UN VIATGE PEL MARNour, Rita, Pol i Alèxia

Una vegada hi havia una estrella que volia viatjar fora del mar.L'estrella es deia Lila, tenia els ulls marrons i era vermella. Liagradava el peix pallasso perquè era el seu amic.

Un dia el peix pallasso estava molt però que molt avorrit. La Lila li vaproposar d'anar a jugar fora del mar. Llavors van començar a nedarcap a la platja. Quan hi van arribar, van trobar dos nens que jugavena la sorra i van atrapar la Lila i el seu amic i els van posar en uncubell d'aigua i van pensar... què farem?

Els dos nens, que es deien Manel i Bernat, tenien ganes de jugaramb el peix pallasso i l'estrella fora de l'aigua però de sobte vansortir de la sorra dues fades madrines amb una vareta màgica i elsvan dir que els concedirien un desig. La Lila va demanar:

- Volem fer, plegats, en Manel, en Bernat i nosaltres un viatge pelmar.

I la fada els va concedir el desig.

ELS TRES AMICSPol, Miquel, Clara i Rita

Hi havia una vegada uns senyors que es deien Axel Blei i Tornado,que vivien al barri de Palau de Girona i feien sumo. El sumo és unesport que tracta de dos homes grassos que porten uns bolquers is’empenyen per tirar-se un a l’altre fora de la pista i poder guanyar.L’Axel i en Tornado es coneixien però no eren amics. Llavors es vanapuntar a un torneig de sumo i es van fer amics.

L’Axel Blei va guanyar i se’n va anar a celebrar-ho a Port Aventura.Allà es va trobar en Tornado i van pujar al Shambala. Però quinamala sort van tenir que, un cop estaven a dalt de tot, es va trencarper la meitat i van sortir volant! Volant van anar d'atracció enatracció fins que van anar a parar al tren de la bruixa i es van fer untip de riure.

L’Axel Blei va dir:- Per què no anem tots junts a dinar a casa meva?

I en Tornado va contestar:- Sí, sí!.I van anar tots junts a casa de l'Axeli van ser feliços per sempre.

LA FESTA DE CAP D'ANYMiquel, Yvette, Laia i Biel

Hi havia una vegada uns follets bons que vivien en un poble on lesseves cases eren bolets. Els follets, quan tenien deu anys, jacomençaven a treballar. Cada dia de la setmana treballaven, menysun dia que descansaven: el diumenge. Un dia d’hivern, un follet vasortir de casa i es va trobar un cérvol. I li va preguntar: - Què fas? Si és cap d’any! Hauries d’estar a casa.Va ser quan es van trobar un ós i van començar a córrer espantats.

No paraven de córrer. L’ós estava cansat de córrer darrere del cérvoli del follet. El que ell no sabia era que fugien d’ell. L’ós finalment elsva atrapar i els va dir: - Hola! Estic tip de córrer! Podeu parar si us plau?I el follet i el cérvol li van dir que sí i el van convidar a casa seva perfer tots tres una festa de Cap d’Any. Van decorar la casa ambgarlandes, banderetes i globus. Van parar la taula amb espelmes enforma de bola amb purpurina i van fer el seu menjar preferit: sopade galets, pizza, lasanya i torró amb gelat.

L’endemà el cérvol i el follet van esmorzar neules i torrons i vanparlar de la meravellosa festa que havien tingut la nit anterior. Vaarribar l’hora de marxar. El cérvol i l’ós, de camí a casa, van parlartota l’estona sobre la festa. Per a tots dos havia estat la millor festade Cap d’Any.

EL CONILL I L'OCELLJoel, Ayman, Rita i Marc

El conill Mitjons descansava a la seva gàbia quan va venir un ocell ies va beure la seva aigua. En Mitjons es va enfadar molt i va sortir dela gàbia.- Maleducat! – li va dir a l'ocell- Que no veus que és la meva aigua?Fora i no tornis més, ocellot!

El conill Mitjons, tot i que es va enfadar amb l’ocell, el va perdonarpel que havia fet. Es va escapar de la seva gàbia i va anar a buscarmés aigua al riu. N'hi va donar una miqueta a l’ocell però quanl’aigua es va acabar, es van tornar a barallar. Cadascú va tornar acasa seva enfadat: el conill a la seva gàbia i l’ocell al seu niu.

