el regne de valència. pràctica i estil parlamentaris · posar vies de solució als problemes de...

EL REGNE DE VALÈNCIA. PRÀCTICA I ESTIL PARLAMENTARIS (LL. MATEU I SANZ. TRATADO DE LA CELEBRACIÓN DE CORTES GENERALES

DEL REINO DE VALENCIA)

Lluís-J. GUIA MARÍN

Universitat de València

Algunes notes sobre la historiografia de les corts valencianes

És evident que la historiografia sobre les corts valencianes, els seus orígens,trajectòria, composició, aspectes de procediment, institucions connexes, etc., haestat condicionada per l’obra de Llorenç Mateu i Sanz, publicada en Madrid en16771. Des de la seua aparició es va convertir en consulta obligada i fins i tot,podríem dir, en guió interpretatiu per a molts autors posteriors, inclosos aquellsque no compartien plenament els seus postulats. Abans de Mateu, en la historio-grafia sobre les corts, cal destacar, quasi exclusivament, les aportacions deBelluga2, advocat que fou del braç militar. Belluga havia participat, com Mateu,

889

1 L. MATHEU y SANZ, Tratado de la celebración de cortes generales del reino de Valencia, Madrid,1677, Impremta de Julián de Paredes. L’editorial París-València va realitzar una edició facsímil enValència en 1982. Aquesta darrera edició ha tingut una gran difusió i un sorprenent èxit, conside-rant que no deixa de ser una obra del segle XVII i en principi sols d’interès per als especialistes.

* En el procés de correcció d’aquest text, l’Ajuntament de València ha publicat de nou, en ediciófacsímil, el tractat de Mateu, amb motiu de la festa del 9 d’octubre de 2.002. Acompanya l’edi-ció una breu introducció de Nicolás Bas Martín, que es centra fonamentalment en la produccióliterària de Mateu i en algunes dades biogràfiques.

2 P. BELLUGA, Speculum principum, Paris, 1530. L’obra de Belluga fou escrita entre 1438 i 1441encara que va tardar bastant en publicar-se, quasi un segle.

Ivs Fvgit, 10-11, 2001-2002, pp. 889-933

en unes corts, les de 1438; per això també reflectirà la seua experiència i enstransmetrà una imatge de la institució un tant diferent a la que dos segles méstard ens farà arribar Mateu3. Les obres d’ambdós són fruit del moment històric,i responen, en definitiva, a dos períodes distints de les corts.

Garcia Gallo va indicar que l’obra de Belluga, encara que el seu títol sug-gereix que es tracta d’un tractat moralitzant per a instruir al príncep, conté enrealitat una exposició sistemàtica del funcionament de les corts, així com unaexposició de les garanties que tenen els súbdits, en el cas que es violen el seusdrets, i d’altres qüestions referides al govern polític4. Garcia Gallo considera quede tota manera no és una obra de teoria política, sinó més be un tractat jurídic ones tracta de resoldre els problemes d’aplicació de les lleis. Així Belluga intentaràconciliar els drets reials amb els drets dels súbdits i glossarà el paper de les cortscom a fòrum per a resoldre els conflictes. Mateu, avançant-nos en qüestionssobre les que després insistirem, tornarà sobre aquests temes, interpretant lesrelacions entre el rei i els seus vassalls en el marc d’una monarquia molt méspoderosa. Sens dubte les diferències entre una obra i l’altra vindrien donades nosols pel context històric, sinó més be per una postura diferent de cada autor frontal poder de la monarquia. El Speculum és el reflex d’una actitud reivindicativade la llibertat parlamentaria dels estaments front al monarca. El Tratado deMateu respon a la necessitat de proposar una respectuosa guia al rei davant de lapossible convocatòria de corts. Els plantejaments ideològics són, com hem dit,distints, encara que ambdós consideren les corts com la congregació del rei ambels seus súbdits. Per a Belluga les corts es convoquen per al manteniment de lapau i la justícia en el regne i la conservació dels drets dels particulars. Per aMateu es convoquen per a tractar i resoldre el que convé al bon govern i serveide sa majestat5. Respecte a la capacitat legislativa, Belluga considerarà que el rei

890

LLUÍS-J. GUIA MARÍN

3 Mateu, que cita, amb reiteració a Belluga (i freqüentment en sentit elogiós) considera que la seuaobra ja no serveix de guia per a la celebració d’unes corts particulars dels valencians: «El argu-mento de Pedro Belluga, antiguo, y docto valenciano, en el libro que escribió con título de Espejode Príncipes, fue explicar la forma de celebrar Cortes los ínclitos Reyes de Aragón en su escla-recida Corona; y así no escribe de las cortes especiales de su Patria, sino de las universales de lostres Reinos». En conseqüència Mateu es veu en la obligació d’insistir en las particularitats valen-cianes: «Y porque en el modo de convocar, celebrar, y concluirlas tenemos algunas especialida-des, discurriré por ellas, para que se tenga noticia de nuestras leyes, fueros, estilos y costumbres».(Mateu, op. cit., pp. 8-9).

4 A. GARCÍA GALLO, «El derecho en el “Speculum Principis” de Belluga», en Anuario de Historiadel Derecho Español, t. XLII, Madrid, 1972, pp. 189-216.

5 «.. por Cortes entendemos la congregación de el pueblo universal de todo el Reino, llamado porsu Rey, para tratar, y resolver lo que conviene al buen govierno, y servicio de su Majestad»,(Mateu, p. 3). En diverses ocasions reitera la mateixa idea «...para favorecerles (a los vasallos),y hazerles merced: al zelo que le asiste de remediar los abusos, y desordenes que el transcurso

té dret a fer les lleis i modificar-les sempre que no estén pactades en corts, enaquest cas necessitarà el concurs dels braços; per tant intenta fer compatible lacapacitat legislativa dels estaments amb la del rei. Per a Mateu la capacitat legis-lativa de les corts està basada en la jurisdicció reial, en la seua autoritat; nodefuig el afirmar que els primers furs no foren lleis pactades6. Les obres deMateu son el reflex d’un moment especialment difícil per a la institució i en defi-nitiva per a tota la estructura jurídica y política del règim foral. La mateixa afir-mació es podria aplicar al seu contemporani Cristóbal Crespí de Valldaura7. Lesvinculacions entre l’un i l’altre varen ser evidents, i després tindrem ocasió d’in-sistir sobre això.

La preocupació per les corts valencianes no tornarà a fer-se sentir fins mésd’un segle després. El segle XVIII no fou un moment propici per a prestar aten-ció a una sèrie de peculiaritats abolides per la nova administració absolutista icentralista dels Borbons. Tanmateix en l’esfera de la pràctica política, caldriadestacar el Memorial de Greuges de 17608 com a símbol d’una memòria col·lec-tiva que es remetia al marc jurídic y polític de l’època dels Austries per a pro-posar vies de solució als problemes de govern i de relació de la monarquia ambels estaments privilegiats9. Caldrà esperar, doncs, al segle XIX per a trobar-nosde nou amb tractats i escrits que recorden o reivindiquen les institucions desa-

891

EL REGNE DE VALÈNCIA. PRÀCTICA I ESTIL PARLAMENTARIS…

del tiempo huviere introducido, así en la administración de justicia, como en el gobierno; y deconcederles saludables fueros, y a darles a entender las necesidades públicas, para que las sirvancon lo más que pudieren en defensa de sus Reinos, conservación de la monarquía, y gloria de laFe Católica», (Mateu, op. cit., p. 47).

6 Mateu insisteix sobre aquesta qüestió al capítol XX (De la promulgación de leyes, que llamamosfueros y actos de corte) i aporta tota una sèrie d’arguments per a demostrar que això també afec-tava a les lleis d’Aragó i Catalunya.

7 C. CRESPÍ DE VALLDAURA, Observationes illustratae decissionibus Sacri Supremi RegiiAragonum Consilii, Supremi Sanctae et Regiae Audientiae Valentinae, Lió 1662.

8 El text complet del memorial fou publicat per J. DE CAMPS I ARBOIX, El Memorial de Greuges,Barcelona, 1968. Sobre aquesta qüestió vid. J. M. TORRAS I RIBÉ, «El Memorial de Greuges de1760», en Història, Política, Societat i Cultura dels Paisos Catalans, volum 5 (Desfeta política iembranzida econòmica segle XVIII), Barcelona, 1995, pp. 228-229.

9 Sens dubte el Memorial no era un tractat jurídic, ni tant sols rememorava de manera sistemàticales institucions que havien existit en tot i en cadascun del països de l’antiga corona d’Aragó, peròtenia el valor de provenir de sectors d’indubtable fidelitat borbònica; estava en la línia d’escritsi tractats, que podríem catalogar de caràcter polític y que, encara que emanats de personalitatsfora de tota sospita, van a ser comdemnats al mes dur ostracisme. Les aportacions que AntoniMestre ha fet sobre l’ideari polític dels il·lustrats valencians poden enriquir un debat que per alsegle XVIII ha estat sempre obviat (A. MESTRE SANCHÍS, Historia, Fueros y Actitudes Políticas,Oliva 1970, 2ª edició, València, 2.000). Sobre l’ideari polític dels austracistes A. Mestre ha pre-parat un nou treball que es troba actualment en premsa («Los Austracistas: Proyectos culturalesy crítica política», en Apología y Crítica de España en el siglo XVIII, Marcial Pons, Madrid).

paregudes10. Els tractadistes d’un o d’altre signe d’aquest segle varen recórrersistemàticament a la que, encara que breu, era la millor aproximació a l’estudide les corts forals, sense deixar de considerar l’obra de Belluga, les aportacionsde Crespí de Valldaura o inclòs les altres obres de Mateu, molt més rigoroses desdel punt de vista de l’estudi del dret.

L’obra de Villarroya11, amb una argumentació «foralista» que res tenia aveure amb les tendències liberals que dominaran en els anys posteriors, es justi-fica com una via de solució als problemes de l’administració del patrimoni reial.La seua afirmació de que els furs inicials no sorgiren com a lleis pactades encorts, estava en la línia de Mateu, de tal manera que la seua definició de les cortsés quasi semblant: «La congregación del pueblo universal de todo el reino, lla-mado por su rey, para tratar y resolver lo que conviene al buen govierno y servi-cio de su Magetad y al mejor régimen y govierno de los vasallos». No de badesVillarroya, com Mateu, era un fidel funcionari al servei de la monarquia.

Els condicionants polítics de la crisi de l’antic règim, amb la pugna entreabsolutistes i liberals, serien el marc en el que aparegueren tota una sèrie d’obresde distint calat sobre la legislació i institucions forals, amb una especial referèn-cia a la que era considerada la màxima institució representativa. Sols uns pocsanys després de l’obra de Villarroya aparegué el treball de Ribelles12; la seuaobra fou la més original dins d’una corrent historicista que a principis de segle,intentava mantenir una adscripció ideològica a meitat de camí en la pugna entreabsolutistes i liberals. Ernest Belenguer13 qualifica l’obra de Ribelles, juntamentamb la de Borrull14, com propagandistes i pseudo-liberals. El llenguatge que uti-litzen no està exempt de modernitat, però en el cas de Borrull, polític i al mateixtemps jurista pràctic, es produeix una adscripció política anti-liberal, al tempsque es considera contrari a l’absolutisme il·lustrat; Borrull fa una encesa defen-sa del dret particularista i de les institucions forals valencianes; afirma que elsfurs valencians (o millor dit, el seu esperit i la concepció juridico-política sobrela que es fonamentaven) havia de ser el model per a la futura constitució espa -nyola.

Alguna cosa semblant dirà Ribelles. Extrapola la bondat de les corts, de totel sistema foral, i el presenta com a via de solució a qualsevol problema en les

892


10 En el seu conjunt i des del punt de vista del coneixement històric de les corts, quasi ningú d’aquests autors del XIX aporta novetats.

11 J. VILLARROYA, Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano, València, 1803.12 B. RIBELLES, Memorias historico-críticas de las antiguas cortes del reino de Valencia, València,

1810.13 E. BELENGUER, Cortes del reinado de Fernando el Católico, València, 1972, p. VIII.14 F. J. BORRULL I VILANOVA, Discurso sobre la constitución que dió al reyno de Valencia... el Señor

D. Jayme primero, València, 1810.

circumstancies concretes del segle XIX i en la lluita contra l’absolutisme. Lescorts valencianes havien estat «las mejores y quizás las únicas en que podía rea-lizarse el plan vasto de reforma, y regeneración a que en el día se aspira»15;aquesta idealització de caràcter local estava curiosament pròxima a la defensavehement que Mateu va fer, en el seu moment, de la importància i preeminènciade les assemblees valencianes sobre les corts d’altres territoris. Les coincidèn-cies, però, no aniran molt més lluny: Ribelles insistirà en la capacitat legislativacom a part fonamental de les corts, enfrontant-se, en aquest cas a les afirmacionsde Mateu i Villarroya. L’obra de Ribelles, que no contempla l’amplitud d’aspec-tes que té l’obra de Mateu, es centra fonamentalment en les corts medievals, i endemostrar que els primers furs ja varen ser lleis pactades, contra les afirmacionsde Mateu, que considerava que no havia hagut pacte, per que no s’havien cele-brat corts i per que no va haver una oferta de caràcter econòmic a canvi. Enaquest sentit l’inici de les corts, segons Ribelles, les seues primeres reunionshaurien estat simultànies al període de la conquesta, i en elles el rei hauriaexpressat que feia els furs per consell i exprés consentiment dels que assistien ales corts. Les diferències amb Mateu també es poden detectar en altres aspectesde procediment (diferències entre braços i estaments, composició de cada braç,capacitat de convocatòria, etc.); diferències, aquestes darreres, que poden serexplicades simplement pel fet de recórrer a fonts medievals i a Belluga, peròtambé de posició ideològica; Ribelles s’entossudeix, contra les afirmacions deMateu, que el monarca no és l’únic que pot convocar corts, i aquesta postura éscoherent en un context en el que es volen limitar els poders absoluts i exclusiusde la monarquia; tanmateix el debat de qui podia convocar corts, quan es va pro-duir en el regnat de Ferran el catòlic16, tenia precisament un sentit contrari; erala monarquia la primera interessada en que els seus ministres poguessin realitzarles convocatòries i presidir les sessions17.

En el context de la guerra contra els francesos es va iniciar per la JuntaCentral la sol·licitud d’informes per elaborar la constitució. L’obra deCapmany18, feta en aquest context i seguint l’esperit de Ribelles, és un sumari de

893


15 RIBELLES, Memorias…, p. 99.16 Els treballs d’Ernest Belenguer resulten indispensables per a comprendre una de les principals

normes de procediment de les corts valencianes de l’època moderna (vid. especialment E. BELENGUER, València en la crisi del segle XV , Barcelona, 1976, i un dels seus darrers treballssobre el regnat: Fernando el Católico: un monarca decisivo en las encrucijadas de su época,Barcelona. 2001, 3ª ed.).

17 El triomf final de les tesis dels estaments de que sols el monarca pogués convocar i presidir corts, teniaels seus inconvenients, ja que això contribuirà a un progressiu distanciament de les convocatòries, adiferència per exemple del que va passar en altres àmbits territorials, com el regne de Sardenya.

18 A. DE CAPMANY, Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, principado deCataluña y reino de Valencia, y una noticia de las de Castilla y Navarra, Madrid, 1821.

notes sobre els principals tractadistes. Per a definir les corts es centra, lògica-ment (tenint en compte la seua posició ideològica) en les aportacions de Bellugai posa de manifest, en la seua línia, com a motiu de les convocatòries, la conse-cució del bon govern del regne. Tanmateix per als aspectes de procediment (car-tes de convocatòria, nomenaments de síndics i procuradors, etc.) una vegada mésl’obra de Mateu és el referent fonamental. L’exaltació romàntica de les corts vacontinuar amb Vicent Boix19 que insisteix en presentar la legislació foral com apunt de referència per a elaborar els models constitucionals. La seua obra, enca-ra que relativament extensa, és poc original; presenta un catàleg de corts, i recullles notícies que altres autors aportaren sobre llur composició i funcionament. Enmolts aspectes, malgrat de les distàncies ideològiques, el seu treball és un resumde les obres de Mateu. Per aquestes mateixes dates la Real Acadèmia de laHistòria20 va publicar el catàleg de les corts dels antics regnes peninsulars, catà-leg, que tal i com va assenyalar Sílvia Romeu21, reproduïa les dades de Boix.

