TD

F132

2.30

€. A

ny 1

8. L

a Fr

anja

, gen

er d

e 20

17Cultura al MatarranyaAquesta tardor s’han celebrat adiverses viles del Matarranya la 13aedició de les Jornades Culturals delMatarranya. [p.5]

Beques Amanda LlebotEnguany s’ha atorgat la beca a unEstudi i inventari sobre Campanars,campanes i tocs del Baix Cinca, en elmarc de la gala anual del IEBC. [p.9]

Camporrells reneixGran èxit de la fira de santa Llúciacelebrada per primer cop en aquestavila de l’Alta Llitera el cap de setmanadel 3 i 4 de desembre. [p.12]

Periodisme i pluralitatlingüísticaSe celebren a Saragossa unes jornadesper a informar als periodistes sobre larealitat lingüística d’Aragó. [p.16]

p. 7 i 14

Carme AlcoverPremi Franja: cultura i territori

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 132

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

6 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Opinió

14 Tema del mes

16 Aragó

17 Personatge del mes

18 Països Catalans

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:Matarranya: M. D. Gimeno, Carles Sancho. Baix Cinca: Rosa Arqué, Hugo Sorolla. Llitera: Josep EsplugaRibagorça: Glòria Francino.

Seccions:Matarranya, Isa Calaf. Baix Cinca, Rosa Arqué;Llitera, Josep Espluga; Ribagorça, GlòriaFrancino; Cultura, Hèctor Moret; Entrevistes,Ramón Mur; PP.CC., Hugo Sorolla; Aragó, CarlesTerès.

Opinió: Marina d’Algars, Patrici Barquín,Esteve Betrià, Benet Martín, Artur Quintana,Francesc Ricart, Carles Terès, Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

El monestir de Sixena

Per als qui estem interessats i seguim lesnotícies sobre el litigi de les pintures i obresd’art del monestir de Sixena, l’amic JosepMiquel Gràcia, en el seu blog Lo finestró,que seguim molts dels lectors de TdF, ensofereix un llibre digital sobre el tema moltben documentat i en el que ha treballat desde fa molts anys i, també, un seguiment del’evolució de la problemàtica judicial per ac-tualitzar la situació del conflicte. Reproduïmel text complet del nostre company:

«A 30 de novembre 2016 he decidit tan-car provisionalment el treball Les pinturesi obres d’art de Sixena: un relat intermina-ble, esperant noves actuacions judicials i deles parts, que aniré incorporant en blocs, amesura que es vagin produint, amb algunsafegitons meus. Mentrestant seguiré el re-lat en un altre document que denominaré“Seguiment de Les pintures i obres d’art deSixena: un relat interminable” que aniré ac-tualitzant.

»Podeu llegir el treball tancat, en formatPDF en <les-pintures-i-obres-dart-de-sixena-un-relat-interminable> o en for-mat ISSUU (tipus llibre ) en <https://is-suu.com/graciaz/docs/les_pintures_i_obres_d_art_de_sixen>. He obert també, compodeu veure, una pestanya (Sixena) al

meu blog on he penjat també el treball, i onpenjaré el “Seguiment de…”, així com al-tres temes relacionats amb Sixena.

»Desitjo que tot el treball, al qual he de-dicat força temps, sigui del vostre interès.En qualsevol cas els vostres comentaris, ob-servacions i crítiques seran molt ben re-budes.»

Miquel Meix

Silencis i somriures

Estos dies de sopars d’empresa, les fran-jolines i franjolins desitgem en va que noaparega cap tema relacionat en Catalunya(Sixena, independència, llengua...). Comaixò és inevitable, mos “vestim” en un som-riure com lo d’Alvy Singer (Woody Allen)a Annie Hall quan escolta un humorista ne-fast per a qui ha d’escriure uns guions. Laveu en off d’Alvy es pregunta quant detemps podrà resistir amb aquella expressióde babau. En lo nostre cas el drama és pit-jor, ja que lo català és la nostra llengua ma-terna i, a més, molts tenim amics i familiarsa Catalunya, la majoria dels quals són fa-vorables com a mínim al referèndum. Loscatalans constitucionalistes (per no dir-ne“unionistes”) se queixen que no poden opi-nar, però res a vore en la uniformitat deplom (llevat de TdF, és clar) que vivim losaragonesos respecte als ‘afers catalans’. Sivolem tindre la festa en pau, cal fer d’Al-vy Singer, callar i somriure com babaus.

Pilar Fanlo CampanalsSaragossa

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Entrega del premi Franja ter-ra i cultura a Carme Alcover (Foto © SigridSchmidt von der Twer)

3

Los raders mesos alguns ajunta-ments de la Franja han aprovat alseu ple municipal que la llengua pre-dominant que parlen els seus veïnsés el català. És una de les atribucionsque els dóna l’encara vigent Llei deLlengües del 2013, que va eliminarles denominacions científiques de lesllengües d’Aragó i va deixar enmans dels plens municipals el deci-dir quina era la llengua parlada acada terme. Cal valorar positivamentl’actitud i voluntat dels regidors i al-caldes que han impulsat aquestsactes en defensa del català, però almateix temps no podem perdre devista els absurds als que ens pot por-tar el deixar en mans dels ajunta-ments aquest tipus de decisions, talcom alguns columnistes de Temps deFranja ja han argumentat amb for-ça criteri.

Que és una legislació absurda ique pot comportar maldecaps jurí-dics ja era evident des del principi.Per això, el setembre de 2013 unacinquantena de diputats del Congrésespanyol ja va recórrer aquestesqüestions al Tribunal Constitucional(TC), que en la seua resposta, elmarç d’enguany (2016), va desesti-mar el recurs argumentant que elnom de les llengües d’Aragó jas’havia restablert a través de la Lleide Mesures Fiscals i Administrativesdel gener de 2016, i que per tant ha-via desaparegut l’objecte del re-curs. El TC també va argumentarque, tot i que reconeixia que deixaren mans dels ajuntaments la deno-minació de la llengua podria pro-vocar certa inseguretat jurídica (jaque cada canvi de govern podriamotivar nous canvis en la denomi-nació), considerava que aquest riscno era prou raó per invalidar-ho, jaque en cas contrari es podria produiruna “petrificació” de l’ordenamentjurídic. Una ‘petrificació’!

Això és molt revelador de quinaexpectativa tenen les altes instànciessobre el futur de les llengües d’A-ragó. Què potser pensen que el ca-talà i l’aragonès s’expandiran pel ter-

ritori ocupant zones en les que arano hi són parlades? És obvi que mésaviat el contrari. Per això, el TC, iuna part dels partits polítics arago-nesos, temen que el reconeixementlegal de les àrees lingüístiques podriaprovocar l’enorme injustícia de que,en un futur, hi hagués pobles mo-nolingües castellanoparlants als quelegalment encara se’ls consideréscom àrees catalanòfones o arago-nesòfones. Molt preferible generarun caos jurídic i administratiu dei-xant que cada municipi triï les seuesllengües en tot moment, com si fós-sem en un supermercat.

El passat 22 de novembre a lesCorts d’Aragó es va debatre unamoció sobre la “protecció, foment idifusió de les modalitats lingüísti-ques aragoneses” presentada pelPP, en la que va quedar clar que locavall de batalla ara mateix està endecidir on es parla català i aragonès.Les formacions contràries al reco-neixement del català i l’aragonèspretenen disgregar les zones lin-güístiques, cosa que d’entrada afec-taria molt negativament la norma-lització de l’aragonès, que quedariareduït a una sèrie de municipis in-

EDITORIAL

Noves escaramusses lingüístiques a la política aragonesa

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

EDIT

OR

IAL

connexos. Però a llarg termini podriaafectar també el català si, com els so-ciolingüistes adverteixen, el seu úsrecula en cada vegada més pobla-cions. En definitiva, ja sabíem que lalegislació actual no és capaç de de-fensar els drets dels catalanoparlantsd’Aragó, però ara sabem que tam-bé permet obstaculitzar qualsevolprogrés.

Tampoc mos hauria d’estranyar.S’observa que els municipis quehan proclamant que el català és laseua llengua predominant estantots governats pel PSOE, que des del2015 governa en 29 dels 61 pobles dela Franja. És dubtós que els 15 delPP i els 16 del PAR facen el mateix.Però resulta també estrany que elsdos terços restants d’Ajuntamentsdel PSOE no hagen mogut fitxa. Se-gurament caldria una anàlisi políti-ca per entendre-ho. Perquè al siste-ma polític aragonès la política lin-güística sempre acaba convertida enuna eina instrumental per aconse-guir altres finalitats partidistes, imentre no s’aconsegueixi articularun front comú de societat civil i par-tits polítics per endreçar-ho pareixque no hi haurà res a fer.

Cartellselectorals aTamaritJOSEP ESPLUGA

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

MA

TAR

RA

NY

A

Quadres que ens inspiren somnis.Somnis que ens evoquen paraules.Paraules que creen frases; els versosd’un poema. La sala capitular delcastell de Vall-de-roures va acollir elpassat 5 de novembre una lecturacontinuada de poemes en el marcdel projecte ‘Arte de todos para to-dos’ de la Fundació Quílez Llister-ri, i que al llarg dels últims mesos haportat per la capital del Matarranyaun munt de propostes inclusives iculturals. De fet, aquell dissabte li vaarribar el torn a la poesia. Una tro-bada que va portar, entre altres, elPremi Nacional de Periodisme Cul-tural, Antón Castro, membres delcol·lectiu Poemes al Vent, així coml’expert en art inclusiu FelicianoCastillo. Una vintena de poetes vanparticipar de la proposta coordina-da a través de l’Octavio Serret, deLlibreria Serret de Vall-de-roures, enel marc de les diferents activitats ques’estan impulsant esta tardor encol·laboració amb la Fundació. Defet, eixe mateix cap de setmana hihavia previstes altres propostes,com ara un taller de química per alsxiquets o una exhibició de tabals ibombos de Setmana Santa.

Poemes per la inclusióLa sala capitular del Castell de Vall-de-roures albergue una lectura de poemes, molts d’ells inspiratsamb els quadres que els artistes de ‘Arte de todos para todos’ exposen al Matarranya. Entre elsassistents hi era el distingit Antón Castro i el col·lectiu Poemes al vent

// RUBÉN LOMBARTE

Durant la lectu-ra poètica hi vanintervindre caresben conegudes alMatarranya comara Paco Escuderoo Juli Micolau, i hivan estar presentsdiferents membresdel col·lectiu delMatarranya i lesTerres de l’EbrePoemes al Vent,entre ells el seupresident, RafelJornet, i la seua secretària, Marta Ba-rón. Parlem d’una associació que vanàixer per la inquietud que com-parteixen els seus membres d’es-criure, llegir i escoltar poesia. Jornetva explicar que “ens hem anat co-neixent fins que hem aconseguitser un grup d’unes 25 persones. Si es-tàs sol, només pots recitar el dia quefa els anys algun familiar. I d’estamanera ens hem posat en contacteamb biblioteques i associacions, ensretrobem i ens ho passem molt bé”.De fet, i des de la seua fundació arafarà un parell d’anys, ‘Poemes alVent’ ha organitzat un total de 27

sortides, entre elles esta que vam tin-dre el dissabte al Matarranya. Con-vidats per Llibreria Serret, l’asso-ciació va pujar fa unes setmanes alcastell de Vall-de-roures per a ins-pirar-se en els quadres que han pin-tat els alumnes dels centres ATADIde la província, ASADICC de Caspi l’escola Glòria Fuertes d’Andorra.

Un acte molt emotiu i simbòlic enel marc d’un programa inclusiu queel 12 de novembre, quan vam tindreteatre de la mà de Fem riure... o no,així com una taula rodona a la bi-blioteca sobre el foment de la cul-tura.

Poetes alCastell de Vall-de-rouresRUBÉN LOMBARTE

L’ESMOLET

Dits (i fets) // Carles Terès

Les hores s’escapoleixen entre les fibres de la matèria de laque està feta la nostra vida. A voltes ens sembla que s’escolenpoc a poc, però és mentida. Només cal mirar enrere i sentir elvertigen dels instants que mai no han de tornar perquè ja noexisteixen —si és que mai ho han fet. En situacions desagra-dables ens fa l’efecte que passen lentes. La mili, per exemple.Tretze mesos en una caserna sota un règim de submissió cega,de jerarquies sense sentit, d’escaqueig, amb rengleres de llite-res rovellades com a únic i desolador horitzó. El temps era sò-lid. Rumors i decepcions: quan havíem de marxar en passavaalguna que ho allargava uns dies més. I va arribar l’hora en quèens vam vestir de persones i vam fugir del regiment ‘Inmemorialdel Rey’ en totes les direccions del mapa d’Espanya. No ensho podíem creure. El temps, que havia estat un mutilat sensecames, va disparar-se cap al futur, és a dir, fins al moment enquè estic escrivint aquest article. Ho recordo i ja no veig els tren-ta-dos anys que em separen d’aleshores. Tan sols hi ha uns es-

trips enganxats en l’esbarzer de la memòria amb aparença devivències, ficcions basades en coses que vull creure que van pas-sar.

