Butlletí CC - 1

Butlletí CC - 2

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Joan Badia Agustí Borrell Àngel Briñas Josep Burriel Josep Francesc Cahner Carmelites descalces de San Fernando Francesc Costa Stephen Dourav

Jordi Fontanellas Susana García Enric Masdeu Pentinagats Rafel Pujals Lluís Romagosa Lluís Serra i Llansana Màrius Serra M. Pilar Serra

Han col·laborat en la redacció, correcció edició i distribució d’aquest número:

La portada: En aquesta ocasió, Rafel Pujals, l’habitual autor de les nostres portades, ha optat per incloure un dibuix nadalenc del seu cosí Tomàs Marco. Tomàs Marco i Nadal (1929-2000) va ser un prolífic dibuixant —aleshores en deien ninotaire— de tota mena d’historietes per a editorials de molts països. També va treballar per l’Editorial Bruguera en les publicacions de El Capitán Trueno i El Jabato.

Butlletí CC - 3

CC NÚM. 80 - ANY XX - DESEMBRE 2014

Pòrtic

Castanyoles i tamborí Al monestir de les carmelites descalces de Palència es conserven alguns objectes de Teresa de Jesús que van quedar al monestir després de les tres visites que en diferents èpoques va fer a aquesta ciutat. Entre aquests objectes hi ha un tamborí i unes castanyoles que Teresa portava quan hi va anar a fundar a finals de 1580. La santedat sempre va de la mà de l’alegria. Són una imatge fidel de la seva espiritualitat. Un sant trist té data de caducitat. Teresa, no. Cinc-cents anys després del seu naixement suscita un interès desbordant. Les festes de Nadal conviden a l’alegria. Ens podem refiar de Déu. Ha complert les seves promeses de fer-se present entre nosaltres d’una manera espe-cial. No podíem imaginar que ho fes enviant-nos el seu propi fill. Quina sort i qui-na joia! Ha volgut que nosaltres poguéssim acaronar-lo, abraçar-lo i estimar-lo en la impotència d’un nadó. Genial! Ha volgut que el tinguéssim ben a prop per parlar amb ell, escoltar-lo i fins i tot rebutjar-lo. Impensable! Ha volgut que passés per la traïció, el menyspreu i la soledat. Incomprensible! I encara ha permès que morís per donar vida a les carícies i a les abraçades, per ennoblir el diàleg i les opinions oposades, per transformar la malícia en bondat. Humanament diví! És impossible restar tristos o decebuts. Cantem la fidelitat de Déu que sempre arriba a la nostra vida amb un toc inesperat de tendresa. Tant de bo que tothom tingui els ulls oberts per adonar-se’n. Prenem les castanyoles i el tamborí i mantinguem ben despert el goig de sentir-nos estimats ―divinament‖. Teresa de Jesús –fa gairebé quatre segles i mig– ho celebrava amb les seves monges tocant les castanyoles, fent sonar el tamborí i improvisant aquelles ―coples‖ (les nostres nadales) que tenien gust a essència d’amor agraït. Joiós Nadal 2014. Bon any centenari del naixement de santa Teresa. Àngel Briñas

Butlletí CC - 4

Na María de Paz, natural de Baeza, fou una de les filles espirituals de Joan de la Creu. En aquell temps els cristians no tenien gaire formació ni infor-mació sobre la litúrgia. Però, vet ací que l’esmentada María de Paz s’assabentava de les festes litúrgiques a través del rostre lluminós del sant. Era com un calen-dari ambulant.

El rostre i les paraules de sant Joan de la Creu eren tendres en les festes de Nadal. Cosa que també resta reflectida en els escrits referents al mis-teri del ―Déu-amb-nosaltres‖.

Essent nen a Medina del Campo, en el col·legi dels Jesuïtes cantava ―villancicos‖, nadales, pròpies del temps. Era com un cançoneret dels que no manca en cap llar de casa nostra. Aquells accents, aquelles ―tonadillas‖, prenen cos i vida en la presó de Toledo en el Nadal de 1577, on roman tancat degut als conflictes entre carmelites calçats i descalços. Foren nou mesos de silenci, pregària i maduració mística. Precisament a la presó va escriure ―Romance sobre el evangelio ―in principio erat Verbum‖ (―Al principi existia el qui és la Paraula.‖ Joan 1,1). En certa manera, una glosa al pròleg de l’evangeli de Joan, que ressonarà en aquestes festes del naixe-ment del Senyor. Amb 310 versos resumeix la Histò-ria de la Salvació. A la darrera part canta el naixe-ment del Crist, i amb delicadesa i tendresa va estruc-turant el seu ―pessebre‖ poètic. Deixa constància que:

―Los hombres decían cantares,

los ángeles melodía, (...)

pero Dios en el pesebre

allí lloraba y gemía, (...)

Y la Madre estaba en pasmo

de que tal trueque veía;

el llanto del hombre en Dios,

y en el hombre la alegría,

lo cual del uno y del otro

tan ajeno ser solía‖.

(9, 290 al 305)

Tot això posava l’ànima del poeta Joan de la Creu ―en trance‖, pura contemplació.

Diuen que aquests versos van commoure i van emocionar a un altre poeta del nostre temps, el prevere José Luís Martín-Descalzo, que cap els anys 1990 va compondre una glossa delicadíssima, publi-cada a ―Vida Nueva‖ i que no he pogut trobar.

Alliberat de la presó conventual, pels volts del Nadal de 1579 es troba ja a Baeza, i dóna lliber-tat als seus sentiments. Els bons conciutadans d’a-quella ciutat andalusa celebren la Nit de Nadal amb les poesies sobre el Naixement, servint-se del poeta carmelita. Fins i tot fan com un auto sagramental.

Testimonis presencials i personatges que van intervenir en aquell retaule nadalenc, refereixen que: ―una noche del santo nacimiento, estando el rector del colegio de esta ciudad —fr. Juan de la Cruz— hizo que dos religiosos, sin mudar de hábitos, repre-sentasen uno a nuestra señora y otro al señor san José...‖ El poble restava edificat, de com en el Car-mel es vivia el Nadal. Fet que va marcar molt els fidels d’aquella ciutat, bressol de molta vida i espiri-tualitat carmelitana.

A Granada també va passar quelcom sem-blant. Diuen les ―Crónicas‖ conventuals que sant Jo-an de la Creu: ―...hizo poner a la Madre de Dios en unas andas y, tomada a hombros, acompañada del siervo de Dios y de los religiosos que la seguían ca-minando por el claustro, llegaban a las puertas que había en él, a pedir posada para aquella señora cer-cana al parto y para su esposo, que venían de cami-no...‖. Arribats a la primera porta demanant acolli-ment cantaven aquesta lletra que Joan va escriure:

―Del Verbo divino,

la Virgen preñada,

viene de camino,

¡si le dais posada!‖

Això va recrear un costum al Carmel teresià de fer les ―Posadas‖ en el temps d’Advent.

Per les festes de Nadal, en l’ambient propi de les comunitats, Joan de la Creu parlava als seus fra-res de l’amor de Déu manifestat en la persona de Jesús. Moltes vegades prenia en els seus braços l’I-nfant Jesús i es posava a ballar, com David davant l’Arca de l’Aliança. Una ―coplilla‖ n’era l’acompanya-ment, i deia:

P. Lluís Romagosa

Butlletí CC - 5

―Mi dulce y tierno Jesús

si amores me han de matar,

ahora tienen lugar‖.

Aquest ball i cant el repetia davant de les descalces de Granada.

Així eren els sentiments i la joia, l’elevació espiritual del sant carmelità. Tot el seu ésser vibra-va davant el ―gran misteri‖ del nostre Déu fet Home en la persona de Jesús de Natzaret.

De la mateixa manera que llegim fragments de grans pensadors, de poetes com Verdaguer so-bre el Nadal, no estaria malament rellegir i meditar els ―ROMANCES‖ de sant Joan de la Creu en aques-tes festes. Ja no dic de ballar, però sí tornar a les arrels del primer Nadal: senzillesa, pobresa, frater-nitat, germanor, comunió, alegria que surt del cor.

Entonces llamó a un arcángel que san Gabriel se decía, y enviólo a una doncella que se llamaba María,

de cuyo consentimiento el misterio se hacía; en la cual la Trinidad de carne al Verbo vestía; y aunque tres hacen la obra, en el uno se hacía; y quedó el Verbo encarnado en el vientre de María.

Y el que tenia sólo Padre, ya también Madre tenía, aunque no como cualquiera que de varón concebía,

que de las entrañas de ella él su carne recibía; por lo cual Hijo de Dios y del hombre se decía.

Ya que era llegado el tiempo en que de nacer había, así como desposado de su tálamo salía, abrazado con su esposa, que en sus brazos la traía, al cual la graciosa Madre en su pesebre ponía,

entre unos animales que a la sazón allí había, los hombres decían cantares, los ángeles melodía, festejando el desposorio que entre tales dos había, pero Dios en el pesebre allí lloraba y gemía, que eran joyas que la esposa al desposorio traía, y la Madre estaba en pasmo de que tal trueque veía: el llanto del hombre en Dios, y en el hombre la alegría, lo cual del uno y del otro tan ajeno ser solía.”

Romance sobre l’Evangeli

"In principio erat Verbum"

Butlletí CC - 6

Per donar a aquesta manifestació un caire d’universalitat, de multiculturalitat i multiraci-al, se’ns proposa la imatge dels Tres Reis d’O-rient: un ancià blanc o europeu, un asiàtic de mitjana edat i un jove de pell negra. Tant és així que en temps de la descoberta d’Amèrica es va proposar que havien de ser quatre, ja que en aparèixer una nova raça, la dels pe-llroges, la imatge de totes les races quedava superada.

Què diuen els evangelis?

La figura dels Tres Reis no es troba enlloc en l’Escriptura. Com s’ha arribat doncs a aquesta figura?

