Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Òrgan Central del PCC any xxvi / desembre 2008

Preu : 2 €

núm. 973 www.pcc.cat · www.avant.cat

Treballar per viureo viure per treballar

Editorial Internacional Economia

La crisi afecta a la salut dels treballadorsTaxes, retallades i agressions a la sanitat pública

La marxa indígena recorre Colòmbia per reivindicarla seva memòria històrica

Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme

IU: pronunciamento intervenció

Tema central

2NOVEMBRE 2008

a manera d’editorial

SubScriu-te a l’avant!

per només 25 € l’any

envia’ns un correu electrònic amb les teves dades personals

avant@pcc.cat

Pronunciament o intervenció

Direcció: Sandro Maccarrone. Edició: Gerard Baró. Consell de redacció: Gerard Baró, Andreu Espasa, Juan Linares, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Jordi Ribó, Adriana Sabaté, Miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Ceferino Alonso, Lucía Artazcoz, Gerard Baró, Antoni Barbarà, Albert Claret, Marina Fernández, Juan Linares,

Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Oscar Martínez, Jordi Miralles, Mireia Mora, Jordi Ribó, Daniel Rosenberg, Miquel Àngel Sòria. Correcció: Mar Olivé. Maquetació: Juan Linares. Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5

Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: avant@pcc.cat

Tanquem aquesta edició de l’Avant poc després de la celebració de la IXa Assemblea Federal d’Izquierda Unida. Seguim per tant pendents

de l’elecció del nou coordinador o coordinadora de la formació i de la configuració definitiva de la nova direcció. Tanmateix, no volem renunciar a realitzar una primera valoració sobre els resultats polítics de l’Assemblea ni a apuntar algunes consideracions en relació al procés de “refundació” que tot just s’acaba d’encetar.

No és cert que ens trobem en el mateix punt que abans. Tot i la persistència d’algunes posicions anco-rades encara en dinàmiques del passat, hi ha alguns elements que s’han imposat amb força i amb ampli consens en el debat assembleari. En primeríssim lloc, l’aposta pel caràcter unitari d’IU i per fomentar-ne l’obertura cap a sectors progressistes ideològicament diversos. En segon lloc, la constatació de la necessitat de recuperar l’activitat mobilitzadora i de vincular-la a l’activitat institucional. I, finalment, la recuperació d’un vincle estret i orgànic amb el món del Treball.

Però hi ha un aspecte sobre el qual resulta compli-cat establir un consens explícit i que té a veure amb dues formes distintes de concebre l’acció política. D’una banda tenim la que podríem anomenar “polí-tica de pronunciaments”, que situa en primer terme i de forma un tant abstracta, la coherència entre les pre-ses de posició i el propi ideari. Des d’aquest punt de vista s’acostuma a considerar que els debats es poden guanyar simplement pel fet de comptar amb els argu-ments més justos. O, encara més ingènuament, que a més inflexibilitat en els propis plantejaments, millors resultats. Aquesta pràctica política resulta poc dialèc-tica i acostuma a dificultar, entre d’altres coses, la par-ticipació en governs de caire plural, arran de les fortes contradiccions s’hi poden generar.

Alternativament, hi ha una concepció de la polí-tica que posa al centre els resultats i les conseqüències que comporta cada decisió presa, cada acció realitzada, cada vot emès. Des d’aquest plantejament, té poc sen-

tit adoptar postures en termes abstractes i el que cal és prendre en consideració sempre quines són les con-dicions en què s’ha de produir la presa de decisions. Quina és la correlació de forces? Quin ha estat el grau de participació i mobilització popular en relació al que es debat? I, sobretot, quina decisió representa, global-ment, un avenç més gran per als interessos dels treba-lladors i les treballadores?

Aquesta “política d’intervenció” resulta òbviament més laboriosa, en tant que exigeix sempre anar més enllà de la crítica, amb propostes no només justes sinó sobre-tot viables i aplicables a curt, mig i llarg termini. Alho-ra, parteix de la convicció, no per crua menys certa, que els en la lluita política, els debats no els guanya qui té més raó sinó qui compta amb més forces. I, per suposat, aquesta pràctica política és indestriable del reforçament dels mecanismes de treball i de debat col·lectius, que són els que permeten que la percepció de les problemàtiques no es produeixi en base a trets generals sinó que esdevin-gui especialitzada i fonamentada.

Lluny de voler caure en postures possibilistes, quan parlem d’”intervenció” ho fem en relació a totes les es-feres on s’exerceix el poder: la política, però també la so-cial, l’econòmica o la cultural. En totes elles cal marcar objectius i per a qualsevol decisió se les ha de prendre totes en consideració. Així, per exemple, si en relació a una qüestió no hi ha hagut capacitat mobilitzadora ni cap mena de pressió social, pot resultar convenient recol-zar una reforma legislativa que suposi petits beneficis per als treballadors i les treballadores. En canvi, si el grau de participació social ha estat elevat i s’ha produït un incre-ment de l’organització dels treballadors i les treballado-res, possiblement convingui prendre una altra postura, per evitar-ne la desmobilització i poder aspirar a objec-tius més ambiciosos.

La política d’intervenció resultarà sens dubtes con-tradictòria i exigirà un esforç creatiu més gran. Però és l’únic antídot per defugir de postures maximalistes o parlamentaristes i dotar de significat allò de ser “una fo-rça útil per als treballadors i les treballadores”.

La tira

Del llibre NO A LA GUERRA que el podeu trobar a la Fundació Pere ArdíacaAutor d’aquesta vinyeta: Azagra

3NOVEMBRE 2008

OPINIÓ

La cimera del G20, més que una fòr-mula algebraica, (G 20 + x) va ser una gran reunió de lampistes esperant

tapar provisionalment les goteres del capita-lisme mentre Barack Obama, reunit amb els seus assessors, està esperant la seva presa de possessió per tenir la paraula definitiva.

Qué es pot dir mentrestant?

1) La crisi no està ben diagnosticada en el Document de la Cimera. Si la diagnosi no està ben feta, no es poden trobar els remeis adequats.

2) S’encarrega al FMI i al BM (que estan en el mateix origen i la difusió de la crisi) a que actuin per posar-hi remei: és un gran exercici d’hipocresia.

3) Demanen que es doni suport a la competència, que ara més que mai, és pura ficció econòmica.

4) Es demana millorar la transparència dels "mercats" i les institucions, sense parlar de qué s'ha de fer amb els paradisos fiscals.

5) Es reconeix que és important que la crisi no repercuteixi en els països emergents:

però s’encomana evitar-ho de manera espe-cial al FMI i al BM (els grans desestabilitza-dors) de que aixó no passi…!

6) Els Estats Units mantenen la seva hegemonia que tan nefasta ha estat per l'explosió de la crisi.

7) La filosofia neoliberal ha barrat el pas a l’establiment de mecanismes autèntics de CONTROL i els ha substituit per recoma-nacions d’autorregulació i supervisió dels propis subjectes desestabilitzadors.

8) No ha passat ni han dit res de nou. Per exemple, donen de nou protagonisme a la proposta del Fons d’Estabilitat Finance-ra, que s’arrossega des del 2001, però que tampoc es concreta, en tant que segueix l’ambiguitat sobre els papers nacionals o internacionals de la supervisió i les agèn-cies de rating que tant culpables han estat en el desencadanament de la crisi…. es parla d’unificació de criteris contables, però queda tot en l’ambigüetat. Com exemple màxim d'aquesta ambiguetat, a la Declaració Ofi-cial es diu que cal "Assegurar que tots els mercats financers, productes, etc., siguin re-gulats o estiguin subjectes a la supervisió que

es cregui adequada en cada circunstància..." és a dir, ni es comprometen a res ni diuen res de nou.

i 9) I sobre els països emergents i en desenvolupament,insisteixen en allunyar-se del proteccionisme quan per algun país és vital (sobre tot per la hipocresia que dema-nen que treguin barreres comercials els paï-sos més pobres mentre es mantenen les dels EUA i la UE). En aquest sentit, i per més que es recomani recuperar la Ronda Doha de la Organització Mundial de Comerç, seguim pensant com es deia en una carta dirigida als Ministres de Comerç i signada per multitud d’organitzacions d’esquerres i populars internacionals, ATTAC entre elles, que Doha ha mort, i és hora de repensar el sistema comercial multilateral.

De la refundació del capitalisme a ta-par goteres!!!!

No s’ha tingut ni la pretensió de refun-dar el capitalisme. Així, s'ha donat un triomf totalment immerescut a Bush amb un nou fracàs de la Unió Europea, que una vega-

da més ha demostrat no tenir política co-muna ni saber defensar els interessos de la ciutadania europea en temes tant urgents i importants. S'ha constatat per enèssima ve-gada que la Unió Europea s'inclina davant l'Imperi (i que aquest juga a un multilatera-lisme molt i molt feble per amagar les seves debilitats.)

La premsa més important dels EEUU no ha donat rellevància a la Cimera, que pot considerar-se una representació teatral (un mena d'entremès) per salvar la cara a Bush, en la que els europeus --una vegada més-- hem actuat de comparses… Per exemple, di-versos dirigents europeus mencionaven amb raó (i entre ells, Zapatero i Sarkozy) que a la Cimera s'havia de tractar el tema dels pa-radisos fiscals... però de fet si aquest tema haguès sortit s'haurien començat a prendre seriosament en compte els temes importants del desgavell econòmic...

En resum

La reunió de veritat serà el 30 d’abril del 2009, amb Obama president.

Tot esperant Obama, la cimera dels lampistesÁngels martínez castells

Hem celebrat la Va Assemblea d’Esquerra Unida i Alternativa. En general, crec que els delegats i

delegades, així com les persones convidades, ens n’enduem una bona sensació. Dels diferents aspectes que se’n podrien destacar,

en voldria remarcar els següents, fruit d’unes primeres impressions encara poc reflexionades.

En primer lloc, la centralitat del Món del Treball, tant pel que fa a la proposta programàtica, com pel que fa a la composició

de la militància. La relació orgànica, i no només com a interlocutors, amb la classe treballadora és una garantia per tal de no perdre el pols de les preocupacions reals del poble de Catalunya. La intervenció final del company Dani Alfonso de Nissan, acompanyat dalt de l’escenari per companys i companyes de moltes de les empreses que actualment estan plantejant expedients de regulació, no va ser més que la visualització simbòlica del seu protagonisme al llarg de tot el cap de setmana.

En segon lloc, el caràcter unitari. Realment, resulta alleujant i esperançador comprovar com s’han superat en el si d’EUiA els vells esquemes de “govern i oposició” entre les diferents sensibilitats. Com va assenyalar el mateix Jordi Miralles en la seva intervenció final, l’alt consens obtingut en tots els documents i en l’elecció del nou Consell Nacional no pot qualificar-se de “vot a la bulgara” sinó més aviat de “vot a la catalana”. Un “vot a la catalana” que es concreta en qüestions com el fet que de les 700 esmenes presentades, 680 s’han incorporat tal quals o de forma transaccionada. Es tracta per tant, d’un nou avenç que omple una mica més de significat

la idea de “moviment sociopolític de base programàtica”. Confiem que aquest “canvi de cicle” pugui contagiar Izquierda Unida.

En tercer lloc, a l’Hotel Barceló Sants hem vist una organització viva. Aquest potser és el punt més important i el més difícil d’explicar. Moltes, moltes cares noves, la majoria joves. Molts companys i companyes presents i actives en les organitzacions socials i culturals dels seus barris, de les seves poblacions. I, en la majoria dels casos, una discussió apassionada recolzada en un coneixement directe de les problemàtiques a debat.

Finalment i per tal de no caure en actituds triomfalistes, dues tasques fonamentals pendents. D’una banda dotar de concretesa i viabilitat a curt i mig termini les propostes davant la crisi econòmica i també les alternatives a les propostes del Govern d’Entesa amb les quals hi ha desacord. De l’altra, acabar de consolidar el caràcter de moviment de l’organització i reforçar la participació i la capacitat de decisió del conjunt de la Gent d’EUiA.

*Direcció de l’Avant

sandro maccarrone*

EUiA: L’esquerra a la catalana

Foto: ww

w.wikipedia.org

4NOVEMBRE 2008

ECONOMIA I TREBALL

____________________

marina FernÁndez ____________________

A les darreres eleccions ge-nerals, el Partit Popular va tractar d’acorralar el govern

socialista portant la temàtica immi-gratòria al centre del debat electoral. Un cop guanyades les eleccions, la reacció socialista ha estat fulminant. El fins fa pocs mesos alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha estat l’encarregat de fer visible el canvi en l’orientació del govern central en matèria d’immigració. Un canvi d’orientació que, a més, s’ha utilitzat per dissimular la pro-funditat de l’actual crisi econòmica i la incapacitat del govern per oferir respostes estructurals que abordin l’arrel del problema.

