Dins del Programa Plurilingüe de la LOE

CONTES PLURILINGÜES PER TREBALLAR VALORS I PER A DIES ESPECIALS

Pilar Bellés Pitarch

2

3

Aquesta col·lecció de contes us pot ser molt útil tant a l’Educació Infantil, Educació Primària com als / les especialistes d’anglès en el vostre treball dins del Programa Plurilingüe de la LOE.

CONTES PLURILINGÜES PER TREBALLAR VALORS I PER A DIES ESPECIALS

Autora: Pilar Bellés Pitarch Dia de l’arbre, dia de la pau, dia del pare, dia de la mare, dia del drets de la infància, dia de les cultures, dia de la Hispanitat, Nadal, Nit de cap d’any, Pasqua, Carnestoltes, Quaresma, “Pancake Day”, “April Fools’ Day” /dia dels innocents, “Halloween”, “May Day”, “Guy Fawkes’ Night”, festes patronals, Santa Caterina i Sant Nicolau, dies de l’Estatut d’Autonomia i de la Constitució, panellets de Tots Sants, fogueres de Sant Joan, Falles, Moros i Cristians...

Pilar Bellés, llicenciada en filologia anglesa i professora d’anglès en EI i EP ha creat aquestos contes per donar resposta a les necessitats que se li han presentar en la seves aules. Ara vol compartir-los amb tots vosaltres amb el desig que la màgia d’aquestos contes arribe a tots els xiquets i xiquetes, amb totes les llengües i en qualsevol ocasió. Així, en EI i EP s’integraran les llengües del currículum. L’autora inclou una aplicació didàctica de cada conte. En cada llengua treballarem uns aspectes diferents i així hi haurà transferència entre les llengües. A través dels contes desenvoluparem la creativitat i treballarem valors en totes les llengües de currículum. És el que ens demana la societat actual.

4

Altres títols:

1. Com fer alumnes creatius? (Col·lecció de contes plurilingües per desenvolupar la creativitat i, a la vegada, treballar valors). Hi ha contes per a cada nivell, des d’Infantil a tercer cicle de Primària. http://pbelles.blogia.com

2. Telling a tale / Contemos un cuento / Contem un conte. (Col·lecció de contes plurilingües per E. Infantil 4 i 5 anys adaptats als Centres d’Interès de l’Educació Infantil). http://pbellespitarch.blogia.com

3. No deixes que cresca sense la màgia dels contes… segons el que vols transmetre, tria un conte i… conta-li’l. (Recull de contes d’altres publicacions). http://bellespitarch.blogia.com/

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà sense l’autorització prèvia i escrita de l’autora.

L’autora autoritza la utilització digital i reproducció d’aquestos contes a les escoles sempre que es faça per l’ensenyament i sense ànim de lucre.

Hi ha disponible una descàrrega digital gratuïta per Internet:

http://pilarbellespitarch.blogia.com http://pilarbellespitarch.bubok.com www.bubok.com www.lulu.com ISBN: 978-84-613-9125-7 Depòsit legal: CS-0050-2010 Registre de la propietat intel·lectual: 09/2009/1590 © Pilar Bellés Pitarch, 2010 1ª edició: març 2010 Bubok Publishing SL C/ Joaquín Turina 16 1º B 28044 Madrid Telèfon de atenció al client: 902 052 573

5

Dedico aquests contes al meu fill Miguel a qui li’ls vaig contar per primera vegada i vaig rebre el primer somriure de recompensa. Això em va animar a portar-los a les aules.

Ara que ja és gran encara ens emocionem en recordar els meravellosos moments que vam passar junts… el conte amb el temps s’oblida però la màgia es queda…

I també el dedico a tots vosaltres xiquets i xiquetes, educadors i educadores. Espero que passeu amb ells moments inoblidables…

Pilar Bellés Pitarch

6

7

ÍNDEX DE CONTES, TEMES I DIES ESPECIALS:

1. Un arbre sense nom / Un árbol sin nombre / A Tree without a Name. Valors: Ser constant, acabar la faena. Es pot usar per al Dia de l’arbre (pàgina 12). 2. El sol i la lluna es volien casar / El sol y la luna se querían casar / The Sun and the Moon Want to Get Married. Valors: És important portar-se bé. Es pot usar per al Dia de la Mare (pàgina 17). 3. Papà, hi ha pastís de xocolata! / Papá, ¡hay tarta de chocolate! / Dad! There is a Chocolate Cake for You! Valors: Col·laboració tant del pare com de la mare en les faenes de la casa i en l’educació dels fills. Es pot usar per al Dia del Pare (pàgina 24). 4. A la taula! / ¡A la mesa! / Dinner is Ready! Valors: Menjar de tot, especialment fruita i verdura. Es pot usar per al Dia Internacional dels Drets de la Infància (pàgina 30). 5. El peixet de colors / El pez de colores / The Goldfish. Valors: La humilitat com a forma de tenir amics / amigues i agradar a la gent. Es pot usar per al Dia de la Pau (pàgina 36). 6. La vaca ratllada / La vaca rayada / The Striped Cow. Valors: Integrar a immigrants i persones especials a les quals els costa ser acceptades. Es pot usar per a un Dia de la Hispanitat (pàgina 41).

8

7. La tele que no volia cridar-se Tele / La tele que no quería llamarse Tele / I Don’t Want to Be a Television. Valors: Empatia, posar-se al lloc d’un altre, no sentir enveja de les coses dels altres i valorar les nostres. Es pot usar per a Carnestoltes (pàgina 47). 8. El pardalet educat / El pajarito educado / The Well-mannered Bird. Valors: Les bones maneres y la bona educació a l’hora de parlar i dirigir-se a la gent. Es pot usar per al Dia de San Valentí (pàgina 54). 9. Cosquerelles i ous que roden / Cosquillas y huevos rodantes / Tickling Sensation and Rolling Eggs. Valors: Crear un bon ambient, provocar la rialla. Es pot usar també per a Pasqua (pàgina 59). 10. Contem les estrelles / Contamos las estrellas / Let’s Count the Stars. Valors: Relaxar-nos. També es pot usar per a Nadal i Reis (pàgina 64). 11. Que ve el tauró! / ¡Que viene el tiburón! / The Shark is Coming! Valors: A vegades les bromes resulten pesades. També es pot usar per al Dia dels Innocents / April Fool’s Day (pàgina 69). 12. Una vaca molt imprudent / Una vaca muy imprudente / A very Imprudent Cow. Valors: Ser creatius després d’una visita a una granja-escola, apreci pels animals. També es pot usar per a parlar de les Creus de Maig (pàgina 74).

9

13. La girafa i el dàlmata /La jirafa y el dálmata / The Giraffe and the Dalmatian. Valors: No es pot criticar el que no es coneix, a vegades hem de conèixer altres cultures per a comprendre la seva manera d’actuar. També es pot usar per a Halloween (pàgina 81). 14. Les campanes / Las campanas / Bells. Valors: Crear bon ambient amb les anècdotes quan els més menuts i menudes intenten parlar i s’equivoquen. També es pot usar per a la Nit de Cap d’any (pàgina 87). 15. Un dia en la fira / Un día en la feria / A Day at the Fair. Valors: Passar un temps agradable en la fira. Es pot usar per a les festes patronals (Sant Blai, La Candelera…) (pàgina 95). 16. La gallina que no tenia cresta / La gallina que no tenía cresta / The Hen without a Crest. Valors: Explicar per què uns creixen abans que altres i per què uns poden fer coses que els altres no. També es pot usar per a les festes de Santa Caterina i Sant Nicolau (pàgina 101). 17. Un osset molt ràpid i una tortuga molt lenta / Un osito muy rápido y una tortuga muy lenta / A very Fast Bear and a very Slow Tortoise. Valors: Cada xiquet té el seu ritme de treball, que els més ràpids ajuden als més lents. També es pot usar per a explicar Carnestoltes i Quaresma (pàgina 107).

10

18. Un xiquet que no volia menjar de tot / Un niño que no quería comer de todo / The Boy Doesn’t Want to Eat Everything. Valors: Menjar de tot. També es pot usar per al Pancake Day (pàgina 113). 19. La grua / La grúa / The Crane. Valors: Apreciar les festes populars i les activitats de construcció. També es pot usar per a Falles (pàgina 120). 20. Anit vaig somiar amb…la nit de Sant Joan i el lleó / Anoche soñé con… la noche de San Juan y el león / Tonight I Dreamed of Saint Joan’s Night and the Lion. Valors: Després de veure una pel·lícula crear un conte amb els personatges. Es pot usar també per a explicar la Nit de Sant Joan (pàgina 126). 21. Mamà, és major i no sap agarrar bé la cullera / Mamà, él es mayor y no sabe coger bien la cuchara / Mum, he is Big and he Can’t Hold his Spoon Properly. Valors: Agarrar bé els coberts per menjar. També es pot usar per explicar Guy Fawke’s Night (pàgina 133). 22. Tot és qüestió de parlar-ho / Todo es cuestión de hablarlo / It’s a Question of Dialogue. Valors: El diàleg com a manera de solucionar problemes. També es pot usar per a explicar l’Estatut d’Autonomia o la Constitució (pàgina 142). 23. El cocodril que era amic dels xiquets/ El cocodrilo que era amigo de los niños / The Crocodile

11

Was the Children’s Friend. Valors: Apreciar les persones pel que fan i no pel seu aspecte. També es pot usar per la festa de Sant Antoni (pàgina 152). 24. Un gatet molt llest / Un gato muy espabilado / A very Clever Cat. Valors: Crear bon ambient en classe després de deixar-los un dia sense pati per mal comportament. També es pot usar per a explicar les festes de Moros i Cristians (pàgina 160).

12

1. UN ARBRE SENSE NOM

Era una vegada un arbre que no tenia nom perquè no estava pintat. Va passar una formigueta. —Com et diuen? —li va preguntar la formigueta. —No ho sé, no estic pintat —va contestar l’arbre. —Et cridaré Pomera —va dir la formigueta. —Val, però m’has de pintar —va contestar l’arbre. Amb moltes ganes li va pintar uns punts. Després va començar a pintar-li les fulles però es va avorrir i se’n va anar a jugar amb uns amics. Un gos va passar per allí. Li va donar llàstima l’arbre i va seguir pintant-li fulles. —Podries ser un cirerer. A mi m’agraden molt les cireres, saps? Però el va cridar sa mare per berenar i se’n va anar.

13

Un bou també va passar per allí i es va parar, però tampoc va acabar de pintar-lo, perquè ell volia convertir-lo en una perera, ja que es passava el dia menjant peres. Li van agarrar ganes de córrer i va fugir corrents. Només un xiquet (es diu el nom del xiquet /a al qual contem el conte) que ja havia acabat de berenar i li agradava fer les coses bé, va seure i el va acabar de pintar. El va convertir en un taronger (es pot dir el fruiter que ell / ella vulga) ple de taronges com les que li agradaven a ell. Des d’aleshores l’arbre sempre va tenir nom. Es va quedar amb el nom que li va posar el xiquet perquè va ser l’únic que va ser constant i va acabar la faena. “Com hem de deixar avui la faena?”… “a treballar”. Consells didàctics: Cada dia comença diferent. Inventar un conte cada nit abans de dormir-nos o cada dia abans, durant, a al final del treball rutinari fa que la il·lusió mai se’n vaja de les nostres vides. La constància és necessària tant en xiquets com en adults. Podem potenciar-la a través de contes com aquest. Aquest conte seria ideal per al “Dia de l’arbre”, contat en les tres llengües als menuts. A partir de quart de primària el poden llegir ells i elles.

14

UN ÁRBOL SIN NOMBRE

Érase una vez un árbol que no tenía nombre porque no estaba pintado. Pasó una hormiga: —¿Cómo te llamas? —le preguntó la hormiga. —No lo sé, no estoy pintado —contestó el árbol. —Te llamaré manzano —dijo la hormiguita. —Vale, pero me has de pintar —contestó el árbol. Con muchas ganas le pintó unos puntos. Después comenzó a pintarle hojas pero se aburrió y se fue a jugar con unos amigos. Un perro pasó por allí. Le dio lástima el árbol y siguió pintándole hojas: —Podrías ser un cerezo. A mí me gustan mucho las cerezas, ¿sabes? Pero lo llamó su madre para merendar y se fue. Un toro pasó por allí y se paró, pero tampoco acabó de pintarlo. Quería convertirlo en un

15

peral ya que se pasaba el día comiendo peras. Le cogieron ganas de correr y se fue. Sólo un niño que ya había acabado de merendar y que le gustaba hacer las cosas bien, se sentó y acabó de pintarlo. Lo convirtió en un naranjo lleno de naranjas como las que le gustaban a él. Desde entonces, el árbol siempre tuvo nombre. Se quedó con el nombre que le puso el niño porque fue el único constante que acabó el trabajo. “¿Cómo hay que dejar el trabajo hoy?”… “a trabajar”. A TREE WITHOUT A NAME

Once upon a time there was a tree. It has no name because he is not painted. An ant arrives there. ‘What’s your name?’ asks the ant. ‘I don’t know, I’m not painted,’ answers the tree.

16

‘I’ll call you apple tree,’ says the ant. ‘OK,’ says the tree, ‘but you must paint me.’ Ant paints a lot of spots, then green leaves… but she gets bored and goes away to play with friends. A dog arrives there. Dog feels sorry for it, he goes on painting it. ‘You can be a cherry tree. I like cherries. Do you know it?’ But Dog’s Mum calls him to have a sandwich and he goes away. A bull arrives there. He tries to paint the tree. ‘You can be a pear tree. I eat lots of pears every day…’ Suddenly Bull wants to run. He begins to run, he runs and runs and he goes away. There is only a responsible child. He has finished his homework, he has had his afternoon sandwich and he likes painting. He finishes painting it. It is an orange tree. ‘All right… finished… you are an orange tree… I like oranges a lot…’ After that the tree has a name for ever. It takes the last name because the child is the only one who is responsible and finishes his work.

17

2. EL SOL I LA LLUNA ES VOLIEN CASAR

El sol i la lluna es volien casar però no podien. El sol eixia de dia i la lluna eixia de nit i no es trobaven mai. Els havia dit un mag que l’única manera d’aconseguir-ho era que un xiquet, (una xiqueta o una classe) tu, estiguera un dia sencer portant-se bé. Només els quedava de temps una setmana. El dilluns el xicotet Miguel no va arreplegar els joguets i sa mare es va enfadar. No es van poder casar. El dimarts Miguel no va voler rentar-se les dents després de menjar. Sa mare es va enfadar. No es van poder casar. El dimecres Miguel no volia dutxar-se. Va anar per les males. No es van poder casar. El dijous Miguel no va menjar, va protestar… sa mare li va haver d’ajudar. Tampoc es van poder casar.

18

El divendres va anar un company de classe a jugar a sa casa i Miguel no li va deixar els joguets. Sa mare va haver d’obligar-lo a compartir. Tampoc es van poder casar el sol i la lluna. El dissabte Miguel va oblidar estirar la cadena del vàter i d’apagar la llum. El sol i la lluna no es van poder casar. Només li quedava un dia al xiquet per portar-se bé. “Tu creus que ho va aconseguir?”. “Jo crec que sí”. Durant tot el dia Miguel va ser bo, va arreplegar els joguets, va compartir les coses, va menjar el que li posaven al plat ell sol, va rentar-se les dents, va dutxar-se sense protestar, va estirar la cadena del wàter i apagar la llum després. Quan va acabar el dia, el xiquet va preguntar a sa mare: —Mamà, avui m’he portat bé? —Sí, molt bé. Ho havia aconseguit. Per fi, el sol i la lluna es van casar. —Quin regal vols per al “Dia de la mare”? —va preguntar el xiquet. —Que tots els dies siguen com el diumenge, fill meu… Consells didàctics: La difícil tasca d’educar pot resultar inclús divertida si li trobem el punt. És com

19

trobar una agulla en un paller però, quan s’aconsegueix, no hi ha paraules per a descriure la immensa satisfacció que això representa. Estic parlant del punt en el qual l’educador està educant, els / les alumnes estan aprenent valors i tot el grup està immers en un món d’imaginació i fantasia en el qual tots ho passem bé i aprenem. És tant important portar-se bé que podria impedir inclús una boda… Per experiència us puc dir que en els primers anys d’infantil els agrada que se’ls conten aquest tipus de contes cada dia, per adormir-se, a classe… els xiquets i les xiquetes senten la necessitat de crear el seu propi conte i contar-lo a més gent. El més bonic d’aquest conte és que, per moltes vegades que el contem, cada vegada canviarà perquè cada dia és diferent i cada persona és especial. Podríem usar aquest conte per al “Dia la mare”. Podríem reflexionar sobre el paper del pare i de la mare que ens ensenyen a portar-nos bé. A partir de quart ja el poden llegir els / les alumnes. EL SOL Y LA LUNA SE QUERÍAN CASAR

20

El sol y la luna se querían casar pero no podían. El sol salía de día, la luna salía de noche y no se encontraban nunca. Les había dicho un mago que la única posibilidad de conseguirlo era que un niño (una niña, una clase…) estuviera un día entero portándose bien. Sólo les quedaba de tiempo una semana. El lunes el pequeño Miguel no recogió los juguetes y su madre se enfadó. No se pudieron casar. El martes, Miguel no quiso lavarse los dientes después de comer. Su madre se enfadó. No se pudieron casar. El miércoles Miguel no quería ducharse. Fue por las malas. No se pudieron casar. El jueves Miguel no comió… protestó… su madre le tuvo que ayudar. Tampoco se pudieron casar. El viernes fue un compañero de clase a jugar a casa y Miguel no le dejó los juguetes. Su madre tuvo que ayudarle a compartir. Tampoco se pudieron casar el sol y la luna. El sábado Miguel se olvidó tirar de la cadena del inodoro y de apagar la luz. El sol y la luna no se pudieron casar. Sólo le quedaba un día al niño para portarse bien. “¿Crees que lo consiguió?”.” Yo creo que sí”.

