Butlletí CC - 1

JULIOL 2017

CC BUTLLETÍ DE LA

COMUNITAT CARMELITANA

DE BADALONA

Martí Luter

Santa Teresa i la reforma 60 anys de presència Evangèlica al carrer Sagunt

Butlletí CC - 2

Comiat, però menys

Butllletí CC Núm. 90 - Juliol 2017

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Han col·laborat en la

redacció, correcció edició i distribució

d’aquest número:

Toni Antoja

Joan Badia, ocd Àngel M. Briñas, ocd

Josep Francesc Cahner Josep Castellà, ocd

Francesc Costa Josep A. Cuenca, pastor Míriam Díez Bosch

Carlos Hidalgo Enric Masdeu

Xavier Miró Antonio Monés Núria Perera

Meritxell Utset Joan Manel Prat

M. Pilar Serra David Rodríguez Cebrián

Consell assessor: Àngel Briñas, ocd

Antonio Monés David Rodríguez

Enric Masdeu Núria Perera

N o m’agrada dir que m’acomiado de la gent

d’una comunitat cristiana, sobretot quan hi he compartit tantes coses bones. I si

entre aquestes coses bones destaques la fe en Jesu-crist, aleshores tan sols puc dir: «a reveure», «fins

aviat».

Certament han estat sis anys molt satisfactoris.

El meu agraïment és per a tothom, principalment als religiosos amb els quals he viscut el caliu de la vida

comunitària. Sense ells m’hauria ofegat ben aviat. Però, també, el meu agraïment a tots vosaltres, els

laics, que formeu la comunitat cristiana i que l’en-riquiu amb la vostra fe, el vostre compromís i la vos-

tra entrega a les diferents activitats programades pels grups. I perquè són temps de vaques magres,

encara és més valuosa la vostra fe i més testimonial la vostra generositat.

La veritat és que mai no t’acomiades dels altres quan els altres han deixat “petjades invisibles” en la teva vida. Com vam dir el dia de la Pentecosta: «l’important no és la meta, sinó el camí». I em surt

del cor dir que el camí heu estat cada un de vosal-tres i que m’heu ensenyat a ser fidel, a mirar amb amor al desconegut, a caminar atent al meu interior,

a no defallir, a tenir paciència, a abandonar la rutina i recrear noves maneres de dir l’essencial, a despos-

seir-me, a fer les coses bé per amor. En fi, que el co-miat potser que el deixem per a una altra ocasió.

Àngel Briñas

Butlletí CC - 3

a fons

Aquest any 2017 es celebra el 500 aniversari de la Reforma Protestant impulsada pel religiós agustí Martí Luter, la qual va causar una dolorosa ruptura dins de la comunitat cristiana. Han pas-sat molts anys i la història ens ha anat ajudant a conèixer una mica millor com es varen produir aquells fets i el paper que hi jugaren uns i altres, catòlics i luterans, en els anys convulsos del Sa-cre Imperi Romanogermànic.

El Butlletí CC no podia ignorar i quedar al marge d’aquest esdeveniment i ha volgut apor-tar una mica més de llum i coneixements sobre els nostres germans cristians. Menys en uns mo-ments en què el papa Francesc demana intensifi-car la pregària perquè el “diàleg sincer entre ho-mes i dones de diferents religions comporti fruits de pau i justícia”.

Per tractar el tema de la Reforma Luterana, en Josep Francesc Cahner ens fa una introducció a la persona de Martí Luter i el seu entorn histò-ric. Cahner en els seus anys joves va estudiar en el Col·legi Alemany de Barcelona en el qual les classes de religió es donaven separades, segons la creença, protestant o catòlica, de cada família. En Josep Castellà, carmelita de Barcelona, ens dona una visió molt positiva sobre “Santa Teresa i la reforma protestant”. Josep Antoni Cuenca, pastor de l’Església Evangèlica del carrer Sagunt de la nostra ciutat, que enguany celebra el 60 aniversari del temple, i que l’any 2024 en farà 100 de presència dels protestants a Badalona, ens ofereix un esquema amb els fonaments bà-sics de la seva confessió i els reptes de futur que es plantegen. Completa aquest apartat un petit resum sobre la Reforma Luterana a Catalunya.

Butlletí CC - 4

A cavall dels segles XV i XVI, en el continent europeu s’es-

taven produint una sèrie de canvis en l’ordre establert: es

sortia de l’Edat Mitja i es produïa el Renaixement. El feudalisme

s’afeblia, la burgesia s’enfortia, en algunes ments es començava a

qüestionar l’autoritat absoluta dels governants. La cultura,

abans tancada en els mones-tirs, s’estenia gràcies a l’apa-

rició a mitjan del segle XV de l’invent de la impremta

amb tipus movibles per l’alemany Gutenberg.

a fons

No era estrany que es qüestionés l’au-

toritat absoluta de l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic per part dels se-

nyors feudals els quals, per altra banda, eren molt poc considerats amb la seva

gent, que vivien en grans estretors. Alguns d’aquests “nobles” eren part del que avui s’anomena jerarquia de l’església catòlica, o

alguns monestirs eren propietaris feudals d’amples extensions i dels seus habitants.

En aquest ambient varen sorgir diferents moviments dins l’Església que no accepta-ven l’autoritat de Roma, que era tan o més

temporal que espiritual. Un dels que van tenir més repercussió i que fou base de

molts d’aquells moviments és el que va

plantejar Martí Luter, i del que enguany es

commemoren 500 anys del seu inici.

Frare agustí

El 10 de novembre de 1483 va néixer a Eisleben (Saxònia, Alemanya) en Martí Lu-

ter, qui, segons la tradició, com a conse-qüència d’haver sobreviscut a la caiguda d’un llamp molt a prop seu, va entrar en un

convent de l’Orde de Sant Agustí. Allí va esdevenir un estudiós de la Bíblia y un teò-

leg de primer ordre, desenvolupant la seva Teologia de la Gràcia.

Tot va començar amb el seu convenci-ment que la compra d’indulgències era un abús de poder, i que no era el camí per es-

Josep Francesc Cahner

Butlletí CC - 5

curçar el temps d’estança de les ànimes al

Purgatori. El poble ignorant havia arribat a creure que la salvació es podia aconseguir

amb la compra de les indulgències. Els di-ners que s’obtenien per la venda de les

butlles anava destinat a les obres de cons-trucció de la Basílica de Sant Pere a Roma.

Segons la tradició no contrastada, el 31

d’octubre de 1517, es va clavar a la porta de l’església del Palau de Wittenberg un

document amb 95 tesis que Luter volia de-batre. Aquestes tesis, un cop traduïdes a l’alemany, gràcies a la impremta van tenir

una rapidíssima difusió pel territori de l’Im-peri. La resposta inicial de Roma va ser

menystenir-les.

L’excomunió

Després de molts tira i arronses, el 1521 en la Dieta de Worms, reunió dels prínceps del Sacre Imperi Romanogermànic, es va

excomunicar a Luter, i l’emperador Carles V (Carles I d’Espanya) el va declarar heretge.

Pel seu costat, l’Església va reaccionar millorant molts dels aspectes negatius des-

tacats pels protestants (no només els lute-rans) i fixant unes posicions clares en la Contrareforma que té el seu punt culmi-

nant en el Concili de Trento, i que a nosal-

tres ens toca de prop ja que fou el desen-cadenant de l’Orde de les Carmelites des-calces.

A les diferències de caràcter teològic, es varen sumar les reivindicacions polítiques,

ja que molts nobles de la baixa noblesa, és a dir petits terratinents, es van afegir a la

demanda de menys autoritat imperial i o papal. Prova d’això és que les condemnes es produïren en el si de dietes, l’equivalent

imperial a les corts generals als regnes es-panyols.

Les bases teològiques de la doctrina de Luter són, a grans trets:

—L’home només es pot salvar per la seva fe i la gràcia de Déu. No hi ha interces-sors per aconseguir la gràcia.

— El sacerdoci universal, és a dir la relació personal i directa del individu amb Déu sense que calgui que hi actuï com a mitjancer l’Església.

— La interpretació de la Bíblia no és exclusiva del clero, per això recomana la tra-ducció de la Bíblia a les llengües vernacles.

— La no existència del Purgatori.

— Només el Baptisme i l’Eucaristia són sagraments, doncs son els únics que apa-reixen en els Evangelis.

— El celibat dels sacerdots no ha de ser imperatiu.

Joan Calví, 26 anys més jove que Luter, va trobar en aquest la base per desenvolupar les seves tesis protestants.

Butlletí CC - 6

a fons

Això va desembocar en les guerres de

religió que assolaren Europa durant més d’un segle. Aquests fets van provocar un

enrocament i un extremisme en les posici-ons tant de catòlics com de protestants

que van impossibilitar un diàleg ecumènic durant moltíssims anys.

Branques diferents

No es pot parlar dels protestants com una sola confessió, ja que a més de les

idees de Luter, simultàniament Joan Calví va desenvolupar a Suïssa la seva teologia,

i el fet de que ambdues donen a la lliber-tat de l’home una gran preponderància, van anar sorgint un gran nombre de bran-

ques i encara avui en alguns llocs es fun-den Esglésies noves, sobretot en el Nou

Continent. A més, també Anglaterra va sortir de l’obediència a Roma, encara que per motius més polítics que doctrinals.

A Espanya una de les conseqüències de la Contrareforma va ser l’aparició i desen-

volupament de la Inquisició amb tota la

seva parafernàlia d’Actes de fe, tortures

etc. Això va marcar profundament la per-cepció que tenien els espanyols del segui-

dors de la Reforma i de tot el relacionat amb ella, portant entre altres resultats un

desconeixement general del que diferència les seves creences de les de l’Església Ca-tòlica. Aquesta ignorància es va perllongar

durant molt de temps, i arribà fins al prin-cipi del segle passat quan començaven a

aparèixer unes primeres sensibilitats ecu-mèniques.