La caiguda de Jesús Caldera, un home suposadament proper al pre-sident i de perfil progresista, i la seva substitució per Celestino Corbacho, un home curtit a la política munici-pal, però sense cap experiència en la política nacional, va ser una de les majors sorpreses del segon govern Zapatero. Juntament amb el canvi de titular es produia un canvi en el nom del ministeri el qual, pel que s’ha pogut comprovar, no sembla anecdòtic. El minisiteri de “Trabajo y asuntos sociales” passava a ser el de “Trabajo e Inmigración”.

Celestino Corbacho assumia el ministeri de Treball a les portes d’una crisi econòmica que, com s’està comprovant dia rere dia, des-trueix llocs de treball a una velocitat de vertigen. Tot i així, els primers

mesos del seu mandat han estat fortament marcats per la temàtica immigratòria. Davant els proble-mes estructurals del mercat de tre-ball espanyol i davant els primers indicis de destrucció d’ocupació, la resposta del ministeri ha estat la de llençar al debat públic els suposats efectes perniciosos que la immi-gració pot tenir sobre el mercat de treball i sobre el benestar de les fa-mílies espanyoles. En aquesta línia, les paraules “limitar”, “ordenar” i “governar” han aparegut reiterada-ment al costat del mot immigració, alhora que s’emfatitzava la necessitat que els immigrants assumissin tam-bé els seus “deures”. Un discurs en la línia del desenvolupat per CiU i pel PP aquests darrers anys i que ha anat acompanyat de reiterades “in-vitacions” cap a aquests dos partits per a que consensuessin les políti-ques d’immigració amb el govern espanyol.

Immigració i crisi econòmica

Les mesures proposades i les decisions presses en matéria d’immigració al llarg dels primers mesos de la legislatura poden ser res-sumides en quatre qüestions princi-pals. La primera va ser el suport del govern espanyol a la proposta euro-pea coneguda com a “Directiva de la vergonya”. Aquesta directiva, que entre d’altres altres coses permetia ampliar el període d’internament de la població immigrada fins a 18 mesos, va ser àmpliament recolzada pels socialistes espanyols presents al parlament europeu. Uns postura

que contrasta amb el fort rebuig que va trobar aquesta directiva entre el parlamentaris socialistes francesos i italians.

Les dues següents temàtiques han incidit directament en la relació entre els immigrants i el mercat de treball. Una primera proposta, en aquest sentit, ha estat l’anomenat “Plan de retorno voluntario”. Aquest pla planteja que els estrangers a l’atur puguin rebre tot el subsidi de desocupació a les persones que tin-guin dret, en dues tongades, a canvi de tornar al seu país d’origen. A més a més, qui s’acollin a aquest pla no poden tornar a l’estat espanyol en els pròxims tres anys. En el moment de presentar-lo davant de la premsa, el ministre Corbacho va assenyalar que calculaven que s’hi acollirien al voltant d’un milió de treballadors estrangers. Una xifra que el propi ministre va haver de rectificar un temps després tot rebaixant-la a uns 10,000-15,000 treballadors. La se-gona proposta directament relacio-nada amb el mercat de treball té a veure amb la contractació en origen de treballadors estrangers. Celestino Corbacho va sorprendre tothom quan va anunciar a la premsa que

aquesta es restringiria “pràcticament a zero”. Davant de la resposta de sindicats i patronal en el sentit que el mercat laboral espanyol conti-nuaria necessitant mà d’obra estran-gera, la Vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va veure obligada a desmentir en públic el seu ministre. Això no obstant, unes setmanes més tard el ministeri va reduir dràstica-ment el catàleg de professions que entraven dins d’aquesta formula de contractació.

Finalment, s’ha anunciat la intenció de restringir les possibi-litats per a la reagrupació fami-liar que contempla la vigent Llei d’Estrangeria. Corbacho proposa limitar la reagrupació al nucli fa-miliar; és a dir, la parella i els fills menors de 18 anys, deixant fora la possibilitat de reagrupar els pares i els sogres. Aquesta proposta s’ha presentat com un mesura impres-cindible per a no colapsar el sistema de benestar espanyol en el marc de l’actual crisi econòmica.

Per entendre el canvi en la orien-tació en matèria d’immigració del govern espanyol, cal tenir present una última qüestió. Ens referim al

fet que ha estat el propi govern es-panyol qui ha portat reiteradament al centre del debat públic aquesta matèria. El ministeri encapçalat per Celestino Corbacho s’ha mostrat prolífic en llençar propostes a través dels mitjans de comunicació que desprès es veien substancialment modificades o no es plasmaven le-galment. Aquest fet queda il·lustrat amb la reacció del diari El País da-vant de la primera iniciativa legisla-tiva presentada per Corbacho: “ (...) es la primera iniciativa legislativa de Corbacho en materia de inmigra-ción. Conviene recordarlo, porque desde que llegó al ministerio, hace sólo seis meses, Corbacho ha reali-zado varios anuncios que podrían inducir a creer que alguno de ellos ha sido plasmado legalmente” (El País, 03/10/08)

Celestino Corbacho ha anunciat que té la intenció d’iniciar una re-forma de l’actual Llei d’Estrangeria abans de l’estiu. Una reforma que considera una “qúestió d’estat” i per a la qual ja ha anunciat que buscarà el consens amb el Partit Popular. Si tenim present el gir cap a la dreta en la postura del govern envers la polí-tica immigratòria, i la seva voluntat de posar de manifest davant de la població aquest gir, podem assistir a una atuèntica “cursa restrictiva” en-tre el govern i el Partit Popular. Una cursa en què l’únic que està clar és que els perdedors seran les persones nouvingudes, i el respecte als drets humans i als valors democràtics que suposadament són la base sobre la què es construeixen les nostres so-cietats.

Crisi econòmica: la resposta de Celestino Corbacho

“limitar”, “ordenar” i “governar” han apa-regut reite-radament al costat del mot immigració

una primera proposta en aquest sentit

ha estat l’anomenat “plan de retorno voluntario”

““L’actual ministre Celestino Corbacho. Font: www.mtas.es

www.avant.cat

5NOVEMBRE 2008

ECONOMIA I TREBALL

Una mica d’història.Una vegada més, la his-tòria és imprescindible.

Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la pro-posta de refundació del capitalisme.

Tal com el coneixem i hem he-redat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les fi-nances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el fo-ment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos in-ternacionals de la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral·lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per a sortir-ne. Després d’un llarg perío-de d’inactivitat que només agreu-java la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es co-mença a posar ordre al món finan-cer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la Glass-Steagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refun-dació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la ban-ca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes

bancaris, etc.La necessitat reguladora que

semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fun-dació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia moneda inter-nacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap

als països deficitaris. Significava “re-fundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspas-sant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el po-der de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot.

El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del fi-

nançament de la Guerra del Viet-nam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obli-gar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això sig-nificava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el

dèficit dels Estats Units.La dècada dels 80 als 90 és la

més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels go-verns d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs fu-riosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió

Soviètica (1989) i els acords cone-guts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregula-cions, privatització, contenció de la despesa pública..., és a dir, tot un programa que conté el somni neoli-beral de la globalització.

L’any 1989 significa també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalis-me necessitava desesperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i refor-cin les vies de desenvolupament del capitalisme..., fins als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes bene-ficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la pre-carietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en ter-

mes reals en tant que s’intenta dis-simular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l’IPC l’increment de preus de l’habitatge, ni dels tipus d’interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que representen el percentatge de despesa més gran de les famílies tre-balladores.

L’ofensiva neoliberal ha man-tingut els salaris reals sense un creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir --en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sis-tema establert-- prou demanda sol-vent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament nefasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil).

Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la produc-tivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de be-nefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmenta-va també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris-- es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de per-sones.

*Aquest article és una part d’un altre més extens que el podeu llegir a l’Espurna

Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme

____________________

Àngels Martínez Castells____________________

aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos

la primera “refun-dació” del capita-lisme amb l’fmi i el banc mundial va significar, a més, el poder de veto dels estats units

la mistificació arriba al punt que es crea la il·lusió que el diner i els productes financers, en cir-cular pels mercats, creen valor per si mateixos

Entrevista curiosa per un master d’economia (país desconegut)

les pràctiques contaminants del capital financer

Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràctica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il·lusió que el diner i els productes financers, en cir-cular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és

estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin-- de l’”economía internacional de l’especulació”, que “ac-celera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits es-talviadors, que participen de la il·lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.”

Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la Glass-Steagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer --al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una

distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capi-tal espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia fi-nancera que a mesura que avança necessita, cada ve-gada més, noves vies d’expansió...

Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiació és un camí perillós que porta a la formació de bombolles especulatives, capa-ces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col·lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.”

6NOVEMBRE 2008

CATALUNYA

Voldria arriscar-me a donar la meva visió de “por donde pueden ir los tiros”, com diu

una vella dita espanyola. Crec que és pitjor quedar-se mut, i més val parlar, encara que el que us digui té el risc de no ser compartit...o potser si! Us parlo des de la meva experiència d’estar des de fa més de trenta cinc anys a CCOO i en els darrers vuit anys en la màxima direcció d’aquest sindicat, el més gran i més de classe de Catalunya, amb les meves mancances i algunes virtuts, però des de la tradició sindical de casa nostra i, òbviament des d’un punt de vista de militant comunista, que sem-pre m’acompanya i que, sens dubte m’ajuda.

De fet, en la lluita sindical, el fons de la qüestió segueix sent el mateix: el sindicat es l’autoorganització dels treba-lladors per defensar els seus interessos de classe, i això passa normalment per tres estadis: defensa front les agressions de la patronal, conquesta de nous drets i bastiment d’una alternativa econòmi-ca que respongui als interessos del con-junt de la classe treballadora i als treba-lladors de cada centre de treball on els sindicats estiguin constituïts. Es a dir, el futur passa pel sindicalisme de classe entès com a unió del conjunt de treba-lladors i treballadores, aquells que viuen de la venda de la seva força de treball.

Començant pel final, avui el que cal plantejar en primer lloc és el sindicat de caràcter general, aquell que defensa el conjunt de treballadors i treballado-res, amb independència del seu origen, de si es tracta d’homes o dones, del seu vincle contractual, es a dir siguin precaris, en atur, jubilats o fixos, de si són joves o grans, de si són treballadors amb qualificació superior, mitjana o sense qualificació...és a dir, defensar el sindicat general és trencar una llança en favor de la lluita contra la divisió de la classe obrera per recuperar la unitat dels treballadors.

En segon lloc, el sindicat ha d’accentuar la seva vocació internacio-nalista i solidària. El nou internaciona-lisme passa per relacionar els sindicats d’arreu del món per cercar solucions al-ternatives a la crisi neoliberal. Les orga-nitzacions obreres no poden mirar cap a un altre lloc quan una empresa multi-nacional comença a tancar plantes; l’“a mi no em toquen, i per tant no faig res”, en una multinacional no és garantia de res. Avui és una planta lluny de casa nostra i demà pot ser on jo treballo, hauria de ser un plantejament assumit per la majoria de treballadors...i desgra-ciadament no es així! Ja sabem que la principal responsabilitat és del capita-lisme global, de l’oligarquia financera que s’enriqueix amb aquestes manio-bres especulatives, però les respostes seran molt més eficaces si la coordina-ció entre sindicats d’una mateixa mul-tinacional dóna una resposta unitària enfront de les decisions de la seva junta de direcció, consell d’administració o qui mani. Es troba en falta, per exem-ple, pel que fa a les empreses multina-cionals que es troben a Catalunya, una resposta també al conjunt de països on aquesta hi té presència, especialment al seu país d’origen. També cal ajudar a la construcció de sindicats arreu del país, de l’estat i de la UE, perquè si el moviment sindical es fort en el conjunt del món, més fàcil serà defensar-nos i conquerir drets.

