El carter —i la cartera, des de la incorporació de lesdones a l’ofici— és sens dubte la figura més emblemà-tica del correu. El contacte que manté diàriament amb

el veïnat el converteix en una persona carismàtica, pròxima,apreciada i reconeguda. L’origen d’aquest personatge el tro-bem al segle XVIII, pocs anys després que el correu passés aser una Renda Reial administrada per la Corona.

Al segle XVIII els correus arribaven a Barcelona des dediverses procedències però en dies concrets, és a dir, que no

29

CARTERS I CARTERES

Felicitació de Nadal. (Biblioteca Nacional de España)

CARTERS I CARTERES

ho feien diàriament. Per exemple, el correu procedent de Cas-tella arribava a la ciutat els dimecres a la tarda i el d’Itàlia elsdivendres a la nit. Quan arribaven amb el seu cavall a la ciutat,els correus deixaven les cartes a l’oficina, que a Barcelona eraa la Casa Golorons, a la plaça del Regomir, número 3. A l’ofi-cina treballaven un administrador, diversos oficials i compta-dors, a més de mossos d’ofici, els quals, en rebre les cartes,procedien a confeccionar una llista amb els destinataris, quepenjaven a la porta de l’oficina perquè el públic no podiaentrar-hi. A l’oficina de Correus només podien ser-hi elsempleats. La gent consultava la llista i, en cas que tingués unacarta al seu nom, la reclamava a la finestra o reixa de l’oficina,com es deia a l’època.

Aquest sistema tenia inconvenients. Un era que el dia quearribava el correu es formaven importants aglomeracions degent al voltant de l’oficina, per veure si la carta que esperavenhavia arribat. Fins i tot hi anava gent que no esperava cap car-ta, per si de cas. Per aquesta raó, les oficines es van situargeneralment en places, on hi havia més espai.

Quan el destinatari d’una carta la recollia, la llegia allàmateix, a la plaça, i sovint comentava els fets que consideravaque no formaven part de la seva intimitat, és a dir, que es difo-nien les noticies de fets que passaven en llocs llunyans. Fins itot existien les denominades cartes obertes o públiques, simi-lars a les cartes que els lectors trameten als diaris, que estavenescrites per ser llegides públicament. Fruit d’aquesta relacióentre informació i correu és el fet que moltes capçaleres deperiòdics incorporessin la paraula correu: El Correo Catalán,El Correo de Barcelona, Correo de Gerona, The WashingtonPost, El Corriere della Sera, etc.

30

Capçalera del diari “El Correo de Barcelona”, corresponent a 1852.

CARTERS I CARTERES

Un altre inconvenient del sistema de llistes —el principal,el que va donar origen als carters— era el fet que, en no existircap document d’identitat ni res de semblant, les cartes s’entre-gaven al primer que les reclamava, encara que no en fos eldestinatari. Hi havia persones que recollien les cartes destina-des a ciutadans rics de la ciutat i els les portaven a casa a canvid’una gratificació.

Per regular aquesta manera d’actuar, el 8 d’octubre de 1756Pedro Rodríguez de Campomanes va nomenar els dotze pri-mers carters urbans que, de manera oficial, van començar arepartir les cartes a domicili, primerament a Madrid, per esten-dre’s progressivament a la resta de ciutats. Els carters cobra-ven al destinatari els ports de la carta i un quart de ral més, queposaven en un fons comú del qual en sortia el seu sou. Encaraque els carters eren conside-rats com a dependents deCorreus, i que al reglamentde Carters Urbans de 1923 esva establir que era un Cosauxiliar del Cos de Correus,no van cobrar de la hisendapública fins al gener de1931, durant la SegonaRepública, i aquest port odret d’entrega que cobravenper cada carta repartida vaquedar reemplaçat per unsegell de cinc cèntims.

Segons sembla, uns delsmotius que van donar lloc al’emissió del segell de dretd’entrega va ser perquè eldoctor Fernando Asuero, unotorrinolaringòleg de SantSebastià que rebia centenarsi centenars de cartes, es vanegar a pagar els cinc cèn-

31

Imatge d’un carter amb el seu unifor-me, inclòs a l’Orden de la DirecciónGeneral del 19 de desembre de 1856.