Afortunadament, el Concili Vaticà II va

obrir unes portes que fan albirar un futur en què es valori més el que ens uneix que

no el que ens separa per arribar a ser un sol ramat.

Butlletí CC - 7

Redacció

En el segle XVI i posteriors, l’intercanvi comercial i la immigració promovien el pas

cap a Catalunya de ciutadans occitans i francesos i, amb ells, de les idees luteranes que havien aconseguit assentar-se en al-

guns sectors dels països veïns.

La Inquisició va ser l’eina al servei de la

monarquia i l’Església que va impedir des de bon començament qualsevol arrelament

de la Reforma Protestant a Catalunya. A Barcelona, el primer auto de fe tingué lloc l’any 1539.

Prop d’un miler de persones, la majoria estrangeres, van ser perseguides pels tri-

bunals inquisitorials fins ben bé a principis del segle XIX, fet que portà a l’exili nom-

brosos protestants catalans. És el cas de l’humanista Pere Galès, nascut l’any 1537 a Ulldecona, el qual va viatjar per dife-

rents llocs d’Europa. Denunciat a causa d’unes disputes teològiques, el van acu-

sar de ser hugonot (nom que rebien els membres de l’església protestant a Fran-ça), va acabar sent detingut per la Inqui-

sició a Occitània i empresonat a Saragos-sa, on va morir el 1595.

A principis del segle XIX es funda la Societat Bíblica Britànica i Estrangera,

amb la finalitat de difondre arreu del món la Bíblia. La primera edició moderna dels textos del Nou Testament en català la

van fer pels protestants a Londres l’any 1832. Entre els prescriptors trobem el

barceloní Francesc de Paula Ruet. Acusat d'heretgia, va viure exiliat a Gibraltar des

d’on projectarà la seva tasca missionera a Algèria entre els catalans residents.

Poc a poc, en èpoques més liberals, de

la mà d’alguns pioners es van anar obrint algunes capelles a Catalunya i les Illes,

però no serà fins els anys 30 del segle

XX, amb la República, que la normalitat es vagi imposant i es puguin obrir esglé-

sies, escoles i, fins i tot, un hospital.

Va ser un miratge, perquè amb l’adve-

niment de la dictadura es produí un retro-cés important. El protestantisme s’exilià o sobrevisqué a les catacumbes durant uns

quants anys, després dels quals es passà a una etapa de “laissez faire” fins a la Llei

Orgànica sobre la Llibertat Religiosa pro-mulgada els primers anys de la nova eta-pa democràtica.

Actualment, l’església Evangèlica és la segona confessió religiosa de Catalunya

en nombre de f¡dels, amb més de 600 centres de culte arreu del territori. El

creixement dels darrers anys és degut, en gran part, als emigrants protestants pro-cedents d’Amèrica del Sud, de l’Àfrica

subsahariana i de determinats països de l’Est d’Europa.

Butlletí CC - 8

L’Església Catòlica reaccionà a la refor-

ma luterana amb la contrareforma. Aques-ta proposta d’acció posarà als ulls del nos-

tres contemporanis més en les ombres (Inquisició i censura) que en les seves

llums (Santa Teresa de Jesús, nous ordes femenins i masculins), de la mateixa mane-ra que la lluita polìtica-religiosa entre pro-

testants i catòlics alimentarà durant segles una hostilitat mútua brutal plena de preju-

dicis que ara ens sembla tan antiga com intolerable, en tractar-se en els dos casos de seguidors amics de Jesucrist.

Les iniciatives actuals del Papa Francesc envers la reconciliació amb moviments lu-

terans ens obre els ulls a la verdadera his-toria que s’escriu més amb l’esperit que no

amb la ploma o la impremta. En un context molt difícil de lluites i passions, Teresa d’À-vila es presenta, en la seva realitat més

profunda, més com una gran reformadora de la vida cristiana que no pas com una

figura cabdal de la contrareforma.

Inicialment, la narració de l’escenari, tal

com arriba a les seves orelles, l’aclapara

(Estáse ardiendo el mundo...). Les notícies

que rep del món protestant venen princi-palment dels hugonots francesos, no pas

dels luterans de l’Europa central i dels qui gairebé no té notícies. Hi ha entre els dos

grups serioses diferències de matisos que no són indiferents en provocar les reacci-ons de Teresa, principalment en el tracte

de l’eucaristia.

La reforma de Teresa de Jesús serà un

projecte que naixerà fonamentalment des de dintre de l’església que viu, i que el veu urgent en la mateixa fraternitat de les

monges del monestir de l’Encarnació, la petita església familiar d’on traurà les eines

i els materials per començar una nova edi-ficació, com serà el Carmel de Sant Josep.

La reforma, doncs, la veu com un assump-te primordial de tota l’Església global que es consolida en les actuacions locals com la

seva de part de persones que s’esforcen per trobar el nexe que uneix tots els mem-

bres de l’església de Crist i defuig de les sospites entre creients i de la guerra que

els separa.

Josep Castellà i Sarriera, ocd

a fons

Butlletí CC - 9

Aquest nexe un dia el troba al peu de

la creu: va ser definitiva per Teresa l’e-xperiència que succeí un dia quan, en-

trant en el seu oratori té aquesta vi-sió:“Era de un Cristo muy llagado y tan devota que, en mirándola, toda me tur-bó de verle tal, porque representaba bi-en lo que pasó por nosotros. Fue tanto lo que sentí de lo mal que había agrade-cido aquellas llagas, que el corazón me parece se me partía y arrójeme cabe El con grandísimo derramamiento de lágri-mas, suplicándole me fortaleciese ya de una vez para no ofenderle”.

No és difícil entendre com d’aquesta

experiència brolla també no només la conversió personal sinó el sentiment de

la comunió ecumènica universal prescin-dint de tots els límits de les confessions, ja que al peu de la creu no som comp-

tats ni diferenciats com a catòlics, pro-testants o ortodoxos. Sota la creu de

Crist les nostres “mans buides” de gràcia són omplertes per igual. Com més ens

acostem a la creu, més ens unim els uns amb els altres. La creu de Crist ens des-cobreix com a fills de la mateixa gràcia i

com amics a la mateixa comunió de l'Es-perit. En aquesta comunió al peu de la

creu, Teresa d'Àvila no només és una "santa" i "doctora" catòlica, sinó, i so-bretot, germana de tots els amics de

Déu sobre la terra. Teresa i Luter es tro-

ben en aquest punt. Apartant-se de la mística transcendental, assenyalen a la

humanitat de Crist, el Déu crucificat, com el camí que mai es pot deixar. La

mística cristiana és mística de la creu i experiència eucarística.

Com han concebut Teresa i Luter

aquesta mediació de la humanitat de Crist en el coneixement de Déu i el co-

neixement propi?

La font d'aquesta amistat amb Déu ve de l'oració. Una oració que, per als dos,

ja no és l'oració dels esclaus que implo-ren al Senyor i al mateix temps li tenen

por; ni l'oració confiada dels nens que criden al seu Pare del Cel. En l'amistat

divina, l'orant no solament reclama per a si a Déu, sinó que participa de la responsabilitat de Déu sobre el

món. Heus ací com dos camins molt distants conflueixen en una mateixa vo-

luntat reformadora i renovadora de l’-església universal, submergits en el ma-

teix centre: Crist. Trets tots el vestuaris i els decorats, de les seves diferents his-tòries i procedències, descobrim en el

cor de la història la voluntat de dues ac-cions positives, malgrat que, per les cir-

cumstàncies i l’entorn, no acabin bé de la mateixa manera.

Butlletí CC - 10

a fons

Fonaments i principis

L’Església Baptista de Badalona, mirant el passat i vivint el present, encara un futur de reafirmació de la seva fe amb un seguit de rep-tes per als propers set anys que l’aproparan al centenari de la seva presència a la ciutat.

Es defineix com a Cristiana i Protestant vinculada a la Reforma de Martí Luter, fet del qual ara es celebra el 500 aniversari, i que es fonamenta en cinc puntals:

- Sola Gratia: la salvació prové de la gràcia de Déu, és un do seu.

- Sola Fide: la fe en la salvació, procurada pel sacrifici de Jesucrist a la creu. Les bones obres i altres mòbils penitencials devaluari-en els mèrits del sacrifici.

- Sola Escriptura: la Bíblia és la Paraula de Déu. Cal fer-la accessible i interpretada in-dividualment.

- Solus Christus: la salvació prové de Jesu-crist, sense cap més intercessió.

- Soli Deo Gloria: Només a Déu, creador i salvador, pertany la glòria.

60 anys de l’Església Baptista al carrer Sagunt Cap el 2024, 100 anys de protestantisme a la ciutat

Butlletí CC - 11

També, com a església Baptista, es basa en uns Principis: seguiment a Jesús (Cristològic), autoritat de la Bíblia (Bibliològic), govern con-gregacional i democràtic (Sociològic), establi-ment de noves esglésies que promouen el Reg-ne de Déu (Missioner), llibertat religiosa i de consciència (Espiritual) i separació Església-Estat (Polític).

Mirant el futur

Els reptes de futur la situen com una Esglé-sia compromesa amb la realitat actual. De cara endins, conforma una comunitat d‘amor, fra-ternal, igualitària i de reconciliació. Es conside-ra Poble de Déu que acull i estudia la Paraula i la predica, i que viu la seva fe en lloança, ado-ració, atenta als dons de l’Esperit Sant, celebra-tiva dels sagraments del Baptisme i el Sant So-par. Els seus membres procuren ser agents de missió, proclamant Esperança i Pau.

