esmorzar cultural amb: joan morros programador d’arts ... · text i fotos: alexandre garcia i...

Esmorzar cultural amb: Joan Morros programador d’arts escèniques al

Kursaal de Manresa

Esmorzar cultural amb Joan Morros

Text i Fotos: Alexandre Garcia i Maria Tort

Col·laboracions: Joan Morros i Jordi Basomba


1

Joan Morros

programador d’arts escèniques

al Kursaal de Manresa

“Joan Morros Torné. Nascut a Manresa el 3 de febrer de

1954. Llicenciat en Psicologia i Pedagogia. Professor de se-

cundària i catedràtic d’Animació Sociocultural. Impulsor de

diferents entitats culturals a Manresa com Rialles, Tabola,

Bloc i El Galliner. Aquesta última va ser la impulsora de la

recuperació del teatre Kursaal i és la entitat que gestiona

actualment la programació d’arts escèniques Manresa”.

Per començar, què és per vostè un gestor

cultural?

Entre els artistes i els ciutadans (espectadors, usuaris,

clients, lectors, etc) es fa sovint necessari un perfil

facilitador del consum, sigui a nivell d’informació o

d’infraestructures, d’economia o de dinamització.

Aquest perfil és per mi el perfil del gestor cultural.

Quina evolució ha tingut el món del teatre

des de la seva perspectiva? I quins canvis ha

vist en la seva gestió?

L’evolució mes important ha estat la professionalitza-

ció amb tot el que comporta de noves professions:

artistes, directors, il•luminadors, escenògrafs, etc.

També ha estat important l’evolució de les esceno-

grafies passant dels decorats de paper a projeccions

espectaculars. La gestió ha seguit aquesta evolució i

s’hi ha hagut d’adaptar.

Quina és la història del Teatre Kursaal, la

implicació ciutadana, i l’origen del nom El

Galliner?

El teatre Kursaal és un edifici de l’any 1927 que va

tancar les seves portes cap al 1988, quedant en desús

i esdevenint un fantasma en el bell mig de la ciutat,

afectat per els infortunis del pas del temps, i quedant

relegada l’exuberància del mateix en la ment dels més

grans.

El mateix any del seu tancament, l’Ajuntament de

Manresa el va comprar, ja que era d’un particular,

amb l’objectiu d’arreglar-lo, però la seva reconstruc-

ció va resultar ser més cara que la seva compra.

D’aquesta manera va anar passant el temps, fins que

cap a l’any 1995 un grup de persones, amb el nom

del Galliner, ens vam plantejar intentar recuperar

aquest espai, davant el perill de que es perdi, s’enso-

rri o que es converteix-hi en un solar per a la cons-

trucció de pisos.


2

Per què el nom de El Galliner? Perquè el galliner és

la part més alta del teatre, la que té menys visibili-

tat i sonoritat, i precisament és el lloc on va la gent

amb menys poder adquisitiu.

Un cop escollit el nom del grup, vam suposar que

tot el procés de reconstrucció duraria uns deu

anys , anant bé, i per això ens vam presentar als

mitjans de comunicació locals com al Regió7 i a la

televisió, com una associació que volia recuperar

el Kursaal.

Nosaltres volíem que la gent el pogués veure, en

aquelles condicions, per a que es fessin a la idea

de la petita joia en brut que teníem a la ciutat. Per

això vam organitzar tot un seguit de visites tea-

tralitzades per les instal•lacions del Kursaal i quan

els visitants arribaven a la part del galliner els hi

explicaven la finalitat de l’associació i la finalitat del

projecte, i que si volien col•laborar en aquest, po-

dien comprar unes entrades a deu anys vista per

valor de dues mil pessetes, per quan s’inaugurés el

teatre restaurat.

Les visites van començar a la vigília de Nadal, el 24

de desembre de 1995, i cap a mitjans de gener es

van repetir durant tres caps de setmana, venent

unes 900 entrades.

Per tant, cap a finals de 1996 començava un

procés de deu anys que s’havia d’acabar al 2006,

durant aquest temps teníem en compte els termi-

nis polítics, ja que marquen molt al ser un teatre

municipal, i a més si qui ho havia de finançar era

l’Ajuntament. Es necessitava aquest ajut econòmic

ja que amb els diners que disposàvem de la venta

d’entrades, un milió de pessetes, no eren suficients

per començar un projecte d’aquestes dimensions.

