diumenge 7 d’agost de 2011 dominical · dominical diumenge 7 d’agost de 2011 diari de girona...

Reportatge Electrodomèstics «vampirs» Continuen consumint electricitat tot i estar apagats. PÀGI NA 8 Entrevista JuanLuis Arsuaga «El futur no està escrit» PÀGI NA 9 Arquitectura gironina Hotel Molí del Mig de Torroella. PÀ GINES 10 i 11

Dom

inic

alDiumenge 7d’agost de 2011

Diari de Girona

Gironins al mónEl fil de la vidaEl metge olotí Josep Antoni Ruiz fa una quinzena d’anysque treballa en diferents països africans. PÀGINES 6 i 7

ReportatgeEls ninots

de DalíAmb només 14anys, el pintor

figuerencomplia de

dibuixos i ninotshumorístics els

llibres del’escola i ja va

publicar unacudit al

«Calendari deEn Patufet».

PÀGINES 2, 3, 4 i 5

Referència elèctrica: Opel es posiciona en aquest sector amb l’Ampera, de gran autonomia. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

El 31 de desembre de 1925, el notari Sal-vador Dalí Cusí començava un diari titu-lat Salvador Dalí i Domènech aprenent de

pintor. El document, on hi anava guardant re-talls de diari i notícies, naixia amb la voluntatd’incloure-hi «tot lo que he vist publicat a lapremsa referent als treballs del noi durant eltemps del seu aprenentatge de pintor». El retallque inaugurava el llibre patern era un acuditpublicat pel seu fill, al Calendari d’En Patufet1919 (1918) –el destí del dibuix original es des-coneix–. L’acudit va aparèixer a la pàgina 174del calendari, però sense especificar-ne enllocl’autoria. El lector se’l trobava barrejat amb elrelat Mestre de ferrers, de S. Majó. L’operacióno era estranya: la disposició anàrquica delscontinguts era habitual en els calendaris i elsalmanacs de les revistes d’humor d’aleshores.

El dibuix de Dalí ens mostra un noiet ajagutal caire d’un penyasegat, que baveja mentre

contempla el paisatge tot embadalit. Un adult,que llegeix el diari a poca distància, l’amones-ta dient: «¡Nen, mira que si caus daltabaix te pe-garé!». Amb només 14 anys, Dalí fa un tracta-ment remarcable dels roquissers escarprats dela muntanya, on s’hi distingeixen coves i re-plecs. Aquest treball es pot entendre com unamostra del seu interès per la morfologia i l’o-rografia dels paisatges rocosos, que desprésplasmarà en multitud de llenços. La firma deDalí, gens visible i gairebé indesxifrable, figu-ra al marge inferior dret de la vinyeta, amb elseu cognom en majúscula i emmarcat a dinsd’un rectangle. Aquest model de firma es re-petiria en altres vinyetes dibuixades pel figue-renc, igual que ho farà el cel ratllat, ple de nú-vols i amb ocells voleiant.

Cal suposar que Dalí o un familiar seu va ferarribar aquest dibuix a la redacció de En Pa-tufet (1904-1938), amb el desig que a algú li fes

2 DominicalDiumenge 7d’agost de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: A DALT, UNA VINYETA DIBUIXA-DA PER SALVADOR DALÍ; A BAIX, EL METGEGIRONÍ JOSEP ANTONI RUIZ AL COMTAT DEMUNDRI, A SUDAN DEL SUD.

7 d’agost de 2011

6 i 7 Gironins al mónEl fil de la vidaEl metge olotí Josep AntoniRuiz, especialista en malaltia dela son, fa una quinzena d’anysque treballa a l’Àfrica.

8 Reportatge Electrodomèstics«vampirs»Cada cop tenim més dispositiuselèctrics a casa nostra i moltscontinuen consumint energiamentre estan apagats.

9 EntrevistaJuan Luis ArsuagaEl paleontòleg madrileny,codirector del jacimentd’Atapuerca, asseguraque «el futur no està escrit».

10 i 11 ArquitecturaHotel Molí del Mig deTorroella de MontgríUn antic molí del segle XV va serreconvertit per l’arquitecte JosepM. Deulofeu en un modern hotelsituat en un entorn privilegiat.

13 GastronomiaGarrofes

SUMARI

de DalíEls ninots

Amb només 14 anys, el pintor figuerenc es dedicava a omplirde dibuixos i ninots humorístics els llibres de l’escola i ja va

publicar un acudit al «Calendari de En Patufet»; no s’aturaria aquí

TEXT: SEBASTIÀ ROIG

1

1

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí -nies, Calendari deEn Patufet 1919(1918) on es vapublicar l’acudit deSalvador Dalí.1Dalí va crear aquestacudit, el primer queva publicar, ambnomés 14 anys.2L’any 1916, SalvadorDalí feia acudits ihistorietes per a laseva germana.3Dos tipus caricatu-rescos, amb un con-trast físic molt mar-cat.4El pagès amb barre-tina, faixa i esclops,icona de laCatalunya rural.5Un acudit sobre lamandra i els estu-diants. Dalí s’avorriasovint a classe.6Historieta inacabada,usant el recurs del’«slapstick».7Tirallonga d’animalsextravagants, feta enun llibre escolar.

prou gràcia com per publicar-lo (com va aca-bar succeint). Molts joves dotats per al dibuixhumorístic feien el mateix, quan volien con-tactar amb les revistes que llegien i, de vega-des, obtenien el premi de ser cridats a conver-tir-se en col·laboradors circumstancials de lacapçalera. El ninotaire Joaquim Muntañola, perexemple, debutaria com a autor enviant acu-dits al setmanari esportiu Xut! (1922-1936). Va-lentí Castanys, director de Xut!, va publicar-liels ninots rebuts i el va encoratjar a seguir di-buixant des de la secció de correu. Desconei-xem si hi va haver cap intercanvi de correspon -dència o elogis entre els redactors de En Patu-fet i el figuerenc. Del que no hi ha dubte és quetant el petit Salvador com la seva germa na AnnaMaria eren lectors habituals d’aquest setmana-ri infantil, ple d’acudits, narracions gràfiques icontinguts didàctics, que editava l’impressor Jo-sep Bagunyà amb el suport de la Lliga.

Al cap de molts anys, i quan ja era un autoruniversal i cotitzadíssim, Dalí va tenir un recordemotiu cap a la revista de Bagunyà. El pintores vantava d’haver-se empassat, als deu anys,les obres de Nietzsche i Voltaire, quan, de sob-te, el periodista Manuel del Arco li va pregun-tar per les seves lectures infantils. La respostava ser clara i concisa: «El Patufet». Malgrat l’a-firmació, a la biblioteca particular del figuerencnomés es conserven dos exemplars del setma-nari –el 1228 (15 octubre 1927) i el 1335 (2 no-vembre 1929)–, que són força posteriors alsseus dies d’infant.

En Patufet, com és sabut, va ser una publi-cació molt exitosa, que va propiciar l’apariciód’altres revistes per a joves en llengua catala-na, nascudes amb l’afany de disputar-li el pú-blic o contrarestar la seva influència cultural iestètica. Aquest va ser el cas, per exemple, deJordi (1928), una capçalera molt efímera queaspirava a donar «una lliçó de bon gust» als seuslectors. La revista oposava a la figura patufetmenestral, guarnit amb esclops i cofat amb ba-rretina, l’efígie d’un nen urbà i ben vestit, ambsabates cirades i amb gorra anglesa. Tota unadeclaració (gràfica) d’intencions.

Tot i que Jordi va aparéixer quan Dalí ja noera cap criatura, l’artista s’hi va fixar. És clar que

ho va per fuetejar la revista des del ManifestGroc (1928), on s’hi podia llegir: «DENUNCIEMles metzines artístiques per a ús infantil, tipusJordi. Per a l’alegria i la comprensió dels nois,res més adequat que Rousseau, Picasso, Cha-gall…)». En justa coherència amb aquesta aver-sió, no hi ha cap exemplar de Jordi a la biblio-teca personal del pintor.

LLIBRES D’ESTUDI I VINYETESL’hivern de 1918, coincidint amb la publicacióde l’acudit de Patufet, l’agenda artística de Dalíera força atapeïda: el noi era a punt de partici-par en la seva primera exposició pictòrica –unacol·lectiva a la Societat de Concerts, al TeatrePrincipal de Figueres, el desembre– i, al mateixtemps, enllestia articles i dibuixos per a la re-vista Studium, que acabava de fundar amb unacolla de companys d’Institut.

En aquells moments, feia uns tres anys queDalí assistia a les classes de dibuix i pintura deJuan Núñez, a l’Escola Municipal de Figueres.L’aspiració formal del jove per la pintura dellenç es combinava amb una certa traça per ferdibuixos i ninots humorístics. Una part impor-tant d’aquests ninots naixia esbossada amb tra-ços ràpids, durant les estones en què s’avorriaa les classes de l’Institut. Com explica Ian Gib-son, els llibres escolars de Dalí estaven deco-rats amb «cotxes de carreres, noies despullades(una d’elles participant a les saturnals), treba-lladors fent vaga, soldats romans, toreros, cari-catures de professors i companys d’escola, ani-mals estranys i el mateix Dalí en companyia dedones de cames primes i elegància exquisida».Pere Vehí, bon coneixedor de l’obra daliniana,també ha detectat en aquests volums alguna ca-ricatura d’amistats properes, com la de CarmeRoget, el primer amor de joventut del pintor.Tota una troballa.

D’aquests manuals plens de gargots i nino-tets, un dels més divulgats ha estat Historia Uni-versal II, de Manuel Zabala Urdaniz, dedicat al’Edat Mitjana i Moderna. Per les seves pàginess’hi desplega un recital de petites escenes i ti-pus, on Dalí reinterpreta, a la seva manera, elscontinguts docents dels quals es parla. De ve-gades, l’alumne deixa via lliure a la seva ima-

ginació i hi fa brollar uns curiosos personatgesfantàstics. En alguns d’aquests potser hi covenles llavors de la futura sèrie de tipus que l’ar-tista batejarà com a «putrefactes».

Deixant de banda aquests apunts dels llibresescolars, Dalí també va dur a terme uns quantsacudits, historietes i il·lustracions, fets amb lla-pis i tinta, molt més treballats i amb voluntatd’estil. Els seus destinataris van ser, sobretot,els familiars i els amics. En el diari de 1919, perexemple, Dalí hi anota que ha fet un «vers, ambninots i tot» per a Anna Estela, una companyade l’Escola Municipal de Dibuix.

Entre 1914 i 1916, el jove també va realitzartargetes postals per felicitar els seus oncles Ra-fel Dalí, Gonzalo Serraclara i la seva cosinaMontserrat Dalí, amb motius humorístics. Enaquestes targetes hi apareixen mones vestides,una ballarina o un gall que felicita l’any nou.Adjunt a aquest material hi destaca la presèn-cia d’un acudit, protagonitzat per un pagès–vestit amb faixa, barretina i esclops–, que s’en-fila a dalt d’una cadira i pretèn encendre un ca-liquenyo amb l’escalfor d’una bombeta.

LECTORA PRIVILEGIADAAnna Maria Dalí, llavors molt admirada pel seugermà, va ser una de les beneficiàries més di-rectes d’aquesta producció humorística. L’any1916, Salvador la va convertir en la lectora pri-vilegiada d’uns «fulletons» de dues pàgines, enels quals hi dibuixava acudits i historietes.Aquests fulletons, segons consta a les pàgines,aspiraven a mantenir una certa periodicitat.

En els fons de la Fundació Gala-Dalí es con-serven un mínim de nou planxes d’aquest ma-terial, fetes entre 1916 i 1917. Les peces in-clouen des d’acudits a plana sencera (Els pu-llets, Historia natural) o pàgines amb un grupd’acudits (Xistus). També hi trobem historietesautoconclusives (Un bon estrenu, Barallas sen-se precedents) i historietes de continuarà (isto-ria vella pussada de nou, Incumbaniens de fermasses cumpliments). Els títols i els textos d’a-questes obres ratifiquen que el català, en aquellmoment, era la llengua literària de l’artista; uncatalà que, per descomptat, mostra els proble-mes habituals de l’autor (Continua a la pàgina 4)

3 4

765

2

amb l’ortografia o la seva ten-dència a transcriure les paraules a partir de lafonètica. Dalí va rotular tots aquests «fulletons»sense fer servir bafarades o globus amb text.Preferia el text al peu dels dibuixos. Cal dir queel recurs tècnic de les bafarades, una innova-ció pròpia del llenguatge del còmic, era pochabitual entre els dibuixants catalans d’alesho-res, que optaven pels textos explicatius al peude les vinyetes.

Aquests dibuixos mostren un cert progrés as-cendent en el tractament dels cossos i els per-sonatges, a més d’una seguretat creixent en laseqüènciació de les escenes. A la plan xa Unbon estrenu, desenvolupa una seqüèn cia (quepodria haver estat muda) en sis vinyetes moltben planificades, en les quals no varia el puntde vista, per narrar l’accident d’un home ele-gant que s’emprova un barret de copalta.

L’AVENTURA DEL SUBMARÍUna de les historietes més interessants del Dalíninotaire està protagonitzada per un heroi ques’enfronta als tripulants d’un submarí. Els di-buixos originals havien estat propietat de Jo-sep Soler Grau, amic del pintor i un dels re-dactors de la revista satírica El senyor Pancra-ci. D’aquesta història –amb uns dibuixos moltmés elaborats i una planificació més dinàmicaque la dels «fullets»–, avui se’n coneix l’existèn -cia de cinc vinyetes: dues pertanyen a la Fun-dació Gala-Dalí les altres a col·leccionistes pri-vats. La Fundació va reproduir una vinyeta dinsel catàleg Dalí i les revistes (l’altra continua dor-mint inèdita als seus fons). No sembla que ladatació proposada –circa 1920– sigui del tot co-rrecta, a menys que disposin per asseverar-hod’algun element que no s’ha fet públic.