Un dia, quan el conill va veure l’ocell li va dir: -Em perdones per aquell dia? -Sí. Vols ser el meu amic?- va respondre el conill.I l’ocell ben content li va dir que sí. I des d'aquell dia van ser amics.

LA JÚLIA, EN JOAN I LES POLSERES MÀGIQUESÈnia, Berta, Marc i Laia

Hi havia una vegada un nen que es deia Joan i una nena que es deiaJúlia. Estaven a París amb els seus pares i van comprar unes gomesper fer braçalets.

Necessitaven figuretes per adornar els braçalets. Van fer voltes i mésvoltes i no en trobaven cap que els agradés. Finalment, en un barrimolt estrany del nord de París, van trobar-ne en una botiga moltmisteriosa. En Joan i la Júlia es van fer dos braçalets preciosos.Aquella nit van començar a passar coses estranyes: es van despertari es van trobar volant amb els braçalets posats. I van dir:

- Què passa aquí!?Els braçalets es van fer cada vegada més grans. I en Joan i la Júlia hovan entendre: els braçalets eren màgics.

- Que divertit!- van dir els dos- I si anem volant a casa d'en Martí?Van obrir la porta sense que els veiés ningú i van sortir molt depressa. Després es van treure els braçalets i van anar a veure el seuamic.A partir d'aquell dia van anar volant a tot arreu. Era el seu secret.

EN PEP I LA SERP FERIDADavid, Marcus, Joel i Yvette

Hi havia una vegada un nen que es deia Pep que vivia amb la sevafamília en una casa al bell mig del bosc. El seu pare era caçador. Undia va caçar una serp i la va portar a casa.

En Pep estava jugant a l’estable amb les vaques, els xais, elsporquets. Un d’ells era la seva mascota. Es deia Pink. En Pink i elsaltres animals, estaven molt nerviosos. Els cavalls cridaven. En Pep noentenia res. Al dos minuts, el pare va cridar:- Pep, mira que et porto!La serp era molt grossa però semblava adormida. Estava ferida.-Pobreta... -va dir en Pep.

Després va sortir la seva mare que era veterinària i els va demanarque no la toquessin perquè els podia mossegar. Era una serp quel’havien ferit un grup de porcs senglars.

La mare acabava de curar la serp quan es varen presentar la colladels porcs senglars que la perseguien. Tots els animals, en Pep i lamare es van espantar molt. Llavors, la serp que era màgica, es vamenjar els porcs senglars i, tot seguit, va fer un pet! convertint-losen mini porcs senglars. Tota la família va viure molt feliç, i els miniporcs senglars no van molestar mai més ningú.

EL TEMPLE DEL TRESORClara, Martina, Ponç i Joel

Un dia molt clar, a Grècia, hi havia una nena que es deia Marta i unnen que es deia Joan. La Marta era molt valenta i s’atrevia a tot. Ah, iper cert, també era amable. En Joan era simpàtic però no era tantvalent com la Marta, no s’atrevia a res. Però us creieu que no tenienpares? Doncs teniu raó: no tenien pares.

Un dia, al sortir de l’escola, varen decidir anar d’excursió a l’Acròpolisde la seva ciutat, Atenes. Un cop allà, la Marta va veure una columnadel temple que semblava màgica. La va tocar i es va obrir unpassadís secret. La Marta va voler-hi entrar però en Joan va córrer abuscar els seus “tiets” que eren qui els cuidaven des de que els seuspares havien mort en un accident de cotxe.

Quan en Joan va tornar davant el temple amb els seus “tiets”, janomés hi havia la columna i ni rastre del passadís ni de la Marta. EnJoan va dir: - On està la Marta “tiets”?- Ni idea Joan.- van contestar.

Van tocar la columna i van baixar les escales. No hi havia llum. LaMarta no era enlloc però en Joan va veure una llum al final delpassadís i era molt forta. A l’arribar-hi, van veure la Marta envoltadad’or.La Marta havia trobat un tresor! Els tiets van estar molt contentsd’haver trobat la Marta i, des d’aquell dia, van ser rics.

