avis
DESCRIPTION
ÂTRANSCRIPT
Els avis també van anar a l’escola
AMPA Vedruna Palamós · desembre 2012
62nº
calaixdesastre
no hi hamillor manera
de salvar elsrecords que
explicar-los als que ens venen
al darrera
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
3
Novembre de l’any passat. Us vam demanar si volíeu participar en un recull de vivències d’infància amb la intenció d’explicar als vostres néts com era l’escenari escolar quan éreu petits, i com han canviat les coses amb el pas dels anys. A nivell intern, ens preguntà-vem com respondríeu i què en faríem després amb tot plegat. D’entrada hem de reconèixer que l’experiència fins ara ha estat fantàstica. Ja preveiem que podia ser divertit, però ens vam quedar curts. Divertit és poc. Ha estat veritablement emocionant, colpidor, sentimental, alliçonador, sincer, tremendament il·lustratiu,...Podeu posar-hi tants adjectius com vulgueu que segur que farem curt. Tenim més d’un centenar d’escrits, con-cretament cent vint, fets des del fons de l’ànima, on expliqueu històries de tota mena, totes molt interes-sants. N’hi ha de tristes, de divertides, de tendres, de reivindicatives, de crues -sobretot quan la història s’hi barreja amb excèntrica tossuderia-. En general molt sinceres i ben personals. Tot plegat, un document summament engrescador i, no podia ser d’una altra manera, molt proper.
Vam prometre que li donaríem forma i així ho hem fet. La selecció, però, no ha estat gens fàcil. I de ben segur que serà injusta. Però....havíem de triar. Tot no hi cabia, però tot hi havia de ser. Hem procurat que res es quedés al tinter. Ens heu situat a tot arreu (Catalunya és terra d’acollida). De dins i de fora de límits territorials propers, ens han arribat testimonis d’un ambient escolar que, com tot, malgrat que ha evolucionat molt encara cueja. Els càstigs de l’època, les maneres de fer i estar, les matèries acadèmiques avui arraconades, les entremaliadures omnipresents, els perfils dels mestres, els companys de classe, el paper dels pares, la concepció dels edificis i la política del moment......tot hi és present i tot hi deixa petja. Es nota en cada mot.
La veritat és que el resultat final ens agrada. Una crònica d’un temps ja superat (o no?) que és bo que coneguin els nens d’avui en dia per tal de que, com ens deia el professor d’història de la facultat, “coneixent el passat, entenguin el present i es preparin per a plani-ficar el futur”. Com a mínim perquè no caiguin en els mateixos errors!
Ja hem insistit moltes vegades en el fet de que avui els avis jugueu un paper molt important en la vida dels joves escolars. L’accés de la dona al món del treball us ha convertit, potser massa sovint, en “superavis”. Per la poca flexibilitat horària laboral heu esdevingut peça clau a l’hora d’organitzar el calendari dels vostres néts. Cal dur-los a les activitats extraescolars, donar-los el sopar, ajudar a fer deures, vigilar que no juguin massa amb la “wii”....i cinquanta mil coses més que abans feien els pares però ara no poden. No heu de ser “subs-tituts” dels pares, ho diuen tots els manuals d’educació, però sovint no teniu alternativa. La majoria ho viviu amb alegria, com un aspecte gratificant del dia a dia; alguns potser no tant. L’edat i la salut hi tenen molt a dir, tot i que sou, de totes totes, uns avis ben joves i engrescats. El que realment importa però, és anar tots a l’una: pares, avis i escola. Amb coherència i bona voluntat ens en sortirem. Només faltaria! La relació establerta ens ajuda a relacionar-nos i a aprendre els uns dels altres.
La frontera entre el riure i el plorar està poc definida quan es tracte de fer memòria. Corren temps difícils, però avui no ens podem queixar de res vist el que vau haver de passar molts de vosaltres. I això, hores d’ara, ha de ser la gran lliçó. Moltes gràcies a tots, de nou, perquè sempre hi sou!
Carta als avisde la nostra escolaMario Mercader. Director de la revista.
Palamós, desembre de 2012.
Revista de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes de l’Escola Vedruna de Palamós.Calaix de Sastre nº 62
DIRECCIÓMario Mercader
DISSENY GRÀFIC
www.mateupinyol.com
IMPRESSIÓGrafis&Sant Impressors S.L.
IL·LUSTRACIÓJosep Mercader
Tots aquells pares i mares d’alumnes de l’Escola Vedruna que tinguin negoci i es vulguin anunciar a la revista CALAIX DE SASTRE, cal que es posin en contacte amb la Lluïsa Faner, vocal de l’AMPA encarregada de la revista, telf. 610 250 548, per tal de contractar un anunci. A part d’ajudar que la nostra revista pugui anar sortint cada any, serà un motiu d’orgull i satisfacció per als vostres fills. Gràcies per la vostra col·laboració.
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
5
La Mari Paz Margalef ens va confessar que, de fet, a l’escola n’hi van passar moltes de coses; però la que ens va destacar amb el seu puny i lletra té una sensibilitat especi-al. Un dia, a casa, li van dir que havia de portar una capseta a la mestra i que ho havia de fer amb molt de compte. Ja de camí, com que es defineix com a molt trapassera, no va poder més i va obrir la capsa sense massa cura. Quina va ser la seva sorpresa quan la gran papallona que contenia, ben viva, se li va escapar.
Molt diferent és l’anècdota de la Francina Reig que ens explica que, celebrant el mes de maig, “mes de Maria”, quan el mossèn estava preparat per dir la missa a la capella del “col.legi vell”, a algú se li va escapar un pet. Tothom ben espantat, intentava aguantar-se el riure; però el primer de somriure, per a sorpresa de tots, va ser el propi mossèn. Era l’any 1942.
La colla d’en Joan Margalef, a l’hora del pati, sovint pen-javen la pilota a l’hort de veí amb la intenció d’aprofitar l’ocasió i robar-li la fruita. El pagès els corria al darrera i no els volia tornar la pilota.
