Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Òrgan Central del PCC any xxvi / Juny 2009

Preu : 2 €

núm. 979 www.pcc.cat · www.avant.cat

Vine a la Festa!

Opinió Internacional Catalunya

Antoni Barbarà:FES-TE comunista! a la FESTA comunista

Nuria Salamé:Sáhara, èxode o repressió

Socorro Gomes: “Lluitar per la pau és lluitar per la humanitat”

2JUNY 2009

Direcció: Sandro Maccarrone. Edició: Gerard Baró. Consell de redacció: Gerard Baró, Marta Curran, Andreu Espasa, Sandro Maccarrone, Óscar Martínezm, Àngels Martínez Castells, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Jordi Ribó, Adriana Sabaté, Miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Antoni Barbarà Molina, Marta Curran i Fàbregas, Xavier Cutillas, Juan

Linares Lanzman, Núria Salamé Real, Miguel Àngel Soria.Fotos portada i contraportada: Bru Laín Escandell . Maquetació: Juan Linares.

Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: avant@pcc.cat

SubScriu-te a l’avant!

per només 25 € l’any

envia’ns un correu electrònic amb les teves dades personals

avant@pcc.cat

1.- El Consell Nacional EUiA fe-licita la candidata Núria Lozano per l’encert en el missatge i tipus de cam-panya feta. També els candidats Toni Barbarà, Marià Vilà i el conjunt de la candidatura per la campanya feta. El CN vol reconèixer i felicitar pel treball de la nostra Comissió de Campanya i destaca la participació dels homes i do-nes d’EUiA i d’AJ-Joves d’EUiA en una campanya electoral –assumint l’impuls de la mateixa com a Coalició-- molt propera, pedagògica, de contacte direc-te i amb una important presència pú-blica, Una campanya de la gent d’EUiA que s’ha notat positivament en el resul-tats d’ICV-EUiA, i de la que EUiA en surt reforçada.

2.- EUiA vol destacar la preocupa-ció per què la dreta guanya a la Unió Europea (UE) i a Espanya, i per l’avenç de l’extrema dreta. EUiA vol alertar que l’avenç de forces xenòfobes, populistes i feixistes a diversos països d’Europa ha de portar al Partit de l’Esquerra Euro-pea (PEE) ha fer una profunda reflexió i impulsar unes àmplies aliances socials, polítiques i institucionals.

3.- Per a EUiA una major dretanit-zació institucional a Europa és conse-qüència d’una suma de factors diversos: l’estructuració de la UE exclusivament econòmica i marcada per les multina-cionals; el reflex de la crisi en la gent tre-balladora i sector populars; l’hegemonia social i de valors de la dreta (individua-lisme, xenofòbia, menyspreu per lo pú-blic...); el desencís en sectors populars de gestions governamentals de forces progressistes; la crisi de representació institucional; el paper de certs grups mediàtics; la debilitat i fragmentació de l’esquerra alternativa...

4.- Un Parlament Europeu i una Comissió Europea més a la dreta supo-sa que, institucionalment, la sortida a la crisi passarà per les forces conservado-res amb les repercussions negatives en matèria econòmica, laboral, social i me-diambiental, si no es dóna una impor-tant mobilització social i sindical, i una

àmplia unitat de les forces d’esquerres. També aquesta majoria conservadora pot tenir els seus efectes negatius en l’actual context internacional.

5.- EUiA constata i pren nota, des d’una autocrítica necessària i per a una reflexió pròpia, que el desgast de la so-cialdemocràcia a l’Estat espanyol i Eu-ropa, i que la desmobilització electoral de les seves bases, no suposen més vots cap a l’esquerra. El desgast per les polí-tiques neoliberals dels socialistes euro-peus ha anat a parar, majoritàriament, a l’abstenció i opcions més negatives pels interessos dels treballadors i treballado-res. Per a poder fer girar l’electorat cap a l’esquerra cal accelerar les polítiques d’esquerres concretes, l’arrelament so-cial, la mobilització popular, la proxi-mitat per a alternatives concretes i, de manera principal, fer arribar la política als centres de treball.

6.- Els resultats del 7 de juny con-firmen que l’abstenció és un problema polític, no només electoral. Certes pràctiques i concepcions polítiques --de fa anys-- allunyen bona part de la ciutadania de la política, especialment els sectors populars, comportant una creixent pèrdua d’interès per als espais comunitaris, la participació i el com-promís.

7.- L’abstenció electoral popular és l’efecte d’una democràcia que no té bona salut. Per a l’esquerra alternativa, com vam analitzar en altres processos electorals, és fonamental impulsar la participació a la societat com a base per fer avançar propostes de transformació social i d’avenç institucional. EUiA, ICV-EUiA i les forces d’esquerres, hem de reflexionar autocríticament sobre la manera de fer política. El repte de les es-querres és aconseguir recuperar el valor de la política, augmentar la participació i donar solucions, tant a la societat com a les urnes. EUiA vol destacar, també, la responsabilitat en la baixa participació de certs grups mediàtics i d’alguns dis-senyadors polítics de campanyes elec-torals del partits majoritaris, en les que

ha primat la politiqueria i la frivolitat i no pas les propostes per Europa. També l’aposta del PSOE i PP i de certs mit-jans de comunicació –públics i privats- en favor del bipartidisme, és una per-versió de la democràcia, un menyspreu al pluralisme i contribueix a l’abstenció.

8.- El CN d’EUiA considera que una part dels objectius que s’havia plan-tejat EUiA s’han cobert, en aconseguir la representació dels eurodiputats Raül Romeva i Willy Meyer, tot i reduir-se de 54 a 50 el nombre d’eurodiputats/des de l’Estat espanyol. Els resultats confirmen la necessitat i l’encert de l’acord IU/ICV-EUiA per a mantenir la representació parlamentària. Cal cons-tatar a Catalunya una nova pèrdua de vots i percentatge de la Coalició que cal abordar, tal i com vam discutir a la 5ena Assemblea Nacional (treball de base, progrés organitzatiu, millorar la pluralitat dels equips, l’acció parlamen-tària, certes gestions governamentals, els compromisos amb les altres forces d’esquerres, ser veu i portaveus de po-lítiques d’esquerres...)

