DIARI

D�ALGÈRIA

ixaliæ libri

Vittorio Sereni

Vittorio Sereni (1913 - 1983), ambquatre reculls publicats entre el 1941i el 1979 (Frontera, Diari d�Algèria, Elsinstruments humans, Estrella variable), vasaber restituir a la poesia pura una ex-periència perceptiva oberta als objec-tes i als problemes del seu temps. Lasuggestió formal, les lliures associa-cions, d�una banda, i les implicacionsexistencials, morals, històriques, del�altra, s�enriqueixen i es neguen mú-tuament en una dicció culta, doloro-sament sàvia, instal.lada en una fron-tera que és sobretot la del final de lajoventut. Encara molt desconeguts acasa nostra, alguns d�aquests versoshan quedat gravats en la memòria col-lectiva dels lectors italians com unaexpressió de la bellesa amb què potser enunciada la dificultat de l�home,en el context de les lluites del s. XX,però també en qualsevol altre temps,per a sentir-se en harmonia amb elmón i amb si mateix.

DIARI

Fo

t.: M

anuel

a F

abb

ri

Vittorio Sereni

Diari d’AlgèriaTraducció i introducció de Miquel Edo i Julià

Títol original: Diario d’Algeria

Primera edició: desembre del 2009

Disseny i maquetació: Antoni Guix i Guitart

© del text original: Hereves de Vittorio Sereni© de la traducció i la introducció: Miquel Edo i Julià

© d’aquesta edició: Ixaliæ libri, 2009Mercadal, 10 - 08760 Barcelona

E-mail: info@ixalia.netEdició no venal

Dipòsit legal: B-44095-2009

- 5 -

Nota biogràfica

Vittorio Sereni (1913-1983) va néixer a Luino, un poble de la pro-víncia de Varese, a la riba del Lago Maggiore. El pare era funcio-nari de duanes, i els trasllats que va sol.licitar, de primer a Bresciai després a Milà, segurament van ser motivats pel desig de fer es-tudiar el fill. La família no va perdre mai, però, els vincles amb elpoble d’origen, al qual tornava sempre a passar les vacances.

A Milà, a la universitat, Vittorio va cursar filosofia i lletres.Participà activament en certàmens poètics i cenacles literaris enels quals tingué ocasió de fer amistat tant amb figures ja conso-lidades com amb moltes futures primeres espases de la intel.lec-tualitat italiana. Es llicencià l’any 1936 amb una tesi sobre GuidoGozzano. Començà també llavors a publicar els seus primers poe-mes, a les revistes «Meridiano di Roma» i «Frontespizio», abansde fundar ell mateix, conjuntament amb altres companys mila-nesos, «Corrente di Vita Giovanile» (1938-1940). Per guanyar-sela vida feia suplències, com a professor de literatura, a diversoscentres d’ensenyament mitjà de la mateixa Milà, activitat que in-terrompé, l’any 1939, el servei militar. El 1940 accedí a una plaçafixa a un institut de Mòdena, i aquest mateix any es casà ambMaria Luisa Bonfanti, una companya dels temps de la universi-tat originària de Parma, amb la qual tindria tres filles: Maria Te-resa (1941), Silvia (1947) i Giovanna (1956).

- 6 -

Serà mobilitzat a la darreria del 1941, però els retards i l’e-volució de la guerra impediran que la seva divisió arribi a entraren combat. El juliol del 1943 els envien finalment a defensar elfront sicilià, on de seguida la unitat de la qual forma part Sereniés capturada pels americans. Els dos anys següents els passa acamps de presoners del nord d’Àfrica.

Un cop alliberat, s’estableix definitivament a Milà amb la sevafamília i es reincorpora tant a l’ensenyament com a la vida lite-rària. Reactiva els contactes amb les velles amistats i en fa denoves, entre les quals Umberto Saba i Vasco Pratolini, alhora queentra en la redacció de diversos periòdics. L’any 1952 deixa l’en-senyament pel departament de «premsa i promoció» de la Pirelli,dins del qual es fa càrrec de les iniciatives culturals que patroci-na l’empresa. S’hi estarà fins al 1958, any que serà concractat perla Mondadori, on exercirà tasques de direcció editorial fins a lajubilació, el 1978.

Al llarg dels anys seixanta i setanta es multipliquen els viat-ges arreu del món, vinculats a la feina o a la seva obra crítica i li-terària (lectures i conferències), alhora que se succeeixen ambmés freqüència les edicions i les reedicions —sempre revisadesi sovint augmentades— dels seus llibres, abans molt dilatades enel temps. Sereni es manté sempre, sobretot, poeta, però —sovintarran de la insistència d’algun dels seus amics de la república deles lletres— també dóna a conèixer volums de prosa literària iassagística i de traduccions en vers. Rep premis, i al seu torn es-devé membre de nombrosos jurats. Es consoliden el seu mes-tratge sobre les noves generacions i el seu prestigi a nivellnacional. Tot i que no ha assolit mai altes quotes de popularitat,és unànimement considerat una de les veus més representativesde la poesia italiana postmontaliana.

- 7 -

Bibliografia

OBRA POÈTICA

Frontiera. Milà: Edizioni di «Corrente», 1941; Florència: Vallec-chi, 19422; Milà: All’Insegna del Pesce d’Oro, 19663. En la sego-na edició el títol era: Poesie.Diario d’Algeria. Florència: Vallecchi, 1947; Milà: Mondadori,19652, 19793.Gli strumenti umani. Torí: Einaudi, 1965, 19752. La segona edicióinclou un epíleg de Pier Vincenzo Mengaldo.Stella variabile. Verona: Cento Amici del Libro, 1979; Milà: Gar-zanti, 19812. La primera edició era il.lustrada amb litografies deRuggero Savinio.Tutte le poesie. Milà: Mondadori, 1986. Edició a cura de Maria Te-resa Sereni. Prefaci de Dante Isella. Pòstum.Poesie. Milà: Mondadori («i Meridiani»), 1995. Edició crítica del’obra poètica completa. Prefaci, aparat crític i documents a curade Dante Isella. Cronologia de Giosue Bonfanti. Bibliografiad’estudis i articles sobre l’autor a cura de Barbara Colli. Antolo-gia d’aquests estudis a cura de Pier Vincenzo Mengaldo. Pòstum.

- 8 -

PROSA DE CREACIÓ

Gli immediati dintorni. Milà: Il Saggiatore, 1962, 19832. Prefaci deGiacomo Debenedetti. La segona edició, pòstuma, titulada exac-tament Gli immediati dintorni primi e secondi, fou curada per MariaTeresa Sereni i prologada per Franco Brioschi.L’opzione e allegati. Milà: All’Insegna del Pesce d’Oro, 1964; des-prés inclòs en la referència següent.Il sabato tedesco. Milà: Il Saggiatore, 1980. Introducció de FrancoBrioschi.Senza l’onore delle armi. Milà: All’Insegna del Pesce d’Oro, 1986.Nota de Dante Isella. Pòstum.La tentazione della prosa. Milà: Mondadori, 1998. Recull de prosesde creació completes. Aparat crític i documents a cura de GiuliaRaboni. Introducció de Giovanni Raboni. Bibliografia de les pro-ses de l’autor a cura de Barbara Colli. Pòstum.

CRÍTICA LITERÀRIA

Letture preliminari. Pàdua: Liviana, 1973. Edició a cura de PierVincenzo Mengaldo.Sentieri di gloria. Milà: Mondadori, 1996. Edició a cura de Giu-seppe Strazzeri. Introducció de Giovanni Raboni. Pòstum.

- 9 -

TRADUCCIONS

Julien Green, Leviatan. Milà: Mondadori, 1946.Paul Valéry, Eupalinos. L’anima e la danza. Dialogo dell’albero. Milà:Mondadori, 1947.William Carlos WILLIAMS, Poesie. Torí: Einaudi, 1961. Traducciórealitzada conjuntament amb Cristina Campo.René CHAR, Fogli d’Ipnos. Torí: Einaudi, 1968.René CHAR, Ritorno Sopramonte e altre poesie. Milà: Mondadori,1974. Prefaci de Jean Starobinski. Pierre CORNEILLE, L’illusione teatrale. Milà: Guanda, 1979.Guillaume APOLLINAIRE, Eravamo da poco intanto nati. Milà: Schei-willer, Strenna per gli amici di Paolo Franci, 1980.DD.AA., Il musicante di Saint-Merry e altri versi tradotti. Torí: Ei-naudi, 1981. Tria de traduccions poètiques a cura del mateixSereni.

Introducció

El moviment respecte al qual la crítica ha mirat de discernir la sin-gularitat de la poesia de Sereni ha estat sempre l’hermetisme. Enun sentit ampli, aquest és el nom que rebria el postsimbolisme aItàlia, de manera que s’hi encabirien els noms més rutilants de lapoesia italiana del segle XX. En altres catalogacions menys maxi-malistes, Montale, Ungaretti i Saba responen a l’etiqueta de «líri-ca nova», mentre que l’hermetisme se circumscriu al grup florentíque s’aplegà a l’entorn de revistes com «Frontespizio» o «Campodi Marte»: entre d’altres, doncs, Luzi, Gatto, Bigongiari, Parron-chi, Betocchi, Sinisgalli i el primer Quasimodo. Va ser, tanma-teix, un important focus d’irradiació (Florència recuperava, enels anys d’entreguerres, la capitalitat literària del país), i en efec-te Sereni va començar la seva carrera poètica publicant a «Fron-tespizio» i fundant una revista, «Corrente di Vita Giovanile», quepels noms dels col.laboradors i per determinades preses de posi-ció podia considerar-se d’òrbita hermètica. S’ha parlat, de fet,d’una «línia llombarda» del moviment —o de «línia llombarda»tout court—, fórmula creada gairebé expressament per a Sereni, ésa dir, per a definir alhora els seus vincles i les seves divergènciesrespecte als florentins. Si l’hermetisme representava la «poesiapura» i la poètica de la «paraula» per antonomàsia, Sereni hauriarecuperat contacte amb les «coses» i, per tant, dosis de realisme,

- 11 -

però també d’emotivitat i d’inquietud moral, fins al punt depoder —amb Diari d’Algèria— reintroduir la Història en el gè-nere. Tampoc no compartiria la sacralització de la poesia i el pen-chant metafísic dels companys de la Toscana, catòlics militants, itendiria a contaminar el registre alt amb empelts de prosa i dellengua parlada.

Convé aclarir de seguida, però, que aquests punts de distancia-ment, certament distintius de l’univers serenià, no porten de capmanera l’autor cap a un antisimbolisme neorealista. Que ningúno s’esperi un reportatge o una crònica de guerra, ni un examende consciència, una denúncia o unes memòries argumentats onarrats en prosa versificada. L’essencialització i l’estilització líri-ca continuen marcant la pauta, i continuen produint textos sin-tètics envoltats de silenci, densos d’al.lusivitat i de pluriseman-ticitat, en els quals el motiu inspirador o la clau de les associa-cions de vegades ni tan sols es deixa endevinar. Si arribem a co-neixe’l és per aquest peculiar fenomen de la literatura modernaque consisteix en la proliferació de textos paral.lels (proses bio-gràfiques, entrevistes, correspondència) que fan de suport alpoema, i que en part són una concessió a les ganes de saber delscrítics, però en part són generats per les ganes d’explicar-se delmateix autor. És així com ens assabentem que la frase «è altosulle ali», que traduïm com «vola ben amunt», va ser suggeridaper la celeritat i l’eficàcia organitzativa amb què els aliats eva-cuaven amb helicòpter els cossos dels caiguts a Normandia (Ja nosap res, vola ben amunt...), o que les torres d’Allà dalt on de torre... sónels campanars dels països europeus on ressonen els repics delnou any, o que aquest mateix poema conté el record d’un capd’any de la infantesa del poeta en què, havent sortit al balcó, elli els seus familiars van veure passar, sota una nevada espessa, una

- 12 -

dona que arribava tard a la celebració.1 Objectiu: acostar el lec-tor real al lector ideal, que tindria notícia de tots els antecedents,de totes les referències autobiogràfiques o cultes i seria, doncs,capaç de copsar tots els nivells de sentit, d’emplenar tots els buitsque el poema deixa per tal de no caure en la trivialitat.