CARTERS I CARTERES

tims per cada missiva que rebia. Veritat o no, el cert és queAsuero, amb el seu mètode i les cures miraculoses mitjançantel tractament del nervi trigemin, va tenir tants pacients de totel món que les cues s’escampaven pels carrers de Sant Sebas-tià i cada dia rebia saques plenes de cartes de pacients.

L’aparició dels carters, al segle XVIII, va coincidir amb laconsolidació d’una nova tipologia d’habitatges a Barcelona: lacasa de veïns de dos o tres pisos, amb una porta que donavaaccés als habitatges, unes característiques similars als actualsblocs de pisos. Aleshores, els carters van haver de començar apujar i baixar escales per tal de lliurar les cartes a domicili,perquè encara no existien les bústies a les porteries.

Per evitar el tràfec, els carters es van empescar diverses tàc-tiques, una de les quals era anunciar la seva presència amb doscops del picaporta, de manera que el veïnat sabia que qui tru-cava era el carter. Després feia un, dos o tres repicons per indi-car el pis on anava dirigida la carta, de manera que l’interessatbaixava al portal per rebre-la.

Quan les ciutats van anarcreixent, es van dividir enquarters o barris per millorar-ne l’administració i igual-ment va fer el servei de cor-reus, amb l’objectiu de faci-litar la distribució de les car-tes. Aquesta divisió urbanava ser una pràctica habitual atot Europa, amb la designa-ció d’un sector de la ciutat acada carter.

A més de saber llegir iescriure correctament, lesordenances que van regularles funcions i obligacionsdels carters van establir quehavien de viure al mateixbarri on repartien el correu.

32

Placa de quarter del segle XVIII, enca-ra existent al carrer del Call deBarcelona.

CARTERS I CARTERES

El seu domicili feia les fun-cions d’estafeta i havien dedisposar d’una llista de totsels carrers i dels veïns quevivien a cada casa. A partirde 1794, els carters haviende disposar en el seu domici-li d’un forat o bústia per a larecepció de les cartes delveïnat que, més endavant,dipositaven a l’oficina cen-tral.

Barcelona va anar incre-mentant les seves seccionsde repartiment, a mesura quela ciutat creixia. El 1814, perexemple, la ciutat estavadividida en vuit barris,cadascun amb el seu carter,com recollia el Diari de Bar-celona, en la seva edició del23 de juliol:

1º Barrio de Santa Catalina a cargo de Pablo Saba-tés, vive calle de la Boria al lado del mesón de la bota.2º Barrio del Borne, a cargo de Raymundo Caballer,

calle Manresa casa de la cofradía de los médicos.3º Barrio de la Boquería a cargo de Sebastián Segu-

ra, calle de San Pablo casa de Cuyás.4º Barrio del Pino, a cargo de Juan Muragas baixa-

da de Santa Eulalia.5º Barrio de la Tapinería, a cargo de Antonio Blan-

cafort calle de la Palma de Santa Catalina.6º Barrio de la Casa de la Ciudad, a cargo de Miguel

Orri calle de la Enseñanza.7º Barrio de Escudillers, a cargo de Juan Vilardevó

calle den Guardia.

33

Postal d’Antoni Utrillo. (BibliotecaNacional de España)

CARTERS I CARTERES

8º Barrio de la plaza de los Arrieros, a cargo de JosefSabatés, plaza de Palacio.

El 1857, quan Barcelona iniciava l’enderroc de les murallesi començava l’expansió de l’Eixample, els barris ja eren nou,amb les seves corresponents carteries situades al domicili delscarters, tal com apareixien publicades a la guia El Consultor:

Carrer del Conde del Asalto, 24 (botiga)Carrer del Hospital, 26 (botiga)Carrer de Montesión, 4 (botiga) Carrer de Gignás, 19 (botiga)Carrer de Serra, 4 (botiga)Carrer de Freixuras, 5 – 1ºCarrer de Templarios, 3 (botiga)Plaza de la Lana, 23 (botiga)Carrer de Brosolí, 4 (botiga).

