contes breus per seguir llegint al bus
DESCRIPTION
Crec que la bona literatura – el que cadascú entengui per bona literatura – està mes enllà del generes. Però, al tractar-se aquesta de una selecció dins dels marges del que podríem dir “narrativa breu”, es fa necessari posar en evidència els criteris que han dut a triar aquests texts – i no d’altres – del resta de l’obra dels autors triats.TRANSCRIPT
CONTES BREUS PER SEGUIR LLEGINT AL BUS
Traducció lliure i personal de Guillem de Castro
PRÒLEG
Rellegeixo el pròleg que acompanyava la primera part de
aquesta antologia de contes que ara s’amplia. No son
poques les coses que, a mes de dos anys, diria d’altre
manera. Son inclòs mes las que evitaré repetir (el que farà
que aquest pròleg sigui encara mes fidel a la concepció
general de la col·lecció: la brevetat). Però, d’altre banda,
haig de dir que em tranquil·litza reconèixer allà, en aquelles
línies, algunes idees o conviccions que resten inalterables
fins avui.
Crec que la bona literatura – el que cadascú entengui per
bona literatura – està mes enllà del generes. Però, al
tractar-se aquesta de una selecció dins dels marges del que
podríem dir “narrativa breu”, es fa necessari posar en
evidència els criteris que han dut a triar aquests texts – i no
d’altres – del resta de l’obra dels autors triats. I marcar,
perquè no, les diferències que existeixen amb aquella
primera edició.
Deia, a mitjans del 2004, que aquell llibre estava compost
per les produccions mes breus – i al mateix temps, d’elles
les menys difoses, de vint mestres del conte. I citava, potser
com la guia mes reconeguda que havia encoratjat la
selecció, un fragment del assaig Filosofia de la composició
de Edgar Allan Poe, on l’escriptor – pare del conte modern
i un dels seus primers teòrics – es referia a al “unitat de
efecte” o “de impressió” de un text:
Si una obra literària es massa llarga per ser llegida en una sola vegada, es
precís resignar-se a perdre el importantissim efecte que es deriva de la
unitat de impressió, ja que si la lectura es fa en dos vegades, les activitats
mundanes interfereixen destruint al moment tota la totalitat. (...) El que
diem poema extens es, en realitat, una mera successió de poemes breus,
val a dir de breus efectes poètics. (...) Sembla evident doncs que tota obra
literària s’imposa un límit precís en el que pertoca a la seva extensió: el
límit de una sola sessió de lectura. (...) Resulta clar que la brevetat es deu
trobar en relació directe amb la intensitat del efecte cercat, i això últim
amb una sola condició: la de que cert grau de durada es requisit
indispensable per aconseguir un efecte qualsevol.
La recerca, llavors, s’havia limitat a contes breus i bons,
que es poguessin llegir en una espera, en un curt viatge:
d’una tirada. Idea que es va mantenir intacte al encarar el
segon llibre. També segueixen sent idèntiques les
motivacions: mantenir, com va quedar dit, aquella “mínima
victòria del principi de plaer per sobre el principi de
realitat” que significa llegir un bon text – un text
commovedor, transformador, pertorbador – en qualsevol
moment i en qualsevol lloc. Perquè el que llavors digué,
una mica en broma, “lectors de trànsit”, segueixen
constituint un evident fenomen a la nostra vida quotidiana:
Aquella gran quantitat de gent que tria llegir on pot – en
col·lectius, trens, soterranis, cues del banc – i com pot –
assentats o drets.
Sortosament, mots dels que pensaren que aquella selecció
de contes fou una bona idea – opinió que part de la crítica
va compartir, entenent que era possible posar en circulació
una antologia amb texts de indiscutible qualitat sota un títol
seductor i en una edició curosa – i venien reclamant
aquesta segona part. Aquí està.
Per aquesta remesa es va mantenir la decisió, fonamental,
de traduir cada conte de la seva llengua original al castellà
actual (*). D’aquells vint autors del 2004, vuit foren – per
evitar repeticions i enriquir la selecció – reemplaçats. Els
nous noms son els de Alexander Afanasiev, Stephen Crane,
Baldomero Lillo, Joaquin María Machado de Assis, Marcel
Schwob, Henry Sienkiewicz, Frank Stockton i Rubén
Dario. El text de Sienkiewicz, per exemple, una peça tan
sorprenent com inusual dins la producció literària, es
tradueix aquí al espanyol per primera vegada en dècades –
ja que no mes existia una vella versió del conte, bastant
imprecisa.
Resta esperar que aquests contes tornin a assortir el
mateix efecte, i aconsegueixen transformar les nostres
esperes – nostres vides – en quelcom menys rutinari i mes
amè i enriquidor.
Maximiliano Tomas.
Desembre de 2006.
(*) Català.
Alexander Afanasiev
LA CIÈNCIA MÀGICA.
Fa molt, molt de temps vivia en una barraca un vell
camperol amb la seva dona i el seu únic fill. El vell era
molt pobre i volia que el noi aprengués un ofici que fos el
seu consol en aquell moment i el sosteniment de la seva
vellesa. Però, ¿que es pot fer quan res no es te? El home va
dur al seu fill per pobles i llogarets amb la esperança de
trobar quelcom que el prengués com aprenent, però ningú
estava disposat a fer-se’n càrrec del noi i ensenyar-l’hi de
franc. El vell tornà a la barraca i plorà amb la seva dona,
planyent-se de la seva pobresa. Després de un temps, tornà
a dur el seu fill al poble. No mes arribaren, van topar amb
un desconegut que, veient-los, els hi va preguntar:
- Que succeeix, vell? Perquè estàs tant trist?
- ¡Com no estar-ho! – respongué el vell –He viatjat arreu
amb el meu fill, però ningú el vol prendre com aprenent
ni ensenyar-li de franc. I no en tinc de diners!
- Be, be. Deixa-m’ho a mi doncs – digué el desconegut –
En tres anys li ensenyaré tot el que li cal saber. Aquest
mateix dia, en tres anys, a la mateixa hora, el vindràs a
buscar: però recorda que no pots fer tard. Si arribes a
temps i reconeixes al teu fill, t’ho podràs endur. Sinó es
quedarà amb mi.
El vell s’alegrà tant, que no va pensar a preguntar al
desconegut qui era, on vivia o de quina manera instruiria al
seu fill. L’hi entregà al noi i tornà a casa seva. Ple de
felicitat va explicar la historia a la seva dona.
Però el desconegut era un bruixot.
Van passar els tres anys. El vell havia oblidat per
complert el dia, la hora i el lloc on havia entregat el seu fill
com aprenent i estava molt amoïnat. Però el noi, un dia
abans que es complís el terme, el va anar a veure sota la
forma de un au. Al arribar a la entrada de la barraca, va
donar un cop a terra amb la pota i es transformà en un jove
bell i ben plantat. Va entrar, saludà al seu pare i li digué:
- Pare meu, demà s’hauran complert els tres anys del meu
aprenentatge: no t’oblidis de venir-me a buscar.
I el va explicar el lloc a on havia de anar i la manera de
reconèixer-lo:
- No soc l’únic aprenent a la casa del meu patró. Hi ha
altres onze joves que estan al seu servei i no podran sortir
mai de casa seva, perquè els seus pares no van poder
reconèixer-los al seu degut moment. Si, per cas, no em
poguessis reconèixer tu a mi, hauria de quedar-me amb ell
per sempre, com el número dotze. Demà, quan en vinguis a
buscar, el meu patró ens farà sortir a tots sota la forma de
dotze coloms blancs, amb el mateix plomatge de cap a cua.
Però escolta’m be: els altres volaran molt alt, menys jo, que
en un moment pujaré molt mes amunt i superaré els demés.
Llavors el patró et preguntarà: “reconeixes al teu fill?”, i tu
senyalaràs el colom que vola mes alt. Després, et mostrarà
dotze poltres, tots dotze amb el mateix pelatge i grandària, i
crineres idèntiques. Quan els vegis passar, recorda una
cosa: tots els poltres estaran tranquils, menys jo, que en un
moment, picaré el terra amb la pota dreta. Llavors el patró
et preguntarà: “Reconeixes el teu fill?”, i tu, sense dubtar-
ne, em senyalaràs. I de seguida et mostrarà dotze bells
joves, tots de la mateixa alçada, la mateixa veu i el mateix
rostre, vestits de la mateixa manera. Quan els vegis,
recorda una cosa: en un moment, una mosca es pararà a la
galta dreta. Per aquest signe em podràs reconèixer.
S’acomiadà del seu pare, va sortir de la llar i després de
dar un cop a terra amb el peu, es tornà a convertir en au i va
sortir volant a la casa del seu patró. L’endemà següent. El
vell s’aixecà i va sortir a buscar al seu fill. Es va trobar el
bruixot.
- Vell! – escridassà el bruixot – He ensenyat al teu fill tot
el que havia de saber. Ara, sinó el reconeixes es quedarà
sempre amb mi.
I va soltar dotze coloms blancs, les dotze amb el mateix
plomatge de cap a cua, que van començar a volar. Després
digué:
- Reconeix el teu fill, vell!
- Com ho podré fer? Son totes iguals.
Va estar observant una estona fins que un dels coloms va
pujar molt mes enlaire que els altres. Llavors, senyalant-lo,
va dir:
- Crec que aquest es el meu fill.
- L’has reconegut, bon home – va respondre el bruixot.
Va soltà llavors dotze poltres, tots dotze amb el mateix
pelatge i crineres idèntiques. El vell s’apropà a ells i els va
examinar. I l’amo preguntà:
- Be, vell; has reconegut el teu fill?
- Un moment, si us plau, un moment.
En aquell moment, un dels poltres va picar el terra amb la
pota dreta. El vell respongué al moment:
- Crec que aquest es el meu fill.
- Molt be, vell. Ho has reconegut.
Per fi van aparèixer dotze joves, de la mateixa alçada, amb
el mateix color de cabell, la mateixa veu i el mateix rostres,
com si tots dotze fossin fills de la mateixa mare. El vell
s’apropà a cadascú d’ells, sense adonar-se de qui era el seu
fill. Ho va fer una vegada mes. La tercera vegada, va veure
una mosca aturada a la galta de un del nois, i va dir:
- Estic segur de que aquest es el meu fill.
- Molt be, vell. Ho has reconegut. Però no has estat tu el
ha sabut descobrir-ho, doncs l’astut ha estat ell.
El vell prengué al seu fill i es van dirigir a casa. Van
caminar una estona (però no se quant van tardar: als contes
tot passa ràpid, encara que la realitat es mes lenta). Es van
trobar amb uns caçadors que anaven darrere de cérvols i
isards, i davant d’ells corria un guineu al que empaitaven
de prop.
- Pare – va dir el noi – em transformaré en gos per
atrapar aquest guineu; quan se t’apropin els caçadors i
vulguin endur-s’ho, tu els hi diràs: “Senyors caçadors,
aquest es el meu gos, i a mi em pertany tot el que hagi
atrapat”. Els caçadors et respondran: “ ven-nos el teu
gos”, t’oferiran molt de diners. Ven-l’hi el gos, però per
res del mon els hi donis el collar ni la corretja.
I es va transformà en gos, va córrer darrere el guineu i el
va atrapar. Els caçadors s’aproparen, molt enutjats.
- Eh, vell! Perquè dimonis ens prives de la nostra presa?
- Senyors caçadors – respongué el vell – aquest es el meu
gos i ell em proveeix de aliments.
- Ven-nos-ho!
- Està be.
- Quant vols per ell?
- Cent rubles.
Els caçadors no van regatejar: l’hi van donar els diners i
marxaren amb el gos. El vell començà a treure’l el collar i
la corretja.
-Perquè li treus això?
- Senyors, soc un viatger. Quan se’m trenquin les vetes
de les meves sabates, aquesta corda en serà útil.
- Està be. Endu-te-la! L’hi van contestar els caçadors.
Van lligar al gos amb altre corretja i van marxar al galop.
Van cavalcà una bona estona. De sobte, van veure un altre
guineu i van soltar els gossos, que el van seguir un bon tros
sense abastar-lo. Llavors, un dels caçadors digué:
- Amics, veiem com es porta el nostre nou gos.
I el van soltar. Aviat el van perdre de vista: el guineu
corria per una banda i el gos va sortir corrents per l’altre.
Es va reunir amb el vell, i després de donar un cop al terra
amb la pota, es va tornar a transformar en un jove bell i ben
plantat. Així el vell i el seu fill seguiren el se camí.
Arribaren a la vora de un llac. Es van trobar amb uns
caçadors que que atrapaven oques, ànecs grisos i cignes.
Quan una bandada de oques va volar per sobre d’ells, el noi
va dir al seu pare:
- Pare meu, em transformaré en falcó per atrapar aquestes
oques; quan s’apropin els caçadors, els hi diràs: “Senyors,
aquest es el meu falcó i em proveeix d’aliments”. Els
caçadors et diran que els hi venguis. Dóna-les-hi el falcó,
però per res del mon els hi donis els lligams que el
subjecten les potes.
I en aquell moment es transformà en un brau falcó, es va
alçar per sobre la bandada de oques, comença a agafar-los i
a llençar-los avall. El vell quasi no podia plegar-los tots.
Els caçadors, al veure-ho, s’aproparen al vell.
- Eh, vell! Perquè dimonis ens prives de les nostres
preses?
- Senyors, aquest es el meu falcó i em proveeix
d’aliments.
- No voldries vendre-s’ho el teu falcó?
- Es clar que si!
- Quan vols per ell?
- Dos cents rubles.
Els caçadors el donaren els diners i van prendre el falcó.
El vell començà a treure-l’hi els lligams.
- Perquè l’hi treus això? Perquè et serveixen ?
- Amics meus, soc un viatger. Quan es trenquin les
cordons de les sabates, aquesta corda em serà de utilitat.
Els caçadors no van dir res i van seguir cercant preses de
caça. Al rato, o després de molt de temps, no ho se, van
veure una bandada de oques, que volaven per sobre dels
seus caps.
- Amics, deixem anar el nostre falcó!
Això van fer i no el tornaren a veure. El falcó es va
enlairar per sobre la badada de oques i volà cap el vell. Una
vegada allà va donar un cop a terra amb la pota i es va
convertir altre vegada en un jove bell i ben plantat. Van
marxar cap a casa molt contents.
Arribà diumenge. El noi va dir al seu pare:
- Pare, ara em transformaré en cavall. Ven –l’hi el cavall,
però per res del mon els hi donis les rendes, perquè llavors
ja no podré tornar a casa.
Va donar al terra amb el peu i es transformà en un
magnífic poltre. El pare el dugué fins al poble per vendre’l.
Els compradors envoltaren al vell. Un l’hi va oferir una
suma considerable, altre, un altre suma encara mes
considerable, i el tercer, una quantitat molt mes gran. Però
el bruixot l’hi va oferir un preu que superava tots els altres.
El vell li va vendre al seu fills, però no li va dar les rendes.
- Com em duré el cavall? – l’hi preguntà el bruixot –
Adonem-les, i així podré dur el cavall a la meva
cavallerissa. Després podràs venir a buscar-les, que ja
no em faran falta.
I tots els compradors s’hi van tornar contra el vell:
- El que has fet atempta contra les nostres costums. Quan
vens un cavall, també deus vendre les rendes.
Que podia fer?. El vell donà les rendes al bruixot.
El bruixot va conduir el cavall fins la cavallerissa, el tancà
a l’establia i el lligà amb força a la anella. El cavall quedà
amb el cap alçat, recolzat sobre les potes de darrere, doncs
les de davant no tocaven a terra.
- Be, filla meva – l’hi digué el bruixot – He pogut
comprar al noi astut!
- On es?
- A la establia.
La noia el va anar a veure. Va sentir compassió per el jove
y, com volia afluixar-les les rendes, el va deslligar de
l’anella. El cavall va començar a sacsejar el cap, fins que
aconseguir lliurar-se de les rendes, i tot de sobte va fugir
pel mig del camp.
La noia va córrer a buscar al seu pare.
- Perdoni’m pare! He comès una falta terrible. El cavall ha
fugit!
El bruixot va donar un cop al terra amb el peu, i es
transformà en un llop gris i va anar darrere el cavall. Va
aconseguir apropar-se en ell i quasi l’atrapa. Però just en
aquell moment el cavall va córrer cap el riu, va donar un
cop al terra amb la pota, i es va transformar en granota i es
llençà a l’aigua. El llop va fer el mateix sota la forma de un
peix. La granota va encreuà el riu nedant, arribà a l’altre
vora i es va trobar amb unes joves que rentaven roba. Es va
transformar aleshores en un anell d’or que, rodolant, va
anar a caure a les mans de la filla de un mercader. La filla
del mercader va veure l’anell, el va entomà i s’ho va posar
al dit. El bruixot tornà a la forma humana i l’hi digué a la
jove:
- Torna’m el meu anell d’or!
- Aquí el tens! – l’hi va dir la noia, tirant-l’hi a terra.
Quan l’anell tocà el terra, es transformà en perles fines que
es van dispersar per tot arreu. El bruixot es va convertir en
gall i començà a picar-les. Mentre estava distret amb
aquella tasca, una de les perles es va transformar en un
esparver i el va ferir de mort. Llavors l’esparver tornà a
prendre la forma de un jove bell i ben plantat, i la filla del
mercader s’hi va enamorar. Es van casar, i van viure
feliços. I aquest conte s’acabà.
Així acaba el conte. I ara, porteu-me una bona copa de
aiguardent.
Leonid Andreiev.
EL GEGANT.
- El gegant arribà, enorme, el enorme gegant. Era
enorme, enorme. ¡El enorme i ridícul gegant!. Amb les
seves gran mans amb dits grossos. Amb ers seus grans
peus, gruixuts com arbres, gruixuts, tan gruixuts. Va
arribar...i va caure!. Tan animal, tan ridícul, el gegant... Es
va quedar allà, al terra, amb la boca oberta, ridícul, com un
escura-chemeneies. Perquè has vingut, gegant?, Apa,
aixecat, gegant! Es tan tendre el bo de Dodik, tan amorós,
tan aferrat amb afecte a la seva mamà, junt al seu cor...el
seu cor... tan tendre i tan amorós! Els seus ulls son tan
bons, tan tendres, que es fan estimar. Abans, en plena pluja,
cavalcava sobre el seu cavallet. Com saps, gegant, Dodik
tenia un cavallet, un cavallet bo, sobre el que cavalcava i
anava donat salts fins al riuet, fins al bosc. Però, sabies
gegant, que al riuet de peixets hi havia molts peixets? No,
es clar que no ho saps, ets un tonto, gegant; però Dodik ho
sap: peixos molt petitets, molt preciosos. El sol es
reflecteix a l’aigua mentre ells juguen, petits, formosos,
ràpids. Si, gegant, tonto gegant: això tu no ho saps.
- Que ridícul es el gegant! Arribà i va caure! Pujava les
escales, tan tonto pujava, ensopegà i va caure. Que tonto es
el gegant! Però no vinguis aquí, gegant, ningú t’ha cridat.
Abans, Dodik feia cabrioles i corria, però ara es tan
amorós, tan tendre, amb una mamà tan bona, que l’estima
molt. L’estima mes que a res en el mon, mes que a la seva
pròpia vida, tant l’estima. Es la seva llum, la seva felicitat:
es felicitat. Ara es petit, molt petit, i la seva vida es
minúscula, però aviat creixerà i es tornarà com un gegant,
amb una llarga barba i grans bigotis; i la seva vida serà
també radiant, enorme, excel·lent. Serà bo i intel·ligent, i
fort com un gegant, tan fort i intel·ligent que tothom
l’estimarà, i tots el veuran amb orgull i alegria. Tindrà
moments obscurs a la seva vida, com tothom, però tindrà
molts moments feliços, lluminosos com el sol. Entrarà a la
vida essent bell i intel·ligent, i el cel lluirà sobre el seu cap,
i les aus cantaran les seves cançons, i l’aigua mormolarà
en les seves orelles amb estima. I ell dirà, desprès de fer
una ullada: “Tot es bo, tot es llum”.
- Espera! No es possible. Et tinc als meus braços, et tinc
fermat amb força, nen. No et fa por l’obscuritat? Mira, la
llum es veu per la finestra. Es la llum del carrer, un fanal,
tan ridícul! Apunta vers nosaltres i ens dona una mica de
tendre, mínima llum. Està dient: “Els hi daré una mica de
llum, els envolta tanta foscor!”. Quin fanal alt i llarg,
ridícul. Il·luminarà demà també. Ay, Deu meu, demà...!
- Si, si, si. El gegant. Es clar que si, per suposat. El
enorme, enorme gegant. Mes que el fanal, mes que el
campanar; y el molt ridícul arribà, i va caure! Ah, que tonto
es aquest gegant! Com es que no vas veure el graó? “Vaig
mirar cap a munt, no vaig parar atenció als meus peus”, diu
en veu baixa el gegant, tu saps, amb la seva gruixuda i
fonda veu. “Vaig mirar amunt!” Millor que haguessis mirat
avall, tonto gegant; ara ho has aprés. El meu estimat Dodik,
tan bo i tan tendre, tan intel·ligent, creixerà mes que tu i
caminarà per la ciutat, pels boscos i les muntanyes. Serà
fort i gosat, no tindrà por de res...ni a res. Arribarà al riuet i
passarà per sobre. Tothom el mirarà bocabadat, ridículs,
mentre ell passarà per sobre. I la seva vida serà tan gran i
tan formosa, radiant i excel·lent, i el sol, el nostre estimat
sol. Il·luminarà el seu camí. Des de l’alba, lluirà, tan
bo...Ay, Deu meu...!
Així parlava la mare, al mig de la nit obscura, aferrada al
cos del nen mort. Passejava d’una banda a l’altre de la
cambra i parlava, il·luminada per la llum del fanal que
entrava per la finestra. A l’altre cambra, el pare escoltava
cada paraula, i plorava.
Ambrose Bierce.
RECORD DE UN NAUFRAGI.
Mentre sortia de la casa, ella em va dir que jo era un vell
cruel, gens amable, i que esperava que mai, mai hi tornés.
Així que em vaig embarcar com maestre al Mudlark, que
salpava de Londres cap a on el capità creies convenient
navegar. No era aconsellable molestar al capità Abersouth
amb ordres, doncs quan no es sortia amb la seva, segons
deien, se les enginyava amb molta astúcia perquè el viatge
fos poc profitós. Els amos de Mudlark havien aprés a
tolerar-lo amb els anys, i el permetien fer el que volgués,
inclòs dur els carregaments que volgués als ports als ports
on es trobaven les dones mes atractives. Al viatge sobre el
que escric no duia cap carregament; el capità insistí en que
no mes serviria per fer mes lent i feixuc al Mudlark. Al
sentir-lo parlar es podria pensar que no sabia casi res del
seu ofici.
Havien pocs passatgers, no tants com rentamans i mossos
disposats per ells, doncs abans de embarcar la majoria dels
que van comprar passatges preguntaven on es dirigia el
vaixell, i com no rebien resposta tornaven als seus
respectius hotels i enviaven un bandit a bord per recollir el
equipatge. Però van quedar prous passatgers per causar mes
de un problema. Van aprendre a imitar el pas trontollós
propi dels mariners borratxos, i la coberta superior tenia
amb prou feines l’amplada necessària per permetre’ls anar
del castell de proa fins la bitàcola per poder posar els seus
rellotges en hora d’acord amb la brúixola del vaixell.
Constantment, li demanaven al capità Abersouth que deixés
anar l’ancora grossa no mes sentir-la caure a l’aigua, i de
cas es negava, l’amenaçaven amb escriure protestes als
diaris. Un dels seus entreteniments favorits era d’asseure’s
a sotavent del mascaró a explicar les seves experiències de
viatges anteriors, viatges que es destacaven en tots els
casos per dos notables successos: la freqüència huracans
sense precedents i la absoluta immunitat de narrador al
mareig. Era molt interessant veure’ls asseguts en filera
explicant aquestes històries, cadascú amb un gibrell en mig
les cames.
Un dia esclatà una gran tempesta. La mar escombrava la
coberta com si mai abans hagués vist un vaixell i es
proposés fruir-lo tot el que pogués.. El Mudlark va maldar
molt, moltíssim mes, es cert, que la tripulació, doncs
aquelles ànimes innocents havien descobert que un d’ells
tenia un parell de pantalons amb el cul de cuiro, i no van
fer altre cosa que asseure’s a jugar-s’ho a les cartes; al mes
de deixar port, cadascú dels mariners havia guanyat el
pantalon mes de una dotzena de vegades. Estava tan gastat
pel fet de pasar-ho una i altre vegada al guanyador que ja
poc quedava del pantalon excepte el cul, i al final el capità
llençà per la borda aquella part immortal, no amb malicia
ni hostilitat, sinó perquè tenia la habitud de donar cops de
peu al cul dels pantalons.
La fúria de la turmenta fou en augment fins que va
aconseguir violentar tant al Mudlark que el vaixell
començà a prendre i prendre aigua com abstemi; però
llavors semblà calmar-se al moment. No obstant, per ser
justos amb les turmentes de mar, després de trencar-nos els
arbres, arrabassar-nos el timó i els bots salvavides i fer-nos
un forat a alguna part inaccessible del casc, tot sovint
s’allunyen cercant un nou vaixell, i ens deixen la
responsabilitat de prendre les mesures que creiem
convenients. En aquest cas el capità va jutjar apropiat
asseure’s a llegir una novel·la de tres volums en el
baranatge de popa.
Veient que havia arribat mes o menys a la meitat del
segon volum, on segur que els amants ja es veien immersos
en els mes desesperats i angoixosos destrets, vaig pensar
que estaria particularment de bon humor, de manera que
em vaig apropar per informar-l’hi que el vaixell començava
a enfonsar-se.
- Be – va dir mentre tancava el llibre, però mantenint
l’índex entre les pàgines per senyalar el lloc – el vaixell ja
mai mes servirà per a res amb una sacsejada com aquesta.
Però, d’altre banda...molt l’hi agrairia que enviés al
contramestre a dissoldre aquell grupet que s’ha plegat allà a
pregar. Em sembla que el Mudlark no es una capella de
mariners.
-Però – l’hi vaig dir impacient – no es pot fer res per
reduir el pes del vaixell?
- Be – digué amb lentitud, pensatiu – dat que ja no queden
arbres que podem tallar ni carregament per... esperi,
podríem llençar per la borda als passatgers mes pesats i
corpulents, si li sembla de fer quelcom.
Es una bona idea...una inspiració genial. Em vaig dirigir a
tota velocitat al castell de proa, que, per estar menys
enfonsat el¡n l’agua que la resta, estava ple de passatgers,
vaig agafar pel clatell a un corpulent cavaller ja gran, el
vaig empènyer fins la borda i el vaig llençar al mar. No va
arribar a tocar l’aigua, va caure al bell mig de un cercle de
taurons que van saltar al seu encontre, amb els caps plegats
i les cues quasi fregant la superfície. Em sembla poc
probable que el vell cavaller se’n adonés del que pensaven
fer amb ell.
De seguida vaig llençar una dona al aigua i vaig llençar a
un bebè grassonet a la fura dels vents. La primera va
desaparèixer a les dents dels taurons, el segon es va repartir
entre les gavines.
Els hi explico aquests fets tal com van ocórrer. Em seria
ben fàcil fer una història edificant amb tot aquest material;
relatar, per exemple, com mentre m’ocupava de reduir el
pes del vaixell, em vaig sentir commogut per el abnegat
esperit de una bellíssima jove, que, per salvar la vida del
seu estimat, va empènyer a la seva mare envers a mi, al
temps que m’implorava que acceptés a la vella, però que
em compadís, ay, em compadís del seu adorable Henry.
Podria contar-les també que no sols prengué la vella dama,
tal com em va demanar la filla, sinó que de seguida vaig
engrapar al adorable Henry, i el vaig llençar rodolant a
sotavent tan lluny com vaig poder, però abans el vaig
trencar la esquena contra la borda i el vaig arrencar un bon
floc de cabells enrinxolats del cap. Podria seguir explicant-
les, que ja calmat, vaig robar un bot gran i, prenent a la
formosa donzella, em vaig allunyar del funest vaixell rumb
a la església de St. Massaker, a les illes Fidji, on varem
quedar units per un llaç que després vaig desfer amb les
dents quan me la vaig menjar. Però, la veritat, es que res
d’això va ocórrer, i no puc exposar-me a ser el primer
escriptor que explica mentides amb la sola finalitat de
interessar al lector. El que de veritat va ocorre fou això:
Mentre em trobava a l’alcàsser llençant passatgers per la
borda, un darrere l’altre, el capità Abersouth, que ja havia
acabat de llegir la seva novel·la, s’apropà a la popa i, sense
fer soroll, em va llençar a mi al mar.
Tantes vegades s’han explicat les sensacions de un home
a punt de ofegar-se, que em limitaré a explicar de una
manera molt succinta com la memòria revelà d’immediat
els seus mes íntims tresors: totes les escenes de la meva
atzarosa vida s’amuntegaven en el meu cervell, encara que
sense confusió ni disputa. Vaig veure tot el trajecte de la
meva vida estès davant els meus ulls, com un mapa del
Àfrica Central després del descobriment del goril·la. Hi era
també el bressol on vaig dormir de nen, afeblit per xarops
sedants; el cotxet de bebè, amb el que vaig estabornir al
mestre, fent força des de darrera, i en el que la meva
infantil espina dorsal adquirí la seva curvatura; la dida, que
cedia els seus llavis, primer a mi i desprès al jardiner; la
vella llar de la meva joventut, amb les heures i hipoteques;
el meu germà gran, que heretà per testament els deutes de
la família; la meva germana, que va fugir amb el compte
Von Pretzel, auriga de una molt respectable família
novaiorquesa; la meva mare, dempeus en postura de santa,
que estrenyia amb les mans el se devocionari contra els pits
postissos patentats per Madame Fahertini; el meu venerable
pare, assegut en front de la llar de foc, amb el cap canós
ajagut sobre el pit, les mans marcides encreuades
pacientment sobre la faldilla, esperant la mort amb
resignació cristiana, i ebri com un lord anglès; tot això, i
molt mes, va passar pels ulls de la meva ment, i
l’espectacle va ser de franc. Desprès vaig sentir un zum-
zum vibrant a les orelles – els meus sentits nedaren millor
que jo – i mentre m’enfonsava, a través de les insondables
fondàries, la llum ambarina que es reflectia sobre mi es va
anar apagant i aombrant fins assolir la foscor total. De
sobte, els meus peus van tocar quelcom de dur: era el fons.
Gràcies a Deu estava salvat!
Antón Chéjov
EN LA FOSCOR
Una mosca no massa gran es va obrir pas pel nas d’en
Gagin, assistent del procurador. Potser la va inspirar la
curiositat, o tal vegada arribà allà per eixelebrada o per
mor de un accident en mig la nit; sigui com fos, el nas es va
adonar de la presencia de un cos estrany i va fer gest de
esternudar. Gagin esternudà de manera impressionant, amb
tal descàrrega i tal soroll que el llit es va sacsejar i les molls
van tabalejar. La esposa de Gagin, Maria Mijailovna, una
dona rossa, grassoneta i fornida, també es sobresaltà i es va
despertar. Va mirar a traves de la foscor, llençà un sospir i
es va girar de l’altre banda. Als cinc minuts es va tornar a
girar, serrà les parpelles amb força, però ja no va poder
conciliar la son. Desprès de uns quants sospirs i de donar la
volta a una i un altre banda, s’aixecà, va passar per sobre el
seu home, es posà les plantofes i s’apropà a la finestra.
