CAP DE SETMANA 14 I 15ABRIL 2018

EDICIÓ CAP DE SETMANA

Fires: Torna el Saló del Còmic de Barcelona Dansa: Elles es mouen al festival València Dansa Teatre: Emma Vilarasau és Medea al Lliure de Montjuïc

D.E.S. C.O.N.N.E.C.T.A.

ARTS ESCÈNIQUESGASTRONOMIA / LL IBRES / MÚSICA

CULTURA POPULARCINEMA / ARTS VISUALS/ MUSEUS

FIRES I MERCATS

ENTREVISTA TXELL BONET COMPANYA JORDI CUIXART

‘Dedico el temps a fer moure les ales de la papallona que portin al tsunami’

ENTREVISTA SUSANNA BARREDA COMPANYA JORDI SÀNCHEZ

‘L’orgull ferit que ara tenen a Espanya no beneficia els presos. Algú ha de pagar els

plats trencats’

2vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

AQUESTA ESTRANYA ANOMENADA HISTÒRIAMERCÈ IBARZ

Fa dies que hi penso: tot això que estem vivint, com ho explicarà la història? Hi rumio i, de vegades en veu alta, em dic que no ho veuré, que molts no ho veurem. Quants anys hauran de passar, trenta? Menys? En aquesta època és ‘història’ qualsevol cosa que hagi passat fa només cinc anys, o cinc mesos. Ja en tenim algunes cròniques publicades, com ara la del director d’aquest diari, però les coses, en diguem el procés o no, encara estan passant. Potser sí que veurem en deu anys què se’n diu. Ho llegirem en llibres i en premsa (digital i impresa si en queda) i ho veurem per la tele. Ens donaran explicacions del que ara no entenem i del que sabem positivament que s’ha manipulat. Ho sabrem gràcies a documents, converses i tweets (un munt de piulades) que ara ja s’estan conservant en arxius internacionals.

Ho sabrem i és ben probable que no ho reconeguem gaire. La república catalana que va existir durant vuit minuts la tardor del 2017 és el mite que es prepara per fer-nos companyia. Com a tants ha fet companyia la república que aquest 14 d’abril, aquest dissabte, avui, va ser proclamada amb alegria el 1931.

La història és una estranya. Vaig viure la mort de Franco a vint-i-un anys i tot el que va seguir des de llavors ha conformat de manera decisiva la meva vida adulta. Però no he tingut mai com

MAIL OBERT 1/2

Vaig viure la mort de Franco a vint-i-un anys i tot el que va seguir des de llavors ha conformat de manera decisiva la meva vida adulta. Però no he tingut mai com ara la consciència d’estar vivint la història en present

A l’Acampada República de la plaça de Catalunya.M.I.

3vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

MAIL OBERT 2/2

ara la consciència d’estar vivint la història en present. Deu ser cosa de l’edat, com si la vida em donés una altra ocasió d’assis-tir a una catarsi col·lectiva. També, a lluites internes entre els polítics del procés difícils d’entendre i d’avaluar, ja veurem com ho fa la història. Sobretot, assistim a una ratificació que l’estat és una bèstia sense retop que confirma que la història –aquesta estranya que així anomenem– acostuma a decantar-se del cantó de la bèstia. Sense que li importi gaire la generositat de les dones i els homes i els joves i els vells del carrer que la fan.

Però, què dius, desgraciada –m’avisa la veu de la consciència. A què treu cap, aquesta divagació futurista, amb les bestieses que passen—m’insisteix. Li dono la raó, és clar. Aquest és un article de diari, o sigui que anem als fets.

Hem vist moltes coses grosses aquesta setmana, una setmana més n’hem vist. L’estat criminalitza tot allò que li convé, i ara mateix li convé qualsevol cosa. No pot tolerar que hi hagi una gent que es digui CDR, sent la R de república. Ni cantants que acusin ni artistes que parlin de presos polítics ni una dona que faci piulades polítiques ni posar una pancarta al balcó contra la policia ni tallar un carrer ni deturar una autopista ni dir certes coses, les que siguin. Parlar és ara tibar la corda, delinquir. La llista de delictes s’eixampla a cada segon i tots són ‘terrorisme’. Ens ho va advertir no fa pas gaire un antic ministre socialista dels que van fer el GAL (per als més joves: el terrorisme d’estat dels anys 80): l’estat sap que tot això d’ara ho pagarà car però ho farà i en pagarà el preu que convingui. I tant que sí, ja ho està fent.

14 d’abril. La mateixa setmana que el senat espanyol veta la possibilitat que el govern de l’estat impulsi un congrés d’histo-riadors que clarifiqui què va passar a Gernika fa vuitanta anys. Vuit dècades i encara no hi ha manera que el govern de l’estat assumeixi l’estudi del que va ser el primer bombardament sistemàtic d’una població civil en temps de guerra. Al·lega que no pot ser parcial (!) i s’haurien d’estudiar moltes altres coses. Facin-ho. No veig la necessitat que els historiadors hagin de ser convocats per l’estat, poden fer la feina igualment i de fet la fan. Quina barra, el senat. Té pebrots que la proposició l’hagi pre-sentada el grup socialista, que durant els anys que va governar no va tallar els fons a la fundació que porta el nom del dictador.

El fet simptomàtic és el no. No i no. Doncs no ha estat l’únic: tampoc no s’impulsarà el reconeixement del Camp de la Bota barceloní, a la ratlla de Sant Adrià, on ara hi ha el Fòrum. S’hi van afusellar 1.700 persones.

És la història, una part grossa de la història. No em vull ima-ginar quant de temps haurà de passar per a aclarir el que ara estem vivint. La història és una estranya i els dies que duraran anys –per dir-ho amb el títol d’un llibre sobre l’1-O acabat d’editar– duraran, en efecte, molts anys.

L’estat criminalitza tot allò que li convé, i ara mateix li convé qualsevol cosa. La llista de delictes s’eixampla a cada segon i tots són ‘terrorisme’

Vuit dècades i encara no hi ha manera que el govern de l’estat assumeixi l’estudi del que va ser el primer bombardament sistemàtic d’una població civil en temps de guerra, a Gernika

4vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

DES DE DINAMARCA (I 3)DIANA COROMINAS

L’escorcoll d’aquest dijous a Diplocat resumeix molt bé la situació en què ens trobem; ara que la partida comença a jugar-se al tauler europeu, ens trobem desproveïts de la xarxa diplomàtica que s’havia anat construint els darrers anys i, per tant, d’una veu sòlida i cohesionada que defensi

els interessos del país amb la professionalitat i legitimitat que donen aquestes institucions. Perquè l’actuació de la Guàrdia civil dijous a la Casa de les Punxes escenifica exactament allò que és: van tancar les delegacions a l’exterior fa uns mesos i ara culminen la feina abaixant la persiana del Consell de Di-plomàcia Pública de Catalunya. I ens equivocarem si ens pen-sem que això no ha tingut una repercussió molt considerable en els nostres objectius com a país. És un símptoma del que passa a Catalunya i, alhora, en rebla el clau en el front exterior, on totes les victòries que ara mateix s’estan aconseguint són reactives, d’esma, tristes victòries que no escrivim nosaltres i que ens haurien fet caure l’ànima als peus si les haguéssim sabut abans de l’1 d’octubre.

En el moment crucial que estem vivint, i tal com malaurada-ment ja ens ha passat altres vegades a la història, la partida de Catalunya es juga a Europa sense que nosaltres hi siguem considerats un jugador de ple dret i, per tant, juguem amb desavantatge; en lloc d’actuar amb determinació, d’enviar missatges clars sobre els nostres objectius i mostrar que som dignes de la causa que defensem (la independència, democrà-tica i pacífica, però ni un mil·límetre menys que això perquè és l’opció que ha guanyat ja en dues eleccions consecutives i un referèndum), anem a remolc dels cops de guió del nostre president. I en lloc d’aprofitar la ‘sort’ increïble que malgrat tot ell va tenint –i, de retruc, nosaltres– per enlairar de nou la nostra ambició, la tornem a rebaixar arran de terra una vegada i una altra fent el paper de víctimes. I ja se sap que les víctimes, a banda de generar pena i compassió, mai no han mogut el món, i encara menys el món de la geopolítica.

A Dinamarca (com a la resta de països escandinaus), la des-articulació d’aquesta veu pròpia i assertiva que Catalunya

«Aquí dalt continuem treballant (ara sense recursos, amb dificultats de coordinació, sense el respecte que inspira una delegació o un Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya), a l’espera que els nostres polítics perdin la por d’una vegada»

OPINIÓ CONTUNDENT 1/3

5vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

OPINIÓ CONTUNDENT 2/3

havia anat teixint a l’exterior els darrers anys es nota d’una manera evident. No té res a veure la manera com es rebia la qüestió de Catalunya fa set mesos amb com es rep ara, per diverses raons. Per començar, fins a l’1 d’octubre el discurs de Catalunya era un discurs guanyador; teníem un objectiu, el referèndum, i un full de ruta clar i net del qual tothom estava al cas. El 15 de setembre, gairebé una vintena de diputats (entre ells dos ex-ministres) de set partits de tot l’espectre ideològic del parlament danès van signar una carta oberta exigint a Espanya que escoltés el clam dels catalans i les seves demandes democràtiques. En canvi, la carta que s’ha publicat aquesta setmana la signen vuit diputats de només tres partits, tots ells d’esquerres. Per què? D’una banda, perquè ara ja no guanyem; estem perdent i no enviem cap missatge clar més

enllà del somiqueig (comprensible però insuficient) de la víctima. De la determinació que teníem el mes de setembre no n’ha quedat res.

Romeva es va presentar al hearing del 25 d’octubre davant la Comissió d’Afers Exteriors del Folketinget dient que segura-ment ben aviat aniria a la presó, cosa que ja no anticipava res de bo. I tothom sap com van anar les coses; el nostre govern no va moure ni un dit per defensar la República que havien promès que implementarien. D’altra banda, l’estat (que a mitjan setembre tot just havia començat a posar querelles) ara està reprimint de debò i no s’hi val a fer-hi bromes: por-tar-li la contrària ara té un pes i un risc molt més gran que aleshores, i més venint d’un país petit, avesat a una política exterior prudent i supeditada als països grans. A més, una cosa és donar suport a un país que es declara independent de manera creïble i seriosa, i una de molt diferent és ajudar aquest país a fer allò que els seus representants legítimament deien que volien fer però que al final ha resultat que no tenien clar, o que no ho volien ben bé, o vés a saber (alguns titulars i comentaris apareguts a la premsa danesa després de la no-declaració del dia 10 d’octubre són per emmarcar: ‘Ningú no entén què passa a Catalunya’, ‘Puigdemont ara canta el

La porta de la delegació catalana a Brussel·les. ARXIU

6vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

OPINIÓ CONTUNDENT 3/3

Knocking on Heaven’s Door’, etc.). Sobretot quan ells ja tenen prou feina a gestionar els seus reptes interns, amb les Fèroe i Grenlàndia! I, en tercer lloc, l’absència d’una delegació oficial fa que els nostres interessos quedin soterrats. No hi ha una veu que vetlli, amb el pes i el crèdit d’una institució darrere, per la nostra agenda, sinó una multiplicació d’actors diver-sos que fa que el nostre missatge es perdi entre les agendes petites, de partit, del Folketinget. Defensar-nos és delicat i els qui ho fan sovint miren més pels seus interessos que pels nostres, com és lògic.

Això no vol dir que no tinguem la simpatia de bona part de l’opinió pública, sobretot arran de la detenció de Puigdemont a Alemanya després del seu periple per Finlàndia, Suècia i Di-namarca; per primera vegada, capçaleres daneses importants denuncien l’agenda conjunta entre el poder judicial i l’executiu espanyol per a perseguir els independentistes catalans. I no vol dir, tampoc, que en privat no tinguem la simpatia de di-putats de pes. Un d’ells (influent, amb una trajectòria sòlida al govern danès i en l’escena europea) sempre em diu el mateix: ‘Estic convençut que un dia els catalans us en sortireu. Però és una lluita que heu de fer sols.’ És evident: si algun dia ens en sortim, serà perquè ho haurem volgut i lluitat nosaltres; ni Europa ni cap deus ex machina ens fiarà el que no ens hem fiat a nosaltres mateixos. Mentre això no ho tinguem clar, anem venuts. Correm el risc cada vegada més gran, en aquesta par-tida que ja és europea, de quedar ofegats entre els interessos dels uns i dels altres, en una falsa mediació on, tenint sort, recuperarem la vella autonomia en una Espanya que sabem que mai no cedirà en l’intent d’anihilar-nos.

En tot cas, aquí dalt continuem treballant (ara sense recur-sos, amb dificultats de coordinació, sense el respecte que inspira una delegació o un Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya), a l’espera que els nostres polítics perdin la por d’una vegada o –i això segurament és més realista– una nova generació veritablement preparada i valenta, que existeix, n’agafi el relleu.

És evident: si algun dia ens en sortim, serà perquè ho haurem volgut i lluitat nosaltres

Correm el risc cada vegada més gran de quedar ofegats entre els interessos dels uns i dels altres

7vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

‘ENS VEIEM AVIAT, PREFERIBLAMENT, A CATALUNYA’CARTA D’ENRIC CALPENA A ORIOL JUNQUERAS

Barcelona, 11 d’abril de 2018

Benvolgut Oriol:

Avui he vist la Neus, la teva dona i he conegut el teu pare. Ha estat a l’acte que hem celebrat a l’auditori de Lletres de la Universitat Autònoma, on tu hi has estat un munt de cops però que avui no haguessis reconegut perquè era ple fins a dalt de tot, amb gent dempeus pels passadissos i, pel que m’han dit, amb una muntanya de gent a fora sense poder entrar. Un èxit. Ah, per cert, felicitats per l’aniversari...

No t’explico l’acte, perquè sé que en Josep Maria Solé i Sa-baté, que el tenia al costat i amb qui espero anar-te a veure aviat, m’ha dit que ho pensava fer. Ni tampoc les misèries de tanta gent que han volgut, primer, impedir-lo i, després, empetitir-lo. I no ho han aconseguit, ha ha, que ridículs que arriben a ser! Si que t’explicaré algunes impressions d’aquella estona, que em sembla que t’interessaran.

En primer lloc, la gent. Caram, com t’estima la gent, Oriol. Hi havia moltes cares conegudes, molts i molts que s’han iden-tificat com antics alumnes que havien vingut expressament

a l’Autònoma per participar en l’acte. I col·legues teus, no tots, com et pots imaginar, però molts.

T’hauria emocionat, segur. A mi, personal-ment, m’ha emocionat quan l’Antoni Simon, el cátedro d’Història Moderna que sempre ha estat on havia de ser, un home seriós, digne, sempre sistemàtic i analític, s’ha aturat al final i ha estat a punt de plorar. T’imagines el Simon a punt de plorar? Oi que sona increïble? Doncs t’ho pots ben creure, jo el tenia a tres metres i ho he vist claríssim.

Carta d’Enric Caplena a Oriol Junqueras, que és a la presó d’Estremera des del 2 de novembre · ‘Cartes per la llibertat’ és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, al mateix temps, per a fer conèixer qui són.

CARTES PER LA LLIBERTAT 1/2

8vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

CARTES PER LA LLIBERTAT 2/2

Hem parlat tota l’estona de tu i a mi això no m’ha acabat de convèncer, semblava que te n’haguessis anat a l’altre barri. De fet, ara hi ets, a un altre barri, però d’aquest en tornaràs i tots volem que sigui ben aviat, no com l’altre, del que no es torna. Bé, no divago, et deia que hem parlat de tu. T’hauria fet molta vergonya, perquè n’hem parlat molt bé. Jo no he pogut evitar de dir en públic un parell de maleses, més que res per riure tots plegats una mica, i perquè no volia que aquell homenatge fos un funeral. Tu ets un home amb sentit de l’humor, encara que de vegades et convenen una mica les pessigolles per fer-te somriure. Ah, i no voldria ser un bocamoll, però en Solé Sabaté ha revelat que encara que t’agrada jugar a futbol, no ho acabes de fer gaire bé. Deu ser enveja...

Et deia al principi que a l’acte hi havia el teu pare. Estava content de veure com tanta gent t’estima. Content i emocio-nat, els ulls li brillaven d’una manera intensa, entre aquestes dues aigües. I també hi era la Neus, entre el públic, a cap lloc destacat, perquè no ha volgut en cap moment que l’assen-yaléssim des de la tribuna. De fet, jo no l’he vista fins al final. No t’ho havia dit mai, però tens una gran companya, Oriol, que ho sàpigues.

Abans d’acabar volia compartir amb tu una reflexió sobre tot el que passa que ve motivada per un comentari teu de fa anys. Un dia, no crec que te’n recordis, parlàvem del presentisme, d’aquella temptació tan típica dels historiadors –i dels qui no ho són, també– d’analitzar els fets del passat només des dels

ulls del present i entendre aleshores que els fets històrics es produeixen per una concatenació inevitable d’ac-

tes. La Història, doncs, seria només el relat d’una transformació inevitable cap al present. Ni tu ni jo no hi creiem, en aquesta mena d’idealisme antiquat. El que fem en el present serà part del passat i pel fet que una cosa passi després d’una altra no vol dir que l’una i l’altra siguin inevitables. No m’empatollo, amb tot això vull dir que nosal-tres hem de fer el que considerem just avui, amb totes les nostres forces d’avui, sigui quin sigui el

futur, perquè l’única manera que el futur sigui just és que ens comportem dignament

en el present. Buf, no semblo jo...

Se t’enyora, Oriol. Molts pe-tons, t’esperem. Ens veiem aviat, preferiblement a Ca-

talunya, però si no, pas-saré per Estremera.

El teu amic,

Enric Calpena

9vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

‘NO ES POT EMPRESONAR LA TRAMUNTANA’CARTA DE XAVIER CASAS A DOLORS BASSA

Estimadíssima Dolors:

T’escric des de la mateixa taula on vas passar tantes hores lluitant per tantes causes justes. Anys de lluita sindical. De lluita, en definitiva, per un món millor. El que tu has fet tota la vida.

No he fet canvis al despatx. M’hi sento bé. Ets present a l’aire, a cada objecte, contínuament en pensaments. Intento ser digne de tanta dignitat sindical que vas deixar dins i fora d’aquestes quatre parets.

Imagino la duresa d’una presó per a una persona que estima tant la llibertat com tu.

Imagino la decepció d’una persona justa com tu davant de tanta injustícia.

I, malgrat tot això, sempre que penso en tu et continuo veient amb el teu somriure sincer i amable.

Un somriure d’integritat i coherèn-cia, propi de les persones que creu-en en allò que fan, que han trobat sentit a la vida i que saben que tot no està per fer, però que tot sí que és possible. Realista i somiadora. La teva força tranquil·la és la més forta de totes.

Tothom mereix ser feliç, però les per-sones com tu ho mereixen en-cara més. I estic segur que finalment ho

Carta de Xavier Casas, secretari general de la UGT a les comarques gironines, a Dolors Bassa, que va tornar a la presó d’Acalá Meco el 23 de març · ‘Cartes per la llibertat’ és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer conèixer qui són

CARTES PER LA LLIBERTAT 1/2

10vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

CARTES PER LA LLIBERTAT 2/2

sereu, malgrat les adversitats que comporta una vida tan intensa dedicada a la lluita contínua.

Som molts, cada vegada més, els qui ens sentim empreso-nats fora d’Alcalà Meco, Soto del Real i d’Estremera. Amb un estat desesperadament sinistre i que té tanta por que només sap atemorir i amenaçar les llibertats. Quanta feblesa davant la fortalesa del teu somriure!

Et volem lliure. I seràs lliure. Més lliure que mai. I continuaràs lluitant per allò que creguis just. Com has fet sempre. El teu únic delicte és aquest: lluitar. Tossudament, democràticament, pacíficament, incansablement. No sé a quin article del codi penal està tipificat, però l’única condemna que se m’acut és la de la ‘dignitat permanent i no revisable’.

Ha estat un hivern dur. Molt dur. Dies grisos i plujosos a Torroella, amb ‘boira al castell i pluja al clatell’, com dieu per aquí. Aquest any el fred es resisteix a marxar. Però acabarà marxant i si no ho fa, el farem fora amb el nostre caliu. Volem la millor de les primaveres amb tu.

Aviat podràs olorar la farigola del Montgrí que tant t’agrada. Sentir aquell perfum de llibertat i de vida. Veure el groc de la ginesta i el verd dels camps d’arròs d’aquell camí que porta a la gola del Ter.

T’esperen aquells capvespres infi-nits de llum màgica entre el Montgrí i les Medes. T’esperem tantes i tantes persones que t’estimem.

I és que no es pot empresonar la tramuntana!

Un somriure d’integritat i coherència, propi de les persones que creuen en allò que fan

Veure el groc de la ginesta i el verd dels camps d’arròs d’aquell camí que porta a la gola del Ter

11vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

L’ÚLTIMA 1/3

Mentre els socialistes nord-catalans criden a la mobilització contra la repressió, el PSC rebutja d’assistir a la manifestació de diumenge *** Ximo Puig compareixerà a les Corts pel finançament del PSPV i el Bloc *** Polèmica per l’absència de Bauzá al senat quan es va aprovar el 75% de descompte per als residents

ELS SOCIALISTES (DEL NORD) SÍ QUE DONEN SUPORT A LA MANIFESTACIÓ DE DIUMENGEPERE MARTÍ

TEMA DEL DIA

Democràcia. Aquest dimecres ,la presi-denta del Consell dels Pirineus Orientals, la socialista Hemeline Malherbe, va fer una crida a mobilitzar-se contra la re-pressió i en ‘defensa de la democràcia a Catalunya Sud’. En una intervenció envoltada de càrrecs electes nord-ca-talans, va explicar que no es tractava de posicionar-se a favor o en contra de la independència, sinó que la democràcia perillava per la deriva que va prenent el conflicte entre Catalunya i Espan-ya. El dia abans, el PSC havia anunciat que no participaria en la manifestació de diumenge perquè considerava que s’havia ‘patrimonialitzat’ el concepte de convivència i que la convocatòria, feta per l’Espai Democràcia i Convivència,

interpel·lava un dels blocs de la política catalana.

