de Yeşim Özsoy

“Cada dia recordoel motiu pel qual vaig marxar d’aquí.Però no sabria dirper què hi he tornat.”Cihat, Històries d’Istanbul.

Y eşim ÖzsoY, (Istanbul , 1972) és actriu, directora i dramaturga. Fundadora i directora artística del GalataPerform d’Istanbul. Ha estrenat a diversos països d’Europa i Amèrica.

“[...] Les pièces “Yüzyılın Aşkı” (“Century’s Love”) et “Yola Çıktığım Gün Sakin Serin Bir Sabahtı” (“El dia que me’n vaig anar feia un matí fresc i tranquil”) réunissant le politique par une scènographie contemporaine et une mise en scène interdisciplinaire, figurent parmis les pièces les plus connues de Yeşim Özsoy, auteure, metteure en scène et directrice générale artistique du théâtre GalataPerform ouvert en 2003. De plus, par le projet “Nouveau Texte Nouveau Théâtre”, GalataPerform fut un pionnier pour l’émancipation de l’écriture dramatique contemporaine en réunissant des auteurs Turcs avec des auteurs étrangers invités de divers pays comme l’Iran, l’Espagne, la Roumanie, le Portugal, l’Italie, la Grèce, l’Ecosse et la France, pour des lectures de pièce ou des ateliers d’écriture dramatique. Ce projet créé et executé par GalataPerform depuis 2006 et offrant un espace pour faire connaître au public les pièces de nouveaux auteurs, organise depuis 2011 son propre Festival et incite l’écriture de nouvelles pièces originales.”

-Mark Levitas: “Toujours une crise”.

obres “Jugar Alla Turca” (2000), “Any 2084” (2001), “La casa-un joc cacofònic” (2003), “Històries barrejades d’Istanbul” (2004),

“Playback” (2005) , “Last World” (2006), “El notari” (2008), “Tercer Univers”, “Turquia-Alemanya 0-0” (2010), “El dia que me’n vaig anar feia un matí fresc i tranquil” (2011?),

“Century’s Love” (2011).

Turquia, ha estat durant segles l’entrada d’Europa i d’alguna forma també d’occident cap a Orient i viceversa, per tan un lloc eminentment fronterer, replè d’influències d’un i altre costat, un país amb

una estreta relació amb el nostre continent, encara que no sempre amistosa i moltes vegades mirada amb els propis recels de la ignorància i del xoc cultural que durant anys han predominat en les relacions entre ambdós continents, una manera d’obrar que el coneixement i el respecte d’avui en dia fan que es dilueixi en favor d’una fascinació cada cop més gran per la seva història i cultura, per tot el què hi ocorre i s’hi mou en totes les seves capes socials. Si dins de Turquia i de la pròpia Europa hi ha una ciutat que escenifica millor que cap altre aquest lloc fronterer des de fa centenars d’anys és Istanbul, l’antic, Bizanci i Constantinoble, una ciutat que viu a cavall d’una rica tradició arrelada i ancestral i de la modernitat ferotge que li ve d’occident, una barreja que provoca reaccions airades, topades entre sentits i sentiments, entre maneres de fer i entendre la vida, en definitiva reaccions contradictòries en la seva societat, i molt sovint dins de cada individu.

Una ciutat que ha tingut la virtut de ser frontissa que s’obre i tanca, que sempre és porta i finestra al mateix temps, depenent de si tan sols la vols mirar o si t’atreveixes a entrar...o potser sortir. Nosaltres volem entrar, passar-hi, fer la mirada àmplia dins el conjunt de les persones que la formen, de les que hi volen viure i de les que hi volen tornar, com també de les que en volen fugir. Ho fem a través de dotze personatges i les seves Històries, que parlen de les seves experiències vitals al voltant d’aquesta ciutat, de tot allò que els ofega i que volen viure, de la projecció, la memòria, l’esdevenir, uns sens fi de raonaments buscant vida, Històries que ens commouen, perquè d’una forma o altre totes elles ens són properes, totes elles parlen de l’ànima que viu ens les accions d’una ciutat no tan llunyana a les nostres, també Mediterrània i mil·lenària, i al igual que ella, formada a través de la influència, costums de moltes civilitzacions i cultures diverses que ens han deixat com herència una part de la construcció de la nostre identitat. És en aquest punt on trobem, el pont més gran, uniforme i calidoscòpic que ens uneix i que en pot fer entendre algunes de les coses que li passen a la gent d’aquesta antiga, gran, caòtica i sàvia ciutat.

“... una barreja que provoca reaccions airades, topades entre sentits i sentiments, entre maneres de fer i entendre la vida, en definitiva reaccions contradictòries en la seva societat, i molt sovint dins de cada individu.”

