DescartesL’obsessió pel mètode

Obres Regles per la direcció de l’esperit

Discurs del mètode

Meditacions metafísiques

Principis de Filosofia

Les passions de l’ànima

La preocupació pel mètode

EVIDÈNCIA

ANÀLISI

SÍNTESI

ENUMERACIÓ I REVISIÓ

REGLES DEL MÈTODE

Evidència: captació amb claredatclaredat i distinciódistinció d’un coneixement sobre una realitat fent servir la intuïció intel·lectual com a mitjà

Anàlisi: és el procediment del mètode que divideix la reaitat estudiada en les parts més petites possibles (naturaleses simples)

Naturalesa simple: part més petita en què podem dividir un problema de manera que la part més petita es pugui captar per intuïció amb claredat i distinció

NATURALESA SIMPLE = IDEA INNATA = VERITAT

Síntesi: És el procés invers a l’anàlisi que consisteix en partir dels objectes més simples i més fàcils de conèixer (naturaleses simples) per anar ascendint gradualment fins el coneixement dels més complexos. L’operació mental pròpia de la síntesi és la deducció

Enumeració i revisió: Per acabar caldrà fer recomptes detallats i revisions generals per tal d’estar segurs de no deixar-nos res

MètodeNaturalesa composta Naturalesa composta (captada

per intuïció de conjunt)

ANÀLISI

ANÀLISI SÍNTESI

SÍNTESI

INTUÏCIÓ

INTUÏCIÓ DEDUCCIÓ

DEDUCCIÓ

Naturalesa simple primera

ENUMERACIÓ i REVISIÓ

Aplicació Mètode:

Discurs del mètode: exposa les regles del mètode, obra introductòria a altres treballs

Regles per la direcció de l’esperit: comença les reflexions sobre el mètode

Aplicació del mèt. als problemes metafísics: Ordo inveniendi o cognoscendi [ANÀLISI]

A “Meditacions metafísiques” (1641) Ordo essendi [SÍNTESI]

A “Principis de filosofia” (1644)

Meditacions metafísiques Evidència Dubte metòdic→

Dubte escèptic: dubte universal, no condueix a cap veritat (escepticisme de Pirró)

Dubte metòdic: és un procediment d’aplicació del mètode cartesià que condueix a una primera veritat

Descartes decideix dubtar de tot fins a trobar una evidència que es resisteixi al dubte. Abans de començar i tenint en compte que ha de seguir visquent es construeix una moral provisional (si no podria fer qualsevol cosa simplement perquè està dubtant. Exemple Joaquín: Si Descartes roba, està malament? Ah no, és que està dubtant!)

1a meditació (de tot el que es pot posar en dubte)

Dubte sobre el coneixement sensible Posa en qüestió el postulat del realisme

ontològic. Puc dubtar dels meus sentits, si m’han enganyat una vegada, em poden enganyar sempre

Argument de la vigília-somni Dubte del coneixement racional Argument del geni maligne

“És prudent desconfiar del que ja ens ha enganyat una vegada"

“Dubium sapientiae initium” (El dubte és l’origen de la saviesa)

René Descartes

2a meditació (el cogito)

El final de la primera meditació condueixa un estat d’aporia, però també condueix a la primera evidència de l’anàlisi; la segonameditació concreta aquesta evidència:

El cogito és la primera veritat en l’ordre de l’anàlisi (ordo cognoscendi), una naturalesa simple captada per intuïció d’una manera immediata amb claredat i distinció (evidència). Té com a precedent El “si fallor, sum”, d’Agustí d’Hipona

Cogito, ergo sum

3a meditació (el problema de l’existència de Déu)

Tipus d’idees Adventícies: provenen de

l’exterior

Factícies o fictícies: construïdes per la imaginació

Innates: veritats absolutes que formen part de l’essència de l’ànima

COGITO

GENI MALIGNE

Idea d’ésser absolut

Aplica l’argument ontològic d’Anselm de Canterbury

En aquesta tercera meditació Descartes demostra que Déu no és un geni maligne a partir de la idea d’ésser perfecte que tots tenim a la nostra ment.

Amb l’ajuda de l’argument ontològic (diapo. 107) demostra a priori que si Déu fos enganyador seria imperfecte, per tant, no pot existir un Déu enganyador o geni maligne.

Llavors, Déu és també la garantia del criteri d’evidència

4a meditació (el problema de l’error)

PREGUNTA: Com és possible que ens equivoquem si Déu és bo i no ens enganya?

RESPOSTA: L’error és conseqüència d’un desequilibri entre l’enteniment i la voluntat

Enteniment: Potència o capacitat finita de l’ànima Voluntat: Potència o capacitat infinita de l’ànima

ERROR: precipitació de la voluntat sobre l’enteniment

S’ha d’evitar tant la precipitació com la prevenció

5a meditació (demostració de l’existència de Déu)

Desenvolupa la prova de l’existència de Déu (Joaq:“No ens podem treure Déu només del cogito, seria com treure’s a Déu de la chistera, Déu ha de tenir una demostració per si sol”)

Enlloc de demostrar Déu a partir d’una ment finita (cogito), ho fa a través de l’Essència Divina

6a meditació (demostració de les coses materials)

S’empra el criteri d’evidència

Un cop demostrat el cogito i a partir de la seva realitat demostrat Déu, podem considerar que quan apliquem el criteri d’evidència seguint les regles del mètode, no ens podem equivocar

COGITO

Res cogitans = substància pensant = Cogito

MÓN

Res extensa =substància extensa = món

DÉU

Res divina = substància divina = Déu (garantia de la relació entre les dues altres substàncies

Extensió (només pots captar evidentment, amb claredat i de manera intuïtiva el volum , la superfície…)

Influència de Descartes Arrela en la societat (fins i tot avui en dia)

el concepte dualista cartesià, el món i jo

Fins l’arribada de la mecànica quàntica la ciència també té una visió cartesiana

El problema de la interacció entre substàncies. Les passions de l’ànima

Formulació del problema (tinguem en compte que Descartes és mecanicista)

Unió ànima-cos Accidental (Plató) Substancial (Aristòtil) A través de la glàndula pineal (epífisi)

Passions

Accions

PASSIÓ

ACCIÓ

L’ànima transmet al cos les accions a través dels esperits animals i per les passions que produeix el cos mitjançant el mateix mecanisme

Esperit animal: Partícula subtilíssima que actua com a mitjancer entre l’ànima i el cos