Proletaris de tots els països, uniu-vos!

ÒRGAN CENTRAL DEL PCC ANY XXVI / NOVEMBRE 2008

PREU : 2 €

núm. 972 www.pcc.cat · www.avant.cat

Tema Central

Crisi del capitalisme neoliberal

Fi del joc?

EUiA: Una festacompromesa i generosa

Equador: Victòria del SI a la constitució

Catalunya Internacional Treball

Informe d’Acció Jove sobre joves i ocupació a Catalunya

2NOVEMBRE 2008

A MANERA D’EDITORIAL

SUBSCRIU-TE A SUBSCRIU-TE A L’AVANT!L’AVANT!

per només 25 € l’anyper només 25 € l’any

envia’ns un correu electrònic envia’ns un correu electrònic

amb les teves dades personals amb les teves dades personals avant@pcc.catavant@pcc.cat

EL FAR

Què està en crisi?

Està el capitalisme en crisi o ho estan simple-

ment els excessos de la seva vessant neoliberal?

Si haguéssim de respondre aquesta pregunta en

funció del que podem llegir en les principals notícies

de la premsa “ofi cial”, optaríem segurament per la se-

gona opció. Es tractaria d’una crisi causada quasi ex-

clusivament per les ànsies d’enriquiment sense límits

d’uns pocs especuladors, que intervenen en l’economia

internacional, com si es tractés d’un autèntic casino.

Estaríem parlant per tant, d’un problema de dimensió

ètica i no d’un col·lapse sistèmic.

La realitat, però, sembla ser una altra. Tal com ens

explica Walden Bello, “al que estem assistint és a la in-

tensifi cació d’una de les crisis o contradiccions centrals

del capitalisme global: la crisi de sobreproducció” (Todo

lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero

teme no entenderlo, www.sinpermiso.info, 5/10/2008).

La fi nançarització de l’economia va ser una de les fór-

mules amb què el capital va intentar en els anys setanta

del segle passat superar la saturació dels mercats i reac-

tivar la demanda. A curt i mig termini, els resultats han

estat els esperats, com ho demostra l’increment dels ni-

vells de consum en els països del centre, quan en canvi

el valor dels salaris reals s’ha mantingut pràcticament

invariat.

Però tal com ens explica Bello, al costat de la fi -

nançarització, es va optar també per la reestructura-

ció neoliberal i per la globalització dels mercats, per

tal d’incrementar la taxa de benefi cis. Òbviament,

l’ofensiva contra els drets dels treballadors i contra la

seva participació en la renda ha provocat també la dis-

minució del seu poder adquisitiu. En aquest context,

l’extensió del crèdit només ha suposat la posposició

d’una nova crisi.

Alhora, a mesura que augmentava la desregularit-

zació del sector fi nancer, s’amplifi cava també l’escletxa

entre l’economia virtual dels mercats borsaris i mone-

taris i l’economia real de la producció de béns i serveis.

Així, les crisis que s’han anat succeint en els darrers vint

anys han tingut el denominador comú d’una bombolla

fi nancera que, un cop explotada, donava pas a una altra

de més volàtil. Aquest és un dels trets característics del

capitalisme del segle XXI.

Tornant a la pregunta inicial, més enllà de l’interès

acadèmic, la seva resposta té implicacions directes sobre

l’estratègia i la política d’aliances dels i les comunistes

durant el proper període. Naturalment, a més de les

condicions objectives, cal tenir en compte també les

subjectives. En aquest sentit no podem més que cons-

tatar una correlació de forces molt desfavorable per a les

classes treballadores. A més, la història ens demostra la

capacitat que ha tingut el capitalisme de reformular-se

en moments en què se’n proclamava la defunció.

Però en qualsevol cas, qualsevol programa de res-

posta d’esquerres a la crisi ha de tenir per objectiu una

re-identifi cació entre el valor nominal i el valor real dels

actius fi nancers per garantir la base material de tota ri-

quesa. Aquest reajustament pot tenir conseqüències

negatives també sobre els petits estalviadors, sobre em-

preses que són rendibles i sobre els treballadors i les tre-

balladores. Per aquest motiu, cal també un reforçament

de les mesures socials estructurals per pal·liar aquests

efectes.

Tot plegat, es tracta d’un debat obert, que pro-

bablement centrarà el proper procés congressual del

PCC. En aquest debat, probablement hi apareixeran

qüestions com el control dels moviments de capital, la

transparència dels balanços empresarials o el control de-

mocràtic dels bancs centrals i de la resta d’institucions

fi nanceres. També que la Pau és un objectiu central per

tal de restituir el contacte entre economia i producció.

Finalment, seria interessant que se sotmetessin a debat

també propostes més agosarades com ara les de l’escola

Scientists for a Socialist Political Economy, que es van

presentar a Caracas el passat 10 d’octubre (Programa

General de Transición hacia la Economía Política del So-

cialismo del Siglo XXI en América Latina, www.rebelion.

org, 11/10/2008).

Des del seu punt de vista, quina és l'esperança, l'alternativa no només po-lítica, també a nivell de pensament, que

té avui la societat espanyola?

No ho sé, perquè jo veig la situació molt negra, com he descrit abans, molt negra. Des del meu punt de vista, que és un punt de vista d'esquerra social, no veig que ens recuperem a curt termini, ni molt menys. No ho veig. Ni veig que els partits comunistes (...), es recuperin, ni veig que els moviments alternatius encara qua-llin; i el sindicalisme, que és una cosa molt im-portant, tampoc sembla estar progressant. (...)

Sincerament: resistir, resistir. No veig per al futur proper cap altra sortida. Diguem que resis-tir i fer un màxim de propaganda real d'esquerres, és a dir, de propaganda comunista. És una ver-gonya, és una cosa indignant, que en mig de d'una crisi del capitalisme com a poques, d'una brutalitat gegantina, resulti que la propaganda és capitalista, resulti que l'hegemonia ideològica és capitalista en mig d'un desastre com el que estem visquent. Que milions i milions d'aturats siguin compatibles amb una hegemonia eufòri-ca d'ideologia capitalista. És revoltant, però és així.

Desembre de 1984

Publicada a Mundo Obrero, febrer 1985, pàgines

32-33.

De la Primavera de Praga al marxismo ecologista.

Entrevistas con Manuel Sacristán Luzón. Edició de

Francisco Fernández Buey i Salvador López Arnal.

Editorial Los libros de la catarata. Madrid, 2004, pà-

gines 224-225.

Direcció: Sandro Maccarrone. Edició: Gerard Baró. Consell de redacció: Gerard Baró, Andreu Espasa, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Jordi Ribó, Adriana Sabaté, Miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Gerard Baró, Gerard Carot, Albert Company, Quim Cornelles, Dimitri Cevallos Defranc, Michel Collon, Andreu Espasa, Eugenia

Isaurralde , Luis Juberías, Sandro Maccarrone, Roger Martí i Soler, Àngels Martínez Castells, Oscar Martínez, Jordi Miralles, Mireia Mora, Manuel Moreno, Juanma Patón, Marià Pere, Antoni Puig Solé, Jordi Ribó i Flos, Jordi Serrano, Pau Subiròs i Miquel Àngel Sòria.Portada: Gerard Baró Maquetació: Juan Linares. Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5

Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: avant@pcc.cat

3NOVEMBRE 2008

Estic indignadíssim amb el govern dels EUA. Ens hem cansat de sentir les bondats del

lliure mercat: existeix una mà invisible que ordena el món econòmic i existeix la llei

sagrada de l’oferta i la demanda, etc. I resulta que quan hi ha problemes nacionalitzen

totes les institucions fi nanceres que faci falta. Brillant! Ara ens diuen que dedicaran mig bilió

d’euros, és a dir més de 80 bilions de pessetes, per sanejar els bancs. Si tenim en compte que

el PIB espanyol és d’1,05 bilions d’euros, aquesta quantitat equival a la meitat del PIB, és a

dir més que la quantitat total dels pressupostos generals de l’Estat d’un any (41% del PIB).

A més, el Govern dels EUA diu que cal que tots els països facin el mateix, és a dir, ajudin

a pagar aquesta quantitat. Resulta que aquestes empreses han tingut benefi cis milionaris

durant molts anys, que els seus gestors cobren sous pornogràfi cs de més 1.000 milions de

pessetes anuals i ara, quan hi ha problemes, per què no fan retornar els benefi cis acumulats?

Per què no fan tornar els diners als seus gestors? O és que ja hem eliminat un dels fonaments

del capitalisme, el risc?

Mentrestant, quan es proposa reduir de 25 a 15 els alumnes en les aules, o fer escoles

bressol gratuïtes per a tots els pares que ho vulguin, o augmentar a 1.200 euros el SMI, o

desenvolupar com cal la llei de dependència, o augmentar les pensions a un mínim de 1.000

euros, se’ns diu a tot això que és impossible. I tot plegat és una despesa ridícula comparat

amb aquesta despesa tan salvatge.

Imaginem que per un moment els del PSC o IC o ERC plantegen una revisió del seu

programa electoral i/o de govern i proposen la nacionalització de la banca. Hi hauria un

cataclisme, tothom diria que això és comunisme del pitjor, que la gent que ho planteja

viu fora del món i que són un perill per a la viabilitat de la societat. Doncs això és el que

plantegen ara els predicadors del neoliberalisme. La barra és incommensurable i la ràbia

comença a ser indescriptible. Aquesta gentussa està creant una mena de neofeudalisme i

estan augmentant tant les diferències socials que no ens estranyem si en el futur les protestes

deriven en problemes més greus. Estem en mans d’una colla de crupiers drogats i ignorants

que fan funcionar el món com si fos un casino i on el poble sempre ha de pagar. A aquestes

alçades deveu haver notat que estic molt emprenyat, però trobo increïble que al fi nal hàgim

de pagar amb els nostres impostos els sous d’aquesta gent i també el resultat de les seves

malifetes.

Molt s’ha parlat si el president dels

EUA és llusc, ara, a la fi del seu man-

dat, ja sabem què és en George Bush,

és comunista! Que torni el Che Gue-

vara i escombri aquesta brossa neoli-

beral del món! Socialisme o barbàrie!

Guanyarem!

No fa falta ser metge ni infermer per saber el que signifi ca tocar i burxar una ferida.

Dol, dol molt. Prou per fer-ho amb les mans netes i sempre amb l’ànim de guarir-

la, de tancar-la. Si a més s’aconsegueix ensenyar a d’altres com es curen aquestes

ferides molt millor. No dic ja si es dictamina quina va ser la malaltia que va produir la

ferida i es pot fer profi laxi. L’hòstia.

Però per què serà que em temo que s’està a punt de fer sagnar la nafra sense tenir ni idea

de com guarir-la, és més, molt em temo que sense el menor interès en la curació.

Tota aquesta metàfora sanitària no fa més que parlar de la ja famosa intervenció del

Sr. Jutge al món, ara mediàtic, de la memòria històrica. Per formació humana tendeixo

a donar un marge de crèdit als benintencionats, però fa temps que vaig deixar de creure

en el superjutge, al qual li surten bé tots els casos en els quals és a prop la llibertat, això sí

subjecte a la llei, però falla estrepitosament en la majoria d’aquells altres assumptes en els

quals es persegueix els assassins empedreïts, però respectuosos amb la “legalitat” i que per

això queden, únicament, sobresaltats, els Garzónpobrecitos.

En qualsevol cas, Sr. Garzón, i perquè els que no vam néixer coneixem la difi cultat de

certes missions, vaig a fer amb vostè, de nou, un exercici de credulitat. L’animaré a seguir

pel camí traçat. Doni, vostè, l’oportunitat de ser sentits a tots aquells que fi ns i tot busquen

els morts de la “croada”, reculli els noms, un en cada línia, pensant que darrere de cada un

d’ells hi havia homes i dones, joves i grans, que eren gent enamorada de la vida i que per

això defensaven la llibertat, que tenien il·lusions. Vegi, en cada línia, el que podien haver

ofert al nostre país, imagini els seus somnis, el seu treball. Vegi’ls cantant, ballant, parint.

Quan endevini la dimensió de la tragèdia, parli amb les seves mares i pares, si és que

encara viuen, parli amb els seus fi lls, amb els seus germans. Digui’ns a tots que va ser un

crim contra la humanitat, que els morts mereixen el nostre respecte i reconeixement, que

les famílies poden passar a recollir les seves restes i, d’una puta vegada, plorar-los abraçant

el que d’ells quedi. Digui’ns que és possible que hagi recuperat tots els seus noms, que els

jutjats de tot el país s’han quedat sense paper, que el sumari ocupa habitacions senceres,

salons, aplanades. I estigui segur que el creurem.

Quan tot això estigui davant dels seus ulls, digui’m si plora i sabré si existeix una pos-

sibilitat de justícia, de la justícia real, aquesta que de vegades no se sustenta amb les lleis

dictades pels lacais, quan no pels propis botxins. Insti a la creació de tribunals especialitzats

a netejar els noms tacats, a la creació de departaments forenses que ens diguin qui, d’aquest

embull d’ossos, era la nostra mare, el nostre oncle, l’avi. Preocupi’s d’ajudar aquells que

lluiten per localitzar els nostres morts, aixequi una Causa General ja que serà la causa de

tots i de totes.

Un últim favor, quan parli de les seves morts no usi les paraules executats, desapareguts,

immolats. Sap que parlem d’assassinats.

Tocar la ferida o el cas del Jutge Garzón

OPINIÓ

MANUEL MORENO

Che Guevara, torna!

JORDI SERRANO

ESTEM EN MANS D’UNA COLLA DE CRUPIERS DROGATS I IGNO-RANTS QUE FAN FUNCIONAR EL MÓN COM SI FOS UN CASINO

E ntre els dos candidats a la presidència d’EUA:

El candidat republicà suscita un rebuig en la majoria de ciutadans/es d’Europa,

segons les enquestes fetes públiques i utilitzades, fi ns al dia d’avui, pels comen-

taristes polítics del règim capitalista. El candidat republicà expressa la continuïtat de la

política de Bush, que avui ha demostrart la seva incapacitat de resoldre els problemes

de la majoria de les persones, però que ha enriquit l’oligarquia fi nancera internacional.

Bush, vist pel/la ciutadà/na de peu, ha confl ictivitzat i ha empobrit gran part del món.

Avui aquesta política de Bush és majoritàriament impopular fora dels EUA.

El candidat demòcrata a la presidència dels EUA suscita d’una banda simpatia, funda-

da en una esperança de canvi de la política de Bush i, d’una altra, suscita dubtes fundats

en experiències anteriors dels demòcrates americans.

Cert que Bush és gent dolenta.

Les conseqüències de la política de Bush han estat terribles.

Per a l’oligarquia internacional la “crisi” expressa la necessitat de reconduir la forma

d’acumulació realitzada durant l’últim període. Són conscients que no és només una crisi

econòmica sinó una crisi de forma d’acumulació, en el sentit més ampli, i que aquesta

s’ha esgotat. Per a ells és una crisi econòmica i de model d’acumulació i es resisteixen a

acceptar públicament que és una crisi del sistema capitalista. Assistirem a una ofensiva

explicant que les causes són factors exògens al sistema.

Aquesta crisi no és únicament una crisi econòmica, que també ho és com a part d’una

crisi general, no és únicament una crisi de model de desenvolupament capitalista, que

també ho és: el que està en crisi és el sistema capitalista.

La “crisi” i la política impopular de Bush necessiten un canvi. Però quin?

El debat ha començat. És interessant perquè els ex-i-actuals mandataris proposen

anàlisis del que ocorre i solucions, com si ells no formessin part de les causes i conseqüèn-

cies de la crisi.

Hillary? Obama? Es diu que Hillary era més sensible als problemes de la classe obrera

americana des de la perspectiva demòcrata. Es diu que Obama és més sensible als de les classes

mitges americanes.

Bé, és Obama el que es presenta.

És Obama el candidat del postneoliberalisme? Serà Obama el candidat del liberalisme

regulat del capitalisme global? Serà Obama la continuació modernitzada de la política neoli-

beral de Bush-Bush-Reagan ?

