del parlament de catalunya · pdf filesaben perfectament, la població kurda pateix una...

TAUL A DE CONT INGUT

Proposta de creació d’un grup de treball sobre la protecció dels refugiats a Catalunya251-00006/11 3

Proposta de resolució de suport als drets civils i polítics de la població kurda de Turquia en l’àmbit municipal250-00678/11 4

Compareixença d’una representació del Banc d’ADN per a informar sobre l’avenç en la recuperació i l’exhumació de les fosses de la Guerra Civil a Catalunya357-00196/11 5

Compareixença de la directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament per a informar sobre els avenços amb relació al banc públic d’ADN357-00338/11 9

Compareixença d’una representació del Comitè Executiu del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya per a informar sobre el pla d’actuació i el finançament del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya357-00023/11 24

DIARI DE SESSIONSDEL PARLAMENT DE CATALUNYAXI legislatura · tercer període · sèrie C · núm. 286

Comissió d’Acció Exterior i Cooperació, Relacions Institucionals i TransparènciaSessió 16, dijous 15 de desembre de 2016

Presidència de la I. Sra. Marta Pascal i Capdevila

Editor2

dossier

http://www.parlament.cat/document/altres-publicacions/182493.pdf

Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.

El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya (DSPC) reprodueix només les intervencions orals fetes durant la sessió. La resta de documentació que acompanya la intervenció es pot consultar a l’expedient de la comissió.

Transcripció i correcció: Serikat Imprès al Parlament

ISSN: 0213-7976 (general) 0213-7992 (sèrie C) DL: B-3.468-1982

www.parlament.cat

www.parlament.cat

DSPC C 28615 de desembre de 2016

Sessió 16 de la CAECRIT 3

Sessió 16 de la CAECRIT

La sessió de la Comissió d’Acció Exterior i Cooperació, Relacions Institucionals i Trans-parència (CAECRIT) s’obre a les tres de la tarda i set minuts. Presideix Marta Pascal i Cap-devila, acompanyada de la vicepresidenta, Marina Bravo Sobrino, i de la secretària, Magda Casamitjana i Aguilà. Assisteix la Mesa el lletrat Miquel Lluís Palomares Amat.

Hi són presents els diputats David Bonvehí i Torras, Carmina Castellví i Vallverdú, Ferran Ci-vit i Martí, Adriana Delgado i Herreros, Anna Figueras i Ibàñez, Montserrat Fornells i Solé, Neus Lloveras i Massana i Jordi-Miquel Sendra Vellvè, pel G. P. de Junts pel Sí; Matías Alonso Ruiz, Susana Beltrán García i David Mejía Ayra, pel G. P. de Ciutadans; Esther Niubó Cidoncha i Fer-ran Pedret i Santos, pel G. P. Socialista; Albano Dante Fachin Pozzi, pel G. P. de Catalunya Sí que es Pot; Juan Milián Querol i Fernando Sánchez Costa, pel G. P. del Partit Popular de Ca-talunya, i Carles Riera Albert, pel G. P. de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent.

Assisteixen a aquesta sessió el cofundador del Banc d’ADN Roger Heredia i Jornet; la directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament, Carme Garcia i Suárez, i el secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, Albert Royo i Mariné, acompanyat del president del Comitè Executiu del Consell de Diplomàcia Pública de Catalu-nya i secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea, Jordi Solé i Ferrando.

ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA1. Proposta de creació d’un grup de treball sobre la protecció dels refugiats a Catalunya

(tram. 251-00006/11). Grup Parlamentari Socialista; Grup Parlamentari de Junts pel Sí; Joan Jo-sep Nuet i Pujals, del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot, i Gabriela Serra Frediani, del Grup Parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent. Debat i votació.

2. Proposta de resolució de suport als drets civils i polítics de la població kurda de Tur-quia en l’àmbit municipal (tram. 250-00678/11). Tots els grups parlamentaris. Debat i votació (text presentat: BOPC 262, 40).

3. Compareixença d’una representació del Banc d’ADN davant la Comissió d’Acció Ex-terior i Cooperació, Relacions Institucionals i Transparència per a informar sobre l’avenç en la recuperació i l’exhumació de les fosses de la Guerra Civil a Catalunya (tram. 357-00196/11). Compareixença.

4. Compareixença de la directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament davant la Comissió d’Acció Exterior i Cooperació, Relacions Institucionals i Transparència per a informar sobre els avenços amb relació al banc públic d’ADN (tram. 357-00338/11). Compareixença.

5. Compareixença d’una representació del Comitè Executiu del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya davant la Comissió d’Acció Exterior i Cooperació, Relacions Instituci-onals i Transparència per a informar sobre el pla d’actuació i el finançament del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (tram. 357-00023/11). Compareixença.

La presidenta

Bona tarda, senyores i senyors diputats. Comencem aquesta sessió de la Comissió d’Acció Exterior i Cooperació, Relacions Institucionals i Transparència.

En primer lloc, si els grups tenen alguna comunicació en forma de substitucions, ara és el moment de comunicar-ho.

Jordi-Miquel Sendra Vellvè

Sí, presidenta. La diputada Montserrat Fornells substituirà el diputat David Rodrí-guez, i la diputada Dolors Rovirola substituirà la diputada Violant Cervera.

La presidenta

Moltes gràcies.

Proposta de creació d’un grup de treball sobre la protecció dels refugiats a Catalunya

251-00006/11

Si no hi ha cap més consideració per part de cap altre grup, passem al primer punt de l’ordre del dia, que és una proposta de creació d’un grup de treball sobre la protec-



ció dels refugiats a Catalunya, que han presentat els grups parlamentaris..., bé, no diré «tots» perquè..., són tots, exacte. I té la paraula la diputada Beltrán, de Ciutadans.

Susana Beltrán García

Gràcies, presidenta. Parlo en nom de tots els grups. El passat dilluns ens vam reunir tots els grups a fi de crear un grup de treball en el tema de refugiats, que era un tema, doncs, que ja s’havia parlat en diferents comissions i al llarg d’aquesta legislatura. I fi-nalment reunits tots els grups, també amb associacions relacionades amb el tema de refugiats, vam decidir crear aquest grup de treball per treballar en els propers mesos aquest tema.

En aquest grup de treball es va nomenar un coordinador de cada grup polític, amb el benentès que, en funció dels temes que s’estudiessin en aquest grup de treball, doncs, podrien venir altres diputats dels diferents grups polítics, en funció de si parlàvem de sanitat, d’educació o del que fos. Ho llegeixo. En el cas de Junts pel Sí, la coordinadora en aquest grup serà l’Adriana Delgado; en el cas del Partit Socialista de Catalunya serà el Ferran Pedret; de Catalunya Sí que es Pot serà Joan Josep Nuet; Partit Popular, Fer-nando Sánchez; de la CUP serà la Gabriela Serra, i de Ciutadans seré jo mateixa.

Al mateix temps, en aquella reunió es va decidir que la coordinadora d’aquest grup de treball seria la diputada Gabriela Serra, que seria, doncs, l’encarregada de fer el ca-lendari de les diferents sessions, i una mica gestionar tot el que serà el funcionament d’aquest grup de treball.

El que es presenta avui és que es tracta d’aprovar formalment la creació d’aquest grup de treball.

Gràcies.

La presidenta

Gràcies, diputada. Entenc que tots els grups hi sou favorables.Per tant, si us sembla, per assentiment, doncs, prenem l’acord de creació d’aquest

grup de treball.

Proposta de resolució de suport als drets civils i polítics de la població kurda de Turquia en l’àmbit municipal

250-00678/11

Següent punt de l’ordre del dia, que és una proposta de resolució de suport als drets civils i polítics de la població kurda de Turquia en l’àmbit municipal. És presentada per tots els grups parlamentaris, però em sembla que el diputat Riera, que és qui en va tenir la iniciativa..., doncs, podrà intervenir ara mateix.

Carles Riera Albert

Gràcies, presidenta. Bé, en primer lloc, efectivament, agrair a tots els grups polítics, doncs, la decisió de donar suport a aquesta iniciativa. I també vull agrair especialment a la Mesa l’esforç que ha fet en aquestes darreres setmanes per tal que aquesta proposta arribés al més aviat possible a aquesta comissió, atès que estem parlant d’uns fets que es van escaure el 25 d’octubre, i, per tant, atesa la gravetat d’aquests fets i el seu simbolis-me, era important que aquesta proposta pogués arribar a aquesta comissió amb la màxi-ma velocitat, i em consta que la Mesa ha fet tot el que estava a la seva mà perquè fos així.

Efectivament, el dimarts 25 d’octubre del 2016 a les nou del vespre la policia turca ocupava l’ajuntament d’Amed –Diyarbakir, segons la denominació turca. Fruit d’aques-ta actuació van ser arrestats per la policia turca els coalcaldes de Diyarbakir, Gültan Ki-sanak i Firat Anli, escollits democràticament al març del 2014. La Federació de Muni-cipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament mitjançant sengles comunicats ja van observar amb preocupació aquesta situació. Gültan Kisanak va ser detinguda just després d’aterrar a l’aeroport de Diyarbakir, tornant d’Ankara, mentre que Firat Anli va ser detingut a casa seva, al cen-tre de la ciutat de Diyarbakir.

La proposta de resolució que presentem –i no llegeixo el text de la seva justificació en la seva totalitat– conclou que «el Parlament de Catalunya expressa la seva preocupació per aquests fets, i afirma que la resolució dels conflictes polítics cal que es basi sempre



en el respecte als drets humans, individuals i col·lectius, així com els drets civils i polítics de les persones i els pobles, inclosos els dels seus legítims representants democràtics».

Com saben tots i totes vostès, la situació a Turquia pel que fa a la vulneració de drets democràtics fonamentals, de drets civils i drets polítics és extremadament greu, però si parlem en particular de la població kurda és doblement greu, eh?, perquè, com vostès saben perfectament, la població kurda pateix una repressió sistemàtica per part de l’Es-tat turc en funció del conflicte històric pel qual, doncs, aquest estat no reconeix els drets civils, polítics, lingüístics..., els drets col·lectius, en definitiva, de la població kurda.

Com deuen haver vist, del 25 d’octubre ençà no han parat d’esdevenir-se succes-sos greus i altament preocupants en funció d’aquesta situació, i, per tant, entenem que aquesta proposta de resolució ha de contribuir positivament, en la mesura del possible, des d’aquest Parlament, doncs, a solucions positives d’aquest conflicte.

Moltes gràcies.

La presidenta

Gràcies, diputat. És veritat que ho han presentat tots els grups; per tant, en principi no hi hauria d’haver esmenes. No sé si algú vol fer-hi alguna aportació. Algun grup par-lamentari? (Pausa.) Senyor Sendra?


Sí; gràcies, presidenta. Tots els grups donarem suport a aquesta proposta de reso-lució, perquè si hi ha un fet constatat és que aquestes persones detingudes, doncs –si alguna cosa està constatada–, són representants democràticament escollits pels ciuta-dans turcs. Però és cert que en aquests dies, especialment el dia 10 de desembre, es van produir uns fets a Istanbul –en altres llocs, però especialment també a Istanbul–, uns atemptats terroristes, i nosaltres entenem que no podíem deixar passar l’ocasió per ma-nifestar la nostra condemna a aquests fets.

En aquest sentit, vam parlar amb tots els grups parlamentaris de la comissió, i tots van manifestar el seu suport a poder introduir una esmena in voce avui en aquesta co-missió sobre aquest fet. I, per tant, si em permet, llegiré el redactat que hem acordat tots els portaveus de la comissió de condemna d’aquests atemptats.

Vindria a dir: «El Parlament de Catalunya condemna els atemptats terroristes per-petrats a Istanbul el passat 10 de desembre, mostra el seu suport a les víctimes i als seus familiars, i es referma en el rebuig de totes les formes de terrorisme i en la resolució pa-cífica dels conflictes.»

Aquest seria el paràgraf que ens agradaria, doncs, incorporar a la proposta de reso-lució in voce.

La presidenta

Gràcies, diputat. Entenem que formalment ens hauríeu de poder fer arribar a la Mesa l’escrit, i signat per part de tots els grups, per fer-ho ben fet, i, per tant, aquesta esmena que heu fet in voce, doncs, quedaria incorporada a la proposta de resolució.

Em fa notar el lletrat que en la primera part, eh?, o en el primer acord que prenem, ens referim a «aquests fets» en general però no concretem quins, i com que en el dia-ri oficial només se’n publica la part resolutiva, hauríem de, també, afinar sobre els fets. Per tant, aquí també haurem de fer encara que sigui una esmena tècnica... Amb això ens serveix? (Pausa.) D’acord. Doncs, si amb això ens serveix, si ens ho feu arribar signat, això es donaria per entès.

Per tant, donem per aprovada, per assentiment, entenc, la proposta de resolució.

Compareixença d’una representació del Banc d’ADN per a informar sobre l’avenç en la recuperació i l’exhumació de les fosses de la Guerra Civil a Catalunya

357-00196/11

Molt bé. Passem, doncs, al tercer punt de l’ordre del dia, que és la compareixença d’una representació del Banc d’ADN davant la Comissió d’Acció Exterior per a infor-mar sobre l’avenç en la recuperació i l’exhumació de les fosses de la Guerra Civil a Ca-talunya. I en aquest sentit, també, conjuntament, compareixerà la directora general de



Relacions Institucionals i amb el Parlament per a informar sobre els avenços amb rela-ció al Banc Públic d’ADN. Per tant, donem la benvinguda a la directora general i al re-presentant de l’entitat. I, per tant, us donaríem la paraula.

(Pausa llarga.)Comencem, doncs, amb la compareixença. Benvinguts, també, els respectius equips

que heu acompanyat els dos compareixents. Si us sembla, us donaríem uns deu, dotze minuts a cadascun perquè pugueu fer la intervenció; si us allargueu un minutet més, no passarà re. I després seria el torn dels grups parlamentaris; si us sembla bé als grups, ja que tenim un ordre del dia una mica ple, deixem-ho en sis-vuit minuts, eh?, i que des-prés puguin fer també una rèplica.

I, per tant, sense més, doncs, té la paraula el senyor Roger Heredia, que és cofunda-dor del Banc d’ADN.

Roger Heredia i Jornet (cofundador del Banc d’ADN)

Bé, bona tarda. Sóc el Roger Heredia Jornet, besnét d’un soldat desaparegut a la batalla de l’Ebre, cofundador del projecte del Banc d’ADN per a la futura identificació dels parents desapareguts a la Guerra Civil a Catalunya, de la Universitat de Barcelona, i el president de l’Associació del Banc d’ADN de Familiars Desapareguts a la Guerra Civil i Postguerra.

Remarcar que el marc actual en polítiques de memòria és diferent del marc que te-níem en el moment que es va aprovar aquesta compareixença, el passat 21 de juliol. I és que el passat 7 de setembre el Govern presentava el que per nosaltres és un pas ferm cap a la recuperació de la memòria històrica i la identificació dels desapareguts, un canvi de voluntat política després d’anys de silencis imposats de manera incomprensible, un ve-ritable projecte de país. És per aquest motiu que volem felicitar i agrair al Govern el pas ferm i decidit, que sense cap mena de dubte marca un precedent i ens torna l’esperança perquè algun dia puguem recuperar els milers i milers de desapareguts del nostre país, recuperar la seva dignitat i fer justícia.

Sé que el meu temps és limitat i centraré la intervenció a explicar la feina feta amb el Banc d’ADN durant tots aquests anys i a valorar els avenços en la recuperació, l’ex-humació de les fosses i en la normativa que ho regula. Els demano disculpes per si la meva intervenció potser s’allarga uns quants minuts més, i és que tenir l’oportunitat de ser avui aquí..., sabem que costarà molt que es pugui tornar a repetir.

Bé, la pregunta obligada és d’on surt la idea de crear un banc d’ADN. Tot va comen-çar l’any 2010, en el marc d’unes jornades sobre fosses comunes organitzades pel Me-morial Democràtic. Allí vam descobrir una mancança: teníem la Llei del Memorial De-mocràtic, la Llei de fosses, però ens faltava, doncs, crear un banc genètic. I per què és important recollir les mostres d’ADN? Perquè els familiars directes dels desapareguts estan desapareixent a causa de la seva edat avançada, i amb ells es perd un testimoni genètic vital per poder-lo comparar amb les restes humanes recollides en superfície o fruit de l’obertura de les fosses. Havien passat quasi vuit dècades i calia treballar contra corrent. Allà pren forma la idea d’identificar algun dia el padrí Jaume, l’oncle Guillem i una llarga llista de milers de desapareguts que encara tenim al nostre país.

L’any 2012 arribem a la Universitat de Barcelona, concretament al Departament de Genètica Forense, liderat per la doctora Carme Barrot. Ells immediatament ens dona-ren les garanties que era possible construir un banc d’ADN. Però no va ser fins al juliol del 2012 quan en vam crear el protocol definitiu: un document senzill, però, a la vegada, amb un alt rigor jurídic, ètic i científic. Allí començava un llarg camí: calia fer-ne difu-sió i donar-lo a conèixer.

Al juliol de 2012 en vam informar per primera vegada el Govern. Se’ns felicita, però l’acció queda paralitzada. L’any 2013, després d’anys de denunciar les entitats de memò-ria de l’Estat espanyol per l’incompliment sistemàtic i reiterat de les polítiques de me-mòria d’aquest estat, vam tenir la visita del Grup de Desaparicions Forçades o Involun-tàries de les Nacions Unides, amb qui ens vam poder reunir i explicar el nostre projecte. El mes de setembre en vam informar el Parlament de Catalunya, concretament els cent trenta-cinc diputats i diputades, fent-los coneixedors que existia aquest projecte. La res-posta no va ser massiva, però sí que va ser molt positiva l’empatia i la predisposició de la diputada Gemma Calvet, presidenta de la comissió de justícia i drets humans del Parla-ment de Catalunya. Finalment, el 19 de desembre es va aprovar la Moció 69/X, que deia



que feia falta impulsar el protocol del Banc d’ADN de la UB, que s’havia d’informar els familiars del cens de persones desaparegudes i que calien reformes legislatives, com per exemple, també, realitzar el mapa de fosses.

A principis de 2014 hi va haver una altra visita de Nacions Unides, concretament del Consell de Drets Humans. El mes de juny, passats sis mesos de l’aprovació de la moció, i sense tenir notícies del Govern, vam decidir exposar el cas al Síndic de Greuges, on van obrir expedient.

Veient la passivitat del Govern per a la divulgació dels acords presos al Parlament de Catalunya, vam decidir tirar endavant una altra iniciativa: la creació d’un documen-tal, un documental per difondre el projecte i sobretot arribar a la gent més gran. El vam anomenar El camí d’un protocol.

El mes de setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar la Resolució 776/X, que deia que s’havia de continuar donant suport al projecte del Banc d’ADN de la Univer-sitat de Barcelona. Al gener de 2015 vam comparèixer davant de la Comissió d’Afers Institucionals d’aquest Parlament, una intervenció demanada per explicar els incompli-ments per part del Govern davant la Moció 69/X i la Resolució 776/X. Com a resposta, el Govern es va limitar a actualitzar el mapa de fosses i a enviar una carta buida, sense contingut, als familiars del cens. Les persones que van contestar a aquesta carta avui dia encara no han rebut informació del projecte.

Davant d’aquesta passivitat vam decidir que calia fer un pas més i vam decidir bus-car els suports als ajuntaments i consells comarcals. Aquesta acció comportava di-fondre el projecte mitjançant xerrades i mocions als plens. Fruit d’això són moltes les xerrades fetes arreu del territori, fins i tot a Londres. Actualment, són més de noranta ajuntaments, deu consells comarcals i dues diputacions –la de Lleida i Tarragona– els que hi han donat suport mitjançant aquesta moció.

El mes de febrer el Síndic de Greuges encomana al Govern la necessitat de donar impuls al projecte del Banc d’ADN. Al juliol vam presentar de manera oficial el projec-te amb el rector de la Universitat de Barcelona, Solidaritat UB i Observatori de Bioètica i Dret. I m’agradaria recordar que tot això es va haver de dur a terme des de la societat civil i amb l’ajuda de la Universitat de Barcelona, perquè el departament encarregat de fer-ho s’hi va negar. Una vegada més, la societat civil empeny perquè es pugui fer un projecte humà, que l’únic que volia era donar resposta a molts anys de silenci.

També a la primavera d’aquest any es duia a terme una altra iniciativa d’alguns fa-miliars del Banc d’ADN, impulsada pel Marc Antoni Malagarriga, amb la col·laboració d’altres entitats de memòria i diferents juristes; una acció iniciada en el marc de l’ante-rior Govern com a últim recurs davant de la negativa d’aplicar polítiques de memòria per recuperar els milers de desapareguts. Aquesta acció es materialitzava al gener del 2016 amb l’adhesió en el que es coneix com a «querella argentina». Al febrer del 2016 la denúncia era admesa a tràmit al Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Fe-deral número 1 de Buenos Aires. La «querella argentina» obre una porta als familiars desapareguts entre els anys 36 i 77 presumptes víctimes de desaparició forçada: el camí per adreçar-se a un tribunal de justícia i fer valer els seus drets a la veritat, justícia i la reparació, i reclamar el dret a identificar els cossos dels desapareguts; un tràmit iniciat al març del 2015 amb l’advocada Ana Messuti i la jutgessa Servini, que va demanar a la Generalitat la comparativa de les més de cent trenta mostres genètiques del Banc d’ADN amb el més de centenar de restes exhumades a Catalunya conforme amb els estàndards internacionals, informació que almenys fa cinc anys que espera ser comparada.

I l’any 2016 el vam acabar amb un fet que torna esperança, que és el Programa d’identificació genètica de la Generalitat, que coneixíem el mes d’abril amb la presenta-ció del pla de govern de l’onzena legislatura.

A continuació m’agradaria valorar la situació actual de la memòria històrica al nos-tre país fent algunes observacions i aportacions des d’una visió constructiva, perquè creiem que són importants per tenir una memòria democràtica amb bona salut i que ha de ser la base de la futura memòria històrica del nou país que ha de ser Catalunya.

Comentar que, d’ençà que vam conèixer aquest projecte d’identificació genètica, ens vam posar a disposició del Govern i vam explicar tota la feina feta fins aquell moment, i és que durant tots aquests anys de treball és molt el recorregut i l’experiència que hem anat agafant amb passió, dedicació i esforç, i coneixent la problemàtica que ens hem tro-



bat amb els familiars, una experiència que pensem que ha de ser vital per poder ajudar i col·laborar en aquest projecte d’identificació de la Generalitat.

Des que vam començar amb el Banc d’ADN defensàvem que això s’havia de fer des de l’Administració pública, que s’havien d’utilitzar els recursos públics per poder-ho fer, vinculant-hi els diferents departaments de la Generalitat. També volem ser sincers i vo-lem remarcar que nosaltres vam tirar endavant el Banc d’ADN en un moment en què no hi havia voluntat que això passés: en aquell moment la voluntat política era no impulsar aquest projecte. Van ser moments difícils, moments en què et qüestionaves si tot el que estàvem fent arribaria a bon port. Però la resposta era molt senzilla: agafar la mà arruga-da d’un familiar amb cara emocionada i que feia més de setanta anys que esperava el seu pare, i això era el que ens encoratjava a continuar endavant, en veure que l’esperança ha-via tornat a les famílies i que l’escletxa de la llum que havien perdut tornava a ser present.

I és que no estàvem demanant res més que no es fes a la resta del món. Per exemple, a l’Argentina: a l’Argentina tenen un banc genètic amb més de nou mil mostres pro-vinents de quatre mil famílies, tenen seixanta-cinc centres de salut públics on els fami-liars poden donar les mostres, però és que a part d’això tenen setanta oficines d’atenció a les famílies per rebre suport jurídic i psicològic. Aquesta atenció als familiars també és un tema essencial que cal abordar al nostre país. Però per exemple, als Balcans, on, amb dades del 2015, tenen un banc genètic amb més de 22.268 mostres recollides, amb més de 17.000 restes exhumades i amb la identificació per ADN de 6.827 restes.

Per tot això creiem essencial establir un acord de col·laboració entre el projecte de la UB i el Govern, no només per seguir les mostres que hem recollit fins ara, sinó també per poder continuar col·laborant en l’actual projecte. Si volem construir un projecte de país, la col·laboració entre el Govern, universitats i entitats de memòria ha de ser fona-mental. El nombre de mostres genètiques recollides pel Banc d’ADN fins ara han estat cent trenta. Un fet que ens ha sorprès és que alguns dels donants han rebut una nova ci-tació perquè tornin a donar les mostres d’ADN; estem segurs que és una confusió, per-què és evident que no té cap sentit.

