els magnificats de joan cererols i el context musical
TRANSCRIPT
Revista Catalana de Musicologia, nĂșm. xii (2019), p. 73Â114ISSN (ed. impresa): 1578Â5297 / ISSN (ed. electrĂČnica): 2013Â3960
DOI: 10.2436/20.1003.01.80 / http://revistes.iec.cat/index.php/RCMus
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU DEL MOMENT:
UNA COMPARACIĂ AMB EL MAGNIFICAT SWV 468 DE HEINRICH SCHĂTZ
JORDI RIFĂ I SANTALĂUniversitat AutĂČnoma de Barcelona
RESUM
Lâobjectiu Ă©s estudiar els dos magnificats â a nou i a deu veusâ de Cererols, analitÂzarÂlos, extreureân les caracterĂstiques i incardinarÂlos en el context musical europeu del moÂment; i, alhora, compararÂlos amb lâĂșnic magnificat conservat en llatĂ de lâalemany SchĂŒtz. De lâestudi nâextraiem els resultats segĂŒents: la diferĂšncia estilĂstica evident entre els dos magnifi-cats de Cererols; la influĂšncia de compositors com Victoria, Palestrina, Gabrieli i Monteverdi en Cererols; els punts vitals comuns entre Cererols i SchĂŒtz, i les analogies i diferĂšncies compoÂsitives entre ambdĂłs compositors. I nâaportem les contribucions segĂŒents: la possible via dâenÂtrada de la influĂšncia romana i veneciana en Cererols; el contrast i la justificaciĂł de les analogies i diferĂšncies entre les paletes instrumentals, els aspectes formals, texturals, estilĂstics, lâĂșs de fiÂgures retoricomusicals en els magnificats de Cererols i SchĂŒtz, i les diferents interpretacions segons les confessions respectives. Concloem lâestudi demostrant la triangulaciĂł MontserratÂDresdenÂVenĂšcia/Roma, interrelacionant el radi dâinfluĂšncies dâambdĂłs compositors.
Paraules clau: Cererols, SchĂŒtz, magnificat, retĂČrica i mĂșsica, policoralitat, escola romaÂna, escola veneciana.
THE MAGNIFICATS OF JOAN CEREROLS AND THE EUROPEAN MUSICAL CONTEXT OF HIS TIMES: A COMPARISON WITH
HEINRICH SCHĂTZâS MAGNIFICAT SWV 468
ABSTRACT
This paper is a study of Cererolsâ two magnificats for 9 and 10 voices, respectively, analyzing them, extracting their characteristics and setting them within the European musiÂcal context of the times, while at same time comparing them with the only magnificat conÂserved in Latin of the German composer SchĂŒtz. The following results are drawn from the
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 73 05/12/2019 14:42:20
74 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
study: the obvious stylistic difference between Cererolsâ two magnificats; the influence of composers such as Victoria, Palestrina, Gabrieli and Monteverdi on Cererols; the personal aspects shared by Cererols and SchĂŒtz; and the analogies and compositional differences beÂtween the two composers. Contribution: the possible entry route of the RomanÂPalestrinian influence on Cererols; the contrast and justification of the analogies and differences between the instrumental palettes, the formal, textural and stylistic aspects, and the use of rhetoricalÂmusical figures in the Cererols and SchĂŒtz magnificats; and the different interpretations acÂcording to their respective faiths. I conclude by demonstrating the MontserratÂDresdenÂVenice/Rome triangulation, interrelating the radius of influences of the two composers.
Keywords: Cererols, SchĂŒtz, magnificat, rhetoric and music, polychorality, Roman school, Venetian school.
Aquest treball pretĂ©n estudiar els dos magnificats conservats â a nou i a deu veusâ de Cererols, per tal dâanalitzarÂlos i extreureân les caracterĂstiques mĂ©s sigÂnificatives. AixĂ mateix, aixĂČ ens permetrĂ un segon objectiu, que Ă©s el dâincardinar els magnificats de Cererols en el context musical europeu del moment. Per aixĂČ farem una revisiĂł dâalguns magnificats que es compongueren a finals del segle xvi i inicis del segle xvii i, en especial, compararem els magnificats de Cererols amb el Magnificat SWV 468 de SchĂŒtz, i referenciarem les influĂšncies que aquests magni-ficats tingueren i portarem a col·laciĂł el contrast que ambdĂłs credos â reformista i contrareformistaâ palesaven en les respectives composicions dels magnificats.
Com a fonts he partit de les edicions dels magnificats de Cererols i de SchĂŒtz. Per al Magnificat a deu veus de Cererols, he emprat lâediciĂł Mestres de lâEs-
colania de Montserrat, vol. i, Joan Cererols. Obres completes, I, p. 107Â130, basaÂda en la cĂČpia manuscrita del mestre Bartomeu Blanch, de mitjan segle xix.1
Per al Magnificat a nou veus de Cererols, he emprat lâediciĂł Mestres de lâEs-colania de Montserrat, vol. ix, Joan Cererols. Obres completes, V, p. 8Â23, basada en el manuscrit 1168, p. 104Â111, de la Biblioteca de Catalunya procedent de la Col·legiata de VerdĂș.2
I per al Magnificat SWV 468 de SchĂŒtz â Ă©s lâĂșnic conservat en text llatĂ, els tres restants sĂłn en alemany3â, he emprat lâediciĂł Heinrich SchĂŒtz: Magnificat SWV 468, basada en la font Uppsala, UniversitetsÂbiblioteket, Signatur: Vok. Mus. i handskr., 34: 4. El tĂtol original sâextreu de la part del basso continuo i Ă©s: «a 4 Voc. 5 stromenti et 2 Capell. H. S.» i al darrere de la pĂ gina de la mateixa part diu: «Magnificat a 4 voc: e 5 instroment. / ad placitum 2 Capelle. H. S. / No. 10».4
1. David Pujol (ed.), Mestres de lâEscolania de Montserrat, vol. i: Joan Cererols. Obres com-pletes, I, p. xv.
2. David Pujol, Ireneu segarra i Gregori estrada (ed.), Mestres de lâEscolania de Montser-rat, vol. ix, Joan Cererols. Obres completes, V, p. xxvii.
3. Cf. Meine Seele erhebt den Herren SWV 344: per a dos instruments (Vl I/II), soprano i Bc; Meine Seele erhebt den Herren SWV 426: (4 v., 4 inst.) i Bc; Meine Seele erhebt den Herren SWV 494: 2 cors de quatre veus (CATB) i Bc.
4. Heinrich scHĂŒtz, Heinrich SchĂŒtz: Magnificat SWV 468, p. ii.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 74 05/12/2019 14:42:20
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 75
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS
anĂ lisi
LâanĂ lisi practicada als dos magnificats5 de nou i deu veus de Cererols, si bĂ© mostra el metre binari comĂș en ambdues obres i la presĂšncia de recurrĂšncia temĂ tica del final vers lâinici, en contrast, revela una diferĂšncia clara quant a lâadministraciĂł del text i a lâĂșs de tĂšcniques compositives. Mencionem aquĂ que, tot i que no estan consignats els instruments a la partitura â a excepciĂł del baix continuâ, Ă©s molt probable que la paleta tĂmbrica prĂČpia de lâĂšpoca, Ă©s a dir, la cobla de ministrers â xeremies, cornetti, sacabutx i baixĂłâ sâusĂ©s per a doblar, unisonar o substituir les veus. El testimoni dâaquest Ășs Ă©s referendat, entre dâalÂtres, per la pintura de la Verge de Montserrat (1635) atribuĂŻda a Juan AndrĂ©s Ricci (1600Â1681),6 que representa un conjunt a doble cor de cantaires i instruÂmentistes.
El Magnificat a nou veus palesa un estil mĂ©s proper a la tradiciĂł renaixentista del segle xvi, el qual alternava la monodia en els versos senars amb la polifonia en els versos parells i/o a lâinrevĂ©s, Ă©s a dir, la tĂšcnica alternatim.7 En el Magnificat que ens ocupa, lâalternança es desenvolupa amb monodia acompanyada versus hoÂmofonia (vegeu ex. 1: c. 1Â6). AixĂ, la monodia que inicia el tiple del primer cor se sobreposarĂ i contrastarĂ policoralment amb els altres dos cors.
Per contra, el Magnificat a deu veus, Cererols lâinicia en lâestil del contraÂpunt imitatiu propi de lâstile antico palestriniĂ (ex. 2: c. 1Â4). Els versets no estan tan especĂficament administrats com en el cas del Magnificat de nou veus. En el decurs del Magnificat, la distribuciĂł del text ens mostra un repartiment entre els tres cors, que sâarticulen amb textures de contrapunt imitatiu, policoralitat, hoÂmofonia, cĂ nons i diĂ legs.
TambĂ©, en un estudi mĂ©s detallat, seâns mostra que els Ăncipits sĂłn similars, quant a construcciĂł, als del tonus simplex o solemnis:8 inici amb manteniment del to de recitaciĂł i final amb descens. A mĂ©s, en el Magnificat de deu veus, el tetraÂcord inicial â solÂlaÂsiÂdoâ sobre la paraula Magnificat Ă©s el mateix, transportat, que el del tonus simplex â faÂsolÂlaÂsiâ.
5. Per a diversos aspectes sobre les vespres vegeu: J. C. WabricK, The polychoral settings of the vespers by Juan Cererols.
6. Gregori estrada, «EsbĂłs per a un estudi de lâobra de Joan Cererols (1618Â1680)», a Actes del I Symposium de Musicologia Catalana: Joan Cererols i el seu temps, 1985, p. 8. Vegeu la il·lustraciĂł de la pintura a Jordi RifĂ©, «La mĂșsica religiosa en romanç en el Barroc», a HistĂČria de la mĂșsica cata-lana, valenciana i balear, Barcelona, Edicions 62, 1999, p. 57.
7. Vegeu com a exemple: Francisco Guerrero, Francisco Guerrero (1528-1599): Opera omnia: Magnificat per omnes tonos, p. 16 i 23, i vegeu en especial les p. 135Â154, que mostren dos exemples de magnificats en lâestil alternatim i atorguen la distribuciĂł dels versos parells i senars a la monodia o a la polifonia de manera diferent en cada magnificat.
8. Liber usualis, p. 207Â218.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 75 05/12/2019 14:42:20
76 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
No sâha detectat, perĂČ, en els magnificats, la cadĂšncia hexacordal9 tan caracÂterĂstica en diverses obres de Cererols.
Detalls mĂ©s especĂfics respecte a sonoritats, aspectes formals i relaciĂł mĂșsiÂcaÂtext, aniran emergint i desenvolupantÂse quan abordi la comparaciĂł amb el Magnificat de SchĂŒtz.
9. Vegeu, a tall dâexemple, els c. 29Â30 del responsori Hodie nobis caelorum Rex, a David Pu-jol, Ireneu segarra i Gregori estrada (ed.), Mestres de lâEscolania de Montserrat, vol. ix: Joan Cere-rols. Obres completes, V, p. 5.
exemPle 1. Joan Cererols, Magnificat a nou veus, c. 1Â6.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 76 05/12/2019 14:42:20
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 77
influĂšncies i ressonĂ ncies
Cererols rebĂ© la influĂšncia de lâstile antico palestriniĂ , probablement a travĂ©s del seu aprenentatge amb el mestre de lâEscolania de Montserrat Joan March (1582Â1658), successor de TomĂĄs Luis de Victoria com a organista al convent de las Descalzas Reales de Madrid.10 En aquest ambient religiĂłs dels centres de la corte y villa de Madrid, la mĂșsica de TomĂĄs Luis de Victoria hi estava molt preÂsent. Per tant, Ă©s molt probable, com hem dit, que lâestil de Victoria i de Palestrina
10. Ireneu Segarra, «Montserrat», a The new Grove dictionary of music and musicians, vol. 17, 2001, p. 71.
exemPle 2. Joan Cererols, Magnificat a deu veus, c. 1Â4.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 77 05/12/2019 14:42:21
78 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
arribĂ©s a Cererols en aquest context. AixĂ, lâescola romana es filtra clarament en lâobra cereroliana.
Una anĂ lisi comparativa sumĂ ria amb altres compositors ens ajudarĂ a escaÂtir les influĂšncies i/o analogies i diferĂšncies que puguin emergir de les obres conÂtrastades. En efecte, si es compara lâĂncipit del Magnificat a sis veus de Palestrina11 (vegeu ex. 3) amb el del Magnificat de nou veus de Cererols (ex. 1) sâhi entreveu una similitud evident pel que fa al disseny del fraseig del text «anima mea DomiÂnum». TambĂ© el contrapunt imitatiu propi de lâstile antico palestriniĂ sâobserva en els magnificats de Cererols. En aquest sentit, la tĂšcnica dâentrades imitatives en el mateix to del Magnificat a quatre veus secundi toni de Palestrina12 (ex. 4) tambĂ© sâobserven en el Magnificat a deu veus de Cererols.
exemPle 3. Giovanni Pierluigi Palestrina, Magnificat a sis veus, c. 1Â4.
exemPle 4. Giovanni Pierluigi Palestrina, Magnificat a quatre veus, secundi toni, c. 1Â4.
Pel que fa a la possible influĂšncia de la mĂșsica de TomĂĄs Luis de Victoria13 en Cererols, cal esmentar, tambĂ©, diversos dissenys de les lĂnies melĂČdiques dels ĂnciÂpits i en el decurs de les diverses parts dels magnificats que palesen lâestil polifĂČnic de Victoria en Cererols. PerĂČ, a mĂ©s de lâestil polifĂČnic esmentat, cal posar en relleu dues obres de Victoria, impreses per la tipologia rĂšgia de Madrid, el Missae, Magni-
11. Giovanni Pierluigi Palestrina, Magnificat a 6 v (S, A, T1/2, B1/2).12. Giovanni Pierluigi Palestrina, Magnificat a 4 v secundi toni. 13. Vegeu, entre dâaltres: TomĂĄs Luis de Victoria, Magnificat en 1. To (dĂČric) a 6 v (S1/2, A,
T1/2, B). Per a mĂ©s referĂšncies als magnificats de Victoria, vegeu Robert Stevenson, La mĂșsica en las catedrales españolas del Siglo de Oro, p. 478Â489.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 78 05/12/2019 14:42:21
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 79
ficat, motecta, psalmi (1600)14 i lâOfficium defunctorum sex vocibus (1605), ja que sâhi entreveuen aspectes compositius que ja palesen una assumpciĂł clara vers el nou estil musical que estava irrompent, el Barroc, en especial pel que fa a lâĂșs del baix continu i del doble cor, aspectes aquests que de ben segur tambĂ© influenciaren CeÂrerols. Aquestes obres fora possible que formessin part de la biblioteca de la comuÂnitat benedictina establerta a Madrid en lâanomenat Montserratico. TambĂ© fora probable â malgrat no disposar de dades degut a lâincendi de lâarxiu el 1811 per les tropes napoleĂČniquesâ que aquestes obres arribessin al monestir de Montserrat.
