revista de les entitats solidàries de mollet del vallèssetembre de 2005 � núm. 4

presentacióprotocol

2

Protocol d’emergèncieshumanitàries de Mollet del Vallès

Aprovat el 10 de juny de 2004 pel Consell municipal de Solidaritat i Cooperació

3

ornem a retrobar-nos, per quart any, en aquestespai figurat que és la revista Mosaic, amb la

qual volem retre informació de l’àmplia activitat de solidaritat icooperació que, a Mollet, molts ciutadans, moltes entitats i tam-bé l’Ajuntament desenvolupem des de fa molts anys. Cal dir queaquest és l’àmbit municipal més participatiu, amb un alt grau degestió compartida, especialment en programes com la Quinzenade la solidaritat i aquesta mateixa revista que teniu a les mans.També hem compartit la Setmana d’Àfrica, una experiència moltinteressant, novetat d’aquest any.Mollet del Vallès ha adquirit el compromís, i el compleix, de des-tinar l’1% del pressupost municipal d’ingressos propis no finan-cers per a l’àmbit de solidaritat i cooperació. Gràcies a aquestesforç, important per a una població no rica com és la nostra, igràcies a les aportacions de les entitats molletanes, podem desen-volupar i acomplir, amb rigor, un programa anual que és vital adiverses comunitats del món.Enguany, el fil conductor de la revista i de la Quinzena de la soli-daritat és el dels infants i els joves, perquè ells són el futur dels pobles

i perquè representen l’esperança, l’anhel comú, que ells tindran més opor-tunitats que els seus pares i els seus ascendents i viuran en un món més just.Per això, complementem la revista amb el Minimosaic, la revista de soli-daritat per als escolars de Mollet, perquè aquest concepte també arribi alsmés menuts de la ciutat.A la revista seguireu trobant-hi la col·laboració de la majoria de les entitatssolidàries de Mollet. També hi participen les noves entitats de, també, nousciutadans vinguts fa poc a Mollet, especialment de països africans, que ensajuden a fer realitat projectes de cooperació amb les seves comunitats d’ori-gen. Vull destacar una entrevista amb en Jordi Solé Tura, molletà il·lustre,en qualitat de president del Comitè Català per als Refugiats, Catalunya ambACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats). AquestComitè també ens presenta una interessant exposició i una conferència a laMarineta, dins la Quinzena, sobre la situació dels joves refugiats en el món.Vull agrair, una vegada més, la gran feina i dedicació del conjunt d’enti-tats que ens ajuden a fer Mosaic i a fer realitat tots els programes de soli-daritat que porten el nom de Mollet a moltes parts del nostre planeta: FISC-Lestonnac, Justícia i Pau, Creu Roja, Fundació Comaposada-UGT, Asso-ciació Cinco Pinos Poble Germà, Fundació Rokpa, Associació Catalanad’Amics del Poble Sahrauí, Associació Ciutadans de Harr (Mauritània),Associació100% Camerun, Amistat Parroquial amb Cinco Pinos, Caritas,Associació de Senegalesos de Mollet, Associació de Ciutadans de Perai (Gàm-bia), Associació de Mauritans de Mollet, Coordinadora d’AMPA de lesescoles públiques i Solidaritat amb Senegal.Tots, tots hem de fer possible, més que mai, que els nens d’ara, que els jovesd’ara tinguin futur i tinguin oportunitats. És el nostre deure lluitar perquètinguin un món millor. El futur d’ells, d’aquests nens i d’aquests joves, noés altre que el futur dels nostres fills. I això ho hem de rumiar amb atenció,perquè el nostre món és només la Terra, un planeta que no podrà sobreviu-re sense l’acció decidida d’una solidaritat sense fronteres.

Josep Monràs i GalindoAlcalde

avant d’una situació d’emergència –fet anormal i provocat per una catàstrofe natural com terratrè-mol, inundacions, fam, etc. o situació de conflicte armat, que ha desencadenat o pot desencadenaruna catàstrofe humanitària; a la qual el govern local no pot fer front pels seus propis mitjans, que cau-sa sofriment humà i pèrdues materials– representants de les ONG del Consell d’entitats solidàries il’Ajuntament de Mollet del Vallès es reuniran per valorar al situació i decidir si es posa en marxa aquestprotocol d’emergències humanitàries

En el cas d’iniciar aquest protocol:� Cal valorar la possibilitat d’impulsar una plataforma local pròpia o adherir-nos a una plataforma supramunicipal

més àmplia per unificar esforços.� Constitució d’una plataforma específica per a cada emergència, integrada inicialment per les entitats solidàries i

l’Ajuntament, i oberta a totes les entitats de la ciutat, a les quals se’ls facilitarà informació i la forma d’adherir-se.

� Acordar donar protagonisme a la campanya d’emergència davant de les campanyes i iniciativesimpulsades per cadascuna de les entitats solidàries de la ciutat, durant el temps de la campanyad’emergència humanitària.

� Definir el període de temps de treball de la plataforma i els seus objectius principals,bàsics per fer l’avaluació final.

� Acordar els criteris de localització geogràfica, si l’emergència es fa en una zona àmplia;el col·lectiu a qui adreçar l’ajuda i les contraparts –prioritzant eles contraparts delsprojectes de les entitats solidàries de la ciutat.

� Acordar el calendari de reunions per analitzar la situació d’emergència i valorarl’evolució de la campanya.

� Consensuar les línies d’una nota o conferència de premsa per anunciar elsacords del Grup d’emergències humanitàries. Aquesta nota o conferència depremsa es farà o es convocarà a través del Gabinet de premsa de l’Ajunta-ment de Mollet del Vallès.

� Fer una reunió final per avaluar la campanya, el grau de compliment delsobjectius i l’evolució de les accions impulsades. Aquest balanç final es faci-litarà als mitjans de comunicació i als col·lectius, a les entitats i a les personesinteressades.

Possibles accions a impulsar:� Obertura d’un compte corrent i gestions bancàries propi (prioritzar les

caixes d’estalvis atès que les caixes al no poder tenir beneficis destinen unagran part a obra social i podrien col·laborar-hi) o potenciar el comptecorrent d’una entitat solidària amb presència a la ciutat o d’una entitat exter-na amb experiència i solvència.

� Recollida a la nostra ciutat de material necessari a la zona d’emergències i pera les persones afectades (definint a priori els tipus de productes, les dates decaducitat, la forma i la despesa d’enviar-ho, sempre que no sigui possible com-prar-ho a la zona de l’emergència), quan estigui clara la forma d’enviar-ho i lalogística de recollida a la ciutat.

� Accions de sensibilització per impulsar i complementar la campanya (conferències,concentracions, ...).

