“Fa una setmana preguntava enaquest mateix mitjà GuidoWesterwelle ‘per què OskarLafontaine posa com a models delseu socialisme els autòcrates sud-americans’. Em va renyar perprendre partit a favort d’EvoMorales i Hugo Chávez. PeròChávez i Morales són presidentselegits pel poble. Evo Morales varesultar elegit el 2005 amb majoriaabsoluta com a president de larepública, el primer presidentindígena en la història de Bolívia.Junt amb la seva ersolta lluita con-tra la pobbresa i la corrupció, elseu objectiu polític més importantés la participació de la majoriaindígena de la població en la vidapolítica i econòmica”.

El copresidente de l’Esquerraalemanya reacciona als atacs delcap del partit liberal alemany,Guido Westerwelle, que va acusarel Partit de l’Esquerra de “flirte-jar” amb l’esquerra sud-america-na. Però Lafontaine hi veu afini-tats polítiques i electives, i prenpartit. SEGUEIX A LA PÀGINA 10.

El creixement internacional delPIB se situava abans de l’estiu enel 4%, de manera que l’economiaespanyola acumulava tretze tri-mestres consecutius de creixe-ment. El darrer informe del’OCDE ens informava, però,que, tot i aquest fet, el salari realmitjà s’ha reduït en un 4% durantels últims deu anys, i que l’Estatespanyol és l’únic d’aquesta orga-nització amb aquest retrocés.SEGUEIX A LA PÀGINA 8.

Quina educació volem? Entrevista a Aurora MoralesEl rellançament d’Izquierda Unida

La deslocalització a Catalunya en clau de gènere El subsidi de maternitat fa 85 anys Escriptor perseguit

www.pcc.catnúm. 959 / setembre 2007

Amb Hugo Chávez,per la llibertat

Espanya no vatan bé

Comença el curs polític i, per tant, és un bon moment per marcarobjectius i formes per assolir-los, perquè d’aquí a uns mesospuguem valorar de forma objectiva la feina feta. Per aquest motiu,en aquest número introduïm alguns dels debats que haurem d’a-frontar durant els propers mesos a Catalunya, com el de l’educació,el de la immigració o el de la igualtat. ambé abordem la situació polí-tica a l’Estat Espanyol i la necessitat de rellançar Izquierda Unida apartir del seu esperit fundacional.

Però també és l’inici de curs escolar, i per això iniciem el segui-ment crític i propositiu de l’acord d’Entesa, precisament analitzantel capítol educatiu.

Finalment, volem aprofitar aquestes línies per demanar un copmés disculpes pels mesos en què l’Avant no s’ha publicat a causad’un procés de reestructuració de l’equip coordinador. Com veureu,en aquesta nova etapa hem incorporat algunes seccions noves, tantd’opinió com de formació, amb les quals volem compaginar la lec-tura amena amb el rigor i l’aprofundiment, per tal que aquestapublicació pugui ser una eina de debat i d’organització, útil per a lespersones comunistes i per a les gents d’esquerres en la seva lluitaquotidiana.

De manera que iniciem aquest curs amb tots aquests propòsits ala motxilla. Salut i bona feina!

L’augment de l’alumnat immigrant il’etern debat entre la qualitat de l’es-cola pública i la concertada tenyeixenl’inici del curs escolar d’incerteses.Revaloritzar l’ensenyament públic ésun dels camins més raonables.PÀGINA 7.

La diputada a l’Assemblea Nacional de laRepública Bolivariana de Veneçuela exposaa l’Avant les grans línies de treball del seupartit, i reivindica la figura de SalvadorAllende en el 99 aniversari del seu naixe-ment. PÀGINA 11.

“És necessari rellançar l’esperit fundacionald’Izquierda Unida com a moviment polític i sociald’esquerres, d’unitat programàtica d’esquerres,democràtica, plural, alternativa, participativa i mobi-litzadora; laica, federal i republicana, antineoliberal isolidària, amb el compromís de les forces d’esque-rres d’Europa i del món”. PÀGINA 9.

Elaborat per la Secretaria de la Donade la CONC, l’estudi de gènere sobreel tancament d’empreses a Catalunyaanalitza les crisis empresarials i lesdeslocalitzacions al nostre país, cedintel protagonisme a les seves repercus-sions de gènere i a les dones treballa-dores. PÀGINA 13.

Segons la Constitució espanyo-la, “els poders públics assegurenla protecció social, econòmica ijurídica de la família”. Ambmotiu del 85 aniversari de la cre-ació del subsidi de maternitat,revisem els ajuts que reben lesfamílies amb fills i arribem a aconclusió que són insuficients.PÀGINA 13.

Algerià, laic i bereber, sobre elperiodista i escriptor SalemZènia pesa una fatwa que elcondemna a mort. El progra-ma d’acollida Escriptor refugiat,del PEN Català, li garanteixun any de seguretat i, potser, lapossibilitat de reunir-se amb laseva família a Barcelona.PÀGINA 16.

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

ANY XXV / SETEMBRE 2007

Inici de cursInici de curs

ÒRGAN CENTRAL DEL PCC

PREU: 2 €

JUA

NLI

NA

RES

Avant2

A MANERA D’EDITORIAL

L’hora de la Catalunya treballadora Odio els indiferents

Ara fa un any celebràvem la Diada deCatalunya sota la incertesa d’unes eleccionsanticipades que podien truncar les aspira-

cions de canvi que les classes populars haviendipositat en la conformació del primer governcatalanista i d’esquerres després de la dictadura.A un any de distància, podem dir que part delsobjectius que ens vam marcar aleshores s’hancomplert. I diem que ho han fet, en part, perquèhem aconseguit un nou govern de l’esquerra plu-ral a Catalunya, però encara hi ha molt per fer pertal que, entre la societat catalana, aquest pactepolític es concebeixi com a estratègic.

Es tracta d’un procés d’aprenentatge sobre comcondicionar l'acció de govern des de la mobilitza-ció, amb propostes alternatives i amb la referèn-cia irrenunciable a l'acord d'Entesa. En aquestsentit, serà important tenir presents els quatregrans pactes nacionals que es discutiran durantels propers mesos i que fan referència a immigra-ció, habitatge, recerca i desenvolupament, i in-fraestructures. La forma final d’aquests pactes,igual que la de lleis importants com les d’igualtato d’educació, dependrà de quina sigui la correlacióde forces entre les diferents classes en pugna aCatalunya. Si el grau de mobilització i organitzacióde la societat civil alternativa és gran, tenim l’o-portunitat de començar a imprimir un fort caràc-ter progressista al país, que tingui un impactedirecte en la millora de les condicions de vida deles persones.

Per fer front a aquest procés, els treballadors iles treballadores de Catalunya necessiten unmoviment polític ampli i d’acció que els sigui útilper donar concreció a les seves reivindicacions. Ésper aquest motiu que una de les tasques princi-

pals dels i les comunistes catalanes segueix sentl’impuls d’Esquerra Unida i Alternativa al llarg detot el territori, per tal d’incorporar-hi aquells sec-tors socials que objectivament es poden sentirrepresentats per un programa de progrés demo-cràtic i social.

Alhora, però, seria un error oblidar la restad'àmbits d'intervenció de la nostra acció política.Perquè per a la mobilització de la classe treballa-dora, és necessària la presència organitzada dels iles comunistes als centres de treball. No nomésper a la tasca sindical, sinó per introduir el debatpolític sobre l’organització mateixa del treball,sobre els seus productes i sobre la seva distribu-ció, ja sigui a la fàbrica, a l’oficina o a la botiga.

Perquè davant d’un debat sobre els drets i deu-res de les persones nouvingudes i sobre les viesper assolir-los, el moviment veïnal pot tornar ajugar un paper d’acollida i d’inclusió, com als anyscinquanta i seixanta del segle passat, sempre quedisposi de nous quadres i estigui dinamitzat perpropostes i per valors progressistes.

Perquè si del que parlem és de l’alternativa polí-tica, en contraposició a l’alternança, és necessaridesplegar la lluita ideològica a tots els centres degeneració d’hegemonies, a tots els espais on estransmet i es produeix coneixement, ja siguin lesuniversitats, els mitjans d’informació i comunica-ció, els moviments artístics o els centres de recer-ca públics o privats.

En definitiva, l’objectiu en aquest inici de curs éscomençar a convertir Catalunya en una nació d’es-querres a tots els nivells. El mitjà ha de ser unPartit organitzat, amb la necessària discussió polí-tica per comprendre la realitat i amb els instru-ments i els espais adequats per intervenir-hi.

Odio els indiferents. Creo que viure vol dir pren-dre partit. Aquell que viu veritablement, no potdeixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i

l’abúlia són parasitisme, són bribonades, no pas vida. Peraixò odio els indiferentes.

La indiferència és el pes mort de la història. La indife-rència opera potentmente en la història. Opera passiva-ment, però opera. És la fatalitat; allò amb què no es potcomptar. Esguerra programes i arruïna els plans més benconcebuts. És la matèria bruta desbaratadora de laintel·ligència. El que passa, el mal que s’abat sobretothom, succeeix perquè la massa dels homes abdica de laseva voluntat, permet la promulgació de lleis que nomésla revolta podrà derogar; consent l’accés al poder d’homesque només un amotinament aconseguirà, després, ende-rrocar. La massa ignora per despreocupació; i aleshoressembla que sigui cosa de la fatalitat, que ho atropella tot ia tothom: a qui consent i a qui dissent, al qui sabia i al queni sabia, a l’actiu i a l’indiferent. Alguns ploriquegen pie-tosament, d’altres blasfemen obscenament, però ninú omolt pocs es pregunten: si hagués intententat fer valer lameva voluntat, ¿hauria passat el que ha passat?

Odio els indiferents també per això: perquè em fastidiael seu ploriqueig d’enterns innocents. Els demano comp-tes a tots: com han escomès la tasca que la vida els haposat i els posa diàriament, què han fet i, especialment,què no han fet. I em sento amb el dret de ser inexorablei amb l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de nocompartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partidista, sóc viu, sento ja en la consciència dels dela meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura queestan construint. I en ella, la cadena social no gravita perdamunt d’uns quants; gens del que hi passa és per si decas, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent delsciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sag-nia d’uns quants.

Visc, sóc partidista. Per això odio a qui no prèn partit,odio els indiferents.

EL FAR

ANTONIO GRAMSCI

ATENCIÓ A

Corrien dies de finals del segle XX. Una frase enboca del llavors president Felipe González, enretornar d’un viatge a la Xina, va causar furor.

Es tractava de prestigiar l’eficàcia, la modernitatempresarial i la gestió com a valors suprems i capa-ços de superar tota confrontació d’interessos, de con-tradiccions socials, de la mateixa lluita de classes. Erala reformulació apolítica de la societat actual: “Noimporta que el gat sigui blanc o negre. El que comp-ta és que caci ratolins”.

La contundència de la paràbola és tal que no calaquest cop ni entrar en una anàlisi en detall del sen-tit profund de l’afirmació.

Se situaria en paral·lel a una altra que he patitsovint al llarg de la meva vida professional: “Lesmalalties no són de dretes ni són d’esquerres. El que

cal és guarir malalties pel damunt, o al marge, dequalsevol consideració política”.

Mentides! Ull a les rates! Compte amb les errades!Anant al cas del gats, l’interès no s’acaba amb la

cacera, i el que realment importa no és tant el color ola classe del gat caçador, sinó el color i la condició delsgats/gates/gatets/gatetes que s’acabaran menjant elsratolins capturats. És a dir: més important que la prò-pia cacera, a qui i per a qui el benefici de la brillantgestió?

En el cas de les malalties, avui ja ningú nega queels determinants de la salut, o de la malaltia, de totasocietat són precisament i fonamental de tipus social,laboral, cultural, mediambiental... I, per tant, polític.O el que és el mateix: que segons les polítiques siguind’esquerres o de dretes, així es determinarà un o altre

estat de salut col·lectiva i social, quantitativament iqualitativament.

Així, doncs, que ningú s’enlluerni amb tanta falsamodernitat. La bona gestió, l’eficiència i l’eficàcia sónvirtuts desitjables a tota activitat o acció, però mai nosubstitueixen els interessos de classe; i, tot i ser tantimportants, no són sinó instruments al servei de lacausa, la gran causa de la política.

La política? Que noescoltem a diari queaixò és una enganyifa iun frau? Ja tenim temaper a la propera rata...Seguirem. Salut.

En aquest espai intentarem portar a reflexió alguna de les asseveracions més freqüents que ens envolten. Triarem expressions amb caràcter decarrer, amb segell de pensament normal i pretesament assenyat. Expressions que, per contra, no són altra cosa que manifestacions perverses del

pensament únic i neoliberal. Recollirem formulacions d’estat d’opinió banal, mentides disfressades de sentit comú o de saviesa popular. Rates.Us proposem ja el joc d’aturar-nos a repensar suposades veritats majúscules i indiscutibles per demostrar que no són sinó facècies sostingudes des

de la mala fe o des de la ignorància, i que implacablement van deteriorant i subvertint el llenguatge i el pensament de les bones gents.

LA R ATA

DELS GATS CAÇADORSEL CAS DEL COLOR

PER TONI BARBARÀ

Traducció al castellà d’Antoni Domènechper a www.sinpermiso.info

Direcció: Sandro Maccarrone. Redactora en cap: Lucía Flores. Consell de redacció: Andreu Espasa, Adriana Sabaté, Lluís Monerris, Marià Pere, Miquel Àngel Sòria, Jordi Ribó. Projecte gràfic: L.F. Han col·labo-rat en aquest número: Felipe L. Aranguren, Ricard Aymerich, Toni Barbarà, Lluís Camprubí, Francesc Colomé, Adelina Escandell, Antonio Gramsci, Marta Jordi, Luis Juberias, Daniela Maccarrone, Àngels

Martínez, Fina Mateo, Pep Molina, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Carles Planas, Jordi Ribó, Santi Serra, Jordi Serrano. Foto portada: Juan LinaresProducció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5.

Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. e-mail: avant@pcc.cat

LA JOVENTUT A CATALUNYAPartint de la relació entre els estu-dis formatius i les expectativesprofessionals, aquesta primeraedició focalitza el seu interès enaquells mecanismes de reproduc-ció social des de l’àmbit acadèmic,en les condicions d’ocupaciólaboral que posen els joves ensituacions de precarietat i risc, enles polítiques públiques pensadesper garantir l’accés a l’habitatge ien la involucració de la joventutdins l’espai associatiu, com a indi-cador de participació d’aquestestrat de la població en allò públic.

El camp és exhaustiu i tracta elsquatre pilars bàsics que avuiendarrereixen els processos d’e-mancipació juvenil, trencanttòpics viciats que estereotipen eljove com aquell individu que viua casa dels pares per comoditatfins ben passada la trentena,sense treballar ni estudiar, senseinterès ni iniciativa per prendreresponsabilitats, sense metes niobjectius reals que vagin mésenllà de la festa del cap de setma-na, sense intencions d’emancipar-se. L’element clau que fomentaaquesta falsa imatge rau en lesformes de desenvolupament deles polítiques públiques.

¿On se situa l’accent? ¿Per a quies legisla?

Recuperem aquí la idea de lajoventut apartada i marginada dela societat. Els poders fàcticscontinuen mantenint el controlde l’opinió pública perquè es cul-pabilitzi els joves de la seva pro-blemàtica concreta. Alhora, espromociona el debat generacio-nal en comptes d’enfocar lescontradiccions en termes de con-flicte de classe. Com diu VicençNavarro al pròleg de l’estudi, lapobresa de l’estat del benestarespanyol és fruit d’un dominiconservador en la vida políticadurant molts anys.

Evidentment, es més quenecessari que les polítiques públi-ques no siguin només un instru-ment de millora d’un col·lectiuconcret, sinó que abastin la sevatotalitat, i de manera transversal,al conjunt de la societat, fixant elseu punt d’equilibri en la redistri-bució de la riquesa, tant econò-mica com privilegiada.

Si s’és capaç d’avançar enaquest aspecte, s’estarà treballantper garantir unes condicions dig-nes de desenvolupament, tantper a la joventut com per a tota lapoblació civil.

CATALUNYA

Jove passota busca feina precària“Els joves no participen perquè se’ls foragita de tot arreu: del mercat laboral, del parc d’habitatge, de lesciutats i del dia”. D’aquesta manera, ja fa cert temps que la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia assenyalales principals mancances de la societat catalana vers la seva joventut

Avant 3

La Fundació Francesc Ferrer iGuàrdia (FFG) acaba de publicarun monogràfic sobre joventut ipolítiques públiques. L’estat de lajoventut a Catalunya 2007, escritper Sílvia Luque (Institutd’Anàlisi Social i PolítiquesPúbliques de la FFG) i JordiSerrano, codirector de laFundació, ens parla de tu a tusobre les problemàtiques que lapoblació de 15 a 29 anys es trobaquotidianament , fenomen que jaha estat tipificat amb el nom deprecarietat juvenil.

La senzillesa amb què s’expo-sen els arguments i la força queprenen un rere l’altre fan d’aquestinforme una obra transgressoraon la reflexió sobre els nous con-ceptes que estigmatitzen la joven-tut (el mileurista, l’abstencionista,el passota, el funcionari, etc.) sóncatapultats del centre de la discus-sió per resituar-hi aquells ele-ments de fons: els canvis en lesrelacions laborals i les sevesrepercussions en les diverses esfe-res de la societat: la política, l’eco-nòmica i la íntima o privada.

La Joventut, contra la preciarietat i per l’emancipació

Daniela Maccarrone

Que el jovent ha estat un dels sub-jectes més afectats per la repressiópolicial o per la repressió en qual-sevol altre aspecte, ningú no hoposa en dubte des de, sense anarmés lluny, el mític maig del 68.Però el que diferencia les diversesdenúncies a aquesta repressió sónles reivindicacions que hi ha aldarrere. En aquest moment histò-ric, en el context en què hem deviure, la Joventut Comunista con-sidera que la reivindicació mésimportant que com a joves hemde dur a terme és, clarament, unalluita contra la precarització entots els àmbits de la vida.

Estem assistint a un procés deprecarització constant de tots els

espais vitals de la gent jove que noens permet una veritable autorea-lització i una veritable emancipa-ció. En el recorregut que s’ha derealitzar fins a la plena autonomia-econòmica, moral i personal-, elsi les joves trobem cada vegadamés traves i, sobretot, més preca-rietat en les nostres oportunitats,drets i deures. Considerem com aprimera parada d’aquest recorre-gut l’ensenyament o formació, enconcret l’ensenyament secundari,la Universitat i la FormacióProfessional. Estem perdent qua-litat, universalitat i independènciaper desenvolupar les nostres pre-ferències i les nostres curiositats inecessitats.

Seguidament, quan en el procésde formació ja hem assumit coma norma les pèrdues en drets ioportunitats, hem de passar a la

segona fase, el desenvolupamenten el treball. Les condicions pre-càries que acompanyen el mónlaboral en general, en el cas dels iles joves es dupliquen pel simplefet de ser joves.

Entre totes dues fases, volemindependitzar-nos de les llars delsnostres progenitors, que, tot i sercàlides i còmodes, no ens perme-ten avançar en el camí que deforma natural estem fent cap a laplena autonomia. L’accés a l’habi-tatge és quasi una utopia, i, en lamajoria de casos, esdevé un luxe oun plus, quan és en realitat un dreti una necessitat.

Finalment, dos problemes més:la manca de garanties per a la saluti la discriminació de gènere, querepresenten un clar índex d’estan-cament. Aquí rau la veritable inse-guretat que patim els i les joves, i

contra ella enfoquem lafeina: cap a una millora deles condicions de vida,cap a una anàlisi i una ver-tebració dels espais de lanostra activitat que enspermetin la plena emanci-pació i l’autorealització.En paral·lel, no oblidemel paper que com a jovespodem jugar a les institu-cions, on ens sumem a lesreivindicacions de tota lapoblació, per tal d’assoliruna veritable cultura de lapau o un model d’estat id’Europa democràtics.

Aquests són els eixosque com a JoventutComunista hem d’abordar, pelsquals treballarem dia a dia, duranttot el curs, intentant conscienciar imobilitzar el jovent.

Lluís Monerris

UNA FORMA DE COMPROMÍS

Encara no estàs subscrit a l’Avant?Fes-ho ara: per 25 € l’any, rebràs a casa,a principi de cada mes, la teva publicació.

Truca al 93 3184550 oescriu-nos aavant@pcc.cat, indicantles teves dadespersonals i la formade pagamentque prefereixes.

ELS PODERS FÀCTICSMANTENEN EL CONTROLDE L’OPINIÓ PÚBLICAPERQUÈ ES CULPABILITZIELS JOVES DE LA SEVAPROBLEMÀTICA

Terminologia bàsica

Una visita a la viquipèdia ensajuda a situar ràpidamentalguns dels termes que s’asso-cien a la joventut d’avui. Delpassota, diu que és “una per-sona indiferent a les qüestionsque es debaten en la vidasocial”. Es va començar a par-lar de passotes i passotismeals anys 80, per “denominarpejorativament individus quese situaven deliberadament almarge de l’ordre social esta-blert, així com dels movi-ments contraculturals i de llui-ta política del moment”.

La precarietat ve definidacom una “situació de vulne-rabilitat a causa d’un accésinsegur i inestable a necessi-tats bàsiques”, entre les qualss’esmenten feina, salut i habi-tatge.

Per últim, atenció a algunesdefinicions de treball: per al’església catòlica, “implicaassumir un rol cocreador icoredentor”; en dret, “estàenquadrat per importantsinstitucions jurídiques coml’esclavitud o el contracte detreball”.

L’accés a l’habitatge, un delsprincipals problemes de la joventut

Aixó no son més que els efectesde l’aplicació de les polítiquesneoliberals a casa nostra, i lacausa és la ruptura del contractecol·lectiu entre la burgesia i elproletariat, és a dir, la posada enqüestió d’un concepte tan arrelatentre els treballadors com lanaturalesa fixa del contractelaboral i la seva substitució per latemporalitat en l’ocupació. Ensvolen convèncer que el dret altreball no existeix, i que cal subs-tituir-lo pel dret a treballar, i aixóno és un joc semàntic de parau-les, sinó un canvi de paradigma i,per tant, motiu de lluita ideològi-ca, casus belli per als comunistes.

El capitalisme global, que volperpetuar-se com a sistemasocioeconòmic arreu, vol substi-tuir la centralitat del treball pelconsum. Segons els nous profe-tes capitalistes, com que el mer-cat és un sistema mès antic que lamateixa democràcia, aquesta es laforça principal que mou la socie-tat, i no pas la producció de bensa través del treball. Aquesta teo-ria ha traspassat les rengleres delsteòrics de l’imperialisme, i s’haassentat fins i tot en una part dela social-democràcia que noqüestiona el capitalisme com asistema social i que accepta lesorganitzacions sindicals com un

mal necessari, és a dir, les lloaquan se subordinen a les sevespolítiques i qüestiona la sevaexistència quan decideixen opo-sar-se a les mesures neoliberals.

LA FLEXISEGURETATAixí, per exemple, el llibre Verdamb què amenaça la ComissióEuropea, servidora dels interes-sos de l’imperialisme a Europa,posa de moda un suposat nouconcepte, la flexiseguretat, és a dir,la flexibilitat laboral individualit-zada, com si el problema de lescondicions laborals, el salari, l’a-tur, la formació professional, fosun problema de persones i no declasses. Sota la suposada necessà-ria flexibilitat que ells entenen,s’amaga l’empitjorament pro-

MOVIMENT OBRER

Salaris insuficients i condicionsde treball deficients

Conclusions de la memòria semestral del CITE

Aquesta és la crua realitat de la classe obrera, del proletariat de Catalunya i totesles dades oficials i oficioses ho confirmen: La majoria de la població arriba ambmoltes dificultats a finals de mes i, per si això no fos poc, cada dia hi ha mésaccidents i accidentats a la feina

El Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers de CCOO de Catalunya (CITE) ha fet pública la seva memòria del 2006

Avant4

PRINCIPALS REPTES DE LA POLÍTICA SOBRE IMMIGRACIÓ

Jordi Ribó

Franco Giordano

Redacció

Falta voluntat política per combatre l’economia submergida.No s’ha fet res perquè la contractació als països d’origenfuncioni.Hi falta agilitat i transparència en la concessió i en la seleccióen països d’origen.Hi ha poc control del compliment de les condicions laborals.No hi ha cap voluntat d’incrementar els recursos a les oficinesd’estrangeria.En política d’immigració, el govern central ha quedat bloque-jat en el procés de regularització del 2005. Cap altra iniciativa,sobretot en temes d’integració i drets de ciutadania (el dret al vot).

A Catalunya vivim una certa confusió pel que fa a la concertaciópolítica i social sobre el fet migratori:

• Situació de la Llei d’Acollida.• Ajornament de l’anunciat Pacte Nacional sobre Immigració • Traspàs de competències: falta un model o objectius clars perpart de la Generalitat.• Acord Estratègic de la Internacionalització de l’EconomiaCatalana: pel que fa a l’apartat sobre immigració falten propostesserioses i de pes per part de la Generalitat.

Juliol 2007

MÉS DEL 50% DE LES CON-SULTES SOBRE

REAGRUPAMENT FAMILIARLES HAN FET DONES

EL LLIBRE VERD DE LA COMISSIÓ EUROPEAPROPOSA UN NOU CONCEPTE, LA FLEXISEGURETAT,

COM SI EL PROBLEMA DE LES CONDICIONSLABORALS, EL SALARI, L’ATUR I LA FORMACIÓ

PROFESSIONAL NO FOS UN PROBLEMA DE CLASSES

Aquí tenim un gran tema que haaparegut a la discussió i té a veureamb el rol de la ciència i de la tèc-nica en el procés de valoritzaciódel capital. Aquest fet [...]està rela-cionat amb el temps alliberat, enparticular el de la jubilació.L’empresa vol quedar-se aquestaquota de temps que la tecnologiat’ofereix, volen reintroduir-lo enla cadena de construcció del valor,però també volen construir unahegemonia cultural sobre eltemps fora de l’horari de treball.

Això ens diu que l’esquerra [...]ha de tornar a pensar les formesde producció social [...]. M’agra-daria tornar al Marx de les màqui-nes, a construir una altra idea de laracionalitat a partir de la produc-ció de les màquines que no podenser funcionals a aquesta lògica.

Una enquesta de fa uns quantsanys parla d’una dona que haviad’entrar a la fàbrica a les sis delmatí, tenia dos nens petits i elshavia d’acompanyar molt d’hora acasa de sa mare. A la feina, esdedica a pensar com podrà re-compensar-los. Però quan surt dela feina [...] els torna a portar acasa com el dia abans, perquèaquests ritmes de treball et deixenfins i tot sense desitjos.

Nosaltres, quan pensem en unasocietat alternativa [...] pensemtambé en la conquesta de la lliber-tat i de l’autonomia dels subjectesrespecte de la cultura dramàtica del’empresa.