El temps ens fa savis, diuen, i potser és veritat, si és que sersavis vol dir aprendre a desconfiar de les persones i de tot allòque generen.

No vull que aquest Esmolet sembli depressiu o amarg. No-més passa que alguna cosa s’ha apoderat dels meus dits. I elshe deixat divagar sobre el teclat. Dits d’esmolet que han per-dut la perícia de fer renéixer el tall, dits d’escriptor que no es-criu. Dits que desgasten tecles en comptes d’empunyar algu-na eina que produeixi aliment o d’apanyar estris que no fun-cionen. Dits que recorden coses que no m’expliquen. Algun diapotser les filles o les nétes me’ls miraran com jo mirava els demon pare malalt, i aleshores els diran aquests secrets que a mim’amaguen. I qui sap si n’escriuran —les filles o les nétes— unesfrases per a no oblidar-ho.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

MA

TAR

RA

NY

A

5

Del 18 de novembre a l’11 de de-sembre els departaments de Cultu-ra i Patrimoni de la Comarca delMatarranya van organitzar les XIIIJornades Culturals que incloïentambé la VII Mostra de Teatre Afi-ciona’t! i les III Jornades de Patri-moni Cultural. Com cada any les ac-tivitats programades van tindre lloca diverses viles del Matarranya:Arenys de Lledó, Calaceit, la Por-tellada, la Vall del Tormo, Lledó,Massalió, Queretes i Torredarques.L’acte d’inauguració de les jornadesva ser la presentació del llibre Ma-tarranya, gentes y paisajes en laEdad Media editat per la Comarcai la Universitat de Saragossa. Elcoordinador del volum és Carlos La-liena Corbera, professor de la Uni-versitat de Saragossa. La presenta-ció va tindre lloc al Museu Joan Ca-bré de Calaceit. Les activitats quevan oferir les jornades a la població,centrades en els caps de setmanacom a reclam turístic, van ser moltdiverses i adaptades a totes les fran-ges d’edat. Les actuacions musicalsvan anar a càrrec del cor Flumine deTortosa que van fer un concert a Lle-dó, i a Massalió un recital del duoLugh Música Celta. Exposicionsfotogràfiques sobre oficis tradicio-nals i del patrimoni a Torredarques.Presentació de l’aplicació Matarra-nya Rock Art, sobre la recreació l’artrupestre dels nostres abrics prehis-tòrics, al Museu Joan Cabré a Ca-laceit. Activitats per als més menuts–Tracalet Teatre, taller de pastestradicionals i Proyecto Caravana– aMassalió, la Portellada i Queretes.Presentacions de vídeos sobre lesfaenes d’abans a la Portellada i Tor-redarques. Monòlegs del còmic Die-go Peña a Arenys de Lledó. Xerra-da sobre ‘Lo calendari del llaurador’a càrrec de Víctor Vidal a la Porte-llada. Com a novetat enguany es vaconvocar un concurs de contes tra-dicionals ‘Qüento va, qüento vingue’per escolars i el lliurament de pre-mis va celebrar-se en una jornadafestiva a Massalió. Dins de la VII

XIII Jornades Culturals de la Comarca del Matarranya// CARLES SANCHO

l’any passat enquè van actuara la mostra fins asis agrupacionslocals. Des deldepartament deCultura de laComarca, s’haapostat per mo-tivar a les for-macions teatralsde les poblacionsi, a part de l’Afi-ciona’t! que vaper la setena edi-ció dins de lesJornades Cultu-rals del Matar-ranya, des de fa

tres anys es celebra també el Dia delTeatre que enguany va tindre lloc ala Portellada el 17 d’abril, seu delgrup local Tramoiants. Una jornadafestiva i engrescadora, on els assis-tents van poder veure una repre-sentació d’un grup d’Alcanyís, enquè els aficionats matarranyencs alteatre tenen l’oportunitat de reunir-se per parlar-ne i mostrar seues lesinquietuds i preparar la convocatò-ria de l’Aficiona’t! de la propera tar-dor.

Mostra de Teatre Aficiona’t! en-guany van participar el grup Chiri-nola de Valljunquera que van actu-ar a Queretes; el grup Mercè Cen-tellas de Massalió van representar ala veïna Vall del Tormo i Lo Menti-dero de Queretes que havia d’actu-ar a Calaceit però que, a última hora,van suspendre la representació. En-guany, segons es desprèn del pro-grama, hi ha hagut poca participa-ció de grups de teatre en relació a

Recital delduo LughMúsica Celtaa MassalióRÀDIO MATARRANYA

Dia del teatreRÀDIO MATARRANYA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

MA

TAR

RA

NY

A

6

El 25 d’abril del 2010 va iniciar laprogramació Ràdio Matarranya, laprimera emissora d’àmbit comarcalen català, que es sintonitza al dial107.8 de la FM. Un servei d’infor-mació local i comarcal a través delprograma ‘Matarranya al dia’ emèsde les 12 a les 14 hores del migdia ique es repeteix de les 18 a les 20 ho-res de la tarda. Com la pròpia emis-sora anuncià en el seu eslògan ‘Rà-dio Matarranya és la teua, la meua,la de tots’. Les dues hores d’emissiódiàries es divideixen en dues parts.La primera, d’una hora aproximadade durada, està dedicada a informarde les notícies que es generen a lacomarca o les vinculades al territo-ri de referència. La segona partestà dedicada a diferents temàtiquesi és més oberta a la participació i ales iniciatives de la gent i a les enti-tats que formen part de les nostresviles. Des de Ràdio Matarranya esvol ajudar a articular la comarca, acrear vincles i estructurar dinàmi-ques positives entre les diferents vi-les dels 18 municipis que integren lanova entitat territorial constituïdaoficialment l’1 de juny del 2002 pelGovern d’Aragó en el seu procés decomarcalització del territori. La seude l’emissora des del seu inici estàubicada a Calaceit, la capital cultu-ral del Matarranya, una excel·lent

dels dos projectes empresarials pa-reix que tant Ràdio Matarranyacom Notícies del Matarranya són dosmitjans de comunicació ja plena-ment consolidats i que desitgemque tinguen una llarga vida al serveide la població de la comarca.

Des del setembre del 2014 RàdioMatarranya té la competència d’unnou mitjà d’àmbit comarcal Matar-raña Radio que pertany al Grupo deComunicación La Comarca, que vainaugurar-se oficialment el 16 d’oc-tubre del 2014. La seu de l’emisso-ra és a Vall-de-roures. En un principi,la directora Emma Zafón, valen-ciana de Llucena, feia la ràdio en lallengua del territori fins que a les po-ques setmanes d’iniciar el projecteva marxar de l’empresa i els nous di-rectors castellanoparlants van pas-sar a utilitzar només la llengua cas-tellana en la seua programació.

Ràdio Matarranya// CARLES SANCHO

iniciativa de descentra-litzar l’administració dela comarca. Ràdio Ma-tarranya, activa durantquatre hores diàries,completa la resta de laseua programació enconnexió amb AragónRadio. L’empresa res-ponsable de l’emissoraés Masmut ProduccionsS. L. i els qui donenvida a la ràdio són dos jóvens ma-tarranyencs: Rubén Lombarte dePena-roja i Marc Martí de Massalió,col·laboradors de Temps de Franja.L’emissora també es pot escoltar através d’internet a la web radioma-tarranya.com, on es pot llegir i veu-re les principals notícies de la co-marca i també a facebook.

La mateixa empresa Masmut Pro-duccions S. L. i els mateixos perio-distes són els responsables de Notí-cies del Matarranya, quinzenal en pa-per i en castellà que es distribueixgratuïtament a totes les viles de la co-marca i que en la part central inclouMatarranya Cultural on apareix laprogramació de les activitats cultu-rals de cada població. Va publicar-se el primer número de Notícies delMatarranya el gener del 2011. Des-prés d’estos complicats i durs pri-mers anys d’inici i d’estructuració

Llengua llemosina // José Miguel Gràcia

El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a co-mençaments del segle XVI per designar el català com a parentde l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialec-tes propi de la regió de Llemotges. Als regnes de Mallorca i Va-lència s’utilitzava per designar el català arcaic, tot i que en el trans-curs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al ca-talà contemporani. Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià vatenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació uni-tària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geo-gràfiques i dialectals. Alguns hi incloïen també l’occità. Tot i que,al segle XIX i principis del XX, els estudiosos de romanística vananar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosícaigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i al-tres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari delterme “lemosín”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dosexemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano dePano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixenaa un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del con-

veni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir unacapella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “li-musin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Se-gle XVII), Remembrança de la convinença entre los omes de Xi-xena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria ma-dona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena [...] po-seula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço vey-gue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques mi-racle que vol estar star en Xixena en lo pantano, puis ally es po-sada. Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aque-lles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan joera petit, la senyora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera,amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí,capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem unabona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitgesi ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera–no deia català– era el “limusín” o derivada d’aquest. Tal vegadasense voler em deia que era català.

Els alumnesde català de l’EscolaOficial d’Idiomes de Montsó,als estudis de Ràdio Matarranya a CalaceitJORDI PUIG

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

BAIX

CIN

CAÈxit d’assitència a la gala anual de l’IEBC

// REDACCIÓ

L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca va celebrar la seua gala anual elpassat dissabte 3 de desembre alCastell de Fraga, on s’hi van aplegarnombrosos socis i simpatitzats, aixícom els alcaldes de Fraga, Mequi-nensa i Saidí, entre d’altres autori-tats de la comarca. Durant l’acte esvan atorgar els «Premis Galan a lanormalització cultural i lingüística»i el «Premi Franja: cultura i territo-ri», i també es va fer públic el pro-jecte mereixedor de les «Bequesd’investigació Amanda Llebot» (ve-geu les pàgines següents).

El «Premi Galan» ha recaigutenguany en l’associació fragatinaAmics del cine. Aquesta entitat vanàixer l’any 2013 per col·laboraramb el moviment cultural de Fragaoferint la projecció de pel·lícules da-vant la manca d’oferta de cinema ala ciutat. Des de llavors, els veïns deFraga han vingut gaudint d’unaprogramació estable de cintes d’ac-tualitat en cicles de tardor i hivern.La junta de l’IEBC ha valorat la sen-sibilitat dels Amics del Cine pelque fa a la realitat lingüística de Fra-ga i comarca, ja que la meitat de lespel·lícules que programen són en ca-talà, motiu pel qual van rebre aquestpremi.

Óscar Labat, en representaciódels Amics del Cine, va recollir elpremi i va explicar com es va cons-tituir aquesta iniciativa i el seu èxitdes del primer moment: “Molts esvan alegrar que s’hagués engegataixò a Fraga, i de seguida se’n va fersocis”. Labat també va exposar quel’entitat té un problema d’espai –elPalau Montcada, amb un afora-ment limitat i algunes limitacionstècniques–, “però no tenim cap al-tre lloc i amb això haurem de tirarendavant”. D’altra banda, el fet quela meitat de les pel·lícules siguen encatalà “no ha representat mai capproblema, tothom s’ho va prendrecom una cosa molt normal”, va as-segurar Labat. “Tenim la mateixa as-sistència tant si la pel·lícula és en ca-talà com si és en castellà, n’estemmolt contents i esperem poder con-tinuar així molts anys més”.

Per la seua banda, el Premi Fran-

ja 2015, que atorga la IniciativaCultural de la Franja, va reconèixerla trajectòria de la Carme Alcoveri Pinós. Alcover és nascuda a Mas-salió (1952) i va exercir com a mes-tra de català a Fraga en els difícilsprimers anys d’ensenyament de lamatèria en les escoles i instituts dela Franja d’Aragó. Actualment tre-balla com a tècnica lingüística delGovern d’Aragó i ha publicat di-versos estudis sobre l’ensenyamentdel català a l’Aragó. També té pu-blicats narracions i poemes en vo-lums col·lectius i va ser membre delConsell Superior de les Llengüesd’Aragó.