En el mĂłn catĂČlic lâimpacte de lâstile concertato o policoral veneciĂ li arribĂ , presumptament, per la via de les relacions seculars amb ItĂ lia i, especialment, pel contacte amb la santa seu de Roma. De les tres escoles musicals â romana, milaÂnesa i venecianaâ15 que sorgiren a lâaixopluc de la Contrareforma tridentina, Ă©s la veneciana la que podrĂem considerar mĂ©s avançada i amb mĂ©s concepciĂł dâestĂšÂtica barroca. AixĂ doncs, lâescola veneciana es pot considerar un emblema de la catolicitat contrareformista del Barroc del setÂcents. Efectivament, lâestil policoÂral veneciĂ amb els seus efectes estereofĂČnics impactants â similars al tectonisme de les arts plĂ stiques barroquesâ podem considerarÂlo un baluard de la Roma triumphans, eslĂČgan propi de la Contrareforma catĂČlica emanat de Trento. AixĂ doncs, aquesta tĂšcnica compositiva de la policoralitat podem suposar que arribĂ a Cererols per la via eclesial vinculada a la Roma catĂČlica.
Giovanni Gabrieli fou un precursor rellevant de la policoralitat. Els seus magnificats a vuit, dotze, catorze, disset, divuit i trentaÂtres veus16 palesen claraÂment la sonoritat consolidada dels cori spezzati venecians. Hom pot comparar aquests magnificats amb els de nou i deu veus de Cererols. Tot i les diferĂšncies tĂmbriques i estructurals, sâhi entreveu, en Cererols, una certa ressonĂ ncia en la divisiĂł dels cors com a coro favorito i coro di capella potser mĂ©s en el de deu veus que en el de nou veus.
Proposem, com a exemple, el tractament similar que fan Gabrieli17 i Cererols â en el Magnificat a nou veusâ de lâinici del desĂš versicle, «Sicut locutus est». En ambdĂłs casos, sâobserva una articulaciĂł homorĂtmica evident del text, perĂČ, amb valors augmentats en el cas de Cererols (ex. 5 i 6).
I en darrer terme, en el Magnificat de les Vespres de Monteverdi del 1610, tot i la seva singularitat evident i ser un model dâinici del canvi de tradiciĂł18 de la
14. TomĂĄs Luis de Victoria, «Thomae Lu / divic de Victoria / ⊠/ Missae, Magnificat, MoÂtecta, Psalmi, & alia quĂą plurima. / Quae partim Octonis, alia Nonis, alia Duodenis / vocibus conciÂnuntur. / ⊠/ Matriti, / Ex Typographia Regia. / Anno MDC». Vegeu tambĂ© Robert Stevenson, La mĂșsica en las catedrales españolas del Siglo de Oro, p. 479, 488Â489.
15. Edith Weber, Le Concile de Trente et la musique, p. 175Â180.16. Denis Arnold i Elsie M. Arnold, «Gabrieli, Giovanni», a The new Grove dictionary of
music and musicians, vol. 7, 1980, p. 64.17. Giovanni Gabrieli, Sacrae symphoniae: Libro primo. 1607, parte seconda, p. 164Â165.18. Alberto Rizzuti, Fra Kantor e Canticum: Bach e il Magnificat, p. 18Â19. Monteverdi en les
vespres proposa dues versions per al Magnificat: una per a set veus i instruments i lâaltra per a sis veus amb orgue.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 79 05/12/2019 14:42:22
80 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
tĂšcnica alternatim per lâstile moderno i concertato, sâhi escolen trets que fan penÂsar en una possible similitud amb els magnificats de Cererols. En aquest sentit, lâinici del Magnificat de Monteverdi Ă©s tractat dâuna manera similar amb el Magnificat a deu veus de Cererols; aixĂČ Ă©s, en contrapunt imitatiu, per bĂ© que Monteverdi desenvolupa polifĂČnicament el cant gregoriĂ , cosa que no sâobserva en Cererols.
Aquestes darreres influĂšncies, en especial de Monteverdi i de Gabrieli, que hem observat en Cererols tambĂ© impactaren dâuna manera palesa en SchĂŒtz. En qualsevol cas, en la comparaciĂł dels magnificats dâambdĂłs compositors farĂ© refeÂrĂšncia a aquestes influĂšncies pel que fa a SchĂŒtz.
exemPle 5. Giovanni Gabrieli, Magnificat a vuit veus, «Sicut erat», c. 66Â67.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 80 05/12/2019 14:42:22
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 81
COMPARACIĂ ENTRE ELS MAGNIFICATS DE CEREROLS I EL DE SCHĂTZ
Objectivament, no es pot demostrar el coneixement de la mĂșsica de Cererols per part de SchĂŒtz ni a lâinrevĂ©s. No obstant aixĂČ, sĂ que podem trobar un comĂș deÂnominador que ens pot fer emergir tĂšcniques compositives semblants. Aquest comĂș
exemPle 6. Joan Cererols, Magnificat a nou veus, «Sicut erat», c. 62Â63.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 81 05/12/2019 14:42:23
82 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
denominador Ă©s la mĂșsica italiana de la Contrareforma, concretament, la mĂșsica veneciana policoral de Giovanni Gabrieli i la mĂșsica romana de lâstile antico de PaÂlestrina. Aquestes mĂșsiques es disseminaren per lâEuropa del moment tant en lâĂ mÂbit catĂČlic com en el protestant. En aquest darrer cas, cal recordar la difusiĂł de diverÂses antologies, com ara Florilegium portense IÂII (Leipzig, 1618 i 1621), dâErhard Bodenschatz,19 Promptuarium musicum IÂIII (Estrasburg, 1611Â1613), dâAbraham Schadaeus20 i Promptuarium musicum IV (Estrasburg, 1617 â quarta partâ), de Caspar Vincentius,21 en quĂš estaven representats exemples de diversos composiÂtors alemanys perĂČ tambĂ© italians â Agazzari, Gabrieli, Marenzio, Viadana i dâalÂtresâ a lâĂ rea germĂ nica protestant i, en conseqĂŒĂšncia, molts mestres de capella en pogueren disposar per a tenir models en elaborar les seves composicions. No Ă©s estrany, doncs, que tant Cererols com SchĂŒtz mostressin en la seva obra, i en espeÂcial en els magnificats que estem estudiant, similituds i analogies compositives.
He escollit la mĂșsica del compositor SchĂŒtz, ja que va viure un periple vital aproximadament similar al de Cererols. En aquest sentit, si bĂ© SchĂŒtz nasquĂ© el 1585 â trentaÂtres anys abans que Cererols (1618Â1680)â i traspassĂ el 1672, ambdĂłs omplen prĂ cticament tot el segle xvii. Se circumscriuen, per tant, en la mĂșsica i estĂštica prĂČpies de lâestil barroc.
Cererols i SchĂŒtz no nomĂ©s tingueren en comĂș aquesta estĂštica i estil del Barroc musical, sinĂł que ambdĂłs foren mestres de capella â SchĂŒtz a Dresden des del 161522 i Cererols a Montserrat potser abans del 1653â23 i ambdĂłs visqueren un mateix context histĂČric que tambĂ© palesĂ nexes comuns, Ă©s el cas de la Guerra dels Trenta Anys (1618Â1648).24 Aquest conflicte bĂšl·lic europeu comportĂ una contĂnua modificaciĂł de fronteres de diversos estats i es perllongĂ fins al 1659 â any del Tractat dels Pirineusâ entre França i la Monarquia HispĂ nica. En efecÂte, per a Cererols li implicĂ lâexperiĂšncia de lâembat de la Guerra dels Segadors que tambĂ© tinguĂ© els seus efectes a Montserrat a mitjan segle xvii, el 1648,25 quan haguĂ© de marxar, juntament amb altres monjos, del monestir de Montserrat vers el conÂvent benedictĂ de Madrid â el Montserraticoâ, del qual va retornar el 1653.
19. Otto Riemer i Clytus Gottwald, «Bodenschatz», a The new Grove dictionary of music and musicians, vol. 3, p. 771.
20. Otto Riemer, «Schadaeus», a The new Grove dictionary of music and musicians, vol. 22, 2001, p. 425. Vegeu tambĂ© Michael zywietz, «Schadaeus», a MGG (Die Musik in Geschichte und Gegenwart), vol. 14, p. 1157Â1158.
21. Peter Wollny, Studien zum Stilwandel in der protestantischen Figuralmusik des mittleren 17. Jahrhunderts, p. 31.
22. Joshua RifKin, Derek McCullocH, Stephen Baron i Kurt Gudewill, «SchĂŒtz, HeinÂrich», a The new Grove dictionary of music and musicians, vol. 17, p. 3 i 5.
23. David Pujol, Ireneu segarra i Gregori estrada (ed.), Mestres de lâEscolania de Montser-rat, vol. ix: Joan Cererols. Obres completes, V, p. xi.
24. BartolomĂ© Bennassar, Jean Jacquart, François Lebrun, Michel Denis i NoĂ«l Blayau, Historia moderna, p. 445Â473.
25. David Pujol, Ireneu segarra i Gregori estrada (ed.), Mestres de lâEscolania de Montser-rat, vol. ix: Joan Cererols. Obres completes, V, p. xi.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 82 05/12/2019 14:42:23
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 83
Dâaltra banda, SchĂŒtz visquĂ© tambĂ© la penĂșria de la Guerra dels Trenta Anys com a Kapellmeister de lâesglĂ©sia de la cort de Dresden, tant en el decurs de lâescoÂmesa bĂšl·lica com pocs anys desprĂ©s. En aquest sentit, SchĂŒtz haguĂ© de fer front a lâescassetat de recursos per a mantenir la capella musical, molt malmesa per lâenÂsulsiada bĂšl·lica, tot i els esforços que el Landgrave Johann Georg II26 esmerçà per a tenir una capella musical de prestigi.
SchĂŒtz fou recipiendari de lâstile concertato de Gabrieli grĂ cies a lâestipendi que va rebre del Landgraf Moritz von Hessen per a viatjar a VenĂšcia27 i formarÂse sota el mestratge (1609Â1613) de Gabrieli, que fins i tot lâarribĂ a considerar un dels seus deixebles predilectes.28 MĂ©s tard, el 1628, SchĂŒtz tornĂ a VenĂšcia i poguĂ© conÂtactar amb Monteverdi, del qual, de ben segur, rebĂ© consells musicals. Cal esmentar que tambĂ© contactĂ , en aquesta segona estada veneciana, amb el violinista de MĂ nÂtua Francesco Castello29 i el va contractar per a la capella de Dresden. A mĂ©s, la caÂpella de la cort de Dresden tenia en la seva nĂČmina diversos mĂșsics italians.30 Tot aixĂČ evidencia que lâestil musical del Barroc italiĂ â tant pel que fa als coneixements musicals adquirits sota el guiatge de Gabrieli com pels diversos mĂșsics italians que eren a la capella de Dresdenâ estiguĂ© molt present en lâhaver compositiu de SchĂŒtz.
Cal indicar, finalment, com he dit, que el Magnificat SWV 468 de SchĂŒtz Ă©s lâĂșnic en llengua llatina que tĂ© en el seu haver, ja que els altres tres sĂłn en alemany. Per la qual cosa Ă©s lâĂșnic gĂšnere homĂČleg als dos magnificats de Cererols adient per a la comparaciĂł que volem fer.
VEUS I INSTRUMENTS: POLICORALITAT
Els dos magnificats de Cererols mostren un contingent vocal i instrumental que estĂ format per tres cors i continu. El del de deu veus estĂ conformat per: cor I (cantus 1/2), cor II (C 1/2, A, T) i cor III (C 1/2, A, T); el de nou veus per: cor I (cantus 1), cor II (C, A, T, B) i cor III (C, A, T, B). Per tant, sâobserva un Ășs comĂș dels tres cors, per bĂ© que la diferĂšncia rau en la composiciĂł de cada un dels cors dels dos magnificats. AixĂ, en el de deu veus, predominen mĂ©s les veus de registre agut que en el cas del Magnificat de nou veus.
26. Mary E. Frandsen, «Musikpflege in Sachsen nach Heinrich SchĂŒtz: die italienische Hofkapelle Johann Georgs II. und die stĂ€dtischen Musikorganisationen», SchĂŒtz-Jahrbuch (2007), p. 17Â34. Vegeu tambĂ© Mary E. Frandsen, «Music in a time of war: the efforts of Saxon Prince Johann Georg II to establish a musical ensemble, 1637Â1651», SchĂŒtz-Jahrbuch (2008), p. 33Â68.
27. Vegeu David Bryant, «SchĂŒtzâs Venice: 1609Â1613 and 1628Â1629», SchĂŒtz-Jahrbuch (2014), p. 32Â39. En aquest article es mostra la rellevĂ ncia de VenĂšcia com a centre musical de primera instĂ ncia en el moment en quĂš SchĂŒtz hi feu estada.
28. Manfred BuKofzer, La mĂșsica en la Ă©poca barroca: De Monteverdi a Bach, p. 40. 29. Eleanor SelfridgeÂField, Venetian instrumental music from Gabrieli to Vivaldi, p. 313.
