diumenge 17 d’abril de 2005 minical - diari de girona · 17002 girona. telèfon: 972 20 20 66...

Reportatge Apassionat pel mar L’enginyer gironí Joaquim Coello presideix l’Autoritat Portuària de Barcelona després d’ha-ver dissenyat tota mena de vaixells PÀGINES 6 i 7. Reportatge Les cases del silenci Creix l’oferta de turisme rural PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

alDiumenge 17d’abril de 2005

Diari de Girona

ReportatgeEls mil i unQuixots de

PeraladaLa Biblioteca delCastell mostra la

seva col·lecciócervantina.

PÀGINES 2, 3, 4 i 5

2 DominicalDiumenge 17d’abril de 2005

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTí (PORTADA DELA SEGONA EDICIÓ, APÒCRIFA, D’«EL QUI-XOT», APAREGUDA SOTA EL PSEUDÒNIMD’ALONSO FERNÁNDEZ DE AVELLANEDA IIMPRESA A TARRAGONA L’ANY 1614; ÉS UNADE LES PECES MÉS VALUOSES I RARES DELA COL.LECCIÓ CERVANTINA DE PERALADA).

17 d’abril de 2005

6 i 7 ReportatgeJoaquim CoelloL’actual president de l’AutoritatPortuària de Barcelona és unenginyer naval gironí que haconstruït tota mena de vaixells.

8 i 9 ReportatgeLes cases del silenciA les comarques gironines hi habona part de les 1.100 masiesque, a tot Catalunya, esdediquen avui al turisme tural.

11 RutesDe Camprodona Sant Antoni

14 Col·leccionismeEl patró Sant Jordi

15 SalutL’obsessió per la línia

16 i 17 TendènciesTemps de flors i fruites

SUMARI

1

2

3

Enriquida amb peces del museu, i adorna-da amb objectes que evoquen l’època–un cavaller armat sobre un cavall tam-

bé protegit amb armadura, uns olis derivatsde l’estil de Coypel i un esbós de Las bodasde Camacho, de Sert, a l’avantsala, i bande-roles decorades amb gravats cervantins ex-trets de les escenes de l’edició de la Real Aca-demia de 1780 a la sala principal–, l’exposi-ció bibliogràfica Mil i un Quixots a Peraladasuposa la primera manifestació expositivade Catalunya amb fons propis organitzada percommemorar el Quart Centenari de l’ediciód’El Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Man-cha i porta implícits dos missatges: revelarel gran nombre d’edicions aplegades a la bi-blioteca peraladenca i significar la rellevàn-cia de les peces custodiades.

No és la primera vegada que, a les pàgi-nes del Diari de Girona, hi apareix una vi-sió parcial per incompleta de la figura deMiquel Mateu Pla (1898-1972). A Miquel Ma-teu l’hem conegut vinculat a l’empresa,eminentment automobilística, La Hispano Sui-za; amb motiu de l’Any Dalí per la seva tas-ca protectora cap al pintor de renom mundiali, en altres qüestions, més properes geogrà-ficament, com a impulsor de la Festa de laVerema; peça clau en l’empenta donada alpantà de Boadella i al Teatre-Museu Dalí; coma mecenes de la cultura, com a creador delsCertàmens Literaris i de les edicions de laBiblioteca de Peralada, o la seva relació ambartistes i personatges de relleu de l’Alt Em-pordà. Per això, essent convenient que l’obrai la coneixença de Miquel Mateu, personat-ge familiar i decisiu per a molts gironins, esmantingui i arribi a les noves generacionsen vessants potser menys coneguts, avui trac-tem la seva figura des d’un altre caire: la decol·leccionista i bibliòfil, com a iniciador d’unade les col·leccions cervantines particulars mésimportants del món dipositada a la Bibliote-ca del Castell de Peralada.

Quan Miquel Mateu va adquirir el conjuntmonumental de Peralada l’any 1923 –aquestconstava del Castell i del Convent del Carme–i va passar a ser digne continuador de la tas-ca iniciada pels darrers membres de la nis-saga Rocabertí a finals del segle XIX, realit-zant importants reformes i incrementant lesdependències amb valuossísimes obres artís-tiques, el cert és que una de les col·leccionsmés importants era la biblioteca comtal, amb20.000 volums en el moment de la compra.Miquel Mateu va ampliar els fons amb pecesde primer ordre, com ara els incunables oles Executòries de Noblesa, però els esforçosmés importants foren per recopilar l’anome-nada col·lecció cervantina, la nineta dels seusulls.

Parlant dels Rocabertí, val la pena fer unparèntesi per veure la importància d’aquestspersonatges en el segle XVII, corroborada perla cita d’aquesta nissaga empordanesa a laprimera part d’El Quixot: «… Palafoxes, Nu-zas, Rocabertís, Corellas,…» (I: XIII) i, a par-tir d’aquest fet, pensar en la possible influènciad’aquest fragment en la decisió de Miquel Ma-teu a endinsar-se en el món cervantí. Sigui acausa de la cita sigui perquè Miquel Mateuestava enamorat de l’obra de Miguel de Cer-vantes, va voler que la incipient col·lecció de-dicada al literat romangués ben a prop seu,al seu despatx de Barcelona, i va aconseguiraplegar-ne 5.000 volums. No va ser fins des-prés del seu traspàs que la col·lecció es vaannexionar a la biblioteca peraladenca.

Aquest corpus bibliogràfic està format per

més de mil edicions d’El Quijote, en tiradesespecials per a bibliòfils, adaptades per a jo-ves i infants, en diferents llengues, i il·lustra-des pels millors artistes de la història. Lacol·lecció es complementa amb altres obres

de Cervantes, edicions crítiques, opuscles,catàlegs, i altres manifestacions artístiquescomplementàries com els gravats, olis, aqua-rel·les, ex-libris, cromos, jocs de cartes, na-dales, etc... Enmig de

Reportatge

3 DominicalDiumenge 17d’abrilde 2005

Fotos:1Portada d’una adap-tació d’«El Quixot»al còmic infantil.2Traduccions del’obra de Cervantesfetes a Tòquio (unade les peces mésdestacades de lacol.lecció), Moscou iTeheran3Il.lustració procedentde l’àlbum de Pinelli(Roma, 1835), ediciód’«El Quixot» consi-derada de gran rare-sa pels experts.4L’exposició «Mil i unQuixots a Peralada»està instal.lada a laBiblioteca del Cas-tell, i també en duesestances del Museu.5Una escultura delQuixot forma part dela mostra.6Una fotografia deMiquel Mateu llegint,davant d’un quadreque mostra un monjoque també llegeix.

4

(Continua a la pàgina 4)

Els mil i un Quixotsde Peralada

La Biblioteca del Castell altempordanès conserva una de les col·leccions cervantines particulars mésimportants del món, i ara la mostra en una exposició que commemora el quart centenari de l’obra.

TEXT: INÉS PADROSA GORGOT (BIBLIOTECÀRIA DEL CASTELL DE PERALADA) FOTOGRAFIES: MARC MARTÍ

Personatges molt importants al segle XVIIEls Rocabertí, la família que va posseir el Castell fins a finalsdel segle XIX, apareixen citats a la primera part d’«El Quixot»

65

tanta riquesa bibliogràfica,el dilema esdevé a l’hora de fer la tria del ma-terial a exposar.

UNA COL·LECCIÓ DE BIBLIÒFILSSi tenim en compte que la biblioteca perala-denca és fonamentalment una biblioteca debibliòfil, són moltes les obres, amb caracte-rístiques especials, que són susceptibles deser ressaltades d’aquest fons. Si la importàn-cia la relacionem amb l’antiguitat, cal citar, enprimer lloc, l’edició més antiga conservadaa la biblioteca: correspon a la primera impresaa València per Pedro Patricio Mey el 1605.La segueix un dels exemplars més valoratspels cervantins, l’edició prínceps de la sego-na part, impresa a Madrid el 1615 i la im-pressió de la primera i segona part feta a Bar-celona el 1617, qualificada com un dels tre-sors de les lletres, per ser la primera temptativaeditorial, encara que sigui en dos volums,de les dues parts de l’obra. Altres edicions im-portants d’El Quijote conservades a Perala-da, i avui difícils de trobar en el mercat, sónla de Brussel.les de 1607 en castellà, la de Ma-drid de 1608 o la segona part de Brussel.lesde 1616 també en castellà.

Són considerades raríssimes la segona edi-ció, apòcrifa, apareguda sota el pseudònimd’Alonso Fernández de Avellaneda (Tarra-gona, 1614), així com les edicions príncepsde les traduccions al francès (París, 1614) oa l’italià (Venetia, 1622).

Ara bé, si la importància la relacionem ambl’originalitat o la raresa, són varies les obresa destacar, com la dedicatòria quixotesca, ma-nuscrita, de Salvador Dalí a Miquel Mateu –di-buix que s’ha convertit en el logotip de lesactuacions del Grup Peralada–, a qui defineixcom a «Quixot de Portlligat»; el manuscrit enarmeni; l’edició de Tòquio de 1936, o lesimpressions sobre suro realitzades a la vilabaixempordanesa de Sant Feliu de Guíxols.

– «Retráteme el que quisiere pero no memaltrate...», o l’evolució iconogràfica d’ElQuixot: Cervantes estava ben convençut queels seus protagonistes serien objecte de lesinterpretacions més diverses, fins al punt queen la segona part de la novel·la, més d’unavegada posa en boca dels personatges expres-sions relacionades amb aquest tema com laque encapçala aquest paràgraf, dita per DonQuixot (II:59), o l’afirmació feta per Sancho:«Yo apostaré (…) que antes de mucho tiem-po no ha de haber bodegón, venta ni mesóno tienda de barbero donde no ande pintadala historia de nuestras hazañas» (II: 71).

Malauradament, l’autor no va poder gau-dir en vida de cap de les nombroses inter-pretacions gràfiques que s’han pogut contem-plar al llarg de la història.

La primera edició d’El Ingenioso HidalgoDon Quixote de la Mancha (Juan de la Cues-ta, Madrid, 1605) va aparèixer al mercat comuna mena de llibre de butxaca, sense il·lustra-cions, amb l’excepció d’un petit gravat a laportada que res tenia a veure amb el seu con-tingut. En edicions posteriors del mateix any,com la de València, el gravat esdevé un ca-valler muntant a cavall (gravat reaprofitat iutilitzat per a altres llibres de cavalleria).

Per tant, la presentació d’aquesta novel·laera la pròpia d’un llibre destinat al pobleper llegir o ser llegit en veu alta, donat el grannombre d’analfabets de l’època. Amb els anysi degut al gran èxit assolit, esdevé un llibreobjecte de regal i és quan s’inicien edicionsde luxe amb il·lustracions i presentat en for-mats més grans, en foli o gran foli.

Curiosament, la primera edició monumen-tal d’El Quixot es va imprimir en castellà al’estranger (Londres, 1738) amb la col·labora-ció d’artistes de primera línia, mentre que aEspanya no es va gaudir d’una edició equipa-rable fins que la Real Academia va decidircontractar els millors dibuixants i gravadorsdel moment i va editar la de Joaquín Ibarra(Madrid, 1780). Altres peces de bibliòfil quehan passat a la història pels il·lustradors i eltractament iconogràfic són l’àlbum de Coypel(Paris, post 1730) i l’àlbum –qualificat de granraresa, pel llibreter madrileny Luis Bardón–de Pinelli Le azione piu celebrate del famo-sos cavaliere errante Don Chisciotte della Man-cia (Roma, 1835). En el s. XIX se sumen a laja llarga llista d’il·lustradors de renom Johan-not, Doré, Daumier, … i en el s. XX ho fanSalvador Dalí, Henry Lemarie, Pellicer i Sau-ra, entre molts altres.

És de suposar que, donada la proliferaciói varietat d’interpretacions plàstiques sorgides

al llarg de la història, potser amb alguna nos’hi avindria el protagonista de la novel·la,però segur que estaria satisfet que tants artis-tes famosos s’hagin ocupat de la seva perso-na.

– «Yo he quedado blanco y sin figura,será forzoso valerme de mi pico»: Des-granant l’exposició peraladenca ens adonemque el principal objectiu de la mostra ha es-tat mostrar les joies de la col·lecció basant-se en l’apartat gràfic; per això, no voldria dei-xar de banda les representacions iconogràfi-ques del vertader protagonista, Miguel deCervantes Saavedra (1547-1616).

Cal remarcar que, en vida de Cervantes, capartista va dedicar el seu llapis, ploma o pin-zell a retratar a l’il·lustre literat. L’autor es vaqueixar d’aquest fet a l’escriure les paraulesque encapçalen aquest apartat. De maneraque el mateix Cervantes es va decidir a ofe-rir la seva pròpia descripció: «Este que veysaqui de rostro aguileño, de cabello castaño,frente lisa, y desembaraçada, de alegres ojos,y de nariz corba, aunque bien proporciona-da: las barbas de plata, que no ha veynte añosque fueron de oro, los vigotes grandes, la bocapequeña, los dientes ni menudos, ni crecidos,porque no tiene sino fess, y essos mal acon-dicionados y peor puestos, porque no tienencorrespondencia los vnos con los otros el cuer-po entre dos estremos, ni grande, ni peque-ño: la color viua, antes blanca, que morena,algo cargado de espaldas, y no muy ligerode pies. Este digo que es el rostro del Autor dela Galatea, y de don Quixote de la Mancha,y del que hizo el viage del Parnaso, à imita-cion del de Cesar Caporal Perusino, y otrasobras que andan por ahi descarriadas y quizàfin el nombre de su dueño. Llamase comun-mente Miguel de Ceruantes Saauedra. (...)Perdió la mano yzquierda de vn arcabuça-zo, herida, que aunque parece fea, el la tie-ne por hermosa, ...».

Aquesta és la vertadera descripció, la li-terària. Ara bé, a la seva mort, varen ser moltsels qui el dibuixaren –alguns fent cas omís ala descripció física–, alguns amb falses atri-bucions (Juan de Jáuregui, Velázquez,…).

La primera representació impresa no es pu-blica fins al cap de cent anys de la primerapart de l’aparició d’El Quixot: Es tracta d’un

Reportatge


(Ve de la pàgina 3)

AltresactivitatsquixotesquesL’exposició «Mil i unQuixots a Peralada»,inaugurada aquestasetmana, no ocupanomés la Bibliotecadel Castell. Dues es-tances del Museuhan estat ambienta-des en l’època de lanovel·la, amb la ins-tal·lació de mobiliarii altres elements de-coratius. Però l’ex-posició no és l’únicaactivitat que ha pro-gramat el Grup Pe-ralada per comme-morar el quart cen-tenari de lapublicació de l’obrade Cervantes. Així,al Festival Interna-cional de MúsicaCastell de Peraladas’han programat tresespectacles relacio-nats amb l’efemèri-de: el 2 d’agost, eltenor José Van Da-me cantarà «Lescançons de donQuixot», de JacquesIbert; l’11 d’agost, laCapella Reial de Ca-talunya intrepretarà«La música queCervantes habría es-cuchado en la ra-dio»; i el 18 d’agost,la Fura dels Baus iel ballarí RafaelAmargo presentaran«Don Q... pasajeroen tránsito», un es-pectacle innovadirsobre el Quixot. Amés, al Casino delCastell de Peraladas’ofereix l’anomenat«Un Menú de Locu-ra. Variacions a l’en-torn del menjar delQuixot». El menú esbasa en plats omenjars citats al’obra de Cervantes,i inclou un platet dellenties pardinesamb verduretes;«ajo arriero» de ba-callà; escabetx deguatlla; terrina d’al-bergínia, xirivia,naps, carbassa,«cecina» i porc ibè-ric rostit amb escu-ma de basilisc; cor-ball rostit amb pe-brot, patata i allsmorats de «Las Pe-droñeras»; còctel decarns amb tapena-da i el suc a l’oli ver-ge, perfumat ambmarduix fresc; pa depessic amb mel iespècies amb nous,canyella en pols i lapell de llimona confi-tada; i fruita seca (fi-gues, avellanes, ore-llanes, nous, dàtils ipanses).

7

8

9

retrat anònim aparegut en una traducció fran-cesa de les Novelas Ejemplares (Amsterdam,1705). Va seguir el retrat de Cervantes a l’obrade Tonson (1738) encarregat al dibuixant Kenti gravat per Vertue; aquest servirà de modela moltes representacions posteriors, amb pe-tites variacions; així, per exemple, és deu-dor d’aquest el retrat fet per Folkema per ales Novelas Ejemplares (La Haia, 1739).

Aquestes primeres figures de Cervantes se-gueixen un model convencional, retraten unpersonatge, solia ser més jove, en un despatxamb cortinatges al costat d’un escriptori i ambelements simbòlics al seu entorn.

Quan la Real Academia preparava l’edicióde 1780 va voler que disposés d’un retrat queen un futur marqués la pauta i el va encarre-gar a José del Castillo, essent-ne el gravadorManuel Salvador Carmona. Aquest, diferentde les interpretacions estrangeres anteriors,es va convertir en el retrat oficial.

Tot i amb això, varen sorgir versions bendiverses de la figura de Cervantes. Al s. XIXun dels retrats més aconseguits és la imatgeromàntica de l’autor donada per l’artista Luisde Madrazo (1859), mentre que una altra ver-sió, aquesta melangiosa, la va proporcionarMaura (1880).