Recuperar el teatre, quan l’any 1988 el va comprar

l’Ajuntament, es va pressupostar per un valor de

cinc-cents milions de pessetes, però al final ho

va comprar per un total de set-cents milions de

pessetes.

Cap a 1995, organitzacions de crowdfunding com

Verkami van demanar en el seu moment si podien

utilitzar aquest cas com un exemple d’iniciativa

popular per recuperar un teatre. Però val a dir, que

en realitat el teatre el va pagar tant l’Ajuntament,

com la Diputació i la Generalitat, els diners de la gent

en comparació va ser poca cosa.

Aquell mateix any, hi havia hagut eleccions municipals

i l’equip de govern li va semblar bé que es reivindi-

ques el teatre, però sense possibilitat de posar diners

durant els quatre anys de mandat.

Però nosaltres ja ho havíem planificat tot políticament

parlant, ja que amb deu anys de procés hi van haver

quatre anys i eleccions, quatre anys més i eleccions,

i uns altre dos anys més de manera que tot restava

ben planificat. Durant els primers quatre anys, no-

saltres vam anar a veure altres teatres que s’havien

rehabilitat, recollir informació i conèixer experiències

d’altres llocs.


3

Desprès d’aquest mandat, on varen tornar a guanyar

els mateixos, es va veure que es volia tirar enda-

vant el projecte, i es va fer un concurs de projectes

d’obres per començar el desitjat procés de rehabi-

litació, més ben dit, de reconstrucció ja que es va

ensorrar quasi tot a excepció de la façana, element

distintiu del teatre.

L’Ajuntament de Manresa es va encarregar de buscar

les fonts de finançament, ja que per aquella inversió

no hi havia tants diners, i és per aquest motiu que tot

el procés de reconstrucció va tardar més temps del

que s’esperava. La qüestió va ser que, al no disposar

de tots els diners, es va fer per terminis, on quan

s’acabaven els diners, les obres es paraven i es busca-

ven altres fonts i subvenciones, i així successivament.

Per tant el procés va durar uns sis anys, i el febrer de

2007 el teatre, per fi, es va inaugurar de nou.

Durant aquests deu anys es van organitzar xerrades,

reunions i visites durant la seva reconstrucció a fi de

que la gent pogués veure la consecució de les obres.

Un fet molt simbòlic va ser quan es va poder entrar a

la platea i tot aquell que ho va voler es va poder en-

dur les antigues butaques de fusta, i aquests eren pe-

tits detalls que intentaven que els ciutadans es fessin

seu aquell espai. Durant aquest temps, programàvem

un altre teatre, també propietat de l’Ajuntament, el

Teatre Conservatori.

Amb la creació del Galliner, volíem reivindicar, per

una banda, la construcció d’un teatre adaptat a les

necessitats de la ciutat i per un altra, portar una pro-

gramació de qualitat a fi de demostrar que feia falta

un altre teatre en la ciutat.

Per tant, durant aquest temps, l’Ajuntament va estar

d’acord en cedir-nos la gestió de la programació del

Teatre Conservatori, que per aquell temps era un

teatre que funcionava a mig gas i on totes les tasques

de porters, acomodadors, muntatge i desmuntatge

d’escenografies, entre d’altres, ho fèiem nosaltres

juntament amb un bon grapat de nois i noies volun-

taris.

A nivell econòmic, l’Ajuntament ens donava els di-

ners destinats a la programació però amb la condició

de que El Galliner havia de fer mínim les funcions que

l’Ajuntament feia en un any. Però quan vam gestionar

nosaltres els diners, es va passar de fer sis especta-

cles a l’any a uns trenta. La nostra implicació va ser

tant forta que quan havíem tingut fallides, vam anar

al banc a signar pòlisses, inclús a títol personal avalats

per els nostres propis diners.

Per tant, amb la posta en marxa del Kursaal, és quan

s’ha avançat cap a un model especialitzat de les

tasques, tenint El Galliner el paper, integrament, de

programador. Però val a dir, que els qui estem a dins

fem la feina de manera voluntària, amb ferm compri-

mís de tots i sense cobrar res.

