Pàg. 2

Portada: Afores de Lescun (França GR10) Autora: Lídia Cabré Pàg. 2: Editorial Pàg. 3: Biblioteca, Secretaria, Activitats i Socials Pàg. 4: Activitats i Piolet d’or Pàg. 5: Centenari Pàg. 6 a 11: Col·laboracions Disseny portada: Jordi Hernández Elaboració: Lídia Cabré Correccions: C. Normalització Lingüística

EDITORIAL Benvinguts a una nova temporada!, una temporada plena de reptes i emocions, ja que comencen les celebracions del nostre centenari (la Secció Excursionista va ser la primera secció que va tenir el Foment Martinenc i el primer centre excursionista del barri). Oficialment, els actes començaran al mes de gener, però per falta de dies hem hagut d’avançar l’inici d’algunes activitats. Així doncs, donem sortida al centenari pedalant per tota la geografia catalana, ja que recorrerem totes les comarques en BTT i, concretament, al setembre anirem a fer la ruta “Pedals de foc”. En aquest mateix butlletí trobareu més informació sobre aquest tema. Aquesta temporada es presenta “moguda” en tots els sentits i això ha de repercutir en el butlletí. Intentarem fer una cobertura total dels actes del centenari. És la primera vegada que em dirigeixo a vosaltres a través de l’editorial i voldria agrair-vos a tots la paciència i les mostres de suport envers aquest modest butlletí. Em consta que molts de vosaltres us divertiu amb les experiències explicades en els articles publicats i també estic convençuda que n'hi ha alguns que potser no els hi agrada tant i, per això, vull dirigir principalment aquestes ratlles a aquests darrers i animar-los que escriguin alguna cosa, que de segur que serà ben diferent a les que han sortit fins ara. Volem fer un butlletí plural i que tots els socis en hi veiem reflectits. Recordar-vos que, després de l’èxit aconseguit, tornem a fer una nova edició del “Piolet d’or”, però aquest cop amb importants novetats respecte a la puntuació. Desitgem que gaudiu i participeu al màxim possible del CENTENARI i que per molts anys puguem continuar fent història.

L C F

Pàg. 3

NOTÍCIES SOCIALS Volem felicitar en Tomás Hernández ja que, aquest any, celebra el seu 50è aniversari com a soci de la Secció. En aquests moments és el soci més veterà. Durant tots aquests anys, en Tomás ha ocupat diversos càrrecs dins de la junta directiva, però volem destacar el de president de la Secció Excursionista i el de president de l’Entitat. Actualment organitza les sortides turistico-culturals i és membre de la comissió del centenari.

FELICITATS COMPANY!

BIBLIOTECA J a h e m i n a u g u r a t l a FOTOTECA DIGITAL de la Secció amb la temporada 2006-2007. Les podeu visualitzar a l’ordinador de la biblioteca. Per a la nova temporada us animem a participar-hi. Per descarregar les fotos disposem tant de lector universal com de port USB.

SECRETARIA Durant maig, juny i juliol de 2007 s’han donat d’alta com a sòcies a la Secció Excursionista les següents persones: Jesús Martínez i Jordi Delgado Els hi donem la nostra BENVIN-GUDA!

LES NOSTRES ACTIVITATS QUÈ FAREM? Durant els mesos de setembre i octubre de l’any 2007 tenim pre-vist fer les activitats que troba-reu en el full adjunt i de les quals fem aquest resum: - 1 sortida de senderisme. - 2 sortides de mitja muntanya. - 1 sortida “Itineraris escollits” - 2 sortides d’alta muntanya - 2 sortides de BTT.

C o n s u l t e u e l f u l l d’activitats adjunt.

