cors d’aigua. núria rosselló · ficcions cors d’aigua. núria rosselló 1 cors d’aigua acte...

FICCIONS CORS D’AIGUA. Núria Rosselló

1

CORS D’AIGUA

ACTE 1

ESCENA 1

(A l’escenari hi podem veure petites barques, o millor dit, grans flotadors a davant i, més al

fons, una ciutat. Més precís, allò que queda d’una ciutat que ara és en guerra, destrossada.

Entra en escena un home ben vestit seguit de moltes persones de totes les edats amb ferides

i mal vestides.)

HOME BEN VESTIT: Ell ja sap com funciona tot. (Assenyala un home que es posa a la barca

i agafa el timó.) Que tengueu bon viatge a Europa.

(Totes les persones entren a la barca, gairebé no hi caben, però s’asseuen i comencen a parlar

entre si.)

PERSONA 1: Bé, ja que passarem les pròximes hores aquí, podríem conèixer-nos una mica, no?

PERSONA 2: Per què vos he de voler conèixer jo a vosaltres? Tanmateix arribarem a Europa i cadascú anirà pel seu compte, no m’importau.

PERSONA 3: Bé, a mi sí que m’interessa conèixer-vos, jo vaig tot sol i així, doncs, em sentiria més acompanyat…

PERSONA 1 (A la persona 2): Veus com sí que és important saber qui som?

PERSONA 4 (A la persona 3): Jo també vaig tota sola. Tu per què vas tot sol?

PERSONA 3: Doncs a mi la meva família em va treure defora i em persegueix la religió…

PERSONA 4: I això per què?

PERSONA 3 (Ho diu seriosament, però li surt una petita rialla al final de la frase): Són motius bastant personals. I tu?

PERSONA 4: Jo me’n vaig amb el meu marit per viure a un lloc on m’estimin més, on estiguem tots més segurs… El meu marit va en una altra barca. Quants d’anys tens?


2

PERSONA 3: Setze. I tu?

PERSONA 4: Denou.

PERSONA 3: I tu deixes tota la teva família aquí?

PERSONA 4: La meva família ja era morta, varen tirar una bomba a ca meva el mes passat…

PERSONA 2: No ens importa!

(Se sent que algú ho diu.)

PERSONA 3: No sé si és pitjor que la teva família sigui morta o que no t’accepti tal com ets i et vulgui veure mort a tu.

PERSONA 4: No em puc imaginar com seria que la meva família no m’hagués estimat…

PERSONA 3: I quant de temps fa que et van casar amb el teu marit?

PERSONA 4: Ens van ajuntar quan jo tenia 14 anys.

PERSONA 3: Tens fills?

PERSONA 4: Encara no sé per què, però no he pogut tenir fills…

PERSONA 3: Creus que la teva família t’estima si fa que et casis amb qui ni tan sols has estimat? (Pausa.) Saps que la teva família t’ha privat de conèixer què és l’amor?

PERSONA 4: No sé què és l’amor, però no m’importa tampoc, els meus pares sempre m’han dit que no existeix, és a dir, que no m’han privat de res. Ah, i ara ja sé per què a ca teva no et volen i per què la religió et persegueix, tu ets un d’aquells que va dient que la nostra religió ens controla i ens oprimeix, però jo sé que això no és vera perquè, si som aquí, és per un motiu, per tenir fills, per casar-me, per treballar per la meva família i per ser fidel a Déu. Ja veig quin tipus de persona ets i per què te’n vols anar.

(La persona 4, Kala, dona l’esquena a la persona 3, un al·lot que es diu Jamir. A l’escenari

es veu com naveguen durant uns cinc segons en silenci absolut, però després s’apaguen

els llums i tot és fosc.)

ESCENA 2

(Se sent una veu mentre el fons continua fosc sense veure’s res.)

VEU: Dos dies després de navegar en silenci, claror, fosca, sense menjar, amb dos infants menys que van morir per deshidratació i desnutrició... Una escena que cada dia es repetei


3

al Mediterrani…

(Ara s’han encès els llums i es pot veure que el flotador gegant amb totes les persones que hi

havia dintre són ateses per un gran vaixell de vapor. El que més es veu a l'escenari és l’interior

del gran vaixell, les persones van entrant i el que primer fan és una revisió mèdica. Entra Kala

i és atesa per una infermera italiana, que es diu Clara.)

CLARA: Puja a la bàscula, ens diu el teu pes, després et mesurarem, i t’agafarem les mides dels braços, de les cames, de la cintura i tot. Això ens dirà tot allò que necessites, després et farem una sèrie de proves, que ens diran si pateixes cap malaltia.

KALA: Tot això… avui? (Li costa acabar la frase.)

CLARA: Sí, tot això avui. Després sol·licitaràs el permís del refugiat i tot això, ja saps com funciona, no?

KALA: Quin permís? (Pausa.) Bé, jo explic a tu la meva situació (Comença a explicar-se una

mica indignada.) Jo vengut aquí amb el meu marit que crec que ja m’espera a Europa i el nostre pla és arribar, ell trobar un treball, jo cuidar de la casa i ja saps, la nostra vida. (A na

Kala li costa parlar en català.)

CLARA (Ho diu amb una mica de por): El teu marit? I com ha vengut ell?

KALA: Amb altra barca, però nosaltres no tenim gasolina i, hem estat més dies. (Kala pensa i

li costa expressar-se.) Ell ja ha arribat. (Ho diu molt segura de si mateixa.)

CLARA: Et contaré el que passa en realitat, no tot és com penses. Com et dius?

KALA: Kala, tu?

CLARA: Clara. Doncs Kala, vine amb mi. (Clara agafa Kala per la mà i la duu a seure a defora

del vaixell a un petit banc que hi ha just a la borda.)

CLARA (Respira fort): Mira Kala, quan vosaltres arribau aquí… quan vosaltres arribau aquí… (Li costa contar-ho i es comença a veure com li cauen llàgrimes però s’esforça per no plorar.)

KALA: Per què estàs tu tan nerviosa? Què passa?