O serà: “sobre la marxa farem el que més convingui”? Però, a qui convindrà?

Serà fàcil recuperar l’autoestima del poble americà, tal com es desenvolupen i es desenvo-

luparan els esdeveniments?

Serà possible retornar la confi ança internacional en els EUA?

Tot sembla indicar que el candidat amb pretensió de ser candidat de la postcrisi tindrà

com a projecte dos elements bàsics:

1. - Tarannà i actitud davant de la vida com a forma de fer de la classe mitja, per fer re-

néixer el somni americà. Actitud de vendre seguretat en el terreny psicològic de masses, amb la

imatge de triomfador amb humilitat de la classe mitjana americana, resolent sobre la marxa.

2. - Unes propostes de solució als problemes interns i internacionals com a programa -a

temps parcial segons convingui en cada moment a la coalició liberal. Avui una de cal i demà

una d’arena. L’herència serà molt important.

Aquest és un perfi l postmodern de mandatari d’última fornada. Que ningú no esperi

que es posin límits al poder de l’oligarquia fi nancera internacional ni una derrota d’aquesta

amb un canvi d’hegemonia en la direcció industrial-científi co-tècnica basat en la cultura del

treball.

Una esperança la podem trobar entre els pobles que lluiten per un Estat social i industrial.

Aquesta serà la novetat del nou procés d’acumulació. En el centre del capitalisme, al qual se

li diu del capitalisme desenvolupat, més del mateix. Només les esquerres transformadores, si

són capaces d’actualitzar els seus pensaments i els seus projectes, poden proposar un canvi de

rumb real. Però som lluny d’aquesta possibilitat?.

ALGUNA COSA MÉS DE POSTNEOLIBERALISME,

LA CAIGUDA DE WALL STREET : TORNARAN A RECONSTRUIR-LO

El Quadern d,en Marià

4NOVEMBRE 2008

Gordon Brown dóna classes de nacionalització____________________ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS ____________________

ECONOMIA I TREBALL

Molt més fort que Rajoy

deixés anar que la desfi -

lada del 12 d’Octubre és

un “coñazo” és que els caps de go-

vern de l’eurozona prenguessin nota

la tarda del diumenge sobre com

Gordon Brown ha nacionalitzat

“temporalment” els principals es-

tabliments de la banca anglesa. Els

grans defensors del laissez-faire han

d’intervenir, conjuntament, desfent

la tendència ja massa alarmant que

quan hi ha problemes al territori de

la Unió Europea, cada país mira per

ell... I ho fan anant a classe de qui

no està al Sistema Monetari Euro-

peu ni té com a moneda l’Euro!

De fet, les costures del Pacte

d’Estabilitat, de les polítiques que

sustenten el Banc Central Europeu

i la seva suposada independència de

tota política, han esclatat. Ningú

no ho diu, però no serveix ara per

a res el Tractat de Maastricht, ni la

versió vergonyosa de la Constitució

europea fallida, el Tractat de Lisboa

i el lliure moviment de capitals que

aquest sanciona. No ho volen re-

conèixer, però els ciments neolibe-

rals estan trontollant, amb perill de

ruïna total i deixen veure les greus

esquerdes d’aquestes semi-constitu-

cions fetes a esquenes de la gent...

I si el sistema bancari espanyol

se n’escapa --de moment-- és perquè

des del Banco de España s’havien

mantingut unes regulacions molt

més estrictes del que el neoliberalis-

me europeu i “global” demandava

(i criticava)... Ves per on, no regu-

lacions abans vol dir, ara, naciona-

litzacions!

Els governs de la UE demos-

tren de nou la seva incapacitat per

veure l’economia com un conjunt

i no assumeixen fer un front comú

per protegir els sectors productius,

l’ocupació i els serveis socials de la

UE. És necessari que es posin a con-

trolar seriosament els moviments

internacionals de capital, reforçar

els Fons Estructurals i el control

públic dels bancs privats, a més de

mantenir els fons públics a la banca

que s’ha nacionalitzat, preservant-la

de futures privatitzacions. A més, en

contra de la moda de les privatitza-

cions, haurien de comprometre’s a

evitar l’entrada de capital privat en

els que anomenen “serveis d’interès

públic” (com el sistema públic de

salut) en el sistema públic de pen-

sions i en la seguretat social.

Guanyarien en credibilitat si

emprenguessin mesures per su-

primir els paradisos fi scals i tota

l’actuació de frau i especulació que

els ha fet néixer i créixer, per impe-

dir les deslocalitzacions d’empreses

perfectament rendibles i per assegu-

rar el nivell d’inversions producti-

ves i d’ocupació estable i de salaris

dignes.

Finalment, haurien d’aturar

l’alta volatilitat dels mercats de

divises posant fi als privilegis de

la moneda dels Estats Units, vi-

gilant que la revaluació de l’euro

i d’altres monedes no impliqui

perjudicar la capacitat exporta-

dora dels països amb economies

més febles de l’Euro-zona o dels

mercats asiàtics.

Aquestes serien unes bones

bases per afrontar, a continuació,

la crisi alimentària i de productes

energètics.

Segons aquesta imatge, el

conjunt de la riquesa pro-

duïda en un país és com un

gran pastís d’aniversari, que genera

inevitablement tot tipus de dis-

cussions sobre la millor manera de

repartir-lo. L’èxit d’aquesta imatge

no deixa de ser sorprenent, perquè

la realitat de la distribució econò-

mica s’assembla ben poc a la ma-

nera alegre i equitativa com solem

partir-nos les mones i els tortells.

La majoria de nosaltres, en-

frontats al problema de distribuir

un pastís entre els assistents a una

festa, ens limitaríem a tallar-lo en

tantes parts iguals com comensals

haguéssim comptat al voltant de

la taula. Però quan es tracta de

repartir la riquesa generada per

l'activitat econòmica, el nombre

de gent que espera rebre'n una part

no és el criteri més important. Per-

què la metàfora del pastís fos ade-

quada, un o dos dels convidats se

l'haurien de menjar gairebé sencer,

mentre tota la resta es conforma-

rien amb mirar i potser, amb sort,

a menjar-ne alguna molla.

A Espanya, per exemple, les

dades del segon trimestre de 2008

revelen que els propietaris del capi-

tal es queden amb el 44% del valor

afegit, mentre que els assalariats

en reben prop del 47,5%. La res-

ta va a parar a l'estat en concepte

d'impostos sobre la producció. A

primera vista no sembla un repar-

timent tant desequilibrat. La part

dels salaris i la del capital és gairebé

igual de grossa. El que passa és que

el grup dels assalariats és infi nita-

ment més nombrós que el dels ca-

pitalistes. Per molt que els teòrics

del capitalisme popular s'esforcin a

difuminar les fronteres entre treba-

lladors i capitalistes, el cert és que

a Espanya el percentatge d'unitats

familiars que tenen accions d'una

companyia que cotitzi a la borsa

no arriba a l'1%.

Convindria també saber quina

ha estat l'evolució d'aquest reparti-

ment al llarg de la història recent.

Si fos el cas que la participació dels

salaris hagués anat en augment

progressivament, podríem esperar

que d'aquí a uns anys la distribu-

ció de la riquesa fos una mica més

equitativa. Malauradament, les

dades semblen indicar la tendèn-

cia contrària. D'acord amb l'últim

informe del seminari d'economia

crítica Taifa, en els darrers 40 anys

la participació del capital en el

repartiment de la riquesa ha aug-

mentat un 14%, a expenses dels

salaris i de les rendes dels treballa-

dors autònoms. I el que és pitjor:

els nivells actuals d'apropiació del

valor afegit per part del capital, en

plena crisi econòmica, són els més

alts dels últims 13 anys.

I els salaris com es repar-

teixen?

Fent gala d'un optimisme a

prova de bombes, sempre podríem

pensar que, al capdavall, gairebé la

meitat del PIB no és una quantitat

menyspreable, i que bé hauria de

bastar per assegurar a tots els assa-

lariats un ingrés generós i sufi cient.

Ens trobem però que la distribu-

ció de la massa salarial total entre

el conjunt dels treballadors és tan

desigual com ho és la distribució

del total de la riquesa entre salaris i

rendes del capital.

El total del que reben el 10%

dels treballadors més ben pagats,

és igual al que cobren tots junts

el 50% dels que guanyen menys.

D'altra banda, una mena molt

particular d'assalariats, aquells que

dirigeixen empreses de més de 10

treballadors, cobren gairebé el tri-

ple del salari mitjà i la tendència

és que aquesta diferència vagi en

augment. Finalment, un percen-

tatge creixent de la població se

situa en un nivell salarial inferior

a la meitat del salari mitjà, con-

siderada el llindar de la pobresa.

Aquests treballadors es concentren

en les feines no qualifi cades del

sector serveis i estan condemnats a

no sortir de la pobresa, tot i estar

treballant.

____________________PAU SUBIRÒS____________________

Dolços amargs

EN ELS DARRERS 40 ANYS LA PARTICIPACIÓ DEL CAPITAL EN EL RE-PARTIMENT HA AUGMEN-TAT UN 14%, A EXPEN-SES DELS SALARIS I DE LES RENDES DELS TRE-BALLADORS AUTÒNOMS

““EL TOTAL DEL QUE REBEN EL

10% DELS TREBALLA-DORS MÉS BEN PAGATS, ÉS IGUAL AL QUE CO-BREN TOTS JUNTS EL 50% DELS QUE GUAN-YEN MENYS

Si alguna metàfora ha fet fortuna en l'àmbit de la literatura econòmica, aquesta és sens dubte la del pastis.

EQ““

El salari mitjà i el salari medià

El salari mitjà és el resultat de dividir el total dels salaris pel nom-

bre d'assalariats. Com que un nombre petit d'assalariats concentren

una bona part del total de la massa salarial, el resultat d'aquest càlcul

és molt més alt que el salari que cobra la majoria de persones. A Es-

panya, l'any 2004, era de 18.182€ bruts. Tot i això, el salari mitjà és

útil per tal de comparar els salaris que es cobren en diferents sectors,

i a més, en alguns casos serveix d'indicador de referència. La Carta

Social Europea, per exemple, fi xa que el salari mínim interprofessio-

nal (SMI) no pot ser inferior al 60% del salari mitjà (condició que

per cert a l'Estat Espanyol no es compleix).

El salari medià ens indica aquell punt salarial per sota del qual

se situen exactament la meitat dels assalariats, i per sobre del qual hi

queda l'altra meitat. A Espanya, l'any 2004 era de 14.452€ bruts. La

diferència entre el salari mitjà i el medià indica el grau de desigualtat

en la distribució salarial. Si tothom cobrés el mateix, les dues xifres

coincidirien.

Gordon Brown

5NOVEMBRE 2008

Acció Jove – Joves de

CCOO vàrem presentar

el passat 30 de setembre

l’informe anual sobre Joves i Ocu-

pació a Catalunya, amb l’objectiu

d’observar els efectes de la crisi en

el treball de la joventut treballadora.

L’estudi realitza una comparació

retrospectiva dels principals indica-

dors relacionats amb l’àmbit laboral,

des del primer trimestre de 2006 fi ns

al primer trimestre de 2008, per tal

de dibuixar l’evolució i conèixer la

realitat d’avui.

La terrible síntesi que recull

aquest estudi és que la situació la-

boral dels i les joves a Catalunya és

precària. L’escenari actual es defi neix

amb un augment de les taxes d’atur

entre la població més jove, una lleu-

gera davallada de la contractació

temporal, que no es tradueix en un

augment de la contractació estable,

sinó en la destrucció de llocs de tre-

ball, i un guany mitjà salarial menor

respecte a les mitjanes absolutes. En

afegir la variable de gènere les condi-

cions empitjoren.

Si realitzem un zoom, les dades

desvetllen situacions concretes a les

quals se’ls ha de prestar una atenció

especial, per pal·liar el màxim la si-

tuació fràgil i inestable de l’ocupació

juvenil.

A l’estudi s’aprecia un increment

important en la incorporació al mer-

cat de treball entre els i les joves dels

16 als 19 anys, fet que destapa un

increment del fracàs escolar o un

abandonament dels estudis un cop

fi nalitzades les etapes obligatòries.

Aquesta incorporació sense prepa-

ració acadèmica afavoreix que siguin

aquests joves els que pateixin taxes

d’ocupació més baixes i, per contra,

índexs d’atur més elevats.

Per altra banda, els i les jo-

ves entre els 20 i els 24 anys són el

col·lectiu que redueix més la seva

taxa d’ocupació i el segon amb regis-

tres d’atur més elevats.

Aquesta és la tendència habitual:

els i les joves, en tant que tenen una

pitjor qualitat en l’ocupació, són els

primers a patir les conseqüències

d’un procés de recessió econòmica.

Per aquest motiu, en els moments

en què l’atur es constitueix com una

problemàtica de primer ordre, els

primers a patir-la són els i les treba-

lladores més joves i, per tant, menys

preparades i més inestables.

Perquè continuen sent els jo-

ves els que aglutinen la majoria de

contractes temporals. Mentre les

mitjanes absolutes ens indiquen un

lleu increment de la contractació

indefi nida, els joves entre els 16 i

els 24 anys mostren la tendència

oposada. Creix la contractació tem-

poral durant el primer trimestre de

2008 i disminueix la indefi nida.

L’encreuament d’aquestes dues dades

ens anuncia que a l’actualitat s’estan

destruint llocs de treball, a causa,

principalment, de la no-renovació

de contractes temporals.

Podem afi rmar, doncs, que els

diversos paquets de mesures de les

conversions bonifi cades de contrac-

tes temporals a indefi nits que hi ha

actualment no reverteixen en els i les

treballadores joves, malgrat ser-ne

un dels col·lectius diana.

Ens trobem, per tant, davant

d’una nova situació. Fins ara par-

làvem que els problemes laborals dels

joves no eren en termes de quantitat

d’ocupació, sinó que es trobaven en

la qualitat del treball, en factors com

la temporalitat, la sinistralitat labo-

ral o el guany mitjà salarial. Ara, al

factor de qualitat, convé sumar-li

l’augment de l’atur juvenil.

A la situació aquí exposada i a les

urgències detectades, cal sumar-li a

més, el fet que actualment observem

la prolongació de situacions i reali-

tats fi ns ara atorgades a les persones

més joves.

Fa temps, anunciàvem, que les

situacions laborals que patia la ge-

neració actual de joves, no les patia

pel fet d’estar en l’etapa concreta de

la joventut, sinó que es tractava d’un

efecte generacional i que en cas que

no es modifi qués aquesta dinàmica,

aquestes persones, avui joves, con-

viurien amb aquestes peculiaritats

tota la seva vida.

Fins ara parlàvem de l’efecte

generacional com una possible hi-

pòtesis. Lamentablement les dades

estudiades no fan més que confi rmar

aquesta teoria, que avui ja és una

realitat.

ECONOMIA I TREBALL

____________________MIREIA MORA ____________________

Informe d’Acció Jove sobrejoves i ocupació a Catalunya

L’apropament del pronos-

ticat peak oil (moment en

què es començarà a esgo-

tar el petroli) i la conseqüent por

creixent a la dependència dels de-

rivats del petroli, ha catalitzat el

ressorgiment dels combustibles

d’origen vegetal. Es tracta d’una

tecnologia desenvolupada anys en-

rere, però que havia quedat en un

estat de letargia fi ns fa poc temps.

Els biocarburants s’han estrenat

en l’esfera mediàtica com uns

combustibles renovables, que per-

meten l’entrada de països essen-

cialment agrícoles al mercat dels

combustibles, desprenen menys

gasos d’efecte hivernacle en la

seva combustió i, en alguns casos,

fi ns i tot poden ser produïts a par-

tir de residus vegetals i culinaris.