Pàg. 4

GUANYADOR PIOLET D’OR El passat dia 22 de juny va tenir lloc la cloenda de temporada i es van entregar els tres pins, d’or, plata i bronze (en forma de piolet) als socis que més sortides han fet. Els resultats van ser aquests: Piolet d’or: Eloi Olesa (48 punts) Piolet d’argent: Albert Sintes (44 punts) Piolet de bronze: Marta Borrás (39 punts)

Els tres guanyadadors Fins ara s’havia donat 1 punt per cada full de sortida registrat independentment del nombre de dies de l’exursió. A partir d’aquesta temporada, es tindrà en compte la duració de les sortides i la puntuació variarà. Podeu consultar les noves normes al lloc web i a la sala de la Secció.

ACTIVITATS Als mesos d’octubre i novembre tenim previst realitzar el

CURSET D’INICIACIÓ A L’EXCURSIONISME INSCRIPCIONS : Els drets d’inscripció són de 15 € per als SOCIS i de 30 € per als NO SOCIS. (Les places són limitades: mínim de 8 cursetistes). Edat : L’edat mínima per participar en el curset és de 16 anys, els menors de 18 anys hauran de presentar un permís del pare, mare i/o tutor autoritzat. Inscripcions fins al 28 de setembre. Director del curset: Albert Altemir Curset subvencionat per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Consulteu el full adjunt._____________________________

Pàg. 5

CENTENARI “PEDALS DE FOC” Després de l’èxit de “Carros de Foc”, un grup de gent d’aquelles comarques pirinenques va pensar, i encertar, que podria cuatllar fer quelcom de semblant amb bicicleta. I així van organitzar un recorregut d’uns 220 km i quasi 6.000 m de desnivell que dóna la volta completa al perímetre del PN d’Aigüestortes. Recorre les comarques de Vall d’Aran, Alta Ribagorça, i els dos Pallars (Jussà i Sobirà). L’inici del recorregut es situa a la boca Sud del túnel de Viella i el final a la capital de la vall d’Aran. Des del seu inici ha tingut un gran èxit en el món de la BTT. Hi ha betetistes, podríem dir que d’èlit, que la fan tot seguida ,“non-stop” com diuen, fins altres que la realitzen, de forma més tranquil.la en vàries etapes, fins a sis. El recorregut és de gran bellesa i duresa. Aquest itinerari s'anomena "Pedals de foc" i amb ell donem inici a la pedalada per totes les comarques catalanes, inclosa a les activitats del CENTENARI. A l'octubre continuarem la pedalada passant per les comarques de: la Cerdanya, el Berguedà i el Ripollès. La distància aproximada del primer dia és de 60 km i un desnivell de 1.600 metres.

