Alícia Ramon RieraGuanyadora del premi Neus Balanzat amb la seua

obra ‘Ex libris de Pruna’. «El que faig sempre ésparlar de coses d’Eivissa»�27

«El concepte de l’Esglésiad‘El nom de la rosa’»

Agustín Prades va quedar impactat per lapel·lícula de Jean-Jacques Annaud�26

Asseguts a l’estora, alguns delsalumnes de primer A del col·legi-Can Cantó no poden treure els ullsde sobre d’alguns dels jogueroisdesades al terra de la seu del FonsPitiús de Cooperació, sota un delspanells de l’exposició ‘Giramón’. Amés d’un se li’n van, a més dels

ulls, les mans cap als camionsque fa un moment els han en-senyat. Dos d’ells estan fets ambfustes pintades de colors i un al-tre, el que més curiositat desper-ta,amb el xassís de filferro i les ro-des fetes amb mitja llauna de re-fresc. Als boixos els sorprenen elsdetalls del vehicle. No només té laforma perfecta d’un d’aquells cot-xes sense aire condicionat ni di-recció assistida que al món occi-

dental cada cop es veuen menys,sinó també els seients i el volant.Res a veure amb els cotxes amb elsque ells, des de petits, estan acos-tumats a jugar.

Marta Cardona, educadora delFons Pitiús de Cooperació, elsdemana, amb molta paciència isomrient, que deixin les joguinesi parin atenció al darrer panell del’exposició que els escolars hananat a veure acompanyats de les

seues professores. Són gairebéles onze del matí i estan a punt dedescobrir els somnis de futur deSunita, Brahim, Esta, Celina iUriel, els cinc boixos amb els quehan passat la darrera hora i que elshan ensenyat que no tots els nenstenen joguerois, una casa amb ai-gua corrent, menjar cada dia alplat o, fins i tot, escola.

Descobrir que no tots elsboixos mengen cinc copsal dia, tenen una escolaamb taules i pissarres i poden veure la televisióés el que aprenen elsescolars que visitenl’exposició ‘Giramón’ alFons Pitiús de Cooperació

El món a una catifa

PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT �

Marta TorresEIVISSA

MolaDIMECRES, 1 DE FEBRER DE 2012

• L’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera 26 • Mira que et veig 26 • Enganxats.com 26

Els escolars els han conegut al prin-cipi de l’exposició, només arribar ala seu del Fons. Sense ni tan solstreure’s els abrics, els guants i els go-rros han vist les seues cares aferra-des a un mapamundi de coloraines:Sunita, morena i amb un collar deflors, sobre l’Índia; la somrient Ce-lina a l’immens Brasil; Brahim, deblau, enganxat al desert del Sàhara,al Marroc; Esta, de punxegut cabellple de trenes, amaga per complet elseu país, Ghana; i Uriel, que els sa-luda des de Nicaragua.

Mentre els alumnes es col·lo-quen a la catifa, Marta explica que‘Giramón’ va néixer al Fons Ma-llorquí de Cooperació. Els va agra-

dar tant que els varen demanarque els fessin una còpia per Eivis-sa. «No teníem res pels boixos d’In-fantil», explica Fina Darder, res-ponsable del Fons. «Teníem tallersper a Primària i per als instituts,però res adaptat per als més petits.Quan alguna escola ens ho dema-nava fèiem algun taller adaptat,però fins ara no teníem res per aboixos d’Infantil», comenta.

Els escolars de Can Cantó mi-ren encuriosits les cares de Sunita,Brahim, Esta, Celina i Uriel, que es-tan per tota la sala. Al mapamundi,a les persianes que cobreixen els pa-nells, a unes caixes gegants que hi haen terra… Encara no ho saben, peròen realitat no estan asseguts sobre untros de feltre gris, sinó sobre una ca-

tifa màgica. En un moment, senseturbulències ni marejos, fan la pri-mera volta al món. Per davant d’ellspassen, en forma de les grans caixesde fusta, les vides dels cinc boixos.

Veuen Brahim, amb els camells,les cabres i la seua haima; desco-breixen que les dones del pobled’Esta han de caminar cada diaquilòmetres i quilòmetres per bus-car aigua perquè el riu més properestà contaminat; passen per sobrede la ciutat de Sunita i veuen el seupare conduint un taxi de motoci-cleta, un rickshaw, que els fa riure;coneixen el riu on pesca la família deCelina i s’assabenten de que al po-ble d’Uriel les famílies comparteixenhorts lluny de les cases.