“Tots els ciutadans que

van voler es van poder

emportar les antigues

butaques de fusta, i

aquests eren petits de-

talls que intentaven que

els ciutadans es fessin

seu aquell espai”


4

Teniu un model de gestió garanteix el bon fer

del Teatre Kursaal?

El teatre és un equipament municipal, per tant és pro-

pietat de l’Ajuntament, però durant els deu anys que

va durar el procés de construcció del mateix, vàrem

anar a visitar altres teatres per veure quins models de

gestió hi tenien. Vam anar al de Mataró, on els qui ho

gestionaven eren tècnics de l’Ajuntament, el de Sant

Cugat, on el mateix ens municipal havia creat una

empresa municipal per a que gestionés el teatre.

Es tractava de veure els diferents models i saber els

avantatges i inconvenients de cadascun d’ells. Per

exemple, ens vam donar compte de que si un teatre

és gestionat directament per tècnics de l’Ajuntament,

un dels grans inconvenients és que quan programes

un espectacle tots els diners generats de la venta

d’entrades van a parar directament al Ajuntament,

independentment del nombre d’assistents i si aquets

cobriran els costos de la funció.

Al cap i a la fi, l’Ajuntament sempre farà un taló per

un import determinat i pagarà a la companyia en

qüestió. Però quan tens una empresa municipal, com

és el cas d’aquí, els diners que fas serveixen per a co-

brir bona part dels costos generats, tot i que hi rau

un sentit de rendibilitat social, és a dir, quanta gent a

vingut a gaudir de l’espectacle.

Tal com diu Jordi Basomba, el gerent, l’equipament

és de l’Ajuntament de Manresa, però el Galliner,

per la seva història, ha tingut i té un paper de pes en

l’equipament. Nosaltres ens reunim cada dilluns

per fer la programació i vam ser nosaltres els qui

vam proposar aquest model de gestió, i així

l’Ajuntament va crear l’empresa municipal

Manresana d’Equipaments Escè- nics, amb caràcter

de Societat Limitada i Unipersonal, ja que l’únic soci

és el mateix Ajuntament.

En aquest sentit, com és lògic, l’equipament segueix

l’estructura d’una empresa, sent l’òrgan d’adminis-

tració el consell d’administració, on es prenen les

decisions del funcionament de l’empresa, i la junta

general, formada per tots els socis de la mateixa, on

es prenen les decisions corresponents i on aquestes

s’aproven.

Com que aquí no hi ha socis, l’únic soci és l’Ajunta-

ment, uns dos o tres cops a l’any, ens reunim amb

els regidors i fem les explicacions oportunes, tot un

mer tràmit burocràtic. Però bé, cal destacar que els

polítics tracten amb molt de respecte tant l’empresa

Manresana d’Equipaments Escènics com l’entitat

cultural el Galliner, no sent objecte de cap mena d’in-

tromissió política.

Sabem que havies sigut professor de Tecno-

logia i d’Animació Sociocultural, què et va fer

canviar i endinsar-te en el món de la progra-

mació teatral?

En realitat ambdues activitats sempre han anat en

paral•lel ja que pels matins treballava en una escola

de formació professional on hi feia de professor de

tecnologia electrònica i posteriorment d’animació

sociocultural, però a les tardes, des de ben petit i

per influència paterna, formava part d’alguna entitat

i associació cultural, per tant sempre he viscut de ple

aquest món.


5


6

De tal manera, sempre he compaginat, pels matins,

una feina que és la que et dóna els diners i, per la tar-

da, una afició com és la de formar part d’una entitat

cultural.

Recordo, que l’any 1977, a Manresa, un grup de per-

sones vam crear Rialles, la meva primera experiència

associativa en el món de l’organització i dels especta-

cles, ho fèiem en un altre espai, la Sala Ciutat, que ara

ja no hi es, amb gent com Agustí Coll, que ara està al

Teatre l’Aurora d’Igualada.

Combinava, per tant, feina pel matins i teatre per les

tardes - vespres, sobre tot, els dissabtes i diumenges

que es quan fèiem els espectacles.

