diumenge 21 d’agost de 2011 pÀgines 2, 3, 4, 5 i 6 dominical · ple, dibuixada a la paret,...

Entrevista Salvador Manera «Alguns es pensen que el peix neix al súper» PÀGI NA 7 Reportatge Contes al museu Tretze anysd’històries jueves al Patronat del Call de Girona PÀ GINES 8 i 9 Reportatge L’últim explorador L’aventura de Miquel Silvestre PÀ GINA 10

Dom

inic

alDiumenge 21d’agost de 2011

Diari de Girona ReportatgeUn dia al CellerEls tres germans Roca obren les portesd’El Celler de Can Roca, que aquest mesd’agost compleix 25 anys, per mostrarcom és l’activitat quotidiana al segonmillor restaurant del món. PÀGINES 2, 3, 4, 5 i 6

Forta aposta: Mazda CX-7 CRTD 2.2 és el màxim exponent de la gamma «off-road» japonesa. PÀGINES 18 I 19�SUPLEMENT

2 DominicalDiumenge 21d’agost de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: ELS TRES GERMANS ROCADAVANT DE LA FAÇANA DE L’EDIFICI ON HI HAEL CELLER DE CAN ROCA (FOTO: MARC MARTÍ)

21 d’agost de 2011

7 EntrevistaSalvador ManeraAquest pescador del Port de laSelva és un dels dos impulsorsd’un projecte turístic per donara conèixer la pesca tradicional.

8 i 9 Reportatge Contes al MuseuFa tretze anys que el PatronatCall de Girona intenta apropar lacultura jueva als més menuts através de rondalles i llegendes.

10 ReportatgeCapitalisme electrònicMiquel Silvestre ja ha recorregut67 països en moto i reivindical'èpica del viatge; ara inicia unviatge entre Espanya i Alaska.

12 i 13 GastronomiaMori la fideuà!Els fideus a la cassola són cadavegada més absents delsrestaurants, en els quals en canviproliferen les fideuàs bordes.

17 MúsicaUna vida intensa

SUMARI Els germans Joan i Josep Roca van obrir elrestaurant El Celler de Can Roca un diad’agost de 1986, però no recorden exac-

tament quin dia va ser. Sí que recorden que nohi va entrar ningú. I que entre els seus primersclients hi va haver el llavors alcalde de Giro-na, Joaquim Nadal. «Però el vam convèncer per-què vingués no per la cuina que féiem, sinóperquè teníem aire condicionat», rememo ra Jo-sep Roca. Avui, 25 anys després d’aquell agostinicial, El Celler de Can Roca té totes les taulesreservades fins el maig de l’any vinent els capsde setmana, i fins el novembre que ve entresetmana. Amb tres estrelles a la Guia Michelindes de fa dos anys, i considerat el segon mi-llor restaurant del món per la revista especia-litzada Restaurant, l’establiment de Taialà s’haconsolidat com tota una referència en l’alta gas-tronomia mundial. La diversitat de la seva clien-tela també ho demostra. Dimarts passat, el diaque els germans Roca van obrir les portes delCeller al Dominical del Diari de Girona permostrar com és el seu dia a dia, tenien clientsaustralians, nord-americans, mexicans, brasi-lers, francesos, belgues, catalans, madrilenys,bascos, neozelandesos... El que segueix és elresum d’un dia al Celler.

9.30-12: ACTIVITAT FRENÈTICA A dos quarts de deu del matí a la cuina d’El Ce-ller ja fa estona que hi ha una intensa activitat.El dimarts és un dia especial al restaurant, per-què es torna a posar en marxa després de dosdies tancats, diumen ge i dilluns «Som uns pri-vilegiats podent tancar els diumenges», admetJoan Roca. Dimarts arriben tot de productesque s’han de treballar i preparar per fer-ne úsa mesura que siguin necessaris, i al mateixtemps s’han de començar a fer elaboracionsper als dos serveis –dinar i sopar– de la jorna-da. Es blanquegen verdures, s’enllesteixenbrous, es converteixen branquetes de cibuleten filaments finíssims, es tallen fulles de plan-tes diverses, es cull espígol al jardinet del res-taurant, es pelen llamàntols i gambes, es couenpeces de carn, es rosteixen pebrots...

El local al qual El Celler de Can Roca es vatraslladar l’any 2007 –situat molt a prop del res-taurant original, anteriorment havia estat la Torre de Can Roca, el seu saló de banquets–va ser meticulosament dissenyat per respon-dre a les necessitats d’un restaurant d’alta gas-tronomia. Començant per la cuina. «De fet, siens vam traslladar va ser en bona part perquèla cuina se’ns havia quedat petita, perquè enrealitat no vam ampliar gaire la capacitat delmenjador», comenta Joan Roca. El canvi entreuna cuina i l’altra és espectacular –va passar de45 metres quadrats de superfície a 280–. L’ac-tual és àmplia, amb zones reservades per a ca-dascuna de les partides en què es divideixenles feines (producció, freda i calenta de pei-xos, carns, fogons, entrants, postres...). Totsaquests espais estan comunicats amb dos pas-sadissos principals que porten a la zona de pasentre la cuina i la sala del restaurant, l’indreton els germans Joan i Jordi Roca van decidiremplaçar el seu despatx: una mena de barrade bar amb lleixes al darrere, televisió i ordi-nador, des del qual poden supervisar els platsque van sortint cap al menjador mentre atenen,si cal, altres feines.

Just al davant d’aquest espai, la paret de lacuina (d’un material similar a la pissarra de co-lor negre) és plena de frases, paraules i dibui-xos escrits amb guix. «Quan tenim alguna ideaper a un nou plat, o per a un nou projec te,acostumem a escriure-la aquí, perquè no se’nsoblidi, i per anar-la comentant; així anem ma-durant coses...». Una bola del món, per exem-ple, dibuixada a la paret, s’ha acabat transfor-mant en una cosa tangible: «Volíem fer un platque expressés la nostra vocació universal desde les nostres arrels locals. “Un món”, era laidea, i la vam escriure, i li vam donar voltes, ifinalment ha acabat quallant». Amb la col.la-boració d’un dissenyador industrial, han creatuns fanalets (com els de Reis) amb la bola delmón dibuixada (i l’emplaçament del Celler in-dicat) que seran portats a les taules tancats ambuna cinta. Quan els comen sals els obrin, tro-baran a dins cinc bombonets inspirats en ca-

Un diaal CellerEls tres germans Roca obren les portes d’El Celler de Can Roca,que aquest mes d’agost compleix 25 anys, per mostrar com és

l’activitat quotidiana en el segon millor restaurant del món

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

11.00h Entrevistats9.30 Tot en marxaUn equip de TV3 entrevista els tres ger-mans Roca per al Telenotícies migdia delcap de setmana. Joan Roca explica queatenen una mitjana d’entre un i dos com-promisos periodístics cada dia. Recent-ment, per exemple, la BBC britànica vadesplaçar durant dos dies un equip de 25persones al Celler. Reben peticions d’en-trevistes i reportatges de tot el món.

L’activitat a la cuina és intensa, i de mane-ra especial els dimarts, després de dosdies amb el restaurant tancat: s’hi rebenproductes que es preparen per fer-los ser-vir quan calgui i es treballa en les elabo-racions que s’usaran en els plats que seserviran durant el dia, de manera que no-més es deixa per a l’últim moment allò queés imprescindible fer just llavors.

DIM

AR

TS

,1

6 D

’AG

OS

T

Reportatge


dascun dels cinc continents. Només aquesta paret està guixada en la im-

pol·luta cuina del Celler. «Al principi ens feiapatir, veure això guixat, i esborràvem el que es-crivíem, però l’any passat vaig anar a la Uni-versitat de Harvard (Estats Units) a participar enun curs (hi torna el proper 11 de setembre) ivaig veure que les parets de tots els laboratoriscientífics estan plenes d’escrits». La resta de lacuina es neteja tres cops al dia (després de lesfeines matinals de preparació i després de ca-dascun dels dos serveis) per mantenir-la en unestat impecable de neteja i d’ordre. El cor d’a-quest espai és una cuina Bonet Maestro negra(«la que que apareix a la pel.lícula Ratatouille;com una Harley Davidson clàssica», apunta or-gullós Joan Roca) que va con dicionar l’estètica

de l’espai. Això i un element poc habitual a lescuines: un foc de llenya d’alzina que permet in-corporar el gust i l’aroma autèntics de les bra-ses a l’alta gastronomia. «Per tot plegat vam con-cloure que el negre era el color ideal per a lesparets, combinat amb l’acer inoxidable de laresta de l’equipament».

La cuina, a més, està emplaçada en un llocprivilegiat de l’edifici, just on hi havia l’entradaprincipal, i té finestrals al davant i al darrere, laqual cosa la fa molt lluminosa. «És una cuinamolt humana», apunta el gran dels tres germansRoca, convençut que això fa més agradable lafeina de les prop de trenta persones que cadadia s’hi passen moltes hores. «Tenim un equipestable des de fa molts anys, completat amb es-tudiants de cuina o cuiners que vénen a fer es-

tades o pràctiques». Al Celler de Can Roca s’hireben cada any uns 400 currículums de jovesque hi volen fer pràctiques, dels quals nomésen poden agafar una trentena: quinze cada sismesos. I bona part d’ells són estrangers. Laos,Japó, Estats Units, Dinamarca... són alguns delsindrets de procedència d’aquests aprenents decuiner, als quals s’afegeixen xefs en actiu quefan estades d’una setmana o quinze dies al Ce-ller per intentar captar-ne l’esperit. «Avui els cui-ners no amaguem res, tot el que fem de nou so-bre tècniques, receptes, etcètera ho ensenyemen congressos i trobades. Si la gent té interèsper venir a casa és perquè tenim uns determi-nats valors que ens fan diferents: la família, l’in-conformisme, l’esforç, el territori, treballar sen-se esperar res a canvi... I fan una estada aquí

Fotos:Sobre aquesteslínies, cada taula delrestaurant està de -corada, a l’arribadadels comensals,amb tres roquesrecollides al Ter quesimbolitzen els tresgermans Roca. 1D’esquerra a dreta,Josep, Jordi i JoanRoca riuen mentrecomenten una ideadavant de la pissa-rra que han improvi-sat a la cuina.2Els tres germansRoca amb la sevamare, MontserratFontané, a la cuinade Can Roca.3Jordi i Joan Rocamostren el seu nouprojecte, «El món»,una mena de fanaletil.lustrat amb un«mapamundi» queamagarà bombonetsrelacionats amb elscinc continents.

11.30h Vaixella brillantA la sala del restaurant l’activitat també éscreixent. Un cop net el terra, es comencena parar les taules. Es col.loquen estovallesi tovallons nets a les taules, i es repassa lanetedat de plats i copes abans de posar-los al seu lloc. Cada taula del restaurantestà decorada, quan arriben els comen-sals, amb tres roques collides al Ter quesimbolitzen els tres germans Roca.

12.00h Primera netejaUn cop a punt totes les preparacions pré-vies que caldran per als dos serveis del dia(dinar i sopar), el personal de la cuina delrestaurant (una vintena de persones) la ne-teja a fons, per deixar-la a punt per quan to-qui començar a enllestir els plats. L’opera-ció es repetirà al final del servei del dinar ial final del servei del sopar, de manera quela cuina estigui sempre impecable.

12.30h Dinar a Can RocaTots els empleats d’El Celler de Can Rocacaminen uns metres per dinar plegats aCan Roca, el restaurant de menús dels pa-res dels germans Roca. La mare, Montse-rrat Fontané, continua cada dia al peu delsfogons. De fet, dina allà mateix, a peu dret,un costum que han heretat Joan i JordiRoca. Verdura, llenties, macarrons, pollas-tre, botifarres... són alguns plats del dia.

CONTINUA A LAPÀGINA SEGUENT

1

2 3

Un cellerdins El Celler«Vaig dir als meus ger-mans que triessin onvolien posar la cuina.Després vam decidiron aniria la sala, i allloc que va quedar hivaig muntar el celler,que vaig voler que fosel màxim de senzillpossible». Així explicaJosep Roca l’origend’un dels espais queels clients d’El Cellerde Can Roca dema-nen visitar abans odes prés de menjar-hi.Roca hi va fer instal.laruns espais per expli-car amb música, pa-raules i imatges (cap -tades per Joaquim Tu-ron) les sensacions iemocions que li sug-gereixen els seus cincvins predilectes: xam-pany, riesling, borgon-ya, priorat i xerès. Per-què quan Josep Rocaparla de vins no acos-tuma a fer-ho de quí-mica, sinó de sedosi-tat, d’alegria, d’emo-ció, de brillantor... Lacarta que en 25 anysde feina ha elaborat undels millors somme-liers del món –si no elmillor– la formen 2.500referències (tres vo-lums de considera-bles dumensions) i té30.000 ampolles enstock. Acostumat aviajar per tot el mónper conèixer què s’hifa, diu que «cada copm’interessa més quèhi ha al darrere del vi:la terra, la gent... Emsembla fascinant».

4 DominicalDiumenge 21 d’agost de 2011

per intentar captar aquests valors; els troben in-teressants».

En aquest punt, Joan Roca rememora els orí-gens del restaurant: «Hem fet això simplementperquè volíem fer-ho. No hem tingut mai capdepartament de màrqueting, ni de comunica-ció. Volíem dedicar-nos a la cuina perquè l’am-bient de casa ens agradava i vam tenir la sortque a Girona hi havia una escola d’hostaleriaque ens va permetre estudiar allò que ens agra-dava. Al col.legi Bruguera, quan era petit, emdeien que amb les bones notes que treia no po-dia voler ser cuiner, que havia d’estudiar... LaFP encara estava mal vista... Però jo he sigut cui-ner perquè volia ser-ne, i tot el que hem fet ambels meus germans ha estat perquè és el que vo-líem fer. Si haguéssim buscat el reconeixement,no hauríem mantingut el restaurant en un barride Girona, l’hauríem posat en un edifici nobledel centre... Però ens interessava aquest encla-vament, als afores, com els d’alguns dels gransrestaurants francesos que vam visitar en els nos-tres inicis, la mateixa opció que va fer Santi San-tamaria muntant el seu restaurant a Sant Celo-ni». Joan Roca continua fent classes a l’Escolad’Hostaleria de Girona –hi porta 22 anys– i

aquest és un missatge que no deixa de repetirals seus alumnes: «Els dic que s’han de dedicara la cuina perquè els agrada i perquè els fa fe-liços, no per ser famosos».