Fragment del discurs de con-clusió de Franco Giordano,secreari nacional del Partit dela Refundació Comunista, alComitè Polític Nacional del 14de juliol de 2007

Segons les dades publicades en lamemòria del CITE, s’ha registratuna lleugera disminució del nom-bre de persones ateses per aquestorganisme respecte a l’any ante-rior. Aquest fet pot ser fruit delprocés de regularització del 2005,que va fer que moltes personespoguessin regularitzar la sevasituació administrativa. A conti-nuació, en reproduïm uns frag-ments.

1. Continua creixent el percentat-ge de dones. Al 2007, igual que al2006, el percentatge de dones éssuperior al d’homes.

2. El Marroc continua sent el pri-mer país de procedència, seguitper l’Equador. El col·lectiu quemés puja és el Bolivia.

3. La majoria dels usuaris i usuà-ries són casats i casades; afegint-

hi les parelles de fet, representenel 54%. Aquesta dada és fona-mental a l’hora de tenir en comp-te el futur increment de reagru-pament familiar.

4. La irregularitat es manté comal 2006, al voltant del 34%.

5. Ha augmentat el percentatgede persones que treballen, quasiel 70% dels usuaris. També hi hamés dones que treballen quehomes.

6. Torna a pujar l’economia sub-mergida, que ha passat del 27% al2006, a 33,17% al primer semes-tre del 2007. Però aquest incre-ment no ha arribat encara alnivell del 2005 (54%).

7. Malgrat que els permisos deresidència i treball inicials encararepresenten la majoria de les con-sultes, amb una lleugera baixadaen comparació al 2006, pugencada vegada més les consultes i

els tràmits del reagrupamentfamiliar. Les consultes sobreaquest tema han pujat ràpida-ment, del 14,85% al 2006, al17,54%

Un aspecte a destacar és que el58,20% de les consultes sobrereagrupament familiar estan fetesper dones. Al 2007, les consultessobre renovacions han minvat,perquè les persones regularitza-des al 2005 han renovat al 2006,ifins al 2008 no tornaran a fer-ho.

També s’ha de destacar que al200, apareix l’arrelament social(mecanisme permanent de regu-larització); al 2006, les consultessobre l’arrelament social ereninsignificants. Al 2007 represen-ten el 5%.

gressiu de les condicions de vidadel proletariat, la inutilitat de l’or-ganització col·lectiva de resistèn-cia al capitalisme (els sindicats noserveixen) i, per tant, la inevitabi-litat de subordinació als designisdels grups multinacionals, quesón els que veritablement gover-nen una part del món.

Aquestes són les veritablescauses de l’empobriment i l’en-deutament massiu de grans capesde la població assalariada, per aqui hem de recuperar el mot pro-letariat, perquè no poseeixen elsmitjans de producció, no sónseus, i el producte del seu treballés una mercaderia més. Els sala-ris no arriben per fer front a lesdespeses básiques (alimentació,habitatge), la gent s’endeuta i així

perd capacitat de lluita. El fet quehi hagi treballadors que expres-sen que no poden aguantar dosdies de vaga, a més del temor a larepressió i a no veure el seu con-tracte renovat, és que la lletra, elcrèdit de la targeta, el lloguer o lahipoteca cauen a fi de més irre-missiblement, i això la burgesiaho sap i, òbviament ho té encompte. La duresa que troben elssindicats en les patronals no ésuna qüestió de millor o pitjortarannà, sinó una actitut d’unaclasse que se sap forta.

EL NOSTRE CAMP DE TREBALLQuè cal fer? Recuperar concep-tes, recuperar idees, formar elssindicalistes políticament, repoli-titzarlos perquè comprenguin elmecanisme de l’explotació i noconfonguin explotació i abús,que són conceptes diferents.Com que aquesta és una tascaideològica, heus ací un camp detreball per als companys i com-panyes de moviment obrer: for-mació política dels quadres sindi-cals, perquè això no s’aprèn alsindicat.

Una vegada fet això, podremsens dubte aportar al sindicat i ala lluita sindical, per a la millorade les condicions, el nostre saberi la nostra capacitat alternativa, iaixò forma part de la necessàriarenovació del sindicalisme declasse i nacional.

Tornar al Marxde les màquines

tipus d’organització proletàriaespecífica del període d’històriadominat pel capital. En cert sen-tit, es pot mantenir que són partintegrant de la societat capitalista,i té una funció que és inherent alrègim de propietat privada.” És adir, el naixement i la gestió delssindicats que es produeix en elsistema capitalista no posa enqüestió el sistema, perquè no ésla missió per a la qual neixen.

Però segueix: “La naturalesaessencial del sindicat és competi-tiva, no pas comunista”. I mésencara: “El sindicat no pot serinstrument de renovació radicalde la societat: pot oferir al prole-tariat experts buròcrates, tècnicscapaços en qüestions industrialsde mena general, però no podenser la base del proletariat”.

Intentaré rellegir tot això ambperspectiva del segle XXI. El sin-dicat és una organització basada

en la defensa dels interessosmaterials de la classe obrera, quepot constituir-se en alternativaeconòmica, però que, com a tal,no és el subjecte revolucionari, ique com tota organització cons-truïda en el sistema capitalista, noestà exempta de riscos de subor-dinació a subjectes polítics. Comodignifica Gramsci el paper delssindicats? “Els sindicats d’ofici iindústria són les sòlides vèrtebresdel gran cos proletari. Elaborenles experiències individuals ilocals i les acumulen, aconseguintl’equilibri nacional de les condi-cions de treball i de producciósobre les quals es basa concreta-ment la igualtat comunista”.

Si a tot això afegim l’afirmacióleninista que “el sindicat és esco-la de comunistes”, veurem queno només no són contradictoris,sinó que són dues cares d’unamateixa moneda: la vocació delscomunistes per intervenir des detots els àmbits de la societat capi-talista per a la transformació.

Hi haurà segona part.

*Dedicat als meus amicsMarcello Lacchi i EugeniaInsaurralde, del Centro de

MOVIMENT OBRER

La missió dels sindicats: recuperar GramsciPolític, pedagog, filòsof i teòric marxista, i un dels fundadors del Partit Comunista italià el 1921,Antonio Gramsci va morir fa 70 anys, empresonat i malalt. El rastre de la seva obra escrita es potseguir en publicacions com L’Ordine Nuovo o els voluminosos Cuadernos de la cárcel

Avant 5

La realit sindical a l’Estat espan-yol i la situació del debat intern aComissions Obreres a vegadesempenyen els dirigents sindicalscomunistes a posicions que no escorresponen amb la nostra tradi-ció. En la meva feina sindical decooperació internacional, he tin-gut l’ocasió de conèixer el CentroGerminal, al Paraguai. Entrealtres coses summament meritò-ries que els companys realitzenamb escasíssims mitjans, hi ha larecuperació dels escrits dels clàs-sics marxistes.

Antonio Gramsci (1891-1937)pertany a aquests clàssics, però ésun autor no llegit, mal utilitzatper molts que s’atreveixen a con-traposar-lo a molts autors tambémarxistes. Vull recuperar algunsfragments d’un article publicat el1919 a la revista L’Ordine Nuovo,titulat Sindicats i consells. La con-tundència de les afirmacionsd’un dels pares del comunismeeuropeu fan inútil qualsevolcomentari.

“[...] La Confederació Generaldel Treball (CGIL) constitueix el

Carles Planas Roig

L’estatut bàsic de l’empleat públic: procés i propostes Propostes de futur

El context en què es fa i que està vigent ésel d’unes administracions caracteritzades pelcanvi en l’ocupació pública, concentrada ales autonomies i ens locals desestructurats,amb manca de planificació, inversió, recur-sos humans, carrera professional, promociói formació. Fugida del dret públic al privat,polítiques externalitzadores de serveispúblics, alts índexs de temporalitat i restric-ció de l’oferta pública d’ocupació.

EL PROCÉSL’objectiu del govern amb aquest Estatutera regular la funció pública, amb la legisla-ció que establís la normativa bàsica per alsempleats públics, amb criteris de “moder-nització” i flexibilitat, i amb un nou tipusde gestió.

El debat de fons ha estat el modeld’Estat, la seva estructuració i el seu caràc-ter social, segons les propostes de lescomunitats autònomes, forces polítiques,econòmiques i sindicats, i en funció delsinteressos de classe que representen.

La instrumentalització del debat s’haconcretat en els models d’Estat centralit-zat, enfront d’altres models com els siste-mes foral, regional i federal. El model defunció pública, les demandes dels treballa-dors i el sector públic han quedat relegats

per una majoria de forces polítiques i eco-nòmiques partidàries de la liberalitzaciótotal de l’Estat, enfront d’altres que apos-ten pel manteniment de les conquestessocials de l’Estat del Benestar, subscritesfonamentalment per Esquerra Unida i elsSindicats.

En aquest procés, comunitats autòno-mes i forces polítiques van condicionar elseu suport al projecte a les contrapartidesd’augment de competències, capacitat prò-pia de legislació, organització i gestió de lesadministracions autonòmiques i locals,augmentant la discrecionalitat per la diver-sitat d’interessos.

En analitzar el marc de l’aprovació d’a-questa llei, cal destacar alguns elements. Enprimer lloc, es concreta l’article 103.3 de laCE, que regula l’estatut dels funcionarispúblics, 28 anys després de l’aprovació dela Constitució. D’altra banda, el text resul-tant deroga en part la legislació preconsti-tucional, ordena la legislació de la funciópública i determina la legislació bàsica perdesenvolupar des de àmbit autonòmic.

Les conseqüències que l’aprovació de lallei se supedités a la diversitat d’interessosha donat com a resultat una llei desestruc-turada i incoherent, de difícil aplicació, quedeixa pendents de regulació temes coml’administració local, el sector públic, etc.Però, sobretot, no deixa clar que és d’apli-cació directa, quina legislació es deroga,quina es manté vigent, la legislació bàsicade l’Estat que es manté i és d’aplicaciósupletòria a la resta d’administracions, etc.

Entre els aspectes positius pels empleatspúblics cal assenyalar el dret a la negocia-ció col·lectiva, la readmissió en cas d’aco-miadament improcedent, la jubilació par-cial dels funcionaris, la carrera professio-nal, el reconeixement dels triennis delsinterins, la consolidació del personal tem-poral, l’impuls a a la igualtat de gènere i lalluita contra la violència de gènere.

Com a aspectes negatius trobem la crea-ció del personal directiu amb caràctergerencial, la dualitat de règims jurídics delpersonal funcionari i laboral, la no limita-ció del personal eventual, l’avaluació de l’e-xecució del treball vinculada al manteni-ment del lloc de treball adquirit per con-curs, sistemes no objectius d’accés, absèn-cia de sistemes per al manteniment delpoder adquisitiu, la mobilitat forçosa.

Carles E. Planas Roig és membredel Comitè Central i del CN

de l’Administració Pública

J.R.

Cal una reforma de l’Administració ide la Funció Pública, amb una pro-posta moderna de l’economia,impulsant un sector públic potent.S’ha de reduir la contractació de ser-veis externs, incrementar el finança-ment públic, evitar les externalitza-cions i establir polítiques públiquesd’ocupació.

La Funció Pública haurà d’actuarsobre la consolidació de l’ocupaciótemporal, recursos humans, relacióde llocs de treball, desnivells retribu-tius, personal de lliure designació,criteris de professionalitat dels re-cursos humans, sistemes d’accés icarrera professional basats en elsprincipis d’igualtat, mèrit i capaci-tat, evitant el clientelisme i amb ne-gociació col·lectiva.

Des d’una perspectiva d’esque-rres, s’ha de configurar una llei pro-gressista de la Funció Pública Ca-talana en base a un programa deconsens de les forces de progrés, pertal que el projecte permeti el desen-volupament de les competències enmatèria de Funció Pública del’Estatut i la seva concreció a lesAdministracions catalanes.

El Partit ha d’impulsar la reflexió il’actuació de les nostres propostesamb els treballadors, per unaAdministració i una Funció Públicademocratitzades i participatives,que millorin les condicions delsempleats i dels serveis públics igaranteixin i potenciïn les polítiquespúbliques en favor dels interessos dela classe treballadora.

L'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, aprovat el 29 de març amb el suport de totes les forces polítiquestret del PP, és la norma marc que regularà les relacions jurídiques i laborals de 2,5 milions d’empleatsdel sector públic a nivell de l’Estat i 350.000 a Catalunya en els àmbits d’ensenyament, sanitat iAdministracions. L’Estatut també va comptar amb el suport dels sindicats majoritaris i de l’FEMP

LA LLEI FINALMENT APROVADADEIXA PENDENTS DE REGULACIÓTEMES COM L’ADMINISTRACIÓ

LOCAL I EL SECTOR PÚBLIC

“LA NATURALESAESSENCIAL DEL SIDICAT

ÉS COMPETITIVA,NO PAS COMUNISTA”

Gramsci i L’Ordine NuovoL’1 de maig de 1919 surt al carrer el primer número de larevista L’Ordine Nuovo, amb Gramsci com a secretari deredacció. La seva línia es defineix sobre posicions netamentobreres. Si la democràcia burgesa té el seu punt de suportinstitucional al Parlament, la democràcia proletària assignaals consells de fàbrica aquesta posició necessària per al nai-xement del nou ordre. D’aquí sorgeixen les batalles per a laintroducció i la difusió d’aquests consells, la proximitat ambel sentir dels obrers, la crítica al partit socialista, homologata la lògica del poder burgès i incapaç d’expressar una alter-nativa política real.

