Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Òrgan Central del PCC any xxvii / novembre 2010

Preu : 2 €

núm. 984 www.pcc.cat · www.avant.cat

El 28-N s’ha de barrarel pas a la dreta

Partit Catalunya Eleccions

Pàg. 5

JOAN JOSEP NUET La vaga ha estat un èxit, i ara què?

Pàg. 6

MERCÈ CIVITÉs necessari que l’esquerra continuï governant

Pàg. 7

Vota amb classe:les 30 prioritatsd’ICV-EUiA

L’avenç electoral d’ICV-EUiA és fonamental per dur una política d’esquerres a Catalunya

10 milions de vaguistes rebutgen les mesures antisocials de Zapatero

El president del govern central no es dona per assabentat i assegura que continuarà amb els retalls dels drets dels treballadors

2NOVEMBRE 2010

Direcció: Joan Samit. Edició: Juan Linares - Correccions: Mar Olivé - Consell de redacció: Rosa Bofill, Adelina Escandell, Juan Linares, Alba del Olmo, Joan Samit.Han col·laborat en aquest número: Antoni Barbarà Molina, Greogorio Belmonte, Mercè Civit, Joan Lou, Jordi Miralles, Joan Josep Nuet, Miguel Peláez, Miquel Àngel Sòria.

Foto portada: Óscar Martínez Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 318 45 50. a/e: avant@pcc.cat

La vaga general del 29-S va ser un èxit incontestable, per molt que els mitjans addictes al neoliberalisme (que són pràcticament tots els existents) s'entestin a negar la realitat. Ara s'imposa la continuïtat de la mobilització per altres

mitjans, sense que els sindicats hagin de descartar la possibilitat de fer més endavant altres vagues. L'exemple dels sindicats francesos i grecs hi és present.

De moment, d’aquí a no res ens esperen les eleccions autonòmiques catalanes en les que CiU, la dreta nacionalista que és el paradigma més complet del neoli-beralisme salvatge, confia a trencar l'hegemonia de l'esquerra en les dues últimes legislatures, comptant amb el suport del populisme feixistoide del PP català. Entre tots dos esperen aconseguir el triomf, encara que és difícil que Artur Mas arribi a un acord de govern conjunt amb l’Alicia Sánchez-Camacho per por que grinyolin alguns engranatges nacionalistes.

Per això els militants i simpatitzants del PCC i d'EUiA, en les pròximes setma-nes que queden de precampanya i campanya, han de donar un cop de mà i esforçar-se al màxim per dur a terme una gran precampanya i una gran campanya electorals. Sense oblidar que el maig del 2011 ens esperen les eleccions municipals.

Milions de ciutadans estan en situació desesperada

Només amb uns bons resultats de l'esquerra transformadora (ICV-EUiA) es po-drà posar fre a les dures condicions de vida que la crisi i les mesures del Govern de Rodríguez Zapatero han imposat a milions de ciutadans espanyols que estan en una situació desesperada. S'aconseguirà, a més, frenar un altre fenomen no menys preocupant: la desesperació d'aquests milions d'aturats és el brou de cultiu per tal que creixi el feixisme. Els milions de treballadors que la crisi ha llançat fora de l'Estat de benestar són la reserva més gran de carn de canó per engrossir les files del populisme del PPC. Vegeu el que està passant a Badalona, on Sánchez-Camacho i la seva punta de llança Xavier García Albiol han llançat una impresentable campanya contra els gitanos romanesos, identificant-los, sense proves i sense judicis, amb la delinqüència. D’això els retòrics del llenguatge polític en diuen "populisme" quan és, purament i senzillament, feixisme sense pal·liatius, la ideologia dominant al PP.

I no és només això: la dreta estatal i la nacionalista, amb el suport de la patronal i el mutisme beneplàcit del Govern del PSOE, han portat i continuen portant a terme una campanya de criminalització de les centrals sindicals. Volen anul·lar-les, com va fer la Margaret Thatcher amb les Trade Unions britàniques, perquè són les úniques organitzacions amb capacitat organitzativa i poder de convocatòria com per impedir desenvolupar les seves reaccionàries polítiques neoliberals. Per això la mobilització social que va suposar la vaga general ha de ser la palanca que aixequi la mobilització electoral, en la convicció que sense acció política no hi ha acció social.

L'esquerra transformadora representada per la coalició ICV-EUiA ha d'obtenir el 28-N un bon resultat electoral perquè es pugui assolir una nova majoria d'esquerres al Parlament, evitant que el tàndem reaccionari CiU-PP arrabassi a les classes po-pulars la victòria obtinguda a la vaga. Només amb la unitat de les esquerres es po-drà fer una política autènticament d'esquerres que combati la crisi en una direcció progressista.

La huelga general del 29-S fue un éxito incontestable, por mucho que los me-dios adictos al neoliberalismo (que son prácticamente todos los existentes) se empecinen en negar la realidad. Ahora se impone la continuidad de la movi-

lización por otros medios, sin que los sindicatos deban descartar la posibilidad de convocar más adelante otras huelgas. El ejemplo de los sindicatos franceses y griegos está ahí presente.

Por lo pronto, a la vuelta de la esquina nos esperan la elecciones autonómicas catalanas en las que CiU, la derecha nacionalista que es el paradigma más completo del neoliberalismo salvaje, confía en romper la hegemonía de la izquierda en las dos últimas legislaturas, contando con el apoyo del populismo fascistoide del PP cata-lán. Entre ambos esperan llevarse el gato al agua, aunque es difícil que Artur Mas llegue a un acuerdo de govern conjunto con Alicia Sánchez-Camacho por temor a que chirríen algunos engranajes nacionalistas.

Por eso los militantes y simpatizantes del PCC y de EUiA, en las próximas sema-nas que quedan de precampaña y campaña, deben arrimar el hombro y esforzarse al máximo para llevar a cabo una gran precampaña y una gran campaña electorales. Sin olvidar que en mayo del 2011 nos esperan las elecciones municipales.

Millones de ciudadanos están en situación desesperada

Sólo con unos buenos resultados de la izquierda transformadora (ICV-EUiA) se podrá poner freno a las duras condiciones de vida que la crisis y las medidas del Gobierno de Rodríguez Zapatero han impuesto a millones de ciudadanos españoles que están en una situación desesperada. Se logrará además, frenar otro fenómeno no menos preocupante: la desesperación de esos millones de parados es el caldo de cultivo para que crezca el fascismo. Los millones de trabajadores que la crisis ha arrojado fuera del Estado de bienestar son la mayor reserva de carne de cañón para engrosar las filas del populismo del PPC. Véase lo que está ocurriendo en Badalona, donde Sánchez-Camacho y su punta de lanza Xavier García Albiol han lanzado una impresentable campaña contra los gitanos rumanos, identificándolos, sin pruebas y sin juicios, con la delincuencia. A esto, los retóricos del lenguaje político le llaman “populismo” cuando es, pura y sencillamente, fascismo sin paliativos, la ideología dominante en el PP.

Y no es sólo eso: la derecha estatal y la nacionalista, con el apoyo de la patronal y el callado beneplácito del Gobierno del PSOE, han llevado y siguen llevando a cabo una campaña de criminalización de las centrales sindicales. Quieren anular-las, como hizo Margaret Thatcher con las Trade Unions británicas, porque son las únicas organizaciones con capacidad organizativa y poder de convocatoria como para impedirles desarrollar sus reaccionarias políticas neoliberales. Por eso la movi-lización social que supuso la huelga general debe ser la palanca que levante la movi-lización electoral, en la convicción de que sin acción política no hay acción social.

La izquierda transformadora encarnada por la coalición ICV-EUiA debe obtener el 28-N un buen resultado electoral para que se pueda alcanzar una nueva mayoría de izquierdas en el Parlament, evitando que el tándem reaccionario CiU-PP arreba-te a las clases populares la victoria obtenida en la huelga. Sólo con la unidad de las izquierdas se podrá hacer una política auténticamente de izquierdas que combata la crisis en una dirección progresista.

El 28-N s’ha de barrarel pas a la dreta

El 28-N hay que barrarle el paso a la derecha

EDITORIAL

NOVEMBRE 2010

A3EDITORIAL

L’FMI i l’enroc d’en Zapatero

El FMI y el enroquede Zapatero

El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no n’ha tingut prou amb la vaga general del 29-S i tretze són tretze: de moment no ha donat sen-yals de voler fer marxa enrere en cap de les seves mesures antisocials. A la vista

d’alguns detalls, algunes insinuacions, alguns gestos del president o del seu entorn, podria ser que cedís en alguns aspectes de la reforma de les pensions. Potser estaria disposat a concedir als sindicats la retirada del retard de l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys, que seria com la xocolata del lloro en un país on l'edat mitjana real de jubilació amb prou feines arriba als 63 anys gràcies, precisament, a la màniga ampla a concedir als empresaris un i un altre ERO (expedient de regulació d'ocupació) perquè facin fora treballadors i treballadores que en molts casos amb prou feines han fet els 50 o potser encara no hi han arribat (la Banca, sense anar més lluny).

Però els designis antisocials del Govern han trobat el seu còdol en la reunió de la Comissió del Pacte de Toledo, que està tractant precisament el tema de les pensions: allà, el PP i la resta de l'oposició es neguen a acceptar la congelació de les pensions decretada pel ZP. Naturalment que a la dreta, tant l'estatal com l'autonòmica, li importa un rave el futur dels pensionistes i jubilats. Per a ells, la negativa a consentir un disbarat com aquest és només qüestió d'oportunisme electoral. En el proper any i mig es presenten quatre comicis: les autonòmiques a Catalunya (el 28 de novem-bre), les municipals i autonòmiques (a la primavera) i, finalment, les legislatives el 2012. Perdre el vot de milions de jubilats és un mos difícil d'empassar, encara que tant el PP com CiU estiguin, en el seu fur intern, totalment d'acord amb la mesura. Però callen com morts, perquè del que es tracta és que la feina bruta la facin els socialistes. Aquests pagaran la festa electoral. I aquesta vegada, si no es produeix un fet insòlit, no serà una "dolça derrota", com va dir l’Alfonso Guerra quan el PSOE de Felipe González va perdre el poder enfront del PP de José María Aznar. Serà una derrota sense pal·liatius en tots els fronts.