L’excusa del PSC seria respectable si el partit de Miquel Iceta no hagués assis-tit reiteradament a les manifestacions convocades per Societat Civil Catalana i hagués mantingut una posició equi-distant com la que han mantingut els comuns, que sí que hi seran. Però és que el PSC s’ha bolcat en les manifestacions unionistes i Miquel Iceta no ha tingut cap problema a fotografiar-se amb la plana major del PP i de Ciutadans. La distància entre els socialistes nord-catalans i els del sud no és geogràfica, és de percepció de la democràcia. Només així s’entén que Iceta estigui més còmode fent-se una fotogrfia amb Enric Millo o Xavier García

Enric Millo, Miquel Iceta i Dolors Montserrat. ACN

12vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

L’ÚLTIMA 2/3

Albiol que amb els dirigents de CCOO i UGT o de la Confederació d’Associacions Veïnals.

La UGT hi serà gràcies al fet que el seu secretari general, Camil Ros, ha pogut aturar la conspiració interna que li han muntat els socialistes dins el sindicat per a provar que no donessin suport a la manifestació. La maniobra finalment ha fracassat, i la UGT serà a la manifestació, però no ha estat fàcil. L’ex-diputada del PSC Isabel López Chamosa ha fet tot el possible per a evitar-ho, en una manio-bra que encara és més lamentable si es té en compte que una de les conselleres empresonades, Dolors Bassa, és secre-tària general de la UGT de Girona.

Tot i que Iceta intenta en els plens del parlament fer equidistància verbal entre

unionistes i independentistes, demanant un diàleg que no arriba mai, cada set-mana els fets el desmenteixen. Avui, el seu partit no ha participat en un acte al parlament d’homenatge als republicans represaliats pel franquisme. Han preferit quedar-se amb el PP i Ciutadans una altra vegada, ara amb l’excusa que es defensava una ‘ideologia concreta’. Una vegada més, confonen interessadament ideologia amb democràcia. D’ideologies n’hi ha moltes, la democràcia ens afecta a tots.

La manifestació d’aquest diumenge no és una manifestació independentista, és una manifestació a favor de la democrà-cia. Hi participaran demòcrates que, si-guin de la ideologia que siguin, rebutgen la retallada de drets i llibertats que pateix Catalunya amb l’excusa del procés. En els punts del manifest de la convocatòria, no hi apareix la paraula independència, ni tan sols la paraula república. Es parla només de drets, llibertats i diàleg. És una convocatòria tan oberta que hi cap tothom. Sempre que es consideri que la democràcia és un valor a preservar.

MÉS QÜESTIONS

Ximo Puig compareixerà a les Corts pel finançament del PSPV i el Bloc. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, compareixerà a les Corts Valencianes per defensar l’honorabilitat del govern valencià i dels dos partits que el conformen, arran de les revelacions sobre el presumpte finançament il·legal del PSPV i del Bloc Nacionalista Valencià, formació majoritària de Compromís, el 2007. Puig ‘es posarà a disposició de les Corts’ quan hagi tornat de la visita ins-titucional que la setmana que ve farà a la Xina i el Japó, segons que ha explicat aquest migdia la portaveu del Consell, Mónica Oltra. En la interlocutòria de la titular del jutjat d’instrucció número 21 de València, Nieves Molina, s’assenyala que les actuacions del PSPV i el Bloc podrien constituir ‘fets de finançament irregular’, gràcies als quals les dues formacions haurien pogut superar el pressupost màxim en les eleccions mu-

nicipals i valencianes del 2007. A parer al vice-secretari del PSPV, de l’escrit es conclou que ‘no hi ha trama, no hi ha finançament il·legal ni diner negre’. I el responsable del Bloc, Enric Morera, considera que la interlocutòria ‘arxiva les actuacions contra el Bloc’ per pre-sumpte finançament irregular, la qual cosa és una ‘bona notícia pel que fa a l’honorabilitat i el prestigi’ del partit.

Polèmica per l’absència de Bauzá al senat. Al ple del senat que va aprovar una moció a favor del descompte del 75% per als vols dels residents que viatgen a la península, no hi eren tots els senadors: hi faltava l’ex-presi-dent balear José Ramón Bauzá. La seva absència ha generat una forta polèmica, fins al punt que avui s’ha vist obligar a rectificar a les xarxes. El senador Bauzá s’ha disculpat amb un vídeo penjat al seu compte oficial de Twitter. Malgrat les explicacions, el grup parlamenta-ri Més per Menorca ha demanat que Bauzá comparegui al parlament perquè expliqui el motiu de la seva absència en el debat i votació de la proposta del descompte aeri del 75% presentada per Bernat Picornell, d’ERC.

L’Audiència espanyola dóna 30 dies a Valtònyc per a evitar la presó. L’Audièn-cia espanyola ha dictat una providència en què dóna trenta dies a Josep Miquel Arenas, Valtònyc, perquè aconsegueixi que el Tribunal Constitucional li sus-pengui la condemna. Altrament, haurà d’ingressar a la presó. Valtònyc va ser condemnat a tres anys i mig de presó acusat d’haver calumniat i injuriat de manera greu la corona espanyola i enaltit el terrorisme en les seves cançons. La defensa de Valtònyc havia demanat a l’Audiència, tribunal que el va condem-nar, la suspensió de la pena, però li ha contestat que aquesta decisió és compe-tència del Tribunal Constitucional.

Comín inaugura el congrés de la Societat Catalana de Pneumologia. El conseller de Salut, Toni Comín, ha inaugurat el congrés de la Societat Catalana de Pneu-

Ximo Puig compareixerà a les Corts pel finançament del PSPV i el Bloc

Sagunt torna a penjar la bandera republicana tot i l’amenaça de sancions

13vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

L’ÚLTIMA 3/3

mologia. Ho ha fet via telemàtica i la seva intervenció ha estat llargament ovacio-nada pels presents. La societat reuneix, des d’aquest dijous i fins dissabte, 260 especialistes a Lleida en la XXXVI Diada Pneumològica per a analitzar les últimes innovacions en aquesta especialitat, entre les quals la immunoteràpia per a tractar alguns tipus de càncer de pulmó i nous fàrmacs biològics per a malalties com l’asma.

Sagunt torna a penjar la bandera re-publicana tot i l’amenaça de sancions. L’Ajuntament de Sagunt ha tornat a lluir al balcó una monumental bandera republicana, la mateixa que es va penjar anys anteriors però que el 2017 li va cos-tar la denúncia de la delegació del go-vern espanyol, que va advertir d’accions judicials si es tornava a repetir. L’acció l’ha duta endavant el grup municipal d’Esquerra Unida, que ha desplegat la bandera tricolor avui, vigília del 87è aniversari de la proclamació de la II República. Cal recordar que l’any passat,

l’Advocacia de l’Estat va denunciar nou ajuntaments. De moment, han estat condemnats els consistoris de Barxeta, Bunyol i Xeraco. Sagunt està pendent de resolució judicial, igual que Silla, Paiporta, Benifaió, Tavernes i Algemesí, que també van fer onejar la bandera republicana.

LA XIFRA

4 dies en un curs al barri d’Aravaca de Madrid equival a un postgrau a Harvard, segons el currículum del vice-secretari del PP Pablo Casado. El curs l’oferia l’IESE i només calia pagar perquè et donessin el títol.

TAL DIA COM AVUI

Un 13 d’abril de 1983 es mor Mercè Rodoreda, escriptora catalana universal que va rebre el Premi d’Honor de les Lle-tres Catalanes. ‘Vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer d’ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca’, va escriure.

La xifra. 4 dies en un curs al barri d’Aravaca de Madrid equival a un postgrau a Harvard, segons el currículum del vice-secretari del PP Pablo Casado

Mercè Rodoreda. ARXIU

14vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

Ja han passat sis mesos d’aquell vespre maleït que la jutgessa de l’Audiència espanyola va enviar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó. Feia passat quinze dies del

referèndum d’independència i la política catalana cercava la fórmula per a fer efectiva la República que el poble havia votat. Cuixart i Sànchez van ser els dos primers empresonats en la causa gene-ral contra l’independentisme i aquella situació va commocionar i desconcertar la gent. Amb les companyes de Cuixart i Sànchez, Txell Bonet i Susanna Barreda, respectivament, hi vam parlar quan feia un mes de l’empresonament. Renovem aquelles converses ara que han passat cinc mesos més i que la situació política ha evolucionat d’una manera imprevista aleshores. Txell Bonet ens rep en una terrassa interior de la vila de Gràcia per confiar-nos unes quantes reflexions, poques hores abans d’anar cap a Madrid a veure en Jordi.

—Quan això va començar, es tractava de no fer gaires previsions. Però no ens imaginàvem que podien tenir algú tancat sis mesos sense cap raó...—Ni ens ho imaginàvem ni ens ho deixà-vem d’imaginar. Des del començament, tot ha estat molt imprevisible. Des que van tancar-lo, ho vam comentar amb el Jordi, que havíem d’estar preparats pel que fos. I això vol dir aquesta incertesa sobre el temps que pot durar. Però, so-bretot, hem d’estar preparats per a la incertesa. La incertesa és ara com una tercera presència que se’ns escapa de les mans.

—Apreneu a viure sense fer-se plans? Viure cada dia i no pensar gaire enllà?—Sí. Ja sabeu que sempre tinc un discurs positiu. I tinc els meus maldecaps per arribar a tot, per tenir energia i perquè les coses surtin bé. Però ja va bé no tenir gaires plans a la vida. No perquè siguis un inconscient, sinó perquè molt sovint penses què faràs després i no aprofites allò que fas en el present. Com jo podria

ENTREVISTA 1/4

ALBERT SALAMÉ

‘Dedico el temps a fer moure les ales de la papallona que portin al tsunami’Entrevista a la periodista i companya de Jordi Cuixart quan es compleixen sis mesos de presó preventiva

TXELL BONETPERE CARDÚS

15vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

pensar què faré després de l’entrevista, però ara estic compartint aquesta estona de conversa i la vull aprofitar. Nosaltres ja teníem aquest sistema operatiu abans de l’empresonament, no fer gaires plans. La vida ja te’ls porta i t’exigeix impro-visar molt.

—Però han canviat coses durant aquests sis mesos?—Sí, és clar.

—L’estat d’ànim, les rutines...—No us penseu que han canviat gaire. Aquest dijous he anat a Madrid, perquè és el dia del vis-à-vis. I això encara se’m fa una muntanya. Perquè es trenca l’amabilitat aquesta que tots tenim una llar i les nostres coses a prop. I que no has d’anar sempre amb una motxilla plena de bolquers i coses que et poden fer falta. Sempre tinc aquest estrès d’agafar el tren, de pensar si ho he agafat tot... He de combinar això amb la meva vida, la feina... No m’hi he acostumat, al cap de vint-i-sis setmanes, d’anar a veure’l allà. Cada setmana hi anem. Perquè per nosaltres és important mantenir el lligam afectiu. I veure’ns sempre que és possible fer una comunicació. I ara estic igual de forta, però diferent. Aprenc moltes coses amb la solidaritat de la gent, amb la qüestió legal... Aprenc a ser corredor de fons. Ens pensem que no som sempre al mateix lloc, però sí que hi som. Cada dia afegim una pedreta per a poder combatre l’embat de l’estat. L’hem de combatre de manera enginyo-sa i perseverant i sempre passen coses que ens són noves.

—Hi ha alguna cosa bona en aquesta experiència?—Que continuem vius. I que continuem aprenent coses. Sempre us ho dic, que les circumstàncies externes són unes i la manera com estàs amb tu mateix i amb el teu entorn són unes altres. I una família pot estar molt unida en aquestes situacions tan adverses i, en canvi, en una situació fàcil poden estar desmo-tivats, dessincronitzats i amb ganes de separar-se. Ara us parlo en un pla molt

profund de la meva vida íntima. Si anem a l’altre extrem, la situació del nostre país no havia estat mai tan internacio-nalitzada en la història contemporània. I una cosa interessant que encara cal solidificar és que la gent entén cada vegada més que això no va d’una opció política sinó que va de democràcia. I de defensar drets fonamentals individuals i drets col·lectius.

—Hi ha una presa de consciència?—Està molt bé que en una societat tan capitalista i en un sistema que tot sem-bla pensat perquè tothom pensi que no hi pot haver res millor que passar-se la vida consumint, la gent agafi aquesta maduresa ideològica i es plantegi altres formes de vida. I que passi a ser més important sortir amb tot de gent al ca-rrer a manifestar-se o posar-se un llaç groc que posar-se molt guapa i passar el cap de setmana al balneari. Que tot pot estar molt bé, eh? Però es van creant uns valors que poden vertebrar una societat diferent i ens fan pensar el model.

—Ens enfortim com a societat?—Enfortint... O fent-nos més profunds... A mi m’agrada que cada vegada ens fem més preguntes. Cada vegada n’hi ha més i no sempre tenim les respostes. Però la gent es qüestiona coses molt inte-ressants. Si la gent es pregunta per què passa tot això, s’adona que hi ha unes estructures creades per una gent que vol mantenir un poder –molt vinculat a la riquesa– i com s’ha creat un model de societat completament piramidal on uns tenen el control dels recursos, l’energia, les empreses, les marques de roba que fan vestir tothom igual... La gent comença a qüestionar-se aquestes coses i comença a posar en dubte aquest model de societat.

—Jordi Cuixart ha creat un espai a la presó que també té unes dimensions col·lectiva i íntima?—Bé, és com ara nosaltres dos aquí. Que no ens veiem gaire sovint, però sempre mirem que l’estona que estem junts sigui interessant. Ell mira de guardar la seva

TXELL BONET 1/4

La incertesa és ara una tercera presència que se’ns escapa de les mans

En Jordi mira d’ajudar els altres presos sense posar-se dins de la seva vida

16vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

TXELL BONET 3/4

de Sànchez i Cuixart a la presó semblava que hi tancaven simbòlicament tot el poble que es manifestava. Però ara amb els CDR, que justament es caracteritzen per no tenir un dirigent, han de fer el que sigui per estendre la por a tothom. I deuen pensar que agafant gent més anònima la por funcionarà més. Esperem que la soli-daritat sigui la mateixa en tots els casos. Si obrim el zoom, veurem que sempre hi ha aquesta voluntat de controlar la socie-tat mitjançant la por. És una obsessió dels estats autoritaris. És molt trist.

—Els funciona, la por?—Pot arribar a fer efecte. La campanya d’Òmnium que diu ‘Demà pots ser tu’ és completament certa. Pots fer una vida normal i fer un activisme de base, i de cop i volta et pots trobar en un merder gros. I això et fa fer més preguntes. A quin país faig créixer el meu fill? Hi ha

intimitat. I va fent. Intenta ajudar la gent sense posar-se dins de la seva vida. I que els seus problemes no acabin essent els teus problemes i viceversa. Però quan estàs tancat amb unes persones, aquelles persones són els teus companys. A les cartes que m’envia, el Jordi m’explica unes històries brutals. L’altre dia m’ex-plicava que hi ha un senyor d’un país llatinoamericà que ha aconseguit feina al forn de la presó. Li paguen cinc-cents euros cada mes. I diu que té ganes que li toqui la condemna més llarga possible perquè amb aquests diners pot mantenir tota la família i encara li queden diners per comprar coses a l’economat. Ha trobat a una presó espanyola l’estabilitat que cercava perquè els seus fills puguin anar a l’escola i estudiar. El Jordi està en un mòdul de baixa conflictivitat que és ple de gent amb oportunitats baixes i que potser s’han enganxat els dits amb un fet concret. La fraternitat amb els altres el porta a conèixer aquestes realitats i li dóna molta perspectiva.

—Us implica la seva relació amb els presos? Hi interveniu?—Alguna vegada m’ha demanat coses per ajudar algun pres. Una vegada hi havia un company pres que estava molt preocupat perquè no acabava de saber si la dona amb qui estava li feia cas o no. I vaig enviar un whatsapp a aquesta dona a Colòmbia per dir-li ‘aquest senyor pensa molt en vostè’... I la bona dona em va contestar. I aquest senyor va quedar més tranquil. Em demana que faci algunes coses. Per exemple, si puc comprar una camisa una mica arregladeta a algun pres que ha d’anar a judici. Una camisa blanca perquè l’home es vol sentir més presen-table... Em demana petites coses. Però sempre ho fem mantenint una distància.

—La bogeria repressiva no deixa de créixer. Ara ja parlen de terrorisme, d’escamots...—La paraula terrorisme en un país que l’ha patit... S’ha de vigilar quan es fa ser-vir. Perquè des de la seva perspectiva tot pot acabar essent terrorisme. Vivim una situació molt complexa. Amb l’entrada

Txell Bonet ens rep en una terrassa interior de la vila de Gràcia per confiar-nos unes quantes reflexions. ALBERT SALAMÉ

moments que et dius que no en vols saber res més, de tota aquesta gent. No vull que ell creixi en una societat així. Fins quan es pot aguantar això? Et poden anar collant, collant, collant, però final-ment t’acabes cremant. Per tot arreu hi ha petits focs que demostren que com més va la societat està més descontenta i indignada.

—L’estat té fronts oberts a cada can-tonada...—Tan sols cal mirar què passa aquests dies a Múrcia o a altres indrets. L’altre dia, llegia aquest intent de censura d’una obra de l’actor Alberto San Juan perquè era considerada radical... No s’ado-nen que fan massa atacs a la vegada? Quan Hitler va fer l’exposició sobre l’art degenerat, que era l’art abstracte i modern que ell considerava immoral, i les persones que la van anar a veure

17vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

TXELL BONET 4/4

triplicaven el nombre de persones que van anar a veure l’art correcte de noies rosses, soldats i paisatges bucòlics. Tot plegat és molt bèstia. Quan s’estudiï aquesta època d’ací a uns anys... No-saltres, que pensàvem que vivíem uns temps avorrits...

—Poden aconseguir que la ràbia i la indignació es transformi en odi?—No hi ha res pitjor que l’odi. Si ara jo us odio, ho noteu?

—Ara no.—No, perquè l’odi el noto jo. Quan tens sentiments negatius cap a alguna cosa, si no és que actues obertament contra aquesta cosa, l’odi i la ràbia es queden a dins i fan mal a qui els sent. Sempre aconsello a la gent que aquesta energia la transformi en una altra cosa. Som en una situació que demana que dediquem tots els esforços a coses útils. I que no malgastem les forces. Cal molt d’enginy i pensar bé les coses que fem. En alguna de les converses que hem tingut, deia que sí que pots anar a les manifestacions, però que també pots fer coses com vigilar molt quines empreses contractes per a l’ener-gia, la telefonia... Donem el poder a qui donem els nostres diners. Aquesta també és una bona manera de canalitzar la ràbia.

—No odieu el jutge Llarena?—No sento odi. Sento perplexitat. Jo tinc molts menys coneixements jurídics que ell, però quan els jutges alemanys van dir que no extradirien pel delicte de rebel·lió el president Puigdemont, es va dir que Llarena volia recórrer al Tribunal de Justícia Europeu. Tothom va dir que si ho feien, quedarien en entredit entre els juristes europeus. Sento perplexitat. No entenc si és conscient del que fa, aquest home. Sento més perplexitat que cap altre sentiment.

—Algun sentiment us deu coure per dins. Ni tan sols sentiu ràbia?—Sí, és clar. Jo per dins tinc sensacions. Però quan em feu les preguntes, miro de posar-hi paraules. Penseu que jo sóc molt pràctica. Quan veig una situació,

penso on em puc col·locar per ser més útil. Entrar al cap d’aquell home i mirar de saber si fa el que fa per les pressions que rep i si l’estructura judicial hi té un paper o si l’estat ho controla o ja no ho controla... Tot això no depèn de mi ni puc resoldre-ho. Sembla que al govern se li ha escapat de les mans el control de la justícia i la Guàrdia Civil. De fet, els governs van passant i el poder judicial i la Guàrdia Civil sempre hi són.

—Són poders estables des del fran-quisme...—I sembla que s’hagin conjurat per a la defensa de la unitat d’Espanya. Davant d’una situació tan bèstia i com-plexa, m’ho miro i em demano on em puc col·locar. I com que no puc entrar al cap del senyor Llarena, ni tinc un servei d’intel·ligència per a descobrir qui decideix tot això, tan sols em puc col·locar ràpidament a una altra banda. Jo puc fer aquesta entrevista perquè no s’oblidi mai el seu cas. Puc recordar a tothom amb qui parlo que Amnistia In-ternacional diu que la presó preventiva en el seu cas és injusta. Puc anar a l’ONU a explicar com es trepitgen els nostres drets. El dia és limitat. Tan sols té vint-i-quatre hores. I he de fer tantes coses. I vull fer-ne tantes més encara, que no perdré ni cinc minuts en una cosa que serà com xocar contra un mur. Dedico esforç tan sols en coses que puguin fer moure les ales de la papallona que por-tin al tsunami d’ací a un temps.

—Molt racional.—Ei! Jo m’estimo molt el meu home. L’estimo molt. I penso que és molt in-just que ell i tots els altres estiguin a l’exili o a la presó. Però hi ha alguna cosa dins meu que m’ha funcionat a la vida. Amb l’energia que tinc, sé que he de travessar un riu i, per no ofegar-me, no penso que no sé nedar. Faig tot el que puc per aguantar-me a la superfície i no deixar-me endur pel corrent. La situació actual em demana que calculi molt bé a què dedico l’energia. Quan parlem, ho racionalitzo, però és la meva intuïció. Em moc per les meves intuïcions.

Si obrim el zoom, veurem que sempre hi ha aquesta voluntat de controlar la societat mitjançant la por

Faig tant com que puc per aguantar-me a la superfície i no deixar-me endur pel corrent

18vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

La psicòloga Susanna Barreda és la companya de Jordi Sánchez, tancat en una presó espanyola dilluns farà sis mesos. En aquest mig any, la senyora Barreda s’ha aprimat molt,

diu ella. Però el fotògraf de VilaWeb la veu, en canvi, molt més forta que fa mig any. ‘Increïble com ha millorat davant els mitjans. Increïble’. Barreda ens cita als jardins del Palau Robert de Barcelona per parlar del seu company, d’ella, dels tres fills i de la situació política. I ho fa d’una manera suau i contundent a la ve-gada. Amb un fil de veu que t’entra molt endins. I amb uns ulls plens de força.

—Sis mesos després, què recordeu dels primers dies?—M’horroritzava de pensar que arri-baria un moment que només seríem nosaltres que ens recordéssim dels pre-sos. I mira. Nosaltres vam dir: a partir d’ara, totes les entrevistes que calgui per fer-los presents. Ningú no sabia quina repercussió hi hauria a escala social. Ni la brutalitat que hi ha darrere d’això. Ara es veu més.