CLARA: Mira Kala, allò que passa és que vos duen enganats, a vosaltres no se vos ha acabat el combustible, sinó que el senyor que vos ha duit aquí no vos ha omplit el depòsit amb l’objectiu que no arribàssiu a Europa. Em sap molt de greu dir-te que per gran part de la societat no sou benvinguts, i per això heu d’estar a un campament durant un temps i sol·licitar un permís. Si vos el donen, quedau aquí, i si no…

KALA (Interromp): Què passa si no…? (Es veu que té por.)

CLARA: Has de tornar a Síria.

KALA: Però és fàcil aconseguir el permís, no?


4

CLARA: Normalment estan al voltant d’un any si te’l donen, però les probabilitats són d’una cada tres mil persones. (Ho diu trista.)

(Kala comença a plorar i Clara l’abraça per consolar-la, es veu que Clara també està molt

trista i Kala mira Clara amb cara d’admiració.)

KALA: Gràcies

CLARA: No he fet res, tan de bo les gràcies me les donassis perquè vens a Europa a viure, perquè vols i perquè no has de fugir d’un estat en guerra.

KALA (Li costa una mica parlar i fa pausa després de cada tres paraules més o manco): Aquests tres dies he estat en silenci, no he sentit cap bomba, no tirs tampoc, no he vist morir ningú, però si gent somriure, gràcies.

CLARA: Esper que no hagis de tornar a passar mai més per aquest infern.

(Entra en escena un jove vestit igual que Clara i s’hi dirigeix amb la cara molt caiguda, trist.)

JOVE: Han trobat una altra barca.

(Clara s’aixeca per anar a atendre les noves persones, molt decidida.)

JOVE (Atura na Clara): No hi importa atenció, ja no hi podem fer res. (Ho diu trist i amb la vista

caiguda.) Aquí et deix unes fotografies per si ella pot reconèixer qualcú. (Assenyala Kala.)

CLARA: Gràcies. (Respira.)

(El jove se’n va i desapareix de l’escena.)

CLARA: El teu marit que m’havies comentat, quan va partir de Síria?

KALA: Ha partit abans que jo, tres dies abans.

CLARA: És alguna d’aquestes persones? (Li dona el sobre que li ha passat el company, amb

les fotografies de les persones que no han sobreviscut.)

KALA: És ell, mort? (Fa la senyal de mort amb les mans.)

CLARA (Torna a abraçar-la): Sí.

KALA: Bé ell i jo no conèixer gaire.

CLARA: I estàveu casats?

KALA: Sí, però tu saps, no ens vèiem mai, jo viure a casa fent feines de la casa i ell sortir cada dia a fer altres feines, només xerram per quedar d’acord per (Li torna a costar dir-ho.) tenir fills, però no començar mai a tenir.

CLARA: Saps, tenim conceptes molts diferents del matrimoni.

KALA (Interromp): Sí jo sé que aquí homes i dones casar-se per amor. (Riu amb ironia.) Jo no


5

sé què és això, no ho he sentit mai, única funció del matrimoni és la descendència i protegir els homes perquè ells poden fer feina.

CLARA: He parlat amb més persones com tu que m’han dit el mateix, però jo puc dir-te què és l’amor. Tens família?

KALA: Van morir

CLARA: I vas estar trista?

KALA: Sí.

CLARA: Doncs això era amor, tu estimaves la teva família i per això, quan se’n varen anar, vares plorar. El teu marit no l’estimaves, per això no hi havia amor, saps que s’ha mort i ni te n’has adonat.

KALA: I aquí la gent casar-se amb les seves famílies? (Ho diu estranyada.)

CLARA: Saps que és un amic?

KALA: Puc imaginar, però mai no n’he tengut cap.

CLARA: Doncs, els amics i amigues, també un els estima i de vegades uns més que els altres, i, quan n’hi ha un o una que estimes més que l’altra, te n’has enamorat i si ell o ella també s’ha enamorat de tu, pot ser que vos caseu.

KALA: Amb amigues o amics? Com, amigues o amics? (Sorpresa, es posa vermella i riu.) Amigues?

CLARA (Riu): Quan estimes, el que menys importa és que sigui un home o una dona, simplement l’estimes i ell o ella a tu també.

KALA: Però això és pecat. (Ara està més seriosa.)

CLARA: Tu ho creus que és un pecat?

KALA: Jo no entenc, com tenen fills?

CLARA: Per què necessites fills?

(Kala pensa però no diu res i uns segons més tard Clara riu vacil·lant.)

KALA: Vull fills perquè meva família sempre dir que servesc per tenir-ne. Tothom en té, no?

CLARA: Vols que et conti una cosa?

KALA: Conta.

CLARA: També t’han enganat amb això.

KALA: Ara també em diràs per a què servesc i per a què no?

CLARA: Jo no soc ningú per dir-ho, però tu mateixa ho pots aclarir…


6

KALA: Jo mateixa? Estic embullada! No només m’han enganat amb la barca sense benzina, sinó que visc a un país on les persones amb poder enganen les que no en tenen.

CLARA: Sí, malauradament és així… però a Europa les coses no canvien gaire. L’Estat també està dividit en opressors i oprimits, però les persones oprimides són més conscients de la seva opressió.

KALA: No puc continuar parlant amb tu, massa coses al cap. Reflexion massa.

CLARA: Mai no es reflexiona massa.

(Kala s’aixeca i surt d’escena caminant a poc a poc i fent gests de pensament. Clara somriu,

però també es queda pensant.)

ESCENA 3

(Kala és ara a una altra part del vaixell i veu el jove amb qui ha parlat anteriorment a l’altra

barca, Ahmad. Mentre ell camina i intenta evitar-la, ella l’atura.)

AHMAD: Què?

KALA: Hem de parlar.

AHMAD: Tu i jo? De què hem de parlar?

KALA: D’amor.

(Ells dos s’asseuen també a la borda.)

AHMAD: Comença.

KALA: No sé com dir allò què vull dir…

AHMAD: Digues.

KALA: Primer de tot, perdó si t’ha ofès qualsevol cosa que hagi pogut passar a l’altra barca.

