desembre 2018 · segona època nÚm.43 etnologia cultura

etnologiaREVISTA D’ETNOLOGIA DE CATALUNYA

Cultura Popular i TradicionalDesembre 2018 · Segona època NÚM.43

DOSSIER

A l’hora foscant. Mirades sobre la mort

Activitats productives tradicionals

La producció d’oli de ginebre

a Riba-roja d’Ebre

Patrimoni i participació social

Les Falles del Pirineu com a Patrimoni Cultural

Immaterial de la Humanitat

REVISTA D’ETNOLOGIA DE CATALUNYA

Número 43. Desembre 2018

EdicióGeneralitat de Catalunya. Departament de CulturaDirecció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural (DGCPAC)

Directora general de Cultura Popular i Associacionisme CulturalM. Àngels Blasco i Rovira

DirectorXavier Roigé Ventura (Universitat de Barcelona)

Adjunta a direccióCamila del Mármol Cartañá (Universitat de Barcelona)

Coordinadors del dossierJordi Moreras Palenzuela (Universitat Rovira i Virgili) i Ariadna Solé Arraràs (Universitat Oberta de Catalunya)

Consell de redaccióXavier Busquets Masuet (DGCPAC), Roger Costa Solé (DGCPAC), Rafel Folch Monclús (DGCPAC), Agnès Villamor Casas (DGCPAC), Joanna Guijarro Gisbert (DGCPAC)

Coordinació editorialCristina Farran Morenilla (DGCPAC) i Verònica Guarch Llop (DGCPAC)

Comitè editorialJordi Abella Pons (Ecomuseu de les Valls d’Àneu), Oriol Beltran Costa (Uni-versitat de Barcelona), Eliseu Carbonell Camós (Universitat de Girona), Dolors Comas d’Argemir i Cendra (Universitat Rovira i Virgili), Raquel Ferrero Gandia (Museu Valencià d’Etnologia), Jaume Guiscafré Danús (Universitat de les Illes Balears), Saida Palou Rubio (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural), Isidre Pinyol Cerro (Centre d’Estudis de les Garrigues), Carles Salazar Carrasco (Universitat de Lleida), Montserrat Solà Rivera (Parc Natural de la Serra del Montsant), Montse Ventura Oller (Universitat Autònoma de Barcelona)

Comitè assessor científicSabrina Doyon, Université Laval (Canadà); Nina Kammerer, Brandeis University (EUA); Gloria Artís, Museo Nacional de las Culturas del Mundo (Mèxic); Ismael Vaccaro, McGill University (Canadà); Marc Jacobs, FARO - Vlaams Steunpunt voor Cultureel Erfgoed, Vrije Universiteit Brussel (Bèlgica); Ahmed Skounti, Institut National des Sciences de l’Archéologie et du Patrimoine (Marroc); Edmon Castell Ginovert, Universidad Nacional de Colombia (Colòmbia); Iñaki Arrieta Urtizberea, Universidad del País Vasco; Juan Agudo, Universidad de Sevilla; Jaume Franquesa, University at Buffalo (EUA); Mónica Beatriz Lacarrieu, Universidad de Buenos Aires (Argentina); Eduardo Restrepo, Pontificia Universidad Javeriana (Bogotà, Colòmbia).

CorreccióIncyta Multilanguage, SL

TraduccióLinguaserve Internacionalización de Servicios, SA

Realització editorial i disseny gràficEntitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Catalunya

Fotografia de la cobertaParcel·la musulmana del cementiri Magnus Poirier,Laval (afores de Mont-real). MARTIN ROBERT, 2017.

ContacteDirecció General de Cultura Popular i Associacionisme CulturalPlaça de Salvador Seguí, 1-908001 BarcelonaTelèfon 933 162 [email protected]://cultura.gencat.cat/rec

PeriodicitatAnual

La Revista d’Etnologia de Catalunya és una publicació periòdica d’accés obert de difusió de les iniciatives, les realitzacions, les teories i les experiències dels investigadors i dels col·lectius d’estudiosos del camp de l’etnologia i l’antropologia. El primer número de la revista va aparèixer el juliol de 1992 i s’ha publicat de manera ininterrompuda fins avui. Des del juny de 2010 s’inicia la segona època de publicació de la revista, en la qual s’inscriu aquest número.

Aquesta revista ofereix l’accés obert, gratuït i immediat a tots els seus articles a través de RACO (https://www.raco.cat/index.php/RevistaEtnologia). L’ús dels continguts està subjecte a una llicència de Reconeixement – No Comercial – Sense Obra Derivada (by-nc-nd) de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que no sigui per a usos lucratius i no es modifiqui el contingut de l’obra. Per veure una còpia de la llicència, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca. La revista utilitza l’Open Journal Systems 2.3.7.0, un programari de codi obert per a la gestió i la publicació de revistes.

Per a aquest número de la revista s’han rebut un total de dinou articles proposats per ser publicats a les seccions de Recerques etnològiques i Miscel·lània, disset dels quals han estat finalment acceptats després de passar una avaluació amb doble anonimat per dos revisors experts; és a dir, dos articles han estat desestimats a partir del procés d’avaluació.

Les opinions expressades en els diferents treballs que es publiquen són exclusives dels seus autors. En cap cas no implica necessàriament que la revista o el mateix Departament de Cultura les comparteixin.

Dipòsit legal: B-46.605-2010ISSN electrònic: 2014-6310ISSN paper: 1132-6581

3

Maria Àngels Blasco i RoviraDirectora general de Cultura Popular

i Associacionisme Cultural

mb aquest nou exemplar es conti-nua consolidant el projecte iniciat l’any passat amb el número 42 de la Revista d’Etnologia de Catalu-nya (REC), ja que es combina el contingut de caire científic amb articles relacionats amb

la difusió i la divulgació de l’etnologia i el patrimoni

etnològic. Des del juliol del 1992, data d’aparició del primer número, fins avui, la REC s’ha caracteritzat per estar molt atenta a les noves dinàmiques culturals, amb la finalitat d’adaptar-se als estàndards actuals de la producció científica.

És en aquest sentit que, sota el títol A l’hora foscant. Mira-des sobre la mort, hem dedicat el dossier a la mort però incorporant-hi aspectes més sensibles i emotius, i fins i tot subjectius, que inevitablement tota aproximació a la mort comporta. La majoria d’estudis etnogràfics sobre la mort sovint s’acaben centrant en la dimensió ritual de les expressions funeràries de les diferents societats i no sempre tenen en compte les dimensions sentimentals de dolor i aflicció que es generen al voltant de la mort.

Les pràctiques funeràries, com totes les manifestacions culturals, han estat sempre en transformació constant. Però aquests darrers anys, també com en tantes altres coses, els canvis en els rituals funeraris en la nostra soci-etat s’han accelerat, des dels canvis en la festivitat de difunts i la visita als cementiris, a la progressiva genera-lització de la cremació del cos, passant per la promoció de nous serveis funeraris. Tanmateix, els dos factors que més han influït en el canvi i que es plantegen en el dossier són la secularització de les pràctiques funeràries i l’evolució multicultural de la societat catalana.