Fa anys Ernest Belenguer, a l’obra abans esmentada, ja va destacar que desde finals del segle XIX, en el marc de l’estat centralista liberal, l’estudi del fora-lisme valencià va donar un viratge en un sentit més científic, encara que de vega-des no sempre els autors podrien sostraure’s a una exaltació romàntica. Enaquest context Marichalar i Manrique22 es varen ocupar de les corts valencianes;el seu estudi, necessàriament comparatiu, va posar de manifest les semblancesamb les catalanes i aragoneses, incorporant les particularitats que en el seu diaposà de manifest Mateu; aquests autors es centren més en les convocatòries decorts, en el seu catàleg i en la legislació que en elles es va originar, participanttambé en el debat de l’origen de les corts, que situen per primera vegada almateix període de la conquesta. Per la seua banda Martínez Aloy23, al seu estudilaudatori sobre la Diputació de la Generalitat i en altres de menor entitat, entraràtambé a analitzar les corts valencianes; les seues preocupacions es centren espe-cialment en les funcions de caràcter econòmic que tenen les corts i les seues deri-vacions fiscals; no de bades, i malgrat la preeminència institucional que atorgal’autor a la Diputació, el seu vincle amb les corts passava pel desenvolupament

894


19 V. BOIX, Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia, València, 1855.20 Real Academia de la Historia: Colección de Cortes de los antiguos reinos de España, Madrid,

1855.21 S. ROMEU, «Catálogo de Cortes Valencianas hasta 1410», en Anuario de Historia del Derecho

Español, t. XL, Madrid, 1970, p. 528.22 A. MARICHALAR y C. MANRIQUE, Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de

España, Madrid, 1863-1865.23 J. MARTÍNEZ ALOY, La Diputación de la Generalidad del reino de Valencia, València, 1930. La

data d’edició no respon a la d’elaboració, donat que el llibre fou premiat per la Diputació pro-vincial de València en 1895.

d’aquest tipus de competències. L’origen de les corts i la seua composició cen-tren bona part del seu treball; dubta que hi hagueren reunions parlamentàriesabans de 1261 i qüestiona alguna de les afirmacions de Ribelles i de la historio-grafia liberal, sobre la capacitat i la iniciativa legislativa de les corts. Per aMartínez Aloy aquesta capacitat legislativa corresponia exclusivament al rei,que, en tot cas, la compartia amb el poble. És evident que els nous aires delrègim polític de la Restauració pesaven sobre aquesta puntualització.Curiosament en això coincidia quasi al cent per cent amb Mateu, del que el sepa-raven altres qüestions. Així Martínez Aloy considera que no hi ha normativa alsi dels estaments sobre la composició de cada braç; al menys en les primerescorts valencianes, l’inici de les quals retarda a 1261. Per tant la definició tan aco-tada que Mateu fa sobre braç, estament, junta d’electes dels estaments, etc. eraen part qüestionada. És evident, tenint en compte la finalitat de la seua obra quetambé s’allunyarà del tractadista en les consideracions que aquest fa sobre lespreeminències polítiques que els estaments tenien sobre els diputats24. Malgrattot el treball de Martínez Aloy té una major preocupació per l’anàlisi documen-tal que altres treballs anteriors, aportant canvis metodològics de caràcter positi-vista en la historiografia sobre les corts.

A l’inici de la següent centúria, Danvila25 arribarà a conclusions diferents ales de Martínez Aloy, aproximant-se per un costat a les afirmacions de Ribellessobre l’origen de les corts i el caràcter de la legislació primigènia valenciana, iper l’altre a les aportacions de Mateu, sobre l’estructura de l’assemblea i sobreels seus aspectes de procediment26. A partir de Danvila, els estudis sobre la ins-titució van a estar quasi sempre acompanyats, per no dir que van a quedar eclip-sats, pels estudis referits a l’origen i caràcter (pactada o no) de la legislació

895


24 «Y aunque los diputados pretenden que también representan ellos el Reino, fundandose en lanarrativa de un fuero, se deve entender limitadamente para la cobrança, y administración de losimpuestos que llamamos del Generaal; pero no en lo demas, porque nunca se les ha dado el poderque tienen los Diputados de Aragnnó, y Cataluña; con que jamás se interponen en otro genero denegocios» (Mateu, op. cit., pp. 127-128).

25 M. DANVILA Y COLLADO, Estudios críticos acerca de los origenes y vicisitudes de la legislaciónescrita del Antiguo Reino de Valencia, y Investigaciones histórico-críticas acerca de las Cortes yParlamentos del Antiguo Reino de Valencia, Madrid, 1905.

26 Cal posar de manifest la paradoxa d’aquesta doble aproximació, no sols tenint en compte lesdiferències que, sobre el paper determinant de la jurisdicció reial en el procés d’aprovació delsfurs, existien entre Mateu i Ribelles, sinó pel fet que Danvila és autor d’una de les desqualifica-cions més injustes sobre Mateu, i més si tenim en compte que també en el seu cas Mateu fou lafont obligada i imprescindible dels seus estudis. La cita ja la va fer Tomàs y Valiente, allunyant-se, clar està, d’una apreciació tan «desdeñosa». (F. TOMÁS Y VALIENTE, «Teoría y práctica de latortura judicial en las obras de Lorenzo Matheu y Sanz [1618-1680]», en Anuario de Historia delDerecho Español, t. XLI, Madrid, 1971, p. 448).

valenciana. Ben es cert que el fet que les corts foren l’escenari on s’havien ela-borat fonamentalment el conjunt dels furs valencians feia imprescindible unconeixement de la institució i del seu funcionament, i per això qualsevol estudihavia de contemplar uns mínims, quasi sempre «resolts» recorren a l’obra deMateu.

Al 1954, amb motiu del III Congreso Nacional de la Abogacia, es va realit-zar una Exposició de Dret històric del Regne de València; el seu catàleg27, quepretén ser exhaustiu de totes les fonts bibliogràfiques i documentals existents,reflecteix les que havien estat les més recents aportacions a l’estudi de la legis-lació i les institucions forals. Els estudis sobre les corts, com he dit, tenen moltdistinta entitat i es confonen amb els estudis del dret foral. Chabàs28, CebriánIbor29, Honorio Garcia30, Beneyto Perez31, Rius y Serra32, Dualde Serrano33, entred’altres molts, son presentats com els màxims especialistes, sense solució decontinuat, en el cas de l’apartat dedicat a les corts, amb autors com Ribelles,Capmany, Danvila, i evidentment amb l’únic tractadista citat en els estudis histò-rics d’aquest apartat: Llorenç Mateu.

Però sens dubte el màxim interès de l’època es centrava en la necessàriapublicació dels furs i lleis valencianes, i això s’evidenciava en la intencionalitatde la pròpia exposició i el seu catàleg posterior. En el cas valencià, a diferènciad’altres àmbits territorials, els projectes editorials sobre els furs i sobre la legis-lació emanada de cada una de les corts, o sobre els mateixos processos, no varentenir massa fortuna. Això va provocar que fins la dècada dels setanta del segleXX, la legislació valenciana sols fou accessible a través de les edicions que s’ha-vien fet dels furs en l’època foral. La última edició sistemàtica corresponia a154734; amb posterioritat a aquesta data sols es comptava amb les edicions que

896


27 Catálogo de la Exposición de Derecho Histórico del Reino de Valencia (III Congreso Nacionalde la Abogacia), València, 1954.

28 R. CHABAS, Génesis del derecho foral de Valencia, València, 1902. 29 S. CEBRIÁN IBOR, Los fueros de Valencia. Apuntes preliminares para su exposición y completo

estudio, València, 1925.30 D’aquest autor figuren en el catàleg 24 obres, de les quals destaquem: H. GARCÍA, Los fueros de

Valencia. Apuntes preliminares para su exposición y estudio, València, 1925.31 J. BENEYTO PÉREZ, «Sobre territorialización del Código de Valencia», en Butlletí de la Societat

Castellonenca de Cultura, XII, 1931, pp. 187-197. 32 J. RIUS Y SERRA, «Cortes de Valencia de 1358 (20 de febrero)», en Anuario de Historia del

Derecho Español, t. XVII, Madrid, 1946, pp. 663-682.33 M. DUALDE SERRANO, «Las Cortes valencianas durante el reinado de Fernando e Isabel», en

Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, t. LVIII, Madrid, 1952. D’aquest autor es citen tambénombrosos treballs, en especial cal destacar la tasca duta a terme per a la transcripció dels pro-cessos de cort que no arribaria a publicar.

34 Fori Regni Valentiae, Impremta de J. de Mey, València, 1547-48.

es varen realitzar després de cascuna de les convocatòries de corts dels furs pre-sentats, i amb les obres de Tarazona35, Ginart36 o Mora de Almenar37 que es con-vertiren en repertoris molt útils. A l’últim quart dels segle XX, i gràcies alsesforços confluents de molts especialistes, el panorama va canviar.

La renovació historiogràfica valenciana que des de fora i dins del monuniversitari es va produir a partir de la dècada dels 60 no podia deixar de fer-se present en els temes que ens ocupen. Des de la Universitat foren diversosels projectes que confluïren en un major estudi de la legislació valenciana i dela institució que era el seu obligat referent. El Departament d’Història Modernaes va proposar reeditar els capítols de corts de totes les sessions que varen tenirlloc en l’Edat Moderna, be recorrent a edicions facsímils, o be transcrivint perprimera vegada la documentació de les que foren les darreres corts de l’èpocaforal, les de 1645, que no fou publicada pels seus coetanis38. Precisament fou enaquestes corts on Mateu i Sanz va basar la seua experiència personal que enbona part va traslladar al llibre que ens ocupa. Les referències continuades a laseua obra, en aquesta col·lecció, eren obligades; des del molt lúcid estudi pre-liminar d’Ernest Belenguer, en el volum dedicat a les corts de Ferran elCatòlic39, a l’extens treball, que va servir de pròleg a les corts de 164540, Mateués un dels punts de referència historiogràfics més importants i un criteri d’au-toritat quan es tracta de determinar el funcionament real i els procediments deles corts valencianes.

897


35 P. H. TARAÇONA, Institucions dels furs y privilegis del regne de València eo summari e repertoride aquells, València, 1580.

36 O. B. GINART, Repertori general y breu summari per orde alphabètic de totes les matèries delsFurs de València, fins les corts del any 1604 inclusive, y dels privilegis de la dita ciutat y regne,València, 1608.

37 G.R. MORA DE ALMENAR, Volum e recopilació de tots los furs e actes de Cort que traten delsnegocis y affers respectants a la casa de la Deputació y Generalitat de la ciutat e regne deValencia, València, 1625.

38 El Departament d’Història Moderna no es va limitar a una simple reproducció d’uns textos permolt útils que pogueren ser per a la recerca. Agrupada la legislació de les diverses convocatòriesper regnats, es varen editar sengles volums que foren precedits per estudis preliminars, en els queno faltaren les aportacions sobre l’estructura i el funcionament de les corts de l’època foralmoderna. L’entitat de cascuna de les convocatòries realitzades per Felip IV va provocar, en el seumoment, que s’editaren dos volums diferents per a aquest regnat en el qual culminà el procés nor-matiu de la institució.

39 Vid. nota 13.40 Ll. GUIA MARÍN, Cortes del reinado de Felipe IV. Cortes valencianas de 1645, València, 1984. La

resta de títols de la col·lecció varen estar a càrrec d’ Ernest Belenguer (vid. nota 13); R. GARCÍA

CÁRCEL, Cortes del reinado de Carlos I, València, 1972; E. SALVADOR ESTEBAN,Cortes valencianasdel reinado de Felipe II, Valencià, 1973; E. CISCAR PALLARÉS, Cortes valencianas de Felipe III; i D.DE LARIO RAMÍREZ, Cortes del reinado de Felipe IV. Cortes valencianas de 1626, València 1973).

Per aquests mateixos anys i des de fora de la Universitat de València s’ini-ciava un projecte complementari però més centrat en l’estudi i divulgació de lalegislació foral. Es tracta de l’obra d’Arcadi Garcia i Germà Colom41 dedicadaals Furs de València, que venia a pal·liar el fracàs o la carència de treballs sem-blants sobre la legislació valenciana. Encara que Mateu es convertia una vegadamés en un dels juristes més destacats, juntament amb Belluga i Crespí, entre elscitats, quan es fa referència a les corts valencianes, el caràcter del propi projec-te editorial no pretenia insistir en la pràctica i l’estil de les reunions parlamenta-ries, i per tant aquest aspecte de la producció de Mateu quedarà un poc oblidat.

Una altra cosa diferent va ocórrer quan Sílvia Romeu publicà els seus tre-balls, a partir de 196942, sobre les corts valencianes, i especialment la seua obrade síntesis, en la que tractadistes com Belluga i especialment Mateu seran lesreferències més importants i el bastidor sobre el que s’ordirà tot el discurs. Sensdubte «Les Corts Valencianes» de Sílvia Romeu (1985)43 va servir per a posar adisposició d’un gran públic, inclòs l’acadèmic, una breu i sistemàtica visió del’estructura i funcionament de les corts valencianes, que des de Mateu no es dis-posava44. Les seues puntualitzacions a l’obra de Mateu, des de la perspectiva deles corts medievals, han servit una vegada més per a divulgar de manera indi-recta el Tratado de la celebració de corts.

En la darrera dècada del ja segle passat, el segle XX, el panorama histo-riogràfic es va enriquir amb aportacions d’un nombrós col·lectiu de professorsuniversitaris de diverses àrees de coneixement que confluïren, en alguns casos,conformant equips de col·laboració amb una clara finalitat: l’estudi i edició deles fonts sobre les corts valencianes. Entre aquests cal destacar a Mª JosepCarbonell, Vicent Graullera, Pedro Lopez Elum, Rosa Muñoz, Vicent Pons,Remedios Ferrero, Emília Salvador, etc. Diverses han estat les publicacions apa-regudes amb motiu de la realització de seminaris, congressos, encontres, expo-sicions, monografies, etc.45. Caldria destacar la seua participació, i de vegades

898


41 G. COLOM i A. GARCÍA, Furs de València, Barcelona, 1970. La data d’edició sols es refereix lògi-cament al primer volum.

42 S. ROMEU ALFARO, Cortes de Valencia de 1281, en «Anuario de Historia del Derecho Español», t. XXXIX, Madrid, 1969, p. 725. Sobre els treballs de Sílvia Romeu al voltant de les corts valen-cianes vid. R. MUÑOZ POMER i Mª José CARBONELL BORIA, «Las cortes valencianas medievales:Aproximación a la historiografía y fuentes para su estudio», en Les Corts a Catalunya. Actes delCongrés d’Història institucional, Barcelona, 1991, pp. 270-281.

43 S. ROMEU ALFARO, Les Corts Valencianes, València, 1985. 44 Poc abans, en 1982, havia aparegut l’edició esmentada en facsímil de l’obra de Mateu que faci-

litava qualsevol estudi sobre el tema (vid. nota 1).45 A banda d’algunes obres ja citades cal esmentar diversos treballs que considerem representatius: Mª

José CARBONELL BORIA, «Los procesos de Cortes valencianos: un proyecto de edición», en Archivio

sardo del movimento operaio contadino e autonomistico, 47/49, Roma 1996, pp. 91-98; V. GRAU -

LLERA, Historia del Derecho Foral Valenciano, València, 1994; P. LÓPEZ ELUM, Los orígenes de losFurs de Valencia y de Las Cortes en el siglo XIII, Valencia, 1998; R. MUÑOZ POMER, «Le istituzio-ni parlamentarie a Valenza nel basso medioevo», en Archivio Sardo..., 41/43, Roma, 1993, pp. 11-25; J. TRENCHS ODENA i V. PONS ALÓS, «La nobleza valenciana a través de les convocatòries de Corts(segles XV i XVI)», en Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història institucional, Barcelona,1991, pp. 368-383; R. FERRERO MICÓ, «Greuges y Contrafueros en el Derecho Valenciano», en DelsFurs a l’Estatut. Actes del I Congrés d’administració valenciana: de la Història a la modernitat,Valencia, 1992, pp. 285-292; E. SALVADOR ESTEBAN, «Las Cortes de Valencia», en Las Cortes deCastilla y León en la Edad Moderna. Actas de la Segunda Etapa del Congreso Científico sobre laHistòria de las Cortes de Castilla y León, Valladolid, 1989, pp. 733-821.

46 Vid. nota anterior.47 E. BELENGUER CEBRIÀ, «Estudi introductori», en J. REGLÀ, Historia del País Valencià. Volum III.

De les Germanies a la Nova Planta, Barcelona, 1989, p. 40.

impuls, a iniciatives pròpies o alienes, com els Congressos i Seminaris que sobreles Assembles representatives de l’Antic Règim es celebraren a Sardenya,Catalunya, Castilla y León, Aragó, València, etc. Al contingut de les diversesponències i comunicacions presentades en aquest tipus d’encontres, o aparegu-des en publicacions especialitzades, poc hi hauria que afegir, si ens limitem arepetir els aspectes de procediment o de funcionament. La ponència presentadaper Emília Salvador en el Congrés sobre les corts a Castilla y León46, ja va insis-tir de manera minuciosa en la trajectòria de la institució a l’època moderna, enl’anàlisi de cascuna de les sessions i en la seua estructura i procediments, i comés lògic l’obra Mateu i els seus comentaris sobre les peculiaritats valencianesinfluïren decisivament en moltes de les seues conclusions.

Alguns altres, individual o col·lectivament, també hem intentat esbrinar elque foren les corts valencianes en l’època medieval i moderna, marcant la seuatrajectòria i procurant, des de posicions no necessàriament coincidents, comple-tar determinades parcel·les del seu estudi. Des de les tipologies documentals delsprocessos fins les edicions dels furs, passant pels problemes polítics de cascunade les convocatòries, el desenvolupament d’institucions paral·leles o la dimen-sió que va tenir la participació de les comunitats locals a l’estament reial, aixícom la capacitat estatutària d’aquestes mateixes comunitats, han estat entre d’al-tres alguns dels aspectes recentment treballats. Es evident que manca un estudiexhaustiu de les corts des dels seus orígens fins la seua extinció. Ja fa anys queErnest Belenguer47 assenyalà que la historiografia de les corts presentava mésproblemes i dubtes que en el passat; possiblement per que les investigacions jano es limitaven simplement a l’estructura de la institució i als seus aspectes for-mals i de procediment.