AHMAD: Ho dius com si no m’haguessin parlat mai amb el menyspreu que tu ho has fet. Hi estic acostumat, no em demanis perdó.

KALA: D’acord, bé, et contaré.

AHMAD: Per favor.

KALA: Primer de tot unes preguntes. (El mira i pensa com demanar-ho.) Tu ets uns d’aquells?

AHMAD: Uns d’aquells?

KALA: Sí, vegem, vull dir que, quan vivíem a Síria, tu sí que sabies què era l’amor, veritat?


7

AHMAD: Ja sé per on vas, i sí, jo era un d’aquells. Bé, no he deixat mai de ser-ho.

KALA: I com se saben aquestes coses?

AHMAD: Aquestes coses… no se saben, se senten. Per què ho demanes?

KALA: Simplement m’han fet reflexionar i volia saber si allò que sent és amor. Com ho puc saber?

AHMAD: T’he dit que no ho sabràs, ho sentiràs.

KALA: Em pots contar com va ser la primera vegada que vas sentir això, amor?

AHMAD: Sí, és clar que puc. Tenia catorze anys i encara no hi havia tantes bombes i tirs pels carrers com ara, però jo ja sabia que la meva família em trauria defora de casa si sabien que m’havia enamorat d’un jove. Ja saps que la nostra religió, o bé la teva, perquè no crec gaire en la religió jo…

KALA: Com pots no creure-hi?

AHMAD: Si vols, deixaré de contar-ho, però vull que sàpigues que creure o no creure en una religió no ens fa ser més que ningú. Mira, totes les persones que ens han rescatat probablement ni creuen en Déu i, de fet, ens estan ajudant.

KALA: No, tens raó. Continua… però com és que saps tantes coses?

AHMAD: Doncs, llegia tot allò que passava per les meves mans, tota mena de llibres i vaig aprendre moltes de coses que ningú no m’havia explicat mai. Però bé, si tornam a la història de com vaig sentir l’amor per primera vegada, va ser un cap de setmana que caminava per anar a cercar aigua. Pel camí vaig trobar un al·lot que llegia un llibre que jo també havia llegit i em va acompanyar a cercar aigua i, fins i tot, em va ajudar a omplir els poals. No vaig tornar a veure aquest jove fins un any després, però, des d’aquell instant, no havia deixat de tenir-lo present, i quan hi pensava tot era diferent, i per això vaig saber que n’estava enamorat.

KALA: I després què va passar amb ell?

AHMAD: Vàrem sortir d’amagat, les nostres famílies no ho podien saber, però fa dues setmanes jo era a punt de rebre un tir per part d’uns soldats americans i ell es va posar al davant i ja va estar, els soldats americans varen fugir i ell va morir per mi i jo vaig salvar-me i ho vaig contar tot perquè ningú no s’explicava que estigués tant trist i així va ser, i per això avui som aquí.

KALA: Vaja, em sap greu

AHMAD: Et sap greu?

KALA: Sí.

AHMAD: És a dir, que no em jutjaràs perquè m’hagi enamorat d’un home? Tu em comprens?


8

KALA: Al principi pensava que no podia ser, però sí, t’entenc, i no sé per què et puc entendre. M’arribes a contar això fa dos dies a la barca i probablement et tir a l’aigua per ser un pecador, però ara veig la vida d’una altra manera, aquest viatge m’ha canviat i sí, t’entenc.

AHMAD: No m’explic com em pots entendre si no t’has enamorat mai.

ACTE 2

ESCENA 1

(Se sent el renou del vaixell que ha arribat a Lesbos, una illa de Grècia. S’observa que entren

a un camp tancat per una gran barrera de metall i que està ple de tendes d’acampar. Kala i

Clara van juntes, juntament amb els altres refugiats.)

CLARA: Què, com t’ha anat el viatge?

KALA: Molt bé, pensava parlar amb persones noves, i aprendre tant.

CLARA: I què has après?

KALA: Tant que he après, ja no sé què he après. Però tenc una pregunta.

CLARA: Fe-la

KALA: Si he perdut marit i pare, com ho faré ara jo per viure tota sola?

CLARA: Un altre pic?

KALA: Sí, ja sé que aquí tot és diferent, però podré anar sense un home? I qui donarà permís per fer coses?

CLARA: Clar que pots anar pel carrer tota sola, fins i tot pots estudiar. I el permís, te’l dones tu.

KALA: Vaja, no sé ni com em sent ara mateix, saps quantes dones viuen a Síria no han plantejat estudiar mai? Això és d’homes, nosaltres tenim fills i una casa i cuidam de gairebé tothom i, si als vint-i-cinc anys no tenim dos fills, som fems per a les persones. Ja hem perdut tota la funció, però és que veig a tu aquí i supòs que no tens fills. En tens?

CLARA: No.

KALA: Doncs, veig a tu fent d’infermera, ajudant altres persones i es que ets dona i no puc creure, tu no només serveixes per tenir fills i cuidar casa, també tens la capacitat de posar


9

injeccions, curar ferides, aconsellar les persones i fer-les veure la vida d’una altra manera, ets més que una dona.

CLARA: No soc més que una dona, Kala, soc una dona que ha pres la decisió de ser infermera i ajudar les altres persones. Això no em fa tenir més capacitats que ningú, tu també ho podries fer. Potser el nostre entorn ens ha ensenyat coses diferents o s’ha portat de diferents maneres, però tu també pots fer el que vulguis.

KALA: Jo pens que això fa meravellosa persona, és clar. Ara que ho pens, tots som persones al cap i a la fi.

CLARA (Riu): No t’havies aturat a pensar mai en això o què? (Ho diu amb un to irònic.)

KALA: En realitat és una cosa que no havia pensat mai, que tots i totes som persones i aquest som iguals, o no?

CLARA: Exacte.

KALA: I per què no ho som?

(Clara no sap què respondre, aixeca i baixa les espatlles. Totes dues riuen i no saben què dir,

i Kala canvia el tema de la conversa.)

KALA: I per cert, ara quant de temps jo viure aquí?

