DOSSIER DE LA CAMPANYA PER L’ABOLICIÓ DEL DEUTE EXTERN 2005

Continguts:

- Presentació de la Campanya “Qui deu a qui?” - Demandes de la Campanya - El Deute extern - Glossari - Altres recursos (enllaços, bibliografia, ...)

QUI DEU A QUI? 1

Presentació de la Campanya “Qui deu a Qui?”

1 . Antecedents: § Davant la nova situació política que es dóna en l'Estat espanyol, amb un govern sense

majoria absoluta al Congrés, que està fent algunes promeses de cancel·lació de deute, i davant un Congrés que ha acceptat discutir una llei per la gestió del deute extern.

§ Davant les diferents promeses de cancel·lació del 100% del deute multilateral dels països pobres altament endeutats (HIPC) que es fan des d'alguns governs del Nord.

§ Davant la situació d'emergència en la qual es troben milions de persones en el món, agreujada pel pes del Deute extern en l’economia dels seus països.

§ I donat que el govern espanyol incorre en noves contradiccions al concedir les ajudes humanitàries d'urgència en forma crèdits que generen més deute extern (com en el cas dels països afectats pel Tsunami).

Per tot això i altres motivacions, diversos col·lectius hem decidit unir-nos a les diferents iniciatives que a nivell internacional, tant en el Nord com en el Sud, continuen lluitant contra la injustícia i dominació que suposa el deute extern, i hem engegat una nova campanya contra el Deute Extern, sota el lema “Qui deu a qui?”. 2 . Objectius de la Campanya: 1. Fomentar la participació ciutadana i traslladar la idea de corresponsabilitat, tant en les

causes del deute extern, com en la recerca de solucions. 2. Denunciar la possible il·legitimitat del deute extern. El deute extern dels països

empobrits en molts casos es pot considerar il·legítim per moltes i diverses raons (com es va originar, si els governs que van prendre els préstecs eren legítims, si els creditors van actuar correctament, segons el destí dels préstecs, etc.). Davant aquesta possible il·legitimitat, nosaltres afirmem que no ens deuen, sinó som que nosaltres els que devem al Sud, tant en el plànol econòmic, com en el social, polític i ecològic.

3. Denunciar la perversió del mecanisme del deute com instrument de dominació política, social i econòmica, amb greus repercussions socials i ecològiques.

4. Exigir al govern, mitjançant la pressió política, la realització d'auditories internes sobre la legitimitat del deute bilateral, la cancel·lació del deute públic i la desaparició dels mecanismes que el generen.

5. Generar debat social entorn de les conseqüències de la inversió espanyola a l'estranger.

3 . Eixos de campanya: Atenent a les diferents sensibilitats i característiques dels col·lectius que participem en la campanya, s'han establert tres eixos en els quals s'emmarcaran les accions: § Deute ecològic. § Deute polític i social. § Deute econòmic.

Aquests eixos s’aniran treballant amb accions de formació (farem tallers de formació de formadors, xerrades i elaboració de materials), de divulgació i mobilització social (per tenir presència al carrer amb accions locals i conjuntes a nivell català o estatal), i de pressió política (per a fer arribar les nostres reivindicacions a les diverses institucions responsables del Deute).

QUI DEU A QUI? 2

4 . Calendari: Fins al mes de juliol es farà difusió i extensió de la campanya, amb xerrades formatives i informatives, i es començarà amb les accions de divulgació. Durant aquests mesos ens hem proposat emplenar les parets i murs de les nostres ciutats i pobles amb el logo de “Qui deu a qui?”, pel que editarem enganxines i cartells. El 3 i el 6 de juliol tindran lloc un seguit d’accions de mobilització a Catalunya, coincidint amb la cimera del G8 a Escòcia. Durant els mesos de setembre i octubre es realitzaran accions de mobilització i es continuarà amb la divulgació i sensibilització sobre el tema del Deute extern. Es preveu l’edició de postals amb les reivindicacions de la campanya que lliurarem als registres del govern pertinents, així com la celebració d’un Tribunal Popular sobre el Deute Extern a Madrid, entre d’altres accions. 7 . Contacte: Correu-e: quideuaqui@moviments.net Llista de distribució: qui-deu-a-qui@moviments.net Pàgina web català: http://www.quideuaqui.org Correu-e de contacte Estatal: deuda2005@moviments.net Llista de distribució Estatal: deuda-2005@moviments.net Pàgina web: http://www.quiendebeaquien.org

QUI DEU A QUI? 3

Demandes de la campanya Qui deu a qui? En els últims anys nombrosos col·lectius i ciutadans hem demandat reiteradament l'abolició del deute extern dels països empobrits. No obstant, no s'han pres encara les mesures necessàries per a solucionar aquesta problemàtica. Per això, el deute continua impedint la llibertat i sobirania de nombrosos pobles, encara que aquesta hagi estat ja pagada reiteradament. En paral·lel a l'exigència del deute extern els creditors segueixen ignorant, a pesar de les evidències, els seus deutes ecològics, socials i històrics. Per totes aquestes raons, avui ens preguntem un cop més, qui deu a qui?, i alcem la nostra veu per a exigir a les administracions públiques espanyoles els aspectes següents, Exigim al govern espanyol:

1. L'abolició del deute extern dels països quan el seu pagament posi en perill la vida dels seus ciutadans i impedeixi la satisfacció de les seves necessitats bàsiques (sobirania alimentària, educació, salut, habitatge digne...).

2. La moratòria, sense acumulació d'interessos, en el cobrament del deute dels 82 països deutors de l'estat espanyol amb la finalitat de realitzar Auditories Públiques Integrals.

3. La realització d'Auditories Públiques Integrals1 del deute dels 82 països deutors de l'estat espanyol amb l'objectiu de determinar la legitimitat o il·legitimitat del deute exigit.

4. L'abolició immediata i incondicional de tots els deutes il·legítims.

5. La demanda de restitucions i responsabilitats judicials a aquelles persones i/o institucions que van permetre, van fomentar i van fer ús de crèdits il·legítims.

6. La utilització del mecanisme de conversió de deute únicament per a aquells casos en els quals aquest sigui considerat com a legítim en el procés d'Auditoria Pública Integral. Sempre que aquesta opció sigui acceptada de forma coordinada tant per la societat civil2 del país deutor com pel seu govern.

7. L'eliminació dels crèdits FAD com a instrument d'Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD), el redisseny complet o eliminació de CESCE, la no comptabilització de la cancel·lació del deute com a AOD, i la desaparició de l'exigència de garantia sobirana.

8. La no utilització dels mecanismes públics de suport a l'exportació per a impulsar activitats de transnacionals espanyoles que comportin impactes ambientals i socials negatius en els països empobrits. Exigim l'establiment de mecanismes públics de control, avaluació, denúncia i assumpció de responsabilitats.

9. El reconeixement del deute ecològic adquirit amb els països empobrits, l'establiment de mecanismes per a la seva restitució i l'aplicació de polítiques que n’evitin una nova generació.

10. L'impuls, en el marc internacional, d'auditories públiques integrals tant del deute multilateral com del privat, l'exigència de responsabilitats i restitucions a aquells que van permetre la generació de deutes il·legítims i se’n van aprofitar, així com la immediata abolició de tots ells.

Exigim al parlament espanyol: 1. L'establiment de mecanismes que assegurin la gestió transparent del deute bilateral. Demandem

en particular la creació d'una comissió parlamentària permanent sobre deute amb la participació de la societat civil, i l'elaboració i discussió en el plenari del parlament d'un Informe Públic Anual sobre la gestió del deute.

Nota: Veure a la pàgina 20 la versió ampliada d’aquestes demandes “Document de suport tècnic. Aclariments de les Demandes”

1 Auditoria Pública Integral és aquella auditoria que, a càrrec dels fons públics de l'estat espanyol, analitzarà les conseqüències socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que el pagament del deute extern exerceix sobre un país deutor, donant com resultat la legitimitat o il·legitimitat d’aquest. 2 Entenem per societat civil el conjunt d'actors i xarxes socials que, al marge de l'estat i del mercat, afavoreixen la participació ciutadana.

QUI DEU A QUI? 4

El Deute Extern

Índex 1. Què és el Deute Extern? 2. Com s’ha arribat a la situació actual? 3. Situació actual 4. Raons per abolir el Deute Extern 5. Què demanem? (Document de suport tècnic a les demandes de la campanya) 1. Què es el Deute Extern? El deute extern és el diner que els països del Sud deuen als bancs, als països del Nord i a les Institucions Financeres Multilaterals (FMI, BM i Bancs Regionals de Desenvolupament) com a conseqüència dels préstecs que els seus governs varen rebre en el passat i als quals no poden fer front en l'actualitat. El deute del conjunt dels països empobrits3, així com el seu pagament (el servei del deute), creix constantment des de fa 25 anys, malgrat que aquests països han anat fent efectiu el seu pagament. Aquest deute era al 2003 de més de 2,4 bilions de dòlars. El deute s’ha multiplicat més de 4 cops des de 1980. En aquests gairebé 25 anys els països del

Sud han pagat més de 7 vegades la quantitat que es devia al 1980.

Hi ha dos factors que motiven aquest increment constant. D'una banda, l'augment dels interessos que els països deutors es veuen obligats a pagar. De l'altra, la sol·licitud per part d'aquests països de nous préstecs per poder tornar els anteriors.

Evolució del Deute per als països empobrits (en milers de milions de dòlars USA)

70,17

553,64

1351,89

2155,002304,96

2433,32

0

500

1000

1500

2000

2500

1970 1980 1990 1995 2000 2003

3 Les dades que donem en aquest dossier per als països empobrits corresponen al conjunt de països que el Banc Mundial anomena “en vies de desenvolupament”, i que sovint també reben el nom de països del Tercer Món, del Sud o de la Perifèria.

QUI DEU A QUI? 5

Font. Global Development Finance 2004 (Banco Mundial) Però, el deute extern, realment es paga? Efectivament, els països del Sud, tot i la seva situació econòmica, paguen cada any en concepte del servei del deute extern, grans i creixents quantitats de dòlars. Aquest pagament, anomenat Servei del Deute, inclou les amortitzacions dels diners prestats i els interessos del préstec. Tanmateix, l'esforç no té la recompensa d'una reducció significativa del total del deute. L'any 2003 els països del Sud varen transferir al Nord més de 370.000 milions de dòlars en concepte del pagament del deute, xifra que suposa més de cinc vegades allò que els països del Nord els prestaren en concepte d'Ajuda Oficial per al Desenvolupament, quelcom més de 69.000 milions de dòlars. Quasi la meitat del que es paga en concepte de servei del deute són interessos. Així doncs, els pagaments realitzats no aconsegueixen de cap manera frenar la tendència al creixement del total del deute, ja que els interessos són tan elevats que acaben contrarestant el pagament, i fan que el deute continuï creixent sense possibilitat que algun dia es posi fi a la bola de neu que això suposa.

El pagament del servei del deute del Sud al Nord és 5,4 vegades l’Ajuda Oficial al Desenvolupament que es transfereix anualment del Nord al Sud.

Qui finança el desenvolupament de qui?

Pagament del Servei del Deute (en milers de milions de dòlars USA)

87,831

149,722

380,428 372,575

0

50

100

150

200

250

300

350

400

1980 1990 2000 2003

Font. Global Development Finance 2004 (Banco Mundial)

Segons Nacions Unides, caldria només una quarta part del que es paga en servei de deute per

garantir l’accés a l’educació bàsica, la cura salut, la infrastructura sanitària, una alimentació adequada i aigua potable a TOTS ELS ÉSSERS HUMANS.

