to de Manuel Gerena en el Campo de Marte que es prohibido a ultima hora. En 1983 se celebra un gran festival flamenco y rock para los jóvenes, or-ganizado por la Asamblea de Parados/as de Tarragona. Poco después, en un miting fiesta del PCC encontramos a varios cantaores de Bonavista en la cartelera. n

FEDERICO BARDAJÍ

El Xato de Campclar El reusense José Santiago (percusionista) y un grupo de jóvenes gitanos flamencos


Agenda

Sicus, 20 anys amb sabor de rumba

Vivències d’una veu gitana amb projecció internacional (Inclou el nou CD i DVD)Cinta S. Bellmunt. Fotografia de portada de Lluís LlebotCoincidint amb els 20 anys del seu debut artístic, Sicus Carbonell, l’al-ma mater i veu de Sabor de Gràcia, pren com a fil conductor la seva vida per descobrir-nos trets de la cultura gitana, així com el que comporta ser un autèntic rumbe-ro català, una música que afronta el segle XXI amb molts grups que l’han feta seva, però en ple debat sobre si és bo o no el mestissatge que la defineix. Sobretot plegat s’hi inclou l’opinió d’un total de 60 músics, antropòlegs, cineastes i periodistes.

LLIBRES

El cantaor alicantino pero residen-te en Sevilla Niño de Elche ha sido noticia estos días por partida doble, al editar simultáneamente su nuevo lanzamiento discográfico, una cinta de cassette en el sello independien-te hispalense Knockturne Records, y un trabajo documental, fruto de las entrevistas realizadas durante el pro-ceso de gestación de su tercer disco, “Sí, a Miguel Hernández“. Estas noti-cias se unen a la confirmación de su presencia en el festival de electrónica barcelonés Sónar con el dúo de DJ/VJ Los Voluble, junto a los que actuó en la Actividad Paralela “Cartuja a Rás“, durante la pasada Bienal.

“Calle de Arriba, 73” es un trabajo discográfico en formato de cassette y con una tirada limitada de 100 ejem-plares, cada uno de ellos numerado y

firmado por el cantaor, donde Niño de Elche se une al dúo Seidagasa du-rante una sesión grabada en vivo en la casa natal del poeta Miguel Her-nández en Orihuela, en la que los artistas improvisan llevados por las sensaciones que les despierta un es-pacio con tanta memoria. Lo podéis escuchar online en este enlace.

Por su parte, “Sobre MH” reúne las entrevistas realizadas por el cantaor durante el proceso de investigación para su tercer disco, en un documen-tal editado por Daniel Alonso, de Pony Bravo entre otros proyectos, que cuenta además con la participa-ción de Marcos Ana, José Luis Ferris, Amancio Prada, Manuel Gerena, Lu-cía Izquierdo y el poeta y ensayista Antonio Orihuela.

CINEMA

MÚSICA

Niño de Elche edita cassette y documental sobre Miguel Hernández

Premi a La rumba ebrenca de Lo Gitano Blanc

El grup de rumba catalana Lo Gitano Blanc, liderat per l’escriptor Andreu Carranza, guanya amb ‘La rumba ebrenca’ el premi Enderrock a millor cançó folk 2014 per votació popular. Lo Gitano Blanc és un grup de rumba afincat a Flix i de qual n’és membre l’escriptor ebrenc Andreu Carranza, recentment guardonat amb el Premi Josep Pla de narrativa 2015. Aquest passat 2014, editaren el seu primer treball discogràfic, La Rumba Ebrenca (Discmedi, 2014), nominat també als premis Enderrock 2014 com a millor disc folk. Després de rumbejar durant dos anys per places i carrer de la vora de l’Ebre i el Camp de Tarragona, ara presenten les cançons del seu disc, acompanyades de nous temes, en l’espectacle Lo Poeta de la Rumba. Versos on hi ressona la cantarella del riu, un tren que camina amb el ventilador de la guitarra i muses ebrenques que es mouen al ritme de La Rumba Ebrenca.

Associació de Marxants de la província de Tarragona

Calendari de mercats al web www.marxantsdetarragona.com


LA CULTURA GITANA CONNECTA AMB LA BÍBLICA

Hi ha molts gitanos que avui lle-geixen la Bíblia i quan l’inter-preten bé poden dir “Totes les

nostres lleis i costums estan aquí”; cert que si busquem la necessitat respectar a la gent gran i la família, la Bíblia n’és un extraordinari exemple; si busquem que hem de donar gràcies a Déu pel que tenim i som, a la Bíblia n’està ple de passatges que donen gràcies i canten quan volen expressar el senti-ment religiós. Tant en el dolor com en les alegries. La festa és essencial pel cristià. Qui fa festa pot descobrir que mai és avorrit creure en Déu. El cant, la dansa, la música formen part de la vida del creient.

El Rei David durant deu dies canta-va i ballava seguint l’Arca de l’Alian-ça quan la posen al lloc definitiu. El salms són per a ser cantats, més que recitats. El mateix sant Pau diu “ba-lleu de contents”. La Festa és un signe cristià: moltes paràboles fan referèn-cia a un banquet. El cant dels àngels ens ve a dir que sintonitzem amb el cel quan cantem i units expressem els sentiments.

Podem afirmar doncs, que aquell gi-tano que sap fer parlar el cos tot ba-llant de content i sap fer festa, obrint la convocatòria a tot aquell que pas-sa a prop seu, s’assembla al Regne de Déu. És a dir que li serà fàcil enten-dre el missatge bíblic; aquell missatge que diu “ja no hi ha esclau ni lliure, ni home ni dona, tots som igual als ulls de Déu”. Reivindicar la igualtat en tots els àmbits és un desig de tot gita-no i un principi de tot creient.Els valors del poble gitano fàcilment connecten amb els de la bíblia, perquè

Cultura religiosa

Els passos portats per gitanos

Com cada any els gitanos de Tarragona van treure el Natzaret a la processó. Les imatges d’aquest pas de Setmana Santa daten del 1907 (les verges) i del 1940 (el Natzarè). Els gitanos de Tarrago-na tenim un pes important dins la celebració de la Setmana San-ta de la ciutat, ja que des de fa molts anys portem aquest pas. Enguany, per primera vegada, els gitanos joves de la Part Alta han organitzat també un viacrucis i una processó. El Sant Crist de l’església parroquial de la Santíssima Trinitat -situada a la Pla-ça del Rei- s’ha tret a la processó i l’han portat els gitanos joves.

el sentit de comunitat està molt arrelat als dos llocs; perquè ser obedient al qui té l’autoritat s’ha d’entendre com un acte de llibertat i saber posar en comú el necessari per atendre el qui necessi-

ta és comú a tots dos àmbits.Mira per a on, potser som més cristians del que ens pensàvem. n

Mn PERE DALMAU, ARAJAI

gitanos.cat núm. 1

Documents