� Confecció de material divulgatiu (anuncis a premsa, televisió, ràdio o web; fullets, pan-cartes, ...) del compte corrent, punts i horaris de recollida de material, conferències,iniciatives solidàries, accions de suport i de sensibilització complementàries a la campanyad’emergència.

D

Edició: Ajuntament de Mollet del Vallès

Disseny gràfic i maquetació: Servei Municipal d’Arts Gràfiques

Fotografies: Entitats solidàries de Mollet i brigadistes

Correcció de textos: Consorci de Normalització Lingüística (CNL)

Dipòsit Legal: B-38.634-02

T

Cómo viven los niñosrefugiados sahrauísen los campamentos del desierto

argelino de Tinduf

5

stábamos los cuarenta profesores de Blangoua yalrededores formados en tres filas junto a laescuela pública, que está a la entrada del pueblo.La comitiva iba encabezada por las dos profeso-

ras de nuestra escuela, las únicas mujeres. Entre las dos lle-vaban la bandera de Camerún. Cantando nos pusimos adesfilar. La letra rezaba que a pesar de las dificultades, delos contratiempos, del fuerte calor, cada día tocábamos lacampana y dábamos nuestras clases. Como los profesoresno hacíamos curso, los niños tenían el día libre, y una mul-titud de ellos iba siguiendo la comitiva de disciplinadosenseñantes, que iban coreando su himno local desfilandopor las calles de Blangoua, bajo un sol de justicia.

Si en un pueblo hay alguien conocido por todos, esosson los maestros. Muchos saludaban, todos sonreían yalgunos aplaudían. Sin romper la formación llegamos almercado. A esa hora de la mañana, las diez, ya esta muyanimado, con todos los comercios abiertos y la multitudde pequeñas paradas ambulantes ocupando todos losespacios libres. Motos y bicicletas que no paran, com-pradores y curiosos que no están quietos. Y en medio deeses hormiguero humano y comercial, llegamos noso-tros, acompañados por la nube de niños, que divertidos,nos seguían en una mañana que se les presentaba ocio-sa y baldía.

Ni las estrechas y accidentadas calles que hemos atra-

vesado, ni el aglomerado mercado había conseguido rom-per o perturbar seriamente la formación. Pero la armoníafinalizo al pasar delante del bar.

Todos habíamos cotizado para tomar un refresco, pre-visto para el final de desfile matinal. Para el organizador,asiduo del local, el final del desfile era allí, donde nos espe-raban algunos refrescos. Parar otros, con cara más seria,el final era el punto de partida, con el correspondiente dis-curso, que aquel que llamaba a terminar allí mismo, teníaque pronunciar. Discusión, división, desconcierto. Algu-nos fuera esperando para continuar el desfile, otros ya sen-tados en las mesas esperando su bebida. El organizador,hombre de recursos, encontró la solución salomónica: Noes el final, es solo una pausa.

Nadie le creyó, ni los maestros más serios, ni los másávidos de refrescarse, ni los niños que nos seguían, ya quedesaparecieron. Pero la solución no tenía alternativa, todosentramos en el bar.

A esa hora una bebida más o menos fresca entra bien,y anima la ya de por si bonita mañana. Conversación dis-tendida, música de ambiente, alegría por un día diferen-te, sin el cansancio de las aulas y sin la preocupación depresentar una materia. Y como todo pastel, este tambiéntuvo su guinda. Al final quedábamos pocos, curiosamen-te los que teníamos cerveza entre las manos, alguno ya ibapor la segunda. Entró uno de los habituales del local, lle-

4

El día del maestro en Blangoua

E

ONGmollet 100% camerun

gada de viaje, de N’Djamena. Ayer vi a Kem, me dijo quete diera recuerdos.

–¿Cómo està? le pregunté.–Muy bien, muy bien. Trabaja como soldador-electri-

cista en una empresa, está muy bién y muy contento. Y losde la empresa también. Contestó.

Mi alegría y la del profesor que estaba a mi lado seensancharon. Ese alumno era caótico, desordenado, untanto pasota. Ahora le iban bien las cosas, se había espa-bilado.

Hacer de maestro es una suerte, una dicha, un conti-nuo quebradero de cabeza. Todo junto, todo revuelto. Pro-fesores y alumnos coincidimos juntos unos años, unoshablan, otros escuchan, unos enseñan, otros aprenden,

unos corrigen, otros se enmiendan ( a la mayoría). La rela-ción que se establece es un tanto especial, sobre todo enestas escuelas pequeñas como la nuestra. A veces nos visi-tan antiguos alumnos y nos explican como les va, nospiden alguna aclaración sobre problemas técnicos que lesllegan. Nos iluminan para mejorar. Siempre nos dicencosas de otros alumnos. También llegan cartas.

Como cantábamos esta mañana, tenemos una granmisión. Que a pesar de las dificultades, los contratiemposy la gran calor, Dios nos ayude a transmitir de corazón, loque otros maestros y maestras nos transmitieron hacealgún tiempo, también a nosotros.

Miquel Àngel Pérez Sánchez

n día cualquiera en la vida de un niño refugiadosahrauí en los campamentos del desierto argelinode Tindouf empieza a las siete de la mañana y des-de muy pequeños los hacen levantar para rezar las

oraciones que ellos practican a Alà. Después de nuevo se vuel-ven a la cama para levantarse una hora más tarde. Desayunan,leche de cabra y pan con mantequilla y mermelada (el día quehay). Se preparan para ir al colegio, que normalmente está a másde un kilómetro, y caminan hacia la escuela con frío o con calory por encima de la arena, no sobre calles asfaltadas ni en auto-bús o coches particulares hasta la puerta del centro (nosotrosaunque tengamos los colegios a pocos metros de la casa losacompañamos andando o en coche, que diferencia). Sobre lasdoce y media regresan a la casa para comer. Normalmente, solocomen a medio día, que puede ser cuscús, pasta con un poco decarne de camello o lentejas. Después de comer el poco alimen-to, de nuevo y con más de 40 grados de calor vuelven al colegio,sobre las cinco o seis de la tarde vuelven a casa. Cuando lleganya casi de noche, comen pan, té, leche de cabra y poco más (mepregunto si nuestros niños pasarían con tan poco alimento, sinvitaminas y sin dulces, todo el día). Ellos comen aproximada-mente 250 gramos por día.

Sus juegos son ir a dar de comer a la cabras, ordeñarlas parapoder tener leche (la familia que tiene cabras), jugar en la callecon cualquier juguete hecho la mitad con latas hilos, alambrescualquier cosa vale. Así con el estomago vacío se acuestan por queen las jaimas no hay tele, ni luz para poder estar de charla unashora antes de acostarse.