La tornada a l’estudi dels processos parlamentaris i la seua publicació s’haconvertit en la necessitat més peremptòria. L’òptica, però, és diferent dels antics

899


projectes de publicació de fonts; es tracta de poder analitzar, a través de les dis-cussions parlamentaries, els condicionants polítics que existiren al seu voltant.L’estudi del poder polític i des d’on es va exercir es converteix en un repte difí-cil però inexcusable per entendre el sentit de la institució parlamentaria a travésde tota l’època foral. Sens dubte un dels aspectes a considerar en qualsevol estu-di sobre les corts valencianes ha estat el donar explicació convincent o coherentde la seua prompta defunció, donat que la darrera sessió es va produir en 1645,en el regnat de Felip IV i durant la guerra de Catalunya. Amb Carles II no escelebrà cap sessió, i, encara que es feren preparatius per a unes possibles cortsde Felip V48, paral·leles a les catalanes, la guerra va frustrar la darrera possibili-tat de convocatòria. És precisament en el darrer terç del segle XVII quan Mateuescriu el seu tractat dedicat a En Joan d’Àustria; un període que alguns historia-dors han qualificat de neoforalista i en el que obres com la de Mateu podrien serun símptoma d’un canvi d’actitud de la monarquia i de l’ambient de confiançaque això pogués generar49. L’obra de Mateu no aporta cap pista del per que no escelebraren més sessions a la segona meitat del segle XVII50. Pel contrari, la seualectura dona la imatge d’una institució plenament vigent i amb una gran solide-sa, recolzada en una trajectòria secular i en la plena integració dels grups socialsprivilegiats en el seu funcionament. Sens dubte l’entusiasme que es percep en elcontingut del tractat respon no sols al moment polític viscut per Mateu de molta prop, i que afectava a tota la monarquia de Carles II, sinó també a la conside-ració que per a Mateu i tots els seus compatriotes li mereixia la màxima institu-ció representativa del regne de València. Les corts, encara que no es reuniren,eren el referent legitimador de la pròpia existència política del país i dels seus

900


48 Vid. C. PÉREZ APARICIO, «El proceso de consolidación de la monarquía autoritaria y la reacciónforal valenciana. La Junta de Contrafurs», en Mayans y la Ilustración, Oliva, 1982, pp. 131-151.

49 No es el moment d’entrar en l’anàlisi del fenomen del neoforalisme i en la redefinició necessà-ria; la historiografia ha arribat a conclusions quasi antagòniques per a poder qualificar determi-nades manifestacions de signe econòmic, polític, social i cultural, que sens dubte es donaren ambcaràcter específic en alguns dels que eren territoris perifèrics de la monarquia. Ja ho va fer encer-tadament Ernest Belenguer en un treball d’homenatge a Sebastià GARCÍA MARTÍNEZ (E.BELENGUER CEBRIÀ, «En torno a algunos de los greuges catalanes de 1701-2: ¿Un paso más haciala revisión del neoforalismo?», en Homenatge al doctor Sebastià García Martínez, vol II,València, 1988, pp. 253-268. Recentment Xavier Gil Pujol ha aportat més elements a la inter-pretació d’un fenomen en el que la situació i les actituds de l’oligarquia respecte a la monarquiaforen determinants. (X. GIL PUJOL, «La Corona de Aragón a finales del siglo XVII: A vueltas conel neoforalismo», en Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIIIpresentació de P. FERNÁNDEZ ALBALADEJO, Madrid, 2002, pp. 97-115.

50 Sols podem trobar, en la seua obra, una justificació general de l’incompliment sistemàtic per partde tots el monarques del precepte foral de convocar corts cada tres anys i de convocar-les a l’inici del seu regnat per a jurar promptament els furs i privilegis del regne. (Mateu, op. cit., p. 62).

estaments, i per suposat el fòrum on en un moment determinat calia recórrer pera resoldre els problemes jurídics i polítics d’interès general.

Mateu: Una vida al servei de la Monarquia

Qui era Mateu quan escriu aquest tractat sobre la celebració de les corts? Jafa anys, a l’excel·lent treball sobre les idees de Llorenç Mateu i Sanz respecte ala tortura judicial, abans citat, Francisco Tomás i Valiente va remarcar, a partirde les poques notícies que sobre la seua vida donaven autors con Rodríguez51 yXimeno52, la trajectòria vital i el cursus honorum de Mateu. Amb posterioritatestudis de Jon Arrieta Alberdi53 y de Teresa Canet Aparisi54, sobre el ConsellSuprem d’Aragó i sobre l’Audiència Valenciana respectivament, han ampliat elseu perfil55 biogràfic.

Tomàs i Valiente destacava que el propi Mateu, en totes les seues obres,aporta dades sobre si mateix al recórrer freqüentment a la seua experiència per-sonal com a criteri d’autoritat en el que recolzar els seus arguments. Aquestamanera de fer es dona també en el tractat de la celebració de les corts; fet aquestque ja ho vaig posar de manifest amb ocasió de l’estudi introductori a la publi-cació dels furs i actes de cort de l64556. La seua participació directa com a mem-bre de la noblesa, li va donar la possibilitat de conèixer fins el més mínim detallels aspectes de procediment i protocol·laris de les reunions parlamentaries.

Fent un petit resum de les noticies que es tenen sobre ell, caldria posar demanifest que Llorenç Mateu i Sanz va néixer a València el 13 de juliol de 1618,al si d’una família de la petita noblesa. Algú dels seus membres havien ocupatimportants càrrecs en la judicatura, i d’altres con En Francesc Sanz havia estatMestre de l’Ordre de Montesa, de la que Llorenç Mateu rebria l’hàbit de cava-ller en 1650, quan era un membre destacat de l’Audiència valenciana. La seua

901


51 J. RODRÍGUEZ, Biblioteca Valentina, València, 1977, pp. 292-293. Existeix una edició facsímilamb estudi introductori de Joan Fuster publicada en 1977.

52 V. XIMENO, Escritores del Reyno de Valencia, València, 1749, pp. 85-88.53 J. ARRIETA ALBERDI, El Consejo Supremo de la Corona de Aragón (1494-1707), Saragossa, 1994,

pp. 617-618.54 T. CANET APARISI, La magistratura valenciana (s. XVI-XVII), València, 1990, pp. 254-257.55 He d’agrair al professor Vicent Pons Alós el poder utilitzar algunes dades sobre la vida de Mateu,

fruit de les seues investigacions personals. Dades que en bona part procedeixen de l’Arxiu de lafundació «Rafaela Louise Llaudes» (Fons Vergadà-Rois de Corella).

56 GUIA, Cortes..., op. cit., pp. 50 i ss. En aquestes corts assistiria també el seu pare Joan BaptistaMateu, que havia arribat a ser Justifica Criminal. Sobre el pare de Mateu son freqüents les notí-cies en P. PÉREZ GARCÍA, El Justicia Criminal de Valencia (1479-1707), València, 1991.

formació es va completar entre València i Salamanca. Encara que alguns detallsqueden un tant difusos57, sabem que molt aviat, als 16 anys, es trasllada aSalamanca per a continuar els estudis de lleis iniciats a València i allí roman fins1637. La seua etapa salmantina li va servir per a establir coneixement i relacionsamb algunes personalitats que anys després tindrien un paper influent en l’ad-ministració de la monarquia i ajudarien possiblement a Mateu a consolidar laseua carrera professional. En 1638 torna a València, on es doctora els anyssegüents. La formació com a jurista en València i Salamanca pareix que va anun-ciar la que després seria una trajectòria professional a cavall entre València iCastella, ocupant diversos càrrecs en nombrosos tribunals i consells de la monar-quia.

La seua vida professional es va iniciar exercint l’advocacia; així en 1641 jaera assessor del justícia criminal de la ciutat de València58. Poc després (1643)fou substitut de l’advocat fiscal i en l’any 1645 fou nomenat «asesor de la gober-nación criminal» (es a dir assessor del Portant-veus de General Gover nador deValència). En 1646 fou nomenat advocat fiscal de la visita de la diputació59. En 1647, finalment, accedí al càrrec d’advocat fiscal de la Audiènciavalenciana després de quatre anys d’exercir-lo interinament60.

Teresa Canet ha remarcat que al marge de la seua valia i mèrits personals,el fet de que el seu oncle, Pere Sanz, hagués ocupat diversos càrrecs de l’admi-nistració del regne i en especial de l’Audiència valenciana, va influir per facili-tar la seua carrera61. En 1649, després de dos anys i tres mesos d’exercir el càrrecen propietat i d’haver substituït ocasionalment a Antoni Ferrer, com oïdor de lasala criminal62, accedeix a una plaça d’oïdor civil, deixada vacant per AntoniJuan de Centelles al passar a la plaça de regent. Precisament al proposar-se, enun breu memorial63, per a aconseguir aquesta promoció al si de l’Audiència,Mateu ens dona més detalls de la seua vida; alguns d’ells son anecdòtics i pro-pis dels oficis que havia exercit, però d’altres tenen una major transcendència alevidenciar un personatge que havia participat molt directament en la resoluciódels problemes polítics, que va tenir la monarquia al País Valencià durant elsanys centrals del segle, i a completa satisfacció dels seus superiors. La seua

902


57 TOMÁS Y VALIENTE, Teoría...,, p. 443.58 CANET, La magistratura..., p. 254.59 Memorial de Llorenç Mateu. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Consell d’Aragó (CA), lligall

897.60 V. GRAULLERA, «Els juristes valencians i els llibres de dret», en El llibre de dret valencià a l’è-

poca foral, València, 2002, p. 62.61 CANET, La magistratura..., p. 255.62 Vid. nota 59.63 Ibídem.

intervenció en la repressió de las bandositats que dominaven la societat delmoment64, o en la resolució dels conflictes generats al si del Consell de la ciutatde València per la supressió de la Insaculació com a sistema d’elecció de càrrecs65, son algunes de les qüestions que Mateu considera avalen el seu curriculum.Potser, però, que la qüestió més rellevant d’aquest breu curriculum, fou el fer-seresponsable de la resolució d’una de les «causas más arduas» per encàrrec delcomte d’Oropesa, virrei de València: «la excución que se hiço en 15 de mayo de1648»66. Una noticia tan lacònica sols tenia explicació si l’interlocutor era ple-nament conscient de a que es referia. Es tractava d’un fet relativament recent ique havia trasbalsat al país, i ho seguirà fent fins ben entrada la dècada dels anyscinquanta; seria motiu, a més, d’un dels contrafurs plantejats pel senyor de Gilet,com ambaixador del regne davant de Felip IV, i en nom de la Junta deContrafurs. El comte d’Oropesa havia ordenat la decapitació sumària d’EnTomàs Anglesola, membre de la petita noblesa valenciana, acusat de bandoleris-me, sense precedir cap judici67. Aquesta decisió del virrei, en el context d’unaforta repressió de qualsevol dissidència en els anys més perillosos de la contesacatalana, s’hagué de fer sens dubte amb el concurs polític de l’Audiència com aconsell polític que ho era del virrei. La personalització que fa Mateu d’aquestaestreta col·laboració pareix que va més enllà de la que pogueren fer la resta d’oï-dors. Sens dubte Mateu havia acumulat una sòlida experiència des del punt devista dels interessos del poder per a obtenir el càrrec que pretenia i per a conti-nuar amb una carrera que el portaria molt aviat a la cort.

En 1659 fou nomenat alcalde de «casa y corte», càrrec que ostentarà fins1668, en el que arribarà a ocupar la presidència de la Sala. En aquest mateix anypassà a exercir el càrrec d’oïdor del Consell d’Índies. La seua experiència en laadministració castellana va quedar també reflectida en els seus escrits i ha estatesplèndidament glossada per Tomàs i Valiente en el treball abans esmentat68. El2 de novembre de 1671 passaria a ser regent del Consell d’Aragó fins el seutraspàs el 30 de gener de 1680. Rodriguez posa de manifest que durant aquestdarrer període, en 1677, fou nomenat «Visitador de su majestad de los realesministros de Cataluña», tal comissió seria una de les tasques més importants queen funció del seu càrrec se li encomanaria al si del Consell d’Aragó.

903


64 Sobre aquesta qüestió vid. Ll.-J. GUIA MARÍN, «Dissidència política i repressió social al PaísValencià a mitjan segle XVII», en Saitabi, XXXIV (València, 1984), pp. 105-124.

65 A banda del treball de J. CASEY, «La crisi general del segle XVII a València (1646-1648)», enButlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XLVI (Castelló de la Plana, 1970), pp. 95-173,cal esmentar el llibre de A. FELIPO ORTS, Insaculación y Élites de poder en la Ciudad de Valencia,València, 1996.

66 Vid. nota 59.67 Vid. nota 64.68 TOMÁS Y VALIENTE, Teoría..., pp. 446-447.

És possible també que com a membre del Consell d’Aragó es veiés animata escriure el tractat de celebració de les corts en una actitud, que podríem quali-ficar de servei, però que sens dubte i objectivament es convertirà imprevisible-ment en un homenatge a la màxima institució del regne. La relació de Mateuamb València, segons Tomàs i Valiente, potser no degué ser molt intensa enaquests darrers anys, i això possiblement s’expliqués per que, encara que mem-bre de la petita noblesa, la seua ascensió social es produí través de la seua con-dició de jurista i per la seua competència professional. Els seus interessos, pertant, estaven allà on exercia els seus càrrecs. Per altra banda el seu status socials’havia reforçat al emparentar amb la noblesa castellana69. Malgrat tot LlorençMateu no va descuidar les possibilitats que se li oferien a ell i a la seua famíliaper llurs vinculacions locals. Vicent Graullera ha ressenyat que la ciutat deValència, en més d’una ocasió, quan va tenir notícia de la publicació d’algun delsseus llibres, acordà concedir-li un ajut per a la seua impressió70; així ho faria en1676, quan s’estava imprimint en Lyon la segona edició del Tractatus de regini-ne regni valentiae. A més les vinculacions locals es mantingueren vives amb elsseus dos fills, nascuts d’unions amb famílies castellanes, que arribarien a ocuparimportants càrrecs en l’Audiència valenciana71.

Si les seues dades biogràfiques ens poden donar una idea de la dimensió delpersonatge, sens dubte han estat les seues obres sobre el dret valencià les quemés han transcendit. Rodriguez i Ximeno li atribueixen un extens llistat de tre-balls, molts d’ells desapareguts, entre els que destaquen, a banda del tractatsobre celebració de corts, els dos volums De regimine Regni Valentiae, ambdiverses edicions, la primera de 1654, i el Tractatus de re criminale, publicat enLyon en 1676. No anem a glossar aquí el contingut d’aquestes obres, en les qualstambé trasllada dades concretes de la seua vida. Així, a través de totes elles, que-daren reflectides, com és lògic, les seues opinions personals sobre els problemespolítics i les controvèrsies del moment. Gràcies a això, no ha estat difícil als his-

904


69 Un primer matrimoni amb Feliciana de Silva i Mendoza, filla del marqués d’Oraní, i neta del ducde Pastrana, tindria com a fruit el seu fill Domènec, que arribaria ser regent de Audiència valen-ciana. Del segon matrimoni amb Mariana de Villamayor tindria una nombrosa descendencia. Elseu fill Llorenç Mateu i Villamayor arribaria a ser alcalde de casa y corte del Consejo de Castila,després d’haver passat també per l’Audiència valenciana.

70 Al Manual de Consells, el 10 de desembre de 1676, es reflectia la notícia sobre un llibre queMateu «..està imprimint en la ciutat de Leó, Regne de França, una Pràctica civil per a el negocide aquest Regne y que es una obra que fins huy ningú la a escrita y a de ser utilosa per a tots losadvocats y Beneficiosa als particulars per a tenir norte y guia per a els plets que sels oferiran. Ensemejants casos sempre ha acostumat la dita ilustre ciutat donar en subvenció y ajuda de costa alsauctors que han imprés alguna obra, sent aquells fills de aquesta ciutat», citat per GRAULLERA,opus cit., p. 62.

71 CANET, La magistratura..., pp. 254-257.

toriadors delimitar el perfil social i polític del personatge i seria superflu afirmarque fou el fidel reflex de tota una sèrie de buròcrates al servei de la monarquia.

Potser tots aquells que han escrit alguna cosa sobre Mateu o la seua obrapodrien subscriure aquesta afirmació de que fou un entusiasmat servidor delmonarca i un fervent defensor dels principis del seu poder. Tomàs i Valiente elconsidera un home tècnic, un jurista que ascendeix social i políticament, encaraque estrictament no fora un polític. Posa de manifest l’admiració que Mateu vaprofessar i va manifestar, als seus escrits, per Cristóbal Crespí de Valldaura, alque considerà sempre un mestre. És evident que ambdós formaren part de tot unconjunt de grans funcionaris que tenien una sòlida preparació i una gran expe-riència jurídica. La seua trajectòria professional, procedència geogràfica iextracció social foren semblants, encara que és evident que Cristóbal Crespí deValldaura assoliria unes metes professionals i unes connexions familiars supe-riors, a més d’ocupar càrrecs polítics de màxima responsabilitat.