Valorar, també, que els centres de presa de mostres genètiques dels familiars siguin al màxim de propers a les famílies, a causa de la seva edat avançada i que alguns tenen problemes de mobilitat. Ser conscients que cal internacionalitzar aquest projecte; per exemple, amb ajuda dels milers de brigadistes internacionals que van vindre a lluitar a Catalunya i que molts d’ells van morir aquí, però també els milers de catalans que es van exiliar a l’estranger. En molts d’aquests casos també s’hauran d’establir els conve-nis necessaris per poder recollir les mostres genètiques dels familiars que ho sol·licitin. O també donar una ullada al món internacional, com, per exemple, la Comissió Inter-nacional sobre Persones Desaparegudes, creada l’any 96 pel senyor Bill Clinton, que va ajudar almenys quaranta mil persones desaparegudes fruit dels combats de Iugoslàvia entre el 91 i el 95; o també Nacions Unides, on tenim un procediment, un formulari, per tal de donar d’alta el familiar com a desaparegut.

També considerem molt important que les condicions d’emmagatzematge de restes recollides exhumades a Catalunya –per exemple, les que tenim a les Camposines, a la Fatarella–..., estiguin ben conservades. Pel fet que no estiguin identificades i que encara se n’hagin d’agafar les mostres d’ADN és fonamental que aquestes tinguin un espai on se’n pugui garantir la custòdia i la conservació amb qualitat i amb les garanties necessà-ries que permetin els estudis genètics posteriors.

També considerem molt important informar de les dades amb referència a actua-cions en fosses, recollides de restes, emplaçaments, persones identificades o no identifi-cades, i on s’emmagatzemen, i que aquestes dades siguin públiques, que es puguin con-sultar i que s’actualitzin constantment, una informació que era una mena de tabú pels governs anteriors. Valorem també molt positivament el treball que està fent el Govern per catalogar les fosses de l’Ebre, un lloc on van morir moltíssimes persones i encara hi tenim també moltes restes en superfície. Cal prioritzar la recollida d’aquestes restes: no podem permetre que passats vuitanta anys encara restin al mateix lloc. És un acte de lògica humana, de sentit comú, perquè obrir una fossa ha de ser un acte de normalitat democràtica, com, per exemple, ha passat a Porreres, a Mallorca, on han recuperat cin-quanta-cinc esquelets. Però no és l’important, el nombre d’esquelets, volem destacar la manera com s’ha fet: un procés públic en què la ciutadania ha pogut observar el treball



d’exhumació, en què fins i tot els alumnes d’ESO i batxillerat han pogut assistir i escol-tar classes de com es feia aquesta actuació. L’enfocament de l’exhumació de Porreres és un model que també hem de valorar com a país.

Però també és important comptar amb els voluntaris de les universitats, perquè un projecte de país com aquest en paral·lel ha de contemplar una reforma legislativa pro-funda i en breu crear la llei de memòria històrica de Catalunya. En aquest sentit volem remarcar la proposta de modificació de l’actual Llei de fosses que vam lliurar als grups parlamentaris en els debats de 2015. La nostra intenció era que aquesta proposta iniciés el diàleg, un bon punt de partida per debatre sobre aquesta necessitat.

I, per acabar, ara que ja fa vuitanta anys de l’inici de la Guerra Civil i quaranta-un anys de la mort del dictador Franco, Espanya, un territori que ha estat democràtic i de dret, és incomprensible que encara sigui el segon país del món en nombre de fosses per obrir, quasi unes 2.500; que encara hi hagi una xifra de persones desaparegudes d’entre 115.000 i 130.000. Les entitats i la societat civil celebrem que a Catalunya es faci un pas endavant ferm per recuperar les polítiques de memòria i vetllar per la recuperació dels drets, la dignitat de tantes i tants que els van perdre injustament. Catalunya ha de conti-nuar donant exemple del seu alt nivell democràtic i té el deure indefugible de la identi-ficació dels desapareguts.

Ara és el moment de fer un altre pas endavant: construir i assentar les bases d’un projecte de futur, crear els instruments per construir el projecte del que ha de ser la me-mòria històrica de la futura república catalana: un ens despolititzat, multidisciplinari, abordant les polítiques de memòria i útil en el cas que no gaudim de la voluntat política que tenim ara; un projecte que permeti aglutinar el treball de milers i milers de perso-nes que mitjançant les entitats de memòria o els organismes siguin sincers per desen-volupar el projecte de país a què ens referim, un projecte de país on la vinculació entre Govern, entitats o societat civil ha de ser fonamental.

Mentre això no es compleixi tornarem a caure en els mateixos errors; no només es tracta de fer-ho, sinó de fer-ho bé. Nosaltres no en tenim cap mena de dubte: la memòria històrica ha de ser un pilar fonamental en el futur de Catalunya, que ens permeti afron-tar el repte que tenim com a país; donar resposta als principis de la veritat, justícia, re-paració i no-repetició. Fins que això no sigui possible els assegurem que continuarem treballant dia a dia, colze contra colze, com hem fet fins ara, per recuperar l’oncle Gui-llem, el padrí Jaume i els milers de desapareguts. Que la nova Catalunya sigui més lliu-re, més justa i que pugui reparar els nostres herois, homes i dones, avis, germans, tiets, cosins i amics, gent que va lluitar i va perdre la vida defensant el que més estimava: els drets, les llibertats, la democràcia, i el mínim que podem fer és tornar-los a les seves fa-mílies, que és d’on mai no haurien hagut de sortir.

Moltes gràcies.(Aplaudiments.)

La presidenta

Moltes gràcies, senyor Heredia.

Compareixença de la directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament per a informar sobre els avenços amb relació al banc públic d’ADN

357-00338/11

Té ara la paraula la senyora Carme Garcia, que és directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament. Senyora Garcia, té la paraula.

La directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament (Carme Garcia i Suárez)

Moltes gràcies, presidenta. Diputats, diputades, membres de l’entitat del Banc d’ADN, familiars... Les primeres paraules són de reconeixement, com no pot ser d’una altra manera; reconeixement per la tasca realitzada pels impulsors del Banc d’ADN i en la seva representació avui, doncs, el senyor Roger Heredia.

En la seva intervenció el senyor Roger Heredia ha deixat palès que un cop més la societat civil va iniciar un projecte clarament necessari; un projecte basat, en definitiva,



en els drets humans, en la reparació, en la justícia i en la recuperació de la memòria his-tòrica; un projecte lamentablement vigent després, com també s’ha dit, de vuitanta anys de l’esclat de la Guerra Civil i de quaranta anys de democràcia.

La llavor iniciada pel Banc d’ADN ha marcat una línia que sens dubte ha influït i de-terminat que avui el Govern de la Generalitat us puguem explicar que ja és una realitat el Programa –públic i gratuït– d’identificació genètica. Ha estat, sens dubte, una volun-tat de govern, un acord formal compartit –com explicaré després– per tres conselleries, i un compromís nítid del conseller Romeva, que ha sabut valorar aquesta llavor iniciada pel Banc d’ADN i convertir-ho en un programa de país. Per tot això, per davant de tot, moltes gràcies.

Breument, perquè crec que explicar el Programa d’identificació genètica al marge del context o al marge del que ha estat els últims anys em semblaria com una mica des-contextualitzat... En tot cas voldria explicar molt breument que a Catalunya la primera política pública realment de memòria impulsada per l’Administració de la Generalitat va ser la creació del Centre d’Història Contemporània de Catalunya l’any 84, un projec-te principal en el que es coneix com «el cost humà de la Guerra Civil a Catalunya»; és una relació nominal i exhaustiva de tots els morts, i en aquest moment hi ha un registre de més de cinquanta mil persones. La segona iniciativa en aquest sentit del Govern de la Generalitat va ser la creació l’any 2000 del Punt d’Atenció als Expresos i, el 2003, del grup de recerca de desapareguts, vinculat al primer.

És de justícia, però, posar en relleu que veritablement l’impuls decisiu de les políti-ques públiques de recuperació de la memòria democràtica prové en gran part, a Catalu-nya, de la societat civil –abans també en parlàvem. El 22 d’abril del 2002, en un multi-tudinari acte al Gran Teatre del Liceu organitzat per l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, es va llegir un manifest instant el Govern de la Generalitat a la creació del Memorial Democràtic. El paper de les entitats memorialistes ha estat essencial al llarg d’aquests anys. Més enllà de la tasca de la recuperació de la memòria democràtica que fan moltes i de la importància de la seva implementació en bona part del territori català, més enllà d’això cal dir que la seva pressió ha estat determinant per al manteniment del Memorial Democràtic i de les polítiques públiques de memòria del Govern de la Gene-ralitat. El 2005 el Govern Maragall, de la mà del conseller Saura, va posar en marxa el Programa per al Memorial Democràtic. Posteriorment, la recuperació de la memò-ria històrica es va recollir en l’article 54 de l’Estatut d’autonomia, i a l’octubre de l’any 2007, en la Llei de creació del Memorial Democràtic.

El 2010 va estar marcat pel reconeixement als represaliats del franquisme amb un gran acte institucional al Palau Sant Jordi, de Montjuïc, i el lliurament de diplomes de re-coneixement a milers d’expresos polítics, lliurament que ha estat reprès pel conseller, tam-bé, Romeva enguany, en un acte aquest mes de novembre al paranimf de la universitat.

Paral·lelament es va anar avançant en la concreció de les polítiques públiques de me-mòria. El 2007, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de creació del Memorial Democràtic, i el 2009, la Llei de fosses, que ens permet avui tirar endavant el Programa d’identificació genètica perquè recull tot allò imprescindible, necessari, perquè puguem tirar endavant aquest programa. Per tant, el marc legal estava suficientment assolit; fal-tava, en tot cas, potser, una mica l’impuls.

I finalment, en tot cas, dir que el mes de setembre del 2016 es crea el Programa d’identificació genètica de la Generalitat, impulsat per tres departaments: impulsat en primer lloc pel Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Transparència, amb la col·laboració dels departaments de Justícia i de Salut, del qual parlaré tot seguit.

Què és el Programa d’identificació genètica? –que és on vull entretenir una mica més. En primer lloc, dir que és el programa que va adreçat a les persones desaparegu-des, per una banda, o sigui, al dret de les persones vives de trobar les persones desa-paregudes, els seus familiars, durant la Guerra Civil i també durant la dictadura fran-quista. És una iniciativa impulsada i coordinada, com ja he dit, pel Departament d’Afers i Relacions Institucionals, i en col·laboració amb Salut i Justícia. Aquest programa pre-tén, i ja està en marxa, la creació d’una base de dades dels perfils genètics dels familiars de desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura; també, la creació d’una base de dades dels perfils genètics extrets de les restes humanes de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura, i l’encreuament de la informació de totes dues bases de



dades, per tal d’intentar establir relacions de parentiu que permetin determinar identifi-cacions personals.

Què hem fet actualment, en aquest moment? En aquest moment, a les més de les 5.100 persones –segurament més, perquè cada dia hi han noves persones que estan ins-crites en el registre de familiars– que registren que tenen un familiar desaparegut, ja s’han enviat mil cent cartes, s’han citat ja persones que estan inscrites en aquest cens. Els criteris de prioritat que hem utilitzat han estat el de començar pels germans, perquè són les persones més grans; pels fills, i, en tercer terme, pels néts. Qualsevol dels tres rangs de consanguinitat serà efectiu a l’hora de fer la prova genètica.

S’han fet ja citacions, per tant; de manera descentralitzada, a Barcelona, a Tarra-gona, a Lleida i a Girona, perquè s’hi traslladen els equips de la Vall d’Hebron: és el Departament de Genètica de la Vall d’Hebron el que realitza les proves genètiques i es trasllada, en definitiva, al territori, per evitar precisament que els familiars hagin de venir fins a Barcelona. Com ja he dit, les proves genètiques se realitzen des del labo-ratori de genètica de l’hospital universitari de la Vall d’Hebron, de Barcelona; també a l’Hospital Joan XXIII, de Tarragona; el Centre d’Atenció Primària Güell, de Girona, i el Centre d’Atenció Primària Onze de Setembre, de Lleida.

M’aturo aquí un moment, en tot cas, per explicar que del que es tracta, en definitiva, és que la Generalitat té dos grans censos i informació: per una part, té el mapa de fos-ses, el mapa de fosses públic, que qualsevol de vostès també el podrà consultar. Aquest mapa de fosses, que és fossesirepressio.gencat, registra 380 fosses, de les quals 166 es-tan confirmades i 214 són fosses probables. D’aquestes 380 fosses, n’hi han 186 que es-tan en cementiris, i 194 fosses estan fora de cementiris.

En totes aquestes fosses, durant aquests anys –des del 2009, que es va aprovar la Llei de fosses– s’han fet algunes intervencions, s’han fet aproximadament unes qua-ranta o quaranta-cinc intervencions, diferents cada una d’elles. Pensem que són insufi-cients; creiem que han transcorregut bastants anys i que haurien d’haver-se fet, evident-ment, més intervencions.

La voluntat del Govern per tirar endavant aquest Programa d’identificació genètica és indispensable, no només fer la prova genètica a les persones vives. El Banc d’ADN el que feia eren les proves genètiques a les persones vives; el Govern de la Generalitat el que vam veure és que això era insuficient, totalment; que podíem inclús generar unes expectatives fent proves genètiques a les persones vives, però que si no actuàvem, en de-finitiva, en les fosses per poder fer l’encreuament, per aquestes proves genètiques sens dubte els familiars trigarien molts anys, o probablement mai, a tenir una resposta.

Per tant, el mes de gener el conseller farà una intervenció pública en què explicarem quina és la planificació d’obertura de fosses. Evidentment, està bastant condicionada als pressupostos, perquè estem amb pressupostos prorrogats de l’any 2015, data en què no hi havia aquesta previsió ni aquesta priorització, i, per tant, a nosaltres –concretament a la nostra direcció general, al nostre departament– ens afecta moltíssim que s’aprovin o no. En tot cas, si s’aproven, que és el que tenim en marxa i el que tenim planificat, hi ha una planificació que serà explicada pel conseller el mes de gener, que comportarà obrir durant l’any 2017 bastantes d’aquestes fosses que abans he comentat.

Per tant, «anirem fent el Programa d’identificació genètica» significa l’obertura de fosses. El Departament de Justícia farà els informes antropològics, i, evidentment, el jutge intervindrà en l’obertura de fosses, també a través de l’Imelec, des de Justícia. El Departament de Salut està fent ja i és l’encarregat de fer totes proves genètiques dels fa-miliars vius. En aquests moments, com dic, ja s’han realitzat gairebé cent trenta, proba-blement cent quaranta, proves genètiques.

Està ja en marxa, des del departament de la Vall d’Hebron..., on des de la nostra di-recció general anem traslladant la informació dels familiars per aquest ordre de priori-tat que us he comentat –germans, fill i néts–, i des de la Vall d’Hebron es van citant les persones. En aquest moment tenim ja restes de cent trenta, aproximadament, persones, que estan a les Camposines. Ja hi podem començar a fer les proves genètiques, a aques-tes restes.

Però l’important és l’obertura de fosses durant l’any 2017. A mesura que anem obrint fosses i que anem fent les proves genètiques de fosses, s’anirà creuant –l’encreuament també el farà la Vall d’Hebron–, s’aniran fent els encreuaments per poder anar, doncs, ve-



ient quin grau de parentiu podem anar trobant i quin èxit, quin grau d’èxit, podem arribar a tenir, per, en definitiva, traslladar als familiars allò que ens agradaria traslladar, i és que podem complir amb el dret, el dret dels vius, que és del que es tracta, perquè ja no po-dem, evidentment, garantir-los aquest dret, a les persones desaparegudes; el que podem fer és fer-los aquest últim homenatge de dignificació, de buscar les seves restes, evident-ment, i d’intentar que els seus familiars les puguin traslladar on considerin.

Per tant, aquesta és la finalitat del Programa d’identificació genètica, que es basa en... Fonamentalment ens vam plantejar que la Generalitat de Catalunya, per ella ma-teixa, tenia moltes possibilitats en els seus diversos departaments de fer gran part del que s’havia de fer per tirar endavant el Programa d’identificació genètica; que això era no només una «economia» –si m’ho permeten, no?–, en aquest sentit, perquè quan vaig arribar, o quan vam arribar, al gener, per poder tirar endavant el que es pretenia, en aquest cas –si m’ho permeten–, des del Banc d’ADN, ens parlaven de milions d’euros. Us he de dir això: això era impossible de fer (sona el senyal acústic que indica que s’ha exhaurit el temps d’intervenció) –era impossible de fer– pels pressupostos.

Per tant, l’anàlisi que vam fer de la realitat va ser una altra. Va ser el fet de dir: «La Generalitat ha de ser el principal recurs per als ciutadans per poder complir amb els drets i les obligacions que té l’Administració.» I, per tant, el Departament de Salut, des del minut zero en què se li va explicar, va dir: «Endavant amb aquest projecte, perquè és un projecte de país.» El Departament de Justícia, exactament el mateix.

I això ha fet possible que tres departaments i una voluntat de tot el Govern ens per-meti tirar endavant aquest projecte; un projecte que –ho voldria deixar aquí– per nos-altres és, per dir-ho d’alguna manera, el projecte estrella de la memòria en aquests mo-ments, i no l’únic. No tinc temps avui de parlar de molts altres projectes que tenim en memòria, de memòria històrica, tant en el Memorial, com a la direcció general, com a Comebe, que està a les Terres de l’Ebre i que en definitiva és la memòria dels cent quin-ze dies de la batalla de l’Ebre, o del Memorial de l’Exili, el Mume, que està a la Jon-quera, i que també representa un gran potencial, diguéssim, per a la recuperació de la memòria històrica.

No puc..., no tinc temps. Crec que, en tot cas, en les preguntes ja, si vostès ho consi-deren, podria respondre a alguna altra qüestió.

Moltes gràcies.(Aplaudiments.)

La presidenta

Gràcies, directora. Passem al torn dels grups parlamentaris. I, per tant, en primer terme, té la paraula el Grup Parlamentari de Ciutadans, el diputat Alonso.

Matías Alonso Ruiz

Moltes gràcies, presidenta. Bé, abans de tot, agrair al senyor Roger Heredia la seva compareixença; informar-lo que, per part del Grup Parlamentari de Ciutadans –i crec que en aquest cas podria parlar per tots els grups parlamentaris–, serà sempre ben rebut, vull dir que això..., i podrà venir a aquesta comissió, o a qualsevol altra que pertoqui, amb molta facilitat, perquè jo crec que el Parlament de Catalunya està obert al conjunt dels catalans. I, per tant, benvingut i serà ben rebut, doncs, tantes vegades com vulgui venir, amb total seguretat.

Bé, l’objectiu fonamental d’aquest Banc d’ADN, pel que tinc entès, és precisament això: identificar desapareguts, identificar víctimes, víctimes d’una situació concreta, que és la de la Guerra Civil, una guerra entre germans, i la dictadura posterior, que va ser, doncs, molt perllongada. I aprofitant l’avinentesa, des del Grup Parlamentari de Ciutadans volem tornar a condemnar, reiterem la nostra condemna a la dictadura fran-quista de forma específica, però a qualsevol altre tipus de dictadura, ja sigui passada, ja sigui actual o ja sigui en el futur, perquè pensem que és intolerable que els pobles hagin de viure, la gent hagi de viure sota la bota de les dictadures, com les pateixen encara a molts indrets del món.

Celebrar la seva tasca, agrair-los la seva tasca, felicitar-los per la seva tasca, per la seva iniciativa, perquè pensem que aquesta situació de, diguem-ne, llimbs, no?, en què la gent, doncs, no troba els seus desapareguts, i aquesta angoixa que genera a les famí-lies després de tants anys de no trobar els seus desapareguts..., s’han de buscar mecanis-



mes per tancar-la. Hi han mecanismes legals, jo crec que s’ha dit; hi han mecanismes tant a les Corts Generals com als parlaments autonòmics –i, per tant, també en aquest Parlament– que impulsen facilitar el fet d’acabar amb aquesta angoixa; reparar, dins del possible, el patiment que encara tenen aquells que han sofert aquestes situacions derivades de qüestions polítiques, de qüestions ideològiques, de qüestions religioses, de moltes qüestions que, en aquest cas també, queden solapades unes damunt de les altres.

Per tant, reiterem no només la condemna, sinó també l’obligació moral que tenim les democràcies –que tenen les Corts Generals, que tenen els parlaments autonòmics, que tenim els partits polítics democràtics–, doncs, de buscar les millors eines, precisament, per apaivagar aquesta situació, per reparar, dins del possible, aquesta situació.

A mi no em queda més que encoratjar-los a seguir amb aquesta tasca. Hi han man-dats parlamentaris concrets; vostè ha fet referència a algunes resolucions d’aquest Parla-ment, i també, doncs, s’ha queixat de certa deixadesa per part dels governs; de vegades passa això, que els parlaments anem una mica per davant del que després pot desenvolu-par el Govern. I jo diria que el marc legal, en el seu conjunt –partint fins i tot de la Llei 52/2007, del desembre, que busca millorar la reparació, en aquest cas, de les víctimes–, podríem considerar-lo suficient des del pla teòric, però la pràctica ens demostra que tant en l’àmbit estatal com en l’àmbit autonòmic encara –encara– és insuficient.

Jo el que sí que li he de dir és que nosaltres –i suposo que no li generarà cap mena de sorpresa– no compartim, dins de la seva intervenció, el paral·lelisme que ha fet, en certa forma, entre el que seria la necessitat d’arribar a la veritat, de fer justícia i, lògi-cament, de buscar la reparació a totes les víctimes i a tots els que han patit aquestes qüestions..., fer aquest paral·lelisme amb l’èpica de la nova república catalana; vull dir, però això... Vostè ha parlat del teòric cas d’aquest Estat espanyol que tenim, que, suposadament, doncs, és –ho ha dit vostè–, teòricament, social i democràtic de dret, no? Bé, si això és al pla teòric, al pla hipotètic d’aquesta nova república catalana o d’aquest nou estat propi, potser, també hauríem de posar en quarantena, inicialment, la possibilitat que fos també social i democràtic de dret, perquè si posem en dubte el que ens hem donat entre tots i el que mantenim entre tots en un àmbit absolutament democràtic, n’hauríem de posar en dubte no només el present teòric, sinó fins i tot la hipòtesi futura, no?

I, bé, res més. Nosaltres, reiterar que donarem suport a tot el que tingui a veure amb programes de cerca de víctimes i d’identificació de les víctimes, i celebrem que sota l’impuls de la societat civil, doncs, hi hagi també una voluntat ferma per part del Go-vern. Per tant, ple suport; però ple suport, en tot cas, sense segones lectures –no anirem més enllà. Nosaltres donarem ple suport que es cerqui aquesta veritat, que es busquin les víctimes, que hi hagi reparació als hereus d’aquestes víctimes, que segueixen patint, però, ho repeteixo, sense cap mena de paral·lelisme amb aquesta hipòtesi del nou estat, que nosaltres no compartim i que, d’altra banda, crec que està molt llunyana.

Moltes gràcies.

La presidenta

Gràcies, diputat. És ara el torn del Grup Socialista, el diputat Pedret.

Ferran Pedret i Santos

Gràcies, presidenta. També donar les gràcies per la compareixença avui aquí del se-nyor Heredia i també la de la senyora Garcia. És cert que la senyora Garcia començava la seva intervenció fent un reconeixement a la tasca que, des de la societat civil, associa-cions com la que avui representa aquí el senyor Heredia, l’Associació del Banc d’ADN, han dut a terme per permetre que avui ens trobem en la situació que ens trobem. I cele-brem que es produeixi aquest reconeixement.

Tanmateix, i tot reconeixent les, crec, passes endavant molt significatives que suposa el Programa d’identificació genètica anunciat per la Generalitat i que ja ha començat a implementar, a desenvolupar, crec que tampoc seria just deixar de dir que no compleix estrictament les resolucions 69/X i 776/X, almenys pel que fa a la seva literalitat. Per-què parlaven explícitament d’un suport al projecte del Banc d’ADN i al final la fórmula que s’ha trobat, que ens sembla bé, és una fórmula diferent a través d’altres operadors o d’altres agents, si es vol així. I aquest reconeixement que avui s’ha fet públic aquí a nosaltres ens hauria agradat veure’l reflectit, també, en una major integració de l’equip



de la doctora Barrot o de la seva mateixa associació, senyor Heredia, diguem-ne, en la gènesi del projecte i en les possibilitats de seguir-hi participant o seguir-hi vinculats.

Estem absolutament convençuts, veient quina és la voluntat política del Govern, ex-pressada aquí per part de la senyora Garcia, que trobarem les fórmules perquè aquest reconeixement a la generositat i predisposició, i a la sensibilitat dels equips de la Uni-versitat de Barcelona, i també a la tasca que han fet vostès, doncs, trobi una millor arti-culació en aquest Programa d’identificació genètica.

He vist alguna qüestió que el preocupava, que és el fet que es tornés a convocar la recollida de mostres a persones que ja havien aportat mostres al seu Banc d’ADN. Su-poso..., li ho pregunto, però, pel que tinc entès –crec que en tinc part de la resposta–, hi ha alguna diferència metodològica: sembla que un equip usava bàsicament mostres ba-sades en saliva i l’altre usa mostres basades en sang, però en qualsevol cas, doncs, vostè segurament em podrà explicar..., o, vaja, vostès em podran explicar segurament a què respon això, que probablement deu anar per aquí.

Però, en qualsevol cas, demanem això, que aquesta predisposició, aquesta voluntat política del Govern, diguem-ne, acabi d’arribar a un reconeixement més efectiu de la tasca realitzada fins ara per la seva associació i per l’equip de la doctora Barrot.