Però aquesta panacea energètica,

que evoca fi ns i tot l’autàrquica

imatge d’una família produint-se

el seu propi biodièsel al jardí de

casa, s’esfuma quan intentem fer-

la compatible amb un món que

crema cada any més d’un bilió de

litres de benzina. Aquesta desorbi-

tada xifra converteix el biocarbu-

rant en un producte de necessària

producció a gran escala, i és en

aquest context on cal ponderar els

benefi cis i riscos, analitzant-ne tot

el cicle, “del bressol, a la tomba”.

Resulta encara difícil quan-

tifi car la contaminació derivada

de l’ús de fertilitzants en el con-

reu (sovint d’origen fòssil), però

la contribució d’un producte a

l’efecte hivernacle es pot mesurar

també en termes de desaparició de

la massa forestal, fi ltre natural del

diòxid de carboni. El rendiment

dels cultius en relació a la super-

fície conreada és altament varia-

ble (entre 500 i 5000 litres de

biocombustible per hectàrea, de-

penent del tipus de cultiu), però

de moment l’Earth Observatory

Reference ja ha donat la primera

veu d’alarma pel que fa a desfores-

tació motivada per la producció

de biocarburants. Segons aquest

institut, el boom dels biocarbu-

rants dels anys 2005 a 2007 va

venir acompanyat d’un increment

en la velocitat de desforestació de

la selva brasilera. Aquest fet con-

corda amb l’augment en el ritme

d’expansió del cultiu de la canya

de sucre en aquest país, que va

passar d’incrementar la superfície

d’aquest cultiu en un 3% anual, a

fer-ho en un 10%.

Als costos energètics d’aquesta

tecnologia cal afegir-los també el

de l’aigua consumida durant tot

el procés. Aquesta despesa eco-

lògica ha estat poc alarmant fi ns

al moment donada l’abundància

del recurs en els principals paï-

sos productors (tròpics i nord

dels EUA). Però la FAO estima

en més de vuit-cents els litres

d’aigua necessaris per a l’obtenció

d’un litre d’aquest carburant. No

cal dir que amb aquestes xifres, i

en un context de canvi climàtic,

l’aigua esdevé un factor limitant

per a la implantació a gran escala

d’aquests cultius en determinats

indrets del món.

En un terreny més econòmic,

aquest biaix en la utilització de la

terra i els recursos naturals, fa pen-

sar en una possible disminució de

la producció agrària destinada al

consum alimentari. De moment

sembla que les fl uctuacions en els

preus dels aliments bàsics a nivell

mundial s’ha regit més per canvis

en el preu del petroli o en les prò-

pies fl uctuacions fi nanceres, que

no pas per l’expansió dels bio-

combustibles. No obstant, cal te-

nir molt present que aquests car-

burants només abasten al voltant

de l’1% de la demanda mundial,

i no està fora de lloc pensar que

aquest fenomen es pugui arribar a

produir si els biocombustibles as-

soleixen una contribució realment

signifi cativa al total de la deman-

da de carburants.

Fent una valoració descontex-

tualitzada, el potencial d’aquesta

tecnologia en termes de sostenibi-

litat energètica sembla quasi evi-

dent. Però la decepció que en re-

sulta d’intentar fer-la encaixar en

el trencaclosques energètic mun-

dial comença a fer-se familiar.

El reciclatge de residus urbans,

l’energia solar, i tantes altres pro-

metedores tecnologies orientades

a fer del planeta un lloc més com-

patible amb la vida humana, s’han

fet petites en topar amb la realitat

d’un món articulat entorn al con-

sumisme, i que espera de braços

creuats l’entrada en escena d’una

bicoca energètica que el deslliuri

del decreixement.

Fonts:

Earth Observatory Reference

(NASA): http://earthobservatory.

nasa.gov/

Food and Agriculture Organi-

zation (ONU): http://www.fao.

org/corp/statistics/es/

Agencia Periodística del Mer-

cosur (Universidad Nacional de la

Plata):

http://www.prensamercosur.

com.ar/apm

Davant d’aquestes situacions entre els i

les joves treballadores catalanes, Acció Jove

– Joves de CCOO alertem de:

La necessitat d’un reforçament del sistema educatiu formal, per tal de

minimitzar el nombre de joves que abandonen els estudis.

La importància d’apuntalar tots els programes no formals destinats

a joves, com el Pla de transició al treball (PTT), les escoltes tallers o

les cases d’ofi cis, per tal de reconduir la formació acadèmica d’aquests

joves, permetent-los dotar-se de coneixements i habilitats per afrontar

la incorporació al mercat de treball amb qualitat.

El reforçament del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) com a

eina ja existent per a pal·liar les noves necessitats laborals juvenils i no

caure en el disseny d’estratègies, mesures i serveis específi cs per a joves

en procés de recerca de feina.

L’augment de les mitjanes salarials, per tal que els i les joves treballa-

dores puguin desenvolupar un projecte de vida autònom i no conti-

nuar endarrerint l’edat mitjana d’emancipació.

El desengany dels biocarburants____________________GERARD CAROT____________________

Enganxina a la fi nestra d’un cotxe

6NOVEMBRE 2008

CATALUNYA

Com sempre, els mitjans de

comunicació creen els seus

propis titulars, escapçant,

interpretant, tergiversant la realitat

del que va ser la Festa d’EUiA. Una

Festa plena de moments impor-

tants, de pensament d’esquerres,

de compromís. Des de la tasca feta

pels sindicalistes preparant la Jor-

nada de Lluita del dia 7 d’octubre

per un treball digne i analitzant

la legislació de la Unió Europea

contra les treballadores i els treba-

lladors, fi ns l’acte central contra la

Precarietat en el qual Toni Barbarà,

Àngels Tomàs, Núria Lozano, i la

vice-presidenta del PEE, Graziella

Mascia de Rifondazione Comunis-

ta ens varen recordar la importàn-

cia que té Europa per decidir les

polítiques econòmiques que ens

afecten. Toni Barbarà va recordar

que jornades laborals com les que

es proposen de 65 hores afecten

directament la salut, la segure-

tat i la taxa d’accidents laborals, i

que mentre es deixa que cadascun

dels Estats posi en funcionament

la política laboral que cregui més

adient, hi ha factors sobre els quals

el Parlament Europeu pot i s’ha

de pronunciar perquè es tracta de

parcel·les normatives traspassades

i assumides per la Unió Europea.

Des de la denúncia del Tractat de

Lisboa, va exigir que els pobles

europeus condueixin la seva vida i

lluitin contra la precarietat, per la

salut i per un treball digne.

D’aquesta Festa en surt més

EUiA, una organització més sàvia,

més compromesa, més solidària

i més generosa... Dels molts mo-

ments especialment emotius en

destaquem tres:

1) Al fi nal del sopar, en els Par-

laments, quan Jordi Miralles va rei-

vindicar la memòria del President

de Catalunya assassinat Lluís Com-

panys – fent també un paral·lelisme

amb el President Allende que ens

mostra encara a les catalanes i els

catalans un gran camí per recórrer

en la seva defensa i reivindicació.

2) Quan es va concedir el Pre-

mi l’Alternativa a les companyes

que encapçalen la campanya per

un avortament lliure i gratuït, que

no fi guri en el Codi Penal, i desem-

mascari la hipocresia de tanta gent

i tanta institució en un tema tant

important per a les dones. El pre-

mi va ser compartit amb el poble

de Bolívia per la dignitat amb què

defensen el seu camí cap a la demo-

cràcia econòmica i social.

3) Quan Gaspar Llamazares

va anunciar la seva dimissió com a

Coordinador General d’Izquierda

Unida i la renúncia a presentar-se

com a candidat en la propera As-

semblea. Totes les persones assis-

tents el vàrem aplaudir, dempeus

i amb sinceritat, en acabar el seu

breu comiat. Jordi Miralles li va as-

segurar que sempre serà benvingut

a Catalunya.

Per acabar, voldríem explicar

la perplexitat d’una persona jove,

que per primera vegada assistia a

una festa política i no entenia com

podia ser que Fran Pérez, Àngel

Pérez i Pedro Chaves presentessin

tres documents tant propers, amb

defenses tant semblants, i amb uns

matisos que no li semblaven cap es-

cull mortal. Li havien dit que tots

tres pertanyien al mateix Partit po-

lític, i tot i així, copsava que més

enllà de les paraules conciliadores,

el que es buscava era aconseguir

una victòria pròpia (i la derrota

dels altres) més que no pas arribar

a un bon consens. I em deia que el

consens sincer, sense imposicions,

el veia possible perquè cap de les

tres persones havia dit on estaven

les diferències fonamentals del

document que defensava en rela-

ció als altres –mètode que sembla

bàsic quan es vol deixar clara una

diferència insalvable o cercar de

veritat un acord. Paradoxa de les

paradoxes, més aviat li havia sem-

blat descobrir el temor davant la

possibilitat d’arribar a un acord per

poc que es baixés la guàrdia. I mal-

grat tot, estava esperançat, perquè

si no es convertien les paraules en

defenses tancades de posicions que

en voler-se enfrontades resultaven

absurdes, i s’acceptava enraonar (és

a dir, intercanviar raons) l’acord

en les posicions polítiques no sols

era possible, sinó que estava a la

vista. I tot plegat, li semblava una

mica massa frívol quan ja han co-

mençat els expedients de crisi a les

empreses, quan ja tantes famílies

treballadores no arriben a fi nal de

mes, quan tanta gent podria perdre

la seva casa i malviure en la por i

l’amenaça d’un renovat feixisme

acompanyant la crisi... Izquierda

Unida és necessària i no ens podem

permetre el luxe de malbaratar-la.

____________________REDACCIÓ____________________

Es compleixen 68 anys de

l’afusellament del president

Lluís Companys i Jover, ad-

vocat laboralista i defensor dels tre-

balladors de Catalunya. Amb el seu

company Francesc Layret, advocat

també assassinat pels sicaris de la

patronal, havien treballat junts de-

fensant obrers dels abusos dels em-

presaris de l’època, en condicions

extremadament difícils.

Lluís Companys havia estat el

primer a proclamar la República

des de l’Ajuntament de Barcelona,

això va causar l’enuig de Francesc

Macià. Ambdós eren d'Esquerra

Republicana però representaven

sectors diferents.

Companys va ser el President

que més repressió i situacions difí-

cils va patir. Empresonat amb el seu

govern pels fets d’octubre del 34 fi ns

la victòria del Front d’Esquerres a

Catalunya i del Frente Popular a Es-

panya, retorna al seu lloc en febrer

del 36. En Juliol hi ha l’aixecament

feixista que fracassa a Barcelona per

l’acció de les masses obreres, sobre

tot de la CNT i dels cossos d’ordre

públic (Mossos, Guàrdia d'Assalt i

Guàrdia Civil). El 1939 ha de fugir

i és entregat per la Gestapo a Fran-

co. El tanquen a Montjuïc, li fan

un judici sumaríssim i l’afusellen la

matinada del 15 d’octubre.

Companys és patrimoni, per

tant, de tots aquells que van defen-

sar la República, catalans o no, de

tots els antifranquistes, catalans o

no i de tots els demòcrates, catalans

o no. I era el nostre President, el de

tots els que el varen votar lliurement

i fi ns i tot dels que no el votaren.

Companys era un home de pro-

funda humanitat i rectitud. No sé si

el millor polític del seu temps, però

sí la persona representativa del nos-

tre poble. La seva mort fou una lliçó

de dignitat i valor, ell va morir per

una raó: el poble de Catalunya, la

seva classe obrera, els camperols, els

rabassaires, els comerciants...

Va salvar més d’una vida de

mans dels incontrolats, va donar un

sentit col·lectiu al seu govern, plural

i divers, va tenir en compte sempre

els sindicats, en la pau i en la gue-

rra, en les empreses col·lectivitzades

i fi ns i tot en el govern de la Gene-

ralitat.

Per això ningú no té el dret

d’apropiar-se ni de patrimonialit-

zar-lo, cap partit ni cap persona. En

uns temps on la dignitat de les per-

sones es ven molt cara, Lluís Com-

panys és exemple i referència.

Esperem amb impaciència la

nul·litat del seu procés per la via que

sigui. El que cal és restituir l’honor i

el nom de Lluís Companys i Jover.

Ah! Algun dia esperem també la

rehabilitació del nom i de la trajec-

tòria d’en Joan Comorera, una altra

víctima de la dictadura franquista,

el que fou Secretari de la USC i des-

prés del PSUC.

68 anys de l’afusellament del President Companys

____________________JORDI RIBÓ____________________

Jordi Miralles

Una festa compromesa i generosa...

Sumari de Lluis Companys

7NOVEMBRE 2008

Durant els mesos anteriors a

les últimes eleccions legis-

latives, el servei de RENFE

rodalies de Barcelona va ser nefast.

Als retards gairebé diaris s'hi afegien

innumerables avaries i accidents, que

fi ns i tot van obligar a suspendre el

servei d'una de les línies durant un

mes i mig. La creixent indignació

popular amenaçava de desbordar-se,

i als telenotícies va començar a ser ha-

bitual la imatge del viatger emprenyat

proclamant que allò era una vergon-

ya.

Més d'un comentarista va ob-

servar fi nament que el desastre de

la RENFE no era el millor anunci

el·lectoral que el PSOE podia desitjar

(veure per exemple l'article de Josep

Ramoneda a El País del 4/03/07).

Però aquestes anàlisis subestimaven la

capacitat popular d'adaptar-se a con-

dicions de vida cada vegada pitjors.

Finalment, malgrat els esforços de la

resta de partits per capitalitzar el des-

contentament popular, els socialistes

van fer a Catalunya els millors resul-

tats de la seva història. De fet, cap

organització va aconseguir canalitzar

la indignació dels ciutadans, que van

limitar la seva resposta organitzada a

algun acte aïllat d'heroisme exasperat,

com una espontània invasió de les

vies de l'estació del Passeig de Gràcia.

En l'actual context de descarrila-

ment generalitzat de l'economia, el

risc que tot canviï perquè no canviï

res és molt gran. Podem esforçar-

nos, com de fet està fent força gent,

a veure en aquesta crisi del capitalis-

me, la crisi fi nal del capitalisme. Però

si no volem que tot plegat ens porti

a un món encara més desigual, hem

de generar una anàlisi compartida,

conscient de l'equilibri de forces, i

una resposta política conjunta de les

classes treballadores.

La indignació desorganitzada no

canviarà el sistema, de la mateixa ma-

nera que proferir als quatre vents una

queixa airada no farà que el tren arribi

avui més puntual. La crisi actual no

l'ha generada només la cobdícia dels

agents fi nancers, i hi ha alguns punts

sobre els quals hem d'insistir incansa-

blement si aspirem a algun canvi cap

a millor.

Hem de parlar constantment de

l'estancament dels salaris reals, que a

Espanya es mantenen gairebé al nivell

de l'any 1980. És aquest estanca-

ment el que ha obligat a les famílies

a endeutar-se de manera insostenible

per poder fer front als preus especu-

lativament infl ats dels habitatges. Als

Estats Units, on s'han produït els im-

pagaments d'hipoteques que han de-

tonat l'actual terratrèmol fi nancer, el

salari real s'ha mantingut a un nivell

similar des del 1973.

Hem de parlar de la dualitat del

sistema econòmic en què vivim: a un

costat, centenars de milers d'empreses

que competeixen en mercats sobre els

quals tenen molt poca infl uència; a

l'altre, un petit nombre de grans em-

preses que tenen prou poder sobre els

mercats com per controlar en bona

mesura els preus dels seus productes

i dels seus subministres. Prenguem

com a exemple el mercat espanyol dels

carburants, controlat en un 70% per

tres grans empreses (Repsol, Cepsa i

BP). Darrerament hem vist una cai-

guda del preu del petroli a la meitat

del que valia fa només tres mesos i en

canvi la baixada dels preus dels carbu-

rants no ha arribat al 7%. En el sector

de la distribució alimentària trobem

casos similars. La producció agrícola

i ramadera està molt fragmentada,

mentre que en la distribució, tres

empreses (Carrefour, Eroski i Merca-

dona) controlen el 50% del mercat.

