“La història social sobre el fenomen del barraquisme a Barcelona al llarg del segle XX representa un llegat imprescindible per entendre el procés de construcció de la ciutat. No obstant això, la recent desaparició, a principis dels anys noranta, d’importants nuclis de barraques i l’oblit dels noms i de la memòria dels seus testimonis evidencien que la seva petjada s’ha menystingut a l’hora d’explicar la història oficial de la ciutat...”

El barraquisme a Barcelona al segle XX

La barraca, la forma més extrema i precària de les diverses tipologies d’infrahabitatge (amuntegament, relloguer, habitatges als terrats, autoconstrucció, llits calents, dispeses, albergs públics), fou una constant a la Barcelona de gran part del segle XX. Al llarg d’aquest segle la ciutat experimenta un fort creixement demogràfic –en gran manera degut a la immigració- en passar de 500.000 habitants el 1900 a 1 milió el 1930 i superar el 1.700.000 el 1975. Aquest creixement dóna lloc a una important demanda d’habitatge que no anirà, en la majoria de períodes, acompanyat d’una política de construcció d’habitatges a bon preu que asseguri als barcelonins i als nou vinguts allotjaments dignes. La barraca serà, doncs, una part petita d’aquest conglomerat d’habitatge precari, que tot i tenir precedents anteriors, arribarà durant els anys de la gran immigració de les dècades centrals del segle XX al seu nivell més alt. Barraquisme, la ciutat (im)possible : els barris de Can Valero, el Carmel i la Perona a la Barcelona del segle XX. Barcelona : Generalitat de Catalunya, 2011

BIBLIOTECA EL CARMEL‐‐‐‐JUAN MARSÉ

Murtra 135-145 08032 BARCELONA Tel. 93 407 28 70

b.barcelona.jma@diba.es Dl, dc i dv de 10 a 21 h.

Dm, dj i ds de 10 a 14 i de 16 a 21 h. Dg d’ 11 a 14 h.

Visiteu el nostre web http://www.bcn.cat/bibelcarmel

BIBLIOTECA EL CARMEL-JUAN MARSÉ

BARRAQUES LA BARCELONA

DESAPAREGUDA

La Gitanilla. Fons fotogràfic F. Català-Roca/Arxiu Fotogràfic del

COAC

FEBRER

2012

397 Lli

LLINÀS, Pepa Imatges de la

dona gitana :

Camp de la Bota,

1981-1988 [Barcelona] : [les autores], DL 1989

El Barri

El Camp de la Bota és un barri de barraques, tocant al mar, entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs. Antigament era una barriada de pescadors, fundada el 1870 per famílies xineses de les illes Filipines, que fou arrasada per un temporal als anys vint i es coneixia com el barri de Pequín; posteriorment, s’hi va instal·lar població immigrada amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Durant la postguerra i fins als anys seixanta, va ser ocupat, primer, per famílies immigrades procedents d’Andalusia i, després, per la població desallotjada del Somorrostro, la Marbella i d’altres zones de barraques de la ciutat. En el barri vivien famílies paies i gitanes i el 1970 hi havia prop de 800 barraques i una població d’uns 4000 habitants que treballaven principalment a les fàbriques del Poblenou. Imatges de la dona gitana : Camp de la Bota, 1981-1988 . pàg. 21

397 Leo

LÉONARD, Jacques Barcelona gitana,

1954-1974

Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2011

Más allà de la cruda realidad de los números (aunque no cuadren) y durante muchos años, el barraquismo formó parte del paisaje del Carmelo, lo que ayudó a fomentar la leyenda urbana que lo identifica con un barrio inhóspito y peligroso –al que a duras penas subían los taxi-, adjetivos aceptados sin paliativos por una gran parte de la ciudadanía barcelonesa que vivía al margen y escondía la cabeza ante la realidad existente en el Carmelo. El Carmelo ignorado. pàg. 152

9(46.71Bar) Bou

BOU, Lluís M. El Carmel ignorat :

història d'un barri

Barcelona : Ajuntament de Barcelona : Agència de promoció del Carmel i entorns, cop. 2007

Mitad payo, mitad gitano

Las fotos de Léonard, el payo Chac, como le llamaban los calés que le trataban, respiran complicidad. Sus personajes se nos aparecen con naturalidad ante la cámara, como confirmando que quien maneja es un amigo, casi uno de ellos. Son a menudo fotos de família, pero con un toque de fotógrafo excepcional. Parece que Léonard hubiese querido perpetuar los últimos vestigios de unas costumbres y unos ritos que se pierden irremisiblemente con el fin del nomadismo, la característica más definitoria y al mismo tiempo más romàntica de la raza.