Vegeu tambĂ©: Heinrich scHĂŒtz, SchĂŒtz-Dokumente, vol. 1, p. 157Â159.30. Mary E. Frandsen, «Music in a time of war: the efforts of Saxon Prince Johann Georg II
to establish a musical ensemble, 1637Â1651», SchĂŒtz-Jahrbuch (2008), p. 62Â63.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 83 05/12/2019 14:42:23
84 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
La paleta vocal i instrumental del Magnificat de SchĂŒtz Ă©s per a disset veus, violone i baix continu. SchĂŒtz distribueix les veus de la manera segĂŒent: Favorit-Chor (cantus, alto, tenor, bassus), Capell-Chor I (CATB), Capell-Chor II (CATB), Obligat-Instrumente (violino 1/2, trombone 1/2/3), violone â KontrabaÎČgambe o KontrabaÎČâ i basso continuo.
La manera de construir els magnificats segons el nombre de veus, cors i instruÂments estĂ recollida en la tercera part del Syntagma musicum (1619) de Praetorius:31 «[âŠ] Magnificat anima mea Dominum / cum Tubis & Tympan. ...... 4, 5, 6 (ChoÂri)...... 16, 20 (voces)», Ă©s a dir, la conjunciĂł dâun determinat nombre de veus i insÂtruments atorga mĂ©s brillantor a la interpretaciĂł. Aquest tractat de ben segur que SchĂŒtz el coneguĂ©, perĂČ, tot i que no consta que Cererols el coneguĂ©s, sĂ que els trets que planteja Praetorius sĂłn aplicables, tambĂ©, en els magnificats de Cererols.
La comparaciĂł ens fa observar, doncs, lâĂșs comĂș de la policoralitat32 i tambĂ© una certa similitud en la diferenciaciĂł del coro favorito, en SchĂŒtz, i els dos cantus del primer cor, en el Magnificat de deu veus de Cererols.
Cal esmentar, perĂČ, que en el Magnificat de SchĂŒtz ell indica clarament quines sĂłn les parts obligades i quines poden ser emprades ad libitum. En efecte, en la conÂtraportada del manuscrit del continu estĂ consignat: «Magnificat a voc: e instrument / ad placitum 2 Capell. H. S. / no 10». Aquesta indicaciĂł de «Voces et instrumenta ad placitum» ens remet a suposar que els cors de capella 1 i 2 podien usarÂse lliureÂment amb instruments o sense â cornetti, sacabutx i baixĂłâ o que, en el cas dâhaÂverÂhi instruments, doblessin les veus o que les substituĂŻssin. AixĂČ atorga una certa flexibilitat al contingent vocalÂinstrumental de la capella on sâinterpreti el Magnifi-cat en funciĂł de si es disposa de mĂ©s o menys veus i/o instruments. En aquest sentit, Praetorius ho ratifica quan parla dâindrets on no es disposa dâinstrumentistes:33
TambĂ©, a les escoles on no es disposi dâinstruments, alguns alumnes poden inÂterpretar [vocalment] les parts o les veus; aixĂ, a Voce, ha de cantar, nomĂ©s, una de les millors veus sola; a Instrumento, tambĂ© [ha de cantar] algĂș altre de veu fina; i a Om-nes, cantaran tots alhora.
Aquesta flexibilitat funcional de veus i instruments tambĂ© es podria aplicar a Cererols. Tot i que en els magnificats de Cererols no estan consignats els instruÂments a la partitura, a excepciĂł del continu, Ă©s molt probable, com ja he indicat, que el grup instrumental que usava fos el propi de lâĂšpoca, Ă©s a dir, la cobla de mi nis trers34
31. Praetorius, Syntagma musicum III (1619), p. 200.32. Per a un estudi de la policoralitat aplicat a la Missa de batalla de Cererols, vegeu Graham
StraHle, «Parodia y policoralismo en la âMisa de batallaâ de Juan Cererols», Nassarre, VII/1, (1991), p. 133Â159.
33. Vegeu Praetorius, Syntagma musicum III (1619), p. 192.34. Gregori Estrada, «EsbĂłs per a un estudi de lâobra de Joan Cererols (1618Â1680)», a Actes
del I Symposium de Musicologia Catalana: Joan Cererols i el seu temps, 1985, p. 8. Vegeu la il·lustraciĂł de la pintura a Jordi rifĂ©, «La mĂșsica religiosa en romanç en el Barroc», a HistĂČria de la mĂșsica cata-lana, valenciana i balear, 1999, p. 57.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 84 05/12/2019 14:42:23
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 85
â cornetti, sacabutx i baixĂłâ, i lâemprĂ©s per a doblar, unisonar o substituir les veus. Per tant, la praxi interpretativa podria adaptarÂse al contingent que es disposĂ©s en el moment de la interpretaciĂł dels magnificats.
Pel que fa al xifrat del continu, no Ă©s present en els magnificats de Cererols i molt sĂČbriament â nomĂ©s tres vegadesâ, el trobem en el de SchĂŒtz â 4es i alteraÂciĂł de la 3a I, els Ă mbits tessiturals de veus i instruments sĂłn similars en els Mag-nificats dâambdĂłs compositors.
En SchĂŒtz, perĂČ, sâobserva una cura metĂČdica en la distribuciĂł del teixit texÂtural en els diversos cors que intervenen en el seu Magnificat. En aquest sentit, Breig35 apunta tres mĂštodes que SchĂŒtz empra en les seves composicions policoÂrals â en especial, els Salms de David (1619) i la primera part de les Simfonies sa-cres (1629)â, que sĂłn aplicables al Magnificat que estudiem: primer, diferenciant i articulant el coro favorito amb els cors de capella â ex. quart versicle (c. 90Â101)â que atorga el contrast i la plena sonoritat. Segon, la diferenciaciĂł entre una part solista i coral a lâinterior del coro favorito â ex. quart versicle (c. 72Â88)â que articula, en una textura mĂ©s prima, el contrast sonor entre el solo i la resta del grup vocal. Tercer, el cor instrumental, que encara que acompanyi o dobli les veus, a voltes palesa un rol propi de les trio sonates italianes36 â ex.: la Symphonia abans del tercer versicle (c. 20Â40).
Per contra, Cererols articula, majoritĂ riament, el primer mĂštode compositiu en diferenciar el coro favorito dels cors de capella. Els altres dos mĂštodes anteriors no apareixen en els magnificats de Cererols.
El reforçament de la lĂnia del baix i la distribuciĂł en lâespai dels diversos cors que formen la policoralitat queden molt explicitats tant pel mateix SchĂŒtz com pels teĂČrics del moment. AixĂ, SchĂŒtz, entre altres indicacions, en el prefaci dels Salms de David (1619), en quĂš il·lustra, tambĂ©, les bases de lâestructura policoral, ens detalla la ubicaciĂł espacial dels diversos cors:37
2. Per a la disposiciĂł i lâordenaciĂł de les capelles amb dos cors, sâha de tenir en compte el segĂŒent: que el cor ha dâestar col·locat en forma de creu, que els mĂ©s proÂpers seran la capella 1 o el coro favorito i al costat contrari la capella 2, etc., aixĂ les capelles aconseguiran els efectes mĂ©s desitjats.
Praetorius tambĂ© posĂ Ăšmfasi en la lĂnia fonamental dels baixos a lâunĂson per tal dâenriquir les sonoritats prĂČpies de la policoralitat:38
35. Werner Breig, «Mehrchörigkeit und individuelle Werkkonzeptionen bei Heinrich SchĂŒtz», SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p. 24Â38.
36. El tercer trombĂł (Posaune) fa, prĂ cticament, el mateix disseny que el baix continu, per aixĂČ es pot qualificar de trio sonata.
37. Heinrich ScHĂŒtz, H. SchĂŒtz SĂ€mtliche Werke, p. 5. Vegeu tambĂ© Heinrich ScHĂŒtz, Hein-rich SchĂŒtz Psalmen Davids 1619, nĂșm. 23Â26, p. xv. Aspectes de la policoralitat tambĂ© estan recollits en el prefaci del Geistliche Chor-Music de SchĂŒtz, Stuttgarter SchĂŒtz-Ausgabe, Heinrich SchĂŒtz SĂ€mt-licher Werke, p. xiii.
38. Praetorius, Syntagma musicum III (1619), p. 94.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 85 05/12/2019 14:42:23
86 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
Ăs molt millor i el cant tĂ© molta mĂ©s harmonia si, quan els cors van junts o sâalÂternen un amb lâaltre, tots els baixos estan escrits a lâunĂson. Amb aixĂČ, aconsegueiÂxen un rang vocal que mantĂ©, nodreix i magnifica lâharmonia.
Igual que Praetorius i per a acabar de corroborar lâĂșs que en feia SchĂŒtz, porÂtem a col·laciĂł el tambĂ© teĂČric Friderici, el qual, a mĂ©s, inclou un diagrama en quĂš especifica la situaciĂł dels cors i les veus que formen part de lâentramat po li co ral:39
Quan hi ha diversos cors, no nomĂ©s els cors, sinĂł tambĂ© les diferents veus de cada cor han dâestar disposades i encaixades entre si. AixĂ, la veu fonamental ha dâestar una mica mĂ©s lluny de les altres i aixĂ la ressonĂ ncia pot arribar millor als oients. Com en una Cantionibus a vuit veus (Friderici, Musica figuralis, Rostock, 1618/1624, regla 12).
En Cererols, tot i que no disposem de fonts manuscrites que ens explicitin els aspectes sonors i espacials que SchĂŒtz i els teĂČrics detallen, podrĂem conjectuÂrar que ell tambĂ© en fos conscient. En aquest sentit, la descripciĂł i les recomanaÂcions que fa Cerone respecte a la policoralitat en el seu El melopeo y maestro (1613) estan en consonĂ ncia amb les propostes de Praetorius i sĂłn aplicables, tamÂbĂ©, als magnificats en qĂŒestiĂł:40
Acontecera auezes componer Psalmodias, Motetes o Missas, en vna manera llaÂmada en Italia Musica Ă dialogo, ĂČ Chori Spezati, que tanto es como Ă dezir, Musica Ă Choros divididos ĂČ apartados. Esta manera de cantar ab antiquo se vsaua, y oy dia se vsa mucho, y mas que en otras partes Ă Venecia: de quien las otra Ciudades deprendieÂron hazer lo mismo. Semejantes composiciones son diuididas de ordinario en dos Cho-ros, mas extraordinĂ riament en tres, en quatro, y auezes mas Choros. En cada Choro de ordianario cantan quatro bozes, mas extraordinariamente puede auer alguno dellos ordenado solament con tres, y auezes con cinco bozes. Las partes de los Choros ordi-nariamente son bozes comunes, mas extraordinariamente se suele hazer un Choro de vozes pares, y avezes de vozes pueriles. El primer Choro de ordinario se suele compo-ner artificioso, alegre y fugado, cantando con mucha gracia, y mucha garganta; y para esto, en el se ponenen las mejores pieças, y los mas diestros Cantantes; mas el segundo no ha de ser tan artificioso, ni tan fugado; y el tercero ha de ser compuesto sin artificio y sin Fuga, y ha de ser grave, sonoro, lleno, y de mucha magestad. El primer Choro se canta en el Organo con quatro bozes senzilles: el segundo se tañe con vn concierto de diuersos instrumentos formado, acompañando Ă cada instrumento su boz; ĂČ por lo menos Ă la parte del Tiple y Baxo, paraque expliquen las palabras: mas el tercero (que es el fundamento de toda la Musica) se canta con mucha chusma; poniendo tres, quaÂtro y mas Cantantes por parte; acompañandolos con algunos instrumentos llenos y de cuerpo, como son las Cornetas, los Sacabuches, los Fagodes y otros semejantes: que cuanto mas cantarĂ© el lleno y Ă turba, tanto mas perfeto serĂ el Choro [âŠ].
39. Citat per John Butt, Music education and the art of performance in the German Baroque, p. 107.
40. Pedro Cerone, El melopeo y maestro (NapolĂ©s, J. B. Gargano y L. Nucci, 1613), p. 675Â676 (del tractat) i p. 907Â908 (de lâediciĂł).
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 86 05/12/2019 14:42:23
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 87
Amb tot, la funcionalitat litĂșrgica estava lligada a lâobediĂšncia benedictina i nomĂ©s destinada a la comunitat monĂ stica, la qual cosa implicaria un Ășs mĂ©s ausÂter que en el cas de lâesglĂ©sia de la cort de Dresden. Tanmateix, pel que fa al Mag-nificat de nou veus de Cererols, hauria pogut ser diferent a la Col·legiata de VerÂdĂș, ja que la seva funcionalitat litĂșrgica restava oberta a la comunitat de la vila.
En darrer terme, la mĂșsica policoral i la seva sonoritat tambĂ© es poden interÂpretar des de la perspectiva teolĂČgica. De fet, Praetorius41 palesa, en diverses obres, conceptes i idees que ens poden fonamentar aquesta perspectiva. En efecte, en el Commefactio, de la seva obra Urania (1613), Praetorius, basantÂse en IsaĂŻes, suggeÂreix un concepte escatolĂČgic quan diu: «Musica per Choros Caelestia canens⊠ja que lâart del cant coral Ă©s veritablement la via correcta de fer mĂșsica celestial». En la seva Polyhymnia caduceatrix et panegyrica (1619), explica que el Concio â bon serÂmĂłâ hauria dâincloure el Cantio â bona mĂșsica amb cantants i Ășs abundant dels instrumentsâ, Ă©s a dir, paraula i mĂșsica unides per a vehicular la paraula de DĂ©u; recordem que Luter, en el seu Elogi de la mĂșsica,42 situa la mĂșsica com a inspiradora dels seus sermons. Finalment, en el tĂtol de la seva Theatrum instrumentorum (1620) apareix un dibuix en quĂš sâobserven tres cors mĂ©s un cor celestial de lloança a DĂ©u.
Aquesta perspectiva teolĂČgica tambĂ© la podem relacionar amb SchĂŒtz i CeÂrerols. AixĂ, i seguint Brodde,43 la policoralitat pot suposar un model musicoteoÂlĂČgic que es manifesta com a metamorfosi de lâantiga monodia de salms i antĂfones. La policoralitat constitueix un art sonor que expressa la magnificĂšncia majestuoÂsa. A partir del salm 148, podem dir que la policoralitat configura la imatge de lâordre musical en general: el cor inferior representa el cant ara i aquĂ, el cor â ceÂlesteâ superior representa lâeternitat. En aquest cas, ambdues confessions â luÂterana i catĂČlicaâ reflectien la mateixa simbologia teolĂČgica en lâĂșs de la policoraÂlitat en els seus magnificats respectius.