– «La salud de todo cuerpo se fraguaen la oficina del estómago»: «Una olla dealgo más vaca que carnero, salpicón las másnoches, duelos y quebrantos los sábados, lan-tejas los viernes, algún palomino de añadi-dura los domingos, consumían las tres par-tes de su hacienda». Cervantes dedica un delsprimers paràgrafs de la primera part d’El Qui-xot a la gastronomia, i al llarg de l’obra lesreferències a aquest tema sovintegen (sobre-passen les cent cinquanta), havent provocatfortes disquisicions les equivalències actualsamb alguns dels plats esmentats a la novel·la,com és el cas dels «duelos y quebrantos».

En aquest quart centenari s’ha donat unespecial èmfasi a la vessant gastronòmica del’obra. A Castella diversos cuiners s’han aple-gat per preparar els principals plats esmen-tats a l’obra i, posteriorment, editar-los, i s’hanorganitzat concursos i rutes gastronòmiques.

La gastronomia és un dels apartats tractatde manera rellevant en l’exposició, recolza-da per bibliografia i objectes d’època –com

especiers, morters, bernegales (tasses), con-fiteres, safates o gerres, que evoquen el se-gle XVII–, i pel menú elaborat pels restaura-dors de la casa, que sota l’epígraf Un menúde locura s’oferirà a partir d’aquest mes d’abril.

– «...y a mí se me trasluce que no ha dehaber nación ni lengua donde no se metraduzca»; traduccions i versions infan-tils i juvenils: Cervantes, en posar en bocadels seus personatges el previsible futur grà-fic de l’obra, profetitzava la seva difusió arreudel món. Ja hem vist amb quina rapidesa esva expandir el llibre i quines van ser les se-ves primeres traduccions. La vigència de l’obrade Cervantes queda demostrada per les re-petides impressions en versió vernacla o enaltres idiomes. Les traduccions se succeïrenal llarg de les dècades i els segles, però va seral segle XIX quan es multiplicaren amb mésfacilitat i aquest ritme accelerat va continuarel XX.

Pel que fa a les adaptacions de l’obra pera adolescents i infants, no va ser fins a mit-jans del segle XIX que es va pensar en la sevaadequació, gairebé sempre amb finalitat pe-dagògica i encaminada a complementar la lec-tura i el domini de la llengua.

MÉS ENLLÀ DE LA NOVEL·LAA principis del s. XVIII, la iconografia cervan-tina inicia els primers passos fora de l’àmbitdels llibres. Membres de la reialesa i de la no-blesa encarreguen escenes quixotesques pera tapissos que ornaran castells i palaus euro-peus. De la mateixa manera que la versió li-terària s’expandia, el traspàs de la iconogra-fia del paper a altres suports esdevé ràpida:dels cartrons per a tapissos passa a estampes,pintures a l’oli i a peces de porcellana i ceràmi-ca i, fins i tot, envaeix el món de la música.

Amb la millora de les comunicacions i delsmitjans de reproducció, aquest procés es mul-tiplica a finals del s. XIX, moment en què s’ini-cia un nou tipus de publicitat i és en el des-tinat a productes alimentaris (xocolates) di-rigits a infants, on s’empren targes queesdevenen col·leccionables. Aquest primitiusistema de màrqueting es basava en la repro-ducció d’il·lustracions de temes diversos, peròamb els anys es va voler donar un caire peda-gògic i es van incorporar escenes relaciona-des amb obres literàries, essent la quixotes-ca una de les que més acceptació va arribara aconseguir.

La col·lecció cervantina de Peralada comp-ta també amb col·leccions d’aquestes carac-terístiques: col·leccions de cromos de Pahis-sa (una primera col·lecció va aparèixer a fi-nals del s. XIX i l’altra en el s. XX), cromosde cases comercials com xocolates Amatller(il·lustrats per Albert José Segrelles) de 1954i àlbums com el de Chocolates Lloveras apa-regut a la dècada dels 60 amb dibuixos d’Iñi-go (Ignacio Hernández Suñer). Entre les fir-mes comercials amb productes dirigits a adults,la casa Martini & Rossi va editar, el 1936, unàlbum de transparències on s’hi reproduïenles il·lustracions de Doré. Altres escenes d’ElQuixot varen il·lustrar portades de capsesde llumins, targetes postals, còmics, puntsde llibre, nadales, auques i mil i un objectes.

Menció a part mereix el món de l’ex–li-brisme, un altre dels apartats ben represen-tats a la col·lecció peraladenca. Grans cer-vantistes com Sedó, Givanel, Antoni Dalmauo Antoni Martínez es preocuparen de dispo-sar d’ex–libris de tema cervantí i n’encarre-garen diferents versions.

En el decurs dels segles, els protagonistesde la novel·la i les seves aventures s’han adap-tat a les modes i als nous valors i s’han im-miscit tant en la vida de les classes altes comde les classes populars, de manera que re-sulten personatges familiars per a molta gent,circumstància única per a personatges litera-ris. La iconografia cervantina va ser una deles primeres a entrar en el món del mer-chandising i encara avui es manté; els seuspersonatges principals han esdevingut iconesde la cultura de masses.

El Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Man-cha ha estat definit com el llibre de llibres,per ser la novel·la que millor ha inspirat ar-tistes (pintors, dibuixants, gravadors,..), tipò-grafs, editors, escriptors i lectors. I això su-posarà la visita a l’exposició peraladenca: unapassejada per la història de la tipografia, dela il·lustració, de l’enqüadernació, en defini-tiva, de la història del llibre, de l’autor i del’època que li va tocar viure: l’Espanya del Se-gle d’Or.

Reportatge


10

11

Fotos:7Una col·lecció decromos amb motiuscervantins.8Les impressions so-bre suro d’«El Qui-xot» realitzades elsanys 1905 (tercercentenari de l’obra) i1955 per la famíliaViader de Sant Feliude Guíxols. 9Portada de l’edicióprínceps de la sego-na part d’«El Qui-xot», impresa a Ma-drid l’any 1615 i queés un dels exem-plars més valoratspels cervantins.10Retrat de Cervantesfet per l’artista Luisde Madrazo (1859) igravat per Ortega.11Il·lustració quixotes-ca de Salvador Dalí.

A ls 11 anys ja navegava prop de la cos-ta, a Sant Feliu de Guíxols, en una bar-ca de rems que li havien comprat a casa,

i a les tardes anava a veure com treballavenuns mestres d’aixa que construïen vaixellsde fusta de manera artesanal. Uns anys méstard feia la volta al món a bord d’un vaixelldissenyat per ell mateix; i encara uns anysmés tard contribuïa de manera decisiva a aca-bar el portaavions Príncipe de Asturias per al’Armada espanyola. L’enginyer gironí Joa-quim Coello Brufau és «la persona que mésha influït en el progrés» de la indústria navalmilitar a l’Estat espanyol durant la segona mei-tat dels anys 80 i la primera meitat dels 90,segons va assegurar el també enginyer Jai-me Torroja el passat 29 de març, en l’acte enel qual Coello es convertia en acadèmic denúmero de la Reial Acadèmia d’Enginyeria.

Nascut el 17 d’octubre de 1946, la relacióde Coello amb Girona ha estat constant, peròintermitent. Ja de petit va viure una tempora-da a Salamanca, ciutat on s’havia instal·lat alsanys 40 el seu avi per part de pare, un homede la Lliga que havia conegut la presó per laseva militància política. Els estius els passavena Sant Feliu de Guíxols –on havia nascut l’àviade Coello per part de mare; el seu avi era deBanyoles–, i va ser en aquesta ciutat on es vaaficionar al mar. Una afició que, combinadaamb el seu interès per la tècnica, el va portara estudiar eginyeria naval. Així, el 1965 ingres-sava a l’Escola Tècnica d’Enginyers Navals, aMadrid, i hi acabava els estudis el 1970, espe-cialitzat en Construcció Naval i en Explotaciói Transports Marítims. Des que se’n va anar aestudiar a Madrid, Coello no ha residit mai demanera constant a les comarques gironines, sibé sempre hi ha tingut casa, i hi passa caps desetmana i períodes de vacances. La seva dona,a més, és gironina –es van conèixer a Sant Fe-liu de Guíxols– i les seves fills han nascut aquí.

CONSTRUCTOR DE SUBMARINSAcabats els estudis, Coello se’n va anar a tre-ballar a les drassanes de l’empresa estatal Ba-zán a Cartagena. Els dos primers anys, cons-truint submarins, van ser una experiència queconsidera molt interessant, sobretot perquèva ser el seu primer contacte amb l’activitatprofessional: «Quan acabes una carrera et pen-ses que ho saps tot, i en realitat ets un granignorant. Jo tenia 23 anys, vaig arribar allà, iem van donar un despatx entre dues grades,que són el lloc on es construeixen els vaixells.Tenia un despatxet petit i havia de portaruns 300 empleats, que estaven molt organit-zats amb els seus gremis, els maestros, els en-cargados... Quan vaig arribar vaig demanarels plànols i pensava que em preguntarien al-guna cosa, però tota aquella gent ja sabia quel’enginyer nou no sabia res, i per tant no empreguntaven res; la primera setmana me lavaig passar sol al despatx». L’experiència liva acabar resultant positiva: «Vaig preguntarel que no sabia, i em van ensenyar coses so-bretot pràctiques. I com que jo els coneixe-ments teòrics ja els tenia, en sis mesos sabiael que ells sabien i encara més. Però aquellagent em va ajudar moltíssim».

Després de dos anys construint submarins,Coello va passar a ser enginyer de projectesde les drassanes de Bazán a Cartagena (arri-baria a ser-ne cap de projectes) en una etapaprofessional que es va allargar fins al 1984 i

durant la qual va intervenir en el disseny i laconstrucció de tota mena de vaixells: les cor-betes de la classe Descubierta –els primers vai-xells de guerra que es dissenyaven a Espanyadesprés de la Guerra civil–; vaixells de suportlogístic; un vaixell escola; velers; el vaixell oce-anogràfic Hespérides (que viatja habitualmenta l’Antàrtida); corbetes per a Portugal...

Aquesta etapa professional de catorze anysa les drassanes de Bazán a Cartagena va tenirdues interrupcions indestriablement relacio-nades amb la passió de Joaquim Coello per lanavegació i per la construcció de vaixells:«Quan encara estudiava, entre tres amics, undels quals és Jaume Mascaró, que ara presi-deix el Club Nàutic de Sant Feliu de Guíxols,vam comprar un vaixell de set metres, cons-truït a Alemanya, que havia arribat a Barcelo-na a finals dels anys 30 o principis dels 40 ique havia tingut no sé quants propietaris. Eraun barco molt bonic i hi vam navegar molt...Quan vaig marxar a Cartagena, no hi havia gai-re res a fer al marge de treballar, i vaig pensarque era l’ocasió de fer-me un barco. I me’nvaig construir un, d’acer, comprant els plànolsa un belga... I vaig començar a navegar, i apensar en la construcció dels vaixells de vela,i això em va portar a dissenyar-ne molts».

EN SOLITARI PER L’ATLÀNTICUna de les embarcacions que va dissenyar eraun vaixell d’alumini, un material molt lleu-ger i que encara no s’usava gaire, amb el qual«vaig pensar de travessar l’Atlàntic, que sem-pre m’havia fet il·lusió, i havia llegit moltsllibres sobre el tema». Ho va fer, en una re-gata en solitari l’any 1978 que va durar 28dies, molt poc temps al costat de l’experiè-nia que era a prop de viure, i que el porta-ria a demanar una excedència de vint mesosa Bazán: fer la volta al món. Una oportunitatque se li va presentar de manera «absoluta-ment fortuïta», com assegura que li han pas-sat moltes altres coses a la vida: «En aquelltemps, i crec que encara es fa, al Saló Nàu-tic de Barcelona es lliurava un premi, que do-nava el comte de Godó, al millor esportistanàutic de l’any. L’any que jo vaig fer la rega-ta, el 1978, hi havia dos campions del món,un de rem i l’altre de no sé què. I jo era undels altres candidats, però no tenia cap pos-sibilitat, perquè jo no havia guanyat la rega-ta; havia quedat sisè d’una vintena de barcos.Ara bé, els presidents de les dues federacionsd’aquells campions del món es van barallarperquè tots dos volien el premi per al seu can-didat. I com que no es posaven d’acord, elpresident de vela em va proposar a mi, i demanera absolutament sorprenent em van do-nar el premi, la qual cosa em va donar un certressò». Joaquim Coello va aprofitar aquestressò per «intentar muntar una cosa que ensfeia molta il·lusió, que era fer la volta al món.Vam buscar un espònsor i el vam trobar a Car-tagena, la fàbrica de Licor 43. Al presidentde la companyia, un senyor gran i de salutdelicada, el projecte li feia il·lusió, i va pa-gar el barco i la regata, i la vam fer».

Coello va dissenyar el veler de 60 metresd’eslora que també patronejaria durant el re-corregut de 37.000 milles marines dividit entres etapes: d’Anglaterra a Ciutat del Cap (Sud-àfrica); de Ciutat del Cap a Oakland (Austrà-lia); d’Oakland a l’Argentina: i de l’Argentinaa Anglaterra. S’hi van estar 14 mesos («avui

la volta al món es pot fer en 50 dies, abanstrigaves 50 dies a fer una etapa»), més la prepa-ració prévia: «Quan el vam tenir acabat, vamagafar el vaixell i vam anar a les Antilles,des d’aquí vam fer tota la costa americana, deMiami a Boston, i després vam tornar pelsud de Terranova cap a Anglaterra, on comen-çava la regata». Coello recorda moltes anèc-dotes d’aquells mesos –van trencar el pal duesvegades–, però sobretot parla dels companysde travessa –la tripulació la formaven deu per-sones–. Per exemple, de Tomàs Gallart, el na-vegant del vaixells: «Som molt amics, i aques-ta setmana sopem plegats... Les amistats quefas en una cosa així les fas per sempre».

Coello no va tenir problemes per aconse-guir l’excedència a la feina per poder fer laregata, i a més considera que el que hi va viu-re li ha servit després, professionalment i per-sonal: «A la vida s’ha de fer de tot i hi ha unaèpoca per a cada cosa. Perquè et passis unany i mig o dos anys navegant no passa res,i a més guanyes una experiència. A mi emva servir pel que fa a la relació amb les per-sones, i en l’aspecte personal el fet de dor-mir poc, per exemple, perquè durant un anydorms com a molt tres hores a causa de lesguàrdies, i al final el cos ja se t’hi acostuma».

Després d’aquella volta al món entre el 1980i el 1981, Joaquim Coello es va reincorporar aBazán, si bé durant un temps es va plantejarla possibilitat de repetir: «Quan vaig acabar laregata em vaig plantejar de tornar-hi, al capde quatre anys, i vaig fer un projecte per a unbarco, que avui és a l’escola d’enginyers na-vals. Perquè sincerament era un gran barco,que no s’ha fet mai. Vaig treballar amb l’ordi-nador, vaig estudiar la meteorologia de la ruta,vaig canviar paràmetres... Estic parlant de co-ses que avui hi ha programes informàtics queles fan, però jo m’ho vaig haver de fer. El bar-

pel marApassionat

Joaquim Coello presideix des de fa un any l’Autoritat Portuària deBarcelona; és l’últim repte d’un enginyer naval gironí que ha

dissenyat tota mena de vaixells i ha fet la volta al món en veler.

TEXT I FOTOGRAFIES: ALFONS PETIT


Joaquim Coello ha co-negut de prop situa-cions polèmiques oconflictives, i no lesdefuig quan se li de-mana què en pensa.– Investigació mili-tar: «El projecte Eu-rofighter va provocarun desenvolupamentimpressionant de latecnologia aeronàu-tica a Espanya. En ge-neral la indústria mi-litar trasllasda a la ci-vil capacitats itecnologia punta. Hiha un debat obert so-bre si s’ha de tenir in-dústria militar o no, isobre el paper delsexèrcits, però semblaque Europa ha de te-nir una certa lògicamilitar i en aquest con-text no té sentit queels diners del contri-buent es gastin sim-plement comprant ar-mament si es pot feraquí, cosa que a mésdeixa tecnologia i ca-pacitat industrial quees poden aprofitar enmoltes altres coses».– País Basc: «En sócun gran admirador. Hiha un gran convenci-ment, que jo compar-teixo, que la industriaés el més important.Això al País Basc s’haentès molt i la sevacolumna vertebralsempre ha estat la in-dústria».– Drassanes públi-ques: «És una para-doxa que en uns mo-ments en què es pro-dueix un rècord decontractació de cons-trucció naval, Espa-nya tanqui les sevesdrassanes. És un pro-blema molt arrelat, pe-rò crec que la cons-trucció naval espan-yola té futur. Hi ha unproblema de gestió,i de sindicats, i algu-nes drassanes mésvàlides que d’altres,però seria un errorque a Espanya desa-paregués la cons-trucció naval». – Competència: «Hetingut sempre la sort,i ho he promogutquan he pogut, de tre-ballar amb gent moltvàlida. Sempre he in-tentat envoltar-me degent més llesta que jo,per aprendre’n. S’hade transmetre que nohi ha problemes decompetència entrecol·laboradors: el teutriomf és el meu».

Conflictes

Reportatge


co era molt bo. En tinc els plànols i desprésn’he vist amb característiques semblants...».