L’herència narrativa dels meddah (El ‘meddahlik’ és un forma d’art dramàtic Turc, interpretat per un actor únic el ‘meddah’ Històricament els ‘meddah’

instruïen y educaven el públic amb narracions que es realitzaven en espais diversos, públics o privats on es propagaven valors i idees a una població sovint analfabeta, les seves critiques socials i polítiques solien provocar acalorades discussions sobre els temes d’actualitat).

En la dramatúrgia turca contemporània es pot resumir en una presència freqüent d’històries dins les històries (preses de la vida quotidiana), en la combinació de recursos de representació -encarnació de diversos personatges- diverses estratègies de relat, i en la composició fragmentada i heterogènia dels materials, aquesta obra n’és una bona mostra.

Històries D’Istanbul ens parla de dotze personatges diversos, de la geografia de la ciutat, ells configuren un Mosaic de relacions aparentment inconnexes, que el seu temps són representació del lloc on habiten o han habitat en algun moment de la seva vida, són l’expressió d’una ciutat (o una societat?) que en prou feines

aconsegueixen entendre i que d’alguna forma o altre els reté. La recerca a través de les vivències i dels relats en què ells es projecten en el present, a través de la memòria, de l’oblit i de l’espera. Diverses pulsions i opcions que es manifesten a la recerca de respostes, d’afectes, de comprensió, de silenci, d’ordre i d’imposició, provocant les constants reaccions d’uns personatges que ja no poden viure d’acord amb els preceptes tradicionals de la seva societat enfront d’altres que no ho poden fer amb els més moderns. Tots ells, estrangers a la seva pròpia casa, dins d’una societat en plena bullició, un torrent gegant que es mou constantment ple d’agitació, ple de pluja, creant solcs i torrentades, deixant les seves marques en al terra mudable, aquestes marques d’ofec i de lluita, capaces d’inundar-ho tot escapant-se per tot arreu, marxant amb una força desbocada, tornant, fugint, reculant a contracorrent dins de l’aigua que tot ho arrossega fins el mar, que banya les ribes de tots els seus móns, i llavors de nou... la calma, i aquella gran necessitat d’identificar-se amb una forma nova dins del mateix lloc.

“Històries d’Istanbul ens parla de dotze personatges diversos, de la geografiade la ciutat, ells configuren un Mosaicde relacions aparentment inconnexes, que el seu temps són representació del lloc on habiten o han habitat en algun moment de la seva vida, són l’expressió d’una ciutat (o una societat?) que en prou feines aconsegueixen entendrei que d’alguna forma o altre els reté.”

Històries d’Istanbul és una obra que té l’arrel en la música otomana i que s’estructura amb les accions dels comediants i del text. El text de l’obra

està format per 12 personatges diferents que es relacionen entre ells.

Els actes de l’obra s’han conceptualitzat com una partitura. El muntatge i la interrupció de les històries es basen en el ritme aksak que prové de la música clàssica turca de l’Imperi Otomà. La musicalitat de l’obra està basada en una mesura ternària desigual composta en compassos de 9/8 que en la música turca es diu “aksak”.

Els personatges tenen una relació que esdevé Entenedora cap al final de l’obra. Aquest vincle té una funció diferent segons el parentesc, l’amistat i la relació jeràrquica. La història, relaciona els diversos personatges. L’oposició clara entre: vell/jove, conservador/progressista, laic/religiós, tradicional/modern es mostra a través dels dotze personatges contradictoris. En aquest sentit, l’obra conté una matemàtica i una simetria amagada.. Tan La nostra vida com la de Istanbul estan creades a partir de l’acord alternatiu del seu desordre, segons les paraules de la Yeşim: En realitat, la irregularitat no és una manca o una absència d’equilibri, al contrari, és una cosa natural que ens valoritza: la irregularitat entrena la simetria i la irregularitat espera l’harmonia. El món és posiciona “com si hi hagués hagut un cop amb una vareta màgica”.

TemesL’Asimetria.Yezim Özsoy declara, en la introducció d’Històries..., que l’obra s’estructura seguint els ritmes de la música tradicional turca. En aquest sentit, els actes de la peça “han estat conceptualitzats com partitures musicals. L’agrupament i la interrupció de les històries estan basats en el ritme aksak que prové de la música clàssica turca de l’Imperi Otomà.” La tria resulta curiosa: el ritme aksak és un ritme asimètric i, en canvi –assegura l’autora-, hi ha “una

matemàtica i una simetria amagada en l’obra”. No és cap contradicció: la recerca paradoxal de la simetria sobre un ritme que no ho és serveix per expressar “la nostra vida i Istanbul”, l’un i l’altre “fonamentats en l’acord alternatiu del nostre desordre.” En altres mots: la fusió contranatura de ritme i estructura expressa la contradicció de la vida contemporània a Turquia.