En Fermí Ros, que per cert ha col·laborat durant molts anys a l’escola, ens comenta que els diumenges a la tarda anaven al cinema amb el germà Ramon de La Salle. Les pel.lícules que els posaven eren mudes i els venien uns bastonets de caramel per un cèntim!
Una altra de cinema. En Josep Pallí fa referència del dia
que es va estrenar la pel.lícula “Gilda” al cinema Carmen. Els germans de La Salle havien advertit al seu alumnat que no anessin a veure-la. Quan “van passar revista” al respecte, tothom ho va negar. Uns dies més tard, en desco-brir-se l’engany, es veu que el càstig va ser sonat.
La Isabel Berdum és de Campillos, província de Màlaga. La seva mestra, la Mercedes, li va encarregar que portés un cistell a casa seva. Tafanera ella, va escodrinyar el contin-gut, i en veure que era menjar, com que ella tenia gana, no va dubtar en endrapar pel camí uns plàtans que hi havia. També la van castigar, és clar!
A la Teresa F. Llambrich un dia li van parlar, a classe, d’Europa. En arribar a casa, va demanar als seus pares que
Fer memòria! Segurament no hi ha millor manera de salvar els records del perill de
l’oblit que explicar-los als que ens venen al darrera. Precisament és això el que farem en aquestes planes: recordar. De la mà d’una bona colla d’avis que ens van explicar què perdura en el seu cap dels seus anys d’escola, anirem refent, només una mica, què és i què ha estat aquesta
institució en la història dels pobles. Embarcats en l’anècdota, segur que tots ens hi veurem identificats d’una manera o altra. Un exercici molt humil però que evoca altres èpoques que, de ben segur, ens ajuden a entendre un present que voldríem interpretar com esperançador. Saber “quines n’han passat alguns” potser ens ajuda a ser més optimistes de cares al futur.
De tots colors
Leonor Ors Palomares, als quatre anys, al Ruíz Giménez
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
6
hi volia anar. Encara recorda la sorpresa quan li van dir que ja hi era.
En Joan Plana, de Calonge, recorda l’horari de classes dels anys cinquanta. De 9 a 12 i de 2 a 4; dissabtes també! Tots els alumnes de “bàsica”, per entendre’ns, anaven a la mateixa classe, però separats els nens de les nenes. Per arribar a l’escola havia de caminar mitja hora. Portaven pantalons curts tot l’any; els dies de pluja es calçaven esclops de fusta.
L’àvia Xumixa, que és nadiua i viu al Marroc, va recordar a la seva família com es portava de malament quan anava a l’escola; fins que va adonar-se ella sola que si estudiava potser algun dia podria triar de què volia treballar. El seu somni era ser mestra.
A la Conxita, la iaia de l’Emma Jofre, a Port de Llançà l’ensenyaven a comptar amb… cargolins de mar!
La Rosa Bosch recorda a una companya que va caure del tobogan que hi havia al pati de l’escola de les Germanes Carmelites del carrer Notaries. Es va mossegar tan fort la llengua que se la va escapçar. També té present a la Germana Matea; era molt exigent i, sovint, se li escapava la mà. Li agradaven especialment les classes de labors. Una labor és un adornament que es fa en una peça de roba, brodant, cosint, fent ganxet…Moltes àvies es dediquen a fer, encara ara, labors precisament perquè els van ensenyar a fer-les quan anaven a l’escola.
L’Enriqueta Darnés havia de fer més de tres quilòmetres per anar a la seva escola, les Carmelites de Calonge. El matí hi estudiava i a les tardes ensenyava a llegir als més petits.
En Tomàs Lerena no ha oblidat la “pallissa” que li va donar el seu pare per haver fet “rodó”. En lloc d’anar amb el mestre d’excursió a La Fosca, se’n va anar amb uns amics al Molí de vent.
Ens precisa la Maria Teresa Fonolleras que quan tenia nou anys i no existien els “bolis”, es feia servir tinta i unes plo-mes per escriure. Ella i una seva amiga li van ficar les trenes
a una altra nena a dins del tinter. Quan se’n va adonar i les va treure, no vegis l’escam-padissa de tinta que es va fer a la roba.
Curiosa la historia de l’avi Ramon, de Marsella! Ens parla del regle del seu pro-fessor. Estava fet d’una fusta
exòtica molt fosca. Era molt llarg i tenia nom propi: es deia “Joseph”. El mestre el guardava al calaix i quan algú es portava malament, el treia i deia a la “víctima”: “- Vine’m a veure que en Joseph ha tornat del Brasil!” Llavors, com era d’esperar, els feia posar els dits junts de la mà i els picava ben fort a les puntes. Quin mal, no?
L’avi de la Ivette Diaz, de Mijas a Màlaga, ens sorprèn amb aquesta afirmació:” A l’escola tots érem feliços encara que ningú no tenia ni un cèntim”. El poble era tan pobre que el mestre no cobrava; per compensar-ho, tothom el convidava a menjar.
Els avis de l’Aina Massó confessen que afegien tinta a l’ai-gua de la pica de la capella de la seva escola perquè les ger-manes, que portaven els hàbits de color blanc, es taquessin. També recuperen la imatge del seu professor que es veu que aprofitava l’escalfor de l’estufa de llenya per a mantenir el cafè calent mentre feia la classe. Ah! I que els castigaven pel sol fet de parlar en català.
La Conxita, ara l’àvia de la Júlia Cervantes, ens detalla com a la seva escola “controlaven” si portaven o no les mans brutes. Els fills de les famílies més benestants eren asseguts a davant i els més humils a darrera.
La Sira Cendón, gallega i extreballadora del menjador de la nostra escola, recorda com al seu poble natal un mestre va agafar pel cap a dos nens que n’havien fet alguna i els va fer xocar! Sembla ser que es van desmaiar i tot.
En Josep Cordomí, més conegut per “Cordo”
La Conxita ens detalla com els fills de les famílies més benestants eren asseguts a davant i els més humils a darrera.
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
7
L’Antonio Gutiérrez diu que els Germans de La Salle de Manlleu el van castigar de cares a la paret per una malifeta, i se’n van oblidar d’ell. Com que no es va presentar on havia d’anar el van tornar a castigar de nou, de cares a la paret!
