ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 62 RODA EL MÓN

El dia 20 de novembre del 2002,coincidint amb el vint-i-setè ani-versari de la mort de Franco, mésde vint-i-cinc anys després de les

primeres eleccions democràtiques del’estat espanyol, i seixanta-tres anys dela fi de la Guerra Civil, el Congrés delsDiputats espanyol adoptava una reso-lució insòlita: per unanimitat de totesles formacions polítiques i grups parla-mentaris, aprovava una declaració decondemna contra la dictadura franquis-ta i un reconeixement a les víctimes dela Guerra Civil i de la repressió fran-quista. A la resolució aprovada, entred’altres qüestions, es deia que “el Con-grés reitera que ningú no pot sentir-selegitimat, com va ocórrer en el passat,per utilitzar la violència amb la finalitatd’imposar les seves conviccions políti-ques i establir règims totalitaris contra-ris a la llibertat i a la dignitat de tots elsciutadans, ja que això mereix la con-demna i repulsa de la nostra societat de-mocràtica.” El reconeixement a les víc-times quedava molt explícit en el parà-graf següent: “El Congrés reafirma uncop més el deure de la nostra societatdemocràtica de procedir al reconeixe-ment moral de tots els homes i donesque van ser víctimes de la Guerra Civilespanyola, així com de tots aquells quevan patir més tard la repressió de la dic-tadura franquista.”

Amb aquesta resolució es preveia que,sense afany de revenja ni de reobrir ve-lles ferides que, altrament, sembla queno s’han acabat de curar del tot, es po-saria punt final a iniciatives parla-mentàries similars que pretenien apro-

var una de les assignatures pendents desde l’inici de la transició democràtica.

Perquè, efectivament, durant la transi-ció, des del món de la política, es va op-tar per un pacte de silenci sobre el pas-sat més immediat. Era, just i ras, el preuque les forces democràtiques d’oposi-ció i l’esquerra van haver de pagar desdel moment que van acceptar les reglesde joc de la reforma política. L’aparellde l’estat franquista havia sobreviscuti s’havia conservat pràcticament intacteen el nou estat que, ara sota el funcio-nament d’unes normes democràtiques,es construïa. Ningú no va plantejar lanecessitat de depurar una policia queestava farcida de torturadors, ni de to-car un exèrcit la cúpula del qual haviafet la Guerra Civil. I els neofeixistes detot tipus –des dels que reclamaven la“revolución pendiente” joseantonianafins als neonazis de torn– tenien la ma-teixa llibertat d’acció que qualsevol al-tra organització democràtica. Si de se-guida va quedar clar que el feixisme es-panyol no tindria el seu Nuremberg –ila llei d’amnistia del 1977 va procurarque hi quedés clar–, també va quedarclar que els vençuts en aquella guerraho continuarien sent encara durant unsquants anys...

La lenta recuperació d’uns dretshistòrics. I és que va ser molt costósel procés de recuperació –no ja de lamemòria, perquè encara la gent teniapor de parlar– d’uns mínims drets d’a-quells a qui, durant quaranta anys, se’lshi havien negat tots. Primer va venirel reconeixement dels militars que ha-vien fet la guerra amb la República.Avançats els anys vuitanta, el nou estatdemocràtic va concedir una pensió aaquells que podien demostrar –amb elnomenament oficial publicat a la Gace-ta de la Repúblicao al Diario Oficialdel Ministerio de la Guerrarepublicà–que havien tingut un càrrec de respon-sabilitat en l’exèrcit republicà. Pel ca-mí, des de l’any 1977, ens havien anatabandonant molts d’aquells lluitadorsque havien defensat les llibertats des deles trinxeres de la República. I es dona-va la paradoxa que, des de feia moltsanys, ciutadans de països estrangers–com és el cas de les tropes mores que

La lluita per la recuperació de la memòria

de la Guerra Civil ha de ser objectiu d’unió

i no de discòrdia.

La recuperació de la memòria

Dalt, presoners republicans enun camp de concentració propde Barcelona. A sota, secció dela Guerra Civil de l’Arxiu HistòricNacional, que té la seva seua Salamanca. En molts casosresulta extremadament difícilaportar documents oficialsque acreditin la repressió patidaen temps de postguerra.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 63

van fer la guerra amb Franco– cobravensense problemes la seva pensió a costadels pressupostos de l’estat espanyol.

Encara faltaven, però, aquells que perhaver lluitat per la democràcia, duranti després de la guerra, havien patit llar-gues condemnes de presó. I hom va ha-ver d’esperar fins que la llei dels pres-supostos de l’estat dels anys 1990 i1992 inclogués unes partides destinadesa indemnitzacions per alguns supòsitsprevistos en la llei d’amnistia de l’any1977 en relació als presos polítics delfranquisme. La mesura, certament, vaser molt selectiva i va excloure moltagent que, en un moment o altre, haviaanat a raure a camps de concentració,batallons de treballadors o presons. Elsderrotats del 1939, en molts casos, po-dien continuar sentint que la derrota elsperseguia fins a la fi dels seus dies.

En un altre front, no menys important isignificatiu, hi havia els guerrillers, elsmaquis, aquells que, una vegada acaba-da la guerra, van continuar lluitant con-tra Franco amb les armes a la mà i que,a efectes oficials, continuen essent con-siderats “bandolers” i delinqüents co-muns i se’ls negava tot tipus de reco-neixement. En aquest cas, els supervi-vents de la derrota eren molts menys–ja que molts no havien superat l’ano-menat trienni de terror que el franquis-me va imposar entre 1947 i 1949–, pe-rò no per això el seu requeriment eramenys important, just i democràtic.