9.- La reflexió i les propostes fetes a la 5ena Assemblea Nacional sobre ICV-EUiA cal accelerar-les. La feina feta en aquests mesos ens mostra la justesa de les propostes de la 5ena Assemblea Nacional sobre la necessitat d’avançar en una Coalició Política. Per EUiA, la coalició ICV-EUiA té més raó de ser que mai i hem de seguir actualitzant les nostres propostes i buscant solucions d’esquerres tant des de les institucions com des de la societat. Evidentment hi ha coses a millorar i a treure’n conclu-sions per a continuar l’activitat política i social d’EUiA i d’ICV-EUiA.

10.- A Espanya IU perd vots i percentatge. Hi ha federacions d’IU que pugen (Andalusia, Aragó, Balears, Múrcia, Castella-La Manxa i Extrema-dura). El resultats d’IU permeten poder continuar amb el necessari treball po-lític i organitzatiu per a la recuperació política, organitzativa i electoral d’IU-Federal. EUiA vol constatar que, com

en altres llocs d’Europa, la pèrdua de vots del PSOE no van a IU i que les opcions electorals a l’esquerra d’IU i d’EUiA no quallen.

11.- Per a una opció d’esquerres i federalista, com IU, cal tenir molt en compte els resultats d’UPyD. És una pujada prenyada de populisme, unita-risme, centralisme espanyol i amb dosis de fractura social. També, pels seus re-sultats a Madrid i per la seva distribu-ció territorial, pot tenir conseqüències negatives en les properes eleccions au-tonòmiques i municipals de 2011.

12.- EUiA vol destacar que a Ca-talunya les forces d’esquerres, tot i la pèrdua de vots, som majoritàries. Però també afirma, com va dir a la 5ena. Assemblea Nacional, i en el procés d’actualització de l’Acord d’Entesa, que algunes coses han de canviar, doncs totes les forces que conformen el Go-vern d’Entesa han baixat en percen-tatge i vots. L’Actualització de l’Acord d’Entesa era necessari per a marcar prioritats, ara cal una reflexió del Go-vern del perquè es perden vots i puja la dreta a Catalunya.

13.- EUiA i ICV-EUiA considerem necessària aquesta reflexió de les forces d’esquerres. És evident que l’actitud irresponsable del Govern espanyol so-bre el finançament i l’Estatut castiga socialment els catalans i catalanes, i castiguen electoralment les forces del Govern de Catalunya.

14.- Però també, per a EUiA, cal canviar certes actituds cap a CiU. Al-guns acords polítics i parlamentaris del Govern --i certes complicitats en algunes qüestions dels PSC i ERC-- que obren nous espais polítics, socials i comunicatius a CiU, són un error. Són un error pels seus continguts, desmora-litzen bases socials d’esquerres i desmo-bilitzen l’electoral progressista.

15.- Per a EUiA un govern d’esquerres i catalanista és estratègic. I contribuir a què la dreta pugui tor-nar al Govern de Catalunya, un error per a Catalunya i Espanya. El canvi

d’esquerres i catalanista va donar-se al 2003 i va ser imprescindible per a fer fora el PP del govern espanyol després l’any 2004. És per això que, a un any i mig de les properes eleccions al Parla-ment, cal aquesta reflexió de les forces d’esquerres i la fermesa d’ICV-EUiA per a continuar defensant els objectius i els compromisos programàtics de l’Acord d’Entesa. EUiA torna a reafirmar-se en el compromís de fer front a l’avenç de CiU i el PPC i als acords sociovergents.

16.- Les eleccions ja han passat, però la crisi continua. És per això que el CN d’EUiA acorda seguir treballant --a la societat i a les institucions-- per a fer arribar les nostres propostes d’esquerres per a combatre les polítiques i les sorti-des de dretes a la crisi.

17.- El CN d’EUiA crida a les se-ves assemblees de base a discutir aques-ta resolució i les experiències pròpies d’aquestes eleccions. Uns debats i con-clusions que contribueixin a accelerar els acords de la 5a. Assemblea Nacional.

18.- El CN acorda impulsar una Iniciativa Política, Organitzativa i Electoral basada en: 1) Contribuir a recuperar la política, amb alternatives concretes. 2) Modificar, abans d’estiu, criteris i dinàmiques en les assemblees del Món del Treball per retornar la política als centres de treball amb una organització més eficaç. 3) Arrelar-nos més socialment, dedicant més persones (barris, Dempeus, Som.Cat, Dones, Universitat...). 4) Avançar en AJ-Joves d’EUiA i Universitat. 5) Ocupar l’espai públic (presència al carrer, centres de treball i universitats; premsa). 6) Prepa-rar les eleccions catalanes i municipals, a partir de l’anàlisi dels resultats electo-rals per pobles i ciutats. 7) Continuar l’adequació organitzativa de la 5ena Assemblea Nacional. 8) Fer una gran trobada d’EUiA a la nostra Festa anual el proper 3 d’octubre.

*13 de juny de 2009

Resolució del CN d’EUiA sobre les eleccions europees*

JUNY 2009

A3OPINIÓ

Antoni BArBArà

FES-TE comunista! a la FESTA comunista

I es que, vagI per davant: ens veIem poc, ens escoltem poc, ens contactem menys… I en els temps que corren l’únIca defensa és fer pInya… I captar I dIfondre nous pInyons

un convIt sIncer I descarat a venIr amb els I les comunIstes, a compar-tIr, a sentIr, a debatre, a moure’s, a lluItar, a gaudIr, a ballar I a ballar-la amb els I les comunIstes

XII Congrès del PCC22, 23 de gener de 2009www.pcc.cat

Quan aquestes notes vegin la llum, o millor puguin ser vistes, impreses sobre el paper de l’Avant 979 serem ja a la Festa 2009 dels i de

les comunistes de Catalunya. Serà prop del 19 de juny i haurem superat una nova cursa d'obstacles electoral, amb algunes esbatussades, ensurts i esgotaments. Més o menys com sempre, encara, a ca els i les comunistes. Tampoc faig d’oracle agosarat pel fet d’ escriure això a finals de maig.