De cara a l’exterior, vol accentuar els seus trets com a comunitat oberta al diàleg ecumè-nic i interreligiós (participa en les celebracions conjuntes amb altres comunitats cristianes de la ciutat), profètic, polític, científic, social (sempre atenta a les necessitats del pròxim) i crític.

En ella, prevalen els valors de la humilitat i la senzillesa, lluny de la postveritat i el bonis-me. Es mostra propera a la realitat humana, a la fragilitat, la vulnerabilitat, l’alegria, la il·lusió, el respecte, la llibertat, el patiment, l’espe-rança...

Aquesta és i vol ser l’Església Baptista de

Badalona.

* Aquest article ha estat escrit amb material

proporcionat per Josep Antoni Cuenca, pastor

de l’Església Baptista de Badalona

L’any 1924 trobem les primeres notícies sobre la celebració de cultes i serveis religiosos de manera habitual de la comunitat protestant a Badalona en domicilis particulars. Pos-teriorment, amb l’ajuda d’una corporació evangèlica nord-americana, van poder comprar un local al carrer República Portuguesa, que aviat es feu petit. A la dècada dels seixanta, de forma molt discreta, ja que no tenien gens clara la reacció de les autoritats ni dels veïns en aquells anys de forta pressió del nacionalcatolicisme, decidiren estudiar la possibilitat d’aixecar un edifici més adient a les necessitats de la comunitat Per aquest motiu, demanaren llicència d’obres per edificar un local “destinat a despatx i vivenda”. Les obres foren sufragades en gran part per aportacions de les com-unitats evangèliques americanes. L’any 1967, el dia de la inauguració, quan els responsables de la construcció comunica-ren als fidels el trasllat a l’església nova, les reaccions foren de sorpresa, d’incredulitat i de gran emoció. Tot s’havia portat amb tanta discreció que la gran majoria no sabia res del que s’havia fet. Tanmateix, la normalitat plena no s’aconseguí fins uns anys més tard amb la publicació

de la Llei de Llibertat Religiosa i la posterior aplicació a partir de 1968.

Butlletí CC - 12

Compartir el goig de la presència del

Senyor

-Volem fer nostra una idea que la litúrgia

proposa aquests dies: «Aquest és el dia en què venç el Senyor, alegrem-nos-en i cele-

brem-lo». Sí, el Senyor s'ha fet present en-tre nosaltres als moments d'oració, de refle-xió conjunta i de fraternitat i ha omplert els

nostres cors de goig i d'esperança. Déu continua la seva obra d'amor al món, a l'Es-

glésia, en les nostres comunitats i en cadas-

cun de nosaltres. Així ho hem viscut en aquests dies i per això volem compartir-ho

amb vosaltres.

Contemplar el passat

- L'Església ens ha convidat en diferents ocasions a mirar al nostre passat amb agra-ïment. Som hereus d'una rica història caris-

màtica que va començar a la ciutat d'Àvila i que al llarg del temps ha anat creixent i

RESUM DEL MISSATGE CAPITULAR Adreçat als carmelites descalços, a les carmelites descal-ces, al Carmel seglar i a les persones que d'una o una altra manera compartiu la vocació carmelitana teresiana.

Butlletí CC - 13

desenvolupant-se en nous contextos geo-

gràfics i culturals. Ens ho recorda la presèn-cia en el capítol de dos germans nostres del

vicariat d'Uruguai, Paraguai i Bolívia, i d'al-tres dos de la delegació de Burkina Faso,

Costa d'Ivori i Togo.

- Tal com ensenya el papa Francesc, «parar esment a la pròpia història és indispensable

per mantenir viva la identitat i enfortir la unitat de la família i el sentit de pertinença

dels seus membres. No es tracta de fer ar-queologia o conrear inútils nostàlgies, sinó de recórrer el camí de les generacions pas-

sades per redescobrir en ell l'espurna inspi-radora, els ideals, els projectes, els valors

que les han impulsat».

Mirar endavant

- La santa Mare també ens demana que mi-rem endavant, comprometent-nos en la construcció d'un futur més evangèlic, essent

protagonistes de la nostra història: «[…] Ara comencem, i procurin anar començant sem-

pre de bé en millor».

La gran família

- Les carmelites descalces es van fer pre-sents a l'aula capitular i ens van recordar que la santa mare diu «germans i germanes

meves» perquè es refereix a tots els mem-bres de la nostra família: a elles (les mon-

ges), a nosaltres (els frares) i als seglars de la OCDS, que també ens van visitar. Volem caminar plegats, com a membres d'una úni-

ca família en la qual cada branca viu el ca-risma d'una manera peculiar.

- Estem convençuts que l'Església només pot renovar-se conjugant una doble fidelitat:

als seus orígens (Jesús, l'evangeli, les pri-meres comunitats) i al moment històric con-cret que ens toca viure en cada època (amb

les seves llums i les seves ombres, les seves alegries i els seus traumes). Això serveix

també per a la nostra família religiosa.

Els reptes de futur

- Som conscients que la fidelitat no pot con-sistir a repetir els comportaments dels qui

ens van precedir, sinó a imitar les seves ac-tituds davant les diferents circumstàncies

que a ells els va tocar viure, a ser audaços per respondre als reptes que se'ns presen-ten avui, com ells ho van ser per respondre

als que se'ls van presentar al seu moment.

- També, som conscients de les dificultats

que afronta la vida consagrada en general i la nostra província religiosa en particular: la disminució de vocacions i l'envelliment, la

inseguretat financera, la irrellevància social, les insídies del relativisme i de l'individualis-

me... Però, segueix ressonant la paraula del Senyor ressuscitat, que ens repeteix: «Jo

sóc amb vosaltres dia rere dia». Par això, ens cal anar descobrint la presència del Se-nyor en les nostres vides, en les nostres

comunitats, a la nostra província.

- Per això volem considerar el temps present

com una oportunitat de gràcia, com un mo-ment de salvació, sabent que «aquest és el

dia en què va actuar el Senyor» i que no en tenim un altre per estimar-lo, per col·laborar amb ell en el seu projecte de salvació.

Els germans ancians, els joves, la Mare

- Encomanem al Senyor als nostres germans

ancians i malalts. A ells els demanem que segueixin mantenint amb la seva oració els projectes de la província.

- Als nostres joves en formació els animem a créixer cada dia en la intimitat amb Crist,

el millor germà, amic, mestre, company de camí, Senyor i servent nostre per amor.

- Posem en mans de la Mare de Déu, mare i bellesa del Carmel, i del seu espòs sant Jo-sep la vida de la província. Volem aprendre

d'ells a servir a Crist i als germans amb to-tes les nostres forces.

Butlletí CC - 14

Sóc el Carlos, el Carlos Hidalgo de la

catequesi de confirmació i tinc 13 anys.

Em demanen com em vaig sentir a l’in-

l’interpretar a Jesús en una obra de tea-

tre per a infants. Us en faig cinc cèn-

tims... perquè em sentia nerviós però alhora segur de mi mateix.

“Jo sóc Jesús, fill de Josep i Maria,

l’amic dels dotze...” Així començava l’o-

bra de teatre dels passats 10 i 11 d’abril de 2017.

Quan em van demanar fer l’obra de

teatre de Quaresma interpretant el pa-per principal, ja que deien que ho feia

molt bé, vaig dir que sí. Sentia a Jesús

bastant proper ja que com a mínim es-

colto parlar d’Ell un cop per setmana a la

cate.

Varem estar assajant molts dissab-

tes a l’hora de catequesi, i cada setmana

m’havia de saber una mica millor el pa-

per, els gestos, les posicions i saber no

posar-me nerviós i vocalitzar correcta-

ment.

A la cate ens van explicar els esde-veniments que va passar Jesús segons

la situació política i religiosa d’aquell

temps.

Quan van arribar els dies 10 i 11 d’abril vaig sortir corrent de l’escola per-

què no arribava a temps. Vaig entrar,

em van vestir i quan es va obrir el teló i

vaig veure a la meva família em vaig po-

sar molt nerviós, però al final em va sor-

tir molt bé i després em va felicitar tot-hom, fins i tot gent que no coneixia.

Quan vaig sortir a l’escenari pregant

tenia una mica de vergonya al ajupir-

me, però ho vaig fer per Ell.

M’ha agradat molt aquesta experièn-

cia i espero poder-la repetir any rere

any i poder explicar la passió de Jesús una mica més als infants que estan a

punt de fer la primera comunió.

Catequesi d’infants Carlos Hidalgo

Espero poder repetir aquesta experiència any rere any i poder explicar la passió de Jesús una mica més als infants

Butlletí CC - 15

Butlletí CC - 16

També havia viscut un tríduum pasqual al

Monestir de Sant Benet, de Montserrat, a l’ho-l’hostatgeria, on l’experiència era d’encara més

recolliment amb l’enriquiment de conèixer i compartir per uns dies la vida monàstica. Una altra experiència havia estat participar en les

Jornades de Reflexió per a Joves de Montser-rat, tres caps de setmana durant l’any, amb un tema central d’un conferenciant, pautes de re-

flexió, acompanyat d’estones de pregària. A hores d’ara encara sento dins meu l’emoció

que era pregar per la nit a la Basílica de Mon-tserrat buida, en un ambient de recolliment impossible de viure fora d’aquelles Jornades.

Però els anys van passar: vaig finalitzar la universitat, vaig començar a treballar, a viure

en parella, van arribar els fills... i com a quasi tothom li succeeix, de mica en mica la religió anava quedant restringida a l’àmbit de la Par-

ròquia o de la Comunitat. Amb la millor de les voluntats i de la implicació que en cada mo-

ment era possible. Personalment, però, aquell sentiment de connexió intensa amb la pregària i la fe poques vegades l’havia tornat a sentir. I

en qualsevol cas, de manera molt puntual. La rutina de les litúrgies i dels cursos em va fer entrar en una espècie de cicle vivencial monò-

ton.