21

Durante todo el día Miguel fue bueno, recogió los juguetes, compartió sus cosas, se comió lo que le pusieron en el plato él solo, se lavó los dientes, se duchó sin protestar, tiró de la cadena del inodoro y apagó la luz después. Cuando acabó el día, el niño preguntó a su madre: —Mamá, ¿me he portado bien hoy? —Sí, muy bien. Lo había conseguido. Por fin el sol y la luna se casaron. —¿Qué regalo quieres para el “Día de la madre”? —preguntó el niño. —Que todos los días te portes bien como el domingo… THE SUN AND THE MOON WANT TO GET MARRIED

The sun and the moon want to get married but they can’t. The sun goes out during the day and the moon goes out at night.

22

A magician gives them only one opportunity to get married: a child (a group or a class) must be on his best behaviour during a whole day. You have only a week. On Monday Miguel doesn’t pick up his toys and his mother gets angry. They can’t get married. On Tuesday Miguel doesn’t brush his teeth after lunch. His mother gets angry. They can’t get married. On Wednesday Miguel doesn’t want to have a shower when his mother asks him. She gets angry. They can’t get married. On Thursday Miguel doesn’t eat his food. He protests. His mother has to help him. They can’t get married. On Friday Miguel doesn’t share his toys with a partner. His mother has to force him to share his toys. They can’t get married. On Saturday Miguel forgets to flush the toilet and to turn off the light. They can’t get married. Finally, there is only one day to be on his best behaviour. “Can he get it?” “I think so…” He has behaves well all day. He picks up his toys, he shares his things, he eats all his lunch without help, he brushes his teeth, he has a shower without protesting about it, he flushes the toilet and he turns off the light. When the day finished he asks his mother: ‘Mum! Is that my best behaviour?’

23

‘Yes,’ says Mum. Miguel gets it. Finally the sun and the moon can get married. ‘What do you want for “Mother’s Day”?’ ‘Good behaviour every day like Sunday… always a good behaviour.

24

3. PAPÀ, HI HA PASTÍS DE XOCOLATA!

Eren vacances. Papà es passava moltes hores connectat a l’ordinador, no parava de trobar informació per Internet... se li va oblidar fer-los cas al xiquet i a la mamà. La mamà i el xiquet estaven avorrits, molt avorrits, volien distraure’s. Se’ls va ocórrer una idea… el xiquet va cridar fort: —Papà, hi ha pastís de xocolata! El papà va deixar l’ordinador. Va anar corrents a la cuina i es va posar a buscar el pastís. Va obrir tots els armaris, la nevera, els calaixos de la taula… després va mirar la mamà i el xiquet que estaven arreglats per eixir. Se’n van anar a passejar. Al dia següent: —Papà, hi ha pastís! Papà va tardar molt en acudir donat que havia de tancar un munt de programes que tenia oberts a Internet.

25

Va acudir amb les sabates de passejar perquè pensava que l’havien enganyat. Se’n van anar a comprar. Al tercer dia ja no sabien quina sorpresa donar-li a papà. La mamà i el fillet, van comprar un xicotet pastís de xocolata de veritat. El van cridar. —Papà, vine. Mamà ha comprat un pastís de xocolata… —Ara no —va dir papà—. Estic fent una cosa important. Esta vesprada anirem on vulgueu. Estic ocupat, podeu menjar-vos el pastís… ja, ja, ja… —De veritat, podem menjar-nos el pastís? —De veritat —va dir papà rient-se. No es creia ni una paraula. La mamà i el xiquet es van menjar el xicotet pastís. El papà, quan va veure les restes se’n va penedir de no haver-los fet cas. Va pensar “una altra vegada els faré cas a la primera quan em criden”. Les coses van canviar i per al “Dia del pare” li van regalar un gran pastís… Consells didàctics: Esta classe de contes són útils per impulsar la col·laboració de pare i mare en la casa i en l’educació dels fills. Estem en una societat canviant amb molts estímuls. Aquestos temes de relacions familiars hem de tractar-los amb molt de tacte i respecte donat que hi ha molts tipus de

26

famílies i moltes situacions personals. Abans de contar un conte d’aquest tipus hem d’estar al dia d’eixes situacions personals. És important mirar la cara els xiquets i les xiquetes quan contem aquestos contes. Si per acabar un conte se li esborrara el somriure a un xiquet o xiqueta, es podria deixar sense acabar o canviar-li el final… primer les persones i després els contes. Podem usar aquest conte per al “Dia del pare”. PAPÁ, ¡HAY TARTA DE CHOCOLATE!

Eran las vacaciones. Papá se pasaba muchas horas conectado al ordenador, no paraba de encontrar información por Internet... se le olvidó hacerles caso al niño y a la mamá. La mamá y el niño estaban aburridos, muy aburridos y quisieron distraerse. Se les ocurrió una idea… el niño dijo en voz alta: —Papá, ¡hay tarta de chocolate! El papá dejó el ordenador. Fue corriendo a la cocina. Se puso a buscar la tarta. Abrió todos los armarios, la nevera, los cajones de la mesa…

27

luego miró a la mamá y al niño y vio que estaban arreglados para salir. Se fueron de paseo. Al día siguiente: —Papá, ¡hay tarta! Papá tardó mucho más en acudir ya que tenía que cerrar un montón de programas que tenía abiertos en Internet. Ya llegó con los zapatos de paseo porque creía que le estaban engañando. Se fueron de compras. El tercer día ya no sabían qué sorpresa darle a papá. La mamá y el niño compraron una pequeña tarta de chocolate de verdad. Lo llamaron. —Papá, ven. Mamá ha comprado una tarta de chocolate… —Ahora no —dijo papá—. Estoy haciendo algo importante. Esta tarde iremos donde queráis. Estoy ocupado… podéis comeros la tarta… jaaa, jaaa, jaaa… —¿En serio, papá?, ¿podemos comérnosla toda? —En serio —dijo el papá riendo. No se creía ni una sola palabra. La mamá y el niño se comieron toda la pequeña tarta. El papá, cuando vio los restos, se arrepintió mucho de no haberles hecho caso. Pensó “otra

28

vez les haré caso a la primera cuando me llamen”. Las cosas cambiaron. Para el “Día del padre” le regalaron una gran tarta de chocolate. DAD! THERE IS A CHOCOLATE CAKE FOR YOU!

It’s holiday. Dad is all the time at the computer; looking for information on the internet… Dad forgets Mum and his small child. Mum and her child are bored, very bored and they want to have fun. They have an idea. ‘Dad!’ the boy shouts out. ‘There is a chocolate cake for you!’ Dad leaves the computer. He runs to the kitchen to look for the cake. He opens the cupboards, the fridge, the table drawers… He looks at Mum and his child. They are ready to go out. They go for a walk. The next day:

29

‘Dad!’ the child shouts out. ‘There is a chocolate cake for you!’ Dad is very busy. He has lots of programmes at on the internet that he wants to close. He comes with sport shoes. They go shopping. The third day Mum and her child want to surprise Dad. They buy a small chocolate cake and the child shouts out loudly: ‘Dad! There is chocolate cake for you!’ ‘Now?’ says Dad. ‘This is important. This afternoon we go… I’m busy… you can eat the cake for me… ‘Are you sure?’ ‘Seriously’ says Dad smiling. He doesn’t believe them. Mum and his child eat all the cake. When Dad sees the rests of the food he regrets it. He thinks “next time I must pay more attention to my family…” Everything changes. For Father’s Day, Dad has got a present, a big chocolate cake…

30

4. A LA TAULA!

Hi havia una vegada un xiquet que vivia molt feliç a casa amb la seva família. Li encantava jugar damunt de l’estora. Cada vegada que jugava, treia els joguets i els escampava, després elegia el joc. El problema era a l’hora de recollir. —Arreplega els joguets, estimat —li deia la mamà. —Deixa’m un poquet més… —Jaaaaaaaaaaaa! Ho arreplegava en quan mamà es posava seriosa. En canvi, a la taula, acudia sempre a la primera només escoltava el crit: —A la taula! El xiquet es rentava les mans, es posava una bata i se n’anava corrents a menjar-se l’arròs amb gambes (cada xiquet diu el seu menjar favorit). Veia un vídeo de dibuixos (cada xiquet /a diu el seu vídeo favorit. A vegades veuen el mateix vídeo molt de temps, no importa) i, finalment, dormia la sesta amb la seva manteta.

31

Aquell dia era diferent perquè la mamà havia preparat un menjar nou, llentilles (es posa el nom d’un menjar nou que volem introduir o d’un menjar que no li agrada). —Mamà, l’arròs està negre. S’ha socarrat… —Són llentilles. —No les vull! Vull arròs amb gambes! —Nooooooo!… me’n vaig a veure el vídeo i fer la sesta… Aquell dia el vídeo estava desconnectat i la manteta de la sesta no hi estava. —Què passa, mamà? —Els menuts que mengen de tot miren vídeos i fan sesta, a més creixen sans i forts. Els que no ho fan, tenen seriosos problemes… —Està bé, les provaré. Però només una cullerada… El xiquet va provar una cullerada, després, una altra. Li van agradar tant les llentilles que se‘n va menjar dos plats. A partir d’aqueix dia el xiquet va menjar llentilles, va anar provant més i més menjars… va acabar menjant de tot. Va créixer fort. I a més, va tenir molts vídeos, molts joguet i molts amics (ací posarem les coses que els agradaria tindre a cada xiquet o xiqueta). Tant de bo que tots els xiquets i xiquetes del món tingueren amor, menjar, vídeos, joguets i amics…

32

Consells didàctics: Menjar de tot, especialment fruita i verdura, en les primeres etapes pot ser un malson o un joc. Anem a intentar que siga un joc creant un conte cada dia i intentant que els nostres menuts / menudes s’identifiquen amb el protagonista del conte. També podem usar aquest conte per al “Dia universal dels drets del xiquet” (vint de novembre). Podem parlar-los dels xiquets que no tenen mitjos ni menjar en els països del tercer món i, en canvi, nosaltres, a vegades, ens passem. A partir d’aquest conte podem introduir els “Drets fonamentals de la infància”. ¡A LA MESA!

Había una vez un niño que vivía muy feliz en su casa con su familia. Le encantaba jugar encima de su alfombra. Cada vez que jugaba, sacaba todos los juguetes y los esparcía, después elegía a qué jugar. El problema era la hora de recoger. —Cariño, recoge los juguetes —le decía la mamá. —Déjame un poco más…

33

—¡Yaaaaaaaaaaaa! Los recogía en cuanto la mamá se ponía seria. En cambio, a la mesa, acudía siempre a la primera en cuanto oía el grito: —¡A la mesa! El niño se lavaba las manos, se ponía el babero y se iba corriendo a comerse su arroz con gambas (se dice una comida que guste al niño / niña). Luego veía un vídeo de dibujos (se dice el nombre del vídeo favorito del niño / niña, a veces ven el mismo vídeo repetido durante mucho tiempo a la hora de comer, no importa) y, finalmente, dormía una siesta con su mantita. Aquel día era diferente porque la mamá había preparado una comida nueva, lentejas (se pone el nombre de la comida nueva que queramos introducir o de una comida que no le gusta). —Mamá, el arroz está negro. Se ha quemado… —Son lentejas. —¡No las quiero! ¡Quiero arroz con gambas! — ¡Nooooooooo!… me voy a ver el video y a hacer la siesta… Aquel día el video estaba desenchufado y su manta de hacer la siesta no estaba. —¿Qué pasa, mamá?

34

—Los chiquitines que comen de todo tienen video y siesta, además crecen sanos y fuertes. Los que no lo hacen tienen serios problemas… —Está bien, las probaré. Pero sólo una cucharada… El niño comió una cucharada, luego otra. Le gustaron tanto las lentejas que se comió dos platos. A partir de ese día el niño comió lentejas, fue probando más y más comidas… acabó comiendo de todo. Creció muy fuerte. Y además tuvo muchos videos, muchos juguetes y muchos amigos (aquí pondremos las cosas que le gustaría tener al niño o la niña). “¡Ojala todos los niños del mundo tuvieran cariño, comida, videos, juguetes y amigos!”. DINNER’S READY!

Once upon a time there was a child and his family. He plays on his carpet. He takes out his toys to play. Then he must put them in. ‘Sweet… the toys,’ says Mum. ‘Just a minute…’

35

‘Just… now!’ Mum is serious. He puts his toys in his toy box. ‘Dinner’s ready!’ says Mum. Usually the child washes his hands, he puts on his bib and he runs to the table. He eats rice with prawns. He watches cartoons and, finally he falls asleep in his blanket. That day there is different food, lentil soup. ‘Mum, my rice is black… It’s burnt up.’ It’s lentil soup. ‘I don’t want it. I want my rice with prawns!’ ‘No! I go to watch cartoons and to have a siesta.’ That day the video is disconnected and his blanket is not there. ‘What’s the matter, Mum? ‘Children that eat everything have video and siesta. They are healthy and strong. But children that don’t eat his food have serious problems…’ ‘OK. Only a spoonful…’ The child eats a spoonful, then another. He eats lentil soup. He eats two plates. Little by little the child eats everything. He grows healthy and he has got lots of videos, toys and friends. I wish every child in the world could have food, videos, toys and friends…

36

5. EL PEIXET DE COLORS.

Peixet era de color blau, taronja i verd. No sols era molt bonic sinó també molt presumit. Li agradava nedar per la mar i moure la seua cueta quan passava pel costat d’animals menys afavorits quant a color. Era molt cregut. Es considerava la més bonica de les criatures. Pensava que totes les criatures de la mar envejaven els seus colors i no es refiava massa de ningú. Un dia peixet va passar nedant i el cranc li va estirar la cua: —Deixa’m en pau! —li va dir cridant el peixet. Va pegar una volta per la mar. En tornar, li van tornar a estirar la cua: —Et pegaré si no deixes de molestar-me. Se’n va anar a nedar. El cranc li va tornar a tocar la cua. Quan anava a pegar-li, el cranc li va dir amb veu d’esglai: —Jo només volia jugar.

37

—Ah! — va dir el peix que no s’esperava que ningú volguera jugar amb ell—. A què vols jugar? —A bous. Van fer les paus i van jugar a bous. El cranc feia de bou i el peixet torejava. Ho van passar molt bé. Des d’aleshores anaven a buscar-se a diari per jugar. El peixet va comprendre que això de ser egoista, presumit i no parlar-se amb ningú no era tant divertit com jugar tots els dies i tenir amics. Consells didàctics: A totes les edats, especialment a l’etapa infantil es pot promoure la humilitat com a forma de ser, d’aconseguir les coses, d’agradar a la gent, de tenir amics i amigues, de ser una gran persona de no utilitzar la violència ni l’egoisme. Pots provar amb contes com aquest. És l’actitud que podríem promoure per al “Dia de la pau”. EL PEZ DE COLORES

38

Había una vez un pez de colores azul, naranja y verde. No sólo era muy bonito sino también muy presumido. Le gustaba nadar por el mar y mover su colita cuando pasaba al lado de animales menos favorecidos en cuanto a color. Era muy creído. Se consideraba la más bonita de las criaturas. Pensaba que todos los animales del mar envidiaban sus colores y nunca se fiaba de nadie. Un día el pez pasó nadando y el cangrejo le tiró de la cola: —¡Déjame en paz! —dijo el pez gritando. Dio una vuelta por el mar. Al volver, le volvieron a tirar de la cola. —Te pegaré si no dejas de molestarme. Se fue nadando. El cangrejo le volvió a tirar de la cola. Cuando iba a pegarle, el cangrejo le dijo con voz asustada: —Yo sólo quería jugar. —¡Ah! —dijo el pez sorprendido, no se esperaba que nadie quisiera jugar con él—. ¿A qué quieres jugar? —A toros. Hicieron las paces y jugaron a toros. El cangrejo hacía de toro i el pez de colores toreaba. Se lo pasaron muy bien.

39

Desde entonces iban a buscarse a diario para jugar. El pez de colores comprendió que eso de ser egoísta, presumido i no hablarse con nadie no era tan divertido como jugar todos los días y tener amigos. THE GOLDFISH

Once upon a time there was a blue, orange and green goldfish. He is very nice-looking and too selfish and conceited. He swims out to sea and moves his tail when he is next to another less nice-looking fish. He considers himself the prettiest in the word. He doesn’t talk to anybody because he thinks he is the best in the world. One day, the goldfish is swimming and a crab pulls on his tail. ‘Leave me alone!’ says the goldfish. He goes on swimming in the sea. When he comes back, the crab pulls on his tail again. ‘Don’t disturb me or I’ll strike you…’

40

He goes on swimming. When he comes back the crab touches his tail again. The goldfish is furious. He wants to strike the crab… he sees the crab is scared. ‘I just want to play…’ says the crab. ‘What?’ says the goldfish. ‘What kind of game?’ ‘What about bulls?’ They play. The crab is the bull and the goldfish, the bullfighter. They have fun together. After that the crab looks for the goldfish to play every day. Now, the goldfish isn’t selfish or conceited. He has got a friend and he is happy playing with him.

41

6. LA VACA RATLLADA

Hi havia una vegada un poble on les vaques eren blanques a taques negres. Només hi havia una vaca blanca sense taques en tota aquella regió. Estava molt trista perquè no volia ser diferent. L’endemà anaven els de la televisió a fer un reportatge sobre la ramaderia i les vaques. Anaven a gravar al seu estable. Faltaven pocs dies per al dotze d’octubre, “Dia de la Hispanitat”. Sa mare li havia explicat que es recorda que anys enrere Espanya va descobrir Amèrica i es van conèixer altres cultures, gent que tenia la pell d’un altre color… encara així, la nostra vaqueta no volia tindre la pell d’un altre color ni ser diferent. Per tal de no cridar l’atenció va anar al pintor a fer-se pintar taques negres. El pintor va fer-li

42

taques amb unes restes de pintura que li havien sobrat. —Et durarà fins que et dutxes. —Serà suficient —va dir la vaca—. No em dutxaré fins que no se’n vagen els de la tele. Per fi va arribar el dia tant esperat. Van anar els de la televisió a fer el reportatge sobre les vaques. També va passar el que ningú esperava. Quan estaven gravant amb la càmera es va posar a ploure amb força. En un moment la pluja ho va deixar tot fet una ruïna. Les càmeres van seguir filmant després de la pluja i, amb tanta confusió, ningú es va donar compte del que havia passat. Quan el reportatge va eixir per la televisió, van començar les cridades per telèfon; tots volien veure “la vaca ratllada”. Com que la pluja havia caigut sobre la pintura, aquesta havia destenyit, havia relliscat i s’havia mesclat amb el pelatge blanc natural de la vaca formant unes ratlles que havien cridat la curiositat de tots els teleespectadors. És curiós, una vaca que no volia cridar l’atenció per ser diferent, va ser famosa com “la vaca ratllada”. L’amo explicà l’anècdota per telèfon a tothom. Encara així, va rebre moltes visites i tots els animals de la granja la tractaven amb respecte i consideració.