A priori, resulta més plausible la data sugge-rida per Pere Vehí (1918), comissari de l’expo-sició Del primer Dalí al Manifest Groc (1914-1928), que es pot veure al Museu de Cadaqués,on també s’exhibeix una vinyeta de la mateixasèrie. Aquesta podria ser l’última imatge de laseqüència, ja que les figures estan força aca-bades però no hi ha els detalls del fons fets,com passa amb la resta, i la firma de Dalí estàtraçada a llapis (i sembla posterior). A les tres

vinyetes ja acabades, la firma és idèntica a lade l’acudit del calendari de En Patufet.

De les quatre imatges conegudes, només s’in-corpora un text al peu del dibuix en la imatgepublicada per la Fundació. Aquesta vinyeta,que sembla ser la inicial, està protagonitzadaper un nedador que topa de nassos contra elperiscopi del submarí. Al peu s’hi llegeix: «Babeure quelcom bení / I ba ser un submarí».Aquest text està escrit en una tira de paper, en-ganxada damunt l’original. En un marge del pa-per original, tapat per la tira, s’hi pot llegir «Alnas/Més…». Això indueix a creure que darrerela tira hi podria haver un text diferent.

Si reconstruïm la seqüència de les quatre vin-yetes, assistim a les peripècies d’aquest neda-dor que xoca amb la nau mentre emergeix i ala qual agafa pel periscopi. Quan el submarí hasortit a la superfície, l’heroi prova d’obrir l’es-cotilló. A la darrera imatge, el nedador es ba-ralla amb dos personatges armats que han sor-tit de la nau. Tota aquesta progressió narrativaés equiparable a l’agilitat visual de les vinyetesencadenades amb què el pintor, a mitjans delsanys 30, il·lustrarà l’article Crazy Movie Scena-rio (The American Weekly, 1935).

Com bé ha apuntat Juan José Lahuerta, enaquest i altres dibuixos fets per a The Ameri-can Weekly, «la relació “paral·lela” més gran deles il·lustracions de Dalí tenia a veure amb elscòmics». L’analogia és correctíssima. Però calremarcar que, ja en els inicis de la seva carre-ra, i molt abans del seu desembarc a l’escenaamericana, el figuerenc havia experimentatamb el llenguatge dels còmics.

Per refermar l’evidència, només ens cal po-sar la vinyeta final de la sèrie del submarí alcostat d’una il·lustració de l’article Gangsterismand Goofy Visions of New York (The AmericanWeekly, 1935), on Dalí dibuixa un malfactor re-bentant una porta d’un cop de puny. Les duesescenes no són idèntiques –només faltaria–,però el llenguatge i els recursos visuals en amb-dós casos són els de la historieta.

D’altra banda, si l’escena de Goofy Visionsbeu d’uns referents pulp, la historieta del sub-marí té uns deutes originals força diferents. Laseqüència sembla inspirada pel cicle novel·lís-

tic de Jules Verne, protagonitzat pel CapitàNemo i el submarí Nautilus, que conté escenesd’acció similars. L’origen vernià d’aquest còmices pot reforçar amb unes declaracions fetes perDalí a la revista Elle (1954). Quan li van dema-nar quines lectures li havien robat el cor de pe-tit, l’autor va admetre «haver adorat» L’Illa mis-teriosa (1874). El rastre de Verne, doncs, en-caixaria bé amb l’origen dels dibuixos.

Al marge d’aquesta possible ascendència,tampoc no hem d’oblidar que, a l’Empordà deprincipis del segle XX, el submarí era una ico-na totpoderosa que representava la ciència, elprogrès i el republicanisme. Fem memòria: el2 de maig de 1918 s’havia inaugurat a la Ram-bla figuerenca el monument a Narcís Montu-riol, l’inventor de l’Ictíneo. Entre el jurat quehavia qualificat el projecte del monument hi fi-guraven Carles Costa, Josep Pichot i Josep PuigPujades, tres bons amics del notari Dalí.

Els vincles entre Dalí i Monturiol, doncs, jaes van anar forjant durant la infantesa del pin-tor. Ell mateix els reivindicaria, molts anys des-prés, des de les pàgines de Vida Secreta totdient: «Narcís Monturiol és l’inventor del primersubmarí que navegà per sota l’aigua. Il·lustrefill de Figueres, té el monument a la ciutat i,fins on arriba la meva memòria, sempre he sen-tit una gran enveja per ell, perquè la meva am-bició també era fer un gran invent d’aquestamena». Per tot plegat, doncs, no sembla gaireforassenyat parlar d’una certa barreja de Vernei Monturiol en aquesta historieta inacabada.Haurem d’esperar, però, a l’aparició d’altres vin-yetes per recaptar més dades que ho verifiquin.

LA FIGURA DIGESTIVA DEL «CU-CUT!»El Dalí de catorze i quinze anys era un lectorcompulsiu. A part de revistes juvenils, devora-va llibres amb gruix intel·lectual, diaris i unsquants setmanaris d’humor per a adults.

De totes les capçaleres satíriques catalanes,publicades a principis del segle XX, l’artista vatenir una debilitat especial per ¡Cu-cut! (1902-1912), revista que també editava Josep Bagun-yà. El setmanari, abans de ser retirat de la cir-culació per problemes amb les autoritats, va co-nèixer un èxit espaterrant i va assolir uns tirat-


Fotos:8 i 9Vinyetes amb unpersonatge ques’enfronta als tripu-lants d’un submarí.10Una altra vinyeta dela mateixa sèrie. Fo -to: Enrique Sabater.11Dibuix per a TheAmerican Weekly(1935), amb recur-sos gràfics manlle-vats de les historie-tes.12Escena bèl·lica perdecorar un llibred’història.13Una colla de grillssimpàtics.14Dalí usa una «bafa-rada» per fer parlarun personatge.

(Ve de la pàgina 3)

8

11

9

10

12

13

14

ges de 30.000 i 40.000 exemplars –espectacu-lars per a una època en què la població barce-lonina no arribava al mig milió d’habitants–.

La biblioteca particular del pintor conservacent números de ¡Cu-Cut! –set són duplicats–.La col·lecció s’inicia amb el número 20 (15 maig1920) i finalitza amb el 449 (29 desembre 1910).El conjunt es complementa amb els calendarisde la revista de 1903, 1905 i 1911 i el llibre mo-nogràfic ¡Cu-Cut! (1967), de Lluís Solà i Dachs.

El Cu-Cut!, la popularíssima mascota que en-carnava l’esperit sorneguer de la revista, era fillde Gaietà Cornet, director artístic del setmana-ri. Cornet va crear un camperol amb barretina,grassonet, xiroi i satisfet, que mostrava un som-riure de pam i mig. El personatge es va fer tancèlebre que, un cop tancada la publicació, vacontinuar sent present a través d’objectes demarxandatge: ventalls, tabaqueres i figuretes.En algunes localitats el Cu-Cut! es va convertiren un capgròs que alegrava les festes majors.Era el cas d’Olot, on desfilava en companyia dela vella Xarruca i d’un noi, vestit de Patufet.

Dalí es va tornar a interessar pel Cu-Cut! apartir de l’estiu de 1960. El ninot, segons deia,representava el tipus humà digestiu (grassonet,galtut i ufanós) en oposició al tipus respiratiu(més esquifit i escardalenc). A més a més, alpintor li complaia mostrar la semblança del per-sonatge de paper i tinta amb la fesomia del seuamic Salvador Claret, propietari de l’Hostal LaSelva, de Sils. El senyor Claret no va trigar a serconvidat a Portlligat, on Dalí va fer que el fo-tografiessin a prop d’una imatge del Cu-Cut!,per remarcar les afinitats físiques entre l’un il’altre (i s’ha de dir que no errava el tret).

La dèria daliniana pel Cu-Cut! s’havia iniciat,uns mesos abans de l’estiu, quan havia co-mençat a recercar una figureta del ninot, quedugués un porró a la mà. Uns periodistes de larevista madrilenya Sábado Gráfico li van rega-lar un d’aquests ninots, sense porró, el mes dejuliol. Dalí es va mostrar encantat perquè el pre-sent li recordava una figura que, segons deia,havia existit al parc de Barcelona: «Quan elsnens li llançaven unes monedes, el Cu-Cut! feiauna reverència i deixava caure uns caramelsper la boca».

Durant l’entrevista amb Sábado Gráfico, l’ar-tista va explicar als reporters quin ús li volia do-nar al personatge: «Penso fer una publicitat desistema desconegut fins a la data. Faré pastarunes coques amb la seva forma i les donaré amenjar els periodistes tan bon punt arribi a Nor-damèrica. No s’oblidin vostès que la millor ma-nera de fer publicitat és fer digerir per l’estò-mac allò que es vol introduir».

És molt probable que la idea de fer els pas-tissos amb la forma del Cu-Cut! quedés apar-cada, però Dalí va complir amb la seva prome -sa de presentar el personatge a la premsa ian-qui. Quan va arribar als Estats Units, a finals denovembre, es va fer retratar amb una rèplicadel ninot. Un diari va publicar la foto amb el tí-tol Salvador’s Dolly. El text del peu plantejavaun interrogant lògic als lectors: «Who is Cucut?».

De ben segur, aquesta mateixa pregunta sela podrien haver fet fer els espectadors de l’ò-pera La dama espanyola i el cavaller romà, d’A-lessandro Scarlatti, amb decorats i dissenys deDalí, que es va representar a Venècia l’any se-güent. Dalí havia manifestat, en vàries ocasions,el seu desig d’incorporar el personatge creatper Gaietà Cornet en els decorats de l’òpera i,d’alguna manera, el ninot va quedar associatamb aquell espectacle. Així queda reflectit al-menys en una il·lustració del disc Dalí in Ve-nice (Decca, 1962), dedicat al muntatge i queinclou un quadernet amb imatges de l’òperadalinitzada. El ninotet rodanxó hi apareix ambl’afegit d’unes ales de papallona.

La figura del Cu-Cut! reapareixeria en altresprojectes del pintor, alguns força sorprenents.Així, no va dubtar a convertir-lo en el protago -nista del gravat Kosanaga chojo, que formavapart de la sèrie Japanese Fairy Tales (1974). Nodeixa de tenir gràcia que, uns quants anys abansde la colonització del paisatge historietístic delsnostre país pels autors de manga i anime, Dalícol·loqués un personatge del còmic català adins d’un projecte de matriu japonesa.

ENTRE XAIS I ESQUELLESSalvador Dalí, a part de llegir patufets i cucuts,estava força al cas de la resta de publicacionsd’humor humorístiques que s’editaven a casa

nostra. Està constatat, per exemple, que l’artis-ta també seguia L’Esquella de la Torratxa (1872-1939). L’Esquella va ser una revista longeva, im-pulsada per l’editor gironí Innocenci López Ber-nagossi. Un altre gironí, el novel·lista Pruden-ci Bertrana, hi exerciria de director durant unsanys.

Que Dalí n’era bon lector, ho sabem perquèel 29 d’octubre de 1919 anota al seu diari quese’n va al casino figuerenc «a llegir l’Esquella ialtres setmanaris». L’existència de vuit exem-plars de la revista a la seva biblioteca corrobo-ra la dada. El número més antic és el 718 (14octubre 1892), el més recent el 2.858 (6 d’abrilde 1934).

A part de les esquelles, podem conjecturarque el noi també va seguir amb interès els con-tinguts gràfics de Papitu (1908-1937), el set-manari psicalíptic que va dirigir el seu admiratFrancesc Pujols. A la col·lecció del pintor nos’hi conserva cap exemplar de la publicació,però sí que hi trobem la monografia posteriorPapitu (1968), en la qual Sebastià Gasch i JoanPerucho van fer una tria dels seus continguts.

Podem arrodonir l’apartat papitesc dient queel crític d’art Rafael Santos Torroella creia de-tectar la influència de la portada del Calenda-ri Papitu de 1922 en una obra daliniana de jo-ventut: La Ballarina (1921-22). Aquesta peça,segons el crític, mostra «analogies significativesde ritmes i afectació estilística» amb la il·lustra-ció de de l’almanac, obra del ninotaire GarcíaEscribà «Foller». Però, per ser sincers, aquestesanalogies semblen més forçades que evidents.

Al fons de revistes del pintor també hi tro-bem un número d’El Be Negre (1931-1936): el233 (22 abril 1936). Aquest setmanari, un delsmés punyents de la nostra premsa humorísti-ca, solia fotre-se’n tot sovint del figuerenc, delsseus quadres i de la seva conducta excèntrica.A l’exemplar conservat, però, els redactors dela revista es comportaven i no li llançaven capdard.

No sabem com deviar encaixar Dalí les bro-mes d’aquest ramat de bens. És probable queles acceptés amb un somriure murri, fidel a laseva màxima que diu que l’important és queparlin d’algú, encara que sigui malament.

Fotos:Sobre aquesteslínies, de dalt a baix,el llibre monogràfic¡Cu-Cut! (1967), deLluís Solà, un exem-plar del qual teniaSalvador Dalí a laseva biblioteca; l’e-xemplar de l’11 d’a-bril de 1902 deL’Esquella de laTorratxa; i el númerodel 22 d’abril del1936 de la publica-ció El Be Negre.15Primer exemplar de¡Cu-Cut! (1902).16El personatge deCornet és dalinitzata la peça KosanagaChojo (1974).17El Cu-Cut! tambéapareix al disc Dalíin Venice (1962).18Festa Major d’Olot:en Cu-Cut!, enPatufet i la Xarruca.Foto: Vélez, 1934.

1516

17

18

Reportatge


JOSEP ANTONI Ruiz Postigo Metge d’Olot, treballa a Egipte i a d’altres indrets d’Àfrica

El metge olotí Josep Antoni Ruiz, de 42 anys, va arribar el 2008 al Caire, la capital d’Egipte, coma responsable d’un programa de l’Organització Mundial de la Salut per al nord d’Àfrica i l’OrientMitjà. Abans, havia treballat com a metge cooperant en diferents països de l’Àfrica subsahariana.

