avant 978
DESCRIPTION
Avant, Òrgan Central del PCCTRANSCRIPT
Proletaris de tots els països, uniu-vos!
Òrgan Central del PCC any xxvi / Maig 2009
Preu : 2 €
núm. 978 www.pcc.cat · www.avant.cat
Resposta sindical a la crisi de l’automòbil
Opinió Estat espanyol Internacional
Tema Central
JAVIER PACHECO“Hem crescut per sobre de la mitja europea amb la política de treball més precària d’Europa”
Treball i economia
DANI ALFONSO“A Nissan, gràcies a la mobilització hem aconseguit la retirada de l’expedient de regulació i la creació d’una taula de negociació”
JOSÉ G. VIDAL“A la SEAT, els sindicats tenen més del 82% d’afiliació”
RAÚL COLOMER“Les motos són un sector petit i oblidat per les institucions i els polítics”
Lluis Monerris:La Barcelona insensible
Eleccions Europees:Tràmit, test preliminar o eleccions decisives?
Xavi Cutillas:El Salvador també esmou a l’esquerra
2maig 2009
Direcció: Sandro maccarrone. Edició: gerard Baró. Consell de redacció: gerard Baró, marta Curran, andreu Espasa, Sandro maccarrone, Óscar martínezm, Àngels martínez Castells, Lluís monerris, mireia mora, marià Pere, Jordi Ribó, adriana Sabaté, miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Dani alfonso, antoni Barbarà molina, Raul Colomer, marta Curran i Fàbre-
gas, Xavier Cutillas, Jose garcia Vidal, Juan Linares Lanzman, Àngels martinez i Castells, Lluis monerris, Toni Serrano, miguel Àngel Soria. Foto portada: Juan Linares . maquetació: Juan Linares.
avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: av. Portal de l’Àngel, 42, 2n a. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: [email protected]
a manera d’editorial
SubScriu-te a l’avant!
per només 25 € l’any
envia’ns un correu electrònic amb les teves dades personals
La tiraAra més que mai, calen polítiques d’esquerres tant aquí com a Europa
Azagra. Del llibre NO A LA GUERRA. Disponible a la Fundació Pere Ardíaca - www.fpereardiaca.org
L’atur ja sobrepassa els quatre milions de persones, en una escalada imparable de des-trucció de llocs de treball. Les polítiques
dissenyades pel govern socialista són completa-ment insuficients, i malgrat la crisis de govern, que ha portat a la remodelació de bona part de l’equip de Zapatero, es veu un PSOE massa pendent dels seus pactes amb el PP, deixant de banda la neces-sitat urgent d’activar plans valents, i d’esquerres, per ajudar els qui més necessiten l’ajuda, és a dir, la classe treballadora.
Un PSOE que intenta vestir l’investidura del nou lehendakari Patxi López com un triomf de la democràcia, amb el pacte assolit amb el PP basc. Un lehendakari sense la legitimació popular, doncs el pacte PP-PSOE no representa la majoria de la població, ni tan sols el 50%. Una investidura que ha estat possible gràcies a l’anòmala democràcia que es viu a Euskadi, gràcies a l’antidemocràtica Llei de Partits. Sistemàticament es deixa fora del sistema democràtic una part de la població, l’opció política que representa el món abertzale. Han estat aquestes il·legalitzacions les que han
permès el pacte PP-PSOE i les que han donat un resultat virtual que no representa la societat basca. Un pacte que no dona gaires esperances a la pau i la sortida del conflicte basc.
Mentrestant, les eleccions europees s’apropen. En un moment en que coincideix amb el cinquè aniversari del Partit de l’Esquerra Europea, l’espai en que els comunistes catalans hi participem i ens hi impliquem, com la resta de forces progressistes europees. Un espai que ha anat creixent, i que ha de servir per a fer créixer la influència de l’esquerra transformadora en el sí del Parlament Europeu, així com en la mobilització social per a les respos-tes de l’esquerra davant el conservadorisme impe-rant a la UE.
A casa nostra apostem per continuar amb la nostra coalició EUiA-ICV que s’integra en el sí de la coalició amb els nostres companys d’Izquierda Unida. Una coalició que duu per nom La Izquier-da, que agrupa IU, EUiA-ICV, Bloque por Astu-rias i Izquierda Republicana. És per això que el 7 de juny volem el vot per a l’Esquerra Europea.
www.avant.cat
maig 2009
A3OPINIÓ
LLuis Monerris
Em permeto el luxe de començar a través de l’adjectivació que Antoni
de Moragas va apuntar ara farà un any des de les pàgines de l’Avant, en una recensió apassionada sobre el llibre de Manuel Delgado: La ciu-dad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”.
He aprofitat els dies de descans de la Setmana Santa per aprofundir en el llibre que Delgado publicava al 2007. Coincidint en la lectura, just el passat diumenge 5 d’abril, el 30 minuts emetia el documental “Ba-rraques. L’altra ciutat”. Aquests dos elements m’han empès amb energia a fer un exercici d’anàlisis des del sofà de casa, traient el pols als apunts de la Soledad Garcia i l’Anna Alabart de Sociologia Urbana, i com no po-dria ser d’una altra manera, prenent, ara sí, consciència de la importàn-cia d’aquelles classes que ja queden allunyades en el temps.
El llibre de Delgado enganxa. La crítica arriba ja a la primera línia, a partir de la qual t’introdueix en una trama poc coneguda pels qui fins ara no havíem fixat la mirada en aquest camp. El seu missatge fort és que la planificació urbana de Barcelona no respon a un projecte progressista de ciutat, sinó que, tal com l’efecte visual d’un tronc introduït en un recipient d’aigua, els objectius des del camp político-urbanístic de Bar-celona responen a la cuina produïda des dels despatxos dels ajuntaments franquistes.
Però a mesura que avançava creixia una sensació d'insuficiència, no perquè perdés interès en l'objecte de l'obra, sinó per la descripció d'un sostre de vidre tocat i enfonsat el qual encara ens aixafa. Delgado afi-na la ploma no tant sols al model de ciutat. La crítica és purament po-lítica, i se situa en la línia dels qui gosen criticar el MODEL de “tran-sició democràtica”. És sota aquest prisma com l'autor apunta cap als ajuntaments de després del '79, defi-nint la política urbanística d'aquests de continuista amb l'etapa anterior. Apareixen llavors una sèrie de noms que sense voler-ho, actuen de pont entre les dues etapes. Des d'Oriol Bohigas, Jordi Borja, Ernest Lluch o el mateix alcalde Pasqual Maragall. Noms que com bé diu Delgado “ el protagonismo de todos estos profes-sionales en la organización urbanísi-tica de Barcelona bajo el porciolismo no supone que dieran por buena su naturaleza autoritaria y antidemo-cràtica, ni siquiera que no les guiara la mejor de las intenciones, incluso la convicción de que estaban actuan-do a la manera de “infiltrados” del urbanismo progressista en el seno del franquismo municipal. Se trata de reconocer que la incorporación de estos y otros profesionales de iz-quierda al diseño de una idea de ciu-dad que ellos mismos se encargarían de aplicar más adelante no respon-dió a la candidez de un sistema po-
lítico que se dejaba invadir por todo tipo de caballos de Troya en materia de planeamiento urbano”.
Parlo d'insuficiència perquè el que apunta Delgado em provoca una situació d'angoixa i col·lapse. Mentre continuava llegint-lo, aques-ta sensació aniria apareixent ininte-rrompudament. La reflexió que em sorgeix és la típica “pataleta” de: i per què no s'ha pogut desenvolupar un model diferent? Per què s'han con-tinuat les línies que esclavitzaven la ciutat a ser una gran fira anual de congressos de tota mena i turistes amb força diners? Per què el catala-nisme d'esquerres no tant sols sem-bla que ha perdut la batalla, sinó que ha tirat la tovallola?
He tingut la sort de llegir el llibre que Antoni de Moragas prèviament va llegir, subratllar i fer anotacions al marge. Per tant, he tingut una pauta molt útil – en la majoria dels casos, car en certes ocasions les anotacions eren incomprensibles, causa de la meva iniciació en el camp o per la hàbil agudesa amb que l'arquitecte detectava punts importants que es-capaven a la meva comprensió – que m'ha ajudat per la reflexió posterior. La conclusió a la que arribo: que cal un model progressista de ciutat.
Segurament des d'anàlisis diver-ses es podria acceptar que el model de la Barcelona actual respon a la inquietud progressista de la planifi-cació urbanística. Es el que, en certa mesura reflexava el "30 minuts" de la setmana passada. El documental donava veu a diferents testimonis de la Barcelona de les barraques del So-morrostro, el Carmel, de Montjuïc. La conclusió, amb gust a sacarina, dibuixa un consistori (en diferents moments històrics) preocupat per el fenomen del barraquisme, el qual després de vàries accions per desarti-cular-lo, acaba fent possible el desig anhelat dels seus habitants, una vi-venda digna.
Però el que no detalla explícita-ment – tot i que ho deixa entreveure – és el perquè d'aquesta política agressiva al principi, i caritativa des-prés, davant el barraquisme. Què és el Somorrostro avui? Mira que playa tan bonita, quién hubiera dicho que del Somorrostro saldría una playa tan bonita - aquesta era l'expressió d'una de les protagonistes del documen-tal. Una platja de la Vila Olímpica. I resulta curiós les transformacions d'aquest espai urbà. Per una banda, al Poble Nou cap allà al 1850 es creà una comunitat urbana cabetiana, que en honor al socialista utòpic, Étienne Cabet, l'anomenaren Icària. Durant el franquisme es creà amb el treball dels seus habitants el barri de barraques del Somorrostro, just arran de mar. Avui aquest espais són el Pas-seig Marítim i la Vila Olímpica.
Aquests projectes responen a una idea molt concreta de la ciutat. Que se n'ha fet dels veïns i veïnes del So-morrostro? Avui es troben en algun dels barris del districte de Nou Barris.
