Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Òrgan Central del PCC any xxvi / Febrer 2009

Preu : 2 €

núm. 975 www.pcc.cat · www.avant.cat

Quin és el límit?

Bombardeig a la seu de la ONU, matances a escoles, 1400 morts, la majoria civils, dones, nens...i milers de ferits, atac impune a hospi-tals i combois d'ajuda humanitària, l'assassinat de personal de la Creu Roja, l'incompliment de les resolucions d'urgència de la ONU...

Tema central Treball Dona

Catalunya

El Comitè Central dóna el tret de sortida del XIIè congrés del PCCMarià Pere: "El XIIè Congrés ha de ser històric"

M.Collon: “la guerra busca excloure rivals i obtenir el control mundial de les riqueses.”

Després del 9è congrés de CCOO Confederal, iniciem un canvi

La crisis des d’una perspectiva de gènere

2febrer 2009

Direcció: Sandro Maccarrone. edició: Gerard baró. Consell de redacció: Gerard baró, Marta Cazorla, Andreu espasa, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Jordi ribó, Adriana Sabaté, Miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Ceferino Alonso, Joan balañach, Antoni barbarà, Gerard baró, ferran Capo, Annalí Ca-

sanueva i Artis, Marta Curran fàbregas, Andreu espasa, Pere fernández, Palmira Garcia, bru Laín escandell, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Oscar Martinez, Antoni Puig Solé, Jordi ribó i flos. Portada: Gerard baró.

Maquetació: Juan Linares. Producció: Debarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: avant@pcc.cat

a manera d’editorial

SubScriu-te a l’avant!

per només 25 € l’any

envia’ns un correu electrònic amb les teves dades personals

avant@pcc.cat

La tiraAny nou, nous reptes i XIIè Congrés

Hem iniciat un nou any, amb els vells proble-mes de la nostra era: guerra, crisis econòmica i fallida del sistema capitalista. Un 2009 que

demanda, urgentment, la necessitat de l’acció política d’esquerres sense complexos, tant a nivell local com in-ternacional.

L'agressió d'Israel a Gaza ha estat molt més que una qüestió "interna" de l'Orient Mitjà, ha estat i és, una agressió al dret internacional. Israel ha fet el que ha vol-gut a Gaza, el seu propi holocaust, davant la tebiesa i complicitat de les institucions internacionals i la UE. Unes institucions, que, alhora, han estat en el punt de mira dels atacs israelians: Els bombardejos a la seu de la ONU a Palestina, les matances a les escoles de protec-ció de Nacions Unides, la matança de 1400 persones, la majoria civils, dones, nens... l'atac impune als com-bois d’ajuda humanitària, l'assassinat de personal de la Creu Roja, l'incompliment de la resolució d’urgència que la ONU va aprovar, en que es dictava l'alto al foc immediat...

Una agressió que rebassa, un cop més, qualsevol lí-mit imaginable en la política internacional, i que Israel, amb el suport del EUA (que va fer el mateix amb la guerra d'Iraq), demostra que les institucions interna-cionals només han de servir per legitimar les agressions i els interessos geopolítics dels EUA.

La societat catalana ha plorat el sofriment del po-ble palestí de Gaza, així ho ha demostrat a través de les massives manifestacions realitzades arreu del país. Unes mobilitzacions que han molestat als poders fàctics catalans, que han muntat en còlera per la participació de membres de la coalició ICV-EUiA en les manifesta-cions per la Pau a Palestina. Al mateix temps, el depar-tament de Vicepresidència ha mantingut inalterats els acords Catalunya-Israel, malgrat la demanda canalitza-da per Jordi Miralles al Parlament, i recolzada també per la societat civil.

George W. Bush ha finalitzat el seu obscur mandat al capdavant de la Casa Blanca nord-americana. Bush s’acomiada del món amb una darrera guerra (que no úl-tima) intervenció israeliana a Palestina. Una interven-ció que ha "finalitzat" a temps per a que el relleu en la presidència americana no és veiés tacat de sang.

I arriba Barak Obama. Qui serà Obama? promet canvis i "Yes We Can", únic missatge reflexat pels mit-jans. Les primeres decisions d' Obama poden apuntar a quina línea política realitzaran els EUA en aquest nou període. El tancament de la presó de Guantanamo, po-sarà fi a més de 5 anys d'il·legalitats.

En un altre apartat, la crisis econòmica seguirà com la principal preocupació de la classe treballadora. Una crisis que cada cop és més visible i que, a l'Estat Es-panyol, ja ens ha portat a la crua xifra dels 3 milions d'aturats. Una xifra que va en augment i que podria arribar als 4 milions a finals d'any. Una crisis que ja afecta a 846.000 families, en que tots els membres estan en l'atur. Una situació què, desde les esquerres, hem de donar resposta urgent a les necessitats de la classe obrera. Una classe obrera que reclama solucions. Cal per això, enfilar la política d’intervenció de l'esquerra transformadora catalana i estatal.

I enmig d'aquesta situació, el Comitè Central del 17 de gener va aprovar la convocatòria del XIIè Con-grés dels i les Comunistes de Catalunya. Un Congrés que ha d'ajudar a la intervenció del PCC en la societat i a donar resposta als problemes concrets de la classe treballadora.

Un XIIè Congrés que presenta, com a principal ob-jectiu, situar el PCC en el segle XXI i afrontar els debats ideològics sense pors ni complexos. Uns debats que han de definir què vol dir ser comunista en el segle XXI i en el centre del capitalisme. Uns debats que han d'enfortir un PCC que està amb millor capacitat d’intervenció en l'escena política catalana, estatal i europea, i que ha de saber posar en el centre del debat quin és l’encaix del partit en aquesta nova etapa històrica.

Així doncs, ja estem de Congrés. Ara comença un procés de discussió i debat a les organitzacions del par-tit, en que hem de discutir no només amb els afiliats i afiliades, sinó també amb tot el conjunt de persones que treballen en el dia a dia, colze a colze, per transfor-mar aquesta societat. Uns debats que han de ser oberts, tranquils i, sobretot, útils, que ajudin a l’actualització del pensament comunista.

Per tant, ara ja si, donem per començat el procés del XIIè congrés!.

febrer 2009

A3OPINIÓ

Antoni BArBArà Andreu espAsA

Era el primer de gener de 1959 quan les primeres tropes de l'Ejercito Rebelde al coman-dament del comandant Fidel Castro entraven als carrers de l'Havana. Es proclamava el final de la lluita insurgent contra la del govern titella del dictador Batista i es proclamava

allà, la Revolució victoriosa. D'aquest fet crucial per a la història de Cuba i de tot el planeta, se’n compleixen 50 anys.

En aquest mig segle moltes coses han canviat i el món no és ja el mateix, però ningú, ni tan sols els més paranoides enemics de Cuba no poden objectar que aquesta Revolució ha resultat determinant per a l'esdevenir actual, i que sens dubte continua posicionant a tota la humani-tat, per a l'amor i l'esperança o per a l'odi i la submissió. Cuba, i això significa el seu poble, el seu govern i la seva Revolució s'han convertit, volent-ho i/o sense voler-ho en el referent ètic de la utopia i de l'emancipació. Aquesta Revolució avui ja “cincuentañera” és la imatge de la sobirania d'un poble, de la lluita per la justícia social, de la solidaritat internacionalista, de l'esperança i els drets dels pobres i oprimits, per fi iguals ja siguin joves o vells, dones i ho-mes, de l'alliberament d'aquesta Llatinoamèrica dempeus i de tots els pobles sotmesos davant l'Imperi, de l'oposició combativa i valenta al neoliberalisme econòmic, de la veu meravellosa-ment heroïca que trona i denuncia al capitalisme a les seves guerres i a les seves misèries... Per a diverses generacions, Cuba i aquesta Revolució és i ha estat l'estrella brillant en la negra nit dels temps més durs.

I reconèixer aquests fets no és ja una cosa subjectiva sinó un exercici d'honestedat històrica i intel·lectual. Com qualsevol obra humana, i la revolució cubana és profunda i essencialment humana, en un camí tan llarg i difícil hi ha hagut, necessàriament, les seves ombres, els seus errors, els seus aprenentatges i autocrítiques des de la descarnada realitat que obligava a anar pensant i corregint mentre s'anava fent la història i resolent el dia a dia d'onze milions de persones. Persones lúcides, exigents, cultes i conreades, crítiques, sensibles, generoses, amants, divertides, solidàries,…revolucionàries!! Milers de persones entranyables i també algun bergant molt quevedià, i uns quants que es van arrugar i (il·lusos!) veient televisió dels EUA per satèl·lit se'n van anar cap allà, jugant-se la pell i el que va dins per ser notícia escombraries. Avui ja no són notícia i són rics en hipoteques però els seus fills miren cap a la seva perla del Sud amb curiositat, afecte i en molts casos, recuperat orgull d'origen del Carib d'allà on són lliures.

Cuba i la seva Revolució han sabut arribar fins aquí, sobrevivint, contra tot pronòstic, a cop de decisió i sacrifici a la major agressió sostinguda en el temps per part del major enemic imperial a una petita nació sobirana. Ni bloquejos, ni invasions, ni armes, ni conspiracions, ni totes les tones d'escombraries mediàtiques que han llançat els governs nord-americans de torn han pogut doblegar aquest poble excepcional. En aquest feliç aniversari, amb un Fidel viu, lúcid i supervivent, amb Raúl al timó, amb el Che i Camilo al firmament, amb l'esperança i la solidaritat en l'horitzó, milions de persones de tot el planeta volem unir-nos a aquest clamor de la història i sentir-nos amb orgull, germans i companys. Seguim en la lluita que això només acaba de començar... i tenien raó.

Però no vull subjectar-me al rigor de la nota imprescindible i em permeto dues línies d'alliberament i efervescència personal, perquè és també el MEU aniversari com a cubà de l'ànima i company. I és que Cuba mai no deixa indiferent: se l'estima o se l'odia. És un test segur i contrastat de dignitat, consciència de classe, insubmissió i rebel·lia, solidaritat i co-herència. I estimant a aquest país, i a la seva gent, es creix i s'aprèn, i se'n rep cent per un, i un se sent viu i protagonista dels seus dies. I t'eixamples i respires, i sents olors, tactes, mirades, sospirs, esperances i utopies, i així somies en cor, avances i sofreixes en col·lectiu... i et fas més persona. Confesso que en això, sobretot en això, tampoc no sóc neutral. Em criden "cubanófil" però en realitat sóc un admirador modest d'aquesta Revolució meravellosament atípica que ha crescut, sobreviscut, resistit i vençut al meu costat.

Gràcies Cuba per ser com ets, gràcies per tot el que hem après i rebut d'aquesta Revolució. Amb el dolor per Gaza i el poble de Palestina com a teló de fons... Amb emoció i una llàgrima calenta des de la neurona més profunda dels sentiments: Gràcies Revolució!

Fins a la victòria sempre !

Missatge urgent al poble palestí

Amb profund dolor i infinita indignació presenciem la criminal matança sionista contra la població palestina, no existeixen paraules per descriure aquest holocaust. La mort de cada nen, dona, home innocent i la des-

trucció de la terra santa de la pàtria són crims de lesa humanitat i deutes que algun dia hauran de pagar bé els governs d'Israel, el d'Estats Units -que els recol-za- i l'Imperialisme Internacional.

Des de cinc presons a les entranyes d'Amèrica del Nord condemnem amb tota la nostra força aquest crim, exigim que es detingui ja la barbàrie i enviem, des del més profund de les nostres ànimes, tot el nostre amor i suport a l’estimat poble palestí. Estem i estarem amb vostaltres; ens dol estar pressos perquè poc podem fer per la vostra causa, pels nostres pobles, però confiem que aviat pu-guem acompanyar-los físicament.

El món ha d'unir-se i condemnar al govern d'Israel, al govern dels Estats Units i als governs Imperialistes creadors d'holocausts.

Posem fi a la guerra i la matança!Visca el poble palestí!Vencerem!

Els cinc cubans: Antonio Guerrero, René González, Fernando González, Ge-rardo Hernández, Ramón Labañino.

Presó Federal de Mc Creary Kentucky, els Estats Units, 15 de gener, 9:39 a.m

http://www.cuba.cu/inocentes/

Els qui busquen excuses a l'actual massacre de palestins a Gaza eviten la discussió honesta. En comptes de referir-se als míssils i als torpedes reals, als del comerç d'armes entre Israel i Espanya, als que esclaten contra escoles i hospitals, prefereixen escandalitzar-se amb pisto-

les de plàstic al carrer de Pelai. Són incapaços d'apreciar el sentiment internacionalista que motiva la protesta solidària. Els és més fàcil reduir-la a seva pròpia lògica xovinista, com si es tractés d'un dilema futbolístic entre dos bàndols irreconciliables. En lloc de reconèixer explícitament el seu impuls reaccionari de simpatia cap al fort, ridiculitzen sàdicament al qui se situa al costat del dèbil i l'anomenen "buenista", "bonrotllista" o "menjaflors". Conscients de la seva posició mi-noritària, només la invoquen quan els convé victimitzar-se. Els manca la franquesa de reconèixer que, més enllà de la retòrica, les polítiques proisraelianes són molt influents entre els poderosos. O és que el govern espanyol ven armes als palestins de Gaza? I la nostra diplomàcia autonòmica, en quin costat es troba? Si tothom és tan propalestí, per què els governs de Catalunya, Espanya i la Unió Europea es van negar a reconèixer el govern d'unitat nacional palestina de 2007?

Actualment, la lluita per la pau és, sobretot, la lluita per la democràcia en l'àmbit de les rela-cions exteriors, una lluita que només s'aturarà quan els governants facin seu el sentiment popular i majoritari de rebuig a la guerra. És també un combat sense treva a tots els prejudicis racistes, l'arabofòbic i l'antisemita inclosos. Sovint els partidaris de l'ocupació israeliana combinen una arabofòbia oberta amb un antisemitisme subtil. No només confonen el poble jueu amb l'Estat d'Israel, sinó que tampoc no saben distingir entre el govern i el poble israelians. Sortosament, tant jueus com israelians, donen abundants proves que tal confusió -aliment del pitjor antise-mitisme- és injustificable. Als Estats Units, les manifestacions de solidaritat amb els palestins de Gaza compten amb una presència desproporcionadament alta de persones i organitzacions jueves. A Israel, un nombre creixent de joves pacifistes són empresonats per negar-se a servir en un exèrcit d'ocupació que nega drets humans elementals a la població ocupada. Mentrestant, a Catalunya, els opinadors professionals més arrogants i indocumentats s'esforcen a fer-nos creure que la fi del comerç d'armes amb Israel és una fantasia de progres xarucs, islamistes radicals i antisemites furibunds.