A la secció Miscel·lània, com el seu nom indica, hi trobem treballs de temàtica diversa: Les festes de l’Os al Vallespir, de Claudie Voisenat; Principals trets de la gastronomia marroquina i el rol social d’aquesta, d’Ivone Puig, i Patrimonialització i participació: reflexió compa-rada sobre el reconeixement de les Falles del Pirineu com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, de Josep Roca, sobre el recent reconeixement de les Falles del Pirineu com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. També inclou un article sobre el Museu Escolar de Pusol (Elx) i un altre sobre la cultura de l’aprofitament hidràulic a Banyoles.

De la secció Recerques etnològiques cal destacar els treballs següents: El Rec Comtal. Infraestructures i ima-ginari de l’aigua a Barcelona, de Roger Sansi; La Fira de Santa Llúcia de Barcelona, de Jordi Montlló, i Viatge al barri d’Icària. El patrimoni viscut d’un passat indus-trial arxivat, de Gabriela Navas, entre altres textos de qualitat.

A la secció Crònica s’apleguen informacions i ressenyes, com la del Museu de les Mines de Carbó d’Ogassa o de les IV Jornades Nacionals de Patrimoni Etnològic. La memòria popular de la Roca del Vallès. En aquest apartat s’ha de destacar també la ressenya bibliogràfica de Diàspores i rituals. El cicle festiu dels musulmans de Catalunya, publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a la col·lecció Temes d’Etno-logia de Catalunya, núm. 28.

Voldria agrair la feina i l’esforç a tothom que ha fet possible que el número 43 de la Revista d’Etnologia de Catalunya vegi la llum, una publicació que consolida i fa créixer la investigació i la difusió etnològica a Cata-lunya.

A

Revista d’Etnologia de Catalunya Desembre 2018 Núm. 434

SumariNÚM. 43 - DESEMBRE 2018

PRESENTACIÓ

3 Maria Àngels Blasco i Rovira Directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural

DOSSIER

10 Presentació. A l’hora foscant. Mirades sobre la mort

JORDI MORERAS Universitat Rovira i Virgili

ARIADNA SOLÉ Universitat Oberta de Catalunya

14 La religió sobre el terreny: retard de la mort social a través dels rituals de visita a les tombes

ERIC VENBRUX Universitat de Radboud (Països Baixos),

ANNE KJÆRSGAARDUniversitat d’Aarhus (Dinamarca)

24 Memorials espontanis: gestos de dol davant les grans tragèdies

MARTA ALLUÉMembre de KREAMICS, Associació d’afectats per cremades de Catalunya

39 Paisatges funeraris i diversitat a Anglaterra i a Gal·les: l’establiment d’una agenda

AVRIL MADDRELLUniversitat de Reading

YASMINAH BEEBEEJAUNEscola Universitària de Londres

KATIE MCCLYMONTUniversitat Oest d’Anglaterra, Bristol

DANNY MCNALLYUniversitat de Reading

BRENDA MATHIJSSENUniversitat de Groninga

SUFYAN ABID DOGRAUniversitat de Sussex

54 Retrats per al dol. El retrat infantil de difunt a Catalunya.Similituds i divergències. VIRGINIA DE LA CRUZ LICHETUniversitat de Rennes II

66 Patrimoni cultural funerari: apunts per a una introducció a la seva anàlisi

SOL TARRÉSUniversitat de Huelva

78 La mort (in)visible: el cos malalt

MARIA GETINO CANSECOUniversitat de Barcelona

92 “Els menors d’edat no poden anar al tanatori”Un estudi sobre el dol infantil i adolescentMIREIA CAMPANERA REIGUniversitat Rovira i Virgili

REBECA IZQUIERDO GONZÁLEZEscola Universitària de Londres

MAITE GAMARRA RODRÍGUEZUniversitat Complutense de Madrid

100 «Aneu a morir en un altre lloc!»La mort musulmana al Quebec: una mort no desitjadaLILYANE RACHÉDIUniversitat del Quebec

MOULOUD IDIRCentre Justícia i Fe (Montreal)

JAVORKA SARENACUniversitat del Quebec

110 Cossos sense repòsUna proposta d’anàlisi de la mobilitat ‘post mortem’JORDI MORERASUniversitat Rovira i Virgili

ARIADNA SOLÉ ARRARÀSUniversitat Oberta de Catalunya

FOCUS

127 El patrimoni funerari dels cementiris de Barcelona

ADRIÀ TEROLÀrea de Comunicació i Qualitat. Cementiris de Barcelona S.A.

132 Quan la mort i l’art es troben: el patrimoni funerari a Catalunya

JOSÉ A. ORTIZUniversitat Autònoma de Barcelona

144 “Ets pols, i a la pols tornaràs”Inhumacions al Nou Cementiri Parc d’IgualadaDOLORS GARCÍATORRAUniversitat de Barcelona

5

MISCEL·LÀNIA

154 Les festes de l’os a l’Alt Vallespir

CLAUDIE VOISENATPaís d’Art i d’Història Transfronterer Les Valls Catalanes del Tec i del Ter

170 Principals trets de la gastronomia marroquina i el rol social d’aquesta

IVONE PUIG ARTIGASUniversitat Autònoma de Barcelona

186 Patrimonialització i participació: reflexió comparada a partir del reconeixement de les Falles del Pirineu com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

JOSEP ROCA GUERREROUniversitat de Barcelona

200 El Registre de Bones Pràctiques de Salvaguarda del Patrimoni Cultural ImmaterialEl cas del Museu Escolar de PusolMARÍA ROYUELAMALDONADOUniversitat de Barcelona

212 Una excepcional singularitat etnològica: la cultura de l’aprofitament hidràulic a Banyoles

GUERAU PALMADA AUGUETCentre d’Estudis Comarcals de Banyoles

CARLES QUER FEOAssociació Limnos

JOSEP MARIA REYES VIDALCentre d’Estudis Comarcals de Banyoles

RECERQUES

226 El llarg camí de la musicologia industrial: l’exemple de Menorca

AMADEU CORBERA JAUME.Conservatori Superior de Música de les Illes Balears.

EULÀLIA FEBRER COLLUniversitat de Cardiff

235 El Rec Comtal: Infraestructures i imaginari de l’aigua a Barcelona

ROGER SANSIUniversitat de Barcelona i Institut Català d’Antropologia

247 Trets identitaris de la fira de Santa Llúcia de Barcelona, entre el desig i la realitat

JORDI MONTLLÓ BOLARTCol·lectiu El Bou i la Mula

258 Viatge al barri d’IcàriaEl patrimoni viscut d’un passat industrial arxivat MARÍA GABRIELA NAVAS PERRONEGrup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials de la Universitat de Barcelona (GRECS-UB)

272 La producció d’oli de ginebre, un ofici capdavanter a Riba-roja d’Ebre

MARINA OROBITG ÁVALOSAssociació Amics de Riba-roja d’Ebre

JUDIT VIDAL BONAVILAUniversitat Rovira i Virgili

282 El fet social complet: un mirada necessària per treballar el patrimoni immaterial. El cas de la festa de sant Roc a Paüls

MARC BALLESTER TORRENTSCol·lectiu Anant

CRÒNICA

MUSEUS I PATRIMONI ETNOLÒGIC

298 El Museu de les Mines de Carbó d’Ogassa: museu de la tècnica i la vida social

AMICS DEL MUSEU D’OGASSA

300 Xarxa d’Interès en el Patrimoni Etnològic (XIP Etnològic)Departament d’Antropologia Social i Cultural- Universitat Autònoma de Barcelona