La recerca identitària.La joventut turca, impel·lida cap a la recerca identitària, resta atrapada en una suspensió que és alhora temporal (“no temps”, no és el temps pretèrit ni tampoc el present estricte) i espacial (“no lloc”). En aquesta suspensió es produeix un diàleg inassolible entre passat i present, tradició i modernitat. Si agafem l’obra com a representativa d’un conjunt, podem afirmar que es construeix temàticament i formalment en l’expressió d’una conciliació difícil de contraris: autoritat i llibertat, pares i fills, societat laica i societat religiosa, Orient i Occident, Europa i Àsia...un espai indefinit entre allò que culturalment s’ha batejat com a “Pròxim Orient” i Europa, és a dir, un país extraeuropeu i extraoriental al mateix temps.

La memòria i l’oblit.La desafecció s’associa a la necessitat de l’oblit. Memòria i oblit conformen una oposició que ens resulta propera; de fet, afecta totes aquelles comunitats que han patit, en un passat no molt remot, atemptats, guerres, exterminis, revolucions o dictadures.... l’antiga professora de Cihat planteja l’estat de la qüestió: Turquia ha viscut tres cops d’estat en un breu espai de temps, “el primer als anys seixanta, el segon als anys setanta i el tercer als anys vuitanta. [...] Som un dels pocs països en què els professors han hagut d’assistir a la mort dels seus deixebles. [...] Sí, hem viscut tres cops d’estat i ho hem oblidat tot. De veritat, oblidar està bé. Oblidar serveix per guarir les nafres. [...] Oblidar està bé, però serà millor de dosificar-ho bé, perquè si us passeu de la dosi, constatareu que ho heu oblidat tot.” Resulta complicat assumir el passat recent

sense contradiccions; per tant, cal oblidar. De l’altra, també cal vigilar de no perdre tots els punts de referència en el procés. Si es renuncia sistemàticament al passat però tampoc no es creu que hi hagi futur (dins del país), llavors només queda l’opció de l’exili. És a dir, buscar el futur en un altre lloc. Llavors, la necessitat imperiosa de tornar es manifesta traumàticament com l’evidència d’un desig soterrat de pertinença.

La Dona.Reivindicació de la pròpia sexualitat, s’estén a la temàtica més general de la condició de la dona. Özge refusa de sotmetre’s als homes (però amb la seva actitud deshonora la família i mostra l’opressió d’un sistema patriarcal,). Opta per parlar al seu pare sense embuts: “pensa, per una vegada, amb la meva mare, no té cap petit al·licient a la vida. Treballa tot el dia, i després ve cap a casa, al vespre, a pencar; els seus ossos reposen únicament a la nit mentre dorm. És això la vida?” Però el patriarca es manté inflexible; simplement es gira cap a la seva muller i exclama: “la mateixa boca d’infern, la mateixa boca de merda.” La submissió de la mare és l’expressió del temps passat, com també ho és la història que ens explica el Taxista sobre les “Vendettas” del seu poble i que tenen l’origen en les relacions que mantenen dos Joves. Però avui les noves generacions es revolten... O no totes, Atalet per exemple s’avergonyeix de la seva germana Özge, accepta la inferioritat jeràrquica de la dona i aspira a una vida convencional i fecunda al costat d’un marit. També ens parla d’altres aspectes de la Dona a través de personatges com la Yagmur desorientada per l’actitud del seu company Deniz, que demana l’ajuda de la seva desmemoriada Mare que no reacciona d’una forma gaire positiva, o simplement no reacciona davant dels fets, una Mare professora i dona també, que “s’oposa” a la relació de la seva filla amb Deniz perquè aquest és germà de Cihat, i això és síntoma de Patiment.

La Por.Quan parlem de Turquia No parlem d’una societat pròpiament occidental, sinó d’una comunitat a mig camí, contradictòria. La por també és fruit d’aquesta contradicció: si es vol ser modern hi ha perill de xocar amb els fonamentalistes; si es vol ser lliure, amb els militars, amb els fonamentalistes i amb el terror; si és vol ser fidel al joc democràtic, es pot caure en l’autoritarisme; si és vol ser conseqüent amb un mateix, es corre el risc de contrariar la tradició, els costums i la família. És tan difícil sortir-se’n ben parat!

mÚsiCA (AkzACk)Aksak, que significa “coix” en turc, és un patró rítmic o peu mètric propi de la música tradicional dels Balcans, Turquia, Iran i Afganistan; es caracteritza per la barreja de compassos de subdivisió binària i ternària, com per exemple 3/4 + 3/8 o 2/8 + 6/8. Va començar a usar-se en la música occidental al segle XX principalment de la mà d’Stravinski i de Bartok, que el va denominar “ritme búlgar”. Aquetes barreges de compassos de subdivisió binària i ternària són habituals també a la música andalusa, particularment abundants al flamenc.