Mentre a la cuina del restaurant continua l’ac-tivitat frenètica, a la sala també s’hi ha comen-çat a treballar. Es neteja el terra, es reben les to-valles i els tovallons nets, que es van col.locanta les taules, es repassen coberts, vaixelles i cris-talleries... La sala del Celler de Can Roca –hi tre-ballen una vintena de persones, amb torns es-glaonats per poder atendre els dos serveis delrestaurant– té una capacitat per a uns 45 co-mensals, pocs més que la de l’antic Celler, en-cara que la seva superfície ses va ampliar de 80metres quadrats a també 280. Els germans Rocapretenien que els clients s’hi trobessin més agust, amb més espai lliure... Per això, van de-cidir fer-hi una obertura triangular central perplantar-hi arbres, que s’integren en el menjadora través de parets de vidre. Aquest jardí interiorgenera una enorme sensació d’espai al restau-rant, i la il.luminació que s’hi ha instal. lat li con-fereix una especial bellesa a les nits. De fet, l’as- pecte de l’espai és molt diferent si s’hi va al mig-dia, amb llum natural, o al vespre, amb llum ar-

tificial. Un atractiu més.A la sala del Celler de Can Roca també hi ha

estudiants (pocs) que hi fan pràctiques, però ésmés habitual que caps de sala o sommeliers jaen actiu hi facin estades d’entre una setmana iquinze dies per conèixer sobre el terreny la ma-nera de treballar de l’equip de que dirigeix Jo-sep Roca. «Com a la cuina, vénen a buscar l’es-perit del Celler de Can Roca»

11.00: LA PRESSIÓ I ELS MITJANS Un equip de TV3 ha instal.lat un plató impro-visat a la terrassa del Celler per entrevistar elstres germans Roca. En els últims mesos, la sevapresència mediàtica s’ha incrementat moltíssim,a tot el món. «Atenem una mitjana d’entre un idos compromisos periodístics cada dia», co-menta Joan Roca. Això, al marge de la creixentdemanda perquè participin en congressos i tro-bades internacionals: Corea, Perú, Estats Units,Mèxic, Hong Kong, Illes Maldives, Brasil, al mar-ge de diferents ciutats de l’Estat espanyol i d’Eu-ropa... són alguns dels indrets que ha visitat ovisitarà properament algun dels germans Roca.Sempre procuren, però, que al restaurant s’hiquedin almenys dos dels tres, i no consideren

13.00h Comença el serveiEl Celler de Can Roca obre les portes a launa del migdia, tot i que una estona abansels primers clients ja s’acosten a la casa. Ala cuina es van col.locant a lloc els elementsque faran falta per anar muntant els plats amesura que les comandes arribin des de lasala. Joan i Jordi Roca acostumen a situar-se a la sortida de la cuina cap al menjador,per controlar com van les coses.

14.30h Tres hores de plaer

Els espais

Els comensals reben plats diferents durantentre dues hores i tres hores, que és el queacostuma a durar cada servei del Celler. Elsdos menús que s’hi ofereixen s’obren ambun ampli apartat d’aperitius, que és comú.Després, el menú degustació de clàssicsofereix sis plats i dues postres; i el menúFestival, onze plats i tres postres. Hi ha quis’aixeca de taula a les sis tocades.

17.00h 15 anys seguitsEl prestigiós pastisser guipuscoà Iñaki Go-rrotxategi (en primer terme) i la seva dona,la dissenyadora de moda Yolanda García,porten quinze anys seguits visitant El Ce-ller de Can Roca a mitjans d’agost. «Cadaany quan marxem els diem que no podensuperar el que ens han ofert, i cada any hosuperen», asseguren després de dinar, ala terrassa del restaurant.

Sobre aquestes línies, a dalt, la façanaprincipal de l’edifici on està emplaçat ElCeller de Can Roca. Aquest espai estàocupat per la cuina (a baix, un detall). A laimatge inferior, un cambrer al celler. A ladreta, el menjador del restaurant fotogra-fiat des de mateix punt de dia i de nit; al’esquerra de la imatge s’aprecia el jardíinterior amb arbres integrat en l’espai.

VE DE LA PÀGINAANTERIOR

El golde MessiNo és a la carta delrestaurant, però moltsclients el demanen. ElGol de Messi és unade les creacions méssorprenents de JordiRoca, unes postresque van néixer quanMessi va marcar ungol memorable al Ge-tafe en un partit deCopa. De què deu te-nir gust un gol de Mes-si, es van preguntarels germans Roca da-vant de la televisió quetenen a la cuina. Pocdesprés, a HongKong, una periodista liva demanar a JordiRoca en què estavatreballant, i va respon-dre que en un plat ins-pirat en un gol de Mes-si. La notícia va fer lavolta al món i el pas-tisser d’El Celler deCan Roca s’hi va ha-ver de posar. I se’n vasortir: en un recipientque imita mitja pilotade futbol i cobert perherba artificial aroma-tizada, el comensalrep un bombó rodó dedolç de llet (típic ar-gentí) que, després demenjar-se un parell demerengues men tre es-colta en un iPod la re-transmissió de la juga-da, ha d’estavellar enuna xarxa de sucresota la qual hi ha unamousse amb menta,fruita de la passió, cí-trics, peta-zetas... Totd’ingredients que ge-neren eufòria i alegria.Com un gol de Messi.

una càrrega haver d’atendre tants mitjans, ni as-sistir a tants congressos i trobades: «No ens su-posa cap problema, ni cap trasbals, encara quemirem d’ordenar tots aquests compromisos», diuJoan Roca, que afegeix que «tant a la cuina coma la sala les coses flueixen molt bé, amb natu-ralitat, gràcies a l’equip que tenim. Ens trobemen un punt ideal en el qual els tres germans po-dem supervisar com es van fent les coses i aten-dre altres compromisos». A més, segons JoanRoca, «poder assistir a determinats congressos,o que et convidin a Harvard, és molt engresca-dor, t’ho passes bé i a més et proporciona ex-periències de les quals sempre en treus algunacosa». Segons ell, «hem de gaudir d’aquest mo-ment, que a més és el millor moment per sercuiner; ser-ne als anys 70 i 80 era molt diferent.No lligàvem gens», fa broma.

Pel que fa a la pressió que poden suposar lestres estrelles Michelin, o ser considerat el segonmillor restaurant del món, el gran dels germasRoca assegura que «la pressió ens la imposemnosaltres mateixos, i ho continuarem fent. Sem-pre hem estat els més exigents amb la nostrafeina, i ens hem anat imposant aquesta exi-gència de manera natural; de fet ha estat aques-

ta manera de fer la que ens ha portat fins aquí».En aquest sentit, afegeix que «l’autèntica pres-sió és saber que hi ha un senyor de Melbourneque ve expressament a dinar al teu restaurant,o que una altra persona ha esperat quatre me-sos per poder venir a a casa. I has de fer-ho béen aquell precís moment, perquè aquell clientconcret marxi satisfet de l’experiència que l’haportat a viatjar fins aquí des de tan lluny, o a es-perar tant de temps per venir».

12.15-12.45: UN BANY DE REALITATTot el personal d’El Celler de Can Roca dina isopa cada dia a Can Roca, el restaurant dels pa-res dels germans Roca, situat molt a prop, justal costat de l’emplaçament original d’El Celler.Can Roca és un restaurant de menús que obreal públic només als migdies, però que als ves-pres (de fet a la tarda, entre set i dos quarts devuit) també prepara el sopar per als treballadorsd’El Celler. Al peu dels fogons de Can Roca hiha Montserrat Fontané, la mare dels tres ger-mans, que mentre controla unes llenties i un es-tofat de vedella i el seu fill Joan, marmitó im-provisat, retira unes botifarres del foc, abocauna gran quantitat de macarrons en una olla

enor me. «Al Celler, una quarentena de perso-nes donem menjar a 45; a Can Roca, tres per-sones preparen 150 menús», comenta JoanRoca, per evidenciar les diferències entre elsdos locals. I recorda el cas recent d’un cap decuina madrileny que va fer una estada al Celleri que, quan li va arribar l’hora de marxar, li vadir «me’n torno al món real». «Per a un cuiner–apunta Joan Roca–, el Celler és un lloc fantàs-tic; no hi ha limitacions per fer el que vulguisfer, perquè som prou gent i tenim prou mitjansper fer-ho, i a més uns clients disposats a en-trar en els nostres jocs, i a pagar-ho». Per tot ple-gat Joan Roca considera molt positiu que tot elpersonal del seu restaurant dini i sopi cada diaa Can Roca, perquè és una manera de «tocar depeus a terra» i de mantenir un contacte perma-nent amb aquest «món real».

Un món real en el qual Montserrat Fontanécontinua preparant cada dia «els plats de sem-pre», orgullosa dels seus fills però al mateixtemps «patint molt» pels seus continus viatges.

El menjador de l’antic Celler de Can Roca l’u-tilitza ara Can Roca (són porta per porta), men-tre que l’antic menjador del pis de dalt de CanRoca l’han reconvertit els germans Roca en una

La cuinaAlguns dels plats que es poden tastar alCeller de Can Roca. A l’esquerra, a dalt,Roger cuit a baixa temperatura farcit d’unpatè del seu fetge; a baix, Fetge de colo-mí amb ceba. Sobre aquestes línies, dedalt a baix, Sopa de cireres amb anguilafumada al moscovado, ametlles amarguesi gelat de gingebre; Tota la gamba; i lespostres Gol de Messi.

CONTINUA A LAPÀGINA SEGUENT

17.30h Mostrant el cellerMolts clients del Celler de Can Roca de-manen poder visitar la cuina i el celler delrestaurant. Els mateixos germans Rocaacostumen a exercir de guies. Sobre a -questes línies, Josep Roca mostra un apar-tat del celler a uns comensals; de fet, l’es-pai ja està equipat en algunes zones ambun sistema d’imatge i so que serveix de su-port a les explicacions del sommelier.

17.55h Signant autògrafsLa feina dels germans Roca no s’acaba ala cuina o a la sala. És habitual que els co-mensals demanin poder parlar amb ells,fer-s’hi fotografies o que els signin el menúde l’àpat o alguns dels llibres que es trobena la venda a l’entrada del restaurant. Tot iels seus nombrosos compromisos, procu-ren que sempre hi hagi al restaurant al-menys dos dels tres germans.

18.30h En marxa de nouQuan tot just acaben de maxar els últimsclients, els empleats ja comencen a prepa -rar de nou la sala per al servei de la nit. Tre-ballen de manera esglaonada per podercobrir tot l’horari del restaurant. Els ger-mans Roca aprofiten les dues hores que elsqueden entre servei i servei per estar ambla família, conscients de la dificultat de con-ciliar vida laboral i familiar en l’hostaleria.

Reportatge


Unes postresfetes perfumA la recepció d’El Ce-ller de Can Roca hi haun espai amb els di-versos llibres que hanpublicat els tres ger-mans Roca, que elsclients poden adquirir.Des de fa poc, s’hi tro-ba també el perfum«Núvol de Llimona»,una creació de JordiRo ca i el perfumistaAgustí Vidal, i que s’haconvertit en el produc-te amb més èxit del«merchandising» delCeller. L’origen delper fum és en l’etapaen la qual Jordi Rocava elaborar diversospostres a partir de per-fums, un procès en elel seu germà Josep elva ajudar a l’hora d’i-dentificar fragàncies,aromes... Un cop tan-cada aquesta etapa liva quedar, però, «elgusanillo de fer jo ma-teix un perfum».Temps després, va serconvidat a fer una po-nència a la UniversitatPolitècnica de Cata-lunya, en un màsterso bre perfumeria.«Em va fer molta il.lu-sió», recorda. Allà vacontactar amb AgusíVidal i van plantejar-se la creació d’aquellperfum. I ho van fer.Jordi Roca va idearunes postres, «Núvolde llimona», que con-tenia els elements aro-màtics que volia per alseu perfum, i AgustíVidal es va encarregarde la part tècnica.

21.00h L’hora de soparCom passa al migdia, encara que el res-taurant no obre les portes a la nit fins a lesnou, una estona abans ja hi ha clients ques’acosten a la casa (a la fotografia, la re-cepció del Celler de Can Roca). Molts d’a-quests comensals es fotografien al costatdel rètol que hi ha a l’entrada del restaurant,i ho continuaran fent durant tot el sopar ambels diferents plats que els aniran servint.

22.30h Entrant i sortintEls cambrers del Celler de Can Roca espassen els serveis entrant i sortint de la cui-na, per anar-hi a buscar els plats que hande servir als clients. Cadascuna de les par-tides en què està dividida la cuina els vaenllestint seguint l’ordre i el ritme fixat, i elscambrers els recullen, els col·loquen sobreunes plates metàl·liques cobertes ambdraps blancs i els porten a les taules.

23.00h Fins a la matinadaEls clients de la nit acostumen a arribar alCeller de Can Roca entre 9 i 10, la qual cosaimplica que els últims empleats no en sor-tiran fins a les tres de la matinada, tenint encompte la durada del servei i la sobretau-la. Els mateixos germans Roca confessenque s’estam al restaurant fins gairebé el tan-cament; aprofiten aquestes altes hores percontinuar debatent noves idees.