EN RAÜL VISITA LA TERRAYada, Biel, Miquel i Ponç

El robot Raül era una màquina intel·ligent que buscava una cova peranar a viure. Però totes les coves estaven ocupades per dracs. I lescoves que estaven als cims de les muntanyes, estaven cobertes deneu i de gel.

El robot Raül, com que no trobava una cova per viure, va decidirmarxar del planeta dels robots i anar a viure al planeta Terra. Tambévolia trobar amics ja que es trobava molt sol. Així que, el robot Raül,se’n va anar cap a la Terra. Quan va arribar a la Terra, ningú volia seramic seu. El robot Raul estava molt trist perquè no trobava casa nicap amic. Els humans no es volien fer amics d’un robot. Una nit,quan dormia darrere els contenidors, se li va aparèixer una fada.

I li va dir la fada:-Què et passa?

El robot li va contestar:- Que no tinc amics ni casa.

El robot li va demanar un desig. Quan li anava a donar les gràcies, vadesaparèixer. I en Raül molt fort va cridar:

− GRÀCIES!!!I des d'aquell dia, en Raül va tenir amics i un a casa per viure.

EN JOAN, EN TAU I EL LLOPAyman, Ponç, Ènia i Berta

Hi havia una vegada un nen i un gos. El nen es deia Jaume i el gos esdeia Tau. Un dia es van perdre en un bosc perquè un llop elsperseguia. Es van amagar en un arbre i es van adonar que aquellarbre era màgic: les seves pomes curaven a la gent.

En van agafar tres o quatre i se’n van anar cap a casa. Pel camí, vansentir uns udols molt forts i s’hi van acostar. Era el llop que estavaestirat a terra amb una espina molt gran al peu. Van fer un tracte:

- Si no ens persegueixes més, et curarem el peu.- Sí!- va dir el llop.- Et freguem amb la poma i ja estaràs curat.

El llop els va portar a casa de tan agraït que estava.

Des d'aquell dia el llop, el nen i el gos van viure feliços i sense capmal perquè tenien les pomes màgiques.

ELS QUATRE AMICSMartina, Max, Laura i Ayman

Hi havia una vegada quatre molt amics que, juntament amb el seucau de Vistalegre, van anar a fer vívac a St Mer. Els quatre amicstenien vuit anys i es deien Valentina, Maria, Marc i Joan. Al vespre,després de sopar, es van estirar a mirar les estrelles i desitjaventenir poders màgics per poder ajudar a la bona gent. Després d’unabona estona, va succeir un fet inesperat: van caure quatre estrellesdel cel al mateix temps.

Els quatre amics es van acostar a veure les estrelles i es van ajupirper tocar-les. Al fer-ho, van notar com unes pessigolles per tot el cosi després, la Valentina va sentir que era molt lleugera i podia volar.La Maria va intentar agafar-la i va veure que el seu braç s’allargavafins el cel. Ara era molt elàstica! En marc va notar que tenia moltaforça perquè va poder arrencar un arbre del terra, amb moltafacilitat. I per acabar, en Joan, va descobrir que podia córrer tantràpid com un coet.

Tots quatre, van pensar que, amb aquests poders, podrien ajudar atota la gent de la ciutat que ho necessités, i per això, de bon matí,van anar passejant per la ciutat per ajudar a tots els veïns.

I així va ser com els quatre amics van tenir poders i els van utilitzarper fer coses bones a la seva ciutat. I es van convertir en herois.

EL CAVALLMax, Manolo, Alèxia i Rodri

Fa molts i molts anys hi havia un cavall molt bonic que vivia en unagranja molt gran i amb molts animals. El seu pelatge era gris i el seunom era Truc. El cuidava un pagès molt amable i alegre. Per menjar,li donava fruites i verdures perquè creixés molt i no es posés malalt.

Un dia, va venir un cavaller i li va dir al senyor de la granja: - Li compro aquest cavall per cent euros. I el senyor de la granja va dir:- D'acord, però cuida’l molt bé.