Tot aquest seguit de reconeixementsparcials s’havia produït sota el governsocialista, en un moment que la transi-ció es podia considerar superada ambescreix. A desgrat de tot, però, era clarque els socialistes no volien aixecar laperdiu ni aprofitar la seva majoria par-lamentària per trencar un pacte que, toti ésser tàcit, continuava vigent. Quanl’any 1986 es va commemorar el cin-quanta aniversari de l’inici de la guerra,els actes més o menys oficials que esvan celebrar foren més aviat tebis i des-cafeïnats. En alguns aspectes fins i totsemblava que es commemorava un es-deveniment que podia haver succeïtfeia cinc-cents anys.

La memòria reivindicativa. A la se-gona meitat dels anys 90 –ara ja amb el

Partit Popular al poder– la situació so-bre la recuperació de la memòria de laguerra va començar a fer un tomb signi-ficatiu. D’entrada perquè van sorgir no-ves associacions d’àmbit estatal, o enalguns casos regionals, com l’Associa-ció Arxiu, Guerra i Exili o la murcianaAsociación Caídos por la Libertad, quees plantejaven recuperar la memòria so-bre la Guerra Civil i les conseqüènciesque havia provocat des d’un aspectemolt més reivindicatiu. Recuperar lamemòria implicava, en primer lloc, elconeixement, sense impediments decap classe, de tota la veritat històrica.Volia dir l’accés lliure a tota mena d’ar-xius que encara eren inaccessibles alshistoriadors. Aquest historiador encararecorda la defensa aferrissada que dosrepresentants dels arxius militars ferendel dret a preservar l’honor de les per-

EL T

EMPS

/ R

AFA

GIL

Dibuix d’Enrique Ortega querepresenta l’afusellamentde diverses militants de lesJoventuts Socialistes Unificades.Descobrir les fosses comunesde la Guerra Civil significa unadespesa econòmica important,quan encara hi ha superviventsd’aquella etapa històricaals quals se’ls neguen els dretsmés elementals.

sones en un congrés celebrat a Sala-manca la tardor del 1987. Perquè sovintallò amb què sempre es xocava era ambla repressió franquista tant a la guerra,com a la llarga postguerra, plena d’epi-sodis de difícil justificació…

Altrament, existien col·lectius, algunsd’ells constituïts oficialment des del’inici de la transició, que pressionavenels poders polítics, a través de partitsafins, perquè hi hagués una rectificaciópública de la política que s’havia anatseguint en relació a la memòria de laguerra i del franquisme. Associacionsd’antics presos polítics o d’exguerri-llers van començar a trobar un suportque no havien tingut fins aleshores.A vint-i-cinc anys de distància de la mortdel dictador semblava que l’alarma po-liticomilitar que podia haver existit du-rant la segona meitat dels anys setanta ibona part dels vuitanta estava ja desac-tivada. Ara, però, es continuaven man-tenint no poques prevencions ideològi-ques. Sota el pretext que era negatiu re-obrir velles ferides de la guerra, però totignorant la importància que per una so-cietat democràtica posseeix el coneixe-ment de la seva història com a inevita-ble referent de futur, en repetides oca-

sions la nova majoria del Partit Populares negava a donar suport a diverses ini-ciatives parlamentàries que preteniencondemnar explícitament el franquismeo rehabilitar determinats col·lectius en-cara marginats.

I la iniciativa va començar a plantejar-se en els diversos parlaments autonò-mics. Els guerrillers, per exemple, vanveure com, el maig del 2000, les CortsValencianes aprovaven per unanimitatuna resolució en la qual el Consell ha-via d’instar totes les administracions del’estat a adoptar mesures per un “reco-neixement social” de “la lluita per lesllibertats” protagonitzada pels guer-rillers després de la Guerra Civil. Demanera explícita la resolució feia es-ment als “drets socials i pensions” –in-closa la de viduïtat– que pel període mi-litar de lluita havia de correspondre alsguerrillers.

No va ser fins el 16 de maig del 2001que el Congrés dels Diputats aprovavafinalment la resolució unànime que re-coneixia la lluita dels guerrillers. Era,però, un mer reconeixement moral que,ara per ara, no ha anat acompanyat decap mesura compensatòria. El greugecomparatiu amb aquells guerrillers–espanyols i catalans– que havien par-ticipat en la resistència a França, quedesprés de la guerra foren consideratsuns herois i condecorats i posteriormentgaudiren de la pensió corresponent, eramés que evident.

Paral·lelament, el Govern de la Gene-ralitat de Catalunya, l’agost del 2000,aprovava un decret que pretenia resol-dre la injustícia històrica comesa per lallei de pressupostos de l’estat del perío-de 1990-1992, i preveia unes indemnit-zacions econòmiques als qui havien so-fert presó i tenien més de 65 anys.

L’any següent, altres parlaments au-tonòmics, com per exemple el de Caste-lla i Lleó, aprovaven resolucions simi-lars sempre amb l’objectiu de superar lainjustícia comesa per la llei d’amnistiadel 1977. No cal dir que, a hores d’ara,molts dels possibles beneficiaris s’ha-vien acomiadat d’aquest món. Tot i ai-xí, en el cas de Catalunya, la Generali-tat va veure com les expectatives quehavia previst se superaven amb escreixi eren molts més dels que havia imagi-

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 64 RODA EL MÓN

EL T

EMPS

nat aquells que sol·licitaven indemnit-zacions. I això que tothom havia de de-mostrar amb “papers” oficials la sevareclusió, la qual cosa no sempre era fà-cil.