U

associació catalana d’amics del poble sahrauí mollet-sant fostONG

Jóvenes trabajando para eldesarrollo de Sedhiou

Agermanament entre escoles

n la societat actual la convivència entre diferentscultures és un fet quotidià.

Es tracta d’un moment de mundialització ontotes les cultures s’apropen i s’influeixen mútua-

ment, com mai abans havia succeït. Al mateix temps estempresenciant els símptomes del xoc entre cultures queacompanyen el procés de globalització.

En aquesta situació –de la qual no es possible tornarenrere– es presenten dos camins possibles:� Una lluita destructiva entre les diferents cultures per

l’hegemonia, amb el “triomf” final d’una d’elles.� La creació d’una nova societat en què les diferents cul-

tures puguin coexistir, mantenint la seva identitat iaportant cadascuna la seva pròpia experiència i la sevapròpia contribució al benestar comú.Creiem que el coneixement mutu pot servir d’antídot

al verí que suposa la por a l’altre que no és altre cosa sinóla base en la que s’assenta l’actitud racista.

És en el diàleg cultural on podem reconèixer no sola-ment les nostres diferències, sinó també les nostres simi-lituds; i, el que és més important, els nostres projectes,desitjos i aspiracions.

Ja que les respostes individuals no són suficients, es

tractaria de fer un treball cooperatiu/col·lectiu en el qualpugui participar tota la comunitat educativa: professors,alumnes, famílies i personal no docent.

És en aquest context que Solidaritat amb Senegal ani-ma a les escoles de Mollet a posar el seu “gra de sorra”agermanant-se amb una escola de Senegal fent el seu apor-ti en la construcció d’una Nació Humana Universal.

Objetius� Construir ponts entre els alumnes d’ambdues escoles,

professorat i AMPAs.� Prevenir actituds racistes.� Coneixement mutu: gustos, cultura, afecciones,...� Fomentar i promoure la cerca de punts comuns, pro-

jectes i aspiracions.

Metodologia� Intercanvi de coneixements, produccions, experièn-

cies...

Més informació:solidaridadconsenegal@yahoo.es

7

n la provincia de Sedihou (Senegal), dondenacimos muchos de los miembros de la Aso-ciación de senegaleses de Mollet, tiene unos380.193 habitantes y está trabajando, hace años

y de forma preferencial en los campos de la educación yla formación de sus ciudadanos, como líneas preferen-ciales para desarrollarse.

En 1976, se fundó la Asociación de jóvenes agriculto-res, pescadores y ganaderos de Sedhiou (AJEPES) bajo ellema “Sedhiou sin pobreza”. La mayoría de iniciativas sehan encaminado en la edificación de la paz y la valoraciónde los recursos locales. Esta organización integrada por

jóvenes educadores, agricultores, pastores, pescadores yartesanos, ayuda a la población para conseguir el desa-rrollo económico y social. Para conseguirlo, AJEPES haimpulsado e impulsa diferentes proyectos como la cons-trucción de equipamientos y salas polivalentes de forma-ción, campos de arroz de tres hectáreas, comercializaciónde la artesanía local y productos de ferretería, campañasde sensibilización sobre la prevención de enfermedades(cólera, SIDA, paludismo, etc...) y la construcción de uncentro de salud.

Faty Mamadou

E

E

ONGsolidaritat amb senegal

ONGassociació de senegalesos de mollet

6

Una de las cosas que felices les hace y disfrutan, comoniños que son, son sus cantos, bailes y risas (aunque nosparezca imposible dentro de su corazón son felices).

Sin duda esta forma de vivir es ruin, no es ni muchomenos humano ni digno para nadie.

Así es su vida durante su infancia, es decir de les 3-4años hasta los 12 años que van al colegio en los campa-mentos y viviendo en el desierto. Después van a estudiara Argelia, Cuba, en otros colegios internos y así consiguenpoder sacar y ver algo más que no solo arena y arena en

kilómetros y kilómetros... y susfamilias se benefician de un dine-ro que les ayuda a sobrevivir.

¿Ellos son felices sin tenernada de lo que nosotros tene-mos y muchas veces no apre-ciamos ni valoramos? Esto es loque pasan unos niños a los quepor problemas de descoloniza-ción llevan decenios viviendoapartados, olvidados e incom-prendidos en el desierto. Estosniños y su infancia es así dedura, la adolescencia y la juven-tud sigue igual de difícil. Cuan-do son mayores y forman unafamilia sólo pueden ofrecer asus hijos miseria y más miseria,resignación y luchar en silenciopara que el resto de la humani-dad no los olvide.

Pero a pesar de todas las difi-cultades, ellos son felices, noconocen ni tienen nada más

Cuando nos preguntamos, sihacemos bien en traer estos niñossahrauís durante los meses dejulio y agosto a nuestras casas decolonias, la reflexión nos lleva aresponder afirmativamente. Sí,porque en verano en los campa-mentos tienen cincuenta gradosde calor, porque les podemoshacer completas revisiones médi-cas, alimentarlos equilibrada-mente durante unas semanas,También conocen nuevos sitios,juegan a nuevos juegos y se rela-cionan con otros niños y niñasque también aprenden de ellos.

Cada año mi pensamiento ymi deseo es que no tengamosque hacer las colonias, sino solointercambio y nuestros hijospuedan ir a pasar unos días a lascasas de los sahrauís, porque esedía los sahrauís vivirán con dig-nidad y tendrán la libertad detrabajar en su tierras y por suprogreso, después de tantos añosde injusticias.

M. Dolors Soriano

Més informació:www.sahara-acaps.orgwww.arso.org

9

Salimos de casa y vamos los tres juntos, yo les acompaño a la escuelita. Nos que-da cerca, unos diez minutos, pero tenemos suerte porque otros xavalos tienen entreuna y dos horas de camino dependiendo del lugar de donde vengan; yo más tar-de iré al instituto.

Las 12. Salimos de clase y vamos para casa. Mi madre estará haciendo el gallo-pinto, y si tenemos suerte el domingo por ser la fiesta de San Caralampio (patrónde nuestra parroquia) comeremos pollo. El papi no volverá hasta la noche, muytarde, porque hoy tiene guardia en el centro de salud. También tenía que visitar aMaría, la maestra, porque se le ha puesto malo su chigüín, y también quería pasarpor la milpa del señor Menéndez a ver si le cambia tomates por chilitoma o porchilotes. También ha ido a la comunidad del Cerrito porque tenía que hablar conel delegado de la palabra y preparar la charla del jueves. Que lástima que el papátenga tanto trabajo y esté tan poco en casa, creo que a la mamá también le da unpoco de lástima.