43

No estava tant mal allò de ser diferent. Des d’aquella experiència va estar molt orgullosa de ser com era. Consells didàctics: Cada vegada tenim més immigrants a les nostres terres o persones especials a les quals els costa relacionar-se per ser acceptades. La majoria de les vegades no és culpa de la resta de la gent sinó de elles mateixes que es cohibeixen i no gosen a plantar cara al món… amb un conte com aquest pots trencar el gel. Podria servir per celebrar un dia de les cultures o el “Dia de la Hispanitat”. LA VACA RAYADA

Había una vez un pueblo donde las vacas eran blancas a manchas negras. Sólo había una vaca blanca sin manchas en toda aquella región. Estaba muy triste porque no quería ser diferente.

44

A la mañana siguiente iban los de la tele a hacer un reportaje sobre la ganadería y las vacas. Iban a grabar en su establo. Faltaban pocos días para el doce de octubre, “Día de la Hispanidad”. Su madre le había explicado que se recordaba que años atrás España descubrió América y se conocieron otras culturas. Allí la gente tenía la piel de otro color. Aún así, nuestra vaquita no quería tener la piel de otro color ni ser diferente. Con tal de no llamar la atención fue a un pintor a hacerse pintar las manchas negras. El pintor le hizo manchas con unos restos de pintura que le habían sobrado. —Te durará hasta que te duches. —Será suficiente —dijo la vaca—. No me ducharé hasta que se vayan los de la televisión. Por fin llegó el día tan esperado. Fueron los de la televisión a hacer el reportaje sobre las vacas. También pasó lo que nadie esperaba. Cuando estaban grabando con las cámaras se puso a llover con fuerza. En un momento lo dejó todo hecho una ruina. Las cámaras siguieron filmando después de la lluvia y, con tanta confusión, nadie se dio cuenta del que había pasado.

45

Cuando le reportaje salió por la televisión, comenzaron las llamadas por teléfono; todos querían ver “la vaca rayada”. Como la lluvia había caído sobre la pintura, ésta había desteñido, había resbalado y se había mezclado con la piel blanca natural de la vaca formando unas rayas que habían llamado la curiosidad de los telespectadores. Resultaba curioso, una vaca que no quería llamar la atención por ser diferente, fue famosa como “la vaca rayada”. El dueño de la granja explicó la anécdota por teléfono a todo el mundo. Aún así, recibió muchas visitas y todos los animales de la granja la trataban con respeto y consideración. No era tan malo eso de ser diferente. Desde aquella experiencia estuvo muy orgullosa de ser como era. THE STRIPED COW

Once upon a time there was a town where the cows were white with black spots. There was

46

only one white cow without spots in this region. She is sad because she is different. She has got a problem, the next day television people must go to her farm. She goes to a painter. He paints spots on her. ‘You mustn’t have a shower,’ says the painter. ‘OK,’ says the cow. ‘When the television people go away I will have a shower.’ Finally, the television people go to the farm. It is an illustrated report about cows in this region. Suddenly it begins to rain, it rains and rains… there is a big confusion. The television cameras record everything. The illustrated report appears on TV. Everybody sees “the striped cow”. The painted spots become stripes with the rain… The farmer explains the story. Lots of people go to the farm to know the striped cow. She became famous and respected by all the people and animals of the region. She was very proud of being different.

47

7. LA TELE QUE NO VOLIA CRIDAR-SE TELE

En la tenda de mobles, electrodomèstics i coses de casa hi havia una televisió a la qual no li agradava el seu nom. Tots els dies es preguntava per què, amb la quantitat de noms bonics que hi havia, ella es deia Tele. Aprofitant-se que era Carnestoltes, es va disfressar de làmpada. Va passar un comprador: —Com et dius? —Làmpada. —Fes llum. La tele es va encendre i apagar. —No em serveixes —va dir el comprador. Se’n va anar. Es va tornar a disfressar. Esta vegada de cortina. Va passar un comprador: —Com et dius? —Cortina.

48

—De quin color eres? La tele va mostrar les seves millors imatges de colors. —No m’agraden les cortines que canvien de color —va dir. Se’n va anar. —Va disfressar-se d’armari. Va passar un comprador: —Com et dius? —Armari. —Obri les portes. La tele no sabia obrir les portes. En realitat no tenia ni portes. —No m’agraden els armaris sense portes —va dir i va afegir el comprador enfadat—. És inacceptable! Amb el bonica que estaries com una Tele i buscant-te disfresses estranyes. La tele va anar per última vegada a la tenda de disfresses. —Pensa-t’ho bé. Ja no et deixarem més disfresses. —Vinc a tornar-les totes —va dir la tele—. He decidit quedar-me sent tele. Va passar un comprador: —Com et dius? —Tele. —Encén-te. La tele es va encendre i va mostrar les seves millors imatges de colors. —Quina tele més bonica! Me l’enduc!

49

La tele va ser molt feliç amb el comprador i la seva família, molt orgullosa del seu nom que la definia com a ser individual i diferent de tots els altres en el món. Consells didàctics: L’empatia, la capacitat de posar-nos en lloc d’un altre, no és una cosa amb la qual naixem, sinó que es desenvolupa a partir de les experiències viscudes o amb contes com aquest. A vegades ens agrada més el que tenen els altres i sentim enveja de les seves coses sense aplegar a valorar les nostres. Només el dia que siguem capaços de posar-nos en la pell d’una altra persona i de saber com se sent, ens valorarem a nosaltres mateixos… trobarem aqueix tresor amagat que passem per davant tots els dies però encara no hem vist: ens valorarem a nosaltres pel que som. També podem usar aquest conte amb motiu del “Carnestoltes”. LA TELE QUE NO QUERÍA LLAMARSE TELE

50

En la tienda de muebles, electrodomésticos y cosas de casa había una tele a la que no le gustaba su nombre. Todos los días se preguntaba por qué, con la cantidad de nombres bonitos que había, tenía que llamarse Tele. Aprovechando que era Carnaval, se disfrazó. Decidió disfrazarse de lámpara. Pasó un comprador: —¿Cómo te llamas? —Lámpara. —Haz luz. La tele se encendió y se apagó. —No me sirves —dijo el comprador. Se fue. Se volvió a disfrazar. Esta vez de cortina. Pasó otro comprador: —¿Cómo te llamas? —Cortina. —¿De qué color eres? La tele mostró sus mejores imágenes de colores. —No me gustan las cortinas que cambian de color —dijo. Se fue. Decidió disfrazarse de armario. Pasó otro comprador. —¿Cómo te llamas? —Armario. —Abre las puertas.

51

La tele no sabía abrir las puertas. En realidad no tenía ni puertas. —No me gustan los armarios sin puertas —dijo y añadió el comprador enfadado—. ¡Esto es inaceptable! Con lo bonita que estaría como tele y buscándose disfraces raros… La tele fue por última vez a la tienda de disfraces. —Piénsatelo bien. Ya no te prestaremos más disfraces… —Vengo a devolverlos todos —dijo la tele—. He decidido quedarme siendo tele. Pasó un comprador. —¿Cómo te llamas? —Tele. —Enciéndete. La tele se encendió y mostró sus mejores imágenes de colores. —¡Qué tele más bonita! ¡Me la llevo! La tele fue muy feliz con el comprador y su familia, muy orgullosa de su nombre que la definía como ser individual y diferente a todos los demás en el mundo.

52

I DON’T WANT TO BE A TELEVISION!

The television is in the shop. She doesn’t like her name. It is Carnival and she decides to wear a disguise. She disguises herself as a lamp. A buyer comes and talks to her. ‘What’s your name?’ ‘I’m Lamp.’ ‘Turn on the light.’ The television turns on and turns off. ‘I don’t want something like that…’ says the buyer and he goes away. Television disguises herself as a curtain. A buyer comes and talks to her. ‘What’s your name?’ ‘Curtain.’ ‘What colour are you?’ The television shows her best images in colours. ‘I don’t like curtains that change their colour,’ says he and he goes away. She disguises herself as a wardrobe.

53

A buyer comes in. ‘What’s your name?’ ‘Wardrobe.’ ‘Open your doors?’ The television can’t open her door. She hasn’t got doors… ‘I don’t like wardrobes without doors,’ he says, very angry, and he adds. ‘What a pity! She can be very nice as a television. Why does she disguise herself?’ The television goes to the disguise shop the last time. ‘I want to return all the disguises,’ says she. ‘I want to be a television.’ A buyer comes in. ‘What’s your name?’ ‘Television.’ ‘Turn yourself on.’ The television turns on and shows her best colours. ‘What a nice television! I’ll take it!’ Television goes to her new home with her new family. She is very proud of her name and herself.

54

8. EL PARDALET EDUCAT

Hi havia una vegada un pardalet blanc i marró. Era molt simpàtic i educat, com li havia ensenyat sa mare. Un dia va aprendre a volar. Va ser molt emocionant, va veure per primera vegada pobles, camps, boscos, camins, carreteres i altres animals dels que només li havien parlat els seus pares. Portava hores volant i va sentir molta fam. No tenia res per menjar, els seus pares els havia deixat lluny i estava massa cansat per tornar a casa. Va pensar “em quedaré un poquet descansant i després tornaré a casa”. Es va quedar reposant a la barana d’un balcó. Mentre descansava, va veure una parella de periquitos verdets o groguets que estaven molt enamorats, covant els seus ous i celebrant el “Dia de Sant Valentí”. Tenien per a l’ocasió dues barretes dolces, una amb mel i una amb fruita. Com que era molt educat va anar a saludar-los:

55

—Hola, sóc Pardalet i avui he aprés a volar. Els periquitos es van emocionar de saber els llocs on havia estat el pardalet. També de saber com era la vida al seu niu quan encara no sabia volar. Els periquitos li van ensenyar el gronxador i les pilotes que tenien. A Pardalet li van agradar molt. Com que era tant simpàtic, el van invitar al menjar de Sant Valentí i a aigua. Gràcies a la seva bona educació, Pardalet va poder menjar i tornar a casa. Consells didàctics: Les bones maneres i la bona educació a l’hora de parlar i dirigir-se a la gent són per als educadors com un tresor que tenim l’obligació de trobar cada dia i, al dia següent, els nostres fills /alumnes ja han perdut… altra vegada a buscar-lo i trobar-lo… així tots els dies. Un conte diferent cada dia pot fer la nostra faena més agradable per les dues parts. També es pot usar per al “Dia de Sant Valentí”. EL PAJARITO EDUCADO

56

Había una vez un pajarito blanco y marrón. Era simpático y educado, como le había enseñado su madre. Un día aprendió a volar. Fue muy emocionante, vio por primera vez pueblos, campos, bosques, caminos, carreteras y otros animales de los que sólo había oído hablar a sus padres. Llevaba horas volando y sintió mucha hambre. No tenía nada para comer, sus padres se habían quedado lejos y estaba demasiado cansado para volver a casa. Pensó “me quedaré un poco descansando y después volveré a casa”. Se quedó reposando en la barandilla de un balcón. Mientras descansaba, vio una pareja de periquitos verdes y amarillos que estaban muy enamorados, incubando sus huevos y celebrando el “Día de San Valentín”. Tenían para la ocasión dos barritas dulces (una de miel y una de fruta)… Como era muy educado fue a saludarlos: —Hola, soy Pajarito y hoy he aprendido a volar. Los periquitos se emocionaron de saber los sitios donde había estado el pajarito. También de conocer cómo era la vida en su nido cuando aún no sabía volar.

57

Los periquitos le enseñaron su columpio y las pelotas que tenían. A Pajarito le gustaron mucho. Como era tan simpático, lo invitaron a la comida de San Valentín y a agua. Gracias a su buena educación, Pajarito pudo comer y volver a casa. THE WELL-MANNERED BIRD

Once upon a time there was a brown and white bird. He is very nice and well-mannered. One day he learns to fly. It is great. He sees towns, countries, forests, paths, roads and other animals… He flies and flies for a long time and he is hungry. He has nothing to eat, his parents are far away and he is too tired to fly back home. He thinks: “I’ll rest a bit and then I’ll go back home.” He is resting on a balcony. He sees a couple of budgies in love with their eggs celebrating “Saint Valentine Day”. They have got two bars of sweets to eat and lots of toys to play with.

58

The well-mannered bird goes to them. He says “hello”. ‘Hello! I’m a little bird. Today I’m learning to fly.’ The couple of budgies are happy to know the places the little bird has visited or how life in a nest is. The budgies show him their toys and they invite him to Saint Valentine’s lunch. It is a fantastic party. Due to his well-mannered behaviour, the little bird can rest, eat and come back home.

59

9. COSQUERELLES I OUS QUE RODEN

Aquelles vacances de Pasqua la família de conills solia fer la sesta al jardí. Tenien uns ous de Pasqua per a sorprendre els xicotets. El conillet només dormia cinc minuts. Es despertava i s’avorria. Aleshores es dedicava a fer rodar els ous i a córrer darrere d’ells. Quan es cansava feia cosquerelles amb la cueta a la seva mamà, al seu papà i als seus germans majors. Amb la seva cueta “pssss, pssss, pssss”, els feia cosquerelles al nas. Els altres l’apartaven. —Ves-te’n! Què és aqueix olor tant molest? —deien els altres en donar-se la volta. Quan ja s’havien adormit… Conillet tornava amb una altra sessió de cosquerelles. —Ahhhhhhhhh! Fora! La sessió de cosquerelles durava mitja hora tots els dies. Per Conillet eren els moments més divertits del dia, però els altres estaven un poc cansats i van decidir venjar-se.

60

Cadascú es van amagar un polvoritzador de líquid picant… Quan Conillet se’ls va acostar per a tocar-los els nassos amb la seva cueta: “psssss, psssss, psssss, psssss…”. —Ahhhhhh! Com picaaaaaaaaaa! Quin maaaaaal em fa el culeteeee!!! Conillet va estar tota la vesprada corrent. La resta de la família, per fi, van poder fer una llarga sesta. Consells didàctics: Les cosquerelles són un recurs infalible per fer riure els nostres xicotets i xicotetes. El problema és quan ells / elles decideixen venjar-se i als grans ens toca fingir que tenim cosquerelles quan, en realitat, ja fa temps que vam deixar de sentir-les. Un conte de cosquerelles sempre provoca la rialla i és un bon recurs per a fer un munt de treball després. Es pot també fer un teatre i fer que els alumnes inventen molts contes sobre cosquerelles. Segur que tots i totes tenen alguna cosa que contar. Es pot usar per “La Pasqua”.

61

COSQUILLAS Y HUEVOS RODANTES

Aquellas vacaciones de Pascua la familia de conejos solía hacer la siesta en el jardín. Tenían unos huevos de Pascua para sorprender a los pequeñines. Conejito sólo dormía cinco minutos. Se despertaba y se aburría. Entonces se dedicaba a hacer rodar los huevos y a correr detrás de ellos. Cuando se cansaba hacía cosquillas con su colita a su mamá, su papá y a sus hermanos mayores. Con su colita “psssss, psssss, pssss”, les hacía cosquillas a la nariz. Los demás lo apartaban. —¡Quita! ¿Qué es ese olor tan raro? —decían antes de darse la vuelta. Cuando ya se habían dormido, Conejito volvía a la carga con otra tanda de cosquillas. —¡Ahhhhhhhhh! ¡Fuera!… La sesión de cosquillas duraba media hora todos los días. Para Conejito eran los

62

momentos más divertidos del día, pero los demás estaban un poco hartos y decidieron vengarse. Se escondieron un pulverizador de líquido picante a cada uno. Cuando Conejito se les acercó para tocarles las narices con la colita: “pssssssss, pssssss, psssssss, psssssss”. —¡Ahhhhhhh! ¡Cómo me picaaaaaa! ¡Cómo me dueleeeeeee el culeteeeee!… Conejito estuvo toda la tarde corriendo. Aquella tarde pudieron dormir una larga siesta. TICKLING SENSATION AND ROLLING EGGS

That Easter holiday the family of rabbits takes a nap in the garden. They have got Easter eggs for children. The smaller rabbit sleeps five minutes. Then he gets bored. He rolls eggs and chases them.

63

When he is tired he tickles his Dad, his Mum and his brothers. With his tail, “puss!…puss!… puss!” He tickles their noses. The others move away. ‘Out! What’s that strange smell?’ they say before changing their position. The small rabbit tickles them again. ‘Oh! Out!’ Every day the same story, a session of tickling for half an hour, it’s the best time of the day for the small rabbit, but the members of his family are tired and decide to take revenge. Everyone hides a spicy spray. When the small rabbit tries to tickle with his tail,” puss!, puss!, puss!” ‘Oh! What a pain in my bum!’ All the afternoon the small rabbit is running. The rest of the family can take a long nap.

64

10. CONTEM LES ESTRELLES

Era una vegada un xiquet que no podia dormir. Eren vacances de Nadal i esperava l’arribada dels Reis Mags. Sa mare li va deixar una llum encesa. Va tancar els ulls. Va veure una llum verdeta que es dividia en cinc estrelles. —Serà l’estrella que guia als Reis Mags? —va preguntar el xiquet. —No, no porta cua… —va contestar sa mare. —Val, seguiré buscant… El xiquet portava un cavall blanc i les saltava: “Una, dues, tres, quatre, cinc”. Va veure una llum blava i una altra de roja. —Seran estes les estrelles dels Reis? —No, no són daurades. —Val, seguiré buscant… Les dues es van dividir en estrelles. Ell, amb el seu cavall blanc, les saltava alternant, “una de blava, una de roja, una de blava, una de roja”… fins que es van acabar.