L’any 1984, amb Espanya ja a l’OTAN, Ba-zán envia Coello a Hamburg (Alemanya) coma director de l’àrea de plataforma (el casc) icap de l’equip espanyol en un estudi de via-bilitat d’una fragata per a l’Aliança Atlàntica,un projecte en el qual col·laboraven vuit paï-sos: Alemanya, Canadà, Espanya, Estats Units,França, Itàlia, Països Baixos i Gran Breta-nya. Acabat l’estudi, l’enginyer gironí es troba-ria amb un dels grans reptes professionalsde la seva carrera: passa a les drassanes deBazán al Ferrol, com a cap de l’oficina tèc-nica i comercial, i amb l’encàrrec de resol-dre els gravíssims problemes que afectavenel portaavions Príncipe de Asturias, que ja ha-via estat construït però que no acabava defuncionar. «Van ser potser els tres anys mésapassionants de la meva vida», recorda Coe-llo: «Vaig arribar a un vaixell que no se sabiasi es podia acabar, si tècnicament era viable,i al cap de tres anys l’havíem enllestit, i araés un gran barco». El president de Bazán erallavors un altre gironí, Jordi Mercader: «Em te-lefonava sovint per saber com anaven lescoses, però em va fer molta connfiança».

Un cop a punt el portaavions i altres pro-jectes al Ferrol, i un cop aprovat l’estudi deviabilitat per a la fragata de l’OTAN, el 1989Coello es reincorpora al projecte a Alemanya,com a director general de l’empresa encar-regada de definir-lo. Però cinc anys desprésalguns països el van abandonar i va quedarinterromput, i Joaquim Coello se’n va a Ma-drid, com a director tècnic, primer, i com adirector tècnic i comercial, després, de Ba-zán. En els cinc anys que va ocupar aquestscàrrecs va participar en tota mena de pro-jectes: vaixells amfibis, logístics, de suport ifragates per a l’Armada espanyola; un porta-

avions lleuger per a Tailàndia; submarins pera Xile... I encara va tenir temps per obtenirel diploma en direcció d’empreses de l’Insti-tut d’Estudis Superiors de l’Empresa.

MOTORS PER A L’EUROFIGHTERI el 1995 va fer el salt a l’aeronàutica: va serdesignat conseller-director general d’Indus-tria de Turbopropulsores (ITP), una empre-sa amb seu al País Basc, amb capital públici privat, i del consell de la qual Coello ja for-mava part en representació de Bazán. «ITPés una empresa exemplar, que demostra comun programa militar, l’Eurofighter en aquestcas, pot produir una capacitat tecnològica iindustrial important». Amb 500 enginyers tre-ballant a l’àrea tècnica, ITP, durant els set anysque hi va durar la gestió de Coello, va crearcomponents per a motors millitars (l’empre-sa participava en el projecte d’avió de com-bat europeu Eurofighter) i per al motor deRolls Royce que porten diversos models d’Air-bus, al marge de desenvolupar noves tecno-logies en disseny aerodinàmic i posar en mar-xa un centre d’assaig de turbines.

Entre 1995 i 1999, a més, Joaquim Coellova ser director tècnic i president del comitètècnic de l’equip espanyol a la Copa Amèricade Vela, i el 1998 el van elegir degà del Col·legiOficial d’Enginyers Navals –va ser reelegit el2002 i el seu mandat expira l’any que ve–. El2002 es va incorporar al grup Gamesa, com adirector general de la divisió eòlica de la com-panyia, amb seu a Pamplona. «Hi ha un saltdel mar a l’aire, sí, però tot són empreses moltsemblants, que produeixen un producte d’unnivell tecnològic important. A més jo no tre-ballava en el disseny, sinó en la gestió, queera gestió de tecnologia, i això és important».

L’última ocupació professional de JoaquimCoello és, de moment, la de dirigir l’Autoritat

Portuària de Barcelona. I assegura que tambéhi ha arribat per casualitat. «Em va trucar elConseller Nadal i em va dir que li agradariaque vingués. I vinc. No és la meva vocació,però em demanen que apliqui l’experiènciaque tinc, i ho puc fer. Ara bé, tinc clar que lameva estada al Port de Barcelna és temporal».En l’any que hi porta, diu que el seu objectiuprincipal ha estat desenvolupar la feina quehavia fet el seu predecessor, el també gironíJoaquim Toses. «Es va planificar bé i el que emtoca és portar a terme tot el que es va planifi-car i ja es va començar en l’etapa anterior».Així, ha avançat obres pendents, ha desenvo-lupat el pla d’accessos, ha promogut que hihagi ferrocarril amb ample europeu fins a lafrontera, ha replantejat els espais interiors delport, ha aconseguit que arribessin diners pen-dents dels Fons de Cohesió... «Hem intentat ferles coses amb més eficiència». I apunta un ob-jectiu: «Barcelona mou en aquests moments 2milions de contenidors, i en podrà moure 8,de manera que es posarà al nivell del port deRotterdam. Però per aconseguir-ho necessi-tem uns bons accessos, sobretot del ferrocar-ril i després tràfic, que ha de venir eminent-ment d’Àsia. Aquest tràfic, que avui dia conti-nua entrant pel nord d’Europa, podria entrarpel port de Barcelona però per aconseguir-hocal aquesta comuicacio ferroviària».

Coello veu clar quin ha de ser el futur delport de Barcelona, però en canvi veu més com-plicat el de ports petits com el de Palamós:«S’està produint cada vegada més la concen-tració del tràfic als grans ports, on poden en-trar-hi barcos més grans, amb més càrrega...A més, tots els ports han de tenir una bona co-municació amb terra, i Palamós no les té. Nocalen uns accessos com els de Barcelona, peròtampoc pot ser una carretera estreta, que pas-si pel mig de la ciutat i amb semàfors».

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, Joaquim Coelloal seu despatx al’edifici de direcciódel Port de Barcelo-na. A l’esquerra, l’en-ginyer naval gironídavant d’un quadredel pintor Eliseu Mei-frèn (datat el 1878 ide grans dimen-sions) que hi ha a lesinstal·lacions de l’Au-toritat Portuària deBarcelona.

El passat 29 de març,Joaquim Coello in-gressava com a aca-dèmic de número a laReial Acadèmia d’En-ginyeria, i hi pronun-ciava el discurs titulat«La nova revolució in-dustrial: les perso-nes». Entre les distin-cions que ha rebutdurant la seva carre-ra hi ha dues Creusdel Mèrit Naval i unadel Mèrit Aeronàutic,a més de la GranCreu de l’Ordre d’Al-fons X el Savi. Coelloha realitzat diversespublicacions tècni-ques (projectes devaixells de guerra ibalandres), i entre elsaltres càrrecs que haocupat hi ha els depresident del grup demotors de l’Associa-ció de fabricants eu-ropeus de materialaeroespacial; presi-dent d’Eurojet (socie-tat conjunta per a lafabricació del motorde l’Eurofighter); pre-sident de l’Associaciódels fabricants bas-cos de material aero-espacial; i presidentde la Fundació per ala Qualitat del PaísBasc.

Distincions ipublicacions

Una parella de joves dissenyadors de Bar-celona surt sovint a fer turisme rural.Inicialment confia en el mitjà idoni per

aconseguir abundant informació de formaràpida i sense moure’s del despatx: Inter-net. Però de vegades la xarxa «enganya», comadmeten ells mateixos. «Si hi ha una carre-tera davant d’una masia, no la sents, i si téuna fàbrica al costat, tampoc», apunten. Pertal d’evitar que aquells que comparteixenla seva afició es trobin amb sorpreses desa-gradables redacten una guia i l’editorial Co-lumna la publica amb el títol Les millors ca-ses rurals de Catalunya. Hi ha més de 1.100masos dedicats a aquest negoci al país –moltsdels quals a les comarques gironines–. Peròels autors, Agustí Juste i Eva Calduch, nomésn’han inclòs 55 al seu llibre. Buscaven en-torns privilegiats enmig de la natura, respectepel passat, propietaris de tracte amable i cal-ma, serenitat i silenci.

Pràcticament totes les poblacions catala-nes s’han contagiat ja del tràfec de la vida ala ciutat. Per això, resulta extremadamentcomplicat presentar una guia sobre turismerural sense caure en el tòpic de l’evasió o l’es-capisme. La parella de dissenyadors barcelo-nins, que van crear el seu propi estudi el 1992per treballar en el món discogràfic, editoriali de la imatge corporativa, no ha pogut sor-tejar aquesta dificultat. No obstant això, handesenvolupat el seu projecte amb «honeste-dat». Els autors insisteixen que han confeccio-nat el manual «que a nosaltres ens agradariatenir». Reconeixen que és «una tria totalmentpersonal». «A l’hora d’elaborar-la no ens hemdeixat enlluernar per les masies de cinc es-trelles: l’encant no ha de tenir necessàriamentrelació amb el luxe», indiquen al llibre.

El perill d’una selecció que principalmentes basa en les preferències d’uns clients méso menys experimentats és evident. Si els gus-tos del públic no es corresponen amb els delsescriptors, no treuran cap pròfit de l’obra. Persort, Juste i Calduch són suficientment hete-rogenis com per interessar qualsevol tipus delector. Ells ho diuen així: «Podreu trobar desde modestes barraquest del Delta de l’Ebrefins a algun castell». Un usuari crític podràqueixar-se perquè no detectarà cap coherèn-cia estètica entre les propostes de la parella.Però aquesta objecció ignoraria una diversi-tat que l’audiència més condescendent rebràcom una virtut.

Els autors s’asseguren que una àmplia va-rietat de lectors hi veurà alguna casa que elsinteressi. I llavors ja hauran complert el seuobjectiu, que evidencia una profunda admi-ració pel país i per la gent de pagès. A la «In-troducció» de la guia, els dissenyadors ad-verteixen dels riscos de confiar en Internet.Però el criteri de qualsevol autor tampoc ésuna garantia infalible.

A més, en el seu cas, algunes explicacionssón tan ingènues i superficials que redueixenla selecció d’aquests «apassionats del turismerural» a una recopilació de fotografies d’em-plaçaments bucòlics acompanyada de dadesútils sobre preus i serveis. Els textos estan far-cits de frases com: «La masia té diferents ra-cons molt acollidors» (ho diuen de Can Bosch,a Albanyà, a l’Alt Empordà) o «Us hi sentireuben isolats, acompanyats en tot moment pelsilenci» (Cal Miralles, a Pinós, al Solsonès).

PASSAT AL PRESENTNombroses masies continuen flotant en elpassat. El seu aspecte sembla indicar que eltemps paralitzarà el visitant entre les robus-tes parets de pedra. Això passa al Molí dela Vila, a la Vall de Bianya (Garrotxa), o aSant Dionís, a Campllong (Gironès). La de-coració que els propietaris han escollit pera alguns d’aquests immobles els atorga unaaparença kitsch, o millor camp, que no sesap ben bé si és intencionada o accidental,com a la deliciosa Can Bayre, a Fortià (AltEmpordà), o la colorista Mas Cals de Fitor(Baix Empordà). També hi ha masies quehan endegat una renovació del concepte «ru-ral» que podria atreure els sibarites del tu-risme. Fins i tot un fashion victim podria per-noctar de bon grat a la sofisticada Cal Visó,a Gaià (Berguedà), o a l’elegant Vilajoan, aGarrigàs (Alt Empordà). Cases com Can Jou,a Sant Jaume de Llierca (Garrotxa), condensenl’essència de la comarca en uns metres qua-drats. Però hi ha espais, com el Castell deRiudabella, a Vimbodí (Conca de Barberà),que transporten el visitant a paisatges ignots.

Agustí Juste i Eva Calduch han organitzat

Les millors cases rurals de Catalunya per de-marcacions. Les comarques gironines ocupenla major quantitat de pàgines, unes 50. El lec-tor podrà trobar-hi exemples de totes les zo-nes excepte del Pla de l’Estany i la Cerdanya.El Ripollès i, sobretot, la Garrotxa són les àre-es que concentren un nombre més elevat demasos.

La parella de dissenyadors dedica dues pà-gines a cada edificació. La primera inclou laseva adreça, els telèfons de contacte dels seusresponsables i el seu correu electrònic. Elsautors de la selecció ofereixen aquí breus co-mentaris sobre cada indret i deixen que elspropietaris de les masies es presentin o ex-posin els valors de les cases. També s’hi de-tallen els preus i els serveis dels masos i s’hiaconsellen excursions. Les fotografies ocu-

pen la segona pàgina. A tot color i amb totluxe de detalls.

A LA XARXAL’obra de Juste i Calduch, que no arriba als30 euros a les llibreries, recull racons atrac-tius, però sense cap ànim de ser exhausti-va, raó per la qual la xarxa segueix sentuna font de consulta imprescindible en casd’emergència. El web de Turisme Rural Gi-rona (www.gironarural.org) permet efectuarrecerques per comarques, en funció dels ser-veis que necessiti l’usuari i de les activitatsque vulgui practicar al camp, al bosc o a lamuntanya. El cercador facilita a l’internautael nom de la casa, la seva capacitat, el muni-cipi on està emplaçada, la persona amb quès’ha de contactar i el seu número de telè-

Les casesdel silenciA les comarques gironines hi ha una notable part de les més de1.100 masies que a tot Catalunya es dediquen, en l’actualitat, al

turisme rural; la creixent oferta fa néixer diferents recursos perquèels possibles usuaris sàpiguen triar allò que més els interessa.

TEXT: JOSEP LLUÍS MICÓ


Sobre aquestes línies,la portada de «Lesmillors cases ruralsde Catalunya» (Co-lumna), el llibre quehan escrit Agustí Jus-te i Eva Calduch, i queporta com a subtítol«La selecció d’unsapassionats del turis-me rural». El volumofereix informació so-bre una trentena decases de turisme ru-ral de les comarquesgironines, però n’hi hamoltes més que no hiapareixen ressenya-des. Oficines de tu-risme locals i comar-cals, Internet i altrespublicacions conti-nuen essent recursosmolt vàlids per obte-nir informació enaquesta matèria.

Més fontsd’informació

1

2

fon. Quan el client d’Agroturisme.com, queva néixer amb una filosofia similar, acabala seva sol·licitud d’allotjament, els amos dela masia escollida reben un correu electrò-nic i, a continuació, responen especificantsi tenen habitacions disponibles.

La pàgina d’Ecoturisme (www.ecoturis-mecatalunya.com) presenta abundant infor-mació sobre les associacions de turisme ru-ral del país i sobre els seus allotjaments as-sociats. El cercador d’aquest web parteixd’una base de 550 edificis. Els usuaris regis-trats participen cada mes en un sorteig perpassar un cap de setmana en un d’aquestsmasos. La Guia Visual del Turisme Rural deCatalunya (www.turismerural.com) també ésmolt ambiciosa. Gestiona més de 2.800 pla-ces en masies, apartaments i hotels rurals i hi

afegeix dades sobre parcs naturals, rutes, etc.El Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

ha desenvolupat una eina (es pot trobar ahttp://asig.ctfc.es/turisme) per plantejar con-sultes «sobre una cartografia de qualitat i perpassejar sobre el territori de forma àgil i in-teractiva, informant de totes les ofertes de quèdisposem en la zona d’una forma senzilla»,segons la defineixen els seus creadors.

UN QUART DE SEGLE D’HISTÒRIAEl turisme rural va arrencar a Catalunya jafa un quart de segle. Aspirava a convertir-se en un complement econòmic a l’activitatagrícola, ramadera i forestal dels masos delpaís. Però els anys han passat i pràctica-ment cap exemple ha pogut mantenir aquestpropòsit. Només s’han salvat les anomena-

des cases d’agroturisme. Els autors de la guiapublicada per Columna afirmen que és in-correcte identificar-les amb els hotels, per-què n’hi han moltes on encara hi viu unafamília. Per això, la llibertat no hi consis-teix a menjar a qualsevol hora o a mirar latelevisió durant tota la matinada en posicióhoritzontal. Els àpats solen servir-se al ma-teix temps per a tots els hostes i als dormi-toris habitualment només n’hi ha un llit, duestauletes, un armari i algun altre comple-ment senzill. Ni rastre de la gran pantalla pla-na que enyoraria un altre tipus de clients.

Diuen els amants d’aquest turisme que lallibertat s’hi viu quan es retorna als orígens,al tipus de vida que potser portaven els seusbesavis. Tot i que sense menysprear les co-moditats primordials del present.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, la sala d’El Tur-rós, a Argelaguer.1Can Sort, a Bàscara,era una casa en ruï-nes, i ha experimen-tat una gran transfor-mació.2Al Mas Roquet deMaçanet de Ca-brenys hi ha unagran quantitat d’ani-mals: aviram, ove-lles, ases, cabres,ponis i un estruç.3La sala de doblealçada de Can Bay-re, a Fortià.4Un dormitori de Vila-joan, un mas d’unveïnat de Garrigàs.5El rústic aspecte dela cuina de CanBosch, a Albanyà.6Un grup de perso-nes passeja a cavallpels entorns de CanJou de Sant Jaumede Llierca.7Una dona i dos nensal porxo d’un delsquatre allotjamentsdel Mas Ametller dePalau-sator.7A la Pallissa de Joa-net, a Arbúcies, cui-na, menjador i salaformen un únic am-bient.9L’excel.lent vista desde la galeria del MasGarganta, a la Pinya.