És evident que tenim moltes tasques pendents en matèria de memòria democràtica. Per dir-ho així, en matèria de la memòria del trauma que van suposar la Guerra Civil i la dictadura, encara molt present per a moltíssimes persones que, efectivament, no saben on reposen els seus familiars, amics, coneguts, companys, és un trauma encara molt pre-sent. I hi ha moltíssimes coses a fer, algunes s’han posat sobre la taula per part de la se-nyora Garcia mateix. Aquest programa d’identificació genètica està molt bé, la intenció està molt bé, em sembla que l’organització és racional i que el plantejament és racional, però certament, sense l’obertura de més fosses, doncs, queda coix. És evident, no? Si el que cal és contrastar les mostres genètiques de persones vives que estan buscant els seus familiars i les restes humanes que puguin haver estat trobades, el que cal és trobar-ne més de les que fins ara es disposa, perquè si no hi haurà gent que veurà negat l’efectivitat d’aquest dret que es vol reconèixer amb el Programa d’identificació genètica, no?

Hi ha una citació molt coneguda..., com que estic citant de memòria crec que és de Luther King, però aquella que diu que «qualsevol dilació en el reconeixement d’un dret és una negació del dret». En aquest cas, crec que és molt evident que el pas del temps va negant el dret a generacions que potser no ho veuran; és a dir, potser els néts sí, però els fills ja no ho veuen, els germans ja no ho veuran. Per tant, deixin-m’ho dir de manera col·loquial: ja és extraordinàriament urgent que això es pugui fer, i per fer-ho calen re-cursos, eh? I, per tant, ens agradaria veure com..., i preguntem també a la senyora Gar-cia quina notícia té de quina és la planificació en termes tant de calendari com pressu-postària per a l’obertura d’aquestes fosses. Vostè ha parlat de l’any 2017; ens agradaria saber si ja tenen més o menys identificades..., quines, a on podrien actuar i de quins re-cursos disposen, perquè seria extraordinàriament interessant.

Però l’altra matèria –i segurament no és l’objecte d’aquesta compareixença, però no puc deixar de dir-ho, perquè també crec que honora les víctimes que estan encara pen-dents de trobar– és, diguem-ne, la memòria sobre les aportacions positives d’aquell pe-ríode històric. És a dir, sobre les innovacions pedagògiques, sobre l’esforç que es va fer en matèria d’igualació social, de cohesió social, tot allò pel que lluitaven aquelles per-sones que van caure víctimes del franquisme. Per tant, tot això també és extraordinària-ment necessari.

I podríem seguir amb altres coses, eh?, que tenen a veure, per exemple, amb la me-mòria de la gent que va patir treballs forçats en els diversos tipus de batallons de tre-balls forçats, i quines obres van contribuir a edificar, i per què no estan convenientment senyalitzades i no es diu: «Aquest pont es va fer amb mà d’obra que estava sotmesa a treball forçat», etcètera. Podríem seguir, perquè encara hi ha molta tasca a fer.

I és veritat que, fins que no estigui completa, no podrem parlar que de debò s’hagi realitzat aquesta aspiració que en els textos internacionals ja llegim i que repetim contí-nuament quan tenim aquest tipus de compareixences, que és l’aspiració que hi hagi ve-ritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició davant de situacions tan enormement traumàtiques com les que va viure el nostre país ara fa vuitanta anys i també en ante-riors guerres civils, encara que la que tenim més present, òbviament, per la seva cruesa



i per la seva proximitat històrica, i pels efectes que encara té en la nostra societat pel fet de no haver tingut l’ocasió de fer un autèntic procés de reparació, doncs, és la Guerra Civil del 36-39.

En tot cas, moltes gràcies, senyor Heredia, a vostè, avui, en nom de tantes i tantes per-sones que han estat fent una tasca extraordinària per la recuperació de la memòria històri-ca. I crec que, malgrat estar a l’oposició, no passa res perquè en el Parlament també es di-gui que cal agrair al Govern que hagi posat sobre la taula aquest Programa d’identificació genètica, del qual esperem veure resultats ben aviat, sobretot perquè esperem que hi hagi molta gent que pugui acomiadar-se de les persones a les quals està esperant.

Gràcies.

La presidenta

Gràcies, diputat. Per part del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot, el dipu-tat Dante Fachin.

Albano Dante Fachin Pozzi

Gràcies, presidenta. En primer lloc, moltes gràcies al senyor Roger Heredia per ha-ver vingut a explicar-nos això, que crec..., en primer lloc, és imprescindible destacar una qüestió que pot semblar una obvietat, però que és imprescindible: recordar que la memòria és un atribut dels pobles, són els pobles i les persones que la cuiden i que la mantenen viva les que són les veritables dipositàries d’aquesta memòria. I dic que «pot semblar una obvietat» però no ho és. En Roger ens explicava com s’ha fet una lluita des de baix per treure a la llum, per fer surar, per mantenir viva la memòria i la reclamació que feu des del Banc d’ADN, per mantenir-la viva i per aprofundir en la memòria. I que al llarg d’aquesta lluita, com passa moltes vegades en les lluites que s’emprenen des de baix, doncs, bé, s’ha topat amb, diguéssim, manques de voluntat política. Moltes vega-des, al llarg d’aquesta lluita, aquestes mancances de voluntat política no han aturat la lluita i per això estem aquí, perquè hi ha gent que davant d’aquestes mancances de vo-luntat política ha decidit continuar, continuar malgrat tot.

Per tant, és una gran notícia el que ens ve a explicar el Govern. Com deia el dipu-tat Pedret, quan es fan coses que la gent demana, que la gent necessita, que la societat necessita, doncs, cal posar-se a treballar, mans a l’obra, però sempre –sempre, sempre– tenint molt clar que això ho fa la gent, que això ho fa la ciutadania, que la ciutadania, i sobretot en qüestions de memòria, és la dipositària última de la capacitat d’empènyer per fer realitat que aquesta memòria es mantingui viva.

I està molt bé que el Govern faci un pas endavant per posar-se al costat d’aquesta gent, i dic «un pas endavant per posar-se al costat» perquè moltes vegades els governs han estat un pas per darrere. És a dir, si ara el Govern fa un pas endavant és per po-sar-se, o ha de ser per posar-se al costat de la gent que manté i ha mantingut aquesta me-mòria viva. I dic aquest «pas endavant per posar-se al costat de la gent» per dos motius: en primer lloc, perquè –i no passa res tampoc per reconèixer-ho– s’han comès errors, que hi ha hagut gent que ha lluitat per anar més endavant..., abans escoltàvem que hi han resolucions d’aquest Parlament, que moltes vegades –i ho sabem, no només en aquest àmbit– s’aproven resolucions que després costa fer-les realitat, això és una constant, és el sistema que tenim i entre tots lluitem perquè no passi, però, bé, passa o ha passat, i, per tant, davant d’aquestes limitacions que de vegades té el sistema per anar compassat amb la voluntat de la gent, doncs, tenir clar que la gent està al centre de la qüestió.

Després, qüestions més concretes, no? En Roger ens parlava d’aquestes cartes que en el seu moment es van enviar que no contenien prou informació, la qual cosa dificultava o fins i tot afegia dificultat a la lluita que estaven portant les persones, la gent del Banc d’ADN; algunes deficiències en el funcionament dels instruments que hem tingut fins ara. I, per tant, davant d’això, sense buscar culpables, però sí sent conscient que moltes vegades les institucions han estat per darrere, conscients d’això, doncs, mantenir en el centre la gent, que és la que ha guardat aquesta memòria.

I en segon lloc, per justícia, per una qüestió de justícia. Ja s’han comès prou oblits, prou injustícies al voltant d’aquest tema que tractem avui, i, per tant, no podem oblidar –no podem oblidar– el protagonisme que tenen i que és l’única explicació que avui es-tiguem aquí fent això que estem fent, i que avui el Govern faci aquesta passa cap enda-vant i això comenci a ser una mica més realitat.



Per tant, jo volia preguntar a la representant del Govern quin serà el paper, en con-cret, que jugarà la gent que ens ha portat fins aquí, la gent del Banc d’ADN, la gent que ha treballat, com ens ha explicat el senyor Heredia, en aquest projecte des dels seus ini-cis: quin serà el seu paper?

I, bé, a banda d’això, sens dubte, cal esperar..., o rebem amb molta satisfacció aques-ta proposta, i sempre conscients que, en un tema tan complex, tan delicat com aquest, on s’han comès tants oblits, doncs, no ens podem permetre cap més oblit.

I per acabar. Abans el diputat de Ciutadans feia una reflexió: que la Guerra Civil ha-via estat una «guerra entre germans», i és veritat que a nivell parentiu o personal que s’han donat casos en què hi han hagut germans d’un costat i de l’altre, en aquesta guerra, i això no ho nega ningú. Però crec que, també per memòria, cal recordar que aquesta va ser una guerra que va tenir lloc quan va haver-hi un aixecament feixista contra una repú-blica legítima. I ho volia puntualitzar i aprofundir. Sé que en cap cas el diputat ho deia per una altra qüestió, però crec que per memòria i per justícia també cal recordar-ho.

Gràcies.

La presidenta

Gràcies, diputat. Per part del Grup Parlamentari del Partit Popular, el diputat Sánc-hez Costa.

Fernando Sánchez Costa

Moltes gràcies, presidenta. I, senyor Heredia, bona tarda; també a la representant del Govern, que..., porto les ulleres... (Veus de fons.) Carme Garcia. (Rialles.) Moltes grà-cies. Doncs, en primer lloc volia saludar la seva compareixença i també saludar les per-sones que l’acompanyen avui.

Miri, davant de persones que han estat víctimes o que han estat familiars de vícti-mes, un sobretot, el que ha de mostrar, doncs, és respecte i solidaritat, no? Podem tenir perspectives diferents sobre com hem d’abordar la memòria històrica, la memòria pú-blica, però ho hem de fer sempre amb el màxim respecte, sabent que hi ha també ex-periències molt dures, sentiments clavats al cor que mereixen tota l’escolta i el suport.

Nosaltres tenim un capteniment molt clar sobre aquestes polítiques, no? Per una ban-da, reivindiquem amb força aquell gran projecte que va ser la transició, que es basava –és veritat– sobre l’amnistia, la reconciliació, els reconeixements mutus i un accent en la mi-rada de futur. Però també pensem –i ho hem dit en seu parlamentària, aquí, al Parlament– que hi ha aspectes en què cal aprofundir en la recuperació i el reconeixement de persones i de col·lectius, especialment, doncs, víctimes de la violència. I per això, en la resolució parlamentària, quan es va votar aquest tema, nosaltres hi vam donar el seu suport.

Davant del tema en concret de les fosses, doncs, defensem una actuació en dos ni-vells, no? Per una banda, a nivell més general, una dignificació dels espais amb fosses. I, per altra banda, la possibilitat d’obrir i identificar aquelles fosses en què hi hagi in-dicis de persones concretes i hi hagi interès de familiars per recuperar aquelles restes. És el mateix posicionament que han tingut alguns catedràtics significats del Memorial Democràtic, que no són, precisament, del Partit Popular. I, per tant, sota aquesta pers-pectiva, sota el marc d’un esperit fonamental de reconciliació, nosaltres estem al costat d’aquesta política.

Nosaltres sempre hem demanat i demanem..., les polítiques de memòria... Bé, en pri-mer lloc –i això és una reflexió més general–, que la memòria històrica no es limiti del 36 al 75; vull dir que història i memòria, doncs, a Catalunya, des del segle..., més enllà, la tenim, no? I, clar, a vegades, hi ha grups... Escolti’m, la memòria, per exemple, de la repressió obrera quan el catalanisme governava també aquí, a Catalunya, a principis del segle XX, d’això, mai se’n demana i mai s’esmenta, només interessa posar el focus en un punt. Bé, posem-lo –posem-lo. Però demanem polítiques de memòria plurals, és a dir, ve-ritablement democràtiques en la memòria, per tant, que recullin totes les veus i les expe-riències, i que la força de la memòria no limiti, diguéssim, el rigor, després, de la història, en la investigació, en el judici sobre els fets, en la determinació de les categories, etcètera.

Amb aquestes premisses, doncs, nosaltres celebrem la seva iniciativa, la força amb què la porten, fa un temps que ens coneixem amb vostè i, bé, he tingut ocasió de con-trastar opinions. Sé que per vostè això és un projecte vital i jo espero que pugui ajudar moltes persones també a recuperar familiars, si realment tenen aquesta prioritat. Només



lamentaríem que el Govern, i el conseller Romeva en particular, volgués instrumentalit-zar aquest projecte perquè això significaria poca qualitat política, al final, no?

I per preguntar, una qüestió: perquè vostès han parlat del paper de la Universitat de Barcelona al principi, i, després, s’ha difuminat. Em sembla que hi ha hagut el Grup So-cialista que també ha fet algun comentari sobre això. Si em poden dir –perquè jo no el conec, és a dir...– quin és el paper que hi juga, actualment, la universitat, si, diguéssim, el projecte ha quedat ja desvinculat de la universitat o no.

Moltes gràcies per la seva compareixença.

La presidenta

Gràcies, diputat. Per part del Grup Parlamentari de la CUP - Crida Constituent, el diputat Riera.

Carles Riera Albert

Gràcies, presidenta. Bé, en primer lloc, com ja han fet tots els grups, agrair al senyor Heredia i a la senyora Carme Garcia la seva compareixença. I, en especial, vull subrat-llar el nostre reconeixement, agraïment, i aplaudiment i felicitació al Banc d’ADN per la tasca que han fet, que estan fent i que esperem que puguin continuar fent per contribuir a la reconstrucció i dignificació de la nostra memòria històrica. D’altra banda, també hem de celebrar i reconèixer, òbviament, que s’hagi fet un pas endavant des de les insti-tucions i que avui sigui la Generalitat qui prengui el lideratge d’aquest procés.

Però, tanmateix, com ja han dit algunes intervencions que m’han precedit –i, d’això, me’n faré ressò també al final de la meva intervenció–, sí que ens agradaria i ens sem-blaria important que el model de governança d’aquesta iniciativa pública de la Genera-litat de memòria històrica pogués integrar, sumar el procés, i la tasca i els actors que abans ja hi han estat treballant i que avui encara hi segueixen treballant.

Bé, nosaltres considerem que el conflicte que es va obrir amb el cop d’estat fran-quista contra la república és un conflicte que no s’ha tancat, que no s’ha pogut tancar encara. I un dels motius –després en citaré d’altres– pels quals no s’ha pogut tancar és perquè no s’ha fet justícia amb les víctimes del franquisme, les que es van produir du-rant la guerra i les que es van produir posteriorment, durant el període fosc i llarg de la dictadura franquista i de la repressió amb què aquesta es va desenvolupar.

A diferència d’altres països d’Europa, que sí que van poder resoldre i tancar millor el període del nazisme, el conflicte de la Segona Guerra Mundial, aquí, això, encara, no hem pogut fer-ho. I com que no ho hem pogut fer col·lectivament, nacionalment ni polí-ticament, això dificulta que les persones i les famílies també ho puguin fer. I això té les seves raons i té les seves motivacions. Com els deia, a diferència del que va succeir a al-tres països d’Europa, després de la Segona Guerra Mundial, aquí, el que vam tenir, des-prés del règim franquista, no va ser una ruptura amb el règim franquista, amb el règim de la dictadura, va ser una reforma. Va ser una reforma que va donar carta de legitimitat a la normal existència política dels franquistes i dels seus hereus, molts dels quals han tingut i encara tenen càrrecs públics, eh?, per a vergonya de la nostra societat.

D’altra banda, no es va restaurar el legítim règim republicà que havia caigut víctima del cop d’estat, sinó que es va restablir, restaurar, un règim monàrquic anterior, anterior a la decisió democràtica republicana de la majoria de la població. Però, d’altra banda, també és important constatar que aquí no vam poder tenir el nostre equivalent al judici de Nuremberg. Gràcies al judici de Nuremberg –entre d’altres, ho esmento com a sím-bol–, Europa va poder fer una part de la seva reparació i una part de la resolució del seu conflicte. Aquí no es va jutjar la dictadura, no es van jutjar els franquistes ni els seus suc-cessors, i molts d’ells, hi insisteixo, encara campen. Això, òbviament, va crear les con-dicions per tal que les víctimes del franquisme, fins i tot després del règim, no fossin re-conegudes, no fossin honorades ni fossin reparades, així com tampoc les seves famílies.

I, com deia abans, fins que aquest conflicte no es pugui resoldre i tancar col·lecti-vament, nacionalment i políticament, no crearem les condicions favorables perquè les famílies i les persones el puguin tancar. Perquè aquests conflictes només es tanquen si hi ha reconeixement, dignificació, honor, si es demana perdó públicament i si es repara públicament. I volem nosaltres, aquí, remarcar que aquest conflicte de la memòria his-tòrica no es tanca, que ningú s’enganyi, fins que no hi hagi perdó i reparació per part de l’Estat i per part del franquisme i els seus hereus.



Per tant, nosaltres, en nom de les víctimes i en nom de les seves famílies, reivindi-quem que aquest procés no s’aturi, que, gràcies a la iniciativa pública, vagi a més, in-corporant i integrant els qui ja l’han iniciat. I que, efectivament, permeti aquest procés de reparació.

Tenim la impressió que, segurament, caldrà aprofundir, que caldrà consolidar o mi-llorar el marc legislatiu actual per tal que aquest tipus d’actuacions, que aquesta inicia-tiva ja no depengui mai més de colors polítics sinó que sigui una actuació sistemàtica irreversible i indefugible, per tal que la seva execució sigui d’obligat compliment per qualsevol administració, governi qui governi. Ens sembla també que serà molt impor-tant que no ens quedem només en els processos de dignificació, sinó que també totes aquelles famílies que ho vulguin puguin gaudir dels processos de recuperació, etcètera. I no volem oblidar la necessària reivindicació política encara pendent de perdó i de re-paració, que és un gran capítol pendent.

Estem convençuts, estem convençudes, que la tasca que ha iniciat el Banc d’ADN, que la tasca que avui continua la Generalitat –esperem que amb la seva col·laboració– està fent i farà passes fonamentals en aquest procés. Però també estem convençuts, també estem convençudes, que aquest procés podrà adquirir plenitud, podrà assolir-se plenament en el marc de la nostra república, a la qual, sens dubte, vostès, amb el seu tre-ball, són dels principals actors a l’hora de construir-la.

Moltes gràcies.

La presidenta

Gràcies, diputat. Per part del Grup Parlamentari de Junts pel Sí, el diputat David Bonvehí.

David Bonvehí i Torras

Gràcies, presidenta. Bona tarda i benvingut, senyor Heredia. Senyora Garcia, gràcies per les seves explicacions. Jo, per coses de la vida, des del 2010 que us vaig conèixer, he, més o menys, coincidit amb vosaltres en moltes diferents actuacions i en diferents intents que heu anat fent sobre el Banc d’ADN, i he compartit les vostres il·lusions, projectes i també decepcions, en alguns dies en què no vèieu les coses tan clares com les veieu avui. I, per tant, ratifico en gran part la intervenció que ha fet el senyor Heredia, amb alguna puntualització que després li faré, però que en tot cas comparteixo i conec de primera mà aquest projecte vital, que per ell és això i per la gent que l’acompanyen –com l’An-toni, que avui també l’acompanya aquí– i d’altra gent, i dono fe d’aquest projecte vital i d’aquest ímpetu i d’aquestes ganes que hi han posat per portar a terme aquest projecte.

Tot comença el 2010, com diu vostè. El 2011, 2012, aquí, al Parlament, vostès van ser jo diria que decisius perquè aprovessin aquella resolució en el Ple del Parlament en què vosaltres mateixos, fins i tot, veniu a convèncer els grups parlamentaris de què era un banc d’ADN, i veníeu amb gent de la universitat i veníeu a explicar-nos, doncs, com s’havia de vertebrar això, com a vosaltres us semblava que havíem de vertebrar això. Jo crec que, en aquell moment, en contra del que m’ha semblat que el senyor Heredia deia, no és que no hi hagués voluntat del Govern, jo crec que la voluntat del Govern hi era, però segurament no es veia com..., es desconeixia d’alguna manera com s’havia de muntar això i ells, tècnicament, ho veien d’una manera diferent que vostès. I, per tant, jo crec que la voluntat política hi era però, segurament, les formes de portar-ho a terme no eren ben bé les mateixes. Sí que vam estar discutint molts temes de protecció de dades, me’n recordo, i que semblava que enviar aquestes cartes de la manera que vostès volien enviar-les no era de la millor manera possible, però si al final s’ha fet d’una altra forma i això serveix per informar a tota la gent del cens, nosaltres ens n’alegrarem. Crec que ha estat, des del 2012 fins aquí, doncs, una constant reforçada pels diferents informes d’organismes externs, entre ells els de les Nacions Unides, que ens han portat fins aquí, en aquest punt, i, per tant, nosaltres els agraïm tota aquesta feinada que vostès han fet.

També sabem i som conscients que, a vegades, per continuar aquesta lluita i per anar pel territori –havien vingut a Manresa, també me’n recordo, al principi–, a diferents consells comarcals, vostès van posar en marxa, fins i tot, un Verkami, un mecenatge, un micromecenatge, doncs, que també els ha permès continuar divulgant, i la veritat és que els que ens vam interessar en aquell moment per això us hem pogut anar seguint des de totes les televisions, a totes les revistes especialitzades, a totes les revistes generals, a



molts diaris, i, per tant, jo crec que la vostra és una història de com la societat civil va endavant.

Dit això, nosaltres celebrem, doncs, que el Programa d’identificació genètica que ela-bora el Govern estigui tan avançat, creiem que és la via. Creiem que això ha d’anar apa-rellat, com s’ha dit, amb l’obertura de fosses de manera evident, i l’èxit d’aquestes dues actuacions, tant d’aquest programa com de l’obertura de fosses, ha de fer que es com-pleti amb èxit aquest gran propòsit de país. Aquest creuament que dèiem el considerem bàsic i, per tant, jo, sense repetir tot el que s’ha dit sobre aquest Banc d’ADN, creiem que podem donar resultats i poden donar resultats en aquest sentit.

També copsem que allò que el 2014 va anunciar el Govern, d’una manera o altra, que cada any s’obririen unes fosses..., el 2014 es va anunciar, el 2015, es va obrir la pri-mera a la serra de Riés, i que el 2015 es va portar a terme aquesta primera obertura de fosses, que aquí va donar fruits, i es van exhumar restes òssies humanes, i que el 23 de febrer del 2015 es van portar a terme aquests treballs, es van començar d’acord amb el criteri científic del Comitè Tècnic per a la Recuperació i la Identificació de Persones Desaparegudes durant la Guerra Civil, amb la col·laboració de la Universitat de Barce-lona i la Universitat Autònoma. Certament, doncs, aquesta devia ser l’actuació que es va fer el 2015 i ara el Govern continua amb aquesta obertura de fosses, que nosaltres con-siderem del tot imprescindible.

Per tant, donar les gràcies als impulsors, agrair-vos la feina. I també agrair als dife-rents governs i l’actual, per descomptat, doncs, que com a país evolucionem en aquesta qüestió, en una qüestió que també, per què no dir-ho, i perquè també s’ha dit aquí, jo crec que ens fa diferents, també, de la resta de l’Estat espanyol. Malgrat que aquí hi ha moltes mancances en la memòria històrica, creiem que en els diferents àmbits en la me-mòria històrica anem..., s’estan fent moltes més actuacions i s’està ajudant molt més la gent amb ajudes directes o indirectes des de l’Administració que a la resta de l’Estat es-panyol, i, per tant, en aquest sentit també estem creant entre tots una estructura d’estat.

Moltes gràcies.

La presidenta

Gràcies, diputat. És el torn de rèplica per als dos compareixents, conscient que els donaré molt poc temps, serien deu minuts per a cadascú. Tenim una altra compareixen-ça, i per tant sóc conscient que... Donaria per a molt més, però en tot cas tenen la pa-raula, si li sembla, primer el senyor Heredia i després la senyora Garcia per deu minuts cadascú.

Gràcies.

Roger Heredia i Jornet

Molt bé. Bé, espero respondre a totes les seves preguntes perquè, bé, és molta, la in-formació.

Bé, primer, el Grup de Ciutadans. Evidentment, agraeixo les seves paraules i també, sobretot, agreixo les paraules que ha fet de la condemna del franquisme, molt impor-tant. Però també, doncs, hauríem de parlar amb una mica de marc espanyol, no? És evi-dent que m’he deixat portar per un pensament individual, és a dir, jo crec que en el meu futur país les polítiques de memòria han de ser un pilar fonamental, és a dir, la base han de ser de les polítiques de memòria, si no, res no té sentit. Però, si em permet, m’agra-daria parlar en clau espanyola, no? Quina és la clau espanyola, que abans l’he citat, pel que fa a persones desaparegudes i fosses. He dit abans que són gairebé 2.500 fosses a l’Estat espanyol, i, persones desaparegudes entre 115.000 i 130.000. Com deu compren-dre, el 2016..., i li deia allò de «un estat democràtic i de dret», entre cometes, perquè jo considero que, el 2016, en un país com Espanya, que forma part de la Unió Europea, és evident que, de drets, pocs, en aquest aspecte, per a les famílies.