Nosaltres optem per crear els nostre propis temes dins del ritme Akzack, ho fem a través d’un music Turc/català, Erol ileri i el Grup català Bufa & Sons, que és un grup amb àmplia experiència en la recerca i la posada en escena de la Música Tradicional i que han composat i compartit escenari el llarg de la seva carrera amb músics i grups Turcs. Coneixedors tots ells dels patrons i ritmes que aquí proposem, creen un espai sonor que ens guia el llarg de l’obra per els paràmetres que ens esmenta l’autora, al mateix temps que ens fa el nostre paisatge sonor, d’acord amb la pròpia posada en escena.

Graduada en Interpretació pel Institut del Teatre. Ha participat en espectacles com a LAVA de Studio Orka, Feísima Enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I de la Calòrica o Está Linda la Mar de La Pulpe. Forma part de LAminimAL Teatre des de 2010, participant en els muntatges La Grandeza de Ser uno entre Tantos, El Suicidio del Elefante Hipotecado i La Supervivencia de las Luciérnagas. Com a ajudant d’adreça, ha participat en l’espectacle Vacas Sadradas de Taaroa Teatre i Close Encounters of the Different Kind dels hongaresos Stereo Akt. Compagina la seva activitat teatral amb la pedagogia i l’educació social.

Carla Rovira (Girona, 1982)Ajudant de direcció.

Entre les seves obres dramàtiques, destaquen Temptació, estrenada l’any 2004 al Teatre Nacional de Catalunya i al Burgtheater de Viena, també amb muntatges a França, Alemanya, Itàlia o Turquia (l’obra ha estat traduïda a una desena de llengües); Combat (1995-1998), estrenada i publicada a diversos països d’Europa i Amèrica; Suite (premi de la Societat General d’Autors d’Espanya 1999, també publicada en francès i italià); Oasi (2001, premi Josep Amatller 2002), que va obtenir el premi a la millor traducció a l’alemany al Festival del Stadt Theater de Bremen el 2004; Trànsits (2006-07), estrenada a la Sala Beckett de Barcelona i al Festival Temporada Alta de Girona l’octubre de 2007 (també ha estat publicada en diverses llengües), Oblidar Barcelona, que va obtenir el prestigiós Premi Born 2008, i Zoom, guanyadora del Premi 14 d’abril 2009 i estrenada a Barcelona en la temporada 2011-2012. Ha traduït textos contemporanis de teatre francès, d’autors com ara Jea-Yves Picq, Joseph Danan, David Lescot o Frédèric Sonntag.Pel que fa a la novel·la, Kàrvadan. La llegenda de l’impostor, publicat la tardor de 2012 en català i castellà, és el primer volum d’una trilogia d’aventures (“fantasy”) situada a l’Alta Garrotxa. Sota l’ombra del drac de pedra, la continuació de la saga, sortirà al carrer el juny de 2014.És director de la revista teatral Pausa. Ha estat fundador i director de l’”Obrador internacional de dramatúrgia”, espai d’experimentació i creació dramatúrgiques, de la Sala Beckett de Barcelona entre 2003 i 2009. També ha estat un dels patrons del festival New Plays From Europe (Wiesbaden, Alemania). Entre el 1998 i el 2005 va ser membre del Consell Assessor del Teatre Nacional de Catalunya. Els anys 2003 i 2004 va ser dramaturg resident al TNC. L’any 2004 va ser seleccionat per presentar la seva obra Versuchung a l’Stückenmarkt de Berlín. També hi ha participat l’any 2013. És professor de dramatúrgia i literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi doctoral sobre el teatre simbolista d’Adrià Gual va obtenir el Premi de la Crítica “Serra d’Or” 2002.