(Les imatgesd’aquest reportatgehan estat extretesdel llibre «Les millorscases rurals de Ca-talunya»).

6 7

9

8

3 4

5

Establimentsantics


Francesc d’Assís Gar-cia i Púbol va néixera Torroella de Mont-

grí, fill d’una família depagesos. Com que no eral’hereu, es va haver d’es-pavilar per guanyar-se lavida i l’any 1885 va mun-tar un forn i una fleca alnúmero 5 del carrer del’Església de Torroella, onencara hi ha el negoci. Esva casar amb GràciaBombardó i Coll. Ella des-patxava a la botiga i ellfeia les fornades de pa.Hi havia un gran portal iGràcia Bombardó treia elmostrador fins gairebé lavorera, hi posava una telamosquitera i, des d’allà,venia el producte.

En aquella època, so-bretot els pagesos es pas-taven la farina ells ma-teixos i llavors portavenel pa a coure al forn deCan Francès. Els donavenun vale per cada quilo depa i també els cobravenel coure’l. Per diferenciaruns pans dels altres, elspagesos hi posaven unaametlla, un pinyó o algun senyal que elsidentifiqués.

DE LES MANS A LES MÀQUINESFrancesc d’Assís Garcia i Gràcia Bombardóvan tenir dos fill, una noia que es va fer mon-ja i un noi, Joan Garcia Bombardó, que vamarxar a l’Argentina a aprendre l’ofici. Quanva tornar, va obligar el seu pare a moder-nitzar el negoci i a posar una màquina depastar elèctrica, amb motor. La màquina lavan comprar l’any 1913. Era de la marca LaModerna-Ideal, tenia un motor amb un ca-vall de força i va costar 1.270 pessetesd’aquell temps. Va ser la primera màquinade pastar mecànica que hi va haver a Tor-roella i va fer la feina més agradable, a mésde permetre augmentar la producció.

Joan Garcia i Bombardó es va casar ambRita Serra (a qui deien la Riteta de CanFrancès). Durant la Guerra Civil es va for-mar una coopetariva de flequers, que va aca-bar malament. A la cooperativa, amb només14 anys, ja hi treballava el fill del matrimo-ni, Genís Garcia i Serra, perquè el van obli-gar a fer-ho els republicans. Després de laguerra, Joan Garcia Bombardó va morir, i esva fer càrrec del negoci la seva vídua, RitaSerra, que es va veure obligada a vendre acomissió el pa d’un altre flequer.

Genís Garcia i Serra havia marxat a fer elservei militar i quan va tornar, l’any 1944, vareformar el negoci. Per poder aixecar la casava haver de treballar molt dur. L’any 1947va comprar una nova màquina de pastarde la marca Balart, model La Perfecta, que

va costar 12.500 pessetes. El mateix any 1947es va casar amb Pepita Ullastre Galí.

Amb l’arribada del turisme, serveixen alshotels i càmpings. Als anys seixanta es vaformar una panificadora a Torroella, quees deia Panificadora Montgrí, SL, de la qualGenís Garcia en va ser president. Van es-tar-hi dotze anys. La seva filla, Maria Grà-cia Garcia i Ullastre, es casa amb Joan Cu-fiñà i Junquè. L’empresa torna a tenir fornpropi i a treballar pel seu compte. Alesho-res es fa una nova reforma i ampliació del’establiment, que s’engrandeix i s’obren duesbotigues més: una a Girona i l’altra a la ma-teixa vila de Torroella. La fleca de Gironala regenta la filla del matrimoni, Anna Cu-fiñà Garcia, i la de Torroella, ells mateixosi unes dependentes.

Can Francès Torroellade Montgrí

La fleca ha estat instal·lada al mateix indret des que va obrir lesportes, l’any 1885; a principis del segle XX va ser el primer

establiment de Torroella a tenir una màquina de pastar elèctrica.

Història

La fleca comen-ça a funcionarl’any 1885 al ca-rrer de l’Església,on encara hi és.De bon principies feia tot de ma-nera manual, pe-rò l’any 1913 escompra una mà-quina de pastaramb motor, queva ser la prime-ra que hi va ha-ver a Torroella.Durant la GuerraCivil es formauna cooperativa,que va fracassar.Després de laguerra es va ha-ver de treballarmolt dur per ai-xecar el negoci.S’han fet succe-sives reformes iara Can Francèsté tres botigues,una d’elles a Gi-rona.

Origen1885.FundadorFrancesc GarciaPúbol.PropietarisactualsMaria GràciaGarcia i Joan Cu-fiñà.TreballadorsSet dependen-tes.ActivitatFleca artesanal ibrioxeria.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

Camprodon és un dels llocs clàssics de Ca-talunya per fer excursions pel Prepiri-neu i el Pirineu». Aquesta és la intro-

ducció a la ruta a peu de Camprodon a l’er-mita de Sant Antoni que es proposa en elllibret Senderisme, editat pel Patronat de Tu-risme Costa Brava-Girona. Una caminada quesi bé durant l’hivern es pot fer més dura delcompte per la fred i per la possible presèn-cia de neu, ara que arriba el bon temps esconverteix en un recorregut amb molts al·li-cients. La ruta fa 6,6 quilòmetres de llarga-da, de dificultat baixa-mitjana, i es pot feren aproximadament dues hores i mitja (ana-da i tornada, perquè és un recorregut circu-lar). Està indicada amb pals de senyalitzaciói marques vermelles de sender local.

La ruta, tal i com s’explica a Senderisme,«puja a una de les ermites més conegudes dela comarca. Situada a 1.345 metres d’altitud,ofereix una espectacular vista de 360º sobrela Vall de Camprodon. Se segueix un senderlocal, que puja pel bosc fins arribar a unaextensa plana. Després es baixa fins a unasenzilla pista per tornar a Camprodon».

Si es va en cotxe fins a Camprodon, es potdeixar en un aparcament al qual s’accedeixentrant a la zona d’esbarjo de la Mare deDéu de la Font, a la carretera que porta a Mo-lló. Seguint les indicacions que es fan a Sen-derisme, «uns metres més amunt de la carre-tera per la qual veníem, pujant a mà dreta,veurem un indicador que assenyala “Sant An-toni”. Aquest és el sender local que hem d’aga-far, i està marcat amb senyals vermells».

LA CAMINADALa caminada, segons el llibret del Patronatde Turisme, «comença entre camps i despréss’endinsa en el bosc. És un sender que puja

constantment, fins i tot amb algun tram ambbastant pendent, però no és gaire dificultós.La vegetació és important, amb bonics llocsombrívols i humits. Per darrere tenim bonesvistes sobre Camprodon. Després de recórrer1,7 quilòmetres arribem al pla de Bonaire.Davant mateix tenim una tanca: la podemobrir però sense oblidar-nos de tornar-la atancar perquè no fugi el bestiar, que pasturasovint per aquí. Veiem pals de senyalització ihem de seguir cap a la dreta. Pugem a SantAntoni pel camí de mà dreta o per unes es-cales que tenen una cinquantena d’esgla-ons. El lloc s’ha convertit en una àrea recre-ativa que es pot circumval·lar 360º i que ofe-reix esplèndides vistes». Després d’una estonaa Sant Antoni i d’haver recuperat forces es potiniciar el camí de retorn: «Tornem al pla deBonaire i agafem la carretera de pòrtland capa Camprodon, just en el lloc on hi ha un palde senyalització. El camí baixa entre prats ialgun mas fins arribar al monument a Cè-sar A. Torras, un pioner del senderisme aCatalunya. Aquí podem entrar a la bonicaroureda de Can Pascal, que ens porta a lafont del Boix, situada en una placeta molt

agradable, amb un mur de pedra i grans faigs.Ara ens trobem davant del Golf de Campro-don. Seguim baixant fins que la carretera esconverteix en el carrer d’una urbanització decases unifamiliars. Acabem a la rotonda perla qual passa la carretera C-38, on hem dei-xat el cotxe». Precisament aquest camí detornada també es pot usar a l’anada per arri-bar al pla de Bonaire si es vol evitar la partnés dura del recorregut, la que passa pel bosc.

AMPLIAR LA RUTASi es vol ampliar la ruta, des del pla de Bo-naire hi ha diverses opcions: «Oix, per exem-ple, és a 19,8 quilòmetres, en una ruta de qua-tre hores. També és interessant acostar-se alsantuari del Remei, una de les referèncieshistòriques de la comarca, que es troba a unparell d’hores i al qual s’arriba per caminsamb més dificultat».

El punt central d’aquesta ruta és l’ermitade Sant Antoni. El temple actual data de l’any1702. Té annexada una casa per a errmitansi va ser restaurada fa pocs anys pels Amics deSant Antoni. Segons Senderisme, «a la zonatambé hi ha graelles per fer-hi barbacoes, tau-les i lavabos, però normalment estan tan-cats, com l’ermita. També hi ha plafons infor-matius de la vista que s’hi té i que abraça totala vall. Sota el massís del Canigó es pot veureSant Pau de Seguries, la Ral, Cavallera, Cam-prodon, Llanars, la Roca, Abella, Vilallonga,Tregurà i Molló».

Pel que fa a la roureda de Can Pascal, téun gran valor ecològic, forestal i paisatgístic.Alguns dels roures que hi ha a la zona tenenmés de 200 anys i tots són de fulla gran, unaespècie poc habitual a Catalunya. Pica-soques,picot, esquirol i porc senglar són alguns delsanimals més comuns a la zona.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 17d’abril de 2005

Una ermita amb vistesUna caminada assequible proporciona una espectacular vista panoràmica de la vall de Camprodon

De Camprodon a Sant Antoni

Telèfonsi adrecesd’interès

– Oficina de Tu-risme de la Vallde Camprodon,Ctra. de SantJoan, s/n (Cam-prodon).972 74 09 36www.valldecam-prodon.org

– www.elripo-lles.com

– www.costabra-va.org

Camprodon. Sobre aquestes línies, una imatge característica de la localitat de la comarca del Ripollès. A baix, l’ermita de Sant Antoni. Fotos: J. M. Bartomeu i «Senderisme».

Servei de restaurant amb cuina casolana.

Carns a la brasa amb foc de llenya, botifarres del país,peus de porc gratinats, paella, fideuà...

Descobreix-ho,

et sorprendrà !

Tel. i Fax Càmping 972 44 61 61 C/ Piscina s/ núm. OSOR Tel. Rest. 972 44 61 16

CÀMPING EL MAROI RESTAURANT EL MUSSOLET

Càmping en plena natura per gaudir de la tranquil·litat.

Abundant aigua i ombra, ambient familiar.

Piscina, pista poliesportiva, camp de futbol.

Es poden practicar esports com ara bici de muntanya,rutes a peu o cavall (hi ha pupilatge de cavalls)

i gaudir d’una gran bellesa paisatgística.

Malgrat el seu gust intens, inconfusible, hi ha po-ques coses tan polivalents com les anxoves a

l'hora de combinar-les amb els més diversos produc-tes i aconseguir, al final, un conjunt atractiu, agra-dable, bo. Parlem aquesta vegada del que tothomconeix com a «anxoves», és a dir, la semiconservaque guarda els seus lloms en oli, si pot ser d'oliva;quan el peixet és viu, o en estat natural, a Cata-lunya se’n diu seitó; en d’altres punts de l’Estat es-panyol, boquerón; a Galícia, Astúries i Cantàbria,bocarte; i al País Basc i Navarra, anchoa. És l’En-graulis encrasicholus, vaja. Quan les anxoves sónbones, pocs peixos enllaunats les superen. Per «bo-nes» entenem que es tracti de filets gruixudets,perfectament nets, i que el seu punt de sal sigui elcorrecte; si són massa salades és millor usar-les ala manera del gàrum romà, convertides en pastacom a ingredient d'una salsa picant.

Recordin sempre que es tracta d'una semicon-serva: cal tenir-les al frigorífic. Si es tracta d'anxo-ves en salaó, a la manera catalana, hauran de pas-sar-se un estoneta rentant-les i netejant-les: val lapena. Però aquesta vegada ens referirem a les an-xoves del Cantàbric. Per descomptat, lliguen per-fectament amb la versió madrilenya més populard'aquest peix: els seitons en vinagre. Normal: ma-teix peix i combinació clàssica d'amaniment: oli, vi-nagre i sal. Un filet de cada varietat, ben estiradetsl’un al costat d'un altre sobre una llesca de pa unamiqueta torrat, fan un mos deliciós. És clàssica lacombinació d'anxoves i formatge. En el meu cas,el meu preferit és un formatge gallec, el clàssic «d'U-lloa» o «d’Arzúa»: falca de formatge, parell d'anxo-ves a sobre, amb o sense pa a sota... i una exqui-sidesa. Una altra companyia tradicional, almenysdes de la popularització de l'alvocat, és la que lli-ga aquest fruit americà, en rodanxes, amb les an-xoves en oli; són dos tipus diferents de greix, quees complementen molt bé; a més, el gust una micafat de l'alvocat admet molt bé la potència de l’an-xova. Continuant amb les parelles mar-hort, les

fulles d'endívia són, per forma i gust, un excel·lentsuport per a les anxoves; es netegen les fulles d’en-dívia, s'hi posen algunes anxoves, i a la boca: l'anxo-va alegra la suau –o no tan suau– amargantor del'endívia, en una altra combinació satisfactòria.Per no parlar de la senzilla solució que consisteixa travessar un parell de filets d'anxova sobre unarodanxa d'un vermell i madur tomàquet; un altresuperclàssic. Fins i tot es pot donar força a unainsalata caprese col·locant sobre la base de toma-ta i mozzarella una o dues anxoves, cas en el qualjo prefereixo prescindir de l'orenga en pols o, al-menys, disminuir-ne dosi.

Però hi ha una combinació que em sembla per-fecta, pel contrast de sabors i la manera com escomplementen: les anxoves i el cogombre. El pro-blema és que hi ha molta gent a qui no li agradael cogombre. Si vostès són de l'altre grup, aquí te-nen una parella ideal. Per descomptat, i com sem-pre que vulguin usar cogombre, hauran de pur-gar-lo; el cogombre, en estat natural, tendeix a re-petir-se. Cal abaixar-li els fums... i és fàcil. Elimininels dos extrems del cogombre i submergeixin la res-ta en un recipient amb aigua i una mica de vina-gre; deixin-li almenys mitja hora, després treguin-ne l’aigua... i ja és a punt. A mi m'agrada molt l'en-trepà d'anxoves amb cogombre; aquest suavitzal'anxova, en neutralitza la potència i el continguten sal; és un entrepà saborós, però al mateix tempsrefrescant. Però es pot perfeccionar. Fàcil: passinde l'entrepà tradicional al sandvitx, és a dir, delpa-pa al pa de motllo, i preparin uns sandvitxosd'anxoves i rodanxes de cogombre, a l'estil anglès.Tallin-los en triangles, i els quedaran fins i tot pre-sentables. Fins aquí el toc britànic... perquè, la ve-ritat, per acompanyar aquests sandvitxos el millorno és una tassa de te, sinó una canya de cervesa,que, d'altra banda, és gairebé sempre el líquid quemillor va amb les anxoves del Cantàbric juntamentamb l'oli d'oliva que les envolta a la llauna. Un ape-ritiu gairebé inigualable, de veritat.

Anxoves amb...CAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

De color cirera molt fosca. Aro-ma potent i balsàmic, amb

notes de fruita madura, de gerdsi de cedre. En boca és tànic, mi-neral, saborós, però molt benequilibrat i suau. Elaborat ambun 85% de Cabernet Sauvignoni un 15% de Syrah, amb veremamanual i maceració de 27 diesa temperatura no superior als 28ºper conservar aromes. Criançade 12 mesos en bótes de rourefrancès i americà. Recomanemservir-lo a 18º de temperaturaamb plats de carns vermella,caça, estofats o civets. Convé de-cantar-lo per aconseguir el seupunt òptim de consum.

El celler elaborador: Masiesd’Avinyó, situat a Santa Mariad’Horta d’Avinyó, dins de la DOPla de Bages. Els seus vins, inclòsel blanc elaborat amb picapoll,es poden considerar entre els mi-llors de Catalunya i pertanyen algrup Roqueta de Manresa.

Abadal 3.9El vi

Reserva 2000

Günter Grass ha escrit que el proletariateuropeu –i sobretot l’alemany– deu laseva supervivència, i gairebé la seva

existència, a un producte vingut d’Amèrica,la patata. Les patates, certament, formen partimportant de la cuina alemanya –en forma depuré, d’amanida, de gratinat–, però en aquestpaís hi ha altres plats i altres productes. Cadaun dels estats federals té la seva especialitat,la seva cuina; sempre presidits per la cerve-sa, no debades és la beguda més popular, sibé no podem oblidar els vins alsacians i delRin –alguns dels millors blancs del món– iels aiguardents o schnapps –Korn si és decereals, Obtsler si és de fruita–. La cuina dematriu germànica s’estén també a la Suïssaalemanya, a Àustria, a Itàlia (Tirol del Sud),a Bèlgica (minoria de llengua alemanya), aFrança (Alsàcia) i fins a Txèquia. Alemanya,al seu torn, compta amb minories cultural-lin-güístico-culinàries com els jueus (jiddish),els gitanos, els eslaus (sàrabs) i altres. A part,és un país receptor de fortes onades migra-tòries, especialment d’espanyols i turcs.