Després el cavaller se’n va anar amb el seu cavall cap al seu castell.Gràcies a les atencions que li va donar el pagès, el cavall estava moltbé. En Truc estava molt content amb el seu nou amo, ja que teniamolt espai per córrer i saltar, i li agradava molt.

Però un bondia en Truc

es va començar a aprimar i el cavaller es va preocupar molt. No sabiaquè li passava. Li donava menjar però en Truc no el volia. Va decidirque avisaria al pagès a veure si ell sabia què li passava. Com que elpagès se l'estimava molt, el va anar a veure i, quan en Truc va veureel seu antic amo, el va començar a llepar i es va menjar totes lesverdures i fruites que li oferia.

Quan el cavaller ho va veure va saber realment què li passava a enTruc. En Truc enyorava el seu antic amo! El pagès molt emocionat vatornar a comprar en Truc i se'l va emportar cap a la granja on vanviure feliços i van menjar anissos.

LA MARE I ELS DOS NENSLaura, Clara, Yvette i Ènia

Fa molts i molts anys, en un país molt llunyà, hi vivien dos nens quees deien Marc i Biel i eren germans. Vivien en un castell molt granamb els seus pares.

En Marc estava dormint i en Biel estava ben despert. De sobte es vasentir un soroll estrany. En Marc es va despertar i va dir: - Què és aquest soroll?

En Marc va anar a buscar la mare però la mare no hi era. Resulta queestava al mar conversant amb un tauró. En Marc, sorprès, va decidirgravar el que deien la mare i el tauró. Va agafar el mòbil del pare iho va gravar tot. La mare estava dient:- Hola! Vinga, avui és el dia de fer la presó secreta al mar.

En Marc va tornar a casa i li va explicar tot al seu germà.

Quan la mare va arribar a casa, en Marc i en Biel li van ensenyar elque havien gravat i tots es van petar de riure. I van ser feliços persempre més sense saber mai què estava fent la mare parlant amb eltauró.

ELS “FUTBOLEROS” DEL VERDBiel, Nour, Martina i Aina

Aquesta és una història d’un equip de futbol de nens i nenes de 2nde primària de l’Escola Verd. Aquest equip està format per en Cesc ,a qui li diuen Paquet, en Solé, el xerraire, la Xantal que és la capitana,en Toni a qui li diuen Pessi perquè és molt pessimista, en Bru que ésel golejador, la Jana que abans anava a ballet però que prefereix elfutbol i en Jan que és el llançador de penals. L’equip dels verds hade guanyar l’últim partit de la lliga intercentres o bé l’equip, perdecisió de l’AMPA, desapareixerà per sempre.

Comença el partit i en Bru xuta la pilota. No entra. Després en Jan faun gol. Tots criden d’alegria:“Gol, gol, gol!!”Quan un jugador de l’altre equip vol empatar, la Jana li treu la pilotai intentar passar-la a en Solé. En Solé li passa a en Toni, i aquest, a enCesc que la llença fora del camp, perquè un jugador de l’altre equipli fa la traveta.

L’àrbitre consulta al seu ajudant de línia si la falta ha estat dins del’àrea. Diu que sí, que tot ha passat dins de l’àrea i per tant l’àrbitrepita penal.

Evidentment en Jan és qui ha de xutar. En Jan es prepara. Es fasilenci a l’estadi. En Jan s’apropa a la pilota, xuta i... GOL GOL GOL!!!!Els seus companys corren a abraçar-lo i ho celebren amb crits de“campions, campions”.

L’àrbitre assenyala el centre del terreny de joc. L’equip contrari posala pilota en joc. S’endinsen a l’àrea, xuten i empaten el partit.

Els nostres jugadors estan desanimats. Només falta un minut. Esposa la pilota en joc. Tot l’equip estava dins el camp contrari. Elporter xuta molt fort. La pilota entra dins l’àrea, un munt de jugadorses barallen per agafar la pilota. Un jugador dels nostres hi posa elpeu, toca el pal i... ,com un miracle, la pilota, entra a la porteria.Hem patit molt però finalment hem guanyat 2 a 1. Ara l'AMPAconvidarà a xocolata a tothom.