Per la pau, per la democràcia

4febrer 2009

____________________

àngels MArtínez CAstells ____________________

treball I ecONOmIa

Els Economistes Europeus per una Política Econò-mica Alternativa han ela-

borat l’Euromemoràndum 2008. L’Euromemoràndum és l’anàlisi de la situació, a la Unió Europea, so-bre la crisi econòmica i les propostes d’alternatives. Em limitaré ara a res-senyar algunes de les seves alternati-ves a la crisi financera.

De forma resumida diuen: “La transformació democràtica de l’economia exigirà enfrontar-se a l’enorme concentració de poder a mans de les empreses gegants. En un escenari alternatiu, no s’ha d’emprar el crèdit per aconseguir beneficis fi-nancers a curt termini sinó per im-pulsar la inversió productiva fins i tot aconseguir la plena ocupació, tre-ball digne i contribuir a la lluita con-tra la pobresa i l’exclusió. Pel que fa a la transformació democràtica de les finances europees, s’han de fer políti-ques de major abast que transformin el sistema financer i l’integrin en un marc de desenvolupament econòmic i social democràticament controlat.

En un primer nivell de mesu-res immediates ha d’assegurar-se el funcionament regular del sistema de pagaments, la provisió a l’economia

del suficient crèdit, i assegurar els dipòsits i estalvis de les persones. Els estats haurien d’absorbir parts importants dels principals bancs del seu país, creant amb això una base forta i permanent de banca pública o semipública sobre la qual hau-rien d’exercir un control eficient, a fi d’assegurar el compliment de les funcions bàsiques del sistema finan-cer. Per això és precís, més que un canvi de propietat privada a públi-ca, un canvi al marc regulador dels bancs i els mercats financers.

El segon nivell de reforma del mercat financer ha de prohibir a l’UE, de forma permanent, les pràc-tiques més perilloses que hagin acce-lerat i exacerbat la recent bombolla i el crack financer.

El tercer nivell consisteix en una revisió completa de les normes en les quals operen tant el sistema bancari com els mercats de capitals euro-peus, incrementant la transparèn-

cia i establint un registre de crèdits europeus. El caràcter general de la crisi bancària suggereix que la millor perspectiva per fer reformes sosteni-bles és una sòlida base de bancs de l’estat democràticament controlats, la qual cosa reforça la proposta de nacionalització i control democràtic d’una part important del sector ban-cari.

En relació amb els mercats de capitals europeus, hauria de disminuir el volum i velocitat del comerç dels mercats secundaris de valors de totes classes i entre altres mesures, establir Impostos sobre les transaccions financeres en totes les transaccions de monedes i títols de Borsa. L’objectiu d’aquests impostos és bàsicament fer menys atractiva l’especulació a curt termini, per tant, el tipus de l’impost ha de ser prou alt per aconseguir el seu objectiu, i podria modificar-se en resposta a circumstàncies canviants. S’han de reestructurar igualment les agències de valoració, que haurien d’operar sota la supervisió de les autoritats públiques, amb una separació estricta entre els aspectes

de valoració i consultoria; amb aquesta finalitat les agències de valoració no haurien de cobrar de les firmes que valoren sinó d’un fons a què haurien de contribuir les mateixes empreses valorades.

El quart nivell de reformes té a veure amb les arrels de la crisi fi-nancera, amb un canvi en la redis-tribució de la renda i la riquesa i una distribució més igualitària. És necessari frenar la tendència priva-tizadora dels sistemes de seguretat social i recolzar, per contra, els siste-mes públics de repartiment sobre els quals els mercats financers no poden influir.

Aquestes propostes van més en-

llà de les polítiques específiques per als mercats financers i formen part d’una agenda més àmplia de política econòmica, democràtica, per la ple-na ocupació, la cohesió social i la reestructuració ecològica. No seria el final del capitalisme però podria ser el final del capitalisme financer.

És necessari frenar la tendència privati-zadora dels sistemes de seguretat social

els estats haurien d'absorbir parts important dels prin-cipals bancs del seu país, creant amb això una base forta i permanent de banca pública

En uns moments on els efec-tes de la crisi es comencen a percebre per part de la clas-

se treballadora, en forma de pèrdua de poder de compra i perill greu en l’estabilitat de l’ocupació, quan no en la pèrdua directa del lloc de tre-ball.

Aquesta crisi, de la qual encara no sabem quins seran els efectes con-crets, però de la qual ja pensem que voldran que la factura la paguin els de sempre, és possible que hagi estat el detonant del triomf de la candi-datura encapçalada pel company Ignacio Fernández Toxo, que va ser capaç de sumar les tradicions històri-ques de CCOO amb un nou replan-tejament del sindicat del segle XXI. Un sindicat entès com a eina útil i de transformació al servei de la clas-se treballadora: retornar el sindicat al sindicalisme, ser part i no mediador,

organitzar la classe en funció dels seus interessos, cercar un nou inter-nacionalisme solidari i cooperatiu, recuperar el binomi negociació-mo-bilització... tot això representa una nova voluntat i una nova manera de fer, que trenca amb el sindicat-me-diació, amb la pérdua de valors, amb l’exclusió dels que pensen diferent (amb el que molt encertadament Toxo qualificà de “corralitos”), amb el centralisme que ha presidit l’acció de l’equip més proper i de confiança de l’anterior secretari general, Jose Maria Fidalgo.

Es feia una necessitat, el canvi de polítiques i de persones i això és el que va succeir. Els documents apro-vats, fruit d’una síntesi, parlen de l’ocupació i del salari (els salaris no són responsables de la crisi, de la mi-llora substancial del SMI i dels sous més baixos, rebuig de l’us oportunis-ta dels expedients de regulació...), de la salut dels treballadors (prioritat en les actuacions no només contra els accidents, sinó també contra les malalties derivades del treball), de la defensa i utilitat dels sectors i serveis

públics, contra les privatitzacions, per tractament de la nova immigra-ció com una oportunitat, pel nou internacionalisme i un nou ordre econòmic que garanteixi treball dig-ne per a tothom...

Però calia un equip humà com-promès amb aquest projecte, que se'l cregués i es veiés amb forces per a portar-lo a la pràctica (la filosofia de la praxi en el sindicalisme con-federal), i així es va donar forma a una candidatura plural però cohe-sionada. Res a veure, per tant, amb una lluita de notables pel poder, entraven en xoc dues concepcions diferents...i la llista encapçalada per Toxo va guanyar per la mínima, però va guanyar.

Ja fa dies vaig escriure el següent:Es posaren damunt la taula les

formes de fer històriques de CCOO, amb un sindicat fortament arrelat a les empreses i un discurs que recupe-ra la terminologia de sempre (classe obrera, som part i no mediadors...)

Es recupera la relació de la Confederació amb els territoris i les federacions del sindicat. Cada

organització amb la seva sobirania i amb corresponsabilitat de sindicat general.

Les propostes sindicals abans ex-plicades son aprovades...per un 95% dels delegats i delegades.

Es trenca amb l’apoliticisme i es distingeix entre dretes i esquerres des de l’autonomia sindical.

S’acaba amb les exclusions i s’inaugura una nova etapa de parti-cipació en la gestió del projecte sin-dical aprovat.

Avui, escrivint això, sento amb molta més intensitat que el que ha passat a CCOO és un fet his-tòric, que no té precedents a l’estat espanyol,en el terreny sindical. Com deia una amiga meva, CCOO és com un gran vaixell quan canvia el rumb. No sóc ni mariner ni ex-pert, però si que intueixo que quan es dona l’ordre de canvi de rumb, aquest no es produeix immediata-ment, perquè desplaçar-se damunt les aigües, amb les corrents, les ma-rees... no és el mateix que conduir un utilitari, al qual li dones un cop de volant. Som en una nau que

està començant a girar, a la qual cal ajudar amb paciència, constància i perseverància. Persistirem, com diu en Pep Guardiola quan parla de fut-bol... persistirem, dic jo, en aquesta gran aventura, pensant que hem de posar en comú, encara moltes coses que les diferents fractures van obrir fa més de vint anys.

La conjuntura política i social a l’estat espanyol i a Catalunya, la crisi econòmica que ha generat la oligarquia financera, i que volen que paguem els treballadors, i que per tant haurem de lluitar contra els seus efectes, obliga a la unitat dels sindi-cats i a la unitat interna a CCOO. Ningú entendrà que, amb la que està caient, no ens posem d’acord per fer front als problemes dels treballadors, donar respostes i cercar solucions.

Després del 9è Congrés de CCOO Confederal, iniciem un canvi

____________________

Jordi riBó i Flos ____________________

L’empresari Merckle es va suicidar a les vies del tren el 5 de gener passat per haver perdut centenars de millions d’euros

El 9é Congrés de CCOO es realitza en un context de crisi econòmica a escala planetària

Es feia una necessitat el canvi de polítiques i de persones, i això és el que va succeir

Propostes alternatives al capitalisme financer

febrer 2009

A5treball I ecONOmIa

La prova de foc del Salari Mínim Interprofessional

____________________

Antoni puig solé ____________________

El Salari Mínim Interprofes-sional (SMI) és un instru-ment essencial per a garantir

un ingrés decent, protegir la part inferior dels treballadors per comp-te aliè i reduir les desigualtats.

Tanmateix, el salari mínim no s'ha lliurat de les polítiques de libe-ralització dels mercats, precaritza-ció de l'ocupació i desregulació de la legislació social que s'ha vingut aplicant des de la dècada dels 80 del segle passat.

A Espanya, l'evolució del SMI pot resumir-se en tres períodes: una millora continuada des de 1971 a 1978, una disminució perllongada des de 1979 fins al 2003, fet que va comportar una pèrdua acumulada pròxima al 25%, i un augment a partir del 2004 que no ha permès recuperar la disminució acumula-da en les dècades anteriors.La pèr-dua històrica tampoc queda com-pensada per l'increment del 4% que ara aplica el govern i que deixa el SMI en 624 euros al mes.

No tenir en compte tot això, escudant-se, com ha fet el presi-dent del govern José Luis Rodri-guez Zapatero, en els suposats problemes que un increment més pronunciat podria ocasionar a les

empreses amb dificultats, no té ni cap ni peus:

Es convenient recordar que el SMI a Espanya només afecta de manera directa a una fracció molt petita dels assalariats (el 0'77%!) atès que les empreses apliquen convenis col·lectius propis o de sector que garanteixen salaris més alts. Però malgrat d'aplicar-se de manera directa a poca gent, un increment del SMI podria ser be-neficiós per a atenuar els efectes perjudicials de la crisi i per això el govern ho hauria de convertir en una qüestió d'emergència.

En primer lloc, el SMI s'utilitza per a calcular els topalls en la prestació d'atur. Una millora considerable hagués permès frenar la pèrdua de poder adquisitiu que han de suportar aquells que com a conseqüència de la crisi poden perdre l'ocupació. Com es pot comprovar, les paraules boniques del govern per a tranquil·litzar als empleats amenaçats per la crisi no van acompanyades de mesures cautelars que les facin creïbles.

En segon lloc, el salari mínim s'aplica als assalariats que enca-ra no estant coberts per conveni col·lectiu, situació amb la qual s'acostumen a trobar els que treba-llen en sectors econòmics de nova creació. Les crisis econòmiques, per regla general, van acompanya-des de processos de reestructuració

i de creació de noves activitats. Un SMI considerable pot frenar les maniobres empresarials que volen aprofitar el canvi econòmic per a disminuir els salaris. També ajuda-ria a fer menys dolorós per als tre-balladors el trànsit forçat des d'una activitat a una altra.

I en tercer lloc, el SMI serveix per a determinar la part no embar-gable del salari. Això en la situació actual és important.

A diferència dels EUA, a Es-panya quan un ciutadà deixa de pagar la hipoteca, el banc, a més d'apropiar-se de l'habitatge, si al subhastar-lo no es cobreix la hipo-

teca, pot embargar-li el salari fins a completar la totalitat del deute.

Aquesta peculiaritat ha actuat com estímul perquè els bancs con-cedissin hipoteques desorbitades mentre mantenien el discurs que prometia que els habitatges no deixarien de pujar. Però ara, que baixen, molts treballadors es tro-ben entollats i als ciutadans espan-yols els resulta més difícil desfer-se de l'habitatge adquirit del que ho va ser per a les persones humils dels EUA.

Si puja el SMI, les persones hi-potecades poden desprendre's amb més facilitat de la hipoteca pre-

servant una part considerable dels seus ingressos salarials. Això afavo-riria de manera directa als treballa-dors i perjudicaria als bancs, que han estat els principals inductors de la borratxera immobiliària.

Probablement darrere d'aquest últim element s'amaguen moltes de les reserves que té el govern per a no incrementar més el SMI. D'aquesta manera, una qüestió que aparentment és insignificant s'ha convertit en una veritable prova de foc per a comprovar si el govern té voluntat d'afavorir als assalariat o a la banca, i una vegada més s'ha situat del costat dels opulents.

el smi a espanya nomÉs afecta de manera directa a una fracció molt petita dels assalariats (el 0'77%!)

una millora conside-rable haguÉs permès frenar la pèrdua de poder adquisitiu

Per què són insuficients els augments del Salari Mínim Interprofessional aprovats pel govern central?

ESCOLES PERMANENTS PRIMAVERA 2009

Preu del cursos: ....................... 100 eurosPreu per a socis i sòcies ......... 50 eurosOrganitza: Fundació Pere Ardiaca i Departament d’Història de la FilosofiaÈtica i Història de la Cultura de la Facultat de Filosofia de la UB

www.fpereardiaca.org • Avda. Portalde l’Àngel 42 2on A • 08002 BarcelonaTelèfon 93 5114458 • Fax 93 3184940fpereardiaca@fpereardiaca.org

XI ESCOLA PERMANENT SOBRE IMMIGRACIÓ

Aquest curs està reconegut amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB i la UPF, 2 per als de la UAB i amb 1’5 crèdits per als de la UPC.

Horari: Les sessions seran dilluns i dimecres de 16 h. a 19 h a partir del març.