Aquesta admiració per Crespí que es va posar de manifest de forma expli-cita, també tindria altre tipus de manifestacions de caràcter implícit; és evidentque existeix una confluència en les apreciacions jurídiques i polítiques que un il’altre fan sobre el caràcter de la legislació foral i les seues institucions. JonArrieta72 en un recent treball sobre el caràcter de la jurisdicció reial en les cortsde la Corona d’Aragó, i a propòsit de l’anàlisi d’un important escrit de CristóbalCrespí de Valldaura sobre la legislació de 164573, vincula les opinions de Crespíamb les que anys més tard realitzaria Mateu. Per a Jon Arrieta Crespí i Mateu«forman un conjunto sólido, que representa,..., la síntesis entre la concepciónabiertamente pactista sobre la creación del derecho, que subraya el acuerdo yconsenso entre rey y brazos y la visión contraria, que propugna la potestad nor-mativa exclusiva y unilateral del príncipe»74. Una via a meitat camí difícil dematisar, ja que sens dubte els arguments continguts en els escrits de Crespí iMateu estan dirigits fonamentalment a rebatre les teories pactistes que podienqüestionar el poder polític de la monarquia, i per aquest motiu no podien estarmassa interessats en aportar arguments en contra de la potestat normativa exclu-siva i unilateral que volia arrogar-se e monarca, encara que, des del punt de vistateòric, analitzant tots els matisos dels seus treballs, no estigueren tampoc d’acordamb aquesta darrera possibilitat.

905


72 J. ARRIETA, «El ejercicio de la jurisdicción real en las cortes de la Corona de Aragón (siglos XVIy XVII)», en Contributions to European Parlamentary History. Actas del 47 CongresoInternacional para el estudio de la instituciones representativas y parlamentarias, Bilbao, 1999,pp. 229-260.

73 ACA, CA, llig. 1355, doc. 48/7.74 ARRIETA, El ejercicio..., p. 248

Tomàs i Valiente qualifica la postura de Mateu en l’exercici de la justíciacom d’«Absolutismo judicial»75 i al meu entendre no està fora de lloc qualificara personatges com Mateu d’absolutistes, en el marc jurídic i polític de la forali-tat, encara que aquesta acotació política i geogràfica sembli una paradoxa. Perun costat hi ha que considerar que la seua formació jurídica de respecte a lanorma i al dret i la seua procedència geogràfica amb la consegüent «veneració»a les institucions de la terra, va perfilar en ells una producció, que s’ha prestat adiverses lectures, com més amunt hem destacat al referir-nos breument a la polè-mica sobre el neoforalisme. Però per l’altre la participació continuada en les tas-ques de govern, i no cal oblidar que tribunals com la reial Audiència o el Conselld’Aragó eren fonamentalment institucions de caràcter polític, varen induir demanera sistemàtica a Mateu i a Crespí a optar per la postura més beneficiosa al’afirmació del poder reial. Per a resoldre aquesta aparent contradicció novamenthem de recórrer a les apreciacions d’Arrieta que considera que les experiènciespolítiques lligades a la crisi de la monarquia del segle XVII, viscudes per amb-dós autors, «pudo servirles de base de reflexión para intentar recuperar, por unaparte los moldes clàsicos del estilo parlamentario de la Corona de Aragón, peroprocurando evitar, al mismo tiempo, planteamientos que pusieran en cuestión laautoridad regia y pudieran resucitar los móviles, tensiones y conflictos quedesenbocaron en la guerra de Cataluña de 1640. Entre las razones que estos juris-tas, ministros reales de alta cualificación, pudieron tener para proceder en estalínea, es decir, la de “recuperar” el funcionamiento tradicional de las cortes, nodescartaría la de evitar que diputaciones, juntas de brazos y comisiones de éstas,tivieran una presencia y peso institucional...»76

906


75 TOMÁS Y VALIENTE, Teoría..., p. 480. Com una espècie d’epíleg final Tomàs i Valiente transcriuun text de Mateu, del que reproduïm una part pel seu interès: «Y como quiera que a la Corte aflu-yen hombres de todos los reinos de la Monarquía, como rios al mar, la mayor parte de los cualessuelen ser los desechos de su Patria, es necesario tomar precauciones con medidas especiales paraque la Corte se vea limpia de aquellos malos hombres; lo cual no puede lograse sino por el miedoa la pena y por el horror al rapidisimo castigo. Esto no puede conseguirse sin la severidad de lasleyes, gracias a la cual, aunque mientras haya hombres se cometerán delitos, no tendremos quelamentarnos de las exquisitas crueldades que según hemos oido es fama de otras Cortes. Pues¿quién no ha oido hablar de la frecuencia y atrocidad de la delincuencia en Paris? ¿Que tratadode Derecho Penal procedente de aquellos lugares no clama contra las enormidades cometidas enNápoles, Palermo y otras ricas ciudades? ¿Quién no se asombra de las sanguinarias faccionesexistentes en otras provincias? Pues bien todas estas cosas han sido casi exterminadas en nuestraCorte por medio de la severidad de las leyes, por las cuales crímenes relativamente leves come-tidos en ella, se castigan, como es razonable, con toda dureza... Que no se les ocurra a losPrudentes, pervertir con su celo indiscreto las tradiciones de sus mayores, ya que en estos asun-tos que se refieren al gobierno, cualquier cambio comporta por todos los lados peligros, como loenseñan todos los autores de la doctrina civil» (pp. 483-484).

76 ARRIETA, El ejercicio..., p. 250.

Aquesta intencionalitat possiblement podia ser un pauta explicativa de l’aparició de l’obra de Mateu en 1677, en el marc d’un panorama polític i insti-tucional que en aparença no havia canviat en uns quants segles. En qualsevol casla vehemència amb que Mateu lloa el funcionament de les juntes d’electes delsestaments i la pròpia evolució política del País Valencià en la segona meitat delsegle XVII, son un indici de que no era necessari tornar a una situació anteriorhipotèticament més beneficiosa per als interessos de la monarquia. Pel contrarija vaig assenyalar que amb el resultat de les corts de 1645, pel que es consoli-dava el funcionament de les juntes d’electes, la monarquia s’evitava per al futurla convocatòria de corts77. Ernest Belenguer ha insistit en el fet que l’existènciade les reunions estamentals i les juntes d’electes, en el cas valencià, no van acomportar una reacció contraria de la monarquia.

L’obra de Mateu reflecteix una situació institucional diferent a la de princi-pis del segle XVI; tanmateix les diferencies, del procediment a seguir en lescorts, descrites per Mateu no eren moltes. El propi caràcter pactista de les nor-mes forals que les havien vertebrat en la edat mitjana feia difícil introduir can-vis en el desenvolupament d’unes sessions molt ritualitzades, que adquirien laforma i maneres d’un procés judicial. Les diferencies existents son fonamental-ment exteriors a la institució i vindran donades pels canvis sobrevinguts amb eldesenvolupament polític de la monarquia hispànica. El reiterat absentisme reiali la consolidació de totes les institucions representatives del poder de la monar-quia (Consell d’Aragó, virregnats i reials audiències) provocaren no sols unmarc en el que hi haurà que definir de nou les relacions entre el rei i el regne,sinó que també seran el motiu d’altres canvis institucionals, a iniciativa dels pro-pis estaments, y en els que la monarquia haurà de consentir, i reconduir, per aseguir mantenint una aparent relació de mútua confiança.

Mateu reflecteix aquests darrers canvis institucionals, als que fa referènciaa vegades de forma col·lateral, i els considera com ancestrals i propis de parti-cularitats valencianes. Una obsessió en tota l’obra de Mateu és evidenciar lesdiferències de procediment amb els altres territoris peninsulars de la corona(Aragó i Catalunya). De vegades més que un estudi comparatiu, el seu discurspareix un al·legat que reivindica les preeminències locals front a l’Aragó i espe-cialment front a Catalunya, de tal manera que adopta en alguns casos una acti-tud clarament anti-catalana78.

Potser convindria, abans de considerar alguna de les qüestions que quedenreflectides en el llibre de Mateu, marcar el panorama de quina havia estat la tra-jectòria de la institució des del regnat de Ferran el catòlic fins els decrets de

907


77 GUIA, Cortes..., pp. 138 i ss.78 Es pot constatar aquesta actitud especialment al capítol XXII (MATEU, op. cit., pp. 230 i ss.).

Nova Planta. Un període en el que els avanços de l’autoritarisme reial sobre lesinstitucions representatives son evidents, però potser no tan determinants comalguns historiadors s’han entossudit en argumentar.

Una difícil trajectòria de les Corts Valencianes

Analitzar la problemàtica del poder polític i de quina manera es continuaexercint des de les institucions forals en l’Edat Moderna és un dels permanentsreptes de la historiografia valenciana. Ja son nombrosos els estudis que d’unamanera o altra incideixen sobre aquest tema, encara que es basen en supòsits untant diferents. És evident que la gestió autoritària dels virreis, la relació delsvalencians amb una monarquia absent, l’autonomia municipal de la ciutat deValència, sovint qüestionada, la frustrant celebració de cada vegada menys corts,etc. són problemes que tenen com a teló de fons un element comú: els avançosde l’autoritarisme reial sobre unes institucions forals, plenament vigents, peròfortament sabotejades per a aconseguir la seua adhesió.

Sens dubte la importància pràctica, que les corts varen tenir en l’estructurapolítica dels regne de València és bastant menor a l’època moderna que en elsdos primers segles de la seua existència. I això malgrat que ens trobem amb unainstitució consolidada, el nombre d’assistents fou cada vegada major, les normesde funcionament eren estables, la seua producció legislativa fou puntualmentpublicada i els valencians les consideraven la institució més emblemàtica.Tanmateix hi ha un fet evident, les convocatòries són cada vegada mes migradesi deixen de convocar-se definitivament a partir de 1645.

La clau de quines foren les causes de la seua desaparició pràctica no potexplicar-se sols per l’abolició del règim foral, ja que aquesta es va produir mésde mig segle després. El procés havia estat llarg i com a mínim caldria retroce-dir al regnat de Ferran el Catòlic. Un procés que, ja ho hem dit, implica la pro-gressiva afirmació dels poders de la monarquia front als poders de la terra (reg-nicols o municipals). Un procés que va haver de fer-se compatible amb l’existència de tot un referent jurídic i polític de la foralitat i que per tant no vanecessitar, o no va poder, provocar canvis institucionals de gran transcendència,però que, com a mínim, si que va distorsionar el funcionament de les institu-cions. La consolidació del virregnat, amb les característiques que anava a teniren l’època moderna, i de l’Audiència valenciana es tot un símbol del tarannàautoritari de la monarquia. Aquest creixent absolutisme monàrquic provocaràreaccions en contra entre els membres dels estaments, però també un sectorimportant dels grups privilegiats es comprometrà en una nova relació decol·laboració i de dependència que els assegurava el manteniment dels seus pri-vilegis. Aquesta col·laboració, no exempta de control, serà el mitjà utilitzat per

908


la monarquia dels Austries per fer avançar el seu poder. No ho va fer a travésd’una centralització o una unificació que previsiblement no haguera pogut acon-seguir.

Des de les nostres primeres investigacions ens hem plantejat en quinamesura alguna de les funcions de les corts, com és la de prestar servei, forentransferides a d’altres organismes o foren «complementades» per altres viesmenys incomodes per a la monarquia. És evident que juntament a la funció decaràcter econòmic (de servei dels braços al seu rei) s’acomplien altres objectiusamb motiu d’una reunió parlamentària: la funció legislativa i la de justícia. Amés les reunions parlamentaries feien possible que els estaments, constituïts enbraços, es reuniren simultàniament i es pogueren coordinar per a tractar d’altresproblemes i plantejar llurs reivindicacions al rei. Conseqüentment davant delsllargs intervals entre corts, els estament necessitaren cercar formules de repre-sentació. En el cas del País Valencià aquestes formules adquiriren una relativaintensitat des de mitjans del segle XVI, possiblement en la mesura que l’absen-tisme reial es feia més evident. Així els estaments intentaran la consolidació defòrums permanents de representació i com a segon pas establir una connexióamb la monarquia per a superar l’obstacle geogràfic de la distància i l’obstaclepolític del Virrei i l’Audiència. Sempre cercant la reproducció de les funcions decorts, encara que fos fora del seu àmbit, i sense que aquestes perderen teòrica-ment la preeminència política i jurisdiccional que tenien79. Això denota, pot ser,la vitalitat d’una societat estamental que sota la pressió monàrquica era capaç detransformar-se. Aquest era sens dubte el teló de fons de l’obra de Mateu, i pot-ser l’interès del seu treball radica en haver sistematitzat els canvis produïts en elpanorama institucional de l’entorn de les corts durant dos segles.

Durant l’època moderna sols es celebraren, dins del País, quatre sessions decorts (comptant la de Tarazona-València-Oriola, convocada per Ferran elCatòlic). La resta ho serien a Montsó, amb tots els problemes que això compor-

909


79 No vaig a insistir en els detalls d’aquest canvi, sols recordar el que ja vaig dir en el Congrés sobreles Corts a Catalunya (Ll. GUIA MARÍN, «Les corts valencianes a l’Edat Moderna. Les corts de1645», en Les corts a Catalunya, Barcelona, 1991, pp. 282-289). En el fons de la qüestió, tal icom jo proposava en aquest treball, estava la progressiva preeminència institucional de les reu-nions estamentals; qüestió aquesta que amb posterioritat ha motivat altres treballs d’alguns inves-tigadors, que han estat analitzats recentment per Ernest Belenguer amb gran encert («LaMonarquía Hispànica desde la perspectiva de Cataluña», en Idea de España en la Edad Moderna,València, 1998, pp. 9-35). Caldria afegir, però, que aquesta preeminència institucional fou «con-sentida» per la monarquia per que no va assolir fites de poder polític efectiu, i també caldria rela-tivitzar la dicotomia Diputació versus juntes d’estaments donat que tot plegat mantenien unaestreta correspondència.

tava, i a vegades amb certa dosi de crispació80. Les ocasions en les que aquest reiva celebrar corts als valencians, amb un resultat legislatiu, foren sols dos en tren-ta set anys de regnat: les corts citades i les de Montsó de 151081. Els aspectes mésimportants de les corts de Ferran el Catòlic ja foren ressenyats en més d’una oca-sió per Ernest Belenguer. En el cas de la primera convocatòria els assumpteseconòmics i financers tingueren una especial importància; com a teló de fonsestaven els problemes dels préstecs, que les institucions del regne, especialmentla ciutat de València, havien d’efectuar. A banda del resultat legislatiu va haveraltres problemes que marcaren especialment les discussions al si dels braços: laintroducció de la Inquisició i la situació al si de la Diputació de la Generalitat.En ambdós casos el rei exerciria la seua autoritat i es mostraria intransigent. Lainquisició fou introduïda al regne de València, malgrat de l’oposició estamental,i la Diputació, amb l’excusa de la crisi interna que patia, romandrà durant certtemps controlada directament pel rei, igual que estava ocorrent paral·lelamentamb el municipi valencià.

La següent celebració de corts no es produiria fins 1510. Durant aquestperíode la ciutat havia ofert al monarca grans quantitats en préstec; préstecs quehaurien fet innecessari recórrer a les corts per a aconseguir diners: Ferran elCatòlic, al controlar de alguna manera les principals institucions, no li hauriaestat massa difícil obtenir aquestes quantitats. Sols quan les conquestes del nordd’Àfrica demanden majors sumes i (per no limitar les causes a qüestions pura-ment econòmiques) fos necessari una adhesió explicita a la política exterior, esconvocaran corts generals en Montsó. La reorganització de la Diputació destacaentre els assumptes tractats; s’iniciava un període en el qual es pretenia aug-mentar les rendes i assegurar la seua governabilitat; en bona mesura serà ja per-filada tal i com Mateu la coneixerà, i la descriurà, en la centúria següent. Durantel regnat de Carles I, els capítols aprovats sobre el funcionament d’aquesta ins-titució, evidenciaran també la continuació del procés de frustració d’una pro-gressiva autonomia de la Diputació front al poder reial.

Carles I fou el monarca que més va recórrer a la celebració de corts, obli-gat possiblement per les necessitats financeres, i, potser, per assolir una norma-litat interior, després dels conflictius anys inicials del seu regnat, front a la com-

910


80 Emília Salvador en el seu extens treball presentat en el Congrés de les Corts de Castellà i Lleó(vid. nota 45), traça un extens panorama de la institució en l’Edat Moderna, tant en la seua estruc-tura i procediments com en el detall de cascuna de les convocatòries, contextualitzant-les amb elsproblemes interns i externs, no sols del regne de València, sinó de la monarquia en el seu con-junt. El seu treball és indispensable per a qualsevol consideració sobre les corts valencianes en elperíode. Per això hem remet de manera general a ell, sense insistir en algunes de les qüestionsplantejades ja per la professora Salvador.

81 Vid. nota 13.

plexa situació internacional82. En total es varen celebrar sis sessions, la primeraentre València i Montsó, y la resta exclusivament en aquesta vila. Freqüència enles convocatòries que ha dut a Emília Salvador a parlar de normalitat parlamen-taria; ben es cert que això no va implicar cap renuncia per part de la monarquia.És evident que la revolta agermanada i la consegüent repressió posterior forenles que marcaren les relacions de Carles I i el regne de València. A banda de lesconseqüències econòmiques, amb les confiscacions i multes imposades, els efec-tes del triomf aristocràtic tindrien una gran transcendència política en el conjuntdel règim foral. Tanmateix no va haver canvis immediats en l’estructura institu-cional, però si una major aproximació de l’aristocràcia cap el emperador, que ala llarga l’allunyarà de les seues responsabilitats en el País, si és que es pot dirque com a classe social privilegiada havia tingut alguna vegada aquestes res-ponsabilitats. Sens dubte el major pes específic que la noblesa va a arrogar-seexplica la preeminència que exercirà l’estament militar en la vida política delpaís; preeminència que es farà notar especialment en el funcionament de les reu-nions estamentals i de les juntes d’electes, on mantindrà sempre la prioritat enqualsevol iniciativa. Qüestions totes aquestes que es fan evidents en el llibre deMateu83.