Fora era fosc. Amb prou feines es podia distingir els
voltants dels arbres i la taulada de la establia. Es veia, cap a
l’Est, una tènue pal·lidesa que aviat quedaria coberta per
els núvols. La quietud del ambient era perfecta, envoltada
en somnolència i bromes. Fins el guardià, contractat per
alterar el silenci, callava; inclús callava el rei de guatlla,
l’única criatura allada que no fuig dels estiuejants.
Maria Mijailovna fou qui trencà el silenci. Des de la
finestra, amb la mirada fixa a la eixida, llençà de sobte un
crit. L’hi va semblar que una ombra sorgia del verger del
alber desfullat en direcció a la casa. Per un segon va creure
que era una vaca o un cavall; però desprès de fregar-se els
ulls, distingí la silueta d’un home.
Notà llavors que l’ombra s’apropava a la finestra de la
cuina i, desprès de un moment de indecisió, posava un peu
al rebaix i desapareixia a la foscor de la finestra.
“Un lladre!”, pensà, i una pal·lidesa mortal li travessà el
rostre.
En un segon l’i creuà pel cap aquella imatge tan temuda
per les dones que a estiuejar al camp: un lladre se’ls fica
per la cuina, de la cuina al menjador... la argenteria del
armari de paret... desprès va a la habitació...amb una
destral...el rostre del bandit...les joies...les cames l’i
flaquejaren i un calfred l’i va córrer per la esquena.
- ¡Vasia! – cridà, sacsejant al seu home - ¡Vasili
Prokovich! Ah! Per Deu, no reacciona! Desperta, Vasili,
t’ho prego!
- Mmm...Si? – protestà l’assistent del procurador, aspirant
una gran glopada d’aire i llençant un gruny.
- Per l’amor a Deu, aixeca’t! Ha entrat un lladre a la
cuina! Estava mirant cap en fora i he vist que algú es ficava
per la finestra. Aviat arribarà al menjador...Els coberts son
a l’armari de paret! Vasili! Van entrar a la casa de Mavra
Yegorovna l’any passat!
- Que..., Que passa...?
- Deu meu! No m’entén. Escolta, idiota! T’estic dient que
he vist un home entrant per la finestra de la cuina. Pelagia
es durà un bon ensurt...i la argenteria es a l’armari de paret!
- Tonteries.
- No suporto mes, Vasili! Et parlo de un perill real i tu
t’estires a dormir i a roncar. Que et passa? Prefereixes que
ens robin i ens assassinen?
L’assistent del procurador s’aixecà lentament, va
asseure’s a al llit i començà a badallar.
- Deu meu! Quines criatures les dones! – mormolà – No
et deixen en pau ni a les nits! Despertar un home per
una tonteria així!
- Però, Vasili, et juro que he vist un home entrar per la
finestra.
- Be, i que? Deixa’l que entri...Estic segur que es el nuvi
de la Pelagia, el bomber.
- Com? Que has dit?
- Dic que es el bomber de la Pelagia, que ha vingut a
visitar-la.
- Pitjor encara! – udolà María Mijailovna – Pitjor que un
lladre! No penso permetre aquest cinisme a casa meva.
- Quina arrogància! Ara som virtuosos! No penses
permetre aquest cinisme? Com si això fos quelcom de
cínic! Perquè, de sobte, comences a usar mots
estrangeres? Estimada, es quelcom que succeeix des de
que el mon es mon, i la tradició ho justifica. De que ens
serveix un bomber, sinó es per fer-li l’amor a la
cuinera?
- No, Vasili! Parles com si no em coneguessis! Mai
permetré quelcom així ...a la meva casa. Has d’anar en
aquest moment a la cuina i dir-li que marxi! Ara
mateix! I demà li diré a la Pelagia que no es pot
rebaixar d’aquesta manera fent aquestes coses. Quan
em mori, podràs tolerar tota la immoralitat que vulguis
a casa teva, però fins llavors, res d’això! Ara, camina!
- Maleït sigui – renegà Gagin, fastiguejat – Utilitza el teu
microscòpic cervell de dona: a que haig d’anar?
- Vasili! Mira que em desmaio...
Gagin va maleir, es posà les plantofes, tornà a maleir i es
dirigí vers la cuina. Fora estava fosc com el fons de un
barril, i el assistent del procurador va haver de guiar-se pel
tacte. A les palpentes, arribà a la porta de la cambra dels
nens i despertà la mainadera.
Vasilisa – cridà – a nit et vas endur la meva bata per
raspallar-la. On es?
- Li vaig donar a la Pelagia per que ella la raspallés,
senyor!
- Quin descuit! Te la vas endur i no la vas tornar... Ara
haig d’anar per la casa sense la bata!
Arribant a la cuina, es dirigí al recó, a on, en una caixa
sota la prestatgeria dels pots i les olles, dormia la cuinera.
- Pelagia – va dir sacsejant-li la espatlla – Pelagia!
Perquè fingeixes? No estar dormida! Qui es el que
acaba de entrar per la finestra?
- Mmm...Eh...Bon dia! Per la finestra? Qui podia ser?
- Vinga, no serveix de res que em menteixis! El millor
que pots fer es dir-li a aquest bergant que marxi ben
ràpid. Em sents? No ha de fer res aquí!
- Es troba be, senyor, per amor a Deu? Es pensa que soc
tan tonta? Em passo tot el dia treballant, sense tant sols
un minut de repòs, i ara ve a parlar-me així en mig de la
nit! Quatre rubles al mes... a mes a mes de haver de
pagar el meu propi te i el meu sucre, i aquest es el
reconeixement que rebo pel treball que faig! Abans
vivia a la casa de un comerciant i mai em van insultar
de aquesta manera!
- Be, be, ara no em vinguis amb les teves queixes! En
aquest moment el teu amic ha de marxar. Ho entens?
- Hauria de donar-li vergonya, senyor – va dir la Pelagia,
i Gagin podia sentir les seves llàgrimes a la veu – Gent
tan elegant i educada, però sense la mes mínima idea
del molt que treballem... en aquesta vida miserable! –
va esclatar a plorar – que fàcil es ofendre’ns. No tenim
ningú que ens protegís!
- Be, ja està be...A mi no m’importa. La teva patrona es
la que m’envia. Pots deixar entrar al mateix dimoni per
la finestra, si vols. A mi mes igual!
L’únic que li quedava al assistent del procurador era
admetre que s’havia equivocat i tornar amb la seva esposa.
El que et deia, Pelagia – continuà – es que tu tens la meva
bata i havies de raspallar-la. On es?
- Ay, ho sento, senyor. Em vaig oblidar de posar-la a la
seva cadira. Està penjada en un ganxo prop del forn.
Gagin va anar fins el forn, prengué la bata i se va posar.
Tornà silenciós a la seva cambra.
Quan va sortir el seu home, Maria Mijailovna tornà a
posar-se al llit i esperà. Els primers tres minuts estava
tranqui-la, però desprès començà a preocupar-se.
“Quan tarda”, pensà. “No m’importa que sigui aquell
home...aquell immoral...però si es un lladre?”
I una vegada mes li va venir a la memòria la imatge del
seu marit entrant a la cuina a les fosques... un cop amb una
destral...morint, sense un gemec, en silenci total...un mar de
sang...
Van passar cinc minuts...cinc i mig...per fi, sis...una suor
freda li va córrer pel front.
- Vasili! – cridà – Vasili!
- Perquè crides tant? Soc aquí – sentí la veu del seu home i
les seves petjades – Te estant assassinant?
L’assistent del procurador es va apropar al llit i va seure al
costat.
No hi havia ningú en absolut – li explicà – Fou una
fantasia teva, criatura endimoniada... Pots dormir
tranquil·la. La tonta de la Pelagia es tan virtuosa com la
seva patrona. Que covard que ets! Que...!
L’assistent del procurador comença a burlar-se de la seva
dona. Estava ben despert en aquell moment i no desitjava
dormir.
Ets una covard! – i va riure – Hauries de anar demà al
metge per que et curi aquestes al·lucinacions, ets una
neuròtica!
- Quina olor a oli – el va interrompre la seva dona – a Oli
o quelcom així, ceba, o sopa de bròquil...
- Si... hi ha una olor... No en tinc de son. Vull dir, vaig a
encendre una espelma. On son els llumins? I, de pas,
t’ensenyaré la fotografia del procurador del Palau de
Justícia. Ens va donar a tos una fotografia amb el seu
autògraf quan es va acomiadar de nosaltres ahir.
Gagin rascà un llumí contra la paret i va encendre una
espelma. Però abans de que pogués llevar-se per anar a
buscar la fotografia, va sentir un crit esborronador a la
seva esquena. Es va girar i va notar que la seva dona el
mirava, amb els ulls tot oberts, plena de espant, ira i
horror...
- Et vas treure la bata a la cuina? – preguntà, pàl·lida.
- Perquè?
- Mira’t.
El assistent del procurador es va mirar al mirall i es va
empassar la saliva.
Sobre les espatlles no duia la bata, sinó el pardessú del
bomber. Com podia ser? Mentre tractava de trobar una
resposta, la dona començà a imaginar una escena molt
diferent, espantosa e intolerable: foscor, silenci,
murmuris...i moltes, moltes mes coses.
Kate Chopin
PENEDIMENT
Mamzelle Aurélie tenia una figura imponent, galtes
vermelles, cabells que canviaven del castany al gris, i una
mirada enèrgica. A la granja duia posat un barret d’home,
un vell pardessús militar blau quan feia fred i, de vegades,
botes de campanya.
Mamzelle Aurélie mai havia pensat en casar-se. Mai havia
estat enamorada. Ala vint anys va rebre una proposta de
matrimoni, que rebutjà de immediat, y als cinquanta seguia
ses penedir-se de la seva decisió.
Així que estava sola al mon, excepte pel seu gos Ponto,
els negres que vivien a las cabanyes i llauraven els camps,
les aus de corral, una quantes vaques, un parell de mules, la
seva escopeta (per disparar als falcons galliners) i la seva
religió.
Un matí, Mamzelle Aurélie estava a la veranda de casa,
mirant, amb les mans a la cintura, a un petit grup de nens
molt petits que podien haver caigut dels núvols, per lo
inesperat i desconcertant de la seva arribada, i tan
inoportuna. Eren els fills de la seva veïna mes propera,
Odile, que la veritat es que no era tan propera.
La jove havia aparegut cinc minuts abans, acomboiada
dels quatre nens. A braços duia a la petita Elodie,
arrossegava de una ma al rebel de Ti Nomme, mentre que
la Marcéline i Marcélette la seguien amb indecís pas.
Tenia la cara vermella i desfigurada per les llàgrimes i per
l’agitació. La greu malaltia de sa mare exigia la seva
presencia en un comptat veí, el seu marit estava lluny, a
Texas – que en ella li semblava a milers de kilòmetres de
distancia – i Valsin la esperava amb la carreta de mules per
dur-la a la estació.
-No hi ha alternativa, Mamzelle Aurélie. S’ha de quedar
els nens fins que torni. Dieu sait que no la molestaria si
hagués altre solució. Obligui’ls a que la obeeixin,
Mamzelle Aurélie, i castigui’ls quan sigui necessari. Be, jo,
com pot veure, estic mig embogida entre els nens i León
lluny de casa. I, tal vegada, no trobi a la meva pobre mare
encore amb vida! – horrible possibilitat que dugué a Odile
a un comiat final, precipitat i tremolós, de la seva
desconsolada família.
Els deixà amuntegats a la franja estreta de ombra al porxo
de la casa llarga i baixa. La blanca llum del sol escalfava
els vells taulons blancs; alguns pollastres picotejaven
l’herba al peu dels graons i un d’ells, el mes agosarat, pujà
els esglaons i començà a caminar per la galeria amb
pesantor i solemnitat, sense rumb fix. En l’aire es sentia un
agradable flaire a clavells i el so dels riures dels negres
arribaven a través del florit camp de cotó.
Mamzelle Aurélie es va quedar guaitant els nens. Mirà
amb ull crític a Marcéline, que trontollava sota el pes de
rodanxona Elodie. Examinà amb la mateixa atenció a
Marcélette, que barrejava les seves llàgrimes silencioses
amb la rebel·lia ostentosa i el sorollós dolor de Ti Nomme.
En aquests pocs instants contemplatius, va tractar de
recobrar la calma, mentre definia una línia de conducta que
coincidís amb la línia del deure. Va començà per el dinar.
Si aquestes haguessin estat les úniques responsabilitats de
Mamzelle Aurélie, se les hagués tret de sobre amb facilitat,
car el seu rebost estava ben proveït per aquestes menes de
emergències. Però els nens petits no son porquets:
necessiten i exigeixen unes cures que Mamzelle Aurélie no
esperava gens i estava molt mal preparada per fer-ho.
Els primers dies va ser, en veritat, molt maldestre en el
manejament dels fills de la Odile. Com havia de saber que
Marcélette acostumava a plorar quan la parlaven en veu
massa alta i autoritària? Era un tret típic de la Marcélette.
Es va assabentar de la passió per les flors de Ti Nomme no
mes després que el nen arrabasses les gardènies i els
clavells mes bonics del jardí, amb l’aparent propòsit de
estudiar amb detall la seva estructura botànica.
No hi ha prou dient-li, Mamzelle Aurélie – li va explicar
la Marcéline – El te de lligar a una cadira. Es el que sol fer
la maman sempre quan no es porta be: el lliga a una cadira.
La cadira a la que Mamzelle Aurélie va lligar a Ti
Nomme era ampla i còmoda, i com era una tarda calorosa,
el nen va aprofitar per fer una bona migdiada.
Al vespre, quan els va dur tots plegats al llit, de la mateixa
manera com hagués espantat pollastres al galliner, els nens
la van mirar destarotats. Que fer amb els petits camisoles
blancs que havien dut en fundes de coixins i que una ma
forta havia de sotragar fins que petessin com fuet de bou?
Que fer amb el cubell d’aigua que s’havia de posar al terra,
al mig de la cambra, per rentar amb suavitat i amb cura els
petits peus cansats, polsegosos i bronzejats pel sol? A
Marcéline i Marcélette els hi va fer molta gràcia que
Mamzelle Aurélie hagués cregut, ni per un instant, que Ti
Nomme podria adormir-se abans que li contessin el compte
de Croquemitaine o el del Loup-Garou, o tots dos; o que
Elodie pogués conciliar la son sens que la bressolessin als
braços o li cantessin una cançó de bressol.
- Creu-me, tia Ruby – confià Mamzelle Aurélie a la seva
cuinera – per la meva part, preferiria mil vegades fer-me’n
càrrec de una dotzena de plantacions que de quatre nens. Es
terrasent! Bonté! No vull saber res de nens!
- No esperava que sabés com tractar-los Mamzelle
Aurélie. Ho vaig comprovar ahir mentre observava a aquell
petit jugant amb les seves claus. No sabia vostè que jugar
amb claus tornen els nens entercs i caparruts? Així com
se’ls hi posen dures les dents si es miren al mirall. Aquestes
son les coses que s’han de saber quan es crien i eduquen
nens.
Per cert, Mamzelle Aurélie ni pretenia ni desitjava tenir
un coneixement tan subtil i transcendent envers el tema
com el que tenia la tia Ruby, que “va criar a cinc i en va
enterrar a sis” als seus bons temps. Es conformava a
aprendre dos o tres secretets de mare per les necessitats del
moment.
Els dits enganxosos de Ti Nomme la obligaren a
desempolsar blancs davantals que feia anys que no
s’usaven, i es va haver de acostumar a les seves besades
humides, a les manifestacions de la seva naturalesa
carinyosa i exuberant. Del prestatge mes baix del armari va
baixar el cosidor, que poques vegades usava i el posà al
abast de la ma com ho exigien els enagos estripats i les
bruses sense botons. Va necessitar alguns dies a habituar-se
als riures, els plors, les xerrameques que ressonaven tot el
dia, dins i fora de la casa. I van passar mes de dos nits
abans que pogués dormir còmodament amb el cosset
rodanxó i càlid de la Elodie estret contra ella, mentre el
dolç alè de la nena li fregava la galta com el suau aleteig de
un ocell.
Però a les dues setmanes Mamzelle Aurélie ja estava prou
acostumada a aquestes coses i havia deixat de queixar-se.
I fou també a les dues setmanes, mentre observava la
establia on menjava el bestiar al tardejar, quan Mamzelle
Aurélie va veure la carreta blava de Valsin a la corba del
camí. Odile estava asseguda al costat del mulato, molt dreta
i alerta. A mesura que s’acostaven, el rostre radiant de la
jove indicava que el retorn a la llar era un retorn feliç.
Però aquella arribada,sense previ avís i tan per sorpresa,
va sumir a Mamzelle Aurélie en un estat de atabalament
que quasi bordejava la agitació. S’havia de aplegar els
nens. On era en Ti Nomme? Allà al rafal, esmolant una
navalla a la pedra d’esmolar. I Marcéline i Marcélette?
Tallant i cosint roba de nines a un recó de la veranda. En
tant que Elodie, la nena es trobava segura als braços de
Mamzelle Aurélie i havia cridat de alegria en reconèixer la
carreta blava que duia de tornada a la seva mare.
Va passar la excitació; ja havien marxat. Quin silenci es
va fer quan averen marxat! Mamzelle Aurélie es va quedar
a la veranda, mirant i escoltant. Ja no veia la carreta; la
rogenca posta del sol i el crepuscle blau gris escamparen al
mateix temps una boira porpra per sobre els camps i el
camí que la va esborrar de la seva vista. Ja no podia sentir
el tractegi i el xerriqueix de les rodes. Però encara podia
sentir lluny les alegres veus bullicioses dels nens.
Va entrar a la casa. Li esperava molt treball, doncs els
nenes ho havien deixat tot en desordre, però no va iniciar la
feina de seguida. Mamzelle Aurélie es va assentar prop de
la taula. Va llançar una lenta mirada a través de la cambra,
on lliscaven les ombres de la vesprada, cada vegada mes
fosques al voltant de la seva figura solitària. Deixà caure el
cap sobre el braç doblegat i començà a plorar. Ah, com
plorava! No en silenci, com ho solen fer les dones. Va
plorar com un home, amb singlots que semblaven
esquinçar-li el fons de l’ànima. No es va apercebre que el
Ponto li llepava les mans.
Stephen Crane
AMB LA CARA CAP AMUNT
- Que farem ara? – digué el ajudant, inquiet i espantat.
- Enterrar-lo – respongué Timothy Lean.
Els dos oficials van fer caure les mirades cap el seu
company que jeia estirat als seus peus. Tenia el rostre
blavenc; els ulls brillants miraven cap el cel. Per sobre les
dos siluetes d’en peu, es sentia el xiulet de les bales, i al
cim del tossal, la prostrada infanteria Spitzbergen disparava
rítmiques descàrregues tancades.
- No creus que seria millor... – començà a dir l’ajudant –
Ho podríem deixar aquí fins demà.
- No – va dir Lean – No podré mantenir la nostra posició
mes d’una hora. Haig de retrocedir i em de enterrar al vell
Bill.
- Certament – replicà l’ajudant de immediat – Els teus
homes tenen eines de trinxera?
Lean cridà en direcció a la primera línia de foc i dos
homes s’aproparen lentament, amb un pic i una pala. Es
van quedar mirant en direcció als tiradors aguaitats de
Rostina. Les bales petaven prop de les seves orelles.
- Cava aquí – va ordenar Lean de mal humor.
Els homes, obligats a baixar la mirada a la gespa,
començaren a dar-se presa i a sentir por, doncs no podien
veure de on venien les bales. El cop sec del pic colpejant la
terra ressonava al mig del ràpid esclafit dels propers
projectils. Al rato, l’altre soldat ras començà a cavar amb la
pala.
- Suposo – va dir l’ajudant a poc a poc – hauríem de
buscar de buscar a la roba...coses.
Lean va dir que si amb el cap. Plegats, abstrets de forma
estranya, miraren el cadàver. Llavors, Lean va moure les
espatlles, com si es despertés de sobte.
- Si – respongué – serà millor que veiem que te.
Es posà de genolls i apropà les mans al cos del oficial
mort. Però les mans li tremolaren sobre els botons de la
jaqueta. El primer botó tenia un color vermell maó degut a
la sang seca, i Lean, semblava que no gosava tocar-ho.
- Va, segueix – va dir l’ajudant amb veu rauca.
Lean va estendre la ma rígida i els seus dits maneflejaren
amb feixugor els botons tacats de sang. Al final s’aixecà
amb la cara pàl·lida. Va trobar un rellotge, un siulet, una
pipa, una bossa de tabac, un mocador, un petit estoig de
cartes, i papers. Va mirar l’ajudant. Es va fer un silenci.
L’ajudant sentia que s’havia comportat com un covard al
permetre que Lean fes tot sol aquella feina tan depriment.
- Be – va dir Lean – això es tot, crec. Tu tens la seva
espasa i el revòlver.
- Si – respongué l’ajudant amb una ganyota. Però llavors,
amb una fúria inexplicable i sobtada, es dirigí als dos
soldats rasos:
- Perquè no s’afanyen amb aquesta tomba? Que es creuen
que estan fent? Va, ràpid, em senten? Mai he vist una
estupidesa semblant...
Al mateix temps que el ajudant cridava en un rampell de
colera, els dos homes lluitaven per la seva vida. De manera
constant, per sobre dels seus caps, xiulaven les bales.
Van acabar de cavar la tomba. No fou pas una obra
d’art...no mes un trist forat de poca fondària. Lean i el
ajudant es van mirar de nou en un rar i silenciós
enteniment.
De sobte, l’assistent va fer una riallada ronca i
esborronadora. Era un riure terrible, com les que sorgeixen
de aquella part del cervell que es veu estimulada per la
vibració dels nervis.
- Be – va dir a en Lean, rialler – Suposo que serà millor
que el llencem allà.
- Si – respongué Lean. Els dos soldats rasos esperaven
capficats en les seves eines. – Crec – digué Lean – que fora
millor que nosaltres mateixos el fiquem dins.
- Si – confirmà l’assistent. I Llavors, recordant que havia
obligat en Lean a regirar el cadàver, es va inclinà amb gran
enteresa i va agafar l’oficial mort de la roba. Lean se li va
apropar. Ambdós tingueren especial cura en no fregar el
cadàver amb els dits. Van tirar amb força; el cadàver es va
elevar, es mogué de una banda a l’altre, es tambalejà i al
final va caure dins la tomba, i els dos oficials, recobrant la
positura, es van mirar fixament l’un a l’altre. Van fer un
sospir de alleujament.
- Crec que hauríem... hauríem de dir quelcom. Recordes el
servei funerari, Tim?
- No sol pregar fins que es cobreixi la tomba – digué en
Lean.
- Ah, no? – digué l’ajudant, disgustat per haver comés
aquell error. – Ah, be – va dir de sobte – diguem...diguem
quelcom...mentre ens pugui sentir.
- Val – digué en Lean – recordes del rés?
- No recordo ni una sola línia – digué l’ajudant.
Lean restava indecís:
- Puc repetir dues línies, però...
- Be, fes-ho – insistí l’ajudant – Fins allà on puguis. Pitjor
es no res. I les besties aquelles ja ens tenen al seu punt de
mira.
Lean veié els seus dos homes.
- Atenció! – cridà una ordre.
Els soldats rasos es van quadrar amb cara d’aflicció.
L’ajudant va baixar el casc fins el genoll. Lean, amb el cap
descobert, s’hi posà en front la tomba. Els tiradors apostats
de Rostina disparaven sense parar.
- Oh, Pare, el nostre amic s’ha submergit a les profundes
aigües de la mort, però el seu esperit ha pujat cap a Tu,
com sorgeix la bombolla dels llavis dels ofegats. Et
supliquem, oh, Pare, que miris la bombolla surant y...
Lean, en tant que ronc i pudorós, havia seguit sense
vacil·lar fins aquell moment, però es va deturar desesperat i
mirà al cadàver.
L’ajudant es va moure amb ansietat.
- I des de les teves majestàtiques altures... – començà, i
llavors ell també quedà callat.
- I des de les teves majestàtiques altures – continuà Lean.
De sobte, l’ajudant recordà una frase final del servei
funerari de Spitzbergen, i va aprofitar-la amb la actitud
triomfant del home que ho ha recordat tot i por prosseguir.
- Oh, Deu, tinguis pietat...
- Oh, Deu, tinguis pietat...- corejà Lean.
- Pietat – repetí l’ajudant i s’aturà en sec.
- Pietat – seguí en Lean. Però llavors es va sentir
embargat per un profund sentiment de violència, i
girant-se cap els seus dos homes, els cridà amb crueltat
- : Llencin la terra!
El foc dels tiradors de Rostina era precís i continuat.
Un dels afligits soldats rasos s’avençà amb la pala. Aixecà
la primera palada, i per un instant de incomprensible
vacil·lació, la va mantenir sospesa sobre el cadàver que,
amb el rostre blavenc, el mirava fixament des de la tomba.
Llavors el soldat abocà la terra sobre... els peus.
Timothy Lean, va sentir com si l’haguessin tret de sobte
un gran pes de sobre. Per un moment va témer que el soldat
bolqués la terra sobre...sobre la cara. Però ho havia fet
sobre els peus. Un gran punt a favor...ja, ja!...La primera
palada havia caigut als peus. Quina satisfacció!
L’assistent comença a balbotejar.
- Be, es clar...un home amb el que em compartit tantes
coses durant tots aquests anys...impossible...no pot deixar,
com be saps, que els teus íntims amics es podreixin al aire
en el camp. Vostè, segueixi tirant terra, per l’amor de Deu!
Sobtadament el home amb la pala s’ajupí. Amb la ma
dreta va estrènyer el seu braç esquerre i mirà l’oficial
esperant ordres. Lean va recollir la pala del terra.
- Vagi-se’n a la reraguarda – li va dir al home ferit; i es va
dirigir al altre soldat -: Vostè també, posis a cobert.
M’encarrego jo de acabar tot això.
El home ferit va gatejar de manera precipitada cap el cim
del tossal sense desviar la mirada en direcció a les bales;
l’altre soldat el va seguir al mateix pas, però amb la
diferencia de que va mirar amb ansietat al darrere al menys
tres vegades.
Així es solen comportat...sovint...els ferits i els no ferits.
Timothy Lean omplí la pala, dubtà, i llavors, en un
moviment semblant a una ganyota de repugnància, llençà la
palada a la tomba. Quan la terra va caure, va fer un soroll:
plaf! Lean va fer una pausa de seguida i s’assecà el front
com un treballador esgotat.
- Tal vegada ens vem equivocar – va dir l’ajudant. Llençà
una mirada ximple al voltant – Pot ser hagués estat millor
no enterrar-lo just en aquell moment. Però, es clar, si
esperéssim fins demà el cos hagués estat...
- Maleït siguis! – va dir en Lean – Tanca la boca! No era
el oficial de mes alt rang!
Tornà a omplir la pala i llençà terra al fossar. La terra
sempre feia aquell soroll: plaf! Durant una bona estona,
Lean va treballar frenèticament, com un home que cava la
seva pròpia salvació.
En poc temps, no mes quedà a la vista el rostre blavenc.
Lean omplí de nou la pala.
- Deu meu! – va cridar al ajudant – Perquè no li vas donar
la volta de alguna manera quan el vas ficar allà? Això... –
llavors Lean començà a quequejar.
L’assistent va entendre. Fins i tot els llavis es van posar
lívids.
- Segueix, home, segueix! – digué, suplicant, quasi
cridant.
Lean balancejà la pala fins darrere. Aquesta es va avançar
corbada com un pèndol. Quan la terra va caure, va fer un
soroll: plaf!
Ruben Dario
HUITZILOPOXTLI
Vaig haver de anar, fa poc temps, en una comissió
periodística, de una ciutat fronterera dels Estats Units a un
punt mexicà en el que hi havia un destacament de
Carranza. Allà se’m va donar una recomanació i un
salconduit per poder entrar a la part del territori depenent
de Pancho Villa, el formidable guerriller i capitost militar.
Jo havia de veure a un amic, tinent de les milícies
revolucionàries, que m’havia ofert dades per les meves
informacions, assegurant-me que res hauria de témer durant
la meva permanència al seu camp.
Vaig fer el viatge, en automòbil, fins una mica mes de la
línia fronterera en companya de mister John Perhaps,
metge, i també home de periodisme, al servei de diaris
ianquis, i del Coronel Reguera, millor dit, el Pare Reguera,
un dels homes mes rars i terribles que hagi conegut en ma
vida. El Pare Reguera es un antic frare que, jove en temps
de Maximiliano, imperialista, naturalment, tombà en temps
de Porfirio Díaz de Emperador sense canviar en res de tot
el demès. Es un vell frare basc que creu que tot està
disposat per la resolució divina. Sobre tot, el dret diví del
comandament es per ell indiscutible.
- Porfirio dominà – deia – perquè Deu ho va voler. Perquè
així havia de ser.
- No digui macanas! – responia mister Perhaps, que havia
estat a l’Argentina.
Però en Porfirio l’hi va faltar la comunicació amb la
Divinitat... Al que no respecta el misteri se’l duu el diable!
I Porfirio ens va fer anar sense sotana pels carrers. En canvi
Madero...
Aquí, a Mèxic, sobre tot, es viu en un sol que està ple de
misteri. Tots aquets indis que hi son no respiren altre cosa.
I el destí de la nació mexicana està encara en poder de les
primitives divinitats dels aborígens. A d’altres llocs es diu:
“Grateu... i apareixerà el...”. Aquí no s’ha de gratar res. El
misteri azteca, o maya, viu en tot mexicà per molta barreja
social que hi hagi a la seva sang, i això en pocs.
- Coronel, prengui’s un whisky! – va dir mister Perhaps,
donant-li el seu flascó de ruolz.
- M’estimo mes el comiteco – respongué el Pare Reguera,
em donà un paper amb sal, que va treure de una bossa, i
una cantimplora plena de un licor mexicà.
Caminant, caminant, vem arribar al final de un bosc, on
ven sentir un crit:
“Alt!” Ens vem aturar. No es podia passar per allà. Uns
quants soldats indis, descalços, amb els seus grans barrets i
els seus rifles llestos, ens van aturar.
El vell Reguera parlamentà amb el principal, que coneixia
també al ianqui. Tot va acabar be. Ven tenir dos mules i un
cavallet per arribar al punt del nostre destí. Feia lluna quan
ven seguir la marxa. Vem anar pas a pas. De sobte vaig dir,
dirigint-me al vell Reguera:
- Reguera, com vol que el digui, Coronel o Pare?
- Com la que el va parir! – bufà el escarransit personatge.
- Ho dic – respongué – perquè li haig de preguntar per
coses que en a mi em preocupen prou.
