dossier alumnes'10 11

ELS CAMINS DE LA RETIRADA. Institut montsacopa. Olot 10 de febrer del 2010. 2n de BATXILLERAT

1

Monument a l’exili. Institut Montsacopa. OlotLa Vajol. Curs 2010-11. 10 de febrer


Proposta d’HORARI per al dia 10 de febrer del 2011.

SORTIDA: Olot. Plaça del Morrot. 7:45 h.

o LA VAJOL . Aparcament Monument Exili. 9:00 h. Visita fins 9:30 h.

Lectures (J. Pei)

o Inici camí a COLL DE LLI. 9:45 h. Lectura (Azaña)

o COLL DE LLI . 10:15 h. Lectura (Azaña) fins 11

o Retorn a autocar: 11:30 h. Direcció Argelers

o ARGELERS . 12:30 h. Platja i Monòlit fins 13:45. Lectures

Dinar 13:45 a 14:45.

o Sortida cap a ELNA. Arribada a 15:20 h. Lectura

o Visita de 15:30 a 16:30.

o Sortida cap a COTLLIURE. Arribada a 17:15 h.

Visita a la Quintana. Lectura 17:30

Visita tomba de Machado. Lectures 18:00 h.

Visita platja Cotlliure. Lectura. 18:30.

Tornada a Olot. Arribada prevista 20:00 h.

2


Itinerari

La zona compresa entre Figueres i La Jonquera va ser objecte d’intensos bombardejos en els darrers dies del mes de gener i principis de febrer del 39. Tenien com a objectius les seus dels ministeris i organismes republicans que s’anaven replegant cap a la frontera i, especialment, les llargues columnes de refugiats que fugien de la repressió franquista i que anaven en direcció a Portbou, La Jonquera, coll d’Ares, i qualsevol altre punt fronterer. A Figueres es va fer la darrera sessió del Parlament de Catalunya i l’Alt Empordà es va convertir, per uns dies, en la capital de l’Estat i de Catalunya amb la presència dels governants establerts en diferents poblacions.

Agullana A la sortida de la població, a mà dreta, hi ha el mas Perxés. Va ser l’última residència del president Companys , juntament amb un bon nombre d’intel·lectuals catalans que marxaven cap a l’exili. En el seu terme municipal hi ha alguns dels masos on es van situar els ministeris de guerra republicans. Aquest text escrit per Antoni Rovira i Virgili, president del Parlament de Catalunya, el descriu en aquests darrers dies republicans:

“Can Perxés és un casal de construcció relativament moderna, capaç per allotjar de quaranta a cinquanta persones. I bé: ja n’hi han entrat unes dues-centes, i encara en van venint més. No és possible d’atendre-les totes. Manquen queviures, vaixella, llits, matalassos, flassades... Una sola cosa abunda: l’aigua. Arribats a can Perxés, ja quasi fosc... He vist aquests dies alguns amics desesperats... No soparem ni dormirem... A mig matí arriba la pitjor noticia: Barcelona ha caigut!... aquest vespre, m’he topat amb el President Companys... li dic: -Sortim demà. –Esteu ben animat? –Tan animats com és possible... Encara és fosc quan ens llevem... Salutacions de comiat, abraços i mans i mocadors... La caravana es posa en marxa.”

3


4


La Vajol Hi ha dues coses interessants per veure: el monument a l’exili, i la mina Canta o mina d’en Negrín, a les afores de la població, on es van protegir els tresors de la República abans de marxar a l’exili. El monument a l’exili està inspirat en la fotografia de la família Gràcia passant per Coll d’Ares i arribant a Prats de Molló. Des del poble surten els dos accessos als colls fronterers propers: el Coll de Lli i el Coll de la Manrella.

Coll de Lli A peu. Sortint de la Vajol en direcció al coll de la Manrella, hi ha el camí que porta a coll de Lli. Aquest és el camí per on va marxar el president de Catalunya, Lluís Companys, acompanyat del president basc Aguirre. També hi varen passar els polítics espanyols: Azaña, Martínez Barrios i Negrín. S’ha de caminar per una pista forestal uns 30 minuts.

5


Maternitat d’Elna.L’edifici és un testimoni de vida en una regió dominada per la mort en els camps de concentració republicans. En l’actualitat l’ha comprat el municipi d’Elna i el vol convertir en un centre d’estudis històrics i d’acollida de dones maltractades. La història de la maternitat ha estat divulgada, entre altres llocs, a la revista Sapiens en l’article d’Assumpta Montellà “La nostra llista de Schindler”. Posteriorment ha publicat un llibre sobre el tema.