Cursa estudis al Col·legi de teatre de Barcelona (interpretació) així com d’altres cursos en d’altres llocs, entre els quals destaca Teatro de la Abadia (Madrid) Institut del Teatre de Barcelona, etc... Estudia també (Direcció i Dramatúrgia) Institut del Teatre de Barcelona. Circ: entre els que destaco: Equilibris acrobàtics ( Escola de circ de 9 barris) Trapezi fix (Escola de circ de 9 barris) i Dramatúrgies del Circ (Institut del Teatre de Barcelona).

interpretació: Protagonista a l’obra de teatre Història del soldat. Protagonista en l’espectacle Classix-Klowns de Monti&cia. Protagonista de l’obra de teatre Un dia d’estiu de la companyia Pa ‘Tothom/ Teatre del Raval. Paper de repartiment a l’obra de teatre Don Juan Tenorio al Teatre Goya de Barcelona, De Mortimers & Pau Riba: Jisas de Natzarit i Metralletres TT. Protagonista en els muntatges teatrals El Castell dels Ogres i La Vuitena meravella Plasticiens volants a França. La Bona persona de Sezuan (Adaptació a càrrec de Rosa Gàmiz i Oriol Broggi a partir de l’obre de Bertolch Brecht) dirigida per Oriol Broggi (Perla 29). Natale in casa Cupiello Dirigida per Oriol Broggi, (Perla 29) a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Direcció: Dóna’m la lluna, espectacle poètic musical, basat en la obra de la poetessa, Primitiva Reverter (2008). Roba estesa, Companyia Roba Estesa (2009). Can Boter, (circ) Festival 1,2,3 del pallasso (2009). Direcció del Cabaret de Circ del Festival 1,2, 3 del Pallasso, de les edicions del 2010, 2011. Misero Prospero, Institut del Teatre de Barcelona ( J.S. Sinisterra). La Mà de Taaroa, Taaroa Teatre (2010). L’Arquitecte (Teatre Lliure 2011, assistència de direcció). Més enllà de la Foscor, Taaroa Teatre. 2011 programat a la sala Beckett de Barcelona, el mes febrer de la temporada 2011/2012, i fent gira per Catalunya. Don Juan Tenorio, Cementiri del Poble Nou (Barcelona 2012). Este no es un lugar adecuado para morir, Ajudant de direcció, (Sala Beckett, Barcelona 2013). El Baró pels Arbres (Taaroa Teatre 2013). Vaques Sagrades, Taaroa Teatre (Almeria Teatre 2013/2014) Vals- Blesse Cia. Daraomai, 2014.

Erol Ileri va néixer a Barcelona el 1986, fill de mare catalana i pare turc. Desde molt petit ha crescut lligat a la cultura turca i especialment a la seva gastronomia i música.Després de finalitzar els seus estudis de producció musical, a l’escola SAE d’Amsterdam, estudià realització audiovisual a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Catalunya, des d’on inicià la seva carrera com a realitzador.En aquest camp, ha treballat en diferents produccions, des de documental antropològic fins a recursos audiovisuals per a teatre, passant per comercials i curtmetratges; l’últim anomenat Diren Merdiven, que ens parla sobre una història succeïda a Turquia durant les manifestacions de Gezi park, extrapolant-la a la realitat i paisatgística Barcelonina.És també l’encarregat de la gestió audiovisual de l’ONG Agermanament, amb qui ha realitzat dos documentals al Camerun, per tal de plasmar en imatges els projectes realitzats per Agermanament i la seva contrapart Asafro. Per altra banda, ha realitzat bandes sonores per a documentals, curtmetratges i teatre.És en un d’aquests últims treballs, amb el documental Kontraudiro, on intentà plasmar l’essència de la música Sufí, en les seves composicions.Molt lligat al teatre tradicional des de petit, fou actor principal en la pel·lícula Il·luminati, produïda per Unimage films i dirigida per Santiago Lapeira. Ha participat en tallers d’expressió corporal impartit per Ramon Oller i fou guanyador del concurs de crítica teatral organitzat pel TNC, realitzant una crítica de l’obra Casa de Nines. A més a més, fou guanyador del concurs de composició musical, creat per la Casa de la Dona a l’espai Francesca Bonnemaison.Fou també premiat al concurs de curtmetratges exprés l’Endemà i obtingué la beca “Desperta”, on treballà amb la Cia Estable La Casa Real, com a realitzador audiovisual i dissenyador sonor.Un dels seus últims treballs, for realitzat a la vila de Celçuk (Turquia) on documentà el treball de les dones en la recol·lecció de l’oliva, element molt característic de la cultura mediterrània i Turca.

Carles Batlle (Barcelona)Autor teatral, traductor i novel·lista.

Joan Arqué solà (Badalona, 1974)Director i dramaturg.

erol ileri Llordella (Barcelona, 1986)Realitzador audiovisual i productor musical.

Nuu

Nuu és el projecte de Guillem Llotje i Aida Oset. Un duet experimental que juga amb la textura del so per crear aisatges estimulants i atmosferes hipnòtiques. La barreja d’acústic i electrònic es converteix en el canal per alimentar la narració orgànica de les seves cançons.