Una intervenció sinistra

Un detall excepcionalment sinistre es va produir hores abans que es reunís la Comissió del Pacte de Toledo, amb la reforma de les pensions sobre la taula: El Fons Monetari Internacional (FMI) li va fer un taur al Rodríguez Zapatero anunciant urbi et orbi que gràcies a les mesures adoptades pel cap del Govern, Espanya, a partir del 2013, estaria en condicions de superar l'índex de creixement d'Alemanya i de França. Déu n’hi do.

L'FMI, que va ser incapaç de preveure la crisi en què està submergit el món i que mai no ha encertat en cap de les seves criminals intervencions en els països subdes-envolupats, es permet fer de pitonís en el cas d'Espanya. I precisament per lloar les mesures antisocials d’en Zapatero, que és exactament el que volien els mercats, és a dir els que van provocar el desastre. És clar que es tracta d'una descarada esbaldida a Rodríguez Zapatero perquè aquest pugui presentar-se davant l'oposició amb el suculent aval del guardià de les essències del capitalisme imperialista.

Amb aquest reforç absolutament interessat, Zapatero tindrà més motius per enrocar-se en les seves posicions, com si la vaga general no hagués existit, com si no haguessin parat 10 milions de treballadors i treballadores, com si les centrals sin-dicals s'haguessin dissolt. Per això els sindicats de classe no es poden aturar ara. La mobilització de la classe obrera, les classes mitjanes, els funcionaris i els jubilats (és a dir els damnificats per la política de Zapatero), és l'únic factor dissuasori per tal que aquest Govern faci un viratge en la seva reconversió dretana i posi la mirada sobre els qui el van dur al poder amb els seus vots. El pols ha de ser total fins a tòrcer els designis del Govern, perquè en Rodríguez Zapatero s'ha lliurat en cos i ànima als seus nous amics: els amos dels mercats.

Foto: Óscar Martínez

El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, no ha tenido bas-tante con la huelga general del 29-S y sigue en sus trece: de momento no ha dado señales de que vaya a hacer marcha atrás en ninguna de sus medidas

antisociales. A juzgar por algunos detalles, algunas insinuaciones, algunos gestos del presidente o de su entorno, podría ser que cediera en algunos aspectos de la refor-ma de las pensiones. Quizás estaría dispuesto a conceder a los sindicatos la retirada del retraso de la edad de jubilación de los 65 a los 67 años, que sería algo así como el chocolate del loro en un país en el que la edad media real de jubilación apenas alcanza los 63 años gracias, precisamente, a la manga ancha en conceder a los em-presarios un ERE (expediente de regulación de empleo) tras otro para que echen a la calle a trabajadores y trabajadoras que en muchos casos apenas han cumplido los 50 o todavía no han llegado a esa edad (la Banca, sin ir más lejos).

Pero los designios antisociales del Gobierno han encontrado su china en la re-unión de la Comisión del Pacto de Toledo, que está tratando precisamente el tema de las pensiones: allí, el PP y el resto de la oposición se niegan a aceptar la conge-lación de las pensiones decretada por ZP. Naturalmente que a la derecha, tanto la estatal como la autonómica, le trae sin cuidado el futuro de los pensionistas y jubilados. Para ellos, la negativa a consentir tamaño desaguisado es sólo cuestión de oportunismo electoral. En el próximo año y medio se presentan cuatro comicios: las autonómicas en Catalunya (el 28 de noviembre), las municipales y autonómicas (en la próxima primavera) y, finalmente, las legislativas en el 2012. Perder el voto de millones de jubilados es un bocado difícil de tragar, aunque tanto el PP como CiU estén, en su fuero interno, totalmente de acuerdo con la medida. Pero se callan como muertos, porque de lo que se trata es de que el trabajo sucio lo hagan los socialistas. Éstos pagarán el pato electoral. Y esta vez, si no se produce algo insólito, no será una “dulce derrota”, como dijo Alfonso Guerra cuando el PSOE de Felipe González perdió el poder frente al PP de José María Aznar. Será una derrota sin paliativos en todos los frentes.

Una intervención siniestra

Un detalle excepcionalmente siniestro se produjo horas antes de que se reuniera la Comisión del Pacto de Toledo, con la reforma de las pensiones sobre la mesa: El Fondo Monetario Internacional (FMI) le hizo un quite a Rodríguez Zapatero anun-ciando urbi et orbi que gracias a las medidas adoptadas por el jefe del Gobierno, España, a partir del 2013, estaría en condiciones de superar el índice de crecimiento de Alemania y de Francia. Casi nada.

El FMI, que fue incapaz de prever la crisis en la que está sumergido el mundo y que jamás ha acertado en ninguna de sus criminales intervenciones en los países subdesarrollados, se permite hacer de pitoniso en el caso de España. Y precisamente para alabar las medidas antisociales de Zapatero, que es exactamente lo que querían los mercados, es decir los que provocaron el desastre. Está claro que se trata de un descarado enjuague a Rodríguez Zapatero para que éste pueda presentarse ante la oposición con el suculento aval del guardián de las esencias del capitalismo impe-rialista.

Con ese refuerzo absolutamente interesado, Zapatero tendrá más motivos para enrocarse en sus posiciones, como si la huelga general no hubiera existido, como si no hubieran parado 10 millones de trabajadores y trabajadoras, como si las centra-les sindicales se hubieran disuelto. Por eso los sindicatos de clase no pueden parar ahora. La movilización de la clase obrera, las clases medias, los funcionarios y los jubilados (es decir los damnificados por la política de Zapatero) es el único factor disuasorio para que este Gobierno haga un viraje en su reconversión derechista y vuelva la mirada hacia quienes le auparon en el poder con sus votos. El pulso ha de ser total hasta doblegar los designios del Gobierno, porque Rodríguez Zapatero se ha entregado en cuerpo y alma a sus nuevos amigos: los dueños de los mercados.

4NOVEMBRE 2010

ESTAT ESPANYOL

La huelga del 29 de sep-tiembre de 2010 ha sido un éxito, tanto en la par-

ticipación de los trabajadores y las trabajadoras en los centros de trabajo como en las manifesta-ciones masivas realizadas en las cuatro circunscripciones catala-nas.

En ese sentido cabe saludar y felicitar a las direcciones de las organizaciones sindicales convo-cantes, a los delegados y delega-das tan denostados y bilipendia-dos en todo este proceso por la derecha política, económica y social y también por los voceros mediáticos de la misma.

También cabe saludar y fe-licitar a todos los militantes del partido y de EUiA que se han arremangado y han puesto su granito de arena para que la mo-vilización haya sido un éxito, y en nombre de todos ellos men-cionar a nuestros camaradas con representación parlamentaria que han estado a la altura de las cir-cunstancias: a Jordi Miralles, a Merce Civit y a Joan Josep Nuet como máximos representantes del partido y de la coalición en el Parlament de Catalunya y en el Senado.

Para que sea de conocimien-to público, sus salarios de ese día han solicitado al Parlament y al Senado su deducción y la entre-garán a una ONG. Así como los sindicalistas, que nuestro día de salario se entregará a la Fundació Pau i Solidaritat para un progra-ma específico.

Ni el principio ni el final de una etapa

La huelga general ni es el principio ni el final de ninguna etapa histórica de las luchas de los trabajadores y las trabajado-ras: es la respuesta que desde el mundo sindical se merecen las agresiones del Gobierno en tér-minos de recortar derechos y en contra de una política económica que no beneficia ni a los trabaja-dores ni a los ciudadanos.

Unas reformas que no van a crear empleo y que sólo dan más poder al empresario para precari-zar aún más el mercado de traba-jo y para que el sindicalismo de clase tenga más dificultades para organizar a los trabajadores y a las trabajadoras en el centro de trabajo.

El Gobierno, ante las agre-siones de los llamados mercados (entidades financieras, lobbys económicos, fondos de inver-sión, etc) sobre la deuda sobera-na española producida en el mes de mayo y que aún hoy sigue con tensiones, y siguiendo los dicta-dos del FMI, OCDEO, Banco Central Europeo y el Banco Cen-tral de España, claudica ante ellos y abraza las políticas económicas más neoliberales y conservadoras.

Es ese contexto en el que se producen las reformas tanto del decretazo, la reducción de los sa-larios a los funcionarios públicos, la reducción de las inversiones productivas, así como las refor-mas anunciadas en el sistema de pensiones y otras como el posible copago sanitario.

El ejecutor de las medidas

El Gobierno de Zapatero es el ejecutor de estas medidas y, por consiguiente, el máximo responsable, pero no ha estado sólo. La patronal representada por la CEOE es responsable ne-cesaria; no ha querido, por mo-tivos electorales, acordar ningún tipo de reforma con las centrales sindicales y el Gobierno; ha pa-ralizado durante meses el diálogo social esperando que la economía se hundiera cada día más con un presidente al frente de los em-presarios que es la imagen de los cavernícolas que los empresarios ponen al frente de su institución.

Y si la patronal es también responsable, ¿qué decir de la de-recha política? Tanto el Partido Popular, como Convèrgencia y Unió son los ideólogos de las reformas y, es más: si hubieran tenido mayoría parlamentaria, la reforma laboral aún hubiera sido más nefasta para los intereses de los trabajadores y las trabajadoras, véanse las enmiendas presentadas por sus grupos parlamentarios en la tramitación de la ley, tanto en el Senado como en el Congreso de los Diputados.

Por consiguiente los trabaja-dores y las trabajadoras, así como todos los ciudadanos, no nos po-demos dejar de engañar: los ver-daderos enemigos de clase son la derecha económica y la derecha política.

