www.aratv.catConeix els teus autors

ISBN: 978-84-92941-07-0

Jord

i Lla

vin

a E

l lla

üti

sta

i la

cap

tair

e

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en Filologia Catalana i treballa com a periodista. Ha publicat els llibres de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009), tots dos a Amsterdam Llibres, i els de poemes La corda del gronxador (2006), Diari d’un setembrista (2007), País de vent (2010) i Vetlla (2012), amb el qual va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, dins els Octubre. També ha rebut els premis Josep Pla i el de la Crítica Serra d’Or.

TO

NI

GA

LIT

Ó

Una història sobre la complexitat de les relacions personals. Un autèntic tour de force literari sobre l’altre, la parella, l’amor, la pèrdua de les il·lusions i el pas inexorable del temps.

“Amb les dues tasses de te que fu-mejaven, ens vam asseure a la taula, davant per davant. Era el moment de les preguntes de veritat, no pas del tempteig. El moment cru de les con-fessions.

Però, ¿què és el que volia saber, jo, d’aquell individu? ¿Que no en tenia prou d’haver-me trobat una desferra humana en comptes d’un home?

A poc a poc, es va anar animant amb el seu relat. Es veia que no te-nia gaires ocasions de poder compar-tir amb ningú les seves experiències. Va reconèixer que, de vegades, els científics s’arriben a creure déus. Pe-tits déus que observen una colla de llúdrigues atabalades, animals amb un emissor dins el pit que va deixant rastre del seu pas en un bosc, de nit, en la fosca de l’univers.”

9 788492 941070

novel·la

JORDI LLAVINA

11

Un

La primera vegada que se la va mirar despullada del tot, des-prés de l’episodi oblidable a casa d’una amiga d’ella, va pensar

que era una noia que tenia tots els ossos. Fins llavors sempre l’ha-via abraçat vestida, perquè s’havien conegut dos mesos enrere, al desembre, i feia molt de fred, i al matí, que és quan solien veure’s, l’aire estava impregnat d’una humitat que trigava a eixugar-se. Un dia van quedar per prendre un cafè, i, a l’hora del comiat, en lloc de fer-se dos petons, una mena d’instint els va empènyer a abraçar-se. Van restar agafats l’un a l’altre durant uns quants segons, i al Marc li va semblar que, d’aquesta abraçada, se’n seguia una experiència molt fonda, una mena de sentiment que presagiava l’esclat de la joia o l’esglai del dolor. En qualsevol cas, devia ser l’avís inequí-voc de l’amor. El temps que va durar el cafè els havia servit per descobrir, entre altres qüestions, que havien tingut un amic comú, mort un any enrere. No havien segut mai sols, davant per davant, i a ell li costava mantenir la mirada fixa en els ulls d’ella. No era el bar idoni per a aquesta mena de trobades. Hi havia massa xivarri, i massa llum. La frase su tabaco, gracias de la màquina expenedora de cigarrets va sonar diverses vegades mentre ells dos buscaven paraules per explicar alguna cosa; alguna cosa, per fútil que sem-

12

blés, que servís per espantar la incomoditat del silenci. Un raig de monedes de canvi repicava, de tant en tant, a la boca de metall de la màquina de tabac. El Marc tenia la cullereta a la mà dreta, neta, com l’hi havien portat, perquè prenia el cafè sense sucre. En comptes de mirar els ulls de la Clara, fixava la mirada en la con-cavitat de la cullereta, tota ratllada, molt vella. Quan es va cansar de concentrar la seva atenció en la panxa de metall, en va doblegar el tronc. Semblava un animaló estrafet. Tot seguit, va tornar-lo a redreçar, i la cullereta va adquirir el seu aspecte habitual. ¿Quants milers de vegades devien haver-la rentat? ¿Quantes dotzenes de vegades la devien haver doblegat abans que ho fes ell? La noia anava seguint les mans del Marc com si, d’un moment a l’altre, s’haguessin de desprendre dels braços. I no es va poder estar de dir-l’hi: Ets molt nerviós, ¿oi? No pares, amb les mans! No m’ho va semblar el dia aquell de ca l’Anna. Llavors sí, la va mirar als ulls. Un instant. Su tabaco, gracias. L’Oriol es va suïcidar, ¿ho saps, no? Ella ho sabia, i tant, però no s’ho volia creure del tot. Ho havia intuït, més aviat, però mai no havia tingut la certesa que la mort de l’amic no hagués estat un accident fortuït. Quan es van abraçar al carrer, encara hi havia les filagarses del record de l’Oriol, com filets de sang a la ganya d’un peix, que contaminaven el pensament de tots dos. L’emoció més fonda d’aquell dia és que havien compartit amistat amb un suïcida. Van abraçar-se. O es van agafar l’un a l’altre per defensar-se, també, dels pensaments foscos.