Carme Alcover va recollir el Pre-mi Franja en mans d’Artur Quinta-na (vegeu el discurs de lliurament ala pàgina 14). Per a Alcover, aquestguardó “és un premi coral”, que laprofessora va voler compartir “ambtots els que sou aquí, tots els amicsi amigues que vam engegar l’en-grescador projecte de l’ensenya-ment del català a l’Aragó”. Alcoverva assegurar que conserva gransrecords dels seus alumnes fragatins,“que em regalaven joventut, con-fiança i harmonia”, i va rememorarles diverses activitats que va tirar en-davant, com ara “aquells viatges in-olvidables a TV3, a Filiprim, a Trespics i repicó…”. D’altra banda, Al-cover també va fer una crida amantenir “les nostres arrels”, per talde “no perdre la riquesa cultural dela Franja, que cal conservar”.

L’acte va concloure amb una ac-tuació de Pau Elias, que va oferir unoriginal concert d’ampolles de colorsque va sorprendre tothom.

Alcover,agraint el guardóMARINA BARRAFÓN

L’IEBC i el tradicionalTronc de Nadal// Redacció

El passat diumenge 18 de desembre l’Insti-tut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació deVeïns i Amics del Casc Històric van tornar ainstal·lar un Tronc de Nadal públic a la plaçadel Cegonyer de Fraga. L’activitat va omplird’il·lusió aquesta plaça, on s’hi van aplegar ungran nombre de xiquets amb les seues famíliesper fer cagar el tronc durant tota la jornada. Amés, de la mateixa manera que els anys ante-riors, es va repartir de manera gratuïta un ca-lendari de butxaca amb una de les versions dela cançó del Tronc de Nadal.

MARINA BARRAFÓN

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

BAIX

CIN

CA

Les jornades cultu-rals i llibertàries de laCNT de Fraga han tin-gut enguany un formatun mica diferent del’habitual, ja que s’handesenvolupat durantl’estiu i la tardagor. Du-rant l’estiu, concreta-ment lo 8 i 22 de juliol,es van projectar duespel·lícules al carrer enuna bona afluència depúblic, que va podergaudir, gràcies a la CNTi lo Centre d’EstudisLlibertaris José Albe-rola, de cine a la fresca.Les pel·lícules van serTierra y Libertad de Ken Loach i ElLaberinto del Fauno de Guillermodel Toro. La raó de la tria era que lotema de les jornades ha sigut lo vui-tanta aniversari de la guerra i la re-volució espanyola de 1936.

Durant la tardagor van recuperarlo format habitual i van començar,lo dia 19 de novembre, en una xer-rada a càrrec d’Agustín Guillamón.Eixa xerrada, que tenia per títol Re-pública, Guerra i Revolució. DelsComitès de Defensa a les Milícies Po-pulars 1933-1936, va fer un repàs dela situació organitzativa de la CNTdurant lo període previ a l’inici dela insurrecció militar amb la finali-tat de fer més entenedora la situa-ció de resistència immediata, perpart de l’organització obrera, al copd’estat. Així, Agustín, va explicarquin era l’entorn en el que s’haviende moure i resistir la militància an-arcosindicalista, des de l’any 1933 iuna mica abans fins l’esclat de laguerra, i sobretot, quina era la pos-tura de la República i, concretament,la del govern de la Generalitat deCatalunya, que finalment prenen unpaper rellevant en la destrucció delsomni revolucionari.

Desprès, també com a novetat, esva fer un passeig per la Fraga lli-bertària, concretament lo dia 20 denovembre. Una visita pels puestoson se van succeir una sèrie d’esde-veniments fonamentals per a com-prendre d’agon venia tot aquell

Jornades culturals i llibertàries de la CNT// ROSA ARQUÉ

moviment avantguardista y revolu-cionari que tant arrelament va teniral nostre poble. Visita als puestosagon van néixer o viure destacatscompanys del sindicat de Fraga o deles Joventuts Llibertàries, que van te-nir un important paper en la defensade les llibertats i les conquestes so-cials. A més a més lo passeig va ser-vir per a tenir una idea global bas-tant completa dels fets històrics i pera constatar que, molts camins, la his-tòria local, moltes vegades poc es-tudiada, comparteix situacions i fetsequiparables, quan no idèntics, al dela història més estudiada i dissec-cionada de les grans ciutats o centresadministratius.

L’Assumpta Castillo Cañiz vapresentar la ponència: Revolució iAnarquisme a l’Aragó 1936-1938. ElConsejo de Aragón i lo col·lectivis-me agrari a Fraga i la Comarca delBaix Cinca. Esta ponència va pre-sentar la cara més propera de la re-volució aprofundint en les relacionssocials, econòmiques i polítiquesderivades de la nova situació de co-munisme llibertari declarada, con-cretament al Baix Cinca. La col·lec-tivització de la terra, de les fàbriques,dels comerços i de tot l’entramateconòmic. La sorprenentment bai-xa incidència de la violència teninten compte que estem parlant d’unarevolució. La fluïdesa de les rela-cions socials i la varietat organitza-tiva, la nova distribució del territo-

ri en funció de les novesnecessitats. Una expe-riència, al cap i a la fi,carregada d’avantguar-disme i d’una arreladaidea d’humanisme i lamodernitat com a ei-xos vertebradors del fetrevolucionari.

Com no podia serd’altra manera, les jor-nades se van tancar enuna mirada cap al pre-sent i lo futur. L’encar-regat de fer eixa apro-ximació va estar lo Car-los Taibo, amb la xerra-da: Repensar l’Anar-quia. Per què les idees

llibertàries són més actuals que mai?Bàsicament, lo que va fer Carlos, vaser una anàlisi de la situació en laque ens trobem actualment i quinssón los medis que les idees llibertà-ries aporten a l’eixida de la situacióde col·lapse financer i mediam-biental en lo que ens trobem. Aixídoncs, la simplificació de les socie-tats en les que vivim, lo decreixe-ment com a pilar fonamental de lasupervivència de la humanitat, ladestecnificació, la tornada a lo locali lo rural, la generació de noves es-tructures econòmiques i socials mésproperes i humanes, l’autogestió,la desmercantilització i la reduccióde les hores de feina són essencialssi volem viure a una societat sana, lli-bertària i duradora. Si volem, en de-finitiva no veure’ns en un curt ter-mini abocats al col·lapse del sistemaque comportarà una situació de ne-fastes conseqüències.

En definitiva, les jornades han si-gut un espai de reflexió i aproxi-mació a l’estudi d’una època silen-ciada, molts camins de manera de-liberada, per la història oficial. Unatemàtica que ens ajuda a despertara un món d’esperança i amor fra-ternal que van encetar los nostres ja-ios en forma de revolució social i quenosaltres tenim l’obligació moral decontinuar perquè ens mereixem unmón millor. Un món carregat d’hu-manisme, d’amor fraternal i justíciasocial a un entorn naturalment sa.

Jornadesculturals i llibertàries a FragaMARINA BARRAFON

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

BAIX

CIN

CA

La cegallosa cada dia està més cúbia, al punt que arribarà unmoment en què per a poder orientar-nos només podrem servir-nos del record de la llum de l’estiu que definia los obstacles delnostre camí. Així, si mai no has passat per una carretera i te tro-bes esta cegallosa, caldrà que rememores aquell temps en quèla vista era més clara per a no caure pel primer precipici que tro-bes, o bé hauràs d’anar en compte, passet a passet, perquè si niveus, ni coneixes lo camí, el més bo per tu és avançar més a poca poc i segur que no te’n surts de la carretera ni caus al preci-pici.

Així com la cegallosa està cada dia més cúbia, les ideologiespareix que de mica en mica se van esmorteint difuminades perla mediocritat de la classe política i per la descàrrega indiscri-minada de notícies, tertúlies i anàlisis de poca profunditat i es-càs recorregut. És com si hi hagués una urgència per arribar acap puesto, com lo conill del llibre d’Alícia.

Això està generant, vull creure que sense premeditació, un efec-te tan inesperat com perillós. En una època en que cada cop hi

ha més i més ciutadans que es defineixen sense temor com a “an-tisistemes”, és a dir, se senten fora del sistema polític actual per-què consideren que lo que hi ha no ofereix solucions properesa problemes quotidians; podríem pensar que és un moment ido-ni per a revertir lo sistema i convertir-lo en alguna cosa més jus-ta i propera. Ara bé, com que tenim un problema de cegallosaens hem quedat una mica desorientats i per això també estema un terreny molt ben adobat i en bon temper per a sembrar-hotot de discursos populistes que s’acompanyen d’ideologies ul-tradretanes tal i com estem veien al nostre voltant en los ascensosmeteòrics de partits totalitaris a França, Àustria, Holanda, etc.

Vull dir, en tot això, que vivim un moment de col·lapse de sis-tema molt i molt perillós i si no ens preocupem de buscar unacerta profunditat de pensament adés que d’acció, per a tenir unabona morca al nostre cap, i ens deixem portar per l’esdevenir delsfets podem viure un retorn dels feixismes per la via de les urnes.Ara que això només és un tema que entre tots haurem d’anarsolsint.

Cegallosa cúbia // Patrici Barquín

SE VA SOLSINT

Beques Amanda Llebot// ROSA ARQUÉ

El Jurat de la XXVII convocatò-ria de les beques d’investigació“Amanda Llebot”, constituït perJaime Aguirán Pradas, Carlos ArreseGarcía-Mina i Joan Ases Bellver, ac-tuant com a secretària Rosa BelénArqué Vilar, de l’Institut d’Estudisdel Baix Cinca-IEA, ha valorat moltpositivament els projectes presentatsa l’edició 2016 i ha decidit:

Atorgar el premi de la convoca-tòria general al projecte presentatper Joan Alepuz Chelet, AntonioRuiz i Engra i Pau Maria Sarrió An-drés Campanars, campanes i tocs delBaix Cinca. Estudi i inventari per:

• Ésser un projecte d’àmbit co-marcal relacionat amb el patrimonimaterial i immaterial del Baix Cinca.

• Presentar uns elements poc co-neguts que ara mateix estan en pe-rill de desaparèixer i poden neces-sitar protecció.

• Constituir un estudi que pot ser-vir de base a les institucions per con-servar i restaurar eixos elements.

Atorgar un accèssit al projectepresentat per Teresa Ibars SarrauUna “Dona de faldetes” en el Parísde 1937 per:

• La peculiaritat del tema, que hagenerat molt d’interès als membresdel jurat, i per les vies que obre a la

investigació dins múltiples camps. • L’amplitud de l’estudi i les nom-

broses fonts que s’han d’investigar.

El projecte guanyador s’haurà dedesenvolupar abans del 30 de no-vembre de 2017 i aleshores es lliu-

raran els 1.000 euros de la beca. ElJurat veu molt positiu el fet que apartir del projecte, les institucionstinguin una base per poder comen-çar un treball de restauració i man-teniment dels elements inventa-riats.

Arqué, llegintel veredictedel juratMARINA BARRAFÓN

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

ENT

REV

ISTA

El director general de la Caixa Ru-ral de Terol es considera un matar-ranyenc més després d’haver dirigitl’oficina de l’entitat a Vall-de-roures des de 1981 fins 1988.