Ahora, tras el éxito de la huelga general y de las manifes-taciones, la pelota pasa al terreno del Gobierno y de la patronal. Deberemos tener paciencia. El Gobierno tiene que nombrar al nuevo ministro de Trabajo (el mi-nistro Corbacho vuelve al primer plano de la política catalana) y la

patronal anda liada en nombrar al sustituto del actual presidente, el impresentable Díaz Ferrán .

Cualquier cambio será el éxito de la huelga

Es indiscutible que cualquier cambio que se produzca en la ofensiva en contra de los intereses de los trabajadores y las trabaja-doras será el éxito de la huelga, pero no esperemos milagros. El sindicalismo tiene la obligación y el derecho de negociar las medi-das y nosotros el dar apoyo a su trabajo.

El suelo son el decreto y las medidas anunciadas en torno a la reforma de las pensiones; el te-cho sindical es anular el decreto y hacer unas reformas en el siste-ma de pensiones preservando los actuales derechos. Todo lo que se consiga en medio de esto será un éxito del sindicalismo y de la huelga general. Por ello hemos de ser muy mesurados en nuestras expectativas, ya que la correlación de fuerzas en el parlamento y en la sociedad no están a nuestro fa-vor. La derecha y el izquierdismo coincidirán en cuestionar el para qué la huelga general, y nosotros tendremos que combatir desde el punto de vista político toda esta nueva ofensiva que sin duda ven-drá en clave de impaciencia y en

clave de resultados.El ataque a las organizacio-

nes sindicales

Ha sido inadmisible el ataque que han sufrido las organizacio-nes sindicales, sus direcciones, sus delegados y delegadas y, en definitiva, todos sus afiliados y los trabajadores y las trabajadoras en general.

Cuestionar el trabajo que de-sarrollan las organizaciones sin-dicales en beneficio de sus repre-sentados y de los trabajadores es cuestionar parte de la democracia y de los derechos que tienen los trabajadores a elegir a sus repre-sentantes, derechos consagrados en la constitución.

Cuando se hace un discur-so demagógico sobre el derecho al trabajo para cuestionar en el fondo el derecho de huelga, pero no el derecho al trabajo con más de cuatro millones de parados y cuando un tercio de ellos no tie-nen ninguna ayuda del estado.

Cuando se criminaliza el de-recho de los piquetes a informar a los trabajadores y las trabajado-ras, también se está cuestionando una parte del sistema democráti-co.

Cuando, además, el poder económico hace inclinar la rodi-lla al poder político, se está cues-tionando la democracia.

Cuando el PP utiliza a la in-migranción con tintes xenófobos y electoralistas, también se está cuestionando la democracia.

Alejar a los trabajadores del sistema democrático

Todas estas actuaciones tie-nen un hilo conductor: alejar a los trabajadores y a las trabajado-ras del sistema democrático de la llamada desafección por las insti-tuciones y que engrosen las filas de la abstención política y social.

A los que practican, jalean y hacen apología de todas estas cuestiones hay que llamarles por su nombre: son ideológicamente fascistas, son las nuevas formas de fascismo del siglo XXI.

La lucha contra estas prácticas debe ser el eje que vertebre toda nuestra actuación política.

En este sentido, nuestro apo-yo incondicional a las organiza-ciones sindicales, en especial a CCOO y UGT. La unidad de acción sindical, la unidad de los trabajadores son clave funda-mental. Es más, creo que ha lle-gado el momento de reflexionar si hay que dar un paso más ade-lante en formas de sobrepasar la unidad de acción sindical y bus-car fórmulas para, en el futuro lo más inmediato posible, alcanzar la deseada por todos nosotros

Algunas reflexiones sobre la huelga del 29-S

____________________

MIGUEL PELÁEZ ____________________

estas actuaciones tienen un hilo conductor: alejar a los trabajadores y a las trabajadoras del sistema democrático

el sindicalismo sociopolitico ha adquirido nuevos compromisos con los trabajadores y las trabajadoras y con la sociedad

la huelga general es la respuesta que desde el mundo sindical se merecen las agresiones del gobierno

Fot

o: S

ònia

Muñ

oz

NOVEMBRE 2010

A5ESTAT ESPANYOL

unidad sindical.

Repensar la unidad de la izquierda

También hemos de repen-sar la unida de la izquierda. En esta etapa y con el panorama que tenemos por delante, don-de el enemigo es terriblemente fuerte y organizado, no basta, a mi modesto entender, la unidad electoral en la coalización ICV y EUiA. Debemos, estamos obli-gados a profundizar más allá del calendario electoral, más allá de las cuestiones identitarias.

La democracia, el llamado Es-tado del bienestar, la concepción de una Europa como una isla de derechos para los ciudadanos, es la que está en cuestión y es en esta Europa donde nos la jugamos, es donde la expresión de la lucha de clases requiere de nuevas fórmu-

las y de nuevos compromisos.Para ello es imprescindible

repensar y redimensionar el pa-pel de la Confederación Sindical Europea. La CES está llamada a jugar un papel clave en la defensa de los derechos de los trabajado-res y las trabajadoras.

La dimensión de la crisis eco-nómica, política y social, el avan-ce de las fuerzas conservadoras y del fascismo en clave de xeno-fobia no es coyuntural, es una corriente que recorre una parte importante de los países.

Y para contrarrestar todo este giro conservador que pone en cuestión el papel del Estado y que todo lo relega a los llamados mercados, la iz-quierda política, las organiza-ciones sindicales no pueden hacer la guerra por su cuenta, sino que, desde la soberanía de cada organización, han de po-

ner en común una estrategia conjunta para preservar lo que las generaciones pasadas han conseguido y que nosotros no podemos dilapidar por falta de visión y por no saber qué es lo importante en estos momen-tos claves del siglo XXI.

Los diques de contesta-ción al neoliberalismo

En este periodo hemos de saludar y felicitarnos por el papel que han desarrollado las organizaciones sindicales en ser uno de los últimos diques en la contestación de las polí-ticas más neoliberales.

Hemos podido constatar como el sindicalismo socio-politico ha adquirido nuevos compromisos con los trabaja-dores y las trabajadoras y con la sociedad.

Hemos contraído unas nuevas potencialidades y unas nuevas complicidades que, más allá de la huelga general, hemos de profundizar, como decía antes, desde la indepen-dencia y la soberanía de cada cual. Pero tenemos un objeti-vo común: la defensa de los in-tereses de los trabajadores y las trabajadoras y la transforma-ción de la sociedad, objetivos irrenunciables de la izquierda social y de la izquierda políti-ca.

El próximo día 28 de No-viembre son las elecciones al Parlament de Catalunya. En las próximas semanas tenemos a todos los militantes del parti-do, y en primer lugar todos los sindicalistas del partido con un solo objetivo prioritario: trabajar para que la coalición ICV-EUiA, no sólo repita los

resultados de los comicios an-teriores sino que los mejore. Para ello hemos de hacer una campaña agresiva, decir lo que nos jugamos si vuelve la dere-cha política.

En la huelga hemos hecho miles de asambleas y actos llamando a los trabajadores a la huelga. Ahora toca volver y decirles que la victoria pasa por votar a los que han defen-dido sus intereses en el Parla-ment y éstos son los diputa-dos y diputadas de la coalición ICV-EUiA.

De nosotros también de-pende cambiar las cosas. A ello os emplazo.

(Miguel Peláez García es responsable de la Federación de Movimiento Obrero del PCC)

La vaga ha estat un éxiti ara què?

____________________ joan joseP nuet ____________________

el sindicalisme de classe surt reforçat i es consolida el seu paper de bastió de defensa dels treballadors

més de 2 milions de treballadors i treballadores a catalunya i més de 10 al conjunt de l’estat han parlat amb la vaga, aquesta ha estat un èxit i ara la pilota està a la teulada del govern de l’estat que ha de rectificar, fer enrera i oblidar els seus projectes de reforma laboral, congelació de pensions, retallades salarials, ajustaments pressupostaris i allargament de l’edat de jubilació i copagaments.

Aquesta mobilització qüestiona tota la políti-ca econòmica del govern

de l’Estat, que és la mateixa, recordem-ho, que la del PP, CiU, PNB i CC i la patronal. La direcció del PSOE ha de

triar entre les seves bases socials i votants d’esquerres o la tutela d’una oligarquia capitalista no democràtica que domina els mercats.

El sindicalisme de classe surt reforçat i es consolida el seu pa-per de bastió de defensa dels treballadors i sectors populars des d’una perspectiva sindical i sociopolítica. L’esquerra trans-formadora també surt reforça-da, i el fil roig de la proposta social serà la clau de la recom-posició de l’esquerra que s’està operant a Catalunya, Espanya i Europa.

La història de la crisi que va començar el 2008 té un abans i un després amb la Vaga General del 29-S. Aquesta nova situació es resumeix amb l’ambient de lluita i de solidaritat de classe que desprenien els milers i mi-lers de grups de piquets sindicals que van desplegar-se al conjunt del país, i el fet que l’aparició sindical en el debat sobre quina sortida a la crisi on es debaten temes econòmics, polítics i cul-turals hagi donat un tomb a la situació. Ara l’esquerra trans-formadora no està sola, el sindi-calisme, la cultura progressista i l’esquerra han guanyat la majo-ria d’aquesta batalla.

No pensem, però, que tot està guanyat, haurem de seguir lluitant, el govern, la dreta i la patronal no renunciaran fàcil-ment als seus plans, allò que ells hipòcritament en diuen “reformes”. Però ara sabem que tenim força, raons i que podem guanyar si lluitem. Tenim alter-natives i tenim l’organització dels treballadors que presenta una força social definitiva si

funciona.De tots els diputats i sena-

dors només 7 diputats i 7 sena-dors han fet vaga. Els mercats no voten però els treballadors i treballadores sí. Sense més po-lítica de transformació aquesta lluita quedarà escapçada, hem de convertir també la mobi-lització social en política, que Zapatero, Rajoy i Mas no ens puguin robar la victòria aconse-guida al carrer.