El procediment d’abstracció que acompleixen els versos im-plica, doncs, una omissió d’informació, alhora, és clar, que unarecerca d’ambigüitat i de polisèmia, no sols en l’àmbit lèxic, sinótambé sintàctic. Prenguem No saben que són morts...: el vers final,mitjançant el «ma», s’hauria de contraposar, en principi, als ver-sos anteriors, cosa que ens indueix a buscar-hi una positivitat,que podríem trobar en l’adjectiu «caldo» («càlid»), però l’adjectiutambé pot fer pensar en l’estiu africà («calent»), i la contraposi-ció pot basar-se en altres elements que no aportin cap valor con-solatori. O pot no ser estrictament o únicament una contraposi-ció, atesa la funció desconcertant, o si més no poc transparent,del «ma» constatable en altres punts dels recull (Només és ver l’es-tiu i aquesta seva..., 11; Ha trigat massa l’hora..., 14); i no sols d’aques-ta conjunció, sinó també de la condicional (Si febre de tu ja no emfa agafar..., 1; El mal d’Àfrica, 95) o de la copulativa (Perifèria 1940,7; Ai, com torna..., 8).2

No cal dir que aquesta poètica crea obstacles molt seriosos altraductor, que, en comparació amb un text convencional, seràmenys capaç de reproduir la diversitat i el conjunt de matisos, ode possibles matisos, als quals s’obren les formulacions de l’au-

- 13 -

1 Dante Isella, Apparato critico e documenti, en Vittorio Sereni, Poesie. Milà:Mondadori («i Meridiani»), 19962 [1995], pp. 438-440, 442-443.

2 S’han ocupat de la qüestió Vigorelli, Fortini, Antonielli: cf. Laura Barile,Sereni, Palerm: Palumbo, 1994, pp. 180-181.

- 14 -

tor, en primer lloc perquè la seva serà una lectura, en segon llocperquè les mancances del seu bilingüisme es faran sentir aquíd’una manera especial, i en tercer lloc perquè la llengua d’arriba-da més rarament li oferirà solucions òptimes. La prudència acon-sellaria extremar la literalitat, però aquesta opció topa amb lavoluntat, per part nostra irrenunciable, de lliurar una versió mí-nimament rítmica, i això vol dir deixar-se guiar per una lliure eu-fonia prosòdica, però també mirar de mantenir una certa fidelitatsobretot al settenario i a l’endecasillabo, d’acord no necessàriamentamb la mesura i la seqüència d’accents de cada vers original, peròsí amb els criteris generals que regeixen la mètrica del llibre, com-partits per molts poetes italians de vers lliure en la producció delsquals la llibertat és puntejada constantment pels versos —i molten concret per aquests dos versos— de les velles autoritats.

Tampoc si prescindíssim d’aquestes consideracions, però, la li-teralitat no es revelaria una eina satisfactòria. Sovint, és clar, el sis-tema de la llengua d’arribada la fa impossible i obliga a fer unatria: a Només és ver l’estiu i aquesta seva... el sisè vers, «e il ragnatelotessuto di noia», enceta una nova frase, però en un primer mo-ment pot semblar un darrer sintagma nominal de la llista quedespleguen els versos anteriors, duplicitat sintàctica que no ésfactible en català, car perquè pugui encetar la nova frase hi hemd’afegir obligatòriament un «que» («i que la teranyina feta detedi»). Les opcions literals de vegades redueixen massa la polisè-mia («caldo»/«calent»), i altres vegades, al contrari, creen un graud’estranyesa superior al que suscita la forma original, que és elque passaria si traduíssim sistemàticament «ma» amb «però», pertal com en l’italià corrent el «ma» ja és més polisèmic i ja reque-reix, per exemple, en determinats usos, que se’l substitueixi peruna «i» copulativa.

Més enllà de la gramàtica i de la semàntica, la retòrica contras-tiva planteja encara ulteriors dificultats, en tant que el vessant sin-tàctic de l’estratègia ambiguadora descansa sobre la tradició d’unasintaxi literària que ja permetia, en comparació amb altres llen-gües, un nivell molt alt de flexibilitat. Per això els empelts d’ita-lià parlat o prosàstic queden al capdavall integrats en un estil culteheretat de l’hermetisme i —més enrere— del petrarquisme, i peraixò el traductor català es troba en desavantatge, havent de re-produir la distància respecte a la norma en una llengua la normade la qual és molt més encotillada. Tendirà, gairebé inevitable-ment, cap a una d’aquestes dues ficcions: o bé tractar el catalàcom si fos l’italià, oblidant el decalatge que separa la històriad’ambdues llengües, o bé ‘normalitzar’ a la recerca d’un efected’estranyesa equivalent al del lector italià envers el seu original.Totes dues tenen els seus inconvenients, perquè la primera portaa un text més enigmàtic i avantguardista que l’original i la sego-na s’exposa a tota mena de riscs de desviació o de reducció delventall al.lusiu. Nosaltres hem oscil.lat —hem de dir— entre l’unai l’altra via, però més aviat ens hem decantat per la segona, tanten la sintaxi com en el lèxic, deixant-nos condicionar sigui per lamètrica, sigui per un cert interès a subratllar un sentit que enssemblava predominant o podia passar desapercebut: «dove stra-ziato ed esule ogni suono/si spicca dal brusio»//«on escruixitsi exiliats tots els sons/es destrien del brogit» (Perifèria 1940); «maimmoto è il perno a un caldo nome: ORAN»/«però amb l’eix fixal caliu d’un nom: ORÀ» (No saben que són morts...).

Lectura, doncs, en part interpretativa i reductiva, que procura—però— de mantenir aquesta peculiar paradoxa per la qual elvers i el sintagma reivindiquen una autonomia alhora que bus-quen un enllaç discursiu al límit o per damunt de la lògica. Fron-

- 15 -

tiera es titulava el primer llibre de Sereni, i és a les fronteres quese situa la seva operació estètica, començant per la frontera entre,d’una banda, l’emoció i la memòria que retornen obsessivamenta reclamar la seva humanitat i la seva natura sentimental i, de l’al-tra, el pudor que empeny a camuflar-les i a no caure en la bana-lització; entre, d’una banda, l’observació de la realitat o la trans-missió de l’estat d’ànim o del record i, de l’altra, la seva recrea-ció poètica ‘deshumanitzadora’. Simptomàtic, per exemple, que,a favor del pudor i de la deshumanització, els dotze versos quesumen Vil.la Paradiso i Noia d’anunci siguin tot el que queda d’unsol poema titulat Noia d’anunci en què aquestes dues sèries ocu-paven, exactament tal com les llegim en llur versió definitiva, lesposicions 3-7 i 26-33, precedides d’altres versos que dibuixavenmés nítidament el retall de revista amb la imatge de la noia i lapercepció que en tenia el poeta i que donaven més pistes sobrela identitat múltiple del ‘tu’, tret característic de l’ambigüitat se-reniana («Ara massa s’ha assossegat/la teva guerra./Tros tambétu de delícies/defallents, no pas millors/... »);3 o que la primerade les dues seccions en prosa de Bocins d’una derrota perdi, dinsDiari d’Algèria, el preàmbul que explicitava, quan es va publicara Gli immediati dintorni, el terme real de la comparació;4 però a lesantípodes constatem la incorporació a posteriori dels cinc pri-mers versos de Reneixen la vàlua... o dels versos 5-7 d’Allà dalt onde torre..., absents de la primera edició del llibre i introduïts a la se-gona per una pruïja de diarisme en el sentit tradicional, és a dir,d’exposició de la matèria primera sotmesa a transformació:«M’havia quedat sempre la impressió que la relació precisa [...]

- 16 -

3 Dante Isella, op. cit., pp. 435-436.4 Ibid., p. 460.

entre circumstància i text havia estat falsejada, sacrificada —d’al-guna manera— a pures raons expressives; que n’havia derivat, sino ben bé una obscuritat del sentit, una abstracció en mi insòli-ta i que no m’agrada.»5 El cas és que Allà dalt on de torre... conti-nua essent, tot i l’afegitó, un dels poemes més foscos del recull,però la justificació que acabem de transcriure, amb la defensaque fa d’una cohabitació de «circumstància» i «raons expressi-ves», enuncia amb exactitud la poètica que a la pràctica presideixel conjunt del volum, encara que de vegades potser més en règimd’alternança que no pas d’equilibri.6

Una altra qüestió, sempre movent-nos en territoris fronte-rers, és si la recreació deshumanitzadora exerceix una funció desuperació o de definició de la realitat. Ens ho preguntem perquè,de fet, és un estat de deshumanització el que descriu el poeta,que viu l’experiència de la guerra i de la presó com una con-demna, com una estada en un infern o en un purgatori d’ascen-dència dantesca. No pas —el lector se n’adonarà de seguida—per causa de la cruesa dels combats, sinó, ben al contrari, per lano-participació en la marxa de la Història. Una experiència bendiferent, en aquest sentit, respecte a la de l’Ungaretti soldat. Aningú que conegui L’Allegria (1916-1931) no se li escaparà la fi-liació directa que uneix aquest recull a Diari d’Algèria: és el llibred’Ungaretti el que proporciona l’estructura del diari líric, fet d’i-

- 17 -

5 Ibid., pp. 438-441.6 Sergio Antonielli va escriure l’any 1966, a la revista «Belfagor», unes pà-

gines molt aclaridores sobre la recerca sereniana d’un «punt d’equilibri entrevida i elaboració literària de la vida» i sobre el pudor amb què el poeta s’esfor-ça a dissimular la dada autobiogràfica (ressenya de Diario d’Algeria i de Gli stru-menti umani, «Belfagor», 30/11/1966, pp. 749-753, consultable dins Laura Barile,op. cit., pp. 179-183).

matges, sensacions, reflexions momentànies i quintaessencia-des, majoritàriament desvinculables del context bèl.lic, però elsentit de les quals s’enriqueix d’aquest context, sempre especi-ficat amb l’indret i la data a peu de poema. De fet, sovintegenmés en Sereni, dins el poema, les referències a fets i persones, ien ell també és més visible el fil narratiu que circula per sota deles instantànies. Aquest fil i els motius inspiradors dels versos(les ‘ocasions’, com diuen montalianament a Itàlia) són encaramés nítidament reconstruïbles amb l’ajut dels textos paral.lelsals quals ens hem referit més amunt, i no dibuixen pas la histò-ria d’un combatent que, davant l’horror de la mort, se sent mésque mai «lligat a la vida» («attaccato alla vita»), sinó la d’un en-terrat en vida, un exclòs de la Història, un soldat segregat ambtota la seva divisió, condemnat a trasllats continus sense meta ia esperes sense final, els dos primers anys perquè increïblements’endarrereixen i acaben fracassant totes les temptatives de fer-los arribar al destí que els ha estat assignat i els dos següents deresultes de la retenció forçada als camps de concentració preci-sament d’aquell nord d’Àfrica que, quan encara es trobaven encondicions de lluitar, no havien aconseguit atènyer. Vegem ambmés detall les informacions que, a partir de tot el material dis-ponible, han recollit els autors de l’edició crítica sobre aquestasingular aventura i específicament sobre el context en el qual sesitua cada poema.7