I el PCC crida a la Festa. La festa d’Avant. Doncs què celebreu? Masoquisme? us preguntaran . Doncs NO.

M’explicaré tot aprofitant unes reflexions que havia anat lligant per a la meva Ratera del mes en curs i que no trobareu a la contraportada doncs aquest noble espai és dedicat al Programa de la Festa. Un desnonament excepcional plenament justificat i honorable que cele-bro i comparteixo. Tanmateix no podré evitar de deixar alguna rateta camuflada, mig amagada, dins el present escrit que dedico solidàriament a La Festa, La Nostra.

Vagi doncs pel davant un convit sincer i descarat a venir amb els i les comunistes, a compartir, a sentir, a debatre, a moure’s, a lluitar, a gaudir, a ballar i a ballar-la amb els i les comunistes,… catalans si sou a Catalun-ya, de tot arreu si sou d’arreu, que la nostra militància és i serà nacional, internacional i internacionalista.

I per què ? “Què en trauré jo a canvi?” us seguiran preguntant ara ja una mica més escèptics. Noteu esti-mats i estimades la rata amagada darrera la pregunta plantejada com quelcom de lògic, d’innocent i de nor-mal quan ja ve prenyada de verí mercantil i de contra-valors de canvi…

La resposta des de les nostres posicions ideològiques és tan diversa com ferma, plural i ben sustentada.

En primer lloc: perquè una Festa és una Festa i una estona d’esbarjo i faràndula ja tocaria… Passar-ho bé vol dir gresca i xerinola, i per a nosaltres feina i suors per organitzar-ho tot, renunciar a la platja i la costellada i en canvi incorporar la família més propera i més dòcil a la nostra activitat. Però també és seure a menjar, beure, i xerrar…sobretot xerrar. Entre amics, amigues, com-panys i camarades que ens veiem de campanya en cam-panya, poc en la dita vida regular* partidària (* regular aquí vol dir regular: ni bona, ni dolenta), als actes de la Fundació Pere Ardiaca i algun cop- malauradament masses- als tanatoris. I es que, vagi per dAvant: ens veiem poc, ens escoltem poc, ens contactem menys… i en els temps que corren l’única defensa és fer pinya… i captar i difondre nous pinyons. Com ens ensenya la mare biologia en medis difícils i hostils: fer closques en defensa de l’ ADN nuclear i expandir contaminacions i tota mena d’efluvis, miasmes i de convits a la sana promiscuïtat- intel·lectual i política al menys -. I fer-ho a la plegada. Que si un virus maleït ho pot fer; com no haurem de poder fer-ho nosaltres que tenim més resis-tència que les pedres i més determinació i continuïtat que els motors diesel? Nosaltres que hem sobreviscut a mil i una garrotades, que com més va més raó tenim

i més falta fem, junt amb molts i moltes, per alliberar l’espècie humana dels nous i vells explotadors. Nosal-tres que hem estat capaços d’aplegar les lluites vitals de joves i vells, de dones i d’homes, de blancs de pell i de mestissos, d’obrers i estudiants, de maltractats/des i pa-tidors, d’ explotats/des i precaritzats/des, de mileuristes i d’aturats, de sense papers i empaperats, de malalts i de sans que no es troben bé, de gents i persones a la fi sotmeses, totes i amb més o menys consciència de per-cepció, a la barbàrie capitalista.

En segon lloc: perquè en ajuntem i aixì practiquem el molt necessari i intel·ligent i nostrat exercici de com-partir, socialitzar, posar en plural, debatre en obert, dir i escoltar i també pensar, entre persones que han decidit d’una o altra manera vincular-se al nostre pensament, a la nostra proposta de vida i d’acció. Nosaltres que sa-bem que no hi ha resposta individual, que pots resistir i oposar-te a l’allau neoliberal i depredador però que les alternatives hauran de ser col·lectives. Que sabem, o volem saber, respondre en coral als malestars i les denuncies i entregar-nos a les reivindicacions justes i legítimes. Que sabem com et pots enrabiar per haver emmalaltit o haver caigut en la batalla quotidiana però que no hi ha mascareta individual que et salvi i que l’única lluita sàvia és la d’enrolar-te per a prevenir i can-viar les bases, des de i dins el col·lectiu. En definitiva, per gaudir de persones i companys/es excepcionals, co-munistes, rojos, roges...

I en tercer lloc: per gaudir del fet d’estar per casa. Per propiciar un espai i un temps, ni que siguin petits, on treure’ns les cuirasses, les sabates ortopèdiques, les auto- defenses, la desconfiança ambiental que ens ha fet aprendre, i on aparcar la por que ens volen a tot allò desconegut que ens envolta i a totes les mil i una agressions en cadena que cada dia i moment anem su-perant. Un estar a casa de tots i de totes “si és que hi ha casa d’ algú”, un respir, un parèntesi, una ocasió on poder, a la fi!, ser amable i dedicar una paraula afectiva al teu entorn sense avergonyir-nos de tenir sentiments “humans” envers els altres, encara i ni que siguin en po-sitiu… i estalviar-nos aquet to massa instal·lat d’eixuts, d’ aspres, de durs, d’ inflexibles, i enfadats massa lluny dels cors que bateguen. El sistema capitalista promou el JO tancat, en tot cas i com a màxim amb el MEU Deu, el JO posat d’esquenes, hermètic, blindat, cuirassat, desconfiat, rancorós…individualista, egoïsta.