Les fosses comunes. Quan la recu-peració de la memòria històrica seguia,doncs, per la via del reconeixement ètici social, l’any 2002 va sortir a la pales-tra històrica, amb tota la seva intensitat,el tema de l’existència de les fosses co-munes. Una associació acabada deconstituir, anomenada Associació per ala Recuperació de la Memòria Històrica(ARMH), feia bandera del tema i pre-sentava tot un seguit d’exigències alrespecte que deixaven els poders pú-blics sense arguments. El tema, evi-dentment, no era nou. Des de feia anysparticulars i associacions diverses ha-vien exigit que el nou estat democràtic–que cada vegada era menys nou– reco-negués explícitament que moltes de lesvíctimes de la repressió franquista, tantdurant la guerra com després, havienestat enterrades en fosses comunes dequalsevol manera. Pedro Camons, unbarceloní d’origen extremeny, perexemple, fa anys que es baralla ambl’Ajuntament de Mèrida perquè es reha-biliti i s’aixequi un monument allà onvan enterrar el seu pare, juntament ambalguns centenars més de ciutadans re-publicans de la ciutat extremenya.

Però ara la novetat era que aquesta as-sociació defensava la necessitat d’ex-humar els cadàvers i realitzar les provesde DNA per tal d’identificar totes i ca-dascuna de les restes mortals de les fos-ses comunes. L’aparició d’alguns fami-liars de víctimes que tenien la certesaque els seus parents i amics havien es-tat enterrats en fosses i ara volien recu-perar les seves restes, i l’excavació,amb gran acompanyament mediàtic,d’alguna fossa comuna amb el corres-ponent enterrament en un cementiricatòlic, foren suficients perquè mésd’un partit polític es deixés arrossegarper una reivindicació que, tal i coms’està portant a terme, ha d’ésser discu-tida.

En primer lloc, perquè la identificacióa través de les proves de DNA de lesrestes mortals és extraordinàriament

complexa i costosa, i només té sentit sies disposa d’un banc de dades de DNAdels presumptes familiars vius. El costde l’operació és notable, i, com a mí-nim, és lícit preguntar-se si l’estat –osigui, tots els contribuents– ha de des-tinar les despeses per a una operaciómilionària –de molts milions d’euros–quan encara queden col·lectius vius, di-rectament afectats per les conseqüèn-cies de la guerra, a qui encara se’ls ne-guen els drets més elementals.

En segon lloc, perquè han apareguttambé fills, néts o germans d’enterratsen fosses comunes que s’han oposat atocar les restes dels seus familiars per-què no volien tornar a reviure tot el pa-timent sofert. I associacions com aral’Asociación de Familiares y Amigosde la Fosa Común de Oviedo –on hi haenterrades unes 1.700 víctimes– tenen

una actitud molt clara al respecte. Elseu president, Celestino Martínez, haafirmat explícitament: “No queremosexhumaciones porque pueden provocarenfrentamientos entre los familiares.”I únicament defensen aquelles exhuma-cions a fosses on hi hagi enterrades po-ques víctimes i en les quals tots els fa-miliars implicats hi estiguin d’acord.

Altrament, fins ara tota la tasca que hadesenvolupat l’ARMH ha vingut acom-panyada d’una mena de gran circ me-diàtic. Els mitjans de comunicació engeneral s’han fet ressò de la seva acti-vitat d’una manera desproporcionada–segurament més per una certa morbo-sitat que no per l’interès d’una notíciaque era coneguda des de feia moltsanys–, molt lluny de la discreció ambquè s’ha d’abordar un tema que desper-ta moltes sensibilitats, i de l’interèshumà o fins i tot científic que hom pottenir sobre la repressió de la guerra.

Finalment, es poden plantejar dubtesrespecte a si la recuperació de la memò-ria històrica s’aconsegueix fent desa-parèixer les fosses comunes. Més aviat,sembla que tot al contrari. Descobrir to-tes les fosses comunes que hi ha, iden-tificar-les, dignificar-les i conservar-les, sembla una bona via de recupera-ció. Dignificar els morts i recordar-loscom a lluitadors per la llibertat, també.Fer les exhumacions en aquells casosque hi hagi l’acord entre els familiarsimplicats i sempre que es realitzin ambles suficients garanties de rigor humà icientífic, per què no? Però, en cap cas,fer desaparèixer les fosses –el seu re-cord ha d’ésser una garantia de futur–ni convertir les exhumacions en objectede triomf per a ningú. Cal ser molt es-crupolós quan es tracta de la vida i dela mort de les persones. La lluita per larecuperació de la memòria ha d’ésser,abans que tot, un objectiu d’unió i node discòrdia entre tots els qui treballenperquè en el futur no sigui possible larepetició d’episodis històrics com elsd’una guerra civil que va causar la mortde milers de persones. Alguns d’aquestsmilers avui encara romanen enterrats enles fosses comunes, que en cap cas hand’ésser taüts per a la memòria.