Sovint els preus que paguen els con-

sumidors són fi ns a 10 vegades el que

el productor rep.

Hem de parlar del deteriorament

del sistema democràtic que darrera-

ment ha donat lloc al que alguns ja

han anomenat un cop d'estat fi nan-

cer. Estem veient com en qüestió de

dies, la pressió del sector fi nancer ha

aconseguit mobilitzar una quantitat

de recursos públics difícil de creure.

Als Estats Units, el secretari del tre-

sor demana poder operar al marge

del control del Congrés. A Espanya,

s'aproven injeccions de diner públic

als bancs privats per decret llei (és a

dir, sense passar pel parlament). I a

tot arreu estem presenciant com la

discussió de mesures polítiques va

precedida d'amenaces apocalíptiques

que pretenen resoldre el debat abans

d'iniciar-lo.

Ja ningú té gaires dubtes que aviat

estarem produint menys del que ara

produïm i és segur que a curt plaç

això deteriorarà les condicions de vida

de la majoria de la població. De la ca-

pacitat de transformar aquest deterio-

rament del nostre benestar en energia

de lluita organitzada depèn en bona

mesura el desenllaç d'aquesta crisi.

ESTAT ESPANYOL

En referència a les diligències

obertes pel jutge de l'Au-

diència Nacional, Baltasar

Garzón, en relació a les fosses co-

munes del franquisme amb la fi na-

litat de determinar si és competent

per investigar aquests fets i elabo-

rar un cens de desapareguts i obrir

una causa general. El Jutge Garzón

ha sol·licitat informació als ajunta-

ments de Madrid, Granada, Còr-

dova i Sevilla, entre d'altres i als

fons documentals de l'Arxiu Gene-

ral de l'Administració, al Valle de

los Caídos, a l'Arxiu de Salamanca,

al fi txer del Tribunal Especial para

la Represión de la Masonería y el

Comunismo i al Centro Documen-

tal de la Memoria Histórica. També

ha informat la Conferència Epis-

copal que haurà de permetre a la

Policia Judicial accedir a totes les

parròquies d'Espanya (un total de

22.827) perquè facilitin els llibres

de difunts amb la fi nalitat d'identi-

fi car les possibles víctimes desapa-

regudes a partir d'aquella època. A

més del nom d'aquestes persones,

el jutge reclama saber la data i ciu-

tat de naixement dels cadàvers, així

com el lloc on residien i la fi liació

política a la qual pertanyien i que

els va fer ser víctimes de la repres-

sió feixista.

Aquestes diligències surten ar-

ran de les denúncies de diferents

associacions de la memòria històri-

ca a l'Audiència Nacional el passat

18 de juliol del 2007 per diferents

casos a Navarra, Balears, Canàries,

Catalunya, Galícia, Andalusia.

Des de la Fundació Pere Ardiaca

volem, d’una banda, felicitar aques-

ta iniciativa que és una reclamació

de les associacions de recuperació

de la memòria històrica i democrà-

tica. Considerem que és una prova

de normalitat democràtica aclarir

tot el que va passar durant la dic-

tadura franquista amb la fi nalitat

d'aprendre del passat per tal que no

torni a succeir mai més i caminar

així cap a una societat democràtica

plenament avançada i on no quedin

impunes els crims contra la huma-

nitat.

D’altra banda, esperem que no

sigui una operació més d'aquest

jutge "estrella", massa acostumat

a agafar protagonisme als mitjans

de comunicació, per fer-se la foto i

tancar, de cara a la galeria, qualse-

vol possibilitat d'investigar els fets

ocorreguts (desaparicions, saqueigs,

assassinats, tortures i exilis forçosos)

durant la llarga nit del franquisme i

que va acabar amb la vida de tantes

i tants republicans que lluitaven per

la llibertat i la democràcia.

En el cas que l'Audiència Nacio-

nal considerés que no és competent

per investigar aquests fets, dema-

nem a tots els Grups Parlamentaris

i al Govern espanyol la creació, mit-

jançant llei, d'un jutjat o tribunal

ad hoc amb l'objectiu de conèixer

els delictes comesos durant la guer-

ra civil i la dictadura, que comptés

amb la col·laboració de tots els jut-

jats de l'Estat espanyol en base a la

Ley de la Memoria Histórica de 26

de desembre de 2007.

Per últim, reclamem, una vegada

més, que es prenguin les mesures ne-

cessàries per deixar sense validesa le-

gal les decisions repressives derivades

de l'entramat jurídic del franquisme,

és a dir, reclamem l'anul·lació dels

judicis sumaríssims. I mentrestant,

animem la societat civil catalana i

l’espanyola a continuar lluitant con-

tra l'oblit i la barbàrie del feixisme

com la millor manera de construir

un futur de llibertat i democràcia.

El jutge Garzón i les diligències obertes sobre els assassinats de la repressió franquista

____________________ÀREA D’HISTÒRIA

FUNDACIÓ PERE ARDÍCA____________________

Crisi i organització____________________PAU SUBIRÒS____________________

LA CRISI ACTUAL NO L’HA GENERADA NO-MÉS LA COBDÍCIA DELS AGENTS FINANCERS

““

A ESPANYA, ELS SALARIS REALS ES

MANTENEN AL NIVELL DE 1980

““

Si fan falta més argu-ments per acudir a la concentració d'avui

dia 7 a les 6:30 de la tar-da en Plaça Urquinaona a Barcelona, o als diferents carrers i places de tot Eu-ropa i de tot el món on han convocat sindicats i organitzacions de classe, transcric unes dades sobre l'atur que em sembla afe-geixen contundència als motius de protesta. Atur i precarietat van units, igual com les seves conseqüèn-cies sobre la salut, el benes-tar i la tranquil·litat de les persones.

Eurostat acaba de pu-blicar les dades de l'atur que per a tota la zona de l'euro va pujar el passat mes d'agost al 7,5% (7,1% l'agost 2007). En canvi, per a tota la Unió Euro-pea es manté estable en el 6,9%. Això suposa 16,572 milions de persones atu-rades, de les quals 11,596 milions són a la zona euro. Val la pena fer aquesta dis-tinció ja que mentre a la zona euro l'atur va pujar en 272.000 persones, en tota

la Unió Europea, en canvi, va disminuir en 225.000.

Entre els estats mem-bres, les taxes d'atur més baixes corresponen a Ho-landa (2.6%) i Dinamar-ca (2.9%), i les més altes a Espanya (11.3%) seguides d'Eslovàquia (9.9%).

Eurostat continua in-formant que en 19 estats de l'UE es va reduir l'ocupació en el període agosto 2007/2008, en tant en 9 estats es va incrementar. La caiguda més important de l'atur es va produir a Polò-nia (del 9.2% al 6.7%), i el major increment a Espanya (del 8.3% a l'11.3%).

Continua sent molt alta la taxa d'atur dels i les menors de 25 anys, amb un 14.9% en tota la Unió Europea, en-cara que les més baixes es re-gistren en Holanda (4.9%) i Àustria (6.3%), i les més ele-vades, de nou, corresponen a Espanya (24.6%) acompan-yada aquesta vegada Grècia (21.4% en el segon trimestre del 2008).

Fora de la Unió Euro-pea, la taxa d'atur registra-da l'agost del 2008 era del 6.1% en els USA i del 4.2% al Japó.

L'atur a Espanya i Europa

________________ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS ________________

8NOVEMBRE 2008

TEMA CENTRAL

1. SUBPRIMES? El punt de partida

és una veritable estafa ja que els

bancs occidentals han guanyat

una enorme quantitat de diners a costa

de les llars nord-americanes, dient que

si les persones endeutades no eren capa-

ces de pagar, els traurien les seves cases

per quatre monedes.

2. ÉS NOMÉS UNA CRISI BANCÀRIA?

No, en absolut. Es tracta d’una verita-

ble crisi econòmica que ha començat en

el sector bancari, però les causes de la

qual són molt més profundes. En rea-

litat, tota l’economia dels Estats Units

viu a crèdit des de fa 30 anys. Les em-

preses s’endeuten per sobre de les seves

possibilitats, l’Estat s’endeuta també per

sobre de les seves possibilitats (per fer la

guerra) i s’ha impulsat sistemàticament

els ciutadans a endeutar-se, l’única ma-

nera de mantenir, artifi cialment, un

creixement econòmic.

3. LA AUTÈNTICA CAUSA? Sens dub-

te, els mitjans de comunicació tradicio-

nals no ens en diuen res. I tanmateix,

les subprimes no són més que la punta

de l’iceberg, la manifestació més espec-

tacular d’una crisi de superproducció

que colpeja els Estats Units, però també

els països occidentals. Si l’objectiu fi nal

d’una multinacional consisteix a aco-

miadar treballadors en massa per fer el

mateix treball amb menys persones, si a

més es baixen els salaris per tots els mit-

jans i amb l’ajut dels governs còmplices,

a qui els vendran els capitalistes les seves

mercaderies? No han parat d’empobrir

els seus clients!

4. ÉS NOMÉS UNA CRISI DE LA QUAL

SOBREPOSAR-SE? La història demostra

que el capitalisme ha anat sempre d’una

crisi a l’altra amb, de tant en tant, una

bona guerra per sortir-ne (eliminant els

seus rivals, empreses, infraestructures,

el que permet un bon re-impuls econò-

mic). En realitat, les crisis són també

un període que aprofi ten els grans per

eliminar o absorbir els més febles. És

el que ocorre ara en el sector bancari

nord-americà, o en el cas de BNP que

s’empassa Fortis (i tot això no ha fet més

que començar). Però, si la crisi reforça

la concentració de capital a les mans

d’un número encara més petit de mul-

tinacionals, quina serà la conseqüència?

Aquests super-grups tindran encara més

mitjans d’eliminar o empobrir la mà

d’obra i així convertir-se en una compe-

tència encara més fort. Estem una altra

vegada a la casella de sortida.

5. UN CAPITALISME SOBRE BASES ÈTI-

QUES? Fa cent cinquanta anys que ens

ho prometen. Fins i tot Bush i Sarkozy

ho han fet. Però en realitat, és tan im-

possible com un tigre vegetarià. I és que

el capitalisme es recolza en tres princi-

pis: 1. La propietat privada dels grans

mitjans de producció i de fi nança-

ment. No és la gent la que decideix,

sinó les multinacionals. 2. La compe-

titivitat: guanyar la guerra econòmica,

és a dir, eliminar la competència. 3. El

màxim benefi ci: per guanyar aquesta

batalla no n’hi ha prou amb tenir uns

benefi cis normals o raonables, sinó

una taxa de benefi cis que permeti dis-

tanciar les empreses de la competència.

El capitalisme no és sinó la llei de la

selva, com ja escrivia Karl Marx: “Al

capital l’horroritza l’absència de bene-

fi ci. Quan sent un benefi ci raonable,

s’enorgulleix. Al 20%, s’entusiasma. Al

50% és temerari. Al 100% arrasa totes

les lleis humanes i al 300%, no es deté

davant de cap crim.”

6. SALVAR ELS BANCS? Sens dubte,

cal protegir els clients dels bancs. Però

en realitat, el que l’Estat està fent és

protegir els rics i nacionalitzar les pèr-

dues. Per exemple, l’estat Belga no tenia

100 milions d’euros per ajudar la gent

a mantenir el seu poder adquisitiu, però

per salvar els bancs, ha trobat 5.000 mi-

lions en dues hores. Milers de milions

que nosaltres hauríem de reemborsar.

L’irònic és que Dexia era un Banc Pú-

blic i que Fortis s’ha empassat un banc

públic que funcionava molt bé. Gràcies

a això, els seus dirigents han fet negocis

durant vint anys. I ara que la cosa no

funciona, se li demana a aquests diri-

gents que paguin els plats trencats amb

els diners que han estat guanyant i que

s’han guardat? No, se’ns demana que els

paguem nosaltres.

7. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ?

Lluny d’explicar-nos tot això, fi xen la

seva atenció en assumptes secundaris.

Ens diuen que caldrà buscar els errors,

els responsables, combatre els excessos

i bla, bla, bla. Tanmateix, no es tracta

de tal o tal altre error, sinó del sistema.

Aquesta crisi era inevitable. Les empre-

ses que s’estan esfondrant són les més

febles o les que pitjor sort han tingut.

Les que sobrevisquin, tindran encara

més poder sobre l’economia i sobre les

nostres vides.

8. EL NEOLIBERALISME? La crisi no

ha estat provocada sinó més aviat ac-

celerada per la moda neoliberal dels

últims vint anys. Els països rics han

intentat imposar aquest neolibera-

lisme a tot el tercer món. A Amèrica

Llatina, com acabo d’estudiar durant

la preparació del meu llibre “Els 7 pe-

cats d’Hugo Chávez”, el neoliberalis-

me ha sumit milions de persones en

la misèria. Però l’home que ha llançat

el senyal de la resistència, l’home que

ha demostrat que es podia resistir al

Banc Mundial, al FMI i a les multi-

nacionals, l’home que ha ensenyat que

calia donar-li l’esquena al neoliberalis-

me per reduir la pobresa, aquest home,

Hugo Chávez, no deixa de ser demo-

nitzat a cop de mentida mediàtica i de

difamació infundada. Per què?

9. EL TERCER MÓN? Només se’ns

parla de les conseqüències de la crisi

al Nord. En realitat, tot el tercer món

sofrirà greument a causa de la recessió

econòmica i de la baixada de preus de

les matèries primes que provocarà la

crisi.

10. L’ALTERNATIVA? El 1989, un

famós autor nord-americà, Francis

Fukuyama, ens anunciava el Final de la

Història: el capitalisme havia triomfat

per a sempre, ens deia. No ha fet fal-

ta gaire temps perquè els vencedors

s’estavellin. La humanitat necessita ve-

ritablement un altre tipus de societat.

El sistema actual fabrica milers de mi-

lions de pobres, enfonsa en l’angoixa

aquells que tenen (provisionalment)

la sort de treballar, multiplica les gue-

rres i arruïna els recursos del planeta.

Pretendre que la humanitat està con-

demnada a viure sota la llei de la selva,

és prendre la gent per imbècils. Com

hauria de ser una societat més huma-

na, que ofereixi un avenir digne per a

tots? Aquest és el debat que tenim tots

l’obligació de llançar. Sense tabús.

____________________MICHEL COLLON____________________

10 preguntes sobre la crisi

Des de Portugal, Jerónimo

de Sousa, secretari general

del Partit Comunista Por-

tuguès (PCP) denuncia que és una

mistifi cació afi rmar que la crisi es

deu al comportament d’uns quants,

com si la crisi fos la violació d’unes

normes ètiques, o com si la maximit-

zació dels benefi cis no fos inherent al

sistema capitalista. També li sembla

un engany reduir l’explicació al fet

que ha explotat la bombolla de les

hipoteques sub-prime. A parer seu,

el pes creixent del sector fi nancer a

l’economia mundial en detriment

de la producció real, les pràctiques

especulatives dels grans senyors del

diner als quals tot els era premés, la

creixent desvalorització dels salaris

i la seva substitució per incentius,

juntament amb la facilitat amb què

es recorria a l’endeutament, són as-

pectes indefugibles de la greu situa-

ció a la qual hem arribat.

Jerónimo de Sousa denuncia

també que és una il·lusió i una

mistifi cació pensar que pot haver-

hi transparència i regulació en el

marc actual d’economia de mercat,

amb la lliure circulació de capitals

i els off -shore (paradisos fi scals),

com per altra banda posen de ma-

nifest les mesures preses després

de l’explotació de la penúltima

bombolla especulativa – “la de la

nova economia” – quan ja es varen

prendre noves mesures de regula-

ció, control i transparència, sense

canviar les qüestions de fons. Això

no signifi ca, però, que els comu-

nistes portuguesos creguin que no

s’han de posar sancions ni prendre

mesures per reforçar la transparèn-

cia dels mercats i l’obligació de les

institucions de donar informació

sobre la seva activitat i els seus

“productes”.