Dos anys més tard, el 1859, Ildefons Cerdà a la seva Teoriade la construcción de las ciudades confirmava que Barcelonadisposava de nou carters, assistit cadascun per dos ajudants,amb les precisions següents:

Carteros: Los de número son 9 incluso el carteromayor. Cada uno de ellos tiene 2 ayudantes que paga desu bolsillo y son los que tienen a su cargo el repartir lacorrespondencia y entregar los maravedises al cartero aquien sirven. No es fácil saber la renta que su título onombramiento viene a producir a los 9 carteros denúmero. Este cálculo depende de los datos exactos sobrela correspondencia pública que llega diariamente a estacapital y que esperamos tener más adelante con la debi-da exactitud. Entre tanto podemos consignar aquí de unamanera segura que el jornal que ganan los repartidoressuplentes es de 5,14; 5,43; 5,71; 6,00 y uno solo de 7,43reales ¡¡¡Por cuán poco precio se presta esta infortuna-da clase a ser víctima segura y precoz de la tisis!!!

34

CARTERS I CARTERES

El 1895, Barcelona ja disposava de cent vint carters, divi-dits en dotze seccions que calia distingir en les cartes amb elseu número corresponent. En aquell moment, cada dia es dis-tribuïen gairebé vint-i-tres mil objectes, no solament cartes,sinó també periòdics, impresos o mostres, uns cinc-cents delsquals emesos i rebuts a l’interior de la ciutat. El volum ja obli-gava a fer tres repartiments diaris, el primer a dos quarts devuit del matí, el segon a la una del migdia i el tercer a les setdel vespre.

El 1902, el nombre de carters a la ciutat era d’uns dos-cents,però només cent cinquanta repartien correu. Els domicilis delscarters ja no feien la funció d’estafeta-carteria, substituïts perl’Oficina Central de Correus situada a la plaça del Bonsuccés.Des del 1897, la ciutat havia incorporat els antics municipis deSants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia,Sant Martí de Provençals iSant Andreu de Palomar, cir-cumstància que obligà elscarters a fer llargues camina-des, a vegades d’uns quantsquilòmetres, per desplaçar-sedes de la Central al domicilidel destinatari.

Si la presència del carterera molt important durant totl’any, encara ho era mésdurant les festes de Nadal,quan no solament s’haviende fer càrrec de les cartesadreçades als Reis Mags,sinó també d’un nombrecreixent de felicitacions,segons el costum d’enviarchristmas implantat per sirHenry Cole, el primer acomercialitzar targetes nada-lenques, el 1843.

35

La tradicional imatge d’un carter enuna felicitació de Correus.

CARTERS I CARTERES

A Espanya, aquest tipus de missiva nadalenca va aparèixera final del segle XIX, inicialment entre les elits, per estendre’sdesprés a totes les capes socials, fins a esdevenir la manerahabitual de felicitar les festes entre familiars i amics. Comaltres professionals, els carters també aprofitaren l’ocasió peroferir nadales al veïnat, a canvi d’una petita gratificació: elpopular aguinaldo.

L’uniforme, senyal distintiu

Per tal de distingir-se d’entre la resta de la gent quepul·lulava pel carrer, des del 1798 els carters van portar unifor-me, que havien de pagar de la seva butxaca. No seria fins al

1943 que l’Estat n’assumiriales despeses d’indumentària.

Els primers uniformes con-sistien, tal com recollia l’or-dre, en una casaca azul, vuel-ta y chupa encarnada, botóndorado con una orla que digaReal Renta de Correos, y ensu centro la palabra Carterocon el número que correspon-da. Uns quants anys després, al’obra Los españoles pintadospor sí mismos, publicada el1843-1844, apareixen diver-sos gravats que mostren uncarter, però l’uniforme nocoincideix gaire amb el des-crit anteriorment, així és quepotser va canviar durantaquell interval.

Amb l’adopció de l’unifor-me també es pretenia igualarles diverses carteries, que

36

Uniforme de carter de la primerameitat del segle XIX, inclòs a “Losespañoles pintados por si mismos”.

CARTERS I CARTERES

tenien característiques diferents en funció de la població, demanera que s’unificà, prenent com a model el dels carters deMadrid. El Reglament de Carters de Barcelona de 1903 horecollia d’aquesta manera:

37

Nadala de carter. (Biblioteca Nacional de España)

CARTERS I CARTERES

Art. 30. Se manda a los Carteros que guarden alpúblico las consideraciones debidas, distinguiéndosepor sus buenos modales y palabras; que vistan para losactos de servicio uniforme como dispone la Ordenanza,sin el cual no se permitirá que repartan, y que lleven lacorrespondencia dentro de las carteras que al efecto secostearán, así como los uniformes, sirviendo de modelopara éstos los que usan los Carteros de Madrid.