Aquest any, però, mitjançant vells contactes

retrobats, ens vam engrescar a participar en la Pasqua Familiar de Vic. Desenes de famílies d’arreu de Catalunya ens vam trobar de Dijous

Sant a Diumenge de Glòria a l’antic seminari per a compartir la celebració i reviure experièn-

cies d’anys molt passats. La Pasqua Familiar de Vic és la continuació de la Pasqua Jove de Sant Tomàs, que uns quants joves que hi havien

participat no van voler deixar perdre en fer-se

adults. I, poc a poc, encara ha anat creixent més. És una troba da autoorganitzada pels par-

ticipants, amb el suport litúrgic dels pares Cla-retians.

Un lema conductor (“Som diferents... dialo-guem!”) va lligar totes les celebracions, pregà-ries i vetlles. El programa era intens: a banda

de la litúrgia del tríduum, el dia començava i acabava amb estones de pregària i durant la jornada hi havia activitats de reflexió en grups,

una ruta pels voltants de Vic, estones de con-versa informal i sobretaules molt agradables.

Com que les famílies érem amb fills d’edats molt diferents, les celebracions principals eren conjuntes, però les activitats estaven pensades

per a cada grup: els infants (fins a 11 anys), els d’Engegada (adolescents fins a 16 anys) i

els adults. També hi havia els Joves (adolescents de 16 anys endavant) que orga-nitzaven les seves pròpies activitats, dormien

en una casa propera i ens trobàvem amb ells

David Rodríguez*

Molts som els adults que de joves havíem participat en diferents grups

vinculats a parròquies, moviments o comunitats religioses. D’oci, de re-flexió o de compromís social. Recordo haver participat algunes vegades en la Pasqua Jove de Sant Tomàs, a Vic, que organitzaven els Clareti-ans. Eren dies intensos de reflexió, aprofundiment i de conèixer gent.

Butlletí CC - 17

en tres o quatre moments clau de la Pasqua,

com la ruta o la Vetlla de dissabte.

En el moment de fer la valoració penso que

tots els objectius els vam aconseguir: els pares vam retrobar les emocions, l’aprofundiment i les experiències passades, que ens han permès

recuperar l’empenta. Els nens i els joves van poder compartir l’experiència del moment clau de l’any cristià amb altres fills i filles de famílies

d’arreu de Catalunya, van tenir una vivència molt diferent a la de les seves parròquies i en

molts casos van iniciar noves relacions d’amis-d’amistat; a banda de veure que les famílies cristianes tampoc som tan estranyes: feia goig

veure la sala de les celebracions plenes de gent de totes les edats.

Dos fets afegits i que encara van aportar més valor a la trobada va ser d’una banda que el lema va permetre explicar com preguen i

viuen la seva fe les persones d’altres religions. Fins i tot en alguna de les pregàries hi havia

petites pinzellades representatives. I d’altra banda, l’altre fet va ser que al seminari hi havia un grup de refugiats de la guerra del Mediter-

rani oriental. Si bé, el contacte amb ells no va ser molt intens perquè qui organitzava el seu

acolliment no ens ho permetia, els nostres

nens si que es van trobar amb els fills de les famílies refugiades en estones lliures per jugar

a futbol. Millor experiència educativa que aquesta? Difícilment.

El contrapunt que ens consta que va asse-

nyalar el bisbat era que la Pasqua Familiar feia que les comunitats d’origen de les famílies que-dessin una mica més buides en les celebracions

cristianes més importants. Però, jo penso: i no val la pena que retornin aquestes famílies a les

seves comunitats amb il·lusions renovades i que els seus joves hagin pogut tenir una expe-riència de fe més intensa? Per a mi s’ho val.

*En David Rodríguez és membre del Taller Pares i

Mares de l’Esplai, assessor del Butlletí CC i

col·laborador de las revista “Pluja de Roses”.

Butlletí CC - 18

Era el 12 de maig del 1984. Aquella carmelita suïs-sa d’ulls celestials i esguard savi -molt atractivaes va posar a pregar davant les càmeres perquè l’en-trevistadora li ho va demanar. Ella s’hi va prestar. Kaufmann, monja suïssa afincada al Carmel de Mata-ró, es va quedar aturada un temps, un greuge indesit-jat per a la dinàmica televisiva, que no admet silencis considerats “buits”. Va ser un moment d’impacte. Des d’aleshores la figura de la dona que opta per la vida consagrada, ja sigui vida activa o vida contempla-tiva, ha encuriosit la petita pantalla, on se l’ha convi-dat amb motivacions diverses: cuinar, comentar l’act-ualitat, o també ballar i cantar.

Una consigna no escrita estableix que “volem monges als platós”. Perquè són exòtiques i ofereixen aquell contrapunt necessari a una Església clericalit-zada i masculina. I perquè solen ser dones interes-sants i amb discurs. I lliures. Les monges tenen molts mèrits. Un de considerable, recordar-nos que hi ha altres maneres de ser dona que no passen per casar-se o tenir fills. Ser monja és molt particular del catoli-cisme. No hi ha monges protestants, ni musulmanes, ni jueves o sikhs. Les monges no són un exèrcit, però sí una reserva inclonable. Encara avui, entrar en una comunitat religiosa és sinònim d’ingressar en un espai de llibertat per a la dona. Parlem d’un gruix d’unes 700.000 persones al món. Sense monges s’acaba una via alternativa per a la realització de la dona, un camí d’autogestió femení secular, una presència educativa insubstituïble, una companyia amb els més arreple-gats que ningú és capaç de fer. L’hàbit no fa la monja. Totes són úniques. A Catalunya, la inefable Teresa Forcades és el paradigma de la religiosa brillant, d’un-

Míriam Díez Bosch, directora Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura

Quan la monja Cristina Kaufmann va ensenyar a resar la Mercedes Milà en un plató de televisió, alguna cosa va mutar per sempre en la relació entre espiritualitat i mitjans audiovisuals.

Butlletí CC - 19

a intel·ligència que esborrona i una peculiar manera d’entendre la vida religiosa i el compromís social: no existeixen dues Teresa Forcades, és un cas únic i Mon-ges mediàtiques 25 | 44 irrepetible en el nostre pano-rama. Metgessa, teòloga i política. I amb un to deter-minat i una mirada que no esquiva obstacles. A nivell de xarxes socials, especialment a Twitter, destaca des de Palma de Mallorca sor Xiskya Valladares, coneguda ja com a “la monja de Twitter”. Les seves piulades són un clàssic de Twitter.

A Manresa es mou sor Lucia Caram, culer i a qui el Papa ha donat la missió de fer enrenou, i ella no es queda curta: una de les darreres novetats és el vídeo que ha fet juntament amb l’actor porno Nacho Vidal per ajudar el Projecte Invulnerables de La Caixa. Sor Lucía és una tot terreny, a qui en el top rànquing igua-la una altra monja, la catalana Vicky Molins, a qui les Teresianes de Ganduxer -la seva comunitat- li sembla-va un indret massa còmode i benestant i va traslladar-se al Raval per estar al costat de les prostitutes. En un entorn més místic tenim la muntanya de Montserrat, on la potent i jove abadessa Maria del Mar Albajar en-capçala una comunitat de dones extra preparades i des d’on s’han obert a l’exterior oferint cursos sobre coneixement personal i focusing, una disciplina que l’abadessa va aprendre a la Universitat a Estats Units. Perquè allò de “mongeta”, a les nostres monges no els escau. Són en tot cas grans, grandíssimes dones. No se’ls poden aplicar diminutius.

Fora d’aquí tenim les monges amb hàbit texà de Lerma - un imant per a joves preparades que entren de postulants i novícies en manades-. O les monges cuineres a la tele. O les aspirants a religiosa del pro-grama “Quiero ser monja”. Monges. De tot tipus. Pro-gressistes i conservadores. Amb hàbit o amb panta-lons. O amb pantalons i còfia, com la Forcades. Bata-lleres, com la religiosa sister Helen Prejean, artífex contra la pena de mort. O sor Emmanuele i els sense sostre de París. O sor Nirmala, la successora de la Ma-re Teresa. O sor Tecla Famiglietti, una dona que feia quadrar Fidel Castro a Cuba. Abans tothom tenia una tieta monja. Avui, els qui teniu la famosa “tieta mon-ja” sou uns privilegiats. Que ho sapigueu.

Article publicat el 9 d’abril de 2017 a EL NACIONAL.CAT http://www.elnacional.cat/ca/opinio/miriam-diez-mongesmediatiques_149625_102.html Reproducció autoritzada per l’autora i l’editor.

Butlletí CC - 20

Pau va néixer a principis del segle I dC, pro-bablement a Tars (al sud-est de la Turquia ac-tual) que era una ciutat hel·lenística cosmopo-lita, pàtria de filòsofs i pensadors importants, capital de la província romana de Cilícia.

Fou educat en el judaisme estricte. Adopta

una actitud hostil contra el cristianisme, però poc després es fa cristià i a partir d’aleshores duu a terme una intensa activitat com a missio-ner i fundador de comunitats cristianes al vol-tant del Mediterrani nord-oriental.

Fariseu per tradició familiar, es desplaça a

Jerusalem sent encara adolescent, per cursar estudis a l’ escola de Gamaliel, un dels mestres de la Llei més famosos de l’època. Mai va co-nèixer Jesús ni va ser present a la seva Passió i

mort, però si que era a Jerusalem poc després quan la lapidació d’Esteve.