VE DE LA PÀGINAANTERIOR

aula-taller on desenvolupen noves idees i fansessions de formació. «El meu germà Jordi haassumit el paper de cap creatiu, i és l’encarre-gat de desenvolupar idees i propostes que sur-ten del constant intercanvi entre els tres ger-mans». Jordi Roca –que el gener passat va seranomenat «el jove Mozart de la pastisseria» a laprestigiosa publicació nordamericana New Yor-ker– admet en aquest sentit que «cada cop es-tic més ficat a la cuina, perquè m’agrada. Tincun equip format a la pastisseria i això em per-met implicar-me més en altres aspectes, apor-tant idees, desenvolupant conceptes...».

13.00: L’HORA DE LA VERITATTot és a punt a la sala i a la cuina per comen-çar a rebre els clients i servir-los els plats i elsvins que han preparat els germans Roca i el seuequip. L’oferta del restaurant es basa únicament,des de fa un temps, en dos menús de degusta-ció, un anomenat de clàssics i l’altre «Festival»,encara que alguns dels plats funcionen com acarta del restaurant. Però la immensa majoriaopten per la diversitat que ofereixen aquells me-nús: al marge d’uns aperitius comuns, sis platsi dues postres el de clàssics (125 euros), i onze

plats i tres postres el «Festival» (155 euros). Hiha la possibilitat, a més, de demanar un mari-datge de vins especialment seleccionat per Jo-sep Roca (50 euros en el menú de clàssics, i 75euros en el «Festival»).

Productes de proximitat i de la màxima qua-litat i una tècnica impecable a l’hora de tractar-los i presentar-los al comensal són les princi-pals característiques de la cuina de Joan Roca,amb importants aportacions dels seus germans:bacallà en brandada, roger cuit a baixa tempe-ratura, garrí ibèric amb cebetes, meló i remo-latxa, timbal de poma i foie gras amb oli de vai-nilla... són alguns dels plats que se serveixen alCeller, encara que aquesta breu descripció noabasta ni de lluny l’enorme quantitat de mati-sos que inclou cada preparació. El xef es mos-tra convençut que «el fet diferencial de l’alta gas-tronomia del futur serà la proximitat del pro-ducte essencial». En aquest sentit, El Celler deCan Roca usa herbes collides al ma teix jardí delrestaurant i ha arribat a un acord amb la Fun-dació Oscobe (que gestiona el restaurant elsOcells Perduts) perquè li subministri tota la pro-ducció d’un hort ecològic de trenta hectèrees.Aquesta aposta per la proximitat que es mani-

festa també en l’opció de continuar a Taialà faque Joan Roca consideri impossible «obrir unCeller de Can Roca en un altre indret, tot i quehem tingut peticions». Els germans Roca ges-tionen el restaurant Moo a l’Hotel Omm de Bar-celona i el Nummun a l’AC Palau de Bellavistade Girona, i serveixen banquets al Mas Marrochde Vilablareix i en un castell de Sant Gregorique acaba de reformar Albert Jorquera, i pro-jecten obrir aviat una gelateria de gamma altaal carrer Santa Clara de Girona; però de Cellerde Can Roca només n’hi ha i n’hi haurà un.

Precisament per això s’ha convertit en lloc deperegrinació per a amants de la gastronomia,que dimarts a la nit tornaven a omplir la saladel restaurant. «El nostre repte és que personesque han vingut perquè tenim tres estrelles Mi-chelin, o perquè som el segon del món a la re-vista Restaurant, en surtin tan satisfetes que des-prés tornin únicament perquè els agrada la cui-na del Celler. I creiem que això també és bo pera la ciutat de Girona, i per als gironins; és evi-dent que som el que som per la gent de Giro-na, i també és veritat que molta gent de Giro-na ens dóna les gràcies pel que fem per la ciu-tat», conclou Joan Roca.

Els artífexsJoan Roca (1964) i Josep Roca (1966) vanobrir El Celler de Can Roca l’agost de1986, aprofitant un local que els seus pa-res havien adquirit al costat del restaurantfamiliar, Can Roca, per fer-hi banquets.«Quan vam obrir encara es veia al terra lamasilla que tapava l’espai dels envansque havíem tirat a terra per condicionarl’espai», recorden. Tots dos havien estu-diat a l’Escola d’Hostaleria de Girona i te-nien clar que volien fer una cuina diferentde la que es feia al restaurant de menúsdels seus pares. Però que volien fer-ho aTaialà, el seu barri; a casa. Joan es va cen-trar en la cuina i Josep en la sala i els vins.Uns anys més tard se’ls va afegir el tercergermà, Jordi (1978), que es va fer càrrecde la pastisseria i que està adquirint mésresponsabilitats en la cuina del restaurant.Sobre aquestes línies, Jordi Roca. A la dre-ta, a dalt, Joan Roca; a baix, Josep Roca.

6 DominicalDiumenge 21 d’agost de 2011

Convertir els pescadors de palangre de lacosta de Girona en guies turístics d’unofici mil·lenari en transformació, canvi i

crisi, també és una manera de prestigiar el tu-risme de qualitat i la Costa Brava. Això creuenSalvador Manera, empordanès del 1963, fill inét de pescadors, i el guia Marcel Gutinell, queorganitzen una sèrie de rutes de pesca turísti-ca pel Golf de Roses. És, alhora, una idea pio-nera que serveix per aconseguir una nova fontd’ingressos per al sector de la pesca.

Com se’ls acut la idea de la pesca turística?Va néixer per unes trobades amb Aleix Serrat,responsable de Pesca de la Generalitat a Giro-na, que volia aprofitar les inèrcies del turismeen el món de la pesca. Després de moltes tro-bades, i de tenir problemes amb Capitania i Fo-mento pel tema de dur turistes al vaixell, vamtrobar la manera de poder realitzar la visita.

I com ho van fer? Portem un vaixell nodrissarere l’embarcació de pesca, guiat per un patró,i acompanyat per un guia, que és Marcel Guti-nell, des del qual els turistes poden veure comtreballem amb les arts de palangre, que és lapesca de costa, sostenible i la que han practi-cat tota la vida els pescadors, respectant l’en-torn i sense trastocar el medi ambient.

Creu que és una bona alternativa a la pes-ca, una nova font d’ingressos? Aquest és elprimer estiu que ho provem. Els pescadors enstrobem que els peixos s’esgoten... A l’estiu hiha molts sorolls a la costa, i un excés de tràn-sit. Els pescadors de palangre practiquem unapesca sostenible i, en el meu cas, la fem com-patible amb altres activitats, com l’obtenció d’o-li. Volem conservar la tradició dels nostres avis.Crec que és una manera més d’aconseguir man-tenir una pesca tradicional.

Com a pescador, creu que hi ha espèciesque en un futur proper poden desaparèi-xer totalment en llibertat? Sí. Cada vegadahi ha menys peix a la costa. Pensa que les em-bar cacions del Port de la Selva i Llançà cada ve-gada més van a pescar a Itàlia, perquè aquí s’haesgotat. Fa temps que amb la Universitat de Gi-rona s’estudia aquest fenomen i es porta uncon trol exhaustiu. El peix d’escata cada vega-da és més difícil de trobar, el besuc, el mero....Les llagostes. Pensa que abans vivien vint fa-mílies, de la pesca, i avui en viuen només tres.

La gent respon a aquestes visites de pescaturística? Sí. Hi ha el problema que comencena dos quarts de set del matí, i alguns no es vo-len llevar tan d’hora. Però això ens dóna un tu-risme molt interessat per la nostra activitat; tu-risme de qualitat, que s’adapta a la nostra fei-na. La idea és estendre aquesta iniciativa a al-tres ports, com el de Roses. És una altra fontd’ingressos per al pescador.

En què consisteix un recorregut tipus? Hiha l’opció de passar-hi tot el dia, i dinar a CalaProna allò que hem pescat, però aquesta l’a-gafa poca gent. La visita que té més tirada és laque comença ben d’hora, veus la sortida del soli mentre pesquem, se’ls explica el tipus de xar-xes que fem servir, perquè cadascuna d’ellesserveix per a un tipus de superfície diferent...Veuen les diferents espècies que pesquem, elguia els ensenya la fauna de la costa, i fem unrecorregut pel cap de Creus.

Què diu la gent en veure el paisatge del capde Creus? Queden impressionats, perquè elParc Natural del Cap de Creus és un lloc privi-legiat. Com que no està edificat, podem veureel paisatge en tota la seva plenitud. Al mig delcap de Creus, veuen com llancem una xarxa de500 metres i de vegades se sorprenen per lapoca pesca que trobem.

Veuen la duresa de la feina? Sí. Pensa que ésun treball manual. I la feina no s’acaba en arri-

bar al port. Has de deixar les xarxes prepara-des per l’endemà, les has de pujar... És un tre-ball artesanal molt dur. Que lliga molt amb latra dició. Al contrari que la pesca d’arrossega-ment, la nostra respecta el fons marí i la diver-sitat. En la visita parlem dels diferents ecosis-temes, de com tenim adaptades les xarxes, quehi ha un peix de costa i de roques, un peix deposidònia...

Creu que la gent és conscient de tot aquestesforç que fan? Alguns es pensen que el peixneix al súper. I pensa que el tipus de peix quepesquem gairebé és un luxe. Arriba a poca gent,perquè és un peix que té un cost prohibitiu ies consumeix en restaurants de categoria. És lagamba de 60 euros al quilo. La gran massa dela gent consumeix peix vingut de l’Àfrica, o peixde piscifactoria, que té molt poc gust.

Han pensat a ampliar l’experiència ambnoves rutes, o a fer les explicacions en mésidiomes per atreure més turistes? És unaprova pilot, i estem pendents de més troba desamb la Generalitat i altres confraries. És una

manera de donar a conèixer la nostra feina.

Ha viscut moments de perill, de gropadeso tempestes sobtades? No, perquè ara ambInternet tenim una informació fiable de dosdies. Abans seguies la saviesa dels pares, lesbaixades dels baròmetres... Ara qui arrisca ésperquè vol, però si et dediques a això, no volsarriscar. Ningú treballa jugant-se la vida. A l’es-tiu et trobes amb els turistes, i això és un pro-blema, pensa que nosaltres no podem manio-brar portant les xarxes esteses. La gent s’ha dequedar a 50 metres de distància, però el granpúblic no ho sap i ens posa problemes. Enshem trobat submarinistes a les xarxes. Per això,i perquè seguim el pas del sol, sortim d’hora iarribem d’hora.

Els és difícil treballar a l’estiu? Aquets po-bles, a l’estiu, estan sobredimensionats. On ha-bitualment hi viuen 500 habitants, n’hi ha30.000, i és un gran problema. Fem les sortidesdimarts i dijous, i tractem que la nostra feinano es ressenti, amb les 500 embarcacions tu-rístiques que et pots trobar.

Entrevista


SALVADOR Manera Pescador del Port de la Selva, inicia la pesca turística a Girona

En una iniciativa pionera a casa nostra, la barca d’aquest pescador del Port de la Selva serveixcom a reclam turístic i com una manera de preservar i donar a conèixer l’ofici del mar, el pesca-dor de costa, que està desapareixent i que aconsegueix d’aquesta manera un petit ajut.

“Alguns espensen queel peix neixal súper”

TEXT: MOISÈS DE PABLO

“Els

pescadorsens trobem

que elspeixos

s’esgoten...A l’estiu hi hamolts sorollsa la costa,

i un excés detrànsit. Els

pescadors depalangre

practiquemuna pescasostenible,i, en el meucas, la femcompatibleamb altresactivitats,

coml’obtenció

d’oli. Volemconservar latradició delsnostres avis.“

Aïllat de la multitud de turistes que visi-ten el Call de Girona caminant frenèti-cament d’una banda a l’altra sense abai-

xar les càmeres de fotografiar, hi ha el pati delCentre Bonastruc ça Porta. Tot i ser agost, s’hiestà fresc i els murs fan una ombra d’allò mésagradable. L’estrella de David dibuixada al te-rra amb marbre de diferents colors queda ama-gada per la mainada que hi seu a sobre i lescadires on reposen els més grans. L’espai, aco-llidor i cuidat, ajuda als petits de la casa a dei-xar volar la imaginació i tan bon punt els ron-dallistes pugen a l’escenari –un esglaó baix si-tuat sota una volta de pedra– els crits i les ria-lles minven dràsticament.

L’any 898, vint-i-cinc famílies jueves es vanestablir a la ciutat de Girona i per allà on elsdimecres a la tarda ara entren nens i nenes co-rrents, fa molt temps hi va haver la porta d’u-na sinagoga. El 1492, com ja havia passat enaltres llocs, es va decretar l’expulsió de la co-munitat hebrea de la ciutat. En aquests propde 600 anys, els sefardites –nom que reben elsjueus que van habitar a la Península Ibèrica–van impulsar el desenvolupament econòmic icomercial local però el seu llegat va més enllài el Patronat Call de Girona porta gairebé vintanys intentant preservar-lo i difondre’n la his-tòria. Lluny dels objectes que s’han trobat i delsedificis que a dia d’avui encara es mantenenen peu, els jueus han deixat una herència moltmenys tangible però igualment significativa:les rondalles. Els contes no només s’expliquenals petits abans d’anar a dormir i això la gentdel Patronat Call de Girona ho sap bé. Desprésde tretze anys, les «Tardes de Contes i Llegen-des» estan més que consolidades i són un re-clam per petits i grans. Els dimecres de juliol iagost el Centre Bonastruc ça Porta s’omple degom a gom de famílies atretes per una ofertad’allò més atractiva: una hora de narracionstendres i elaborades, la majoria d’elles proce-dents de la cultura jueva o vinculades amb lahistòria d’aquesta comunitat o la seva estada ala ciutat de Girona. Algun cop, el Centre tam-

bé ha optat per portar rondallistes que apro-pen la tradició jueva europea (asqenasita) alsoients, tot i que els d’origen sefardita resultenmolt més propers pel fet d’estar més relacio-nats amb la cultura mediterrània.