Antes de comer, a las 12.30 h, ayudo a preparar las tortitas de maíz (hechas demaíz molido, agua y sal) porqué mi madre las vende a muy buen precio, y la gen-te del pueblo las compra. Comemos. Después de comer hacemos otras recetas:maletas, celestes (dulces), yuca frita... y luego por la tarde, a las 15.30 h, voy por elpueblo con una bandejita a venderlas y así la gente me compra y saco algún pesoque le doy a mi madre.

El señor Rupéirez que tiene una pul-pería siempre me compra uno de loque sea y de cualquier cosa porque legusta platicar un rato conmigo y medice: –“Vaya linda zipotilla, lista y ade-más trabajadora, a ver si estudiasmucho, mucho y sacas al país de lamiseria y al gobernador y sus compin-ches que son todos unos verdaderostamales de este país.”

A mí me da pena y me pongo colo-rada. Y yo pienso que son la 20 h , total-mente de noche en mi país. Miro laluna y pienso si la luna debe verse igualen todos los países, y a veces siento unasganas irresistibles de quererla ver des-de otro país. Cuando estoy cansada,como hoy, y creo ver que mis días sonsiempre iguales.

Pienso también que tenía deberesdel instituto pero que estoy enorme-mente cansada y me quedan unos 25minutos hasta llegar a casa todavía. Voysaludando a los niños de las casas de lasafueras del pueblo. A pesar de la oscuridad, juegan descalzos a futbol, o se ríen portonterías que se dicen unos a los otros. Los miro con sus pantaloncitos rotos y sucios.

Los niños de las afueras y de las comunidades tal vez han tenido más trabajoque yo, como la Luceli que hace días que no viene al instituto porque ha de ayudara su madre en la casa con sus hermanos. De hecho tengo suerte.

Voy llegando para casa y me mira aquel muchacho de la casa de los González,y me dice si quiero que ande con él, en mi país quiere decir salir con alguien. Y ledigo que sí porque hace muchos meses que me espera para verme después de mijornada, y sé que nos gustamos, pero que ahora debo irme a casa porque mañanaempieza de nuevo un día y hoy estoy totalmente agotada y a la vez un poco abu-rrida de mis días.

Miro de nuevo la luna. Qué bella es la luna desde este país. Quizá sea más boni-ta vista desde otro país. Pero, ¿será posible..? Dios hizo todas las cosas y nos dio estaluna maravillosa, quizás no sea más bonita la luna desde este lugar, pero cierta-mente no se me ocurre ahora ningún lugar donde pueda ser tan bella...

Me digo a mí misma: –Deja de soñar Mariela que has de llegar a casa, que maña-na será un día duro y es tarde y andan más peligros a estas horas por la calle.

Mariela

8

oy Mariela y tengo catorceaños. Vivo y soy nacida enNicaragua en un pueblopequeñito de la región de

Chinandega llamado Cinco Pinos.Cinco Pinos es un pueblo rural , hay

una gran diversidad de flora y fauna.El cocotero, la guayaba, la aceituna, elmarañón, el nanci, el mango, la man-zana, el banano, la vid, etc.; todos sonárboles de nuestro pueblo pero de entretodos ellos el Malinche es el más boni-to, es el árbol nacional ¿saben? Y tam-bién hay muchos animales: chanchos,vacas, palomas de castillo, canes....;todos ellos son también hermanosnuestros.

Les voy a explicar como es mi vidaaquí, acompáñenme.

Me levanto a las seis de la mañanacuando empieza a amanecer y enton-ces ayudo a mi madre a limpiar la ropaen la pica, o a lampasear la casa, lim-piar los chunches, depende del día mimadre me manda hacer unas cosas ootras. Luego ayudo a mis hermanospara ir a la escuelita.

MADRE: –Mariela mujercinga,apresúrese no se dilate más, pronto vana despertar sus hermanos y las cosasaún no estan listas, ha de lavar un buenmontón de ropa.

MARIELA:-Voy, voy se me pegó lacobija de nuevo mami.

Al cabo de un ratito que ya cantó elgallo mis hermanos empiezan a levan-tarse. Son dos más pequeños y unomayor que ya ha salido antes a hacerencargos. Y también tengo una primaque su padre la dejó de un tiempo acáporque dijo mi tío que su mujer se haido a buscar trabajo a Costa Rica, y depaso si encuentra otro macho que tra-baje, no como él, se queda allí. Mi tío esun poco piruca y no ha trabajado nun-ca, por eso hemos de tener nosotros cui-dado de la chigüina, de Marina, para queno se encuentre fuera de lugar y el añoque viene quiera ir a la escuelita.

Carlitos y Rosmari, 6 y 8 años res-pectivamente se levantan. Compartencama y por la mañana siempre el mis-mo pleito entre ellos, “que si me quitóla sábana esta noche, que si yo desayu-no primero que ando con el tigre...”

Entro y les digo: –“Venga no se dila-ten, apresúrense chavalos o vamos a lle-gar tarde a la escuelita. ¿Alguién tieneque plancharse la camisa del uniforme?Todos los niños han de ir a la escuelitacon él. ¿Usted Carlitos? Deme pues ymientras yo plancho se me van los dosa desayunar.”

ongamistat parroquial amb cinco pinos

Un día cualquiera en

Cinco Pinos

S

11

A Equador estem col·laborant en un projecte educatiuper a nens i nenes i amb cura molt especial l’ajut a les donesque són cap de família, molt freqüents entre els refugiats.

També existeix el retorn dels refugiats i refugiades d’An-gola, després de més de vint anys de guerra civil. Compodeu veure, les necessitats no s’acaben.

Com funciona la coordinació amb l’Agència deNacions Unides pels refugiats?

L’Alt Comissionat té un Representat Diplomàtic a l’Es-tat, el Sr. Carlos Boggio. Aquest és el referent pel discurs del’Agència, és el que marca orientacions i manté el contactedirecte amb la seu de l’Agència a Ginebra. A més d’aquestRepresentat a Espanya hi ha una oficina que s’encarrega dela de cerca de fons i sensibilització que té seu a Madrid,España con ACNUR (ECA), que té sis delegacions territo-rials i col·labora amb dos Comitès regionals, el del País Basci el de Catalunya, el Comitè Català. Aquest Comitè desen-volupa les tasques de sensibilització a la societat catalana, iés l’ encarregat de fer arribar a la ciutadania la realitat delproblema dels refugiats i que tots els ciutadans i ciutada-nes en prenguem consciència del seu problema. També somqui recaptem fons per les diferents campanyes d’ajut.Aquests fons els enviem a Ginebra, així que podem estarsegurs que arriben al camps de refugiats.