Pregunta. Com ere la comarca delMatarranya quan vostè hi va arribar,l’any 1981, per dirigir l’oficina de laCaixa Rural de Vall-de-roures?Resposta. Quan jo vaig arribar aVall-de-roures, la comarca estave su-mida en un procés de canvi de cul-tius. La vinya s’arrencave, l’olivar en-cara no s’havie recuperat del tot dela gelada de 1956 i es produïe unaexplosió del cultiu del préssec tardà.El Matarranya perdie població.També acabave d’engegar-se lacooperativa Ganadería Unida Co-marcal (Guco) amb molt poquetesgranges associades. Llavors nomésexistien les explotacions de l’em-presa de Jaime Gil i uns pocs gran-gers independents. Quan me’n vaiganar, set anys després, la comarca ha-via canviat. Des de Caixa Rural, vaigrecolzar moltes inversions en gran-ges i vaig col·laborar en les coope-ratives de la comarca. L’any 1988 jahi havie més d’un centenar de gran-ges funcionant finançades per Cai-xa Rural. Aquella va ser la llavor del

que avui és la comarca en l’aspectesocioeconòmic.P. Com ha evolucionat el Matarranyafins avui, trenta anys després?R. A Guco, que només ere una fà-brica de pinso de Vall-de-roures,treballaven quatre persones mentreque avui al Grupo Arcoiris, que haderivat de Guco, n’hi ha tres-centstreballadors en 20 empreses. Estegrup empresarial ha donat un impulsal Matarranya que ha permès que noperdi població. Paral·lelament, alsector agropecuari, el sector turísticha rebut un impuls. L’oferta hosta-lera ere llavors d’unes poques fon-des repartides per la comarca i avuila situació és incomparablementmillor per l’expansió de l’oferta ho-telera i de cases de turisme rural. Ésuna oferta espectacular, responsabledel gran canvi que hi ha hagut a lacomarca. P. Quina és la clau d’esta evolució?R. Conec tota la província, i Vall-de-roures i la comarca tenen com aprincipal valor el factor humà. La

qualitat humana de la comarca, so-bretot per l’apertura mental, és dis-tinta de la resta. El Matarranya ésuna comarca acollidora que repmolt bé als que hi van per aportaraspectes positius i els adopta. Tenim,perquè també em considero delMatarranya, una idiosincràsia es-pecial, a la que cal afegir un paisat-ge excepcional i una bona ubicacióal costat de Catalunya i el País Va-lencià. Són tots els ingredients pera progressar. A més, les comunica-cions han millorat molt en estetemps. Com a conseqüència, s’hiha quedat a viure més gent jove quea altres comarques i manté un alt po-tencial de creixement.P. Com pot créixer l’economia co-marcal?R. Ha de créixer en els sectors enque és forta, com la indústria càrni-ca i en el turisme. No és previsiblel’arribada de cap gran indústria i l’a-gricultura es pot mantindre. La ra-maderia i el turisme son les dues ac-tivitats que s’han de potenciar per

JOSÉ ANTONIO PÉREZ CEBRIÁN, DIRECTOR GENERAL DE CAIXA RURAL DE TEROL

“Si es resol el problema dels purins, el potencial de creixement del porcí es multiplicarà al Matarranya”// LLUÍS RAJADELL

El director general de Caixa Ru-ral de Terol, José Antonio Pérez Ce-brián, va nàixer a Fuentes Clarasl’any 1958. Va iniciar-se al sector dela banca el 1975 al BBVA a Bar-celona. L’any 1981 va retornar a laseua província per a fer-se càrrecde la delegació de Vall-de-roures.Des de 1992 és el màxim respon-sable executiu de l’única entitatbancària provincial, que defensaamb ungles i dents la seua inde-pendència i l’esperit cooperatiu.

José AntonioPérez CebriánCAJA RURAL DETERUEL

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

ENT

REV

ISTA

crear llocs de treball.P. El porcí ha tocat sostre, sobretotpensant en els inconvenients am-bientals que comporta?R. Crec que té potencial per créixersi es fa amb cura, vigilant on es mun-ten les granges per reduir el seu im-pacte visual i les males olors per a lespoblacions. Confio en que s’acon-seguirà una solució per a l’excedentde purins, perquè cada dia s’avançamés en trobar una eixida a este pro-blema.P. És compatible el desenvolupa-ment del porcí i del turisme?R. Sí, totalment, i crec que han deconviure amigablement. Es conve-nient que hi hagi intercanvi d’ideesi inquietuds entre els dos sectors.P. Li agrade l’eslògan que s’ha po-pularitzat per al Matarranya: ‘La Tos-cana aragonesa’?R. La conversió del llenguatge enimatges és positiva. Es intel·ligent re-córrer a eslògans que resumeixenl’oferta turística, encara que no tot-hom sap què és la Toscana. Sobre-tot s’ha de treballar molt el mercatde Saragossa, perquè els saragossansno han descobert esta comarca i s’had’aconseguir el seu apropament.P. A què atribueix el ràpid i intenscreixement de porcí a la comarca enels darrers trenta anys?R. L’any 1981, quan jo vaig arribar,hi havie a la comarca uns dos-centsagricultors jóvens que volien fercoses i l’agricultura tenia un poten-cial limitat. Molta gent necessitavacomplementar els ingressos. Va coin-cidir la presència d’aquell sector depoblació agrària jove amb una bonarelació personal i un potent esperitcomarcal. La Caixa Rural va apor-tar finançament per a construirgranges i a l’Agència d’ExtensióAgrària hi estave Enrique Bayona,que era un animador molt importantde l’economia comarcal. Van coin-cidir l’impuls tècnic de l’Agènciad’Extensió Agrària i el financer desde Caixa Rural. A això cal afegir vo-luntat i ambició de gent jove amb ga-nes de fer coses. També va ser im-portant disposar d’un instrument co-operatiu com la fàbrica de pinsos deGuco.P. Quina importància va tindre el pri-mitiu nucli cooperatiu de Guco?R. Sense la fàbrica Guco no s’ha-guere produït el desenvolupament

que hi ha hagut, encara que hague-re hagut finançament. Les grangespot ser que s’hagueren fet igualment,però dins d’un model d’integracióvinculat a alguna gran empresa delsector, amb la qual cosa el valor afe-git no s’haguere quedat a la comar-ca com ara passa.P. Per què confia tant en una solucióals problemes ambientals derivatsde l’excés de purins?R. Hi ha diversos projectes al res-pecte, entre ells un a Pena-roja i unaltre a Lleida, que donen bons re-sultats. Es tracta d’extraure dels pu-rins els components sòlids per adobi per l’altra banda l’aigua, que es potemprar per regar. Si se soluciona esteinconvenient, el potencial de crei-xement del porcí al Matarranya esduplicarà sobradament.P. Es parla de crear un centenar dellocs de treballs al voltant de la plan-ta de processament de purins dePena-roja.R. El veritablement important és evi-tar els problemes ambientals derivatsdel porcí. Els llocs de treball es po-den aconseguir per mitjà de lesgranges i del sector càrnic.P. La Caixa Rural està implicada enun projecte turístic emblemàtic per ala comarca: la conversió de la Torredel Marqués de Mont-roig en uncentre turístic de luxe. Confie en laseua viabilitat?R. Sí, de fet ja està en marxa. La com-pra de la finca es va tancar el passatmes d’octubre i la DGA ja ha apro-vat subvencionsP. El promotor es solvent?R. Sí, és un jove empresari que ha de-mostrat èxit en la creació d’empre-ses.P. Quan podrie obrir les portes elcomplex turístic?R. L’entrada en explotació arribaràen dos anys; cap a finals de 2018 potestar obert amb una inversió de 5 mi-lions d’euros que té el finançamentassegurat.P. I què en pensa del complex d’oci iturisme de Mas d’Arsís, a Pena-roja,promogut per la Comarca del Ma-tarranya?R. La comarca comprarà a Caixa Ru-ral la finca en un parell de mesos.P. És un projecte interessant?R. El turisme té molt futur a la co-marca. Crec també que en l’ense-nyament de FP i Secundària a la co-

marca s’ha de formar professionalsper este sector i crear riquesa. Tenimuna trentena d’instal·lacions hote-leres importants al Matarranya i ésconvenient formar bons cuiners icambrers per reforçar esta indústria.P. A què atribueix el boom dels pe-tits hotels amb encant i del turisme ru-ral al Matarranya els darrers anys?R. Crec que ha estat clau la proxi-mitat a Catalunya.P. Caixa Rural treballe en algun al-tre projecte per al Matarranya?R. L’empresari Generoso Martínté vinyes a la comarca i natres, unabodega a Arenys de Lledó, Cellerd’Algars. Volem fusionar les dues ac-tivitats en una empresa conjunta onCaixa Rural tindrà el 20% del ca-pital i la resta, Martín. Donarem unaempenta al vi del Matarranya ambtot el cicle productiu dins de la ma-teixa societat. Ens hi deixarem la pellper donar el prestigi que es mereix

al vi d’esta terra.P. Quina és la implan-tació de Caixa Rural alMatarranya?R. És la comarca millordotada pel que fa a ofi-cines de l’entitat. Te-nim oficina d’aperturadiària o d’uns dies a lasetmana a tots els po-bles, menys Fórnols,Torredarques, Lledó iArenys de Lledó, onels nostres treballadorses desplacen quan cal.P. Segueixen per avant

els plans d’expansió a les comarqueslimítrofes de Terra Alta i els Ports deMorella, a Tarragona i Castelló, res-pectivament?R. Estem presents a Gandesa (Tar-ragona) des de fa 8 anys i volemobrir oficina a Morella.P. Pels trets culturals compartits ambles comunitats veïnes i per la seuaubicació, ¿el Matarranya pot servirde pont entre Aragó, Catalunya i Co-munitat Valenciana?R. Es un lloc adient com punt de tro-bada entre les tres comunitats, un fetque s’ha de potenciar per mitjàd’activitats culturals.P. El procés independentista que esviu a Catalunya pot afectar negati-vament l’economia del Matarranya?R. No, no n’hi ha per què. La pela ésla pela.

“No veig per quèel procésindependentistaque es viu aCatalunya hauriade perjudicarl’economia delMatarranya. Lapela es la pela”

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

LLIT

ERA

Hi ha camins que quan ix el sol hoagraeixes ben de cor. Això és el quevam sentir a Camporrells, un poblequi sap si ferit de mort, un cap de set-mana radiant de començaments de

desembre, mentre la terra plana con-tinuava submergida en la boira.

Davall d’un cel brillant, doncs, eldia 3 s’hi va inaugurar les casetes quela Fundació Crisàlida ha construïts als

Puials, gràcies al seu projecte so-lidari i a la tenacitat de JacintMarqués i el seu equip. S’hi vaplantar una petita llavor d’espe-rança en un poble massa cansat.

L’endemà no va fer pas bondia, però el fred i la humitat s’a-guanten millor si experimentes elmiratge de veure els carrersplens a rebotir. Camporrells benbé com un altre planeta, con sihaguéssem tornat 50 anys enre-re, quan fregava els mil habi-tants... La primera fira de SantaLlúcia ha estat un èxit espater-rant. La caldereta de trumfes dellloc no solament ens ha escalfattèrmicament: ens ha pujat a totsla moral i l’autoestima d’un po-

ble que comença a presentar símp-tomes d’esgotament.

Gràcies ha tothom que ha col·la-borat a fer possible el miratge... o pot-ser miracle. Camporrells renaix.

Fira de CamporrellsRAMON SISTAC

Camporrells: un raig d’esperança// RAMON SISTAC

Els Castellassos és un jaciment ar-queològic ibèric situat a uns tossalsentre els termes municipals d’Al-belda, Alcampell i Tamarit. Des defa un parell d’anys s’està investiganten el marc del projecte “Prospec-ciones geofísicas en la litera y BajoCinca: Nuevas aplicaciones para elconocimiento del territorio ilergeteoccidental (Siglos IV a I a. C)”, coor-dinat per la Doctora en arqueologiaPilar Camañes, amb finançament del’Instituto de Estudios Altoarago-neses, amb el suport científic del’Institut Català d’Arqueologia Clàs-sica (ICAC) de Tarragona, i amb lacol·laboració del Centre d’EstudisLliterans i l’Ajuntament de Tamaritde Llitera.

Els especialistes esmentats vancomençar l’any passat una sèried’investigacions geofísiques ambmètodes no invasius per tal de co-nèixer la configuració urbanística delsubsòl, amb uns resultats tan po-sitius que determinaren l’oberturade sondejos en diferents punts amb

garanties d’èxit. Això va permetreals investigadors documentar unconjunt d’estructures que demos-tren una llarga ocupació d’un puntde caràcter estratègic, des del que es

pot divisar Almacelles, Albelda, Al-torricó, Tamarit, Binèfar i punts delBaix Cinca.

Entre el 12 i el 23 de setembre de2016 els arqueòlegs han dut a termela segona campanya d’excavacions.El dia 20 de setembre es va fer unavisita guiada organitzada per l’A-juntament de Tamarit, que va gau-dir de gran afluència de públic i onels professionals van donar totes lesexplicacions sobre el que han anattrobant.

La gent d’Albelda agraeix que esfacin aquestes investigacions en unlloc on tradicionalment havien anatd’excursió, que el mossèn Joan Fus-ter havia estudiat amb molts conei-xements i pocs mitjans. Aquest vicaridel poble, col·laborador de la revis-ta Ciudad, de Lleida, de museus id’historiadors va fer una bona feinade divulgació d’aquest lloc tan em-blemàtic. Un lloc que durant moltsanys també ha estat un lloc oblidati inclús no gaire ben tractat. Cal ce-lebrar la seua recuperació.

Els Castellassos// JOSEFINA MOTIS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

OPI

NIÓ

13

En aquest cas, però, cal ressenyarque el sistema funciona. L’alumnatque fa la primària a la Bressola nocanvia de cicle amb un nivell inferiorde francès (fet que preocupa les fa-mílies) respecte a l’educació estàn-dard estatal. Potencials nous parlantsde català estan creixent en contac-te amb les tradicions del país i ambl’aval d’un mètode pedagògic deprestigi reconegut, basat en la ver-ticalitat. El trencament de la trans-missió generacional de la llengua ala Catalunya Nord no impedeix queaquest model d’escola hagi fet unaescletxa (per petita que sigui) a lapotent República francesa.