Els meus ulls no donaven crèdit al queveia… A la capital, Luanda, dones carre-gant bombones de gas butà al cap, ca-

mions sense parabrises… I a la zona del pro-jecte, Muxima, semblava com si el temps s’ha-gués aturat, som si la petjada del colonitzadorportuguès fos una imatge embolcallada per lesteranyines, ja que els pocs edificis de totxanesque hi havia estaven deteriorats, els cables elèc-trics només servien perquè els ocells s’hi po-sessin i la gent continuava vivint en el mateixtipus de vivendes de feia més de cent anys...».Amb aquestes paraules rememora Josep Anto-ni Ruiz Postigo –«“Suki” per als amics», apun-ta– la primera impressió que va tenir quan vaarribar el juliol del 1996 a Angola, el primerpaís africà on va exercir de metge. Hi va anara treballar per a l’organització humanitària Me-dicus Mundi, a la qual «Suki» havia demanat unabeca per formar-se com a metge cooperant du-rant dos anys a Barcelona. Però les coses vananar de manera molt diferent: «Quan em vanentrevistar sobre la beca, em van dir de segui-da: “Tenim una proposta que té el que a tu t’a-grada, un projecte en una zona rural on una deles prioritats són les malalties infeccioses. Nocal que facis els dos anys a Barcelona, estemdisposats a enviar-t’hi en pocs mesos, quan aca-bis el teu diploma en medicina tropical”». D’a-questa manera començava el seu periple afri-cà, que encara no té data de caducitat.

Josep Antoni Ruiz va néixer el 13 de novem -bre de 1968 a Olot, on va fer els estudis bàsics(a l’Acadèmia Fornos i a la Divina Providència)i el batxillerat (a l’Institut Montsacopa). Va es-tu diar medicina a la Universtiat Autònoma deBarcelona i la part clínica a l’Hospital de SantPau. El cinquè curs el va fer a París, a travésdel programa Erasmus.

DOS VIATGES DECISIUSVa ser precisament durant la seva etapa d’es-tudiant universitari quan se li va despertar l’in-terès per exercir de metge cooperant. I va serarran de dos viatges, al Marroc i al Brasil. «L’any1989, quan feia tercer de carrera, vaig anar alMarroc. Era el primer cop que sortia d’Europa,i hi vaig visitar alguns hospitals. La realitat d’a-quelles sales d’hospitalització em va esparve-rar. Justament aquell estiu havia treballat de ze-lador nocturn a l’hospital d’Olot, per fer algunsestalvis, i també feia pràctiques com a estudianta l’hospital, a Medicina Interna. El contrast en-tre la qualitat dels serveis hospitalaris d’Olot iels del Marroc em van despertar el sentimentde voler dedicar-me més endavant a exercir laprofessió en països més pobres». Tres anys méstard, el 1992, «Suki» viatjava al Brasil com a vo-lun tari d’una associació d’intercanvi d’estu-diants de medicina: «Aquella estada em va acos-tar a la realitat del tròpic, on les necessitats mè-diques i la severitat d’algunes malalties infec-cioses arriben a ser en molts casos esfereïdo-res». «L’empremta que em van deixar aquellsdos viatges van ser els estímuls originals perprendre més endavant una decisió de la qualavui encara estic satisfet», afegeix.

Així, l’any 1995 es va decidir a demanar labeca de Medicus Mundi Catalunya, petició queel portaria directament a Angola a treballar «enun projecte d’atenció primària de salut, del qualen vaig ser el coordinador, i el metge de ter -reny per al programa de la malaltia de la son».Precisament aquesta patologia, la tripanoso-miasi africana, que transmet la mosca Tsé-Tsé,ha centrat bona part de l’activitat de Josep An-toni Ruiz a l’Àfrica subsahariana.

L’any 1999 es va acabar la seva estada a An-gola, i poc després Metges sense Fronteres

(MSF) li oferia anar-se’n a Hondures a partici-par en un projecte sobre la malaltia de Chagas(tripanosomiasi americana). «Els vaig dir quepreferia esperar mig any abans de canviar decontinent i de tema professional. L’any 2000vaig descansar una mica, vaig assistir a un cursinternacional intensiu sobre la malaltia de lason a Marsella, vaig continuar treballant en latesi doctoral (sobre la malaltia del son, preci-sament, que vaig acabar l’any 2005 aprofitantque tornava a estar uns mesos a l’atur) i vaigfer una missió exploratòria per a MSF amb laintenció d’iniciar un projecte a la RepúblicaCentrafricana (RCA)». «Suki» volia continuar tre-ballant a l’Àfrica i en la tripanosomiasi, i peraixò es va agafar aquest període d’espera. I se’nva sortir, encara que va haver de canviar Me-dicus Mundi per MSF: «Medicus Mundi no te-nia llavors cap projecte d’aquest tema».

Així, entre 2001 i 2004, Josep Antoni Ruiz vaparticipar en el projecte de MSF de control dela malaltia de la son en una zona molt remotade la RCA: «L’Haut Mbomou és a quatre dies encotxe de la capital del país. Era un repte im-portant. Només érem dos catalans, a l’equip,quan vam començar: el logista i jo. Tota la fei-na la vaig fer amb infermers africans, en cinccentres de salut/hospitals, en una zona de 200quilòmetres». L’any 2003, un cop d’Estat a laRCA els va obligar a marxar del país durant tresmesos, que Ruiz va aprofitar per participar enun projecte de medicina general a Burundi.

«Suki» va deixar el 2004 el projecte de MSF ala RCA, però no va deixar Àfrica ni la malaltiade la son: «El món de la tripanosomosi és rela-tivament petit, i ens coneixem tots de con-

gressos internacionals. L’Organització Mundialde la Salut (OMS) havia estat quatre mesos bus-cant una persona per coordinar un projecte d’e-mergència sobre la malaltia de la son a Sudandel Sud, i quan van saber que jo deixava el pro-jecte de la RCA em van proposar fer-me’n càr -rec». Així, durant sis mesos, Ruiz va fer de «co-ordinador, metge, logista i financer del projec-te d’emergència de malaltia de la son al com-tat de Tambura i Ezo, a Sudan del Sud». Aca-bada aquesta feina, l’OMS li va proposar quecontinués al país, però ampliant les seves acti-vitats. Així, hi va continuar fins al 2008, peròara com a encarregat dels programes de ma-lalties tropicals desateses al Sudan del Sud, ambbase a la capital del país, Juba.

La mateixa OMS li va proposar una nova fei-na, l’any 2008, que és la que el va fer traslladara Egipte, on continua. «Em van oferir treballara l’oficina regional de l’OMS, al Caire, on co-brim 22 països, des del Marroc fins al Pakistan.Sóc el responsable del programa de lehisma-niasi cutània i visceral a la regió del nord d’À-frica i Orient Mitjà i segueixo les activitats detripanosomiasi al Sudan del Sud». Així, «Suki» téla seva base d’operacions al Caire, però viatjasovint als països de la zona, per supervisar so-bre el terreny el funcionament dels programes.

Malgrat que ja porta una quinzena d’anys vi-vint i treballant a l’Àfrica, Josep Antoni Ruizconsidera que es tracta d’un trasllat provisio-nal, encara que «de moment no tinc data de tor-nada a Catalunya». I no es penedeix en abso-lut de la decisió de marxar que va prendre enel seu dia, al contrari: «Sóc un apassionat de lameva feina i he tingut la sort d’estar en llocs re-

El fil de la vida


Fotos:1Josep Antoni Ruiz idos col·laboradorsseus netejant uncamí per poder con-tinuar circulant ambel seu vehicle, alcomtat de Mundri deSudan del Sud, elmaig de 2008.2Un dels centres desalut de Mundri on«Suki» treballava enel projecte de lamalaltia de la son.3Fent una xerradasobre la lehismaniasicutània a Teheran,Iran, el 27 juny.4Ruiz treballant ambun microscopi alcomtat de Mundri, elmaig de 2009.5En un gran mercatde camells situat auns 30 kilòmetresdel Caire. «Hi haviauns cinc mil camellsper vendre a les car-nisseries», explica.6«Aprofitant l’espai:una planxa metàl· -lica a la qual s’en-ganxen les revistesper crear una boti-ga... Com que noplou mai al Caire...».7En una fruiteria pro-pera al seu domicili.8Conversant amb elvenedor ambulantde llet fresca delbarri de Zamalek.9«Un dels espais albarri de Zamalek ones pot gaudir del riuNil, la brisa fresca iun xic de verdorsen se l’atabalamentdel trànsit».10«Als carrers deTeheran cada 200metres hi ha una“bústia” per poder-hidipositar almoina».11«Mausoleu a Istan -bul: A vegades, en -tre aeroport i aero-port es pot fer unaescapadeta i visitarciutats noves».

1

2 3

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

EL CAIREEGIPTE

DISTÀNCIA DE GIRONA:2.860 kilòmetres

(aproximadament).POBLACIÓ:

7.756.977 habitants(no s’hi inclou l’àrea me-

tropolitana).SUPERFÍCIE:453 km².DENSITAT:

17.123 hab./km².MONEDA:

Lliura egípcia(1 euro = 8,5 lliures).

IDIOMA OFICIAL:Àrab.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DEL CAIRE

A JOSEP ANTONI RUIZ:De la megalòpoli del Cai-

re, definitivament, elssucs de fruita natural. Pelque fa a l’Àfrica sub-sa-hariana, la vida en gene-ral es percep com un pro-

cés molt més senzill.

I EL QUE MENYS:Del Caire, la contamina-ció acústica i de l’aire. I el

caos. QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA A

FALTAR DE GIRONA:

La «seguretat» i les pos-tres. A l’Àfrica te n’adonesque el fil del qual penja lanostra vida es torna molt

més prim. I trigues untemps a acostumar-te ano poder fer postres va-riades després de la ma-

joria d’àpats.

I EL QUE MENYS:La fred i una certa tristor

que les persones mostrenen el seu dia a dia. És

real ment sorprenent com-provar que malgrat les di-

ficultats amb les qualsviuen la majoria d’africansen zones rurals, el som-riure és una part habitual

del paisatge.

Gironinsal món


mots de l’Àfrica fent una tasca que m’ha apor-tat molta satisfacció. Hi ha hagut també mo-ments molts difícils, sobretot quan es treballaen països en guerra, o quan les malalties no etpermeten tenir una qualitat de vida aceptable,però l’acollida de les poblacions en les qualshe treballat fan que senti que ha valgut la pena».I és que, durant el seu periple africà, «Suki» s’hatrobat amb situacions realment complicades:«He viscut en diversos països en guerra i he es-tat evacuat per motius de seguretat en nom-broses ocasions. A més, tenir diversos episodisde malària també et fa sentir que el fil del qualpenja la teva vida es molt més prim».

Igualment, ha estat testimoni de situacionshistòriques remarcables, com les recents revol -tes a Egipte, o la independència de Sudan delSud. Sobre Egipte, assegura que «el que ha pas-sat no s’ho creuen ni els mateixos egipcis. Nos’ho esperaven. Jo vaig estar una setmana tan-cat a casa, ja que ens van tancar l’oficina permotius de seguretat. Llavors ens van evacuarfo ra del país». Malgrat això, ha pogut tornar aresidir al Caire, una ciutat a la qual no s’acabad’acostumar: «Encara no m’hi he aclimatat per-què és una ciutat amb una àrea metropolitanaque supera la mida del trajecte Olot-Girona iamb tres vegades la població de tot Catalu -nya… Encara em sorprèn trobar-me retencionsde vehicles als carrers a la una de la matinada».Per la seva feina a Sudan del Sud, també ha es-tat testimoni privilegiat del procés d’indepen-dència del país, culminat amb el referèn dumque la va aprovar. Malgrat això, «a la capital noes nota res en particular, res diferent com paratamb abans del referèndum. En certes zones ma-

lauradament sí que hi ha hagut una escaladadel conflicte armat amb les guerrilles; la situa-ció és molt incerta i la frontera no ha estat en-cara totalment definida».

Les diverses responsabilitats que té fan quela vida de Josep Antoni Ruiz no esti gui sotme-sa a una rutina massa definida. A més, comen-ta, «la tònica de la vida a l’Àfrica és que la ruti-na brilla per la seva absència. Al Caire sí quetinc una certa rutina, pero la meva feina impli-ca un nombre considerable de viatges pels paï-sos de la regió que fan que la vida tranquil·lade treballar en un despatx estigui impregnadad’estades en països com Sudan, Síria o Iemen,on visito centres de salut o imparteixo cursosde formació per al personal de salut».

LA RELIGIÓ, LA VIDA I LA MORTTot plegat li ha permés fer-se una bona idea dela realitat tant del Caire com de l’Àfrica subsa-hariana, i creu que entre les coses que més po-drien sorprendre els gironins que visitessinEgipte hi ha el fet que «la religió ocupa un llocmolt important en el dia a dia de les persones.Em sembla que a casa nostra la gent s’ha dis-tanciat molt de la religió, o si més no la religio - sitat no es manifesta tan obertament». Pel quefa a les zones de l’Àfrica subsahariana que co-neix, en destaca que «la vida es viu amb menysdramatisme, les agendes no van tan plenes, lagent té mes temps per seure, parlar, fer trenesa la veïna del costat... La gent planifica moltmenys, té moltes menys opcions». Puntualitzaque es refereix «a l’Àfrica rural, on he viscut lamajor part del temps». També remarca «l’acti-tud que tenen els africans del tròpic en relació

a la mort, molt més adaptada que la nostra. Ellsho viuen d’una manera molt més resignada i lamort impacta en la seva vida d’una formamenys traumàtica que a casa nostra».