JORNADES I CONGRESSOS

303 La Memòria Popular - Crònica de les 4es Jornades Nacionals de Patrimoni Etnològic

JOANNA GUIJARRO I XAVIER BUSQUETS

306 1r Congrés sobre la jota als territoris de parla catalana

JOAQUIM MANYÓS BALANZÓResponsable de la Fonoteca de Música Tradicional - Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural

RESSENYES BIBLIOGRÀFIQUES

308 Jordi Moreras (coord.), Marta Alonso Cabré, Khalid Ghali, Alberto López Bargados, Ariadna Solé. Diàspores i rituals. El cicle festiu dels musulmans de Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2017LAURA MIJARESDepartament de Lingüística i Estudis Orientals - Universitat Complutense de Madrid

OBITUARI

310 Fragments d’una conversa interrompudaEric Porqueres i Gené JOAN BESTARDUniversitat de Barcelona

Paraules clau: Banyoles, hortes, recs, molins, travertí

Palabras clave: Banyoles, huertas, acequias, molinos, travertino

Keywords: Banyoles, orchards, water channels, mills, travertine

A la ciutat de Banyoles la parcel·lació del paisatge en hortes i una xarxa de recs que desguassen l’aigua de l’estany s’ha confi-gurat en els pas dels anys en un element etnològic, cultural, històric i natural d’una gran rellevància que cal preservar de cara al futur. La xarxa hidràulica començada a l’alta edat mitjana es va construir amb una tècnica constructiva tradicional i única a Catalunya: la pedra de travertí. En els salts dels recs es van anar edificant molins i in-dústries que aprofitaven la força motriu de l’aigua de l’estany, i que avui constitueixen un valuós patrimoni industrial.

En la ciudad de Banyoles la parcelación de su paisaje en huertas y una red de acequias que desaguan el agua del lago se ha configurado con el paso de los años en un elemento etnológico, cultural, histó-rico y natural de una gran relevancia para conservar en el futuro. La red hidráulica comenzada ya en la alta edad media fue construida con una técnica constructiva tradicional y única en Cataluña: la piedra de travertino. En los saltos de las acequias se fueron edificando molinos e industrias que aprovechaban la fuerza motriz del agua del lago, y que a día de hoy constitu-yen un valioso patrimonio industrial.

In the city of Banyoles the parcelling of the landscape in orchards and a network of water channels draining the lake, set up all along the years an ethnologyc, historical, cultural and natural element of a great relevance to preserve for the future. The hydraulic network, started at first medieval ages, is made using a traditional building technique, exclusive in Catalonia: the travertine slabs. At the waterfalls of the channels they set mills and industries using the hydraulic motion of the lake’s water, and today constitute a rich industrial and historical wealth.

Una excepcional singularitat etnològica: la cultura de l’aprofitament hidràulic a Banyoles

Al llarg de la història, moltes ciutats i pobles han apro-fitat els cursos fluvials per omplir recs per regar hor-tes, obtenir energia per fer molins i, fins i tot, per al

transport. En què consisteix la singularitat dels recs de la ciutat de Banyoles? Per esbri-nar-ho, caldria retrocedir al poblat neolític de la Draga, un dels jaciments arqueològics més importants d’Europa. Les excavacions han posat al descobert un poblat molt antic (7.000 anys), amb dotzenes de cases bastides sobre troncs (palafits) clavats als aiguamolls

de l’estany de Banyoles (Bosch [et al.], 2011). Les aportacions hídriques subterrànies de l’estany des de fa milers d’anys originades dels cursos fluvials de l’Alta Garrotxa són el riu Llierca i el riu Burró (Brusi [et al.], 1985).

Les aigües que sorgeixen de l’estany omplien la cubeta lacustre i inundaven intermitent-ment una àmplia zona d’aiguamolls al seu voltant, per finalment desguassar de manera natural amb el pendent cap a la vall de la riera Canaleta i, posteriorment, el riu Terri. Per a un petit grup de famílies de la pro-tohistòria, dedicades a la cacera, la pesca,

Guerau Palmada AuguetCENTRE D’ESTUDIS COMARCALS DE BANYOLES

Historiador de l’art, màster en Gestió del Patrimoni cultural, professor de secundària i membre

del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles.

Carles Quer FeoASSOCIACIÓ LIMNOS

Biòleg, membre de l’Associació Limnos i tècnic de medi

ambient.

Josep Maria Reyes VidalCENTRE D’ESTUDIS COMARCALS DE BANYOLES

Llicenciat en Història Contemporània, membre del Centre

d’Estudis Comarcals de Banyoles.

Revista d’Etnologia de Catalunya Desembre 2018 Núm. 43212 Miscel·lània

la recol·lecció de nàiades i la cria d’alguns animals domèstics, l’entorn natural era més que suficient. Però el que era impos-sible era aprofitar l’abundància d’aigua per establir-hi una ciutat, si abans no es domes-ticava l’estany, es dessecaven els aiguamolls i es guanyava terreny cultivable. Per això, els assentaments d’època antiga, com la vila romana de Vilauba, s’havien de situar força lluny de l’estany, o en petits turons al voltant, com el poblat ibèric del castell de Porqueres. Sigui com sigui, la plana al voltant de l’estany seguia ocupada per l’aigua en l’època romana, de manera que cap població s’hi va establir, tampoc als segles de domini visigot, ni durant el breu domini musulmà del territori.

Quan els visigots refugiats al regne franc van poder retornar a les comarques gironines, sota la protecció militar de l’emperador carolingi, un noble visigot, anomenat Boni-tus, acompanyat d’alguns dels seus amics i dependents, cap al 812 va demanar permís

al comte de Girona, Odiló, per establir-se en un lloc deshabitat (locum eremum), per-mís que li fou concedit. Era el naixement del monestir més antic de Catalunya, Sant Esteve de Banyoles, organitzat d’acord amb la regla de Sant Benet. El precepte de l’any 822 confirmava aquesta donació i consoli-dava el dret de la comunitat monàstica d’es-collir-ne l’abat. També es remarcava l’esforç que havia costat als monjos bastir el temple preromànic, l’edifici dels monjos i una casa per als pobres “ibidem proprio sudore labo-rasse” (Bertran [et al.], 2013).

Poc hauria prosperat aquest monestir si no s’hagués decidit domesticar l’estany de Banyoles per crear l’espai propici per al nai-xement d’una vila medieval i les hortes de regadiu destinades a avituallar-ne la població. Això implicava construir motes al voltant de la conca lacustre, delimitar-la i excavar recs al subsol de travertí, dirigir l’aigua als camps i horts i aprofitar els desnivells per obtenir energia hidràulica. Aquesta tasca va

Les hortes de Sotamonestir amb el monestir de Sant Esteve al fons (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.