EN PAU I EN SERGIMarc, Dúnia, Marcus i Miquel

Fa molt i molt de temps, en un país molt llunyà, hi vivia una famíliaamb dos fills. Un es deia Pau i l’altre Sergi i els dos van anar a buscarmenjar.

Caminant, caminant, en Pau i en Sergi es van trobar una cova. EnPau que era el més gran, es moria de ganes d’entrar-hi i fer eltafaner. En canvi, en Sergi, tenia molta por! Després de discutir unaestona, van decidir entrar. La cova era de pedra de color gris fosc i hihavia heura per tot arreu. Van caminar una bona estona en la foscorfins que en Pau, que era el que anava davant, va caure en un forat.

En Sergi, al veure el seu germà, en Pau, va començar a cridar:- AJUDA!

Un pagès que estava treballant el camp va córrer, els va trobar i elsva ajudar.

- No us preocupeu- va dir el pagès- Veniu a casa meva i aixípodreu menjar tot el que volgueu.

Els nens estaven molt feliços.

ELS AMICS DEL DRAC FORÇUTPonç, Laura, Aina i Yada

Fa uns cent mil anys, un drac gran i forçut va perdre els seus fills. Esva trobar amb uns nens molt macos i els nens li van dir els noms. Und’ells es deia Gerard i l’altre Anna. Vivien per allà a prop. Tots juntsvan anar a buscar els fills del drac.

Van començar a caminar per un camí llarg i estret. Al cap d’unaestona, van veure que es feia fosc i no tenien lloc per dormir. Llavors,en Gerard va sentir el soroll d’uns dracs petits. Van córrer tots juntscap al soroll, i al creuar un pont, van veure una petita cabana ambjardinet on hi havia els fills del drac jugant.

El drac, quan els va veure, hi va anar corrents i els va fer petons iabraçades. Llavors els va preguntar per què s’havien escapat. Els fillsvan dir que volien seguir una serp i després no van trobar el camí detornada. Es van acomiadar d’en Gerard i l’Anna i van viure feliços persempre més.

L'ESQUIROL MUTANTRita, Aina, Marc i Marcus

En un bosc extraordinari hi vivia una elfa. Vivia en un poblat i es deiaMariona. Tenia un gran amic, un esquirol que es deia Tro.

Un matí, en Tro va anar a casa la Mariona a demanar-li si tenia nousperquè al rebost ja no n'hi quedaven més. La Mariona li va dir quejustament en aquell moment anava a buscar-ne al bosc i li va dir:

- Si vols, podem anar junts al bosc a buscar-ne.Quan van arribar al bosc, van trobar totes les nous rossegades. Quihavia sigut?

Van seguir caminant i van trobar-se un esquirol mutant!!! Haviavingut de l’espai exterior en una nau espacial i els va demanar ajudaper recollir nous perquè al seu planeta no existien i les trobava moltbones. A canvi els va donar una pedra màgica que servia per ferrealitat els desitjos.

EL CAVALLER FANTASMARodri, Marc, Nour i David

Hi havia una vegada un castell a dalt d’una muntanya i on, a mitja nit, sesentien uns crits i sortia foc per una finestra. La gent creia que estavaencantat.

Fins que un noi, cansat de sentir aquells crits tan horrorosos, va anar ainvestigar. Va caminar dues hores i per fi hi va arribar. El noi es va trobarun cavaller mort al terra i va agafar l’espasa del cavaller per protegir-se.

Va entrar al castell a mirar si descobria d’on sortien els crits. Tenia unamica de por, però va començar a acostar-se cap a on sentia el crits. Decop i volta, els crits van parar, va sentir unes passes darrere seu i es vagirar. Va veure el fantasma d’un cavaller que anava cap a ell, aixecantl’espasa. El noi va començar a córrer.

El fantasma el va perseguir. En nen va agafar una espasa brillant que vatrobar a terra per espantar el fantasma. Es va girar, va mirar el fantasma i liva dir:

− Eres tu que cridaves?I el fantasma va dir:

− Sí, perquè volia que em vinguéssiu a veure al castell.− Home, només ho havies de dir.

Es van fer amics i el nen es va quedar a viure al castell.