En complir els 22 anys, l’entitat Rialles, es va passar

a dir Tabola, un bloc que especialment organitzava

concerts i espectacles, i posteriorment aquest grup

va dir-se El Galliner. Per tant, tota aquella gent que

ha estat amb mi i que actualment està en el Galliner,

comparteix un esperit col•laboratiu i d’amor pel món

associatiu. Així doncs, atenent a la vostra pregunta,

no és que en un moment determinat veiés la llum i

em canviés de professió, sinó que des de ben petit ja

havia mamat el món cultural i associatiu.

Quines tasques principals fas?

La meva feina és assistir i coordinar una mica les reu-

nions del Galliner, que ens reunim des de fa 23 anys

cada dilluns a les 20:00h del vespre fins les 23:00h

de la nit. Organitzo l’ordre del dia, quan ens trobem

cadascú explica les coses que ha anat a veure per a

poder decidir la programació, tenim un Excel on hi

posem tota aquesta informació, decidim si això ho

podríem fer per a nens, joves o per a grans, aquest és

un altre aspecte que considerem molt important, la

segmentació de públics.

Treballem molt la segmentació de públics, a part dels

estils, per a poder fer coses tant per a nens, joves

com per a gent gran.

Referent a la gent gran, per exemple, fem unes

sessions cada dimecres tant a les 18:00h de la tarda

com a les 21:00h del vespre a un preu econòmic de

6€. La primera sessió, la de les 18:00h es va progra-

mar a petició de la gent gran, ja que ens van dir que

les funcions de les 21:00h del vespre eren massa

tard, i que tenien por de tornar a casa un cop acabat

l’espectacle.

En aquí, podem veure com escoltem i atenem els

problemes i peticions dels nostres usuaris, espe-

cialment els de la gent gran ja que son el que venen

habitualment al teatre. Encara avui en dia ens plante-

gem que quan es morin aquests, qui vindrà al teatre,

ja que el tema dels joves i del teatre és un fet preocu-

pant.

D’altra banda, al programar a aquesta hora, permet

que residències portin la gent gran a veure algun

espectacle, és súper emocionant veure la cara de

felicitat de totes les persones que per un dia surten

de la residència, venen aquí en furgonetes, alguns en

cadires de rodes, en autocars que venen de dife-

rents llocs, s’arreglen i es posen guapos o guapes

per venir al teatre i són feliços. Es fan fotos amb els

artistes i passen una tarda diferent, una tarda de

teatre o de música.


7

Tenir en compte la gent, discutir les coses entre els

companys, decidir i demanar diferents punts de vista,

són fets que ajuden a que el Kursaal funcioni. A més

a més, actualment, el Kursaal compte amb diferents

professionals que també estan a l’Associació del Ga-

lliner, a mi em van oferir treballar-hi però jo aquesta

feina la faig voluntàriament ja que és un món que

m’apassiona i sempre he combinat la meva feina de

professor amb el món del teatre.

Pel que fa a la segmentació de públics, quin

públic definiria el teatre del Kursaal?

La nostra voluntat és que el públic sigui molt hetero-

geni. És a dir, nosaltres no volem córrer el risc d’estar

sotmesos a l’expressió “sempre són els mateixos”,

expressió que no sé si vosaltres heu sentit en els

vostres contextos.

Aquesta expressió té diferents connotacions: una

és positiva, la que moltes vegades es diu, pensar de

que és bonic que el públic sempre sigui el mateix i

es sentin orgullosos de sentir que sempre son els

mateixos; un altre extrem és la negativa, queixar-se

de que sempre son la mateixa gent i no veure cares

noves; per últim seria la connotació neutra, gent que

els hi és igual si sempre son els mateixos o no, és així

i punt, ni optimisme ni pessimisme.

Moltes vegades és una barreja, per una banda és un

orgull pensar que sempre son la mateixa gent, que

es coneixen i contents d’haver- se conegut. Però si

t’ho mires des d’una altra perspectiva, un teatre no

només és per uns quants.

En això la persona que programa hi pot influir, si ja li

esta bé que siguin els mateixos o no. Si ens ho mirem

des d’un punt de vista més municipal, Manresa és

molt gran i per tant no volem que sempre siguin els

mateixos que van a tot arreu sinó que volem arribar

a més gent. Això la programació ho permet, especial-

ment en música, segons el que fas ve una gent o una

altre.