—Ara el Jutge Llanera ha dit que Jordi Sánchez no pot ser president.—Ja no sorprèn només la negativa a ser investit president. Jo no entenc de cap de les maneres les interlocutòries que fa aquest jutge. I que ningú li digui que això no val. En una de les últimes, deia que en Jordi potser reiterava el delicte presen-tant-se en una llista electoral. Com pot ser això delicte? Volen apartar de la vida pública unes persones i castigar-les per-què la societat vegi què passarà si anem per aquest camí. Però no entenc que en aquest joc valgui absolutament tot. Passar per alt les mesures cautelars de l’ONU, no respectar els drets, dir que determinades coses són delicte quan no ho són.

—Quins dies, els vostres. De ser pre-sident, a no ser-ho. De ser lliure, a no ser-ho.—Això és la nostra vida. Sembla que siguem en una muntanya russa. I és

‘L’orgull ferit que ara tenen a Espanya no beneficia els presos. Algú ha de pagar els plats trencats’Entrevista a la parella de Jordi Sànchez, que dilluns farà sis mesos que és a la presó

ENTREVISTA 1/3

ALBERT SALAMÉ

SUSANNA BARREDA

ANDREU BARNILS

19vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

així. Passes de ser a dalt de tot, content perquè alguna cosa sembla que ho can-viarà tot, a baix de tot perquè veus que li demanen trenta anys. És l’esquizofrènia.

—Sou psicòloga. Això us ajuda?—No. Les eines que tens, les que et fan tirar endavant, són les emocionals. I aquestes, quan estàs tan implicat, com a professional no serveixen. Un psicòleg no tracta mai ningú del seu entorn. Perds el punt de reflexió. Jo intento donar a la meva filla aquest recurs. Perquè una ho està passant bastant malament. La situació és molt complicada.

—M’ha impressionat saber que feu trucada diària. Cada dia, tres o quatre minuts que podeu parlar amb ell. Cada dia. Cada dia.—Sí. Gairebé cada dia, de fet. Té deu trucades que pot distribuir com vulgui al llarg de la setmana. Té una llista de gent a qui pot trucar. Només es pot renovar cada sis mesos. El món de la presó és horrorós. Com que ara ell està castigat a la cel·la per la trucada que van enre-gistrar per a les eleccions, doncs només pot sortir una estona i sempre a la tarda. Sempre és cap a un quart de vuit que em truca. És una trucada que agafes passi el que passi.

—Ell està bé?—El Jordi és una persona forta. I men-talment és fort. Ara comença a estar cansat de ser allà. Passes de cent a zero. Jo li deia: estudia. I em deia: no puc fer ni això. Només pots estudiar si estàs condemnat. Ell encara no ho està. Podrà decidir-ho quan tingui condemna. Fins aleshores no.

—Després de sis mesos, alguns records positius?—Que algú et reconegui, t’abraci al me-tro i es posi a plorar, la primera vegada impacta molt. Avui he anat al forn i una persona m’ha reconegut i s’ha posat a plorar. Aquestes coses te les trobes sovint.

—També us deu xocar la maldat que es veu aquests dies.

—Sí. Ningú no hauria pensat que arri-barien a tenir tanta maldat. Crec que és portar les coses a uns extrems exagerats. De ser mala gent. Tinc claríssim que ells ho saben. Però tenen un objectiu: inva-lidar-lo i castigar-los pel bé de la unitat d’Espanya. Saben que ho fan contra llei. Inventant-se un relat, i uns delictes. Els és absolutament igual jugar amb la vida de les persones.

—Alemanya, ho veieu com un punt de gir?—Crec que Alemanya és un punt de gir quant a opinió internacional. Fins i tot dilluns, anant a Madrid, el taxista em deia: com pot ser que els alemanys ho hagin tingut tan clar, que no és rebel·lió, i encara continuïn dins la presó? Sí que he vist un punt d’inflexió. I a la llarga farà que alguna cosa canviï, malgrat que l’orgull ferit que ara tenen a Espanya no beneficia els presos. Algú ha de pagar els plats trencats. Trobar una solució, que ells puguin sortir, i mantenir l’orgull? Costarà. Ara, també saben que quan arri-bi a Europa es girarà. Quan surt d’aquí, això no s’aguanta.

—Pot ser que persegueixin més Jordi Sánchez que els altres presoners? Tinc aquesta sensació, no ho sé.—Segur. El Jordi representa les mobi-litzacions. I el jutge no tolera la gent al carrer de manera massiva, pacifica i ordenada.

—Vau llegir la carta del funcionari d’Es-tremera. Què en penseu?—L’altre dia, un funcionari deia a en Jordi; tant de bo siguis president i surtis d’aquí, perquè això que fa el Tribunal Suprem no té nom. La carta és una po-sició que no és única. N’hi ha més que pensen igual. A la presó on hi ha en Jordi, la direcció és molt estricta, però la relació amb els funcionaris cada vegada és més de no comprendre què passa. En Jordi no parla gaire. I alguna vegada que ha parlat penses: hosti, gairebé millor que no hagués explicat. A veure: la gent el respecta, en Jordi. L’última vegada que vaig anar-hi amb els nens, alguns presos

SUSANNA BARREDA 2/3

M’horroritzava de pensar que només seríem nosaltres que ens recordéssim dels presos. I mira

Que algú et reconegui, t’abraci al metro i es posi a plorar, la primera vegada impacta molt

20vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

SUSANNA BARREDA 3/3

havien fet un regal a la nostra filla. Una cosa de costura, molt ben feta. Però és un mòdul més conflictiu que el d’en Cuixart. Al mòdul d’en Jordi hi ha gent amb penes de violació i assassinat.

—Poca broma.—Gent molt lligada al món de la droga. I que deuen continuar consumint-ne. I es veu que juguen molt. Al parxís. I quan s’hi juguen molt, es barallen entre ells. I quan els presoners es barallen entre ells, han d’agafar en Jordi i apartar-lo, perquè les batusses són espectaculars: es claven bolígrafs, etc. A Estremera potser és diferent. Amb en Jordi, no: a la cel·la, per exemple, quan ha tingut bona relació amb algú, li han canviat el company. No volen que estigui bé.

—Econòmicament us sentiu segurs?—Nosaltres ja ens hem polit els estalvis. Jo treballo de psicòloga. Però sí que es va recol·lectant, sí. I hi ha ajuts. I ell cobra de diputat. Tot i que suposo que aviat deixarà de cobrar.

—Jo aniria amb una mala llet... I vosal-tres, bona cara.—Hi ha dies que estàs molt enfadat, però t’has d’aixecar. I el cos ho paga: m’he aprimat moltíssim. La doctora em va dir que hauria d’acabar prenent alguna cosa perquè no aguantaria. Passa que no tens més remei. És així i no pots fer-hi res.

—L’associació transmeteu més dignitat que llagrimeta. Gràcies.—Crec que una mica és el tarannà català. En algunes coses som així. Hi ha gent de fora que em deia: algun moment haureu de ser violents; ho resistireu sempre? Doncs el tarannà general és que això és una cosa pacífica, molt activa i mo-bilitzada, però pacifica. Ara, el retrocés brutal en la democràcia hi ha poca gent que el posi en dubte. Com a associació i familiar, t’ajuda.

—Jordi Sánchez rep moltes cartes. I Susanna Barreda?—Jo, en sis mesos, n’he rebuda una, de carta.

—Bravo per aquesta una!—Em va arribar per mitjà de l’Assem-blea. Em transmetia solidaritat, que entenia i veia que una cosa era ell i la seva actitud, i l’altra la família. Que et veus immers en una situació complicada i d’un dia per l’altre et canvia la vida. Jo veig que la vida dels meus fills ha can-viat radicalment. A la meva filla petita li han robat la infantesa de cop. Ella no tornarà a viure com viuen els nens fins que no surti el pare. Jo tinc claríssim que jo seré més forta, que ells serà més forts, en Jordi també, i com a societat serem més forts. Però el preu que hauran pagat, sobretot ells, valdrà la pena? No ho sé. Que una nena d’onze anys es plantegi que fins passats trenta anys no tornarà a veure el seu pare de manera normal...

—La xifra espanta.—És la xifra que diuen els mitjans i que ella veu. L’altre dia, en Jordi em va dir: que l’advocat li expliqui ben bé que això no passarà, però així i tot...

—Reaccions al vostre entorn, quines n’hi ha hagut de destacables?—Amics que no eren independentistes ara et manifesten que fins aquí hem arribat amb l’estat espanyol. Tenen clar que l’altre projecte els interessa zero. I no entenen gens aquesta repressió, aquesta concepció d’Espanya actual, que no deu ser la de tothom, però com que l’altra gent amb una concepció diferent no diu ni piu...

—El silenci. Ai, el silenci.—Jo no entenc els socialistes ni a escala humana, ni a escala política. Políti-cament els aportarà alguna cosa? No entenc res.

—Demà diumenge, suposo que anireu a la manifestació. Aguantant la pancarta?—No ho sé. Ho estan discutint amb els sindicats.

—Ara depèn dels sindicats que aguan-teu la pancarta? Al·lucino.—Algun familiar hi haurà. Lamenta-blement som molts, ara. Amb això dels

sindicats, la pressió de fora era brutal. A Espanya han fet una campanya brutal. I de fa temps. Tant brutal que un moment ens van dir que havíem de treure les car-tes que teníem a la presó. Vuit saques de vint quilos sense obrir. Un empresari es va oferir a buscar-les. Va subcontractar algú de Soto del Real. I quan l’empresa de Soto va veure que les cartes eren per al Jordi, va dir no. Yo estas cartas no me las llevo. De este señor, nada. Imagina’t la menjada de coco. I ho va haver de fer algú altre.

—Tristíssim.—Sí. A mi una vegada una senyora em va dir: Vosaltres sou pitjors que els jueus, perquè els jueus els havíem de marcar, i vosaltres us marqueu sols, i recorda com van acabar. Això em va dir. Ara: és l’única cosa desagradable que m’han dit. L’única.

El jutge no tolera la gent al carrer de forma massiva, pacifica i ordenada

Una senyora em va dir vosaltres sou pitjors que els jueus

21vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

La llibertat d’expressió, en ple retrocés a l’estat espanyol L

a plataforma No callarem organitza aquests dies la Setmana per la llibertat d’expressió (9-15 d’abril) amb l’objectiu de denun-

ciar l’increment de la repressió sobre la llibertat d’expressió i de manifestació. Com a tret de sortida, es va presentar la cançó ‘Los borbones son unos ladrones’, que repeteix versos que han portat a condemnar els rapers Valtonyc i Pablo Hasel i el grup La Insurgencia. El clip ja suma més d’un milió i mig de visites.

En la mateixa línia de de-núncia, fa un mes, Amnistia Internacional va assenyalar un abús del codi penal espan-yol, especialment del delicte d’enaltiment del terrorisme i d’humiliació de les víctimes, que comportava una regres-sió en la lliure expressió.

És remarcable l’ús que s’ha fet d’aquest delicte, atès que s’han quintuplicat els judicis per enaltiment del terroris-me des del cessament d’ETA (2011), i s’ha fet servir aques-ta acusació per perseguir per-sones sense cap mena de vin-culació amb cap grup armat.

L’abús per a limitar la lli-bertat d’expressió el trobem en un ampli ventall de de-lictes. Per exemple, en la llei mordassa i en delictes dels quals fan un ús inadequat respecte el propòsit que te-nien, com ara la incitació a l’odi i les injúries, que s’han fet servir per escapçar qual-sevol crítica o relat alternatiu.

Delicte d’odi per a reprimir l’independentisme

El delicte d’odi està previst per protegir minories que po-

L’Aravot Els casos de Valtònyc, Pablo Hásel i La Insurgencia són alguns exemples dels atemptats contra la llibertat d’expressió de l’estat espanyol dels últims temps

AI va assenyalar un abús del codi penal espanyol, especialment del delicte d’enaltiment del terrorisme

ANÀLISI 1/3

den ser discriminades, sigui per condició religiosa, ètnica, ideològica o orientació sexual, etc. Però ara se’n fa una in-terpretació esbiaixada, en què qualsevol crítica pot ser con-siderada delicte d’odi, per a reprimir un moviment polític.

La intensitat és especial-ment elevada des de l’1 d’oc-tubre. El 23 d’octubre, tres setmanes després del referèn-dum, ja s’havien presentat més de 150 denúncies per cri-ticar la policia, unes acusa-cions que posteriorment s’ha mostrat que eren ridícules, com ara haver penjat una pan-carta que deia ‘police go ho-me’, haver debatut la situació política a les aules o no voler arreglar un cotxe de la policia.

Les denúncies han estat promocionades pel govern espanyol, que el novembre

facilitava un apartat espe-cial a la web, un telèfon i un correu per a denunciar ex-clusivament delictes d’odi a Catalunya.

La situació contra la lliber-tat d’expressió va arribar a l’extrem, que la Junta Electo-ral va prohibir a l’Ajuntament de Barcelona d’il·luminar les fonts i façanes de color groc i va obligar a retirar aquest color dels arbres de Nadal de la Generalitat. També s’ha perseguit el dret de reunió: es va prohibir al col·lectiu Avis i Àvies per la Llibertat de Reus de reunir, i també s’ha im-pedit de cantar més de vint

Fotograma del videoclip ‘Los borbones son unos ladrones’ en suport a Valtònyc. ACN

SEDA HAKOBYAN I ALEXANDRE SOLANO

22vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

ANÀLISI 2/3

Una sentència històrica del TEDH va emmarcar la crema de fotografies del rei dins de la llibertat d’expressió

persones a Igualada si no era amb autorització.

En un sentit més ampli, és ja un fet habitual que en els esdeveniments esportius es requisin estelades, i fins i tot s’ha arribat a detenir afeccio-nats i a impedir-los l’accés a l’estadi. També s’han perse-guit penalment les xiulades a l’himne espanyol en les finals de la copa: l’Audiència espan-yola va condemnar Santiago Espot per injúries a la corona i ultratge als símbols de l’estat.

Fent referència a les injúries a la corona espanyola, el mes passat, una sentència històrica del Tribunal d’Estrasburg va emmarcar la crema de foto-grafies del rei dins de la lli-bertat d’expressió. Tanmateix, això no ha servit perquè PP, PSOE i Ciutadans votessin a favor de despenalitzar-la.

La impunitat practicada a Catalunya ha portat a més actuacions abusives a la resta de l’estat. La regidora d’Ahora Madrid, Rommy Arce, el por-taveu del Sindicat de Manters, Malick Gueye i el cofunda-dor de Podemos, Juan Carlos Monedero, eren denunciats per un sindicat de policia, i acceptat per un jutge, per haver criticat les actuacions policials a Lavapiés després de la mort d’un manter.

La censura s’estén arreu

El 21 de febrer, The New York Times publicava un article amb el títol ‘La censura d’una obra sobre presos catalans sa-cseja l’àmbit de la cultura’, en referència a l’obra de Santiago Serra retirada de la Fira Inter-nacional d’Art Contemporani Arco. Uns fets que coincidien

amb el segrest judicial del lli-bre Fariña, que ha fet que se n’hagin multiplicat les vendes.

També hem vist l’intent de censura als mitjans, com ara les denúncies del PP a les editorials de Mònica Terri-bas. I l’acomiadament de Jo-hn Carlin d’El País, d’on van plegar Joan B. Culla i Francesc Serés després d’haver patit la censura ideològica, i després de l’1-O, els valencians Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli per la cobertura que es feia de Catalunya.

Cal no oblidar com jutges i corporacions locals van pro-hibir actes en defensa del re-ferèndum català organitzats a Sevilla, Badajoz, Gijón, Ala-cant, Sueca, Vitòria i Madrid. A més, la Guardia Civil va en-trar a la seu de la Fundació puntCat i en va detenir el di-rector de l’àrea d’informació, fet que va portar la Internet Society i l’Electronic Frontier Foundation a denunciar que s’obligués a un registre de dominis a exercir la censura.

Els límits de l’humor

La nova onada de denúncies i condemnes ha comportat un clar retrocés en els límits de l’humor i la ficció, protegits per la llibertat d’expressió.

Un dels casos més cone-guts és el de dos titellaires granadins empresonats des-prés d’una actuació de sàtira política al carnaval de Madrid, en què un personatge portava un cartell amb una consigna on hi havia la paraula ETA. Un any després dels fets, els van retirar els càrrecs, però ja havia estat un atac a la lli-bertat d’expressió, en què es condemnava uns titellaires per les opinions d’uns perso-

0

5

10

15

20

25

30

35

2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017

Dades de l’informe ‘Tuitea... si te atreves’ d’Amnistia Internacional. Març 2018. VW

23vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

ANÀLISI 3/3

natges, i la ficció sempre ha descrit tota mena d’actituds i opinions.

En la mateixa línia, el fe-brer, un jove va ser multat amb 480€ per haver fet un fotomuntatge de Crist amb la seva cara. Ho van considerar un delicte contra els senti-ments religiosos, tot i que fa dècades que es fa humor de tot, fins i tot, de Jesucrist, començant pel film La Vida de Bryan.

Una usuària de Twitter, Cassandra Vera, va ser con-demnada a un any de presó per haver fet uns acudits sobre Carrero Blanco, tot i que el Suprem va acabar revocant la pena. També els humoristes el Gran Wyoming i Dani Mateo van ser denunciats per delictes contra els sentiments reli-giosos per haver fet un acudit sobre el Valle de los Caídos.

La llei mordassa, a la carta

El 2015 va entrar en vigor la llei de seguretat ciutadana, coneguda com a llei mor-dassa, una llei que ha estat denunciada per diverses as-sociacions dels drets humans perquè fomenta l’arbitrarie-tat policíaca. Entre el juliol del 2015 i l’agost del 2017, 46.168 persones havien estat

multades per menyspreu a la policia, dades que no inclouen el País Basc i Catalunya, amb policia pròpia.

Un dels casos més virals és el d’un vídeo compartit a les xarxes el 2016 en què apareixia un policia que perseguia sense èxit una persona: totes les per-sones que van compartir, van fer-ne comentaris burletes o van prémer el botó ‘m’agrada’ van ser sancionades.

La llei mordassa també ha estat utilitzada per a san-cionar qualsevol crítica a les actuacions de la policia a Ca-talunya. Un jove de Talayuela (Caceres) va ser sancionat per haver dit que l’1-O els policies anaven ‘fins a les celles de coca’; i el setmanari El Jueves va ser acusat d’injúries greus contra els cossos i forces de seguretat de l’estat per un motiu similar.

En canvi, no han vist de-licte d’odi en el xat de la policia local de Madrid amb insults a Carmena, en què es feien comentaris com ara: ‘tant de bo tingui una mort lenta i agònica’, ‘que es mori la meuca vella d’una vegada’ o ‘és terrible que no ella no fos al despatx d’Atocha quan van matar els seus com-panys’.

El terrorisme arriba a la música

La plataforma No callem neix justament el maig del 2017, en solidaritat amb represaliats i en favor de la llibertat d’ex-pressió, a conseqüència de la condemna al raper Valtònyc, i altres artistes perseguits, com Pablo Hasél.

Com assenyala Amnis-tia Internacional, tot i que sempre hi ha hagut cançons provocatives o ofensives, això ara s’ha convertit en delicte. El 4 de desembre de 2017, l’Audiència espanyola va condemnar dotze rapers del col·lectiu La Insurgencia a dos anys i un dia de presó, nou anys d’inhabilitació i una multa de 4.800€ a l’espera del recurs, per enaltiment del terrorisme.

També era condemnat el 2017 el raper César Straw-berry, per enaltiment del te-rrorisme i humiliació de les víctimes, en aquest cas per uns piulets sobre l’operació Aranya en què feia comenta-ris com ara ‘quants haurien de seguir el vol de Carrero Blanco’.

L’Audiència espanyola el va absoldre, però una polè-mica sentència del Tribunal Suprem va declarar que era

irrellevant si es tenia o no intenció d’humiliar o enaltir el terrorisme de cara a tenir responsabilitats penals.

Entre el 2014 i el 2016, la Guardia Civil i la policia espanyola va dur a terme quatre operacions Aranya per a detenir persones sos-pitoses ‘d’enaltiment del terrorisme o d’humiliar les víctimes’. En total, setan-ta-tres detinguts de perfil anarquista, comunista o in-dependentista.

La persecució contrasta amb la impunitat històrica de les manifestacions d’ex-trema dreta, els comentaris continus des de televisions com 13TV o Intereconomía, la Fundación Francisco Franco o les declaracions de Jiménez Losantos, en què la fisca-lia no ha actuat mai d’ofici. Els condemnats, com Pablo Hasél, denunciaven que no haurien anat al banc dels acusats si haguessin ‘desi-tjat bombes a homosexuals o catalans’, en referència al fet que, fins i tot, la llibertat d’expressió és utilitzada per reprimir part de l’oposició política, mentre que hi ha una altra part de la societat que se sent i actua de manera totalment impune.

Una usuària de Twitter va ser condemnada a un any de presó per haver fet uns acudits sobre Carrero Blanco

La persecució contrasta amb la impunitat històrica de les manifestacions d’extrema dreta

24vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

7 DIES La selecció de la setmana 9-13 d’abril

Dimecres 11.25 anys de l’assassinat de Guillem AgullóARXIU

Dimecres 11.Aamer Anwar: ‘És hora que Espanya s’adoni que perd la batalla’ACN

Dimarts 10.‘La torna’: quan el pres polític era BoadellaARXIU

7 DIES

25vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

EDU BAYER

Jordi Graupera s’ha proposat de sacsejar el panorama polític bar-celoní a les pròximes eleccions municipals. Falta un any per als comicis i el sobiranisme reflexio-

na sobre la fórmula per a desbancar Ada Colau, que governa amb tan sols 11 dels 41 regidors del consistori. El sis-tema electoral preveu que, si no hi ha cap majoria absoluta, pugui governar l’ajuntament el partit més votat. Aquesta circumstància afavoreix de presentar una fórmula que pugui donar al sobira-

‘Correm el risc de folkloritzar l’1-O i convertir-lo en un Maig del 68’Entrevista al filòsof, periodista i promotor d’unes primàries obertes del sobiranisme per a les municipals de Barcelona

ENTREVISTA 1/5

nisme la primera posició d’ací a un any. I Graupera proposa de fer-ho amb unes primàries obertes per a fer una llista que aplegui les formacions indepen-dentistes, excepte la CUP. En aquesta entrevista, parlem de les raons d’aquesta proposta per Barcelona, els camins que ja s’han explorat, l’exclusió de la CUP, el combat global entre ciutats i estats i, evidentment, la relació de tot això amb la política catalana, el referèndum de l’1 d’octubre i la gestió posterior d’aquell resultat sobre la independència.