65

Va aparèixer una llum lila que es va dividir en tres. Després la llum blanca i la rosa van fer el mateix. El xiquet, amb el seu cavall blanc incansable, va saltar-les de tres en tres. “Primer les tres estrelles lila, després les tres blanques i, finalment, les tres estrelles rosa”. El cavall estava molt cansat i el xiquet també. No trobava l’estrella daurada dels Reis. Es van gitar damunt la gespa verda i fresca on “no feia ni fred ni calor i s’estava tant bé”, que es van quedar adormits. Consells didàctics: L’hora de la sesta o de relaxar els nostres xicotets i xicotetes pot ser un moment de molta fantasia i imaginació que ens pot servir per a relaxar-nos tots i sentir-nos com si volarem amb un núvol tant els educadors com els alumnes. A partir d’aquest conte podem introduir el tema dels “Reis Mags” i del “Nadal”. Aprofitarem també per parlar-los de “Father Christmas” o Pare Noel de la cultura anglesa. A la cultura anglesa creuen en el Pare Noel en lloc dels Reis Mags. A Itàlia creuen en la bruixa Befana…

66

CONTAMOS LAS ESTRELLAS

Érase una vez un niño que no podía dormir. Eran las vacaciones de Navidad y esperaba la llegada de los Reyes Magos. Su madre le dejó la luz encendida. Cerró los ojos. Vio una luz verde que se dividía en cinco estrellas. —¿Será la estrella que guía a los Reyes Magos? —preguntó el niño. —No, no lleva cola… —contestó su madre. —Vale, seguiré buscando… El niño llevaba un caballo blanco y saltaba estrellas: “Una, dos, tres, cuatro, cinco”. Vio una luz azul y una luz roja. —¿Serán éstas las estrellas de los reyes? —No, no son doradas. —Vale, seguiré buscando… Las dos se dividieron en estrellas. Él, con su caballo blanco, las saltaba alternando, “una de azul, una de roja, una de azul, una de roja”… hasta que se le acabaron.

67

Apareció una luz lila que se dividió en tres. Después la luz blanca y la rosa hicieron lo mismo. El niño, con su caballo blanco incansable, las saltó de tres en tres. “Primero las tres estrellas lila, después las tres blancas y, finalmente, las tres estrellas rosa”. El caballo blanco estaba muy cansado y el niño también. No encontraba la estrella dorada de los Reyes. Se acostó encima del césped verde y fresco donde no hacía “ni frío ni calor y se estaba tan bien”, que se quedaron dormidos. LET’S COUNT THE STARS

Once upon a time there was a child. He couldn’t sleep. It was Christmas holiday and he waited for The Three Wise Men’s arrival. He wants light. Mum turns on the light. He closes his eyes. He sees a green light divided into five small lights.

68

‘Is that the star of Bethlehem?’ asks the small boy. ‘No,’ says his mother. ‘It has no tail…’ ‘OK. I’ll try again…’ He is riding a white horse. His white horse jumps and jumps, “one, two, three, four, and five…” He sees a blue light and a red one. Both of them divide into new stars. ‘Are these the stars of Bethlehem?’ ‘No, they aren’t golden…’ ‘OK. I’ll try again…’ His white horse jumps and jumps alternately “one red light, one blue one…,” until he finishes. He sees a purple light that divides into three small lights. Then, it's a white one, and finally, a pink one. He is jumping with his tireless horse. They can jump and jump… all of them. His horse is very tired and the small boy is tired too. They are on the fresh grass “where it isn’t cold or hot” and they fall asleep.

69

11. QUE VE EL TAURÓ!

Era el “Dia del innocents” (el vint-i-vuit de desembre), mamà sempre deia al seu fill: —No gasteu bromes pesades! —Per què? —preguntava el xiquet. —Ja no te’n recordes què va passar quan eres xicotet? A continuació li ho contava. Cada dia, en arribar papà de treballar, i posar la clau al pany, jo et deia de broma: —Que ve el tauró! Tu t’amagaves baix la taula (es diuen llocs de la casa / classe). —No, no… ací no em pillarà… En això que entrava el papà i posava una veu terrorífica: —Qui hi ha per ací? Quan et trobava tu t’alegraves molt: —Papà! No era el tauró… era papà!

70

Així tots els dies. Unes vegades, tu t’amagaves darrere la porta; altres, dins de l’armari; altres, dins de la banyera; altres, al traster… Van arribar les vacances. Ens vam anar a un aquari a passar el dia. Ens vam unir a un grup de gent que seguia a un guia que explicava sorprenents detalls sobre les diferents espècies. Un tauró es va arrimar al cristall. —Mira, fill, que ve el tauró! —vaig dir jo sense pensar. —Papaaaaaaaaaaà! —vas cridar tu mirant al tauró. Tota la gent es va quedar mirant. Alguns es van haver d’aguantar la rialla. Altres no. Nosaltres, discretament vam eixir del grup i ens vam anar a visitar l’aquari pel nostre compte. Consells didàctics: Anem en compte amb les bromes! A Espanya tenim el vint-i-vuit de desembre, “Dia del innocents” que es permet gastar bromes. En la cultura anglesa tenen “April Fool’s Day”, el dia u d’abril, on també es permeten les bromes. En les dues cultures hem de tenir en compte que una broma pesada se’ns pot tornar contra nosaltres. Aquest conte ens pot servir per a comparar la cultura anglesa amb la nostra.

71

¡QUE VIENE EL TIBURÓN!

El “Día de los inocentes” (veintiocho de diciembre), mamá siempre decía a su hijo: —¡No gastéis bromas pesadas! —¿Por qué?—preguntaba el niño. —¿Ya no recuerdas qué pasó cuando eras pequeño? —decía y, a continuación, se lo contaba. Cada día, al llegar papá de trabajar y poner la llave a la puerta, yo te decía en broma: —¡Que viene el tiburón! Tú te escondías debajo de la mesa. —No, no… aquí no me pillará… En eso que entraba el papá y ponía una voz terrorífica: —¿Quién hay aquí? Cuando te encontraba, tú te alegrabas mucho. —¡Papá!… no era el tiburón… ¡era papá! Así todos los días. Unas veces, tú te escondías detrás de la puerta; otras, dentro del armario; otras, dentro de la bañera; otras, en el trastero…

72

Llegaron las vacaciones. Nos fuimos a un acuario a pasar el día. Nos unimos a un grupo de gente que seguía a un guía que explicaba sorprendentes detalles sobre las diferentes especies. Un tiburón se acercó al cristal. —Mira hijo, ¡que viene el tiburón! —dije yo sin pensar. —¡Papaaaaaaaaá! —gritaste tu dirigiéndote al tiburón. Toda la gente se quedó mirando. Algunos contuvieron la risa. Otros no. Nosotros, discretamente salimos del grupo y nos fuimos a visitar el acuario por nuestra cuenta. THE SHARK IS COMING!

It’s “April Fool’s Day”, on April the first, Mum always says to her child: ‘Don’t play unfunny jokes on anybody!’ ‘Why?’ ‘Do you remember what happened when you were a child?’

73

She tells him what happened. Every day Dad arrives home. He opens the door and I play a joke on you. ‘The shark is coming!’ You hide yourself under the table. ‘There… he will not find me…’ Dad comes into the room and shouts in a strange voice: ‘Who is there?’ When Dad finds you: ‘Dad!… it is not the shark… it is Dad!’ Every day the same joke. Sometimes you hide yourself behind the door, or in the wardrobe, or in the bath or in the storage room… On holiday we go to an aquarium to pass the day. We go with a tourist’s guide in a group. He explains lots of details about animals. A shark comes next to the glass. ‘Look, sweet, the shark is coming!’ I say. ‘Dad!’ you shout looking at the shark. Everybody looks at us. The group of tourists joke about it. Other people change their faces… We go out prudently and we go on the visit on our own.”

74

12. UNA VACA MOLT IMPRUDENT

Era principi de maig, començava el bon temps. Mamà estava mirant fotos de les “Creus de Maig” (creus fetes en clavells multicolors en un entorn primaveral) que havien anat a veure l’any anterior a Burriana. També tenia fotos de “l’enramada” que el pare li va fer amb roses i fulles a la seva porta el primer diumenge de maig, l’any que es van casar. El papà estava molt ocupat. Tenien una granja de pollets, gallines, conills, porcs i una vaca. La vaca Margarita donava una llet molt bona i era molt afectuosa, tant, que quasi mai li negaven cap capritx. Un dia la vaca li va dir a papà: —Vull anar a menjar herba a la muntanya. —No tinc temps de portar-te, jo tinc faena, mamà també. A més, és perillós creuar la carretera —va dir papà. —La puc portar jo —va dir el xiquet.

75

En principi al papà no li pareixia bona idea. Però, tant van insistir que els va deixar. —A les vuit a casa. Aneu en compte amb els cotxes que passen. La vaca i el xiquet van començar a jugar pel prat i, es van emocionar tant, se sentien tant a gust que no podien parar de córrer… de sobte, una frenada… un conductor enfadat. —Quina vergonya, xiquets i animals solts! Sort que el cotxe no té res. Tu, estàs bé? —Jo sí, però la vaca… —va dir el xiquet plorant. —Ja s’apanyarà. Jo no l’he tocada. S’ha caigut a soles. Serà millor que te’n vages a casa… me’n vaig, tinc pressa. El xiquet va passar molt de temps plorant, abraçat a la vaca Margarita. Es va fer l’hora de tornar i va haver d’anar sense ella donat que pareixia estar morta. Plorant va contar el que havia passat als seus pares. Molt tristos van decidir anar a buscar-la. No se n’havien adonat que plovia. Amb la pluja, la vaca, que només s’havia desmaiat de l’esglai, s’havia despertat i havia tornat a casa sana i salva… ja estava a la porta esperant-los. Tots van deixar de plorar i es van abraçar la vaca. Ella formava part de la família.

76

Des d’aquell dia ni el xiquet ni la vaca van tornar a creuar la carretera sense mirar. Ja sabien quan de perill hi havia. Consells didàctics: Els animals sempre són una font d’inspiració perquè els nostres menuts i menudes inventen moltes històries i facen quantitat d’activitats. Estimulen la seva fantasia i imaginació. Després d’una visita a una granja-escola, podríem usar aquest conte. Posaríem els animals que van veure. Aquest conte també es pot usar per a parlar de les diferències entre la cultura anglesa i la nostra. Nosaltres celebrem l’arribada del bon temps amb “cançons” i “enramades” per part dels joves enamorats a les seves amades o amb les “creus de maig”, fetes amb clavells en un paisatge primaveral. Els anglesos celebren l’arribada del bon temps amb la dansa al voltant d’un pal amb cintes, “Maypole” el dia que ells anomenen “May Day”. També solen coronar a una Reina de Maig, “May Queen”. UNA VACA MUY IMPRUDENTE

Era principio de Mayo, comenzaba el buen tiempo.

77

Mamá estaba mirando fotos de las “cruces de mayo” (cruces hechas con claveles multicolores en un entorno primaveral) que habían ido a ver el año anterior a Burriana. También tenía fotos de la “enramada” que papá le había hecho con rosas y hojas el primer domingo de mayo a su puerta el año que se casaron. El papá estaba muy ocupado. Tenían una granja con pollitos, gallinas, conejos, cerdos y una vaca. La vaca Margarita daba una leche muy buena y era muy cariñosa, tanto, que casi nunca le negaban ningún capricho. Un día la vaca le dijo a papá: —Quiero ir a comer hierba a la montaña. —No tengo tiempo de llevarte, yo tengo trabajo y mamá también. Además, es peligroso cruzar la carretera —dijo papá. —La puedo llevar yo —dijo el niño. Al principio el papá no le pareció buena idea. Pero, tanto le insistieron que les dejó. —A las ocho en casa. Cuidado con los coches que pasan. La vaca y el niño comenzaron a jugar por el prado y, se emocionaron tanto, se sintieron tan felices que ya no podían parar de correr, de pronto, un frenazo… un conductor muy enfadado.

78

—¡Qué vergüenza, niños y animales sueltos!… Menos mal que el coche no tiene nada. Tú, ¿estás bien? —Yo sí, pero la vaca… —dijo el niño llorando. —Ya se apañará. Yo no la he tocado. Se ha caído sola. Será mejor que te vayas a tu casa. Me voy… tengo prisa. El chiquillo se pasó mucho tiempo llorando, abrazado a su vaca Margarita. Se hizo la hora de volver y tuvo que irse sin ella ya que parecía estar muerta. Llorando, contó lo sucedido a sus padres. Muy tristes decidieron ir a buscarla. No se habían dado cuenta de que llovía. Con la lluvia, la vaca, que sólo se había desmayado del susto, se había despertado y había vuelto a casa sana y salva… ya estaba a la puerta esperándolos. Todos dejaron de llorar y se abrazaron a la vaca. Formaba parte de la familia. Desde aquel día ni el niño ni la vaca volvieron a cruzar la carretera sin mirar. Ya sabían cuánto peligro había. A VERY IMPRUDENT COW!

79

It is “May Day”, on May the first. The warmer weather begins and flowers and trees start to blossom. It is said time of love and romance. It is when people celebrate the coming of the summer with dancing around a “Maypole” and crowning a “May Queen”. In the farm there are chicks, hens, rabbits, pigs and a cow. This year Dad, Mum and the small boy are at the farm. Dad is very busy. Mum is looking at photos of a “Maypole dance”. The small child and the cow want to go running across the grass. The cow gives them delicious milk. ‘I want to go to eat fresh grass in the mountain,’ asks the cow. ‘You can’t go alone. I’m very busy and Mum is too. It's dangerous crossing the road…’ says Dad. ‘I can go with her,’ says the small boy. In the beginning it is not a good idea but, finally Dad says “yes”. ‘OK. You must return home by eight o’clock… be careful on the road.’ The cow and the small boy run and run across the fresh grass. They are happy. They can’t stop running. Suddenly a car breaks… he's an angry driver.

80

‘What a shame! A boy and a cow alone on the road! Luckily my car isn’t broken. Are you OK?’ ‘Yes, but the cow…’ says the small boy crying. ‘It’s not my problem! I didn’t touch her. She fell down on her own. It’s better if you go home… I’m in a great hurry!’ The small boy cries and cries. He embraces his cow Margarita. It is time to go back home, he must go back without her. He tells what happened to his parents. They are very sad and they decide to go… When they go out Margarita is waiting at the door. It was raining. She woke up with the rain. She was only unconscious for a while. All of them stopped crying and they embraced Margarita. She was a part of the family. Since then the small boy and the cow look before crossing the road.

81

13. LA GIRAFA I EL DÀLMATA

En una zona del bosc només vivien girafes. Tenien tot el que necessitaven les girafes adultes: menjar, tranquil·litat, família… no obstant, hi havia una xicoteta girafa que s’avorria, no tenia en qui jugar. Era "Halloween" i la xicoteta girafa havia sentit dir que els menuts es disfressaven de monstres i eixien a demanar “truc o tracte” per les cases. Va eixir del bosc en busca de xiquets per celebrar "Halloween". Va arribar a una granja on va ser sorpresa per un gos cadell de dàlmata que en sa vida només havia vist gossos i porcs. —Quina gossa més estranya! —va murmurar el gos. —Quina girafa més lletja! No té ni coll! —va remugar la girafa.

82

—En la meva granja el sostre està baix i no caben animals amb el coll tant llarg —va dir el dàlmata en veu alta. —Ah! Vius en una granja? —va dir la girafa sorpresa—. Aleshores tu no eres una girafa com jo? —Clar que no —va dir el gos contundent—. Sóc un cadell dàlmata. No has vist les meves taques? Com el de la pel·lícula! Visc en una granja on només hi ha gossos i porcs. Mai he eixit d’ací, em fa por… —El mateix em passa a mi. Fins ara no havia eixit de la meva zona del bosc on només viuen girafes adultes… encara que no m’importaria visitar la teva granja i celebrar "Halloween". Havien donat el primer pas, parlar-se. El que va seguir va ser fàcil. El dàlmata va invitar la girafa a la seva granja. La girafa va haver d’acatxar-se, però li va encantar. Allí van poder celebrar "Halloween" amb la resta d’animals que hi havia. La girafa es va disfressar de bruixa i el dàlmata de fantasma. Van aconseguir un munt de llepolies. A dia següent el dàlmata es va animar a eixir de la granja i va visitar la zona del bosc on vivien les girafes. Poc a poc van deixar de trobar-se diferents. En realitat, va deixar d’importar-los ser diferents donat que s’ho passaven molt bé jugant junts cada dia.

83

Consells didàctics: Després de contar-los esta història hem d’animar els nostres menuts a crear les seves pròpies històries. Els donarem molts dibuixos d’animals perquè cada xiquet /a en tria dos i crea la seva pròpia història. Aquest conte pot servir per a parlar-los de la societat multicultural en la qual vivim i per animar-los a conèixer altres cultures. No podem criticar el que no coneixem. No per ser diferent ha de ser pitjor. També podem aprofitar el conte per parlar de "Halloween". LA JIRAFA Y EL DÁLMATA

En una zona de un gran bosque sólo habitaban jirafas. Tenían de todo lo que necesitaban las jirafas adultas: comida, tranquilidad, familia… había, sin embargo una jirafa pequeñita que se aburría, no tenía con quien jugar. Era "Halloween" y la pequeña jirafa había oído que los pequeños se disfrazaban de monstruos y salían a pedir “truco o trato” por las casas.

84

Salió del bosque en busca de niños para celebrar "Halloween". Llegó a una granja donde fue sorprendida por un perro cachorro de dálmata que en su vida había visto otro animal salvo perros y cerdos. —¡Qué perra más rara! —murmuró el perro. —¡Qué jirafa más fea! ¡No tiene ni cuello! —dijo en voz baja la jirafa. —Mi granja tiene el techo bajo y no caben animales con el cuello tan largo —dijo el dálmata en voz alta. —¡Ah! ¿Vives en una granja? —dijo la jirafa sorprendida—. Entonces, ¿tú no eres una jirafa como yo? —Claro que no —contestó el perro tajante—. Soy un perro dálmata. ¿No has visto mis manchas?… como el de la película… vivo en una granja donde sólo hay perros y cerdos… nunca he salido de aquí, me da miedo… —Lo mismo me pasa a mí. Hasta hoy no había salido de mi zona del bosque donde sólo había jirafas adultas… aunque, no me importaría visitar tu granja y celebrar "Halloween". Habían dado el primer paso, hablarse. Lo que siguió fue más fácil. El dálmata invitó a la jirafa a su granja. Ella tuvo que agacharse pero le encantó. Allí pudieron celebrar "Halloween" con el resto de

85

animales que había. La jirafa se disfrazó de bruja y el dálmata de fantasma. Consiguieron un montón de chucherías… Al día siguiente, el dálmata se animó a salir de la granja y fue a visitar la zona del bosque donde vivían las jirafas. Poco a poco dejaron de encontrarse diferentes. En realidad, dejó de importarles ser diferentes ya que lo pasaban muy bien juntos jugando cada día. THE GIRAFFE AND THE DALMATIAN

Once upon a time there was a place in the forest where only giraffes lived. They had got everything that they wanted, food, peace, family… but the smaller giraffe couldn’t play. It is Halloween. The smaller giraffe goes out of the forest to look for children to play with and to celebrate Halloween. She goes to a farm and she finds a Dalmatian puppy.