Dit això, la major freqüència de les corts, fa del regnat de Carles I l’excep-ció; una excepció, però, plena d’irregularitats que aniran erosionant pràctiquesancestrals del procediment. La primera convocatòria es produeix en 1528,desprès d’anys d’espera, ja que reiteradament s’havia sol·licitat al monarca quevingués al regne. Les sessions s’iniciaren en Montsó després d’una breu visitade Carles I a València per a jurar els furs. L’absència posterior de l’emperadorprovocarà que les corts continuen sota la presidència del duc de Calabria i esprorroguen i clausuren en València. Dues qüestions de procediment caldria posarde manifest sobre aquesta convocatòria: La presidència de Ferran d’Aragó, ducde Calabria i virrei de València, malgrat totes les controvèrsies que s’haurienproduït per qüestions semblants a l’època de Ferran el Catòlic84, i l’aprovació del’oferta del servei abans de la presentació per part dels braços dels capítols legis-latiu; vici aquest de funcionament, provocat per les preses de l’emperador, queserà determinant en el futur i que posava en evidencia el funcionament del pacteque en teoria s’havia de consumar al final de les corts. Es considerava un fetexcepcional, però evidentment era un mal precedent. Tant en una qüestió com enaltra Mateu argumentaria sobre la base de la preeminència de la jurisdicció reialsobre qualsevol altra consideració. En el primer cas no tornaria a haver ocasió

911


82 Sobre aquestes corts GARCÍA CÁRCEL, Cortes... (vid. nota 40).83 L’estructuració que dona als capítols IX, X, XI i XII evidencien aquesta preferència.84 Son d’especial interès per aquest conflictes els treballs ja citats d’Ernest Belenguer.

de litigi, però, en el segon les corts de 1645, viscudes per Mateu, conegueren unasituació semblant i molt més traumàtica per l’actuació del monarca, justificada,¡com no¡, per Mateu.

En les corts de 1528, la qüestió morisca i la defensa de la costa foren temesde capital importància. La primera com a resultat del conflicte agermanat i ambuna forta implicació dels interessos de la noblesa, que abans de res intentarà noperdre el control sobre els seus vassalls cristianitzats. La segona, vinculada a lacreixent crispació de la frontera de cristiandat, acabarà per exigir al regne, alsestaments, una participació i una responsabilitat directa amb els mitjans mate-rials i humans de la defensa; amb això les contribucions a la monarquia aug-mentaven i es feien permanents, encara que no passaren pel donatiu oficial de laoferta de les corts.

Aquests temes també es faran pressents en les corts de 1533, 1537, 1542 i1547. La pressió de les activitats dels pirates barbarescos, serà el motiu fona-mental per animar al regne a col·laborar en uns projectes que havien de reforçarla seua seguretat; per tant la votació dels corresponents serveis no tindria majorproblema. L’assumpció de la defensa, mitjançant la constitució de la Juntad’elec tes de la costa, serà una conseqüència lògica i un compromís de les cortsde 154785. Aquesta junta serà la més important de les existents durant tota l’èpo-ca foral fins la creació en 1645 de la Junta de contrafurs. Novetats institucionals,com aquesta de la Junta d’electes de la costa, que van apareixent en unes datesrelativament primerenques, i que, quan son tractades i glossades per Mateu, for-men ja part de les tradicions mes fermes del marc polític/institucional del règimforal. Un altra novetat de les corts de 1547 fou la presidència per part del prín-cep Felip, acceptada pels estaments, en tant en quant era hereu de la corona,obviant així llurs reticències a celebrar corts sense la presencia reial.

Les darreres corts de Carles I, en 1552-53, estigueren presidides de nou pelpríncep Felip. En aquestes dates els problemes que sorgeixen a les sessions deles corts estan centrats en bona mesura en la virulència del bandolerisme, en elqual estava clarament implicada la noblesa, i en la mai solucionada defensa dela costa contra la pirateria barbaresca. Aquest darrer aspecte donà lloc a nom-brosos furs, que perpetuaren la junta d’electes de la costa i la creació d’una guar-da ordinària per terra, finançada amb nous impostos permanents, a banda del ser-vei de l’oferta de les corts. La junta s’encarregaria d’arbitrar el mecanismesnecessaris, humans i econòmics, i a tal fi la seua funció es preveia com perma-

912


85 Sobre els problemes defensius i la creació de la Junta d’electes de la Costa: Ll. GUIA MARÍN,«Defensa de la costa, concordances d’actuació del poder polític en València i Sardenya en lasegona meitat del segle XVI», en El poder real en la Corona de Aragón, Saragossa, 1996, pp. 121-134.

nent després de les corts. La seua capacitat de decisió respecte als diputats eraevident, encara que havien de mantenir una estreta correspondència; per altrabanda la renovació dels seus membres dependria directament dels estaments. Estractava d’un pas més en la complexitat del panorama institucional valencià del’època moderna.

Durant el regant de Felip II sols hi hagué corts en dues ocasions, en 1563-64i en 158586, ambdues en Montsó, encara que al finalitzar les primeres, el monar-ca es va desplaçar a València a jurar els furs. L’explicació de tan poques reunionspodria trobar-se, de nou, en els donatius que la monarquia va aconseguir d’altresinstitucions; amb això, a més, s’estalviava les protestes estamentals per unarepressió que repercutia en membres destacats del estaments i transgredia contí-nuament la legislació foral. Les corts de 1563-64 continuaren amb la problemàti-ca defensa de la costa i el regne es va implicar un poc més en el seu finançament,encara que no amb la rapidesa i dimensió d’un ambiciós projecte de fortificaciógeneral, ideat per Antonelli i que va comptar amb una gran oposició entre els esta-ments87. Tanmateix les corts de 1563-64 son especialment importants per la legis-lació referent a la reial Audiència, que es va reorganitzar per a poder ser més efec-tiva front a la delinqüència socio-política derivada del creixent bandolerisme i dela crispació de la qüestió morisca. Amb un extens articulat, que entrava a fons enla reestructuració del màxim tribunal i en la separació de les causes civils i les cri-minals, es donava un pas més, després de les reformes de 154388, en la consoli-dació d’aquest organisme. També la Diputació, una vegada més, coneix de novesreglamentacions encaminades a facilitar la prestació dels recursos necessaris pera sufragar les creixents despeses d’una administració reial cada vegada més omni-present. Així Felip II aconseguirà en els anys següents importants quantitats acàrrec de les rendes d’aquesta institució.

La política de força dels virreis de nou fou motiu per a que els estamentsdenunciaren els contrafurs comesos. Denuncia que s’havia produït en 1563 i esrepetirà, amb més virulència, en les corts de 1585. Sols en alguns casos Felip II

913


86 SALVADOR, Cortes... (vid. nota 40).87 Aquests, a través de les corts, aconseguiran que s’ajornés el pla i es suspengueren els ordres reials

que preveien que les ciutats i viles de la costa finançaren les obres. A canvi s’adoptaren noves mesu-res fiscals, per a continuar pagant la guarda de la costa i la construcció d’algunes fortificacions, i laprorroga de l’existència de la junta d’electes de defensa de la costa creada en les corts anteriors(Guia, Defensa..., i S. GARCÍA MARTÍNEZ, Bandolers, Corsaris i moriscos, València, 1980).

88 Sobre aquesta qüestió vid. T. CANET APARISI, La Audiencia valenciana en la época foral moder-na, València, 1986. També de la mateixa autora «Los tribunales supremos de justicia: audienciasy chancillerías reales», en Felipe II y el Mediterráneo coordinador E. BELENGUER, vol. III, pp. 565-598.

s’avingué a concedir les peticions dels braços, però l’actitud general fou de fer-mesa i de recolzament a les actituds virregnals. A les corts de 1585, a banda delservei votat, les tradicionals 110.000 lliures (quantitat fixa des de 1510), s’aug-mentaren de nou els impostos per a seguir finançant la defensa i els estamentshagueren d’acceptar la no devolució per part del rei d’importants préstecs con-cedits durant els anys anteriors a través de la Diputació. Sobre aquest organis-me, i especialment sobre l’Audiència es decretaren nous capítols; la proposta ini-cial era dels braços, interessats en acotar les normes que regien el màxim tribu-nal, però la iniciativa confluïa amb els interessos de la corona i aquesta ho apro-fitarà per a consolidar la preeminència de la institució

Entre totes les qüestions tractades en aquestes corts, hi ha una especialmentdestriable, malgrat que no son massa els capítols dedicats. Es tracta de la regla-mentació que es va fer en les corts de 158589, com a continuació d’un fur de lescorts de 156490, de l’organització i remissió d’ambaixades al rei per part delsestaments. Una via de connexió, a banda de les corts, que poc a poc anirà adqui-rint gran importància. Tanmateix la falta de capacitat de pressió per part delsestaments i la mediatització dels virreis, Audiència i Consell d’Aragó, provoca-ren que al voltant d’aquesta «institució» de les ambaixades es generaren granquantitat de frustracions i conflictes en la centúria següent. Es evident que lesnormatives que s’elaboraven en les corts per a pal·liar l’absentisme reial tenienmoltes limitacions. Mateu91 es deté en aquest mecanisme de les ambaixades,insistint en la exclusiva capacitat del rei, (en tan en quan ostentava la màximajurisdicció), d’accedir o no a la seua organització. Malgrat tot no deixaven de seruna alternativa a la manca de relació entre el monarca i els seus vassalls, i con-tribuïen a mantenir el mirall de que d’un rei absent, però essencialment just, con-tinuava essent una via de solució als seus problemes. Sens dubte el regnat deFelip II significà l’adopció progressiva d’una política de major enduriment i lescorts reflectiren aquesta tendència.

Amb posterioritat a 1585 la monarquia va a continuar rebent quantitats dela ciutat de València i del estaments (de bens de la Generalitat) amb la qual cosapodia estalviar-se noves convocatòries de corts. Aquesta pràctica fou seguidatambé per Felip III, que sols les convocà en una ocasió, en València, en 160492.

914


89 SALVADOR, Cortes valencianas..., corts de 1585, fur 58, pp. 96-97 i 114. Sobre aquesta normati-va vid. GUIA, Cortes..., pp. 138 i ss.

90 SALVADOR, Cortes valencianas..., Corts de 1664, fur 94, pp. 34-35.91 MATEU, op. cit., pp. 209 i ss.92 El servei d’aquestes corts augmentà a 400.000 lliures, superant la tradicional quantitat de 110.000

lliures. Tal i com ha destacat Eugeni Ciscar (vid. nota 40), la monarquia rebria en pocs anys, juntamb els donatius aconseguits paral·lelament, més d’un milió de lliures.

Un dels aspectes més importants d’aquestes corts està vinculat de nou a la defen-sa costera. El regne es comprometé a finançar, a més de la guarda terrestre de lacosta, quatre galeres que havien de patrullar les aigües valencianes de manerapermanent. Esta mesura podia resultar molt perjudicial pel seu caràcter estable.Tanmateix era la conclusió lògica de totes les normatives de defensa aprovadesen les corts de 1528, i, de manera ininterrompuda, des de les corts de 1547.

És evident que les corts de Felip III no assolirien els nivells de crispació deles sessions anteriors; una major correspondència entre els braços i la monarquiaaixí ho va fer possible. El principal conflicte del país, la qüestió morisca queda-va obviat en els debats, i els nombrosos contrafurs presentats, referits als darrersanys de Felip II, que havien colpit els privilegis dels grups dominants, forenmillor atesos. Una estreta correspondència que serà aconseguida pel munt demercès i privilegis concedits a l’aristocràcia i l’oligarquia valenciana. Sens dubteles dependències familiars i clientelars del Duc de Lerma varen influir en elresultat. Va haver-hi qüestions, però, sobre les quals la monarquia no cediria; talés el cas de la petició de que virreis i Audiència no interferiren en les ambaixa-des que la ciutat i el regne de València pretenien enviar al monarca. Els corres-ponents decrets reials sols es remetrien a allò legislat en 1564 i 1585 i aprofita-rien per a assegurar l’autoritat dels virreis93. Els defectes de procediment tambées varen fer presents. Defectes que es dirigiren, una vegada més, a desvincularel servei de l’aprovació per part del rei de la legislació proposada pels braços.Sens dubte les formalitats mínimes del procediment s’acompliren però l’abun -dància de decrets reials poc clars, remetent-se a la via de justícia o a allò previstals furs del regne, deixava als estaments sense mecanismes per a les repliquescorresponents. Tàctiques dilatòries que se seguiran utilitzant en les corts de 1626i 1645 convocades per Felip IV, i que tan Mateu, en el seu llibre, com Crespí deValldaura, en el seu informe sobre els capítols presentats en les corts de 1645,defensaren94.

És precisament durant el regnat de Felip IV quan es reuneixen per últimavegada les corts valencianes. La primera convocatòria es va produir en 162695, enMontsó, condicionada per la posada en marxa dels projectes d’Olivares. Malgratla resistència estamental, protagonitzada especialment pel braç militar, els valen-cians hagueren de comprometre’s en un important servei, i el que era més greu,per a la convocatòria de futures corts, a mantenir les contribucions durant 15anys. Tal i com afirma Dàmaso de Lario la gran quantitat de contrafurs denun-ciats, igual que en 1604, però sense una resposta positiva per part del rei, foren el

915


93 CISCAR, Cortes..., fur 105, p. 57.94 Vid. nota 73.95 DE LARIO, Cortes..., (vid. nota 40).

símptoma d’una creixent tensió entre virreis i estaments i posaren de manifest l’e-xistència de greus problemes polítics. El fet mateix de la convocatòria en solitarien Montsó, denunciada inútilment per contrafur i protestada per un jove Crespíde Valldaura com a representant dels estaments, demostrava quin seria el tarannàde la monarquia durant tot el regnat96. Aquesta tensió s’aguditzà per les creixentsdificultats que els representants del rei havien posat per a que les queixes no arri-baren a la corona. Al 1626, els estaments voldran donar un pas més en la cercad’alternatives, intentant aconseguir de Felip IV la creació d’un tribunal de con-trafurs amb seu permanent al regne, i en el que havien de participar directamentels electes dels estaments juntament amb els oficials reials97. Possiblement aixòhauria provocat que una de les funcions de corts, la reparació de greuges, es solu-cionés a banda d’aquestes, la qual cosa hauria contribuït encara més a la seuadesaparició. Ara be tal i com els estaments conceberen aquest tribunal, la repara-ció de contrafurs, que es preveia automàtica, deixaria de constituir un arma enmans del rei, i no comportaria cap obligació als estaments d’oferir un servei acanvi. En conseqüència Felip IV rebutjà la proposta i es limità a ratificar la pos-sibilitat de realitzar ambaixades per a protestar de qualsevol actuació antiforal, tali com ja s’havia reglamentat des de 1564 i 158598. Amb això seguia tenint lesmans lliures per a decretar a sa voluntat la resolució més convenient. Els esta-ments valencians davant d’aquest fracàs tornaran a intentar fórmules alternativesque tindran un resultat aparentment positiu en les corts de 164599.

Aquestes corts foren les darreres del règim foral i en elles es troben algu-nes de les claus definitives per a entendre la desaparició pràctica de la institució.Les corts eren convocades en uns moments greus per a la corona, que demanda-va majors exigències militars en la conjuntura de la guerra de Catalunya. Fronta aquestes exigències, que no eren noves, no s’havia mantingut una resistènciasuficientment forta, en els anys anteriors, per part dels estaments100. Uns esta-

916


96 Mateu passarà de puntetes per aquest fet, al argumentar en favor de la convocatòria conjunta delsdiversos regnes en Montsó, sense fer-se ressò del tracte discriminatori que reberen els valencians.

97 DE LARIO, Cortes..., Capítol CLXXXI, pp. 88-92.98 El text del decret reial és el següent: «Havent vist sa magestat, lo que se li suplica en estos vint i

sis capitols, ordenarà y manarà ab particular cuydado que sels guarden los furs y que de lo con-trari manarà fer la demostració que li pareixerà convenient: y en esta conformitat mana quesguarde lo decretat en lo fur 53 de les presents corts, y lo decretat en lo fur 58 de les corts de l.585»(Ibídem).

99 GUIA, Cortes..., (vid. nota 40).100 Casey ha posat de manifest el paper de l’Audiència, con a organisme de suport a la tasca políti-

ca del virrei, per a vèncer l’oposició de les comunitats locals a les contribucions militars (tropes,diners, queviures, allotjaments, etc.). Malgrat tot no li va ser fàcil a la monarquia aconseguiraquesta col·laboració, de tal manera que Casey ha qualificat aquest període com de dissensió permanent amb els estaments. (J. CASEY, El Regne de València al segle XVII, Barcelona 1981, pp. 205 i ss.).

ments dividits però que en conjunt s’aprestaren a donar suport a Felip IV per pora l’extensió d’un conflicte que tenia derivacions socials no desitjables. Malgrattot les corts de 1645 s’iniciaren en un ambient de concòrdia i donaren al rei l’o-portunitat de demostrar públicament una imatge de lleialtat. No obstant això lafinalitat de la convocatòria fou el fer més permanent i segura la col·laboració enhomes i diners; ajuda que ja venia aconseguint-se en base a moltes pressions. Enqualsevol cas la celebració de les corts a València, al convent de Sant Domènec,donava satisfacció al desig manifestat en 1626, encara que aquest no havia estatel motiu de la decisió, ni tan sols el aconseguir una major adhesió dels valen-cians, sinó el fet de que Montsó estava massa a prop de la zona de guerra. Lescorts foren convocades per al 16 d’octubre, i com era previsible Felip IV es varetardar. En l’anunci de les prorrogues, comunicades pel regent del Conselld’Aragó, Cristóbal Crespí de Valldaura, es va produir un enfrontament amb elsestaments que denotava quina anava a ser l’actitud del futur Vice-canceller res-pecte als problemes dels seus connaturals. Era un simple problema de precedèn-cies protocol·làries, però reflectia l’existència d’un contenciós entre els diferentspoders del regne. D’aquest succés Mateu fou testimoni com a membre de l’es-tament militar i assistent a les corts; ell mateix ho descriu i és evident que davantdel conflicte va adoptar una actitud de «prudència personal», retirant-se a unsegon plànol101. Quan escriu el tractat, en 1677, justificarà evidentment l’actitudprepotent del Vice-canceller, en tant en quant representava a la màxima jurisdic-ció del rei.