Alemanya és també un país on es rendeixculte a la carn –bou, porc, que és la carnmés consumida–, i els seus derivats: té el re-pertori d’embotits –sobretot fumats– més im-portant d’Europa. Cada cop hom prefereixmés carn de qualitat, procedent de grangesecològiques –especialment aviram, ànecs ioques, que són plats festius– i el nivelld’exigència pel que fa a fruites i verdures ésel més alt d’Europa. El mateix rigor s’aplicaa l’elaboració de la cervesa, que ha de se-guir estrictes normes que daten del s. XVI.

Les hortalisses més corrents, a part de lespatates, són les cols –Sauerkraut o xucrut,amb Eisbein o garró–, les pastanagues, els po-rros, els naps, els pèsols (que també es men-gen secs, en forma de sopa o crema), les llen-ties (per a sopes)...

La mar Bàltica dóna peix abundant, comsón els arengs –d’il.lutre arrel hanseàtica–, lesamploies (Sprotten de Kiel), anguiles, verats,truites de riu –que es poden menjar en fresco fumar– i peixos plans com la palaia angle-sa i el rèmol, objecte d’una cèlebre novel.lade l'esmentat Günter Grass.

CUINA RÚSTICA I SABOROSAEls plats alemanys solen ser positivament rús-tics i molt saborosos. Des d’una simple sopade pa, que semblaria mediterrània si no fosper l’ús de la mantega (Brotsuppe) als famósrostit de porc dels diumenges (Schweinebra-ten). Superb és el rostit d’oca (Martinsgans,«oca de Sant Martí», pròpia d’aquesta festivi-tat i del carnaval). La cuina (o les conserves)del peix ens ofereix des dels populars Roll-mops o rotllets d’areng fins a la delicada trui-ta al blau (Forelle blau), passant per la pa-laia anglesa feta amb un sitema similar a lameunière.

Són també famosos els pans alemanys, detot tipus, que fins i tot s’exporten, i una pas-tisseria rica i contundent: tartes de fruites onata –Schwarzwälder Kirschtorte o tarta de ci-reres de la Selva negra; Käseküchen o tarta deformatge; Apfeltorte o pastís de pomes–, ga-letes i pastes dolces i salades –dels pretzels

als bagels, de les boles de Berlín als dolçosde massapà o marzipan (són famosos els mas-sapans de Lübeck, en forma de patata, prés-sec, etc...) amb ametlles amargues–...

El quadre dels productes alemanys es com-pleta amb algun bon formatge, del blau deBaviera al popular speisequark, bàsic per un-tar el pa o en la cuina.

Igualment, no hem d’oblidar els excel.lentsaiguardents (schnapps) de cereals, de pata-ta, de fruites i fins als famosos vins del Rin.

El mapa regional dels embotits alemanys és

el més nodrit i variat d’Europa, amb centenarsd’especialitats i una rica tradició de cansala-ders que preparen per a les recepcions be-lles safates d’embotits per picar, amb un artque fa venir ganes de menjar-los. La distin-ció bàsica, com arreu (i això val pel que fa alsembotits i pernils) és entre cru i madurat (ono) i cuit, en alguns casos amb l’afegit delfumat. El Bruwürste és l’embotit escaldat. ElKochwürste és l’embotit cuit. El Rohwürsteés el cru. Schinken és el nom genèric dels per-nils, com wurst ho és dels embotits.

Gastronomia

13 DominicalDissabte 17d’abril de 2005

Les patates han tingut una importància cabdal en l’alimentació delpaís, que ha excel·lit en l’elaboració d’una gran varietat d’embotits.

Segurament el pastís més conegut i di-fós del món nòrdic –França i Aleman-ya, Països Baixos i Anglaterra, passant

pels Estats Units– és la tarta de fruites.Aquestes tartes o coques excel.leixen a Ale-manya, on se’n fan de pomes, de ruibarb,de peres, de maduixes, de cireres, amb fór-mules diverses segons el land on ens tro-bem, i totes delicioses. Però una de les mésexquisides és la de prunes, una fruita quea Alemanya té una gran qualitat. L’aspectepla –és una tarta– fa que s’assembli a unacoca, però a més aquest mot català ve del’antic baix alemany i per això hi ha una ra-lació entre ambdós pastissos: kuchen enalemany; koek en neerlandès; cake enanglès.

ElaboracióBarregeu la farina amb el llevat i la sal. En

un bol –si ho amasseu a mà–, o bé a la bate-dora-amassadora elèctrica bateu la mante-ga (guardeu-ne una mica per greixar la llau-na) amb els ous, fins que quedi una barre-ja escumosa. Afegiu-ho a la farina amb la

llet i amasseu-ho fins que quedi llis i consis-tent. Podeu deixar reposar la massa, cobertaamb un drap, durant una mitja hora. Tireu-ho tot en un motlle rodó o rectangular (potanar molt bé una llauna de coques o la sa-fata del forn) prèviament greixat i enfarinat.Hi afegiu les prunes, partides per la meitati despinyolades, ben juntes, com si col.lo-quéssiu unes teules, amb la pell cap enso-ta, i prement-les una mica. Teniu el forn prè-viament engegat a 200º (o 175º) i ho coeuuns 30 minuts (o més temps, segons la grui-xudària de la massa). Ho empolseu amb su-cre i canyella amb pols i ho serviu.

NotesEs poden substituir les prunes –verdes, deDamasc, etc...– per o cireres (despinyola-des), groselles, gerdons, etc...– Es tracta d’una coca excel.lent amb el cafè.

Ingredients

● 400 grams defarina.● 1 sobre de llevat«Royal» (2 cullera-des).● 150 grams demantega.● 150 grams desucre.● Mitja tassa dellet.

● 2 ous.● Un pols de sal.● Mantega i farinaper al motlle.

– Farcit:● Un quilo i migde prunes.● 5 cullerades desucre.● Canyella enpols.

Pastís de prunesLa recepta

JaumeFàbrega

Alemanya

Mapa delsembotitsalemanys

A Baviera, entremolts d’altres, hitrobem la Weiss-wurst (salsitxablanca), el Leber-käs (de fetge; se’nfa en altres zones,com a Hesse, Pa-latinat, etc.) i el tí-pic Wollwurst.Berlín ens ofereixl’exòtica salsitxade curry i salsa pi-cant (Currywurst).Brunschwig i Go-tinga és el paísdel Metwurst fu-mat. A Bremen hiha la grossa Pin-kelwurst. Francò-nia té la Nürber-ger (de Nurem-berg) i laBlauzipfel. L’Aaai-rauchwurst és dela regió d’Ham-burg. Renània téel Fleischwurst,Saxònia el Jag-wurst, Schlewig-Holstein el Kante-rrauchwurst, Tu-ríngia el Bratwurst(coneguda arreudel món) i la Rot-wurst. A Wurtem-berg tenim la sim-ple «salsitxa deporc» o Schin-kenwurst i el gen-darme o Lanjä-ger. Altres embo-tits són els desang, de menuts,fets amb l’estó-mac del porc ique poden in-cloure patates oaltres ingredients.A Westfalia iRenània hi ha fa-mosos pernils fu-mats, que ja erenapreciats pels ro-mans.

Gastronomia alemanya. Sobre aquestes línies, a dalt, algunes de les moltes classes de salsitxes que es poden tro-bar a Alemanya, un país en el qual s’elaboren una amplíssima varietat d’embotits; a baix, a l’esquerra, truita al blau, ia la dreta, rostit de porc, un plat eminentment festiu que s’acostuma a menjar els diumenges.

El patró de Catalunya, Sant Jordi, és igual-ment venerat en molts altres indrets delmón, però especialment a Europa, on està

considerat un dels sants més rellevants. Tam-bé el tenen de patró a la ciutat alacantina d’Al-coi, que celebra la seva veritable festa major,mentre que a casa nostra és la diada del llibrei la rosa, una gran festa per a tothom.

La iconografia produïda al voltant del perso-natge és tan gran que els col·leccionistes nohan de patir gaire per trobar material al·lusiu,abundant i variat, en forma d’estampes, exli-bris, llibres, gravats, goigs, postals, litografies,xilografies...; la majoria d’aquests vessants re-lacionats amb el paper imprès, el col·leccio-nisme més popular i cultural. La imatgeria san-tijordiana és rica i imaginativa, com dèiem.Aquesta simbologia aplega els motius més im-pensables: així, una troballa més és la d’un ex-libris alemany, imminentment anterior a l’ini-ci de la Segona Guerra Mundial, on es palesael militarisme i les intencions expansionistesdel III Reich, perquè s’hi mostra un Sant Jordia sobre del cavall carregant-se el drac amb lallança, mentre que en segon pla hi apareix lasilueta d’un carro blindat. La coincidència delmoment ben bé podria representar que SantJordi era Alemanya i la bestiola, la resta d’Eu-ropa i tot país lliure que es posés al davant.

Seguint amb l’apartat dels exlibris, el patróha estat representat al llarg dels temps acom-panyat dels invents, dels avenços de la cièn-cia i dels vehicles de l’època. És el cas d’unaoriginal ploma de Josep Triadó, datada l’any1906, que entre l’atapeït de la il·lustracióal·legòrica immortalitza els cotxes de cursesd’aleshores; així, apareixen dos vechicles enplena competició, el primer amb l’escut catalàben visible a la porta del conductor, i el segoncotxe amb l’escut castellà al frontis, amb unclar simbolisme polític: Catalunya, per davantde Castella i de la resta dels pobles de l’Estat.Quan l’interessat tenia una afició en particu-lar, aquesta no únicament es reflectia al con-text general de l’exlibris, sinò que el patró as-sumia com a seva aquella circumstància con-creta: barbut; amb l’escut ornamentat amb elstriangles i altres signes masònics; una gran florde lis, per als monàrquics seguidors de la casade França; o quan pertanyia a altres terres, co-rona o armes d’aquelles ben plasmades, comen el cas d’un Sant Jordi castellà.

Un altre vessant ben curiós i íntimament lli-gat amb la devoció religiosa és el dels goigs,parcel·la en la qual el patró no es queda en-rere davant les més conegudes marededéus.En tenim exemplars de començaments del se-gle XIX, per bé que n’hi ha d’haver d’anteriorsen arxius i biblioteques diocessanes. Per mitjàdels goigs, el profà pot assabentar-se de lahistòria –llegenda a vegades– del màrtir, nas-cut a Capadòcia –regió compresa entre Parto,Armènia i Frígia, avui comarca turca on es tro-ba la capital, Ankara– a finals del segle III dela nostra era. Centurió romà, es convertí al cris-tianisme i patí martiri en temps de l’empera-dor Dioclecià. Però l’esglèsia catòlica no sem-pre l’ha valorat massa, i fins i tot el 21 d’abrilde 1961, la Sagrada Congregació de Ritus del

Vaticà es va pronunciar en el sentit que SantJordi no fos festa destacada, en entendre quela seva vida, la seva història, es devia més a lallegenda que a uns fets reals. Un dels goigsmés bonics és l’imprès per Dalmau Carles Pla,a Girona, fa pocs anys, amb lletra del mestreen gai saber Artur Masriera, música de JoanSalvat, i gravats de Joquim Pla Dalmau: «Goigsa llaor del valerós cavaller Sant Jordi, màrtir,Patró de Catalunya, abans venerat a l’esglésiade l’exreial monestir de Sant Pere de Galligants,i ara a la catedral de Girona». Un altre curiósexemplar, italià, mostra la dama socorrent elseu estimat, ferit pel drac, mentre ofrena rosesal cavaller, «exlibris dei piccoli cavalieri e dellepiccola dame d’onore della bontá», en una deles poques al·lusions que hem trobat de la florde Sant Jordi.

Els gravadors i artistes al llarg del temps l’hanretratat de mil maneres, deixant anar la imagi-nació i envoltant-lo de tot tipus de simbolo-gies, tot i que invariablement enfrontat sem-pre al drac, sigui a cavall, o a peu dret; ambespasa o amb llança; fins i tot amb trets diver-tits, com aquell gravat que mostra un Sant Jor-di eufòric, orgullós de la seva gesta, amb unpeu sobre el cap de la bèstia morta, i un po-sat suggestiu i mirant a «càmera», com si es trac-tés d’una foto d’estudi.

Col.leccionisme


El patróSantJordi

XavierRomero

Els col·lecionistes tenen moltmaterial al·lusiu al personatge.

PSIQUIATRIA - PSICOLOGIA CLÍNICAespecialitzat en conductes addictives

C/ Barcelona 47 - 4t. 1a. - 17002 GIRONA

Tel. 972 20 78 47 - Hores concertades

Anorèxies, bulímies, addiccionsdepressions, estrès, ansietat,

trastorns de caràcter i conducta,

problemes de parella, adolescència...Buscarons & Matas

Els trastorns de la conducta ali-mentària són comuns. Com unaexpressió més de la falta de

control dels impulsos (que porta amoltes altres addiccions), l'anorèxiai la bulímia han passat de ser enti-tats clíniques restringides als expertsa ser problemes àmpliament cone-guts. Tot i que els especialistes cons-taten, després d'uns anys d'alarma,que les xifres d'incidència s'estabi-litzen.

L'anorèxia nerviosa, o anorèxiamental, és un dels trastorns que vatenir un cridaner increment fa unsanys. La pressió social per aprimar-se i la publicitat de dietes va anarcreant en les adolescents la idea queun cos plenet és una mena de càs-tig. Encara que segueix sense ex-plicar-se per què de l'interès per apri-mar-se es passa a la malaltia men-tal, que va fins i tot en contra delsinstints. Perquè qui pateix la malal-tia perd la gana com si esborrés l'ins-tint de supervivència. Tot començaper la por d'engreixar-se; però des-prés hi ha un trastorn clar de la per-cepció d'un mateix. Com si es mi-ressin en un mirall de fira, que distorsionala imatge. S'han fet estudis significatius so-bre la percepció que tenen els malalts d'a-norèxia dels seus propis cossos, i tenen unerror de fins a un 60% en la idea de l'ampla-da de la cara. Quant a la talla, però, la per-cepció és força correcta.

Encara que no és un mal exclusivamentfemení, la proporció és molt més gran en lesdones. Pot afirmar-se que per cada deu do-nes que emmalalteixen, la pateix només unnoi. Hi ha qui sosté que aquest desequilibries deu al fet que la maduració sexual de ladona és molt més brusca. I també que la so-cietat és molt més permissiva amb els ho-mes, sobretot als països més desenvolupats,que és d'on provenen totes les dades.

L’ANORÈXIAEls especialistes parlen que respon a una per-sonalitat molt característica. És insegura i inde-cisa. No té confiança en ella mateixa. Té moltpoca habilitat per relacionar-se, com si fosd'una timidesa excessiva. Li resulta difícil te-nir amigues. En aquest ambient, comença l'ob-sessió pel pes. Vol aprimar-se costi el que cos-ti. Fins i tot té tanta por d'engreixar-se quearriba a provocar-se vòmits. Per si no n'hihagués prou, arriba gairebé a gaudir amb elseu sacrifici i està contenta de sobreposar-se, de dominar l'apetència. Veu els altres comgent descuidada, que abandona la seva figu-ra i la seva imatge. Una altra característica ésque té una activitat constant, i fins i tot éscapaç d'estar molt de temps estudiant a lanit i no sentir fatiga, ni son. Aquesta activitatsol cridar l'atenció, perquè no concorda ambla seva aparença física, que acaba sent d'ex-trem aprimament. A més, no volen ser adul-tes, per por de la responsabilitat que això com-porta.

La incidència de l'anorèxia nerviosa, enca-ra que a Espanya s'estabilitzi, creix a tot el

món. I en un 95% de casos es dóna en noiesd'alt nivell intel·lectual. Fins i tot arriba atant el menyspreu per ella mateixa que perno destacar en el que destacava –normalmenten algun aspecte intel·lectual– ho destrueix.I pot passar de grans èxits a estrepitosos fra-cassos. Ja fa uns anys, el president de l'As-sociació contra l'Anorèxia i la Bulímia, Jau-me Pagés, reclamava un pla sanitari contrala malaltia, que afecta ja uns 250.000 joves atot Espanya. Avui es considera ja l'anorèxiano com un trastorn en si mateix, sinó com lamanifestació, en forma de malaltia mental, deproblemes psicològics previs d'adaptació.

Signes que han de cridar l’atenció de la pos-sible presència de la malaltia són actituds d'aï-llament, de tristesa, tot i les quals augmentael temps d'estudi i de fer moltes coses; can-vis en els hàbits alimentaris (menjar a part, oviure amb la taula de calories a la mà); l’aug-ment de manera exagerada de l'exercici físicnomés per perdre pes; les queixes per l’as-pecte físic o d'alguna part del cos (sobretot,malucs i cuixes); actituds «estranyes» o can-vis de caràcter; vòmits freqüents, o l’ús delaxants o diürètics només per perdre pes.