XI ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNERE

Aquest curs està reconegut amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB i la UPF, 2 per als de la UAB i amb 1’5 crèdits per als de la UPC. Horari: Les sessions seran dilluns i dimecres de 16 h. a 19 h a partir de segona meitat d’abril.

IX SEMINARI D’INICIACIÓ AL PENSAMENT DE MARX I ENGELS

Aquest curs està reconegut amb 2 crèdits de lliure elecció per a totsi totes els i les estudiants de la UB, 1’5 per als de la UAB i amb1 crèdits per als de la UPC. Horari: Les sessions seran dimecresde 19.30h. a 21.30h a partir del març.

DISSABTES DEBAT: EL CAPITALISME EN CRISI

Estem davant una autèntica crisi sistèmica, financera, econòmica, social, ecològica, energètica i alimentària del capitalisme. Amb aquest seminari volem debatre i re-flexionar, des d'una perspectiva de classe, sobre les causes, conseqüències i sortides de la crisis, posant sobre la taulal'antagonisme entre capitalisme per una banda i demo-cràcia i desenvolupament civilitzatori per l'altra.

Dissabte 14 de febrer de 2009 a les 11hCapitalisme vs ecologiaIvan Gordillo, Economista. Membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa.Presenta i modera: Sandro Maccarrone, Físic. Director de l'AVANT

Dissabte 28 de febrer de 2009 a les 11hCapitalisme vs alimentacióEsther Vivas, Activista moviment alterglobalitza-dor. Investigadora de l'Institut de Govern i Polítiques

Públiques(IGOP) de la UABPresenta i modera: Rosa Bofill, Mestre i Responsable de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya

Dissabte 14 de març de 2009 a les 11hCapitalisme vs salutToni Barbarà, Metge i membre del Secretariat del Partit de l'EsquerrraEuropeaPresenta i modera: Annalí Casanueva, estudiant d'Economia de la UPF

Inscripció prèvia obligatòria:fpereardiaca@fpereardiaca.org(Nom, cognoms, professió, associació, telf i mail)Telf: 93 511 44 58Preu: 10 € tot el cicle3 € per sessióInclou esmorzar i materials

Fundació Perea Ardíacawww.fpereardiaca.org

6febrer 2009

cataluNya

Jo, com molts dels que es-teu aquí, compartia amb tu, Àlvar una manera d’entendre el món, una manera de viure la vida. Això ens ha portat a dedi-car gran part de la nostra vida a lluitar per una societat justa, amb justícia social i per un altre món, més solidari, més just,

En el cas de l’Àlvar i meu, el compromís amb aquesta llui-ta ens ha portat fins als ideals republicans i comunistes Pri-mer al PSUC, després al PCC, i ara també des d’ EUiA, on coincidim amb d’altres perso-nes amb qui, a través d’altres itineraris, coincidim en aquest camí. Però també a la Fundació L’Alternativa, la Fundació Pere Ardiaca, i totes les organitza-cions amb qui tu col·laboraves assíduament.

L’Àlvar i jo, hem mantin-gut aquest compromís des del territori, des de l’Eixample des de Barcelona. La cèl·lula del Partit i l’Assemblea d’EUiA de l’Eixample que fins al darrer dia, ha estat el nostre lloc de treball en comú, la nostra casa comuna, com també quant vam coincidir al moviment veïnal, tu des de l’AVV del teu barri “FORT PIENÇ” i jo des del meu, la Sagrada Familia.

Perquè els companys i com-panyes que estem junts en aquesta lluita som com una família; nosaltres també ens considerem família de l’Àlvar i sofrim la teva pèrdua com a un membre que és de la nostra família.

El compromís polític de l’Àlvar l’ha dut a lluitar per un món millor en molts fronts: el sindicalisme, pel drets de la seva classe: els treballadors i treballadores. La solidaritat, es-

pecialment amb el poble cubà i la seva revolució, però també en mil i una lluita més que l’Àlvar, com jo i els que estem avui aquí, considerava de justícia. L’Àlvar seria ara el primer, si pogués, a defensar el poble palestí davant dels abusos de l’exèrcit israelià. I ja en aquestes darreres mobi-litzacions ja vaig/vam trobar-te a faltar.

Ens costarà seguir amb la nostra militància i el nostre compromís sense que estiguis, al nostre costat, colze a colze.

Aquest era l’Alvar del com-promís polític però hi havia un altre Alvar, el del compromís humà i personal, que en el seu cas, estaven estretament lligats. Per ell, la solidaritat tenia cara i noms. Els camarades, els com-panys, els amics, sempre po-díem comptar amb tu per fer, fer-nos un favor, sempre estaves disposat a donar un cop de ma, sempre tenies el teu el cotxe disponible.

L’Alvar tenia una aptitud positiva i optimista de la vida, i la transmetia, tant en el seu compromís polític com en l’humà, era fàcil riures amb ell , se interessava per tu, la feina, la família. Això ho sabem tots aquells que em tingut la sort i el privilegi de compartir no solament militància, sinó també la seva amistat.

ALVAR SEMPRE ET TINDREM PRESENT, SEMPRE ESTARAS AMB NOSALTRES

Estem aquí per retre homenatge al company Alvar Badia.

Ho faig en nom de tots els com-panys que hem militant i continuem militant juntament amb ell al sindicat de CC.OO. Per nosaltres Badia ha si-gut el sindicat, el company, l'amic que sempre hem trobat a prop.

Recordo quan el vaig conèixer fa 27 anys. Feia poc que havia entrat a la ENHER, volia afiliar-me al sindicat i un company del partit em va dir: "jo et presentaré a les CC.OO. de ENHER". I Així vaig conèixer al “Barrufet” i al “Badia”, fundador de la Secció Sindi-cal de CC.OO. d'ENHER, Fundador de la Federació de Energia de CC.OO.

Ell em va afiliar i va començar a ensenyar-me el que era el Sindicat, els companys, la Federació d'Energia, el projecte sindical, i des d'aquell mo-ment ha format part de la meva vida. A partir de llavors hem estat juntament amb molts de vosaltres en mil batalles.

Sempre en la lluita, construint millors condicions per transformar aquest món en un món mes just, més solidari, més de classe.

En aquest reconeixement, em ve-nen a la memòria centenars d'imatges, situacions difícils i moments molt

bons. En las taules de negociació, ba-tallant sempre posant “el llistó” una mica més alt. Recorrent tota Catalun-ya per fer assemblees, per discutir la plataforma, per informar sobre la ne-gociació, per prendre decisions, per fer referèndums, per crear col·lectiu, per fer sindicat.

Un dia, al principi que jo co-mençava a fer assemblees, sortint d'una d'elles, era ja de nit i encara es quedaven molts kilòmetres per tor-nar a casa, jo li anava comentant que no estava massa contenta perquè no m'havia expressat bè, havia estat poc convincent. I ell amb aquella senzillesa que el feia tan gran em va dir: “Pal-mira, l'important al sindicat no és tant ser brillant, si no estar, estar sempre cada dia, amb cada treballador”. I ell era d'aquests, dels de cada dia amb cada treballador, dels Imprescindibles.

Badia era el de l'esmorzar al bar amb pernil, pa amb tomàquet, i una colla d'amics, el que portava el “coixi-net” a las concentracions a Madrid, el que parlava català als Lituans, el de la interpretació flexible de las lleis, el que sempre et preguntava "i tu a qui vo-tes?" per debatre, per fer-nos pensar. El que t'“encolomava” 2 rodes de moto o 4 ventiladors a l'avió per a què ho por-tessis als camarades cubans i tu “traga-ves” amb el “paquetet”, el que feia tota la línea del “camello” a L’ Havana, per “platicar” amb la gent, el que perdia

tota la documentació a Vietnam i no sabia com. “El nostre Capità aranya”, que et desesperava i al mateix temps et feia riure, perquè era entranyable.

Sempre veia l'ampolla mig plena, vivint cada minut, cada instant ple de projectes amb un objectiu: construir col·lectiu al sindicat, a la solidaritat, als casals, construir Partit per transfor-mar aquesta societat.

El seu millor reconeixement som tots nosaltres i centenars d'amics per tot el món, aquest col·lectiu, aquesta sala plena de gent honesta, generosa, honrada, bona que continuem lluitant per un món més just, més solidari .

Badia has marxat i totes “les teves nòvies i els teus germans” encara no ens n'hem adonat.

Alvar Badia ha estat el lluitador, l'amic, el company entranyable que continuarà en tots nosaltres mentre visquem, perquè forma part de les nos-tres vides i la seva activitat humana va ajudar a construir un món millor.

I voldria acabar Alvar, com tu sempre feies quan t'acomiadaves del teu germà cubà Benito, allà a La Hava-na: “La lucha continua, hasta siempre compañero comandante ”.

VIVA CC.OO.Barcelona, 6 de Gener del 2009

* Secretaria Sector elèctric de la FMM de CC.OO. Estatal

Company Àlvar, fins a la Victòria Sempre!El passat 4 de gener ens va deixar el company Àlvar Badia. A continuació recollim algunes paraules de reconeixement

sandro maccarrone

Una de les pel·licules italianes més recomanables dels últims 10 anys és "I cento passi", del director Marco Tullio Giordana. Tracta so-bre la vida de Peppino Impastato, un jove comunista sicilià especial-ment compromés en la lluita con-tra la màfia. Impastato va morir assassinat, per ordre del cap mafiós Tano Badalamenti, el 9 de maig de 1978, el mateix dia en què Aldo Moro moria assassinat per les “Bri-gate Rosse”. Aquesta coincidència va provocar que la mort del jove Peppino passés gairebé inadvertida en la premsa de l'època.

Salvant totes les distàncies, la nit del passat dissabte 3 de gener de 2009 s'ha produït una situa-ció que m'ha portat a la memòria aquest cas. Mentre les tropes israe-lianes iniciaven la invasió terrestre a la franja de Gaza, ens deixava el company i camarada, Àlvar Badia. Per això vull aprofitar la modesta difusió que em permet el bloc per recordar-lo.

No sóc ni molt menys dels que millor el coneixia. Els seus com-panys del moviment de solidari-tat amb Cuba o de l'assemblea de l'Eixample d'EUiA, segur que sa-brien transmetre molt millor com era l'Àlvar militant i també l'Àlvar company i amic.

Deixeu-me, per tant que en recordi només alguns detalls frag-mentaris. L'Àlvar era d'aquella gent del Partit, que quan els de la meva quinta estàvem a la Joven-tut, ens cuidava molt. Acostuma-va a venir als nostres actes i a les Festes Revolució i de tant en tant el veies entrar al nostre local i fer una aportació econòmica, sempre de forma discreta. El record que en tinc a un nivell més personal, és el d'una persona afectuosa i atenta, serena, que mai no aixecava la veu per defensar els seus arguments. En canvi, sabia fer ús de la ironia, amb un gran sentit de l'humor.

Un cop a l'Avant, també he seguit comptant amb el seu su-port tranquil. Sempre ha vingut a les activitats que hem organitzat. Recordo que ens va proposar, al Consell de Redacció, encarregar-se de distribuir a les bústies dels edificis del seu barri, els exemplars

de l'Avant que quedessin com a excedent. Aquest fet senzill, crec que caracteritza un altre aspecte a destacar de l'Àlvar: era un Mili-tant de Base, així amb majúscules. Era membre del Comitè Central del PCC, és a dir, membre de la seva direcció. Però tenia un con-tacte directe amb l'aplicació con-creta i quotidiana del projecte del Partit. Per a ell, el "moviment de solidaritat" o "el moviment socio-polític" no eren només apartats abstractes d'un document polític, sinó que eren persones, organit-zacions més grans o més petites, contrast d'opinions amb la gent del voltant... Sí, segurament, era dels "imprescindibles".

Ara fa uns dies, una aturada cardíaca el va sorprendre mentre estava presentant un Cafè dels Di-vendres a la Fundació Pere Ardiaca. Malauradament, no se n'ha sortit. Sense que pugui servir de consol, com a mínim podem alegrar-nos que precisament en aquests dies, el seu estimat poble cubà hagi pogut celebrar el cinquantè aniversari de la revolució.

És amb aquest record i amb molta pena per la teva pèrdua, que et diem: salut camarada!

palmira garcia*

Joan balañach

Paraules a l’acte de reconeixement del company Àlvar Badia

febrer 2009

A7cataluNya

El Comitè Central del PCC es va reunir el passat 17 de ge-ner per aprovar les bases del

procés del XIIè Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Durant la reunió es va apro-var el calendari i les diferents fases del debat congressual. Així doncs, el debat congressual es divi-dirà en dues fases: Una primera fase de discussió i aportacions de les diferents organitzacions partidàries, i una segona fase de discussió a fons dels documents del XIIè Congrés.

Durant la primera fase congressual,

que durarà fins el mes de juny, es cele-braran les Conferències dels 8 àmbits principals d'acció dels i les comunistes a Catalunya. Així doncs, es realitzaran les conferències de: Moviment Unitari, Moviment Obrer, Moviment Popular, Moviment de Solidaritat, Moviment estudiantil, TPQ i la CJC-Joventut Comunista.

Aquest procés comportarà la rea-lització d'assemblees ampliades de les organitzacions especials, àrees i instru-ments del partit, per anar adequant el procés d'actualització i fer les aporta-cions al document aprovat en el Comi-tè Central del 17 de gener, que amplia i actualitza l'informe polític que el CC d'abril de 2008 va aprovar en el seu moment.

La segona quinzena de juny, el Comitè Central recollirà totes les aportacions que surtin de les dife-rents conferències realitzades, per tal d'incorporar-les en els documents base del congrés.

En aquest CC de juny, s'aprovaran els documents congressuals per tal que es comenci el debat de les formacions del partit. Els documents base estaran formats per un anàlisis de la lluita de classes en els marcs internacional, esta-tal i català.

El Comitè Central del mes de juny aprovarà el document polític amb els elements de gestió, normes de parti-cipació per al congrés, el reglament i la forma d'elecció de la direcció de l'assemblea congressual.

Després del Comitè Central, el Comité Executiu recollirà totes les aportacions fetes i elaborarà els docu-ments definitius per a començar-ne la seva discussió. Així doncs, a partir del 15 de juliol es lliuraran els documents a totes les organitzacions.

Arribats a aquest punt s'iniciarà una segona fase del debat congressual.

Un cop celebrat el Comitè Central del mes de juny, es publicaran els do-cuments definitius per a seva discussió política en les organitzacions del partit.