Com és natural, les despeses derivades de la uniformitatvan constituir una reivindicació constant per part dels carters.

El 1917, entre altres peti-cions adreçades al directorgeneral de Comunicacions,Emilio Ortuño, hi havia elRazonable pago de los uni-formes con cargo al sobran-te de carterías si lo hubiere yuna vez satisfechas las nece-sidades reglamentarias delas mismas.

Un any després, el 1918,la secció autònoma de car-ters de la Junta d’Unió iDefensa de Correus a l’As-semblea de Barcelona feiaun pas més i reclamava ambvehemència que el Estadoabone el importe de los uni-formes a todos los carteros ypeatones.

El 1933, durant la Repú-blica, l’uniforme dels cartersva ser renovat, amb unmodel que era descrit a LaVanguardia de la manerasegüent:

38

Fotografia de Joan Baptista LlorensBlasco, carter urbà, amb el seu uni-forme, a principi del segle XX. (Autor:Joan Torrescasana)

CARTERS I CARTERES

La americana seráde color gris, con dosfilas de tres botonesplanos dorados con elemblema de Correos;dos bolsillos, uno acada costado, con car-tera y el distintivo enel cuello, consistenteen la carta plateadacon dos alas doradas ycorona mural tambiéndorada. El pantalón yla gorra serán, asimis-mo, de lana gris condistintivo esta últimaanálogo al de la ame-ricana. La pelliza serátambién gris, imper-meabilizada, de factura semejante a la americana, y conforro de lana. Este uniforme se usará en todo tiempo,debiendo durar dos años. A la duración de la pelliza sele asignan tres temporadas. El uso del uniforme debereducirse a los actos de servicio.

Les demandes econòmiques, però, no van ser satisfetes finsal 1943, quan l’Estat finalment va assumir les despeses delsuniformes, encara que no totalment, ja que las divisas y emble-mas se costearán por los interesados, tot i tractar-se de com-plements obligatoris. Al Butlletí Oficial de l’Estat es feu cons-tar:

El transcurso del tiempo ha hecho inadecuados losuniformes de referencia, y como, por otra parte, debenajustarse los preceptos que se refieren al uso de éstos alas modalidades que, en cuanto a insignias, emblemas ydistintivos, han sido establecidos por el Nuevo Estado.

39

Uniforme de carter dels anys cinquan-ta.

CARTERS I CARTERES

El nou uniforme es vapresentar al Casino de SantSebastià el setembre de1945. Els primers a utilitzar-lo van ser els carters d’a-questa ciutat, seguits dels deBarcelona i els de Madrid,per ser adoptats progressiva-ment a la resta de l’Estat, ensubstitució de l’utilitzatdurant el període republicà.

Els colors i les formesdels uniformes dels cartershan anat variant amb el pasdel temps, fins a arribar al’actual de color groc, peròdurant molts anys van predo-minar els conjunts de colornegre, gris i blau. Cal desta-car l’uniforme dissenyat el

1992 per Manuel Piña, un dels fundadors de la Pasarela Cibe-les, que va quedar com un dels més representatius dels últimsanys.

Tanmateix, la presència quotidiana dels carters i els seusuniformes està en transformació. Després de més de dossegles i mig de trepitjar els carrers de les ciutats, les noves tec-nologies també condicionen la feina dels carters, tant per terracom per aire. L’any 1900, el dibuixant Jean-Marc Côté va ima-ginar com seria el món del segle XXI i ho va plasmar en unasèrie de postals. La il·lustració que va fer del carter volador éspremonitòria, perquè en aquest moment empreses com Ama-zon, UPS o Google, i també operadors postals com els deFrança, Alemanya, Suïssa o Espanya, amenacen d’omplir elcel de drons.

Si això es planteja des de l’aire, per terra la competència vede mans d’uns robots que amb un sistema de navegació i dereconeixement visual poden passejar per les voreres i entregar

40

Model d’uniforme dels anys noranta,dissenyat per Manuel Piña.

CARTERS I CARTERES

cartes i petits paquets. De moment, es tracta d’un projecte dela Universitat de Standford i Swiss Post, tal com recolliendiversos mitjans a finals d’agost de 2016, però potser aviat esconvertiran en una realitat quotidiana.