Platja d’Argelers. On hi havia un dels camps de concentració. A prop hi ha un monòlit d’homenatge als republicans. Al poble hi ha el “cementiri dels espanyols”, en record al gran nombre de víctimes enterrades. El camp es va instal·lar ben bé a la platja i no disposava de cap mena de servei. Cal recordar que els primers que van ser tancats van arribar al mes de febrer i que s’hi van estar fins a l’estiu. Les condicions eren, segons els mateixos refugiats, infrahumanes. La vigilància dels camps corresponia als soldats senegalesos, especialment contundents i durs amb els republicans espanyols i catalans. El 2009 es va estrenar un documental dramatitzat sobre la vida a Argelers per TV3.Aquest fragment que segueix és del diari que el mestre gironí Josep Bargés va escriure explicant la seva estada al camp d’Argelers. El text original és escrit en francès amb el significatiu títol de « Aucun cadeau nous avons reçu de la France » (No hem rebut cap regal de França):

6


“A poc a poc la vida es normalitza en el camp d’Argelers. Els soldats que volen tornar a l’Espanya nacional aconsegueixen tot tipus de facilitat, en canvi els altres fan la seva vida sense cap sostre, dormint a la sorra humida, fustigats pel vent i en el glacial fred de l’hivern. Els mutilats i ferits no són una excepció. No hi ha productes farmacèutics ni alcohol ni cotó i la majoria no tenen sabó. Lentament es van aixecant els barracons de fusta mentre que els grups de soldats tanquen el camp amb una doble filera de filferro. El so metàl·lic dels martells se sent cada dia. Ben aviat el valent i coratjós exèrcit de la república que va defensar fins al final la democràcia mundial, serà tancat d’una manera semblant a com ho fan amb els animals. No hi falten controladors: Spahis a cavall, amb sabre, senegalesos, soldats amb fusells amb la baioneta calada, guàrdies mòbils… El dret d’asil no existeix. (…) La correspondència es rep oberta i, sovint, buida si hi havia diners o segells. Els refugiats estan obligats a llegir la premsa de dretes: Le Matin, Paris Soir i Le Petit Parisien. La venda de La Depéche està prohibida o molt controlada. Alguns números de L’Humanité o Le Populaire han entrat d’amagat. Després de tres mesos d’haver entrar en els camps ningú ha demanat als refugiats detalls per a la seva identificació. El menjar és del tot insuficient: un tros de pa dur a compartir entre tres, unes poques llenties, un petit tros de carn gelada. La venda de vi està prohibida.”

Localització dels principals camps de refugiats al Rosselló.

7


8


La veu des del camps de concentració

Cementiri dels Espanyols

Text llegit pel batlle d’Argelers., febrer del 2007

“Aquí, al nostre voltant hi havia el cementiri del camp d’Argelers. Un cementiri normal amb els seus monticles de terra i petites làpides que portaven el nom dels difunts. S’hi enterrava els que morien darrera les filferrades del camp de concentració. L’octubre del 1940 una terrible inundació va esborrar tota traça del cementiri. A finals dels anys 40 una família belga va oferir aquesta estela en memòria d’una persona morta al camp. Uns quants noms s’hi van escriure al damunt. Fent un repàs al registre de morts de la vila d’Argelers es constata que hi falten 147 noms d’espanyols, jueus, gitanos, alemanys i italians. Avui, 66 anys després del tancament del camp, tenim un pensament per aquests 147 oblidats. Els seus noms reapareixen a la pedra per recordar-nos que la seva vida es va acabar en aquesta bonica platja del Rosselló. També hem posat una placa al peu de l’arbre dels infants. Aquest arbre plantat el 1999 que rebrota cada primavera, recorda la vida perduda de 70 infants de menys de 10 anys. No faré un llarg discurs. En aquestes circumstàncies el que cal és recollir-nos, recordar en silenci el calvari viscut per centenars de milers d’homes, dones i infants tancats en els camps de la vergonya. Nosaltres els catalans som un poble pacífic, humanista, solidari. Un poble amb una llarga història que sempre ha lluitat per la tolerància i la democràcia. 70 anys després de la retirada portem sempre en nosaltres aquesta ferida, aquesta taca indeleble en el nostre cor. Els camps no els volíem. Ens varen ser imposats pels governs de l’època. La mort en els camps dels nostres germans Republicans Espanyols, Catalans, Bascos no la volíem. La mort d’aquests infants no la volíem. Anem a descobrir aquests noms que modestament recuperem de l’oblit. Que ens ajudin a reflexionar sobre el perill que en certes circumstàncies representa l’home per l’home. Us agraeixo la vostre presència i us demano un minut de silenci pels 216 morts oficials en el camp d’Argelers.”