Nosaltres, just a l’inrevés, promovem el tacte i el contacte, els sentits, els sensoris, els sentiments, el benestar i el goig, l’alegria, l’amistat, la solidaritat, l’optimisme, la diversitat, la paraula, la música, l’art, la bona cuina, l’esperança i algun toc de melangia, el bon riure i alguna llàgrima, la família inclusiva, el treball gratificant, l’orgull de classe, la senyera quadribarrada i la tricolor, i tots els colors – el roig molt inclòs, mirar-nos als ulls, el donar-nos la mà,...

A la fi una trobada excepcional: d’humor i de l’amor. Comunistes, sí. I què ??

Això és Avant i això és la Festa. Què vens ??

Un any més, la festa d'Avant.

La Festa dels i les Comunistes de Catalunya

Aquest any amb especial atenció a la Solidaritat amb el Poble Palestí que pateix des de fa més de 60 anys les més cruels pe-núries i el sistemàtic intent de genocidi per part del sionisme

israelià.La festa és també un moment de trobada dels camarades en el

camí cap el 12è Congrés del PCC que es celebrarà el proper mes de gener.

Amb espais per a la Joventut Comunista, i la Solidaritat, i pels àmbits organitzats del Partit, que aprofiten la Festa per a desenvolupar les seves conferències i assemblees.

Un any més, els i les Comunistes de Catalunya celebrem la nostra festa entorn a l'Avant.

Ja podeu reservar amb antelació el tiquet del dinar de dissabte dia 20 de juny, a 22 euros. Podeu dirigir-vos a les organitzacions i referents del PCC. Existeix també un bo d'ajuda al Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

Cèl·lula de cultura Ramón Casanelles del PCChttp://ramoncasanellas.blogspot.com/

4JUNY 2009

CATALUNYA

Socorro Gomes: “No hi ha pau sense sobirania, sense independència i sense justícia”

Entrevistem Socorro Gomes, presidenta del Consell Mundial de la Pau

Socorro Gomes: “He estat convidada a les VII Jornades sobre Colòmbia celebrades a Barcelona per debatre sobre la situació que s’està vivint en aquest país i sobre quines sortides hi ha al conflicte so-cial i militar”.

Quina impressió tens d’aquestes jornades?

Aquí a Barcelona està passant una cosa molt important: la generositat de les organitzacions que promouen aquesta trobada, enguany la setena, amb un sentiment molt generòs, conscient, i compromès amb la pau del poble colombià, i per tant, contra les guerres.

Quin és el sentit del Consell Mundial per la Pau?

Aquesta és una pregunta impor-tant. Deu ser perquè la lluita per la pau continua sent vigent. Encara avui dia, és una lluita fonamental: es tracta de la lluita per la supervivència de la humanitat.

Per fer-nos una idea, des dels finals dels 80, es consolida la potència més forta, més armada i gran del món. En sí,adquireix un domini indiscutible del món sencer, en quant a les amenaces a països i pobles, utilitzant només el camí de la guerra, amb una

política d’agressions i invasions als països, substituint el diàleg i tirant per terra els principis fonamentals de la ONU.

La humanitat viu, des de llavors, amb molta inseguretat i amb el terror que els EEUU han anat provocant.

Quin són els camins per assolir la pau?

Per nosaltres és essencial una cosa: enfortir la cultura de la pau. No hi ha pau sense sobirania, sense justícia, sense independència. Per exemple, el cas del poble palestí: fa moltes dèca-des que busca la pau, però no la pot aconseguir perquè no té el dret a de-fensar i controlar el seu propi territori. Per tant, aconseguir la pau vol dir en definitiva, derrotar els promotors de la guerra. I el principal guerrerista, la principal amenaça als pobles, a la pau i seguretat internacional, són els EEUU.

Quins són els factors què han fet perpetuar el conflicte a Colòmbia?

A Colòmbia són diversos els fac-tors que han provocat el conflicte. En primer lloc, la situació a Colòmbia és extremadament injusta: les oligarquies són molt conservadores i opressores, els terratents molt cruels, i l’estat for-taleix aquestes injusticies. En aquest sentit, cal recordar com són de sòlids els vincles del govern d’Uribe amb el narcotràfic i el paramilitarisme, res-ponsables de milers de morts, milers de refugiats.

En segon lloc, Colòmbia mostra a tota Amèrica Llatina una imatge

molt vinculada amb els Estats Units: sens dubte, Colòmbia és una punta de llança d’aquest país a la nostra regió com ho és Israel a Orient Mitjà.

Creus que es pot arribar a una solució per la via de l’actual demo-cràcia a Colòmbia?

A Colòmbia no es pot parlar de democràcia, en una societat assetjada per la por i el terror. No hi ha dia sensa pluja d’assessinats: són els “falsos po-sitius”. Els paramilitars i l’exèrcit del govern, segrestren constantment jo-ves de les seves cases per assassinar-los com si fossin guerrillers. Amb aquesta operació els assassins justifiquen el que reben com ajuda dels Estats Units; cas contrari, no hi hauria benefici.

D’aquesta manera, els assassins subvencionats pels Estats Units exe-cuten una neteja social eliminant a la població més excluida de la societat: els més pobres. I el poble, ja no aguan-ta més aquesta pressió.

Què en pensen els sindicats d’aquestes agressions?

Els sindicalistes a Colòmbia ens diuen que és més fàcil crear una or-ganització paramilitar o narcotraficant que un sindicat. Llavors, de quina de-mocràcia estem parlant, en un país amb atur elevat i una pobresa que afecta ja al 70% de la població?

Si fóssis presidenta de Colòm-bia, quina seria la teva política?

Company, és molt difícil parlar d’un país que no és el teu. Nosaltres tenim solidaritat amb el poble co-

lombià, volem i defensem la sortida que volen molts sectors de la societat colombiana: la sortida del diàleg amb un camí que podriem anomenar hu-manitari.

Perquè no es pot obviar el con-flicte i perquè hem d’atacar les seves causes. Inicialment, lliberant als pre-sos d’ambdós llocs: els de la guerri-lla i els del govern d’Uribe. Després, assentant-nos varis sectors per buscar la sortida democràtica.

