FA 6570 DIES...

Fa 6570 hi havia un nadó que plorava perquè no entenia res de res.

Estava tan tranquil dins de la panxa de la mare...i de cop, au, vinga,

cap enfora! Fred, tot i ser el mes de juliol. Llums d’aquells que

t’obliguen a tancar els ulls. I un cop al culet perquè plorés.

Això era una rebuda?

No preguntem com, però potser el nadó es devia imaginar com seria

la seva vida a l’institut (però, què era un institut?), treballant dur i

alhora ajudant els companys.

Els companys? Ah, voleu dir altres nadons com ell, crescudets però ja

sense plorar?

El nadó, ja posats a imaginar, s’havia adonat que vivia en un país que

volia ser i no podia.

Però on s’és vist?

Caldria posar-s’hi de valent. Tenir uns ideals, lluitar per ells

mitjançant les conviccions.

I una única arma: la paraula. I no va esperar pas gaire a fer-la servir

amb eficàcia.

Però, pobret, aquell 4 de juliol, el nounat no en tenia, de paraules, ni

entenia de què anava tot allò del país, i dels companys, i de l’institut,

i d’Esquerra.

Ni tan sols s’imaginava que li caldria tenir una agenda on apuntar-hi

reunions (Escoltes, JERC, Vilassar Decideix,...per cert, què és això de

Vilassar?).

I si hagués imaginat per un moment que participaria en les xarxes

socials, que seguiria piulades (que potser era un ocell?) i que llegiria

ARA, encara se n’hauria sentit més perplex.

Massa cosa per pair així tot de cop. Donem-li un temps prudencial per

sortir-se’n. Posem per cas: divuit anys?

El temps passa, i tot ho complica, i això vol dir que fa les coses i les

persones més grans.

Aquell nadó, ho sabem tots, es deia, es diu Pau, i, de fet, ja no és un

nadó. Ha crescut tant que no pot (i segur que no vol) tornar a la

panxa de la mare.

Hi ha molta feina per enllestir, tot un món per comprendre (d’això

se’n diu Història amb majúscules: una vocació i una passió) i un país

que cal ajudar a construir.

Benvingut al món...dels adults. T’hi esperàvem!