En tercer lloc, cal treballar la ves-sant sociopolítica del sindicat. Els tre-balladors no perden la seva condició de classe quan surten del lloc de treball, i menys en una societat que comença a parlar de teletreball, amb l’aplicació de noves tecnologies de la comunicació i la informació. Tot el que té a veure amb el salari indirecte, els serveis als treba-lladors, la sanitat, l’educació, els trans-ports, l’habitatge...tota aquesta vessant que, sense trepitjar el terreny de les as-sociacions de veïns, fan que el caràcter de confederació d’interessos prengui re-llevància en el món. De fet, molts sindi-cats d’Amèrica Llatina s’interessen molt per la definició i el paper sociopolític del

sindicat a casa nostra i estudien la nostra experiència.

En quart lloc, el sindicat transmet valors, tots ells continguts en aquelles ideologies que ajuden a la presa de consciència: la solidaritat, la germanor i la unitat de tota la classe, la lluita con-tra l’explotació i per tant tot el que té a veure amb la denúncia de problemàti-ques, la cultura antibel·licista, interna-cionalista... la mateixa lluita per la lli-bertat i la democràcia...Saber qui és i on es troba l’enemic és fonamental. Amb l’amic es pot discrepar, a l’enemic però l’hem de combatre.

En un món dominat avui per les forces imperialistes, els sindicats

son una peça clau en la construcció d’alternatives, sobretot econòmiques, però també socials i polítiques. Els sin-dicats han de fer sentir la seva veu en política i tota alternativa d’esquerres, amb un projecte de transformació social, ha de tenir en compte la veu i l’opinió dels treballadors i treba-lladores organitzats, que són la seva base social. En termes de Gramsci, l’hegemonia de la classe es construeix des de les majories organitzades de tre-balladors, amb objectius senzills però clars i definits.

Que els cal als sindicats actuals per jugar el paper que els requerirà la nova situació política mundial?

-Perdre la síndrome de la guerra freda i mostrar-se com a organitza-cions unitàries, de suma d’interessos concrets de classe, amb total indepen-

dència de poders polítics i econòmics. -Guanyar el terreny del pensa-

ment crític alternatiu, amb perspecti-va transformadora de l’actual sistema.

-Desenvolupar un sindicalisme global, a les empreses i en el terreny sociopolític. Més relacions interem-presarials per compartir polítiques, defugint de la “diplomàcia sindical”.

-Ser organitzacions més flexibles, que permetin proximitat amb els pro-blemes dels treballadors i les treballa-dores per tal d’organitzar-los, vincular les responsabilitats directament amb la base social, amb coneixement mutu dels problemes i compartint les solu-cions: més autoorganització i més de-mocràcia.

Si a poc a poc anem construint aquesta organització a tots els nivells, haurem donat sens dubte un pas molt important en la transformació demo-cràtica i socialista que necessiten els treballadors i treballadores, un pas que no podem donar tots sols, ni territo-rialment ni sectorialment: és a dir, no ho farem sols només des de Catalun-ya, ni ho faran només els treballadors industrials.

*Comité Executiu del PCC

____________________

Jordi ribó i Flos* ____________________

Perspectives per a un nou sindicalismeDavant la nova situació econòmica mundial, cal potenciar el sindicat de base, unitari, transformador i global

el sindicat transmet valors, tots ells continguts en aque-lles ideologies que ajuden a la presa de consciència

en termes de gramsci, l’hegemonia de la classe es construeix des de les majories orga-nitzades de treballa-dors, amb objectius senzills però clars i definits

7NOVEMBRE 2008

ESTAT ESPANYOL

Quan el preu d’un immoble cau per sota del deute acumulat pel seu teòric propietari, als Estats Units s’anomena negative equity (equitat negativa). Els mitjans de comunicació espanyols poc infor-men sobre casos d’aquest tipus, en el qual els ilusos que es van embar-

car en hipoteques de més de mil euros al mes veuen com no poden vendre les seves cases pel preu que van pagar, amb el qual perden el seu habitatge, però continuen conservant el deute. Tanmateix, la cobertura de la crisi per part de la premsa s’ha centrat gairebé en exclusiva en les fallides espec-taculars de gegantines entitats fi-nanceres com Lehman Brothers, sense atendre massa l’origen real d’aquesta crisi: les petites fallides de moltes famílies treballadores que han vist sobrepassat el seu lí-mit d’endeudament per sobre del llindar possible. Res no es diu de

com, en aquesta reedició dels bo-jos anys vint, s’ha estimulat el crè-dit i l’endeutament sense parar, a fi d’incrementar exponencialment el capital financer a disposició de les grans fortunes, àvides de diners després de les crisis .com. És així com alguns s’han enriquit, pre-nent el pèl a la gent humil i sense informació suficient sobre les con-seqüències de demanar al banc un crèdit hipotecari, dient-los coses com “l’habitatge és un valor segur”.

Què estan fent el govern es-panyol i la Unió Europea sobre això?

Doncs a favor dels que estan amb l’aigua al coll, la veritat, molt poc. Les mesures adoptades o les que s’estan planificant ara per al futur en la pròxima cimera del G-20, van dirigides a salvar un sis-tema financer que ha condemnat a molts a la indigència. I és que el primer és el primer. El llenguatge humà amaga més del que mostra, i més el llenguatge emprat a les pà-gines d’economia dels diaris. Per

exemple, a la pregunta de per què el govern havia de donar diners als bancs, quan aquests continuen tenint beneficis malgrat la crisi (el BSCH, per exemple, obtindrà a finals d’aquest any uns beneficis de 10.000 milions d’euros), el se-cretari de Política Econòmica del PSOE, Octavio Granado, va res-pondre que “el Govern d’Espanya no està regalant diners als bancs, sinó no garantint les seves ope-racions per assegurar els dipòsits i que existeixi finançament per a la inversió i l’ocupació”. Aquestes paraules, que busquen justificar l’injustificable, emparen el dret dels capitalistes a explotar la gent i a continuar fent-ho encara amb els diners dels impostos, teòricament dirigits a promoure l’equitat social. Per què al senyor Granado no se li va ocórrer dir que l’estat podia estimular l’ocupació directament, mitjançant inversió pública, i sense donar cap diner a la banca privada? I si algun banc entra en fallida, cosa que encara no ha succeït, que l’estat intervingui llavors a favor dels que tenen els seus diners dipositats en

ell. Quina culpa tenim els contri-buents que uns de desaprensius ha-gin jugat a la ruleta russa amb ope-racions financeres d’alt risc? Si van córrer tants riscs per guanyar diners fàcilment, que assumeixin les con-seqüències. Els treballadors de Nis-san amenaçats per un expedient de regulació d’ocupació que reduirà la plantilla de la fàbrica en un 60% s’estaran fent en aquest moment les mateixes preguntes. Per què l’estat no acudeix en el seu rescat i, en canvi, sí ho fa quan es tracta de co-brir les pèrdues d’uns tipus que es-tan podrits de diners? Assegurança que és una cosa que no entenen, com gaires de nosaltres.

Però diuen que la crisi és mun-dial i de tal gravetat que exigeix una “refundació del capitalisme”, en paraules de l’il·lustre Sarkozy. Però no ens deixem enganyar, “re-fundació del capitalisme” no signi-fica rectificar i renunciar al neolibe-ralisme, donar marxa enrere en una globalització que ha incrementat la desigualtat econòmica alhora que la riquesa. Per a ells, significa enfonsar encara més la bretxa que

separa la regulació de l’economia mundial de les úniques institucions democràtiques que són elegides di-rectament pels ciutadans: els parla-ments. Els caps d’estat i de Govern de la Unió Europea i de la resta de països que componen el G-20 han decidit posar el FMI -el campió de la desregulació financera- al capda-vant de la nova estructura finance-ra internacional que estan plane-jant per a la pròxima cimera on el nostre president Zapatero està tan ansiós per acudir. El president del

FMI ha proposat al G-20 una sèrie de mesures que inclouen donar major poder a la institució que pre-sideix, la mateixa que ha tingut una part no petita en la preparació de la crisi actual, una institució enemiga de la classe treballadora i dels po-bles del Tercer Món. És a dir, que els nostres mandataris estan apro-fitant el clima de por i inseguretat existent, no per renunciar al model econòmic predominant els últims 30 anys, com ens vol convèncer el seu aparell propagandístic, sinó per apuntalar l’esmentat model en una fugida cap a davant sense fi. Una cosa que les paraules “equitat nega-tiva” defineixen molt bé.

____________________

óscar martínez ____________________

Negative equity

quina culpa tenim els contribuents que uns de desaprensius hagin jugat a la ru-leta russa amb ope-racions financeres d’alt risc?

què estan fent el govern espanyol i la unió europea sobre això? doncs a favor dels que estan amb l’aigua al coll, la veritat, molt poc.

Què s’amaga darrera d’aquesta “refundació capitalista”?

El senador d’EUiA, ha recordat que la seva formació “no pot votar uns Pressupostos Generals que no aporten solucions a la situa-ció de crisi econòmica en la què es troba immers el país”. Per aquest motiu, EUiA vetarà els pressupostos, doncs Govern espanyol no ha respost, tal i com havia promès, en qüestions de finançament català, i per altres tres motius:

1) Perquè els pressupostos no aposten per polítiques industrials actives i per un canvi de model productiu.

2) Perquè no preveuen polítiques actives d’ocupació que ajudin als aturats a trobar feina, ans al contrari, l’Executiu espanyol ha re-duït aquest tipus de polítiques.

3) Perquè el govern només ha ajudat a les entitats financeres, quan, hauria d’haver donat també suport a les petites i mitjanes em-preses i a les famílies.

La resposta d’EUiA als Pressupostos

Premsa euia

l’estat destina quasi 9 m. d’euros a la casa reial!

8NOVEMBRE 2008

TEMA CENTRAL

Barcelona ciutat activa enel binomi Treball-Salut

El 31 d’octubre es fa públic l’Informe de Treball i Salut de Barcelona al Saló de Crò-

niques de l’Ajuntament de Barcelo-na amb l’absència de grans mitjans de comunicació. De l’acte, presen-tat per Isabel Ribas, Presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barce-lona i del Consell Assessor de Salut Laboral de Barcelona, se’n treuen conclusions bàsiques per enten-dre l’estat diferencial de salut dels treballadors segons factors socials, econòmics i de gènere.

Lucía Artazcoz i Imma Cortès, autores de l’informe, van precedir la Isabel amb una anàlisi dels in-dicadors rellevants de les prop de cent pàgines del document (podeu consultar el document sencer a la web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona: www.aspb.cat).

L’acte va durar prop d’una hora i mitja i al final es va obrir un debat interessant. Reproduïm a continua-ció un resum del document.

Què diu l’informe?

-Descriu l’estat de salut de la majoria dels treballa-dors entre 16 i 64 anys, de la ciutat de Barcelona.

-Considera a més del treball remunerat, també el domèstic i el familiar.

-No només analitza els indicadors clàssics com són els referents a les lesions per accidents i malalties profes-sionals

Barcelona ciutat activa-ment desigual

-La Barcelona dels ser-veis és diferent de la resta de Catalunya. La ciutat té una proporció important de treballadors en el sector dels serveis que pateixen menys lesions per accidents però importants problemes muscul-esquelètics i psico-socials.

-Hi ha desigualtat de

gènere. Les dones tenen encara més càrrega de tre-ball domèstic i familiar si tenen famílies nombroses i pertanyen a classes socials desafavorides, càrrega que s’incrementa notablement si a més tenen cura d’una per-sona amb dependència. A més, les empleades domès-tiques són el col·lectiu que consumeix més tranquil·litzants i junt amb les de la neteja presenta els pitjors indicadors globals.

-Hi ha desigualtats de classe social. Més atur, més inestabilitat laboral i més riscos presenten els treballa-dors manuals, sobre tot per la monotonia en la feina i la manca d’autonomia. Les classes desafavorides tenen pitjor salut i conductes més insalubres (excés de pes, se-dentarisme i tabaquisme).

+Info: wwwaspb.cat

Presentació de l’Informe. Foto: Juan Linares

les dones dediquen 23,6 hores a la setmana al treball domèstic i familiar i els homes 12,2

barcelona 2007: 42.609 lesions per ac-cident de treball amb baixa, 448 greus i 29 mortals

____________________

redaCCió____________________

Quan es comença a parlar de Salut laboral?

La Salut Laboral és un concepte relativament recent malgrat que des de sempre el treball ha estat consi-derat com un factor molt decisiu i sens dubte dels més importants tant a nivell personal com social.