Pelai Pagès

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 65

Cal ser molt escrupolósquan es tracta

de la vida i de la mortde les persones.La lluita per larecuperació de

la memòria ha d’ésser,abans de tot, un objectiud’unió i no de discòrdia

entre tots els quitreballen perquè

en el futur no siguipossible la repeticiód’episodis històrics

com els d’unaguerra civil

que va causarla mort de milers

de persones

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 66 REPORTATGE

Els mitjans de comunicació del fran-quisme, absolutament controlats imanipulats, van ser juntament ambl’exèrcit, la Falange Espanyola

Tradicionalista (FET) i l’Església undels puntals bàsics del règim. Hi ha bas-tants estudis de periodisme en què s’a-nalitza de manera exhaustiva el sistemainformatiu de la dictadura. Tanmateix,són escassos i parcials els treballs d’in-vestigació sobre la premsa franquista enl’àmbit local i comarcal. Ens sorprendiacomprovar, però, la influència que vantenir els periòdics de poble i el poderpolític que van assolir els periodisteslocals. Com, per exemple, la que va te-nir aquesta premsa als vint municipis del’Horta Sud del País Valencià, una co-marca que durant el període 1939-1975va arribar a editar 72 periòdics, algunsdels quals de difusió internacional.

En aquest territori, també va quallar enel tardofranquisme un incipient naciona-lisme i un moviment obrer de signe co-munista i socialista que van assolir granprotagonisme durant la transició i queva tenir la pròpia premsa.

Retòrica falangista i censura. Lapremsa franquista de l’Horta Sud responals mateixos estereotips que a la resta del’estat. Hi ha una producció importantde publicacions editades per FET i deles JONS, i els ajuntaments nacionals al’empara de la llei de premsa del 1938,que imposa la censura. És un tempsd’autarquia, de fam, d’estraperlo i d’a-fusellaments. En aquesta etapa tenimcom a paradigma el setmanari Torre(1948-1957), de Torrent, dirigit per Vi-cent Beguer Esteve, periodista, cronistaoficial de la vila i alcalde de la poblaciódurant els anys 1970-1974. Torre va fera Torrent el mateix paper propagandísticque Jornadai Levantevan fer a Valèn-cia o Arriba a tot l’estat. El setmanari

trasllada a un poble mitjà els esquemesinformatius totalitaris vigents: censura,informació de consignes, retòrica falan-gista i nacionalcatolicisme. En definiti-va, una premsa de lloança incondicionalal Caudillo, en la qual el periodista és unfuncionari més del règim; una premsaimpregnada d’un nacionalisme espanyolxenòfob fonamental en les essènciescastellanes que posterga el català; unapremsa que oculta la carestia de la vidai la cruenta repressió contra el vençuts.No oblidem que entre el 1938 i el 1956van ser afusellats al País Valencià 4.714republicans, 240 dels quals eren del’Horta Sud.

El poder de la creu. L’Església tam-bé va tenir una gran força mediàtica. Els20 periòdics i les 6 emissores de ràdioparroquials que hi havia a l’Horta Sudsón l’evidència més palpable del poder ide l’omnipresència del catolicisme ofi-cial. Aquests mitjans tenien elementscomuns amb Franco: esperit antimoderni l’hostilitat visceral a la democràcia i elcomunisme. Les publicacions catòliquesvan ser les que van tenir més durada i di-ners, ja que algunes són venals i in-clouen publicitat. Trobem també revis-tes interessants. Des de les modestesAleluya de les parròquies editades perl’arquebisbat de València, passant per al-tres d’especialitzades, com la comarcalSalvación, fins a arribar a la internacio-nal Teología Espiritual, editada pels do-minics de Torrent, seu central de l’ordedominicà dels territoris de l’antiga Co-rona catalanoaragonesa.

Però a la fi del franquisme hi ha unsector de l’Església que comença a des-vincular-se del catolicisme dogmàtic dela jerarquia. Trobem un home atípic, elrector de Massanassa i director de l’Ale-luya local, Josep Alba, consiliari de la Jo-ventut d’Acció Rural Cristiana (JARC) iimpulsor a l’Horta dels principis reno-vadors amb el sobrenom de “Joan XXIIIde l’Horta”. Un excel·lent estudi de Ra-fael Roca ens amplia la seua obra i ta-rannà. Alba va ser un sacerdot naciona-lista defensor de la unitat de la llenguacatalana, i així ho deixa escrit en el but-lletí La terretade Massanassa. A travésdels seus articles i campaments de laJARC va inculcar als seus alumnes ide-

L’arribada del

franquisme va venir

acompanyada

d’un dels elements

més característics

de qualsevol dictadura:

la propaganda.

La premsa de l’Horta

Sud es va multiplicar

amb aquest motiu,

i només algunes

escletxes del

tardofranquisme

van permetre

que veieren la llum

propostes allunyades

de l’uniformisme

totalitari imperant.

El temps de la foscor

es democràtiques i cooperativistes. Sotala seua influència es formaren joves queen la democràcia es convertiren en lí-ders socials d’esquerra, ocupant llocsclau a ajuntaments de l’Horta, al GrupValencià Cooperatiu i a la Federació Es-cola Valenciana.

Afusellament de Francisco Cano.La part més fosca del franquisme va serla repressió, que també va arribar als in-formadors locals. A l’Horta Sud hi ha uncas rellevant: el judici i afusellament deFrancisco Cano Alcaraz, director de l’e-missora republicana Radio Torrente(1935-1939). L’accés a aquest sumari,fins ara inèdit, ens ha permès reconstruirla història de l’emissora. Cano va ser ellocutor que va contestar a la guerra lesal·locucions del general Queipo de Lla-no en Radio Sevilla. Va ser afusellat aPaterna el 20 d’agost del 1941, desprésde ser condemnat a mort per un consellde guerra sumaríssim. El delicte impu-tat: adhesió a la rebel·lió; la pena: lamort; la causa: haver dirigit Radio Tor-rente i posar l’emissora al servei de laRepública. Cano, un home auster d’ide-ologia socialista, va morir als quaranta-vuit anys; la dona, Natalia Regolf Pérez,i els dos fills, Francisco i Natalia, enca-ra viuen avui. En el judici no es va de-mostrar cap delicte de sang ni la impli-cació de Cano en la mort de nacionals,sinó tot al contrari; almenys tres perso-

nes vinculades al glorioso movimientovan salvar la vida gràcies a la seua me-diació davant les autoritats republicanes.