—Heu tingut la resposta que esperàveu, a la proposta de primàries?—La resposta és millor que l’espera-da. Teníem expectatives sobre diversos aspectes. La convocatòria de l’acte de presentació, la resposta i l’impacte de les coses que es van dir, la reacció dels partits i el suport de la gent. Són quatre elements que volíem saber com anirien. Ja prevèiem que la gent de base ens donaria més suport que no pas els par-tits. És lògic que tinguin una reticència d’entrada, perquè la proposta és de llarg

JORDI GRAUPERA

PERE CARDÚS

26vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

recorregut. És una idea que costarà de fer penetrar, com sempre passa a la política catalana i barcelonina. Però les inscripcions a la conferència, l’assistèn-cia bestial de la gent, la reacció que van tenir durant la conferència, la reacció i el ressò dels mitjans –amb quaranta o cinquanta periodistes acreditats–, les petites obertures que han fet els partits, i el suport explícit de signatures de molta gent, tot plegat va funcionar prou bé. Ara ja tenim prop de 15.000 signatures. És més que no esperàvem tres setmanes després d’haver obert la proposta. Estem satisfets. També tenim 400 voluntaris que s’han apuntat per ajudar-nos a impulsar el projecte.

—Qui impulsa aquest projecte, més enllà de Jordi Graupera?—Hi ha particulars experts en algun àmbit d’interès de la ciutat. Enginyers, economistes, politòlegs, llibreters, boti-guers, etc., que s’han posat en contacte amb nosaltres per poder participar en la concepció del projecte. Tenim una crisi de creixement. El grup de gent que hem muntat això és un grup que té un interès clar per la vida pública però que no es veu entrant en un partit polític. I aquest grup s’ha multiplicat i som en un procés de formalitzar tot això. Farem una associació que tindrà l’objectiu d’incrementar la participació política a Catalunya. Farem una recollida de fons per poder finançar les campanyes i totes les activitats ne-cessàries per fer que sigui un tema central de la política catalana els pròxims mesos.

—Qui són aquestes persones del nucli impulsor? Quins noms hi ha?—Encara no farem públics els noms. Aviat farem una presentació pública, i aleshores ja sortiran els noms, que tenen en comú que són persones sense una gran projecció pública. No són perio-distes, polítics ni gent gaire present als mitjans. Són gent que ha treballat des de la base, activistes, acadèmics, gent que ha viscut fora del país i que vol tornar i participar. Tenim grups de treball sobre diferents àmbits. I volem fer un gran es-forç per deslligar la proposta concreta de

primàries obertes de la meva candidatura concreta. És important que la cosa que funcioni siguin les primàries, més enllà de la meva opció com a candidat. A la conferència de l’altre dia vaig fer un gran esforç per separar una cosa de l’altra.

—I tot això qui ho paga de moment?—De moment, hem hagut de pagar dues coses. L’esdeveniment del dia 20 al Tea-tre Victòria. El lloguer del teatre, per una banda, i la web, el disseny gràfic, etc., per una altra. El lloguer del teatre l’he pagat jo de la meva butxaca. He demanat un crèdit per a poder-lo pagar. No hi ha posat diners ningú més. La resta s’ha fet amb feina voluntària. La imatge gràfica, el vídeo promocional, la web, la gestió de premsa, tot això ho ha fet un grup de gent pro bono. Però això té un límit. El voluntarisme té un límit. Per això arti-cularem l’associació i recollirem diners per a pagar aquestes coses. I ho farem de manera completament transparent. Ningú no pagarà res d’amagat.

—N’heu parlat més, amb els partits? Hi ha cap exploració més enllà de les valoracions públiques?—La reacció de resistència dels partits és l’esperada. Hem fet una proposta que po-sa en qüestió l’autoritat que les direccions dels partits tenen sobre la confecció de les llistes i programes. I proposem de tras-lladar aquesta autoritat a la gent amb un procés participatiu que triï les persones, però també les idees que es defensaran. Abans de la conferència, vaig explicar la proposta als representants de Demòcra-tes, Esquerra i el PDECat. Ja sabia que la seva reacció no era positiva, però tampoc tancar-se en banda. A Esquerra Republi-cana és on són més hermètic.

—Per què?—Potser són els qui tenen menys incen-tius d’entrada, perquè pensen que poden guanyar sols. Jo penso que és un error. A les primàries del PDECat, en Carles Agustí ha donat suport explícit a la proposta, mentre que Neus Munté demana més concreció, però es mostra també oberta a parlar-ne. Els Demòcrates faran una

JORDI GRAUPERA 2/5

Hem d’agafar tota la força de la societat civil i portar-la a la política

Barcelona és on hi ha el forat més gran de discurs

27vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

JORDI GRAUPERA 3/5

consulta a la militància, però la direcció sembla que és favorable a la idea. I també ho és Solidaritat, que té alguns represen-tants municipals arreu del país. Sóc cons-cient que això que proposo no és tan sols un mecanisme de selecció de personal. És una proposta feta a partir de l’anàlisi que necessitem un canvi de cultura política. I per tant, és un procés difícil, llarg i costós. Cal que siguem pacients.

—No parleu mai de la CUP. Per què?—Bona pregunta. Tampoc la vaig ano-menar a la conferència. Em vaig posar en contacte amb ells en algun moment abans per explicar-los-ho. Però no vam trobar el moment. I no és cap excusa que doni ara. La meva reflexió sobre la CUP és la següent. Jo no sóc ningú per a dir a la CUP que ha de quedar al marge d’això que proposo. Són els que més explícitament han deixat clar que no hi volen ser. Però si la CUP decidís de participar-hi, em semblaria fantàstic. La meva impressió és que la CUP té un capital polític que es basa en la seva capacitat de dir que no.

—Dir no com a capital polític?—Tenen una gran capacitat de resistència quan el carril central del sobiranisme entra en processos de presa de decisions que depenen d’agendes polítiques particulars. Resisteixen i diuen que no. I de vegades l’encerten i de vegades, no. Però en mo-ments molt importants han estat decisius perquè han estat capaços de dir que no. I a mi m’agrada que es conservi aquest espai. Però és la meva opinió personal. Insisteixo que si decideixen apuntar-s’hi, estaria molt bé. I també és cert que la seva posició ideològica anticapitalista els fa ocupar un espai polític radicalment diferent dels altres partits sobiranistes dins del marc de les institucions liberals. És necessari que el seu espai es preservi i s’expressi d’una manera diferent.

—Ja us han ofert d’ocupar alguna po-sició destacada a les llistes d’un partit o d’un altre?—Al llarg de la meva trajectòria pública o periodística, diversos partits m’han ofert

diverses coses. Anar a una llista electo-ral, ocupar càrrecs orgànics i accedir a càrrecs de gestió o govern. Sempre he dit que no. Evidentment, en el procés d’aquestes municipals de Barcelona també ha passat. També m’han ofert, abans i després de la conferència, de participar en una candidatura. Jo he dit que no. No perquè no estigui disposat a ser part d’una llista que encapçali algú altre. Però jo dic que això ens ho hem de guanyar tots en unes primàries. Qual-sevol posició en una llista. I cal guan-yar-s’ho a partir d’idees que tinguem per a la ciutat i no a partir de la nostra capacitat d’impactar en un seguit de ti-tulars de premsa. No faig res de tot això per a garantir-me un lloc a una llista.

—Si la proposta no acaba essent ac-ceptada pels partits, presentareu una candidatura igualment?—La resposta és que no ho sé. I he decidit que no saber-ho és el millor que puc fer. Perquè si decideixo que sí, tindré incen-tius per fer coses diferents de continuar proposant fins al final fer unes primàries. Que és el que vull fer. I si decideixo que

no, els partits poden ignorar la proposta. Però el més important és que és una de-cisió que no puc prendre sol. Si arribem d’aquí a uns mesos a un context en què la nostra proposta té suport de molta gent, i els partits independentistes continuen a la seva, aleshores aquesta decisió s’haurà de prendre col·lectivament, amb la gent que s’hi hauria de comprometre i la gent que ha participat en el moviment per fer possibles les primàries.

—De quines experiències beu aquest model que proposeu? És una inspiració nord-americana?—Beu de Catalunya. He mirat d’expli-car-ho als meus articles a partir de l’1 d’octubre. Parlo d’aquest canvi de cultura política. Penso que hi ha un trencament entre les coses que es fan, es diuen i es pensen fora de l’espai polític, i allò que es diu, es fa o es pensa dins de les institucions i partits. Hi ha un procés de voluntat de participació pública i disposició de talent al servei de la societat que no té corres-pondència per part dels partits. La nostra tradició ens ensenya que existeix un teixit social molt avesat a la participació.

‘El marge que té la política al parlament i a la Generalitat és pràcticament nul’. EDU BAYER

28vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

JORDI GRAUPERA 4/5

—Una societat civil molt forta?—El voluntariat, les consultes, la so-cietat civil organitzada en l’àmbit social i cultural, els ateneus, les entitats de barri, els sindicats... Tot això no és cap novetat. Forma part de la nostra tradició. Ara cal agafar tota aquesta experiència, aquesta disposició i tota la força de la societat civil i portar-la a la política. És cert que la meva trajectòria als Estats Units m’ha ensenyat moltes coses. I he vist de prop el sistema de primàries de les eleccions, que funciona força bé. El procediment d’elecció millora la gent, millora els candidats, per si mateix. Obliga a l’autoexigència. Els candidats s’esculpeixen en la relació amb la gent. És una fórmula que vincula de manera inexcusable el polític amb la seva font de legitimitat, que és la gent.

—També té perills...—Exacte. Sense primàries, no hi hauria Donald Trump. Cal valorar-ho. Però sense primàries, tampoc no hi hauria hagut Obama, Reagan o Kennedy. No hi hauria polítics que les estructures de

partit no voldrien promoure. Per exem-ple, els debats públics que van fer Barack Obama i Hillary Clinton en les primàries del 2008 van refinar les idees de tots dos. És molt impressionant com ajuda aquest model a millorar els candidats i les se-ves idees. Per altra banda, vaig viure de prop el moviment Occupy Wall Street. Molta gent del meu entorn universitari hi estava completament implicada. Es van generar cultures periodístiques i cultures polítiques noves. Va ser molt interessant. Com també el moviment Bernie Sanders. Ho vaig poder veure de ben a prop. Però hi ha moltes expe-riències al món que permeten aprendre i que podem estudiar i incorporar quan les trobem interessants.

—La proposta té també l’objectiu de fixar horitzons concrets a l’independen-tisme en un moment de desorientació?—No. La proposta que faig per a Barce-lona neix d’una preocupació de fa molts anys. N’he parlat poc aquests anys a la ràdio i a la televisió perquè és un tema que no es tracta gaire. Fa temps que hi

rumio. La qüestió urbana és la meva qüestió com a fill de Barcelona. M’inte-ressa molt. En una entrevista anterior, em vau preguntar si preparava el meu pas a la política. I és evident que la po-lítica sempre ha format part del meu interès. També la política municipal. I em sembla que a Barcelona és on hi ha el forat més gran de discurs. Gairebé sempre es redueix el debat de Barcelona sobre marcs petits. Per exemple, tram-via sí o tramvia no. O xarxa ortogonal sí o no. Poques vegades ens atrevim a fer una reflexió més gran sobre què significa Barcelona. És una pregunta veritablement perillosa. Hi ha una mena d’amnèsia col·lectiva sobre la ciutat i què pot ser en un futur, tenint en compte les forces latents de Barcelona.

—Res a veure, per tant, amb el moment de la política sobiranista catalana?—Bé, ja he dit més d’una vegada que crec que ara mateix la política al parlament és morta. Penso que el marge que té la polí-tica del país al parlament i a la Generalitat és pràcticament nul. I aquesta situació és també extensible a parlaments de molts llocs d’Europa. Mentrestant, hi ha un renaixement de les ciutats. Hi ha una sensualitat de la política municipal que torna a ser protagonista i que és la gran enemiga de les tendències autoritàries que comencen a imposar-se a les can-celleries i a les entitats supranacionals. Hi ha un moviment de resistència a les ciutats en defensa de la democràcia. Per-què el model urbà és la concreció material dels principis democràtics.

—Una tendència global?—És una tendència del nostre temps que a Catalunya s’expressa per mitjà del seu conflicte nacional. Barcelona és capital, en aquest sentit. És capital en el sentit que és molt important i és un capital que tenim i que hem de saber aprofitar i posar en funcionament per no quedar ofegats. Però, responent a la pregunta: independentment de què hagués passat l’octubre, hauríem fet igual. La neces-sitat de Barcelona és independent de la situació concreta de Catalunya, el 155, el

‘Hi ha un moviment de resistència a les ciutats en defensa de la democràcia’. EDU BAYER

29vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

JORDI GRAUPERA 5/5

referèndum i la república. Sí que és cert que potser una part de l’èxit que hem tingut és perquè hi ha una necessitat de projecte concret i clar.

—Té sentit estendre aquesta proposta a més ciutats del país?—Sí. De fet, hi ha gent que s’ha posat en contacte amb nosaltres per demanar-nos assessorament, ajuda o suport per fer això mateix a més ciutats. I els hem dit que sí a tots. No farem ingerència. Quan parlem de Barcelona com a capital, no parlem d’una Barcelona centralista. No pretenem reproduir el model espanyol o francès a Catalunya. La proposta que fem només funciona si és veritat. Només pot funcionar si hi ha un impuls democràtic real sorgit de la població que s’ho creu i s’hi compromet. Si és una cosa dissenya-da per una gent a una taula de reunions, aleshores no funcionarà i tindrà els ma-teixos vicis que té la nostra política a dreta i esquerra. A les eleccions de l’any que ve hi ha el risc que el vot unionista s’agrupi entorn de Ciutadans i la llei electoral els regali alcaldies. Aquest problema també cal tenir-lo en compte.

—Parlant de Catalunya, creieu que es pot recuperar el fil de l’1 d’octubre?—Aquells dies d’octubre vaig dir –i encara ho penso– que com més dies passessin, més difícil seria tot. També vaig dir que com més es degradés la situació després de l’1-O més probable era que hi hagués violència. Violència de veritat. I això encara ho penso. Aleshores hi havia un espai de legitimitat, auto-ritat i força que permetia de presentar la discrepància amb l’estat des d’una posició de força i democràticament rica. Des d’aquell moment fins ara, hem vist un procés de degradació. No tan sols de l’autogovern, que ja era pràcticament inexistent, sinó de la nostra capacitat de reacció política.

—A on ens porta aquest procés?—Em sembla que anem a una situació de camí llarg. En aquesta situació, era molt important que els primers passos fossin els correctes. Havien de donar-nos la

mena de força que, en el moment de la veritat que féssim aparèixer en el futur, ens permetés d’encertar les idees i les decisions. Es diu que la primera setmana d’octubre no estàvem preparats i es parla d’estructures, els Mossos, etc. I el cert és que la manca de preparació era psicològi-ca i no pas material. No s’havia imaginat què es podia fer i com es podia fer.

—I aquests primers passos del camí llarg no es fan?—Diria que no. I la idea de les primàries forma part d’això. La voluntat és un can-vi de cultura política. Si aconseguim obrir l’escletxa de les primàries obertes, això pot tenir un impacte polític de vint anys. Si això permet que gent potent que no fa política ara en pugui fer i es pugui impli-car sense haver de passar per l’adreçador dels partits, i permet que la gent que és a dins s’obligui a repensar-se, això i prou ja seria un primer pas bestial. No dic que hàgim d’esperar vint anys. I tampoc no dic que no els hàgim d’esperar. Però cal pensar transformacions que ens donin força per a encarar un futur moment de la veritat per Catalunya.

—I què en queda, de l’1 d’octubre?—L’1 d’octubre és una font de principis democràtics i vertebració del país. És la primera vegada que el país demostra una actitud diferent de la seva política tradi-cional. Actua de manera clara, rotunda, contundent i, fins i tot, sensual amb el cos. Com passa sempre en la política catalana, correm el risc de folkloritzar l’1 d’octubre i de convertir-lo en una mena de Maig del 68. En el seu moment, el Maig del 68 va ser una cosa magnífica per la gent que hi va participar, però ràpida-ment va convertir-se en un pretext per a romantitzar algunes idees i no aplicar-les mai. Hem de ser molt curosos i evitar la folklorització de l’1 d’octubre. N’hem de treure les lliçons polítiques necessàries sense sentir-nos psicològicament se-grestats per aquell moment. I a cada pas que fem, beure dels valors democràtics que aquell dia van emergir. La política que no entengui això estarà condemnada al fracàs i condemnarà el país al fracàs.

Des de l’1-O fins ara hem vist un procés de degradació

La manca de preparació la setmana després de l’1-O era psicològica , no pas material

30vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 1/3

El diputat de Ciutadans Juan Carlos Girauta feia aquest retret al ministre d’Afers Estrangers es-panyol, Alfonso Dastis,

només deu dies després de l’1-O: ‘Com és possible que, tenint un servei exterior de veritat, amb tantíssima gent, amb tantíssims funcionaris que són sobre el terreny, que cobren de l’erari públic, una diplomàcia privada per mitjà del Diplocat hagi pogut crear en l’imaginari internacional la idea que l’Espanya actual

té alguna cosa a veure amb l’Espanya del franquisme?’

Girauta burxava el govern espanyol en una de les feri-des que més li couen de tots els anys del procés d’inde-pendència de Catalunya: el front exterior, on en general la gran i vella diplomàcia es-panyola ha fet aigües. L’estat espanyol, durant cinc anys, s’ha sentit descol·locat per una diplomàcia pública ab-solutament diferent de la se-va, en l’estil i en el contingut; la que havien dut a terme les delegacions de la Generalitat a l’exterior i també, i molt especialment, el Consell de

La fi del Diplocat, l’organisme que va desbordar la diplomàcia espanyolaDiplomàcia L’estat espanyol ha aprofitat el 155 per a passar-hi comptes pels èxits en la internacionalització de l’independentisme

Diplomàcia Pública de Cata-lunya, el Diplocat. És al Di-plocat que es referia Girauta en aquella queixa: a la capa-citat de la diplomàcia catala-na de passar la mà per la cara a una estructura mastodòn-tica a l’hora de fer arribar els arguments de l’independen-tisme. I això va treure de po-lleguera el govern espanyol, i explica l’obsessió que tenia per liquidar tant les delega-cions de la Generalitat com el Diplocat mateix, i la manera com Soraya Sáenz de San-tamaría es vantava d’haver deixat fora de joc el Consell de la Diplomàcia.

Girauta burxava el govern espanyol en una de les ferides que més li couen

L’espai Catalunya-Europa, a la delegació de la Generalitat a Brussel·les. ACN

JOSEP CASULLERAS

31vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 2/3

Era l’efecte de l’aplicació del 155, impulsat pel govern espanyol i aprovat amb l’aval del PP, el PSOE i Ciutadans. Ja es va fixar una data per a la dissolució definitiva: avui, di-vendres 13 d’abril. Però l’estat espanyol tenia la necessitat de fer ostentació de la conquesta, d’exhibir el botí, i per això ahir desplegà un dispositiu d’agents de la Guàrdia Civil a la seu del Diplocat, a l’avin-guda Diagonal de Barcelona. Durant més de cinc hores van escorcollar despatxos i van retenir-hi personal, brandant una ordre del jutjat d’instruc-ció número 13 de Barcelona, el principal ariet judicial contra l’independentisme, junta-ment amb Pablo Llarena i Carmen Lamela. El pretext: la cerca d’informació sobre els preparatius de l’1-O, perquè malden per trobar qualsevol

La dissolució del Diplocat arriba quan els efectes de la feina desplegada també donen fruit ara mateix

cosa que pugui servir per a bastir l’acusació de malver-sació.

La dissolució del Diplocat arriba quan els efectes de la feina desplegada també do-nen fruit ara mateix, quan l’opinió pública de mig Euro-pa veu astorada com es perse-gueixen polítics electes acu-sant-los d’actes violents que en realitat va perpetrar l’estat espanyol, que és qui formula l’acusació. Els mitjans de co-municació de referència i els polítics de diversos colors de molts països europeus potser no comparteixen la idea de la independència de Catalunya com una cosa bona, i aquesta és una de les dificultats que va tenir l’acció del Diplocat. Però sí que veien que els ca-talans havien de tenir el dret de poder decidir sobre el seu futur polític, com van fer els

escocesos; i han comprovat qui és que exerceix la violèn-cia i han criticat la repressió desfermada contra dirigents polítics, activistes i ciutadans.

Catalunya no podia com-petir en recursos amb una estructura tan gran com la de la diplomàcia espanyola, però podia ser molt més eficaç fent servir la intel·ligència, l’agili-tat, la rapidesa i la imagina-ció. L’accés als ministres de

les cancelleries europees era vetat, però en canvi es podien fer arribar els arguments i les explicacions sobre què pas-sava a Catalunya amb contac-tes amb el món acadèmic, les universitats, els periodistes i els representants dels partits polítics d’un país determinat. Hi havia molta gent dispo-sada a escoltar, i el Diplocat comptava amb una vintena de persones molt preparades

La Guàrdia Civil entra al Diplocat. ALBERT SALAMÉ

32vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 3/3

i que treballaven amb agilitat en una desena de llengües diferents, presentant me-moràndums i informes mo-derns, entenedors i atractius sobre el procés polític català.

Tot això, amb un ús re-eixit de les xarxes i amb un programa de visites inter-nacionals eficaç, contrastava amb la feixuguesa, lentitud i grisor de la resposta que venia del cos diplomàtic espanyol, que reaccionava tard i mala-ment. L’estat espanyol mai no va dur la iniciativa; sempre anava a remolc, i quan des de Catalunya s’organitzava algun acte, per exemple en un think tank o en una uni-versitat, la reacció espanyola era destralera, gairebé ridí-cula, intentant fer sabotatge dels actes, utilitzant l’ame-naça, provant d’evitar que la part catalana pogués expo-sar amb normalitat els seus arguments. I es posaven en evidència. L’organització del

Diplocat era molt professio-nalitzada, i un article del pre-sident en un diari de prestigi internacional, o un editorial del New York Times crític amb Espanya, era respost al cap d’uns dies amb un article desesperat de l’ambaixador als EUA, relegat en un racó del diari, a les cartes dels lectors. És un exemple.