Iniciades finament, les corts no es celebrarien amb normalitat. La pressióreial per aconseguir una ràpida deliberació del servei, la seua única preocupació,distorsionarà la tasca legislativa dels braços. Par altra banda aquest utilitzarenmolt de temps en el nomenament de síndics, habilitadors, tractadors,..., espe-cialment el braç reial, al si del qual els enfrontaments entre la ciutat de Valènciai la resta del braç reial assoliren certa importància102. El resultat fou una no con-clusió de molts temes tractats i una menor quantitat de capítols presentats res-pecte a 1604 o 1626. L’única cosa que havia preocupat al monarca fou la nego-ciació del servei, negant-se, fins i tot, a que es presentaren capítols per a l’exa-men reial, mentre no s’arribava a un acord definitiu sobre l’oferta. Finalment elsbraços deliberaren les condicions del servei i Felip IV va fixar el dia del soli decloenda, sense tenir en compte en quina situació estava la deliberació dels furs iactes de cort. Així doncs les corts finalitzaren i els estaments no conegueren l’es-

917


101 «yo reconociendo las malas señales que avía de aplacarse, me retiré a mi posada, recelando queel mucho encono podía producir no buenos efectos». (MATEU, op. cit., p. 30).

102 Lluís J. GUIA MARÍN, «La ciudad de Valencia y el brazo real: Las cortes de 1645», en Homenajeal Dr. D. Juan Reglà Campistol, vol. I, València 1975, pp. 583-596.

tat dels capítols i de les peticions personals presentades; és més la pressió per larapidesa s’havia projectat en els capítols elaborats; molts assumptes quedarenpendents i d’altres, encara que tractats, s’inclogueren sense massa ordre i preci-pitadament en el procés. En el cas dels contrafurs, sols arribaren a presentar-setres, front als nombrosos capítols d’aquest apartat de les corts anteriors103.Respecte als capítols legislatius presentats, malgrat el seu desordre, es pot dirque tenien alguns aspectes positius; realment, però, dependria exclusivament delrei i els seus assessors la seua ratificació, una vegada s’havia votat el servei iclausurades les corts. L’informe de Crespí de Valldaura, citat anteriorment104, esun bon exemple del procediment parlamentari utilitzat en les darreres cortsvalencianes. De l’existència d’un contracte mutu no eren conscients més que elsestaments; el rei i els seus ministres feia temps que es resistien a reconèixeraquest tipus de relació amb els seus súbdits, de tal manera que un gran nombrede proposicions no foren resoltes favorablement. Tanmateix la frustració delsestaments tardaria un poc en manifestar-se, mentre s’esperava la darrera decisióreial. Quan aquesta es va produir, la crispació d’una part dels estaments, que esconsideraren enganyats, presidirà tota l’etapa posterior. Del contingut legislatiud’aquestes corts sobresurt sens dubte la institucionalització d’una Junta de con-trafurs permanent i la reglamentació de les seues ambaixades al rei105. La pro-posta dels braços pretenia salvar algunes dificultats de les normatives anteriorsde l’època de Felip II. Les interferències del virrei i de la reial Audiència en laseua organització havien estat sempre sentides pels estaments com un atac al dretque reivindicaven d’acudir al rei sense intermediaris. La normativa que s’apro -vava introduïa algunes millores tècniques en el procediment per a denunciarqualsevol contrafur, però l’existència de la institució virregnal i la seua pree-minència no deixarà de quedar reflectida en els decrets reials, malgrat laresistència dels estaments.

Les corts ratificaven, una vegada més, l’existència permanent de juntesd’elec tes per a tractar qüestions que tradicionalment havien estat competènciaexclusiva de les assembles parlamentàries. Ja ho venien fent des del segle ante-rior amb la reiterada confirmació de la Junta d’electes de la costa, ara també hofaran, i no sols amb la Junta de contrafurs, sinó també amb una junta especial,anomenada del servei106. El seu destí inicial havia de limitar-se a organitzar lle-

918


103 Aquest nombre tant reduït no estava causat evidentment, per la manca de motius, ja que l’etapaanterior va estar presidida per continues representacions d’aquest tipus al rei, sinó per aquestamateixa precipitació en el procediment parlamentari.

104 Vid. nota 73. 105 GUIA, Cortes..., furs 14 al 28, pp. 213-219.106 Ibídem, pp. 409 i ss.

ves de soldats per a la guarnició de Tortosa durant sis anys, tanmateix acabaràper consolidar-se en altres tantes juntes anomenades de la Lleva, que actuarandurant la segona meitat del segle XVII, paral·lelament a les guerres de la monar-quia contra Lluís XIV. Aquestes juntes s’encarregaran de reclutar tropes, com unservei del regne, decidit pels estaments sense mitjançar una convocatòria decorts107. Les nombroses juntes creades pels estaments seran el referent polític ins-titucional del regne durant la segona meitat del segle XVII. La institucio na - li tzació simultània de totes elles, per força, havia de perjudicar a les pròpies cortsja que moltes de les seues funcions (especialment les que convenien al rei, i enmenor mesura les que desitjaven els estaments) podien exercir-se de algunamanera per altres vies.

Les Corts en l’obra de Mateu

Amb aquestes premisses escriu Mateu la seua obra, a partir del coneixe-ment molt directe de les corts de l645, i a partir d’una realitat institucional queell sap diferent a la del segle XV108. Una realitat que ha de tenir en compte l’exis -tència de la institució virregnal i la consolidació de l’Audiència. En la relacióentre rei i estaments havien sorgit intermediaris permanents i això condicionavad’alguna manera la trajectòria, el sentit i les transformacions d’assemblees repre-sentatives com les corts. Es curiós, i al mateix temps lògic, que Mateu cita moltpoques vegades en el seu tractat aquestes institucions; la primera pràcticamentsols amb ocasió del debat sobre la presidència de les corts i la capacitat de con-vocar-les109. Pel que respecta a l’Audiència, i als jutges que la composaven,Mateu prestà una major atenció; no de bades ell havia estat un dels seus mem-

919


107 Sobre les activitats d’aquestes juntes vid. S. GARCÍA MARTÍNEZ, Valencia Bajo Carlos II.Bandolerismo, reivindicaciones agrarias y servicios a la monarquia, Villena, 1991.

108 «Y confieso ingenuamente que no pudiera escribir, si no huviera intervenido en las últimas que secelebraron». Poques línies mes avall escriurà «Supongo asimismo, que no tengo por necesarioseguir en todo la serie del processo de Cortes, ni diltarme en puntos jurídicos: porque esto requie-re más dilatado discurso, y así solo tocaré breve, y sumariamente aquellas especialidades que vipracticar en año de 1645 en cuyas cortes intervine como caballero generoso en el brazo Militar. Yaunque algunas dellas las escriví en el dicho libro, no será molesto que las repita, para que las per-ciban los curiales que no son latinos, creyendo importa mucho que todos las sepan, para evitar lascontroversias que la falta de noticias suele ocasionar». (MATEU, op. cit., pp. 15-17).

109 MATEU, op. cit., capítol II. El virrei al no acomplir, com a tal, cap funció en les reunions de cortstampoc es esmentat quan enumera als assistents; això no deixa de ser obvi doncs quan el reientrava en el regne o quan es reunia amb els braços, el virrei precisament deixava d’exercir elseu càrrec. Per contra la institució virregnal si que és esmentada quan tracta de qüestions no refe-rides estrictament a les corts.

bres. Cal tenir en compte que a les corts molts temes havien de desviar-se als tri-bunals de justícia, tant els greuges com les peticions d’alguns particulars, i totala problemàtica que això generava fou analitzada per Mateu110. També els mem-bres de l’Audiència, encara que no formaven part de les corts, assistien a ellesdins del gruixut col·lectiu de funcionaris i oficials reials que assessoraven almonarca. Si des del punt de vista del procediment la presència de la institucióvirregnal o de l’Audiència es irrellevant en l’obra de Mateu, el que si que és certi això lògicament no hi ha que buscar-lo en el seu treball, és que la legislacióemanada de les corts durant l’època moderna va estar en bona mesura condicio-nada i per tant dedicada a definir directa o indirectament111 les competènciesd’ambdues institucions. Per contra, Mateu si que reflecteix el canvis institucio-nals que l’absentisme reial i la necessitat de superar els obstacles geogràfics ipolítics provocaren en les corts; canvis que hem esmentat a l’apartat anterior.

No anem ara a relatar l’estructura i els procediments de les corts valencia-nes, tal i com funcionaren a l’època de Mateu i ell descriu de manera prou sen-zilla. Pecaríem per esquemàtics i repetiríem innecessàriament el que es prouconegut. A més síntesis com la d’Emília Salvador, Sílvia Romeu o d’altres112

poden resultar molt més útils. Tampoc anem a insistir, a més del que ja hem dit,sobre l’estructura i funcionament de les reunions estamentals i les juntes d’elec-tes, que són potser l’aportació més original de Mateu113, ja que això és objecte dela intervenció de la professora Carbonell en aquest congrés. Si que m’agradariabreument, al fil del discurs del propi Mateu, posar de manifest algunes qüestionsque no hem esmentat en les pàgines anteriors i que ens poden donar una idea deles idees de Mateu. La primera qüestió que sorprèn a la dedicatòria inicial, abanda de la paraules laudatòries a Carles II, és la convicció de que la convo-catòria de corts no deixa de ser una «merced» que s’espera del rei «para enmien-da de lo que la calamidad de los tiempos ha estragado en su florido reino».Aquests paràgrafs introductoris no deixaven de ser, en tot cas, un text elogiósamb la finalitat de facilitar l’intent. Mateu és conscient que és difícil disposar deuna normativa clara i accessible sobre les corts valencianes; per tant el propòsitdel seu tractat no serà un altre que «los valencianos hallen recopiladas las noti-

920


110 MATEU, op. cit., capítol XVIII.111 Cal considerar que els monarques aprofitaren els decrets a cadascun del capítols legislatius ela-

borats pels braços per a introduir modificacions que enfortiren les competències de virreis iAudiència.

112 A més dels treballs d’E. SALVADOR i Sílvia ROMEU cal esmentar l’obra de diversos autors, a curade Regina PINILLA PÉREZ DE TUDELA, Les Corts Forals Valencianes. Poder i Representació,València, 1994; i el catàleg de l’exposició Les corts valencianes. Un Passeig per la Història,comissaria científica Mª José CARBONELL BORIA, València, 1994.

113 MATEU, op. cit., capítols XI i XII.

cias de que se necesita»..»porque si las hubiessen de mendigar por processos ylibros, ni con facilidad las hallarían, ni tan ajustadas como se requiere en el actopráctico de la operación». Es conscient tanmateix de que es tracta d’una petitaobra la finalitat de la qual no és altra que aconseguir «el fin que se desea»114.

A les diverses «aprobaciones» inicials a càrrec de Fra Josep Sanz deVilaragut de l’ordre de Sant Francesc, d’En Pere Villacampa, regent del Conselld’Aragó i de Don Antonio Solís, cronista d’Índies, s’insisteix en la pertinença del’obra i en l’originalitat del seu contingut, «No se pudieron conseguir estos (losaciertos) en las Cortes que se esperan con las observaciones de los Autores anti-guos, que aunque doctisimas, el tiempo altera las costumbres, y las Políticas».No serà aquesta l’única referència a la caducitat dels textos de tractadistes ante-riors, el propi Mateu insistirà en tot el seu treball en aquesta idea; citant l’obrade Belluga dirà sense miraments «..y con el transcurso de tantos años se hansepultado las candideces y llanezas de aquellos siglos»115. En aquestes introduc-cions és constata també de que es tracta d’una obra molt específica, que en totcas ve avalada per la qualitat de l’autor «(clásico ya por otros aciertos)», així donAntonio de Solis no evita remarcar-ho, «Y aunque se reduce su contexto a pun-tos municipales, que al parecer, se ciñen y estrechan a los confines de aquelReino; en mi sentir contiene observaciones, y adverencias de más dilatada utili-dad: porque las Cortes de los Grandes Reyes deven ser Patria común de seme-jantes noticias, con más propiedad que de los hombres» 116.

L’obra, en castellà117, és presentada en 23 capítols, a través dels quals Mateusols passa revista a les qüestions que considera més indispensables, tenint encompte la intencionalitat didàctica que el mou. Es converteix així en un informequalificat, ja ho he dit anteriorment, com a membre que era del Consell d’Aragó,provincial de València, i per tant obligat al necessari consell davant de l’even-

921


114 A més en altre moment afegeix: «El fin con que tomo la pluma, es, que se tanga a mano, lo queen muchos libros no ha de ser fácil de hallar: que quizá podrá ser de provecho tener en promptola noticia de aquello, que si se saltasse suspendería el curso de las Cortes, como alguna vez hasucedido, en perjuicio de la causa pública». (MATEU, op. cit., p. 15).

115 Idea en la que insistirà varies vegades: «Y como por este nivel se han ido reglando las demássolemnidades, y ceremonias, se ven antiquadas casi todas las que escribió Belluga, y puestas enuso otras equivalentes, pero más a lo moderno, como son la forma de las proposiciones, y res-puestas; las conferencias, los recados, las embaxadas, el orden de asistir en la Real presencia losMagistrados; y así de las otras, según que iré notando. Demás, que como Belluga entretexe ensus discursos muchas Regalías, derechos del Fisco, y otros puntos legales, eruditamente exorna-dos, respecto del tiempo en que escribió, no costará poco trabajo sacar de su libro lo ritual, de quese necesita, para tenerlo a mano siempre que se ofrezca». (MATEU, op. cit., pp. 10-11).

116 MATEU, op. cit., aprobacions.117 Mateu justifica la utilització del castellà, front al llatí, pel desconeixement d’aquesta llengua per

part dels assistents a corts (vid. nota 108).

tualitat d’una convocatòria de corts valencianes. Tanmateix, també ho he dit, i jaho va dir Tomàs i Valiente, Mateu evidencia un gran coneixement dels tracta-distes de les corts aragoneses i catalanes, i demostra contínuament la seua pre-paració com a jurista amb extenses notes, de tal manera que el llibre adquireixuna dimensió que el fa mereixedor de ser inclòs entre els tractats jurídics mésrellevants del moment.

Encara que el text es centra en aspectes relatius a l’estructura i el procedi-ment, dedica un primer capítol al concepte i origen de les corts, distingint lesgenerals de la corona i les especials de cascun regne. El seu estudi comparatiues limita a l’Aragó i Catalunya, i sols fa algunes referències breus a Sardenya,citant autors com Antoni Canales, però sense insistir massa, ja que «Lo que seobserva en Cerdeña no puede influir en los Reinos de acà: porque aquellosParlamentos no se celebran con asistencia de la persona Real»118. Mateu conclou,després d’enumerar als principals tractadistes de les corts de la Corona d’Aragó,que els seus tractats poc poden aportar als procediments que s’utilitzen a lescorts particulars dels valencians119. Aquesta és una obsessió en tot el text: remar-car els detalls que podien distingir unes assemblees d’altres, a pesar del fet evi-dent que malgrat tot tenien més similituds que diferencies, tant en el tipus derelació entre els braços i el monarca com en la trajectòria política comuna.

Diferències que torna a posar de manifest quan tracta de qui es competentper a convocar les corts. Partint d’una consideració comuna, «Es regalia insepa-rable de la Corona la potestad de convocar Cortes; y assi solo el Rey nuetroSeñor puede convocarlas»120, intenta esbrinar els detalls de quan i com s’han pro-duït excepcions, aparents o reals, i de quina manera aquesta regalia ha pogutestar cedida, en el cas valencià, a terceres persones121. El debat, però, tenia altresderivacions sobre les que torna a tractar quasi al final del seu llibre i és el temade la presidència de les corts una vegada convocades. Reconeix Mateu que la

922


118 MATEU, op. cit., pp. 13 i 14.119 «En ninguno destos Autores se hallan las especialidades que la costumbre, y fueros tienen intro-

ducidas en Valencia: porque los Aragoneses tratan de nosotros en quanto necessitan de nuestraNación para formar las Cortes generales, sin ahondar en lo municipal de nuestras observancias.Los Catalanes van atados a lo que se usa en su Provincia; y aunque Berart trata de todos, se cono-ce no se halló en el acto práctico de la celebración; con que en lo más se refiere a Belluga»,MATEU, op. cit., pp. 13-14.