Serà en aquest moment, a partir del mes de setembre, en que es realit-zaran les Jornades congressuals. Jor-nades obertes en les que es recolliran les experiències i debats de l'esquerra transformadora catalana. Aquestes jor-

nades giraran entorn a dues grans qües-tions: "El Front d'Esquerres i la seva concreció" d'una banda, i per l'altra "L'actualització de les Idees del Partit".

Es tractarà de discutir de forma oberta i a fons el document congres-sual. Fer-ho ampliant la participació a tots i totes les que realitzen la seva activitat política, social i cultural amb el partit. De discutir els programes de treball, els objectius i les formes de tre-ball, amb la finalitat de realitzar totes les aportacions que siguin possibles.

La fase final, és a dir, la realitza-ció del congrés, es preveu que es rea-litzi durant la tardor d'aquest any. En el Comitè Central es va aprovar que el congrés es realitzi entre els mesos d'octubre i novembre.

El Comitè Central dóna el tret de sortida del XIIè congrés del PCC

____________________redACCió

____________________

GB

"El XIIè Congrés ha de ser històric, hem d'esforçar-nos i treballar per tal d'incorporar la classe obrera dels sectors terciaris, aquesta és la major necessi-tat del moviment obrer". Així definia Marià Pere, secretari general del PCC, un dels principals objectius del pro-cés congressual que ara comença. Un congrés que haurà de "culminar la re-organització del partit que es va iniciar ja en el 8è congrés, i que quinze anys després, el 2004, es va apuntalar amb la Conferència d'Organització després de la celebració del XIè Congrés dels i les Comunistes Catalans.

El moment en que arriba el XIIè Congrés, és inmillorable: "El Partit dels i les Comunistes de Catalunya esta ac-tualment amb més capacitat d'incidir políticament que mai." Amb aquesta afirmació es valorava l'escenari polític creat després dels processos assemblea-ris i congressuals d'Esquerra Unida i Al-ternativa, Izquierda Unida, Comissions Obreres de Catalunya i CCOO Confe-deral.

El Comitè Central va aprovar l'anàlisi de la situació política actual, en que l'avenç de l'esquerra en el conjunt de l'estat és força desigual. Així doncs, és van valorar positivament les Assem-blees d'EUiA i d'IU. Pel que fa al procés assembleari es va valorar molt positiva-ment el caràcter unitari del procés català que va sortir reforçat i amb esperit mobi-litzador. Pel que fa a IU, el rellançament d'Izquierda Unida es veu com a l'únic camí possible. Així doncs, a l'haver acon-seguit una direcció compartida, tot i que no unitària, es va constatar la necessitat que IU faci política d'intervenció pròpia.

Pel que fa al món sindical, el gir cap a l'esquerra que, per a CCOO confederal, ha significat l'elecció de Fernando Toxo, ressitua l'acció sindical del partit en un nou escenari. L'elecció de Toxo implica

la fi del model de Fidalgo i el retorn a un projecte de sindicalisme de classe. Així doncs, es va destacar la interven-ció del propi Toxo en el 9è congrés de CCOO confederal, on va afirmar que a la Patronal no se la intenta convèncer, només s'hi parla per a negociar, en clara al·lusió a la participació de Fidalgo en els fòrums de les FAES i la CEOE, és a dir, situant el sindicat com a part i no com a mediació.

En un altre sentit, pel que respecta al treball en el Moviment Popular, es va destacar la necessitat d'iniciar un perío-de de recomposició per trobar el nou paper que han de jugar les Associacions de Veïns.

El treball que ha d'encarar aquest

curs el PCC és el de treballar en el conjunt de Catalunya, Estat Espan-yol i Europa, on les intervencions des de Catalunya poden ser claus per l'assoliment dels objectius de l'esquerra transformadora tant a nivells estatals com europeus. L'experiència del pro-cés i del treball dels comunistes cata-lans en el moviment sociopolític que és Esquerra Unida i Alternativa, pot ajudar en les discussions dels partits comunistes germans d'Europa. En un moment que s'estan plantejant l'encaix dels partits comunistes a Europa, en un marc de crisi i divisió entre els partits d'esquerres, les nostres aportacions han de servir per ajudar a l'enfortiment dels partits progressistes d'Europa.

De cara al XIIè Congrés del PCC, es va acordar la necessitat d'actualitzar l'ideari del partit. "Cal explicar què vol dir ser comunista en ple segle XXI i en el centre del capitalisme". "Cal tornar a Marx, reprendre la filosofia de la praxis" després que "el segle XX hagi certificat la derrota del marxisme vulgar", va de-clara Marià Pere en la seva intervenció de cloenda del Comitè Central.

En el debat de les idees, i girant en-torn a l'ideari del partit en el segle XXI, es va destacar la "necessitat de traçar una nova línea entre la socialdemo-cràcia i el comunisme en l'era actual". "Cal afrontar sense pors l'actualització de les idees del partit, per situar el PCC en el segle XXI", així doncs el

procés congressual, que va aprovar el Comitè Central, passa per la discussió, en totes les estructures del partit, de l'actualització del pensament partidari.

"Els temps indiquen la necessitat d'anar més ràpid, i cal fer-ho partici-pant de la lluita ideològica, davant de les revisions "crítiques" del pensament i la interpretació dels processos històrics, que s'estan duent a terme per part de la dreta i les burgesies en ambients professionals i acadèmics" sentenciava l'informe presentat al comitè central.

Així doncs, el mandat del Comitè Central és molt clar: "s'ha d'afrontar el procés del XIIè Congrés del PCC amb força, per situar el partit en el segle XXI".

Marià Pere: "El XIIè Congrés ha de ser històric"

____________________

gerArd BAró ____________________

Darrer Comité Central del PCC. GB

8febrer 2009

tema ceNtral

Usama Khaldy, palestí que ha perdut sis familiars a Gaza

____________________

ósCAr MArtínez ____________________

La xifra de morts oficial ascendeix ja a gairabé vuitcents...*

Segons els meus càlculs, no baixarà dels mil cin-cents**. El meu germà em diu que

no han pogut treure tota la gent que ha quedat atrapada als edificis destruïts. Hi ha dotzenes de cossos que no es recullen, ni la Creu Roja pot apropar-se. Fins i tot han matat personal mèdic. Crec que prop de catorze ambulàncies van ser destruïdes. Per la tele, una persona del nord de Gaza deia que més de 150 cases havien estat destruïdes. Una mare va dir que la seva filla havia mort de set perquè portaven una setmana sense aigua. Quatre nens portaven quatre dies sense menjar ni aigua i estaven asseguts al voltant dels cadàvers dels seus pares. Israel sap que hi ha ferits dins de les cases, però no permet que la Creu Roja vagi perquè vol que morin. L’UNRWA i d’altres tenen por que estiguin executant presoners ja que Israel no dona informació sobre el número total d’aquests. A la frontera d’Egipte ho han destruït tot. Abans d’ahir van bombardejar 40 cases i ahir a la tarda 60. Van agafar entre 130 i 150 presoners i els van posar en un edifici, després el van bombardejar, matant 32 persones.

Crec que no pararà la guerra abans que Obama sigui president. Israel, com a força d’ocupació, té l’obligació de donar aigua, llum i tot el necessari. La població rep molt pocs aliments per culpa del bloqueig. Segons els meus germans, adquirir pà comporta fer cues d’almenys 9 hores. Van obrir els mercats durant aquelles tres hores de treva que va donar l’exèrcit i van atacar la gent. I una altra cosa més greu és que com més palestins moren, més vots està guanyant el Ministre de Defensa israelià. Només el primer dia de l’atac Barak va guanyar cinc punts electorals a les enquestes. Si un poble dóna punts per matar un palestí, què en pots pensar d’aquest poble? Els palestins no tenen ni armes. De tots els míssils que ha llançat la resistència durant dos anys, només va morir un civil israelià. I el Consell de Seguretat de Nacions Unides va jugar un paper brut en tot això donant-li temps a Israel. Si veiem la CNN, les notícies no parlen de genocidi, només parlen de terroristes palestins i només informen dels atacs amb coets a Israel. El que ens fa més mal és l’actitud dels governs àrabs, ja

que només fan declaracions. Egipte està molt pressionat per Israel, per Estats Units, per Gran Bretanya, per tal de no obrir la frontera. Diuen que enviaran forces de pau però nosaltres sabem el que això comporta: és per protegir a Israel, no per protegir-nos a nosaltres.

Israel està atacant les escoles de l’UNRWA. Ara l’ONU ha anunciat que traurà el seu personal, perquè els israelians han matat un d’ells. Veig un joc brut de tota la comunitat internacional. Ja sabem com són els Estats Units. Iran té objectius polítics també quan pressiona a Hamas, i en definitiva el govern no fa res. Hezbollah el mateix. Moren nens quan destrueixen cases on diuen que hi ha un militant d’Hamas dins. Hi ha famílies senceres que van morir quan la seva casa va ser destruïda. Crec que és més que un genocidi.

Què sents quan els líders occidentals donen la mateixa responsabilitat del conflicte a Israel i Hamas ?

El problema ve de fa 60 anys, no és per culpa d’un coet que va llançar Hamas. El que és evident és que Hamas va guanyar les eleccions. Tot el món hauria de respectar això. Jo no sóc partidari d’Hamas. Tot just va guanyar les eleccions, va començar un bloqueix que dura ja dos anys. Durant la treva de 6 mesos Israel va atacar Gaza moltes vegades. Van ser assassinats en aquestes incursions 23 palestins. Diàriament, obrien i tancaven la frontera com volien. I una altra cosa que la gent

no sap és que Barak ha reconegut que s’estaven preparant per envair Gaza abans que es trenqués la treva. El dia anterior a l’atac els israelians van obrir la frontera perquè Hamas cregués que no hi hauria atac. Van atacar un centre de comunicacions, casernes, centres d’entrenament d’Hamas. Però el pitjor és que van atacar mesquites, escoles de l’ONU.

És doncs, la població civil, l’objectiu?

És que tots els palestins són un objectiu. Un ministre israelià va dir: “un palestí bo és un palestí mort”. La majoria dels atacs van dirigits contra nens. No volen que creixi una nova generació de palestins. Per exemple, els meus nebots, que van morir fa dos dies, cada un tenia 17 anys i no estaven combatent. La casa d’un veí va ser atacada i van anar a ajudar per treure els cossos de les runes. L’exèrcit va llançar llavors un altre míssil. La veritat és que em sento impotent, no puc fer-hi res. I el que em fa por és que tots aquests nens seran molt més radicals que la generació actual.

Aquesta és la nostra terra i sempre ha estat així. Fins i tot abans d’Abraham. Els palestins som els filisteus de la Bíblia. Ha fracassat la idea de crear un estat només per a jueus. Tenen un problema molt gran: els palestins que hi viuen dins d’Israel, prop d’un milió dos-cents mil. I sobre ells s’exerceix l’apartheid perquè no tenen els mateixos drets que un jueu israelià. Tenen alguns partits en el parlament israelià però

mai no els hi tenen en compte. Es calcula que el 2050 els àrabs seran majoria, però els jueus mai no acceptaran un govern palestí dins d’Israel. La ministra d’Exteriors, Tzipi Livni, va amenaçar l’altre dia amb expulsar tots els àrabs d’Israel.

Igual que els nazis...

Si tu has viscut el mateix amb els nazis en els camps de concentració, per què fas el mateix amb els palestins? Hi ha 11.000 palestins a les presons israelianes, la majoria sense cap causa judicial. Jo sempre dic el mateix: “Israel no és un estat. Israel és un exèrcit que té un estat” Per això crec que el 40% del PIB va a l’exèrcit. És l’exèrcit que més diners reben dels Estats Units, país que a més li dóna les armes més modernes, per assegurar la superioritat del seu exèrcit. Tot el món li ven armes, fins i tot Espanya.

Per què creus que existeix aquest tracte en favor cap a Israel per part d’Occident?

Perquè Israel és un portaavions d’Occident a Orient Mitjà. És la base militar occidental més gran que hi ha allà. Tot això és pel petroli. No és perquè siguin jueus, no. A la guerra d’Iraq la major part dels avions van sortir d’Israel. I si hi ha un atac a l’Iran sortirà d’Israel. És el punt estratègic més important del món. Volen treure’ns el nostre esperit de resistència, obligar-nos a rendir-nos. Quina ràbia quan tot el món es manifesta contra ells

però al cap d’uns dies s’acaben les manifestacions i continuen atacant! Perquè no tallen les relacions amb Israel, almenys ara, mentre duren els atacs? Mentre s’enfronten Egipte i Síria està morint gent.

El govern català ha potenciat les relacions comercials amb Israel. Què n’opines?

La veritat és que ens van molestar molt les declaracions de Carod Rovira. Tota la comunitat palestina està molesta perquè va dir que Israel era un estat exemplar. I Zapatero diu: “parlaré amb el meu amic, el president d’Israel”. Jo no hi crec en els governs, només crec en la gent. Hem presentat a l’Ajuntament de Terrassa un projecte perquè aquest es declari el primer ajuntament d’Europa que trenca tota relació amb Israel. Ningú no obligarà Israel a cessar en els seus atacs. Israel acusa el que se li oposa d’antisemita i ningú no parla. Tots estan esperant què dirà Obama. Però ell no dirà res perquè el seu conseller personal és un jueu de l’exèrcit israelià. Què puc esperar d’ell? Tampoc no volem convertir el conflicte en una qüestió d’ajut humanitari, desviar l’atenció sobre l’autèntica raó, que és Palestina. No volem que ens diguin: “pobrets palestins, cal ajudar-los. “ No.