Des del 1997, Assumpció Hosta, directoradel Patronat, i Sílvia Planas, directora del Mu-seu d’Història dels Jueus de Girona, han aprési ampliat horitzons en el món dels contes i elque van començar sent tardes on elles eren lesnarradors s’han convertit, amb el temps, ensessions plenes de varietat i professionalitat demà de rondallistes professionals. Glòria Arru-fat, Assumpta Mercader o Carles Alcoy són al-guns dels conta-contes que ja han passat perdavant del públic del Patronat del Call aquestestiu. Cada un d’ells té aventures diferents perexplicar i recursos ben variats als quals recò-rrer però si alguna característica tenen en comúés que segur que els nens no els coneixienabans de veure’ls sobre l’escenari del CentreBonastruc. Tot i així, la timidesa no aflora enexcès al pati del Centre els dimecres a la tar-da i en un tres i no res, els rondallistes es guan-

yen la confiança d’aquells qui estan allà perescoltar les històries que els tenen preparades.Sovint es diu que l’hora del conte enforteix elvincle entre adults i nens i les «Tardes de Con-tes i Llegendes» en són un clar exemple.

XOCOLATA, FUET I «TRINA»Jaume I tan sols tenia 9 anys quan va comen-çar a regnar, i Mercader ho fa saber als qui l’es-colten durant una tarda de dimecres dedicadaa les llegendes de Jaume el Conqueridor, lesquals vincula amb la cultura sefardita explicantla relació que el rei tenia amb els artesans he-breus. Per a alguns resulta difícil imaginar-s’hoperò la majoria ja fa estona que estan viatjantde castell a castell, travessant boscos sobre uncavall i amb la corona brillant entre els seuscabells. Als més imaginatius se’ls desfà el ge-lat entre les mans mentre escolten embadalitstot el que Mercader té per explicar-los sobreel rei i, amb la curiositat desperta, esperen eldesenllaç. La participacio és un element moltcaracterístic de les sessions i les intervencionsde la canalla aporten un toc de gràcia i inno-

cència que confereix una gran naturalitat a lesfuncions. «Què creieu que menjava el rei Jau-me?», pregunta Mercader. Les respostes no esfan esperar i arrenquen les rialles als adults almateix temps que destapen el que més agra-da als menuts: pernil, tomata, fuet, xocolata ifins i tot Trina passen pel cap dels nens i nodubten en compartir-ho cridant ben fort desde la primera fila. Sílvia Planas està satisfetaamb aquesta participació: «tenim la sort que lespersones que venen tenen molta mà amb lacanalla i els fan participar i implicar-se molt».

CONTES AMB SIGNESL’any passat el Patronat Call de Girona va de-cidir fer un pas endavant obrint el museu i to-tes les seves activitats a nous públics. Ambaquest objectiu van tirar endavant el projected’oferir sessions de contes en llengua de sig-nes per tal d’apropar aquestes estones lúdi-ques a nens i nenes amb una disminució au-ditiva. «Ara per ara no ens ve massa gent queconegui i utilitzi el llenguatge de signes, peròa poc a poc sembla que s’acostes persones i

Contesal museu Fa tretze anys que el Patronat Call de Girona intenta apropar lacultura jueva als més menuts a través de rondalles i llegendes

TEXT: LAIA QUINTÀ FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA/MARC MARTÍ


1

2

3

Reportatge


personetes atretes per aquestes sessions», co-menta la directora del museu i afirma que tam-bé hi ha persones oients interessades en veu-re com es tradueixen els contes. Els grups en-carregats d’aquestes sessions són Twins’nKlowns i l’Equip Ginjoler. Ambdós ofereixenunes activitats boniques, didàctiques i d’allòmés útils d’una manera completament diferental que grans i menuts estan acostumats. Elscontes i llegendes s’expliquen al mateix tempsamb llenguatge oral i de signes, de tal mane-ra que els nens miren les mans entretingutsmentre entenen que les persones sordes tam-bé poden comunicar-se amb la resta.

TITELLES I RONDALLESAl Centre Bonastruc ça Porta els contes ques’hi expliquen prenen una gran varietat de for-mes en funció del dia i la persona qui els por-ta davant els nens: des de titelles fins a contes«de la vora del foc», passant per narracions te-atralitzades. Tot i l’atractiu de veure personat-ges disfressats sobre l’escenari, Planas assegu-ra que els contes de format tradicional són els

que acostumen a agradar més al públic. Va de Contes, equip del qual forma part Da-

vid Planas, porta prop de deu anys col·labo-rant amb el Patronat Call de Girona, tant en lesjornades de «Tardes de Contes i Llegendes» comen altres activitats que s’organitzen des delCentre Bonastruc ça Porta. L’equip ha fet gai-rabé de tot al pati del Centre Bonastruc i Síl-via Planas assegura que són uns experts en ex-plicar contes de la «manera que s’ha fet sem-pre». David Planas comenta que aquest any, Vade Contes ha optat per oferir dues sessions decontes narrats utilitzant com a únic atretzzo elsllibres d’on treuen les històries, les il·lustra-cions dels quals els serveixen de suport gràfic.

EL VALOR DELS CONTES JUEUSDurant molt temps els contes havien servit pertransmetre valors i tradicions de pares a fills i,tot i que en alguns casos hagin passat a ser vis-tos com una mera forma d’entretenir, moltscops encara se segueixin narrant amb el pro-pòsit de difondre coneixement. Entre els jueusde tots els temps, els contes s’han utilitzat com

a instrument d’alt valor pedagògic, insustitui-ble en la tasca de transmetre principis i valorsètics i morals. Són, segons la directora del mu-seu, «joies de la saviesa jueva». Carregats dequotidianitat, els contes jueus mantenen vivauna tradició i una cultura milenària, igual quemolts contes, però amb un valor afegit, co-menta Sílvia Planas: «Les rondalles i llegendeshan servit per mantenir els lligams del poblejueu malgrat la seva dispersió arreu del món».

David Planas, coneixedor de les rondallesjueves, explica que «els contes jueus tenen unamoralina molt evident i lligada a la cultura jue-va, la qual els nens i nenes d’aquí desconei-xen». Aquest fet els ha suposat haver d’adap-tar algunes narracions per tal que «s’adeqües-sin» al coneixement global que es té de la his-tòria dels jueus. «Hi ha coses molt relaciona-des amb la història del món jueu que s’han d’a-daptar i nosaltres no tenim cap problema enpermetre als rondallistes que ho facin, al con-trari, se’n surten molt bé», comenta la directo-ra fent referència als contes on surten els gransrabins, els guettos o el rei David.

Fotos:1Assumpta Mercaderal costat d’un impro-visat rei Jaume I elConqueridor.2Fragment de lanarració d’«El reiJaume i l’argenterjueu» amb la partici-pació dels mésmenuts.3Un petit deixa volarla seva imaginacióabans que comen-cin els contes alCen tre Bonastruc çaPorta de Girona. 4Carles Alcoy explicacontes asqenasitssota la mirada atentadels petits.5El pati del PatronatCall de Girona, plede gent un dimecresa la tarda.6Mercader alça unacopa simulant ser elrei Jaume I.7Els nens prefereixenseure a terra mentreles cadires s’omplend’adults que escol-ten amb la mateixaatenció les rondallesque Alcoy els té pre-parades.8Mercader va ferpujar a l’escenaritants nens i nenescom va poder i elsva encomanar latasca de representarun munt de perso-natges diferents.

4

5

6 87

Aquesta és la història d’un registrador dela propietat, número u de la seva pro-moció, que quan s’afarta del «magma de

comoditats que va devorant la seva capacitatde somieg i fent la seva vida cada vegada mésgrisa», decideix penjar el vestit d’una professiód’èxit per canviar-lo pel d’un aventurer a la caçade la Idea de la novel·la perfecta. Després detres anys perseguint l’anhelat argument, aques-ta ambició literària l’ha convertit en un viatgerque ha recorregut 67 països en solitari sobreuna moto que ja va pels 100.000 quilòmetresal comptador. És la història de Miquel Silvestre(Dénia, 1968), que el 15 d’abril del 2008 va de-cidir agafar les regnes de la seva vida i va em-prendre el seu primer viatge. Diu que quan seli acabin els diners tornarà a la seva plaça defuncionari, una feina que, encara que no l’om-ple, li ha permès estalviar i demanar una exce -dència que li ha obert les portes al seu somni.

Malalt de literatura, se’n va anar a la Tosca-na per ser l’únic paratge del món que Josep Plahauria salvat del foc. La BMW GS 1200 que ca-rregava al vaixell i el viatge italià eren l’excu-sa: ell només anava a mirar la gent i a desco-brir nous paisatges mentre esperava l’arribadade la gran idea d’aquest llibre que, després detres novel·les i alguns contes publicats amb es-càs eco, el consagressin –aquest cop sí– a l’O-limp de les lletres. Però la Idea, després dequinze dies a la Toscana, no va arribar. I Sil-vestre va provar sort a Irlanda, de nou en moto.Allà tampoc no va trobar la novel·la, però vaensopegar amb una història que el va captivar.«A Irlanda –explica Miquel Silvestre des d’unhotel de la República Txeca– vaig descobrir elrastre dels nàufrags de l’Armada Invencible ivaig trobar la història d’un personatge essen-cial: el capità Francisco de Cuéllar, un dels pocsmembres de l’Armada que va aconseguir sal-var-se i que va escriure una carta a Felip II re-latant-li les seves desventures durant els set me-sos que va estar vagant per Irlanda».

Passional com és, Silvestre es va enamorarde la història i va decidir recórrer el camí deCuéllar amb la moto fins a trobar les humilstombes d’aquells dissortats herois de la Inven-

cible, dels quals va publicar alguns reportatgesa la premsa espanyola. Igual com s’havia en-ganxat als viatges amb moto, va ser llavors quanes va aficionar a seguir el rastre dels antics ex-ploradors espanyols i explicar-lo.

Així, va acabar amb la moto als Estats Unitsper travessar Amèrica del Nord de cantonadaa cantonada (Miami-San Diego-Vancouver-Que bec-Nova York). Va buscar a Florida elsvestigis del seu conquistador espanyol, JuanPonce de León. Va anar a Saint Augustine, pri-mera ciutat dels EUA, per trobar les emprem-tes del seu fundador espanyol, Pedro Menén-dez de Avilés. També va travessar el desert ame-ricà d’Anza Borrego, en homenatge al capitàespanyol Juan Bautista de Anza, el primer queel va travessar a peu i arribar a Califòrnia perterra, o va recórrer el Camí Reial de les mis-sions que va impulsar a Califòrnia el franciscàFra Juníper Serra.

UNA AVENTURA IMPOSSIBLEDesgranar-ho tot seria impossible. Tan impos-sible com li semblava a Silvestre la seva següentaventura. Va arribar a Kenya per escriure el re-portatge d’una ONG i, sense gairebé adonar-se’n, es va veure comprant una moto de sego-na mà al cap de la televisió alemanya a Àfricade l’Est i enfilant la carretera amb 10.000 qui-lò metres al davant i el repte d’arribar a Ciutatdel Cap (Sud-àfrica). «Jo ni tan sols sabia quinpaís anava al darrere de l’altre perquè mai ha-via planejat un viatge per l’Àfrica». Ara recitade memòria aquell periple: «Kenya, Tanzània,Zàmbia, Zimbabwe, Botswana, Namíbia, Sud-àfrica, Lesotho, Swazilàndia i Moçambic». Des-prés va completar l’aventura pel Marroc, el Sà-hara, Mauritània, Senegal i Mali. I en aquest pe-riple africà, ara sí, Silvestre va veure la llum.

Però va ser una llum molt diferent a la queesperava. «Vaig abandonar la idea d’escriureuna novel·la en adonar-me que el que m’esta-va passant era molt més interessant que qual-sevol argument de ficció que jo pogués imagi-nar», explica. I es va llançar a escriure el llibrede viatges Un millón de piedras (Barataria) i arelatar aquesta aventura en moto per catorze

països africans durant quatre mesos: «Hi desfi-la la història d’una prostituta en un hotel d’Ha -rare (Zimbabwe), les monges d’un hospital ca-tòlic al nord de Kenya, un portuguès mafiós ala frontera entre Namíbia i Sud-àfrica, l’àngelque em va rescatar quan vaig tenir un accidenta Sud-àfrica, les infermeres d’un hospital de Le-sotho que em van curar les ferides, el recorddels grans exploradors, el conflicte de Mo-çambic, les tensions polítiques a Sud-àfrica...».

Miquel Silvestre ja tenia el llibre. Però voliamés droga aventurera perquè li permetia trescoses: «Reivindicar part del nostre passat ex-plorador, viure una aventura mentre anava abuscar el rastre d’aquells homes, i trobar unamatèria primera fantàstica per escriure: resca-tar el record dels antics exploradors i explicarcom són ara els llocs que ells van veure». I des-prés de dos grans periples amb moto per Àsiacentral i el sud de la conca mediterrània, en elsquals va ensumar el rastre d’Adolfo Ribade-neira, l’espanyol que es va endur escrits de Me-sopotàmia, de Fernando de Arana, l’arquitectede Damasc que va aixecar més de 70 edificisvuitcentistes, o de Ruy González de Clavijo, 600anys després que el viatger trepitgés la míticaSamarcanda, Miquel Silvestre ha iniciat el pro-jecte definitiu: un viatge amb moto de 18 me-sos d’Espanya a Alaska seguint el rastre d’al-tres grans exploradors espanyols.

Va començar el 10 de juliol a Noruega i seràuna expedició al voltant del món, explica, «permostrar qui van ser Pedro Páez, descobridorde les fonts del Nil Blau a Etiòpia; Sant Fran-cesc Xavier, missioner al Pacífic; el Coronel Pa-lanca, conqueridor de Saigon (a la Guerra dela Conxinxina del segle XIX); o Urdaneta, ex-plorador de les Filipines. Però no només m’in-teressen els homes, també vull escoltar el vul-gar, aquest estrany idioma amb un 50% de ve-lles paraules castellanes que es parla en algu-nes illes de Malàisia, o visitar Córdoba i Valdésd’Alaska, els dos topònims espanyols més sep-tentrionals del planeta». D’aquesta aventura entraurà un altre llibre un home, meitat escriptormeitat viatger, que es considera «l’última bau-la de la llarga cadena d’exploradors espanyols».