- 18 -

7 Dante Isella, op. cit., pp. 417-468. Vegeu també la Cronologia, a cura de Gio-sue Bonfanti, pp. CVIII-CXIII. La versió última de Diari d’Algèria, que és la quetraduïm i reproduïm com a text original, es llegeix a pp. 55-98. Tant aquesta edi-ció crítica com l’assaig monogràfic de Laura Barile, op. cit., contenen també unaAntologia della critica. En castellà, l’escassa recepció de què ha gaudit Sereni té unaexcepció il.lustre, la tesi doctoral de Rosario Scrimieri: El universo poético de Vit-

De Perifèria 1940 se’n conserva un esbós titulat A Milano, infebbraio: ens trobaríem, doncs, en aquell moment en què l’entra-da en guerra d’Itàlia encara no s’ha produït però ja és més queprevisible. També Milà seria la ciutat de la segona composició,una Milà ara —però— a les fosques arran del perill de bombar-deigs i vista des del comboi que transporta el Sereni soldat a o desdel front francès, durant els breus mesos (de juny a setembre)que va estar mobilitzat abans d’aconseguir l’exempció gràcies ala seva condició de professor funcionari.

Tornaran a cridar-lo a l’octubre del 1941. La divisió Pistoia,en la qual s’integra, passa de primer uns quants mesos a Bolonya,on la primavera arriba plena de mals pressentiments (Diari bolo-nyès). Finalment es posen en marxa: passant pels Balcans (Belgrad)es desplacen amb tren fins a Grècia (Italià a Grècia, Dimitrios),però els èxits del general Montgomery fan impossible l’embar-cament cap al destí final, el front del nord-est d’Àfrica. Refan elviatge, també amb tren, en sentit contrari, d’Atenes a Venècia-Mestre (La noia d’Atenes, on «despinís» vol dir, en grec modern,‘noia’ i «Kaidari» és l’indret, a les afores d’Atenes, on havia estatacampada la Pistoia). Nou parèntesi d’espera, en què la divisiós’estableix a la Toscana, prop d’Empoli (Remuntant l’Arno des dePisa). A l’abril del 1943 està a punt de ser transportada a Àfricaper via aèria, però a última hora l’aeroport és bombardejat. Quanels americans desembarquen a Sicília és enviada, i aquest cop síque arriba a destí, a defensar l’illa. Concretament van a parar a Pa-ceco, a la província de Trapani. Alguns detalls de la vil.la on s’ins-tal.là el comandament queden gravats en el record del poeta: les

- 19 -

torio Sereni, 2 voll., Universidad Complutense de Madrid, Facultad de Filología,Departamento de Filología Italiana, 1987.

glicines enfilades als murs i els retalls de revistes penjats a les pa-rets amb fotografies de belleses femenines, fotografies que senyo-regen a la sala que fa de centraleta telefònica quan, el dia de l’atacaliat, ja l’ha abandonada tothom (Vil.la Paradiso, Noia d’anunci).

Sereni i els seus companys són fets presoners pels paracaigu-distes americans el 24 de juliol, gairebé sense haver viscut el seubaptisme de foc, i tot seguit són traslladats a Algèria. Passaran, enefecte, els dos anys de reclusió, fins al juliol del 1945, en diver-sos camps de concentració algerians i al final en un de marroquí,prop de Casablanca. A Allà dalt on de torre... les circumstànciesdel dia de traspàs del 1943 al 1944 es barregen —ja ho hem co-mentat més amunt— amb els records d’un cap d’any dels tempsde la infantesa, al poble natal, mitjançant una associació entre lestorres de vigilància del camp i les dels campanars de les esglésies.La data «hivern del 1944» de la composició següent (Una buidorsobtada al cor...) potser convé aclarir que fa referència, doncs, alsprimers mesos de l’any. Pel que fa a l’indret que llegim al peu d’a-quests primers poemes de la secció, l’ortografia correcta seria:Sainte-Barbe du Tlélat (o Oued Tlélat). Més endavant, quan Se-reni es troba ingressat en un hospital de campanya americà, ar-riben als presoners, mitjançant la premsa francesa, les primeresnotícies del desembarcament de Normandia (Ja no sap res, vola benamunt...). A Ai, com torna... el turonet d’encara un altre camp, el deSaint-Cloud (Saint-Cloud d’Algérie), fa venir a la memòria delpoeta una escena amorosa viscuda molts anys enrere amb unacompanya d’institut, en un turó semblant, un estiu també demolta calor: «Per què encara estem abraçats amb aquesta caloratroç?», havia dit ella en aquella ocasió («caldo atroce»). Els con-tinus trasllats es concentren en la zona dels entorns de la ciutatd’Orà, a l’oest del país (No saben que són morts...). No gaire lluny

- 20 -

hi ha presoners alemanys, que impressionen el protagonista perles seves marxes disciplinades i pels seus himnes marcials (Nomésés ver l’estiu i aquesta seva...). En aquest pelegrinatge penitenciariSereni va a raure, en un determinat moment, de nou al camp deSainte-Barbe, ara ja gairebé abandonat, convertit en un allotja-ment provisional i de pas: tornen els records d’un any enrere, deles estones de descoratjament i de les petites distraccions (I enca-ra en somnis d’una tenda..., Sovint per viaranys tortuosos...). El darrerNadal de guerra el passen a la zona de Sidi-Chami (o Sidi echChahmi), situada també dins la província d’Orà: de vegades algunpresoner especialment murri aconsegueix sortir d’amagat delcamp i portar, de les cases dels colons francesos, fins i tot vins ilicors, oportuns per a celebrar amb una certa alegria aquesta dataassenyalada (Al got rebut furtivament...).

Fins aquí les dues primeres seccions, titulades respectivamentLa noia d’Atenes i Diari d’Algèria, i corresponents la primera al pe-ríode que va de la mobilització —o premobilització, per a sermés exactes— a la captura i la segona als dos anys en els campsde reclusió africans. Configuraven, aquestes dues seccions, la pri-mera edició del llibre, la de l’any 1947, en una nota a la qual l’au-tor afirmava que tots els poemes del recull excepte Città di notte,ja publicat a les Poesie del 1942, «van ser escrits o enllestits, res-pecte a temptatives anteriors, durant els anys de presó (Algèria –Marroc Francès 1943-1945)», i que les dates al peu de cadapoema «cal referir-les, allà on apareixen, a les circumstàncies quevan donar origen als versos, i no al temps de la seva efectiva es-criptura».8 La publicació del recull no significa, però, un apaiva-gament definitiu de la febre-obsessió algeriana, que anirà tornant

- 21 -

8 Dante Isella, op. cit., p. 417.

i produint altres fruits poètics, els que confluiran, amb motiu dela reedició del 1965, en una tercera secció, El mal d’Àfrica : «Ésl’Algèria vista a distància, reviscuda mitjançant coses que jo lla-vors no havia expressat o no havia sabut expressar.»9 Una dis-tància que també es fa palesa en noves formes de poetització:una prosa entre onírica i al.legòrica, d’una banda, i una poesia que—sobretot en el text més tardà, el que duu el mateix títol de lasecció— integra la vella manera sintètica, essencialitzada, analò-gica, associativa, elevada, en una verbositat col.loquial, conversa-cional, narrativa, d’acord amb una peculiar fusió de registres forçapracticada en la poesia italiana de la segona meitat del segle.

Pel que fa a Bocins d’una derrota, centrats en els dies al front si-cilià i en el moment de la captura, els tres fragments en vers, queens presenten uns defensors ja ben poc motivats per a la lluita,fascinats per uns bombarders enemics que causen —alhora quepor— una curiosa sensació de placidesa matinal i d’època nova,van ser escrits als darrers anys quaranta, mentre que els dos frag-ments en prosa es van poder llegir per primer cop dins el volumGli immediati dintorni (1962), el primer introduït per un paràgrafen el qual s’explicava la penosa impressió que comporta el fetde veure com pels indrets i enmig dels objectes que abans ens en-voltaven i eren nostres s’hi mouen ara els nostres enemics: «nohi ha res tan feixuc i dolorós, res que anihili més i que robi unhome a si mateix, res que faci que els vençuts se sentin encaramés vençuts, com posar-los sota els ulls les coses d’abans tal comviuen i passen als ulls d’altri i per a les vivències d’altri. És el ma-teix cas d’una dona que hem estimat ... ».10 El mal d’Àfrica, sobre

- 22 -

9 Ibid., p. 467.10 Ibid., p. 460.

el viatge cap a la llibertat, l’any 45, d’Orà a Casablanca amb treni de Casablanca a Nàpols amb vaixell, duu a la dedicatòria la data«1958». I l’any 1964 van sortir, en dues revistes diferents, Apuntsd’un somni, «una mena d’al.legoria del 43, o, més ben dit, de la ren-dició italiana a Àfrica i a Sicília»,11 i El vuit de setembre 1943/1963,que torna enrere al punt en què de resultes de l’armistici amb elsamericans proclamat pel mariscal Badoglio fou revocada l’ordred’embarcar els presoners al port d’Orà amb direcció als EstatsUnits, i als insults que els adreçaven els habitants de la ciutat desde les finestres i des del carrer («sale macaroni», és a dir, ‘brut, oporc, macarroni’).

Si passem a la concreció textual dels estímuls externs, remar-carem —sempre generalitzant— que els escenaris pels quals esdescabdella el periple són ciutats fosques, rius emboirats, garri-gars calitjosos, deserts de pols, mars entenebrits, estius de cendra.Res no és clar ni diàfan: el ‘jo’ —perceptivament— ha entrat enun temps opressiu en el qual les presències es difuminen en om-bres, espectres, siluetes, i les veus es fan confuses o són anul.la-des pel soroll dels elements; un temps en el qual els contrapuntsplàcids i lluminosos —figures femenines o d’infants, escenes col-lectives d’harmonia, però també d’altres menys previsibles comles esmentades fileres de bombarders enemics— agafen contornsde somni o de quimera, o s’escolen de seguida i van a parar aaquell temps anterior a la guerra que ara és vist amb nostàlgia ialhora amb suspicàcia, sigui perquè s’ha perdut, sigui perquè fanosa a qui assumeix la condemna amb plena convicció, sigui per-què no es revela tan dissemblant del temps de la condemna, co-mençant per la natura boirosa i somiosa que el caracteritza pel

- 23 -

11 Ibid., p. 467.

simple fet d’haver-se esmorteït en la dimensió imprecisa del re-cord. Totes dues són «èpoques mortes», i passar al record, a l’o-blit, és enfosquir-se, però també separar-se, un altre sema impor-tant del llibre («es destrien», «per a sortir del cor», «deixa anar»,«veu sobrera», «es desprèn»), en tant que l’estat del ‘jo’ és, justa-ment, de segregació i d’alienació. Ha quedat fora, ell, del món ide la vida, per aquesta absurda inacció a què l’han obligat tant laincompetència i les arbitrarietats dels comandaments amics i ene-mics com aquells mateixos esdeveniments bèl.lics en els quals noha pogut prendre part, per aquest pelegrinatge sense sentit que,en comptes de dur-lo a una meta, l’ha mantingut sempre allu-nyat dels escenaris on es feia la Història, però també per la sevapersonal incapacitat de resposta, per la barreja de covardia i in-dignació, de «remordiment i nostàlgia», de desmotivació i ganesde participar que han viciat les llargues esperes en què tots els quicompartien aquesta peripècia acabaven no esperant res i s’anavenconvertint en éssers buits, incapaços de sentir. Ja a Bolonya, l’any1942, el ‘jo’ es declara «cec i inerme» a l’arribada de la primave-ra, i en els dies del desembarcament de Normandia «mort/pera la guerra i per a la pau». Que no tenia cap animadversió enversels pressumptes enemics ni grans ideals patriòtics o militaristesja ho havíem entès, però que també s’autoqualifiqui de mort«per a la pau» ens demostra fins a quin punt ja és aliè a tot, tansols amatent a les escomeses del seu vent infernal particular.