Miscel·lània 213 Una excepcional singularitat etnològica: la cultura de l’aprofitament hidràulic a Banyoles

ocupar pràcticament tot el període medie-val (segles -) i es va completar amb un sentit comú i una habilitat tècnica envejable. El conjunt d’infraestructures hidràuliques d’origen medieval que avui conservem són, a més, respectuoses amb el territori i el medi ambient, eficients i econòmicament rendi-bles en l’actualitat. Tot aquest ric patrimoni hidràulic medieval podria estar en perill si no es mostra una mínima sensibilitat ciutadana i pública per reconèixer-ne l’alt valor com a patrimoni etnològic, històric i natural.

La pedra de travertí i la construcció dels recsEl travertí ha estat fonamental en la tasca de domesticar les aigües de l’estany i en la formació urbanística del nucli medieval de Banyoles. El lapis Tiburtinus és el nom que els romans van donar a la roca sedimentà-ria calcària, formada per calcita, aragonita i limonita, originada per cicles de sedimen-tació, evaporació i submersió en zones pla-nes de surgències, i que incorpora vegetals

i animals capturats per la roca en formació. És una roca fàcil de treballar, perquè forma blocs regulars amb facilitat i és força resis-tent. Es va fer servir per construir el Coliseu de Roma. Precisament a Banyoles apareix de manera abundant en el subsol i a pocs metres de profunditat. Cal remarcar que els fonaments de les cases urbanes es van excavar en llits de travertí, i sovint les parets, els envans, les voltes i els pilars es van bastir amb lloses i carreus de travertí (Bramon, 2009). També els recs es van excavar al subsol de travertí i les lloses i el pedruscall extret va servir per construir-ne les parets laterals. És tan abundant que, popularment, es coneix com “la pedra de Banyoles”. Amb aquesta roca tova calcària també es van anar cons-truint les llindes divisòries de les hortes, les parets laterals dels recs, les petites palanques de pas, els fons dels canals, els rentadors més antics i els encaixos de les cadiretes o bagants.

La construcció dels recs a l’època medieval va suposar un laboriós treball d’enginyeria

Detall de la tècnica constructiva dels recs amb lloses de travertí (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


hidràulica. De mica en mica es va començar a dissenyar una xarxa de recs principals amb ramals secundaris sota la tutela del monestir de Sant Esteve, la gran majoria dels quals encara es conserven en les terres sense urba-nitzar de la ciutat de Banyoles (Jordi, 2002). Precisament l’abat del monestir, com a senyor feudal de la vila, tenia la propietat i la jurisdicció d’una àmplia zona de terres, alous, torrents i rius, fonts i deus, i també de les aigües de l’estany (stagno). Els primers recs es van construir de manera discontínua al llarg dels segles -. Així, els primers recs excavats possiblement van ser els recs d’en Teixidor i ca n’Hort, antigament cone-gut com rec Palau o Riera Vella, i també el rec de Guèmol. En un document sobre els mals usos del monestir benedictí de l’any 1263 ja s’esmenten el rec de Guèmol i el rec Palau. L’any 1440, durant el mandat de l’abat Guillem de Pau, ja s’anomenen fins a un total de cinc recs: el rec de Guèmol, el rec Major (o de les Forques), el rec de la Figuera d’en Xo (o Canela), el rec d’en

Teixidor i el rec de ca n’Hort (Grabuleda i Palmada, 2014).

Aquesta xarxa de recs permet regar prop de 3.000.000 metres quadrats d’hortes, amb un conjunt de 33 km de canalitzacions, basses i cadiretes. Totes aquestes infraestructures d’origen medieval van passar del control del monestir al de la vila l’any 1685, quan els banyolins van comprar a l’abat del mones-tir, Antoni de Planella, el dret d’utilitzar les aigües de l’estany. Per això, des de l’any 1686, Banyoles va disposar d’un batlle d’aigües, que dirimia els conflictes originats entre els banyolins respecte del dret de regar les hortes dins i fora les muralles. La institució no ha desaparegut mai, i actualment és un regidor de l’Ajuntament qui exerceix les funcions tradicionals (Pau, 2014).

Amb el pas del segles, s’ha constituït una xarxa de dotzenes de quilòmetres de sèquies amb la tècnica constructiva tradicional i singular de Banyoles: la llosa de travertí.

Detall dels recs fets amb lloses de travertí, tècnica constructiva autòctona de Banyoles (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


En diversos llocs hi ha cadiretes que perme-ten tallar el pas de la sèquia principal, aug-mentar el nivell de la petita resclosa i donar pas a l’aigua cap a una altra sèquia secundària, sovint situada en un nivell superior. Sovint aquesta infraestructura hidràulica també té una mota central amb dret de pas, i a cada costat hi ha una sèquia on l’aigua corre amb inclinacions inverses. Al final d’aquest com-plex recorregut hídric hi ha la riera Canaleta, que és, en realitat, el nom del curs alt del riu Terri que evacua l’excés d’aigua de l’estany. Els elements estructurals formats de travertí que delimiten les parcel·les de les hortes i la canalització dels recs configuren un paisatge únic a Catalunya, i esdevenen un element etnològic i paisatgístic singular que caldria preservar.

Els peixos dels recs, que eren abundants en el passat, estan tornant amb la millora de la qualitat de l’aigua, i amb ells tota mena d’aus i, fins i tot, les llúdrigues. Aquesta abun-dància d’anguiles, barbs i tenques donava lloc a una pesca intensa que es regulava en l’època medieval sota el control de l’abat, que establia les temporades de veda i els santuaris de reproducció, mecanismes que ara ens semblarien tan moderns. Fins i tot, diversos llocs dels recs (els “canats”1) s’habi-litaven per instal·lar-hi els ormeigs de pesca, inicialment construïts amb canyes que for-maven embuts en què els peixos quedaven atrapats. Fora d’aquests indrets, altres ginys portàtils permetien pescar barbs (barboleres) amb xarxes amb doble embut. De fet, encara avui es conserva una antiga barbolera en una col·lecció particular banyolina.

Les hortes, regades, femades i treballades des de l’alta edat mitjana, han acabat tenint una terra extraordinàriament rica en humus i molt productiva. Les motes també van permetre drenar els terrenys inundats de l’entorn de l’Estany, inicialment per ser con-reats. El treball de la pagesia ha creat varietats locals de cultiu molt apreciades a Catalunya, com les mongetes de l’ull ros2 o els famosos alls de Banyoles.3 Algunes d’aquestes hortes són avui un element fonamental de super-vivència per a famílies amb ingressos baixos, i constitueixen un lloc idoni per formar els

nens i les nenes de les escoles i els instituts, per conèixer els cultius tradicionals d’horta i el procés històric que va donar lloc al nai-xement de la ciutat a partir del domini de les aigües de l’estany. Treballades en la seva totalitat, podrien donar collites amb un valor anual de 6 milions d’euros. Cal esmentar el projecte “Campo Nyagaru”, una explotació cooperativa portada per deu famílies amb el suport d’una associació local de dones (l’Ateneu Obert de la Dona) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, amb una dinà-mica tan interessant que ha rebut l’atenció de la Universitat Autònoma de Mèxic, de grups de Manresa i Salt i dels mitjans de comunicació del país.