9


Cotlliure

Veurem per fora la casa on va mal viure pocs dies Machado i el cementiri on és enterrat juntament amb la seva mare. També veurem el castell medieval de Cotlliure, convertit en presó de càstigs dels refugiat: s'hi tancava especialment comunistes i els que es consideraven més perillosos.

Tomba d’Antonio Machado

(Altres llocs propers i d’interès)

Coll de Manrella. Hi ha un monument d’homenatge al president Companys i a la Pau. A 50 metres del monument hi ha un niu de metralladores de la segona guerra mundial. És la frontera política entre l’Estat espanyol i l’Estat francès. El primer veïnat que es troba és el de Les Illes. Cal veure els monuments dedicats als republicans i la placa que hi ha a l'Hostal dels Trabucaires, a la plaça, recordant el pas de les autoritats republicanes.

La Jonquera. Visita al Museu Memorial de l’Exili. Permet conèixer, per mitjà de la seva exposició permanent, l'exili viscut en el marc de la Guerra civil espanyola.Paral·lelament i per mitjà del seu Centre de Recerca, es generen projectes d’investigació i exposicions temporals a l’entorn de la temàtica dels exilis dels segles XX i XXI.

10


La veu dels militars rebels (1936)"Cualquiera que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser fusilado (...). Hay que sembrar el terror, dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros". General Mola.

"... Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Rio, ¡id preparando sepulturas! ¿Qué haré? Pues imponer un durísimo castigo para callar a estos idiotas congéneres de Azaña. Por ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen a uno de esos sujetos, lo callen de un tiro. O me lo traigan a mí que yo se lo pegaré. (...) y a los dirigentes que huyan, no crean que se libraran con ello; les sacaré de debajo de la tierra si hace falta y si están muertos los volveré a matar" . General Queipo de Llano.

"... A los otros, a los del "hecho diferencial", nuestra notificación de que han sido vencidos por la fuerza de las armas, y que si no quieren ser hermanos de los otros españoles les impondremos la ley del vencedor, porqué nosotros, los combatientes, al terminar la guerra en Cataluña damos por terminados y para siempre los hechos diferenciales" . Tinent coronel de la Legión Camilo Alonso Vega. Olot, febrer 1939.

Cap a l’exiliAquesta és la carta que el mestre de Figueres, Josep Pei, va deixar sobre la taula de casa seva el moment de marxar cap a França.

“Avi, tia petita, germans tots, a les vostres mans poso avui el tresor de la meva vida. La Remei i l’Albert no tindran, a partir d’ara, ningú més que vosaltres. Ja sé que és molt. Ja sé que allà on siguin també hi haurà el vostre escalf i la vostra acollença. Aquesta certitud m’ajuda a fer menys dolorosa la separació. Estimeu-los. Vosaltres sou tots bons i teniu bon cor. Ells també ho són i el seu cor batega amb el vostre. Feu-ne de tots un, i la vida, avui massa amarga, ens serà aleshores un xic més planera. L’Albert es troba en plena formació. Cuida’l avi! Que la meva absència no es faci notar gaire. Feu-me’n un home. Us ho demano amb devoció de creient. Amb tota la passió d’una ànima feta trossos. Vostre, ben vostre, Josep.”

11


La cronologia de l’ocupació franquista

12


Antonio Machado. Sus últimos días en Cotlliure

Con las primeras luces del 27, la caravana de coches en que viajaban los intelectuales reemprende la marcha, pero se encuentra con la riada de personas que también intenta llegar a Francia, por lo que tardan casi un día en alcanzar la frontera. Para colmo de males, el coche en el que iba la familia Machado se averió y aunque les recogió una ambulancia, ésta no pudo continuar al encontrarse los caminos colapsados, por lo que se vieron obligados a pasar la frontera a pie. La lluvia y el intenso frío hacían aun más penoso el amargo trance. En el trajín del viaje, tuvieron que dejar el equipaje y Antonio perdió el maletín en el que conservaba las cartas de su amada Guiomar, además de los últimos poemas que el poeta le dedicó y con los que quería hacer un nuevo libro.