Reportatge


L’últim exploradorEl valencià Miquel Silvestre, que va abandonar una plaça de registrador de la propietat per

trobar la inspiració literària, inicia un viatge amb moto de 18 mesos entre Espanya i Alaska rereel rastre dels grans aventurers espanyols; ja ha recorregut 67 països i reivindica l'èpica del viatge

TEXT: PACO CERDÀ

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, la portada delllibre «Un millón depiedras».1Miquel Silvestre, alcostat de la sevamoto, en un delsperiples que ha rea-litzat pel món desque va començar aviatjar, l’any 2008.

1

«Els fills,subjectede culte»Sempre ha estat solteri no té fills. «Si tinguésfills, no tindria dinersper fer aquestes co-ses ni tampoc estariabé que em passésqualsevol co sa i dei-xés uns fills sensepare», explica. En undels seus «blogs»,completa la seva par-ticular filosofia de perquè no vol ser pare:«El Nen s’ha convertiten el centre de l’Uni-vers, en subjecte deculte, en petita fera in-domable a la qual totestà permès. Onabans hi havia repres-sió, disciplina i (...) ne-gacions, avui hi hamanyagues. Alegriababaua davant dequalsevol sortida irre-flexiva del monstre (...)Perquè el Nen ésabans que res i sobre-tot un monstre des-tructor, i un consumi-dor insaciable (...). Peraixò no vull tenir fills».

En les seves aven-tures, Silvestre sem-pre viatja sol. Dorm enhotels, albergs o ten-des de campanya.Accidents, avaries, ro-batoris, malalties... Hapatit gairebé de tot. Iha après una lliçó: «Lagent és bona, decent iel món és un lloc millordel que un pensa enveure’l per televisió».

Establimentsantics


Càndida Trias i Palol i el seu marit, JaumeVilanova i Cufí, van heretar l’any 1884 lafleca dels pares d’ella, Joan Trias i Ripoll

i Dolors Palol, que era coneguda com a CanCarbasseres, nom que l’establiment manté ac-tualment i que no se sap amb certesa quan vaser fundat perquè se n’ha perdut la documen-tació. Els pares elaboraven pa, coca de llardonsi tortells amb el gust de tota la vida, però Jau-me Vilanova hi va fer unes variacions, donant-li un cert gust de matafaluga als tortells, cosaque va tenir un èxit extraordinari, que encaraavui es manté. El producte era conegut com a«Tortell d’Olot», originari de les antigues rodesde pa jueves, que segons la tradició portavensort a les cases.

Jaume Vilanova i Càndida Trias van tenir dosfills, en Joan i e Manel, que, de joves, van serbons jugadors de futbol, en Manel amb el Bar-ça i en Joan amb l’Alacant. Tots dos compagi-naven l’esport amb la fleca, però va ser JoanVilanova, el gran, qui es va quedar per seguirel negoci. En aquells temps era costum a Olotmenjar tortells pel Ram, per Nadal i per les Fes-tes del Tura. A Can Carbasseres, quan arriba-ven aquestes dates, no donaven a l’abast.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Joan Vila-nova i Trias va haver d’anar al front amb la «Lle-va del Biberó». Fet presoner pels franquistes,el van tancar en un camp de concentració iquan en va sortir va haver de fer el servei mi-litar durant tres anys. Un cop el va acabar, vatornar a Olot i es va posar al capdavant de labotiga, que no va haver de tancar mai les por-tes, però sí que va deixar d’elaborar coques itortells quan va faltar farina i sucre. Joan Vila-nova es va casar amb Carme Tané i Canadell.El matrimoni va tenir cinc fills.

ELS TORTELLS I LES COQUESA la postguerra es va implantar el racionamenti, aleshores, com que no podien fer tortells nicoques per manca de farina i sucre, es van ha-ver de dedicar a elaborar pa negre. Tot i això,a finals de la dècadade 1940 i principis de lade 1950, a Can Carbasseres es van tornar a ven-dre coques de llardons i tortells.

Els tortells d’Olot fets a Can Carbasseres vanguanyar una popularitat creixent i la gent ja no

només en comprava pel Ram, sinó també enaltres diades com Nadal o Reis. A més, moltesde les persones que anaven al mercat o a lesfires d’Olot, no marxaven de la ciutat sense untortell o una coca de llardons.

Dels cinc fills del matrimoni de Joan Vilano-va i Carme Tané només va voler seguir en elnegoci Jordi Vilanova i Tané, que va estudiareconòmiques i, quan va acabar la carrera, ana-va a ajudar el seu pare a la fleca els caps desetmana, fins que l’any 1983 el pare va deixarla feina per malaltia i Jordi Vilanova es va fercàrrec de tot. Abans, però, entre els anys 1971

i 1988, s’havia deixat d’elaborar pa i la casa no-més es dedicava a fer coques ensucra des i tor-tells. La decisió es va prendre per la popularit-zació de les baguets, que Jordi Vilanova es ne-gava a elaborar pel fet de considerar-lo un pade poca qualitat. Malgrat això, l’any 1995 a CanCarbasseres s’hi va tornar a elaborar pa, peròde forma totalment artesanal.

Jordi Vilanova està casat amb Judit Rivera iEspigol, que porta la botiga. Tenen un fill i unafilla, Nil i Alba Vilanova i Rivera. Ell és qui téganes de continuar amb un negoci que és totauna institució més que centenària.

Can CarbasseresOlotAquest establiment més que centenari ha elaborat sempre uns

reconeguts tortells i coques, que només va deixar de produirdesprés de la Guerra Civil per la manca de matèria primera.

Història

La casa va néi-xer com a con-seqüència d’u-na herència fa-miliar. S’hi ela-boraven coquesi tortells nor-mals, però el filldels fundadors,Jaume Vilanova,va afegir a lapasta matafalu-ga i així va sor-gir el famós To-tell d’Olot, quenomés es vadeixar de fabri-car durant laGuerra Civil permanca de matè-ries primeres.Durant un tempsnomés es vanelaborar coquesi tortells, peròara s’ha tornat afer pa de formaartesanal.

OrigenDesonegut.FundadoraJoan Trias i Do-lors Palol.Propietariactual Jordi Vilanova iTané.TreballadorsRègim familiar.ActivitatFleca i elabora-ció de la Coca iel Tortell d’Olot.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

De l’horta al mar: si un plat de llauradors,la paella, ha esdevingut el més popularal Llevant Ibèric, a Espanya i a bona part

del món, un de mar va en camí, també, de con-vertir-s’hi. En efecte: un dels plats actualmentde més èxit és la fideuada. A Catalunya, perexemple, no hi ha cap restaurant petit o granque no s’hi apunti. I les colles, que abans feienuna arrossada, ara fan fideuada. Fins i tot a lescases particulars ha esdevingut un plat corrent.

Originari de Gandia, a la Safor, és un plat defideus gruixuts (del nº 3, amb forat –«del fora-det»– o sense) fet en un calder o paella i cuinatamb un brou de morralla (peix variat), un so-fregit de ceba i tomaca (o sense ceba, com lapaella), pebre roig (vermell) i marisc al gust–gambes, escamarlans, sèpia...–. És, per la tèc-nica, el recipient i els ingredients, com una pae-lla marinera però en la que s’ha substituït l’a-rròs per fideus. De fet, la llegenda de la fideuadaexplica que va ser inventada per un pescadorsaforenc un dia que anava a fer un arròs i noen tenia, i el va substituir per fideus. La reali-tat, però, sembla que és una altra.

Aquesta llegenda, sigui veritat o no, és benversemblant, ja que els pescadors de les costesde llengua catalana sempre han utilitzats els fi-deus combinats amb el peix i marisc. Fideus abanda, rossejat de fideus, fideus rossos, fi-deuejat, i fideus a la cassola (a Mallorca a lagreixonera), ara un dels grans oblidats.

PER TOT L’ARC MEDITERRANIL’afortunat invent, no obstant, s’atribueix a unrestaurador de Gandia ciutat que reclama la pa-ternitat del plat, i on, anualment, s’hi fa un Con-curs Nacional de Fideuada, cada setembre. Larealitat és que en la cuina de l’arc mediterranihi ha tot de plats de fideus similars, de terra en-dins o mariners, com ja hem dit. Per exemple,els fideus a la cassola –dels quals ja Josep Plaen parla amb atenció, a El que hem menjat–,un plat popularíssim a Catalunya i a les Bale-

ars, fet amb un sofregit i costella de porc (cos-telló), salsitxes, o bé amb conill, pollastre i finsamb botifarra negra, tal com li agraden al de-tectiu Pepe Carvalho, de Manuel Vázquez Mon-talbán. Si el costelló era confitat (conservat engreix), el resultat era palatalment sublim.Aquests fideus –que jo continuo fent a casa re-gularment– admeten alguna verdura, com brò-quil (coliflor) i, això, sí, s’han de deixar suco-sos, que és així com són bons.

Em planyo pels fideus a la cassola, cada ve-gada més absents dels nostres restaurants, subs-tituït per fideuàs bordes (començant pel nom,que és mal escrit): quatre fideus de cabell d’àn-gel, poca teca, sovint humits i amb l’acompa -nyament d’allioli, que l’autèntica fideuà mai hatingut. Per a mi no hi ha res de més poc apeti-tós que aquest plat a mig camí: ni sec, ni moll,ni figa, ni flor. Els fideus, o ben sucosos, ambcaldo i per menjar amb cullera, o ben secs, somel rossejat de fideus, o la fideuada de Gandia.

Aquestes fideuàs bordes ens solen fer obli-dar els autèntics fideus a la cassola. Passa elmateix amb la paella: les paelles mal fetes quees fan a Catalunya no ens podran fer oblidarmai els autèntics i genuïns arrossos a la casso-la... Això de «paella» per anomenar tots els arros-sos, i «fideuà» per anomenar tots els fideus, sonaa barceloní no autòcton o castellà... Mai s’ha-via fet, això, i demostra la pèrdua clamorosa iperillosa de la nostra identitat culinària.

A Mallorca s’hi fan deliciosos plats de fideus,amb porc, conill, colomí –com els «de vere-mar»–, i fins vegetals, com els «de roter», el pa-gès que conrea un rota o artiga, tros de terrapresa al bosc o a la garriga. N’hi ha, arreu, na-turalment, versions de mar i muntanya, és a dir,que als cosuetudinaris trossos de costella, sal-sitxes, etc, hi afegeixen elements marins: cloïs-ses, gambes, etc... I per descomptat, hi ha lesversions marineres, particularment vives entreels pescadors de Mallorca, on se solen conèi-xer amb el nom de fideus de vaca... No perquè

tinguin carn de vaca, sinó pel procediment depesca (en podríem dir fideus de l’art).

Un bon brou de morralla o «peix per prémer»(aranyes, rates, cintes o vetes, rufins o escor-pinyots, crancs, franquets o carrancs... –no s’es-pantin pels noms, són peixos i mariscs moltgustosos–), un sofregit o sofrit confitadet i ca-lamars, o el peix o marisc que us vingui de gust,n’és la base: n’hi ha d’anguiles, de bastina, derap. Tots aquests plats de fideus són caldosos;tot i que també hi ha les mateixes versions ei-xutes –a Mallorca, fideus secs–, per tant, pràc-ticament idèntiques a la fideuada valenciana:no sabem si per la seva influència.

ELS PESCADORS I ELS FIDEUSEn defnitiva: als pescadors d’arreu de les nos-tres costes sempre els han agradat els fideus.És lògic: és un ingredient fàcil de transportar iconservar-se, agraït, que atipa i absorbeix elbon gust del peix. I, donat que, de Torrevellaa l’Escala –ciutats, per cert, relacionades peltransport de la sal– entre ells es comunicaveni s’explicaven –bé, de fet, encara ho fan avui–les receptes, arreu hi trobem una meravellosacreació, paral.lela a l’alacantí arròs a banda,però amb fideus: es tracta del rossejat de fideus,dels fideus rossos de Cambrils i, fins i tot, ambversions amb altres pastes, com el pistonat delspes cadors de Vilanova i la Geltrú,amb un nom que no necessita explicació. Encanvi sí que en necessita el de rossejat, un nomque sempre caldria escriure així i no amb al-tres grafies pintoresques –arrossejat, rosseixat,etc.–, ja que si bé també s’aplica a l’arròs a ban-da, el seu nom, amb tota evidència, deriva de«rossejar», és a dir, fer daurar en una matèriagrassa un producte, sigui arròs o fideus. Un pro-cediment que té una funció important: segellarel midó i fer que el producte quedi agradable-ment sec, no pastós, i alhora saborós. En aquestcas se solen fer servir fideus fins, de cabell d’àn-gel, que, mercès al rossejat, queden d’un color

Mori la fideuà!Els fideus a la cassola són cada vegada més absents dels restaurants, en els quals en canviproliferen les fideuàs bordes (començant pel nom, que és mal escrit), ben poc apetitoses


Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

fosc i alçats o «trempats», en al.lusió al que lipassa a l’òrgan masculí quan és estimulat.

Aquesta tècnica sorprenent, per cert, i, de fet,desconeguda per la cuina italiana de la pasta–altrament, la més fabulosa del món–, la tro-bem, en canvi, en la cuina xinesa (fideus fre-gits). La Xina i els fideus, és clar, tenen força aveure. I, amb tot, les cuines orientals –de la Xinaal Japó, del Vietnam a Tailàndia– donen tantaimportància a la pasta com, gairebé, a l’arròs.De fet fan fideus de qualsevol primera matèria:

de blat –naturalment–, però també d’arròs, defesolet de soja, d’algues... Fins i tot n’he men-jat de boniato, boníssims. Es poden fer, igual-ment, de patata. Al Japó, els «restaurants de fi-deus» tenen una categoria i una consideraciómolt especials. Xinesos i japonesos en frueixentant, menjant-los, que no es poden estar de xa-rrupar-los sorollosament. Menjar en la sevacompanyia és, certament, descobrir l’absolutarelativitat de les normes de bonca criança. Side petit ja ho hagués fet, la meva àvia m’ha-gués enviat, directament, a la cort dels porcs.