Hi ha realment voluntat política per resoldre aquest conflicte?

En aquest moment és la senado-ra Glòria Inés qui està buscant aquest diàleg. Però poc interessa al president Àlvar Uribe que no admet pas aques-tes iniciatives de diàleg, de pau. Ell busca una victòria militar, però no ho està aconseguint.

La societat civil no suporta ja un govern de corrupció, de narcotràfic, de paramilitarisme, de persecussió ideològica, de criminalització dels opositors al govern. Tothom qui parli de pau, de canvis humanitaris, és per-seguit. En aquest sentit, la senadora Piedad Córdoba va obrir un procés molt important i Uribe, el que fa, es deconstruir constantment la seva imatge amb amenaces a la seva vida i entorn.

Obama tindrà la mateixa políti-ca de suport militar que Bush?

Fa poques setmanes va visitar-nos, va tenir una actitut políticament correcte, molt civilitazada, amb una

actitut d’aproximació destacable. I va sortir molt ben fotografiat a la premsa. Però fins al dia d’avui, res ha cambiat. És necessari que trenqui aquesta rela-ció viceral que els Estats Units tenen amb el govern corrupte d’Uribe per demostrar definitivament la seva in-tenció per assolir la pau. I en aquest sentit, cal recordar que el govern d’Uribe no busca la pau. Sens dubte, un govern sustentat fins ara per Bush, amb plans bilionaris per investir ex-clusivament en militarisme, no pot pas buscar-la.

Quin paper juguen paisos veins a Colòmbia?

Els canvis dels paisos llatinoame-ricans, com a Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, entre d’altres, van en la direcció dels foros per enfortir la integració regional per consolidar les forces llatinoamericanes per resistir al domini imperialista.

En conjunt, aquestes forces d’aquests governs, van ser vitals per contrarestar els intents de la guerra preventiva que Bush va materialitzar molt clarament en l’assassinat de mi-litants de les FARC a l’última invasió en territori equatorià. Sens dubte, va ser un refuig històric.

Amèrica llatina està canviant. Avui, ja no es tracta de l’Amèrica del pati del darrera dels Estats Units. Ja parlem d’una llatinoamèrica amb pro-jectes, amb propostes, que busca un camí de la independència, de progrés i de pau. Perquè volem resoldre els nostres conflictes amb diàleg, amb justícia, amb sensibilitat, tot isolant els objectius imperialistes a la regió.

lluItar per la pau vol dIr lluItar per la supervIvèncIa de la humanItat.

els sIndIcalIstes a colòmbIa ens dIuen que és més fàcIl crear una organIt-zacIó paramIlItar o narcotrafIcant que un sIndIcat

volem la sortIda del dIàleg amb un camí que podrIem anomenar humanItarI

els assessIna sub-vencIonats pels es-tats unIts executen a colòmbIa una nete-ja socIal elImInant a la poblacIó excluIda de la socIetat: els més pobres.

Juan

Lin

ares

Lan

zman

______________________

JuAn LinAres LAnzmAn

______________________

JUNY 2009

A5CATALUNYA/ESTAT ESPANYOL

Colòmbia es troba, des de fa més de quaranta anys, en un conflicte motivat per la dis-

puta pel territori i per la concentració de la propietat de la terra en la que uns 15000 propietaris tenen més del 72% de la propietat privada del país. Aquest fets, han provocat uns constants en-frontaments entre els diferents actors socials que conformen la vida diària del país i unes terribles conseqüències de 10 milions de camperols en una situació paupèrrima, altes taxes d'analfabetisme i uns 4 milions d'exiliats entre les prin-cipals causes. Ens trobem, a més a més, en un context on existeix un conflicte d'identitats entre la població indígena i la resta, en la que els primers es troben en una situació de minoria i reclamen

que se'ls respecti la seva cultura i els seus drets.

Des de la Taula Catalana per la Pau i els drets Humans a Colòmbia, es van organitzar aquestes jornades per fer un anàlisis en profunditat d'aquesta com-plexe situació. En un ambient molt dinàmic, entre ponents i públic, es varen plantejar diverses possibles solu-cions per tal de fer front aquest conflic-

te. Entre d'altres, es va parlar de que és imprescindible que el govern admeti el propi conflicte intern, que es reconegui la autodeterminació dels pobles indí-genes i que es subscrigui les cartes del poble indígena, que no es criminalitzin els moviments socials que lluiten pel drets de tot el poble colombià i que es busquin polítiques per poder fer front d'una vegada per totes al narcotràfic,

entre moltes d'altres qüestions. En de-finitiva, es va fer especial èmfasi al fet que per solucionar els problemes mili-tars, s'havien de resoldre els problemes socials a través d'una reforma econòmi-ca i social.

Pel que fa a l'ajuda internacional i quin ha de ser el nostre paper des de Catalunya, es va comentar que s'han de seguir impulsant les ajudes huma-

nitàries, que s'ha de ser coherents amb les polítiques que s'impulsin i que, per altra banda, és molt beneficiós que es realitzin aquest tipus de jornades per tal de que es parli de la realitat del con-flicte ja que, moltes vegades, no ens arriba aquest tipus d'informació o ens ve manipulada. De totes maneres, tot i que és imprescindible que tots i totes sapiguem que és el que realment està passant a Colòmbia, en general, estaven d'acord en que no es pot esperar que els organismes internacionals solucionin els problemes que el poble colombià ha de resoldre. Ha de ser des de la re-sistència civil on s'estableixin les bases per tal de defensar el dret de tots i totes les colombianes. Consciència, organitza-ció i lluita del poble colombià, va ser la consigna amb la que Alexandra Bermú-dez* va tancar el segon dia d'aquestes jornades.