Pàg. 6

GR-10 HENDAIA—BANYULS DE LA MERENDA 28, 29 I 30D’ABRIL DE 2007

LAUGIBAR—ETZAUT Ha arribat l’hora de reprendre el GR-10 i tornem a agafar el tren que ens portarà, per darrera vegada, a Pamplona. Avui, però, l’ambient és més animat perquè la Montserrat ens ha portat bombons i cava per brindar pel seu sant. 28/04/2007: Baixem a Pamplona a les 05.40 h i als 10 minuts ja tenim aquí l’Ando-ni, el nostre taxista habitual. Ens ha de portar fins a Laugibar, punt d’inici d’aquestes etapes. La primera sorpresa la tenim al arribar a l’inici de la pujada del port de Larraun en què trobem el cartell amb la paraula “CERRADO”. Després d’uns moments de dub-te, confusió, por, buscar alternatives, etc. (la quantitat de sensacions que es poden tenir en 1 minut!), decidim pujar perquè ens sembla que l’estat de la carretera és bo i que el que passa és que s’han oblidat de canviar el cartell. I així és: malgrat la neu que hi ha a les voreres, la carretera està força bé i a l’altra banda del port, al cartell hi diu “OUVERT”. Només en una ocasió, la copilot ha hagut de baixar del taxi per comprovar si els reflexos que es veien a la carretera eren d’aigua o de gel; hem tin-gut la temptació de deixar-la, però en el fons som bons... Sortim de Laugibar (375 m) i comencem aquesta etapa pujant cap al pla d’Ardakhotchi (980 m), deixant a la nostra dreta, i molt a baix, les gorges d’Holzarté (l’antic GR passava per l’espectacular passarel·la, però no sabem si és oberta i, a més, representaria 1 hora més de camí). Continuem pujant cap a Saratze (1.205 m), el coll d’Anhau (1.383 m) i la cabana del mateix nom (1.290 m). Tota l’estona gaudim de les vista de l’Ori, el pri-mer cim de més de 2.000 metres dels Pirineus des de l’Atlàntic. Passem per l’entrada de les gorges de Kakueta i arribem a Santa Grazi (630 m), que és una vall plena de cases disperses. Santa Grazi també té el seu frontó, igual que les anteriors poblacions. Nosaltres estem a Senta, a la gîte que hi ha al costat de l’església que és plena de lauburus, les darreres creus basques que veurem. Mentre esperem el sopar, agraïm haver arribat aviat, ja que s’ha posat a ploure a base de bé. Avui hem pujat 1.160 metres i n’hem baixat 905. 29/04/2007: Avui ens espera una etapa molt llarga i per això sortim a les 6.30 h en punt i agafem el barranc d’Ehujarre Arroila, límit de la província de Soule (Zuberoa en basc), i entrem a la regió de Bearn, deixant enrere el País Basc francès.

Pàg. 7

Anem pujant passant pel bosc de Leja i per pastures molt verdes. Quan parem a esmorzar ja comença a baixar la boira. Pugem fins al coll de La Pierre-Saint-Martin (1.760 m), que per culpa de la boira estem a punt de no veure i desviar-nos (de fet, més que veure’l, l’hem intuït). Els cartells ja no estan en basc i francès, sinó que estan en occità i francès. Passem pel refugi de Jeandel i arribem a l’estació d’esquí de Arrette La Pierre Saint-Martin (1.640 m). Ja fa molta estona que la boira ens a-companya i cada vegada és més densa; hem d’anar en compte de no despistar-nos. El paisatge s’intueix molt maco, però hi ha estones que no el veiem. Hem d’arribar fins al pas de l’Osque, però abans, un company pateix una caiguda perquè li ha fa-llat el genoll, igual que a la primera etapa. Continuem, però com que el genoll ha quedat tocat, pateix 2 caigudes més i decidim parar una estoneta per recuperar for-ces. Es podria dir que tenim sort amb la boira, ja que, de tant en tant es va obrint i, malgrat que ens costa veure les marques i ens equivoquem una vegada, les anem trobant; seria pitjor si fes sol o pluja, ja que les condicions de la neu serien ben dife-rents i ara es pot caminar força bé. Finalment arribem al pas de l’Osque (1.922 m), amb una mini grimpada, just en el moment en què comencen a caure 4 gotes (llei de Murphi). Un quart d’hora més de neu, amb un flanqueig una mica massa inclinat pel gust de tots, i arribem al pas d’A-zuns; aquí hem acabat la pujada d’avui i ens queda una llarga baixada fins al poble de Lescun. Com que hem deixat enrere el pitjor i ja portem 8 o 9 hores caminant, fem una parada de 10 mi-nuts per agafar forces i veiem el pic de l’Anie (o Auñamendi) quan els núvols ens deixen. Una petita llengua de neu està a punt de causar-nos problemes, però la podem esquivar i ja “només” ens queden quasi 4 hores més de bai-xada, amb alguna clapa de neu, cada cop més escassa. A mitja baixada comença a ploure i ja no pararà fins a la nit. Passem pel refugi de Labérouat a 1.442 metres (on havíem d’haver dormir i això significaria final d’etapa, però és tancat) i per fi arribem a Lescun (900 m) quan les campanades toquen les 7 de la tarda. Només 3 de nosaltres tenim temps de dutxar-nos abans de sopar, la resta ho haurà de fer després. Avui hem pujat gairebé 1.600 metres i n’hem baixat uns 1.200. 30/04/2007: L’Evaristo es queda a la gîte perquè té el genoll molt inflat i agafarà l’autobús. La resta marxem a les 7.00 h de la gîte, amb un temps ideal i gaudint de les vistes. Es nota que anem avançant: el poble de Lescun ja no té res a veure amb l’arquitec-

