ave · 034-125120-el bar de lave.indd 8 01/12/16 17:28. 9 entelades, tenia un posat de monja...

663

Va

len

tí

Pu

ig

El

ba

r d

e l’

AV

E

Gran observador social i escriptor brillant i mordaç, Valentí Puig és l’home idoni per fer aquest retrat de la societat cata-lana i espanyola d’avui. Amb el pretext d’un casament que posa en contacte una família que ha perdut el patrimoni en un plet familiar i una dinastia mallorquina enriquida amb el contraban i propietària d’un imperi financer, El bar de l’AVE presenta assessors financers, periodistes sense escrúpols, ins-pectores d’Hisenda, monges, cuiners innovadors i polítics antisistema a cavall de Barcelona, Madrid i Mallorca. Som a l’any 2015, temps de canvis socials i polítics, inflamacions independentistes i oportunitats postcrisi. Estil, lucidesa i humor en el millor Valentí Puig.

Valentí Puig (Palma, 1949) es va donar a conèixer com a pro-sista amb Bosc endins (1982) i com a narrador amb Dones que fumen (1983). Amb més de trenta llibres publicats, la seva obra literària abraça pràcticament tots els gèneres, de la poesia a la novel·la, passant per l’assaig periodístic i literari. Ha reunit la nar-rativa breu a Tot contat (2012). De la seva obra novel·lística des-taquem Primera fuga (1997), La gran rutina (premi Sant Joan 2007), Barcelona cau (2012) i La vida és estranya (2014). L’últim volum del seu dietari és Dones que dormen (2015).

SEGELLCOL·LECCIÓ

ProaA tot vent

FORMAT TD cartonétripa 130 x 205

CORRECCIÓ: PRIMERES

DISSENY JÚLIA 01/12/16

REALITZACIÓ

EDICIÓ

CORRECCIÓ: SEGONES

DISSENY ÚLIA 05/12/16

REALITZACIÓ

CARACTERÍSTIQUES

IMPRESSIÓ 5/0 CMYK + Pantone 158 C

PLASTIFICAT mat

UVI SI

FAIXA (2/0 negre i Pantone 158 C)

INSTRUCCIONS ESPECIALS

135 mm25 mm135 mm

TB

211

mm

10173520www.proa.cat

Facebook.com/edicions.proa

@Ed_proa

Valentí Puig El bar de l’AVE

Valentí Puig

El bar de l’AVE

034-125120-EL BAR DE LAVE.indd 5 01/12/16 17:28

ProaA Tot Vent

Primera edició: gener del 2017

© 2017 Valentí Puig

Disseny de la coberta: Planeta Art & DissenyFotografia de la coberta: © Lyn Randle / Trevillion Images

Drets exclusius d’aquesta edició:Raval Edicions SLU, ProaDiagonal, 662-66408034 Barcelonawww.proa.cat

ISBN: 978-84-7588-652-7Dipòsit legal: B. 25.570-2016Composició: Víctor Igual, SLImpressió: Liberduplex

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, wwww.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.


7

La tia Adela es posà a cantar com un puput. TeniaNèstor agafat pel braç. «Up-up-up.» Reia. «Això era elpuput.» Repetia: «Up-up-up». Era com si la cançó delpuput fos el fil per on la vida de la tia àvia Adela s’en-lairava com un estel amb cua de paper de seda. «Up-up-up», cantava la tia Adela. «Up-up-up.» «Ja no re-cordeu com canta el puput. Up-up-up.» Deslligada del’atmosfera i del temps reals, un gir ancestral de lamemòria de la vella Adela la retornava al cant del pu-put que havia sentit en els anys adolescents, en l’edènde la infància. I tota ella, estirada a casa al llit hospita-lari —baranes i carro elevador—, amb el cos esquifitgairebé immòbil, evocava de sobte el quefer tan dei-xondit del puput entre el brancam dels arbres frui-tals, amb la cresta emplomallada, i el vol que és comun errar volàtil d’hemisferi en hemisferi. «Up-up-up.»