Tipus de Deute Distingim entre diferents tipus de deute segons qui sigui el creditor (el qui va donar el préstec). Així tenim els següents tipus de Deute extern: DEUTE BILATERAL: és el deute concedit pels estats del Nord als estats del Sud, que està composat pels crèdits a l'exportació en condicions més favorables que les del mercat (crèdits FAD, en el cas espanyol) i per les operacions d'exportació amb cobertura per compte de l'Estat (CESCE, en el cas espanyol)4. Aquest deute representa un 21,97% del deute a llarg termini. El 2003 es va situar en 430.714 milions de dòlars. Quan un país es veu en dificultats per poder afrontar el pagament del deute bilateral, les possibles cancel·lacions o reestructuracions de deute

4 Veure a les pàgines 10 i 11 una explicació més amplia sobre els mecanismes de generació de deute bilateral, exemplificat en el cas espanyol. Per a més informació podeu consultar http://www.debtwatch.org/cat/observatoris/govesp/index.php?id=1&id_sub=1

QUI DEU A QUI? 6

es realitzen en el Club de París (www.clubdeparis.org). El Club de París agrupa al conjunt de països creditors que es reuniesen per a coordinar les politiquees de renegociació de deute dels països empobrits. El Club de París no té base legal ni estatuts. Els acords s’aconsegueixen en base a les normes que aproven els països creditors. Les negociacions es duen a terme entre un país deutor i tots els seus creditors5. DEUTE MULTILATERAL: és aquell concedit per les Institucions Finaceres Internacionals - IFIs (Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i Bancs Regionals de Desenvolupament) als estats del Sud, i que el 2003 va ser de 374.720 milions de dòlars. Aquest deute va representar el 19,12% del deute a llarg termini al 2003. Després de la crisi desencadenada durant la dècada dels 80, aquesta és l'única font de finançament a què poden accedir molts països deutors, sobre tot els més empobrits. Certament, molts països i bancs creditors tenen com a política no concedir més crèdits a països anomenats mal pagadors, els quals només poden accedir a les IFIs per obtenir més finançament. DEUTE PRIVAT: és el que procedeix dels mercats financers, sobretot de la banca internacional. El 2003 se situava en 1.154.855 milions de dòlars. El deute privat ha anat guanyant pes relatiu en els darrers any fins a representar, el 2003, el 58.91% del deute a llarg termini. En l'actualitat existeix una progressiva translació del deute privat de la banca als mercats financers, mitjançant la venda de deute extern en el mercat borsari. Els problemes de pagament de Deute privat es negocien en el marc del Club de Londres. El Club de Londres no és una institució, sinó un espai de negociació sense regles marcades ni àrbitres, en definitiva són les reunions de creditors privats quan es reuneixen per negociar un deute privat amb un país que té problemes per fer front al pagament del seu deute amb els bancs i altres creditors privats.

Distribució del Deute segons creditors

Privat58,91%

Bilateral21,97%

Multilateral19,12%

Fuente. Global Development Finance 2004 (Banco Mundial)

5 Per a més informació www.clubdeparis.org i http://www.debtwatch.org/cat/observatoris/ifis/index.php?id=8

QUI DEU A QUI? 7

2. Com s’ha arribat a la situació actual? Encara que de deute extern n’ha existit sempre, l’actual crisis del deute té el seu origen en la dècada dels 70. Antecedents Després de la segona Guerra Mundial, els Estats Units tenen una supremacia mundial en tots els aspectes (militar, comercial, productiu ...). Tot i això, a finals dels anys 60 les indústries europea i japonesa culminen el seu procés de recuperació i comencen a envair de productes el mercat nordamericà, el que provoca un dèficit en la balança comercial dels Estats Units (importen més que exporten). Aquesta situació coincideix, a més, amb la Guerra del Vietnam, on Estats Units inverteix gran quantitat de recursos, provocant també un dèficit fiscal (l’estat gasta més del que ingressa). Anys 70: La crisi del petroli i els petro-dòlars L’any 1971 als EUA, per fer front a la seu doble dèficit de balança comercial i fiscal, decideixen devaluar unilateralment el dòlar, trencant així amb el sistema monetari internacional pactat a la Conferència de Bretton Woods (1944). Aquest sistema, de tipus de canvis fixes, establia per les diferents divises una equivalència fixa amb el dòlar, que havia de mantenir la seva estabilitat i equivalència respecte les reserves d’or. La devaluació del dòlar provocà el passar a un sistema de canvis variables, a més d’una important pèrdua de valor de moltes monedes locals i un increment dels tipus d’interès. L’any 1973, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), acordà un important increment del preu del cru per fer front a la devaluació del dòlar. Els preus del petroli arriben a quadruplicar-se en pocs mesos. Això suposa un increment dels beneficis dels països petrolers, que acaben invertint aquests excedents (anomenats petrodòlars) en els principals bancs dels EUA i Europeus. Aquests dipòsits incrementen molt la disponibilitat de dòlars en els mercats financers. Però l’increment de líquid no serveix de res als bancs si aquests no poden fer moure els diners. La devaluació del dòlar i, sobre tot, l’increment del preu del petroli, suma a Europa i als EUA en una situació de recessió econòmica, pel que és difícil invertir aquests petrodòlars en els països del Nord. Son els països del Sud els que absorbiran aquests petrodòlars en forma de préstecs que els

bancs del Nord les oferiran en condicions força atractives. Alguns d’aquest països han engegat ambiciosos processos d’industrialització, i d’altres estan governats per dictadors que necessiten recursos per reforçar la seva situació de poder. Els préstecs suposaran diner fàcil i abundant, a tipus d’interès relativament baixos (però variables), i l’inici del procés de sobre endeutament.

QUI DEU A QUI? 8

També durant aquests anys es produeix un increment dels préstecs per part dels Estats del nord cap als Estats del sud. Degut a la crisis del petroli, les mercaderies produïdes en el Nord no trobaven lloc en els mercats europeus i nord-americans. Els Estats implusen aleshores l’exportació d’aquestes mercaderies cap als països del sud amb préstecs condicionats (és a dir, presten als governs del Sud a condició que els diners prestats es destinin a la compra de mercaderies produïdes al país del Nord). També durant la dècada dels 70 el Banc Mundial incrementa el volum de préstecs per a finançar projectes als països del Sud. Aquests dos factors contribueixen a aprofundir el procés d’endeutament dels països del Sud. Anys 80: La crisi del deute A principis de la dècada dels 80s, els governs acabats d’escollir de Reagan als EUA, i Tatcher al Regne Unit, tenen com objectiu frenar la inflació. De forma unilateral i sense tenir en compte les possibles conseqüències, aquests dos països decideixen augmentar els tipus d’interès. Aquest increment tindrà un efecte directe sobre l’endeutament dels països del Sud, que veuran com cada cop els és més difícil fer front al pagament del deute. Els tipus d’interès van passar del 4-5 % a mitjans dels 70, al 16 – 18 % a principis dels 80, i fins i tot superiors en els anys següents. A aquesta situació s’afegeix l’important descens que pateixen des d’aquell moment els preus de les matèries primeres i productes agrícoles, principals productes d’exportació produïts pels països del Sud. En aquell moment els països del Sud, altament endeutats, es troben que han de pagar cada cop més, quan a la vegada ingressen cada cop menys. Aquesta situació fa insuportable el pagament del servei del deute per molts països del Sud i comença l’actual Crisis del Deute. És Mèxic el primer país en donar la veu d’alarma, quan a l’agost de 1982 declara que no pot fer front als pagaments del deute (suspensió de pagaments). Altres països, com Argentina i Brasil, el van seguir, estenent-se la crisis d’un país a l’altra per tots els països empobrits. Aquesta situació posava en perill l’estabilitat del sistema financer internacional i, més en concret, el futur d’alguns bancs comercials. Els països del Nord van establir un primer sistema de salvament basats en préstecs del FMI que havien de ser destinats exclusivament al pagament dels deutes amb els bancs i d’altres creditors privats. Després van venir altres iniciatives gestionades pel mateix FMI i el Banc Mundial: els Plans Brady, Pla Baker i els Plans d’Ajustament Estructural, així com reestructuracions del deute bilateral en el marc del Club de Paris (ampliació del termini del préstec, renegociació dels interessos, cancel·lacions parcials, etc.). Plans d’Ajustament Estructural Davant els fracassos dels Plans Brady i Baker, el FMI i el Banc Mundial van prendre com a bandera per fer front a la crisis del deute el que es coneix com a Plans d’Ajustament Estructural (PAEs): tot un seguit de polítiques d'ajustament macroeconòmic, de marcat caràcter neoliberal, amb l'objectiu d'estabilitzar les economies afectades per la crisis i reestructurar-les de manera que poguessin fer front sense problema als pagaments del servei del deute. L'ajustament estructural es va convertir, des de la dècada dels 80, en la recepta única que havien d'adoptar els països endeutats que volien accedir als préstecs del BM o el FMI.

QUI DEU A QUI? 9

El principal objectiu dels PAEs és el sanejament de l’economia del país per alliberar recursos per poder fer front als pagaments de deute pendents. Com s’aconsegueix aquest sanejament? Principalment reduint el dèficit públic, és a dir, reduint despeses i augmentant els ingressos de l’Estat:

- Per reduir les despeses els PAE “recomanen” retallar les despeses socials (educació, salut, ...), eliminar els subsidis a agricultors i petites empreses, reduir les plantilles i els sous dels funcionaris, ... generalment no es “recomanen” retalls en les despeses militars.

- Per augmentar els ingressos cal incrementar les tarifes dels serveis bàsics (aigua i energia), augmentar els impostos indirectes (IVA .. però no els directes, que generalment son progressions segons els nivells de riquesa ...), i sobretot privatitzar les empreses públiques. Vendre els actius del país per poder obtenir divises per pagar el deute extern.

A aquestes polítiques s’han d’afegir les de reestructuració de l’economia que, entre d’altres mesures, “recomanen”:

- orientar l’economia cap a l’exportació de matèries primeres per obtenir divises - desregularitzar el mercat laboral per atraure els inversors estrangers - promoure la creació de zones franques (lliures d’impostos, sense lleis ambientals i laborals,

ni sindicats ...) on aquests inversors puguin situar les seves “maquilas” - reduir les proteccions aranzelàries per obrir els mercats

En definitiva, totes aquelles polítiques englobades dins del que es coneix com el Consens de Washington, l’objectiu de les quals és situar els països del Sud en el procés de Globalització com a productors de matèries primeres i fonts de mà d’obra barata. Les principals beneficiaries dels Plans d’Ajustament Estructural són les Empreses Transnacionals, que veuen així com el Banc Mundial i el FMI preparen el terreny per a les seves inversions. Els devastadors impactes dels Programes d'Ajustament Estructural en la dècada dels 80, va portar a anomenar aquests anys "la dècada perduda". Tot i seguir disciplinadament les prescripcions del Banc Mundial i el FMI (o a causa d'això):

- El creixement als països de la perifèria es va estancar i el nivell de deute es va doblar fins arribar a 1,3 bilions de dòlars al final de la dècada dels 80, i creixent encara més fins a 2,4 bilions al 2003. El 77% dels països que van aplicar Programes d'Ajustament Estructural van veure caure significativament la seva renda per càpita durant un període de 20 anys.

- L'orientació a l'exportació ha portat a una important acceleració de les extraccions de recursos naturals d'aquests països, resultant en deforestació, degradació i erosió del sòl, desertització, pèrdua de diversitat ecològica i emissió creixent de gasos que incrementen l'efecte hivernacle.

- Els PAEs han afectat de forma desproporcionada als i les més pobres del planeta, sobre tot a través de fortes retallades en els programes socials, i han tingut impactes molt negatius en els drets dels treballadors i treballadores, en pro de la "flexibilitat laboral".

- A més, els PAEs han afectat sobre tot a les dones, principals responsables, per exemple, de tenir cura dels infants, les persones malaltes de la familia i les persones grans. Això les fa enormement dependents dels serveis socials, retallats pels PAEs. A això s'afegeix que son el primer sector afectat per les retallades salarials, la vulneració de drets laborals i l'atur.

Després d'intenses crítiques a l'Ajustament Estructural, els PAEs han sigut teòricament replantejats, però en realitat han estat simplement rebatejats i la seva essència es troba en els Programes de Creixement i Reducció de la Pobresa, els Documents Estratègics de Lluita contra la Pobresa, o la Iniciativa pels Països Pobres Altament Endeutats (HIPC) d’alleugeriment de deute que impulsen i gestionen el Banc Mundial i el FMI.

QUI DEU A QUI? 10

3. Situació Actual El que suposa el Deute extern pels països empobrits: alguns exemples Des del punt de vista dels creditors, el deute extern es veu tan sols com un problema de liquiditat dels països deutors (de no poder pagar en un moment determinat) i no com un problema estructural. Per als països deutors, en canvi, fer front a les exigències dels pagaments del deute suposa un esforç financer extraordinari. El més greu és que per a molts països pagar el deute suposa la impossibilitat d'invertir en serveis bàsics essencials per a la població, com són la seguretat alimentària, la potabilització de l'aigua, la salut, l'habitatge, l'educació, les infrastructures... Alguns exemples: § Segons el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, els pagaments del servei

del deute van superar la despesa anual en salut i educació en nou països, i també es va sobrepassar la despesa en salut en 29 més, inclosos 23 de l'Àfrica subsahariana, la regió més castigada del planeta. (PNUD, 1999).