La CiU i el PP que volen governar Catalunya estan amb la patronal, i Montilla amb el PSOE, amb qui estan els tre-balladors catalans que han fet vaga?

L’esquerra transformadora necessita més força, i fora de recomposicions de màrque-ting i de cercar nous mercats electorals amb noves forma-cions polítiques que divideixen l’esquerra, cal connectar amb força i sense dubtes amb el fil roig i el projecte d’Estat federal que agermana pobles.

Encara que sembli que poc ha canviat, realment molt ha canviat, i la sort és que el sin-dicalisme de classe, EUiA, IU i molts i moltes militants socials en són protagonistes.

Joan Josep Nuet i PujalsSecretari General del PCCSenador d’EUiA

Coordinador Intern d’IU

aquesta mobilització qüestiona tota la política econòmica del govern de l’estat

Fot

o: S

ònia

Muñ

oz

6NOVEMBRE 2010

És necessari que l’esquerra continuï governant a Catalunya____________________

MERCÈ CIVIT ____________________

En primer lloc voldria fer un recordatori a la resolu-ció que va aprovar el 12è

Congrés del PCC, que deia el següent:

“El PCC està fermament compromès a contribuir per aconseguir una nova majoria d’esquerres plural a Catalunya i que ICV-EUiA creixi. És evident que els poderosos i el nacionalis-me burgés han augmentat la seva ofensiva i pressió per a què la dre-ta recuperi el govern i la direcció del país amb el seu projecte ca-talanista burgès i retornar a les polítiques neoliberals.

Per al PCC hi ha algunes de-cisions del Govern d’Entesa que no ens han agradat, però el gran problema per a la gent treballa-dora seria que CiU tornés al go-vern. L’objectiu i la pràctica del PP i CiU és desestabilitzar per tornar a un govern de dretes, cosa que el PCC combat. Per als co-munistes és necessari un govern de l’esquerra plural i, al mateix temps, desenvolupar la mobilit-zació constructiva i positiva per executar els programes acordats, que tenen com a objectiu la mi-llora de les condicions de vida, materials i culturals del nostre poble, i l’avenç en l’autogovern.”

Des d’EUiA hem estat treba-llant per la unitat de les esquerres i crec que en podem estar con-tents. L’aposta per fer la coalició l’any 2003 va suposar la derrota electoral de la dreta catalana i for-mar un govern d’esquerres plu-rals i catalanista per primer cop des de la República. Van ser tres anys de govern complicats, però s’inicià un canvi a Catalunya en què les polítiques socials han es-tat en primer pla, però també les laborals i econòmiques. Per pri-mer cop se signa l’Acord Estratè-gic per l’Ocupació i la Competi-tivitat de l’Economia Catalana, tot i les dificultats que comporta haver heretat un govern hipote-cat. També va ser la legislatura en què vam aprovar un nou Estatut, retallat ara pel Tribunal Consti-tucional, però que per nosaltres suposa un important instrument per anar construint un Estat fe-deral i per poder realitzar més po-lítiques públiques per a la ciuta-dania, dirigides a la redistribució de la riquesa i a la cohesió social.

Tornar a renovar la coali-ció ICV-EUiA el 2006 i acabar amb la trista història de ruptu-

res entre l’esquerra roja i verda (a l’esquerra de la socialdemocràcia) --que únicament beneficiaven la dreta i així va estar governant du-rant més de 20 anys--, va suposar un increment considerable de vots a la nostra coalició, fet que va permetre tornar a reeditar un govern d’esquerres plural, el go-vern d’Entesa.

Què ha suposat això per als treballadors i les treballadores de Catalunya?

-- Un increment del 100% de la despesa social des del 2003, que per habitant ha passat de 1.446 a 2.283 euros/any. Una nova Llei de serveis socials amb més drets per a la ciutadania i acabar amb el clientelisme de CiU que prac-ticava a través de les oficines de Benestar Social.

-- Pel que fa a l’educació, s’han construït el doble d’escoles en comparació a l’època de CiU, i el nombre de mestres s’ha incre-mentat un 32%, fent arribar el pressupost d’educació fins al 4% del PIB. També s’ha apostat per la construcció d’escoles bressol, amb la creació de 42.000 noves places públiques.

-- També en Salut s’ha millo-rat incrementant la ràtio de met-ges per habitant, reduint el temps d’espera per a les operacions i ampliant la cartera de serveis.

-- Els barris deprimits de les localitats catalanes, abandonats durant els governs de CiU, han estat una prioritat amb la Llei de Barris, que ha combinat la mi-llora urbanística del barri amb la intervenció social.

-- Acabar amb la màxima de CiU que “la millor política industrial és la que no existeix i el mercat ja ho regula tot” per aprovar una Llei de política in-dustrial.

-- Fomentar la participació dels sindicats en les polítiques la-borals amb la creació del Consell de Relacions Laborals.

-- Acabar amb el tracte a les persones nouvingudes com a ciu-tadans de segona i des de la bene-ficència per fer un Pacte Nacio-nal per a la Immigració i la Llei d’Acollida.

-- Acabar amb les polítiques assistencials i proteccionistes vers les dones, per passar a unes ve-ritables polítiques de reconeixe-ment dels nostres drets a partir dels Plans de Dones, impulsant la transversalitat de gènere en l’acció de Govern i aprovant una de les millors lleis per a l’eradicació de la violència masclista.

-- Passar de la inhibició de les polítiques públiques pel que fa a l’habitatge a situar-lo com un

dret de tothom a partir del Pacte Nacional per l’Habitatge --per tal de garantir la millora de l’accés a l’habitatge sobretot als col·lectius amb més dificultats-- i la Llei del dret a l’habitatge.

-- Per primera vegada s’han fet polítiques mediambientals se-rioses, apostant per un desenvo-lupament sostenible, per un fu-tur millor i per la creació de llocs de treball en aquest sector.

-- Després de més de tres dècades de la fi de la dictadura franquista i amb 23 anys de Go-vern de CiU, que ha volgut ente-rrar la nostra història, el govern d’Entesa està treballant per al reconeixement a les persones que van lluitar contra el franquisme i ha recuperat espais de la Guerra Civil. Avui a Catalunya tenim una Llei de Memòria Demo-cràtica molt millor que l’estatal, tenim el Memorial Democràtic i tenim una Llei de Fosses.

Què hem fet els diputats i les diputades de la coalició ICV-EUiA?

-- La nostra coalició ha do-nat suport a les polítiques del Govern decidides en l’Acord d’Entesa i ha prioritzat la defen-sa dels treballadors i les treballa-dores impulsant, entre d’altres, iniciatives en l’àmbit de la salut i la seguretat en el treball. ICV-EUiA ha estat al seu costat en els casos d’expedients de regu-lació de les empreses i en els d’acomiadaments.

-- La nostra coalició va ser la primera en alertar de la cri-si econòmica i en demanar l’adequació de l’acord d’Entesa a la nova situació. Això va fer que el Govern de la Generalitat apro-vés tot un seguit de mesures con-cretades en els ‘30 compromisos per l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social a Ca-

talunya’.--Hem estat uns grans de-

fensors del transport públic, i així s’ha vist reflectit en el darrer Pacte Nacional d’Infraestructures on la xarxa ferroviària és la gran aposta de futur. Volem canviar la Catalunya de l’autovia i del cotxe per la Catalunya del transport públic.

-- També quan ha estat ne-cessari dir ‘no’ ho hem fet, com en el cas d’una part de la Llei d’Educació de Catalunya que vam votar en contra perquè obre més portes a la privatització de l’ensenyament i no deixa clar que els centres subvencionats amb di-ners públics tinguin els mateixos drets i obligacions i a més poden segregar els nens i nenes a les es-coles.

-- Ara bé, crec que la nostra empremta més important ha es-tat en el tema impositiu, defen-sant l’Impost de Successions i l’increment impositiu de l’IRPF a les rendes més altes. Hem estat uns grans defensors del que sem-pre hem dit: “que pagui més qui més té”.

A les properes eleccions el que està en joc és si a Catalun-ya es continua treballant per les polítiques socials i laborals --en el que es té competència--, apos-tant per les polítiques industrials, l’habitatge, la defensa del medi ambient, els drets de les persones nouvingudes, els drets de les do-nes, la defensa dels serveis públics amb totes les seves contradic-cions i que els més rics continuïn pagant impostos... O tornem al passat, on fer polítiques per a les persones suposa intervencionis-me i es redueix el sector públic, s’eliminen els impostos i les polí-tiques socials es basen en el xec i l’assistencialisme, o sigui l’antiga beneficència.

Cal fer front a les conseqüèn-cies d’aquesta crisi, on està en joc l’estat del benestar social, els drets conquerits pels treballadors i les treballadores, l’auge d’actituds que podríem denominar feixis-tes i d’actituds racistes. Per fer-hi front necessitem l’esquerra mo-bilitzada en l’àmbit social i amb una majoria institucional.

Per continuar defensant els drets de la classe treballadora és necessari que la nostra coalició tingui més força i torni a fer pos-sible un govern d’esquerres amb polítiques d’esquerres.

(Mercè Civit és portaveu d’EUiA i diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya)

s’han construït el doble d’escoles en comparació a l’època de ciu, i el nombre de mestres s’ha in-crementat un 32%

l’aposta per fer la coalició l’any 2003 va suposar la derro-ta electoral de la dreta catalana

CATALUNYA

NOVEMBRE 2010

A7CATALUNYA

1. Estratègia per la creació d’ocupació i el canvi de model productiu ambl’objectiu de crear 300.000 nous llocs de treball en l’economia verda i lespolítiques socials i promoure la transició cap a un model socialment just iecològicament sostenible. Potenciar l’ocupació femenina als sectors ambientalsi de l’energia.

2. Pla de xoc per l’Ocupació Juvenil. Incrementar les inversions específiques eninserció laboral per a joves, combatre l’infraocupació i lluitar contra laprecarietat. Establir quotes de contractació juvenil en la contractació pública.Evitar la subcontractació en cadena i inspeccionar les "empreses de serveisintegrals" responsables de gran part de la precarietat juvenil.