Som —llegim al vers 10 de La noia d’Atenes— en una fronte-ra, una frontera —diríem— entre el món i un altre món, no solsperquè els contorns del món s’enterboleixen, sinó perquè els es-cenaris i les presències tendeixen a transfigurar-se en els que totbon lector de literatura italiana adscriurà a l’ultratomba dantes-ca, sobretot si no se li escapen algunes cites velades que assimi-

- 24 -

len els desplaçaments dels soldats o dels presoners a la desfiladaperpètua de les ànimes dels damnats: «inerme i absort davallo aun meu/fràgil mite entre rengles d’embrutits»; «Volta un ròdolgris per Algèria / sota la riota dels mesos»; «Sovint per viaranystortuosos/quelque part en Algérie/del lloc incert/que el vent te-nalla».12 No es tracta, però, d’una ultratomba pròpiament dita,sinó d’un altre món que és tot u amb aquest món, un altre mónpsíquic i individual, que ens diu quina és la manera d’estar en elmón del poeta, la seva manera de veure’l i de viure’l: com si fosun no-món, un llimb, un purgatori o un infern.13

El condemnat, però, i aquest és un dels trets més colpidorsdel seu perfil psíquic, adopta, almenys en determinats moments,una actitud d’adhesió a la condemna. És ell, a Ja no sap res, volaben amunt..., qui refusa les paraules del company que vol desvet-llar-li l’esperit civil i qui afirma que en té prou amb la música delvent contra la tenda. Per despit, és a dir, perquè està ressentitamb la Història, que l’ha bandejat? Perquè hi veu, en la margi-nació, un refugi enfront del món dels homes, ja incomprensible?Pel que en diríem la síndrome del captiu? És ell, a Italià a Grècia,qui renega de la seva tristor i dels records que retornen: «vaig adamnar-me/a enterrar-me en vida», diu, gairebé com si ho fesper voluntat pròpia. Per una acceptació fatalista de la condemna?Perquè considera que se la mereix? Perquè aquesta és l’única ma-

- 25 -

12 El vers 48 d’Il male d’Africa reprodueix gairebé al peu de la lletra un versdel cant d’Ulisses (Infern, XXVI, 104), no pas referent a la condició present del’heroi, però sí als viatges que van determinar-la, que van fer que es condam-nés: «L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna,/fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi,/e l’altre che quel mare intorno bagna.»

13 Cf. Paolo Baldan, Tra storia e memoria, «La Rassegna della letteratura ita-liana», 07/12/1973, consultable a Laura Barile, op. cit., pp. 184-187.

nera possible d’afrontar-la? Perquè vol deixar una constància benpalesa de la seva degradació personal?

Amb relació a aquesta actitud ambivalent del ‘jo’, cal que in-troduïm també alguns matisos en l’esquema inicial que hem es-bossat. No sempre el contingut dels records és —o és plena-ment— plaent i lluminós i, per tant, no sempre es col.loca encontrast amb el present, cosa que, d’alguna manera, eixamplariael radi d’acció de la condemna més enllà del temps que li éspropi. A Allà dalt on de torre..., en concret, la noia del Nadal de lainfantesa es mou en una nit dantesca i és víctima de la mateixafatalitat que afecta el protagonista: el retard, el retard que impe-deix al Sereni soldat d’arribar a les cites amb la Història («nosal-tres fent sempre tard a la guerra») i que és motiu de burla enboca del monstre també semidantesc amb què és identificadaGibraltar a El mal d’Àfrica : «Tard, ja feu tard a la festa» («Tardi, trop-po tardi alla festa»).14 De la mateixa manera, i aquesta variant po-dria entrar en sintonia amb l’adhesió a la condemna, dins elpresent gris i fosc de la reclusió la llum de l’estiu ofereix, a Nomésés ver l’estiu i aquesta seva..., la possibilitat de trobar un locus amœnusindividual, una «closca d’oblit» absolut, una bombolla protecto-ra i definitiva. Sembla que aquesta possibilitat derivi, en aquestpunt ja molt avançat del recull, del fet que el temps de la capti-vitat ja comença a tenir un passat a les espatlles: allà queden el pa-

- 26 -

14 Possible relectura de l’estrofa final d’Il sabato del villaggio (Dissabte al poblet)de Leopardi: el de Recanati, amb una ironia tan malèvola com la gossa de Se-reni, augura al jovent que els trigui a arribar el dia de la festa, és a dir, l’edat adul-ta en la qual tenen posades tantes esperances que no s’acompliran, com mai nos’acompleixen les expectatives que tothom té per al diumenge, el dia de festade la setmana. En Sereni es tractaria d’una constatació: el soldat-presoner hau-ria arribat tard, també, a les celebracions del final de la guerra.

timent i l’amargor, llegim als dos poemes següents, fruit de la vi-sita al camp abandonat, mentre que ara la teranyina, l’aiguamoll,la mala herba, dibuixen més aviat un espai posterior al temps, demort però també d’«eternitat» i de llum, de bellesa permanent(«sudari d’iris sigui»). Més clarament aAlgèria, el darrer poema dela secció, i el que clouria tot el periple, el càstig queda ja relegatexplícitament a l’ ‘abans’ («Abans eres un càstig»), i el seu record,qualificat com a «febre», és a dir, com a obsessió, fa un esclat dellum potser dolorós, però tan intens com el que feia el record dela noia d’Atenes. Els mots «càstig» i «febre» ens obliguen, a més,a tornar un xic enrere i a rellegir Ha trigat massa l’hora... i Si febrede tu ja no em fa agafar..., on també apareixen, extremant l’ambi-güitat del ‘tu’ femení al qual s’adreça el poeta, susceptible de serentès com una de les dones objecte de record consolatori peròtambé, doncs, com la mateixa Algèria. Tendeixen a fusionar-se elsdos plans que prèviament més aviat es donaven el contrapunt,com si Algèria, és a dir, la mort en vida, fos indestriable dels re-cords sobre el temps anterior i sobre la mateixa Algèria que hagenerat, i com si la tristor, el tedi i la boira dels nous temps de lapostguerra donessin una càrrega de vitalitat al «mal d’Àfrica»,als records d’Àfrica, a la seva capacitat de persistència i de pro-vocar encara en el ‘jo’ algun «sotrac», com el que li provocava elnen Dimitrios en un dels primers poemes del llibre.

El «mal» manté, certament, el seu dolor, i l’experiència a l’e-xèrcit i als camps de concentració manté tot allò que tenia d’in-comprensible, absurda, irracional, però aquesta irracionalitat, queés també la de tota la complexitat emotiva que el ‘jo’ ha experi-mentat i continua experimentant, posseiria alhora en si mateixauna força superadora. Al darrer poema del recull el jo i el no-jo(en aquest cas, una parella que fa l’amor), la memòria (1963) i el

- 27 -

present (1943) coincideixen en una mateixa percepció de la can-tarella ofensiva de què són objecte els presoners italians: la per-ceben «sense cos, despresa del seu sentit». El tema de la separacióinvolucra aquí el mateix llenguatge, les paraules, que per tal de dirl’irracional es destensen, es deixen anar, es buiden, s’obren a unaconvivència de contraris i a una polisèmia que serveixen de cui-rassa contra el «sentit». Frases com «sale macaroni de mon amour» o«mort/per a la guerra i per a la pau» expressarien, tot i la recan-ça o el ressentiment amb què són proferides, una efectiva in-vulnerabilitat, i l’extremada i enigmàtica elasticitat amb què sónestablertes al llarg de tot el Diari les relacions sintàctiques, in-closes contraposicions i analogies, secundaria aquesta operaciód’obertura.

Podríem, fins i tot, molt prohermèticament, llegir en El vuit desetembre 1943/1963 una reivindicació del significant o del ritme enla pràctica poètica. Ara bé, l’insult «sale macaroni» perd el seu sen-tit, però se’ns diu quin era aquest sentit («tonada injuriosa»), i alllarg de tot el recull se’ns va indicant o suggerint respecte a quèes produeix l’absència, quines contradiccions la caracteritzen ien quina realitat es perd el contacte amb la realitat o s’entra enuna realitat interior. Per això el llenguatge hermètic s’alterna o esfon amb el llenguatge realista, i aquesta alternança o fusió és pre-sentada tal com si obeís no a un programa, sinó a una circums-tància existencial que molts crítics extrapolen, més enllà de l’ex-periència personal de Sereni, a la idiosincràsia de l’intel.lectual ode l’home modern, amargament desubicat, en la seva solitud, res-pecte als processos històrics col.lectius i ferit, fenomenòlogica-ment parlant, per una forta sensibilitat envers la inconsistència.Des d’aquest punt de vista, Sereni —o el seu ‘jo’, el que parla enel llibre—, més que no pas reivindicar l’hermetisme, l’hauria re-

- 28 -

trobat, hi hauria topat: la famosa poètica de l’«absència» (assenza)indicava, en els hermètics, el refús de l’engagement, del compromíscivil (impegno), la voluntat d’allunyar-se del món real per a crear unmón autònom; Sereni va anar a parar, sense voler, gairebé para-doxalment, a un estat d’«absència», que no va ser un parti prisprevi a l’escriptura, sinó una condició imposada des de fora i con-vertida en objecte mateix de l’elaboració poètica. L’ambivalènciamàxima consistiria, en definitiva, en el fet que totes les percep-cions i les associacions del recull poden llegir-se o bé despulladesde significació, com a producte de la folla estupefacció d’una ab-sència ‘total’, ‘pura’, o bé amb relació a la Història en curs, entermes d’absència ‘viscuda’.

- 29 -

Diario d’AlgeriaDiari d’Algèria

La ragazza d’AteneLa noia d’Atenes

Periferia 1940

La giovinezza è tutta nella luced’una città al tramontodove straziato ed esule ogni suonosi spicca dal brusio.E tu mia vita salvati se puoiserba te stessa al futuropassante e quelle parvenze sui pontinel baleno dei fari.