Des del PCP es considera que

aquesta crisi posa també en evi-

dència la falsedat dels dogmes del

neoliberalisme, del “menys Estat”,

del “Estat no intervencionista”, de

la “mà invisible del mercat”, del

mercat “regulador”. Els grans de-

fensors del “tot a la privada” i del

“Estat mínim”, són ara els grans de-

fensors de la intervenció de l’Estat i

de la nacionalització de les pèrdues

i procuren així passar la factura de

la crisi al poble en general i pre-

miar amb milions procedents dels

fons públics als qui ja han guanyat i

guanyen milions amb l’especulació.

El capitalisme revela un cop més la

seva naturalesa i les seves profundes

contradiccions perquè no solucio-

na els problemes de la humanitat,

sinó que els agreuja fomentant les

desigualtats, les injustícies, la po-

bresa, la misèria de milions d’éssers

humans. En la seva opinió, per fer

front a la greu crisi, el govern portu-

guès hauria de prendre les següents

mesures urgents:

1) En el pla intern, intervenir so-

bre el sistema bancari per disminuir

els tipus d’interès; prendre mesures

per valoritzar, defendre i promoure

la producció nacional, alleugerir la

tresoreria de les empreses accelerant

els pagaments del deute i de tots els

fons comunitaris; augmentar els sa-

laris i restablir el poder de compra

de les famílies treballadores; refo-

rçar les prestacions socials de ma-

nera especial a les famílies amb més

carències; i millorar la distribució

de la Renda Nacional.

2) Pel que fa a la Unió Europea,

intervenir sobre el BCE per baixar

els tipus d’interès; deixar en suspens

el Pacte d’Estabilitat; combatre les

deslocalitzacions; reforçar els Fons

Estructurals i altres mesures pressu-

postaries que rellancin les activitats

econòmiques i la inversió; augmen-

tar els salaris de forma que es millori

el poder de compra i es permeti que

el mercat intern creixi. El Govern

hauria de prendre la iniciativa junt

a la UE per acabar amb els off shores

(paradisos fi scals).

3) Cal, a més, revisar el Sistema

Monetari i Financer internacional i

acabar amb els privilegis del dolar,

sense que això signifi qui una reva-

luació artifi cial de l’Euro, a costa

de les economies més dèbils de la

Unió, com és el cas de Portugal.

El PCP considera també que

malgrat els plans Bush/Paulson, les

intervencions en bancs en alguns

països d’Europa i les injeccions de

liquiditat, no es pot donar la crisi

per acabada. Les principals mesures

que fi ns ara s’han posat en pràctica

intenten passar els costos de la crisis

als pobles en general i tindran com

a conseqüència una major concen-

tració de la riquesa i del capital.

____________________REDACCIÓ____________________

Propostes des de Portugal davant la crisi internacional

9NOVEMBRE 2008

TEMA CENTRAL

____________________ANTONI PUIG SOLÉ

____________________

Per a alguns comentaristes,

la crisi actual deixa al des-

cobert els punt febles del

neoliberalisme. Uns altres conside-

ren que amb aquest tipus d'anàlisis

es llancen pilotes fora i diuen que

s'hauria de parlar, sense embuts,

d'una crisi sísmica.

Inicialment sóc partidari dels

segons: crec, doncs, que és una

crisi del sistema capitalista. Ara bé,

no és la del capitalisme manxeste-

rià o keynesià, posem per cas. És,

en concret, la crisi del capitalisme

neoliberal, o sigui, del tipus de

capitalisme hegemònic que hem

patit aquests últims anys. I això li

dóna uns trets peculiars.

Les causes profundes no es tro-

ben en les hipoteques subprime ni

en la cobdícia d'uns banquers que

van perdre el món de vista. Aquests

esdeveniments són l’expressió

d'unes polítiques (reestructuració

productiva, lliure mobilitat de ca-

pitals,...) aplicades en les últimes

dècades i darrere d'elles no hi ha

altra cosa que l'intent del capital

de millorar benefi cis.

Però la millora de benefi cis no

cau del cel. En el cas que ens ocu-

pa, l'han pagat els treballadors del

món sencer, que han estat posats

en competència uns contra els al-

tres, han vist reduir el pes dels seus

salaris dintre de la distribució de

rendes i han perdut estabilitat en

l'ocupació.

Aquesta distribució més in-

justa de rendes ha afavorit les del

capital. Una part d'aquestes rendes

engreixades no s'han destinat a la

reinversió productiva. Han “que-

dat lliures” i han servit per a espe-

cular i obtenir substanciosos bene-

fi cis complementaris. El que passa

és que molts d'aquests benefi cis no

tenien base econòmica real. La fi c-

ció ha quedat al descobert, d’una

banda, en enfonsar-se en els EUA

els preus dels habitatges i de l’altra,

amb la insolvència de societats es-

pecialitzades a fi nançar l'activitat

immobiliària i /o especulativa.

Els plats trencats podrien ha-

ver-los pagat aquells als quals s'han

transmès els actius sobrevalorats.

Aquesta hagués estat la solució

aplicada si s’hagués tractat única-

ment de persones modestes. Això

no ha estat possible del tot donat

l'alt nivell de contaminació de les

entitat fi nanceres. Ara, una part

d'aquests plats trencats els repo-

saran els Estats. També hauran de

reparar altres desgavells. Si no ho

fan, es corre perill de paràlisi en

tot el sistema de crèdit. D'aquesta

manera, la festa la pagarem entre

tots.

A mesura que el reguerol de la

pólvora de la crisi s'escampa, no

cremen únicament les “males her-

bes” que ha fet créixer l'especulació.

També socarrima una part del

“blat madur”, o sigui, d'activitats

econòmiques inicialment ben en-

carrilades. Amb les polítiques neo-

liberals, molts capitals especulatius

s'han engrossit i continuen especu-

lant (amb petroli, amb aliments i

amb altres actius).

Com que negar la crisi és

d'estúpids, gairebé tothom reco-

neix que es necessiten solucions

globals i contempla que alguna

cosa s’haurà de regular, però, al

mateix temps, cada país intenta

treure la seva llenya del foc i salvar

els mobles.

L'episodi més sonat de salva-

ment de mobles, fi ns al moment,

ha estat la nacionalització de bancs

en fallida. Els governs la contem-

plen com un parèntesi. La intenció

és revendre'ls en amainar la tem-

pesta. Aquesta mesura és un pe-

daç. Si no es dóna continuïtat a la

nacionalització, els bancs ja saben

que a partir d'ara seran salvats si

tenen difi cultats. Llavors, per què

no arriscar-se un altre cop?

Necessitem bancs que permetin

transitar cap a un altre model de

desenvolupament, que donin prio-

ritat al fi nançament d'inversions

creadores de llocs de treball i res-

pectuoses amb la natura. Els bancs

dominats per la lògica del benefi ci

fàcil i màxim no satisfan aquesta

necessitat. Això també es vàlid per

a l'Estat espanyol, on segons el Pre-

sident del Govern tenim el millor

sistema fi nancer del món mundial.

Enmig de tanta “excel·lència”, una

part dels bancs espanyols miren

cap a una altra part a veure “què

pesquen” o si “són pescats”. Per

contra, la població troba difi cultats

per accedir a les fonts de fi nança-

ment que sol·licita. La possibilitat

de nacionalitzar “bancs sanejats”

no es pot descartar.

Paral·lelament és urgent refo-

rçar les regles i els controls aplica-

bles al conjunt dels banc i actors

fi nancers, privats i públics. Això

implica una modifi cació de la po-

lítica duta a terme en el marc de la

Unió europea que ha donat priori-

tat absoluta a la liberalització dels

sistemes fi nancers.

El BCE també ha de canviar.

No podem permetre que sempre

s’acabi donant la culpa als sala-

ris perquè no són responsables de

l’actual infl ació. Els autèntics res-

ponsables són les conductes espe-

culatives i l'increment del benefi ci

empresarial.

La ruptura amb el neolibe-

ralisme ha de ser radical. Els

canvis no poden venir de la mà

del G7, compromès a fons amb

el caos que patim. La cançó de

l’autoregulació s'ha d’acabar. La

regulació no pot ser superficial.

S'ha de portar a terme des dels

Estats nacionals, des de la Unió

Europea i des de l'ONU.

Crisi del capitalisme neoliberal

El tsunami fi nancer ha co-

mençat des del seu epicen-

tre en els Estats Unitats i

està sobressaltant tot el món; pot

convertir-se en la pitjor crisi del

segle.

La crisi actual és resultat del

capitalisme de casino basat en una

forta connexió entre l’estructura

del mercat de treball i el mercat

fi nancer. Durant 30 anys el mer-

cat fi nancer global ha estat “alli-

berat” de qualsevol control polític

i ha conduït a un seguit de crisis.

El treball en precari i els baixos

salaris, resultat de les polítiques

defl acionàries dels governs dels

països desenvolupats, han minat

el sistema fi nancer i creditici inter-

nacional. Aquest procés desafi a els

fonaments de la globalització basa-

da en la privatització i la desregula-

ció, que els seus forums econòmics

com el FMI, el Banc Mundial i la

OMC han imposat fi ns ara a totes

les economies. Els governs i les ins-

titucions de la UE i tots els partits

polítics d’Europa que han donat

suport a aquestes polítiques durant

dècades, han d’assumir la seva res-

ponsabilitat per aquestes polítiques

neoliberals, com ho demostra el

Tractat de Lisboa.

L’Esquerra Europea reclama

una Europa democràtica i social.

Els principis de la UE dels Tractats

de Maastricht i Amsterdam han

fracassat. Hem de construir princi-

pis nous que afavoreixin la creació

d’ocupació i un sistema de benestar

just. En primer lloc, s’ha de garan-

tir el poder de compra i els estalvis

de les treballadores i els trebaladors

incrementant el nivell de salaris

de manera que augmenti també la

demanda interna; el Banc Central

Europeu ha de canviar d’estatuts

i sotmetre’s al control públic i de-

mocràtic per poder fer una política

de crédit que ajudi al desenvolupa-

ment i a una ocupació estable. El

Pacte d’Estabilitat i Creixement

s’ha de transformar en un Pacte

de Solidaritat donant màxima im-

portància a l’ocupació i als criteris

socials i ecològics. La fi nanciació

pública del sistema bancari ha de

sotmetre’s a control públic a favor

d’un model de desenvolupament

econòmic i social diferent.

L’ Esquerra Europea crida a

actuar amb urgència i a desenvo-

lupar els moviments socials. Per

la seva part, promourà una série

d’iniciatives a escala europea i farà

propostes de polítiques alternatives,

com ara una mobilització massiva

europea a les portes del Banc Cen-

tral Europeu, a Frankfurt/Main.

En la propera trobada: “4 Hores

contra la Precarietat”, que tindrà

lloc a Brusel·les el 25 d’octubre,

donarem a conèixer les nostres al-

ternatives.

Comitè Executiu de l’Esquerra

Europea, Atenes, 12 d’octubre de

2008

L’Esquerra Europea reclama la re-regulació democràtica dels sistemes bancari i fi nancer internacionals

Crida de l'EsquerraEuropea

NECESSITEM BANCS QUE

PERMETIN TRANSITAR CAP A UN ALTRE MODEL DE DESENVOLUPAMENT

““

SI NO ES DÓNA CONTI-NUÏTAT A LA NACIONA-LITZACIÓ, ELS BANCS JA SABEN QUE A PARTIR D’ARA SERAN SALVATS SI TENEN DIFI-CULTATS

““Làpida a la tomba d’Adam Smith

10NOVEMBRE 2008

El 9 i 10 d'agost passat, amb

200 congressistes habilitats i

al voltant de 200 convidats,

el Partit del Moviment Al Socialis-

me (PMAS) va realitzar a Asunción

el seu 1r Congrés Nacional.

El PMAS neix l'any 2006

amb l'objectiu de constituir-se en

una eina d'organització i partici-

pació dels sectors populars al Pa-

raguai. Neix a partir d'una sèrie

d'experiències, de militància social

i política, d'un grup de joves provi-

nents de l'àmbit estudiantil, comu-

nitari i de la comunicació alternati-

va que busquen construir un partit

revolucionari i socialista.

Aquell mateix any participa en

les eleccions municipals presentant

candidatures a diverses ciutats del

país aconseguint, amb uns 8000

vots, un escó a la junta municipal

de la ciutat d'Asunción i, amb això,

l'elecció de la primera regidora so-

cialista en la història del país que

assumeix un càrrec electiu.

El 1r Congrés Nacional del

Partit del Moviment Al Socialisme

ha estat el pas fi nal d'un camí co-

mençat dos anys enrere amb la seva

fundació i el primer pas per a l'inici

d'una nova fase històrica que veu el

partit com a part del nou govern de

Fernando Lugo, experiència plena

de desafi aments i riscs, però també

de grans oportunitats.

En aquest sentit el Congrés ha

estat un moment de síntesi on es

van trobar molts esforços que re-

sulten en la construcció d'una eina

política per a la transformació del

poble paraguaià, el PMAS.

Camilo Soares, Secretari Gene-

ral, va plantejar als congressistes:

"Els que conformem aquesta sínte-

si comencem a recórrer la història

de la construcció d'una societat so-

cialista des de fa més de 500 anys.

La nostra síntesi ve de cada mo-

ment de lluita i resistència i de la

constatació del dilema 'Socialisme

o Barbàrie' perquè el capitalisme

només ens ofereix mort i destruc-

ció. Una altra síntesi és la del poble

paraguaià que per primera vegada

canvia de govern, d'un partit a un

altre, sense un cop d'estat, sense

una guerra, fet que constitueix un

crit del poble per canviar la his-

tòria. Per això, el PMAS té un únic

objectiu: restablir l'emancipació de

la humanitat."

Amb relació a la participació

del PMAS en el govern de Fer-

nando Lugo, el Congrés Nacional

ha establert que la participació en

el govern, ocupant espais dins de

l'estructura de l'Estat és només una

de les nostres formes d'acumulació

de força política i social, no l'única.

La possibilitat que presenta l'actual

procés de desenvolupar polítiques

de caràcter popular i democràtic,

ens permet infl uir en el rumb ge-

neral del govern, desenvolupar un

major vincle amb les masses i al-

hora potenciar l'organització i la

participació popular.

En aquest procés, la nostra

línia general d'acció s'ha de con-

traposar a l'estil tradicional (bur-

gès) de fer política, guiant-se pels

ideals i principis del socialisme.

L'objectiu principal és impulsar

una transformació emancipadora

de la societat, la qual només serà

assolida a través d'una major orga-

nització i participació per fora de

les mateixes estructures de l'Estat.

El nostre objectiu general haurà de

ser la defensa dels interessos de la

majoria, apuntalant la construcció

d'una nova hegemonia de caràcter

popular.

* Secretària internacional

PMAS Paraguai

INTERNACIONAL

FSE Malmö 2008

____________________LUIS JUBERÍAS

ALBERT COMPANY QUIM CORNELLES______________________

Treballant per un altre món possible

Després de Florència 2002,

París 2003, Londres 2004

i Atenes 2006, per primer

cop un país nòrdic feia d'amfi trió

d'un Fòrum Social Europeu. Va ser

a la sueca i sudenya Malmö, gover-

nada per una coalició d'esquerres

-socialistes i partit de l'esquerra- els

dies 20 i 21 de setembre i va con-

gregar unes 13.000 persones entre

debats, concerts i activitats culturals

de tota mena. Sindicalistes, perso-

nes vinculades a ONGs i entitats

diverses, socialistes, comunistes,

cristians, així com joventut amb

voluntat de fer un món més just i

solidari. Un bon grapat d'activistes,

que, malgrat tot, no arribaven a les

previsions de 20.000-25.000 que

s'esperaven.

Sota el lema "Poder per a la gent

-contra el capitalisme i la destrucció

mediambiental-. Un altre món és

possible" es desplegava un progra-

ma quilomètric, on la majoria de

debats es realitzaven en paral·lel,

que hauria costat dies d'estudiar

i que estava esponsoritzat per or-

ganitzacions diverses de la societat

sueca: la central sindical: la LO, el

Partit Socialdemòcrata i el Partit de

l'Esquerra, entre d'altres.