CATALUNYA

Al Comitè Central hem insistit en la necessitat d’explicar el programa del govern Catalanista i d’Esquerres, i de mobilitzar peral seu acompliment. En aquesta secció pretenem contribuir-hi i fomentar el diàleg entre el govern i els moviments socials

L’educació, a debat

Els reptes del 2007 per al govern d’esquerresEl procés de matriculació, els contractes-programa i la intervenció als centres privats, a revisió

Avant6

En poc temps, el govern d’esquerres a Catalunya hafet la major inversió de pressupost des de les pri-meres eleccions democràtiques després de la dic-

tadura franquista: 6.856 docents al 2007, 22.655 llocs detreball fins el 2010, banda ampla en 2001 centres/serveiseducatius públics, 114 cicles formatius per a 2007-08, 14milions d’euros per a formació d’adults i adultes... Aixòhauria de fer reflexionar a qui diu que és igual un governde dretes que un d’esquerres.

Dit això, si fóssim en un altre país de l’àmbit de demo-cràcia burgesa, amb contradiccions de classe i polítiquesde dretes liberals, trobaríem, segur, la xarxa pública coma eix vertebrador del sistema educatiu.

Per raons històriques i pel paper de l’església, en aquestpaís continua sent una xacra la doble xarxa de centres(públics i privats) que rep diners públics. El PacteNacional d’Educació intenta cert ordre del sistema edu-catiu a Catalunya, i equitat només possible amb igualtat,gratuïtat i cohesió social. Difícil.

La pressió de patronals privades i el marc legal hanbarrat el pas a qualsevol canvi, tot i reformista, en lamatriculació de l’alumnat de Catalunya. La LOE, tímidai mediatitzada per la força dretana, tot i posar fi a laLOCE del PP, possibilita base legal per a un procés dematrícula amb planificació educativa lligat a l’entorn onla proximitat de gestió dels municipis és bàsica. Per aixòsobta el grau de timidesa del Decret de matriculació

2007-08 a Catalunya. Hi ha mancat planificació perreduir ratios, distribució més equitativa de l’alumnat entrecentres públics i privats concertats, recursos i competèn-cies a les oficines municipals de matriculació. Ha estatpoc agosarat: no resol el desequilibri actual de distribuciód’alumnat, ni aprofundeix en l’extensió dels contractes-programa per al reequilibri i la gratuïtat educativa, prèviaa la única xarxa pública.

Amb el positiu increment de places públiques del’etapa educativa 0-3, s’ha de visualitzar més exten-sió i municipalització. El traspàs del departamentd’Educació als ajuntaments d’instal·lacions, no depersonal, i la postura còmoda d’algun ajuntament,que prefereix externalitzar serveis a empreses pri-vades en comptes d’assumir gestió directa, noajuda.

El proper curs és ple de reptes. El govern d’es-querres els haurà d’anar resolent. No n’hi ha prouamb els recursos en centres amb més alumnat nou-vingut. Cal un canvi de marc legal en el procés dematrícula sense esperar a la Llei Catalanad’Educació. Cal fermesa en el procés d’extensiódels contractes-programa i en la intervenció alscentres privats: estan sota les directrius de l’admi-nistració o no han de percebre diners públics.

La gent ha de percebre el canvi estructural realdel sistema educatiu de Catalunya: reequilibri vers

cohesió social, que trenqui la dualitat del sistema.Més inversió per a una potent xarxa educativapública farà que sigui una autèntica xarxa educati-va.

Cal també apostar pel paper dels municipis enl’educació: projecte educatiu local real, amb valorsde veritable democràcia (igualtat, laïcitat, coeduca-ció, gestió de la diversitat); xarxa pública d’activi-tats de lleure de control municipal; projectes artís-tics i d’esport escolar; participació democràtica dela comunitat educativa al municipi; i, sobretot,capacitat de planificació en cada localitat.L’autonomia municipal, al contrari del que potsemblar, és una autèntica garantia d’igualtat i decompensació de desigualtats socials.

L’esquerra ha de ser exigent amb ella mateixa, ferun salt qualitatiu sense complexes. La dreta religio-sa, amb un concepte educatiu mercantil i de domi-ni ideològic, es mobilitza i obté resultats. És a lesnostres mans exercir la pressió col·lectiva necessà-ria per aconseguir una Llei Catalana d’Educacióimpulsora al màxim del sistema públic, que, endefinitiva, haurà de ser l’autèntic sistema educatiu.

Quan es vol fer un breu balanç de l’estat de l’educació a Catalunya, la referènciaobligada, i satisfactòria, és el Pacte Nacional per a l’Educació. Se n’ha parlatmolt i, sovint, s’ha simplificat el seu missatge; de fet, per a molta gent, s’ha

limitat al debat sobre la sisena hora i poca cosa més. Res més lluny de la realitat. Elscontinguts del Pacte posen les bases per desplegar el sistema educatiu de Catalunyaamb una perspectiva diferent de la que hi havia fins ara. Essencialment, el Pacte repre-senta l’acord en la responsabilitat compartida en la construcció del sistema educatiu deCatalunya.

Cinc gran eixos formen aquest Pacte que, al seu torn, comporten cinc grans com-promisos amb reciprocitat de l’Administració: amb els ajuntaments, amb les famílies,amb totes les escoles sostingudes amb fons públics, amb el professorat i amb els cen-tres educatius, en exercici de la seva plena autonomia.

Ara és l’hora de desplegar aquest gran acord, de posar-lo en pràctica, amb l’objectiude aconseguir les dues grans fites que ha de perseguir l’educació: garantir l’equitat i laqualitat. En altres paraules, igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació i excel·lènciaeducativa per a tothom. Amb aquests objectius s’aconseguirà un alt grau de cohesiósocial, que, al cap i a la fi, és una de les principals fites que ha de facilitar l’educació.

Exposarem ara dues dades i un instrument. La primera dada: per poder aconseguirels objectius que ens proposem, cal disposar de recursos. D’ençà que el primer governcatalanista i d’esquerres es va fer càrrec de l’educació, el compromís en aquest capítolha quedat recollit i executat en els pressupostos de la Generalitat. En tan sols tres anyshem passat de tenir 3.000 milions d’euros per a l’educació, a tenir un pressupost, aquestany, de més de 4.500 milions.

Segona dada: els resultats actuals del nostre sistema, analitzats des de la fredor delsnúmeros, no són pou bons. Gairebé un 30% de nois i noies no acreditenl’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), i d’aquells que n’obtenen el graduat, unpercentatge significatiu acaba abandonant els estudis per integrar-se al mercat laboral,com a mà d’obra no qualificada, sense obtenir una titulació postobligatòria.

L’instrument: una llei que reculli els objectius del Pacte, les necessitats del sistema iels faci realitat. Mentrestant, cal continuar avançant en aquest marc i plantejar-nosobjectius més exigents: el trilingüisme, l’estabilitat dels equips docents, la formació pro-fessional, la formació inicial i permanent del professorat....

Tenim molts reptes i oportunitats per assolir en el sistema educatiu català. Estic segurque entre tots, com ja vam fer amb el Pacte, els aconseguirem. L’esforç de tothom ésimprescindible.

Aquests mesos de govern de l’Entesa han estat clarament determinats per a lavigència del Pacte Nacional per a l’Educació signat l’any passat. Això ha per-mès concretar acords entre l’administració de la Generalitat i administracions

locals en temes educatius, o ha permès assistir a una doble actuació en el marc de l’es-cenari comú que el Pacte planteja al sector públic i concertat de centres: la implanta-ció de la sisena hora en els centres públics i els contractes-programa en centres con-certats, accions que busquen reduir dos trets diferencials entre la doble xarxa escolardel país: horaris i costos.

Tot i que els pressupostos prorrogats del 2007 han frenat una mica la tendència, enels tres exercicis anteriors s’ha fet créixer la despesa en educació amb un ritme sostin-gut d’un 15% anual, l’únic camí per acostar-nos als objectius educatius de països delnostre entorn. El camí marcat políticament i pressupostàriament amb el Pacte i elspressupostos, doncs, és inequívoc i determina l’acció del govern de l’Entesa en aquestcamp, que fa bé de seguir.

Però l’equilibri entre els diferents elements del nostre sistema educatiu és, encara,molt fràgil. Quan es plantegen plans encertats com la duplicació en quatre anys de lesplaces públiques d’escola bressol, el principal problema no sembla l’elevat cost eco-nòmic de la mesura, sinó la impossibilitat de retenir molt bons professionals que,atrets per unes condicions laborals molt millors, passen a nodrir els parvularis i cen-tres de primària. O bé quan es planteja un increment importantíssim de professionalsen els centres públics de primària per l’augment de l’horari escolar dels alumnes i lareducció de l’horari lectiu; la impossibilitat de disposar de tots els efectius necessarisdes de bon començament fa que la mesura es visqui amb una certa incomoditat perpart de les escoles.

Portem més de tres anys de propostes innovadores per als centres, començades deforma parcial amb la idea d’anar-les generalitzant. Cal donar el temps necessari per ala seva implementació i mantenir-ne l’esperit i la decisió inicials. Però cal acompanyar-les de les mesures necessàries per al seu èxit. La bondat o no de les accions de governdepèn, també, de la gestió d’aquests altres elements: el professorat, la seva implicacióen els canvis i la seva formació; la complicitat dels pares, mares i estudiants i la sevaopinió; la coordinació entre administracions per fer una acció complementària i com-pleta. Si aquesta col·laboració entre administracions sembla ben encarrilada, hi faltadecisió, potser, per encarar algun altre acord de rellevància amb la comunitat educa-tiva. El tema del calendari i l’horari escolars, per exemple, està encallat des de fa anys.Podria ser un bon argument per cercar-lo.

RICARD AYMERICHPresident

FRANCESC COLOMÉSecretari de Polítiques Educatives

PEP MOLINA I FINA MATEOMembre i coordinadora,

respectivament, d’EUiA Ensenyament

FEDERACIÓ DE MOVIMENTSDE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA DE CATALUNYA

DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ

Dues dades i un instrument Fràgil equilibri

les i instituts trobem nens i nenesque a casa parlen llengües dife-rents, i que segurament calrepensar els mètodes de treball,l’organització del professorat, lamanera com els centres educatiuses relacionen amb les famílies... Amés, ja no podem considerarmoltes de les criatures queomplen avui les escoles com aimmigrants, perquè són nascu-des aquí.

Però a Catalunya. i especial-ment a la ciutat de Barcelona,l’escola majoritària és la concer-tada (40% de pública i 60% deconcertada), amb una escola pri-vada finançada amb fons públicsque basa bona part del seu pres-tigi en criteris fortament conser-vadors des del punt de vista del’organització, dels continguts, deles metodologies i, esclar, amb lapresència de criatures monocolors.

Un ensenyament de qualitat?I com que la campanya neoliberalde desprestigi de tot allò que éspúblic és tant forta, moltes famí-lies de classe mitjana i treballa-dora opten per portar les sevescriatures a aquest tipus de cen-tres, amb la falsa il·lusió querebran un ensenyament de mésqualitat. I viuen com un granproblema no tenir plaça al centreconcertat, i que els donin en unde públic.

No hi ha un únic camí de solució,però la principal passa pel prestigi del’ensenyament públic. Per donareines als centres on el profes-sorat se sent desorientat enaquest moment de canvis. Perdotar-lo de mitjans. Perquè elprofessorat es t igu i car re-g a t d’il·lusió per la seva

feina, perquè socialment esvalori la feina dels centreseducatius.

Sembla que anem en bona línia,perquè l’actual govern de la Generalitatestà augmentant de manera important elpressupost destinat a Educació, tant per ainfraestructures com per a formació delprofessorat.Però hem perdut molts anys, iles mesures necessàries de recolzament al’escola pública s’han de desenvoluparamb valentia i decisió, perquè ambtebieses no aconseguirem el prestigide l’ensenyament públic ni el reconei-xement, que és el que actua com avertebrador de la cohesió social.Estaria bé que els governants esmiressin en el mirall dels de laRepública, que, malgrat les dificultatsdel moment, van fer una apostavalenta i decidida per la formació dela població, no només amb la creacióde centres, sinó apostant per la for-mació del professorat amb els siste-mes educatius més innovadors.

n Més atenció als centressituats en contextos socialsmenys afavorits, amb una dota-ció superior de recursos, perevitar l’estigmatització al barri iels processos de guetització.n Més col·laboració entre cen-tres públics i privats concertatsa partir d’iniciatives conjuntesdestinades a conèixer i millorarl’actuació envers l’equitat.n Una política d’expansió d’es-coles bressol i de suport a lesfamílies, de manera prioritàriaentre els sectors menys afavo-rits, per compensar els dèficitsde l’entorn dels infants.5.- Un gran increment de l’ofer-ta d’educació d’adults, espe-cialment entre els sectorsmenys afavorits, tant per incre-mentar el nivell educatiu delspares com per fomentar l’ad-quisició d’hàbits beneficiososper a l’educació dels fills.n Foment de la recerca educati-va sobre desigualtats educati-ves, així com difusió i debatentre la comunitat educativad’aquestes recerques: professo-rat, sindicats, Administració,federacions i associacions demares i pares d’alumnes...n Creació d’un grup de debatentre periodistes i gent del mónde l’educació a fi i efecte d’a-bordar el tractament dels temesde desigualtat educativa alsmitjans de comunicació, per tald’evitar que la difusió de lesnotícies referents a aquestaproblemàtica promoguin quo-tes més altes de dicotomitzaciósocial al nostre país.

Extret de Les desigualtats edu-catives a Catalunya: PISA2003, de la Fundació JaumeBofill. Ferran Ferrer(director),Gerard Ferrer, José Luis Castel.En aquest interessant estudi esplantegen ues propostes adre-çades a l’Administració i lacomunitat educativa.

CATALUNYA

Reivindiquem la pública!Massa sovint, des del pensament únic se’ns diu que la “història ha mort” i s’analitzenels fets actuals com si comencessin i acabessin avui mateix. Però sabem que el quepassa avui en dia no es pot entendre sense una perspectiva històrica.