Òbviament, en unes molt millors condicions de vida que les d'abans. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que els primers “repoblaments” de Nou Barris van ser totalment en precari. Barris sense trama urbana. Mòduls de pisos (amb material de baixa qua-litat), enmig del no res. Igual que anys més tard i ja al tard-franquisme, es dissenyà i inaugura el barri de la Mina, situat a Sant Adrià del Besòs. Aquest construït amb un alt grau d'estratègia militar per controlar possibles revoltes per part dels seus veïns. Potser n'havien après dels al-tres barris? Potser ja havien començat a intuir les mobilitzacions veïnals del Carmel o altres barris oblidats pel model Barcelona de Porcioles.
El model Barcelona, que segons Delgado és dissenya amb el Pla de 1953, i després es maquilla pre-democràticament amb el Pla Gene-ral Metropolità de 1974, no és un model de ciutat compacta. Tam-poc respon a un model progressista de ciutat, ja que aquest hauria de fomentar-se en el cobriment de les demandes de les capes populars de la ciutat. El model Barcelona “parte de la determinación, por parte de los ayuntamientos franquistas, de poner la ciudad a disposición de los inte-reses del capitalismo immobiliario y
financero internacional”.La Barcelona contemporània es
troba en ple procés de dispersió. La inquietud principal de l'ajuntament passa per mostrar una imatge ele-gant, cosmopolita i d'acord amb el “caché” que en les dues últimes dè-cades ha desenvolupat la ciutat. Per tant, la decadència cal marginar-la, fer-la invisible.
Avui si portem a un turista a passejar per Pi i Molist o l'avinguda del Verdum, aquest ens podria dir que el barri està molt ben equipat, i òbviament pot arribar a la conclusió que l'ajuntament ha desenvolupat una política de proximitat en que els resultats són excel·lents. Clar que el nostre amic turista no co-neix la peculiar història del barri. Per tant cal explicar-li que tant les places, com la pavimentació, com l'enllumenat, com el clavegueram o les escombraries, han estat rei-vindicacions que les associacions de veïns del districte han mantin-gut actives fins arribar al que avui podem observar mentre anem a fer un vermut a la Esquinica.
En contrast amb altres barris que s'han promocionat positiva-ment des del mateix ajuntament, és precisament Nou Barris, un d'aquells on al passejar-hi sents
una altra manera d'entendre la ciutat. Cal mantenir vigent aquesta altra manera de fer ciutat, per poder avançar en la Barcelona progressista. Per tant, cal explicar el que ha passat i com ha pas-sat. La primera forma de vèncer al poder real (que continua sent l'Opus Dei i el tecnocraticisme franquista) és mantenint fresca en la nostra mèmòria la història dels nostres avis, que és la dels nostres pares i també la nostra història. El Llibre de Manuel Delgado és un instrument que ens ajuda a fer aquest exercici, i que al cap i a la fí acaba queixant-se com la sen-yora del Somorrostro: Porqué no ponen una placa o algo así, para que la gente sepa que aquí hubo una vez un barrio de barracas que se le llamaba Somorrostro? Es que les da vergüenza recordarlo?
Cal que s'alcin referents des de l'esquerra i la societat civil organitzada que responguin a les inquietuds dels barris de la Bar-celona real en contraposició als referents que parlen per boca de les demandes de la Barcelona de catàleg. Des del lliure pensament, l'associacionisme educatiu i el moviment popular - entre altres - segur que hi tenim molt a dir.
La Barcelona insensible
la planificació urba-na de barcelona no respon a un projec-te progressista de ciutat
Des que vaig ser escollit rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) en totes les ocasions que he tingut he in-tentat explicar que per a nosaltres la Universitat Catalana d’Estiu
(UCE) és una de les iniciatives més admirables de la cultura catalana dels darrers 40 anys. A més, per a mi Prada de Conflent és un lloc molt emo-cionant ja que em remet a una de les figures més impressionants que ha donat el poble català: Pau Casals. Hi va viure exiliat durant molts anys. Prada va ser una flama encesa davant de molta foscor. També em remet als joves del Casal Català de París, els fills dels exiliats catalans, com en Romà Planas persona a qui encara ploro.
És veritat que en aquest país quan un parla bé d’un altre no és notícia. Coses com aquestes les vaig dir a la roda de premsa inicial de les jornades de la UPEC de juliol d’aquest any i en l’acte inaugural on amb la presència d’Antoni Castells hi havia molta premsa. Textualment vaig dir: ”Que nin-gú busqui oposicions amb altres propostes d’universitats d’estiu, tindran la meva mà estesa i a la UCE de Prada una salutació emocionada”. Que ningú es confongui, els adversaris reals de la UPEC i de la UCE són la ignorància, l’alienació, el tansemenfotisme, el nacionalisme espanyol i la incultura.
La veritat és que la UPEC volem construir poc a poc un espai de debat entre les esquerres i afirmem ben alt que tampoc estem disposats a dema-nar perdó per aquest atreviment. Com escrivia Albert Camus “L’amor a la veritat no impedeix prendre partit”. La UPEC és una iniciativa que neix del carrer, de les organitzacions i entitats de la societat catalana preocupa-des per construir un projecte polític d’esquerres que sigui capaç de confi-gurar un projecte nacional sense complexes i un projecte social ambiciós. Més enllà de les conjuntures ens agradaria ajudar a crear una cultura co-muna de les esquerres plurals a Catalunya, la Catalunya que van construir Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall, Josep Narcís Roca Farreras i Teresa Claramunt i que ens explicava Pere Coromines i més tard Àngel Carmona, la Catalunya laica i d’esquerres compromesa amb la lluita pel canvi social, que es fonamenta amb una concepció del món derivada de l’ètica civil republicana.
UPEC: un projecte en marxa
Jordi serrano
“Quién hubiera dicho Que del somorros-tro saldría una playa tan bonita” com la de la Vila olímpica.
la upec és una iniciatiVa Que neix del carrer, de les organitzacions i entitats de la societat catalana preocupades per construir un projecte polític d’esQuerres
4maig 2009
cataluNya
La Euroinsuficiència - Europa és i continua sent, una assignatura pendent per al nostre país en ge-neral, per a la nostra societat i els nostres polítics en particular. Més adequat seria dir-li un crèdit de lliu-re elecció, un instrument-test, un sondeig electoral, un destí sacrosant per a veterans dirigents partidaris, una realitat tan pròxima i alhora tan llunyana... I tanmateix, és Europa i les seves institucions el subjecte polític cert i verdader que determi-na les més i majors decisions i con-dicions en economia i política. La gent, aquí, continua mirant el seu ajuntament, el seu govern autonò-mic, a la Moncloa o al Congrés de
Diputats, però gairebé ningú no re-corda Brussel·les.
Quina Europa? A l'Avant, hem publicat articles reiterats que us convidem a recuperar. En síntesi, una Europa frustrada, desorientada, en plena crisi econòmica, energèti-ca, moral, productiva, financera,… amb un sistema ultra neoliberal que ha fracassat en tot el món, amb una subsidiarietat militar i geoes-tratègica respecte EE.UU., amb un esgotament evident de model així com de lideratges amb perillosos brots de violència i guerres, amb unes desigualtats tremendes i dis-gregadores entre nord-sud, aquest est-oest, rics-pobres, dona-home, autòcton-immigrant, discapacitat-autosuficient, empresari-treballa-dor... finalment: capital-treball.
La campanya - En uns dies es-tarem en ple fragor de campanya electoral però això de fragor és més aviat "frigor" perquè tot apunta a
un fred ambiental en el camp po-lític i social, a una seriosa dificultat per motivar (ja no entusiasmar) al personal, una mandra mal dissi-mulada per posar en marxa la roda mecànica dels partits en campan-ya, un examen del que ningú no ha de prescindir, malgrat la mala consciència de no haver fet, del tot, els deures. D'aquesta inèrcia no s'escapen ni grans ni petits, ni tan sols nosaltr@s, treballador@s, crítics- auto crítics i diligents com som. Una altra cosa és que, com d'altra banda el resultat final està ja tremendament delimitat (sorpre-ses poques) i com el repartiment d'escons segueix a la perversa tòni-ca bipartidista PSOE-PP excloent, fa que la desafecció europea sigui encara major. I aquí una de les pri-meres claus d'anàlisi preelectoral i segura que post:
L'abstenció - En les últimes de 2004 a Espanya l'abstenció va
ser del 54%. Va votar menys de la meitat de l'electorat (46%), un per-centatge de lectura imprescindible.
Es pot esperar o desesperar una altra severa abstenció producte de tota la distància afectiva referida anteriorment, més la incompren-sió profunda del caràcter determi-nant del nostre paper i el d'Europa, més l'apatia social generalitzada en temps de supervivència molt dura, en crisi desmovilizadora i paralit-zant de la que no emergeixen els culpables i sí sucumbeixen les víc-times, amb una Europa que demos-tra vergonyosament la seva inca-pacitat i la seva insolidaritat en el tractament d'aquesta crisi a què no és aliena. I fins i tot, es pot preveure un notable vot de càstig entès com a rebuig (inevitablement estèril, a més d'ingenu i ja comptabilitzat, digerit i assumit) a la mateixa cosa política i als polítics en la seva pitjor expressió i la més subvertida i gasta-
da pels mitges del sistema.Eppur si muove...Vaig a intentar
aportar en clau intel·ligible i supor-table algunes dades, en el ben entès que la Campanya electoral, el seu programa, candidatura, agenda, etc. són i suposo seran matèria d'un altre treball.
Escenari - Perquè res no sorgeix del no res i arribem a aquesta cita des d'un context històric concret i com sempre determinant; escarit i sense comentaris, convé recordar alguns moments recents: Eleccions europees últimes el 13 de juny de 2004: 25 escons PSOE, 24 PP, 2 IU/ICV-EUiA, 2 Galeusca i 1 Eu-ropa dels Pobles.