§ Fins a 11 països Africans (dels que es disposen dades) dediquen majors percentatges del seu pressupost a pagar el servei del Deute del que destinen a Serveis de Salut6.

§ En conjunt, a tot l’Àfrica Subsahariana els recursos destinats al pagament del deute són 4 cops els que es destinen a salut i educació junts.

§ Al 2001 los països empobrits altament endeutats (coneguts com a PPAE o HIPC) van gastar el 12% dels seus ingressos a pagar el servei del deute al Banc Mundial.

D'altra banda, el pagament del deute ha incentivat l'explotació indiscriminada dels recursos naturals, ja que la seva exportació és una de les poques maneres que tenen aquests països per aconseguir suficients divises per pagar el servei del deute. Aquest fet, com és de suposar, ha afectat i està afectant greument la sostenibilitat dels recursos del planeta. Tampoc s'ha d'oblidar que molts dels països que avui tenen grans deutes van ser governats per dictadors civils i/o militars que varen desviar els crèdits prestats cap a la compra d'armes -amb la finalitat de silenciar les protestes civils-, cap a la compra de béns de luxe de les elits dels seus països i per fer obres faraòniques que pretenien lloar la figura del líder i que no varen reportar cap benefici a la població. Fins i tot, en alguns casos, els diners mai varen arribar al país, ja que es van dipositar els diners en comptes corrents de paradisos fiscals. 6 Ghana (11% PIB per a deute i 9% PIB per a salut), Camerún (2,3% PIB per a deute i 1,5% PIB per a salut), Etiopía (1,3 % PIB per a deute i 1,1% PIB per a salut), Gambia (4,9% PIB per a deute i 3,9% PIB per a salut), Guinea (2,7% PIB per a deute i 0,8% PIB per a salut), Madagascar (1,1% PIB per a deute i 0,9% PIB per a salut), Malawi (2,5% PIB per a deute i 0,9% PIB per a salut), Mauritania (4,9% PIB per a deute i 3,4% PIB per a salut), Senegal (3% PIB per a deute i 1% PIB per a salut), Uganda (1,6% PIB per a deute i 1,2% PIB per a salut), Zambia (3,9% PIB per a deute, 2% PIB per a salut 2,0% PIB i 2,8% PIB per a educació)

QUI DEU A QUI? 11

El fracàs de les polítiques institucionals d’alleugeriment del Deute El BM i el FMI, amb el suport dels països rics (G7), engeguen al 1996 la Iniciativa per als Països Pobres Altament Endeutats o Iniciativa HIPC. La reformen en 1999, en bona part per l'enorme pressió de les mobilitzacions a favor de la cancel·lació del deute, que a la cimera del G7 a Colònia al 1999 presenten fins a 20 milions de signatures. A aquesta Iniciativa s'acullen 38 països (els més pobres i altament endeutats) i el seu objectiu és reduir el deute d'aquests països fins a nivells “sostenibles”, nivells que es mesuren pels ràtios de deute/exportacions i de deute/ingressos públics. Entre les moltes dificultats i problemes de la Iniciativa HIPC, hem de tenir en compte les duríssimes condicionalitats imposades per el FMI per a poder-se acollir a les cancel·lacions de deute promeses. La major part dels països considerats HIPC no han arribat al final de la iniciativa per la impossibilitat per a aquests de complir amb els estrictes Programes de Creixement i Reducció de la Pobresa del FMI. Malgrat el nom, aquests programes no són més que Ajustaments Estructurals llocs al dia. Al llarg dels seus 8 anys de vida la Iniciativa HIPC s'ha mostrat terriblement ineficaç i està clar que no ha contribuït a solucionar el problema del Deute (quan en el seu moment es va presentar com la solució definitiva). Les últimes dades disponibles (febrer de 2005) mostren que:

- Dels 38 països considerats, només 15 han aconseguit arribar fins al moment al final de la Iniciativa -amb els respectius ajustaments estructurals de la seva economia i els alts costos socials i mediambientals que aquests han suposat -, i per tant han pogut rebre part de les cancel·lacions promeses.

- D'aquests 15 que han arribat al que es coneix com “Punt de Culminació”, tan sols 3 han aconseguit nivells de deute que el BM i el FMI consideren “sostenibles”, altres 3 estan a l'espera de qualificació, i 9 països dels 15 mantenen nivells “insostenibles” de deute malgrat els “alleugeriments” rebuts

- Dels 13 països que es troben actualment en el període intermedi de la Iniciativa HIPC (entre el Punt de Decisió i el Punt de Culminació), fins a 10 estan fora de programa amb el FMI (és a dir, no compleixen les expectatives o algunes de les condicions del Fons en el marc dels Programes de Creixement i Reducció de la Pobresa), i per tant no rebran reduccions de deute, al menys fins que no compleixin amb les condicionalitats.

Quan el G7 va anunciar el llançament de la Iniciativa HIPC reforçada en 1999, els líders d’aquests 7 països van prometre 100.000 milions de dòlars en cancel·lacions. Fins al moment les cancel·lacions en el marc de la Iniciativa HIPC han estat d'uns 30.000 milions de dòlars, i les promeses concretes arriben a 20.000 milions més. On estan els altres 50.000 milions? El paper dels creditors bilaterals: el cas de l’Estat espanyol Segons el Ministerio de Economía y Hacienda a finals de l'any 2004 el total del deute bilateral oficial que els països de la perifèria tenien contret amb l’Estat espanyol era de 9.823 milions d'euros. De la xifra esmentada, aproximadament el 52% (5.090 milions) es va generar per les fallides indemnitzades per la Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación, CESCE. L'altre 48% (4.733 milions) és el que coneixem com a deute FAD o concessional, que és computat com a Ajuda Oficial al Desenvolupament perquè són crèdits que s’atorguen en condicions més favorables que les del mercat. El deute bilateral espanyol a llarg termini representà l’any 2003 aproximadament el 3,0% del total del deute bilateral a llarg termini del conjunt dels països empobrits.

QUI DEU A QUI? 12

Des de 1996 fins 2003 el nombre de països deutors de l'Estat espanyol ha augmentat, passant de 73 a 82. A la fi de 2004 aquests 82 països devien més de 9.823 milions d'euros a l'Estat espanyol, xifra que suposa el 1,2% del PIB espanyol i només un 65% de la despesa militar espanyol. És important destacar que la major part del pes del deute es concentra sobre uns pocs països: el 80% del total recau sobre els primers vint països i els tres països més endeutats aglutinen més del 25%. Els deu primers països de la llista de deutors amb l'Estat espanyol són, per aquest ordre, Algèria, Rússia, Cuba, Xina, Angola, Egipte, Mèxic, Perú, Indonèsia i Argentina. No és una casualitat que tots aquests països tinguin estretes relacions comercials i d'inversió directa estrangera amb empreses espanyoles. Entre els 72 països restants, que tots junts aglutinen menys del 40% del deute a l’Estat espanyol, trobem 24 països que pertanyen al grup de Països Pobres Altament Endeutats (HIPC) i sis d’ells (Guinea Bissau, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Moçambic, Burkina Fasso i Níger) es troben entre els deu països amb un menor índex de desenvolupament humà del planeta. Per a l’Estat espanyol cancel·lar el deute d’aquests països no suposaria un gran esforç financer, mentre que per aquests, fer front al pagament del deute suposa no poder sufragar les necessitats més bàsiques de les seves poblacions. Tot i això, el govern espanyol opta per continuar exigint el pagament d’aquest deute enlloc de dur a terme una política generosa de cancel·lació, tal i com li ve reclamant la societat civil. De fet, d 1996 a 2002, el nivell de cancel·lacions no va superar mai al 4% del total, situant-se la mitjana entorn l’1%. En els darrers anys els dos mecanismes que originen deute bilateral amb l’Estat espanyol, les assegurances de la Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación –CESCE- i els crèdits del Fondo de Ayuda al Desarrollo –FAD-, es continuen fent servir amb força. Les primeres han crescut un 33%; les segones un 105%. Ambdós instruments s’utilitzen per internacionalitzar les empreses espanyoles, de manera que els interessos d’aquestes empreses passen per davant de les necessitats de desenvolupament de les poblacions més necessitades. Així s’incompleix una promesa governamental en la que es deia que els crèdits FAD havien de ser un instrument de desenvolupament i no de promoció comercial. Aquest ús partidari en benefici dels interessos econòmics espanyols es repeteix també en casos de cancel·lació de deute bilateral. En efecte, en alguns casos el govern està condicionant la cancel·lació de deute al fet que les empreses espanyoles puguin beneficiar-se d’aquestes operacions. Aquestes són conegudes com a conversions de deute per inversions i estan prenent importància en els darrers anys, sobretot a Marroc, Guinea Equatorial i Algèria, països amb forts interessos comercials per part de les empreses espanyoles. Finalment, entre 1996 i 2002 el govern espanyol va recaptar en concepte de servei del deute un total de 4.400 milions d’euros. Aquesta xifra suposa gairebé un 50% del que varen atorgar totes les administracions públiques espanyoles (Administració central i descentralitzades) en concepte d’Ajuda Oficial al Desenvolupament. És a dir, quasi la meitat del que s’ha concedit com a AOD ha estat retornat pels països empobrits en concepte del pagament de deute. Així mateix, cal denunciar que per cada dos euros anul·lats se’n varen cobrar deu en concepte de servei de deute. Només l’any 2000, any d’importants mobilitzacions a tot l’Estat, i a tot el món a favor de l’abolició del deute extern, el govern del PP va ingressar una quantitat per servei del deute 7 vegades superior a les cancel·lacions de deute que ell va fer.

QUI DEU A QUI? 13

El G8 i la proposta de cancel·lar el deute multilateral Des de mitjans de l’any passat les reunions del G8, del banc Mundial i del Fons Monetari Internacional tenen a l’agenda la discussió de la possible cancel·lació del Deute Multilateral pels països empobrits. El debat el va obrir el govern britànic amb una proposta que va anomenar “cancel·lació del 100% del deute multilateral” i que en realitat consisteix en cancel·lar el servei del deute que una llista d’entre 20 i 30 països, majoritàriament africans, deuen al Banc Mundial i al Banc Africà de Desenvolupament. Aquesta cancel·lació es faría gràcies a l’aportació voluntària de països rics, els que assumirien el pagament del servei del deute d’aquests països fins al 2015. És important assenyalar que no s’està parlant de cancel·lar totalment el deute d’aquests països, sinó simplement el que paguen anualment (el servei), de manera que al cap de 10 anys es tornaran a trobar amb el stock del deute gairebé igual. La proposta britànica, recolzada per Canadà i Holanda, també incloia la possibilitat de cancel·lar el servei del deute d’aquests països amb el Fons Monetari Internacional, i aquesta cancel·lació es podria finançar amb la venda de part de l’or del FMI. Però aquesta darrera opció ha estat directament refusada pels Estats Units. Es probable que enguany, a la reunió del G8 que tindrà lloc del 6 al 8 de juliol a Gleaneagles (Escòcia), s’anunciï una “cancel·lació del 100% del deute multilateral” per als països més empobrits. Si aquesta cancel·lació es dóna en els termes que actualment s’estan discutint no suposarà més que una petita reducció del servei del deute (d’entre el 18 i el 50 %) per a un grup molt reduït de països, tot subjecte al compliment de les polítiques del FMI.