A Catalunya, i especialment a Barcelona, l’escolamajoritària és la concertada

Incorporar la diversitat dels barris a l’acció social,un repte per a les associacions de veïns

Avant 7

A Catalunya hi ha un fet quesembla nou i recent: l’arribada depersones immigrants. Però el queés nou no és la immigració, sinóla seva procedència. Si escoltemhistòries de vides de dones ihomes, veurem que no hi hatanta diferència entre la que vanprotagonitzar, posem per cas, unextremeny o una gallega als anyscinquanta o la que poden prota-gonitzar avui una noia d’Equadoro un noi del Senegal.

Aquesta darrera immigraciócomporta que el nombre de cria-tures en edat escolar amb pares imares d’orígens diversos hagiaugmentat els últims anys. I lesescoles s’han omplert de colors ide llengües variades.

I és normal que els barris o lespoblacions on es concentra lamajoria d’immigració siguin elsmateixos les escoles dels qualsacullen també més poblacióimmigrant, perquè és lògic queles famílies vulguin una escolaprop del seu domicili. Per quèens sorprèn? ¿O és que als anys70 els nens i nenes de les escolesde Santa Coloma (posem per cas)eren de pares i mares nascutsmajoritàriament a Catalunya?

Les escoles públiques mai espoden considerar guetos, perquèsón centres oberts a tothom:qualsevol criatura hi té cabuda ,sense discriminació per l’origen,la creença dels pares... El proble-ma es presenta quan la majoriade criatures pertanyen a la classesocial més desfavorida.

És evident que, ara, a les esco-

Persones més acció social, igual a integracióLa primera associació de veïns registrada a l’Estat espanyol celebra el 50 aniversari

Igualtat, eficàciai eficiència

Santi SerraBARCELONA

Fa un parell de mesos s’ha cele-brat el 50è aniversari de la prime-ra associació de veïns registrada al’estat Espanyol, en concret aBadalona. Segons explicaven elsprotagonistes, la seva activitat vacomençar, com tantes altres enti-tats, a partir de reconèixer que elsproblemes que tenia cadascú anivell individual s’havien de trac-tar de manera col·lectiva. Així, lacomunitat de propietaris del barri(com s’anomenaven) va posar encomú les seves preocupacions ivisions de com havia de ser el seuentorn, i així va néixer l’associacióde veïns. Aquest fet denota que laconcepció de comunitat és lamillor manera de discutir lescoses que preocupen individual-ment, però també la millor fór-mula per donar sortida a les man-

cances. És l’acció comú de totesles persones implicades la que hidóna el valor afegit: sorgeixenbons debats i millors propostes.A més, es defensen des d’unaposició de força, la que dóna launitat.

Més enllà de la implantació delconcepte que la solució col·lecti-va és la millor per a tothom, ésimportant valorar un altre tretsociològic comú com és la proce-dència. No tant perquè els veïns i

veïnes vinguessin del mateix lloc,com per la circumstància que laimmensa majoria procedien defora de la ciutat, de la regió.Situacions diverses els havienportat a compartir un mateixentorn amb un mateix objectiu:tenir una dignitat de vida que, permoltes raons, no se’ls donava alsseus llocs d’origen. D’aquestamanera, la problemàtica comuna,els mateixos anhels i el tractamentcol·lectiu d’aquests aspectes vaesdevenir una socialització de lespersones i grups que van arribaral barri. La integració venia dona-da per l’assumpció que tothomtenia problemes comuns, i delconeixement i convicció que elsobjectius de millora també erencomuns.

Cinquanta anys més tard, des-prés d’aquestes experiènciesgeneralitzades, cal reflexionarcom, des d’una societat cada copmés atomitzada socialment i indi-

vidualista, recuperem el sentit delque és col·lectiu. Com incorpo-rem al bagatge quotidià de lesentitat (veïnals o no) la capacitatde coordinar-se, posar coses iactuar en comú i, d’altra banda,com guanyem més representativi-tat a partir de poder incorporarnova gent, joves, dones, nouvin-guts que, des de la seva concepcióindividual, des del seu projecte

personal, puguin aportar valorsafegits a l’objectiu comú. En defi-nitiva, mirant enrere cap a con-cepcions que cal recuperar (la decol·lectivitat), actuant en el pre-sent (incorporant la diversitat delsnostres barris a l’acció social) perun objectiu comú que transformil’entorn immediat (i les basessocials) trobarem la millor mane-ra de definir la integració.

Adelina EscandellORGANITZACIÓD’ENSENYAMENT DEL PCC

MOLTES FAMÍLIES DECLASSE MITJANA TRIEN

L’ESCOLA PRIVADA OCONCERTADA, AMB LAFALSA IL·LUSIÓ QUE ELSSEUS FILLS REBRAN UNENSENYAMENT DE MÉS

QUALITAT

LA INTEGRACIÓ VENIADONADA PER

L’ASSUMPCIÓ DELSPROBLEMES COMUNS,

I D’UNS OBJECTIUSDE MILLORA TAMBÉ

COMUNS

El creixement interanual del PIBse situava abans de l’estiu en el4%, de manera que l’economiaespanyola acumulava 13 trimestresconsecutius de creixement. Eldarrer informe de l’OCDE infor-mava, però, que el salari real mitjàs’ha reduït en un 4% durant elsúltims deu anys, i que l’Estatespanyol és l’únic d’aquesta orga-nització que ha reculat. L’informetambé apuntava que el nombre depersones treballadores amb sousinferiors al 60% del salari mitjà haaugmentat en més d’un 50%durant el mateix període, i que dosde cada tres joves espanyols tenenun contracte precari.

Al costat de la disminució delpoder adquisitiu i de les condi-cions laborals de les capes treballa-dores, es constata un dèficit en elterreny de la inversió social. Així,mentre “els països europeus haninvertit en l’última dècada recursosequivalents al 28% del PIB en pro-tecció social, en el mateix capítol,l’Estat espanyol va invertir un20% de mitjana, amb una dismi-

Cal tenir en compte, d’una banda,l’augment dels preus del petroli idel gas, que porta a un encarimentde la generació elèctrica i, sobre-tot, a una mobilitat de costos, enfunció de les matèries primeres. Ide l’altra, la preocupació creixentper l’escalfament del planeta, elsacords de Kyoto i la limitació deles eliminacions de CO2. A totaixò se suma un desenvolupamentindustrial fort de països emer-gents que [...] ens pot portar a uncreixement de consum energèticdifícilment compatible amb l’es-calfament climàtic [...].

És en aquest marc que algunesveus reivindiquen la necessitat nonomés del manteniment de l’ener-gia nuclear actualment existent[...], sinó el seu creixement iexpansió. Argumentant que ésuna energia compatible amb l’es-calfament climàtic i amb costosd’operació i manteniment assumi-bles. ¿Però són realment certs elcost assumible i la seva seguretat anivell climàtic?

[...] Les úniques polítiques de

gestió que s’hi apliquen són politi-ques de retall [...]. L’actitud delConsell de Segureta Nuclear [...]era totalment permissiva, i que lallei estava totalment obsoleta. Desd’IU-IC es va fer una proposicióde llei per a la seva reforma; lesmodificacions pretenien aportaralgún instrument que garantísmés i millor control, amb méstransparència, informació i parti-cipació. Introduïnt-hi que tots elsinformes del consell fossinpúblics i que les sanciones esti-guessin vinculades als beneficis deles empreses.

Però a l’hora de la seva aprova-ció, novament el partit al governha pactat amb els poders fàcticsrebaixes substancials en les san-cions [...]. Quan en un tema tanfonamental com aquest el governmanté polítiques obscurantistes[...], no només és irresponsable,sinó que invalida a nivell nacionalqualsevol debat [...] al respecte.

nució del 22% el 1995 al 19,5% el2005” [David Rodríguez Albert alseu article ¿Para quién va bienEspaña?].

Aquest quadre esdevé una micamés complet si hi afegim una altradada: “Mentre els salaris cauen, elsbeneficis empresarials es multipli-quen, amb un augment del 73%entre 1999 i 2006”. En particular,uns dels principals beneficiats sónels sectors financers i especuladors–el Banc Santander, per exemple,veu incrementats en un 30% elsseus beneficis al 2007– , fet quesuposa una mala notícia per.,almenys, dues raons. D’una banda,perquè no es tracta de sectors pro-ductius que generin riquesa mate-

rial i impulsin el teixit industrialespanyol per tal d’evitar que ensconvertim en un estat dependent.De l’altra, perquè les classessocials beneficiades en aquestscasos són les oligarquies parasità-ries, que en el terreny polític tenenuna expressió neofranquista.

CRÍTICA AL PIB Tenim davant un exemple actual iconcret de com uns índexs macro-econòmics a l’alça venen acom-panyats d’una disminució en elpoder adquisitiu de la classe treba-lladora. Tampoc no és cert queaquest creixement signifiqui més imillor ocupació, ja que una de lesprincipals causes de la disminució

del valor real dels salaris ha estat elconsiderable augment de les feinespoc qualificades i escassamentremunerades.

La crítica al PIB té a veuretambé amb el seu caràcter incom-plet. Per al seu càlcul es té encompte, fonamentalment, l’apor-tació anual de riquesa dels sectorsprivat i públic, però per sota d’a-quests, que no queden al marge dela correlació de forces a la societat,existeixen també altres capes queno es tenen presents i són interes-sadament invisibles.

Per la seva mateixa necessitatimperiosa de blanquejar-se, la capaimmediatament inferior seria laque comprendria totes les activi-

tats econòmiques il·legals –treballo guanys no declarats, tràfic depersones, armes, drogues, etc.– .Com és obvi, aquesta gran capa témolt a veure amb la immigraciósense papers, o amb les personesimmigrades que es veuen obliga-des a acceptar situacions laboralssense contracte o amb condicionsreals molt pitjors que la lletra con-tractual.

La següent de les capes invisi-bles es correspondria a l’àmbit deles feines de la llar, treballs de cura,treballs que es coneixen com areproductius i que fan les dones,però també treballs de voluntariat,xarxes de veïnatge o altres modali-tats que ajuden a la vida, com l’a-gricultura per a la supervivència.

Finalment, ens trobem amb elterritori, la naturalesa i els desajus-tos existents perquè, al marge deles importants qüestions que l’eco-logia i el medi ens plantegen, encada territori s’hi haurien de podermantenir i progressar les personesque hi han nascut, sense haver d’e-migrar per manca de recursos sufi-cients, per l’espoli de les gransempreses multinacionals, pelcomerç internacional injust o perles guerres.

Comença a ser hora d’acabaramb la fe cega en el PIB com agran i únic indicador de creixe-ment i benestar. Fer-ho comportamoviments sísmics polítics isocials més grans del que sembla-vegi’s la insistència dels EstatsUnits perquè el PIB tingui un pesrellevant en els indicadors de des-envolupament humà proposatsper Amartya Sen.

ESTAT ESPANYOL

Espanya no va tan béLes darreres dades sobre el desenvolupament econòmic i social de l’Estat espanyolposen en evidència un alarmant augment de les desigualtats

Es tracta d’un debat cíclic, però ara hi incideixenelements conjunturals que li donen més rellevància

De com s’ha acabat fent un relat amoral de la història

Avant8

Les classes socials beneficiades en cap cas són les treballadores

El debat nuclear a Espanya La desmemòria té efectes pràctics

Àngels Martínez /Sandro Maccarrone

El rayo que no cesaBarcelona, juliol de 2007

PER CALCULAR EL PIB ESTENEN EN COMPTE ELSSECTORS PRIVAT IPÚBLIC, PERÒ NO LESCAPES

COM POT SER EL MATEIXLLUITAR PER LA JUSTÍCIA ILA LLIBERTAT I LLUITAR-HIEN CONTRA?

UNA DE LES CAUSES DE LACAIGUDA DELS SALARIS ÉS

L’AUGMENT DE FEINES POCQUALIFICADES I POC

REMUNERADES

Jordi Serrano

La desmemòria té molts anglesd’anàlisi. En primer lloc, es vavoler esborrar el règim de lliber-tats implantat per la SegonaRepública, les transformacionsrevolucionàries que es van desen-volupar durant el període 1931-36, el protagonisme del movimentobrer i camperol, etc. Com tambéla història precedent, la tasca quevan fer els sindicats, ateneus i coo-peratives en la preparació políticai sindical dels treballadors i cam-perols per a la seva emancipació,la dels corrents lliurepensadors ilaics a favor d’un ensenyamentlliure i universal i en contra de l’o-pressió i embrutiment del pobleper l’església catòlica.

En segon lloc, es va voler esbo-rrar tot el que es refereix a la revo-lució de juliol de 1936, amb lesimportants transformacions eco-nomicosocials que va portar aterme. Aquí és on en uns dies escondensen la tria entre democrà-cia i feixisme, ciència i superstició,laïcitat i catolicisme, classe treba-lladora i burgesia. Hi ha momentsen la història en què s’ha de triar.

Arribats a aquest punt, s’inten-ta desprestigiar el movimentobrer amb els mateixos argu-ments apresos a l’escola franquis-ta: l’anarquisme és el caos, elscomunistes són el dimoni –ara esdiu que tots eren estalinistes–.Com es pot aturar un cop d’estatfeixista? ¿Amb floretes? ¿Ambdiscursos per la ràdio? ¿Ambobres de teatre?

LA FI DE LA HISTÒRIA?

En aquesta tergiversació de la his-tòria fins i tot amaguen o neguenl’existència d’interessos de classeoposats i la mateixa lluita de clas-ses, presentant els conflictes comoriginats per petits grups d’acti-vistes amb ànsies de poder.D’aquesta forma, i d’acord amb laideologia conservadora estesamés enllà de les nostres fronteres,intenten conformar el passat auna imatge del que pretenen quesigui el present, entès com la fi dela història. Els conflictes socialshan desaparegut, substituïts per lacompetitivitat individual en elmercat. Utilitzant l’enfonsamentde la URSS i els canvis socials ques’han produït als països occiden-tals, pretenen negar que la societatestà dividida en explotats i explo-tadors, en oprimits i opressors.