- 34 -

- 35 -

Perifèria 1940

La jovenesa és tota ella en la llumd’una ciutat al capvespreon escruixits i exiliats tots els sonses destrien del brogit.Però tu salva’t si pots vida mevaestalvia’t a tu per al futurvianant i aquelles siluetes als pontssota el llampec dels fars.

- 36 -

Città di notte

Inquieto nella tradottache ti sfiora così lentamentemi tendo alle tue luci sinistrenel sospiro degli alberi.Mentre tu dormi e forsequalcuno muore nelle alte stanzee tu giri via con un voltodietro ogni finestra – tu stessaun volto, un volto soloche per sempre si chiude.

- 37 -

Ciutat de nit

Neguitós al comboique tan a poc a poc et passa a frecm’aboco vers les teves llums sinistressota l’alè dels arbres.Mentre tu dorms i qui sapsi algú es mor a les cambres aladesi vas girant enllà amb un rostrerere cada finestra —tota tuun rostre, un rostre solque es clou per sempre més.

Diario bolognese

Io non so come sempreun disperato murmure m’opprimanell’aria del tuo mezzogiornotanto diffusa ai colli dentro il soletanto quaggiù gremita e fumicosa.E non è fiore in te che non m’esprimail male che presto lo morde,non per finestra musica s’inoltrache amara non ricada sull’estate.Invano sotto San Luca ogni stradavoluttuosa rallenta, alla tua gioiasono cieco ed inerme.E l’ombra dorata trabocca nel rogo serale,l’amore sui volti s’imbestia,fugge oltre i borghi il tempo irreparabiledella nostra viltà.

- 38 -

- 39 -

Diari bolonyès

No sé com és que semprem’atueix un xiu-xiu desesperaten l’aire del teu migdiaals turons tan diàfan sol endins aquí baix tan fumós, tan enxubat.I en tu no hi ha cap flor que no em palesila malura que l’ha d’atacar,ni per finestra s’endinsa cap músicaque amarga en l’estiu no recaigui.Sota San Luca en va tots els carrerss’alenteixen plaents, jo cec i inermesóc a la teva joia.I l’ombra daurada es vessa en el foc del vespre,als rostres l’amor s’enfelloneix,fuig ravals enllà el temps irreparablede la nostra covardia.

Belgradoa Giosue Bonfanti

– ...Donau? –– Nein Donau, Sava – come in sognodice la sentinella e rulla un pontesotto il convoglio che s’attarda.E non so che profondità remotadi lavoro e di voci dai tuoi spalticelebra una tranquilla ora d’Europanata con te tra due chimere– il Danubio! la Sava! –azzurre di un mattinoperduto, di là da venire:sogno improvviso di memorie, comele sentinelle sognanodai ponti della Savaqualche figura tra le piante a caso,un intravisto romanzo d’amore.

Tradotta Mestre-Atene, agosto 1942

- 40 -

- 41 -

Belgrada Giosue Bonfanti

—... Donau?——Nein Donau, Sava —el sentinella diutalment com si somiés i un pont retrunysota el comboi que afluixa. I no séquina profunditat remotade veus i feinejardes dels teus terraplenscelebra una estona de calma a Europa sorgida amb tu entre dues quimeres—el Danubi! el Sava!—blaves del blau d’un matíperdut enllà del temps:somni sobtat de recordances, talcom somien els sentinellesdels ponts del Sava estantuna o altra silueta entre els matolls,una borrosa novel.la d’amor.

Comboi Mestre-Atenes, agost del 1942

Italiano in Grecia

Prima sera d’Atene, esteso addiodei convogli che filano ai tuoi lembicolmi di strazio nel lungo semibuio.Come un cordoglioho lasciato l’estate sulle curvee mare e deserto è il domanisenza più stagioni.Europa Europa che mi guardiscendere inerme e assorto in un mioesile mito tra le schiere dei bruti,sono un tuo figlio in fuga che non sanemico se non la propria tristezzao qualche rediviva tenerezzadi laghi di fronde dietro i passiperduti,sono vestito di polvere e sole,vado a dannarmi a insabbiarmi per anni.

Pireo, agosto 1942

- 42 -

Italià a Grècia

Primer vespre d’Atenes, ampli adéudels combois que fan via pels teus margescurulls d’estrall en la llarga penombra.Com qui plora un mortals giravolts he anat deixant l’estiui és mar i desert el demàja sense estacions.Europa Europa que mirescom inerme i absort davallo a un meufràgil mite entre rengles d’embrutits,sóc un fill teu que fuig i no coneixaltre enemic que la seva tristesao alguna rediviva tendresade llacs d’arbres enllà dels passosperduts,vaig vestit de pols i de sol, vaig a damnar-mea enterrar-me en vida.

Pireu, agost del 1942

- 43 -

Dimitriosa mia figlia

Alla tenda s’accostail piccolo nemicoDimitrios e mi sorprende,d’uccello tenue stridosul vetro del meriggio.Non torce la bocca purala grazia che chiede pane,non si vela di piantolo sguardo che fame e paurastempera nel cielo d’infanzia.È già lontano,arguto mulinelloche s’annulla nell’afa,Dimitrios – su lande avareappena credibile, appenavivo sussultodi me, della mia vitaesitante sul mare.

Pireo, agosto 1942

- 44 -

Dimitriosa la meva filla

A la tenda s’acostael petit enemicDimitrios i em sorprèn,piulet fi d’ocell al cristall del migdia.No torça la boca purala gràcia que pa demana,no s’entela de llàgrimesl’esguard que fam i pordeixata en el cel infantil.Ja és lluny,remolí d’astúciaesvanint-se en la calitja,Dimitrios —per garrigues avaresamb prou feines creïble, amb proufeines viu sotracde mi, de la meva vidavora el mar indecisa.

Pireu, agost del 1942

- 45 -

La ragazza d’Atene

Ora il giorno è un sospiroe tutta l’Attica un’ombra.E come un guizzo illumina gli opachivetri volgenti in fugaè il tuo volto che sprizza laggiùdal cerchio del lume che accendiall’icona serale.

Ma quidove via via più rade s’abbattonodell’ultima caccia le predetra le piante che seguono il confine,ahimè che il purosegno delle tue sillabe si guasta,in contorto cirillico si muta.E tu: come t’oscuri a poco a poco.Ecco non puoi restare, sei perdutanel fragore dell’ultimo viadotto.

*Presto sarò il viandante stupefattoavventurato nel tempo nebbioso.Deboli voli, nomi inerti ormaiad una ad una si sgranano noteper staccarsi dal coro, oscuri scorcid’un perduto soggiorno: Kaidari,

- 46 -

La noia d’Atenes

Ara el dia és un sospiri tot Àtica una ombra.I una mena de resplandor il.luminaels vidres opacs que emprenen la fugaés el teu rostre que brolla allà baixdel cercle de llum que li encensa la icona del vespre.

Però aquíon van caient cada cop més escassesles peces de la cacera última entre els matolls que marquen la frontera,ai que es malmet el signepur de les teves síl.labes,es fa ciríl.lic recargolat. I tu: a poc a poc com vas enfosquint-te.Ho veus?, no pots romandre, et perdsamb la fragor de l’últim viaducte.

*Aviat seré l’astorat vianantque s’aventura en temps de boira.Vols desmaiats, noms ja inertsuna per una es van desgranant notesper a sortir del cor, retalls obscursd’un sojorn perdut: Kaidari,

- 47 -

una conca dolceamara d’ulivinel mio pigro rammentare – o quellenavi perplesse al vento del Pireo.E tutto che si prese sguardo e ascoltoconfitto nella bruma è già passato.

*Perché di tanto la ruota ha giratooggi una flotta amica incrocia al largo,tardi matura il frutto d’ansietàprimizia ad altri che non te,despinís.Chi dorme dorme nell’altaneve lassù tra i cari morti.Tu coi morti ti levi e in loro parli:– Io voglio una bandieradel mio strazio sonorasmagliante del mio pianto,io voglio una contrada ove sia cantolieve dagli anni verdil’inno che m’opprimeva,ove l’allarme che solcò le nottitorni mutato in ecodi pietà di speranza di timore –.

*Così, distanti, ci veniamo incontro.E a volte sembra

- 48 -

un dolçamarg fondal d’oliveresal meu mandrós record —o aquells vaixellsrecelosos del vent del Pireu.I tot el que l’oïda i l’ull copsarenclavat dintre la boira ja ha passat.

*Després que tantes voltes fes la rodapassa avui a l’horitzó una flota amiga,el fruit del neguit tard madura primícia per als altres, no pas per a tu, despinís.El qui dorm dorm a l’alta neuallà dalt entre els seus morts.Tu amb els morts t’alces, dius per boca d’ells:—Jo vull una banderaque entoni el meu dolorque enlluerni amb el meu plor,vull una terra on siguicant lleuger dels anys tendresl’himne que m’oprimia,on la sirena que solcà les nitstorni feta ecode pietat d’esperança de temor.—

*Així, distants, anem l’un cap a l’altre.I de vegades sembla,

- 49 -

d’incamminarci, despinís, nel solelieto anche ai vintinei giardini dell’Attica vivaci.E ancora il tuo ricordo ne verdeggia.

Tradotta Atene-Mestre, autunno 1942Africa del Nord, autunno 1944

- 50 -

despinís, que fem via sota el soljoliu també per als vençutspels jardins d’Àtica pletòrics.I el record de tu bé en verdeja encara.

Comboi Atenes-Mestre, tardor del 1942Àfrica del Nord, tardor del 1944

- 51 -

Risalendo l’Arno da Pisa

O mia vita mia vita ancora ansiosad’un urbano decoro...Se case e campi diventano vacuise assurde si fanno le vocie il velo sollevare non sai più,è tua quella bruma, tristezzaforiera a ritroso dalle focid’una sua grigia bellezza.Poi venne una zazzera d’orosu un volto nebbioso.Fu un giorno di fine d’annonel torvo tempo di guerraa Santa Croce sull’Arno.

dicembre 1942

- 52 -

Remuntant l’Arno des de Pisa

Oh vida meva encara delerosad’un polit decòrum... Si camps i cases van tornant-se vacussi absurdes es fan les veusi el vel ja no saps aixecar,teva és aquella broma, tristorcorrent amunt a l’avantguardad’una seva grisa bellesa.Després va arribar un floc de cabells d’orsobre un rostre boirós.Va ser un dia a finals d’anya Santa Croce sull’Arnoen temps de mal averany.

desembre del 1942

- 53 -

Villa Paradiso

Avvilite delizie, non meglio del filodi brezza che nel mattinodi glicines’inoltra sulla costa bombardata.

Paceco, 1943

- 54 -

Vil.la Paradiso

Delícies defallents, no pas millors que el fil d’aire que al matíde glicinaper la costa bombardejada avança.

Paceco, 1943

- 55 -

Pin-up girl

Guarda il ritaglio triste che s’affloscianell’aria abbacinata:ha cenni di maltempo,rade voci d’allarmeil meriggio di luglio.E per poco la setesi placa alle tue labbraumide ancora nel vento.

Fronte di Trapani, luglio 1943

- 56 -

Noia d’anunci

Mira com es doblega el retall tristen l’aire ofuscat:duu senyals de mal temps,esparses veus d’alarmael migdia d’estiu.I només per un instantla set s’apaivaga als teus llavisencara humits en el vent.