Aida osetmúsic i actriu.

Aida Oset es gradua com a cantant a L’Aula l’any 2007 i es forma com a actriu a l’Estudi Nancy Tuñón. Amplia la seva formació fent dansa-teatre, moviment i performance, Fitzmaurice Tecnique, etc.Ha estat cantant i compositora de la banda Lady in Black (Prelude to the Rain, 2010), entre d’altres. Ha composat música per a curtmetratges, muntatges teatrals i peces de circ( Je-me.app és la més recent, presentada al Festival Fringe de Madrid 2014). Canta també en diferents formacions i col-labora regularment amb altres artistes tant en directes com en gravacions. Com a actriu ha treballat en cinema, teatre i televisió. També ha format part de projectes de creació col-lectiva com ara FRONTERA i la companyia Cabaret Incívic (2007-2011) .

Guillem Llotje enginyer de so, compositor i músic.

Guillem llotje és creador, investigador musical i el 2007 es forma com a enginyer de so i productor musical a Sae Institute i Microfusa. A partir d’aquest moment participa en diferents projectes i produccions musicals com a enginyer.Ha estat guitarrista i compositor de música electrònica amb els col·lectius Le Fou, Oceano Rojo i Sincro.És compositor per, entre d’altres, Companyia de dansa Pepe Hevia, Companyia de dansa Erre que Erre, el festival Efimer Club, l’obra de teatre Oblida però no perdonis…Participa activament en Projectes de creació col·lectiva vinculades a les arts escèniques com ara Frontera, Trilogia Teatral sobre les Fronteres i Lacras.

· Lectures d’obres de la mateixa autora i d’altres que giren entorn de la situació de la Dona a Turquia, i com a programació complementària de les Històries d’Istanbul. · Lectura de L’aneguet lleig de la Ceren Ercan.· Xerrada a càrrec de l’autora Yeşim. Fer també alguna xerrada amb algun entès en la matèria.· Concert de música Aksak, buscar qui ho pot fer (“Històries” es basa en el ritme d’aquesta música).· Alguna activitat gastronòmica.· Un Debat o conferència sobre la teatralitat aquí i a Turquia.

“Les vides es creuen, se separen, es fragmenten, s’unifiquen, es renoven, acaben,se’n vani d’altres tornen.”Yeşim Özsoy.

“Every day I remember the reason why I left this place. But I wouldn’t know what say about why I came back.”(Cihat: Istambul Stories)

About the authorYeşim Özsoy, (Istanbul, 1972) is an actor, stage director and a playwright. Founding member and stage director of GalataPerform from Istanbul. She has premmiered several shows in different countries from Europe and America...

“[...] Les pièces “Yüzyılın Aşkı” (“Century’s Love”) et “Yola Çıktığım Gün Sakin Serin Bir Sabahtı” (“El dia que me’n vaig anar feia un matí fresc i tranquil”) réunissant le politique par une scènographie contemporaine et une mise en scène interdisciplinaire, figurent parmis les pièces les plus connues de Yeşim Özsoy, auteure, metteure en scène et directrice générale artistique du théâtre GalataPerform ouvert en 2003. De plus, par le projet “Nouveau Texte Nouveau Théâtre”, GalataPerform fut un pionnier pour l’émancipation de l’écriture dramatique contemporaine en réunissant des auteurs Turcs avec des auteurs étrangers invités de divers pays comme l’Iran, l’Espagne, la Roumanie, le Portugal, l’Italie, la Grèce, l’Ecosse et la France, pour des lectures de pièce ou des ateliers d’écriture dramatique. Ce projet créé et executé par GalataPerform depuis 2006 et offrant un espace pour faire connaître au public les pièces de nouveaux auteurs, organise depuis 2011 son propre Festival et incite l’écriture de nouvelles pièces originales.”Mark Levitas: “Toujours une crise”

Plays“Play Alla Turca” (2000), “Year 2084” (2001), “House-a cacophonic Play” (2003), “Limping Tales from Istanbul” (2004), “Playback” (2005) , “Last World” (2006), “The notary” (2008), “Third Universe”, “Turkiye-Almanya 0-0” (2010), “The day I left it was a fresh and calm morning” (2011?), “Century’s Love” (2011).