Marta els sorprèn. Encara no

24 Mola DIMECRES1 DE FEBRER DE 2012

DIARIO de IBIZA

REPORTATGE

Rodamons de sis anysEls alumnes de primer curs A de l’escola de Can Cantó visiten l’exposició ‘Giramón’, una de les activitats de

conscienciació del Fons Pitiús de Cooperació La mostra explica un dia normal a la vida de cinc boixos de cincindrets del món: Sunita, de l’Índia; Brahim, del desert del Sàhara, a Marroc; Esta, una boixa del país africà de Ghana;Celina, d’un poble de Brasil i Uriel, un boix de Nicaragua.

��

El panell dels jocs i, en terra, els camions de fusta i filferro. Tots els escolars a la catifa gris.

Iker, a punt de col·locar la primera activitat de Brahim. Marta Cardona explica la vida de Brahim amb una de les caixes.

Les cares dels cinc protagonistes al mapamundi.

� VE DE LA PÀGINA ANTERIOR

coneixen tots els protagonistes del’exposició ‘Giramón’. Els anima abuscar, als panells, un altre perso-natge, molt més petit i mig amagat.«Una sargantana!», crida un d’ells,senyalant l’animaló, diminut, que esveu sobre un món al costat delnom de la mostra. «Aquesta és naTorta, una sargantana viatgera a laque li agrada conèixer els boixosdels països que visita», explica l’e-ducadora, demanant a dos delsalumnes que l’ajudin a descobrir al-guna cosa més sobre el dia a diadels cinc boixos.

Iker i Ismael col·loquen, al costatde Torta, que badalla vestida en pi-jama, el primer que fan Esta i Brahimen aixecar-se: agafar aigua del poui munyir les cabres. Els escolars essorprenen. Fa només uns segons,quan Marta els ha preguntat què fanen despertar-se han contestat cosesben diferents de les que es veuen alpanell: rentar-se les dents i la cara,esmorzar, vestir-se, jugar i, fins i tot,veure la televisió. La mateixa cara se-’ls queda minuts després, quan l’e-ducadora els explica que a l’escola deSunita, a l’Índia, els alumnes seuenen terra i escriuen en petites pissa-rres individuals, que a la de Celina,a Brasil, només hi ha alumnes ique el col·legi d’Uriel, a Nicaragua,l’aprofita la resta del poble per a lesseues reunions.

Marta i les professores dels alum-

nes de Can Cantó riuen quan els boi-xos eivissencs confonen els frijolesnegres que acompanyen l’arròs d’U-riel amb xocolata. La cara els canviaquan els diuen que alguns d’aquestsboixos mengen el mateix cada dia ique, en comptes dels cinc dinars quefan ells (desdejunar, esmorzar, dinar,berenar i sopar), en poden fer nomésun. «Naltros menjam tot el dia», sesent a la catifa segons abans queMarta descobreixi una altra finestraen la que es veuen els cinc boixos alcamp, alguns amb la cara més ale-gre que els altres.

Celina riu perquè ha trobat ous,Uriel està molt trist perquè hantalat un arbre, Sunita seu feliç al cos-tat d’un cabàs ple de mangos queha recollit al bosc, Brahim pateix enveure que no hi ha aigua i Esta enmirar el riu i descobrir que està plede brutor.

Tots riuen en arribar al panelldels joguerois. Perquè a tots elsboixos, siguin d’on siguin, els agra-

da jugar. Marta els fa llegir el que hiha sota el dibuix: «Necessitamamics i passar-ho bé». Les riallescontinuen quan Rebeca fa sonaruna carraca. La remor l’espanta iella mateixa la deixa de fer rodar. Je-sús també somriu quan no acon-segueix que la pilota enganxada auna corda entri al còvec. «És difícil»,diuen els companys mentre Martaagafa ja amb les mans el cotxe de fil-ferros. El vehicle roba l’atenció delsalumnes fins i tot quan les joguineshan deixat pas als somnis.

