Especial J

ocs Flor

als

Sant Jord

i 2009

El Fuster

PoesiaPoesia catalana

1ª Categoria

SENTITS

Avui m’he despertat,sort que ho havia somiat,

mai hauria desitjatno haver-me despertat.

Els ulls se m’encongien,notava una petita pressió,estava perdent la visió.

Les mans se m’escapaven,els peus fugien,

totes les parts del cos morien,no em volien.

Una olor que desapareixia,unes ganes d’ensumar,

que marxaven com el vent.Ni les flors, ni la colònia,em tornarien a agradar.

Música, so, soroll,no us n’aneu,

ni tan sols podré sentirla meva veu.

Hi havia menjar,no el podia degustar,

hi havia aigua,ni tan sols la podia notar.

Em vaig posar a plorar.Els sentits,

ja me’n podia oblidar.

Però un simple despertar,tot ho va solucionar:

Mirava i veia.Tocava i notava.

Ensumava i olorava.Escoltava i sentia.Menjava i tastava.

Míriam Gil - 2n A ESO

QUINA PENA, PEPE !He vist com ma mare plorava,

m’ha sorprès la seva mirada d’ensurt,després… la notícia sobtada:

“S’ha mort el Gran Pepe, nene!”,i el món s’ha aturat un enorme minut.

Què tenim: poc temps dedicat als altres,crits, baralles i malsons,

Pensem un moment: tot s’acaba!,però intentem que això sigui millor.

Tot el que ens envolta és una roda:crisi, feina i molt d’atur,

poques coses que facin riurei una vida plena de fums.

Ah! Gran Pepe, quina “merda”,ningú ens farà riure com tu.

A mi m’agradaven les paraulotes,a ma mare el teu àcid humor.

Després he sabut més coses,les teves passions,Àfrica, el teu gran amor,

el teu cor, la teva llengua.Quin gran home solitari,

ple de projectes i il·lusions!Pepe, no t’oblidarem mai.

Roger Mata - 2n B ESO

ELS COLORS

Blau el color del cel,roig el de les cireres,

marró dolça mel,així com tu eres.

Purpurina daurada,joies de platí,flor rosada,intens robí.

Pluja d’estiu,l’arc iris,

un color viu,somrius feliç.Poema cantat,sol d’hivern,

un cor trencat,un cor ferm.

Aigua transparent,caramel de taronja,crit fosforescent,

suau esponja.Blanca flor,

groc llimona,morat el color

d’una papallona.Núvols grisos,

negre vers,set-cents pisos,

els teus ulls verds.

Mercè Linares García - 2n B ESO

RIIIIIIIIIIIING !

Riiiiiiiiiing! Són les vuit,a classe de socials tots estem adormits.

Entre prehistòrics i egipcis,ja no sé si escriure en jeroglífics.

Riiiiiiiiiing! Són les nou,

a mates comencem el tema nou.Potències i arrels quadrades,

les calculadores han d’estar ben preparades.

Riiiiiiiiiing! Són les deu,a classe de tecnologia serrareu.El tangram i el soma hem de fer

per treure un bon excel·lent.

Riiiiiiiiing! Són les onze,ara el pati ja ha arribat.

Amb un bon entrepàpots jugar a futbol o parlar.

Riiiiiiiiiing! Són dos quarts de dotze,

i corrents anem a la classe de naturals.Les cèl·lules de tot tipus treballem

i el comportament d’un cuc de terra observem.

Riiiiiiiiiiing! Són dos quarts d’una,la classe de català ja ha començat.

L’apostrof, la vocal neutra i l’ortografiason molt útils avui dia.

Riiiiiiiiiiing! Són dos quarts de dues,

l’hora de sortir ja ha arribat.Ara amb un bon dinar

per la tarda t’has de recarregar.

Riiiiiiiiiiing! Són les tres,de nou entrem a la classe d’anglès.

Hello and bye byeare the expresions of the salutations.

Riiiiiiiiiiing! Són les quatre,

la professora de castellà està preparada. La metáfora y la comparación,

figuras literarias en la poesia o en la narración.

Riiiiiiiiiing! Són les cinc,el dia escolar ha arribat a la seva fi.

Ara a les taquilles per agafar els llibres dels deures de demà,i demà, a tornar a començar.

Pol Jarque - 1r A ESO

Poesia Poesía castellana1ª Categoria

LA VIOLENCIA

La violencia, mala costumbre,

en la que cada día alguna mujer muere ahogada,

no sólo físicamente,

también muchas almas perdidas en la nada.

A estos hombres intentemos evitarlos,

no son personas,

sólo enfermos, ¡ni mirarlos!

Víctimas, no es bueno vengar,

de ellos no toméis ejemplo,

vuestra tarea es ayudar

al cruel hombre, pero en resumen, ¡enfermo!

Por eso, creemos un lema humano,

que el peligro aleje:

hombre, ¡no me levantes la mano!

Enric Giménez - 2n ESO

Poesia catalana

2ª Categoria

TÒPICS

No escriuré pas de la mort, ni de la vida ni de l’amor,

de poemes així ja n’hi ha molts.

Recordar al lector la vidaho veig simplement una tonteria.Cadascú la seva, el seu dia a dia.

Un cicle etern i constant,al principi sempre amb gent al teu voltant,

gent que t’estima, que et va guiant.

Sempre fix en un mateix lloc,atrapat en un simple mónon al final et quedes sol.

Recordar al lector l’amor,una cosa íntima, depenent de cada cor,

una cosa que et fa sentir alegria, sorpresa, temor.

Aquella petita llum que t’il·lumina,aquell motiu pel qual t’aixeques cada dia,

aquell per a qui dius donar la vida.

Al final una simple mentida més,una etapa que s’acaba és

on al final no et queda res.

Recordar al lector la mort,les conseqüències, el dolor,desesperació, tristesa, plor.

La mort només expressa desolació,mai portarà res de bo.

És un sinònim de la por.

Rius de sang inacabables,injustícies, molts cops per bales provocades,

escenes macabres inoblidables.

Tot són tòpics, somnis, il·lusions.De la tristesa els tres en són raons,

motius que et fan plorar pels racons.

I al final aquí estic,escrivint tot allò que no volia dir,

tot allò que es podria resumir:viure, estimar, morir.

Cristina Sahún - 3r C ESO

ELLA

El carmí dels seus llavismon somriure besà.I sense previ avís,

va girar-se i marxà.

Tot aquell celque per ulls tenia,

deixà ma sang en geli em prengué l’alegria.

Sa preciosa cabelleraque el feroç vent agità,

com una sangonera,ma sang em robà.

Sa mirada penetrant,així com el verí,

poc a poc m’anà matant,fins que al final morí.

La seva silueta,senzilla i sensual,

em donà aires de poeta,i, lentament, feia mal.

El carmí dels seus llavismon somriure besà.I sense previ avís,

va girar-se, i marxà.

Quer Molins - 4t A ESO

Poesía castellana2ª Categoria

DESTINADO A LO NORMALCuando aún no había nacido

supe que no había salida,que la espada del destino

se acercaba día a día.

Capté entonces que al hablarhabría última palabray de un modo similar

que no existe una esperanza.

De mi vida vi el matizy entendí mi mala suerte:

condenado a ser feliztemiendo al arma de la muerte.

Me esforzaba en mis hazañas,

sabiendo que de nada iba a servirpues, aunque recuerden mis mañas,

acabaré por desistir.

¿Es huir lo correcto?Del final sabemos nada.

¿Será mejor si me acerco?La respuesta no está clara.

Resolviendo la cuestión,

aunque no todo lo acierte,encontré la solución:

vivir la viday morir la muerte.

Eloi Chumillas - 3r B ESO

EL PRINCIPIO DEL CAMINO

¿Qué hago aquí, en este mundo de paradojas?Abro los ojos y he vuelto al principio del camino,

después de tanto tiempo recorrido,me da la impresión de que para mí no hay destino.

He tomado decisiones incorrectas,que se quedan en el olvido,

desplomándome contra el suelo,cuando buenos rumbos podía haber elegido.

Mis ideas ya no suenan,en el amor también ando perdido,me he pasado los días esperando

una llamada, un socorro, un silbido.

En mi formación, voy por el mismo estilo,no presumo de galardones ni medallas,hago lo que puedo, cuando lo que hago,

a todas horas siempre es lo mínimo.

Y desde aquí escribo estos versos,en el principio del largo camino,

quiero encontrar la esperada llave,para poner en marcha mi esperado sino.

Alejandro López - 4t A ESO

Poesia catalana

3ª Categoria EFÍMERA ETERNITATParaules buides que omplen el meu cap,

llunyanes, comencen a ressonar;no deixen entrar la realitat.

Mirant-te als ulls podria passarsetmanes, mesos, una eternitat;

i sentir que ja no necessito res mésque la pau infinita que tu em transmets.

Escolto passar els segons impacientsper, al capdavall, fer arribar el moment.L’intento evitar; em nego amb rotunditat

a deixar-te anar del meu costat.

Paraules buides, van deixant lloc-tot el que et diguin em sembla poc-a silencis plens d’infinita complicitattan efímers com el cant de l’eternitat.

Silencis plens de paraules contingudes,en són tantes que no tenen cabuda

en un fràgil moment, que per sempre perdura.

Una simple carícia, un pensamentque faci esvair qualsevol intent

de trencar dels teus ulls l’encantament.

La por m’envaeix només d’imaginarQue demà no t’aixeques al meu costat.

Digue’m que els teus braços no em deixaran anar,Que la teva mirada mai no em deixarà de buscar.

Em fas presonera, no sé de què.La condemna més dolça de l’univers:

que amb tu no existeixi el temps.

Irene Sahún - 1r A Batx

ELS TEUS ULLS

Com les onades que juguen amb el vent,com els turons que trenquen el cel,

com la sorra de mil colors,així són els teus ulls.

Com la porta sempre oberta,com la solució a l’horror,com un recés de felicitat,

així són els teus ulls.

Com la data inoblidable,com els setze pètals de la margalida,

com la sort inesperada,així són els teus ulls!

