històries de fa poc

Alexandre Deulofeu i Torresarts

Anuncia’t

REPO

RTAT

GE

La Matemàtica de la Història del geni empordanèsAlexandre Deulofeu i Torres vaticinà fa dècadesl’hegemonia total d’Alemanya en una NovaEuropa amb Anglaterra i França depauperades,i pel 2029 la desintegració d’Espanyaen una confederació de petits estats / pàgs. 6 i 7

Daniel Giralt Miraclerepassa una exposiciói un llibre dedicats a lapublicitat de principis desegle, relacionada amb eldisseny i la il·lustració / 5

Miquel Iceta parla deforagitar el PP delgovern d’Espanya iCarod-Rovira de-

mana el vot per ERC perquèaixí s’assegura la impossibili-tat de majoria absoluta delPP. L’obsessió anti-PP respona la política d’irritació quehan practicat els populars, elsquals han criminalitzat els ad-versaris amb la mateixa viru-lència amb què ara són ata-cats. Si traslladéssim aquestaestratègia a la vida sentimen-tal, equivaldria al fet que, siens agrada una dona casada,no intentéssim seduir-la sinóque ens limitéssim a insultar elseu marit. El fet d’haver impo-sat com a condició pel pactetripartit la prohibició de pac-tar amb el PP, per exemple,¿és un exercici democràtic? So-vint, l’actitud pública dels par-tits es basa d’una banda en ladesqualificació de l’adversarii, de l’altra, en prometre so-pars de duro en comptes d’ofe-rir solucions terrenals. Comque deu ser difícil solucionarels problemes del sistema edu-catiu, es parla de multiplicarels recursos sense explicard’on sortiran els diners i d’a-llargar l’horari de les escolesfins a 12 hores diàries (CarmeChacón va dir que per aquestareforma només caldran bi-dells, ¿la revolució dels bi-dells?).

En un altre àmbit, com queno s’ha sabut aplicar l’Estatutexhaurint totes les possibili-tats, s’imposa la redacció d’unnou text que allunya l’horitzói atia una mena de radicalismemés reactiu que raonat. Si tras-lladéssim aquesta estratègia al’àmbit familiar, equivaldriaal fet que si algú de casa volreparar un escalfador d’aiguaque no funciona, el responsa-ble no fa res però promet unacasa nova. Després, si aques-tes propostes no guanyen leseleccions, es dirà que la culpaés de l’adversari o, si guanyen,que no hi ha prou diners. Peròsi s’hagués reparat l’escalfa-dor a temps, tindríem aiguacalenta i ningú no se sentiriadecebut per no disposar d’unacasa nova.

Mentre el projecte d’ampliació del jardí públic va per llarg,els barcelonins s’hi reuneixen per fer tota mena d’activitats

PolíticaSERGI PÀMIES

Ciutadella,parc central

Passeig de PujadesPasseig de Pujades

C/ d

e W

ellin

gto

nC

/ de

Wel

ling

ton

Pas

seig

de

Pic

asso

Pas

seig

de

Pic

asso

Passeig de Pujades

C/ d

e W

ellin

gto

n

Pas

seig

de

Pic

asso

C/ d

el C

om

erC

/ del

Co

mer

ç

EstaciEstació de de FranFrança

BarcelonetaBarceloneta

Hospital Hospital del Mardel Mar

C/ d

el C

om

erç

8

9

2

LAURA QUESADA / EL PAÍS

Estació de França

Barceloneta

Hospital del Mar

Parc de la Parc de la BarcelonetaBarcelonetaParc de la Barceloneta

1

3

54

6

6

6

7

1

2

Prolongació del Passeig de Picasso

Futura Biblioteca Provincial de Barcelona

3 Cobertura de les vies ferroviàries

4 Seu de Gas Natural(en construcció)

5 Plataforma d'unió entre el parc de la Ciutadella i el de la Barceloneta

6 Zona que ocupaactualment el zooi que s'afegirà al parc

7 Parlament de Catalunya

8 Proposta d'ampliació del Parlament pel carrer de Wellingtoni nou espai ajardinat respectant el traçat de l'antic baluard