ASPECTES FORMALS
En aquest apartat consigno els trets genĂšrics pel que fa a diversos parĂ metres que configuren la forma. Amb tot, els detalls especĂfics dâaquests aspectes sâaniran desenvolupant en lâapartat segĂŒent «relaciĂł mĂșsicaÂtext».
SchĂŒtz desenvolupa la mĂșsica del Magnificat tot separant cada versicle i iniÂciant una nova proposta compositiva en cada un, aixĂ va canviant de metre, de binari a ternari, de textures â homofonia, concertat, contrapunt imitatiu i melodia acomÂpanyada, de veus i dâinstrumentaciĂł. Per contra, Cererols construeix el discurs muÂ
41. Walter BlanKenburg i Clytus Gottwald, «Praetorius, Michael» a The new Grove dic-tionnary of music and musicians, vol. 20, p. 264Â265.
42. Citat per Emilio Casares, «La mĂșsica religiosa en el Barroco europeo», a La mĂșsica en el Barroco, 1977, p. 52.
43. Otto Brodde, «Theologische Konzeptionen in mehrchöriger Musik», SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p. 7Â11.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 87 05/12/2019 14:42:23
88 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
sical dels seus magnificats mantenint el metre binari i sense una soluciĂł de continuĂŻÂtat, Ă©s a dir, que, a excepciĂł dâalguns moments, la mĂșsica i el text dels magnificats es desenvolupen sense cesures fins al final, tot encavalcantÂse les cadĂšncies amb lâinici del versicle segĂŒent. En qualsevol cas, i com hem dit quan hem analitzat els magnifi-cats de Cererols, el Magnificat de nou veus Ă©s molt proper a la tĂšcnica alternatim que ve del Renaixement, mentre que el Magnificat de deu veus sâarticula amb mĂ©s diverÂsitat de textures que abracen tant lâestil concertat com la polifonia i lâhomofonia.
La taula comparativa explicita les parts del Magnificat, el compositor, el comÂpĂ s, lâextensiĂł de compassos i el contingent vocal i instrumental de cada part.
taula 1
Part Compositor CompĂ s Compassos Instruments i veus
1. Magnificat CEREROLSa 10 veus
c 1Â11 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 1Â4 Tiple del Cor I + Bc
SCHĂTZ C 1Â19 Tutti
2. Et exultavit CEREROLSa 10 veus
c 12Â19 Cantus I/II + Bc
CEREROLSa 9 veus
4/2 4Â16 Tutti
SCHĂTZ 3/2C
20Â71 Coro favorito, trombons 1/2/3, Bc
3. Quia respexit CEREROLSa 10 veus
c 19Â49 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 16Â27 Tutti
SCHĂTZ C 72Â109 Tutti
4. Quia fecit mihi magna
CEREROLSa 10 veus
c 50Â73 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 27Â30 Tutti
SCHĂTZ C 110Â124 Coro favorito, trombons 1/2/3, Bc
5. Et misericordia CEREROLSa 10 veus
c 73Â87 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 30Â36 Tutti
SCHĂTZ C 124Â139 Coro favorito, Bc
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 88 05/12/2019 14:42:23
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 89
Part Compositor CompĂ s Compassos Instruments i veus
6. Fecit potentiam CEREROLSa 10 veus
c 87Â103 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 36Â41 Tutti
SCHĂTZ C 140Â162 Tutti
7. Deposuit CEREROLSa 10 veus
c 103Â116 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 41Â45 Tutti
SCHĂTZ 3/2 163Â190 Coro favorito, Vl 1/2/3,trombons 1/2/3, Bc
8. Esurientes CEREROLSa 10 veus
c 116Â145 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 45Â50 Tutti
SCHĂTZ C 191Â211 Tutti
9. Suscepit Israel CEREROLSa 10 veus
c 145Â185 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 51Â61 Tutti
SCHĂTZ C 212Â242 Cantus del coro favorito, trombons 1/2/3, Bc
10. Sicut locutus est CEREROLSa 10 veus
c 185Â197 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 62Â73 Tutti
SCHĂTZ C 243Â265 Bassus del coro favorito,Vl 1/2/3, Bc
11. Gloria CEREROLSa 10 veus
c 198Â209 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 74Â85 Tutti
SCHĂTZ C
3/2C
3/2
266Â296 Tutti
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 89 05/12/2019 14:42:23
90 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
Part Compositor CompĂ s Compassos Instruments i veus
12. Sicut erat in principio
CEREROLSa 10 veus
c 209Â238 Tutti
CEREROLSa 9 veus
4/2 85Â92 Tutti
SCHĂTZ 2/2 297Â321 Tutti
font: ElaboraciĂł prĂČpia.
Lâhistograma palesa clarament lâadjudicaciĂł dâun nombre mĂ©s gran de comÂpassos per part de SchĂŒtz al seu Magnificat que per part de Cererols. Tanmateix, en els versicles 4, 8, 9 i 12 es palesa mĂ©s compassos en el Magnificat a deu veus de Cererols que en el cas de SchĂŒtz. Com a interpretaciĂł genĂšrica pel que fa al Mag-nificat de SchĂŒtz, cal esmentar que ell treballĂ com a Kapellmeister a lâesglĂ©sia de la cort de Dresden, cosa que li permetĂ©, malgrat les penĂșries de la Guerra dels Trenta Anys, gaudir dâuna sĂšrie de possibilitats â cantants, instrumentistes, viatÂges de formaciĂł a VenĂšciaâ que no eren tan patents a lâĂšpoca que Cererols sâestiÂguĂ© a Montserrat. Per tant, Ă©s obvi que el Magnificat de SchĂŒtz palesi mĂ©s durada musical en els versicles, ja que hi posĂ en joc, tal com es veurĂ mĂ©s endavant, tots els recursos musicals de quĂš disposava per tal dâemfasitzar mĂ©s el Magnificat llatĂ, que normalment es cantava en festes solemnes.
0
10
20
30
40
50
60
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12
Cererols 10 veus
Cererols 9 veus
SchĂŒtz
figura 1. Histogrames comparatius de nombre de compassos.font: ElaboraciĂł prĂČpia.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 90 05/12/2019 14:42:23
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 91
RELACIĂ MĂSICAÂTEXT
asPectes retoricomusicals
LâanĂ lisi practicada des del parĂ metre retoricomusical44 tambĂ© ens ha fet emergir diversos aspectes interessants de la mĂșsica dels magnificats dâambdĂłs comÂpositors. SchĂŒtz, pel seu bagatge de cultura i erudiciĂł humanĂstica â coneixia molt bĂ© el llatĂâ, possiblement coneguĂ© tant la Musica poetica (Rostock, 1606) de BurÂmeister45 com la Musurgia universalis (Roma, 1650) del jesuĂŻta Kircher. Pel que fa a aquest darrer tractat, i presumiblement per desig del prĂncep elector, el 1653 Kircher enviĂ un exemplar de la seva obra a Dresden.46 AixĂ mateix, SchĂŒtz coneguĂ© el tractat del seu deixeble Christoph Bernhard, Tractatus compositionis augmenta-tus, en quĂš tambĂ©, entre dâaltres, es detallen les figures retĂČriques i la mĂșsica.
SchĂŒtz tinguĂ© gran consciĂšncia de la relaciĂł mĂșsicaÂtext. A mĂ©s de les conÂclusions dels musicĂČlegs, tambĂ© estĂ corroborat pels deixebles del mateix SchĂŒtz, com ara Christoph Bernhard. En efecte, Christoph Bernhard va escriure el Trac-tatus compositionis augmentatus, tractat al qual el mateix SchĂŒtz va fer referĂšncia en el prefaci del seu Geistliche Chormusik (1648). De fet, el tractat reflecteix, dâalÂguna manera, els pressupĂČsits i la praxi compositiva del seu mestre SchĂŒtz. En aquest sentit, portem a col·laciĂł el text segĂŒent de Bernhard:47
No hi ha motiu que no es correspongui [la mĂșsica] amb la forma del text, cap motiu perquĂš lâAffekt vagi contra el contingut del text. Al contrari: la creaciĂł musical estĂ gairebĂ© totalment orientada cap al text. Sâadhereix al sistema dâaccentuaciĂł que dicta i dona sensacions i expressions animades. Dâaltra banda, els motius musicals sĂłn, al mateix temps, estructures musicals de valor independent construĂŻdes dâacord amb les lleis musicals que sĂłn comprensibles sobre la base dâaquestes lleis, fins i tot a part del text.
Cererols tambĂ© tĂ© en comĂș amb SchĂŒtz la seva formaciĂł i el seu bagatge huÂmanista â excel·lĂ, entre dâaltres, en teologia moral i llatĂâ, aixĂ doncs, de ben seÂ
44. Per a lâanĂ lisi retoricomusical, mâhe basat en Dietrich bartel, Musica poetica: Musical-rhetorical figures in German Baroque music, que abraça gran quantitat de teĂČrics i, en especial, els esÂmentats en el treball. Hi ha algunes figures que no estan explicitades pels tractats de Burmeister, BernÂhard i Kircher, perĂČ sĂ que ho estan en dâaltres; en aquest sentit, val a dir que els teĂČrics recollien i reflectien la praxi que es feia tant en el moment de la publicaciĂł del tractat com anteriorment, en qualsevol cas es fonamentaven, entre dâaltres, en la Institutio oratoria de QuintiliĂ .
45. Hans Heinrich EggebrecHt, Heinrich SchĂŒtz: Musicus poeticus, p. 39; Martin GecK, Lu-thers Lieder. LeuchttĂŒrme der Reformation, p. 74.
46. Eberhad Möller, «Heinrich SchĂŒtz und die Jesuiten», a SchĂŒtz-Dokumente, vol. 2, p. 129.47. Robin A. Leaver, «Heinrich SchĂŒtz as a Biblical Interpreter», Bach Journal, iv, 3, (1973),
p. 3. Per al debat sobre si SchĂŒtz es referia a Christoph Bernhard o a Marco Scacchi, vegeu Heinrich scHĂŒtz, Heinrich SchĂŒtz SĂ€mtlicher Werke, Geistliche Chor-Music, vol. 12, p. xvii-xviii. El tractat de Bernhard no estĂ datat.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 91 05/12/2019 14:42:23
92 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
gur que la seva formaciĂł va poder fonamentar, conscientment o inconscientment, la construcciĂł de la seva mĂșsica a partir de pressupĂČsits retĂČrics.48 Malgrat no teÂnir constĂ ncia dels llibres de la biblioteca de Montserrat, com ja sâha dit, degut a lâincendi de lâarxiu montserratĂ fet el 1811 per les tropes napoleĂČniques, podrĂem conjecturar que Cererols hauria pogut conĂšixer diversos tractats que explicitessin dâuna manera o altra el tractament compositiu dels textos que calia musicar. En aquest sentit, citem, entre dâaltres, el tractat de Cerone49 El melopeo y maestro (NĂ pols, 1613) i el de Kircher Musurgia universalis (Roma, 1650). El primer fou molt difĂłs i usat a lâĂšpoca. Cerone, tot i que no parla de les figures retĂČriques apliÂcades a la mĂșsica, sĂ que aporta unes directrius genĂšriques a la mĂșsica en el tractaÂment semĂ ntic dels textos. Respecte al tractat de Kircher, la Musurgia universalis, cal esmentar que provenia de lâĂ mbit catĂČlic, recordem que Kircher era jesuĂŻta i que treballĂ al Colegio GermĂĄnico de Roma des del 1633. El seu tractat rebĂ© les influĂšncies de Burmeister i, consegĂŒentment, la Musurgia esdevinguĂ© la cadena que duguĂ© al mĂłn catĂČlic els postulats de la Musica poetica de Burmeister.
Els tres magnificats tenen en comĂș lâepanadiplosis,50 Ă©s a dir, presenten una certa recurrĂšncia temĂ tica del final respecte a lâinici dels magnificats respectius.
El fragment de lâomnes,51 al final del quart versicle, Ă©s tractat per ambdĂłs compositors amb figures que atorguen ampul·lositat rellevant al text. AixĂ, trobem lâanadiplosis, lâanaploce, la mimesis i la paronomasia aplicades de manera diferent en el Magnificat a deu veus de Cererols i en el de SchĂŒtz. Pel que fa al Magnificat de nou veus de Cererols nomĂ©s hi apareix la mimesis.
En el «Fecit potentiam» â sisĂš versicleâ sâobserven tres tractaments molt diferenciats texturalment, perĂČ amb figures retĂČriques comunes. Cererols, en el Magnificat a deu veus, lâinicia amb una fuga (ex. 7) com a procediment de contraÂpunt imitatiu; en aquest cas, perĂČ, nomĂ©s tĂ© pes compositiu mĂ©s que no pas seÂmĂ ntic. El pes de relleu semĂ ntic recau en el dispersit superbos, atĂšs que Ă©s tractat mitjançant una anadiplosis (ex. 8) o traducciĂł emfĂ tica del text per amplificaciĂł o reduplicaciĂł del nombre de veus que van entrant, i ho fa mitjançant una anaploce que repeteix el noema en textura policoral i concertada, i sobreposant se les veus.
En el Magnificat a nou veus, Cererols inicia el fragment del sisĂš versicle (ex. 9) amb una anaploce (c. 36Â38), ja que se sobreposen, alternativament, les veus exteriors i interiors dels tres cors, cosa que crea una homogeneĂŻtat contĂnua en el discurs musical, seguit dâuna paronomasia (c. 37Â39) que repeteix el text in bra-chio suo amb algunes variacions, i clou el fragment amb una exclamatio (c. 40Â41) per al tercer cor que emfatitza el text dispersit superbos.
48. Jordi RifĂ©, «RelaciĂł entre la mĂșsica i el text en la mĂșsica religiosa del Barroc hispĂ nic: de la retĂČrica a la mĂșsica», Revista Catalana de Musicologia, xi (2018), p. 83Â105.
49. Vegeu Jordi RifĂ©, «RelaciĂł entre la mĂșsica i el text en la mĂșsica religiosa del Barroc hispĂ Ânic: de la retĂČrica a la mĂșsica», Revista Catalana de Musicologia, xi (2018), p. 86Â87.