Els evangelistes Mateu i Lluc parlen dels primers dies de la vida de l’Infant Jesús, però només Mateu fa menció al fet que ―vingueren uns savis d’Orient‖ per adorar el rei dels ju-eus. És a dir, no dóna cap referència de quants eren els savis que consideraven que l’infant que havia nascut no era un successor més del reialme, sinó que tenia unes caracte-rístiques especials. En efecte, manifesten: ―Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella‖, és a dir, havien observat un fet extraordinari que els havia fet sortir de casa seva per anar a retre homenatge a l’Infant. Aquells savis que segurament eren astrònoms-astròlegs (en aquells temps no estava diferenciat com avui), havien vist en el cel un fenomen no corrent: l’Estel que, segons estudis actuals, i contra el que marca la iconografia, no era un cometa, sinó una conjunció dels planetes Jú-piter i Saturn en la constel·lació dels Peixos, tres elements lligats en aquells temps a la

reialesa i al poble d’Israel.

Més endavant diu l’evangeli: ―van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, en-cens i mirra.‖ És a partir d’aquestes paraules que Orígenes d’Alexandria (182-254), Pare de l’Església, va inferir que si tres eren els obse-quis, tres serien els qui els donaven. D’altra banda, pel valor del que obsequiaven, es va crear la idea que eren gent poderosa i per tant se’ls va considerar reis, amb la qual cosa, a més, es complia el que diu el salm 72,10: ―Els reis de Tarsis i de les illes li portaran ob-sequis‖.

D’on surt el nom?

Un cop establert que devien ser tres, va venir la necessitat de donar-los nom. En el segle VI apareixen noms, entre ells els de Thaddadia, Melcior i Balitora. Més tard, en el segle VIII, apareixen els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar. Pel que fa a l’aspecte que presenten en la iconografia, es nodreix d’un text atribuït a Beda el Venerable (673-735), on els descriu dient: ―El primer dels mags va ser Melcior, un ancià de llargs cabells i barba blancs... que és qui ofereix or, símbol de la reialesa divina. El segon Gaspar, jove, imber-be, de color pujat... que honora Jesús oferint-li encens, símbol de la seva divinitat. El ter-cer, anomenat Baltasar, de color morè, amb barba... que testimonia, en oferir mirra, que el fill del home havia de morir‖.

De totes maneres, no fou fins a finals de l’Edat mitjana que la iconografia no va fer cas del color de la pell, ja que la primera repre-sentació gràfica que es conserva, els mosaics

Josep Francesc Cahner

El dia 6 de gener l’Església celebra l’Epifania del Senyor, és a dir, tal com ho defineix el diccionari, la ―Manifestació del

Senyor entre els éssers humans‖

Butlletí CC - 7

de la basílica de San Apollinare Nuovo de Ra-venna, els representa a tots iguals. Cal desta-car que mentre per nosaltres el Rei negre és Baltasar, a altres llocs, com per exemple a Alemanya, el negre és el Rei Gaspar.

Les relíquies

Si algú de vosaltres, lectors, vol pregar da-vant les despulles del Tres Reis, haurà de desplaçar-se fins a Alemanya, a Colònia, on a la catedral es conserva un bellíssim reliquiari amb els seus esquelets. Aquestes relíquies, molt venerades i motiu de molts pelegrinat-ges, van arribar a dita catedral després de seguir un recorregut digne d’una pel·lícula d’aventures. En efecte, en el segle IV, santa Elena, mare de l’emperador romà Constantí, en la seva recerca de relíquies, va fer-se a Pèrsia amb aquets esquelets, i els va portar a Constantinoble. Més tard, l’any 374, Eustor-gius, bisbe nascut a Milà, en ser nomenat bis-be de la seva ciutat natal, va endur-se les re-

líquies amb ell. Amb el temps, aquestes res-tes quedaren en l’oblit fins que el 1158 van ser retrobades segons explica Robert de Trig-ni, abat del monestir francès de Mont Saint Michel.

El 1162, l’emperador alemany Frederic I Barba-roja va conquerir Milà, va confiscar les despulles i les va regalar al seu canceller Re-ginald von Dassel, arquebisbe de Colònia. El 23 de juliol de 1164 l’arquebisbe tornà a la seva diòcesi on va entrar amb gran pompa i repic de campanes, ja que duia amb ell les relíquies a fi d’augmentar la fama d’Ale-manya.

Els ossos reposen en una arqueta d’or en forma de basílica carolíngia feta entre el 1190 i el 1225 per l’orfebre Nicolau de Verdun, està adornada amb nombroses pedres precioses i en els seus relleus s’hi poden veure escenes de la Sagrada Escriptura, tant de l’Antic com del Nou Testament.

Els tres Reis. Basílica de San Apollinare Nuovo. Ravenna (Itàlia)

Butlletí CC - 8

— Tots els qui formem part de les diverses famílies carmelitanes i teresianes estem de festa. Cele-brem el V Centenari del naixement de santa Teresa de Jesús. La commemoració, que ha començat aquest mes d’octubre, durarà fins a l’octubre del 2015. També a casa nostra volem que aquesta efemèride tingui una celebració adequada. La comissió formada per representants de les famílies vinculades a Santa Teresa ha preparat un acurat programa d’actes que permeti de donar gràcies a Déu per la vida i el mestratge de santa Teresa i de mostrar alhora la seva validesa i la seva actua-litat. A la pàgina web www.stj500.cat us anirem anunciant totes les iniciatives previstes. (De la carta del provincial a la família teresiana)

— Atenent les instruccions de la Santa Seu, els diferents bisbats de la Tarraconense han dictat de-crets assenyalant les parròquies i esglésies de les seves demarcacions pastorals que acolliran els pelegrins que vulguin guanyar el jubileu de l'any teresià. Per aquest motiu, la nostra església de la Mare de Déu del Carme de Badalona ha estat designada església jubilar.

— La germana Anna Boj, priora del monestir de la Immaculada de Mataró de les carmelites descal-ces, va ser entrevistada, amb motiu del V Centenari, al programa ―Signes dels Temps‖ que emet cada diumenge TV3-Televisió de Catalunya. L’entrevista es pot veure al web de ―TV3 a la carta‖.

— Una de les iniciatives que ha desplegat l’organització del centenari ha estat la denominada ―Camino de luz‖. Vol ser un reconeixement i homenatge a l’esperit caminador de santa Teresa de Jesús i consisteix en un pelegrinatge acompanyant la relíquia d’un dels bastons que va utilitzar la santa. El bastó visitarà 30 països dels cinc continents, amb un recorregut estimat en uns 117000 quilòmetres.

La Pastoral de la Salut és un servei inte-grat per laics, que la nostra comunitat cristiana del Carme posa a l’abast de malalts i ancians, que per diverses causes ja no poden assistir regularment a les nostres celebracions. Per tant, els voluntaris que formem la Pastoral, només tenim la finalitat de visitar cases particulars i residències per a portar una mica de suport es-piritual a les persones que no poden visitar l’es-glésia assíduament.

Enguany, hem observat que els familiars que tenen al seu càrrec malalts o persones grans no avisen per anar-los a visitar. Potser pensen que serà una molèstia ? O potser no ho consideren prioritari?

Està comprovat que psicològicament be-neficia molt a un creient poder participar del consol dels sagraments. Encara que participin

de l’eucaristia de les diferents televisions, no té el mateix efecte que rebre Jesús fet sagrament.

D’altra banda, el sagrament de la Santa Unció és pròpiament un sagrament per a perso-nes malaltes, grans o que necessitin revitalitzar llur esperit. Sap greu que en la celebració comu-nitària que celebrem a la nostra comunitat cada any siguem menys persones que hi assistim. Crec que és una ocasió perduda d’enriquir-nos espiritualment.

Per què passa desapercebuda la Santa Unció? Recordeu que des del Concili Vaticà II és un sagrament de vius. No cal estar en perill de mort per tal de rebre-la. Potser caldria una mica de catequesi per part dels preveres de les com-unitats i parròquies per treure falsos conceptes.

Pensem-hi.

V CENTENARI

SANTA TERESA

DE JESÚS

REFLEXIONS DE LA PASTORAL DE LA SALUT M. Pilar Serra

Butlletí CC - 9

Curs de Formació Carmelitana 2014-15

Seguint el costum de les Trobades de Formació Carmelita-na dels darrers anys, també durant aquest curs volem dedicar una sessió de cada mes a enriquir el nostre coneixement de la història i l’espiritualitat del Carmel teresià. En ocasió del V Centenari del naixement de santa Teresa de Jesús, les trobades del curs 2014-15 tindran un caire espe-cial i estaran dedicades a la projecció de la famosa sèrie de televisió sobre la Santa. En cada una de les trobades és farà una breu introducció i tot seguit es projectarà el capítol cor-responent. Al final hi podrà haver una estona de diàleg. La sèrie “Teresa de Jesús” és un intent ben reeixit de re-construcció cinematogràfica de la vida de santa Teresa, fet amb fidelitat històrica i amb sensibilitat artística. Consta de 8 capítols, amb una durada aproximada d’una hora cada un.

Projecció i comentaris de la sèrie de vuit capítols produïda per TVE l’any 1984

Teresa de Jesús Interpretada per Concha Velasco

Una producció que recrea fidelment la vida de la san-ta, prenent com a referència la seva autobiografia.

Amb un gran guió de Víctor García de la Concha y Car-men Martín Gaite, la direcció de Josefina Molina i amb Concha Velasco que ofereix la interpretació de la seva vida.

Altres intèrprets: Francisco Rabal, Patricia Adriani, Sílvia Munt, Lina Canalejas…

A BADALONA: SALA DEL CARME - Sant Miquel, 44

A les 9,30 del vespre

Dies: 27 d’octubre / 24 de novembre / 22 de desembre

26 de gener / 23 de febrer / 23 de març 27 d’abril / 25 de maig

El nostre Pessebre

Com cada any, i ja en fa uns quants, unes setma-nes abans de Nadal, al racó de l’altar de Sant Josep de la nostra església hi ha un tràfec inusual. Són els volun-taris que comencen a preparar el Pessebre per tenir-lo llest quan arribi el Nadal. No es tracta de fer cap obra d’art —tot i que cada any el Pessebre és més bonic i ha anat incorporant moltes millores—, sinó d’impregnar-lo d’aquell esperit tan propi del Nadal de les nostres terres. No sé com eren abans els pessebres a casa nostra, però el més antic que jo recordo, cap allà els anys seixanta, constava de dos diorames del pessebrista Ignasi Banús, membre de la Joventut Carmelitana, que es posaven a la porta principal de l’església. Després d’uns anys sense Pessebre, va prendre el relleu el nostre veí Carlos Verano, amb uns pessebres monumentals i molt ben treballats. Paral·lelament, els voluntaris i avis de l’Esplai Mar Blau de la Gent Gran van començar a fer un petit pessebre al mateix lloc que ara es fa, i que a la llarga ha esdevingut el Pessebre de la comunitat. Aquestes línies són per agrair la feina amagada d’uns voluntaris que ben segur no volen que posi aquí els seus noms —els conec— però que han de saber que compten amb el recol-zament de tothom. Moltes gràcies.