BULÍMIA, EL PROBLEMA CONTRARILa bulímia és la distorsió que porta a menjarde manera incontrolada. Encara que per de-finició és el problema contrari a l'anorèxia,moltes vegades se superposen, perquè sóncom fases diferents del mateix procés. Lite-ralment, bulímia vol dir «fam de bou». I és coml'escapament de qui té preocupació pel pescorporal i massa sovint transgredeix la nor-ma. Llavors pensa que, com que ja l’ha trans-gredit, li compensa atipar-se i és víctima d'u-nes ganes desenfrenades de menjar. Aproxi-madament, vuit de cada deu bulímics sóndones. I quant al percentatge total de la pobla-ció que la pateix, se situa entre l'1% i el 2%.

No només es menja molt, sinó amb pres-

sa. Hi ha qui ingereix en una odues hores més de 15.000 calo-ries (la quantitat diària recoma-nada és de 3.000 per a un homei de 2.500 per a una dona). Amés, aquesta ingestió excessivasol estar planificada i es porta aterme gairebé en secret. Desprésde fer-la, neix una mena de pe-nediment, de sensació de cul-pabilitat. Per això, és un estat se-midepressiu. L'obsessió pel pesi el temor a engreixar-se donenun sentit de culpa que porta aprendre mesures moltes vegadesirracionals: hi ha qui s'atapeeixde laxants amb la idea erròniaque no hi hagi assimilació; hiha qui s'omple de diürètics vo-lent compensar amb la pèrduad'aigua l'augment de pes; i hiha qui es provoca el vòmit.

El procés és com un cercle vi-ciós: la malalta no està contentaamb el seu físic; fa un règim es-tricte; s’aprima; se sent bé; peròa vegades cau en la temptació;planifica aquest menjar extraor-dinari; s’afarta; se sent culpable;

es consola menjant més; i aquí s'inicia la dis-torsió de la imatge corporal; es veu obesa,sense estar-ho; i té la temptació d'abandonar-se; menja i es consola amb capritxos; vol reac-cionar, no es vol veure amb tant de pes i ini-cia el vòmit gairebé permanent; fins al puntque a vegades es diagnostica la bulímia pelsenyal que queda al dors de la mà, pel seufregament amb les dents superiors en fer lamaniobra per provocar el vòmit.

Com a primera mesura, cal donar una infor-mació sanitària suficient. Insistir que es potestar prim, però no desnodrit; i que es potaconseguir una imatge correcta sense vulne-rar les normes dietètiques. I convèncer-se quecadascú té el seu biotip. En definitiva, serconscient que la figura no ho és tot.

En una ponència establerta al Senat espanyoles van fer les següents recomanacions: Queel pes i la talla no serveixin de criteri per ac-ceptar o acomiadar ningú d'una feina; que elscreatius publicitaris i de moda no usin la imat-ge de dona amb un pes inferior a uns límitssaludables i fomentin nous models més d’acordamb la realitat; evitar que els menors de 18anys exhibeixin roba per a adults en passa-rel·les i reportatges gràfics; evitar l'aparició dedietes en publicacions i programes destinatsa menors de 18 anys; promoure campanyesde prevenció dirigides a joves que posin demanifest la importància d'una alimentació ade-quada; que es facin estudis sobre la qualitatde l'alimentació, que s'estableixi un estudi epi-demiològic sobre anorèxia i bulímia i que esfaci un estudi antropomètric dels ciutadanscom a base per a una normalització i estan-dardització de les talles a Espanya; que l'e-ducació per a la salut sigui una prioritat enels plans de formació del professorat; elsmitjans de comunicació han d’esforçar-se perpromoure missatges en els quals no sigui tanimportant l'aspecte extern com la intel·ligèn-cia, l'enginy, l'esforç o la cultura.

Salut


RamónSánchezOcaña

Els experts constaten que les xifres d’incidència de l’anorèxia i de la bulímia s’han estabilitzat.

L’obsessió per la línia

MA

RTÍ

FE

RR

ER

assistència sanitària

AsisaLa solució que vostè busca

Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONATelèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:[email protected] a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

Pot estar segur.

EL NÚM. 1 ETS TU.


La primavera fa olor de flors blanques, cítrics, herba fresca, espècies suaus i fustes nobles: les fragàncies,tant per a dones com per a homes, integren aquestes essències en aromes netes i espurnejants.

Temps de flors i fruiteA.E.T.

ORIGINAL Càlid i sensual.Extrême for Men, de Paul Smith.

FRESQUES Pink, Green i Lilac són lestres noves fragàncies de Textures Zara.

PER AL BANY Ambl’aroma de R.Cavalli.

AMB PERSONALITAT Victorio &Lucchino creen per a totes les dones.

1

4

2

5

3

6

Patricia Ribera RieraDirectora del Centre Holovital

Girona

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2on 2a - 17002 GIRONA

PRÒXIMA OBERTURA

A SANT FELIU DE GUÍXOLS!

Tendències17 DominicalDiumenge 17d’abril de 2005es71 Un perfum mas-culí fresc, net idiscret. Blen-heim Bouquet ,de Penhaligon’s.2 Tarongina, ges-samí i nard per adones vitals: ésCarmen Sevilla .3 Promesa deamor : romànticaamb cor de florsblanques.4 Floral, amb ma-tisos dolços iafruïtats: Flor dealgodón , de DonAlgodón. 5 Un aroma sofis-ticat, fresc i ambtocs de fusta: In-canto pour hom-me, de SalvatoreFerragamo.6 Tot un clàssic:Agua delavanda , de Puig. 7 Per a homesnaturals i sorpre-nents. Agua desándalo , d’AdolfoDomínguez.8 Dues versions(ell i ella) per auna fragànciaoriental i seducto-ra: fcuk .9 Just Cavalliproposa fragàn-cies fresques,amb espurna ipersonalitat.10 Un aroma uni-sex, afruïtat, verdi amb cor de fus-ta: Un Jardin surle Nil , d’Hermès.11 Lily of the Va-lley , de Penhali-gon’s, és fresca,neta i atemporal.12 Pure Acquad’Emidio Tucciamplia la seva lí-nia amb un aftershave relaxant. 13 L’etern femeníamb Myrurgia : cí-trica, amb cor flo-ral i fons d’ambre.ÚNICS Crea la teva pròpia Fragancia, de The Body Shop.

Són nou colònies combinables entre si. Per a ell i ella.UN CAPRICI La fragància Don Algodónamb una presentació innovadora.

MÀGIA Estelle Paradise, dePuig, s’inspira en un món oníric.

7

8

1011

9

1213

HOMAYUNCATIFES PERSES I ORIENTALS

C/ Sant Joan Bta. de la Salle, 15GIRONA972 22 09 36

LIQUIDACIÓ TOTAL PER TANCAMENTTOT A MEITAT DE PREU

Amb més de 20 milions de discos ve-nuts a tot el món, Lisa Stansfield ja noha de demostrar res, però a ella li agra-

da renovar-se i per això en el seu últim tre-ball, The moment, fa un pas més enllà i mos-tra «una Stansfield totalment nova i senzilla-ment refrescant». Convertida des de fa més devint anys en una de les dives del soul, LisaStansfield explica que a The moment, «vo-calment» es mostra «més soul que mai», però«quant al so de les cançons, no». «Senzillament–aclareix– perquè és un àlbum que a l'horade gravar-lo m'ha produït moltes emocions».

Han passat gairebé tres anys des de la publi-cació de Biography, en el qual la cantant brità-nica resumia 20 anys d'èxits. «Pot semblar molttemps, però vaig haver de posar-me a bus-car nova discogràfica i després meditar comvolia que fos el nou àlbum, buscar nou pro-ductor i nous temes», comenta En aquestarecerca es va trobar amb Trevor Horn, pro-ductor de músics com Frankie Goes to Holly-wood, ABC, Pet Shop Boys, Tina Turner, Gra-ce Jones o Simple Minds. «El resultat és undisc totalment diferent del que normalmentfaig, perquè també ha canviat la forma comafronto a les coses», matisa.

En aquesta contínua renovació, Lisa assegu-ra que ha mirat «una vegada més al R&B i alsoul, però amb més intensitat del que ho ha-via fet abans. Això –insisteix– t'obliga a uti-litzar la veu de manera diferent i et permettrobar cançons que em transportin a un ni-vell emocionalment superior a les anteriors,que és el que sempre pretenc».

The moment és un títol que «fa referènciaa aquests grans moments que et van pasasantal llarg de la vida i que a vegades poden sem-blar insignificants, però no ho són».

Lisa Stansfield acostuma a escriure el 90%de les cançons dels seus discos, però aques-ta vegada «no volia saber res de percentatges,volia bones cançons, que han anat sortint d'u-na mena de competició entre cançons», enla que han guanyat temes com Treat me likea woman o If I hadn't got you. També ha inclòsun clàssic del grup Prefab Sprout, When lovebreaks down, per al qual el seu líder, PaddyMcAloon li ha «ha regalat uns versos nous queha adaptat» per a ella. «Era una de les mevescançons favorites i veure-la transformada pera mi ha estat com un somni». Perfeccionistaconfessa, Lisa ha elegit com a primer singleTreat me like a woman, perquè és la que«pot permetre que la gent s'acosti amb mésrapidesa a aquest disc», encara que ella esqueda amb Say it to me now.

Han passat més de quinze anys des de lagravació d'aquell All around the world, unacançó que la va «portar per tot el món», li vadonar la popularitat i, segons la cantant, «emva ensenyar a viure amb ella. En guardo gransrecords, sobretot perquè si no hagués exis-tit, jo no seria el que sóc. No sé què és elque té, no em canso de dir que si ho sabésno deixaria de fer cançons com aquesta». Elcas és que Lisa Stansfield continua ocupantun lloc avantatjós en el món de la música.La fórmula: «Fer el que sento i m'agrada, i sen-tir-me orgullosa de tot el que faig».

Música


Lisa Stansfield es

refresca«Fer el que sento i m'agrada, i sentir-me orgullosa de tot el que

faig» és la fórmula que la cantant britànica, que acaba d’editar unnou disc, diu haver aplicat durant els seus vint anys de carrera.

Bandes sonores

Novetats

RobotsDiversosVirgin-Emi

Paral·lelament alCD amb la parti-tura original, s’haeditat aquest àl-bum que recullles cançons queformen part de labanda sonora delnou film dels cre-adors d’Ice Age.La edad de hielo.Curiosament, in-

clou un tema d’Earth, Wind & Fire que és un avança-ment del que serà el nou àlbum de la veterana ban-da de funk. També hi ha noves cançons de RickyFanté, Fountains of Wayne i Aleks Syntek. El sound-track de Robots recupera, a més, èxits del rap-per Chingy, la cantant Stacie Orrico, Fatboy Slimi el grup, entre d’altres. Completen el CD un clàs-sic de la banda de funk War –Low Rider–, un nouremix d’un vell èxit de James Brown –Get up offathhat thing– i un fragment de l’espectacular ban-da sonora composta per John Powell i Blue ManGroup, una formació que triomfa als Estats Unitsperò que encara és pràcticament desconeguda alnostre país. Lluís Poch

La Tana: «Tú ven a mí»

Paco de Lucíano havia produïtun disc des queel 1992 va ferPotro de rabia ymiel, l'últim àl-bum de Cama-rón de la Isla.Ara, el «gurú»del flamenc havolgut implicar-se de nou en unàlbum aliè perllançar La Tana,una cantaoraque debuta ensolitari amb Túven a mí. Paco de Lucía va conèixer La Tana fa dosanys, quan buscava cantants que l’acompanyes-sin en el seu disc Cositas buenas. I La Tana –quellavors cantava en un espectacle del ballarí Joa-quín Cortés– el va convèncer. Paco de Lucía la vadur a la seva gira de Cositas buenas i durant la ma-teixa van preparar el disc que ara ha publicat lacantant, amb nou temes compostos pel bailaorFarruquito –La Tana també hi havia treballat–, GregCarmona i el pare de la cantaora, el guitarrista icompositor Melchor Santiago.

Los Delinqüentes: «El verde...»El duo de Jerez de nou flamenc Los Delinqüentesdedica el seu tercer disc, El verde rebelde vuelve,al seu anterior cantant, Miguel Benítez, mort l'anypassat, l’absència del qual van superant perquè,com expliquen, «la mort ens és familiar, però maino havia estat tan pròxima». Reivindicadors del rockandalús, de Veneno i de Pata Negra, Los Delin-qüentes van debutar fa uns tres anys amb El sen-timiento garrapatero que nos traen las flores, al qualva seguir Arquitectura del aire en la calle.

Daft Punk: «Human after all»El duo francès de techno Daft Punk publica el seutercer disc, Human after all, considerat el seu tre-ball més experimental i arriscat ja que els emmas-carats Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo incorporen guitarres i sons més contundentsa la seva producció. Daft Punk va debutar el 1996amb Homework, un disc molt apreciat en determi-nats ambients de música de ball per temes com Dafunk, Revolution, Oh yeah, Alive o Funk ad.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Pájarosen la cabezaAmaral2 = Santa JustaKlan S.J.K.3 ▲ 2005S.F.D.K.4 ▲ CamelaOro. La colec-ción Camela5 ▼ No te olvi-des de mí DianaNavarro

REGNE UNIT

1 ▲ Countingdown the daysNatalie Imbruglia2 ▼ DefinitivecollectionTony Christie3 ▼ Greatesthits (XL) Base-ment Jaxx4 ▼ Language,sex, violence,other? Stereop-honics5 ▲ TroubleAkon

ESTATS UNITS

1 = The massa-cre 50 Cent 2 ▲ GüeroBeck3 ▲ The B. Co-ming Beanie Si-gel4 ▲ Pleasure &Pain 1125 ▼ Now 18Diversos

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: JOSÉ HUESCA/EFE

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

El polaquito

Director: Juan C. Desanzo.Intèrprets: Abel Ayala, Mari-na Glezer, Fernando Roa.Distribuïdora: Columbia.Durada: 92 minuts.Basat en una història real,aquest drama urbà resse-gueix les desventures d’unjove que es guanya la vidacantant tangos en els trensde l’estació central de Bue-nos Aires. La seva existèn-

cia fa un tomb cap a la tragèdia quan s’enamo-ra d’una noia explotada per la màfia. P. P.

Franky Banderas

Director: J. L. García Sánchez.Intèrprets: Juan Luís Galiar-do, Raulito, María Barranco. Distribuïdora: Columbia.Durada: 145 minuts.José Luís García Sánchez iel guionista Rafael Azconainsisteixen a retratar l’Espan-ya esperpèntica, però aquíla cosa no acaba de rutllar.La presència de Raulito i unhumor més aviat convencio-

nal resten interès a un film que es beneficia desecundaris com Pablo Carbonell, Teté Delgado iChiquito de la Calzada. P. P.

Karate Kid

Director: John G. Avildsen.Intèrprets: Ralph Macchio,Pat Morita, Elisabeth Shue.Distribuïdora: Columbia.Durada: 122 minuts.Edició especial d’un «clàs-sic» –les cometes són im-prescindibles– dels 80 queel temps ha tractat molt ma-lament. El DVD inclou docu-mentals sobre el rodatge,comentaris de director, gui-

onista i actors, i fins i tot el making of de la sego-na part. Només apte per a nostàlgics. P. P.

L a Internet Movie Database, la major basede dades sobre cinema de la xarxa, as-segura que la nova pel·lícula de Spike

Lee, She hate me, s’estrenarà a l’Estat es-panyol el proper 1 de juliol. Generalment,és difícil que la IMDB pugui avançar deter-minades estrenes a casa nostra, excepte aque-lles que semblen cridades a ser un blockbus-ter i, per tant, la distribuidora fa el calen-dari de la seva trajectòria internacional ambmolta antelació. Els films petits, en canvi, es-tan totalment condicionats per la decisiód’una distribuïdora que a vegades no sapquè fer-ne; per això sorprèn tant que la novacinta de Lee aparegui en el llistat.

Aquesta, de fet, és una més de les anèc-dotes que caracteritzen la distribució delcinema de Spike Lee al nostre país. Els seusprimers títols, amb Haz lo que debas al cap-davant, van arri-bar sense proble-mes i aquí tambéregnava la sensa-ció d’estar davantd’un dels futursmonstres del ci-nema nord-ame-ricà. Però desprésde Malcolm X, co-llita del 1992, les seves pel·lícules van ini-ciar una trajectòria erràtica fora dels EstatsUnits. Clockers, rodada tres anys després,només es va estrenar a Espanya en versióoriginal i amb poquíssimes còpies, o siguique la majoria de degustadors de Lee vanhaver-se d’esperar al vídeo. Una cosa simi-lar va passar amb Get on the bus (1996), toti que, el mateix any, Girl 6 sí que va teniruna distribució normalitzada, potser per quèla premissa argumental –les línies telefòni-ques eròtiques– es prestava a promoure-la.El període comprès entre 1998 i 2003 és el

de més ostracisme: ni He Got Game –tot i es-tar protagonitzada per Denzel Washington–,ni Summer of Sam (una de les seves mi-llors pel·lícules), ni la comèdia Bambooz-led van arribar en condicions i només el DVDha permès seguir la trajectòria del cineasta.L’any passat, s’estrenava amb retard La úl-tima noche, que evidencia un grau de ma-duresa de la qual, malauradament, no n’hempogut seguir l’evolució.