Gracias a la ayuda que en todo momento le prestó Corpus Barga, pasaron la frontera sin más problemas y ya en zona francesa, pudieron descansar en el despacho del Comisario de Aduanas que facilitó un coche para desplazarse a Cerbère y desde allí poder continuar el viaje en tren. En la estación de Cerbère constataron que su exiguo dinero no valía nada y hasta un café con leche que se tomó el poeta en la cantina lo debió pagar algún intelectual que los acompañaba, puesto que los presentes no podían permitir que don Antonio empeñara un reloj que llevaba.

13

http://felipe-servulo.lacoctelera.net/post/2006/12/15/antonio-machado-sus-ultimos-dias-llegada-cotlliure-y-2-

http://www.nodo50.org/foroporlamemoria/documentos/2006/gibson_26032006.htm


La primera noche en Francia (y debido a que no quedaba ninguna habitación de hotel libre en el pueblo) la pasaron en un vagón de ferrocarril vacío que le cedió el jefe de Estación.El 29 partieron en tren hacia Colliure, ya que don Antonio no quiso ir a París donde el gobierno republicano les había ofrecido acomodo. La llegada a la villa marinera fue sobre las cinco de la tarde, sin ningún medio económico y con lo puesto. Se alojaron en dos de las habitaciones del primer piso del hotel Bougnol Quintana, en una el poeta y su madre y en otra José y su esposa Matea. Los días que vivió en Colliure no salió a la calle, la enfermedad y el exilio le estaban minando la salud. Unos días antes de su fallecimiento, le pidió a su hermano José que lo llevara a la playa para ver el mar, fue su primera y última salida. El 18 de febrero comenzó a sentirse mal, por lo que se mandó llamar al doctor Cazabens, que le diagnosticó una neumonía. El 22 de febrero murió al atardecer.Avisados los soldados españoles que estaban refugiados en el castillo, llevaron a hombros el féretro cubierto con la bandera republicana hasta el cementerio. La calle por donde pasó el cortejo fúnebre, hoy lleva el nombre del poeta.Fue enterrado en un nicho cedido por la señora Deboher, amiga íntima de madame Quintana, la dueña del hotel que tan generosamente acogió a la familia Machado. Tres días después murió la madre del poeta.A los pocos días, José Machado encontró en un bolsillo de la chaqueta de nuestro poeta un papel en el que éste había escrito su último verso:

Estos días azules y este sol de infancia:

"¡Oh claro sol de invierno, sol todavíaapenas ya, que calienta y desesperaun poco de oro tengo, amada mía".

14

http://www.elpais.com/articulo/20051123elpand_8/Tes/elpepiautand/


El profesor Antonio Sánchez Barbudo, nos dice: Un estupendo verso final, pues no evoca meramente "aquellos" días o "aquel sol". Están en el presente. Mira, y ve otra vez "días azules", como aquéllos: y de nuevo un "sol de infancia", como aquél, cuando parecía vibrar en el aire la esperanza. Todo igual que antes.Podemos imaginar - basándonos en este verso - lo que él pensó y sintió al escribirlo. La vida era bella y empezaba siempre de nuevo: más para otros. Una vez más él descubría esa maravilla que es el eterno repetirse de la primavera, la niñez y la ilusión. Veía él de nuevo, en medio de su gran tristeza, un día azul y un sol de infancia. Otra vez la vida, brillando, presente. Pero él estaba vencido, enfermo, fuera de su patria y con un pie ya dentro de la tumba.

En el año 1958 los restos de don Antonio y de su madre fueron depositados en el actual pateón que hay a la entrada del cementerio del pueblo. Según Manuel Valiente, testigo presencial del acto de reinhumación, en el momento de depositar los féretros alguien llamó a la puerta del cementerio y le fue franqueada la entrada, esa persona dijo venir en nombre de los presos políticos de la cárcel Modelo de Barcelona, traía un pequeño cofre de madera tallada con tierra de España para ser vertida en la tumba.

Actualmente nunca le faltan flores y poemas dejados por las personas que le visitan y recuerdan.

15

http://www.klinamen.org/textos/lamodelo.pdf

http://nyork.cervantes.es/Biblioteca/Fichas/S%C3%A1nchez%20Barbudo,%20Antonio_30859_27_1.shtml


16


17

dossier alumnes'10 11

Documents