Pàg. 8

VOLTA A ANDORRA GRP 5a etapa: LLORTS — LA MASSANA

9 i 10 de juny de 2007 Eloi Olesa, Montserrat Soler, Jaume Cañas Ben d’hora al matí, l’Eloi, la Montserrat i jo mateix enfilem cap a Andorra per última vegada per donar per acabada la volta a Andorra, que l’estiu de l’any passat vam començar la ‘friolera’ de set persones. Motius varis han fet que, per ase o per bèstia, aquesta volta tan sols l’haguem acabada dues persones. Quan finalment vam arribar a la Massana, vam recordar la dificultat de deixar aparcat un cotxe particular a Andorra. Al carrer principal, tot era zona blava. Vam girar en un punt, un revolt de 180º, per encarar una lleu pujada fins a una plaça, on

tura basca; les teulades són de pissarra i ben inclinades, ja no hi ha lauburus, ni un frontó en tot el poble. Ja som a l’equivalent d’Aragó. Esmorzem al costat d’una de les moltes cases disperses que té Lhers (997 m) i co-mencem la darrera pujada d’aquests dies fins al coll de Barrancq a 1.601 metres. La pujada s’ha fet pesada i hem tingut alguna dificultat amb les marques, ja que es confonen les marques pròpies del GR, amb unes marques del mateix color i forma semblant, que tenen els arbres. Des d’aquest coll veiem el Midi d’Oussau. La baixada és increïblement llarga (1.000 metres bastant drets), passant per les ca-banes d’Udapet Le Bas (1.401 m) fins al poble de Borce (650 m), molt conservat. Baixem fins al poble del costat (Etzau), on dinem i posem punt i seguit al GR fins a l’estiu. Agafem l’autobús (que ja ve amb l’Evaristo) que ens porta fins a Canfranc estació, on a la nit sopem com a senyors: uns són feliços amb uns ous ferrats, altres mentre no els posin una altra vegada sopa ja en tenen prou i un de nosaltres (qui conegui el grup reconeixerà qui és), en menja un filet de 800 grams, acompanyat de pebrot, patates i amanida... i encara diu que abans d’anar a dormir és convenient quedar-se amb una mica de gana... Durant el viatge de tornada hi ha diverses anècdotes, quasi totes a l’estació de Sa-ragossa, on vam fer el canvi de tren: ens van fer sortir per una porta per tornar a entrar a l’estació per la porta del costat i passar les motxilles per l’escàner (no crec que hi hagi les mateixes normes que als avions, ja que tots vam passar amb les na-valles i pals de trekking). També vam estar a punt de tirar a la paperera una de les càmeres de fotografiar i, per últim, la foto de grup a l’estació, procurant que no ens veiés el guarda de seguretat, tot i que, després de diversos intents, el propietari de la càmera s’adona que no ha premut el disparador en cap moment...