Convençut de la seva fe judaica, començà

una dura persecució dels primers cristians, a qui considerava un perill pel judaisme. De for-ma inesperada, vers l’any 35 o 36 camí de Da-masc, en un moment determinat es va produir un canvi sobtat i radical en l’actitud de Pau. Un fet sorprenent i imprevisible va convertir el perseguidor en apòstol.

En tres relats del fet hi ha detalls diferents,

però en els elements fonamentals hi ha una coincidència total: es tracta d’una aparició de Crist a Pau, d’un trobament personal entre Je-sús i Pau, que provoca en aquest una nova per-cepció del que Jesús representa, la seva con-

Catequesi d’Adults (I)

Antonio Monés

Butlletí CC - 21

versió al cristianisme i la clara consciència de sentir-se enviat a la missió de predicar l’ev-angeli i donar a conèixer la figura de Jesús inici-alment als jueus i després als gentils.

Pau predica a diferents províncies romanes

de l’àrea mediterrània oriental fundant comu-nitats cristianes que, sovint, ha de deixar de forma sobtada al ser perseguit pels jueus d’aq-uelles ciutats, que el consideraven un traïdor per la seva conversió al cristianisme.

I és a causa d’aquesta separació forçada d’a-

quells que Pau havia convertit al cristianisme amb la seva predicació, i també a situacions especials que es presenten a aquelles comuni-tats cristianes, que Pau comença a escriure car-tes adreçades a algunes comunitats per clarifi-car dubtes o interpretacions que havien fet d’allò que Pau els havia explicat i que, segons Pau, no sempre s’ajustaven a la doctrina o a les pràctiques cristianes.

Les cartes de Pau són els escrits més antics

del cristianisme, anteriors als evangelis. Encara que la datació és difícil, les més antigues podri-en ser dels anys 52-53, és a dir uns 20 anys després de la mort de Jesús.

El pla de les cartes és bastant uniforme. Co-

mencen amb una salutació de Pau als seus des-tinataris juntament amb lloances a Déu pels béns concedits per medi de Jesucrist. A conti-nuació segueixen dues parts ben destacades: la primera i més extensa és doctrinal o dogmàti-ca, la segona toca temes morals relacionats amb la pràctica de les virtuts cristianes. Final-ment, les cartes acaben amb salutacions a per-sones conegudes i una benedicció final.

Pau ha passat a la història sobretot gràcies a

aquests documents, que són un reflex del seu pensament i de la història de les comunitats cristianes en el segle I. Les cartes de Pau cons-titueixen un testimoni privilegiat del compro-mís i la força amb què vivien els cristians dels inicis, com també dels seus problemes i conflic-tes, tant interns com externs. Es tracta de do-cuments excepcionals, on Pau s’expressa amb tota la seva personalitat d’home apassionat, de creient convençut, de pensador profund i de teòleg creatiu. En les cartes dóna orientacions pràctiques de vida evangèlica, al mateix temps que formula per primera vegada elements es-sencials de la fe cristiana.

Amb el temps, algunes de les cartes vincula-

des a Pau van ser reconegudes com a expressió adequada de la fe cristiana, i van acabar for-mant part del Nou Testament, el conjunt d’e-scrits que constitueixen, juntament amb l’Antic Testament, el punt de referència normatiu de la fe dels qui creiem en Crist. Un total de tretze cartes del Nou Testament s’obren amb el nom de Pau com a autor, de vegades al costat d’a-ltres col·laboradors.

En un proper Butlletí comentarem breu-

ment alguns dels aspectes més rellevants de les cartes de Pau. ________________________________

Fons d’informació Bíblia de l’Editorial Herder S.A. Agustí Borrell. Escrits: -Pau. Vida i personalitat. -Guia de lectura de les cartes de Pau.

Ell preguntà: -Qui ets, Senyor? Li respongué: -Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. (Fets 9,5)

Butlletí CC - 22

Els Tristany

La nissaga dels Tristany tenia una bona part de les seves arrels a la masia patriarcal fortifica-da del terme d’Ardèvol, a la Segarra. Aquesta família, d’arrels profundament catòliques, asso-lí un gran renom durant les guerres carlines del segle XIX, amb diferents personatges entregats a la causa del pretendent absolutista Carles Ma-ria Isidre, els més coneguts dels quals foren mossèn Benet Tristany, capellà i militar, i el seu nebot Rafael Tristany, general carlí que s’e-enfrontà i vencé en nombroses ocasions les tro-pes liberals.

Els germans Melitó i Josep Tristany eren el quart i el petit de sis germans nascuts al lloga-ret de Su, proper a la citada masia i al santuari del Miracle. El seu pare, Joan Tristany, morí quan el fill petit tot just tenia uns mesos. Aquesta desgràcia motivà que la mare, Joana Pujol, davant la impossibilitat de fer-se càrrec dels seus fills, cerqués ajuda en la família. Pri-mer en Melitó, i poc després en Josep, van anar a viure a Tarragona, a casa de la seva tia Marga-rita Tristany, casada i sense fills. Com a la seva primera llar, en aquella casa també s’hi vivia en un ambient religiós i visitaven amb freqüència l’església de les carmelites descalces, cosa que influí en la posterior vocació dels germans.

De ben joves, després d’un temps d’escola primària, van entrar a estudiar al Seminari Con-ciliar de Tarragona i després van ingressar en el noviciat del Carmel del Desert de les Palmes.

El germà gran prengué l’hàbit l’any 1884, amb el nom de Ludovic dels Sagrats Cors, i el petit ho feu el 1890 amb el nom de Lluc de Sant Josep.

El pare Ludovic

Parlem del primer, el P. Ludovic. Després de la seva ordenació, esdevingué un predicador molt apreciat a les terres valencianes. Com que la província d’Aragó-València volia obrir alguna casa a Amèrica, va ser enviat amb altres religio-sos primer a Mèxic, on amb moltes dificultats aconseguiren una fundació carmelitana a Silao, i després a la capital del Perú, on durant uns anys s’establí una petita comunitat (1906).

De retorn a Espanya va ser destinat a Tarra-gona i Barcelona, on exercí de primer definidor de la restaurada província de Catalunya. A més de les seves grans dots com a predicador i de fundar algun convent, el P. Ludovic va promou-re la devoció al Nen Jesús de Praga a les nostres terres i va publicar uns devocionaris.

Va assistir a la col·locació de la primera pe-dra del santuari de la Mare de Déu del Carme de la Diagonal de Barcelona, però el no pogué veure acabat. Amb la salut molt deteriorada per la tuberculosi, anà a passar els seus darrers dies a Àvila on va morir el 20 de novembre de 1920, als 53 anys d’edat.

HOMES I DONES DEL CARMEL

-44-

P. Ludovic i P. Lluc, carmelites descalços

Butlletí CC - 23

El pare Lluc

Pel que fa al seu germà, el P. Lluc de Sant Josep, després de ser ordenat, durant una cur-ta etapa exercí de professor a Borriana i Tarra-gona, però també, amb la seva ànsia per anar a missions, aconseguí que l’enviessin a Mèxic (1905-1908).

Mentrestant, Catalunya es va constituí en semiprovíncia i el P. Lluc fou reclamat per exer-cir el càrrec de vicari. Com que tenia el cor a Amèrica, aprofità que alguns convents mexi-cans depenien de Catalunya per visitar aquelles terres i, vistes les dificultats que posava el go-vern mexicà, va proposar l’expansió als Estats Units. Acabada la seva etapa de vicari, s’hi que-dà amb el càrrec de delegat a Tucson (Arizona), on exercí una gran influència amb el seu treball pastoral i les predicacions.

El 1920 el tornen a reclamar a Catalunya per suplir al seu germà, mort aquell any. Exercí di-ferents càrrecs de responsabilitat, entre els quals segon definidor general. Per quest motiu residí a Roma fins que retornà a casa nostra com a prior de Barcelona (1933) i després com a provincial (1936).

A Barcelona el va sorprendre l’aixecament militar i va compartir amb els seus germans la tragèdia dels 19 i 20 de juliol quan, després de refugiar-s’hi els revoltats, el convent fou pres pels milicians. En la confusió de la sortida, fou abatut a trets. Considerat màrtir de l’Església, va ser beatificat l’any 2007 a Roma.

El P. Lluc de Sant Josep és autor d’una àm-plia producció literària religiosa, publicada en part, entre la qual hi trobem una biografia del seu germà, el P. Ludovic.

El pare Lluc de Sant Josep. No hem trobar cap fotografia del seu germà gran, el pare Ludovic dels Sagrats Cors.

Aspecte de l’església del carmelites descalços de Barcelona el 20 de juliol de 1936.

____________________________________ Bibliografia.

Figuras del Carmelo. Tras la huellas de Teresa de Jesús. Pedro Ortega, ocd. Editorial Monte Carmelo (2013).

Escritores carmelitas descalzos de la Provincia de San José de Cataluña. Gabriel Beltran, ocd. Editorial Monte

Carmelo (1952).

Butlletí CC - 24

Voluntat d’acollir

La nostra, vol ser una comunitat acollidora. Ens preocupa molt l’acolliment de refugiats,

quan els medis ens mostren l’horror al bell mig de la Mediterrània, les “peripècies” i atrocitats que han de passar les persones, les famílies

que busquen un món ja no millor sinó tan sols a on poder sobreviure, on visualitzar una míni-

ma possibilitat de futur. Ens hem manifestat reclamant als estats que compleixin amb seu compromís d’acollir els refugiats. Malaurada-

ment, els responsables miren cap a un altre costat, tenen altres preocupacions més impor-

tants que mirar de fer quelcom per la vida d’-altres éssers humans, d’altres germans nostres que ens demanen ajuda.