Josep Antoni Ruiz –que acostuma a tornar uncop a l’any a Girona i a qui li agradaria viure«en una ciutat més petita i més a prop del mar»–,no fuig d’estudi quan se li demana quina solu-ció veu per als greus problemes que pateix Àfri-ca. «Renoi, no és gens fàcil», diu d’entrada, peròtot seguit afegeix que la solució, al seu parer,«implica la societat civil, les empreses i els go-verns occidentals, però sobretot implica queels països considerats menys desenvolupats tro-bin la fórmula per assumir responsablement elseu futur i millorar-ne les condicions. Si aga-fem per exemple el cas de casa nostra, qui hamillorat la sanitat, l’ensenyament i les vies decomunicacio a Catalunya els darrrers 50 anys?Han estat les organitzacions no governamen-tals d’altres països? Les organitzacions interna-cionals? Com a vegades passa a casa nostra, laclasse dirigent afri cana no sempre treballa pelbenefici dels ciutadans, sinó que alguns indi-vidus ho fan per la seva pròpia butxaca. Així,hi ha corrupció en països en els quals la majo-ria de la poblacio pateix, i molt. I encara queoptéssim per “boicotejar” o “aïllar” certs països,al final qui acaba patint és la població civil, noels responsables de certes injustícies. L’opciómés útil a llarg termini seria oferir educació ala majoria de la població, entenent com a talno només coneixements tècnics, sinó promou -re valors com la tolerància, el respecte i l’ho-nes tedat, perquè la corrupció està estesa moltmés enllà de les classes dirigents».

9 10 11

6

7

8

4

5

El nom d’electrodomèstic «vampir» potsemblar divertit però no ho és en abso-lut. Existeixen i estan al nostre voltant,

bar rejats entre nosaltres, i són un dels més fi-dels generadors d’ingressos de les companyieselèctriques. La jugada és senzilla. Tan bona pera les elèctriques com perjudicial per a la nos-tra butxaca. A poc a poc anem omplint casanostra d’electrodomèstics i aparells electrònicsque ens van fent la vida més fàcil... i més cara.Televisors, reproductors de DVD, ordinadors,telèfons sense fil, impressores, despertadors,cafeteres... Qui no té a casa alguns d’aquestsaparells elèctrics? I encara que tenim assumitque aquesta nova dolce vita elèctrica té un preu–i quin preu!–, no tothom sap que la majoriad’aquests aparells continuen xuclant electrici-tat fins i tot quan estan apagats, quan estan enrepòs, quan es troben en mode stand by.

Malgrat això, l’evolució de les diferents tec-nologies comporta una evolució inversa delconsum energètic. Per posar un exemple, untelevisor modern amb pantalla led gasta moltamenys electricitat que un LCD –també de pan-talla plana però amb uns quants anys més–. Ino cal dir que els antics televisors de tub catò-dic –aquells que semblaven armaris de roba–eren els reis del malbaratament del quilowatt.

Però encara que el consum mentre funcio-nen es va reduint, crida l’atenció que no s’a-consegueixi reduir a zero la despesa quan es-tan apagats. I és que no deuen estar gaire apa-gats quan un monitor d’ordinador gasta mésd’un euro a l’any en electricitat o quan la im-pressora ens succiona gairebé set euros mésdel nostre compte corrent mentre no funciona.

El refrany diu allò de «de mica en mica s’om-ple la pica», quan en realitat hauria de dir «dewatt a watt», ja que la nostra factura elèctricapot arribar a incrementar-se de més de 50 eu-ros a l’any –sí, ho han llegit bé– pel sol fet detenir molts electrodomèstics «vampirs» a casa. Ia les cases amb gran profusió de televisors, lacosa es dispara del tot.

PETITS GESTOS I GRANS MESURESAconseguir un bon estalvi de diners per a lanostra cartera i un gran estalvi de CO2 per almedi ambient és només qüestió de petits ges-tos, d’uns senzills «detalls de qualitat».

Començant pel més quotidià, podem acos-tumar-nos a apagar el televisor des de l’inter -ruptor, i no des del comandament a distància.Estem parlant d’apagar-lo a la nit quan ens n’a-nem a dormir, que no és tanta feina.

Un ordinador en repòs –a molts de nosaltresens fa mandra apagar-lo– ens pot arribar a sor-tir car, ja que estem parlant del mateix ordina-dor més el monitor. El mateix podem dir de laimpressora, que convé engegar només quanrealment volem imprimir algun document, i nodeixar-la permanentment en funcionament.

És cert que molts d’aquests electrodomèsticsno els apagarem cada nit –com ara el desper-tador o el router de l’ADSL– però sí que els po-dem desconnectar quan ens n’anem de vacan-ces. Algú ha pensat a desconnectar el desper-tador quan se’n va de viatge per un llarg perí-ode de temps? Segur que no. Igual que tampocno solem desconnectar el telèfon sense fils ola moderna cafetera que tant ens agrada i queens va portar a casa el mateix George Clooney.

Però cal recordar que «de mica en mica...».I si després de fer aquests petits gestos vo-

lem continuar estalviant, però aquesta vegadamolt, la mateixa indústria electrònica ens ofe-reix diferents dispositius ideals perquè la fac-tura baixi encara més.

Tots coneixem les bombetes de baix con-sum, i malgrat això continuen comprantaquests vells bulbs incandescents que ens con-sumeixen fins a la medul·la. És hora de can-viar-les per les de baix consum, que, encaraque són una mica més cares, a la llarga ens sor-tiran més barates. I el mateix amb els focus ha-lògens –molt habituals en cuines–, que ja espoden canviar per moderns focus de tecnolo-gia led que gasten fins a deu vegades menys.

I si un vol estalviar encara més, podem ad-quirir bases d’endolls múltiples que descon-necten els aparells que no estan en funciona-ment. Aquestes bases d’endolls utilitzen un sis-tema intel·ligent gràcies al qual quan un apa-rell fa entre 20 i 30 minuts que està apagat des-connecten aquest endoll. Gràcies a aquest sis-tema podem, per exemple, tenir endollats enuna base un despertador, un televisor i un re-productor de DVD. Tant la televisió com el re-productor són desconnectats del tot transcor -regut el temps programat, però el despertadorcontinua funcionant sense perill que la base eldeixi sense subministrament elèctric, i per tantsense perill de quedar-nos en braços de Mor-feu més temps del necessari.

En un país on la factura elèctrica creix demanera desorbitada ja és hora de començar aemprendre alguna acció, bé en forma de pe-tits gestos o de grans mesures.

Electrodomèstics«vampirs»

Cada vegada tenim més dispositius elèctrics a casa nostra i, encara que no ho sembli, mentreestan apagats molts continuen consumint energia; són els anomenats electrodomèstics «vampirs»

TEXT: DAVID ARRÁEZ

Reportatge


Router ADSL8,55

Impressora6,86

Televisor de tub5,60

Reproductor DVD4,15

Ordinador desobretaula4,94

Minicadena3,36

Ordinador Imac3,03

Telèfon inalàmbric2,25

TV LCD 32”2,12

Cafetera Nespresso1,83

Ordinador portàtil1,60

Raspall de dents elèctric1,46

Despertador1,08

Carregadornetbook1,16

Monitord’ordinador

1,12

Monitor Led1,01

Radiador de vent1,01

Playstation 30,37

2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 Abril2011

0,37

Variació mitjana dela tarifa elèctrica

Despesa decada aparell

Incandescent60 W

DADES EN PERCENTATGE

Gastanten la foscorMantenir els nostreselectrodomèstics apagatsperò no desendollats noens assegura que l’aparelldeixi de consumir energia.Els ordinadors i monitorsen mode repòs poden sersignificatius en la despesaanual d’electricitat.

El consum d’una bombetaclàssica de filament és més desis vegades el d’una de baixconsum.

Baix consum 11 WLa llum que desprèn labombeta de baix consum éssimilar a la clàssica de 60 W.

1,6 1,7 1,7

5,96,1

9,0

5,6

9,6 9,8

La despesa

total pot

ser d’uns

euros l’any51,6

Un petit aparell queens farà estalviarmolts euros

Belkin, una empre-sa californiana, estàportant a les llarsde tot el món la pre-ocupació pel mediambient i l’estalvienergètic. Entre elsnombrosos inventsque poden fer lanostra factura elèc-trica una mica méssuportable destacaaquest monitor decontrol de consumenergètic, anome-nat Conserve In-sight. Per menys de30 euros podem sa-ber quant gastenels electrodomès-tics de casa i quantCO2 expulsem almedi ambient.

Catedràtic de Paleontologia a la Universi-tat Complutense de Madrid, Juan Luis Ar-suaga (Madrid, 1954) codirigeix amb José

María Bermúdez de Castro i amb el gironí Eu-dald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) l’equipd’investigació d’Atapuerca (Burgos), el jacimentque està contribuint a reescriure la història del’ocupació humana d’Europa.

Què és més fàcil saber: d’on venim o cap aon anem? No tenim ni idea de cap a on anemperò això és una excel·lent notícia, perquè de-pèn de nosaltres. Les forces que han produïtl’ésser humà i la resta de les criatures de la bios-fera al llarg de l’evolució ja no operen en no-sal tres com ho feien abans. Hem creat un mit-jà artificial, el medi social i cultural, en el qualles regles de joc són unes altres. Des que pro-duïm l’aliment i no depenem del que la naturaens ofereix, hem modificat aquestes regles. Ésun assumpte que m’interessa especialment. Hiha una lleugera adaptació de la biologia a lesdiferents cultures, sobretot pel que fa a l’ali-men tació. Més enllà d’això no hi ha grans can-vis, i això ha fet que els humans no siguem gai-re diferents els uns dels altres, cosa que hauriapassat si les forces evolutives haguessin estatmés intenses. Ara estem en condicions de mo-dificar les regles del joc segons la nostra vo-luntat, tenim la tecnologia per alterar la natu-ralesa humana. El futur no està escrit.

Emancipar-se de la natura està bé, peròtambé fa por una perspectiva tan oberta.Són els inconvenients de la majoria d’edat. Enshem fet adults com a espècie i en aquesta eta-pa el marge de maniobra és molt més ampli.Quan ets un nen t’ho donen tot resolt i quan etfas gran has de decidir. Hem pres el control so-bre la nostra biologia. El desenvolupament deles tecnologies té el problema afegit de la sevacomplexitat creixent. La major part de la gentno té criteri, som més ignorants que mai pelque fa a les noves regles de joc. I això no li pas-sa només al ciutadà comú, sinó també al mónde la ciència, en el qual els que treballen en unàmbit ignoren què es fa en una altra especiali-tat. A la complicació d’haver de prendre deci-sions s’hi suma l’extrema especialització de lestecnologies, que ho fa encara més difícil. Aixòens porta a qüestions de tipus social i a un mónque anticipaven certes novel·les. No sa bem siens espera El món feliç de Huxley, que és laperspectiva futura que em preocupa més.

Els ancestres que van sobreviure en l’es-cassetat, se’n sortirien en aquest món desobreabundància? Subscric en gran part unateoria proposada pel sociobiòleg Richard Ale-xander. Divideix l’evolució humana en dos mo-ments, el primer dirigit o governat pel que Dar-win en deia les forces hostils de la natura. Ensenfrontàvem al clima, les malalties, els paràsits,els depredadors..., que eren les forces que re-gien la nostra evolució. Però quan es comen-ça a fer més complex el medi social, les reglescanvien i hem d’adaptar-nos per ser-hi com-petents. Aquesta idea que en el passat els pe-rills als quals s’enfrontava l’ésser humà proce-dien només del medi natural no és del tot cer-ta. Però això també els passa als ximpanzés,que no estan preocupats només per les ame-naces de l’entorn, també els inquieta el lloc queocupen en el grup. Això es fa més intens a me-sura que evolucionem en un medi social. Lamajor part de les nostres característiques coma éssers humans no són adaptacions ecològi-ques, sinó socials. Si ens examinem a nosaltresmateixos, percebrem trets que no tenen rela-ció amb l’ecosistema, sinó amb la nostra com-petència amb altres congèneres dins del grupi entre grups. En realitat, el que estem fent ésseguir aquesta línia en un medi cultural en elqual el control sobre la naturalesa és més granque mai. Des de fa molt temps el problema jano són els depredadors, sinó la convivència.

Però ara els depredadors potser són uns al-

tres. Tenim tant control, que ara hem de fre-nar-nos perquè no s’extingeixin els depreda-dors. Hem d’evitar, per exemple, l’extinció deltauró blanc. Per això m’interessa molt aquestaetapa ja llarga i prehistòrica en què desenvo-lupem les nostres capacitats socials.

En el temps en què el futur de la humani-tat estava compromès per la fam, devia serimpensable una època en la qual un delsgrans problemes seria l’obesitat. És un pro-blema greu perquè hi ha abundància d’aliment,cosa que no havia passat mai. Aquí hi ha unxoc entre la nostra naturalesa biològica i la so-breabundància d’aliments que no havíem tin-gut mai. Nosaltres tenim apetència per deter-minats aliments, com els greixos, d’alt valorenergètic. Estem seleccionats i adaptats per ob-tenir el màxim de calories, com a resultat d’untemps en què no sabies si menjaries l’endemà.Parlem de l’epidèmia d’obesitat com si resultésfàcil d’eliminar. Si fos senzill ja ho hauríem co-rregit, però la persistència del problema indicaque és greu i que hi ha alguna cosa en nosal-tres que fa difícil controlar l’obesitat. En aixòcrec que s’ha de tornar a la biologia. Es des-envolupen campanyes a través de l’educació,però si fos només un problema d’hàbits ho hau-ríem resolt. Hi ha un problema de fons, de na-turalesa més biològica i que consisteix que es-tem dissenyats per a la recerca de greixos i su-cres. I també per estar asseguts, el sedentaris-me no ens l’imposa ningú.