QUI DEU A QUI? 14

4. Raons per Abolir el Deute Extern Deute il·legítim i deute odiós La il·legitimitat expressa un consens generalitzat, i fundat en arguments racionals, que una realitat és injusta i immoral. La legitimitat o il·legitimitat de qualsevol qüestió depèn en gran mesura de la correlació de forces en una societat. Un canvi en la correlació de forces pot dur a que una conducta o una circumstància concreta passi de ser considerada legítima a il·legítima i que quedi recollida per la llei i considerada il·legal. Considerem que els Deutes Il·legítims són les quals es deriven de préstecs que financen o donen com resultat conductes, mecanismes o fenòmens que atempten contra el desenvolupament de la vida digna de les persones i/o posen en perill la convivència pacífica entre els pobles. En la majoria dels casos són aquells préstecs que (en la seva contractació o renegociació, en allò que financen o en els seus efectes) generen mecanismes o comportaments que violen els drets humans -individuals o col·lectius - econòmics, socials o culturals. Entre aquests comportaments trobem l'opressió dels pobles, el genocidi, les guerres imperialistes, la corrupció, la distribució desigual de la riquesa, la generació de pobresa, l'arbitrarietat (acte o conducta contrària a la raó, dictat sol per la voluntat o el capritx), la intervenció de les sobiranies, o els desastres ecològics. Com determinem que un deute és il·legítim? Fonamentalment a través de l'estudi d'aquest deute, és a dir, una auditoria que ens esclareixi com es va originar, qui va prendre el préstec, sota quines circumstàncies o per a servir quins interessos, a què va ser destinat els diners del préstec, com es va gestionar el deute o el projecte que finançava, etc. Una auditoria d'aquest deute ha de partir de la responsabilitat dels creditors: és responsabilitat de qui dóna el préstec conèixer a què va a ser destinat el mateix. L’auditoria implicarà també analitzar les circumstàncies de contractació (si existeix un abús, per part del creditor, per a imposar certes contraprestacions i condicions), els termes del contracte (deutes presos o renegociats amb exigències que impedeixen la cancel·lació final de les mateixes) i, per descomptat, la destinació dels Fons. En relació a aquesta darrera qüestió, considerem il·legítims aquells deutes el destí dels quals, directament o indirecta, no respon a les necessitats o interessos de la població en general, o generen desastres humans, socials, polítics o ecològics, o beneficien amb exclusivitat a una persona, grup de persones o als seus associats, o als mateixos creditors (incloent els deutes destinats a cancel·les deutes il·legítims). Segons el destí del fons fem la següent classificació de deutes il·legítims: a . Deutes d'Opressió: els resultants de préstecs contrets per a finançar activitats humiliants, agressives o criminals contra la població, per exemple, per a mantenir o enfortir un règim dictatorial o repressor, per comprar armes per reprimir aixecaments populars, etc. Un exemple molt clar és el dels deutes del règim del Apartheid a Sud-àfrica Al 1973 Nacions Unides va qualificar l’Apertheid com a crim contra la humanitat, i al 1977 la Comissió de Drets Humans de NNUU va considerar que les activitats dels creditors que havien continuat finançant el govern sud-africà podien ser considerades també com a crims contra la humanitat. Es va considerar aleshores que sense el recolzament d’organismes multilaterals com el Banc Mundial o el FMI, de creditors bilaterals (al 1993Estats Units, Alemanya, Suïssa i França eren creditors del 90% del deute sud-africà) i de la banca privada, el règim de Sud-Àfrica no hagués pogut implementar a llarg termini els seus crims.

QUI DEU A QUI? 15

b. Deutes de Guerra: són aquells derivats de préstecs que van finançar plans bèl·lics amb fins imperialistes o annexionistes. Un cas és el dels deutes del règim de Suharto a Indonèsia per a envair Timor Oriental. Al desembre de 1975 Indonèsia, sota el mandat del dictador Suharto, va enviar Timor Oriental, amb el recolzament tàcit d’Australia i Estats Units. En pocs mesos l’exèrcit indonesi va matar unes 60.000 persones. Els anys següents a l’annexió de Timor Oriental a Indonesia la resistència del poble timorès va continuar, amb el resultat de gairebé 200.000 persones mortes o desaparegudes. Indonesia va rebre ajuda econòmica, sovint en forma de préstecs tous, dels governs d’Estats Units i el Regne Unit, entre d’altres, així com del Banc Mundial, tot i que des de Nacions Unides es condemnés el règim de Suharto per la “política de repressió a Timor Oriental” (Eric Toussaint, 2004). És clar que la dictadura de Suharto no hagués pogut envair i mantenir l’ocupació de Timor Oriental, desafiant totes les lleis internacionals, sense aquest recolzament d’occident. c . Deutes de Corrupció: quan els fons presos pels Estats són desviats directament als comptes personals de governants o destinats a pagar “capritxos públics”. Existeixen múltiples casos: dictadors com Pinochet a Xile, Marcos a Filipines, Mobutu a Zaire, Duvalier a Haití o Sadam Hussein a L'Iraq ... monarques com Hassan II al Marroc ... o governs democràtics com el de Menem a Argentina ... La llista de governants corruptes que han engrossit els seus comptes privats alhora que incrementaven el deute extern dels seus països és enorme. Quan Fernando Marcos va assumir el poder a Filipines, el deute extern d’aquest país no arribava a 1.000 milions de dòlars. Quan es va retirar 20 anys després, ascendia a 27.000 milions. Un terç d’aquest increment es deu a la fortuna acumulada pel dictador i al seva dona Imelda en inversions i els seus comptes personals a Suïssa. Mobutu Sese Seko va ser un dels dictadors més corruptes del món. La seva fortuna personal es va estimar en 10 bilions de dòlars. Malgrat els informes sobre la corrupció de Mobutu el Banc Mundial, el FMI i alguns governs occidental van finançar al dictador amb préstecs que van fer engrossir, no només el deute extern del Zaire (ara República Democrática del Congo), sinó també els seus comptes personals. Al 1978 el deute de Zaire era de 5 bilions de dòlars. Quan Mobutu va ser derrocat i va morir al 1998, el deute sumava més de 13 bilions de dòlars. A Costa de Marfil, l’ex.president Houphouët-Boigny va gastar 350 milions de dòlars en la construcció d’una rèplica de la basílica de Sant Pere de Roma en plena sabana africana. El seu cost va passar a engrossar el deute extern del país. Però no només hem de mirar al corrupte, sinó també al corruptor o al còmplice en el bàndol dels creditors. El Banc Mundial o les Agències de Crèdit a l'Exportació són institucions sovint implicades que fins i tot afavoreixen processos de corrupció pels quals es genera o incrementa el Deute extern dels països del Sud. d . Deutes d'Elits: són resultat de préstecs presos per l'Estat per a beneficiar exclusivament a una minoria de la població que gaudeixen d'una posició d'avantatge polític o econòmica preexistent. També inclou aquells crèdits que es prenen per a cobrir despeses que es podrien cobrir amb polítiques o mesures que garantissin una redistribució equitativa de les rendes dels grups privilegiats (per exemple, una política fiscal progressiva o certes mesures financeres com el control de la sortida de capitals, o la prohibició de les lleis de secret bancari). Un exemple clar són els deutes que pren l'estat per a construir infraestructures que només beneficien a una indústria o empresa (transnacional) determinada. També seria el cas de la estatalización de deutes privats. Un exemple és el deute assumit pel govern d’Equador entre 1971 i 1981. En aquest període el deute del país es va multiplicar per 22, passant de 260 milions a 5.870 milions de dòlars, i una bona part va ser destinat a construir la infraestructura que aprofitaria l’empresa petrolera Texaco.

QUI DEU A QUI? 16

e. Deutes de Desenvolupament: resultants de préstecs per a realitzar projectes de “desenvolupament” que van fracassar, les conseqüències humanes del qual o ambientals van resultar nefastes o van resultar ser innecessaris encara que molt rendibles per als bancs i els proveïdors estrangers. Un cas és el de CELGUSA. Des de principis dels 80 l’Estat espanyol reclamava un deute a Guatemala de 180 milions de dòlars. La Compañía Española de Crédito a la Exportación (CESCE) havia assegurat la construcció d’una planta de paper a Guatemala (Celulosas de Guatemala SA, CELGUSA). Aquesta es va declarar en fallida a les poques setmanes d’entrar en funcionament degut a la manca de matèria primera i a inconveniències ambientals. Aleshores el govern espanyol va exigir a l’Estat guatemaltec que es fes càrrec de l’impagament del préstec, cosa que el govern del país centre-americà es va negar per entendre que el projecte s’havia desenvolupat sense el rigor tècnic necessari. Amb el pas del temps la suma del deute va augmentar fins a 637.5 milions de dòlars pels interessos acumulats. El conflicte es va solucionar al 2001 amb una cancel·lació de deute a 3 bandes, amb la participació de Nicaragua. f. Deutes de Salvament: aquells generats per reestructuracions econòmiques, financeres o institucionals que prometien el creixement econòmic del país de localització o la seva estabilitat i, conseqüentment, la reducció de la pobresa. Plans imposats pels experts dels organismes multilaterals de crèdit els resultats del qual van tenir efectes “no previstos” que van acabar col·locant al país, la regió, o un sector de la població determinada en una situació de major pobresa i inestabilitat econòmica. D'aquesta classe de deutes destaquen els generats pels projectes de privatització de les empreses o serveis públics, els projectes de reestructuració de l'economia domèstica cap a l'agricultura de monocultius d'exportació i aquells que van generar la desindustrialització. Als anys 80, en el marc dels Plans d’Ajustament Estructural, el Banc Mundial i el FMI van “recomanar” a tot un seguit de països africans que, per fer front a la manca de divises, incrementessin la producció de cafè, cacau i te per a l’exportació. El seguiment d’aquestes “recomanacions” va provocar un increment de l’oferta d’aquests productes que, donada l’estabilitat de la demanda, va portar a una important caiguda dels preus. En termes reals, els preus dels productes promocionats pel Banc Mundial i el FMI van assolir els valors més baixos en gairebé un segle. A la dècada dels 80, Àfrica va perdre 12.000 milions de dòlars com a conseqüència dels impactes “no previstos” per les Institucions Financeres Internacionals, però avui encara han de fer front al deute que es va generar amb aquells Plans d’Ajustament Estructural que els havien de “salvar” de la crisis. Deute Odiós En el marc del que definim com deutes il·legítims podem distingir aquelles que la doctrina i jurisprudència internacional denomina deutes odiosos. Aquest concepte deriva del que han dit tribunals i experts en dret, en la resolució de litigis en els quals es qüestionava l'obligació de pagar un deute públic quan un estat o govern heretava aquest deute d'altre anterior. Un deute és considerat Odiós quan el préstec es pren sense el consentiment de la població (per un règim despòtic), s'utilitza en contra dels interessos o el benestar d'aquesta població, i tot això es realitza amb el coneixement dels creditors. Quan un deute és considerat Odiós, aquest és repudiable i, per tant, nul o inexistent. En aquest moment, es considera que el deute és un deute personal del règim o governant anterior ... caigut el dèspota, caigut el deute. Segons un estudi de Joseph Hanlon, com a mínim el 20 % del deute dels països empobrits és deute odiós.

QUI DEU A QUI? 17

Exemples de Deute Odiós

País Dictador Deute (milers de milions $)

Indonesia Suharto 126 Brasil Gobierno militar 100

Argentina Gobierno militar 40 Filipinas Marcos 27 Siria Assad 21 Sudáfrica Apartheid 19 Pakistán Gobierno militar 19 Sudán Nimeiry/Al-Mahdi 17 Tailandia Gobierno militar 14 Nigeria Buhari/Abacha 14 Chile Pinochet 13 Zaire/Congo Mobuto 13 Argelia Gobierno militar 5 Irán Shah 5 Kenia Moi 4 Etiopía Mariam 4 Bolivia Gobierno militar 3 Somalia Siad Barre 2 Paraguay Strossner 2

Malawi Banda 2 El Salvador Gobierno militar 1 Liberia Doe 1 Haití Duvalier 1

Font: Hanlon Joseph, Dictadores y Deuda, noviembre 1998 Existeixen alguns antecedents històrics que avalen la doctrina del deute odiós, els dos més destacables són: El cas que va donar origen al concepte de deute odiós data de finals del segle XIX quan EEUU, després de l'alliberament de Cuba de la dominació colonial hispana i la subsegüent caiguda sota protectorat nord-americà, no va reconèixer el deute cubà heretat de la corona espanyola, basant-se que el mateix "havia estat imposat al poble de Cuba sense el seu consentiment i per la força". En la Conferència de pau Hispà-Americana celebrada en Paris en 1898, la delegació nord-americana va argumentar que Cuba, com Estat successor, no tenia cap obligació d'assumir la càrrega del deute contret per la corona espanyola, ja que es tractava d'un deute contret per un règim de dominació colonial, el que és per se negació de dret, i que aquest règim de dominació havia ignorat de manera intencional els drets del principal interessat: el poble cubà. La Comissió avaluadora va donar la raó als Estats Units i el deute va ser considerat odiós i, per tant nul. El concepte de deute odiós, no obstant això, va ser formalitzat i va passar a formar part del dret internacional amb el dictamen del Jutge Taft (expresident d'EEUU) en el cas de Gran Bretanya contra Costa Rica (1930) en el qual es discutia si el deute contret pel dictador costa-riqueny Tinoco amb la banca anglesa havia de ser pagat pel govern successor. La demanda del govern britànic va ser rebutjada per un tribunal arbitral internacional perquè el creditor no va poder demostrar que els seus préstecs havien sigut usats de forma legítima i no en benefici personal del dèspota. La qüestió va ser resolta per l'àrbitre únic, el qual va reconèixer que els actes acordats pel règim de Tinoco no tenien cap efecte i que per tant el govern successor no estava obligat a assumir-los.