Les dos mules anaven a una trotada regular, i sols mister
Perhaps s’aturava de quan en quan a arreglar la
sotaventrera del seu cavall, tot i que lo principal era engolir
el seu whisky.
Vaig deixar passar al ianqui al davant i després apropant
la meva cavalleria a la del Pare Reguera, li digué:
- Vostè es un home valent, pràctic i a l’antiga. A vostè el
respecten i l’estimen molt totes aquestes indiades.
Digui’m en confiança: es cert que encara es veuen aquí
coses extraordinàries? , com als temps de la
reconquesta?
- Bon diable se l’emporti a vostè! Te tabac?
Li donà un cigarro.
- Doncs li diré a vostè. Des de fa molts anys conec aquets
indis com a mi mateix, i visc entre ells com si fos un d’ells.
Vaig venir aquí molt marrec, en temps de Maximiliano. Ja
era cura i segueixo essent cura, i moriré cura.
- I...?
- No se fiqui en això.
- Te raó vostè, Pare; però si que em permetrà que
m’interessi per la seva estranya vida. Com vostè a pogut
ser tants d’anys sacerdot, militar, home que te una llegenda,
ficat tant de temps entre els indis, i al final aparèixer a la
Revolució amb Madero? No s’havia dit que Porfirio l’havia
guanyat a vostè?
El vell Reguera va fer una gran rialla.
- Mentre Porfirio va tenir a Deu, tot va anar molt be
, i això per Doña Carmen...
- Com, Pare?
- Doncs així...El que hi ha es que els altres deus...
- Quins, Pare?
- Els de la terra...
- Però vostè creu en ells?
- Calla, noi, i pren-te altre comiteco.
- Convidem – li vaig dir – a mister Perhaps que ja es molt
endavant.
- Eh, Perhaps! Perhaps!
El ianqui no ens va contestar.
- Esperi – li vaig dir, Pare Reguera; vaig a veure si el
trobo.
- No hi vagi – em contestà mirant el fons de la selva.
Prengui el seu comiteco.
L’alcohol azteca havia posat a la meva sang una activitat
singular. Al poc de caminar en silenci, el Pare em va dir:
- Si Madero no s’hagués deixat enganyar...
- Dels politics?
- No fill; dels diables...
- Com es això?
- Vostè sap.
- Lo del espiritisme...
- Res de això. El que hi ha es que ell va aconseguir posar-
se en comunicació amb els deus vells...
- Però, Pare...!
Si, noi, si, i t’ho dic perquè encara que jo digui missa,
això no treu tot el que he aprés per totes aquestes regions
en tots aquest anys... i t’adverteixo una cosa: amb la creu
aquí em fet ben poc, i per dins i per fora el ànima i las
formes dels primitius ídols en vencen...Aquí per
esclavitzar les divinitats d’abans no i van haver suficients
cadenes cristianes; i cada vegada que han pogut, i ara
sobre tot, aquets diables es mostren.
La meva mula va donar un salt cap en darrera tota
agitada i tremolosa, vaig voler fer-la passar i va ser
impossible.
- Quiet, quiet – em va dir Reguera.
Va treure un llarg ganivet i va tallà de un arbre un vergàs,
i desprès amb ell va donar uns cops al terra.
- No se esveri – em va dir – es una cascavell.
I vaig veure aleshores un gran escurçó que restava mort al
llarg del camí. I quan seguim el viatge, sentí una sorda
rialleta del pare...
- No em tornat a veure al ianqui – li digué.
- No es preocupi; ja el trobarem alguna vegada.
Vem seguir endavant. Vem haver de passar travessant un
gran arborat darrere de la qual es sentia el soroll d’aigua en
un forat. Al poc: “Alt!”.
- Altre vegada? – li digué en Reguera.
- Si – em respongué – Som al lloc mes delicat que
ocupen les tropes revolucionaries. Paciència!.
Un oficial amb altres soldats es van avançar. Reguera els
hi va parlar i vaig sentir respondre al oficial:
- Impossible anar mes endavant. Haurà de quedar-se aquí
fins la matinada.
Vem escollir per descansar un descampat sota un gran
arbre.
No cal dir que jo no podia dormir. Havia acabat el meu
tabac i li vaig demanar en Reguera.
- En tinc – em va dir – però amb marihuana.
Vaig acceptar però amb por, doncs conec els efectes de
aquesta herba encisadora , i em vaig posar a fumar. De
seguida el pare roncava i jo no podia dormir.
Tot era silenci a la selva, però silenci temorós, sota la
pàl·lida llum de la lluna. De sobte sentí lluny com un
gemec llarg i udolant, que després es va transformar en un
cor de udols. Jo coneixia aquella sinistra música de les
selves salvatges: era el udol dels coiots.
Em vaig incorporar quan vaig sentir que els clamors
s’apropaven. No em sentia be i me’n vaig recordar de la
marihuana del capellà. Seria això...
Els udols augmentaven. Sense despertar al vell Reguera,
prengué el meu revòlver i vaig anar cap a la banda on era el
perill.
Vaig caminar i em vaig internar un tant en el bosc, fins
que veié una mena de claredat que no era la de la lluna, ja
que la claredat lunar, fora del bosc era blanca, i aquesta,
dins, era daurada. Vaig seguir ficant-me fins on sentia una
vague remor de veus humanes alternant de tant en tant amb
els udols dels coiots.
Vaig avançar fins on em va ser possible. Això es el que
vaig veure : un enorme ídol de pedra, que era ídol i altar al
mateix temps, s’alçava en aquella claredat que havia vist.
Impossible detallar res. Dos caps de serp, que eren com
braços o tentacles del bloc, s’ajuntaven en la part superior,
sobre una mena de immensa testa descarnada, que tenia al
seu voltant un enfilall de mans tallades per sobre de un
collar de perles, i sota d’això, vaig veure, en vida de vida,
un moviment monstruós. Però abans de tot veié uns quant
indis, dels mateixos que ens havien servit per dur el nostre
equipatge, i que silenciosa i hieràticament giraven al
voltant de aquell altar vivent.
Vivent, perquè fixant-me be, i recordant les meves
lectures especials, em vaig convèncer que allò era un altar
de Teoyaomiqui, la deesa mexicana de la mort. A aquella
pedra s’agitaven serps vives, i adquiria el espectacle una
actualitat esgarrifosa.
Em vaig avançar. Sense udolar, en un silenci mortal,
arribà una tropa de coiots i va envoltat el misteriós altar.
Vaig notar que les serps, amuntegades, s’agitaven; i als
peus del bloc ofídic, un cos es movia, el cos de un home:
mister Perhaps estava allà.
Darrere un tronc d’arbre jo estava en un paorós silenci.
Vaig creure patir una al·lucinació; però lo que en realitat
havia era aquell gran cèrcol que formaven aquells llops de
Amèrica, aquells udolants coiots mes fatídics que els llops
de Europa.
L’endemà, quan vem arribar al campament, van haver de
cridar al metge per mi.
Vaig preguntar per el pare Reguera.
- El coronel Reguera – em va dir la persona que estava
prop meu – es en aquest moment ocupat. Li falten tres
per afusellar.
Franz Kafka
EL SILENCI DE LES SIRENES
Està comprovat que sistemes insuficients, inclòs infantils,
serveixen per defugir de un perill:
Per protegir-se de les sirenes, Odiseo es va tapar les
orelles amb cera i fa ver que el cadenessin al arbre major de
la seva nau. Menys els viatgers que ja havien sucumbit als
seus encanteris al sentir-les en la distància, molts hagueren
fet el mateix, si be es sabut que aquest recurs hagués estat
de poca ajuda. El cant de les sirenes ho penetrava tot, i la
passió dels seduïts era tal que podia destruir arbres i
cadenes. Però, Odiseo, conscient de aquell fet, li donà poca
importància. Confiava totalment en el seu manat de
cadenes i en el seu grapat de cera; així, es va enfrontar a les
sirenes amb innocent alegria.
Ara be, les sirenes tenen un arma molt mes perillosa que
el seu cant: el seu silenci. Encara que sabem que mai va
passar, es possible que algú fugis del seu cant, però mai
ningú va fugir mai del seu silenci. No hi ha al mon
sentiment comparable a la esbalaïdora supèrbia de haver-
les vençut amb les seves pròpies forces.
Per això les terribles seductores no van cantar quan
Odiseo passà pel seu costat: fos perquè sols amb el silenci
podien vèncer al seu adversari, fos perquè al veure la
bellesa del rostre de Odiseo, que no pensava en altre que no
fossin cadenes i cera, oblidaren la cançó.
De tots modus, Odiseo, per dir-ho de alguna manera, no
va percebre el silenci, perquè va pensar que elles estaven
cantant i que ell era l’únic que no las sentia. Per un moment
va poder veure les corbes del coll, el baf de la seva
profunda respiració, els ulls plens de llàgrimes i les boques
semiobertes. Per ell, tot fou part de la música que
s’evaporava al seu voltant sense ser captada per l’oïda
humà. Però aviat, malgrat la seva determinació, mentre
mirava en la distància, les sirenes van desaparèixer en el
mateix moment que arribaven al seu costat, i ja no las veure
mes.
Però les sirenes s’allargaven i entrecreuaven, mes
formoses que mai; desplegaven calfredantes cabelleres al
vent i acaronaven les roques amb les seves urpes. Ja no el
volien seduir, no mes volien atrapar el fulgor dels grans
ulls de Odiseo i conservar-lo per un segon.
Si les sirenes haguessin tingut consciencia, aquell mateix
dia haurien mort. Per`van seguir amb vida, i Odiseo fou
l’únic home que va aconseguir fugir dels seus encanteris.
A aquesta historia si afegeix un comentari. Es diu que
Odiseo, home savi, era astut com un guineu, tant que la
Deesa del Destí desconeixia el que guardava el seu cor.
Encara que ningú amb seny ho pugui comprendre, es
possible que Odiseo es donés compte de que les sirenes
romanguessin callades i representés una farsa per elles i
pels deus, diguem-ne que a modus de protecció.
Baldomero Lillo
LA COMPORTA NÚMERO DOTZE
En Pau s’aferrà instintivament a les cames del seu pare.
Li brunzien les oïdes, i el terra que fugia sota els seus peus
li produïa una estranya sensació de angoixa. Es creia
precipitat en aquell forat la negror del qual havia
entrellucat al ficar-se a la gàbia, i els seus grans ulls
miraven espantats les llòbrecs parets del pou en el que
s’enfonsaven amb vertiginosa rapidesa. En aquell silenciós
descens sense trepidació ni altre soroll que l’aigua degotant
sobre la teulada de ferro, les llums de les làmpades
semblaven extingir-se, i als seus dèbils llampades es
delineaven vagament en la penombra les escletxes i sortints
de la roca; una sèrie interminable de negres ombres que
volaven com sagetes cap amunt.
Passat un minut, va minvar la velocitat bruscament, els
peus s’assentaren amb mes solidesa al terra fugitiu i la
pesada carcassa de ferro, amb un aspre grinyolar de
frontisses i cadenes, va quedar immòbil a la entrada de la
galeria.
El vell prengué de la ma el petit i plegats es ficaren al
negre túnel. Eren els primers en arribar i el moviment de la
mina encara no començava. De la galeria, prou alta per
permetre el miner dreçar la seva alçada, no mes es distingia
part de la teulada creuada per grosses bigues. Les parets
laterals restaven invisibles a la profunda foscor que omplia
la vasta i llòbrega excavació.
A quaranta metres del pic es van aturar davant una mena
de gruta excavada a la roca. Del sostre clivellat, de color de
sutge, penjava un llantió de llauna, la claror macilent del
qual donava a la estança l’aparença de una cripta endolada
i plena d’ombres. Al fons, assegut rere una taula, un home
petit, ja una mica gran, prenia notes en un enorme registre.
El seu vestit negre feia ressortir la pal·lidesa del seu rostre
solcat per fondes arrugues. Al sentir soroll de passes
aixecà el cap i va fixar una mirada interrogadora en el vell
miner, que va avençà amb timidesa, dient-li amb veu plena
de submissió i respecte:
- Senyor, aquí duc el noi.
Els penetrants ulls del sobrestant abastaren d’un cop d’ull
el dèbil cosset del noiet. Els seus membres prims i la
infantil inconsciència del rostre bru en el que lluïen dos ulls
molt oberts com de una bestiola poruga el van impressionar
desfavorablement, i el seu cor, endurit per el diari
espectacle de tantes misèries va commoure’l pietosament
d’aquell petitó arrabassat dels seus jocs infantils, i
condemnat, com tantes infelices criatures, a llanguir
miserablement en les humils galeries, prop de les portes de
ventilació. Les dures faccions del rostre es suavitzaren, i
amb fingit aspror li digué al vell, que, molt inquiet per
aquell examen, fixava en ell una mirada ansiosa:
- Home! Aquest noiet es encara molt dèbil per el treball.
Es fill teu?
- Si, senyor.
- Doncs hauries de tenir llàstima dels seus pocs anys, i
abans d’enterrar-lo aquí, enviar-lo a la escola un temps.
- Senyor – balbejà la ruda veu del miner en la que vibrava
un accent de dolorosa súplica – som sis a casa i nomes un
el que treballa. Pau ja ha complert els vuit anys i es deu
guanyar el pa que menja, i com fill de miners, el seu ofici
ha de ser el dels seus majors, que no van tenir mai altre
escola que la mina.
La seva veu opaca i tremolosa s’extingí de sobte per un
accés de tos, però els seus ulls humits imploraven amb tal
insistència, que el capatàs vençut per aquell mut prec va
dur als seus llavis el siulet i arrencà de ell un agut so que
ressonà lluny al llarg de la deserta galeria. Es va sentir un
remor de passes precipitats i una fosca silueta es va
dibuixar al buit de la porta.
- Joan – digué l’homenet, dirigint-se al nou arribat – du
aquest noi a la comporta numero dotze. Reemplaçarà al
fill d’en Josep, el carreter, esclafat ahir per la esllavissada.
I tornant-se bruscament vers el vell, que començava a
mormolar una frase d’agraïment, li digué amb to dur i
sever:
- He vist que la darrera setmana no has aconseguit els
cinc calaixos que es el mínim diari que s’exigeix a cada
barrinaire. No oblidis que si això passa altre vegada, hauré
de donar-te de baixa per que el teu lloc l’ocupi altre mes
actiu.
I fent amb la destra un gest enèrgic, el va acomiadar.
Els tres marxaren en silenci i el remor de les seves
petjades en va anar allunyant poc a poc en la fosca
galeria. Caminaven al mig de dues fileres de vies que
tractaven de evitar les travesses enfonsades al fang,
allargant o escurçant el pas, guiant-se pel gruixuts claus
que sostenien les barres de acer. El guia, un home encara
jove, anava davant, i mes enrere, amb el petit Pau de la
ma, el seguia el vell amb la barba enfonsada al pit, molt
preocupat. Les paraules del capatàs i l’amenaça en ella
continguda havien omplert de angoixa el seu cor. Des de
feia temps la seva decadència era visible per tots; cada dia
s’apropava mes el fatal límit que una vegada traspassat
converteix al obrer vell en un trastot inútil dins la mina.
La feina, des de l’albada fins la nit, durant catorze hores
mortals, rebolcant-se com un rèptil en la estreta labor
trossava la hulla enfurismadament, aferrissant-se contra el
filó inesgotable, que tantes generacions de forçuts com ell
havien esgarrinxat sense parar a les entranyes de la terra.
Però aquella tenaç lluita sense treva convertia molt aviat
en vells decrèpits als mes joves i vigorosos. Allà, a la
llòbrega lludriguera humida i estreta, es corbaven les
esquenes i s’afluixaven els muscles i, com el poltre
saberut que s’escruix tremolós al veure la vara, els vells
miners cada matí sentien tremolar les seves carns al
contacte amb la vena. Però la fam es fibló mes eficaç que
el fuet o el esperó, i reprenien taciturns l’aclaparadora
tasca i, la veta sencera, crivellada per mil llocs per aquell
corcó humà,vibrava sutilment, enrunant-se tros a tros,
mossegada per la dent quadrangular del pic, com el sauló
de la riba davant els embats de la mar.
La sobtada detenció del guia arrencà al vell de les seves
tristes cabòries. Una porta els barrava el camí en aquella
direcció, i al terra arrambat a la paret hi havia un
embalum petit als voltants del qual es destacaven
confusament ferits per les vacil·lants llums de les
làmpades: era un nen de deu anys arraulit en un forat del
mur.
Amb els colzes als genolls i el pàl·lid rostre entre les
mans aflaquides, mut i immòbil, semblava no percebre als
obrers que traspassaren el llindar i el deixaren de nou
sumit a la foscor. Els ulls oberts, sense expressió, estaven
fixes tossudament vers amunt, absorts tal vegada, en la
contemplació de un panorama imaginari que, com el
miratge del desert, atreia les seves pupil·les assedegades
de llum, humides per la nostàlgia del llunyà claror del dia.
Encarregat del maneig d’aquella porta, passava les
interminables hores del seu tancament submergit en una
abstracció dolorosa, aclaparat per aquella enorme làpida
que ofegà per sempre en ell la inquieta i gràcil mobilitat
de la infància, els patiments de la qual deixen a l’ànima
que els comprenen una amargor infinita i un sentiment de
acerba execració vers el egoisme i la covardia humanes.
El dos homes i el nen, després de caminar una estona per
un corredor estret, desembocaren en un altre galeria de
arrossegament, las teulada de la qual queia una continua
pluja de gotes gruixudes d’aigua. Un sord i llunyà soroll,
com si un gegantí martell colpegis sobre els seus caps la
armadura del planeta, es sentia a voltes. Aquell remor,
que en Pau no encertava a explicar-se, era el xoc de les
onades als trencants de la costa. Caminaren encara un tros
i es trobaren per fi davant de la comporta número dotze.
- Aquí es – va dir el guia – aturant-se a frec de la fulla de
postes que girava subjecte a un marc de fusta incrustada a
una roca.
Les tenebres eren tan espesses que les rogenques llums
de les làmpades, subjectes a les viseres de les gorres de
cuiro, quasi no deixaven veure aquell obstacle.
Pau, que no s’explicava aquella sobtada aturada,
contemplava silenciós als seus acompanyants, els quals,
després de intercanviar unes paraules breus i ràpides, es
van posar a ensenyar amb jovialitat i valiment el maneig
de la comporta. El marrec, seguint les seves indicacions,
les va obrir i tancar varies vegades, esvaint la incertesa del
pare que temia que les forces del seu fill no fossin prou
per aquella tasca.
El vell manifestà la seva alegria acaronant la cabellera
del seu primogènit que. fins aleshores, no havia demostrat
ni cansament ni inquietud. La seva juvenil imaginació
impressionada per aquell nou i desconegut espectacle
estava atabalada i desorientada. Li semblava, de vegades,
que era en una cambra a les fosques i creia veure a cada
moment obrir-se una finestra i que entraven els lluents
raigs del sol, i encara que el seu inexpert cor no sentia ja
l’angoixa que va tenir al pou de baixada, aquells afalacs
als que no estava habituat li van despertar desconfiança.
Una llum lluí lluny a la galeria i després es va sentir el
grinyol de les rodes sobre la via, mentrestant un trot
pesant i ràpid feia trontollar el terra.
- Es la correguda! – Varen dir els dos homes al mateix
temps.
- Ep, Pau – va dir el vell – avia’m com compleixes la
teva obligació.
El petit, amb els punys serrats, recolzà el seu diminut cos
contra la fulla que va cedir lentament fins tocar la paret.
Just feta aquesta operació, un cavall fosc, suat i esbufegat,
va creuar davant ells, arrossegant un feixuc tren carregat
de mineral.
Els obrers es van mirar satisfets. El passerell era ja un
porter experimentat, i el vell, inclinant la seva gran
alçada, començà a parlar-li afalagadorament: ell no era ja
un noiet, com els que es quedaven allà dalt, que ploren per
res i sempre estan penjats de les faldilles de ses mares,
sinó un home, un valent, un obrer, es a dir, un camarada al
qui s’havia de tractar com a tal. I en breus paraules li va
fer entendre que els hi era forçat deixar-lo sol; però que
no tingués por, doncs a la mina hi havia molts de la seva
edat, fent la mateixa tasca; que ell hi estava a prop i el
vindria a veure de tant en tant, i una vegada acabada la
feina, tornarien plegats a casa.
En Pau sentia allò amb creixent espantament i per tota
resposta es va agafar ambdues mans a la brusa del miner.
Fins aleshores no se’n havia donat del que es demanava
de ell. El gir inesperat que prenia el que va creure un
simple passeig li va produir una por cerval, i dominat per
un desig vehementíssim de marxar de aquell lloc, de
veure a la seva mare i als seus germans i de retrobar-se de
nou a la llum del dia, no mes responia a les afectuoses
raons del seu pare, amb un “anem!” plorinyós i ple de por.
Ni promeses ni amenaces el convencien, i el “anem,
pare!” brollava dels seus llavis cada vegada mes condolit i
apressant.
Una violenta contrarietat es va pintar al rostre del vell
miner; però al veure aquells ulls plens de llàgrimes,
desolats i suplicants, aixecats cap en ell, la seva naixent
còlera va canviar en pietat infinita: era encara tan dèbil el
petit! I l’amor paternal, adormit al mes íntim del seu ser,
recobrà de sobte la seva força avassalladora.
El record de la seva vida, de aquells quaranta anys de
treballs i patiments, es va presentar tot d’una a la seva
imaginació, i amb fonda angoixa comprovà que de aquella
immensa tasca no mes li restava que tal vegada un cos
exhaust que tal vegada, llençarien de la mina molt aviat
com un destorb, i pensant que el mateix destí i esperava a
la trist criatura, li va escometre de sobte un desig imperiós
de disputar la seva presa a aquell monstre insaciable, que
arrabassava de la falda de les mares als fills encara no
crescuts per convertir-los en aquells pàries, les esquenes
dels quals reben amb el mateix estoïcisme el brutal cop
del amo i les carícies de les roques en les inclinades
galeries.
Però aquell sentiment de rebel·lió que començava a
germinar en ell s’extingí de sobte davant el record de la
seva pobre llar i dels sers afamats i despullats dels que era
l’únic sosteniment, i la seva vella experiència li demostrà
la insensatesa de la seva quimera. La mina no deixava
anar mai a qui havia atrapat i, com bagues noves que
substitueixen els vells i gastats de una cadena sense fi, allà
baix els fills succeïen els pares, i en el profund pou el
pujar i baixar de aquella marca vivent no s’interrompia
mai. Els petitons, respirant l’aire enverinat de la mina,
creixien raquítics, dèbils, pàl·lides, però havia que
resignar-se, per això havien nascut.
Amb resolut gest, el vell desembolicà de la seva cintura
una corda prima i forta, i malgrat la resistència i precs del
nen, el lligà amb ella per la meitat del cos i va assegurar
de seguida, l’altre punta a un gruixut pern incrustat a la
roca. Trossos de cordill enganxats a aquell ferro indicaven
que no era la primera vegada que prestava un servei
semblant.
La criatura, mig morta de terror, llençava uns crits
penetrants de paorosa angoixa, i van haver de fer servir la
violència per treure-li de entre les cames del seu pare, a
las que s’havia enganxat amb totes les seves forces. Els
seus precs i clamors omplien tota la galeria, sense que la
tendre víctima, mes desvalguda que el bíblic Isaac, sentis
una veu amiga que deturés el braç paternal armat contra la
seva pròpia carn, per el crim i la iniquitat dels homes.
Les seves veus cridant al vell que s’allunyava tenien uns
accents tan esquinçadors, tan fondos i vibrants, que el
desgraciat pare sentí altre vegada flaquejar la seva
resolució. Però aquell defalliment durà no mes un instant,
i tapant-se les orelles per no sentir aquells crits que li
tenallaven les entranyes, apressà la marxa, fugint de
aquell indret. Abans de abandonar la galeria, es va aturar
un instant i escoltà: una veueta tènue com una bufada
clamava lluny, molt lluny, debilitada per la distància:
- Mare! Mare!
Llavors apretà a córrer com un boig, empaitat per el
dolençós vagit, i no es va aturar mes que al trobar-se
davant la vena, al veure la qual, el seu dolor es va
transformar de sobte en furiosa ira i, empunyant el mànec
del pic, l’atacà amb ràbia. Al dur bloc queien els cops
com una espessa calamarsada sobre sonors vidres, i la
dent de acer s’enfonsava en aquella massa negra i lluent,
arrencant trossos enormes que s’amuntegaven en mig de
les cames del obrer, mentre una pols espessa cobría com
un vel la vacil·lant llum de la làmpada.
Les tallants arestes de carbó volaven amb força, ferint-lo
en el rostre, el coll, i el pit nu. Fils de sang es barrejaven
amb la suor copiosa que l’inundava el cos, i penetrava
com una falca a la bretxa oberta, eixamplant-se amb
l’afany del presidiari que forada el mur que l’oprimeix;
però sense la esperança que encoratja i enforteix al
presoner: trobar, al final de la jornada una vida nova,
plena de sol, d’aire i de llibertat.
Jack London
LA DENT DE LA BALENA
Els primers temps de les illes Fidji, John Starhurst va
entrar a la casa de la missió al poble de Rewa i anuncià el
seu propòsit de difondre el Evangeli per tot Vitu Levu.
Ara be, Vitu Levu vol dir “Gran Territori”, doncs es la
mes gran de les illes de tot l’arxipèlag. Aquí i allà al llarg
de les costes, vivien de una manera molt precària uns
quants missioners, comerciants, pescadors nadius i
desertors de vaixells baleners. El fum dels forns ardents se
enfilaven sota les seves finestres, i els cossos dels caiguts
eren rossegats no lluny de les seves portes, camí dels
banquets.
El Lotu o culte cristià quasi no progressava i mes aviat
semblava recular. Els caps, que es deien cristians i eren
acceptats en el si de la església, tenien la pertorbadora
habitud de reincidir en les seves velles creences amb el fi
de assaborir la carn de algú dels seus enemics favorits.
Menjar o ser menjat era la llei del territori; i menjar o ser
menjat, prometia seguir sent , per molt de temps mes, la
llei imperant en el territori. Hi havia caps, com Tanoa,
Tuiveikoso i Tuikilakila, que literalment es menjaren a
cents dels seus congèneres. Però entre tots aquests goluts,
hi havia un en especial, dit Ra Undreundre. Vivia a
Takiraqui i guardava un registre de les seves proeses
gustatives. Una filera de pedres davant de casa seva
marcava els cossos que havia consumit. La filera tenia dos
cents trenta passes de llarg i les pedres que la constituïen
sumaven un total de vuit-centes setanta i dos. Cada una de
les pedres representaven un cos. La fila de pedres podia
haver estat mes llarga, però per desgràcia, una petita
llança travessà la regió lumbar de Ra Undreundre en una
baralla als matolls de Somo Somo i el destacat cap va
acabà com plat principal a la taula de Naungavuli, la
mediocre filera del qual no mes arribava a quaranta vuit
pedres. Els tenaços missioners, atacats per les febres, es
dedicaven amb ardor a les seves tasques, una mica
descoratjats de vegades, tot i que no perdien la esperança
de que un fulgor sobtat del foc de Pentecosta produís una
gloriosa provisió d’ànimes. Però la Fidji caníbal romania
incommovible. Els antropòfags de cabell arrissat no
volien renunciar a les seves marmites mentre la reserva de
carn humana fos abundant. De vegades, quan la carn era
massa abundant, s’aprofitaven dels missioners, i deixaven
córrer la veu de que en tal o qual dia hauria una matança
amb barbacoa inclosa. Tot d’una els missioners
compraven les vides de les víctimes amb cigars de tabac,
vares de calicó i collarets de vidrets. . Malgrat tot, els caps
feien un bon negoci al desfer-se’n de aquella manera del
excedent de carn viva. A mes a mes, sempre podien sortir
de cacera i aconseguir-ne mes.
Fou en aquelles circumstàncies, precisament, quan John
Stahurst anuncià que difondria el Evangeli de costa a
costa, per tot el Gran Territori, i que començaria en les
boscúries muntanyoses de les fonts del riu Rewa. Les
seves paraules foren rebudes amb consternació.
Els mestres indígenes ploraren en silenci. Els seus
companys missioners tractaren en va de dissuadir-lo. El
rei de Rewa el va advertir que, sens dubte, els habitants de
la muntanya li aplicarien el kai-kai – kai-kai
significa”menjar” – i que ell, el rei de Rewa, havent-se
convertit al Lotu, es veuria forçat a declarar la guerra als
habitants de la muntanya. N’era conscient de que tal
vegada no els pogués vèncer. N’era conscient, també, de
que els muntanyencs podien aventurar-se riu avall i atacar
el poble de Rewa. Però, que podia fer? Si John Starhurst
insistia en anar a les muntanyes i ser menjat, hi hauria una
guerra que costaria centenars de vides.
Mes tard aquell dia, una comissió de caps del poble es
presentà davant de John Starhurst. El missioner els escoltà
i discutí en ells amb paciència, però no va cedir ni un punt
en el seu propòsit. Explicà als seus germans missioners
que no tenia vocació de màrtir, que havia rebut el mandat
diví de propagar el Evangeli a Vitu Levu, i que no mes
complia la voluntat del Senyor.
Als comerciants que l’anaren a veure i es van oposar
amb mes afany que els altres, els hi va dir: Les seves
objeccions no tenen cap valor. S’inspiren en el dany que
poder sofrir les seves mercaderies. Vostès estan
interessats en guanyar diners, i jo, en salvar ànimes. Es
necessari convertir els pagans de aquestes terres
tenebroses”.
John Starhurst no era un fanàtic. Hagués estat el primer
en negar aquesta imputació. Per sobre de tot, era un home
pràctic i sa.
Estava segur que la seva missió seria un èxit, i va tenir
visions en les que encenia la espurna de la Pentecosta en
les ànimes dels indígenes i inaugurava el renaixement que
es precipitaria fora de les muntanyes a tot el llarg i ample
del Gran Territori, de costa a costa, fins arribar a les illes
en mig del mar. No hi havia llampecs salvatges al seus
dolços ulls grisos; no mes que el fulgor de la pacient
resolució i de la fe inalterable en el Poder Superior que el
guiava.
No mes un home aprovava el seu projecte, i era Ra Vatu,
que el va encoratjar en secret i el va oferir proporcionar-li
guies fins els primers turons al peu de les muntanyes. Per
la seva banda, John Starhurst estava molt satisfet de la
conducta d’en Ra Vatu. De pagà incorregible, amb el cor
tan negre com les seves pràctiques, Ra Vatu començava a
irradiar llum. Parlava inclús de convertir-se en Lotu. Era
cert que tres anys abans havia expressat les mateixes
intencions, i hagués ingressat a la Església si no fos per
les objeccions d’en John Starhurst per la seva insistència
en presentar-se acompanyat de les seves quatre dones. Ra
Vatu tenia objeccions econòmiques i ètiques contra la
monogàmia. A mes a mes, la insignificant objecció del
missioner el va ofendre a mort, i, per demostrar que era un
home lliure i honorable, va brandar la seva enorme maça
per sobre el cap de Starhurst. El missioner va escapar per
un pel, ajupint-se a temps sota el garrot i aferrant-se al
salvatge fins que arribà el socors. Però tot això va ser
perdonat, i es va oblidar. Ra Vatu retornava a la església,
no no mes com un salvatge convers, sinó també com un
polígam convers. Va assegurar a Starhurst que seria
monògam així que morís la seva primera dona, que en
aquells moments estava malalta de gravetat.