L’espècie humana ara té més capacitat de-vastadora que mai, fins a l’extrem de po-sar-se en perill a ella mateixa. No sabem quèhaurien fet els nostres avantpassats si hagues-

sin pogut. Però s’ha produït una cosa greu: ellstenien una mentalitat màgica i una visió de lanaturalesa que la feia sagrada, se’n sentien parti la respectaven. Aquesta manera d’entendre elmón ha canviat radicalment i el respecte per lanaturalesa l’hem perdut, l’hem profanat, peraixò acostumo a dir que cal establir una novaaliança per recuperar aquest respecte.

Les grans catàstrofes naturals ens posen alnostre lloc, fan que siguem conscients queno ho controlem tot. Els fenòmens geològicssón els únics que no podem controlar i per alsquals no tenim defenses. Això és interessantper a un biòleg. Una fera ens provoca por en-cara que estigui engabiada perquè estem pro-gramats per sentir-nos amenaçats i evitar els de-predadors. Però no tenim un mecanisme perprevenir-nos davant d’un terratrèmol o d’unvolcà, és com si no haguéssim desenvolupatressorts per prevenir-nos de les forces de la ge-ologia. Potser tenim alguns mecanismes evo-lutius de prevenció davant de la tempesta, da-vant dels llamps, que et poden espantar si etsorprenen en camp obert, per exemple.

Som en un moment de redefinició delmapa evolutiu? En sabem moltes coses. Co-neixem la genealogia bé, però ens falten els de-talls. Desconeixem quan vam començar a par-lar, en quin moment els nens van començar avenir al món desvalguts, quan va començar lamenopausa, si es vivia en parelles... L’anatomiano ens diu com va començar la consciència. Elmés fàcil és interpretar els esquelets i en aquestcamp estem força avançats. El que és compli-cat és conèixer els processos fisiològics o psi-cològics, tot el que és més intangible.

Entrevista


JUAN LUIS Arsuaga Paleontòleg

El camí recorregut pels humans com a espècie és força més clar que el nostre futur, segons elpaleontòleg Juan Luis Arsuaga, que considera que això no ha de ser font d’inquietud, sinó laconstatació que ja estem emancipats de tot allò que ens ha modelat com a espècie.

“El futur noestà escrit”

TEXT: ANDRÉS MONTES FOTOGRAFIA: LUISMA MURIAS

“El desenvolu -pament de lestecnologies téel problemaafegit de la

sevacomplexitatcreixent. La

major part dela gent no técriteri, som

més ignorantsque mai pelque fa a lesnoves reglesde joc. I aixòno li passanomés alciutadà

comú, sinótambé al mónde la ciència,en el qual elsque treballenen un àmbitignoren quèes fa en una

altraespecialitat.“

Hotel restaurant Molí del Mig (Torroella de Montgrí)

El Molí del Mig de Torroella de Montgrí vaser construït al segle XV com a molí d’ai-gua per una família que administrava el

patrimoni reial a la localitat i que va ser auto-ritzada a canalitzar les aigües del riu Ter perpoder fer aquella funció. La va complir durantmolt de temps, i al segle XVII va ser ampliatamb la construcció d’una masia, i posterior-ment amb noves dependències. I encara queamb el temps acabaria deixant de ser un molí,la denominació original de Molí del Mig va con-véncer els actuals propietaris per batejar l’ho-tel en què el volien reconvertir. L’immoble ha-via estat usat com a habitatge fins a mitjans dela dècada de 1970, però no reunia les condi -cions necessàries per fer d’hotel. Bé, no totes,exactament, perquè el seu emplaçament eraideal per a aquesta finalitat: situat en una fincade 7 hectàrees, entre camps de conreu, en unazona planera especialment tranquil·la, amb xi-

prers que l’arreceren de la tramuntana i un pai-satge espectacular, presidit pel Montgrí, just aldavant. Un lloc ideal per al descans, vaja.

L’encarregat de transformar el vell immobleen un hotel modern i comfortable va ser JosepMaria Deulofeu, arquitecte gironí que va mo-rir el maig de l’any passat als 62 anys. Deulo-feu va saber recuperar el millor de l’esperit ori-ginal del molí del segle XV amb una acuradarestauració, i va proporcionar els equipamentsrestants necessaris amb l’edificació d’un annexen el qual hi ha el restaurant i algunes habita-cions, un altre amb un gran protagonisme delvidre en el qual hi ha la suite principal de l’es-tabliment, i quatre edificacions independentsque són ocupades per una sala polivalent i pertres «bungalows» que poden funcionar com asuites familiars o bé com a dues habitacions in-dependents cadascun d’ells.

La intervenció de Deulofeu va ser tan reei-

xida que el seu projecte va ser un dels selec-cionats pel jurat dels premis d’arquitectura deles comarques gironines corresponents a 2006.En la memòria inclosa en el catàleg dels pre-mis ell mateix explicava que «el repte bàsic haestat minvar el mínim que fos necessari el ca-ràcter plaent, sobri, planer i relaxant del pai-satge del lloc». Amb aquest objectiu, va posarèmfasi en la condició enlairada de les novesedificacions sobre el terreny per aconseguir lapercepció d’elements traslladables i, així, re-duir al màxim l’efecte de terreny ocupat. L’e-lecció de materials i de colors responia a la ma-teixa intenció de respectar els elements més ca-racterístics del paisatge rural i agrícola de la pla-na de Torroella de Montgrí. La seva atenció pelsdetalls el va portar fins i tot a fer muntar en de-terminades habitacions, les que estan encara-des al Montgrí, finestrals panoràmics que sem-blen emmarcar el paisatge.

El luxe de la pauL’arquitecte Josep M. Deulofeu va tenir molt present el paisatge de la zona a l’hora de restaurarun antic molí del segle XV i afegir-hi les construccions que es necessitaven per a l’ús hoteler

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

10 DominicalDiumenge 7 d’agost de 2011

Fotos:1L’entrada a l’hotelMolí del Mig deTorroella de Montgrí,que està situat enuna zona planera aun quilòmetre delnu-cli de la localitat.2L’antiga façana prin-cipal del molí del se -gle XV i el camí quehi portava quedenara a la part interiorde l’establiment.3Les tres edificacionsindependents que hiha al gran jardí del’hotel, que contenencadascuna dueshabitacions que espoden unir en unasuite familiar.4La piscina.5La sala polivalent,situada just al darre-re de la terrassa,que a l’estiu funcio-na als migdies coma barbacoa obertaal públic en general.6En aquest indret del’edificació original hihavia l’antic molí; larestauració dissen-yada per l’arquitecteJosep M. Deulofeuva mantenir, cobertamb vidre, el canalque hi portava l’ai-gua. L’espai funcio-na ara com a petitabiblioteca i sala dejocs per a la maina-da, i també hi hainformació sobre lazona per als clients.

1

3

4

2

5

6

Arquitecturagironina


Després d’aquesta intervenció, l’hotel va que-dar equipat amb un total de 22 habitacions, pis-cina i solàrium, espais per a reunions, i tots elsserveis que requereix un establiment de qua-tre estrelles. Posteriorment, l’equipament s’in-crementaria amb la reconversió d’una antigadependència del molí en zona de spa.

L’hotel, que segons els seus responsables téun caràcter molt familiar i una clientela de pro-cedències molt diverses, està dirigit en l’actua-litat per Elena Sibils. Ofereix als seus clients, almarge de les pròpies instal·lacions, una àmpliaoferta d’activitats relacionades amb el ciclotu-risme (té un espai habilitat per poder-hi deixari reparar les bicicletes i col·labora amb l’empre -sa especialitzada Cicloturisme i Medi Ambient),el senderisme, visites culturals, kit d’acampadaper a nens a les suites familiars...

El restaurant de l’hotel està obert al públic engeneral, així com la Terrassa Pommery. A més,

durant la temporada d’estiu (que s’allargarà, enfunció del temps, fins a l’octubre), el restaurantno obre als migdies perquè funciona la terras-sa-barbacoa, els clients de la qual tenen accésa la piscina de l’establiment. A l’hotel tambés’hi celebren casaments.

Al capdavant del restaurant de l’hotel hi hael jove xef gironí Guillem Lama, de 29 anys, iel cap de sala Fernando Alcolea. Lama, que esva formar a l’Escola d’Hostaleria de Girona i vaser stagier al Bulli de Roses, havia treballat an-teriorment als restaurants dels hotels Hostal deLa Gavina de s’Agaró, Aiguablava de Begur iPeralada, i a La Cuina de Can Pipes de Mont-ras. La seva aposta gastronòmica passa per triarels millors productes «i no emmascarar-los, demanera que es manifestin en tota la seva au-tenticitat». D’aquesta manera, és una cuina moltbasada en la matèria primera procedent de lazona –el mateix hotel disposa d’hort i d’arbres

fruiters els productes dels quals s’usen al res-taurant–, i per tant de temporada –la carta esva renovant durant l’any–, que aposta per «lasenzillesa i la mínima intervenció possible, úni-cament la necessària per posar en valor aquestproducte». Entre els plats que ofereix aquest es-tiu hi ha el gaspatxo d’alvocat amb granissat desíndria; els raviolis de foie amb salsa de peres;la suprema de corvall amb síndria brasejada,arròs negre i iogurt de llet d’ovella; la supremade vedella blanca amb salsa de raïms i ceps,pastís de patata, xips de verdures i caviar detòfona; el sorbet de gintònic amb granissat desíndria i núvol de préssec; o la tarta de pomaamb mango i vainilla.

En línia amb l’aposta del xef, a la carta devins del restaurant hi predominen els de l’Em-pordà, si bé també hi ha referències d’altres re-gions espanyoles, franceses (amb especial aten-ció al xampany), italianes, australianes...

Fotos:7Vista des de l’exte-rior del restaurant del’Hotel Molí del Mig.8El castell del Montgrídes de l’accés alpassadís que portaa algunes habita-cions de l’hotel.9La zona de l’edifica-ció original que haestat habilitada coma spa, amb dosjacuzzis, sauna,hammam i dutxa desensacions.10El xef Guillem Lamatreballant a la cuinadel restaurant, quees pot observar desde la sala a travésd’un gran finestral.11Suprema de corvallamb síndria braseja-da, arròs negre iiogurt de llet d’ove-lla.12Suprema de vedellablanca amb salsa deraïms i ceps, pastísde patata, xips deverdures i caviar detòfona.

7

10

11

12

8

9

Establimentsantics


El 2 de maig de 1905, en plenes festes dela Santa Creu, Joaquim Rosa i Roca vaobrir una sabateria al barri antic de Fi-

gueres. Va escollir el lloc ideal, un local quefeia cantonada i que es distingia pels seus apa-radors aleshores cridaners. Al soterrani de lacasa hi tenia el taller, on fabricava artesanal-ment les sabates personalitzades, per a la qualcosa havia d’agafar les mides dels peus a cadaclient, que més tard havia de tornar un parellmés de vegades per fer-se les proves. Ales-hores hi havia a Figueres cinc sabateries i to-tes es guanyaven bé la vida.

Joaquim Rosa va posar a l’establiment elnom de Novedades Rosa. A la dècada de 1930la sabateria va començar a guanyar molt bonafama i més quan van contractar uns quants re-clusos sevillans que complien condemna a lapresó del castell de Sant Ferran. Els sevillanseren bons operaris sabaters i acabaven el cal-çat d’una manera molt perfecta, cosa que agra-dava molt a la clientela de l’establiment.

Quan va esclatar la Guerra Civil, el fill deJoaquim Rosa, Joaquim Rosa i Salellas, va ha-ver d’anar al front, mentre el seu pare es que-dava a la botiga. Aquesta no va tancar en totala contesa i tampoc no es va veure obligada atreballar fabricant botes i altres tipus de cal-çats per als comitès revolucionaris.

SABATES DE FÀBRICA Quan va tornar de la guerra i del servei mili-tar, Joaquim Rosa i Salellas es va fer càrrec dela botiga perquè el seu pare es va retirar. Deseguida es va adonar que les coses estavencanviant i, l’any 1943, es va posar en contac-te amb algunes fàbriques de sabates de qua-litat que hi havia a Mallorca. Va ser aleshoresquan a l’establiment es va deixar de fabricarcalçat artesanalment i es va passar a la vendade sabates industrials. El final de la II GuerraMundial, a l’any 1945 i posteriors, va propi-ciar també que molta gent del sud de Françatravessés la frontera per anar a comprar saba-tes a Figueres, ja que el calçat mancava al paísveí. En aquell temps també es van deixar decon feccionar sabates de dona, per dedicar-se només, l’any 1950, a les sabates d’home.

Això va durar fins l’any 1988, quan ja por-

tava l’establiment el fill de Joaquim Rosa i Sa-lellas, Joaquim Rosa i Testar, que s’havia ca-sat amb Carme Fernàndez i Caula, la qual vatornar a introduir la venda de sabates per adones. Un temps abans, l’arribada del turis-me, sobretot amb l’entrada en funcionamentdel Teatre-Museu Dalí, l’any 1974, va ajudarmolt el comerç figuerenc. Els visitants al mu-seu aprofitaven per, després de contemplar

les obres de Salvador Dalí, anar-se’n a com-prar a les botigues figuerenques.

Actualment al matrimoni és el que continuaregentant l’establiment, que continua venentcalçat de fàbrica. Joaquim Rosa Testar i Car-me Fernàndez i Caula tenen dos fills, Joaquimi Marta Rosa Fernàndez, que, per ara, no vo-len seguir amb aquesta petita botiga figue-renca que ja ha complert més de cent anys.

Calçats RosaFigueresHa mantingut des dels seus orígens, fa més de cent anys, un

emplaçament privilegiat i una imatge característica; durant untemps, les seves sabates les van fer reclusos de Sant Ferran

Història

El petit taller ibotiga van seroberts el 2 demaig de 1905 alcentre de Figue-res. Al principiel calçat es feiatot a mà i durantun temps es vancontractar reclu-sos sevillans dela presó de Fi-gueres per ferles sabates, per-què treballavenmolt bé. Durantla Guerra Civilno van tancar i ala postguerra esva deixar la fei-na artesanal perpassar a vendresabates fetes enfàbriques deMallorca, activi-tat que perduraactualment.