El 20 de febrer de 2005, Espanya va inaugurar la tanda de referèn-dums "aprovatoris" per al Tractat d'una Nova Constitució per a Euro-pa i ho va fer amb un exhibicionis-ta 76'7%. Sí, i amb una abstenció rampant del 57'7%. Afortunada-
Eleccions Europees 2009:Tràmit, test preliminar o eleccions decisives ?
____________________ antoni BarBarà MoLina
____________________
Ja estem en elles: el pròxim dia de juny s’obriran les urnes en tota la U.E. per escollir el nou Parlament Europeu que haurà de legislar (és un dir...) per un temps de cinc anys
Euribor 0,07 % + PIB 99,9% les dad3s parl3n àngels martínez i castells
Segons publica Eurostat, la taxa d’atur ajustada als països que formen
la zona de l’euro va arribar al febrer del 2009 al 8.5%, dues dècimes per sobre del 8.3% del mes anterior. A febrer de l’any passat era del 7.2%. Per tota la UE27 la taxa d’atur va ser del 7.9% a febrer, i del 7,7 a gener. El febrer de l’any passar era del 6.8%.
Eurostat estima que aquest mes de febrer hi ha-via a la UE 27 hi ha 19.156 milions d’homes i dones (dels quals 13.486 milions pertanyen a la zona euro) . En nombre de persones, en relació a gener són 478 000 més per a la UE27 i 319 000 per la zona euro. I en relació a febrer del 2008, 3.019 mi-lions a la UE27 i 2.125 mi-lions a la zona euro.
El país amb la taxa d’atur més baixa és Holanda (2.7%), i els que presenten taxes d’atur més elevades són:
Espanya (15.5%), Fa un any era del 9,3%
Letonia (14.4%). Fa un
any era del 6,1%Lituania (13.7%). Fa un
any era del 4,4%Contràriament, a Bul-
gària la taxa d’atur ha baixat en un any del 6.2% al 5.5%, i a Eslovàquia (que ha baixat del 10.2% al 9.8%).
Pels homes, la taxa d’atur ha augmentat del 6.5% al 8.1% des de febrer 2008 a febrer 2009 a la zona euro i del 6.2% al 7.8% per a la UE27.
L’atur per les dones s’ha incrementat del 8.2% al 8.9% a la zona euro i del 7.4% al 8.0% a la UE27.
Dades de per EspanyaLa taxa d'atur masculí es
va incrementar al mes de fe-brer fins el 14,8%, 7,1 punts més respecte al mateix mes del 2008. L'atur de les dones a l'Estat ja arriva al 16,3%, cinc dècimes més que a ge-ner, i 5,1 punts més que el mateix mes de l'any passat.
L'atur dels joves
A febrer del 2009, la taxa d’atur dels joves (per sota els 25 anys) era respectivament
del 17.3% a la zona euro i del 17.5% a la UE27. Un any abans, eren del 14.5% i del 14.7% respectivament.
Els països amb taxes d’atur més baixes per als joves són Holanda (5.5%)i Dinamarca (9.4%) i els que tenen les taxes d’atur més al-
tes per als joves són Espanya (31.8%) i Suècia (24.1%).
Fora de la UE, la taxa d’atur a febrer del 2009 era del 8.1% als USA i del 4.4% a Japó.
maig 2009
A5Estat EsPaNyOl
ment (nota de l'autor), va arribar el 29 maig i l'1 de juny d'aquest 2005, i els pobles de França i Ho-landa respectivament van dir NO i NO a aquest Tractat que va passar de puntetes i no va deixar senyal.
La nova estratègia neoliberal es va anomenar Tractat de Lisboa, aquesta vegada sense necessitat de tanta consulta popular, excepte en el cas de la peculiar Irlanda on és d'obligat el compliment del re-ferèndum ad hoc... i on el juny de 2008 va ressonar un altre NO amb 7 punts de distància. L'Europa del capital, les armes i les desregula-cions, es va quedar parada i en això que continuen remugant perquè es convoqui un nou referèndum abans d'acabar aquest any, per "permetre al poble irlandès rectifi-car i corregir el seu greuge".
Entretant es produïen direc-trius retrògrades (la de retorn), en altres casos "maquillats" com és el cas de la nova Bolkestein de liberalització de serveis. Altres d'igualment perilloses se'n van po-der frenar o rebutjar com la de la intenció d'augmentar l'horari la-boral a 65 hores. I la BCE, l'Otan i el seu 60è aniversari, segueixen igual amb les seves polítiques neo-liberals i atlantistas, per fer front a la crisi i així atorgar-se el mèrit tot i que fossin ells mateixos qui la originessin.
Les coalicions. - Un aspec-te a retenir és que al tractar-se de circumscripció estatal-Espanya el preu en vots de cada eurodipu-tad@ és altíssim i sobretot per als petits, amb el que s'imposen les coalicions àmplies i multinacionals
o regionals per intentar obtenir al-gun escó. Així els partits naciona-listes recerquen afanosament alian-ces en el marc estatal. En el nostre cas, la coalició repetirà el nucli substancial de l'anterior: IU-ICV-EUiA amb altres sumes d'Esquerra Republicana, Els Verds, etc. A més amb la UE dels 27, es redueixen les places que passen de 785 a 736 (o 751 si després aproven Lisboa) i això suposa, per a Espanya, escollir no 54 sinó 50 diputat@s, deixant-ne 4 en reserva-banqueta en espera de posteriors incorporacions. En aquesta ocasió el protocol subscrit pels integrants ratifica la codecisió, les coincidències programàtiques i també en el mateix Grup Parla-mentari Europeu, solucionant an-teriors divorcis.
El nostre treball - Al llarg d'aquests cinc anys des d'EUiA, hem vingut atenent tots i cada un dels nostres compromisos, tan dins del GUE com, sobretot, del PEE -Partit de l'Esquerra Europea, del qual som fundadors i en el qual participem a nivell del Secretariat i Comitè Executiu. Ateses les re-lacions internacionals, la presèn-cia en els mitjans, l' elaboració d'informes i articles, la partici-pació de campanyes en trobades sectorials a escala europea (edu-cació, salut, dona, organització, Llatinoamèrica, etc.), assistència a Congressos, tasques realitzades amb la nostra millor tenacitat. De segur que mereix una menció significativa la trobada de sindi-calistes i l'acte-miting del PEE en la passada Festa Alternativa la tar-dor del passat 2008, també sense
dubte, la celebració el juny 2007 de les Jornades Europees sobre "Precarietat i Salut" de les con-clusions del qual es va editar la "Carta de Barcelona" sobre salut i precarietat.
Les bases programa - Com indicava a l'inici de l'article, el debat programàtic està en ple des-
envolupament quan escric aques-tes notes. Així es donen encontres de diferents fonts i aportacions, ja sigui en les Jornades de Conven-ció d'IU, o en l'elaboració d'ICV, EUiA o a la producció sostinguda i col·lectiva des d’EUiA en diver-sos àmbits.
En tot cas, en aquesta ocasió
i sense precedent, disposem d'un document de gran valor estratègic: el Programa del PEE elaborat per totes les organitzacions membres durant mesos i sota el títol genèric "Junts per un canvi a Europa", a la vostra disposició a les pàgines del PEE: www.european-left.org/ i d’EUiA: www.euia.cat
europa és i continua sent una assignatura pendent
en aQuesta ocasió i sense precedent dis-posem d’un document de gran Valor estra-tègic: el programa del pee elaborat per tots les organit-zacions membres
en les últimes eleccions de 2004, a espanya, l’abstenció Va ser del 54%
1. - La nostra aportació i desitjada decanta-ció pels temes i propostes lligades a drets socials, drets democràtics, drets de protecció i regula-ció del món del treball. En l'actual situació de mega-crisi sistèmica seríem feliços amb tan sols (i res menys) poder garantir el complet exercici de la Carta de Drets Humans de NN.UU. que acaba de complir 60 anys...!!
Per tant, es demana que Europa sigui una Europa més SOCIAL, i per tant, menys presa de les polítiques de fracàs del capitalisme ame-ricà. Que significa: més seguretat en les feines i en la vida i menys "flexicurity", més defensa del sector públic, en especial en ensenyament i en SALUT, oposant-nos a les directrius neolibe-rals de privatització tan lesives per a les perso-nes amb menys poder adquisitiu. Una Europa més EQUITATIVA amb polítiques d'emigració conforme als esmentats Drets Humans. Una Eu-ropa més IGUALITÀRIA amb polítiques de gè-nere que fomentin la IGUALTAT real en temps, feines, salaris, responsabilitats i drets de tota la ciutadania europea. Una Europa més DEMO-CRÀTICA amb l'extensió real de la democràcia i del control polític als òrgans que dirigeixen i condicionen la vida econòmica, les taxes d'atur i el creixement europeu, com el BCE, acabant amb les ridícules normes del Tractat de Maas-tricht i del Pacte d'Estabilització i Creixement. No a una Europa de doble o triple velocitat cap a la igualtat i els drets econòmics i socials, i Sí a una Europa de solidaritat entre els propis països que la formen i en relació amb els països menys desenvolupats.
2. - Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procés de Catalunya com a nació que va néixer dins d’un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línia de recuperar els legítims patrimonis col·lectius de llengua, cultura, tra-dició i ple autogovern, són capitals i a EUiA els encaixem dins d’un modern Estat Federal. Aquesta reivindicació sobirana inqüestionable del nostre fet diferencial nacional, també dins l'UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposició a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el naciona-lisme excloent (en el text del PETA n'hem dit "ultranacionalismes"), xenòfob, ètnic, insolida-ri o de privilegi.
Què fer... ? Continuarem desenvolupant la idea, però ja n'hi hagi prou amb dir que avui necessitem més Europa, per a millor situació en un món multipolar però també per estar més cohesionats internament, més solidaris a tots els nivells i menys eurocentristes al planeta, ca-paços de definir altres metes de creixement i un altre tipus de creixement sostenible, en pau sine qua non, on l'economia estigui al servei de la política i les persones i no al revés, i on el pro-tagonisme el tinguin els drets i l@s ciudadan@s posats dempeus i reivindicant i exercint com a societat civil, justa, digna i humana. Com veieu UNA ALTRA EUROPA, possible i necessària: REACCIONAR, REMOURE, REIVINDI-CAR, REVOLUCIONAR...