Si es confirma que She hate me s’estrenal’1 de juliol, podria ser una nova oportuni-tat per normalitzar la distribució dels filmsde Lee al nostre país. D’al·licients, a aques-ta comèdia dramàtica, no n’hi falten: és nimés ni menys que la història d’un executiude Nova York –per descomptat– que, fartdels enganys i conspiracions que ha de pa-tir a la feina, decideix guanyar-se la vida con-

vertint-se en pare de lloguer per a dones les-bianes, entre elles la seva antiga parella. Ro-dada amb l’estil visual típic de Lee, She hateme proposa una reflexió gens conformistasobre la sexualitat i la seva percepció social,només descompensada per una prescindi-ble moralina final. La cinta està protagonitza-da per un desconegut que aviat deixarà deser-ho, Anthony Mackie, però entre els se-cundaris hi ha rostres més consolidats comels de Monica Bellucci, Kerry Washington,Woody Harrelson, Ossie Davis, John Turtur-ro, Ellen Barkin, Jim Brown i Brian Dennehy.

Què passa amb

Spike Lee?L’autor de «Malcolm X» estrenarà aquest any «She hate me»,una comèdia dramàtica que hauria de posar fi a l’erràticadistribució de les seves darreres pel·lícules al nostre país.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Habana BluesDiversosDroAtlantic

Benito Zambranocanvia absoluta-ment de registreen el seu segonfilm i ens proposaun apassionantviatge per l’efer-vescent escenamusical under-ground de Cuba.Així, HabanaBlues es mou a rit-

me de rock, hip hop, punk metal i reggae. El di-rector converteix la música en el motor narratiude la pel.lícula, que explica la història d’un grupde joves que intenten fer-se camí dins de l’ofici,fora dels circuits oficials. El pes sonor de la ban-da sonora recau en la formació impulsada pel pro-ductor musical del film, José Luis Garrido, i en elqual destaca Equis Alfonso, que és qui posa veua un dels protagonistes de la cinta quan canta ambel seu grup. La resta de la banda sonora del filmla integren cançons d’alguns dels grups més des-tacats de l’escena underground cubana, com Tri-bal, Porno para Ricardo, Escape o Cuba Libre, en-tre d’altres. Lluís Poch

Esperant el seu tornEl protagonista de «She hate me», AnthonyMackie, té Monica Bellucci, Bai Ling i Ellen

Barkin entre les seves atractives clientes

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

El divendres 7 de gener vam anar, via Turó Sco-pas, cap a l’Hort de les Oliveres (Getsemaní), i

la basílica de l’Agonia. Partint del museu Rockefe-ller s’arriba a Getsemaní i al Turó de les Oliveres.Aquest domina el Turó Moriah i és un dels llocsmés sagrats del cristianisme i del judaisme. En tempsdel rei David s’hi van celebrar diversos sacrificis.L’Hort de Getsemaní és el lloc on Jesús va resar, suantsang (hematidrosi), pregant tres vegades al seu PareCelestial que passés d’ell «el calze de la seva Pas-sió», afegint que no es fes la seva voluntat (la deJesús), sinó la del Pare Etern.

A Betània, per on vam passar, és on es diu queJesús va ressuscitar el seu amic Llàtzer. L’Hort de Get-semaní m’impacta sempre que el veig i m’imaginoel que hi va patir Jesús. La Gruta de Getsemaní haestat considerada durant cinc segles com el lloc del’agonia: «agon» en grec, com la descriu l’evangelis-ta Sant Lluc, que era metge. Més tard es va fixar enaquesta gruta la traïció de Judes. A la gruta s’hi haconstruït, sota les pintures murals d’Umberto Noni.Prop de la ruta de Jericó i abans de la Basílica del’Agonia, un petit santuari és venerat pels cristianscom la sepultura de la Verge Maria, i es va cons-truir, pel que sembla, al segle V, pels bizantins.

Al jardí o hort de les Oliveres es poden veurevuit oliveres de gran antiguitat que es diu que sónrebrots dels arbres que hi havia en temps de Jesús.Vam veure també el Museu del Llibre, que es va cons-truir per acollir els «Manuscrits del Mar Mort» (Qum-ram, lloc del qual en parlaré més detalladament, dela mateixa manera que dels essenis). La cripta delMuseu del Llibre reflecteix el sol i les fonts treuenaigua, formant-se un ventall de colors, sobretot alcapvespre. Com no podia ser menys, vam visitar tam-bé Yad Vashan o Turó del Record (Har HaziKaron),un monument recordatori a l’Holocaust. La seva vi-sita ens va portar un parell d’hores i el lloc és es-

glaiador, ja que reflecteix les barbaritats que els na-zis van fer amb els jueus... Vam quedar esglaiats decom l’antisemitisme va poder arribar a realitzar tan-tes atrocitats....

Vam marxar després al barri d’Ein Karen per veu-re l’església de Sant Joan Baptista i de la Visitacióde la Verge. L’església de Sant Joan Baptista té as-pecte d’un castell medieval i va ser construïda elsegle V, sobre la casa on van viure Santa Isabel i SantZacaries, que té bonics baix relleus i mosaics. L’es-glésia de la Visitació va ser construïda pels francis-cans el 1938, sobre les restes d’una antiga esglesiabizantina i una església aixecada pels croats el se-gle XII. Molt cansats, vam anar a sopar i a dormir...

L’endemà, dissabte 8 de gener, vam continuar lavisita de la ciutat. El districte de Jerusalem té 557quilòmetres quadrats i agrupa la Ciutat Santa de lesreligions hebrea, cristiana i musulmana. Situat en unlloc de convergència de camins i al cim d’un turó,limitat per tres valls profundes, està dividit en dossectors principals. L’oriental comprèn diversos ba-rris: el musulmà, al nord; el cristià, amb el Sant Se-pulcre, a l’oest; i l’armeni i l’hebreu, al sud-est. A ellsens vam dedicar, deixant de banda la ciutat occi-dental, amb moderns edificis, en els que viuen unes500.000 persones. A nosaltres ens interessava laciutat vella, i hi vam entrar per la Porta de Jaffa,que els àrabs anomenaven Bâb el Khalil (Porta del’Amic, o sigui, Hebron; Abraham, l’amic de Déu),que condueix a la Ciutadella, que es coneix popu-larment com Torre de David. Vam veure per fora elPalau d’Herodes, que va servir de residència als Pro-curadors romans de Palestina, que arribaven pro-cedents de Cesàrea Marítima, amb ocasió de lesfestes jueves. Vam passar pel Barri Armeni i vamentrar a la Catedral de Sant Jaume, fill de Zebedeu,construïda al segle XII, l’església de la qual està con-siderada una de les més maques de Jerusalem.

Dada classe que feia li per-metia fer una nova desco-

berta. Aquells gargots, que sem-blaven poca cosa més que mos-ques aixafades en uns papers,mica en mica prenien cos perdeixar de ser un misteri i parlar-li d’altres temps. Aquells perga-mins, aquells rotlles, aquells lli-bres tan gruixuts i polsosos ex-plicaven la història del lloc queara ell ocupava. La curiositat se’lmenjava. Tenia ganes de sabermés i més. D’altra banda esta-va convençut que si ho dona-va a conéixer, hi hauria moltesaltres persones que podrien in-vestigar aspectes de la històriaque fins aquell moment erendesconeguts. Només feia faltapaciència i bona vista per anardescobrint aquella mena de co-dis secrets que anava desxifrantlentament.

Pere Pujol Tubau va néixer aRibes de Freser l’any 1887. Des-prés de fer els primers estudis,va ingressar al seminari fins queva ser ordenat capellà. Això pas-sava el 1910, quan tenia vint-i-tres anys. Els primers passoscom a sacerdot els va fer en di-verses parròquies de la zona ru-ral de la comarca, però el 1915va ser tralladat a la Seu d’Urgell,on va ocupar el càrrec de co-adjutor de Sant Ot. Va ser ales-hores quan va començar a en-trar en contacte amb el món dela història a través de diversesinvestigacions que va fer a l’Ar-xiu Capitular d’Urgell.

De mica en mica, el seu in-terès va anar creixent i el 1919es va traslladar a París per es-tudiar a la prestigiosa Escola deChartres les especialitats de pa-leografia i diplomàtica. Aques-tes dues disciplines serveixenper aprendre a llegir els textosantics que estan pergamins, perexemple. Al tornar a la Seu d’Ur-gell, Pere Pujol Tubau va ocu-par diversos càrrecs a la diòce-si i, el 1930, el van nomenar ce-rimonier de la catedral. Ambl’esclat de la guerra civil va tor-nar a marxar a França, i va apro-fitar l’estada per estudiar els fonsarxivístics referits a Urgell quehi ha a l’Arxiu Nacional i a la Bi-blioteca Nacional de París. Des-prés de 1939 va tornar a la Seud’Urgell i el 1949 va ser nome-nat canonge i arxiver capitular.Això li va permetre continuar in-vestigant. De fet, fruit del seutreball de recerca va publicar elsdocuments més importants queva localitzar al fons de l’arxiuCapitular d’Urgell. A més va edi-tar diversos llibres dedicats ala història d’aquella diòcesi.

Tot aquesta feina li va valdreser nomenat membre de l’Ins-titut d’Estudis Catalans i del’Acadèmia de les Bones Lletresde Barcelona. Pere Pujol Tu-bau va morir a la Seu d’Urgelll’any 1962. Aleshores tenia se-tanta-cinc anys. Les seves re-cerques encara són un referenten l’actualitat, i fins i tot el 1984,des d’Andorra es va promourel’edició de les seves obres com-pletes.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

A Israel i Palestina (VII)Pere Pujol

TubauXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Josep M. [email protected]

Venia de lluny i havia fet un llarg trajecte per po-der parlar amb l’ermità que vivia en el turó que

s’albirava més enllà del poble. Més que no pas unanhel de coneixement fou en realitat un neguit in-terior, un sentir-se desorientat en la seva vida elque el portà fins a aquell ancià de rostre venerable.Des de que havia sentit parlar d’ell una mena d’in-tuïció li deia que aquell home podria ajudar-lo a sor-tir del nus existencial en què estava atrapat.

Ja havia passat el temps en el que els ermitansvivien en coves. La seva vivenda no obstant erasenzilla i amb un mínim de confort, per bé que ladecoració, a pesar de la seva simplicitat, era agrada-ble a la vista. L’ermità era físicament poca cosa peròamb una mirada penetrant que deixava al desco-bert els plecs més profunds de l’ànima del visitant.Com si ja l’esperés i sabés què era el que cercavacomençà a explicar-li el següent: Fa molt temps, tam-bé en primavera, aquesta estenia els dominis del verdfins els horitzons més llunyans. La terra, humida illuminosa, esclatava arreu en mil trossos de vida, imilers i milers de minúscules llavors començaven asentir el primer formigueig de la vida. Una d’elles,en un esforç considerable per obrir escletxes en elseu embolcall, esclatà finalment. Aquest perdé cohe-sió i una nova planta començà a créixer amb ale-gria i determinació vers el blau del cel i la llum delsol.

Dreta, esplendorosa i ben abrigallada de virtutsvegetals, la noblesa de la seva ànima féu néixer enella l’anhel d’assolir el sol que li donava la vida. Sí,ja sé –digué l’ermità– que un enteniment captiu deles aparences somriuria sarcàsticament davant d’unatal proposició! Però aquella criatura mirà enrere i re-cordà els orígens de la seva existència, quan noera més que una minúscula llavor, i recordà tambéla seva primera crisi: transformar la llavor per tal quedel seu nucli n’aflorés aquella part de la Vida quenomés a ella li corresponia de manifestar. Ara, enla plenitud de la seva realització com a planta, l’an-hel suprem d’assolir la font de la seva vida l’aboca-va a una crisi com mai no s‚hauria imaginat. O ésque tal vegada no era, a la llum de la raó, una fo-lla idea pròpia d’una imaginació desvariejada volerseguir creixent fins arribar al sol? D’on trauria la matè-

ria suficient per arribar-hi? I en el cas d’aconseguirapropar-s‚hi, que potser no es fondria davant la pro-ximitat de l’astre rei?

Esmunyida en el més profund i dolorós de la cri-si, i de la consciència de la seva més gran impotència,s’atansava per llei natural el temps de la floració;criatura assentada fondament en la terra, les sevesarrels extreien misteriosament de les fosques pro-funditats l’aliment que li donava vigor i fortalesa, almateix temps que el seu anhel l’enlairava vers el sol.Com hi arribaria?

El punt més àlgid de la crisi, gairebé en l’abati-ment i el desànim, li sobrevingué amb misteriosa sin-cronia amb la més esplendorosa i exultant floració.I d’aquella flor, els pètals de la qual s’allargaven is’obrien més i més com volent abastar l’objecte delseu anhel, en sorgí de sobte l’element, inesperat inou, que faria possible de realitzar allò que anhe-lava fins al sofriment. Fou com un himne que sor-gia del més profund de les seves arrels i de les se-ves fulles, el miracle volgut i insegur. Les parts fos-ques i les parts lluminoses del seu ser foren sotragadesper la nova crida, i l’essència de totes elles es con-centrà en aquest nou element que li permetria perfi elevar-se fins el mateix sol, retorn a l’origen pri-migeni, assoliment de la plenitud més preuada:així, en un últim i suprem esforç es transmutà enaroma, sensual, i bell, i exquisit. Havia esdevingutun ser eteri i amb una llibertat de desplaçament to-tal! L’esforç havia cessat i amb el nou ropatge aquellser ja plenament alliberat de les seves limitacionss’alçava sense parar amunt del cel i les gavines, amuntdels pins i de la mar tan blava, fins fondre’s ambl’objecte del seu anhel. En realitat l’anhel mateix vafer-se fonedís en el moment en què aquella plantaesdevinguda pur aroma va unir-se plenament ambel sol, el seu déu. A partir d’aquí ja res no sabemde les aventures existencials d’aquest ser.

Del que sí tinc notícies, no obstant, acabà dientl’ermità, és que aquell ser, nascut planta i transmu-tat en aroma perfecte, somrigué benèvolament desde la seva nova i immillorable perspectiva quan unhumà, tot contemplant el seu antic ropatge, comentà:«Aquesta planta, tan esvelta i bonica com era, ja ésmorta i seca».

Inesperat miracleJOSEP M. LLAUGER

Qui ho havia de dir! L’entranyable Tri-ki, el Monstruo de las Galletas de Ba-rrio Sésamo, també s’ha adaptat als

nous temps i s’ha vist obligat a reduir el con-sum del seu menjar preferit. Des d’ara, Tri-ki menjarà, sobretot, fruites i verdures. El go-lafre monstre fa campanya a favor del men-jar saludable per ajudar a prevenir el que s’haconvertit en una veritable epidèmia entre lamainada nord-americana: l’obesitat.

Sesame Street ha iniciat aquesta setmana laseva trenta-sisena temporada a la televisiónord-americana PBS amb aquesta impor-tant novetat, que alguns consideraran unsacrilegi: Triki s’ha passat a la verdura i elmenjar sa. El programa continua amb la sevavoluntat d’educar la mainada (impossibleoblidar els «Cerca... lejos» i «Arriba... abajo»de Coco, o la mania de comptar-ho tot quetenia –i té encara– el vampíric Conde Dra-co), i ha estat la voluntat d’ensenyar tambéhàbits saludables la que ha motivat aquestcanvi, i la constatació que un de cada tresnens americans és obès.

En aquesta temporada s’introduiran tambénous personatges a la sèrie, com ara alber-gínies, pomes i pastanagues parlants; i finsi tot els convidats intentaran animar la mai-nada a tenir cura del seu cos. Així, per exem-ple, Alicia Keys interpretarà en el show unacançó sobre la importància de fer exercici.També els polítics s’impliquen en aquestacampanya: en un capítol, el senador Bill Fristparla amb Elmo de l’exercici mentre tots dossalten; i en un altre la senadora Hillary Clin-ton comenta també amb el monstre vermellles variades textures i gustos que tenen elsaliments.

Evidentment, Triki no podia tirar aquestacampanya per terra al crit de «Galletaaaas!!!!»i engolint-ne dotzenes sense ni tan sols mas-tegar-les. Per això s’ha vist obligat a compren-

dre que la moderació és la clau de tot. Unportaveu de Sesame Street ha explicat que«no l’estem posant a règim, i mai li prohibi-ríem les coses dolces: només li estem ensen-yant moderació».

CANÇÓ DIETÈTICAEls responsables de Sesame Street han creatfins i tot una cançó per a la nova dieta deTriki: A cookie is a sometimes food (que espodria traduir com Una galeta és per men-jar de tant en tant), i aprèn amb els nens i

nenes que hi ha aliments per a qualsevol mo-ment i aliments que només es poden men-jar de tant en tant.

Sesame Street va néixer als Estats Units l’any1969. Des d’aleshores, les aventures dels seuspersonatges s’han vist a més de 120 països,sempre adaptats a la cultura local, i s’hanfet més de vint versions del programa.

Fa dos anys, la versió sud-africana del bar-ri més conegut per la mainada de tot el mónva acollir entre els seus personatges una ninaseropositiva, perquè els nens i nenes apren-

guessin a conviure amb aquesta malaltia. Do-nat que el programa està destinat a maina-da d’entre tres i set anys, els responsablesvan decidir no incloure cap menció explíci-ta al sexe quan es parlava del tema del VIHo la sida. «El que volem fer és donar als nensmissatges apropiats per a la seva edat, comquè cal fer si es fa una ferida en un dit, o sies pot o no compartir un raspall de dents ambuna persona seropositiva», va explicar enaquell moment el vicepresident de la sèrie,Joel Schneider.