*Entrevista realitazada a començaments d’any

**Tanquem la redacció de l’Avant amb una xifra de morts similar

Audio entrevista sencerahttp://elproblemadeorwell.

wordpress.com

el problema ve de fa 60 anys, no És per culpa d’un coet que va llançar hamas.

hi ha 11.000 pales-tins a les presons israelianes, la maJo-ria sense cap causa Judicial.

israel no És un es-tat. israel És un exèrcit que tÉ un estat. per això crec que el 40% del pib-va cap a l’exèrcitManifestant a Barcelona. Gerard Baró

Quin és el límit? Boicot a Israel! www.avant.cat

febrer 2009

A9tema ceNtral

Joan Josep Nuet: “Israel no vol que hi hagin testimonis de la massacre de Gaza”

Joan Josep Nuet va vitajar amb el vaixell del moviment pacifista Free Gaza. A continuació us reproduim les primeres paraules que Joan Josep Nuet va fer tot just arribar a l’aeroport del Prat de Barcelona

“ens estaven abor-dant en aigües inter-nacionals i no tenien cap dret del món”

____________________

redACCió ____________________

Nuet a l’aeroport de Barcelona. Óscar Martínez

l’obJectiu era arri-bar a gaza, enmig dels bombardeJos isralians, per a po-der lliurar aJuda humanitària

la marina d’israel va bloqueJar el pas del vaixell amenaçant-los de disparar-los si seguiem

En primer lloc denunciar al govern d’Israel com un govern assassí perquè està

massacrant a la població de Gaza, als homes, a les dones, als nens que allà hi viuen que no poden fugir perquè tenen per un cantó el mar i per l’altra, els tancs. El govern is-raelià està intervenint en una zona on hi ha població civil sabent que, amb aquest atac, matarà a milers i milers de persones innocents i per això considero que s’està convertint en un veritable genocidi.

Abans de marxar el vaixell cap a Gaza, el govern d’Israel va con-vocar a l’ambaixador grec, perquè el vaixell portava bandera grega, i li va dir que el nostre vaixell, l’Esperit de la Humanitat, era objectiu mili-tar i per tant, qualsevol cosa que es posés al mig, o davant de l’actitud d’Israel, es converteria en objectiu militar. El que s’ha de fer és denun-ciar això, perquè Israel vol cometre la seva massacre, vol cometre el seu genocidi sense testimonis i hem de tenir testimonis que ho expliquin al món, que la gent sàpiga que s’estan

morint persones, que són víctimes civils, que són víctimes innocents i sobretot, que no poden fugir.

El vaixell va arribar a 120 milles

de la costa, quan cinc vaixells de la marina israeliana se’ns van apropar, ens van fer un cercle al davant, al darrere, a l’esquerra i a la dreta per-què no poguéssim moure’ns; el mar estava molt picat i com ja he dit, allò era un vaixell d’ajuda huma-nitària, no un vaixell de descàrre-ga ni un gran vaixell. La situació va ser realment perillosa, ens van amenaçar vàries vegades que ens

dispararien. Nosaltres estàvem a terra, pràcticament amb les armi-lles salvavides posades i el vaixell se l'havia cobert amb unes planxes per si, en el cas que es posessin a dispa-rar, almenys hi haguessin els menys ferits possibles. Va haver por en el vaixell, i crec per tant, que Free Gaza es va comportar de manera adequada ja que es va intentar esta-blir un diàleg entre el nostre capità

i la persona de l’exèrcit israelià, on se'ls demanava que ens deixessin passar. Ens estaven abordant en ai-gües internacionals i no tenien cap dret del món, no tenien cap dret de parar-nos, ja que no estàvem a les 20 milles de protecció de la franja marítima de Gaza. El vaixell podia anar perfectament per aquella zona però Israel, ja ho sabem, primer dispara i després pregunta.

A quina data és remunta el conflicte?

Històricament mai hem tingut problemes amb els jueus, des de fa se-

gles àrabs i jueus vivien raonablement bé. Tot va començar a finals dels segle XIX, quan va haver-hi aquí a Europa unes sa-csejades nacionalistes on tothom volia el seu estat-nació, a excepció dels gitanos i jueus que no en tenien d'estat. Els jueus no estaven molt ben rebuts per la socie-tat europea. Paral·lelament, a l’Orient Pròxim també hi havia unes sacsejades nacionalistes contra els imperialistes de torn, que en aquest cas eren els britànics i els francesos. Aquests, per defensar-se i perquè volien dominar la zona però no tenien efectius humans, van tenir la idea de crear un estat d'”avanzadilla”, és a dir, un estat davanter que defensés els interessos occidentals i van pensar amb els jueus. Es va oferir aquesta possibilitat als mandataris de la comunitat jueva que hi havia a Europa i tot i que al principi es van mostrar reticents, els van acabar convencent.

A la Primera Guerra mundial, els an-glesos van ocupar aquest territori després de derrotar l’antic Imperi Otomà i a partir d’aquest moment, van començar a perme-tre l’entrada dels jueus i amb ells, els alda-rulls ja que venien amb la idea de crear un nou estat en una zona que ja estava ocu-pada per una altra població, la palestina.

Retornant a l’actualitat, diuen els mitjans de comunicació que ha estat Hamas qui ha trencant la treva però segons ha publicat el diari israelià “Haaretz”, fons del ministeri de de-fensa deien que ja hi havia plans per atacar Gaza sis mesos abans?

Quan la propaganda sionista diu una cosa, té un ressò especial per tota la maquinària de suport propagandís-tic que té, per part d’EE.UU i d’ Eu-ropa. Quina mena de treva és aques-ta on l’estat d’Israel havia encerclat Gaza des de feia tres anys? El va con-vertir en un camp de concentració on les fronteres de Gaza estan totalment tancades sense deixar entrar medica-ments, ni aliments, ni deixen sortit malalts, estaven ofegant la població, deixant morir gent per malalties. És com si un gegant està ofegant a un nen petit durant molt de temps i quan el petit s’està morint li dóna una patada al gegant i d’aquí és diu que tot es culpa de la patada del nen. Doncs el mateix passa amb Palestina que se l’acusada de donar la patada quan portaven molt temps patint una discriminació brutal, és indignant.

Hamas ha declarat que està dispo-sat a arribar a un acord amb Israel per tornar a les fronteres del 1967 i acon-seguir d’aquesta forma la pau. Que en pensa d’això?

Des de que Hamas va guanyar les eleccions democràticament tota la Co-munitat Internacional va començar una persecució per enderrocar-los. Va ser llavors quan els israelians van demanar als dirigents de Hamas que havien de re-conèixer a l’estat d’Israel per començar a col·laborar i aleshores va ser quan els dirigents de Hamas van fer una pregun-ta al meu parer correctíssima que era: nosaltres estem d’acord en reconèixer l’estat d’Israel, però quin tipus d'estat? Amb quines fronteres? La del 1948 o del 1967 amb els territoris ocupats? La frontera d’ara amb les colònies i assenta-ments aïllats amb murs?

Encara ara estan esperant [els pales-tins] un mapa. L'estat d’Israel té les seves fronteres movedisses que avancen amb colònies, assentaments, expropiacions de terres, domini de l’aigua, espai aeri.

Si Hamas no és responsable del trencament de la treva del alto al foc

quina creu que es la raó dels ini-cis del atacs d’Israel a la franja de Gaza?

La neteja ètnica. No ho dubtis. Amb tot l'ofegament fins ara no han aconseguit enderrocar el govern de Hamas que és producte de la frustra-ció i el fracàs de les negociacions. La gent votava Hamas perquè no acon-seguien res de les seves reivindica-cions personals. Només exitistien dos opcions: continuar negociant amb l’estat d’Israel o la resistència.

La resolució 242 de les Nacions Unides insta a l’estat d’Israel a la re-tirada total d’aquest territoris. Sense aquest compliment, el conflicte no s'atura.

Salah Jamal, palestí portaveu de la Comunitat Palestina de Ca-talunya, és metge i historiador i profesor de Diversitat Cultural i Alimentació a la Universitat de Vic. Ha escrit, entre d’altres, el lli-bre Palestina, ocupació i resistència

Salah Jamal: “Israel ha començat una neteja ètnica”

____________________

redACCió ____________________

L’entrevista (part I)

10febrer 2009

INterNacIONal

____________________

redACCió ____________________

Quina relació hi ha entre guerra i capitalisme?

Crec que la relació entre gue-rra i capitalisme és fonamental. La guerra és un mètode essencial, no conjuntural de dinamitzar l’economia i el complexe militar industrial de l’armament (no no-més consisteix en la fabricació de bombes). A més, la guerra és un mètode per conquerir matèries primeres i mercats i per dotar a les multinacionals del control i domini de zones estratègiques; en definitiva, la guerra té l’objectiu d’excloure rivals i d’obtenir el control mundial de les riqueses.

És possible un capitalisme moral?

Crec que no és possible re-fundar el capitalisme. Per a fer-lo més moral, el capitalisme hauria de tenir moral i realment, aquest, no té moralitat. La crisi és un producte normal del capitalisme: d’una banda, existeix una concen-tració de riqueses on, els dirigents de les multinacionals, tenen tant de poder que produeixen molt més del que la gent pot adquirir.

Els capitalistes exemplars han d’eliminar la força de treball per tal de fer la feina amb menys treballadors i salaris sempre més baixos. Evidentment, com s’ho faran per a poder vendre el seu producte? És a dir, existeix una discrepància, una contradicció, entre la riquesa d’uns i la pobresa d’altres. Aquest és el motiu prin-cipal d’una crisi de sub-produc-ció que es tradueix en produir en excés i no poder vendre, crisi què, a més, es presenta històricament de manera cíclica.

El capitalisme es basa en tres

regles fonamentals:En primer lloc, la propie-

tat. Una part molt petita i rica de la població decideix sobre l’economia, la majoria de la gent no té poder de decisió. En segon lloc, la competència que es guan-ya destruint als rivals. Un capita-lista necessita eliminar als rivals. I aquest fet es constata amb la ter-cera regla, és a dir, l’obtenció d’un benefici màxim. Això comporta, a la pràctica, una eliminació dels competidors, sense moral, utilit-zant per tant mètodes criminals, agressions, destruccions de països resistents i definitivament amb l’ús de les guerres. Per tant, per a mi, el capitalisme no pot ser moral.

Obama és símptoma de canvi?

Ara existeix una gran espe-rança pel canvi de la política dels EUA. És obvi que una política tan criminal i absurda com la de Bush seria rebutjada. El problema està en que no és el president dels EUA el que decideix la política del seu país. Crec que qui co-manda sobre el president són les multinacionals. Aquestes estan organitzades en cercles, una mena de govern a l’ombra, com ho és als EUA el Council on Foreign Relations (Consell de Relacions Exteriors) i el Grup Bilderberg amb els Europeus o la Trilateral amb el Japó. En aquests cercles es decideix realment l’estratègia per a mantenir la política dels EUA i del capitalisme internacional.

Barak Obama ha seleccionat, com a assistents, els responsa-bles del “desastre”: mantindrà a Robert Gates, el ministre de la Guerra de Bush, seleccionarà a Hillari Clinton com a Cap de la Diplomàcia. Hillari Clinton vol atacar l’Iran i Rússia, a més, mai va protestar pels crims de Bill Clinton, que va ser un im-perialista intel·ligent però un cri-

minal. Clinton va provocar una guerra il·legal contra Iugoslàvia, atacant a Sudan i Afganistan... a més, va disminuir el nivell de vida de la gent dels EUA. Avui els Estats Units tenen 40 milions de pobres, i d’això no només n’és culpable Bush, va començar amb Clinton als noranta.

Hi ha dos elements positius d’aquestes darreres eleccions: primer, que hagi estat escollit un negre significa un avenç contra el racisme, i segon, l’esperança de la gent que vol un canvi. Aquest darrer pot comportar una pressió sobre Obama, i en definitiva, so-bre una política més progressiva.

En quina situació es troba la humanitat?

Penso que vivim en un món molt perillós. Els EUA utilitza-ran, en primer lloc, una tàctica més intel·ligent que la de Bush amb més guerres indirectes, com al Congo, una guerra no decla-rada provocada pels EUA. Hi han molts exemples precisament construïts per Briginsky, el con-seller de la política internacional d’Obama, gran partidari de les guerres indirectes, del paper de la CIA, de la provocació i la des-estabilització de països que resis-teixen.

El món és, per tant, molt pe-rillós ja que la crisi tot just acaba de començar, fet que comportarà grans problemes de subproduc-ció, de pobresa al món, de re-sistència. En definitiva, tot això farà que viurem en un món de repressions, de perills de guerra; s’ha de construir una resistència que comenci amb la informació i d’utilització d’Internet per tal de combatre les mentides mediàti-ques, per combatre l’explicació que en fa el capitalisme de la crisi i la guerra, per construir una fo-rça real de resistència, que defensi la pau i per tant, el futur de la humanitat.

Michel Collon: "la guerra busca excloure rivals i obtenir el control mundial de les riqueses."

obama ha se-leccionat, com a assistents, els responsables del "desastre"

vivim en un món molt perillós. els eua utilitzaran, en pri-mer lloc, una tàcti-ca mÉs intel·ligent que la de bush amb mÉs guerres indi-rectes

Michel Collon, és periodista i investigador belga, així com un activista per la pau. Ha realitzat els documentals Sous les bombes de l'OTAN (1999) i Les Damnés de Kosovo (1978) i escrit numero-sos llibres (la majoria publicats en espanyol), com Attention, médias! (1992), Poker menteur (1998), Monopoly, l'OTAN a la conquête du monde (2000), La guerre mon-diale a comencé (2001), Le droit à l'information un combat (2004), Bush le cyclone (2005), Les 7 pé-chés d'Hugo Chavez (2006).

Trobareu els seus articles a:www.michecollon.info

Milers de palestins han estat assassinats i ferits per l’exèrcit israelià, atacs aeris han causat devastacions completes de la zona i famílies senceres s’han quedat sense casa. Civils del sud d’Israel estan sent

capturats per un govern que els menteix i abusa d’ells. La destrucció i les morts que s'han estat produint a Gaza no asseguren el futur de ningú.

Israel ha fet tot el possible per assegurar que el món no fos conscient de les atrocitats que s’estan cometent en contra de la població palestina. Dintre del país s’estan produint moltes protestes en contra d’aquest terrible conflicte, milers de persones es manifesten diàriament a Tel Aviv, a l’oest de Jerusalem, a Haifa, Nazaret, Um el-Fahem i a altres ciutats de la zona. Ciutadans que havien estat cridats per un possible assalt a Gaza, han renunciat incorporar-se tot arriscant ser detinguts i portats a presó i cap de tota aquesta informació ha estat publicada en els mitjans de comunicació internacionals que per contra, s’han dedicat a recolzar els atacs, per part d’Israel. Unes 700 persones han estat detingudes fins ara per manifestar-se en contra dels atacs militars per part de l’exèrcit d’Israel i paral·lelament s’ha procedit a interrogar i a realitzar deten-cions “preventives” a alguns dels membres dels partits d’àrabs. La violació del dret de llibertat d’expressió cap als ciutadans i residents d’Israel és part de la campanya del govern israelià que pretén des legitimar i marguinalitzar aquests grups d’arabs-palestins que ja són una minòria en el país.