Si que hi ha alguns que els hi agrada tot i s’apunten a

tot, però a la gent, per exemple, que els hi agrada la

música clàssica (per edat o per altres motius) segu-

“Un teatre no només és

per a uns quants, tots

els ciutadans tenen dret

a assistir al Kursaal”

rament no et vindran a un concert d’Estopa per així

dir-ho. Per tant, si tu fas una programació de molts

estils, fa que hi hagi una gent que et vindrà perquè

has programat un concert d’Estopa o una altre gent

que et vindrà perquè has programat un concert de

música clàssica.

Tenim l’oportunitat de que quan ve per primera ve-

gada algú al Kursaal per assistir a un concert d’Estopa,

doncs aprofitem perquè vegi que en aquest equipa-

ment s’hi fan moltes més coses, coses que no tenen

res que a veure, com és el circ o la màgia.

Nosaltres tenim les dades de les persones que han

assistit als espectacles i per tant, de la gent que van

assistir al concert d’Estopa. D’aquesta manera si

tornem a portar Estopa al Kursaal de Manresa els hi

enviarem un e-mail a aquestes persones informant-

les. Aquest cas seria treballar els públics perquè ja

tens les dades, però la nostra voluntat, per sobre de

tot, és que no sigui un teatre d’uns quants sinó que

sigui de molta gent.

N’hi ha uns quants, que pel motiu que sigui, son fidels

al Kursaal i nosaltres els hi estem molt agraïts, però

no volem que tinguin l’exclusiva, ja que hi pot haver

el risc de que els que venen sempre es mirin a la gent

que ve nova de diferent manera, i això és ofensiu.

Això ho volem evitar. Tots els ciutadans tenen dret a

assistir al Kursaal.

Sabem que el Kursaal es un del teatres pio-

ners en la programació amb els públics? En

que consisteix i com ho feu?

El fet de no ser una persona la qui programa, que és

lo habitual en els altres llocs, el fet de ser un grup, el

Galliner, i fer la programació entre tots ja fa que la

programació sigui amb més punts de vista.


8

“La receptivitat ajuda a obtenir moltes

idees i l’opinió dels espectadors”

Quan programa només una persona té uns inte-

ressos, fòbies, uns gustos, una manera de veure les

coses, fent així que la programació no deixi d’estar

condicionada. Nosaltres, el fet de ser un grup de

persones, quasi 20 persones, però a la pràctica unes

13, 14 o 15, fa que la programació que anem rea-

litzant sigui una programació més participada i amb

més punts de vista. Anem a veure molts espectacles

i d’aquests decidim quins ens han agradat i volem

portar al Kursaal.

Quan diem el públic, el tenim molt en compte. Du-

rant un temps teníem unes comissions, a part de no-

saltres, d’unes 20 o 25 persones, per tal de que ens

poguessin donar idees i donar propostes concretes.

Ara, amb el temps, totes les persones que formem el

Galliner hem anat agafant més experiència i ja co-

neixem moltes coses, però estem sempre molt sen-

sibles a l’opinió de la gent. Per exemple, en música, al

ser un camp molt heterogeni, el que fem, és passar

enquestes als espectadors demanant-los-hi propostes

concretes a fi de conèixer els gustos i preferències.

Pel que fa a la relació amb el públic és molt impor-

tant, també, la receptivitat. A nosaltres, pel nostre

tarannà i la nostra implicació, la gent ens coneix. Per

tant, la gent sap que quan vagi al Kursaal hi haurà

alguna persona que sortirà a presentar l’obra i que

quan entrin o quan surtin podran comentar l’obra

amb aquesta persona, i així recomanar-li o no altres

espectacles.

Això vol dir estar allà sempre que facin actuacions,els

caps de setmana sobretot, i això molts programadors

no estan disposats a fer-ho. Nosaltres estem sempre

al Kursaal quan hi ha obres programades i per tant

la gent sempre ens pots dir coses d’aquest estil, tant

a l’entrar com al sortir. Aquesta receptivitat ajuda

a obtenir moltes idees i l’opinió dels espectadors.

Realitzar accions com aquestes és tenir en compte al

públic, i el públic sap a qui adreçar-se.

Quins criteris utilitzeu per programar els

espectacles?