La Montse Sarrinat quan era petita portava bastó perquè tenia un problema de maluc. Un dia, mentre feia fila per entrar a l’escola, va caure a terra una mestra que li passava pel costat i li van donar la culpa a ella i al seu bastó. Més tard es va aclarir tot; havia estat una nena molt trapella de la seva classe que sempre anava esverada. Quin ensurt per a la Montse!
A Calonge van cridar a la mare de la Francina Mena per dir-li que la seva filla llegia molt bé i calia intentar que fes una carrera, doncs semblava molt Intel.ligent. La Francina recorda amb estimació la relació que tenia amb la seva germana Antònia. Textualment ens diu:” Estic molt feliç d’haver pogut anar a l’escola!”
La Neus Bosch ens parla precisament de la neu! Més con-cretament del pam de neu que hi havia durant tot el camí que menava a l’escola de Batet de la Serra, a La Garrotxa. El trajecte durava ben bé mitja hora, a l’hivern. Al pati,
feien guerres de boles. Estudiaven de tot menys llengua catalana i, una vegada, a una companya de classe la mestra li va tirar un llibre al cap per no saber-se la lliçó. Renoi amb els mestres garrotxins! Si féssim una cosa així hores d’ara no sé pas que passaria.
L’Esperança Dalmau encara té ben present l’uniforme negre que portaven. A l’escola de les Carmelites de Ca-longe només hi anaven nenes. Recorda molt les Germanes Milagros, Teresa i Assumpció.
A La Salle de Gràcia va estudiar-hi l’Alberto Lafarga. Fa referència als germans lasalians com a gent molt ben preparada, i molt exigent, potser massa durant les classes. Un dia un professor va decidir organitzar una coral. Textu-alment, l’Alberto explica:” Quan vam iniciar els assajos, el mestre se’n va adonar de seguida que la meva veu i la meva oïda eren pèssimes. Es va dirigir a mi i em va dir: - Tu no cantis. Només mou els llavis, però no diguis res”. Aquí va acabar la seva carrera artística.
En Miquel Ferriol era el més petit de la classe a La Salle Bonanova. Un company li va recordar la seva estatura amb insistència i ell li va deixar anar una paraulota quan no va poder més; amb tanta mala sort que en aquell moment tenia al darrera a l’ “Hermano Prefecto”. I aquest li va dir, mentre en Miquel es moria de vergonya: “- Sr Ferriol, le tenia a usted en mejor concepto.”
El Sr. Pagès Pou ens relata les excursions que feien amb el Germà Amadeu a la Bell.lloch i a Castell. En aquells temps, anys cinquanta, encara es podia beure aigua clara i
La Isabel, quan tenia 6 anys, al col·legi Santa Isabel de Barcelona
En Jaume Pagès Pla
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
8
cristal.lina de la riera que mena a la platja. Allà, el germà els explicava contes d’en Massagran asseguts a les pedres del poblat ibèric.
La Guerra Civil i la postguerra són molt presents als relats dels avis més grans. La Mariàngels Lafarga comenta que la seva escola de Saragossa es va transformar en un hospital durant el conflicte, i que els alumnes organitzaven partits de bàsquet per tal d’entretenir als ferits. Quan bombar-dejaven la ciutat, tots corrien al soterrani del centre per a protegir-se. Per la seva part, la Leonor Ors ens explica que cada matí els feien cantar l’himne nacional i que, “en temps de misèria”, els donaven llet en pols que li semblava molt salada i no li agradava gens. En Pere Solé evoca el fet d’haver pujar la bandera espanyola al pal de la façana mentre els obligaven a cantar el “Cara al sol”. A la tarda la mateixa sonsònia per baixar-la.
I dels càstigs què en diuen els nostres avis? Doncs de totes classes i colors. El Sr. Rovira, tot un clàssic del magisteri a Palamós, va marxar a dinar a casa seva i va deixar en Víc-tor Ros castigat a l’escola. També li estirava sovint de les orelles. A José Diaz, de Torredongimeno, el posaven amb els braços en creu i li picaven els dits. Les monges també li estovaven els dits a la Rosa Bosch quan no es portava bé. La Maria Dolores Pérez va haver de copiar 500 vega-des: “No enganyaré més a la meva mestra”. Tot un altre clàssic! A l’any 55, a la classe de l’Antonio Antiñolo, tres errades ortogràfiques valien un cop de pal al cap; amb el “nyanyo” corresponent. A la Maria Teresa Ors, a l’escola de La Vila, la castigaven per dir “Bon dia” en lloc de “Buenos días”. Els feien sortir, tornar a entrar i dir-ho bé; és a dir, en castellà. La Maria Valiente ens explica que a Sabadell els posaven,
suposo com a molts llocs, orelles de burro de cartró quan no s’aprenien la lliçó. Després els feien voltar per tot arreu i, lògicament, passaven molta vergonya. I, per acabar, una de més mística, a la Maria Eloisa Morales la obligaven a passar vint vegades el rosari.
Com veieu, unamica de tot,
però amb moltamelangia, no?
La Rosa Mari Llambrich Benaiges i la seva germana
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
9
L’Antònia Romero Hidalgo és l’àvia de l’Ariadna Pous. Va anar a la mateixa escola que la seva néta, és a dir, la nostra, quan aquesta estava situada al carrer Notaries. Cal saber que durant els seus quasi cent trenta anys d’existència, el col·legi ha estat ubicat a diferents llocs. L’escola Vedruna a Palamós la van fundar quatre germanes l’any 1883, quan Palamós només tenia 2.300 habitants. Per poder mantenir obert les germanes planxaven per a la gent del poble.
“La meva mare em va apuntar a les classes de labors que donava la germana Josefina. Me’n recordo que una de les coses que fèiem més eren uns peücs de ganxet; me’n vaig arribar a fer un tip de peücs. Però, sempre més, he tin-gut una gran afició i facilitat per la costura.”
La Maria del Carme Pastó i Martorell és l’àvia de l’Elsa Cama.