50. Dietrich bartel, Musica poetica: Musical-rhetorical figures in German Baroque music, p. 255Â256.
51. Vegeu tot el fragment a les fonts citades a lâinici del present estudi.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 92 05/12/2019 14:42:23
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 93
SchĂŒtz elabora el sisĂš versicle del seu Magnificat iniciant el text per lâalto del coro favorito i sobreposat pel tutti que recita homofĂČnicament tot el text cesurat per pauses. Es tracta de la figura anaploce (c. 140Â145) (ex. 10) que fa repetir el noema entre el solista i el tutti atorgant mĂ©s força a les paraules del versicle. TamÂbĂ© trobem la mimesis (c. 146Â153) (ex. 11) entre el tenor i el cantus del primer cor, a manera de lâstile concitato monteverdiĂ que posa mĂ©s freturosament en relleu «fecit potentiam in brachio suo dispersit superbos». I, finalment, lâanadiplosis (c. 156Â162) que per entrades policorals en diversos blocs es va reduplicant emfĂ Âticament el text.
En el vuitĂš versicle del Magnificat a deu veus de Cererols i concretament al fragment «implevit bonis et divites dimisit inanes» sâhi palesa, tal com vaig deÂ
exemPle 7. Joan Cererols, Magnificat a deu veus, «Fecit potentiam», c. 87Â90.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 93 05/12/2019 14:42:24
94 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
mos trar,52 la presĂšncia de les figures segĂŒents: apocope â trenca el discurs musiÂcalâ, anadiplosis â augment de veusâ i anaploce â inici dâun motiu musical abans de cloure lâanteriorâ a «implevit bonis» (c. 129Â135) i hypallage a «et diviÂtes dimisit inanes» (c. 135Â145) â imitaciĂł fugada per moviment contrari.
Aquest mateix fragment Ă©s tractat per Cererols en el seu Magnificat a nou veus amb les figures retĂČriques de lâanaploce (c. 45Â46) i la paronomasia (c. 48Â50).
En SchĂŒtz, i tambĂ© en el passatge «implevit bonis et divites dimisit inanes»
52. Vegeu Jordi RifĂ©, «RelaciĂł entre la mĂșsica i el text en la mĂșsica religiosa del Barroc hispĂ Ânic: de la retĂČrica a la mĂșsica», Revista Catalana de Musicologia, xi (2018), p. 93Â94.
exemPle 8. Joan Cererols, Magnificat a deu veus, «Fecit potentiam», c. 93Â96.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 94 05/12/2019 14:42:25
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 95
del vuitĂš versicle, sâhi palesa lâĂșs, en tot el passatge, de lâanaploce, la mimesis i lâanadiplosis.
No obstant aixĂČ, en SchĂŒtz apareix, tambĂ©, un figuralisme mĂ©s detallat, ja que en el decurs del seu Magnificat en les textures no policorals, Ă©s a dir, mĂ©s fines â a una sola veu o a menys veusâ, Ă©s on pot palesar mĂ©s subtilment les ornamenÂtacions prĂČpies del figuralisme de lâelocutio. AixĂ, i a tall dâexemple: «Quia fexit mihi magna», al cinquĂš versicle, al fragment que correspon a Et Sanctum nomen (c. 117Â124) â cantat pel cantus i lâalto del coro favoritoâ, Ă©s tractat amb cromaÂ
exemPle 9. Joan Cererols, Magnificat a nou veus, «Fecit potentiam», c. 36Â38.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 95 05/12/2019 14:42:25
96 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
exemPle 10. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, «Fecit potentiam», c. 140Â142.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 96 05/12/2019 14:42:26
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 97
tismes propis de lâestil madrigalesc de Monteverdi, que correspon a la figura del passus duriusculus53 juntament amb la retardatio,54 la qual cosa atorga relleu a la frase que vol expressar capteniment en la significaciĂł pietosa del Sanctum nomen eius. En el setĂš versicle, «Deposuit potentes», per al coro favorito i continu, a la primera part del versicle nomĂ©s entren en joc lâalto, el tenor, el baix i el continu i fan una tmesi55 o pausa, que fragmenta el text de manera impactant per posar en relleu la interpretaciĂł luterana dâaquest passatge del Magnificat. I, en darrer terÂme, cal esmentar el desĂš versicle, «Sicut locutus est» â per a tenor, violins i baix continuâ, que Ă©s tractat a manera dâeco, entre el tenor i el violĂ I, propi tambĂ© dels estils de Gabrieli i Monteverdi i que correspon a la figura de la mimesis.56
53. Dietrich bartel, Musica poetica: Musical-rhetorical figures in German Baroque music, p. 357Â358. Segons Bartel, el passus duriusculus nomĂ©s el trobem en el Tractatus compositionis augmen-tatus de Christoph Bernhard; Bernhard diu: «Passus duriusculus, einer Stimmen gegen sich selbst, ist, wenn eine Stimme ein Semitonium minus steiget, oder fĂ€llet». La pathopoeia podria descriure, tambĂ©, el passatge en qĂŒestiĂł; Bartel, perĂČ, indica que Eggebrecht diferencia entre la pathopoeia i el passus durius-culus: la pathopoeia tĂ© per objectiu movere, mentre que el passus duriusculus tĂ© com a objectiu tambĂ© «a certain teaching, admonishing, and pointing out of the meaning». En conseqĂŒĂšncia, creiem que potser Ă©s mĂ©s adequat aplicar el passus duriusculus al fragment estudiat, seguint lâaportaciĂł dâEggebrecht, teÂnint en compte que SchĂŒtz coneixia el tractat de Bernhard que Ă©s on estĂ registrada aquesta figura.
54. Dietrich bartel, Musica poetica: Musical-rhetorical figures in German Baroque music, p. 375Â377.
55. Dietrich bartel, Musica poetica: Musical-rhetorical figures in German Baroque music, p. 412Â413. Vegeu tambĂ© a les p. 362Â365 la figura pausa.
56. Dietrich bartel, Musica poetica: Musical-rhetorical figures in German Baroque music, p. 324Â331.
exemPle 11. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, «Fecit potentiam», c. 146Â148.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 97 05/12/2019 14:42:27
98 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
De Cererols nâesmentem, finalment, el fragment del «Sicut locutus est» del Magnificat a nou veus, ja que mostra una articulaciĂł tambĂ© de mimesis, per part nomĂ©s dels tiples de cada cor, que va del cor I al cor II per a cloure al cor III (c. 62Â63). I, en el Magnificat a deu veus, el mateix fragment (c. 185Â188) estĂ tractat a manera de cĂ non entre els dos cantus del primer cor, tot repartintÂse el text, de manera que el cantus I canta «Sicut locutus est» i el cantus II clou la frase amb «ad patres nostros». Amb tot, les subtileses figuratives de SchĂŒtz no es troben en els magnificats de Cererols, ja que prioritza el joc articulat de les masses sonores i en el decurs dels seus magnificats no adjudica cap versicle nomĂ©s a solistes.
asPectes ProsodicorĂtmics
Un altre aspecte que cal posar en relleu Ă©s la cura que ambdĂłs compositors tingueren en lâarticulaciĂł prosĂČdica del text amb el ritme musical. En efecte, sâobÂserva en Cererols una clara voluntat de fer intel·ligible el text â tal com sâexpliciÂtava en diversos cĂ nons emanats de la Contrareforma tridentina (vegeu ex. 8 i 9); tambĂ© podem constatar, en SchĂŒtz,57 la cura per la intel·ligibilitat del text (vegeu ex. 10). Aquests exemples dâambdĂłs compositors palesen el treball amb blocs hoÂmorĂtmics per tal de fer mĂ©s entenedor i emfĂ tic el text en qĂŒestiĂł.
La idea de claredat en el text ja estava present en Zarlino, quan suggerĂ en la seva Institutioni harmoniche II:58
Et se pur molti cantano insieme muovono lâanimo, non Ăš dubio, che universalÂmente con maggior piacere sâascoltano quelle canzoni, le cui parole sono da i cantori insieme pronunciate, che le dotte compositioni, nelle quali si odono le parole interÂrotte da molte parti [âŠ].
En aquest sentit, lâhomofonia acordal i rĂtmica comporta un aspecte declamatiu que facilita la intel·ligibilitat del text. Per tant, el fraseig del text queda posat en relleu mitjançant aquest procediment i hi atorga una qualitat sonora singular. Aquests blocs homorĂtmics i concertats, juntament amb lâarticulaciĂł instrumental, embolcaÂllen lâoient en una sonoritat de tectonisme estereofĂČnic que patentitza les tĂšcniques compositives de lâescola veneciana policoral dels Gabrieli. Aquestes sĂłn les influĂšnÂcies detectades en SchĂŒtz i Cererols en els passatges dels magnificats esmentats.
De fet, i tal com ens ho indica Kunze,59 la mĂșsica policoral tambĂ© maldĂ , com ja ho fa la mĂșsica monĂČdica, per a fer una imitaciĂł de la parla. Com diguĂ© Marco da Gaglianos en la seva introducciĂł a Dafne (1608):
57. Petra WeberÂBocKHoldt, «Die lateinische Sprache im Werk von Heinrich SchĂŒtz», SchĂŒtz-Jahrbuch (1993), p. 51Â61.
58. Citat per Stefan Kunze, «Rhythmus, Sprache, musikalische Raumvorstellung Zur Mehrchörigkeit Giovanni Gabrielis», SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p. 16.
59. Stefan Kunze, «Rhythmus, Sprache, musikalische Raumvorstellung Zur Mehrchörigkeit Giovanni Gabrielis», SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p. 17.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 98 05/12/2019 14:42:27
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 99
Procurisi⊠di scolpir le sillabe, pur far bene intendere le parole e questo sia sempre il principal fine del cantore in ogni occasione di canto, massimamente nel reÂcitare, e persuadasi pur châil vero diletto cresca dalla intelligenza delle parole.
Aquests postulats de la monodia es poden, doncs, aplicar a la policoralitat des de la perspectiva de la declamaciĂł homorĂtmica mencionada. En conseqĂŒĂšnÂcia, si en la monodia es perseguia la transformaciĂł del llenguatge en un llenguatge declamat i gesticulat, en la policoralitat es pot traduir per un llenguatge dâexpanÂsiĂł i de plenitud en lâespai. Ăs en aquest sentit que aquĂ pren carta dâimportĂ ncia el comentari de Giovanni Gabrieli sobre el Concerti (1587): «nellâimitatione in rintrovar suoni esprimenti lâEnergia delle parole, e deâconcetti». Ăs a dir, no es tracta tant de lâafecte de la monodia, el detall, la subtilesa de la paraula, com del poder de la sonoritat i del ritme â «lâEnergia delle parole, e deâconcetti»â que embolcallen lâespai que creen les masses sonores de la policoralitat veneciana. Ăs lâestĂštica del clarobscur, del contrast propi de lâincipient Barroc italiĂ .
Amb tot, en el Magnificat de SchĂŒtz apareixen frases o mots amb mĂ©s cura en els aspectes prosodicorĂtmics. Les textures mĂ©s fines âamb poques veus i instruÂmentsâ sĂłn les que permeten assenyalar mĂ©s palesament els aspectes accentuals proÂpis del text articulats amb la mĂșsica. En el decurs del Magnificat (SWV 468) aquesta textura apareix â Ăntegra o en partâ en els versicles 2, 3, 4, 5, 6, 7, 9, 10 i 11, la qual cosa posa en relleu la manifesta diferĂšncia de tractament textural del Magnificat de SchĂŒtz respecte als magnificats de Cererols, ja que en aquest el pes de la textura rau mĂ©s en lâarticulaciĂł del conjunt policoral que no en lâarticulaciĂł nomĂ©s del coro fa-vorito o solistes propi de les textures mĂ©s fines que acabem de definir. Un exemple molt patent, en el Magnificat de SchĂŒtz, el tenim en el segon versicle, que estĂ tractat amb textura nomĂ©s de coro favorito, trombons i continu. A la primera part, «et exulÂtavit spiritus meus», SchĂŒtz, dâacord amb un metre ternari, fa recaure lâaccent tĂČnic de cadascun dels mots de la frase en el temps fort del compĂ s. A mĂ©s, atorga un disÂseny rĂtmic a cada mot en funciĂł de si es tracta dâun accent pla o esdrĂșixol (ex. 12) (c. 43Â46, blancaÂblancaÂblanca, etc.). A la clausura del versicle «in Deo salutari meo» (ex. 13) (c. 46Â51), mantĂ© la relaciĂł accentual textÂritme, perĂČ fa destacar el mot salutari mitjançant un melisma precisament en la sĂl·laba on recau lâaccent i estĂ dissenyat seguint Caccini60 com a «imitazione de sentimenti delle parole, e deâconÂceti». En aquest sentit, aquestes figuracions i aquesta cura en lâaccentuaciĂł musical respecte al text que fa SchĂŒtz ens poden remetre a la possible influĂšncia de MonteÂverdi pel que fa a lâestil madrigalesc o als seus Scherzi Musicali pel que fa al ritme de dansa61 que impulsa el metre ternari. AixĂ mateix, hom hi pot albirar tambĂ© una certa proximitat a les primigĂšnies trio sonates italianes, ja comentada, pel que fa al disseny musical que inicien els tres trombons (posaunen) i que desprĂ©s manlleven les veus.
60. Stefan Kunze, «Rhythmus, Sprache, musikalische Raumvorstellung Zur Mehrchörigkeit Giovanni Gabrielis», SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p.17.
61. Stefan Kunze, «Rhythmus, Sprache, musikalische Raumvorstellung Zur Mehrchörigkeit Giovanni Gabrielis», SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p.16.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 99 05/12/2019 14:42:27
100 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
exemPle 12. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, «Et exultavit», c. 43Â46.
exemPle 13. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, «Et exultavit», c. 46Â51.
Comparant el tractament del segon versicle que fa SchĂŒtz amb els magnifi-cats de Cererols, hom hi observa tambĂ© una certa cura referent a lâarticulaciĂł textÂmĂșsica. En el «Et exultavit» â la part del cantus Iâ del Magnificat a deu veus, Cererols fa recaure lâaccent tĂČnic a la part forta del compĂ s no aixĂ en «spiritus meus». «Salutari» no estĂ articulat melismĂ ticament, sĂ en canvi el segon «meo» â cantat, tambĂ©, pel cantus I.
exemPle 14. Joan Cererols, Magnificat a deu veus, «Et exultavit», c. 12Â14.
exemPle 15. Joan Cererols, Magnificat a deu veus, «Et exultavit», c. 16Â19.