Enric Masdeu

Butlletí CC - 10

L’acròstic del Rector de Vallfogona

sobre santa Teresa de Jesús Màrius Serra

Potser l'exemple més espectacular d'acròstic* en català és el «Sonet set vegades acrostich» —també conegut com «En forma de labirinto»— de Francesc Vicent Gar-cia (1582-1623), el popular Rector de Vallfogona. El poema oculta el nom de Teresa de Jesús en 17 ocasions: 1 acròstic convencional, 5 mesòstics, 10 catadiagonòstics i 1 hipograma en el darrer vers:

Tan Ta Temor, Teresa, Tan- Ta pena,

Entre Exc- Essiv- Es glòriEs, i alEgries!

Repa- Ra, i miRa, que agRavia- R podRies

Esta Esp- Erança dE ma llum sEr- Ena,

Sos- Sega, eSpo- Sa ca Sta, i asSerena

Aqueix- A penA, que hAn bAst- At les mies

Dar Dura- Dor Descans De infinits Dies

En les Etern- Es salEs, per Estr- Ena.

Ja la Intr- Icada I fosca nIt inIca

En bEll- Esa dE glòria vEig sE'm muda,

Sou, Sen- S dubte, Senyor, Sol de TereSa,

Vostra esclaVa, ab Un claU se Vi - Vifica,

Segura, eSpó- S, que Sou vóS en Sa ajuda,

Torr- E, glòRia, dEscan- S i fortAlesa.

* Acròstic: Dit d'un poema o d'una altra composició en què les lletres que ocupen determinats llocs

(generalment l'inici de cada vers) formen un mot o una frase. (Enciclopèdia Catalana)

El poema, un diàleg entre Jesús i Tere-sa, llegit tot seguit diu:

Jesucrist:

Tanta temor, Teresa, tanta pena, entre excessives glòries i alegries! Repara, i mira, que agraviar podries esta esperança de ma llum serena.

Sossega, esposa casta, i asserena aqueixa pena, que han bastat les mies

dar durador descans de infinits dies en les eternes sales, per estrena. Teresa Ja la intricada i fosca nit inica en bellesa de glòria veig se'm muda. Sou, sens dubte, Senyor, sol de Teresa,

vostra esclava, ab un clau se vivifica, segura, espòs, que sou vós en sa ajuda, torre, glòria, descans i fortalesa.

Butlletí CC - 11

Que es torre'l nom del Senyor, diu un profeta sagrat, y est laberinto intrincat es una torre, lector.

En la qual, si pujarás, devallant á plom la vista, per obliqua y recta llista de qui és Teresa veurás.

Que en éxtasis elevada, y de salvarse duptosa, per via miraculosa

de Christo es aconsolada.

No't receles de pujar, pus qui devallar ne vol escala de caragol, y dreta la pot trobar.

Empero si acás te canses dintre la torre mira, trobarás una cadira en que, si't cansas, descanses.

Perque al que no fuig lo cos, de emplearse en esta empresa, es torre de fortalesa, y cadira de repós.

En un estudi minuciós sobre l'estructura d'aquest poema Josep Bargalló estableix un diagrama que mostra la retícula formada per totes les lectures acròstiques i proposa una dis-posició tipogràfica que facilita la lectura de les disset Tereses ocultes. Tot i això, els catadiagonòstics —acròstics en diago-nal— només es poden llegir amb facilitat si el poema pren tres dimensions i es presenta en una disposició geomètrica establerta per l'especialista en el barroc Albert Rossich, autor d'una monografia força esclaridora sobre el mite del Rector de Vallfogona:

“Durant l'elaboració de la seva tesi doctoral Rossich va estudiar unes «instruccions d'ús» del poema que permet dis-posar-lo en un prisma hexagonal en el qual cadascuna de les sis arestes coincideix amb la inscripció vertical de l'acròstic i els cinc mesòstics.”

Aquestes «instruccions d'ús» també estan versificades:

Explicació del sonet anterior

Segons aquestes indicacions la disposició idònia del poema seria un prisma hexagonal —la torre— que permetria la lectura de tots els acròstics. La cadira esmentada podria formar-se amb l'hipograma teresià de l'últim vers. Talment un plagista a l'avan-çada d'Antoni Tàpies i la cadira que corona la seva Fundació al carrer d'Aragó de Barcelona.

Extret de Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010)

PARAGRAMES

acròstic ---------------------------------

---------------------------------

---------------------------------

mesòstic ---------------------------------

---------------------------------

---------------------------------

teleòstic ---------------------------------

---------------------------------

---------------------------------

catadiagonòstic ---------------------------------

---------------------------------

---------------------------------

anadiagonòstic ---------------------------------

---------------------------------

---------------------------------

vers proteu

----- ----- -----

Els acròstics, els mesòs-tics i els teleòstics poden ser també a baix i dalt. Els catadiagonòstics i els anadiagonòstics són tant de dreta a esquerra com a l’inversa.

Butlletí CC - 12

La imatge de santa Teresa de Jesús de l’església de la Mare de Déu del Carme de Badalona, se-gons va explicar el senyor Domènec Giró, una de les poquíssimes persones que coneixien a fons el nostre patrimoni, és una talla de fusta de l’any 1941 procedent de l’obrador de Francesc Socíes. De l’antiga imatge, com de totes les que hi havia a l’església, no n’havia quedat res després dels fets de l’any 1936. És una representació figurativa de tamany gairebé natural amb la simbologia pròpia de la santa: una ploma d’au, un llibre i un colom, senyal de la inspiració espiritual de Teresa. La santa presideix un dels cinc murals pintats al fresc de l’altar major. Segons explica l’autora de les pintures, Maria Niubó i Prats, que va pintar tot el presbiteri entre els anys 1957 i 1960, en un opuscle dedicat a aquesta obra*, la imatge està situada en una peanya que divideix la part baixa del mural en dues zones: la més propera al cambril de la Mare de Déu representa la via purgativa i l’altra part la via il·luminativa. «En la primera via —diu Niubò— l’Ànima, esparracada i desvalguda, prega i obra el bé —acull un infant malgrat la seva migradesa. Un cérvol —l’Ànima— beu a la font que raja dels peus de Crist. Les muralles del Castillo interior equilibren la forma i el color de la composició de la via purgativa, i són guardades per un soldat —la figura blanca amb la creu per espasa. En aquesta composició, l’Àn-Ànima s’hi representa dues vegades: d’esquena al món i en el símbol del cérvol. »En la via il·luminativa, a l’altra banda de la peanya, veiem l’Ànima carregada amb la creu, dispo-sada a emprendre el camí, il·luminada per un àngel noi que li mostra la ruta. Les bones obres —la do-na que demana caritat amb el fillet als braços—, una natura morta —pans, peix i vi, símbol de l’-eucaristia— i una ovelleta —la docilitat, com a actitud d’aquesta via.» *Les pintures murals de l’església del Carme. Badalona. Maria Niubò i Prats. Edició pròpia. 2009.

Butlletí CC - 13

a fons

La Vida Consagrada, que agrupa multitud de formes i carismes de seguiment de l’Evan-geli, no sempre ha està prou reconeguda, no solament per la societat civil on s’insereix sinó, fins i tot, per alguns sectors de la mateixa Església. Tanmateix, amb la seva pre-sència, els religiosos i religioses, ja sigui des de la vida contemplativa o de congregacions de vida activa, han lluitat, no sense grans sacrificis, a vegades fins i tot amb l’entrega de la pròpia vida, per un món millor, per donar tot el que tenen pel Crist sofrent que viu en moltes persones. Amb motiu del 50 aniversari del document conciliar Perfectae caritatis per a la renovació de la vida religiosa, el Butlletí CC recull per als lectors el testimoni de diferents religio-sos que han volgut manifestar la fermesa i l’alegria de la seva vocació, precisament en uns temps de dificultat pel que fa a vocacions en el nostre món occidental.

Butlletí CC - 14

Què fem, com vivim?

El primer que veuríeu en entrar en el nostre convent és un pati, com els de tantes cases d'a-questa bonica terra illenca, amb flors, ple de llum i alegria; però en el qual se sent un silenci i una pau tan diferent i especial, que ens fa pen-sar: Déu és aquí, aquesta és la seva casa.

Aquí, en el núm. 224 del carrer Real, vivim les 14 germanes que ara formem aquesta com-unitat de Carmelites Descalces d'aquesta ciutat de Sant Fernando, tan carmelita, que s'honra de tenir a la Verge del Carme per Patrona. Podríeu veure'ns, com qualsevol dia, a cadascu-na recollida i en silenci, molt atrafegada en els seus quefers. Una a la sagristia tenint cura que tot estigui a punt per al culte de la Capella. Una altra a la cuina, guisant amb tot l’afecte el men-jar i procurant que surti bo. Una altra rentant i estenent, cosint, rebent les persones que vénen al nostre torn... Algunes germanes per la seva salut o edat ja no poden treballar. Elles oferei-xen al Senyor amb tot afecte els seus dolors i els límits que tota malaltia porta, pregant cons-tantment al Senyor per tots. També d’elles en tenim cura diverses germanes.

Així, recorrent les dependències del nostre convent, podríeu descobrir persones normals que viuen com una família; que mengen, dor-men, atenen les necessitats d'una casa; que treballen per viure i que, sobretot, es reuneixen moltes vegades per pregar, llegeixen i estudien sobre les coses de Déu, s'alimenten amb l'Es-criptura i els Sagraments, i encara que conreen el silenci i la solitud, viuen en comunió amb l'Església i unides a tots els homes, els seus germans.

Una casa senzilla, persones senzilles. I una vida ordinària, sense grans complicacions. Això és el que fem, això el que podríeu perce-bre; aquesta vida desconeguda que s'oculta darrere dels murs de la clausura.

I... això és tot?