Ponts, rentadors i fontsEls primers ponts de la riera de Canaleta els trobem esmentats en l’època medieval. L’any 1337 es fa esment del pont de Cana-leta d’Amunt i del Sobrepont de Canaleta d’Avall, com també del pont de Viridario (Verger). En direcció a Puigpalter s’havia de creuar també el pont de Margelaga (mas Argelaga). Els ponts permetien arribar a les terres i els masos, a les hortes fora de la mura-lla, però també formaven part dels camins rals de sortida de Banyoles, com per exemple el camí medieval de Puigpalter, que va esde-venir la carretera de Bàscara els segles i . Els ponts que avui encara es conserven sobre la riera de Canaleta es troben als barris de les Arcades, Canaleta i Can Puig. Destaca el pont de les Arcades amb un arc de mig punt, en què es pot apreciar la data gravada de 1870 amb el nom de l’antic alcalde, Mar-tirià Morgat. Enganxat al pont hi passava l’aqüeducte de les Arcades, que abastia d’ai-gua potable la població banyolina. També és notable el pont de pedra del camí Fondo de Canaleta, molt estret d’amplada i usat com a camí de pas cap a les hortes de Sotamonestir. Finalment, cal destacar el pont de can Boada, fet amb un arc rebaixat de llosetes de travertí. La reforma del pont és del segle , tot i que l’origen del pont ja es remuntaria a l’època medieval com un camí cap al veïnat de Puigpalter (Grabuleda i Palmada, 2014).

La vida quotidiana de la gent també estava implicada en el conjunt de les obres hidràu-

1 A l’Empordà i a la comarca del Pla de l’Estany, un canat fa referència a un tipus de canal fet de canyes llar-gues, planes i amples per la boca i tapades per l’altre extrem, que n’és la part estreta, i que serveix per pescar en aigua corrent, com ara en recs, canals o rius.

2 Les mongetes de l’ull ros, també conegudes com a fesol banyolí o fesol menut, són una vari-etat de llegum de calibre petit típica de l’Empordà i del Pla de l’Estany, conreada des de fa molts segles i introduïda pels romans a Catalu-nya. De tonalitat groguenca i amb un ganxo menut poc pronunciat, és de sabor suau i de pell fina, la qual cosa en permet una cocció fàcil.

3 L’all de Banyoles és una varietat d’all pròpia de la comarca del Pla de l’Estany, amb una cabeça més petita que la resta de varietats d’alls. Hauria estat introduïda el segle XIX de manera massiva, però a partir de la dècada dels anys setanta del segle XX la seva produc-ció va entrar en declivi, i ara és una varietat en perill de desaparició.


liques. Moltíssimes cases tenien rentadors particulars al rec, inicialment de travertí, tot i que més endavant van ser enrajolats. També l’Ajuntament, als segles i , va promoure la construcció de rentadors públics, en alguns casos coberts. Tradicio-nalment s’ha considerat que no solament servien per rentar, sinó també per fer safareig, és a dir, intercanviar opinions i informacions entre banyolins. Altres instal·lacions servien per abeurar els animals, com ens recorda el carrer de l’Abeurador, on per sota hi passen les aigües del rec Major. Tampoc s’ha d’obli-dar la riquesa del folklore banyolí relacionat amb les aigües i el travertí: les llegendes de les aloges, a Banyoles, les situen vivint, ama-gant-se i protegint la naturalesa i la vida a les zones d’afloraments de travertí de Les Estunes (Vergés, 2008).

Dels recs que aportaven aigua al mones-tir (rec de ca n’Hort i d’en Teixidor, rec de la Figuera d’en Xo) s’obtenia també el subministrament d’aigua per a les cases i fonts de la vila, tot i que era poc saludable i molt dura en contingut de calç. Atesa

la qualitat de l’aigua que rep l’estany de les seves surgències, al segle es va deci-dir la construcció d’una font gòtica amb canalització per cercar aigua de més bona qualitat a les hortes fora de la muralla, i a les darreries del segle es va bastir una galeria coberta de diversos quilòmetres que unia la font de la Rajoleria amb la plaça de la Font. Aquestes aigües que davallaven del puig de Solivera alimentaven l’antiga font de la Pia Almonia, avui seu del Museu Arqueològic Comarcal.

La font d’en Sala és una de les fonts més antigues de les hortes banyolines, construïda a tocar de la riera Canaleta. Ha conservat la seva fesomia baixmedieval, tot i que avui està en desús i tancada, sota el carrer dels Agraris. L’estructura de la font és una construcció rec-tangular coberta amb volta de canó apuntada i amb una arc d’accés ogival fet de dovelles ben tallades de travertí. La font s’esmenta a finals del segle i va ser objecte de repa-ració el segle Aprofitava les aigües que davallaven del Puig de la Bellacasa (Palmada [et al.], 2005).

Antic pont de pedra del camí Fondo, sobre la riera de Canaleta (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


Salts d’aigua i molinsEls principals recs banyolins porten, en diversos trams, un cabal d’aigua que varia a grans trets entre els 90 i els 200 litres d’aigua per segon. Aquest cabal continu d’aigua va servir des de l’alta edat mitjana per moure els molins de diversos usos, la majoria situ-ats fora de la muralla, és a dir, en els actuals terrenys de les hortes banyolines, antiga-ment conegudes com “del Terme”. És gai-rebé impossible identificar cada molí, donat que al llarg dels segles han anat canviant de nom, de propietaris i d’usos. Tanmateix, prop d’una trentena llarga d’instal·lacions industrials que usaven la força de l’aigua han anat produint històricament farina amb què alimentar la població; pelant el cereal per coure; triturant el roldor per obtenir els tanins i fer cuir; esmolant instruments de tall; movent màquines de tota mena, i fabri-cant paper, cànem, teixits de llana, bigues, pólvora, eines de ferro o d’aram, ciment, electricitat, oli i, fins i tot, xocolata. L’aigua ha omplert també basses per remullar teixits de llana i el cànem i macerar les pells per elaborar cuirs i draps per fer paper, sovint fins a una època força recent (Rigau, 2001). Tot això va crear les bases materials per fer de Banyoles una de les ciutats més riques de Catalunya al llarg de l’època medieval i moderna. Al segle , aquest teixit indus-trial fins i tot permetia mantenir institucions bancàries pròpies.

Els principals molins que queden drets i que són remarcables històricament en el hortes de Banyoles són, dividits segons el rec en què es troben (Palmada, 2014; Donat i Solà, 2014):

Al rec de ca n’Hort i d’en Teixidor

Molí de Ca n’Hort. Molí fariner, draper i paperer.

Molí de Can Brugada-Teixidor. Molí fariner, afinador de cànem i a tocar d’una fàbrica de xocolata.

Farinera Surribas. Antiga farga de ferro, molí paperer, fàbrica de xocolata i farinera.

Molí Rabassa. Molí fariner, draper i poste-rior fàbrica tèxtil (avui Sindicat Agrícola).

Molí del mas Bou o de can Laqué. Molí fariner, draper i de ciment.

Molí de can Boada. Molí fariner.

Al rec Major

Fàbrica Colomer. Trull d’oli i fàbrica tèxtil.

Molí d’en Vilademí de Plaça. Molí fariner.

Molí de la Victòria. Molí draper gremial, molí fariner.

Molí Masmitjà i Serratosa-Pujol. Molí draper, fàbrica tèxtil i de pells adobades (pocs vestigis conservats).

Molí Cordomí o cal Nocaire. Molí draper (pocs vestigis conservats).

