els mallorquins a la mediterrània oriental a l'edat...

Els mallorquins a la Mediterrània oriental

a l'edat mitjana

Maria Teresa Ferrer i Mallol*

La posició estratègica de Mallorca a la Mediterrània occidental, prop de les terres catalanes peninsulars, prop d'Occitània, prop d'Itàlia i prop del Nord d'Aírica deter-minava una funció d'escala obligada i de cruïlla de les rutes marítimes i comercials;1 per aquesta causa, el cronista Pere Marsili digué que era un "cap de creus".2

Stephen Bensch ha assenyalat que els mercaders barcelonins no palesaren gaire interès per posseir terres a Mallorca, però que, en canvi, en mostraren molt per tenir botigues al port de Ciutat de Mallorca, com Bernat Despuig, que en comprà dues el 1242 i les arrendà al seu germà. Alguns es feren ciutadans de Mallorca, com Tomàs de Vic3 i segurament també és el cas de Joan Homdedéu.4 Des de Mallorca, aquests nous ciutadans emprengueren negocis amb diferents àrees comercials de la Mediterrània, molt lligats en els primers temps amb Barcelona.

El comerç i la navegació a la Mediterrània oriental comprenia dues àrees força dife-renciades: el Sultanat mameluc de Babilonia, és a dir, Egipte i Síria, que era una àrea musulmana, i la Romania, a la part septentrional del mateix mar, que era cristiana i comprenia l'Imperi Bizantí, els senyorius francs i catalans de Grècia i les illes gregues.

El comerç amb el Sultanat de Babilonia

Els barcelonins freqüentaven Alexandria des de la segona meitat del segle XII; Benjamí de Tudela, el viatger jueu que visità l'Orient mediterrani entre 1159 i 1173, els esmenta entre els mercaders francs presents a la ciutat;5 des de 1219, una nau del comte d'Empúries matriculada a Marsella hi viatjava per tal de portar-hi pelegrins des-tinats a Terra Santa i mercaderies6 i el 1227 el comerç català en aquesta àrea devia estar prou desenvolupat com perquè el rei Jaume I volgués assegurar el monopoli, o almenys la preferència, del transport de les mercaderies destinades a Alexandria o que en torna-ven, per als vaixells catalans.7 A mitjan segle XIII, aquest comerç experimentà un gran desenvolupament, motiu pel qual Jaume I negocià amb el sultà de Babilonia l'establi-ment d'un consolat de catalans en aquesta ciutat, consolat que s'inicià el 1262.8

* CSIC. Institució Milà i Fontanals.

43

XXVI JORNADES D'ESTUDIS HISTÒRICS LOCALS

Les primeres notícies de freqüentació d'aquesta àrea per ciutadans mallorquins corresponen al segle XIII: segons Cateura, hi anaren el 1247 Bernat Blanc, el 1252 Bernat Piquer, embarcat a la nau de Lanfranco Rosso dell'Orto i Simón de Levanto, i el 1256 Bernat Porter, que noliejà la nau del patró barceloní Ferran Ausell per anar a Alexandria, bé que la seva missió era més aviat diplomàtica, ja que Jaume I li havia encarregat una missió prop del sultà.9 El 1260, Joan Homdedéu, que ja he esmentat abans, apareix com a ciutadà de Mallorca en un document, redactat a Barcelona, en el qual Bernat Ses-Fonts i Pere Mas li lliuraven en comanda 360 lliures, equivalents a 300 lliures melgoreses esmerçades en draps de França i en altres coses, juntament amb les seves pròpies mercaderies, per portar a Alexandria. Els mateixos mercaders li lliuraren encara en comanda 384 lliures de Barcelona esmerçades en 327 lliures melgoreses. Constava que encara havia rebut dues comandes més. Pel seu treball, havia de rebre la quarta part del lucre.10

En aquesta primera època, el producte bàsic de l'intercanvi eren els draps de llana fins de França,11 com és el cas de la comanda que comentem, a més d'altres mercade-ries que no són especificades. No serà fins més tard que els draps de fabricació catalana o mallorquina12 i, sobretot, el corall seran els productes predominants en l'intercanvi.13

Les mercaderies de retorn eren sempre espècies. Després d'aquestes primeres notícies de viatges de ciutadans de Mallorca a Alexan-

dria, no tenim notícies de la participació de mallorquins en el comerç amb aquesta àrea comercial durant quaranta anys: potser no hi ha documentació o potser no ha estat estudiada. En tot cas, quan n'hi torna a haver és en l'etapa de la interdicció papal con-tra el comerç amb el Sultanat de Babilonia, que impulsà el contraban.

El comerç amb Alexandria després de la interdicció papal

1. La política de les multes

A partir de 1291, després de la caiguda d'Acre en poder del sultà de Babilonia, el comerç amb Alexandria sofrí un gran trasbals. La pèrdua del darrer reducte cristià a la costa palestina motivà la reacció de la Santa Seu, que prohibí comerciar amb el Sultanat de Babilonia.14 La interdicció pontifícia creà greus dificultats al comerç europeu per-què Alexandria era un dels mercats més importants d'espècies, que eren indispensables per a la condimentació i per a la farmacopea, especialment. Alguns estats, com Venècia, la pogueren afrontar amb una certa comoditat perquè, en aquells temps, els camins terrestres asiàtics eren segurs i les espècies arribaven també a la mar Negra, on els vene-cians tenien establiments comercials. El regne armeni de Cilícia els fornia també de productes orientals.15

Els mercaders catalans ho tenien més difícil perquè no comptaven amb aquesta mena d'establiments a l'Orient, però no estaven pas disposats a renunciar al comerç

44

ELS MALLORQUINS A LA MEDITERRÀNLA ORIENTAL A L'EDAT MITJANA

d'uns productes que el mercat exigia i que deixaven grans marges de profit, així que intentaren disfressar els viatges a Alexandria, utilitzant com a destinació aparent l'illa de Xipre i distorsionant, tant com podien, els itineraris d'anada i de retorn. Oficialment, doncs, l'intercanvi comercial amb Alexandria i Síria deixà d'existir, però el contraban tingué unes proporcions enormes. Aviat s'arribà a una estabilització d'aquest contraban i els mercaders i navegants pagaren les multes que els imposava la Santa Seu per una banda i el rei per l'altra; tant l'autoritat religiosa com la civil començaren a percebre, doncs, ingressos notables gràcies al contraban. Tenim molta informació sobre aquests viatges clandestins, quan eren descoberts, pel que fa a Catalunya.16 Hi ha menys infor-mació, de moment, pel que fa a Mallorca.

La documentació reial barcelonina és una de les nostres fonts d'informació perquè esmenta, de passada, alguna nau mallorquina que havia anat a Alexandria, si s'hi tro-baven embarcats mariners o mercaders de Barcelona, els quals havien de pagar una multa al rei per haver-hi viatjat; és el cas de la nau de n'Armadans (o Ermedans), que hi havia anat l'any 1302, sortint de Venècia,17 o bé el del lleny d'Esteve Prat, que havia sortit de Mallorca abans de 1312 per anar a Alexandria, on portà els mercaders barce-lonins Simó Prats i Arnau Martí, que a la tornada a Barcelona hagueren de pagar una multa,18 o bé encara el cas de la tarida o lleny del mallorquí Berenguer Juny, que portà el barceloní Francesc Sabater fins a Damiata, localitat que també pertanyia al Sultanat de Babilonia. Francesc Sabater pagà la multa l'any 1324, de manera que el viatge degué fer-se l'any anterior.19 Cal mencionar encara el cas del viatge a Alexandria portat a terme per Ramon Portell, patró de la nau Sant Jordi, que era barceloní, bé que part de la propietat de la nau era de mallorquins, segons declarà quan fou investigat a la tor-nada del viatge, l'any 1318. Sortí de Mallorca i anà a Càller, on noliejà la nau a comer-ciants jueus que volgueren anar a Alexandria, passant abans per Sicília i Nàpols. Tornà a Mallorca i, malgrat tot el periple que havia fet, quedà clar que havia anat a Alexandria i hagué de pagar una multa de 390 sous.20

A vegades, algunes naus suspectes de dirigir-se a Alexandria foren atacades per vai-xells que mostraven molt de zel en el compliment de les interdiccions papals o més aviat molt d'interès a justificar un botí. L'any 1302, la nau patronejada per Ponç Feliu, de Mallorca, fou presa per quatre galeres armades de Xipre quan anava de la Pulla a Creta i calgué rescatar la nau i el carregament per 2.500 florins d'or, pagats a l'almirall xiprio-ta. La confiscació havia estat feta amb el pretext que la nau es dirigia a Alexandria, però com que no fou presa a tocar d'Alexandria, no es pogué demostrar que anés al port egipci, per tant els consellers de Barcelona demanaren al rei de Xipre que tornés 330 florins d'or als hereus del barceloní Guillem de Palau, que havia carregat a la dita nau 80 bótes plenes d'oli, un arnès i altres béns, pels quals els seu representant, Guillem Serra, hagué de pagar la quantitat esmentada, com a part que li corresponia en el res-cat del vaixell i la càrrega.21

La documentació de la Santa Seu permet reunir notícies, molt poc explícites, sobre alguns altres viatges de patrons o de mercaders mallorquins a Alexandria a partir de

45


1320, documentació que fou estudiada per Josep Trenchs. Són l'enregistrament de les multes que els infractors de la prohibició de comerç amb Alexandria o Beirut havien de pagar a l'Església; per exemple, entre 1317 i 1320 el sotscol·lector papal a Mallorca recaptà més de 98 lliures de les multes imposades a diversos mallorquins que havien anat a Alexandria, sense que en sapiguem el nom; l'any 1321 pagà la multa Pere Cellosa, el 1327 ho féu Bartomeu de Santamans, el 1328 Bernat Massot i el 1329 Antoni Lauda; Francesc Real pagà l'any 1330.22 No trobem cap altre mallorquí que hagués anat a Alexandria fins al 1340 o 1341 en què hi anà la coca del mallorquí Pere Dalmau, que portà els mercaders barcelonins Guillem Ferran i el seu factor Guillem Mallol. El rei Pere el Cerimoniós els concedí la remissió d'haver efectuat un viatge prohibit a Síria i Alexandria per 600 s.b. La remissió comprenia també els mariners Guillem Cases, Jaume Prats, Guillem Pujol i Vicenç Padrós, a més dels comanditaris d'aquells mercaders; la resta de la tripulació devia ésser súbdita del rei de Mallorca i no és esmentada en el document de remissió.23

Els comptes papals ens informen de la petita multa de 24 s. pagada el 1344 per Berenguer Baró;24 li pertocà de pagar encara una part d'una altra multa al rei Pere el Cerimoniós per la remissió del viatge il·legal a Alexandria perquè llavors Mallorca ja havia estat incorporada als regnes del Cerimoniós; per aquest document reial sabem que tant Berenguer Baró com un altre mallorquí, Guillem Forn, havien viatjat a Alexandria conjuntament amb Ramon Tarragona, de Reus, i Berenguer Còmit, de Barcelona; la remissió pujà a 600 s.b. a repartir entre tots; sembla que havien estat robats durant el viatge, de manera que a les pèrdues sofertes pel robatori hagueren d'afegir les multes.25

Potser el Guillem Forn que acabem de mencionar és el Guillem "Fovern" que abonà una multa al papa l'any 1346, un nom estrany com el de Pere "Despuest", que també pagà el mateix any i que no hem pogut documentar per altres fonts. Un altre grup de mallorquins pagaren multes al papa entre 1348-1349.26 Es una informació mínima, però sabem almenys que entre 1317 i 1349 una desena llarga de mercaders o patrons mallorquins efectuaren un viatge a Alexandria. Són molts menys que els catalans, docu-mentats també a les mateixes fonts eclesiàstiques, però cal tenir en compte l'escassa població de Mallorca.

Caldria completar aquestes notícies amb documentació mallorquina. Marcel Durliat donà algunes referències entre 1309 i 1339, que són condemnes del rei de Mallorca, no les eclesiàstiques, a cristians i a jueus per haver anat a Alexandria.27 També Pau Cateura menciona una taxa imposada l'any 1330 als vaixells que freqüentaven Alexandria, Romània, Xipre i Creta, però la xifra de rendiment és global per a totes aquestes destinacions, bé que el mateix autor comenta que era de les més elevades, jun-tament amb les de Flandes i Anglaterra.28

46


2. La política de llicències

Les llicències papáis. La política pontifícia respecte a la prohibició de comerç amb el Sultanat de Babilonia no fou lineal sinó que tingué fases de més o menys duresa. Hi hagué absolucions de penes imposades als infractors i llicències extraordinàries per comerciar amb Alexandria.

La concessió de llicències es féu cada vegada més freqüent a la dècada del 1330 i es generalitzà a partir de 1344. La Santa Seu es veié obligada a introduir canvis en la seva política; la pax mongolica s'havia acabat i les rutes interiors transasiàtiques havien esdevingut insegures; per tant, les espècies deixaren d'afluir a la mar Negra; el comerç amb el Sultanat de Babilonia esdevenia indispensable per assegurar l'abastiment dels mercats europeus, ja que tornava a ésser gairebé l'únic punt d'arribada de les espècies, per tant la pressió del mercat obligà a fer una certa regularització del comerç amb aquest estat, mitjançant el pagament d'unes llicències a la Santa Seu. L'autoritat civil, que no estava disposada a perdre la font d'ingressos que havia suposat fins llavors el pagament de les multes, també hi afegí una altra llicència pròpia.