Dos breus apunts especialment importants: L’Espurna
6maig 2009
Ens podria posar al dia de la situació actual en la que es troba el sector de la Indústria?
Primerament, va ser el sector de la construcció el més afectat i actualment, estem veient com el sector industrial també està rebent les conseqüències de la falta de li-quiditat en el mercat econòmic. La valoració que s’han anat fent des dels congressos del sindicat, és que aquesta crisis econòmica que té els seu origen clarament en el món de l’especulació financera i l’immobiliària, a partir de l’últim trimestre del 2008 està afectant a l’economia real. Aquesta crisi està tenint una afectació a nivell mun-dial però també a nivell local i se-gurament de manera més pronun-ciada aquí, degut al nostre model econòmic. Des de fa una dècada ja veníem denunciant que tota l’economia s’estava basant en el to-txo, la qual cosa ha acabat provo-cant que la bombolla immobiliària hagi impulsat una caiguda molt més aguda del que podria havia es-tat per falta de liquiditat financera en una economia real.
Ara sembla ser que hi ha una es-pècie de voluntat “gestual” per part de l’Administració Pública i dife-rents organitzacions patronals, per intentar fer una aposta de modifi-cació del model productiu, i remar-co gestual, perquè de moment no s’ha demostrat cap interès real de voler participar per canviar aquest model productiu. Penso que la si-tuació econòmica de crisi està des-bordant les solucions a curt termini pel que fa a les administracions i que per altra banda, s’està produint una actitud oportunista per part de les patronals intentant col·locar com a falses solucions per exemple, elements com la flexibilització de l’acomiadament i la reducció de les condicions salarials com a sortida a aquesta crisi que com hem dit, no té l’origen en els treballadors però sí que són ells/es qui ho estan pa-tint directament.
Com qualsevol crisi, creiem que ha de ser una oportunitat per millorar i s’ha d’obrir un diàleg social per tal de poder modificar aquest model productiu del que estàvem parlant. Així, d’aquesta manera, poder tenir un creixement econòmic més estable i de qualitat. Els sectors del metall són un dels més afectats per aquesta crisi i dels
que està portant més repercussions a nivell de contractacions tempo-rals i acomiadaments individualit-zats. El problema vindrà quan totes les prestacions socials que van lli-gades a les finalitzacions dels seus contractes vegin el seu període de finalització i s’hagin d’adoptar al-tres mesures de protecció oficial per garantir que no hi hagi ningun ciutadà ni ciutadana que es quedi sense aquestes prestacions socials.
Ara ens trobem en una segona etapa. Les empreses que han utilit-zat els expedients de suspensió de treball, intentant així abordar la manca de facturació per la caiguda del pes de la indústria, comencen ara a notar els efectes de la deballa-da financera. Per altra banda, aque-lles que no tenen es sustenten en un nucli financer, comencen a regular-se amb expedient de suspensió tem-porals o amb expedients d'extinció de contractes; d'altres inclús es plantegen la clausura patronal de les empreses. Això provocarà, per tant, una afectació col·lectiva del treball, un augment de la conflic-tivitat social: els i les treballadores de forma col·lectiva començarem a contrarestar la pèrdua de la nostra feina utilitzant la pressió i la mo-bilització. Aquestes són les vies per provocar que les decisions adminis-tratives i empresarials garanteixin l'activitat industrial i els llocs de treball per reactivar el consum, per poder sortir d'aquest cercle viciós de crisi que porta a milers de treba-lladors i treballadores al carrer.
Ens podia explicar quin ha estat el paper de les administra-cions públiques?
El paper inicial de les admi-nistracions, força conservador, ig-norava l'inici de la crisi per tal de no generar desconfiança. No han tingut altre remei que reconeixer-ho: la crisi els hi passat per sobre. Llavors van començar a prendre mesures a curt termini. En primer lloc, amb una regulació financera poc eficaç, intentant intervenir en algunes polítiques bancàries del nostre país. En segon lloc, actuant sobre algun sector industrial que han considerat estratègic com ho és l'automoció. En tercer lloc, esta-blint ajudes directes a les empreses en clau de facilitar la liquiditat cre-ditícia. I en últim lloc, fa poques setmanes, intentant aplicar mesu-res per reactivar el treball, a curt termini però: l'element estrella era que tots els treballadors i treballa-dores afectats per un expedient de suspensió de contracte poguessin tenir el que s'ha anomenat "ele-ment comptador a zero en les seves
prestacions per atur". Això vol dir, la cobertura de 120 dies en unes condicions molt concretes de repo-sició del seu període esgotat d'atur.
Fruit de totes aquestes mesu-res a curt termini, s'han col·locat elements, que segons el sindicat, són totalment agressius pel inte-ressos del conjunt de treballadors i treballadores. Com per exemple, la subvenció de la contractació de la pròpia quota de la seguretat social empresarial sobre la base de la capacitat de tenir més o menys drets a prestació per atur, fet que genera una discriminació entre els
treballadors sense feina. Això crec que és un atemptat directe sobre els interessos de solidaritat, de cober-tura i sobre tot, del foment del tre-ball que trobi la sortida d'aquesta la crisi.
El sector bancari, a més de re-bre certes ajudes, ha portat a ter-me una política proteccionista i restrictiva de les seves pròpies en-titats. Així, han retallat i restringint encara més les seves línies de crèdit, ofegant tant a famílies i empreses. És aquí on inicialment les admi-nistracions públiques, sobre tot l'Administració Central, haurien
de prendre mesures, forçant a les entitats bancàries a que retornin a circulació els diners rebuts al flux de l'economia. Aquesta retenció de diners, que és el que realment encara controlen, està provocant la inexistent recuperació d'aquesta crisi amb una entrada en una pro-funda recessió.
I pel que fa a les empreses?
En quant a la patronal, en pri-mer lloc està duent a terme rees-tructuracions a les seves empreses, plantejant alguns expedients sense
tEma cENtral
____________________ Marta Curran i FaBregas
Juan Linares LanzMan ____________________
Anteriorment havia estat treballant a Nissan on havia tingut diferents res-ponsabilitats en la secció sindical de CC.OO. Des del passat 6 de març, va ser escollit per dirigir la Federació d’Indústries junt amb altres companys/es. Segons explica Pacheco, això suposa per ell, un gran repte ja que degut a la situació econòmica actual que vivim, gran part dels treballadors/es del sectors que estan representant, estan directament afectats per la crisi.
Entrevistem al Secretari General de la Federació d’Indústria de CC.OO
Juan Linares
Javier Pacheco:
maig 2009
A7tEma cENtral
cap sentit, intentant així aprimar per aquesta via els seus costos la-borals. I és aquí on s'ha de tenir una posició sindical ferma: s'ha de demanar una actitud vigilant de les administracions públiques que imperativament han d'analitzar aquestes reestructuracions. I per arrodonir-ho, intenta establir una reforma laboral que compleixi amb els objectius arcaics de la pa-tronal.
Al món del treball a Espanya el que està succeint és un intent de modificació dels criteris de con-tractació, amb flexibilitzacions, abaratiments dels acomiada-ments, i en definitiva, una volun-tat d'establir un fals debat sobre la congelació salarial tot plegat qüestionant la política productiva. Això pot suposar un atemptat con-tra les revisions col·lectives dels sa-laris, que si no es corregeix, pro-vocarà una resposta sindical més unitària contra aquesta ofensiva.
Finalment, quina postura te-nen vostès des del sindicat?
Des del sindicat, la nostra pos-tura inicial era obligar al govern a forçar la lectura d'aquesta crisi. Així, l'estiu de l'any passat vam començar amb mobilitzacions. Aquí a Catalunya, va començar amb el conflicte que es va encetar amb l'amenaça de 1680 acomiada-ments. Aquesta es va prendre com a referència pel moviment sindical i va suposar l'inici d'un procés de mobilitzacions unitàries, creant més tard un clima d'acceptació so-cial força bó. Això ha portat a les administracions públiques a pren-dre consciència per tal d'establir mesures que contrarestin la crisi.
Hem defensat el manteniment del teixit industrial català. Cal pre-servar la consciència del sector per tal de valorar el que realment ne-cessita per continuar existint: una política d'administració i sobre tot de foment de la innovació tecnolò-gica i la qualificació dels treballa-dors. S'ha demostrat que les po-lítiques actuals de prestacions són insuficients i porten a milers de treballadors i treballadores a una situació terminal de pobresa. Per tant, paral·lelament a les reformes de consolidació i millora del sector el que sobre tot cal són polítiques socials potents que contrarestin l'atur.
Per altra banda, el procés nor-mal del dia a dia està molt limitat a una minsa defensa del treball. En aquest sentit, tenim actualment uns 200 expedients de regulació de tre-ball oberts a les diverses empreses del que representa avui la Federa-ció d'Indústria. Un 10% d'aquests són de caràcter d'extinció de con-tracte: més de 17000 treballadors s'estan veient afectats per aquesta situació d'expedients de regulació de treball. El percentatge dels ex-pedients amb extinció va augmen-tant paral·lelament amb la crisi. Això provocarà sensa dubte, un augment de la nostra conflictivitat, ja que no podrem conformar-nos pensant en que milers de families no tindran treball amb l'anàlisi de no tenir cap indici de recuperació de la situació econòmica.
S'ha de començar interven-int a les entitats financeres per-què tornin a fer fluir els diners en l'economia real. Les administra-cions, la patronal i els sindicats hem de ser capaços de generar un canvi de model de creixement econòmic, basat en l'economia productiva, que és la que realment genera la riquesa en tots i totes i perquè pot generar-nos major es-tabilitat, qualitat i solidaritat.
Ens podria especificar a què es refereix quan parla de canvi de model productiu?