En l’etapa actual hauríem de fixar els primers intents seriosos de tractar el tema del binomi treball- salut d’una manera ampla i trans-versal, cap a finals de la dècada dels anys 70, inicis dels 80, quan una generació de professionals mèdics i alguns sindicalistes avançats al seu temps, superen les estrictes visions del que s’anomenava “Medicina del Trabajo” i que no era sinó una veri-table sub-especialitat mèdica per tal de cobrir l’expedient de les Lleis del franquisme pel que feia a prevenció de sinistralitat, mortalitat o malal-ties professionals.

El llistat d’aquells pioners és relativament escàs i per tal de no ometre involuntàriament cap nom,

tan sols citaré dues personalitats re-llevants i properes: el company Gio-vanni Berlingüer a Itàlia, vinculat a l’històric PCI i a la sindical CGIL; i el company, camarada i amic Ignasi Fina a Barcelona. L’ Ignasi, malau-radament desaparegut, era llavors metge a la Unitat de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona i va ser un dels primers en posar el seu profund coneixement de la ma-tèria al servei dels treballadors/es i els seus interessos front a les ha-bituals pressions i dominacions de les patronals. Anys desprès, l’Ignasi Fina va ser regidor de Salut Pública (2003-2007) al mateix Ajuntament (del que havia estat acomiadat en el seu dia), i entre d’altres accions va recuperar el Consell Assessor de Salut Laboral de Barcelona i va re-novar l’ impuls en tots els fronts per una forma de tractar el treball com a fil roig determinant de salut.

En quina mesura el treball de-termina l’estat de salut?

A totes les descripcions clàs-siques del que es conceptua com a “Determinants en Salut, el tre-ball és un paràmetre de referència obligada. El treball mai és neutre en salut, com dèiem a les Jornades que vam celebrar EUiA / i el PEE

europeu a finals de juny de 2007 tot parlant de “Precarietat i Salut” (veure conclusió editada com a “Carta de Barcelona”).

Per a nosaltres el tema és molt més que un indicador i esdevé au-tèntica centralitat de la nostra anàli-si i proposta. El mateix treball o la seva absència- l’atur, la precarietat, inestabilitat, discriminació i la in-equitat per motius de gènere, classe o procedència, els baixos salaris, la

pressió patronal i l’ estrès amb els conseqüents riscos psicosocials, sín-dromes de “burn out” o de “mob-bing laboral”, jornades prolongades d’ horari, canvis de torn, treball no remunerat i domèstic, regula-ció jurídica i pràctiques sindicals, gratificació i utilitat social de la feina, equips de treball positius i respectuosos, índex de sinistralitat i mortalitat laboral, malalties pro-fessionals, models de creixement i consum, i un llarg etcètera són la

substància, apassionant per a no-saltres, de tot aquest tema. Avui sabem que tal treballes, o no, així vius en salut o en malaltia. Longe-vitat, benestar i qualitat de vida són elements directament vinculats al treball i les seves condicions.

*Secretari delConsell Assessor de Salut Laboral

____________________

toni BarBarÀ*____________________

“Salut laboral”, molt més que un indicador

9NOVEMBRE 2008

Tradicionalment la salut labo-ral ha analitzat el treball com a possible font d'exposició a

riscos laborals de diferent naturalesa (de seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials) i ha centrat la prevenció en l'àmbit de l'empresa. Des del punt de vista de la salut, però, és important la consideració del treball en una pers-pectiva estructural com determinant de desigualtats socials en la salut. En aquesta presentació es fa una reflexió sobre aquesta segona visió i es descriu com la flexibilitat laboral, l'atur, el treball a temps parcial o les jornades llargues de treball són importants de-terminants de la salut laboral.

En els últims anys des del món empresarial i polític s'ha impulsat la flexibilitat laboral com a element necessari per millorar el rendiment de la població treballadora i facilitar l'adaptació als canvis tecnològics i a un món cada vegada més globalit-zat.(1) Tanmateix, hi ha pocs estudis sobre l'impacte de la inestabilitat la-boral sobre l'estat de salut, cosa que contribuiria a posar en la balança els interessos econòmics i la salut com a dos elements essencials en la presa de decisions en els àmbits econòmics i la-borals. De fet, estudis recents mostren una gran consistència en l'impacte negatiu de la inestabilitat laboral so-bre la salut psicològica. És necessari, però, investigar el paper del gènere i la classe social, així com del context socioeconòmic.(2, 3)

Front a l'escassesa d'estudis sobre flexibilitat laboral i salut, n'hi ha molts que examinen l'impacte de l'atur so-bre la salut mental.(4) Tanmateix, rarament s'ha estudiat el paper de la percepció de prestacions econòmiques d'atur, el del gènere i la classe social. Un estudi realitzat en població de Ca-talunya, evidenciava que rebre presta-cions econòmiques d'atur té un efecte protector sobre l'impacte de la pèrdua de feina en la salut mental; que no hi ha diferències de gènere entre les per-sones solteres; que l'impacte és supe-rior entre els homes menys qualificats amb responsabilitats familiars; i que, contràriament, conviure amb criatu-res tenia un efecte protector sobre la salut de les dones.(5)

Hi ha una bona evidència que la pèrdua de la feina remunerada té un impacte negatiu sobre la salut; també

n'hi ha que les dones que treballen a temps complet com a mestresses de casa tenen pitjor estat de salut que les dones empleades.(6, 7, 8) Compa-ginar la vida laboral i familiar, però, té també un efecte negatiu sobre di-ferents dimensions de salut en les dones, sobretot entre les de classes més desafavorides. Per això, en la ma-joria dels països europeus el treball a temps parcial és una de les principals estratègies que utilitzen les dones per combinar de forma satisfactòria les seves obligacions familiars i laborals. Però, és realment positiu per a la sa-lut? D'acord amb la III Enquesta Europea de Condicions de Treball, a la Unió Europea (UE-15) el treball a temps parcial és més monòton, amb menys oportunitats per aprendre i desenvolupar las habilitats, pitjor pa-gat en termes de preus/hora i s'associa a precarietat. (9) A més, significa una reducció en les pensions de jubilació, la limitació de les perspectives de pro-moció i que hi hagi menys dones en els llocs de decisió.

En l'extrem oposat al treball a temps parcial se situen les llargues jor-nades de treball. A la UE, el 20% dels treballadors fan més de 44 hores a la setmana i una tercera part en alguna etapa de la seva vida ha de treballar més de 10 hores diàries. Les llargues jornades de treball s'han associat a diferents trastorns de salut, encara que els resultat són contradictoris, però la recerca és insuficient per do-nar resposta a les raons que expliquen aquests resultats (relació directa de les llargues hores de treball amb el mal estat de salut, indirecta a través de la llarga exposició a dures condicions de treball o a través d'hàbits insalubres?) i les possibles desigualtats de gènere i de classe.(10) Un estudi recent a Barce-lona pretenia respondre aquestes pre-guntes i observava un major impacte de les llargues jornades de treball en la salut de les dones que no s'explicaven per la suma amb les exigències del tre-ball domèstic sinó possiblement per les pitjors condicions de treball en les dones. Entre les persones que treba-llaven més de 40 hores a la setmana, entre els homes era més freqüent en els més qualificats; entre les dones en les menys qualificades.

Aquestes dades il·lustren la im-portància del treball com a determi-nant de desigualtats socials en la salut. Les implicacions polítiques de la visió tradicional centrada en els riscos la-borals i la que contempla el treball en una perspectiva estructural són clares. Mentre la primera col·loca la respon-sabilitat de la salut laboral fonamen-talment en les empreses, els serveis de prevenció i les mútues d'accidents de treball i malalties professionals, la segona implica les polítiques econò-miques, laborals i socials i suposa que la salut ha d'estar present en qualse-vol decisió que es prengui en aquests àmbits.

* Agència de Salut Pública de Bar-celona

Referències:

1 Organization of Economic Cooperation and Development. Economic Outlook. Paris: OECD 1998.

2 Virtanen M, Kivimäki M, Joensuu M, et al. Temporary em-ployment and health. A review. Int J Epidemiol. 2005; 34: 610-622.

3 Artazcoz L, Benach J, Borrell C, et al. Social inequalities in the impact of flexible employment on different domains of psychosocial health. J Epidemiol Community Health. 2005; 59: 761-767.

4 Janlert U. Unemployment as a disease and diseases of the un-employed. Scand J Work Environ Health. 1997;23(suppl 3):79-83.

5 Artazcoz L, Benach J, Borrell C, Cortès I. Unemployment and mental health: Understanding the interactions among gender, family roles, and social class. Am J Public Health. 2004; 94: 82-88.

6 Nathanson CA. Illness and the feminine role: a theoretical re-view. Soc Sci Med. 1975: 9: 57-62

7 Nathanson CA. Social roles and health status among women: The significance of employment. Soc Sci Med. 1980; 14: 463-471.

8 Artazcoz L, Borrell C, Be-nach J, et al. Women, family de-mands and health: the importance of employment status and social class. Soc Sci Med. 2004;59:263-274.

9 Fagan C, Burchell B. Gender, jobs and working conditions in the European Union. Luxembourg: Office for Official Publications of the European Communities, 2002

10 van der Hulst M. Long wor-khours and health. Scand J Work Environ Health. 2003; 29: 171-188.

TEMA CENTRAL

Desigualtats socials en l’impacte del treball flexible en diferents dominis de la salut psicosocial

____________________

luCía artazCoz*____________________

estudis recents mostren una gran consistència en l’impacte negatiu de la inestabilitat laboral sobre la salut psicològica

El coordinador general d´EUiA i diputat, Jordi Miralles, ha mani-festat avui que les declaracions de les patronals del sector sanitari “són pròpies d´uns provocadors, que el que volen és sagnar a les persones més febles”. Segons Miralles, “voler cobrar als malalts per menjar i re-tallar serveis és la recepta dels que volen continuar fent més negoci d´un servei públic imprescindi-ble”. Així mateix, ha mostrat el seu desacord respecte a la proposta de “repagament, que no copagament” que va presentar recentment la consellera Geli.En opinió de Mira-lles, “el que cal en temps de crisi és invertir en serveis públics”, no pas llançar “propostes neoliberals que atempten contra el sentit comú” i que ha qualificat com “una mostra d´insolidaritat d´aquells interessats en desviar l´atenció de la ciutada-nia, per a què ningú es pregunti què han fet en els anys de bonança amb els diners de tots”. Miralles ha estat contundent amb la patronal del sector: “aquestes empreses mercan-tils amb desmesurat afany de lucre s´atreveixen a culpar als malalts de

la seva pròpia malaltia, mentre es nodreixen dels pressupostos públics via concertacions, externalitzacions, privatitzacions...”. El coordinador general d´EUiA ha deixat clar que “la gent treballadora i la que té pocs recursos, la gent gran, els aturats, els immigrants, quan van a la xarxa assistencial i als hospitals públics és per absoluta necessitat, no amb la premeditació de rebre alimentació i tractament per estalviar”.Segons el coordinador general d´EUiA, “l´assistència a la salut és un dret inalienable conquerit per la lluita dels treballadors i treballadores”, per aquest motiu ha assegurat que la seva formació continuarà defensant, com sempre ha fet, “aquest dret, que ja hem pagat, i que ha de ser gratuït, universal, integral, igualitari i de qualitat”. La 5a Assemblea Nacional d´EUiA, que se celebra els propers dies 8 i 9 de novembre a Barcelona, “serà un fòrum per aprofundir en el debat i les propostes concretes”, ha conclòs Miralles.

+info: www.euia.cat

Miralles acusa a la patronal sanitària de provocadors

Les dones de la neteja són el col·lectiu amb els pitjors indicadors de salut globals.

10NOVEMBRE 2008

TEMA CENTRAL

“No és la meva voluntat fer alarmisme ni generar més incertesa en els moments de

greu crisi actuals. Malauradament, però, fa alguns dies, setmanes, mesos i encara algun any que estem denunciant els propòsits confessos i notoris de poderosos interessos econòmics i empresarials de tornar a la càrrega privatitzadora amb la definitiva liquidació del sistema públic de salut com ara l’estem co-neixent. De fet hi ha massa exem-ples de pràctiques en vigor que són fórmules de copagament encobert. Però el més preocupant i lamen-table és que l’ Administració, el nostre Govern de la Generalitat, mitjançant la Conselleria de Salut corresponent, pel que es veu es fa ressò, assenteix explícitament i acompanya aquesta idea que pas-sa per la imposició de mesures de copagament i limitacions diverses al caràcter gratuït i universal de l’atenció sanitària i de la salut.