A les forces reaccionàries elscosta acceptar que els valors de lallibertat i el progrés són els valorsde l’esquerra, de la revolució, de lallibertat, de l’anarquisme, delsocialisme, del comunisme o sim-plement dels treballadors.Digueu-ne el que vulgueu. I des-prés encara hi ha gent que diu quel’esquerra està en crisi. Ja...

Jordi Serrano presideix laFundació Ferer i Guàrdia

Han acabat fent-ne un relatamoral. Es critica els qui van fer elcop d’Estat i els qui s’hi van opo-sar. Aquesta és una gran immora-litat política. La revolució de 1936s’amaga perquè els qui van aturarel cop d’Estat van ser els treballa-dors. La burgesia veia amenaçatsels seus interessos i va optar pelfeixisme. No ha de sorprendreningú que els capitalistes optinsempre pel seu patrimoni i per l’a-fany de lucre abans que per la cul-tura, el país o altres considera-cions morals.

OLIGARQUIES REACCIONÀRIESL’aparició d’una nova classefinancera, oligarquies profunda-ment reaccionàries, accentua lacorrupció, l’especulació, ladepredació de la natura i les ener-gies, el moviment de capitalssense control social, el blanqueigde diners de la droga i el tràfic depersones. Hem d’enfrontar-nos aaquests problemes i a les oligar-quies que els produeixen.

La deriva conservadora delcapitalisme global accentua laviolència de gènere i tot tipus dediscriminacions. Nosaltres, quehem plantejat una llei contra laviolència de gènere, encoratgema la mundialització d’aquesta llui-ta. Contra les discriminacions dequalsevol ordre i la violència degènere.

El capitalisme global contami-na i deteriora el futur ecològic delmón. El model de desenvolupa-ment progressista del món ha deser sostenible. En aquest context,

la solidaritat internacionalista ésimportant per al desenvolupa-ment i la lluita dels pobles pel seualliberament; caracteritza i defi-neix els projectes de cadascunade les classes en lluita i permetque els pobles tinguin una visióglobal i progressista del seu futuri de la lluita de classes a nivellinternacional.

Cal posar especial atenció idestacar en aquest capitalismeglobal la qüestió de la immigraciócom a fenomen global.

El capitalisme global vol negarl’existència de la lluita de classes.Encoratgem a col·locar en totsels debats i conflictes la mobilit-zació per la centralitat del treball.Considerem que el capitalismeglobal, en aquesta fase, no és úni-cament organitzador de la pro-ducció i l’explotació; és, alhora,organitzador del tipus de vida.Considerem fonamental la lluitaideològica. Per això seria útilobrir un debat de reflexió sobreel socialisme del s XXI.

CRISI EUROPEAUna situació econòmica i socialproblemàtica, retards en relació al’encaix globalitzador, la precarit-zació del treball i l’exclusió social,la distància entre la ciutadania iles institucions de la política...2007 serà un any decisiu per alfutur de la revisió del tractatparalitzat. Caldrà millorar la rela-ció i mobilització de les forcessocials i polítiques; així doncs,estem emplaçats a un gran debat

Durant tres mesos he estat a la capital del regne d’aquestaEspanya. Fa uns dies vaig haver d’anar a un funeral i, emmig deldolorós silenci, va sonar un mòbil i l’himne nacional va vibrar al’aire. Igualment, quan un escolta les converses als bars, al mer-cat o a l’autobús, comprèn que els vencedors de la Guerra Civilsón de nou aquí, i que això explica la seva aclaparadora victòriaa Madrid. La dreta aferrissada (del PSOE en parlarem un altre dia)ha descobert el carrer, les pancartes, els himnes i, al fil de la dre-tització a tot Europa, aprofita de nou la seva conjuntura.

Mentre a Espanya manen els banquers, l’església i el rei, tot emrecorda l’època anterior a la República, si no fos perque l’esque-rra, ara, és pràcticament testimonial. A Madrid, fins i tot els com-panys d’Izquierda Unida són crítics amb l’Estatut i donen suporta un Estat fort i centralista. Potser, quan van sortir el nazisme i elfeixisme, la gent es va poder equivocar. Però ara, quan el tuffatxa inunda Europa, algú hauria de preguntar-se en què ha can-viat el treballador de Móstoles per canviar el seu vot del PC al PP,i per què la dreta ultramontana convoca manifestacions demilions de persones (en la seva immensa majoria, treballadores).

A Catalunya vivim en un miratge de democràcia que nosaltresmateixos ens hem cregut, però que la dreta no es creu. No s’ac-cepta el triomf de Chávez, com no es va acceptar el d’Allende. Laincubació d’un moviment de masses de la dreta està davant delsnostres nassos, i algú hauria de preguntar-se què fer. Però emtemo que és inútil quan el president d’Iniciativa declara que “elPSUC de 1936 estaria content del paper que avui juga Iniciativa”.Ni ell mateix s’ho creu, i a més em sembla una manca de respec-te cap a aquells centenars de milers que van donar la seva vida,als quals cap de nosaltres no els arribem a la sola de la sabata.Això és com la faula del llop, tret que, en aquesta història, el llopsempre acaba venint.

Un cop més, recordo allò de socialisme o barbàrie, mentreobservo com cau el planeta. Vaja pessimista!, diran alguns, peròno és menys cert. En qualsevol cas, sembla que ens trobem mésen un temps d’acció que de paraules, però la política nacionalabunda en paraules i no en fets. Potser, algun dia, la pretesaesquerra deixarà d’anar a remolc i passarà a l’acció. Jo mateixestic còmode i no necessito canviar la meva situació. Si això elspassa a tots, vol dir que ara formem part del problema, i no dela solució.

ESTAT ESPANYOL

Rellançar l’esperit fundacionald’Izquierda Unida en el context actualValorem positivament l’avenç del multilateralisme fruit de la coordinació dels pobles que estan desenvolupant un estatsocial, front a l’unilateralisme que proposen les oligarquies financeres locals i internacionals

Avant 9

Nosaltres pensem que és bo undesenvolupament multilateral delmón per a un avenç progressistadel món. La interrelació econò-mica d’aquests països obliga acanvis al món, i en especial situael govern dels EUA en una cruï-lla difícil que caldrà seguir deprop. Europa no sembla com-prendre que s’està superant elconcepte de bipolaritat que lesburgesies dependents europeesvan intentar visualitzar, o el con-cepte fins ara de centre i perifè-ria. Estem iniciant un canvi d’es-cenari de molta trascendència.

Valorem molt positivament l’a-venç dels pobles en la lluita peraconseguir el caràcter social delsEstats. En aquest sentit, sónencoratjadors els diferents pro-cessos que es produeixen aLlatinoamèrica, a Sudàfrica ol’India.

Considerem la pau un elementestratègic per al desenvolupa-ment progressista del món.Seguim de prop la nova situacióde la guerra. Qualsevol barbaritatés possible i esperable del governBush per sortir de l’aïllament.

Considerem que la fam, lapobresa, la misèria, la falta d’es-coles, la falta de salut pública,amb l’extensió de les malalties, ésconsubstancial amb el capitalis-me global. Hem de cooperar pera la desaparició d’aquestes xacres.

Solució o problema?

FELIPE L. ARANGUREN

Marià Pere

DES DE LA SEVAAUTONOMIA, IU

HA D’ACONSEGUIR UNARELACIÓ NATURAL ENTRE

COMUNISTES I VERDS,FEMINISTES I

SINDICALISTES, I QUADRESDEL MOVIMENT POPULAR.

ENTRE CAMPEROLS,BOTIGUERS,

INTEL·LECTUALS,PROFESSIONALS,

EMPRESARIS PETITSI MITJANS

TENIM UN FRANQUISMENO DERROTAT A LA TRAN-

SICIÓ I UN DELSCAPITALISMES MÉS

RADICALS D’EUROPA

EL CAPITALISME GLOBAL VOL NEGAR L’EXISTÈNCIA DE LALLUITA DE CLASSES. ENCORATGEM A COL·LOCAR EN TOTS

ELS DEBATS I CONFLICTES LA MOBILITZACIÓ PER LACENTRALITAT DEL TREBALL

sobre aquestes qüestions. Ésimportant tenir en compte lasevolucions i recomposicions últi-mes de les forces d’esquerres aEuropa com Die Linke, la unitatde l’esquerra a Itàlia que, de lluny,miren l’esperit fundacional d’IU.

La pressió d’una part impor-tant de la societat per passar delcanvi a la segona transició. S’hadonat un canvi de legitimitat.Cinc eixos es col·loquen sobre lataula per caracteritzar aquest nouescenari: 1) El canvi de políticainternacional. 2) La reforma del’Estat. 3) La lluita per la pau i lasolució negociada a Euskadi. 4)El desenvolupament dels dretscivicorepublicans. 5)Manteniment i millora de lesconquestes socials, i manteni-ment del caràcter social del’Estat.

Es important tenir en compteque, d’una banda, tenim un fran-quisme no derrotat en la primeratransició, amb un dels capitalis-mes més radicals d’Europa, que

afavoreix l’enfortiment del capi-tal especulatiu i el retrocés del’àmbit públic, del sector produc-tiu, de les condicions dels treba-lladors i treballadores. I de l’altra,la necessitat d’un front democrà-tic que minoritzi el franquisme,recuperi la democràcia al país iunes condicions dignes per alstreballadors i les treballadores.

És important el rellançamentd’IU, amb la majoria que encap-çala Llamazares. IU majoria noestà exempta de dificultats, peròhem d’aconseguir que el sentitcomú s’imposi. IU ha de sortir dela seva interiorització, en la qualalguns dels seus componentsestan incompensiblement inte-ressats. IU ha de posar en pràcti-ca les seves propostes i s’ha demobilitzar per la seva consecu-ció. Des de la seva autonomia, hade fer possible que el programade govern tingui un desenvolupa-ment social, visualitzant allòamb què estem, o no, d’acord. IUha d’aconseguir una relació natu-ral al seu si de comunistes, verds,feministes, sindicalistes, quadresdel moviment popular. Han deconviure en el mateix projectecamperols, botiguers, treballa-dors manuals, treballadors tèc-nics i de la cultura, intel·lectuals,professionals, empresaris petits imitjans que comparteixen elmateix projecte de transformacióde la societat. IU no és ni un par-tit ni un sindicat, sinó una media-ció política plural sobre la basede la unitat de programa.

EL RELLANÇAMENT D’IUHem de ser més sensibles al des-envolupament de la societat. Elrellançament d’IU ha de ser unsalt qualitatiu en capacitat de pro-posta i mobilització. L’acord dereestructuració de la direccióamb la participació de la majoriade les seves sensibilitats i d’enfor-tir els seus perfils és important sino queda en mer acord tàctic.Aquest acord ha de ser de caràc-ter estratègic, per tal que IU espugui ampliar qualitativament iquantitativament.

Per això és necessari rellançarl’esperit fundacional d’IU com amoviment polític i social d’es-querres, d’unitat programàticad’esquerres, democràtica, plural,alternativa, participativa i mobi-litzadora, laica, federal i republi-cana, antineoliberal i solidària,amb el compromís de les forcesd’esquerres d’Europa i el món,amb un compromís de treball

amb el PEE. Una IU que lluitiper la llibertat, la igualtat i la fra-ternitat, amb les idees del socia-lisme del segle XXI. Una IU queexpressi els interessos dels cam-perols, dels treballadors i treba-lladores, professionals del país.

Avui tenim cinc elements clarsque estructuren totes les altrespreocupacions: 1) El conflictedels treballadors i treballadores:salari, augment del cost de lavida, precarització, problema del’habitatge, augment de les hipo-teques i falta d’habitatges per alsjoves. 2) La pau al món. 3)Solucions humanes, solidàries id’inclusió positiva per a la immi-gració. 4) L’ensenyament i laseguretat social. 5) Les condi-cions de la dona.

És a dir, una IU que vertebriun Front Democràtic i Socialcapaç de reduir i minoritzar elfranquisme i donar solucionspositives als problemes mésimportants dels treballadors i tre-balladores. Això només és possi-ble si IU s’entén com un frontpolític unitari, plural i mobilitza-dor del conflicte, amb la culturadel Front Popular per a avui.

(Ve de la pàgina 1)Respecte a Chávez i Veneçuela, elmateix ministeri d’exteriors de laRepública Federal alemanya cons-tata: “Una profunda aversió pelspartits tradicionals, que s’havienrepartit inveteradament el poder,enfonsant-se cada vegada més enla corrupció i l’economia cliente-lar, va portar el 1999 a l’elecciód’Hugo Chávez com a president.Aquest va comptar amb el suport,a més del nucli dels seus partidarisentre habitants dels barris pobres,d’amplis estrats de les decebudesclasses mitjanes”. En canvi,Westerwell confon causa i efectequan escriu: “Però els neosocialis-tes a Sud-amèrica no fan sinó divi-dir les seves societats”.

Escriu Westerwelle: “Qui cele-bra per a Europa el model deChávez, es burla de les víctimesdels experiments socialistes”.¿No deu ser més aviat que quiqualifica d’autòcrata la novaonada de democràcia a Sud-amè-rica es burla de les víctimes delsantics dictadors i oligarques alspaïsos llatinoamericans? Per anosaltres no es tracta de posarcom a exemple per a Europa elsnous governs socialistes proges-sistes a Veneçuela i a Bolívia. Lesbases de partida socials i econò-miques són massa diferents. I,esclar, Chávez i Morales s’han demantenir com a demòcrates iapostar pels drets humans. Noobstant, allà és ben rebuda l’arri-bada al poder de polítics quevolen posar les riqueses del sub-sòl del seu país al servei delspobres i dels expoliats.