120 MATEU, op. cit., p. 17. 121 Segons els furs «Esta regla general tiene en Valencia una limitación especialissima, en caso de

urgente necessidad, y es, que pueda convocarlas el Primogénito de su Magestad, o el Primogénitodel Primogénito». Más adelante reconoce, citando a Belluga, que ha habido excepciones: «Perosi la hubiesse (necesidad) no solo podría convocarlas el Primogénito, que esto lo dize el fuero,sino qualquier otro Lugarteniente General de su Majestad, y aunque sea caso difícil de sucederlo vieron nuestros mayores». (MATEU, op. cit., p. 171).

capacitat de convocar per l’hereu no s’havia posat en pràctica pels inconvenientsque això podia provocar en l’estabilitat institucional, però una altra qüestió erala presidència de les sessions, per a la qual podia habilitar-se no sols als hereussinó a d’altres persones. Mateu fa ací un al·legat del superior interès de la monar-quia per a justificar l’absència dels monarques en la celebració de les corts. Citaprecedents en els tres regnes, i pel que es refereix a València reconeix que elsbraços presentaren les protestes corresponents quan això es va produir. En con-cret es refereix a les corts celebrades per Felip II com hereu de la corona, i a lespresidides pel Duc de Calabria en 1528, o a l’habilitació que es va fer en 1533 al’emperadriu per a que pogués presidir corts mentre visqués122. Cites, totesaquestes, erudites i aparentment exhaustives, però que curiosament ignoren elsenfrontaments de Ferran el Catòlic amb els estaments valencians per la preten-sió del monarca de que els virreis poguessin convocar corts123. Possiblement erapreferible no recordar que el monarca hagué finalment d’acceptar les exigènciesdels estaments. Rememorar una cosa així podia animar a determinades actitudsreivindicatives dels braços poc convenients per als interessos de la monarquia.

El discurs de Mateu segueix glossant les característiques que havien detenir les cartes de convocatòria, el lloc, la data, a qui s’havien de remetre, o lafunció que estava reservada al Batlle General. Diverses son les qüestions queanimen a la reflexió, o com a mínim ens serveixen per a recordar alguns proble-mes que es produïen amb les reunions de corts. Sens dubte el lloc de celebracióde les corts havia estat sempre motiu de conflicte, provocant les corresponentsprotestes dels braços per no respectar-se el fur que disposava que havien de con-vocar-se a dintre del regne124. El tema tenia una justificació legal, a banda del furque així ho manava, ja que en les corts «se exerce jurisdicción, en juicio forma-do, como dixe, no se exerce legitimamente fuera del territorio» 125. De nou tornaMateu a aportar els arguments necessaris per a salvaguardar els interessos

923


122 «y en ellas fue habilitada para celebrarlas mientras viviesse la señora Emperatriz su muger, y esdigna de verse esta habilitación por las reservas, y protestaciones con que se hizo».. i segueix.»yaunque en estas dos últimas (les presidides per Felip II come hereu) también huvo protestas, nofue necesaria la habilitación por las razones que he dicho» (MATEU, op. cit., p. 174).

123 Aquest conflicte ha estat analitzat profusament per Ernest Belenguer a les seus obres sobre el reg-nat de Ferran el Catòlic (vid. nota 16).

124 «Dispone el fuero, que el lugar se elija dentro del Reino, sin expresar las casas, o vecinos que hade tener»....». En Cortes especiales para solos Valencianos siempre se ha observado. En las uni-versales acuden los valencianos don su majestad los llama, con las protestas que después diré»(MATEU, op. cit., pp. 22-23).

125 En un altre apartat de l’obra Mateu insisteix en aquest argument de l’exercici de la jurisdicció.(MATEU, op. cit., p. 175). Sobre aquesta qüestió vid. els treballs de J. ARRIETA citats, i del mateixautor, «Justicia, gobierno y legalidad en la Corona de Aragón del siglo XVII», en Estudis 22,València, 1989, pp. 217-248.

reials126. Fins i tot, per demostrar que els valencians no eren els únics que esveien obligats a reunir-se fora de les seues fronteres, enumera totes les reunions,que, segons les seues noticies, se havien produït de corts generals des del segleXIII, i en les que catalans i aragonesos haurien tingut que acceptar reunions forade llurs respectives demarcacions territorials. Coneixedor dels arguments delstractadistes catalans pels que admetien les reunions a Montsó con si es realitza-ren en territori de Catalunya, no es privarà de posar de manifest que aquestsarguments no deixaven de ser una argúcia qüestionable127.

Tanmateix tots els seus arguments perden consistència quan tracta d’eludirels problemes al voltant de la convocatòria de corts particulars fora de les fron-teres del regne; qüestió aquesta que també està íntimament lligada a la normaforal de que els monarques havien de jurar els furs en corts i en la ciutat deValència. Tant en un cas com en l’altre les normes forals havien estat vulneradesa les corts valencianes de 1626, on els valencians havien estat convocats en soli-tari a la vila de Montsó, mentre els aragonesos ho eren a Barbastre i els catalansa Lleida. Mateu no dona cap justificació explícita. Sols forçant la interpretacióde que aquestes corts eren corts generals a la corona, doncs els aragonesos i elscatalans havien estat convocats en llocs veïns, podia acceptar-se l’excepció peròno ho consideraren així els valencians de l’època128. La falta de compromís perpart de Mateu en aquest conflicte es fa més evident quan justifica l’habilitacióque Felip IV va fer de Montsó, com si fos territori del regne de València, per aprocedir al preceptiu jurament dels furs valencians de principis de cada regnat129.

La maquinaria burocràtica que es posava en marxa amb motiu de la convo-catòria era complexa i Mateu s’allarga en tots els seus detalls. I en part era com-plexa per la gran quantitat de convocats sobre els que calia portar a terme unseguiment, un control, de llurs credencials. Control, que s’exercia especialmentsobre els membres de l’estament militar, cada vegada més nombrós, i entre els

924


126 «Mas la necesidad de juntar los tres reinos en Cortes universales ha introducido la costumbre deacudir a cualquier lugar, como sea dentro de la Corona, porque no se puede negar que toda ellaes territorio del señor Rey de Aragón. Los valencianos siempre hemos acudido con rendidassuplicas y protestas» (MATEU, op. cit., pp. 175-176).

127 «...suponiendo que Monçón, Tamarit, y Fraga son de Cataluña, por caer de la otra parte del Cinca,y esto tiene la dificultad que diré...». Les dades són abundants per concloure dient: «Y así pare-ce que igualmente se ha llamado a todos los tres Reinos fuera de ellos, y que han acudido hazien-do sus protestas para preservar sus fueros, y privilegios; que es prudente modo de obedecer, sinperjudicarse» (MATEU, op. cit., pp. 175-180).

128 Damaso DE LARIO, Cortes..., pp. IX-X.129 «Su Majestad según fuero debe jurar la observancia de fueros en la Ciudad de Valencia cele-

brando Cortes; el Señor Rey Felipe Quarto las celebró en Monçón, habilitándose el lugar paraque no fuesse necessario volverlas a convocar». (MATEU, op. cit., p. 175). Sobre l’obligació delsmonarques de jurar els furs dedica el capítol VI.

que podia haver membres no habilitats per assistir a les corts. Mateu no pot evi-tar posar de manifest aquest fet a partir de la seua pròpia experiència130. Elsmecanismes de control utilitzats a les corts valencianes son motiu d’extensesdisquisicions i comparacions, amb el que ocorria a l’Aragó i Catalunya131. Sensdubte els procediments d’habilitació utilitzats en el segle XVII haurien tingut perforça que adquirir major complexitat i de fet consumien una gran part del tempsde les primeres sessions amb el consegüent disgust del monarca i els seus minis-tres pel retard en tractar les peticions reials132. Els retards, però, no podien impu-tar-se exclusivament als complexos procediments de la celebració de corts. Lapresència del monarca solia retardar-se en totes les convocatòries i això com-portava l’anunci de la pròrroga o pròrrogues a càrrec d’un ministre del rei davantdels braços. Teòricament el termini màxim per prorrogar les corts era de qua-ranta dies, finalitzat el qual la convocatòria romania sense efecte. Com si es trac-tés d’un ritual en totes les ocasions es produïa la protesta dels estaments133.

La qüestió no deixa de ser anecdòtica però amb motiu d’aquest tema sor-geixen dues qüestions que ens pareixen d’interès. La primera és refereix alcaràcter que tenia l’acte en el que s’anunciaven les pròrrogues: Mateu vol dei-xar patent, per a justificar després l’actitud de Crespi en anunciar les pròrroguesde les corts de 1645, que es tracta de l’acte inicial del procés de Corts i el minis-tre que el presideix assumia la màxima jurisdicció134. Sobre aquest tema resultendel màxim interès els treballs abans esmentats de Jon Arrieta. La segona ès elconflicte plantejat entre els valencians i Crespí que denotava la crispació exis-tent entre molts membres qualificats dels estaments i les autoritats representati-ves de la monarquia en plena guerra de Catalunya. El relat de Mateu es minu-ciós i l’espurna de l’enfrontament un problema protocol·lari: «Tenía el Regenteinteligencia, que al llegar los Síndicos no se devía levantar, ni descubrir, por estar

925


130 «Y no puede ser factible en otra forma, porque en las cortes del año 1645, eramos más de qua-trocientos, y apenas avia cincuenta de los que intervinieron en las antecedentes del año 1626, sinohijos o nietos dellos, y otros que nuevamente debían ser admitidos por aver ganado executoria, oprivilegio». (MATEU, op. cit., pp. 24-25).

131 Ibídem, pp. 24-26 y capítol XIV.132 Vid. GUIA, Cortes..., pp. 70 i ss.133 «porque los reinos pretenden que no puede su majestad, salva su real clemencia, prorrogar por si,

sin que lo consientan los braços. Los síndicos, que con muchos sujetos de ellos concurren a esteacto, se levantan de los vancos que les tocan, y puestos en orden....van a dar súplica con protes-tas, en preservación de los fueros, y privilegios» (MATEU, op. cit., p. 28).

134 «Hazense estas prorrogaciones en forma judicial, començando por ellas el processo de las Cortes,en que se continúan todos los procedimientos; pues aunque en ellas ocurren muchos puntos degobierno, y gracia, ocurren también de justicia, y así preceden citaciones, se acusan rebeldías, seadmiten instancias, se declaran puntos de justicia: con que no puede negarse se usa de la juris-dicción contenciosa, de lo qual se encuentran exemplares a cada passo. Por esto el Ministro queha de prorrogar se sienta en formado Tribunal» (MATEU, op. cit., p. 27).

en el Tribunal representando la persona Real, y así lo excutó». Finalment, des-prés de l’organització d’una ambaixada135, per a presentar contrafur al rei, «elRegente huvo de ceder, y darles la satisfacción que quisieron, por no aventurarel buen sucesso de las Cortes que se deseava»136. Ocasió tindria Crespí, al fina-litzar les Corts, i a través de la seua carrera, per a cobrar-se la humiliació patida;el seu dictamen fou determinant per a la resolució dels capítols presentats pelstres estaments en les corts i per a la concessió de privilegis i mercès als particu-lars137. Mateu, per la seua banda, sabria mantenir-se allunyat del sector més con-flictiu de l’estament militar com hem indicat anteriorment; sens dubte l’espera-ven importants càrrecs al servei de la monarquia.

Diversos son el capítols que dedica Mateu a l’estructura de les corts i decascun dels tres braços que les composaven, les comparacions amb els quatrebraços de l’Aragó, o amb els tres de Catalunya seran freqüents. Fins i tot hi hauna extensa argumentació al voltant de la necessària divisió de la societat enordres o estaments. Aquí sorgeixen les particularitats valencianes, des del nom-bre de membres i components de cascun braç a l’existència de síndics com a pre-sident d’aquests, als que considera un element d’estabilitat interna138. Els proce-diments seguits als actes de la proposició i del jurament reial son desgranats poca poc; a través d’ells es constata, des de la perspectiva de Mateu, quines son lesprecedències protocol·làries dels diversos països de la corona quan concorrien enels solis conjunts de les corts generals139. Una vegada més Mateu vol evidenciarqualsevol detall que signifiqués un honor per a la representació valenciana.

926


135 Sobre la possibilitat d’organitzar ambaixades tornarà Mateu en el capítol XIX. La seua opiniósobre aquesta «institució» foral és coherent amb la mantinguda reiteradament pel Conselld’Aragó. Uns anys abans amb motiu de l’enviament a la cort de l’ambaixada d’En Geroni deMonsoriu en representació del regne el propi Felip IV havia qüestionat el tractament. Un Conselld’Aragó «respectuós» elevarà una consulta de circumstàncies («El Consejo reconoze que el nom-bre de embajador en su propiedad como lo tiene recebido el uso universal no se puede admitirsino de otro Principe o Republica libre, y que a qualquiera Provincia, o comunidad de vasallosque tratara de introdizirle de nuevo a los que embia deviera no disimularse, y este crehe elConsejo que habrá sido el motivo de no admitir con este título a los que han venido de los rey-nos de Napoles y Sicilia... Pero... es antigua la possessión en que está el Reyno de Valencia dedar este nombre a las personas que embia, como lo estava el Principado de Cataluña, y seria nove-dad tratar de impedirselo. El Consejo tiene cuidado de no darles en las cartas de sus despachosel nombre de embajadores», A.C.A., C.A., Llig. 560, exp. 16/1, 22-IV-1650). La posició deMateu era semblant «Nombrose persona (llamase, aunque con impropiedad, Embaxador) paraque fuese a los pies de su Majestad a suplicarle el reparo» (MATEU, op. cit., p. 31).

136 Els detalls de tot l’afer son incorporats per Mateu al seu tractat. (MATEU, op. cit., pp. 28-31). 137 GUIA, Cortes..., pp. 156 i ss.138 MATEU, op. cit., p. 41.139 Ibídem, capítols V i VI.

Quan analitza la composició de cascun braç, presta una especial atenció al’estament militar, sens dubte el més nombrós, i això que els comanadors de lesOrdres Militars, en València, formaven part de l’estament eclesiàstic, i per tant encorts, assistien en aquest braç conjuntament amb abats, priors, bisbes, capítols,etc. L’estament militar sens dubte era el més important del país, encara que pro-tocol·làriament estigués al darrera de l’eclesiàstic; a ell es devien la majoria de lesiniciatives de les juntes d’electes que funcionaren a dins i a fora de les corts. Atítol d’exemple, del seu si sortirà la proposta de normativa per a la Junta deContrafurs que es crea en les Corts de 1645. Unes iniciatives propiciades fona-mentalment pels membres de la petita noblesa que dominaven en la pràctica l’es-tament quan es reunia fora de corts. Tanmateix la influencia dels membres mésdestacats de la noblesa valenciana reconduirà la situació interna d’aquest hetero-geni col·lectiu, que en nombre aproximat als quatre-cents va assistir a les corts de1645. El fet més destriable, la importància del qual es pot calibrar a través deltractat de Mateu, és el requisit d’unanimitat, el nemine discrepante, en les seuesdecisions, tant al si de les corts, com en les reunions estamentals; requisit quehauria creat més d’un problema a la monarquia o als seus virreis quan sol·licita-ven la col·laboració de l’estament, però que també podia tornar-se en la seua con-tra quan per part dels ministres reials es posaven en marxa les fidelitats internes140.

Tal és la importància que Mateu dona a l’estament militar, que és a partirde les explicacions sobre la seua estructura i reglaments interns com introdueixels capítols referits a les reunions estamentals i a les juntes d’electes141. En diver-ses ocasions he insistit sobre les activitats de les reunions estamentals durant elsegle XVII valencià142. En el present congrés la professora Carbonell tractaràtambé d’aquest tema. Sens dubte Mateu exagera al considerar-les una particula-ritat valenciana i sense manifestacions a la resta dels països de la corona.Diversos investigadors143 han constatat que es una tendència més general i queaixò provocarà reaccions, aparentment de signe divers, en la monarquia. Les

927


140 GUIA, Cortes..., pp. 60 i ss.141 MATEU, op. cit., capítols XI y XII.142 En especial: Ll. GUIA MARÍN, «Los estamentos valencianos y el duque de Montalto. Los inicios

de la reacción foral», en Estudis 4, València, 1975, pp. 129-145; i «La Junta de Contrafurs. Unsinicis conflictius», en Saitabi, XLII (València, 1992), pp. 33-45.

143 A banda del treball d’Ernest Belenguer citat a la nota 79, cal esmentar els treballs de N. Sales,«Institucions polítiques catalanes en vigílies de la seva abolició: una tasca historiogràfica urgent.La reedició de la compilació de constitucions de 1588-1589. La publicació dels processos de cortde 1585-1705», en Pedralves, 13-I (1993), pp. 275-279; M. PÉREZ LATRE, «Juntes de Braços iDiputació del General (1587-1593): «Un presidi de Cavallers conspirants contra sa magestat?»,en Pedralves, 13-I (1993), pp. 281-298; J. L. PALOS, Catalunya a l’imperi dels Austria, Lleida,l994, pp. 360-380. Cal esmentar també la tesi doctoral de M. PÉREZ LATRE: Diputació i monar-quia. El poder polític a Catalunya, 1563-1599, Barcelona, 2001, pp. 224-242.

paraules de Mateu son suficientment eloqüents: «Por otra parte el Reino se junta,mediante los estamentos, siempre que es necesario, aunque no con tanta solem-nidad como en Cortes,...y así se hecha de ver en lo que tenemos especialidadconocida»144. Sens dubte és possible que hi hagués una part de raó en Mateu, ino és l’existència de juntes de braços o d’estaments, sinó la seua relativa fre-qüència durant el segle XVII; a més el seu funcionament va implicar des de finalsdel segle XVI un acotament de la representació i de la capacitat de decisió delsdiputats front als electes dels estaments, instrumentalitzat par la monarquia145.