Molts reis, estats comunals italians i grans nobles, rarament els mercaders, obtin-gueren aquestes llicències i després les venien als mercaders, cosa que originà un mer-cat de llicències: un patró català podia usar una llicència atorgada a algun noble francès o d'indrets més llunyans.29 La concessió d'aquestes llicències es pot documentar als registres de l'Arxiu Vaticà, mentre que la seva utilització quedà registrada a les cúries episcopals, ja que els patrons i tripulants dels vaixells que emprenien un viatge a Alexandria les havien de presentar per tal d'obtenir el vist i plau de sortida.

Josep Trenchs documentà a l'Arxiu Vaticà algunes llicències que podien afectar Mallorca. Jaume III de Mallorca n'obtingué una el primer de febrer de 1331 per enviar tres naus a Orient. En aquest cas, la concessió es justificava amb la finalitat que el rei pogués rescabalar-se de les pèrdues sofertes en incursions hostils dels infidels i d'altres enemics contra les seves mars i terres. La llicència excloïa l'exportació a terres islàmi-ques d'armes, ferro, fusta i nens cristians captius.30

Una de les llicències fou concedida pel rei a Ramon Borró i a Pere de Mitjavila, l'any 1334; el rei Alfons el Benigne notificà al rei de Mallorca que ni ell ni els seus s'o-posarien a la gràcia que el papa li havia atorgat;31 segurament, la precisió era necessària perquè oficials reials plens de zel no perseguissin els concessionaris en el retorn d'Alexandria. Ramon Borró devia ésser de Perpinyà, com Pere Borró, que ocupà diver-sos càrrecs entre 1343 i 1371, però ignorem el parentiu que poguessin tenir.32 Pere de Mitjavila era un mercader barceloní molt conegut, del qual han quedat uns quants lli-bres de comptabilitat dels seus negocis.33 Ignorem quins foren els beneficiaris de les altres llicències, però si n'hi havia hagut una per a un mercader de Perpinyà, podem suposar que almenys n'hi hagué una per a algun mercader de Mallorca.

Jaume III aconseguí encara dues concessions més del papa; la primera, del 8 de

47


febrer de 1346, era una llicència per enviar una sola nau a Alexandria; en aquest cas, el papa justificava la concessió en la necessitat de permetre que el rei es refés de les des-peses que li havia ocasionat tenir vuit galeres vigilant l'Estret i que en pogués armar vint més. La concessió prohibia utilitzar la llicència per anar a Turquia. Una altra llicència similar li fou concedida el 1348.34 En aquells moments, Jaume III ja havia perdut Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya (1343-1344), l'atorgament d'aquestes dues llicències equivalia, doncs, a la concessió d'una subvenció, ja que les llicències es podien vendre amb molt de profit; la subvenció encoberta havia de servir per a l'arma-ment de l'estol amb el qual Jaume III pretenia recuperar Mallorca, expedició en la qual perdé la vida a la batalla de Llucmajor, el 1349. *5

Les llicències reials. La formado d'un monopoli comercial. Les llicències papals es com-pletaren amb les llicències reials. A petició de la Santa Seu, els monarques de la Corona catalanoaragonesa havien prohibit als seus súbdits el comerç amb el Sultanat de Babilonia i la prohibició continuava vigent, encara que el papa concedís llicències. Qui volia anar a aquestes terres havia de demanar llicència al rei també, la qual constituïa una excepció a la llei. En els primers temps, entre 1344 i 1346, el mercader barceloní Pere de Mitjavila exercí una mena de monopoli del comerç amb Alexandria, per con-cessió reial,36 però després, durant dos o tres anys, el rei les concedí a gent del seu entorn, que prèviament havien obtingut una llicència del papa; en algun cas, cedí una llicència, atorgada a ell mateix pel Sant Pare, com ara la que cedí, l'any 1347, al seu tre-sorer Jaume Roig;37 si es tractava d'una llicència donada pel papa directament a un per-sonatge, Pere el Cerimoniós la completava amb una de pròpia, gratuïtament o a canvi de diners; és el cas de Roger de Sant Vicenç i Ramon Boïl, que obtingueren cadascun una llicència del papa l'any 1347 i una llicència reial, per la qual Sant Vicenç hagué de pagar 100 florins d'or de Florència, mentre que Boïl, que era conseller del rei, l'obte-nia gratuïtament.38 Cal remarcar la llicència papal que obtingué aquell mateix any la comtessa de Comenge perquè és un dels pocs casos en què, a través de la cancelleria, sabem a quin mercader anà a parar la llicència papal: fou Pere Castelló, un mercader de Barcelona, que pagà al rei 200 florins d'or per la seva llicència, mentre que ignorem què pagà a la comtessa.39 Del 1348 només es troba menció d'una altra llicència papal, con-cedida a un altre alt personatge, Nicolau de Jamvilla, comte de Terranova, que també obtingué la necessària llicència reial; en aquest cas també coneixem qui fou el destina-tari final de totes dues llicències, el mercader barceloní Joan Lombarda.40 Des del 1349, el rei multiplicà les concessions de llicències a gent pròxima. Les llicències de viatges a Alexandria es convertiren en un mitjà de remuneració o d'obsequi ben valorat perquè podien trobar comprador de manera immediata entre els mercaders. Entre els benefi-ciaris trobem Mateu Castelló, ciutadà de Messina, familiar de l'infant Frederic d'Aragó, duc d'Atenes,41 i Arnau Serra, mercader de Barcelona que prestava serveis per al trasllat de tropes a Sardenya.42 Després, obtingueren aquesta gràcia personatges de la més alta categoria: l'infant Pere, oncle del rei, en tres ocasions, 1350, 1351 i 1352,43 Bernat de

48


Cabrera,44 o la comtessa Cecília d'Urgell i el seu fill el comte Pere d'Urgell o el comte Ramon Berenguer d'Empúries, oncle del rei.45 Aquesta intermediació de les grans per-sonalitats en la concessió de llicències, però, no durà gaire temps. A poc a poc, els mer-caders en recuperaren el protagonisme.

El rei no solament atorgava les llicències a qui li semblava oportú sinó que a més marcava el ritme de les sortides, ja que les llicències establien que, durant els tres mesos següents a la sortida de la nau beneficiària d'una d'aquestes llicències, no podia sortir cap altra nau cap a Alexandria, encara que tingués l'absolució papal i la llicència reial. Era una manera d'assegurar el monopoli al vaixell beneficiari a fi que pogués rescabalar-se del cost de tantes llicències i dels intermediaris. Era un sistema contrari a la lliure competència i costós per als mercaders, bé que almenys pogueren continuar freqüen-tant Alexandria o Beirut, ara de manera legal. Aquest sistema té per a nosaltres l'in-convenient que no ens permet saber per les fonts reials qui aprofità aquestes llicències. Cal combinar les fonts documentals de procedència diversa.

La llicència s'articulava amb un guiatge que assegurava tots els que anessin a la nau concessionària des de sis mesos abans d'emprendre l'expedició fins quatre mesos des-prés de tornar-ne. Moltes llicències preveien que el guiatge cobrís també les persones que ja es trobaven a Alexandria i que volien tornar amb una nau diferent de la del viat-ge d'anada. En principi, els mercaders quedaven a cobert només si anaven a Alexandria o Beirut amb una nau llicenciada pel rei, si canviaven de vaixell i feien el darrer tram fins aquestes destinacions amb un altre vaixell s'exposaven a una multa. És el que li esdevingué al mercader barceloní Miquel Torre, que el 1349 anà a Xipre amb la coca "Santa Eulàlia" d'Arnau Ferrer i Jaume Oliver, que tenia llicència per anar a Beirut i a Alexandria; en comptes de continuar viatge amb aquesta coca, preferí quedar-se de moment a Xipre, on vengué les mercaderies que portava i esmerçà el que n'havia tret en altres productes; després passà a Beirut amb la galera d'Andalo de Mari, absolta i lli-cenciada pel papa, les portà a Damasc i carregà les mercaderies de retorn a la mateixa coca que havia utilitzat en el viatge d'anada des de Barcelona. El breu trajecte de Xipre a Beirut en una nau no llicenciada pel rei li costà 500 sous de remissió.46 També és un cas similar el del mercader barceloní Bernat Sapila, fill del difunt Guillem Sapila, que hagué de pagar una remissió de 35 florins d'or per haver utilitzat naus absoltes pel papa però no llicenciades pel rei en el seu viatge al Sultanat de Babilonia.47

Aquests incidents donen idea de la vigilància exercida sobre aquest comerç. Entre els anys 1337 i 1348, com a mínim, control-lava aquest comerç un tal Acim o Axim Paix d'Agodis, comissari del rei per als afers d'Alexandria.48 Des del 1350, després de la mort d'Axim, en fou comissari Ferrer de Manresa i ho continuava essent el 1353.49

Podríem pensar que la proximitat dels mercaders barcelonins a la cort els situava millor per obtenir aquestes llicències, però les fonts eclesiàstiques i també les reials ens demostren que els mallorquins també n'aconseguien. L'arxiu diocesà de Barcelona con-serva memòria d'algun viatge de mallorquins a Alexandria si mercaders barcelonins usa-ven un vaixell de Mallorca per fer el viatge. Hi hagué una nau mallorquina, la "Santa

49


Anna", de Pere de Valls, que hi realitzà un viatge, el 1347, per compte de barcelonins.50

Una altra nau mallorquina, la "Santa Clara", del mateix Pere de Valls i de Bartomeu Basers, havia obtingut una llicència papal el 1349 i la llicència reial el 1354, bé que el viatge s'hagué d'ajornar a causa de la guerra amb Gènova. Fou objecte de dos contrac-tes de noli, un el 1355, per a dos viatges, i l'altre el 1356, que significà la subcontrac-tació de part del primer noli a favor del mercader Joan Lombarda i d'altres associats seus. Els viatges foren dos, un el 1355 i l'altre el 1356. La "Santa Clara" era una nau baionesa de dos ponts i de 2.700 salmes, de dimensions considerables.51

També d'aquesta mateixa època és el viatge realitzat per una altra nau de diferents propietaris, entre ells el mallorquí Bernat Joncar, que utilitzaren la llicència papal i reial obtinguda pel mallorquí Pere Arnau Sa Vila el 1350 i el 1353, respectivament, bé que la llicència reial fou refeta el 1356.52

Semblava que aquestes notícies es podrien completar amb la documentació de l'ar-xiu diocesà de Mallorca, on en els registres de cúria hi hauria d'haver llicències similars a les que hi ha al de Barcelona, però Daniel Duran els ha examinat i no n'hi ha trobat.

Els noms de mercaders que comerciaven amb Alexandria o Beirut no compareixen normalment a la documentació eclesiàstica; per conèixer aquesta informació cal re-córrer a la documentació notarial, que ens proporciona contractes de noli o contractes de comanda que esmenten, a més, les mercaderies que es portaven en el viatge. Des que s'havia legalitzat el comerç amb el Sultanat de Babilonia, havien tornat als protocols notarials els contractes referents a aquesta destinació, que n'havien desaparegut durant el temps de la il·legalitat absoluta. La documentació notarial de Barcelona proporciona força informació sobre els mercaders barcelonins implicats en aquest negoci, però no sobre els mercaders mallorquins, que caldria buscar-los als arxius mallorquins.

Hi ha encara una altra font que pot oferir alguna notícia, són els comptes de les companyies comercials catalanes. Un examen dels que són publicats, per exemple dels comptes de la companyia Mitjavila, ens indica que hi havia mallorquins, Bernat Olive-lla o Francesc de Conilleres, que participaven en el fons comú de la companyia per negociar a Alexandria en un viatge de data no determinada, entre 1334 i 1342, cosa que demostra que els negocis entre Barcelona i Mallorca estaven molt integrats, almenys pel que fa referència a les inversions en llocs llunyans.53 Bé que aquests mercaders no es traslladaren a Alexandria, participaren en aquest comerç.

Creixement i dificultats del comerç amb Alexandria i Beirut a la segona meitat del segfe XIV. En aquests anys centrals del segle XIV, concretament el 1353, els mercaders bar-celonins aconseguiren un tracte de favor, des del punt de vista fiscal, del sultà de Babilonia, generalitzable als altres súbdits del rei. Dels 15 sous per centenar que paga-ven fins llavors passaren a pagar-ne 10, com els venecians o els genovesos. Com que tot-hom se n'havia de beneficiar, no solament els barcelonins, tot el comerç amb Alexandria quedà gravat en un 1% fins que els barcelonins recuperessin els 800 besants que havien

• / esmerçat en aquesta negociacio.