John Starhurst inicià el seu viatge per les mandroses
aigües del Rewa en una de les canoes de Ra Vatu. La
canoa el duria, durant dos dies, fins el destí prefixat, i
després retornaria al poble. Lluny, retallades al cel, es
veien les grans muntanyes fumejants que formaven la
columna vertebral del Gran Territori. John Starhurst es va
passar tot el dia contemplant-les amb ànsia i impacient.
De vegades resava en silenci. En d’altres ocasions ,
s’unia a les seves pregaries en Narau, un mestre indígena,
que era Lotu des de feia set anys, des de el dia que fou
salvat pel doctor James Ellery Brown dels forns calents a
canvi del insignificant pagament de cent cigars de tabac,
dues flassades de cotó i un flascó gran de medecina
balsàmica. Al últim moment, després de vint hores de
música i precs solitaris, les oïdes d’en Narau sentiren la
crida divina que l’instava a acompanyar a John Starhurst a
la seva missió a les muntanyes.
- T’asseguro, senyor, que aniré amb tu – li va anunciar.
John Starhurst li da la benvinguda, amb sobri delit.
Verament, els Senyor era amb ell, no hi havia dubte,
doncs havia incitat a seguir-lo a una criatura de esperit tan
malmès com Narau.
- Has de tenir fe, molta mes fe – el renyava el missioner.
Aquell mateix dia un altre canoa remuntava el riu Rewa.
Però navegava amb una hora de retràs respecte al
missioner, i curava de no ser vista. Aquella canoa també
pertanyia a Ra Vatu. En ella viatjava Erirola, cosí germà i
home de confiança de Ra Vatu, i al petit cistell que
sempre tenia a la ma guardava una dent de balena. Era
una dent magnífica, de quinze centímetres de llarg i
bellíssimes proporcions, amb el seu marfil, amb el passar
dels anys, havia pres les tonalitats morades i groguenques.
La dent també era propietat d’en Ra Vatu; i a Fidji, quan
intervé la dent, poden ocórrer moltes coses. Doncs
aquesta es la virtut de la dent de balena. Qui el rebi no pot
rebutjar la petició que l’acompanya o la que la segueix. La
petició pot incloure des de una vida humana fins una
aliança tribal, i cap habitant de Fidji gosaria faltar al
compromís si acceptés la dent. De vegades es demora la
petició o el seu acompliment, amb nefastes
conseqüències.
Riu amunt, al poble de un cap de nom Mongondro, John
Starhurst es va prendre un descans al final del segon dia
de viatge. Al matí, acompanyat d’en Narau, pensava sortir
a peu cap les fumejants muntanyes, que vistes de prop en
aquell moment, es veien verdes i vellutades. Mongondro
era vell, petit, amb caràcter suau i bons modals, encara
que era curt de vista i afectat de elefantiasis, de manera
que ja no li atreien les turbulències de la guerra. Rebé al
missioner amb càlida hospitalitat, li va servir menjar a la
seva pròpia taula i fins i tot xerrà amb ell de assumptes
religiosos. Mongondro tenia una ment inquisitiva, i John
Starhurst es va sentir molt complagut quan li va demanar
la existència i el començament de les coses. Al acabar el
seu resum de la Creació segons el Gènesis, el missioner
va notar que en Mongondro estava profundament afectat.
El vell i petit cap va fumar en silenci una bona estona.
Després es va treure la pipa de la boca i va moure el cap
amb tristor.
- No pot ser – va dir – Jo, Mongondro, a la meva
joventut, era molt hàbil amb les eines de fusteria. No
obstant, faig haver de treballar tres mesos per fer una
canoa, una canoa petita, molt petita. I tu em dius que tota
la terra i tota l’aigua van ser creades per un sol home...
- No, foren fetes per Deu, l’únic Deu veritable – el va
interrompre el missioner.
- Es el mateix – continuà Mongondro – a que tota la terra
i tota l’aigua, els arbres, els peixos, les muntanyes, el sol,
la lluna i les estrelles, tos foren fets per un sol home! No,
no. Deixa’m dir-te que, a la meva joventut, vaig ser un
home hàbil, i malgrat això em va prendre tres mesos fer
una canoa petita. Es un conte per espantar els nens, però
cap home es capaç de creure-ho.
- Jo soc un home – respongué el missioner.
- Cert, ets un home. Però la meva humil comprensió no
pot entendre les teves creences.
- Però jo si crec que tot fou fet en set dies.
- Això es el que dius, això dius – mormolà el vell caníbal
en to conciliador.
No be John Starhurst i Narau anaren a dormir, Erirola
entrà amb cautela a la casa del cap, i després de un discurs
formal i diplomàtic, li va donar a Mongondro la dent de
balena.
El vell cap prengué la dent i el mirà durant molta estona.
Era una dent bellíssima i desitjava tenir-la. No obstant,
endevinà la petició que, sens dubte, venia amb la dent.
- No, no. La dent de balena es bella, però... – es moria de
ganes de tenir-la, però li va tornà a Eriola amb grans
disculpes.
Al albirar l’endemà, Starhurst ja era alçat, caminant a
grans passes per el viarany de la muntanya amb les seves
enormes botes de cuiro, seguit de prop pel fidel Narau.
Davant anava un guia nu que Mongondro els hi havia
facilitat per mostrar-les el camí fins el poble veí, on
arribaren a mig dia. Allà els esperava un nou guia. Quasi
dos kilòmetres darrere, caminava Erirola, pausada i
pesadament; duia la dent de balena en un cistell penjat a la
espatlla. Durant dos dies seguí caminant darrere del
missioner i oferint la dent als caps dels pobles pels que
passaven. Però poble rere poble fou rebutjat l’amulet. La
oferta era tan immediata a l’arribada del missioner que tots
endevinaren la petició que implicava, i ningú en va voler
saber res de ella.
S’havien internat en la fondària de les muntanyes i Erirola
va seguir per una drecera secreta i arribà a la fortalesa del
Buli de Gatoka. Ara be, el Buli no estava assabentat de la
imminent arribada de John Starhurst. A mes a mes, la dent
era bellíssima – un espècimen extraordinari – i tenia les
tonalitats mes exquisides. La dent fou presentada
públicament. El Buli de Gatoka, assegut a la seva millor
estora, envoltat per els homes mes importants i tres
sol·lícits espantadors de mosques a la esquena, es va dinar a
rebre de mans de aquell herald la dent de balena que li
brindava Ra Vatu i que havia dut a la muntanya els seu cosí
Erirola. Esclataren aplaudiments quan el obsequi va ser
acceptat, mentre els caps allà reunits, els heralds i els
espantadors de mosques, cridaren a cor:
- A,woi, woi, woi! A, woi, woi, woi! A tabua levu, woi,
woi! A mudua, mudua, mudua!
Aviat arribarà un home, un home blanc – començà a dir
Erirola, després de una apropiada pausa – Es un missioner i
vindrà avui. A Ra Vatu li agradaria tenir les seves botes.
Els hi vol regalar al seu bon amic Mongondro, i voldria
enviar-li amb els peus dins, doncs Mongondro es ja molt
vell i te malament les dents. Assegurat, oh gran Buli, de
que els peus arribin dins les botes. La resta fel missioner es
pot quedar aquí.
La alegria als ulls del Buli començà a esvair-se, i va mirar
al seu voltat amb dubtes. Però ja havia acceptat la dent.
- Una futesa com un missioner no te importància – el va
incità Eirola.
- No, una petitesa com un missioner no en te
d’importància – repetí el Buli, de nou senyor de si mateix –
Mongondro tindrà les seves botes. Vagin al viarany, joves,
tres o quatre de vostès,a cercar al missioner. I asseguri’ns
de dur també les botes.
-Es massa tard – va interrompre’l Erirola – Escoltin! Ja es
aquí!
Del espessor de la muntanya va aparèixer en John
Starhurst, seguit de prop per Narau. Les famoses botes, que
s’havien omplert d’aigua al travessar el rierol, treien petits
dolls d’aigua a cada passa. Starhurst mirà al seu voltant
amb ulls centellejants. Exaltat per una fe increbantable,
sense ombra de dubte o recel, es sentia joiós per tot el que
veia. Sabia que des de el inici dels temps era el primer
home blanc que gosava posar els peus a la fortalesa
inexpugnable de Gatoka.
Les cabanes cobertes de herba s’aferraven als pendents
espadats o sobresortien per sobre del torrentós Rewa. A
cada costat s’aixecava un immens precipici. No mes de tres
hores solars penetraven al angost congost. No hi havia
cocos ni bananes en lloc, tot i que la densa i tropical
vegetació ho envaïa tot, caient de les esquerdes abruptes
dels penya-segats com graciosos fistons i s’estenien pels
sortints fendides i clivellades. Al extrem del congost, el
Rewa donava un gran salt de dos cents cinquanta metres en
una sola arcada, mentre que la atmosfera de la fortalesa de
pedra bategava al ritme tronador de la cataracta.
John Starhurst va veure sortir al Buli i als seus seguidors
de la casa del cap.
- Els hi duc bones noves – fou la salutació del missioner.
- Qui t’envia? – digué el Buli,en veu baixa.
- Deu.
- Es un nom nou a Viti Levu – va somriure el Buli – De
quines illes, poblats o congosts es aquest cap?
- Es el cap de totes les illes, poblats, congosts – respongué
John Starhurst amb solemnitat – Es el Senyor del Cel i de
la Terra, i he vingut a difondre la Seva Paraula.
- M’envia pel teu intermediari dents de balena? – preguntà
el Buli, insolent.
- No, però mes valuós que les dents de balena es ...
- Entre caps es aquesta la costum – interrompí el Buli – O
els teu cap es un negre o tu ets un tonto per haver-te atrevit
a venir de les muntanyes amb les mans buides. Mira, altre
molt mes generós ha vingut a veure’m abans que tu.
I dient això, li mostrà la dent de balena que acabava de
rebre de Erirola.
Dels llavis d’en Narau sortí un gemec.
- Es la dent de balena de Ra Vatu – li xiuxiuejà a
Starhurst – El conec prou be, i ara si que estem perduts.
- Un gest molt amable de la teva part – respongué el
missioner, passant-se la ma per la llarga barba i posant-se
be les ulleres – Ra Vatu ha disposat que siguem ben rebuts.
Però Narau tornà a gemegar, i s’allunyà amb dissimulació
del home a qui havia seguit amb tanta fidelitat.
- Ra Vatu serà Lotu dins de poc – explicà Starhurst – i he
vingut a dur-te el Lotu a tu també.
- No en vull saber res del teu Lotu – respongué el Buli,
amb orgull – He decidit que avui mateix moris sota el pes
de la maça.
El Buli va fer un senyal a un dels seus robusts
muntanyencs que va dar una passa endavant brandint una
maça. Narau va córrer a amagar-se a la cabanya mes
propera, amb la intenció de amagar-se entre les dones i les
estores. Però John Starhurst s’abalança sobre el seu
executor, per sota de la maça, i el voltejà el coll amb els
seus braços. Des de aquesta avantatjosa posició, continuà la
discussió. Es jugava la vida a traves dels seus arguments – i
ho sabia – però no sentia ni por ni excitació.
- Faries mal en matar-me – li va dir a l’home – No te hi
fet mal, tampoc al Buli.
S’havia aferrat amb tanta força al coll del seu botxí que
ningú gosava a copejar-lo amb la maça. I segui aferrat al
home i continuà defensant la seva vida davant els que
clamaven la seva mort.
Soc John Starhurst – seguí parlant amb tota la calma – He
treballat tres anys a Fidji, i no ho he fet per diners. Soc aquí
per fer el be. Perquè em vols matar? La meva desaparició
no beneficia a ningú.
El Buli llençà una mirada a la dent de balena. Li pagaven
molt be per la mort del missioner.
El missioner estava envoltat d’un munt de salvatges nusos
que feien grans esforços per agafar-lo. Però retorçava i
contornava el cos amb tanta habilitat al voltant del seu
botxí, que resultava impossible assestar-li un cop mortal.
Erirola somrigué i el Buli es va enfurismà.
- Fora d’aquí – escridassà – Maca historia per explicar a la
costa: una dotzena de homes i un missioner, desarmat, tan
dèbil com una dona, pot mes que tots vosaltres.
- Espera, oh gran Buli – cridà John Starhurst entre
forcejament i forcejament – i jo mateix et venceré. Doncs
les meves armes son la Veritat i la Justícia, i cap home pot
contra elles.
- Llavors vine a mi – contestà el Buli – doncs la meva
arma es no mes una maça insignificant i, com be dius, no
podrà contra tu.
El grup s’allunyà de ell, y John Starhurst restà sol davant
el Buli, que es recolzava en una enorme maça plena de nus.
- Vine, doncs missioner i vencem – desafià el Buli.
- Així doncs, m’aproparé i et venceré – respongué John
Starhurst, netejant les seves ulleres i posant-les al recer,
mentre iniciava el avenç.
El Buli aixecà la maça i esperà.
- En primer lloc la meva mort no et beneficiarà gens –
començà a raonar.
- Deixaré que la meva maça et respongui – fou la resposta
del Buli.
I a cada argument donava la mateixa resposta, sense treure
els ulls de sobre del missioner, amb fi de anticipar-s’hi al
astut avenç per sota de la maça alçada. Llavors, per primera
vegada, John Starhurst va saber que la seva mort era
imminent. No va intentar l’avenç. Sota el sol, amb el cap
descobert, pregà en veu alta. Era la misteriosa imatge de
l’home blanc, ineludible e inevitable, que, amb la Bíblia,
bala o ampolla de rom, ha desafiat al sorprès salvatge al seu
propi territori. Així doncs en aquella posició es trobava
John Starhurst a la fortalesa de pedra del Buli de Gatoka.
- Perdona’ls perquè no saben el que fan – pregà – Deu
meu, tingués pietat de Fidji! Oh, Jehovà, sent les nostres
veus en nom del Senyor, el Teu Fill, a quin ens vas enviar
perquè tots els homes poguessin convertir-se en els Teus
fills! De Tu venim i a Tu tornarem! Ens envolten les
tenebres en aquestes terres, Oh Senyor. Però Tu ets
totpoderós i les podràs salvar. Estén la Teva Ma, Oh
Senyor, i salva a Fidji, salva els pobres caníbals de Fidji.
El Buli començà a impacientar-se.
- Ara et respondré – xiuxiuejà, i al mateix temps, va
brandir la seva maça ambdues mans.
Narau, amagat entre les dones i les estores, sentí el
impacte del cop i s’estremí. Llavors ressonà a les
muntanyes el himne de la mort, i mentre sentí paraules de
la funesta cançó, va saber que el cos del seu estimat
missioner era arrossegat al forn ardent:
Arrossega’m amb suavitat; arrossega’m amb dolçor.
Doncs jo soc el paladí de les meves terres.
Doneu les gràcies! Doneu les gràcies! Doneu les gràcies!
De seguida una veu preguntà per sobre el guirigall:
On es el home valent?
Cent veus cridaren la resposta:
Ha anat al forn ardent per ser rostit.
Demanà el solista:
On es el home covard?
Cent veus tornaren a cridar la resposta:
Ha anat a explicar-lo! Ha anat a explicar-lo! Ha anat a
explicar-lo!
Narau gemegà angoixat. Les paraules de la vella cançó
eren certes. Ell era el covard, i no li restava altre remei que
explicar el que havia passat.
Joaquin Maria Machado de Asís
MISSA DEL GALL
Mai podré entendre la conversa que vaig tenir amb una
senyora, fa molts d’anys. Jo tenia disset anys i ella trenta.
Fou el vespre de Nadal. Com havia quedat amb un amic per
trobar-nos a la missa del gall, m’estimà mes no dormir, així
que vem acordar que jo l’aniria a despertar-lo a mitja nit.
La casa a la que m’hostatjava era la del escrivà Meneses,
casat, en primeres noces, amb una cosina meva. La seva
segona muller, Concepció, i la mare de ella, em reberen
molt be quan vaig arribar, mesos enrere, de Mangaratiba a
Rio de Janeiro, per fer el curs introductori a la Universitat.
La meva vida era tranqui-la en aquella casa de pisos al
carrer del Senat, amb els meus llibres, poques relacions i
alguns passejades. La família no era massa nombrosa: el
escrivà, la seva dona, la sogra i dues esclaves. Costums
tradicionals. A les deu de la nit tothom se’n anava a la seva
cambra; a les dos quarts de onze, la casa dormia. Com jo
mai havia anat al teatre, cada vegada que sentia dir a
Meneses que anaven a una representació , li deia que
m’endugués. En aquelles ocasions la sogra feia una
ganyota i les esclaves unes rialles. Ell no deia res, es vestia,
sortia i tornava l’endemà. Després em vaig dar compte de
que el teatre era un eufemisme. Meneses estava en amors
amb una senyora, separada del seu marit, i dormia fora de
casa un cop per setmana. Concepció, al començament, va
patir molt quan es va assabentar de la existència de la
amant, però al final es resignà, s’acostumà i va acabar
creient que no era quelcom de tant dolent.
La bona de la Concepció! Li deien “la santa”, i feia honor
al sobrenom per la facilitat en que aguantava el desdeny del
seu marit. Realment era de temperament moderat, sense
extremismes, sense llàgrimes interminables ni moltes
rialles. Qualsevol hagués dit, en aquests temps, que era una
mahometana: hagués acceptat un harem sempre i quan es
guardessin les aparences. Deu em perdoni si la jutjo
malament. Tot en ella era mesurat i passiu. Fins i tot el seu
rostre era modest: ni molt maco ni molt lleig. Era el que es
diu una persona agradable. No parlava mal de ningú, ho
perdonava tot. No sabia odiar: es possible que no sabés
estimar tampoc.
Aquella nit de Nadal, el escrivà va anar al teatre. Jo devia
de estar en Mangaritiba, de vacances, però en vaig quedar
fins Nadal “per sentir la missa del gall a la ciutat”. La
família se’n va anar a dormir, com de costum, i jo em vaig
dirigir al saló de la entrada, vestit i llest. De allà havia de
anar al vestíbul per sortir de la casa sense despertar ningú.
Havien tres claus de la porta principal: una la tenia el
escrivà, l’altre me la duia jo i la tercera quedava a la casa.
- Però senyor Nogueira, que farà tantes hores? – em
preguntà la mare de la Concepció.
- Llegir, doña Ignàcia.
Tenia jo una novel·la, Los tres mosqueteros, en una vella
traducció, em sembla, del Jornal do Comercio. Vaig
asseure’m davant una taula que era al mig del saló, i a la
llum de un candeler de kerosene, en quan la casa es va
adormí, vaig muntar una vegada mes l’esvelt corser de
D’Artagnàn i partí a la recerca de aventures. A la estona
estava ebri de Dumas. Els minuts volaren, cosa que no
succeeix quan s’ha de esperar; quasi sense dar-me compte
sonaren les onze. Llavors, un lleuger remor que venia del
interior de la casa va interrompre la lectura. Es tractava de
passes que anaven del saló de visites al menjador. Vaig
alçar el cap i vaig veure abocar-se pel dentell de la porta a
doña Concepció.
- Encara no ha marxat? – em va preguntar.
- No, em sembla que encara no es mitja nit.
- Quina paciència!
Va entrar a la sala arrossegant les plantofes. Vestia una
bata blanca, mal lligada a la cintura. Com era prima,
semblava una aparició romàntica, cosa que anava molt be
amb el meu llibre d’aventures. Tanqué la novel·la; doña
Concepció s’assegué a la cadira que era en front meu, junt
al canapè. Quan li vaig preguntar si, sense voler, la havia
despertat, fent molt de soroll, en va dir de immediat:
- No, ni parlar-ne! No mes me he despertat.
La vaig mirar amb deteniment i dubtà de la seva resposta.
Aquells ulls no semblaven els de algú que s’acabés de
despertar; mes aviat donava la impressió de no haver
dormit en cap moment. Però aviat vaig desfer la idea, que
hagués tingut altre significat diferent si es tractés d’altre
persona, sense sospitar que tal vegada fos jo la causa que
no dormis i que em mentís per no disgustar-me. Ja he dit
que era bona, molt bona.
- Però aviat serà l’hora – li digué.
- Quina paciència la seva de esperar despert, mentre el seu
veí dorm! I esperar tot sol! No li fan por les ànimes del
altre mon? Me’n he donat que s’ha espantat al veure’m.
- M’ha semblat sentir passes, però llavors va aparèixer
vostè.
- Que cosa estava llegint? No m’ho digui, ja ho se; la
novel·la dels Mosqueters.
- Justament. Es molt bona.
- L’hi agraden les novel·les?.
- Si, molt.
- Ja ha llegit A Moreninha?
- Del doctor Macedo? La tinc a Mangaratiba.
- En a mi m’encanten les novel·les, però llegeixo poc, per
falta de temps. Quines ha llegit vostè?
Li vaig anomenà algunes. Concepció m’escoltà, amb el
cap recolzat al respatller i els ulls mig closos, mirant-me
atentament. De tant en tant s’humitejava els llavis amb la
llengua. Quan vaig acabar de parlar, no va dir res: vem
estar així per uns segons. Després alçà el cap, encreuà els
dits i es recolzà sobre les mans amb els colzes als braços de
la cadira, sense treure’m en cap moment els enormes ulls
de sobre.
“Deu estar avorrida”, pensà. Després vaig dir:
- Doña Concepció, crec que ja deu ser l’hora, i jo...
- No, no, encara es d’hora. He mirat el rellotge i son dos
quarts de dotze. Te temps. Vostè pot romandre despert
durant el dia si no ha dormit a la nit?
- Ho he fet.
- Jo no. Quan em quedo desperta una nit, l’altre dia no em
puc mantenir dempeus, i haig de dormir al menys mitja
hora. Serà que m’estic fent vella.
- Com que vella, doña Concepció!
Vaig dir aquestes paraules amb tal energia que va
somriure. D’habitud els seus gests eren lents i mantenia una
actitud tranquil·la; no obstant, en aquell moment s’aixecà
ràpidament, es va dirigir cap a l’altre banda del saló i va
donar algunes passes entre la finestra del carrer i el despatx
del seu marit. El seu desendreçament decorós em va
produir una impressió singular. Malgrat ser prima, es
remenava al caminar, com si li costés dur el pes del seu
cos; abans de aquella nit mai m’havia semblat tan cridaner
aquell gest en ella. Per moments s’aturava i examinava una
part de la cortina o recol·locava algú ornament del
aparador. Per fi es va aturar, en front a mi, amb la taula
entre nosaltres. No era massa ampli l’abast de les seves
idees: tornà a sorprendre de veure’m despert, esperant. Li
vaig repetir el que ella ja sabia, es a dir, que mai havia
sentit una missa del gall a la ciutat, i que no me la volia
perdre.
- Es igual que al camp; totes les misses se semblen.
- Segur, però aquí deuen ser mes luxoses, i amb mes gent.
Miri vostè com la Setmana Santa a la ciutat es mes maca
que al camp. Ja no li dic la festa de Sant Joan o de Sant
Antoni...
Poc a poc es va tornar a reclinar: recolzà els colzes sobre
el marbre de la taula i es tapà la cara amb les palmes
obertes. Com no tenia cordats les mànigues, aquestes
caigueren amb naturalitat i pogué veure la meitat dels
braços, molt blancs i no tan prims com havia pensat. No era
pas la primera vegada que veia quelcom així, si be no era
quelcom tan comú: però en aquell moment em va fer una
forta impressió. Le seves venes eren tan blaves que,
malgrat la poca llum, les podia contar des de el meu seient.
La presència de la Concepció fou mes fascinant que el meu
llibre. Vaig seguir dient el que pensava de les festes al
camp i a la ciutat, i moltes coses mes que se’m vingueren al
cap. Parlava barrejant els temes, sense saber perquè,
canviant les anècdotes i tornant al tema anterior; reia per
que em somriés i m’ensenyes les dents, blancs i iguals. No
tenia els ulls negres però si foscos: el nas allargada i llarga,
era un tant corba i li donava al rostre un aire interrogatiu.
Quan alçava una mica la veu em renyava:
- Mes baix! Mamà es pot despertar.
I mantenia la seva postura, el que m’omplia de gust
perquè els nostres rostres estaven a poca distància. En
realitat no era necessari alçar la veu per que m’escoltés:
estaven xiuxiuejant, jo mes que ella, perquè jo parlava mes.
De vegades es posava seria, molt seria, amb el cap una
mica inclinat. Al final es va cansar i va canviar de actitud i
de lloc. Va anar fins l’altre banda de la taula i s’assegué al
meu costat, al canapè. Quan em vaig girar vaig aconseguir
veure de cua d’ull la punta de les seves plantofes, però no
mes el segon que va durar en asseure’s, ja que aviat la
llarga bata les va cobrir per complert. Recordo que eren
negres. Concepció em va dir en veu baixa:
- Mamà està lluny per te la son molt lleugera; si s’arribés
a despertar, la pobre, no es podria tornar a dormir.
- Jo soc igual.
- Com? – em preguntà, reclinant el seu cos per sentir-me
millor.
Vaig anar a asseure’m a la cadira que estava al costat del
canapè i li vaig repetir la frase. Va riure per la
coincidència. En ella també li passava: érem tres amb el
somni lleuger.
- En ocasions jo soc com la mamà: quan em desperto em
costa tornar a dormir. Dono voltes al llit, m’aixeco, encenc
una espelma, passejo, torno a enllitar-me, però res.
- Com li ha passat aquesta nit.
- No, no – replicà.
No vaig entendre la negativa; tal vegada ella tampoc la
entengués. Les puntes del cinturó de la bata li fregaren els
genolls; millor dit, del genoll dret, perquè acabava
d’encreuar les cames. Desprès em va explicar un somni i en
va assegurar que havia tingut un sol malson, quan era nena.
Em va preguntar si jo en tenia de malsons. La conversa es
va anar embastant així, amb lentitud i per molta estona
sense que me’n adonés ni de l’hora ni de la missa. Sempre
que acabava alguna història o una explicació, ella me’n feia
un altre pregunta sobre un tema diferent, i jo tornava a
prendre altre vegada la paraula. De quan en quan,
m’advertia:
- Mes baix, mes baix...
Van haver-hi pauses, també. En dues o tres ocasions
pensà que es quedava dormida; però desprès de tancar els
ulls un instant, els obria novament sense son ni fatiga, com
si els hagués aclucat per veure millor. En una de aquelles
ocasions crec que es va adonar del absort que estava de la
seva persona, i els va tornar a aclucar, no se si amb
rapidesa o lentament. Algunes imatges de aquella nit em
semblen ara indefinides i confoses. Em contradic i
m’enredo. Una que tinc fresca a la memòria es que, en un
moment, ella, que quasi no era agradable, es va tornar
bella, bellíssima. Estava dreta amb els braços encreuats: jo,
per respecte envers ella, en volgué aixecar, però no em va
deixar. Em posà la ma a la espatlla i em va obligar a
quedar-me assentat. Vaig pensar que volia dir-me quelcom,
però es va estremir, com si tingués calfreds; em va donar la
esquena i tornà a la cadira, on jo havia estat llegint. Des de
allà alçà la vista al mirall que es trobava a sobre del canapè
i va senyalar dos gravats que penjaven de la paret.
- Aquets quadres estan vells. Li vaig demanar a Chiquinho
que comprès d’altres.
Chiquinho era el seu marit. Els quadres mostraven el
interès principal d’aquell home. Un representava a
Cleopatra: no recordo el tema de l’altre, però ambdós eren
de dones. Els dos eren vulgars: en aquella època no em
semblaren molt lletjos.
- Son bonics – vaig dir.
Son bonics, però estan tacats. I parlant amb franquesa,
hagués preferit que foren dos imatges de santes. Aquestes
son mes apropiades per la habitació de un noi o el saló de
un barber.
- Un barber? Vostè mai ha estat al saló de un barber.
- Però m’imagino que els clients, mentre esperen, parlen
de dones i amoretes, i es natural que el amo del local els hi
alegri la vista amb figures atractives. Però no es propi de
una casa de família. Es el que penso; però jo sol pensar
coses rares com aquesta. Fos com fos, no m’agraden els
quadres. Tinc una imatge de Nostra Senyora de la
Concepció, la meva madrina, que es molt maca. Però es
una escultura, no la puc penjar a la paret, ni tampoc ho vull.
La tinc al meu oratori.
La idea del oratori em recordà la missa; vaig pensar de era
tard i que li hauria de dir. Crec que vaig aconseguir obrir la
boca, però aviat la vaig tancar per escoltar el que em
contava, amb una dolçor, gràcia i llangor tals que omplien
la meva ànima de peresa i em feien oblidar la missa i la
església. Em va parlar de les seves devocions de nena i de
joveneta. Desprès parlà de unes anècdotes de ball, històries
de passejos, els seus records de Paquetà, tot plegat, quasi
sense interrupció. Quan es va cansar del passat, parlà del
present, de les feines de casa, del treball que donava la
família, que abans de casar-se li havien dit que era molt,
però que en realitat no era res. No m’ho va dir, però jo
sabia que s’havia casat als vint i set anys.
No canviava de lloc, com al començament, i mantenia la
mateixa actitud. No tenia ja els enormes ulls aclucats.
Començà a passejar la mirada per les parets.
- Hem de canviar el empaperat de la sala – anuncià
desprès de una estona, com si parlés amb ella mateixa.
Li vaig dar la raó, per dir qualsevol cosa, per sortir de
aquella mena de somni magnètic, o el que hagi estat, que
em travava la llengua i refrenava els sentits. Volia i no
volia acabar la conversa: feia esforços per retirar els ulls
de ella, i els desviava per un sentiment de respecte; però
la idea de que pogués semblar antipatia, encara que no ho
fos, m’obligava a fixar-los altre vegada en Concepció. La
conversa dequeia. Al carrer el silenci era absolut.
Per uns moments (no puc dir quant), arribarem a
quedant-se totalment muts. El únic remor era el dèbil
rossegar de un ratolí al despatx del seu marit, lo que em
va sotragar de aquella mena de somnolència. Volgué fer
esment, però no vaig saber com fer-ho. Concepció
començava a divagar. De sobte, sentí uns copets a la
finestra, des de el carrer, i una veu que cridava: “Missa
del gall! Missa del gall!”.
- Ací es el seu amic – va dir, mentre es posava dreta –
Que graciós, vostè era el que devia despertar-lo i es ell el
que el desperta en a vostè. Vagi, que ja deu ser l’hora.
Adéu.
- Serà l’hora? – digué.
- Per suposat.
- Missa del gall! – repetiren des de fora, dant un altre
copet.
- Vagi, vagi, no es faci esperar. Ha estat culpa meva.
Adéu, fins demà.