El que entenem per aquest mo-del de creixement econòmic no es basa a l'especulació financera. No volem que la riquesa es generi so-bre accions en inversions fictícies com per exemple ho seria invertir per la collita de blat d'Austràlia al 2012 (i esperar que en funció de l'especulació, es generi riquesa). Això estaria al marge de l'economia real que és la política de l'oferta i la demanda.
Entenem que la riquesa s'ha de generar per la capacitat de elabo-rar el producte, posar-lo al mercat, vendre’l. Això genera consum que crearà llocs de treball que a la ve-gada torna. És a dir, es tracta d'un cercle ben diferent al dels serveis, molt més ampli, que provoca que el diner circuli, amb una política solidària, d'esquerres, en favor de la majoria de treballadors i treba-lladores. Per això entenem que la indústria en aquest model produc-tiu és bàsica. No pot ser que només les tendències macroeconòmiques de la borsa marquin la tendència d'aquest país.
Per altra banda, s'ha demostrat que estem en un país que ha cres-cut per sobre de la mitja europea, a un ritme del 4% del PIB, hem sabut que ha tingut la política de treball més precària d'Europa: quant més creixíem, més precaris érem. Això no vol dir un model real, ja que ens està indicant és que el creixement econòmic és aliè allò que viu la societat. Un model pro-ductiu ha de recaure molt més a la societat.
Què se n’ha fet de les ajudes del sector de l’automoció?
Va haver una intervenció sin-dical inicial ja que la caiguda de ventes del sector de l’auto havia sigut i segueix sent històrica (80% a l’Estat Espanyol) i ningun sector aguanta una crisis d’aquestes ca-racterístiques. La qüestió ha estat que les patronals pretenien que aquestes subvencions servissin per assumir les deficiències de la baixa-da de ventes sense ningun criteri de manteniment, ni d’inversió per millorar la qualitat dels productes. Es va debatre entre les patronals, governs i els sindicats, les bases per distribuir aquestes ajudes i nosal-tres varem incidir eren en que les ajudes es donessin a aquelles em-preses que invertien i que procu-ressin pel manteniment dels llocs de treball. I si per algun motiu s’havia de realitzar alguna reno-
vació de plantilla des d’aquestes empreses, s’havia d’establir des del diàleg social.
Pel que fa a les ajudes per part del govern dir que s’han repartit 800 milions d’euros, alguns diuen que és poc i d’altres que és molt però per fer una valoració com cal, haurem d’esperar uns anys encara. El que considero que és impres-cindible és que es faciliti alguna mesura per incentivar el consum ja que, tractant-se d’un mercat on es venen productes d’un alt valor, és comprensible que la població en un moment com el que ens tro-bem, deixi de banda les despeses menys assumibles com pot ser els cas d’un automòbil. El Ministeri d’Indústria va incorporar mesu-res com el Plan Prever o el Plan Renove però que s’ha comprovat que eren del tot insuficients i per això, s’han de buscar altres tipus de mesures ja que no hem d’oblidar que la indústria de l’automòbil su-posa un 10% del PIB i recull uns 300.000 treballadors.
Considera que els treballa-dors estan ben informats de tots els processos de negociació i de reestructuració de les empreses?
Tot depèn de la capacitat or-ganitzativa que tinguin, és a dir, si treballen en empreses on hi ha una certa organització sindicalista ales-hores, tenen informació directe del que es va parlant en els sindicats. El problema a l’estat espanyol és que, fruit d’una política legislativa en quant a la representació sindical, provoca que un bon número de pe-tites i mitjanes empreses no tinguin aquesta xarxa sindical instal·lada en la seva organització. Aquests treba-lladors no organitzats sindicalment, acostumen a rebre una informació distorsionada per part dels mit-jans de comunicació per qüestions d’interessos econòmics i per aquest motiu, creiem que és necessari que es produeixin modificacions en els models organitzatius d’algunes em-preses perquè tot treballador pugui defensar els seus drets.
s'ha demostrat Que les polítiQues ac-tuals de prestacions són insuficients i porten a milers de treballadors i tre-balladores a una situació terminal de pobresa
estem en un país Que ha crescut per sobre de la mitja europea, a un ritme del 4% del pib, amb la política de treball més pre-cària d’europa: Quant més creixíem, més pre-caris érem
des del sindicat, la nostra postura inicial era obligar al goVern a forçar la lectura d’aQuesta crisi.
La nova llei sobre l’avortament és a prop Accelerem la recollida de signatures!www.caladona.org
“No volem que la riquesa es generi invertint en accions fictícies”
8maig 2009
trEball I EcONOmIa
“A SEAT, els sindicats tenen més del 82% d’afiliació”
Jose García Vidal
Secretari General de la Secció Sindi-cal de CCOO de la Fàbrica de Martorell
En quina situació es troba la vostra empresa?
En aquests moments ens tro-bem en una situació semblant al de la resta del sector, tenim una fàbrica preparada per fer més de 500.000 unitats i en aquests mo-ments, segons les últimes previ-sions, fabricarem 320.000. Les plantilles actuals estan preparades per fabricar 400.000 unitats, te-nim en marxa dos expedients de regulació d'ocupació: el primer afecta a 750 treballadors en tandes de 2 mesos fins al mes de juliol i el segon de tancament de línies de producció per reduir volum de fa-bricació.
Per què creus que s'ha arribat a aquesta situació?
En part per la crisi financera internacional i la sobreproduc-ció del sector que s'agreuja per la caiguda del consum i la falta de préstecs a les persones. Tot i que també té molt a veure amb la po-lítica comercial del grup Woslkva-gen, que restringeix els mercats on Seat podria vendre pràcticament
el 80% de la producció. És a dir, el gruix del que produim és per a l'exportació i gairebé tot va dirigit al mercat d’Europa Central que és on es dóna l'epicentre de la crisi actual.
Seat, essent una marca d'automòbils, no té capacitat de decisió ni en els models a fabri-car ni en la venda d'aquests en els mercats internacionals. Hi ha una total dependència a la multinacio-nal, tot plegat més agreujant que la pròpia situació de crisi.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
Els sindicats tenen més del 82% d’afiliació a SEAT. Hi ha representació de quatre sindi-cats: UGT, CCOO, CGT, SPC. Aquests, participen a través del comitè d'empresa en diferents co-missions (productivitat, assumptes socials, salut laboral, valoració de llocs, llocs protegits, menjadors i trasport i del secretariat del comitè d'empresa); això quant a la feina del comitè unitari i on també està present l'empresa.
D'altra banda el paper de les sec-cions sindicals és que intervenen en tot allò que considerin oportú.
Els sindicats, a través del Comi-tè Intercentres, negocien en l'àmbit del grup d'empreses de SEAT. En aquests moments s'han trobat pos-sicions semblants respecte al tema del Q-3 d'Audi, que es va aprovar en referèndum on la plantilla ha votat una proposta diferent a la de l'empresa com a condició sindical
per a l'acord de fabricar el model nou.
Quin és el paper del govern en aquesta situació?
La posició política no és dolenta perquè aposta per mantenir el teixit industrial i l'ocupació.
El Govern de la Generalitat en aquest procés ha condicionat igual com l'estatal els ajuts al manteni-ment de l'ocupació, però tot i així no és suficient amb aquesta mesura,
hauria de donar un pas més agosarat en el control dels diners públics per saber si s'administren correctament, o si aquests serviran per ajudar a es-bandir els comptes dels darrers resul-tats de les empreses.
Ets optimista amb el futur del vostre sector?
No molt, perquè és un sector que té limitacions. Primer, perqueè els cotxes van dirigits cap a una part (fins i tot minoritària de la població
mundial). Segon, perquè s'ha de cen-trar en altres vies de desenvolupament més sostenible investigant en vehicles que utilitzin combustibles menys contaminants. I tercer, perquè els grans grups automobilístics actuen a escala mundial com a monopolis on la única regulació és el mercat i no s'utilitza cap planificació mundial de les produccions i de repartiment dels mercats condicionant el mercat a les necessitats. En aquest sentit, estem condemnats a repetir de forma cíclica la crisi de sobreproducció.
12.576 treballadors 44 millions d’euros de beneficis al 2008 2 expedients de regulació
El coordinador general d´EUiA, Jordi Miralles, ha declarat respecte a la cimera
del G-20 que s´ha celebrat aquesta setmana, que “aquesta cimera ha fet molt soroll però ha donat pocs resultats.”
Segons el dirigent d´EUiA, “les conclusions de la reunió del G-20 confirmen que no s´han pres les de-cisions necessàries per a fer front als
greus problemes econòmics i socials generats per la profunda crisi del capitalisme”. Miralles ha manifestat que “tot i que s´han anunciat noves sumes astronòmiques de diners ell es pregunta per a què i a qui es des-tinen aquests recursos.” “La cime-ra no ha estat pensada per a oferir respostes als problemes de l´atur, la incertesa i l´autonomia de les per-sones, així que no posa l´economia al servei de les persones”, ha expres-sat Miralles.
“A les conclusions del G-20 es reforcen les institucions centrals del sistema i les seves polítiques, quan tothom sap que aquestes, co-mençant per l´FMI, són les verita-bles responsables de la crisi actual”, ha declarat Miralles.
Segons el dirigent d´EUiA,
“l´estratègia del G-20 és canviar el que calgui per a que tot segueixi igual”.
Miralles també ha dit que “fins i tot el suport al comerç interna-cional i al desenvolupament són les conegudes promeses de més lli-beralisme i d´ajuda assistencial que s´acompanyen d´objectius de do-minació i explotació”.
El coordinador general d´EUiA també ha qualificat de “penosa” l´actitud de la UE, ja que “no té una posició de conjunta”.
“La cimera de la OTAN enca-ra porta més militarisme”
Pel que fa a la cimera de l´OTAN, celebrada ahir, Miralles ha dit que “el que aquesta ha portat
és més militarisme quan el que cal al món són polítiques de distensió i de pau.”