Que aquesta part de la pobla-ció constitueixi, tant abans comara, la majoria d’aquests països,

Es tractava de lligar i relligarcompromisos i terminis per a unanova fórmula redemptora de l’an-terior fiasco constituent, rebutjatde forma irreversible pel no deFrança i Holanda.

Era qüestió de fer com si escanviés alguna cosa, perquè resdel que realment compta canviï;un exercici de prestidigitació, demaquillatge, que permetés ferveure que un nou Tractat per aEuropa ha vingut a substituirl’antiga proposta. I, per tal d’asse-

no dóna precisament una llumfavorable a la seva evolució pas-sada, de la qual van ser responsa-bles règims capitalistes corruptes.El capitalisme, instal·lat allàsovint sota l’ala dels EUA, no haalliberat la majoria de la poblacióni de l’estat de necessitat ni de lamisèria, sinó que ha fet els rics,més rics, i els pobres, méspobres. El triomf electoral deChávez i Morales no té altrefonament que aquest.

ARRELS COMUNSTambé aquí la nova esquerra ale-manya té arrels comuns. Emrefereixo a Rousseau, que va dei-xar dit que, en la relació entreforts i febles, la llei allibera i la lli-bertat oprimeix. Si no es posalímits als forts, oprimeixen elsfebles i creen un sistema mancatde llibertat. L’estatalització de lesfonts energètiques i de les indús-tries relacionades a Veneçuela iBolívia allibera els febles. Obreals governs espais d’actuaciófinancera per superar la pobresa ialtres estats de necessitat.

Westerwelle es preocupa per lallibertat d’expressió a Veneçuela.Seria, segons ell, una burla dirque Chávez no ha tancat capcanal televisiu, sinó que s’ha limi-tat a no prorrogar una concessió.Respecte al canal emissor enqüestió, l’RCTV, la historiadoragermanoveneçolana DorotheaMelcher afirmava fa poc a la tele-visió alemanya que els canals pri-vats “han realitzat campanyesmolt malignes contra Chávez”.“Jo crec que això, aquí, no s’hopodria permetre ningú”.

A més, alguns d’aquests canals,seguint l’exemple de l’RCTV, vandonar suport a l’intent de copd’Estat de la dreta contra Chávezel 2002, manipulant les notícies

gurar-hi un final segur, era neces-sari no córrer novament cap riscde consulta popular, no fos que laresposta democràtica poguésmanifestar de nou el desacord dela ciutadania. El caràcter neolibe-ral i mercantil havia de quedar lli-gat i ben lligat.

De quina manera? Acord perdalt de caps d’Estat i de governamb agenda tancada. A mitjansd’octubre, i aprofitant la moltdòcil presidència portuguesa, sig-natura a Lisboa del nou minitractatper Europa. Una mena de posadaal dia dels anteriors tractatsvigents, ometent curosament

de la pitjor manera. Melcher afir-ma que el govern de Chávez haatorgat centenars de llicències apetits programes oberts de ràdio itelevisió resultants d’iniciativesciutadanes, en viu contrast ambla cada vegada més gran concen-tració mediàtica en les democrà-cies occidentals.

Prendre seriosament la llibertatde premsa significa estar disposata posar constantment a prova lescondicions que la fan possible.Paul Sethe, un dels cinc editorsfundadors de la FrankfurterAllgemeine Zeitung, asseverava que“la llibertat de premsa és la lliber-tat de 200 rics per difondre lesseves opinions”. Els qui avui s’en-testin a mantenir que les coseshan canviat i que la premsa ale-manya està lliure d’interessos eco-nòmics i socials, precisa urgent-ment atenció oftalmològica.

Extret de sinpermiso.info

l’adjectiu constitucional i reduintespai i parafernàlia respecte delnonat Tractat no acceptat. Nopodem acceptar el que han resoltfer, el que en resulta ni com hohan fet.!

LA SUBMISSIÓ DE LA UEEls mitjans de comunicació enshan desinformat, en la línia habi-tual: la gran batalla entre els ger-mans Kaczynskis i la seva intran-sigència fatxenda, fent-se elspolonesos a l’hora de les vota-cions decisòries. O el reconeguteuroescepticisme dels anglesos,tancats en banda a qualsevol“feblesa social europeista”.Encara com no ens hem quedatsense consensos d’himne, lema ifins i tot ministre d’Exteriors (quenomés serà encarregat d’Exteriors).El cinisme arriba a la perversiómanifesta quan el nou actor este-lar, Mr. Sarkozy, ha arribat a forçarque decaiguin les paraules reitera-tives al text decaigut de “compe-

tència lliure i no falsejada”. Tantse val que apareguin o no com a“valor”, ja que, al cap i a la fi, totel nou minitractat és una proclamade neoliberalisme y sacralitzaciódel lliure mercat.

Res a dir de l’Europa dels drets,del medi ambient, de la pau. Resde regular el treball i les sevescondicions, ni de les inversionssocials. Res a oposar al mandatincontrolat del Banc CentralEuropeu ni a la mercantilització iprivatització dels serveis públics oa la degradació alimentària i agrí-cola. Ni de l’escalfament del pla-neta, ni dels drets dels pobles...

Al sac i ben lligada, la submis-sió de la UE al pilotat universaldels EUA i les seves polítiques iplans armamentístics.

Com podem veure, doncs, lamateixa proposta, ara disfressadaper mantenir i no esmenar la vellaEuropa i els seus pitjors designisneoliberals, colonials, militaristes,fortalesa...

Des de les nostres organitza-cions polítiques, socials i ciutada-nes, cal generar un debat queposi en evidència aquesta dinà-mica tramposa i antidemocràti-ca. Des del PEE, hem sortit ambclaredat denunciant aquestasituació, reivindicant l’Europasocial i dels drets, i exigint com amètode un nou referèndum aescala europea, com a única pro-posta respectuosa i alternativaque escolti la veu dels pobles. Estracta de destapar-los el joc;debatre, explicar, denunciar i,finalment, mobilitzar a partir deles nostres propostes alternatives.

INTERNACIONAL

Amb Hugo Chávez, per la llibertat

Minieuropa no; Europa social, sí

El copresident de l’esquerra alemanya reacciona als atacs del cap del partit liberal alemany, GuidoWesterwelle, que va acusar el Partit de l’Esquerra de flirtejar amb l’esquerra sud-americana. Però Lafontainehi veu afinitats polítiques electives, i pren partit

La cloenda de la presidència alemanya pilotada perfrau Merkel ha estat tan contundent com s’esperava.Al darrer Consell Europeu de juny a Brussel·les s’hatancat un acord estratègic per ressuscitar la cadavèri-ca i ja corrupta Constitució europea

Avant10

Hugo Chávez (dreta), centre de la discussió entre Lafontaine i Westerwelle

Oskar Lafontaine

CAL GENERAR UN DEBATQUE POSI EN EVIDÈNCIA

AQUESTA DINÀMICATRAMPOSA

I ANTIDEMOCRÀTICA

Toni Barbarà

L’esquerra està contra tot tipus de violència i de tota violaciódels drets humans. Erradicar-les amb èxit, no obstant, supo-sa una visió no enterbolida de la realitat. Perquè Westerwelleés cec respecte a la brutal ingerència dels EUA als països del’Amèrica llatina –n’hi ha prou de recordar el cop contraSalvador Allende, promogut per la CIA, i la posterior dictadu-ra d’Augusto Pinochet a Xile—, tampoc pot estimar amb jus-tícia la situació a Cuba. Precisament, la CIA acaba de donara conèixer els seus passats plans d’assassinat contra Castro.D’acord amb declaracions oficials recents, el govern nord-americà va reservar l’any passat 80 milions de dòlars per a lesseves polítiques de desestabilització a Cuba. Es prepòster iideològic condemnar taxativament a Sud-amèrica l’estatalit-zació i el proteccionisme, però no pas el barril de pòlvorasobre el qual l’economia privada globalitzada i sense regnesha assentat aquests països, i no només a ells.

Quan Westerwelle exigeix a l’esquerra que deixi de coque-tejar amb caps d’Estat que tenen molt a veure amb el despo-tisme i molt poc amb la democràcia, hauria d’explicar-nosper què relativitza i banalitza la política del govern Bush.Perquè aquesta política és responsable de les càmeres de tor-tura a Abu Ghraib i a Guantànamo, i de la mort de centenarsde milers a l’Iraq i Afganistan. Les posicions ideològicamentcoixes són sempre perilloses.

resposta d’aquest model unipolarsobre Veneçuela. Perquè els mit-jans de comunicació són una cor-poració internacional vinculadaals interessos econòmics de lesgrans multinacionals, que, a més,tenen a veure amb la indústriaarmamentística. A Veneçuela hansubstituït el paper dels partitspolítics d’oposició, han desestabi-litzat el país i fins i tot han creatun problema de salut públicaanomenat dissociació psicopàtica.Has vinculat el procés deVeneçuela a un canvi d’escena-ri, a una confrontació interna-cional entre el model unipolar iun model de drets democràticsque podríem també anomenarmultilateral. Veneçuela, mésenllà de participar en aquestaconfrontació d’interessos, ¿dequina manera intervé i contri-bueix a un canvi d’escenariinternacional?Nosaltres no intentem exportarel nostre model. Cadascú ha d’a-vançar segons les seves possibili-tats i les seves condicions. Sommolt respectuosos, malgrat lesdiscrepàncies. Això sí, per la nos-tra condició de país d’energia-tenim el 95 per cent de l’energiade la regió-, intentem utilitzaraquesta fortalesa per oferir-la alspaïsos germans, per tal quepuguin avançar i tinguin millorscondicions que les que volenimposar no només les corpora-cions internacionals, sinó tambéorganismes internacionals quecontrolen el món. Entre les nos-tres propostes hi ha l’ALBA, inosaltres som membres delMercosur, no perquè pensem queés la solució de tots els proble-

mes, sinó perquè creiem que hemde contribuir a la creació d’unescenari per a una integració mésàmplia, com és UNASUR, queseria una Unió de Nacions delSud, i on tenim una sèrie de pro-postes com, per exemple, la crea-ció d’un banc del sud. Tambéestem treballant molt fort ambels països del Carib.

Veient la situació del planeta iel que estan fent els Estats Unitsi Anglaterra a l’Orient Mitjà, irecordant que la història de lesocupacions de l’Amèrica Llatinaper part dels EUA ve de principisde segle, estem prenent mesuresa Veneçuela per defensar qualse-vol procés democràtic que hihagi a l’Amèrica llatina. AmbAllende es va viure a sang i foc.Van desestabilitzar el país econò-micament i van organitzar sec-tors per llançar-los contra elgovern democràtic. Segons xifresara conegudes, hi va haver mésde 10.000 morts, tot i que lesxifres reals de morts del poblexilè no es coneixeran mai, iaquest és el gran trauma. I vanacabar amb un moviment cultu-ral en totes les seves àrees, pictò-rica, literària, musical. I van aca-bar amb la memòria històrica

El 26 de juny passat es vancomplir 99 anys del naixementdel president Allende, i durant totl’any tenim l’oportunitat de rei-vindicar la seva memòria. I aixícom nosaltres vam impulsar elsideals de Simón Bolívar al segleXIX, avui tenim el compromísd’aixecar l’ideari, els valors i ladignitat d’Allende, i obrir caminsperquè hi hagi un futur diferentper a Amèrica Llatina.

INTERNACIONAL

Aurora Morales: “Defensarem els processosdemocràtics de l’Amèrica Llatina”

Salut, diners i amor (o tot està connectat)

Aurora Morales, diputada a l’Assemblea Nacional de la República Bolivariana de Veneçuela en representaciódel Movimiento V República, va participar al mes de juny a la Festa de l’Avant. Iniciem en aquest número lapresentació del que la revolucionària veneçolana ens va explicar

A finals de juny, el Partit del’Esquerra Europea (PEE) i EUiA van celebrar a Barcelona les jornadesPrecarietat i Salut, a través de l’estudi de les tres esferes d’un conjunt: economia, treball i salut

Avant 11

En primer lloc, voldríem conèi-xer quina és la vostra caracte-rització de l’actual etapa delprocés revolucionari.La situació política actual és unaconseqüència de la gran confron-tació que hi ha a nivell mundialentre l’hegemonia del model uni-polar, el paper de les grans cor-poracions i la implantació d’unmodel únic de pensament; i, d’al-tra banda, les forces democràti-ques i progressistes de cadascundels països en defensa de la sevasobirania, de la seva cultura, i dela transformació de la democrà-cia formal, anomenada pel libera-lisme governabilitat democràtica, enun sistema on la societat tingui lacapacitat d’organitzar-se, de tre-ballar per resoldre els problemesde les comunitats, i on l’Estat had’ajudar aquestes comunitats. Estracta de convertir aquesta demo-cràcia representativa en unademocràcia participativa i prota-gònica.

Nosaltres anem una mica mésenllà, perquè el plantejament noes limita a fer lleis en funció delque anomenem un estat demo-cràtic i social de dret, sinó queestem parlant del trànsit cap auna nova societat socialista, onles relacions entre els éssershumans seran diferents a lesd’una societat capitalista, domi-nada per l’individualisme i l’èxitpersonal, per posar en primer plala solidaritat, els col·lectius, lacooperació...

El nostre moment actual és la

De les jornades, i a manera deconclusió i proposta d’acció, enva sortir un document (de moltrecomanable lectura, disponible awww.euia.cat) titulat Carta deBarcelona sobre precarietat i salut.