I només..., jo penso que la cosa és molt clara, no? La Llei de memòria històrica, de 2007, espanyola i la Llei d’amnistia del 77 són el principal escull per no poder avançar, però també juntament amb la manca d’acció política de l’actual Govern. I permeti’m fer unes reflexions sobre unes paraules sentides a la televisió, als mitjans de comunicació, fa poc temps, com per exemple les del president Rajoy, que va dir que «el Gobierno no puede hacer nada para ayudar a las miles de familias con desaparecidos», però ara fa pocs mesos l’exministre Fernández Díaz –exministre actualment– va dir: «Hay algu-



nos que pretenden ganar la Guerra Civil cuarenta años o no sé cuántos años después.» Per això jo li comentava que penso que sí, que en la futura Catalunya és primordial. Per sort, a Catalunya sí que tenim voluntat per fer-ho, però, ho remarco, per això..., fer aquest incís de per què he fet aquesta reflexió, no?, que, ho repeteixo, l’he fet a nivell personal. En tot cas, agraeixo les seves paraules.

També agraeixo les paraules del senyor Pedret, del Partit Socialista de Catalunya. També el senyor Pedret..., ens vam conèixer a la passada intervenció al Parlament a principis d’any. També agraeixo les seves paraules i comparteixo tot el que ha comentat, pel que fa a l’aprovació de les mocions, la 69/X i la 776/X. I quan parlava de quin ha de ser el nostre paper, nosaltres creiem que aquest paper ha de ser, doncs, amb aquest futur acord, un acord per poder ajudar i col·laborar amb l’actual Govern per poder desenvolu-par aquestes polítiques de memòria. És evident que si aquest projecte l’hem definit com un projecte de país, la societat civil hi hem de ser present, no és perquè hi vulguem ser, simplement és perquè tot el treball que hem fet i tots els esforços que hi hem dedicat pensem que poden ser útils per construir aquest projecte, que és vital per poder tornar d’una vegada per totes els familiars a les seves famílies.

També comentava vostè les tècniques de l’ADN. Nosaltres, quan vam començar aquest projecte i quan vam anar a la Universitat de Barcelona..., les tècniques que ens van dir van ser les que ells utilitzaven i creiem que les que eren més importants per fer-ho. És evident que hi ha un canvi de tècnics en la recollida d’ADN. Jo no sóc tècnic, per valorar-ho, però està clar que hi ha una realitat molt, molt clara: les mostres d’ADN que ens trobarem a les restes de les fosses seran pobres; llavors, el mètode de recollida d’a-quest ADN de les famílies ha de ser el màxim de bo possible, perquè tindrem un ADN molt pobre de les restes amb un ADN, doncs, que ha de ser molt bo de les famílies. No-més puntualitzar aquesta cosa.

I també, doncs, el que parlava: nosaltres sí que som conscients que l’actual Llei de fosses és una bona llei per obrir fosses, està clar, si hi ha voluntat política per fer-ho, perquè malauradament, quan no hi havia voluntat política hem vist que aquestes fosses no s’obrien. Per això també creiem, no?, que aquesta llei s’ha de blindar d’alguna mane-ra perquè, quan hi hagi un canvi de govern, que aquesta manca de voluntat que pot apa-rèixer, que no tingui aquesta afectació i puguem continuar obrint les fosses com han fet tots els països normals del món, de manera democràtica. Nosaltres reclamem això: que es faci el mateix que han fet països que han tingut conflictes similars.

Pel que fa al senyor Albano, de Catalunya Sí que es Pot, també agrair les seves pa-raules. Comparteixo les seves reflexions totalment, és evident. Doncs, com deia també al senyor Pedret, el paper que volem jugar en aquest projecte de futur nosaltres ho hem dit: estem a disposició de l’actual Govern per teixir l’entramat que es consideri oportú per continuar col·laborant, és la nostra única convicció. Vam entendre que, quan el Go-vern va anunciar el projecte, a nosaltres ens tocava fer un pas al costat, el Govern és el responsable en les polítiques públiques de memòria, però estem a disposició per a qual-sevol cosa que se’ns requereixi i, ho repeteixo, per continuar treballant en aquest projec-te que definim com a projecte de país.

Pel que fa al Grup del Partit Popular, també en subscric les paraules. Fa molt temps que ens coneixem, també estava vostè a la passada legislatura. També una mica de re-flexions que he fet als Ciutadans també, no?, que en marc espanyol l’actual llei és la que és, i les famílies a l’Estat espanyol no tenen l’empara per poder recuperar els seus fami-liars, perquè el Govern espanyol no dóna la subscripció de poder ajudar a obrir aquestes fosses. Parlem d’un marc diferent, a Catalunya, i d’això n’hem de ser conscients. I quan vostè parlava de la memòria històrica, és evident que la memòria és molt àmplia, però volia recordar també que a l’Estat espanyol va ser l’únic estat on va guanyar el feixisme, i que a Catalunya tenim l’únic president escollit democràticament afusellat, assassinat, també pel feixisme. I això també cal recordar-ho.

Pel que fa, doncs, també... No sé si em deixo alguna cosa, ja em disculparan perquè eren moltes, les coses. El Grup de la CUP: també n’agraeixo les paraules, comparteixo totalment les seves reflexions. No entrarem a parlar d’història, perquè pensem que avui el tema que hem de parlar és de la part més tècnica d’aquest projecte, que ha de ser recu-perar la memòria de les famílies i que puguin recuperar aquests familiars, però també, com els comentava, no?, al senyor Pedret, al senyor Albano, el mateix: nosaltres estem



a disposició del Govern per poder treballar en el que el Govern requereixi. És el nostre posicionament i estem segurs que podem arribar a un acord perquè això sigui possible.

I al Grup de Junts pel Sí, també, doncs, els agraeixo les seves paraules, també la seva trajectòria en aquest Parlament és llarga, i esperem que també continuï. I jo tinc l’opinió aquesta, no?, que quan hi ha voluntat política de fer les coses, i més en un tema tan sensible..., és a dir, és que ho he dit abans, no estem demanant una cosa que no hagin fet països com l’Argentina, com Guatemala, com els Balcans, tots els països del món. Quan un poble té la voluntat política per fer una cosa, la cosa es fa. És a dir, l’argumen-tació que «estem estudiant aquest projecte», bé, nosaltres tenim una sensació que això no era així, no? De fet, teníem la sensació que el nostre projecte es va contraposar a un altre projecte perquè això no pogués tirar endavant, i de fet en tenim constància perquè tenim la informació que això va ser així. Tampoc no entrarem a parlar dels detalls tèc-nics de si havia de ser o no havia de ser. Però el que està clar és que nosaltres creiem que, quan hi ha voluntat política, les coses es fan.

I crec que no em deixo res més, no? En tot cas, demanar disculpes si no he estat prou precís amb les seves preguntes, però en definitiva creiem que tots parlem el mateix llen-guatge, que la memòria és de les persones i que hem de treballar per fer un projecte de país just i lliure.

Gràcies.(Aplaudiments.)

La presidenta

Gràcies. Gràcies al senyor Heredia. Té la paraula la senyora Garcia.

La directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament

Moltes gràcies, presidenta. Doncs, el mateix. Per detenir-me poc en aquest punt, agrair a tots i cadascun dels portaveus les intervencions que han fet, perquè es manifes-ten totes, inclús la pluralitat del tema, però també a la vegada crec que hi ha un reconei-xement, sens dubte, en primer lloc, pel treball realitzat per l’entitat, per l’Associació del Banc d’ADN, i després també aquest esforç que està fent el Govern.

Jo crec que potser on m’entretindria un moment..., perquè diverses de les pregun-tes han anat una mica per la mateixa línia, i crec que em correspon, doncs, d’explicar i aclarir, poder, algunes de les qüestions.

En primer lloc, aquest és..., encara no està signat, per tant, entre la Universitat de Barcelona, l’associació i el departament, per tant, no els ho puc donar, però ja el té, en aquest moment, la universitat i el té també l’associació. Seria una mica, doncs, l’acord, diguem-ne, el conveni de cessió de mostres de l’ADN de les famílies desaparegudes, que són cent, cent persones, eh?, cent mostres, les que té en aquest cas, el Banc d’ADN. I un es podria preguntar: «Després de tanta lluita, reconeguda per part de tots nosaltres i de tants anys treballant, hi han cent mostres?» Clar, és que no era gratuït. Potser és la primera qüestió que ens hem de plantejar. Nosaltres hem volgut fer, evidentment, un programa públic i gratuït, i llavors aquest és un dels primers handicaps que havíem de solucionar: la gent, evidentment, ha de tenir aquest dret i ha de tenir aquest servei.

Aquest acord comença –jo només en dic el primer punt perquè s’entengui també el que intentaré explicar després– dient: «Manifesten, la Universitat de Barcelona, a proposta de l’Associació del Banc d’ADN de Familiars Desapareguts...» I «va crear un banc genètic que conté mostres d’ADN, aproximadament cent persones voluntàries». És a dir, aquí hi han dos subjectes –a mi m’agradaria que ho separéssim una mica i que vostès me comprenguin–: un és el de l’associació pròpiament dita, amb la qual sens dubte, com a associació, doncs, nosaltres, i aquí en l’últim punt així es planteja, volem tenir una llarga relació i una llarga col·laboració en tots els sentits, i l’altre és el de la Universitat de Barcelona, evidentment no és una entitat, o no és una associació, i això..., s’ha d’entendre, la diferència.

Què és el que ha de fer la Generalitat de Catalunya, el Govern de la Generalitat de Catalunya? Complir la llei. Hem de complir la llei. I complir la llei –i vostès seran els primers que ens reclamaran que complim la llei i així ha de ser, perquè ja tenim sufi-cients experiències, segurament tristes i lamentables de no fer-ho– significa que s’ha de fer un plec de prescripcions tècniques, que ha d’haver-hi una pública concurrència i que, evidentment, tots aquells operadors, com així s’ha dit, que poden fer aquesta feina



que encarreguem externament..., i que la que encarreguem externament exclusivament és l’obertura de fosses i la prova genètica de les restes de les fosses; aquesta és la part externa que encarreguem i que ja està preparat absolutament tot el plec de prescripci-ons tècniques per..., bé, en definitiva, ja està en marxa. Està en marxa i quan tinguem el pressupost aprovat, llavors, doncs, estarem també en condicions ja de tenir, per tant, aquest contracte, un contracte important.

Això és el que contractem externament, perquè, com també explicava abans, l’altra part del Programa d’identificació genètica, el que hem fet, amb aquesta voluntat que sigui un programa de país, i per tant, amb la màxima responsabilitat del Govern de la Generalitat, és buscar els operadors, que també ho som, els operadors públics, els ope-radors de la Generalitat de Catalunya. Per tant, el Departament de Salut té un operador, en aquest cas, el Departament de Genètica, amb un reconegut prestigi arreu, de la Vall d’Hebron, que té totes les capacitats tècniques i tecnològiques per poder fer les proves d’identificació genètica de les persones vives, dels familiars vius, i per fer també els en-creuaments de les proves genètiques de les restes amb les proves genètiques dels vius.

Per tant, aquesta és la situació i jo diria que és que són les úniques regles del joc que es poden donar, que és la de..., una entitat pot anar a un operador, al que consi-deri; l’Administració, no. L’Administració ha de complir la llei, i per tant ha d’obrir un procés de pública concurrència. Nosaltres hem d’actuar així i vostès segurament ens demanarien que, evidentment, ho féssim d’aquesta manera. Això és el que hem fet. Per tant, amb aquest acord –amb aquest acord– amb la universitat, per una part, de cedir aquestes cent mostres que ja està en marxa, perquè el primer que va fer la universitat..., hem tingut reunions, hem tingut... A veure, no hi ha cap problema amb la universitat ni, en aquest cas, amb l’associació. Amb la universitat ja ens hem reu-nit; la universitat ja va enviar als cent familiars les cent cartes explicant-los si dona-ven permís a la universitat per traslladar-nos aquestes dades, i per tant també aques-tes mostres. Això ja s’ha fet. Aquest acord l’únic que serà és rubricar, en definitiva, un treball que ja hem realitzat.

Per una altra part, són dos mètodes diferents, és cert. El que s’ha utilitzat fins ara, el de la universitat, ha estat una prova de sang, i el que estem utilitzant, amb el cent per cent de les garanties que és el millor –si no, no ho faríem, hauríem fet l’altre sistema, i ara explicaré per què és millor–, és un frotis bucal. Per tant, simplement..., inclús ja se n’ha fet algun programa i ha sortit els mitjans en què..., per tant, és absolutament indo-lor. I la llargada, diguéssim, la caducitat en aquest cas de la prova de sang era inferior, mentre que la del frotis bucal pot arribar a tenir entre quinze i vint anys de reserva, di-guéssim, de la prova. Per tant, això ens permet treballar. No arribarem i no volem arri-bar ni molt menys als quinze anys però sí que volíem tenir un mètode que ens permetés treballar durant els propers anys obrint fosses i fent les proves genètiques de la resta de fosses sense la preocupació de quan ens caduquen o no ens caduquen les proves genèti-ques dels vius, no?

Per tant, amb relació a les famílies no ha d’haver-hi cap problema. Les famílies, si han rebut aquesta carta, que abans se’n parlava, és perquè el primer que es va fer abans de res és a les cinc mil famílies que estan en el registre se’ls va enviar una primera car-ta signada pel conseller informant-los d’aquest programa. Què és el que passa? Que d’aquestes cent famílies, hi han famílies –de fet la majoria, la veritat– que estan en aquest registre, hi són en aquest registre. Per tant, clar que van rebre aquesta carta, com qualsevol altra família de les que estan en el registre va rebre aquesta carta.

Ara a aquestes cent famílies el que se’ls dóna és la possibilitat de dir-los: «Si vostè no vol tornar-se a fer cap prova, la Vall d’Hebron utilitzarà aquesta prova» –m’explico?– «i ja està. Si vostè vol, atès que és gratuït, malgrat tot, fer-se també la prova del frotis bucal, també podrà fer aquesta prova.» Per tant, podeu, de veritat, estar tranquils, que ho tractarem amb la màxima sensibilitat, amb la màxima responsabilitat i cura que les coses es facin com s’han de fer. Com molt bé tots els portaveus heu comentat, ja arri-bem tard, ja hem trigat molt, ja probablement, doncs, s’ha fet..., perquè jo a la primera part de la intervenció he volgut posar en valor també el que s’ha fet, eh?, durant aquests anys passats. Crec que també s’ha de saber fer història o s’ha de poder fer història del que s’ha fet també en altres moments, però ara ja hem de posar el turbo, per dir-ho d’al-guna forma, no?, i el turbo passa per fer les obertures de fosses, per fer els contractes



que cal fer amb pública concurrència en la part externa. I per sort, per sort, un gran pes d’aquest programa el poden assolir els operadors públics de la mateixa Generalitat de Catalunya.

Res més. Gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies. El senyor Heredia em demana deu segons, i deu segons són deu se-gons; el senyor Pedret, deu més. Vinga senyor Heredia.

Roger Heredia i Jornet

Sí, jo amb relació –la directora general ho comentava ara– al fet que el nostre pro-jecte no era gratuït. És evident. Tant de bo hauríem tingut un projecte gratuït a l’Admi-nistració i no ens hauria fes falta a nosaltres crear un projecte per poder agafar... Si és el que volíem. Vull dir, això tenia un cost. Evidentment, les famílies vam preferir pagar uns diners abans que morissin els seus familiars perquè aquestes mostres servissin per identificar aquests parents.

Clar, és obvi, no? És obvi que si, ho repeteixo, haguéssim tingut el suport del Go-vern en aquell moment, potser no hauríem començat a fer el projecte, sinó que l’únic que hauríem fet és anar avalant l’ADN, perquè hauria servit per obrir fosses.

Res més.

La presidenta

Gràcies. Per part del Grup Socialista, el diputat Pedret.


Gràcies, presidenta. És tan sols un aclariment que demano a la senyora Garcia per si ho he entès bé, eh?, no vaig buscant tres peus al gat. Entenc que el que se’ns explica és que d’una banda la mostra genètica, diguem-ne, de les persones vives dels fami-liars de les víctimes es recull a través dels centres que vostè ha comentat i s’analitza als laboratoris que també vostè ha esmentat, per tant, dins de l’esfera pública. I que quan ens demana la comprensió respecte al compliment de la llei, que sens dubte la té tota d’entrada, ens diu que hi ha d’haver pública concurrència per a l’anàlisi de les mostres genètiques de les restes exhumades o trobades? Això per què no es podria conveniar, també? És que resulta sorprenent que no es pugui fer, també, a través d’un conveni i s’hagi de fer una concurrència pública per un laboratori, doncs, que faci aquestes tasques.

La presidenta

Sí, breument pot respondre, i tancaríem aquí ja la compareixença.

La directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament

No, a veure. Per part de les proves genètiques dels familiars vius, no hi ha cap con-veni. És un protocol que s’ha signat entre tres departaments de la Generalitat. Aquí no hi ha cap conveni, perquè és la mateixa Generalitat la que ho assumeix.

Per què hem de contractar externament l’obertura de fosses i les proves genètiques de les restes òssies? Perquè no tenim cap departament a la Generalitat que estigui espe-cialitzat en aquestes tasques: ni en l’obertura de fosses, per descomptat, ni tampoc en la prova genètica tan especialitzada com és la de restes òssies que poden tenir, mínim, pot-ser cinquanta anys, seixanta, setanta anys o vuitanta anys. Ni tan sols, i ho vam intentar amb el Departament d’Interior, els Mossos d’Esquadra, ells no treballen, diguéssim, amb aquesta tecnologia com per assegurar-nos que les proves genètiques, doncs, de les restes òssies tan antigues, eh?, i en unes condicions que deuen estar, segurament, diguéssim, quant al terreny, etcètera, tan delicades, ells no podien garantir que això es podia fer.

Per tant, aquesta part... No, no, aquesta part l’has de fer amb pública concurrència. Has de fer un contracte de pública concurrència, en la qual probablement es pot pre-sentar la Universitat –m’explico?– de Barcelona, però es podran presentar, com que és pública concurrència, qui ho consideri. Perquè legalment és com ho hem de fer; no ho podem fer d’una altra manera, estaríem fent una il·legalitat –no podem fer-ho d’una altra manera–: nosaltres no podem donar un contracte a dit, per entendre’ns, a cap..., a un sol operador, ni a cap operador.

Gràcies.



La presidenta

Doncs, moltes gràcies als compareixents i als qui els heu acompanyat.Fem un recés de cinc minuts i farem la següent compareixença.Gràcies.

La sessió se suspèn a dos quarts de cinc de la tarda i tretze minuts i es reprèn a tres quarts de cinc i vuit minuts.

La presidenta

Bé, bona tarda. Reprenem, doncs, la sessió amb la segona compareixença.

Compareixença d’una representació del Comitè Executiu del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya per a informar sobre el pla d’actuació i el finançament del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya

357-00023/11

Disculpeu aquest petit retard, els compareixents, en aquest cas el senyor Albert Royo, secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, i el secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea, el senyor Jordi Solé. Us donem la benvinguda al que és casa vostra.

La compareixença és concretament per a informar sobre el pla d’actuació i el finan-çament del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, i, per tant, donaríem la parau-la al senyor Royo perquè intervingui per un espai de quinze minuts; si s’ha d’allargar una mica més, doncs, no..., serem benèvols.

Moltes gràcies.

El secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Albert Royo i Mariné)

Gràcies; gràcies, senyora presidenta. Bona tarda, senyores i senyors. Permetin-me també que saludi el secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea, Jordi Solé, que és també president del Comitè Executiu de Diplocat, i també la senyora Laura Foraster, la directora executiva de Diplocat, que ens acompanya des del públic.

Bé, com saben, en relacions internacionals el terme «diplomàcia pública» defineix el conjunt d’actuacions de comunicació adreçades a públics internacionals amb l’objectiu d’establir-hi un diàleg per tal d’informar-los i, en darrer terme, influir positivament so-bre la imatge que tenen de nosaltres. Aquesta és la raó de ser del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya. El consell, Diplocat, va néixer tot just fa quatre anys per reforçar la col·laboració entre les institucions públiques i privades de Catalunya en matèria de diplomàcia pública i projecció exterior. En un món cada dia més interconnectat i com-plex, és imprescindible sumar esforços i aprofitar sinergies per posar en valor els actius socials, culturals, econòmics o polítics del país a nivell internacional.

En aquests anys d’existència, Diplocat s’ha convertit en una institució pionera en el nostre entorn més immediat. La diplomàcia pública és encara poc coneguda a l’Europa meridional, i la seva implementació des d’un consorci publicoprivat impulsat per un go-vern no estatal és un element innovador que diversos experts i mitjans de comunicació internacionals han posat en relleu.

Diplocat es va fundar el 2012 sobre els fonaments de l’antic Patronat Català Pro Eu-ropa, la institució pionera en les relacions amb la Unió Europea que va permetre obrir la primera delegació a Brussel·les l’any 1986, i que estava formada per la Generalitat, les diputacions, els ajuntaments de les capitals de les quatre demarcacions, les caixes d’es-talvi i les cambres de comerç, així com totes les universitats del país.

Amb la creació de Diplocat, el patronat s’ha anat ampliant amb l’objectiu d’apro-fundir la seva transversalitat i reforçar la representació de la societat civil, en línia amb una petició creixent de la ciutadania, que reclama més espais de participació política. D’aquesta manera, en els darrers anys Diplocat ha donat la benvinguda a institucions del món econòmic i social, com Comissions Obreres de Catalunya, Unió General de Treballadors de Catalunya, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, Foment del Treball Nacional, Pimec, Femcat, AMEC, la Confederació de Cooperatives de Catalu-



nya i l’entitat esportiva catalana amb més projecció mundial, el Futbol Club Barcelona. Així mateix, també hem incorporat el Conselh Generau de l’Aran i l’Ajuntament de Vi-elha e Mijaran, posant les principals institucions polítiques de la Vall d’Aran al mateix nivell que les quatre demarcacions per remarcar la importància d’una realitat nacional que estimem i que també volem projectar al món. Aquesta naturalesa tan plural permet a Diplocat sumar esforços i aprofitar sinergies en la tasca de projectar el país al món i d’aprofitar les oportunitats que aquest ofereix.

Cal remarcar, per altra banda, que, més enllà del seu suport a la tasca diària de Di-plocat, diverses d’aquestes institucions li ofereixen un suport pressupostari. En concret, a banda de la principal aportació, que arriba de la Generalitat de Catalunya i que l’any 2017 està prevista, si els pressupostos s’aproven tal com estan dissenyats, en 2,1 milions d’euros, està previst també comptar amb el suport financer de la Diputació de Barcelo-na, la Diputació de Girona, la Diputació de Lleida, la Diputació de Tarragona, l’Ajun-tament de Barcelona, l’associació de municipis de Catalunya i la Federació Catalana de Caixes d’Estalvi.

Bé, passo a parlar de la tasca que fem des de Diplocat. El Consell de Diplomàcia Pú-blica de Catalunya treballa per construir ponts de diàleg entre les institucions i la socie-tat civil de Catalunya i l’exterior. Això comporta necessàriament un camí d’anada i de tornada. Hem de ser capaços de posar en valor els actius del país alhora que ens impli-quem en algun dels principals debats internacionals. En la mesura que siguem capaços de contribuir a trobar una solució a alguns dels principals reptes de la comunitat inter-nacional, sigui la lluita contra la pobresa, contra el canvi climàtic, la necessària demo-cratització de la governança europea o global, o bé la gestió de la crisi dels refugiats, només per esmentar-ne alguns, serem escoltats quan ens expliquem a l’exterior.

Afortunadament, la històrica vocació internacionalista i solidària de la societat ca-talana facilita la feina de Diplocat a l’hora de portar a casa, a casa nostra, alguns dels principals debats internacionals i d’implicar-hi les institucions i els agents socials del país. Per citar-ne només alguns, en els darrers quatre anys hem pogut debatre sobre el principi de la responsabilitat de protegir el paper que les ONG han tingut a l’hora de si-tuar aquest afer en l’agenda política mundial, fins al punt que aquest principi fou aprovat formalment per l’Assemblea de les Nacions Unides l’any 2005. Així mateix hem dedicat una jornada a analitzar la manera com els mitjans de comunicació europeus cobreixen els moviments xenòfobs i euroescèptics, tot comptant amb la participació de represen-tants d’entitats que treballen pels drets de les minories arreu d’Europa, de savis de la co-municació i la demoscòpia i d’experts en els moviments autoritaris al nostre continent.

També ens hem ocupat de la pitjor crisi humanitària des de la Segona Guerra Mun-dial a Europa, que ha suposat l’arribada a territori europeu de centenars de milers de re-fugiats. Fa uns mesos vam organitzar, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona i amb la Generalitat, un fòrum internacional sobre l’acollida i integració de refugiats, que va reunir una vuitantena de representants governamentals, experts i activistes d’arreu d’Europa. Les administracions locals i regionals són aquelles que més directament per-ceben aquest drama, i sovint les decisions preses des de Brussel·les o des de les capitals no tenen en compte, o no tenen prou en compte, el seu punt de vista ni les seves necessi-tats a l’hora d’acollir correctament aquestes persones.