3. Fiscalitat verda. Establir taxes finalistes sobre els carburants fòssils perimpulsar el canvi de model energètic. Afavorir fiscalment la compra de vehicleselèctrics o híbrids. Definir un sistema d’ajuts i taxes destinat a afavorir activitatsreductores de les emissions de CO2 i partícules contaminants. Mantenir laprogressivitat fiscal.

4. Per una agricultura de valor i qualitat, lliure de transgènics, i per latransformació alimentària de la producció en el territori.

5. Transformar l’Institut Català de Finances en una banca pública que actuïdirectament, sense intermediaris financers, donant prioritat al crèdit a les pimes,l’economia social, els microcrèdits, la internacionalització de l’empresa catalanai la promoció de béns d’interès social com l’habitatge protegit i la rehabilitaciódels edificis.

6. Pacte Nacional pel Clima. Aprovar una llei marc de lluita contra el canviclimàtic. Fixar mesures concretes que permetin l’assoliment de l’objectiu dereduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 30% el 2020 i en un80% el 2050.

7. Impuls a les energies renovables: Revisar el Pla de l’Energia de Catalunyaper tal d’assolir els següents objectius l’any 2020: 30% d’estalvi, 30%d’eficiència i 25% d’energies renovables. Tancament de les centrals nuclearsi oposició a la instal·lació d’un cementiri nuclear a Catalunya.

8. Pla Tren 2014. Prioritzar l’extensió de la xarxa ferroviària convencional. Crearnous sistemes de rodalies a les àrees de Girona, Lleida, Tarragona i Manresa-Catalunya Central. Establir el sistema d’autopistes ferroviàries.

9. Un ensenyament públic basat en els principis d’equitat, igualtat i qualitat, ien el que l’educació pública esdevingui l’eix vertebrador del sistema, vetllant perun desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya en aquest sentit. Eliminarels concerts que no impliquin compromís de servei públic.

10. Assolir el 85% d'èxit escolar en el servei públic educatiu, millorantels serveis i programes educatius (equips d’assessorament psicopedagògic,centres de recursos educatius, plans educatius d’entorn, etc.) i incrementant lespolítiques d’equitat i els ajuts en serveis complementaris (especialment per aalumnes amb més necessitats): llibres i material escolar, sortides, activitatsextraescolars, serveis matinals i, especialment, el servei de menjador escolar.

11. Impulsar un segon pla de creació d’escoles bressol públiques perassolir la cobertura de les necessitats socioeducatives de l’etapa 0-3. Revisar al’alça els mòduls actuals de la Generalitat pel finançament de l’inversió i pel seufuncionament.

12. Assolir nivells europeus en educació: pla plurianual de finançamentpúblic per arribar a la mitjana de la UE-15 tant en educació obligatòria comsuperior.

13. Educació i formació de qualitat per a la gent jove: mantenir l’oferta debatxillerat nocturn i recuperar les escoles-taller. Augmentar el nombre de lesbeques de mobilitat i de matrícula, i creació de beques-salari.

14. Dret a l’habitatge: Promoure no menys de 12.000 habitatges protegitsanuals, i augmentar les reserves mínimes d’habitatge protegit previstes a la Lleid’urbanisme del 30% al 50%. Especial atenció a la gent jove, amb reservaespecífica d’habitatge per a aquest sector. Així mateix, regular la masoveriaurbana (ocupació d’un habitatge a canvi de la seva restauració i manteniment).

15. Pla extraordinari per a la rehabilitació dels habitatges existents com aopció prioritària. Incrementar el nombre d’habitatges per rehabilitar fins a situarloen més de 50.000 per any.

16. Impulsar els Ecobarris: Ampliar i reformar la Llei de Barris per a laremodelació d’aquests amb criteris socials i ecològics, d’estalvi energètic id’aigua.

17. Sistema Nacional de Salut públic centrat en la qualitat i l’equitat,així com en la confiança de la ciutadania i la sostenibilitat del sistema. Lesempreses privades amb afany de lucre només seran contractades de maneraexcepcional per a serveis complementaris o molt especialitzats.

18. Mesures per generar ocupació i cultura comunitària. Plad’Equipaments Culturals (PECCat), prioritzant la garantia d’accés universal ala cultura, incorporant els ensenyaments artístics i els equipaments ambcompromís de servei públic. Desplegar el programa de creadors a l'escola iarticular la masoveria per la creació facilitant espais de creació i residènciesamb projectes pedagògics arrelats al territori.

19. Programa pobresa zero. A partir del PIRMI, incloure formació,orientació laboral, serveis socials (individuals, familiars, grupals i comunitaris) ihabitatge. Impulsar una renda de ciutadania que garanteixi uns ingressosmínims a totes les persones, i impulsar programes d'atenció social i promocióintegral de les famílies en situació de pobresa.

20. Cap persona gran en situació de pobresa. Desenvolupar la Llei deprestacions econòmiques. Increment dels ajuts socials per a pensions baixes.Creació d'un ajut social destinat a cobrir la diferència entre l'import de lespensions no contributives i l'índex de renda de suficiència.

21. Crear una xarxa de serveis públics de cura que, des dels serveis deproximitat, atengui d’una manera integral les demandes en aquest sentit,prioritzant en primer lloc els serveis establerts en la llei de dependència.

22. Pacte nacional pel repartiment equitatiu del treball i laracionalització del horaris laborals: fomentar l’adopció d’horaris concentratsper tal que dones i homes puguin compaginar feina, família i gaudi personal. Enl’àmbit de la corresponsabilitat, el treball domèstic familiar i de cura ha de serigualment compartit.

23. Estratègia d’ICV-EUiA davant la sentència del TribunalConstitucional: Pla per a l’autogovern, per recuperar l’Estatut; reforma de laConstitució en un sentit federal i plurinacional; i exercici del dret a decidir, encas de negativa de l’Estat a la reforma constitucional.

24. Reforma de la Constitució en un sentit federal i plurinacional: Plereconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat.Reconeixement del dret a l’autodeterminació.

25. Nova Llei de finances locals i desplegament estatutari en matèriade règim local. Transitòriament, creació d’un Fons extraordinari i incondicionatper finançar la despesa corrent dels ajuntaments, per fer front a la críticasituació actual.

26. Pacte contra la corrupció, per la transparència i el bon govern, ambmesures sobre el control del finançament dels partits, la fiscalització delscomptes de les administracions i la limitació i control de les despeses electorals.

27. Seguretat per a tothom, amb especial atenció a qui més honecessita: Reforçar el programa per a la prevenció de la violència masclista,enfortir els mecanismes de lluita contra el tràfic i l’explotació de persones, itambé la protecció dels col·lectius més vulnerables (menors, persones migrades,

LGTB,...). Aprofundir en les pràctiques de prevenció i mediació en elsconflictes en l’ús dels espais públics.

28. Migració i ciutadania. Per la plena ciutadania amb drets i deures:dotar de recursos suficients els ajuntaments per tal d’aplicar plans d’acollida.Per la plena participació i ciutadania: accés al dret a vot de les personesmigrades. Evitar la discriminació en l’accés a l’habitatge, l’infrahabitatge i lasobreocupació, així com l’explotació laboral, amb mecanismes inspectorsadients. Promoure l'aprenentatge i l'alfabetització en català de la novaimmigració.

29. Recuperar la memòria democràtica. Promoure la dignificació de lesfosses comunes i recuperar-les com a espais de memòria. Retirar la simbologiai els vestigis d’exaltació de la dictadura.

30. Impuls d’un Pacte Nacional per la convivència democràtica quetingui com a eix fonamental la laïcitat.

Vota amb classe:

les 30 prioritats d’ICV-EUiA

8NOVEMBRE 2010

CATALUNYA

El proper 28 de novembre estan convocades les eleccions al Parlament de Catalunya. To-tes les eleccions són importants, però en aquestes els catalans i les catalanes ens la juguem. En els propers comicis Catalunya se la juga socialment i nacionalment, ja que s’ha de decidir cap a on es va en l’àmbit social, econòmic i mediambiental, i també s’ha de decidir quina és la relació que es vol mantenir amb Espanya.

En les pròximes eleccions els catalans i les catalanes haurem de decidir quin model social vo-lem, si donem continuïtat a les polítiques per a l’autonomia de les persones o retrocedim a la política de talonari i almoina del pujolisme; si volem avançar més en l’equitat o tornem a les des-igualtats de l’època dels governs de CiU; si volem una Catalun-ya més sostenible o retornem a la del ciment que caracteritzava també els governs de CiU.

En les properes eleccions --després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i la manifestació del 10 de juliol-- els catalans i les catalanes donaran la confiança a formacions polítiques que te-nen propostes diferents sobre l’autogovern i sobre el model d’Estat. Per tant, caldrà prendre posició de nou sobre el fet na-cional i el dret a decidir en els propers anys.

Abans d’avançar en les pro-postes d’EUiA i la coalició ICV-EUiA crec útil recuperar els pri-mers paràgrafs de la Declaració política del Govern d’Entesa Nacional de Progrés, que in-troduïa l’Acord de Govern del PSC, ERC i ICV-EUiA:

“En les eleccions al Parla-ment del passat 1 de novembre (del 2006), els catalans i les ca-talanes van atorgar una majoria per governar Catalunya a les for-ces catalanistes i progressistes.

Aquesta majoria d’esquerres suposa una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un país modern i sostenible, de ciu-tadans i ciutadanes lliures, que gaudeixen dels benestar social, les oportunitats i les llibertats democràtiques i nacionals ple-nes. (...)

Conscients de la responsabi-litat contreta amb la ciutadania

de Catalunya, les forces sotasig-nants volem manifestar la nos-tra ferma voluntat d’iniciar una llarga etapa d’estabilitat, cohesió social, progrés econòmic, desen-volupament sostenible i ambició nacional”.