Sí, sempre m’ho han dit, que sóc molt nerviós. Havia deixat la cullereta, ja curada de la torsió violenta, a la vora del plat, damunt el sobret del sucre per obrir. Aquella noia l’intimidava. Ara es fixa-va en el cafè que encara hi havia a la tassa. Havia perdut l’escuma, el color d’or torrat, i s’havia anat tornant d’un to negrós que recor-dava l’aigua del mar a la nit. Ni tan sols l’havia xarrupat. Sembla que les teves mans tinguin autonomia pròpia, va dir la Clara. Auto-nomia pròpia, va repetir-se ell. ¿Per què pròpia? Al meu pare li agradava molt aquell cantant argentí que li van tallar les mans en

13

un concert, ¿recordes com es deia? No se sentia gaire satisfet que les seves mans haguessin motivat una reflexió que els estava duent tan lluny del seu propòsit, tan lluny del que ell hauria volgut que fos la seva primera trobada a soles: una aproximació prudent, un tempteig cautelós, l’exploració del marge darrere el qual s’estén tot un camp per treballar. O, dit d’una altra manera, la presa de con-tacte de la punta del peu amb l’aigua d’una piscina acabada de descobrir (i ara semblava que es reptessin, l’un a l’altre, a tirar-s’hi de cap, i de cop). Xilè, va apuntar ell. Ah, potser sí. Xilè. Tenia aquella cançó tan bonica... Te recuerdo, Amanda. Exacte. Te recuer-do, Amanda. La calle mojada, corriendo a la fábrica allí donde tra-bajaba Manuel. Sense l’allí. Sense l’allí, sí, tens raó. I ell... ho tinc a la punta de la llengua. Ell es deia... Víctor Jara. Exacte. ¿El co-neixes, doncs? Bé, diguem que hi va haver una època que vaig es-coltar-ne algunes cançons, no masses. ¿Ah, sí? Però aquesta és la number one, una passada de cançó. Doncs a aquest cantant, Héc-tor Jara... no, Héctor, no... Víctor. Víctor Jara, ¿ho saps, no, que li van tallar les mans? No sé per què, però m’hi has fet pensar, amb aquest belluguet que tenen les teves. Noi, que nerviós que ets!

Va pagar ell i es van dir adéu al carrer. Va ser quan es van abra-çar. Ja no parlaven de mans, sinó de la mort de l’amic. És molt estrany, perquè l’Oriol era un esquiador boníssim. No, senzilla-ment no podia ser que sortís de la pista. La família, però, ho va tapar tot. Es va fer creure que l’únic fill dels Queralt-Sobrequés s’havia estimbat. Per això es van abraçar, perquè recordaven aquells fets d’un any enrere. La Clara abraçava el Marc per sentir-se pro-tegida de la mort, de l’absurditat del suïcidi, de l’horror. El van portar en una ambulància des dels Alps, la família va afluixar la mosca. Era ben bé un ninot recuperat del fang pels infermers es-quiadors. Van netejar-lo bé, perquè havia caigut d’una altura de quinze metres, i havia quedat fet un nyap, aquell fang de sota la neu, amb la cara desfigurada del tot. No semblava ell, ningú l’hau-ria reconegut. Era fill únic, l’Oriol. El Marc abraçava una altra

14

cosa. Era només quatre dits més alt que ella, però en aquella abra-çada es va sentir ben bé un pam per sobre, com si li tragués el cap sencer. ¿Era correcta, la pressió que van fer els braços en la seva primera abraçada? ¿Va fer bé d’haver acostat tant el nas als cabells de la noia —es preguntaria una estona després, tornant a casa—, com si volgués detectar el perfum que s’hi havia posat feia unes hores? Ella podria haver sospitat que els hi volia besar. No era gai-re convenient besar els cabells d’una noia amb qui un s’ha citat per primera vegada. Gens convenient.

S’havien acomiadat, sense quedar entesos per a un altre dia. Gràcies, va fer ella, mostrant amb el braç estirat el llibre que el Marc li havia regalat. El noi ja era vint metres lluny, però li va cri-dar: Et trucaré divendres, a veure si ja te l’has acabat. La Clara va somriure: Sí home!, va dir, i va fixar els ulls en la coberta. Una co-berta tipogràfica, havia explicat ell. Els llibres de poemes general-ment són així, sense dibuixos ni fotos a la coberta. Ella havia parat atenció al que anava dient aquell noi. Va aplanar el paper de l’em-bolcall. El va fer gairebé de la mateixa mida que el llibre, can- viant-ne els plecs, passant-hi una ungla com si fos la fulla d’un ganivet, i el va guardar dins. Es veia que estava acostumada a entre-tenir els dits per no haver de concentrar-se a buscar paraules. D’una altra manera que el Marc, que les mans del Marc, que no paraven mai quietes. Quan va dir gràcies, el vermell del paper, que sobre-sortia mig centímetre del llibre, allà al capdamunt del seu braç es-tirat, el seu braç adorable, emmarcava la coberta de color crema.