El procés de Cano és significatiu per-què Radio Torrente va ser una de lesemissores més importants de la Repúbli-ca, era d’ona curta i s’escoltava a totl’estat i a bona part del món. En lesemissions del programa Chusma fascis-ta es ridiculitzava Franco i Queipo deLlano. L’emissora transmetia també co-municats oficials del Govern, feia noti-ciaris per a Amèrica del Sud i emissionsinternacionals en francès, italià i ale-many. També va prestar serveis telegrà-fics, i enllaçava amb les emissores repu-blicanes de Tànger, Barcelona i Madrid.Va espiar les emissores franquistes, vaelaborar informes que van ser utilizatspel Ministeri de la Guerra republicà…Totes aquestes activitats van dur Canoa l’escamot d’afusellament, després depatir, a la presó Model de València, l’in-fern del llarg procés sense garanties ju-rídiques desenvolupat entre el maig del1940 i l’agost del 1941.

La veu de l’Horta a El Pardo. Enaquest temps de foscor apareixen altrespersonatges nascuts a la comarca vincu-lats també als mitjans de comunicaciólocals, que assoliren projecció estatal.Aquest és el cas del rector i periodistatorrentí Tomás Roca, col·laborador deTorre i director de la revista de difusió

Vicent Beguer Esteve,a l’esquerra, va dirigir elsetmanari Torre, a Torrent,entre els anys 1948 i 1957;era una eina més de propagan-da del règim franquista.Anys després esdevindrial’alcalde del municipi.A la dreta, José María Sanchiz,qui va promoure l’edició de larevista Aldaya, un puebloen la España de Franco.Aquest personatge manteniauna relació ben estreta ambel Caudilo.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 67

Vicent Beguer

José María Sanchiz

EL T

EMPS

Túzer i El Teuladí van ser duesde les publicacions que més vandestacar. La primera, imitaval’estil de la mítica cartelleraTuria i era de les poquessorgides de l’iniciativa privada.La segona, d’Alaquàs, s’adreça-va al públic escolar i ho feiaíntegrament en català.

internacional Surgam, editada per l’ordedel terciaris caputxins. Roca va ser unade les màximes autoritats en la reeduca-ció de menors de l’Espanya franquista.

Però el prohom de l’Horta Sud ambmés influència a El Pardo va ser l’al-daier José María Sanchiz. Aquest vapromoure l’edició de la revista Aldaya,un pueblo en la España de Franco, unbutlletí combatiu commemoratiu editatper celebrar la visita que van fer el ge-neral i Carmen Polo a Aldaia l’octubredel 1954. Sanchiz era oncle i padrí deCristóbal Martínez Bordiú, marquès deVillaverde i marit de la filla de Franco.L’aldaier va ser el cap del que Paul Pres-ton anomena el clan Villaverde, i vaamassar una gran fortuna per a la famí-lia del dictador amb activitats immobi-liàries i concessions de monopolis d’im-portació. També va ser l’administradorde la finca de Franco a Valdefuentes, icompany de cacera del Caudillo durantdeu anys. El clan Villaverde es va fer ricgràcies a la seua vinculació amb Franco,i aquest, quan venia a València, descan-sava a la casa que tenia Sanchiz al carrermajor d’Aldaia.

Oberturisme i clandestinitat. Lallei Fraga del 1966, però, va significarun tímid oberturisme informatiu. Sóntemps de lluita obrera i de creixementeconòmic. L’Horta Sud es converteix enuna comarca industrial. Trobem ara mésvarietat informativa. Als típics butlletinsmunicipals franquistes com el de Tor-rent i Manises, que més endavant dona-ran suport als canvis polítics de la tran-sició, s’uneixen les cartelleres de difusiócomarcal Túzer i Índice, que imiten laTuria de València, i que són les úniquesempreses periodístiques privades delfranquisme a la comarca. També s’edi-ten periòdics no oficials i crítics, comRaons, Parlem i L’Horta. A més, hi ha–ocults i marginals– periòdics clandes-tins com La Veu del Campo Avant, i re-vistes escolars en català com El Teuladí,d’Alaquàs, i El Full, de Picassent.

De totes aquestes, cal destacar que Tú-zer (1964-1968) va patir una multa de5.000 pessetes de l’epoca imposada perla Direcció General de Premsa, per nohaver fet el dipòsit previ de la publica-ció. Túzeri Índicesón conseqüència de

l’expansió del cinema de barri com a al-ternativa d’oci. En aquella època l’Hor-ta Sud tenia 25 sales de cinema. Actual-ment, totes han desaparegut. És tambébastant significativa la revista Raons, dePicassent (1966-1993), una publicaciódemocràtica, nacionalista i crítica ambel règim que ja utilitzava el català en bo-na part dels articles. En la seua redacciócomençaren figures tan importants enl’àmbit periodístic com l’humoristaHarca (Juli Sanchis) i Cristòfor Aguado,els dos vinculats més tard a Saó, aixícom Salvador Soria, exdirector de Rà-dio 9.