86

‘What a strange dog!’ whispers the Dalmatian. ‘What a strange giraffe! It hasn’t got a long neck!’ says she. ‘You can’t go onto my farm… your neck is too long,’ says the Dalmatian. ‘Oh! Do you live on a farm?’ says the giraffe. ‘Then… you aren’t a giraffe…’ ‘No, no, no… I’m a Dalmatian… have you watched the film? I live on a farm with dogs and pigs. I haven’t seen other animals… I’m afraid to go out of the farm…’ ‘Yes, it’s always the same… although I would like to visit your farm and celebrate Halloween.’ The next day the Dalmatian invites the giraffe to the farm. The giraffe likes it. They celebrate Halloween with the other animals of the farm. The giraffe disguises herself as a witch and the Dalmatian disguises himself as a ghost. They get a lot of sweets. It doesn’t mean the differences between them. They are happy because they play together. And they lived happily ever after.

87

14. LES CAMPANES

Mentre esperava l’arribada dels pares que estaven treballant, el xicotet Miguel anava amb la iaia totes les vesprades al parc a menjar-se el berenar i jugar amb el tobogan el castell, els cavallets… juntament amb els altres xiquets i xiquetes. Miguel al·lucinava amb els jocs del parc, especialment amb els gronxadors. —Iaia, "penta". La iaia sabia que això volia dir que havia d’espentar-lo. —La iaia espenta Miguel —corregia la iaia. —La iaia espenta Miguel —deia ell amb dificultat. L’altra cosa que emocionava especialment Miguel en aquelles hores de parc, era el so de les campanes que ell veia grans i majestuoses dominant el campanar juntament amb un rellotge enorme que marcava l’hora. Quan sonaven, Miguel les mirava i parava el joc. —"Mancanes", iaia…

88

—Campanes… Miguel, campanes… toquen les cinc i mitja… prompte vindrà mamà. —Vull anar a les “mancanes”, iaia. —L’últim dia de l’any abans de la “Nit de cap d’any” es permet visitar el campanar. Els diré al papà i a la mamà que et porten. L’últim dia de l’any el papà, la mamà i Miguel van eixir a passejar molt abrigats. Es van trobar amb uns coneguts que portaven una xiqueta més gran, Maria. —On aneu? —A visitar el campanar —van dir els coneguts—. Se’n veniu? —Hi ha cent catorze escales estretes i empinades, Miguel és molt menut…—va dir la mare. —Pujar a les “mancanes”… vull pujar a les “mancanes”… —va dir Miguel. —Si puges sol, sense bracet, et deixarem —va dir el pare—. Podràs agarrar-te de la mà de Maria. Abans que acabara de dir-ho, Miguel i Maria ja estaven corrent a la fila per a pujar al campanar. Aquell va ser un dia dels més emocionants en les seves vides. Van arribar on estaven les campanes: “dues grans, dues mitjanes i una de més menuda”.

89

Escoltant el guia, van saber que tocaven electrònicament i cada campana sonava amb una nota musical diferent. Mentre les miraven, va sonar un quart de dotze (una campanada) i van veure com funcionaven i la seva connexió amb el rellotge del campanar que estava més amunt. Va ressonar tot. —Sort que només ha sigut una campanada —va dir papà. Miguel i Maria agarrats de la mà, miraven al·lucinats la complexa maquinària de ferros que entraven i eixien per darrere del rellotge. Els van agradar tant les campanes que aquella “Nit de cap d’any” van tornar a la plaça a escoltar les dotze campanades, menjar-se els dotze grans de raïm i demanar ell millor desitjos per a l’any nou. En veure la iaia Miguel li ho va contar. —Ja he vist les campanes… hem pujat dalt del campanar… —¡Campanes! ¡Per fi ho has dit bé! Consells didàctics: Les anècdotes dels xiquets i xiquetes quan comencen a parlar i s’equivoquen solen ser molt divertides. Ja de grans, els agrada que el pare i la mare els les conten una i altra vegada. Inclús, els agrada contar-les a ells o elles recordant aquells moments inoblidables…

90

De la nit de cap d’any, “New Year’s Eve”, el que més sol cridar l’atenció dels menuts sol ser la festa familiar i, potser les campanades. LAS CAMPANAS

Mientras esperaba la llegada de sus padres que estaban trabajando, el pequeño Miguel iba con su abuela todas las tardes al parque a comerse la merienda y a jugar con el tobogán, el castillo, los caballitos… junto a otros niños y niñas. Miguel alucinaba con los juegos del parque, especialmente con los columpios: —Abuelita, “ua”. La abuela ya sabía que tenía que empujarlo. —La abuelita empuja a Miguel —corregía la abuelita. —La abuelita empuja a Miguel —repetía Miguel con dificultad. La otra cosa que emocionaba especialmente a Miguel en aquellas horas de parque, era el sonido de las campanas a las que veía dominando sobre el campanario, altas y majestuosas, con su reloj que marcaba la hora. Cuando las oía sonar Miguel paraba el juego:

91

—“Mancanas”, abuelita. —Campanas, Miguel, campanas… están tocando las cinco y media. Pronto vendrá mamá. —Quiero ir a las “mancanas”, abuelita. —El último día del año se permiten visitas al campanario. Les diré a tu padre y a tu madre que te lleven. El último día del año el papá, la mamá y Miguel salieron a pasear muy abrigados. Se encontraron con unos conocidos que llevaban a una niña mayor que Miguel, María. —¿Dónde vais? —A visitar el campanario —dijeron los conocidos—. ¿Queréis venir? —Hay ciento catorce escaleras estrechas y empinadas. Miguel es muy pequeño…—dijo mamá. —Subir a “mancanas”… subir a las “mancanas”…—decía Miguel. —Si subes solo sin bracito, te dejaremos —dijo su padre—. Podrás cogerte de la mano de María. Antes que acabara de decírselo, Miguel y María ya estaban corriendo a la fila para subir al campanario. Aquel fue el día más emocionante de sus vidas. Llegaron donde estaban las campanas: “dos grandes, dos medianas y una más pequeña”.

92

Escuchando al guía, supieron que tocaban electrónicamente y que cada campanada sonaba en una nota musical diferente. Mientras las miraban, sonaron las doce menos cuarto (una campanada). Vieron cómo funcionaban y su conexión con el reloj del campanario que estaba más arriba. Resonó todo. —Suerte que sólo ha sido una campanada —dijo papá. Miguel y María, cogidos de la mano, vieron la compleja maquinaria de hierros que entraban y salían por detrás del reloj. Les gustó tanto que aquella noche de “Fin de año” fueron a la plaza a las doce a escuchar las doce campanadas, comerse las doce uvas y pedir lo mejor para el año nuevo. Cuando vio a su abuela Miguel se lo contó. —He visto las campanas… he subido al campanario… — ¡Campanas! ¡Por fin lo has dicho bien! BELLS

93

Every afternoon Miguel goes to the park with his Granny to have a sandwich and to play with other children. He likes toboggans, static horses, castles… but specially, swings. ‘Granny, "push!"’ Her granny knows she must push the swing. ‘Granny is pushing Miguel,’ says Granny. ‘Granny pushing Miguel,’ says Miguel. Miguel likes bells specially. They jingle in the high church tower and they tell us the time. ‘”Mels”… Granny…’ ‘Bells, Miguel, bells… its half pas five… Mum is coming.’ ‘I want to go to "mels".’ ‘The last day of the year, before “New Year’s Eve,” you can visit the church tower with your parents. I’ll tell them.’ The last day of the old year Dad, Mum and Miguel go for a walk. They find some friends: ‘Where are you going?’ ‘To visit the church tower,’ they say. ‘Do you want to come with us?’ ‘There are one hundred and fourteen steps. Miguel can’t…’ says Mum. ‘Please, I can…’ says Miguel. ‘You must go up alone. Or you can be lead by Maria’s hand but alone.’ ‘OK.’

94

Miguel and Maria run to the queue to go up the church tower. This is a nice day for Miguel and Maria. They see the bells: “two big ones, two medium ones and one small one.” The guide tells them about bells. They can listen to one stroke of a bell. It is quarter past twelve. They see the connection between the bells and the tower clock. The night of “New Year’s Eve,” they go to the square to listen to the twelve strokes of the bells and they eat twelve grapes. They make promises for the New Year (New Year’s Resolutions). Finally, Miguel talks to his Granny: ‘We went to the bells, Granny.’ ‘The bells, sweet, the bells. Finally you said it. It’s fantastic!’

95

15. UN DIA A LA FIRA

Era hivern, havien començat les festes patronals (Sant Blai i la Candelera, per exemple). Havia vingut la fira. Era diumenge i tota la família es van mudar, ben abrigats i van anar a passar la vesprada a la fira. Papà va anar a comprar patates. Mamà, a les paradetes de bijuteria. La filla major va anar amb sa mare, mentre papà s’ocupava del fill menut. Ell acompanyaria son pare i, a canvi, després papà pujaria amb ell a les atraccions infantils (al xiquet li feia il·lusió pujar amb son pare). Però al final el menut es va esglaiar amb tant d’estrèpit. —Anem a casa, tinc por!

96

—I ara, què fem? —va dir la mare mentre l’agarrava en braços. —Tinc una idea —va dir la xiqueta—. Anem als matalassets. Allí no hi ha soroll i, a més, hi ha un tobogan que al·lucines. La germana gran va agarrar al xicotet de la mà. El menut va deixar de plorar. Van anar als matalassets dels grans. Els dos germans es van llançar pel tobogan però, amb tant mala sort, que al xicotet se li va caure un xiquet gran damunt i, altra vegada a plorar. Per fi van portar al xicotet als matalassets dels menuts. Allí no va tindre por, va saltar, va botar, va passar per dins dels forats, va tirar boles, va baixar pel tobogan xicotet… Mentre la família van anar tornant-se per pujar a les seves atraccions favorites i vigilar, per torns, al menut. Va ser una gran vesprada. En tornar a casa, els dos germans es van quedar adormits al cotxe. L’any següent tornarien a la fira.

Consells didàctics: La màgia de la fira, la seva música, els seus monstres… són una atracció per passar un dia agradable en família. Segur que molts xiquets han anat a la fira o hauran sentit parlar d’ella. Tindran alguna cosa que contar. Podem aprofitar aquest tema per al tema de l’hivern i per alguna festa patronal que porten la fira al poble com les festes de Sant Blai o La Candelera.

97

UN DÍA A LA FERIA

Era invierno, habían comenzado las fiestas patronales (San Blas y la Candelera, por ejemplo). Había venido la feria. Era domingo y todos los de la familia se abrigaron bien y se fueron a pasar la tarde a la feria. El papá fue a comprar patatas. La mamá, a ver las paradas de bisutería. La hija mayor fue con su madre, mientras papá se ocupó del hijo pequeño. Él acompañó a su padre y, a cambio, luego papá subió con él a las atracciones infantiles (al niño le hacía ilusión subir con su padre). Pero al final, el pequeño se asustó con tanto estruendo. —¡Vámonos a casa! ¡Tengo miedo! —Y ahora… ¿qué hacemos? —dijo la mamá mientras lo cogió en brazos.

98

—Tengo una idea —dijo la niña—.Vamos a las colchonetas. Allí no hay ruido y, además, hay un tobogán que alucinas… La hermana mayor cogió al pequeño de la mano. El pequeño dejó de llorar. Fueron a la colchoneta de mayores. Los dos hermanos se lanzaron por el tobogán pero, con tan mala suerte, que al pequeño se le cayó un niño mayor encima y, a llorar otra vez. Por fin llevaron al niño a la colchoneta de los pequeños. Allí no tuvo miedo, saltó, brincó, pasó por dentro de los agujeros, tiró bolas, bajó por un tobogán pequeño… mientras, los miembros de la familia se fueron turnando para subir a sus atracciones favoritas y vigilar, por turnos, al pequeño. Fue una gran tarde. De vuelta a casa, los dos hermanos se quedaron dormidos en el coche. Al año siguiente, volverían.

99

A DAY AT THE FAIR

It is winter during the feast of the patron ("Saint Blai and The Candelera"). There is a fair in the town. It is Sunday. All the family is dressed up and goes to the fair to spend the afternoon. Dad wants chips. Mum goes to the imitation jewellery stall. The older daughter goes with her mother. Meanwhile the smaller son is with Dad. He goes with Dad to buy a bag of chips and then Dad goes up with him to the infant area attractions. There is a frightful crash… ‘I want to go home! It scares me!’ says the smaller son. ‘And now… what can we do?’ says Mum. ‘I have got an idea,’ says the older sister. ‘Let’s go to the airbeds. There is no noise and there is a big toboggan…’

100

Brother and sister go to the airbeds. They go down on the toboggan. But unfortunately a bigger boy falls down on the smaller brother. The small child is crying again… Brother and sister go to the smaller airbeds. There the small brother can jump and play quietly… Meanwhile the rest of the family goes to the stalls they like. All of them have a nice time. They come back home. Brother and sister fall asleep in the car. Next year, they'll go again to the fair.

101

16. LA GALLINA QUE NO TENIA CRESTA

Hi havia una vegada una gallina molt bonica, simpàtica i molt xerradora que li encantava jugar amb els seus amics i amigues. Havia anat amb sa mare per comprar-se roba nova per al dia que celebraven a l’escola “Santa Caterina” (patrona de les xiquetes d’escola) i “Sant Nicolau” (patró dels xiquets d’escola). Com manava la tradició, aquest dia tocava estrenar roba, anar a fer un teatre sobre la vida dels sants, anar a captar per les cases i, finalment, repartir-se els guanys. Havia de quedar tot perfecte… Es va sorprendre perquè li van preguntar sobre la cresta. —Eres gall o gallina? —No ho sé… encara no m’ha eixit la cresta… per què…? —va contestar la gallina confosa. —Perquè a la teva edat tots tenen cresta… els galls tenen la cresta gran, les gallines la tenen menuda, i tu… això no pot ser normal…

102

Tantes coses li van dir que es va desesperar. Havia d’estar perfecta per al dia de Santa Caterina. Es va mirar a l’espill. Efectivament, no li havia eixit la cresta. Va anar a una ortopèdia a que li’n feren una de goma i se la va apegar damunt del cap. El dia de Santa Caterina i Sant Nicolau va quedar tot perfecte i, respecte a la cresta, van deixar de molestar-la… va oblidar el problema. Temps després li va créixer la cresta de veritat, va fer pujar la de goma i li va quedar una “crestota”. —Vaja crestota que ten… pareixes un gall… —va sentir que deien. Últimament ja no feia cas dels comentaris… Tot va acabar un dia de vent. Una bufada de vent li va arrancar la cresta falsa. Per fi va comprendre que era una gallina completament normal que havia crescut més tard. Es va mirar a l’espill. La va convèncer el seu aspecte. Tot havia segut qüestió de temps… Consells didàctics: Com podem explicar als nostres menuts i menudes que uns creixen i altres no? I el fet que uns puguen llegir i altres no fins que no tenen quasi sis anys? Amb històries com aquesta no solucionarem el problema (cadascú madura segons el seu ritme) però sí que farem que els nostres xicotets deixen de donar-li importància a una cosa que no en té… anem a provar.

103

També podem usar el conte per a introduir la festa de “Santa Caterina i Sant Nicolau” i els costums que hi ha al poble respecte a la festa. LA GALLINA QUE NO TENÍA CRESTA

Había una vez una gallina muy bonita, simpática y muy habladora que le encantaba jugar con sus amigos y amigas. Había ido con su madre a comprarse ropa nueva para el día que celebraban a la escuela Santa Catalina (patrona de las niñas escolares) y San Nicolás (patrón de los niños de la escuela). Como mandaba la tradición, ese día tocaba estrenar ropa, ir a hacer un teatro sobre la vida de los santos para el público, ir a pedir por las casas y, finalmente, repartirse las ganancias. Tenía que salir todo perfecto… Se sorprendió porque le preguntaron sobre su cresta. —¿Eres gallo o gallina? —No lo sé… aún no me ha salido la cresta… ¿por qué? —contestó la gallina confundida.

104

—Porque a tu edad todos tienen cresta… los gallos tienen la cresta grande, las gallinas la tienen pequeña, y tú… ¡eso no puede ser normal! Tantas cosas le dijeron que se desesperó. Tenía que estar perfecta para el día de Santa Catalina. Se miró al espejo. Efectivamente no tenía cresta. Fue a una ortopedia a que le hicieran una de goma y se la pegó sobre la cabeza. El día de Santa Catalina y San Nicolás todo salió perfecto y, respecto a la cresta, dejaron de molestarla… y olvidó el problema. Tiempo después le salió la cresta de verdad y le hizo subir la de goma. Le quedó una cresta gigante. —Vaya crestaza que tienes… pareces un gallo —oyó que le decían. Últimamente había aprendido a no hacer caso de los comentarios. Todo acabó un día de viento. Un soplo de viento le arrancó la cresta falsa. Por fin comprendió que era una gallina completamente normal que había crecido más tarde. Se miró al espejo. La convenció su aspecto… todo había sido cuestión de tiempo.

105

THE HEN WITHOUT A CREST

Once upon a time there was a very nice hen. She likes playing with her friends. She has got new clothes and everything is ready to celebrate “Santa Catalina” (patron of girls) and “San Nicolas” (patron of boys). According to the local tradition, students must wear new clothes that day. They perform in a play about the Saints, they ask for money from people, and, finally, the money is distributed between the students. Everything must be perfect. Someone asks to the hen. ‘Are you a hen or a cock?’ ‘I don’t know… I haven’t got a crest… why?’ says the hen. ‘Because cocks have got a big crest, hens have got a small crest… everybody has got a crest, but you… The hen is worried. She wants a crest for the feast of “Santa Catalina”. She goes to orthopaedics to buy a crest and she sticks it on her head… everything is fantastic at the feasts of “Santa Catalina” and “San Nicolas”.