Però, a més, el Diplocat ha estat capaç de transcendir

aquesta dinàmica de la pugna internacional sobre el relat i ha sabut teixir aliances i com-plicitats amb representants de molts àmbits de la vida social i econòmica del país. En va ser l’exemple més potent la creació a final del 2016 del consell consultiu del Diplocat, integrat per quaranta perso-nalitats per a ajudar a projec-tar Catalunya al món. Hi ha-via, per exemple, els ex-am-baixadors Ambler Moss (EUA) i Arturo Sarukhan (Mèxic); la representant de l’ACNUR a l’Europa Central, Montserrat Feixas; l’empresària Sol Dau-rella; els músics Jordi Savall i Josep Carreras; la diputada sueca Bodil Valero; el filòsof Josep Ramoneda; la cuinera Carme Ruscalleda; i el futbo-lista Xavi Hernàndez.

Precisament Moss va faci-litar un dels contactes de més alt nivell que va fer Puigde-mont durant els mesos previs al referèndum, amb l’ex-pre-

sident dels EUA i premi Nobel de la pau Jimmy Carter. El president va poder explicar la situació política a Catalunya en el prestigiós Centre Carter, que dirigeix l’ex-president nord-americà mateix i que treballa en la mediació de conflictes arreu del món. I es va poder fer sense que ni se n’assabentés la diplomàcia espanyola, que va reaccio-nar enfurismada pressionant perquè no aparegués cap fo-tografia de Carter i Puigde-mont junts.

D’episodis com aquests, el govern espanyol en va prendre nota. El 155 li va servir per a passar comptes, i ho han acabat fent amb ostentació i amb el to burleta de la vice-presidenta es-panyola que encara ressona: ‘Diplocat en liquidació!’ Però les llavors que va plantar la diplomàcia pública catalana continuen donant fruits, en-cara ara.

L’organització del Diplocat era molt professionalitzada

Les personalitats del consell consultiu del Diplocat, al Palau de la Generalitat. GENCAT

33vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

Aamer Anwar (1967) és el pres-tigiós advocat que representa l’ex-consellera Clara Ponsatí a Escòcia. Especialitzat en drets humans i lluita contra el racisme,

el 2017 fou escollit advocat de l’any. Demà Anwar i Ponsatí tenen una cita important, perquè comença una vista preliminar davant la justícia escocesa, que haurà de decidir si tramita l’eu-roordre i extradeix la consellera Clara Ponsatí, en un procés que pot durar temps. En aquesta entrevista telefònica, Anwar explica quines seran les línies de la seva defensa legal. I també què hi feia, a Barcelona, el 17 d’agost passat i quina importància va tenir presenciar l’atemptat a la Rambla per a acabar ac-ceptant de representar Ponsatí.

—Quines seran les línies de la vostra defensa legal?—Creiem que les autoritats espanyo-les no han seguit un procés com cal. Aportarem arguments sobre drets humans i explicarem per què creiem que ens trobem davant una persecució política contra Clara Ponsatí. I per això creiem que l’euroordre no hauria de ser vàlida.

—Quines són les parts més xocants de l’euroordre de Llarena contra Ponsatí?—Que l’acusin de rebel·lió violenta i malversació de fons públics. Espanya l’acusa de molts actes criminals, però el més sorprenent és que no poden concretar en cap moment quins són els actes violents que ha comès la Clara, professora i acadèmica molt estimada. Tampoc no fan cap esment dels actes violents comesos per la policia espan-yola. És totalment grotesc acusar la Clara d’haver organitzat i promogut violència quan l’únic que ha fet és pro-moure pacíficament un referèndum. És una distorsió de la realitat. I que s’encari potencialment a trenta anys de presó és francament ridícul. Fan servir l’euroor-dre per motius polítics. A l’euroordre no parlen dels sis mil policies espanyols ni

ENTREVISTA 1/4

ACN

‘És hora que Espanya s’adoni que perd la batalla’Entrevista a l’advocat escocès de la consellera Clara Ponsatí

AAMER ANWARANDREU BARNILS

34vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

de què van fer. Ni una paraula. I ara la Clara ha de ser responsable d’allò que van fer ells? Finalment, l’euroordre és molt detallada, i es remunta a les accions del govern fins a l’any 2015. No entenc com Clara Ponsatí, que va entrar al govern l’estiu de 2017, pot ser responsable d’actes comesos el 2015. Ponsatí és una acadèmica brillant, però que jo sàpiga no ha inventat la màquina del temps. Encara!

—I de la malversació de fons públics?—Malversació d’1,6 milions d’euros, si resulta que el Tribunal Suprem espan-yol va dir el novembre del 2017 que no hi havia hagut malversació. Jo no veig com la Clara, professora i acadèmica, va treure profit econòmic, amb corrup-ció, de l’organització d’un referèndum acordat pel parlament català.

—Al vostre Twitter he vist que us dema-neu sobre el llegat de Francisco Franco a Espanya.—Quan em trobo en la situació d’haver d’enviar escrits al jutge dient que si lliura Clara Ponsatí a Espanya es violaria la seva presumpció d’innocència i el seu dret de defensa, la seva llibertat d’ex-pressió, de pensament i de seguretat, veig que tot són drets fonamentals. I que si aquests drets s’arribessin a violar, planaria l’ombra del franquisme. Tots són drets fonamentals que no eren pas assumits, a Espanya.

—Espanya té una justícia independent?—Quan es diu que Espanya té un sis-tema judicial independent i que, de fet, és una democràcia, diem que és cert en la major part dels casos. Però quan es tracta dels catalans... La imatge de democràcia civilitzada d’Espanya s’ha fet miques. La imatge construï-da després de la mort de Franco ha estat llançada a les escombraries. Les accions que hem vist dels policies es-panyols, o els cants franquistes, són un tomb cap als anys foscs del fran-quisme. Si duen la Clara a una presó de Madrid em sembla que no es podrà garantir un procés com cal.

—Per què?—Perquè el parlament espanyol, els polítics espanyols, els ministres, els policies, el sistema judicial, ja han pres una decisió. De fet, la meitat del govern català és a l’exili, i l’altre a la presó. D’una dictadura ens ho esperaríem. D’un país del tercer món, potser. Però és que tot això passa al costat de casa. Fa molt mal i causa tensió veure com tants països, i polítics, se’n desentenen. Hau-rien de reaccionar arran de la violació de drets humans. I, per la raó que fos, ens hem trobat amb un silenci sepulcral. Amb excepcions, com Escòcia, i Nicola Sturgeon, va haver-hi silenci sobre les accions brutals i feixistes de la policia espanyola contra els catalans. Creiem, tal com s’ha expressat, que és l’intent deliberat de criminalitzar les aspiracions de llibertat. Per molts escocesos, i bri-tànics, la situació actual és de xoc. Aquí vam tenir un referèndum i les opcions no van ser bales de goma ni porres. Va ser diàleg polític. Les democràcies civilitza-des parlen, i no fan servir violència. Per això es fa la comparació amb un retorn al franquisme.

—L’alliberament de Puigdemont tindrà cap conseqüència en el cas de Ponsatí?—Nosaltres treballem molt a prop dels advocats de Puigdemont, i dels altres presos polítics. Compartim correus, informació, i òbviament l’allibera-ment de Puigdemont és important perquè el punt central, com en el cas de la Clara, era la rebel·lió violenta. I s’ha descartat. Nosaltres ens trobem en el mateix punt. No veiem enlloc de l’euroordre el lligam entre ella i la violència exercida per la policia espan-yola. Al final, serà el sistema judicial escocès que decidirà. Ara preparem la documentació del cas Puigdemont, perquè s’afegeixi a la documentació que preparem per al jutge. Treballem plegats, com un equip. Els advocats estan preparats per cooperar a tot Europa pels presos polítics catalans. L’objectiu és un: assegurar que els nostres clients són lliures de custòdia i que no són víctimes de persecució

AAMER ANWAR 2/4

Fan servir l’euroordre per motius polítics

La imatge de democràcia civilitzada d’Espanya s’ha fet miques

35vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

AAMER ANWAR 3/4

política. L’objectiu, al final, és que les autoritats espanyoles no se’n surtin.

—L’estratègia legal de defensa sembla funcionar. Però i l’estratègia d’atac? No hi hauria manera de fer seure Espanya a la banqueta dels acusats?—Això ho han de decidir els catalans. El govern espanyol, i els ministres, i més polítics han parlat de ‘decapitar’ el govern català. Un govern pacífic i de-mocràtic que tenen a l’exili, o a la presó. Tenen el desig de deixar els catalans sense veu. Passa que crec que serà im-possible d’aixafar els dos milions de vots independentistes. Al final, l’estratègia a seguir és una qüestió que han de decidir els catalans. Sí que crec que quan un govern i la policia fa servir força bruta per aixafar la democràcia o els drets civils normalment fracassen. Fracassen perquè el moviment polític uneix el mo-viment estudiantil, sindical, i apareix la desobediència civil. Les vagues. Es fan servir tots els mitjans pacífics necessaris

per a promoure la seva causa. Però sí, crec que la qüestió legal és molt impor-tant perquè hi ha base per a portar-ho al Tribunal Europeu de Drets Humans i les Nacions Unides. I demanar-ne res-ponsabilitats. Altrament, se sent la pudor d’hipocresia dels líders europeus: gasten temps i energia defensant Europa i els drets humans fora d’Europa, però quan passa en un estat veí, callen. I el silenci només vol dir una cosa: complicitat. I la complicitat vol dir que l’estat espanyol pot pensar que podrà sortir-se’n, tot i no complir la llei. Pensa que podrà sortir-se’n en l’intent de criminalitzar políticament els catalans, i ‘decapitar’ un govern escollit democràticament i pacífica.

—De vegades penso que si els catalans fóssim una raça, ens entendrien millor.—No sou una raça, però sou una nacio-nalitat. En el sentit del vostre origen, la vostra llengua, que sou un grup ètnic amb fonaments per cercar la naciona-

Anwar i Ponsatí en sortint del jutjat d’Edimburg. ACN

Les democràcies civilitzades parlen, i no fan servir violència. Per això es fa la comparació amb un retorn al franquisme

36vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

AAMER ANWAR 4/4

metres d’on era jo. Vaig veure els cossos. I vaig veure com els policies catalans arriscaven la seva vida. Van córrer cap al perill. No sabien si els dispararien. I Trapero era el seu cap. Va fer una feina enorme. Enorme. Que ara el jutgin, i d’aquesta manera, és un abús de poder. I els catalans haurien d’estar extremadament orgullosos d’un policia com Trapero. El seu cas em recorda els judicis de Nuremberg. Els nazis deien que complien ordres. La feina d’un cap de policia, en una democràcia civilitzada i moderna, no és complir ordres i punt. Si les ordres són agafar la porra i colpejar inno-cents, la feina no és obeir. El cap de policia ha de veure que té una auto-ritat encara superior: la societat. I no s’ha d’involucrar en actes criminals. També hauria de respondre a això. El judici a Trapero també és un error.

—I què hi fèieu, a Barcelona?—Vaig venir a una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu. Anna Arqué i jo havíem d’anar a Prada. I vaig venir uns dies abans per gaudir de la ciutat. I aleshores va arribar l’atac terrorista.

—Per què vau dir que sí al cas de Clara Ponsatí? Quina motivació hi ha?—Quan era a Barcelona i hi hagué l’atemptat, va ser una cosa horrible. Horrible. I vaig veure, admirat, l’esperit dels catalans. L’endemà, a les sis del matí, tot eren flors. I quan vaig anar a l’UCE, la gent em va explicar la història dels catalans i la seva lluita per la inde-pendència. Aquell dia vaig dir que si mai podia fer res per ajudar, ho faria. I ara, quan em va trucar per demanar si faria d’advocat vaig respondre que seria un honor representar Clara Ponsatí. Aquí a Escòcia molts ho diem: és la nostra Clara. La defensarem. Com a advocat, el meu deure és defensar-la tan bé com sàpiga. Però en aquest cas, com dic, recordo la promesa que vaig fer a molts amics a Catalunya just després dels atacs a la Rambla: si mai puc fer res des d’Escòcia, ho faré. I això faig.

litat. Teniu una història i una cultura riques. Us converteix en un país indi-vidual. I ara els altres països diuen ‘oh, els catalans són separatistes’. Com tanta altra gent. Com tants altres països que van lluitar per la independència. No veig per què ningú ha de ser despectiu amb els catalans. Si mires el passat històric, veus catalans a Andorra, València, les Illes Balears. Els Països Catalans hi són. I durant centenars d’anys. En aquest sentit, és cert, no sou una raça, però tampoc els francesos, ni els anglesos, no ho són. Són un grup nacional, un grup ètnic. I en aquest sentit tenen drets, com vosaltres. Els catalans tenen el dret d’escollir el seu destí. I la millor manera hauria estat que el govern espanyol afavorís el referèndum. A les democrà-cies modernes es fa així. No calia que Espanya fes allò que va fer. Hauria po-gut respectar les aspiracions i els drets humans dels catalans. Ja va essent hora de parar de tractar els catalans com a nens petits. I prou d’atacar-los brutal-ment, i deixar-los sense veu. Ara veus un partit del Futbol Club Barcelona amb públic portant llaços grocs o pancartes contra els presos polítics. Què faran? Enviaran la policia espanyola al Camp Nou? Els pegaran? Les coses no es fan així. És hora que Espanya s’adoni que perd la batalla.

—Per què?—No han callat les veus, que són al carrer. La gent ha vist què ha passat i reconeixen que durant molt de temps havien ignorat això que passava. Però ara ja no. Ara la gent ha vist que la violèn-cia i la criminalització no és la solució. L’única solució és la negociació política.

—Éreu a la Rambla el 17 d’agost passat, el dia dels atemptats a Barcelona. I ara el major Trapero, el responsable de resoldre la situació, serà jutjat. Quina opinió us mereix aquest cas?—És grotesc i vergonyós que Espanya ataqui aquest home. Aquest home és un heroi i els seus policies van arriscar la vida. A mi em va anar d’un pèl. La furgoneta, quan va parar, era a vint

Ja va essent hora de parar de tractar els catalans com a nens petits

Recordo la promesa que vaig fer a molts amics a Catalunya just després dels atacs a la Rambla: si mai puc fer res des d’Escòcia, ho faré. I això faig

37vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

‘Si visquérem en l’odi i la venjança, l’hauríem assassinat i ens hauríem quedat tranquils’

ENTREVISTA 1/6

FAMÍLIA DE GUILLEM AGULLÓ

ALBERT SALAMÉ

Són dies durs per a la família Agu-lló. Tornen a dormir malament, els nervis i les emocions fan més estrets els budells, els ulls bri-llen d’enyor i de ràbia, i respirar

exigeix un esforç afegit. La Carme i en Guillem, els pares, i la Betlem i la

Parlem amb la família del jove independentista i antifeixista de Burjassot assassinat avui fa 25 anys

Carmina, les germanes del jove que va ser assassinat avui fa vint-i-cinc anys a Montanejos el recorden aquests dies més que mai.

Un diumenge d’abril de 1993, en la foscor de la nit, Guillem Agulló, inde-pendentista i antifeixista de divuit anys,

va ser perseguit per un grup de neonazis i assassinat d’una ganivetada al cor. La Guàrdia Civil va pretendre atribuir els fets a ‘una baralla entre amics’. Així és com l’agent que feia l’atestat va explicar els fets a Guillem, el pare del noi assassi-nat. Aquell intent d’amagar la motivació

PERE CARDÚS

38vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

política, ideològica i feixista de la mort d’en Guillem es va convertir aviat en una operació que implicava la justícia, la policia, l’estat i alguns mitjans de comunicació. De fet, es va orquestrar una operació per a criminalitzar Gui-llem Agulló inventant una falsa activitat violenta.

Els pares i les germanes d’en Gui-llem van viure uns quants anys havent d’aguantar les amenaces, la persecució i l’acarnissament del feixisme, que pintava contra en Guillem a la paret de davant de casa seva, telefonava de nit per insultar els Agulló, i cantava ‘Guillem jódete’ als camps de futbol. L’acarnissament va ser absolut. I encara avui dura. Però també hi ha algun mis-satge positiu en tota aquesta història. I l’exemple i la dignitat de Carme Salva-dor, Guillem Agulló i Betlem i Carmina Agulló és probablement aquest mis-satge. Hem parlat amb ells al passeig dels Jardins de Vivers de València, que portarà el nom del seu fill i germà d’ací a uns dies. Escoltem-los.

—‘Ni oblit ni perdó’ és un crit vigent?—Guillem Agulló: Sí, i tant. Sí. No po-dem oblidar ni podem perdonar. Per tant, és un crit encara vàlid. Al principi tenia molta més força perquè hi havia qui encara ens posava en qüestió. Però ara que ja hem guanyat majoritàriament la batalla, és comprensible que ja no semble tan contundent. Però és abso-lutament vigent.—Betlem Agulló: Té una certa com-prensió perquè la gent ja ha decidit que ni oblida ni perdona. Ha arribat un punt que la societat ha interioritzat aquest clam. Al principi es deia com una forma de reivindicació, però ara ja és dins de tots nosaltres. Ni oblidem ni perdonem. Això ara ja va amb nosaltres.—Guillem: A més, no es pot perdo-nar tampoc cap mort violenta. Com els afusellats del franquisme. Com pots perdonar això? Si no hi ha una restitució moral, històrica, econòmica...—Carme Salvador: Ni moral.—Guillem: Exacte, ni moral ni ètica. Com podem oblidar o perdonar tot això?

—Com encareu una data com aquesta, els vint-i-cinc anys del seu assassinat? El record sempre hi és, però ara se’n torna a parlar molt...—Betlem: És difícil, perquè han passat vint-i-cinc anys i ens dóna la sensació que estem habituats a parlar-ne. Ens sembla que podrem fer-ho d’una manera més tranquil·la... Però després ens remou tant, tant, tant, que no som conscients com ens arriba a afectar. I ens afecta moltíssim. Passem uns dies molt dolents. Dormim molt malament. Perquè emocio-nalment el vincle és tan fort i recordem l’etapa tan dura que vam passar... Va ser l’assassinat de Guillem i tot el que va ve-nir després. Sense voler, ens remou molt més que no en som conscients.—Carme: No pots deslligar que parlem d’un acte però que parlem del meu fill o del seu germà. És una cosa... Voldria po-der parlar d’això com si no tinguera res a veure en mi. Però això és impossible.—Guillem: Són sensacions que t’ofe-guen. Et surten les llàgrimes i no et deixen respirar.—Betlem: Tremolem sempre que par-lem d’ell. No puc parlar del meu germà sense tremolar. I és una cosa que l’hem contat vegades i que sabem perfecta-ment què volem dir. Però hi ha una cosa aquí dins que no...—Carme: És que parlem d’ell. De la seua mort. Parlem del nostre xiquet.

—Què han de saber els joves d’avui del vespre de l’11 d’abril de 1993?—Guillem: Que no val la pena morir per cap causa justa. Cal fer causes justes de progrés però no per a morir. Els demane que tots els camins que duguen a trans-formar la societat siguen per vies pacífi-ques. Ara, no sé si els deixaran. Perquè el llop està sempre a la porta esperant per assassinar-te. Que tinguen prudència, i que siguen valents però no temeraris.—Carme: No ho digues com si el teu fill haguera estat un temerari...—Guillem: No. No. A ell, l’esperaren i l’assassinaren. És més, l’anaren a buscar i l’assassinaren, no va ser un temerari.—Betlem: El punt de vista de molta prudència...

FAMÍLIA DE GUILLEM AGULLÓ 2/6

Com podem oblidar o perdonar tot això?

Tremolem sempre que parlem d’ell. No puc parlar del meu germà sense tremolar

39vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

FAMÍLIA DE GUILLEM AGULLÓ 3/6

—Carme: És que encara són allí! Encara són allí!—Betlem: Exacte. El feixisme encara és allí.—Carme: Viuen amb total impunitat. I fan i desfan. No els cau cap sanció. I no els detenen. I si els duen a judici, ixen absolts. Actuen amb tota la impunitat del món. Cal anar amb molt de compte.—Betlem: Juguen amb aquesta impuni-tat. I volen que nosaltres tinguem por i ens retirem. Aleshores, la gent jove sí que hauria de saber que eixe és el seu punt fort. I el nostre punt feble seria tindre por. Hem de plantar cara al feixisme i no podem tenir por. Hem de ser valents des de la prudència, com diu el meu pa-re, i sense violència. Però cal continuar lluitant pels nostres ideals.

—La Carme va escriure, al cap de pocs dies, una carta dirigida a les mares d’altres xiquets que deia: ‘Us comprenc. Teniu por. Feu bé de tenir-ne perquè els llops són ací, a l’aguait. Si no, vegeu que

han fet al meu fill. Si callem, els llops creixen.’—Carme: Sí. És que...—Betlem: És això. Hem coincidit en eixa idea.—Carme: Animava els pares. Els entenia. Entenia que tingueren por que els fills isqueren i continuaren el que Guillem havia començat. Però els animava que foren ells els qui donassen el primer pas. Que foren els pares. Per ajudar que els fills tingueren una vida millor, que foren ells els que encapçalassen aquella lluita.

—I Guillem, pocs dies després de l’as-sassinat vau dir: ‘La gent no ha sabut que s’havia de respondre al franquisme abans i després de Franco.’—Guillem: Efectivament. Amb Fran-co no es va acabar el franquisme. I els resultats els tenim ara. Oi? Hem estat enganyats. Ens han estafat, literalment. Jo era dels qui creia que la transició democràtica deixaria un món millor on podríem parlar de tot i on podríem

Els pares i les germanes de Guillem Agulló al passeig de València que portarà el seu nom. ALBERT SALAMÉ

aconseguir-ho tot. Però efectivament, no n’hi havia per a tots. I si no n’hi havia per a tots, és perquè els poders fàctics i els poders establerts volien continuar vivint en l’opulència. I els pactes de la transició dugueren com a resultat una jubilació d’or per als qui la varen signar. I s’ha acabat.—Carme: No trencaren amb el passat.—Guillem: Ja n’hem parlat altres ve-gades, que no hi ha cap més país al món –més enllà de la Cambodja de Pol Pot– que no haja restituït els errors de la història i els haja posat a la llum del dia. És important que tot el món sàpiga què ha passat en els assassinats després de la guerra civil.

—L’assassinat d’en Guillem va destapar l’existència d’un feixisme que actuava i que aquell dia va anar més enllà. Quina és l’evolució d’aquest feixisme?—Betlem: La impunitat dóna ales a l’actuació d’aquest feixisme. Mirem el cas Panzer, en què van absoldre tots els

El llop és sempre a la porta esperant per assassinar-te

40vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

40 FAMÍLIA DE GUILLEM AGULLÓ 4/6

i que has de venir expressament. No és un carrer de pas. No és l’adreça de nin-gú. Ningú no viurà al carrer de Guillem Agulló de València. És un passeig dins d’un jardí. Tenen por. Han tingut por. Són poregosos. Ara bé... A ells no els han mort un fill. I jo he perdut la por. Nosal-tres hem perdut la por. I no ens importa dir ben clar de quin mal es pateix. Per això també reivindiquem els maquis i els partisans. Continuarem lluitant fins als últims dies.