Pocs escolars saben què volen serde grans, però els seus nous amicsho saben molt bé. Compartint ungegantí llit taronja sota la lluna,Celina somia que és una cantant,Uriel que és camioner, Brahim sermestre a una escola, Sunita ajudarboixos com ella i Esta somia que ésuna metgessa. «Vol poder curar lagent del seu poble si es posen ma-lalts per beure aigua contaminadadel riu», justifica Marta.

25MolaDIMECRES1 DE FEBRER DE 2012

DIARIO de IBIZA

REPORTATGE

Izaskun col·loca un plat al panell del menjar, darrere, Aya i Raquel.Joyce mira, encuriosit, una foto de l’escola del Sàhara.

Rania, en primer terme, durant l’explicació dels joguerois.

Abril i Isabel, preparades per col·locar els somnis al darrer panell. Rebeca fa rodar la carraca mentre Jesús la mira divertit.

Sense sortir de la catifa defeltre gris els 22 alumnes deCan Cantó veuen la haima deBrahim, el poble d’Esta, el‘rickshaw’ del pare de Sunita, elriu on pesca la família de Celinai els horts del poble d’Uriel

Només aixecar-se, Esta va abuscar aigua al pou i Brahim hade munyir les cabres, el quesorprèn als escolars que segonsabans han explicat que ellsesmorzen, es renten i, fins i tot,miren la televisió

ENGANXATS.COM http://ehib.es/MIRA QUE ET VEIG

Per Raquel Sánchez La web dels estudiants d’hoteleria a Balears

L’ENCICLOPÈDIA

Catorze anys de parets perMompó, Corneille,Faber, Laabs…

Una ferramenta per professionals

Els maharajasd’internet

LA WEB DE L’EHIB DIFON UNA ÀMPLIA OFERTA FORMATIVA, PERÒ TAMBÉ INCLOU UNA BORSADE TREBALL I LA POSSIBILITAT PER ALS ANTICS ALUMNES DE DONAR A CONÈIXER LA SEUA FEINA�

LA GALERIA D’IVAN SPENCEVA ORGANITZAR 142EXPOSICIONS D’ARTISTESINDIVIDUALS

AgustínPradesLOCUTOR DE RADIOI TELEVISIÓ

Agustín Prades. 50 anys. En-cara que viu de la comunicació desde fa molt, confessa un munt d’afi-cions: fotografia, dibuix, cinema,màgia, música, lectura, escriptu-ra… El va marcar aquesta pel·lícu-la, però també recomana a tothomqualsevol dels llibres del seu amicJavier Sierra.

�

EM VA MARCAR... Raquel Sánchez

Prades assenyala que la pel·lí-cula que es va estrenar al so-bre el llibre ‘El nom de la rosa’(Umberto Eco, ) no només elva impactar sinó que va canviar laseua forma de pensar sobre l’Es-glésia. La història, ambientada alsegle XIV, narra les investigacionsde Guillem de Baskerville (inter-pretat per Sean Connery a la pel·lí-cula de Jean-Jacques Annaud) i elseu pupil Adso (Christian Slater)sobre una sèrie d’assassinats co-mesos a una abadia italiana. L’es-cena que va marcar al locutor ésaquella a la que Connery i el seudeixeble van envoltant l’abadia isenten l’aldarull de la gent que es

baralla per aconseguir un bon llocentre la multitud. «Les portes dedarrere de la badia s’obrin, surtendos frares i llancen les sobres delseu menjar. Guillem li diu al seupupil : ‘Mira Adso, una altra ‘ge-nerosa’ donació de l’església alspobres’. Això va canviar el meuconcepte del que era i representa-va l’església a la terra, quin és el seupaper i quins interessos té», expli-ca el locutor.

La pel·lícula, que estalvia a l’es-pectador moltes reflexions teolò-giques d’Eco, dura minuts. Ésuna coproducció de França, Italiai Alemanya i va comptar per a labanda sonora amb James Horner.

«El concepte de l’Església d‘El nom de la rosa’»

SeanConnery va fer deGuillem deBaskerville

Quan el llibre d’Eco es va convertir en film va arribar a un nombrós públic i espectadors com Prades van quedar impactats per la realitat que descriu.