106

Some time later her crest appears and the false one goes up. She has got a big, big crest. ‘What a big crest!’ says someone. It doesn’t matter. A windy day, the wind blows and blows… it takes off her false crest and everything is right… It was a question of time.

107

17. UN OSSET MOLT RÀPID I UN TORTUGA MOLT LENTA

—Mamà, em podries explicar el “Carnestoltes” i la “Quaresma”? —Veuràs, fill —va dir la mare mentre es pensava la resposta. Li va contar aquesta història. Anem a imaginar-nos un osset molt ràpid, que és com el “Carnestoltes” i una tortuga molt lenta, que és com la “Quaresma”. L’osset tenia un parc al costat de casa. Se li va ocórrer anar a casa la tortuga a invitar-la a jugar una estona al parc. La tortuga va tardar mitja hora en baixar les escales després de dir-li que sí. Uns altres deu minuts en acomiadar-se de sa mare i eixir al carrer. L’ós que era molt ràpid i estava molt àgil, començava a posar-se nerviós de tant d’esperar. Va tenir una idea…

108

—Ara vinc. He trobat la solució per arribar prompte al parc… —se’n va anar corrents. Un minut després, va tornar amb la cadira de passejar que sa mare gastava de més menut quan ell es cansava. La tortuga va agrair molt el detall I va pujar en seguida. —Açò val la pena! —va cridar la tortuga emocionada en veure’s corrent sobre rodes—. Directe al parc, vinga! En el parc hi havia altres xiquets i xiquetes amb els quals jugaren tota la vesprada. La tortuga va poder pujar als gronxadors, al castell, al tobogan… gràcies a l’ajuda dels seus companys i companyes que s’ho van passar d’allò més bé ajudant-la. Van jugar a pares i mares. La tortuga no haguera pogut fer res d’això sense l’ajuda de l’ós, i l’ós no haguera sigut feliç sense jugar amb la tortuga. Van quedar per jugar al dia següent, i a l’altre, i molts més, fins i tot la tortuga va aprendre a fer les coses més ràpides i a no necessitar ajuda. Quan açò va passar, no li van donar importància. Ells van seguir jugant i passant-ho bé junts durant molts anys. El mateix que a l’ós i la tortuga els passa amb el “Carnestoltes” (tindre-ho tot) i la

109

“Quaresma” (privació). La falta de les coses es necessària per apreciar-les. Consells didàctics: Cada xiquet o xiqueta té un ritme de treball: uns són molt ràpids; altres, lents; altres, no acaben mai. No hem d’impacientar-nos. Històries com aquesta contribuiran perquè els ràpids ajuden als lents i aprenguen mentre ho fan. Fem que tots gaudisquen en el procés. També servirà aquest conte per entendre el perquè del “Carnestoltes” i de la “Quaresma”. Aprendran a aconseguir les coses amb esforç i a valorar-les després. UN OSITO MUY RÁPIDO Y UNA TORTUGA MUY LENTA

—¿Mamá podrías explicarme el “Carnaval” y la “Cuaresma”? —Verás hijo —dijo la mamá mientras se pensaba la respuesta. Le contó esta historia.

110

Vamos a imaginarnos un osito muy rápido, que es como el “Carnaval”; y una tortuga muy lenta, que es como la “Cuaresma”. El osito tenía un parque al lado de casa. Se le ocurrió ir a casa de la tortuga a invitarla a jugar un rato al parque. La tortuguita tardó media hora en bajar las escaleras después de decirle que sí. Otros diez minutos en despedirse de su madre y salir a la calle… El oso, que corría muy rápido y estaba muy ágil, empezaba a ponerse nervioso de tanto esperar. Tuvo una idea… —Ahora vengo… he encontrado la solución para llegar pronto al parque— dijo y se fue corriendo. Al cabo de un minuto, volvió con la silla de paseo que su mamá usaba de pequeño cuando él se cansaba. La tortuga agradeció mucho el detalle y subió en seguida. —¡Esto mola! —gritó la tortuga emocionada al verse corriendo sobre ruedas—. Directo al parque, marchando… En el parque había otros pequeños y pequeñas con los que jugaron toda la tarde. La tortuguita pudo subir a los columpios, al castillo, al tobogán… gracias a la ayuda de sus compañeros y compañeras que se lo pasaron

111

en grande ayudándola. Jugaron a “papás y mamás”. La tortuga no hubiera podido hacer nada de eso sin ayuda del oso, y el oso no hubiera sido feliz jugando sin la tortuga. Quedaron para ir a jugar al día siguiente, al otro y muchos más… incluso la tortuguita aprendió a hacer las cosas más rápido y no necesitó ayuda. Cuando esto ocurrió, no le dieron importancia. Ellos siguieron jugando y pasándolo bien juntos durante muchos años. Lo mismo que al oso y a la tortuga les ocurre con el “Carnaval” y la “Cuaresma”. La falta de las cosas es necesaria para apreciarlas. A VERY FAST BEAR AND A VERY SLOW TORTOISE

‘Mum, can you explain to me “Carnival” and “Lent”?’ ‘Listen,’ says Mum. ‘Imagine a very fast bear (Carnival) and a very slow tortoise (Lent).’

112

The bear has got a park near his house. He wants to play with the tortoise. He goes to her house to invite her. The tortoise spends half an hour to go downstairs, ten minutes to say goodbye to her mother and so on… The bear has got an idea. ‘One minute, please…’ The bear takes a baby carriage chair that his mother used with him a long time ago. The tortoise sits on the chair. She is very grateful. ‘This is fun!’ shouts the tortoise. ‘To the park, please…’ In the park there are lots of small children. They play together all afternoon. The little tortoise goes to the swings, the castle, the toboggan… with his help she can do everything. The bear is proud to help her. The tortoise needs the bear’s help to do everything, and the bear needs to help her to be happy. Next day the bear and the tortoise go to the park, and they go other days too. The tortoise learns to do everything quickly without help. When it happens it doesn’t mean… they play together for a long time. The same happens with “Carnival” and “Lent”. The lack of things is necessary to appreciate them.

113

18. EL XIQUET QUE NO VOLIA MENJAR DE TOT

Hi havia una vegada un xiquet que només pegava dues cullerades per menjada. Provava el primer plat: —No m’agrada. Provava el segon: —No m’agrada. Quan arribava la fruita, tancava la boca i no hi havia manera de introduir-li-la. A l’hora d’esmorzar i berenar, en canvi, volia molta llet, coca, magdalenes, galetes… i, si la mare es descuidava, li buidava l’armari. Aquell cap de setmana havien anat a veure la desfilada de Carnestoltes a Vinaròs i, aquell dimarts abans de Quaresma van fer “pancakes” segons la tradició anglesa. Com no havia dinat, quan la mare es va despistar, es va menjar totes les que quedaven. Es va posar malalt de la panxa. El van portar al metge.

114

Li va fer un tractament i li va prescriure com a solució al seu problema: —Has de menjar de tot. —Prefereix quedar-me un dia sense menjar a menjar de tot… —va dir el xiquet orgullós mentre la família desdejunava. A l’hora d’esmorzar va anar a buscar la llet, la coca, les magdalenes i les galetes. No hi havia. Va anar a l’armari de les llepolies. Estava buit...l’havien buidat el dia anterior. Es va fer l’hora de dinar. Hi havia patata, verdura i trossets de pernil. —Vols patata, verdura i pernil? —Només pernil —va contestar ell. —Ni, pensar-ho. Si no menges de tot, no menges. —No, gràcies. Preferisc quedar-me sense dinar. —Un poc de fruita? —No, gràcies. Per sopar hi havia ensalada i peix. —Tinc molta fam… si hem deixes sopar, prometo menjar-me tot el que em poses al plat —li va dir a sa mare. —Val, comença per l’ensalada. Bevent molta aigua i forçant-se un poquet, va aconseguir menjar-se mig plat d’ensalada i un poquet de peix. Com a premi per l’esforç que havia fet li van donar un flam de postres.

115

A partir d’aquell dia el xiquet va fer el possible per complir la seva paraula. Pegava unes cullerades de tot el que li posaven al plat i, poc a poc, va deixar les llepolies. Consells didàctics: Menjar de tot i només a les menjades pot ser una meravella o un continu malson segons persones. Us he de dir, que contar-los una història cada dia, és una forma agradable d’intentar-ho… Amb aquest conte podem parlar de la tradició anglesa “Pancake Day”, el dimarts abans de Quaresma que fan les famoses “pancakes”. EL NIÑO QUE NO QUERÍA COMER DE TODO

Había una vez un niño que sólo se comía dos cucharadas cada comida. Probaba el primer plato: —No me gusta. Probaba el segundo: —No me gusta. Cuando llegaba la fruta, cerraba la boca y no había manera de introducírsela.

116

A la hora de almorzar y merendar, en cambio, quería mucha leche, coca, magdalenas, galletas… y, si su madre se descuidaba un poco, le vaciaba el armario. Aquel fin de semana habían ido a ver el desfile de Carnaval a Vinaroz y aquel martes antes de Cuaresma hicieron “pancakes” según la tradición inglesa. Como no había comido, cuando su madre se despistó, se comió todas las que quedaban. Se puso mal de la tripa. Lo llevaron al médico. Le hizo un tratamiento y le dio una solución a su problema. —Debes comer de todo. —Prefiero quedarme un día sin comer a comer de todo… —dijo el niño orgulloso mientras la familia desayunaba. A la hora de almorzar fue a buscar la leche, la coca, las magdalenas y las galletas… no había. Fue al armario de las chucherías. Estaba vacío… lo habían vaciado la noche anterior. Se hizo hora de comer. Había patata, verdura y trozos de jamón. —¿Quieres patata con verdura y jamón? —Sólo jamón —contestó él. —¡Ni hablar! Si no comes de todo, no comes. —No, gracias. Prefiero quedarme sin comer. —¿Un poco de fruta? —No, gracias.

117

Para cenar había ensalada y pescado. —Tengo mucha hambre… si me dejas cenar, prometo comerme todo lo que me pongáis en el plato —le dijo a su madre. —Bien, empieza por la ensalada. Bebiendo mucha agua y forzándose un poco, consiguió comerse medio plato de ensalada y un poco de pescado. Como premio por el esfuerzo que había hecho le dieron un flan de postre. A partir de aquel día, el niño hizo lo posible por cumplir su palabra. Daba varias cucharadas de todo lo que le ponían en el plato y, poco a poco, dejó los dulces. THE BOY THAT DOESN’T WANT TO EAT EVERYTHING

Once upon a time there was a boy that doesn’t like everything. He tries the first course: ‘I don’t like it.’ He tries the second course: ‘I don’t like it.’

118

When the fruit arrives, he closes his mouth, he doesn’t eat it. He likes milk, cake, biscuits… when his mother doesn’t look; he goes to the cupboard and eats them. Next weekend they go to Vinaroz to watch “The Carnival Parade”. This fat Tuesday is “Pancake Day” and his mother makes pancakes. He is hungry. When his mother isn’t looking, he eats all of them. His tummy hurts. They go to the doctor. The doctor talks to him: ‘You must eat everything.’ ‘I prefer a day without food,’ says the boy during the breakfast. Then he goes to look for some milk, biscuits, cake… but the cupboard is empty. At lunch time there are potato, vegetables and ham. ‘Do you want potatoes, vegetables and ham?’ ‘Only ham, please,’ answers the boy. ‘No, no, no… you must eat everything,’ says Mum. ‘No, thank you. I don’t want anything.’ At dinner time, there is salad and fish. ‘I’m terribly hungry… if you give me some food I will eat everything you put on my plate.’ ‘OK,’ says Mum. ‘You can begin with salad…’

119

He drinks a lot of water and he forces himself to eat some salad and some fish. Finally he has a caramel cream. After that he tried to eat everything. He ate a bit of each course and he abandoned sweets.

120

19. LA GRUA

Hi havia una vegada un xiquet que tenia obres al carrer. Cada matí, mentre sa mare el portava al col·legi sentia una immensa emoció en acostar-se a la grua, la formigonera i els camions. Eren molt més grans que els que tenia a sa casa. Es quedava mirant-los des de l’eixida de casa fins que giraven el cantó. Era prop del denou de març i ja estaven les falles plantades al carrer. La grua estava parada i tota l’atenció del xiquet es centrava en la falla infantil. Hi havia paradetes de bijuteria, joguets i roba pels carrers. El dia de “Sant Josep” van anar a veure les falles i la iaia li va demanar al xiquet que es triara un joguet. —Vull una grua, una formigonera i un camió. Al final va haver-ne de triar un. Com que ja tenia molts camions i una formigonera xicoteta,

121

es va triar la grua. No era tant gran com la de veritat, però per jugar serviria. El gran esglai va venir quan va veure que la falla es cremava i el fum li arribava fins a la grua que ell admirava tots els matins. —Mamaaaà! —va dir el xiquet plorant—. Per què cremen la falla? —És una tradició, estimat. Les falles representen tot el que critiquem, el que no ens agrada s’ha de cremar… el foc purifica. —Val! —va dir el xiquet, encara que no ho entenia molt—. I la grua… per què volen cremar la grua? —La grua no es cremarà, està lluny i és de metall… Les paraules de mamà van tranquil·litzar el xiquet. Quan ja començava a trobar-se millor va esclatar una traca dels coets que posen dins de la falla. El xiquet es va esglaiar altra vegada, es va posar a plorar i se’n van anar a dormir. Però, encara així, se’n va anar un poc disgustat perquè havien cremat la falla. Al Nadal següent, el Pare Noel li va portar una grua gegant amb la qual va jugar molt de temps en el seu racó del saló mentre mirava les obres per la finestra. A l’any següent ja no es va esglaiar en veure cremar la falla.

122

Consells didàctics: Les enormes grues i la quantitat de pes que alcen atrauen els més menuts. Qui no té o ha tingut una grua prop de sa casa o de camí cap a l’escola? Podem començar un conte amb grues i deixar que ells el continuen… desenvolupar la creativitat. A més podem introduir elements de la nostra cultura com “les falles” i aprofitar el sentiment de tristesa que li produeix a un xiquet la cremada d’una falla… LA GRÚA

Había una vez un niño que tenía obras en su calle. Cada mañana, mientras su madre lo llevaba al colegio sentía una inmensa emoción al acercarse a la grúa, la hormigonera y los camiones. Eran mucho más grandes que los que tenía en casa. Se quedaba mirándolos desde que salían de casa hasta que doblaban la esquina. Era cerca del diecinueve de marzo, ya estaban las fallas plantadas en la calle. La grúa

123

estaba parada y toda la atención se centraba en la falla infantil. Había tenderetes de bisutería, juguetes y ropa por las calles. El día de “San José” fueron a ver las fallas y la abuela le pidió al niño que se eligiera un juguete. —Quiero una grúa, una hormigonera y un camión. Al final tuvo que elegir. Como ya tenía varios camiones y una hormigonera pequeñita, eligió una grúa. No era tan grande como la de verdad pero, para jugar, le serviría. El gran susto vino cuando vio que la falla se quemaba. El humo le llegaba hasta la gran grúa que admiraba todas las mañanas. —¡Mamaaaaá! —dijo el niño llorando—.¿Por qué queman la falla? —Es la tradición, cariño. Las fallas representan lo que criticamos, lo que no nos gusta se debe quemar… el fuego purifica. —¡Vale! —dijo el niño, aunque no había entendido mucho—.Y la grúa… ¿por qué quieren quemar la grúa? —La grúa no se quemará, está lejos y es de metal… Las palabras de mamá tranquilizaron al niño. Cuando ya empezaba a estar mejor estalló la traca de cohetes que ponen dentro de la falla.

124

El niño se asustó de nuevo, se puso a llorar y se fueron a dormir. Pero aún así se fue un poco disgustado a la cama porque habían quemado la falla. La siguiente Navidad Papá Noel le trajo una grúa gigante con la que jugó mucho tiempo en un rincón de su salón mientras miraba les obras por la ventana. Al año siguiente ya no se asustó al ver quemar la falla. THE CRANE

Once upon a time there was a small boy. He likes cranes and he looks at them when he goes to school… they are bigger than the crane he has got at home. There are “fallas” in his street on March the nineteen. All the family goes to watch “fallas” and there are stalls in the street. Granny asks him to choose a toy. ‘I want a crane, a concrete mixer and a lorry.’ Finally he has to choose only one toy. He has got some lorries and a concrete mixer.

125

Then he chooses the crane. It is smaller than the one he admires but it is enough for him. He is very sad when he sees the infant “falla” burning. It is next to the bigger crane he admires. ‘Mum!’ says he. ‘Why is the “falla” on fire?’ ‘Because it is a tradition, sweet… "fallas" represent criticism, what we don’t like, they must be burnt… fire purifies.’ ‘OK,’ says the boy. ‘And the bigger crane… Why do they want to burn the crane?’ ‘They don't want to burn the crane. It is far and it’s made from metal.’ Mum calms her boy. When he is quiet the rockets on the “falla” make a terrible noise. The boy cries again. They go to sleep. The boy is sad because the infant “falla” is burnt. Next Christmas, Father Christmas brings him a giant crane. He plays with it for a long time in his corner of the living room. The following year he isn’t sad when he sees that the “fallas” are burning.