Ara bé, la gran pregunta: haventaconseguit aquesta presència a laCatalunya Nord, és possible l’ex-portació del model de la Bressola aun altre territori de parla catalana?

Per exemple, el cas de la Franja dePonent pot semblar oposat al de Ca-talunya Nord. Sobretot (a banda dela diferent administració estatal)per allò tan epidèrmic del nombrede parlants de català a un i altre ter-ritori. Tanmateix, si estirem unamica la corda, trobarem força puntsen comú: a la Franja, com a la Ca-talunya Nord, la llengua pròpia noté cap mena de reconeixement ofi-cial ni és la llengua vehicular de l’es-cola. En ambdós llocs el català és, enessència, una llengua per a la llar iels amics, reservant per a les “cosesformals” l’ús de la llengua estatal.

La situació del català als centres

educatius de laFranja penja del filque suposa la vo-luntarietat de l’a-lumnat de cursarl’assignatura de ca-talà dos o tres horesper setmana, ambalgunes excepcions.

Sota aquestes cir-cumstàncies, una es-cola immersiva encatalà pot ser viablea la Franja? Comsempre, la respostapot quedar oberta,però sembla clarque unes escoles (en

principi concertades o privades) onel català esdevé amb naturalitat elmitjà de comunicació habitual po-dria fer pujar la llengua a un estatussocial molt més digne que l’actual.Que el català deixi de presentar l’es-tigma de no poder ser una llenguade cultura i prestigi és una de lesclaus per sortir de la marginació pú-blica en la qual es troba.

Si aquestes escoles, aquestes“Bressoles franjolines”, traslladen,juntament amb la llengua de treball,els mètodes pedagògics innovadorsreconeguts a nivell europeu (verti-calitat, coresponsabilitat, projectes,intercanvis, etc.) que han permès tra-çar una escletxa al rígid sistemaeducatiu francès, i que fins i tot té encompte els valors inclusius que re-presenta la Bressola en una societatcada vegada més multicultural, perquè no és possible que les famíliesde la Franja tinguin la possibilitatd’escollir unes escoles on la llenguade casa sigui la preeminent?

Com tantes voltes, allò que les ins-titucions públiques no fan se n’en-carrega la societat civil.

Defensar una educació pública,plural i de qualitat no està renyitamb la idea de tenir escoles Bressolaa la Franja. Si a sobre la transmissióoral de la llengua de pares a fills s’es-tà trencant i els xiquets s’aboquen arelacionar-se en castellà, la iniciati-va potser esdevé un xic urgent.

Quan veurem, doncs, una Bressolaper a la Franja?

En aquest 2016 que hemdeixat enrere celebrem quefa 40 anys que obrí la pri-mera escola de la Bressolaa la Catalunya Nord, la deSant Galdric, amb només 7alumnes. L’efemèride noés menor, ja que fou l’em-brió d’una xarxa d’escolesassociatives que tenen el ca-talà com a llengua vehicu-lar de l’ensenyament en unEstat com el francès, on hiha una diferència de consi-deració sideral entre la llen-gua nacional, el francès(portadora dels valors de larepública i exportada a migmón) i la resta de “llengües regio-nals” (basc, cors, occità, català, bre-tó, etc.). La “grandeur” contra el“patois”.

Però vet aquí que, enmig d’a-quest oceà francòfon hostil, surà unprojecte que atorgava a la llenguacatalana el rang de llengua educa-tiva. Quaranta anys després aquestprojecte està consolidat i actualmentsón set els centres educatius de laBressola i més de 900 els alumnesque reben l’escolarització en la llen-gua pròpia de la Catalunya Nord.L’esforç i la tenacitat dels activistesdel nord i del sud de les Alberes ar-rencaren el compromís de suport (iles anhelades subvencions) de mol-tes institucions, novament, nord i sudenllà. Aconseguiren també el petitmiracle que l’Estat francès recone-gués el català com a llengua vehi-cular de l’ensenyament i sufragui elsou dels mestres passats cinc anys del’obertura d’una Bressola.

Aquesta xarxa creix moderada-ment per manca de recursos humansi econòmics, però la demanda de pla-ces augmenta entre una poblacióque, o bé ha perdut el català fa unparell de generacions o bé és d’ori-gen francòfon. Aquest darrer és unfet a destacar, tot i que, malaurada-ment, aquestes escoles de la Bres-sola i altres centres immersius en ca-talà a l’educació pública (com l’es-cola Arrels) no deixen de ser l’ex-cepció benintencionada d’una nor-ma més francesa que Robespierre…

L’Alifara de Clariócelebrada a Mont-roigel 2013CARLES TERÈS

Una bressola per a la Franja// ÒSCAR ADAMUZ

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

TEM

A D

EL M

ES

14

Discurs de lliurament del Premi Franja2015 a Carme Alcover i Pinós// ARTUR QUINTANA I FONT

Amb na Carme Alcover i Pinós, laCarme, hem patit, sols o junts, lesmoltes glòries i misèries dels que tre-ballem per al foment, estudi i de-fensa d’aquest patrimoni tan ínti-mament aragonès que és la llenguacatalana que parlem a l’Aragó. Evi-dentment moltes més misèries queno pas glòries. Va néixer el 1952 a Massalió, al Ma-tarranya, de família de pagesos i bo-tiguers. El 1974 es va llicenciar en Fi-lologia Romànica per la Universitatde Saragossa, uns estudis que in-cloïen, en tot cas nominalment els dellengua catalana, encara que moltem temo que a la dècada dels se-tanta aquests estudis, els de la llen-gua i la literatura catalanes, hi devienser escassos. Gairebé tots els quihem estudiat català durant la Dic-tadura ho hem hagut de fer de for-ma bàsicament autodidacta. El 1987obtingué el títol de Mestra de cata-là per la Universitat Autònoma deBarcelona. Uns pocs anys abans, alcurs escolar 1984-1985, quan el Con-seller de Cultura del primer GovernDemocràtic de l’Aragó aconsegueixde fer entrar el català a les escoles,la Carme passa a treballar com aprofessora de llengua i literatura ca-talanes al centre de Formació Pro-fessional Baix Cinca i a l’Institut Ra-món J. Sender de Fraga, on hi seràfins al 1993. De segur que entre elspresents a aquest acte n’hi ha, d’a-lumnes seus. Fins al 2000 seguirà tre-ballant en diferents càrrecs d’ense-nyament del català a Fraga i a Sa-ragossa, on a partir del 2001 i fins araactua com a tècnica de llengües –mi-noritzades hauríem de dir– de la Di-putació General. La seva acció ha es-tat fonamental en el desenvolupa-ment i afermament en l’ensenyançadel català a l’Aragó, una ensenyan-ça sempre en precari o amenaçadadirectament. Durant tots aquestsllargs anys n’ha vist i sofert de totsels colors en relació al seu càrrecd’ensenyament del català al nostrepaís, des de les indignitats del pre-sident Hipólito Gomez de las Roces,

amb declaracions com No im-portaremos gramáticas, refe-rint-se a una gramàtica catala-na editada pel mateix Governd’Aragó, o els permanentsatacs a la nostra llengua perpart d’associacions com FA-CAO, la plataforma No HA-BLAMOS CATALÁN, i moltespecialment pel nostre Go-vern durant la darrera legisla-tura, la del LAPAO i el LA-PAPYP. Una legislatura que liva comportar que com a tèc-nica d’unes llengües, aragonèsi català, realment existents alnostre país, però no conside-rades com a tals per part delGovern, aquest la va condem-nar durant quatre anys a unvergonyós ostracisme. Ambl’actual Govern, que torna a re-conèixer l’aragonès i el catalàcom a llengües aragoneses,Carme Alcover i Pinós ha po-gut reprendre la seva activitatde tècnica d’aqueixes llengües,que mai no li hauria d’haver estat ar-rabassada, si l’anterior Govern ha-gués tingut una ombra de dignitat.Carme Alcover ha fet nombroses co-municacions, ponències, conferèn-cies i cursos i ha publicat una tren-tena llarga de textos entre llibres iarticles d’investigació i d’ensenya-ment de l’aragonès i del català. Detots aquests permeteu-me’n que encomenta breument l’article XAN-DRA, un basquisme ribagorçà on faun estudi minuciós d’aquesta pa-raula, etxandra, que en basc vol dir‘senyora de sa casa’ amb les quali-tats de ‘neta’, ‘polida’, ‘laboriosa’,‘discreta’ i ‘honesta’, i que en passara les tres llengües d’Aragó ha aca-bat significant ‘bruta’, ‘desendreça-da’, ‘peresosa’, ‘escandalosa’ i ‘lli-cenciosa’. L’autora en treu la im-portant conclusió que “Quan lafrontera social és també frontera lin-güística, la discriminació social, comés ben sabut, esdevé també discri-minació lingüística”.La Carme és escriptora en prosa i en

vers. I en aquest últim gènere haguanyat dos premis de poesia en ca-talà dels que convoca l’Ajuntamentde Saragossa. Els seus textos estroben desperdigolats per antologiesi revistes i convé aplegar-los en vo-lum.Deixeu-me acabar amb uns versosseus que reflecteixen molt bé lafeina de na Carme en el foment, es-tudi i defensa de la nostra llengua:

Lletres captives

Lletres feridesLletres cegues

Lletres pansidesLletres mossegadesLletres humiliadesLletres aspres i despulladesLletres marginals i pròximesLletres de set i terraLletres de pas i frontera

Per què us amagueu de mi,Si jo us porto tan altes?

Quintana, enun momentdel seu discursMARINA BARRAFÓN

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

TEM

A D

EL M

ESENTRE DOS AIGÜES

Lo xiquet i el poble perdut // Marina d’Algars

Quan era petita, mon pare em die que la seua colla, de solters,jugaven al futbol amb l’equip de la Fatarella, Gandesa, la Poblade Massaluca i Gandesa. I també a Favara, Faió, Maella, Mas-salió... De fet, alguns joves es van casar en noies d’ests pobles.Les relacions d’amistat i diversió eren freqüents i també hi ha-vie una cultura comuna: festes, tradicions, costums, gastronomia...Deia: Ara, los joves juguen en lo Bujaraloz, Alfajarín... No tenimcap cosa en comú, Vaja!

Això em venia al cap quan llegia el llibre Lo xiquet i el pobleperdut, de Pere Martí i Beltran, publicat per iniciativa de la Fun-dació Lo Solar, de la Fatarella. L’objectiu era escriure un con-te per parlar de la Guerra Civil als petits, joves i, per suposat,als grans. Moltes persones de la meua generació ham crescut enun silenci sepulcral en allò referent a la maleïda guerra que vatintar de negre la vida de moltes famílies (o de totes). El con-

te narra uns fets que es localitzen a la serra de la Fatarella, unamostra més sobre la Batalla de l’Ebre. Los personatges que hiapareixen són reals, locals, però novel·lats. Transmeten unes vi-vències i uns sentiments personals i universals. La veu d’un homequi al cap dels vuitanta anys recorda les seues vivències de xi-quet durant els anys que van de 1936 a 1939. Un text que no ensdeixa indiferents. Estic convençuda que els petits, els joves i to-tes les persones, ham de conèixer la història d’una guerra queha marcat la nostra vida i la de les nostres famílies, fossin d’u-na ideologia o de la contrària perquè tots som hereus d’aque-lla tragèdia.

La Fundació Lo Solar, també ha editat un joc de l’Oca i el po-ble perdut, que ens condueix pels camins de la guerra; molt in-teressant! Felicitats a la fundació i la tasca que fa per recupe-rar uns escenaris enrunats i paraules silenciades.

de parlar-nos una mica del tema del’arxiu de Tortosa i de les últimes tro-balles de documentació referent alsmunicipis d’Arenys, Lledó i Quere-tes”, va explicar el membre de l’As-sociació Cultural Medievo, que tam-bé va assenyalar que “d’altra banda,Lluís Rajadell va exposar lo tema dela gelada del 56 que va ser un succésmolt important, no només en Que-retes, sinó a tota la comarca del Ma-tarranya”.

En finalitzar les jornades, i desprésde l’èxit assolit, Camps va manifestarque “està clar que este model, que esbasa a centrar-se en conferències so-bre temes molt locals i a treballar enla gent del poble per aconseguir in-formació, funcione. Per això crecque los pròxims anys seguirem en lamateixa línia. Així que és molt pos-sible que l’any que ve tinguem unanova edició dedicada als anys sei-xanta”.

Les Jornades sobre la Història deQueretes, organitzades per l’Asso-ciació Cultural Medievo i que aquestany estaven dedicades a la dècadadels anys cinquanta, van ser, una ve-gada més, tot un èxit. “La veritat ésque tots los anys dubtem de com fun-cionaran, però al final la gent mos res-pon molt bé, tant al moment de re-copilar informació com en l’assis-tència als diferents actes”, va explicarJuan Luís Camps, membre de l’asso-ciació organitzadora.