En la línia d’importar a casa nostra alguns dels principals debats, propostes o reptes globals, recentment ens ha visitat l’eminent pensador Jeremy Rifkin, a qui vam dema-nar com aplicaria la seva proposta de tercera revolució industrial i la necessària tran-sició cap a una economia verda a Catalunya tenint present l’actual realitat econòmica i energètica del país. De fet, fa pocs dies una delegació de Diplocat formada per represen-tants de diversos membres del nostre patronat –entre ells, el Govern, de fet, representat per qui m’acompanya, el senyor Jordi Solé–, i també per representants d’agents socials, va ser convidada a Luxemburg a participar en la presentació del pla nacional per im-plementar la transició cap a un model econòmic socialment i ecològicament sostenible.

Portar a Catalunya alguns dels principals debats globals permet enriquir el debat polí-tic i social a casa nostra, alhora que projectem la imatge d’un país obert al món i solidari, disposat a assumir les seves responsabilitats en el si de la comunitat internacional i de la governança global. En aquesta mateixa línia, i amb voluntat de participar en els esforços globals per estabilitzar i democratitzar regions en conflicte o postconflicte i de reforçar la



qualitat democràtica de les societats més avançades, tot intercanviant bones pràctiques, Diplocat organitza regularment missions d’observació electoral a nivell internacional. Així, hem tingut l’ocasió d’observar les eleccions presidencials de Costa Rica l’any 2014, les eleccions municipals de l’Uruguai de l’any 2015, el referèndum constitucional d’Ar-mènia al desembre del 2015 o les eleccions legislatives del Marroc del passat octubre. Així mateix, acabem d’enviar –acaben de tornar– una delegació d’observadors electorals a les eleccions que van tenir lloc a Macedònia diumenge passat.

Volem transmetre al món que som un país amb una clara vocació internacionalista i volem demostrar a la nostra ciutadania que també es pot treballar en el camp de les relacions internacionals i es pot accedir a una carrera internacional des de Catalunya i a través de les seves institucions. Per aquesta raó, hem organitzat el primer curs per a observadors electorals que es fa a l’Estat i que no és impulsat pel Ministeri d’Afers Ex-teriors, que, de fet, ja fa anys que no n’organitza cap. Així, vam poder formar en obser-vació electoral una trentena de joves catalans amb col·laboració amb ECES, una de les principals agències de formació electoral que treballa per a la Unió Europea.

Creiem que la formació de professionals en relacions internacionals és clau per si-tuar el país en una bona posició per aprofitar les oportunitats que el món ofereix. Neces-sitem persones que se sàpiguen desenvolupar en entorns globals, multilingües i multi-culturals; que puguin col·laborar en grans projectes internacionals, siguin de solidaritat, de recerca o culturals; que puguin ajudar les nostres empreses a guanyar presència en els mercats exteriors; que puguin internacionalitzar la feina que fan els agents socials i les entitats civils del país, i que puguin representar correctament les institucions de Catalunya a l’exterior. En aquest marc situem les beques per estudiar relacions interna-cionals en universitats d’arreu d’Europa; ja portem trenta-quatre edicions de les beques conegudes per tothom com «les beques del patronat» i hem ajudat més de 265 joves a formar-se en aquest camp.

Per altra banda, és important de recordar que Diplocat és l’organisme seleccionador a Catalunya del prestigiós Col·legi d’Europa. De fet, estem aprofundint la nostra relació amb aquesta institució acadèmica, amb qui acabem d’acordar la creació d’un programa específic de beques per cursar-hi afers euromediterranis. Esperem, d’aquesta manera, ajuda a formar experts en les relacions Unió Europea - Mediterrània, especialment re-llevants per un país que ha vist néixer l’anomenat Procés de Barcelona i que acull la seu del Secretariat de la Unió per la Mediterrània, una organització internacional que en-globa els estats membres de la Unió Europea i els països de la riba mediterrània, i que fomenta les relacions de tot tipus entre el nord i el sud.

També hem de situar en l’apartat de formació el màster en diplomàcia i acció exte-rior que, a petició de la Generalitat, ha creat Diplocat, i que desplega en col·laboració amb l’IBEI, la Universitat Pompeu Fabra i l’Escola d’Administració Pública de Catalu-nya. L’objectiu, en aquest cas, és actualitzar coneixements i crear una cultura compar-tida entre els professionals de la funció pública catalana que treballen en el camp de les relacions internacionals. Estem a punt de tancar-ne la quarta edició, fet que ens perme-trà arribar a una setantena de diplomats, tots ells provinents de l’Administració de la Generalitat, de les quatre diputacions o de les administracions locals del país.

En aquesta mateixa dimensió, hauríem de situar dos projectes que esperem poder dur a terme l’any que ve: la creació d’una formació en relacions internacionals específi-ca per a electes i un nou programa de beques perquè joves de l’Euroregió Pirineus Me-diterrània vinguin a estudiar a les universitats catalanes.

Què fem per posar en valor els actius socials, culturals, econòmics, polítics o pai-satgístics del país a nivell internacional? Doncs, duem a terme activitats en tota mena d’entorns i utilitzant tant les pràctiques clàssiques de la diplomàcia pública com les més innovadores.

Treballem en diplomàcia esportiva, una pràctica que permet fomentar les relacions internacionals, la cooperació entre pobles i els intercanvis culturals a partir de l’amor per l’esport. En aquest marc, hem organitzat un parell de jornades sobre la internacionalit-zació de l’esport català i els diversos models esportius existents amb la participació de representants de diversos comitès olímpics. Per altra banda, hem treballat molt amb el nostre membre esportiu, el Futbol Club Barcelona. Com saben, el Barça és «més que un club» i la seva capacitat d’incidència internacional té un abast global. El fet de comptar



amb el club com a membre del nostre patronat ens ha permès treballar en diversos pro-jectes, entre els quals destacaria l’homenatge a Patrick O’Connell, l’entrenador irlandès que molt probablement va salvar el club de la bancarrota en endur-se’l de gira pels Estats Units i Mèxic durant la Guerra Civil. Aquest acte, que es va celebrar a Barcelona, va tenir lloc a l’estadi del Futbol Club Barcelona i ha tingut rèpliques al Regne Unit i a Irlanda.

Per la seva banda, la diplomàcia cultural recull el conjunt d’actuacions que tenen per objectiu l’intercanvi d’idees, informació, valors, expressions artístiques i altres as-pectes culturals entre ciutadans de diversos països. En aquest marc, voldria destacar el gran esforç que estem fent per internacionalitzar la diada de Sant Jordi. Si el dia de Sant Patrici o l’Any Nou xinès són celebrats molt més enllà de les fronteres d’Irlanda o de la Xina, per què no podem internacionalitzar Sant Jordi, una festivitat que ens permet as-sociar Catalunya a valors tan positius com la literatura, la cultura, l’amor o la pau. Amb la creació del web booksandroses, que recull informació de tots els actes que tenen lloc cada 23 d’abril arreu del món, o la invitació de llibreters independents i periodistes d’ar-reu d’Europa a viure Sant Jordi en directe, esperem ajudar a internacionalitzar una sòli-da tradició del país.

Altres projectes de diplomàcia cultural que podem destacar són el suport a la Bar-celona Catalonia Culture Week, que va tenir lloc ara fa un any a Xangai, o l’exposició sobre Pere Casaldàliga que a finals de gener s’inaugurarà a São Paulo, al Brasil. De cara a l’any 2017 esperem també iniciar un programa d’intercanvis entre creadors catalans i nord-americans en col·laboració amb el Farragut Fund dels Estats Units, així com pre-sentant el llibre d’Eugeni Casanova sobre els gitanos catalans a França que han mantin-gut la llengua catalana en les seves comunitats tot i no ser en territoris de parla catalana.

La memòria històrica és també una bona manera per apropar-nos als públics estran-gers, tot apel·lant al seu passat i situant la memòria històrica catalana en el marc d’una necessària memòria històrica europea que esdevingui la base de la convivència entre els pobles d’Europa, construïda en el respecte a la seva diversitat. En aquest sentit, fa un any vam poder commemorar el setanta-cinquè aniversari de la mort de dues persones que van ser víctimes de les fronteres en el marc de la Segona Guerra Mundial. Així, la prestigiosa Akademie der Künste, de Berlín, va acollir un simposi sobre Walter Benja-min i Lluís Companys, dues persones que compartien un clar compromís amb la demo-cràcia i el progrés social, i que van morir a Catalunya, amb quinze dies de diferència, víctimes del feixisme que tenallava Europa.

En aquest mateix marc, al juliol passat vam contribuir a recordar el vuitantè aniver-sari de l’inici de la Guerra Civil Espanyola amb una conferència a la Universitat de Bar-celona on va participar el filòsof George Mink, el pare del qual va venir a Barcelona a participar a l’Olimpíada Popular i va decidir quedar-s’hi, per ajudar a crear les Brigades Internacionals i per, finalment, cobrir la retirada cap a França de les tropes republicanes i de centenars de milers de refugiats.

Canviem de sector. La diplomàcia empresarial ens permet posicionar Catalunya com un entorn competitiu i atractiu per fer-hi negocis i per invertir-hi. En aquest marc, ja fa quatre anys que organitzem, en col·laboració amb un dels membres del consell, el Premi Pimec-Diplocat, que busca encoratjar i reconèixer les empreses que s’identi-fiquen, elles mateixes o els seus productes i serveis, com a catalanes, tant en benefici propi com en benefici del país. En les darreres edicions, el premi ha recaigut en l’em-presa igualadina Ultramagic, la segona en el món en producció de globus aerostàtics; la cervesera barcelonina Moritz, o l’empresa Scytl, que controla el 80 per cent del mercat global en software per a votacions electròniques.

La diplomàcia ciutadana, per la seva banda, busca la implicació directa dels ciuta-dans en la projecció internacional del país. En aquesta línia, ja fa tres anys que dispo-sem d’un programa d’ajuts perquè entitats catalanes reconegudes internacionalment pu-guin participar en les reunions de la matriu europea o internacional. En concret, a partir d’una convocatòria gestionada en col·laboració amb la FOCIR, els oferim finançament per al desplaçament i l’allotjament. En total, hem donat suport a la realització de més de quatre-cents viatges per participar en reunions internacionals, ajudant a internacionalit-zar la feina d’aquestes entitats i visualitzant Catalunya com una societat compromesa i participativa, implicada en tot tipus de projectes socials, culturals, esportius o solidaris, i amb una clara vocació internacionalista.



A cavall de la diplomàcia ciutadana i la diplomàcia digital, hi trobem un compte de Twitter que està gestionat directament pels ciutadans. El compte @CatalanVoices per-met que cada setmana un català o un estranger que conegui Catalunya expliqui en an-glès el seu dia a dia, de manera que il·lustri la vida quotidiana del país des d’una multi-plicitat de perfils i experiències. Des del seu naixement, ara fa més de tres anys, ja hem comptat amb quasi dos-cents gestors, o curators, d’un compte que és seguit per unes cinc mil persones d’arreu del món.

La diplomàcia digital és, potser, l’exemple més innovador i econòmic de diplomà-cia pública. En els darrers anys, la presència de diplomàtics, líders d’opinió i portaveus d’organismes internacionals a les xarxes socials ha augmentat de manera exponencial. Aquesta pràctica reforça la transparència i permet arribar a públics de tot el món, i fa que el debat sigui més participatiu i interactiu. Inspirats en experiències com @thisis-FINDLAND o @thisisChile, Diplocat va crear fa quasi tres anys el compte de Twitter @ThIsCatalonia, que permet projectar al món, en anglès i en altres llengües, la realitat social, cultural, econòmica o política del país. Amb més d’onze mil seguidors, encara som lluny dels quaranta mil dels seus germans grans, els esmentats referents finlandès i xilè, però anem a molt bon ritme de creixement.

Hauríem de situar també en aquest mateix apartat el web cataloniavotes.eu i la pàgi-na de Facebook que hi està associada. El web ofereix informació en anglès, francès, ale-many, i des de fa uns mesos també en castellà, sobre la situació política de Catalunya, i es nodreix en la seva major part de continguts provinents de mitjans de comunicació. El cataloniavotes és un producte que interessa a la premsa estrangera, amb la qual estem en contacte regular; de fet, hem pogut organitzar diverses visites per a periodistes interessats a conèixer de primera mà la realitat catalana. En tots els casos, organitzem trobades amb representants de les principals institucions; visitem el Parlament i ens reunim amb dipu-tats de tot l’arc parlamentari –sovint, amb els membres d’aquesta comissió–, així com amb representants dels agents socials, el món associatiu i experts o periodistes locals.

En aquesta mateixa línia, cal destacar l’esforç que fem per oferir a les principals capçaleres estrangeres articles d’opinió signats per representants del Govern o de les institucions del país. Des del New York Times fins al Frankfurter Allgemeine Zeitung, passant pel Corriere della Sera o The Guardian, més de cinquanta mitjans han publicat una seixantena d’articles sobre Catalunya en els darrers tres anys.

Treballem també en el camp de la diplomàcia parlamentària amb l’objectiu de sa-tisfer l’interès que desperta entre els decisors polítics internacionals la singular situació política que viu Catalunya des de fa anys, on un 80 per cent de la ciutadania reclama un referèndum sobre el futur polític del país i l’Administració competent no reacciona, on cada any 1 o 2 milions de persones surten al carrer per reclamar poder-se expressar democràticament sobre el país que volen i l’Administració competent els menysté, on la presidenta del Parlament permet un debat sobre un tema de vital importància per a la ciutadania i se la persegueix judicialment, on un expresident del Govern i tres exconse-llers poden ser jutjats i suspesos per no haver impedit físicament un exercici de lliber-tat democràtica com fou el procés participatiu del 9 de novembre, o on un jutge pot ser apartat de la seva carrera per haver participat en un inofensiu exercici teòric.

Tots aquests fets, que semblen no preocupar excessivament bona part de la classe política espanyola, interessen, i en molts casos alarmen, els polítics de països amb una trajectòria democràtica més sòlida que l’espanyola. En aquest marc, hem pogut orga-nitzar la visita de desenes de diputats estrangers, que, com en el cas dels periodistes, tenen l’ocasió de reunir-se amb representants governamentals i amb membres de totes les forces polítiques que així ho volen, a més de representants dels agents socials o de la societat civil.

Potser de resultes d’això una desena de parlaments han considerat el cas català prou important com per dedicar-hi iniciatives parlamentàries. El Parlament de Dinamarca va debatre, en una sessió plenària i durant quaranta-cinc minuts, la qüestió catalana, i va acabar aprovant una moció, sense cap vot en contra, reclamant una negociació democrà-tica entre Catalunya i Espanya. Parlaments com els de Suècia, Finlàndia, Irlanda, Bèlgi-ca, Eslovènia, els Estats Units o l’Uruguai han convidat representants catalans a expli-car-s’hi. Parlaments com l’estonià, el finlandès o el suís han creat intergrups d’amistat amb Catalunya. Malgrat les pressions de tot tipus exercides pel Ministeri d’Afers Exte-



riors i per les ambaixades espanyoles perquè la qüestió catalana no traspassi fronteres, cada vegada són més els parlaments que es preocupen i s’ocupen del cas català.

Amb el mateix objectiu que la diplomàcia parlamentària, obrir el debat sobre la situa-ció de Catalunya a una audiència internacional i, per tant, neutral, la diplomàcia acadèmi-ca ens permet abordar-la d’una manera rigorosa i desapassionada. En una mica més de tres anys, Diplocat ha organitzat una cinquantena de debats i jornades en universitats i think tanks d’arreu del món, des de la George Washington University fins a Sciences Po, des de la Universitat de Ginebra fins a Chatham House, el think tank més influent d’Europa.

Una desena d’actes s’han fet a Espanya, amb la intenció de reforçar aquest debat entre els experts i els polítics espanyols, i d’apropar-nos a l’opinió pública espanyo-la. En aquest sentit, hem fet un esforç especial en el darrer any. Creiem que el fet de comptar per primera vegada amb un congrés de diputats amb quasi un centenar de membres que accepten el dret a decidir de Catalunya havia de ser correspost amb un esforç extra per part nostra, per ajudar a obrir un debat serè i rigorós amb l’Estat. Així, en els darrers nou mesos, hem organitzat jornades acadèmiques i polítiques a Madrid, Sevilla, Saragossa, Bilbao o València. I hem comptat amb la participa-ció d’experts, analistes i polítics catalans i espanyols, de tots colors i origen. Només per citar-ne alguns: Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Iñaki Anasagasti, Carmen Calvo, Alba Nogueira, el president José Montilla, Ramón Cotarelo, Teresa Freixes, Iñaki Gabilondo, Antonio Elorza o Javier Pérez Royo. Amb aquesta actuació, que va més enllà del mandat estricte de Diplocat, la nostra institució ha volgut reforçar un debat necessari a nivell espanyol, un debat que tard o d’hora, i d’una manera o altra, estem segurs que arribarà –estic acabant, presidenta.

Fins aquí un breu repàs –breu i incomplet– de la feina que du a terme el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya. Permetin-me ara que els parli del nou Consell Con-sultiu de Diplocat, un òrgan que ens ha de permetre millorar la nostra capacitat per aprofitar les oportunitats que el món ens ofereix i per enfortir la nostra capacitat d’in-terrelació internacional. Es tracta d’un grup de trenta-nou persones amb un gran poten-cial de projecció internacional i que destaquen en el seu camp d’actuació: les relacions internacionals, la diplomàcia, la cultura i les arts, l’economia i l’empresa, l’acadèmia i la recerca i l’esport.

És tot un honor, i un luxe, diria jo, comptar en aquest consell consultiu amb la par-ticipació de persones amb el bagatge internacional dels ambaixadors Ambler Moss i Arturo Sarukhán; dels professors Xavier Sala i Martín i Andreu Mas-Colell; dels em-presaris Pere Vallès i Sol Daurella; dels músics Jordi Savall i Josep Carreras; dels pen-sadors Josep Ramoneda i Joan Majó; dels esportistes Xavi Hernández i Àlex Corretja, o de la gran cuinera Carme Ruscadella entre molts d’altres.

Estic convençut que les valoracions d’aquest potent grup, igual com els comentaris dels representants dels grups polítics presents avui en aquesta sala, ens ajudaran a mi-llorar la feina que fem des del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, un reduït equip de tretze professionals i un servidor.

Moltes gràcies per la seva atenció.

La vicepresidenta

Muchas gracias. Pasaríamos ahora la palabra al señor Jordi Solé. (Veus de fons.) Per-fecte. Llavors, els grups. Començaríem pel Grup Parlamentari de Ciutadans, la diputa-da Susana Beltrán.


Gracias, presidenta. Gracias, señor Royo; gracias, señor Solé, por comparecer a peti-ción de Ciudadanos. Como tengo muy poco tiempo, iré directamente a aquellas pregun-tas que me gustaría formularles.

Hace pocos meses Ciudadanos presentó una resolución a propósito de Diplocat en la que pedíamos que se adoptaran las medidas necesarias para que tanto sus páginas web, sus seminarios, talleres, conferencias, etcétera, reflejaran la pluralidad de la sociedad catalana. Esta propuesta fue votada a favor por todos los grupos menos Junts pel Sí y la CUP. Para que ustedes se hagan una fotografía, significaría que la mitad del hemiciclo de este Parlament consideró que Diplocat no reflejaba la pluralidad de la sociedad cata-lana, ¿no?, y que, en votos, pues, sería la mayoría social en Cataluña en estos momentos.



Mi pregunta es la siguiente: ¿qué opinión le merece que la mitad del hemiciclo de este Parlament considere que Diplocat no refleja la pluralidad de la sociedad catalana?

Y lo ligo con lo siguiente, ¿no? Como usted muy bien ha dicho, una de las funciones principales de Diplocat es influir positivamente en la imagen que tiene el mundo de no-sotros, que tiene el mundo sobre Cataluña, y quieren ustedes, además, reforzar la repre-sentación de la sociedad civil; está en sus estatutos y, por tanto, ustedes están obligados. A raíz de eso no puedo evitar hacerles algunas preguntas al respecto.

Usted, señor Royo, en Twitter dijo textualmente, en relación con Societat Civil Cata-lana, que además fue Premio Ciudadano Europeo, otorgado por el Parlamento Europeo, en 2014: «Suposo que ho recordeu pel nacionalisme espanyol, expansiu i d’arrel feixis-toide, que representa Societat Civil Catalana.» ¿A usted le parece que esta es la mejor manera de reflejar esa pluralidad de la sociedad catalana, de difundir una asociación catalana como es Societat Civil Catalana, que no solo no la ha difundido, sino que enci-ma se la ha cargado a nivel de Twitter?, ¿usted cree que esa es la manera de reflejar una parte de esa sociedad catalana?

Dentro de sus funciones, ¿no?, «impulsar, exportar el mejor conocimiento de la rea-lidad de Cataluña», ese sesgo, ese no reflejo de la pluralidad de la sociedad catalana se nota en todas sus actividades. No he buscado..., no me he remontado al pasado, he bus-cado los últimos tuits. Por ejemplo, uno reciente de ayer o de antes de ayer: «Esto es Ca-taluña: hoy tres catalanes de cuatro sostienen la convocación de un referéndum. Un de-safío de naturaleza política no jurídica.» Bien, desde Ciudadanos nosotros no estamos de acuerdo con esas afirmaciones, ni con las primeras ni con las segundas, ¿no? Enton-ces, ¿dónde queda reflejada la posición de Ciudadanos...? Mejor dicho: ¿la posición de más de setecientas mil personas que votaron al partido de Ciudadanos, dónde está refle-jada en su organismo, en Diplocat?

O, por ejemplo, también hace poco han retuiteado y han tuiteado un seminario sobre Self-determination in the European Union: the right to decide, amparado, auspiciado por el Grupo ALDE y otros grupos. Y mi pregunta es... Se les echa de menos que di-fundan, que promocionen otros seminarios, también auspiciados y abanderados por eu-rodiputados catalanes, pero con títulos contrarios al proceso separatista, y no vemos en sus Twitters ni en sus actividades, pues, que se tengan presentes esos otros seminarios, ¿no? La pregunta sería: ¿son ustedes los que deciden lo que es la realidad y lo que no es la realidad?, ¿son ustedes los que deciden quién puede llevar la marca de Cataluña al mundo y quién no la puede llevar? A tenor, como digo, de sus actividades y de los tuits que ustedes cuelgan.

En relación con la diplomacia académica, ¿no? Si cualquier ciudadano coge todos los seminarios, talleres, iniciativas que ustedes han hecho en su página web, verá que muchos de ellos, muchísimos, hacen referencia o al derecho de autodeterminación, o al derecho a decidir, o dos sujetos políticos, Cataluña y España, o volver a discutir la cues-tión del futuro político de Cataluña. Títulos distintos pero diciendo lo mismo. En cam-bio, no hay ningún seminario en donde se diga: «Cataluña, por ejemplo, no tiene dere-cho de autodeterminación», u otros que podrían ir en esa línea.

¿Con ello qué le quiero decir? Soy consciente de que ustedes trabajan con algunas universidades cuando han hecho estos seminarios, pero desde luego si lo comparamos con el rigor y la exigencia que tienen las universidades y los centros de investigación cuando tienen que celebrar seminarios, no solo desde la calidad de los ponentes, sino también la rendición de cuentas, lo que hacen ustedes y lo que hace la universidad, pues, dista mucho en cuanto sería al debate intelectual de las ideas.

Respecto de la diplomacia parlamentaria y los grupos de amistad a que usted ha he-cho referencia, mi pregunta sería: ¿qué les cuentan a esos grupos de amistad? –¿qué les cuentan? Esta diputada y su grupo parlamentario se pusieron en contacto con el grupo de amistad Suiza-Cataluña y quedamos alucinados cuando nos contestaron que era un grupo transversal, de varios partidos políticos, y que valoraban la posibilidad de ejercer un rol mediador entre Cataluña y España. Digo que nos sorprendió muchísimo precisa-mente por la valoración que tenían de esa realidad catalana, ¿no?

Quizás dista mucho no solo de la posición que tiene el principal partido de la oposi-ción, pero sí que dice mucho el hecho, pues, que quien se haya puesto en contacto con este grupo de amistad haya sido el Grupo de Ciudadanos, y ustedes, pues, no hayan fa-



cilitado el contacto entre estos diputados extranjeros, que no tienen por qué conocer el conjunto de lo que es la realidad catalana con la oposición en Cataluña. Seguramente, si estos grupos tuvieran facilidad para hablar con la oposición en Cataluña, quizás no cambiarían de opinión, pero seguramente tendrían una visión mucho más amplia de lo que está pasando en estos momentos en Cataluña y lo que piensan muchos catalanes al respecto, que no coincide con lo que ustedes están explicando por el mundo.