As Dov Khenin, membre del partit de Hadash i diputat al Parlament is-raelí va efectuar una entrevista amb Amy Goodman, periodista del programa de ràdio americà titulat Democràcia Ja! (Democracy Now!) on declarava: “És important destacar que existeix una oposició a la situació conflicte actual i que aquesta, va augmentant dia a dia. És essencial que el món entengui que hi ha persones que consideren que existeixen alternatives per una convivència pacífica entre israelians i palestins”. En aquesta línea Mohammad Barekeh, membre també del partit de Hadash va fer una declaració contundent dirigida al Primer Ministre, Ehud Olmert on demanava al Servei d’Inteligència israe-lià, Shit Bet Security, que deixés de qüestionar als moviments de protesta per part dels partits polítics àrabs i dels activistes d’esquerra i comencessin a posar en dubte l’actitud del govern israelià, en paraules de Barekeh: “Si el departa-ment de defensa està preocupat per les onades de protesta en contra dels crims que s’estan produint a Gaza, personalment considero que és millor que deixi d’atemptar en contra de persones innocents en comptes de perseguir a líders polítics o activistes del sector àrab”.

Per altra banda, deu organitzacions en defensa dels Drets Humans van exigir al Ministre de Defensa , Ehud Barak que renoves urgentment la provisió de gasoil per a la franja de Gaza. Els diferents grups entre els que es troben B’T selem, Gisha i l’Associació de Drets Civils d’Israel, van declarar que la destrucció massiva de les infraestructures que s’estan produint a la zona, re-querirà d’una major quantitat de fuel per tal de que les ajudes humanitàries puguin operar. Les infraestructures essencials per poder sobreviure i que s’han de reparar són les bombes d’aigua, les depuradores d’aigües residuals i el sis-tema sanitari. Aquestes organitzacions han explicat que des de l’Octubre del 2007, Israel ha anat constantment reduint els subministraments de gasoil per a la franja de Gaza i que a partir de l’actual bloqueig, aquest subministrament ha gairebé desaparegut.

Entrevista feta a la jornada “Pau, Guerra i Neoliberalisme” organitzada per la Fundació Pere Ardíaca

Comunicat del Partit Comunista d’Israel

GB

febrer 2009

A11estat esPaNyOl

Amb efectes des de l’l de gener de 2008, s’estableix una bonificació del 100% en la quota del Impost sobre el Patrimoni.

1. Efecte equivalent a la supressió del impost:a) Desapareix l’obligació de presentar aquesta declaració amb posterioritat a la

corresponent a l ‘exercici 2.007 (presentada de l’1 de maig al 30 de juny de 2.008). És a dir, a partir del 2.009 no es presenten declaracions corresponents a l’exercici fiscal 2.008 i següents.

b) Les Comunitats Autònomes deixen d’ingressar els imports que provenien d’aquest impost de potestat normativa i regulació estatal i recaptació autonòmica.

c) Es trenca, un cop més, el principi constitucional de major contribució fiscal directament relacionada amb majors ingressos i riquesa.

2. Efecte diferencial a la supressió:Si s’hagués suprimit l’Impost sobre el Patrimoni, l’Estat hauria deixat de fer

ús de la seva potestat normativa. La qual cosa permetria que alguna (qualsevulla) Comunitat Autònoma, en absència de potestat normativa estatal, legislés norma-tiva autonòmica especifica que permetés la creació d’un Impost sobre la Riquesa Patrimonial (per utilitzar una semàntica diferent a un concepte anàleg).

Al mantenir-se la potestat normativa i reguladora estatal del Impost, continua mantenint-se l’impediment legal que les Comunitats Autònomes legislin sobre un Impost sobre la Riquesa Patrimonial..

Per tant, el govern de Zapatero ha optat pel blindatge absolut del patrimoni de la burgesia a la subjecció del sistema fiscal.

“Ojo con el talante !!!!!

No hi ha supressió de l’impost sobre el patrimoni,

pitjor encara!

Que els efectes de la crisi econòmica actual no són iguals per a tots és evident. Hi ha persones que ho estan passant molt malament, que estan perdent la seva feina o que no poden afrontar els seus deutes contrets durant l’època en que els

responsables econòmics ens asseguraven un creixement continu. Però també hi ha altres persones per a les quals no importen les crisis o les èpoques de bonança, ells o elles sempre hi guanyen. Està clar que la societat capitalista en la qual vivim fa que sigui així, però el que no està tan clar és que un govern democràticament escollit pels ciutadans apliqui una política econòmica que faci distincions socials partint del nivell de renda que cadascú ob-tingui, beneficiant descaradament aquells que guanyen més i provocant majors nivells de desigualtat. M’estic referint al decret del 3 de novembre pel qual el ministeri d’economia practicarà rebaixes fiscals sobre els beneficis que obtenen directius i socis bancaris en les seves operacions financeres amb les entitats en les quals treballen o són socis. Aques-tes persones hauran de tributar un 18%, en lloc del 43% que els corresponia fins ara. El ministeri d’economia ha justificat la reforma al·legant que es tracta d’eliminar la “distorsió fiscal” que existiria si es mantingués el tipus fiscal anterior, a causa que al 2006, el govern socialista va unificar la tributació de tots els productes financers al 18%, sense tenir en compte la renda dels seus beneficiaris, és a dir, eliminant el caràcter pro-gressiu dels impostos sobre les rentes de capital. En altres paraules, l’estat aplica el mateix tipus fiscal a un obrer que a un banquer, encara que aquest sigui tan ric com Emilio Botín. El secretari de l’Organització d’Inspectors d’Hisenda de l’Estat, Francisco de la Torre, ha declarat que la rebaixa fiscal és “il·legal”,Ja que el govern modifica la tributació de la Llei de l’IRPF a través d’un reglament, la qual cosa és una vulneració de l’ordenació jurídica, on es prohibeix modificar una llei de major rang a través d’una llei de menor rang, en aquest cas, un reglament. Segons ell, el govern ha volgut fer-ho així perquè la reforma fos inadvertida per l’opinió pública en eliminar el debat parlamentari que suscitaria si s’hagués reformat directament la llei. De la Torre va criticar aquesta mesura també perquè tindrà un cost fiscal especta-cular. Per la seva part, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) ha presen-tat un recurs contra la rebaixa fiscal, basant-se en el mateix argument que un reglament no pot modificar una llei de rang superior.

Aquesta mesura s’emmarca en la reforma fiscal que el govern de Zapatero va em-prendre el 2006, establint el mateix tipus del 18% sobre tots els guanys de capital, com dèiem. La reforma també rebaixava l’impost de societats. Es tractava llavors, igual que ara, de seguir la màxima neoliberal on es diu que per estimular l’economia cal reduir els impostos als rics. Reduir impostos significa reduir ingressos per a l’estat, ingressos que poden pagar escoles, hospitals, metges, funcionaris públics o subsidis d’atur i mi-llors pensions, però, de tota manera, no és cert que reduir impostos millori la marxa de l’economia, com demostren els estats del nord d’Europa, on es paguen més impostos que aquí i el nivell de les seves economies és més gran que el nostre. Tenim pitjors serveis socials i pitjors rendes i això és perquè les persones sensates i informades saben que un major nivell de benestar de la població afavoreix l’economia i no al contrari. Així que, quina és l’autèntica raó darrere de mesures com a aquesta? No és l’economia, com po-dem veure. Es tracta senzillament d’afavorir a les classes més pudents, que tenen una influèn-cia excessiva sobre els poders públics. El govern socialista segueix la mateixa política fiscal que va aplicar el Partit Popular quan estava al poder; una continuació fidel de la mateixa. Ambdós partits són clients fidels dels propietaris de grans fortunes, com s’encarreguen de demostrar ells mateixos quan s’examina detingudament les seves políti-ques econòmiques, pràcticament idèntiques. Les altres coses són excuses de mal pagador (o de bon pagador, segons es miri). La Constitució espanyola diu que Espanya és un estat social i democràtic de dret. Al seu article 31 declara “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat... “. El govern espanyol, amb aquesta mesura i al-tres de similars, com l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni, ha renunciat al principi constitucional de progressivitat que ha de corregir les desigualtats més greus provocades per una economia de mercat; ha renunciat, en definitiva, a que la política fiscal serveixi a l’esmentada finalitat, la qual cosa entra en contradicció amb les seves idees socialde-mòcrates per les quals diu guiar-se i amb la lletra i l’esperit de la Constitució que diu defensar.

Rebaixes fiscals als rics, la política de sempre

Euribor 0,07 % + PIB 99,9% les dad3s parl3n óscar martínez martínez

pere Fernández

Pots subscriure’t a: lespurna@fpereardiaca.orgPortal de l’Àngel, 42 2on A 08002 Barcelona

Tel. 935114458 / Fax 933484940

12febrer 2009

Sota el lema "Per Abril, pel So-cialisme, un Partit més fort" i amb la participació de 1461

delegats i delegades, es va celebrar a Lisboa, el XVIIIè Congrés del Par-tit Comunista de Portugal. Les tesis congressuals vénen debatent-se des del mes de febrer de l'any passat. En aquest llarg debat han participat activament uns 9000 militants dels més de 56.000 afiliats i afiliades que té el PCP, (només a la ciutat de Lis-boa es van fer més de 300 reunions precongressuals).

Les tesis del XIIIè Congrés es van agrupar en 4 grans blocs: la situació internacional, la situació nacional, l'acció política del PCP i el Partit.

En el marc del Congrés hi van haver 160 intervencions, referides a contrastar la realitat política i social de Portugal, el paper del Partit, el seu desenvolupament a les fàbri-ques i al sindicat, als ajuntaments,

les lluites per a una sanitat pública i gratuïta de qualitat o en l'educació i la Universitat. La lluita contra la precarietat i en contra de les re-formes laborals contingudes en el Codi del Treball, la lluita pel man-teniment del sector de la mineria o de l'Agricultura, la privatització d'empreses i serveis públics, algunes a les mans d'interessos espanyols, en definitiva, en contra les polítiques més de dretes del Partit Socialista Portugués que intenta imposar lleis regressives pensades per dificultar la tasca política i militant del PCP (la Llei de Finançament de Partits i la Llei de Partits). Les intervencions i les votacions van ser recolzades per absoluta unanimitat, amb un gran entusiasme i orgull dels comunistes portuguesos.

La situació econòmica és simi-lar a la que està passant Catalunya, Espanya i Europa sencera. La ma-teixa recepta capitalista per a tots. Més precarietat, més atur, més inse-guretat, mentre la Banca, les grans corporacions automobilístiques, les grans constructores...en definitiva, els culpables de la crisi són compen-

sats amb milions i milions d'euros.La intervenció de Jerònimo de

Sousa, reelegit en el XIIIè congrés com a Secretari General del PCP, recull aquestes inquietuds de la classe obrera i popular en el marc de l'actual crisi financera. De Sousa va fer una "crida a lluitar sense parar contra el capital ("la luta contínua") a reforçar el Partit, i en aquests mo-ments reforçar també els llaços i la cooperació dels partits comunistes i obrers". Està clar que el PCP és al capdavant del moviment que pretén recuperar les conquestes del Moviment Revolucionari d'abril que han vingut sent arrabassades al poble portuguès.

Al Congrés van estar presents més de 60 delegacions de partits comunistes i progressistes de tot el món, entre elles el Partit dels Co-munistes de Catalunya.

A les últimes eleccions legislati-ves portugueses del 20 de febrer de 2005, el PCP va obtenir el 7,60% dels vots (430.000) i 12 diputats (entre 230). A les eleccions muni-cipals de 2005, el PCP va recuperar 7 ajuntaments; en té 32 (de 308), la majoria dels quals a l'Alentejo i

a Setúbal, i manté algunes assem-blees municipals. El PCP té dos diputats (Ilda Figueiredo i Pedro Guerreiro) al Parlament Europeu, després d'arribar als 9,2% dels vots el 2004. Des del 1986, el PCP for-ma part de la Coalició Democràti-ca Unitària Coligção Democrática Unitária, CDU), amb el Partit Ecologista "Els Verds" (Partido Ecologista “Os Verdes”, PEV) i la Intervenció Democràtica (Inter-venção Democràtica, ID).

El Partit dels Comunistes de Catalunya assisteix al XVIIIè Congrés del Partit Comunista de Portugal que va debatre l'acció del PCP davant dels reptes de la crisi internacional

"Per Abril, pel Socialisme, un PCP més fort", celebrat el XVIIIè Congrés dels Comunistes portuguesos

____________________

CeFerino Alonso ____________________

INterNacIONal

el congrÉs va reelegir a Jeronimo da souza com a se-cretari general dels comunistes portu-guesos

El passat 10 de gener diversos milers de persones es van ma-nifestar al centre de la ciutat de

Barcelona per demostrar la seva indig-nació contra la massacre i el bloqueig que Israel està cometent contra el poble palestí. La manifestació va ser convoca-da per vàries associacions i col·lectius simpatitzants amb el poble palestí i per part de la Plataforma Aturem la Guerra. “Israel assassí” i “solidaritat amb el po-ble palestí” varen ser els dos lemes més escoltats durant tota la manifestació.

Un dels fets més destacables és la participació massiva de la majoria d’associacions i entitats àrabs de la ciu-tat que van voler formar part activa-ment de les reivindicacions que s’estan desenvolupant. De la mateixa manera, la immensa majoria d’associacions del camp de la solidaritat i de defensa dels DDHH, Ong’s, moviments pacifistes i tot tipus d’organitzacions de la societat civil es van voler sumar a aquesta mar-xa; sabates en mà, mocadors palestins al coll i crits en àrab i català es van sumar a una reivindicació plural i àmplia, en

la qual no existeixen ni fronteres ni di-ferències en la defensa del poble palestí.

La gent que va aconseguir arribar a la Plaça Sant Jaume, tasca gens fàcil per la multitud de persones que hi havia, van sentir el manifest que va llegir la Plataforma Aturem la Guerra junt amb diferents membres de partits polítics i personatges de la cultura catalana que es va haver de repetir fins a quatre vegades.

Es reclamava al govern que trenqués tot acord comercial amb Israel i que no es quedés immòbil davant la barbàrie que s’estava cometent. També es va fer esment a la indiferència per part de la Comunitat Internacional davant aquest fets tan tràgics i es va denunciar la no actuació, ni de la UE ni del Consell de Seguretat, així doncs, impunitat per a Israel i destrucció a Gaza.