Barcelona gitana, 1954-1974. pàg. 11

91(46.71Bar) Hue

HUERTAS CLAVERIA, Josep M. El Montjuïc del

segle XX

Barcelona : Pòrtic, [1969]

A qualsevol raconada de la muntanya

Carrers que no són carrers, la dona malalta que no pot sortir de casa seva, el cas de la segona generació integrada per via matrimonial, els fills de la qual ja seran uns catalans més, el salari insuficient, la pensió ridícula, una barraca a qualsevol racó..., aquestes són les constants que generosament s’escampen arreu per la muntanya. Aquesta és la història, una història de tantes de les que poden escoltar-se havent entrat sota qualsevol sostre d’uralita, mentre estàs bevent una copa i engolint, normalment, pudor (d’escombraries, d’aigua estancada, d’un pou mort, o de la combinació de totes tres coses juntes. El Montjuïc del segle XX . pàg. 54

9(46.71Bar)"19" And

ANDRÉS CREUS, Laura de Barraques : la lluita

dels invisibles

Badalona : Ara Llibres, 2011

9(46.71Bar)"19" Bar

Barraquisme, la ciutat

(im)possible : els barris

de Can Valero, el

Carmel

i la Perona a la

Barcelona del segle XX

Barcelona : Generalitat de Catalunya, 2011

728.1 Bar

Barraques. La ciutat

informal : Dossier

de premsa :

Exposició...

[Barcelona ] : [Museu d’Història de la Ciutat], [2008]

A Barcelona, la barraca es convertí durant casi tot el segle XX en una de les formes més visibles de l’infrahabitatge. Era una construcció, generalment sobre terreny aliè (públic o privat), bastida amb deixalles o materials d’obra, de superfície reduïda, sense els mínims serveis d’aigua, llum o serveis sanitaris, situada en zones sovint inaccessibles o en vials, sotmesa moltes vegades a l’especulació dels propietaris o d’altres barraquistes amb traspassos i lloguers abusius, acompanyats de la por de l’enderroc pels plans d’eradicació del barraquisme. Les barraques donaven lloc, amb freqüència, a una rotació important dels residents i acabaven gairebé sempre per estigmatitzar els seus habitants. Tanmateix, el veïnat de les barraques mostraren els anys de la transició democràtica una gran capacitat de lluita i reivindicació per millorar les seves condicions de vida i per aconseguir l’eradicació del barraquisme, i en integrar-se en els nous barris constituïren sovint la punta de llança de moviments associatius de caràcter veïnal i polític.

Barraquisme, la ciutat (im)possible : els barris de Can Valero, el

Carmel i la Perona a la Barcelona del segle XX. Pàg. 30

El barraquisme, un fenomen urbà de primera magnitud a Barcelona des de principis del segle XX, fins gairebé els Jocs Olímpics, creà una verdadera “ciutat informal” al costat dels nuclis antics, de l’Eixample i de les diverses formes de creixement de la perifèria urbana. Aquesta ciutat informal s’estengué per la muntanya de Montjuïc, pel front marítim, per alguns espais intersticials del propi Eixample i pels turons que envoltaven la ciutat. Barraques. La ciutat informal : Dossier de premsa. pàg. 2

Vam arribar peu fins al que havia de ser la nostra nova casa, un barri que en deien el Somorrostro. Quan vaig veure allò que el pare anomenava “la casita bajita y bonita”, el món se’m va ensorrar. Em vaig posar a plorar i vaig estar plorant durant hores i hores, davant d’aquella barraca feta matusserament amb caixes de peix d’un abocador proper (...) Cal que expliquem que va existir un moment en què Barcelona estava envoltada de barraques, autèntics barris de barraques, on vivíem gent que havíem arribat d’arreu d’Espanya i que, malgrat que vam trobar feina, ens vam veure obligats a viure indignament perquè aquesta ciutat no disposava de les infraestructures necessàries per a la seva ciutadania. Barraques : la lluita dels invisibles . pàg. 26-27