El carrer del carter Salvador Alloza

Entre Sant Andreu i Horta, al barri de Porta, hi ha el carrerd’Alloza, un nom adoptat durant la Segona República. Acaba-da la Guerra Civil el nomenclàtor de Barcelona també va serdepurat, amb l’eliminació de persones i institucions contràriesal sentiment patriòtic exigitper les autoritats franquistes,però Alloza es va salvar, sen-zillament perquè sempre vanpensar que es referia a unpoble, de nom idèntic, de laprovíncia de Terol.

La realitat, però, era benbé una altra, ja que el carrerestà dedicat a la memòria de

41

“El carter a l’any 2000”, il·lustració de Jean Marc Côté per a la seva obra“Invenció del futur”, publicada el 1899.

Placa del carrer d’Alloza, carter delbarri de Porta.

CARTERS I CARTERES

Salvador Alloza i Alloza, un carter del barri vinculat a la Con-federació Nacional del Treball (CNT) i a Esquerra Republica-na de Catalunya (ERC).

Alloza va néixer a Barcelona el 6 de setembre de 1897, unany molt significatiu per a la ciutat, ja que es va produir l’a-gregació a Barcelona de sis municipis del pla que passaren aser barris de la ciutat, fet que, per tant, tindria conseqüènciesen el servei de Correus. El febrer de 1919, amb vint-i-dosanys, Alloza començaria a treballar de carter al districte queactualment anomenem Nou Barris.

La data d’incorporació també és important pel que fa alscarters com a col·lectiu, perquè aquell any avançà cap a unsindicalisme de classe, especialment vinculat a la CNT. Efec-tivament, Alloza hi va ingressar en un moment molt conflictiu,perquè el 22 de març, quan no feia ni un mes que hi treballava,esclatà una vaga de carters que va suposar cessaments massiusi el nomenament dels que van rebre la qualificació de Carteros

42

L’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, a Barcelona, abans de la gran urba-nització del barri.

CARTERS I CARTERES

de Real Orden, personal procedent del cos de la Guàrdia Civili del de Carrabiners. Un any abans, el 13 de març de 1918,amb motiu de la vaga que duien a terme, el govern de GarciaPrieto va dissoldre el cos de Correus, el va militaritzar i la tro-pa en va ocupar les oficines. L’última vegada que van milita-ritzar els carters també fou amb motiu d’una vaga, el 1976.

En aquest ambient, Salvador Alloza va començar a repartiral barri de Porta, que a les primeres dècades del segle XX eraun sector de la ciutat format bàsicament per camps de conreu,masies i algun carrer incipient, on s’alçaven unes quantescases de veïns del que en el futur seria un barri obrer. Ambaquest panorama, la distribució de cartes no resultava gensfàcil, però resultava imperatiu atendre les necessitats de lapoblació, especialment la provinent de la immigració, ambvincles amb els seus llocs d’origen que fonamentalment esmantenien per mitjà de la correspondència.

Darrere de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, molt aprop de l’actual carrer d’Alloza, hi havia Can Solà, una masia

43

Acumulació de correu durant la vaga de 1922, publicada a “Mundo Gráfico”el 16 d’agost de 1922.

CARTERS I CARTERES

envoltada de vinyes. Salvador Alloza hi deixava el correu delveïnat que no podia localitzar, de manera que molta gent ana-va a veure si tenia alguna carta. Can Solà era, per dir-ho així,com una mena d’oficina de Correus. Tot això funcionava quanAlloza estava de servei, però si per qualsevol motiu no hi era,el carter que el substituïa desconeixia aquest sistema i tot escomplicava molt. Per això, Salvador Alloza va recomanar alsveïns que afegissin a les seves respectives adreces la paraulaAlloza i va penjar un rètol de fusta a la masia amb el seucognom.

D’aquesta manera, a més a més, com si es tractés d’unapartat postal, quan a la Carteria de Barcelona es feia la clas-sificació, es podien separar fàcilment les cartes que anavenadreçades a aquell nucli. El fet d’utilitzar el seu cognom va serper una qüestió pràctica, ja que en el cos de Correus el perso-nal es coneixia pel cognom, més que no pas pel nom. Aquestacircumstància va fer que, a l’hora d’adoptar el nom del carrer,

44

Certificat de matrimoni de Salvador Alloza i Epifània Iracheta, de 1925, ceditper Jordi Alloza Iracheta.