Front de Trapani, juliol del 1943

- 57 -

Diario d’AlgeriaDiari d’Algèria

a Remo Valianti

Lassù dove di torrein torre balza e si rimandaormai vano un consenso,il chivalà dell’ora,– come quaggiù di torretta in torrettadai vertici del campo nei richiamitra loro le scolte marocchine –chi va nella tetra mezzanottedei fiocchi veloci, chi l’ultimobrindisi manca su neresoglie di vento sinistred’attesa, chi va...È un’immagine nostrastravolta, non giuntaalla luce. E d’obliosolo un’azzurra vena abbandonatra due epoche morte dentro noi.

Sainte-Barbe du Thélat, Capodanno 1944

- 60 -

Allà dalt on de torreen torre salta i es trametja inútil un consens,l’alto-on-aneu de l’hora—com aquí baix de torreta en torretaa les puntes del camp amb les consignes que es van passant els guaites marroquins—,hi ha qui va per la mitjanit llòbregadels flocs rabents, hi ha qui es perdl’últim brindis a negresllindars de vent sinistresd’espera, hi ha qui va...És una imatge nostracontrafeta, que no ha sortita la llum. I d’oblit sols deixa anaruna vena blava entre dues èpoquesmortes dins nostre.

Sainte-Barbe du Thélat, cap d’any del 1944

- 61 -

Un improvviso vuoto del cuoretra i giacigli di Sainte-Barbe.Sfumano i volti diletti, io resto solocon un gorgo di voci faticose.E la voce più chiara non è piùche un trepestio di pioggia sulle tende,un’ultima fronda sonorasu queste paludi del sonnocorse a volte da un sogno.

Sainte-Barbe du Thélat, inverno 1944

- 62 -

Una buidor sobtada al corentre els jaços de Sainte-Barbe.Els rostres cars s’esvaeixen, em quedo sol amb un remolí de veus feixugues.I la veu més clara ja no és mésque el trepig de la pluja a les lones,una darrera branca remorosaen aquests aiguamolls del sonde vegades solcats per un somni.

Sainte-Barbe du Thélat, hivern del 1944

- 63 -

Rinascono la valentiae la grazia.Non importa in che forme – una partitadi calcio tra prigionieri:

specie in quellolaggiù che gioca all’ala.O tu così leggera e rapida sui pratiombra che si dilunganel tramonto tenace.Si torce, fiamma a lungo sul finireun incolore giorno. E come sfumachimerica ormai la tua corsagrandeggia in meamaro nella scia.

Sainte-Barbe du Thélat, maggio 1944

- 64 -

Reneixen la vàluai la gràcia.Tant és sota quina forma —un partitde futbol entre presoners:

sobretoten aquell que allà baix juga d’extrem.Oh tu pels prats tan ràpida i lleugeraombra que s’allargassaen la posta tenaç.Es recargola, ble lent a extingir-se,un jorn sense color. I en esvair-sequimèrica ja la teva cursaen mi fa ufana amarg en el deixant.

Sainte-Barbe du Thélat, maig del 1944

- 65 -

Non sa più nulla, è alto sulle aliil primo caduto bocconi sulla spiaggia normanna.Per questo qualcuno stanottemi toccava la spalla mormorandodi pregar per l’Europamentre la Nuova Armadasi presentava alla costa di Francia.Ho risposto nel sonno: – È il vento,il vento che fa musiche bizzarre.Ma se tu fossi davveroil primo caduto bocconi sulla spiaggia normannaprega tu se lo puoi, io sono mortoalla guerra e alla pace.Questa è la musica ora:delle tende che sbattono sui pali.Non è musica d’angeli, è la miasola musica e mi basta –.

Campo Ospedale 127, giugno 1944

- 66 -

Ja no sap res, vola ben amuntel primer que ha caigut fulminat a la platja normanda.Per això algú aquesta nitem tocava l’espatlla murmurantque pregués per Europamentre la Nova Armadaes plantava a les costes de França.He respost enmig del son: —És el vent,el vent que fa tonades estranyes. Però si tu fossis de debòel primer que ha caigut fulminat a la platja normandaprega tu si és que pots, jo sóc mortper a la guerra i per a la pau.Aquesta és ara la tonada:de les lones picant contra els pals.No és música d’àngels, és la mevaúnica música i em basta.—

Camp Hospital 127, juny del 1944

- 67 -

Ahimè come ritornasulla frondosa a mezzo lugliocollina d’Algeriadi te nell’alta erba riversanon ingenua la vocee nemmeno perversache l’afa lamentae la bocca ferocema rauca un poco e tenera soltanto...

Saint-Cloud, luglio 1944

- 68 -

Ai, com tornaal frondós a mig juliolturó d’Algèriade tu a l’alta herba ajagudano ingènua la veui tampoc perversaque la xafogor blasmai la boca ferotgeperò enrogallada un xic i només tendra...

Saint-Cloud, juliol del 1944

- 69 -

Non sanno d’essere mortii morti come noi,non hanno pace.Ostinati ripetono la vitasi dicono parole di bontàrileggono nel cielo i vecchi segni.Corre un girone grigio in Algerianello scherno dei mesima immoto è il perno a un caldo nome: ORAN.

Saint-Cloud, agosto 1944

- 70 -

No saben que són mortsels morts com nosaltres, no tenen pau. Tossuts repeteixen la vidaes diuen mots plens de bondatrellegeixen al cel els vells senyals.Volta un ròdol gris per Algèriasota la riota dels mesosperò amb l’eix fix al caliu d’un nom: ORÀ.

Saint-Cloud, agost del 1944

- 71 -

Solo vera è l’estate e questa sualuce che vi livella.E ciascuno si trovi il sempreverdealbero, il cono d’ombra,la lustrale acqua beatae il ragnatelo tessuto di noiasugli stagni malvagiresti un sudario d’iridi. Laggiù è la siepe labile, un alonedi rossa polvere,ma sepolcrale il canto d’una tormatedesca alla forza perduta.Ora ogni fronda è mutacompatto il guscio d’oblioperfetto il cerchio.

Saint-Cloud, agosto 1944

- 72 -

Només és ver l’estiu i aquesta sevallum que us iguala.Que es busqui cadascú doncs el seu arbresempre verd, el con d’ombra,la lustral aigua de vidai que la teranyina feta de tedials malignes estanyssudari d’iris sigui. Allà baixes veu el matoll làbil, un halode pols vermella,però sepulcral se sent el cant d’una hostalemanya a la força perduda.Ara la verdesca és mudacompacta la closca d’oblitperfecte el cercle.

Saint-Cloud, agost del 1944

- 73 -

E ancora in sogno d’una tenda s’agitail lembo.Campo d’un anno facui ritorno tentonima qui nessuno piùa ginocchi soffresolo la terra soffreche nessuno piùsoffra d’essere quie tutto è pronto per l’eternitàil breve lago diventato paludela mala erba cresciuta alle sogliené fisarmonica gemedi perdute domenichetra cortesi comitivedi disperati meno disperatipiù disperati. Io dico:– Dov’è il lumeche il giovane Walter vigilavafiammante nell’ora tardaall’insonne compagnia... –.

Sidi-Chami, ottobre 1944

- 74 -

I encara en somnis d’una tendaes belluga la vora.Camp d’ara fa un anyon torno a les palpentesperò aquí ja ningú nopateix de genollonspateix només la terrapel fet que ja ningúpateixi de ser aquíi a punt és tot per a l’eternitatel petit llac convertit en aiguamollla mala herba que ha crescut als llindarsi no gemega cap acordióde diumenges perdutsentre agradoses collesde desesperats poc o moltdesesperats. I dic:—On és el llumque el jove Walter vigilavatard de la nit ben encèsper a la insomne companyia?—.

Sidi-Chami, octubre del 1944

- 75 -

Spesso per viottoli tortuosiquelque part en Algériedel luogo incertoche il vento morde,la tua pioggia il tuo soletutti in un puntotra sterpi amari del più amaro filodi ferro, spina senza rosa...ma già un anno è passato,è appena un sogno:siamo tutti sommessi a ricordarlo.Ride una larva chiaradov’era la sentinellae la collinadei nostri spiriti assentideserta e immemorabile si vela.

Sidi-Chami, novembre 1944

- 76 -

Sovint per viaranys tortuososquelque part en Algériedel lloc incertque el vent tenalla,la teva pluja el teu soltots en un puntentre amargs esbarzers del més amargfilferro, espina sense rosa...però ja ha passat un any, tot just és un somni:subjectes estem tots a recordar-lo.Riu una larva claraon hi havia el sentinellai el turódels nostres esperits absentsdesert i immemorial es tapa.

Sidi-Chami, novembre del 1944

- 77 -

Troppo il tempo ha tardatoper te d’essere dettapena degli anni giovani.Illividiva la città nel ventoo un’iride cadeva nella danzadei riflessi beati:eri nel ticchettio meditabondod’una sfera al mio polsotra le pagine sfogliateuna marea di sole,un’indolenza di sobborghi chiaripresto assunta in un voltocosì a fondo scrutato,ma un occhio lustro ma un tatto febbrile.Venivano ombre leggere: – che portitu, che offri?... –. Sorridevoagli amici, svanivanoessi, svanivain tristezza la curva d’un viale.Dietro ruote fuggitesmorzava i papaveri sui pratiuna cinerea estate.Ma se tu manchie anche il cielo è vinto

- 78 -

Ha trigat massa l’horaque de tu en puguem dircàstig de joventut.Ventosa la ciutat empal.lidiao un arc de Sant Martí queia en la dansadels reflexos sublims:eres en el tic-tac meditabundd’una esfera al meu polsentre les planes fullejadesun devessall de sol,una indolència de ravals lluentsaviat erigida en un rostretan a fons escrutat,i alhora un ull plorós, un febril tacte.Venien ombres lleugeres: —què portestu, què tens per oferir?...— Jo somreiaals amics, ells es feienfonedissos, es foniaen tristor un giravolt de carretera.Darrere rodes que havien fugitals prats apagava les roselles un estiu color de cendra.Però si tu faltesi el cel també és vençut

- 79 -

sono un barlume stento,una voce superflua nel coro.

Sidi-Chami, novembre 1944

- 80 -

sóc llum que pampalluga,al cor sóc veu sobrera.

Sidi-Chami, novembre del 1944

- 81 -

Se la febbre di te più non mi portacome ogni gesto si muta in carezzaove indugia un addiofoglia che di prima estatesi spicca.Fatto è il mio sguardo più tenero e lentod’essere altrove e qui non è più teso.Strade fontane piazzeun giorno corse a volonel lume del tuo corpoin ognuna m’attardo in un grovigliodi volti amatinel poco verde tra gli anditi buinel vecchio cielo diventato mite.

Sidi-Chami, dicembre 1944

- 82 -

Si febre de tu ja no em fa agafarcom es torna tot gest carícia allà on s’atarda un adéufulla que a l’estiude seguida es desprèn.L’esguard més lent i bla se m’ha anat fentde tant ser lluny i aquí ja no és gens tens.Carrers fonts placesun dia recorreguts en un instanten la llum del teu cosa cada un m’entretinc en un garbuixde rostres estimatsen el poc verd que hi ha entre els foscs passatgesen el vell cel que ja s’ha asserenat.

Sidi-Chami, desembre del 1944

- 83 -

Nel bicchiere di frodotocca presto il suo fondoquest’allegria che vela la tristezzain cresta dei tizzi sopitisbalzati a noi dal più lontano fuoco.E sii tu oggi il Dio che si fa carnelontananza per noi nell’ora oscura.