Entre els debats als quals vam

poder assistir destaquem: assemblea

feminista, taller sobre models de

capitalisme europeu des d'un punt

d'anàlisi marxista, assemblea de mo-

viments per la pau, taula rodona so-

bre la privatització de serveis públics,

debat sobre el dret a l'habitatge a Eu-

ropa, salari mínim i renda bàsica.

Vam tenir l’ocasió de trobar-nos

amb companys/es de Suècia, Dina-

marca, França, Bèlgica, Alemanya,

Ucraïna, Bielorússia, Itàlia... amb

qui vam intercanviar informacions

i anàlisis. Un dels aspectes més des-

tacats del Fòrum és el ser un espai

de trobada i coordinació de moltes

xarxes socials i sindicals europees.

Vam caminar plegats, darrere la

pancarta del Partit de l'Esquerra

Europea i el Partit de l'Esquerra

de Suècia durant la maratoniana

i transgressora manifestació de 8

km i 6 hores creuant la ciutat de

punta a punta. En acabar, un con-

cert intercal·lat d'intervencions de

l'organització en una clariana d'un

parc arbrat i, per continuar, una ba-

llaruca de germanor a un cèntric lo-

cal de la ciutat, que organitzaven des

de l'organització local de la joventut

del Partit de l'Esquerra sueca.

Ah... i va quedar una fi ta mar-

cada: el Fòrum Social Mundial

de Betlem (a Brasil) l'any 2009,

amb l'assignatura pendent de

tota l'esquerra i especialment de

l'esquerra transformadora, de co-

mençar un profund debat sobre

la necessitat de repensar aquests

fòrums per fer-los menys dispersos

i amb la capacitat de ser un fòrum

de les alternatives per construir un

altre món, en comptes de ser només,

i no és poc, el fòrum de la crítica i

les explicacions de les calamitats del

capitalisme, que ha estat en la seva

primera etapa. Necessitem que faci

aquest salt qualitatiu. Pensem que

els comunistes d'arreu del món te-

nim un repte molt important i que

hem de saber assumir.

____________________EUGENIA ISAURRALDE*____________________

Ara, més que mai, revolucionaris i socialistesAquest estiu el Partit del Moviment al Socialisme de Paraguai va celebrar el seu primer Congrés Nacional

Resolucions de línies

generals per al proper

període

1. Impulsar el treball polí-

tic i d’organització dels sectors

populars a través dels espais

electius conquerits pel PMAS i

els càrrecs executius confi ats a

la nostra organització.

2. Apuntar a la cons-

trucció d’un eix popular que

pugui defi nir el destí d’aquest

govern i sigui el suport per als

canvis plantejats, entenent que

les disputes es donaran dins i

fora del mateix. Les aliances

davant d’una conjuntura s’han

de donar amb actors vius i amb

forces polítiques reals que te-

nen organització i no solament

capçaleres.

3. Potenciar els nostres

treballs sectorials, territorials

i institucionals comptant amb

els militants que reuneixen els

perfi ls polítics per a cada cas.

4. Consolidar el nostre

instrument polític de lluita

(PMAS), generant identitat

i vinculació amb els sectors

populars a nivell nacional es-

tablint els espais orgànics i ei-

nes polítiques necessaris per a

l’efecte i assumint com a pilar

fonamental la formació políti-

ca.

5. Enfortir la nostra po-

lítica internacionalista, defen-

sant els processos de pobles

germans que avui transiten els

seus camins cap al socialisme,

sense considerar fronteres im-

posades, amb la convicció de

tenir com a única pàtria la clas-

se obrera.

6. El PMAS, a través

de les seves diferents instàn-

cies dissenyarà les estratègies

d’intervenció en sectors especí-

fi cs com el moviment estudian-

til, el sindical i el camperol.

Fernando Lugo, president del Paraguay

11NOVEMBRE 2008

L’11 de setembre es com-

plien 35 anys del cop

d’Estat feixista a Xile. Un

cop militar que, amb Pinochet al

capdavant, van promoure els po-

derosos amb la participació dels

Estats Units (EUA), contra la vo-

luntat d’un poble que havia de-

cidit una via socialista, amb Sal-

vador Allende com a president.

Ara els EUA continuen amb les

mateixes ingerències als països

llatinoamericans que, com Bo-

lívia, han decidit assumir en les

seves mans el futur de la seva gent

i del seu país.

Bolívia viu un cop d’estat cívic

permanent dirigit per l’oposició

i l’Ambaixada nord-americana.

Qui promou els constants inci-

dents són els grups de major po-

der econòmic i grans propietaris

de terres, que s’oposen a les polí-

tiques de redistribució dels recur-

sos i de justícia social del govern

d’Evo Morales.

Jo vaig visitar Bolívia l'any

1997 i vaig aprendre, com passa

durant els viatges si hi poses aten-

ció, que, de vegades, es feia servir

la paraula "cambas" per referir-se

als habitants de la zona oriental

i la paraula “collas” per referir-se

a les persones de l’altiplà. Sovint,

aquestes paraules podien anar

carregades de menyspreu, segons

qui les fes servir. També vaig po-

der sentir com els grans propieta-

ris “blancs" de la regió del Beni

feien servir la paraula comunista

com un insult a tota persona que

parles dels drets dels "collas" o

dels "cambas". Per als propieta-

ris eren comunistes els jesuïtes i

les monges compromeses amb els

indígenes, també els voluntaris

d’ONGs estrangeres, els mem-

bres de l’església evangèlica i les

ONGs de desenvolupament local.

Tots érem comunistes i per tant

dimonis que preteníem que els

indígenes estudiessin, entengues-

sin les lleis, cobressin justament

i no fossin objecte de la compra

d'un vot per un quilo d’arròs i

una ampolla de licor.

Actualment, com aleshores,

Bolívia arrossega una estructura

pràcticament feudal-capitalista,

en gran part del seu territori, que

fa que molt pocs ho tinguin pràc-

ticament tot i una pressió de les

multinacionals per controlar les

matèries primeres. Evo Morales,

sorgit com Allende de les urnes,

vol que els recursos bolivians mi-

llorin la vida de la gent i intenta

llançar el missatge i la política que

és igual si un bolivià es oriental o

occidental, parli quetxua, aimara,

trinitari o castellà, el que importa

és que tots accedeixin a l’escola

i a la salut públiques, al trans-

port, a la terra i a una casa sense

"mal de chagas". Però sempre hi

ha qui malignament sap barrejar

naps amb cols i vol convertit una

guerra d’interessos econòmics

controlats des dels EUA, en una

batalla entre la gent originària de

les belles muntanyes de l’altiplà i

la de l’exuberant selva i les terres

amazòniques.

Els incidents a Bolívia no són

entre collas i cambas. Els rics no

volen perdre privilegis i, per això,

la llarga mà dels EUA els promou

i els ajuda, com va fer a Xile fa 35

anys, no ho oblidem.

INTERNACIONAL

Equador: Després de la Victòria del Sí a la constitució,la revolució es fa amb revolucionaris

L'Equador està vivint una re-

fundació democràtica. Es pot

destacar que és la primera de

la seva història com a país.

Mai abans no havíem tingut una

constitució sotmesa dues vegades a

referèndum i que fos aprovada amb

el 80% dels vots a la seva constitució

i amb el 64% en la seva aprovació.

La nova carta magna té 444

articles, en els quals es recullen

novetats com els drets de la natu-

ralesa, el reconeixement legal de la

unió lliure de persones del mateix

sexe i els diferents tipus de família

(mono-parentals, immigrants, etc.).

Un dels passos més grans és la cons-

trucció d'un país unit amb funcions

polítiques descentralitzades i diver-

sos sistemes per impedir cops d'estat

militars i polítics, però que li donen

més possibilitats d'acció al referèn-

dum revocatori per plebiscit.

Aquesta constitució marca el

punt de sortida cap a una nació

moderna i lliure dels defectes es-

tructurals del passat. És en aquest

punt de sortida quan s'ha de vet-

llar, més que mai, pels nous ele-

ments que guiaran el sender de la

pàtria, el país ha d'estar dirigit per

homes nous que s'oblidin d'una

vegada per sempre de l'afany del

lucre i el poder, que entenguin que

l'únic objectiu de les seves funcions

és servir a un poble enormement

vilipendiat en el passat.

La nova assemblea, que serà ele-

gida democràticament l'any 2009

tindrà una dura tasca, ja que no

només haurà de lluitar contra els

grans interessos plutocràtics, sinó

que també haurà de ser l'estendard

d'una nova pàtria i l'exemple de rec-

titud i honradesa per als ciutadans.

Missió fonamental d'aquesta

assemblea serà legislar d'acord a

l'esperit de la nova constitució, dur

a terme una revolució social, fundar

un model de participació en el qual

les estructures de la república deixin

de ser guiades per la democràcia for-

mal i passin a ser guiades per la de-

mocràcia participativa. Juntament

amb l'executiu, tindran el deure de

portar l'educació i la salut de nivell

més alt, a les classes populars, per-

què aquestes puguin desenvolupar

un nivell de consciència superior i

dirimir amb claredat les seves op-

cions de vida.

De les cendres neoliberals haurà

de néixer un país nou, però aquest

país no naixerà si no es forma una

ruptura amb l'esquema del passat,

si no es compta amb els elements

humans més íntegres i formats en

la calor de les causes populars. En

resum la revolució s'ha de fer amb

revolucionaris.

* www.librered.net

____________________DIMITRI CEVALLOS

DEFRANC* ______________________

____________________JORDI MIRALLES____________________

Bolivia avui, Xile fa 35 anys

ELS GRANS PROPIETARIS “BLANCS”(...)

FEIEN SERVIR LA PA-RAULA COMUNISTA COM UN INSULT A TOTA PERSONA QUE PARLÉS DELS DRETS DELS “COLLAS” O DELS “CAMBAS”

““

Rafel Correa, president de l’Equador

12NOVEMBRE 2008

Després de prop de dos anys

de campanya centrada en

qüestions marginals, fi nal-

ment arriba el moment de les urnes

als Estats Units. Noam Chomsky,

un dels intel·lectuals socialistes més

actius i reconeguts del món, ens

dóna algunes de les claus per enten-

dre un procés polític més propi del

món de l'espectacle que de l'autèn-

tica democràcia

Guanyi qui guanyi el proper 4 de

novembre, les eleccions presidencials

nord-americanes no es poden consi-

derar cap exemple de democràcia. En

primer lloc, els candidats amb pos-

sibilitats de guanyar són candidats

que han necessitat immenses sumes

de fi nançament privat, la major part

de les quals ha estat proporcionat per

grans empreses. Tots dos són, per

tant, candidats beneïts per les classes

dominants i poc representatius de la

majoria del poble nord-americà. Les

enquestes d'opinió demostren contí-

nuament que la classe política nord-

americana se situa molt a la dreta de

la població en la majoria de qüesti-

ons importants, com ara la sanitat.

En la sessió inaugural de la Uni-

versitat Progressista d'Estiu, Noam

Chomsky va donar algunes claus

importants per entendre el caràc-

ter escassament democràtic de les

eleccions presidencials. Chomsky

citava els resultats d'unes enques-

tes que evidenciaven el grau d'ali-

enació de la població respecte a les

institucions: un 80% de la població

dels EUA creu que el país es mou

d’acord amb “uns pocs grans inte-

ressos que només miren per a ells

mateixos”, i no tenint en compte el

benefi ci de la població, mentre que

un 95% de la població pensa que el

govern hauria de parar més atenció

a l’opinió pública.

La violació del dret a la informa-

ció és un dels aspectes més cridaners

de les eleccions. Chomsky féu refe-

rència a un estudi de la fundació de

recerca Pew sobre la cobertura de les

eleccions per part de la premsa du-

rant les eleccions primàries. La his-

tòria principal va ser la dels sermons

de l'antic reverend d’Obama, Jeremy

Wright. La segona, la de l'actitud dels

“superdelegats” (representants direc-

tes dels partits en les convencions,

no escollits en les primàries obertes),

i la tercera, la discussió sobre si Oba-

ma havia estat més o menys encertat

amb el seu comentari sobre l’“ani-

madversió” de l’electorat pel que fa

a l’economia. Els temes irrellevants i

marginals acaparen el protagonisme

mediàtic i estimulen l'apatia i el ci-

nisme entre la població.

McCain, heroi imaginari o perill

real

Chomsky sap ser molt eloqüent a

l'hora d'explicar perquè McCain és

un altre exemple de creació d’una

imatge-propaganda molt efectiva:

El seu heroisme i el seu coneixe-

ment i estratègia es basen en el fet

que ell va bombardejar una sèrie de

gent des de 10.000 metres d’alçada

i que li van disparar. No està bé que

el torturessin, no hauria d’haver

passat, va ser una acció criminal,

etc. Però això no el converteix en

cap cas en un heroi de guerra o en

un especialista en política exterior.

Més enllà dels èxits de màrqueting

en la campanya de McCain, el cert

és que la seva elecció podria com-

portar un enduriment de la política

imperialista nord-americana. Si bé

Obama no comparteix l'extremis-

me de McCain en aquesta qüestió,

el cert és que tots dos se situen a la

dreta de la immensa majoria del po-

ble nord-americà.

El cas d'Iran n'és un bon exem-

ple. Tant Obama com McCain afi r-

men que s'ha de mantenir l’amenaça

de la força contra l’Iran, mantenint

així les opcions obertes, malgrat

que aquesta postura és contrària a la

Carta de les Nacions Unides. L’opi-

nió de l’elit dóna a entendre que els

EUA hauria de ser un país fora de

la llei i els mitjans de comunicació

presenten aquesta opinió com a

unànime. Les enquestes, però, re-

fl ecteixen una majoria contrària a

aquesta opinió. La gran majoria del

públic nord-americà afi rma que els

Estats Units no haurien d’anar sem-

pre amb amenaces sinó que haurien

d’utilitzar la diplomàcia. Gairebé

un 75% sosté que l’Iran té els ma-

teixos drets que qualsevol altre sig-

nant del tractat de no-proliferació:

el dret a enriquir urani per a energia

nuclear, però no per a armes nucle-

ars. També és majoritari el suport

a una zona lliure d’armes nuclears

en aquella regió, incloent-hi l’Iran,

Israel i les forces americanes desple-

gades a la zona.

Cuba és un altre bon exem-

ple de la diferència d'opinió entre

les classes dominants i la majoria

de la població nord-americana.

Fa més de 40 anys que el govern

nord-americà castiga el poble cubà

a través de l'embargament comer-

cial i de la violència terrorista. Tal

com ens recorda Chomsky, aquest

objectiu no es va ni dissimular.

Arthur Schlesinger, el biògraf se-

miofi cial de Robert Kennedy i

un assessor de Kennedy, ha deixat

escrit que a Bobby Kennedy se li

encarregà portar “els terrors de la

terra” a Cuba. Malgrat el consens

anticubà entre l'elit, aproximada-

ment dues terceres parts del públic

és partidari d’iniciar relacions di-

plomàtiques normals amb Cuba,

tal com ho demostren diverses en-

questes fetes des dels anys 1970.

El fenomen Obama, un full en

blanc

Malgrat la seva total desconfi ança

cap al Partit Demòcrata, Chomsky

considera que el fenomen Obama

és una reacció interessant contra

l'establishment polític. La campa-

nya d'Obama, més que emfatisar

propostes concretes de canvi, ha

creat una imatge que és bàsica-

ment com un full en blanc. Hi

sonen paraules buides de signifi cat

com esperança, canvi, unitat, de

tal manera que cadascú pot pro-

jectar-hi el que li sembli. Això no

treu que el suport que ha rebut

Obama és un fenomen popular,

que refl ecteix l’alienació de la po-

blació de les institucions. És difí-

cil anticipar què passarà en cas que

Obama sigui escollit president.