126

20. ANIT VAIG SOMIAR AMB... LA NIT DE SANT JOAN I EL LLEÓ

El papà, la mamà i el xiquet anaven de viatge per la selva amb un vehicle tot terreny. Es van escoltar uns petards i es va veure unes fogueres molt grans. —Què ha passat? —preguntà el xicotet. Va mirar el seu voltant, estava rodejat d’uns braços forts i peluts… un lleó. El xiquet portava una coca de Sant Joan en la mà. —Ací jo sóc el rei —va dir el lleó. —A ma casa jo també… papà i mamà em cuiden molt bé i m’estimen molt —va dir el xiquet sense pensar. —Conta’m coses… —va dir el lleó—. Si vols, entraràs a la meva cova i coneixeràs la meva família. —Quin dia és avui? —Estem a la matinada del dimecres vint-i-quatre de juny. Per què? —Perquè esta nit és la “Nit de Sant Joan”… fan fogueres per tot el poble. La mare ha

127

comprat una coca de Sant Joan, mira, la tinc ací… —Normalment no en mengem —va dir el lleó—. Però avui farem una excepció… —La mare diu que és una nit màgica, que els desitjos es fan realitat… al meu poble que està a la vora de la platja, la nit abans del vint-i-quatre anem tots els anys a banyar-nos els peus a l’aigua de la platja. Van entrar a la cova. Era molt més gran que a la pel·lícula. El lleó va abraçar al xicotet perquè s’assecara. La seva esposa li va portar uns plàtans per menjar, van encetar la coca de Sant Joan i cadascú se’n va menjar un tros. En acabar de sopar, la filleta del lleó i el xiquet es van rentar els dents i van anar a jugar una estona. Li van preparar un llit per dormir. Els dos van haver de deixar de jugar i dormir quan la mamà va dir-ho. —Prou de jocs per avui. A dormir… L’endemà el xiquet es va despertar en el seu propi llit. La seva mamà estava al seu costat. El papà estava preparant el desdejuni. —He estat a la cova del lleó, els he invitat a coca de Sant Joan, he jugat amb la seva filla… —Ha sigut un somni… vam veure una pel·lícula de lleons ahir, recordes? —va dir la mare—. Després vam anar a banyar-nos els peus a la platja i et vas quedar adormit en braços de ton pare…

128

—Vaig desitjar visitar al lleó a sa casa… Tot havia sigut un somni. Consells didàctics: Hi ha temporades que els nostres menuts i menudes s’identifiquen amb un personatge de pel·lícula, senten la necessitat de veure’l cada dia, repeteixen les seves frases… és el moment d’iniciar-los a crear les seves primeres històries. Un altre moment ideal per a crear un conte com aquest és després de veure una pel·lícula. Podem deixar que ens conten la seva experiència sobre la “Nit de Sant Joan”… “quin desig demanaries?”. ANOCHE SOÑÉ CON... LA NOCHE DE SAN JUAN Y EL LEÓN

El papá, la mamá y el niño iban de viaje por la selva con un vehículo todo terreno. Se oyeron unos cohetes y se vieron unas hogueras muy grandes. —¿Qué ha pasado?—preguntó el niño.

129

Miró a su alrededor, estaba rodeado de unos brazos fuertes y peludos… un león. El niño llevaba una coca de San Juan en la mano. —Aquí yo soy el rey —dijo el león. —En mi casa yo también… papá y mamá me cuidan muy bien y me quieren mucho… —dijo el niño sin pensar. —Cuéntame cosas… —dijo el león—. Si quieres, entra en mi cueva y conocerás a mi familia. —¿Qué día es hoy? —Estamos en la madrugada del miércoles veinticuatro de junio. ¿Por qué? —Porque esta noche es la “Noche de San Juan”… hacen hogueras por todo el pueblo. Mi madre ha comprado una coca de San Juan. Mira, la tengo aquí… —Normalmente no comemos coca —dijo el león—. Pero hoy haremos una excepción… —Mi madre dice que es una noche mágica… que los deseos se hacen realidad. En mi pueblo que está a la orilla de la playa, la noche antes del veinticuatro vamos todos a bañarnos los pies al agua de la playa… Entraron en la cueva. Era mucho más grande que en la película. El león abrazó al pequeño para que se secara. Su esposa le trajo unos plátanos para comer, empezaron la coca de San Juan y se comieron un trozo cada uno.

130

Al acabar de cenar, la hija del león y el niño se lavaron los dientes y se fueron a jugar un rato. Le prepararon la cama para dormir. Los dos tuvieron que dejar de jugar e irse a dormir cuando lo dijo la mamá. —Basta de jugar por hoy. A dormir… A la mañana siguiente el niño se despertó en su propia cama. Su mamá estaba a su lado y el papá estaba preparando el desayuno. —He estado en la cueva del león, los he invitado a coca de San Juan, he jugado con su hija… —Ha sido un sueño… vimos una película de leones ayer, ¿recuerdas? —dijo la mamá—. Después fuimos a bañarnos los pies a la playa y te quedaste dormido en brazos de tu padre… —Deseé visitar al león a su casa… Todo había sido un sueño. TONIGHT I DREAMED ABOUT SAINT JOAN’S NIGHT AND THE LION

Dad, Mum and the small boy travel by jeep through the jungle.

131

There are fireworks and they see very big bonfires. ‘What’s the matter?’ The small boy looks over. He is with… a lion. He has got a Saint Joan’s cake with him. ‘I’m the king there…’ says the lion. ‘And I’m the king at home… Mum and Dad love me… ‘Talk to me about your things,’ says the lion. ‘If you like it, you can come in and meet my family…’ ‘What day is it, please?’ ‘It is June the twenty-fourth in the morning. Why?’ ‘Because this is “Saint Joan’s night”… we make bonfires and Mum buys a Saint Joan’s cake… here you are.’ ‘Usually we eat other things,’ says the lion. ‘But today we’ll make an exception’ ‘Mum says this night is magic, our wishes become reality…every year at this time we go to the beach to wash our feet. Our town is next to the beach.’ They come into the cave. It is bigger than he imagined. The lion hugs him to dry him. His wife gives him some bananas to eat. They eat Saint Joan’s cake. When they finish, the lion’s daughter and the boy brush their teeth and play together for a

132

while. Then they go to bed when Mum asks them. ‘Finish for today… go to bed.’ The next morning he wakes up in his own bed. Mum is there. Dad is making their breakfast. ‘I was at the lion’s cave. I gave them Saint Joan’s cake. I played with his daughter…’ ‘It was a dream… we watched a film about lions yesterday. Do you remember it?’ says Mum. ‘Then we went to wash our feet at the beach and you fell asleep in Dad’s arms…’ ‘I wanted to visit the lion’s house… It was only a dream…’

133

21. MAMÀ, ÉS GRAN I NO SAP AGARRAR BÉ LA CULLERA

La mamà tenia un fillet que era molt afectuós, molt juganer i que li donava molts besets. Cada dia quan es menjava el iogurt, mamà havia de recordar-li que agarrara bé la cullera: —Agarres la cullera com si fóra una espasa, estimat. Mira, es fa així —mamà agarrava la cullera correctament i li la posava en posició correcta—. Només s’agarra amb els dos primers dits. —Val —deia el xiquet distret. —Te’n recordaràs? Demà ho faràs bé? —Síiiiiiiiii, mamà. Al dia següent tornava a passar el mateix. El xiquet no ho feia a propòsit però, quan la mare es donava compte, ja tenia la cullera agarrada com si fóra una espasa… Era la vespra del cinc de novembre. Estaven posant per televisió imatges de "Guy Fawkes’ Night", tradició anglesa en la qual encenen

134

molts focs artificials i fogueres recordant un intent d’assalt al parlament. —Fogueres, mamà! —va dir el xiquet espontàniament—. Anem a sopar al restaurant i després veurem les fogueres i els focs artificials… —Les fogueres estan a Anglaterra, estimat… —Jo m’apunto a anar al restaurant… —va dir el papà que estava escoltant. Els tres se’n van anar a sopar a un restaurant molt elegant. La mamà no deixava de pensar “espero que avui agarre bé la cullera, que el xiquet agarre bé la cullera, per favor…” Estaven asseguts a la taula esperant que els serviren quan… —Mamà, mamà, has vist a aqueix? —Aqueix què? —va dir la mamà sorpresa, el xiquet havia interromput els seus pensaments. —El xiquet de l’altra taula, mamà. —va dir el menut mirant al xiquet de l’altra parella, molt més gran que ell, que estava menjant a la taula del costat. —Què li passa? —Que és major i… no sap agarrar la cullera… l’agarra com si fóra una espasa. En això que van escoltar a la mamà del xiquet gran que li deia unes paraules que havien sentit abans:

135

—Mira, estimat, es fa així —la mamà agarrava la cullera correctament—. Només amb els dos primers dits… El papà i la mamà es van mirar i, instintivament, es van posar a riure. El xicotet no comprenia per què es reien. Es va posar un poc trist però no va dir res. El que menys va parlar durant el sopar va ser el xicotet, estava massa ocupat en agarrar els coberts correctament, especialment la cullera: “No vull fer el ridícul com el de la taula del costat”, pensava. A casa va continuar igual. Quasi no parlava mentre menjava, havia de concentrar-se en agarrar bé la cullera. Cada dia li recordava a sa mare: —Mira mamà, —li mostrava la cullera agarrada correctament—. Jo sí que sé agarrar bé la cullera. Veus mamà? —N’estic molt orgullosa de tu. El xicotet li donava un bes a sa mare i aquesta l’abraçava. Consells didàctics: Als xiquets els costa aprendre a usar els coberts al menjar, el primer de tots és la cullera i és el que més els costa. Se’ls ha de repetir el mateix tots els dies durant molt de temps… què tal si fem la tasca més fàcil amb una història? S’han d’introduir en ella detalls del xiquet / xiqueta / xiquets que escolten, fer que se

136

senten protagonistes… segur que els xiquets volen entrar en ella… canviar el final. Qui sap! També podem parlar-los de les fogueres que fan a Anglaterra la nit del cinc de novembre: “Guy Fawkes Night”. MAMÁ, ÉL ES MAYOR Y NO SABE COGER BIEN LA CUCHARA

La mamá tenía un pequeño que era muy cariñoso, muy juguetón y le daba muchos besos. Cada día al comerse el yogur, mamá tenía que recordarle que cogiera bien la cuchara: —Coges la cuchara como si fuese una espada, cariño. Mira, se hace así —mamá cogía la cuchara correctamente y se la ponía en la posición correcta—. Sólo se coge con los dos primeros dedos… —Vale —decía el niño distraído. —¿Te acordarás? ¿Mañana lo harás bien? —Síiiiiii, mamá. Al día siguiente volvía a ocurrir lo mismo. El niño no lo hacía a propósito pero, cuando se

137

daba cuenta, ya tenía cogida la cuchara como si fuese una espada… Era la víspera del cinco de noviembre. Estaban poniendo por televisión imágenes de “Guy Fawkes’ Night”, tradición inglesa en la que se encienden muchos fuegos artificiales y hogueras recordando un intento de asalto al parlamento. —¡Hogueras, mama! —dijo el niño espontáneamente—. Vamos a cenar al restaurante y luego veremos las hogueras y los juegos artificiales… —Las hogueras están en Inglaterra, cariño… —Yo me apunto a ir a cenar al restaurante… —dijo papá que estaba escuchando. Los tres se fueron a cenar a un restaurante muy elegante. La mamá no dejaba de pensar “espero que hoy coja bien la cuchara, que el niño coja bien la cuchara, por favor…”. Estaban sentados a la mesa esperando que les sirvieran cuando… —Mamá, mamá, ¿has visto ése? —¿Ése qué? —dijo la mamá sorprendida, el niño había interrumpido sus pensamientos. —El niño de la otra mesa, mamá —dijo el pequeño mirando al hijo de otra pareja, mucho mayor que él, que estaban comiendo a la mesa de al lado. —¿Qué le pasa?

138

—Que es mayor y… no sabe coger bien la cuchara… la coge como si fuera una espada. En eso que oyeron a la mamá del niño grande que le decía unas palabras que habían oído antes: —Mira, cariño, se hace así —la mamá cogía la cuchara correctamente—. Sólo se hace con los dos primeros dedos… El papá y la mamá se miraron y se echaron a reír. El pequeño no comprendía por qué se reían. Él se puso un poco triste pero no dijo nada. Durante la comida hablaron poco. El que menos habló fue el pequeño, estaba demasiado ocupado en coger los cubiertos correctamente, especialmente la cuchara: “No quiero hacer el ridículo como el de la mesa de al lado”, pensaba. En casa continuó igual. Casi no hablaba mientras comía, tenía que concentrarse en coger bien la cuchara. Cada día le recordaba a su madre: —Mira mamá —le mostraba la cuchara cogida correctamente—.Yo sí que sé coger bien la cuchara. Ves mamá. —Estoy muy orgullosa de ti. El pequeño le daba un beso a su mamá y ésta lo abrazaba.

139

MUM, HE IS BIG AND HE CAN’T HOLD HIS SPOON PROPERLY

Mum has got a little son. He is very nice, he likes playing, and he gives her lots of kisses. Each day, when he eats his yoghurt… ‘Sweet, you are holding your spoon like a sword,’ says Mum, and she holds the spoon correctly. ‘Look, it is like that… you must use only these two fingers.’ ‘OK,’ says he absent-minded. ‘Are you going to remember it tomorrow?’ ‘Yes, Mum.’ The next day it happens again. He doesn’t do it intentionally, but, when Mum looks at him, he is holding his spoon like a sword. It is "Guy Fawkes’ Night". There are images about it on television. It’s an English tradition with bonfires and fireworks to remember when Guy Fawkes attempted to blow up the House of Parliament. He was caught. ‘Bonfires Mum!’ says the boy. ‘Let’s go to have dinner in a restaurant and to watch the bonfires…’

140

‘OK, let’s go to have dinner in a restaurant,’ says Dad. They go to an elegant restaurant. Mum is worried: “Please, I wish my son holds his spoon correctly…” They are at the table waiting when… ‘Look, Mum!’ ‘What?’ ‘This boy. Look at the table next to us.’ ‘What’s the matter with him?’ ‘He is bigger than me and… he can’t hold his spoon correctly… he is holding his spoon like a sword.’ Then they listen to the big boy’s Mum. ‘Sweet, you are holding your spoon like a sword,’ says Mum, and she held the spoon correctly. ‘Look, it is like this… you must use only these two fingers.’ Dad and Mum look at each other and laugh. The boy doesn’t understand but he becomes a bit sad and he doesn’t say anything. He hardly speaks during the dinner. He is very busy trying to hold his cutlery correctly, specially his spoon: “I don’t want to make myself ridiculous…" The same happens at home. He hardly speaks during the meal. He concentrates on holding his spoon correctly… 'Look, Mum… I hold my spoon correctly…’ ‘I’m very proud of you, sweet.’

141

He kisses her and Mum embraces him.

142

22. TOT ÉS QÜESTIÓ DE PARLAR-HO...

Feia poc que havia passat el pont del nou d’octubre (dia de “l’Estatut d’Autonomia” de la Comunitat Valenciana). Ja era la vespra de “Tots Sants”, el trenta-un d’octubre. Van fer panellets a l’escola, les pastes típiques de la tardor. Al mateix temps van pintar unes carabasses per "Halloween", seguint la tradició anglesa, aquella nit anirien a voltar per les cases demanant “truc o tracte”. Tocaven a dos panellets per a cadascú de la família. —Per què serveix un estatut d’autonomia? —va preguntar el xiquet. — Són les lleis, els drets i deures de totes les persones d’una comunitat —va contestar el pare. —I els que no són d’eixa comunitat, què? —va preguntar la xiqueta.

143

—Altres Comunitats Autònomes tenen el seu Estatut i per a tota Espanya està la Constitució, totes les lleis, drets i deures a nivell nacional —va contestar la mare. —Per què serveixen els drets, els deures i les lleis? —va preguntar la xiqueta. —Per solucionar els problemes d’una manera justa per a tots i totes —va contestar el pare. —Ja està bé de parlar i a dinar… després hi ha panellets de postres —va dir la mare. La mare estava trista i preocupada. A l’hora de menjar, l’hora que es reunia tota la família, sempre hi havia discussions pel menjar. El dia que hi havia llentilles, el xiquet estava molt content però a la xiqueta no li agradaven… només picava les patates i es bevia el cald. —Altra vegada llentilles? —deia la xiqueta amb ràbia—. Perquè en fas si saps que no m’agraden? —A mi, sí… t’aguantes… —deia el xiquet burlant-se. —Mamà, es burla… —Voleu parar tots dos? El dia que hi havia arròs la xiqueta estava encantada, s’acabava tot el plat però el xiquet no podia amb ell. —Altra vegada arròs? —deia el xiquet amb ràbia.

144

—Que bo! —deia la xiqueta amb alegria. L’ assumpte era preocupant. El que agradava a la xiqueta no agradava al xiquet i al contrari. Aquell dia va hi haver un oblit i a la mamà li va eixir un dinar un poc accidentat. Mamà es va quedar curta de llentilles i va haver d’afegir-li un grapat d’arròs per acabar de fer el dinar. Casualment, aquell dia no havien esmorzat cap del dos ni el fillet ni la filleta i volien menjar panellets de postres… —Llentilles! —va dir el fillet—. Què bones! —Arròs! —va dir la xiqueta—. Què bo! —A partir d’ara menjarem llentilles amb arròs i estarem tots contents. Val mamà? —va dir la xiqueta. —Què tal si a partir d’ara hem dieu clarament les coses que us agraden i les que no… parlant arribem a un acord i deixeu de discutir? —va dir la mamà. —Ho posarem per escrit… serà com si férem un Estatut amb els drets i les obligacions de tots perquè puguem conviure… —D’acord —va dir el papà. —Ara vinc! —va dir la xiqueta. —On vas? —A fer una cosa important —va dir mentre corria cap a la seva habitació. Al cap d’uns moment, la xiqueta va tornar amb un dibuix de la família abraçant-se. Havia

145

escrit el primer dret, el primer deure i la primera llei: “Dret a estimar i ser estimat”. “Deure d’expressar la teva opinió de manera educada i sense ofendre els altres”. Primera llei: “A partir d’avui menjarem arròs amb llentilles que agrada a tota la família”. Els va parèixer la millor idea del món. Es van abraçar… i es van menjar els panellets de postres. Consells didàctics: El diàleg com a manera de solucionar els problemes és difícil d’aconseguir, especialment quan hi ha opinions enfrontades o hi ha persones que no s’atreveixen a expressar la seva opinió per por. Històries com la que segueix poden ajudar a suavitzar la situació, a reflexionar sobre això, inclús, a buscar-li una solució. Acabarem posant-ho tot en forma de conte. Podem usar també aquest conte amb ocasió dels panellets de “Tots Sants” o per explicar “l’Estatut d’Autonomia” o la “Constitució”.

146

TODO ES CUESTIÓN DE HABLARLO...