Lídia Cabré Fotos: Cristina Torres i Eloi Olesa

_________________________________

Pàg. 9

va aparèixer un lloc per aparcar de forma gratuïta... increïble, però cert. Durant la setmana, havíem trucat per informar-nos dels autobusos de línia que uneixen la Massana i Llorts i, molt amablement, l’operadora ens va enganyar vilment dient-nos que en passava un cada hora. Doncs bé, un cop el cotxe ben aparcat, ens vam dirigir a una parada d’autobusos, i vam comprovar l’engany, tot corroborant la impressió que no podia ser que hi haguessin tants autobusos per a aquella ruta. Total, que veient el panorama, vam decidir entrar a esmorzar a un bar, i feina feta no estorba... Ja ens preocuparíem després del desplaçament fins a Llorts. Efectivament, després d’esmorzar vam trucar a una companyia de taxis, que en cinc minuts ens va proporcionar un taxi per recórrer els sis quilòmetres aproximadament que separen les dues poblacions. Des de l’església de Llorts, surt, a mà esquerra, un corriolet amb forta pujada. Després de més de vuit-cents metres de desnivell, el corriolet continuava en forta pujada fins al refugi de l’Angonella. Bonica manera de començar una jornada! Fins al moment, no havíem trobat ningú caminant per aquells verals. En el refugi, hi havia un ucraïnès, resident a Alemanya, i no sé des de quan, i per quina relació amb la milícia alemanya, o russa, s’estava per aquelles terres. Ni el seu anglès era millor que el seu castellà, ni el nostre rus ens permetia establir una comunicació entenedora. En el refugi, hi havia un pla momentani, però acte seguit, continuava la forta pujada fins a assolir els més de 1.100 metres de desnivell gairebé continu. Aquest punt és un coll, que en el mapa no té nom. Una de nosaltres no va trigar gens a batejar-lo... el coll dels collons. Havíem estat pujant amb un sol intens, però els núvols anaven guanyant terreny fins que, un cop a la carena, el cel estava força amenaçador. El mapa, i la guia que portàvem parlava que el camí baixava directament, però els senyals marcaven que el camí continuava per la carena. Una ràpida reflexió ens va fer baixar directament, encara que la baixada era bastant penosa, a causa de la forta inclinació del terreny. No es tractava que la imminent tempesta ens agafés a la carena. Un cop el terreny va perdre inclinació, vam trobar una esplenada on vam poder dinar una mica en una revolada. Quan ja vam estar llestos, vam dir: som-hi! Semblava que St. Josep ens estava escoltant, perquè un cop dita aquesta frase, va començar a ploure amb ganes... i després va pedregar. Bé, què us puc explicar sobre com n’és d’agradable caminar sota una intensa pluja: la suor deguda a la falta de transpiració dels impermeables que fa que vagis xop per fora i per dins, la visera que goteja i que no et permet veure més endavant de l’imprescindible, i que quan te l’enretires per poder veure-hi, et mulla una mica més; l’intens xip-xap que representa qualsevol toll en el camí, el fangueig relliscós en què es converteix qualsevol baixada, i el neguit de no fer una relliscada, i enfangar-te les