50


Malgrat que ens manquen les notícies de l'activitat dels mallorquins en el comerç amb Orient entre 1356 i 1365, sembla evident que existia, ja que hi havia mallorquins a Alexandria en el moment de la croada de Pere I de Xipre, que es materialitzà en la cap-tura i saqueig de la ciutat, el 10 d'octubre de 1365. En aquests fets hi hagué una peti-ta participació catalana, que fou estudiada fa temps per Amada López de Meneses. Hi prengué part, almenys, la coca barcelonina "Sant Nicolau" i sembla que també hi tin-gué una certa intervenció la coca "Santa Eulàlia".55

Els catalans o mallorquins que es trobaven a Alexandria foren sorpresos pels cro-ats i robats; molts, a més, foren empresonats després pel sultà com a represàlia. Sembla que els afectats per aquesta mesura decretada contra els cristians foren entre tres-cents i quatre-cents, mentre que els perjudicis econòmics ascendien a la xifra de 400.000 florins, una quantitat altíssima que indica la importància d'aquest sector del comerç.56

Entre els mallorquins afectats, coneixem el nom de Jordi Brondo, que tenia un factor a Alexandria. Durant el barreig li foren preses mercaderies, signades amb el seu signe "JB", que segons les informacions de Brondo foren portades a Venècia; pocs mesos després, pel gener de 1366, el rei Pere el Cerimoniós en demanà la devolució al dux de Venècia.57

Malgrat les dificultats que hi hagué durant un temps en el tràfic comercial amb Alexandria després del saqueig, diversos estats continuaren demanant llicències: Gènova en demanà i n'obtingué per a tres naus el 1367,58 mentre que dos anys després el rei Pere el Cerimoniós feia una petició extraordinària al papa: llicència per comerciar amb el sultà de Babilonia fins a la quantitat de deu milions de florins, una quantitat excepcional, que és indicativa del diner que movia aquest tràfic.59 No sabem quina resposta obtingué el rei a aquesta demanda, però l'any 1371 aconseguí, almenys, una llicència papal per enviar quatre naus a Alexandria, amb el pretext que aquests viatges comercials havien de servir per poder rescatar els seus súbdits presoners a Egipte i per compensar les greus pèr-dues que havien sofert, xifrades en 400.000 florins d'or. El papa mencionava expressa-ment a la seva concessió que dues llicències fossin per als barcelonins i dues per als mallorquins.60 Uns anys després, el 1378, devia tenir altres llicències papals perquè con-cedí a fia Jaume Domènec, mestre en sacra pàgina i inquisidor a Mallorca -una conces-sió que després anul·là—, que pogués donar llicència per anar a Alexandria i Sultanat de Babilonia als mercaders que volgués, en una nau o coca de 1.500 salmes, amb la qual podrien portar mercaderies no prohibides i pelegrins. De la quantitat que en pogués treure se'n podria quedar 400 florins, ja que el rei volia premiar els seus serveis.61

El rei Pere el Cerimoniós continuà en els seus intents per tal de controlar les llicèn-cies i el 1380 demanà al papa que ell mateix, per l'autoritat apostòlica, pogués donar llicències als seus súbdits per navegar al Sultanat de Babilonia.62

Malgrat que desconeixem els detalls dels viatges dels mallorquins al Sultanat de Babilonia en els darrers vint anys del segle XIV, trobem notícies d'algun mercader mallorquí que havia aconseguit una posició notable a Alexandria. Es el cas del merca-der Simó "Reya", que l'any 1382 aconseguí que el sultà Barkuk el Daher el nomenés

51


cònsol de catalans, després de la mort del cònsol Mateu Civader. Aquest nomenament suposava una intromissió del sultà en els afers dels catalans, que no fou admesa ni per la ciutat de Barcelona, que tenia concedida la nominació dels cònsols, ni pel mateix rei; el monarca confirmà com a cònsol Bernat de Gualbes, elegit per la ciutat de Barcelona, el recomanà al sultà i ordenà a Simó "Reya" que lliurés el consolat a Bernat de Gualbes; també comunicà a un alt oficial del sultà, el Melic Almara, que el cònsol legítim era Bernat de Gualbes i no pas Simó "Reya" perquè era indispensable el nomenament fet per la ciutat de Barcelona.63 Simó "Reya", que devia ésser home amb amistats influents, aconseguí llavors el consolat dels provençals; en l'exercici d'aquesta funció, tant el rei Pere el Cerimoniós com la seva esposa no tingueren inconvenient a demanar-li favors.64

Una destinació lligada a la d'Alexandria era la de Beirut, que pertanyia, com Egipte, al Sultanat de Babilonia. L'any 1377 s'hi dirigí la nau dels mallorquins Jaume Sorell i Arnau Beseya. Els mercaders que hi viatjaven escolliren un cònsol, Tomàs Llopart, mercader de Barcelona, dins la tradició dels cònsols en nau, que eren cònsols del grup mentre durava el viatge, des de l'anada fins a la tornada; el nomenament fou confirmat pel rei Pere el Cerimoniós.65

Per als anys posteriors ens falten referències procedents dels arxius barcelonins, però afortunadament podem comptar amb el treball de Pierre Macaire sobre el comerç de Mallorca amb el Mediterrani oriental. Les taules finals ens ofereixen la llista dels vai-xells que enllaçaren Mallorca amb el Llevant; una inclou tota mena de vaixells, no sola-ment els mallorquins sinó també els de Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, genovesos i venecians, per ordre cronològic, mentre que l'altra taula mostra menys noms però ens dóna la signatura arxivística de la referència; com que poques vegades indica l'origen de cada patró, no podem fer-nos una idea exacta de quina era la part estrictament mallor-quina en aquest tràfic. L'any 1402 anà a Alexandria la nau tinglada "Sant Antoni" de Pere Eimeric i de Jaume Lambrells, mentre que el 1403 ho feren la nau "Sant Guillem i Sant Joan" de Gaspar Portell i Jaume Cortill i la nau d'Antoni Pardo; el 1405 hi passà encara la nau de Jaume Dometo i Bernat Tudela.66

A partir del 1411 hi hagué una certa tensió amb el sultà de Babilonia per un inci-dent greu esdevingut al port d'Alexandria. Els primers anys del segle XV es va fer famós el corsari basc Pedro de Larraondo, conegut com a Pedro de "La Randa", que juntament amb un soci, atacà vaixells catalans prop de Xipre el 1405 i es refugià a l'illa de Lesbos, coneguda com a Metellí a l'edat mitjana, sota la protecció dels genovesos que senyore-javen l'illa.

L'elevat valor de les mercaderies que transportaven les naus d'Orient, espècies, sedes, laques, etc., les convertia en la presa més ambicionada pels corsaris. És natural, doncs, que s'estengués l'alarma en saber que uns corsaris biscaïns s'havien instal·lat en una ruta on podien fer tant de mal i havien trobat refugi a les illes de l'Egeu. Fracas-sades les reclamacions oficials, hom pensà en l'armament d'algunes naus per netejar el mar de pirates, però tant el rei com les ciutats no disposaven de gaires diners per fer armaments ja que encara persistia la ruïna financera provocada per les guerres de mit-

52


jan segle XIV, especialment la guerra amb Castella dels dos Peres. L'armament de la flota quedà en mans de les ciutats marítimes, però les negociacions s'allargaren mesos i anys fins que finalment se'n feren càrrec la ciutat de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Mallorca renuncià a participar-hi, tant per la crisi financera que patia com també perquè el comerç amb Alexandria no tenia tanta importància per a ella com per a Barcelona. La flota, que s'armà el 1409, no aconseguí el seu objectiu, mentre que fo-ren un grup de naus mercants catalanes ben armades les que finalment, l'any 1411, ata-caren l'illa de Quios i aconseguiren capturar-lo; foren perseguits per vaixells dels genovesos que es trobaven a l'illa fins a Rodes i després fins a Alexandria i, dins del port, totes dues formacions s'enfrontaren en una batalla que durà gairebé un mes i en la qual totes dues parts tingueren pèrdues importants.67

El 1414, però, l'incident ja havia estat superat, bé que l'arbitrarietat del sultà i els mals tractes donats al cònsol dels catalans Francesc Satria provocaren una política força hostil, amb una incursió contra Alexandria l'any 1416. Un tractat signat el 1430 millorà les relacions, però el monopoli establert pel sultà sobre el pebre poc després pro-vocà represàlies del rei Alfons l'any 1433. Les relacions es desenvoluparen durant tot el regnat entre turbulències, cosa que afectà els mercaders, que sovint havien de pagar pesants impostos en concepte de represàlies.68

R Macaire proporciona els noms d'alguns patrons de vaixell mallorquins que rea-litzaren viatges comercials a Alexandria. L'any 1432 hi anaren les naus de Joan de Sales, de Jaume Girau i la nau "Juliola" de Ramon Amat. Mentre que, el 1433, hi anà amb la seva nau un patró anomenat Pagès. La darrera notícia recollida per P. Macaire és del 1438, quan Joan de Comills hi hauria portat la seva galera mercantil.69

No tenim altres notícies posteriors fins al 1448, any en què la galera mercadera patronejada per Joan Bertran, ciutadà de Mallorca, realitzà un viatge a Tunis i Alexan-dria. La notícia ens ha pervingut a través de la liquidació d'una comanda que havia por-tat a la seva galera Joan Gaspar del Castell, per compte de Pere Arnau des Carner, que no es féu fins al 1455.70

Hi ha altres notícies d'operacions de comanda, assegurament de mercaderies en vaixells propis i forasters. Entre tot plegat, Pau Cateura ha sumat disset operacions entre 1405-1438 i 1448-1480, basant-se en les obres de Macaire i d'Onofre Vaquer, a més de 14 operacions designades amb una denominació vaga com "partes orientales", que hau-rien de fer pujar aquella xifra.

No entraré, però, a analitzar la presència mallorquina a la Mediterrània oriental durant el segle XV, puix que ja ha estat estudiada a partir de la documentació mallor-quina. La meva intenció era només aportar informació des de fora de Mallorca per a l'època més desconeguda, que és el segle XIV.

53


El comerç amb la Romania, Xipre, illes gregues, Grècia, Imperi Bizantí

Com ja he dit a l'inici, a més de l'àrea del Sultanat de Babilonia, que comprenia Egipte i Síria, hi havia a la Mediterrània oriental una àrea cristiana, anomenada Romània, amb característiques diferenciades. Algunes illes com Creta, Rodes o Xipre, però, eren llocs de pas per als vaixells que es dirigien a Alexandria o Beirut o altres ports del Sultanat de Babilonia; és sobre aquestes illes que centraré més la meva atenció, men-tre que no em referiré a la presència dels mercaders mallorquins a Grècia i a l'Imperi Bizantí, malgrat que és on foren més actius, perquè ja se n'ocupa, en aquestes mateixes actes, Daniel Duran, que és especialista en la matèria, però si que en parlaré quan trac-ti de la conflictivitat en aquesta àrea.

Xipre

La prohibició de comerciar amb el sultà de Babilonia potencià la funció de l'illa de Xipre com a dipòsit on arribaven els productes d'Alexandria i de Síria. La documenta-ció notarial genovesa i concretament la dels notaris genovesos que actuaren a Xipre registra la presència d'alguns mallorquins a l'illa, per exemple, la de Bernat Oliver, que figura com a testimoni en un document redactat el primer de març 1301 per Bernat Marquet, que declarà que tenia la nau a punt per embarcar-hi el templer Berenguer de Cardona, preceptor d'Aragó i potser altres templers per anar de Xipre a Mallorca i des-prés a Barcelona. Entre 1300 i 1301 es trobaven a Famagusta cinc homes provinents de Mallorca: Bonanat, Berenguer de Quadres i Berenguer Pinell, que apareixen com a tes-timonis, mentre que Bernat Oliver, que ja hem mencionat abans, i Bartomeu Riudor apareixen relacionats amb afers comercials; Bartomeu Riudor confià el 23 de febrer de 1301 al genovès Simó de Barra la suma de 1.000 besants en canvi de 200 dobles d'or, que havien d'ésser pagades després de quinze dies de l'arribada de la nau "Sant Joan" de l'esmentat Simó a Tunis o a Bugia. Tres dies després, el 25 de febrer, el mateix Bartomeu rebia una comanda, al quart diner, de Bernat Oliver per comerciar a Mallorca.71

Des de Mallorca hi ha constància que Domingo Safont, Bernat Morgada i Pere Coll de Frares també eren a Xipre aquests anys.72

Les reclamacions de la cancelleria reial per incidents de pirateria també ens pro-porcionen informacions precioses. L'inici del govern giielf a Gènova, el 1317, provocà l'exili dels gibel·lins genovesos, que s'instal·laren a la Riviera, amb capital a Savona, i es dedicaren a activitats corsàries; des de llavors augmentaren molt els incidents corsaris i els vaixells de Catalunya i de Mallorca en patiren les conseqüències. L'any 1318, els mercaders barcelonins Bernat Roig i Berenguer de Blanes havien anat a Famagusta, la capital comercial de Xipre, amb la nau de Francesc Sabastida. Des d'aquesta ciutat, Berenguer de Blanes decidí passar a Turquia, per mercadejar, amb el lleny d'un pisà