9 Antic mercat del Born

Número 1.053 dijous 15 de gener de 2004 Q U A D E R NELPAIS

Q

GENÍS SINCA

El feix matinal de la llumsolar penetra de biaix l’in-terior de la cabana; remar-ca la presència desafinada

d’un piano de cua, negre, unaprestatgeria amb tot de llibresempolsinats, quatre butaques ar-raconades, una taula camilla i,sobretot, el mirall ovalat que mi-lers de vegades deu haver reflectitla imatge d’aquest personatge ini-mitable, el cos ratllat en diagonalcom si el mateix sol l’hagués con-decorat pel do natural que té deveure allò que els altres no podenveure: una il·luminació que li per-met endevinar el futur, fer de lahistòria un joc de miralls al·luci-nant, com si en realitat la huma-nitat fos un ésser vivent i no unens inanimat.

Així, acabat de tornar de l’exilifrancès, el 1947 i en un momenten què Alemanya ha estat esclafa-da pels aliats, assegura que nonomés ressorgirà de les seves cen-dres sinó que en poc temps esposarà al capdavant d’Europa.Encara més: amb tot de fórmules,esquemes i paràboles, segons elscàlculs deulofeunians el poderósimperi soviètic té els diescomptats, l’URSS està destinadaa desaparèixer cap al 2000, cauràel mur de Berlín i les potènciesvencedores de la Segona GuerraMundial simplement es desinte-graran. A França hi haurà unaguerra civil, les Malvines torna-ran a ser argentines, Ceuta i Meli-lla, marroquines, les Illes Canà-ries independents i la Xina, undels imperis més potents de la te-rra, envairà la meitat oriental deRússia cap a occident fins que lamateixa Alemanya li pari els peus;els Estats Units patiran un dalta-baix (podrien patir una invasió), i

encara que es recuperaran no po-dran evitar que l’Argentina con-tra pronòstic reviscoli i esdevinguiuna gran potència al món.

Molts li diuen que està boig;un altre il·luminat de l’Empordà.Però Deulofeu, químic, físic, apo-tecari de professió a la farmàciade Figueres fundada pel seu pare,és la imatge perfecta del superdo-tat. Durant la llarga experiènciade l’exili francès (1938-47), enquè deixa de veure l’esposa —Pe-pita Gratacós— i les dues fillesdurant nou anys, s’ha dedicat aestudiar història, a rastrejar lesbiblioteques de Bordeus i de Tolo-sa, i a més ha olorat la pròpiaactualitat fent de pagès (arriba aplantar arbres sense terra ambuna sèrie d’adobs químics),d’obrer en una fàbrica d’avionsfrancesa, músic ambulant (tocael piano i el violí) amb el grupLes étoiles de l’Espagne; en defi-nitiva, s’ha dedicat a viure ambuna empenta que li ha permès

perfeccionar la gènesi del que jahavia publicat l’any 1934 abansd’exiliar-se, Catalunya i l’Europafutura, impulsat per un entusias-me que no coneix rival. De molt

jove es fica en política. És diputatd’ERC i fins arriba a ser alcaldede Figueres per uns mesos el1937, però l’exili francès a Mont-peller li permet tenir una cosa es-

sencial: temps per emprendreuna tasca d’investigació inabasta-ble, brutal, sobre una base moltsòlida que li permet barrejar labiologia amb la història. De ma-

nera natural, ratllat en diagonalper aquesta franja solar que l’ins-titueixi com a visionari, una me-na de comptable del temps, estu-dia la cronologia dels egipcis,grecs, sumeris, les durades delsimperis i els moments clau perarribar a la conclusió final: elsimperis, les civilitzacions, sóncom els éssers vivents, neixen,creixen, maduren i desapareixen.

Troba que duren un períodegairebé exacte de 5.100 anys, divi-dits en tres etapes de 1.700 anys:primària, plenitud i decadència.Dintre d’aquestes, els imperis decada civilització (els romans, bi-zantins, així com el francès o l’es-panyol), tots sense excepció pas-sen pel mateix procés fins que esdesintegren, tot plegat en un pe-ríode exacte de 550 anys, dividitsen fases perfectament calculablesi que superposades, emmiralla-des, esdevenen rèpliques exactes,com el romà amb l’americà, ambcicles biològics iguals: primerprocés agressiu (estructura fede-ral), gran depressió, segon procésagressiu (fase absolutista, sovintfrenada per un desastre militar),i fase de plenitud conservadora(Alemanya ara) amb una des-integració final irreversible (Fran-ça, Anglaterra i Espanya, encaraque en diferents moments).

A raó d’aquests 550 anys decicle biològic natural, l’imperi es-panyol segons Deulofeu s’està apunt d’acabar: començà el 1479i, seguint els càlculs, la data decaducitat assenyala el 2029. Pertant, en l’actualitat Espanya estroba al final pel darrer cicle ine-vitable: la desintegració, la fi dela imposició unitària i l’adveni-ment d’una fase caòtica, plena dedivisions polítiques internes, enquè el poder central viurà com

un autèntic drama l’evidència del’enfonsament imperial a favordels pobles peninsulars sotmesosdurant tants anys; un procés dedescentralització que transfor-marà l’estat en una confederacióde petites comunitats hispàni-ques, molt ben avingudes entreelles i en plena comunió: Catalu-nya, Andalusia, Castella, PaísBasc, Aragó, València, Galícia,amb la inclusió de Portugal, depe-nent del grau de maduresa de ca-dascuna i sempre sota l’aixoplucalemany, viuran uns anys de ple-nitud política, econòmica i cultu-ral després d’un període de caosimpressionant, amb episodis ines-perats com podria ser la pèrduade les darreres colònies africanesi potser també la independènciade les Illes Canàries.

Per fortuna, Espanya es trobaal final de l’etapa que l’imperifrancès (1486) tot just acaba d’ini-ciar amb la pèrdua fa uns anys de

Passa a la pàgina 7

El savi creia que elpoder central viurà comun drama l’enfonsamentimperial a favordels pobles peninsulars

Molts li diuen que estàboig; un altre il·luminatde l’Empordà. Químic,físic i apotecari, és laimatge del superdotat

Deulofeu ja preveia la fi d’Espanya

La Matemàtica de la Història del geni empordanès Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) vaticinàfa dècades l’hegemonia total d’Alemanya en una Nova Europa amb Anglaterra i França depauperades,

i pel 2029 la desintegració d’Espanya en una confederació de petits estats

Alexandre Deulofeu, a la cabana que ell mateix es va construir a Mas d’Ordis. / ARXIU FAMILIAR

EL PAÍS

Evolució de l'Imperi espanyol segons Deulofeu

DECADÈNCIA I DESINTEGRACI

SE

GO

NP

RO

CÉ

SA

GR

ES

S

DEPRESSIÓ

PR

IME

RPR

OC

ÉSAG

RES

SI

PLENITUD IMPERIAL

DECADÈNCIA I DESINTEGRACIÓ

SE

GO

NP

RO

CÉ

SA

GR

ES

SIU

FAS

EA

BS

OLU

TA

DEPRESSIÓ

PR

IME

RPR

OC

ÉSAG

RES

SIU

1479 1500 1600 1700 1808 1900 2000

PLENITUD IMPERIAL

1516

Fer

ran

1516

-155

6 C

arle

s I

1556

-159

8 Fe

lip II

1598

-162

1 Fe

lip II

I

1621

-166

5 Fe

lip IV

1665

-170

0 C

arle

s II

1700

-174

6 Fe

lip V

1746

-175

9 Fe

rran

VI

1759

-178

8 C

arle

s III

1788

-180

8 C

arle

s IV

1808

-181

4 Jo

sep

Nap

oleó

1814

- 183

3 Fe

rran

VII

1833

-186

8 Is

abel

II

1873

Am

adeu

de

Sab

oia

1874

Rep

úblic

a

1875

-188

5 A

lfons

XII

1902

-193

1 A

lfons

XIII

1931

-193

9 R

epúb

lica

1939

-197

6 Fr

anco

1976

... M

onar

quia

D

. Joa

n C

arle

s

FASE

FED

ERAL

Font: La segona onada imperial a Europa.

HISTÒRIES DE FA POC

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 15 de gener de 2004

Quan Leopardi va morir, aNàpols, el 14 de juny de1837, a casa del seu amicAntonio Ranieri, que l’ha-via acollit els últims anys

de la seva vida, a la ciutat hi haviauna epidèmia de còlera. Però elpoeta no va pas morir del còlera,sinó de la seva pròpia malaltia res-piratòria. De fet, aquell 14 de juny,era la data que Ranieri i el poetahavien escollit per traslladar-se aTorre del Greco, sota el Vesuvi,per passar els mesos de més calor iallunyar-se dels aires pestífers dela ciutat. El dia abans, sant Anto-ni, onomàstica del seu amic, Leo-pardi havia passat el vespre albalcó, prenent la fresca i parlantamb Ranieri de “les absurditats re-ligioses i els guanys que en treuen,a expenses de la humana creduli-tat, els capellans i els frares”, talcom el mateix Ranieri explica.

Leopardi, que era molt llami-ner, es va menjar dues paperines deconfits que Paolina, la germanadel seu amic, que es deia com laseva, li havia portat. L’endemà aprimera hora de la tarda, mentre elcotxer esperava pel trasllat, Leopar-di va prendre unes cullerades de“denso brodo”, d’un brou consis-tent, però estava em-patxat de tants con-fits. Va demanar unsorbet de llimona,que li encantava, iva sentir una menad’ofec. “Mi sento unpochino crescere l’as-ma”, diu Ranierique Leopardi va dir.Quan el metge vaarribar, va constatarque no hi havia res afer. Va morir aquellvespre.

L’endemà, l’escultor Tito Ange-lini va fer la màscara mortuòria iun dibuix de la seva cara. A causade l’epidèmia de còlera, els mortshavien d’anar a una fossa comuna,on se’ls cobria amb calç. Ranieriva parlar amb el rector de San Vita-le a Fuorigrotta que va acceptarque el cos del poeta fos enterratsecretament a la cripta de l’esglé-sia. Va rebre com a donatiu perpart de Ranieri una panera de peixfresc. Aquella nit, doncs, desprésde subornar els burots de la ciutat,les despulles del poeta van ser con-duïdes a la cripta de San Vitale, enespera de millors temps.

Al cap de set anys, Ranieri vafer traslladar les restes del seu amical pòrtic de la mateixa església i vaencarregar una làpida a l’arquitec-te Michele Ruggiero. També va de-manar a Pietro Giordani, amic de

Leopardi, un epitafi. La làpida,d’un estil neoclàssic poc estricte,descansa sobre un basament demarbre gris, en el centre del qual hiha un medalló limitat per una serpque es mossega la cua i, al mig,una òliba damunt d’una llàntia en-cesa. El medalló és de marbreblanc. A la làpida hi ha la ins-cripció, emmarcada amb una mot-llura plana i coronada per unfrontó esquifit en el qual una papa-llona vola entre dues branques,una de roure i una altra de llorer.Làpida, marc i frontó són de mar-bre blanc. L’epitafi del Giordanidiu: AL CONTE GIACOMO LEOPARDIRECANATESE / FILOLOGO AMMIRA-TO FVORI D’ITALIA / SCRITTORE DIFILOSOFIA E DI POESIA ALTISSIMO /DA PARAGONARE SOLAMENTE COIGRECI / CHE FINI DA XXXIX ANNILA VITA / PER CONTINVE MALATTIEMISERISSIMA / FECE ANTONIO RA-NIERI / PER SETTE ANNI FINO ALLAESTREMA ORA CONGIVNTO /ALL’AMICO ADORATO MDCCCXXX-VII (Al comte Giacomo Leopardidi Recanati / filòleg admirat forad’Itàlia / escriptor de filosofia i depoesia / solament comparable ambels grecs / que va acabar la sevavida amb trenta-nou anys / dedicà

Antonio Ranieri /durant set anys finsa l’hora extremaunit / a l’amic ado-rat. 1837).

Quan el 1937, enple feixisme, es va ce-lebrar el centenaride la mort del poeta,enlairat a la glòriade poeta nacional,suposo que es vaconsiderar que aque-lla tomba era massasenzilla i que el lloc,

el pòrtic d’una església, no era pasel més adient per a les restes d’unnihilista. Es va decidir traslladar-les al parc de Piedigrotta, prop dela tomba de Virgili. Allà, davantd’una gruta excavada a la roca,una mena de cip en forma d’aragegant recorda el cigne de Recana-ti. D’estil neoclàssic, només les di-mensions tenen a veure amb laretòrica feixista. Al fons, a la paretde la gruta, hi ha la làpida de Ra-nieri. El monument només portauna inscripció: GIACOMO LEOPARDI.

Avui, 29 de novembre del 2003,un dissabte plujós, visito la tombadel poeta. Una corona de flors jaseca, reposa al peu del monument.A banda i banda, un llorer esclaris-sat. Mirant avall, al fons, el mar deNàpols, sempre tan blau, ara gris.I més al fons, el Vesuvi, coronat deboires.

“A la làpida hi hauna serp que esmossega la cua

i una òliba sobreuna llàntia encesa”

Ve de la pàgina 6la colònia d’Algèria, amb la pre-visió de convulsions internes im-pensables (segons Deulofeu unaguerra civil). El mateix vaticinaper l’imperi anglès (1536), queamb pocs anys de diferència estàdestinat a patir també un finaltan inesperat com espectacular afavor de països emergents enaquesta nova repartició plane-tària: la pèrdua de la darreracolònia de les Malvines, per l’Ar-gentina. Segons La matemàticade la història del savi de Figueres,16 volums dels 22 que volia publi-car, els països del con sud (Amèri-ca llatina) estan a punt d’experi-mentar un procés que els elevaràa cotes que mai no han imaginat.

Però l’avançada més espec-tacular és la que Deulofeu va pre-veure per a Alemanya. Amb ladesaparició de les fronteres políti-ques dels imperis veïns en re-cessió, els alemanys estan desti-nats a ocupar una posició pater-nal d’hegemonia (tal com corres-pon a la fase conservadora enquè es troba), dirigint una NovaEuropa amb les cada vegada mésempobrides i depauperades na-cions francesa i anglesa.

El savi empordanès, que vaveure com els seus llibres no erentraduïts a l’alemany ni en broma,per por de les autoritats germàni-ques de publicar un altre MeinKampf hitlerià, va preveure tan-mateix que en moments de con-vulsió el país teutó fins i tot hau-ria d’intervenir en territori fran-cès no com a guerrer, sinó com agendarme, el mateix que tambépodria arribar a fer en la desin-tegració d’Espanya.

L’actitud amistosa dels ale-manys s’estendrà arreu d’Europaper mantenir la pau en els llocson també hagin dipositat el seucapital, infiltrat en totes lesidústries europees, sobretot regio-ns turístiques especialment delMediterrani, amb infinitat depropietats comprades per ale-manys. A excepció dels païsosnòrdics i de les noves incorpora-cions eslaves, les altres naciona-litats satel·litàries d’Alemanyas’hauran d’empassar l’orgull im-perial de temps passats per en-trar en una època de benestargeneral sota aquesta direcció,que respectarà les particularitatsdels pobles súbdits amb una men-talitat totalment oposada a la hit-leriana, d’altra banda tan pròpia

de l’època de plenitud de tots elsimperis.

Tanmateix, aquesta enorme vi-talitat es desplaçarà cap a l’Euro-pa oriental i arribarà al seu zeniten el moment en què de manerairremissible l’imperi alemany co-menci a decaure (2320), momenten què en algun punt de l’Europacentral, potser situat en els nouspaïsos eslaus, tingui lloc el naixe-ment d’una cultura nova que po-sarà punt i final a l’occidental idonarà inici a una etapa en quèl’home haurà d’intentar trobar,un cop més, l’impuls d’una espiri-tualitat que no l’enfronti i, persobre de tot, el desposseeixi del’avidesa material que haurà en-fonsat els anteriors imperis, in-clòs l’alemany.

Deulofeu va compondre la se-va teoria, a l’alçada d’un Toyn-bee o d’un Spengler (posteriors aell), per donar a la humanitat elselements clau per evitar les guer-res i instaurar la pau. Encara quepràcticament ningú no li va fer nicas, i les seves obres no es podentrobar, seguí escrivint amb el ma-

teix entusiasme il·luminat del pri-mer dia, convençut que al final lagent s’adonaria que el que pre-veia a La matemàtica de la his-tòria es començava a produir. Adiferència de Dalí, nascut al ge-nial carrer de Monturiol on enca-ra avui hi ha la farmàcia Deulo-feu, l’apotecari gironí, malgratl’originalitat trencadora dels ci-cles biològics, no es va saber ven-dre. Reflectit en el mirall ovalatque encara hi ha a la cabana queell mateix es construí en un racódel Mas d’Ordis (a nou qui-lòmetres de Figueres), de sobteagafava el cotxe (un Peugeot ne-gre) i emprenia en solitari (a vega-des amb amics) els seus famososviatges per investigar els territorisque li interessaven, sense impor-tar-li gaire que se sabés la im-portància del que estava fent.Òbviament rastrejà Alemanya, re-

corregué Itàlia, i fins i totdemostrà, quasi per casualitat,que el primer romànic es trobavaa pocs quilòmetres de casa seva,a l’església de Sant Pere de Roda(Catalunya: mare de la cultura oc-cidental), fet que als anys seixan-ta li va valer nombroses oposi-cions.

Tan sols una vegada, gràcies aun amic seu argentí, Abelardo F.Gabancho, Deulofeu va rebre unhomenatge espectacular a Bue-nos Aires. El sabio catalán, traves-sat de biaix per aquella llum queel condecorava, es va trobar decop i volta envoltat d’una gentque l’admirava. Som al 1978, té75 anys, i per uns dies arrossegaquantitats imprevistes d’oients ales aules més recòndites del país.Saben que està malalt (càncer), iaquest fet afegeix una emociópreliminar als discursos del pro-fessor. Bocabadats, escolten l’as-cens imparable dels argentins, lacaiguda dels espanyols i dels fran-cesos, la puixança econòmicadels alemanys, i el més espectacu-lar: amb quadres i paràboles queno poden replicar, explica comels Estats Units es troben just alfinal de la primera fase agressiva,de veritable febre expansionista,en la fi d’una fase federalista queporta en ella mateixa el germende la desintegració i la catàstrofe.Deulofeu explica que la gran po-tència americana sofrirà desgrà-cies infinites: es veuran els hor-rors de la revolució francesa mul-tiplicats en proporció a la nom-brosa població americana i elpaís patirà una gran depressió, elpunt més baix de l’imperi, segui-da d’una molt probable invasióexterior, amb incidents de totamena. Per uns moments, és elque passa quan es coneix al geniempordanès, els argentins se sen-ten atabalats; el plantejamentdeulofeunià és agosarat però elsmiralls del temps parlen per ell:l’home que els explica, encaraque l’hegemonia americana tor-narà a ser impressionant, no éscap xarlatà, sinó un pensadord’alt nivell internacional. Al capd’uns dies, s’assabenten de lamort del savi; s’adonen, amb sor-presa, que els diaris espanyols noen parlen. A casa seva no el co-neix ningú.

Rastrejà Alemanya,recorregué Itàlia, i finsdemostrà mig percasualitat que el primerromànic es trobava aSant Pere de Roda

COMPOSICIONS DE LLOC

La tombade Leopardi

NARCÍS COMADIRA

La setmana vinent: “Les hava-neres d’Ortega Monasterio”

Deulofeu fent d’apotecari a la seva farmàcia de Figueres. / ARXIU FAMILIAR

HISTÒRIES DE FA POC

EL PAÍS, dijous 15 de gener de 2004 QUADERN / 7