PresentationTurkey, has been for centuries Europe’s entrance and somehow too the western’s entrance to East and viceversa, basically a frontier filled with influences from one side and the other. A country with a strong relationship with our continent, though not always friendly and many times

seen with ignorance’s mistrust and the cultural shock that, for several years, has dominated the relationship between the two continents. A way of functioning that nowadays, knowledge and respect have dissolved into a fascination that grows bigger with its history and culture, with everything that happens in their social layers. If there is one city, in Turkey and in Europe, that better represents a frontier for hundreds of years, it is Istanbul, the old Byzantium and Constantinople, a city that lives halfway between a rich rooted and ancient tradition and a wild modernity that comes from the West, a mixture that provokes angry reactions, conflicts between senses and emotions, between ways of acting and understanding life, basically, contradictory reactions in their society and often in their individuals.A city that has had the virtue to be a hinge, to become a door and a window at the same time, depending on what you dare to do: see or get in... or maybe get out. We want to get in, cross that door. We want to have a wide look into the group of people that form the city, of those who want to live there, those who want to come back and those who want to run away from it.We’re going to make it through twelve characters and their stories, who speak about their life experiences around this city: what suffocates them, what they want to experience, the projection, the memory, the becoming, an infinite group of motives looking for life. Tales that move us, because, in one way or another, they’re related to us. They speak about the soul alive in this city not so far from ours. A millenary Mediterranean city such as ours, and as ours as well, built through the influence and habits of many civilizations and cultures from which we have inherited what has built our identity. This is the point we’re in -the biggest bridge- uniform and kaleidoscopic that unite us and may allow us to understand the things that the inhabitants of this ancient, chaotic and wise city go through.

About the playThe narrative legacy of the meddah (The “meddahlik” is a form of turkish dramatic art, played by one actor, the “meddah”. Historically, the “meddah” trained and educated the audience with tales, placed in different public and privat spaces, where hey would spread moral values and ideas to an often illiterate population. Their social and political criticism, usually provoked heated discussions about currently events).

The contemporary turkish play-writing, can be summarized as a frequent presence of stories in the same stories (taken from daily life), a combination of representation resources -incarnation of different characters-, in the diverse strategies

of the story-telling, and a fragmented composition and the use of heterogeneous material. This play is a good example of all of this.

Tales of Istanbul is about twelve different characters and about the geography of the city. They shape a Mosaic of apparently unrelated relationships, that are, at the same time, the representation of the place they live in or have lived some time in their lives. They are the expression of a city -or society- they hardly understand and that, somehow, holds them. They research through their experiences and the stories they project as the present, through the memory, oblivion and the wait.

Different urges and options manifest in the research of answers, affections, comprehension, silence, order and imposition, provoking the constant reaction of these characters who can no longer live according to the traditional precepts of their society and those who can’t deal with the most modern ideas. All of them, strangers in their own home, in a society at a boiling point. A gigantic flood moving constantly, full of rain and ploughing the grounds and the floods. Leaving furrows on the changeable ground, furrows of suffocation and fight; capable of flooding everything, leaking from everywhere, leaving with an uncontrollable strength and coming back. Running away, going back against the tide, in this water that drags everything to the sea and the sea that arrives to every world and again... the calm and a big need of identifying with a new shape in the same place.

Tales of istanbulTales of Istanbul is a play based in the ottoman music; this one, structuring the actions of the comedians and the text. It has 12 different characters who are related to each other.The acts of the play have been designed as a Score. The set-up and the interruptions of the stories are based on the rhythm “aksak”, a rhythm from the classical turkish music from the Ottoman Empire. The musicality of the play is based in an uneven ternary measure composed by bars of 9/8 which in the turkish music is named “aksak”. The relationships between the characters clears up at the end of the play. The link has a different function depending on the friendship, kinship or hierarchy. The story, develops, building their relations. There’s a clear opposition between: old/young, conservative/progressist, laic/religious, traditional/modern shown through the 12 contradictory characters. The play has a mathematic and a hidden symmetry. Such as with our lives and as Istanbul’s, they are created from an alternative agreement of disorder. In Yeşim’s words: “Actually, irregularity is not a lack or an absence of balance, on the

contrary, it’s a natural thing that gives valeu: irregularity trains symmetry and irregularity waits for harmony. The world takes place as If it had been touched by a magic wand”.