*Portaveu de la plataforma Assem-blea Permanente de la Sociedad Civil por la Paz en Colombia

Propostes per a la Pau: una perspectiva regional**

Assistim a les jornades que la taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia va celebrar del 14 al 16 de maig ______________________

mArtA CurrAn FàBregAs

______________________

Fem un resum de la interven-ció de Gazpar Llamazares al darrer debat sobre l’estat de la nació al Congrés dels Diputats:*

“Esquerra Unida esperava d'aquest debat parlamentari que el president del Govern sabés traslladar a la ciutadania esperança, expectatives i probablement també canvis, però hem vist com fins ara el debat parlamentari ha estat bolcat en un bipartidisme estèril, que veu les co-ses a la primavera o en la glaciació però que no permet veure la realitat, o bé en el retret.

Senyor president del Govern, el que s'esperava de vostè era un gir polític, un projecte a un any de legislatura que permetés afrontar la crisi, aconseguir la majoria parlamentària necessària i pro-moure un lideratge social per afrontar units el greu repte de la crisi. El presi-dent del Govern, en comptes d'afrontar la realitat, no ha fet com fins ara eludir-la sinó que s'ha situat en el centre de la realitat per evadir-se.

La pregunta avui no és només què farem en el moment de la recupera-ció econòmica sinó què fem avui en el moment més greu de la crisi, quan es destrueix ocupació, quan tenim encara un volum molt important d'ocupació precària, quan la nostra ocupació també és de baixa qualitat i quan, per una al-tra part, senyor president del Govern, hi ha efectes en l'economia molt negatius i molt preocupants. Aquest problema, el problema de la crisi i de la recessió, vostè no ha donat resposta, s'ha escapat cap al model de desenvolupament. Nosaltres pensem que cal donar resposta a les dues coses. Què pretenia vostè eludir, senyor president? Pretenia eludir el PlanE.

Vostè hauria d'haver explicat quin és el balanç de la seva gestió en matèria econòmica davant la crisi, i no ha dit una paraula en relació amb el PlanE. Senyor president, dins del PlanE el fons bancari no ha aconseguit els seus objectius, no s'ha utilitzat en la seva totalitat i, d'altra banda, no ha arribat on havia d'arribar, a la petita i mitjana empresa d'aquest país. Per tant, el fons bancari, segons la nos-tra opinió, s'hauria de reorientar cap a la inversió pública, s'hauria de repensar per a una major participació de la ini-ciativa pública en l'àmbit de la banca, a les caixes d'estalvis i en el sector bancari.

Segona qüestió, vostè ha fet dels re-gals fiscals i de la reforma fiscal un dels instruments de la seva política econòmi-ca, instrument que nosaltres hem criticat i que han criticat els sindicats d'aquest país, però vostè no ha cessat en aquest instrument regressiu de política econò-mica. Molt al contrari, a més de deixar d'ingressar 30.000 milions d'euros, que avui serien preciosos per a la política de sortida de la crisi, vostè s'obstina en nous retalls fiscals i en nous regals, a nous xecs fiscals.

Som fràgils en les polítiques socials. Avui hi ha un milió de persones sense cap tipus de prestació. Aquesta és una emergència a la qual vostè hauria de respondre i a la qual hauria d'haver res-post en aquesta cambra ampliant la pro-tecció a la desocupació i creant un fons d'inserció i formació amb les comunitats autònomes. Però no ha fet res d'això.

Vostè no ha fet una anàlisi de les causes de fons de la crisi. No és només l'especulació financera, ni tan sols la nostra especulació urbanística, la causa de fons de la crisi és la política neolibe-ral i les greus desigualtats que ha pro-

vocat, desigualtats que s'han orientat, per part de les rendes altes, a la inversió especulativa i, per part dels ciutadans, a l'endeutament davant de la banca, a l'endeutament privat.

Per tant, per a sortir de la crisi, senyor president del Govern, no són bones les mesures que vostè es proposa. Per sortir de la crisi és precís un canvi d'esquerres. És precís, en primer lloc, protegir als més febles mitjançant la protecció a la desocupació, mitjançant mesures que evitin els desnonaments i les hipoteques, que en aquests moments són impossibles de pagar per a un sector de la societat, i defensant la política social i la política de pensions. Primer la gent. En segon lloc, és imprescindible rellançar la iniciativa pública, senyor president del govern. No hi ha possibilitat de sortir de la crisi, des d'una perspectiva social, si no hi ha ini-ciativa pública, si no hi ha fiscalitat pro-gressiva -i vostè no va en aquest sentit-, si no hi ha banca pública al nostre país i utilització del finançament perquè arribi a les petites i mitjanes empreses, si no hi ha inversió pública, que vostè es proposa retallar.

I finalment, senyor president del Govern, és necessari, és veritat, canviar el model. Però abans de proposar un fons per al futur, compleixi vostè amb els compromisos per canviar el model. Compleixi vostè, per exemple, amb el compromís de Kioto; compleixi vos-tè amb el compromís de l'estalvi i de l'eficiència energètica. Compleixi vostè amb compromisos amb els que no ha complert encara, no ens plantegi nous cimbells per al futur”.

*Podeu trobar el discurs sencer a:http://www.congreso.es/

Lamazares titlla de tardies les propostes de Zapateroen el Debat sobre l’Estat de la Nació

a més de deIxar d’Ingressar 30.000 mIlIons d’euros, que avuI serIen precIosos per a la polítIca de sortIda de la crIsI, vostè s’obstIna en nous retalls fIscals I en nous regals, a nous xecs fIscals

la crIsI no és només l'especulacIó fInan-cera, nI tan sols la nostra especulacIó urbanístIca, la causa de fons de la crIsI és la polítIca neo-lIberal I les greus desIgualtats que ha provocat

Toni Borrell

6JUNY 2009

INTERNACIONAL

Voler parlar del Sàhara Oc-cidental, vol dir situar-nos davant d’un conflicte, que

fa més de 35 anys que dura i del que l’Estat Espanyol en té tota la res-ponsabilitat. En un acte vergonyós, Espanya, potència colonitzadora, al 1975 es retira i entrega la província 53 al territori de Marroc i Maurità-nia, tot i que l’ùltim país es retirarà del territori ocupat, fet que aprofita Marroc per envaïr-ho.