54


anomenat "Xech Gubi", en el qual viatjava també un mercader mallorquí, anomenat Antoni Bertran. El lleny fou atacat prop de Xipre per Franco, Federico i Giovanni Spinola, genovesos de Savona, que exercien la pirateria amb una galera armada; el lleny fou pres i portat a una illa deserta prop d'Armènia; els corsaris hi desembarcaren els homes del lleny i s'endugueren el lleny susdit i les mercaderies; les que pertanyien als catalans foren valorades en 630 lliures de Barcelona i les del mallorquí en 200 lliures barcelonines. El rei de Mallorca fou molt eficient i aconseguí que el seu súbdit fos indemnitzat abans que els catalans haguessin presentat la reclamació.73

De moment, Mallorca es limità a enviar a la Mediterrània oriental algunes galeres capitanejades per Bernat Guillem, l'any 1318, per posar ordre. Com solia esdevenir-se en aquests casos, cometé alguns abusos. El mateix any 1318, el rei d'Armènia, Oixíu, es queixà a Jaume II de Catalunya-Aragó perquè Bernat Guillem, capità de galeres armades de catalans, havia pres a les parts ultramarines una coca de florentins; viatjava en aquesta coca Vanno de Dote, un pisà que portava mercaderies d'un burgès d'Al·leàs (Lajazzo), anomenat Bindo Seccamerende, valorades en 3.000 besants de Xipre. El rei Oixíu demanava la restitució dels béns del seu súbdit, però Jaume II li comunicà que no era competència seva perque Bernat Guillem era mallorquí i, per tant, havia d'a-dreçar la seva queixa al rei de Mallorca.74

Vers 1320, el problema persistia perquè el rei de Mallorca es queixava que els seus súbdits que venien de Nàpols, Calàbria, Sicília i Romània havien estat atacats pels genovesos gibel·lins i ja n'havien mort setze.75

Incidents com els que hem comentat provocaren gran preocupació tant a la cort catalanoaragonesa com a la mallorquina. Llavors, com més endavant, a la fi del segle a Barcelona, es plantejà la conveniència de substituir les naus per galeres, més ràpides i amb més capacitat de defensa. Es en aquest context que, l'any 1320, Dalmau de Ba-nyuls proposà als jurats de Mallorca un ambiciós programa de transformació de la flota substituint les naus i coques, que en constituïen la major part, per galeres potents. El rei Sanç aprovà el projecte, però no sembla que tirés endavant.76

Cal no oblidar que Menorca tenia també una certa capacitat naval i que, per exem-ple, el patró menorquí Nicolau Coa portà la seva coca a Xipre l'any 1363; carregà abans a Barcelona algunes comandes que portaven a l'illa els mercaders barcelonins Jaume Dorrius i Francesc Esquerit.77 Cal tenir en compte que Xipre es trobava associada a diversos itineraris, de manera que molts vaixells dirigits a Alexandria hi passaven. A par-tir del segle XV Xipre compartí amb Rodes el paper d'escala habitual per als catalans, compresos els mallorquins, que freqüentaven la Mediterrània oriental.78

Creta

Pel que fa a Creta, Càndia a l'edat mitjana, era una illa de pas força visitada pels catalans que anaven a Romània o també a Alexandria. Els documents notarials redac-tats a l'illa, deixen constància de la presència de mallorquins, esmentats sota la deno-

55


minació nacional de català i l'aclariment que viuen a Mallorca: Dominicus de Vals cate-llanus, habitator Maioricarum, Guilielmo Insalata, Catellano, habitator Maioricarum". Hi ha constància de la presència d'alguns jueus de Barcelona que tenien negocis con-junts amb jueus de Mallorca. Són generalment gent en trànsit, com un metge físic mallorquí, Jordi, que el 1301 passà per Creta.79

La conflictivitat a la Mediterrània oriental: mallorquins víctimes del cors i corsaris mallorquins

A la Mediterrània oriental els incidents piràtics foren força freqüents, especial-ment causats pels genovesos, que veien amb inquietud la presència creixent dels cata-lans en aquella àrea. Alguns mercaders mallorquins resultaren perjudicats per aquesta conflictivitat i precisament els incidents de pirateria ens donen sovint informacions sobre el comerç.

L'any 1302, al port de Casopol, a la Romània, una galera i un lleny armats dels genovesos Antonio, Oderigo i Guglielmo de Finar s'apoderaren de la nau de Ferrer Riera, Jaume Febrer, ciutadans de Barcelona, i Pere Berart, ciutadà de Mallorca, carre-gada amb mercaderies de mallorquins i de venecians. La portaren a Messina, on la des-carregaren i vengueren les mercaderies. L'incident sembla que s'emmarca en l'hostilitat entre genovesos i venecians, malgrat que en aquell moment no hi havia guerra oberta. Sembla indicar-ho el fet que el patró de la nau es queixés dels corsaris perquè s'havien negat a pagar-li les 200 unces d'or que li eren degudes pel nòlit de les dites mercade-ries, deute pel qual li estaven obligades; només quan la presa era per afers dels merca-ders, els patrons reclamaven. El patró resultà perjudicat, a més, per les despeses que hagué de fer per recuperar la nau i per la pèrdua de navegació, ja que estigué aturada un cert temps. Estimà el dany rebut en 870 unces d'or, que demanà a través del cònsol de catalans a Messina, però els pirates es negaren a pagar res als damnificats.80

Els incidents augmentaren des del moment que la Companyia Catalana a l'Orient inicià el seu servei a l'emperador de Constantinoble i encara més des del trencament de la Companyia amb l'emperador (1304). L'inici del govern güelf a Gènova, el 1317, i l'exili dels gibel·lins genovesos, provocaren un gran augment de l'activitat corsària, tant a la Mediterrània occidental com a l'oriental.

Les guerres de la Companyia Catalana a l'Orient, fins al seu establiment a Grècia, també provocaren represàlies o atacs contra mercaders catalans o mallorquins. Per exemple, vers l'any 1318, els venecians prengueren la tarida del mallorquí Joan Go-marell, que es trobava al port d'Atenes i la cremaren. Gomarell quedà en la misèria i no pogué anar a Venècia a presentar les cartes que li lliurà el rei Sanç de Mallorca per recla-mar la indemnització. Jaume III de Mallorca també s'interessà pel seu cas, però fou finalment el governador de Mallorca Arnau d'Erill qui, el 1344, després de la reincor-poració de Mallorca a la Corona catalanoaragonesa pel rei Pere el Cerimoniós, obtin-

56


gué resposta a la protesta que envià a Venècia, amenaçant amb la concessió de represà-lia si el seu súbdit no era indemnitzat. El dux Andrea Dándolo respongué que el fet motiu de la reclamació s'havia esdevingut feia vint-i-sis anys, en un moment en què els venecians del Negrepont estaven enfrontats amb la Companyia catalana i amb els seus auxiliars, però que no demanà al comú de Venècia ni als oficials del Negrepont que li fessin justícia, ans es negà a pledejar, per tant Venècia no podia atorgar una indemnit-zació si no hi havia hagut demanda. Finalment, quaranta anys després, l'any 1360, rebé I.700 lliures mallorquines del comú de Venècia, quantitat que havia negociat prèvia-ment a la baixa ja que el deute era de 750 11. per les coses robades, 3.000 II. d'interes-sos de 40 anys i 935 11. de despeses; de les 1.700 II. n'hagué de descomptar encara 100 II. per al dux Marco Delfini i 100 11. per a Bernardo Barbo i altres 100 per a Ludovico Scarpazo. A més, hagué de renunciar a la marca que havia obtingut del rei Pere contra Venècia i a fer altres demandes.81

Una reclamació per pirateria de 1329 ens informa d'un viatge comercial a Romània i Xipre, que havia de negociar almenys una comanda de mallorquins. L'any 1326 Joan Bru, fill de Guillem Bru, i Francesc Cama, fill de Ponç Cama, de Barcelona, reberen en comanda a Mallorca de Jaume Cama 426 11. i 9 s. de reials de Mallorca menuts esmerçats en draps per portar a Romania i a Xipre, per retornar després a Mallorca per tal de restituir el capital i les tres quartes parts del lucre. Les robes foren portades amb una nau de Barcelona cap a Romània i foren venudes efectivament a Tebes i allà Francesc Cama, mort Joan Bru, comprà esclaus grecs, seda i altres merca-deries i les carregà al lleny de Ramon Ponç, Pere Barriac i en Vinyes de Barcelona per portar-Ies a Xipre. Quan navegaven cap a Xipre, el mes de febrer, arribaren per fortuna de temps a l'illa de Cerigo, sotmesa a Venècia; allà el vaixell fou pres i envaït pels homes del lloc, que assassinaren tots els catalans, inclòs Francesc Cama, mentre que les mer-caderies foren robades. Aquell mateix any, Jaume Cama i Simó denunciaren el robato-ri i declararen que amb els esclaus grecs que es portaven a Xipre es guanyava 50 11. per centenar o més. El batlle féu l'estimació dels danys rebuts pels dits mercaders, que xifrà en 808 11. i 15 s. reials de Mallorca, mentre que, pels interessos, els assignà 2 sous per lliura i any d'aquella quantitat. Ambdós damnificats podien recuperar aquesta quanti-tat de qualsevol venecià, a qualsevol lloc dels dominis del rei de Mallorca. Abans d'e-xercir el dret de represàlia, però, l'any 1329, tots dos demanaren una còpia d'aquesta certificació del dany per tal de demanar satisfacció als venecians.82 Finalment, l'any 1341, els venecians decidiren que els Venier no devien cap indemnització perquè no havien comès un acte de pirateria i només s'havien defensat dels atacs dels catalans; segons els testimonis de Cerigo, la nau catalana havia arribat Sant Nicolau d'Avlemona i la seva tripulació s'havia dedicat a robar bestiar; mataren gent del lloc i intentaren prendre'n. Els veïns demanaren l'ajut dels venecians del castell, que la denegaren per-què no podien sortir de la fortalesa; els habitants de Cerigo s'hi enfrontaren tots sols amb arcs i fones i els catalans amb ballestes i dards. Segons aquesta versió els habitants del lloc els expulsaren finalment, cosa que no lliga gaire amb el fet que alliberaren els

57


esclaus que es trobaven al vaixell; el que no diu el procés venecià és que no els expulsa-ren, sinó que els mataren.83 Com podem veure, són versions molt allunyades l'una de l'altra i permeten tota mena de suposicions, bé que és cert, com dèiem, que els catalans creien que podien atacar i capturar grecs pel fet que eren cismàtics.

També hi hagué alguns abusos en els armaments mallorquins. En el context de la guerra de la Corona catalanoaragonesa i el Regne de Mallorca contra Gènova, l'any 1332,84 una petita flota mallorquina formada per dues coques i dues galeres s'encaminà cap a la Mediterrània oriental buscant enemics genovesos, sota el comandament dels mallorquins Pere de Tornamira i Guillem de Montçó. Prop de Creta trobaren l'uixer patronejat pel venecià Marino de Nobili, que venia de Famagusta, a Xipre, amb una càrrega de mercaderies de venecians: canyafístula, llana de Xipre, orpiment, cotó, sucre, sabó etc., que valien unes 2.000 unces d'or. La flota no devia haver trobat enemics i necessitava botí així que assaltà l'uixer i s'apoderà de la càrrega amb el pretext que era de genovesos, malgrat que el patró i l'escrivà demostraven, amb documents, que eren de venecians. Per tal de legalitzar la presa, els capitans de la flota obligaren el patró i altres tripulants, torturant-los, a declarar falsament que les mercaderies que duien per-tanyien a ciutadans genovesos. Els pagaren pel nòlit de les mercaderies 654 florins d'or i encara a Sicília, a terra, però quan encara eren en llur poder, els obligaren a declarar davant de notari i del cònsol de venecians que les mercaderies eren de genovesos i que n'havien cobrat el nòlit. Un cop lliures, declararen la veritat a un jutge de Siracusa.85

Pocs mesos després, el rei de Mallorca prometia al dux de Venècia que faria justícia en aquest afer i, passats dos anys, acceptà de pagar als damnificats d'aquest robatori i d'un altre, 8.000 florins, en terminis semestrals de 1.000 florins.86

Durant la guerra catalanogenovesa de 1351-1360 hi hagué operacions de guerra i de cors a la Mediterrània oriental. Precisament en relació amb el botí obtingut, trobem documentada la compra d'una nau baionesa, la "Sant Antoni", per part de Ramon de Sant Vicenç, donzell; l'adquisició fou feta en data no precisada, però potser entre 1352 i 1353, a Modó, Romània, al capità del rei d'Aragó i del comú de Venècia. Ramon de Sant Vicenç deixà la nau en comanda a Ramon Ferrer, de Mallorca, perquè la navegués. L'havia de carregar a Càndia (Creta) amb vi i alum per portar a Mallorca i Ramon Ferrer es comprometé a no canviar el viatge sota certes penes. Després, Ramon de Sant Vicenç fou pres per genovesos i mantingut captiu. Ramon Ferrer, aprofitant aquesta cir-cumstància, canvià el viatge, devastà la nau i l'alienà. Però Ramon de Sant Vicenç resis-tí la presó i, un cop alliberat, denuncià Ramon Ferrer, que havia traït la seva confiança i l'havia robat.87