Sidi-Chami, Natale 1944

- 84 -

Al got rebut furtivamentaviat toca el seu fonsaquest goig que vela la tristorencrestada als brandons somortsque ens salten del foc més llunyà.Sigues tu, sí, avui el Déu que es fa carnper a nosaltres llunyania en l’hora fosca.

Sidi-Chami, Nadal del 1944

- 85 -

Algeria

Eri prima una penache potevo guardarmi nelle manisempre dalla tua polvere più arseper non sapere più d’altro soffrire.Come mi frughi riaffiorata febbreche mi mancavi e nel perenne specchioora di me baleniquali nel nero porto fanno il giornoindicibili segni dalle navi.....................................................................

- 86 -

Algèria

Abans eres un càstigque em podia mirar a les manscada cop de pols teva més ressequescar patir no sabia per res més.Com em burxes oh febre rebrotadaque ja enyorava i al mirall perenneara de mi fulguresfent com fan al port fosc claror de diaels senyals inefables dels vaixells...................................................................

- 87 -

Il male d’AfricaEl mal d’Àfrica

- 90 -

Frammenti di una sconfitta

Tra il brusio di una follanel latrato del maretra gli ordini e i richiamimancavo, morivosotto il peso delle armi.Ed ecco stranamente simultaneele ragazze d’un tempotutte le mie ragazze tra loro per manoin semicerchio incontro a me venirenon so se soccorrevoli od ostili.

*istruzione e allarme

Dicevano i generali:mimetizzarsi sparireabbarbicarsi amalgamarsi al suolo,farsi una vita di frondae mai ingiallire.Ma l’anima di quali fogliesi vestirà per sfuggirealla muta non vista osservazionedell’occhio che scopre in ognunobaleni di rimorso e nostalgia?Se passa la rombante distruzionesiamo appiattiti corpi,volti protesi all’alto senza onore.

*

- 91 -

Bocins d’una derrota

Amb aquella bonior de gentenmig dels lladrucs del marentre ordres i consignesdefallia, em moriasota el pes de les armes.I heus aquí estranyament totes alhorales noies d’abanstotes les meves noies agafades de la màvenint en semicercle cap a mino sé si hostils o auxiliadores.

*instrucció i alarma

Deien els generals:camuflar-se desaparèixerarrelar-se confondre’s amb el terra,fer-se una vida d’arbrei mai no esgrogueir.Però l’ànima de quines fulleses vestirà per defugirla muda inadvertida observacióde l’ull que en tots nosaltres descobreixguspires de recança i de nostàlgia?Si passa la brogent destrucciósom cossos arronsats,rostres dreçats enlaire sense honor.

*

Così una donna amata e passata ad altri: si muove e parla, o tace,e ancora si sa che cosa c’è dietro quei moti e quei silenzi, ma nonè il sapere che tutto ciò è per altri che ti dà pena – o non è soloquesto –, è il sentire che altri ne prova delizia e ci legge e ci sco-pre, quasi fosse lui il primo, quanto già tu vi hai letto e scoperto;o, peggio, ci vede altro da ciò che tu vi avevi visto e cancella ituoi segni, per sostituirvi i propri, dalla lavagna che è lei.

*Il nostro tempo d’allora:i soldati dentro i fossimascherati dalle frondee come ridenti d’amore.Non fu mai così viva la campagnané mai così straziante d’abbandoni.Maggio portò, come sempre, tedeschi...Ma si udiva compitare l’alatodialogo dei piloti distantinella quotidiana regata:struggente ne avemmo una vogliadi margini d’ombrae come stille dal remo volante in cadenzagiungevano a noi quelle parole,era l’umida vela del mattinola guizzante vacanza sugli stagni.(E come il cielo avrebbe potuto non essereuna tesa freschissima bandieraa stelle e strisce?Fu così che ci presero).

*- 92 -

És el mateix cas d’una dona que hem estimat i que ara ja no ésnostra: es belluga i parla, o calla, i encara sabem el que hi ha dar-rere aquells moviments i aquells silencis, i el que ens dol no és—o no és solament— saber que tot això és per a algú altre, és elfet de sentir que algú altre hi troba delit i hi llegeix i descobreix,com si ell fos el primer, tot allò que nosaltres abans hi vam llegiri descobrir; o, pitjor, hi veu una cosa diferent d’allò que nosaltreshi havíem vist i esborra els nostres senyals, de la pissarra que ésella, per posar-hi els seus.

*El nostre temps d’aleshores:els soldats dins les rasesdisfressats amb fullatgei com qui diu joiosos d’amor.Els prats i els camps no foren mai tan viusni mai tan cruels en abandonaments.Maig ens va dur, com sempre, alemanys...Però sentíem allà lluny els pilotsque el diàleg alat sil.labejavena la regata de cada dia,punyent ens desvetllà un desigde marges d’ombra i com gotes des del compassat rem voladorens pervenien aquelles paraules,era la vela humida del matíles fugaces vacances als estanys.(I què hauria pogut ser el cel sinóuna estesa i ben fresca banderade barres i estrelles?Va ser així que ens van agafar.)

*- 93 -

Accadeva come dopo certi sogni. Un amore perduto o un altroritenuto impossibile o funesto appaiono. Oppure si tratta del-l’immagine di persona estranea che d’un tratto, nel sogno, si scio-glie in gesti e parole che la fanno amare. Non che al risveglio sicorra in cerca di lei o che qualcosa muti, della vita, per questo,ma dal sogno un’acuta dolcezza si prolunga nel giorno e di essasi è vivi...

Fronte di Trapani, 1943

- 94 -

Passava com després d’alguns somnis. Una dona que hem perdut,o que tenim per inabastable o per perillosa, fa acte de presència.O bé es tracta de la imatge d’algú que no coneixem i que desobte, enmig del somni, es desfà en gestos i paraules que fan queens n’enamorem. No és que en despertar-nos correm a buscar-la o que alguna cosa canviï, en la vida, de resultes d’això, peròuna dolçor intensa es perllonga del somni a la vetlla i en vivim,d’aquesta dolçor...

Front de Trapani, 1943

- 95 -

Il male d’Africaa Giansiro che va in Algeria (1958)

Una motocicletta solitaria.Nei tunnel, lungo i tristicavalcavia di Milanoun’anima attardata. Mah!È passata, e ora fa la sua stradae un’eco a noi appena ne ritorna,col borbottìo della pentola familiarenei tempi che si vanno quietando.Diversa da Orano cantavala corsa del treno sul finire della guerrae che bel sole sul viaggio e a sciamibimbetti, moretti sempre più neridi stazione in stazionegià con tutta alle spalle l’Algeria.Pensa – dicevo – la guerra è sul finiree ponente ponente mezzogiornoguarda che giro per rimandarci a casa.E dei bimbi moretti sempre più neridi stazione in stazionegive me bonbon good American pleasela litania implorante. Rimbombavala eco tra viadotti e ponti lungoun febbraio di fiori intempestiviritornava a un sussulto di marmitteche al sole fumavano allegre

- 96 -

El mal d’Àfricaal Giansiro que se’n va aAlgèria (1958)

Una motocicleta solitària.Al cinturó, pels tristos túnels de Milàuna ànima tocatardana. Res!Ha passat, i ara fa el seu camíi aquí tan sols un eco en torna,barrejat amb el xup-xup de l’olla de casamentre els temps es van assossegant. Ben altrament cantava des d’Oràla cursa del tren al final de la guerrai quin sol pel viatge i quins eixamsde canalla, bruns cada cop més negresa cada estacióamb tot Algèria ja darrere nostre.La guerra —deia jo— s’està acabanti mira quina volta, ponent ponent migjorn,per enviar-nos a casa.I dels vailets bruns cada cop més negresa cada estaciógive me bonbon good American pleasela lletania suplicant. Retrunyial’eco per viaductes i ponts al llargd’un febrer de flors intempestivestornava cap a un sotrac de perolesque al sol fumejaven alegres

- 97 -

e a quel febbrile poi sempre più fiocoritmo di ramadànche giorni e giorni ci durò negli orecchici fermammo e fu,calcinata nel verbosperare nel verbo desiderare,Casablanca.

E poi?Ho visto uomini stravoltinelle membra – o bidonville! –barracani gonfiarsi all’uraganoaltri petali accendersi – «sono astriperenni», «no, sono fiori caduchi», discorsidi cattività –farsi di estiva cenere,e quando più non si aspettava quasifummo sul flutto sonorodiretti a una vacanzadi volti di là dal mare, da unanereggiante distanza, in famigliacoi gabbiani che fidentisi abbandonavano all’onda.Ma caduta ogni brezza, navigandooltre Marocco all’isola dei Sardiuna febbre fu in me:non più quel folleritmo di ramadàn

ma un’ansiauna fretta d’arrivarequanto più nella sera

- 98 -

- 99 -

i cap a aquell febril després cada cop més fluixritme de ramadà que dies i dies ens restà a les orelles ens aturàrem i era,encalcinada en el verb esperar en el verb desitjar,Casablanca.

I després?Vaig veure homes amb braços i camescontrafets —oh suburbi!—barragans que s’inflaven amb l’huracàmés pètals que s’il.luminaven —«són àstersperennes», «no, són flors caduques», conversesde captius—que es feien cendra estival,i quan ja gairebé no ens ho esperàvemens vam trobar al corrent remorósanant cap a unes vacancesde rostres enllà del mar, enllà d’unadistància negrejant, en famíliaamb les gavines que refiades s’abandonaven a l’onatge.Però en cessar tota brisa, navegantpassat el Marroc vers l’illa dels Sardsun desfici em va enfebrar:ja no aquell follritme de ramadà

sinó una ànsiauna pressa per arribara mesura que al vespre

d’acque stagnanti e bassel’onda s’ottenebravarotta da luci fiacche – e

Gibilterra! un latrato,il muso erto d’Europa, della cagnache accucciata lì sta sulle zampe davanti:Tardi, troppo tardi alla festa– scherniva la turpe gola –troppo tardi! e altro di più confusosul male appreso verbodella bianca Casablanca.

*Questa ciarla non so se di rincorsa o fugavecchia di dieci o più annidi un viaggio tra tanti... – s’inquietano i tuoi occhi –e nessuna notizia d’Algeria.No, nessuna – rispondo. O appena qualche groppoconvulso di ricordo: un giorno mai finito, sempreal tramonto – e sbrindellato, scalzoin groppa a un ciuco, ma col cascod’Africa ancora in capoun prigioniero come mepresto fuori di vista di dietro la collina.Quanto restava dell’impero...

e il pifferoramingo tra le tende a colmare la noiae, non appena zitto, quel vuoto di raduradove il fuoco passò e gli zingari...

- 100 -

d’aigües estagnants i baixesl’ona s’entenebriatrencada per llums febles —i

Gibraltar! un lladruc,el musell aixecat d’Europa, de la gossa que jeuallí sobre les potes del davant:Tard, ja feu tard a la festa—es mofava la boca infame—ja feu tard! i no sé què més confússobre el verb mal aprèsde la blanca Casablanca.