I amb la mateixa remenada, Concepció es dirigí pel
passadís vers el interior de la casa, amb suau pas. Sortí al
carrer i em trobà amb el veí, que m’esperava. Vem anar a
la església. Durant la missa, la imatge de Concepció es va
interposar mes d’una vegada entre el cura i jo; desprès de
tot, jo tenia disset anys. Al matí següent, a l’hora
d’esmorzar, parlà de la missa del gall i de la gent que hi
era a la església, però no vaig notar que despertés la
curiositat ni el interès de Concepció. Durant el dia, la vaig
veure comportar-se com sempre, natural i bondadosa,
sense res que ens recordés la conversa de la nit anterior.
Per Any Nou vaig estar a Mangaritiba. Quan tornà a Rio
de Janeiro, el escrivà havia mort de una feridura.
Concepció vivia a Engenho Novo, però no la vaig visitar
ni me la vaig trobar. Mes endavant, vaig saber, que
s’havia casat amb l’escrivent que succeí al seu marit.
Katherine Mansfield
EL VELL UNDERWOOD
El vell Underwood baixava amb pas solemne pel turó
ventós. Duia un paraigües negre en una ma i a l’altre, un
mocador nuat de lunars vermells i blancs. Duia posada
una gorra negra amb visera com la que usen els pilots. A
les orelles li brillaven dos arracades d’or i els seus petits
ulls esclafien com espurnes. I com espurnes fulguraven en
la ira latent del seu rostre barbut. A un costat del turó
s’estenia un bosc de pins que baixava del camí al mar. A
l’altre banda creixien mates d’herba i petits arbusts
manuka de flors blanques. Les branques mes altes dels
pins rugien com les onades i els troncs crepitaven com
fusta de vaixell. Les flors blanques de manuka volaven
pel ventós aire.
- Aaaah! – cridava el vell Underwood, agitant el
paraigües contra el vent que l’embromava, fuetejant-li i
quasi escanyant-li amb la capa negra.
- Aaaah! – bramava el,vent cent vegades mes fort,
omplint-li la boca i el nas de pols.
Al pit del vell Underwood quelcom retrunyia com un
martell: un, dos.. un, dos... sense parar, sempre igual. No
podia fer res. No era fort. No, no feia cap soroll, no mes
era un cop sord. Un, dos...un, dos... com si algú copegés
els grillons en una presó, algú en un indret
secret...bang...bang...bang..., intentat alliberar-se. Fes el
que fes, no podia ofegar el soroll, encara que tractés de
acomodar-se el gavany, estirar els braços, escopir o
maldir. Para! Para! Para! Para! El vell Underwood
començà a córrer , arrossegant els peus. Mes avall, la mar
trencava contra el mur de pedra i el petit poble
s’arrombollava fora del seu abast per enfrontar millor les
aigües grises. I mes amunt, a l’altre banda del turó,
s’aixecava la presó de alts murs vermells.
Per sobre s¡estenia el cel gris, tapat per núvols negres
torrentoses, semblants a teranyines. El vell Underwood
començà a disminuir el pas a mesura que s’apropava al
poble; i quan arribà a la primera casa va brandar el
paraigües com si fos el bastó de un herald i va treure pit,
mentre bellugava el cap a tort i a dret ràpidament. Les
cases a las afores del poble eren petites i lletges, i estaven
fetes de fusta; tenien dos finestres i una porta, una veranda
angosta i una franja verd d’herba al front. Algunes
gallines groguenques s’arraulien sota la veranda per
arrecerar-se del vent.
- Fora! – cridà el vell Underwood, i va riure al veure-les
fugir, i tornà a riure quan la dona va sortir a la porta i el
ma amenaçar amb un puny vermell ensabonat. En altre
eixida una nena tractava de baixar uns parracs de la corda
d’estendre la roba. Quan va veure el vell Underwood,
deixà caure el pal del tendal i va córrer donant alarits cap
a la porta. Començà a colpejar-la mentre escridassava:
“Mamà! Mamà!”. Amb els crits tornà el martelleig al pit
del vell Underwood. “Mamà! Mamà!” Va veure altre
vegada el rostre envellit amb la barba tremolosa i els
cabells blancs que assentien des de la finestra mentre se
l’enduien arrossegant-lo. Ma...mà! Ma...mà! Mirà cap a la
enorme presó vermella encimbellada a la punta del turó, i
va posar cara de voler començar a plorar.
A la cantonada, en front de la taverna, s’havien detingut
varies carretes, i alguns homes asseguts al porxo bevien i
xerraven. El vell Underwood volia un glop. Va entrar amb
indolència al bar. Era gairebé ple de joves i vells, amb
llargs gavanys, botes altes, i fuets a les mans per arriar
bestiar. Darrere la barra una robusta jove pèl-roja servia la
cervesa i tractava els homes amb descaradura. El vell
Underwood va lliscar a un costat com un gat. Ningú el va
mirar. Els homes no mes es miraren entre si, i un o dos es
van colzar. La noia assentí i va fer el ullet al home a qui
estava atenent. El vell va treure diners del mocador que
duia nuat i ho va esmunyir a la barra. La ma li tremolava.
No va parlar. La jove no es fixà en ell, va servir a tots i va
seguir amb la seva xerrada, i llavors, com per casualitat, li
va empènyer una gerra de cervesa. Sobre la barra havia un
enorme cadaf ple de clavells vermells. El vell Underwood
els mirava fixament mentre bevia, i arrufava el front.
Vermell...vermell...vermell...vermell!, copejava el martell.
Al bar feia calor i estava tan quiet com un estany, excepte
per la xerrera i la jove. La noia seguia rient. Ja! Ja! Això
els hi agradava als homes, doncs la jove tirà el cap enrere,
i els seus grans pits s’aixecaren i es sacsaren al ritme de
les seves rialles.
Havia un estrany assegut al recó. Va assenyalar al vell
Underwood.
- Sonat! – va dir un dels homes – Quan era jove, fa trenta
anys, un home de per aquí li va prendre la dona. L’home
es va assabentar i la va matar. Va passar vint anys a la
presó, allà dalt. Sortí sonat.
- Qui se la va prendre? – preguntà un home – No ho se.
Ell tampoc. Ningú ho sap. Era mariner fins que es va
casar amb ella. Sonat! – l’home escopí i va estendre la
saliva pel terra, encongint-se de espatlles – Es inofensiu.
El vell Underwood els va sentir. No es va girar, però
allargà la ma semblant una urpa i va esclafir els clavells
vermells.
- Eh! Eh! Animal! Eh! Canalla! – cridà la jove, inclinant-
se sobre la barra i tustant-li amb una gerra de llauna –
Fora d’aquí! Marxi! No vingui per aquí mai mes!
Algú el va potollar, es va escórrer com una rata. Caminà
per davant de les botigues del xinesos. Les fruites i les
verdures estaven apilades contra les finestres. Escampats
per la vereda havien trossos de calaixos de fusta i diaris
vells. Una dona va sortir enutjada de una botiga i el va
esbarriar un bujol de escombraries als seus peus. El vell
Underwood es va acostar a mirar per els vitralls i va veure
als xinesos asseguts en petits grups sobre vells barrils
jugant les cartes. Li van fer somriure. Es va quedar
mirant, amb el rostre contra el vidre i rient tontament.
Estaven asseguts molt quiets amb les seves llargues cues
al voltant del seus caps i els rostres grocs com les
llimones. Alguns duien ganivets al seu cinturó, i un vell
era assegut sol a terra, retorçant-se els dits encorbats i
llargs dels peus. Als xinesos no els importava la presència
del vell Underwood. Quan el veieren, van fer un gest
d’assentiment. Va anar fins la porta de la botiga i va obrir
amb cura. I va entrar una ratxa de vent que va escampar
les cartes.
- Ya! Ya! Ya, ya! – van cridar els xinesos, i el vell
Underwood sortí corrents, metre el martell colpejava
ràpid i amb força. Ya,ya!
Va desaparèixer al tombar la cantonada. Va imaginar
sentir un del xinesos darrere de ell, i es va escórrer dins de
una fusteria. Començà a panteixar ... Prop, sota un altre
pila de fusta, havia un munt de encenalls groguenques.
Mentre els observava es començaren a moure i va
aparèixer un gatet gris, bellugant la cua. Va caminar amb
delicadesa vers el vell Underwood i es va refregar amb la
seva màniga.. El martell al cor del vell Underwood
començà a bategar com boig. El va bategar amb força a la
gola, però al poc temps començà a calmar-se i a bategar
molt, molt dèbilment. “Gatet! Gatet! Gatet!” Així solia
cridar ella al gatet que li va dur del vaixell – Gatet! Gatet!
Gatet! – i desprès s’ajupia amb el plat entre les mans. Deu
meu! Senyor! El vell Underwood s’aixecà, va prendre el
gatet entre els braços i va començar a bressolar-lo davant
i darrere, mentre estrenyia el gatet contra el seu rostre. Era
suau i càlid i quasi no miolava. El vell enfonsà els seus
ulls al pel de l’animal. Deu meu! Senyor! Va encabir el
gatet entre els plecs del seu gavany, i sortí de la fusteria
caminant amb indolència cap els molls. Mentre
s’apropava al mar, se li dilataven les aletes del nas. El
vent enfurismat feia olor a maromes i brea, i a sal i a llim.
Creuà les vies del tren, va lliscar darrere les barraques del
moll i va seguir per un viarany de cendres que s’obria pas
a través de una filera de fonolls pudents vers les
canonades de pedra que abocaven les aigües fètides al
mar. Mirà vers els molls i cap els vaixells amb banderes
que onejaven al vent, i de sobte les velles, velles ànsies
s’empararen del vell Underwood.
- Ho faré! Ho faré! Ho faré! – mormolà.
Es va arrancar el gatet del gavany, el va balancejar de la
cua i el llençà a la boca de la claveguera. El martell
colpejava amb força. Aixecà orgullós el cap. Era jove
altre vegada. Va seguir caminant cap els molls, mes enllà
dels fardells de llana, dels ociosos i dels dròpols, fins al
final del embarcador. La mar succionava les bigues del
moll com si begués quelcom de la terra. Uns dels vaixells
estava carregant llana. Senti el soroll ronc de una grua i el
xiscle de un xiulet. Al final arribà al petit vaixell separat
de la resta, amb un tauló a manera de planxa, i no hi havia
senyals de ningú... de ningú en absolut. El vell
Underwood mirà una vegada mes cap el poble, cap la
presó posada en el turó com un ocell roig i vers les
embrollats núvols movent-se. Llavors pujà per la planxa
fins la coberta relliscosa. Va somriure i comença a
balandrejar-se, sacsejant el mocador vermell i blanc amb
la ma alçada. El seu vaixell! Meu! Meu! Meu!, colpejava
el martell. A sotavent, havia una porta entreoberta en la
que es llegia “Camarote”. Mirà dins. Un home dormia en
una llitera, la seva llitera, un home grandot amb un
gavany de mariner i una llarga barba i cabell ros escampat
a sobre el coixí vermell. I mirant-lo des de la paret
resplendia el seu retrat – el retrat de sa dona – somrient i
somrient al home grandot que jeia dormit.
Guy de Maupassant
EL LLADRE
- Els hi asseguro que no em creuràn.
- De totes maneres, va, explica-ho.
- Està be. Però, abans de començar, vull que sàpiguen
que la meva historia es veritable fins el mínim detall, per
mes inversemblant que sembli. No mes els pintors no es
sorprendrien, sobre tot, els vells que coneixeran aquella
època en la que els esperit faceciós tenia tant de poder
sobre nosaltres que ens obsessionava inclús en les
situacions mes serioses.
I el vell artista va seure, amb una cama a cada costat de
la cadira.
Tot això esdevenia al menjador de un hotel de Barbizon.
- Be, doncs – continuà – Aquella nit havien sopat a casa
del pobre Sorieul, que ja es mort, i que era el mes
apassionat del nostre grup. Érem tres: Sorieul, jo i Le
Poittevin, em sembla; encara que no gosaria afirmar que
el tercer fos ell. Em refereixo, com se’n hauran dat
compte, a Eugène Le Poittevin, el marí, que també es
mort, i no al paisatgista, que viu i segueix sent tant
talentut com sempre.
“Dir que sopàvem a casa de Sorieul vol dir que estàvem
borratxos. L’únic que es mantenia seré era Le Poittevin,
una mica marejat, si, però conscient al cap i a la fi. Èrem
joves en aquella època. Tirats sobre les catifes, a la petita
cambra que donava al taller, xerràvem de les coses mes
estrafolàries. Sorieul, recolzat d’esquena i amb les cames
sobre una cadira, parlava de batalles, discorria sobre els
uniformes del Imperi, i en un moment s’aixecà, anà fins el
seu enorme armari ple d’accessoris, tragué una guerrera
de hússar i se la va posar. Llavors li exigí a Le Poittevin
que es vestís de granader. Com aquest es resistia, els dos
el vem agafar per força, el despullarem i li vem posar un
immens uniforme, que quasi el tapà del tot”.
“Jo em vaig disfressar de cuirasser. Llavors, Sorieul ens
va fer executar una complicada sèrie de moviments.
Després cridà: “Ja que esta nit som soldats, hem de beure
com soldats!”.
“ Hi vem fer foc a un ponx, el vem beure, i llavors, per
segona vegada, el foc se elevà sobre el tassó ple fe rom.
Ens vem posar a cantar a crits cançons antigues, les
mateixes que vociferaren alguna vegada els veterans
soldats del gran exèrcit.
“De sobte, Le Poittevin, que malgrat tot, mantenia la
lucidesa, ens va dir que calléssim; un parell de segons
després, va dir en veu baixa: “Estic segur de ver sentit
passes al taller”. Sorieul es va posar dempeus com va
poder i cridà: “Un lladre! Quina sort!” i comença a
entonar la Marsellesa: A les armes, ciutadans...!
Es va precipitar vers una panòplia i va prendre varies
armes amb les que ens va equipar segons els nostres
uniformes: a mi em va tocar una mena de mosquet i un
sabre; a Le Poittevin, un enorme fusell amb baioneta, i
Sorieul, com no va trobar el que necessitava, prengué una
pistola del arçó, que es va posar a la faixa que duia a la
cintura, i va empunyar una destral d’abordatge. Amb molta
precaució obrí la porta del taller i el exèrcit entrà en
territori incert.
“Ja al centre de la enorme cambra atapeïda de llargs
quadres, mobles i altres objectes singulars i inesperats,
Sorieul digué: “em proclamo general. Tinguem un consell
de guerra: tu, els cuirassers, deus de evitat la fugida del
enemic, es a dir, deus tancar la porta amb clau. Tu, els
granaders, seràs la meva escolta”.
“Vaig procedir a la maniobra que m’havien ordenat i
després tornà al gruix del exèrcit, que realitzava un
reconeixement del indret.
“Quan estava a punt de agafar al lladre darrere un
paravent enorme, esclafí un soroll espantós. Em vaig
aixecar amb la espelma sempre a la ma. Le Poittevin
acabava de travessar amb la baioneta el pit de un maniquí,
al que Sorieul li desféu el cap a cops de destral. Després de
reconèixer el error, el general digué: “Siguem prudents”, i
vem continuar amb la operació.
“Després de vint minuts de registrar fins l’últim recó del
taller sense èxit, a Le Poittevin s li va ocórrer obrir el
enorme armari. Era profund i fosc. Aixeca el braç per
il·luminar-lo amb la espelma i recula estupefacte: allà havia
un home, un home de carn i os que em mirava. Ràpidament
vaig tancar la porta del armari, dongué dos voltes de clau i
vem celebrar nou consell.
Les opinions foren dispars. Sorieul volia ofegar al lladre
amb fum. Le Poittevin deia que el millor era matar-lo de
gana. Per la meva part, vaig proposar volar l’armari amb
pólvora.
Al final prevaler la idea de Le Poittevin i, mentre muntava
guàrdia amb el seu enorme fusell, els altres vem anar a
buscar les nostres pipes i el que quedava del ponx. Ens vem
instal·lar doncs en front de la porta tancada i vem beure a la
salut del nostre presoner.
Mitja hora mes tard, Sorieul va dir: “No importa.
M’agradaria veure’l de prop. I si el traiem a la força?
Vaig exclamà: “Molt be!”. Ens vem llençar sobre les
armes, obrirem la porta , i Sorieul, bandint la pistola del
arçó, descarregada, fou el primer en apropar-se.
El vem seguir cridant. Fou un espantós estrèpit a les
ombres; cinc minuts després de una lluita aferrissada, vem
treure de la foscor a una mena de vell bandit, canós, llardós
i vestit amb parracs.
El vem lligar de peus i mans i el vem seure en una butaca.
No va dir paraula.
Després Sorieul amb una embriaguesa espectacular es va
girar envers nosaltres: “Ara em de jutjar a aquest
miserable”.
Jo estava tan borratxo que la proposta em va semblar
completament normal.
Le Poittevin es va encarregar de la defensa, i jo, de
presentar l’acusació. Fou condemnat a mort per amplia
majoria, menys un vot, el del seu defensor.
“Executem-lo”, va dir en Sorieul. Però, de sobte, es va
veure atacat per un escrúpol: “Aquest home no pot morir
privat del auxili de la religió. Perquè no va algú a cercar un
capellà?
Vaig protestar, dient que era molt tard. Llavors, Sorieul
proposà que fos jo qui fes de capellà i va aconsellar al
criminal que m’ho confessés tot.
Pasaren prop de cinc minuts. L’home mirà a totes bandes
amb ulls de terror, com preguntant-se amb quina mena de
persones s’havia trobat. I llavors mormolà, amb veu aspra
y desgastada per l’alcohol: “S’estan burlant de mi,
senyors”.
Sorieul el va obligar a agenollar-se i per si no hagués estat
batejat de petit, li tirà sobre el cap un got de rom.
Després va dir: “Confessat am el senyor, que t’arriba’t
l’hora”.
Desesperat, el vell murri començà a cridar: “Socors!
Socors!” amb tal força que vem haver de emmordassar-lo
per no despertar els veïns. Començà a rodolar pel terra,
retorçant-se i dant cops de peu: va tirar avall alguns mobles
i va trencar alguns quadres. Per fi, Sorieul cridà, amb
impaciència: “Acabem amb ell!”, i apuntant al pobre
desgraciat estès al terra, pitjà el gallet de la pistola. El
percussor colpejà amb un soroll sec. Seguint el seu
exemple jo també vaig disparar. Com el meu fusell era de
espurna es produí una llampada que em va sorprendre.
Le Poittevin, molt seriós, pronuncià llavors les següents
paraules: “Tenim dret a matar a aquest home?”
Sorieul, estupefacte, li respongué: “L’hem condemnat a
mort!”.
Però Le Poittevin continuà: “No es deu afusellar a un
civil. De això s’encarrega el botxí. L’hem de dur a la
caserna.
L’argument ens semblà irrefutable. Vem aixecar l’home, i
com no podia caminar, el vem posar sobre un post de fusta,
el lligarem amb força i Le Poittevin i jo el carregarem
mentre Sorieul, armat fins les dents, tancava la marxa.
Al arribar a la caserna, el sentinella es va aturar. Avisarem
al cap de la guàrdia, que ens va reconèixer, i com estava
habituat a les nostres farses quotidianes, a les nostres
facècies pesades i als nostres inversemblants jocs, es va
acontentar a riure i ens rebutjà el nostre presoner.
Sorieul insistí. Però els soldats en recomanàrem
severament que ens retiréssim sense fer escàndol.
La tropa es posà en marxa fent cap fins el taller. “Que
farem ara amb el lladre?”, vaig dir.
Le Poittevin, commogut, va dir que devia estar molt
cansat el pobre. Efectivament, semblava agonitzar, lligat
amb les cordes i emmordassat sobre el post de fusta.
En vaig sentir envaït per una fonda compassió, compassió
de borratxo, i traient-li la mordassa, li vaig preguntar: “Be,
pobre vell...con et sents?”
“Prou ja, maleïts sigueu!”, gemegà. Inclús Sorieul es va
sentir commogut. Li va treure les cordes, el va fer seure i el
tutejà. Per reconfortar-lo vem anar de seguida a preparar
altre ponx. El lladre, mes tranquil , ens mirava assegut al
sofà. Quan la beguda va estar enllestida, li vem apropar un
got (inclús l’haguéssim sostingut el cap) i vem brindar.
El presoner va beure per tot un regiment. Però com
s’apropava l’albada, s’aixecà i va dir totalment en calma:
“Hauré de marxar, senyors, doncs haig de tornar a casa”
Ens vem posar molt tristos. Li vem pregar que no marxés,
però es va negar a quedar-se mes estona.
Li vem donar la ma, i Sorieul el va il·luminar el vestíbul
amb la espelma, mentre li cridava: “Vagi en compte al
passar per la porta!”
Tots vem riure quan va acabar el relat. L’home es va
aixecar, encengué sa pipa, i afeixí, dempeus davant
nosaltres:
- Però el mes divertit de la meva historia es que es certa.
21 de juny de 1882
O. Henry
UNA TRAGEDIA EN HARLEM
La senyora Fink va anar a visitar a la senyora Cassidy al
departament del pis de sota.
- No es una bellesa? – va dir la senyora Cassidy.
Plena d’orgull girà la cara per que la seva amiga la pogués
veure. Lluïa un ull mig clos amb una gran macadura
violàcia al voltant. Del llavi tallat li sortia una filet de sang,
i ambdós costats del coll tenia marques vermelles de dits.
- Al meu marit mai pensaria en fer-me’n quelcom així –
respongué la senyora Fink, amagant la seva enveja.
- No viuria amb un home – va dir la senyora Cassidy - que
no em colpís al menys un cop per setmana. Això vol dir
que l’importes. Però, caram, la última dosis que en va
donar en Jack no fou homeopàtica en absolut. Encara veig
els estels. De totes maneres la resta de la setmana es va
comportà com el home mes meravellós del mon per
compensar-me. Aquest ull be val un parell de bones
entrades al teatre i una brusa de seda, al menys.
- Confio – digué la senyora Fink, adoptant certa
complaença – que el senyor Fink sigui prou cavaller per
aixecar-me la ma.
- Apa, veiem, Maggie! – ria la senyora Cassidy, mentre es
posava una mica de aigua de hamamelis a les ferides per
baixar la inflor – Em sembla que estàs engelosida. El teu
home es massa estirat i avorrit com per apallissar-te. L’únic
que sap fer es asseure’s i practicar educació física amb el
diari quan arriba a casa. No em diguis que no es la pura
veritat!
- Per suposat que el senyor Fink llegeix amb atenció els
diaris quan arriba a casa – va reconèixer la senyora Fink,
amb un moviment de cap – però de cap manera pretén
convertir-me en un boxejador com Steve O’Donnell no mes
per divertir-se, t’ho puc assegurar.
La senyora Cassidy llançà una riallada de satisfacció de
mestressa de casa feliç i protegida. I com Cornelia, quan
exhibia les seves joies, es baixà el coll del kimono i mostrà
altre contusió molt apreciada de color terrós, amb vores
olivacis i ataronjats, una macadura quasi ja guarida del tot,
però encara viva en la memòria.
La senyora Fink es va dar per vençuda. La severa llum
dels seus ulls es suavitzà i va agafar un toc de d’admiració
envejosa. La senyora Cassidy i ella havien estat intimes
amigues a la fàbrica de caixes de cartró del centre
comercial de la ciutat abans de casar-se, un any enrere. Ella
i el seu home ocupaven aleshores el departament ubicat just
a sobre del de la Mame i el seu home. Així doncs que no
podia donar-se’n ínfules amb la Mame.
- No et fa mal quan et pega? – preguntà la senyora Fink,
amb curiositat.
- Fer-me’n mal! – la senyora Cassidy donà un crit agut de
plaer, en to de soprano – Be, veiem..., alguna vegada t’ha
caigut a sobre una paret de totxos ? Doncs així es com se
sent...com quan et comencen a treure de la runa. La
esquerra d’en Jack significa dues matinés i un nou parell de
sabates estil Òxford. I la seva dreta! Be, no mes un passeig
a Coney Island i sis parells de mitges de seda reixada la
poden compensar.
- Però, perquè et colpeja? – preguntà la senyora Fink, amb
els ulls ben oberts.
- No siguis beneita! – respongué la senyora Cassidy,
complaent – Perquè està borratxo, per suposat.
Generalment els dissabtes a la nit.
Però quins motius li dones? – insistí amb ansietat per
saber mes.
Bé, es que no me he casat amb ell? Jack arriba amb alguns
glops de mes a sobre; i aquí i soc jo, veritat? A quina altre
tindria dret a pegar-la? Ay, de que jo li trobi pegant a una
altre! De vegades es per que el dinar no està enllestit, de
vegades perquè si ho està. Jack no es massa exigent amb
això del motius. No mes beu i beu fins que recorda que està
casat. Llavors torna a casa i decideix posar les coses en
ordre.. Els dissabtes a la nit no mes canvià de lloc els
mobles amb puntes esmolades, per no tallar-me el cap quan
posa les mans a l’obra. Te un cop d’esquerre que es deixa
brunzint les orelles! De vegades em deixo vèncer al primer
assalt; però quan tinc ganes de divertir-me durant la
setmana o vull nova roba, m’aixeco i busco mes càstig.
Això es el que vaig fer ahir a la nit. Jack sap que vull
aquesta brusa de seda negra fa mes de un mes, i vaig pensar
que necessitaria quelcom mes que un ull de vellut per
aconseguir-la. Escolta’m be, Mag, t’aposto el gelat a que
me la du aquesta nit.
La senyora Fink restà pensarosa.
- El meu Mart – va dir – mai m’ha dat una pallissa en tota
la seva vida. Es com tu dius, Mame: arriba de molt mal
humor i ni tan sols te ganes de parlar. Mai em du a cap lloc.
A casa es un autèntic escalfacadires. Em compra coses,
però ho fa amb tan poques ganes que no les puc apreciar.
La senyora Cassidy envoltà amb el seu braç a la seva
amiga.
- Pobreta – digué – però no totes poden tenir un marit con
en Jack. Cap matrimoni fracassaria si tots els homes fossin
com en Jack. El que necessiten totes aquestes dones
descontentes que van per aquí es un home que arribi a casa
i els hi doni les seves bones nates al menys un cop per
setmana, i que desprès les compensi amb petons i bombons
de crema. Això faria les seves vides mes interessants. El
que jo vull es un home dominant que et colpeja quan està
borratxo i t’abraça quan no ho està. Lliuri’m Deu del home
que no te la valentia per fer cap de les dues coses!.
La senyora Fink sospirà.
De sobte els passadissos s’ompliren de soroll. I de cop i
volta el senyor Cassidy obrí la porta de un cop de peu. Duis
els braços carregats de paquets. Mame corri fins a ell i se li
penjà al coll. El ull sa li lluïa com la llum del amor que
resplendeix a la mirada de la donzella maorí quan recobra
el coneixement a la cabana del enamorat que l’ha estabornit
i arrossegat fins allà.
- Hola, vella! – cridà el senyor Cassidy. Deixà caure els
paquets i l’abraçà amb tanta força que l’aixecà del terra –
Tinc entrades pel circ de Barnum & Bailey, i si talles la
veta a un d’aquets paquets et trobaràs amb la brusa de seda.
Ah, bona nit, senyora Fink. No la he vist al arribar. Con
està l’amic Mart?
- Està molt be, senyor Cassidy, mercès – respongué la
senyora Fink. Be, me’n haig de anar. Mart arribarà aviat a
sopar. Demà et duré el motlle de costura que volies, Mame.
La senyora Fink pujà al seu pis i es va posar a plorar.
Plorava sense raó, com no mes pot plorar una dona, sense
cap motiu en especial, un plor absurd, verdaderament: el
plor mes efímer i desconsolat en el repertori del dolor.
Perquè Martin mai l’havia tustat? Era tan gran i tan fort
com Jack Cassidy. Tal vegada no la estimava, no sentia
afecte per ella? Mai es barallaven; arribava a casa i
s’asseia, silenciós, melancòlic, sense fer res. Complia amb
totes les obligacions del bon marit, però desconeixia els
plaers de la vida.
El vaixell del somnis de la senyora Fink s’havia calmat.
El capità no es decidia entre el púding de prunes i la
hamaca. Si tant sols sacseges el fustam o potollés la coberta
de tant en tant! I la senyora Fink va creure que el creuer
sobreeixiria de felicitat, amb escales als ports de les Illes
Delectables! Per`en aquell moment, per variar, estava al
punt de llençar la esponja, esgotada, sense una rascada com
resultat de tots aquets plàcids assalts amb sa parella de
entrenament de boxa. Per un instant quasi comença a odiar
a Mame. Mame, amb els seus tall i macadures, el seu
bàlsam de regals i petons, i aquell turbulent viatge amb el
seu pilot amorós, agressiu i brutal.
El senyor Fink arribà a casa a les set. Estava travessat per
la maledicció de la domesticitat. Mes allà del dentell del
seu còmode llar, no li agradava vagabundejar o vagarejar.
Era el home que mai perdia el tramvia, l’anaconda que es
tragava la seva pressa., l’arbre caigut, immòbil al terra.
- T’agrada el sopar Marc! – preguntà la senyora Fink, que
se havia esforçat mol en preparar-la.
- Mmm, si, el senyor Fink va emetre un gruny. Desprès
de sopar va anar a buscar els diaris i s’assentà sense
sabates, no mes amb les mitges posades: Aixequeu-se, oh
nou Dante e indiqueu-me on es troba el cercle de l’ínfer
per a l’home capaç de seure a casa no mes en mitjons!
Germanes de la Paciència, vosaltres que haveu suportat per
deure o per vincle les mitges de seda, fil, cotó o llana, no
creieu que correspon un nou càntic?
Al dia següent era el Dia del Treball. Les feines del
senyor Cassidy i del senyor Fink s’aturaren fins la propera
sortida del sol. El Treball, triomfant, hauria de desfilar i
distreure de diverses maneres.
La senyora Fink va dur aviat el motlle de costura a la
senyora Cassidy. Mame duia posada la seva brusa nova.
Fins i tot l’ull colpejat li brillava amb una espurna de
alegria. Jack estava penedit, amb gran profit per a tots, i
ambdós tenien un pla divertidíssim per passar el dia en
parcs i picnics i abundant cervesa Pilsener.
La enveja, cada vegada mes forta i plena de indignació
s’emparà de la senyora Fink mentre pujava al seu
apartament. Ah, que feliç semblava la Mame, amb les seves
macadures i els seus bàlsams tan oportuns! Però, perquè la
Mame havia de tenir el monopoli de la felicitat? Sense
dubte Martin Fink era tan home com Jack Cassidy. La seva
esposa hauria de passar-se la vida sense cops ni carícies?
De sobte, a la senyora Fink se li va ocorre una idea brillant
i esbalaïdora. Demostraria a la Mame que altres marits eren
tan capaces com Jack de usar els punys i tal vegada de ser
tan tendres com ell, desprès de les pallisses.
El feriat prometia ser no mes de nom per els Fink. A la
cuina, la senyora Fink havia de rentar munts de roba bruta
que havia deixat a remull la nit abans. El senyor Fink
estava assegut sense sabates llegint el diari. Tot indicava
que així haurien de passar el Dia del Treball.