El poble sahrauí existeix molt abans de la invasió marroquina, de la invasió espanyola i cal dir que existeix amb entitat pròpia abans que Espanya o França. Un moment clau per la configuració cultural i territorial del món sahrauí és a partir del segle I amb l’aparició del camell. El poble sahrauí té la seva pròpia llengua i les seves pròpies manifestacions culturals.

Em sembla oportú fer referèn-cia a aquestes dades per tots aquells que, tot i que no existeix cap reso-lució de Nacions Unides que negui els seus drets, obstaculitzen el seu procés d’autodeterminació.

Dit això i per centrar-nos en l’Estat Espanyol, el conflicte del Sàhara Occidental ha presentat en els diferents governs socialistes, un dilema polític i ètic. Per moltes pro-meses que el Sr. Felipe Gonzalez fés al poble sahrauí, el novembre de 1976, en una visita als camps de refugiats els hi va dir “...nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final...” D’aquestes pa-raules s’ha passat a l'adhesió, en la seva proposta autonomista oblidant el famós pla Baker II que ha estat aprovat per unanimitat, incloent el vot de França, pel Consell de Segu-retat de Nacions Unides.

El conflicte del Sàhara Occiden-tal està creant greus problemes dins les bases del partit socialista, que no poden entendre com es pot negar la legalitat vigent. Resulta incompren-sible que el govern, a través dels seus diplomàtics i de la seva políti-ca d’ajut a les tesis marroquines, es posicioni en contra dels drets inter-nacionals i de les resolucions de les Nacions Unides.

El debat actual en el conflicte de Sàhara Occidental el centra-ríem en tres punts bàsics:

1. Finalitzar el procés de des-colonització i acompanyar la RASD fins l’autodeterminació dels seus ciutadans.

2. Acabar amb les violacions dels Drets Humans.

3. Evitar i denunciar l’explotació dels recursos naturals en l’actualitat en un creixement preocupant.

Tot i que la més important és la violació dels Drets Humans, on la crueltat en l’aplicació de les tortures ha aumentat de manera alarmant, tots els informes que s’han elaborat sobre el Sàhara Occidental coinci-deixen en denunciar que el Marroc viola els Drets Humans de forma sistemàtica i continuada. (Infor-me del Parlament Europeu sobre els Drets Humans, 17 de Març de 2009)

Davant d’aquests fets i tenint la legalitat internacional i la força de la raó el poble sahrauí segueix es-sent humiliat i silenciat, no només pel gover de Marroc que l’explota i l’ocupa sinó també pels de França i Espanya als que es suma la compli-citat dels mitjans de comunicació; sembla que només és la societat civil que té molt clar que mentre no es produeixi el procés de desco-lonització ha de seguir lluitant per trencar el mur del silenci.

El temps ha trascorregut i “l’alto al foc” no ha ajudat als sahrauis, ha permés a Marroc anar contruïnt un mur que es va iniciar als anys 80 i que actualment té una longitud de 2.720 km; on s’han contruit bún-quers i camps de mines antiperso-nes i anticarros que es calcula que arriben a 9 milions.

Hi ha documents que testifi-quen que aquesta defensa va ser finançada per països petrolers, amb tecnologia americana i amb mante-niment israelià. Han establert una companyia cada 5 km i un ràdar cada 15, amb un número de soldats que no baixa dels 100.000. És la gran sangria del regne alauita.

Després de 17 anys “d’alto al foc” s’han fet diverses campanyes per la retirada de mines, però el

govern del Marroc s’hi oposa difi-cultant totes les possibilitats per tal que els altres no ho facin.

Els morts per les mines sem-pre són els sahrauis, fa menys d’un mes han mort dues persones i dues més estan greument ferides, però la censura que s’aplica per part dels mitjans de comunicació en aquest “conflicte” fa que sigui ignorat per la majoria de la ciutadania. Un con-flicte que no està present en els mit-jans de comunicació és un conflicte que no existeix.

Com és que tothom coneix i parla del mur de Palestina i de Ber-lin però ningú en parla del cons-truit per Marroc?

Marroc aplica al Sàhara Occi-dental l’expoli de les seves riqueses naturals que reiteradament han de-nunciat les Nacions Unides, tant en l’àmbit de la pesca com en el dels fosfats i hidrocarburs...

Perquè la comunitat internacio-nal no s’ha plantejat un bloqueig a Marroc?

Els habitants de la zona ocu-pada, la resistència del poble sahrauí, no han deixat mai de pa-tir l’assetjament personal i familiar. L’estat de setge és permanent. Els sahrauis són detinguts i torturats pel fet de reunir-se, per manifestar-se pacíficament . Les tortures són de tanta brutalitat que es fa difícil de descriure.

Però mentre ells es defensen amb paraules, Espanya ven arma-ment a Marroc al preu simbòlic d’1 €, un bon regal per l’extermini sahrauí!

Espanya com a pais administra-dor del territori pendent de desco-lonitzar podria tenir un paper deci-siu a la resolució del conflicte. Des

de 1977 tots els governs espanyols han venut armes al Marroc men-tre les seves administracions dónen diners i aliments pels refugiats. Aquest fets ens porten a pensar que no és casual; que ja va bé mantenir els refugiats i tenir “contents” a la població civil mentre ens segres-ten i retenen l’informació real i no s’entra a la realitat del conflicte, que passa per una resolució política.

Ens sembla que és una qüestió d’ètica que a les agendes de les or-ganitzacions civils o polítiques de l’Estat Espanyol amb un tarannà progressista, la defensa de la causa sahrauí estigui al capdavant de la defensa de les diferents causes del món com ara Palestina o Iraq.

És moralment insostenible que nosaltres defensem el poble palestí o el d’Iraq, que evidentment cal fer-ho, i en canvi deixem en l’oblit la solidaritat amb un poble que pateix una ocupació militar il·legal, pen-dent d’una descolonització, en el darrer pais del continent africà... un poble que va ser la provincia 53 de l’Estat Espanyol, estat que d’acord amb la llei és la potencia adminis-tradora colonial.