QUI DEU A QUI? 18

Deutes impagables No s’ha de confondre el deute impagable amb el deute il·legítim. El deute impagable és aquell que, encara sent legítim, no es pot pagar sense lesionar els drets humans de la població del país deutor, o compromet la qualitat de vida dels seus habitants o la de les següents generacions. Són aquells deutes el compliment dels quals genera pobresa (o més pobresa), o causa danys ecològics irreversibles. "No es pot esperar d'un Estat que tanqui les seves escoles i les seves universitats i els seus tribunals, que abandoni els serveis públics deixant a la seva comunitat sumida en el caos i en la anarquía simplement pel fet que així disposarà de diners per a reemborsar als seus creditors, estrangers o nacionals" Comissió de Dret Internacional de NNUU Què passa quan una auditoria ha determinat que un Deute és legítima però aquesta resulta impagable? L'exigència del seu pagament es torna il·legítima. En aquest cas el deute deuria ser cancel·lat, almenys fins a un nivell en el qual el seu pagament sigui sostenible. Els moviments socials consideren que el pagament del deute és sostenible quan un govern pot pagar-la amb els recursos que queden després d'assegurar que es cobreixen les necessitats humanes bàsiques de TOTA la població. Això sense deteriorar el medi ambient i sense comprometre futures perspectives de desenvolupament humà. Qui deu a qui? Deute històric, social i ecològic Quan parlem de Deute generalment ens referim al deute financer dels països del Sud amb els països del Nord. Però en realitat existeixen altres tipus de deute, diferents al financer, que segueixen sovint el sentit oposat. Deute Històric Al llarg del segles, el desenvolupament i les riqueses acumulades al Nord s’han finançat a través de l’espoliació dels recursos naturals i de l’explotació dels éssers humans del Sud. Durant el colonialisme aquesta apropiació dels recursos de les colònies, per part de les metròpolis, va arribar a nivells extraordinaris. “En tres siglos España recibió suficiente metal de Potosí como para tender un puente de plata desde la cumbre del cerro hasta la puerta del palacio real al otro lado del océano” (Eduardo Galeano, Las venas abiertas de América Latina). Els museus de Londres, París, Nova York o Madrid, es troben farcits d’obres d’art mil·lenàries robades als pobladors de les terres conquerides. Durant anys, els ports de les metròpolis rebien diàriament els vaixells carregats de metalls preciosos, cafè, te, sucre, cotó i tot tipus de matèries primeres que havien sigut recollides per indígenes o esclaus “robats” de les terres africanes. Aquesta espoliació malauradament no es va acabar amb l’abolició de l’esclavitud o amb els processos d’independència de les colònies. Es prolonga fins als nostres dies per mitjà d’un sistema de comerç internacional injust, per les restriccions que imposa el Deute extern o per l’acció de les grans empreses transnacionals. Així doncs, el Deute Històric és aquell que deuen els països del Nord als del Sud per segles d’apropiació dels seus recursos (incloent els humans). Deute Social També, si parlem de deutes, hauríem de parlar del Deute Social. Aquell que els països del Nord devem als del Sud pels impactes socials que les actuacions dels nostres governs, empreses i ciutadans han tingut i tenen en els països del Sud. Les violacions de drets humans, les guerres declarades o induïdes, l’explotació laboral, els moviments forçats de població, i un llarg etcètera d’impactes i mals que tenen el seu origen en els actors del Nord (o dominats pels països del Nord, com les Institucions Financeres Internacionals).

QUI DEU A QUI? 19

Deute Ecològic Actualment ens trobem davant una crisi ecològica d’extraordinària magnitud. Problemes com el forat de la capa d’ozó, l’increment de l’efecte hivernacle, la pèrdua de biodiversitat, l’esgotament de recursos, la contaminació del sòl i l'aire... denoten aquest fet. Aquesta crisi ecològica és conseqüència indissociable de l'actual funcionament del sistema econòmic, i els seus impactes no afecten només a aquells que els produeixen, sinó a tot el planeta. Però no només és rellevant constatar la magnitud dels impactes ambientals, sinó quina responsabilitat hi té cadascú en les seves causes. Els països pobres no són els majors causants de la crisi ambiental malgrat ser indrets on es donen bona part dels efectes (desforestació de les selves tropicals, extraccions mineres i petrolíferes, insalubritat de les aigües, extinció d’espècies, ciutats contaminades...). Les causes reals del problema cal anar-les a buscar darrera l’aparent asèpsia i pulcritud de les societats occidentals i en el seu consum desmesurat. És d'aquesta desigual contribució a la crisi ambiental global d'on parteix el concepte de Deute Ecològic. El Deute Ecològic és el deute contret pels països industrialitzats amb la resta de països a causa de l'espoli històric i present dels recursos naturals, els impactes ambientals exportats i la lliure utilització de l'espai ambiental global per a dipositar-hi residus. El Deute Ecològic s'origina en l'època colonial i s'ha incrementant fins avui per mitjà de: § El deute de Carboni. És a dir, la contaminació de l'atmosfera per part dels països

industrialitzats per les seves desproporcionades emissions de gasos, que han causat el deteriorament de la capa d'ozó i l'increment de l'efecte hivernacle, la qual cosa ha suposat una apropiació il·legítima d'aquest embornal.

§ La biopirateria. És a dir, l'apropiació intel·lectual dels coneixements ancestrals relacionats amb les llavors, l'ús de plantes medicinals i altres que ha fet la biotecnologia i l'agroindústria moderna i per la que a més cobren regalies.

§ Els passius ambientals. És a dir, l'extracció de recursos naturals, com ara petroli, minerals, recursos forestals, marins i genètics per a una exportació mal pagada que no considera els impactes ambientals i socials que causa la seva explotació, i que a més deteriora la base per al desenvolupament dels pobles afectats.

§ L'exportació de residus tòxics originats als països industrialitzats i dipositats als països en desenvolupament.

§ L'ús i degradació de les millors terres, de l'aigua i de l'aire per a establir cultius d'exportació, posant en perill la sobirania alimentària i cultural de nombroses comunitats.

El deute extern és un dels motors principals de l'increment del deute ecològic. L'obligació de pagar el deute extern obliga a aconseguir un excedent que en part pot venir de l'augment de la productivitat, però en part surt de l'empobriment de les persones dels països deutors i de l'abús de la naturalesa. La necessitat de pagar el deute i el fet que en general cada cop reben menys pels seus productes aboca els països en desenvolupament a exportar més i més, augmentant els recursos naturals necessaris per acabar obtenint els mateixos exigus ingressos. Qui deu a qui? Considerem que el deute extern dels països del Sud amb els creditors del Nord és il·legítim, injust i immoral. Davant d’això, i de l’evidència que existeixen uns deutes històrics, socials i ecològics dels països del Nord amb els del Sud, ens preguntem: realment, qui deu a qui? “No solo no somos pueblos deudores, sino que en realidad somos nosotr@s l@s acreedores de una enorme Deuda que lleva más de 500 años incrementándose. Somos acreedores de una Deuda Ecológica, Social e Histórica, por el saqueo de nuestros recursos naturales y la destrucción del medio ambiente; por la violación de nuestros derechos humanos fundamentales al empleo y al salario digno, a una vivienda, a la tierra, al agua, a la identidad, a la educación y a la salud; por siglos de dominación colonial y el genocidio que se sigue perpetrando y que proyecta su continuidad a través de los acuerdos de libre comercio y la militarización” (Jubileo Sur, Convocatoria de la Asamblea de los Pueblos Acreedores de Deuda Histórica, Social y Ecológica)

QUI DEU A QUI? 20

5. Què demanem a la campanya Qui deu a qui? Document de suport tècnic. Aclariments de les demandes

En els últims anys nombrosos col·lectius i ciutadans hem demandat reiteradament l'abolició del deute extern dels països empobrits. No obstant, no s'han pres encara les mesures necessàries per a solucionar aquesta problemàtica. Per això, el deute continua impedint la llibertat i sobirania de nombrosos pobles, encara que aquesta hagi estat ja pagada reiteradament. En paral·lel a l'exigència del deute extern els creditors segueixen ignorant, a pesar de les evidències, els seus deutes ecològics, socials i històrics. Per totes aquestes raons, avui ens preguntem un cop més, qui deu a qui?, i alcem la nostra veu per a exigir a les administracions públiques espanyoles els aspectes següents, Exigim al govern espanyol:

Demanda 1: L'abolició del deute extern dels països quan el seu pagament posi en perill la vida dels seus ciutadans i impedeixi la satisfacció de les seves necessitats bàsiques (sobirania alimentària, educació, salut, habitatge digne...).

§ Una manera de concretar la idea de país empobrit és remarcar que es tracta de països en els

quals no es compleixen els Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC), i que l'estat espanyol a vegades ha impulsat l'acció d'empreses transnacionals espanyoles que participen en la vulneració d'aquests drets en els països del Sud. Aquesta realitat va ser denunciada a les Nacions Unides l'any 2004 mitjançant el contrainforme DESC de l'estat espanyol.

Demanda 2: La moratòria, sense acumulació d'interessos, en el cobrament del deute dels 82 països deutors de l'estat espanyol amb la finalitat de realitzar Auditories Públiques Integrals.

§ Aquesta moratòria es realitzarà amb la finalitat de verificar la legitimitat del deute exigit i abolir

aquell que no sigui legítim. No es tracta d'una moratòria amb l'única finalitat de retardar un període el pagament, com per exemple en el cas del Tsunami. Es tracta, en el nostre cas, d'una demanda lligada al procés d'auditoria pública integral i a la cancel·lació del deute il·legítim.

Demanda 3: La realització d'Auditories Públiques Integrals7 del deute dels 82 països deutors de l'estat espanyol amb l'objectiu de determinar la legitimitat o il·legitimitat del deute exigit.

§ Aquestes auditories haurien de tenir en compte si en el moment que es van atorgar els crèdits

existien en aquests països garanties democràtiques i de respecte als drets humans, així com si aquests crèdits buscaven el benestar, el ple desenvolupament social i humà dels seus pobles i la conservació del medi ambient.

§ Haurien de realitzar-se amb la participació activa de la societat civil, tant del país deutor com del creditor, en condicions d'igualtat.

§ L'auditoria no és un procés administratiu-tècnic, és públic-tècnic-polític. § Les auditories que proposem no són únicament financeres, incorporen una avaluació dels

impactes ambientals i socials de les operacions espanyoles a l'exterior que generaren processos de deute.

§ Les auditories són finançades per l'estat espanyol Demanda 4: L'abolició immediata i incondicional de tots els deutes il·legítims. § La il·legitimitat dels deutes es demostra mitjançant les auditories. § La destinació dels recursos alliberats per la cancel·lació del deute il·legítim i les restitucions

7Auditoria Pública Integral és aquella auditoria que, a càrrec dels fons públics de l'estat espanyol, analitzarà les conseqüències socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que el pagament del deute extern exerceix sobre un país deutor, donant com resultat la legitimitat o il·legitimitat d’aquest.

QUI DEU A QUI? 21

haurien de ser decidits conjuntament pels governs i la societat civil del Sud, per a assegurar que aquests fons es destinen en benefici de la població

Demanda 5: La demanda de restitucions i responsabilitats judicials a aquelles persones i/o institucions que van permetre, van fomentar i van fer ús de crèdits il·legítims.

§ Aquestes restitucions han de permetre el màxim grau la recuperació ambiental i social dels

impactes ambientals i socials produïts, així com la compensació econòmica pels impactes no reversibles.

§ En tots els casos ha de produir-se una restitució als seus legítims propietaris § La supervisió de l'efectiva restitució ha de realitzar-se per organitzacions o persones

establertes de comú acord entre la societat civil i el govern del sud.