A Pedralbes, la torre de la tia àvia Adela manteniala pàtina fulgent de la prosperitat antiga, tota àmplia icòmoda, a diferència d’aquelles fortunes que semblaque visquin en una botiga d’antiquari. Ella per forças’estava en una cambra desemparada i asèptica, una


8

espècie de cambra per interrogar presoners de guerra,un llit articulat, les cortines corregudes, l’oxigen, elbip-bip verd de la pantalla que controla els batecs delcor, i Anna Maria, germana de Nèstor —la més man-cada de caràcter de les cinc germanes—, soltera i agra,fent de majordoma abnegada de les infermeres detorn que Adela maltractava. La tia Adela era un cosatrofiat per l’artritis omnívora, però, sobretot, per ladensa vellesa. Pell i ossos, però a la vegada una presèn-cia neta, clara, i una mirada més enllà de la mirada.Havia estat una dona d’intenses seduccions. Seguiaagafant Nèstor pel braç. Qui sap si el reconeixia. Pot-ser només reconeixia, en un racó de la futura eterni-tat, el cant del puput.

Sense abaixar la veu, Anna Maria, adusta, li deia aNèstor: «Ens ha fet la vida impossible a tots». Nèstorsabia que aquell «tots» volia dir ella. Anna Maria ge-megava i resava, i a la vegada, des de feia molt detemps, esperava heretar de la tia àvia Adela i comen-çar una nova vida. Nèstor també creia que era l’hereuúnic de la tia Adela. Ambdós sabien que la vella soliacanviar el testament cada quinze dies. Nèstor sospita-va que la seva germana no hauria pogut fer res més enla seva vida que cuidar aquella mòmia artrítica quecantava «up-up-up» i li feia la vida impossible. «Up-up-up.» Diuen que els puputs tenen una memòriameravellosa. Aquella germana de Nèstor, tan soferta,sovint semblava més vella que la tia Adela, molt mésmarcida i agra. Duia ulleres bifocals, sempre una mica


9

entelades, tenia un posat de monja exclaustrada is’entretenia, a la capçalera de la tia, seguint pel mòbilels circuits digitals dels integristes catòlics, els tuits decapellans preconciliars ja jubilats, que feien ús depseudònims en llatí per imprecar de forma esbiaixadacontra les innovacions expressives del papa Francesc.

«Up-up-up», cantava la tia Adela. Nèstor s’haviaconfigurat un caràcter tan desinteressat que —pensa-va— podia aspirar a ser l’hereu de la tia àvia Adelasense assemblar-se gens a la germana que passava elrosari. Tenia raons per deduir que era el predilecte dela tia Adela. Això li permetia anar a la torre de Pedral-bes i no malmenar la germana, que es feia la sacrifica-da per deure quan en realitat ho era per interès. Quès’imaginava que en faria, Anna Maria, dels diners dela tia, quan sortís un bon dia del despatx del notariamb una fortuna tota per a ella? Talment com haviaviscut la vetusta Adela, potser creia tenir dret també auna vida seductora, fer la volta al món una vegada iuna altra, circular amb cotxes esportius, guanyar tro-feus de tennis, tenir amants terrassencs reis del tèxtil,casar-se els cops que volgués i ser una veterana delgintònic. Tres vegades vídua, i cada vegada més ricaper acumulació d’herències. «Up-up-up. És que norecordes com canta el puput?» Al final, només queda-ria un puput cantant entre els arbres.

Quan Nèstor anava cap a la casa de la tia Adela, totjust havia parat de ploure, i la pluja havia deixat unabrillantor geòrgica al trespol de les voreres i a les tan-


10

ques vegetals. Aquella tarda madura i humida, unallum molsosa esbiaixava les masses d’arbres de Pe-dralbes endinsant-se en l’espai de la societat benestantque no admet més intrusos. Pels carrers alts del barrinomés passaven algunes assistentes de somriure filipí,amb un anorac lluent, botes i guants, com si tornessind’alguna fase de nuviatge lícit. Era la vella tarda que esdeixava estar entre els braços d’un amant expert. Nès-tor va pensar que en ple any 2015, entre totes aquellestorres amb buguenvíl·lees i desmais, les derivacions dela crisi del 2008 ja no obligaven a penjar cap cartelld’«en venda». Existia un més enllà que no era estricta-ment replegar-se en paradisos fiscals o túnels d’engi-nyeria financera, sinó el mur impalpable de qui témolt, tant que pot asseure’s a primera fila i veure comcaravanes completes de camells passen per l’ull del’agulla. Claredat molsosa llenegant dolçament fins alcrepuscle. Calma obtinguda a preu d’or. Entre xiprersi petites fagedes, riquesa de sempre i patrimoni parve-nu que afegeix partícules als seus llinatges fent riureuns veïns emparentats amb uns grans d’Espanya.Quan havia entrat a la torre de la tia Adela, deixà en-rere l’últim instant lluent de la tarda.