Sense voler aprofundir en la po-lèmica que el tancament de Me-gaupload ha provocat i sense tenirla capacitat d’anàlisi d’aquells que nosón només usuaris sinó autènticsprofessionals d’internet, sí m’agra-daria fer un parell de reflexions bà-siques. Estic d’acord amb els que de-nuncien que la presentació medià-tica dels fets no fa més que abonarel terreny per a la implantació deSindes i SOPAs. D’acord també ambels que consideren que la maniobrano ha aconseguit desacreditar elsresponsables de Megaupload, permés excessos i costums opulentsque s’hagin difós. Què potser els fa-molencs rebutjarien Robin Hoodper viure com un maharaja desprésd’haver robat als rics? No ho farienmentre ells en traguessin algun pro-fit. Són molts els que, per més queprovin, no aconsegueixen sentir-se culpables per no haver respectatels drets intel·lectuals de Shakira oScorsese. També abunden els quepensen que amb el que paguenper les seues connexions milionsd’usuaris a les operadores, aquestesguanyen suficient per abonar dretsd’autor a tots els intel·lectuals i ar-tistes del món. Que Dotcom vis-qués d’una forma obscenamentluxosa no fa oblidar ningú queaixí, o millor, viuen molts altres quetreuen benefici (legalment, es clar)de l’esforç, físic i intel·lectual, de laresta de la humanitat sense queningú es preocupi per fiscalitzarl’exponencial creixement del seupatrimoni. Un avesat internautaem recordava, no fa molt, que alsdirectius de Telefònica, els guanysels hi donen no només per viurecom Dotcom sinó per pagar lamansió i l’escola privada dels fillsd’Urdangarin a Washington.

La web de l’Escola d’Hoteleriade les Illes Balears (EHIB) ofereixinformació als estudiants matri-culats, als interessats en formar-se en un futur i, fins i tot, als exalumnes, que disposen d’un apar-tat on penjar les seues fotos i ex-plicar com és la seua vida profes-sional després d’haver passat perl’EHIB. Hi ha de tot, alguns quehan acabat convertits en directorsd’hotel per alguna cadena inter-nacional, d’altres que han volgut

treballar com a docents dins lamateixa Escola i emprenedorsque ara es dediquen a la venda dexocolata. La web permet conèixerl’oferta acadèmica del centre, ofe-reix una borsa de treball, informasobre els cursos del SOIB i de for-mació contínua que s’estan des-envolupant, sobre les visites d’es-tudiants d’altres centres educa-tius, sobre l’especial bufet quepreparen els divendres, els me-nús de l’escola, els tallers d’eno-logia i tast…

EIVISSA | REDACCIÓ

IVAN SPEN-CE, GALERIA:ART.Galeriade la ciutatd’Eivissa ubi-cada al nú-mero delcarrer Majorde Dalt Vila(abans bisbeTorres) als locals de l’antiga GaleriaEs Vedrà. Va obrir les portes l’any i les tancà l’any , quan elpropietari Ivan Spence se n’anà del’illa. Durant l’any fou dirigidaper Carl van der Voort, que l’any se-güent ja obrí la seua pròpia galeria.A les seues parets varen exposar elsmés importants artistes d’aquellaèpoca, d’entre els quals cal apuntarMompó, Corneille, Dhamen, Laabs,Isabel Echarri, Will Faber, EdithSommer, Zush... Durant la seuaexistència s’hi organitzaren ex-posicions individuals d’artistes demés de trenta països, així com unnombre elevat de mostres col·lec-tives i multitud d’actes relacionatsamb la creació. Ivan Spence va es-criure durant el seu retir al Maestratel llibre de memòries One ManBand, abans de morir en aquella co-marca l’any . [EEiF]

26 Mola DIMECRES1 DE FEBRER DE 2012

DIARIO de IBIZA

ENTREVISTA

Actualment Alícia Ramon Rieracursa primer de Batxillerat a l’ins-titut de sa Colomina, estudis quecombina amb novè de piano. Enacabar li agradaria anar a Barcelo-na per estudiar Medicina. Amb no-més anys està avesada a guanyarconcursos literaris. Aquesta és la se-gona vegada que guanya el NeusBalanzat.

—Estàs estudiant primer de bat-xillerat, què t’agradaria fer en elfutur?—M’agradaria anar a Barcelona aestudiar algun tipus de Medicina.Es necessita molta nota però ho in-tentaré. També estudii al Conser-vatori i és un poc difícil dur-ho total dia, però vaig tirant.