Demanda 6: La utilització del mecanisme de conversió de deute únicament per a aquells casos en els quals aquest sigui considerat com a legítim en el procés d'Auditoria Pública Integral. Sempre que aquesta opció sigui acceptada de forma coordinada tant per la societat civil8 del país deutor com pel seu govern.

§ Els fons resultants de la conversió de deute han de ser gestionats per la societat civil del sud.

Demanda 7: L'eliminació dels crèdits FAD com a instrument d'Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD), el redisseny complet o eliminació de CESCE, la no comptabilització de la cancel·lació del deute com a AOD, i la desaparició de l'exigència de garantia sobirana. § Més informació sobre els crèdits FAD es pot trobar en l'apartat de l'Estat Espanyol de

www.debtwatch.org § Més informació sobre CESCE es pot trobar en www2.eca-iberia.org

Demanda 8: La no utilització dels mecanismes públics de suport a l'exportació per a impulsar activitats de transnacionals espanyoles que comportin impactes ambientals i socials negatius en els països empobrits. Exigim l'establiment de mecanismes públics de control, avaluació, denúncia i assumpció de responsabilitats. Demanda 9: El reconeixement del deute ecològic adquirit amb els països empobrits, l'establiment de mecanismes per a la seva restitució i l'aplicació de polítiques que n’evitin una nova generació. § El deute ecològic comprèn el deute contret a través del deute de carboni, la biopirateria, el

transport de residus, els impactes ambientals de les empreses espanyoles a l'exterior (també anomenats passius ambientals) i els impactes produïts per la imposició de models de producció per a l'exportació en els països del Sud (més informació a www.deudaecologica.org i a l'apartat de deute ecològic de www.debtwatch.org), entre aquests últims destaquen els models relacionats amb la producció per a l'exportació alimentària que posen en perill la sobirania alimentària dels pobles del Sud (més informació i exemples a www.notecomaselmundo.org).

Demanda 10: L'impuls, en el marc internacional, d'auditories públiques integrals tant del deute multilateral com del privat, l'exigència de responsabilitats i restitucions a aquells que van permetre la generació de deutes il·legítims i se’n van aprofitar, així com la immediata abolició de tots ells. § Els principals fòrums internacionals on es discuteix sobre deute són el Club de Londres (deute

privat) i el Club de París (deute comercial). Es tracta d'organitzacions informals formades pels creditors per a negociar conjuntament els processos de reestructuració de deute. Són

8 Entenem per societat civil el conjunt d'actors i xarxes socials que, al marge de l'estat i del mercat, afavoreixen la participació ciutadana.

QUI DEU A QUI? 22

organitzacions poc transparents i sense cap tipus de control públic. En elles els equilibris en la fase de negociació estan decantats clarament cap als creditors en haver de negociar un deutor amb tots els seus creditors conjuntament.

§ El deute multilateral és el contret amb el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, els Bancs Regionals de Desenvolupament i els Bancs d'Inversions com el Banc Europeu d'Inversions. Conjuntament amb el deute bilateral i el deute privat constitueix el conjunt del deute extern.

Exigim al parlament espanyol: Demanda 11: L'establiment de mecanismes que assegurin la gestió transparent del deute bilateral. Demandem en particular la creació d'una comissió parlamentària permanent sobre deute amb la participació de la societat civil, i l'elaboració i discussió en el plenari del parlament d'un Informe Públic Anual sobre la gestió del deute. § Aquesta comissió tindria entre les seves funcions portar a terme les auditories integrals

públiques de deute, de manera coparticipada amb la societat civil, amb la finalitat d'establir les responsabilitats sobre la concessió de crèdits legítims, així com la seva anul·lació posterior. A més aquesta comissió haurà de definir, discutir i supervisar les gestions portades a terme pel govern espanyol en matèria de generació, cancel·lació i conversió de deute, elaborant un Informe Públic Anual sobre el Deute extern.

Finalment, hem de tenir en compte que l'abolició del Deute no resultarà per si sola en la construcció d'aquest altre món que moltes creiem possible i necessari. L'abolició del deute extern és un pas imprescindible per a la construcció d'un món més just i igualitari, però sens dubte no serà suficient. Altres mecanismes com l'establiment d'unes regles de comerç més justes i que garanteixin la Sobirania Alimentaria dels pobles, el control dels mercats financers, l'establiment de taxes als moviments especulatius de capitals (Taxa Tobin), la persecució dels paradisos fiscals, la reforma del sistema d'institucions internacionals, la reducció de les despeses militars, el compliment dels acords mediambientals, o el compliment de les promeses d'Ajuda Oficial al Desenvolupament (0’7 %) i la millora de la qualitat d'aquesta AOD, per citar alguns, serien també necessaris en aquesta construcció d'un món i un futur més digne per a tots i totes.

QUI DEU A QUI? 23

Document de suport per a la difusió. Exemples pedagògics Demanda 1: Davant d'aquesta demanda podem aportar, per exemple, que, segons dades d'octubre de 2004 ofertes pel secretari general de l'organització d'estats iberoamericans, el pagament del deute extern supera a la despesa en educació en almenys dotze països dels 23 que componen la comunitat llatinoamericana, en 13 supera la despesa en sanitat, i en sis d'ells la suma de sanitat i educació és superior al pagament del deute. Demanda 5: Un cas important per explicar és l'argentí. Es tracta d'una sentència d'un tribunal (any 2000) en la qual el jutge Ballesteros, un jutge federal argentí, va sentenciar, després de 18 anys d’investigació, que existia evidència d'un ampli espectre d'arbitrarietats i actes il·lícits que caracteritzaven el procés d'endeutament extern durant l'època de la dictadura militar. Va afegir que això era conegut per part del FMI i que les conseqüències d'aquest endeutament van ser nefastes per a l'Argentina. Remetia a les corts argentines la sentència perquè fessin alguna cosa, però per ara el tema està parat en el poder legislatiu. En aquesta sentència també es considerava responsable a Martínez de la Hoz, ministre d’economia durant la dictadura, però en el moment de la sentència els càrrecs ja havien prescrit, i per tant no se li van demanar responsabilitats. Demanda 6: En cap dels casos fets fins ara el govern espanyol ha permès la participació de la societat civil (ni espanyola ni del país deutor). En la gran majoria dels casos s'ha condicionat la conversió del deute per inversions al fet que poguessin dur a terme les inversions únicament empreses espanyoles, de manera que, a través d’aquest mecanisme, es beneficia l’empresari espanyol per sobre de les necessitats de les poblacions del sud. Demanda 7: Exemple de deute CESCE: Respecte a CESCE es pot trobar una informació detallada i una crítica respecte la seva política de deute, armament, corrupció i impactes ecològics a http://wwwes.eca-iberia.org/ Document on es pot treballar conjuntament CESCE i deute ecològic: http://www.debtwatch.org/cast/docs/observatoris/govesp/deudaecologicaecas.pdf. Conté tres exemples de projectes recolzats per CESCE que han generat deute ecològic: la presa de les tres gorges a la Xina, el finançament de nombroses instal·lacions energètiques d'alta producció d'emissions de CO2 i un mica el cas de la paperera Indah Kiat a Indonèsia. Aquest últim projecte és interessant per a denunciar, ja que al mateix temps que té un alt impacte ambiental i social (desforestació, contaminació, desplaçats i pèrdua de sobirania) està finançat a l'època del dictador Suharto, i és part del deute extern actualment sol·licitada a Indonèsia a pesar del Tsunami. Un altre cas que va acabar generant un deute i al mateix temps un important impacte ambiental va ser el cas CELGUSA (Celulosas de Guatemala, S.A). Allò interessant d'aquest cas és que el deute va acabar convertit en AOD mitjançant una cancel·lació, encara que el projecte realment mai es va arribar a engegar. Es pot trobar informació detallada a l'apartat de Casos d'Estudi del web http://wwwes.eca-iberia.org/

QUI DEU A QUI? 24

Exemples de FAD:

Durant l'any 2004, el nou govern socialista va atorgar un total de 53 crèdits FAD valorats al voltant dels 500 milions d'euros. D'aquests, 24 crèdits van ser per a la Xina (valor aproximat de 45 milions d’euros), i 50 milions d’euros per al tsunami (48 m€ en forma de crèdit i 2m€ com a FAD-donació).

També s’ha de destacar dues línies de crèdit que s'estan portant a terme: una a Turquia, per valor de 30m€, per exportacions de béns i serveis espanyols a pymes turques i una altra a Tunis per valor de 18m€, per adquisició de béns i serveis espanyols.

Demanda 9: Exemples de Deute Ecològic: La referència on es poden trobar més exemples és la de l'Observatori del Deute (http://www.debtwatch.org/cast/observatoris/deco/index.php) Es poden trobar casos espanyols i de fora. Respecte al cas espanyol: § Deute ecològic i sobirania alimentària. Consulteu www.notecomaselmundo.org. Aviat a

l'apartat sobre deute ecològic i sobirania alimentària posarem un cas sobre deute ecològic relacionat amb la soja a l’Argentina. Es demostra que el deute ecològic, només considerant l'apartat de soja, és molt superior a tot el deute extern exigit per l'estat espanyol. També posarem un exemple molt ben documentat sobre el salmó i Pescanova. Igualment està explicat el problema de les roses i el sucre, i el deute ecològic i pèrdua de sobirania alimentària que generen.

§ Deute ecològic i emissions de CO2. A causa de l’excés en les emissions de CO2 l'estat

espanyol ha adquirit un deute ecològic, que el govern encara no ha reconegut, cap als països menys contaminadors que puja a 12.000 milions d'euros, superior al total del deute extern. Al web http://www.debtwatch.org/cast/observatorios/deco/index.php?id=1&id_sub=0 trobareu el càlcul detallat.

§ Deute ecològic per l'activitat directa de les empreses espanyoles a l'exterior:

Es pot trobar informació sobre, per exemple, els impactes de REPSOL-YPF a Loma de la Lata (Argentina) a http://www.debtwatch.org/cast/observatorios/deco/index.php?id=3&id_sub=3. Es pot trobar molta més informació sobre els impactes ecològics (passius ambientals) de Repsol a tota Llatinoamèrica a http://cascall.org/repsol/unojo/. Per a molts altres casos de trasnacionals espanyoles (Aigües de Barcelona, Unión Fenosa, etc.) es pot consultar a www.omal.info

§ Deute ecològic per biopirateria: no coneixem casos concrets per a Espanya, però alguns casos

coneguts a escala internacional són el Neem de l'Índia, el fríjol sulfurat de Mèxic, la maca de Perú, la Ayahuasca a Brasil, el Cupuacu també a Brasil, etc. Podeu trobar informació detallada de tots aquests al web de l'Observatori del Deute.

§ Deute ecològic per transport de residus: no coneixem casos ben documentats a l'Estat

Espanyol, a escala internacional destaquen els residus d'embarcacions que es desballesten a l'Índia i els materials electrònics d'EUA a Xina i altres regions d'Àsia. També existeixen nombrosos casos documentats de residus de materials tòxics deixats en antigues zones militars americanes.