Themes Asymmetry. Yezim Özsoy says -in the introduction to the play- that it is structured following the rhythms of the turkish traditional music. For this, the acts of the play have been designed as musical scores. How the stories are set-up and interrupted is based on the “aksak” rhythm -a rhythm from the classical turkish music from the Ottoman Empire-. This is a curious choice: the “aksak” rhythm is an asymmetric rhythm but, as the author says, “The play has a mathematic and a hidden symmetry”. This is not a contradiction: the paradoxical research of the symmetry on a rhythm that is not helps to express “our life and Istanbul”, one and the other “based on the alternative agreement of our disorder”. In other words: the fusion, against nature of rhythm and structure expresses the contradiction of the contemporary life in Turkey.

identity Research. Turkish youth, driven to the research of their identity, is trapped in a suspension, both in time (“no time”, no past and no present) and in space (“no place”). In this suspension, an unachievable dialogue takes place between past and present, tradition and modernity. If we see the play as the representative of a group, we can confirm that the themes and the structure are built in order to express the hard conciliation of contraries: authority and freedom, parents and children, laic society and religious society, East and West, Asia and Europe,... it is a vague space, culturally defined as the “Middle East” and Europe as well, so an extra-european country and an extra-asian country at the same time.

memory and oblivion. Disaffection is associated to the need of oblivion. Memory and oblivion form an opposition that we can relate to: actually, it affects all those communities who have suffered, in a not very remote past: menaces, wars, extermination, revolutions or dictatorships... Cihat’s old teacher talks about the questions: Turkey has lived three “coup d’état” in a short period of time, “the first on in the sixties, the second, in the seventies and the third one in the eighties (...) We’re one of the few countries in the world in which teachers have seen the death of their students (...) Yes, we’ve survived three “coup d’état” and we’ve forgotten everything. It’s true, forgetting is good. Forgetting helps heal the ulcers (...) Forgetting is good, but it is better to measure it out, If you do it too much, you’ll confirm that you’ve forgotten everything”. It is hard to assume the recent past without contradictions, that’s why, we need to forget. If we give up the

Tales of istanbul

past systematically and we do not believe in a future (in the country), then the only option is exile. That is, looking for a future somewhere else. Then, the imperative need of coming back is manifested traumatically as an evidence of a buried desire of belonging.

Women. From the fight for one’s own sexuality to a more general theme about women’s situation. Ozgë refuses to obey men (but with her attitude she dishonors her family and shows the oppression of the patriarchal system); she chooses to speak clearly to her father “Think, for once, in my mother. She has no other incentive in life. She works all day, and then, she comes back home at night, to work again; her bones only rest when she sleeps. Is this life?” But the patriarch is inflexible, he simply turns to his wife and shouts: “The same mouth of Hell, the same shitty mouth”. The mother’s submission is the expression of the past, as it is the taxi’s driver story about “vendettas” in his home town, originated in the relationship of a young couple. But nowadays, young generations revolutionize... though not all of them. Atelet, for instance feels ashamed about her sister Ozgë, she accepts her hierarchic inferiority as a woman and desires a conventional and fertile life next to her husband. We find other women’s issues with characters as Yagmur, who is lost by her boyfriend’s attitude. She asks for help to her forgetful mother, whose reaction isn’t very positive; she has no reaction: a mother-teacher woman who is opposed to her daughter’s relationship with Deniz because he is Cihat’s brother and that can only cause pain.

Fear. When we think about Turkey, we don’t think about it as a western society, but as a community halfway through two continents and a contradictory place. Fear is also a result of this contradiction: If you want to be modern, there’s a chance of annoying the fundamentalists; If you want to be free, the army, the fundamentalists and the terror; If you want to stick to the democratic game, there’s a chance to fall into authoritarianism; If you want to be coherent with yourself, you may collide with tradition, habits and family. It is hard to handle all this!

The Music (Akzack) Aksak, means crippled in turkish, is a rhythmical pattern or metric foot found in the traditional music from the Balkans, Turkey, Iran and Afganistan; it’s main characteristic is the mixture of binary and ternary subdivision in the bars, for instance 3/4 + 3/8 or 2/8 + 6/8. Western music started to use it through Stravinsky or Bartok, who named it “bulgar rhythm”. These mixtures are found too in andalusian music, particularly in flamenco.

We’ve decided to create our own songs with the Aksak rhythm. We’ll do it thanks to the turkish-catalan musician Erol Ileri and the catalan group Bufa & Sons, who is a band with a wide experience in the research and staging of the Traditional Music and have also composed and shared the stage, many times in their career, with turkish bands.All of them, experts of the patterns and rhythms that we here propose, create a sound space that will guide us through the play along the parameters that the author talks about, and at the same time, it will create a sound landscape according to the staging.

other Activities· Reading of the plays by the same author and others that talk about the situation of women in Turkey, and as a complementary activity to “Tales of Istanbul”, the reading of “Ugly Duckling” by Cercen Ercan.· Talk with the author and an expert on the subject.· Concert: Aksak music, look for someone.· Gastronomic activity.· Debate or talk about theatre here and in Turkey.

“Lives cross and take different paths, they are torn apart, unify, get renewed, finish, some go and some come back.” (Yeşim Özsoy)