Fa unes hores publicava una reflexió argumentada sobre i con-tra el copagament sanitari – que jo definitivament anomeno RE-pagament-, i remeto a la lectura d’aquell article pel que fa a la in-justícia, inoportunitat, inutilitat i agressivitat que suposaria d’una tal regressió social. La Consellera venia de pronunciar altre cop el maleït concepte de copagament en el marc d’una trobada amb la in-dústria farmacèutica… una de les sangoneres més acreditades, més

insaciables i sobretot més impunes de la situació econòmic-sanitària actual.

Ara mateix, i sense gairebé temps per pair les darreres amena-ces ens informen, a la seva i nostra TV3 (ells la fan i nosaltres la pa-guem i copaguem), que la patronal de la sanitat ha signat un Pacte (?) entre ells mateixos: Foment de Tre-ball i quatre de les més grans orga-nitzacions de la patronal del sector. L’acord es visualitza amb imatges de signatura solemne entre aquest club de benefactors altruistes de la humanitat que llueixen un enve-jable bon humor i millor aspecte en temps de crisi. El portaveu de l’ONG en qüestió ens introdueix sense anestèsia en la crua realitat: “la sostenibilitat del sistema està en perill !!?? i cal estrènyer el cinturó una mica per poder sobreviure i su-perar la crisi. És el moment, inajor-nable, d’aplicar mesures, per molt “doloroses” que siguin i encara que –confessa sense cap vergonya ni rubor- agreugin les condicions i economies dels malalts, pacients pacients, usuaris impacients i en definitiva clients”. La primera i gran mentida habitual i ritual, mai prou rebutjada ni refutada.

Recomanen al Departament de Salut aplicar “Taxes”, copagaments en matèries com el menjar/ la cui-na, el confort, o la mateixa medi-cació dels hospitals. La justificació és perversa: si a casa un s’ha de pagar el menjar, per què no quan és hospitalitzat? I el mateix i més per als medicaments i tractaments. Es tanca el circuit argumental que culpabilitza els malalts de la seva pròpia malaltia, perquè diuen “re-

presenta una sagnia per a les arques públiques,…i que sovint no està prou justificada (malalts imagina-ris) o prou finançada (gents, sovint forànies, que no han cotitzat en temps i volum suficient).

Gastem massa i abusem de la sanitat pública” diuen aquests em-presaris del mercat de la salut. Ells que com empreses mercantils i amb afany – desmesurat afany- de lucre, es nodreixen com a vampirs dels pressupostos públics via concerta-cions, consorciacions, esternalit-zacions, privatitzacions, mixtifica-cions, gestions… Ells, que sembla ser ignoren que la gent “normal” i evidentment els treballadors i treballadores, dones, pensionistes, vells, joves, precaris, immigrants, aturats, pobres i discapacitats, quan van a la xarxa assistencial i als hospitals públics òbviament no ho fan com a programa d’alimentació

i tractament premeditat per gaudi i estalvi, ni com a vacances ni SPA, sinó per absoluta i resignada neces-sitat.

Igualment, han pactat ells re-comanar a les autoritats que no

incorpori noves atencions a la cartera de serveis (que ja ells ofe-riran a les mútues i assegurances i xarxes privades): Res d’atencions buco-dentals i evidentment que els transsexuals s’oblidin de canviar de sexe, gratis.

Només faig aquí una excep-ció, que confirma la regla, en la meva confrontació antagònica amb aquests mercaders de malal-tia/no-salut, quan els he sentit qüestionar l’aplicació de la vacuna

contra el papil·loma humà a noies adolescents, i que per altres motius d’eficàcia, seguretat , risc i relació preu- eficiència considero que no hauria de produir-se malgrat el negoci minvant d’algun laboratori farmacèutic. En tota la resta: opo-sició radical. D’arrel.

No es tracta d’ajudar, comple-mentar, participar en la despesa en salut pública. L’assistència a la salut és un Dret inalienable con-querit per la lluita obrera i civi-litzatòria que defensarem amb les urpes. I l’atenció a aquest dret, que ja hem pagat, ha de ser necessària-ment universal, integral, gratuït, igualitari i de qualitat. De la xarxa privada que en facin la gestió di-nerària que vulguin, i sempre que

respectin les bones praxis i el rigor assistencial deontològic, que com-prin i venguin “productes” sanitaris i mercadegin amb recursos privats que juguen a beneficis privats. Però les mans fora i lluny de la caixa pú-blica, ... senyors patrons !!

Seguirem reivindicant, ara més que mai i quan és més necessària que mai la protecció social dels més febles i dels malalts pobres, que els recursos públics són per la salut i la sanitat publiques !... i en èpoques com l’actual, si cal, exclusivament !

He sentit que un sindicat, i no tots ni tan sols el que justa-ment m’és més proper, (la UGT; per què no dir-ho?) s’ha pronun-ciat immediatament en contra d’aquestes peticions. Vull suposar que en les properes hores les po-sicions i les oposicions al disbarat seran massives, seran nítides, seran bel·ligerants i serioses, i ho seran per part de tots els sindicats, partits i organitzacions socials i polítiques que es reclamin ja no d’esquerres, sinó progressistes, humanistes, respectuoses amb els drets demo-cràtics, civils i socials.

Ja puc anunciar que la meva or-ganització, EUiA, ho farà com ho ha fet un i molts cops, denunciant sense ambigüitats qualsevol for-ma de copagament, privatització, inequitat o agressió als drets de la ciutadania. I cridant a tancar files en defensa del Sistema Públic de Salut. Sra.Geli, no es deixi pas con-vèncer i encara menys seduir per aquest seus companys de taula de consell d’administració. No toca, no li toca, no és just, no pot, no ha de, no entendríem, no callaríem, no ens resignaríem.

Taxes, retallades, i nous atacs a la salut i a la sanitat públiques!

____________________

dr. antoni BarBarÀ i Molina____________________

recomanen al de-partament de salut aplicar “taxes”, copagaments en ma-tèries com el menjar/ la cuina, el confort, o la mateixa medica-ció dels hospitals

l’assistència a la salut és un dret inalienable conquerit per la lluita obrera i civilitzatòria que defensarem amb les urpes

Els primers dies de setembre els hura-cans Gustav, Hanna i Ike assolaven la regió caribenya deixant prop de 800 morts i des-apareguts a diferents països, principalment a Haití.

A Cuba, l’eficàcia del sistema de De-fensa Civil va permetre salvar centenars de vides. Malgrat això, les destrosses materials foren nombroses i afecten sectors vitals de l’economia del país.

L’Associació Catalana per la Pau inicià una campanya amb l’eslògan “Es necessari un huracà de solidaritat” amb la voluntat de sumar esforços que permetessin contribuir a la reconstrucció i rehabilitació de les infra-estructures danyades en aquest país. Aques-ta campanya s’adreça a la ciutadania en ge-neral i a organitzacions socials i fa una crida a les institucions catalanes a comprometre’s en la solidaritat amb Cuba.

La campanya ha rebut aportacions i compromisos diversos i en aquest moment ja disposa de més de 20.000 euros per a complir amb el seu objectiu.

D’acord amb la nostra contrapart, l’Asociación Cubana de Producción Animal (ACPA), les aportacions aniran destinades al projecte:

Rehabilitació, reconstrucció i enforti-ment de les instal·lacions de producció làc-tea a la província de Pinar del Rio.

Es proposa donar suport a la recuperació de la capacitat productiva de les Unitats Bà-siques de Producció Cooperativa (UBPC) perduda pel pas dels huracans Gustav i Ike i a la vegada contribuir a l’enfortiment de capacitats comunitàries per a la gestió i atenció d‘emergències, per mitjà de la capa-citació, per poder identificar amenaces, vul-nerabilitats i capacitats, per tal de formular els seus plans d’emergència davant de fenò-mens naturals, atròpics o socioculturals, que generin situacions de desastre.

Les UBPC cultiven la majoria de la terra de la zona. Això implica tota la producció de carn, llet i bestiar menor (aus) i pos-seeixen infraestructura vulnerable als efectes dels huracans (naus amb teules, molins de

vent, tanques, etc.). Les inversions a realit-zar es concentren en pocs insums, degut a que les UBPC, igual que altres actors, ja han iniciat una recuperació amb esforços propis. L’actual proposta donaria suport amb aquells materials menys accessibles per a les UBPC: teules de zinc, ganxos per a subjectar les teules, etc.

Fes la teva aportació al compte número:

2100 3200 94 2201231256

*Campanya de l’Associació Catalana per la Pau

+ info: www.acpau.org

Foto: ww

w.cubainformacion.tv

La solidaritat amb cuba continua. Contribueix!

11NOVEMBRE 2008

"Que l'estat de Commoció Interior no apagui la veu dels Pobles indígenes i el crit de

la Mare Terra".El passat 20 d’octubre, més

de 12.000 indígenes colombians van iniciar una marxa per la Via Panamericana a Colòmbia, com un símbol de resistència indíge-na i popular que busca generar un diàleg públic amb el govern d’Alvaro Uribe, actual president de Colòmbia. Els Pobles Indíge-nes, i les seves autoritats, van ser acompanyats per diferents sectors socials, populars i democràtics de Colòmbia, en el que ells han anomenat “La Gran Minga de Resistencia Indígena y Popular”, una jornada d’unitat i resistència comunitària, social i popular.

Alvaro Uribe va ser convocat per “l’autoritat indígena” el 27 d’octubre. El president colombià va respondre amb una gran inso-lència a la Gran Minga dels Pobles a la ciutat de Cali, ja que el presi-dent Uribe va al·legar falta de se-guretat per no assistir-hi. Curiós, no pot garantir ni la seva pròpia seguretat, amb un pressupost mi-litar i de seguretat astronòmic: el 4,7% del PIB ( a Espanya és de l’1,69% del PIB) és a dir, uns 6.000 milions d’ euros!!.

Els objectius de la marxa són diversos, van des de la recupera-ció de la memòria històrica -ja que els Pobles Indígenes han es-tat sistemàticament exterminats

des de 1492-, la defensa de la seva identitat i de drets ancestrals, de-nunciar el Govern d’Uribe i el seu Parlament pel seu lligam amb el paramilitarisme... Tot això exigeix una reparació al sofriment que han patit els pobles indígenes al llarg de la història, primer amb els colonitzadors que sota la ban-dera de la reialesa espanyola van ocupar Colòmbia fins a la decla-ració d’independència el 1810, i posteriorment amb els succes-sius governs, independitzats ja d’Espanya, i que representaven els diferents interessos dels terra-tinents i militars de les noves bur-gesies i classes polítiques.

Només durant el govern d’Uribe han estat assassinats 1.253 indígenes, 18 pobles es troben en perill d’extinció, i n’hi ha prop de 10.000 desplaçats. Pel fet de denunciar i reclamar les sis-temàtiques violacions dels drets humans, els pobles indígenes han estat estigmatitzats i se’ls ha assen-yalat com a guerrillers terroristes. En les setmanes que està durant la Minga Indígena, han estat assassi-nats 2 indígenes i 121 han resultat ferits per la força militar.

La utilització de proves falses per part del govern Uribe per acu-sar els indígenes com a membres de les FARC i les campanyes per desacreditar les organitzacions de la societat civil, serveixen per alçar la preocupació internacional pels indígenes i les organitzacions socials.

Organitzacions polítiques com el Pol Democràtic Alterna-tiu, els sindicats, ONG de Drets Humans de Colòmbia, estudiants de les universitats públiques, el

moviment social de dones contra la guerra, els sindicalistes i tot el sector social, també s’han pro-nunciat en suport a la Minga. De la mateixa forma ho han fet or-ganismes internacionals de drets humans. També, un gran nombre de diputats europeus han elabo-rat una declaració parlamentària sobre la repressió dels moviments indígenes i sindicals a Colòmbia, presentada el passat 22 d’octubre , en la que s’afirma que aquests esdeveniments violents no poden quedar en la impunitat i reco-neixen com a legítimes les reivin-dicacions dels indígenes.

El passat 6 de novembre es va fer lliurament al Consolat de Colòmbia a Barcelona d’un Co-municat firmat per diverses ONG de Catalunya que treballen amb programes a Colòmbia, en el qual

es denuncia la repressió i es dóna suport a la Marxa. Des de Cata-lunya, se segueixen amb preocu-pació els esdeveniments i s’han programat diverses accions per donar a conèixer la protesta i els objectius que el Govern d’Uribe vol ignorar.