En relación con el fomento del separatismo y que ustedes hablan con diferentes in-terlocutores extranjeros, lo han dicho en diferentes medios de comunicación, y por ahí también iría mi pregunta. Nosotros, desde el Parlamento y desde el Pleno, desde esta comisión hemos pedido transparencia. El honorable conseller Romeva habla de trans-parencia; nosotros insistimos en que hay una agenda que no se explica, pero es que además ustedes mismos lo reconocen, ¿no? Leo textualmente, también, algunas de las últimas entrevistas que les han hecho que han sido publicadas en diarios catalanes: «Al-bert Royo ha explicat que hi ha contacte directe i constant amb la major part de governs europeus, la major part dels parlaments europeus: “La majoria d’aquests contactes es produeixen de manera discreta.”» El diario Ara: «Albert Royo, de Diplocat, recorda que els governs dels estats són molt pragmàtics: “Encara que no vulguin fer-se fotos amb nosaltres, tots volen rebre’ns per saber què està passant aquí i deixen una porta oberta al que passi a Catalunya.”»

Aquí vendría mi pregunta. Ahora es el momento: díganos, díganos con qué gobiernos, con qué representantes de estados –sean jefes de estado, jefes de gobierno, ministerios de asuntos exteriores– ustedes están hablando y ustedes están explicando esa visión sesga-da de lo que es la realidad de Cataluña. Es el momento: en sede parlamentaria, díganos exactamente, concrete; no presuman, díganlo: ¿con quiénes ustedes están hablando?

Porque, mire –y con esto ya acabaré, supongo que luego tendremos un breve turno de palabra–, el tema no está en evadir y hacer boicot al Gobierno de España porque a ustedes no les dejan hacer actividades, no, no –que puede ser muy grave, ¿eh?, por otro lado. El problema es que ustedes están perjudicando a la oposición democrática en Ca-taluña. O sea, no solo no se nos tiene en cuenta, sino que además nos están perjudican-do, porque están explicando una realidad que no se corresponde con lo que piensan mu-chos catalanes. Y eso lo sabemos porque también, con algunos de los interlocutores, no sé si con todos, porque ustedes no nos dejan ver la agenda, por mucho que la pidamos y por mucho que como diputados tengamos derecho a acceder a esa información, pero sí que hemos hablado con algunos interlocutores que también han querido saber, desde los grupos de la oposición, o al menos desde Ciudadanos, qué es lo que pensábamos sobre toda esa propaganda y difusión del proceso separatista que, insisto, no es compartido por muchos catalanes.

Gracias.

La presidenta

Gràcies, diputada. Per part del Grup Socialista, el diputat Pedret.


Gràcies, presidenta. Gràcies, també, senyor Royo per la seva compareixença avui aquí i pel contingut de la seva exposició, que sens dubte és clarificador.

En primer lloc he de dir-li, tot i que és conegut, no només a la cambra, sinó al país i també probablement vostè en sigui coneixedor, que el nostre ha estat un grup parlamen-tari i també una formació política, aquesta en la qual milito, que ha donat tradicional-ment suport al seu immediat antecessor, és a dir, al Patronat Català Pro Europa, com a noves fórmules per fer diplomàcia pública en els més diversos terrenys. De fet, ho hem sostingut així també en la legislatura passada i en l’actual, i en algunes votacions que per exemple demanaven el tancament directe de Diplocat, i no hi hem votat a favor. Per-què nosaltres entenem que tot i que possiblement la formulació que nosaltres faríem de la diplomàcia pública catalana adoptaria formes lleugerament diferents –i em refereixo en aquest sentit no a la col·laboració publicoprivada, sinó possiblement a l’articulació concreta d’aquesta, però són qüestions, probablement, de matís–, tot i això, considerem interessant que en molts dels àmbits que vostè ha estat exposant, doncs, es faci la tasca que vostès fan. També, probablement, els accents serien diferents; és normal que això passi quan les majories parlamentàries i els governs tenen colors diferents, però, di-



guem-ne, pel que fa als primers dos terços de la seva intervenció, podríem convenir en termes generals que la tasca que s’està fent és la tasca que s’ha de fer, i, per tant, em per-metrà que no m’hi estengui per la limitació de temps que tenim, tot i que si hi ha ocasió d’entrar més en detall sobre aquests altres aspectes, ja ho farem quan tinguem ocasió de fer-ho en aquesta comissió o en qualsevol altre àmbit parlamentari.

Però, clar, la seva intervenció ha tingut, per dir-ho així, dues parts molt diferencia-des. Ha tingut una cesura, no?: hi ha hagut tota una primera part, aquests dos terços dels quals li parlava, doncs, en què estem parlant de coses que no només són absolutament normals, sinó que entenem que perfectament positives. Ara, permeti’m dir que, a partir d’aquest moment, després d’aquesta cesura vostè, ha desbarrat, eh?, ha desbarrat en el pur sentit que li dóna el diccionari de la llengua catalana a això, que és perdre la mo-deració. S’ha vist el que els francesos en diuen un «parti pris» que ha resultat molt evi-dent, i en aquest sentit li dic que la seva intervenció és molt clarificadora.

Miri, vostè sap que nosaltres participem, a diferència del que han fet altres grups, que hi han tingut una participació intermitent, en aquestes trobades que es fan a seu parlamentària quan hi ha delegacions de parlamentaris o de periodistes d’arreu d’Euro-pa, i a vegades més enllà, que vénen, diguem-ne, a conèixer la realitat política i social catalana. És veritat que és una trobada, com totes, limitades en el temps i que es pro-dueix no sé si sempre abans o després que hi hagi altres actors que també interactuen, com també és normal, amb aquestes delegacions. I, per tant, som només una pinzellada de pluralitat política en uns programes que normalment tampoc coneixem al detall, no perquè vostès ens els ocultin, sinó perquè probablement en el circuit no es considera, al-menys de moment, convenient que coneguin els grups parlamentaris el conjunt del pro-grama de la visita, però som, senzillament, una pinzellada de pluralitat.

Però escolti, senyor Royo, jo li he de dir..., és que li agraeixo la seva intervenció, perquè sovint se’ns ha posat en dubte que hi hagués aquest biaix en la transmissió de la realitat política catalana que fa Diplocat cap a l’exterior o que contribueix a formar quan vénen delegacions aquí. I és que és molt evident que hi és. Podríem deixar el debat aquí, constatar-ho i, a partir d’aquí, que cadascú prengui les seves decisions polítiques, en el Parlament o fora del Parlament, però és molt evident que hi és. Quan un entra a la web de Diplocat, a banda de constatar que hi ha, diguem-ne, bé, una web relativament poc actualitzada, però això és una cosa que ens passa a tots els que tenim algunes webs, es-colti, és perfectament possible constatar en la web aquesta que vostè comenta de catalo-niavotes.eu i en tots els seus subapartats que la presentació del debat polític que existeix a Catalunya respecte a la qüestió –triïn aquí la terminologia que vulguin: de l’autodeter-minació, del dret a decidir, de la celebració d’un referèndum, de la secessió, m’és igual–, és una presentació notablement esbiaixada i parcial –notablement esbiaixada i parcial. I no m’estranya, a tenor del que hem sentit avui aquí i del que li coneixíem, també, se-nyor Royo, no me n’amagaré.

Però, clar, això no és traslladar un debat. Si traslladem el debat que existeix en la so-cietat catalana, que em sembla bé que es faci..., fixi’s el que li dic: jo no li demano que oculti el debat que hi ha aquí, que d’altra banda seria absurd en el món en què vivim i amb la llibertat d’expressió que existeix tant a Catalunya com a la resta d’Europa, amb limitacions diferents a cada indret i amb algunes amenaces certes, no només a l’Estat sinó en altres estats d’Europa, també. Però existeix, i, per tant, seria absurd ocultar-lo. Però el cert és que de cap de les maneres aquesta informació sobre aquest debat es pre-senta, per dir-ho així, amb la més mínima igualtat d’armes pel que fa als diferents ac-tors o a les diferents opinions que existeixen.

I això vostè ara, diguem-ne, no sé quin tipus d’argumentació emprarà per respondre a això que li dic. N’he conegut de diverses, eh? N’he conegut des de les que senzilla-ment diuen: «No, però escolti, ja els donem veu en algun moment, vostè no pot dir que no tenen veu perquè ja participen en aquests dinars.» Hi ha la possibilitat que em con-testi: «Escolti, molt pitjor és la diplomàcia espanyola, que no només presenta una úni-ca visió, sinó que a més intenta que nosaltres no parlem.» I, bé, d’aquí tota la sèrie de derivades que vulgui, fins i tot aquesta que s’usa reiteradament, l’argument ad populum, l’estadístic –usant, per cert, estadístiques o estudis d’opinió una mica antics, ja, perquè tenen uns anys–, dient: «El 80 per cent de la població vol un referèndum.» El que no es diu mai, perquè no es preguntava en aquell estudi al qual seguim fent referència, és



quin tipus de referèndum, en quines condicions, si legal acordat, si unilateral, etcètera, perquè això no es preguntava en aquell estudi que després tots hem seguit assumint en el debat públic com un mantra. Ah, però en canvi el recent i molt interessant estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, en què vostè deu recordar perfectament que hi havia un encreuament molt interessant entre les respostes donades a la pregunta «Com vol vostè que acabi aquest procés?» i «Com creu vostè que acabarà aquest procés?», aquest és un argument estadístic, un argument ad populum que no s’usa mai, no?

Bé, no es tracta de donar-hi més voltes, senyor Royo, no passa res. Aquí hi ha una majoria parlamentària, aquí hi ha un govern que ha decidit tenir en els instruments en els quals pot influir, doncs, tants altaveus com sigui possible. Bé, en prenem nota, con-siderem que no és en absolut el que hauria de fer la diplomàcia pública catalana, i, això sí, reclamem una reflexió i el fet que es permeti que hi hagi una visió més plural sobre el debat que efectivament existeix en la societat catalana al voltant d’aquests temes; una pluralitat, per cert, que exigim a tots els nivells i exigim a tots els actors, ho dic perquè així potser estalviem algun dels arguments recurrents sobre la qüestió.

Però sap vostè molt bé el que estan fent –sap molt bé vostè el que estan fent– a l’hora de traslladar el debat que existeix aquí, i estan presentant una visió molt parcial, molt esbiaixada del debat públic que existeix aquí, per molt que en aquestes visites em cons-ti, també, com a soci que sóc de Federalistes d’Esquerres, que a vegades també tenen ocasió de parlar amb Federalistes d’Esquerres. Però miri’s la web –miri’s la web– que fan vostès, miri’s els tuits que fan vostès. Jo no sóc molt amic de citar aquí, diguem-ne, una piulada d’una persona determinada, però miri’s la sèrie històrica de les piulades que fan Diplocat o els diversos comptes als quals vostè ha fet referència; miri’s qui surt en els vídeos que vostès han enregistrat i que publiquen a la web; miri’s quina és la pre-sentació del background, que en diuen aquí; miri’s la presentació, diguem-ne, seràfica i acrítica del moviment que hi ha en què s’afirma sense cap rubor una determinada visió de com s’ha generat i com s’ha impulsat el moviment.

És a dir, escolti, tot això, si volem ser tan autoexigents com hauríem de ser tots ple-gats, per molt que altres ho facin malament no ens ha de servir per estar contents amb el que es fa des del Govern de Catalunya i des de Diplocat.

La presidenta

Gràcies, diputat. Per part del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot, el dipu-tat Albano Dante Fachin.

Albano Dante Fachin Pozzi

Gràcies. Bé, és veritat, nosaltres sempre hem defensat aquelles demandes d’infor-mació que s’han fet amb relació a Diplocat. Creiem que tampoc ha d’haver-hi cap incon-venient per donar explicacions, avui ja heu vingut a explicar-nos què estàveu fent. Bé, és veritat que, com deia el diputat Pedret, en la intervenció hi ha hagut una part central, que m’imagino que també té a veure amb qui us ha convocat i per què, i les constants preguntes que es fan, de què feu quan aneu fora i què expliqueu a la gent sobre aquesta cosa que forma part de la vida política a Catalunya.

Nosaltres entenem, i sempre ho hem manifestat així, que, sens dubte, cal explicar al món què passa a Catalunya, i, òbviament, si tenim una situació política concreta que ens ocupa, doncs, no ha d’haver-hi cap problema i no ens hi neguem, com a grup parlamen-tari. Però sí que és veritat, i crec que això també ho pot assumir la secretaria general del consell, que aquestes demandes d’explicació al món de què passa aquí poden tenir com a eix la capacitat d’explicar de manera plural. I sense entrar amb exactitud fins on arriba i fins on no arriba aquesta pluralitat, sí que és veritat que parlem –fent servir la termi-nologia...– d’una «estructura d’estat», d’alguna manera, no?, igual que quan parlem de l’Institut Català de la Salut o fins i tot de TV3.

Faig la reflexió aquesta de TV3 perquè de vegades, i això també és una cosa que passa, posa en qüestió el relat que es fa de la realitat catalana cap a dins. Moltes vega-des des dels mitjans públics la capacitat o incapacitat que moltes vegades es manifesta d’explicar-nos a nosaltres mateixos, des dels mitjans i fent servir mitjans públics..., la capacitat d’explicar-nos amb qualitat i amb pluralitat el que està passant a casa nostra. Doncs, òbviament, ens hem de preguntar com ens ho expliquem cap enfora. Estic fent aquest paral·lelisme perquè és veritat que és un problema que tenim com a societat: com



ens expliquem les coses. És veritat que els governs i les majories tenen el dret i la capa-citat d’explicar-se, i de posar punts polítics sobre la taula, visions polítiques. Sí que és veritat que, quan tenim estructures que són de tots, i malgrat que juguen un paper polí-tic, també, doncs, sí que és veritat que hem de vetllar moltíssim per aquesta pluralitat.

I ara parlant des d’un punt partidista, no des d’un punt asèptic, nosaltres creiem que justament, de cara a l’interior, però en aquest cas també de cara a l’exterior, crec que la capacitat d’explicar la pluralitat de la situació política a Catalunya enriqueix fins i tot el debat que puguin tenir i la manera que poden tenir d’entendre’ns a fora. I la pluralitat també passa per explicar, doncs, que hi ha una part que pensa diferent o, inclús, molt di-ferent. Jo formo part d’un grup polític que defensa moltes de les coses..., compartim co-ses, no?, les qüestions com el dret a decidir, qüestions d’entendre que Catalunya és una nació, que..., i diferim en moltes altres. Jo crec que aquesta diferència enriqueix el debat català de cara a fora.

I és veritat que és preocupant, o ens ha de preocupar a tots, que aquesta pluralitat, que va més enllà fins i tot d’explicar els que hi estan a favor i els que hi estan en con-tra, sinó explicar aquest contínuum que és la societat catalana..., doncs, crec que això enriqueix. I és veritat que moltes vegades, hi insisteixo, ho veiem a dintre, i ho veiem a fora..., potser hi ha mancances.

Dit això, és veritat que el diputat Pedret deia: «Bé, hi ha una cesura, hi ha una part on parlem de tot això, i després parlem de tota la resta.» I la veritat és que, bé, ens pas-sa molt sovint en aquest Parlament, acabem parlant d’una cosa quan hi ha tantíssimes altres coses sobre les quals parlar. Per exemple, a mi m’ha semblat molt interessant aquesta primera part de la intervenció, en què s’ha parlat d’aquestes diplomàcies: la di-plomàcia empresarial, la diplomàcia cultural. I m’ha cridat l’atenció que, per exemple, s’ha parlat molt, i crec que bé, de la diplomàcia cultural, perquè fins i tot hi ha entrat el Barça, o la diplomàcia esportiva, en aquest, no? Però amb aquesta qüestió de Sant Jor-di..., que són coses molt interessants, de saber que s’està treballant per aquestes coses, que són de tots i que es reforcen.

Però m’ha faltat, per exemple, de diplomàcia empresarial o diplomàcia econòmi-ca –no sé com n’ha dit. Li hem dedicat el triple..., li hem dedicat molt més de temps a com expliquem el Barça cap enfora que a com expliquem la nostra economia, la nostra situació, els perills o els reptes que té Catalunya en aquest món global, no? Per exem-ple, nosaltres ho hem dit, fins i tot crec que des de la primera compareixença que va fer el president Romeva en aquesta comissió, vam dir: «Quin paper, a nivell europeu, per exemple, s’està jugant amb els tractats de comerç i inversió?», un dels grans reptes per a l’economia catalana, per a les empreses catalanes, i del qual no es parla.

I entenc que vostè no pot dir-nos tot el que estan fent en tots els àmbits, però fi-xeu-vos com ens hem passat la meitat del temps parlant d’una part concreta, com les respostes aniran també per aquesta part concreta, quan reconeixem la feina que es fa i creiem que hi ha moltíssim a explicar..., i ho posava com un exemple, eh?, això del Bar-ça, que, sens dubte, pot tenir aquest caràcter de ser «més que un club». Però aquesta qüestió que hi han coses molt importants que ens preocupen, que preocupen els em-presaris, que preocupen molta gent en la societat i que no les han dit. Si després ens pot fer una ampliació en aquest sentit, li ho agrairé.

Gràcies.

La vicepresidenta

Gracias, diputado. Pasaríamos ahora la palabra al Grupo Parlamentario Popular de Cataluña, al señor Juan Milián.

Juan Milián Querol

Sí; gràcies, presidenta. També gràcies, senyor Royo, per haver acceptat la sol·licitud de compareixença i venir a explicar-nos una mica, doncs, el seu pla d’actuació i el finan-çament de Diplocat.

Abans que res m’agradaria que ens pogués després explicar o clarificar quina és la prioritat, quin és el principal objectiu de Diplocat, perquè veiem que a la seua pàgina web, a «Misión y objetivos», en la versió castellana, es parla que «con el objetivo de contribuir en los debates sobre los principales retos globales, promovemos la implica-ción activa de la sociedad catalana en un intercambio mutuo de ideas y buenas prácti-



cas en sectores clave como la gobernanza, la empresa, la cultura o la educación». Em sembla molt bé. Aquesta també és la versió que hi ha en anglès, francès i alemany, però, clar, la versió catalana és diferent. La versió catalana canvia: ja no s’hi parla d’«em-presa», de «cultura» o d’«educació», sinó que es limita l’objectiu a explicar determinada imatge de Catalunya a l’opinió pública internacional.

Home, jo li recomanaria que vigilés –que vigilés–, no sigui cas que qui està actua-litzant la seva pàgina web sigui un convergent de tota la vida, un convergent d’aquells que deien una cosa en castellà a Madrid i una altra cosa en català a Barcelona. Per tant, home, revisin una mica els seus objectius.

I, si pogués ser, a la segona part doncs ens clarifica quina és la prioritat de Diplocat. Perquè la realitat és que, veient l’activitat que fan els darrers anys, no quadra amb els objectius publicats; almenys no quadra amb els objectius publicats en castellà. Perquè tots els informes d’actualitat que veiem aquí, a la pàgina web, doncs, són gairebé argu-mentaris independentistes; «gairebé» no, ho són: 1714, independència, dret a decidir, tot el posicionament, diguem-ne, coincident amb el del Govern independentista i no reflec-teix pas el posicionament, com es deia per part dels meus companys que m’han prece-dit, de l’oposició democràtica.

Respecte al finançament, parlàvem de..., Diplocat és un consorci publicoprivat, però la veritat és que gairebé el cent per cent dels ingressos de Diplocat són recursos públics, i gairebé tots són recursos que vénen de la Generalitat de Catalunya. Llavors m’agrada-ria que en aquesta segona part ens fes una mica..., o ens expliqués una mica més quina és la participació privada a Diplocat, no?: què és el que aporten, quina opinió tenen els privats. Perquè, si al final qui paga i qui mana és la Generalitat, potser ens podríem evi-tar o estalviar aquesta duplicitat administrativa, no?, i no tenir Diplocat i una secretaria d’afers exteriors, o una conselleria encarregada d’acció exterior. En aquest sentit, també m’agradaria si ens pogués explicar per què en una de les últimes actualitzacions de la pàgina web han deixat d’aparèixer les principals escoles de negoci catalanes, com ESA-DE i IESE, com a membres del consell.

Respecte a les despeses, que vostè n’ha parlat, veient el projecte de pressupostos de 2017 la partida principal torna a ser la d’organització de reunions, conferències i cursos, en aquest cas, 1.273.000 euros, que és més de la meitat dels 2,3 milions d’euros que ens costaria Diplocat l’any vinent si s’aprovessin els pressupostos. En altres pressupostos, com per exemple el del 2014, aquesta partida, la d’organització de reunions, era una mica superior, suposo que allí constava o allí s’amagava el cost d’Independent Diplo-mat. No sé si ens pot clarificar això.

Independent Diplomat és un lobby que vostè –o una associació o una organització– coneix bé perquè va ser qui la va recomanar a la Generalitat, al mateix temps que va ser qui va signar-hi el contracte, no?, un contracte bastant generós, perquè són 720.000 euros l’any el que ens ha costat, com a mínim, Independent Diplomat. I dic «com a mí-nim» –dic «com a mínim»–, perquè, segons la clàusula 13.a del contracte que vostès van signar amb Independent Diplomat, es van comprometre a pagar altres factures que generés aquest lobby per poder pagar a tercers agents.

D’aquests pagaments, que han anat a butxaques de tercers, ningú ha volgut donar mai cap explicació a aquest Parlament. Per això des del Partit Popular estem liderant, des de fa un temps, una mena de croada per tal d’exigir el nostre dret a saber, que es ga-ranteixi el dret a l’accés a la informació pública, i que ens permeti veure els informes mensuals d’activitat que Independent Diplomat els lliurava d’acord amb la clàusula 4.a del contracte que vostè va signar.

Senyor Royo, els diputats d’aquesta cambra tenim el dret a accedir a aquests infor-mes, i no només en tenim el dret, és un mandat democràtic. Per respecte a aquest Parla-ment, vostè –vostè– hauria de fer públics aquests informes, perquè es va votar: es va vo-tar en aquesta sala, es va votar en aquesta comissió, s’hi va votar a favor, des de la CUP fins al Partit Popular. Es va aprovar una proposta de resolució, la Resolució 47/XI del Parlament, que els obliga a fer públics aquests informes.

Avui vostè ens explicava el pla d’actuació de Diplocat, però nosaltres no podem con-fiar en la seva paraula, perquè en el passat vostès tenien un pla d’actuació ocult, que portava a terme aquest lobby, el lobby Independent Diplomat. Com podem confiar que no tinguin un altre pla ocult d’actuació de futur? I, si no era ocult, expliqui’ns per què



no compleixen la voluntat d’aquest Parlament i fan públics aquests informes d’activitat d’Independent Diplomat.

Potser és que una persona o, miri, és que..., una persona em va dir –que vostè co-neix–, quan es va aprovar aquella proposta de resolució, sortint d’aquesta sala, diu: «No, mira, oblida-te’n. Mai veureu aquests informes, perquè en aquests informes consten noms i xifres.» Això té molt mala pinta. Què amaguen aquests informes? –què ama-guen aquests informes?–, i què estan encobrint? Si no són públics de manera immedia-ta, el Partit Popular haurà de fer un pas més.

Atès que alguns mails que hem pogut llegir, estaven els informes de contractació, deixaven entendre, o es podia llegir clarament que l’objectiu pel qual es volia contractar un lobby era contrarestar la política exterior espanyola, i això vostè sap que és incons-titucional, i atès que estaven previstos pagaments a tercers i que ningú ha donat compte d’aquests pagaments, podem dir que això té molt mala pinta; això té pinta, fins i tot, de malversació. Avui vostè té l’oportunitat de fer públics aquests informes o les sospites de malversació creixeran, creixeran i el Partit Popular es veurà obligat a fer un pas més enllà. Hem acudit a la presidenta del Parlament de Catalunya i no ens ha fet cas; hem acudit al Síndic de Greuges, i tres quarts del mateix. Es pot imaginar, per tant, quin serà el següent pas.

Senyor Royo, jo a vegades li demano la dimissió, a vegades he demanat el tanca-ment de Diplocat –ja fa anys que ens coneixem–, però avui li ofereixo una oportunitat, una oportunitat de transparència: li ofereixo l’oportunitat que ens digui, que ens anunciï que immediatament faran públics els informes d’Independent Diplomat.

Moltes gràcies.

La vicepresidenta

Gracias, diputado. Sería ahora el turno del Grupo Parlamentario de la CUP - Crida Constituent. El senyor Carles Riera.

Carles Riera Albert

Gràcies, presidenta. Bé, en primer lloc, també agrair al senyor Royo i al senyor Solé la seva compareixença en aquesta cambra, així com l’abast i el detall de la seva exposi-ció i de la seva informació. En primer lloc, coincidint amb vostès i amb l’inici de la seva intervenció, senyor Royo, jo vull destacar l’aspecte positiu i els valors d’aquest concepte i d’aquesta praxi de la diplomàcia pública, efectivament. En primer lloc, perquè en una na-ció sense estat com la nostra, la societat civil, les organitzacions no governamentals du-rant dècades hem hagut o han hagut de suplir les carències de no poder disposar d’una di-plomàcia d’estat comme il faut, i a casa nostra s’ha desenvolupat tota una cultura, tant des de les organitzacions no governamentals fins a tota mena de moviments socials de soli-daritat internacional, com passant per les universitats, etcètera: tota una llarga tradició de recerca, d’actuació, de treball en xarxa, tant a nivell nacional com internacional, en aquest sentit, de la diplomàcia pública, i ens sembla molt positiu que el Govern reculli aquesta tradició i la converteixi en política pública. Però no només per això, sinó perquè, com vostè ha dit també, respon a les necessitats actuals, en el món en què vivim, pel que fa a una diplomàcia avançada i eficaç que incorpori el conjunt dels actors de la societat que, en el món en què vivim, construeixin interactivament el que és l’acció exterior d’un país.