Una declaració que em ser-veix per contestar tres preguntes que sovint se’m fan:

Tornaríem a signar l’Acord d’Entesa? Sí, EUiA tornaríem a signar l’acord. Ho faríem de nou, perquè la majoria parla-mentària actual d’esquerres i catalanista reflecteix una majo-ria social i un programa valent en el terreny social, democràtic, mediambiental i nacional.

Què s’ha fet en aquests 4 anys? En aquests anys s’ha canviat Catalunya apostant per augmentar la igualtat d’oportunitats, l’autonomia i els drets de les persones. Alguns exemples: Complement d’ajut a les persones sense subsidi. Llei

de Serveis Socials. Llei del Dret a l’Habitatge. Beques menjador per a 51.000 alumnes. Cada any el 52% del pressupost s’ha dedicat a les polítiques socials. La dessaladora del Prat i la nova cultura de l’aigua. Una nova es-cola cada dues setmanes. Digni-ficar la Formació Professional. Més de 42.000 places d’escoles bressol. El 97% de la població té un CAP a menys de 10 mi-nuts de casa seva. El Memorial Democràtic. Nou model de fi-nançament.

Només per això, ja valia la pena. Però, evidentment, no estem satisfets per tot i no hem estat d’acord amb tot el que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

Què proposem pel futur de Catalunya? Una nova majo-ria d’esquerres amb un major pes d’ICV-EUiA per tal de fer avançar les polítiques socials, mediambientals i d’autogovern en els propers anys.

Les eleccions catalanes es do-nen en un context d’una sortida insolidària a la crisi econòmica, la que volen els mercats i els es-peculadors. Una sortida injusta que pretén fer saltar pels aires el que s’ha conegut com a Estat del benestar, i portar-nos a un estat del malestar i el malviure. Avui a Catalunya hi ha 1.473.000 persones que cobren menys de 1.000 euros al mes; la pensió mitjana és de 773 euros al mes (això vol dir que hi ha moltes persones, especialment dones, que en cobren menys); 25.000 famílies depenen d’un ajut men-sual de 426 euros, ja que no tenen cap altre ingrés; 460.000 persones són a l’atur... Aquestes dades confirmen que cal posar fi a allò que ens ha portat fins aquí: l’enriquiment fàcil d’una minoria, l’especulació, que els més rics no paguin impostos, la no regulació del sector financer, els sous i les pensions baixos, les

privatitzacions...La sortida insolidària a la

crisi necessita, també, d’una sor-tida amb governs conservadors (a Catalunya i Espanya) que aprofundirien en polítiques que allunyarien més l’equitat, la jus-tícia social i els drets de les per-sones. Unes majories de dretes (PP i CiU) que pretenen, també, posar fi a contrapoders sindicals, socials i polítics de les esquerres.

La dreta fomenta la por

Per això cal ser conscients que la dreta política --i els grups de comunicació que l’acompanyen-- busquen i fo-menten la por, la resignació i l’individualisme dels sec-tors populars. Doncs bé, hem d’empènyer en sentit contrari, fomentant el compromís, la participació, la mobilització, la unitat i el canvi, des de l’acció social i política. És necessària una resposta social, política, econòmica i ideològica, en favor de la democràcia i per fer front a l’hegemonia conservadora, el creixement de la dreta extrema i l’elevada abstenció. Una ne-cessària resposta social i política que porti noves majories més a l’esquerra, a Catalunya amb ICV-EUiA i a Espanya, amb IU.

A Catalunya encara hi ha temps per mobilitzar l’electorat d’esquerres i garantir que con-tinuï lliure de polítiques con-servadores. És per això que el nostre compromís és contribuir a una majoria més a l’esquerra al Govern de Catalunya.

La nostra prioritat conti-nuarà sent buscar la trobada amb la gent treballadora, els joves, els abstencionistes crítics d’esquerres i aquells votants d’esquerres que ja saben quins són els límits d’ERC i el PSC i volen anar més enllà.

ICV-EUiA explicarà el perill d’una majoria conservadora de CiU, com queda clar en el seu programa electoral. EUiA ens deixarem la pell pel creixement de la coalició ICV-EUiA per a què sigui el punt de trobada dels sectors d’esquerres, sindicalistes, activistes socials i federalistes, amb la voluntat que el Parla-ment giri més cap a l’esquerra.

(Jordi Miralles i Conte és coordinador general d’EUiA, vicepresident d’ICV-EUiA i diputat al Parlament de Cata-lunya)

28-N, una majoria més a l’esquerra

____________________ jordi miralles ____________________

la dreta política --i els grups de comunicació que l’acompanyen-- busquen i fomenten la por, la resignació i l’individualisme dels sectors populars

la majoria parlamentària actual d’esquerres i catalanista reflecteix una majoria social

en aquests anys s’ha canviat catalunya apostant per augmentar la igualtat d’oportunitats, l’autonomia i els drets de les persones

Vols col·laborar amb nosaltres?Organitza’t i lluita amb l’Avant! www.avant.cat

NOVEMBRE 2010

A9PARTIT

Set anys de govern d’esquerres han significat orientacions i prioritats

diferents al govern de 23 anys de CiU en el Departament d’educació de la Generalitat de Catalunya. La primera gran prioritat ha estat la inversió en recursos educatius passant de 208 milions d’euros del curs 2003-2004 a 448 milions del curs 2009-2010. Aquesta inver-sió ha significat construir 570 centres educatius nous i reduir l’estada mitjana en mòduls pre-fabricats de 5 anys en l’època de CiU a una mitjana de 2 anys en el període del Tripartit. Aquesta inversió en construcció de cen-tres públics ha ajudat a millorar el percentatge d’escolarització en centres públics passant d’un 57,8% d’alumnes a la pública a un 64,1% a l’any 2010. Aques-ta inversió ha estat una resposta clara i contundent a un incre-ment de la població nouvingu-da a Catalunya i que el govern d’esquerres ha sabut donar res-posta incrementant també el nombre de professorat que de 47.628 en el curs 2003-2004, amb un 15,4% d’interins, ha passat a ser de 62.975 amb un 11% d’interinatge.

El govern d’esquerres també ha incrementat de forma molt important les beques i ajuts a famílies i alumnes multiplicant per 5 la despesa del 2003-2004 que era de 15,5 milions, passant a 83,2 milions en el 2009-2010. No m’agradaria tampoc oblidar la implantació de programes d’innovació pedagògica que han implicat un impuls en noves es-tratègies educatives als centres educatius i la seva relació amb els agents educatius externs, com han significat els Plans educatius d’entorn que han suposat una in-versió de 9 milions anuals per a polítiques de cohesió social a 95 barris i ciutats de Catalunya, sen-se oblidar programes de socialit-zació de llibres, aules d’acollida, noves escoles oficials d’idiomes, etc... Per concloure, amb un repàs de l’acció de govern cal remarcar la gran resposta del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) de creació

de 30.000 places d’escola bressol públiques que EUiA va impul-sar en el marc del MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educa-tiva), i que amb l’aprovació de la Llei i la corresponsabilitat dels ajuntaments ha generat més de 42.000 places públiques de 0-3 anys significant una gran fita per a la inversió de futur que significa l’educació pública.

Explicar la inversió del Go-vern sense embuts

Tota aquesta gran inversió del Govern d’esquerres cal explicar-la sense embuts encara que ens trobarem la comunitat educativa en posició reticent cap a l’obra de govern. I no els falta una part de raó. Amb la gestió del conse-ller Sr.Ernest Maragall, que ha dificultat en l’última legislatu-ra un avenç més important de l’educació pública. La seva erràti-ca gestió ha estat elaborar una Llei d’Educació pactada prèvia-ment amb CiU abans que en el

si del Govern d’esquerres, i que no tancava la porta a la doble xarxa educativa, ni posava mesu-res per a què l’escola concertada complís amb els deures de servei públic educatiu que li pertoquen per rebre pressupost públic, ni tancava la selecció de l’alumnat, ni obliga el Govern a cobrir amb places públiques les necessitats de la planificació escolar a Cata-lunya. La coalició ICV-EUiA va treballar de valent per poder re-dreçar una Llei molt oberta que deixa en mans del color ideològic del Govern de la Generalitat les prioritats de l’educació resumides en: o més educació pública o més diners públics per a l’educació privada.

EUiA es va posicionar clara-ment en contra de la Llei i con-juntament amb ICV va ser cohe-rent en el parlament dient “no” a parts importants de la Llei, com la definició i estructuració del sistema educatiu i la manca d’inversió per arribar a la mitjana de la UE 15 en educació pública.

Una de les grans virtuts del conseller ha estat la seva nul·la ca-pacitat de diàleg i consens. Amb la LEC ho va mostrar clarament, però també en la implantació de la sisena hora o el calendari es-colar en contra de gran part del professorat i de les famílies, que són part fonamental de l’èxit es-colar de l’alumnat. I en aquest període de tossudesa del conse-ller ha arribat la crisi econòmica que ha posat sobre la taula una direcció equivocada del retall pressupostari: tancament dels ba-txillerats nocturns, eliminació de batxillerats d’una línia, reducció del pressupost directe als cen-tres, reducció d’aules d’acollida, reducció de serveis educatius i implantació del programa 1x1 a centres de secundària amb dèfi-cits de connexió d’Internet, qües-tió que genera incertesa entre el professorat.

Redreçar les posicions fer-mes d’esquerres

A les properes eleccions al

Parlament de Catalunya ens hi juguem redreçar des de posicions fermes d’esquerres la política educativa pública. Cal fer peda-gogia de la feina feta i d’allò que no hem compartit, cal demanar més força de la nostra coalició per ser més determinants en di-verses qüestions:

Un desplegament de la LEC en línia d’establir un únic servei públic d’educació amb garanties de drets i obligacions i la incor-poració a la titularitat pública dels centres concertats que vul-guin, garantir la distribució equi-tativa de l’alumnat, garantir una planificació de places públiques a tot el territori. Un altre repte que tenim per davant és garantir l’assoliment de competències a l’ESO per a tot l’alumnat acom-panyat d’una bona orientació for-mativa i laboral, millorar l’oferta d’FP lligada al territori i recu-peració del batxillerat nocturn. Més recursos en la formació del professorat, diàleg i consens en la gestió del calendari escolar, diàleg i consens per enfortir els equips de professionals en els centres, exigència de lideratge pedagògic de la inspecció educativa.