El vicepresident d´ICV-EUiA ha recordat, en el 60è aniversari de la creació de l´OTAN, que “Cata-lunya va dir no a l´OTAN” i que, per tant, “no tenim res a celebrar ja que aquesta organització comporta militarisme i indústria armamentís-tica, de la que en participa Espan-ya.”
Segons Miralles, “és inadmis-sible que en moments de crisi econòmica el govern del PSOE destini 18.609,60 milions d´euros en despesa militar, el que represen-ta el 5,11 % del Pressupost.” “Les “joguines” militars ens surten molt cares per això EUiA defensa que la despesa militar hauria d´anar desti-
nada a despesa social”, ha apuntat el coordinador general d´EUiA.
Miralles defensa que l´Estat espanyol surti de l´OTAN, que aquesta aliança militar agressiva es dissolgui i que es comenci a treba-llar per la reso¬lució pacífica dels conflictes, desenvolupant polítiques de foment de la pau i destinant els recursos a fins socials en lloc de fer-ho a polítiques militaristes.”
Miralles: “La reunió del G-20 ha estat una presa de pèl”
PreMsa euia
maig 2009
A9trEball I EcONOmIa
Raul Colomer
Secretari General membre del Comitè d’Empresa de CCOO de Yamaha Motor España
Actualment, la situació en la que es troba la empre-sa és molt diferent que
en anys anteriors i això és degut a que, amb la crisi mundial, s'ha produït una gran reducció de ventes i producció.
Ara mateix, en aquesta si-tuació tan greu en la que estem vivint, crec que el paper que ju-guen els sindicats a la nostra em-presa, és de vital importància ja que es dediquen tan a la tasca de vigilància diària de les produc-cions de la nostra empresa com al manteniment dels llocs de tre-ball en temps tan difícils.
Aquesta situació ve donada per la crisi mundial financera però sí que és cert, que la situa-
ció que tenim al nostre país en-cara és mes difícil ja que a més de patir la crisi mundial tenim el greu problema generat per la construcció. Aquesta situació tan especial, que està provocada per la gran especulació dels grans bancs i caixes, ocasiona encara més problemes al nostre país ja que per culpa d'uns pocs, la gran majoria estem pagant aques-ta situació tan difícil que no es veia feia anys. Però també estem veient que les solucions que estan donant el governs autonòmics i l'estat, no són suficients per po-der solucionar a aquesta crisi.
El nostre sector és un sector petit i oblidat per les institucions i polítics per això també dema-nem solucions com en els altres sectors. Així doncs, és neces-sari un nou pla industrial amb l'impuls de l'activitat econòmi-ca i la creació d'ocupació, trans-formant el model productiu del sector de les dues rodes amb l'ajuda de l'estat i desenvolu-par una gran inversió de I+D. Peró també sense oblidar-se de la part social, és a dir, ampliació de la protecció social per a tots aquells individus que es vegin afectats per aquesta crisi.
“El nostre, és un sector petit i oblidat per
les institucions i els polítics”
Dani AlfonsoDelegat sindical de CCOO de Nissan
En quina situació és troba la vostra empresa?
Nissan Motor Ibérica és una empresa de prop de 4000 treba-lladors. Per entendre la situació actual de l'empresa cal remuntar-se al 2004 on els treballadors de Nissan vam fer un sacrifici en les nostres pretensions, firmant un conveni que exigia més càrregues de treball. Aquest acord va aportar a Nissan un nou vehicle i uns be-neficis per a l'empresa entre 2004 i 2008 de 300 milions d'euros. En aquest període a l'empresa l'únic que li preocupava era la producció ja fos en les condicions que fos, era igual la qualitat del producte, era igual la salut del treballador, era igual tot, tan sols importa-va la quantitat i no la qualitat. L'empresa mantenia a gent amb contractes d'obra i servei per més temps del que marca la llei i en cap moment no va voler negociar aquesta situació, la qual cosa ens va obligar a denunciar, guanyant l'esmentada denúncia i obligant-los a fer fixos a més de 1000 per-sones dels quals alguns ja portaven més de 3 anys en la fàbrica, quan la llei marca que un treballador quan porta 1 any al mateix lloc ha de passar a ser indefinit.
El desembre de 2007, mentre nosaltres exigíem un pla indus-trial, la multinacional anuncia que obrirà una nova factoria a Tànger i que el nou vehicle que havíem dis-senyat amb recursos públics pas-saria a produir-se en l'esmentada planta. Un mes després presenta un expedient d'acomiadaments de 450 persones. En aquest conflicte, l'estratègia sindical tan sols podia passar per la mobilització i així ho vam fer: durant dues setmanes ta-
llàvem la ronda i esquivàvem les càrregues policials, la pressió que vam exercir a la multinacional van ser tal que en 2 setmanes i mitja-na varen retirar els expedient i van obrir una taula de negociació. Ha-víem guanyat la primera batalla.
Però a partir de l'octubre del 2008, tot va canviar. Des del pas-sat octubre, l'empresa té la in-tenció de presentar un expedient d'acomiadaments de 1680 perso-nes tot exagerant les baixades de vendes produïdes per la crisi.
L'empresa no presentava el seu pla de futur pel que això era un tancament a terminis, en aquells moments no sols estava en joc el futur de 1680 famílies, sinó de 4500 que erem els que formàvem Nissan Barcelona i els 30.000 aproximadament que treballen a la xarxa de proveïdors al territori de Catalunya.
Nosaltres sabíem que sol ens quedava la mobilització, vam fer manifestacions a diferents llocs com a la Central Econòmica de Nissan (Plaça Cerdà), concessio-naris Nissan i Renault, al Parla-ment, a la Conselleria de Treball i a la Generalitat, arribant a reunir en una de les ocasions a més de 10.000 persones.
Gràcies a la mobilització acon-seguim la retirada de l'expedient i la creació d'una taula de negocia-ció del pla de futur, de l'esmentada taula s'han aconseguit compromi-sos de dos nous vehicles, inver-sions de 650 milions per a la nos-tra planta i continuem tractant l'adequació de la plantilla per po-der aconseguir el nostre objectiu futur present i acomiadaments 0.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empre-sa?
CC.OO és el sindicat majo-ritari a Nissan i ha estat qui ha impulsat les esmentades mobi-litzacions ha estat l'avantguarda del moviment sindical dins de l'empresa ha sabut traslladar el conflicte d'una forma ordenada a
l'exterior i ha posat tota la seva infraestructura al servei del treba-llador.
Quin és el paper dels governs (de Catalunya i d'Espanya) en aquesta situació?
L'admistració aliena a tal despropòsit, ens demanava que negociéssim la reducció dels acomiadaments sense donar-se compte que l'important era el fu-tur de part de l'econòmica indus-trial de Catalunya.
Montilla demanava flexibili-tat als sindicats; Sebastian, Mi-nistre d'Indústria apostava per una fàbrica de cotxes elèctrics els quals per motius energètics no podran existir, segons la pa-tronal, fins a 2020; Mar Serna, Consellera de Treball deia que es miraria amb lupa l'expedient d'acomiadament, sense ser capaç d'aprofitar l'oportunitat que se li oferia per apostar una vegada per sempre pel creixement de l'econòmica catalana. Però grà-cies a la mobilització obliguem a l'administració a posar-se del nos-tre costat i a dir que no acceptaria l'expedient d'acomiadaments.
Quines solucions creus que s'han d'aplicar per tal de solu-cionar la crisi del sector?
L'existència i exigència cap a les multinacionals de plans in-dustrials a mig i llarg termini, ha de ser una prioritat. L'aportació econòmica de l'administració no ha de ser subvenció a fons per-dut, hauria de ser mitjançant l'adquisició de capital de la com-panyia. Qualsevol acord hauria de passar per garantir el futur industrial dels proveïdors i dels drets laborals dels seus treballa-dors.
No es poden admetre retalls en els drets laborals ni demanades de salaris, qüestions que empitjo-rarien la situació de l'economia catalana i no permetrien la recu-peració del consum.
“Amb la mobilització hem aconseguit la retirada de l'expedient de regulació i la creació d'una taula de negociació”
4000 treballadors 300 millions d’euros de beneficis entre el 2004 i el 2008
10maig 2009
INtErNacIONal
Fa més de 17 anys, l'1 de fe-brer de 1992, la Plaça Cívica de San Salvador, plena fins a
vessar, rebia a la Comandància del FMLN, la guerrilla salvadorenca. Es varen signar en cerimònia, els Acords de Pau negociats fins les 12 a.m. del 31 de desembre de 1991 (data en la que acabava el mandat davant la Se-cretaria General de l'ONU de Javier Pérez de Cuéllar, el peruà que tantes hores i esforços havia dedicat a nego-ciar la fi de la guerra).
Els principals comandants gue-rrillers caminaven a cara descober-ta pel centre de Sant Salvador per parlar davant d’una enorme massa desitjosa de justícia i pau. Desprès de saludar a alguns dirigents llati-noamericans, intervingueren els caps de les 5 organitzacions que confor-maven en aquell moment el FMLN, entre ells, el comandant de les FPL, "Leonel", Salvador Sánchez Ceren, actual vicepresident electe i Jorge Schafik Handal, històric dirigent dels comunistes salvadorencs, home d’una clarividència i intuïció políti-ca extraordinària i autor de l’assaig “Una guerra para construir la paz”, una obra de referència obligada per a entendre la història de El Salvador i la necessitat de transitar, de la lluita política a la lluita armada en un mo-ment concret, per a passar altre cop a la lluita política i de masses quan les condicions ho permetessin.
Una treballada negociació havia acabat després de que, tant el Pen-tàgon i el règim salvadorenc, d’una banda, com la guerrilla, de l’altra, concloguessin que el conflicte no tenia sortida militar sinó política. Dues ofensives en les que el FMLN havia ocupat barris centrals de la capital mostrant el seu múscul mi-litar i l’existència d’una gran xarxa d’articulacions socials organitzades havien estat expressió de força con-tundent però no suficient, en un context regional que estava marcat per la desfeta dels sandinistes el 90, la desaparició del camp socialista a l’est d’Europa i el principi de la crisi econòmica cubana, reraguarda ne-cessària i punt de referència obligat de tots els processos revoluciona-ris que es donaren –i es donen- a Amèrica Llatina.