Sí, això és tot el que veuríeu amb aquests ulls de carn. Això i un no sé què, de pau i ale-gria, que no se sap dir com és. I és que el més bonic de la nostra vida no es veu amb aquests ulls de la carn. Solament es descobreix amb els ulls de la fe. El més bonic de la nostra vida pas-sa a l'interior de cada germana, en la intimitat del seu ésser, en aquest santuari interior que tots tenim per ser persona humana, i que és el que ens fa tan valuosos.

El més bonic de la nostra vida es viu en la fe i des de la fe, que ens descobreix a Déu tan viu i real, tan al costat de nosaltres en cada instant, que encara que, en veritat no veiem a Jesucrist, l’estimem amb tot el nostre cor, creiem en Ell i ens alegrem amb un goig tan gran que omple de sentit i plenitud tota la nostra existència. Ai-xò és el més gran en la nostra vida, que un dia Déu es va fer present en ella, ens va enamorar com Ell sap fer-ho, i ens va omplir tant, que ja no vam poder viure més que amb Ell, per Ell, sempre amb Ell.

La nostra vida és vida amagada, sí és veritat, fins i tot per a nosaltres mateixes que la vivim. Solament el Senyor sap de debò la bellesa que cada germana amaga dintre seu.

El valor de les coses petites

Quant d’amor li ofereix al Senyor, quant lliu-rament va tancat en les petites accions que rea-

Carmelites Descalces de San Fernando. Cadis.

Ens agradaria que aquest senzill testimoniatge de la nostra vida fos com obrir-vos la porta del nostre monestir a tots els que us apropeu a aquesta pàgina, que sigui alguna cosa així com si les parets del nostre convent es fessin transparents i us permetessin entrar en aquest món amagat després de la clausura, que potser us sembla misteriós.

Butlletí CC - 15

a fons

litza cada dia. Santa Teresina del Nen Jesús deia que Déu no té necessitat de grans accions, sinó solament, del nostre amor. D'a-quest amor pur que no pretén guany ni premi, sinó solament do-nar-ho tot i a si mateix a Déu; i aquest és el seu guany. Aquest amor que en tot el que realitza no busca donar alguna cosa, sinó do-nar-se a si mateix, lliurar-se.

Aquesta és la nostra vida, i la nostra veritable ocupació. I el nos-tre major desig és arribar a tenir aquest amor, costi el que costi. Per aconseguir-ho, no cal que siguem persones extraordinàries, només necessitem tenir un cor senzill, que reconeix agraït els dons que de Déu ha rebut i també els seus límits i la seva condició pecadora que el du, moltes vegades, a fer allò que no vol; solament es necessita bona voluntat i estar tan enamorades, tan agraïdes i conten-tes que el Senyor ens hagi cridat que tot el que podem fer per respondre al seu amor ens sembla res.

L’amor, clau de la vocació

Santa Teresina quan va comprendre aques-ta veritat es va omplir d'alegria. L'amor li va donar la clau de la seva vocació. ―En el cor de l'Església, la meva mare, jo seré l'amor‖. Es va adonar que una miqueta d'aquest amor pur és més preciós davant Déu i fa més profit a l'Es-glésia, encara que sembli molt poc, que totes les grans obres al servei de Déu plegades, si aquestes no neixen de l’amor. Que les nostres accions, per petites que siguin, a les mans de Déu adquireixen un valor immens i es conver-teix en una pluja fina que vessa constantment sobre els homes, que no s'adonen, però va calant. Una benedicció contínua per a tots.

Aquesta és la vida contemplativa, la que sap descobrir en el quotidià de la vida a Déu amb els ulls de la fe. La que sap quant ens ha estimat Déu i quant ens estima a cadascun personalment. La que sap el gran tresor que des del Baptisme, i per la nostra dignitat de persones creades a la seva imatge, hi ha tan-cat en el nostre cos de fang i la finalitat per a la qual hem estat creats: l’amor.

Aquesta és la vida contemplativa, la que sap que sempre hi ha un més enllà merave-llós darrere de tot el que percebem amb els nostres ulls de carn. I que és possible arribar-hi si no ens quedem en allò més superficial de les coses. Només cal saber viure amb fe. Sola-ment cal deixar que Déu sigui Déu en la nostra vida, solament cal saber deixar-li les mans lliu-res i lliurar-nos perquè pugui fer amb nosaltres grans obres, omplir-nos de la seva Vida i del seu Amor. Si nosaltres busquem Déu, molt més ens busca Ell a nosaltres i desitja donar-se sense mesura, satisfer-nos amb la seva felici-tat.

Ara ja sabeu què fem i quin és el nostre major desig.

És un regal molt gran estar aquí, encara que a qui no hagi rebut aquest do li pugui semblar que hi estiguem tancades.

Demaneu al Senyor que no perdem el temps, que ens donem del tot, que sapiguem viure amb fidelitat la nostra bella missió a l'Es-glésia. I demaneu-li que els ulls de la fe esti-guin molt oberts en el nostre poble, que hi ha-gi molts joves que sàpiguen veure aquesta mi-rada d'amor de Jesús que els convida a seguir-lo.

En totes les vocacions, el que importa és que Déu sigui estimat i poder assaborir que bo que és el Senyor i la felicitat que dóna als qui crida a viure a la seva casa, lloant-lo sempre.

Que el Senyor us beneeixi a tots.

Butlletí CC - 16

Pau VI va firmar al Vaticà el 28 d’octubre del 1965 el decret conciliar Perfectae carita-tis sobre l’adequada renovació de la vida religiosa. Amb motiu de celebrar-se el 2015 els 50 anys de la promulgació del decret, el papa Francesc ha convocat l’Any de la Vida Consagrada, que comença amb l’Advent el 30 de novembre del 2014 i acaba el 2 de febrer del 2016, Jornada Mundial de la Vida Consagrada.

Qui no coneix religioses i religiosos de congregacions diferents? Qui no ha visitat un monestir buscant pau i silenci? Qui igno-ra la dedicació de religioses i de religiosos en l’àmbit de l’ensenyament, de la sanitat i de l’exclusió social? Qui no admira persones consagrades que són missioners a diferents països del món? Uns pocs són molt cone-guts. La majoria es mou amb discreció, fora dels focus mediàtics. Són com el llevat en la massa. Ajuden a la transformació quasi de manera imperceptible. Són com el perfum, que dispersa l’aroma sense deixar-se veure gaire. Quan els necessites, solen estar al teu

costat. Es troben com a casa seva a les peri-fèries del pensament, de la geografia, de la pobresa... El seu coratge profètic els em-peny a assumir missions d’avantguarda. No és or tot el que lluu. També cometen errors, però globalment són una alenada d’aire fresc. No volen ser millors que els altres, sinó seguidors de Crist que viuen la vida comunitària en fraternitat. Se’ls valora pel que fan, però saben que l’important és ser i realitzar el somni que Déu té per a la seva vida.

En 50 anys han passat molt coses. L’Església i el món han experimentat diver-sos tsunamis que n’han sacsejat els fona-ments més consolidats. Èpoques de progrés i benestar que no sempre han anat acompa-nyats de valors ètics. La preocupació pels interessos terrenals ha relegat les ànsies religioses de molta gent. Secularització amb llums i ombres. La crisi econòmica actual ha estat un despertar dur. L’espiritualitat res-sorgeix, a vegades, amb aparences de ca-muflatge. En aquests 50 anys, s’ha experi-mentat un descens important de vocacions, especialment en alguns països d’Europa o de zones adinerades.

Alguns malastrucs voldrien prescindir de la vida consagrada perquè, a vegades, és incòmoda. El seu esperit de denúncia, no sempre lliure d’incoherència, fa nosa. El pa-pa Benet XVI no va poder ser més clar: «La vida consagrada com a tal té l’origen en el Senyor mateix, que va escollir per a ell aquesta manera de viure pobra, verge i obedient. Per això la vida consagrada no podrà faltar ni morir mai a l’Església. Va ser volguda pel mateix Jesús com una part ne-cessària de la seva Església.»

A Catalunya hi ha en nombres rodons 6.000 persones consagrades. No venen opti-misme. Transmeten esperança, que segons Vaclav Havel, «no vol dir estar segur que una cosa sortirà bé, sinó tenir la certesa que alguna cosa té sentit, no importa el resul-tat».

Lluís Serra i Llansana, marista

Butlletí CC - 17

a fons

Hi ha tantes coses que compar-tir sobre la Vida Consagrada en el dia d'avui... que resulta difícil resu-mir-ho en un full, no obstant vull fer-me ressò d'algunes reflexions que em faig en més d'una ocasió. Primerament em pregunto què fa-ria, què diria i com viuria Santa Teresa en el nostre món actual.

No podem fer oïdes sordes i cors durs a aquesta situació. Crist continua cridant, continua convi-dant a joves a deixar-se seduir pel seu Evangeli, per la seva mirada, pel seu Amor. Ell continua sent el mateix, pot-ser som nosaltres els que estem dins d'una comunitat religiosa o parroquial els que no sa-bem viure el seu missatge en profunditat allà on vivim, a la feina a casa, al barri, a la comu-nitat...? Potser els joves no ens veuen amb un mateix esperit evangèlic com volia Santa Tere-sa, no detecten que "todos estamos a lo mis-mo". Són tants els interrogants que passen pel meu cap i el meu cor...! Què faria Santa Tere-sa avui amb tants mitjans i xarxes socials sinó donar a conèixer el que vivia i experimentava, allò que la cremava per dins i la feia buscar només l'Amor de Déu misericordiós? Però no ens aturem en qüestions que més que animar-nos ens fan caure en el pessimisme, malgrat que tothom constati la mateixa realitat!.

En l'Exhortació Apostòlica Evangelii Gau-dium el Papa Francesc ens recorda en el núm. 88 que el Fill de Déu en la seva encarnació ens convida a la revolució de la la tendresa i en la seva carta dirigida als Instituts de Vida Consa-grada i a les Societats de Vida Apostòlica en l'obertura de l'any dedicat a la Vida Consagra-da insisteix en la mateixa idea, és més, ens anima a "portar el somriure de Déu i a huma-nitzar les nostres comunitats" a "sortir del niu" a ser "callejeros de la fe", ens ajuda a adonar-nos que l'Església ha de ser atractiva, i que els religiosos, els cristians, hem de ser "testimonis vius, d'una manera diferent de fer, d'actuar i

de viure"! Em pregunto: si fóssim capaços de fer-ho, no hi hauria més joves valents i dispo-sats a optar per Crist i consagrar-se a Ell?