Antic molí fariner i afinador de cànem de Can Brugada-Teixidor (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


Molí Campolier. Molí fariner i adoberies (poc vestigis conservats).

Farga d’Aram. Producció de coure i fàbrica de paper.

Ben aviat van sorgir conflictes per la pre-tensió d’alguns dels propietaris dels molins de bastir rescloses i basses per regularitzar i assegurar el cabal que utilitzaven. Això era vist amb mals ulls pels moliners establerts aigües avall, que temien que el cabal circu-lant cap als seus ginys minvés en perjudici dels seus negocis. En general, els abats ten-dien a prohibir l’establiment de rescloses d’aquest tipus, perquè retenien el cabal d’aigua dels recs, però, excepcionalment, algunes es van permetre, com en els casos del molí fariner de can Boada o la bassa de la Farga d’Aram.

El règim jurídic de les aigües de l’estanyEls Usatges de Catalunya establien el domini del comte, com a representant del fisc, sobre les aigües i, per tant, de l’Estany, i el conjunt de la població havia de tenir el dret a utilit-zar-les sense cap impediment ni a canvi de cap contraprestació.4 El monestir de Banyo-les, però, va intentar fer-se, amb diversos artificis legals (falsificació de la butlla papal del 1017, compra del castell termenat i el senyoriu feudal de Porqueres el 1250, plet contra el rei Jaume II a la dècada del 1280,

resistència a la compra de la jurisdicció feudal per part de la vila a finals del segle ), amb el control de l’Estany i de les aigües dels recs (Reyes, 2013), amb èxit, val a dir. Segles de plets portats a terme per la cúria papal i pels monarques successius van deixar en mans del monestir el control de la jurisdicció feudal fins a la desamortització de Mendizábal.

Tenint en compte el poc èxit de les iniciatives legals dels banyolins, no sorprèn veure que van acabar optant per comprar l’Estany al monestir en règim de sotsemfiteusi el 1685, de manera que va acabar sent un bé comu-nal, teòricament de propietat fiscal, cedit en emfiteusi al monestir a canvi d’un cens anual, i que el monestir feia repercutir a la vila.

La desamortització del ministre Álvarez Mendizábal, a partir del 1835, va donar lloc a la subhasta de tots els bens dels monestirs, i la de Sant Esteve de Banyoles, com molts d’altres, es va extingir. El bé concret del dret emfitèutic sobre l’Estany va ser adquirit per un particular (Jaume Ordeix), que el va transmetre posteriorment a Josep Cordomí. L’Ajuntament va acabar redimint el cens emfitèutic i va esdevenir titular, com a repre-sentant del comú dels veïns, del ple domini sobre l’Estany (1888). En les ordenances del 1907, l’Ajuntament va codificar l’exercici del dret de propietat comunal dels banyolins sobre l’aigua de l’Estany (Pau, 2014).

4 En l’Usatge 72 strate o bé en la Constitució de les Corts de Barcelona del 1283 s’estableix el domini de les aigües al poble: “Les aigües corrents e les fonts vives...qui son en aquesta terra són de la potestat, no que hagen aqueles per alou, ne tenguen aqueles en lur senyoria, mas que sien tots temps a empriu pel seu poble... sens alcun contrast... ne sens alcun servei”.

Entrada del cabal d’aigua al molí de Can Boada (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


Les ordenances de les aigües del 1907 esta-bleixen que en cas de discussió de temes d’especial importància, el Batlle d’Aigües ha de convocar en assemblea tots els regants i l’Ajuntament ha de prendre les decisions tenint en compte el parer de la majoria. Les ordenances estableixen també un curiós sistema d’equivalència entre aigua, terra i energia: 1 cavall de vapor = 0,2187 ha = 30 metres cúbics d’aigua setmanal. Aquestes ordenances, que regulen els dies i les hores que els regants poden utilitzar l’aigua i san-cionen les infraccions, segueixen en vigor.

Amb posterioritat (1916 i 1969), l’Ajun-tament va intentar convertir l’Estany i les seves aigües en un bé patrimonial de l’Ajun-tament, inscrivint-lo com a finca. A partir de la dècada del 1980 es va iniciar un procés per retornar l’Estany a la consideració prèvia de bé comunal, a iniciativa del propi con-sistori. Les sentències recents (1993, 2002) reconeixen la propietat comunal de l’Es-tany i la funció de regulació i administració a l’Ajuntament. L’Ajuntament té, també, els recs i els sistemes de distribució com a propietat municipal i, per tant, té el dret a establir un cànon de rec, tot i que no l’ha recaptat durant decennis. Un darrer con-flicte amb l’ACA sobre el cànon de l’aigua es va resoldre amb una llei del Parlament de Catalunya que estableix un cànon zero per a l’aigua de l’Estany.

Els recs i les hortes com a corredors biològicsL’Estany, els estanyols i els recs de Banyoles constitueixen un element molt valuós des del punt de vista de la biodiversitat (Feo, 2011). La connexió de l’estany amb el riu Terri, aflu-ent del Ter, a través dels recs permet el pas de peixos autòctons com els barbs, les bagres i les anguiles (Massip, 1984). Diverses espècies relacionades amb els ecosistemes aquàtics són úniques. Cal destacar la singularitat de localitzar fins a tres espècies de nàiades o musclos de riu, espècies filtradores amb una elevada capacitat per depurar l’aigua. Els recs permeten la convivència d’una ciutat de 19.000 habitants amb llúdrigues que cacen i viuen en mig de l’espai urbà, amb el blauet que hi pesca d’amagat o amb el cant rítmic

del tòtil, una espècie d’amfibi abans molt abundant, durant les nits humides.

Les parets de pedra dels marges són un lloc especialment interessant com a refugi d’animals i de plantes singulars. Als recs s’hi formen poblaments d’espècies vegetals d’ai-gües carbonatades com les algues carofícies, les espigues d’aigua, els joncs, la balca i una destacable falguera protegida (Thelpteris palustris). La riquesa en sofre i carbonats de l’aigua de l’Estany ha permès identificar processos d’evolució i adaptació bacteriana mai observats en altres llocs. Resultat també d’això és la formació del travertí degut a la sedimentació dels carbonats de l’aigua aju-dats per processos fisicoquímics i biològics. El travertí es forma a l’Estany de Banyoles originant estromatòlits i, també en els recs es produeixen processos de travertinització, ajudant també a la fixació de carboni causant de l’efecte hivernacle.

Actualment, al municipi de Banyoles encara es conserven quatre grans espais d’hortes històriques i estretament lligades als recs: les hortes de Guèmol, de Can Castanyer, de Mas Riera i Bosc dels Casalots i les de Sota-monestir. Hem de pensar, a més, que moltes d’aquestes hortes es conreen des de l’edat mitjana, ja que s’esmenten en documents dels segles -, com l’hort del Canat, de Palaus, de Colomer, d’en Fortià, d’en Ferre-rós, d’en Brugada, de Bosc o de Sant Miquel.

Tot el sistema en perill: el Pla Especial de Sotamonestir i el POUM del 2018L’ordenament urbanístic actualment vigent a Banyoles és el PGOU del 1984. En aquells moments, la consciència del valor dels espais naturals i agraris de Sotamonestir era molt escassa (tant patrimonials, com paisatgístics, biològics, històrics, etnològics, socials i eco-nòmics), de manera que tot l’espai es va defi-nir com a urbanitzable, sense que s’arribés a desenvolupar. Es tracta de 25 ha d’hortes, segurament les més valuoses de Banyoles.