CARTERS I CARTERES

quedés en Alloza, en lloc de Salvador Alloza, que potser hau-ria estat més correcte i hauria evidenciat que es tractava d’unapersona.

El 1925, Salvador Alloza es va casar amb Epifània Irache-ta, amb qui va tenir sis fills: Jordi, Josep, Obdúlia, Salvador,Manel i Jaume. Molt compromès amb el moment polític queli va tocar viure, fou secretari del Casal Català Republicà deles Roquetes, adherit a ERC. També va participar a la campa-nya electoral de les eleccions legislatives del 16 de febrer de1936, en les quals va guanyar el Front Popular. Va formar partdel Sindicat Autònom de Carters Urbans, sindicat que elsetembre de 1938 va passar a formar part de la CNT. I, final-ment, en plena Guerra Civil,el juliol de 1938 fou nome-nat alcalde del barri deRoquetes.

Com la resta dels cartersde Barcelona, Alloza estavasotmès a unes jornades deservei molt llargues, sensecap dia de festa, uns horarisque encara es van incremen-tar durant la guerra. A princi-pi de 1938, es va establir queels diumenges els cartersbarcelonins, a més de l’habi-tual repartiment de cartesurgents, també distribuiriencartes ordinàries. El motiu,com recollia La Vanguardia,era en beneficio primordial-mente de los familiares queansian noticias de los com-batientes.

Quan estava a punt definalitzar la Guerra Civil,Salvador Alloza tenia la

45

Carnet del Sindicat de Comunicacionsi Transports, subsecció de CartersUrbans de la CNT-FAI, a nom deSalvador Alloza, 1937. Cedit perJaume Alloza Iracheta.

CARTERS I CARTERES

categoria de carter de primera classe i estava destinat a la sec-ció onzena de la Carteria de Barcelona, radicada a l’edifici deCorreus de la plaça d’Antonio López. Havia viscut en primerapersona la lluita que va portar a l’aprovació, el 1923, delReglament Orgànic de les Corporacions de Carters d’Espanya,que els convertia en funcionaris de l’Estat. Això sí, amb la par-ticularitat que continuaven cobrant el sou de cinc cèntims que,com hem vist, percebien per cada carta entregada. Fins al1931, Salvador Alloza, com la resta de carters, no va cobrar del’erari públic.

A les acaballes de la Guerra Civil, Salvador Alloza va sertraslladat a l’oficina de Correus de Portbou, on visqué els dar-rers moments de la República. Va passar aleshores a França,per ser internat al camp de concentració d’Argelers. Més tard,quan va tornar a Espanya, va ser empresonat a la Universitatde Deusto, a Bilbao, a la plaça de braus de Sant Sebastià i,finalment, al Castell de Montjuïc, a Barcelona.

Acabada la guerra, les autoritats franquistes van tenirmolt clar que, contràriament al que havia fet el règim repu-blicà —que no havia depurat la burocràcia heretada del règimanterior—, empendrien una forta repressió contra el personalde l’Administració pública.

46

Vista de Portbou el 1936, en una postal d’MZA.

CARTERS I CARTERES

D’entre tots els cossos de l’Estat, el personal de Correusfou el que va patir una depuració més intensa, fins a afectar latercera part de la plantilla.

Es van incoar 13.119 expedients de depuració als funciona-ris de Correus que estaven de servei el juliol de 1936. Allozava ser un d’aquests funcionaris expedientats. Va ser expulsatde Correus, acusat d’haver participat en la vaga de carters de1934, d’haver donat suport a la proclamació de l’Estat català ide formar part de la CNT. A l’expedient politicosocial, el plecde càrrecs es fonamentava en la seva vinculació al sindicatanarquista, però no en la seva militància a ERC, que encarahauria empitjorat més la seva situació.

Salvador Alloza va morir l’1 d’octubre de 1976, amb setan-ta-nou anys, sense que mai no s’arribés a produir el seu rein-grés a Correus, cosa que va sol·licitar en múltiples ocasions.Tot un exemple d’amor al seu ofici de carter.

El 17 de març de 1977, el director general de Correus li vafer arribar un escrit en què li comunicava que:

47

Carters barcelonins dels anys setanta.