Una onada de enveja agità el pit a la senyora Fink i molt
mes la agità una audaç decisió. Si el seu home no la
colpejava, si fins aquell moment no havia demostrat la seva
virilitat, les seves prerrogatives i el seu interès per la vida
conjugal, llavors seria necessari encoratjar-lo per que
complís amb el seu deure.
El senyor Fink encengué sa pipa i amb molta calma es
fregà un turmell amb l’altre peu descalç. Reposava en el
estat matrimonial com un grumoll de farina sense dissoldre
en un púding. Aquelles eren les seves aspiracions elísies:
asseure’s còmodament per abocar-se al mon a través de la
lletra impresa, envoltat de les pompes de sabó de la seva
estimada esposa i els agradables olors dels plats de
l’esmorzar ja retirats i els del dinar que encara estaven per
arribar. Estava lluny de pensar en moltes coses, però pegar
a la seva dona era l’últim que si la hagués ocorregut.
La senyora Fink obrí l’aigua calenta i posà les fustes de
rentar a l’aigua sabonosa. Del pis de sota sorgí el riure
alegre de la senyora Cassidy. Semblava una burla, com si
es vanagloriés de la seva pròpia felicitat davant de la
esposa mai colpejada de dalt. Havia arribat l’hora de la
senyora Fink.
De sobte, feta una fúria, es tornà vers l’home que llegia.
- Ociós i gandul! – cridà – Així que haig de matar-me
rentant roba i treballant a casa pels tipus fastigosos com tu?
Ets un home o ets un gos falder?
El senyor Fink, paralitzat per la sorpresa, deixà caure el
diari. La senyora Fink va témer que no la colpegés... que la
provocació no hagués estat suficient. Va salta sobre de ell i
el va pegar amb salvatgisme un cop de puny a la cara. En
aquell moment la va envair un estremiment de amor, com
no havia sentit feia molt de temps. Aixeca’t, Martin Fink, i
vine al teu regne! Ah, ara si que hauria de sentir el pes de la
seva ma, no mes per demostrar-li que ella si l’importava,
no mes per demostrar-li que si l’apreciava!.
El senyor Fink es posà dret a l’instant. Maggie tornà a
pegar-li un cop de puny a la barbeta amb l’altre ma. Tancà
els ulls en aquell instant terrible i a la vegada benaurat que
precedia al inevitable cop...mussità el nom del seu marit...i
es va inclinar per rebre la commoció tan esperada, en estat
suprem d’avidesa.
Al pis de sota el senyor Cassidy, penedit i avergonyit
estava empolvorant el ull a la Mame, llestos ja per
començar la xala. Del departament de sobre arribà la veu
estrident de una dona, el soroll de cops, entrebancs,
forcejaments, la caiguda de una cadira... les inconfusibles
senyals de un conflicte domèstic.
- Mart i Mag s’estan barallant? – suposà el senyor Cassidy
– No sabia que fessin aquestes coses. Pujo a veure si
necessiten a algú que els hi guareixi les ferides?
Un dels ulls de la senyora Cassidy resplendí com un
diamant. L’altre li brillà menys, com una pedra preciosa de
fantasia.
- Ah,ah! – digué en veu baixa i sense cap significat
aparent, com solen ser les exclamacions de les dones – Em
pregunto si...! Espera, Jack, vaig a pujar a veure que passa.
Pujà corrents. Quan arribà al passadís del pis superior, la
senyora Fink sortí per la porta de la cuina amb un
moviment ràpid i violent.
- Ay, Maggie – va dir la senyora Cassidy, en un murmuri
de alegria – Ho ha fet’ Ah! Ho ha fet?
La senyora Fink va córrer vers la seva amiga i començà a
plorar amb desesperació a la seva espatlla.
La senyora Cassidy va prendre entre les seves mans el
rostre de la Maggie i ho aixecà amb suavitat. Tenia la cara
banyada en plor, acalorada i pàl·lida a la vegada, però el
seu cutis de vellut, blanquíssim i rosat, amb les seves
atractives peques , no mostrava ni una esgarrinxada, ni una
macadura, ni una ferida dels covards punys del senyor
Fink.
- Diguem-ho, Maggie, si us plau – li pregà la Mame – o
entraré jo mateixa a esbrinar-ho. Que ha passat? T’ha
malmès? Que et va fer?
La senyora Fink tornà a enfonsar amb desesperació la cara
al pit de la seva amiga.
- Per amor de Deu, no obris aquella porta, Mame! –
sanglotà – i mai li diguis a ningú...ni una paraula.
Mart...ni em va tocar, y ...està...ay, Deu meu...! Està
rentant la roba...!
Edgar Allan Poe
EL DIMONI AL CAMPANARI
Que diu el rellotge?
Antiga dita
De modus general tots saben que el indret mes
meravellós del mon es - o era, per desgràcia – el municipi
holandès de Vondervotteimittiss. De totes maneres, com
queda a certa distància dels camins principals i es troba en
una ubicació un tant allunyada, potser molt pocs dels meus
lectors ho hagin visitat alguna vegada. Així doncs, en
consideració als que no ho han pogut conèixer, em sembla
adient explicar-ne alguns detalls del indret.. I això es,
realment molt necessari, doncs em proposo relatar-ne els
fets calamitosos que van ocórrer dins els seus confins, amb
la esperança d’atreure la compassió del públic. Els que em
coneixen saben que aconseguiré el que me he imposat de la
millor forma possible, amb tota la rigorosa imparcialitat , el
prudent anàlisis dels fets i la diligent confrontació amb les
autoritats que deuen distingir sempre a aquell que aspira al
títol de historiador.
Amb l’ajut de monedes, manuscrits i inscripcions, em
sento capacitat per afirmar, en forma positiva, que el
municipi de Vondervotteimittiss ha estat des de sempre en
les mateixes i precises condicions en que es troba a
l’actualitat. No obstant, respecte a la data dels seus
orígens, em temo que no mes puc parlar amb aquella mena
de precisió indefinida a la que els matemàtics es deuen
obligats a recórrer en algunes formules algebraiques.
M’atreveixo a dir que la data, donada la seva increïble
antiguitat, no pot ser menor que una quantitat determinada
qualsevol.
En el que respecta a la etimologia del nom
Vondervotteimittiss, confesso amb pena que em trobo
igualment en falta. Entre moltes opinions sobre aquest punt
tan delicat - algunes subtils, d’altres erudites i encara
d’altres tot el contrari – no me es possible triar qualsevol
que em sigui satisfactòria. Tal vegada la idea de Grogswigg
– semblant a la de Kroutapelnttey – pugui acceptar-se amb
cautela. Diu així: Vondervotteimittiss-Vonder, lege
Donder-Votteimittiss, quasi und Bleitziz-Bleitziz obsol: pro
Blitzen. Alguns obvis vestigis de fluid elèctric dalt la torre
de la Municipalitat recolzen encara aquesta deducció. De
qualsevol manera, preferiria no comprometre’m en un tema
de tanta importància i recomano al amable lector àvid de
mes informació que consulti els Orantiunculoe de Rebus
Proeter-Veteris, de Dundergutz; que vegi també a
Blunderbuzzard, De derivationibus, pàg. 27 a 5010, infòlio,
edició gòtica, caràcters en negre i vermell, amb crides i
sense signatures; i que revisi així mateix les notes
marginals de Stuffundpuff escrites a ma, amb els
subcomentaris de Gruntundguzzell.
Malgrat la foscor al voltant de la data de fundació de
Vondervotteimittiss, i de la etimologia del seu nom, no hi
ha dubte, com ja he dit, que ha existit sempre tal i com ho
trobem en l’actualitat. El home mes vell del municipi no
pot recordar ni la mes petita diferencia en la parença de
qualsevol lloc de l’aldea; i, en veritat, inclús la insinuació
de tal possibilitat es considera un insult. El poble està
ubicat en una vall perfectament circular, la circumferència
del qual mesura prop de quatre cents metres, i es troba
envoltat en la seva totalitat de plàcids turons. Fins avui, la
gent del lloc mai ha gosat a envoltar les seus cims.
Justifiquen aquest fet amb la excel·lent raó de que no
creuen que hi hagi res en absolut a l’altre banda.
Als límits de la vall (que es bastant planer i està
pavimentat en tota sa extensió amb rajols plans) s’estén una
filera contínua de seixanta cases petites. Aquestes, que
donen la esquena als turons, miren, per suposat, cap el
centre de la planura que es troba a seixanta metres de la
porta principal de cada llar. Cadascuna te un jardí davanter,
una senda circular, en rellotge de sol i vint-i-quatre
cabdells. Les construccions son tan iguals que es
impossible distingir una de l’altre. Degut a la seva extrema
antiguitat el estil de la arquitectura es quelcom estrany,
però per aquest motiu deixa de ser menys pintoresc i
impactant. Les cases son bastides amb petits totxos
vermells endurits al foc, amb vores negres, de manera que
les parets semblen un tauler d’escacs a gran escala. Els
aguilons miren al front, i hi han cornises, tan grans com la
resta de la casa, sobre les volades i les portes principals.
Les finestres son angostes i fondes, amb plafons de vidres
minúsculs i enormes bastiments. Al sostre hi ha una gran
quantitat de teules de llargs caires corbs. La fusta es, en
general, de tons foscos i molt tallada, però amb dissenys
poc variats, ja que, des de temps immemorials els tallistes
de Vondervotteimittiss mai han esculpits mes de dos
objectes: un rellotge i una coliflor. Però ho fan be, molt be,
i els intercalen amb singular enginy allà on es pugui
utilitzar el cisell.
Les vivendes son molt semblants tant per dins com per
fora, i els mobles son tots de un únic model. Els terres son
coberts per rajols quadrats, i les cadires i les taules son de
fusta negra amb potes fines i garretes. Els faldars de les
xemeneies s’alcen altes i amples, i no sols tenen rellotges i
coliflors tallats al front, sinó que, a mes a mes, sostenen al
centre de la part superior un autèntic rellotge que produeix
un poderós tic-tac, a part dels pitxers que contenen una
coliflor cadascú, ubicats als extrems com si fossin la
escorta. Entre cada cabdell i rellotge hi ha un xinés petit,
panxut, amb un gran forat al mig de la panxa a través del
qual es pot veure la esfera de un rellotge.
Les xemeneies son grans i fondes, amb cavallets de ferro
fos. Sempre crema un gran foc, sobre el que penja una olla
enorme plena de sauerkraut i carn de porc, que la
mestressa de casa se’n ocupa sempre de vigilar. Es una
dona gorda, entrada en anys, de petita alçada, amb ulls
celestes i galtes vermelles, i du posada una enorme gorra
que sembla un pa de sucre, guarnida amb vetes violàcies i
groguenques. El vestit es de tela burda feta de cotó i de
llana, de color taronja, llarg per darrere i curt a la cintura, la
veritat, molt curt en d’altres aspectes, doncs quasi no li
arriba a la meitat de la cama. Aquestes son un tant
gruixudes i també els turmells, però les tenen cobertes per
un parell molt fi de mitges verdes. Les sabates, de cuiro
rosat, estan lligades amb vetes grogues recollides en llassos
en forma de coliflor. A la ma esquerra du un petit i pesat
rellotge holandès; i a la dreta sosté un cullerot per el
sauerkraut i el porc. Als seus peus es troba un gat gros de
ratlles tigrades, al que els nois li han lligat a la cua, com
una broma, un rellotget daurat de repetició.
En aquell moment, els tres nois estan al jardí cuidant al
porc. Cadascú mideix menys de un metre d’alçada . Duen
posats barrets de tres pics decantats, armilles de color
violaci que els hi arriben fins les cuixes, calçons curts de
cuiro dant, mitges de llana roges, sabatots pesants amb
gruixudes sivelles de plata i llargs gavanys amb grans
botons de mareperla. Així mateix cadascú te una pipa a la
boca i un petit rellotge rodo a la ma dreta. Llença’n una
glopada de fum i miren; miren i llençant una glopada de
fum. El porc que es robust i mandrós, s’entreté unes
vegades en recollir les fulles que cauen de cabdells i
d’altres en potollar el rellotget daurat de repetició que els
nens entremaliats també li han posat a la cua, perquè es
vegi tan ben plantat com el gat.
Just a la porta principal, en una butaca de respatller alt i
seient folrat de cuiro, de potes firmes i corbes com les de
les taules, està assegut el mateix cap de la casa, ja bastant
gran. Es un vellet inflat en excés , de grans ulls rodons i
una enorme doble papada. El vestit que du posat se sembla
al dels nens, i no necessito abundar en descripcions. La
diferencia radica en que la seva pipa es una mica mes gran
que la dels nens, cosa que li permet llençar mes quantitat de
fum. Igual que ells te un rellotge però el guarda a la
butxaca. Dient la veritat, te quelcom mes important que fer
que mirar el rellotge, i això es el que els explicaré ara
mateix. Està assegut amb la cama dreta recolzada sobre el
genoll esquerra, te una expressió greu al rostre i conserva
sempre els ulls fixes, al menys un de ells, en cert objecte
notable al mig de la planura.
El objecte està situat a la torre de la Municipalitat. Els
membres del Consell son homes diminuts, rabassuts,
llepaires i intel·ligents, amb ulls grossos com plats i
enormes barballeres. Llueixen pardessús mes llargs, i les
sivelles de les seves sabates son mes grans que las de la
resta del habitants comuns de Vondervotteimittiss. Des de
que visc al municipi, han celebrat diverses reunions
extraordinàries en las que van adoptar tres importants
resolucions:
- “No està be alterar el curs normal de les coses.”
- “No hi ha res de tolerable fora de Vondervotteimittiss”,
i
- “Ens mantindrem fidels als nostres rellotges i coliflors.”
Sobre la sala de audiències del Municipi es troba la torre i
a la torre es troba el campanar, on i es, des de temps
immemorial, el orgull i meravella del poble: el gran
rellotge del Municipi de Vondervotteimittiss. I aquest es
l’objecte al que es giren els ulls dels vells cavallers
asseguts en butaques de seients folrats de cuiro.
El gran rellotge te set esferes – una a cada un del set
costats de la torre – de manera que es pot veure sense
dificultat des de tots els punts cardinals. Les esferes son
grans i blanques, i les agulles pesants i negres. Hi ha un
campaner la única tasca del qual es cuidar del rellotge, però
aquesta tasca es la mes perfecte de les sinecures, doncs el
rellotge de Vondervotteimittiss, que se sàpiga, mai ha
sofert cap desarranjament. Fins fa poc la simple suposició
de cosa semblant era considerada una heretgia. Des de els
temps mes remots registrats als arxius, la campana ha tocat
les hores amb regularitat. I, en efecte, el mateix ha passat
amb la resta de rellotges del municipi. Mai ha existit cap
indret on la hora fos mes precisa, exacte i puntual. Quan el
gran batall veia apropiat cantar “Les dotze!”, tots els seus
obedients seguidors obrien les goles a la vegada i responien
com si fossin un autèntic eco. En poques paraules, els bons
burgesos s’estimaven el seu sauerkraut, però al mateix
temps estaven orgullosos dels seus rellotges.
Les gents que frueixen de sinecures son objecte de mes o
menys veneració, i com el campaner de
Vondervotteimittiss te la mes perfecte de les sinecures es el
home mes respectat del mon sencer. Es el dignatari
principal del municipi, i fins i tot els porcs el contemplen
amb cert sentiment de reverència. Els faldons de la seva
jaqueta son molt mes llargs – la seva pipa, les sivelles de
les seves sabates, els seus ulls, la seva panxa son molt mes
grans – que els de qualsevol vell cavaller del poble; i en
quan la seva barballera no es no mes doble, sinó triple.
He descrit, doncs, el feliç estat de Vondervotteimittiss.
Ay, quin dissort que un quadre tan idíl·lic fos condemnat a
patir la pitjor de les desgràcies!.
Des de fa molt de temps els savis del poble han repetit
fins al cansament que “res de bo pot venir de l’altre banda
dels turons”; i en realitat questes paraules duien en si
mateix, sembla, els esperit de la profecia. Faltaven cinc
minuts per les dotze del migdia, el dia de abans ahir, quan
va aparèixer un objecte de caire estrany al cim dels turons
cap al Est. Per supòsit, el fet va atreure la atenció de
tothom, i cadascú dels vells i diminuts cavallers asseguts a
les butaques dels seients folrats amb cuiro van tornar un
dels seus ulls, ple d’aclaparament cap el fenomen, mentre
mantenien l’altre ull fix en el rellotge de la torre. Quan ja
no mes faltaven tres minuts per les dotze del migdia, es va
comprovar que el estrany objecte era un diminut personatge
de aspecte estranger. Baixava les turons amb gran rapidesa,
de manera que tots el pogueren divisar de seguida amb
diàfana claredat. Mai s’havia vist a Vondervotteimittiss a
ningú mes delicat i petit. Tenia el rostre fosc, del color del
tabac, un llarg nas aguilenc, els ulls tan petits com veces,
boca ampla, i una excel·lent dentadura que semblava ansiós
per mostrar, doncs somreia de orella a orella. Entre el
bigoti i les patilles poc quedava per veure del rostre. Duia
el cap descobert i el cabell pentinat amb rinxols embolicats
en papillotes. El vestit es composava de una jaqueta de gala
negra ajustada ( de una de les butxaques penjava la punta
llarga de un mocador blanc), calces negres de casimir,
mitges negres i gruixuts escarpins lligats amb gruixuts
llaços fet amb vetes de setí negre.. Sota un braç sostenia un
enorme chapeau-de-bras i, sota l’altre, un violí cinc
vegades mes gran que ell. A la ma esquerra duia una
tabaquera d’or, de la que prenia rapè sense parar, amb la
actitud mes presumida del mon, mentre baixava saltironant
pel turó amb tota mena de passes fantàstics. Deu nos en
guardi! Quin espectacle pels honorables burgesos de
Vondervotteimittiss!
Dient-ho amb franquesa: malgrat el seu somriure, el
personatge tenia un rostre atrevit i sinistre. I mentre saltava
enjogassat cap el poble, la singular aparença dels seus
escarpins comença a despertar no poques sospites. Mes
d’un burgés que el mirava aquell dia hagués dat qualsevol
cosa per espiar a sota el mocador blanc de batista que
penjava de una manera tan ostentosa de la butxaca de la
jaqueta de gala. Però, sobre tot, el que va despertar la mes
justa indignació fou que el vil brivall, mentre executava tan
aviat un fandango com una cabriola, no sembla tenir la mes
remota idea del que significava seguir el compàs de les
passes i mesurar-les el temps.
Mentrestant, la bona gent del municipi no havia tingut
encara la possibilitat de obrir del tot els ulls, quan, just mig
minut abans de que sonessin les dotze del migdia, el murri
va irrompre en mig dels habitants. Va fer un chassez aquí,
un balancez enllà, i llavors després de una pirouette i un
pas-de-zephyr, va composà una figura de fantasia que el va
elevà fins al campanar de la Municipalitat, on el campaner
fumava estupefacte en un estat entre digne i abatut. Però la
petita criatura l’agafà de immediat per el nas, a la que donà
una sacsejada i una estirada, li va enfonsar amb força el
gran chapeau-de-bras al cap, li va tapar els ulls i la boca
amb l’ala; i després, aixecant el enorme violí, el colpejà
amb el instrument tanta estona i amb tanta violència que,
estan el campaner tan gros i el violí tan buit, qualsevol
hagués jurat que tot un regiment de enormes tambors
tocava redobles infernals al campanar de la torre de
Vondervotteimittiss.
No hi ha manera de saber quin acte temerari de venjança
hagués inspirat en els habitants aquest cínic atac, de no
haver estat pel importantíssim fet de que faltava mig segon
per que toquessin les dotze de mig dia. Anava a sonar la
campana i era qüestió de absoluta i suprema necessitat que
tot miressin els seus rellotges. No obstant, resultava evident
que just en aquell moment el pillet a la torre estava fent
quelcom amb el rellotge que no tenia cap dret a fer-ho.
Però com en aquell moment començava a tocar, ningú tenia
temps per advertir les seves maniobres, perquè tots havien
de comptar els tocs de la campana.
- Una! – cantà el rellotge.
- Und! – replicà cadascú dels vells i diminuts cavallers,
asseguts a cada una de les butaques de seient folrat en
cuiro, de Vondervotteimittiss
- Una! – respongué també el seu rellotge.
- Und! – continuà el rellotge de la seva frau.
I:
- Und! – digueren els rellotges dels nens i els rellotgets
daurats de repetició de les cues del gat i del porc.
- Dos! – continuà la enorme campana.
I:
- Dwo! – repetiren tots els mecanismes dels rellotges
repetidors.
- Tres! Quatre! Cinc! Sis! Set! Vuit! Nou! – repicà la
campana.
- Drez! Kuatre! Zinc! Sech! Sieb! Otto! Neuven! –
respongueren els altres.
- Onze! – cridà la grossa.
- Jonze! – confirmaren les petites persones.
- Dotze! – exclamà la campana.
- Dwoce! – respongueren, perfectament satisfets, baixant
la veu.
- Jan dado laz dwoce! – van prorrompre tots els diminuts i
vells cavallers, guardant els seus rellotges. Però la campana
gran no havia acabat encara.
- Tretze! – dictà.
- Dreze! – exclamaren tots els diminuts i vells cavallers,
empal·lidint, deixant caure les pipes i aixecant la cama
dreta que tenien recolzada sobre la cama esquerra – Dreze!
– gemegaren – Dreze! Dreze! Mein Gott, son les dreze!
Com descriure la terrible escena que es va armar? Tot
Vondervotteimittiss esclatà de sobte en un lamentable
esvalot.
- Que pasrà com mein parriga? – gemegaren els nens –
Tenj jamvre jace ein jora!
- Que pasrà com mein kraut? – exclamaren totes les frau –
Son rekocides jace ein jora!
- Que pasrà com mein pipa? – maldiran tots els diminuts i
vells cavallers – Druenos und relambajos! Deve estar
apajada jace ein jora! – i tornaren a omplir-les de tabac,
morts de ràbia; s’assegueren en les seves butaques i
començaren a llençar glopades amb tanta rapidesa i fúria
que el fum mes dens i impenetrable va cobrir de immediat
tota la vall.
Mentrestant els cabdells s’anaven posant cada vegada mes
vermells i semblava que el mateix dimoni s’havia emparat
de tot el que tenia forma de rellotge. Els rellotges tallats als
mobles començaren a ballar com fossin embruixats, mentre
que els que es trobaven a les xemeneies quasi no podien
contenir la ira i s’entossudien en tocar, sense aturar-se, les
tretze hores, amb tants sacseigs i ondulacions dels pèndols
que resultava massa espantós a la vista. Però el pitjor de tot
era que ni els gats ni els porcs podien seguir suportant el
comportament dels rellotgets de repetició lligats a les seves
respectives cues, i ho demostraven corrent per tot arreu,
fregant i furgant, xisclant i cridant, miolant i bramulant,
tirant-se a les cares, ficant-se sota els enagos de la gent i
produint la estridència i confusió mes abominable que
qualsevol persona assenyada pogués imaginar. I per pitjor
dels mals, era evident que el petit i picardiós brivant de la
torre estava exercint el màxim de les seves nefastes
habilitats. De tant en tant, el murri es deixava veure a
través del fum. Allà estava, assegut al campanar sobre el
campaner, que jeia d’esquena al terra tan llarg com era. El
vilà aguantava entre les dents la soga de la campana i la
sacsejava sense parar amb el cap, fent tal desori, que les
oïdes em tornen a zumzejar no mes recordar-ho. Tenia a la
faldilla el enorme violí, que gratava sense ritme ni
harmonia amb les dues mans, pretenent fer una gran
interpretació, el imbècil,de la melodia Judy O’Flannagan i
Paddy O’Rafferty.
Vist que la situació havia arribat a un estat tan deplorable,
vaig abandonar amb repugnància el lloc.. I ara sol·licito la
ajuda de tots els amants de la hora exacta i del bon
sauerkraut. Anem-hi tots en massa al Municipi i restablim
el antic ordre a Vondervotteimittiss, fent fora de la torra a
aquell homenet.
Saki
LA RETICENCIA DE LADY ANNE
Egbert arribà a la amplia sala mal il·luminada amb la
actitud de un home insegur, que no sap si està entrant en un
colomar o en una fàbrica de explosius, però disposat a
enfrontar-se a qualsevol de les possibilitats. La petita
discussió domèstica durant l’esmorzar no s’havia acabat, i
el assumpte era saber fins quin punt Lady Anne estava
disposta a reprendre o a suspendre les hostilitats. La seva
postura sobre el braç de la butaca prop de la taula era mes
aviat rígida i forçada; en la penombra de la tarda de
desembre els quevedos de Egbert no l’ajudaven quasi res a
distingir la expressió del rostre de Lady Anne.
Per trencar el gel que, tal vegada, surés a l’ambient, va fer
un comentari sobre la qualitat obaga de la llum. Tant ell
com Lady Anne solien fer aquella observació entre les
quatre i mitja i les sis de la tarda durant el hivern i finals de
tardor; formava part de la seva vida marital. No tenia
resposta precisa i Lady Anne no aventurà cap.
Don Tarquinio era ajagut a la catifa persa, aprofitant el
calor de la xemeneia amb superba indiferència envers el
possible malhumor de Lady Anne. La seva raça persa era
tan pura com la catifa, i el seu pelatge lluïa ja el esplendor
del seu segon hivern. El servent, que tenia inclinacions
renaixentistes, l’havia batejat amb el nom de Don
Tarquinio. De haver estat per ells, Egbert i Lady Anne,
l’haguessin dit Pelusa, sens dubte, però no eren persones
insistents.
Egbert es serví una tassa de te. Com no havien indicis de
que cessés el silenci per iniciativa de Lady Anne, va
preparar altre escomesa heroica.
- El meu comentari durat l’esmorzar va ser no mes
especulatiu – explicà – Però sembla que li has dat un
significat massa personal.
Lady Anne seguí immutable darrera la seva barrera de
silenci. El pinsà omplí la pausa amb una tonada de Ifigenia
en Tàuride. Egbert ho va reconèixer de immediat perquè
era la única melodia que xiulava el pinsà, i de fet, ho van
comprar per la fama que ja tenia de xiular-la. Tant Egbert
com Lady Anne s’haguessin estimat quelcom de semblant a
El Guardià del Rei, la òpera favorita de tots dos. En
qüestions artístiques tenien gustos similars. S’inclinaven
per el art honest i explícit, una pintura, per exemple, que
expliqués la seva pròpia història, amb la generosa
col·laboració del títol. Un cavall de guerra sense genet amb
la muntura i les rendes en obvi desordre, que ingressa
trontollós a un pati ple de dones pàl·lides i defallents, amb
la menció al costat de “Noticies dolentes”, se’ls hi
apareixia al cap com una interpretació inconfusible de
alguna catàstrofe militar. Podien veure el que la pintura es
proposava transmetre i explicar-ho als seus amics amb
menys capacitat intel·lectual.
El silenci persistí. Per norma general, després de quatre
minuts de mutisme introductori, els disgusts de Lady Anne
s’expressaven amb soltesa i marcada loquacitat. Egbert
agafà la gerra de llet i abocà part del contingut a la
escudella de Don Tarquinio; com la escudella ja era plena,
el resultat fou un desagradable desbordament. Don
Tarquinio contemplà la escena amb mostres de sorpresa
que s’esvaïren en una indiferència deliberada així que
Egbert l’invità a beure part del líquid vessat. Don Tarquinio
estava disposat a acomplir molt papers en la seva vida, però
el de aspiradora de catifes no era un d’ells.
- No et sembla que ens estem comportant de una manera
ridícula? – va dir Egbert, animat.
Si Lady Anne estava d’acord, no va dir ni un mot.
- Admeto que va ser culpa meva en part – continuà
Egbert, cada cop menys animat – Al cap i a la fi, no soc res
mes que un esser humà, ja saps. Sembla que oblidis que no
mes soc un esser humà.
Insistí en el dit, com si hagués hagut al·lusions infundades
de que ell tenia característiques de sàtir, amb prolongacions
de boc on acabaven les humanes.
El pinsà tornà a cantar la tonada de Ifigenia en Tàuride.
Egbert començà a deprimir-se. Lady Anne no bevia el seu
te. Tal vegada no es trobava be. Però quan Lady Anne
estava indisposta, no acostumava a ser molt discreta.
“ningú sap el que em fa patir la indigestió”, era una de les
seves frases favorites; però la falta de coneixement no mes
es podia deure a una lleu sordesa., doncs la quantitat de
informació disponible sobre el tema hagués proporcionat
suficient material per una monografia.
Era obvi que Lady Anne no estava indisposta.
Egbert començà a creure que era objecte de un tracte poc
raonable; per instint començà fer concessions.
- Es molt probable – observà, mentre tractava de ubicar-se
al lloc mes cèntric de la catifa que Don Tarquinio tingués a
be concedir-li – que la culpa sigui meva. Estic disposat, si
de aquesta manera puc recuperar els nostres moments mes
feliços, a esforçar-me per dur una vida millor.
Es preguntà vagament com ho podria fer. Ja una mica
gran, l’arribaven les temptacions de una manera confusa i
sense massa insistència, com el pobre ajudant de
carnisseria que demana unes estrenes al febrer per la única i
il·lusòria raó que no el va tenir al desembre. No tenia la
mes mínima intenció de sucumbir a elles com tampoc de
comprar els coberts de peix o les boes de plomes que les
dames es veien forçades a rematar durant tot l’any a través
de la secció d’anuncis dels diaris. Però, tot i així havia
quelcom de impressionant en aquella renuncia espontània a
possibles atrocitats latents.
Lady Anne no va dar senyals de estar impressionada.
Egbert la va mirar, nerviós, a través dels seus quevedos.
Sortir perdent en una discussió amb ella no era novetat.
Però sortir perdent en un monòleg si que ho era, i del mes
humiliant.
- Vaig a canviar-me per sopar - anuncià en un to que
pretenia tenir un matis de duresa.
Ja a la porta, un últim rampell de debilitat el va impulsar a
fer un altre intent.
- Ens estem comportant de una manera molt estúpida, no
creus?.
“Idiota” fou el comentari mental de Don Tarquinio quan
es va tancar la porta darrere del Egbert. Després aixecà en
l’aire les seves vellutades potes davanteres i va saltar amb
gràcia a un prestatge de llibres, just a sota la gàbia del
pinsà. Per primera vegada semblava notar la existència del
ocell, però la veritat es que estava duent un pla de atac
meditat durant molt de temps, amb la exactitud que sorgeix
de una madura reflexió. El pinsà, que se havia cregut una
mena de dèspota, es va reduir sobtadament a un terç del seu
tamany natural. Començà a batre les ales indefens i a
emetre aguts xiscles. Havia costat vint i set xílings sense la
gàbia, però Lady Anne no va donar senyals de intervenir.
Feia dues hora que era morta.
Marcel Schwob
LA PESTA
CCCCI e mille l’an corant
Nella città di Trento Ré Rupert
Volle lo scudo mio essor copert
De l’arme suo Lion d’oro rampant.
CRONICA DEL PITTI
A Auguste Bréal
Jo, Bonacorso de Neri de Pitti, fill de Bonacorso,
confalonier de justícia de la comuna de Florència,l’escut de
la qual fou cobert l’any mil quatre-cents u, per ordre del rei
Rupert, a la ciutat de Trento, amb un lleó rampant, vull
referir, pel be dels meus descendents nobles, el que em va
succeí quan començà a recórrer el mon cercant aventures.