L’apartat dedicat al braç reial146, encara que breu, també és suggerent. Perun costat la graduació que fa de les ciutats i viles reials que tenen vot en corts,respecte als càrrecs que poden ocupar en la Diputació, denota l’existència d’unajerarquització interna a l’estament reial, que no té en l’actualitat un estudi enprofunditat; per un altre en aquesta jerarquització pesava la preeminència abso-luta de la Ciutat de València sobre la resta de les ciutats i viles reials; pre -eminència que es posada de manifest a partir dels conflictes que es produïren ales corts de l645, i que Mateu relata. El paper que la ciutat de València va jugar,durant tota l’època foral, al si del braç reunit en corts i de l’estament fora d’elles,fou sens dubte determinant. En la consolidació de les reunions estamentals forade corts i les consegüents juntes d’electes, l’única veu present en el cas de l’esta -ment reial fou la de la ciutat de València, que es va arrogar la representació detot l’estament. Així sols les juntes creades en corts, com la Junta d’electes de lacosta, la Junta de contrafurs o fins i tot la pròpia Diputació, comptaren ambrepresentants d’altres ciutats i viles reials, mentre que en el cas de la resta de lesjuntes d’electes que nomenaren els estaments, els electes del reial ho forenexclusivament els de la ciutat de València.

Feta la convocatòria, anunciades les pròrrogues corresponents, habilitats iconstituïts els braços, s’iniciaven les corts seguint uns procediments en elsdebats i la negociació, que no coneixerien massa canvis d’una sessió a l’altra.Tanmateix la intervenció de grans ministres de la monarquia, i el tipus d’as-sumptes discutits en aquestes negociacions, que romangueren reflectits en bonapart en els processos, son glossats per Mateu en els darrers capítols147. Per a lamecànica de designació dels tractadors i llurs funcions, Mateu recorre amb

928


144 MATEU, op. cit., p. 118.145 Vid. nota 79.146 MATEU, op. cit., capítol XIII.147 «Como son tantos los negocios que se proponen, y tratan en unas cortes, suelen los Señores Reyes

nombrar personas de mucha autoridad, que en su Real nombre los traten, y manejen: por mediode ellos da a entender a los Braços lo que es servido que confieran, y resuelvan y los mismosBraços por medio de estas personas suplican a su Majestad lo que desean que les conceda.Llamanse Tratadores de Cortes, y también los braços los nombran, para que se tenga sabido aquien se han de participar las insinuaciones del animo Real..» (MATEU, op. cit., pp. 181-182).

paraules laudatòries al tractat de Belluga148. Ha de constatar, però, que a les cortsmodernes la presència dels regents i del Vice-canceller del Consell d’Aragó, jun-tament a d’altres ministres de la monarquia, era determinant; això provocaria amés la constitució de juntes especials amb aquests ministres del seguiri reial pertal de tractar tots els assumptes plantejats pels braços. De les negociacions entretotes les parts sols es destaquen aspectes que podríem qualificar deprotocol·laris, sense entrar en els conflictes polítics i els enfrontaments que esproduïen entre els representants reials i els braços. Diversos son els exemplesque es citen; una vegada més, però, Mateu ignora la política de força duta aterme per Felip IV en 1626, en que els braços, sota amenaces, hagueren de cedira les exigències reials. És evident aquesta actitud doncs menciona aquella nego-ciació amb evidents tints laudatoris per al rei149.

Les qüestions judicials que tenien lloc amb motiu de la celebració de les cortsdonen l’oportunitat a Mateu d’una major atenció, no de bades la seua condició dejurista li donava la preparació per a fer-ho, però també la sensibilitat per a consi-derar aquest aspecte de les corts com un dels més rellevants. Dos son els capítolsdedicat als greuges i als contrafurs150. La professora Remedios Ferrero ha realitzatdiversos treballs sobre la matèria151, i en aquest congrés també abordarà la qüestió.En conseqüència poc podria afegir jo, que no soc jurista, al debat sobre aquestafunció de corts. Tanmateix si que voldria insistir en la importància que té la crea-ció de la Junta de Contrafurs, com a junta permanent fora de corts a partir de 1645,i com això és el resultat d’una trajectòria iniciada en el regnat de Felip II. Mateudescriu minuciosament la mecànica de presentació de contrafurs al si de les corts,i com des de 1604 formen un cos individualitzat de la resta de capítols; no evita,però, posar de manifest que encara que son proposats pels estaments, sols teniacapacitat per a decretar-los el rei, «de cuya suma justificación debe el Reino creer,que aplicarà, i aplica el remedio, que más conviene»152. Sobre la presentació delscontrafurs fora de corts, a banda de recordar exhaustivament la normativa anterior

929


148 «Mas porque Belluga trata bien este punto, no me detengo en él» (Ibídem, p. 183).149 «En las del año 1626, se que el señor Rey Don Felipe Quarto escribió de su mano un papel al

Braço Militar de los Valencianos, cuyo original he visto todo de su letra, y es de los papeles másbien notados que pueda aver, contenía persuadirles con grande autoridad, energía y discreción,que tomasen brevemente resolución en concederle el servicio. No he podido saber con certeza laforma con que le embió» (MATEU, op. cit., p. 211). És evident que el tenor de la negociació efec-tuada en 1626 agradava a Mateu per la seua defensa de l’autoritat reial. Sobre les pressions rebu-des pels braços en 1626 vid. DE LARIO, Cortes..., i del mateix autor El Comte-duc d’Olivares i elregne de València, València, 1986.

150 MATEU, op. cit., capítols 17 y 18.151 Entre ells cal destacar el citat a la nota 45. 152 MATEU, op. cit., p. 195.

a 1645 i la que s’implanta a partir d’aquesta data, insisteix en la preeminència quetant el virrei com l’Audiència havien de tenir en el procediment, qüestionant l’e-fectivitat de les ambaixades que enviava freqüentment el regne. Mateu confessa,que abans de la normativa de 1645, ell mateix havia participat en alguna de les jun-tes d’electes que es formaren153.

«Entro en una materia tan fecunda, que pudiera dilatar mi discurso, así enla sustancia, como en la exornación»154, així s’expressava Mateu a l’hora d’abordar l’elaboració i promulgació de les lleis valencianes, els furs i actes decort. Coneixements no li mancaven, no hi ha més que remetre’s a les seues altresobres i a les referències documentals i bibliogràfiques que utilitza per a reconèi-xer que no es tractava d’una jactància. En principi, cal subscriure algunes de lesafirmacions que fa al voltant de la proliferació d’assumptes particulars en les«Cortes Modernas»155. Es evident que la pressió per presentar memorials per partdels vassalls valencians era gran amb motiu de la celebració d’unes corts. Caliaaprofitar l’ocasió de la presència reial per aconseguir la satisfacció no sols delsgreuges que s’hagueren pogut cometre, sinó per a obtenir noves mercès i privi-legis. Així mateix aquesta qüestió també es feia evident als capítols legislatius iels actes de cort, i Mateu no deixa de denunciar-ho156.

És sorprenent el «vot» pactista que fa al qualificar el caràcter de la legis-lació: «No admite duda, que los Fueros de Aragón, y Valencia, assi como lasconstituciones de Cataluña son leyes paccionadas que passaron a ser contrato, ytienen toda su fuerça, por averse establecido en Cortes, con reciproca obligaciónde Rey y Reyno; de que resulta quedar irrevocables, sino es, que el Reino juntoen Cortes consienta en la revocación, como principal contrayente»157. Ara bé, dit

930


153 «Yo intervine en algunas como electo, y en otras como Subrogado de mi padre, que lo fue en uncaso bien prolixo, y embaraçoso». (MATEU, op. cit., p. 197).

154 Ibídem, p. 214.155 «Después de habilitados los que han de intervenir en los Braços nombrarán cada uno de ellos per-

sonas que examinen los memoriales que respectivamente se presentan, con fin de que aquellos,que no contienen cosa de sustancia, materias que no son pertenecientes a ellos, o que contienenpretensiones extravagantes, o por mejor decir desvariadas se repela: Y los que vienen con cláu-sulas menos atentas se enmienden». Tanmateix algunes d’aquestes peticions incorrectes «seadmiten, votan, y resuelven, de que se hallan muchos exemplares en las Cortes Modernas, aunmás que en las antiguas; pues no hay duda que nuestros passados fueron más circunspectos eneste particular». (MATEU, op. cit., pp. 190-191). Tant D. De Lario com jo mateix hem posat demanifest aquest fenomen pel que respecta a les corts de 1626 i 1645, respectivament.

156 «Pidense también muchas cosas, que a la verdad después de concedidas no resulta fuero, sino pri-vilegio: porque pertenecen al bien del particular, y no al común; y esto deviera ponerse en qua-derno a parte, pues solo sirve a confundir las leyes, y fueros, multiplicando papel sin necesidad».(MATEU, op. cit., p. 224).

157 Ibídem, p. 215.

això, s’apresta a intentar demostrar que abans de Jaume I ni a l’Aragó, ni aCatalunya, les lleis que s’implantaren varen emanar d’unes corts, o per via decontracte; una vegada més Mateu posa de manifest els seus «complexos» alvoler igualar el naixement de la legislació valenciana amb la de la resta delsterritoris de la corona; en conseqüència, segons ell, a València havia ocorregutun procés similar al de Catalunya i al de l’Aragó, encara que en el nostre cas hade retardar l’aparició de lleis pactades al regnat següent158.

Els seus arguments, però, van més enllà al analitzar la mecànica d’elabora-ció i aprovació dels capítols legislatius; sistemàticament recorda que la darreraparaula per aprovar les lleis la tenia el rei. Pot ser no deia res de nou, però el quevolem posar de manifest és la insistència en remarcar aquesta preeminència dela jurisdicció reial159. Insistència que es torna a fer evident quan estableix les dis-tincions entre fur i acte de cort i l’abast dels decrets reials sobre aquests capítols,que en principi sols havien sol·licitat un o dos braços: «Y todo nace del princi-pio indubitado, que la fuerça de la ley nace de la autoridad Real, que se halla enel decreto, no en la súplica; y así vemos que puede, y suele limitar en el decretolo que se propone, concediendolo en parte, y negándolo, o modificándolo con-forme es servido»..»porque su soberanía no está obligada a condescender entodo lo que se le suplica, sino que tiene arbitrio de proveer lo que le parece másjusto»160. Era aquesta la qüestió més controvertida entre els estaments i la monar-quia a les corts de l’edat moderna, i en conseqüència motiu de greus conflictes.Mateu remarca com freqüentment, els braços atacaran als ministres reials consi-derats els culpables de les denegacions del monarca161.

931


158 «...con que en mi sentir es más claro que el Sol, que así en Aragón, como en Cataluña ay leyesdel señor Rey Don Jaime el Primero, que en su origen no fueron leyes paccionadas, como las queagora se hazen, ni en ellas se halla la cláusula que las constituye desta calidad: Statuimus devoluntate Curiae; o petición de los Braços en que lo suplican, que es en lo que consiste la subs-tancia del fuero, o ley paccionada, que tiene fuerça de contrato. Lo mismo sucedió en Valencia,pues el mismo Rey Don Jaime nos dio leyes, y fueros promulgados de consejo de los Proceres;con que començaron a celebrarse Cortes, y hazerse fueros en forma paccionada, en las que secelebró su hijo el señor Rey Don Pedro año de 1283, con que corremos a la par con los catala-nes, y casi con los aragoneses; pues huvo tan pocos años de diferencia». (MATEU, op. cit., p. 218).

159 «Los Curiales llegan, o deven llegar a las Cortes noticiosos de las cosas que en sus Patrias nece-sitan de remedio; proponeselas en los Braços, confierense en ellos: y si todos tres se conforman,forman la petición en nombre de todos: y si su Majestad lo decreta, quedan hechos fueros. En elSolio ofrecen los Braços el donativo, o servicio extraordinario, con condición, que se les conce-dan los fueros ajustados: acéptalo su Majestad, y esto es lo que llamamos oferta y aceptación, yaquí se celebra el contrato; siguese la promulgación allí mismo, y desde entonces obligan a suobservancia, y luego los juran su Majestad, y el Reino, como luego diré». (MATEU, op. cit., pp. 220-221).

160 Ibídem, pp. 227-228-229.161 En última instància no ho eren, però era evident que feien be el seu treball i els estaments n’eren

conscients. No hi ha més que llegir l’informe de Crespí citat a la nota 73. Sobre això Mateu dirà:

La conclusió d’unes corts sempre era motiu de controvèrsia, els decretsreials cada vegada donaven una menor satisfacció a les expectatives dels esta-ments; d’altra banda el fet de publicar-se conjuntament tots els capítols presen-tats (pactats o no) amb el decret corresponent al final de cascun d’ells, provoca-va gran confusió162; i més si tenim en compte que el text d’aquests decrets reialsera de vegades deliberadament confús per no enfrontar-se directament amb elsestaments. Malgrat tot la celebració del Soli de cloenda era motiu de grans cele-bracions. En la sessió, tan el monarca i els seus ministres, com tots els membresdels braços participaven en una cerimònia d’exaltació dels vincles entre el rei iel regne. En ella s’adquiria un nou compromís entre ambdues parts, i la legisla-ció aprovada, a canvi de la corresponent oferta del servei163, es considerava d’o-bligat compliment i per tant pactada164. Les corts solien finalitzar habilitanttemps i lloc (com si continués oberta la convocatòria) per a la reunió de juntesespecials que havien de tancar alguns temes. Finalment el monarca, els seusministres i els braços procedien al jurament dels nous furs, i així concloïa el Soli.Ja sols quedava en mans dels estaments efectuar el servei que havien ofert; laconjuntura de cada moment s’encarregaria de demostrar si les corts havien ser-vit per aconseguir una major correspondència entre rei i regne.

Malgrat tot quan Mateu escriu el seu tractat està convençut que la reunió dela màxima institució representativa dels valencians no sols era factible sinó con-

932


«Sobre estos decretos se suelen ofrecer algunas dificultades: porque su Magestad modifica algu-nos, y otros niega; suele perseverar la Corte en la súplica, y suele también perseverar suMagestad; y como en ellas se tocan muchos puntos legales, y su Magestad se vale del consejo desus ministros, los Curiales desconfían dellos, pareciéndoles, que se inclinan a estender su juris-dicción o a otros fines particulares». (MATEU, op. cit., p. 221).

162 Mateu posa de manifest que aquest inconvenient també afecta als catalans, encara que no als ara-gonesos, (MATEU, op. cit., p. 228).

163 «Hechos los acatamientos acostumbrados, habla el Eclesiástico, dando a entender a su Majestad,que el Reino haze el último esfuerço de su posibilidad, y fineza en el servicio que le ofrece conlos coraçones de quantos le componen. Dale gracias por la merced que le ha hecho, viniendo ahonrarle con su presencia, y le suplica conceda los Fueros, y actos de Corte que pone a sus pies.Su Majestad responde, aceptando uno, y otro con la benignidad de Padre. El Protonotario públicala aceptación de la oferta concesión de los Fueros conforme están decretados, promulgalos, ypublica la abolición, o indulto general de los delitos». (MATEU, op. cit., p. 231).

164 «Dixe en el capítulo sexto la forma con que su Majestad jura los fueros al principio de suReinado, y en este que promulgados los fueros, los juran su Majestad, sus ministros, y los tresbraços: y si este tratado fuera capaz de largos discursos, entrava bien en este lugar decir algo delo que obligan estos juramentos. En materia tan escrita, que no lo tengo por necesario, sino soloacordar a los que componen los Braços, que ellos también juran la observancia de los fueros, ycontrahen el mismo vínculo religioso» (MATEU, op. cit., p. 245).

venient, és possible que les valoracions que fa Jon Arrieta165 sobre els seus plan-tejaments polítics podrien explicar aquesta actitud. Poc hi hauria que matisar alseu anàlisi, excepció feta del que ja hem dit mes amunt166. En qualsevol cas elvoler simplificar la trajectòria vital i la postura política de Mateu seria per la nos-tra part pretensiós. Es evident que els paràmetres polítics, geogràfics, fami-liars..., que formàvem part del seu mon, eren suficientment complexos com pera produir en ell actituds aparentment contradictòries. Actituds que per contraesdevenen perfectament coherents si considerem que fou un exemple para-digmàtic d’una sèrie d’individus dels grups privilegiats de la «perifèria» que, através de una ascendent i dilatada carrera jurídica, serviren fidelment als inte-ressos de la monarquia.

933


165 ARRIETA, El ejercicio..., p. 248.166 Insistim en que l’actitud vital i política de Mateu està condicionada per la defensa del poder polí-

tic de la monarquia front a les teories pactistes que podien qüestionar-lo; per aquest motiu nopodia estar massa interessat en aportar arguments en contra de la potestat normativa exclusiva iunilateral que s’arrogava el monarca, encara que, des del punt de vista teòric, no estigués tampocd’acord amb aquesta darrera possibilitat. Per tant el seu treball sobre les corts reflexa moltesvegades aquesta «esquizofrènia».

el regne de valència. pràctica i estil parlamentaris · posar vies de solució als problemes de...

Documents