El nom –i el format– típicament català delsfideus, d’origen catalano-mossàrab, segonsJoan Coromines, va passar a l’espanyol i a l’i-talià, on va ser paraula en ús fins el segle XIX.De fet, encara es diu a Sardenya (findeus). Però,i això ja és més interessant, també va passar als

àrabs peninsulars, que en deien fidaws. Els an-dalusins, naturalment, dueren aquest nom alMagrib, quan foren expulsats de la Península iestabliren les bases, alhora, de la cuina magri-bina més refinada, la de Fes.

La paraula catalana –o valenciana, o balear,tant se val– fideu va passar, doncs, a altres llen-gües, com l’espanyol, el portuguès, l’italià i elladí o «judeo-espanyol». Fideu vindria –sempresegons Joan Coromines– del mot pro-àrab «fi-deuar», créixer, sobreeixir. Que és el que fan,

justament, els fideus ila pasta fresca quanels fem bullir: mésd’un cop, en no havercalculat la mida del’olla, líquid i pastam’han inundat la pla-ca de cocció. No emnegaran que val lapena tenir uns conei-xements de filologia–a més de cuina– a fid’evitar-ho.

I, parlant de filolo-gia, el mot fideu apa-reix, entre altres, enllibres ben antics. AlLiber elegantiarumde Joan Esteve(1472), imprès el1489 i que és un re-cull de frases en ele-gantíssima prosa va-lenciana, o sigui, ca-talana, i, després, alLibre del coch, imprèsel 1620 a Barcelona, ide seguida traduït al’espanyol, de MestreRobert. Aquest grancuiner –que tenia eltítol que catalans i ita-lians reservaven alsmillors, «Mestre»–, jaens en dóna una re-cepta, en la qual, amés, potser per pri-mer cop un cuinerparla en primera per-sona i opina. Diu, enefecte, al cuiner lec-tor que, «amb permísdel teu senyor», deixide posar sucre –ús tí-

picament medieval– a aquests fideus, en trac-tar-se d’un plat salat: heus aquí, a més, el pasal gust modern, de separació de dolç i salat.

Un altre nom medieval catalano-àrab (i tam-bé espanyol –encara es diu a Múrcia– i portu-guès –encara és corrent a l’Algarve–, «l’occident»dels musulmans) és l’alatria (o aletria), que tam-bé va passar als àrabs peninsulars sota el nomd’atriya o itriyia. En els receptaris en àrab dela Península –els primers escrits a Europa des-prés de Roma–, n’hi apareixen diverses recep-tes, en versions salades –amb carn– i dolces.

Segons testimonis medievals, corresponia alnom àrab oriental per a aquesta mena de pas-ta, rechta, tal com diu l’escriptor ibèric Ibn Bay-tar, del segle XII. Dos segle més tard, l’anòmimautor del Libre de Sent Soví, en la nostra llen-gua i el primer llibre de cuina d’Europa, ensparla de com cal coure l’alatria i un plat d’ala-

tria amb carn, és a dir, uns fideus o macarrons(què seria exactament?) a la cassola. De l’ala-tria també en parla l’incommesurable –dietèti-cament parlant– Arnau de Vilanova: valenciàper a alguns, lleidatà per a d’altres, i «aragonès»o «espanyol» per als espanyols («Arnaldo de Vi-llanueva») i fins i tot francès per als francesos(«Arnaut de Villeneuve»). I, geni monumentalque parla de tot, Ramon Llull al segle XII, tam-bé ens recorda l’alatria –que s’adiu tant amb lacanyella, «menjar de reis»–. Doncs bé, l’alatria,i particularment el nom de rechta, és encaraben viu a Algèria, on designa una mena de ta-llarins fets a casa.

Recordem també el nom àrab de shariya(que trobem, entre altres països, a Egipte) perdesignar els fideus, normalment fins, és a dir,allò que els cristians en diem «cabell d’àngel».Aquests, diem-ne «cabells d’hurí», són molt es-timats per les cuines turco-àrabs (amb perdódels grecs). A Turquia i a Xipre, per exemple,els combinen amb blat escairat (bulghur a Tur-quia, purguri a Xipre) o amb arròs, resultantuna excel.lent combinació (parlen els dietits-tes), que retrobem també a Catalunya en laguarnició corrent de l’olla o escudella i carnd’olla, que és, justament, arròs i fideus.

FIDEUÀ(DA)Tornem a la fideuada. Hauran observat un apa-rent «lapsus linguae» que, de fet, no ho és. Elvalencià Llorenç Millo ho tenia molt clar. Enuna enquesta feta per a la revista de MadridClub de Gourmets sobre com s’havia d’escriu-re el nom del plat, var ser culte i contundentalhora: s’ha d’escriure, en correcte valencià-català-balear, fideuada, igual que en andalús-castellà- murcià no s’escriu «soldao», sinó «sol-dado». Ara bé, el mal ja està fet: tanys anys derègim de talibans del secessionisme, i de con-nivències dels altres, que han volgut convertirla llengüa dels valencians en un patuès, fan queara no solament s’escrigui incorrentment «fi-deuà», sinó fins i tot, com a premi a l’analfabe-tisme galopant, s’hagi estès la fórmula «fidegüá».

A Catalunya i altres indrets la diem-ne «fi-deuà(da)», tal com la van escriure Joan Iborra iIgnasi Mora en un llibre sobre el tema, és l’è-xit assegurat de tots els restaurants i, fins i tot,dels plats preparats i congelats.

Podem veure, però, que els restauradors, d’u-na banda, haurien d’anar a cursos de llengua i,de l’altra, confonen la fideuada de Gandia ambun altre plat, el rossejat de fideus. Avís per anavegants, doncs: en qualsevol restaurant delnord de la Sénia, vagin amb compte a dema-nar una fideuada/fideuà: els serviran un plat defideus de cabell d’àngel, a vegades massa hu-mits, sense res que li doni vida, exceptuant unallioli que n’arrasarà el gust. O n’hi donarà, atès,sovint, l’escassa entitat del brou emprat.

Misteris insondables de la cuina: al nord d’a-quest riu, allò que s’entén per paella és, igual-ment, una cosa diferent de l’autèntica paella va-lenciana. Aquesta «fideuà» borda és com un platorfe: en el seu origen, com l’arròs a banda, eraun plat complet dels mariners, que bullien peix,patates, cebes, etc... i, per tant, servien –a ma-ne ra d’olla de dues abocades o «abocàs»– pri-mer el peix bullit –naturalment, amb allioli o,al País Valencià, salmorreta (tomàquet, oli, vi-nagre...), per animar-ho–, i com a final, els fi-deus (i en el seu cas l’arròs) cuits amb el broudel peix.

Un plat popularíssim a tot Catalunya,malauradament ara desplaçat, sobre-tot en la restauració pública, per la fi-

deuada (escrita, bàrbarament, «fideuà»). Elcostelló, a Girona, Catalunya Nord i Llen-guadoc, és la costella de porc. Confitat ésdeliciós. Pla ens en suggereix la recepta:«Amb un sofregit lleuger fet amb ceba, juli-vert, dos grans d’all i molt poc tomàquet».

ElaboracióPoseu una cassola al foc amb oli i feu-hi ros-sejar el costelló, fet a talls i salat. Separeu-lo i feu un sofregit amb la ceba i l’all ben pi-

cat, el julivert i, finalment, el tomàquet pelat,sense llavors i ratllat. Deixeu que es confiti

bé, i hi afegiu els fideus, el costelló i el broucalent, fins que siguin cuits (de 15 a 20 mi-nuts, aproximadament). Tasteu-ho de sal.Han de quedar una mica sucosos.

NotesAquests fideus han de quedar caldosos, jaque són millors.– Als fideus a la cassola s’hi poden afegir,com es fa a Llançà i en altres llocs, bròquilverd, carxofes, o combinant una o més ver-dures. – Hi ha qui hi fa una picada,encara que siguid’all i julivert.

Fideus a la cassolaLa recepta

Ingredients

� Fideus gruixuts(uns 100 gramsper persona).� 400 o 500grams de costelló(fresc o confitat). � Una ceba mitja-na.� 2 grans d’all.

� Unes branque-tes de julivert.� Un tomàquetgros.� Oli (2 culleradeso mig gotet, apro-ximadament).� Aigua (un litre,aproximadament).� Sal.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Col.leccionisme

Demà di-lluns,dia 22

d’agost, s’i-naugura a Tor-dera una granexposició fila-tèlica i decol.leccionis-me en com-memoraciódels 35 anysd’activitat del’entitat localdedicada a lasardana i ques’anomena «Lanostra dansa».Disset exposi-tors de les co-marques giro-nines i de laveïna del Maresme aportaran material molt di-vers, i quatre d’ells presentaran específicamentobjectes impresos dedicats a la sardana.

L’esdeveniment forma part dels actes oficialsde la festa major de Tordera i l’organitza el ClubFilatèlic de la localitat, que compta amb la col.la-boració de l’Ajuntament, de la Federació Cata-lana de Societats Filatèliques i de l’entitat «Lanostra dansa». L’escenari de la mostra és el dela biblioteca municipal, i a partir de les 6 de latarda es procedirà a la inauguració oficial.

Les col.leccions i treballs de recerca resultenforça diversos, com es pot apreciar en la rela-ció de participants: «Fauna invertebrats», Joa-quim Camps; «A.T.M. col·lecció didàctica», Joa-na Freixas; «Pintura espanyola», Pepita Sasane-das; “Marques de submarins nuclears ameri-cans”, Jesús Cercadillo; “Andorra espanyo-la”,Miquel Estruch; “Fantasia musical”, JosepMorraja; «Historie postal de Girone», Antonio Mo-reno; «100 anys de Rotary», Josep Mª Valverde;«Antics Estats italians», Enric Mir; «Matasegells es-pecials de Barcelona», Joan F. Molina; «Històriapostal de Catalunya», Pere Subirà; «40 anysd’història postal de Franco», Joan Isern; i «Nu-mismàtica», Rafael Pérez. Pel que fa a les apor-tacions específicament sardanistes, són les se-güents: «La sardana», Pepita Sasanedas; «Festes itradicions», Pere Martí; «La sardana», AssumpcióCarbonell; i «La sardana a través de les postals»,Xavier Romero.

Aquesta Expotor 2011 tindrà un segell perso-nalitzat especial, el qual s’afegeix a uns altres

quatre d’anteriors, a més d’un facial oficial peral correu ordinari que es va emetre amb motiude la Juvenia 2005. Val a dir que el Club Filatè-lic de Tordera és una de les entitats més activesde tot el Principat, que va organitzar la prime-ra exposició oficial catalana l’any 1985, a la qualen seguiren d’altres, i que el seu president esde fa uns 30 anys, Joan Isern López, és l’actualmandatari de la federació, escollit a la darreraassemblea general d’ara fa uns quatre mesos.

D’altra banda, els filatelistes i col.leccionistestorderencs mantenen des de sempre un estretlligam amb els seus companys gironins; aquellsacostumen a participar en un bon nombre demanifestacions a la nostra demarcació, i el ma-teix Joan Isern va ser el gran vencedor de la ca-talana celebrada a Girona ciutat l’any 2005.

Una altra circumstància que es torna a pro-duir en aquesta mena d’esdeveniments i quevoldríem destacar, és que els filatelistes, compassa a Girona, Torroella de Montgrí, Ripoll,Sant Feliu de Guíxols, Banyoles, i d’altres llocs,mantenen una estreta relació amb la resta de lesentitats de les seves localitats respectives, i quanarriben les festes majors o altres dates assenya-lades, s’ofereixen desinteressadament per, encol.laboració també amb els ajuntaments, orga-nitzar aquests certamens i exposicions, que tantservei fan per recuperar el patrimoni, divulgarla història, i promocionar els temes d’interès decadascuna d’aquestes poblacions. Tordera tor-na a ser, doncs, un clar referent en aquesta menad’activitats culturals.

Sardanesa TorderaEl club filatèlic local commemora 35 anys de «La nostra dansa»

XavierRomero

No es deixi enganyar per aquests cants desirena, cregui’m.

– Vol dir? A mi sembla que aniríem mésbé.

– Espanya sempre serà Espanya. La nos-tra economia no s’aguantaria si fóssim in-dependents. A més hi ha la història!

– Els diners no tenen pàtria. Aquí hi habons negocis per fer i de ben segur que tro-barem bons socis per tirar-los endavant. I dela història d’Espanya, millor no en parlem,amic meu... És un país que per la seva malatraça a cada bogada perd un llençol.

Antoni Soler Bou va néixer a Sant Feliu deGuíxols en una data incerta de les primeresdècades del segle XIX. Va estudiar dret a laUniversitat de Barcelona i el 1856 va marxara Puerto Rico, que aleshores encara era te-rritori de la corona espanyola a ultramar. Allàfeia sis anys que s’hi havia traslladat el seugermà Narcís, nascut el 1832, per dedicar-se al comerç amb la Península Ibèrica.

Antoni Soler va fer arrels a la colònia ca-ribenya. Després de casar-se, el 1859 es vainstal·lar a una localitat anomenada Huma-cao, situada a l’est de l’illa i allà es va con-vertir en un dels personatges més influentsde la societat colonial. La seva presència eninstitucions clau ho demostra. Per exemple,va arribar a ser el tinent coronel del Batallóde Voluntaris número 8 d’aquella població.I sobretot és remarcable la seva dilatada tra-jectòria política. El 1876 va ser escollit alcal-de d’Humacao i diputat al Congrés espan-yol pel districte de Guayama, formant partde la candidatura del Partit Liberal Conser-vador, dominador absolut de les institucionsrepresentatives de la metròpoli a la colònia.Soler va mantenir l’acta de diputat fins el1886. Val a dir, però, que a partir del 1879va ser el representant del districte d’Huma-cao. A més, des del 1881 el nom del partites va canviar pel de Partido Español sin Con-diciones, en una clara al·lusió al seu posi-cionament ideològic, radicalment oposat acap mena d’autonomia o independència d’a-quell territori.