*Área Int. PCC

INTERNACIONAL

La marxa indígena recorre Colòmbia per reivindicar la seva memòria històrica

Durant els mesos d’octubre i novembre una marxa de milers d’indigenes ha recorregut les ciutats colombianes per reclamar a Álvaro Uribe que escolti les seves reclamacions.

La marxa va congregar més de 40.000 persones a Bogotà

per què es mobilitzen els pobles indígenes?

- Pel dret a la vida, contra el genocidi i els crims de lesa humanitat.

- Per la defensa i allibera-ment dels seus drets territorials, per la derogatòria immediata de la Llei de Desenvolupament Rural com a màxima expressió d’exclusió, repressió i discrimi-nació dels Pobles Indígenes de Colòmbia

- Exigeixen al Govern Na-cional que adopti la Declaració Universal de Nacions Unides sobre els drets dels pobles indí-genes.

- Marxen per exigir el seu dret fonamental a la pau i de-nunciar el fracàs de la política de guerra de la seguretat demo-crática. Proposen una sortida negociada i digna al conflicte armat a Colòmbia.

- Contra la criminalització i judicialització al moviment indígena i a la protesta social i la satanització dels moviments i organitzacions socials que reivindiquen el dret a la vida, als seus territoris, autonomia i al respecte i vigència dels drets humans i el dret internacional humanitari.

- Perquè no es firmi el Trac-tat de Lliure Comerç -TLC-, amb cap país, ja que addueixen que això equival a lliurar la ri-quesa del país i el treball de tot un poble a les Transnacionals.

- Des de la Minga de Resis-tència Indígena i Popular, s’ha ressaltat la voluntat política de conservar i restablir l’Estat so-cial de dret, donar suport a les actuacions de la Cort Suprema de Justícia, exigir càstig per als responsables de crims de lesa humanitat, i justícia i reparació per a les mates.

- És en aquest context, segurament més complex en-cara del que es descriu, on s’emmarca la mobilització del Moviment Indígena. Mobilit-zació que reclama la solidaritat de la societat catalana, de les seves institucions i entitats pú-bliques, dels seus moviments socials, sindicals i polítics. Nin-gú no pot ignorar el genocidi contra els pobles indígenes.

Per la via de la política de seguretat democràtica 1.253 in-dígenes han estat assassinats du-rant els últims 6 anys, 18 pobles indígenes en vies d’extinció mates de l’abandonament i desídia de l’Estat, 450.000 indígenes sen-se terra, 3.000.000 de ciutadans colombians viuen refugiats per fora del país, 400.000 famílies han perdut el seu habitatge, 4.000.000 de desplaçats interns, 30.000 desapareguts, 5.000 exe-cucions extrajudicials; centenars

d’educadors, periodistes i sin-dicalistes assassinats durant els últims 6 anys, el 45% de la po-blació en situació absolutament precària sumida en subocupació, 2.000.000 de persones en situació de mendicitat, milers de víctimes dels actors armats il·legals i de les forces de l’Estat sense veritat, jus-tícia, ni reparació. A més, prop de 6 milions d’hectàrees, de les mi-llors terres del país, estan en mans dels narco-polítics-paramilitars com el seu botí de guerra.

durant el govern d'uribe han estat assassinats 1.253 indígenes, 18 pobles es troben en perill d'extinció, i n'hi ha prop de 10.000 des-plaçats.

____________________

ceFerino alonso*____________________

Marxa indígena per Colòmbia. Font: Indymedia Argentina

colòmbia no és el paradís de la pau

12NOVEMBRE 2008

INTERNACIONAL

Simón Bolívar toca l’espai en forma de satèl·lit

Veneçuela llença desde la Xina el seu primer satèl·lit a l’espai

El satèl·lit socialista garantirà la salut, l’educació i el progrés de les telecomunicacions a Veneçuela i Llatinoamèrica

Fa dos segles, el Bolívar que coneixem va dir que “la llibertat del Nou Món és l’esperança de

l’univers”. En plena efervescència emancipadora llatinoamericana, ha nascut, aquest cop a la Xina, un nouvingut Simón Bolívar. Con-cebut a Xichang, va projectar-se cap a l’esfera terrestre per no tor-nar, com a mínim, fins arribar a l’edat de 15 anys. Suficient temps geostacionari com perquè, donat el cas, i gràcies a Simón, genera-cions de comunitats indígenes de l’Amazones puguin rebre classes a distància o sol·licitar ambulàncies aèries. Ciència ficció? Realitat: és el socialisme del segle XXI.

Aquest històric llençament constitueix un gran avenç per a Veneçuela i l’Amèrica Llatina. Una altra missió, la primera ultraterres-te, impulsada pel ministeri per al Poder Popular de Ciència i Tecno-logia veneçolà amb la col·laboració del govern xinès.

Simón Bolívar atorga així la independència tecnològica i cien-tífica al poble veneçolà. Sense fina-litats militars ni mercantilistes, un avenç sense fronteres geogràfiques ni límits en el coneixement, Simón és el quart satèl·lit llatinoamericà llençat a l’espai, després de Mèxic, l’Argentina i el Brasil. Quan esti-gui plenament operatiu, a inicis de 2009, s’entregarà a Cantv (Com-pañía Anónima Nacional Teléfo-nos de Venezuela ) que, tot s’ha de dir, va ser nacionalitzada el maig de 2007 per assumir el repte de crear “la concepció socialista del servei de telecomunicacions”. Aquesta fi-losofia no entra en l’execució dels 5.596 milions de beneficis de Tele-fònica d’aquest any.

Independència tecnològica

Simón Bolívar suposa la sobi-rania tecnològica de Veneçuela: cap país podrà controlar la trans-missió de dades, veu i imatges en-tre les institucions de l’Estat , les missions i les del país amb d’altres

pobles. Veneçuela es converteix així en el país amb més ràpid creixement en matèria satel·lital del món. En només tres anys, grà-cies al conveni de transferència tecnològica acordat amb la Xina, avui el país compta amb un total de 90 especialistes que en un fu-tur molt proper seran capaços de fabricar, llençar (des del seu propi cosmòdrom veneçolà) i controlar un altre satèl·lit; però el més des-tacat és que, a més, Veneçuela serà capaç de donar assessoria tecnolò-gica a altres pobles per què puguin llençar els seus satèlits.

Un satèl·lit socialista

Venesat-1, cobrirà necessitats de la societat de la informació: les zones històricament invisibilitza-des ara tindran igualtat d’accés a la informació, telèfon i Internet, potenciant així l’actual funció dels Infocentres i dels Centres Boliva-rians d’Informació i Telemàtica que a dia d’avui no arriben a tots els racons del país. A més, els mil Mhz que proporciona Simón su-posen un estalvi per a l’Estat de 2 milions de dòlars mensuals, i amplia fins a 24 els canals de ràdio i televisió que tindran temàtiques culturals i educatives.

Es consoliden, amb aquest pro-jecte socialista, programes socials

associats a la Teleeducació i a la Telemedicina: s’amplia d’aquesta manera l’accés a l’educació mit-jançant les classes a distància, les biblioteques virtuals i l’intercanvi entre universitats del món, així com els tractaments, consultes o assistència mèdica dels poblats i comunitats on abans no es po-dia arribar. S’ha acabat la brecha digital que divideix la societat de la informació a Vençuela i Llati-noamèrica.

sabíes que......a l’espai hi ha uns

5 mil 500 satèl·lits, i no-més 500 són operatius mentre que la resta és brossa espacial.

...el satèl·lit, situat sobre òrbita uruguaiana, transmetrà en banda C (ràdio i televisió), KU (dades i Internet) i KA (televisió digital).

...el govern preveu enviar un altre satèl·lit d’observació de la terra el 2013.

____________________

Juan linares____________________

Veneçuela llença desde la Xina el seu primer satèlit a l’espai

El satèl·lit socialista garantitzarà la salut, l’educació i el progrés de les telecomunicacions a Veneçuela i llatinoamèrica

Presidenta del Centro Espacial Venezolano, Nuris Orihuela

No refundem el capitalisme, construïm el socialismeNou capitalisme? No! Ha arribat el moment del canvi a escala pública i individual. Ha arribat el moment de la justícia

Foto

: Lui

s Lay

a, w

ww.

mci

.gob

.ve

L'escriptor portuguès i premi Nobel de Literatura el 1998, José Saramago, va assegurar dilluns que "Carlos Marx mai no va tenir tanta raó com ara", en referència a les teo-

ries desenvolupades per l'economista alemany i l'actual crisi financera glo-bal.

L'asseveració va tenir lloc a Lis-boa, capital de Portugal, durant la presentació de la pel·lícula Blindness, la qual és una adaptació de la seva obra Assaig sobre la Ceguesa publica-da el 1995, va ressenyar el portal web

del rotatiu La República, de l'Uruguai." On eren tots aquests diners? ",

va preguntar Saramago en referència a l'enorme capital desenfundat pel go-vern d'EUA com a mesura per parar la crisi. "Estava molt ben guardat", va contestar mentre va afirmar que "després va aparèixer de sobte, per salvar què? vides? No, bancs".

Així mateix, l'escrit va manifestar que "les pitjors conseqüències encara no s'han manifestat". En ser pregun-tat sobre el vincle entre el tema de la seva novel·la i la crisi financera, l'escriptor va respondre que sempre estem més o menys cecs, sobretot per al fonamental'.

Als seus 85 anys, José Saramago ha publicat més de trenta obres entre prosa, poesia, assaig i teatre. L'agost passat, amb prou feines recuperat d'una greu pneumònia, va acabar d'escriure el seu llibre El viatge d'un elefant, una història èpica i jovial so-bre el periple d'un elefant asiàtic per l'Europa del segle XVI.

____________________

redacció___________________

13NOVEMBRE 2008

JOVENTUT

Quina evolució ha experi-mentat el moviment Estu-diantil des del 2006 fins

l’actualitat?

Per ser precisos, el cicle actual del moviment estudiantil s’inicia l’estiu del 2005, amb la preparació del que seran les jornades de lluita del 17 de novem-bre d’aquell any, decidint situar les rei-vindicacions en una data assenyalada i reconeguda internacionalment (Dia In-ternacional de l’Estudiant). Allà s’hi ha-via arribat després d’una trajectòria força satisfactòria amb les campanyes contra la LOU del PP i la guerra de l’Iraq, que havien mobilitzat milers de persones. I això és rellevant, perquè a partir del curs 2005-2006 es va començar a enfocar

tota la problemàtica de la reforma uni-versitària que nosaltres, estudiants, vam batejar com a “Procés de Bolonya”, amb una actitud i alguns mètodes llegats de l’etapa anterior, en què era molt senzill treure la gent al carrer.

Això va fer que en un primer mo-ment les expectatives fossin altes, hi ha-gués una revigorització de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, que aplega as-semblees d’estudiants de les universitats públiques de Barcelona i els sindicats AEP i SEPC) i es tingués en cap una estratègia molt marcada per la mobilit-zació i la visibilització pública del rebuig estudiantil, al carrer i als mitjans. A poc a poc, es van fer evidents uns certs símptomes d’estancament. En cada mo-bilització no aconseguíem que hi hagués més gent que a l’anterior (ans al contra-ri, de vegades fins i tot n’érem menys), i això va motivar que ens plantegéssim un canvi en el discurs, que s’apropés

més a les problemàtiques quotidianes de l’alumnat: beques, pràctiques, horaris, desaparició d’assignatures i de carreres, etcètera. Això va donar fruits, a partir del curs 2007-2008, amb la vitalitat que es va demostrar a les setmanes de lluita i manifestacions del 15 de novembre i del 6 de març. A més, el fet que a la Univer-sitat Autònoma es produissin diversos incidents de gravetat, molt especialment l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la Facultat de Lletres i la posterior càrrega contra estudiants asseguts al terra, va fa-cilitar que la crida es fes extensiva a més persones i que la vaga i la manifestació fossin més exitoses.

Tanmateix, el moviment estudiantil continua enquistat en unes formes de fer que demostren molt poca profun-ditat política, i sense abordar de for-ma seriosa una sèrie de debats que són imprescindibles i que ja s’han ajornat massa vegades: la comunicació, interre-lació i cooperació amb el professorat i

el personal laboral de la universitat; la reflexió crítica i seriosa sobre política universitària, amb voluntat d’establir tesis i estratègies que vagin més enllà de “la mobilització per la mobilització”; l’abandonament de la faceta més estèti-ca, sectària i excloent de la protesta estu-diantil que ens condemna en una ocasió i en una altra a l’aïllament i ens imposa un sostre de mobilització contra el que ja ens hem topat prou... I sobretot, la fi necessària de les lluites fratricides i de l’avantguardisme infantil en el si de les assemblees estudiantils i entre les orga-nitzacions d’estudiants, tot entenent que des de posicions divergents en al-guns aspectes i mètodes es pot avançar vers el mateix objectiu, en base al res-pecte als acords col·lectius, la tolerància i la definició conjunta de punts a assolir.