CARTERS I CARTERES

(...) se dejan sin efecto las sanciones de separacióndel servicio impuestas como consecuencia de la aplica-ción de la Ley de 10 de febrero de 1939 y de la ordenministerial de gobernación de 11 de septiembre de 1976,he dispuesto reconocer, a efectos pasivos, al funcionariodel Cuerpo de Carteros Urbanos, D. Salvador AllozaAlloza, el tiempo que permaneció separado del servicio,hasta el día 6 de septiembre de 1962, fecha en que cum-plió la edad reglamentaria de jubilación.

El reconeixement, per desgràcia, arribava una mica massatard.

Incorporació de la dona

Fins a la dècada dels vuitanta, les carteries eren un mónreservat als homes, encara que les dones ja feia molt de tempsque formaven part de l’àmbit postal. Segons les dades de quèdisposem, la relació entre dona i correu —encara que, sensdubte, sigui anterior— es remunten al segle XVII. Efectiva-ment, el gener de 1648 María Ruíz de Larrea, de la vila de Por-tugalete, fou nomenada com a correa:

48

“Guía de Correos” de Francisco Javier Cabanes, publicada el 1830, on figurencom a mestre de postes Simona Vargas (Móstoles), Martina Correas(Navalcarnero) i María Gutiérrez (el Bravo).

CARTERS I CARTERES

Conviene tener la dicha villa persona que tenga cuen-ta llevar y traer las cartas del ordinario de la villa paraesta dicha villa porque no se pierda y haya la correspon-dencia que se debe, nombraron a María Ruíz Larreapara que sirva de lo susodicho como correa, y le seña-laron por su trabajo y ocupación cien reales en cada unaño...

La cartera de Portugalete havia de portar les cartes des del’estafeta de Bilbao a Portugalete i viceversa dos dies a la set-mana, els dimecres i els diumenges. El que resulta encara més

49

Servei de correus als Estats Units, segons una escena publicada l’any 1892 a“La Ilustración Nacional”.

CARTERS I CARTERES

curiós és que, durant gairebé un segle, sempre van ser donesles que es van succeir en el càrrec de cartera de Portugalete. AMaría Ruíz de Larrea la seguí el 1660 María del Azebal; el1668, María Cruz de Chabarria; el 1676, Francisca de Ibarra;el 1685, María de Nocedal; el 1699, Inés de Zaballa; el 1702,María de Ragua; el 1717, Josepha de Ugalde; el 1729, Mateade Ugarte, i el 1725, Marina Suárez. Caldria esperar fins al1738 per veure un carter masculí a Portugalete, Mateo Suárez,a qui el 1745 seguí un altre home, Manuel de Villachica, perretornar el 1749 al nomenament d’una dona, Simona de Anto-ñano.

Però no solament hi va haver carteres en temps passats. Ala Guía de Correos de Francisco Javier Cabanes, publicada el1830, s’esmenten dones que exercien de mestra de postes iconductora de travessies, com també d’administradora d’esta-feta agregada. De fet, a Barcelona, l’última persona que vaocupar el càrrec de mestre de postes, fins al 1871, va ser Jose-fa Humet, vídua de Pere Estrany i Gabriel, que erròniamentfigura com a darrer professional a la placa situada al carrer de

50

Acumulació de cartes durant la vaga de 1922.

CARTERS I CARTERES

Sant Pere Mitjà, número 60, que ens recorda el lloc on va estaremplaçada la Casa de Postes de Barcelona.

Tot i aquests precedents, la incorporació de la dona a Cor-reus se situa de manera oficial l’any 1922, quan, a causa de lavaga que mantenien els empleats de Correus, es va crear elCos Auxiliar Femení. Per incorporar-s’hi, les aspirants haviende complir amb les exigències establertes pel Butlletí Oficialde l’Estat (BOE) de 18 d’agost de 1922: ser españolas entre16 y 40 años y tener el título de maestra superior o elemental.Així, doncs, per reduir l’efecte de la vaga es van presentarvoluntàriament señoritas de la buena sociedad, que no vansortir al carrer a repartir el correu, sinó que es van dedicar atasques de classificació. Posteriorment, les tres-centes auxi-liars femenines, que van començar amb caràcter interí, vanpassar a ser funcionàries de Correus per mitjà d’un examen detràmit.

El 1933, una de les dones que hi van accedir era Encarna-ción Fuyola Miret, líder del Partit Comunista. Al comença-ment de la Guerra Civil, el personal femení de Correus estavaformat per unes sis-centes dones, que constituïen aproximada-ment el cinc per cent de la plantilla.