Llengua i recuperació nacional. Alfinal de la dictadura es va començar ausar el català normatiu en periòdics nooficials i clandestins. Aquest fet és im-portant si tenim en compte que, dels 72periòdics estudiats, només quatre sónescrits íntegrament en la nostra llengua.Són El Teuladíi Parlem, d’Alaquàs, ElFull, de Picassent, i L’Horta, de Massa-nassa, editada sota l’empara de JosepAlba. Darrere d’aquestes revistes hi hapersones vinculades a la JARC i al mo-viment de renovació pedagògica que,anys després, en democràcia, van impul-sar la creació de cooperatives de treballassociat i associacions culturals en de-fensa de la llengua.

La modesta premsa escolar també vacontribuir a la recuperació nacional,com és el cas de la ja esmentada El Teu-ladí, dirigida pel mestre Ferran Zurria-ga, impulsor del moviment Freinet alPaís Valencià. A la comarca van circularrevistes de gran calat en l’àmbit obreri agrícola, sempre a nivell clandestí,com Avant, a Silla, de CCOO; La Veudel Camp, a Benetússer, del PCE; Tribu-na Ascasa, a Manises; i Pla de Quart,del Front Revolucionari Antifeixista iPatriota (FRAP). Totes aquestes publi-cacions van injectar un alè d’aire fresc ala informació comarcal i van començara trencar l’uniformisme informatiu delrègim, tot preparant el camí de la de-mocràcia.

Francesc Martínez SanchisPeriodista i historiadorAlfred Ramos González

Mestre i escriptor

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 68 REPORTATGEEL

TEM

PS

RECORDANÇA ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 69RECORDANÇA

Ara que sonen novament els tam-bors de la guerra, la història ensserveix en el seixantè aniversaride la finalització de la batalla de

Stalingrad (febrer del 1943), la ciutatde l’antiga URSS que ara porta el nompostcomunista de Volgograd, l’exemple,sens dubte, del que significa qualsevolguerra.Una sola batalla es va emportar la vida

de no se sap quantes persones. Algunesxifres parlen d’uns dos milions demorts; altres la rebaixen a “només” unmilió; i algunes altres l’eleven fins alsdos milions i mig. Tant se val. La guer-ra, l’essència de la bestialitat, a Stalin-grad es va demostrar amb tota la sevaintensitat. En síntesi, les cròniqueshistòriques ens parlen que el 23 d’agostdel 1942 l’exèrcit alemany va començarl’ofensiva que havia de ser la gran “ge-nialitat” estratègica de Hitler. La liqui-dació completa i absoluta de la ciutat so-viètica que portava el nom del dictadorroig: Stalingrad. L’encarregat de la mas-sacre era el general Von Richtofen. Unmilitar nazi que sabia el que es feia.Un pur terrorista. No debades ja haviafet servir la tàctica del terror massiu auna altra localitat, al 1937, que va ad-quirir nom universal: Gernika. Per ven-tura era la mateixa tàctica: arrasar sotales bombes incendiàries i omplir els corsde tot el país de terror i del desànim pre-vi a la rendició davant la barbàrie. I aixího començà l’exèrcit nazi. Un bombar-deig massiu de “saturació” que va liqui-dar entre un 8% i un 9% del total de lapoblació (600.000 perseones) de Stalin-grad en només sis o set dies. Per cert, elsaliats, n’aprengueren, de tàctiques terro-ristes, perquè al cap d’uns anys van ferel mateix amb la ciutat alemanya deBremen. La situació geoestratègica de Stalin-

grad segurament tampoc no en va seraliena, en l’elecció, més enllà de la seva

càrrega simbòlica. Efectivament, l’avuiVolgograd és al sud de Moscou. Al nord,Leningrad. La victòria nazi hagués com-portat l’aïllament de Moscou. La passaprèvia a la victòria de Hitler. Per això,per a molts, no només era una batalla si-nó “la batalla”. El dictador soviètic hova entendre a la perfecció. Stalin i elsjerarques comunistes sabien amb quès’enfrontaven. Si a Stalingrad la bande-ra de l’esvàstica s’aixecava victoriosa, lapossibilitat d’enfonsament complet i ab-solut de l’imperi roig era quelcom moltcreïble. Per això va decretar la consigna:“Ni sahg nasad” (“Ni una passa enre-re”). No era, no, com la dels republicansespanyols del “No pasarán”, un crit d’à-nim. Era una tàctica brutal de combat.La mort massiva com a instrument per ala victòria. Sacrificar milions de vides.

L’excel·lent pel·lícula europea L’ene-mic a les portes, de l’any 2001, dirigidapel francès Jean-Jacques Annaud, contala història personal d’un franctirador so-viètic; el dia a dia de la guerra, la rutinade la violència, el fet inevitable de lamort, l’acceptació de la fatalitat, i mos-tra la brutal tàctica decretada per Stalini feta complir pels comissaris polítics.

Qualsevol dubte en combat, intent d’e-vitar l’enfrontament, sospita d’intencióde deserció o bé d’autolesió, mostra dedesànim… Duia com a conseqüència lamort d’un tret al cap disparat per l’ofi-cial o l’escamot d’afusellament formatper esquadrons a posta. Però si nomésfos això… Com que no bastaven les ar-mes i les municions, molts soldats “ata-caven” les posicions alemanyes sensearmes. Avançaven darrere els que síduien armes i, quan aquests morien, lesagafaven. Era la tàctica del sacrificimassiu. Res de nou, en la història mili-tar. Però sí brutal. Com tota guerra. I elssortí bé.