Anys abans, la tia li havia dit: «Recorda, no vagismai a dormir amb ira o còlera». Tenim entès que,quan ara es desvetlla de matinada, sent veus de gene-racions remotes, passes entre la boira dels boscos, eltragí dels ports, i es torna a adormir amb un somniimmerescut, ho sap, perquè tot un passat erroni la re-


11

clama. Fa molts anys, entre viatge i viatge, entre mariti marit, entre amant i amant, la tia Adela, una entu-siasta d’empaperar la casa amb estampats de flors iformes heràldiques, podia quedar-se capficada mi-rant la paret. La família sabia que en aquells momentssolia fer balanç dels quadres, les antiguitats i els bibe-lots que tenia a casa, com una garsa. Amuntegavapossessions, la majoria valuoses i belles. Però era l’hi-vern de l’any 2015 i, dins aquella gran torre estibada debelleses col·leccionades amb delicadesa, només li que-dava el territori d’una cambra esterilitzada i clínica.

Aquell hivern, tot de dies grisos deturarien l’em-penta del temps que pretén fer de llançadora i que téun abans i un després, però no un ara. És com unamelodia anònima que es fa ressò de si mateixa i arribaa ser, bé que en una clara immobilitat, com un frag-ment simfònic —diguem-ne— congelat. Eren diesper imaginar-te que pots sentir l’herba com creix oguaitar d’esma per la finestra i veure la grisor que totho domina, el cos, l’esperit, les coses inanimades. Mésenllà es pot sentir el fragor d’una ciutat de forma ex-traviada, i que per això pretén ser qualsevol cosa, Ba-bilònia, Sodoma o Gomorra, i, sobretot, cosmopolita,intranscendent, descreguda. És la Barcelona que creuser una nova metròpoli alexandrina. Com els espor-tistes tenen lesions musculars, Barcelona té lesionsnarcisistes.


12

Nèstor, cinquanta-cinc anys, de la família Grau, filldel Professor i de Matilde Sedano, germà de Neus,Fina, Cinta, Fàtima i Anna Maria, marit d’AnitaOchogavía i assessor financer més aviat gandul, decamí cap a casa segueix l’itinerari de carrers que,de forma callada en contrast amb la ciutat estrident,van de Pedralbes a l’avinguda Tibidabo. Quan cau lafosca hivernal sobre Barcelona, alguna vegada és comun paisatge del perdó. Avinguda Tibidabo amunt pas-sa la moto d’un repartidor de pizzes que canta òpera.Nèstor tomba a la dreta i agafa el carrer Caracal·la, onhi ha l’Acadèmia Harmònium, casa seva, entre l’avin-guda i el carrer Lleó XIII. Tot just entrar al carrerCaracal·la, Nèstor, des de lluny, veu venir per la vorerael seu veí, que agafa com pot les corretges dels gossosde la seva dona o exdona. Quan els gossos volen cór-rer, sembla que perdi l’equilibri i busca el contrapèsde l’altre braç, com un funàmbul a la corda fluixa. ÉsRuta, com li deien als jesuïtes de Casp. Passaren doscursos asseguts al mateix pupitre. Ruta era l’alumneideal, constant, disciplinat, competitiu. Sempre deiaque tenia decidida la «ruta» de la seva vida. Nèstor ésintel·ligent, però no competitiu. Als jesuïtes, va prote-gir-lo la seva capacitat innata d’assimilar coneixe-ments, tot i que en el fons —i això incomodava algunsprofessors— amb un aprovat en tenia prou, i nol’afectava que les qualificacions fossin llegides en pú-blic a fi d’afavorir l’emulació. Així passaren els seusanys de batxillerat i de preuniversitari. També el sal-


13

vava ser un dels millors de l’equip d’hoquei. Més cap-ficat en allò que ell considerava la ruïna d’Espanya, elProfessor —el seu pare— es desentenia dels estudis deNèstor, tot i que li recordava el deure de ser servidorde l’Estat. Els alumnes feien conciliàbul al pati de tres-pol humit, sovint empolsat de serradís. Parlaven moltdel tema tan tabú del sexe. Després pujaven les esca-les del col·legi en filera, de dos en dos, i els dies passa-ven amb lentitud. Eren dies avorrits. El mètode jesuíticaviat podia decaure. Anys després, Nèstor no mantécap relació amb antics condeixebles. Potser és un homeper viure el present.