Origen1905.FundadorJoaquim RosaRoca.Propietariactual Joaquim Rosa iTestar.TreballadorsRègim familiar.ActivitatVenda de cal-çat.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Hi ha una dita popular catalana que par-la de «guanyar-se les garrofes», referint-se a les persones que s’han de guanyar

el pa. I no es refereix, per tant, solament a l’a-limentació del passat. Això mostra que en elpassat les garrofes, a part de servir de pinsosper als animals, eren també un significatiu ali-ment humà, si més no a la Mediterrània, i, enel nostre cas, a Catalunya, el País Valencià i lesIlles i, de fet, tota la Península Ibèrica.

El garrofer –o garrover a les Balears–, és l’ar-bre que té com a fruit la garrofa o garrova, ales Balears. La garrofa en espanyol és alga-rroba; en portuguès, alfarroba; en francès, ca-roube; en anglès, carob; en italià, carrubo; enromanès, roskova; en alemany, Johannisbrot,etc... El seu nom científic és Ceratonia siliqua,del nom llatí siliqua edulis, beina comestible.

A finals de l’Edat Mitjana el garrofer es vacultivar arreu de la Mediterrània; les garrofeseren exportades a tot Europa per a l’alimen-tació humana i animal. Amb la revolució in-dustrial es va produir el declivi del cultiu delgarrofer, ja que els animals, que n’eren els prin-cipals consumidors, són progressivamentsubstituïts pels ginys mecànics.

Llavors, l’ús de la garrofa i els seus derivats–farina, garrofí, etc...– va quedar reduït , pràc-ticament, a la indústria alimentària i a l’ali-mentació natural i vegetariana. En tinc, per-sonalment, un record d’infància que fa palèsaixò. A la meva ciutat, Banyoles, en ple nucliurbà hi havia la fàbrica de xocolates Torras(que encara existeix, si bé ara a Cornellà deTerri i en mans d’uns altres propietaris). Doncsbé, quan passàvem davant o a l’entorn de lafàbrica, se’n desprenia una intensa flaire degarrofa, un producte que la gent de pagès–com el meu cas– coneixíem perfectament jaque en donàvem als animals.

PRODUCTES AMB VALOR AFEGITAra s’ha girat la torna. Els productes fets ambgarrofa, ja sense l’estigma del frau, tenen unvalor afegit. Així, als Estats Units, la «xocolatade garrofa» té força èxit com a alternativa con-siderada més sana que la xocolata, pels seuscomponents excitants. I està naixent una líniade diversos productes que tenen com a basela garrofa: xocolates i bombons, galetes, pas-tes, pastissos, cremes, gelats, begudes –batutsi licors–, etc... Aquests productes solen pro-cedir del País Valencià, i de Tarragona, zonesamb màxima producció d’aquesta tavella co-mestible.

La garrofa s’utilitza, fonamentalment, en for-ma de «farina». Pel seu gust dolcenc s’adiu par-ticularment amb la pastisseria, però també téla seva utilitat en plats salats. Així, es pot afe-gir a bases i salses –macarrons i pasta en ge-neral–; es pot barrejar, per exemple, amb lapasta fresca a l’hora de confeccionar-la, tal coms’ha fet amb la xocolata o altres productes. Vabé especialment amb les picades, en substitu-ció de la xocolata. El seu particular gust torrattambé fa adient aquesta farina com a condi-

ment o acabament de certs plats, als qualsdóna un nou i interessant sabor.

Els cuiners i cuineres, altrament, hi han tro-bat usos tan interessants com sorprenents: rè-mol amb garrofa i xutney; mar i muntanya (po-llastre amb llagosta o llagostins) amb farina degarrofa afegida a la picada; cargols amb salsade garrofa i bitxo (recordem, els «cargols dol-ços i picants» de Lleida); etc... També s’hiadiuen el conill i fins i tot el xai i, naturalment,

és un ingredient important en la cuina d’ins-piració vegetariana.

En el món del dolç, la garrofa resplendeix.Se’n fan gelats i cremes d’un gust tan intenscom interessant, pans, brioixos i croissants, ga-letes i pastes, pastissos, scoques i tartes. Almercat, en botigues de productes naturals, hipodem trobar la farina de garrofa per poder-la utilitzar a casa o al restaurants. I també perelaborar batuts, licors, gelats i ratafies.

Garrofes Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Un clàssic mar i muntanya, amb la notaafegida original de la farina de garro-fa.Tant amb el pollastre com amb les

gambes, originalment, s’hi han afegit salsesa base de xocolata, per tant la recepta par-teix de la cuina tradicional de la Costa Bra-va.

ElaboracióFeu rossejar el pollastre trossejat en una cas-sola amb un cul d’oli. Afegiu-hi la ceba, pe-lada i talalda, els alls i ho feu rossejar.– Incorporeu-hi les tomates, sense peles nillavors, i deixem reduir.– Afegir també el llorer i el pebre en gra peròaixafat o acabat de picar, així com un rametde farigola. Afegiu-hi el vi ranci i deixeu-lo re-

duir un parell de minuts.– Incorporar 3 decilitres, o una mica menys,d’aigua, i tapeu.– Coueu-ho durant 40 minuts a foc molt baix.– Mentrestant, prepareu la picada amb elsalls, els carquinyolis I la farina de garrofa. Di-luir amb una mica de brou de la cassola ca-lent i afegiu-ho al pollastre.– Salteu a banda les gambes, salades, en

poc oli ben calent i afegiu-les a la cassola.Coure 5 minuts, rectificant de sal i deixant re-posar abans de servir.

NotesPodeu substituir les gambes per llagostins,escamarlans o llagosta.– En comptes de tomàquet fresc podeu ferservir doble concentrat.

Pollastre amb gambes dePalamós i picada de garrofa

La recepta

Usades habitualment com a pinso per als animals, també tenenmoltes i variades aplicacions en la gastronomia, especialment

en el món del dolç, en el qual el seu gust particular resplendeix

Ingredients(4 persones)

� Un pollastre de pagèsd’1,8 kilos.� 300 grams de gambesde Palamós.

� Una ceba tendra.� 3 alls.� 3 tomates mitjanes.� Llorer.� Pebre en gra.� Farigola.� Oli d’oliva.

� Sal.� Una copa de vi rancide Gandesa.� – Picada: 2 alls fregits,3 carquinyolis i 20 gramsde farina de garrofa torra-da nº 6.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Col.leccionisme

La notícia java serabastament tractadael passat dia 21 de

juliol pel Diari de Giro-na: la inauguració a la Ca-tedral de Girona del vitrallabstracte que obre el ter-cer finestral de la façananord i que ha estat creatper l’artista l’irlandès SeanScully. D’aquesta manera,la Seu de la ciutat guanyaun nou valor per compe-tir amb altres temples quetenen entre els seus atri-buts més destacats preci-sament aquest, el dels vi-tralls, que al llarg de lahistòria han exercit –almarge de la seva impor-tant rellevàn cia artística–com a cronistes de la vidasocial, política i religiosadels pobles.

Aquest vessant artesa-nal i artístic ha estat re-centment –el 29 de maig–recordat per l’administra-ció postal espanyola enforma d’un fullet-bloc de2,70 euros de facial i ambtirada de 350.000 exem-plars, que mostra quatreimatges d’una antiga arte-sania, la corresponent a lamanipulació de la pastaper fabricar paper: com ésescorreguda i tamisada, com s’extreu de la pilai es diposita en un motlle rectangular on agafa-rà la forma, i com s’apilen els diferents fulls quees van obtenint d’aquesta tasca. Les imatges co-rresponen als vitralls existents a l’escalinata prin-cipal de la Fàbrica de Paper de Burgos, depe-nent de la Reial Casa de la Moneda, i no és laprimera vegada que apareix una sèrie filatèlicade temàtica similar.

Com és habitual des de fa uns anys, la Direc-ció de Filatèlia de Correus publica per repartirgratuïtament un díptic que acompanya cadas-cuna de les emissions oficials i que es presen-ta en les quatre llengues oficials a l’Estat. A mésde la informació sobre les dades de les sèries ila reproducció a tot color dels segells, es de-mana a qualsevol persona erudita en el tematriat que expliqui molt breument alguna cosasobre el mateix, per la qual cosa i en la sevasenzillesa, aquest fulletó es converteix en unaeina didàctica que resulta molt agraïda per alsusuaris del correu.

En aquest cas, Francisco Vicent comenta en-tre altres coses que el descobriment del papers’atribueix a la Xina, que va començar a fabri-car-lo a partir dels residus de seda, de palla d’a-

rròs i de cànem. Els xinesos van transmetreaquest coneixement als àrabs que, posterior-ment, el van introduir a Espanya, i des de la pe-nínsula es va estendre a tot Europa. La matèriaprimera es dipositava en una pila o tina de fus-ta plena d’aigua, se n’extreia la pasta o polpade la qual, un cop rentada i escorreguda en unsedàs, sorgia el paper. A continuació s’esteniaaquest sobre un motlle rectangular del qual n’a-pareixien els fulls; després, aquests s’assecavenal sol o en uns suports instal.lats en naus co-bertes. Amb el pas del temps, la fabricació depaper va anar evolucionant i del procés manuales va passar a l’industrial.

Com que el col.leccionista interessat trobaràdificultats a obtenir vitralls de debó, s’haurà deconformar a cercar les reproduccions dels ma-teixos en paper, via fotografies, postals, litogra-fies, gravats, publicacions... La Societat Filatèli-ca Gironina va tenir fa uns anys, però, amb mo-tiu de la seva exposició anual de Fires, dedica-da precisament als vitralls de la catedral, el bongust d’encarregar i repartir als participants a lamostra la mosca de Sant Narcís en vitrall; unapeça, doncs, ben original i que mereix una acu-rada conservació.

Art en vidreUn efecte filatèlic dedicat als vitralls coincideix amb la recent

estrena del que ha creat Sean Scully per a la Catedral de Girona

XavierRomero

De tota la pila de correu que esperava serdespatxat, no va dubtar ni un instant a

començar per un sobre més gran que elsaltres, amb remitent francès. Si en aquellprecís instant s’hagués pres el pols haurianotat com se li accelerava. No hi havia resal món que el satisfés més que aprendre,descobrir què estaven fent els millors met-ges del món. Gairebé s’emocionava quanllegia articles en els quals s’exposaven ex-periments o es feien descripcions de noustractaments exitosos per a malalties quesemblaven impossibles de curar.

Josep Solà Vidal va néixer a la localitat al-tempordanesa de Garriguella el 1850. Se-gons les cròniques, després de fer el batxi-llerat va estudiar medicina a la universitatde París i cirurgia a la de Barcelona. Quanttot just tenia 25 anys, el 1875, va creuar l’A-tlàntic per instal·lar-se a l’Argentina, on esva dedicar a l’estudi de les malalties men-tals. Arran de la seva experiència es va doc-torar a la Universitat de Buenos Aires i desde la capital argentina va desenvolupar totala seva trajectòria com a científic.

Paral·lelament a la recerca, treballava pera l’Hospital Español de Buenos Aires, unasocietat benèfica creada el 1852. En un prin-cipi l’entitat s’havia fundat per acollir els es-panyols indigents que hi havia a la zona delRiu de la Plata, però a partir de 1877, fruitde la construcció d’un nou centre més gran,la institució es va obrir més a la societat ides d’aleshores (actualment continua obert)segueix donant servei als habitants de la ca-pital argentina.

Pel que fa a la trajectòria de Josep SolàVidal, s’ha de remarcar que al llarg de totala seva vida es va mostrar interessat en elsavenços mèdics que es produïen arreu delmón. Per aquesta raó, va participar en múl-tiples congressos, als quals sovint hi assis-tia representant agrupacions mèdiques ar-gentines. Precisament fruit d’un viatge rea-litzat arreu d’Europa per posar-se al dia enles investigacions més innovadores de l’è-poca va publicar Progreso de la cirurgíacontemporánea. Aquest recull de les sevesimpressions va veurela llum l’any 1886.

Segons un treballque l’investigador Mi-quel Alabrús va publi-car el 1983 als Annalsde l’Institut d’EstudisEmpordanesos, JosepSolà Vidal hauria mortel 1925, per tant als 75anys d’edat. És l’únicareferència documentalque hem trobat sobrela desaparició d’a-quest metge de Garri-guella que va fer ca-rrera per terres argen-tines a cavall dels se-gles XIX i XX.

JosepSolà Vidal

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

És un vi blanc exòtic, com la seva mateixaetiqueta. Una especialitat que ens presen-

ta la veterana firma cavista Torelló, de SantSadurní d’Anoia. Elaborat amb ceps de la va-rietat Xarel·lo procedents de la vinya del Pin-ya (Finca Can Martí de Baix), de la qual se’nvigila la sanitat durant tot el cicle vegetatiu. Ésd’un color groc pàl.lid. Aroma molt neta ambnotes de torrats molt suaus i ben integrades

del roure francès i americà en els quals ha fetla fermentació durant quasi dos mesos, ambposterior criança quatre mesos més amb re-mogut (batonnage) dues o tres vegades persetmana. Aquest procés li confereix una es-tructura sedosa i untuosa que el fa únic i atrac-tiu –com una camisa de dormir d’aquelles deseda, curtetes, que arriben sobre genoll–. S’hade servir ben fred i amb copa grossa per gau-

dir de les seves aro-mes. Perfecte com aaperitiu i amb peixosde roca. Preu aproxi-mat: 8 euros.

El celler elaborador:Torelló Llopart, s.a., si-tuat a la carretera deSant Sadurní d’Anoia aGelida, són viticultorsdes del 1395. La sevagran obsessió és teniruna cura extraordinà-ria de les vinyes per al’obtenció de gransvins i caves. Per a mésinformació: www.to-rello.es i www.giro-vi.cat.