Pàg. 10

vestidures, el fred que t’entra quan deixes de caminar, i un llarg etcètera. Fins al moment de creuar-nos amb el GR11, no havíem trobat ningú més. En aquell punt, però, no vam parar de creuar-nos amb gent que baixava i gent que pujava. Sembla mentida el que fa un itinerari conegut, i un refugi guardat. En algun punt abans de creuar-nos amb el GR11 havia deixat de ploure, però els continus llampecs i posteriors trons ens auguraven que en qualsevol moment podria tornar a caure’n una de grossa. Doncs efectivament, mitja hora abans d’arribar va tornar a ploure amb ganes. Total, que arribàvem al refugi amb les capelines, botes i mitjons ben molls. Com vam poder, vam estendre-ho tot, i entre roba seca, i un foquet que van encendre, ens va permetre recuperar una mica la calor corporal. Poc després d’arribar, va deixar de ploure, i va sortir un sol fort, però a punt ja d’amagar-se per darrere de les muntanyes que ens envoltaven. A quarts de nou, ens servien el sopar. Un sopar breu, però calent. La nit va passar molt agradablement. Tot i la gentada que érem, quan es va apagar el llum, es va fer un silenci sepulcral, que ens va permetre dormir plàcidament. L’esmorzar de l’endemà va ser més breu encara, i el cafè amb llet, aigualit, però calent. L’endemà, la pujada prevista era inferior, i vam tenir l’agradable sorpresa que havien canviat el recorregut del GRP, flanquejant el que a la guia deia que havíem de pujar. Ja no plovia, el sol escalfava de valent... A causa de la pluja del dia abans, el verd era intens, la terra feia olor d’humida, la vegetació era explosiva, i la condensació de l’aigua feia aparèixer bromes onsevulga. Era francament agradable caminar en aquestes circumstàncies. La pluja té les seves coses bones. Un cop al coll de Muntaner ens vam trobar amb dos motoristes descansant, i ens van alertar que potser ens trobaríem amb més motoristes pujant, que estaven fent una cursa... Sí, ens els vam trobar, i la fressa que feien va enterbolir l’agradable baixada fins a una pista que ens portaria fins a Sispony, llogarret gairebé adossat a la Massana. La pista es va fer llarga i feixuga, ja que contínuament ens havíem d’apartar per deixar passar totterrenys, de totes mides i colors, però bàsicament d’alt standing. Estàvem flanquejant per sobre de la Massana, mentre pensàvem com ho hauríem de fer per trobar el lloc on vam deixar el cotxe, quan en un punt, semblava que escollit a l’atzar, l’Eloi va dir de baixar cap al poble. Quan vam arribar al poble, havíem anat a parar just al revolt de 180º on havíem girat el dia abans per deixar el cotxe. Precisió suïssa.

Jaume Cañas

_________________________________

Pàg. 11

“BENVINGUTS“

Són benvinguts entre nosaltres la Rita i en Cluny, dos nous companys que volen conèixer la nostra Secció i que es van integrar a la sortida del 29 d’abril. Una passejada passada per aigua des de Vilanova i la Geltrú fins a Sant Pere de Ribes. Tot sortint de Vilanova i la Geltrú i després d’esmorzar en una tasca, vam treure de les motxilles les respectives capelines i, francament, durant tot el camí no les vam poder treure del nostre cos. Tot i això, la passejada va transcórrer feliçment per un entorn força agradable, tot i que l’estrella del dia va ser “la pluja”. Arribem a Sant Pere força remullats. L’opció per alguns de nosaltres era de continuar tot l’itinerari del circuit, per can Macià i Puigmultó, fins a tornar a Vilanova i la Geltrú. La resta del grup tenia previst de quedar-se a Sant Pere. Conclusió, tots admirem l’esmentat poble, molt bonic, però força mullats decidim per majoria absoluta d’agafar el cotxe de línia per tornar a Vilanova. Durant l’espera, tenim la sorpresa que dels pantalons de la Pietat surt tota una bromera blanca, devia ser la pluja que esbandia els pantalons que havia rentat a casa, incògnita! Bromes a part, pugem a l’autobús i tornem cap a Vilanova. Continua plovent i la Carme, la Rita i el Cluny estan mullats i tenen fred, per tant decideixen agafar un tren que surt tot seguit per anar a dinar a Barcelona. La resta passem a la cafeteria de l’estació i dinem bastant tranquils. Després de galetes, xocolata i cafè, veiem que no plou i surt el sol. Tornem a prendre l’autobús en direcció a Sant Pere, ja que resulta que la Pietat, després de la broma dels pantalons, s’havia deixat les ulleres, sembla, a la parada del cotxe de línia. A la tornada, en comentar el tema amb la xofera, ens diu que les ha trobades a l’autobús i que les té ella al seu poder, perquè les ha recollides dintre del cotxe. Resultat feliç i, sense baixar de l’autobús a Sant Pere de Ribes, seguim fins a Sitges gaudint d’una passejada molt assolellada per la “Blanca Subur”. Després anem cap al tren i fins a Barcelona. Fi de la història.

Tomàs

FOMENT MARTINENCFUNDAT L´ANY 1877

(Creu de Sant Jordi)