La polèmica aixecada en les últi-mes setmanes després de la manifesta-ció, sembla voler silenciar el vertader clamor popular. Les crítiques al Con-seller Saura, la deslegitimació de les crítiques a la guerra per posicionar-se al costat de l’antisemitisme i la cons-tant campanya mediàtica en contra del suposat “terrorisme islamista” de Hamas volen desviar l’atenció a la

destrucció de més de 4.000 edificis de la franja i l’assassinat de més de 1400 persones de forma impune i injustifi-cada per part de l’exèrcit israelià.

Els extensos programes televisius de la sobretaula catalana i espanyola estan farcits de comentaristes i ter-tulians, en aparença neutrals i objec-tius que tenen la capacitat per parlar per sobre el bé i el mal. Poden criti-car l’actuació armada d’Israel sem-pre justificable, però mai obliden de criticar, deslegitimar i condemnar el “cruent terrorisme” d’un poble violent i incontrolat com el palestí. Però que ningú s’equivoqui, aquí no hi ha cap guerra, hi ha una imposició armada, una agressió en tota regla contra un poble destrossat per anys de conflicte, misèria i bloqueig que davant de tancs i avions de combat té només pedres i projectils artesanals.

Ja es va afanyar la Sra. Rahola i el Sr. Culla a esgrimir per TV i diaris, les barbaritats fetes per Hammas i la ne-cessària resposta de defensa militar per part d’Israel just després de la manifes-tació de Barcelona i moltes altres ciu-tats. Però com es justifica la matança d’un poble sencer? Com pot ser legíti-ma no la defensa sinó l’agressió injus-tificada en contra d’hospitals, escoles i centres de refugiats de la franja?

Milers de manifestants exigeixen a Israelposi fi a la massacre a Gaza

____________________

MArtA CurrAn FàBregAs

Bru lAín esCAndell ____________________

Milers de manifestants a Barcelona denunciant la massacre de Gaza. GB

febrer 2009

A13DONa

D'un temps ençà que els que treballem al Raval sabem que les coses estan

canviant en aquest barri, lloc que tradicionalment ha estat, respecte a la Barcelona burgesa i respectable, un sinònim de transgressió i mar-ginació. Resulta paradoxal, que el que fa del Raval un lloc amb en-cant, fins i tot turístic, sigui preci-sament el que més molesta tant als planificadors urbans com als espe-culadors. Dos carrers es reparteixen bàsicament el paper de "dolents de la pel·lícula": el carrer Robador i el carrer Sant Ramon. Ambdós són el lloc de treball habitual de les do-nes que exerceixen l'ofici més an-tic del món. I ambdós carrers són també l'escenari de la lluita entre dues concepcions radicalment con-tràries del que ha de ser Barcelona. D'una banda, tenim la Barcelo-na "fashion", la qual va inaugurar Maragall amb els Jocs Olímpics. És la Barcelona que tant agrada als turistes europeus que són atrets

per Gaudí, les Rambles i la paella. D'altra banda està la Barcelona dels immigrants sense papers, dels avis i àvies que subsisteixen com poden amb una pensió no contributiva de 300 euros al mes, i la dels ion-quis i prostitutes que fan nosa per-què ofereixen una imatge lletja de l’aparador en que volen convertir la ciutat.

En aquest barri treballen algu-nes persones que intenten posar-se del costat del feble. És el cas de Ge-nera, una organització que lluita a favor de les dones que es dediquen a la prostitució. Aquestes tenen enfront de si a totes les Forces que el Mal desplega per aquestes lati-tuds: la policia que les insulta, les maltracta, les multa i les humilia. Però just darrere estan els polí-tics que van promulgar la classista "ordenança cívica", que castiga als pobres i als desposseïts, just per la seva pobresa i la seva despossessió. I darrere dels polítics, estan els de sempre: els que realment manen. Aquests que ja s'estan vostès ima-ginant amb els seus rellotges d'or i el seu iot ancorat en el Moll de la Fusta.

La citada ordenança pretén re-gular l'espai públic a força de cas-

tigar a aquells que -sota el punt de vista dels quals la van redac-tar- l’utilitzen de manera il·lícita o perjudiquen la convivència. Però, darrere d'aquests arguments, que qualsevol persona amb sentit comú acceptaria a priori com a raona-bles, hi ha el fosc desig de restrin-gir l'ús lliure de l'espai públic per a aquells sectors socials que -no per casualitat- són els més desfa-vorits. Sectors que són retratats per alguns mitjans, i per alguns polítics, com una amenaça i un perill social. La prostitució o la mendicitat són vistes per ells com “problemes” i no com a mitjans de vida a que es veuen obliga-des algunes persones, degut a les condicions econòmiques impe-rants. Pel que fa a l'exercici de la prostitució al carrer, per exemple, l'ordenança pretén: "preservar els usuaris de les vies públiques de la immersió obligada en un con-text visual de comerç i explotació sexual, especialment d’aquells més vulnerables, com són, sens dubte, els menors." El que importa real-ment no és combatre l'explotació sexual de les dones a càrrec de proxenetes o de màfies, sinó "eli-minar" el problema, simplement

ocultant-lo als ulls del públic, és a dir: expulsant a les prostitutes de la via pública perquè fan lleig. Encara que l'ordenança no ho diu expressament, en la pràctica pro-hibeix l'exercici d'aquesta activi-tat en el carrer: "és prohibeix ofe-rir, sol·licitar, negociar o acceptar, directament o indirectament, serveis sexuals retribuïts a l’espai públic quan aquestes pràctiques excloguin o limitin la compatibi-litat dels diferents usos de l'espai públic."

La situació geogràfica dels dos carrers citats, que flanquegen tant un hotel de cinc estrelles com la futura filmoteca, fa necessari crear un passadís que permeti comuni-car lliurement el port i els creuers carregats de turistes amb aquest barri tan pintoresc. És casualitat que s'hagi incrementat visible-ment la presència policial i les denúncies dels seus abusos contra les prostitutes? Davant aquesta situació elles van decidir mobi-litzar-se i, amb ajuda de Genera, van organitzar dues protestes, la segona de les quals va ser el passat mes de desembre. La manifestació va sortir del carrer Sant Ramon i es va dirigir, després de creuar les

Rambles, a la plaça de Sant Jau-me, on es va llegir el manifest. Diverses organitzacions feminis-tes i contra l'especulació immo-biliària van donar el seu suport a les manifestants, les quals de-manaven que cessés l'assetjament policial i les multes injustificades, sota lemes com “375 euros per passejar, per sortir a comprar, per baixar les escombraries, per viure en el nostre barri”, “la tracta no es combat amb multes”, o “com treballadora sexual, no molesto a ningú”. L'objectiu era aconseguir una reunió amb els responsables municipals per a negociar una solució, reunió que a data de la publicació d'aquest article encara no s'ha produït.

Jo també sóc Puta: l’assetjament policial a les professionals del sexe

____________________

ósCAr MArtínez____________________

Óscar M

artínez

Dona immobilitzada al barri del Raval. La pressió policial en aquest barri hi és present a diari

És casualitat que s'hagi incremen-tat visiblement la presència policial i les denúncies dels seus abusos contra les prostitutes?

Les imposicions de l’Ordenança Cívica restringeixen l’ús dels espais públics del barri i afecten als sectors més desfavorits

14febrer 2009

DONa

Encara és aviat per poder copsar amb estadístiques suficientment explicatives els efectes de la crisi

econòmica i financera sobre la situació laboral de les dones. A més del fet del retard amb el que es recullen i es poden comparar dades significatives, cal tenir present el fet que el treball remunerat de les dones és encara molt més sub-mergit que el dels homes, i per tant és més difícil de poder valorar amb xifres oficials el seu impacte real.

ATUR

Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur. Per les ca-racterístiques concretes de la crisi que ens afecta, l’atur sembla estar afectant molt més als homes que a les dones (mireu el gràfic 1). Això és degut a que els sectors més afectats presenten un percentatge superior d’homes empleats (per exemple, la construcció i el sector de l’automòbil, conseqüència també de la diferència de rols en els sectors pro-ductius). Però hi ha molta feminització del treball en la indústria depenent de les grans factories de l’automòbil que podrà incrementar amb força el nom-bre de dones aturades a la indústria. A més, dins les proporcions d’ocupació a les empreses entre dones i homes, i per estudis fets per dones sindicalistes de la SEAT, els Expedients de Regula-ció d’Ocupació (ERO) no són neutrals pel que a gènere es refereix, i afecten proporcionalment a un nombre supe-rior de dones que d’homes. A més, re-apareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, menystenint les necessitats econòmiques, professio-nals i d’autonomia personal de les do-nes.

Pel que fa a l’atur de llarga durada (permanència en l’atur per un període superior a un any) ens trobem ja ara, i seguint la tendència que ve de lluny, ben arrelada en concepcions patriarcals, amb una taxa força més alta per a les dones. Dissortadament cal esperar que la tendència no canviï i les dones que han perdut la feina a conseqüència de la crisi econòmica actual estiguin a l’atur més temps que els homes que es troben en la mateixa situació. Els efectes de la crisi en les dones, però, no acaben aquí.

POLÍTIQUES SOCIALS

Amb la crisi, Hisenda recapta molt menys fons que procedeixen tant dels impostos directes com dels indirectes (menys rendes del treball, menys con-sum, menys activitat econòmica...) i com de costum, la repercussió de la disminució dels ingressos es tradueix en una disminució de les despeses. En aquest sentit, l’àmbit més afectat és el de les polítiques socials que afavoreixen

la situació de les dones (un exemple clar és la disminució de pressupost per a la llei de dependència). En ser les “polítiques amigues de les dones” les que abans deixen de comptar amb fi-nançament públic, la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar serà dificultosa, amb efectes de gènere lesius de manera especial per a les dones que assumeixen els treballs familiars fona-mentals per a la vida.

SUBSIDI D’ATUR I DEJUBILACIÓ

Les característiques concretes de la vida laboral de les dones fan que la seva continuïtat en el treball, la legalització dels seus contractes, els menors salaris, la major presència de dones en contrac-tes a temps parcial (veure el gràfic 2) i en general les condicions de precarietat que acompanyen un escurçament dels seus drets laborals signifiqui menor temps de cotització tant per la percep-ció d’un subsidi d’atur digne i amb du-rada suficient per poder trobar una altra feina, com també per tenir dret a una pensió de jubilació que signifiqui una vellesa amb accés a una renda mínima imprescindible. Cal vigilar de manera especial qualsevol retall de les pensions de jubilació que agreugi el negatiu im-pacte de gènere que en l’actualitat ja tenen aquestes prestacions.

RENDA FAMILIAR

Quan es parla de que amb la crisi s’ha produït una caiguda del Producte Interior Brut, el que de fet s’està dient és que els ingressos de les persones i de les famílies (la renda familiar) també ha disminuït, tant per la precarització de les condicions de treball com per l’augment de l’atur i per la disminució del salari real. Això produeix diversos efectes negatius en les dones.

Per una banda, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.

Per una altra banda, es produeix un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars. Moltes dones, en disminuir els ingressos familiars, es veuen obliga-des a acudir a fer tot tipus de feines (en general poc qualificades i mal remune-rades) com a complement de la renda familiar en horaris i condicions laborals de força dificultat per a una harmonit-zació dels temps de treball i convivència. Això fa que, com podeu veure al gràfic 3, el nombre de dones inactives (dones que no busquen feina i/o no estan dis-ponibles per a introduir-se al mercat de treball) disminueixi. Aquesta situació s’agreujarà de forma important a me-sura que s’esgotin els subsidis d’atur i qualsevol possibilitat d’ingressos pugui representar una millora econòmica de la família. Tot això condiciona el treball de la dona fora de la llar a situacions econòmiques totalment subordinades,

en les que la persona que pot donar feina té l’última paraula, al marge de la voluntat personal i les necessitats fami-liars de les dones.

IMPACTE SOBRE LA RENDA DE L’INCREMENT DEL COST DE LA VIDA I LES PRIVATITZACIONS

L’increment de preus dels produc-tes bàsics amb sous reals estancats o pensions clarament disminuïdes pel que fa a la pujada de la cistella de la compra i productes de consum obligat com el gas, l’electricitat i el transport públic carreguen, de manera especial, els costos de l’ajust de les llars a la crisi sobre les dones. No sols és més treball propi, sinó menor consum per a les pròpies dones, arribant en molts casos per sota del nivell de suficiència fins a posar en situació crítica la pròpia salut.

La crisi és especialment agressi-va amb les persones més dèbils, amb menys poder negociador, amb menys possibilitats de trobar formes per es-capar de l’avarícia dels poderosos. En aquest sentit, la joventut és també un factor de vulnerabilitat i així, les dones joves són especialment vulnerables. No-més cal fixar-se en les últimes dades so-bre atur registrat a Espanya que se situa en una taxa de 11.07 en dones majors de 25 anys i en 24,96 en dones menors de 25 anys. En crisis anteriors s’han de-mostrat els seus efectes negatius sobre l’ensenyament, la formació i la salut. En l’actualitat, l’increment de les priva-titzacions en aquests camps (la darrera embranzida, a més de la salut, són els serveis públics d’abastiment d’aigua) te-nen també un biaix de gènere i de classe que cal denunciar i aturar quan abans millor.

DESLOCALITZACIONS

Com ja va començar a analitzar la Secretaria de la Dona de CC.OO amb l’estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya, les deslocalit-zacions són especialment lesives pels in-teressos de les dones treballadores. Amb la crisi econòmica s’agreuja el ritme de les deslocalitzacions, deixant en alguns casos territoris sencers sense indústries on hi treballaven moltes persones. Les empreses –malgrat seguir presentant balanços amb beneficis – es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i una ma d’obra menys reivindicativa, amb les conseqüències ja esmentades. Per a les dones –que nom-brosos estudis demostren solen treballar més a prop de la seva llar – la possibi-litat de trobar feina a molta distància de casa seva –si es produeix– significa un element desincentivador important, complica encara més l’organització de la vida quotidiana i agreuja la depen-dència econòmica de les dones –si final-ment es veuen obligades per manca real d’oportunitats o per desincentivació, a abandonar el mercat de treball.