A l’any MCCCLXXIV, jove i sense diners, fugí de
Florència per un dels grans camins amb Matteo, el meu
company. La pesta havia devastat la ciutat. La infermetat
era sobtada, i atacava en ple carrer. Els ulls es posaven
vermells i ardents, la gola enroquia i el ventre s’inflava.
Després la llengua i la boca es cobrien de petites bosses
plenes de aigua irritant. El malalt es sentia posseït per la
set. Una tos seca els agitava durant moltes hores. Després
els membres es posaven rígids a les articulacions, la pell
quedava esquitxada de taques vermelles i inflades, que
algunes persones en deien bubes. Al final, els morts
acabaven amb el rostre distés i blanquinós, macadures
sagnants i la boca oberta com una trompeta. Les font
públiques seques per la calor, eren envoltades d’homes
encorbats i macilents que intentaven mullar-se el cap.
Molts queien dins i els treien després amb ganxos de les
carenes, negres per fang i amb el crani destrossat. Els
cadàvers terrossos cobrien els senders pels que, durant la
estació, corre el torrent de la pluja: el fetor era insuportable
i la por era terrible.
Però en Matteo era un bon jugador de daus; molt en vem
alegrar així que sortirem de la ciutat i vem beure vi, al
primer hostal que ven trobar, en honor a la nostra salvació
de la mortaldat. Allà ens vem trobar amb mercaders de
Gènova i de Pavía; els hi vem desafiar, cubilet en ma, i en
Matteo va guanyar dotze ducats. Per la meva part, els vaig
reptar a un joc de taula, i vaig tenir la bona sort de
embutxacar-me vint florins d’or. Amb aquells ducats i
florins vem comprar mules i un carregament de llana; i en
Matteo, que havia decidit anar a Prusia, va aconseguir una
provisió de safrà.
Varem recórrer els camins de Padua a Verona, després
tornarem a Padua per abastir-nos de mes llana, i vem
continuar el nostre viatge fins Venècia. De allà, creuarem
el mar, vem entrar a Eslavonia, visitarem belles ciutats i
arribarem fins als límits de Croàcia. A Buda, vaig
emmalaltir de febres i en Matteo em va deixar sol a
l’hostal, amb dotze ducats, i tornà a Florència, on el
requerien certs negocis i on se suposava que havia de
trobar-me amb ell. Em vaig quedar a una cambra seca i
polsegosa, estès sobre un costal de palla, sense metge, i
amb la porta oberta a la taverna. La nit de Sant Martí,
arribà una companya de pifres i flautistes, i amb ella, uns
quinze o setze soldats venecians i tudescs. Després de
beure una bona quantitat de gerres, aixafar les tasses
d’estany i llançar els càntirs contra la paret, començaren a
ballar al so de un pifre. Les seves cares vermelles i
rodanxones passaren pel davant de la meva porta, i quan
em van veure recolzat sobre el costal, decidirem
arrossegar-me per la taverna, cridant “O beus, o mors!”
després d’això em llençaren al aire varies vegades amb la
manta, mentre la febre em martellejava el cap, i acabaren
ficant-me al costal i tancar-me la obertura al voltant del
coll.
Vaig suar molt, pel que, sens dubte, em va baixar la febre
encara que cremava de ràbia. Tenia els braços travats i
m’havien tret l’alfange, amb el que m’hagués llençat sobre
les soldats, inclús cobert de palla. Però a la cintura, sota les
calces, tenia un curt ganivet embeinat; vaig aconseguir
lliscar la ma i amb ell vaig poder tallar la tela del costal.
Tal vegada la febre encara me enardia el cap, però el
record de la pesta que havíem deixat enrere a Florència, i
que després es va estendre per Eslavonia, es va unir a la
meva ment a una idea que m’havia fet del rostre de Sila, el
dictador llatí del que parla Ciceró. Segons deien els
atenesos, el dictador semblava una móra espolvoritzada de
farina. Decidí terroritzar els soldats venecians i tudescs, i
com era al mig de una cambra on el hostaler guardava les
seves provisions i les fruites en conserva, trencà
ràpidament un sac ple de farina de blat.. Em refregà el
rostre amb la pols, i quan vaig tenir un color entre groguenc
i blanc, em vaig fer una petita ferida al braç amb el ganivet
i em vaig empastifar amb sang per tacar la capa de farina
de manera irregular.. Després vaig tornar a ficar-me al
costal i vaig esperar als bandits borratxos. Per fi, arribaren,
rient i trontollant; quan em varen veure la cara blanca i
sagnant començaren a xocar entre ells i a cridar: “La pesta,
la pesta!”
No havia recuperat les armes, i el hostal ja era buit. Em
sentí guarit, gràcies a la transpiració que em van causar
aquells rufians, així que començà el viatge a Florència, on
havia de reunir-me amb Matteo.
Vaig trobar al meu company Matteo vagant per la
campanya florentina, molt abatussat. No gosava entrar a la
ciutat, doncs la pesta seguia fent estralls. Vem canviar de
rumb i ens dirigirem, en la nostra recerca de fortuna, cap
els Estats del Papa Gregori. Pujarem en direcció a Avinyó i
ens creuarem amb bàndols de homes armats, que duien
llances, piques i arcs: semblava que els ciutadans de
Bolònia s’havien rebel·lat contra el Papa, a demanda dels
florentins (cosa que ignoràvem). Allà ver armà bons jocs
amb els membres de un i altre partit, tant a la taula com als
daus, de manera que vem guanyar prop de tres cents ducats
i vuitanta florins d’or.
La ciutat de Bolònia estava quasi abandonada, i ens
reberen a les cases de banys amb crits de gaubança. Els
quartos no eren entapissats de palla com a d’altres ciutats
llombardes; no faltaven llitotxes, encara que els catres eren
trancats la majoria. Matteo es va trobar amb una amiga
florentina, Monna Giovanna. Per la meva part, com no
m’interessava conèixer el nom de la meva acompanyant,
vaig quedar satisfet.
Vem beure en abundància el vi local i cervesa, i menjarem
confitures i pastelets. Quan li contà la meva aventura al
Matteo, va fingir que anava al wàter, va baixar a la cuina i
tornà disfressat de malat de la pesta. Les noies dels banys
sortiren disparades, llençant crits aguts, fins que es van
tranquil·litzar i s’aproparen a tocar, encara temoroses, el
rostre d’en Matteo. Monna Giovanna no va voler estar amb
ell i es va quedar tremolant en un racó, mentre repetia que
Matteo tenia febre. Mentrestant, Matteo – que estava molt
begut – va recolzar el cap entre els atuells dispersos sobre
la taula, que es sacsejava per mor dels seus rinxols, i en
aquell moment es va començà a semblar a una màscara de
fusta pintada, com las que usen els saltimbanquis a les
seves representacions rodaires.
Al final marxarem de Bolònia, i després de moltes
aventures arribarem a Avinyó, on ens vem assabentar que
el Papa ficava a la presó a tots els florentins, i els manava
cremar junt amb els seus llibres, com venjança per la
rebel·lió. Però varem ser advertits massa tard, doncs els
sergents del mariscal del Papa ens van sorprendre a meitat
de la nit i ens abocaren a les masmorres de Avinyó.
Abans de la tortura, vem ser interrogats per un jutge que
ens condemnà, el forma provisoria, al calabós, fins que se
iniciés el procés, i a pa i aigua, com era costum en la
justícia eclesiàstica. Per sort, aconseguí amagar entre la
roba la nostra bossa, que tenia una mica de polenta i olives.
El fons del calabós estava ple de llot, i la nostra font
d’aire era un respirall reixat a ras de terra, que donava al
pati de la presó. Ens van introduir els peus per uns forats e
uns ceps de fusta molt pesats i tenien les mans subjectes
amb carenes fluixes, de manera que els nostres cossos es
tocaven del genoll a la espatlla. El encarregat de la guàrdia
ens fa ver el favor de dir-nos que rem sospitosos de
enverinament, ja que el Papa havia sabut, per certs
ambaixadors, que los confaloniers de la comuna de
Florència tenien el propòsit de matar-lo.
Allà estàvem, en la penombra de la presó sense sentir un
sol soroll, ignorants de la hora del dia o de la nit, amb el
greu perill de acabar a la foguera. Vaig recordar aleshores
el nostre ardit, i vaig concebre que la justícia papal tal
vegada ens fes fora de la presó per por a la malaltia. Amb
gran treball vaig abastar la meva polenta i decidirem que en
Matteo s’empastifaria el rostre i es tacaria amb sang mentre
jo cridava per atreure els algutzirs. Matteo va preparar la
seva màscara i començà a dar roncs udols, com si fos malat
de la gola. Jo vaig invocar a Nostra Senyora mentre
sacsejava les carenes. Però el calabós era profund, la porta
massa gruixuda, i queia la nit. Vem suplicar en va curant
varies hores. Per fi vaig deixar de cridar, però En Matteo va
seguir gemegant. Li da un cop amb el colze perquè
descansés fins que albirés el dia; els seus gemecs es
tornaren mes forts. El vaig tocar a les fosques; les meves
mans no mes arribaven al seu ventre, q1ue em va semblar
inflat com un bot. I llavors la por es va apoderar de mi,
però seguíem lligats sense poder moure’ns. Mentre en
Matteo cridava amb veu ronca “Aigua, aigua!”, de una
manera similar a un udol desesperat de una canilla
desenfrenada, la pàl·lida llum del alba va irrompre a través
del respirall. Llavors una suor freda em va recórrer els
membres, perquè, sota la màscara de pols amb taques de
sang seca, vaig veure que estava lívid , i reconeixè les
crostes blanques i les supuracions vermelles de la pesta de
Florència.
Henryk Sienkiewicz
SACHEM
Qui hagués imaginat aquell vespre, contemplant aquell
circ monumental que s’aixecava a la plaça principal de
Antílope, que tot just quinze anys abans no hi havia ni
senyals de aquell poble tan florent. Cap blanc s’hagués
arriscat llavors a apropar-se a la confluència dels dos rius
on l’havien construït. Les poques cabanes indies
disseminades per el indret feien terror als colons alemanys
de la regió. Els seus ocupants, indis de Texas, coneguts
com els Serps Negres, sabien defensar a mort el seu
territori, i mes de un cap de europeu imprudent havia patit
el horror del escalpel.
No obstant, tal com eren les coses, la situació no podia
durar massa temps mes.
Una nit de lluna plena, uns quants centenars de cares
pàl·lides caigueren sobre la aldea dormida. L’endemà, el
triomf de la nova causa de la civilització era total.
Chiavatta - així es deia la aldea indígena – fou cremada, i
van passar a ganivet a tots els seus habitants, sense
distinció ni de edat ni de sexe. No mes fugiren de la
massacra alguns guerrers que en aquella època del any
solien caçar en les planures.
En quant va quedar arrasada la aldea, als seus destructors
se’ls hi va ocórrer que es tractava de un bon lloc per
establir-se, així que no es va tardar en que sorgís de les
cendres de la Chiavatta bàrbara, amb l’ajuda de la
immigració alemanya, una Antílope civilitzada.
En menys de cinc anys la poblaven dos mil habitants; i
aquella quantitat es duplicà i molt aviat es triplicà gràcies a
la explotació de les mines de mercuri de la comarca.
Conforme a la llei de Lynch, dinou guerrers Serps Negres
– els darrers que aconseguiren capturar – foren penjats set
anys després del trist i tràgic fi dels seus, a la mateixa plaça
on aquella nit tocava la banda del circ.
Amb gran soroll i estridència sonava la banda, i hauria de
haver estat molt perspicaç el que hagués pogut distingir,
entre el públic que esperava el començament del espectacle
– rics comerciants i modestos treballadors – als homes
despietats que, quinze anys enrere, cremaren i degollaren
als pobladors indis a aquella mateixa plaça festiva.
Els curiosos s’amuntegaven per milers en les grades del
circ. A que era degut tant d’èxit? Tal vegada al legítim
desig de divertir-se una estona després de un dur dia de
treball? Tal vegada al orgull de ser honrats amb la
companya del cèlebre circ Dean, la visita del qual posava
de relleu, de totes totes, la importància del poble? Per
aquestes raons, sense cap dubte, però també per altre de
mes important.
El número dos del programa deia:
Dansa a la corda fluixa a quinze metres del terra, amb
acompanyament de música, per el cèlebre acròbata
Sachem, “el voltor roig”, cap dels Serps Negres, i últim
descendent real de la rasa i únic sobrevivent de la tribu.
Una vegada, el honorable senyor Dean va explicar a la
Taverna que, quinze anys enrere, al passar per Santa Fe, es
va trobà a un indi moribund , acompanyat per un nen.
Abans de morir, el vell li va dir que el noiet, fill del
Sachem dels Serps Negres, era el legítim hereter del seu
pare assassinat, i com tal el corresponia esser el cap
indiscutible de la tribu destruïda o escampada. El fill,
adoptat per la companya del circ, es va convertit amb el
tems en el primer acròbata. I el senyor Dean, que fins
arribar a Antílope ignorava el que havia passat a Chiavatta,
es va assabentar aquella nit de que el seu equilibrista anava
a dansar sobre la tomba del seu pare.
I al divulgar-se la notícia, el Sachem es convertí en la
great attraction. Els burgesos de Antílope anaren en massa
al circ, ansiosos de veure al únic supervivent de una rasa
que havien aniquilat, per exhibir-lo davant de les seves
mullers i fills, i davant dels recens arribats de Alemania,
que mai en sa vida havien vist un indi en persona. Amb
quin orgull digueren:
- Mirin! Mirin! Aquest es l’últim dels Serps negres que
nosaltres exterminéssim!
- Ah! Herr! Ych!
Quina grata satisfacció per l’amor propi! Les
exclamacions de admiració es barrejaven amb els relats de
les proeses del passat, mentre que en tota la ciutat es sentia
una sola paraula, repetida una i altre vegada:
- Sachem...Sachem...
Des de el mati, aviat, dominant el seu terror, els nens mes
valents pillardejaven pel voltants del circ, i s’esforçaven
per mirar a través de les obertures, en mig de les taules mal
posades... I els nois mes grans, envalentits aquell dia per
un esperit guerrer, s’estufaven per la plaça principal, trient
pit de una manera amenaçant...
Per fi van donar les vuit.
Era una nit , meravellosa, clara y estrellada. Des de lluny,
la brisa escampava pel poble el perfum del taronger,
barrejat amb l’aroma de la malta.
Il·luminaven el circ grans resplendors de llums provinents
de enormes torxes de pegunta que flamejaven entre alts
plomalls de fum negre, i una immensa aranya de petroli
sobre la pista.
Fora, a la porta, s’amuntegaven persones que no havien
pogut aconseguir entrades. Assistien resignats a la desfilada
de carruatges de la companya y, sobre tot, miraven i
comentaven la gran pintura de una batalla entre els rostres
pàl·lids i els pèl-roges. Darrere el teló, mentre entrexocaven
les gerres de cervesa a les taules de la taverna, se sentien
veus que demanaven:
Frisch Wasser! Frisch Bier! Aigua fresca! Cervesa!
Però sonà una campaneta i es va fer un profund silenci.
Apareixeran sis palafreners, calçats amb botes, i es van
ubicar en dues fileres davant la entrada de la pista, prop de
les cavallerisses.
Irromp entre les fileres un cavall a galop, sense rendes ni
muntura, sobre del qual cavalca un núvol de mussolina,
betes i tuls.
Lina, la écuyère, fa la seva aparició.
Comença la funció, amb l’acompanyament de la
orquestra.
Lina es tan bella que la jove Matilde, filla del cerveser de
Oppunciagasse, plena de inquietud, s’inclina vers el jove
Floss, el seu veí i propietari de una grocery, i el mormola a
la orella:
- M’estimaràs sempre?
Galopa el cavall. Esbufega com una locomotora.
Peten els fuets en l’aire.
Els pallassos, alguns dels quals s’han llençat a la pista
darrere la ballarina, s’esgargamellen, criden i es peguen
sonores bufetades, mentre que la ballarina girà sense parar
a bast del seu corser.
Esclaten els aplaudiments, i es multipliquen quan ella
desapareix darrere la cortina.
El espectacle es magnífic!
Però la paraula Sachem!, Sachem! Corre de boca en boca
entre els espectadors en quan cessen els aplaudiments.
I mentre els pallassos, davant la indiferència general,
executen ganyotes simiesques, els palafreners duen grans
entaulats de fusta que col·loquen a ambdós extrems de la
pista.
Els músics deixen de tocar el Yankee-Doodle i entonen la
lúgubre ària de Don Juan.
En aquell moment els mossos del circ tènden el filferro
entre els dos empostats.
De sobte, el feix vermell de les bengales sorgeix a la
entrada i inunda la pista amb els seus sagnants reflexes.
Tots esperen angoixats al terrible Sachem, l’últim dels
Serps Negres.
Però, que passa?
No es l’indi el que apareix, sinó el director de la
companya en persona, el honorable senyor Dean.
Saluda al públic i pren la paraula:
Humilment suplico als honorables i benèvols gentlemen,
així com a les no menys honorables ladies, que es quedin
quiets, no aplaudeixin i guardin el mes absolut silenci,
perquè el jefe indi està irritat i mes furiós que d’habitud.
Les paraules causen una gran impressió i, cosa curiosa!,
les mateixes personalitats de Antílope que van destruir
Chiavatta fa quinze anys experimenten en aquell moment
una sensació molt desagradable.
Fa no mes un instant, mentre la bella Lina executava
cabrioles sobre el cavall, tots eren contents de trobar-se
prop de la pista, en aquell indret baix des de on es podia
apreciar la totalitat del espectacle. Ara, malgrat tot, llença’n
mirades tristes cap els graons mes alts del circ, sentint,
contra les lleis de la física mes elementals, que quan mes
baix i son mes s’asfixien.
Recordarà el Voltor Roig el passat ? Potser no havia
crescut al si de la companya del honorable senyor Dean,
composada d’alemanys? Seria possible que no hagués
oblidat? Sembla increïble.
El ambient, quinze anys de vida de circ, el èxit
embriagador, sens dubte ha influït a l’ànima del Serp
Negre.
Chiavatta! Chiavatta!
I ells mateixos, els bons alemanys, no es veritat que es
troben en un país que no era el seu, lluny de la seva pàtria, i
no mes pensaven en ella quan el business ho permetia?
Abans que tot, per cert, el mes important en menjar i
beure.
L’últim dels Serps Negres – com els burgesos de Antílope
– estava convençut , sens dubte, de aquesta gran veritat.
Però un xiulet salvatge provinent de les establies,
interromp de sobte les reflexions dels espectadors. I
Sachem, desprès de la impacient espera a la que se ha
sotmès al públic, al fi apareix a la pista.
Se sent, com un murmuri que sorgeix de la multitud ,
aquestes paraules:
- Es ell! Es ell!
I de seguida, el mes absolut silenci.
No mes les bengales espetarreguen a la porta.
Totes les mirades es claven a la figura del jefe indi que es
dreça al circ...sobre la tomba dels seus.
Te l’aspecte majestàtic... i l’altivesa de un rei.
La capa, folrada de ermini blanc, emblema dels caps de
les tribus, el cobreix el portament altívol, el cos àgil, i tan
salvatge que evoca al temible jaguar.
El rostre, com esculpit en bronze, recorda el cap del
àguila. I el brillen els ulls, amb un fred resplendor, dos
autèntics ulls d’indi, serens i inclús indiferents.
Deixa vagarejar la vista sobre la multitud, com si volés
triar una víctima. Li tremolen les plomes al cap. Del cinyell
penja una destral i un ganivet per arrabassar a les víctimes
el seu cuiro de cabell.
A la ma, alhora no sosté un arc sinó una llarga perxa, el
balancí del equilibrista de la corda fluixa.
I, llavors, quan s’atura al centre de la pista, llença un
esborronador crit de guerra.
Es l’alarit dels Serps Negres.
Els que van anihilar a la població de Chiavatta recorden
be aquell sinistre alarit. I, qui ho creuria, els mateixos que
quinze anys abans no tremolaren davant aquest udol dels
guerrers indis, perceben en aquell moment que la suor els
hi cobreix el front.
- Silenci!
El director s’apropa al jefe indi i li parla com si el volgués
apaivagar i calmar.
La fera ha sentit el efecte del fre?
Sens dubte, perquè alhora, calmat, Sachem es balanceja
sobre la corda de filferro.
Amb els ulls clavats a la enorme aranya de petroli,
avença.
El fil es doblega amb força i per moments es torna
invisible: sembla que el indi surés a l’aire.
Puja, baixa, avença, s’endarrereix, avença de nou, cercant
l’equilibri.
Els seus braços, estesos, coberts per la capa d’ermini ,
semblen gegantines ales.
Trontolla... Sembla caure! No! S’adreça!
Esclaten continguts, breus aplaudiments que després
s’apaguen.
Aleshores el rostre del jefe indi adquireix una expressió
aterradora.
Un resplendor terrible llueix a sa mirada fixa en les torxes
i de sobte li brolla un cant de guerra.
Quina cosa increïble! El cap indi cantant en alemany! I el
públic pensa, amb un sospir de alleujament: “Ja no coneix
la llengua de les Serps Negres!”
Però tothom segueix escoltant el cant que es torna cada
vegada mes violent. Es un barreig de cant i crida
planyívola, salvatge i ronc, ple de tons ferotges.
Se senten aquestes paraules:
Tots els anys desprès de les grans pluges, cinc cents guerrers sortien de
Chiavatta pels senders de la guerra, pels camins de les grans caceres de
la primavera.
I quan retornaven, els cuirs cabelluts dels rostres pàl·lids guarnien les
cintures, mentre suportaven el pes de la carn i de les pells dels bisons.
I en honor d’ells, en els envelats cantaven i ballaven plens de
gaubança, per la gloria del Gran Esperit.
Chiavatta era feliç! Les dones treballaven en els wigwams, les nenes es
convertien en belles donetes i els nois aprenien a ser grans guerrers.
Els guerrers morien en els camps de la gloria i sortien de cacera amb
els seus pares a la Muntanyes de Argent.
Mai la sang de dones i nens tintà les seves destrals, doncs els guerrers
de Chiavatta eren homes generosos.
Chiavatta era poderosa quan els rostres pàl·lids arribaren de l’altre
banda dels mars llunyans i calaren foc a Chiavatta.
Es van lliscar furtivament en els wigwams mentre tothom dormia, i
clavaren les seus ganivets al pit dels homes, dones i nens.
Ja no existeix Chiavatta! Sobre el seu terra els blancs han construït els
seus wigwams de pedra.
Ja no existeix la tribu massacrada! Chiavatta destruïda clama venjança!
La veu del cap indi s’ha enrogallat.
El seu balanceig a la corda fluixa sembla el vol del
arcàngel roig de la venjança mentre planeja
immisericordiós sobre la multitud de sers humans.
Fins el director Dean s’ha posat nerviós.
Un silenci sepulcral regna al circ sobre el que plana la
amenaça del cap indi.
No mes quedà un nen de tota la tribu!
Era petit i dèbil, però va jurar davant el Esperit de la Terra venjar als
seus!
Jurà que veuria, en mig de un mar de foc i de sang, les cadàvers dels
rostres pàl·lids, homes, dones i nens per igual...!
Els últims mots, quasi inarticulats, son mes un brogit que
un càntic.
Dels graons brolla un remor, semblant al esbufec del vent
huracanat.
Acuiten a les ments milers de preguntes sense resposta.
Que farà aquell tigre implacable...? Que presagia...? Es
venjarà...ell...tot sol? Ens hem de quedar o fugir? Defensar-
nos? Però, com?
- Was ist das? Was ist das? Que es això? Que es això?
Que està passant? – mormolen les aterridores veus de les
dones.
I en aquell moment sorgeix del pit del jefe indi un alarit
que no te gens de humà.
Es gronxa amb mes violència, salta sobre el taulat de fusta
que està sota la enorme aranya i aixeca vers ella la perxa
venjadora.
Un paorós pensament travessa com un llamp pel cap dels
milers de espectadors:
- Va a trencar la làmpada e inundarà el circ de petroli en
flames!
Un crit de terror surt de totes les goles.
Però... que passa?
Se sent una ordre:
- Que ningú es mogui! Que ningú es mogui!
El jefe indi ha desaparegut!
No ha cremat el circ? On es? On s’amaga?
Aquí està! Aquí està novament!
Sachem se ha quedat sense esma. Se’l veu cansat i
abatut... Sosté amb una ma un plateret de llauna, que passa
entre els espectadors, al temps que suplica amb veu
planyívola:
- Siguin generosos, dames i cavallers! Es el meu petit
guany!
S’omple el pit dels espectadors:
“Però, alhora... el cant, l’amenaça, la làmpada?!”, pensa el
públic. “Tot això formava part del programa? No mes era
un truc del director? Un cop d’efecte?”
I un diluvi de monedes de dolar i de mig dolar cau sobre
el plateret. Qui es el que gosarà menysprear al últim dels
Serps Negres? No es pas veritat que Antílope s’aixeca
sobre les cendres de Chiavatta?
Aquelles bones persones tenen un gran cor!
Després del espectacle, Sachem beu cervesa amb el
assassins del seu poble, en senyal d’amistat.
La influencia que exerceix el mitjà en el Serp Negre es
evident.
Franck R. Stockton
LA DAMA O EL TIGRE?
Fa molt, molt de temps vivia un rei semibàrbar, les idees
del qual – encara que una mica refinades i polides pel
caràcter progressista dels seus llunyans veïns, els llatins –
seguien essent ampul·loses, florides i desbordants, tal com
corresponia a la meitat encara bàrbara de la seva estirp. Era
un home de fantasia exuberant i, a mes a mes, de tan
irresistible poder que els seus capricis es convertien en
realitat tant sols desitjant-los. Tenia gran predilecció en
conversar amb si mateix, i en quan ell i la seva persona es
posaven d’acord amb alguna cosa, l’assumpte es duia a
terme sense dilació. Quan tots els membres del seu règim
domèstic i polític seguien amb docilitat els curs
preestablert, el seu caràcter era dolç i jovial, però quan
sorgia el mes mínim entrebanc, i alguns dels seus orbes es
sortien de les seves òrbites, es tornava encara mes dolç i
jovial, doncs res el complaïa tant com desfer malifetes i
aixafar desnivells.
Entre les adquisicions que havia aconseguit suavitzar a
mitges la seva barbàrie estava la de la arena pública on, a
traves de mostres exemplars de valentia viril o bestial, les
ments dels seus súbdits es refinaven i cultivaven.
Però inclús allà s’afirmava la fantasia exuberant i
barbàrica. El circ del rei fou bastit, no amb el propòsit de
donar al poble la oportunitat de sentir els èxtasis dels
gladiadors moribunds, ni de permetre’l contemplar el
inevitable desenllaç de un conflicte entre opinions
religioses i goles afamades, sinó amb finalitats mes aptes
per ampliar i desenvolupar les energies mentals dels
súbdits. El ampli amfiteatre, amb les galeries que
l’envoltaven, les misterioses voltes i els paisatges
invisibles, era un agent de justícia poètica, on es castigava
el crim o es recompensava la virtut, a traves de decrets
imparcials i incorruptibles del atzar.
Quan s’acusava a un súbdit d’haver comès un crim la
importància del qual podia interessar al rei, s’anunciava
públicament que en un dia concret la sort del acusat
quedaria segellada a la arena del sobirà, una estructura que
tenia ben merescut el seu nom, doncs, encara que el seu
disseny i el seu plànol provenien de terres llunyanes, el seu
fi sorgí del cervell de aquest home que no mes respectava
la tradició de satisfer la seva fantasia, com autèntic rei que
era, i que imposava a totes les manifestacions del
pensament i de la activitat humana el opulent
desenvolupament del idealisme barbàric.
Quan el poble es reunia a les galeries, el sobirà, envoltat
de la seva cort, s’asseia al tro reial a un costat de la arena i
feia una senyal. Als seus peus s’obria una porta i el acusat
sortia al amfiteatre. En front ell, a l’altre banda del recinte,,
hi havia dues portes idèntiques i contigus. El deure i
privilegi del reu consistia en apropar-se a les portes i obrir
una de elles. Podia triar la que volgués; no estava sotmès a
cap orientació o influencia que no fos la del ja esmentat
atzar, incorruptible e imparcial. Al obrir una de les dos,
sorgia un tigre afamat, el mes fera i cruel que haguessin
pogut trobar, que es llençava de immediat sobre el acusat i
els destrossava el mil bocins com càstig per la seva
culpabilitat. Una vegada resolt de aquesta manera el cas del
criminal, doblaven les campanes de ferro en senyal de dol,
sorgien forts gemecs de les goles dels planyívols
contractats per la ocasió, ubicats al vorell exterior de la
arena i, el nombrós públic, amb els caps inclinats i els cors
anguniats, marxaven lentament cap les seves llars,
lamentant amb gran pesadesa que quelcom tan jove i
atractiu, o tan vell i respectat, hagués merescut una sort tan
nefasta.
Però si el reu obria l’altre porta, apareixia una dama, la
mes apropiada per els seus anys i posició social entre tots
els súbdits femenins de Sa Majestat, i amb aquella dama el
casaven de immediat en qualitat de premi a la seva
innocència. No importava que el acusat ja tingués esposa i
família, o que els seus afectes fossin compromesos amb
una persona de la seva elecció; el rei no permetia que
qüestions tan insignificants interferissin als seus grans
projectes de retribució i recompensa. El mateix que en
l’altre cas, les cerimònies es duien a bon punt de immediat,
i a la arena. S’obria altre porta als peus del rei, i un
sacerdot, seguit per un seguici de coristes i donzelles que
tocaven alegres melodies amb corns daurats i pifres mentre
es movien al ritme de una dansa nupcial, s’apropava on era
la parella, l’un al costat de l’altre, i la boda es duia a terme
amb rapidesa i joia. Llavors repicaven les festives
campanes de bronze en senyal de felicitat, la gent donava
vivas, i el home innocent, precedit de nens que tiraven flors
al seu camí, conduïa a la núvia a la seva llar.
Aquest era el mètode semibàrbar del rei per administrar
justícia. La seva perfecta imparcialitat era òbvia. El
criminal no podia saber de quina de les portes sortiria la
dama; obria la que volia, sense poder imaginar si, al instant
següent, seria devorat o nuvi. En algunes ocasions el tigre
sortia de una porta; en d’altres, de la porta contigua. Les
decisions del tribunal no sols eren imparcials, sinó també
definitives; el acusat rebia el càstig de immediat si
resultava culpable, i si demostrava la seva innocència, era
recompensat a l’acte, de bo o mal grat. Era impossible
escapar als judicis de la arena del Rei.
La institució arribà a ser molt popular. Quan la gent es
congregava en un d’aquells dies de aquells gran judicis,
mai sabien si haurien de ser testimonis de una matança
sagnant o de una alegre boda. La inseguretat atorgava a
l’ocasió un interès que d’altre modus no hauria tingut. Així
doncs les masses es divertien i quedaven satisfetes, i la part
pensant de la comunitat no podia al·legar injustícia contra
aquest pla. Doncs no es així que la decisió quedava en les
mans del propi acusat?