El vi

CrisalysBlanc 2010

Tendències


Equipatge fiable i resistent,que suma comoditat i elegància

Eastpak presenta la seva nova línia d’equipatge. Elsmaterials, el disseny i la fabricació de màxima qualitat estradueixen en maletes que poden ser, literalment,arrossegades d'un costat a un altre en cotxes, avions otrens. La línia ofereix articles de viatge en una àmpliagamma de colors.

L’estiu provoca deterioramentPer combatre els danys que reben els

cabells a l'estiu, la marca RevlonProfessional ofereix als clients perruquers5 tractaments específics per a cadanecessitat. Una combinació de productes itractaments pensats perquè l'usuarirecuperi la bellesa dels cabells

Nou calçat dissenyat amb la col·laboraciódel grup californià Pearl Jam

Vans presenta una nova línia de calçat, Vans off the wall, dissenyadaconjuntament amb el grup Pearl Jam, que va triomfar a tot al món als anys 90. Lamarca treu així al mercat dos models de sabatilles esportives, una de fosca, al méspur estil grunge, i una altra de colors llampants i vius.

Acompanya’td’un bon complement

La marca Braccialini treu el seu esperitmés rocker amb els nous productes per ala propera temporada tardor/hivern. Lesincrustacions i els estampats seran elsprotagonistes en els disseny més atrevitsdins la gamma de bosses de la marca.

Malgrat ser, segurament, la millor de lasaga, i malgrat haver acabat la seva tra-jectòria internacional amb unes re-

captacions més que dignes, Missió ImpossibleIII no va donar els fruits econòmics que n’es-perava la Paramount i, per tant, aquesta va co-mençar a plantejar-se una refundació de lesaventures d’Ethan Hunt. Tom Cruise, produc -tor dels tres títols, tenia clar que la reinvenciós’havia de fer des del seu personatge, mante-nint la llibertat creativa (cada lliurament ésmolt diferent de l’anterior i respecta l’estil delcineasta que la firma) i, també, aprofundinten les disjuntives morals del protagonista.L’estrella, un home tan controvertit com hà-bil, va prendre una curiosa decisió: faria sor-tir a la quarta entrega el personatge que po-dria heretar la sè-rie (l’agentBrandt, interpre-tat per JeremyRenner) però ce-diria les regnesdel film a J. J.Abrams, directorde la tercera, enqualitat de coguionista i productor. Per tant,si bé Missió Impossible: Protocol Fantasma en-tronca d’alguna manera amb la seva prede-cessora (també hi apareix l’informàtic encar-nat per Simon Pegg), comportarà igualmentuna renovació formal perquè ve firmada perBrad Bird, que fa el seu debut en la imatgereal després d’haver dirigit meravelles ani-mades com El gegant de ferro o Els Increïbles.El cas és que el film, vist el seu primer tràiler,

pinta molt i molt bé, i sembla tant un canvi deregistre com, finalment, una aplicació cine-ma togràfica d’alguns estàndards de la sèrieAlias, música de Michael Giacchino inclosa.

Missió Impossible: Protocol Fantasma co-mença amb un espectacular atemptat al Krem-lin. Els investigadors russos l’atribueixen a laMIF, en el que sembla un parany per conver-tir Ethan Hunt i els seus companys en unsproscrits. Perseguit per tothom i amb uns pocsaliats en la dissolta organització, Hunt hauràde començar una operació a contrarellotgeper desemmascarar els veritables responsa-bles de l’atemptat. Però ara, més que mai, lescoses no són el que aparenten ser, i sobretotquan s’adona que el seu enemic sembla co-nèixer molt bé els seus mètodes.

Al costat de Cruise, Renner i Pegg, enaquesta quarta entrega destaquen les presèn-cies de Ving Rhames (l’únic secundari que haaparegut als quatre lliuraments), Paula Patton,Michael Nyqvist (el protagonista d’Els homesque no estimaven les dones), Tom Wilkinson,Léa Seydoux (vista a Midnight in Paris), AnilKapoor i Josh Holloway, el Sawyer de Perdi-dos. El film s’estrenarà el proper mes de des-embre al nostre país.

Ethan Huntté corda

Tom Cruise torna a interpretar l’agent secret en el quartlliurament de la saga «Missió Impossible», que ha dirigit elprometedor Brad Bird amb J. J. Abrams com a productor

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


JA ÉS ESTIU A GIRONA – LA MOSCA JA ÉS AQUÍ DE NOUNNOVETAT: A`MPLIA GAMMA DE COLORS DE MOSQUES ESTIUENQUES - TRIA I ENGANXA�T

FES-LA VOLAR ARA TU TAMBE´ - NO BADIS, JA EN QUEDEN POQUESNOUS SET COLORS PER A AQUEST 2011: TARONJA, LILA, VERD, GRANA, BLAU FOSC I BLAU CEL, GRIS DE LUXE I ELS JA HABITUALS BLANC I NEGREPUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Víctima d’un paranyEl protagonista és acusat d’haver perpetrat

un atemptat al Kremlin i lluitarà contrarellotgeper desemmascarar els autèntics culpables

Sucker Punch

Director: Zack Snyder.Intèrprets: Emily Browning,Vanessa Anne Hudgens.Distribuïdora: Warner.Durada: 109 minuts.Zack Snyder insisteix en elsseus deliris estètics ambaquesta epopeia futuristaque és imperfecta en elsentit narratiu (massa per-sonatges, massa línies

apuntades que no es desenvolupen) però absolu-tament apassionant des del punt de vista plàstic:a mig camí entre l’òpera rock i el fantàstic de sèrieB, assoleix graus de brillantor notable en el seusegment final, gairebé un Peckinpah passat de re-volucions. També sorprèn pel seu eclèctic planterd’intèrprets, que inclou, a més de les protagonis-tes, Jon Hamm (el Don Draper de Mad Men), Car-la Gugino i el veterà Scott Glenn. P. P.

La legión del águila

Director: Kevin MacDo-nald.Intèrprets: Channing Ta-tum, Jamie Bell, MarkStrong.Distribuïdora: Universal.Durada: 114 minuts.La llegendària desaparicióde la novena legió és el pre-text perquè l’autor d’El últi-

mo Rey de Escocia i La sombra del poder firmi undigníssim pèplum amb aires de western, centraten un centurió que vol resoldre el misteri. Rodadaamb molta solvència, sobretot les escenes de sus-pens, potser depèn massa dels seus referents(l’ombra de Gladiator és allargada) però en qual-sevol cas és una apreciable singularitat que treuforça punta a les constants del gènere. P. P.

Matar al irlandés

Director: Jonathan Hens-leigh.Intèrprets: Ray Stevenson,Christopher Walken.Distribuïdora: Universal.Durada: 106 minuts.La història real d’un gàngs-ter de Cleveland que va es-tar en el punt de mira de lesmàfies locals i que sempre

va sortir airós dels seus intents per atrapar-lo.Hensleigh, guionista de Jungla de Cristal: La ven-ganza, l’explica amb els mecanismes del thrillerpassant-se una mica d’artificiós, però el film téigualment un interès innegable. Entre els secun-daris, Val Kilmer, Vincent D’Onofrio, Bob Gunton,Linda Cardellini, Vinnie Jones, Laura Ramsey, Ro-bert Davi i la veterana Fionnula Flanagan. P. P.

Death race 2

Director: Roel Reiné.Intèrprets: Luke Goss, VingRhames, Sean Bean.Distribuïdora: Universal.Durada: 96 minuts.Seqüela «direct to DVD»d’un film que, al seu torn, jaera un remake d’un títol migoblidat dels 70. Aquesta se-gona part calca el patró ar-

gumental de la seva predecessora (una cursa fu-turista en la qual els competidors són presidiarisque aspiren a guanyar la llibertat) i el resultat ésencara més nefast, limitant-se a ser una successióatropellada i molt sorollosa de persecucions i dià-legs irrisoris. A la primera hi apareixia, com a mí-nim, el gran Jason Statham. P. P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = PabloAlborán PabloAlborán 2 = When thesun goes downSelena Gomez &The Scene3 = 21 Adele 4 = Drama y luzManá 5 = La orilla demi pelo NiñaPastori

REGNE UNIT

1 � Back toBlack Amy Wine -house 2 � 21 Adele 3 � 4 Beyoncé4 � 19 Adele5 � Frank AmyWine house

ESTATSUNITS

1 � Chief EricChurch 2 � 21 Adele 3 � Here I amKelly Rowland 4 � My kindaparty JasonAldean5 = 4 Beyoncé

P R E S T I G E

NUCLI NATURAL EvO2 & 100% SWISS NATURENucli natural compost per lavanda, herbes suïsses iEvO2Nucli transpirable que regula la humitat i manté unatemperatura estable independentment dels canvis cli-màtics i estacionals.

La planta de lavanda ofereix propietats calmants iantiestrès.

Les herbes suïsses estimulen la circulació sanguíniai tenen propietats antiinflamatòries i antireumàtiques.

c/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı c/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

La banda Ojos de Brujo afronta aquests diesels seus últims concerts, després d’anun-ciar fa uns mesos la seva imminent disso-

lució. «Aquest és un comiat veritable», assegu-ra la seva vocalista, Marina Abad, que explicaque «les coses van començar a no ser tan fàcilscom sempre havien estat» dins del grup i que,després de donar a llum el seu primer fill fa tresanys, va notar que «començava un altre cicle».I va anunciar que deixava la banda, decisió queva trobar eco entre altres membres. «Jo no vaigempènyer especialment perquè s’acabés. Elsvaig dir que si desitjaven continuar amb el grup,que ho fessin. Si no ho han fet és perquè nohan volgut», diu l’artista valenciana, que asse-gura que el final no arriba precedit de «mal rot-llo». «Cadascú té la seva visió i cap és més veri-tat que cap altra», afirma sobre les diferents sen-sibilitats dins del grup, cada cop més difícils deconciliar, però que ara generaran molts «Ojosde Brujo» en forma de projectes individuals.

Marina Abad descarta que l’anunci de la sevamarxa sigui cap tipus de truc comercial i asse-gura que el seu és un «comiat veritable», enca-ra que personalment no es tanca a una reuniófutura quan les aigües tornin al seu curs, però«no abans de quatre o cinc anys», precisa.

Per el seu punt final van idear el disc Co-rriente vital (2010), una «festa» amb convidatsil·lustres com Manolo García, Amaral, NawjaNimri i Jorge Drexler entre d’altres, i una girade comiat que s’allargarà, amb actuacions a l’Es-tat espanyol i a l’estranger, fins a l’octubre o elnovembre. Premiats amb un BBC Award i unGrammy Llatí, una de les característiques fona-mentals d’Ojos de Brujo és la seva projecció in-ternacional. Abad es mostra incapaç d’enume-rar totes les ciutats per les quals han passat i re-coneix que, encara que no s’han sentit mala-ment a Espanya, hi ha hagut temporades quesemblaven estar «més valorats a fora».

«En aquests deu anys hem deixat una pila decoses, sobretot, ens hi hem deixat la vida. Crecque hem estat molt pioners i molt valents, tantmusicalment com pel nostre posicionament da-vant les coses», diu la cantant. El seu agosara-ment es va traduir per exemple en un primerdisc –Vengue– que combinava «un compàs desoleá per bulerías amb rap», una cosa que arapot semblar normal però que el 1999, quan vaser publicat, «era una marcianada», destacaAbad. La seva fusió de flamenc amb reagge, hiphop, rock i una mica de música electrònica s’hatraduït en set discos, amb un èxit creixent.

autènticUn comiat

Ojos de Brujo afronta les últimes actuacions abans de la sevaseparació, que la cantant Marina Abad sosté que no és cap truc.

Novetats

Presuntos Implicados

El nou disc de Presuntos Implicados, Banda so-nora, homenatja el cinema amb l’adaptació alcastellà d’algunes de les cançons més famosesdel setè art, des de Moon River de Desayunocon diamantes a How deep is your love? de Fie-bre del sábado noche. La presentació oficial delnou disc de la banda de Nacho Mañó, Juan LuisGiménez i la cantant Lydia serà el proper 5 desetembre, però ja se sap que també hi haurà te-mes com I say a little prayer o The way we were.

Nayaband: «Hope»Nayaband, la banda de fusió formada per artis-tes senegalesos, cubans i canaris, crea un pontentre la música europea i senegalesa en el seuúltim disc, Hope, en el qual denuncia l’existèn-cia d’una generació «sacrificada», els joves ambcarrera i sense feina, i parla de les seves preo-cupacions quotidianes i de la immigració. Lide-rada per Nayaband Jean, originari del sud delSenegal, la banda s’atreveix amb gèneres tandiferents com salsa, reggae, funky o jazz.

Porretas: «20 y serenos»

Han representat millor que ningú el caràcter fes-tiu del rock espanyol, i tanta alegria repartida ha-via de tenir un just reconeixement. 20 y serenosés el nou àlbum dels Porretas, que celebrendues dècades de carrera musical amb tots elsseus grans èxits i un bon grapat de col·legues.«El títol se li va ocórrer a Pajarillo (baix i veu); lapenya sempre es pensa que estem volats, peròaixò tampoc és així: de dilluns a dijous, aigua!»,proclama el guitarrista José Cobela, àlies Bode.

Septeto Santiaguero: «Oye...» Oye mi son santiaguero és el títol del nou discdel Septeto Santiaguero, un treball que, segonsels mateixos artistes cubans, és «més tranquil itracta de les diferents tendències que hi ha avuien la música cubana». L’àlbum pretén ser un ho-menatge al son cubà de tots els temps i al sonmodern d’Adalberto Ávarez, i compta a més ambcomposicions actuals que reflecteixen el bonmoment creatiu que està vivint el grup, fundat el1995 i que conjuga veterania i joventut.

TEXT: JAVIER HERRERO

Diari de Girona

7 d’agost de 2011

La presentacióArriba l’esperat Q3El tot camí més compacte d’Audi,el Q3, combina un estil esportiuamb tecnologia d’última generació

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Referència

L'electricitat s'ha consolidat com laprincipal protagonista en la contí-nua recerca de noves alternatives

de mobilitat per al sector de l'automò-bil. Una tecnologia que ja és tota unarealitat com demostren vehicles coml'Opel Ampera.