Per tant, vagi per endavant la nostra coincidència en aquest concepte de «diplomà-cia pública», que ens sembla que és un bon camí en aquests moments, però que també hauria de ser un concepte i una praxi en els quals aprofundir en el marc de la nostra re-pública i de la seva política exterior, malgrat que disposéssim d’estat; és a dir, que la dis-posició d’estat no impliqui un oblit d’aquest concepte, ans al contrari, no?

Després, pel que fa als aspectes concrets de la seva actuació i de la seva agenda po-lítica, certament que tenim força coincidències en alguns o diversos dels seus objectius i d’actuacions, per més que també és veritat que podríem tenir algunes discrepàncies o controvèrsies pel que fa a alguns objectius: alguns que hi trobem a faltar, algunes prio-ritats o algunes orientacions. Podríem tenir algunes discrepàncies o controvèrsies pel que fa, per exemple, a la pluralitat en el consell assessor, del qual vostè ha fet esment, etcètera.

Però, mirin, atesa la naturalesa del debat que ens ocupa en aquesta comissió avui, no?, perquè aquest no és un debat en abstracte sobre quina ha de ser la nostra política



exterior, sinó sobre la seva compareixença, nosaltres, com a CUP - Crida Constituent, en aquests moments i pel que fa a aquest debat, sobretot el que volem és defensar, i re-colzar i donar suport a la nostra acció exterior com a país i a la nostra diplomàcia públi-ca. En tot cas, deixant obert el debat sobre quins n’han de ser els objectius, les prioritats i les orientacions, segurament donant per descomptat que en aquest debat podríem te-nir, potser, algunes discrepàncies, i entre les quals potser algunes de molt rellevants, eh?

Però ara parlem de l’instrument, parlem de la instància, sí?, i de la metodologia. I en aquest sentit, nosaltres volem manifestar el nostre suport, el nostre encoratjament i, en tot cas, la nostra intenció que aquesta acció exterior es potenciï i es faci encara més intensa, més eficaç, més eficient i amb major incidència en l’escenari internacional.

En tot cas, deixin-me’ls dir que ens sembla que és un moment adequat, i sobre això també en tenim una gran tradició en el país que el Diplocat podria també incorporar en la seva agenda i en el seu programa..., seria molt interessant que poguessin desenvolu-par una línia de treball precisament sobre drets col·lectius dels pobles i sobre resolució democràtica de conflictes internacionals relacionats amb la qüestió dels drets col·lectius dels pobles, en la qual jo crec que nosaltres com a país podríem aportar molt, no?, i po-dríem ser un actor, en aquest sentit, internacional de referència a l’hora d’aportar conei-xement, pràctica i metodologia a l’hora de resoldre aquest tipus de conflictes.

Pel que fa al biaix –pel que fa al biaix–, escoltin, l’acció diplomàtica és una acció política. I l’acció política respon a uns objectius. Per tant, és obvi que, dintre del marc general del que ha de ser la projecció internacional de la nostra realitat nacional cata-lana, no entendríem que això no incorporés la projecció internacional i la defensa dels nostres drets col·lectius i, per tant, del nostre dret a decidir en tots els fòrums i en tots els espais internacionals, i guanyar totes aquelles aliances, comprensions i suports que si-guin possibles en l’escenari internacional, tant pel que fa a institucions oficials com pel que fa a organismes de la societat civil. Sobretot tenint en compte que l’Estat espanyol no és en absolut plural, en la seva diplomàcia internacional i en la seva acció exterior: és estrictament unilateral, no? Per tant, escolti’m, si l’Estat espanyol no té el fair play de, en la seva acció exterior, defensar i presentar la realitat del conflicte i totes les propostes que hi han sobre la taula en igualtat de condicions, doncs, malament faríem nosaltres si no defenséssim, a escala internacional, en aquesta conjuntura, el nostre dret a decidir i el nostre dret a l’autodeterminació.

I, per acabar –amb això acabo–, ens sembla especialment important que dispo-sem d’una eina o d’un instrument com aquest, sobretot tenint en compte que proba-blement –probablement–, més d’hora o més tard –esperem que sigui més d’hora que no pas tard–, la resolució democràtica al conflicte del nostre país amb l’Estat espa-nyol pel que fa al nostre dret a l’autodeterminació haurà de trobar una solució en un concert internacional i en un marc internacional, no? Finalment, el més probable és que aquest conflicte hagi de trobar una resposta i una solució democràtica en el marc europeu, i en el context internacional, en el sistema de Nacions Unides. Per tant, és molt positiva qualsevol tasca que en aquest sentit prepari el terreny, i que prepari el terreny no només en el sentit de divulgació, de sensibilització, etcètera, eh?, no no-més en el sentit de defensar el nostre objectiu, de poder-lo exercir, i de l’objectiu de la independència, sinó en el sentit de començar a crear ja les condicions perquè la societat internacional estigui en condicions i en disposició d’intervenir –d’interve-nir– per tal de donar una solució democràtica que passi pel reconeixement dels drets civils i els drets polítics més fonamentals, com és el dret a decidir i el dret a l’autode-terminació de qualsevol poble, no?

I, bé, amb això acabaré la meva intervenció, si em permeten, potser, amb un final una mica anecdòtic. Però, pel que fa a les piulades, ja que avui s’ha parlat molt de piu-lades, doncs, escoltin, nosaltres amb el senyor Royo podem tenir moltes diferències, però, miri, les piulades que li han assenyalat segurament també les hauríem repiulat, perquè la presència d’elements d’extrema dreta a les mobilitzacions de Societat Civil Catalana és un fet públic, notori i evident. Per tant, escolti’m, segurament l’hauríem re-piulat, no?, i una piulada a favor del dret a un referèndum com una solució política ab-solutament legítima i democràtica, segurament també l’hauríem repiulat. Potser altres no, però aquests sí.

Gràcies.



La vicepresidenta

Gracias. Por último, pel Grup Parlamentari de Junts pel Sí, el diputat Sendra.


Gràcies, presidenta. Gràcies, senyor Albert Royo; gràcies, senyor Jordi Solé, per haver comparegut avui en aquesta comissió. Certament, Diplocat és un cas únic, innovador en el nostre entorn pel fet de ser una institució impulsada per un govern subestatal –vostè ho explicava– que es dedica a la diplomàcia pública. Deia vostè: «Diplocat té la tasca, tam-bé, de posar en valor els actius socials, culturals, econòmics, polítics del nostre país, i ho fa de manera transversal», com entenc jo que transversal és la mateixa Diplocat.

Per això, ha estat important, i jo vull repetir-ho, qui forma part de Diplocat, no sols inicialment –Generalitat, diputacions, ajuntaments, quatre capitals catalanes, caixes d’estalvis, cambres, universitats–, sinó qui s’hi ha incorporat a posteriori: Comissions, UGT, Taula del Tercer Sector Social, Foment, Pimec, Femcat, AMEC, Confederació de Cooperatives de Catalunya, Barça, Conselh Generau de l’Aran, Ajuntament de Vielha, EADA, BCN Graduate School of Economics, IBEI. Pluralitat, transversalitat.

I Diplocat vol, com el Govern de Catalunya, projectar una imatge de país obert al món i solidari, també ho deia vostè. Hem de contribuir, en la manera que ens sigui pos-sible com a país, com a Govern, a trobar solucions als problemes internacionals: re-fugiats, canvi climàtic, la governança europea més democràtica. I també fa missions d’observació electoral i cursos de formadors; la formació de professionals en relacions internacionals considerem també que és molt important. Fa diplomàcia cultural –ho comentava el diputat de Catalunya Sí que es Pot–: internacionalització de la diada de Sant Jordi, valors positius, com deia vostè, com l’estimació per la literatura, la cultura, l’amor, la pau, etcètera. Diplomàcia esportiva, diplomàcia de la memòria històrica, di-plomàcia... (Sona el senyal acústic que indica que s’ha exhaurit el temps d’intervenció.) No pot ser, això, presidenta. (Rialles i veus de fons.) Gràcies. Diplomàcia empresarial, que ajuda a tenir empreses més internacionalitzades i que ajuda també a la recerca d’in-versions estrangeres per a Catalunya. Diplomàcia ciutadana, diplomàcia digital: @Cata-lanVoices, @ThIsCatalonia, cataloniavotes.

I, finalment, diplomàcia parlamentària complementada per diplomàcia acadèmica, i aquí ve el problema –aquí ve el problema. Perquè quan el Partit Popular o Ciutadans demanen compareixences o presenten propostes de resolució, no els interessa –diuen: «No, no, ja està bé, ja està bé.»– la diplomàcia empresarial ni la diplomàcia esportiva, ni la diplomàcia cultural ni la diplomàcia ciutadana o la diplomàcia digital, no –no, no els interessa, no els interessa, certament no els interessa. Perquè a ells l’únic que els in-teressa de Diplocat és què fa per internacionalitzar el procés, qui paga, saber-ne l’agen-da, saber tot el possible de l’agenda per així engegar, com sempre he dit en aquesta co-missió, per engegar la maquinària i combatre el procés des de l’Estat. I per això vostès presenten moltes PR apel·lant a la transparència i..., democràcia i transparència, però l’únic objectiu que vostès tenen, i per això els les tombem cada una de les vegades que les presenten, és això.

Per tant, senyor Royo, jo vull felicitar-lo per la feina que fa Diplocat en tots els as-pectes de la diplomàcia pública, però també especialment en les d’explicar què passa a Catalunya i explicar-ho al món. I vull felicitar-lo també pel nou consell; no llegiré les persones que vostè ha dit que en formen part, d’aquest nou consell, però sí que en vull parlar d’una, amb referència a allò de les xarxes socials: la senyora Sol Daurella. Cam-panya furibunda a les xarxes socials sota l’eslògan «Coca-cola rompe España», eh? No-més vull que ho sàpiguen, perquè parlen molt dels tuits de Diplocat, però, escolti, vos-tès, gent propera a la seva ideologia, gent propera a la seva manera de pensar (remor de veus), atac furibund... (Veus de fons.) No, no, jo miro cap aquí perquè, si he de girar el coll cap enrere, doncs, al final, no tinc micro, no m’arriba el micròfon.

Per tant, senyor Royo, m’agradaria que m’expliqués, que això sí que em sembla inte-ressant, les reaccions d’aquelles persones, polítics, think tanks, experts, periodistes amb els quals Diplocat parla, aquí o allà, què ens diuen, què ens diuen del que vostès els ex-pliquen. També m’agradaria si es pot esplaiar una mica més en aquests grups d’amistat a Estònia, Finlàndia i Suïssa. També, una cosa tan important com que parlaments amb tanta tradició democràtica com Suècia, Dinamarca, el Subcomitè d’Afers Europeus del Congrés dels Estats Units, Irlanda, Bèlgica parlin de Catalunya, debatin sobre Catalunya.



I finalment, també, m’agradaria que m’expliqués la seva opinió amb relació a l’acció del Govern espanyol amb relació a l’acció de Diplocat. Hi participen? Com la diplomà-tica que es va fer passar per estudiant en una jornada a Bèlgica, a la Universitat de Lo-vaina? O obstaculitzen? És cert, i m’ho constata vostè, que pressionen universitats per cancel·lar actes acadèmics?, que pressionen diputats de països sobirans perquè no tractin el conflicte català?, que pressionen periodistes perquè no cobreixin la realitat catalana?

I acabo amb una indicació directa, en primer lloc, a la senyora Beltrán. Senyora Bel-trán, sumi bé, si us plau –sumi bé. Junts pel Sí més la CUP - Crida Constituent no és «la meitat de l’hemicicle», és la majoria de l’hemicicle –és la majoria de l’hemicicle. Com vostè sap, cent trenta-cinc..., seixanta-vuit, d’acord? Per tant, no és «la meitat de l’hemi-cicle», sinó que més de la meitat de l’hemicicle és la majoria. I, fins i tot, quan es parla de referèndum –i dic «referèndum», punt–, és Junts pel Sí, més la CUP, més Catalunya Sí que es Pot: noranta-tres diputats. Per tant, immensa majoria de diputats, immensa majoria de l’hemicicle del Parlament de Catalunya. Per tant, quan Diplocat explica el que explica a Europa i al món, ho fa perquè explica la voluntat de la majoria dels cata-lans representats en aquesta cambra.

I al senyor..., al meu amic, Juan Milián, diputat del Partit Popular. Vostè parlava de no sé quin partit que diu que té doble missatge a Madrid, a Catalunya; escolti, vostès te-nen un únic, de missatge: estimem els catalans «perquè fan coses», però cada divendres colpegen Catalunya des del Consell de Ministres, des de la fiscalia, des del Tribunal Constitucional. I vostè parlava molt de «per respecte a aquest Parlament»; escolti, res-pecte al Parlament? Respectin-lo vostès, també, respectin aquest Parlament, respectin la seva presidenta, respectin la democràcia, que tant se n’omplen la boca, i permetin que es pugui debatre de qualsevol tema, cosa que vostès no fan.

Res més, senyor Royo. Si després en tinc ocasió, en funció de les seves respostes, també voldré intervenir.

Gràcies.

La vicepresidenta

Gracias, diputado. Bueno, aunque el turno de palabra era para hacerle preguntas al señor Royo –aunque parecía otra cosa, he de decir–, tiene ahora su turno para respon-derlas. Manifestarle las disculpas del señor Ferran Pedret i Albano Dante Fachin, que han tenido que marchar. Queda, por el Grupo Socialista, la diputada Esther Niubó. Y el señor Albano Dante ha manifestado que consultará las respuestas en las transcripciones. Gracias.

El secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya

Gràcies, presidenta. Bé, com el mateix senyor Pedret ha dit, dues terceres part de la presentació no tenien res a veure amb el procés. Una gran part –no sé si dues terceres perquè no ho he calculat, eh?– de la feina que fem des de Diplocat no té res a veure amb la internacionalització del procés. Sembla que hi ha grups polítics que només estan inte-ressats en aquesta tercera part i s’obliden de la resta de feina que es fa.

Pel que fa en concret a aquesta tercera part, nosaltres tenim un mandat per part del nostre patronat segons el qual hem d’explicar el país, i explicar el país sent fidels a la rea-litat. I la realitat és que hi ha una majoria absoluta, absolutíssima, molt qualificada, dins d’aquest Parlament que defensa el dret a decidir. Diplocat no està fent campanya ni a fa-vor ni en contra de la independència, està explicant que la majoria del poble de Catalunya vol trobar una solució democràtica a aquest conflicte que tenim obert amb l’Estat. Per tant, no estem fent campanya per la independència, el que estem explicant és que la majo-ria del poble de Catalunya vol poder exercir el dret a vot per decidir el futur del seu país.

Ens parlaven de pluralitat i, com deia, se centraven només en aquesta tercera part, quan es parlava de la qüestió del dret a decidir. Bé, som molt plurals i, sobretot, som molt més plurals que les ambaixades espanyoles que es dediquen, per exemple, a orga-nitzar viatges i visites de Societat Civil Catalana a Brussel·les o a Washington perquè es reuneixin allà amb les autoritats presents. Nosaltres això no ho hem fet mai amb l’ANC, per exemple.

Tenim una pàgina web que és plural. Per cert, està molt més al dia que moltíssimes pàgines web que pot trobar en entorns institucionals; entre altres coses, d’aquí a mitja hora tindrem ja penjada la notícia sobre aquesta compareixença. Però més enllà d’ai-



xò, d’aquesta anècdota, hi tenim continguts que demostren aquesta pluralitat. Només per esmentar-ne alguns: dins de –perquè ja veia a venir, una mica, aquest tipus de co-mentaris, que no és la primera vegada que se’ns fan i porto els deures fets– l’apartat, per exemple, de Policy papers, hi tenim documents, ni més ni menys, que del Ministeri d’Exteriors espanyol: «Reflexiones jurídicas a propósito de una eventual declaración unilateral de independencia de Cataluña: un escenario político jurídicamente inviable». Això sí que és imparcial. Documents de Societat Civil Catalana: «For True Democracy in Catalonia». Aquí tenim un senyor de Societat Civil Catalana, en pot estar satisfet perquè tenim no només aquest document penjat sinó que en tenim un altre que es diu: «Memorandum of Societat Civil Catalana with Regard to the Secessionist Process». Hi ha pluralitat de documentació i d’informació. Tenim un altre document, del Ministeri d’Afers Exteriors: «Cataluña en España. Por la convivencia democrática», disponible des del febrer del 14. Un document de la fundació FAES: «20 Questions and Answers on the Secession of Catalonia», des del gener del 2014.

Escolti’m, si això no és pluralitat, què pretenen que hi hagi aquí dintre? N’hi ha molts altres, eh? Fundació Campalans, també n’hem posat documents; documents d’experts que poden ser tant proclius cap a la defensa del dret a decidir com contraris, persones que s’han relacionat amb col·lectius polítics, tant a favor del dret a decidir com en contra.

Pel que fa als actes. Escolti’m, en els actes de diplomàcia acadèmica, primerament, els títols, la majoria de vegades, no els decideix Diplocat sinó que les decideix el host, és a dir, la universitat. I la universitat decideix el títol amb criteris acadèmics. I posar en dubte això és posar en dubte el criteri de la quarantena d’universitats que han acollit activitats de Diplocat.

Actes que hem celebrat –només per donar un parell d’exemples de fins a quin punt som plurals. Fa ben poc, quatre o cinc mesos, vam fer un acte a València, on van parti-cipar no només acadèmics de tot color, vaja, de molts no sabem de quin color són però van oferir el seu punt de vista..., però el més important és que hi havia representants de totes les forces polítiques presents a les Corts Valencianes, des del Bloc fins al PP o Ciutadans. Aquesta pluralitat que vam poder viure a València, perquè hi vam convidar totes les forces polítiques, no la vam poder viure en un acte que vam celebrar a Madrid un mes abans, on vam convidar també a totes les forces polítiques presents al Congrés dels Diputats i van decidir de no participar-hi ni el PP, ni el PSC ni Ciutadans, per, des-prés, acusar-nos de manca de pluralitat. A veure, si estan demanant pluralitat, quan se’ls convida als actes, si us plau, facin el favor de participar-hi, si no, com a mínim, no ens acusin de manca de pluralitat.

El mateix es pot aplicar en els programes de visitants internacionals, pel que fa a parlamentaris que convidem aquí, a Catalunya. Nosaltres, per sistema, organitzem sem-pre una visita al Parlament de Catalunya i una trobada amb parlamentaris de totes les forces polítiques. Bé, ens trobem amb dues forces polítiques d’aquesta cambra, PP i Ciutadans, que sovint no hi participen. No sé per què, vostès estan amb tota la llibertat del món per decidir si hi participen o no hi participen, però després no ens acusin de manca de pluralitat.

Aquesta pluralitat que nosaltres exemplifiquem perquè ens la demana la mateixa contrapart, els diputats estrangers ens demanen veure aquesta pluralitat, també queda patent en els contactes que es tenen, per exemple, amb representants de la societat ci-vil. Societat Civil Catalana ha participat en trobades amb periodistes, en trobades amb diputats estrangers que hem portat aquí, a Catalunya –i la senyora Beltrán ho ha vist en primera persona, això–, igual que Federalistes d’Esquerres, que tot sovint participen en aquestes trobades, igual que representants de l’ANC, que tot sovint participen en aques-tes trobades. Per tant, la pluralitat hi és, i el que els demanaria és que, si ens han d’acu-sar de manca de pluralitat, com a mínim, quan se’ls convida, que hi participin.

S’han dit moltíssimes coses, i vaig passant una mica..., intentant agrupar temà-tiques. L’intergrup suís d’amistat amb Catalunya és possible que ens visiti propera-ment, però jo haig de recordar que un dels impulsors d’aquest intergrup, que és un diputat que es diu Mathias Reynard, aquest senyor va ser aquí, convidat per Diplocat, a l’abril del 2015, i es va veure amb diverses forces polítiques, entre elles, amb el PP i amb el PSC. A veure, nosaltres no pressionem els diputats estrangers, a diferència del que fa el Ministeri d’Exteriors. Si els diputats estrangers consideren que és im-



portant dedicar-se i dedicar temps i esforços a tractar la qüestió catalana, deu ser que consideren que val la pena, no pas perquè nosaltres els estiguem pressionant ni res per l’estil. Són diputats sobirans, i jo demanaria respecte per aquesta sobirania. I, en tot cas, que, quan vinguin aquí, si se’ls convida a participar en una reunió amb ells, doncs, que hi participin, si no, després, no es queixin del que fan o deixen de fer aquests diputats.

Em preguntaven per ID, i els informes d’ID, i aquesta cançó que ja fa tres anys que dura. A veure, tinc constància per part del departament, però després cediré la paraula al secretari d’Exteriors perquè ho ampliï, que s’ha donat resposta a totes les iniciatives parlamentàries presentades: preguntes escrites, resolucions i sol·licituds de documenta-ció. En aquests moments, a més a més, no hi ha cap relació professional amb ID.

Què ens diuen a fora i que ens diuen les contraparts amb qui ens reunim? A veure, jo diria que se sorprenen de la manca de cintura política que té l’Estat, que ha estat in-capaç d’oferir res durant aquests tres anys, que ha estat incapaç d’obrir un mínim diàleg durant aquests, de fet, quatre anys que ja portem des de les primeres grans manifesta-cions. Se sorprenen de la impossibilitat que el poble de Catalunya pugui votar, com ja ho va fer, per exemple, pel que fa a l’Estatut d’autonomia l’any 2006. Si en aquella oca-sió va poder votar, per què no pot votar ara? Això no s’entén des de l’exterior, i els ho dic així de francament. No s’entén, tampoc, que l’argument que es dóna sigui un argu-ment, bàsicament, jurídic. Escolti’m, si hi ha un obstacle jurídic, hem de ser capaços de superar aquest obstacle jurídic per permetre que el poble de Catalunya s’expressi lliure-ment. No entenen com és que no s’obre aquest debat des de Madrid.

I s’esglaien en veure les pressions que reben per part de la diplomàcia espanyola, fins al punt que, sincerament, crec que posen en perill el prestigi que la diplomàcia espanyola va guanyar en els anys noranta, durant els anys vuitanta i noranta, sobre-tot, bé, amb una bona feina que va fer, per exemple, en llocs en conflicte, com poden ser els Balcans o el Líban. Aquella bona feina, la diplomàcia espanyola l’està tirant per la borda amb un seguit d’actuacions del tot impresentables que impliquen pres-sions de tot tipus cap a periodistes estrangers, cap a acadèmics, rectors d’universitat, degans, diputats de parlaments sobirans. Bé, és que moltes vegades no cal que nosal-tres expliquem res. Ens pregunten «què és el que expliquem?», és que no cal que ex-pliquem res, moltes vegades. És que quan reben la visita, la trucada de l’ambaixada, entenen moltes coses. I no cal que els vinguem a explicar gaire més perquè ja veuen de què va la cosa. Dissortadament, la diplomàcia espanyola avui dia s’assembla més a la diplomàcia de Turquia que no pas a la diplomàcia d’una democràcia de l’Europa occidental. I això és una llàstima; de veritat, és una llàstima perquè allà dintre hi ha professionals d’una gran vàlua que se senten molt incòmodes fent el paper que, des de Madrid, els exigeixen que facin.

Ho deixo aquí, i demanaria, presidenta, si és possible que el senyor Solé prengués la paraula.

La vicepresidenta

Bé, d’acord, uns minutets.

El president del Comitè Executiu del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya i secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea (Jordi Solé i Ferrando)

Molt bé, gràcies. Bona tarda a tothom. És un plaer comparèixer en el Parlament i en aquesta comissió, quan jo havia estat, durant un parell d’anys fent-ne funcions de presi-dència. Bé, jo el que vull fer com a president del Comitè Executiu del Diplocat, òbvia-ment, és defensar de manera vehement la feina, la utilitat, la professionalitat i el bagatge que ja comença a tenir una institució creada l’any 2012 com a tal i que, per tant, ja té uns anys de feina feta darrere seu, uns anys i una feina que li han permès, doncs, co-mençar a tenir un reconeixement per la feina que fa no només dins del nostre país sinó també fora.

I això ho puc constatar perquè he acompanyat el senyor Royo en diferents ocasions, durant aquest any, en activitats organitzades pel Diplocat, i tant la feina del Diplocat com la mateixa naturalesa que, a nivell comparatiu no deixa de ser original i gairebé única, del patronat d’aquest consorci publicoprivat, doncs, té ja el seu reconeixement



i el seu prestigi. Per tant, quan, escoltant les intervencions més crítiques d’alguns dels grups, veig que bàsicament el que fan és posar en dubte la pluralitat de la feina que està fent el Diplocat i, per tant, la professionalitat d’aquesta institució, els he de dir que no puc estar-hi gens a favor i que hi estic, per tant, absolutament en contra.