Com el somriure grat pel matí,com el despertador que es queda adormit,

com els somnis que passen lents,els teus ulls són així.

De color blau,m’hi he banyat, en ells,

el mar els enveja,són d’aigua dolça i salada.

Anahí Álvarez - 1r B Batx

Poesía castellana3ª CategoriaSIN VUELTA ATRÁS

Mi cuerpo lleno de locuramis ojos mirando al infinito

mi alma empobrecida.Ya soy como ellos

que lloran a la vez que ríenque le cantan al cielo, al suelo.

Ya soy como ellossometidos a un mundo distinto.

Aislados, encerrados.Ya soy como todos ellos

que juegan solos en la esquina del jardín.Ya soy como todos ellos

que viven en la cuna de la nada.Mis ojos lloran recuerdos

de lo que era vivirde lo que era soñar.

Ya no quiero ser como ellossometidos a un mundo imaginario.

Solitarios, incomunicados.Ya no quiero ser como ellosque no controlan su cuerpo

que no conocen, no aprenden.Ya no quiero ser como todos ellos.

Que juegan solos en la esquina del jardín.No quiero ser como todos ellos.

Que viven en la cuna de la nada.Quiero despedazar mis ilusiones.

Quiero olvidar.Quiero dejar esta vida que no es mía.

Quiero morir.

Júlia Ruiz - 2n A Batx

ADIÓS

Una palabra, una lágrima,una sonrisa, otra lágrima,

un gesto, una sonrisa,y tu mirada, cuatro besos.

Tu mano se distanciade mis dedos congelados,

en ellos está grabadoel sabor de tu tacto.

Una palabra que sabe a despedida,una sonrisa con gusto a limón,

un gesto de rechazo,y tu mirada, el fin de mi canción.

Los deseos se me escapanpor las curvas de tu espalday en las venas de tus brazos

corren mis ansias.

Una palabra que jamás te dije,una sonrisa que forcé,un gesto de despedida,y tu mirada clavándose.

Me despierto y es real, todavía recuerdo tus palabras,

tu sonrisa, tu gestoy tu mirada.

Anahí Álvarez - 1r B Batx

CLAVES PARA SOBREVIVIR

Respira.Mira a tu alrededor, agoniza.

Despierta.El peso de la realidad sobre tu cabeza.

Corre.La vida es breve, la muerte el doble.

Grita.La rabia acecha, te debilita.

Escapa.No te pares, o ella te atrapa.

Avanza.No esperes, siempre adelanta.

Escucha.Y no te frenes ante la duda.

Olvida.Haz lo que sientas, que nada te lo impida.

Cae.Pero siempre aprende a levantarte.

Crece.A base de golpes, fallos y de perderte.

Rompe.Las reglas, todo lo que te corrompe.

Habla.Que te escuchen, siempre la voz alta.

Supera.A ti mismo, a tus barreras.

Sonríe.Porque al final, lo consigues.

Espera.Y es que, al final, todo llega.

Irene Sahún - 1r A Batx

Prosa

DE CONTENIDOR EN CONTENIDORNo és una feina gens agradable, ni tampoc fàcil.

És l’últim contenidor del barri on pot trobar alguna cosa per fer passar la gana aquell dia, però aquell promet, perquè és el contenidor del costat de la fruiteria.

Mentre s’hi acosta lentament, arrossegant penosament el seu carretó carregat fins al capdamunt, sent la forta olor de podridura que ve de dins del contenidor i que li puja per les fosses nasals fent estremir de fàstic cada cèl·lula del seu cos, però per estrany que sembli, aquella fortor no és un mal senyal ja que, si alguna cosa s’està podrint vol dir que hi ha hagut una cosa fresca allà dins i, per tant, potser encara en quedan algunes sobralles.

Obre a poc a poc, amb l’ajut d’aquell pedal mig rovellat, la tapadora del contenidor i s’hi aboca amb desfici perquè comença a sentir com es queixen els seus budells i estripa amb penes i treballs la primera bossa de plàstic negre. Res. No hi ha res comestible en cap de les vint-i-set bosses d’escombraries que ha esventrat dins d’aquell contenidor pestilent.

Frustrat i esgotat, agafa amb parsimònia el carretó i l’arrosega carrer amunt. Aquella nit no menjarà res. Passaran gana. Són prop de les deu del vespre quan entra a l’andana del metro traginant com bonament pot el carretó ple d’andròmines per reunir-se amb

el seu company. En Lorenzo l’espera assegut al banc, com de costum. Baixa les escales amb esforç, una a una, sent la gent que passa pel costat seu, sempre mirant de no acostar-se-li més de l’imprescindible, i sent com la calor provinent del bullici de gent que surt de l’andana se li arrapa com una segona pell, fent que les gotes de suor del front li comencin a caure lentament.

S’apropa cap al seu company esquivant els úlitims passatgers despistats que corren cap a la sotida, delerosos de deixar enrere aquella calor insuportable, i que el miren amb mala cara.

S’asseuen l’un al costat de l’altre i callen. No tenen res a dir. Mira cap al panell indicador. Falten dos minuts per a l’arribada del proper tren. En Lorenzo treu de la seva motxilla esparracada una llauna de verdures fregides caducada i l’hi allarga fent-li una mirada significativa; ell assenteix amb el cap, n’agafa un parell i se les posa a la boca de seguida.

Arriba el tren. S’obren les portes i en baixen tres pasatgers que de seguida surten cap al carrer. Entren amb pressa i es tanquen les portes just darrere seu. S’asseuen de seguida als únics llocs lliures que queden i s’afanyen a acabar-se les verdures que queden. Al senyor del seu costat no sembla molestar-li gaire la seva presència, però la noia que va al seu darrere es gira cap a ell i es posa la ma al nas tot fent que no amb el cap.

Mira per la finestra amb impaciència, falten dues parades. Han arribat, les portes s’obren, baixen les poques persones que quedaven als vagons i el tren queda buit. És el final del trajecte. Recorren

l’andana i pugen les escales cap al carrer. Plou. Els dos carretegen el carro fins a sota d’un balcó per aixoplugar-se de la pluja i es posen un paper de diari com a caputxa per no mullar-se tant.

Tapa bé el carretó i mira en Lorenzo amb posat de desesperació; aquella tarda sembla que tot li hagi d’anar malament.Agafa el carret amb força i comença a caminar seguit d’en Lorenzo. Passen pel costat de les botigues tancades, el carrer a

les fosques té un aspecte lúgubre i deixat. Arriben a la plaça del mercat i la travessen a tota velocitat per situar-se davant d’un edifici que sembla talment que hagi

de caure d’un moment a l’altre. Aquella és casa seva, però almenys tenen casa. Molts dels bolivians que van arribar amb ells no han aconseguit una casa i viuen com nòmades, alguns en caixers automàtics, d’altres en simples bancs del carrer.

Entren com poden en el porxo estret i completament fosc. Se n’ha tornat a anar la llum. Pugen a les palpentes per les escales de fusta, que gemeguen sota els seus peus. Entren en un pis estret i amb les parets llardoses. Despenja de la paret una llanterna i il·lumina l’estança.

Consta d’una sola habitació on s’allotgen ell i en Lorenzo. Tot el pis és d’un color poc clar, una espècie de blanc esgrogueit pels anys i amb trossos enormes on la pintura ha caigut

per la humitat i s’hi veuen els maons i el ciment. Només hi ha una finestra amb el marc mig desencaixat i corcat per on entra un aire glaçat. Hi ha tres jaços de cartró i mantes recollits per ells en els contenidors del barri. En un racó està situada una aixeta amb una galleda a sota i al costat un fogonet rovellat sense bombona de gas. Per tot el terra hi ha distribuïdes llaunes buides a causa de les goteres que cauen del sostre mig apedaçat.

Encara que no tenen ni molt menys els diners suficients per pagar l’excessiu lloguer d’aquell forat, amb les ajudes del serveis socials poden afrontar mes a mes la seva precària situació, però s’han de buscar ells sols el menjar i la roba, han de buscar-se la vida dia a dia.

Els dos es fiquen al llit i beuen l’ampolla de vodka que ha aconseguit comprar al súper. S’adormen en silenci.

És de dia, les sis i deu del matí, i es posa en marxa. S’aixeca marejat de l’alcohol i es dirigeix cap a l’aixeta per rentar-se. No hi ha aigua. Maleint i renegant, desperta en Lorenzo de mala manera. Ahir no hi va haver sort amb el menjar i aquest matí ja no queda res.

Agafa el carretó i el buida a poc a poc. Apila les coses en un racó. Hi ha de tot, des d’una bombeta fins a una bateria d’un cotxe, passant per un anorac ple de forats o la pantalla d’un televisor.

Quan per fi queda buit, l’agafa i surt apressadament de la casa. En Lorenzo ja se n’ha anat perquè treballa netejant les andanes del tren.Agafa amb força i ràbia el mànec del carretó. Per què els ha tocat aquest trist destí? No s’ho mereixen. Lentament desfà el camí que va fer ahir i fa com cada dia. No cal parlar. Mai no hi ha res a dir. Sempre és la mateixa ciutat incomprensiva

amb ells, la mateixa gent que se’ls mira amb fàstic però mai no fa res, les mateixes andanes de tren, els mateixos carrers solitaris, els mateixos contenidors pestilents.

Júlia Valera - 2n C ESOUNA HISTÒRIA DE FADES

Tothom sap que a la Garrotxa hi ha una fageda anomenada “la fageda d’en Jordà”.Voleu saber com va anar la cosa, per posar-li “d’en Jordà” a una fageda?Doncs bé, fa molts anys a la fageda hi vivien les fades, per aquest motiu era anomenada... “la fageda de les fades”!Les fades no eren gaire felices, ja que cada matí veien els pagesos que llauraven, cultivaven i plantaven els camps. Tot i que les fades

surten de nit, al matí també es despertaven sovint perquè sentien els cops de les destrals dels llenyataires colpejant els troncs gruixuts dels arbres i de vegades els veien que plantaven i tallaven troncs. Les fades es queixaven que no podien dormir durant el dia i que, a la nit, rendien menys. Per això, van convocar una reunió a altes hores de la nit. Resulta que per allà passava un baró que en sentir les veuetes agudes s’alarmà i posà el nas al forat del tronc on les fades feien la reunió i ho escoltà tot sense ser vist.

Les fades aviat se n’anaren a dormir i el baró, que era malvat, s’assegué a rumiar el que havia sentit de les boques menudes de les fades i acabà per empescar-se un pla per acabar amb el bosc que tant odiava, perquè temps enrere havia intentat fer-se un palau a la fageda, però les fades no hi havien estat d’acord, l’havien guanyat i no havia pogut sortir-se amb la seva.

El que el baró s’havia empescat era que, ja que les fades es queixaven tant de viure allà i dels llenyataires, tallaria els faigs per poder-se construir un palau per a ell i que de pas, d’alguna manera, els faria un “favor” als petits éssers, ja que si els tallava haurien de buscar un altre bosc per viure-hi i podrien anar a un lloc on no treballessin els llenyataires i poguessin dormir tot el dia.

El baró se n’anava cap a casa quan, de sobte, va sentir unes veus greus i malvades, tan malvades com ell. Es quedà allà, darrere d’un arbre

Prosa catalana

1ª Categoria

Prosa

vell, i esperà. Al cap d’uns segons la seva vista arribà a unes figures amb ales, amb banyes i molt estrambòtiques que pertanyien als dimonis. Va veure els seus balls i les voltes que feien i de cop sentí una conversa entre els dimonis que li interessà. Escoltà i escoltà i de sobte se li encengué la bombeta.

Sortí de l’amagatall i s’encarà amb els dimonis, i ells se’l miraren estranyats i li preguntaren:—Què hi fas, aquí? Això és una reunió privada!Però el baró, tan malvat com ells, els contestà:—Tinc un tema que us interessa, però si em feu fora...Els dimonis, sorpresos, però sense deixar de semblar dolents, li digueren:—Va, vinga, digue’ns ja el tema i vés-te’n d’aquí.I el baró respongué descaradament:—Aquesta fageda... oi que no us agrada?Els dimonis feren que no amb el cap ràpidament. El baró va seguir amb el seu pla i els explicà que si es feien socis i els feien la guerra a

les fades podrien acabar amb la fageda i, així, ell podria fer-s’hi un palau enorme, però els dimonis li preguntaren:—Sí, sí, però què en traiem nosaltres a canvi?El baró, que no se n’estava, de l’excitació, els respongué:—Que les fades hauran de marxar a un altre bosc i que la fageda, aquest bosc tan horrorós, ja no existirà.Però els dimonis no n’estaven gaire convençuts i el baró, en veure’ls la cara, s’ho pensà millor i els digué:—Oi que feu moltes festes i reunions privades en aquesta fageda?Els dimonis feren que sí amb el cap. Llavors el baró els proposà:—Doncs ja està, ja ho tinc! Faré un jardí enorme dins del meu palau amb tots els requisits que vulgueu! Begudes, àpats fascinants, música

per ballar..., i us el donaré a vosaltres, vull dir que cada cop que feu una festa o una reunió vindreu al meu jardí i fareu tot el que vulgueu. Us sembla bé?

I els dimonis, sense pensar-s’ho dos cops, feren que sí amb el cap. Començava a clarejar i tant els dimonis com el baró se n’anaren satisfets a casa seva, però abans quedaren per veure’s la nit següent.

Quan va arribar la nit, el baró tornà a anar a la fageda de les fades i, un cop allà, s’esperà quiet. Aviat arribaren els dimonis, que, com que s’havien pres molt seriosament la seva feina, explicaren al baró el pla que havien pensat:

—Hem pensat —va dir el “cap” dels dimonis— que en lloc de fer una lluita amb les fades, lluitarem, sí, però d’una manera original. El baró, impacient, escoltà amb atenció el que li explicaven els dimonis:—Cada dia els tallarem un arbre sense que se n’assabentin, i sense que ens vegin els pagesos; ho farem a l’hora intermèdia, vull dir a l’hora

que hi ha entre que les fades se’n van al llit i els pagesos comencen a treballar. En aquell moment tallarem un arbre i quan les fades tornin al matí i els pagesos vinguin a treballar estaran tan cansats que no s’adonaran que cada dia els falta un arbre més, fins que ja n’hàgim tallat un bon munt.

Van començar a tallar-ne aquella mateixa nit.Evidentment, les fades ho van notar, però com que havien treballat durant tota la nit no hi van donar gaire importància,

però igualment, al cap d’una estona, es van haver de llevar perquè unes veus fortes i queixoses els van arribar a les orelles. Van sortir a veure què passava i van veure els pagesos reunits. Van anar al qui tenien més a prop, que era el més jove, i li van preguntar què era el que passava. El pagès, no gaire sorprès de veure les fades perquè ja li havien arribat rumors d’elles, se’ls presentà i els digué:

—Hola, sóc en Guillem Jordà. El que ha passat és que a la nit ens han tallat un arbre i no sabem qui ha estat. Vosaltres en sabeu alguna cosa?

Però les fades mogueren el cap dient que no. De cop, la fada més vella de totes respongué: —Jo sí. Ahir a la nit estava molt cansada i vaig tornar abans de l’hora; vaig veure unes siluetes estranyes que

s’apropaven i, nerviosa, sense saber què fer, em vaig amagar al forat d’un arbre i vaig veure el... el... aquell baró... ah sí, el baró Mefistó! Juntament amb un munt de dimonis!

Tothom qui escoltava la vella fada va fer un crit ofegat i en Guillem Jordà tingué una idea:—Ja ho sé: oi que el baró Mefistó va intentar fer-se un palau aquí però no ho va aconseguir? —Les fades feien que sí

amb el cap—. Doncs, ara es vol venjar tallant-nos els arbres, però d’un en un perquè es pensa que no ens n’adonarem.Les fades estaven espantades, tenien por dels dimonis, però del baró Mefistó encara més! Era molt pitjor que els dimonis. El pànic

començà a augmentar entre les fades, però en Guillem Jordà va tenir una idea:—Ja està! —va exclamar de sobte—, els farem la guerra! Anirem a casa del baró quan ell no hi sigui, hi entrarem i buscarem la seva dona,

que està farta d’ell i de segur que ens vol ajudar. Li demanarem si sap on és l’amulet de la perla lila i l’aconseguirem. Després anirem a la cova dels dimonis i els arrabassarem la llàntia màgica, farem un malefici i el tirarem als dimonis, en farem un altre i el tirarem al baró.

Però una de les fades, que estava molt excitada, li tallà la conversa:—I... i... quins seran els maleficis? —li digué a en Jordà.Ell li respongué pacientment:—Per als dimonis... ja està!: que cada cop que vulguin fer alguna cosa dolenta es farà de dia, però només per a ells, vull dir que per a tots

nosaltres serà igual. I per al baró... no ho sé... Algú té una idea?Es va formar un silenci i ell mateix continuà:—Jo tinc una idea. Farem que cada cop que faci alguna cosa dolenta li desapareixerà una part del cos i així, si continua sent tan dolent,

acabarà desapareixent.Tothom acceptà la idea amb entusiasme i començaren aviat a posar el seu pla en marxa. Les fades, mig adormides, es desplaçaren fins a la

cova dels dimonis i agafaren la llàntia màgica sense cap problema, ja que els dimonis dormien com uns troncs.Els pagesos, mentrestant, havien anat a casa del baró i havien comprovat amb facilitat que el baró Mefistó dormia profundament, ja que

els seus roncs se sentien d’una hora lluny. Havien estat parlant amb la seva dona i ella amb tot el gust del món s’oferí per ajudar-los. Van trobar l’amulet i se n’anaren. Van reunir-se amb les fades i van formular l’encanteri; després les fades se n’anaren a dormir i els pagesos van continuar fent la seva feina.

Ràpida com la llum, la nit se’ls va tirar a sobre, però les fades, en comptes d’anar a treballar, s’esperaren per veure què passava, i el mateix van fer els pagesos: en comptes d’anar-se’n a dormir s’esperaren. Al cap de molta estona comprovaren que l’encanteri havia funcionat, ja que abans que els dimonis poguessin tallar l’arbre es va fer de dia per a ells, perquè van sortir cames ajudeu-me. El baró se’ls mirà estranyat, però va anar tallant l’arbre; quan va acabar de tallar-lo li va desaparèixer una mà i sortí, com els dimonis, cames ajudeu-me.

Va passar un temps i a les fades els arribà la notícia següent:El famós baró Mefistó ha desaparegut, la seva dona assegura que cada dia li faltaven més parts del cos.Així van saber la fi del baró Mefistó, i dels dimonis no van tornar a saber-ne res més, perquè no van poder fer més mal a ningú. Així van

acabar: l’un, desaparegut per fer coses dolentes, i els altres, que no podien tornar a fer malifetes.La dona d’en Mefistó es casà amb en Jordà, ja que tots dos s’havien enamorat a primera vista. Van formar una família i un temps més tard

les fades es van anar extingint; abans d’extingir-se del tot, per fer veure el seu agraïment cap a en Jordà, li van posar a la seva fageda... “la fageda d’en Jordà”.

Maria Barbero Morales - 2n ESO

LA PRINCESA QUE NO TENIA CABELLS

Hi havia una vegada, ara fa molts i molts anys, un regne anomenat Kàndia que gaudia del més gran regal que la terra li podia donar: l’aigua.

Tots els habitants hi vivien feliços, ja que les aigües brollaven de tot arreu i la natura era molt verda, les flors sempre estaven fresques i tot brillava amb força i alegria. La gent disposava a les seves cases d’un aigua transparent, clara i dolça. La més bona del món. Tothom volia provar-la i els estrangers visitaven sovint aquell país per tastar-la.

Tots eren molt feliços... Bé, no tots, perquè la filla del rei, la petita i meravellosa filla del rei, la princesa Renata, sempre estava trista, angoixada. La seva bellesa era coneguda per tot el regne. Era suau, dolça, bonica. Ela seus ulls eren de color maragda i la seva pell blanca, quasi transparent, no brillava perquè tenia un problema. No tenia cabells i el cap el duia protegit amb tres preciosos mocadors de colors que el seu pare li havia portat del Pròxim Orient, on les teles combinaven els colors més fantàstics mai vistos.

Però la Renata mai no somreia i el seu pare estava molt preocupat. Volia solucionar el tema i va convidar els joves del regne perquè hi trobessin algun remei. El primer que retornés el somriure a la seva filla, es casaria amb ella.

Entre el servei de palau, hi havia un xicot jove i ben plantat, anomenat Jaume, que somiava veure alegre a la princesa. N’estava enamorat. Aquesta seria l’ocasió de fer feliç la princesa però no sabia per on començar. Va sortir pels voltants de palau pensant què podia fer mentre menjava una barra de pa quan es va trobar un vell caminant que li va demanar si podia fer una mossegada al pa. En Jaume va dir que sí i li va explicar el seu problema. El vell li va dir que la princesa hauria de beure de les set aigües que brollaven del cim de la muntanya més alta, però abans hauria d’aconseguir adormir el gegant que protegia les aigües clavant-li un pèl d’escorpí que trobaria al bosc dels arbres encantats. Aquest bosc estava situat a set dies del regne de Kàndia. Els arbres es movien des de les set del matí fins a les dotze de la nit i et podien aixafar.

El noi es va posar en marxar ràpidament i al cap de tres dies va arribar al bosc encantat. Se sentia una forta remor del soroll que feien els arbres caminant entre les fulles seques i va haver d’esperar a la nit per poder-hi passar.

No va trigar gaire a trobar un gran escorpí que havia sortit del seu cau per menjar una mica. Tots dos es van sorprendre i l’escorpí li va preguntar què hi feia, allà. En Jaume li ho va explicar tot i l’escorpí, encantat per la història, li va donar un dels seus millor pèls. Dur i llarg. Segur que li serviria.

Sense perdre temps, el noi va trigar set setmanes a pujar i baixar per camins i valls que el portarien als cims més alts del regne. Just abans de conquerir el cim més alt, va veure el gegant que vigilava la muntanya.

Del seu sarró, en va treure el pèl de l’escorpí i amb el seu arc va fer diana entre els ulls del gegant, que ràpidament es va adormir. Sense pensar-s’ho gaire, va trepitjar el punt més alt. Immediatament van brollar del terra set raigs de diverses fonts. Va recollir l’aigua en set ampolles i va tornar cap a casa.

Cada dia el rei feia una audiència amb els joves que proposaven solucions, sense obtenir gaire èxit.Per fi, va arribar en Jaume i va demanar a la princesa que begués de les set ampolles. Renata, entristida i resignada, va beure

d’aquelles aigües i en pocs minuts va sentir com del seu cap començaven a poc a poc a créixer cabells que li anaven cobrint la pell.En pocs dies, Renata va tenir una llarga cabellera clara i lluenta com la seva cara. Va recuperar el somriure perdut i es va

enamorar sense dubtar-ho d’aquell noi tan valent.El rei, entusiasmat amb l’extraordinari poder de les aigües, va preparar un casament i un convit per a tots els amics i

habitants del regne. Renata i el príncep Jaume van viure per sempre feliços en el regne de les aigües encantades.

Caterina Mata - 2n C ESOMOMENTS PER RECORDAR

És una nit de dissabte com qualsevol altra, però ben aviat es convertirà en un instant especial de la meva vida. Em trobo al mig de la platja, sola, i la sorra és humida.Se senten els cambrers del bars del meu darrere que, tot treballant, alcen una mica la veu. Una nena plora als seus pares

perquè vol un gelat de xocolata, i una altra perquè vol pujar en aquella atracció tan divertida que no paren d’anunciar. Sento les onades que arrosseguen la sorra i que xoquen contra les roques. La lluna és quasi plena, i sembla que les estrelles l’envoltin. L’aire és fred, i els rínxols se’m balancegen acaronant-me les espatlles i la cara. Em vénen ganes de banyar-me, em trec la roba, em quedo en banyador i m’introdueixo en un mar ple de sensacions.

Quan ja sóc dins, tinc esgarrifances; tot i això, és molt agradable. Trepitjo la sorra dins l’aigua. Des d’allà puc contemplar

els llums dels restaurants que parpellegen, petites famílies que han sortit a passejar sota la llum de la lluna, i la típica parella d’enamorats que han quedat per anar a sopar.

Surto de l’aigua, m’eixugo amb la tovallola humida, em vesteixo, em poso les sandàlies i inicio el camí fins a casa. Camino

a poc a poc, de sobte em cau una gota a la mà, i una altra, i una altra, i començo a córrer per no mullar-me; malauradament és massa tard, les sandàlies se m’enganxen al terra i acabo tota xopa.

Quan arribo a casa decideixo entrar a la dutxa, l’aigua és calenta, i s’hi està molt bé. Estic tan cansada que no sopo, ja

soparé demà. Després d’un dia tan remullat, m’estiro al llit i em costa mantenir els ulls oberts, fins que finalment els tanco i respiro profundament, pensant que demà serà un altre dia, potser no tan especial com el d’avui. Cal tenir present que cada minut compta i no se n’ha de malgastar cap, tots són importants i val la pena guardar-los en la nostra memòria; podria ser que algun dia se’ns oblidessin, però mentre els mantinguem vius serà com si fossin els millors dies de la nostra vida.

Adriana Aparici - 2n ESO

RUTINES

L’odiós despertador de sempre a l’hora de sempre, el meu cafè amarg de sempre, el vestit negre i vell de sempre, el maletí de pell ple de papers i documents de sempre, l’autobús de sempre, les mateixes cares. La noia rossa que toqueteja impacient el mòbil i cantusseja melodies d’alguna cançó que ni tan sols conec, amb la motxilla de l’institut penjant a l’espatlla, la dona amb cara d’estirada i severa que mira neguitosa el rellotge i no para de donar copets amb el peu, com si volgués sortir ja d’aquell vehicle ple de gent, l’avi que sempre es llegeix el mateix diari i sempre assegut en el mateix seient, just darrere el conductor; i li va llegint fluixet les notícies, cada dia iguals, que llegeix del diari. L’home gras del final del autobús, escoltant la ràdio d’un antic aparell que sempre du a sobre, i la dona prima de cara pàl·lida, sempre agafant fort de la mà dos bessons juganers, amb les seves motxilles de l’escola penjades a l’esquena, a una mà l’esmorzar i l’altra lluitant per desfer-se de les de sa mare, i cridant sempre perquè els marrecs s’estiguin quiets i es comportin. I per últim, el conductor de sempre. L’home panxut i amb bigoti, sempre amb aquella cara que m’espanta, la cara de mal humor, com si estigués enfadat amb el món. El seu típic ‘bon dia’, amb una veu ronca i aspra que em fa posar els pèls de punta. El meu seient de cada dia, sempre buit, al costat de la finestra i ben a prop de la porta. La mateixa parada, el mateix camí. Pujo amb l’ascensor amb què tantes altres vegades he pujat, obro la porta de l’oficina i saludo aquelles cares conegudes, algunes amb el seu somriure que m’animen una mica el matí, i aquelles altres que ni tan sols treuen la vista de la pantalla de l’ordinador o de la paperassa que els envolta. M’assec a la meva cadira, m’endreço tots els papers que la secrètaria, puntual, em deixa cada dia a sobre la taula. Premo el boto d’encendre l’ordinador, un ordinador nou, per cert, que no havia vist mai abans. Vaja, el senyor cap ja ha tornat a fer canvis en la instrumentària de l’oficina i ens està modernitzant cada cop més. No entenc per què, jo ja treballava bé de la manera tradicional, abans que instal·lessin aquests trastos. Ara a veure com funciona aquest aparell, suposo que serà com el vell. Sí, de moment res de nou, l’escriptori amb les meves carpetes, la barra d’inici, l’internet i els pocs programes que necessito. Em poso les ulleres i mans a la feina, la rutinària feina de cada dia. Em costa manejar el nou ordinador, al cap de poc temps m’adono que és més complex del que em pensava. Tranquil, millor no posar-se nerviós. Ja començo a dominar la maquinota, i em concentro a treballar. Sona el telèfon, la dona? No, la dona seria en un cas normal, com el de tots els meus companys, no en el meu; ja que ni estic casat ni mai he tingut cap relació amb cap dona. Contesto de mala gana, és la secretària de l’oficina, genial, més feina! Em diu que avui dos dels empleats no han pogut assistir i que hauria de fer un parell de gestions importants en el seu lloc. Avui també em toca fer hores extra, sense cap sou extra ni un simple ‘gràcies’ que m’ho recompensi. Miro el rellotge, les vuit, la meva hora de sortir. És clar, avui no, avui la cosa s’allargarà. Torno a la feina, l’oficina està mig buida, tot en silenci. TIC-TAC, TIC-TAC. Ah! El soroll del rellotge que penja de la paret es desesperant, m’aixeco enrabiat, el despenjo i li trec les piles. Ja està, res no em destorba. Se’m tanquen els ulls, em pesen les parpelles, em començen a pesar totes les hores que porto assegut davant la pantalla de l’ordinador, miro el rellotge. Merda, no funciona, li havia tret les piles! Miro l’hora que em marca l’ordinador, són gairebé les deu. La feina ja està enllestida, recullo, dic adéu (no sé a qui, sincerament, l’oficina ja és buida) i torno a agafar l’autobús. Aquest cop no és el que sempre agafo quan torno de treballar, és clar, el d’avui es diferent ja que no és la mateixa hora. Noves cares, poques cares. A l’autobús només hi som el conductor, un home esprimatxat, amb cara de son i de gana i amb la mirada fixa a la carretera; un home vell adormit als seients del fons, agafant fort una maleta amb les dues mans i rondinant en somnis, i un jove que parla pel mòbil sobre una festa que s’està organitzant aquella nit a no sé on. M’assec en un seient a la vora de la porta i al costat de la finestra, com sempre, tinc aquest costum. Escolto la conversa del jove sobre la festa, no tinc res millor a fer. La festa no era lluny d’allí, a unes dues parades més, i hi anirien uns trenta joves com aquell que parlava. El jove baixa a la parada que jo havia deduït. Miro despistat per la finestra. Els llums encesos, les botigues tancades, els bars oberts. Poca gent al carrer, només adolescents contents i alguna parella que torna d’un sopar possiblement càlid i romàntic. Baixo a la parada següent, no tinc ganes d’arribar a casa, em poso a caminar en cap direcció concreta, on em portin els peus. I jo? I jo què sóc entre aquesta multitud, qui sóc? No sóc cap adolescent que va de festa, ni vaig amb la meva parella, ni molt menys acabo de sopar en un bonic restaurant. Simplement sóc un pobre home solitari que no sap què fer amb la seva vida, que torna d’un dia esgotat de la feina, que camina sense rumb, sense ningú que l’estigui esperant a casa preparant el sopar i guardant un gran somriure de benvinguda per quan arribi. Entro en un bar, un garito de mala mort d’un carreró fosc i humit. Demano una copa. El bar no és gaire ple, a part de jo hi ha un grup de tres homes que beuen i riuen sense parar, una dona molt vella que menja alguna cosa, no arribo a veure què és; dos homes que discuteixen amb un to de veu massa alt sobre futbol, i un cambrer que escolta sense ganes les notícies d’una vella ràdio que té sota el mostrador. Demano una altra copa, i una altra, i una altra... El bar es va buidant, no, el bar és buit, només hi quedem jo i el cambrer. Pregunto l’hora al cambrer, les cinc! Mare meva! Per què em sorprenc? Per què corro per arribar a casa? Ningú no es preocupa per on sóc, o per si estic bé o m’ha passat alguna cosa. Ni em molesto a agafar un autobús; com puc, arribo a casa i m’estiro al sofà. Encenc el televisor, notícies. Bombes, guerres, morts. L’apago, per veure desgràcies més val no veure res. M’aixeco, obro la nevera, agafo l’última cervesa, me la prenc. Obro l’aixeta de la dutxa, l’aigua freda m’anirà bé. Em poso el pijama i caic rendit al llit. M’adormo. Sona el despertador. Sense obrir els ulls, l’apago palpant-lo en la foscor. Amb els ulls encara tancats, em giro d’esquena al despertador, em tapo bé amb el fi llençol fins al coll i em torno a adormir. No, avui no m’aixecaré!

Cristina Sahún - 3r C ESO

Prosa catalana

2ª Categoria

Prosa castellana2ª Categoria

L’ÚLTIM ADEU

Tot esperant la mort, l’Agnès escoltava el soroll dels ocells batent les ales, escoltava el dolç xiuxiueig de les fulles, que volaven sense oposar resistència a la suau brisa que les enlairava i les feia ballar pel cel blau i tranquil. De fons sentia la televisió, a un volum baix, però perfectament entenedor. Mentre aquella caixa plena d’imatges trencava aquell ambient silenciós i pacífic, es va sentir un lleuger tust a la porta de l’habitació. La infermera va entrar a la cambra, es va apropar a l’Agnès i amb una veu baixa, dolça i senzilla li va dir alguna cosa a cau d’orella. Amb prou feines la dona va moure el cap de dalt a baix i la xicota va apagar la televisió, duplicant la pau, la tranquil·litat i l’harmonia que residia entre aquelles quatre parets. Quan ja marxava, la infermera va girar-se:

–Vol que truquem a algú, senyora Agnès?

–Ah... –es va quedar uns instants amb la boca oberta i immòbil–. ...No.

Immediatament va tornar a mirar per la finestra, deixant la mirada perduda, cada vegada més trista, cada vegada més depriment, cada vegada més pobra.

Ella, que havia estat filla, mare, amant i àvia, i que a tot s’hi havia dedicat amb un entusiasme i una perfecció poc comuns. Ella, que era amiga íntima de la generositat i la paciència, i que sempre tenia una paraula agradable a la boca. Ella, un model de persona que ara amb prou feines podia mantenir els ulls oberts, residia en una petita habitació, sola, estirada al llit pensant que cada segon seria l’últim. Ella, que havia estimat tant i havia estat tan estimada, passava els últims instants de la seva vida sola, completament sola. I tot i així, la dona era forta, perquè tampoc necessitava un final feliç, sinó que només desitjava un final senzill, així com havia estat tota la seva vida, i que formava part del seu encant i la seva perfecció.

Amb un esforç impropi del seu estat, va tocar el timbre i immediatament una noia va entrar a l’habitació.

–Necessita alguna cosa, senyora Agnès?

–Sí, maca, podries agafar un paper i una ploma i escriure les paraules que et dicti?

La noia es va afanyar per aconseguir una llibreta i la va mirar impacient.

“Ja me’n vaig, ha estat una vida llarga i intensa, però que s’havia d’acabar. Als meus 92 anys puc assegurar que he viscut una vida feliç i que he estimat amb el màxim amor possible. Les persones que m’hagin fet mal, que estiguin tranquil·les, marxo sense rancor.

Vull dir-li a la meva família que han estat el tresor més gran que mai m’hagués imaginat, que m’han ajudat a assolir la felicitat i que han omplert d’alegria tots els buits de la meva vida.

També vull donar les gràcies a totes les persones que he conegut, per haver fet de mi la persona que he estat, que sóc i que sempre seré, gràcies.

Adéu.”

Després de caure-li l’última llàgrima, va tancar els ulls per no tornar-los a obrir.

Algú va colpejar la porta i va entrar.

–Hola, mare! Com et trobes?

Tard.

Quer Molins - 4t A ESO

TRANQUILA, SEGUIRÉ A TU LADO

Jueves, 6 de abril de 2009‘Hospital’, hace cinco meses temía a esta palabra, con solo oírla ya temblaba. Me llamo Natalia y tengo doce años. Yo era

una alumna más de primero de ESO, una chica normal y corriente, con amigos y familia, pero hace una semana todo eso cambió: el médico me diagnosticó leucemia. Por lo que me han contado es un cáncer de sangre muy peligroso y difícil de curar. Los médicos no paran de hacerme pruebas; hoy me han dicho que tengo que quedarme aquí, en el hospital, ingresada. Y aquí estoy, he dejado de ir al instituto, ya no veo a mis amigos a diario, no juego, no me divierto, no sonrío. Ahora todo es distinto, me paso los días rodeada de sábanas y paredes blancas, entre médicos y doctoras con blancas batas también, que no paran de preguntarme cómo estoy, de darme raros medicamentos y de decir palabras demasiado complicadas para que yo logre entenderlas, pero seguro que no dicen nada bueno. Los compañeros de clase me vienen a ver siempre que pueden, me traen los deberes, juegos de mesa, dibujos, cartas…, me cuentan lo que hacen día a día e intentan hacerme sonreír. Se lo agradezco mucho y siempre les dedico la mejor de mis sonrisas.

Martes, 9 de abril de 2009Ya llevo dos meses ingresada en este horrible lugar. Las ganas de sonreír y de hablar con los demás se han desvanecido por

completo, mis compañeros ya no vienen a verme y los médicos están excesivamente pendientes de mí. Mi madre llora, mi padre fuma sin parar y yo lo observo todo en silencio, tengo miedo.

Miércoles, 12 de julio de 2009Sigo igual, nada ha cambiado. No me esfuerzo en hablar, me paso los días en mi cama, durmiendo o escribiendo. Sé lo que

pasa, me he informado por internet y oigo hablar a los médicos, la expresión de mi madre lo dice todo: me estoy muriendo, y no falta mucho. Tengo miedo, mucho miedo. No me atrevo a mirar a nadie, no quiero hacer frente a esas lágrimas desconsoladas, a sus palabras de despedida. Desde que soy consciente de la gravedad de la situación, parezco una alma en pena, no me apetece hacer nada, ni siquiera me muevo, ¿de qué me iba a servir? No lograría esquivar la muerte. Ni siquiera enciendo el televisor ni el ordenador, no quiero saber nada del mundo exterior. No lucho por mantenerme despierta más de una hora seguida, no tengo ni quiero tener fuerzas para nada. Prefiero reservarlas para la llegada del temible momento en que tenga que verme cara a cara con la muerte.

Viernes, 24 de julio de 2009Hoy ha venido a verme Núria, mi mejor amiga desde la infancia, siempre ha estado a mi lado. Ella ha sido la única persona que

ha seguido visitándome dos veces por semana como mínimo y que me llama a diario sin falta (aunque yo me limito a escucharla).Todo el rato que hemos estado hoy juntas he estado tumbada en mi cama, con los ojos cerrados, y ella sentada a mi lado,

contándome algo sobre una serie que había visto anoche. De repente se ha callado y ha explotado en llantos. En realidad entiendo su reacción, no soy la única que lo está pasando mal, ella también sufre por mí, inútilmente, pero es así. Abro los ojos y la miro. Me mira e intenta dominar su llanto para poder empezar a hablar: “Desde hace tres meses que no oigo tu voz, no te veo sonreír y ni siquiera te has levantado de esta maldita cama. Sé que eres consciente de lo que te sucede, los médicos me lo han contado, ¿pero de verdad lo ves motivo suficiente para actuar así? ¡Estás siendo una completa egoísta! ¿O es que no te das cuenta? ¿No ves a tu madre, a tu padre? ¿¡No me ves a mí misma!? En lugar de esforzarte por intentar llevar una vida normal el tiempo que te queda y disfrutar los últimos momentos con la gente que quieres y que te quiere, en vez de intentar que la última imagen que tengamos de ti sea la de la Natalia de siempre, contenta y con ganas de VIVIR, estás consiguiendo que suframos el doble. Verte así, tan destrozada, nos duele. Piensa un poco, ¿crees que con esta actitud consigues algo para mejorarlo o lo empeoras todo?”