Televisió


Triki canviagaletes per

verduresEl golafre monstre blau de «Barrio Sésamo» participa als EstatsUnits en una campanya contra l’obesitat infantil i recomana

menjar fruites i verdures en lloc de galetes i productes dolços.

REPARACIONS - REFORMES - INSTAL·LACIONSServei permanent 24 h

➤ Fontaneria ➤ Electricitat ➤ Serralleria ➤ Neteja Domèstica ➤ Jardineria➤ Fusteria ➤ Treball de paleta en general ➤ Calefacció ➤ Pintura

➤ Antenes col�lectives� parabòliques� TV� Vídeo� Hi�Fi ➤ Cristalleria

SSSSAAAANNNNTTTTAAAA BBBBÀÀÀÀRRRRBBBBAAAARRRRAAAA,,,, SSSS.... LLLL ....Av. Catalunya, 65 baixos•17252 ST. ANTONI CALONGE - Tel. 972 66 07 72 - Fax 972 65 26 61 - Mòbil 600 56 96 10

Dilluns 18 d’abril22 DominicalDiumenge 17d’abril de 2005

Els més vistos(del 6 al12 d’abril)

Catalunya

Aquí no hay quienvivaDimecres 6 d’abril,Antena 3. 1.001.000espectadors (34%).

Alguna preguntamésDilluns 11 d’abril,TV3. 970.000 es-pectadors (33,8%).

AídaDiumenge 10d’abril, Tele 5.937.000 especta-dors (31„1%).

Efecte mirallDimarts 12 d’abril,TV3. 903.000 es-pectadors (32,6%).

VentdelplàDimarts 12 d’abril,TV3. 859.000 es-pectadors (28,3%).

Sin rastroDijous 7 d’abril, An-tena 3. 842.000 es-pectadors (28,6%).

Espanya

Aquí no hay quienvivaDimecres 6 d’abril,Antena 3. 6.113.000espectadors(31,9%).

Los SerranoDimecres 6 d’abril,Tele 5. 5.964.000espectadors(31,2%).

AídaDiumenge 10d’abril, Tele 5.5.580.000 especta-dors (30,6%).

Motivos persona-lesDimarts 12 d’abril,Tele 5. 5.006.000espectadors(29,3%).

Ana y los 7Dilluns 11 d’abril,Tele 5. 4.645.000espectadors(24,4%).

C.S.I. Las VegasDilluns 11 d’abril,Tele 5. 4.618.000espectadors (24%).

11.50

15.30

K3Descens a l’interior del glaçL’any 1892, un llac atrapat a l’interior de laglacera del costat francès del Mont Blanc vairrompre de cop a la superfície i va inundaruna vall populosa causant el desastre natu-ral més greu de la història dels Alps. Ningúsap si un cataclisme així es podria tornar arepetir. El programa s’aventura a l’interiorde la glacera per dur a terme una investi-gació en un escenari de bellesa única i enun medi molt perillós utilitzant un nou siste-ma d’exploracio anomenat glacionaut. L’ob-jectiu és buscar llacs amagats que s’ha-guessin pogut formar a causa del desgel.

La 2Tennis. Torneig Comte de GodóUn any més, TVE produeix el senyal dels par-tits que es disputaran a l’Open Seat Godó,des del dilluns 18 fins al diumenge 24. Desdel Real Club Tennis de Barcelona s’eme-tran tres partits diaris, que seran comentatsper Xavi Díaz i Lis Arilla (en català) i perEmilio Sánchez Vicario i Nacho Calvo (en lesretransmissions conjuntes per a tot l’Estat).Les semifinals del torneig seran el dissabte(15.30h), mentre que diumenge a la matei-xa hora s’emetrà la final.

K3Els petits ajudants de rinocerontAquest documental no mira el rinoceront comel component d’un hàbitat, sinó com un hà-bitat que acull tota una població d’animalons.Els escarabats piloters aprofiten les defe-cacions dels rinoceronts per fer unes boleson dipositen els ous. Així, les larves es po-dran alimentar quan creixin. Aquestes ma-teixes boles serviran d’aliment a una pobla-ció d’ibis. Els esplugabous s’encarreguend’eliminar la munió d’insectes que ataca elsrinoceronts.

TV3El doctorQuan en Clint descobreix que en Tom Bai-ley ha parat de prendre Oxycodone, deci-deix tornar-n’hi a donar per alleugerir la sín-drome d’abstinència. En Clint també des-cobreix que la política pot ser un problema,ja que l’expedient d’en Tom s’ha filtrat a lapremsa. I la Beverly descobreix que els seuspares estan a punt de divorciar-se.

TVE-1GenteMaría José Molina i Sonia Ferrer segueixenapropant la crònica social i de successos alsespectadors, en un programa que té uns se-guidors fidels per la seva barreja de rigoro-sitat i amenitat.

Dimarts 19 d’abril

10.15

22.00

23.00

23.15

21.30

13.00

20.00

16.35

18.20

K3Les plantes i els nensTal com fan els animals, les plantes aprenena adaptar-se al mitjà. Com pot un cactus viu-re al desert? Per què algunes plantes tenenpunxes? Per quina raó algunes plantes sóncomestibles i d’altres no? El programa mos-tra diferents sistemes d’adaptació i com so-breviuen les plantes en diferents punts ge-ogràfics.

La 2Los LunnisEls entranyables Lulo, Lublú, Lupita, Lucho,Lulila, Lubina, Lutecio, Lula, Lucanero, Lum-brela i Lurdo acompanyen cada dia la mai-nada ensenyant-los coneixements que elspoden servir en el dia a dia i alhora entrete-nint-los amb les seves aventures.

TV3Efecte mirallCom afecta el problema de l’habitatge alsjoves de vint anys? Aquesta és la qüestióque es veurà en aquest capítol. La Ivanavol anar-se’n de casa. La Montse demanaajuda al seu pare per comprar el pis quecomparteix amb el seu nòvio. La Jasmina iel seu nòvio viuen en una habitació a casadels pares d’ella perquè no poden accedira un habitatge.

Tele 5Motivos personalesUn terrible esdeveniment sacseja l’entorndels Acosta: Federico ha estat assassinat.Mentre la policia té l’assassí acorralat en unavella fundició, la narració retrocedeix tresdies per descobrir els motius de cadascundels sospitosos per matar Federico i esbri-nar la identitat de l’assassí.

La 2Lili MarleenUna mediocre cantant enamorada d’un pia-nista jueu coneix inesperadament l’èxit quanel règim nazi utilitza la seva cançó Lili Mar-leen per donar ànims a les tropes. Despréscaurà en desgràcia davant el poder quan esconeixen les seves relacions amb el piani-sa. Basada en la vida de Lale Andersen, estàprotagonitzada per Hanna Schygulla, Gian-carlo Giannini i Mel Ferrer.

TV3Nip/TuckEls protagonistes han d’operar una dona ques’ha aprimat molt i vol que li treguin la carnque li penja als braços. Tornen a destros-sar el cotxe d’en Christian. Ell i la Grace tor-nen a anar-se’n al llit. La Vanessa li propo-sa a en Matt fer un trio amb en Ridley. EnSean decideix fer-se una vasectomia.

Dimecres 20 d’abril

11.00K3Ciutats perdudes del maiesEls reis maies van ser els més poderososde l’Amèrica Central i governaven una grancivilització en els temps en què Europa en-cara vivia èpoques fosques. I es van esvair.Quan els conquistadors hi van arribar, tansols van trobar ciutats buides. Molta gentcreu que els maies van desaparèixer per lesgrans sequeres, però l’arqueòlega KathrynRees Taylor i l’epigrafista Mark Zender no hiestan d’acord. El programa investiga dife-rents teories.

La 2FC Barcelona - TAU CerámicaEl Barça de bàsquet rep el Tau en una novajornada de lliga, en la que intentaran tren-car la bona ratxa actual dels bascos.

TVE-1Silencio totalUna nena de vuit anys deixa de parlar quanpresencia l’assassinat dels seus pares amans d’uns lladres. Els criminals segueixenassetjant-la, disposats a trobar el que ha-vien anat a robar la nit de l’assassinat. AmbRob Lowe i Catherine Mary Stewart.

33La dona de l’EinsteinAquesta és la història d’una dona pioneraen l’estudi de les matemàtiques a qui la histò-ria quasi ha oblidat. La causa? Ser l’espo-sa d’Albert Einstein. Mileva Maric, una donajove i valenta, excepcionalment intel·ligent,va ser la dona perfecta per a Albert Einstein.Amb ella podia parlar d’igual a igual, com-partien la mateixa passió per la física teòri-ca i, a més, li cuinava, li criava els fills, li co-rregia els càlculs, traduïa els textos i li pre-parava les notes de lectura. Aquestdocumental és una història d’amor, de ma-trimoni i de discriminació de gènere, i re-cupera la memòria d’una dona remarca-ble del segle XX.

TV3Camps de maduixesEloi, un estudiant de Filosofia, coneix Luci,una noia que el captiva. Acaben embolicant-se, i ell li demana que l’acompanyi a una fes-ta rave. A la festa troben el Mosca, un trafi-cant que vol introduir al mercat espanyolmaduixes, una nova droga. Luci acaba al’hospital per haver-se’n menjat una. Eloi bus-ca el traficant desesperadament per acon-seguir una altra maduixa que permeti a ladoctora que atén Luci saber a què s’enfrontai evitar la mort de la noia.

22.05

22.00

20.00

22.00

L A F U S T A S E N S E M A N T E N I M E N TPlaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00

Guia TV


Recomanem

Billy Elliot

Dilluns 18Antena 321.45 h.Un dels gransèxits dels últimsanys del cineanglès. L’acciótranscorre a ladècada dels 80, i el protagonistaés un noi quedesafia el seupare, miner per,la seva decisióde practicar ladansa en lloc dela boxa. Compa-ginant el com-promís sociopolí-tic i el psicologis-me humanista, lapel·lícula acon-segueix el seuobjectiu, tot i queconté algunesarbitrarietats iconcessions –lamés evident, eldesenllaç–. Me-morable paperde Julie Walters(la professora deballet).

Any2000.PaísGran Bretanya.DirectorStephen Daldry.IntèrpretsGary Lewis, Ja-mie Bell, JulieWalters.

Divendres 22 d’abril

21.40

22.15

23.00

23.40

00.30

TV3La màquina del tempsRemake del clàssic El temps a les sevesmans, posat al dia pel què fa a la seva orien-tació adolescent i la sobreabudància d’efec-tes especials. També era d’esperar la mo-ralina edificant, que forma part de la bana-lització de les propostes de la novel·la originalde H.G. Wells. Curiosament el besnét de l’au-tor és el realitzador d’aquesta decebedoraadaptació.

Tele 5El otro lado de la camaComèdia musical de plantejament insòlit alcine espanyol, amb un clar referent en To-dos dicen I love you. Els intèrprets cantenmalament i ballen com poden, recreant èxitsdel pop espanyol dels anys setanta i vuitanta,però tot plegat forma part d’un joc sugges-tiu que no decau tot i la llarga durada. Lapel·lícula encerta en la voluntat de reflectirel desconcert sentimental, i té el valor d’unirla frescor expositiva amb l’autenticitat psi-cològica. Arriscada i aconseguida, amb mo-ments impagables –com el del Niño Melón–.No us la perdeu.

La 2SaloméMusical en el qual Carlos Saura esprem laseva fórmula dels treballs previs sobre el gè-nere, com Flamenco o Tango. El pretext ar-gumental, en aquest cas, és el personatgehistòric del títol, i el resultat és pura inèrciadels films anteriors. Va ser un justificat fracàstant crític com comercial.

TV3Trossets picantsFarsa que gira al voltant del descobrimentde la mà d’una dona esquarterada. Potseren mans cinematogràficament més solventsi menys pretensioses que les d’Alfonso Arauel plantejament hauria desembocat en el de-sitjable esperpent Tex-Mex, delirant i inter-cultural; però la veritat és que només fun-ciona a estones. Fins i tot decep la conjun-ció d’un repartiment adequadament demen-cial amb Woody Allen, Maira Grazia Cuci-notta i David Schwimmer, i completat perKiefer Sutherland, Lou Diamond Phillips i Sha-ron Stone, entre d’altres.

33Atmosfera zeroEspècie de versió policíaca i galàctica delllegendari Sol davant el perill, perjudicadaper la fragilitat i convencionalisme de la histò-ria, però decididament inoblidable gràciesal seu extraordinari disseny de producció: elcomplex miner enclavat en un satèl·lit de Jú-piter té un poder de convicció aterridor.

Dijous 21 d’abril

17.00

16.30

15.45TV3El cor de la ciutatTorna la Carme i es troba el nou panoramaa l’ambulatori. Però al Peris hi ha hagut unaintoxicació i tindran feina extra. La Consol entraurà partit per guanyar la seva guerra par-ticular. L’Iris, molt pressionada, ha de pren-dre una decisió. I s’estrenen els dos anun-cis a TV19: el de La Fusteria i el del Peris.

K3Planeta TerraEspectaculars massissos muntanyosos, ani-mals fascinants i natura verge són paisatgesdifícils de trobar al Japó. De desembre amarç, la natura es glaça a l’illa de Honshu.Tan sols els manantials d’aigua calenta fanque la vida sigui suportable tant per als ani-mals com per als homes. Els macacos ja-ponesos han après a conviure amb la neu iel gel, i suporten les baixes temperatures pre-nent banys d’aigua calenta en aquests bro-lladors.

La 2El escarabajo verdeEl programa presentat per Pedro Ortín An-drés segueix explicant, de manera senzillai clara, les qüestions relacionades amb l’ac-tivitat de l’home a la Terra i les solucionsque científics i experts proposen per a la con-servació i la millora del medi ambient.

TV3Víctimes de la transicióLa transició espanyola potser va ser modè-lica, però no pacífica. Des de la mort de Fran-co fins a les primeres eleccions democràti-ques –entre novembre de 1975 i juny de1977–, a Espanya van morir 60 persones acausa de la violència policial. El programafa un repàs dels episodis més violents d’aquellany i mig d’una època en la que no nomésassassinaven els grups terroristes (ETA i Gra-po), sinó que també ho feien els grups d’ul-tradreta, aleshores anomenats «incontrola-dos».

33VatelRecreació d’un cas històric, tres dies d’or-giàstiques celebracions en un context aris-tocràtic de la França del segle XVII, des del’òptica d’un personatge no menys real, elcuiner Vatel, aleshores molt sol·licitat per laseva gran competència professional. Perdesgràcia, les grans possibilitats del plan-tejament s’ensorren per culpa d’un guió im-precís i una realització barroera. Els intèr-prets (Gérard Depardieu, Uma Thurman, TimRoth), lògicament desorientats, tampoc noconvencen.

Dissabte 23 d’abril

15.35

22.05

00.00

03.00

22.45

TV3Qui és en Cletis T?Lligat a una cadira en una habitació d’ho-tel, Trevor Finch (Christian Slater) explica laseva història a Jim (Tim Allen), l’assassí a souque està a punt de matar-lo. Jim és un apas-sionat del cine clàssic i interpreta la històriaque li explica Trevor com si fos un guió. Lanarració es converteix en una sèrie de flaix-backs que Jim anirà comentant i valorant. Lahistòria de Trevor té interès: és un pobre homeque s’ha escapat de la presó i ha usurpatla identitat que menys li convenia: s’ha vistembolicat en una venjança mafiosa i ha detrobar uns diamants que van ser robats vintanys enrere.

33Frankenstein de Mary ShelleyEl personatge de Frankenstein va ser con-cebut en una nit de tempesta per l’escripto-ra Mary Shelley en plena joventut, i s’haconvertit en el relat d’horror més famós dela història a través de múltiples versions. Enaquesta pel·lícula es torna a l’esperit de l’obraoriginal i Robert de Niro encarna el com-plex i tràgic personatge creat i posteriormentabandonat per Victor Frankenstein. En aques-ta versió, l’amor té un paper destacat, tanten la relació del monstre amb el seu creadorcom en la d’aquest amb Elizabeth.

TVE-1SleepersLa pel·lícula gira al voltant del propòsit devenjança dels protagonistes contra aquellsque els van vexar en un correccional onvan ser ingressats injustament. Repartimentde luxe: Kevin Bacon, Robert De Niro, Dus-tin Hoffman, Brad Pitt, Minnie Driver i Vitto-rio Gassman, entre d’altres.

La 2La noche temáticaMúsica, ritmes i estils que van néixer a l’al-tra banda de l’Atlàntic, però que han tras-passat totes les fronteres. El tango, el jazzllatí... El programa analitza diverses expres-sions culturals i musicals amb Esencia lati-na que triomfen als cinc continents. Inclou eldocumental El abrazo. La vida es un tangoi el llargmetratge de Fernando Trueba Ca-lle 54.

La 2El hotel de los líosEn un hotel d’alta categoria s’allotja una com-panyia de teatre que no paga el lloguer. Elcap de la companyia busca un soci capita-lista que estreni la seva obra. No és de lesmillors pel·lícules dels Germans Marx, peròés molt divertida i amb detalls delirants ca-racterístics.

23.40

00.20

diumenge 17 d’abril de 2005 minical - diari de girona · 17002 girona. telèfon: 972 20 20 66...

Documents