Establir noves estratègies per donar valor al procés educatiu i pedagògic de les activitats ex-traescolars i de lleure, millorar la formació i els recursos de les famílies per a què l’ acompan-yament escolar sigui adequat a les necessitats de l’escola i els infants. No és menys important una bona política de correspon-sabilitat amb el món local insti-tucional i també amb l’entorn de centres educatius per entendre la realitat social de l’alumnat i esta-blir lligams educatius. Podríem continuar enumerant reptes a què des d’EUiA volem donar resposta, i que estan dintre de les nostres propostes que l’escola pública sigui pal de paller de la societat, una escola democràtica, laica, coeducativa, diversa i inte-gradora.

El proper període electoral és cabdal per continuar amb les millores necessàries de polítiques d’esquerres o tornar a polítiques de potenciar l’escola privada i una excel·lència que es pensa per a una determinada classe social.

(Gregorio Belmonte Ferrer és responsable d’Educació d’EUiA)

Més govern d’esquerres, més escola pública

____________________

GREGORIO BELMONTE ____________________

el govern d’esquerres també ha increment de forma molt important les beques i ajuts a famílies i alumnes multiplicant per 5 la despesa del 2003-2004

el proper període electoral es cabdal per continuar amb les millores necessàries de politiques d’esquerres o tornar a politiques de potenciar l’escola privada

set anys de govern d’esquerres han significat orientacions i prioritats diferents al govern de 23 anys de ciu

Torna a sortir el Realitatwww.revista.realitat.cat

10NOVEMBRE 2010

Valoració de la Festa AvantFESTA AVANT

l’estimació generalitzada que es fa de la passada festa d’avant és força satisfactòria, segons les opinions que ha pogut copsar la comissió de la festa, deixant apart el sol de justícia que va caure sobre els assistents a l’esdeveniment.

Hem de ser conscients del vo-lum de Festa que en aquests mo-ments estem organitzant i de la pròpia capacitat d’organització del Partit avui, per no magnifi-car resultats, però també per no minimitzar l’aconseguit.

Experiències anteriors de Festa no servien: cal trobar el tiups de Festa que avui som ca-paços d’organitzar i anar proto-colaritzant el treball per facilitar la tasca d’anys propers. Sovint ens hem trobat amb idees, tam-bé en la pròpia comissió de la Festa, que corrresponien més a la imatge que companys i com-panyes tenien de Festes anteriors que a la realitat i les possibilitats actuals.

Creiem que un aspecte po-sitiu de la Festa d’enguany ha estat ajustar la mida de la Festa, encara que ha hagut que forçar-la.

Comentari sobre els números En aquesta Festa s’han pro-

duït alguns fets inèdits, com són:

1er.-- S’han guanyat diners

(en la història del Partit úni-cament s’havia produït aquest fet l’any del tsunami i lligat al tema de la Campanya d’Ajut extraordinària (es van recap-tar uns 12.000.000 de pesse-tes) i al cobrament de la pòlissa d’assegurances).

2on.-- La major part dels bons han estat liquidats amb anterioritat a la celebració de la

Festa. Partíem d’un compromís

previ: no perdre diners. Aquest fet ha comportat di-

ficultats a l’hora de concretar temes de la Festa. No perdre di-ners significava comprometre’ns a no decidir cap despesa que no tingués assegurat l’ingrés que la cobria. L’únic ingrés de la Festa era la venda de bons, d’aquí la necessitat d’assegurar la liqui-dació amb prou temps com per poder treballar coberts.

Això ha representat que des

de la comissió de la Festa s’ha arribat a compromisos de venda mínima de bons amb les federa-cions, primer, i segon, s’ha exer-cit una pressió continuada per la liquidació d’aquests. La comissió de la Festa valora aquest fet com l’element a l’entorn del qual ha girat la participació elevada de persones a la Festa d’enguany. El bo s’ha convertit en l’instrument de difusió més important que hem tingut.

Fent un parèntesi, cal felici-tar públicament l’equip de gent que va preparar el dinar, tot encoratjant-los a corregir algu-nes deficiències que ja comenta-rem. I, sobretot, agrair als CJC l’esforç que han dedicat a la Fes-ta, moltes vegades per sobre del que els havíem demanat.

Sobre el lloc A partir de la reunió del Co-

mitè Central que va decidir les responsabilitats de la direcció del partit, vam començar a fer gestions per trobar un emplaça-ment que reunís les condicions que fessin possible la celebració del model de Festa que havíem decidit. Els llocs que es va in-

tentar concretar que complien les condicions de ser un espai amable, “a la nostra mida”, i que tingués incorporades in-fraestructures que permetessin fer les activitats polítiques que havíem decidit, ja estaven ocu-pats. Finalment ens vam decidir pel Jardí dels Drets Humans, tot i conèixer els dos principals in-convenients que té: la relativa mala comunicació i la poca pro-tecció pel que fa al sol de l’espai del dinar.

Des de la comissió valorem que l’espai ens ha facilitat molt la celebració de la Festa. Les dues infraestructures (la sala de la biblioteca i la sala i espais de la Pepita Casanellas) van per-metre, amb poca feina tècnic-organitzativa, la celebració de les activitats que estaven progra-mades. Estem a l’espera d’una valoració més acurada de la Fe-deració de Moviment Obrer i de l’Àrea de Comunicació respecte a l’acompliment dels objectius polítics que s’havien marcat.

La sala d’exposicions i l’espai al seu voltant també van facilitar molt el treball a l’hora de posar a l’abast dels participants a la Festa les exposicions i activitats que les diferents federacions i els CJC havien programat.

El tema estrella, la solana

El camarada secretari gene-ral, Joan Josep Nuet, va afirmar en el decurs de la seva interven-ció a la Festa que l’any vinent resoldríem la qüestió del sol. La Comissió de la Festa ha co-mençat ja a reflexionar sobre com fer-ho:

Opció 1.-- Canviar de lloc,

el què serà possible si en trobem un altre amb les mateixes condi-cions excepte el sol.

Opció 2.-- Cobrir l’espai, que serà possible possible si aug-mentem el preu del bo de dinar de la festa.

Opció 3.-- Avançar les dates de celebració de la festa a princi-pis de Juny, però això augmenta-ria el risc de pluja.

Amb aquests paràmetres i els suggeriments que ens podeu fer arribar treballarem una pro-posta de cara a l’any vinent que redueixi l’impacte del fenomen.

Sobre la participació Ho podríem deixar en una

descripció que no ens compro-met massa: irregular.

Pel que fa referència a les activitats que organitzaven les diferents federacions, la im-

pressió que la Comissió de la Festa té és que es van organitzar a darrera hora, una mica a corre-cuita.

Respecte a la participació als torns centrals de la Festa, no es van cobrir en la seva totalitat.

Una companya de la Co-missió deia a la darrera reunió: “Caldria que cada persona del Partit que està a la Festa estigui per fer festa no per a què “li fa-cin la festa”, aquesta frase ve a resumir una situació que hem detectat en diferents moments, un percentatge de militants del partit adopten davant la festa el posat d’usuaris d’aquesta, de consumidors de la mateixa que com que han pagat reclamen els seus drets.

____________________

JOAN LOU ____________________

Es fa nEcEssaria una tasca d’Explicació, paciEnt i insistEnt sobrE El tEma amb El sEgüEnts objEctius:

consolidar la comissió cobrint responsabilitats que estan buides i concretar a partir de setembre d’enguany.

recolocar la festa en el calendari de treball del conjunt del partit durant tot l’any, no els dos mesos previs a la seva celebració.

obrir un espai de diàleg i intercanvi al voltant de la festa a la xarxa.

fer una proposta de festa per el 2011, avançant una mica més en els criteris que ens vam marcar a la sortida del congrès, el que vol dir exterioritzar-la més.

www.festa.avant.cat La festa dels i les comunistesCol·labora amb la Festa!

NOVEMBRE 2010

A11CULTURA

L e s a r r e l s

“Es la Poesía mejor porque es la Poesía misma de la lucha en plena movili-zación revolucionaria por la dignidad y la libertad humana. Tenemos pruebas. Cuando el espíritu de un pueblo se dispone combatir, sin dogmas, con autocrí-tica permanente y con un plan de lucha… tiembla toda la estructura enferma y decadente del capitalismo. Poesía magnífica”.

Fernando Buen Abad, Mèxic, 6.09.2006

m’agrada la idea que exposa buen abad identificant la poesia amb la vaga general. m’agrada tant, que la completo amb la poesia que s’escriu per promoure-la, o que és un cant a l’èxit, o... aquella poesia que sense tenir res a veure en la seva con-cepció, la podem associar fent un suau exercici d’imaginació. Quiero una huelga donde vayamos todos. Una huelga de brazos, de piernas, de cabellos, una huelga naciendo en cada cuerpo.

Quiero una huelga de obreros de palomas de choferes de flores de técnicos de niños de médicos de mujeres.

Quiero una huelga grande, que hasta el amor alcance. Una huelga donde todo se detenga, un reloj las fábricas el plantel los colegios el bus los hospitales la carretera los puertos. Una huelga de ojos, de manos y de besos. Una huelga donde respirar no sea permitido, una huelga donde nazca el silencio para oír los pasos del tirano que se marcha.

Gioconda Belli, Huelga, Mèxic, 1976

i el resultat de la lluita de xifres i percentatges entre di-ferents organismes ve a ser el de menys. ja és un èxit poder sortir al carrer amb la sensació que li hem pres al fraga, corcuera o rubalcaba de torn. no hem creat falses expecta-tives i en alguns llocs s’ha mobilitzat la societat civil al costat dels treballadors –actius o aturats. i, possiblement, hagi estat general a la nostra localitat i això és el que quedarà en la memòria col·lectiva.