La Vida Consagrada està cridada, com ho ha estat sempre, a "encarnar la Bona Nova, a fer pròpia la forma d'existir, d'actuar de Jesús com a Verb encarnat davant el Pare i els ger-mans" (Vita Consecrata, 22).

Estem en un moment difícil, ningú ho dubta, però, no han estat sempre temps difícils?, ja ho deia Santa Teresa "estamos en tiempos re-cios" i a "tiempos recios... amigos fuertes de Dios". Cal que despertem, que ens adonem que val la pena continuar optant per Jesús i donar la vida pels altres com Ell ho va fer. Cal "donar a conèixer la nostra identitat i missió" i continuar avançant i donar passes endavant per transformar les nostres comunitats en veri-tables llocs de fraternitat que convençudes que val la pena que ens arrisquem a viure en pleni-tud "posant la mirada només en Crist" per tal que tot el que fem estigui impregnat del seu Amor.

Ajudem-nos i animeu-nos els uns als altres, laics i religiosos, a viure l'Evangeli contagiant alegria, essent testimonis vius de tendresa, d'acollida, de consolació, d'esperança, de fra-ternitat... a ser portadors de la Llum de Crist per tal de ser creïbles i veritables en un món que potser sense saber-lo busca Déu.

Susana García, csj

Butlletí CC - 18

Com petites llavors que van creixent per donar fruit, els religiosos hem estat cridats pel Senyor per ser, des de l’Església, testi-monis seus en el món actual.

Però, com podríem donar aquest testimo-ni des de fora del món? Per això, la vida del religiós demana moltes renúncies, de la ma-teixa manera que ho van fer els apòstols quan es van sentir cridats per Jesús. Com ells mateixos, nosaltres ens sentim enviats a portar l’Evangeli als llocs que no el conei-xen.

Aquesta missió, moltes vegades, compor-ta un trobament amb altres cultures i un in-tercanvi d’experiències. El missioner, amb el seu exemple i testimoni, fa manifesta la se-va fe en Jesús, i l’expressa sense imposici-ons per tal que sigui acceptada amb tota llibertat.

L’experiència que vaig viure durant els anys d’estada a la missió carmelitana de Ke-llé (Congo) va ser precisament aquesta de donar testimoni amb el treball i la pregària. Dues coses totalment inseparables, el treball per donar-te i la pregària per mantenir ben vives les teves capacitats.

Treballar amb infants va ser la part més agraïda i que més m’omplia. Els nens i ne-nes, sempre disposats a seguir-me, anés on anés, eren els meus companys i m’ajudaren a anar descobrint Àfrica des de dins per po-der viure com un africà més.

La vida consagrada i els missioners

Gma. Jordi Fontanellas

Allà calia fer de tot, donant exemple, ja que la gent sem-pre observava el que feies

Butlletí CC - 19

a fons

Pel que fa a la feina, allà calia fer de tot, donant exemple, ja que la gent sempre ob-servava el que feies.

En el terreny de l’apostolat teníem pre-sent dues coses: l’evangelització i l’obra social. Quan visitava malalts i persones grans, sobretot si vivien soles, a més de portar algun medicament i alguna cosa de menjar, el més important era aquella esto-na de companyia que podies fer per com-partir les seves penes i els seus records alegres.

L’Evangeli, per la comunitat cristiana, ha de ser com el llevat, com la sal, una força que l’empeny contínuament. La comunitat cristiana ho és en la mesura en què les persones es posen en actitud de servei, es donen. Només es pot humanitzar la història si ens descobrim com ―ocasió‖ de servei, de projectar amor als altres.

En cada enemic de l’home que és ven-çut, hi ha un nou senyal del Regne que s’a-propa. És per això que demanem en el Pa-renostre que ―vingui a nosaltres el vostre Regne‖, el Regne de la justícia i la veritat.

Això és el que vaig aprendre a la missió, que calia donar-se de veritat a tots els ger-mans per servir-los estenent la mà de l’a-mistat.

Us convido a ser missioners de la veritat. Per ser-ho no cal marxar a Àfrica i a altres països llunyans, aquí mateix tenim una gran tasca per fer. Aquesta terra nostra també és terra de missió.

Tinguem tot això ben present en aquest any de la Vida Consagrada que coincideix en gran part amb el del V Centenari del naixement de Teresa de Jesús, una santa impregnada de l’esperit missioner que es respirava en el seu temps, tal com ho refle-xa en les seves obres. I recordem que la jove Teresa de l’Infant Jesús, Teresina, sense sortir del seu monestir va esdevenir patrona de les Missions pel gran zel que va mostrar a favor dels missioners que dona-ven a conèixer Jesús en terres llunyanes.

Butlletí CC - 20

Una gran festa

EL 9 de novembre de 2014 fou un dia ple

de felicitat, un gran esdeveniment per a l'es-

glésia a Kerala, a l’Índia, especialment per a la

família del Carmel descalç de la Província de

Manjummel on es va celebrar la Missa Pontifi-

cal en honor del P. Zacarías, el cual va ser de-

clarat Venerable per Sa Santedat el papa Fran-

cesc a principis d'aquest any.

Juntament amb aquesta celebració els car-

melites d’aquella província van inaugurar la

celebració del cinquè centenari del naixement

de la seva Santa Mare, i fundadora, santa Te-

resa de Jesús. Va ser una gran festa d’ag-

raïment per part de l'església de Kerala per

haver rebut les benediccions de Déu a través

d'aquest venerable P. Zacarías, tant mentre

estava viu com en l'actualitat.

Mestre, apòstol i amic dels pobres

El venerable P. Zacarias va néixer el 1887,

al petit poble d’Abadiano, en les planes dels

Pirineus occidentals, Espanya, en el si d’una

família temorosa de Déu, essent el pare Barto-

lomé Salterain i la mare Maria Venancia Vizca-

rra. El 1904 va professar com a carmelita des-

calç a Larrea, a la província de Navarra, i fou

ordenat sacerdot a Roma el 1912. Dos mesos

després va arribar a l'Índia com a missioner.

Tot i que va ser enviat a l'Índia, principal-

ment, per tenir cura de la formació dels semi-

naristes a Kerala, com a missioner carmelita, a

poc a poc es va identificar amb l’ànima de l'Ín-

dia, mantenint-se ell intacte, arrelat en els fo-

naments de l'oració, visualitzats per santa Te-

resa d’Àvila, com són la humilitat, el despreni-

ment i l’amor al proïsme. Era una persona ex-

traordinària com a cristià com també com a

carmelita, sacerdot, missioner, teòleg, profes-

sor, formador, erudit en filosofia índia i espiri-

tualitat; un treballador social i un amant dels

pobres.

El Pare Zacarías va viure una vida excepcio-

nal a l'Índia com a missioner. Va ser eina espe-

cialment escollida per Déu per a l'Índia. Quan

era un estudiant havia de caminar diàriament

12 milles tant per anar com per tornar de la

seva escola secundària a Durango. Això podria

haver estat per a ell una preparació per cami-

nar després amunt i avall llargues distàncies en

terres de Kerala. Igual que Sant Alfons Maria

de Liguori, el P. Zacarías semblava haver pres

un quart vot, no desaprofitar ni un sol moment

Nascut al País Basc, el P. Zacarías va ser missioner a l’Índia on visqué 45 anys fins a la seva mort

Stephen Dourav, ocd

Butlletí CC - 21

a fons

en la vida. El resultat del seu continu

estudi dels llibres i la investigació,

feia que se’l considerés una enciclo-

pèdia ambulant.

Entregat als altres

L’esperit missioner del Pare Zaca-

rías i l'amor cristià sovint van ultra-

passar els murs del seminari. Igual

que ell era un amic i pare per als se-

minaristes en totes i cada una de les

seves necessitats, també ho era per

a totes les persones necessitades de

l’exterior. On fos, i sempre que troba-

va una emergència, un problema o

un trastorn, solia involucrar-s’hi i trac-

tava de rectificar-lo. Per sobre de tot

ell era un amic dels pobres i necessi-

tats. Tot i que professava el vot de

pobresa, amb l'ajuda dels seus amics

rics, solia ajudar els pobres i els so-

frents. Era totalment desinteressat i

sacrificat. Mai va fer res per la seva

pròpia comoditat, conveniència, fama

o l'elogi, sinó per a fer el bé a tothom

i per a la glòria de Déu. La vida Pare Zacarías

estava centrada en Crist i totes les seves acci-

ons emanaven del seu amor a Déu.

Al llarg de la seva vida de renúncia religiosa,

amb la qual s'identificava amb l'Índia, cercava

la salvació de Déu per les ànimes d’aquelles

terres. Va ser un veritable missioner del país

que el va acollir fins a la seva mort, el 23 de

maig de 1957. La ―Positio‖ de la seva causa de

canonització es va presentar a la Sagrada Con-

gregació el 2000 i el 27 de gener de 2014 el

papa Francesc va aprovar les seves virtuts he-

roiques i el va declarar Venerable.

El P. Aureliano del Santíssim Sagrament

Nascut el mateix any que el P. Zacarías i company seu d’estudis a Larrea i de viatge a les missions de l’Índia, el P. Aureliano va sobre-viure el seu company en sis anys. Com ell, va treballar amb els joves estudiants del seminari teresià de Kerala i va ser un gran enamorat i difusor de la devoció de l’Eucaristia, que li va servir de suport en tots els moments de la seva vida. L’any 1999 el papa Joan Pau II el declarà Venerable. Els carmelites de la província de Manjummel, en reconeixement als dos missioners han dedicat un museu permanent dedicat a la seva obra.

Butlletí CC - 22

OBJECTIUS PER A AQUEST ANY 1.- EL PASSAT

— El primer objectiu és mirar al passat amb gratitud. Cada Institut ve d’una rica història carismàtica. — L’experiència dels principis ha anat amb el temps creixent i desenvolupant-se. — Estar atents a la pròpia història és indis-pensable per a mantenir viva la identitat i enfortir la unitat de la família i el sentit de pertinença dels seus membres.

2.- EL PRESENT

— Aquest Any ens crida també a viure el present amb passió. La memòria agraïda del passat ens impulsa, tot escoltant aten-tament allò que l’Esperit diu a l’Església d’avui, a posar en pràctica de manera cada vegada més profunda els aspectes consti-tutius de la nostra vida consagrada.