“Recordo com si fos ara el primer dia que vaig començar a l’escola. Tenia tres anys. La classe era una aula molt gran amb uns grans finestrals que donaven al pati, lloc on soliem jugar agafades de les mans formant una rotllana i cantant cançons que en aquest moment rememoro vagament. Penso en la Germana Rosa amb afecte, va ser la primera mestra que vaig tenir i que em va ensenyar a llegir.
També em ve a la memòria l’arbre que hi havia davant la classe de labors; quan estava florit fèiem collarets amb les flors. Ens ensenyava a fer costura la Germana Margarita, la qual va fer els vots mentre estava a la nostra escola. La seva consagració al servei de Déu la va celebrar a l’església de Santa Maria de Palamós. Va ser un acte molt entranyable i entre totes les alumnes li vam regalar l’anell.
A la paret del fons de l’entrada del col·legi hi havia penjat un quadre molt gran, no sé si una pintura o una fotografia de Santa Joaquima de Vedruna. A la dreta hi havia la capella on anàvem a celebrar diferents actes. El que més m’agradava era el mes de maig, mes de Maria: flors, cants, estampes,...
Recordo les Germanes Josefina (encara pertany a la comunitat de Palamós), Dolors, la portera (em sap greu però he oblidat el seu nom); també guardo molt bon record de les companyes de l’escola, algunes de les quals veig de tant en tant. En resum puc dir que els re-cords d’aquell temps em són molt agradables.”
Tal comrajaLa Mª Asunción Marco, a les Escolàpies de València
El Sr. Antonio Castro Pérez, en una foto típica de l’època
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
10
La Maria Garcia és l’àvia d’en Pau Lorente.
“Us faré una pinzellada de l’escola de nenes que vaig conèixer, ja que en aquell temps es diferenciava els col-legis segons el sexe.
Jo vaig néixer un 1948 i als sis anys em varen apuntar al “col·le” de les “Hermanes”, que per aquell temps era al costat de l`església de Palamós. Així em vaig convertir en “papu negre”, degut a l’uniforme negre que portà-vem. Les que anaven a “la Vila”, eren els “papus blancs”.
El criteri de selecció, segons em va dir la meva mare anys més tard, no va ser de ideologia, sinó que “ensenyaven a cosir i a fer labors molt maques”. Paradoxalment a partir dels onze anys, quan vaig iniciar els estudis de “co-merç” de l’època, es va acabar l’agulla.
Els bolis (sembla que hi són des de sempre!) abans dels anys 60 no havien arribat a l’escola. De petites escrivíem amb llapis i més tard ens iniciàvem amb la ploma. Teníem un “mango”, al qual acoblàvem les “plomilles”. N’hi havia de diferents tipus, unes per fer escriptura normal i d’altres per fer “redondilla” o “lletra gòtica”. Un cop posada al “mango” sucàvem la “plo-milla” al tinter de tinta blava que hi havia encastat al “pupitre” i : apa, a escriure! Pel dibuix lineal fèiem servir tinta xina de color negre. Empraven un “tiraliníes” que graduaven segons el gruix de la ratlla que volíem fer, i si et descuidaves o posaves massa tinta taca al canto i a repetir la làmina.
Teníem unes butlletes de “notes” que presentàvem cada mes a casa i les havien de firmar els pares. Les ma-
tèries estaven posades per conceptes: Religión, Ciencias, Gramàtica,... i, cal dir que hi varen haver dos conceptes que cada mes figuraven amb nota mitjaneta 6-7 que mentre vaig anar a escola no vaig entendre mai perquè els posaven si gairebé no en fèiem. Un era “Formación del espíritu nacional” que consistia en una llibreta on esporà-dicament, (ara penso que tal vegada coincidint amb alguna inspecció), ens dictaven o copiàvem quelcom de José Antonio, la Falange, o el Caudillo i el glorioso Alzamiento nacional.
L’altre concepte era la “Educación Física” que gairebé mai fèiem. Us ima-gineu de professora de gimnàstica una “hermana” vestida amb hàbit, toca, vel i tota la parafernàlia? Pobra dona! Si devia suar només de pensar que s’havia de posar al pati davant d’un grup de nenes uniformades i au vinga, un, dos, un, dos a obrir i tancar els braços i poca cosa més.
Abans el “buen comportamiento” i la “aplicación” tenien premi, i posaven unes bandes que ho acreditaven a qui n’era mereixedora. No recordo si es
duien a classe, pel carrer o s’entregaven a fi de curs. També hi havia medalles de “premio a la aplicación”. Us adjunto foto de les tres que conservo i que puc mostrar-les amb orgull sobretot per-què no són meves. Les havia guanyat la meva germana Engràcia.
Per no estendrem més, i resumint, diré que el temps d’escola que vaig acabar als 14 anys va ser una profitosa etapa de la vida, només en guardo bons records i em va servir de preparació pel món laboral al que la majoria hi accedíem d’immediat.”
Medalles com a “Premio a la Aplicación”
El temps d’escola que vaig acabar als 14 anys va ser una profitosa etapa de la vida, només en guardo bons records.
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
11
L’Àngela Aguilera Gàlvez, àvia d’en Miquel Àngel Urra Peralta, va co-mençar a anar a l’escola l’any 1955.
“L’àvia em diu que ara tenim molta sort, abans havien de compartir una classe per a tres cursos. Només eren nenes i duien uniforme i al damunt una bata negra, fins l’any 59/60 que varen canviar la vestimenta.
Els exàmens diu que els havien d’anar a fer a Barcelona.
Tot els hi ensenyaven en castellà i recorda que els llibres en català no els podien treure de la biblioteca, els havi-en de llegir a dins, d’amagat.
Fent memòria diu que la van castigar tan sols una vegada (com a mi!) i a sobre va ser per fer els deures de dibuix lineal a les seves companyes. El càstig va ser perdre la classe de mecanografia.”
La Maria del Carme Bramon i Tomàs, àvia de la Martina Henche.
“El meu primer record de l’escola el tinc una mica adormit dins el meu cor, però gràcies a la meva germana Mercè me l’ha despertat.