—Després del seu assassinat no va venir el dol i prou. La persecució, les amena-ces, les pintades, la intimidació contra vosaltres va continuar.—Guillem: Acarnissament. Va ser dur. I encara ho és.—Betlem: Sí, encara ara es fan càntics contra Guillem. Vint-i-cinc anys des-prés. El darrer Nou d’Octubre els nazis encara van recordar Guillem.—Guillem: Cridaven ‘donde estan, no se

encausats perquè se suposava que no hi havia motius delictius per a fer els enregistraments. I en aquells enregis-traments hi havia Pedro Cuevas, l’assassí del meu germà, que parlava d’anar de cacera, pegar pallisses, contra els moros, els estrangers...—Carme: Els ‘guarros’, diuen...—Betlem: I la gent com nosaltres. Per això continuen treballant en aquest sen-tit i creixen impunement. Tenen armes i guanyen els judicis sense cap problema.—Guillem: A veure. No és una para-noia això que diré. Estic convençut que l’extrema dreta és el braç armat del capitalisme. I per tant, està al servei del sistema. I quan els interessa, l’activen i quan no els interessa, l’adormen. El PP està nodrit de gent d’extrema dreta. I si no ha sortit una força d’extrema dreta com Le Pen o altres partits en Europa, és perquè aquestes idees són representades pel Partit Popular. Tenen grups armats, terroristes, organitzats, que activen o desactiven. I punt. Ministeri de l’Inte-rior, serveis secrets... Això.—Betlem: Com que això no es pot de-mostrar...—Guillem: Com que no es pot demos-trar, jo ho dic per deducció. Per deducció es comprèn.

—Una altra reflexió feta al final d’una manifestació pocs dies després per en Guillem pare: ‘El meu fill no me’l torna ningú. La mort de Guillem recau sobre la consciència d’aquest país. Ací no hi ha tots els qui hi haurien de ser, que són tots.’ Això explica aquesta impunitat?—Guillem: Correcte. No hi havia els dos grans partits del règim del 78. Fixeu-vos que ho hem dit tot, ja.[Carme i Betlem es posen a riure]—Guillem: No hi ha res de nou. Però aquell era el problema. Que no estàvem tots en la defensa de la llibertat, la de-mocràcia i contra el feixisme. No varen ser valents. Tenien por. Han estat uns cagats.—Carme: I encara ho són.—Guillem: Tenen por. Aquest home-natge que li van a fer ací, en els Vivers, al meu fill... Un lloc enretirat del poble

Guillem Agulló i Carme Salvador. ALBERT SALAMÉ

L’assassí de Guillem és la conseqüència de tot un entramat feixista al País Valencià

41vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

FAMÍLIA DE GUILLEM AGULLÓ 5/6

del judici fastigós que hi va haver. Arran d’eixa denúncia pública ells reacciona-ven. Volien que callàrem, que paràrem. Esperaven que, amb la mort de Guillem, nosaltres i totes les veus independentis-tes o antifeixistes ens apartàrem i ens atemorírem. Volien que ens apartàrem de la lluita. I no va ser així.—Guillem: De fet, els joves, els d’Obrint Pas, els músics i cantautors valencians ho expliquen perfectament. ‘Nosaltres ens vàrem acollonar i ens n’anàrem a casa. Morts de por. Pensàvem no tornar a eixir mai més perquè allò va ser molt fort.’—Carme: Era gent molt joveneta. Gui-llem tenia divuit anys.—Guillem: És clar. Pensaven que si havien matat Guillem, a ells també els podien matar. I després d’estar amagats, varen eixir amb força perquè diuen que ens varen veure a nosaltres eixir a ex-plicar la mort del nostre fill.—Carme: Encara avui fan pintades de

ven, los amigos de Guillem’. I ‘Guillem jódete’. És un clàssic que encara sona.

—Això ja va ser una pancarta exhibida en un partit del València set dies després de l’assassinat: ‘Guillem jódete’.—Carme: Ells ho continuen traient. Ho trauen ells. Però hem de dir que, si per ells és tan important haver mort Guillem que segueixen recordant-lo, per a nosal-tres té molt de sentit. Va ser un crim per les seues idees. El mataren per ser com era. Per ser antifeixista.—Betlem: I continuen apareixent pin-tades de Montanejos 93 amb el símbol de la creu gammada.—Carme: Ells mateixos ho diuen.—Betlem: Jo entenc que tot això, tota aquella persecució que ens varen fer, va ser un ressorgir perquè no esperaven la reacció de la família. No esperaven que nosaltres començàrem a fer públic i a denunciar allò que havia passat. Vam fer una tasca de denúncia sobretot després

Carme Salvador i Betlem Agulló. ALBERT SALAMÉ

record per Guillem. I van els feixistes i les embruten. Pinten de blau, perquè ací a València reivindicar l’espanyolisme és pintar de blau. Però ja són molts anys. I estem tan orgullosos de pensar que, quan les embruten, sempre hi ha gent que ix i les torna a netejar i torna a fer la pintada. I torna a pensar que Guillem es mereix aquella pintada de ‘Guillem no t’oblidem’ o qualsevol altra cosa. És una cosa que ja no ens fa mal. Perquè, si en són tres que ixen a embrutar, en són trenta que ixen a netejar. Ens preo-cuparia si les pintades quedaren brutes i no isquera ningú.

—Abans ho comentàveu: l’assassí és al carrer i continua actuant i es presen-ta a les eleccions... Això deu ser molt complicat d’assumir personalment per vosaltres.—Guillem: Nosaltres en aquest no hi pensem. En aquest no hi pensem. Per-què aquest és la conseqüència de tot un entramat feixista al País Valencià. És una víctima i un assassí potencial perquè l’han construït així. I cal diferenciar en-tre la seua manera de pensar i la nostra. I la nostra és la de la llibertat, la pau, la solidaritat, l’antiracisme... Tot això que ja sabem tots. Jo, en ell, no hi pense. Pense en les causes que han produït aquest tipus de monstre—Carme: Si visquérem pensant en l’odi i la venjança i tot això...—Guillem: L’hauríem assassinat i ens hauríem quedat tranquils.—Carme: I hagueren guanyat ells i la seua manera de pensar. I no han guan-yat. Ells no han guanyat. Hem guanyat nosaltres. Ha guanyat Guillem.

—Ha guanyat Guillem i vosaltres, per-què mireu les paraules que heu fet servir, odi i venjança, i les paraules que vau dir a la plaça de Bous una quinzena de dies després de l’assassinat: ‘Ells es mouen per l’odi i la venjança. Nosaltres perquè estimem la vida i estimem la terra.’—Carme: És així.—Guillem: És la nostra diferència i és això que hem de reivindicar sempre.—Betlem: Exactament. Sí.

42vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

FAMÍLIA DE GUILLEM AGULLÓ 6/6

—Guillem: Veus? Tot això no et deixa parlar. T’ofega. Perquè haurien de ser reflexions normals en un país normal. De gent que s’estima. Però vivim en una situació d’agressivitat. No podem cons-truir res si vivim així. En eixe món hostil de la dreta espanyolista i feixista que continua viva en el País Valencià. També s’ha de comprendre que això passa al sud dels Països Catalans. Passa que és el sud. I sempre cal invertir en el sud.—Carme: No és cap cosa que copiem maneres de viure i de fer les coses. I abans que se’ns puga ocórrer qualsevol cosa, ja ens volen fer enrere i ens tallen.

—Els canvis polítics acompanyen un canvi en la quotidianitat? No milloren les coses?—Guillem: Es nota una mica.—Carme: Ah, sí?—Guillem: Nosaltres voldríem que fora més. Nosaltres parlem des d’una posició molt personal. Ens agradaria que el canvi fora més radical, més valent.

—Carme: Però no es prenen mesures. Quan abaixen la bandera de l’ajuntament el Nou d’Octubre i van aquells a insultar, i continuen fent càntics amb la mà alça-da, no es prenen mesures. Ens insulten a tots. Això s’ha d’acabar.—Guillem: L’altre dia anaren a la casa de Mónica Oltra, a la porta de sa casa, mentre estaven els xiquets allí sopant...—Carme: I què? Què ha passat? No ha passat res!—Betlem: El Nou d’Octubre ens varen apallissar, insultar i pensàvem que amb un govern com l’actual aquestes coses desapareixerien. Però la policia protegia els agressors.—Guillem: No controlen la policia. No són el Ministeri de l’Interior i la policia és de la delegació del govern espanyol. Però nosaltres, tres o quatre dies després d’aquestes noves agressions, vam fer una altra manifestació quatre vegades més gran dient que València serà la tomba del feixisme. Això és l’important. Moure’s al carrer en contra d’aquesta gent.—Carme: Però ja és hora que es pren-guen mesures per a protegir-nos. Que per això hem canviat. Ja no hi ha el PP al poder.—Guillem: Doncs han d’explicar per què no ho fan.

—Com voleu que es recordi en Guillem ara que es fan actes i homenatges?—Guillem: Per a mi, la lluita continua. Guillem és el país i la lluita per la defensa dels interessos del poble i de la classe po-pular. Eixa és la lluita que jo reivindique pel meu fill. I que m’agradaria que els joves també continuaren. Que no perden la perspectiva del seu país per a construir un món millor.—Carme: Quan hi ha algú que estima la terra, allà hi ha Guillem. Quan hi ha algú que fa lluita antifeixista, antiracista, feminista, allà hi ha Guillem. En totes eixes mogudes, sempre hi ha Guillem i el seu esperit.—Guillem: La meua xica què diu?—Betlem: Igual. Això que han dit ells. És exactament això. Guillem és tot això.

Guillem Agulló, Carme Salvador i Betlem Agulló. ALBERT SALAMÉ

Ells no han guanyat; hem guanyat nosaltres, ha guanyat Guillem

43vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

Ell fou qui va apunyalar el jove Guillem Agulló i Salvador, l’11 d’abril de 1993, a Montanejos

La impunitat de l’assassí de Guillem Agulló

Una pistola simulada, una daga-punyal, dues navalles de papallona, una navalla automàtica i una altra que no ho

era, un tirador de precisió, un puny americà, un matxet, una maça, una destral grossa de doble full, una bola metàl·lica amb punxes, una altra navalla encara, oscada, que qui sap per què la devia guardar.

Aquestes són les armes que van requisar a Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, durant l’operació Panzer, i que aquest individu, assassí confés, va reclamar després que li tornessin.

Assassí confés, hem escrit, sí. Ell fou qui va apunyalar el jove Guillem Agulló i Salvador, l’11 d’abril de 1993, a Montane-jos (Alt Millars). Amb Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez, ‘el Picha’, José Cuñat, ‘el Pollo’, Francisco Garcia, ‘el Mody’. Mentre els uns l’assenyala-ven i els altres l’aguantaven, el colpejaven, ell el va assassinar.

Impunitat La història sinistra de Pedro Cuevas, assassí confés de Guillem Agulló, és exemple de la impunitat amb què ha pogut comptar, especialment al País Valencià, la violència dels grups d’ultradreta

REPORTATGE 1/3

Des del primer moment, la família, l’acusació popular, entitats i partits (llevat dels representants de la dreta es-panyolista) van denunciar els fets com un crim polític. Les vinculacions dels assassins amb l’extrema dreta espan-yola, amb els grupuscles vio-lents que operaven al País Va-lencià, van ser una evidència que els tribunals espanyols es van negar a considerar. I què, que els criminals, un grupet del barri valencià de Marxalenes, s’autoanome-nessin ‘Komando Marcha-lenes IV Reich’?, i què, que identifiquessin Guillem com a antifeixista i independen-tista i per això entre tots el volguessin acorralar?, i què, que després de la punyalada se n’anessin alçant el braç en sòrdida salutació feixista o cridant el ‘Cara al sol’? La qüestió era presentar l’as-sassinat pràcticament com un accident, com una ‘baralla entre joves’, cap relació amb les bandes feixistes que tro-baven camp per córrer al País Valencià.

Després d’un judici que hauria de passar a la història com a exemple de vergonya, quatre dels acusats van ser absolts, i ‘el Ventosa’, que havia confessat ser l’autor material de la punyalada as-sassina, fou l’únic condem-nat. Catorze anys de presó. En va complir quatre.

Quatre.

Operació Panzer

El judici va ser el 1995. Un parell d’anys després, Cuevas sortia en llibertat. La pista del sinistre personatge es va deixatar. Fins que, l’any 2005,

Pedro Cuevas, l’assassí confés de Guillem Agulló. VW

NÚRIA CADENES

44vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 3/3

I els punys americans que fabricava el Ventosa hi tenien etiqueta nominal: Panzer

va tornar a sortir als diaris. El Ventosa, que segons aquell tribunal de l’Audiència Pro-vincial de Castelló, no tenia res a veure amb els grupuscles nazis violents, era detingut, juntament amb prop d’una vintena d’individus més, en l’anomenada ‘operació Pan-zer’ contra, precisament, un grupuscle nazi violent que operava al País Valencià i que es feia dir Frente Antisistema (FAS). L’acusaven d’associa-ció il·lícita i tinença d’armes. Ell, segons els informes dels guàrdies civils, era l’encarre-gat de distribuir les armes.

El nom que els guàrdies civils van posar a l’operació provenia, de fet, de Cuevas mateix: ell fabricava els punys americans que després co-mercialitzaven via internet per finançar la banda violen-

ta i autoanomenada Frente Antisistema. La investigació s’havia engegat estirant el fil d’aquella web de venda d’armes. I els punys ameri-cans que fabricava el Ventosa hi tenien etiqueta nominal: Panzer.

Entre els detinguts i com-panys d’aquest Ventosa, cres-cut en els ambients margi-nals i assidu dels grupuscles feixistes, hi havia Sergio Gu-tiérrez Prats, que col·laborava amb Cuevas al taller clandestí de fabricació dels punys ame-ricans ‘panzer’ i que dormia en un taüt; Pedro Costa Mo-ra, àlies ‘Lofer’, considerat el comptable del grup nazi, a qui van requisar una escopeta, una navalla amb una esvàsti-ca al puny, vídeos i propagan-da nazi, i que després, entre el 2008 i el 2014, va treballar

en un centre privat d’atenció a joves amb risc d’exclusió i tutelats per la conselleria de Benestar Social; dos militars, Pedro David Montiel Garcia, àlies ‘Cráneo’ i José Andrés Orts, Erik, a qui van requi-sar un veritable arsenal que guardava a casa (l’any 2016, el van condemnar a dos anys de presó per maltractament a la seva ex-parella, tam-bé militar); Ignacio March, que abans de quedar paralític arran d’un accident, havia estat condemnat a presó per haver pegat una pallissa bru-tal a dos joves; Carlos Rue-da, àlies ‘Country’, vigilant de Levantina de Seguridad, empresa de l’òrbita de l’ul-tranacionalista espanyol José Luis Roberto; Sergio Beneyto, que quan feia de disc-jòquei es feia dir ‘DJ Kiolo’; Ale-jandro Serrador Ferrer, ‘el Silla’, conegut de la ultradreta valenciana, condemnat per una pallissa a un jove de setze anys, que també havia estat vigilant de Levantina i que era regidor d’España 2000 (el partit de José Luis Ro-berto) a Silla (Horta); Sandra Rentero, que també anava a la llista de Silla per España 2000; Joaquin Saludes, que treballava en el camp de la retolació (vehicles policíacs, per exemple, retolava); o els dos individus que no es van presentar al judici, Facun-do Esteban, ‘Escorpión’, que hom situava a l’Argentina, i Juan Manuel Soria, un as-saonador de pells, antic vell agitador de l’extrema dreta i que sembla que havia fugit a Tànger.

Els informes de l’acusa-ció consideraven que aquest Soria era el líder polític del grupuscle. A casa seva, a Xi-

Els acusats per l’Operació Panzer, al jutjat. VW

45vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 3/3

va (Foia de Bunyol), hi van trobar també armes de foc i munició de calibres diversos. L’any 2007, Pedro Cuevas, assassí de Guillem Agulló, que és de València, va ser candidat a les eleccions municipals a Xiva, precisament, com a cap de llista per la formació ultra Alianza Nacional.

En tot cas, el lloguer de la seu del FAS a València, un local anomenat ‘Thule’, era responsabilitat d’aquest Soria, igual com ho era la captació de nous membres per a Alianza Nacional (AN), la nova marca en què es fo-nia l’antiga Alianza para la Unidad Nacional (AUN) de Ricardo Sáez de Ynestrillas. I com que un fil en porta a un altre i sempre són el mateix, apuntarem tan sols un parell de dades més: que el presi-dent d’aquesta ‘nova’ AN, Pedro Pablo Peña, va acabar a la presó després d’intentar atemptat amb explosius con-tra un autocar de familiars de presos bascs; i que al mateix local que havia estat seu del FAS, i acompanyat per Soria i pel nazi Pedro Varela, l’any 2007 hi va fer un acte l’ex-cap del Ku Klux Klan David Duke.

diades a la comandància de la Guàrdia Civil de València. Com a proves. Però algú es va ‘despistar’ i les va destruir. El 31 d’octubre de 2013. Abans del judici.

Però la història no va pas acabar amb les absolucions. Com per reblar el clau dels despropòsits, els detinguts a l’operació Panzer encara van reclamar que els tor-nessin les armes. Que els indemnitzessin per les que els havien destruït i que els tornessin tota la parafernàlia nazi. La llista del militar de l’exèrcit espanyol, José An-drés Ort, Erik, era inacabable: de l’escorcoll que la Guàrdia Civil havia fet a casa seva, el setembre de l’any 2005, n’havien requisat una pis-tola, dos rifles, dues carra-bines, dos carregadors, dos visors, una escopeta, tres punts de mira, una canana de cacera, un ganivet, una funda d’aixella per a arma curta, una armilla antibales, tres matxets (un dels quals, com les baionetes de l’exèrcit espanyol de l’aire, amb funda reglamentària), tres espases (una de les quals, tornem-hi, d’oficial de l’exèrcit espan-yol), quatre-cents cartut-

‘Voy a hacer pupa’

‘Me llevo un pincho. Voy a hacer pupa.’ Així s’expres-sava l’assassí de Guillem Agulló per telèfon, segons transcripció de la Guàrdia Civil. Era la seva manera de presumir. Quedaven per anar ‘de cacera’, que aquest és el terme que empren els feixis-tes quan surten a apallissar, i ell hi duia el ‘pincho’. Aques-tes mateixes transcripcions mostraven com s’oferia com a proveïdor d’un ‘ferro’ (pis-tola, en argot) o proposava de vendre punys americans (aquells que ell mateix fabri-cava, se suposa) a criatures (‘chiquillos’, deia, literal-ment). I el vinculaven amb una pallissa a Villena, i amb alguns robatoris, també.

Van ser absolts. El tribunal va anul·lar els enregistra-ments telefònics com a prova acusatòria i, quan van mirar l’arsenal d’armes que els ha-vien requisat... havia desa-paregut. Un ‘funcionament anormal de l’administració de justícia’, segons el mateix Consell General del Poder Ju-dicial. Una ‘destrucció anti-cipada’ de les armes a causa del ‘funcionament anormal’ etcètera. Les tenien custo-

xos amb bala, una daga de la Wafen SS, un casc i una sivella de soldat alemany i medalles i escuts i creus tot de simbologia nazi. Tot ho va reclamar. I una indem-nització de 16.531 euros. Pel perjudici que li havien causat destruint-li les pistoles.

Pedro Cuevas, ‘el Ventosa’, també va reclamar les seves armes. N’hem fet la llista en començar. I les seves para-fernàlies: un llibre, Regalía del Tercer Reich, un bust de Hitler, sis quadres amb sim-bologia nazi, fulls amb him-nes paramilitars.

Tal com van raonar des de l’Acció Popular Contra la Impunitat, personada en aquell judici del cas Panzer, aquelles reclamacions van ser ‘una cosa molt semblant a un acte de fanfarroneria i de desafiament envers la ciutadania, d’humiliació de la democràcia’. Els absolts van presumir, així, ‘de la seva condició de nazis una volta aconseguida, novament, la impunitat’ i després d’haver negat ‘durant anys les proves evidents del seu activisme en grups d’ideologia nazi i especialment violents contra qui és diferent’.

Quedaven per anar ‘de cacera’, que aquest és el terme que empren els feixistes quan surten a apallissar, i ell hi duia el ‘pincho’

Les seves parafernàlies: un llibre, Regalía del Tercer Reich, un bust de Hitler, sis quadres amb simbologia nazi, fulls amb himnes paramilitars

46vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

Gonzalo Boye és un dels advocats de l’equip de juristes que defensa Carles Puigdemont a l’exili, com també els consellers Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig. Boye

va expressar-se amb una contundència especial el dia que Puigdemont fou de-tingut a Alemanya: va assegurar que no seria lliurat a Espanya i que Alemanya era un dels cinc països que havien estu-diat quan el govern se’n va anar a l’exili, perquè hi ha més garanties processals. Dijous, abans de saber-se l’alliberament de Puigdemont i la inadmissió de l’eu-roordre per rebel·lió, ja va pronosticar que seria un bon dia.

És un advocat de llarga trajectòria. Va llicenciar-se en dret durant el seu empresonament de vuit anys, condem-nat per l’Audiència espanyola per haver donat ‘suport logístic’ a ETA en un cas de segrest. Boye s’ha involucrat en la causa palestina i ha presentat una que-rella contra l’ex-ministre de Defensa israelià Benjamín Ben-Eliezer. També va defensar una vídua xilena víctima de l’atemptat de l’11-M a Madrid i Rodrigo Lanza en el cas del 4-F –que va do-nar peu al documentari Ciutat morta– i ha denunciat les vulneracions de drets humans a la presó nord-americana de Guantánamo.

És optimista sobre el triomf de l’es-tratègia jurídica de l’independentisme per a plantar cara a la repressió de l’estat espanyol. ‘Necessitem calma, temps i serenitat. Guanyarem’, ha dit.

—Vau dir que Alemanya no lliuraria Puigdemont a Espanya per rebel·lió, que era previsible. Com veieu ara l’anàlisi que es farà de l’acusació de malversació de fons públics?—Continuo insistint que Alemanya no lliurarà Puigdemont per cap delicte per-què els fets no són constitutius de cap delicte i perquè la jurisdicció alemanya té competències per a analitzar també una situació de drets fonamentals que clarament és present en el procediment. La decisió de dijous és irrevocable.