El Rei semibàrbar tenia una filla tan exuberant com les
mes florides fantasies seves i amb un esperit tan apassionat
i autoritari com el seu. Com sol ocorre en aquets casos, era
la nineta dels seus ulls i se la estimava mes que a la resta de
la humanitat. Entre els cortesans, havia un noiet que
ostentava aquella puresa de sang i una humilitat de rang
que solen ser comuns als herois de les narracions
romàntiques, aquells joves que acaben per enamorar-se de
les princeses reials. La princesa es sentia molt satisfeta amb
el seu amant, doncs era atractiu i valent fins un grau
inigualable en tot el regne, i ella l’estimava amb una passió
que contenia la suficient quantitat de barbarisme per fer-la
ardent i fogosa en extrem. La relació amorosa va prosperà
alegrement durant varius mesos , fins que un dia el rei va
descobrir per casualitat el enamorament. No va dubtà ni
vacil·là en quant al compliment del seu deure. El jove fou
empresonat immediatament i es fa fixà el dia del judici al
circ del rei. Aquesta era, doncs, una ocasió de especial
importància, i Sa Majestat, igual que tot el poble,
s’interessà de una manera molt especial pels preparatius i el
desenvolupament del judici. Mai abans havia passat que un
súbdit gosés estimar la filla del rei. Anys desprès , coses
semblants es van tornar comunes, però aleshores no
deixaven de ser noves i, en gran mesura, esbalaïdores.
Varen buscar en les gàbies de tigres del tot el regne, a les
besties mes ferotges e implacables, a la fi de poder escollir
per la arena al monstre mes cruel; i jutges competents
examinaren amb cura les fileres de donzelles joves i
formoses de tota la contrada, amb el propòsit de trobar una
núvia adient per el jove, en cas que el atzar no li deparés un
destí diferent. Tothom sabia, per suposat, que els càrrecs de
l’acusació eren certs. El noi havia estimat la princesa; i ni
en ell, ni en ella, ni a ningú d’altre, se li hagués ocorregut
refutar-ho. Però el rei, de cap manera, permetria que un fet
així s’immiscís en els procediments de un tribunal que
tanta satisfacció i delit li proporcionava. Mes enllà del
resultat, la sort del jove estava abocada, i el rei obtindria un
enorme plaer estètic no mes observant la marxa dels
esdeveniments, els quals determinarien , a la cap i a la fi, si
el macip hauria fet be o mal estimant la princesa.
Arribà el dia fixat. Van acudir gents des de els indrets mes
propers i llunyans, i barraren les grans galeries de la arena;
i multituds, sense possibilitat de ingressar, s’amuntegaren
en les murs exteriors. El rei i la seva cort s’ubicaren en els
seus respectius llocs, en front de les portes bessones,
aquells fatídics portals, tan terribles en la seva igualtat.
Tot era llest. Es va donar la senyal. Es va obri la porta
ubicada sota la llotja reial i aparegué a la arena el amant de
la princesa. Alt, bell, ros, la seva entrada fou rebuda amb
un murmuri de admiració i ansietat. La meitat del públic
ignorava que hagués viscut entre ells un jove amb tanta
plantositat. No era pas sorprenent, doncs, que la princesa
l’estimés! Terrible situació en la que es trobava!
Mentre el jove avançava per la arena, es va girar, com era
costum, per inclinar-se davant el rei, però no pensava en
absolut en aquell personatge real. Tenia els ulls clavats en
la princesa, que estava asseguda a la dreta del seu pare. De
no haver estat per la meitat barbàrica de la seva natura, es
probable que la dama no hagués estat allà, però la seva
anima apassionada i ardent no li hagués permès faltar a una
ocasió que l’interessava de una manera tan terrible. Des de
el moment en que va aparèixer el decret que decidí la sort
del seu estimat en el circ del rei, no mes havia pensat, nit i
dia, en aquell gran esdeveniment i en els diferents aspectes
que l’envoltaven. Com tenia mes poder, influència i
caràcter que qualsevol altre persona que s’hagués interessat
en un cas semblant, va aconseguir el que mai ningú havia
aconseguit fins aleshores: tenir el secret de les portes.
La princesa sabia en quin dels dos recintes, ubicats darrere
les portes, es trobava la gàbia del tigre , amb el reixat obert,
i en quina es trobava la dama. Era impossible que a través
de les massisses portes, entapissades amb pells gruixudes i
pesants, li arribés cap soroll o pressentiment a la persona
que devia apropar-se per obrir el fermall de una de elles.
Però l’or, i la força de voluntat pròpia de la muller, li
revelaren el secret a la princesa. I no sols sabia en quin dels
recintes es trobava la dama ja llesta per presentar-se radiant
i ruboritzada tan bon punt s’obrís la porta, sinó també qui
era ella. La donzella triada per recompensar al jove acusat,
si arribava a demostrar la seva innocència darrere el delicte
de pretendre una persona de tant alt llinatge, era una de les
damisel·les mes belles de la cort... i la princesa la odiava.
Havia vist sovint, o cregut veure, que aquella formosa
criatura llençava mirades de admiració al seu estimat, i de
vegades, fins va arribar a pensar que les mirades era
advertides per el jove e inclús correspostes. En una i altre
oportunitat, els havia vist xerrant, un o dos moments tant
sols, però es por dir molt en tan poc temps. Tal vegada
parlaren de coses sense importància però, com ho podia
saber? La noieta era encantadora, i no obstant, s’havia
atrevit a posar els seus ulls en l’amant de la princesa, i amb
tota la intensitat de la sang salvatge heretada de infinites
generacions de avantpassats bàrbars, detestava a la dona
que es ruboritzava i tremolava darrere la silenciosa porta.
Quan l’estimat es va girar i les mirades de ambdós es
trobaren – mentre que la princesa romania asseguda, mes
pàl·lida i blanca que cap d’altre en el vast oceà de rostres
angoixats que la envoltaven – el jove va percebre, gràcies
al poder de la ràpida percepció que els hi es atorgat als que
fusionen les seves ànimes en una sola, que ella sabia
darrere de qual porta s’agotnava el tigre i darrere la que es
trobava la dama. El jove no hagués esperat menys de la
princesa. Coneixia el seu caràcter, i dins de si, en el mes
recòndit de la seva ànima, estava segur de que ella no
descansaria fins que aconseguís desvetllar la incògnita,
ignorada per tots els presents, inclús per el rei. La única
esperança del jove es basava en l’èxit de la princesa en
dissipar el misteri; I a l’instant en que la va veure, va saber
que ho havia aconseguit, com ja ho sabia en el mes fondo
de la seva ànima.
Fou llavors quan, amb una ràpida i ansiosa mirada, li
llençà la pregunta: “Quina?” La princesa el va comprendre
com si li hagués fet la pregunta a crits des de on era. No
havia temps per perdre. La pregunta sorgí com un llamp i
de la mateixa manera fou contestada.
El braç dret de la princesa estava recolzat sobre el parapet
encoixinat. Aixecà la ma i va fer un moviment ràpid i lleu
vers a la dreta. Ningú mes que el seu amant ho va veure.
Totes les mirades eren fixes en l’home de la arena.
El jove es va girar, i amb passa segura i firma caminà a
través del espai buit. Sense dubtar ni un instant, anà fins la
porta dreta i la obrí.
Ara be, el os del moll de aquesta història es el següent: va
sortir el tigre per aquella porta, o la dama?
Quan mes ho pensem, mes difícil serà la resposta. Exigeix
un estudi del cor humà que ens duria a través de tortuosos
laberints de passió, dels que ens seria molt difícil de sortir-
ne. Pensa-hi, estimat lector, no com si la decisió depengués
de tu, sinó de aquella princesa semibàrbara i apassionada,
de ànima incandescent sota els focs combinats de la
desesperança i la gelosia. Ho havia perdut, però qui
l’hauria de posseir?
Quantes vegades, en somnis i en hores de vigília, la
sobresaltava el horror i es cobria el rostre amb les mans al
imaginar que el seu amant obria la porta on l’esperaven els
cruels ullals del tigre!
Però quantes vegades mes l’havia vist a l’altre porta!
Com, si en els seus dolorosos somniejos, grinyolava les
dents i s’arrabassava els cabells al veure el extasiat delit del
jove mentre obria la porta a la dama. Com la seva ànima
agonitzava quan el veia córrer vers aquella dona, de galtes
enrojolades i ulls resplendents de triomf; quan la duia de
braçet, amb tot el cos radiant de felicitat per haver
recuperar la vida; quan sentia els crits alegres de la
multitud i el so esbojarrat de les joioses campanes; quan
veia al sacerdot apropar-se a la parella, seguit del seu
seguici festiu, per convertir-los en marit i muller davant els
seus propis ulls, i quan els veia allunyar-se plegats per el
sender de flors, acompanyats per la impressionant cridòria
de la benaurada multitud, on s’ofegava el seu crit solitari de
desesper i es perdia per sempre.
No seria millor per en ell, morir al moment, i esperar-la en
les beneïdes regions semibàrbares del etern avenir?
I, no obstant, aquell horrible tigre, aquells alarits, aquella
sang!
Havia pres la seva decisió al instant, però sol després de
nits i de dies de angoixosa deliberació. La princesa va saber
que el jove li faria la pregunta, decidí la resposta i, sense el
mes mínim titubeig , va moure la ma cap a la dreta.
El problema de la seva decisió no s’ha de prendre a la
lleugera. I jo no soc ningú per pretendre ser l’únic capaç de
resoldre-ho. Per tant els hi plantejo en a vostés. Qui va
sortir per la porta? La dama o el tigre?.
Mark Twain
EL DISC DE LA MORT
I
Eren els temps de Oliver Cromwell. El coronel Mayfair
era el oficial mes jove del seu rang en els exèrcits de la
Commonwealth; no mes tenia trenta anys. Malgrat la seva
jovenesa, ja era un veterà colrat pels rigors de la guerra,
doncs havia començat la seva vida militar als disset anys.
Va participar en molts de combats i el seu coratge al camp
de batalla li va valdre, poc a poc, el seu alt càrrec en el
servei i l’admiració dels homes. Però ara es veia en serioses
dificultats ; una ombra planava sobre el seu futur.
Queia la nit hivernal, i fora, assotava la turmenta i la
foscor. Dins, regnava un silenci melancòlic, doncs el
coronel i la seva jove esposa parlaren del dolor fins el
cansament, llegiren la Bíblia i pregaren l’oració de la nit, i
ja no podien fer altre cosa que restar asseguts, agafats per
les mans, mirant el foc, i pensar... i esperar. No haurien de
esperar molt de temps, ho sabien, i la esposa es va estremir
al fer-ho.
Tenien una sola filla, la Abby, de set anys, adorada pels
dos. La nena no tardaria en baixar a dar-les el petó de bona
nit, i el coronel decidí parlar en aquell moment:
- Eixuga’t les llàgrimes i aparentem alegria, pel seu be.
Hem d’oblidar de moment el que ha de ocórrer – va dir.
- Ho faré. Els guardaré al meu cor, que se està destrossant.
- I Acceptarem els que ens hagi de venir, i ho suportarem
amb paciència, sabent que Ell ho fa tot amb rectitud i
bondat.
- I dient: facis la Seva Voluntat. Si, puc dir-ho des de el
fons de la meva ànima i la meva ment... i també ho diria
des de el fons del meu cor, si pogués. Ah, si pogués! Si
aquesta estimada ma que premo i beso per darrera vegada...
- Calla, amor meu! Ja ve la nena!
Una petita figura de cabells arrissats, en camisa de dormir,
aparegué per la porta i va córrer vers el seu pare, que la
abraçà i la besà amb fervor una, dos i tres vegades.
- Papi!, no em besis així que m’enredes el cabell.
- Ah, ho sento, ho sento molt. Em perdones, estimada?
- Per suposat, papi. Però de veritat ho sents? No estàs
fingint, i realment ho sents?
- Jutja tu mateixa, Abby – i el coronel es cobrí la cara
amb les mans i simulà sanglotar.
La nena, plena de remordiments al veure el fet tràgic que
havia causat, començà plorar i a tirar de les mans del seu
pare i a dir:
- Ay, papi, si us plau, no ploris! Abby no ho ha dit
seriosament; Abby no ho farà mai mes. Si us plau, papi –
mentre tirava i s’esforçava per separar els dits, va veure
fugaçment un ull darrere de la ma, i exclamà – Ah, papi,
entremaliat, no estàs plorant! Es una broma! I ara Abby
se’n va amb la seva mamà perquè tu no tractes be l’Abby.
La nena intentà abaixar-se, però el seu papà la abraçà amb
força i li digué:
- No, queda’t amb mi, estimada. Papi s’ha comportat
malament i ho admet, i li sap molt de greu. Aquí està,
deixa’l que et besi les llàgrimes; li demana perdó a l’Abby,
i farà tot el que l’Abby li digui quer ha de fer, com càstig.
Ja els petons es secaren i ni un dels rinxols s’ha
despentinat... i el que Abby mani...
I es van reconciliar; en un instant tornà la alegria i es va
il·luminar, la cara de la nena que començà a acaronar les
galtes del seu papà, mentre nomenava el càstig:
- Un conte! Un conte!
Atenció!
Els pares van contenir l’alè i escoltaren. Passes, quasi
imperceptibles entre les ratxes de vent! S’apropaven poc a
poc – mes forts, mes forts – i desprès passaren de llarg i
van desaparèixer. Els pares respiraren alleugerits, i el papà
va dir:
- Vols un conte, has dit? Alegre?
No, papi, un de por.
El pare volia contar un conte alegre, però la nena insistí en
els seus drets... Tal com van acordar, podia obtenir el que
volés. El coronel era un bon soldat purità i havia dat la seva
paraula. Es va retre compte de que havia de respectar-la.
- Papi – explicà la nena no has de contar-me contes
alegres sempre. La dida diu que no sempre la gent viu
moments feliços. Es cert, papi?, ella diu això.
La mamà va sospirà, i tornà a pensar en els seus
problemes.
- Es cert, estimada – respongué el pare amb suavitat –
Sempre arriben les preocupacions. Es una llàstima però es
veritat.
- Ah, aleshores explica’m algun conte sobre elles, papi...
un de por, així tots tremolarem i farem veure com si es
passés a nosaltres. Mami, apropa’t i agafa l’Abby de la ma,
de manera que si es massa terrible, serrà mes fàcil que el
suportem tots plegats, saps. Ja pots començar, papi.
- Be, havia una vegada tres coronels...
- Ah, que be! Jo conec coronels. Es fàcil, perquè tu ets un
i se com es vesteixen. Continua, papi.
- I en una batalla van cometre una falta de disciplina.
Les paraules importants li van resultar agradables a Abby,
i aixecant la vista, plena de sorpresa i interès:
- Això es menja? Es bo, papi? – preguntà.
Els pares esbossaren un somriure, el coronel digué:
No, es altre cosa, estimada. Es van extralimitar en el
compliment de les seves ordres.
- I això es...?
- No, tampoc es menja, igual que l’altre. Se’ls va ordenar
simular un atac a un post molt defès en una batalla quasi
perduda , amb la finalitat de dispersar l’enemic perquè les
forces de la Commonwealth tinguessin la possibilitat de
retrocedir; però, duts per el entusiasme, van passar per alt
les ordres i van convertir la simulació en un fet real. Van
prendre el post per assalt, sortiren victoriosos i guanyaren
la batalla. El general es va posar furiós per la seva
desobediència. Els lloà molt però els va enviar a Londres
per sotmetre’ls a judici.
- Aquest es el gran general Cromwell, papi?
- Si.
- Ah, jo l’he vist, papi! I quan passa per davant de la
nostra casa, tan magnífic en el seu gran cavall, amb els
soldats, sembla tan...tan...be, no se com, no se que sembla
no estar content, i es nota que la gent te por. Però jo no el
tinc por perquè en a mi no em mira així.
- Ah, la meva estimada xerraire. Be, els coronels van
anar a Londres com presoners i, sota la seva paraula de
honor, els hi van permetre anar a veure les seves famílies
per darrera...
Atenció!
Es van quedar escoltant en silenci. De nou, passes, però
una vegada mes, passaren de llarg. La mamà recolzà el
cap sobre l’espatlla del seu marit per amagar la seva
pal·lidesa.
- Arribaren aquest mati.
- Però papi, es un conte de veritat?
- Si, estimada.
- Que be! Així està molt millor. Segueix, papi. Però,
mami! Estimada mami, estàs plorant!
- No em facis cas, preciosa. Estava pensant en...en...les
pobre famílies.
- Però, no ploris, mami; tot sortirà be...veuràs; els contes
sempre acaben be. Segueix, papi, fins la part en que
visqueren feliços i menjaren perdius; així ja no plorarà. Ja
veuràs, mami! Segueix, papi.
- Abans de deixar que tornessin a casa, els dugueren a la
Torre.
- Ah, jo conec la Torre! Des de aquí la podem veure.
Segueix, papi.
- Segueix-ho el millor que puc...sota les circumstàncies. A
la Torre, la cort militar els va jutjar durant una hora, els va
declarar culpables i els condemnà a ser afusellats.
- A morir, papi?
- Si.
- Ay, que dolents!
- Estimada mami, estàs plorant altre vegada. No ho facis,
mami; aviat arribarà la part bona...veuràs. Donat presa,
papi! Fes-ho per mami. Ho has de explicar mes ràpid.
- Si, ho se, però es perquè m’aturo molt per pensar,
suposo.
- Però no ho has de fer, papi. Has de seguir endavant.
- Molt be, doncs. Els tres coronels...
- Els coneixes, papi?
- Si, amor meu.
- Ay, a mi m’agradaria conèixer-los. Me encanten les
coronels. Creus que em deixarien donar-s’hi un petó?
- Un d’ells si, preciosa. Avia’m... dóna’m un petó per ell.
- Te, papi... i aquests dos son per els altres. Crec que si em
deixarien que els besés, papi, perquè els hi diria: “El meu
papà també es un coronel, i molt valent, i ell hagués fet el
mateix que vostés, així que no pot ser tan dolent, diguin el
que diguin aquelles persones, i no s’han de avergonyir de
res”. Llavors em deixarien besar-los, no es cert, papi?
- Deu sap que si, filla meva!
- Mami, ay, mami, no deus de plorar. Ja arriba la part
feliç. Segueix, papi.
- Llavors, alguns es penediren... tots, en realitat. Em
refereixo a la cort militar. I anaren a veure al general, i li
van dir que havien complert amb el seu deure – perquè era
el seu deure, saps – i ara li pregaven que perdonés a dos
dels coronels, i que no mes afusellaren al altre. Els hi
semblava que amb un seria suficient com exemple per
l’exèrcit. Però el general era molt sever i els hi va retreure
que havent dut a terme el seu deure i alleugerit la seva
consciencia, volessin induir-lo a ser menys i tacar de
aquella manera el seu honor de soldat. Però li respongueren
que no li estaven demanant res que ells mateixos no farien
si ocupessin tan alt càrrec i tinguessin a les seves mans la
prerrogativa del perdó. Això el va impressionar. Va fer una
pausa i es quedà pensant, mentre desapareixia la severitat
del seu rostre. Aleshores demanà que esperessin i es retirà
al seu gabinet a demanar consell a Deu per mitjà de la
oració. I quan tornà a sortir, els hi va comunicar: “Faran un
sorteig. Ho decidiran ells, i dos conservaran la vida”.
- I ho van fer, papi, ho van fer? I quin va ser el que va
morir? Ay, pobre home.
- No, es van negar.
- No ho van fer, papi?
- No.
- Perquè?
- Van dir que el que tragués el gra fatal es condemnaria a
si mateix a morir a través de un acte voluntari, i això no
seria altre cosa que un suïcidi, es digui com es digui.
Afirmaren que eren cristians i que la Bíblia prohibia als
homes que es traguessin la vida. Enviaren aquella resposta i
digueren que estaven llestos...i que executaren no mes la
sentencia de la cort.
- I això que vol dir, papi?
- Que... els afusellaran.
Atenció!
El vent? No. Tram...tram...r-r-r-amble, dam-dam...r-r-r-
amble, damdam...
- Obrin!, en el nom del general!
- Ay, que be, papi. Son els soldats! Deixa’m que els obri,
papi, deixa’m a mi!
Donà un salt, va córrer cap a la porta i la obrí, cridant
contenta:
- Passin, passin! Aquí hi son, papi! Granaders! Conec als
granaders!
Entraren els soldats i es posaren en filera amb les armes a
la espatlla. L’oficial saludà, mentre el coronel condemnat
es mantenia dret i tornava la salutació. La seva esposa
estava al seu costat, pàl·lida i amb les faccions contrites per
el patiment intern, però sense dar cap altre mostra de dolor,
mentre que la nena observava el espectacle amb ulls
guspirejats...
Una llarga abraçada, del pare, la mare i la nena. Desprès
l’ordre: “A la Torre...Marxin!” Llavors el coronel sortí de
la casa marxant amb pas i comportament militar, seguit de
la filera de soldats. Llavors es va tancar la porta.
- Ay, mami. No es cert que ha resultat maco? T¡ho vaig
dir, i marxen a la Torre, i papi els va a veure. Ell...
- Ah, vine als meus braços, pobre criatura innocent...
II
L’endemà, l’afligida mare no pogué deixar el llit. Els
metges i les infermeres eren al seu costat i de quan en quan
mormolaven entre ells. A Abby no li permetien entrar a la
cambra i li digueren que sortís a jugar, que la mamà estava
molt malalta. La nena, ben abrigada, sortí i va jugar una
estona al jardí, però llavors li semblà estrany, i també
malament que el seu pare fos a la Torre sense saber el que
estava succeint a casa. S’havia de remeiar aquella situació,
i ella ho faria en persona.
Una hora després, la cort militar va rebre ordres de
presentar-se davant el general. Aquest estava dret, arrufat
de front i en posició rígida, amb els artells recolzats a la
taula, i els indicà que estava llest per escoltar el informe.
- Els hi hem demanat que tornessin a considerar la seva
decisió – digué el portaveu – els hi hem pregat. Però
insisteixen. No faran el sorteig. Estan disposats a morir,
però no a profanar la seva religió.
La cara del Regent es va aombrar, però no va dir res. Es
quedà rumiant una estona i després exposà:
- No moriran els tres. Altres faran el sorteig – els rostres
dels membres de la cort lluïren de gratitud – vagin a
buscar-los i ubiqui’ls a aquesta cambra. Que si posin un al
costat del altre, amb les cares girades cap a la paret i els
canells creuats a la esquena. Aviseu-me quan hi siguin allà.
Quan es va quedar sol, va asseure’s i de sobte va donar
una ordre a l’assistent:
- Vagi i porti’m el primer nen que passi per la porta.
El soldat no va tardar ni un segon en tornar; duia l’Abby
de la ma, la roba de la qual estava quasi coberta de neu. La
nena se’n va anar dreta cap el jefe de Estat, aquell
formidable personatge que feia tremolar els sobirans i
poderosos de la terra no mes anomenar-lo, i es va asseure a
la seva falda.
- El conec, senyor – va dir la nena – Vosté es el general.
Le he vist. Le he vist mentre passava davant de casa
meva. Tothom el tenia por, però jo no, perquè vosté no
semblava enfadat amb mi. Ho recorda, veritat? Duia posat
el meu vestit vermell, amb guarniments blaus a la part del
davant. Se’n recorda?
- Be... espera, deixa’m veure...jo...
- Em trobava just davant de la casa, la meva casa, sap?
- Be, estimada criatureta, m’hauria de sentir avergonyit,
però el diré que...
La nena el va interrompre, en to de retret:
- Ja veig: no ho recorda. Perquè? Jo no mi he oblidat de
vosté.
- Ara si que em sento avergonyit, però no t’oblidaré mes,
estimada nena. Et dono la meva paraula. Em podries
disculpar un moment? I seguirem sent bons amics tota la
vida, veritat?
- Si, de veritat que si. No se com ho va poder oblidar.
Deu de ser molt oblidadís, però jo també ho soc, de
vegades. De tots modus, el puc perdonar sense cap
problema, doncs crec que vosté vol ser bo i fer be les
coses, i crec que també es molt bondadós...però ha de
donar-me una abraçada com fa el meu papi. Fa fred.
Et daré totes les abraçades que vulguis, amigueta meva, i
seràs la meva vella amiga per sempre, d’ara en endavant,
no es cert? Em recordes a la meva filla quan era una nena.
Ja no ho es, però era amable, dolça i delicada com tu.
Tenia el teu encant, petita encisadora, la teva irresistible i
dolça confiança en els amics i amb els estranys per igual,
aquella confiança que sotmet a voluntari esclavatge a
tothom que rebi el seu preciós afalac. Solia quedar-se
entre els meus braços, com ho fas tu ara i allunyava amb
el seu encant el cansament i les preocupacions del meu
cor, i li donava pau, com ho fas tu ara.. Érem camarades e
iguals, i companys de jocs. Ja fa molt de temps que va
desaparèixer i es va esvair aquell agradable paradís, però
tu me l’has dut novament. Rep per això la benedicció de
un home aclaparat, petita criatura, tu que suportes el pes
de Anglaterra mentre jo descanso!.
- La estimava vosté molt, molt, molt, molt?
- Ah, veiem que en opines: ella donava ordres i jo obeïa.
- Crec que vosté es encisador. Vol dar-me un petó?
- Amb gust...i, a mes a mes ho considero un privilegi.
Te...Aquest es per tu, i aquest es per ella. No mes m’ho
has demanat i podies haver-m’ho ordenat, perquè la
representes, i ho que em manis, ho haig de obeir.
La nena va aplaudir encantada davant la idea de aquella
gran promoció, i llavors sentí un soroll proper, el pas fort i
regular d’homes marxant.
- Soldats, soldats, general! Abby els vols veure!
- Els veuràs, estimada, però espera un moment. Haig de
encarregar-te una missió.
Entrà un oficial i va fer una profunda reverencia.
- Ja han arribat, Sa Altesa – anuncià, tornà a fer una
reverencia, i sortí.
El jefe del Estat li donà a l’Abby tres petits discs de cera,
dos de blancs i un de vermell fort: doncs aquella missió
segellaria la mort del coronel al que li toqués el vermell.
- Ah, que maco aquest disc vermell! Son per mi?
- No, estimada nina. Son per altres. Aixeca la punta de
aquella cortina, allà, i veuràs tres homes en filera, de
esquenes a tu i amb les mans darrere...així... cadascú amb
les mans obertes, igual que una tassa. Posa una de
aquestes coses en cadascuna de les mans obertes, i
desprès torna on soc jo.
Abby va desaparèixer darrere la cortina, i el regent
quedà sol.
- Sens dubte – va dir, pietosament – se m’ha ocorri’t
aquest bon pensament durant el meu estat de perplexitat, i
m’ho ha enviat Ell, que sempre es present per ajudar als
que vacil·len i cerquen el Seu auxili. Ell sap be on ha de
recaure la elecció, i ha enviat al Seu missatger lliure de
pecat perquè es compleixi la Seva voluntat. Altre
s’equivocaria, però Ell no s’equivoca. Els camins del
Senyor son meravellosos i savis... Beneit sigui el Seu Sant
Nom!
La petita fada tancà la cortina darrere de ella i es va aturà
un instant per examinar amb avidesa i curiositat el
mobiliari de la nefasta cambra., les rígides figures de la
soldadesca i als presoners. Llavors se il·luminà la cara de
alegria, i va dir: “Caram, un d’ells es el papi! Reconec la
seva esquena. Vaig a dar-li el mes bonic!” S’apropà
contenta i deixà caure els discs a les mans obertes;
desprès va treure el cap per sota el braç del seu papà,
aixecà el rostre somrient i exclamà:
- Papi!, mira el que tens. T’ho he donat jo!
El pare va fer una ullada al fatal regal, va caure de
genolls i, en un paroxisme de amor i compassió, va
estrènyer contra el seu pit al seu innocent i petit botxí. Els
soldats, oficials, els presoners en llibertat, tots restaren
paralitzats per un instant davant la enormitat de la
tragèdia. Però aleshores la commovedora escena els
trencà el cor, se’ls hi van omplir els ulls de llàgrimes i
ploraren sense pudor. Durant uns minuts, va haver-hi un
silenci profund i reverent. Desprès l’oficial de la guàrdia
es va avançà, de mala gana, i va tocar el presoner a la
espatlla, mentre li deia, amb suavitat:
- Em sap greu, senyor, però el deure m’ho ordena.
- Ordena que? – preguntà la nina.
- Me l’haig de emportat. Em sap molt de greu.
- Endur-se’l ? On ?
- A...a...Deu m’ajudi! A l’altre banda de la fortalesa!
- Però no pot. La meva mare està malalta i vaig a endur-
me’l a casa – La nena es va soltà, pujà a la esquena del
seu pare i li va passar els braços al voltant del coll. Abby
ja està llesta, papi. Anem.
- Preciosa nina, no puc. M’haig de anar amb ells.
La nina saltà a terra i mirà al seu voltant, perplexa.
Llavors va córrer vers l’oficial, donà un cop de peu al terra,
indignada, i l’escridassà:
- Le he dit que la meva mare està malalta! I m’hauria de
escoltar. Solti’l. Ho ha de fer!
Ay, pobre nena. Tant de bo Deu m’ho permetés, però
realment m’ho haig d’endur. Atenció, guàrdies! En filera!
Armes a la esquena...!
Abby va desaparèixer com un llamp.
No va tardar en tornar, arrossegant al general per la ma.
Davant aquella formidable aparició, tots els presents
assumiren posició de firmes, els oficials feren la salutació i
els soldats presentaren armes.
- Detingui’ls, senyor! La meva mare està malalta i
necessita al meu papà. Els hi he dit que el soltessin, però no
m’han escoltat, ni em van fer cas, i se’l estan duent!
El general restà immòbil, com atordit.
- El teu papà, filla meva? Ell es el teu papà?
Per suposat. Sempre ho ha estat. Creu que li hagués dat el
disc vermell a un altre, quan m’estimo tant al meu papi?
No!.
Una expressió de horror transfigurà el rostre del regent.
- Que Deu m’ajudi! – exclamà – Per culpa dels paranys de
Satanàs he comès el acte mes cruel que pot cometre un
home! I ja no te remei, no te remei. Que puc fer?
Angoixada i impacient, Abby exclamà:
- Perquè no diu que el soltin? - i començà a plorar –
Digui-l’hi que ho soltin! Vosté em va dir que donès ordres,
i ara, la primera vegada que l’ordeno que faci algo, no ho
fa.
Una llum suau il·luminà el rostre vell i arrugat del general,
i va posar la ma sobre el cap de la petita tirana.
- Gràcies a Deu – va dir – per aquesta promesa
impensada, aquest accident que ens ha salvat, i gràcies
en a tu, inspirada per Ell, per recordar-me el meu
jurament oblidat. Ah! nina incomparable! Oficial,
obeeixi les seves ordres...ella parla per mi. El presoner
està perdonat. Deixi’l en llibertat!
Barcelona, a 22 de febrer del 2012.
==========================================