I nosaltres, podem fer-hi alguna cosa? Pot-ser podem començar per acollir i conèixer mi-llor els que ja són aquí. Doncs bé, una bona

pràctica d’acollida és el voluntariat per la llen-gua amb parelles interreligioses. És una pro-

posta al nostre abast i fàcil de dur a terme.

Una proposta

El Grup de Diàleg Interreligiós de Badalona i el Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Badalona i Sant Adrià, amb el suport de l'Ajun-

tament de Badalona i de la Direcció General d'Afers Religiosos (DGAR) de la Generalitat de Catalunya, hem engegat una proposta de for-

mació de parelles lingüístiques entre persones de confessions diferents, amb la certesa que la

conversa i el diàleg en català fomentarà el res-pecte i coneixença mútua facilitant l’eliminació

de prejudicis, l'interès per l'altre i la coneixença

de les diferents maneres de viure la religió a la ciutat.

Actualment, a Catalunya, resideixen ciuta-dans de 177 nacionalitats diferents, que parlen 270 llengües i que practiquen 13 religions.

Destaca l’increment que ha experimentat la diversitat religiosa, que s’ha traduït en un aug-ment del nombre de confessions presents a

Catalunya i dels seus centres de culte. El vo-luntariat per la llengua ofereix dues modalitats:

presencial (les parelles han d’assistir al lloc de trobada que hagin acordat) i virtual (les pare-lles fan trobades per mitjà d’Internet, a través

de plataformes de videoconferència). El pro-grama contempla deu trobades d’una hora de

durada en total.

Per això creiem que aquesta empresa val la pena, pels valors afegits que se sumen: inter-

canvi lingüístic i possibilitat de molta més inter-acció entre les diferents cultures religioses.

Invitació

Des d'aquí us convidem a tots i totes, que dintre de les vostres possibilitats, mireu si po-

deu esgarrapar una mica de temps i apuntar-vos a aquesta experiència que, de ben segur,

us omplirà i enriquirà al poder escoltar perso-nes d'una creença diferent parlar de la seva religió.

Us podeu inscriure a través de la pàgina web: www.cpnl.cat/badalona, o bé a les ofici-nes del CNL, Av. Alfons XIII, 14-16, entre-

sol primera. Telèfon 93 398 46 30

Joan Manel i Toni

PARELLES LINGÜISTIQUES EN LA DIVERSITAT RELIGIOSA

UNA ALTRA MANERA D’ACOLLIR

Butlletí CC - 25

Enric Masdeu

Ho pensava mentre “escoltava” una d’aquestes homilies arxi-

repetides i plenes de paraules buides que de tant en tant ens

toca patir en alguna Eucaristia dominical. Amb el “run-run” de

la veu del celebrant que no aconseguia captar la meva atenció, el pensament em volava cap a les sen-

sacions viscudes el dia abans durant una xerrada organitzada amb motiu del 60 aniversari de la inaugu-

ració del temple Evangèlic Baptista badaloní del carrer Sagunt. El ponent, un conegut catedràtic de la

Universitat Pompeu Fabra, expolític de primer rengle, comentava el llarg camí recorregut fins avui, en

uns moments en què sembla que es va arribant a un consens de reconeixement mutu dels diferents

corrents d’espiritualitat que hi ha a la societat actual. I ho exemplaritzava amb aquest comentari: “Hi

ha res més normal que aquest acte en el qual el conferenciant és agnòstic, a la taula hi ha un pastor

protestant i una regidora musulmana, i a la sala persones de confessions diverses?”.

Perdoneu la meva feblesa. Procuraré estar més atent a les nostres homilies.

Participa en el programa com a VOLUNTARI/VOLUNTÀRIA!

Ajudaràs l'aprenent a llançar-se a parlar en català i a adquirir més fluïdesa. Facilitaràs que estigui en contacte amb la societat i la cultura catalanes. Podràs parlar en català amb persones que no el parlen habitualment però l'entenen.

I no cal que tinguis cap titulació. No són classes de català.

Butlletí CC - 26

Un testimoni directe

Heus aquí una dificultat un xic humiliant, però

molt realista. La van formular així en un grup de pregària:

«En el fons... sempre el mateix, en el ma-teix lloc, a la mateixa hora, amb els matei-

xos gestos, els mateixos salms, els matei-xos llibres, les mateixes persones. El mateix recorregut de sentiments interiors i el ma-

teix acompanyament musical».

Una resposta elemental a aquesta experiència

de la dificultat podria ser: ni tant ni tant poc. Que la pregària en grup (o la personal) no és

certament una diversió de la setmana, però tampoc no és una classe de matemàtiques. Que el camí de la pregària té molts variants

de contingut, de persones, de context ambi-ental i existencial. Analitzem els tres aspectes de la dificultat:

monotonia i avorriment; cansament; aridesa.

¿Sempre el mateix?

És la dificultat de la monotonia. Diguem sola-ment en què consisteix i per què es presenta:

a.- Música monòtona és la que no té variants de matisos, de ritme i de melodia, de sorpre-ses emotives o tècniques. És aquest el mal

que s'atribueix a la pregària. No solament a la pregària en grup, sinó a la personal, a la vida

contemplativa (en una cartoixa o en un car-mel) o a la vida de pregària en general. Fins i

tot a la pregària litúrgica: els mateixos salms,

la mateixa escenificació de l'eucaristia, etc. De la monotonia a l’avorriment solament hi ha

una passa. I davant de l’avorriment ningú no és capaç d'aguantar.

b.- Per què apareix en la persona que prega la sensació de cansament? - Primer, perquè l’home modern està acostu-

mat al canvi. I la pregària és necessàriament canvi i novetat.

- Però aquesta sensació apareix, sobretot, per motius «interiors»: pobresa i desenfocament de l’orant i dels continguts de la pregària. Dè-

ficit d’amor en la balança de l’amistat expres-sada en la pregària. Amor i tedi s’exclouen. «L’ànima que viu en l’amor, ni cansa ni es

cansa» (Sant Joan de la Creu).

El cansament

«Em canso del grup. Em cansa la pregària». Encara que sembli estrany, aquesta dificultat la va experimentar també una contemplativa

com santa Teresa. Recordem aquesta confi-dència seva:

«I alguns anys, moltes, moltes vegades para-va més compte a desitjar que s’acabés l’hora que m’havia imposat i a escoltar quan tocava

el rellotge que a pensar altres coses bones. I sovint hauria escomès de més bona gana qualsevol penitència greu que se m’hagués

ofert davant que recollir-me a fer oració. I cert, la força que el dimoni i el meu costum roí

per no anar a l’oració i la tristesa que m’agafava en entrar a l’oratori eren tan in-

49 Joan Badia

Butlletí CC - 27

comportables que m’havia d’ajudar de tot el

meu coratge per forçar-me a fer-la, això que diuen que no sóc escassa de coratge, i s’ha vist

que Déu me l’ha donat més que de dona, sols que jo no me n’he servir bé; i finalment el Se-nyor m’ajudava, i després de fer-me aquesta

violència em trobava amb més quietud i regal que altres vegades que tenia ganes de pre-gar.» (V 8,7).

I ho repeteix en el llibre «Castell Interior»:

«I com que segons la nostra manera de veure-ho, sempre caminem i sempre ens cansem, perquè, creieu-me que és un camí aclapara-

dor...» (3M 2,7).

En el seu cas, el cansament era degut a les difi-

cultats que tenia per meditar. I pel poc lligam entre la vida i la pregària. A les lectores del «Castell Interior» els diu que

el cansament aclaparador és degut a la falta d’empenta i determinació en fer el camí: «por contentar-nos (de caminar) a un paso paso, que nunca acabaremos este camino...». És a dir que el cansament prové d’una pregària no com-

promesa, feta a mitges, sense la rendició humil i total de la voluntat.

En tants d’altres casos, el cansament sorgeix perquè l’aprenent de pregària confon els «gustos» del començament amb la desitjada

«experiència de Déu». Després, en desaparèi-xer els gustos sensibles, la pregària es torna insípida i fatigosa. Als cansats del camí, sant

Joan de la Creu els dóna una lliçó fonamental: la pregària no està gens lluny de la creu de

Crist. «Qui no cerca la creu de Crist no cerca la glòria de Crist» (A 2,23).

Aridesa total

«Estic com el desert. Els mateixos textos bíblics que abans em sobtaven, els esdeveniments hu-

mans que abans m’electritzaven... ara em dei-xen indiferent. No trobo temes per a meditar, ni experimento emoció, ni afectes, ni sentiments

estimulants. Faig pregària de pura voluntat, psi-cològicament en contra, sense compensacions

interiors, en ple remolí de distraccions. Profun-dament humiliat a causa de mi mateix cada ve-gada que entro en la seva presència...»

És aquest, a grans trets, el paisatge d’aridesa interior que haurà de travessar l’orant. Pot es-tar provocat per la dicotomia entre vida i pregà-

ria: infidelitats del present, conseqüències del

passat, egoisme... Però més freqüentment serà permissió de Déu. Solament a través d’aquest

gresol, la pregària passarà a formes més inten-ses, a una amistat més pura, als primers graus de la contemplació.

Què fer?

També serveix aquí l’axioma mèdic: «no hi ha

malalties sinó malalts». No hi ha dificultats sinó orants empaitats per elles. Per això no hi ha receptes de repertori. Solament orientacions

generals: - Contra la sensació de monotonia santa Teresa diu de si mateixa que li agradava «el camp, l’ai-

gua i les flors» per plantejar la seva pregària. Que l’alegria no floreix necessàriament «en els

racons sinó enmig de les ocasions». Que no sempre és necessària la reclusió entre quatre partes, sinó l’aire lliure.