Malauradament no hem pogut esbrinarcom van ser els darrersdies de la vida d’Anto-ni Soler Bou. Segura-ment, però, no va arri-bar a ser testimoni dela desfeta colonial es-panyola el 1898. Fruitd’aquell episodi, Puer-to Rico va passar a l’òr-bita d’uns puixants Es-tats Units que, com ésprou sabut, acabariendominant mig món ique al llarg de tot el se-gle XX van intervenirsense miraments en lespolítiques dels estatsde la resta del conti-nent americà.

AntoniSoler Bou

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Jove, actual, fresc, així és aquest vi 100%Verdejo, de color groc clar amb reflexos

verdosos. Posseeix clares notes de fruita tro-pical, acompanyades de notes cítriques i untoc de fonoll característic d’aquesta varietat deraïm. La seva intensitat aromàtica se suma ala frescor, elegància i llarg postgust en boca.Perfecte per a l’aperitiu, marisc i peix amb sal-ses exòtiques». D’aquesta manera tan clara i

concisa defineix la darreraetiqueta explicati-va d’aquest vi comercialitzat per la casa To-rres, que compartim totalment amb una copad’aquest vi fresc a la mà i davant de l’ordina-dor per fer la nota de tast setmanal.

El celler elaborador: La casa Torres, tan co-neguda i estimada per tots els professionalsde l’hotaleria, alimentació i consumidors engeneral, elabora aquest vi dins de la DO Rue-

da en col.laboració ambla Cooperativa AgrícolaCastellana, ubicada a lalocalitat de La Seca, pro-pera a Rueda (Vallado-lid), capital de la zona vi-tivinícola que li dónanom. Va ser als anys 7Oquan es va crear la D.O.amb l’assesorament delgran enòleg francés Emi-le Peynaud per elaborarvins frescos i afruitatsamb la varietat Verdejo,pràcticament descone-guda en aquells mo-ments. Per a més imfor-mació: www.torres.es iwww.girovi.cat.

El vi

VerdeoBlanc 2010

Tendències


Pel mar i pel carrerEs mantenen les bermudes banyador, encara que s’han fet

una mica més curtes, i més estretes. Es porten els quadrats, lesflors i també els colors llisos, sobretot, el blau marí. Aquests deLacoste s’ajusten a la cintura i tenen butxaques per usar-lostambé com a pantalons.Titani per al sol

El titani és un dels metalls més lleugers que existeixen;per això Silhouette l’usa en les seves ulleres de sol.Aquest model de dona té, a més, barnilles maleables peradaptar-les a la cara, lents quadrades marrons i protecciótotal contra els raig UVA.

Bosses per a qualsevol vestitLamarthe té una línia de bosses de

celebració que lliguen amb qualsevol vestit, jaque hi ha colors per escollir. A més dels mésseriosos, també es pot anar de boda amb unabossa vermella, carbassa, blava o caqui.

Omnipresents ornaments metàl·licsJa s’havien vist les tatxes metàl·liques en bosses de mà, botes i, fins i tot, peces de vestir, però ara Braccialini les recupera per a

la seva col·lecció més rockera, la que està a punt d’aparèixer per a la propera temporada de tardor. Les tatxes, platejades,daurades o de color bronze, dibuixen formes a les bosses, o bé ocupen tota la seva superfície, o només un petit racó per donarlluminositat a la peça de pell fosca.

Caminant per sobre els núvolsDe vegades vénen ganes de treure’s

les sandàlies de taló per posar-se uncalçat més còmode i fer descansar elspeus. Stonefly ha dissenyat mocassinsi sandàlies pensades perquè encaminar faci la impressió que s’estàtrepitjant un núvol.

Sembla mentida que ja hagin passat 21anys de l’estrena de Desafío total, obracabdal de la ciència-ficció contemporà-

nia que sabia qüestionar com poques les fron-teres entre realitat i somni a partir d’una bri-llant reinvenció del fals culpable hitchcockià.El film de Paul Verhoeven s’erigia, juntamentamb Blade Runner i Minority Report, en la mi-llor adaptació que mai s’hagi realitzat d’un textde Philip K. Dick, del qual en sabia extreuretota la càrrega simbòlica i, molt especialment,la seva ambigua mirada cap al concepted’heroi. 21 anys són molts, però potser no elssuficients com per justificar un remake. El di-rector Len Wiseman no ho deu veure així, per-què n’està rodant un que, malgrat els seus evi-dents atractius, fa pinta que no podrà batre elrècord de l’original, un film que conserva totala seva força vi-sual (les escenes aMart tenen un en-cant irresistible) iun vigor narratiuenvejable, espe-cialment en se-qüències com eltiroteig a les esca-les mecàniques o el clímax protagonitzat perhologrames. El més probable, doncs, és queWiseman, responsable de La jungla 4.0, hagiapostat per potenciar la faceta més pirotècni-ca d’una història plena de possibilitats.

La nova Desafío total, que s’estrena l’agostde l’any que ve, parteix del mateix esquemaargumental del film de Verhoeven, tot i querecupera algun detall del text de Dick que vaser obviat per l’autor de Robocop. El protago-

nista, Douglas Quaid, és un obrer d’un paísanomenat Euroamèrica que, tot i estar feliç-ment casat amb l’atractiva Lori, sent que li fal-ta alguna cosa, com si tingués un «alter ego»que no s’acaba de manifestar. Un bon dia, sor-tint de treballar, decideix anar a una empresaque ven somnis als seus clients. Ell compraser un espia. Dit i fet, quan surt, Lori el rep atrets i és perseguit pels homes d’un dictadoranomenat Cohaagen. Realitat o somni? Siguiel que sigui, Quaid descobreix que totes lesrespostes són al planeta Mart, immers en unaguerra civil pel control de l’aire.

El principal focus d’interès de Desafío totalradica en el seu repartiment, encapçalat perColin Farrell (curiosa però prometedora elec-ció per assumir el paper de Schwarzenegger),Kate Beckinsale, Jessica Biel (ho té francament

difícil per superar la Lori encarnada per Sha-ron Stone), Bryan Cranston, Bill Nighy (en lapell de Kuato, el mutant), Bokeem Woodbi-ne, John Cho i Ethan Hawke, que hereta elpersonatge de Richter de les mans del granMichael Ironside.

Es desconeix encara de qui serà la bandasonora, però l’escollit faria bé de recuperar elmemorable tema principal de Jerry Goldsmithper al film de Verhoeven.

Una grandiferènciaColin Farrell interpreta en el «remake» de «Desafío total» –ques’està rodant i s’estrenarà l’any que ve– el personatge que en

la pel·lícula original va assumir Arnold Schwarzenegger

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


JA ÉS ESTIU A GIRONA – LA MOSCA JA ÉS AQUÍ DE NOUNNOVETAT: A`MPLIA GAMMA DE COLORS DE MOSQUES ESTIUENQUES - TRIA I ENGANXA�T

FES-LA VOLAR ARA TU TAMBE´ - NO BADIS, JA EN QUEDEN POQUESNOUS SET COLORS PER A AQUEST 2011: TARONJA, LILA, VERD, GRANA, BLAU FOSC I BLAU CEL, GRIS DE LUXE I ELS JA HABITUALS BLANC I NEGREPUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Nous detalls del text de DickEl director Len Wiseman segueix l’esquemaargumental del film de Paul Verhoeven, peròincorpora elements que aquest va descartar

Sin identidad

Director: Jaume Collet-Se-rra.Intèrprets: Liam Neeson,Diane Kruger.Distribuïdora: Warner.Durada: 113 minuts.Una trama d’inspiracióhitchcockiana que el direc-tor català resol amb moltís-sima habilitat durant la sevaprimera hora i mitja i que

després, quan es destapa el misteri, converteix enun «actioner» tan convencional com efectiu. Si lacosa funciona és per la seva esplèndida captacióde Berlín, per unes idees de guió molt enginyoses(el protagonista i el seu «substitut» repetint lesmateixes frases) i per les prestacions dramàtiquesd’aquest immens actor que és Liam Neeson. Ésun thriller molt per sobre de la mitjana i és proba-ble que el temps el faci créixer encara més. P. P.

Dueños de la calle 2

Director: Chris Fisher.Intèrprets: Ray Liotta,Shawn Hatosy.Distribuïdora: Fox.Durada: 92 minuts.Seqüela «direct to DVD»del notable film de DavidAyer, també centrat en unpolicia que s’enfronta tot so-let a una trama de corrupció

dins del seu departament. Si bé es mostra igual desolvent en la integració de l’escenari (Los Angelesés aquí substituït per Detroit), es tracta d’un filmmolt més irregular que sucumbeix a nombrosos tò-pics de les «buddy movies» i a una violència ex-cessivament esteticista. Amb tot, la sempre inquie-tant presència de Ray Liotta ja la fa mereixedorad’una oportunitat. P. P.

Furia ciega

Director: Patrick Lussier.Intèrprets: Nicolas Cage,Amber Heard.Distribuïdora: Warner.Durada: 104 minuts.Una veritable oda a la irre-verència i a l’acció desen-frenada a través de la histò-ria d’un home que vol venjarla mort de la seva dona a

mans de ni més ni menys que el Diable. És unasèrie B amb consciència de causa, divertidíssimai desinhibida, que es beneficia de la complicitatd’un Nicolas Cage absolutament impagable i d’unesplèndid planter de secundaris que inclou BillyBurke, David Morse i William Fitchner. No és gensagosarat assegurar que d’aquí a uns pocs anysserà una pel·lícula de culte en tota regla. P. P.

Giallo

Director: Dario Argento.Intèrprets: Adrien Brody,Emmanuelle Seigner.Distribuïdora: Emon.Durada: 92 minuts.Rodada fa tres anys peròesquitxada per nombrososproblemes de producció(entre ells, el litigi que Brodymanté amb Argento per evi-

tar la seva estrena), aquesta cinta de terror és unautohomenatge del director que, de tan obvi, aca-ba per ser una llastimosa caricatura. Conté algunaescena de suspens ben resolta i algun gag sim-pàtic, però decep per la seva escassa consistèn-cia dramàtica i un repartiment (hi surt Elsa Pataki)que actua amb el pilot automàtic. P. P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = PabloAlborán PabloAlborán 2 = 21 Adele3 � Drama y luzManá 4 � When thesun goes downSelena Gomez &The Scene 5 = La orilla demi pelo NiñaPastori

REGNE UNIT

1 = Back toBlack Amy Wine -house 2 = 21 Adele 3 � Watch thethrone Jay Z &Kanye West4 � Frank AmyWine house5 � 19 Adele

ESTATSUNITS

1 � 21 Adele 2 � Chief EricChurch 3 � Proud to behere TraceAdkins 4 � Young loveMat Kearney5 � BSOVictoriousDiversos

P R E S T I G E

NUCLI NATURAL EvO2 & 100% SWISS NATURENucli natural compost per lavanda, herbes suïsses iEvO2Nucli transpirable que regula la humitat i manté unatemperatura estable independentment dels canvis cli-màtics i estacionals.

La planta de lavanda ofereix propietats calmants iantiestrès.

Les herbes suïsses estimulen la circulació sanguíniai tenen propietats antiinflamatòries i antireumàtiques.

c/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı c/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

La meva vida és brillant», canta James Blunten el primer vers de la seva cançó méscèlebre, You’re beautiful. I no sembla una

afirmació presumptuosa per a un paio que havenut milions de discos, ha servit a l’Exèrcit,surt amb supermodels i té cases a Londres i aEivissa, on –assegura– vola en aerolínies debaix cost. A més d’un triomfador, el músic an-glès demostra tenir bon cor: dóna suport a Met-ges Sense Fronteres i li va aconseguir un ma-rit a la seva germana... a través d’eBay!

James Hillier Blount (Tidworth, Anglaterra,22 de febrer de 1974) pot presumir, als seus 37anys, d’una biografia més que intensa. Va li-derar un regiment de 30.000 soldats a Kosovo,va custodiar el fèretre de la Reina Mare i va aca-bar sis anys de servei a l’Exèrcit britànic, al qualhi havia arribat seguint una antiga tradició fa-miliar, per dedicar-se a la música. Portava laguitarra penjant d’un dels laterals del seu tanc–era l’única manera que ningú la trepitgés, diu–i solia amenitzar amb ella els campaments mi-litars. Aquelles missions van ser el seu millorentrenament per a les interminables gires. «Por-tes el teu cos al límit i l’endemà has de fer-houna altra vegada. L’única diferència és la retri-bució econòmica», ironitza.

Expert esquiador, genet i pilot –va obtenir eltítol als 16 anys–, Blunt es va decantar per untalent menys aventurer, el musical. El destí vavoler que una de les seves primeres actuacionsals Estats Units la presenciés Linda Perry, exlí-der del grup dels noranta 4 Non Blondes i pro-ductora de Christina Aguilera, Gwen Stefani iPink, entre d’altres estrelles del pop. Perry elva fitxar allà mateix. Era l’any 2003 i Blunt esdisposava a posar al mercat el seu primer àl-bum, gravat en a penes tres mesos, i pensat pera una tirada inicial de només 5.000 discos. Backto bedlam (2005) ha venut més d’11 milions decòpies, convertint-se en un dels àlbums de mésèxit comercial del segle XXI. Gran part de laculpa la va tenir la balada You’re beautiful («Etsmaca»), inspirada per una dona que va veureal metro. El seu debut li va reportar una fortu-na de l’ordre dels 10 milions d’euros, el que vaprovocar les primeres enveges entre els seuscol·legues. «Ell porta només un any i jo, dotze»,es queixava Noel Gallagher, d’Oasis.