Concloïen més de 20 anys de guerra provocada per l’abús, el col-pisme i el frau d’una dreta caverní-cola que negava els més elementals drets polítics a la majoria de salva-dorencs. Una guerra que deixava milers de morts, en massacres com la de El Mozote, on en una sola nit foren assassinades per l’exèrcit mes de 1000 persones al departament de Morazan, o en assassinats “selectius” com el que deixà sense vida la inobli-
dable figura de monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, en una acció dels "paramilitars" de Roberto D'Aubisson, el fundador d'ARENA, els 6 jesuïtes espanyols de la Univer-sidad Centroameticana o centenars de militants i dirigents socials, sindi-cals i comunitaris.
La negociació de pau es va cen-trar en modificar les condicions polítiques i de drets humans a El Salvador. Va permetre que el FMLN es convertís en un partit per a com-petir políticament. Es va apartar de les Forces Armades a caps compro-mesos amb delictes de lesa humani-tat i es va constituir una nova Policia Nacional Civil (amb presència d'ex-guerrillers). Malgrat que els greus problemes econòmics, polítics i so-cials que van encoratjar el conflicte quedaven -en gran part- pendents de resolució, es va obrir una fase de lluita política.
Es conqueriren algunes reformes a la Constitució, promulgades per un Congrés on les forces mes reac-cionaries eren majoria, vinculades a aquestes noves condicions polítiques i que permeteren l’accés del FMLN als governs municipals de bona part del país. Aquest va ser el centre de les negociacions entre el FMLN i la dreta salvadorenca sustentada pel Pentàgon (que va gastar gairebé 1 milió de dòlars diaris a la guerra), no les reformes econòmiques i socials que el FMLN aspirava a assolir amb la seva activitat política -ja no mili-tar- futura. Va prendre 17 anys i 4 eleccions, des d’aquell febrer del 92; batallar contra successius governs de dreta, aglutinats sota la direcció d’ARENA i un intens debat intern
que produí diverses escissions patro-cinades per la socialdemocràcia eu-ropea, per a que el FMLN guanyés les eleccions el 15 de març. S’obre ara el camí del canvi des del govern del President Mauricio Funes i Sal-vador Sánchez Ceren, que pren pos-sessió el proper 1r de juny.
Les eleccions van batre un rècord: uns 2.631.000 de votants (el vot no és obligatori). El 63% de la població registrada contra un 54% de participants en les eleccions par-lamentàries i municipals de gener. El FMLN va obtenir un 51,5% de vots, superant per prop de 70.000 vots al candidat d'ARENA, l'ex cap de la Policia.
El triomf va ser precedit per una campanya bruta com cap altra i ma-niobres de frau com negar el padró electoral als partits. Una auditoria de l'OEA va descobrir més de 100.000 morts no depurats i quantitats su-periors d’inscrits sense adreça física. Però el dia de l’elecció, múltiples fets anunciaven la victòria de Mauricio Funes, incloent el vot d’apoderats d'ARENA, en algunes taules, pel FMLN. Al conèixer-se el recompte, desenes de milers de salvadorencs van sortir a celebrar, mentre ni el candidat oficialista ni el govern feien el elemental gest de saludar oberta-ment al triomfador.
Mauricio Funes, president elec-te, es va proclamar com a tal i va anunciar que iniciarà un govern per a tots els salvadorencs, amb trans-parència i control ciutadà, buscant construir una societat de justícia i que atengui als més pobres i afectats per la crisi. Mentre, en el camp de la dreta, l’impacte de la derrota es
deixava sentir: demandes de renún-cia a la direcció de ARENA, una saludable divisió entre empresaris decidits a boicotejar Funes i altres disposats a cooperar i a treballar pel país, un procés en què els partits de dreta i centre dreta aliats a la can-didatura de ARENA comencen a plantejar recuperar la seva indepen-dència i acabar amb la bota que els ha sotmès per dècades, segons afir-men. Entre ells, el Partit de Conci-liació Nacional, que busca intensa-ment relacions amb el FMLN i que permetria a aquest, ampliar l’aliança de govern.
La principal base política dels falcons nord-americans a Centrea-mèrica s’ha esfondrat. Això implica un canvi geopolític molt impor-tant, més encara en època de crisi, en què les aventures militaristes im-perials no poden obviar l’existència d’un procés de canvis al conjunt del continent.
L’esquerra salvadorenca here-ta un país en una difícil situació econòmica, dolaritzat, amb altíssi-mes taxes d’atur, on la seva princi-pal font d’ingressos son les remeses de les desenes de milers de com-patriotes que viuen i treballen als Estats Units i que ha estat víctima com pocs altres de dues dècades de neoliberalisme. I ho fara, com pro-clamava Schafik Handal, el 16 de gener de 1992, al Castell de Cha-pultepec (Mexic), hores desprès de tancar la negociació dels acords de pau:
“...con la actitud madura y enér-gica, impulsores de los cambios hace mucho tiempo anhelados por la in-mensa mayoría de los salvadoreños”.
El Salvador també es mou a l’esquerra
____________________ Xavi CutiLLas ____________________
l’esQuerra salVadorenca hereta un país en una difícil situació econòmica, dolaritzat, amb altíssimes taxes d’atur
el triomf Va ser precedit per una campanya bruta com cap altra i maniobres de frau com negar el padró electoral als partits.
el fmln Va obtenir un 51,5% de Vots, superant per prop de 70.000 Vots al candidat d’arena
S’obre el camí del canvi des del govern del President Mauricio Funes i Salvador Sánchez Ceren, que pren possessió el proper 1r de juny.
maig 2009
A11cultura
Per això es dóna en les crisis el fenomen de que no es ma-nifesten ni esclaten primerament en les vendes al per me-nor, relacionades amb el consum directe, sinó en l'òrbita
del comerç a l'engròs i dels bancs, que són els que posen en la seva disposició el capital-diners social...La raó última de tota verdadera crisi és sempre la pobresa i la capacitat restringida de consum de les masses, amb les que contrasta la tendència de la producció capitalista a desenvolupar les forces productives com si no tinguessin més límit que la capacitat absoluta de consum de la sociedad...Mentre el caràcter social del treball aparegui com l'existència en diners de la mercaderia i, per tant, com un objecte situat al marge de la verdadera producció, seran inevi-tables les crisis de diners, com a crisis independents o com a agudització de les crisis reals.
En les crisis, ens trobem amb el postulat de que totes les lletres, tots els títols i valors, totes les mercaderies puguin con-vertir-se de cop i simultàniament en diners bancaris i tots els diners bancaris, al seu torn, en or.
el Far
Karl Marx El Capital. Tom 3 (Publicat per Engels en forma pòstuma el 1894)
les arrels
Als més joves els hi sonarà a xinès, però quan l’anglès encara no dominava el
món i el centre mundial de la cul-tura era París, la seva música va ju-gar un important paper en la nos-tra formació. Aquella ens arribava d’una forma esglaonada coincidint amb el compromís que anàvem ad-quirint: Edith Piaf, Georges Bras-sens, Boris Vian, Jacques Brel, Leo Ferré, Jean Ferrat o ja més recent, François Béranger. Era una barreja de compromís político-social i me-lodia, reflex d’una societat preocu-pada per un futur incert que escla-taria el maig del 68.
De cada un d’ells et queda el record d’alguna cançó, però voldria aturar-me en un dels menys popu-laritzats a les nostres terres i del que tinc un record sempre actualitzat: Jean Ferrat i sobretot les seves ver-sions de poemes de Louis Aragon, considerat el poeta “oficial” del PCF.
La veu de Jean Ferrat, greu, ens situa en el temps en el que es desen-volupa l’acció de “Robert le diable”, un record de Robert Desnos poeta mort molt a prop dels 45 anys en un camp nazi, internat per la seva col·laboració amb la Resistència.
“Penso en tu, Desnos que vas partir de Compiegne / Com un vespre a l’anar a dormir ens vas contar / Acomplir fins al final el teu destí / Allà on la fi del nostre segle sagna // I ets encara tu que et passeges sense fi / Pastor de llargs desitjos i d’il·lusions trencades /
Sota els arbres foscos als Champs-Elysées / Fins l’acabament de la nit el teu domini / O l’Estació de l’Est i el primer croissant / El cafè negre que es pren al costat de la gran cafe-tera / Els diaris recents els bulevards plens de perfum / Les boques del metro que atrapen els que passen.
Jean Ferrat podia contagiar-nos la seva alegria pel triomf de la revo-lució cubana (Cuba, si, A Santiago o Les guerilleros: “Saben de quin costat / es troba la justícia / com la dignitat” ) com la seva tristor per algunes actituds d’aquells que considerava havien de ser un mo-del (Camarada: “És un bonic nom Camarada / És un bonic nom tu saps”).
Té sempre al davant la història. Recent en els casos de Indoxina, evocats amb motiu del record de Boris Vian (Pauvre Boris) oXile (Le bruit des bottes); més llunyana al recordar La Comuna de París (La Commune) o el gest dels mariners del Potemkine (“Mon germà, mon amic, mon fill, mon camarada / Tu no dispararàs al que pateix i es plany.../ Aquest vespre estimo la marina: Potemkine”).
Els homenatges recorren les se-ves cançons: Federico García Lorca, Complainte de Pablo Neruda, Pi-casso colombe o Les poètes.
I l’amor. Sempre l’amor.