—Has pensat dedicar-te a la mú-sica?—Ara estic fent nové de piano i emqueda aquest any i un altre. Des-prés pots fer el Superior si vols, peròno crec que ho faci. M’agrada comafició més que res, però no per de-dicar-m’hi.—Com se te va ocórrer apuntar-te al premi Neus Balanzat?—Hi havia cartells penjats al meuinstitut. Les bases es troben a la webdel Quartó de Portmany. En reali-tat, des que vaig entrar a primerd’ESO cada any me present al con-curs. Fa dos anys també vaig guan-yar el premi i fa quatre vaig treureun accèssit.—Ets una escriptora en potència.—M’agrada escriu-re. A l’escola te-nia un professor, don Toni, que emva ajudar molt i amb ell vaig guan-yar un concurs a cinquè i vaig se-guir. Ell va animar a tots els alum-

nes a presentar-nos a un concursde l’Ajuntament i el vaig guanyar,aleshores em va anar apuntant amés coses i vaig anar guanyant.—Quines coses t’inspiren?—Tenc molta imaginació. Agaf lli-bres de coses d’Eivissa principal-ment i si veig alguna cosa interes-sant començ a escriu-re. Mai sécom acabarà, vaig estirant el fil.—Et bases en històries eivissen-ques?—El que faig sempre és parlar decoses d’Eivissa, ja que som d’aquí itenc el privilegi d’escriu-re sobrecoses d’aquí. Quan era més petitaagafava coses més fantàstiques i araagaf coses que s’han trobat del pas-sat. —Per exemple?—Vaig fer una història sobre unatinta que es feia aquí de color lila,purpurae vestes, la vaig treu-re delllibre ‘Eivissa màgica’. Ara no escric

tant perquè no tenc tant de temps,però als estius escric històries a par-tir de qualsevol cosa. —De què va ‘Ex libris de Pruna’?—Va sobre una al·lota a la que liagrada molt llegir i descobreix unabiblioteca amagada per Dalt Vila.Allí troba un llibre que té un ex li-brisi i troba a la seva propietaria,una dona major però molt moder-na. Aleshores estableixen un vinclemolt fort. Vaig treu-re la idea de ‘Lasombra del viento’.

—Supòs que és una obvietat, peròm’imagín que t’agrada llegir.—Quan puc i quan agaf un llibreque m’agrada, però cada dia acabcansadíssima. —T’esperaves guanyar el premi?—Ni me’n recordava quan me va-ren venir a buscar i m’ho varen dir.Vaig pensar «doncs que bé».—Tens pensat qué faràs amb elssous del premi?—M’agradaria anar al Camp Nou.—A casa teua algú escriu o és unacosa innata?—No escriu ningú, però la meuamare llegeix moltíssim. La casa estàplena de llibres. De petita m’enfa-dava perquè veia llum a la seua ha-bitació i no em deixava dormir.—Així que tú ets l’artista de lacasa.—Som com tothom, hi ha a qui seli dóna bé l’esport, jo he guanyat unparell de concursos.

Alícia Ramon RieraGUANYADORA DEL V PREMI NEUS BALANZAT DE NARRATIVA CURTA. Es defineix a sí mateixa com despistada, desorganitzada i moltparladora. La veritat és que aquesta jove de 17 anys és molt humil, fidel a l’estil de l’equip dels seus somnis, el Barça. Tot i la seva joventut haguanyat diversos premis literaris, però ella no li dóna importància «Som com tothom, hi ha a qui se li dóna bé l’esport, jo he guanyat un parellde concursos». El secret de l’èxit, segons ella, és posar il·lusió en allò que un fa, «perquè si fas coses sense ganes, segur que no surten»

‘Ex libris de Pruna’ va sobre unaal·lota a la que li agrada moltllegir i descobreix una bibliotecaamagada per Dalt Vila. Allí trobaun llibre que té un ex libris.Aleshores estableix un vinclemolt fort amb la seua propietària

Marian ArabíEIVISSA

«Sempre parl de coses d’Eivissa»El seu relat, ‘Ex libris de Pruna’, ha estat el millor en la categoria d’alumnes nascuts l’any 1995 i endarrere

Alícia al far de Botafoch. MOISÉS COPA

27MolaDIMECRES1 DE FEBRER DE 2012

DIARIO de IBIZA