Miquel Payeras

“El comandament nazija havia après la tàcticadel bombardeig massiu

i brutal a Gernika. A Stalingrad, en només

sis o set dies, va desaparèixer entre el 8%

i el 9% de la població.Stalin ho va entendre. Va decretar la tàctica

més brutal de resistència. Però li sortí bé”

Stalingrad o l’essència de la guerra

EL T

EMPS

Història d’el Baas

Sempre està bé conèixer allò que ens carregam. Ara queestem a punt de participar en la coalició “victoriosa del petroli”,és el moment de saber què és el país de l’amic Saddam. Allòque oficialment es diu Al-Jumhouriya al-Iraqiya i que és governatdes del 1968 pel partit Baas, àrab i socialista. Un partit, vala dir-ho, que no se l’ha inventat Saddam, sinó que es va fundarl’any 1940, enmig de l’onada d’efervescència política entre leselits àrabs formades majoritàriament a Europa. Significativament,baas, en àrab, vol dir renaixement. En el desplegament teorico-doctrinal i ideològic del Baas s’aposta per una visió claramentnacionalista del món àrab, la qual cosa és considerada com “unaunitat política i econòmica indivisible” que tendria en cada país

només “estructures regionals” del tot nacionals. Ideològicament, el Baas proclama que “el socialis-me és una necessitat que neix de la raó del nacionalisme àrab”. En fi, aquest és un lloc virtual queno està malament per conèixer una mica la història d’un país que fa uns quinze anys era visitat perla reina espanyola i presentat com a molt modern.

Adreça electrònica: www.eurosur.org/guiadelmundo/paises/irak

Tot el món pels EUA

“Amèrica per als americans”, va dir un tal James Mon-roe. Que qui era? Un president ianqui que devia estar molt“torrat”, però, ves per on, tots els seus successors en elcàrrec de mister president of the United States of Ameri-ca han seguit la seva famosa “doctrina” sintetitzada enaixò que Amèrica és per als americans, i els americans,of course, són els colonitzadors. Doncs bé, aquesta doc-trina va ser encunyada per Monroe al 1823 per rebutjarqualsevol intervenció europea en les coses internes ame-ricanes. Amb el pas dels anys, la consigna va quedar a lapràctica com Amèrica per als ianquis i quan se’ls acabiAmèrica, el món. En això estan, ara que polvoritzaranuna mica l’Iraq. Ah, i el Monroe va ser fundador del Partit

Republicà en el qual milita en Jordi Bush. Moltes pàgines d’Internet, a través del cercador Google,permeten aprofundir en el concepte. Aquesta és només una síntesi introductòria.

Adreça electrònica: www.artehistoria.com/batallas/personajes/6858

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 70 HISTÒRIA EN XARXA

Història de la cursa espacial

De trista actualitat de bell nou, per l’accident mortal delColumbia, la cursa espacial torna a colpejar l’interès popular.Per què, quan i com començà tot? Va ser al 1955, moltabans del que la mitologia americana ens explica amb totallò del J. F. Kennedy. Aquell any, tant els EUA com la URSS,en ocasió de ser l’Any Geofísic internacional proclamat perla comunitat científica, van anunciar la respectiva voluntat deposar en òrbita satèl·lits. La URSS tenia míssils interconti-nentals i els EUA, no. Va ser la gran excusa científica pera una cursa militar i econòmica. Com que els EUA estavenendarrerits respecte als soviètics, van posar en marxa elprojecte Vanguard, la gènesi de tot. El petit detall que undels cervells més destacats en el disseny de la, finalment,

victoriosa cursa espacial nord-americana fos el nazi, acusat –però no jutjat– de crims de guerra,Werner von Braun, sol ser convenientment oblidat. En aquest lloc virtual, l’interessat podrà fer unaprimera aproximació a tot plegat.

Adreça electrònica: www.ciudadfutura.com/spacesite/apollo/historia

Valeria Mesalina

Boixau, boixau que el món s’acaba… Qui no ho ha dit algunavegada? La Mesalina segur que sí. L’al·lota ha passat a la històriaper ser la més promíscua del divertit imperi romà. Casada ambl’emperador Claudi als setze anys, na Valeria Mesalina, nascudal’any 25 i sobre la qual s’ha dit que era bellíssima –tot i que tam-bé hi ha qui diu que era ben lletja–, al principi es comportà méso menys de manera normal. Però a poc a poc s’adonà que podiafer el que volia. Així, va començar una permanent orgia d’assassi-nats, conspiracions i sexe. Molt de sexe. Un bon dia, i sembla quedevia ser del tot cert, no se li va ocórrer altra cosa que competiramb les més afamades prostitutes romanes, a veure qui es boixa-va més homes durant un termini concret. No cal dir que guanyà na

Valeria. Personatge històric curiós, Mesalina. Naturalment, va acabar com era previsible: assassina-da. A vegades és bo donar un cop d’ull a aspectes de la història que ens fan veure que això queanomenem valors no són inalterables. Mesalina n’és un exemple.