Durant el govern d’ERC, l’Ajuntament de Banyoles va elaborar una proposta de pro-tecció i posada en valor dels recs principals,


atenent el seu valor paisatgístic i ecològic, anomenat dits verds. El canvi de majories va deixar en via morta aquest projecte. També en aquest període es va intentar desenvolupar el Pla parcial de la carretera de Vilavenut (UP8), que va ser rebutjat pel Departament d’Urbanisme de la Generalitat. El 2005 l’en-titat Limnos demanava al Departament de Cultura la catalogació com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

El 2008 la Generalitat de Catalunya va pro-posar la construcció de milers d’habitatges a la zona de Sotamonestir, en una actuació denominada “Àrea Residencial Estratègica de Banyoles”. L’oposició de l’Ajuntament i de les associacions i entitats va fer abandonar el projecte. L’any 2010 es va aprovar el Pla Director Urbanístic del Pla de l’Estany, que a causa de la mobilització de diverses enti-tats ecologistes i socials incloïa una menció expressa a la necessitat de protegir les hortes més valuoses i els recs.

Amb l’argument de la necessitat de millorar les comunicacions dels barris de Canaleta i Can Puig amb la resta de la ciutat, l’equip municipal (Miquel Noguer, CiU) va elabo-rar un pla especial per desenvolupar l’espai

ocupat per les hortes de Sotamonestir l’any 2011. Aquest pla preveia la construcció de vials i l’edificació de blocs d’habitatges (planta +4; 600 habitatges) a la zona, i tan sols preveia la preservació d’unes dues hectà-rees d’hortes (sobre les 25 de Sotamonestir; 12 sobre el total de 200). Per intentar aturar el projecte es va constituir una plataforma ciutadana, “Salvem Sotamonestir”, que va recollir signatures i va presentar al·legaci-ons (es van presentar 89 al·legacions) al pla. L’Ajuntament va resoldre i rebutjar totes aquestes al·legacions, però no va tirar enda-vant el pla. En el marc del pla es van identi-ficar els elements patrimonials més valuosos i se’n va elaborar fitxes.

Finalment, a partir de març del 2018 s’han començat a conèixer detalls del nou POUM de Banyoles, l’aprovació inicial del qual està prevista per al mes de juny. El nou pla preveu construir vials a través de Sotamonestir i més de 2.000 habitatges a la zona d’hortes. Aquest pla deixa per al desenvolupament en els plans parcials posteriors i el Pla de recs la redacció de normes que influeixin els propietaris per mantenir espais d’hortes a les zones residuals que quedin lliures després de la urbanització prevista.

Exemplar d’ànec collverd a la paret lateral de travertí del rec de Ca n’Hort i d’en Teixidor (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


Però la trama de carrers, de manera inevita-ble, faria desaparèixer tota la xarxa de sèquies mares i filloles, les cadiretes, les motes, els rentadors i els marges de travertí; i amb ells, el paisatge, l’espai natural, el coneixement immemorial de les tècniques de conreu i regatge i de construcció i manteniment dels recs i dels límits de travertí, que constitueixen una singularitat en l’àmbit català i que formen un conjunt indestriable amb les fàbriques i els molins, les basses i les rescloses, els rentadors i els ponts, les fonts i rels ecs principals que van donar lloc a la Banyoles medieval i moderna. La urbanització implica també la pèrdua d’un patrimoni que podria esdevenir un recurs vital de cara al futur, tant des del punt de vista econòmic, a través de la creació de cooperati-ves de productors, com des del punt de vista educatiu i social, amb una gran potencialitat com a espai de museïtzació (Feo, 2015).

Aquestes perspectives han portat a reactivar la plataforma “Salvem Sotamonestir”, que es proposa influir en el disseny d’una xarxa

vial respectuosa dels recs i les hortes, especial-ment les de Can Castanyer i Sotamonestir, i la preservació del patrimoni que representen, demanant la figura de Bé Cultural en la cate-goria de Zona d’Interès Etnològic.

L’ordenament i la protecció de sistemes hidràulics i agraris en altres indretsLa tendència actual és tractar les infraestructu-res agràries cada vegada més com un element valuós i central del patrimoni de les ciutats. Però per integrar-les en el desenvolupament urbà, primer cal conèixer i posar èmfasi en el seu valor patrimonial. Recentment ha sortit un ampli catàleg del patrimoni hidràulic i els sistemes de regadiu del País Valencià (Her-mosilla i Peña, 2013). Sobta veure que en aquest treball s’identifiquen únicament 383 rentadors en tota la província de València, quan a la comarca del Pla de l’Estany se’n poden documentar fins a un total de 284, fet que en demostra la notable concentració (Abellán i Casadevall, 2016).

Hortes avui conreades a Sotamonestir i dividides en petites parcel·les (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


La ciutat argentina de Mendoza, atès que va ser destruïda per un terratrèmol el 1861, va donar lloc a una reconstrucció en què va prevaldre una xarxa de recs i comportes que permetia un veritable oasi de vegetació arbrada, disposada en tauler d’escacs, que estructurava carrers i cases (Bórmida,1984).

Pel que fa a la posada en valor del patrimoni industrial, es podria comparar el cas banyolí amb la protecció, com a paisatge industrial, de les adoberies del barri del Rec d’Igualada (Suero, 2014). Cal mencionar que les ado-beries d’Igualada estan documentades des del segle , mentre que les banyolines consten en fonts històriques ja al darrer terç del segle . Encara més clar és el paral·lelisme del cas banyolí amb el seu conjunt d’estructures hidràuliques agràries i industrials amb la Zona d’Interès Etnològic del barri de les Adoberies de Vic i el concepte de Patrimoni Cultural Immaterial (Costa, 2010; Costa i Folch, 2014).

L’exemple de “Les Tanques” de Menorca és molt interessant, comparat amb l’ús de les lloses de travertí utilitzades per delimitar els camps. Ja a la dècada del 1990 es va reco-nèixer el valor patrimonial de les parets de pedra seca que delimiten els camps illencs (Vidal,1998). Allò que és més transcendental és el tractament del conjunt dels 15.000 km de parets de pedra seca, ja que les protegeixen i impedeixen que se’n modifiqui cap dels elements. El Consell Insular de Menorca en protegia la tècnica constructiva declarant-la BIC en la categoria de Bé d’Interès Cultu-ral Immaterial (2016), i hi vinculava tot el patrimoni material (béns mobles i immo-bles) relacionat amb la tècnica, incloses les eines i totes i cadascuna de les construccions. Aquest any 2018, fins a 2.500 agricultors de les Balears opten a 9 milions d’euros d’ajudes per rehabilitar els elements de pedra en sec (122 quilòmetres). Ja el 2017, es van destinar 8 milions a càrrec de l’impost de turisme sostenible.