51

Un grup de dones en plena feina de classificació, durant la vaga de 1922.

CARTERS I CARTERES

En alguns països d’Europa, com a França o Alemanya, laincorporació de la dona en el repartiment del correu va estarmotivat per situacions bèl·liques. El 1914, per pal·liar la mobi-lització masculina a causa de l’esclat de la Primera GuerraMundial, s’hi va incorporar una quantitat molt important dedones, amb una actitud i uns resultats que reberen grans elogisper part de la premsa, ja que les dones expiden las cartas, lasdistribuyen, y tal prisa y maña se dan en realizar su trabajoque en muchas ciudades jamás se tuvo tan buen servicio decorreos como ahora, com afirmava La Guerra Ilustrada.

En canvi, a l’Estat, tot i l’acumulació de correspondènciaderivada de la Guerra Civil, mai no hi va arribar a haver donescarteres. N’hi hagué intents, això sí, com la proposta del Sin-dicat d’Empleats de Correus, adscrit a la Unió General de Tre-balladors (UGT), com testimonia la declaració publicada a LaVanguardia el 10 d’abril de 1938:

El S.E.C. declara que desea ver convertida en reali-dad la amplia incorporación de la mujer en las tareas

52

Carteres alemanyes durant la Primera Guerra Mundial, en una fotografiapublicada a “La Guerra Ilustrada”, número 88.

CARTERS I CARTERES

postales, en sustitución de los compañeros incorporadosa filas, o que hayan de sustituir a los actuales compañe-ros en los servicios postales de campaña.

Rosario Sánchez Mora, la Dinamitera

Ja en plena guerra, la situació en l’àmbit civil no era lamateixa que la que es vivia al front, ja que algunes dones vanactuar com a carteres de campanya. Per als combatents, erafonamental rebre notícies de la família, la xicota, els amics o,fins i tot, de desconeguts, una necessitat que queda molt benreflectida per les cançons detrinxera, com la que fa:

Si me quieres escribirya sabes mi paraderoen el frente de Madridprimera línea de fuego.

Una d’aquestes carteres decampanya era la milicianaRosario Sánchez Mora, moltmés coneguda pel poema que liva escriure Miguel Hernández,amb el títol de Rosario, dinami-tera.

Rosario Sánchez es va incor-porar a les Milícies Obreres delCinquè Regiment amb nomésdisset anys i, mentre manipulavadinamita, va perdre una mà,però va continuar al front com acap de la Carteria de la 46aDivisió. Rosario i dos companysmés, que estaven a les sevesordres, portaven les saques de

53

Rosario Sánchez Mora al front.

CARTERS I CARTERES

correu en un furgó fins a les proximitats de la línia de foc. Ales trinxeres hi havia diversos punts establerts per al reparti-ment de cartes, entorn dels quals els soldats esperaven notíciesansiosament. Rosario va fer de cartera de campanya fins alfinal de la batalla de Brunete, el juliol de 1937.

L’anteriorment narrat és un episodi especial, molt llunyencara de la plena normalització, tot i que a Espanya les doneses van poder incorporar al servei de telègrafs des del 1882 i aCorreus, com hem vist, a partir de 1922, però relegades a fei-nes de caràcter administratiu i, per tant, sense cap visibilitatsocial.

Fins a l’últim quart del segle XX, a les convocatòries peringressar al cos de Correus el primer requisit era ser varón, unaexigència que va desaparèixer el 12 de juny de 1980. Així, el1982 hi van ingressar les primeres dones que tindrien l’oportu-nitat d’esdevenir carteres. De fet, el primer lloc d’aquesta opo-sició el va guanyar una dona, María Elena Ayllón López. Desd’aleshores, el percentatge femení que forma part de la planti-lla de carters s’ha anat incrementant i actualment en constitueixmés del cinquanta per cent. Fins i tot la reina Sofia hi va ingres-sar de cartera l’any 2013, això sí, com a Cartera Honoraria.

54

Un soldat aprofita un descans per escriure una carta al front d’Aragó, l’agostde 1936, en una fotografia de J. M. Pérez Molinos.

CARTERS I CARTERES

55

Rosario Sánchez Mora, la Dinamitera, miliciana destinada al servei decorreus, València 1936, en un fotografia publicada a “Revista Crónica”.