En aquesta ocasió les activitatsvan començar el dissabte 3 de de-sembre amb la inauguració de l’ex-posició de fotografies i objectes delsanys 50 a la sala Tomàs Riva, la pro-jecció d’un muntatge amb les foto-grafies aportades i una petita xerra-da-col·loqui sobre la vida quotidianad’aquesta època. “Comencem ense-nyant una mica lo que hem recopilatsobre estos anys. No hem d’oblidarque lo principal objectiu d’estes jor-nades és este. Recopilar informaciói deixar constància de la història deQueretes”, va apuntar Camps.

A més de mostrar la informació re-collida, en aquesta edició la cita es vacentrar en dos fets importants quevan ocórrer en aquesta dècada, el can-vi de diòcesi del municipi i la geladadel 56. “Tenim la sort de conèixer aHilari Muñoz, que va ser l’encarregat

Los veïns de Queretes recorden els anys 50 a través de les Jornades d’Història// MARC MARTÍ

Moment deles Jornadessobre lahistòria aQueretesMARC MARTÍ / RÀDIOMATARRANYAA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

AR

AG

Ó

16

Una quinzena de periodistes pro-vinents de diferents punts d’Aragói amb diferents situacions profes-sionals assistiren, a la sala de con-ferències de l’Associació de Perio-distes d’Aragó a Saragossa, a un se-guit de tres Jornades de Treballque portaven com a tema: “Informarsobre pluralitat lingüística a l’Ara-gó”.

Les Jornades estaven patrocinadesi organitzades per la Direcció Ge-neral de Política Lingüística de laConselleria d’Educació, Cultura iEsports del Govern d’Aragó, encol·laboració amb l’Associació dePeriodistes d’Aragó.

Les sessions van tindre lloc losdies 21 i 28 de novembre i el 12 dedesembre de 2016, de 15 a 17 hores,i el seu objectiu era donar a conèi-xer als professionals de la comuni-cació i la informació la realitat plu-rilingüe d’Aragó i dotar-los de les ei-nes necessàries per a poder informaramb rigor sobre aquestes qüestions.

En la sessió que obria el cicle, laqual tenia com a títol “La realitatlingüística d’Aragó, una aproxima-ció històrica i legal” intervingué enprimer lloc el director general de Po-lítica Educativa, Ignacio López Su-sín, que parlà dels diferents canvis,avenços i retrocessos, que dins de

Tres jornades d’estudi per a explicar la pluralitat lingüística d’Aragó// MARIÀ ÁLVAREZ

partidaris de la elabo-ració d’un aragonèscomú vàlid per a totesles varietats o man-tindre l’ús de les va-rietats de forma aïlla-da una de l’altra.

Màrio Sasot va ini-ciar la seua exposiciótitulada “La llenguacatalana a l’Aragó, lagran desconeguda”,fent una mapa de si-tuació d’on es parlael català a l’Aragó, i

quines característiques presenta alllarg de la Franja. Va descriure unpanorama de la llengua escrita, desde l’edat mitjana fins l’actualitat idonà a conèixer els principals es-criptors aragonesos en llengua ca-talana, així com intel·lectuals, pe-riodistes i altres personalitats relle-vants d’origen franjolí.

Va ser destacat, en l’apartat deprecs i preguntes, l’ interès que elsperiodistes assistents van mostrarper conèixer la situació i l’existèn-cia d’aquestes llengües a l’Aragó icoincidiren en la necessitat de quedes dels mitjans de comunicació hihaja més visibilitat i sensibilitat capa aquesta part important del nostrepatrimoni.

l’Estatut d’Autonomia i altres àm-bits de la legislació aragonesa haviatingut el reconeixement i el suportde les llengües minoritzades enaquesta comunitat autònoma. La pe-riodista Amaya Gàllego parlà de l’o-rigen històric de l’aragonès i de lesprincipals fites assolides per aques-ta llengua en les primeries del segleXX.

En la segona sessió, el periodistaRubén Ramos exposà el tema: “Ca-mino de nada? La lengua aragone-sa.” on parlà de la precària situaciód’aquesta llengua i del tradicionalmenyspreu que ha tingut fins i totentre els mateixos parlants. Tambédespertà força l’ interès dels assis-tents la tensió existent entre els

Jornada sobrela pluralitatlingüísticad’AragóNACHO LÓPEZ SUSÍN

Los premis literaris en llengua ca-talana i aragonesa “Guillem Nicolau”i “Pedro Arnal Cavero” respectiva-ment, que havien sét desnaturalitzatsen la legislatura del govern PP-PAR,no han estat convocats en el primerany del govern PSOE- CHA, tot i queen aquest últim període s’havien re-dactat i aprovat unes noves bases re-guladores i l’antiga adjudicació in-dependent per a cada llengua per aque es poguessen tornar a lliurar.

Les raons d’aquesta situació han es-

tat, segons fons de la Direcció Ge-neral de Política Lingüística del go-vern aragonès, les dificultats legalsplantejades des dels organismes d’In-tervenció de la Comunitat Autònomaper a convocar uns premis amb do-tació econòmica i el no haver trobatcap empresa que hagués volgut es-ponsoritzar ambdós premis.

Des de sectors associatius de laFranja han lamentat aquesta decisiópel fre que representa a la recupe-ració d’una situació ja prou endar-

rerida i es mostraven disposats aoferir a la D.G.P.L. un llistat d’em-preses arrelades a les zones bilingüesque podrien estar disposades a col·la-borar en aquesta iniciativa.

Per la seua banda, el Director Ge-neral de Política Lingüística, IgnacioLópez Susín, comunicà a TdF que pera 2017 s’estan buscant noves fórmu-les jurídiques, ja presents en altres co-munitats autònomes, “que perme-tixquen convocar uns premis remu-nerats en forma digna” .

La DGA no ha convocat finalment els Premis Guillem Nicolau i Pedro Arnal Cavero 2016// M.A.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

PER

SO

NA

TG

E D

EL M

ES

17

Quan era jovenot i de maitinada, després d’una nit llarga i sen-tida –sempre en inici de cap de setmana o en vespra de dia fes-tiu–, feia cap al cau familiar, umpare sovint em sentia arribar iaixí més endavant em podia retraure –això sí, només de tant entant i diria que amb un to més aviat neutre i distret– durant el di-nar de l’undemà, que ‘anit vas fer tard, vas arribar a les petites’.I jo feia com qui sent ploure; però en una ocasió, un pèl intrigat,li vaig saber preguntar què volia dir amb allò de ‘a les petites’,quin sentit li donava a aquesta expressió; ell, amb la tranquil·li-tat que el caracteritzava, em va explicar que es tractaven de les‘hores’ petites, les hores que vénen passada la mitjanit: la una,les dos, les tres... de la maitinada. Vaig entendre que es referia aallò que en castellà diuen de altas horas de la madrugada / de lanoche o a las tantas de la madrugada i en catanyol ‘a altes horesde la matinada/nit’, ‘a les tantes de la nit’.

Molt més tard, vaig trobar que Joan Vinyoli havia publicat unpoemari amb el títol A les hores petites (1981), entenc que ambel mateix sentit que li donava umpare a aquesta locució: les ho-res que vénen passada la mitjanit, hores de vetlla i meditació enel cas del poeta. D’altres escriptors catalans han fet ús literari dela locució, com ara Josep Pla (1973) i Jaume Cabré (2005), d’a-cord amb el que es recull al web RodaMots. Ara, en una con-

sulta ràpida al DCVB trobo a l’entrada hora que ‘A hores peti-tes’ ve a significar ‘a la matinada’, tal com ho entenia umpare. Ien segona edició, si més no, de l’extens Diccionari de sinònims defrases fetes (2006) de M. Teresa Espinal, l’entrada matinada re-cull ‘a hores petites’ i ‘a les petites’ com a sinònims de ‘a la ma-tinada’.

També he trobat que en francès l’ús de ‘les petites heures’ és,sens dubte, prou viu: Je sais que vous avez travaillé jusqu’aux pe-tites heures du matin toute la fin de semaine, per posar un exem-ple extret d’internet. Tampoc resulta estrany en anglès l’ús d’a-questa expressió ja que hi trobem in the wee small hours, smallhours i early hours amb el significat del nostrat ‘a les hores peti-tes/a les petites’.

Amb tot, és en l’italià on trobarem, en la locució fare le orepiccole, el significat i les circumstàncies que li donava umparequan emprava ‘a les (hores) petites’, si més això es desprèn d’unbreu i magnífic vídeo penjat a internet amb el títol de ‘Cosa sig-nifica FARE LE ORE PICCOLE?’, vídeo en què una mestradescriu en un italià de clara dicció, el sentit que té en la seua llen-gua. De tan clar com és aquest vídeo remeto al lector encuriosit–si és que n’hi ha algun– a visionar-lo perquè en aquest cas éscert el vell adagi que un vídeo val més que mil paraules escrites.

Les (hores) petites // Esteve Betrià

U12

Antonio González Sicilia, fotògrafi muntanyenc, va morir el passat 11d’octubre a Saragossa als 92 anys.

Especialitzat en el paisatge, sevessón algunes de les fotografies mésconegudes dels Pirineus, Sobrarbe,Ribagorça, Vall d’Aran o el parcd’Aigüestortes. Fundador de l’em-presa editorial Ediciones Sicilia vafer postals de racons de tot Espanya,activitat per la que va ser més co-negut i en el seu arxiu es conservenmés de 30.000 imatges

González Sicilia, nascut a Sara-gossa el 1924, va començar d’apre-nent als 14 anys en un estudi de fo-tografia i col·laborà amb diverses im-premtes.

El 1952 va fundar Edicions Sicíliai dos anys després una distribuïdo-ra de les seves postals.

A més de quinze llibres, va fer pos-tals de racons de tot Espanya, tam-bé del nord del Marroc.

Els seus començaments en elsanys quaranta van ser en blanc i ne-gre, però va saber adaptar-se a l’ar-ribada del color. Sempre va tractard’estar a l’última en tècniques de re-

producció gràfica i materials, i va serpioner en la postal panoràmica de-dicada al Pirineu, així com a l’ús dela diapositiva.

Durant dècades va recórrer totAragó amb la seva càmera i van do-nar la volta al món les seves postalsamb imatges de l’Aneto, MontePerdido, Possets, les cascades d’Or-desa, Remunyer, los Aigualluts o elsestanys de Batisielles, Cregüenya iPanticosa, entre d’altres paisatgesdel Pirineu.

González Sicília va il·lustrar elsprimers llibres de divulgació turís-tica del Pirineu en col·laboracióamb l’editorial Everest i amb Caye-tano Enríquez de Salamanca, ambqui va signar diverses publicacions.

El 1969 va publicar El Parque Na-cional de Ordesa, i el 1977 Panora-mas del Pirineo Español, dos llibresque van tenir gran èxit editorial i quemostren l’estreta relació de l’autoramb el muntanyisme.

Altres llibres seus es centren en laJacetània, Sobrarbe, Ribagorça iVall de Tena, així com la Vall d’Aran,Benasc, Parc Nacional d’Aigües-

ANTONIO GONZÁLEZ SICILIA, FOTÒGRAF

Los ulls de la Ribagorça i altres indrets pirinencs// JAVIER ORTEGA

tortes, Sant Joan de la Penya, elCamí de Sant Jaume, la muntanyaPalentina i Pics d’Europa, l’art ro-mànic o Albarrasí.

Era soci d’honor de la SociedadFotográfica de Zaragoza des de1985 i en els últims anys es vanrealitzar diverses exposicions re-trospectives en reconeixement a laseua trajectòria.

Antonio González

Sicilia

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Un se sent reconfortat davant la iniciativa del Tronc de Na-dal de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca: ja fa tres anys queles xiquetes i els xiquets de Fraga poden fer cagar lo tronc deNadal que troben a l’Ajuntament, una tradició que es com-parteix amb bona part del territori que parlem català. Com quedes d’aquesta humil columna, segur que ja ho heu captat, emproposo defensar la catalanitat, vull fer certa exaltació d’aquestafesta dels més petits. Jo no hi he assistit cap any encara, peròem consta que la resposta és espectacular, de manera que calagrair la iniciativa i felicitar-ne l’IEBC. Passejant, però pel po-ble, el dissabte abans de Nadal no tot hi sonava com un hau-ria volgut; em refereixo a la presència d’elements estranys a lacatalanitat que envaeixen l’espai físic i el mental de la nostragent. D’un temps cap ací proliferen dues imatges que enllet-geixen el paisatge nadalenc, al meu entendre, és clar. No suportoels paresnoels grimpaires que volen accedir a les cases fraga-tines; a les fragatines i a les d’arreu, perquè he de reconèixerque han aparegut a molts llocs amenaçant els nostres troncs itions de Nadal i el nostre imaginari sempre sotmès a les per-torbacions que vénen de ponent per terra, mar i twitter. Tam-poc no m’agraden gens ni mica els llençols o domassos amb fi-gures de nensjesús que ensenyen moltes cases en uns temps que

un pensava ja llunyà: a mi em recorden els “aires” nacional-catòlics... No hi puc fer més.