Al cap d’un mes, en concret al cap de vint-i-set dies, van quedar per sopar. M’agradaria ensenyar-te casa meva. ¿Saps decorar una casa?, va preguntar la Clara. M’agradarà molt veure la teva. Mentre ella era al quarto de bany, el Marc s’havia despullat i s’havia refu- giat al llit. Durant tot el dia no havia estat a casa, i hi feia molt de fred. Ella va entrar al llit amb calces i una samarreta blanca (que havia extret d’una petita bossa de mà que havia pujat del cotxe). La pell d’ella encara era més freda que la del Marc. Però quan la Cla-

15

ra va sentir el cos que se li acostava, les mans del noi que no eren més fredes que les seves, quan es va notar a sobre les mans del Marc, i ara no eren unes mans nervioses sinó acollidores, mans que volien abastar molta pell, es va esgarrifar. ¿Què et passa? És que estàs molt fred. Però m’agrada, m’agrada molt, eh, que consti. Són mans que tenen autonomia pròpia, va burxar el noi, però ella no hi va afegir res, perquè probablement no es recordava d’haver dit la frase. Sense la samarreta, la Clara, prima i menuda —calçava un trenta-sis—, amb la cabellera tan llarga que semblava una peça de roba enganxada al cos, tenia tots els ossos que tant van torbar la consciència del Marc, la ben assortida panòplia d’una ossamenta encara jove. La vaig abraçar i era com si cada un dels ossos d’aquell cosset adorable —sempre utilitzava el mateix adjectiu— em bus-qués el cor, saps què vull dir. Com si volgués, no sé, provar-ne la resistència. Vaig tenir aquesta sensació, Ricard. Tots els ossos, és que no n’hi faltava ni un. El Marc ho explicava al Ricard, i aquest, que era gat vell i tres anys més gran que el seu amic, va respondre: Ja cal que vagis amb compte. El peix més saborós és, també, el més ple d’espines.

Que fred que estàs, Déu meu! Puc fer-te un massatge, perquè agafis una mica de calor, va suggerir el noi. Però no va caldre. Ella va apartar la manta nòrdica. Ara vinc, va dir. El Marc la va sentir que entrava al quarto de bany, que feia rajar l’aigua d’una aixeta. Va sentir, encara, la porta de la dutxa, que no acabava d’ajustar bé. Només seran els peus i una mica l’esquena, va cridar la noia. Per entrar en calentor, va pensar ell, neguitós, amatent. Quan va tornar a l’habitació, i va entrar al llit on ja es notava l’escalfor del cos del noi, la Clara es va encongir com si s’hagués de defensar de l’atac d’un predador. ¿Què et passa?, va preguntar-li el Marc, acariciant la cabellera llarga, del color de la pega dolça. Només li havia tocat els cabells, no pas la pell. Ella no va rebutjar la carícia, però mirava de mantenir la pell, la resta del cos, lluny de les mans del noi. Car-golada, va començar a sanglotar. ¿Clara? Ell va pronunciar el nom

16

com si el xiuxiuegés. Clara, ¿em sents? ¿Per què plores? Llavors ella va encendre el llumet de la tauleta de nit, que va difondre una cla-ror més aviat tènue amb una certa lentitud, com si s’escampés per una superfície més densa que la de l’aire. El va fitar als ulls. I li va etzibar allò que el Marc havia de recordar molt temps després, fent-ne motiu de befa: No ploro, ¿d’acord? Si vols tenir-me, aques-ta nit i les nits que sigui, i, ja no et dic res, si vols conservar-me, no se t’acudeixi mai preguntar-me per què m’abstrec, ¿d’acord? Però jo no ploro. ¿Queda clar? ¿Et queda clar, Marc? No-plo-ro.

17

Dos

Era fosca nit, i, en un indret no gaire principal del cel, la llu-na —un noviluni sense gota de noblesa— feia l’efecte d’una

bombeta que, després de cremar durant unes quantes hores, algú ha apagat fins l’endemà. La llum, però, que moltes nits enrere ha- via sigut espessa com la llet, blanca com la nata, s’havia aigualit en una mena de taca de claror malaltissa, una marca a l’aigua en la làmina del cel. Com la bombeta apagada, que, encara calenta, conserva durant uns quants segons un pensament de claror.

—No, aquesta no. Aquella d’allà. ¿Veus la que té llum? Aparca aquí davant mateix.

Hi havien anat amb el cotxe del Marc, que ara mirava d’estacio-nar-lo en l’espai lliure que quedava entre un quatre per quatre apar-cat amb la roda del darrere encavalcada a la vorera i la porta d’un garatge protegida per un gual. La maniobra s’acomplia d’una mane-ra maquinal i fluida alhora, i el noi va completar-la amb una sola mà i el tors girat enrere. Eren en un barri residencial, elegant i decadent, en què les torres i els xalets devien comptar més d’un segle d’histò-ria. Arquitectura de començament del segle xx, en general d’apa-rença força atrotinada —una torre tenia les persianes esbotzades, com si hi haguessin entrat a robar feia una estona—, amb porxades

18

i pèrgoles, columnates i set o vuit graons per arribar a la porta de cada una. Caminets de grava, pins alts sense cuidar, baladres; aquí una olivera amb un forat dramàtic a la soca que algú havia tapat amb un pa de ciment; allà pedrissos fondos per reposar dels jocs o per aturar-se una estona a veure passar els gats de teulada en teulada. En una de les torres del veïnat, la caseta per al gos, amb la pintura de color terra escrostonada i la revelació impúdica del totxo de sota. Aquí i allà, algun complement de l’oci: entre dos pins, una xarxa desganada de voleibol. Collada al lateral d’una mansió de més enllà, una cistella de bàsquet, la xarxa de la qual, sostinguda només per dos dels ganxos, penjava com una petita pell escorxada. En un xalet del davant, la gespa estava feta una misèria, com si fes cinc minuts que hi hagués acabat de passar la guerra, amb tota la seva artilleria, ca-valls i canons (a la façana, una planta enfiladissa de fulles vermello-ses, com una heura roja). Ells dos s’havien criat en pisos de protecció oficial, que havien construït a la ciutat a final dels seixanta, i havien començat a jugar a futbol en les zones diàfanes entre blocs, que no tenien ben bé el nom ni la categoria de plaça, ni encara menys els de parc: un quadrant sorrenc amb una tanca de bruc, empedreïda per la pols, que el delimitava. El Marc va treure la clau del contacte i va sortir del cotxe, que va tancar amb el comandament a distància. El mar no era lluny, però com que havien hagut de pujar tota l’estona i l’aire era més aviat sec i fred, li va semblar que es trobaven en un país de muntanya. Una noia pèl-roja es va abocar a la finestra del primer pis i va tornar dins tot cridant: Els convidats ja són aquí.

—¿Però no has dit que seríem molta colla? ¿On són, els cotxes dels altres? —havia preguntat el Marc al Joan.

L’amic no s’ho va haver de rumiar gaire.—Bé, em sembla que hi ha algú que ha desconvocat. Havíem

fet càlculs per unes dotze persones, en principi... És aquesta pèl-roja, ¿saps? L’Anna. ¿Què? ¿T’ha agradat?

—Dotze persones! Hòstia, Joan. ¿I quants serem, al final? Sin-cerament, Joan. ¿Quants?

19

Tampoc ara no va dubtar gens. —Bé, serem... quatre. Suposo, eh, fora que no s’hi hagi apuntat

algú més a última hora. Nosaltres dos i dues noies fantàstiques. L’Anna Guevara, que has vist ara mateix, la pèl-roja, i la Clara Adserà, la seva amiga. ¿No n’hi ha prou?

El Marc va fer signe de recular, de tornar-se’n al cotxe. De fet, va pitjar el comandament: els llums van parpellejar en la desempa-rança del carrer per afranquir-li el pas fins al seient del conductor. L’altre li havia explicat que, des de feia uns quants anys, una amiga i la seva colla organitzaven una festa molt sonada abans de Nadal. Què vol dir molt sonada, va preguntar ell. El Joan l’hi havia aclarit: bàsicament diversió i drogues. Però, sobretot, molta diversió sana: ens convenen, aquestes noies, Marc. Jo hi tinc entrada. No cal que m’ho agraeixis. Però, tu, vine. No te’n penediràs.

Així doncs, el Joan hi tenia entrada. Tot seguit, entès en la ma-tèria, va voler subratllar les gràcies de la que, a parer seu, havia de ser l’actriu principal de la diversió:

—Et presentaré l’Anna. L’Anna és —el Joan ho feia sovint: abans de predicar algun atribut d’un subjecte s’aturava en sec. De-via considerar que el fet de no posar res darrere el verb era un signe d’estil que, de retruc, contenia tots els adjectius possibles. O només els positius. Llavors obria molt els ulls, tirava el cap amunt i inspi-rava profundament.

—L’Anna és ¿què?, digues —va inquirir el Marc, just en el mo-ment que aquesta, l’Anna, obria la porta, amb un somriure picar-diós. Amb la mà dreta s’esponjava la cabellera roja i arrissada. Una mà plena de rínxols, com si s’hagués omplert, de sobte, de cargo-lins.

—Anna, Anneta, vine cap aquí —el Joan va abraçar-la, i es va estar uns quants segons fent anar les seves mans per l’esquena de la noia. Després va desfer l’abraçada i la va besar als llavis.

Que n’hi hagi per les altres, es va sentir des de dins. L’amiga de la pèl-roja va aparèixer des del fons d’un passadís, i encenia un ci-

20

garret tot caminant. Aquesta segona noia era prima, amb una ca-bellera fosca que va aprofitar per banderejar amb una coqueteria un punt afectada. Portava uns texans molt gastats, dels que en diuen rentats a la pedra, i un jersei verd que semblava retallat d’un pany de gespa de jardí. Va deixar el cigarret que acabava d’encen-dre a la vora d’un moble, va agafar la cara del Joan com un veteri-nari immobilitzaria el cap d’un gos per mirar-li el blanc de l’ull i, sense pensar-s’hi gaire, li va fer un petó sonor i humit als llavis.

—Marc, ¿no? —va preguntar l’Anna.—Sí, sóc jo —va respondre ell, encara sorprès de la familiaritat

que mantenien les dues noies amb el seu amic—. Molt de gust.—Hola, Marc. Jo sóc l’Anna. I aquesta és la Clara. No en facis

cas. Són molts anys de tracte... Hi ha... una familiaritat, ¿no?, unes complicitats... Al final, però, ¿saps allò que diuen que la confiança fa fàstic? —i va donar una palmellada al cul del Joan, que, en sen-tir-se la mà a la natja, va fer l’ofès.

El Marc va somriure. I llavors van entrar tots quatre a la casa. Abans, però, la Clara havia llençat el cigarret acabat d’encendre a través de la tanca de la finca. Va tocar un pal de la llum en què hi havien fixat un cartellet que deia Se vende leña. Contacto Enrique Cobos: 666 874 232. Servicio a domicilio. Si hagués passat algú pel carrer a aquella hora absurda de la nit, hauria pogut seguir la tra-jectòria del cigarret, la paràbola perfecta que va descriure, i hauria reparat que, en impactar atzarosament contra el pal de la llum, el que quedava de cigarret, més de la meitat, havia exhalat una breu pluja d’espurnes, abans d’apagar-se definitivament damunt la vo-rera. Des de la posició del cigarret que s’apagava, tanca enllà, se sentia una remor de música dins la casa, en la qual semblava que hi havien encès tots els llums disponibles.

www.aratv.catConeix els teus autors

ISBN: 978-84-92941-07-0

Jord

i Lla

vin

a E

l lla

üti

sta

i la

cap

tair

e

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en Filologia Catalana i treballa com a periodista. Ha publicat els llibres de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009), tots dos a Amsterdam Llibres, i els de poemes La corda del gronxador (2006), Diari d’un setembrista (2007), País de vent (2010) i Vetlla (2012), amb el qual va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, dins els Octubre. També ha rebut els premis Josep Pla i el de la Crítica Serra d’Or.

TO

NI

GA

LIT

Ó

Una història sobre la complexitat de les relacions personals. Un autèntic tour de force literari sobre l’altre, la parella, l’amor, la pèrdua de les il·lusions i el pas inexorable del temps.

“Amb les dues tasses de te que fu-mejaven, ens vam asseure a la taula, davant per davant. Era el moment de les preguntes de veritat, no pas del tempteig. El moment cru de les con-fessions.

Però, ¿què és el que volia saber, jo, d’aquell individu? ¿Que no en tenia prou d’haver-me trobat una desferra humana en comptes d’un home?

A poc a poc, es va anar animant amb el seu relat. Es veia que no te-nia gaires ocasions de poder compar-tir amb ningú les seves experiències. Va reconèixer que, de vegades, els científics s’arriben a creure déus. Pe-tits déus que observen una colla de llúdrigues atabalades, animals amb un emissor dins el pit que va deixant rastre del seu pas en un bosc, de nit, en la fosca de l’univers.”

9 788492 941070

novel·la

JORDI LLAVINA