EL MALSON DE LA BUFANDAYvette, Rodri, David i Manolo

Hi havia una vegada una nena que cada dia perdia la bufanda. Laseva mare la va anar a buscar a l'escola amb el gos i van anar cap acasa. Tots tres, nena, mare i gos, van anar a sopar, van mirar la teleuna estona i se’n van anar a dormir.

La nena va començar a agafar el son i va veure que se li acostavendos fantasmes que portaven la seva bufanda: un de gras i alt i unaltre petit i esquifit. Tots dos estaven a sobre la nena i la van agafarpel coll i la van començar a escanyar. I ella, quan anava a cridar, esva despertar i va veure que era un somni.

A partir d’aquell dia la nena va anar sempre a l’escola sense labufanda i tampoc se la va posar mai més perquè cada vegada que laveia recordava el malson que havia tingut.

UN POP I UNA MEDUSAAina, Laia, Ayman i Max

L'estiu passat al mar Mediterrani hi havia un pop gris que es deiaGriset i que estava trist. No tenia amics perquè la Roseta, unamedusa rosa i presumida, se'n reia d'ell i li deia que tenia un colormolt lleig. Els altres animals del mar sempre anaven amb la Roseta ideixaven en Griset.

Un dia en Griset es va trobar un peix que intentava fugir d'un tauróque se'l volia menjar. En Griset es va enfrontar al tauró i li va llançartinta a la cara perquè no hi pogués veure.Gràcies a en Griset el peix que es deia Groguet es va salvar.L'endemà, a l'escola, la mestra va felicitar en Griset davant de tota laclasse.

En Griset estava molt content perquè l'havien felicitat i tots els de laclasse també estaven molt contents. En Griset va tornar a casa moltfeliç i el seu color gris es va convertir en color rosa, com la medusa.

LA NÚRIA VOL UNA GRANJAAlèxia, Pol, Manolo i Nour

Hi havia una vegada una nena que es deia Núria. La Núria vivia enun pis al centre de Girona i el seu somni era tenir una granja. Peròels seus pares no tenien diners ni per comprar-li una granja ni percomprar-li animals. El seu pis era tan petit que no podien posar-hi nigallines ni vaques i encara menys cavalls. La Núria estava molt trista.

La Núria era molt manetes i sabia fer polseres molt boniques. Vadecidir anar a la botiga i es va gastar tots els seus estalvis en gomesper fer braçalets. En va fer moltes i moltes. Tantes, que va podermuntar una paradeta.

La Núria va fer diners i es va poder comprar un animalet. No en vatenir prou per una granja però sí per un gosset que es va dir Cotó.

LA COLLA DELS QUATRE AMICSMarcus, Yada, Berta i Dúnia

Hi havia una vegada una colla de nois i noies que van decidir anar ala neu. La Marta, l’Aina, en Pere i en Josep van agafar l’avió però noes van adonar que l’avió que agafaven anava a un altre lloc: a unailla. Quin problema!

Quan van arribar a l’illa es van trobar un home salvatge que feiamolt de temps que vivia en una cabana dalt d’un arbre. L’homenomés parlava rus. Era un supervivent d’un avió. La Marta volia fer-se amiga d’ell per poder trobar menjar i també va pensar que erauna manera de poder sortir de l’illa. La Marta i els seus amicsintentaven aconseguir un vaixell.

Finalment van decidir fer un bot. Van tallar arbres i van agafar fulles ifruites pel viatge. El vent els va ajudar i, en una setmana, van arribara casa. Ah! I també es van endur el pobre senyor i així va podertornar amb la seva família.

EL PEIX I LA CORONA PERDUDALaia, David, Biel i Clara

Hi havia una vegada una sirena que es deia Èlia. Vivia en un palau alfons de l’oceà. Un dia va pujar a la superfície i va perdre la coronaque portava al cap. S’estimava molt aquella corona perquè era lacorona que li havia regalat el seu pare.

