DIVERSITAT I VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

Francesc J. Amorós SantoCurs 2014-2015

DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

EL LLENGUATGELa facultat humana de comunicar-se no es manifesta en abstracte ni es correspon a una llengua única, sinó que es concreta en una gran diversitat de llengües.

Cadascuna de les llengües del món és una de les realitzacions possibles o de les manifestacions concretes del llenguatge.

VIVIM A UN MÓN DE LLENGÜES DIVERSES

Hi ha uns 200 estats, poc més o menys. En canvi, es comptabilitzen de 4.000 a 7.000 llengües diferents.

Les fronteres lingüístiques no coincideixen gairebé mai amb les administratives. A un mateix estat solen coincidir vàries llengües. A Europa, només uns pocs països són monolingües: Portugal, Albania, Islàndia...

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

És un fet inherent a la llengua: tota comunitat humana practica diferents tipus d’intercomunicació encara que parle una única llengua.

És un fet universal: no hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Una comunitat lingüística sencera o un parlant individual presenta diferències d’ús.

CAUSES DE LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

LA LLENGUA VARIA PER DOS TIPUS DE FACTORS

RELACIONATS AMB LES CARACTERÍSTIQUES DELS PARLANTS

Edad, sexe, origen geogràfic, nivell sociocultural, etc.

VARIACIÓ DIALECTAL

Dialectes, sociolectes, cronolectes...

RELACIONATS AMB LES CARACTERÍSTIQUES DE LA SITUACIÓ COMUNICATIVA

Relació entre els interlocutors, intenció, tema, canal utilitzat, etc.

VARIACIÓ FUNCIONAL O ESTILÍSTICA

REGISTRES: un contínuum de major a menor formalitat

FACTORS QUE DETERMINEN LA VARIACIÓ ESTILÍSTICA Relació o grau de familiaritat entre

els interlocutors. El tema: més o menys general o

específic. El nivell de formalitat. El canal de producció: oral, escrit o

audiovisual. El propòsit o intenció comunicativa

LA VARIETAT ESTÀNDARD Abans anomenada literària o comuna. Té caràcter supradialectal i referencial. Es caracteritza per una notable

uniformitat. És la varietat codificada d’una llengua

que serveix per a cobrir les necessitats comunicatives (especialment les culturals i intel·lectuals) d’una societat moderna.

És un registre neutre i intermedi entre el món col·loquial i els registres més especialitzats o elaborats.

La construcció de l’estàndard És un procés complex que abasta

àmbits d’ús molt diversos. Va fent-se a mesura que s’usa. Cal un procés de normativització prèvia

(fixació d’ortografia, gramàtica i lèxic). Cal que s’adeqüe a uns usos socials

amplis. L’estàndard s’assoleix quan

s’utilitza i es difon.

FUNCIONS DE L’ESTÀNDARD Facilitar la comunicació dels parlants amb

independència de la seua procedència lingüística. Ser senyal de normalització lingüística. Donar resposta a les complexes necessitats

comunicatives d’una societat moderna. Ser model de referència i d’identificació: la llengua a

imitar. Adaptar-se a diferents usos socials. Sevir de varietat pròpia en àmbits d’ús acadèmics o

dels mitjans de comunicació. Ser punt de trobada, neutre i comú per a tots els

parlants, superador de la diversitat. Cohesionar i prestigiar la llengua.

Funcions de la llengua estàndard (2) FUNCIÓ UNIFICADORA: superadora de la

diversitat dialecta. FUNCIÓ SEPARADORA: gràcies a l’estàndard

sabem si parlem la mateixa llengua o una altra. FUNCIÓ DE PRESTIGI: personal i nacional FUNCIÓ D’ELABORACIÓ ESTILÍSTICA I

TERMINOLÒGICA: facilita un ús diversificat en diferents registres, segons les necessitats

FUNCIÓ DE MODEL O PUNT DE REFERÈNCIA: llengua correcta.

PASSOS EN EL PROCÉS D’ESTANDARDITZACIÓ SELECCIÓ: decidir si agafem un dialecte

o en barregem CODIFICACIÓ: dotar a la varietat d’un

codi (lèxic, ortografia, gramàtica) DIFUSIÓ: fer circular el model, emprar-

lo. ELABORACIÓ: posar l’estàndard

constantment al dia; adaptar-lo a les noves necessitats