MIGRACIÓ

La globalització del capitalisme

La crisi des d’una perspectiva de gènere

____________________

AnnAlí CAsAnuevA i Artís, àngels MArtínez i CAstells____________________

Gràfic 1

Gràfic 3

Gràfic 2

més atroç fa que la crisi sigui a nivell mundial i afecti particularment els països més pobres. Aquesta situació fa que més gent es plantegi buscar millors condicions de vida a l’exterior, afa-vorint així les xarxes de tràfic il·legal de persones (com les de prostitució). Amb la globalització la divisió del treball per gènere ja no coneix fronteres, tot i que les traves al reagrupament familiar impossibilita que les dones immigra-des a casa nostra que tenen cura de la nostra gent gran, no puguin tenir cura personal també de les persones grans o de les criatures de la seva família. La fe-minització de l’immigració és un fet no prou reconegut ni atès per les lleis i que caldria seguir treballant com a sindicat, en el mateix sentit de les Jornades so-bre “Dones immigrades: Treball i Sin-dicat” que es varen celebrar al desem-bre del 2007. Moltes de les reflexions publicades pel CITE i la Secretaria d’Immigració de CC.OO. tenen ara, amb la crisi econòmica, una especial rellevància.

A MANERA DE CONCLUSIÓ

És evident que la crisi econòmi-ca no és amiga de les dones. No dóna

l’ocasió de consolidar les conquestes dels darrers anys en el mercat labo-ral amb una implicació directa sobre els seus drets, les seves rendes, la seva capacitat d’elecció i de formació i l’empoderament de les dones. La cri-si, desprès del triomf de les polítiques neoliberals i la globalització econòmi-ca, pot provocar un creixement dels treballs informals i un empitjorament de la vida quotidiana de les dones i les seves famílies. De fet, hi ha estudis que demostren com són les llars (les dones) les que assumeixen en gran mesura els riscs en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat (si s’és dona, s’és més vulnerable), en les posicions socials d’homes i dones (si s’és dona es té una posició social més baixa que els homes en igualtat de condicions) i en la presa de decisions a la llar (si s’és dona, es té menys poder de decisió a la llar)…El paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions que la crisi alimentària, econòmica i ecològica estan imposant arreu del món.

Aquest article el trobeu també a la revista Treballadora de la Secretaria de la Dona de CCOO

febrer 2009

A15

Albert Einstein va tenir sempre una inclinació cap a la política i al compromís social com a científic, interessant-se profundament per les relacions entre ciència i socie-tat. Va ser cofundador del Par-tit Liberal Democràtic Alemany. Amb l'auge del moviment nacional socialista a Alemanya Einstein va deixar el seu país i es va nacionali-zar nord-americà. En plena Segona Guerra Mundial va donar suport a una iniciativa de Robert Oppenhe-imer per a iniciar el programa de desenvolupament d'armes nuclears conegut com a Projecte Man-hattan, ja que va considerar aquesta l'única forma de reduir els governs alemany i japonès. Einstein, però, sempre va voler que aquestes armes nuclears no fossin utilitzades.

Al maig de 1949 la revista Monthly Review va publicar a Nova York un article seu sota el

títol de Per què el socialisme? en el qual reflexiona sobre la història, les conquestes i les conseqüències de l'anarquia econòmica de la so-cietat capitalista", article que avui segueix tenint vigència. Cal tenir en compte que Einstein fou un enardit activista polític molt per-seguit durant la caça de bruixes del senador anticomunista Joseph McCarthy per manifestar opinions de caràcter antimperialistes, encara que es va salvar per aportar grans avanços científics dels quals el go-vern nord-americà es va valer per a la seva expansió armamentística.

Originari d'una família jueva assimilada va advocar per la causa sionista, encara que fins el 1947 s'havia mostrat més partidari d'un estat comú entre àrabs i jueus. L'Estat d'Israel es va crear l'any 1948, quan Chaim Weizmann, el primer president d'Israel i vell

amic d'Einstein, va morir l'any 1952, Abba Eban, ambaixador is-raelià als Estats Units, li va oferir la presidència. Einstein va rebutjar l'oferiment dient "Estic profunda-ment commogut per l'oferiment de l'Estat d'Israel i alhora tan entristit que m'és impossible acceptar-lo".

En els seus últims anys va ser un pacifista convençut i es va dedi-car a l'establiment d'un utòpic Go-vern Mundial que permetria a les nacions treballar juntes i abolir la guerra. En aquesta època va llançar el conegut Manifest Russell-Eins-tein que feia un cridat als científics per a unir-se en favor de la desapa-rició de les armes nuclears. Aquest document va servir d'inspiració per a la posterior fundació de les Conferències Pugwash de Ciència i Afers Mundials que el 1995 foren guardonades amb el Premi Nobel de la Pau.

cultura

als cent anys de victoriano crÉmer

Victoriano Crémer (nascut el 18-12-1906) i Eugenio de Nora van crear, els llunyans anys 40, la re-vista Espadaña que es convertiria en la plataforma de la que hauria d’ésser considerada la poesia so-cial espanyola. Una poesia que segons el nostre autor no té una altra funció que “comunicarse con los hombres”.Ja han passat 64 anys i Victo-riano Crémer encara escriu una columna diària al Diario de León i, amb El último jinete obté el XVIII Premio de Poesia Jaime Gil de Biedma. La seva poesia ac-tual es manté testimoni dels anys transcorreguts des d’un franquis-me virulent fins una realitat més propera –la que és conseqüència de la transició- igualment poc es-perançadora i desencisada: “No. No es este el mundo / que nos fuera prometido / cuando con-truíamos catedrales / para refu-gio de dioses / y desplegábamos al viento / versos de amor” (Frag-ment de ¿Dónde?).En aquest últim volum de poesies publicat –Crémer confia en viure vint anys més per poder acabar d’escriure una història so-bre la Guerra Civil- podem llegir el poema Hijos del trueno:No pretendo engendrar un hijo / a través de la nieve o del juego in-genioso / de mezclar corderos con palomas / y anunciar, aprovechando el paso de los trenes, / la venida del Espíri-tu Santo en forma de gendarme. //

Los hijos nunca llegan cuando son anunciados / por los pelícanos de la charca, ni se asoman / al dulce vientre de la madre advirtiendo: / “¡Cuidado, soy un tigre disfrazado de niño, / si no sois conmigo todo lo bueno que necesito / para ser un hijo entero y verdadero / acabaré con vosostros en la cama de los án-geles!”. // Porque un hijo del trueno no se rinde / porque le canten nanas los arroyos, / ni porque le encien-dan las hogueras del trigo / para el pan nuestro de cada día. / Un hijo, hecho de ruidos y explosiones / se anuncia, poco a poco / alimentado de sangre y leche y apretando los puños / de la furia hasta que ya en la cima, convencido / de que nada le vale pronunciar su nombre / en-tre estrépitos mezclados con saliva, / quedará dormidito como un sau-ce caído sobre el río / que va a dar a la mar. / (¡A la mar los marineros / que es el morir bajo las aguas!) Sabía / cómo podía ser un niño bueno como todos, / pero no supo nunca cómo podía hacerlo / sin arrancar la cabellera de la madre.Malgrat tot, deuen ser els anys acumulats els que et fan escriure al final del poema Año dos mil ocho: “Dos mil ocho tentativas de vida / para aceptar al final / el ruido de la sonajería / de turbas disfrazadas / de pueblo”.

miquel àngel sòria

pren partit (ii)

albert einstein

leS arrelS

"Quan em van oferir escriu-re un artícle en aquest espai, vaig proposar de parlar sobre

l'oportunitat perduda per Barce-lona de capitanejar la capitalitat mundial de l'art urbà. Probable-ment s'hauria d'escriure una tesi sencera per convèncer que grafiti és art i que el carrer és prou am-ple per a que hi capiguem tots. La discussió, però, fa temps que està superada dins dels àmbits de la crí-tica artística.

Un dies després de planetjar el tema als editors de la revista, van publicar-se a diferents mitjans (El País i La Vanguardia entre d'altres) articles que parlaven sobre la ma-teixa proposta que havia fet (ja se m'havien tornat a avançar! tindría punxat l'email...!?). L'article volia defensar que el grafiti era una ofer-ta cultural vàlida, explicant que la Galería Tate, probablement el mu-

seu d'art contemporani més im-portant de Londres, havia convi-dat Sixe, un grafiter de Barcelona, a pintar-ne la seva façana en una retrospectiva d'Art Urbà.

Com podia ser això? Barcelona, la ciutat de moda, prohibia el gra-fiti i els grans savis de l'art contem-porani convidaven aquest vàndal (i alguns d'altres) a pintar la façana? Això era inconcebible! Donç així va ser.

Tal com aquí deixem a l'Ajuntament subvencionar pel·lícules a en Woody Allen per atraure turistes que puguin pagar l'excés d'hotels de luxe que hi ha a Barcelona, el mateix Ajuntament s'ha carregat, amb una sola norma-tiva, la del infamós civisme, tota possibilitat d'expressió del grafiti com a art i l'ha relegat a l'espai del vandalisme. Algun dels articles apa-reguts ironitzava sobre la possibili-tat de que un pintor de tags arrivés a ser un futur Basquiat. També en Keith Haring, avui artista recone-gut arreu, va ser detingut per fer això mateix. Per què imitem en la

legilslació d'aquests assumptes als Estats Units, si la situació social no és sota cap prisma similar?

No distingir i cuidar el grafiti artísitic no només és contrapro-duent sinó que és una barbaritat. Davant la possibilitat d'una multa impagable, qui es posarà a pintar una obra d'art de tamany mural du-rant unes quantes hores? fem un tag i a còrrer...!

No només perdem la possibi-litat de capitanejar culturalment algún àmbit (Londres de moment ja s'ha avançat convidant Sixe) sinó que altra vegada descuidem la pro-ducció autòctona i no la situem dins d'un dels valors més importants per fer cultura (fer país), proposar nous models i atraure turisme de qualitat (i parlo de culura no de nivell ad-quisitiu).

Vull agraïr a tots aquells que lluiten per omplir de color el que encara és una reminiscència de la dictadura, la mastodòntica estéti-ca de l'ocre i el gris. Les persones canvien, les estructures costen més de canviar.

Graffiti i identitat cultural: una oportunitat pendent

____________________

FerrAn CApo____________________

la cONtraPOrtaDa

què extrany parleu els polítics ! no entenc res!

atenció a la rata per toni BArBArà

afilia’t al partit dels i les comunistes de catalunya www.pcc.cat

La fal·lera d’anomenar tot de forma moderna i dife-rent és invasiva: el perru-

quer és l’estilista, el sanador el mentalista, el profe de gimnàs el personal trainer, el cuiner, res-taurador... Manipular l’opinió pública és un fenòmen mediàtic, caminar entre pedres és fer trek-king. D’un programa –escombra-ria se’n diu magazine, una reunió d’aturats és un talk-show , que una empresa foti el camp els sub-sidis públics deslocalització, i als acomiadaments massius ens en diuen reestructuracions…

També pel que fa a la polí-tica ens ho han dit (ens ho han confessat) més de quatre cops. En acabar una dissertació políti-ca d’aquelles que ens brollen com un raig dins un ambient familiar o amistós, ens han llençat la rata, mirant-nos els ulls i a mig camí entre l’admiració i la reprensió: “ els “polítics”* parleu “raro”.

I ara que ho penso, potser tenen raó. Segurament hi ha qui ho fa expressament per fer-se notar com persona culta i llegi-da. Hi algun altre (potser alguns més) perquè la gent vulgar (quina pesadesa) no l’entengui i així se-gellar una suposada superioritat intel·lectual tot donant gat per llebre. O potser és que malgrat els esforços no ens sortim a l’hora d’explicar-nos. I tanmateix, les gran coses i les coses grans han de poder explicar-se amb parau-les senzilles. Senzilles, elementals, entenedores, la qual cosa no vol dir simplistes, banals, inapropia-des, com tampoc erudites, eso-tèriques, estranyes…

En el terreny de la salut, un territori proper, el que avui es porta és: “ l'eficàcia del Sistema de Salut millora amb lo No-públic”,”Col·laboració públic-privat no és privatització”,” Cal més inversió i més col·laboració públic-privat, on la frontera és cada cop més difosa”, i “No s’ha de parlar de sanitat pública o privada, o de lucre, sinó de qua-litat”, “La bona salut del sistema és la desitjabilitat i que hem in-ventat el “model català”, que “Cal millorar l’ utilització dels “recur-sos humans” i optar dins la dico-tomia d’ autonomia dels centres o la homogeneïtzació global”. “Les aportacions acadèmiques són neutrals i parlen de proveï-dors, ja siguin participats o no. Del bo que és “separar compra de provisió, per contracte”. De com “limitar la hiperfreqüentació mitjançant tècniques de gestió de la demanda entre les quals el copagament, com a tota la U.E. (menys a 7 països). Parlar de “Pri-mes addicionals de cobertura” (mútues i serveis no assistencials), i tractament de les llistes d’espera utilitzant serveis privats ociosos”. “D’empresarialització de la ges-tió”... Tot això, perquè ningú es perdi no és més que: PRIVATIT-ZAR i imposar noves TAXES I COPAGAMENTS !!

Però la cosa arriba al súm-mum quan toquem política i polítics:

“Hem de gestionar amb efi-ciència la situació cojuntural, amb metodologia empírica i visió estratègica per tal que la correla-ció de forces i l’equilibri endogen

dins la organicitat ens permeti avançar en la praxis quotidiana, dins una dimensió global/local, Sempre sense perdre aspiracions utòpiques que confronten amb els interessos espuris de la oligar-quia financera reaccionaria i els eurotecnòcrates encriptats a la Unió Europea amb concepcions ultraneoliberals i que actuen tàcticament amb enorme agres-sivitat mediàtica i amagats sota una patina de postmodernitat i d’ hedonisme pretesament pro-gressista.... Que quedi clar !! Al loro!! Que el poble se n' assabenti d’una vegada!!Qui això escolta pot optar entre afegir el clàssic marxià “Y dos huevos duros”, o més ingènuament exclamar il·lusionat: “ja està!” la Gallina!!” O perquè ningú es tornès a per-dre: un “anar fent”.

El llenguatge, amigues i amics, és tant i tant im-portant que avui tanco presentant-vos un nou fitxatge a sumar a La ratera: el gat comis-sari roig implacable devorador de rates mentideres. Salut !!

*polítics (lle-giu: qualsevol persona que go-sem opinar en veu alta de la vida mateixa, tret del fut-bol, de pro-grames de televisió o de compres i diners)