CLARA: Ara t’ho explicaré tot, no et preocupis. (Es posa més seriosa.) Dormiràs a tendes d’acampar, aquesta serà la teva. (Li assenyala una tenda que és al davant de l’escenari.) De moment, dormiràs tota sola. La setmana passada se’n va anar molta gent i les tendes són suficients. Això no passa sempre, (riu.) però, quan arribi gent nova, la compartiràs. Durant el dia es van fent diferents activitats per a totes les edats i hi pots anar per passar l’estona o pots quedar a la tenda, o anar a passejar. Cada vegada que sona el timbre ens reunim a l’àgora, que és allà. (Assenyala una esplanada.) Hi dinam, sopam i berenam. Ens aixecam a les vuit del dematí per berenar, normalment quan arribau no feis tots els menjars, perquè no estau acostumats a menjar tant, però els hauríeu de fer. Demà et durem a una oficina on agafaran dades sobre tu perquè puguis optar al permís del refugiat i, segons la teoria, en tres mesos hauries de tenir notícies, però aquí tot funciona molt lent i a vegades estan fins a un any. Però no et preocupis, mentre siguis aquí, intentarem fer el millor per tu i sempre que necessitis qualque cosa ens ho has de dir a nosaltres, als voluntaris. Jo no sempre som aquí, a vegades me’n vaig a treballar a la mar, però normalment no em moc gaire del camp.

KALA: D’acord, si no donen el permís, podré quedar aquí, al camp?

CLARA: Hauràs de tornar a Síria. Tant de bo poguessis quedar aquí.

KALA: Aprofitaré tot el temps que sigui aquí i viva. (Ho diu amb un to bromista i riu.)

CLARA: No diguis això.


10

KALA: Si torn a Síria, no sé si puc viure.

CLARA: Venga. Ara, si vols, pots anar a descansar a la teva tenda, o pots anar a fer activitats i conèixer més gent o...

KALA (L’interromp): Descansar una estona, fa uns tres dies que jo no dormir bé del tot, que no toc terra.

CLARA: D’acord, dins la tenda hi tens mantes i coixins. Ja saps que, si necessites res més, ens ho has de dir.

KALA: No necessit res més, fins ara havia tengut menys, gràcies.

(Abraça na Clara i li dona les gràcies gairebé plorant, Clara també l’abraça molt fort. Finalment,

Kala entra a la tenda. Fosc.)

ESCENA 2

(Es veu que Kala és a la tenda, està tapada però no s’atura de moure’s, pareix que somia.

S’asseu, es passa les mans per la cara, es frega els ulls i comença a parlar tota sola, asseguda

en terra amb les cames tapades amb la manta blanca que ja hi havia a la tenda.)

KALA (Mira per amunt i somriu): Si no sé què sent es perquè estic enamorada, m’ho han dit, idò... deu ser que estic enamorada? De qui? O per ventura és l’alegria d’haver arribat a Europa? (Ho diu alegre mentre es fa les preguntes a si mateixa.) Aquí tot és molt, però molt, diferent de Síria, segons tot allò que m’han explicat, però de debò que no em crec com hi pot haver tantes coses tan injustes a la meva terra. Si aconseguís el permís, no em quedaria aquí, i molt menys, no callada. (Ara està més seriosa i indignada.) Com pot ser que a una part del món la gent vagi pel carrer sense por? Que les dones vagin totes soles? I a més, prenguin decisions! I facin feines! Feines que al meu país només fan els homes, perquè ens han fet creure que les dones només podem tenir fills i cuidar una casa… ah, i un marit, i podem fer-ne moltes més: podem llegir, estudiar, aprendre, podem ser iguals, però quina és la raó que ens fa diferents? Ningú no me l’ha dita, però estic segura que deu ser d’aquells homes amb diners, cases i cotxes que ens comanden i fan que hi hagi guerres, a ells no els preocupa veure com el meu poble mor cada dia, com a la meva família l’ha matada una bomba que ells han tirat, no els importa matar el poble i molt menys fer-lo sofrir, encara que, si ho mir així, abans de la guerra, ja ens estimaven prou poc, ens explotaven. Ells tenien tassons d’aigua a casa seva i, quan tenien set, només se n’omplien un i bevien tant tranquils, mentre que els nins i nines que no anaven a escola i no tenien ni aigua per a ells l’anaven a cercar durant tot el dia per a dur-


11

la a aquells senyors… ah, i que no se m’oblidi que al final del dia, si no ho record malament, els donaven un glop d’aigua a cada un i, si n’havien portat més de vint-i-cinc, els donaven un plat de mongetes. I les dones d’aquells senyors? On són? Perquè ells volen que totes les persones tenguin un matrimoni i els homes com a mínim un. Si no el tenim sobram… i ells, no sobren? (Pausa.) Bé, com que són homes, poden tenir més d’una dona, però mai no els he vist amb ni tan sols una, tampoc amb fills, deu ser que ho amaguen? (Canvia de posició.) I si aquesta desigualtat és causada per la religió? Per què ara que ho pens, Déu estava casat? No hi estava! Era perquè tenia por de les dones? O bé perquè li agradaven els homes? I perquè ens casam en nom seu? Si ell no sap què és casar-se! Per ventura Déu sabia el poder que tenien les dones i sabia que érem iguals que els homes i va crear la religió per crear por i odi cap a les dones. No sé d’on ve això, però m’ofèn que hagi viscut tant de temps enganada pensant que era completament inútil i no ho era, ara ho sé, però hi ha milions de dones que no ho saben. (Torna a canviar de posició.) I l’amor? Això per què ens ho han amagat? Per què tenien por que llegíssim alguns llibres? Per què no ens podíem enamorar? I com és això de condemnar els homes per enamorar-se d’altres homes? Però si només s’han enamorat, no han fet res! Per ventura la religió no ho vol perquè Déu no es va enamorar, ell no sabia què era això. Per què l’admiram? Si no sabia de res! O per ventura sabia massa coses, no ho sé. (Pausa.) No sé res. (Pausa.) Com és que aquí la gent creu en altres religions o fins i tot n’hi ha que no creuen en cap? És clar que tots pensen coses diferents perquè són lliures de pensar allò que volen, no com al meu poble, però... com deu ser no creure en res? (Canvia de posició,