Quan jo tenia tres anys, agafades totes dues de la mà, anàvem pel carrer Sant An-toni, on vivíem, al carrer del mar on teníem l’escola. Allí començà la meva entrada al món màgic de l’aprenentatge, de mà d’una senyoreta molt estimada per totes, la senyoreta Numància, també ho va ser de la meva mare i dels meus oncles.
El meu primer dia no vaig voler entrar, i plora que plora, la senyoreta tragué dues cadires petitones, una per a mi i l’altre per la meva germana perquè em fes compa-nyia, així a poc a poc la confiança amb l’escola em va guanyar.
Un altre record molt bonic va ser quan inaguraven la nova escola, jo i un entra-nyable amic, els dos molt petits, vestits de catalans varen portar un ram de flors a la Senyora Mercedes, l’esposa del Senyor ministre Ruíz Giménez, va ser un dia emotiu i molt bonic que recordo amb molta il·lusió.
Els tretze anys vaig passar a l’escola de Palamós, les Germanes Carmelites, també ho recordo amb molta il·lusió, l’escola era al costat de l’església de Santa Maria del Mar, les germanes em van ensenyar els valors que sempre m’acompanyen i que
encara valoro molt. Moltes gràcies a totes per tantes coses apreses. Estic molt agraïda per deixar-nos explicar una petita part de la nostra infància que comença a ser ja una mica llunyana.”
L’Àngela Aguilera Gàlvez amb l’uniforme Vedruna
L’Ascensión Margalef és l’àvia d’en Josep i en Joan Domingo.
“Quan jo anava a l’escola pagava la mensualitat amb el peix que portava el meu pare. Era l’any 47. A l’escola hi havia la Germa-na Josefa, la Germana Rosa que era dels petits, la Germana Pa-trocini, que era la que planxava, la Germana Margarita que feia les labors; la Germana Josefina Carceller i la Germana Merce-des eren les que ens ensenyaven. Tinc molt bons records de tot el col·legi i de les companyes que encara són amigues. Estic molt contenta que els meus néts vagin a la mateixa escola que jo anava.”
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
12
! La Maria Paz Margalef a la “Vila”
L’Ana Maria Moreno López va anar a l’escola a Almeria
Femmemòria
Fent fila al pati
En Víctor Ros a Can Rovira
Jardí i galeria de l’antic col·legi Vedruna (abans de 1953)
Missa al pati en la festivitat de Sta. Joaquima, l’any 1976
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
13
Isabel Marqués al Nostra Senyora del Carme de Calonge
Construcció del col·legi a l’any 1968 (2a. planta)En Jordi Pujadas
L’avi Pere
El carrer Xaloc vist des de l’escola a l’any 1968
El menjador de l’escola
Missa al pati en la festivitat de Sta. Joaquima, l’any 1976
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
14
En Josep Cordomí Molla, avi de la Gemma i l’Aina Oliu, és cone-gut a Palamós perquè és molt aficionat a les sardanes i es veu que quan era jove jugava molt bé a futbol. Va anar a les escoles nacio-nals, “La Vila”, que duen el nom oficial de Ruiz Giménez, minis-tre d’Educació de l’època que estiuejava a Sant Antoni. Al pati de l’escola encara hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil que es veu que van col·laborar a construir els propis mestres del centre.
“Això em va passar quan tenia més o menys 10 anys. A l’estiu els meus pares em feien anar a repàs per millorar les notes. Un dia, abans de començar la classe, amb uns quants amics vam entrar a l’hort d’una senyora que tenia unes peres molt bones. En realitat, no anàvem a robar. Simplement, com que a casa no sempre les podíem comprar, era per menjar postres. En arribar el mestre, li vàrem de-manar si les podíem posar en fresc, que eren de l’hort de la meva tia i, com que estaven al sol, fresques serien més bones. El mestre, sense sospi-tar res de res, ens va dir que sí. A mitja classe vàrem descansar uns minuts i amb el professor vàrem menjar-nos les peres, que per cert estaven boníssi-mes. Just en aquell moment va entrar la mestressa de l’hort molt enfadada i li va dir al mestre que aquelles peres eren seves, i que nosaltres les hi havíem
agafat. El mestre es va empipar amb nosal-tres i va prometre a la senyora que ens posa-ria un càstig exemplar. Evidentment ho va fer i, almenys jo, vaig perdre les ganes de tornar-ho a fer.
Un altra anècdota em va passar a les escoles nacionals de Palamós. A la “vila” tots els dijous ens donaven
classe de música. Havíem d’anar al Departament de les noies a cantar. Ens situaven en files de quatre. Els més alts al darrera i anar baixant per estatura. Com que jo no era gaire alt vaig quedar situat al davant de tot. El noi del darrera de la meva fila em va donar una empenta i vaig anar a parar al mig de la classe. El professor de música no em va voler escoltar, no va fer cas de les meves justificacions i em va castigar, però no un càstig qualsevol, no. Em va fer agenollar al mig de tothom, amb els braços oberts i amb un llibre a cada mà. Va ser espantós perquè totes les noies es burlaven de mi. Va ser massa per a mi, i la meva reacció va ser fugir de la classe i córrer cap a casa meva. Quan els meus pares varen saber el que havia passat, curiosament no em van castigar. De totes maneres vaig prometre que no ho faria mai més.”
La Mercè Brull va néixer a l’Ametlla de Mar. És doncs, com molta gent que va venir llavors, “calera”.
“Els meus records del col·legi no són molt agradables. Recordo principalment que ens obligaven a parlar en castellà i, sempre abans d’entrar a classe, amb la mà aixecada, ens feien cantar el “Cara al Sol”. Tot i que a mi, suposo que degut a l’edat, la cançó no em molestava. El que sí em molestava era no poder jugar amb els nens ja que ens tenien en patis separats, i més d’una vegada m’havien castigat per creuar la ratlla prohibida.”
La Júlia Duran i Ramos, àvia d’en Marc Pretel i Ros, fou alumne de l’escola Ntra. Sra. Del Carme de Ca-longe. Una escola molt petita, rural, ubicada al bell mig del poble, a l’actual carrer Major. Van tancar a l’any 1979.