Quan amb la seva dona Anita s’instal·laren a la canto-nada Caracal·la-Lleó XIII, Ruta vivia al costat, però noels saludà mai. Tenia xofer. Era un triomfador hiper-bòlic, hereu d’una marca de ventiladors. És o era casatamb la filla gran d’una dinastia tèxtil arruïnada desd’abans de la guerra civil. És o era casat perquè desde fa mesos els veïns saben que ella ha fet Ruta fora decasa i s’ha apoderat legalment dels seus béns. El serveili posà les maletes a la porta. Alguns veïns fan córrerque ella se l’havia mirat quan pujava al taxi i li digué:«Bona ruta!». Des d’aleshores, a posta de sol, Ruta ar-riba des d’allà on ara visqui, truca a la porta de la sevaantiga casa i li donen els sis gossos de la dona a fi queels passegi. Vist que per força s’han de creuar, Nèstorja es disposa a mirar enlaire quan l’antic condeixeble


14

crida: «Grau!», fins i tot en un to joiós. Va amb el xan-dall dels passejadors de gossos, que l’estiren com sianés en un trineu. La ruta del trineu. Nèstor no potesquivar-lo.

Se saluden per primera vegada des que estudiavenals jesuïtes de Casp. Ruta diu que ara viu més tranquil.«Ella ho ha comprès. Jo necessitava un canvi. L’hiagraeixo.» Sembla que s’avergonyeix de tot, especial-ment de les coses de les quals no és culpable. Parla enun to molt baix, com si algú pogués sentir-lo i fer-lipagar un càstig. S’atura i recull amb guants de xarcuterles cagarades dels gossos. Les guarda en una bossa deplàstic reciclat. Els gossos ensumen els peus i les camesde Nèstor. Ruta s’acala i els passa la mà pel llom. «Nosón com persones: són persones!» Vet aquí un remakedel masoquisme filosòfic. Amb el cap baix, diu ques’ha mudat a la Vila Olímpica. «Veure el mar als ma-tins.» Sabem que té una habitació rellogada, a tercerafila, d’esquena al mar. Dels experts sastres de SantaEulàlia al xandall, tota la història d’una dominació.«Grau, no hi ha res més relaxant que passejar els gos-sos. He descobert tot un món.» Els gossos gemeguen.«Saps, necessitava un canvi i no ho veia. He deixatl’empresa en mans de la meva dona. És un sacrifici,però el fa per mi. Ara tinc una empresa petita. He re-començat la meva vida. Una secretària. Un ordinador.El mòbil. Em sento més lliure.» I els gossos l’estiren asacsades, lladren. «Ja veus, Grau, que he trobat la mevaruta. No m’he allunyat ni un metre del que havia pen-


15

sat. Tot és qüestió de tenir voluntat o no.» L’estira laimpacient patuleia dels gossos, malfiats entre ells, tar-dans o accelerats. Hi ha un chihuahua, un buldogfrancès de força agra, un gran danès, un dàlmata, elgolden retriever, un pug afectuós. Tots estiren el braçdel seu passejador de les tardes. Sabem que tenen unpedigrí del tot fals. Tesen i afluixen, es paren i pixen,seguits per aquell ésser humà expulsat del cràter feme-ní. És com si els gossos s’adonessin que li fan por. Icaguen a cada instant, de dos en dos. Ruta es posa elsguants, recull la merda i la posa a la bossa de plàstic.Ruta. Deu ser la humilitat del triomfador humiliat.«Les coses que fem per amor, Grau!» Ho diu com siningú no pogués saber que ell és la deixalla del desa-mor d’una dona que li ha expropiat tot el patrimoni.«Hem de descobrir les coses senzilles, amic Grau.» Elrisc de la falsa ruta són les coincidències que conside-rem atzar. Si pensem en l’univers, el planeta Terra noés gaire més que un segment menor de l’antena es-querra d’un pugó aturat per un instant en un pètal deflor fragant que tenim ubicat en un jardí extens, aramateix. És que les coincidències fan el bé? Vet aquí elsentreforcs de la ruta de Ruta. Una medusa que surasota l’aigua, les cendres que el vent s’enduu, la sumade tot, de Judes a Caín, dels enzims i els xips. I els gos-sos se l’emporten cap a l’avinguda Tibidabo. QuanNèstor passa per davant de la que fou casa de Ruta,surt el cotxe amb el xofer al volant i ella, sàdica i lletjacom un pecat, al seient del darrere, amb ulleres de sol.