En el Magnificat a nou veus, i en el mateix versicle, sâhi observa que preval un tractament concertat entre el cor II, el cor III i el cor I. Si bĂ©, en els c. 7Â8 el tiple del cor I fa un melisma en la sĂl·laba accentuada del mot exultavit que cau en temps fort.
exemPle 16. Joan Cererols, Magnificat a nou veus, «Et exultavit», c. 7Â9.
No obstant aixĂČ, i tal com sâha indicat en els parĂ grafs anteriors, Cererols posa mĂ©s Ăšmfasi en lâarticulaciĂł estructural de les diverses textures que apareixen en el decurs dels versicles dels seus magnificats que en una elaboraciĂł detallĂstica i subtil tal com palesa SchĂŒtz.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 100 05/12/2019 14:42:27
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 101
els comentaris del Magnificat i lâauslegung de luter
En el mĂłn protestant, el Magnificat tĂ© un lloc especial. Luter el traduĂ i mosÂtrĂ les seves dots com a exegeta. Amb el tĂtol Das Magnificat Vorteutschet und auĂgelegt â Auslegung (comentari/interpretaciĂł) com a nom convencionalâ (1521Â1522), Luter proposĂ el seu comentari al Magnificat. Aquesta obra la de dicĂ al duc Johann Friedrich, Landgraf von ThĂŒringen, en reconeixement per la seva intercessiĂł i protecciĂł62 en aixoplugarÂlo al castell de Wartburg, durant la persecuciĂł que patĂ. Durant aquest confinament, Luter traduĂ el Nou Testament a lâalemany i feu lâesmentat Auslegung. El text dâaquest Magnificat presenta difeÂrĂšncies respecte a la BĂblia (1534) del mateix Luter. Segons Rizzuti,63 Ă©s possible que el text de la BĂblia fos pensat per a una Ă mplia difusiĂł, mentre que en el Mag-nificat del 1521, en ser una primera traducciĂł, Luter mostrĂ©s mĂ©s el seu bagatge mĂstic de la seva formaciĂł com a monjo agustĂ.64
TambĂ© en el mĂłn catĂČlic el Magnificat hi ocupĂ un lloc rellevant. Entre dâalÂtres, esmentem sant Ambrosi del segle iv amb el seu comentari a lâevangeli de Lluc;65 Pierre dâAilly, amb lâopuscle sobre lâAve Maria i el Magnificat; Jean Gerson, amb el seu Carmen u Opus metricum super Magnificat, ambdĂłs dels seÂgles xiv i xv, i, finalment, Jaime PĂ©rez, tambĂ© del segle xv,66 que aportĂ el seu coÂmentari al Magnificat.
El text de Lluc (1,46Â55)67 amb la doxologia trinitĂ ria Ă©s el fragment que corÂrespon al Magnificat i palesa un programa semĂ ntic ple de significats poĂštics que Cererols i SchĂŒtz tingueren presents. Val a dir que SchĂŒtz, com tot seguit es comÂprovarĂ , tinguĂ© present el comentari del Magnificat de Luter per a compondre la mĂșsica. AixĂ mateix, Cererols, tot i no disposar dâindicis directes, tambĂ© podem conjecturar que dâalguna manera tenia present els comentaris del Magnificat que venien dâautors catĂČlics. EmperĂČ, la mĂșsica dels magnificats de Cererols no palesa un lligam tan detallat amb els comentaristes del Magnificat com la singularitat que posa en relleu SchĂŒtz en cada versicle. Tal com ha demostrat Dedemeyer,68
62. Alberto Rizzuti, Fra Kantor e Canticum: Bach e il Magnificat, p. 8.63. Alberto Rizzuti, Fra Kantor e Canticum: Bach e il Magnificat, p. 8 i 10.64. Musikgeschichte und Gegenwart (MGG), p. 636Â653. Vegeu tambĂ© a The new Grove dic-
tionary of music and musicians «Lutheran church music».65. San Ambrosio, Obras de San Ambrosio I: Tratado sobre el Evangelio de San Lucas, p. 99Â100.66. JosĂ© Luis GonzĂĄlez NovalĂn, «Los comentarios al âMagnificatâ en el perĂodo renacenÂ
tista», Revista Catalana de Teologia, xiv (1989), p. 545Â550. Respecte a Jean Gerson, sâaporta la notĂÂcia dâuna epĂstola dâell que fou impresa el 1500 a lâimpremta de Montserrat: vegeu Anselm Albareda, «La impremta de Montserrat (segle xvÂxvi)», Analecta Montserratensia, ii (1918), p. 96.
67. Biblia Sacra Vulgata, p. 1607.68. Gerhard Dedemeyer, «Vergleich einiger Stellen der Vertonungen des Lobgesangs Mariens
(Magnificat Anima mea Dominum, LukasÂEvangelium, Kapitel 1, 46Â55) durch SchĂŒtz, SWV 468, und Bach, BWV 243», a Alte Musik als Ă€estetische und Gegenwart: Bach, HĂ€ndel, SchĂŒtz, vol. 2, 1987, p. 123Â130. Lâautor fins i tot arriba a dir que: «Les coincidĂšncies sĂłn tan clares que es pot afirmar que SchĂŒtz coneguĂ© lâAuslegung des Magnificat de lâany 1521 de Luter», p. 127.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 101 05/12/2019 14:42:27
102 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
el Magnificat SWV 468 de SchĂŒtz evidencia clarament la relaciĂł amb lâAuslegung â comentariâ de Luter. Efectivament, examinant tres versicles dâaquest cĂ ntic marial emergeix una referĂšncia manifesta als comentaris que fa Luter del Magnifi-cat. En aquest sentit, en el primer versicle, «Magnificat anima mea Dominum», SchĂŒtz construeix el primer mot a partir dâuna exclamaciĂł dâuna tercera menor descendent (ex. 17), a diferĂšncia dels de Cererols que mostren, tal com sâha indiÂcat, una construcciĂł melĂČdica i textural mĂ©s lligada a la tradiciĂł i a lâelaboraciĂł polifĂČnica (vegeu ex. 1 i 2). Luter, en el seu comentari sobre el Magnificat, ens explicita lâestat anĂmic en quĂš es troba Maria quan inicia el cĂ ntic de lloança:69
Aquestes paraules provenen dâun amor ardent i dâun goig desbordat en els quals sâinspira el seu cor i sâinspira la seva vida, motivades des de lâinterior per lâEspeÂrit. Per tant no diu: «Jo magnifico DĂ©u», sinĂł «la meva Ă nima». Ăs com si diguĂ©s: «Tot el meu Ă©sser i totes les meves facultats es mouen en lâamor de DĂ©u, en lloança i en excelsa alegria, de manera que ja no sĂłc senyora de mi mateixa. SĂłc emportada cap a dalt; no sĂłc jo qui mâelevo a la lloança».
Tal com sâha indicat, SchĂŒtz dibuixa el primer mot del cĂ ntic amb el recurs de la tercera menor. Aquest interval Ă©s un procediment emprat inconscientment en la cultura europea quan es vol donar un missatge oral amb pretesa intensitat. Per tant, amb aquesta tercera, SchĂŒtz vol subratllar el comentari de Luter i reinÂterpretarÂlo en mĂșsica. AixĂ, el tenor irromp, sense introducciĂł, com dâuna maneÂra inconscient, volent expressar la situaciĂł anĂmica de Maria que segons Luter sorgeix de manera espontĂ nia «dâun amor ardent i dâun goig desbordat».
exemPle 17. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, c. 1Â3.
A «Quia respexit humilitatem ancillae suae»,70 primera part del tercer versiÂcle, SchĂŒtz, tal vegada, tambĂ©, per ferÂse ressĂČ del comentari de Luter dâaquest versicle, fa aparĂšixer el mot humilitatem nomĂ©s una vegada. Per contra, lâexpresÂsiĂł Quia respexit la fa cantar cinc vegades, i deu, si tambĂ© sumem els dissenys manllevats dels violins a la veu de baix. Tal com indica Luter «[Maria] no es gloriÂfica ni de la seva humilitat ni de la seva petitesa sinĂł de la divina presĂšncia. Per
69. Martà Luter, La llibertat del cristià i altres escrits, p. 100.70. Gerhard Dedemeyer, «Vergleich einiger Stellen der Vertonungen des Lobgesangs Mariens
(Magnificat Anima mea Dominum, LukasÂEvangelium, Kapitel 1, 46Â55) durch SchĂŒtz, SWV 468, und Bach, BWV 243», a Alte Musik als Ă€estetische und Gegenwart: Bach, HĂ€ndel, SchĂŒtz, vol. 2, 1987, p. 123Â124.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 102 05/12/2019 14:42:27
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 103
aixĂČ el pes rau en la paraula respexit, mĂ©s que no pas en la paraula humilitatem».71 AixĂ, Luter ens explicita que no hem de vanagloriarÂnos per ser humils, ja que nomĂ©s DĂ©u coneix el que Ă©s la humilitat:72
Alguns han interpretat la paraula humilitas en el sentit âdâhumilitatâ, quan MaÂria fa referĂšncia a la seva petitesa, i han entĂšs que seân gloria. DâaquĂ que alguns preÂlats sâanomenin humiles, cosa que Ă©s ben lluny de ser veritat. Davant DĂ©u ningĂș no pot gloriarÂse de cap cosa bona sense caure en pecat i exposarÂse a la perdiciĂł. [âŠ] La humilitat Ă©s la primera virtut, i ningĂș no es considera humil ni es vanta de serÂho sinĂł els mĂ©s presumptuosos. DĂ©u Ă©s qui coneix la humilitat: la jutja i la porta a la llum. Lâhome realment humil Ă©s el qui Ă©s menys conscient de serÂho.
AixĂ mateix, aquesta primera part del versicle Ă©s assignat per SchĂŒtz a la veu de baix, un registre greu. Dâuna manera figurativa, vol posar en relleu, des del reÂcurs tĂmbric, la idea de serventa, de petitesa, en definitiva dâhumilitat. I just aquest mot, humilitatem, lâarticula en la primera sĂl·laba mitjançant un salt intervĂ lic desÂcendent de cinquena major â mi2Âla1â (ex. 18, c. 79Â81), i resol les altres sĂl·labes vers el si2.
exemPle 18. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, «Quia respexit», c. 79Â81.
Cererols resol aquesta part del tercer versicle amb un contrapunt imitatiu per moviment contrari que desenvolupa el cor II en el Magnificat a deu veus (ex. 20, c. 19Â26). En el Magnificat a nou veus de Cererols, aquesta part del tercer versicle (ex. 21, c. 16Â19) segueix la seqĂŒĂšncia segĂŒent: sâexposa Ăntegre pel tiple del primer cor, resposta del segon cor seguida del tercer cor en estil concertat, en ambdĂłs casos nomĂ©s amb les paraules humilitatem ancillae suae.
Tanmateix, en els magnificats de Cererols i SchĂŒtz sâhi observa, en alguns passatges, el cicle de cinquenes, la qual cosa indica una certa fluctuaciĂł vers la toÂnalitat. PerĂČ en SchĂŒtz, a mĂ©s, emergeixen cicles de cinquenes construĂŻdes a maÂnera de palĂndrom73 que cerquen posar de manifest algun mot clau que actua com
71. Gerhard Dedemeyer, «Vergleich einiger Stellen der Vertonungen des Lobgesangs Mariens (Magnificat Anima mea Dominum, LukasÂEvangelium, Kapitel 1, 46Â55) durch SchĂŒtz, SWV 468, und Bach, BWV 243», a Alte Musik als Ă€estetische und Gegenwart: Bach, HĂ€ndel, SchĂŒtz, vol. 2, 1987, p. 124.
72. MartĂ Luter, La llibertat del cristiĂ i altres escrits, p. 110. Ressonaria aquĂ el programa luÂterĂ : sola scriptura, sola fide, sola gratia, sola Cristo i sola Deo gloria.
73. Eva Linfield, «Toni und Modi und ihre Bedeutung fĂŒr SchĂŒtzâ Harmonik», SchĂŒtz-Jahr-buch (1990), p. 166. Vegeu, tambĂ©, el palĂndrom amb la seqĂŒĂšncia harmĂČnica de cinquenes correspoÂnents en el novĂš versicle, «Suscepit Israel» en el qual se subratlla el mot misericordiae suae.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 103 05/12/2019 14:42:27
104 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
a eix central de la simetria (vegeu ex. 19, c. 75). En efecte, en el versicle de quĂš esÂtem tractant, sâhi observa que la seqĂŒĂšncia harmĂČnica de cinquenes dels compasÂsos 72 al 85 sâestructura de la manera segĂŒent: CÂGÂdÂaÂeÂHÂeÂaÂdÂGÂC, Ă©s a dir, forma de palĂndrom, de Spiegelsymmetrie (ex. 19).
En els compassos 79Â81 el mot humilitatem Ă©s sobre el to H, i representa el punt axial en quĂš desprĂ©s, amb una acceleraciĂł harmĂČnica i amb un procĂ©s invers, es resoldrĂ la simetria. Cal parar esment que la lletra H, que significa la nota si, tambĂ© Ă©s la inicial de humilitatem i, en aquest sentit, podria conjecturarÂse el posÂsible Ășs conscient dâaquest acord per a atorgar encara mĂ©s relleu al mot esmentat. De fet, perĂČ, aquests aspectes que suggereix SchĂŒtz segueixen les premisses de la mĂșsica luterana alemanya74 del Musicus poeticus que les podrĂem resumir en Zahl, Wort i Auslegung, Ă©s a dir, el nombre per a construir un edifici musical matemĂ tic, proporcional i simĂštric, la paraula per significarÂla, tant retĂČricament com prosoÂdicorĂtmicament, amb el seu just valor i la interpretaciĂł o exegesi dels textos bĂÂblics mitjançant la mĂșsica.