Miguel Ángel Sòria
Cinquè lliurament dels Premis Josep Serradell “Román”de la Fundació Pere Ardiaca
l’oblidat / desconegut jean ferrat
El passat dissabte 25 d’abril va tenir lloc, a les Cotxeres de Sants, el sopar anual de la
Fundació Pere Ardiaca, enguany de-dicat al centenari de la revolució de Barcelona, coneguda com la Setma-na Tràgica. En Jofre Villanueva, de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, ens va adreçar unes paraules en el marc de l’Any Ferrer i Guàrdia. En el decurs de l’esdeveniment es van lliurar les di-verses Mencions Especials així com el Premi Josep Serradell “Román”, que en aquesta cinquena edició va anar destinat a la revista Sinpermiso per la seva con-tribució inestimable al pensament crític i al reconeixement públic com uns dels referents intel·lectuals de l’esquerra, i que compta amb més de 25.000 lectors i lectores mensuals. Va recollir el premi en Daniel Raventós que va animar tots els homes i dones que es reclamin de la tradició emancipatòria a donar suport i sumar-se al projecte que significa avui Sinpermiso.
En Celestino Sánchez, President de la Fundació, va recordar també l'aniversari de la Revolució dels Clavells a Portugal i l'Alliberament d'Itàlia del Feixisme i va animar a seguir treballant per la construcció del Front d'Esquerres a Catalunya, molt especialment a l'àmbit social i cultural. Les tres men-cions especials d’enguany van anar, per ordre de lliurament, al company Àlvar Badia que va recollir la seva germana Amàlia de mans de l’Antonia Jové en representació de l’Àrea d’Història de la Fundació; la segona va anar a la Xarxa d’Enllaç amb Palestina i va ser lliurada per la Núria Salamé, Presidenta de la
Associació d’Amics i Amigues del Poble Saharaui i recollida per en Marc Jamal que va animar a enfortir els llaços de solidaritat entre els pobles catalans i pa-lestí i, la darrera, només en l’ordre, per la Plataforma ciutadana DEMPEUS per la Salut Pública que va recollir una representació col·lectiva de mans de la companya Iolanda Villar de la Funda-ció l’Alternativa i van posar DEMPEUS per la Salut Pública tot l’auditori.
Més de 200 persones de tot l'àmbit de l'esquerra hi van voler ser presents, com l’Àlex Hino de la Comunitat Pales-tina de Catalunya, en Fabián Moheda-no, del Moviment Laic i Progressista, en Karim El Otmani de Via Democràtica del Marrcoc, en Mohamed Boutlou, l’Associació pels Drets Humans al Ma-rroc, en Jochen Weichold de la Fun-dació Rosa Luxemburg(d'Alemanya), en Joan Josep Nuet, Senador d'IU-EUiA, l'Associació Cultural Suburbe, l'Associació Cultural Roig, en Jordi Calm de la Plataforma Famílies Fibro-familiars, en Josep Solà de la Confede-ració d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona –CONFAVB, l’Enric Pu-bill de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, la Neus Català de l'Amical de Ravensbrück, en Fernan-do Hernández Holgado, historiador, en Jordi Ribó, Responsable de Economía social y Autoempleo de la Confedera-ción Sindical de Comisiones Obreras, la Mercè Civit , Diputada al Parlament de Catalunya per ICV-EUiA, la Isabel Ribas, Delegada de Salut Pública de l'Ajuntament de Barcelona, en Fèlix Alonso, Director General de Relacions Institucionals del DIRIP de la Gene-ralitat de Catalunya, en Lluis Salom, fotògraf, la Josefina Piqué i en Joan Coscubiela de la Fundació Cipriano Garcia de CCOO de Catalunya, entre d’altres. A tots ells i elles i a tothom que va fer possible que aquest vetlla-da hagi estat encara més gran i millor, gràcies.
Divendres, 8 de maig
La Internacional Comunista y el PSUC.
¿Internacionalisme o dirigisme?Josep Puigsech, Professor del
Departament d’Història moderna i Contemporània de la UAB
Presenta: Manuel Moreno, Responsable Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca
Divendres, 15 de maig
60 anys de la constitució argen-tina de 1949
Gerardo Pissarello, professor de dret
Presenta: Juan Linares, Redactor d'Avant
Divendres, 22 de maig
2009: Any Ferrer i GuàrdiaProjecció documental "Ferrer i
Guardia, una vida per la llibertat"Agustí Coromines, DirectorPresenta: Joffre Villanueva, Movi-
ment Laic i Progressista
Divendres, 5 de juny
Espiritisme, contracultura i mo-viment obrer
Dolors Marín, Professora d' His-tòria Contemporània de la UB
Presenta: Felipe López Arangu-ren, Sociòleg i Politòleg
Divendres, 12 de juny
Panamà, una realitat punyentPanamà, trista realitatRaúl Colomer, Gloria Fargas i
Ana Murcia, de Solidaridad PanamáPresenta: Luis Juberías, Fundació
Pere Ardiaca
____________________ QuiM CorneLLes ____________________
la cONtraPOrtada
sí! és política…i Què ?atenció a la rata Per toni BarBarà
afilia’t al partit dels i les comunistes de catalunya www.pcc.cat
Era al menjador fullejant el diari quan un meu nebot,- un no especialment espavilat ni massa brillant, ni poc ni molt interessant, però sí dels
més bons minyons, treballadors, bona gent,- hi va en-trar i per dir-me un hola en singular, em va estibar: Què, “tiu”?... Política, eh? Realment em va tallar la lec-tura, me’l vaig mirar amb sorpresa i em va brollar un: Sí, i què ¡??.
Desprès vaig rumiar la meva reacció sobtada i un pel massa irada. Pel meu nebot i per extensió per a mol-ta gent propera, parlo de persones amb qui tinc vincles positius o afectius, llegir la premsa és un acte vincu-lat a la meva coneguda i mai guarida opció personal i social…. i política. M’ho perdonen com una xacra entranyable o una addicció de la que ja ni es plantegen redimir-me. Però resulta que el meu familiar no és cap "bitxo" estrany, ni és fora del món, ni segueix cap trac-tament psiquiàtric, ni sona fora de context entre i dins la seva colla… I les preguntes, llavors, m’aclaparen: Què entenen aquesta canalla per “política”?
Segurament,- segons vaig arribar a captar desprès d’una conversa de sobretaula familiar, distesa i tan provocada per mi com dissimuladament intranscen-dent,- la política és una reminiscència de la biografia personal d’una generació que va lluitar per sobreviure i contra una dictadura, o bé una carrera personal, o un adornament de gent cultivada i lletraferida, o una tira de mentides per fer i desfer negocis i guanyar prestigi i poder sense treballar gaire… De fet les seves infor-macions al respecte els arriben, exclusivament i amb comptagotes, via premsa gratuïta al transport quotidià, via televisió on surt el tema tangencialment al bell mig de suposades batalles i cridòries de tertulians- actors/actrius professionals, o d’alguns programes del Polònia de TV3 alguns dijous que els peques els fan mirar. I punt, s’ha acabat.
La resta és per ells la vida real: la situació de la hi-poteca del pis, la feina de la neboda que perilla, la feina del nebot que ha afluixat molt amb la crisi, el Barça que menys mal que ens alegra l’existència, la elegàn-cia i classe del Guardiola, les característiques del cotxe present i del de futur quan pugui, de la varicel·la de la criatura i la bronquitis mal curada que li ha quedat, dels despistes de la iaia que cada dia “patina” més i a cops ens fa riure, de com ho té de malament aquell amic que es va embolicar amb aquella jove russa que,
tot i que era advocada, feia feines a casa de la seva mare, de les petites vacances que potser no farem aquest any, de la colla de d’institut i la borratxera que van gaudir el darrer dissabte quan van sortir de farra i sense parella… “I si vols mentir digues el que sents dir”. Aquesta és la vida real i les meves dèries són “política”.
Com acabeu de llegir, avui les rates de les nostres vides són tantes i tan variades que no hi ha prou rate-res per a totes… D’altra banda el verí escampat a dojo acabaria amb tota cuca que viu i fins i tot amb nosal-tres… Els gats poden ser una estratègia, sempre i quan siguin caçadors, valents, amb gana i espavilats, ja que recordeu que “gat amb guants no caça ratolins”. De totes maneres i definitivament, sí cal una eina definiti-va, aquesta és la Flauta, com va demostrar el seu dia el Flautista d’ Hamelí. Una bona música capaç d’encisar a tota la ventrada de rates i així, en fila i enredades portar-les fins el mar i fer-les ofegar-se totes soletes. La música és com ja heu descobert, estimats i estimades, precisament “la política”. La música vital i vivificant és la revolta, la lluita, la insurgència, la dignitat, la justícia. Cal acabar amb tant mesquinesa, conformitat, resigna-ció, submissió, alienació, tanta rata circulant i predi-cant la claudicació i la desesperança tot fent-se passar per sàvies i dient que: “quan no ajuda la ventura saber sofrir és cordura”, o “que no per molt matinar és més prest el dia,… (quan: “qui matina fa fari-na”), i obvietats com “aigua cau, senyal de pluja”. Som- hi companys i companyes d’orquestra i de caramella, cadascú amb les seves notes i instruments no parem de tocar la música que tant incomoda als poderosos i als ratots: REVOLUCIÓ !!!. Que a fi de comptes és la única evolu-ció que val la pena.
Jo ja tinc feina acumulada amb el meu nebot i amb centenars de nebots/des, cosins/es, avis, nets/es, amics, coneguts/des i persones, Un dia haig de trobar la manera d’explicar-lis que si no entren en política, si no escolten-parlen-dialoguen, participen, mai no entendran res de res i que quan vulguin reaccionar serà massa tard perquè ja hauran perdut
la feina, el Barça ho haurà guanyat tot o quasi, en Guardiola se’n anirà a un altra club i criarà panxeta, els companys del “insti” seran ingressats a l’hospital i la criatura de la varicel·la ja tindrà un nuvi amb pinta de punky…
Caldrà animar-los a revoltar-se, a llegir, a parlar, a creure el rosari paremiològic quan és bo, quan diu: que “qui creu en el bastó, té el bastó per mestre”, que “qui es mor de por li fan la sepultura de cagallons”, que “qui té el cul llogat, no seu quan vol”, que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç”, que “més ensenya la neces-sitat que la universitat”, que com diu el meu vell amic i camarada: “la mateixa cosa ja ho ensenya”.