A més dels projectes humanitaris quines activitatsde sensibilització promoveu des del comitè català?

La sensibilització és una activitat constant i es pot ferper diferents canals. Tenim els procediments clàssics, comparticipar en jornades, taules rodones, fires, conferències,exposicions, etc. Com que el futur ens preocupa, una de lesnostres principals activitats va dirigida a sensibilitzar elsnostres nens i nenes, fer que coneguin el tema dels refugiatsi refugiades. És l’objectiu de la campanya educativa.

Ara hem de buscar la manera de fer arribar al granpúblic, a tota la ciutadania la realitat del món dels refu-giats i refugiades i la gran injustícia i la manca de respon-sabilitat per part de la nostra societat que amaga la sevadramàtica situació.

Dels molts projectes i accions que impulseu des deCatalunya amb ACNUR, quina campanya creu quemillor ha funcionat i va donar resposta eficient al com-promís humanitari amb els refugiats?

És difícil escollir una campanya i definir-la com lamillor. De tota manera penso que la campanya sobre elretorn a casa del refugiats i refugiades d’Angola és una deles que ha tingut més èxit, sobre el terreny i entre nosal-tres, doncs ha despertat molta solidaritat i ha obert moltscamins de cooperació. Crec que es podrà tancar amb unagran satisfacció pels seus resultats.

Amb la seva experiència internacional, creu queNacions Unides pot, realment, ser l’organisme interna-cional que vetlli per les desigualtats i quin tipus de tre-ball de prevenció ha de fer per evitar les catàstrofeshumanitàries?

Les Nacions Unides ja va néixer amb la vocació d’aca-bar amb les guerres. Vol ser un punt de trobada i diàlegentre totes les nacions de la Terra. Si podem aconseguirun funcionament eficaç de les Nacions Unides donaremun gran pas per a dur la pau al món. I en un món senseguerres desapareixerien totes aquestes catàstrofes huma-nitàries per a les que treballa ACNUR.

Les desigualtats entre les persones és un altre tema queNacions Unides pot ajudar a resoldre. Nacions Unides had’anar convertint-se en un centre on es puguin escoltarles veus de tothom i on es decideixin polítiques i accionsrealistes que actuïn sobre els greus problemes que viu la

Humanitat.

I el Comitè Català de l’ACNUR, quinpaper pot jugar, des d’un punt de vistahumanitari en el segle XXI?

Penso que el XXI serà el gran segle dela solidaritat. En molts ciutadans i ciu-tadanes ha canviat la manera de partici-par en política. Pensen que també ho fantreballant des de diferents associacionsi ONGs col·laborant en accions huma-nitàries d’una manera més directa.

Això té un gran valor, doncs al margede les accions sobre el terreny, de la cap-tació de diners per dur a terme campan-yes, etc., el més important és que crea unacultura de solidaritat que farà millor lanostra societat.

Les entitats solidàries com el ComitèCatalà de l’ACNUR han de jugar unpaper fonamental en el futur, com acol·laboradores que són en la construc-ció d’una veritable cultura de pau i soli-daritat i elements d’una nova visió de laparticipació democràtica ciutadana enla política.

ACNUR Catalunya

ENTREVISTAjordi solé tura

10

ENTREVISTAjordi solé tura

Després d’anys de treball polític i de compromís humanitari, ara com a presidentdel Comitè català per als refugiats, Catalunya amb ACNUR, quines iniciatives impul-seu des d’aquest comitè amb seu a Barcelona?

Possiblement sigui en tasques com les de solidaritat en que queda més clar que lapolítica i el compromís humanitari són la mateixa cosa. Hem de manifestar la solidari-tat amb els febles però d’una manera certa, real, pràctica. Hem de trobar solucions alseus problemes i col·laborar per fer que puguin viure la seva vida amb dignitat. I aixòés el que volem fer des de l’ACNUR, treballar per a què els refugiats i refugiades puguinun dia retornar a casa seva o establir-se en altre país en condicions dignes i portar unavida on sigui normal gaudir de la seva família, exposar lliurement les seves idees i col·labo-rar en el desenvolupament del seu país, sense pors.

Des de l’ACNUR i a Catalunya des del Comitè Català de l’ACNUR col·laborem enprojectes humanitaris arreu del món. Ara, per exemple estem en una campanya pelsrefugiats de Darfur. La guerra civil del Sudan ha portat a milers de refugiats al Txad. Hiha necessitat d’establir campaments, garantir l’alimentació, educació, la seguretat, etc.També dins d’aquesta gran campanya s’està desenvolupant un projecte d’apropamentde l’aigua als campaments. El Txad no és un país amb excés d’aigua, i això fa més com-plicada la vida dels refugiats als seus campaments i allí estem fent pous i realitzant estu-dis i tasques de sanejament de l’aigua que ajudin a resoldre aquest greu problema.

També treballem a Sierra Leone, preparant infraestructures que permetin als refu-giats i refugiades tornar al seu país amb possibilitats d’èxit. Carreteres, vivendes, esco-les, tot és necessari per donar una normalitat a la vida d’aquesta gent que no la coneixdes de fa molts anys.

Jordi Solé Tura, president de Catalunya

amb ACNURer unabiografiad’aquestmolletà il·lustre

i pare de la Constitucióés ben difícil. Neix l’any1930 i ben aviat japodem parlar d’ell comuna persona moltactiva i compromesaamb el seu poble. Deben jove ha decol·laborar en la tascadel forn de la família,però no deixa departicipar en la vidaesportiva i social deMollet. Jugador defutbol, atleta i,especialment unestudiant brillant.Acaba la llicenciaturade Dret i s’incorpora ala Universitat comprofessor. Des d’ara,docència, els seus llibresi la política marcaran laprofunda vocació sociali humanitària d’aquesthome. Per a ell, ferpolítica és fer el possibleper millorar la vida detothom, però moltespecialment lad’aquells als qui hanmancat les mínimesoportunitats.

F

13

arr es un pueblo de 5.000habitantes habiendo parte dela región de Guidimakha.Está a 45 kilómetros en el

suroeste de la capital regional, Selibaby.Harr fue fundado por Arfakha DembaSoumare en el año 1906, y por su lejaníaa los demás pueblos se debía de “Debim-bane Gougnne” es decir el pueblo solita-rio de la selva. Pero su ventaja con losdemás pueblos reside, en que está en uncruce de caminos para ir a Senegal y haciael norte de Mauritania, por esto se le lla-ma también: pueblo encrucijada.