16

En plena postcrisi, amb l’efecte antisistema expan-dint-se i l’independentisme apropant-se a la deliqües-cència dels fracassos polítics, tot era novetat, fins i totvells usos, incerteses i il·lusions perdudes, però elsefectes de la destrucció creativa guaitaven per lescantonades d’una ciutat resistent fins i tot a les sevespròpies disfuncions. Encara hi havia joves buscantfeines que ni de lluny arribaven als mil euros. Les do-nes exercien l’omnipotència sense desmerèixer cap deles circumstàncies que han decorat l’Arbre de la Cièn-cia. Els professors de filosofia regiraven calaixos pertrobar una nova ànima per al totalitarisme, i homesi dones s’injectaven reconstituents epidèrmics a la fa-tigada membrana de les arrugues facials. Prosseguia elfet consuetudinari de la lluita entre els àngels bons iels àngels malvats, però no quedava gaire clar qui eraqui. Era el bullici de tota una societat de triomfadorsde temporada, figures de l’atzar que lleneguen per lavida contemporània de primer amb un fulgor fàustic,i, després, de cop i volta, són una joguina trencada.Amb les potes trencades, el centaure jove reclama lamort.

Era una configuració psicològica tan eclèctica quesemblava predestinada a la confusió de cossos i àni-mes. Mobles d’Ikea, samarretes lletges i cares, xancle-tes, una certa incapacitat per relacionar-se amb elsaltres i el propòsit ferm de salvar la vida de tothom.Okupes al poder. Obres de teatre insignificants repre-sentades per amics de psique vulnerable i, sobretot, la


17

peculiar convicció que, mentre existeixi la propietat,la humanitat no serà lliure. No és una idea nova, peròen aquest cas va plena de tatuatges, poques lectures,molta addicció digital i un o altre virus elemental deviolència en nom de la justícia. Anar contra direccióamb la bicicleta i creure que la ciutat no pot ser nomésd’uns quants privilegiats.

Barcelona té una perspectiva per a cada època de lavida. De petit, Nèstor contemplà la ciutat per primeravegada des del Tibidabo, amb les germanes. D’estu-diant, pujava a la cafeteria del Corte Inglés de plaçaCatalunya després de passar per la secció de llibres re-baixats. Després, ja casat, abans de retirar-se a casa vasovint amb taxi a la plaça Doctor Andreu i fa un gin-tònic al Mirablau, una panoràmica superior de la ciu-tat cada vegada més acaparada per les càmeres delsmòbils dels turistes que pugen en el Tramvia Blau.És la Barcelona de la seva virtualitat d’home madur.Des d’allà veu una metròpoli que aviat serà un immensoceà de fosca esqueixada per espècies fosforescentsque tracen diagonals i quadrícules com si es tractés desotmetre una tenebra que també amenaça els esperits.Amb la caiguda de la fosca comença el xoc entre elsexèrcits de la nit, una col·lisió bel·licosa que de bensegur és indispensable per a la pròpia vida. Barcelonaha sobreviscut a tota casta de turbulències i avalots, derevoltes polítiques, de guerres civils, de caure i aixe-


18

car-se una vegada i una altra, perquè no és altre el des-tí de les ciutats que volen ser grans. La ciutat dels con-vents, de les setmanes tràgiques, dels regnats i lesrepúbliques, de la sàtira i el pesar, des de les destralsde pedrenyal fins als districtes digitals, dels prostíbulsals temples expiatoris, de la història que es debana imés d’una vegada ens sobta amb el bram d’una tem-pesta perfecta. La Barcelona indòcil a perpetuïtat, unmón d’emocions obscures. Formes gregàries, mime-tisme genètic, grafits sacrílegs juxtaposats als gransvitralls catedralicis, grans terrasses de cafè debolidesper l’arquitectura bancària. Ateneus anarquistes, resi-dències geriàtriques, esglésies tancades, emissores deràdio que donen una engruna d’amor als cors solitarismentre un geni de la informàtica mundial demana altaxista que el porti a un cau de dominàtrixs barceloni-nes. Nèstor ho sap: la temptació, tan fàcil com infan-til, és creure’s que des dels finestrals del Mirablau tensla ciutat als teus peus. Però la veritat és que Barcelonano està als peus de ningú, insurrecta sempre entre lanit i l’alba, quan els taxistes friquis van d’aquí d’allàamb passatgers desolats per la solitud que busquencinc minuts de dona, conductors d’ambulàncies quetransporten velles ferides de mort per un mal que noté nom. Barcelona no està als peus de ningú: tots es-tem als seus peus. I, a distàncies remotíssimes, un cos-mos reactiu belluga entre eclosions constants i el fla-meig de corones solars.


ave · 034-125120-el bar de lave.indd 8 01/12/16 17:28. 9 entelades, tenia un posat de monja...

Documents