*Aquesta xerrameca jo no sé si d’encalç o de fugasobre històries de fa deu anys o méssobre un viatge com tants... —els ulls se’t neguitegen—i cap notícia sobre Algèria.No, cap ni una —contesto. O tot just l’ennuecconvuls d’algun record: un jorn sense final, sempreal capvespre —i esparracat, descalçdalt d’un ruc, però amb el cascd’Àfrica encara al capun presoner com joaviat perdut de vista darrere del turó.El que quedava de l’imperi...

i el flabiolvagant entre les tendes, matant l’avorrimenti, en emmudir, aquell buit de clarianaper on el foc passà i els gitanos...

- 101 -

Trafitture del mondo che uno porta su sée di cui fa racconto a Milanotra i vetri azzurri a Natale di un inverno di solementre – Symphonie nelle case, Symphonied’amour per le nebbiose strade – la nuovagioventù s’industria a rianimare il ballo.Siamo noi, vuoi capirlo, la nuova gioventù – quasi mi gridi in faccia – in creditosull’anagrafe di almeno dieci anni...Portami tu notizie d’Algeria– quasi grido a mia volta – di quantopassò di noi fuori dal reticolato,dimmi che non furono soltantofantasmi espressi dall’afa,di noi sempre in ritardo sulla guerrama sempre nei dintornidi una vera nostra guerra... se quantoproliferò la nostra febbre d’alloraè solo eccidio tortura reclusioneo popolo che santamente uccide.Questo avevo da direquesto groppo da scioglierenell’ultimo sussulto di gioventùquesto rospo da sputare,ma a te fortuna e buon viaggioborbotta borbotta la pentola familiare.

- 102 -

Punyalades del món que hom duu clavadesi que va explicant a Milà per Nadal entre els vidres blaus d’un hivern de solmentre —Symphonie dins les cases, Symphonied’amour pels carrers emboirats— la novajoventut malda per revifar el ball.Som nosaltres, eh, la nova joventut—gairebé em crides a la cara— i faalmenys deu anys que esperem el nostre torn...Porta’m tu notícies d’Algèria—gairebé crido ara jo— de tot el quede nosaltres sortí fora del filat,digue’m que no van ser tan solsfantasmes que forjà la xafogor,de nosaltres fent sempre tard a la guerraperò sempre pels volts d’una veritableguerra nostra..., si tot el ques’escampà la nostra febre d’aleshoresnomés és matança tortura reclusióo poble que mata santament.Això tenia per dir aquest nus a la gola per desferamb el darrer sotrac de joventut aquest fel per escopir,però a tu que et vagi bé i bon viatgementre va fent xup-xup l’olla de casa.

- 103 -

Appunti da un sogno

I due cunicoli, con feritoie, ne farebbero in pratica uno solo sein mezzo non ci fosse uno slargo, una piazzuola circolare.

Nello slargo, al centro dell’unico labirinto che i due cunicoliformerebbero, ci sono io.

Vivo simultaneamente la vita che si svolge nei due cunicoli. Aogni feritoia, di profilo, mica guarda dalla feritoia, c’è un uomo,soldato o graduato. Ognuno veste la divisa cachi, più chiara quasibianca quelli di là, inglesi o americani, insomma nemici, indiscu-tibilmente nemici.

Dalla parte di quest’altro cunicolo si apre una botola, no: unaporta, una botola messa verticalmente.

Ne esce un maggiore (italiano), con un paio di baffi a cespu-glio, è piuttosto tozzo, in una divisa che sarebbe cachi se nonfosse propriamente verde oliva. Viene dalla gavetta. Come hofatto a capirlo? Mah! Questo non ha importanza, ma viene dallagavetta e io l’ho capito.

Sento che è finita e mettendomi sull’attenti saluto e gli dicoche abbiamo perso. Come se gli presentassi il battaglione schie-rato, si mette sull’attenti anche lui e risponde al saluto. Ha la fac-cia come la divisa, diventa sempre più oliva, poi grigiastra, infinenera. Mi si carbonizza sotto gli occhi o mi si mummifica? Si mum-mifica.

Nei due cunicoli ci sono due gesti quasi ritmici, simultanei allaluce delle feritoie con lo stesso scatto istantaneo. Da una partepresentano le armi, dall’altra le depongono appoggiandole allerispettive feritoie.

Uno solo fa un gesto diverso ma senza rompere il ritmo, anzi!

- 104 -

Apunts d’un somni

Les dues galeries, amb espitlleres, de fet en serien una de solasi al bell mig no hi hagués un tros més ample, una placeta cir-cular.

A la placeta, al centre de l’únic laberint que les dues galeriesformarien, hi sóc jo.

Visc simultàniament el que s’esdevé a totes dues galeries. Acada espitllera, de perfil, no pas mirant per l’espitllera, hi ha unhome, soldat o caporal. Tots vesteixen l’uniforme caqui, més clar—gairebé blanc— aquells d’allà, anglesos o americans, és a dir,enemics, no hi ha dubte que enemics.

Pel costat d’aquesta altra galeria s’obre una trapa, no: unaporta, una trapa posada en vertical.

En surt un comandant (italià), amb un bigoti feréstec, és mésaviat rabassut, amb un uniforme que seria caqui si no fos prò-piament verd oliva. És del cigró. Que com ho sé? Tant se val, elcas és que és del cigró i que jo ho sé.

M’adono que tot s’ha acabat, em quadro, saludo i li dic quehem perdut. Com si li presentés el batalló format, també ell esquadra i respon a la salutació. Té la cara com l’uniforme, se litorna d’un color cada cop més oliva, després grisosa, al finalnegra. Se’m carbonitza allà al davant o se’m momifica? Es mo-mifica.

A les galeries s’hi observen dos moviments gairebé rítmics, si-multanis a la llum de les espitlleres, igualment instantanis, fulgu-rants. A una banda presenten armes, a l’altra les deposen, re-penjant-les cadascú a la seva espitllera.

Només un fa un altre moviment, però sense trencar el ritme,

- 105 -

sottolineandolo – come se tenesse lui il bandolo di tutto. Fa unaspecie di oplà, di piroetta su se stesso di gioia acrobatica nell’ap-poggiare l’arma a sua volta.

È un soldato biondo, più giovane degli altri. Italiano, s’inten-de. Ma si direbbe piuttosto inglese. Per la sua biondezza? Per lapiroetta di gioia? Solo adesso capisco veramente che è finita, chela guerra è perduta.

Quanti dispiaceri la gioventù (degli altri) ci darà d’ora in poi.

- 106 -

de fet marcant-lo —com si fos ell el qui dirigeix. Fa una menad’up-la, de cabriola sobre si mateix, de celebració acrobàtica quanli toca de repenjar l’arma.

És un soldat ros, més jove que els altres. Italià, certament. Peròmés aviat semblaria anglès. Perquè és ros? Per l’alegria de la ca-briola? Ara sí que tinc clar que tot s’ha acabat, que hem perdutla guerra.

Quants disgustos que ens donarà, d’ara endavant, la joventut(dels altres).

- 107 -

L’otto settembre ’43/’63

Sale macaroni piove sulla memorialo scalpore della solfa ingiuriosama scorporata, volata via dal suo sensoquale forse potéper tutto un pomeriggio spioverevivere come ritmo come ciarla d’amoredentro una stanza d’Orano sul viluppodi una coppia in affanno, di una copulanegro-francesefranco-americanaoccupata di tutt’altro– noialtri in cenci là fuori sulle banchine esale macaroni la pioggiasale macaroni le fogliesale macaroni le navi dentro il portosale macaroni de mon amourla guerra girata altrove.

- 108 -

El vuit de setembre 1943/1963

Sale macaroni plou damunt la memòrial’ofec de la tonada injuriosaperò sense cos, despresa del seu sentittal com potser va podertota una tarda davallari viure com a ritme com a xiu-xiu d’amora una cambra d’Orà damunt una parellaengarbuixada panteixant, una conjunciónegre-francesafranco-americanacapficada en altres coses—i allà fora nosaltres esparracats al moll isale macaroni la plujasale macaroni les fullessale macaroni els vaixells dintre el portsale macaroni de mon amourla guerra girant-nos l’esquena.

- 109 -

Taula

Nota biogràfica ........................................................................ 5Bibliografia ............................................................................... 7Introducció ............................................................................... 11

DIARI D’ALGÈRIALA NOIA D’ATENES

Perifèria 1940 ............................................................................ 35Ciutat de nit .............................................................................. 37Diari bolonyès .......................................................................... 39Belgrad ...................................................................................... 41Italià a Grècia ........................................................................... 43Dimitrios ................................................................................... 45La noia d’Atenes ...................................................................... 47Remuntant l’Arno des de Pisa ............................................... 53Vil.la Paradiso ........................................................................... 55Noia d’anunci ........................................................................... 57

DIARI D’ALGÈRIAAllà dalt on de torre... ................................................................. 61Una buidor sobtada al cor... ......................................................... 63Reneixen la vàlua... ...................................................................... 65Ja no sap res, vola ben amunt... .................................................... 67

- 111 -

Ai, com torna... ........................................................................... 69No saben que són morts... ............................................................ 71Només és ver l’estiu i aquesta seva... ............................................. 73I encara en somnis d’una tenda... .................................................. 75Sovint per viaranys tortuosos... ...................................................... 77Ha trigat massa l’hora... .............................................................. 79Si febre de tu ja no em fa agafar... ................................................. 83Al got rebut furtivament... ............................................................ 85Algèria ........................................................................................ 87

EL MAL D’ÀFRICABocins d’una derrota ............................................................... 91El mal d’Àfrica ......................................................................... 97Apunts d’un somni .................................................................. 105El vuit de setembre 1943/1963 ............................................. 109

- 112 -

La llacuna, el mancament històric queha marcat l�experiència de Sereni s�harepetit i perllongat per a ell (i d�aquíve la vitalitat d�un tema aparentmentcircumscrit en el temps) i per a totsnosaltres. Tots continuem essent per-sones que «no han participat», quehan faltat a les experiències històri-ques fonamentals, les quals, quans�han esdevingut, han tingut lloc auna altra banda, lluny, sense quenosaltres hi fóssim presents. Si mésno per això, l�humaníssim poeta queés Sereni continua representant-nosa tots.

(Pier Vincenzo Mengaldo)

La memòria va configurant una his-tòria de la pròpia existència �enaquest cas, la història del captiveri�alhora que, paral.lelament, el sen-timent d�amor cap a si mateix es vatransformant en pietat cap a les co-ses que hom va posseir i per les qualsva ser posseït. Aquesta activitat de lamemòria, associada a la funció afec-tiva, a la qual Sereni fins i tot atorgauna funció salvífica enmig d�una rea-litat hostil, és la que empeny a la pràc-tica de l�escriptura poètica.

(Rosario Scrimieri)

Sobre aquestes coses ja he escrit diverses vegades tant en vers com enprosa; he arribat fins al ridícul a força d�explicar-les, d�atabalar elsparents i els amics. M�hi he acarnissat dintre meu durant anys, com sies tractés d�un enigma del qual no treia l�entrellat, que la memòriam�imposava contínuament i que admetia tota mena de solucions; comsi es tractés d�un nus dintre meu, sense haver desfet el qual no podriatenir ulls per a res més, orelles per a res més.

Cada vegada que em poso a explicar a algú aquella història topo semprecontra la mateixa paret. Els detalls exteriors, determinats elements am-bientals invariables, determinats senyals permanents absorbeixen elsfets, compten més que no pas els fets. I aquests senyals al seu torn s�es-blaimen, es buiden tan bon punt miro d�assignar-los un significat.

(V. S.)