Seguint aquest exemple, les altres illes bale-ars, a través de la Convenció per a la Sal-vaguarda, s’han afegit a la candidatura per declarar les tanques de pedra seca com a

Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO (presentada el març del 2017), assumida per l’Estat espanyol i per Grècia, Xipre, Croàcia, França, Itàlia, Suïssa i Eslovènia. Cal menci-onar que, mentre que els elements materials sovint són protegits als municipis a través de la declaració com a Bé d’Interès Cultural, en d’altres és la tècnica constructiva en sí la que s’intenta protegir a través de la figura de Bé de Rellevància Local Immaterial, dins de la categoria de Bé d’Interès Cultural del País Valencià (Decret 62/2011, 20 de maig). També la figura de Bé d’Interès Etnològic (dins del BIC) s’ha emprat en la protecció del patrimoni de pedra en sec de Ciutade-lla (2013), a partir de la Llei de patrimoni de les illes Balears (Llei 12/1998 Patrimoni Històric, de 21 de desembre).

El Consell de Mallorca, en afegir-se a la candidatura mencionada en votació unà-

Sistema hidràulic fet amb lloses de travertí per regar les hortes banyolines (maig del 2018). PLATAFORMA “SALVEM SOTAMONESTIR”.


nime el 9 de juny del 2016, definia molt bé aquest caràcter immaterial que ultrapassa la importància dels mers vestigis materials: “els coneixements i la tècnica necessaris per cons-truir-les, o els oficis relacionats amb la seva construcció, manteniment i ús, són alguns elements d’aquest patrimoni immaterial. Amb aquest reconeixement internacional es veuria reconegut el treball dels avantpassats per conservar i transmetre tota la cultura de la ‘pedra en sec’ i es contribuiria a mantenir les activitats tradicionals lligades a ella”.

A tall de conclusió, aquesta humanització i parcel·lació del paisatge en hortes i una

xarxa de recs i canals a l’entorn de l’estany de Banyoles es configura com un element etnològic, cultural, històric i natural d’una gran rellevància que cal preservar de cara al futur i que no s’ha de menystenir. Els canals i tota la xarxa hidràulica està construïda amb una tècnica constructiva tradicional i única a Catalunya: la pedra de travertí. Tot aquest conjunt patrimonial format per hortes d’origen medieval, un extens entramat de recs, elements patrimonials i edificis industrials, s’ha de revalorar deguda-ment com un gran actiu etnològic, natural, històric i social al bell mig de la ciutat de Banyoles.

BIBLIOGRAFIA

Abellan, J. A.; Casadevall, R. Qui té roba per rentar? Rentadors, vivers i safareigs del Pla de l’Es-tany. Llegat patrimonial. Girona: Editorial MMV, 2016.

Bertran, P. [et al.]. Monestirs i ter-ritori: 1200 aniversari de la funda-ció del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Ba-nyoles, 2013 (Quaderns; 33).

Bosch, A. [et al.]. El jaciment neo-lític lacustre de la Draga. Banyoles: Diputació de Girona i Ajuntament de Banyoles, 2011, (Quaderns de Banyoles, 13).

Bórmida, E. «Mendoza, una ciu-dad oasis». Revista de la Universi-dad de Mendoza, núm. 4-5 (1984), p. 68-72.

Bramon, A. «La llosa. Un sis-tema constructiu peculiar a la comarca». Revista de Banyoles, núm. 911 (setembre 2009), p. 26-31.

Brusi, D. [et al.]. Geologia de la conca lacustre de Banyoles-Besa-lú: enquadrament, materials i evo-lució. Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1985 (Quaderns; 17).

Costa, R. (2010) «El barri de les Adoberies de Vic, el primer bé cul-tural d’interès nacional en la cate-goria de zona d’interès etnològic de Catalunya». Presentació a Jor-nades Nacionals de Patrimoni Et-

nològic: La protecció i conservació del patrimoni etnològic immoble. Barcelona, 22 i 23 de novembre de 2010. Barcelona: Caixa Fòrum - Centre Social i Cultural de l’Obra Social “la Caixa”.

Costa, R.; Folch, R. «El patrimoni cultural immaterial de Catalunya. Legislació, actualitat i reptes de futur» Revista d’Etnologia de Ca-talunya, núm. 39 (2014), p. 57-74.

Donat, L.; Solà, X. «Els molins: construccions, tipologies i usos». A: NOGUÉ, J.; PUNCERNAU, C. (ed.). Aigua i ciutat: els recs de Ba-nyoles, història i futur. Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 2014, p. 67-84 (Qua-derns; 34).

Feo Quer, C. «Els horts i recs de Banyoles». El Llegat [Banyoles: Amics dels Museus de Banyoles i Ajuntament de Banyoles], núm. 14 (2011).

Feo Quer, C. «Museïtzació dels espais naturals» El Llegat [Banyo-les: Amics dels Museus de Ba-nyoles i Ajuntament de Banyoles], núm. 19 (2015).

Grabuleda, J.; Palmada, G. El Terme de Banyoles. Banyoles: Diputació de Girona - Ajuntament de Banyoles, 2014 (Quaderns de Banyoles; 15).

Jordi, M. «Els recs: la força de l’ai-gua» Revista de Banyoles, núm. 830 (maig 2002), p. 15-23.

Hermosilla, J.; Peña, M. «La ar-quitectura hidráulica de los regadí-os históricos valencianos. Claves territoriales y tipológicas en torno a sus elementos, redes y sistemas». Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona: Universitat de Barcelona], vol XVIII, núm. 1024 (2013) En línia a: <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1024.htm>.

Massip, J. M. «Fauna dels recs». El Bagant, núm. 35-36 (febrer-març 1984), p. 31.

Palmada, G. [et al.] El patrimoni del Pla de l’Estany. Banyoles: Con-sell Comarcal del Pla de l’Estany, 2005.

Palmada, G. «Molins, tints i far-gues dels recs de Banyoles (segles XIV-XVIII)». A: NOGUÉ, J.; PUNCERNAU, C. (ed.). Aigua i ciutat: els recs de Banyoles, història i futur. Banyo-les: Centre d’Estudis Comarcals, 2014, p. 85-115 (Quaderns; 34).

Pau, LL. «L’aigua com a conflicte legal. Perspectives històriques i de present». A: NOGUÉ, J.; PUNCERNAU, C. (ed.). Aigua i ciutat: els recs de Banyoles, història i futur. Banyo-les: Centre d’Estudis Comarcals, 2014, p. 51-66 (Quaderns; 34).

Reyes, J. M. «Els orígens de la jurisdicció feudal del monestir de Banyoles». A: GALOFRÉ, J. (ed.). Monestirs i territori: 1200 aniver-sari de la fundació del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Banyo-

les: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 2013, p. 125-148 (Quaderns; 33).

Rigau, A. M. «Les flaires del Rec del Tint», El teixit de la memòria. Articles (1946-2000). Banyoles: Família Rigau i Oliver, 2001, p. 1177-1181.

Suero, A. Rehabilitació i posada en valor de les adoberies del barri del Rec d’Igualada. Barcelona: TFM - Universitat de Barcelona, 2014.

Vergés, A. Llegendes del Pla de l’Estany. Sant Vicenç de Castellet: ed. Farell, 2008 (Col·lecció popu-lar llegendes).

Vidal, T. «El paisatge rural de l’illa de Menorca» Revista de Geografia, vol. 32-33 (1998-1999), p. 23-44.


desembre 2018 · segona època nÚm.43 etnologia cultura

Documents