ara està més indignada, gairebé crida.) Jo no vull que això quedi així, jo vull saber per què em tracten com no he de ser tractada, per què ho fan amb un poble sencer, i amb altres, no tant, i per quina raó ho fan amb el meu poble i no amb altres. O també ho fan amb altres? Per què hi ha tantes desigualtats? Per què no ens permeten aprendre i veure la realitat? Ja ho sé jo, tenen por que a tothom li passi com a mi, que ara m’inunda la ràbia i tenc ganes de rebel·lar-me contra ells. Ells no ho volen, no els beneficia. (Es calma, es tomba, passen cinc segons i es

torna aixecar mirant el públic.) Sé una cosa, que si no estigués enamorada, no entendria que la gent s’enamoràs, perquè fins ara, no ho havia entès. (Bufa i es queda amb una posició

pensativa, respira. Fosc.)

ESCENA 3

(Kala continua a la tenda, ara tombada, gairebé dormint, quan Clara obri la cremallera, i passa

el cap per parlar-hi.)

CLARA: Hola, Kala! Ara hem fet el sopar i, si hi vols venir, ens veim a l’àgora. (Se’n va i


12

comença a tancar la cremallera de la tenda.)

KALA (Mentre Clara tanca la cremallera): No gana, he menjat avui i un pic menjar al dia em basta, abans menjava una vegada cada dos dies i era molt.

CLARA (Torna a obrir): I d’aigua, en beuries un poc? No tens set?

KALA: Trob bé, gràcies.

CLARA: D’acord, no et preocupis si el vespre tens set, a l’àgora hi tens una font. Descansa.

KALA: No descansat gaire avui horabaixa, no sé estar tan tota sola.

CLARA: Quedaria amb tu, però he d’anar a ajudar amb el sopar dels altres.

KALA: Clara, però pots dormir amb mi? Mai dormit tota sola, mai estat tan tota sola com aquests dies, i estar tota sola em fa pensar i tenc por.

CLARA: Com has de tenir por de pensar, dona? És el millor que pots fer, però recorda-ho: sempre has de pensar en coses bones.

KALA: No sé què pens, només pens, no hi havia pensat mai.

CLARA: No et preocupis, no serà per res dolent pensar en coses.

KALA: D’acord. (Passa el mateix jove que l’altra dia li va ensenyar la fotografia i Clara s’hi

adreça.)

CLARA: Ei, no venc a sopar avui, descansaré, no em trob gaire bé.

JOVE: No et preocupis.

CLARA: Venga va, quedaré amb tu. (Ho diu somrient.)

KALA: Però de veres que no et trobes bé? (Es preocupa.)

CLARA: Simplement estic cansada.

KALA: Sabies que a Síria quan qualcú no es troba bé, mor? (Ho demana curiosa.) Aquí també passa? Ho deman perquè tu parèixer molt tranquil·la quan has dit que no trobaves bé, i el teu company gairebé no preocupar per tu o per demanar què et passava.

CLARA: També pot ser que ens morim, però de vegades ens podem curar amb medicaments. A Síria no en teniu de medicaments perquè qui decideix dur-los, o no, no en traurà benefici i, per tant, no els interessa. Però és dur treballar aquí i a vegades necessitam descansar i desconnectar de la vida real.

KALA: Amaguen més coses?

CLARA: Hi ha moltes coses que ens amaguen a tots, però només ens queda viure amb allò que tenim.


13

KALA: Estava segura que era culpa d’aquells homes. (Indignada.)

CLARA: Quina culpa? Quins homes?

KALA: Res, tu parlar de desconnectar de vida real, i jo no tenir mai una vida real, sempre estat una mentida, una darrere l’altra.

CLARA: Va, no pensis això.

KALA: No pens, cada cosa que passa, diu que és veritat.

CLARA: Venga, posem-nos a dormir, d’acord? Ho necessites.

(Kala fa mitja volta i tanca els ulls com si es posàs a dormir, Clara també fa el mateix, però

ella s’adorm i passen uns segons. Kala s’asseu i mira na Clara que dorm, somriu i es tapa,

aquesta vegada mirant-la. Estan les dues amb les cames arrufades cara a cara. Kala somriu

molt i agafa un cabell que Clara té davant la cara i li col·loca darrere l’orella, li posa la mà

sobre el coll i no deixa de mirar-la i somriure acariciant-li la galta. Deu segons després, tanca

els ulls i intenta dormir amb la mà sobre Clara. Un moment més tard, Clara obri els ulls i veu

que Kala té la seva mà a sobre. Li pareix estrany, però després se li dibuixa un somriure a la

cara, tanca els ulls, els torna a obrir i posa la mà sobre la de Kala, l’acaricia amb els dits. Se

sent que Kala ha rigut fluix quan li ha posat la mà sobre la seva, ara les dues tenen els ulls

oberts i riuen, Kala la besa a la boca.)

CLARA: No.

KALA: Perdó, que estrany que he fet això. (Es vol girar, però Clara ho evita i ara és ella que

la besa i aquesta besada és més llarga i intensa. Fosc.)

ACTE 3

ESCENA 1

VEU: Quatre mesos després.

(A l'escenari només es veu un banc i Kala asseguda, pareix que està trista, i comença a parlar

tota sola, s’adreça al públic. Inicia un monòleg.)