QUI DEU A QUI? 25

Glossari: Auditoria pública integral: Aquesta auditoria, a càrrec dels fons públics de l’Estat, podrà analitzar l’origen del deute extern, així com les seves conseqüències socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que el pagament del deute provoca en el país deutor. El resultat ens ha d’indicar la legitimitat o il·legitimitat del deute Ajuda oficial al desenvolupament (AOD): És l’assistència financera sota la forma de donacions o préstecs concedits en condicions financeres privilegiades i acordats pels organismes públics dels països industrialitzats als països en desenvolupament. En realitat, és suficient que el tipus d’interès sigui més baix que el tipus de mercat per a que el préstec sigui considerat una ajuda. Els préstecs bilaterals condicionats a la compra de productes o serveis del país prestador, així com la major part de les deduccions del deute poden ser considerades com AOD. Aquesta ajuda pot efectuar-se mitjançant l’ajuda multilateral, l’ajuda bilateral o a través de les ONG. Balança comercial: És el balanç entre l’ingrés produït per les exportacions i el pagament per les importacions. El resultat és el saldo comercial que pot ser deficitari (més despeses en importacions que ingressos d’exportacions) o excedentari, en el cas contrari. Balança de pagaments: És el resultat de les transaccions comercials internacionals d’un país, o sigui, dels bens i serveis importats i exportats, així com del intercanvis financers amb l’exterior. La balança de pagaments determina la posició financera d’un país amb relació amb el resta del món. Si el resultat es excedentari estem en front d’un país prestador. En canvi si la balança es deficitària provocaria que el país hagi de demanar un préstec als prestadors internacionals per a solucionar les seves necessitats financeres. Club de Londres: És un organisme constituït per bancs que són creditors de deute públic i privada dels països en desenvolupament. En la dècada dels setanta, els bancs de dipòsit eren la principal font de crèdit dels països amb dificultats econòmiques i financeres. A la fi dels setanta aquests bancs concedien mes de la meitat dels crèdits acordats pel conjunt dels prestadors (Estats. IFIS). Actualment aquests grups de bancs es reuneixen per a coordinar la reestructuració del deute dels PED. A aquests grups se'ls denominen comissions consultives. Les reunions no cal que siguin a Londres sinó en qualsevol capital del nord com Nova York, Paris, Frankfurt o Londres, d'acord a la preferència dels bancs i del país deutor. Les comissions consultives formades en els anys vuitanta sempre han aconsellat als països deutors que adoptin immediatament una política d'estabilització i que demanin el suport del Fons Monetari Internacional, abans de demandar una reestructuració del deute o més diners als bancs de dipòsit. Club de Paris: Es denomina d’aquesta manera el conjunt de 19 Estats creditors —corresponents a Europa occidental, Canadà, Estats Units, Japó, Austràlia i Rússia— que es reuneixen una vegada al mes en el Ministeri de Finances francès per a obtenir dels Estats deutors el reembossament regular de la part bilateral del seu deute exterior públic. És un grup informal que no té existència legal ni estatuts. Aquestes sessions denominades de “negociacions” s'acorden per a cadascun dels països deutors, sota la vigilància atenta de les institucions multilaterals. Oficialment el Club de Paris negocia amb els països amb problemes una possible solució. Com observador en aquestes “negociacions” confidencials assisteix el FMI. El seu objectiu és clar: cal aconseguir que els països deutors paguin el màxim als seus creditors del nord. El FMI té un paper fonamental en l’estratègia del deute que porta a terme el Club de Paris, doncs apel·la als seus informes i als seus judicis macroeconòmics per a posar en pràctica un dels principis essencials del Club de Paris: la condicionalitat. Recíprocament, el Club de protegeix la seva condició de creditor privilegiat del FMI i als seus plans d’ajustament estructural. Compañía española de crédito a la exportación (CESCE): Agència de crèdit oficial a l’exportació que assegura el pagament de les exportacions realitzades a països en desenvolupament, amb dificultats econòmiques: la CESCE a l’Estat espanyol, la COAFE a França, etc. Si n’hi ha problemes, aquestes agències assumeixen el deute del client i, aleshores, l’empresa del Nord rep la seguretat de cobrar el seu deute. També cobreixen els riscs derivats del denominat “risc país”. Les crítiques a aquestes agències es refereixen a l’escassa ètica que demostren respecta a la naturalesa dels contractes que cobreixen: compra d’armes, crèdits per a megaprojectes d’infrastructures amb impactes nefasts socials i ambientals, i més a més donant suport a règims repressius i corruptes Conversió del deute extern: Procés conegut també com bescanvi de deute. Es tracta d'un mecanisme de gestió del deute extern pel qual una part o la totalitat d’aquest deute corresponent a un país empobrit deixa de ser exigida pel creditor amb la condició que una quantitat equivalent sigui invertida en béns o serveis determinats prèviament entre el país creditor i el país deutor. En el cas de l’Estat espanyol, les conversions

QUI DEU A QUI? 26

de deute es fan, moltes vegades, condicionades a la compra de béns o/i inversions d'empreses o ONG espanyoles. Deute: Tots els països tenen deutes, interna o sigui contreta amb creditors nacionals —per exemple, l’emissió de bons del Tresor— o externa, o sigui, amb creditors internacionals, tant els països industrialitzats com els en desenvolupament, els pobres i els rics, no obstant això, la incidència del pagament dels serveis d’aquests deutes no té gens a veure en un o altre cas.

Deute total d'un país: És la suma del seu deute interior i el seu deute exterior. Deute intern: En aquest cas els creditors són interns i el deute està compromet en la moneda del propi país. Un cas d'endeutament intern és l’emissió de bons del tresor i la seva compra per individus, empreses o organismes del propi país. Pot tenir conseqüències greus si hi ha una devaluació de la moneda o indexació del deute respecte a una divisa estrangera (el dòlar) Deute extern: És el deute contret amb creditors externs a través de préstecs internacionals. Préstecs que evidentment estan concedits en divises com el dòlar. Deute extern pública: És el deute contret per l’Estat o organisme i empreses oficials amb els prestadors estrangers. Deute extern privada o comercial: És el deute contret per organismes o empreses privades amb els prestadors estrangers i en el cas que l’Estat no garanteixi aquest deute. Deute extern pública, part multilateral: És el deute contret amb les institucions internacionals financeres com el Fons Monetari Internacional. Deute extern pública, part bilateral: És el deute contret amb un altre Estat que actua com prestador (gestionada pel Club de Paris)). Deute públic, part privada: És el deute contret amb prestadors estrangers privats, per ex. bancs (gestionada pel Club de Londres). Deute a curt termini: És un deute que venç com molt en un any. Deute a llarg termini: És un deute contret per préstecs que tenen un venciment original o prorrogat de més d'un any. És la suma del deute públic, el deute amb garantia pública i el deute privat extern no garantit Deute ecològic: És el deute contret pels països industrialitzats del Nord cap als països del Sud, a causa de l’explotació indiscriminada dels recursos naturals en tot el planeta, i de l’ocupació de l'espai ambiental global pel dipòsit dels residus tòxics. Especialment l’acció de les empreses transnacionals dels països desenvolupats, l'actuació de les quals en els països empobrits és ambiental i socialment agressiva. Els mecanismes causants del deute ecològic són principalment cinc: l'excés d'emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, la biopirateria, el transport de residus, els passius ambientals de les empreses del Nord (ex., petroleres), i la imposició d'un model agrari d'exportació que produeix greus impactes ambientals i que posa en risc la seguretat alimentària de la població dels països del Sud. Deute històric: Es pot ampliar el concepte de deute més enllà de l'àmbit financer. El concepte de deute es refereix, en el seu sentit més simple, a la relació que s’estableix entre un mínim de dos subjectes individuals o col·lectius, entre els quals s'ha donat algun tipus d’intercanvi interacció desigual. Llavors, pot convenir-se que existeix un deute històric dels països del Nord amb alguns països d'Amèrica llatina, Àfrica i Àsia a causa dels genocidis i espoliacions esdevinguts durant la conquesta dels seus pobles, en el període posterior, el colonial, i finalment per l’actual fase neocolonial, en la qual destaca el paper de les grans corporacions transnacionals, i les polítiques comercials i financeres exercides pels governs dels països rics. En el cas de l’Estat espanyol el deute històric contret principalment amb Amèrica llatina des del moment del seu descobriment, conquesta i colonització —continuada per aquest nou període de neocolonialisme. Per això aquests països es deuen considerar com empobrits en lloc de com països pobres Aquest deute històric, en primer lloc, ha de ser acceptat pels països invasors o usufructuaris (EEUU, Regne Unit, França, Espanya), i en segon lloc, s’ha de procedir a la seva urgent reparació (per

QUI DEU A QUI? 27

exemple, mitjançant l’anul·lació del deute extern financer, mitjançant un pla de finançament i d’ajuda oficial al desenvolupament, el retorn dels béns culturals expatriats, etc.). Deute il·legítim: Són els deutes derivats de préstecs considerats il·legítims perquè amaguen, financen o provoquen conductes, mecanismes o fenòmens que atempten contra el desenvolupament de la vida digna de les persones i/o posen en perill la convivència pacífica entre els pobles. Són aquells que en la seva contractació o renegociació, en allò que financen o en els seus efectes, generen fenòmens, mecanismes o comportaments que violen els drets humans—individuals o col·lectius— civils, econòmics, socials o culturals, com també el dret al desenvolupament, a la identitat o a viure en un medi ambient sa. Dintre d’aquests fenòmens, mecanismes o conductes es troben l’opressió als pobles, el genocidi, les guerres imperialistes, la corrupció, la distribució desigual de la riquesa, la generació de pobresa, l’arbitrarietat, l’asserviment de les sobiranies o els desastres ecològics. Deute odiós: La doctrina del deute odiós va sorgir a fins del segle XIX, quan Estats Units va adquirir Cuba com protectorat després de derrotar a Espanya. El Tractat de Paris signat al final de la guerra va anul·lar tots els deutes adquirits pel govern de Cuba amb Espanya, a demanda d’Estats Units que considerava que els préstecs havien servit per a finançar a dictadors que van defensar l'imperialisme espanyol suprimint els moviments populars a favor de la sobirania cubana. La doctrina de deute odiós pertany al denominat “dret consuetudinari internacional”. Els principis d’aquest dret no estan codificats explícitament en acords internacionals, però reflecteixen arguments o idees que es van utilitzar com fonaments per a aquests acords. Aquesta doctrina després de la guerra de Cuba va ressorgir diverses vegades: els bolxevics la van invocar per a repudiar els deutes contrets pel règim dels tsars i Costa Rica la va utilitzar per a negar-se al pagament dels préstecs que bancs anglesos havien fet al dictador Federico Tinoco. La premissa de la doctrina del deute odiós és que cap país, ni la seva població, hauria de ser obligat a pagar deutes que s'haguessin contret sense el seu propi consentiment i contra els seus interessos. Podrien considerar-se així els deutes contrets per dictadures com és el cas d’Argentina, Filipines, Nicaragua, República Sudafricana o la República Democràtica del Congo, entre tant d’altres països on es va saquejar el tresor nacional.

Document d'estratègia de reducció de la pobresa (DERP): En anglès Poverty Reduction Strategy Paper (PRSP). Invent del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional que pretén provocar un sentiment d'apropiació i de compromís nacional dels països involucrats en la lluita contra pobresa. El país deutor cal que realitzi un estudi detallat i complet a partir d'un procés de concertació amb el conjunt de la societat civil, les ONG, els donants i les institucions internacionals. Aquest document hauria de proveir idees noves d’estratègies per a arribar als objectius de desenvolupament equitatiu i reducció de la pobresa. Després els “DERP” poden ser ratificats pels consells del FMI i del Banc Mundial per a servir de plataforma a préstecs concessionals i a “un alleujament” del deute. O sigui més del mateix: la continuació i aprofundiment dels plans d’ajustament estructural; aquesta vegada tractant de legitimar-los pel consentiment dels governs i els actors socials locals. Fons d'ajuda al desenvolupament (FAD): Aquest fons està dotat per l’ Estat espanyol per a concedir ajudes financeres de caràcter concessional (crèdits tous) a països en vies de desenvolupament, a les seves institucions públiques o a empreses residents. En realitat, són crèdits a l'exportació finançats pel govern espanyol que tenen com objectiu l'exportació de béns produïts en l'Estat espanyol als països del Sud, amb condicions financeres inferiors a les regulades pel mercat, o sigui els denominats préstecs concessionals. Aquests crèdits poden ser computables com Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD). Aquestes condicions de “concessionalitat” es concreten en un període d'amortització perllongat (fins a trenta anys), un període de manca o gràcia d'entre 3 i 10 anys, i un tipus d'interès real per sota del determinat pel mercat. El seu objectiu hauria de ser el de contribuir al desenvolupament dels països empobrits que ho reben. Garantia sobirana: És la garantia que ha d’oferir l’Estat receptor d'un crèdit FAD i que el compromet a la devolució del préstec. El prestatari, o el garant, del crèdit a càrrec del FAD, per exigència de la normativa reguladora espanyola, ha de ser el propi Estat del país destinatari del préstec, o empreses o institucions que tinguin naturalesa pública ja que la concessió d’un crèdit FAD depèn de l’obtenció de l’oportuna garantia sobirana per part del país deutor. Indicador de desenvolupament humà (IDH): És un indicador calculat des de 1990 pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i que té en compte tres paràmetres: l’esperança de vida al naixement, el nivell d'educació que comprèn l'índex d'alfabetització d'adults i l'índex brut d'escolarització de tots els nivells reunits —dos terços per al primer nivell i un terç per al segon— i la renda representada pel