“Recordo d’una manera especial el trac-te d’afecte i carinyo que vaig rebre per totes les germanes quan el meu pare va caure molt malalt. Em van tractar com una filla, em portaven a tot arreu i em van cuidar molt bé. Va ser un moment de la meva vida que no oblidaré mai.”
La Leonor Ors Palomares als dotze anys
La Mercè Brull
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
15
Cal aprofitar lesoportunitats,
d’avui en dia, perquè aixòés un gran
tresor
La Consol Carmona i Espino és una recordada mestre jubilada de l’esco-la. Hi té uns quants néts, encara.
“En la dècada dels cinquanta a l’escola ens donaven llet en pols cada matí. Nosaltres havíem de portar el got o la tassa per prendre-la. A mi no m’agra-da aquella llet, estava molt dolenta. La senyoreta Pi ens posava la llet en pols a la tassa i nosaltres hi havia d’afegir l’aigua. Cada dia jo posava la llet en pols americana a la cartera que era de cartró per no beure-me-la. Un dia vaig deixar la cartera al pati i va ploure molt. La senyoreta Jacinta Pi em va enviar a buscar-la i quan vaig arribar a la classe tot estava fet una pasta. Em van castigar, és clar.”
La Rosa Maria Llambrich i Benaiges és l’àvia de la Janna Puig i Pujades.
“Tinc bons records de quan vaig anar a l’escola. Vivia a la plaça de Sant Joan i hi anava caminant amb la meva germana petita, totes dues soles. Eren altres temps i no hi havia tant de trànsit. Recordo que quan acabàvem la llibreta l’havíem d’esborrar i fer-ho tantes vegades com calia. Com que no vaig tenir gaires llibres, m’agradava molt mirar els que va tenir la meva filla quan va anar ella a l’escola, i sempre li insistia que calia tenir-ne molta cura. Em sobta que hi hagi llibres que no s’utilitzen i que s’hagin de renovar cada any. Quan jo era petita hi havia un “sobre aprofitament” del material, i ara no s’amortitza suficientment. Penso que caldria trobar un terme mig i per això m’agrada el projecte que heu iniciat a l’escola sobre la reutilització dels llibres. És genial. És un punt de valor afegit. Abans no teníem problemes d’esquena per haver de carregar motxilles plenes de llibres amb sobrepès.
El que vaig aprendre millor és a resar i a brodar. Si els pares tenien prou poder adquisitiu podies anar també a classes de repàs on s’hi incidia en càlcul i
gramàtica, però jo no vaig poder anar-hi. Quan vaig fer 14 anys, ... cap a treballar, tot i que m’hagués agradat molt seguir estudiant. Abans no hi havia tantes facilitats. Cal aprofitar les oportunitats d’avui en dia, perquè això és un gran tresor.”
Quan acabàvem la llibreta l’havíem d’esborrar i fer-ho tantes vegades com calia.
La Mercè Anglada
Les germanes Llambrich Benaiges amb l’uniforme escolar
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
16
La Rosa Soler i Puig, àvia de la Gemma i la Laura Ribas, ens explica una tendra història de l’escola de Sant Antoni.
“Avui, com altres vegades, les meves nétes m’escolten embadalides men-tre els explico anècdotes de la meva infància a l’escola.
He de recular fins molt enrere, però aquells anys encara els tinc molt presents a la memòria. Ho revisc amb una gran tendresa: les meves amigues i aquella vella escola de poble.
El col·legi era una casa modesta de dues plantes al carrer del Mar de Sant Antoni. Tenia poca llum. Per escal-far-nos hi havia una estufa de llenya. Recordo un hivern que la temperatura va baixar fins a setze graus sota zero. Les onades es gelaven al trencar amb les roques i formaven estalactites. Tot i la fred, algunes vam anar a col·legi. No es podia fer classe i la senyoreta ens va dur a casa seva que era més confortable.
Portàvem una cartera amb un lla-pis, una goma i colors. No hi havia bolígrafs. Fèiem servir un tinter que
era al mig del pupitre. Tampoc teníem pati. L’esbarjo era al carrer del davant del Mar i a la platja. Em feien tanta il·lusió els jocs i les casetes a la sorra!
L’any 1956, amb el ministre d’educació Sr. Ruíz Giménez, es van fer construir uns bons col·legis per un poble tan petit com era Sant Antoni. L’enyora-ment per la meva primera escola no se m’ha esborrat mai. Tampoc el dolç record per a la senyoreta Numància, a qui sempre he dut al cor.
La Lluïsa Garcia i Català va anar a La Vila entre els anys 45 i 49.
“Jo anava al col·legi de la Vila i cada dimecres a la tarda tenia un professor de cant que es deia Sr. Ramón Casas. Totes les cançons eren en castellà, però un dia, vàrem començar a cantar “rossinyol si vas a França, rossinyol...”. Ell ens deia que s’havia de cantar suau, molt suau, sense alçar la veu. I nosaltres
pensàvem: per què quan cantem aquesta cançó ha de ser tan baix? Amb el pas del temps ho vam en-tendre. Tot era perquè l’home tenia prohibit cantar en català! Al senyor que manava a Espanya això no li agradava.”
Maria Àngels Lafarga amb unes companyes de classe
La Rosa Soler, a la classe de geografia
He de recular fins molt enrere, però aquells anys encara els tinc molt presents a la memòria.
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
17
En Manel Sánchez i Pérez va morir l’any 2008. Nascut l’any 37, va anar a l’escola Pere Rosselló de Calonge, que llavors estava a la Plaça de la Con-còrdia. El seu nét/a parla en nom seu:
“L’avi va aprendre molt a l’escola. Va tenir un professor que es deia Sr. Fonalleres. La mama també el va tenir, però només un any, ja que era molt gran. Com us deia, a l’avi li agradava molt estudiar, però era la postguerra i passaven tanta gana que no tots els dies podien anar a col·legi. L’avi Manel sempre deia que estava molt orgullós d’haver anat a l’escola i que li hauria agradat estudiar molts anys més. L’estimaré sempre.”
