COMARCA: BAGES

La ruta de les Barraques de Vinya El Bages més tradicional

natura i aventura octubre 2010 06/07

rutes a peu

tripa43.indd 6 11/10/2010 13:28:43

La comarca del Bages ha tingut al llarg de la història una relació molt estreta amb el món del vi i la pedra seca. La tradició secular del conreu de la vinya va permetre l’aparició de petites construccions als marges dels camps conegu-des com a barraques de vinya. Aquestes joies de l’arquitectura popular que amaga el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac reflecteixen el passat d’aquesta terra i ens permeten recuperar i reviure les formes de vida tradi-cional dels qui van ser els precur-sors d’aquells que ara elaboren amb èxit els vins de la Deno-minació d’Origen Pla de Bages.

www.naturaiaventura.cat

La tradició vitivinícola de la comar-ca es remunta a temps tan antics que, segons molts historiadors, l’etimologia de la paraula Baca-

sis, i d’aquesta, Bacus —déu pagà del vi—, seria atribuïble al nom de la comar-ca del Bages. En altres èpoques els ceps poblaven els turons i les valls del pla de Bages, que en el seu moment de màxim esplendor, coincidint amb l’epidèmia de la fil·loxera a França de finals del segle

xviii, van arribar a les 27.700 hectàrees de conreu.

El viatger F. De Zamora, coetani de l’època daurada de la vinya al Bages, afirmava: “Des de Calders a Calaf i des de Monistrol de Montserrat fins a Balsa-reny, que hi ha sis llengües de distància, estan totes les muntanyes cultivades de vinya”. El progrés i l’expansió del vi van crear noves necessitats al camp i és aquí

quan apareix la pedra seca. La relació entre la vinya i la pedra seca queda ben palesa en les barraques de vinya.

La falta de recursos naturals de l’arc medi-terrani va permetre el desenvolupament de la pedra seca com a opció arquitectònica al camp. Al Bages, aquest material tan preuat apareixia en forma de roca calcària i es tro-bava sota una capa més o menys prima de terra vegetal. La pedra abundava, però no

FOTO

: ber

tfoto

.blo

gspo

t.com

tripa43.indd 7 11/10/2010 13:28:50

natura i aventura octubre 2010

rutes a peu

era fins al moment de llaurar que el mateix pagès feia sorgir els rocs que servirien com a material bàsic de construcció.

Els treballs i l’arquitectura amb pedra seca van contribuir a l’expansió de la vinya i a l’aparició d’un nou ofici: el de barracaire. La tècnica d’aixecar construccions compactes sense cap altre element cohesionant que no fossin les mateixes pedres, subjec-tades amb falques introduïdes a pressió, va permetre la dinamització agrícola de la comarca gràcies a la creació de parets de pedra seca que van permetre des de deli-mitar feixes i crear terrasses de conreu a l’ús de les barraques de vinya, les feixes, les tines o els pous de glaç.La imatge d’una barraca evoca indiscu-tiblement el camp català. La seva silueta emergint a la vora dels conreus i a prop de la riera es confon i s’integra amb el paisat-ge i ens permet apreciar el seu característic cobriment amb volta cònica. Les barraques

tripa43.indd 8 11/10/2010 13:28:57

08/09

www.naturaiaventura.cat

de vinya servien bàsicament per aixoplugar el pagès en cas de tempesta (la majoria te-nen les parets fumades) o com a magatzem d’eines. A més, les magnífiques propietats tèrmiques que ofereixen les barraques de vinya devien permetre un bon descans du-rant els estius més rigorosos i oferien una confortable protecció del sol.

No obstant això, el seu principal ús estava relacionat amb les feines al camp i, sovint, com en el cas de la vall del Flequer (el Pont de Vilomara), encabien i custodiaven les boixes per on baixava el vi procedent de les tines, una de les construccions singulars de les valls del Montcau i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Les tines al segle XIX es trobaven enmig de les vinyes i tenien la funció d’estalviar al pa-gès el feixuc transport del raïm per corriols de muntanya fins a la masia. Es tracta de di-pòsits generalment cilíndrics, construïts amb pedra i morter de calç i folrats de dins amb cairons o rajoles vidriades. Les tines es van

LA RUTA PAS A PAS

FITX

A ÈPOCA: TOT L’ANY TIPUS ITINERARI: CIRCULAR DURADA: 5h

ASCENS ACUMULAT: 770 MRECORREGUT: 24 KM DIFICULTAT: MITJANA

L’origen del veïnat de Viladordis (Manresa) es troba en dues vi-les rurals, de probable ascendència romana: la vila Major i la vila d’Ordis, documentades l’any 983. La paraula Viladordis prové del llatí Villa Ordeorum, per ésser terreny adobat per al cultiu de l’ordi, o sigui, Vila d’Ordis.El recorregut que proposem s’inicia al carrer de la Salut (1), en direcció a la Mare de Déu de la Salut (2), un bonic santuari pro-per al nucli de Viladordis i que mostra en el seu interior la Pedra Sant Ignasi, una llosa de marbre sobre la qual el religiós solia resar. Al costat del temple hi ha l’indret de les Marcetes, lloc on s’han trobat restes arqueològiques del període neolític. Un cop vist el santuari, el camí es dirigeix planejant cap al cementiri de Viladordis, i poc després comença a davallar cap al Llobregat per un corriol desdibuixat. Es travessa algun camp de cultiu i es travessa una petita vall que mena a un marcat caminet que recorre durant molta estona la vora de la cinglera. Bones vistes a la dreta sobre el Llobregat i la Casa de les Tines (conjunt molt interessant de tines per on passarem més tard). Travessem el pont de les Generessobre el Llobregat i voregem el riu a nivell

d’aigua fins a la Font dels Burjons. Poc després remuntem per pista en direcció est, agafant a poc a poc una perspectiva cada cop millor sobre el recent restaurat conjunt de Sant Benet (segle x) (3). A continuació, un llarg corriol ens porta primer a sota una imponent Bauma i segueix amunt fins al cap de la serra, on guanyem una bona panoràmica sobre el conjunt del pla de Bages. En aquest tram podem observar alguna barraca força àmplia i molt ben restaurada. Des de la carena baixem amb fort pendent fins a la riera de Sant Esteve, tocant el llit d’aigua, just al costat de la petita capella romànica de Sant Esteve de Vila-rasa (4), ja dins el terme de Talamanca. Remuntem la riera —si porta aigua, presenta tolls molt bonics— i l’abandonem poc després pujant amb fort pendent a la dreta fins a la serra del Ventaiol. La gran masia del Ventaiol (5), amb les seves tines, i ara abandonada, es pot observar al peu de la cinglera. El següent tram és en descens per corriol fins a la riera, que cal travessar a gual si porta força aigua, i que resseguim en un llarg tram fins just a l’aiguabarreig amb el Llobregat. Des d’aquest punt, tornem a remuntar per corriol fins al cap de la serra. A l’inici del corriol hi ha una barraca i una tina perfectament reconstruïdes. Després resseguim la llarga cinglera amb immillorables vistes sobre Montserrat, i baixem a continuació per dintre el bosc fins a la Casa de les Tines (6), un dels conjunts més ben conservats de la zona. Un cop a l’alçada del Llobregat, sols resta resseguir-lo prop de la llera fins ascendir amb fort pendent cap a Viladordis, tot passant per la vora d’uns grans espadats de roca des d’on podem observar bona part d’aquest ampli recorregut pel món de la barraca de vinya.

tripa43.indd 9 11/10/2010 13:29:13