Dit això, aquest dissabte encara vaig rebre més “inputs”(arano se sent tant aquesta paraulota) que em van fer patir des dela meua condició de catalanet: a l’hora de dinar en un restau-rant la tele impenitent i impertinent ens abocava Rajoy aren-gant guàrdies civils, encoratjant-los amb un llenguatge antic iidentitari carpetovetònic; a continuació al mateix canal es-porfidiejaven (com deien abans, sobretot les dones) contra unscatalans diabòlics cremadors de fotos de la família reial, la ma-teixa família que rebia una atenció televisiva de molts minutsper dir-nos que feliciten les festes als espanyols (sort!) i que envolen presidir totes les llars aquests dies tan, tan... Amb tot, vamacabar dinant de gust. En fi, sort que al Cegonyer ja paravenla fira que fan per Nadal i tot pareixia més normal per al temps...Em va alegrar una paradeta on unes noies ben alegres de bat-xillerat oferien el llibret Toca manetes, el recull de Josep Ga-lan de cançons editat el 2014 per l’IEBC. Ja me n’anava quan,des d’una altra paradeta de llibres a mig muntar, em van etzi-bar: compra’ns ara llibres perquè si no t’hauràs d’esperar a SantJorge. Què hi farem! Que el Tronc de Nadal mos aide i caguecada any!

Nadalenques (per a Pep Labat) // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

replegats per Casacuberta, sobretotvocabulari, es conserven en fitxesque han romàs inèdites a l’arxiu del’Institut d’Estudis Catalans. Aques-ta edició dóna a conèixer aquesta re-copilació lexicogràfica gairebé centanys després, cosa que permetràun millor coneixement de l’aragonèsen el primer terç del segle vint.

L’altra publicació presentada ésEl habla del Valle de Bielsa, d’An-toni M. Badia i Margarit. El 1950,l’Institut d’Estudis Pirinencs va edi-tar aquest innovador treball d’un

jove Antoni M.Badia i Margarit(1920-2014), queamb el temps vaesdevenir presti-giós lingüista i fi-lòleg. La parla dela vall de Bielsaés una obra canò-nica sobre la mo-dalitat belsetanade l’aragonès, ba-sada en un rigo-rós treball decamp, àmplia do-cumentació i una

metodologia nova, que no es redu-eix a allò estrictament lingüístic,sinó que inclou elements relacio-nats amb el folklore, la religiositat,la feina, la festa... Tot plegat, va pro-porcionar una singular aportacióantropològica. La reedició d’a-questa obra, impossible de trobaravui dia, cobreix un important buiten el camp de la dialectologia. El fi-lòleg Artur Quintana aporta un es-tudi introductori al qual afegeix unpioner article de Badia sobre so-ciolingüística aragonesa.

L’Institut d’Estudis Catalans vaacollir, el passat 16 desembre, la pre-sentació a Barcelona de dues nove-tats importants de l’editorial ara-gonesa Aladrada. L’acte va comptaramb les intervencions de Maria Te-resa Cabré, presidenta de la SeccióFilològica; Carlos Serrano Lacarra,president de la Sociedad CulturalAladrada; Ramon Sistac, delegatde l’IEC a Lleida i membre de laSecció Filològica; Artur Quintana,membre de la Secció Filològica i Ós-car Latas, investigador.

La primera novetat és el llibre En-cuestas lingüísticas en el Alto Aragón(1922), de Josep M. de Casacuber-ta i a cura d’Óscar Latas.. El lingü-ista català Josep M. de Casacuber-ta va recórrer a l’estiu de 1922 al-gunes valls del Pirineu aragonès i varealitzar enquestes dialectològiquesa les localitats d’Ansó, Fet, Bielsa,Gistaín i Plan. Va ser el primer tre-ball de filologia aragonesa en em-prar una metodologia científica,amb una enquesta normalitzadaque es va aplicar de manera siste-màtica en diverses poblacions. Unagran part dels materials lingüístics ar-

Presenten a Barcelona dues novetats d’Aladrada// REDACCIÓ

Publicacionsd’Aladrada

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

32 /

gen

er 2

017

OPI

NIÓ

19

Les ciutats, irradiadores d’identitat// JOAQUIM TORRENT

Tota cultura ha de tindre un cen-tre d’irradiació; mireu què els pas-sa a Occitània, sense focus potentsd’irradiació cultural urbana –lesciutats estan francesitzades–; enpart, malauradament, és el que pas-sa al País Valencià amb el seu “capi casal”. És a la ciutat on poden apa-rèixer les activitats superiors que sónexpressió d’un determinat poble.Les urbs fan d’enllaços amb la res-ta del món i, si és el cas, amb el po-ders estrangers dominants; són puntson radiquen els grups dirigents itambé etapes de corrents migrato-ris; llocs de confluència de fluxos in-teriors i exteriors. Per això tant po-den ser uns focus d’estructuració cul-tural i social com de desculturitza-ció. De l’ús o no de la llengua prò-pia en les activitats superiors, pelsaparells econòmics o estatals i per lesclasses dirigents, en depèn la seuanormalització o la seua decadència.Si a la ciutat la llengua del territoriha quedat relegada aquesta sobre-viurà algun temps a zones rurals,però acabarà desapareixent a cau-sa de la deserció de les elits.

A les zones sotmeses a acultura-ció les aglomeracions urbanes ac-tuen com a amplificador del podercentral, com, per exemple, Aosta,com a principal focus d’italianitza-ció de la Vall d’Aosta. I en el cas queno hi haja cap centre urbà propi l’a-culturació encara avançarà més,atès que el centre que polaritzarà ne-cessàriament les activitats i els flu-xos polítics, econòmics i culturalsapareixerà fora del territori. Barce-lona, ara per ara, però, exerceixcom a capital cultural de tots els ca-talanoparlants, i és primordial que,com a mínim, es mantinga així, i de-sitjable que irradie la seua influèn-cia arreu del domini lingüístic i al-tres centres en facin de repetidor, apartir d’una projecció innegableque, fins i tot, arriba a saltar fronteresestatals fins a arribar a la CatalunyaNord. I no es tracta d’imposar so-lucions barcelonines per a la resta,no, en absolut! Es tracta que les pro-postes culturals i lingüístiques s’ir-radien i propaguen des d’allà –elnostre altaveu més potent–, i que es

propaguen decididament, sense porni complexos davant la influènciamadrilenya i parisenca...

Les ciutats, aquí i arreu, són els fo-cus més potents d’irradiació cultu-ral existents i l’assegurança per allengües i cultures dins el món glo-bal, fins al punt que les ciutats po-tents absorbeixen irremeiablement,en tots els ordres, el seu territori im-mediat. Per a il·lustrar el que diem,tenim el cas paradigmàtic de SantPetersburg, que es configurà, des dela seua fundació, com a un importantcentre de russificació de l’entorn.

Es de doldre, en canvi, que algu-nes urbs catalanoparlants, sobretotValència, Alacant i Perpinyà, hagenperdut part de la seua fesomia lin-güística i hagen deixat de ser focusirradiadors territorials de la nostrallengua i cultura. No hem de perdre,però, l’esperança que un dia pugu-en tornar a fer-ho i a retrobar-se ambles seues arrels. No hem d’oblidar,però, que els grans focus culturals ilingüístics que són Madrid i París ex-erceixen una gran influència da-munt el nostre territori lingüístic, es-pecialment a partir de les nostresciutats –sobretot les més acultura-litzades–, que, com hem apuntat, ex-erceixen d’amplificador, fins a les vi-les i poblacions menors. Fins i tot lanostra gran metròpoli comuna –Barcelona– no se’n lliura, d’aquestabassegador influx, tot i que com-partit, cosa que, ara per ara, és pot-ser al màxim que podem arribar. Calressaltar, però, que el País Valenciàes troba a mercè d’un influx madri-leny, molt més accentuat que la res-ta del territori, tant per raons his-tòriques com geogràfiques; per tant,els valencians han de lluitar doble-ment. Un cas intermedi seria el deles Illes, malgrat que afectat per l’a-llau turística. Pel que fa als ghettoslingüístics, deixant de banda els deretirats britànics costaners, podríemdir que generalment són bossessuburbanes i que –tard o d’hora– fa-ran el que facen les ciutats contigües,sent, evidentment, la seua hipotèti-ca integració a la resta de la comu-nitat lingüística molt més fàcil sen-se interferències provinents de cen-

tres urbans aliens.Quant a la resta de ciutats grans

i mitjanes –llevat nuclis turístics isuburbans i industrials– aguantenmés o menys precàriament, amb, cer-tament, diverses gradacions –ambcasos puntuals preocupants, comElx o Fraga–. Cal ressaltar –percontigüitat– Lleida i Tortosa, que ir-radien la seua influència més enllàdels límits autonòmics principatinsfins a la Franja de Ponent i al norddel País Valencià; a l’inrevés, però, te-nim la influència de Múrcia al suddel País Valencià, i de Barbastre i Al-canyís a la Franja; com també la deMontpeller a la Catalunya Nord...

Pot semblar que propugnem unajerarquia, però no és ben bé això;simplement partim de la realitatque la nostra cultura –sense entrara analitzar perquè ha esdevingutaixí– té un nucli potent i principaldes d’on s’irradia a la resta del ter-ritori, i, a partir d’aquest fet, cal apro-fitar les possibilitats que ens ofereix,simplement. Però, perquè aquestespossibilitats es materialitzen ple-nament cal que aquest influx tingaels amplificadors adequats –la res-ta de ciutats, tot conformant una xar-xa per on flueix la informació i elscontinguts culturals– i la interfe-rència forana siga limitada i noabassegadora, com fins ara. I no ensestem referint a continguts mera-ment locals, per a entendre’ns, sinóa continguts d’abast global per a totsels territoris catalanoparlants...

Torre de Ser-rans, València

JOAQUIM TORRENT

Recuperant la toponímia

del Matarranya

Uns quants enamorats d’estes terres coml’estimat i recordat Toni Llerda, autord’este mapa fet allà pels anys 80, s’hancompromès en recuperar la toponímia delspobles del Matarranya.Apunteu-vos en aquesta iniciativa lideradaper ASCUMA i la Comarca del Matarranya.

a carta té una llarga tradició a Occident,instrument imprescindible i quasi ex-clusiu de la comunicació a distància

fins fa poc. Les Ars scribendi epistolas medievalsvan codificar la seua escriptura, de la mateixamanera que les col·leccions difoses des delRenaiximent subministra-ven models. Així presentenuna estructura i fórmulesretòriques entre les qualsapareixen dades preciosessobre cultura, costums, fets,relacions... de la mà delsmateixos protagonistes, so-vint persones lletrades. Peròdestinats a un lector singu-lar, en un àmbit oficial oparticular, els carteigs nosempre es conserven ni,quan sí, resulten accessibles.A la Franja n’han quedat al-gunes mostres en català, mésen època contemporània,quan amb l’escolarització fa augmentar elsremitents.

Violant de Bar, la cultivada reina d’Aragó,va preguntar per carta a Guillem Nicolau so-bre la seua traducció de les Heroides d’Ovidi.Josep de Calassanç n’escrivia en català quanocupava càrrecs en l’administració eclesiàsti-ca lleidatana entre 1587 i 1591 però també enmarxar a Itàlia. A la mateixa època es creu queels Agustí de Fraga, alts funcionaris de la Co-rona, es cartejaven en català, castellà i llatí, se-gurament en funció dels respectius destinataris.A principis del segle passat Juan Moneva, ca-tedràtic de Dret Canònic a Saragossa, escri-via en el seu català autodidacta après de tex-tos medievals a Juan Pío Membrado de Bell-munt. Entre 1908 i 1919 Joan Cabré, MatiesPallarès i Santiago Vidiella van enviar infor-mes epistolars a l’Institut d’Estudis Catalans so-bre els jaciments prehistòrics descoberts a Ca-laceit. La correspondència de l’escultor mae-

llà Gargallo amb altres artistes és encara unaincògnita per localitzar. En dates més recentssón de particular interès les cartes de JesúsMoncada a Artur Quintana entre 1980 i 2002,testimoni eloqüent de la seua visió sobre laFranja des de Barcelona. En este sentit, l’e-

pistolari intercanviat per Desideri Lombarteamb diversos corresponsals entre 1984-1989―inclòs l’esmentat Quintana, que en va rea-litzar una acurada edició (2002)―, destaca pelseu volum ―239 cartes― i perquè dibuixa elsinicis de la dignificació del català al Matarra-nya i alhora la creació literària i estudis delpena-rogí.