La Roser Hernández i Vila va ser puericultora durant 30 anys. Tots la recordem del Parvulari “Montisbel”. Es veu que no li sortia gens bé portar el ritme correcte amb els pals de música.
“Em dic Roser. Sóc l’àvia d’en Guifré Pareras. Tinc tres filles i sis néts. Quan estic amb ells cantem i juguem i és en aquests moments que em vénen moments de la meva infantesa. Em trasllado al passat i penso en quan anava al col·legi públic de Palamós, el que abans en dèiem “La Vila”. En tinc records tristos i alegres. Tristos perquè ens feien aprendre en castellà i alegres perquè tenia professors molt
macos. De tots aquests records us explicaré un que des de molt petita el porto molt endins. Érem a la classe de músi-ca amb el Sr. Casas i cantàvem “la Moreneta”. Jo no sabia entonar gaire i vaig decidir col·locar-me al costat d’una companya meva que entonava molt bé, i així a veure si quan em tocava me’n sortia. Però en el moment clau les cames em van tremolar. Estava espantada i no em va sortir gens bé. Mirava al professor, mentre picava sobre la taula amb el pal de música, i la seva cara em posava encara més nerviosa del que estava. Quan vaig acabar se’m va escapar el pipí. El professor em va renyar molt i jo, apretant les cames, me’n vaig anar a seure al meu pupitre”.
La Júlia Duran Ramos amb el grup de classe de les Vedruna de Calonge
Era la postguerra,
i passaven tanta gana que no tots els dies
podien anar a col·legi
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
18
La Núria Plana i Freixes, que tenia una botiga de joguines al carrer Major, va anar a estudi a l’escola de Sant Joan que llavors era al bell mig de la carretera que mena cap a Palafru-gell. Compartia l’edifici amb l’Ajuntament del poble. L’any 1942 Sant Joan va annexionar-se a Palamós i, més tard, les escoles de Sant Joan van construir-se de nou al carrer de la Riera, amb el nom d’Escola Vila-romà.
“Era el temps de la postguerra. Anava a l’escola de Sant Joan de Palamós. Hi havia tres classes: la de les nenes petites, les mitjanes i les grans. I tres senyoretes. A cada classe es barre-
javen, però, nens i nenes de dos i tres anys. Fèiem diferents matèries i un cop a la setmana labors. Jugàvem a la carretera que servia de pati de l’escola, ja que a vegades no passava ni un sol cotxe en tot el dia. Els jocs, els tradicionals: corda, a cuit i a amagar, la xarranca, a pilota,...
Un dia sabia que venien a l’Ajuntament els de la “Fiscalia de Tasses” (ins-pectors que anaven per les botigues per controlar el pagament dels im-postos). Això em creava molta curiositat i vaig anar-hi amb una amiga. Amb l’emoció ens vam
distreure i es va fer tard. La porta de l’escola estava tancada. Les altres amigues, que eren dins la classe, ens van tirar els llibres per la finestra per poder-los tenir per l’endemà. Així els nostres pares no s’adonarien de que havíem fet “campana”.
La Pilar Sales i Paris, àvia de la Queralt i la Mar Brugat.
“Jo també vaig venir a l’escola Vedruna, abans de les germanes Carmelites, uns anys molt bons. Recordo el nom de gai-rebé totes les monges, tot i que sempre teníem més afecte per unes que per altres.
Les meves “batalletes” eren les obres de teatre que preparàvem per les Festes de Nadal “els Pastorets” i la Setmana Santa (La Passió). En aquesta última vaig fer el paper de Maria Magdalena el curs 53/54. Va ser molt divertit.”
En “Victoret” treballant a Can Rovira
Jugàvem a la carretera que servia de pati de l’escola, ja que a vegades no passava ni un sol cotxe en tot el dia.
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
19
En Jordi Pujades i Tossas va anar a l’escola de Sant Sadurní de l’Heura, a prop de La Bisbal, cap a Les Gavarres.
“Recordant els meus anys d’escolarització m’omplo de tristesa. Vaig ser un alumne de la postguerra en un petit poble rural, Sant Sadurní de l’Heura. Era un vailet força mogut i entremaliat, però a l’escola no em van ajudar gaire a millorar, ja que els mètodes que utilit-zaven no eren els adequats.
No vaig aprendre gaires coses, i als 14 anys ja vaig començar a treballar a jornada complerta. Per mi començar a treballar va ser una allibe-ració, ja que almenys vaig aprendre un ofici i ningú em picava ni em castigava.
Recordo que vaig aprendre a resar, ho fèiem uns quatre cops al dia i també a cantar el “Cara al sol”. Durant el mes de maig ens obligaven a anar a missa cada dia.
Gaudia molt a l’hora de pati jugant amb els meus amics a futbol, però la meitat del curs es-tava castigat i m’havia de quedar a classe, ja que si no anaves a missa el diumenge no tenies dret
a jugar a l’hora del pati.
Em van picar, i fins i tot em van arribar a fer sang a les puntes dels dits a cops de regla, ja que el professor ens deia que quan sortia sang les coses s’aprenien i no s’oblidaven.
M’omple de satisfacció saber que la meva filla i els meus néts han gaudit d’una educació molt diferent a la meva, en la qual hi ha un alt grau de formació de l’equip docent, i els contin-guts educatius són lúdics i alhora formatius.”
En Tomàs Lerena Pintor amb les seves germanes Antònia i Mari
La Mariana Martínez Ruiz és l’àvia de l’Adrià i la Clara Riaza, i va venir de França.
“A l’any 1942 la meva àvia va venir a viure a Espanya. Es va trobar un país on manava un dictador. Va anar a “la Escuela Nacional”, ara “Ruíz Giménez”. Havien de saludar la bandera i cridar “arriba Espa-nya”. Després pregaven, feien deures, i a la tarda labors. El dissabte anaven a resar el rosari. Per veure el nivell que tenia li van fer fer una multiplicació. La va fer bé però no la van deixar pas-sar de curs perquè en comptes de “tres por uno” deia “trois fois un”. Les nenes catalanes li deien si era capaç de dir “setze jutges d’un jutjat” i l`àvia els hi deia: tu ja saps dir “dieciséis”? La meva àvia encara ara té molt bona memòria i està escrivint el llibre de la seva vida.