- Més important és recordar que la pregària cristiana és com una arpa de mil cordes. I que

el principiant ha d’estrenar-les i entrenar-se amb ella. Que disposa, sobretot, de modalitats fonamentals (les del Parenostre); la lloança

(doxologia); l’acció de gràcies (eucaristia); l’ofrena; la intercessió, l’expiació (demanar per-dó). També, una infinitat de variants subminis-

trades en directe per les fonts fonamentals de la nostra pregària: la Paraula de Deu, la litúrgia

de cada dia, la vida dels homes, els germans (al carrer, els pobres, el treball, el diari...); la meva pròpia vida, les meves necessitats, els meus

sentiments; les pregàries dels altres (en el grup); les pregàries dels grans orants

(salmistes, Maria, Pau, Teresa de Jesús...); re-cursos vàlids per a bandejar la monotonia. - Hi ha, també, una sortida del carrer de l’ari-

desa. La proposa sant Joan de la Creu quan diagnostica el pas de la meditació a la contem-

plació. L’aridesa ha de ser indici clar que l’orant està saturat de pregària reflexiva i ha d’entrar en la pregària contemplativa. Amb una aparent

pobresa de pensaments, sentiments i afectes. Cridat al silenci. Citat per l’Esperit en el més pregon del castell interior per a lliurar-se a for-

mes de pregària més profundes. Senzillament haurà d’obeir l’Esperit i seguir la seva crida.

Fins i tot buscar algú que l’orienti i l’ajudi a cap-bussar-se en la contemplació.

Butlletí CC - 28

Acabem el resum del llibre del nostre ínclit fra Francesc del Santíssim Sagrament. To-ca parlar de la carn i d'un pa-rell de productes que altera-ren els costums conventuals en èpoques pretèrites: l'ai-guardent i la xocolata.

La carn

L'abstinència perpètua de carn en l'Orde del Carmel, es veia atenuada sovint, segons que ho demanava la salut dels religiosos. Ocasionalment, en malalties o convalescències, era tolerat el consum de carn, especialment moltó, i sobre-tot, els brous d'aviram. Les dispenses d'aliments prohibits (carn, aviram, xocolata, confi-tures...), s'adaptaven a l'anci-anitat o a la delicada salut dels religiosos, com he dit abans. Tanmateix, aquells que podien menjar carn, ho feien

en el mateix refectori, però separats de la resta dels fra-res.

A més, els frares que ana-ven de viatge o havien de sor-tir fora del convent per motiu d'algun compromís social, quedaven dispensats de l'abs-tinència de carn.

Tot i així, la contradicció entre la lletra de la Regla i les apetències personals, era pa-lesa en el cas dels religiosos menys distingits per la seva espiritualitat i es demostra en algunes històries, no lligades a cap fet concret i relaciona-des amb certa maledicència gratuïta, producte d'acudits fàcils. Vegem doncs:

Al costat del convent de Sant Josep de Barcelona, hi havia la botiga d'un cansala-der. Un fill d'aquest contava que un frare de la comunitat,

amic de la família, entrava de vegades a la tenda i prenent una botifarra, li deia a l'amo: "Mira "fulano", m'emporto una botifarra". L'amo li con-testava: "Pare, atenyeu-vos que no podeu menjar carn". A la qual cosa li responia el reli-giós: "No t'amoïnis noi, per menjar-me-la ja trauré el cap fora de la finestra". Al·ludint així, al permís que tenien els carmelites descalços de poder menjar carn, quan es troba-ven fora del convent. També, es cita aquesta mateixa anèc-dota al convent de Vic, on fe-ien cap tots els díscols de la província, i en aquest cas, la protagonista és una costella de xai. Anècdotes a banda, la picaresca d'alguns frares ha-via arribat a l'extrem de fer-se sagnar o purgar, per tal que el metge els prescrivís menjar carn.

Butlletí CC - 29

L’aiguardent

L'aiguardent, beguda espi-rituosa destil·lada, encara que es coneixia des d'època medi-eval, era utilitzada més com a remei medicinal que com a beguda de tipus social. En ini-ciar-se els viatges transoceà-nics, l'aiguardent demostrà les seves propietats com a beguda incorruptible a bord, amb efectes energètics i calo-rífics immediats. Aquestes qualitats, a més del seu efecte embriagador, contribuïren a popularitzar-lo.

Al segle XVIII a Catalunya, proliferaren les plantacions de vinya, i els excedents de vins es destinaren als milers d'alambins que destil·laven aiguardent per al mercat cata-là i per a l'exportació. El con-sum de l'aiguardent guanyà adeptes entre els diferents estrats socials. Els religiosos no van ésser una excepció, malgrat les restriccions que aplicaren els diversos capítols provincials al seu consum.

Quan a finals del segle XIX es restauraren els convents de l'Orde a Catalunya i a València, es finançarien gràcies als ingressos obtinguts de la fabricació i co-mercialització d'una beguda alcohòlica: el "Licor Carmelitano", al

qual seguirien altres varietats licoroses.

La xocolata

La xocolata va ésser intro-duïda a les taules de casa nos-tra, gairebé des de la seva ar-ribada d'Amèrica. Era una be-guda tonificant amb la qual, els religiosos i religioses miti-gaven el rigorisme de les die-tes restrictives dels convents.

Però, ja diu la dita:"Tot el que és bo, engreixa o és pe-cat". I el consum de la xocola-ta va generar un debat, fona-mentat en tres qüestions: en primer lloc, la seva ingesta podia trencar el dejuni, ja que molts eclesiàstics la prenien com a estimulant en aquelles situacions en què no es podia fer un mos. D'altra banda, hi podria haver una contradicció entre el consum de xocolata i el vot de pobresa, professat per algunes ordes religioses. Finalment, el plaer que podia trobar-se en la xocolata, era vist com un element negatiu i pertorbador, en l'objectiu de despreniment que perseguia

la vida religiosa.

La qüestió és que el con-sum de la xocolata, dintre o fora dels convents, va estar restringida o prohibida, en major o menor rigor. Es casti-gava els infractors amb penes que podien ser de "quinze dies a pa i aigua" als religiosos no ordenats; sis mesos de suspensió d'ofici als superiors i sis mesos de privació de veu activa i passiva als religiosos sacerdots. En el 1696 es va endurir aquesta prohibició, amb la pena "d'excomu-nicació major", aplicadora als qui "afirmin, ensenyin o acon-sellin de paraula, per escrit o d'una altra manera, contra l'obligació de l'esmentat pre-cepte que prohibeix la xocola-ta", precepte que fou vigent fins el 1785.

Resumint, des del capítol general de 1640 fins als anys vint del segle XIX, aquest ali-ment no va ser admès en els convents dels carmelites des-calços. Una altra cosa van ser els convents de monges, però explicar-ho, allargaria massa aquest article.

Quan us ofereixin aquest deliciós producte, en qualse-vol de les seves modalitats, no el rebutgeu. Penseu en les grans penúries que van patir aquells pobres frarets per a posar una mica de dolçor a la seva humil existència.

M. Pilar Serra

Butlletí CC - 30

Xavier Miró

-7-

“Vam arribar-hi... després d’haver fet un bon tros de camí de nit, amb molt de fred... i estant jo ben malalta”. (Fundacions 18.3)

Dèiem en el Butlletí anterior que totes les fundacions de monestirs de santa Teresa de Jesús tenien quelcom d’original i fins i tot de dificultós. Ella mateixa, a l’inici del capítol XVIII, tot comentant aquesta fundació, diu que no explica totes “les grans dificultats en els camins, amb fred, amb sol, amb neu..., altres vegades ens perdíem i d’altres amb molts mals i febres... però veia clar que Nos-tre Senyor em donava l’esforç necessari” (n. 4). Però, al referir-se a la fundació de Sala-manca, remarca que aquesta va ser molt

dificultosa.

Em permeto citar un text del P. Crisógono, autor clàssic de la literatura espiritual con-temporània. Diu així en la seva “Vida de San-

ta Teresa” (Biblioteca de Autores Cristianos):

“Han passat quatre mesos. Nit de Difunts de 1570 a Salamanca. Hi ha un ambient lú-gubre a la ciutat. El clamoreig adolorit de les campanes de cent esglésies i convents sem-bla un gemec llarg, immens, d’ànimes que caminen en forma d’ombres al voltant d’es-padanyes i campanars. En un casalot des-mantellat, al nord de la ciutat, dues monges es mouen barrant portes i finestres que no ajusten prou bé. Són la Mare Teresa i María del Sacramento, la seva companya, que aca-ben d’arribar d’Àvila, després d’un camí de fred i pluges. Vénen a fer la seva fundació. Uns moments abans, aquell casalot desman-tellat s’estremia sota el brogit d’uns estudi-

ants que no volien deixar-lo a la monja des-calça. Però ara al casalot -habitacions grans, passadissos llargs i estrets, golfes per tot ar-reu- hi ha un silenci absolut. Per les escletxes de les finestres hi entra el clamoreig fúnebre de les campanes i els xiulets del vent, que semblen un gemec. La companya de la Mare Teresa té por: por dels estudiants, que potser s’han quedat en algun racó de la casa; por dels morts, que gemegaven des de dalt de les torres... Finalment, vençudes per la son i el cansament, s’ajeuen sobre un grapat de palla i s’acotxen amb unes vànoves que els

han deixat...”.

La cita és llarga, però, com diu el P. To-màs Álvarez, és el millor resum que tenim de l’arribada de Santa Teresa a la ciutat del Tor-mes. La santa recorda a Fundacions 18.3: “Vam arribar-hi... després d’haver fet un bon tros de camí de nit, amb molt de fred... i es-

tant jo ben malalta”.