NOU MODELS NUES A LA PISCINASi a Blunt li sobraven els diners, tampoc no espodia queixar en qüestió d’idil·lis. Va comen-çar a sortir amb la «top model» txeca Petra Nem-cova, que havia perdut al seu promès, el fotò-graf Simon Atlee, al tsunami de 2004 a Tailàn-dia. Allà era el romàntic James per rescatar sen-timentalment la model, que també havia re-sultat greument ferida en la catàstrofe, desprésde passar-se vuit hores enfilada a un arbre. Labella jove i el músic formaven una parella desomni, malgrat la notable diferència d’estatura(1,78 metres ella,1,72 ell). Però el conte de fa-des no va acabar en casament. Nemcova vatrencar amb Blunt després d’assabentar-se per

la premsa que el cantant havia flirtejat amb lapresentadora australiana Tania Zaetta i ambl’actriu Lindsay Lohan. Una cosa semblant li ha-via passat a Blunt amb la seva anterior xicota,Camilla Boler, també víctima d’una altra supo-sada infidelitat. I és que l’atractiu trobador bri-tànic, que viu a Eivissa, no sembla home d’u-na sola dona. «Una vegada estava en una pis-cina a Los Angeles amb nou models despulla-des i jo era l’únic paio», va confessar, ufanós,al Daily Mail. «M’agrada pensar que totes lesdones que han estat amb mi han gaudit de lameva companyia».

Malgrat ser amic de Paris Hilton i de freqüen -tar la nit eivissenca –el seu tema 1973 està ins-pirat en una discoteca de l’illa–, James Bluntassegura odiar l’obsessió d’alguns per la cele-britat. Llueix gairebé sempre texans i samarre-tes desgastades, no precisament de disseny. Elseu únic luxe conegut és una Moto Guzzi V11,una motocicleta de 1.100 centímetres cúbics.«No és la més ràpida, però pot posar una micanerviós», fa broma. Sovint titllat de pijo i de moltsentimental –ell prefereix donar-li la culpa alseu estil musical–, Blunt assegura prescindir dejoies, cotxes ostentosos i roba cara. «Les pos-sessions no signifiquen res per a mi, m’he pas-sat molts anys recorrent el món en un autobús»,

ha assenyalat. Assegura preferir els pubs alsrestaurants de moltes forquilles, i quant a trans-ports, res de limusines i classe business: a Lon-dres afaga el metro o el bus, i a Eivissa hi volaamb companyies low cost. «És barat i senzill,per això les usa la gent –explica–. No veig ladiferència que em porti a fer una altra cosa».

Aquest caràcter auster el va adoptar durantla guerra de Kosovo, quan va veure el perso-nal de Metges Sense Fronteres ajudar la po-blació civil gairebé sense mitjans materials. Unaaltra mostra del seu bon cor és el favor –unamica estrany, això sí–, que li va fer a la sevagermana. Era l’any 2004 i Blunt lluitava per pu-blicar el seu primer àlbum, així que va decidirvendre moltes de les seves pertinences al webde subhastes eBay.«Tenia una petita addiccióa eBay, i la cosa més estranya que vaig vendreva ser la meva germana», va assegurar el can-tant a la revista GQ. Resulta que la seva ger-mana havia d’anar a un funeral a Irlanda, i nohi havia vols per una vaga. En veure-la plorar,va penjar un anunci que deia: «Damisel·la endificultats necessita cavaller de brillant arma-dura». Va guanyar la subhasta Guy Harrison, unmilionari que es va oferir a portar-la en el seuhelicòpter, i que anys després acabaria casant-s’hi. Rocambolesc, sí, però brillant.

Una vida intensa Durant els seus sis anys a l’Exèrcit britànic va liderar un regiment a Kosovo i va custodiar el

fèretre de la Reina Mare; té un llarg historial sentimental i va subhastar la seva germana a eBay

TEXT: RAFA LÓPEZ

Diari de Girona

21 d’agost de 2011

La presentacióSeat Leon FREl nou vehicle Formula Racingincorpora diverses milloresestètiques a la seva gamma.

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Un dels protagonistes del mercatde l'automòbil de principis de se-gle ha estat, sens dubte, el dels

«SUV» o «tot camins». Modelsaquests que aportaven saba nova alsector del tot terreny, amb una pro-posta caracteritzada per la versatilitatd'ús, estètica diferenciada més d'acordamb els turismes i, en molts casos, uninnegable caràcter esportiu. Una des-cripció que s'ajusta a la perfecció alMazda CX-7.

Aquest model es renovava en laseva segona generació per donar unpas més enllà en el seu caràcter «es-port» i de passada incorporar una novamotorització turbo dièsel. Es tracta d'unpropulsor de 2.2 litres de cilindrada i173 CV que destaca per la seva ex-cel·lent relació prestacions-consum.

Amb ell, el CX-7 accelera de 0 a 100km/h en 11,3 segons i aconsegueix unavelocitat màxima de 200 km/h. Un tur-bocompressor de geometria variablede nou desenvolupament i un interco-oler especial optimitzat de manera es-pecífica per aquest vehicle, contri-bueixen a una resposta ràpida ienèrgica des de tan sols 1.600

rpm. El disseny ergonòmic de l'interior és

inusualment esportiu per a un SUV. Elsseients davanters ofereixen una sub-jecció lateral ideal i resulten molt con-fortables en els desplaçaments llargs,gràcies als seus amplis suports i a l'a-just lumbar. La palanca de canvis estàsituada en una posició elevada i avan-çada, fet que afavoreix uns canvis di-nàmics, còmodes i divertits.

En l'habitacle, tres novetats millorenel confort i la facilitat d'ús: els recolza-braços davanters i del darrere oferei-xen un nou tou amb un tacte i una apa-rença premium, el seient del conduc-tor compta amb un nou sistema de me-mòria de tres posicions (de sèrie en laversió Luxury) i el seient de l'acom-panyant incorpora des d'ara un ajustelèctric longitudinal i en altura.

La nova pantalla multifunció (MID)de Mazda

proporciona al conductor tota la infor-mació que necessita sobre el vehicleen una pantalla de format compacte,situada immediatament a continuaciódel camp visual del conductor, per des-viar al mínim la vista durant la conduc-ció, i mostra tota la informació essen-cial sobre el vehicle i el navegador.

També hi ha un nou comandamenta la dreta del volant, que permet al con-ductor canviar d'una pantalla a una al-tra sense apartar les mans del volant.El MID mostra informació sobre el sis-tema de so i recordatoris de configu-ració i manteniment, com l'ajust de vo-lum de les alarmes; també permet can-viar entre quilòmetres i milles, o activari desactivar avisos de mantenimentprogramat, com el de rotació delspneumàtics.

L'ordinador de bord indica el consuminstantani, el consum mitjà, l'autono-

mia i la velocitat mitjana.Quant a l'habitabilitat es refe-

reix, ofereix espai de sobres acinc adults per viatjar còmo-

dament amb el seu equi-patge.

Diari de Girona

Motor

19 DominicalDiumenge 21d’agost de 2011VERSÀTIL I

ESPORTIU

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes d’agost són:

Mazda cx-7 crtd 2.2 El màxim exponentde la gamma «off-road» japonesa, es consolida com una de les

alternatives més esportives i atractives d'aquest creixent mercat premium

Motor


Diari de Girona

Renovadaesportivitat

Seat León FR La sèrie Fórmula Racing del compacte de la firma incorpora diverses millores en la vessant estètica i d'equipament, a la

vegada que reforça el TSI 1.4 i 1.8 de 125 i 160 CV, i el 2.0 TDI de 140 CV

COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

AAUTOS TONIFINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:[email protected]

DAEWO LANOS 1.4

Any 2002Negre. 62.000kms.AlçavidresTancament centralitzatDirecció assistidaAire condicionatAudio CD2 Airbags

2.550 €

NISSAN TERRANO2.7 TD 100CV

Any 1996Vermell170.000 kms.Direcció assistidaAire condicionatAudio RK7

5.500 €

Motor


Diari de Girona

El SEAT León FR 2011 arriba al mer-cat amb la incorporació de nousmotors i equipaments, que con-

verteixen a l'oferta del compacte espa -nyol en una de les més atractives delmercat. D'aquesta forma, els dos pro-pulsors TSI que arriben a la gamma (de1.400 cc amb 125 CV, i de 1.800 cc amb160 CV) es distingeixen per la seva pro-pulsió directa de gasolina, mentre queles mecàniques dièsel es reforcen ambl'arribada del 2.0 TDI de 140 CV.

El nou León FR destaca sobretotpel seu encertat posicionament al

mercat. Amb la unificació de l'a-cabat Esport amb la versió Fór-

mula Racing (signi-ficat de les siglesFR), els clientsdel model espor-

tiu de SEAT tenen alseu abast una

gamma de mo-tors amb lamés alta tec-nologia, alcostat d'u-na apa-rençajove.

Dosnous TSIgasolinaLa gammaLeón FR2011 estàdisponibleamb cincmotors quecobreixen unmarge de po-

tència des de125 fins a 210 CV. En-

tre ells es troben els nous motors TSI iTDI que s'inclouen en l'oferta i que jaestan disponibles a la xarxa comercial.

Els motors TSI són l'expressió de latecnologia moderna més avançada deldownsizing, és a dir, la compensació dela reducció de la cilindrada mitjançantsistemes turbo. D'una banda, hi ha el co-negut 1.4 TSI de 125 CV, de quatre ci-lindres i injecció directa, un motor quegràcies a la sobrealimentació disposa detota la potència necessària per mouresense por i agilitat el Seat León FR.

L'altra novetat quant als motors de ga-solina en l'acabat FR és el 1.8 TSI de 160CV, disponible amb canvi manual o DSGde 7 velocitats. La versió que completal'oferta de motors gasolina en acabat FRés el 2.0 TSI de 210 CV, disponible ambcanvi manual o amb el canvi DSG de 6velocitats.

2.0 TDI CR de 140 CVPerò el FR també presenta novetats enles seves mecàniques Dièsel, ja que amés del motor 2.0 TDI CR de 170 CV enles seves variants manual i DSG de 6 ve-locitats, ara s'hi uneix el 2,0 TDI CR de140 CV també amb canvi manual i au-tomàtic de doble embragatge. Aquestpropulsor combina una gran capacitatd'acceleració i recuperació amb un ele-vat nivell de confort i eficiència.

D'aquesta manera, amb la caixa decanvis manual de sis velocitats presentaunes emissions reduïdes de 125 g/km(139 g/km en la versió amb canvi DSG)i un consum ponderat de tan sols 4,8 li-tres als 100 quilòmetres (5,3 l/100 kmamb canvi DSG).

Això significa que el motor 2.0 TDIrepresenta un important pas endavantmés en l'estratègia de la marca de Mar-torell consistent a reduir de manera con-seqüent el consum i les emissions. Noobstant això, això no implica una re-ducció de l'esportivitat i les prestacions.

Amb un parell motor de 320 Nm en-tre les 1.750 i 2.500 voltes, la capacitatd'acceleració de 0 a 100 km/h és de apenes 9,5 segons i s’arriba a una veloci-tat màxima de 205 km/h, el que reflec-teix fidelment les altes prestacions delLeón, que presenta la imatge d'un cupèamb la funcionalitat d'un model de cincportes.

Estètica FREl diseny del Seat León FR és un clarexemple de la imatge d'esportivitat ca-racterística dels productes de la marca.Com és habitual en aquesta versió, lapart davantera destaca per la reixeta cen-tral presentada amb trama de niu d'a-bella i amb el perfil cromat, així com perles sofisticades preses d'aire que se si-tuen sota de la mateixa i per la presè-ència del logotip «FRÈÈ» en el para-xocs,.En la vista posterior és on millor s'ende-vinen les noves senyes d'identitat, des-tacant la presència dels nous pilots deldarrere amb tecnologia de LEDs.

Un equipament que, sens dubte,aconsegueix que el León FR resulti méscridaner en la part del darrere. Tambédestaca el para-xocs, en el que sobre-surt la motllura en color negre ubicadaen la part inferior del mateix, així comla doble sortida d'escapament cromada,a més del característic logo‚ «FRÈÈ» ubi-cat en el lateral inferior dret de la porta-lada.

En el lateral criden l'atenció les llan-tes de 17” amb pneumàtics 225/45 i elsvistosos passos de roda, així com un al-tre tret distintiu del nou vehicle de SEATcom són els miralls retrovisors amb lescarcasses en color plata.

114.800

AUTO GIRONACtra. Nacional II, 16-17

Tel. 972 23 39 4017458 FORNELLS DE LA SELVA

Renovada estètica‚ racingL'ambient esportiu caracteritza l'habitacle, amb el vo-lant multifunció en pell amb incrustacions en color alu-mini i amb el logotip «‚FREE» en la part inferior. Calressaltar que el volant no és totalment esfèric i pre-senta una estructura de tres braços. A joc, ens tro-bem el nou pom del canvi en pell. Els seients acon-segueixen la màxima retenció lateral en revolt i ungran confort de marxa. De sèrie compta amb una ta-pisseria diferenciada de la resta de la gamma, des-tacant com equipament opcional una combinació tèx-til amb Alcàntara.

22 PublicitatDiumenge 21d’agost de 2011

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2008

Opel Astra EnjoyGasolina o dièselAny 2010

Citroën BerlingoPeugeot Partner dièselDiverses unitatsAny 2007/08

Toyota Aygo1.0 gasolinaAny 2006

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2007

Kia Carens2.0 CRDIAny 2005

BMW Sèrie 11.8 gasolinaAny 2002

Renault KangooFurgó 1.5 dciAny 2008

Renault ClioF1 2.0 gasolina - 200cvAny 2007

Opel Agila Cosmo 1.3 CDTI - 5 portesAny 2006

Toyota Corolla1.6 gasolina - 3 portesAny 2004

Peugeot 2071.4 HDIDiversos modelsAny 2008

Opel MerivaDièsel / GasolinaDiversos models

Citroën C21.1 gasolinaAny 2007

Opel Zafira Enjoy1.7 CDTIAny 2010

Opel CorsaGasolina o dièselDiversos modelsAny 2010

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

Publicitat 23 Diumenge 21

d’agost de 2011

diumenge 21 d’agost de 2011 pÀgines 2, 3, 4, 5 i 6 dominical · ple, dibuixada a la paret,...

Documents