ENTREVISTA 1/3

ACN

‘‘Ningú no donarà la raó al jutge Llarena’

Entrevista a l’advocat de Puigdemont, Comín, Serret i Puig, i professor de dret processal penal

GONZALO BOYEROGER GRAELLS

47vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

—Heu explicat que havíeu enviat a la justícia alemanya els vídeos de Rajoy i Montoro afirmant que no es va destinar ni un euro públic a l’organització del referèndum.—Sí, i més proves. Algunes encara les tenim pendents de traduir, però també les presentarem aviat.

—Quines?—M’estimo més comunicar-les pri-mer a la justícia alemanya i després a vosaltres.

—Alguns mitjans espanyols han publi-cat que Llarena pot incloure nous delic-tes a l’euroordre –sedició, pertinença a organització criminal, desobediència. Realment pot modificar-se l’euroordre una vegada cursada?—No, no es pot fer. Hi ha notícies que no tenen cap mena d’importància ni vera-citat. El voluntarisme d’alguns mitjans els duu a la ‘imagineria’ –que no és pas la imaginació– per a mirar de reconduir una situació creada pel document base, l’ordre de processament. Cap d’aquests delictes no hi és inclòs.

—Divendres hi ha convocat el ple d’in-vestidura de Jordi Sànchez i el Suprem espanyol ja té damunt la taula la re-solució de l’ONU sobre les mesures cautelars que Espanya ha de respectar. Poden demanar-se mesures cautelars per al cas de Puigdemont en qualsevol moment?—Sempre es pot fer. En aquell moment no es va considerar oportú. Però ara ho estudiem i ho avaluem.

—Confieu que el Comitè de Drets Hu-mans de l’ONU les atorgui?—Jo crec que sí. La situació és similar. Tant a Sànchez com a Puigdemont els impedeixen l’exercici d’uns drets dels quals no són privats.

—Divendres vau desmuntar la qüestió pre-judicial que la premsa espanyola diu que Llarena estudia per a recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Eu-ropea (TJUE) contra la decisió de la

justícia alemanya. Creieu que realment ho considera?—Crec que es van creant nous relats a mesura que la situació avança i que es veu que el que havien creat no té cap fonament i que la situació se’ls complica. És més una política de comunicació que no pas una decisió jurídica.

—Dissabte vau dir a TV3 que si el govern espanyol hagués pensat, hauria provat de provocar la detenció de Puigdemont a Suècia. Per què?—Si el govern espanyol hagués pen-sat, no hauria judicialitzat mai aques-ta qüestió política. Evidentment, si s’haguessin mirat una mica els or-denaments jurídics, sabrien que hi ha països que tenen un procediment més procliu al lliurament via euroordre i n’hi ha que no ho són tant. El sistema suec és un dels que menys garanties té; hauria pogut decretar el lliurament de Puigdemont sense entrar a analitzar les circumstàncies. El Suprem espanyol volia una euroordre a la carta.

—També vau dir que en tres minuts vau tenir advocat a Alemanya i que ja s’havia previst. Teníeu una estratègia pensada per a cada país que trepitjava Puigdemont?—Quan es pren la decisió d’exiliar-se, a mi em sol·liciten un informe sobre els països on ens podíem defensar millor. Com vaig dir, Alemanya era un d’aquests cinc països. Evidentment, estudiem les circumstàncies legals de cada moviment, és una situació delicada i ho hem de tractar professionalment.

—Per tant, el contacte amb Wolfgang Schomburg el teníeu fet des de l’oc-tubre?—Això m’ho reservo. Però quan van detenir Puigdemont, us asseguro que vam tardar només tres minuts a tenir l’advocat.

—A més d’Alemanya i Bèlgica, quines altres opcions hi havia?—Els Països Baixos, el Regne Unit i Irlanda.

GONZALO BOYE 2/3

Alemanya no extradirà Puigdemont per cap delicte

Tant a Sànchez com a Puigdemont els impedeixen l’exercici d’uns drets dels quals no són privats

48vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

GONZALO BOYE 3/3

circumstàncies que li toquen i jo vaig ballar amb aquesta situació.

—Per què us va condemnar l’Audiència espanyola? Hi veieu un paral·lelisme amb la situació actual, en què s’imputen certs delictes als líders independen-tistes?—Era un moment molt complex a Es-panya i hi havia interpretacions de la legalitat com passa ara. Sens dubte, hi ha un paral·lelisme amb la situació actual.

—Estudien de denunciar dirigents del PP, el PSOE i Ciutadans per haver vul-nerat la presumpció d’innocència dels líders independentistes encauats?—Ho enfoco des del punt de vista de vulneració de drets fonamentals. És evi-dent que es vulnera la presumpció d’in-nocència. Són vulneracions d’intensitat diferent i articulades també de manera diferent. Però, evidentment, aquesta vulneració d’un dret fonamental com la presumpció d’innocència serà molt present a Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Escòcia i en tots els procediments.

—Podeu parlar-nos de la situació de Puig, Comín i Serret a Bèlgica? Quin és el pas següent?—Són a casa seva en llibertat provisional tot esperant que acabi el procés de l’euro-ordre. Tenen unes condicions molt dignes, només han hagut de deixar un número de telèfon i sol·licitar permís per a sortir de Bèlgica. Estem convençuts que es rebut-jarà l’euroordre, és un país democràtic.

—Dijous Clara Ponsatí té una vista al Tribunal d’Edimburg. Com el veieu, el seu cas? Us coordineu amb el seu advo-cat a Escòcia, Aamer Anwar?—Estem coordinats amb tots els ad-vocats. Dijous hi ha una audiència pre-liminar respecte de l’euroordre, però encara no correspon de fer una audiència de fons.

—I què pot passar dijous? Pot refu-sar-se l’acusació de rebel·lió, com va passar a Alemanya?

—I Suïssa?—Suïssa no té el sistema d’euroordre perquè no forma part de la Unió Europea, però sí que té un sistema molt garantista, sens dubte.

—Parlem de la situació dels presos polítics. Hi ha qui diu que el Suprem espanyol no pot fer valer l’acusació de rebel·lió perquè Alemanya l’ha refusada en el cas de Puigdemont, però el govern espanyol ha instat a ‘aplicar la llei’ dins l’estat.—El Suprem farà allò que vulgui fer. D’això, no en tinc cap dubte. I, evident-ment, en termes legals avui pot fer-ho. Insisteixo que això és un procés llarg, de molta enginyeria jurídica. Nosaltres creiem que tard o d’hora estarem en condicions d’impedir-ho.

—Es poden presentar recursos contra un processament per rebel·lió contra els presos polítics si la justícia alemanya ja ha dit que no existeix?—M’estimaria més informar primer el senyor Llarena en persona sobre com actuarem a mesura que vagi succeint tot, en comptes d’avançar-vos-ho. La situació dels presos és la que és, i haurien de ser a casa.

—Vau estar vuit anys empresonat a Espanya per una presumpta col·labora-ció amb ETA. Això fa que tingueu més empatia amb els presos i més implicació en el cas?—Jo m’implico en aquest cas perquè un gran amic meu em posa en con-tacte amb Toni Comín. Ell em presenta la situació i jo li faig una anàlisi de com ho veig. Ell va confiar en mi i a partir d’aleshores vaig agafar també els casos de Meritxell Serret i la resta de consellers. Hi ha una estratègia jurídica i per això em faig càrrec del cas. Evidentment, tinc molta empatia amb els presos polítics. Vaig ser acusat i condemnat per haver participat en un segrest. Sempre he sostingut que no vaig cometre cap delicte, i vint-i-cinc anys després ho continuo afirmant. Però a la vida un ha de ballar en les

Estem convençuts que es rebutjarà l’euroordre, és un país democràtic

Aquest és un cas judicial que guanyarem. Que no en dubti ningú

—S’acordaran dates i es veuran qües-tions procedimentals. Pot passar que el jutge escocès refusi la rebel·lió. Ningú no donarà la raó al jutge Llarena.

—Creieu que tornarà a retirar les eu-roordres?—Això és imprevisible, però retirar una euroordre per segona vegada... caldria pensar si Espanya vol continuar a Europa.

—Esteu convençut que guanyareu.—Sí, aquest és un cas judicial que guan-yarem. Que no en dubti ningú.

—Us veig sempre molt optimista.—No sóc optimista. Sóc realista.

49vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

‘La torna’: quan el pres polític era Boadella D

esembre del 1977. Espanya es troba en plena transició. De la dictadura a la demo-cràcia i en terra de nin-

gú. Adolfo Suárez ha guanyat les eleccions, però el règim es resisteix a desaparèixer. És en aquest context que el grup teatral els Joglars presenta la seva última obra, La torna, una crítica mordaç i sense subterfugis al cos militar i a la pena de mort. Tot i esqui-var la censura, l’obra no va poder passar desapercebuda als militars, que van dur els seus autors a un consell de guerra. La història de La torna és una història de censura que va acabar amb l’empreso-nament de quatre membres dels Joglars i l’exili de tres més. Entre els exiliats, Albert

Repressió L’obra més emblemàtica dels Joglars va acabar amb una part del grup a l’exili i un altre a la presó, ara fa quaranta anys · També va fer néixer un moviment de protesta que té paral·lelismes amb l’actualitat

«La torna era, en els productes que antigament es compraven a pes, l’afegit, el tros de pà que el forner et donava juntament amb la barra que compraves quan aquesta no arribava al pes exacte.»

REPORTATGE 1/5

Boadella, molt anys abans de convertir-se en un bufó de l’unionisme que viatja fins a Waterloo per riure’s de l’exili de Puigdemont.

Però el cas de La torna també va ser una història de reivindicació per a demanar llibertat d’expressió, que va mobilitzar tot un país. De resultes d’aquella campa-nya contra la repressió, va néixer l’emblema dissenyat per Fabià Puigserver i Teresa Calafell, que podeu veure a l’encapçalament de l’arti-cle. És el dibuix d’una màs-cara amb un traç vermell a la boca que va servir per a empaperar moltes parets i cantonades. Quaranta anys més tard es viuen situacions similars: empresonaments de polítics i atacs contra la llib-ertat d’expressió, com el cas de l’artista Santiago Sierra i el raper Pablo Hasél, que haurà

Fotografia d’una escena de ‘La torna’. ARXIU

JOSEP REXACH

50vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 2/5

la denúncia anònima que va mobilitzar l’aparell militar, però això no es va saber fins al cap de molt temps.

Avui dia l’argument de l’obra ens pot semblar inno-cu, però cal traslladar-se al l’època. L’historiador Andreu Mayayo ho explicava així en el llibre Joglars 77, del escenar-io al trullo, escrit per tots els components de la companyia tret de Boadella: ‘Les insti-tucions de l’estat continu-aven dirigides pels mateixos: els jutges, els militars, els policies... Eren els mateixos que durant la dictadura. Els militars tutelaven el procés i la gran majoria volia que fos reformista, no rupturista.’ Allò que podia semblar una simple malifeta va esdevenir

ca Ferran Rañé, un dels set membres de la companyia d’aleshores. En poques set-manes van tenir l’obra en-llestida i, sorprenentment, va superar la censura. Ja podia començar la ronda.

País Basc, País Valencià, Illes Balears fins que va ater-rar a Catalunya. Alguns amics de la companyia van avisar Boadella que no permetés que l’obra arribés a Barcelona, que tindria dificultats. Però ja no hi va arribar. A Granol-lers, entre el públic, hi havia Francisco Muro, secretari de l’ajuntament –encara no hi havia hagut eleccions–, que, casualment, havia partici-pat en el consell de guerra que havia enviat Heinz Ches a la mort. Ell va ser l’autor de

posar als altres components dels Joglars de dur a l’escenari l’execució d’aquell home. Ho van fer de la manera més hi-larant possible, en forma de caricatura. El consell de gue-rra dels militars era presentat com un galliner, amb militars sense escrúpols que signaven la sentència de mort entre paelles, Rioja i escamarlans.

La companyia es regia per la creació col·lectiva, és a dir, per mitjà de les aporta-cions de tots els membres del grup. ‘Quan vàrem començar a crear l’obra, el grup passava un moment delicat. Per prim-era vegada no ens enteníem. No ens enteníem amb l’Al-bert, sobretot. Però artísti-cament la creació col·lectiva va funcionar molt bé’, expli-

d’entrar a la presó. Per tot plegat, aquest dibuix torna a ser actual i s’ha reutilitzat en moltes campanyes.

Heinz Ches i l’origen de l’obra

El mateix dia que el règim franquista assassinava Sal-vador Puig Antich, un ciu-tadà de l’Alemanya oriental anomenat Heinz Chez –més tard se sabé que en realitat es deia Georg Michael Wel-zel– també era condemnat al garrot a Tarragona per haver mort un guàrdia civil. Per al règim franquista, ell va ser la torna, la víctima necessària per a llevar contingut polític a la sentència de l’anarquista català. Aquest fet va inspirar Albert Boadella, que va pro-

Cartell de ‘La torna’ dels Joglars. EJ

51vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 3/5

una veritable angúnia per als seus protagonistes. Llavors els Pactes de la Moncloa en-cara eren una declaració d’in-tencions i els militars podien fer servir el codi de justícia militar per a jutjar civils. I ho van fer. Volien demostrar que ells encara tenien coses a dir en allò que hom anomenava transició democràtica.

Boadella, pres polític

Pot semblar estrany de veure el nom de Boadella associat a termes com ‘exili’ o ‘pres po-lític’, però el passat no es pot canviar. El cos militar va em-prendre la persecució contra els Joglars i el primer que va ser cridat a declarar fou Albert Boadella, perquè era ell que havia inscrit l’obra davant la

censura. El coronel que s’en-carregava de la instrucció li va demanar qui n’era l’autor, i Boadella va respondre que era una creació col·lectiva i va dir qui eren els altres mem-bres dels Joglars. En la segona sessió d’instrucció Boadella ja va ser empresonat a la Model. Els altres sis, mentre es con-tinuava instruint el sumari, van restar en llibertat condi-cional. ‘Tots nosaltres vàrem assumir la creació col·lectiva i ens van acabar jutjant com a creadors, no com a actors. Em sembla important de re-cordar-ho perquè a vegades s’oblida’, explica Rañé.

Josep Maria Loperena, un dels advocats de la defensa, explica que el coronel Nie-to els va dir, ‘en confiança’,

Una pancarta demana l’amnistia per al grup teatral els Joglars. FOTOGRAFIA EXTRETA

DEL LLIBRE ‘JOGLARS 77, DEL ESCENARIO AL TRULLO’

que si no reconeixien la seva participació en la redacció del llibret de l’obra ni en la preparació, arxivaria la causa i només la mantindria per a Boadella: ‘Però ningú no el va acceptar, aquest tracte. Tots es van declarar coautors de l’obra, igual que l’Albert, que ja era a la presó.’

Amb l’empresonament de Boadella va començar una mobilització civil en univer-sitats, teatres, casals i, és clar, al carrer. Per a entendre’n la magnitud, cal saber que el 22 de desembre a Barcelona tots els teatres i un cente-nar de cinemes van tancar. Fins i tot el Liceu va suspen-dre les representacions, per primera vegada en la seva història. L’endemà, a Madrid,

també es va aturar l’activitat artística. Després l’aturada es reproduí a Palma i també a Vitòria, Sevilla i més ciutats de l’estat espanyol.

Però Boadella no veia amb bons ulls les mostres de suport que rebia, li feien nosa. Creia que això molestaria encara més els militars. Aquest com-portament es devia, en part, al fet que havia contractat un militar com a advocat. Va creure que si havia de tractar amb militars, valia més que se n’encarregués un membre del gremi. Federico de Valen-ciano era un bon legalista que havia participat en consells de guerra i, fins i tot, havia demanat penes de mort com a fiscal. La coordinació amb els altres advocats gairebé va

52vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 4/5

‘Ens va dir que quedés clar que tots n’érem responsables, que no era cosa seva i prou, encara que hi posés el nom’

ser inexistent, fins al punt que va traçar una estratègia de defensa moralment dub-tosa: ‘Van al·legar que, com que l’Albert no era present a les funcions, perquè no hi intervenia com a actor, no podia donar fe de la manera com s’havia anat desvirtuant la funció.’

Un altre dels membres dels Joglars, Arnau Vilardebò, ex-plica que la creació col·lectiva havia estat assumida des de bon començament: ‘Recordo que durant la creació hi va haver un moment fonamental en què en Boadella va aturar l’assaig i ens va dir que allò que fèiem era molt fort, que podia dur-nos problemes. I ens va dir que quedés clar que tots n’érem responsables, que no era cosa seva i prou, encara que hi posés el nom

per a passar la censura. I tots vàrem dir que sí.’

Una fugida de pel·lícula

Amb la instrucció acabada, era l’hora del consell de guerra. L’últim que es va fer a l’es-tat espanyol contra civils. Els advocats els van comunicar que els demanarien tres anys de presó i que els haurien de complir. Els actors van tenir una conversa. Elisa Creuhet i Ferran Rañé, que alesho-res eren parella, van decidir d’anar-se’n a l’exili; no volien veure créixer la seva filla de tres mesos en les visites set-manals. Gabi Renom, Andreu Solsona, Arnau Vilardebò i Myriam de Maeztu van decidir de quedar-se: ‘Per una banda, et creus el teu paper d’heroi. Havia fet quaranta mítings en universitats, pobles... I els

polítics catalans ens deien que tot aniria bé. En Tarradellas ens va dir que entréssim a la presó, que ja ens en traurien de seguida. L’únic que va ser sincer va ser en Roca Junyent, que ens va dir que ho teníem molt malament’, recorda Vi-lardebò, un dels últims joglars a entrar a la companyia.

I Boadella? Boadella tenia un pla per a aquell mateix dia. S’havia fet ingressar a l’Hos-pital Clínic per una gastritis provocada. Una vegada allà, la seva dona li va deixar una bata i una perruca a la cambra del costat. Hi va accedir des de la finestra, exposant-se uns instants a caure al buit. ‘Jo l’esperava al passadís. Vaig veure que, de l’habitació, en sortia un paio raríssim amb perruca i unes ulleres. Vaig tenir clar que era ell. Com que coneixia el Clínic, el vaig con-duir fins a fora. Allà hi havia un cotxe que l’esperava i va marxar. Una fugida genial’, explica Vilardebò.

Exili i trencament

Ferran Rañé i Elisa Creuhet van passar unes setmanes a Catalunya Nord, a casa del germà de Boadella, però ell no s’hi presentava: ‘Va passar molt temps allà sense dir ni ase ni bèstia. Sobretot, sense dir-nos ni ase ni bèstia a mi i l’Elisa, que l’esperàvem’, recorda Rañé, que creu que ja no el molesta tot allò que va viure. El seu objectiu era preparar una campanya de difusió internacional des de París per a denunciar l’em-presonament dels presos po-lítics. Va aconseguir que Peter Brook li cedís un teatre des d’on pogués fer la conferència de premsa. Però havia d’es-perar que aparegués Boadella.

Rañé i Boadella, al Thèâtre des Bouffes du Nord. FOTOGRAFIA EXTRETA DEL LLIBRE

‘JOGLARS 77, DEL ESCENARIO AL TRULLO’

53vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

REPORTATGE 5/5

Joan de Sagarra el va convèn-cer que si feia la conferència de premsa sense Boadella, la policia el començaria a cer-car per Catalunya. Aprofitant el flux de trànsit durant la Setmana Santa, Boadella va travessar la frontera: ‘Quan parlem per primera vegada, la ruptura és total. Em diu que no vol fer la conferència de premsa, que no entén per què els altres han anat a la presó. Va ser molt desagradable.’ L’advocat Josep Maria Lope-rena el va convèncer perquè col·laborés en la conferència de premsa o, si no, escam-

paria als quatre vents com havia intentat exculpar-se del consell de guerra.’ Boadella va accedir finalment a par-ticipar-hi, però, com es pot veure en la imatge, molt a contracor.

També va concedir una entrevista a La Vanguardia en què mostrava una nul·-la solidaritat amb els com-panys empresonats. ‘No es pot recriminar als militars d’utilitzar els seus codis’, deia el titular, i criticava els seus companys ‘per haver cregut ingènuament en una inter-venció més enèrgica i afor-

grup compacte, segur que hauríem marxat tots a l’exili. Però érem un grup dividit. En Boadella per una banda i la resta per una altra’, diu Vilardebò, que no creu que la fugida i l’exili de Boadella els perjudiqués.

Cadascú va fer el seu camí artístic intentant oblidar aquests fets i La torna no es va tornar a interpretar mai més. Només se’n van representar quaranta funcions. Boadella, que sempre havia pregonat els beneficis de la creació col·lectiva, va aprofitar que l’obra no era registrada per ningú i la va registrar al seu nom. La resta d’autors ho van saber quan Boadella, el 1999, va voler estrenar comercial-ment La torna de la torna, una adaptació de l’obra que con-tenia diàlegs exactes de l’obra original. Si la relació entre els actors no era bona, aquí es va acabar de trencar. Boad-ella va negar-se a compartir l’autoria i els sis actors el van dur a judici sense èxit: ‘En Boadella potser va ser dolent, però nosaltres vàrem ser molt burros’, diu amb resignació Vilardebò, que reconeix que no van preparar gaire bé la defensa del judici. Rañé tam-bé s’expressa en la mateixa línia: ‘No sé com és que no vàrem guanyar el judici, som uns passerells.’

‘Rememorar ara La torna és com rememorar una chi-rigota trenta anys després’, deia un joglar quan Boadel-la va estrenar l’adaptació. El franquisme i la repressió eren massa lluny per a un públic modern i l’obra no va triom-far. Potser ara, amb rapers i artistes censurats, i polítics empresonats, aquesta obra mítica tindria més sentit.

tunada dels nostres polítics’. I acabava amb un ‘record emocionat per tants amics, entre els quals el meu advo-cat Federico de Valenciano, que tan admirablement s’ha abocat en el cas’. Rañé creu que Boadella ja prenia un altre camí, volia desfer-se del seu passat. La relació es va trencar aquí i cadascú va fer la seva fins que al cap d’onze mesos van poder tornar a Catalu-nya. Hi van tornar quan els altres quatre membres de la companyia foren indultats. ‘En sortir, el grup ja s’havia desfet. Si haguéssim estat un

Potser ara, amb rapers i artistes censurats, i polítics empresonats, aquesta obra mítica tindria més sentit

Andreu Solsona, Gabi Renom i Arnau Vilardebò al locutori de la Model. FOTOGRAFIA

EXTRETA DEL LLIBRE ‘JOGLARS 77, DEL ESCENARIO AL TRULLO’

JACK KIRBY I SUPERLÓPEZ, PROTAGONISTES DEL SALÓ DEL CÒMIC DE BARCELONA

El festival dedica un nou espai al públic familiar, Còmic Kids

>14- 15/4/2018

Festivals El Món Llibre a BarcelonaDansa Elles es mouen al festival València DansaTeatre Emma Vilarasau és Medea al Lliure de Montjuïc

D.E.S. C.O.N.N.E.C.T.A.