La sireneta es va posar molt trista i no sabia com dir-li al seu pareque havia perdut la corona. Al cap d’uns dies els seus amics es vanadonar de la seva tristesa i li van preguntar per què estava tan trista.La sireneta els va explicar què li havia passat i li van dir quel’ajudarien a buscar-la. Van pujar a la superfície i no veien res, nosabien per on més buscar-la. La sireneta plorava i plorava. Llavors undels seus amics va proposar de demanar ajuda a tots els animals delmar i així entre tots la trobarien. Van parlar amb els dofins i lesfoques perquè elles podien sortir a la superfície.

Aquell mateix vespre el pare de l'Èlia va veure que no portava lacorona i li va dir que l'ajudaria a buscar-la. L'endemà al matí, vansortir a buscar-la els peixos, els taurons, els calamars, els pingüins,les foques, els dofins i les sirenes. I busca que buscaràs, ningú latrobava. Fins que un peix que era el més petitó la va trobar entre lesroques més profundes del fons del mar.

El peixet va portar la corona a la sirena. Quan la sirena va veure queli portava la corona es va posar molt contenta i van celebrar unafesta en honor del peixet.

ELS ANIMALS DE LA GRANJAManolo, Joel, Dúnia i Laura

Hi havia una vegada un pagès que vivia a prop del Bosc Petit. Laseva casa era una de les més boniques i més grans del país deMagay. El país era governat per un rei savi i molt vell. Tothom viviafeliç i tranquil perquè el rei els cuidava.

Un dia els animals de la granja del pagès es van escapar. Entre ells hihavia una cabra. Una cabra que era màgica.Aquesta cabra podia transformar tot allò que toqués amb les sevesbanyes en pedra.Tothom que va intentar agafar-la va acabar convertit en pedra. El rei,com que era massa vell, va enviar als seus cent fills però aqueststambé es varen convertir en pedra.Llavors, l'única filla del rei li va dir:- Pare, jo aniré a agafar la cabra!

Va agafar unes fulles de menta i va fer un caminet al mig del bosc.La cabra, a poc a poc, se les va anar menjant i la filla del rei la vaconduir a dins d'un estable i la va tancar. Des d'aquell dia van viurefeliços i van menjar anissos.

EL PALLASSO Dúnia, Ènia, Nour i Pol

Fa uns quants dies, a prop del riu Onyar, un ratolí passejava per lallera del riu. Es deia Pere i li agradava molt la tòfona. Aquell dia, enPere, buscant tòfones, va ensopegar amb una pedra.

I es va fer molt de mal i va haver d’anar a l’hospital de ratolins. Quanestava a l’hospital, van venir el seu pare i la seva mare. La metgessaels va explicar que s’havia fet mal al braç i li havien fet 2 punts. Al'hospital, en Pere va conèixer un pallasso que feia tonteries per ferriure a en Pere i que s'oblidés que li feia mal el braç.

En Pere s'ho va passar tan bé a l'hospital amb el pallasso que vapensar que de gran ell també volia ser pallasso d'hospital per poderfer riure a tots els nens i nenes que ho passen malament.

EL DIAMANT DESAPAREGUTBerta, Alèxia, Yada i Martina

La història parla de la recuperació de la joia més important deVenècia: un diamant gegant propietat de la família de la gata Lua. LaLua passarà aventures i coneixerà nous amics.

El diamant era de tots colors i estava guardat a la caixa forta del ducde Venècia. El duc vivia en un palau gegant al costat d'un canal. Unbon dia assolellat el duc es va deixar oberta la porta de la caixa fortaon hi havia el diamant. La dona de neteja el va veure: El diamant! Eldiamant tenia una taca negra!. En realitat sempre l'havia tingut peròla dona de neteja no ho sabia i se'l va emportar per netejar-lo.

Quan el duc va tornar i no el va veure es va pensar que l'havienrobat. Es va espantar molt i va anar a buscar la Lua perquè sabia queera una gran detectiu. La Lua li va dir que no passava res que ella eltrobaria.

Primer va anar al canal a preguntar als peixos si havien vist algunvaixell que hagués aparcat davant del palau però els peixos van dirque no havien vist res. Després va anar a la plaça de Sant Marc per siels seus amics gats havien vist sortir algú del palau però els gatstampoc sabien res. Va pujar a la teulada a preguntar a les gavines.Però elles des del cel tampoc havien vist res!