— La pregunta que hem de plantejar-nos aquest Any és si, i com, ens deixem inter-pel·lar per l’Evangeli; si aquest és real-ment el vademecum de la vida quotidiana i per les opcions que estem cridats a pren-dre. L’Evangeli és exigent i demana ser viscut amb radicalitat i sinceritat. No n’hi ha prou amb llegir-lo (tot i que la lectura i l’estudi continuen essent d’extrema impor-tància), no n’hi ha prou amb meditar-lo (i ho fem cada dia amb alegria). Jesús de-mana posar-lo en pràctica, viure les seves paraules.

— En una societat de l’enfrontament, de convivència difícil entre les diferents cultu-res, de la prepotència amb els més febles,

de les desigualtats, som cridats a oferir un model concret de comunitat que, mitjan-çant el reconeixement de la dignitat de cada persona i el compartir el do que ca-dascú porta dins, permeti viure les relaci-ons de fraternitat. — Sigueu, doncs, homes i dones de comu-nió, feu-vos presents amb decisió allà on hi ha diferències i tensions, i sigueu un signe creïble de la presència de l’Esperit, que infon en els cors la passió que tots siguem u.

3.- EL FUTUR

— Emprendre el futur amb esperança ha de ser el tercer objectiu d’aquest Any. Co-neixem les dificultats que afronta la vida consagrada en les seves diverses formes: la disminució de vocacions i l’envelliment, sobretot en el món occidental, els proble-mes econòmics com a conseqüència de la greu crisi financera mundial, els reptes de la internacionalitat i la globalització, les insídies del relativisme, la marginació i la irrellevància social... Precisament en aquestes incerteses, que compartim amb molts dels nostres contemporanis, rau la nostra esperança, fruit de la fe en el Se-nyor de la història, que continua repetint: «No tinguis por, que jo sóc amb tu» (Jr 1,8). — (Als joves). Sigueu el present vivint ac-tivament en el si dels vostres Instituts, oferint una contribució determinant amb la frescor i la generositat de la vostra opció. Sou al mateix temps el futur, perquè aviat sereu cridats a prendre en les vostres mans les regnes de l’animació, la formació, el servei i la missió.

DE LA CARTA APOSTÒLICA DEL PAPA FRANCESC A TOTS ELS RELIGIOSOS EN OCASIÓ DE L’ANY DE LA VIDA CONSAGRADA

Encara que aquesta carta s’adreça directament als religiosos i religioses de la Vida Consagrada, no deixa de tenir molts punts que afecten tam-bé directament als laics que vivim la nostra fe a redós d’una comunitat, en el nostre cas carmelitana i teresiana.

Butlletí CC - 23

EL LOGO DE L’ANY DE LA VIDA CONSAGRADA

Vida consagrada en l’Església avui

a fons

Simbologia

El colom sobre les aigües

El colom, a la simbologia clàssica, simbolitza l’acció de l’Esperit Sant font de vida i inspiració de creativitat. És una referència al principi dels temps: “al principi, l’esperit planava sobre les aigües‖ (Gen 1,1). El colom volant sobre el mar expressa la fecunditat pacient i confiada, mentre els signes que l’envolten revelen l’acció creadora i renova-dora de l’Esperit. El colom evoca, també, la con-sagració de la humanitat de Crist en el baptisme. Les aigües, en forma de mosaic, indiquen la complexitat i l’harmonia dels elements humans i còsmics que l’Esperit fa gemegar segons els mis-teriosos designis de Déu (Rm 8,27) per tal que convergeixin en la trobada acollidora i fecunda que porta a una nova creació, encara que esti-guin amenaçats per un mar hostil –el colom vola sobre es aigües del diluvi (Gen 8, 8-14). Els con-sagrats i les consagrades en el signe de l’Evan-geli –pelegrins des de sempre entre els pobles també per les vies del mar– viuen la seva varie-tat carismàtica i diaconal como "bons administra-

dors de la multiforme gràcia de Déu" (1Pd 4,10); marcats per la Creu de Crist fins el martiri, habi-ten la història amb la saviesa de l’Evangeli, du-ent l’Església a abraçar i sanar tot el que és hu-mà en Crist.

Els tres estels

Recorden la identitat de la vida consagrada en el món. Expressen la circularitat i la relació de l’amor trinitari que la vida consagrada tracta de viure cada dia en el món, en el signe de la fra-ternitat. Les estrelles indiquen també el triple segell àuric que la iconografia bizantina utilitza per honorar María, la tota Santa, primera Deixe-bla de Crist, model i patrona de tota vida consa-grada.

El globus polièdric

El petit globus polièdric significa el món amb la varietat de pobles i cultures, com afirma el Papa Francesc (cfr EG236). L’alè de l’Esperit el manté i el condueix cap el futur. Invitació als consagrats a que siguin "portadors de l’Esperit (pneumatophóroi), homes i dones autènticament espirituals, capaços de fecundar secretament la història" (VC 6).

Envoltat per la llegenda ―Vida consagrada en l’Església avui. Evangeli, Profecia, Esperan-ça‖, un colom aguanta lleugerament amb una ala un globus polièdric, mentre planeja so-bre el moviment de les aigües de les que sorgeixen tres estels, custodiats per l’altra ala. El logotip de l’Any de la Vida Consagrada expressa, valent-se de la simbologia, els valors fonamentals de la vida consagrada. En ella s’hi reconeix l’«obra incessant de l’Esperit Sant que amb els signes difon les riqueses de la pràctica dels consells evangèlics a través de múltiples carismes, i que també por aquesta via fa present de manera perenne en l’Es-glésia i en el món, en el temps i en l’espai, el misteri de Crist» (VC 5). El signe gràfic que dibuixa el perfil del colom correspon en àrab a la paraula Pau: una crida a la vocació de la vida consagrada perquè sigui exemple de reconciliació universal en Crist.

del web del Vaticà

Aquest logo és obra de la pintora Carmela Boc-casile de l’Studio d’Arte Dellino’ (Bari-Roma)

Butlletí CC - 24

HOMES I DONES DEL CARMEL

-34-

Nicolas Herman va néixer l’any 1614 –en data desconeguda– i va ser batejat a l’humil església de la localitat d’Hériménil de la Lore-na, aleshores gran ducat independent. No se sap gairebé res de la seva família ni de la seva educació en aquest ambient camperol. Però un esdeveniment el va marcar per tota la seva vida. Als divuit anys un dia hivernal, contemplant un arbre desfullat, i pensant en el despertar còsmic que es repeteix anual-ment en la natura, Nicolas es va sentir im-pactat per una intuïció profunda de la Pre-sència i la Providència divines, font de Vida que no para de manifestar-se. La seva in-tel·ligència es va veure inundada d’una llum totalment nova, d’una fe renovada. Déu és a prop, present en totes les coses. Aquesta ex-periència de Déu vivent el marcà en el més profund de la seva ànima.

La vida era dura a la Lorena del seu temps, implicada en la terrible «guerra dels Trenta Anys» tan destructiva, devastadora i immoral. Nicolas s’apuntà a l’armada del gran duc. I en aquest enrenou, la seva ànima per-drà la bella visió dels divuit anys; moltes ve-gades s'enfrontarà cara a cara amb la mort. Ferit greument, serà traslladat al seu poble fins que es recuperi de cos, però també, len-tament, de l’ànima.

Temps després, entra en contacte amb un eremita acollidor i decideix compartir amb ell la vida solitària. Però aquest no és el seu ca-mí. Emigra a París, on es posa al servei d’un notable. Tampoc és el lloc on Déu el vol.

En las circumstàncies dures, ha après a «conèixer la vida» i «conèixer el món». En la

«lluita per la vida», ha viscut l’enrenou d’una llarga i terrible guerra, la incertesa, la pobre-sa i la fam. També ha descobert la debilitat de la seva naturalesa humana, dels seus «pecats», dels quals serà conscient tota la seva vida amb humilitat.

A París, Nicolas Herman descobreix el con-vent de Saint-Joseph dels carmelites descal-ços. El juny de 1640, a l’edat de 26 anys, in-gressa com a «germà convers» («frater do-natus», diuen les Constitucions) i rep dos mesos després l'hàbit (un hàbit llavors bas-tant diferent del dels frares clergues, sense caputxa ni capa blanca; els germans ocupa-ven els darrers llocs en el refetor i en el cor). Pren el nom de «fra Laurent de la Résurrecti-on».

Després del postulantat i del noviciat pro-núncia els seus vots solemnes com a «germà llec». Les Constitucions de l’Orde estipulaven que els germans «no clergues» havien de ser «devots, senzills, fidels i treballadors ja que estaven cridats al treball»; no tenien veu al capítol conventual ni participaven en la reci-tació de l’Ofici de les Hores i quan, a causa de la seva feina, no podien estar presents a les hores de pregària, havien de resar altres hores que els indiqués el superior, sovint a la tarda o a la nit.

Així és com trobem a fra Laurent primer de cuiner de la gran comunitat, després com a sabater, i moltes vegades com a ajudant a l’església (com ara per servir les nombroses misses dels germans sacerdots, en una èpo-ca que no coneixia la concelebració), també al carrer per fer els diferents encàrrecs, reco-

Senzill en el servei i clar i honest en l’essencial

Butlletí CC - 25

Aquesta petita biografia és un extracte de la car-ta del P. Saverio Cannistrà, prefecte general de l’Orde, amb motiu dels 400 anys del naixement del germà Laurent. Una carta que comença així:

“En el Capítol General celebrat a Àvila l’any 2009, els germans van demanar que l’any 2014, a tocar del V Centenari del naixement de la nostra Mare Teresa de Jesús, es com-memorés el IV centenari del naixement d’un dels seus fills espirituals, nascut el 1614, un senzill germà carmelita no sacerdot, humil, però molt estimat per molts cristians en el món, i fins i tot no cristians: el germà Lau-rent de la Résurrection. Els seus escrits sen-zills però encertats i lluminosos, han estat traduïts i reeditats en diferents llengües.”

llir almoines, o fins i tot de viatge per fer com-pres pel convent.