Por la abundancia de sus tierras,Harr es uno de los graneros de la regiónde Guidimakha, a su región fértil i agrí-cola de Mauritania. Hasta final de losochenta en su selva había muchos árbo-les y habitaban animales salvajes, comolos leones y los elefantes. En los añossetenta una gran sequía acabó con lasuperficie vegetal y degradó medioam-bientalmente la zona, acentuada por elfactor humano que no sabían de laimportancia de conservar la masa fores-tal y las consecuencias inmediatas fue-ron la fuga de los animales salvajeshacia otras zonas de África al sur del rioSenegal. Desde entonces, la sequía senota cada vez más y la agricultura y laganadería no permitía seguir alimen-tando a las familias y empieza la emi-gración a Europa.

En verdad, la emigración a Europaha sido buena en el plano económico,social y cultural; pero también tienealgunos inconvenientes. Por eso los emi-grantes de Harr en Mollet del Vallès o enCatalunya se hicieron estas preguntas:¿Los pueblos africanos tienen que seguirperdiendo a sus jóvenes? ¿Podrá Europaa medio o largo plazo albergar a todoslos emigrantes? ¿Cual es la solución parafrenar este flujo humano? Por eso nues-tra asociación pensó como forma deretener los jóvenes de su pueblo, ponerel acento en la agricultura, explotándo-la de nuevo con métodos más modernosy creando nuevos proyectos. Por la rea-lización de estos proyectos confiamos enla colaboración del pueblo catalán y elAyuntamiento de Mollet del Vallès.

Abdoulaye Soumare

H

ONGassociació d’immigrants per a la promoció de l’agricultura del pueblo de harr

Historia del pueblode Harr (Mauritània)

12

La màgia de l’aiguaONG

creu roja-vallès sud

i havia una vegada un noi jove que va deci-dir travessar fronteres, deixar apartada peruns moments la seva tasca humanitària ala Creu Roja local i marxar en un lloc el

nom del qual poc importa ara, fer un projecte dedesenvolupament comunitari, primordialment decanalització i potabilització d’aigües. La comunitatestava composta principalment d’agricultors i estavaplena de nens. Allà cada família té de mitjana entrequatre i fills. Això era una de les coses que més impac-tava a l’arribada, veure aquella quantitat de nensjugant al carrer.

Quan va arribar allà, si una família volia tenir aiguaa casa l’havia d’anar a buscar. Qui s’ocupava d’aques-ta tasca eren principalment els nens, que es veien obli-gats a caminar una mitjana de vint minuts o més, peranar a buscar-la i una estona més per tornar, ja que por-taven un gran pes a l’esquena. A més, feien tot això perobtenir aigua sense potabilitat ni sanejament.

El fet de fer la canalització i la potabilització de l’ai-gua en aquella zona va permetre portar aigua als domi-cilis. Aquell noi no podrà oblidar mai tot el poble a ple-gat veient en silenci com sortia l’aigua dins les sevescases. De entre totes les cares sobresortia la cara d’unnen que mirava bocabadat com sortia l’aigua amb elsulls ben oberts, com si allò fos màgia que hagués dedesaparèixer tan bon punt tanqués els ulls. Encara espregunta què li devia passar per la seva ment en aquellmoment, potser era que a partir d’ara podria jugar mésestona amb els seus amics, ja que no hauria de cami-nar prop de vint minuts per portar aigua a casa seva...Però, a banda d’això, que era la part més visible de l’o-bra, n’hi havia una altra de més amagada, tot i que mésvaluosa, la potabilització, ja que prevé d’una infinitatde malalties que provenen de l’aigua contaminada. Aixíes van poder reduir les visites al metge, al qual nomésvenia una o dues vegades la setmana, ja que allà, quanalgú es troba malament i s’ha de portar al centre mèdicmés proper, es pot trigar ben bé vint-i-cinc minuts entot terreny per un camí ple de desnivells, creuant riusencara que petits; però que no deixen de ser rius..., perarribar a un dispensari on a vegades no poden fer res ical evacuar el malalt a un hospital més gran, si encaras’arriba a temps...

Ho puc explicar des del record, ja que aquell noijove, sóc jo, Jordi Puigneró, hi vaig viure la meva expe-riència a San Gerardo, un petit poble de la provínciade Bolívar, al centre de la República d’Equador. Aques-ta mateixa experiència, però, la viuen cada dia moltesaltres persones anònimes arreu del món, amb l’únicafany de fer una mica millor la vida de pobles sencers,ja que el desenvolupament és vital per a tots aquestspaïsos. Si mirem enrere, no fa pas gaire que nosaltresteníem aquests mateixos problemes.

Jordi Puignerò i Patrícia Del Pozo

Més informació: creuroja.org

H

15

l nostre projecte amb els joves de El Sal-vador sorgeix fa tres anys, a partir d’unviatge que van fer uns companys de l’en-titat Avalot, joves de la UGT de Cata-

lunya, a San Salvador. Van visitar un institut nacio-nal de secundària, l’Institut Francisco MenéndezINFRAMEN, que és un dels més antics del país, perconèixer de prop els problemes que pateixen elsjoves: dificultats econòmiques a casa, atur, preca-rietat laboral i les bandes juvenils violentes ano-menades maras.

El Salvador és un país desestructurat socialment(moltes famílies són monoparentals on les donesmantenen soles els seus fills) i políticament (hi hauna marcada polarització en la població entre elpartit d’esquerra FMLN i el de dreta, ARENA). ElSalvador és un país jove. Prop del 60% de la pobla-ció és menor de trenta anys. Per això és importantatendre les necessitats dels joves.

La idea del projecte Enfortiment del lideratgejuvenil a l’INFRAMEN-col·lectiu de joves AVALOTté el suport de potenciar l’associacionisme juvenil,mitjançant la participació juvenil, a través d’activi-tats amb un alt contingut social.

Amb les capacitacions que desenvolupa el pro-jecte, es pretén que l’alumnat de l’INFRAMENpugui entendre el perquè de l’actual desestabilitatsocial i política, a més de conèixer diferents qües-tions com els drets humans, els acords de pau, comgestionar una associació juvenil ...

Entenem l’associacionisme juvenil i l’animaciósociocultural com una via legítima i alternativa d’o-ci i de vida associativa dins de l’Institut.

L’onada de violencia que assetja els joves que detant en tant són víctimes de les bandes violentesmaras fa que aquests, dins dels centres acadèmics,facin les seves pròpies pandilles, cosa que crea unagran rivalitat entre els joves dels diferents instituts.La nostra tasca es basa a intentar que aquests jovespuguin tenir espais de debat i reflexió sobre la pro-blemàtica juvenil, i que siguin ells mateixos els pro-tagonistes de les seves demandes i els seus posicio-naments.