També té relació amb aquesta guerra un incident esdevingut l'any 1351; les vícti-mes robades foren uns mallorquins, entre els quals un mercader anomenat Pere Escrivà; aquests mallorquins s'havien embarcat en una tarida de dos arbres d'un grec anomenat Ser Vapolo, ciutadà de Constantinoble. Una flota veneciana de catorze galeres, capita-nejada per Niccolò Pisani, els robà en el port de Ténedos, el divendres sant de 1351, quan volien marxar cap a Xipre. Afirmaren després que no havien estat assassinats

58


"tallats sens neguna mercè" perquè s'amagaren. Quan sortiren de l'amagatall veieren que els havien robat; només els deixaren un càrrec de gra. Fins i tot s'endugueren les robes i la carta de navegar. L'incident degué esdevenir-se en els moments més crítics de l'enfrontament entre Gènova d'una banda i Venècia i els catalans de l'altra; malgrat que eren aliats de Venècia, degueren pagar les tensiones provocades entre els aliats per la negativa de Pere el Cerimoniós de deixar marxar la seva flota de Sardenya amb l'almi-rall Pisani cap a Orient. Pere Escrivà es queixà perquè li havien pres blat, 200 florins d'or i diversos objectes de plata o de marfil, uns vels de seda, sis marratxes d'aigua-ros i quatre barrals d'aiguanaf, a més de roba personal. Pere el Cerimoniós no protestà per aquests fets al dux de Venècia fins al 1359, potser per les dificultats dels afectats per tor-nar a casa i iniciar els tràmits oficials d'indemnització.88

El corsari Huguet de Llançà

Durant aquesta guerra contra Gènova de 1351-1360, Huguet de Llançà, un cor-sari mallorquí, fou temut a la Mediterrània oriental. La primera notícia que en tenim és del 1354. No sabem per quina raó, aquest any es trobava a Estives (Tebes), on comprà una barca a Francesc Colomer, veí d'Estives, pel preu de 110 11., les quals Huguet havia de pagar, o bé a l'Alguer o a Càller, a l'arribada de l'estol reial, o bé, si no podia, havia de restituir la barca. L'operació es situava, doncs, en el marc de l'estol que portà el rei Pere el Cerimoniós a Sardenya per tal de dominar els territoris ocupats pels senyors genovesos i els del jutge d'Arbórea. Sens dubte, Huguet de Llançà volia parti-cipar en aquesta guerra i no trobà altra manera que comprar aquesta barca a fiar. Però quan fou a Sardenya no en pagà el preu a Francesc Colomer ni li tornà la barca, que mentrestant anava a risc i fortuna del dit Huguet. Francesc Colomer se'n queixà al rei, que manà a Huguet que pagués les 110 11. o restituís la barca a Francesc Colomer o a qui el representés.89

Posteriorment, tingué una galera en servei del rei Pere el Cerimoniós, que no sabem si era pròpia o deixada pel mateix monarca. Potser fou presa pels genovesos per-què un valencià, anomenat Martí Massada, de qui es negociava l'alliberament el 1358, havia estat capturat a la galera d'en Llançà.90

Si és que havia estat capturat pels genovesos, el 1359 ja era lliure perquè el rei Pere el Cerimoniós li confià una galera reial perquè fes la guerra de cors contra els enemics del monarca. Durant les guerres contra Gènova i Castella, que desbordaven la capaci-tat militar de Pere el Cerimoniós, el rei establí acords amb cavallers, mercaders i nave-gants per tal que armessin vaixells reials i practiquessin el cors contra els enemics, ja que no podia mantenir flotes reials a totes les àrees marítimes on haurien estat necessà-ries. Huguet de Llançà aprofità aquesta oportunitat per armar una galera reial en cors, amb l'ajut d'altres armadors i capitalistes, a fi d'intentar obtenir uns guanys amb aquesta activitat. Es conserven tant les capitulacions entre el rei i Huguet de Llançà, del 21 d'octubre de 1359, a un registre de la cancelleria reial, com les capitulacions

59


entre el mateix Huguet i els altres armadors, a un protocol del notari Pere Martí, com algunes comandes de capitalistes que esmerçaren diners en el dit armament, a la matei-xa font notarial.

Les capitulacions entre Huguet de Llançà i el rei es configuren en una sèrie de peti-cions d'Huguet de Llançà, que el rei concedeix, i en algunes condicions imposades pel rei, que Huguet de Llançà accepta. Les peticions d'Huguet de Llançà aprovades pel rei, o matisades en algun cas, que indiquem, són les següents: 1. Huguet de Llançà, ciutadà de Mallorca, demana que el rei li presti, durant els quatre mesos següents, la galera ano-menada "Santa Coloma" per anar en cors contra enemics. Per adobar la galera, el rei li donarà 1000 s.b., i li donarà armes i altres aparellaments necessaris per a la galera, inclo-sa la vela. 2. El rei donarà a Huguet de Llançà 200 quintars de pa bescuit: 50 quintars a Barcelona i 150 a Dénia. En aquest punt el monarca puntualitza que Huguet haurà de respondre al rei d'aquesta despesa. 3. Huguet es compromet a lliurar al rei la cin-quena part de tot el que guanyi i prengui i, a més, el que li degui pel bescuit. 4. El rei dóna a Huguet de Llançà tota la jurisdicció civil i criminal, a mar i a terra, sobre tota la xurma de la galera durant tot el viatge, anant, estant i tornant, i quatre mesos i vint dies més després de desarmar. 5. El rei dóna a Huguet i a tots els que siguin a la galera que arma un guiatge i moratòria de deutes, com s'acostuma en les armades reials i de corsaris. 6. Huguet de Llançà demana que el rei assigni, per la part que li pertoca en l'armament i per conèixer els comptes, els honrats Pere de Màrgens i Guillem Morey, vicealmirall de Catalunya, i en Bonanat Descoll, que, després d'oir els seus comptes, podran fer-li àpoques de fi. Si hi ha dubtes, els podran conèixer aquestes tres persones; el mestre racional o altre no el podrà obligar a retre comptes. El que pertoqui al rei ho donarà directament al rei i no al conservador, perquè ja hi ha un acord sobre això. 7. Els oficials reials, tant deçà com dellà mar, no podran empatxar el dit Huguet sinó que li hauran de donar consell, favor i ajuda. 8. Huguet demana al rei que totes les cartes que hagi de menester les hi doni franques de segell.91 A continuació hi figuren els capí-tols proposats pel rei: 1. Huguet de Llançà haurà de despendre aquests quatre mesos de l'armament "en les mars d'Espanya ho en la costera de Barberia fins a Túniç, esquivant les illes", llevat que hi hagués d'anar per necessitat i, en aquest cas, n'hauria de marxar tot seguit. 2. Huguet de Llançà haurà de desarmar deçà mar en els llocs del rei i aquí haurà de fer encant del que vulgui encantar, sense que li calgui demanar guiatge pel que hagi fet durant el viatge, però haurà d'estar a justícia i a raó, a coneguda dels que són destinats a fer aquesta feina. 3. Huguet haurà de tornar després de quatre mesos per-què, si el rei necessita galeres, pugui usar la que ell té, llevat d'empatxament justificat. 4. No pot fer mal a ningú amb qui el rei sigui en treva, els quals el rei li donarà per escrit. Com a garantia, Huguet haurà de donar fermança de 1.000 11. i a més haurà de fer jurament i haurà de prestar homenatge ell i tota la seva xurma.92

El rei Pere el Cerimoniós lliurà també a Huguet de Llançà un manament reial, adreçat a tots els seus oficials, perquè observessin totes les concessions que li havia ator-gat en els capítols acordats entre ell i Huguet, sobre l'armament de la galera "Santa

60


Coloma" que Huguet feia a Barcelona (o que fes a altres llocs de la seva jurisdicció). El monarca hi especificava que li havia concedit tota la jurisdicció civil i criminal sobre els acordats; que havia concedit a tots els acordats guiatge de qualsevol crim amb les excep-cions habituals; i que els havia concedit sobreseïment de les causes iniciades contra ells des del dia que Huguet començà a acordar gent per armar la galera fins vint dies des-prés que desarmés; les persones que s'acordessin més endavant també es beneficiarien d'aquestes concessions.93

Unes quantes setmanes més tard, el 13 de novembre del mateix any 1359, Huguet de Llançà, com a patró i armador de la galera "Santa Coloma", armada a Barcelona, acordà uns capítols sobre l'armament d'aquesta galera amb Bernat Paloma, de Barce-lona, clavari i armador de la mateixa galera, i Francesc de Lapart, de Girona, escrivà major de la clavaria i armador. Els capítols eren els següents: 1. Huguet de Llançà i la major part de la xurma de la galera, almenys els homes de cap i una part dels remers, es comprometien a fer jurament i a prestar homenatge d'observar els capítols del rei i a no damnificar ningú que estigués en pau o en treva amb el rei ni a cap genovès. 2. Huguet de Llançà es comprometé a fer jurament i homenatge al clavari i a l'escrivà que tot el guany que obtingués amb la galera el faria escriure a Francesc de Lapart, escrivà de la clavaria de la galera, i el clavari rebria el guany, a benefici d'inventari. Tot el guany seria en mans de l'escrivà i del clavari i la moneda seria en una caixa de dos panys; una clau la tindria el clavari i l'altra l'escrivà. 3. Huguet de Llançà no podria donar res ni servir a cap persona sense consentiment del clavari i de l'escrivà ni aquests no podrien fer el mateix sense voluntat del patró. 4. Huguet de Llançà havia de prometre al clava-ri i a l'escrivà i als altres armadors de la galera que trametria totes les preses i els guanys a la ciutat de Barcelona, a l'honrat Jaume Cavaller. 5. S'establí també un barem de sala-ris: Huguet de Llançà no podria donar a cap companyó més de 7 florins al mes sense consentiment de Guillem Morey, vicealmirall de Catalunya; als proers no més de 5 fl. cada mes; als aliers no més de 5 fl. i mig; als crúïllers no més de 4 fl. i mig, als remers simples no més de 3 fl o 3,50 o 4 cada mes. Aquests salaris eren els que calia percebre mentre la galera fos a Barcelona. Fora de Barcelona el patró podria fixar els salaris d'a-cord amb el clavari i l'escrivà. 6. El salari d'Huguet de Llançà com a patró i armador seria de 100 11. b. per quatre mesos. 7 i 8. El salari del clavari seria de 40 11. b. pels qua-tre mesos, mentre que el de l'escrivà seria de 40 11. b. pels quatre mesos. 9. Els guanys s'haurien de partir entre ells i els altres armadors proporcionalment al capital esmerçat en l'armament per cadascun. 10. El clavari i l'escrivà prometien mostrar els comptes quan els ho demanessin. 11. Huguet no podria noliejar la galera ni fer portar robes i mercaderies sense l'assentiment del clavari i de l'escrivà. 12. Huguet es comprometia a pagar durant els primers dos mesos de l'armament seixanta homes inscrits en un qua-dern, que lliurà als altres armadors i es comprometé a no demanar cap diner a aquests darrers. 13. Es comprometia, a més, a fer escriure en el compte de l'escrivà tot el que li pertoqués de la seva part en el guany de la galera o del seu cabal, en el compte propi, i li seria lliurat proporcionalment al seu cabal. 14. D'altra banda, l'honrat en Jaume

61


Cavaller prometé al patró, clavari, escrivà i a tots els armadors que no partiria les tra-meses de botí entre els armadors i no el vendria fins que la galera no hagués desarmat. 15. Huguet prometé a Guillem Morey, vicealmirall de Catalunya, que no sortiria amb la galera de la platja de Barcelona, sense el seu consentiment i, si ho feia, reconeixia que seria bare i traïdor i no es podria excusar per batalla. Finalment, tots es compromete-ren mútuament a complir els capítols, sota pena de 25 11. b. a partir la meitat per a Guillem Morey i l'altra meitat per a la comunitat d'armadors.94

Malgrat aquesta regulació tan minuciosa de les obligacions mútues entre els arma-dors, sorgiren problemes amb algunes persones que havien lliurat comandes per esmerçar en l'armament i que després no reberen ni el capital ni la part que els corres-ponia en el botí. El primer a protestar fou Guillem Aranyola, que l'any 1362 nomenà procuradors seus el venerable Guillem Morey i Domingo Garcia, ciutadans de Bar-celona, per demanar en nom seu a Huguet de Llançà, ciutadà de Mallorca, a Bernat Paloma, ciutadà de Barcelona, i a Francesc de Lapart, ciutadà de Girona, les 70 11. bar-celonines de tern que van reconèixer haver rebut i portar en comanda en l'armament de la galera armada a Barcelona, i el lucre. El document inclou el text d'aquesta coman-da, del 6 de novembre de 1359 i el d'una altra, de 14 florins, feta el 18 de novembre amb el mateix objectiu pel mateix Aranyola.95 També protestà Nicolau Arloví, ciutadà de Barcelona que, l'any 1367, definia i remetia a Francesc de Lapart, oriünd de Girona, tot el dret que tenia sobre els seus béns pels 45 florins d'or i el lucre corresponent d'una comanda que havia lliurat el 6 de novembre de 1359 a Lapart, a Huguet de Llançà i a Bernat Paloma, per a l'armament de la "Santa Coloma". Suposem que, si remetia el dret sobre els béns de l'escrivà de la galera, és perquè havia aconseguit cobrar.96

