Joan Brossa (1919-1998) va ser un dramaturg, artista plàstic i poeta.

Va ser l’avantguardista més important de la segona meitat del segle XX.

Ha estat un introductor de la poesia visual en la literatura catalana. Va vendre llibres “perillosos”, així va ser com va

conèixer poetes i llibres censurats pel franquisme.

No li agradava estudiar i amb 17 anys (1936) va ser cridat per lluitar al bàndol republicà, allà, a la guerra, va començar la carrera poètica.

Freud va ser qui va impulsar a Joan Brossa a la psicologia i finalment va ser lligada íntimament en la seva literatura.

L'any 1941, a Barcelona, li presentà el poeta Josep Vicens Foix, un home que esdevindria un autèntic mestre per a Brossa.

L'any 1948, en plena postguerra i enmig del franquisme més acusat, s'involucrà juntament amb un grup de pintors en l'edició d'una revista avantguardista Dau al Set.

1961: El bell lloc

1964: Teatre de Joan Brossa

1979-1983: Poesia escènica. Teatre complet, sis volums

1996: A de Barca 1984: Poema visual transitable

-Explica’m, tu, què és el sol. -El sol.-Explica’m què és la lluna. -La lluna.-I per què en Pere plora amb desconsol?-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. -I les muntanyes què són? I els estels?-No són més que els estels i les muntanyes.-I aquestes canyes? I aquestes arrels?-Doncs no són més que això: arrels i canyes. -I aquesta taula? I aquest balancí? I aquestes mans que fan ombra xinesa? Digues: i el món? I l’home? -Heus aquí l’última forma de la saviesa:  Mira’t a fons, afirma sempre el que és i aprèn amb seny que no pots fer res més.

AnàforesPolisíndetonsEnumeracionsFilosofia

El poema és un sonet.

El lèxic és infantil com si el poema fos una lliçó de la vida.

1ª estrofa: 10A, 10B, 10A, 10B 2ª estrofa: 10C, 10D, 10C, 10D 3ª estrofa: 10E, 10F, 6, 3e, 10F 4ª estrofa: 10G, 10G

El tema general del poema és una reflexió que fa sobre la vida i el seu sentit.

A més a més l’autor fa dues preguntes vitals de les que no pretén obtenir-ne cap resposta: qui som i a on anem.

El conjunt del poema és una metàfora.

Figures retòriques: anàfores, polisíndeton, enumeracions...

Les característiques que lliguen aquest poema al surrealisme son la gran varietat de metàfores i l’ús d’imatges.

L’autor fa les dues primeres preguntes evidents sobre la vida, referint-se a que la vida és molt més senzilla. Després explica mitjançant en Pere, una persona qualsevol sense cap relació, diu que plora senzillament per la mala fortuna que ha tingut, no per res més referint-se a que el destí és el que és, ja està escrit.

Segueix fent preguntes aparentment estúpides però ell les fa amb la intenció de fer-nos entendre que la vida és més senzilla de com la convertim nosaltres malgastant temps i esforços, complicant-la inútilment volent veure més enllà del que és.

En la tercera el poeta va més a fons, més directe, preguntant sobre el món i sobre l’home.

4ªEstrofa4ªEstrofa

Finalment els darrers versos inciten al lector de manera concloent a assumir la realitat pròpia del món.

El poema conclou amb una reflexió determinista que afirma que no podem canviar el nostre destí. Els deterministes deien que tot esta determinat, per tant negaven l’existència de llibertat.