Ara mateix, els beneficiaris directes del projec-te són uns quaranta alumnes de l’INFRAMEN, quehan creat el col·lectiu AVALOT. Els beneficiaris indi-rectes són tota la comunitat de l’Institut: uns 1.800joves i 120 professors. Malauradament aquest cen-tre és un dels més castigats pel fenomen de les ban-des violentes: des de gener de 2005 fins al maig hanestat assassinats al carrer quatre alumnes.

El fet que el govern es limiti a crear programes

Enfortir el lideratge social

dels joves a El SalvadorE

ONGfundació josep comaposada i AVALOT

14

‘La meva defensa’Fragment del llibre La meva defensa, de Janusz Korczak (1927)

ONGfundació de la infancia de justícia i pau

quest escriptor, fou un pedagogexcepcional, destacat per la intuï-ció sobre els drets dels infants. Diri-gí durant molts anys un orfenat per

a nens jueus a Polònia i va morir amb ells, amans dels nazis. En el llibre es defensa davantles acusacions de la seva mestra d’escola.

“Senyora, ha dit que li sap greu d’expulsar-mede l’escola, perquè estic dotat, i és per això que avostè li sap greu. Ha dit que puc tornar a l’escola siprometo que no m’esbatussaré més, que no arri-baré tard, que no faré enrenou. Com que no ho pucprometre, escriuré la meva defensa i així em podràjutjar i fer el que li sembli millor. Li explicaré lameva vida, perquè mai no he fet res realmentdolent, però els companys em fan la guitza perquètenen enveja que sigui diferent. Ens vam quedarsense pare, jo, la meva mare, la meva germana i elmeu germanet. La meva germana era raquítica,però el meu germà estava bé, només que era petit.La mare es va col·locar en un restaurant i com queportava menjar a casa jo no vaig voler privar elspetits i vaig buscar feina.

Trampós, no ho he estat mai, fins i tot si algu-na vegada he dit que vendre el diari és interes-sant... aquest tipus de mentida no és vergonyantquan es té una mare i dos germans petits. No vulldir res dolent dels companys, però que n’hi hagiun que gosi dir-me, mirant-me els ulls, que ell nodiu mai mentides...

Cadascú diu mentides a la seva manera, unper aquí, l’altre per allà. Quan vostè va dir: “Estical corrent de les teves altres malifetes”, vostè tam-poc no va dir la veritat, perquè vostè no sabia resde res, vostè només volia espantar-me perquè con-fessés que m’havia menjat aquell esmorzar.

Jo no he estat mai un lladre. Si ho hagués vol-gut ser, potser la meva mare no estaria morta. Peròno ho he volgut. L’única vegada que vaig inten-tar, a la parada del tramvia, ficar la mà a la but-xaca d’un paio, fins i tot aquella vegada jo no teniala intenció de robar, només de provar-ho per ferbroma o pel que fos, no ho sé. Però no vaig agafarres, ni tan sols sé si en aquella butxaca hi haviaalguna cosa o no hi havia res.

Però no puc prometre que no arribaré mai méstard i que no m’esbatussaré més. Si algú diu cosesdel meu pare i de la meva mare, o fins i tot de l’on-cle i de la tia, jo l’estomacaré. Si vostè no acceptaaquest contracte, llavors me n’aniré amb els vene-dors de diaris, fins i tot potser serà millor.

Senyora, li dono les gràcies per tot el que m’haensenyat. I si no m’accepta a l’escola, si us plau,no estigui disgustada amb mi”.

Més informació:www.justiciaipau.org

A

17

“A la meva família som vuit germans i germanes. La meva germana grani el meu pare treballen en la construcció a Sershul. La meva segona germa-na gran està estudiant a l’escola de medicina de Dartsendo. Un projecteamb patrocini internacional l’ajuda amb les seves despeses. Quatre germansmés anem a escola i dos es queden a casaper ajudar amb els animals. La meva ger-mana petita té molt bona mà amb els ani-mals. Som una família nòmada. Somforça pobres, només tenim deu iacs, unespoques ovelles i un cavall. La meva famí-lia es trasllada quatre o cinc cops a l’any.La distància més gran que hem de fer pertrobar bones pastures quan ens traslla-dem ens porta a rodejar una gran mun-tanya. De vegades ens traslladem ambaltres familiars. Encara que només haigde caminar una hora per arribar a casa,això només ho puc fer un cop al mes. Apart de les classes a l’escola també m’a-graden molt el cant i la dansa tibetana. Elque més recordo del que ens va parlarÀkong Rinpotxé és que hem d’estudiarmolt i que parlar i escriure bé el tibetà ésmolt important, també que els nòmadesi els pagesos són importants. El mateixs’aplica als sistemes tradicionals de pro-ducció i de vida. Va dir que els nòmadestenen un bon coneixement, perquè podenreconèixer els seus iacs i les seves ovelles”.

Sonam Drolma (edat: 17 anys)

Diana Dodd, professora d’anglès d’unprojecte de ROKPA al Tibet ens relata l’al-tre exemple:

Li Mo Chi m’explica que el seu pareva morir d’una malaltia quan ella teniacinc anys. Després d’això la família va per-dre la seva llar i tot el que els va quedarva ser una roba vella i plena de forats quefeien servir de tenda. Com que no tenienmenjar van començar a pidolar. Eren cinsgermans i germanes en total. El seu germàgran va anar a demanar ajuda a una ofi-cina del govern i els van donar una barra-ca on viure. Li Mo Chi segueix explicant:“quan vaig trobar aquells estrangers fatres anys estava demanant almoina i teniaels cabells molt curts i la meva roba esta-va malmesa. Ara estic a l’escola amb lameva germana gran, l’escola em vesteix im’alimenta. Ara m’agrada tenir cura demi mateixa. Les coses han millorat per a mi. Sóc la desena millor alumnad’una classe de quaranta-quatre i cada any que passa milloro com a estu-diant. Estudio molt i vull ser mestra”. Li vaig preguntar si recordava la xerra-da que Àkong Rinpotxé els va fer i va respondre: “no entenia molt bé el seuaccent, però crec que va dir que si continuàvem estudiant molt ens ajuda-ria a anar a estudiar a la universitat”.

Li Mo Chi (edat: 12 anys)

Més informació a: www.rokpa.org

16

quest any celebrem el vint-i-cinquè aniversari de ROKPA, laqual neix el 1980 amb els pri-mers projectes a l’Índia , i el

1989 es firmen els primers projectes al Tibet,una clínica i dues escoles.