Quin impacte ha produït en la so-cietat, i en concret en els estudiants, el procés de Bolonya? Han aconseguit els estudiants alguna cosa?

Pel que fa a l’impacte produït, el que ha aconseguit el moviment estudiantil fonamentalment ha estat la irrupció amb força en l’escenari mediàtic i po-lític (molt més en el primer que no pas en el segon) del debat sobre política uni-versitària, fent més evident la contrapo-sició d’idees existents entorn al model d’universitat i al futur de l’ensenyament superior que existeix entre forces polí-tiques, gerències i direccions de centres universitaris i, més perillós que els altres, el sector empresarial. Les reiterades mo-bilitzacions i campanyes de sensibilit-zació de les reformes han fet inevitable que se’n parlés, fins i tot aconseguint en algunes ocasions quotes prou altes de presència als mitjans de comunicació (editorials i articles d’opinió als diaris, aparició en televisió i ràdio, etcètera).

Tanmateix, considero que els i les estudiants no hem sabut fixar de forma adequada els paràmetres d’aquest debat en funció dels nostres interessos. Sovint ha primat massa la posició irreductible i bastant infantil de la confrontació abso-luta a tots els elements i sectors inclosos en el complex procés de reformes, evi-tant així la possibilitat d’establir alian-ces tàctiques amb determinats sectors entorn a aspectes centrals: finançament, beques, accés universal, qualitat de la docència, model d’estudiant... El fet que s’hagi optat, no sense friccions internes, per una posició de cara a l’exterior que es traduïa en un “amb nosaltres o con-tra nosaltres”, des de posicions irrecon-ciliables amb ningú altre, ha perjudi-cat la potencial força expansiva que el moviment estudiantil havia aconseguit després de les mobilitzacions de tres anys seguits (entre el 2005 i el 2008). S’ha perdut la possibilitat d’incloure més estudiants que puguin convergir amb el projecte de tranformació de la universitat en qüestions concretes, s’ha ignorat la possibilitat de dialogar amb professorat i fins i tot algunes direccions de Facultat en la via de trobar mitjans de pressió més eficients i representatius de cara a la institució i a l’Administració... en definitiva, s’ha apostat per una po-

sició tan lloable i purista com estèril i inoperant a la llarga. Si els èxits dels estudiants només es medeixen numèri-cament a partir de la gent participant en les seves estructures d’organització, sen-se transcendir en un autèntic moviment social que aglutini més enllà de les aules, sempre tindrem les de perdre.

Quines expectatives de futur té el moviment Estudiantil contra el Pla Bolonya?

Aquesta és una pregunta perillosa. És perillosa perquè planteja allò que abans comentava, el “tot-o-res”, els estu-diants contra el món. Malauradament, a aquestes alçades no sóc tan optimista com ho era quan va començar el canvi de cicle en el moviment estudiantil. Les opcions més irreductibles favorables a aturar absolutament qualsevol bri de la reforma no responen a una anàli-si rigorosa de la realitat. Hi ha massa dimensions, massa autors implicats, i massa batalles per combatre, i nosal-tres no hem sabut conduir un procés d’acumulació de forces suficient per plantejar-nos un pols seriós amb tots els sectors que tiren endavant les múltiples facetes de la reforma.

Un cop assumida aquesta bufetada de realitat, considero que malgrat tot les expectatives podrien ser àmplies, en el camí d’aconseguir posar el dit a la na-fra en les nombroses instàncies en què s’acorda el rumb dels canvis, aprofitant tota la capacitat de decisió, negociació i pressió que es pugui: en les comis-sions pels nous plans d’estudi (que ara mateix i a curt termini són el forat més negre de tot el panorama), en els òrgans de direcció de les universitats (que es mostri, de forma evident, el rebuig estu-diantil a determinades decisions que no han tingut un origen ni una acceptació democràtica) i, evidentment, al carrer. Però la via no ha de ser la que veníem fent, d’actors messiànics i coratjosos que s’enfrontaven sols contra el gegant. Crec que seria molt més útil i fructífer plan-tejar-se d’una vegada les aliances amb al-tres sectors-professorat, PAS, deganats-, tenint molt clar que això implicaria la renúncia a alguns objectius i a moltes exigències de màxims, però que possi-bilitaria unir més forces per a garantir el caràcter públic de la universitat i la seva dimensió social.

Aquest és l’objectiu fonamental, i és una qüestió que ens transcendeix i que implica la nostra generació i totes les que vindran després. La importància de la seva consecució ha de passar per sobre de qualsevol interès corporativista o d’actitud estètica. Fins que no desper-tem d’aquest joc de nens i ens plante-gem l’escenari com una conjuntura his-tòrica crucial per a la continuïtat de la universitat pública, no entendrem la ne-cessitat d’enfocar la lluita d’una forma madura, conseqüent i autènticament revolucionària.

+info: www.aep.cat

Les perspectives del moviment estudiantil actual

____________________

redacció____________________

Entrevista a l’ Albert Claret, Responsable d'Organització Interna de l'Associació d'Estudiants Progressistes

80 mil estudiants contra la LOU, Barcelona fa 5 anys.

Foto

ced

ida

per B

erna

t Vill

aroy

a

14NOVEMBRE 2008

CULTURA

“siempre voy a volver, mantengan encendida una luz”

Quants pintors compromesos amb els seus pobles! És una feina quasi im-possible escollir-ne només un. Ràpida-ment em venen a la memòria els grans muralistes mexicans: Orozco, Rivera i Alfaro Siqueiros. Roberto Matta, el surrealista xilè tan estimat. El cubà Wi-fredo Lam. Per què no donar una ulla-da a cada un d’ells? El brasiler Cándido Portinari, tan ben reflectit per Nicolás Guillén. I com en totes les relacions fe-tes de memòria segur que cometo molts oblits imperdonables.

Però hi ha un racó especial per a l’equatorià Oswaldo Guayasamín (1919-1999). D’ell és la frase del títol. Que el seu record ompli les absències dels altres! No podrà tornar però con-

tinua estant en la memòria del po-ble cubà, en la de tots els que encara l’admirem i en la dels seus compatriotes equatorians, als que va deixar la major part de la seva obra, recollida majori-tàriament a la Fundació que porta el seu nom. No podem deixar de fer es-ment de la seva gran proposta en la que encara estava treballant quan el va sor-prendre la mort: “La Capilla del Hom-bre”. Més de 15.000 m2 construïts a Quito, que acolliran tot un conjunt de col·leccions d’arqueologia, d’art colo-nial i contemporani i el fons de la Fun-dació.

En el moment de la seva mort, Abel Prieto, Ministre de Cultura cubà, de-clarava: “Per a nosaltres va ser un en-

tranyable amic, un defensor in-condicional de la Revolució, un germà de somnis i ideals”.

Fidel Castro: “L’Amèrica Llatina (ha perdut) un honorable americà que va saber reflectir al seu art, no només el patiment dels seus compatriotes, sinó també les seves cultures i les seves virtuts... No podem admetre que va morir, per-què els homes com ell no moren: es multipliquen en els seus pobles...”

Pablo Neruda, allà en el 1969, va escriure al catàleg de la seva exposició La

Edad de la Ira, a San-tiago de Chile: “...tie-

ne el toque de la fuerza, es un anfitrión de las raí-

ces, da cita a la tempestad, a la violen-cia, a la inexactitud. Y por ello, a la vista y paciencia de nuestros ojos, se trans-forma en luz... su corazón es nutricio y figurativo, está lleno de criaturas, de dolores terrestres, de personas agobia-das, de tortura y de signos... Pensemos antes de entrar en su pintura porque no nos será fàcil volver”.

El llum, sense cap dubte, el man-tenim encès.

miquel àngel sòria

Fundació Pere Ardíacawww.fpereardiaca.org

Cafès de Tardor Lloc: Av. Portal de l’Àngel, 42 2n-A - Barcelona

60è aniversari de la Declaració de Drets Humans

divendres, 12 desembreEls drets humans com a element de propagandaAdoni González, lluitador antifran-quista i activista sindicalPresenta: Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca

divendres, 19 desembreUruguai: la força de la unitatEl PC d'Urugruai i el Front Ampli: la fo-rça de la unitatMiguel Oxley, Secretariado de la organi-zación del PCU en CatalunyaPresenta: Carlos Torres, Ex-Dirigent del Sindicato Único N cional de la Cons-trucción y Anexos (SUNCA) d' Uruguai

Jornades de debatLloc: UPF Rambles (Rambla,30 -32, Barcelona)dissabte, 13 de desembre 18h

Pot sobreviure la democràctia al ca-pitalisme financer?-Llibertat republicana vs oligarquit-zació de la vida econòmica i social-Organitza: Fundació Pere Ardiaca, Sin PermisoMichael P. Krätke, Professor de Cièn-cia Política i Economia. Investigador a l’Institut Social d’Amstgerdam. Co-editor de la revista alemanya SPW i l’edició de les Obres Complertes de Marx i Engels.Florence Gauthier, catedràtica de d’Història de la Revolució Francesa a la Universidad París VIIAntoni Doménech, catedràtic de Fi-losofia Moral a la Facultat de Cièn-cies Econòmiques de la UB i eidtor de la revista política Sin PermisoGustavo Búster, analista polític ma-drilenyPresenta: Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca

Dissabtes debat:

El capitalisme en crisi

Inscripció prèvia obligatòria:fpereardiaca@fpereardiaca.org(Nom, cognoms, professió, associa-ció, telf i mail)Telf: 93 511 44 58Preu: 10 € tot el cicle3 € per sessióInclou esmorzar i materialsOrganitza: Fundació Pere Ardíaca

Estem davant una auténtica crisis sis-témica, financiera, económica, social, ecológica, energética i alimentaria del capitalisme. Amb aquest seminari volem debatre i reflexionar, des d’una perspectiva de classe, sobre les causes, conseqüències i sortides de la crisis, posant sobre la taula l’antagonisme entre capitalisme per una banda i democràcia i desenvolupament civi-litzatori per l’altra.

16 de gener de 2009 a les 10h

Causes i conseqüències de la crisiMiren Etxezarreta, Catedràtica d’Economia en la Autònoma de Barcelona. Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Respostes dels governs neoliberals, respostes de l´esquerra alternativaÀngels Martinez Castells, Economis-ta i professora de la UBPresenta i modera: Artur Galvé, Coordinador dels Dissabte Debat de la Fundació Pere Ardiaca

31 de gener de 2009 a les 11hCapitalisme Vs progrés humàCapitalisme vs classe treballadora

Antoni Puig Solé, Sindicalista. Lli-cenciat en Administració i Direcció d’EmpresesPresenta i modera: José Garcia, membre Comité Intercentros SEAT

15NOVEMBRE 2008

El senador d’EUiA adscrit al grup de l’Entesa, Joan Josep Nuet, ha declarat avui que per a la seva formació “els crims del franquis-me són delictes contra la huma-nitat”, per tant “ni prescriuen ni són amnistiables”. En el dia en què s’acompleixen 33 anys de la mort del dictador, Nuet ha retret tant al PP com al PSOE que argumen-tin que la llei d’amnistia va tancar les responsabilitats, i ha afegit que “tot i que s’hagi doblegat la mà a Garzón, tardarà més o menys però el tema tornarà a aparèixer”. Així, ha recordat els casos de Xile i Ar-gentina, països on els familiars dels desapareguts han hagut d’esperar molts anys per a què, finalment, s’investiguessin els crims de les res-pectives dictadures militars.

El dirigent d’EUiA ha senten-ciat que “no es tancarà la transició a Espanya fins que això passi”. I la conclusió que en treu de la reacció davant les diligències del jutge Gar-zón és que “el poder judicial s’ha de democratitzar més” i que els pactes entre el PSOE i el PP no ho afavo-reixen. Nuet també ha posat com exemple de què aquesta institució “és poc democràtica”, la seva “in-adaptació” davant el fet plurinacio-nal.