Malauradament, no és del tot

improbable que la seva sigui una

presidència semblant a la de Ken-

nedy, és a dir, una administració

que combini un excel·lent funcio-

nament de les relacions públiques

amb una política ultrareaccionà-

ria. En efecte, cal no oblidar que

l’administració Kennedy va ser el

primer grup dirigent que va en-

tendre el poder de la televisió i va

crear un tipus de carisma molt efi -

caç i que ha quedat incorporat en

la memòria popular: la imatge de

Camelot, un indret meravellós, on

passen coses meravelloses amb un

gran president. Chomsky mai no

s'ha cansat de recordar que fou el

mateix Kennedy el president que,

entre altres coses, va envair el sud

del Vietnam, va llançar un gran

atac terrorista contra Cuba i va

posar les bases per a l’establiment

d’una dictadura neonazi a Brasil.

L'esperança ve del poble

El sistema polític nord-americà,

igual que l'europeu, és un sistema

mixt: unes quantes escletxes de

participació democràtica conviuen

amb un alt grau d'oligarquia. En

aquestes condicions, no és realis-

ta xifrar les esperances d'autèntic

canvi social en el candidat menys

reaccionari d'un sistema estreta-

ment bipartidista. També seria

inadequat caure en el pessimisme

propi d'aquells que limiten les se-

ves anàlisis polítiques als processos

electorals. Malgrat certs tòpics, Es-

tats Units és un país on, avui en

dia, l'activisme progressista té una

força extraordinària. Per a Chom-

sky, l'activisme actual és més fort

que el dels anys seixanta, especial-

ment en els moviments de solidari-

tat internacional: això és quelcom

totalment nou en la història de

l’imperialisme, i té l’origen en els

corrents de gent normal i corrent

als EUA. Des de les esglésies ru-

rals, evangèliques, gent convencio-

nal, milers de persones, van decidir

anar a l’Amèrica Central per viure

amb les víctimes de les guerres ter-

roristes de Reagan, per ajudar-los,

per intentar protegir-los, etc.; eren

milers o desenes de milers de per-

sones. (...) Ningú a França va anar

mai a viure en un poblet d’Algèria

per ajudar-ne la gent, per protegir-

los de les atrocitats dels francesos.

Chomsky també destaca l'espe-

rançador desenvolupament del mo-

viment de justícia global als Estats

Units, el malanomenat “antiglo-

balització”. Tot i així, alerta de no

empassar-se els mites que pretenen

situar l'inici del moviment en les

mobilitzacions de Seattle de 2000.

Situar el seu inici als Estats Units

és una altra manera de seguir amb

la lògica imperialista segons la qual

si centenars de milers de pagesos a

l’Índia assalten el parlament, no és

un fet rellevant.

INTERNACIONAL

Estats Units 2008, entre l'abisme i l'esperança

____________________REDACCIÓ____________________

Mural als EUA

13NOVEMBRE 2008

E riborEuribor 0,00,07 %% + PIB 99,9%

JOVENTUT

Fa just unes setmanes el Cen-

tro de Investigaciones Socio-

lógicas (CIS) ha publicat

un informe sobre l’emancipació

dels joves a l’Estat espanyol. Una

de les dades més comentades ha

estat que en l’última dècada la

taxa d’emancipació ha augmen-

tat més de 10 punts. Això signi-

fi ca que, tal com mostra el gràfi c,

avui hi ha aproximadament un

12% més de joves entre 16 i 29

anys que viuen fora de casa de

forma autònoma, que el 1996.

El títol del llibre que ha

publicat el CIS -La emancipa-

ción precaria- ja ens comença a

advertir que el que es deriva de

l’informe no és l’optimisme que

podria augurar la dada de la taxa

d’emancipació. Vegem algu-

nes de les raons que justifi quen

aquesta falta d’optimisme.

En primer lloc, l’informe

constata que una de les princi-

pals raons de la millora en la taxa

d’emancipació ha estat l’adopció

d’estratègies per part de les fa-

mílies per facilitar l’emancipació

dels seus fi lls. Això vol dir que

més que una millora en les con-

dicions del mercat o en les po-

lítiques públiques dirigides als

joves, el que hi ha hagut és un

aprofundiment i sofi sticació de

l’esforç que fan les famílies per-

què els seus fi lls aconsegueixin un

habitatge propi. Unes estratègies

que van des del suport econòmic

més explícit fi ns a suports menys

tangibles de tipus funcional (cuidar

dels néts, rentar la roba el cap de se-

tmana o l’estès tupper del dinar de

diumenge). El fet que la càrrega del

procés d’emancipació recaigui sobre

les famílies és, en sí, un contrasentit

ja que l’emancipació signifi ca pre-

cisament l’adquisició d’autonomia

respecte de la família d’origen.

Un aspecte derivat d’aquest pa-

per familiar és la importància de les

situacions de semi-dependència. Si

considerem que l’emancipació no és

només una qüestió residencial, sinó

també econòmica (que el jove no

depengui econòmicament de la seva

família d’origen), l’emancipació no

és completa fi ns que el jove no és

autònom tant pel que fa al seu ha-

bitatge, com pel que fa als seus in-

gressos. El segon gràfi c ens mostra

com evolucionen els diferents tipus

de dependències al llarg dels anys

de joventut. Veiem, per exemple,

que als 29 anys, menys de la mei-

tat de la població espanyola està

completament emancipada de la

seva família d’origen. Les situacions

de semi-dependència (dependent

econòmic però no residencial o vi-

ceversa) representen més del 50%

dels joves. Així, alguns dels joves

que sovint –socialment i en les esta-

dístiques- considerem emancipats,

en realitat continuen necessitant de

l’ajuda familiar.

El mercat de l’habitatge, com és

lògic, també juga un paper impor-

tantíssim en constrènyer o facilitar

l’emancipació. A l’Estat espanyol

en els últims anys els preus de com-

pra d’habitatges s’han disparat i el

lloguer segueix jugant un paper

ben secundari. Davant d’aquestes

condicions difícils del mercat hau-

ríem de veure una disminució de

les taxes d’emancipació. I no és així.

El que ha passat és que en paral·lel

a l’augment dels preus, els bancs i

caixes han esmolat la creativitat en

l’oferta de productes fi nancers espe-

cialment dirigits a joves que han fet

possible comprar habitatges a preus

desorbitats.

Aquest sistema, però, ara sem-

bla que tremola. Des de mitjans

dels anys 90 hem viscut un cicle

econòmic expansiu que ha facilitat

aquestes enginyeries fi nanceres i

una certa millora en el mercat la-

boral juvenil. Però, què passarà ara

que canviem de cicle econòmic?

A l’informe del CIS s’adverteix

que justament els dos factors que

han afavorit l’augment de la taxa

d’emancipació són les estratègies

familiars i la bonança econòmi-

ca. En un moment de crisi, d’una

banda els problemes de precarie-

tat i exclusió en el mercat laboral

sempre ataquen amb més força els

col·lectius amb menys garanties, en

aquest cas els joves. D’altra banda,

pel que fa a les facilitats de compra

d’habitatge, en el millor dels casos

els bancs congelen la seva “genero-

sitat” hipotecària, i en el pitjor dels

escenaris, les hipoteques signades

en aquests anys d’eufòria poden

saturar econòmicament moltes fa-

mílies joves.

En aquest context no només es

posen les coses difícils per a aquells

joves que comencen el seu camí

cap a l’emancipació, sinó que es

poden donar situacions de reversi-

bilitat de les trajectòries. És a dir,

que joves que havien marxat de

casa estrenyent-se el cinturó, ara

no tinguin més remei que tor-

nar a la llar familiar.

Font: Jiménez Roger, Beatriz;

Martín Hernández, Álvaro; Na-

varrete Ruiz, Jimena; Pinta Sie-

rra, Patricia; Soler i Martí, Roger;

Tapia Raya, Ángela Mª (2008)

La emancipación precaria. Tran-

siciones juveniles a la vida adulta

en España a comienzos del siglo

XX. CIS, Madrid

LES DAD3S PARL3N Roger Martí i Soler

Res de nou sota el sol ____________________ÒSCAR MARTÍNEZ____________________

Quin model d'estat s'oculta darrere dels pressupostos generals de l'estat?

L’APUNT

Una vegada més, el govern de Zapatero ha

desaprofitat un argument excel·lent com

és la crisi econòmica per donar un gir a

l'esquerra a la seva política econòmica socio-liberal.

Aquests pressupostos segueixen en la línia precedent

de restricció de la despesa pública amb la finalitat

d'assegurar la famosa "estabilitat pressupostària".

No modifiquen dos fets essencials: Espanya segueix

sent un dels països amb menor percentatge de despe-

sa pública en relació al seu PIB (un 38.6 %, mentre

que la mitjana europea és de 46.8 %); i dintre de la

despesa pública, la despesa social -un 20.38 % del

PIB- segueix estant lluny del 27.2 % europeu, en-

cara que Solbes digui que ha crescut un 9.5 % en

relació a l'any anterior. Justament, en el moment en

què més necessitarem polítiques socials que ens pro-

tegeixin de la crisi, el ministre d'economia segueix

amb la dèria de contenir la despesa pública. Aquests

ajustaments estructurals no ens han salvat dels efec-

tes socials de la crisi econòmica, més aviat al contra-

ri: tenim l'índex d'atur més alt de la UE (10.7 %,

enfront del 6.8 % de la mitjana europea).

Més papistes que el papa

Tenim un dels pocs governs teòricament social-

demòcrates que queden en peus en la Unió Europea,

però tot i així, mantenim una rigidesa pressupostària

digna de Margaret Thatcher. Un clar exemple és el

deute públic, que per a una UE orientada a la dreta

és del 66.6 %, mentre que a Espanya és del 36.8

%. Quant a la inversió pública per estimular una

economia amenaçada per la recessió, el pressupostat

és clarament insuficient (la despesa en infraestruc-

tures només augmenta un 4.5 %). L'estat renuncia

així al seu paper de motor de l'economia, la qual

cosa no es comprèn, si tenim en compte l'aturada

que està experimentant la construcció, un dels sec-

tors econòmics clau. Un altre exemple que el timó de

l'economia ha estat deixat en mans d'un liberal con-

vençut és l'abolició de l'impost sobre el patrimoni,

per la qual l'estat deixarà d'ingressar 1.200 milions

d'euros, justament els que es necessiten per finançar

la Llei de Dependència.

Per als bancs sí hi ha diners

El govern acaba d'anunciar que comprarà actius a

la banca espanyola per valor de 30.000 milions d'euros,

ampliables a 50.000 milions. Per fi nançar aquest dis-

pendi, l'estat recorrerà a l'endeutament, cosa que no

fa, com hem vist, per fi nançar l'estat social. Per què?

Quin model d'estat hi ha darrere d'aquests pres-

supostos?

Doncs el que està clar és que no és un estat social,

com proclama la Constitució, sinó un estat liberal, al-

menys en l'econòmic. En un moment en què aques-

ta crisi està encara lluny de solucionar-se, el govern

no està fent tot el que podria per plantar cara al que

s'aproxima, que no és poc.

Emancipació precària

14NOVEMBRE 2008

CULTURA

“No sé si la poesía es un arma cargada de futuro, pero desde luego toda mi memoria está

cargada de poesía”. Luis García Montero

García Montero no ho sap i jo tinc seriosos dubtes que em sorgeixen amb el

coneixement dels últims anys de vida de Gabriel Celaya. Mor a Madrid, lluny del seu

Donosti, oblidat. Només li queda el Partit i la seva Amparitxu. La poesia social ja no ven.

Corren mals temps per a la lírica. Havia escrit al seu Epitafi :

“Viajero que en mi tumba por azar te has detenido, / anota mi nombre y mi apellido,

/ anota mi ciudad; di a mis amigos / que aquí estoy enterrado, pues me extraña / que si

lo saben, ninguno haya venido”.

Encara amb el poeta actiu, però sempre tard, la Diputació Foral de Gipuzkoa havia

fet un acte de justícia en instal·lar la seva biblioteca a l’espai Koldo Mitxelena Kulturu-

nea, com una forma d’homenatjar el poeta.

Per desig seu les cendres van ser llençades al Peine del Viento i així retornava a la seva

ciutat: “... Esta ciudad abierta, puramente ideada. / Esta ciudad no dada, sencillamente

humana. / Esta ciudad que siempre se quiso sin murallas / y que todo lo acepta, y es

bella para nada”.

Del llunyà 1951 és el poema dedicat a Andrés Basterra, del qual extrec algunes lí-

nies:

“Aunque ya las palabras no nos sirven de nada, / aunque nuestras fatigas no puedan

explicarse / y se tuerzan las bocas si tratamos de hablarnos, / aunque desesperados, / bien

sea por inercia, terquedad o cansancio, / metafísica rabia, locura de existentes / que nun-

ca se resignan, seguimos trabajando, / cavando en el silencio, / hay algo que conmueve y

entiendes sin ideas / si de pronto te estrecho febrilmente la mano. // La mano, Andrés.

Tu mano, medida de la mía”.

Us deixo amb dues estrofes del poema A. Miguel Labordeta:

“Las últimas noticias son normales, muy tristes: / se casan con notarios nuestras

adolescentes; / se ríen en mis barbas los hombres de negocios; / la brisa sólo es brisa –no

un ángel extraviado-; / y Dios, allá en su cielo, sigue siendo un Dios mudo. // Da miedo

ver las gentes que pasan por las calles. / Si uno les preguntara su nombre, no sabrían /

qué contestar en serio, qué decir limpiamente. / Yo les dejo que pasen bajando la cabeza.

/ No quiero ver. Me asusta que los muertos caminen”.

LES ARRELS

LA POESIA ÉS UN ARMA CARREGADA DE FUTUR?

El passat 7 de setembre, Televisió de Catalunya va organitzar una missa a

Montserrat amb motiu del 25è aniversari.

Aquesta mena d'actes com-memoratius, ens allunyen d'un model de comunicació demo-cràtic, inclusiu i propi d’una so-cietat moderna i plural.

La TVC ha de mantenir una posició central en el camp comu-nicatiu i, per això, cal que repre-senti de veritat la Catalunya del segle XXI, que òbviament, és lai-ca, diversa i gens monolítica.

No ha de correspondre a l’Estat, ni a les institucions au-tonòmiques, promoure una de-terminada creença ni fer prose-litisme a favor de cap confessió religiosa concreta. En aquest cas, des de la Lliga per la Laïcitat avaluem aquest acte religiós or-

ganitzat per la televisió pública catalana com un greu error en tots els sentits.

La televisió pública ha de vet-llar per ser capaç de projectar la realitat d’aquesta societat, ben allunyada de les inèrcies socio-lògiques heretades del franquis-me – tant sols cal remetre’s a les dades-.

Un Govern que s’anomena progressista hauria de vetllar per garantir la laïcitat i el respecte a la llibertat de consciència del conjunt de la ciutadania. No és el cas, de moment.

La Lliga per la Laïcitat de-mana a la direcció de Televisió de Catalunya una disculpa per l’acte realitzat, tot respectant així la lliure opció credencial de la població.

Entitats promotores de la Lli-

ga per la Laïcitat: Cooperacció, UGT de Catalunya, CONC - CCOO

de Catalunya, CGT de Cata-lunya, USTEC-STEs, Federació de Moviments de Renovació

Pedagògica de Catalunya, Fe-deració d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya –

FaPaC, Ateus de Catalunya, Gran Lògia de Catalunya i de Balears, Gran Orient de Cata-lunya,

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia i el Moviment Laic i Progressista (integrat per Esplais

Catalans – Esplac, Associa-ció de Casals i Grups de Joves de Catalunya, Fundació Terra,

Cooperativa Entorn, Escola Lliure El Sol, Fundació Ferrer i Guàrdia i Acció Escolta de Ca-talunya).

La Lliga per la Laïcitat demana a TVC que es disculpi per la missa organitzada a Montserrat en motiu del 25è aniversari de la televisió pública catalana

Treball Els treballadors de Nissan protes-ten i EUIA es solidaritza contra l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) que ha pre-sentat l’empresa automobilística i que afecta 1.680 empleats de les plantes de Zona Franca i Montcada.