Sovint veiem reportatges del Tibet, on elsescaladors més atrevits s’esforcen per pujar elscims més alts de l’Himàlaia. Ens meravellemde veure aquelles muntanyes nevades tan boni-ques, però en aquelles immenses valls envol-tades de neu la major part de l’any, la majoriade la població tibetana viu sota el llindar de lapobresa. Segons el Banc Mundial, la renda percàpita anual en algunes províncies del Tibetés de 133 ; en altres és inferior. Les distànciessón molt grans, sovint massa llargues quanalgú esta malalt, ja que només hi ha un met-ge per cada 16.830 habitants. La mortalitatinfantil és de 147 per cada mil nens. La causaprincipal de l’alta mortalitat infantil és la des-nutrició i la falta d’aliments. La principal cau-sa de malaltia en els adults és la falta d’alimentsi la tuberculosi.

Davant de tanta pobresa, els projectespatrocinats per ROKPA són rebuts amb granagraïment per tothom qui els rep, especial-ment els nens i les nenes, ja que són la pobla-ció més vulnerable. Ells saben que gràcies aaquest ajut els serà possible un futur molt méspròsper, tant per a ells com per als qui elsenvolten. Aquests són dos exemples del quesuposa per a ells:

ROKPA fa 25 anys!A

ONGfundació rokpa-mollet

per lluitar contra la violència juvenil com el PlanSupermanodura, que fa que els joves siguin crimina-litzats i assetjats constantment per la policia civil nacio-nal, però sense posar remei a les causes, no millora lasituació.

S’han de buscar mètodes d’intervenció eficaços quepotenciïn els aspectes més positius dels joves, que elsconvidin a ser els protagonistes de la seva vida i que elsfacin crítics i lliurepensadors; per això pensem que se’lsha d’oferir espais on es puguin trobar i debatre sobreels seus problemes.

Enfront a l’estratègia de la Manodura del governconsiderem que l’associacionisme juvenil és una viaalternativa a las pandilles i a les maras, perquè els jovesse sentin estimats, valorats amb suport i se sentin elsprotagonistes directes dels seus canvis.

Més informació: www.comaposada.org

19

estiu passat, un grup d’amics de l’AssociacióCinco Pinos Poble Germà vam viatjar a Nica-ragua per tal de desenvolupar projectes decooperació, entre els quals destaquen la rea-

lització i producció d’un documental que parla sobre lesrelacions d’amor i sexualitat entre els joves de Cinco Pinos,en què en primera persona els joves exposen les sevesvivències, opinions, expectatives, frustracions... sobre eltema, i del qual ja se n’ha fet arribar una còpia al nostremunicipi germà.

D’altra banda, també es va iniciaruna mena d’associació de joves de Cin-co Pinos, independent, assembleària ioberta a tothom. Un conjunt de joves,amb l’objectiu de poder, mancomuna-dament, i amb un esperit col·lectiu,volen amb tasques educatives, esporti-ves, culturals o d’accés als pocs recursosdisponibles. Malgrat les dificultats,creiem haver posat la llavor d’aquestmodel organitzatiu, malgrat que tam-poc volem que se’n sentin obligats, nimassa lligat. Han de fer-ho perquè ellsvolen i per intentar ser una mica mésfeliços.

Però més enllà dels projectes, el querealment ens interessava era el contacteentre els joves, més endavant la conei-xença mútua de les persones i del poble,el gregarisme, el col·lectiu i per, després,amb el pas del temps i amb treball, des-pertar-los un esperit crític i constructiu,vers la dura realitat que els envolta.Aprofitar aquests valors per afrontarcada dia, cada repte que se’ls presenti.De fet, i sense preveure-ho a priori, elsprojectes estaven pensats en aquestalínia. El documental, el vam fer per fer-los pensar i opinar sobre un tema, i elClub de joves, per fer dels valors unaeina per sumar de forma comuna iautònoma. I és que moltes vegades, eljove i la jove de Nicaragua no albiraesperances de cap mena i no se li dónamassa oportunitats, cau en la comodi-tat i en l’oblit, una combinació fatal.

Ens interessen aquestes coses, per-què no ens agrada la cooperació pater-nalista, monetària, tot i que a voltes siguinecessària i inevitable. Ens interessa lacooperació que fomenti la iniciativa delque rep, encara que sigui una paraulad’ànim. I és que “l’espero que arribi elmeu amic del nord amb els diners a lamà” és, desgraciadament, el pa de cadadia. Això té a veure amb el que dèiemde la comoditat. Tot i que evidentmentno som ningú per donar lliçons de

moral, creiem que cal empènyer, potenciar aquells pro-jectes que tinguin com a base aquesta premissa de la ini-ciativa per ells mateixos, tenint en compte els condicio-nants en contra que es poden trobar, com la falta de recur-sos, la falta de comprensió, les desigualtats socials o el pespolític de les coses, i mesclat amb la distància física. Ésdifícil fer girar la truita a la concepció de solidaritat tra-dicional, la de parar la mà, però es pot aconseguir de micaen mica s’omple la pica. Voler és poder!

L’Els joves i la cooperació

associació cinco pinos poble germàONG

18

El FISC i els jocscooperatius

es organitzacions nogovernamentals per aldesenvolupament FISC iINTERED s’han unit per

fer un projecte que pretén potenciaruna línia educativa amb una meto-dologia activa, amb l’objectiu defomentar valors de solidaritat, coo-peració i resolució de conflictes ambnens i adolescents.

És un projecte de jocs coopera-tius, amb unes metodologies atrac-tives i molt engrescadores. Ho fanamb el joc. Hi ha jocs cooperatius,puzzles, jocs de taula, etc. Són unesactivitats molt engrescadores, tantper als nens com per als educadors.

Aquesta proposta de jocs ofereixla possibilitat de viure situacions quepermeten interioritzar uns valors iunes habilitats que ajuden el creixe-ment personal del nen i una millorrelació amb el seu entorn.

El projecte consta del materialsegüent:� una guia� dos llibres de Juegos cooperativos

para construir la paz� jocs de taula: Visionary, Arbos, el

Huerto, Concerto Grosso...� joc del paracaigudes

Els Grups Lestonnac del Col·legiLestonnac de la nostra ciutat hancregut en aquest projecte i hanadquirit tot el material per treba-llar-ho amb els nois i noies de la nos-tra escola que participen en aquestsgrups.

Els Grups Lestonnac són unaactivitat extraescolar d’acompanya-ment i creixement personal i grupal,de nois i noies de cinquè d’educacióprimària a quart d’ESO, proposadapel Projecte de Pastoral Juvenil de laCompanyia de Maria.

Si esteu interessats en aquest pro-jecte, us podeu adreçar a la nostraescola i demanar-ne més informa-ció.

O també podeu consultar la nostra pàgina web a l’adreça:www.fisc-ongd.org

L

ONGfundació solidaritat companyia de maria-lestonnac