KALA: Ja fa quatre mesos que vaig arribar aquí, tot ha passat tan aviat i he descobert tantes coses… Fa ja quatre mesos que gairebé cada dia din i sop amb na Clara. Ens ho passam molt


14

bé i alguns capvespres, quan ella té una estona per descansar, ve aquí i seim i parlam i ens contam coses. A vegades també ens besam i ella em fa molt feliç. Ara és amb la barca, a cercar més persones com jo, a salvar-les, m’agrada que arribin noves persones i parlar amb la gent del campament, sempre aprenc tantes coses noves, (ho diu emocionada.) he après moltíssim aquests últims mesos. També de vegades em trob amb Ahmad, ell m’ha ajudat molt a adaptar-me a aquest nou món. Aquí, en el camp, em trob molt bé, els voluntaris em tracten molt bé, encara que dorm molt estreta perquè les tendes ja no basten per tothom. M’agradaria que aviat em donassin el permís i poder viure amb Clara a Europa, trobar feina... (Sospira.) Mai no m’hauria pensat ser tant feliç amb una altra dona. Ara que Clara no hi és, em sent molt tota sola, però molt, encara que vaig a fer activitats per poder xerrar amb les altres persones... (Ella deixa de xerrar i comença a beure un suc que té al seu costat. Passa un home

desconegut, ben vestit, camina de manera molt elegant i té una carpeta a la mà.)

HOME: Hola, et dius Kala?

KALA: Sí, jo. (L’home s’hi asseu al costat al banc però no gaire a prop.)

HOME: Et duc notícies sobre el permís que vas demanar per quedar a viure a Europa com a refugiada.

KALA (Sembla que està contenta i emocionada, ho diu amb un somriure): Sí?

HOME (Li dona un sobre que treu de la seva carpeta i, quan ella el té, ell no li toca la mà): Sí. Em sap greu. (Puja i baixa les espatlles, fa una petita rialla i s’aixeca.)

KALA: Com et sap greu, no puc quedar? (Indignada.)

HOME: Els avaluadors han considerat que el teu cas no era tan extrem com per poder quedar a viure aquí. (Pareix que no l’afecta, ho diu passant.)

KALA: Els avaluadors? Qui són aquests?

HOME: Són els homes i dones que decideixen qui se’n va i qui queda.

KALA: Devien ser mateixos que envien les bombes.

HOME: No entenc res del que dius, però tampoc em fa falta que m’expliquis res. (Té un caràcter

de superioritat i no li importa el que ella diu, i per tant no l’escolta.)

KALA (Canvia completament de tema): Per què el meu cas no ser «tan extrem»? (Quan ho diu

fa la senyal de les comes amb els dits, està enfadada i li parla cridant.)

HOME: No ho sé, ells i elles són gent preparada per triar qui són les persones que realment han de quedar-se, tu no els discutiràs res, són ells qui ho saben, no tu.

KALA (S’ha ofès però també s’ha enrabiat): Ells i elles, o el que vulguis, no tenir ni idea d’elegir, per què no tornen amb mi a Síria? Ells saber què és la guerra? (Plora i està enrabiada.)


15

HOME: No han estat mai a la guerra, però saben què és, ho han estudiat molts d’anys i troben que allà on vivies tu, per un motiu o per altre, no afecta tant… i punt. No facis més la contrària, no aconseguiràs res. (Intenta novament anar-se’n.)

KALA: Idò venir amb mi, que tastin la guerra, sàpiguen què és no dormir per tenir por de morir, aixecar-te i que tota teva família estigui morta, morta! (Cridant.) No sé com pot morir si ells dir que no ens afecta la guerra, i a ells i elles? Què els afecta? Tenir medicaments, oi? Poden sortir al carrer cada dia i fins i tot quan trobar alguna cosa injusta, poder queixar-se! Encara que ja veig que ells no saben res d’injustícies i tampoc estudiar, si han estudiat tant com dir que ho han fet, no haurien deixar que jo tornar, ni jo ni cap persona o bé, ells no tenir sentiments.

HOME (L’interromp): Em sap greu, ara t’has de posar tranquil·la, ja t’ho he dit, no hi pots fer res. (Està més calmat i ara parla amb un to més comprensiu.)

KALA: Clar que no hi puc fer res, no hi puc fer res mai, enlloc tenc veu per fer-hi res, ells callen a mi, a tu no. (Indignada.)

HOME: Kala, demà et vendran a cercar aquí, al camp i et duran amb avió fins a Síria un altra vegada.

KALA: Demà?

HOME: Sí.

KALA (Ho diu amb molta seguretat): No, demà no.

HOME: Ho has de fer. Si no, et trauran a la força.

KALA: Què vol dir a la força?

HOME: Vol dir que entraran i t’agafaran, siguis on siguis, i faran tot allò que sigui necessari perquè pugis a l’avió.

KALA: Ells fer el que vulguin, tanmateix en jo tornar a Síria moriré, però podríeu deixar a mi dir adeu a una infermera que ara no és aquí, ella torna passat demà, per favor. (Suplica i plora.)

HOME: No hi ha excuses, demà te n’has d’anar i punt, no hi ha més, au, adeu. (Se’n torna

intentar anar.)

KALA: Abans de partir, mat a mi si fa falta.

HOME: Fes el que vulguis (S’aixeca i se’n va, ara sí.)

KALA (Cridant): Fill de puta! Tu i tots el que fer el que tu fer cada dia, els que trien qui queda i qui no, els que construir fronteres, anau a la guerra, la que vosaltres crear!

(L’home bufa com si fos el que li diuen cada dia i continua caminant, surt de l’escenari i Kala

queda asseguda al banc, tota sola i plorant. Fosc.)


16

ESCENA 2

(Tornam a ser dins del vaixell, a una cambra, on hi ha un petit matalàs i una tauleta de nit.

Veim que Clara està asseguda al llit berenant d’un entrepà embolicat en paper d’alumini i

sembla contenta, cantusseja una cançó romàntica mentre menja. De cop i volta li sona el

telèfon, l’agafa.)

CLARA: Hola mama, (està molt contenta i pareix que fa molt de temps que no parla amb sa

mare. Espera uns segons, pitja l’altaveu del telèfon i el posa damunt de la tauleta de manera

que sent sa mare i li contesta, però ella continua asseguda al llit movent les cames, no pot

estar quieta.)

MARE DE CLARA (veu): Com va tot per allà, Clareta?

CLARA: De moment va tot molt bé, bé, ja saps que hauria d’anar millor, però comptat i debatut, va tot molt bé.