En Cererols, perĂČ, no sâalbira en general, com sâha dit, una construcciĂł muÂsical lligada tan Ăntimament com ho fa SchĂŒtz a unes directrius emanades del coÂmentari del Magnificat dâautors de la patrĂstica cristiana o dels teĂČlegs del seu moment. No obstant aixĂČ, la repeticiĂł del mot humilitatem en ambdĂłs magnifi-cats de Cererols ens indueix a pensar en la intenciĂł dâevidenciar el pes de la virtut de la humilitat marial com a exemple que cal seguir en el mĂłn catĂČlic, la qual cosa contrasta amb el credo luterĂ . En efecte, en el tercer versicle, «Quia respexit huÂmilitatem», dels dos magnificats de Cererols el mot humilitatem apareix cantat cinc vegades en el de deu veus â per les veus del tercer cor en contrapunt imitaÂtiuâ (ex. 20), tres en el de nou veus â per les veus de tots els tres cors en concerÂtatâ (ex. 21), perĂČ sense la seqĂŒĂšncia de cinquenes construĂŻdes a manera de palĂnÂdrom com en el cas de SchĂŒtz.
Cal remarcar que el concepte humilitas no tenia el mateix significat per a les dues confessions. En aquest sentit, ja sâha advertit la semĂ ntica que tenia la humi-litas per al mĂłn protestant i potser el fet de repetir el mot mĂ©s vegades, en el cas de Cererols, li atorga un relleu molt diferent que en el cas de SchĂŒtz, que nomĂ©s el canta una vegada. Hom interpreta que es posa en relleu la humilitat de la verge a fi i efecte que sigui model per als catĂČlics. En conseqĂŒĂšncia, a lâĂ mbit contrareforÂmista75 assenyalen la rellevĂ ncia de la humilitat com a conditio sine qua non per a adquirir la grĂ cia divina mentre que a lâĂ mbit reformista el pes del versicle recau en el quia respexit, ja que nomĂ©s Ă©s grĂ cies a DĂ©u que se tâatorga la grĂ cia divi na; en aquest sentit, el mot humilitas Ă©s circumstancial i, per tant, Ă©s musicalment pintat una sola vegada. Tot i que, paradoxalment, en el Magnificat de SchĂŒtz el mot esmentat apareix com a eix central dâuna seqĂŒĂšncia harmĂČnica de cinquenes i se li atorga, dâalguna manera, un pes rellevant. PerĂČ aquesta paradoxa es pot resolÂ
74. Hans Heinrich EggebrecHt, Heinrich SchĂŒtz: Musicus poeticus, p. 20. 75. Vegeu JosĂ© Luis GonzĂĄlez NovalĂn, «Los comentarios al âMagnificatâ en el perĂodo reÂ
nacentista», Revista Catalana de Teologia, xiv (1989), p. 541Â552.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 104 05/12/2019 14:42:27
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 105
exemPle 19. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, «Quia respexit», c. 72Â85.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 105 05/12/2019 14:42:28
106 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
dre, ja que aquest palĂndrom nomĂ©s actua en el pla abstracte, en el pla intel·lectual â com en el cas de Bach,76 entre dâaltresâ i, per tant, no presenta un efecte auditiu determinat.
I, finalment, en el setĂš versicle, «Deposuit potentes de sede et exaltavit hu miÂles»,77 es vehiculen dos missatges contrastats: els poderosos seran destronats i els
76. A tall dâexemple, esmento aquĂ el recurs del disseny de les notes BÂAÂCÂH en el compĂ s 193Â195 de la Fuga a 3 Soggetti de Der Kunst der Fuge BWV 1080, p. 102; tambĂ© el recurs que empra Bach quan adjudica lâalteraciĂł del sostingut a cada una de les sĂl·labes a lâinici del mot kreuzigen en la PassiĂł segons Sant Mateu (vegeu Johann Sebastian bacH, Neue Ausgabe SĂ€mtlicher Werke, MatthĂ€us-Passion, FrĂŒhfassung BWV 244b, c. 35Â43, p. 177Â178). Recordem que en alemany kreuz significa tant âcreuâ com âsostingutâ.
77. Gerhard Dedemeyer, «Vergleich einiger Stellen der Vertonungen des Lobgesangs Mariens (Magnificat Anima mea Dominum, LukasÂEvangelium, Kapitel 1, 46Â55) durch SchĂŒtz, SWV 468, und Bach, BWV 243», a Alte Musik als Ă€estetische und Gegenwart: Bach, HĂ€ndel, SchĂŒtz, vol. 2, 1987, p. 125Â126.
exemPle 20. Joan Cererols, Magnificat a deu veus, «Quia respexit», c. 19Â26.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 106 05/12/2019 14:42:29
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 107
exemPle 21. Joan Cererols, Magnificat a nou veus, «Quia respexit», c. 16Â19.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 107 05/12/2019 14:42:30
108 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
humils exaltats. SchĂŒtz elabora aquest passatge sobre un metre ternari, amb el coro favorito, violins, trombons i continu. La primera part del versicle, «Deposuit potentes de sede» (ex. 22), Ă©s interpretat amb una economia evident de mitjans nomĂ©s per lâalto, el tenor, el baix i el continu, la qual cosa ja ens indica que SchĂŒtz cerca registres greus â el baix abasteix des dâun do3 fins a un la1â i treu pes al mot potentes, ja que no el subratlla amb cap instrument; aspectes aquests que van en la direcciĂł dâexplicitar el contingut semĂ ntic del text. El disseny que fan Ă©s el dâuna seqĂŒĂšncia descendent, a manera de catabasis, cesurada per pauses per a atorgar mĂ©s relleu al text. Per contra, en la segona part del versicle, «et exaltavit humiles», la seqĂŒĂšncia serĂ ascendent a manera dâanabasis, fins que el soprano, els trombons i els violins prendran el relleu de les altres veus, per a cloure amb el tenor acompaÂnyat de violins i continu.
En conseqĂŒĂšncia, el capteniment musical de SchĂŒtz, en aquest fragment, paÂlesa tambĂ© una relaciĂł evident amb lâAuslegung de Luter quan fa referĂšncia al fet que la violĂšncia dels poderosos â potentesâ desapareix «sense soroll ni estrĂšpit»:78
PerquĂš ell [DĂ©u] no derroca els poderosos fins que sâho mereixen. Els deixa acÂtuar fins que llur poder arriba a un extrem. Aleshores deixa de sostenirÂlos i ells no poden resistir sols. En aquest moment, aquest poder desapareix sense soroll ni estrĂšÂpit. I llavors pugen els oprimits, tambĂ© sense soroll, perquĂš en ells hi ha la força de DĂ©u. Aquesta sols es manifesta quan aquell poder ha estat derrocat.
exemPle 22. Heinrich SchĂŒtz, Magnificat, «Deposuit potentes de sede», c. 163Â170.
En aquest versicle Cererols segueix clarament el tractament musical seguint la tĂČnica del tercer versicle. AixĂ, en el Magnificat a deu veus, en la primera part, el «Deposuit potentes de sede», sâhi palesa el joc concertat del cor II i desprĂ©s amb el cor I, cada un tractat de manera contrapuntĂstica i cantant tot el text, Ă©s a dir, es repeteix dues vegades. Finalment, els dos tiples cantaran la segona part, «et exaltavit humiles», a manera de cĂ non de manera descendent â catabasisâ, perĂČ iniciant el disseny amb un la4 i cloentÂlo amb un si3. Potser, en aquest cas, sâhi palesa una voÂluntat de cura semĂ ntica del text en emfatitzar el fragment «et exaltavit humiles».
78. MartĂ Luter, La llibertat del cristiĂ i altres escrits, p. 141.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 108 05/12/2019 14:42:30
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 109
En el Magnificat a nou veus, Cererols mostra la mateixa tendĂšncia que en lâanterior, Ă©s a dir, articulant el constructe musical amb una intencionalitat de fer emergir el significat del text. El tiple inicia el versicle cantantÂlo Ăntegrament. Ăs contestat, amb «et exaltavit», concertadament pel cor I que sâencavalla seguidaÂment amb el cor II. El tiple clou el versicle amb el fragment «et exaltavit humiles». AixĂ doncs, en aquest versicle lâaccent rau en «et exaltavit», que contrasta amb lâĂșnica citaciĂł del versicle Ăntegre que fa el tiple del primer cor. AixĂČ tambĂ© ens fa pensar en una possible intenciĂł de Cererols en vestir aquest versicle.
CONCLUSIONS
El treball ha fet emergir els diversos trets que caracteritzen ambdĂłs magni- ficats de Cererols ensems que la comparaciĂł amb el de SchĂŒtz. AixĂ, sâha observat la diferĂšncia entre els dos magnificats de Cererols, el de nou veus mĂ©s proper a la tradiciĂł compositiva renaixentista de la tĂšcnica alternatim, perĂČ articulat amb la poÂlicoralitat barroca; mentre que el de deu veus palesa una diversitat de textures â cĂ Ânons i diĂ legs entre els dos tiples, contrapunt, homofonia i concertatâ que sâarÂticu len en el decurs del discurs musical.
Sâha observat una influĂšncia evident de lâstile antico de Palestrina i tambĂ© de lâestil polifĂČnic de Victoria en la manera de conduir les veus amb referĂšncia a la textura de contrapunt imitatiu. Pel que fa a Victoria, a mĂ©s, tambĂ© ressonĂ en CereÂrols el tractament policoral que Victoria feu dâalguns dels seus darrers magnificats.
AixĂ mateix, la policoralitat de Cererols tambĂ© es pot incardinar en el conÂtext de lâescola veneciana de Gabrieli i Monteverdi. Les obres dâaquests darrers compositors, tot i no tenir proves concloents de la influĂšncia directa en Cererols, sĂ que, per comparaciĂł, sâha albirat un cert ressĂČ en la composiciĂł de la textura policoral que articula Cererols en els seus magnificats.
La comparaciĂł dels magnificats de Cererols amb el Magnificat SWV 468 de SchĂŒtz ens ha proporcionat analogies i diferĂšncies que emmarquen les seves proÂpostes compositives. En aquest sentit, en els aspectes tĂmbrics, estructurals, textuÂrals i mĂštrics, SchĂŒtz es distancia de Cererols. En efecte, SchĂŒtz Ă©s mĂ©s versĂ til que Cererols en lâarticulaciĂł de lâestructura en el sentit que atorga una rellevĂ ncia singular a cada versicle del Magnificat i ho fa mitjançant el joc textural, el metre i la tĂmbrica.
Amb tot, hom hi observa punts en comĂș en lâĂșs de la policoralitat com a element que vehicula lâĂšmfasi en certes frases i mots aixĂ com en la consciĂšncia de lâespai ressonador a lâhora de construir la tĂšcnica policoral en els seus magnificats respectius. AixĂ, en els aspectes tĂmbrics i sonors, ambdĂłs compositors mostren mĂ©s similituds, a excepciĂł dels violins emprats per SchĂŒtz i no per Cererols. En efecte, tant el contingent vocal i instrumental com llur funcionalitat i flexibilitat palesen un denominador comĂș en el seu Ășs. En conseqĂŒĂšncia, lâespai ressonant de les esglĂ©sies de Montserrat i Dresden sâomplia del recurs compositiu de la policoÂralitat emprat a bastament pels dos compositors.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 109 05/12/2019 14:42:30
110 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
LâanĂ lisi retĂČrica practicada ens ha mostrat tres aspectes interessants. El priÂmer: lâĂșs de figuralismes que emfatitzen descriptivament el text â anadiplosis, anaploce, mimesis i paronomasiaâ emprats com a topoi comuns en ambdĂłs comÂpositors. El segon: figures que atorguen relleu a un contingut semĂ ntic pietĂłs i/o dâexegesi bĂblica, Ă©s a dir, mĂ©s abstracte â passus duriusculus, retardatio i tmesiâ emprats per SchĂŒtz, la qual cosa evidencia, tambĂ©, lâĂșs de textures a una veu o menys veus que majoritĂ riament usa SchĂŒtz en el seu Magnificat i que no es troÂben en Cererols. El tercer: figures que formen part del constructe compositiu prĂČpiament dit â fuga i hypallageâ emprats per Cererols i no en SchĂŒtz, cosa que evidencia, mĂ©s, el pes de la composiciĂł per se en Cererols. En SchĂŒtz, ĂČbviaÂment, la composiciĂł musical tambĂ© tĂ© un pes significatiu, tal com sâha anat examiÂnant, perĂČ estĂ molt ben articulada amb tot el parament retoricomusical de quĂš fa gala. AixĂ doncs, en ambdĂłs casos, i com sâha comentat, lâanĂ lisi retoricomusical practicada fa albirar un possible coneixement â conscient o inconscientâ de lâĂșs de la retĂČrica en la composiciĂł del discurs musical dels magnificats.
Lâexamen prosodicorĂtmic de la relaciĂł mĂșsicaÂtext tambĂ© ens ha ofert, dâuna banda, la recerca en ambdĂłs compositors de la intel·ligibilitat del text i, de lâaltra, lâadequaciĂł de lâaccentuaciĂł tĂČnica a les parts fortes del compĂ s aixĂ com unes subtileses melismĂ tiques mĂ©s usades en SchĂŒtz que no pas en Cererols.
Un altre aspecte de contrast evident ha estat la comparaciĂł dels magnificats amb els comentaris de les seves respectives confessions. Pel que fa al text, hom hi observa una subjecciĂł clara al significat de les paraules i a la interpretaciĂł o reinÂterpretaciĂł de lâAuslegung de Luter per part de SchĂŒtz. Cererols, en canvi, a exÂcepciĂł dâalgun moment â lâhumilitatemâ, atorga, en general, mĂ©s pes a la mĂșsica per se i a la intel·ligibilitat del text.
En resum, en Cererols sâhi observa la influĂšncia de lâescola romana en la composiciĂł dels seus magnificats, si bĂ© lâestil concertat veneciĂ tambĂ© hi apareix. Per contra, el magnificat de SchĂŒtz palesa la influĂšncia clara de lâescola veneciana tant pel que fa al concertato com a lâestil madrigalesc, com a lâestil de les sonates inicials del barroc; tot i que, a voltes, tambĂ© sâhi escola lâestil contrapuntĂstic propi de lâescola romana.