La revista Triunfo publicava el 6.03.76 la notícia Sabadell. La primera huelga general. Que era el que havia viscut la ciutat.

ara ja parlem de vaga general quan ens referim a accions de molt més abast. aturem un país i, si la unitat dels treballadors –també globalitzats- no fos una utopia sinó una realitat, ens proposaríem aturar un continent o, més al gust dels dirigents de la unió europea, un subcontinent.

fidel castro escriu en el seu darrer llibre la victoria estratégica:

“En la caída de Machado había sido decisiva la clase obrera. La huelga ge-neral revolucionaria, organizada fundamentalmente por el pequeño partido de los comunistas, bajo la dirección vibrante y brillante del poeta revolucionario Rubén Martínez Villena, inició la batalla por el derrocamiento de la tiranía de Machado. Conviene recordarlo porque la idea de una huelga general revolu-cionaria estuvo asociada a nuestra posterior lucha, desde el ataque al cuartel Moncada”.

i recordant el 29 de setembre em deixo gronxar per jack lon-don (la vaga general):

“Em vaig despertar al menys una hora abans que de costum. Això, per si sol, era quelcom extraordinari; i vaig quedar completament despert, reflexionant so-bre això. Quelcom passava, alguna cosa no anava bé, malgrat no sabia què. (...)

Una vaga general, deia, havia estat convocada al llarg i ample d’Estats Units, manifestant a la vegada els presagis més alarmistes en quant al proveïment de les grans ciutats. (...) Durant una generació,la vaga general havia estat el somni de les organitzacions laborals, un somni que havia sorgit originalment de la ment de Debs, un dels grans líders sindicals de feia trenta anys. (...)

“-¡No, senyor! –cridava Garfield-. Hem fet tot per l’obrer. Lluny d’oprimir-lo, li hem donat l’oportunitat de viure. Hem creat treball per a ell. Com estaria ara si no fos per nosaltres?”.

genial el panorama que london presenta d’una classe, la domi-nant fins aquells moments, deixant-se emportar pels més baixos instints en la lluita per la supervivència. majestuosa vaga general!

més amunt feia al·lusió també a una poesia que no era, ni indi-rectament, conseqüència del moviment social que representa la convocatòria de la vaga general. però una poesia que ens plantegés una ètica en un món que podria ser resultant de la seva convocatòria. demanava un exercici d’imaginació i crec que no és gaire difícil.

“Señálame algo hermoso en este mapa.Un lugar donde la ley establezcaque la alegría es un deber moral, los dogmas sean chistes pornográficosy la palabrería se sancionecon el exilio. Busca una ciudaddonde nadie se acueste muy segurode quién es, donde nadie se despiertesabiendo su futuro de memoria.Invéntate una trama de callejassosegadas donde la policíano utilice más armas que una escoba, la usura esté penada y cada vezque alguien se muera se inaugure un bar.Condúceme a ese sitio, ese lugardonde sepa la muerte que no puedequebrarnos la alegría y que por muchasvíctimas que se cobre siempre habráalguien que en nuestro nombre esté venciéndola”.

Juan Bonilla, Deber moral (El Belvedere)

La poesia de la vaga general

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

www.pcc.cat

LA CONTRAPORTADA

Panorama tras la huelga general: un diagnóstico

atenCió a la rata

Per toni barbarà

afilia’t al partit dels i les comunistes de catalunya www.pcc.cat

Han transcurrido va-rios días desde aquel 29 de septiembre en

que este país protagonizó, en general, una huelga muy ge-neral. Se ha escrito, hablado y valorado mucho y desde todo plumaje analizando su importancia, significado, re-sultados. Aún así, el tema no se agota y no voy a dejar a mi modesta Ratera sin pronun-ciarse en cuestión tan vital como la presente para inten-tar cazar grandes roedores y peores alimañas.

Hoy se impone contem-plar el escenario de la con-frontación civil que supone una huelga para recabar to-das las enseñanzas posibles y materializar todos los avan-ces a nuestro alcance. Así que renuncio, para no rein-cidir, a entrar en cuantifica-ción de cifras o porcentajes, en cualificación de formas de piquetes, en legítimos y necesarios análisis sindicales, en lecturas de sector, activi-dad o segmento social, para centrar un momento la mira-da en ese día después.

Una primera constatación es que las valoraciones son tan dispares como antagóni-ca es la gama de intenciones de sus analistas, y es que más allá del exigible rigor y vera-cidad de cada información, subyace una contradicción no superada; la que se co-rresponde a la confrontación de clases y de intereses. No caigamos en el espejismo de una falsa neutralidad que sólo pretende legitimar a quien detenta el poder me-diático, y que como habréis visto y leído en la prensa usual, no está precisamente al servicio de la clase traba-jadora, (obrera decimos aún los más clásicos). Titulares distintos para decir la misma cosa: la huelga “No ha sido un éxito…(?)”, “No ha ser-vido para nada”, “No ha res-petado todos los requisitos

democráticos del derecho al trabajo”, “Ha sido violenta y coactiva” y toda una sarta de mentiras perfectamente corrosivas y elaboradas para ir deteriorando el estado de “opinión social”.

Conclusión terapéutica

Mi apreciación, a modo de inevitable afán diagnós-tico, se ocupa más de ese sujeto paciente que es nues-tra sociedad actual y de la percepción sociológica del fenómeno vivido. Después estaremos en condiciones de aportar alguna medida o conclusión terapéutica. In-cluso, rozando la temeridad, podremos proponer algún pronóstico de lo que pue-de venir… sin pretensiones adivinatorias, sino por pura concatenación racional.

Sin duda, esta sociedad es distinta de la del día 28 an-terior. Sin duda, algunas co-sas han cambiado, también algunos conceptos, incluso puede que ciertos valores. O al menos para determina-da ciudadanía, como seguro que no para otras personas. Y aquí estamos, después de la catarsis, más fuertes por haber sobrevivido, a decir de Nietzsche, y más sabios si sa-bemos estudiar y aprender de la experiencia. En cualquier caso se ha reactivado un casi olvidado debate socioeconó-mico y por tanto político de fondo, se ha recuperado len-guaje y valores de clase y con-dición, se ha movido interés por analizar las consecuen-cias de ese Dios- mercado y del neoliberalismo campan-te, se ha hablado de condi-ciones de trabajo, de servi-cios públicos, de salarios, paro, precariedad, pensiones, bienestar y malestar… de po-lítica al fin, y ¡por fin¡. Y es bueno y es saludable llegar a entrar en la agenda cotidia-na de millones de personas

teleadictas a la alienación permanente y al individua-lismo. Hablar de nuevo, o como nuevo, de su propia si-tuación laboral, económica, social, incluso personal. Y mejor aún si hemos podido, aunque sólo sea introducir el concepto de emancipación y de apoderamiento; o insi-nuar el de solidaridad como eso necesario que se hace sin esperar recompensa material a cambio. Se ha demostrado también que no cabe la lucha sindical y la política partida-ria dándose mutuamente la espalda, y que la gravedad y crudeza de la cosa exige la colaboración tan respetuosa como imprescindible en el territorio de lo socio-políti-co. Se ha experimentado en algunos momentos que la respuesta es posible desde la insurgencia y el ejercicio del poder popular…

La dignidad recuperada

Pero sobre todo, por enci-ma de todo, a mí entender, se

ha reivindicado un concepto espléndido, maravilloso y revolucionario que se lla-ma dignidad, si me apuran, dignidad obrera, dignidad de clase. Millones de perso-nas trabajadoras han experi-mentado en su realidad más íntima la enorme vitalidad, fuerza, salud, autoestima, satisfacción, que representa colocar su propia aceptación por encima de presiones, sanciones, riesgos y amena-zas de todo tipo. Millones de ciudadanos y ciudadanas se han sentido crecer en dig-nidad personal y colectiva, y esa es una impronta anímica que va a acabar emergiendo y marcando en positivo a cada persona. Sublevarse, reac-cionar, reivindicar, luchar, des--alienarse, aunque sea sólo un día tiene virtudes te-rapéuticas incalculables. Lo intuyen también quienes no siguieron la huelga y hoy se sienten más humillados, más serviles, más ruines o some-tidos o sencillamente más impotentes y más resignados

al flagelo patronal y de un sistema, que se llama --re-cuérdenlo a menudo y sin maquillaje, “capitalismo”.

Así es que cuando escu-cho y leo a nuestros líderes planteando a viva voz “¿qué hacer, ahora?” mi reacción es casi visceral: Insistir, exigir, crecer…, mantenella, no en-mendalla y agrandalla. Dice Zapatero que va a oír a los sindicatos pero no va a mo-ver ficha. Lo que se dice “es-cuchar o atender” parece que solo lo hace a la Sra. Merkel o al Sr. Obama o Trichet. Eso se llama cinismo, sin más. Él tiene derecho a suicidarse, pero no a arrastrarnos a su precipicio, y menos a hacerlo traicionando todas sus pro-mesas.

Sólo es el inicio

Dicen nuestros líderes que “debe rectificar”. Cierto. Y hay que decir que si no lo hace lo “vamos a rectificar, a él y a su Gobierno, nosotros”, que una ley anula otra ley precedente, que un Gobierno sucede a otro, que una corre-lación de fuerzas deviene en otra distinta, que el fin de la historia no está escrito, y que si sabemos estar a nuestra al-tura histórica y coyuntural esto sólo es un inicio, tal como prometíamos al llamar a la huelga. Si hacemos aho-ra lo debido, y desde aquella dignidad reivindicada y la co-herencia y la fuerza que dan la razón, sabemos traducir en determinación continuidad, implicación, insurrección, inteligencia, insistencia y de-mocracia de verdad, la actual situación el pronóstico de esa sociedad gravemente enferma que padecemos puede empe-zar a cambiar y vislumbrar un futuro no demasiado le-jano para la recuperación de la justicia social, la esperanza y la verdadera dignidad hu-mana.

Foto: Óscar Martínez