La millor manera de conèixer fra Laurent, és llegint les seves «Màximes espirituals» i les se-ves «Cartes», els originals de les quals s’han trobat ara providencialment. En elles, s’hi des-cobreix un home intel·ligent, honest; que té un esperit clar i va al que és essencial; la seva doctrina està fonamentada en la fe i a la vega-da en una profunda experiència de Déu; la se-va paraula és senzilla i convincent; el que diu sempre té sentit i contingut; consulta a vega-des «llibres», segons diu ell mateix, però no descuida la seva nodrida lectura espiritual; se li nota que té un cor obert i una natura recta; té el sentit de l’humor i va directe al gra.

D’una carta a una religiosa es pot deduir cla-rament que fra Laurent –que ja està «des de fa més de quaranta anys a la vida religiosa»– ha travessat una intensa nit de l’esperit durant els «deu primers anys» de religiós, i que en «viurà trenta» de «grans alegries interiors». També hi parla de la seva «pràctica» constant de la Presència de Déu i dels goigs que experi-menta.

Pel que fa a la harmoniosa i fructuosa unió de contemplació i acció, ell mateix ben actiu i profundament contemplatiu, dóna uns encer-

tats suggeriments als carmelites sacerdots i estudiants –fins i tot a les germanes contem-platives–, i a qualsevol cristià laic o religiós, que se senti cridat a fer tasques ordinàries i servei apostòlic, tant el senzill i amagat, com el més brillant i valorat.

El germà Laurent ocupa un lloc de privilegi en el cor de nombrosos cercadors de Déu en el món sencer, inclosos els germans protestants, anglicans i ortodoxos. Molts cristians l’estimen i l’escolten i el veneren com un guia lluminós i un autèntic sant. Per la seva vida i el seu testi-moni radiant, el germà Laurent de la Résurrec-tion, veritable fill del Carmel, continua avui la seva acció benèfica. Ell ens apropa a Déu, pre-sent en tota la seva vida, por la senzillesa de l’amor.

Amb una gran lucidesa fins als seus darrers moments, el germà Laurent va morir el 12 de febrer de 1691, a l’edat de 77 anys. El seu plà-cid traspàs va ser molt semblant a la seva vida de comunitat, on cada dia i cada hora era un nou recomençar i un compromís fresc d’estimar Déu amb tot el cor.

Butlletí CC - 26

40 Joan Badia

1.- L’invent dels temps forts

Per revifar les coses de Déu car revifar el cor. I el cor es vivifica —des del punt de vista espiritual— oferint-li «temps forts» de tracte amb Déu. Així ho van fer els profetes i sants. I, sobretot, així ho ve fer Jesucrist.

«Temps fort» significa reservar, per estar amb el Senyor, unes estones de temps en el programa de les nostres activitats: trenta, quin-ze, deu minuts cada dia. O bé, unes hores a la setmana, o fins i tot un dia sencer!

Aquests «temps forts» no són solament per a pregar, sinó també per a recuperar l’equilibri emocional, la unitat interior, la seguretat i la pau. Si no els tenim, el poeta podria tornar a preguntarnos: «Tantas idas y venidas / tantas vueltas y revueltas, / quiero, amigo, que me digas / ¿son de alguna utilidad?»

Els qui desitgen prendre’s seriosament la vida d’oració, necessiten integrar en la seva agenda l’experiència de «temps forts». Si els salvem, ells ens salvaran a nosaltres. ¿De què? Del buit de tantes hores de vida. Si dius que et falta temps, recorda que tot és qüestió de prioritats. Per a allò que ens agrada o per a allò important, sempre en tenim, de temps.

2.- Un dia de recés i soledat: això és un «Dia de desert»

Quan es dedica al Senyor un dia sencer —o almenys unes vuit hores— podem anomenar aquest dia «Dia del desert».

Per a fer aquesta experiència és molt con-venient —millor, necessari— sortir de l’ambient ordinari i retirar-se a algun lloc solitari.

És convenient d’anar-hi sol. O en grup molt reduït. En aquest cas, un cop arribats al lloc triat, cada persona s’ha de dispersar i romandre en completa soledat. Solament en les últimes hores podran reunir-se per a comentar l’expe-riència i celebrar, si s’escau, l’Eucaristia.

Cal que els qui vulguin fer aquesta experi-ència portin tot el necessari per als àpats. Sen-se oblidar l’austeritat que ha de marcar qualse-vol activitat d’aquest dia.

També és necessari tenir preparats alguns textos bíblics, salms o exercicis de relaxació, etc. També un quadernet per prendre apunts. Al cap d’un temps es tornen a llegir de bon grat.

3.- Una pauta orientadora

A fi i efecte que aquest dia no sigui un dia avorrit i inacabable (que ens portaria a no repe-tir-ho) és profitós tenir una pauta orientado-ra. Heus aquí uns suggeriments:

Per revifar les coses de Déu cal revifar el cor

Butlletí CC - 27

a.- Comença per utilitzar amb flexibilitat el pla horari que t’has marcat. Potser l’Esperit té altres projectes i per tant no cal que passis tota la jornada capficat en els teus pensa-ments. Usa amb molta llibertat el temps que has assignat a cada activitat.

b.- Un cop que arribis al lloc on penses passar el dia, l’has de recórrer per descobrir els seus avantatges: un racó per a llegir, un altre per a contemplar, aquí dinaré, allí des-cansaré. Si ho necessites, fes algun exercici de relaxació, de respiració, etc.

c.- Convé que comencis la teva pregària llegint alguns textos o algun salm que ja has triat anteriorment. Així ambientaràs el teu ni-vell més profund.

d.- No et deixis portar de cap manera per les presses. Tan sols una cosa t’ha de preocu-par: sentir-te privilegiat perquè pots posar-te en presència del Senyor i entrar en diàleg amorós amb ell. Sentir-te estimat, sentir-te mirat, sentir-te acompanyat... I retornar a Déu aquest amor, aquesta mirada, aquesta companyia. Tot el que pugui afavorir aquesta actitud —un salm, una creatura, un record— ho has de fer servir tantes vegades com cal-gui.

Com que és un dia d’intensa activitat inte-rior, convé que facis moltes estones de des-cans.

e.- Al llarg del dia has de fer servir qualse-vol tipus de recurs per a pregar: lectures me-ditades, ofrena al Senyor de símbols naturals, moments de recolliment, expressions de lloan-ça, revisions de la pròpia vida, etc.

f.- En fer aquesta experiència, s’ha de te-nir en compte que el nostre esperit pot passar per estats d’ànim diferents i fins i tot contra-dictoris. No s’ha de perdre la calma. També aquests temps els hem d’oferir al Senyor. Són una de les ofrenes que més agraden al Se-nyor. És la nostra debilitat, que ell transfor-marà en fortalesa. Per tant, hem de mantenir aquest voler, és l’únic que ens ha de preocu-par. Després, la il·lusió, l’eufòria, l’aridesa ja no depenen de nosaltres.

Però, més que seguir unes pautes és qüestió d’animar-nos a reservar un temps ca-da dia o un dia cada cert temps per a Ell. Re-cordem: Jesús al vespre o de bon matí es reti-rava a un lloc solitari per a pregar (Mc 1,35).

Butlletí CC - 28

Sempre m‟he qüestionat la historicitat dels llibres de la Bíblia i sempre m’ha agradat saber si la ciència pot explicar o certificar els relats. Sabem que, per exemple, la creació del món no es va fer en set dies com així ens ha arribat (Gn 1,1-2,4) però hi ha molts altres relats que certament són històrics, encara que redactats de manera diferent a com es faria actual-ment. També s‟ha de tenir en compte que els llibres originals no existeixen i en les còpies i traduccions es perden o tergiversen paraules i frases que poden canviar o desviar el sentit que l‟autor va voler donar-li.

Ara m‟ha arribat un “PowerPoint” —avantatges de la tecnologia— que descriu el suposat lloc per on Moisès i més d‟un milió —les xifres ballen— d‟israe-lites van creuar el mar Roig (Ex 14,15-31). Molts de nosaltres hem vist la pel·lícula “Els 10 manaments” i recordem l‟escena de la travessia del mar en la qual les aigües s‟eleven molts metres empentades clara-ment per potents bufadors d‟aire verticals i altres trucs no gaire ben dissimulats. Però, i si d‟una mane-ra o altra el vent hagués fet apartar l‟aigua al llarg dels 13 quilòmetres d‟amplada que té el mar en aquella zona? Sembla inversemblant, oi?

Quan vaig anar a Israel en un viatge organitzat per la Parròquia de Sant Josep, vam anar al llac de Galilea i hi vam navegar com a part del programa de la pelegrinatge. A la barca, vaig tenir la sensació que aquell llac era una bassa d‟oli ja que l‟aigua no es movia. Aleshores vaig recordar el passatge de l‟ev-angeli de “la tempesta calmada” quan Jesús i els deixebles estaven pescant (Mt 8,23-27). Diu el text que “es desencadenà una tempesta amb onades que cobrien la barca”. D’entrada vaig pensar que això era una altra invenció de l‟evangelista donada la poca extensió del llac.

Efectivament no és un gran llac. Fa 21 km de llargada (el de Ginebra en fa 73) i 13 d‟amplada (igual que el de Ginebra en la seva part ampla). Però, i aquí hi ha una important diferencia: està uns 212 metres per sota del nivell del mar i envoltat de muntanyes. Pel NO el mont Meron, per NE els alts del Golan i, en-tremig, hi passa el riu Jordà.

Si es donen unes certes circumstàncies meteorològiques de vent del nord aca-nalat entre aquelles muntanyes baixant pel riu Jordà i tenint en compte que el

llac està uns 200 m per sota del nivell del mar, efecti-vament provoca vents forts amb tempestes violentes que aixequen onades importants. És a dir, que tenien prou raons els deixebles d‟estar atemorits.

Amb això vull dir que a vegades sembla que, a la Bíblia, els que descrivien els fets flipessin i escri-vissin novel·les de ciència-ficció. Però, de mica en mica, es van fent investigacions que van confirmant els fets descrits en els texts antics, encara que amb estils literaris diferents que, com hem dit, ens poden despistar.

Tornem al mar Roig i a Moisès. Deixem estar si hi va haver diversos èxodes d‟israelites de retorn a Israel o va ser un de sol i molt gran —es parla, ja ho he dit, de més d‟un milió de israelites—. El fet és que sembla que deurien creuar el mar Roig, més o menys, per la zona del golf d‟Aqaba, al NE per pas-sar d‟Egipte al que és ara l‟Aràbia.