Creure que les culpes són no-més dels governs espanyols és un acte d’hipocresia; els sahrauis són al nostra colònia a la que cal ajudar a assolir la seva llibertat. On és la vanguarda cultural, social i política?

Espanya encara és a temps de rectificar i actuar com Portugal ho va fer amb Timur Oriental. Si no és així caldrà veure com jutjarà la història la seva actuació.

*Presidenta de l’Associació Ca-talana d’Amics del Poble Sahrauí. ACAPS

Fonts consultades : El observador. Revista de culturas urbanas. Núm 52. 2008 - www.sahararesiste.blogs-pot.com - www.umdraiga.com/docu-mentos/analisis.htm

Sahara Occidental “el conflicte”La Dignitat d’un poble: èxode o repressió

___________________

núriA sALAmé reAL*___________________

tenInt la legalItat InternacIonal I la força de la raó el poble sahrauí se-gueIx essent humIlIat I sIlencIat

la censura que s’aplIca per part dels mItjans de co-munIcacIó en aquest “conflIcte” fa que sIguI Ignorat per la majorIa de la cIuta-danIa

espanya encara és a temps de rectIfIcar I actuar com por-tugal ho va fer amb tImur orIental

JUNY 2009

A7CULTURA

Aquest any 2009 i aquest mes de juny celebrem el centenari del naixement del Pere Ardia-

ca. I és impossible no dedicar-li una de les arrels perquè això és el que va ser per a mi en el temps de convivèn-cia política a Lleida. Inoblidable el primer “miting” del PSUC a Lleida el 24 de juny de 1976, així com la seva presència en la venda de Treball al ca-rrer Major.

Torno a treure a la llum les emo-tives paraules que l’Antoni Tàpies li dedica l’any 77 a la seva Memòria personal. Ja vaig fer ús d’elles a l’Avant fa uns quants anys.

“Hi ha un fet il·lustratiu en aquest sentit que he pogut completar

molts anys més tard i que encara em commou. Un dia de no recordo exactament quin mes de l’any 1962, se’ns presentà a casa un home de cara ferrenya però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà. Va fer servir el nom de Francesc Vicens per introduir-se. La seva visita era per explicar-me que aviat es celebraria un nou Congrés de la Pau, aquest cop a Moscou, que presidiria Bertrand Russell. Havia de girar al voltant del desarmament general i la pau. El nostre visitant venia a suggerir-me que seria molt bell que jo formés part de la comissió d’intel·lectuals i artistes catalans que hi anirien. I afegí que, sinó podia fer-ho, seria igualment

bell que escrivís a Russell donant-li la meva adhesió.

Vaig comprendre que aquell home tenia la bona voluntat d’anar fer tot un pelegrinatge de visites, per a ell perillosíssimes, amb la finalitat de sol·licitar una cosa que en el fons era un honor per a aquells a qui ho proposava, i que, si no hagués estat pel seu interès, a mi no se m’haguera acudit mai de fer. Després d’escriure a Bertrand Russell, que jo tant admi-rava, vaig tenir el premi de l’amable contestació autògrafa del gran filòsof anglès. En canvi, quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu

premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca”.

Permeteu-me que tiri d’hemeroteca i el recordi tal com apareix a la contraportada de l’Avant de l’11 de novembre de 1986, mo-nogràfic amb motiu de la seva mort. Rialler, es rodeja d’aquells amb els que se sentia tant gust: els joves. I fent-li costat uns joveníssims Jordi Miralles i el recordat Josep M. Cés-pedes. El peu de foto ja és tota una il·lustració: Pere Ardiaca, l’eterna jo-ventut del comunisme.

les arrelsmIquel àngel sorIa

Companya Soledad. Una dona la lluita franquista

Dia i hora: Dimecres 17 de juny a les 19hLloc: Llibreria Pròleg Adreça: Carrer Dague-ria, 13. Metro: Jaume I (Barcelona)Organitza: Fundació Pere Ardiaca

Cafè del Divendres

Dia i hora: 12 de juny a les 19hPanamà, trista realitatRaúl Colomer, Gloria Fargas i Ana Murcia, de Solidaridad PanamáPresenta: Luis Juberías, Fundació Pere ArdiacaOrganitza: Fundació Pere Ardiaca

Universitat Progressis-ta d’Estiu de Catalun-ya-UPECDia i hora: Del 6 al 10 de juliol

Lloc: Facultat de Geo-grafia i Història, C/Mo-talegre 6

Inscripcions:fpereardiaca@fpereardiaca.org

Dissabtes Debat: Tots

els Colors del Roig

Dia i hora: Dissabte 13 i dissabte 27 de juny a les 10hLloc: Avda Portal de l’Àngel 42, 2n AOrganitza: Fundació Pere Ardiaca

+info: www.fepeardiaca.orgwww.upec.cat

AGENDA

Las Palabras No me gaste las palabras no cambie el significado mire que lo que yo quiero lo tengo bastante clarosi usted habla de progreso nada más que por hablar mire que todos sabemos que adelante no es atrássi está contra la violencia pero nos apunta bien si la violencia va y vuelve no se me queje despuéssi usted pide garantías sólo para su corral mire que el pueblo conoce lo que hay que garantizarno me gaste las palabras no cambie el significado mire que lo que yo quiero lo tengo bastante claro

si habla de paz pero tiene costumbre de torturar mire que hay para ese vicio una cura radicalsi escribe reforma agraria pero sólo en el papel mire que si el pueblo avanza la tierra viene con élsi está entregando el país y habla de soberanía quién va a dudar que usted es soberana porqueríano me gaste las palabras no cambie el significado mire que lo que yo quiero lo tengo bastante clarono me ensucie las palabras no les quite su sabor y límpiese bien la boca si dice revolución.

Mario Benedetti

Mario Benedetti, present!

“Nosaltres som revolucionaris i volem transformar la societat” (Pere Ardiaca)