Finalment un ratolí va sortir de la claveguera i va parlar amb la Lua. - Escolta, jo sé on està el diamant. Si el vols recuperar m'hauriesd'obrir la porta del rebost de palau.

La Lua va acceptar. Un cop van ser davant de la porta la dona de laneteja va aparèixer amb el diamant. Llavors la Lua es va adonar queel ratolí l'havia enganyat. La Lua va obrir una porta al ratolí i el vaespantar. Ell, esperant trobar menjar, va passar la porta però enrealitat es va trobar a la presó del palau on hi va estar molt detemps.

EL VIOLÍ I LA GUITARRANens i nenes de 2n

Fa molts i molts anys en un cel blau ple de núvols de cotó hi vivia unàngel que es deia Miquel. Tenia unes ales blanques molt suaus. Viviatot sol en un castell molt gran amb quatre torres. Una d'elles era tanalta que arribava a les estrelles. Estava molt avorrit perquè no tenia amics. Però hi havia una cosaque el feia sentir millor quan se sentia sol: tocar el seu violí.En Miquel somiava en tenir un amic molt gran que el protegís, quel'anés a veure al seu castell i que plegats fessin un duet de violí.A la nit tocava, feia dibuixos amb els núvols i s'imaginava com seriael seu amic.

Un bon dia, en Miquel va decidir anar a buscar un amic. Va baixar auna illa que feia molt de temps que veia des del seu castell. Estavaben bé al mig del mar. Al cap d'una estoneta, ja hi havia arribat. Era una illa deserta ambpalmeres gegants amb cocos, sorra fina i plataners plens de plàtans.

EnMiquel estava cansat i va decidir recuperar forces menjant una mica:va agafar un plàtan i va obrir un coco per beure. Mentre menjava, vaveure a l'horitzó una aleta que s'acostava i va pensar: Caram! Quèdeu ser això que s'acosta?

Va deixar el plàtan i, volant, es va apropar a l'aleta. De cop, el tauróva saltar i el va esquitxar. I li va dir:

− M'has espatllat el salt! Fuig d'aquí, ocellot!En Miquel li va contestar:

− Ocellot, on veus tu l'ocellot?El tauró li va dir:

− Ets tu l'ocellot! Que no tens ales?I en Miquel va respondre ràpidament:

− És clar que tinc ales! Sóc un àngel. Em dic Miquel. I tu, què ets?− Sóc un tauró i em dic Rex.− Vols ser el meu amic?- li va preguntar en Miquel.− Fuig d'aquí! No et vull veure més. M'has espatllat el salt.

I en Miquel li va respondre:− Ho sento molt. No ho volia fer. Tenia curiositat per saber què

eres. Jo només estic buscant un amic perquè estic sol. Puc serel teu amic?

− Que pesat que ets! Si m'ho penso, pararàs de preguntar-m'ho?− Sí, t'ho prometo- va dir en Miquel.

I se'n va tornar cap a l'illa. Es va asseure a sota d'una palmera i es vaposar a tocar el violí. De sobte, va sentir una melodia que venia delmig del mar i va pensar: Qui deu estar tocant aquesta cançó tanbonica? Vaig a veure-ho. I va agafar el violí i va seguir la melodia. Vaser quan va trobar en Rex tocant la guitarra. I aquest li va dir:

− Ja tornes a ser aquí? Que n'ets de pesat! − Eres tu que tocaves tan bé la guitarra? − Clar que sí! Què et pensaves? Ja ho sé que toco bé. Sóc tot un

professional.

En Miquel li va contestar:− Ets una mica cregut, no?!

En Rex, en escoltar aquesta resposta, es va posar a riure.− Què encara t'ho creus tot això? Mira, Miquel, em sap molt de

greu haver-te enganyat. Però estava tant content de veure

algú que per això estava fent teatre. Encara vols ser el meuamic?

− Clar que sí, ja t'ho he dit abans- va respondre en Miquel.

I des d'aquell dia, en Miquel i el Rex van ser amics. En Rex era gran iel podia protegir, tal com en Miquel s'havia imaginat. No podrien ferun duet de violí ni el podria anar a veure al seu palau però això nova ser cap impediment perquè fossin amics per sempre més.