ARTS ESCÈNIQUESGASTRONOMIA / LL IBRES / MÚSICA

CULTURA POPULARCINEMA / ARTS VISUALS/ MUSEUS

FIRES I MERCATS

55vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

JACK KIRBY I SUPERLÓPEZ, PROTAGONISTES DEL SALÓ DEL CÒMIC DE BARCELONAFestivals El festival dedica un nou espai al públic familiar, Còmic Kids

El Saló Internacional del Còmic de Barcelona acaba d’obrir les portes fins diumenge a la Fira de Barce-lona a Montjuïc. Entre els reclams d’enguany, es destaca el creixement

de la zona expositiva amb mostres que homenatjaran Jack Kirby, Superlópez i el boom de les revistes per a adults dels anys setanta fins als noranta. El certa-men manté els 50.000 metres quadrats de l’any passat.

Els organitzadors volen unir tradició i futur mantenint el públic fidel i apas-sionat del gènere, però alhora atraient un públic nou. Per això ofereixen als infants l’espai Còmic Kids, un espai de 3.000 metres quadrats pensat per a visi-tants de cinc a dotze anys. Hi ha tallers, conferències, activitats i una exposició que explica ‘Com es fa un còmic?’. Una de les peculiaritats de la mostra és que tot el material expositiu és a l’altura dels ulls dels joves visitants.

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

ART 1/2

Els organitzadors volen unir tradició i futur mantenint el públic fidel i apassionat del gènere. SC

REDACCIÓ

56vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

ART 2/2

El Saló del Còmic no seria igual sense les exposicions, un dels plats forts de cada any. Hi ha una mostra dedica-da a Jack Kirby, ‘The King of Comics’, creador del Capitán América, i un dels dibuixants de referència de la Marvel. Juntament amb el guionista i editor Stan Lee i més dibuixants, va contribuir a crear Los Vengadores, Thor, Iron-man, Los 4 Fantásticos i Hulk. També és destacada la mostra que es dedica a Juan López ‘Jan’, pare de l’heroi Super-lópez. Com que el seu personatge més famós fa quaranta-cinc anys, enguany no únicament s’ha encarregat del cartell del festival sinó que també té dedicada una exposició.

‘Les revistes del boom del còmic (per a adults)’ és una mostra formada per 150 originals que explica el creixement de l’art del còmic durant les dècades de 1970, 1980 i 1990. Aplega dues creacions

de 75 artistes diferents que van contri-buir a l’eclosió d’un gènere que va tenir com a primera referència el Tótem del 1977 i que el van seguir publicacions com ara Creepy i El Víbora.

En el món del còmic el 2018 és un any ple de commemoracions. Els Ba-rrufets fan seixanta anys i per això en el saló es reprodueix el seu mític poblat, i Superman celebra el vuitantè aniver-sari. I, encara, una de les efemèrides més celebrades són els seixanta anys de Mortadelo y Filemón. El dibuixant Francisco Ibáñez participarà dissabte en un acte obert a seguidors i fans que es farà a l’Auditori del Pavelló 5 a les 17.00.

Entre els autors convidats, enguany hi haurà els guionistes Dann i Roy Thomas, el dibuixant japonès Stan Sakai i David Lloyd, creador gràfic de V de Vendetta. La nord-americana Dann Thomas va

El Saló del Còmic no seria igual sense les exposicions, un dels plats forts de cada any. SC

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

començar a coescriure l’any 1982 la sèrie Arak, Son of Thunder, creada per ella, al costat de Roy Thomas, el seu marit, amb qui continua col·laborant. Roy Thomas és considerat una peça clau en la història de la indústria del còmic. Va arribar a substituir Stan Lee com a editor en cap de Marvel. Pel que fa a Stan Sakai, és el creador del conill samurai Usagi Yojim-bo, molt popular als Estats Units.

Finalment, a l’Auditori del Palau de Congressos és on es fan les con-ferències, actuacions musicals, tro-bades d’autors i projeccions de films. S’aconsegueix així la vella reivindicació de gaudir d’un espai més aïllat de la contaminació acústica. Entre la resta d’espais del saló, hi ha els palaus 2 i 4 de la fira i la plaça de l’Univers, on hi ha els punts d’informació i unes quan-tes furgoteques (food trucks) perquè els visitants puguin fer un mos.

57vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

El Teatre Lliure de Montjuïc acaba d’estrenar Medea, dirigida per Lluís Pasqual amb Emma Vilarasau, Roger Coma, Andreu Benito i Joan Sureda al capdavant. L’obra, que es podrà

veure fins al 12 de maig, és una adaptació de la tragèdia grega a partir dels clàssics d’Eurípides i Sèneca. Vilarasau prota-gonitza Medea, una reina que el destí converteix en desarrelada i, arran d’una situació injusta, optarà per desencade-nar una tragèdia que arriba a l’extrem d’assassinar els seus fills. L’actriu, que

EMMA VILARASAU ES POSA A LA PELL D’UNA MEDEA INABASTABLETeatre Lluís Pasqual dirigeix l’espectacle, que també compta amb Roger Coma, Andreu Benito i Joan Sureda

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

ARTS ESCÈNIQUES 1/2

es posa per primera vegada al capda-vant de Medea, ha definit el personatge d’inabastable, que prenia decisions molt bèsties que la portaven a renunciar a una part important de la seva vida.

Medea és filla del rei de la Còlquida, néta del Sol Heli i de la maga Circe. És casada amb Jasó, cap dels Argonautes i a qui va ajudar a conquerir el toisó d’or, i viuen plegats a Corint, sota el regnat de Creont. Un bon dia, però, Creont decideix de fer casar la seva filla amb l’heroi Jasó. Per aconseguir-ho, decreta desterrar Medea. Ella aconsegueix ajornar un dia l’execució del decret i prepara la seva venjança: impregna de verí un vestit i

Vilarasau protagonitza Medea, una reina que el destí converteix en desarrelada. CEDIDA

REDACCIÓ

58vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

ARTS ESCÈNIQUES 2/2

joiells i ho envia tot a la seva rival. Quan s’ho emprova, és cremada per un foc misteriós, que també afecta Creont i el palau sencer. Mentrestant, Medea as-sassina els seus fills i s’escapa a Atenes enfilada en un carro estirat per cavalls alats, un regal del seu avi, el Sol.

Pel director d’escena, Lluís Pasqual, la gran dificultat de treballar amb un text clàssic ha estat no caure en una inter-pretació impostada: ‘No podem oblidar que han passat 2.500 anys, i al llarg de la història la interpretació ha canviat.’ Per això han volgut que el llenguatge es pogués dialogar i no sonés estrany. A més, segons Pasqual, actualment hi ha molts referents de Medea: ‘El món ha explotat perquè hi ha molta irracio-nalitat. Som governats per personatges com ara Putin, Kim Jong-un, Trump i sentim a parlar del DAESH. Tots ells són irracionals’, diu.

Emma Vilarasau explica que feia an-ys que aquest paper li cridava l’atenció,

però que fins ara no s’havia atrevit a fer-lo, de la mà de Pasqual. Vilarasau descriu Medea com una dona gelosa i humiliada que no pot acceptar les coses que li passen. ‘A més, prové de l’Àsia i els grecs la titllen de salvatge. Les ci-vilitzacions no s’entenen les unes amb les altres perquè no es respecten les cultures’, diu. Medea pateix traïcions que li fan mal, i això fa que la ràbia i la culpa s’apoderin d’ella. ‘No és una boja, perquè és un personatge molt més gran que això. És difícil comparar Medea amb una persona de talla humana’, diu Vilarasau.

A més d’Emma Vilarasau en el paper de Medea, l’elenc es completa amb An-dreu Benito com a Creont; Roger Coma interpreta Jasó i Joan Sureda fa de pre-ceptor. La producció també compta amb quatre infants que interpreten, sense text, els dos personatges infantils. Són Adrià Campos, Pau Trujillo, Joan Farssac i Guim Luque.

Medea pateix traïcions que li fan mal, i això fa que la ràbia i la culpa s’apoderin d’ella

L’elenc es completa amb Andreu Benito com a Creont; Roger Coma interpreta Jasó i Joan Sureda fa de preceptor. CEDIDA

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

59vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

El festival Ensems celebra el quarantè aniversari amb un certamen que vol fer arribar la música de nova crea-ció i les noves tendències sonores experimentals a tothom. Per això el

lema d’enguany és ‘Camins d’escolta’ i fins al 29 d’abril presenta propostes de música teatral, actuacions, art sonor, instal·lacions sonores i la inclusió de grups de música experimental punters en diversos indrets de València. A més, el festival, que és un referent internacio-nal en el seu àmbit, farà un recorregut pels quaranta anys de trajectòria i retrà

homenatge a l’artista total que va ser Carles Santos.

Santos serà recordat en un con-cert-homenatge el 20 d’abril al centre del Carme. Estarà protagonitzat per cinc artistes –les ballarines Montse Colomé i Ana Criado, la soprano Isa-bel Monar, la violinista Catalina Reus i l’actriu Queralt Albinyana– que el van seguir en diversos moments de la seva trajectòria. Amb aquest concert, no solament es vol recordar la figura de Carles Santos, mort fa uns mesos, sinó difondre el seu vincle amb el fes-tival d’experimentació musical. A més, els infants també es podran acostar al seu llegat amb el concert educatiu

EL FESTIVAL ENSEMS HOMENATJA CARLES SANTOS, ARTISTA TOTALFestivals El certamen d’experimentació sonora omple València d’actuacions, concerts i instal·lacions

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

MÚSICA

Els infants també es podran acostar al seu llegat amb el concert educatiu ‘Tocatico-Tocatà’. FE

‘Tocatico-Tocatà‘ que es farà del 19 al 21 d’abril al teatre Rialto.

Entre l’oferta del festival també des-taca, com hem dit, l’exposició comme-morativa dels quaranta anys d’Ensems, que ja es pot veure a la Nau de la Univer-sitat de València. Vol difondre la trajec-tòria del festival durant quatre dècades i l’empremta que ha deixat durant aquest temps en l’àmbit de l’experimentació sonora. Altres actes destacats del festival són la transformació d’un cotxe en un instrument de percussió, de la mà del compositor Jesús Salvador, i un reco-rregut pels 1001 sons de la paella que el Drumming Group Percussão farà al centre cultural Bombes Gens.

REDACCIÓ

60vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

El Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya acaba d’obrir les portes a Mollerussa en un certamen que exposa gairebé cinc mil llibres. L’eix temàtic d’enguany és ‘L’aparador

de les meravelles’ i pretén fer un re-corregut pels vuit grans gèneres de la literatura: l’amor, l’aventura, la por, la història, l’humor, la ciència-ficció, el realisme, el misteri i el terror. És l’únic

certamen d’aquestes característiques que es fa a Catalunya amb representació de la major part d’editorials dedicades a la literatura infantil i juvenil.

Enguany hi participen setze edito-rials, en les set mostres que inclou. L’ex-posició central és el monogràfic dedicat a ‘L’aparador de les meravelles’. També s’hi destaca la titulada ‘Mecanoscrit del segon origen’ en què, amb motiu del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, una trentena d’il·lustradors presenten la seva visió sobre aquest

clàssic. Una altra de les exposicions significatives és la que porta per nom ‘Encadena que encadenaràs o el conte del Marc i la pastissera’, una experiència nascuda del projecte Mollerussa Muni-cipi Lector on han participat alumnes des de P3 a batxillerat dels set centres educatius locals que han col·laborat a escriure i il·lustrar un conte.

A banda les exposicions, hi partici-paran set escriptors. Amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, oferiran als més de 3.200 estudiants que és previst que visitin el saló la pos-sibilitat de conèixer de primera mà la feina que fan. Hi haurà els il·lustradors Mercè Galí, l’encarregada de confeccio-nar el mural que dóna la benvinguda al saló; Xavier Salomó, autor del car-tell d’enguany; i Liliana Fortuny, que acompanyarà l’escriptor Jaume Copons, que repeteix de l’any passat. Ricardo Al-cántara, Maite Carranza i Núria Pradas completaran el cartell. A més, també hi ha previstes sessions de contes per als infants més petits.

El saló s’arrodoneix amb una vintena d’activitats adreçades al públic familiar, com ara la Marató de Lectura ‘Llegim en veu alta’, titelles, contes, música, teatre i un vermut literari. El certamen serà utilitzat en horari lectiu pels centres escolars, i durant la resta de l’horari i els caps de setmana estarà obert al públic en general. Promogut pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, el saló romandrà obert fins al 23 d’abril, diada de Sant Jordi.

EL SALÓ DEL LLIBRE INFANTIL I JUVENIL DE CATALUNYA CONVERTEIX MOLLERUSSA EN L’APARADOR DE LES MERAVELLESFires La mostra, que es fa fins al 23 d’abril, aplega setze editorials i més de cinc mil llibres

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

LLETRES

El Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya exposa gairebé cinc mil llibres, a Mollerussa. ACN

REDACCIÓ

61vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

ELLES ES MOUEN AL FESTIVAL VALÈNCIA DANSADansa La programació del certamen reivindica el paper de les dones creadores

Aquest cap de setmana València es converteix en la capital artística de la dansa més actual amb el fes-tival Dansa València. Amb el lema ‘elles es mouen’, el certamen rei-

vindica el paper de les dones creadores en aquest àmbit i per això els dedica un dels quatre eixos de la programació. Dels quinze espectacles programats, onze són dirigits per dones i n’hi ha nou que aprofundeixen directament la temàtica femenina, amb aspectes com ara els nous models de maternitat, la dansa des del cos femení o la darrera proposta de Sol Picó, We women.

L’objectiu del festival, que organitza l’Institut Valencià de Cultura, és atreure més espectadors amb una oferta més variada i consolidar-se com un punt de trobada entre agents del sector. Per això l’oferta d’espectacles s’ha ampliat i s’hi han incorporat nous espais: a més dels habituals –Teatre Principal i Teatre Rialto–, enguany es faran espectacles al Carme Teatre, a l’Espai Inestable, a la sala Matilde Salvador de la Universitat de València, al Teatre el Musical i al carrer.

En la programació, es destaquen les propostes de referents del món de la dansa com ara Sol Picó, Rosángeles Valls, la mallorquina Mariantònia Oliver, el flamenc d’Israel Galván i Daniel Abreu. També hi haurà espai per a propostes emergents com ara les de les companyies Las Hermanas Gestring, Judith Argoma-niz i la seva companyia Lasala o el grup Koria. Les companyies valencianes hi tenen un paper destacat, amb Projecte Titoyaya, Otra Danza, Marea Danza i la Companyia Improvisada.

El festival també inclourà estrenes. La més destacada és Lo inevitable, de la jove companyia Dunatacà, que és una copro-ducció entre l’Institut Valencià de Cultura i l’Espai Inestable. És un espectacle sobre la identitat sexual, un tema molt actual, i es qüestiona, per exemple, què significa ser home, ser dona i els papers de gènere. I tot això deixant parlar el cos, és a dir, deixant que s’expressi lliurement.

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

ARTS ESCÈNIQUES

La darrera proposta de Sol Picó, ‘We women’. DAVID RUANO

REDACCIÓ

62vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

S’acosta Sant Jordi i una de les ac-tivitats prèvies d’aquesta festa a Barcelona és el Món Llibre. Aquest festival dedicat a la literatura in-fantil es fa aquest cap de setmana

al Centre de Cultura Contemporània i espais adjacents. S’hi han organitzat un munt d’activitats per acostar els infants a l’univers creatiu dels llibres i de la lectura. El Món Llibre també és un aparador de llibres, un espai on editors, autors i lectors es troben per conversar i un lloc on tenen cabuda tota mena de

tallers, espectacles, performances i jocs.Un dels eixos centrals del certamen

d’enguany és el plaer de la lectura, so-bretot dels primers lectors i de la franja d’edat entre set i dotze anys. El convidat especial serà David Cirici, autor de la novel·la Molsa, protagonitzada per un gos que veu com la seva llar i la família amb qui vivia desapareixen en caure una bomba. Per primera vegada, el Món Lli-bre ha coproduït amb el Teatre Lliure un espectacle basat en aquesta novel·la que es podrà veure en el festival, amb una mescla de titelles de gran format i dansa.

També es es projectarà el film La revolta dels contes, una adaptació dels

contes de Roald Dahl que recupera per-sonatges i relats clàssics, però amb girs enginyosos i actuals; l’obra de titelles Rats, on les rates i un flautista protago-nitzen una història curiosa i divertida; i Diario di un brutto anatroccolo, el dia-ri d’un aneguet lleig que s’inspira en el conte clàssic d’Andersen i combina llenguatges diferents, com ara el tea-tre i la dansa. Els nens també podran entrar en un envelat màgic i participar en l’activitat Contes per explicar en un mi-nut, on podran escollir un conte que un personatge singular els explicarà d’una manera molt especial i els introduirà en un nou gènere: els minicontes.

ELS CONTES PRENEN VIDA AL FESTIVAL MÓN LLIBREFestivals El festival del literatura infantil és un dels actes previs a Sant Jordi que es fan a Barcelona

Un dels eixos centrals del certamen d’enguany és el plaer de la lectura.CEDIDA

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

LLETRES

REDACCIÓ

63vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

Blue Rai—Direcció: Pedro B. Abreu. Intèrprets: Fina Domènech, Mireia Guilella, Julia Lara; Pep Ambròs, Santi Bayón, Geo-ffrey Cowper. Gènere: Comèdia.—Rai té un cop sentimental quan la Lola, la seva companya, el deixa per telèfon just el dia que li volia demanar matrimoni. Aquell mateix dia, Rai és segrestat.

El film Blue Rai, produït per ESCAC Films i dirigit per Pedro B. Abreu, arriba als cinemes aquest cap de setmana, quan fa un any que va rebre el Premi del Públic al festival de cinema de Màlaga. Es destaquen també les estrenes de la belga Alma ma-ter, protagonitzada per l’actriu Hiam Abbass; el drama colombià Matar a Jesús; i la mexicana La delgada línea amarilla, en què figura entre els productors Guillermo del Toro, director del premiat La forma del agua. En català, s’estrena Carinyo, jo sóc tu i el film d’animació Leo da Vinci, missió Mona Lisa.

‘BLUE RAI’, PRODUÏT PER ESCAC FILMS, ARRIBA ALS CINEMES UN ANY DESPRÉS DE SER PREMIAT A MÀLAGA

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

LES ESTRENES 1/2

‘Blue Rai’ va rebre el Premi del Públic al festival de cinema de Màlaga. ESCAC

64vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

Carinyo, jo sóc tuL’un dans l’autre—Direcció: Bruno Chiche. Intèrprets: Louise Bourgoin, Aure Atika, Anne Benoit; Stéphane De Groodt, Pie-rre-François Martin-Laval, Elliot Daurat. Gènere: Comèdia. —En Pierre i l’Aimée i l’Eric i la Penélope són dues parelles que fa anys que són amics. El problema apareix quan Penélope i Pierre s’emboliquen. Finalment decideixen aca-bar la seva infidelitat i passar junts una última nit.

La delgada línea amarilla—Direcció: Celso García. Intèrprets: Da-mián Alcázar, Joaquín Cosío, Gustavo Sánchez Parra. Gènere: Drama.—Quatre homes tenen la tasca encomanada de pintar la línia d’una carretera durant 200 quilòmetres. Durant l’activitat, els tre-balladors canvien la seva manera de veure la vida i creuen que hi ha una fina línia entre la vida i la mort, i entre el bé i el mal.

InsyriatedAlma Mater—Direcció: Philippe Van Leeuw. Intèr-prets: Hiam Abbass, Diamand Bou Abboud, Juliette Navis; Mohsen Abbas, Moustapha Al Kar, Mohammad Jihad Sleik. Gènere: Drama.—A Síria, hi ha moltes famílies atrapades pels bombardaments. Una mare i els seus fills, amagats al seu pis, acullen una parella de veïns i el seu nadó.

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

LES ESTRENES 2/2

65vilaweb.cat14 i 15 abril 2018 S I G N AT U R E S V E U S A C T U A L I TAT 7 D I E S D E S C O N N E C TA 24 H

Ingredients—4 ous—1 llauna llet de coco—250 l llet sencera—100 g de sucre—1 cullerada sopera de maizena—125 g de coco ratllat—25 g de coco ratllat per a decorar—1 copeta de rom—fruita variada (pinya, maduixots, kiwi)

Per al caramel·litzat:—50 g de sucre—1 cullerada d’aigua—un raig de llimona

LA RECEPTA

PASTÍS TROPICAL AMB LLET DE COCOUnes postres sorprenents i saboroses del receptari de Neus Cuscó

En un pot posem el sucre, l’aigua i el raig de llimona i ho deixem coure fins que agafi un color daurat. Caramel·litzem el fons del motlle.

Batem els ous amb el sucre fins que blanquegi. Tot seguit, anem afegint els altres ingredients: llet de coco, llet sen-cera, maizena i coco ratllat. Quan estigui tot ben batut ho afegim al motlle.

Tindrem preparat un recipient amb aigua calenta per posar el motlle al forn al bany maria, a 180°, uns 35 minuts. Punxem amb una agulla i quan surti neta ja estarà al punt.

Deixarem reposar el pastís. Quan sigui fred el podem desemmotllar. Per sobre tirem unes gotes de rom (opcional). De-corem el pastís amb el coco ratllat que ens queda i trossos de pinya, maduixots i kiwi.

NEUS CUSCÓ

D.E.S.C.O.N.N.E.C.T.A.

El parlament acorda de presentar una querella contra el jutge del Suprem Pablo Llarena

The Washington Post explica en un reportatge com funcionen els CDR i la persecució que pateixen

Rússia prohibeix Telegram perquè no podia accedir als missatges encriptats

vilaweb.cat

El missatge de la família de Guillem Agulló: ‘Heu donat veu a Guillem i n’heu mantingut viva la flama’

‘Viva Puigdemont’ : qui és el protagonista d’aquesta cançó alemanya que s’ha fet viral?

No faces de la teua ignorància un argumentJoan Fuster

CAP DE SETMANA 14 I 15 ABRIL 2018