A l’era actual de les telecomunicacions, elscorreus electrònics, a l’abast d’un clic, són he-reus de la paraula escrita sobre el paper, aca-riciat per la mà. Conviuen amb el telèfon i elseu correlat escrit dels whatsapps i variants, onun català aliè a normes es mostra bastant vi-tal a la Franja. El nombre elevat, l’heteroge-neïtat generadora de noves poètiques i el frà-gil suport instantani fan difícil saber si els emailsacabaran arxivats, objecte d’atenció dels es-tudiosos.

María Dolores Gimeno

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

hivern 2017

16

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Ramon Mur

Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli GimenoMerxe Llop

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/ Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@gmail.com

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

LTemps de cartes

Cartes, postals antigues (Foto © Joanna Kosinska)

styli locus 2

Al Pleba de Ortoneda y Claverol g.e ntro. S.r en Claverol

Imbio ab la present la declaratio qualment io non puch mes rebre ni altre per mi lopersonat de deset liures y deu sous que fa la casa del Povill Segú de Vilamitjana per rahodel vot de la pobresa que he fet y axi lo dit personat està a dispositio conforme all’is-troment rogat per mn. Gaspar Mua y podrà V.m. juntament ab los R.ts de la Pobla co-brar los termes cayguts que crech son dos o tres anys y distribuirlos com se spera de suacharitá et prudentia que senza dubte alcun ne hauran dal Sr. la remuneratio de Romaals 20 de Gener 1620.

Lo Instroment del Personat recomani io en custodia als Srs. Canonges de Tremp a filo conservassen fins a tant que vingues l’occasio de metterse en executio V.m. lo podrademanar.

Serv. nel Sig.Gioseppe de la Mare de Deu primer dit Calasanz

Barcelona, 11 de febrer 1390

La reyna

Per ço com nos trobam plaer gran enles letres d Ovidi en pla, e nos, per re-lacio d alcuns domestichs nostres dig-nes de fe, hajam entes que vos havetsaquelles desplanades e per conseguentlos tenits, pregam vos que aquelles,vista la presente, nos trametats si a nosdesignats servir e complaure, altra letranostra no esperada, car nos, haudesaquelles, les farem tantost copiar e vosremetrem sense tota falla. E d aço nosfarets servey, lo qual molt vos grahireme ns tendrem par dit en son cas e llocha fer vos gracies e favors.

Dada en Barchinona, sots nostre se-gell secret, a XI dies de febrer de l any MCCCXC.

la reyna

Al amat nostre en Guillem Nicholau, rector de Maella ecapella del senyor rey.

Domina regina mandavit mihi Petro Otgerii

Josep de Calassanç al plebà d’Ortoneda i Claverol2

1. Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 2050, f. 14 v i 17. Editades a Antoni Rubió i Lluch, Documents per a la història de la cultura catalana medieval, Barce-lona, Institut d’Estudis Catalans, 2001, vol, I, p. 361-363, docs. CCCCV i CCCVII.

3. Epistolario di San Giuseppe Calasanzio, Leodegario Picanyol, Sch. P. (ed.), Editiones Calasanctianae, Roma, 1951, vol. 2, p. 97. Transcrita al web SanctiJosephi Calasanctii Scripta <http://scripta.scolopi.net/>.

Barcelona, 10 març 1390

La reyna

Vostra letra havem reebuda, en la qualnos fets saber que vos sots mes en glo-sar lo translat de les letres d Ovidi em pla,lo qual nos devets tremetre o aportar, per-que, regraciants vos molt la bona profertaque ns en havets feta, vos pregam que as-siduament, continuant ab diligencia ladita glosa, nos vullats tremetre, on abansporets, per persona certa o aportar lo dittranslat ensemps ab la glosa que per voshi sera feta. E d aço nos farets plaher, loqual molt vos grahirem.

Dada en Barchinona, a X dies de marçde l any MCCCLXXXX

la reyna

A l amat nostre en Guillem Nicholau, rector de la sgleyade Maella e capella del senyor rey.

Domina regina mandavit mihi Petro Otgerii.

La reina Violant de Bar i el seu marit Joanel Caçador. Detall dels sepulcres reials dePoblet, reconstruïts per Frederic Marès el1944 (Foto © Ainhoa Pancorbo Picó)

La darrera comunió de Sant Josep de Calassanç, detall de l’oli de

Francisco de Goya

Violant de Bar, reina d’Aragó, a Guillem Nicolau1

styli locus3

J. Moncada C/ Camprodón, 24 sobreàtic-2ªBARCELONA-12

24/1/80Sr. Quintana,

la vostra carta, la qual em van entregar a l’editorial fa uns dies,em va deixar de pedra picada. Mai de la vida no hauria pen-sat que algú tingués interès en un tema com aquest, donat queaquella zona no passa de ser, per a la gent que n’ha sentit par-lar, una curiositat pintoresca, com ara el be de cinc potes, la donabarbuda o la sirena embalsamada que abans eren exhibits a lesbarraques de les fires.

La realitat és ben diferent i suposa per els habitants una micaconscients d’aquelles terres una sèrie de problemes, algun tangreu com el de definir la pròpia identitat, a nivell personal icol·lectiu. De qualsevol manera, la cosa es ben complexa i nous vull cansar amb el que, potser, no és més que una visió mas-sa personal del tema. De tota manera, podeu tenir per segur elmeu agraïment si el vostre treball contribueix a “humanitzar-nos” una miqueta als ulls de l’altra gent. Fora d’Edmon Vallés,també mequinensà i de qui suposo que ja teniu informació, nous puc donar cap més nom d’escriptors d’aquella terra. Jo vaignéixer a Mequinensa, l’any 1941. Les úniques coses meves pu-blicades són les Històries de la mà esquerra i un treball sobreMequinensa premiat per Serra d’Or, el qual va sortir publicata la revista (març del 7I). Tinc una sèrie de narracions inèdi-tes, però, la pintura s’empassa tot el temps que em deixa lliu-re l’editorial. Quan publiqueu l’article, feu-me-ho saber, si hipenseu.

Atentament

Jesús Moncada a Artur Quintana4

Barcelona, 1 de març del 2002

Benvolgut Artur,vaig rebre ahir la carta en la qual em proposes escriure la pre-

sentació del catàleg de l’exposició de fotografies de Tomàs Rivasobre l’emigració aragonesa de la postguerra. Agraeixo a la gentdel CESBA que hagin pensat en mi, però no puc acceptar l’en-càrrec. Per traduir El comte de Montecristo al català vaig haver d’ar-raconar més d’un any la novel·la que tenia mig embastada; araque, finalment, he pogut ficar-m’hi de ple, no vull dispersar elsesforços en altres feines.

D’altra banda, aquest és un tema del qual només tinc un co-neixement molt superficial. La meva experiència personal nohi té res a veure. Malgrat el que dius, jo mai no m’he consi-derat un emigrant. Per a mi, anar de Mequinensa a Barcelonano va suposar cap desarrelament, no vaig moure’m de casa.

Una salutació ben cordial

Senyor Joan Píus Membrado i Ejerique

Benvolgut amic i compatriota:Haig sabut de l’Assamblea municipalista a Barcelona, i en-

cara qu’em trobava llest per anar-hi, ben llegida la seva con-vocatoria, n’on puc, car no’ns han deixat lloc als singulars in-diviuus qu’estudiem mes no tenim representació des muni-cipis. Aixó’s remeiaría artificialment donant-mi una repre-

Juan Moneva a Juan Pio Membrado Ejerique3

3. Arxiu Membrado, Bellmunt de Mesquí. Editada a Juan Pio Membrado, El porvenir de mi pueblo. Batalla a la centralización, Alcanyís, Cesba, intr. deRamón Mur i Teresa Thomson, 2008, p. 29.

4. Arxiu Artur Quintana i Font, la Codonyera. Cartes mecanoscrites signades.

sentació: sería peró un cunerisme llegt; els pobles tenen d’es-ser representants per la gent d’ells mateixos.

Vull, aixó apart, fer constar devant vos, capdevanter del mo-viment, que no es cap mancament de voluntat ho que’m tèlluny d’aquixa tasca de ruralisme.

Molt vostre, Joan

Saragossa, lo 14 de juny de 1914

styli locus 4

Ferro forjat al foc i a copsmostra en detall una flor,és freda, aspra, ben acabada,també perenne i sempre florida.Pesa massa per dur-la a la mà,no hi ha gerro que la sustenti,privada de terra ufana i aiguapel rovellat, manté l’estampamat, solida però has d’imaginar-hillur fragància de flama i cops.

18 de febrer de 2005

Ignasi Riera a Carles Terès5

Madrid, 8 d’octubre de 2014A l’atenció de Carles Terès,Via Edicions 1984Barcelona

Senyor Terès:No sé si el conec personalment. En tot cas, fa més d’un any

que va entrar a casa Licantropia. Poruc com soc —lector ingenu,que encara s’esgarrifa quan llegeix històries de por—, no m’ha-via endut a Madrid (on visc de de fa més d’onze anys) i síque l’havia desat a l’apartament que conservo a Cornellà...la novel·la-novel·la Licantropia.

Doncs bé: acabo de llegir la vostra novel·la i m’ha agradat.I força. Tant per la història que hi desfila com pels referentstemàtics de l’univers de la ‘licantropia’. (Al punt del llibre, hihavia apuntat allò de: “Homo homini lupus”. I el vers de J.M. Sagarra: “Fa que tremoli l’esquena del llop”).

Confesso, senyor Terès, que m’ha fet feliç la referència al bi-bliotecari alemany i de la Franja, Artur Quintana, a qui he co-negut i admirat. Al llarg dels quaranta anys, que cada tardorhe hagut d’anar a la Frankfurterbuchmesse..., mirava de sa-ludar-lo; si hi era, naturalment.

Nota alta a l’estructura narrativa del llibre: des la primerareferència al més primitiu dels personatges —el missioner decauses perdudes, mossèn Camprubí, com es deia el germà ca-pellà d’en Capri— fins a la figura entranyable de la doctoraLaura... que fa una confessió al protagonista... que mereix elpremi de les referències antològiques: “De tu, per exemple,

em van atreure moltes coses, però em va seduir este impulsferéstec, com esta sensibilitat que tens en percebre els canvisnaturals, la llum, els colors, les aromes que arrossega l’aire. Hihavia en tu alguna cosa primigènia que se’m va fer irresisti-ble”. (p. 221)

Dues troballes mes: la doctora Júlia Font... que treballa a Hei-delberg, a la vora del Neckar. On viu un amic de tota la vida,nascut al delta de l’Ebre: Víctor Canicio. (I on passo cada anysuns dies).

I la referència a Arnes: quan va haver-hi glaçades dolentesper als conreus —crec que el 1956— molta gent d’Arnes vaanar a raure al barri cornellanenc del Pedró, on he viscut 34anys.

Ah! I nota alta també pel retrat literari de l’Agustí, tan in-suportable que atrau i que et caça.

I res més, per ara. Jo, que sóc de ciutat i m’estimo, per da-munt de tot, els carrers asfaltats, amb semàfors i sobretot ambbars..., quedo tocat quan llegeixo pàgines de ‘drames rurals’(Víctor Català) o de ‘Sots feréstecs’. Als paisatges naturals no-més hi trobo a faltar els caixers automàtics!

Si passeu per Madrid, que és només un poble amb fums ique aspira tothora a arribar a ser ciutat..., m’agradaria felici-tar-vos de cor (i en directe).

Cordialment,

Diuen dels amants que una excessivaproximitat a l’estimat condueix a la pèrduade perspectiva, i de vegades a patologies més greus.Que s’ha d’agafar una distància escèpticaper advertir els subtils matisos que s’amaguendarrere el llenguatge de l’amor.També –diuen- dels amics, que no sempre es toquenquan xerren, no sempre comparteixen mentre miren junts,que una agenda atapeïda els distancià,i una amistat gelosa els encara.Crec que avui és l’hora d’anar a l’especialistaper poder escurçar distancies, palpar l’amici dedicar-hi la tarda que ens acull.

4 de novembre de 2005

Aroma de ferroCesc Gil i Lombarte

Palpar l’amicCesc Gil i Lombarte

5. Arxiu Carles Terès, Torredarques. Carta manuscrita.