Nosaltres, primer de tot, anem veient obres i anem

dient aquesta és xula, ens agrada, la podem progra-

mar, a la sala petita, a la sala gran, al Conservatori,

quants cops la volem programar, i així amb tots els

espectacles que finalment programem o no. A partir

d’aquí fem un Excel, i anem fent la programació.

Mirem què val portar una obra al Kursaal i a les

reunions que fem tots els dilluns en parlem. D’alguna

forma la clau d’aquest tema es basa en una multi-

plicació: el què val l’espectacle, quantes persones

vindran i quin preu pagaran. Aquesta multiplicació es

fa des de la sala on fem les reunions entre tots.

Per exemple, l’obra de Frankenstein, a la persona

que la va anar a veure li va agradar molt, per tant,

en vam parlar entre tots i finalment vam decidir de

programar-la i fer una sessió al diumenge per la tarda.

Un cop establert tot això, ens preguntem, quantes

persones vindran a veure aquesta obra i quin preu es-

taran disposades a pagar, i endevinar-ho un any o mig

any abans és clau, però clar, un dirà uns números, un

altre uns altres i així anar fent.

Un diu, omplirem, l’altre també, l’altre diu que només

omplirem 700 butaques, però potser és l’únic. Per

tant, a la casella de l’ Excel, hi posarem 800 persones.

Això no passa sempre, i quan hi ha molta diferència

en els números que s’han dit, es fa una mitjana de

tots, i en la casella es posa la mitjana que ha sortit

de tots els números que s’han dit. Encara que en un


9

inici pensem que vindran, per exemple, només 500

persones, intentarem que n’acabin venint 800 perso-

nes, o sinó com que a la sala conservatori hi caben

500 persones, programarem aquesta obra en aquesta

sala.

Un cop tinguem clar i decidit la gent que assistirà o

pensem que assistirà a l’obra, posem a la casella co-

rresponent de l’ Excel el què val portar aquesta obra

(5.000€, 10.000€, 15.000€, etc). Per tant, ja podrem

fer una part de la multiplicació.

Per altra banda, també hem de decidir quan creiem

que pagarà la gent per assistir a Frankenstein, potser

uns 15€, però si veiem el què val portar l’obra al Kur-

saal (suposant que valgui 15.000€) a 15€ no surten

els números. Per tant s’hauria de fer pagar uns 30€

per a que surtin els números.

Finalment, et surt un Excel que ens informarà sobre

el número de persones que assistiran a l’obra, quants

diners farem i quants diners costa portar aquest es-

pectacle. Així veurem si el resultat d’aquesta multipli-

cació és de 0, positiu o negatiu.

Si el resultat és negatiu, s’haurà de veure si el teatre

pot assumir aquest dèficit. Si es pot assumir es pro-

grama igualment l’obra pensada i si no ho pot assu-

mir, podem pensar en altres alternatives. Tot i que en

molts casos es decideix no programar l’obra. Aquest

procés es fa amb cada obra que es vol programar en

aquest teatre.

L’ Excel és senzill però és una eina que ens ajuda a

preveure econòmicament quin resultat obtindrem en

programar o no una obra.

Ja fa quatre anys de la marxa de Valentí Oviedo com

a gerent del Kursaal. Com l’heu valorada, i què n’es-

pereu de la nova gerència a càrrec de Jordi Basomba?

Val a dir que el Valentí havia estat des del minut u

amb el Galliner, a fi de poder tirar endavant aquest

projecte tant maco, és una persona amb una gran

excel•lència professional, de tarannà assertiu i que

s’ajusta als valors propugnats per el Galliner, de vo-

luntarietat, amistat, entre molts altres.

De ben segur que el Kursaal, amb la seva marxa, ha

perdut moltes coses, però també n’haurà guanyant

unes altres amb l’arribada del nou gerent Jordi Ba-

somba. En Jordi és una persona altament preparada,

procedent de les files de la gestoria cultural la Perla

29 i del món de la gestió empresarial, la seva visió

coincideix amb la defensada per el Valentí, que ara el

Kursaal viu una segona etapa de maduració i consoli-

dació, que les coses s’han d’estabilitzar desprès d’una

intensa etapa de creixement reeixit.

Què és la Gran Ensobrada?