El nucli i eix de la fama universal de Sala-manca és la seva Universitat, amb 7.000 ma-trícules noves cada any, que són una deu inesgotable de cardenals, bisbes, consellers reials, virreis, inquisidors, intel·lectuals... És aquí, precisament, que la santa comença el llibre de les Fundacions per ordre del P. Ri-

palda.

Tornem a la casa on han dormit la primera nit. Al matí prenen possessió de la posada dels estudiants; duen a terme els tràmits fun-

Butlletí CC - 31

dacionals. Ben aviat, però, veuen que la casa és inhabitable: el seu mal estat, la se-va situació al costat del desguàs d’un rierol i el dipòsit d’aigua de la ciutat. La salut de les monges se’n ressent i, per primera ve-gada en una fundació teresiana, no hi guar-den el Santíssim Sagrament. Tot i així, es celebra la missa inaugural el dia 1 de no-vembre de 1570, i el monestir serà dedi-

cat a Sant Josep.

És urgent pensar en un trasllat. La santa ha d’anar a Àvila per posar pau en el mo-nestir de l’Encarnació i torna a Salamanca després d’un tempestuós viatge, en el qual, a la nit, una vegada van perdre l’ase que portava els diners i d’altres es va perdre el grup en el qual anava la Santa (31 de juliol

de 1573).

Les monges gasten tota la seva fortuna (la dot de les monges que acaben d’entrar) en el nou monestir, claustre, cel·les, refec-tori i església. Ja res impedeix la seva so-lemne inauguració. Escriu Teresa: “Hi ha-gué molta gent i música, i vam posar-hi el Santíssim Sagrament amb molta solemni-tat” (F.19,10). Però no acaben aquí les difi-cultats. “L’endemà -diu la Santa- per aigua-lir-nos la joia de tenir el Santíssim Sagra-ment, va venir l’amo de la casa tan enfuris-mat, que jo no sabia pas què fer, i el dimoni feia que no s’avingués a raons, perquè nosaltres complíem tot el que estava con-vingut... En fi -acaba la Santa- que al cap de tres anys encara no s’ha acabat d’enll-estir la compra”. No serà fins al cap de 44 anys, i després d’haver estat desallotjades dues vegades, que no es van poder ins-tal·lar de manera estable. Un darrer trasllat ha tingut lloc fa pocs anys, el 1970, a Ca-brerizos, Arenal del Ángel, un indret proper

a la ciutat.

La Santa tenia raó de dir “que a cap mo-nestir... d’aquesta primera Regla no han passat les monges, ni de bon tros, unes

dificultats tan grans” (F. 19,12).

Casa de Santa Teresa de Salamanca, on residiren les primeres carmelites descalces vingudes a la ciutat. Des de l’any 1881 acull la congregació de les “Siervas de San José”.

Pati de la Casa de Santa Teresa. Aquí hi visqué quatre anys la Santa, i es diu que el lloc li va servir d'inspiració del conegut “Vivo sin vivir en mi”.

Avui, el monestir de les carmelites descal-ces està situat al veí municipi de Cabreri-zos, a uns cinc quilòmetres de la capital.

Butlletí CC - 32

Sempre s'ha dit que les recepcions dels edificis (manera "fashion" d'anomenar la porteria de tota la vida) són punts de trobada on la gent en-tra, surt, xerra i passen anècdotes que moltes vegades ens poden treure un somriure. També a casa nostra en trobem, d’anècdotes que són simpàtiques i que voldria compartir.

Per exemple, ara em ve el cap una tarda d'aque-lles tranquil·les, on tot transcorria suament, fins i tot les trucades de la porta d'entrada, i potser degut aquesta calma em va sobtar més que, de cop i volta, colpegessin el vidre i el timbre alho-ra amb tanta airositat i insistència. Obro i entra tota decidida i directa cap a mi una senyora:

-Bona tarda, em podria donar dia i hora per par-lar amb un mossèn?

-Bé... si vol miro de localitzar un frare ara ma-teix.

-No, no! Jo vull que em doni dia i hora!

-Com vulgui, però si és per conversar o confes-sar no hi ha problema, aviso i...

-Nooo! Veurà, és que el meu metge m'ha dit que "ells" ho fan "això" d'escoltar i donar con-sells sobre la vida, oi? tipus psicòleg!

- Sí, clar... -haig de dir que en aquest punt la me-va cara era ja tot un poema-

-Doncs això! Demà truco i em dóna dia i hora.

Com un clau, l'endemà la senyora va trucar i jo, amb el meu to de veu més professional possi-ble, li vaig donar el preuat "Dia i Hora", però la sorpresa va ser meva quan ella, igualant el meu to i de la mateixa manera que parlem amb la infermera que ens dóna hora per anar a la con-sulta del metge, va preguntar-me:

-I... a quan serà la visita?

-!!!

I és que la senyora no sabia que els nostres fra-res són "metges" però de l'ànima, i les seves "receptes" es basen en Llum i Esperança.

Però, seguim amb les anècdotes. Recordo un dia, pels volts de Tots Sants, que coincidien d'u-na banda els infants de catequesi i d'altra les classes de reforç per als nens immigrants.

Posem-nos en situació. Imagineu l'escala de la nostra comunitat i, com dos rius paral·lels, els petits de la catequesi baixant i les mares dels nens de reforç pujant a buscar els seus fills. De sobte, una nena se'm queda paradeta el davant i em pregunta tot mirant fixament l'escala:

-Com és que teniu tantes castanyeres?

-Castanyeres?- responc mirant jo també escales amunt i... sabeu què vaig veure?

Doncs a tres mares musulmanes pujant cadascu-na amb els seus corresponents mocadors el cap i, en aquell precís instant ho vaig veure amb els ulls de l'infant que tenia el davant, tres casta-nyeres, si és que estava claríssim!

Com comprendreu, en aquest cas, el que em va provocar va ser una claca gran i sorollosa, i és que els nens amb la seva innocència i esponta-neïtat són tan refrescants com un glop d'aigua pura i cristal·lina.

I per avui fins aquí, si us he tret un petit somriu-

re em dono per satisfeta ja que com diu el pro-

verbi: "La vida és com un mirall; et somriu si tu

somrius."

HUMOR Meritxell Utset, recepcionista

Digui, digui… Tinc una orella per vostè.

Butlletí CC - 33

Consignem la defunció de dues persones vinculades a l’Esplai Mar Blau: Ma Rosa Tor-

ruella (voluntària) i Montserrat Torrell. També va morir Maria Escrihuela, vídua del músic Joan Pich i Santasusana, ambdós molt coneguts a la ciutat. Va ser locutora de

ràdio i poetessa; juntament amb altres poetes locals (Joan Argenté, Coloma Lleal, Jo-sep Gual, M. Carme Oller i Màrius Sampere) va formar part del jurat d’un concurs lite-rari que organitzà la Joventut Carmelitana ja fa una colla d’anys.

El dia 20 de març es va celebrar el casament dels nostres amics Enric Lleal i Anna Monforte. Des d’aquestes pàgines desitgem moltes felicitats als nuvis i a tota la família

Lleal Serra.

La família de la Maria Niubó i Prats, juntament amb l’Associació de Veïns del Centre,

van retre un homenatge a aquesta artista badalonina, autora entre altres obres de les pintures al fresc de l’altar major la nostra església del Carme. En l’acte hi va interve-nir, entre altres convidats que glosaren diferents aspectes de l’artista i pedagoga, el

pare Àngel Briñas que es referí a alguns aspectes relacionats amb la seva obra a cada nostra. Després acompanyà un grup dels assistents en una visita “in situ” de les pintu-

res murals.

Aquest any en fa 450 del naixement a Cremona (Llombardia) de Claudio Monteverdi. L’obra d’aqu-

est gran compositor musical, nascut ara fa 450 anys a Cremona, marcà el pas de la música del Re-

naixement al Barroc. De les seves obres més cone-gudes destaquen els madrigals, l’òpera Orfeo, les

Vespres de la Beata Verge, entre moltes altres. Però, la curiositat que ens porta a citar-ho en aquesta secció és que Monteverdi tingué un fill carmelita, Francesco, que tenia molt bona veu i ocupà un càrrec de cantaire a la basílica de Sant Marc de Venècia. Un

altre fill, Maximilià, que era metge, tingué problemes amb la Inquisició, que arribà a arrestar-lo per la lectura d’un llibre prohibit. Monteverdi, desesperat, necessità mesos

per treure’l de la presó.

Durant les Festes de Sant Anastasi, el nostre pati es transformà en un monumental

infern que acollí a totes les colles de diables vingudes a la nostra ciutat per participar en el Correfoc, un dels al·licients principals de la festa. També els Bastoners de Ca-nyet, que han celebrat el seu 90è aniversari, van utilitzar aquest espai de la comunitat

per reunir-se en un gran dinar celebratiu que aplegà veterans i joves. Val a dir que uns i altres, diables i bastoners, tenen molta gent vinculada a la nostra comunitat, so-

bretot amb l’esplai. I una més. Com cada any, quan la “Passada” que passeja la imat-ge de sant Anastasi pels carrers de Badalona, passa pel davant de la nostra església,

els portants van girar el Sant perquè pogués saludar la Mare de Déu del Carme, que se’l mirava des del cambril.

Com cada any per aquestes dates, l’Esplai Cra-Crac està en plena ebullició. Després

de l’exitosa festa de final de curs, amb actuacions dels monitors, jocs, riures, plors, comiats, il·lusió... s’han accelerat les ganes de marxar de colònies. Per això, els dar-

rers dies de juny i les primeres setmanes de juliol l’activitat dels monitors es torna fre-nètica. Preparar unes colònies no és gens senzill i ells s’ho treballen fins al més mínim detall.