A mi el que m’ha semblat poc plural han estat les seves crítiques, perquè vostès, com ha dit el senyor Royo, s’han centrat en un àmbit d’activitat del Diplocat quan el secretari general els ha fet un repàs, breu però bastant exhaustiu, de totes les tasques, tots els àm-bits en què treballa aquest consell de diplomàcia pública, i vostès s’han centrat només en un. Això sí que és poca pluralitat.

Mirin, el Diplocat és plural, com a mínim, en tres dimensions: primer, en els membres que formen part del seu patronat. Suposo que aquí ningú ho posa en dubte, ja s’ha expli-cat la representació no només institucional sinó de societat civil que hi ha en el patronat.

És plural quant a les activitats de diplomàcia pública, en sentit ampli, que inclouen, doncs, diplomàcia empresarial, diplomàcia esportiva, diplomàcia cultural, diplomàcia parlamentària. Per tant, des d’aquest punt de vista, també és plural. I, òbviament, també és plural en un d’aquests àmbits que es refereix a explicar al món, a informar el món què és aquest país i què passa en aquest país, i suposo que ningú deu pretendre, en aquests temps i en els darrers temps, que informéssim de Catalunya sense explicar el debat i el procés democràtic que viu aquest país, perquè llavors sí que estaríem amagant coses, si no fomentéssim la informació sobre aquest debat. I, com ha dit el senyor Royo, fomen-tar aquest debat democràtic no vol dir prendre partit per cap de les possibles solucions o, diguem-ne, punts finals d’aquest procés democràtic. Fomentar el debat vol dir això: fo-mentar el debat. I a vostès, que estan en un parlament i formen part d’un parlament, no cal que els expliqui què vol dir «debatre democràticament». I per tant el Diplocat també fa això, i per tant en aquest aspecte tampoc se li pot criticar la manca de pluralitat. En tot cas, si es promouen debats i hi ha persones i institucions que representen determinades visions que no volen legítimament participar d’aquests debats, doncs, molt bé, és la seva decisió, però llavors no diguin que no som plurals perquè estan entrant en una contra-dicció flagrant. Per tant, una eina de país útil, una eina de país professional i una eina de país que, pel seu bagatge, comença a tenir el seu reconeixement i prestigi, prestigi intern i extern.

De la intervenció de la diputada Beltrán m’ha cridat l’atenció una cosa molt anec-dòtica, si vostè vol, però ha parlat de retuits, repiulades, no?, i una d’aquestes és un acte que se celebra en el Parlament Europeu sobre l’autodeterminació i el dret a decidir. Bé, aquest acte, parlant de pluralitat, està organitzat per quatre grups polítics parlamentaris de l’Eurocambra, entre els quals el seu, entre els quals el grup del qual Ciutadans forma part, el Grup dels Liberals. Bé, això és pluralitat; això és pluralitat i veig que dintre del grup liberal també existeix aquesta pluralitat, per tant, benvinguda sigui aquesta plura-litat en tots els sentits.

I després, el senyor Milián també..., m’ha cridat l’atenció, de (sona el senyal acús-tic que indica que s’ha exhaurit el temps d’intervenció) –ja acabo, presidenta– la seva intervenció, que ha dit, parlant de la transparència i aquesta manera que tenen de parlar que sembla que a nivell de política exterior ens dediquem a ocultar-ho ab-solutament tot, diu: «Tenim un mandat democràtic.» Hi dic: «Mira que bé! Tenen un mandat democràtic. Nosaltres també, el Govern també té un mandat democràtic.» Tenim un mandat democràtic de la ciutadania i d’aquest Parlament. Tenim un mandat democràtic per aconseguir que d’una vegada Catalunya, la ciutadania de Catalunya, pugui votar i pugui decidir el futur polític d’aquest país. I a més a més, el Govern té un mandat democràtic per internacionalitzar la revolta democràtica que viu aquest país, perquè al final és això: no és un «procés de secessió», com alguns diuen, és un procés democràtic, una demanda democràtica i una revolta democràtica. Doncs, miri, senyor Milián, aquest Govern també té un mandat i farem tot el que calgui per complir aquest mandat.

Gràcies.

La vicepresidenta

Muchas gracias. Daríamos ahora un par de minutitos a aquellos grupos que tengan alguna observación. En primer lugar, por el Grupo Parlamentario de Ciutadans, la dipu-tada Susana Beltrán.




Sí. Gracias, presidenta. Igualmente necesito tiempo por alusiones para contestar al diputado de la CUP y al diputado de Junts pel Sí, porque parecía que la comparecencia la hubiera hecho yo y no Diplocat.

Contestaré en primer lugar a Diplocat. Ustedes han dicho que lo importante, ¿no?, que se conozca a nivel internacional, pues, es la autodeterminación y no en sí mismo la independencia, pero en unas declaraciones recientes suyas del mes de noviembre uste-des mismos dicen en el diari Ara: «El dret a decidir i el dret a l’autodeterminació és un dret que tothom reconeix, és una batalla guanyada respecte a Espanya. Quan defenses directament la independència trobes més reticències.» «“Nosaltres no amaguem”» –i el citen a vostè, Jordi Solé– «“que l’objectiu és la independència, però hi ha contextos en què centrar l’explicació en el dret a decidir facilita la conversa”, argumenta Jordi Solé, secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea de la Generalitat.»

Com que tinc poc temps... És cert que hi ha una part que fa Diplocat que seria prò-piament acció exterior; nosaltres, com a Ciutadans, defensem l’acció exterior i de fet hem presentat mocions en aquest Parlament sobre l’acció exterior, sobre el que seria la diplomàcia empresarial, cultural i d’altra mena, que, per cert, Junts pel Sí ens hi ha vo-tat en contra. El problema no el tenim aquí, i a més a més quan abans era el Patronat Catalunya Món aquesta diputada en concret ha treballat amb gent molt professional de la casa i amb gran trajectòria. Jo no discuteixo la professionalitat dels membres de Di-plocat, a mi em sembla que hi ha molta professionalitat, sinó que el que discuteixo és el biaix ideològic que hi ha.

I ho tornaré a dir com ho he dit abans. És a dir, fa molt pocs mesos en aquest Parla-ment la meitat de l’hemicicle, que no és majoria en escons, efectivament, però sí que és majoria social, va considerar que hi havia biaix ideològic a Diplocat quan vostès expli-quen la realitat catalana a nivell internacional, eh?

Vostès no m’han contestat a dues preguntes, que han sigut dues preguntes, a més a més, molt concretes. Senyor Royo, quina opinió li mereix Societat Civil Catalana, Pre-mi Ciutadà Europeu 2014? Es referma en aquesta idea que vostè va fer pública que la gent de Societat Civil Catalana és «feixistoide»?

I tampoc m’han contestat a la pregunta de amb quins governs s’estan veient? Vostès diuen: «Nosaltres som transparents, però actuem discretament.» No. Si un és transpa-rent, ha de ser transparent. I jo, com a diputada d’aquest grup polític, li estic preguntant: amb quins governs vostès s’estan veient? I què és el que estan dient? Nosaltres entenem...

La vicepresidenta

Hauria d’anar acabant, diputada.


D’acord. Acabo. (Remor de veus.) Però em queden les al·lusions. Doncs, acabaria amb això, no? El problema no és el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, no li toca a aquesta diputada defensar-ne la posició. Jo sí que li dic, i ho afirmo, que vostès no estan defensant les posicions de l’oposició democràtica a Catalunya –ho afirmo–, ho afirmo i a més a més aquest Parlament es va manifestar en aquest sentit.

Igualment els agraeixo, com no, la seva compareixença i...

La vicepresidenta

Trenta segons...


Trenta segons...

La vicepresidenta

...que no són dos minuts.


Sí. Diputat Sendra, de Junts pel Sí, doncs, és.... Bé, de fet, ja ho he contestat abans: nosaltres estem a favor de l’acció exterior, i de fet hem presentat mocions que vostès hi han votat en contra, i en aquesta comissió hem votat coses que tenen a veu-re amb l’acció exterior i les hem votat amb vostès, amb nosaltres i amb altres grups polítics.



Al diputat de la CUP. Em sap molt greu, però és que justament fa dos dies hi havia gent, hi havien joves de Societat Civil Catalana que ens vam haver..., o que es van haver de tancar –dic «ens» perquè jo també hi era– en una sala, en una aula, que la van haver de canviar diverses vegades, perquè hi havia gent que es considera antifeixista que els estaven perseguint. Ens van tancar amb clau, i hi havia moments que se sentien més els sorolls de fora, eh?, dels que ens acusaven, a Societat Civil Catalana, de ser feixista, que el que estaven explicant els ponents. I si alguna cosa hi ha en l’ideari fort de Societat Civil Catalana justament és una oposició a tot el que és el procés separatista que es viu a Catalunya, eh?, i Societat Civil Catalana, en tot cas, s’adreça..., o es compromet pel seu ideari i no per la gent que va als seus actes, no? També en aquests actes de Societat Civil Catalana ha vingut gent independentista i no per això Societat Civil Catalana és independentista. Ha sigut molt dur, això va ser molt dur per als joves de Societat Civil Catalana, vam viure moments de moltes tensions.

I acabaré amb una frase. I amb això, presidenta, demano excuses, però...

La vicepresidenta

Una frase, si us plau. No, no pot ser.


...amb això acabaré. És una frase de Churchill que diu: «Los fascistas del futuro se llamarán a si mismos “antifascistas”.»

La vicepresidenta

Gràcies, diputada. El Grup Socialista no parlaria, i llavors passaríem la paraula al Grup Parlamentari Popular de Catalunya, al senyor Juan Milián.

Juan Milián Querol

Sí. Gràcies, presidenta. Com a rèplica, i també m’agradaria com a al·lusions.

La vicepresidenta

Trenta segons.

Juan Milián Querol

Intentaré ser al més ràpid possible. Jo és que lamento que ni el senyor Royo ni el se-nyor Solé hagin respost cap, cap ni una de les preguntes que els he fet. Els he preguntat sobre els informes d’Independent Diplomat: no m’han contestat, i era una oportunitat per donar exemple de transparència i ara creixen encara més les sospites d’una possible malversació, perquè, respecte als informes, el senyor Solé no és que no m’hagi respost, és que ha tret l’estelada i diu: «No, no. Independència, independència i independència, i farem el que calgui per aconseguir-la.» Bé, allí queda.

El senyor Royo, també. Li pregunto pels informes i em diu que la Generalitat m’ha respost. L’únic que em diu –l’únic que em diu– és que la Generalitat ha respost a les sol-licituds d’informació del Partit Popular. I és cert, i m’han respost que «no», que ni infor-mes, ni transparència, ni res; ni aigua, a l’oposició democràtica.

I després s’ha posat també a parlar del Govern d’Espanya per no parlar dels infor-mes. I escolti, miri, si té vocació de diputat de l’oposició al Congrés, doncs, presenti’s a les eleccions generals i podrà fer oposició, però fer oposició a l’oposició, com estan fent i com ha fet també el senyor Sendra, denota una baixa qualitat democràtica, com la bai-xa qualitat democràtica de no respondre a les preguntes de l’oposició i no donar accés a la informació que hauria de ser pública als diputats d’aquesta cambra.

I ja per al·lusions del senyor Sendra, perquè he viscut també aquest moment de sur-realisme polític...

La vicepresidenta

Trenta segons.

Juan Milián Querol

...d’oposició a l’oposició. Home, el senyor Sendra m’ha acusat de demanar transpa-rència. Sí, culpable, culpable de demanar transparència. Però el més al·lucinant és que ens ha dit que no hem de tenir aquesta informació, no hem de tenir dret a la transparèn-cia que demanem, perquè no som independentistes, perquè anem en contra de la inde-



pendència. Doncs, sí, també, culpable de voler transparència i culpable d’estar en contra de la independència i de trencar una democràcia europea com l’espanyola.

A més, el senyor Sendra ha presumit de tombar totes les peticions de transparència que ha fet l’oposició. I hi dic: «Bé, això no és cert.» No pot presumir d’haver tombat totes les peticions de transparència de l’oposició d’aquesta comissió. La Resolució 47/XI va ser aprovada per la CUP, per Catalunya Sí que es Pot, per Ciutadans, pel PSC i pel PP, i vos-tès s’hi van abstenir. Per tant, sí que hi ha un «mandat democràtic»; és una paraula que vostès repeteixen molt, un concepte que repeteixen molt, doncs, estaria bé que l’apliques-sin quan l’oposició democràtica guanya una votació en aquesta cambra.

La vicepresidenta

Gracias, diputado. Pasaríamos ahora la palabra al Grupo Parlamentario de la CUP - Crida Constituent...

Carles Riera Albert

Gràcies, presidenta...

La vicepresidenta

...el señor Carles Riera.

Carles Riera Albert

...molt breument. Miri, no pensava intervenir, però és que ens motiven, diguéssim, no?, ens estimulen molt activament. Com que no és un tema central de la discussió d’avui, només m’hi referiré molt col·lateralment, però val la pena que puguem tenir aquest debat.

És obvi que la dreta i l’extrema dreta a nivell global, però en particular a Europa, s’estan refundant, i val a dir que, desgraciadament, amb èxit en alguns països europeus, no? I s’estan refundant, doncs, a través de noves tàctiques, de noves eines conceptuals i de noves metodologies organitzatives, etcètera, tant a escala de partits polítics com a es-cala de moviments socials, de societat civil, etcètera. És a dir, és veritat, estem assistint a un preocupant procés de refundació i de reforçament de la dreta, de l’extrema dreta a nivell europeu, del qual, sincerament, vostès i els moviments que els envolten no són aliens –no són aliens. Si us plau, si vostès volen quedar al marge d’aquest moviment eu-ropeu, exerceixin el dret d’admissió amb contundència, exerceixin el dret d’admissió i deixin clara la frontera. Però bé, aquest era el debat col·lateral.

Només volia insistir en una qüestió amb relació a l’acció de Diplocat. És obvi que, dintre de la pluralitat a la qual un organisme públic està obligat, escolti’m, no es pot fer cas omís del moviment que en els darrers anys a Europa està mobilitzant més gent al carrer. D’això no se’n pot fer un cas omís, és a dir, tot el món està observant aquesta revolució democràtica independentista que es dóna aquí amb la màxima atenció, cada vegada hi ha més actors internacionals –públics, privats, organitzacions no governa-mentals, estats, institucions públiques, universitats– que l’observen atentament, ni nos-altres no podem més que fer-nos ressò tant a través dels instruments socials com públics d’aquesta realitat. I això inclou, òbviament, posar en l’agenda el que reivindica aquest moviment, que és el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació, dret que no té cap sen-tit si no és perquè obre la porta a la possibilitat d’exercir un altre dret democràtic, que és el dret de la independència, eh? Per tant, no es pot parlar de dret a decidir i de dret a l’autodeterminació sense parlar de dret a la independència, tot i que entenc que un orga-nisme públic, òbviament, al que ha de posar l’accent és en el dret fonamental, no?, a par-tir del qual es donen totes les opcions, tant la de la independència, com la de la no-in-dependència, és cert –un organisme públic ha de posar aquí l’accent. Però, sobretot, hi insisteixo, tal com he dit abans en la meva anterior intervenció, on em sembla que és important posar també l’accent és a construir un entorn una xarxa, aliances d’actors in-ternacionals, d’observadors internacionals, acadèmics, públics, neutrals i objectius, que siguin neutrals i que siguin objectius, reconeguts i declaradament objectius i neutrals, i que tothom pugui reconèixer-los amb la legitimitat d’aquesta neutralitat per tal que esti-guin en condicions d’arbitrar quan sens dubte toqui.

Gràcies.

La vicepresidenta

Gracias, diputado. No sé si también el señor Jordi Sendra...




Gràcies. M’excusa, senyor Royo, perquè els segons que duraran la meva intervenció no seran pas per a vostè, sinó que seran per a la diputada Beltrán.

La vicepresidenta

Céntrese en las comparecencias o volveremos al turno de alegaciones.


No, a mi em sap molt de greu, però si jo dic alguna cosa...

La vicepresidenta

Ha respondido a sus alegaciones.


...i ells em responen, jo entenc que el temps que tinc el puc fer servir per al que crec convenient.

La vicepresidenta

Han respondido a sus alegaciones en un tiempo de alegaciones. Si quiere responder a..., en treinta segundos.


Senyora presidenta, em sap greu però jo vull fer servir el meu temps i, per tant, li de-mano, si us plau, que me’l deixi fer servir.

La vicepresidenta

Su tiempo es para lo que es.


Només dir-li, senyora Beltrán, que jo no dubto del fet que vostè pensi en coses d’ac-ció exterior i hagi presentat alguna PR, però és que avui tenim els senyors de Diplocat aquí, i havíem de parlar de Diplocat. I a vostè no li ha interessat, perquè no ho he sen-tit en tot el seu parlament, cap altra diplomàcia pública que no fos la parlamentària i el processisme; ni l’empresarial, ni la cultural, ni l’esportiva: res, no li ha interessat.

Per tant, no dubto del fet que vostè té interès en els temes internacionals i en l’acció exterior que fa el Govern de la Generalitat –no ho dubto–, però avui no ha parlat d’això, només ha parlat de procés, i avui tenim aquí Diplocat per parlar d’altres coses, també.

I, bé, vostè em diu que, bé, tenim majoria d’escons però no tenim majoria social. En qualsevol cas qui no la té són vostès, no en tingui el més mínim dubte.

I el senyor Milián, i ja acabo. Diu: «Escolti, és que a més a més vostè es vanagloria de no aprovar les PR perquè no som “indepes” –perquè no som “indepes”.» No, escolti, és que no els les aprovem perquè vostès l’únic que volen és tenir aquesta informació que demanen per activar l’aparell de l’Estat en mètodes com la coacció i la pressió a univer-sitats, a periodistes, a diputats, en contra del procés. Precisament per això, no es tracta ni de democràcia ni de transparència, es tracta del fet que vostès només ho volen fer servir, amb mètodes propis per altra banda de l’Estat i del Govern de l’Estat en el qual vostès donen suport, del qual vostès formen part, per combatre el procés. Punt final.

I gràcies per la seva compareixença, una vegada més.

La vicepresidenta

Gracias, diputado. Bien, para responder a alguna pregunta que sí que se ha hecho, volveríamos a dar la palabra al señor Albert Royo.

El secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya

A veure, jo crec que seria poc realista pensar que podem anar a explicar Catalunya al món i que no tinguem un discurs sobre la qüestió política. I que es pretengui que fem veure que aquí no passa re, quan cada dos per tres surt en els mitjans internacionals, doncs, em sembla bastant oníric com a mínim. Per tant, nosaltres l’acord que tenim en el nostre Ple és explicar que hi ha una majoria en el poble de Catalunya que vol exercir el dret a vot sobre el procés, vaja, sobre el futur polític del país. I ho fem des d’aquest punt de partida i donant veu a tots els actors polítics i civils del país.

Probablement, si el Govern espanyol en la seva actuació internacional expliqués aquesta pluralitat i expliqués aquesta realitat, doncs, nosaltres no ens veuríem tan im-



pel·lits a fer aquest tipus de feina, però el que passa és que el Govern espanyol ho ignora. No només ho ignora, és que té una campanya pagada amb els diners de tots els espa-nyols i també dels ciutadans de Catalunya per contrarestar no se sap què, intentar ama-gar no sé sap exactament el què.

Em parlava de nou, la senyora Beltrán, de biaix. Escolti’m, és que podria fer-li una llista de la quantitat de presència de persones o d’institucions contràries no només a la independència sinó al dret a decidir en les nostres activitats. Només per esmentar-ne una i per exemplificar fins a quin punt el Govern espanyol només defensa..., vaja, el Mi-nisteri d’Exteriors només defensa la posició del Govern espanyol i no defensa pas a tra-vés de les seves ambaixades el que hauria de ser una posició d’estat, eh?, com sí que va fer, per exemple, el Foreign Office quan es tractava del referèndum escocès. El Govern espanyol s’oblida olímpicament del fet que la Generalitat també és estat avui dia i que la Generalitat té una posició molt diferent del que defensa el Govern espanyol.

I el Govern espanyol a l’hora de comunicar cap a l’exterior això ho ignora absoluta-ment, però és que no només fa això sinó que, com els deia, pren partida descaradament per un costat del debat que hi ha aquí a Catalunya quan, per exemple, pressiona la Uni-versitat de Cracòvia perquè un senyor de Societat Civil Catalana participi en un debat purament acadèmic, un debat on només hi havia especialistes en relacions internacio-nals. L’ambaixada a Varsòvia va pressionar la universitat, va reclamar poder-hi imposar una persona, aquesta persona és el senyor Gomà, que no és un expert en relacions in-ternacionals –amb tots els respectes, però no té aquest perfil–, i ell mateix va veure que no estava còmode en aquell entorn. A la universitat, quan ens va demanar si estàvem disposats a acceptar aquesta persona, li vam dir que sí. Miri fins a quin punt estem dis-posats a ser plurals, i això que no hem tingut mai una persona de l’ANC asseguda allà i encara menys qui després seria el seu president.

Em preguntava quina opinió tinc de Societat Civil Catalana. Escolti’m, l’opinió és meva. En tot cas, només li recordaré un fet que és constatable per tothom, i és que el seu expresident està jutjat per amenaces. A partir d’aquí, vostè mateixa.

Amb qui ens veiem? –amb qui ens veiem?, em demanava. Doncs, ens veiem amb di-putats de tots o de la pràctica totalitat de parlaments europeus. Si vol li’n puc fer la llis-ta. (Veus de fons.) Nosaltres ens veiem principalment amb parlaments, el senyor Solé li podrà contestar pel que fa a governs.

Senyor Milián, el seu partit governa Espanya, i dic jo que alguna cosa deu tenir a dir per la manera com es gestiona l’acció exterior espanyola. Se’n deu fer vostè, espero, suposo, coresponsable.

I abans s’ha parlat de la campanya aquesta..., una crida al boicot de Coca-Cola, no?, la campanya «Coca-Cola rompe España», i deia que vostès no hi tenien res a veure. (Veus de fons.) Bé, se n’ha parlat –se n’ha parlat–, però vostès deien que no hi tenien res a veure. I aquí tenen dos tuits. Un, del senyor Fernando Sánchez: «La embotelladora de Coca-Cola, al servicio de Puigdemont. #CocaColaRompeEspaña.» O un de la senyora Esperanza García: «El “destape” indepe de Coca-Cola fichada por el Diplocat junto a Xavi, sor Caram, Carme Ruscadella.» Participant d’una crida al boicot a Coca-Cola, igual que el senyor Jordi Cañas, per cert.

Ho deixo aquí. I si m’ho permet, passaria la paraula al senyor Solé perquè contesti aquella pregunta.

La vicepresidenta

Un parell de minutets per respondre a la qüestió.

El president del Comitè Executiu del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya i secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea

Molt bé, gràcies. Amb relació a la pregunta «amb quins governs es veu el Go-vern?», tot i que jo avui comparec aquí en tant que president del Comitè Executiu del Diplocat, serà un plaer poder respondre a la pregunta en tant que membre del Govern. El Govern es veu amb una llista interminable de governs, entre altres coses perquè, com vostè sap molt bé, aquest Govern, el Govern de la Generalitat, és molt actiu en l’àmbit internacional. Hi han molts departaments que fan acció exterior en els seus àmbits sectorials, que tenen contacte en el seu dia a dia amb molts governs, i també evidentment el Departament d’Exteriors, que és el que jo represento aquí.



I sense anar més lluny, per exemple, aquesta setmana hem tingut un contacte amb el Govern de Noruega.

També amb relació a la pregunta del senyor Milián, amb relació a la seva demanda d’accés als informes mensuals d’ID, dir-li que ben aviat en rebrà la resposta, una respos-ta fonamentada que jo ara aquí no li avançaré, però, a partir que vostè rebi la resposta, doncs, aleshores evidentment faci el que vostè consideri. Nosaltres ja hem pres nota de l’amenaça velada o no tan velada que ha llançat en aquesta compareixença.

Però en qualsevol cas, també, deixi’m-li dir que em sembla que s’ha delatat quan, fent referència a la meva intervenció prèvia, ha dit que jo havia tret l’estelada i que ha-via fet discurs independentista. Jo sóc independentista des de fa molts anys, no me n’he amagat mai, però jo he dit «aquest Govern farà el que calgui per deixar votar la gent». I aquí és on hi ha l’error, diguem-ne: vostès confonen referèndum, que és una eina de-mocràtica, amb independència. I no és ben bé el mateix, i jo crec que aquí hi ha bona part de l’explicació del..., diguem-ne, com ho diríem?, de la poca solidesa d’alguns con-ceptes relacionats amb la democràcia que determinats grups a vegades expressen i a ve-gades, en la seva expressió, arriben a delatar, com crec que ha estat el cas.

Gràcies.

La vicepresidenta

Muchas gracias. Con esto finalizaríamos la sesión de hoy.Se levanta la sesión.

La sessió s’aixeca a tres quarts de set del vespre i un minut.