Tampoc en altres aspectes Huguet de Llançà no complí el que havia estat estipulat a les capitulacions amb el rei ja que, malgrat que el mes de gener de 1360 Pere el Cerimoniós havia signat la pau amb Tunis,97 atacà diversos ports de Tunis i hi capturà dos llenys amb el seu carregament; a Susa capturà tres mercaders, pels quals cobrà res-cat. Actuava acompanyat per dos llenys, capitanejats per Antoni Pou i en Bataller.98

Malgrat que en els anys posteriors ens manquen, per ara, les capitulacions dels seus armaments, continuà actiu en la guerra de cors, ara més aviat en la Mediterrània cen-tral i oriental. En algun moment entre 1361 i 1362 la seva galera navegava amb les tres galeres armades de Joan de Pròixida, Pere Bernat i Guillem Pere de Rosat i atacà els venecians Napoleone Barbo i Pietro Robeti. Aquest atac figura entre les peticions d'in-demnització presentades per l'ambaixador de Venècia al rei Pere el Cerimoniós el mes de maig de 1362.99 Altres fonts indiquen que navegà pel mar Egeu, fins a Xipre, ata-cant venecians i també xipriotes, segurament durant l'any 1360; un tal Francesc Llopard, ciutadà de Girona, potser el mateix Francesc de Lapart que hem vist en l'ar-mament de 1359, que era al vaixell d'Huguet de Llançà quan aquest cometé el robato-ri contra súbdits del rei de Xipre, fou molestat per aquest fet pels oficials reials quan tornà a Catalunya i sembla que els seus béns foren embargats; aconseguí un guiatge reial per sis mesos, el mes de maig de 1361, mentre s'aclarien les coses, perquè assegurà que

62


ell no havia consentit en l'esmentat robatori.100 Sembla, doncs, que hi havia algun pro-cediment contra ell i els seus socis i que, doncs, no és del tot exacta l'apreciació dels mercaders de Xipre, que deien que Huguet exercia la pirateria amb el consentiment del rei d'Aragó.101 És cert que el monarca mostrava molta benignitat envers Huguet de Llançà, malgrat totes les seves infraccions, pels bons serveis que, sens dubte, li havia prestat. Una mostra n'és el guiatge i assegurament que el rei li concedí, l'any 1365, que el beneficiava a ell, a la seva galera, als seus socis i als que fossin a la galera o galeres i al seu servei, no obstant qualsevol preses, robaries o malifetes, crims o excessos piràtics fets 0 comesos on fos, a terra o a mar, per ells o els que fossin a la galera o galeres amb les quals Huguet de Llançà havia de presentar-se davant del rei. El monarca deixava ben clar que sota l'empara d'aquest guiatge podia presentar-se davant seu. Sens dubte hi devia haver moltes reclamacions contra seu. El guiatge reial havia de durar tres anys des del moment de la concessió.102

Víctimes mallorquines d'incidents la Mediterrània oriental

A la guerra contra Gènova, Pere el Cerimoniós s'havia aliat amb els venecians, però aviat més que aliats semblaren enemics. Alguns incidents havien desencadenat un seguit de represàlies i contrarepresàlies. Segons una queixa presentada pels venecians, des del 1359 fins al 1362 hi havia hagut vint-i-tres atacs de galeres, coques i llenys armats cata-lans contra venecians, mentre que Pere el Cerimoniós declarava que els venecians havien mort injustament més de 1.500 dels seus súbdits i es queixava de la greu injú-ria que això suposava.103 Els venecians, en efecte, mostraren una agressivitat molt ele-vada contra els catalans. Potser els culpaven per com havia anat la guerra, però la causa més clara sembla que fou la decisió d'escarmentar-los amb penes gravíssimes pel cos-tum que s'havia anat estenent de fer ràtzies per les costes gregues a fi de prendre perso-nes lliures per fer-ne captius; era el mateix sistema que s'usava a la costa del Magrib i que els magribins practicaven també a les costes valencianes o catalanes. Els venecians tenien dominis a Grècia i consideraven que era un àmbit propi, on imposaven ordre.

Els tripulants de la galiota de Bartomeu Albesa experimentaren aquesta funció d'implacables mantenidors de l'ordre que s'havien imposat els venecians. L'any 1358, diversos ciutadans de Mallorca: Guillem Albesa, Berenguer Sunyer, Guillem Sunyer, Pere de Térmens, Pere Joan i Antoni Lungai, Bonanat Mallenet, Guillem Reig, Guillem Vaca, Joan d'Aliaga, Berenguer Galló, Antoni Arquimbau i Simó Canals, havien armat una galiota, anomenada "Sant Cristòfol", de la qual era patró Bartomeu Albesa, i la carregaren amb mercaderies diverses, oli, draps i altres coses que portaren a Siracusa, on les vengueren. Allà tingueren notícia de dos pàmfils genovesos, enemics de la Corona, 1 decidiren perseguir-los; es dirigiren, doncs, al golf de Carbó, és a dir, al golf d'Arkadia, a la Romània, per tal de prendre els dos pàmfils genovesos. Quan arribaren a la costa del Golf prengueren vint-i-sis grecs per tal de vendre'ls com a esclaus. Poc després, el

63


26 de març, la galiota fou atacada per tres galeres venecianes, capitanejades per Nicoletto Giustiniani. Malgrat que digueren que eren de Mallorca i, per tant, aliats, els venecians robaren i feriren molts dels tripulants: dels 130 que hi anaven en mataren noranta amb el patró; només en sobrevisqueren uns trenta que havien quedat malferits en el combat; s'endugueren la galiota a Clarença, amb les mercaderies que portava i els 26 grecs, arrossegant per mar i després per terra, deshonorant-la, la bandera reial; posa-ren també els pavesos amb la mateixa ensenya cap per avall, de manera oprobiosa; la galiota fou cremada i es celebrà com si fos una victòria contra enemics. El rei Pere reclamà al dux de Venècia l'import del robatori, que abans féu certificar: 8.114 11., 9 s. 4 d. de Mallorca, 2.406 florins de Florència i mig, 42 11. d'alfonsins menuts de plata i 420 carlins de plata. A aquest capital calia afegir-hi l'interès, establert en 2 s. per lliura 1 any i que pujava en aquells moment a 200 reals d'or de Mallorca. El rei es queixà també de la manera inhumana com havien estat tractats els seus súbdits.104

Alguns afectats no es devien haver posat en contacte amb la cort el 1358, quan foren estimats els danys. Així, doncs, pel setembre de 1361, dos homes que havien estat ferits en el combat per prendre la galiota, Pere d'Armadans i Bernat Martí, tots dos de Barcelona, feren avaluar les seves pèrdues. Tots dos eren acordats, és a dir, pertanyien a la tripulació, però segurament en qualitat de combatents. En efecte, Pere d'Armadans, que havia estat ferit greument al cap, portava cuirasses, capellina i gorjal de ferro, espa-ses curtes i llargues i vestits i ornaments que denotaven una certa categoria, com un ves-tit de drap de grana, una capa i altra roba personal; portava també algunes mercaderies: 15 draps de llana de diversos colors i 6 barrils d'oli; tot el que portava valia 30 florins, a més de 50 florins d'or que portava al cinyell; calgué, a més, comptar el que li havia costat les medicines per guarir la ferida i el viatge de retorn des de Venècia i els interes-sos. Els danys que havia rebut foren avaluats en 584 florins d'or; els interessos, a raó de 2 s. b. per lliura per tres anys i mig, pujaren a 204 fl. i 4 s., mentre que les despeses de medicaments i per tornar foren avaluades en 120 fl.; a part hi havia encara les despeses d'advocat, jutge i escrivà: 41 fl. 3 s. 4 d. b.; en total Pere el Cerimoniós exigí al dux de Venècia que li fossin pagats 829 fl. i 7 s. i 4 d. Bernat Martí, que havia estat ferit al braç, portava un equipament més senzill, només espases curtes i llargues, un punyal, roba personal i alguns objectes, a més de 50 florins que duia al cinyell; els danys que havia sofert foren avaluats pel jutge en 100 florins d'or, els interessos en 34 fl. i 8 d., les des-peses en medicaments i per tornar a Barcelona en 100 florins i les despeses d'advocat, jutge i escrivà en 18 fl.; en total, la indemnització que el rei exigí per a ell fou: 250 fl. i 5 s. i 6 d.b.105

Unes altres sis galeres de la guàrdia venecianes provocaren encara un altre incident el 5 de juny de 1358, quan robaren a Pere Olzina, mercader de Mallorca, quan nave-gava vers Tebes, a la zona dita de les Corones, que es trobava dins la jurisdicció del rei de Nàpols. Els danys que havia rebut foren avaluats judicialment en 1.356 florins, més sis florins de despeses i els interessos. Pere el Cerimoniós, doncs, hagué de fer una nova reclamació al dux de Venècia.106

64


Posteriorment, la situació sembla haver-se pacificat i la darrera notícia que tenim que afecti mallorquins no és ja un incident violent sinó una conducta dolosa d'un patró venecià envers un mercader mallorquí. Abans de 1397, Julià Goday, mercader de Mallorca, carregà en una nau patronejada per Mundinus de Bonacursis, venecià, en un lloc no indicat, 37 esclaus entre mascles i femelles que el patró havia de portar a Modó, pagant per cada esclau dos ducats de nòlit. Quan la nau arribà a Modó i Julià demanà els esclaus, el patró respongué que li havien estat presos per Morat, senyor dels turcs, violentament i que no n'havia tingut satisfacció, malgrat que havia requerit el dit Morat diverses vegades. Julià considerà que el patró li donava aquestes raons dolosament i requerí la cúria del dux, la qual condemnà el patró a pagar al dit Julià 20.041 aspres, moneda de Turquia, diners que declarà no haver aconseguit de cobrar. Per aquest motiu el rei Martí l'Humà escriví al dux de Venècia, Antonio Venier, al comú i al consell de Venècia per demanar que es fes justícia al seu súbdit segons la sentència que havia obtingut. L'incident confirma la importància del tràfic d'esclaus en el comerç amb la Romània.107

* * *

En conclusió, podem afirmar que actualment no és molt el que se sap de la presència dels mallorquins a la Mediterrània oriental, malgrat els treballs de Pau Cateura i de Pierre Macaire, als quals cal afegir darrerament els ja publicats o en pre-paració de Daniel Duran. Els mercaders de Barcelona o d'altres localitats catalanes assentats a Mallorca després de la conquesta continuaren les línies de comerç inicia-des per Barcelona, a Alexandria i Síria i a la Romània, bé que després amb el pas dels anys, els mallorquins s'especialitzaren més en l'àrea de la Romània i els barcelonins en la d'Alexandria.

He procurat destacar també que, a més dels mercaders, hi havia presència de cor-saris a la Mediterrània oriental i que els incidents piràtics o de cors són una font a tenir en compte per a la història del comerç.

65


Notes

1. Aquest treball ha estat realitzat dins del projecte de recerca "La Corona de Aragón en el Medi-terráneo medieval: puente entre culturas, mediadora entre Cristiandad e Islam, concedit pel Ministeri d'Educació i Ciència (HUM2007-61131). Es beneficia també de l'ajuda concedida al "Grup de re-cerca consolidat La Corona catalanoaragonesa, l'Islam i el món mediterrani', pel Departament d'Uni-versitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya per al període 2005-2009 (SGR2005193).

Abreviatures usades: ACA = Arxiu de la Corona d'Aragó. AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. C = Cancelleria.

2. M. D. MARTÍNEZ SAN PEDRO, Pedro Mamlio, La crónica latina de Jaime I: edición crí-tica, estudio preliminar e índices, Almería, autor, 1984, p. 157: "Set est mayor Ínsula que Mayorica dicitur, quia mayor in quantitate et mayor imperio, quam divina sapientia de profundis aquarum fecit exurgere ut undique navigantibus fuerit in refugium et tutelam. Inde homines illius artis losam capud crucum nominant, quia de ipsa ad quascumque partes navigare oportunis videtur."

3. St. P. BENSCH, Barcelona i els seus dirigents 1096-1291, Barcelona, Seminari d'Història de Barcelona-Proa, 2000, p. 270 (traducció de Barcelona anditsrulers, 1096-1291, London, 1995).

4. El 1254 apareix a Barcelona prenent una comanda per portar en un viatge comercial no indi-cat. El document no n'esmenta la ciutadania i per tant podem suposar que era barceloní; al mateix document apareix com a testimoni el seu germà Llorenç Homdedéu: J. M. MADURELL Y MARI-MON, A. GARCIA SANZ, Comandas comeráales barcelonesas de la Baja Edad Media, Barcelona, 1973, doc. 7, p. 155 (1254, octubre, 9). Pocs anys després, el 1260, Joan Homdedéu apareix com a ciutadà de Mallorca, com veurem. Bé que els nostres documents associen els Homdedéu amb Barcelona, cal dir, però, que podrien procedir de Vic, ja que el 1231 estan documentades la vídua i les filles d'un altre Joan Homdedéu i el mateix any un Pere Homdedéu: Rafel GINEBRA I MO-LINS, Manual primer de VArxiu deia Cúria Fumada de Vic (1230-1233), Barcelona, 1998, I, doc. 300, 385, 577, 857.