Una de les teories actuals del creuament del mar Roig passa per travessar-lo des de la platja de Nuweiba en el golf d‟Aqaba. Per a arribar allà s‟ha de travessar les muntanyes per l‟únic pas que forma el congost del riu sec Wadi Watir. La teoria proposa que en aquesta platja hi van acampar els israelites.

Arribats allà, es van trobar acorralats entre el mar, les muntanyes, una fortalesa militar egípcia al nord i l'exèrcit del Faraó que els venia pel darrera. Que Moisés estengués la vara, alcés la mà i s‟obrís el mar em torna a fer pensar en Hollywood.

La fondària del mar Roig arriba a més de 3.000 metres, però justament allà davant, entre aquesta platja de la península del Sinaí i l‟altra riba de la pe-nínsula d‟Aràbia, hi ha una mena de pont natural que ara té una fondària de només 100 metres a la part central i una amplada d‟uns 900 metres.

Josep Burriel

Butlletí CC - 29

Resulta que, com al llac de Galilea, si es donen certes condicions meteorològiques molt excepcio-nals i poc freqüents, el vent que baixa pel congost del riu sec Watir entremig de les muntanyes fa que, segons diuen, l„aigua s‟arribi a separar en aquesta zona del “pont”. Segons l‟Èxode (Ex 14,21) “un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit, va fer retirar el mar i el deixà eixut”. A més, aquest vent va acom-panyat de núvols de turmenta amb força aparell elèctric que podria ser el que a l‟Èxode es descriu com a columnes de foc.

Aquesta teoria va acompanyada de proves ci-entífiques que la ratifiquen, com les aportades per l‟arqueòleg Ron Wyatt (1933-1999) que va rastrejar el fons del mar el 1978. Hi va trobar i fotografiar nombroses peces de carruatges incrustats de corall. D‟ençà d‟aquella investigació, diverses incursions de busseig han revelat més i més evidències. En una d‟elles s‟hi va trobar una roda de carruatge de 8 ra-dis. Aquesta roda es va datar de la 8a dinastia, és a dir, de l‟època de l‟Èxode, ja que va ser només en aquest període que es feien servir rodes de 8 radis.

A part d‟aquesta roda s‟han trobat caixes dels carruatges, esquelets humans, esquelets de cavalls, rodes de 4, 6 i 8 radis que resten com a testimonis silenciosos. O sia, que Moisès i els israelites van travessar el mar Roig per allà fa uns 3400 anys i el Faraó i els 600 carros perseguidors s‟hi van quedar.

Però aquesta teoria no coincideix amb el que el Senyor li va dir a Moisès: “ordena als israelites que tornin enrere i acampin enfront de Piahirot, entre Migdol i el mar, davant de Baal-Sefon” (Ex 14,2). I és que això està just al capdavall de la península del Sinaí a l‟estret de Tiran molt a prop del lloc turístic modern mes important d‟Egipte que és Sharm El-Sheikh.

Si la teoria del pas del mar Roig per Nuweiba és la certa, només em queda esbrinar com és que el vent fortíssim que va separar les aigües al llarg de uns 15 km i de 100 metres de fondària al centre, no va endur-se pel davant els israelites i tot el que ar-rossegaven. Miracle? Seguirem investigant.

La teoria de Ron Wyatt situa el Sinaí en plena penín-sula aràbiga, lluny del tradicional emplaçament de la

península del Sinaí en terres egípcies.

Butlletí CC - 30

Centenari d’un historiador badaloní (1867-1914)

Nascut a Badalona l’any 1867, Gaietà semblava predestinat a seguir el negoci familiar de corder però aviat, influït per Mn. Jaume Collell que in-tuí el seu caràcter estudiós, entrà al seminari i s’ordenà sacerdot. Durant cinc anys estigué destinat en una parrò-quia de Barcelona, però el seu esperit indepen-dent determinà la seva renúncia a la pastoral per dedicar-se a la literatura i la docència pasto-ral. Defensor de postures catòliques radicals, i fidel a la màxima del bisbe Torres i Bages “Catalunya serà cristiana o no serà”, s’enfrontà a postures més tolerants i qualificava el catala-nisme laic de “perill” per al futur de Catalunya. Tanmateix la seva vàlua literària va ser prou re-coneguda. Membre de l’Acadèmia de Bones Lle-tres i de la “Real Academia de la Historia”, a més de col·laborar en nombroses revistes i dia-ris, va escriure una vintena de llibres de temàti-ca ben diversa: religiosos, històrics, polítics i de literatura novel·lada, entre els quals la nostra Monografia, editada l’any 1890 per Fidel Giró de Barcelona.

“Monografía històrich-arqueològica de Badalo-na” és una obra de joventut. Es va publicar quan tenia 27 anys i tot just en feia un de la seva ordena-ció sacerdotal a la parròquia de Sant Josep, ubica-da temporalment a l’església de les clarisses de la Divina Providència mentre acabessin les obres de la nova parròquia. El llibre, la més rigorosa i completa història de la nostra ciutat publicada fins aleshores, es va edi-tar gràcies a les seves múltiples relacions i conei-xences de gent de Badalona (Baldomer Solà, que l’apadrinà en la seva ordenació; el seu germà Mn. Jaume Solà, capellà i historiador; Martí Martí i Francesc Vall, que col·laboraren en les seves tas-ques d’investigació) i de la resta del país (Mn. Jaume Collell, canonge, escriptor, catalanista, que influí en la seva entrada en el seminari i va es-timular la seva carrera literària; Mn. Cinto Ver-daguer, prevere i escriptor que aconsellà la publi-cació de Monografia Badalonina; Evarist Arnús, banquer, que patrocinà la publicació). Gaietà Soler va ser un pioner entre els investiga-dors, aficionats i professionals, de la llarga història de la nostra ciutat de Badalona.

Autor d’una monografia sobre la història de Badalona

El poeta Baldomero Solà, li dedicà el poema ―Remembrança‖, del qual hem extret aquestes versos:

(...) Mes al plaent escalf de la parròquia sentí de l’esperit les ales créixer… i es guarní el niu com recollida cel·la al mig de Barcelona que l’atreia i on laborar volia amb pit més ample a glòria del bon Déu… Benedictina fou sa labor d’orfebre acuradíssim, de guaita vigilant, d’escriptor clàssic de polemista insigne i benemèrit, de crític, d’historiaire, d’arqueòleg, de literat, de pensador i mestre, que el en reclòs verger de la saviesa xuclà el nèctar diví, per oferir-lo, d’exquisidesa en bresques enriquides i en floracions de sacra odor excelsa, als doctes, als humils, a nostra pàtria. (...)

Baldomero Solà i Seriol (1915)

Pentinagats

Bibliografia: “Gaietà Soler i la seva influència

dins la historiografía arqueològica badalonina”

de Josep M. Padrós i Cuyàs

Butlletí CC - 31

— En Joan Grífol i l’Anna M. Castelltort han tornat a ser avis. La seva filla Anna i en Greg han tingut una altra nena que porta el nom de Lud. L’enhorabona a tots ells. — També enregistrem dos casaments de gent de la comunitat. D’una banda l’Enric Masdeu i M. Victòria Vàzquez, catequistes, es van casar a la nostra església el dia 21 de novembre. L’endemà van ser en Jordi Mensión i la Mariona Massip, tots dos del nostre esplai Cra-crac, els que van celebrar el seu casament en un ambient més rural. A les dues parelles i a les seves famílies els desitgem molta felicitat. — En els darrers mesos van morir les senyores Joaquima Viscarri i Botey (octubre) i Teresa Isamat Balluga (novembre). Totes dues celebraven la seva fe a la nostra comunitat. Pre-guem per elles. — El dia 19 d’octubre va prendre possessió com a rector de la parròquia de santa Maria mossèn Jaume Aymar. Fins ara rector de Sant Francesc, Mn. Aymar ja havia passat una etapa al seu nou destí com a vicari, en uns anys de gran activitat parroquial. — El calendari per a l'any 2015 que s'inclou al darrer número de la revista "Pluja de Ro-ses", que edita el Santuari de Santa Teresina de Lleida, està dedicat al V Centenari del nai-xement de santa Teresa de Jesús. El calendari recull les fotografies dels convents fundats per la santa. No hi són totes, hi falta la de Pastrana, convent que la mateixa Teresa va traslladar a Segòvia, i la de Caravaca de la Cruz. — Dos llibres sobre santa Teresa de Jesús figuren en-tre els deu més venuts en llengua castellana a la llista de la Llibreria Claret de Barcelona. Es tracta de "Teresa de Jesús, una mujer extraordinaria" de l'es-criptora novaiorquesa Cathleen Medvick, especialista en temes de la dona, i "Juntos andemos, Señor" una mena d'agenda personal dirigida es-pecialment als joves que recull alguns dels passatges més valuosos de l'obra escrita de la santa. La Llibreria Claret té un espai especial dedicat als escrits de santa Teresa i a la bibli-ografia més recent sobre ella i la seva obra. — Igual que en anys anteriors, en aquestes setmanes prèvies al Nadal la Vanguardia i el Centre Edith Stein de la Pastoral Universitària de l'Arquebisbat de Barcelo-na organitzen un concurs Bíblic que enguany porta per títol Jesús 3.0. Tercera investigació sobre el personatge històric. El concurs, que comença demà dia 5, tindrà diferents refe-rents entre els quals hi ha el capítol del P. Agustí Borrell "Jesús de Natzaret, entre histò-ria i teologia" (El futur del cristianisme, Fundació Caixa de Sabadell). — El camí cap a la província unificada segueix el seus curs. Després del decret d’uni-ficació signat pel general de l’Orde, P. Saverio Cannistrà, els passos s’encaminen ara cap a la part més organitzativa i administrativa: elecció del nou provincial, economia, formació, escoles, casa provincial, arxius, assumptes jurídics, publicacions, webs... — Tot i que encara no tenim tota la informació necessària, sabem que des del Santuari de Lleida s’està preparant una peregrinació als llocs teresians d’Àvila i els seus voltants. Tan aviat en sapiguem alguna cosa més concreta donarem més dades per si algú vol afegir-se a aquest viatge tan interessant en aquest any del V Centenari.

Butlletí CC - 32