397 Git

Els Gitanos de

Barcelona :

una

aproximació

sociològica

Barcelona : Diputació de Barcelona, cop. 2000

Barracòpolis (1950-1978)

Amb motiu de la Setmana Naval, el 1966, els habitants del Somorrostro seran traslladats al barri de Sant Roc de Badalona. Uns ocuparien pisos i d’altres barracons. La forma en què es realitzà el trasllat va ser “quasi inhumana”(...) “Muchas personas se hallaban junto a la excavadora que acababa de llegar cuando ya veían derribar sus barracas, haciéndoles colocar atropelladamente los enseres de su modesta vivienda en los camiones llegados al efecto y teniendo que colocarse ellos encima, como un “objeto” más, camino de su destino. Els Gitanos de Barcelona :

una aproximació sociològica. pàg. 78

9(46.71Bar)"19" Bar

Barraques : la

Barcelona informal

del segle XX Barcelona : Ajuntament de Barcelona., 2010

Ho trobaràs a altres biblioteques de BCN:

308(46.71Bar) Dom

DOMÈNECH FERRER, Rosa El Camp de la Bota : entre els afussellaments i el

fòrum : treball comunitari en els barris

Barcelona : Hacer, 2005

DVD 728.1 Bar

Barraques [enregistrament vídeo] : la ciutat oblidada

Barcelona : Televisió de Catalunya, 2010 Documental sobre el fenomen del barraquisme a la ciutat de Barcelona als anys 60

9(46.71Bar) Aba

ABAD, Francesc El Camp de la Bota : [catàleg de l'exposició]

[S.l.] : l'autor , DL 2006-2007 Exposició itinerant de dos anys, iniciada el gener de 2005, que recull una part de la documentació de les exposicions del Prat de Llobregat, Manresa, Santa Coloma de Gramanet, Vilafranca i l'Alt Penedès i Sant Adrià de Besòs 902.5 Ica

BOTEY VALLÈS, Jaume De quan l'espai del Fòrum era el Camp de la Bota Barcelona : Arxiu Històric de Poblenou, 1996- Núm. 9 (2004), p. 56-61 91(46.71Bar) Fab

FABRE, Jaume Tots els barris de Barcelona : Polígons i el Districte V.

2.7, La Verneda, La Pau, El Sud-Oest del Besós, La

Maresma, El Somorrostro, El Camp de la Bota, La

Perona, Els Nou Barris (Prosperitat, Verdum,

Roquetes, La Trinitat, Torre Baró, Vallbona, La Ciutat

Meridiana, La Guineueta, Canyelles), El Districte V

Barcelona : Edicions 62, 1977

En las décadas centrales del siglo XX y durante casi cincuenta años, el barraquismo no fue, pues, un mecanismo marginal de crecimiento sino que formó parte de los mecanismos “centrales” de expansión urbana de la metrópolis. Muchos barraquistas –que a menudo preferían ocultar donde vivían- trabajaban en industrias, en el comercio y en el servicio doméstico, y con el tiempo se organizaron de la mejor forma posible para reclamar unos servicios mínimos y, al mismo tiempo, parar tratar de conseguir un alojamiento digno. (...) Así pues, el crecimiento metropolitano de la Barcelona del siglo XX no puede explicarse sin incluir , junto a la ciudad formal, una verdadera -aunque mucho menor- “ciudad informal”. Barraques : la Barcelona informal del segle XX . pàg. 12

DVD Tar

Los Tarantos

[enregistrament

vídeo]

Valladolid : Divisa, cop. 2007

Los Tarantos

El seu argument és una transposició de la tragèdia d’amor frustrat de Romeu i Julieta però aquest cop entre dues famílies gitanes rivals (els Tarantos i els Zorongos). Ambientada a la perifèria barraquista de la Barcelona del franquisme. Va ser filmada als barris barraquistes de la Fossa (Montjuïc) i al Somorrostro (Barceloneta)