5. I. GONZÁLEZ LLUBERA, Viajes de Benjamín de Tudela (1160-1173), Madrid, 1918, p. 52. 6. L. NICOLAU D'OLWER, L'expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental, Barcelona,

1974 (Ia ed. Barcelona, Barcino, 1926), p. 22. 7. El privilegi no es referia només a Alexandria sinó també a Ultramar, en general, i a Ceuta.

Jaume I prohibí que les mercaderies destinades a Barcelona i que es trobaven a Ultramar, Alexandria 0 Ceuta, fossin carregades a vaixells estrangers si hi havia un vaixell barceloní disposat a fer el viatge 1 el mateix pel que feia a les mercaderies que des de Barcelona havien d'ésser transportades a aquells territoris: A. DE CAPMANY Y DE MONTPALAU, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua dudad de Barcelona, 2a ed. a cura d'E. GIRALT Y RAVENTÓS i C. BATLLE Y GALLART, Barcelona, 1962, II, doc. 5, p. 12-13.

8. A. LÓPEZ DE MENESES, "Los consulados catalanes de Alejandría y Damasco en el reina-do de Pedro el Ceremonioso", Estudios de Edad Media déla Corona de Aragón, IV, 1953-1955, p. 83-183; cf. 81-92 i 136-138.

9. P. CATEURA BENNASSER, "Mundos mediterráneos: el reino de Mallorca y el sultanato mameluco (siglos XIII-XV)", Espacio, Tiempo y Forma, III. Historia medieval, 13, 2000, p. 85-101, concretament p. 94.

10. J. M. MADURELL i A. GARCIA, Comandas, doc. 14-15, p. 160-161 (1260, desembre, 28 i 29. Barcelona). Els autors diuen que la comanda es porta a Alexandria però al document no ho diu,

66


probablement la destinació del viatge apareix en algun altre document vist pels autors. La relació d'Homdedéu amb Bernat Ses-Fonts era constant, ja que havien concertat un matrimoni entre els seus fills: St. BENSCH, Barcelona i els seus dirigents, p. 271. El 1267, Joan Homdedéu rebé una quanti-tat en comanda d'un clergue i es comprometé a pagar-la a Barcelona, mitjançant Bernat Ses-Fonts: A. GARCIA I SANZ, M. T. FERRER I MALLOL, Assegurances i canvis marítims medievals a Bar-cdona, Barcelona, 1983, II, doc. 16 (1367, setembre, 28. Mallorca).

11. St. P. BENSCH, Barcelona i els seus dirigents, p. 273. 12. Damien COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient au Moyen Age. Un siède de rela-

tions avec l'Égypte et la Syrie-Palestine (ca. 1330-ca. 1430), Madrid-Barcelona, 2004, p. 312-340. Els productes tèxtils eren la primera exportació de l'illa cap al Sultanat de Babilonia, segons les fonts estrangeres: ibídem, p. 337.

13. Ibídem, p. 359-383. 14. J. TRENCHS, "DeAlexandrinis (el comercio prohibido con los musulmanes y el papado de

Aviñón durante la primera mitad del siglo XIV", Anuario de Estudios Medievales, 10, 1980, p. 237-320. J. TRENCHS, "Les Alexandrini ou la désobéissance aux embargos conciliares ou pontificaux contre les Musulmans", a Islam et chrétiens du Midi (XlIe-XIVe s.) "Cahiers de Fanjeaux", 18, Toulouse, 1983, p. 169-193.

15. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient au Moyen Age, p. 28. 16. J. TRENCHS, "DeAlexandrinis", 10 (1980), p. 237-320. J. TRENCHS, "Les Alexandrim",

1983, p. 169-193. Cf. el cas dels Marquet a M. T. FERRER I MALLOL, "Una família de navegants: els Marquet", a C. BATLLE I GALLART, M.T. FERRER I MALLOL, M.C. MAÑÉ I MAS, J. MUTGÉ I VIVES, S. RIERA I VIADER, M. ROVIRA I SOLÀ, El "Llibre del Consell" de la dutat de Barcelona, segle XIV: les eleccions municipals, Barcelona, 2007, p. 135-267, concretament p. 177-180, 183.

17. Eduardo GONZÁLEZ HURTEBISE, Libros de tesorería déla casa real de Aragón, I. Reinado de Jaime II. Libros de cuentas de Pedro Boy!, tesorero del monarca desde marzo de 1302 a marzo de 1304, Barcelona, 1911, p. 94, num. 373.

18. A. MASIA DE ROS, La Corona de Aragón y los estados del norte deÁírica. Política de Jaime II yAlfonsoIVen Egipto, Iíriquía t Tremecén, Barcelona, 1951, doc. 102, p. 381-382. No és indicat l'o-rigen d'Esteve Prat, però atès que sortia de Mallorca, podem suposar que era mallorquí.

19. Ibídem, doc. 106, p. 386-387. 20. Ibídem, p. 142. La imposició de la multa a: ACA, C, reg. 216, f. 90 V.-91 r. (1318, octubre,

15), que he consultat per ampliar la informació donada per A. Masià. 21. A. de CAPMANY, Memorias históricas sobre la marina, II, doc. 72. Comentat a M.T.

FERRER I MALLOL, "Incidència del cors a les relacions amb Orient a l'Edat Mitjana", a M.T. FERRER (ed.), Els catalans a la Mediterrània oriental a l'Edat Mitjana. Jornades Científiques de l'Institut d'Estudis Catalans (Barcelona, 16-17 de novembre de 2000), Barcelona, 2003, p. 259-307, concretament, p. 264.

22 J. TRENCHS, "DeAlexandrinis", p. 291, 292, 295, 297, 298. 23. ACA, C, reg. 872, f. 68 r. (1341, octubre, 10. València). 24. J. TRENCHS, "De Alexandrinis", p. 308. 25. ACA, C, reg. 877, f. 38 v.-39 r. (1346, desembre, 8. Barcelona). 26. J. TRENCHS, "DeAlexandrinis", p. 310, 312. 27. Marcel DURLLAT, L'art en el regne de Mallorca, Palma, 1964, p. 27. Les fonts que indica

són: ARP (Arxiu del Reial Patrimoni), Lletres reials 1309-1339, f. 74. 28. P. CATEURA, "Mundos mediterráneos", p. 96. 29. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 27-28. 30. J. TRENCHS, "DeAlexandrinis", p. 269-270. 31. J. OLIVERAS CAMINAL, Archivo Capitular de la Santa Iglesia Catedral de Barcelona. Cartas

67


reales (sigfos XII-XV). Catálogo Barcelona, 1966, p. 54-55. A. LÓPEZ DE MENESES, "Pedro el Ceremonioso y las reliquias de santa Bárbara", Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, VII, 1962, p. 299-357, concretament, p. 303.

32. M. T. FERRER I MALLOL, "Els diputats del braç de les ciutats i viles reials de 1359 a 1413. Perfils biogràfics", Acta Histórica et Archaeologica Mediaevalia, 26, 2005. Homenatge a la Professora Dra. Carme Badle i Gallart, p. 515-549, concretament p. 522-523.

33. José M. MADURELL Y MARIMON, "Contabilidad de una compañía mercantil trescentis-ta barcelonesa (1334-1342)", Anuario de Historia del Derecho Españd, XXXV, 1965, p. 421-525 i XXXVI, 1966, p. 457-546. Josep M. MADURELL I MARIMON, "Les activitats diplomàtiques i mercantils de Pere de Mitjavila", VIII Congreso de Historia déla Corona de Aragón, II-III, València, 1973, p. 177-187. Víctor HURTADO, Llibre de deutes, trameses i rebudes de Jaume de Mitjavila i companyia 1345-1370. Ediáó, estudi comptable i econòmic, Barcelona, 2005. Del mateix autor, Els Mitjavila, una íamília de mercaders de Barcelona del segfe XIV, Barcelona, 2007.

34. J. TRENCHS, *DeAlexandrinis" p. 270-271. 35. J. Ernest MARTÍNEZ FERRANDO, La tràgica historia dels reis de Mallorca. Jaume I. Jaume

II. Sanç. Jaume III. (Jaume IV). (Isabel), Barcelona, 1960, p. 214-244. 36. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 98. 37. ACA, C, reg. 884, f. 143 r.-v. (1347, agost, 18. Saragossa). 38. ACA, C, reg. 885, £ 55 v.-56 r. (1347, agost, 18.) i f. 55 r.-v. (1347, novembre, 22.). Cal

assenyalar que Roger de Sant Vicenç obtingué una altra concessió papal el 1349 i també una llicèn-cia reial: reg. 888, f. 190 v. (1349, abril, 26). Cf. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 100-102.

39. ACA, C, reg. 885, f. 105 v.-106 v. (1347, desembre, 19). Cf. D. COULON, Barcdoneetle grand commerce d'Orient, p. 102.

40. ACA, C, reg. 887, f. 11 v.-12 r. (1348, maig, 1. València) i reg. 889, f. 29 r.-v. (1348, agost, 24). Cf. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 102-103.

41. ACA, C, reg. 889, f. 212 v.-213 r. (1349, maig, 14). 42. ACA, C, reg. 889, f. 51 v.-52 r. (1349, juliol, 1. València). 43. ACA, C, reg. 889, f. 99 v.-100 r. (1350, gener, 7), reg. 890, f. 173 r.-v. (1350, abril, 9), reg.

893, f. 53 r. i 54 v. (1351, desembre, 2. Perpinyà), cit. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 102-103, i ACA, C, reg. 893, f. 136 v.-137 r. (1352, maig, 7).

44. ACA, C, reg. 893, f. 177 V.-178 v. (1352, maig, 29), reg. 896, f. 17 r.-18 r. (1353, maig, 15, València), cit. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 102-105.

45. D. COULON, Barcdone et le grand commerce d'Orient, p. 102-106 46. ACA, C, reg. 891, f. 55 v.-56 r. (1350, agost, 13). 47. ACA, C, reg. 896, f. 104 v. (1353, maig, 20. València). 48. ACA, C, reg. 1054, f. 9 r.-v. (1337, gener, 7. València), reg. 864, f. 17 r. (1338, abril, 26),

reg. 887, f. 106 V.-107 r. (1348, desembre, 3. Barcelona). D. COULON, Barcelone et le grand com-merce, p. 89.

49. ACA, C, reg. 896, f. 88 v.-89 r. (1353, agost, 8. València). D. COULON, Barcdoneetle grand commerce, p. 89.

50. M. RIU I RIU, "Nuevos datos sobre el comercio mediterráneo catalano-aragonés: el co-mercio prohibido con el Oriente islámico", a II Congreso Internacional de Estudios sobre las Culturas del Mediterráneo Occidental (Barcelona, 1975), Barcelona, 1978, p. 315-329, concretament p. 320, n. 13; J. N. HILLGARTH, G. SILANO, TheRegister "Notule Communium" 14 oftheDiocese ofBarcelona (1345-1348), Toronto, 1983, doc. 557. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 684-685. Aquest patró havia estat associat abans amb Pere de Bertrallans i havia trans-portat mercaderies de la companyia Mitjavila des de Sardenya el 1334 i, en data desconeguda, havia fet un viatge a Xipre, per compte de la mateixa companyia; llavors estava associat amb Pere

68


Comte: J. M. MADURELL, "Contabilidad de una compañía", p. 470 i 476-477. Un esment a aquest viatge també a V. HURTADO, Llibre de deutes, f. 8 v.

51. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 136, 138, 171, 268-269, 280-281, 601, n. 5, 690, 829, 831, 835. Cf. també Amada LÓPEZ DE MENESES, "Florilegio documental del reinado de Pedro IV de Aragón", Cuadernos de Historia de España, XXIII-XXIV, 1955, p. 348-354, XXV-XXVI, 1957, p. 343-347. M. RIU, "Nuevos datos", p. 322, n. 18. Cf. els documents transcrits a Carmen PINILLO BUN, Comercio prohibido entre Barcelona y Oriente en el sigfoXIV, tesi doctoral dirigida pel Prof. Dr. Manuel Riu, llegida a la Universitat de Barcelona el 1999, doc. 7 i 9.

52. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 104-105, 110, n. 197, 832-833. 53. J. M. MADURELL, "Contabilidad de una compañía", p. 491. 54. D. COULON, Barcelone et le grand commerce d'Orient, p. 122. 55. Madelena SÁEZ POMÉS,( 'Los aragoneses en la conquista saqueo de Alejandría por Pedro I

de Chipre", Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, V, 1952, p. 361-405. Madelena Sáez Pomés és un pseudònim d'Amada López de Meneses.

56. M.T. FERRER, "Incidència del cors a les relacions amb Orient a l'Edat Mitjana", p. 272. 57. Amada LÓPEZ DE MENESES, "Documentos culturales de Pedro el Ceremonioso",

Estudios de Edad Media déla Corona de Aragón, V, 1952, p. 159-771 doc. 48. Cf. també de la matei-xa autora, "Los aragoneses en la conquista de Alejandría", p. 368-369.

58. Arxiu Vaticà, Reg. Aven. 165, f. 422 r. (1367, juny, 14. Avinyó). 59. ACA, C, reg. 1082, f. 87 v. 60. ACA, C, reg. 921, f. 45 r.-47 r. (1371, juliol, 9. València). 61. ACA, C, reg. 1262, f. 40 v.-4l r. (1378, gener, 31. Barcelona). 62. ACA, C, reg. 1266, f. 30 v.-31 v. (1380, gener, 16). 63. A. LÓPEZ DE MENESES, "Los consulados catalanes de Alejandría y Damasco", p. 105-106

i doc. XIV-XVII. Cf. també: A. LOPEZ DE MENESES, "Correspondencia de Pedro el Cere-monioso con la soldanía de Babilonia", Cuadernos de Historia de España, XXIX-XXX, Buenos Aires, 1959, p. 293-337, concretament p. 328-330.

64. Ibídem, p. 106, 109 i doc. XXXI. 65. A. LÓPEZ DE MENESES, "Los consulados catalanes de Alejandría y Damasco", doc. VII.

Sobre els cònsols en nau: M. T. FERRER I MALLOL, "Sobre els orígens del Consolat de Mar de Barcelona el 1279 i sobre els cònsols d'ultramar a bord de vaixells. Un exemple de 1281", Anuario de Estudios Medievales, 23, 1993, p. 141-150.

66. P. MACAIRE, "Mallorca y el comercio con el Mediterráneo oriental", Estudis Baleàrics, IV-15, 1984, p. 43-67, concretament p. 65.

67. M. T. FERRER I MALLOL, "Una flotta catalana contro i corsari nel Levante (1406-1409)", a Oriente e Occidente tra Medioevo ed Eta Moderna. Studi in onore di Geo Pistarino, Gènova, 1997, p. 325-355. De la mateixa autora: "Transportistas y corsarios vascos en el Mediterráneo medieval. Las aventuras orientales de Pedro de Larraondo (1406-1409)", Itsas Memoria. Revista de Estudios Marí-timos del País Vasco, Untzi Museoa-Museo de San Sebastián, 2, 1998, p. 509-524, i "Pedro de Larraondo, un corsario vizcaíno en el Mediterráneo oriental (1405-1411)", a Corsarios castellanos y vascos en el Mediterráneo medieval, Barcelona, 2000, p. 243-331 i encara "Incidència del cors", p. 294-300. Cf. també: L. BALLETTO, "Chio dei Genovesi tra rivolta maonese, corsari catalani ed attachi veneziani", Anuario de Estudios Medievales, 24, 1994, p. 481-486.

68. P. H. DOPP, "Les relations egypto-catalanes et les corsaires au commencement du quinziè-me siècle", extret del Bulletin of the Faculty of Arts Fouad I Univemty, XI, 1949. D. COULON, Barcelone et le grans commerce d'Orient, p. 54-62.

69. P. MACAIRE, "Mallorca y el comercio con el Mediterráneo oriental", Estudis Baleàrics, IV-15, 1984, p. 43-67, concretament, p. 67.

70. J. M. MADURELL-A. GARCIA, Comandas, doc. 234, p. 355-357 (1455, març, 6).

69


71. Laura BALLETTO, Presenze ca.tala.ne netl'isola di Cipro al tempo di Giacomo II d'Aragona, "Medioevo. Saggi e Rassegne", 20, p. 49 i 58.

72. P. CATEURA, Mallorca y Greda en la baja Edad Media, a Rdadones inéditas entre España y Greda, Atenas, 1988, p. 118-119.

73. ACA, C, processos en foli, lligall 8, núm. 9, f. 9 r., en curs d'edició per Daniel Duran Duelt. Comentat a M.T. FERRER, Inddènda del cors a les rdadons amb Orient, p. 266-267.

74. ACA, C, reg. 244, f. 325 v.-326 r. (1318, juliol, 15). Sobre les relacions dels catalans amb Armènia cf. Claude MUTAFIAN, "La Catalogne et le Royaume Arménien de Cilicie (XIIIe-XTVe siècles)", a M.T. FERRER I MALLOL i D. COULON, eds., L'expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana, Actes del Séminaire/Seminari organitzat per la Casa de Velázquez (Madrid) i la Institució Milà i Fontanals (CSIC, Barcelona). Barcelona, 1999, p. 105-119. Comentat a M.T. FERRER, Inddènda dd cors a les rdadons amb Orient, p. 270.

75. Marcel DURLIAT i Joan PONS I MARQUÈS, Recerques sobre d moviment dd port de Mallorca en la primera meitat dd segfeXLV, a VI Congreso de Historia deia Corona de Aragón, Madrid, 1959, p. 345-363, concretament p. 359.

76. M. DURLIAT, L'art en el regne de Mallorca, p. 27. 77. J.M. MADURELL, A. GARCIA SANZ, Comandas comerdales, doc. 116-117, p. 248-249. 78. Catherine OTTEN-FROUX, "Chypre, un des centres du commerce catalan en Orient", a

Els catalans a la Mediterrània oriental, p. 129-153, especialment aquesta darrera p. 79. Chryssa A. MALTEZOU, "Attività catalana in Creta veneziana (XIV sec.)", Els catalans a la

Mediterrània Oriental, p. 113-127, concretament p. 115, 116, 123. 80. ACA, C, reg. 125, f. 45 r.-v. (1302, agost, 29). Publ. per A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari

de l'Orient Català (1301-1409). Col·lecció de documents per a la història de l'expedició catalana a Orient i dels ducats d'Atenes i Neopàtria, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1947, doc. VIII (hi ha reedició de l'Institut d'Estudis Catalans, 2001). Comentat a M. T. FERRER, Catalans i genove-sos', p. 816. M.T. FERRER, Inddènda dd corsa les rdadons amb Orient, p. 263.

81. A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari de l'Orient Català, doc. CLXXXV i CLXXXVI, i doc. CCXLIV, p. 322-325 (1360, març, 18. Venècia).

82. A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari de l'Orient català, doc. CXLIII, p. 173-175 (1329, gener, 27. Mallorca).

83. Ilibri commemoriali ddla Repubblica di Venezia, ed. R. PREDELLI, 2, Venècia 1876, p. 15, n. 96. C. MALTEZOU, "Attività catalana in Creta", p. 122, 126-127.

84. Sobre aquesta guerra: J. MUTGÉ, "El Consell de Barcelona en la guerra catalano-genovesa durante el reinado de Alfonso el Benigno", Anuario de Estudios Medievales, 2, 1965, p. 229-256

85. A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari de l'Orient català, doc. CXLVI, p. 202-205 (1332, octu-bre, 10. Siracusa).

86. A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari de l'Orient català, doc. CXLVII, p. 205-206 (1332, de-sembre, 20). Cf. també P. CATEURA, Mallorca y Greda en la Edad media, p. 125-126.

87. Els testimonis de la denúncia foren: el capità Bonanat Descoll, capità, G. Olger i altres. Sembla que Ponç de Santa Pau i els seus hereus conservaven algun dret en la nau: AHCB, arxiu de la vegueria, processos 1356, juny, 26.

88. ACA C, reg. 1166, f. 212 r.-213 r. (1359, agost, 24. Palma de Mallorca). ACA, C, Processos en foli, 127-20: interrogatori d'un procés de marca contra venecians; els fragments són de f. 7 v. i 8 v.-9 r. (1361, juliol, 2). Cit. breument per P. SIMBULA, "I pericoli del mare", 386, nota. Cf. també A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari de l'Orient català, doc. 243. M. T. FERRER, Corso, p. 292.

89. ACA, C, reg. 1136, f. 65 v. (1354, octubre, 14. Setge de l'Alguer). 90. G. MELONI, Genova eAragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso, II (1355-1360), Pàdua,

Cedam, 1976, p. 223. 91. ACA, C, reg. 1163, f. 107 r.-108 r. Els capítols proposats per Huguet i concedits pel rei es

70


consideraven un document a part perquè a continuació hi figura el manament, en el qual Tomàs de Canyelles declara actuar per manament reial a través del noble Gilabert de Centelles, conseller.

92. ACA, C, reg. 1163, f. 108 r.-v. Els capítols proposats pel rei i acceptats per Huguet, que es troben a continuació dels anteriors, es consideraren un document a part perquè al final hi figura el manament, igual que l'anterior, és a dir, Tomàs de Canyelles declara actuar per manament reial a tra-vés del noble Gilabert de Centelles, conseller.

93. ACA, C, reg. 1163, f. 106 V.-107 r. (1359, octubre, 21. Cervera). 94. AHPB, Pere Martí, 17-8, f. 75 v.-78 r. (1359, novembre, 13). Els capítols entre Huguet de

Llançà d'una banda, i Bernat Paloma i Francesc de Lapart de l'altra són en català i figuren en un lli-bre comú del notari Pere Martí, de 1365, potser perquè hi hagué problemes entre els armadors i cal-gué copiar-los per tal d'expedir-ne instrument públic a favor de Guillem Aranyola, tal com consta al marge del document. Guillem Aranyola era un dels que havia concedit una comanda per a aquest armament i que veurem que es queixà de no haver rebut res del botí.

95. AHPB, Pere Martí, 17-5, f. 19 r.-22 r. (1362, maig, 19). 96. AHPB, Pere Martí, manual (18 oct. 1367-2 març 1368), f. 41 v.-42 r. (1367, novembre, 16.

Barcelona). 97. CH.E. DUFOURCQ, "Catalogue chronologique et analytique du registre 1389 de la

Chancellerie de la Couronne d'Aragón, intitulé Guerre sarracenorum 1367-1386", MiscAAània de Textos medievals, 2, Barcelona, 1974, p. 67, doc. 1.

98. M.D. LÓPEZ PÉREZ, La Corona de Aragón y d Magreb en d sigfo XLV (1331-1410), CSIC. Institución Milà i Fontanals, Barcelona, 1995, p. 391.

99. L. D'ARIENZO, Carte reali diplomatiche di Pietro il Cerimonioso, re d'Aragona, riguardanti Vitalia, Padova, Cedam, 1970, p. 356, doc. 711 .

100. ACA, C, reg. 1176, f. 89 v. (1361, maig, 21. Calatayud). 101. Michel BALARD, "Les catalans dans l'Outre-mer génois aux XlIIe-XIVe siècles", a M.T.

FERRER I MALLOL coord., Els catalans a la Mediterrània oriental a l'Edat Mitjana. Jornades Científiques de l'Institut d'Estudis Catalans (Barcelona, 16-17 de novembre de 2000), Barcelona, 2003, p. 103-111 , concretament p. 109. Chrissa A. MALTEZOU, "Attività catalana in Creta vene-ziana (XIV sec.)", ibídem, p. 122.

102. ACA, C, reg. 1076, f. 1 16 r. (1365, abril, 30. Tortosa). 103. L. D'ARIENZO, Carte reali diplomatiche di Pietro il Cerimonioso, p. 356, doc. 711 . 104. ACA; C, Processos, 127-20: interrogatori d'un procés de marca contra venecians, cit. breu-

ment per P. SIMBULA, "I pericoli del mare", 386, nota. A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari de l'Orient català, doc. CCXXXVI, p. 310-312 (1358, setembre, 28. Barcelona). També foren execu-tats 84 homes de la galera d'un tal Noguera, de Codliure, presa per quatre galeres de la guàrdia vene-cianes al cap del Sant Àngel, a la Romània, cap al 1360. Cit. M.T. FERRER, Corso, p. 292.

105. A. RUBIÓ I LLUCH, Diplomatari de l'Orient català, doc. CCXLIX, p. 329-331. (1361, setembre, 20. Barcelona) i doc. CCXLIX, p. 331-332 (1361, setembre, 28. Barcelona).

Resum

Els mallorquins a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Teresa Ferrer Mallol. Després de la con-questa de Mallorca, mercaders i navegants catalans s'establiren a l'illa, des d'on continuaren el comerç vers Alexandria i Síria o l'Imperi Bizantí, entre altres rutes que freqüentaven. La ponència es fixa pre-ferentment en el comerç amb Alexandria i Síria, que sofrí grans dificultats després de la caiguda d'Acre en poder del Sultanat de Babilonia (1291), a causa de la prohibició papal de comerciar amb aquest estat. Estudia l'època del contraban cap a Alexandria, i de les multes, i l'època de les llicèn-

71


cies, papal i reial des de 1340 aproximadament, primer escasses i després normalitzades cap a la fi del segle. Estudia també la incidència del cors sobre aquest comerç i la presència de corsaris mallorquins en aquesta ruta.

Abstract

Mallorcans in the Eastern Mediterranean in the Middle Ages. Teresa Ferrer Mallol. After the con-quest of Majorca, the Catalan merchants and navigators established themselves in that Island from where they continued practising the trade with Alexandria, Syria and the Bysantine Empire among other usual routes. This paper studies specially the trade between Majorca and Alexandria and Syria which was seriously damaged when Acre fell under the power of Babilonia Sultanate and, as a result of his fact, Popes forbade any trade with that State. The paper analyzes too the period of smuggling towards Alexandria and the fines imposed, and also the period of licenses issued both from the Popes and the Kings, since nearly 1340, firstly, in a small degree and, afterwards, already normalized by the end of the l4th Century. Finally, the paper studies the effect that Piracy had over that trade and the presence of Majorquin corsairs in the commercial route.

72

els mallorquins a la mediterrània oriental a l'edat...

Documents