Adreça electrònica: www.solonosotras.com/archivo/06/entret-bio-mesalina.htm

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 71

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 72 LLIBRES I IMATGES

Guerra Civil a CatalunyaTestimonis i records

Sota el patrocini de la Diputació de Barcelona, la productora d’audiovi-suals PYRENE, P. V. ha realitzat un reportatge sobre la Guerra Civil a Cata-lunya, a partir del recull d’una quarantena de testimonis que, des de dife-rents posicions ideològiques i polítiques, però sempre des de l’òptica delsvençuts, van viure aquesta guerra. D’aquesta manera, participen en el do-cumental des de persones que van militar a la Lliga Catalana i que van viu-re la guerra a Catalunya, com és el cas de Marcel·lí Moreta, alguns empre-saris tèxtils, a qui van col·lectivitzar les indústries familiars, fins a militantsde la CNT-FAI i del POUM, passant per ERC –entre altres, Heribert Barre-ra–, la UDC i el PSUC, i altres sense partit. Es tracta d’un documental dedues hores de durada, amb quatre parts de mitja hora cadascuna, querepassa l’evolució d’un període històric cabdal que arrenca en la proclama-ció de la República al 1931 i culmina amb la derrota del 1939. La novetatés l’absència d’un altre protagonista que no siguin els mateixos testimo-

nis. Aquestes iniciatives són una contribució important per recuperar la història d’un període que enca-ra posseeix una indubtable influència a la societat actual. La Diputació n’ha fet còpies en vídeo i DVD.

Eugenio Monesma (director)Producció PYRENE, P. V. – Diputació de Barcelona, desembre del 2002

Los senderos de la libertadEuropa: 1936-1945

Que la Guerra Mundial del 1939-1945 va ser la continuïtat de la GuerraCivil espanyola del 1936-1939 –o aquesta, el pròleg de l’altra guerra– ésuna de les conclusions que es pot extreure d’aquest nou llibre d’EduardPons Prades, centrat en la participació dels republicans espanyols en laresistència francesa contra els alemanys. A partir d’una exhaustiva recercasobre testimonis escrits i orals, Pons –que coneix prou bé la història perquèell mateix la va viure com a coordinador regional de la resistència espanyolaals Pirineus Orientals, durant els anys 1942-1944– reconstrueix un delsepisodis més significatius de la resistència espanyola: les xarxes d’evasió,destinades a salvar pilots aliats que queien en zones ocupades i tots els re-sistents que, una vegada descoberts, corrien el risc de ser deportats a Ale-manya. Una de les missions dels grups d’espanyols que es van constituirera fer-los travessar la frontera amb Espanya perquè es reincorporessin a lalluita. Així, en contacte amb francesos de la resistència es van constituir

grups d’espanyols que esdevingueren mítics, com el famós grup Ponzán, dirigit pel mestre llibertariaragonès Francisco Ponzán, o el grup que va encapçalar Josep Rovira, el “Martin” de la resistència.El llibre recull molts episodis d’una lluita de centenars de resistents en la recerca de la llibertat. P. P.

Eduardo Pons PradesEd. Flor del Viento. Barcelona, 2002. 342 pàgines.

Espanya en Europa

La Universitat de València, dins la seva reconeguda“Col·lecció Honoris Causa”, presenta aquesta obra d’histò-ria comparada de John H. Elliott, el prestigiós hispanistanascut a Reading (Anglaterra, Regne Unit) el 23 de juny del1930. Es formà en l’elitista col·legi d’Eton, on estudià llen-gües clàssiques i modernes (francès i alemany). A partirdel 1949 va entrar a la Universitat de Cambridge, on vaestudiar història i, posteriorment, va exercir la docència du-rant més de vint anys. Segons ell mateix ha contat en algu-na ocasió, l’estiu del 1950 va decidir viatjar per Espanya.

Aquest viatge va orientar per sempre més la passió quedurant aquells mesos se li inoculà. Més endavant es va in-teressar per la història de Catalunya, i va entrar en contac-te, a Barcelona, amb Vicens Vives i el grup d’historiadorsd’aquest entorn (Raglà, Nadal, Giralt), que renovava lavisió i la pràctica de la història. A partir de mitjan anyssetanta, i durant una dècada i mitja, va ser professor de laprestigiosa Escola d’Estudis Històrics de l’Institut d’EstudisAvançats de Princeton (EUA). L’any 1990 va ocupar el llocde regius professor d’història moderna de la Universitatd’Oxford. Durant la seva fecunda vida professional ha publi-cat nombrosos i importantíssims estudis històrics d’Espa-

nya i Catalunya. Entre altres reconeixements que se li han atorgat, se l’ha distingit com a Cavallerde sa majestat la reina d’Anglaterra i de la Gran Bretanya, i amb la Creu de Sant Jordi de la Gene-ralitat de Catalunya.Les universitats de Madrid (1983), Gènova (1992), Portsmouth (1993), Barcelona (1994), War-

wick (1995), Brown (1996) i Lleida (1999) l’han investit doctor honoris causa.El 12 de novembre del 1998, dins dels actes commemoratius del cinquè centenari, la Universitat

de València el va nomenar també doctor honoris causa. El llibre recull tant el seu discurs d’investi-dura com una selecció dels seus treballs que il·lustren dos aspectes bàsics i interrelacionats dela seva tasca historiogràfica, com són l’interès pel mètode comparatiu i l’afany per mostrar que lahistòria d’Espanya és afectada per fenòmens comuns als que han experimentat altres païsosd’Europa. Així, enfront del fenomen que només es pot entendre a Espanya en la seva història,John Elliott ha defensat sempre en els seus treballs que s’ha estudiar a Espanya en Europa.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE FEBRER

DE 2003 73

John H. ElliottUniversitat de València, 2002. 286 pàgines

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS