CONTE

Per: Sarai Rubio Mendez

El comiat del meu pare

Jo sóc la Zunduri, una mare de família amb dos fills; la Noxola de 4 anys, i l’Ubadíh de 6 anys. Ara mateix vivim a Argèlia, un país infestat de guerres el qual no crec que sigui el més adequat per la infància dels meus fills.

Així doncs he decidit amb el meu marit Fredishiano que aviat haurem de sortir d’aquest embolic, ja que això no aporta estabilitat a la nostra família. També, hem coincidit en que no és gens fàcil fugir del país amb aquestes condicions econòmiques, i que si fugim, ho haurem de fer en unes condicions nefastes.

Per tant, com el que necessiten els nostres fills no és precisament viatjar duant mesos en un vaixell, preferim que vagi el meu marit a trobar una vida millor;

amb feina, diners i un lloc on mantenir-nos. I quan ho hagi aconseguit ens retrobarem tota la família de nou i seguirem la nostra vida en unes condicions com Déu mana. I mentre que ho aconsegueix fora d’aquest país jo em faré càrrec dels nostres fills.

Fa 6 mesos que va sortir el meu marit, encara no se res d’ell.Els nens em pregunten per ell i jo els hi responc que ha anat a buscar feina i que tornara aviat, però m’estic començant a plantejar si haurà aconseguit arribar a algun país estable, però i si realment ha mort per el camí?

6 MESOS MÉS TARD...

Gairebé han passat 10 anys des que va marxar, i mai hem sabut cap més notícia d’ell. Aleshores, les guerres a Algèria s’han calmat i l’Ubadíh i la Noxola han crescut .

Ja són més espavilats, a més, són més conscients del que succeeix i es valen per si mateixos per segons què. Ja havíem assimilat que havia mort des de fa temps, però tot i que els meus fills havien crescut sense pare, m’he n’he sortir solai he fet tot el que he pogut per obtenirel confort d’ells.

Llàstima que no ens vam poder acomiadar com ens hagués agradat.

gràcies per la vostra atencióEspero que us hagi

agradat