Ăbviament, he fet la comparaciĂł bo i tenint present els aspectes propis de la litĂșrgia catĂČlica de les vespres i dels aspectes vitals de Cererols que estaven subjecÂtes, com a monjo, a lâobediĂšncia de lâorde benedictĂ i de les tasques conventuals que aixĂČ suposava. Molt diferent Ă©s el cas de SchĂŒtz, seglar i Kapellmeister de lâesglĂ©sia de la cort de Dresden, i tambĂ© subjecte a les tasques prĂČpies dâaquesta cort i, en el nostre cas, als oficis de vespres luterans.
En conseqĂŒĂšncia, aquest estudi ens ha permĂšs comparar els magnificats de Cererols amb el de SchĂŒtz. AixĂ mateix, hem fet emergir les analogies i diferĂšncies que palesen les dues confessions religioses que ambdĂłs compositors professaren i que influenciaren la seva mĂșsica. La triangulaciĂł â MontserratÂDresdenÂVenĂšcia/ Romaâ que he interrelacionat com a base comuna del radi dâinfluĂšncies dâambÂdĂłs compositors, mâha permĂšs cercar les caracterĂstiques anĂ logues i diferents dels seus respectius magnificats i incardinar els magnificats de Cererols en el conÂ
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 110 05/12/2019 14:42:30
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 111
text musical europeu del moment. I aixĂČ ha evidenciat, finalment, que ambdĂłs compositors actuaren com a veritables exegetes del text a musicar.
BIBLIOGRAFIA
Albareda, Anselm. «La impremta de Montserrat (segle xvÂxvi)». Analecta Montserraten-sia [Monestir de Montserrat], ii, any 1918, p. 11Â166.
Arnold, Denis; Arnold, Elsie M. «Gabrieli, Giovanni». A: The new Grove dictionary of music and musicians. Vol. 7. Londres: Macmillan Publishers Limited, 1980.
BacH, Johann Sebastian. «Fuga a 3 Soggetti». A: Der Kunst der Fuge BWV 1080. Heraus-gegeben von Klaus Hofmann. Neue Ausgabe SÀmtlicher Werke. Kassel: BÀrenreiter, 1995.
â Neue Ausgabe SĂ€mtlicher Werke, MatthĂ€us-Passion, FrĂŒhfassung BWV 244b, Heraus-gegeben von Andreas Glöckner. Kassel: BĂ€renreiter, 2004.
bartel, Dietrich. Musica poetica: Musical-rhetorical figures in German Baroque music. Nebraska: University of Nebraska Press, 1997.
Bennassar, Bartolomé; Jacquart, Jean; Lebrun, François; Denis, Michel; Blayau, Noël.Historia moderna. Madrid: Akal, 1998.
Biblia Sacra Vulgata. Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 1994.BlanKenburg, Walter; Gottwald, Clytus. «Praetorius, Michael». A: The new Grove dic-
tionary of music and musicians. Vol. 20. Londres, 2001.Breig, Werner. «Mehrchörigkeit und individuelle Werkkonzeptionen bei Heinrich SchĂŒtz».
SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p. 24Â38.Brodde, Otto. «Theologische Konzeptionen in mehrchöriger Musik». SchĂŒtz-Jahrbuch
(1981), p. 7Â11.Bryant, David. «SchĂŒtzâs Venice: 1609Â1613 and 1628Â1629». SchĂŒtz-Jahrbuch (2014),
p. 32Â39.BuKofzer, Manfred. La mĂșsica en la Ă©poca barroca: De Monteverdi a Bach. Madrid:
Alianza MĂșsica, 1986.Butt, John. Music education and the art of performance in the German Baroque. CamÂ
bridge: Cambridge University Press, 1994.Casares, Emilio. «La mĂșsica religiosa en el Barroco europeo». A: La mĂșsica en el Barroco.
Oviedo: Universidad de Oviedo. Servicio de Publicaciones, 1977.Cerone, Pedro. El melopeo y maestro (Napolés, J. B. Gargano y L. Nucci, 1613). Vol. II.
EdiciĂł a cura dâAntonio Ezquerro. Barcelona: Consell Superior dâInvestigacions CienÂtĂfiques, 2007.
Dedemeyer, Gerhard. «Vergleich einiger Stellen der Vertonungen des Lobgesangs MaÂriens (Magnificat Anima mea Dominum, LukasÂEvangelium, Kapitel 1, 46Â55) durch SchĂŒtz, SWV 468, und Bach, BWV 243». A: Alte Musik als Ă€estetische und Gegenwart: Bach, HĂ€ndel, SchĂŒtz. Vol. 2: Herausgegeben von D. Berke und D. Hanemann. Kassel: BĂ€renreiter, 1987, p. 123Â130.
EggebrecHt, Hans Heinrich. Heinrich SchĂŒtz: Musicus poeticus. Göttingen: VandenÂhoeck & Ruprecht, 1959.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 111 05/12/2019 14:42:30
112 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
estrada, Gregori. «EsbĂłs per a un estudi de lâobra de Joan Cererols (1618Â1680)». A: Ac-tes del I Symposium de Musicologia Catalana: Joan Cererols i el seu temps. Barcelona: Institut dâEstudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, 1985, p. 7Â23.
Frandsen, Mary E. «Musikpflege in Sachsen nach Heinrich SchĂŒtz: die italienische Hofkapelle Johann Georgs II. und die stĂ€dtischen Musikorganisationen». SchĂŒtz-Jahr-buch (2007), p. 17Â34.
â «Music in a time of war: the efforts of Saxon Prince Johann Georg II to establish a muÂsical ensemble, 1637Â1651». SchĂŒtz-Jahrbuch (2008), p. 33Â68.
Gabrieli, Giovanni. Sacrae symphoniae. Libro primo. 1607, parte seconda. VenĂšcia, Maiz: Fondazione Giorgio Cini: Universal Edition, 1969.
GecK, Martin. Luthers Lieder: LeuchttĂŒrme der Reformation. Zuric: Nova York: HildesÂheim: Georg Olms Verlag, 2017.
GonzĂĄlez NovalĂn, JosĂ© Luis. «Los comentarios al âMagnificatâ en el perĂodo renacenÂtista». Revista Catalana de Teologia [Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya], xiv (1989), p. 541Â552.
Guerrero, Francisco. Francisco Guerrero (1528-1599): Opera omnia. Magnificat per om-nes tonos [en lĂnia]. IntroducciĂł, estudi i ediciĂł a cura de Josep M. Llorens i Karl H. MĂŒllerÂLance (semitonia i estructures modals). Barcelona: Consell Superior dâInvestiÂgacions CientĂfiques, 1999. <https://opac.rism.info/metaopac/start.do?View=rism> [Consulta: 4 abril 2018].
Kunze, Stefan. «Rhythmus, Sprache, musikalische Raumvorstellung Zur Mehrchörigkeit Giovanni Gabrielis». SchĂŒtz-Jahrbuch (1981), p. 12Â23.
Leaver, Robin A. «Heinrich SchĂŒtz as a Biblical Interpreter». Bach Journal [Berea, Ohio: Riemenschneider Bach Institute: BaldwinÂWallace College], iv, 3 (1973), p. 3Â8.
Liber usualis. ParĂs: Roma: DesclĂ©e & Socii, 1958.Linfield, Eva. «Toni und Modi und ihre Bedeutung fĂŒr SchĂŒtzâ Harmonik». SchĂŒtz-Jahr-
buch (1990), p. 150Â170.Luter, MartĂ. La llibertat del cristiĂ i altres escrits. Barcelona: Proa, 1996. (ClĂ ssics del
Cristianisme; 62)Möller, Eberhad. «Heinrich SchĂŒtz und die Jesuiten». A: SchĂŒtz-Dokumente. Vol. 2: He-
rausgegeben von Michael Heinemann. ColĂČnia: Verlag Dohr, 2013, p. 123Â130.Palestrina, Giovanni Pierluigi. Magnificat a 4 v secundi toni. [en lĂnia]. Staatsbibliothek
zu BerlinÂPreuÎČischer Kulturbesitz, Musikabteilung (DÂB) Digitalisierte Sammlungen Mus. Ms. 16779/8. <https://digital.staatsbibliothekÂberlin.de/werkansicht?PPN=PPN729376559&PHYSID=PHYS_0029&DMDID=DMDLOG_0002> [Consulta: 14 març 2018].
â Magnificat a 6 v (S, A, T1/2, B1/2), RISM-OPAC, RISM ID no: 452023335 [en lĂnia]. Staatsbibliothek zu BerlinÂPreuÎČischer Kulturbesitz, Musikabteilung (DÂB) Mus. Ms. 16779/6. <https://opac.rism.info/metaopac/singleHit.do?methodToCall=showHit&curPos=2&identifier=251_SOLR_SERVER_1426724589> [Consulta: 13 març 2018].
Praetorius. Syntagma musicum III (1619). Ed. facsĂmil. Basilea: BĂ€renreiter, 2001.Pujol, David (ed.). Mestres de lâEscolania de Montserrat. Vol. i: Joan Cererols. Obres com-
pletes, I, Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat, 1981. [1a. ed., 1930]
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 112 05/12/2019 14:42:30
ELS MAGNIFICATS DE JOAN CEREROLS I EL CONTEXT MUSICAL EUROPEU 113
Pujol, David; Segarra, Ireneu; estrada, Gregori (ed.). Mestres de lâEscolania de Mont-serrat. Vol. ix: Joan Cererols. Obres completes, V. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat, 1981.
Riemer, Otto. «Schadaeus». A: The new Grove dictionary of music and musicians. Vol. 22. Londres, 2001.
Riemer, Otto; Gottwald, Clytus. «Bodenschatz». A: The new Grove dictionary of music and musicians. Vol. 3. Londres, 2001.
RifĂ©, Jordi. «La mĂșsica religiosa en romanç en el Barroc». A: HistĂČria de la mĂșsica catala-na, valenciana i balear. Vol. ii. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 53Â94.
â «RelaciĂł entre la mĂșsica i el text en la mĂșsica religiosa del Barroc hispĂ nic: de la retĂČrica a la mĂșsica». Revista Catalana de Musicologia, xi (2018), p. 83Â105.
RifKin, Joshua; McCullocH, Derek; Baron, Stephen; Gudewill, Kurt. «SchĂŒtz, HeinÂrich». A: The new Grove dictionary of music and musicians. Vol. 17. Londres, 1980.
Rizzuti, Alberto. Fra Kantor e Canticum: Bach e il Magnificat. Alexandria: Edizioni dellâOrso, 2011.
San Ambrosio. Obras de San Ambrosio I: Tratado sobre el Evangelio de San Lucas. MaÂdrid: La Editorial CatĂłlica, 1966. (Biblioteca de Autores Cristianos)
ScHĂŒtz, Heinrich. H. SchĂŒtz SĂ€mtliche Werke. Herg. Philipp Spitta. Vol. 2. Wiesbaden: Breitkopf & HĂ€rtel, 1968. (UnverĂ€nderter Nachdruck der Ausgabe von 1885 ff)
â Heinrich SchĂŒtz. Magnificat SWV 468. Stuttgarter SchĂŒtzausgabe, Herausgegeben von GĂŒnter Graulich unter Mitarbeit von Paul Horn. Stuttgart: HĂ€nssler Edition, 1968.
â Heinrich SchĂŒtz Psalmen Davids 1619, Nr. 23-26, Herg. Werner Breig. Kassel: BĂ€renÂreiter, 1994.
â SchĂŒtz-Dokumente. Vol. 1: Herausgegeben von Michael Heinemann. ColĂČnia: Verlag Dohr, 2010.
â Heinrich SchĂŒtz SĂ€mtlicher Werke, Geistliche Chor-Music. Vol. 12: Herausgegeben von Michael Heinemann. Stuttgart: Carus, 2016.
Segarra, Ireneu. «Montserrat». A: The new Grove dictionary of music and musicians. Vol. 17. Londres, 2001.
SelfridgeÂField, Eleanor. Venetian instrumental music from Gabrieli to Vivaldi. Nova York: Dover Publications, 1994.
Stevenson, Robert. La mĂșsica en las catedrales españolas del Siglo de Oro. Madrid: AlianÂza, 1992.
StraHle, Graham. «Parodia y policoralismo en la âMissa de batallaâ de Juan Cererols». Nassarre, VII/1 (1991), p. 133Â159.
Victoria, TomĂĄs Luis de.. «Thomae Lu / divic de Victoria / ⊠/ Missae, Magnificat, MotecÂta, Psalmi, & alia quĂą plurima. / Quae partim Octonis, alia Nonis, alia Duodenis / vociÂbus concinuntur. / ⊠/ Matriti, / Ex Typographia Regia. / Anno MDC» [en lĂnia]. BiÂblioteca Digital HispĂĄnica. <http://bdhÂrd.bne.es/viewer.vm?id=0000040248&page=1> [Consulta: 4 abril 2018].
â Magnificat en 1. To (dĂČric) a 6 v (S1/2, A, T1/2, B) [en lĂnia]. RISMÂOPAC, RISM ID no: 452515004. Staatsbibliothek zu BerlinÂPreuÎČischer Kulturbesitz, Musikabteilung (DÂB) Mus. Ms. 22340.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 113 05/12/2019 14:42:30
114 JORDI RIFĂ I SANTALĂ
WabricK, J. C. The polychoral settings of the vespers by Juan Cererols. Tesi doctoral. CinÂcinnati: Proquest, 1975.
Weber, Edith. Le Concile de Trente et la musique. ParĂs: Librairie HonorĂ© Champion, 1982.
WeberÂBocKHoldt, Petra. «Die lateinische Sprache im Werk von Heinrich SchĂŒtz». SchĂŒtz-Jahrbuch (1993), p. 51Â62.
Wollny, Peter. Studien zum Stilwandel in der protestantischen Figuralmusik des mittleren 17. Jahrhunderts. MBM (Mitteldeutsche Barockmusik). Beeskow: Ortus Musikverlag, 2016.
Zywietz, Michael. «Schadaeus». A: MGG (Die Musik in Geschichte und Gegenwart), herausgegeben von Ludwig Finscher. Vol. 14. Kassel: BĂ€renreiter, 2005, p. 1157Â1158.
001-434 Rev Catalana Musicologia XII.indd 114 05/12/2019 14:42:30