MARE (veu): No saps quant t’enyoram i que estic de contenta que vagi tan bé!

CLARA: Gràcies mama.

MARE (veu): Bé, ara et deix, que segur que tens molta feina.

CLARA: No, espera, hem de parlar.

MARE (veu): Digue’m.

CLARA: Saps allò que et vaig dir, d’una nina, que si podria venir a viure a ca nostra?

MARE(veu): Ah sí, gairebé se m’havia passat.

CLARA: El què?

MARE: Ha anat tot bé, els papers ja els tenim tots a punt, que vengui en voler.

CLARA: De veres? (Bota d’alegria, s’aixeca del llit i ara continua parlant, però dreta.)

MARE: Sí, només falta que ella tengui els papers, però ton pare li podrà fer un contracte al bar perquè els aconseguesqui.

CLARA: Mama, no t’imagines que hi estic, de contenta. Ara mateix som al vaixell amb què hem anat a cercar una altra barca, però tenc molta pressa per arribar al campament i contar-li això a na Kala, no saps tu com es posarà de contenta, gràcies mama. (Mentre ho diu, gesticula

molt.)

MARE: No és res, ja ho saps, ara a treballar, ja em diràs coses quan li hagis donat la sorpresa.


17

CLARA: Passat demà quan arribi, de segur que serà la primera cosa que faré.

MARE: Venga, idò ara ja saps, a fer feina!

CLARA: Sí!

(Clara comença a botar, els ulls gairebé li ploren d’alegria i continua cantant la cançó romàntica

d’abans, es torna a seure. Fosc.)

ESCENA 3

(Clara és al camp de refugiats, acaba d’arribar. A l’escenari es veu el mateix decorat de quan

Kala era al banc. Clara arriba amb una maleta, s’asseu al banc molt contenta i deixa la maleta

devora, al banc. Espera i mira el rellotge desesperadament, Kala no arriba.)

CLARA: Per ventura és a la tenda. (Ho diu fluix, però prou fort perquè el públic la senti. Surt

de l’escenari perquè entra per veure si és a la tenda i torna a aparèixer en escena.)

CLARA: No hi és, on deu ser? (Passa el jove voluntari, el mateix de la fotografia i li fa senyes

perquè s’assegui al banc i s’hi col·loquen tots dos junts, un devora l’altra.)

JOVE: Què? Com estàs? (Li fa un cop amb el colze i li riu.)

CLARA: Estic millor que mai.

JOVE: Millor que mai? (Per la cara que fa, es dona per suposat que no entén res.)

CLARA: Sí.

JOVE: Com és això? (Continua amb la mateixa cara d’estranyat que abans.)

CLARA: Saps na Kala?

JOVE: Sí.

CLARA: Doncs l’estic esperant per donar-li una superbona notícia, ma mare ha convençut mon pare perquè pugui treballar al nostre bar i, mentrestant, podrà viure a ca ma mare. No puc esperar més per dir-li això. Tu l’has vista? Fa una bona estona que l’esper i no compareix, però la conec: segur que és amb amics i amigues nous. (Ho diu molt aviat, es veu que està molt

emocionada.)

JOVE: Clara… (Ell està trist, l’abraça.) Na Kala ja no hi és, se l’han enduita.

(Clara comença a plorar desesperadament, el seu company l’abraça fort, ella crida de ràbia i


18

plora.)

CLARA: No, no pot ser, només han passat quatre mesos, sempre estan més a donar les respostes del permís. No! (No s’ho acaba de creure.)

JOVE: Clara, sabies que podia passar, posa’t tranquil·la, hi farem qualque cosa.

CLARA: Calla! (Sembla que s’ha enfadat amb ell.) Saps que no farem res, perquè no podem fer res, ni tan sols la puc anar a cercar, ni telefonar-li, no la tornaré a veure ja mai més. Ella se n’ha anat i ni ens hem dit adeu. Ella no se n’havia d’anar, havia de quedar, estava tot planejat. Ha estat culpa meva per no dir-li això abans.

(El jove no sap què ha de dir, però es veu que ell també està molt trist.)

CLARA: És injust, és injust, és molt injust.

JOVE: Sempre n’hi ha, de coses injustes, i aquesta és molt injusta, jo ho sé, però no podem dir res, ja ho saps. No sabia com t’ho havia de dir, quan me’n vaig assabentar. Primer de tot vaig pensar va ser en tu, Clara. També estic molt decebut, però ja sabem com funciona el sistema.

CLARA (L’amenaça): Escolta’m, jo no suport més que cada parell de dies venguin quatre paios i se’n duguin amb avió cent persones a la guerra, a morir, cent persones que, si no moren, ho passaran molt, però molt, malament per culpa dels que tots ja sabem, per culpa dels de sempre. No vull que jo hagi tengut la sort de néixer a un lloc que viu «en pau». (Fa les comes

amb els dits.) I que hi hagi persones que nesquin a l’altre costat del món i no puguin tenir la vida que jo he pogut tenir, no triam on naixem. Creus que Kala i tots els que han tornat havien triat que hi hagués guerra? No, no ho ha triat ningú, i no tenen perquè haver de viure-ho. (En

aquest moment passa Ahmad i veu na Clara desesperada, l’abraça sense dir res, ell també

està trist, l’abraçada és llarga, hi ha set segons de silenci. S’allunyen i Ahmad deixa la mà a

l’espatla de Clara.)

CLARA: Gràcies.

AHMAD: Gràcies a tu.

CLARA: No me les donis. (Està més alegre, ja no plora però es torca les llàgrimes dels ulls.)

AHMAD: T’he de contar una cosa, Clara. Jo vaig parlar amb Kala abans que tornassis. Es va amagar perquè no la trobassin i intentar quedar, però la van treure a cops i se la van endur fermada. Així i tot, vull que sàpigues el que em va dir.

JOVE: Bé, jo me n’aniré. (El jove se’n va i abans abraça na Clara i Ahmad s’asseu al banc. Tot

seguit, Clara també s’hi asseu devora, un poc de costat, mirant-lo.)