Esas fueron las palabras de mi amiga, las palabras que me han hecho reaccionar y darme cuenta de que estoy perdiendo el tiempo. Tiene toda la razón, ¿qué estoy haciendo? Estoy desaprovechando mis últimos momentos por mi cabezonería. No quiero quedarme aquí tumbada en esta cama, durmiendo y llorando sola. Me he incorporado, le he secado las lágrimas a mi amiga con las sábanas y la he abrazado, la abrazo con fuerza. Por primera vez en mucho tiempo le digo algo a mi amiga: Te quiero.

Núria levanta la vista y me sonríe, más animada me ayuda a levantarme y a arreglarme un poco. Salimos juntas de la habitación que había sido mi hogar durante los últimos tres meses. Fuera, sentados en unos bancos, estaban mis padres, que se incorporaron de un salto al verme. Les ha faltado tiempo para venir a abrazarme y llenarme de besos. Por fin puedo volver a ver esas sonrisas que tanta nostalgia me despertaban. Los médicos están orgullosos de mí, dicen que soy una chica valiente. Creo que he recuperado la felicidad, las ganas de vivir, voy a luchar por todas estas sonrisas.

Viernes, 7 de agosto de 2009Hoy se cumplen dos semanas des del día en que ‘renací’. Esta mañana, estaba descansando en la habitación, leyendo unas

revistas que me ha traído mi madre, cuando ha entrado uno de los médicos que me tratan. Se ha sentado en los pies de la cama, algo nervioso y muy serio. Me ha dicho, soltando una sonrisa forzada, que lo estoy haciendo fenomenal y que estoy haciendo feliz a todos, incluido a él. Pero esa sonrisa postiza me advierte de que algo no va bien y me imagino por dónde van los tiros: queda poco. El médico, sin osar mirarme a los ojos, ha anunciado con una voz débil una fecha, una fecha que se fija dentro de cinco días. No es difícil de entender, dentro de cinco días la enfermedad llegará a su fin. Me ha dicho que todavía hay posibilidades de que no sea así, aunque son falsas esperanzas. Aún así, me aferro a esas posibilidades con todas mis fuerzas, no me rendiré, ¡ahora no!

Miércoles, 11 de agosto de 2009He aprovechado estos cinco días al máximo. Ahora mismo faltan dos horas para que se cumpla el quinto día. No tengo miedo,

no pienso decirle adiós a nadie, ni siquiera a mis padres, confío en las posibilidades de seguir adelante, ¡sé que lo conseguiré! Vaya, ahora viene el médico. Supongo que me dirá que me vaya a dormir ya. No voy a oponerle resistencia, estoy agotada y me pesan los párpados. En fin, hasta mañana.

Este es el diario que escribió Natalia, mi hija, en su estancia en el hospital. Al recuperar las fuerzas, nunca las volvió a perder, ni en el último momento. Me hizo feliz verla estirada en su cama una hora antes del fatídico día en que la perdí, cogiéndome fuerte la mano, sonriéndome y pronunciando sus últimas palabras: “Tranquila, mamá, tranquila. Todo irá bien, te lo prometo. No os dejaré solos tan pronto, créeme. Todavía te queda hija para mucho tiempo, no te preocupes, saldremos de esta, juntas. De verdad, mamá… ¡te quiero!”

Cristina Sahún - 3r C ESO

Prosa catalana

3ª Categoria NINGÚ JA NO MIRA EL CELNingú ja no mira el cel. Tothom va massa enfeinat per alçar la vista i contemplar els núvols esponjosos, o

les estrelles. Ara bé, si preguntem als vianants, la majoria sabran descriure a la perfecció el traçat de les rajoles del terra, o de les pedretes de la plaça... Fins i tot comptar els xiclets (sí, em refereixo a aquelles taques negres que només se sap

el que són perquè ens ho han explicat) s’ha convertit en una activitat quotidiana.-Avui, mentre anava a l’insti, n’he comptat 30!-Bah, què dius! Es nota que tu no vas mai pel centre. Allà les baldoses del terra son els xiclets mateixos! I per no parlar de la gent que es troba una moneda. Poden haver estat acomiadats, poden haver renyit amb la dona, els

fills i la sogra si cal, però han trobat una moneda de cinc cèntims... què pot anar malament? A més, si la moneda descuidada està de cara, indica bona sort. Què més poden demanar?

Perquè, del festival de colors que hi ha al cel, ningú se’n fa càrrec. Els núvols passen escandalosament de rosa a taronja, de taronja a blanc groguenc, i tornen a rosa..! I a ningú no els diu res! Després resulta que als que encara ens té enamorat el cel ens diuen somiatruites..

-Però, home, què se t’hi ha perdut, allà dalt?Doncs massa coses. Allà dalt s’hi perden els desitjos, les esperances, les cançons... S’hi perden els somnis dels que

fugim de la realitat. Al cel s’hi perdien els somnis de la Naila, i també els de l’Elisenda...La Naila acostumava a mirar el cel els dies d’hivern, mentre dinava prop la plaça. La mare amb prou feines aconseguia coure una llauneta de faves sobre un foc ínfim. Mentrestant, ella col·locava unes tovalles sobre el banc i així es disposaven a menjar. Els dies que venia en Pere, coïen alguna cosa diferent, perquè

ell sempre aconseguia carn o peix. Era un noi alt i eixerit, que queia bé a totes les venedores del mercat, i amb la feina de transportista aconseguia alguns extres per dinar. A la Naila li encantava estar amb el seu germà gran; ell sempre li explicava històries meravelloses sobre totes les coses que veia a la ciutat, que la feien riure molt.

-Al centre, tothom va vestit amb corbata i barret de bolet, d’aquells tan pasaos! I és increïble veure tota la penya entrant de cop al centre comercial...

Ella i la mare mai no agafaven el metro. Solien moure’s pel barri els dies que no treballava netejant l’oficina. La mare va treure la llauneta del foc improvisat i el va apagar amb una tetera d’aigua. El dinar estava servit. Dos gots de plàstic, dues tovalles de quadrets vermells del súper, dues culleres de plàstic també i les favetes. Així solien

ser els dilluns, els dimarts, els dimecres i la resta de dies que no venia en Pere. De tant en tant, anaven a dinar al menjador del barri. A la Naila li encantava. Era millor que un restaurant. Ningú no mirava com anava vestida, si els pantalons eren massa curts o les sabates eren brutes... A la mare mai no la criticaven pels seus cabells despentinats, com feien les dones del barri, i tothom era amable amb elles.

Després de l’àpat, la Naila va llençar les restes (només les materials, no hi quedava res de menjar!) i va seure sota un arbre de la plaça. Entre les fulles s’entreveia el cel, un cel que era blau pàl·lid. Un núvol tímid navegava vora el Sol, que es trobava dominant al centre. A la noieta li encantava sentir l’escalfor de l’astre rei, sentir com recorria el seu nas, els seus ulls closos, les seves mans... En aquells moments s’imaginava que era en una platja de sorra blanca amb la mare i en Pere, i que junts corrien i passejaven, lliures de problemes. Que fàcil que era pensar tot allò en un dia així de clar! Els pensaments volaven sols. Ara ella era el tímid núvol que corria rere el Sol, empaitant-lo. Li hagués agradat agafar-lo i sentir tota la seva calor, fins i tot hagués volgut fondre’s amb ell. El Sol semblava més ràpid cada cop, i per molt que ella bufava i bufava no aconseguia atrapar-lo. Finalment, esgotada, va aturar-se sobre un parc on jugaven uns nens. Veient com es divertien, decidí ploure una miqueta sobre els seus caps. Una gota, dues, a sobre els cabells dels nens. Com reien, i com reia ella també!

-Naila, vine ja, nena, que marxem!La Naila va obrir els ulls a poc a poc, despertant del seu somni, i va córrer amb gràcia fins a la mare, imaginant-se

encara que era el petit núvol blanc. L’Elisenda jeia sobre l’escriptori, i recolzava el cap a la finestra. La mamà odiava que fes allò, ja que l’escriptori no

era un lloc adequat per asseure-s’hi. Però era la seva posició preferida per quan estava enfadada, sobretot molt enfadada. Els cabells castanys li queien per sobre l’esquena, formant tirabuixons entremaliats que s’enredaven els uns amb els altres. Ella tenia la mirada perduda més enllà de l’avinguda dels Narcisos, la principal de la ciutat. Des de la finestra es veien els arbres plens d’aigua, el terra del carrer humit, el jardí mullat... Tot havia quedat amb aquell aire grisenc després de la pluja.

“Ja està bé -pensava ella- ja està bé. Ni universitats prestigioses, ni barris més acomodats, ni noves feines... No penso moure’m d’aquí un altre cop.”

Aquella era la novena finestra que mirava l’Elisenda des que va néixer. Era el seu novè pis. Quin avantatge podia tenir aquella vida? Ella no volia cinquanta vestits, sinó cinquanta amics. No volia cinquanta metres quadrats d’habitació, sinó un camp de gespa de cinquanta metres per córrer, i córrer... Unes quantes gotes van començar a repicar contra el vidre, dibuixant camins prims d’aigua al seu pas. El cel era ple d’una boira estranya, una boira que perfectament podria ser la ment de l’Elisenda. Estaria bé ser una gota de pluja... Quan el núvol es tornés un lloc massa inhòspit, massa carregat de mal humor, d’injustícies, de discussions, l’Elisenda es deixaria anar i cauria avall, cap al terra. Potser tindria sort i quedaria atrapada sobre la teranyina d’alguna aranya, o lliscaria a la teulada d’alguna casa com si fos una ballarina. Un cop toqués terra ferma, es barrejaria amb les altres. I totes les gotetes serien iguals, cap de més brillant que l’altra, podrien caminar juntes per la ciutat formant petits rierols. Juganeres, disfrutarien fins que arribés el Sol i les evaporés. O potser abans caurien pel clavegueram i viurien unes aventures més nocturnes, qui sap...

L’Elisenda mai no podia sortir de nit. La simple idea va fer que els núvols del seu cap es revoltessin una mica, però de seguida es van encalmar, recordant que ara era ella la pluja que dansava al seu gust...

-Eli, són les sis, ja arribat el professor d’Economia, au baixa! -va cridar-la la mare. Tenia la ment clara a causa del fred del vidre, i va decidir no fer més voltes al tema. Va baixar les escales de catifa

violeta fins a arribar al menjador. Un munt de llibres l’esperaven sobre la taula i l’Oriol, el professor particular, passava uns fulls. I ella era una gota de pluja que tenia la ment en el cel grisós.

Ningú ja no mira el cel, la gent va massa enfeinada per alçar la vista als núvols, als estels...Anahí Àlvarez - 1r B Batx

UN DIA MÉS

Sona el despertador, com cada matí. M’aixeco i vaig directe a la dutxa. Al cap de poc temps ma germana em fa sortir, em diu que m’espavili, que no estic sol a casa. Sense escoltar-la i amb els ulls encara mig tancats m’acabo d’esbandir i surto per vestir-me. Esmorzo el mateix de cada dia, em rento les dents, em poso la mateixa colònia de sempre, m’acabo de pentinar, agafo les coses i me’n vaig sense dir adéu a ningú. Pico l’ascensor de l’esquerra perquè ja sé que estarà al cinquè pis. La veïna de sota també deu tenir una vida monòtona i avorrida. Mentre espero que arribi, que no trigarà ni deu segons, agafo l’mp3, em poso un auricular a cada orella i apujo el volum per escoltar la cançó que més m’agrada. En sortir de casa em passa una ràfega d’aire fred que m’entra per sota dels pantalons i una fulla grossa i seca se m’encasta a la cara.

“Avui no t’has currat gaire la benvinguda, tiu” dic en veu baixa mirant al cel. M’hauria d’haver abrigat més. El temps és l’únic que cada dia em sorprèn. Vaig a pas lleuger cap al metro, com sempre, no vaig gaire sobrat de temps. Pel camí veig que aparca la mateixa furgoneta de sempre, “Restauraciones J. Pizarro”, i com sempre, té problemes per fer-ho. El conductor és un home simpàtic que sempre saluda. Té els cabells blancs amb algunes clapes per davant. Sempre porta barba de tres dies i una cigarreta “Marlboro” sota el bigoti. Saluda i saludo, com sempre. Més endavant, a l’alçada del quiosc, m’he de trobar una nena petita, que va a l’escola acompanyada pel seu pare. Ell sempre porta una bosseta de quadres blancs i rosa, segur que deu portar l’esmorzar, i a la mateixa mà una carpeta de cartró blava, amb un DIN-A4 mal enganxat on hi ha escrit amb lletra insegura i de colors “LAIA”. El pare, cada matí ha de portar arrossegant la Laia, que va amb els ulls tancats i fent passos curts i lents. I efectivament, me’ls he creuat. Seguidament ha passat veloçment una bicicleta que quasi ens atropella a la Laia i a mi. No m’ha donat temps de mirar qui era, però segur que era la noia de sempre: universitària amb els fums pels aires que sempre fa tard perquè s’ha hagut de maquillar, carpeta de la UB al cistellet de la bici perquè tothom ho vegi, faldilleta de floretes perfecta per anar en bicicleta, perquè se li vagi aixecant, i algun dels jerseiets tan monos que sempre duu.

Per fi entro al metro. La noia amb els cabells “negro azabache” em dona el “20 minuts”, l’agafo amb ganes i li somric, com sempre. Dec ser l’única persona al dia que ho fa, tothom l’hi agafa amb presses i amb menyspreu. Entro, pagant, per descomptat, perquè sé que amagats sota les escales que baixen a l’andana hi ha dos “seguratas” amb el peto groc i ridícul que em demanaran el bitllet. Avui també hi són, sovint els acompanyen dos romanesos que sempre enxampen; avui, però, només n’hi ha un. Dono el bitllet i me’l passen per la màquina. Sempre fan la mateixa cara de pomes agres.

Esperant el metro reviso que no falti ningú. L’àvia que va al ioga amb la bossa d’esport, l’home del peto que se’n va a treballar, l’avi amb olor de “carajillo y caliqueño”, la xinesa amb motxilla d’esport i malles, el noi que sempre em mira per sobre l’espatlla i finalment la cangur que duu els bessons a l’escola. Com sempre, hi som tots, no falta ningú. El metro arriba, està pleníssim, com sempre. En baixar em creuo amb un amic de fa molt de temps. Tots dos somriem sense ganes i movem el cap per saludar-nos esperant poder seguir el nostre camí. Surto del metro, ja són les vuit i cinc, vaig una mica tard, com sempre. Accelero el pas. Passo pel parc, on em trobo la noia amb son, cansada de passejar el raquític gos que li van comprar els seus pares, i l’escombriaire que se la mira amb ulls brillants. Finalment, mentre creuo l’últim pas zebra, sento una veu que em crida, em giro i, com sempre, és la Mireia, que també arriba tard i ve corrents per agafar-me. Entrem a l’institut, on el conserge ens crida des de la seva cadira:

“Arribeu tard, nois!”Com sempre.

Júlia Ruiz - 2n A Batx.

Prosa castellana3ª Categoria

TANGO AL ALBA

“La noche susurra sutilmente palabras aterciopeladas con dulces sonidos a los oídos de desdichados amantes, que separados yacen en su más profunda miseria.

La luna es foco para sus actrices las estrellas, temblando al compás de un tango que suena en el firmamento.

Cuando lo real, lo absurdo, lo físico, lo obligado cae en los brazos de Morfeo, despierta lo prohibido, irreal, bello y perdido.

La música es el pulso de la noche, la luna su ojo, las estrellas sus emociones. Y salen a la oscuridad las almas separadas, incompletas, que buscan la perfección en la danza de los ocultos.

Las máscaras de los rostros humanos desaparecen. La soledad es una ilusión. La fe existe. El amor se respira. El placer es el aire fresco que se inhala.”

Todos estos intentos de versos son emociones que despiertan dentro de mi ser cada vez que te veo bailar. Moviendo esa perfección de curvas al son del violín. Reflejando en tu piel canela la luz de mil ojos observándote, tan suelta, tan pura. ¿Y en los tuyos? Alegría. Lujuria. Pasión. Tristeza. Dolor. Soledad.

Las ondas perfectamente definidas de tu cabellera ceniza siguen el ritmo de tu cuerpo, dibujando sonrisas cada vez que desfilan ante mí. Y en tu rostro, tan perdido en tanta emoción, se dibuja una curva única, mágica e indefinible cada vez que nuestras miradas se encuentran.

¿Qué es tu sonrisa? El reflejo de todo lo bueno que hay en ti.Caigo una y otra vez al verte. Jamás quise hablarte, por miedo a que perdieras esa luminosidad tenue y especial que te

caracteriza. Sin embargo, tú viniste a mí. Me cogiste de la mano y me susurraste con tu voz de miel.“Agárrate fuerte. Ven y baila conmigo.”No cabe en mí otra cosa que devoción por tu ser.Eres de seda. Suave, ligera, dulce, cálida, libre.Al abrazarte siento que sólo en el crepúsculo podemos estar juntos.Ya que tú eres el día y yo la noche.

¿ SENTENCIA FINAL ?