Hacía poco que habían pasado el puente del nueve de octubre (día del “Estatuto de Autonomía” de la Comunidad Valenciana). Ya era la víspera de “Todos Santos”. El treinta y uno de octubre hicieron “panellets” a la escuela, las pastas típicas del otoño. También pintaron unas calabazas para "Halloween", siguiendo la tradición inglesa, aquella noche irían por las casas a pedir “truco o trato”. Tocaban a dos “panellets“ para cada uno de la familia. —¿Para qué sirve un estatuto de autonomía? —preguntó el niño. —Son las leyes, los derechos y los deberes de todas las personas de esa comunidad —contestó el padre. —Y los que no son de esa comunidad, ¿qué? —preguntó la niña. —Otras comunidades autónomas tienen su estatuto de autonomía y para toda España está

147

la “Constitución”, todas las leyes, derechos y deberes a nivel nacional —contestó la madre. —¿Para qué sirven los derechos, los deberes y las leyes? —preguntó la niña. —Para arreglar los problemas con una solución justa para todos y todas —contestó su padre. —Ya está bien de hablar y a comer… después hay “panellets” de postre —dijo la madre. La madre estaba triste y preocupada. A la hora de comer, la hora que se reunía toda la familia, siempre había discusiones por la comida. El día que había lentejas, el niño estaba muy contento pero a la niña no le gustaban, sólo se bebía el caldo. —¿Otra vez lentejas?—decía la niña con rabia—. ¿Para qué las haces si sabes que no me gustan? —A mí, sí… te aguantas… —decía el niño burlándose. —Mamá, ¡se burla! —¿Queréis parar los dos? El día que había arroz la niña estaba encantada, se acababa todo el plato pero el niño no podía con él. —¿Otra vez arroz? —decía el niño con rabia. —¡Qué bueno! —decía la niña con alegría.

148

El asunto era preocupante. Lo que le gustaba a la niña no le gustaba al niño y al contrario. Aquel día hubo un olvido y a la mamá le salió una comida un poco accidentada. Mamá se quedó corta de lentejas y tuvo que añadir un puñado de arroz para acabar de hacer la comida. Casualmente, aquel día no habían almorzado ninguno de los dos, ni el niño ni la niña, y querían comer “panellets” de postre… —¡Lentejas! —dijo el niño—. ¡Qué buenas! —¡Arroz! —dijo la niña—. ¡Qué bueno! A partir de ahora comeremos lentejas con arroz y estaremos todos contentos. ¿Vale, mamá?—dijo la niña. —¿Qué tal si a partir de ahora me decís claramente las cosas que os gustan y las que no? Hablando llegaremos a un acuerdo y dejaréis de discutir… —dijo la mamá. —Lo pondremos por escrito… será como si hiciéramos un Estatuto con los derechos y las obligaciones para que pudiéramos convivir… —De acuerdo —dijo papá. —¡Ahora vengo! —dijo la niña. —¿Dónde vas? —A hacer una cosa importante —dijo mientras corría hacia su habitación. Al cabo de un momento, la niña volvió con un dibujo de la familia abrazándose. Había

149

escrito el primer derecho, el primer deber y la primera ley: “Derecho a amar y ser amado”. “Deber de expresar la opinión de manera educada y sin ofender a los demás”. Primera ley: “A partir de hoy comeremos arroz con lentejas que gusta a toda la familia”. Les pareció la mejor idea del mundo. Se abrazaron… y se comieron los “panellets” de postre. IT’S A QUESTION OF DIALOGUE

The “Statute of Autonomy” Day in the Valencian community is on October 9th. And some Spanish people make “panellets” for “All Saints Day” (on November the 1st). “Panellets” are the typical cakes of autumn. Students paint pumpkins for Halloween too, according to the English tradition, they go to houses for “trick or treat”.

150

They make “panellets” at school and they have got two “panellets” for each member of the family. ‘What is a Statute of Autonomy?’ asks the boy. ‘It‘s… all the rights, duties and laws we need to solve problems… ‘Eat your lunch, please, and then, you can’t eat “panellets" for dessert,’ says Mum. Mum is sad and worried. Lunch time is horrible. There are arguments everyday. If they have lentil soup, her daughter doesn’t like it. ‘Another time…lentil soup?’ says the sister. ‘Delicious! Ha! Ha!’ jokes the brother. ‘Mum! He’s making fun of me…’ ‘Stop it!’ says Mum. When they had rice it is different. ‘Another time… rice?’ says the brother. ‘Delicious!’ says the sister. They have always the same discussion. One day Mum forgets to buy lentils and she has to add some rice to the lentil soup to finish it. That day they don’t eat a sandwich at the playground and they are hungry… and they want “panellets” for dessert. ‘Lentil soup… delicious!’ says the brother. ‘Rice… delicious!’ says the sister. ‘You can cook rice with lentils everyday.’

151

‘It’s a question of dialogue’ says Mum. ‘I don’t want discussions, please…’ ‘OK,’ says the brother. ‘I’m coming,’ says the sister. A moment later she comes back with a heart drown on a page and a family embracing themselves and the first right, the first duty and the fist law. Right: “Love.” Duty: “Talking in a well-mannered way.” Law: “Cooking rice with lentils.” They embrace themselves and they have “panellets” for dessert.

152

23. EL COCODRIL QUE ERA AMIC DELS XIQUETS

Hi havia una vegada un cocodril molt especial. Menjava fruita i verdura, no mossegava la gent i volia ser amic dels xiquets i xiquetes. Quan es van assabentar d’això els altres cocodrils es van riure d’ell i el van desterrar a un tram del riu on no hi havia peixos. Com no hi havia peixos, no hi havia perill de cocodrils. Aquell tram del riu era aprofitat pels xiquets i xiquetes del poble per prendre el bany a l’estiu i jugar a l’hivern. Havien sigut les festes de “Sant Antoni”, patró dels animals, el dèsset de gener. Els xiquets i les xiquetes del poble havien anat a guanyar “coca de Sant Antoni” amb un animalet.

153

Després havien deixat l’animalet i les coques a casa i havien tornat per saltar fogueres i córrer darrere del grup d’artificiers. L’endemà van anar a berenar al riu per menjar-se les “coques de Sant Antoni”. Després de pensar-ho molt, el cocodril va decidir traure el cap: —Hola! —va intentar dir—. Em podríeu donar un trosset de coca… Els xiquets que estaven berenant es van esglaiar i tots i totes van eixir corrents i van deixar-li totes les coques per a ell… no era així com ell volia aconseguir les coses… Un altre dia, ja a l’estiu, van anar a passejar per allí una mamà que portava un xiquet xicotet i van parar a banyar-se al riu. La mamà va anar a nedar i el xiquet es va quedar jugant on l’aigua no el cobria. De sobte, la mamà va veure que el xiquet havia muntat damunt d’una fusta marró i nedava pel riu. —Cavallet! Cavallet! —cridava el xiquet amb alegria. —Què és això? —va dir la mare amb la boca oberta. Però en veure-li la cua, la mamà es posà a cridar. —Torna’m el meu fill immediatament! —Molt bé, senyora! —va contestar el cocodril i va arrimar l’esquena a la mamà

154

perquè agarrara el seu fillet que el cocodril portava a cavall. —Meeeeeés, meeeeeeés… —cridava el xiquet. Uns altres xiquets grans que passaven per allí també van voler pujar a cavall del cocodril. La fama del cocodril que feia cas a les mamàs i passejava a cavall als xiquets i les xiquetes pel riu es va estendre pel poble. Cada dia li venien més xiquets i xiquetes. Així, poc a poc, treballant i amb molta constància, Cocodril va demostrar que era bo i tenia bones intencions. Al final, va aconseguir el seu propòsit: ser volgut i tenir molts amics. Consells didàctics: Començar a valorar les persones pel que fan i no pel seu aspecte és una tasca dura. Donar l’oportunitat de ser bo a tot el món. Encara que la majoria dels cocodrils ataquen la gent, per què no hi pot haver un que és bo i s’ha fet amic dels xiquets? Amb històries fantàstiques com aquesta veurem que ningú pot ser res si no se li dóna l’oportunitat. A partir d’aquesta història, els xiquets i xiquetes en crearan altres i, segur que no són de cocodrils.… També podem comentar la tradició de la festa de “Sant Antoni” i les coquetes o primes que tant agraden als xiquets i xiquetes.

155

EL COCODRILO QUE ERA AMIGO DE LOS NIÑOS

Había una vez un cocodrilo muy especial. Comía fruta y verdura, no mordía a la gente y quería ser amigo de los niños y niñas. Cuando se enteraron de eso, los otros cocodrilos se rieron de él y le desterraron a un tramo del río donde no había peces. Como no había peces, no había peligro de cocodrilos. Aquel tramo del río era aprovechado por los niños y niñas del pueblo para tomar el baño en verano y para jugar en invierno. Habían sido fiestas de “San Antonio”, patrón de los animales, el diecisiete de enero. Los niños y niñas del pueblo habían ido a ganar-se la “coca” con un animal. Después habían dejado el animal y las cocas en casa y habían

156

vuelto a saltar hogueras y a correr detrás del grupo de artificieros. Al día siguiente fueron a merendar al río a comerse la “coca de San Antonio”. Después de pensárselo mucho, el cocodrilo se decidió a sacar la cabeza. —¡Hola! —intentó decir—. Me podríais dar un trozo de coca… Los niños que estaban merendando se asustaron y echaron a correr, le dejaron todas las cocas para él… no era así como él quería conseguir las cosas. Otro día ya de verano, fueron a pasear por allí una mamá y su niño pequeño, pararon a bañarse al río. La mamá fue a nadar y el niño se quedó jugando donde el agua no cubría. De repente, la mamá vio que el niño había montado encima de una madera marrón y nadaba por el río. —Caballito… caballito… —gritaba el niño con alegría. —¿Qué es eso? —dijo la madre con la boca abierta. Pero al verle la cola, la mamá se puso a gritar. —¡Devuélveme a mi hijo inmediatamente! —Muy bien, señora —contestó el cocodrilo.

157

El cocodrilo le arrimó la espalda a la mamá para que cogiera al niño que él llevaba a caballo. —Máaaas, máaaaaaas —gritaba el niño. Unos chicos mayores que pasaban por allí también quisieron subir a caballo del cocodrilo. La fama del cocodrilo que hacía caso a las mamás y paseaba a caballo a los niños se extendió por todo el pueblo. Cada día le acudían más niños y niñas. Así, poco a poco y trabajando con constancia, Cocodrilo demostró que era bueno y que tenía buenas intenciones. Al final, consiguió su propósito de ser querido y de tener muchos amigos. THE CROCODILE WAS THE CHILDREN’S FRIEND

Once upon a time there was a very special crocodile. He eats fruit and vegetables, he

158

doesn’t bite people and he wants to be the children’s friend. The other crocodiles don’t like him and he is sent to the part of the river where there is no fish. Children go there to swim or play. On the feast of “Saint Anthony”, the patron of animals, on January 17th, children get a “Saint Anthony’s cake” with an animal. Then they jump through the bonfires and run after fireworks… Next day they go to the river to eat their “Saint Anthony‘s cake”. The crocodile puts his head out of the water. ‘Hello,’ says he. ‘Can I have a piece of “Saint Anthony’s cake, please”?’ The children get scared and they run away. All the “Saint Anthony’s cakes” for him… he doesn’t want to get things like that. Another day during the summer, Mum and her small son go to bath at the river. Mum is swimming and her child is playing in shallow water. Suddenly Mum sees her child riding on something brown that is swimming in the river. ‘Horse! Horse!’ he shouts happily. ‘What’s that?’ asks Mum. When she sees the crocodile’s tail, Mum starts to shout. ‘Give me back my child immediately!’ ‘OK,’ answers the crocodile and he gives the child to his Mum.

159

‘Another time, please!’ shouts the child. Other big children are there. They want to ride on the crocodile… It was famous, a crocodile that obeyed mums and carried children trough the river. Every day lots of children went to visit the nice crocodile. Little by little the crocodile demonstrated his good intentions. Finally, he got his objective: he was the children’s friend. He made lots of friends.

160

24. UN GATET MOLT LLEST

Hi havia una vegada un dilophosaurus que era molt roí. No tenia amics perquè se’ls menjava. Quan algú volia jugar amb ell i se li arrimava, ell es quedava quiet mirant-lo i, quan el tenia prou prop, li tirava verí, l’embogia i després se’ls menjava. Així durant molts anys. Quan ja havia perdut l’esperança de fer amics, va aparèixer un gatet molt llest que se n’havia anat en busca d’aventures pel món. Havia viscut les millors experiències que aquells dinosaures havien escoltat mai. En aquell moment venia de la festa de “Moros i Cristians” d’Alcoi en honor a “Sant Jordi” que temps arrere va ajudar a salvar la plaça d’Alcoi de l’atac de les tropes de la rebel·lió morisca. —Estimats amics —va dir el gatet—. Jo sóc com Sant Jordi però més llest… no hi ha res que no puga aconseguir ni ningú que no puga burlar… Li van dir el problema que tenien. —Dilopho té un problema… (ací podem utilitzar la tècnica del feedback, per saber si

161

ens segueixen, preguntem “quin problema té?”… la participació dels / les alumnes en aquest tipus de contes és fonamental). Gatet Llest va tenir una idea. Es va posar al costat d’una paret i el va cridar. —Dilophooooo, vineeeeee! Vull ser el teu amicccccc! Dilopho es va arrimar… (feedback altra vegada, fem recordar als / a les alumnes, la retroalimentació és fonamental). Quan va moure el primer múscul per a soltar el verí, Gatet Llest va saltar. El verí va rebotar contra la paret i li va retornar al mateix Dilopho. Va caure adormit. Els altres dinosaures el van nugar i li van traure la bossa de verí mentre dormia. Quan va despertar… tots li estaven cridant: —Et vas menjar el meu amic… —Eres un traïdor… —Ja s’ha acabat d’enganyar… Deu minuts més tard, les veus van callar. Li havia donat temps a reflexionar: —Em rendeixo! No ho faré més… he decidit fer-me vegetarià. Des d’aquest dia Dilopho va ser bo, o almenys, va intentar-ho. Va tenir molts amics i tot va anar bé al país dels dinosaures. Gatet Llest, satisfet de la seva faena, va seguir recorrent el món.

162

Consells didàctics: Tots i totes hem de tenir l’oportunitat de triar ser bons. Als adults ens és més fàcil però els xiquets i xiquetes, de vegades, necessiten un escarment o potser els educadors i les educadores hem de forçar les coses un poc per aconseguir el nostre objectiu. Després de deixar-los un dia sense pati per mal comportament un conte d’aquest tipus ens podria servir per a tornar al bon ambient, a ser creatius, a sentir-nos bé… a ser feliços… També ens pot servir el conte per a parlar-los de la festa de “Moros i Cristians”. Podríem explicar a través d’aquest conte el dia de “Sant Jordi” (dia del llibre) en el qual el cavaller s’enfronta al dragó. UN GATO MUY LISTO

Había una vez un dilophosaurus que era muy malo. No tenía amigos porque se los comía. Cuando alguien quería jugar con él y se le arrimaba. Él se quedaba quieto mirándolo y, cuando lo tenía lo bastante cerca, le echaba veneno, lo embobaba y luego se lo comía. Así fue durante mucho tiempo.

163

Cuando ya había perdido toda esperanza de hacer amigos, apareció un gato muy listo que se había ido a buscar aventuras por el mundo. Había vivido las mejores experiencias que aquellos dinosaurios habían escuchado jamás. En aquel momento el gato listo venía de la fiesta de “Moros y Cristianos” de Alcoy en honor de “San Jorge” que tiempo atrás había salvado la plaza de Alcoy de las tropas de la rebelión morisca. —Queridos amigos —dijo el gato listo—. Yo soy como “San Jorge” pero más listo… no hay nada que no pueda conseguir ni nadie a quien no pueda burlar… Le dijeron el problema que tenían. —Dilopho tiene un problema… “¿Qué problema tiene Dilopho?”, “no tiene amigos”. “¿Por qué?”, “porque se los come”. Gato Listo tuvo una idea… Se puso al lado de una pared y llamó a Dilopho: —¡Dilophooooo! Ven, ¡quiero ser tu amigoooooo! Dilopho se le arrimó, “¿creéis que le echó veneno a Gato Listo?”. Gato Listo saltó. El veneno rebotó contra la pared y le volvió sobre el mismo Dilopho. Dilopo se cayó dormido. Los otros dinosaurios lo ataron mientras dormía y le operaron sacándole la bolsa de veneno.

164

Cuando Dilopo se despertó, todos estaban gritando contra él. —¡Te comiste a mi amigo! —¡Eres un traidor! —Ya no volverás a engañar a nadie… Diez minutos más tarde las voces se callaron… le habían dado tiempo para reflexionar. —¡Me rindo! No lo haré más… he decidido hacerme vegetariano. Desde ese día Dilopo fue bueno o, al menos, lo intentó. Tuvo muchos amigos y todo fue bien en el país de los dinosaurios. Gato Listo, satisfecho de su trabajo, siguió recorriendo el mundo. A VERY CLEVER CAT

Once upon a time there was a very bad dilophosaurus. He has no friends because he eats them. When someone wants to play with him he comes next to him, he looks at him, he throws his poison on his friend, his friend becomes

165

unconscious, and the dilophosaurus eats him. It happens for a long time. A very clever cat comes to the region. He is a hero and he says he can solve everything. He comes from Alcoi where people celebrate "Moros y Cristianos Festivals" in honour of “Saint Jordi”, a hero who saved the town. ‘Hello my new friends!’ says he when he arrives. ‘I‘m the hero you are waiting for a long time. I can solve all your problems… Can I help you?’ ‘Yes, you can,’ says one dinosaur. ‘Dilopho has not got friends… he eats them…’ They explain the details to Clever Cat. ‘I’ve got an idea!’ says Clever Cat. ‘Where is Dilopho?’ ‘Dilophoooooo!’ shouts Clever Cat. ‘I want to be your friend!’ Clever Cat goes next to a wall. When Dilopho tries to throw his poison, Clever Cat jumps out. The poison rebounds off the wall… and the poison comes back on Dilopho. Dilopho gets unconscious. The other dinosaurs tie the dilophosaurus and they remove his poison with a surgical operation. When he wakes up… everybody is shouting at him. ‘You ate my friend.’ ‘You are a traitor…’

166

‘You will not betray anybody…’ Ten minutes later the voices are silent. He says these words: ‘OK. I agree with you… I will eat only vegetables.’ Dilopho changed his attitude. He had lots of friends and everything was all right in the land of dinosaurs. Clever Cat was satisfied with his action. He went on travelling around the word.