Glòria Llavero, Rosa Ma. Acosta, la Neus Comas i l’Elena Bouisson d’excursió al “Monasterio de Piedra”
Em satisfà saber que la meva filla i els meus néts han gaudit d’una educació molt diferent a la meva.
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
20
L’Enriqueta Figueres i Brull té més de vuitanta anys. Va començar a l’escola de les Germanes Carmelites a finals del 39. Primer amb la seva germana Maria, tres anys més tard també s’hi va incorporar el seu germà Antoni. Han passat per l’escola el seu nét, Eduard Padrosa, i la seva germana Anna. Actualment hi té més nétes, la Mireia Massaguer i la seva germana Anna.
“Vaig entrar a l’escola durant la Guerra civil. L’any 40 hi vaig fer la primera comunió juntament amb molts amics i amigues. Als 14 anys em van fer plegar per anar a cosir i brodar, que era el que llavors volien els pares per a les seves filles. No tinc cap mal record de l’escola, tot el contrari; si pogués hi tornaria. Un dia, jugant al pati, em vaig fer un trenc al cap que encara conservo; però recordo un dia que quan s’acostava l’hora de sortir per anar a dinar, jo estava concentrada en el fet de que els pares m’havien ensenyat a parar la taula cada dia. Devia tenir molta gana perquè no vaig atendre com explicava la lliçó la
Germana Mercedes. Ella se’n va adonar i em va dir:”- Figueras, què he dit?” Jo vaig aixecar-me i vaig contestar tota conven-çuda: “- Germana, culleres o forquilles?”. Em va renyar, però després ens vam fer un tip de riure amb tota la classe.”
En Pere Plaja, avi de la Raquel Plaja, és de Palafrugell però va anar a l’escola pública de La Bisbal. Molt vinculat de sempre al món del futbol, no sabíem que també cantava quan era un marrec!
“Quan anava a col·legi, dedi-càvem els dissabtes al matí a fer una classe de cant. Hi havia un company molt còmic i molt bromista, el cognom del qual era Perals, però nosaltres li dèiem “el Pardal”. Per això, quan el direc-tor de la classe de cant ens volia ensenyar una cançó, la lletra de la qual començava amb l’estrofa: “El pardal quan s’aixecava, feia remor, per veure si el sentiria el seu amor”, nosaltres comen-çàvem a riure i miràvem a en Perals, que ja començava amb les seves pallassades. No vam poder mai acabar la cançó!”
L´Óscar Oliu i Ragel va anar a l’acadè-mia del Sr. Rovira, un altre referent en l’àmbit escolar palamosí.
“Jo tenia entre 7 o 8 anys, era temps de raccionament, temps de poc menjar. Un nen del col·legi Rovira a l’hora de l’esbar-jo va treure d’un tros de paper una petita llesca de pa blanc, per menjar-se’l. Tots els nens el varen envoltar i algú es va menjar el pa del nen. El mestre va pre-guntar qui havia agafat el pa. No va sortir ningú i el mestre va avisar als pares del nen que el pa blanc se’l mengés a casa seva. La majoria menjàvem pa negre.”
Fermí Ros amb el seu grup de La Salle
La Júlia Duran Ramos
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
21
La Josefa Planelles Pérez ens n’explica una de l’altra punta de la península. La seva escola era “La Inmacula-da” a Algesires (Cadis)
“Qui m’ho havia de dir!!! Ara torno a fer “deures” amb els meus néts; però així són les coses i així ho faré. Només pre-go que em disculpeu per les faltes d’ortografia que pugui fer, però he après a escriure en català més tard que els nens i nenes d’ara. Bé, aquí us detallo una “petita anècdota”.
Igual que els meus néts, jo també vaig anar a un col·legi de “monges” però, en aquells temps, anaven molt tapades. Això em va generar una incògnita: -Tenen cabells les monges com nosaltres???. Per tal de solucionar el “misteri”, juntament amb una gran amiga meva, vàrem pensar un pla per esbrinar-ho: Ens podem colar a les habitacions de les monges quan es treguin la roba i així veurem si són iguals que nosaltres” Dit i fet!!!
I un dia a l’hora del pati ens vàrem “colar” a les habitacions i sí, vàrem trobar una monja que s’havia tret la còfia i SOR-PRESA, tenia cabells com nosaltres!!! Això em va fer veure que encara que jo les veia diferents, no deixaven de ser persones iguals que jo. Sort que no ens van enganxar....!!!!”
El Sr. Rovira amb els seus alumnes
José Mejías Benítez va anar a l’escola de l’ajuntament del seu poble
I per acabar, la història de la Glòria Esteba Pruneda que ens recorda que, a principis dels anys 50, la gent deia que “anava a estudi” i no “a col·legi”, com diem ara, i que, en una petita escola de l’Empordà, passaven coses com aquesta...
“Anava a l’escola de Regencós, una esco-la on hi havia dues classes, una de nens i una de nenes.
A la meva classe érem només 8 de ne-nes, d’edats diferents. A l’hivern teníem una estufa de llenya per escalfar-nos. Hi posaven “tacos” que eren uns talls de llenya petits. Quan arribàvem amb les mans ben fredes, la senyoreta Mont-serrat, l’única senyoreta que vaig tenir mentre vaig anar a l’escola, fins als 14 anys, ens feia posar les mans dins una olla d’aigua calenta que tenia sempre a sobre l’estufa i al voltant de l’estufa hi estàvem totes assegudes fent una rotlla-na, era el nostre sistema de calefacció, molt diferent del d’ara. Recordo que hi havia passat molta fred.”
Qui m’ho havia de dir!!!
Ara torno a fer “deures”amb els meus néts
cala
ixde
sast
rede
sem
bre’
12
22
No perdis els teus recordsEscriu-los aquí i explica’ls-hi als teus…