Per acabar, Nuet ha volgut en-coratjar totes les associacions de la memòria històrica: “No és una derrota, la lluita continua i segur que trobarem noves vies per jut-jar els crims del franquisme”, ha assegurat, basant-se en el fet que “el temps ha demostrat que tot i les lleis de punt final, la justícia acaba triomfant”. I ha tancat el tema llançant una pregunta: “Pot un país democràtic tenir al voltant de 150.000 persones desaparegudes enterrades a les seves cunetes i seguir dient que és un país democràtic?”

Nuet: “La justícia acabarà triomfant”

La impunitat dels crims franquistes

La crisi financera no passa per Israel de llarg. El país, que ha anat integrant-se als mer-cats capitalistes globals en les últimes dècades, contempla de nou la cara més lletja del capi-talisme, així com els mercats de valors s’han anat desplomant un impressionant 10% des de prin-

cipi de mes i es retalla la previsió de creixement del PIB per als pròxims dos anys. La crisi arriba a un Israel que es troba en pitjor estat que durant l’última reces-sió de 2000-2003: actualment, prop d’una quarta part dels ciu-tadans israelians viu per sota de la línia oficial de pobresa, entre la que el percentatge de grups minoritaris, com els àrabs is-raelians i els jueus ortodoxos, és extremadament elevat.

Una gran part de la població pobre d’Israel es defineix com a “pobres amb feina” (working poor), és a dir, gent amb ocu-pació, però el sou de la qual no arriba a cobrir les necessitats mínimes, un fenomen que es considera habitualment com a símptoma del clivellament de les classes mitjanes.

Malgrat el fet què molts go-verns de tot el món, d’Europa a Mèxic, intenten incrementar la despesa a fi de combatre la im-minent recessió, el govern israe-lià ha declarat ja que mantindrà un pressupost equilibrat i que per aconseguir-ho seran precisos majors retalls de la despesa so-cial. El govern encara no ha do-nat a conèixer els pressupostos per a 2009, però igual com en el pla econòmic d’emergència de 2003, és probable que inclogui la reducció del suport de l’Estat a educació i benestar social, amb el tancament d’hospitals, escoles i centres socials.

aL’actual crisi té també un efecte directe sobre les pensions i els estalvis a llarg termini de molts treballadors i jubilats is-

raelians. En les últimes dècades, Is-rael va passar per una sèrie de refor-mes financeres destinades a integrar a la societat israeliana al sistema financer internacional. D’aquesta manera, el principal fons de pen-sions, que fins el 1995 era a les mans de la confederació sindical laboris-ta, Histadrut, es va privatitzar el 2004. En aquella època es va veure també l’adquisició d’institucions financeres primordials, tals com la major empresa d’assegurances del país i el segon banc nacional, per part de propietaris estrangers. Les institucions financeres, ara ple-nament integrades a les finances internacionals, han escampat les seves inversions pels mercats inter-nacionals en lloc de fer-ho en bons de l’Estat, així com en títols que van enriquir els principals magnats israelians, que han invertit al seu torn ingentment en valors financers estrangers. Les pèrdues que el sec-tor financer global ha sofert en les últimes setmanes han tingut reper-cussions de consideració sobre els inversors institucionals israelians, amb el resultat que els estalvis de les pensions s’han contret una mitjana del 8%, i el pitjor està per arribar. Molts treballadors, sobretot aquells la jubilació dels quals s’aproxima, la veritat és que no es creuen que puguin mantenir un nivell de vida decent, i es veuran obligats a treba-llar en la seva vellesa.

Un altre sector que s’ha vist afectat per la crisi és la vasta xarxa de ONG que proporciona l’assistència que necessiten milers d’israelians. A causa de la pobresa cada vegada més gran al si de la societat israeliana, les ONG han acabat subministrant molts serveis socials essencials, des de menjadors assistencials i activi-tats caritatives a sanitat i educació. Les ONG, que sovint operen sota l’ensenya de la “justícia social”, de-penen en general enormement de les aportacions d’opulents donants israelians i internacionals, entre els que es compten alguns dels princi-pals capitalistes israelians. En temps de turbulència econòmica, com ara, minven les donacions, deixant una part significativa de la població is-raeliana desproveïda de l’essencial, de vegades tan bàsiques com sostre i menjar. Aquest aspecte de la crisi es deixa sentir de manera especial-ment aguda als territoris palestins, ja que molts programes d’ajut so-freixen retalls per la falta de fons.

És probable que la indústria israeliana també sofreixi retalls; ja s’espera que més de 10.000 em-pleats siguin acomiadats en les pròximes setmanes. La dependèn-cia del mercat exterior, que va ser saludada pels polítics liberals com a senyal d’èxit de la indústria israelia-

na, és probable que sigui la seva perdició en temps de recessió global. Molts dels emprenedors més arriscats, sobretot en els sec-tors de tecnologies de la infor-mació i biotecnologia, ja estan abandonant Israel.

No obstant això, un sector que no deixa veure signes de recessió és el de la producció de mitjans de destrucció. El-bit, el més gran fabricant privat d’armament, informava que els seus beneficis bruts per al se-

gon quadrimestre de 2008 es van incrementar en un 55, 4%, per comparació al segon quadri-mestre de 2007, com a Magal, que s’especialitza en sistemes de seguretat i vigilància, va veure els seus ingressos augmentats en un sorprenent 78% des de 2007 (Magal i Elbit són amb-dós contractistes principals en la construcció del cèlebre Mur de Separació en els terrirorios ocupats palestins). A més, no és probable que el pressupost de defensa israelià sofreixi retalls el 2009 i continuarà ocupant prop del 15% de les despeses totals de l’Estat. Entre els milers de mi-lions assignats a les forces arma-des israelianes, es gastaran 4.000 milions de dòlars en adquirir 25 noves caceres F-35, el que els torna el doble de cars respecte al seu preu de catàleg (87 mi-lions cada un), per a felicitat de Lockheed-Martin Corporation. Les prioritats del govern, que queden de manifest en aquesta compra caríssima i innecessària, deixen al descobert el nucli del paper geopolític d’Israel: actuar de “gran garrot” de la política ex-terior nord-americana, fins i tot al preu de fer passar gana els seus propis ciutadans.

* membre del Partit Comunista d’Israel

+info: www.maki.org.ilinterelations@maki.org

Israel i l’actual crisi capitalista

____________________

Daniel RosenbeRg*____________________

una gran part de la pobla-ció pobre

d’israel es defineix com a “pobres amb feina” (working poor)

elbit, el major fabricant privat d’armament, infor-mava que els seus beneficis bruts per al segon quadri-mestre de 2008 es van incrementar en un 55, 4%

Un resum de l’actual situació d’Israel. Anàlisi del Partit Comunista Israelià

“

“

L’escriptor portuguès i pre-mi Nobel de Literatura el 1998, José Saramago, va assegurar di-lluns que “Carlos Marx mai no va tenir tanta raó com ara”, en referència a les teories desenvolu-pades per l’economista alemany i l’actual crisi financera global.

L’asseveració va tenir lloc a Lisboa, capital de Portugal, du-rant la presentació de la pel·lícula Blindness, la qual és una adapta-ció de la seva obra Assaig sobre

la Ceguesa publicada el 1995, va ressenyar el portal web del rota-tiu La República, de l’Uruguai.

“ On eren tots aquests di-ners? “, va preguntar Saramago en referència a l’enorme capital desenfundat pel govern d’EUA com a mesura per parar la cri-si. “Estava molt ben guardat”, va contestar mentre va afirmar que “després va aparèixer de so-bte, per salvar què? vides? No, bancs”.

Així mateix, l’escrit va mani-festar que “les pitjors conseqüèn-cies encara no s’han manifestat”. En ser preguntat sobre el vincle entre el tema de la seva novel·la i la crisi financera, l’escriptor va respondre que sempre estem més o menys cecs, sobretot per al fo-namental’.

Als seus 85 anys, José Sara-mago ha publicat més de trenta obres entre prosa, poesia, assaig i teatre. L’agost passat, amb prou feines recuperat d’una greu pneumònia, va acabar d’escriure el seu llibre El viatge d’un elefant, una història èpica i jovial sobre el periple d’un elefant asiàtic per l’Europa del segle XVI.

Saramago: "Marx mai no va tenir tanta raó com ara"

Premsa euia

LA CONTRAPORTADA

com ha anat l’assemblea d’i.u.? com és possible que no us uniu ?

atenció a la rata

afilia’t al partit dels i les comunistes de catalunya www.pcc.cat

Així ens interroguen els amics propers, i també malintencionats ratolins.

La botella mig plena: hem sobreviscut i restem prou sen-cers! Mig buida: no tenim en-cara direcció consolidada, ni coordinador/a general, ni imatge ni marca d’unitat… la refundació queda ajornada un cert temps. Estem en empat tècnic i ens hem donat un breu temps de pròrroga en què, seguint amb llenguatge futbolero- no podem perdre ningú – ni ens val un punt. La nova IU necessita guanyar tots tres punts !! Anem a pams:

Els antecedents.- Us sé perso-nes informades i assabentades de tota la moguda intestina - intesti-nal que ha precedit els darrers dies, mesos i anys IU. Així doncs no puc sinó començar caracteritzant la si-tuació com de bronca prolongada i batalla caïnita. I en l’ahir més im-mediat una assemblea, la d’EUiA, fa tan sols una setmana que va deixar un regust de cohesió inter-na i una projecció de pau externa. Una mena de calma que precedeix la tempesta.

En aquestes precàries condi-cions arribem a una assemblea en què es declara per part de les tres famílies/sensibilitats/hipersensi-bilitats/urticàries majoritàries, ser conscients de la fragilitat de la pacient IU. Més enllà del pur re-compte de forces i de la confronta-ció, tothom prometia fer un exer-cici de responsabilitat i anar cap a la necessària unitat, el consens i la suma de militàncies i de propostes. Una veritable urgència amb tot el que està caient!

L’escenari.- Un gran audito-

ri amb el nom suggerent de Pilar Bardem a una ciutat, Rivas Vacia-madrid, de contrastada tradició i consistori d’esquerres. Tanmateix, i tot i agraint l’esforç dels companys/es locals, un marc poc amable per a la refundació de les formes i con-tinguts d’IU. Veieu a les fotos, una sala enorme amb una llum juste-ta, un frontispici fosc i opac úni-cament trencat pel roig dels logos d’IU, i amb notòries absències formals de funcionament, al meu entendre: falta de música, de toc poètic, d’intervencions forànies i solidàries, d’humor, de puntuali-tat, de transports públics… Aquí jo em permeto un suggeriment in-novador: la propera assemblea na-cional/estatal o similar podria ce-lebrar-se a qualsevol ciutat que no fos Madrid i/o metròpoli. El vell argument del centre central ha per-dut tota la força i, front la tradició centrípeta, cal oferir l’alternativa centrífuga, ja que avui un bitllet de tren o avió és sensiblement similar en direcció a les perifèries… i ja posats, una mica de mar a l’horitzó podria ajudar a moderar acrituds i a calmar els ànims. A més, ja va sent l’hora que els i les camarades de Madrid viatgin una mica i facin turisme militant incloses estimu-lants pernoctacions, esperes i ajus-tos d’agendes i horaris.

Els polítics.- Massa “polítics” en la seva deformada accepció po-litiquera, i massa poca política en la seva bondat substancial. Caldrà incorporar més competència i + ri-gor, i menys mala bava, + concisió i + brevetat i – parrafada i – reitera-ció, + llenguatge entenedor i – fra-seologia críptica i pseudoerudita, + accessibilitat i – cupulisme, + reco-

neixement militant i – tacticisme militar, + ventall de persones i – endogàmia , + generositat i – “que.hay.de.lo.mío” .

La política.- Més claredat, menys crispació, més raonament menys decibels, + diàleg, + debat i + lectura prèvia dels documents, - arenga tavernària, + escoltar i – es-cridassar, + reflexions i – reunions, + humor i + fraternitat i – males cares i reprimendes.

I ara què? Doncs ara ja és un fet que no hi ha sortides tàctiques, ni més temps, i que no podrem construir un ciber-robot amb una composició percentual ajustada a totes i cadascuna de les tres + dues famílies. I per tant que ja és l’hora de deixar de parlar de nosaltres i dedicar les nostres energies a la ba-talla social i política… que és quan lluitem que hi veiem clar.

Des de Catalunya i des d’EUiA hem volgut estar, i hem estat raonable-ment, actius en la direcció unitària, de futur i de re-llançament d’IU. Sembla ser que no ens n’hem sortit plena-ment, però encara podem ajudar de forma prou determinant i segur que així ho farem.

Assemblea d’ Izquierda Unida