La principal característica del modelalemany és el seu sistema de propul-sió Voltec. Compost bàsicament per unpropulsor de gasolina 1.4 de 86 CV,una segona unitat elèctrica i un mo-tor/generador d'electricitat, les rodesde l’Ampera estan propulsades perelectricitat en tot moment. Un exclusiupaquet de bateries de ió de liti de 16

kWh alimenta el sistema Voltec (amb150 CV de potència total) i ofereix en-tre 40 i 80 quilòmetres —en funció delterreny, la conducció i la temperatura—d'autonomia purament elèctrica senseemissions, quan està completamentcarregat. D'acord a la normativa ECER101, l’Ampera gasta menys d'1,6 li-tres cada 100 km i té unes emissionsde menys de 40 gr de CO2 per km.

Quan la bateria arriba al nivell mínimde càrrega es connecta el motor debenzina, que comença a generar elec-tricitat per assegurar una autonomia to-tal de més de 500 quilòmetres. Gràciesa aquesta intel·ligent solució per es-

tendre l'autonomia, els conductorsgaudeixen de la tranquil·litat de no que-dar-se aturats a la carretera per una ba-teria descarregada.

L’Ampera és molt fàcil de recarregari ve equipat amb un cable de recàrre-ga de sis metres de llarg que es guar-da en el maleter. Utilitzant un endollnormal de 230 volts i16 ampers, es po-den recarregar completament les ba-teries en menys de quatre hores.

Pel que fa a les prestacions, hi des-taquen xifres com una acceleració de0 a 100 km/h en aproximadament 9 se-gons i una velocitat màxima de 161km/h.

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes d’agost són:

La presentacióRenovació de gammaLa marca japonesa Mazda haactualitzat la seva família «6» en imatge, equipament i motors

Opel Ampera. Amb l’estrena d'aquesta nova berlina, la firma alemanyaes posiciona com una de les principals alternatives del mercat elèctric, amb aquesta proposta de gran autonomia

Diari de Girona

Motor

19 DominicalDiumenge 7d’agost de 2011elèctrica

Quatre formats de funcionamentOpel espera que el 90% de les vegades, elsconductors seleccionin una de les dues mane-res de conducció principals: Normal o Esporti-va. El format esportiu incrementi la sensibilitatdel pedal de l'accelerador.

Hi ha dos formats més que els conductorspoden seleccionar en situacions especials. Unaés específica per a muntanya assegura que lacapacitat de la bateria suficient està disponibleper oferir la potència necessària en carreteresrevirades. L’altra és la de manteniment de cà-rrega», en aquest cas el vehicle adapta la ges-tió de la càrrega de la bateria per tal d’oferir lamàxima autonomia. Aquesta format és molt útilper aprofitar al màxim tota l'autonomia pura-

ment elèctrica de l’Ampera quan s'accedeix acentres urbans.

En l'habitacle de l’Ampera, dues pantalles encolor i d'alta definició presideixen l'envoltant tau-ler de control. Aquestes pantalles substitueixenels instruments convencionals i al davant delconductor es troba el Centre d'Informació alConductor (Driver Information Center–DES.).Dissenyat per oferir la màxima facilitat d'ús, elDES està equipat amb una pantalla tàctil en co-lor col·locada en la part superior de la consolacentral, que és el principal punt de contacte pera tot el sistema d'informació/comunicació: el na-vegador, el control de la climatització, el con-trol d'utilització de la potència i les funcions delsistema de recàrrega. Amb una distribució de

quatre còmodes places, la capacitat de càrre-ga va des dels 310 fins als 1.005 litres.Com totsels productes Opel, l’Ampera té el recolzamentd'una garantia per a tota la vida o 160.000 km(a Alemanya i el Regne Unit) i 8 anys o 160.000kms per al sistema de bateries.

L’Ampera es posarà a la venda amb un preurecomanat pel fabricant a Europa —sense in-cloure incentius del Govern— que arrenca en42.900 euros. Una xifra que no està fixada demanera definitiva per a Espanya, ja que la gam-ma que hi aterrarà encara s’ha d’especificar. Adiferència d'altres fabricants, la fórmula per es-tablir els preus adoptada per Opel elimina laconfusió en incloure el cost total del cotxe i lesbateries. DdG

Confort i tecnologia per a quatre passatgersEn l'habitacle de l’Ampera, dues pantalles en color i d'alta de-finició presideixen l'envoltant tauler de control. D’aquesta ma-nera aquest Opel precindeix dels rellotges convencionals pera proporcionar tota la informació al conductor. Totes les dadesnecessàries apareixen en el Centre d'Informació al Conductor(Driver Information Center–DES.). Dissenyt per oferir la màxi-ma facilitat d'ús, el DES, està equipat amb una pantalla tàctil acolor col·locada en la part superior de la consola central, queés el principal punt de contacte per a tot el sistema d'informa-ció i comunicació; que està compost per elements com el na-vegador, el control de la climatització, el control d'ús de la po-tència i les funcions del sistema de recàrrega.

Motor


Diari de Girona

Creix lafamília (Q)

Audi Q3 Elfabricant

dels quatreanells

reforça laseva gamma

tot camíamb aquesta

propostacompacta i d’estilesportiu

El concepte Q ha sigut un dels més exi-tosos per a Audi en els últims anys. Laincorporació al mercat tot camí per part

de la firma alemanya, l’ha empés a situar-seentre les principals protagonistes de les mar-ques premiumen aquest segment que cada diacompta amb nous integrants. L'èxit comercialdels Q7, primer i Q5 després, ha animat al fa-bricant dels quatre anells a incorporar a aquestcatàleg una alternativa compacta que completila seva oferta. una arribada que deixa ben cla-res les intencions d'Audi que, de la mateixamanera que BMW amb la seva sèrie X1, ofe-reix un model d'accés dirigit a un ampli ven-tall d'usuaris que demanda representativitat iimatge, en un embolcall tan de moda com ésel dels tot camí.

ESPORTIVITAT COMPACTA Per satisfer-los, Audi ha optat per un traç de lí-nies d'estil cupè en unes dimensions de 4,39metres de llarg, 1,83 d'ample i 1,59 d'alt, su-bratlla el seu caràcter esportiu. Els cridanersgrups òptics confereixen un toc especial alfrontal i a la seva part posterior darrere. Al da-

vant, els fars en forma de cua es poden equi-par amb unitats de xenó plus i enllumenatdiürn LED; amb aquest element opcional Audisubministra també els fars del darrere amb tec-nologia LED. En la seva vista lateral, hi desta-ca el gran arc «wrap-around», un detall de dis-seny de les una característica de diseo de lesgrans sèries de la firma alemanya, que abraçaal conductor i a l’acompanyat i els dóna unagran sensació de seguretat.

L'Audi Q3, en la seva versió més bàsica -2.0TDI de 140 C V amb tracció davantera- que esllançarà al mercat més endevant, només pesa-rà 1.445 quilograms. Aquest reduït pes és de-gut a l’ús de materials lleugers. El capó està fetd’alumini , igualq ue la portalada del maleter,que envolta els muntants i integra les òptiquesposteriors.

El maleter d'aquest SUV compacte ofereixen les seves mesures bàsiques un volum de 460litres, que augmenta fins als 1.365 litres si s’a-baten els seients del darrere. Les barres del sos-tre són de sèrie.

L'oferta del tot terreny compacta d'Audi s'es-tructura en tres alternatives: Advance, Ambient

i Ambition. L'equipament de sèrie des de la ver-sió d'inici és força complet i inclou elementscom l'equip de so chorus, el climatitzador i unampli paquet de sistemes d’ajuda a al conduc-ció.

Malgrat això, Audi ofereix també equipa-ments opcionals que procedeixen directamentde la seva classe de luxe, entre els quals hi haels fars adaptatius de xenó plus, l'assistent pera les llums de carretera, el sostre panoràmic devidre, un paquet LED d'il·luminació interior iseients davanters regulables elèctricament.

La seva oferta de sistemes d'assistència alconductor obre una nova dimensió en la clas-se dels SUV compactes. Entre d'altres, es potequipar al vehicle amb un assistent d'aparca-ment que efectua de manera autònoma les ma-niobres necessàries perquè el vehicle s'intro-dueixi en el forat lliure; l’Side Assist per facili-tar el canvi de carril per radar; l'Activi Lane As-sist que ajuda a mantenir-se en un carril co-rregint lleugerament la direcció del volant si ésnecessari; o l'indicador del límit de velocitatque detecta els senyals de trànsit importants iles reprodueix al tauler. DdG

COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

AAUTOS TONIFINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:[email protected]

PEUGEOT307 SW 2.0 HDIANY 03.Gris. 125.000kms.Tancament centralitzatDirecció assistidaClimatitzador.AlçavidresAudio CD. 4 AirbagsABS. Sostre solar.Alarma6.500 €

CITRÖENBERLINGO 1.9 DANY 07.Blanc. 67.000kms.Direcció assistidaAire acondicionatAudio CD2 Airbags

6.500 €

Motor


Diari de Girona

La segona generació de models de lalínia Zoom-Zoom de Mazda va co-mençar fa tres anys amb credencials

mediambientals millorades, major segu-retat, caràcter esportiu i qualitat, i amb undisseny molt atractiu. La gamma japone-sa ara ha fet un altre pas cap endevantamb els canvis que ha introduït en el Maz-da 6, que resulta un vehicle totalment nou.

Aquest treball d'actualització ha co-mençat per la estètica. El vehicle aracompta amb nous embellidors -més an-gulosos i fluïds- en els fars antiboira;aquests elements emmarquen un ull in-tern format per un far antiboira rodó si-tuat sota la coberta inferior, el que trans-met una forta imatge de refinament. Elsfars davanters són de nova formnada i lagraella superior llueix un nou logotip alatde la marca de color negre en tots els aca-bats excepte en el Sportive, que és del co-lor de la carrosseria. Els pilots ara són unacombinació de lents transparents i diodesLED. Aquesta nova gamma de berlines in-corpora també llantes d'alumini de 17 i 18polzades de nou diseny, amb una lleuge-

ra torsió que produeix una aparença demoviment.

ESPAIÓS I FUNCIONALCom tota berlina d’alta gamma, el Mazda6destaca per la funcionalitat del seu espaióshabitacle. Compta amb una gran quanti-tat de petiots espais d'emmagatzematge iuna consola flexible situada entre elsseients davanters que suma un nou com-partiment portaobjectes prop del seientdel conductor. El cendrer ha estat substi-tuït per una caixa amb espai per a ele-memnts petits, com targetes o el coman-dament d'accés sense clau i encès. A més,s'hi ha instal·lat un innovador suport pera ulleres de sol al darrere del retrovisorinterior. Es manté la flexibilitat Karakuridels seients del darrere, que es pleguenautomàticament en dues seccions 60/40.El maleter del Mazda6 ofereix una de lesobertures més grans del seu segment(1.066 mm en l’Station Wagon) i un delsespais de càrrega més amples (1146 mm).El volum del maleter amb tots els seientsen ús oscil·la entre 510 litres (5 portes) i

519 litres (4 portes, Station Wagon), ambprou espai per a l'equipatge de cincadults. Si cal, el 5 portes i el Station Wa-gon poden transporter encara més equi-patge: amb els seients del darrere plegats,el maleter del 5 portes i de l’Station Wa-gon tenen 1.879 mm i 1.926 mm de lon-gitud, respectivament, i volums de càrre-ga de 1.751 i 1.702 litres (del terra al sos-tre). DdG

La versatilitat s’accentuaMazda6 La gamma de berlines del fabricant japonès introdueix millores en estètica,

equipament i motoritzacions

L'interiord'aquestarenovadaversió haguanyat enrefinamentdegut a l’úsde materials

que transmeten una major sensació dequalitat, com són els nous detallscromats i els plàstics de color negrepiano. També s'han cromat els botons iels interruptors d’alguns elements, comels comandaments del climatitzador i del'equip de so, el pom de la palanca delfre de mà i les manetes interiors de lesportes. També s’ha introduït un to negrepiano en l’equip de control d'àudio i delclimatitzador, en la consola central, alvoltant de la palanca de canvis i en elscomandaments del volant. També és noul'acabat de tots els revestimentsdecoratius: el color plata mat s’estén entots els acabats mentre que el platabrillant es reserva per a l'acabatSportive. Les novetats es completen ambentapissats de tela i una tapisseria depell marró per als que busquen una majorexclusivitat.

Nous colors i materials

114.800

AUTO GIRONACtra. Nacional II, 16-17

Tel. 972 23 39 4017458 FORNELLS DE LA SELVA

22 PublicitatDiumenge 7d’agost de 2011

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2008

Opel Astra EnjoyGasolina o dièselAny 2010

Citroën BerlingoPeugeot Partner dièselDiverses unitatsAny 2007/08

Toyota Aygo1.0 gasolinaAny 2006

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2007

Kia Carens2.0 CRDIAny 2005

BMW Sèrie 11.8 gasolinaAny 2002

Peugeot 1071.4 HDIAny 2008

Seat León1.9 TDI - 5 portesAny 2005

Opel Agila Cosmo 1.3 CDTI - 5 portesAny 2006

Renault Espace2.0 DCI 150cvAny 2008

Peugeot 2071.4 HDIDiversos modelsAny 2008

Opel MerivaDièsel / GasolinaDiversos models

Citroën C21.1 gasolinaAny 2007

Opel Zafira Enjoy1.7 CDTIAny 2010

Opel CorsaGasolina o dièselDiversos modelsAny 2010

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

Publicitat 23 Diumenge 7

d’agost de 2011

diumenge 7 d’agost de 2011 dominical · dominical diumenge 7 d’agost de 2011 diari de girona...

Documents