QUI DEU A QUI? 28

PIB, modificat per la diferència de poder adquisitiu entre els països i la no proporcionalitat directa de l'augment del benestar. Dóna una idea més real del desenvolupament d'un país que el PIB Indicador de pobresa humana: Des de 1997, el PNUD intenta mesurar la pobresa en el món mitjançant un indicador de pobresa humana que pren en consideració altres criteris diferents del PIB. Aquests són: - la probabilitat al néixer de no arribar als quaranta anys - el percentatge d'adults analfabets - els serveis prestats per l'economia en el seu conjunt, on es considera el percentatge de població que no té accés a una font d'aigua potable i el percentatge de nens de menys de cinc anys amb pes insuficient. Iniciativa Països Pobres Molt Endeutats (PPME) o HIPC (les seves sigles en anglès de High Indebted Poor Countries): Iniciativa per a la reducció del deute dels PPME. A l'octubre de 1996, el Banc Mundial i el FMI van arribar a un acord sobre un primer pla global per a la reducció del deute que permetés al país deutor cancel·lar els seus préstecs sense posar en perill el seu creixement econòmic i sense tornar a tenir dificultats per al pagament del deute en el futur. La iniciativa té per objecte reduir el deute multilateral, bilateral i privat dels PPME al llarg d'un període de sis anys fins a un nivell sostenible, o sigui un nivell adequat per al país deutor. No resol gens, concerneix solament a un petit grup de països molt pobres (42) i s'aprofita aquesta iniciativa per a imposar un reforç de l’ajustament estructural. Institut de crèdit oficial (ICO): És l'organisme financer públic encarregat de la gestió de l'entrada i sortida de diners corresponents a l'Estat espanyol. Fa efectiu els crèdits FAD aprovats pel ministeri d'Economia. L’ICO actua solament com caixa pagadora i cobradora, que no té autonomia en la definició de polítiques econòmiques i financeres. Moratòria: Termini concedit al deutor, per una institució de crèdit, durant el qual no es realitza el pagament del servei del deute. Països en desenvolupament o en vies de desenvolupament (PED): Es denominen així als països que pertanyen al Tercer Món, o països del Sud i als corresponents al ex bloc soviètic. La denominació no és molt afortunada ja que molts d'aquests països no s'estan desenvolupant sinó tot el contrari. D'altra banda, el desenvolupament que es considera és el desenvolupament dels països del Nord, o Triada: països d'Europa occidental, d'Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà), Japó , Austràlia i Nova Zelanda. Països menys avançats (PMA): Noció definida per les Nacions Unides en funció dels següents criteris: baix ingrés per habitant, escassesa de recursos humans i economia poc diversificada. Al 2002 la llista incloïa 49 països, trenta anys endarrere solament eren 25. Països pobres molt endeutats (PPME):Són els països susceptibles d'acollir-se a la iniciativa PPME o HIPC, en anglès High Indebted Poor Countries. Prima de risc: Quan es concedeix un préstec, el prestador té en compte la situació econòmica del prestatari per a fixar el tipus d'interès. Si existeix un risc de que el deutor no pugui satisfer el pagament dels serveis, capital més interessos, del préstec, el tipus d'interès que s'aplica augmenta. Aquest “sobre” interès o prima de risc se suposa que compensa al prestador pel risc assumit al concedir el préstec i d'altra banda augmenta la pressió financera que suporta el deutor. A aquest risc, en l'àmbit del deute extern se’l denomina risc país i és determinat per una agència dels Estats Units. Per exemple, Argentina en l'any 2002 va ser qualificada amb una prima de risc de 4000 punts base (un punt base = 0,01 %), per tant en el cas de demanar un préstec Argentina no pagaria un interès de mercat de 5 % sinó un interès del 45 %, el que va significar no tenir accés al crèdit. En aquest moment Argentina té una prima de risc de 6000 punts base. Programes d'ajustament estructural: Són el conjunt de les polítiques socioeconòmiques que imposen el Banc Mundial i el FMI als països en vies de desenvolupament com condició per a negociar la reestructuració dels seus deutes respectius. Aquests programes pretenen estabilitzar i reestructurar les economies en dificultats per mitjà de receptes neoliberals. És així com les mesures d'estabilització inclouen tant polítiques monetàries ( devaluació de la moneda, augment del tipus d'interès, restricció del crèdit...) com pressupostàries (reducció de les despeses en serveis públics, retallada en l'administració civil i privatització d'empreses estatals). Quant a les mesures de reestructuració inclouen polítiques de mercat (supressió dels controls sobre salaris i preus, eliminació de subvencions) i comercials ( supressió d'aranzels a la importació, promoció del creixement de les exportacions i foment de les inversions estrangeres), que provoquen uns costos socials molt perjudicials per al conjunt de la població i especialment per als més pobres. Producte Interior Brut: És un índex de la riquesa d'un país expressada en dòlars, que es calcula multiplicant la producció nacional ( avaluada en funció dels preus interiors) pel tipus de canvi del dòlar al

QUI DEU A QUI? 29

llarg de l'any. Ara les institucions internacionals utilitzen el PIB “a paritat de poder adquisitiu”: PIB-PPA. S'obté multiplicant el PIB calculat a preus nacionals per un tipus de canvi fictici que fa equivalent el preu de la cistella de la compra als diferents països. Producte Nacional Brut: És igual al PIB afegint-li els ingressos repatriats pels treballadors, així com els capitals nacionals en l'estranger, i descomptant-li al mateix temps els ingressos exportats pels treballadors i els capitals estrangers presents en el país. Reestructuració del deute: Modificació dels terminis de reembossament del deute, alterant els venciments o ajornant el pagament dels serveis, capital més interessos. L'objectiu és donar un respir a un país amb dificultats per a honorar els seus deutes, allargant el període de reembossaments per a disminuir la suma puntual o acordant un període de gràcia en el qual se suspenen els pagaments. Restitució: Devolució d'un bé o béns al seu legítim propietari o a l'Estat corresponent. En el cas de dictadors que es van apropiar de recursos públics, la restitució consisteix en la devolució del robat. En el cas de les empreses transnacionals que degraden el medi ambient, la restitució consisteix a prendre les mesures necessàries per a reduir al màxim l'impacte ecològic, tractant d'assolir el reequilibri de l'ecosistema, i compensar monetàriament als afectats pels danys irreversibles produïts. Risc moral (Moral hazard): És un argument utilitzat amb freqüència pels adversaris de l'anul·lació del deute. Segons la teoria liberal, la situació d'un prestatari enfront d'un prestador és un cas d'asimetria d'informació. Només el prestatari sap si realment té intencions de saldar el seu deute. Si se segueix aquest raonament, anul·lar el deute en aquest moment produiria el risc que s'estengui en el futur aquesta facilitat concedida als deutors i en conseqüència provocar la reticència del capital. Aleshores els prestadors estarien obligats a exigir el pagament d'un tipus d'interès augmentat en una prima de risc creixent. Servei del deute: Quantitat de diners que paga un país en concepte d'amortització i interessos del capital prestat. Aquest pagament es realitza en divises estrangeres, en general en dòlars nord-americans. Sobirania alimentària: És el dret dels pobles a definir les seves pròpies polítiques i estratègies sostenibles de producció, distribució i consum d'aliments que garanteixin el dret a l'alimentació de tota la població, a partir de la petita i mitjana producció, respectant les identitats culturals, i amb una orientació que tingui com prioritat satisfer les necessitats dels mercats locals i nacionals. Societat Civil: Entenem per societat civil el conjunt d'actors i xarxes socials que, al marge del mercat i de l'Estat, afavoreixen la participació ciutadana. Transferència neta del deute: Es denomina així a la diferència entre el servei del deute, és a dir els reembossaments anuals —amortització del capital més els interessos— pagats als països del Nord i les sumes rebudes com donacions o nous préstecs durant el mateix període. Aquesta transferència neta és positiva quan el país o el continent en qüestió rep més del que paga en concepte de deute i és negativa quan les sumes desembossades són majors que les que ingressen al país.

QUI DEU A QUI? 30

ÍNDEX DE RECURSOS Bibliografia Bàsica n Laura Ramos (coord.) El Fracaso del Consenso de Washington. Barcelona: Icaria, 2003. n Oliveres, Arcadi. Contra la Fam i la Guerra. Barcelona: Angle Ed. 2004 n Toussaint, Eric. 50 preguntas y respuestas sobre la Deuda, el FMI y el Banco Mundial.

Barcelona, Icaria, 2003 n VVAA. Deute ecològic. Qui deu a qui?. Barcelona: Icaria – Observatori del Deute en la

Globalització, 2003 n VVAA. Informe sobre la deuda externa en el Estado español. Barcelona: Icaria – Observatori

del Deute en la Globalització, 2004 Ampliació n Bello, Walden, Desglobalización, Ideas para una nueva Economía Mundial. Barcelona: Icaria,

2004 n Diaz Salazar, Rafael, Justícia Global. Barcelona, Icaria, 2003 n Fernández Duran, Ramón, Capitalismo (financiero) global y guerra permanente. Barcelona:

Virus, 2003 n Galeano, Eduardo, Las venas abiertas de América Latina, Siglo XXI, Madrid 1996 n Stiglitz, Joseph, El Malestar en la Globalització. Madrid: Taurus, 2002 n Toussaint, Eric, La Bolsa o la Vida. Las finanzas contra los Pueblos, Gakoa, San Sebastián,

2002. n Verger, Antoni. El subtil poder de les transnacionals. Barcelona: Icaria – Observatori del Deute

en la Globalització, 2003 n Vidal Villa, J.M. i Martínez Peinado, Javier, Economía Mundial. Madrid: McGraw-Hill, 2002 n Vidal Villa, J.M., Mundialización. Barcelona: Icaria, 1998 Enllaços Deute extern n Campanya: Qui deu a qui? http://www.quiendebeaquien.org / http://www.quideuaqui.org n Deuda Externa (presentación cómic): http://www.eurosur.org/deudaexterna/ n Observatori del Deute en la Globalització: http://www.observatorideute.org n No et mengis el Món (Deute ecològic i Sobirania Alimentària): http://www.noetmengiselmon.org n ECA-Iberia: http://wwwes.eca-iberia.org n ENRED (Xarxa Europea pel Reconeixement del Deute ecològic): http://www.enredeurope.org n Comitè per l'Anul·lació del Deute del Tercer Món (CADTM): http://www.cadtm.org/ n Jubileu Sud: http://www.jubileesouth.org/sp n Deuda ecológica (Acción Ecológica / Cosmovisiones): http://www.deudaecologica.org n Eurodad: http://www.eurodad.org n Afrodad : http://www.afrodad.org/ n Campanya Jubileu al Regne Unit : http://www.jubileedebtcampaign.org.uk /

http://www.jubileeresarch.org n Campanya deute a França : http://www.dette2000.org n Campanya deute a Italia : http://www.sdebitarsi.org n Campanya deute a Alemanya: http://www.erlassjahr.de n Campanya deute a Irlanda: http://www.debtireland.org n Campanya deute a EEUU: http://www.jubileeusa.org Organismes oficials: § AECI (Agencia Española de Cooperación Internacional) http://www.aeci.es § Dirección General de Financiación Internacional http://www.mcx.es/Dgfint § Banco Mundial http://www.bancomundial.org / http://www.worldbank.org

QUI DEU A QUI? 31

§ Fondo Monetario Internacional http://www.imf.org § Club de Paris: http://www.clubdeparis.org Altres campanyes relacionades § Pobreza Cero: http://www.pobrezacero.org § Mobilitzacions contra el G8 (1-8 de Juliol a Escòcia):

Make Poverty History http://www.makepovertyhistory.org / G8 Alternatives http://www.g8alternatives.org.uk/ / Dissent http://www.dissent.org.uk/

§ IFIWatchnet: http://www.ifiwatchnet.org Informació Alternativa: n Globalización / Economia global i desarrollo en américa latina: http://www.globalizacion.org/ n Rebelion: http://www.rebelion.org n Indymedia Barcelona: http://barcelona.indymedia.org n Agencia de Notícias de Información Alternativa: http://ania.eurosur.org/ n Canal Solidario / Oneworld: http://www.canalsolidario.org/web Vídeos § La Societat Civil davant el Deute Extern (ODG) 2003 § La Deuda Externa (Euskal Begia, RCADE Bilbo , Fundación Paz y Solidaridad, Euskadi Cuba) § La mayor estafa al pueblo argentino (Diego Musiak) 2002 § La deuda de Niger (30 minuts)