Economia Els bancs espanyols continuen fent calaix. Segons les estimacions d’analistes, en el tercer trimestre aquests augmentaran els benefi cis un 6% respecte a l’any anterior.

Colòmbia Una massiva mobilització de 30 mil indígenes avança per Colòmbia. Al fi nal del recorregut llegiran els noms, cognoms i da-tes d’aniquilació dels més de 1200 indígenes assassinats pel govern d’Uribe.

Itàlia El govern de Berlusconi retalla dràs-ticament pressupostos i renovació de con-tractes en educació. Estudiants i professors es manifesten arreu del país amb el lema “No pa-garem nosaltres la vostra crisi”. Com a protes-ta s’imparteixen lliçons a l’aire lliure a la plaça adjunta al Colosseo de Roma i al Duomo de Milano, entre d’altres.

Veneçuela “La reactivació de la IV Flota de l’Armada del EUA mostra l’agressivitat amb la qual pretenen frenar els processos emancipa-toris llatinoamericans” varen expressar més de 200 pensadors del món durant el VIII Encuen-tro de Intelectuales y Artistas en Defensa de la Humanidad a Caracas.

36”

15NOVEMBRE 2008

Els i les comunistes sabem que

la lògica democràtico-liberal

s’assenta més sobre la base

dels aspectes procedimentals de la

participació que no per la translació

de poder cap a la ciutadania organit-

zada. Sabem, també, que una gran

part de les esquerres catalanes es

troba actualment molt còmoda dins

d’aquesta lògica merament procedi-

mental, que promou i/o consolida

l’allunyament de les persones –mit-

jançant la lògica representativa- res-

pecte dels espais on té lloc la presa de

les decisions polítiques.

És en la gestió pública d’àmbit

local on –per la seva proximitat a la

ciutadania- més clarament podem

observar com la perspectiva proce-

dimental de la democràcia ha vin-

gut prioritzant el principi de repre-

sentació, atorgant a la participació

social efectiva un paper merament

subsidiari. Veiem com la participa-

ció sovint és utilitzada només com a

mecanisme per a la gestió i resolu-

ció de confl ictes d’interessos, davant

dels quals regularment es troben els

responsables de l’àmbit local. I, en la

majoria d’ocasions, aquestes expe-

riències de participació s’han vist i es

veuen reduïdes a una funcionalitat

merament instrumental, centrada

en el curt termini –les properes elec-

cions- i sense cap estratègia de re-

ferència adreçada a l’empoderament

de la gent.

El joc polític democràtico-liberal

–i el sistema jurídico-institucional

que li dóna cobertura formal- no

aporta incentius sufi cients per a la

promoció de la participació real i

genuïna, és a dir, entesa com a trans-

lació de poder a la gent per a la re-

solució dels seus propis problemes.

La perspectiva del confl icte mai no

és desitjable per als governants en

el marc del sistema institucional de

la democràcia representativa. I és

per això que, des dels governs, gai-

rebé sempre es dóna més valor a les

oportunitats del procediment parti-

cipatiu per a la major comoditat en

la gestió pública dels professionals de

la política, que no als outputs orga-

nitzatius que podrien derivar-se com

a resultat dels processos d’implicació

i responsabilització directa de la ciu-

tadania.

No ens hauria de sorprendre, en

coherència, el fet que molts respon-

sables de l’àmbit local –molts d’ells

situats ideològicament dins l’espai de

les esquerres i fi ns i tot de l’esquerra

transformadora- adoptin avui dia

una predisposició favorable a la in-

troducció de certes “noves formes/

fórmules participatives” que despla-

cen l’atenció cap al principi de repre-

sentació, lluny del foment d’una par-

ticipació responsable i efectiva dels

treballadors i les treballadores. Cal

preguntar-se, en aquest sentit, fi ns a

quin punt les formes d’innovació de-

mocràtica que afavoreixen una par-

ticipació ciutadana desorganitzada

o bé mínima (Nuclis d’Intervenció

Participativa), contribueixen alhora

a desactivar i/o desincentivar for-

mes potencialment més profundes

d’acció social col·lectiva de tipus

més aviat “tradicional” (com, per

exemple, el moviment veïnal). De

fet, les formes “tradicionals” d’acció

social col·lectiva són normalment

observades, amb prou desconfi ança,

com un obstacle per a les funcions

de govern dels ajuntaments, raó per

la qual el control –i la instrumen-

talització electoralista- dels espais

d’organització de la societat civil ha

estat sempre un objectiu de primer

ordre per als partits del sistema o que

principalment actuen sota la lògica

del sistema.

Tanmateix, com és sabut, la re-

lació i la dependència mútua entre

organització social i consciència

col·lectiva és una constant en les

teoritzacions marxistes relatives al

sorgiment i desenvolupament de la

consciència de classe. Les refl exions

de MARX, que tendeixen a diferen-

ciar entre la “classe en si” i la “classe

per a si”, han deixat constància de la

diferència entre els interessos socials

anomenats “objectius” i l’eventual

presa de consciència “subjectiva”

d’aquests interessos per part de les

persones a través dels processos

d’organització i mobilització. En

coherència, els i les comunistes apos-

tem per una superació de la idea de

democràcia com a procediment per

a la presa de decisions. I proposem

la idea –molt més dinàmica- de

democràcia com a acció col·lectiva

organitzada i ciutadania permanen-

tment mobilitzada en la defensa dels

seus interessos com a treballadors/es

(com a veïns/es, com a pacients, com

a estudiants, etc.).

En l’estratègia comunista, la

perspectiva de referència per a la in-

troducció de mecanismes de partici-

pació és la d’augmentar la percepció

subjectiva de l’efi càcia de les formes

d’intervenció organitzada, fomen-

tant la responsabilització de la ciuta-

dania i promovent l’empoderament

de la gent. És per això que creiem en

l’organització autònoma de les per-

sones per a la defensa dels seus propis

drets i interessos, sense instrumenta-

litzacions, mediatitzacions o tuteles

político-electorals. I és per això que

estem convençuts que la millor ma-

nera de fer avançar la democràcia no

és fent servir les plataformes parti-

cipatives com a catapulta electoral

–la qual cosa sempre genera con-

tradiccions importants en l’àmbit

institucional- sinó promovent que

tots nosaltres, els treballadors i les

treballadores ens organitzem per a la

defensa d’allò que tenim en comú.

Dues paraules expressen ben clara-

ment la nostra perspectiva. La pa-

raula comunisme remet a la posada

en comú de les nostres necessitats i

interessos. I la paraula democràcia

es refereix ineludiblement a la re-

distribució del poder entre totes les

persones. Nosaltres som comunis-

tes i lluitem per la democràcia. No

ens agrada la idea d’un poble que es

deixa governar, sense més, pels uns

o pels altres. I és per això que amb

governar no en tenim prou. S’entén

prou bé. Però la gent només ens creu

quan ens veu.

Comunisme: Organització i mobilització social

____________________JUANMA PATÓN____________________

Agenda de la Fundació Pere ArdiacaCAFÊS DE TARDOR

La democràcia al Marroc

divendres, 7 novembre

La lluita per la democràcia al

Marroc

Karim El Otmani, activista pels

drets humans i la democràcia

Presenta: Jordi Ribó, President

de la Fundació Pau i Solidaritat

de CCOO

La fi gura del diable a occident

divendres, 14 novembre

La fi gura del diable a occident

Felipe López Aranguren, sociòleg

i politòleg, especialista en la

fi gura del diable

Presenta: Alberto Vélez, Histo-

riador

Brigades, una forma de soli-

daritat

divendres, 21 novembre

Brigadistes a Paraguai, viure el

canvi en primera persona

Oriol Arcas, brigadista

Maria Sánchez, brigadista

Presenta: Esther Díez, Associació

Catalana per la Pau

60è aniversari de la Declaració

de Drets Humans

divendres, 12 desembre

Els drets humans com a element

de propaganda

Adoni González, lluitador anti-

franquista i activista sindical

Presenta: Luis Juberías, Fundació

Pere Ardiaca

Uruguai: la força de la unitat

divendres, 19 desembre

El PC d'Urugruai i el Front Ampli:

la força de la unitat

Miguel Oxley, Secretariado de la or-

ganización del PCU en Catalunya

Presenta: Carlos Torres, Ex-Diri-

gent del Sindicato Único Nacional

de la Construcción y Anexos

(SUNCA) d' Uruguai

PAU, GUERRA

I NEOLIBERALISME

(La guerra com a clau de volta del

capitalisme global)

27, 28 de novembre i 1,2 de

desembre

Lloc: Auditori de l'Edifi ci UPF-

Rambla

La Rambla, 30-32 (entrada per

Plaça Joaquim Xirau)

Metro L3. parada Drassanes

Organitza: Fundació Pere Ardiaca

Col.labora: Associació Catalana

per la Pau (ACP), Fundació Pau i

Solidaritat-CCOO, Món-3

Dóna suport: Ofi cina de Promoció

de la Pau i els Drets Humans de la

Generalitat de Catalunya.

El neoliberalisme, com a projecte

de classe d'acumulació d'uns pocs

en perjudici de la immensa majoria

de la societat, està en bancarrota.

Les causes: la crisi de model provo-

cada, així com la pèrdua de prestigi

que ha patit debut a l'agreujament

de les desigualtats social, i al haver

dut a sectors importantíssims de la

població més enllà del llindar de

l’exclusió i la pobres.

Aquesta erosió de legitimitat que

ha patit el pensament neoliberal, ha

incrementat la violència inherent a

la dominació i al procés d'acumula-

ció de capital, així com la necessitat

de legitimació seguint l'estratègia

d'un enemic exterior, generant una

cultura de la por que es tradueix en

un negoci de la por.

En aquestes jornades, discutirem

la relació intrínseca entre la glo-

balització neoliberal i la guerra,

farem prospecció dels escenaris que

s'obren en aquest fi nal d'etapa his-

tòrica i discutirem estratègies per

un món amb pau i justícia social.

dijous, 27 de novembre a les

18.45h

Presentació

Xavier Badia, Director de l’Ofi cina

de Promoció de la Pau i els Drets

Humans de la Generalitat de

Catalunya

Luis Juberías, Fundació Pere

Ardiaca

dijous, 27de novembre a les 19h

Després de Bush, quina política de

guerra dels EUA

Michel Collon, periodista i inves-

tigador (Bèlgica)

Presenta: Jordi Ribó, President de

la Fundació Pau i Solidaritat de

CCOO

divendres, 28 de novembre a les

19h

La crisi econòmica i les resistències

popular, obstacles per a les guerres

de conquesta dels EUA.

John Catalinotto, del International

Action Center (EUA)

Presenta: Xavi Cutillas, Respon-

sable de l'Àrea Internacional del

PCC i President de la Associació

Catalana per la Pau (ACP)

dilluns, 1 de desembre a les 19h

Europa: entre l'acció per la pau i la

lluita interimperialista

Daniel Cirera, Fundació Gabriel

Péri i MPP (França)

John P. Neelsen, Professor de la

Universitat de Tübingen, mem-

bre del Consell Científi c d'AT-

TAC i membre de la Fundació

Rosa Luxemburg (Alemanya)

Willy Meyer, eurodiputat d'IU

i membre del GUE

Presenta: Toni Barbarà, membre

del Secretariat del Partit de

l'Esquerra Europea

dimarts, 2 de desembre a les

19h

Guerra i neoliberalisme. Estratè-

gies per la pau.

Samir Amin, economista i Pre-

sident del Th ird World Forum

amb seu a Dakar.

Presenta: Àngels Martínez

Castells, doctora en Ciències

Econòmiques i patrona de la

Fundació Pere Ardiaca.

LA CONTRAPORTADA

ESCOLTI, “LISTENING”, “ESCOLTING”

ATENCIÓ A la rata PER TONI BARBARÀ

AFILIA’T AL PARTIT DELS I LES COMUNISTES DE CATALUNYA www.pcc.cat

Són temps de jogging, spee-

ding, mobbing, footing, bi-

cing, tonting… o el que si-

gui però en gerundi. I en anglès,

la llengua del renting, leasing,

Bushing, i de l’assignatura de

la ciutadania (als càmpings -de

Camps) del Regne de València.

Així doncs avui anem a caçar ra-

tolins dits “barbarismes”, que no

haurem de confondre mai amb el

que diu o escriu un Barbarà com

ara el qui sota signa.

Em confesso un practicant

malaltís de l’”escolting”. Que què

és l’escolting? La manera moder-

na de dir-ne d’allò que abans en

deien tafanejar, enganxar l’orella,

escoltar converses de terceres

persones en llocs públics, fer de

voyeur–ecouteur sonor. Fins ara

no està penalitzat i si es fa amb

una certa elegància i cara de tòtil

és absolutament impune. Podeu

fer veure que llegiu un diari, que

dormiu o rumieu, però sempre

procurant de no fer coincidir

l’antena auditiva amb l’indicador

ocular-visual. La gent, més o

menys exhibicionista dialoga

-o crida– en converses corals i

pujades de decibels. A cops pot

tractar-se d’un monòleg recitat

a un mòbil. Aquesta pràctica és

molt més saludable que no pas

ensordir-se amb un MP3, IPOD

o estri semblant que, proveït

d’uns mini-auriculars, sacseja

“chup-chip-chup” el veí del cos-

tat que es convulsiona al banc del

metro. Se n’aprèn molt més amb

l’escolting, és gratis i et fas una

idea de per què el món va com

va i cap a on va. La sola limitació

és que no queda gens be entrar

en conversa amb els emissors de

tantes sentències, experiències,

vivències, setciències… El que

diuen queda dit i punt.

Un parell de sessions diàries

d’escolting al transport públic i

col·lectiu (doncs no és factible

en el cas del transport individual

ni privat, ni és recomanable en la

seva versió taxista de la COPE-

centralita-afi rmativo) et poden

posar al dia del que va la cosa. És

el que s’anomena informació “in

itinere” camí del curro. L’altra

modalitat clàssica és la de barra-

bar o taula-restaurant, amagat

darrere un ADN o un 20 minu-

tos, procurant no sostenir-lo de

l’inrevés.

I on vaig a parar amb tant de

“volting”? A afi rmar que segons

els/les usuaris/es de la franja de

les 8 a 8’10 del matí de la línia

L2 del Metro, direcció Paral·lel,

Obama guanya les eleccions de

carrer, perquè a més de ser un

negre que quasi no ho és (de ne-

gre), se’l veu espavilat, elegant i

llegit i ens recorda el profe bo de

la pel·lícula, mentre a l’altre se’l

veu molt pedant, tibat, jubilat i

és el patró dolent de la plantació.

És la victòria del “normal” sobre

el “manaire”.

I amb aquesta sucosa elucu-

bració queda despatxat el tema

electoral que ens apassiona…

encara que no acabem de saber

on carai votem nosaltres. Espe-

ro alguna xerrada ben aviat que

m’ho aclareix. Els altres “top-

tòpics” del mes són previsibles: el

superMessi, el pobre Alonso amb

una carraca de cotxe, el nuvi de

la Duquesa de Alba i l’elegància

i el “tronío-troning” de l’Ortega

Cano de Jurado. Apa!! Servits i

tips!

Un dia, però, vaig sentir algú

que parlava xiu-xiu no sé quina

extravagància d’Europa i no sé

quin merder de les 65 hores…

que no sé quina cursa deu ser.

Una cosa relacionada amb no

sé quina fl exibilitat i un “OPT

OUT ing”. Ningú dels oients del

vagó li va fer gaire cas doncs ja

es veia per la seva indumentària

que devia ser un d’aquests tipus

estranys que es baixen a Via Laie-

tana i van a un bar que

anomenen CC.OO.

I la crisi? Quina cri-

si?? Millor no tractar te-

mes complicats que els

temps estan fotuts (de

footing?).

Publicitat de l’IPOD a Stalingrado, metro de París