Señoría, en mi defensa sólo puedo alegar que no tengo nada con lo que defenderme. Lo hice y ya está. Sí, maté a mi mujer. Sí, sentía que debía hacerlo. No, señoría, no disfruté en absoluto. Es más, me atrevería a decir que fue en contra de mi voluntad. Ella me obligó. ¿Por qué no me quería? ¿Qué hice mal? Bueno, vale. Quizás la controlaba un poco. Un poco mucho. Pero era porque no quería que se enamorase de otro y me dejase solo. Solo no, por favor… Sí, señoría, ya sé que ahora estoy solo, pero al menos ella no está aquí para disfrutar de mi soledad y para regocijarse de su nueva felicidad ajena a mí. Huy… ¿no estoy siendo un poco cruel? Sí, señoría, tiene usted razón, es del todo irónico que diga que soy cruel ahora. Mi mamá ya me lo decía… Hijo, no tires piedras a los gatos… No veía qué daño hacía. Simplemente me gustaba observar cómo se defendían, ¿qué tiene eso de malo? Al fin y al cabo, igual que las mujeres, son criaturas inferiores, ¿no? Porque seamos sinceros, señoría, todo humano tiene su parte animal, ¿no cree? Y no sólo tiene una parte animal, tiene una parte cruel, a la que le gusta ver sufrir a los demás, incluso a uno mismo. Sé que estoy enfermo, cuando la maté sabía que lo iba a pasar mal, porque nunca dejé de quererla… No, déjeme terminar, señoría. Precisamente porque la quería hice lo que hice. En el fondo era una forma de autocastigarme a mí mismo, a pesar de que usted crea que no lo estoy pasando mal. Tengo escrúpulos, ¿sabía usted? No la maté a sangre fría, como esos asesinos en serie que andan sueltos por ahí… ¡Dios sabe que no lo hice así! Sólo quería… quería… No, no necesito un pañuelo, estoy bien. ¿Cree usted en el cielo, señoría? Yo sí. Creo que mi mujer está ahí ahora, porque era una buena mujer, sí señor. ¿Que cómo puedo ser tan cínico? Discúlpeme usted, pero no estoy haciendo uso del cinismo en este momento. Recuerdo el día que la conocí… Estaba tan guapa… Supe que estábamos hechos el uno para el otro, y… ¡DÉJEME TERMINAR, JODER! Gracias. Cuando nos casamos… Fue en la ermita de mi pueblo natal, rodeada de unos bonitos prados verdes. Fue donde crecí, ¿sabe usted? Desde entonces, como es natural, no dejé que ningún otro hombre la tocase. A ella le gustaba mucho salir a pasear, pero a veces, muy a mi pesar, tenía que obligarla a quedarse en casa ya que no podía permitir que, tan guapa como era, se la llevase un extraño, que la apartasen de mi lado. Eh, ¿qué coño hace ésta gente? ¡DÉJENME EN EL SUELO! ¡CABRONES, SOLTADME! Eso, gracias señoría, permítame continuar. Sí, sé que se acaba mi tiempo, pero yo siempre he sido una persona muy abierta, con lo que se llama don de gentes. Así que cuando empiezo a hablar no hay quien me pare. Pues lo que decía… ¿qué le iba diciendo? ¿Lo recuerda? Mierda, lo olvidé… Y si usted no lo recuerda… ¿significa que no me estaba escuchando? ¿ESTOY PERDIENDO EL TIEMPO, INTENTANDO SINCERARME CON USTED? Sí, sí, me calmo. Señoría, ¿cree usted que las cosas pasan por una razón? Yo creo que sí. Todo tiene un porqué. Nos conocimos, y nos enamoramos. Dios quería que estuviéramos juntos para siempre, lo sé. No, señoría, no creo ser un iluminado de Dios. ¿O quizás sí? El caso es que algo se interpuso en nuestra perfecta felicidad. Aquel maldito tendero que la miraba cada mañana cuando salíamos a comprar el pan… Empezó a bajar sola cada mañana, y cada día la veía más arreglada, y no para mí precisamente. Un día, preocupado por su tardanza, la llamé al móvil y al ver que no me lo cogía me preocupé mucho. Regresó a casa al cabo de un cuarto de hora y… bueno… Sí, señoría, así es. La pegué. Pero fue como un golpe de atención, como cuando se atiza a un chucho para que obedezca, ¿no le parece? Podríamos considerarlo un golpe... educativo. Sí, ya veo que no está usted de acuerdo. Ella tampoco lo estaba… Bueno… No, sinceramente no era la primera vez que le pegaba... ¿O sí? Disculpe, no tengo la cabeza muy clara y a menudo olvido cosas… Bueno, lo que le decía. Ese día reaccionó muy extraño. No me volvió a dirigir la palabra en todo el día, estaba muy arisca. No le di más importancia hasta el día siguiente, cuando volví de trabajar y la oí hablando por teléfono. ¿Que quién era? ¡El tendero, por supuesto! La oí reír y le había dicho te quiero a la persona con quien hablaba por teléfono. ¿Cómo habría reaccionado usted, señoría? Ya, ya sé que no la hubiera matado. O eso cree usted ahora… ¿Si ya he terminado? Sí, supongo que sí… ¿Acaso quiere que me calle ya? ¿Es eso lo que quiere? ¡DÍGAMELO! ¿QUIERE QUE ME CALLE? No, dígales que no me toquen. ¡NO ME TOQUÉIS! ¿QUÉ? ¿Y ahora quiere usted hablar con el psicólogo? ¿Y qué le dirá ese matasanos? ¡AJÁ, MÍRELO! ¿QUÉ? ¿CÓMO? ¡¿Qué dice usted de un brote de psicosis?! ¿Quién tiene de eso? ¡Yo quería a mi mujer, ¿me oye?! ¡LA QUERÍA! Señoría, escúcheme a mí. No quería hacerlo, ¿lo entiende? TUVE que hacerlo. Dios me dijo que era lo correcto. ¡NO ME IGNOREN! ¡SOLTADME, GORILAS DE MIERDA! ¿Cómo que se terminó mi defensa? ¡QUIERO HABLAR CON MI ABOGADO!… Vaya. Así que condenado. ¿Me hace perder el tiempo aquí miserablemente explicándole mis más íntimos pensamientos y… me condena a 20 años? Bueno… ¿qué se le va a hacer? ¿QUÉ HA DICHO ESE MISERABLE DE UN BROTE DE BIPOLARIDAD? ¡¿A dónde me llevan?!

Oiga, señoría… ¿Cree usted en el destino? Porque yo sí...Irene Sahún - 1r A Batx

Siento como si cada una de tus caricias me despertara de un sueño profundo, dónde sólo hay lugar para dos y no eres tú la que está a mi lado.

Vivimos eternamente separados, pero amándonos como los amantes más fieles de la historia.Separados como héroes. Juntos, leyenda.El tiempo es otra ilusión que anhela existir.No se puede parar, frenar o acelerar. Sólo aprovechar.Y si es cierto que existe el tiempo, quiero que sigas cogiendo mi mano, y me lleves contigo donde nadie pueda

encontrarnos.Eres mi noche prohibida.Mi amante desdichada.La ilusión que perdí.Mi tiempo.“Agárrate fuerte. Ven y baila conmigo.”

Laia Albadalejo - 2n A Batx

Si per casualitat ets virtuós -qualsevulla que sia la mena de virtut que professis -convé que ho dissimulis.

Així t’estalviaràs almenys dues molèsties considerables:la de ser admirat i la de ser menyspreat.

Joan Fuster

CRISISAhora todo el mundo habla de la Crisis. El otro día le pregunté a papá por qué de golpe le

importaba tanto una mujer que no era mamá, que no paraba de hablar de ella. Cuando mamá oyó eso, ¡se le pusieron los pelos de punta! Fue extraño, porque ella también la critica. Papá me contó que la Crisis no es una mujer sino, “por decirlo metafóricamente”, como una plaga. Iba a preguntarle qué era “metafóricamente”, pero no quise meter la pata por miedo a que esta vez sí fuera una mujer.

Ese día salí a pasear con la abuela un rato. Me fijé cuidadosamente en las caras de mis amigos y amigas del parque, pero no vi indicios de la Crisis por ninguna parte. Jorgito y Pepe estaban peleándose como siempre, y María se ensució los calcetines de barro. ¡Pero aquello no tenía pinta de ser ninguna plaga!

Sin embargo, me di cuenta de que papá tenía razón cuando entramos al mercado. Allí, tanto los que vendían como los que compraban tenían una cara horrible. Parecía que hubieran cogido toda su alegría y la hubieran aplastado en forma de billetes, y con cada billete que soltaban perdían un poco de ella. Fuimos hasta la tiendecita de las aceitunas. Loli, la vendedora, solía tener conversaciones animadas con mi abuela mientras le servía, y a mí siempre me regalaba unas olivas. Esta vez el discurso fue breve y con pocas palabras, como “Sí, mujer... yo también lo creo… tal vez tengamos que cerrar... a este paso...”, y entonces me di cuenta de que Loli tenía la Crisis. Quizá ya se habría dado cuenta, pero de todos modos tenía que decírselo, tenía que avisarla antes de que acabara con toda su felicidad. La abuela terminó la compra.

-Adiós, cariño, y vamos, levanta el ánimo que no está el horno para bollos.Cuando le dije que tenía la cara llena de arrugas por culpa de la Crisis, puso la misma cara que mi madre

aquel día. Nos miró a mí y a la abuela alternativamente. Al final soltó que la Crisis no era más que una maldición de los cielos, un error de los dioses. Y desde luego, ¡aquella información cambiaba mucho las cosas!

Seguimos el paseo y cada vez me di más cuenta de cuánta razón tenía la vendedora. Yo no sabía si existían dioses o no, pero vi que ellos habían castigado a la gente que no creía. Debía ser así, porque sólo algunas personas se veían claramente afectadas por la maldición de la Crisis. Caminaban con la mirada fija al frente, rápido, empujándose las unas a las otras. En cambio, los que sí creían debían ser los bien vestidos, con sus trajes y maletines de cuero, igual que los que llevaba antes papá, cuando trabajaba en la empresa.

Le pregunté a la abuela por qué los dioses habían sido tan poco considerados, y no habían perdonado a los que no se sabían las plegarias... No me contestó nada, pero me compró un helado en el quiosquito. De regreso a casa, la abuela me contó que la Crisis era algo que daba mucha, mucha rabia a la gente, pero poco podían hacer para remediarlo. Pensé en algo que me diera mucha, mucha rabia… ¡Ah, sí! Las historias inacabadas. Odiaba cuando el abuelito estaba en mitad de un cuento y se quedaba dormido de golpe. ¿Entonces la Crisis era una historia inacabada, algo que nunca terminaría? Lo primero que hice al llegar a casa, antes incluso de darle un besito a mamá, fue ir corriendo a mi habitación. Abrí mi cajón y saqué la libreta de colores. Empecé a revisar una por una todas las historias que había escrito para el cole, pero por suerte ninguna estaba inacabada. Salí saltando al salón, feliz de haber salvado a mi familia.

-¡Qué bien, cariño, me alegro de que estés tan contenta! –dijo mamá, alzándome en brazos.

El abuelo estaba mirando la tele en el comedor, la media parte de un partido seguramente. Me senté a su lado y jugueteé con unas revistas mal amontonadas en el sofá. En todas ponía la misma palabra de color negro o rojo: CRISIS, CRISIS, CRISIS…

El abuelo me observó un rato y me acarició la cabeza.-Ay pequeña, eres demasiado chiquita para saber qué es la crisis aún. Es algo tan

difícil de entender, sobre todo para aquellos que ya hemos vivido unas cuantas…No podía ser, ¿el abuelo había pasado alguna vez la Crisis? ¡Pero si él no dejó

ninguna historia inacabada, porque no sabía escribir! Me escabullí del sofá y salí al balcón. Un buen rato estuve mirando las caras de la gente. Vivir en un primer piso tenía sus ventajas. Al menos ahora ya no tenía miedo de que nos pillara antes la Crisis por vivir tan cerca del suelo. Pero todo el mundo tenía esa expresión triste, desfallecedora… Sí, tal vez la Crisis no se trataba de ninguna historia, sino de algo más personal…

Algo que yo no podía entender… ¿Qué le podía pasar a la gente? ¿Les faltarían juguetes, o amigos, o programas divertidos en la tele, o libros coloreados? Crisis, Crisis… Para mí la Crisis, si era eso, siempre había estado ahí; algo que molestaba a las personas queridas. Volví a mi habitación, agarré el cuadernito de colores y abrí una página nueva. Con el rotulador azul escribí LA CRISIS, y todo lo que había descubierto aquel día. El mejor remedio, quizás una sonrisa…

Anahí Álvarez - 1r B Batx