La programació es fa un parell de cops a l’any, de

gener a juny i d’agost a gener, un cop editat el llibret

de la programació i a un mes vista de donar inici a la

mateixa, es duu a terme la Gran Ensobrada. Aquesta

consisteix en posar vint mil d’aquets llibrets en sobres

amb les seves etiquetes, a fi de que puguin arribar als

socis del Kursaal. Aquest dia és molt especial i màgic,

ja que tot el treball és dut a terme per voluntaris, els

quals participen durant tot un matí, tarda o a estones.

En l’espai on fem aquesta feina, parem unes taules

amb begudes, coques per l’hora d’esmorzar i torrons

quan és Nadal. Aquesta iniciativa no és sols per una

qüestió econòmica, amb l’objectiu d’estalviar-nos

diners, sinó tot el contrari, aquesta acció es fa per a

que la gent vingui i participi, que coneix-hi la veritable

essència del Kursaal. Inclús fem la broma de que “el

dia que vinguin vint mil persones a ensobrar cadascú

en farà un i ja haurem acabat”.

També, els voluntaris, si en l’etiqueta hi veuen un

familiar o conegut li poden posar una dedicatòria o

felicitació amb els seus millors desitjos. A la vegada,

tots aquells que participen es poden emportar el lli-

bret i ser els primers en saber què es programarà per

a aquella temporada, tot una primícia informativa.

“El món del teatre

és un món que té

molt de mono”


10

“El fet de que sempre hi hagi una persona que

presenti cada espectacle, crea molt bon rotllo

amb la gent i fa que la gent s’ho senti seu”

Quin paper pot jugar el teatre Kursaal en el

marc de la Capitalitat Cultural Catalana a

Manresa?

Bona pregunta, degut a la capitalitat de la cultura ca-

talana hem pogut fer i farem coses que d’altra mane-

ra no les podríem haver fet. A part dels espectacles

de circ que es facin al carrer, al Kursaal es faran dos

potents espectables de circ i un festival, molt xulo, de

dansa, anomenat Batecs.

També, el teatre va ser seu de la inauguració de la

capitalitat, un esdeveniment molt emocionant. Així

doncs, aprofitant l’estela de la capitalitat, cap a l’any

2020, Manresa, i en particular el Kursaal, acollirà un

congrés europeu de màgia, en que vindran mags de

tota Europa i tindrà una durada d’uns tres a quatre

dies.

Per últim, hi ha hagut algun moment que

t’has plantejat deixar-ho?

Mai m’he plantejat de deixar-ho, ja que com he dit,

és un món que des de petit hi he estat posat i sem-

pre hi he conviscut. S’ha de dir però, que té un preu

des del punt de vista familiar, que la meva família ha

pagat tota la vida. Amb això vull dir que clar, jo cada

divendres, dissabte i diumenge estic al Kursaal i les

estones que passo al Kursaal són estones que no puc

estar amb la meva família.Les meves filles estan molt

orgulloses de totes les coses que he fet, tot i que

segur que en moments determinats m’han trobat a

faltar perquè em volien dir o preguntar alguna cosa

i jo no hi era, però ja en forma part. La meva dona

m’ha conegut sempre així.


11

El món del teatre és un món que té molt de mono,

ja que jo, per exemple, vaig al teatre a l’hora que

la gent hi entra, parlo amb els espectadors, amb el

personal del teatre i quan s’ha de començar l’espec-

tacle algú del Galliner presenta la funció. Quan no em

toca presentar l’obra vaig a casa a sopar i després, en

acabar l’espectacle, torno al Kursaal per esperar que

la gent surti de la sala de teatre. És una manera de

veure la gent i saber la seva opinió sobre l’espectacle,

conèixer noves propostes, etc. Aquesta és la feina

que fem des del Galliner.

Una cosa que veiem molt lligada és la programació i

la comunicació. L’èxit de la programació va molt lligat

a que comuniquem d’una determinada manera. Hi ha

teatres que la comunicació ho porta una persona i la

programació una altra, i a lo millor no treballen junts,

i això, per part meva, és un gran error.


Manresa, 20 d’abril de 2018.

Teatre Kursaal.

Alexandre Garcia i Maria Tort.

esmorzar cultural amb: joan morros programador d’arts ... · text i fotos: alexandre garcia i...

Documents