AHMAD: Avui és el darrer dia de mi al camp, jo sí que he pogut quedar, ella no, i és trist, però a part del que ha dit ella, vull que sàpigues una altra cosa.


19

CLARA: Digue’m.

AHMAD: Quan hem partir del port de Síria, junts amb Kala, ella estar espantada de mi, jo no era com ella, jo havia partir perquè la meva família i la religió em perseguia perquè m’agraden els homes, ella canviat molt des d’aquell dia, ja saps. Quan se’n va anar, va dir que et digués que prometia que li era igual morir, però li havies ensenyat moltes coses, i que ella no consentir que això que està passant continuï passant i que, per això, ella parlar cada dia amb molta gent, els conta la veritat, i alça la veu als carrers cada dia per lluitar per la pau, per l’amor, per la igualtat de persones, per tothom i que si no et veia mai més, em va dir que demanàs, per favor, que mai t’oblidassis d’ella, que t’estima d’allà on ser i també em va fer prometre que et demanar com a darrer favor, que tu ser lliure, molt lliure, sempre i que t'estimis per damunt de totes les coses. Ah, i també gràcies per salvar la vida i per elegir ajudar altres persones, mentre que podies tenir altra vida completament diferent. He de dir que aquí estic d’acord amb ella, gràcies a tu i a la gent com tu que no fa seves vides, veniu aquí i ajudau els altres.

CLARA (Plora i s’abraça a Ahmad): Has tingut molta sort de quedar i, si no trobes cap feina ni casa, parla amb mi.

AHMAD: Gràcies, no mereixies el que ha passat, tampoc Kala.

CLARA: Saps què? Ets molt fort, perquè sé que tu has passat per alguna cosa semblant a allò que m’està passant a mi ara, però tu no vas tenir ningú que et donàs un consell com jo et tenc ara a tu, però tu tot sol en vas saber sortir i, per això, ets valent… i t’admir.

(Ahmad riu i hi ha una pausa, els comencen a caure llàgrimes però intenten aguantar-se,

s’abracen els dos plorant.)

CLARA: El que em va dir Kala a mi, també t’ho dic a tu: has de ser lliure, molt lliure, i t’has d’estimar per damunt de totes les coses.

AHMAD: Sempre ser lliure, no ho dubtis.

CLARA: Record quan tu vas parlar amb Kala uns dels primers dies i llavors ella estava confosa i tenia por de pensar, fixa’t què li degueres dir… (Ho afirma amb un to d’ironia per canviar un

poc la conversació.)

AHMAD (ho diu rient): Vaig parlar d’amor.

CLARA: Ai, amor. (Sospira.)

AHMAD: Encara que gairebé no hem parlat aquests mesos, has estat una gran amiga. Tu sempre seràs.

CLARA: Tu també.

AHMAD: Bé i del bar del teu pare, què dir? (Riu amb sarcasme, ho diu bromejant.)

CLARA: (També se li escapa una rialla.) Venga, demà ves a veure’l i digue-li que vens de part


20

meva. Per favor, sempre que vagi cap a la ciutat et vendré a veure, t’ho promet.

AHMAD: Era broma, ja trobaré algun treball.

CLARA: Fe’m cas, ves directament cap allà, jo telefonaré a ma mare per dir-li que demà hi aniràs.

AHMAD: No fa falta.

CLARA: Cuida bé la meva habitació. (Li riu i li fa l’ullet.)

(Els dos riuen i es tornen a abraçar.)

CLARA: Que caiguin les fronteres.

AHMAD: Que caiguin. (Fosc.)

ESCENA 4

(Surten al banc Kala i Clara, assegudes una devora de l’altra. Kala va amb un vestit blanc i

llarg, molt ben pentinada i Clara, com sempre, amb l’uniforme de voluntària.)

KALA: Hola Clara, ha passat un any ja. (Clara continua allà asseguda, mirant al davant com si

no hagués passat res.) Sé que no em sents ni em veus, estic morta, sí, morta. (Aquest cop

mira el públic.) Els senyors macos que em van enviar de volta a Síria eren uns cabrons. Vaig morir tres dies després d’arribar, perquè van sentir que parlava amb una noia de la situació de les dones a Europa i a Síria, em van afusellar sense judici, com ho fan sempre a totes les persones innocents que continuen despertant cada dia a Síria. Bé, això és el que pensava, però no només passa a Síria, també a altres països on la gent mor de fam o malnutrició, a Haití, a Guatemala, a Afganistan, a Egipte, a Líbia, a tot el corn d’Àfrica i a tantes bandes en què és inexplicable això que està passant, i no els vol ajudar ningú, no vol tomar les fronteres ningú, però hi ha gent que en vol construir. D’aquesta vida he après que naixem a un estament social i sempre ens hi quedam. Em van comentar que això tenia un nom i es deia classisme i és a les nostres vides des de l’Edat Mitjana. Jo vull dir basta, no vull que la gent hagi de tenir sort, vull que la gent tengui vida i cadascú la seva, però que cap vida ni cap persona tengui més poder ni superioritat sobre una altra. Tampoc cap sexe sobre l’altre, vull un món lliure i viu, amb amor, pau i felicitat i sé que és possible perquè jo hi vaig viure durant quatre mesos, hi vaig viure perquè l’amor em va transportar cap a aquest món i potser això sigui tot el que fa falta, que tothom tengui una persona al seu costat que l’estimi, alguna persona per a la qual sí que meresqui la pena viure. Així ningú no seria més que ningú i tots serien els primers interessats a ser iguals. Jo avui som morta, però som més lliure morta que viva. I na Clara sé que també és lliure, la veig cada dia salvant vides com ho va fer amb la meva, de vegades surt


21

de festa amb n’Ahmad. Ell ha trobat un home que l’estima molt, continua fent feina al bar de na Clara, però ja viu amb la seva parella, de vegades va a dinar amb na Clara i s’ho passen molt bé, tant de bo jo pogués ser allà, però som aquí i també estic bé.

cors d’aigua. núria rosselló · ficcions cors d’aigua. núria rosselló 1 cors d’aigua acte...

Documents