Partint d’una definició bàsicade precarietat entesa com a“incertesa” i de salut, tal com ja famolt de temps la defineixl’Organització Mundial de laSalut -“complet benestar físic,mental i social”- i amb tota l’a-portació teòrica i pràctica de lesjornades i de la Carta, podemfàcilment arribar a la conclusióque tot està connectat i és inter-dependent.

Tot i que la reflexió que els dife-rents àmbits estan íntimamentrelacionats i que canvis en un con-dicionen els altres no és nova, nos’ha aprofundit prou en com laintervenció activa en un potmodificar els altres. Dit d’una altramanera: ¿podem canviar les con-dicions en l’àmbit de l’economia,del món del treball o de la salut através de la intervenció indirectaen un altre àmbit? Per tal que lademocràcia penetri lleugeramenten les empreses des d’àmbits sin-dicals, fa temps que s’intenta inci-dir i intervenir sobre l’organitza-ció del treball (terreny que ladirecció de les empreses es volreservar en exclusiva). Vista larelació directa de l’organitzaciódel treball, per exemple, amb l’ab-

sència o presència de riscos labo-rals psicosocials, sembla necessarique des de la prevenció de riscoses pugui intervenir, ni que siguiparcialment, en l’organització deltreball.

Seguint amb aquesta aproxima-ció no compartimentada, des desempre, l’esquerra ha volgut inci-dir en l’economia per canviar lescondicions de treball i de vida. Ien el treball, per canviar les condi-cions de vida i afavorir un reparti-ment diferent del pastís. Com acomplement a aquestes vies, cal-dria generar un consens amplisobre quins són els requerimentsmínims irrenunciables en matèriade salut (al món, a Europa, al’Estat, a Catalunya, al municipi),per tal que, establint-ne relacions

de causa-efecte, es pogués inter-venir, regular o establir limitacionsen el treball i/o l’economia, tenintpresent quins són els principalsreptes a cada nivell. Un món onho és la precarietat econòmica iuna Europa (amb l'Estat iCatalunya tenint els pitjors indica-dors) on ho és la precarietat en eltreball i els serveis públics.

Aconseguir la implicació i plas-mació real, amb l’obertura de laCarta de Barcelona als sectors,organitzacions i forces polítiquesque es reclamen progressistes i alservei de la majoria pot ser unabona manera de disputar l’hege-monia als que reclamen àmbitscompartimentats.

Quant a l’amor, potser l’hauremde deixar en mans de l’horòscop.

Sandro Maccarrone

Lluís Camprubí

L’Alternativa Bolivariana de lesAmèriques (ALBA) és un pro-jecte de col·laboració i coordi-nació política, social i econò-mica entre països de l’AmèricaLlatina i el Carib, promogut pelpresident veneçolà Hugo Chá-vez i subscrit pels governs deCuba, Veneçuela i Nicaràguacom a contrapartida a l’Àrea deLliure Comerç de les Amèriques(ALCA), impulsada pel governdels EUA. L’acord constituentde l’ALBA va ser subscrit eldesembre de 2004 per Chávez i

Fidel Castro. Inicialment, regu-lava l’intercanvi de recursosmèdics i petrolífers, i indicava lavocació d’ampliar el seu campd’actuació a tota l’AmèricaLlatina i el Carib, i incrementarles matèries a desenvolupar enel marc d’un procés d’inte-gració. Posteriorment s’ha estèsa aspectes comercials. L’abril de2006, Evo Morales va firmarl’entrada de Bolívia, i al gener de2007, el president DanielOrtega oficialitzava l’adhesió deNicaràgua. viquipedia.org

ELS REPTES DE LA CARTA

Exigir mesures sobre lasalut i el medi abans d’em-prendre projectes i polítiques.

Impuls de la recerca sobreprecarietat i la creació d’indi-cadors de precarietat i salut,elaborats a partir de l’expe-riència i els coneixements deprofessionals, agents socials iels treballadors i treballado-res, per controlar els avenços ierradicant la precarietat, ipotenciar la salut entesa comalguna cosa més que l’absèn-cia de malaltia.

Posar en comú les expe-riències dels països de la UEper conèixer les característi-ques de precarietat de cadapaís i poder acabar amb laprecarietat d’ Europa.

familiar, i està clar que les ajudeshan de cobrir les necessitats bàsi-ques (menjar, bolquers, higiene).Implantar mesures de conciliacióde la vida laboral i la vida familiarha reduït fins a un 30% l’absentis-me laboral, segons un estudi del’any 2006 de l’Institut d’EstudisSuperiors de l’Empresa.

IGUALTAT ENTRE DONES I HOMESLa Constitució, al seu article 14,proclama el dret a la igualtat i a lano discriminació per raó, entrealtres, de sexe. La mateixa CartaMagna indica de manera clara quecorrespon als poders públics latasca de fer efectiva i real la lliber-tat i la igualtat de les persones igrups, així com fer desaparèixerles barreres que impedeixinaquesta tasca. També li corresponfacilitar i assegurar aquesta partici-pació i la seva qualitat, fent-laextensiva a tota la ciutadania entotes les esferes de la vida social,política, econòmica i cultural.

D’altra banda, l’article 9.2, quejustifica legal i jurídicament fercanvis en l’estructura legal exis-tent per tal que les polítiquessiguin més efectives en els plansde la llibertat, la igualtat i la parti-cipació, trontolla. Potser sónaquestes dues últimes les que mésclarament queden lligades a la Lleiper la igualtat efectiva.

Tot i que l’Estat ha signat i rati-ficat la totalitat de textos interna-cionals relacionats amb la igualtatentre dones i homes, i tot i l’exis-tència d’una legislació europea-encara incipient, però específica-ment dirigida a qüestions relacio-nades amb la igualtat com a prin-cipi fonamental de la UE (la lleid’igualtat efectiva és la transposi-ció de dues directives europees: la2002/73/CE, la 76/207/CEE i2004/113/CE, d’igualtat de tractei del principi d’igualtat entrehomes i dones en l’accés a lafeina, a la formació i la promoció

professional, així com accés abéns i serveis)-, continuem tenintuns resultats més que insuficientsquant a la igualtat real i efectivaentre dones i homes. Qüestionssocials urgents com la violènciade gènere, la discriminació salarial,la discriminació en les pensions deles vídues, el predomini de l’aturfemení, la poca presència de lesdones en llocs de responsabilitatpolítica, social, cultural i econòmi-ca, l’escassa conciliació laboral ipersonal, la discriminació múltipleque pateixen dones sense forma-ció, immigrades, gitanes, grans,joves, discapacitades..., continuenformant part del dia a dia de lamajoria de dones del nostre país.

CRÍTIQUES A LA LLEIEl tractament de les dones i lafeminitat als mitjans de comunica-ció, així com la construcció socialdel gènere i la seva imatge, ajudena reproduir i perpetuar aquestesdiscriminacions i aquestes des-igualtats, sense que moltes vega-des puguem fer gran cosa des dels

moviments de dones o les institu-cions polítiques. Des de l’extremde les diferents violències contrales dones (maltractaments, homi-cidis, prostitució, violacions,assetjaments) fins a la discrimina-ció en la feina o la publicitat i elllenguatge sexistes, hi ha un amplicamp d’acció que cal treballar.Haurem de veure, valorar i con-trastar si aquesta llei preveu actua-cions per a incidir en tots aquestsaspectes, i de quina manera esportarà a la pràctica.

Cal dir que aquesta mesura ja haaixecat crítiques des de la patro-nal, que addueix que la Llei limitallibertats fonamentals de les em-preses, com ara contractació iorganització. Si la CEOE es grata,deu ser que pica. Aspectes de lallei com la inversió de la càrregade la prova en acusacions de dis-criminació de la dona, l’establi-ment de la paritat a les llistes elec-torals o les mesures relacionadesamb el món del treball i la conci-liació desfermen la polèmica, queno deixa de ser superficial i evita

DONA

La llei per a la igualtat efectivaEl subsidi de maternitat acaba de fer 85 anys. Les polítiques públiques, socials i familiars al nostre paísestan a les antípodes de les de molts governs socialdemòcrates i quasi-liberals europeus. Tot i això,s’estan produint avenços en el terreny de la igualtat de gènere que cal tenir en compte, valorar i avaluar peracabar amb totes les formes de discriminació i explotació de les dones

Avant12

La Constitució espanyola, al seuarticle 39.1, diu: “Els poderspúblics asseguren la protecciósocial, econòmica i jurídica de lafamília”, la qual cosa significa queels poders públics han de procu-rar cobrir les necessitats bàsiquesde les famílies amb el serveis i lesajudes econòmiques; per tant,podem dir que, ara per ara, aquestdret constitucional encara no estàacomplert. Les polítiques socials ifamiliars a l’Estat espanyol són deles més febles d’Europa: les aju-des suposen un 0’52% del PIB(un 0,86% l’any 1980). Comparatamb altres països europeus, quedestinen més de la mitjana euro-pea (2,1%), aquí suspenem:Dinamarca, un 3’9%, i Luxem-burg, un 3’7%.

Tant és així, que si es comparal’Estat espanyol amb la resta depaïsos de la UE, veurem que és elque menys ajudes socials conce-deix. A Espanya, per exemple, lesfamílies perceben 291 € l’any perfill o filla menor de 18 anys, men-tre que a Noruega la quantitat ésde 1.236 €/any.

Pel que fa als permisos dematernitat i paternitat remunerats,l’Estat espanyol ocupa el vuitèlloc en el rànquing de països euro-peus, amb 16 setmanes amb el100% del salari; a Àustria són 16setmanes amb el 100% del salarimig de les 13 últimes setmanes; aNoruega, 52 setmanes amb el100% del salari les 42 primeressetmanes, i la resta el 80% delsalari, i a Suècia, 96 setmanes.

Està clar que una remuneracióper fill o filla de 100€ al mes ésinsuficient per cobrir totes lesdespeses que genera una criatura.Això és el que les famílies perce-bien abans de la Llei d’IgualtatEfectiva i, a més, s’havia de teniruna feina remunerada.

Per fi arriben els 2.500 € per fillo filla nascuts, mesura per ellamateixa insuficient i, per tant,assistencialista, però que aniràmolt bé, ja que també hi podranaccedir les dones que no treballeni les que treballen i no cotitzen.Tot i així, encara falten facilitatsen horaris laborals, per podercompaginar la vida laboral i la

Cèl·lula del PCCMarxista-feminista

En el món real, la igualtat entre homes i dones continua sent una utopia

QUINS SÓN ELS SEUS OBJECTIUSLABORALS?

Establir, mitjançant la negociaciócol·lectiva, mesures d’acció positiva queafavoreixin l’accés a l’ocupació de lesdones o l’eliminació de situacions dediscriminació en les seves condicions detreball.

Que un dels objectius prioritaris de lapolítica d’ocupació sigui la millora de laformació, de l’ocupabilitat de les donesi de la seva permanència en el mercat detreball.

El reconeixement del dret a la conci-liació de la vida personal i laboral i elfoment d’una major corresponsabilitatentre dones i homes en les obligacionsfamiliars.

entrar en debats més profunds.Serà interessant analitzar i deba-

tre entorn d’uns instruments que,com la llei d’igualtat efectiva entredones i homes, però també la Lleide Dependència o la Llei integralcontra la violència de gènere,estan transformant el camp d’ac-ció de la lluita feminista. Com ainstruments, és necessari que hihagi un debat profund i popularper tal de conèixer-los, fer-ne ús imillorar-los. La situació de lesdones està canviant, i caldrà unareflexió-acció sobre la maneracom els i les comunistes podemutilitzar les eines del sistema pertransformar-lo i superar-lo.

EFECTES EN LA SEGURETAT SOCIALNous períodes de cotització per tenirdret al subsidi de maternitat:

Menors de 21 anys, no hi ha períodemínim. De 21 a 26 anys, 90 dies dins elsset anys anteriors (o 180 dies en tota lavida laboral). Més grans de 26, 180 diesen els set anys anteriors.

Subsidi no contributiu per materni-tat: en cas de no tenir cotitzat el períodemínim, serà el 100% de l’IPREM per 42dies naturals a comptar des del part.

Reconeixement del subsidi de mater-nitat i del permís de paternitat als treba-lladors autònoms, i bonificació del100% de la quota que es paga a laSeguretat Social per a les treballadoresautònomes durant la seva baixa dematernitat.

A QUINS ÀMBITS AFECTA LA LLEI? Laboral, empresarial, Seguretat

Social i conciliació.Administració pública.Contractació i subvencionspúbli-

ques.Política cultural, de creació artística,

esport i cooperació al desenvolupa-ment.

Educació i salut.Desenvolupament rural i habitatge.

Accés a noves tecnologies i Societatde la Informació.

Mitjans de comunicació públics iprivats.

L’ESTAT ESPANYOL SUSPÈNEN MATÈRIA D’AJUTS

ECONÒMICS I PERMISOSDE MATERNITAT, PER

DARRERE DE NORUEGA,SUÈCIA I ÀUSTRIA

QÜESTIONS URGENTS COMLA VIOLÈNCIA DE GÈNERE ITOTA MENA DE DISCRIMI-

NACIONS CONTINUEN FOR-MANT PART DEL DIA A DIADE LA MAJORIA DE DONES

1. Polítiques laborals concretesque, amb visió de gènere, ajudin acombatre l’ocupació en precarique es dóna en el transvassamentd’ocupació industrial al sector ser-veis, amb la reducció dràstica deles condicions laborals dels salarisa l’estabilitat. Afecta especialmentles dones, especialment les immi-grades.

2. La immensa majoria de lapoblació i el medi assumeixen elscostos ecològics i socials d’unaorganització econòmica especial-ment permissiva. Les polítiquespúbliques no haurien de permetreque les empreses es desentenguindels estralls socials, ecològics ihumans que provoquen en noassumir els costos socials del seufuncionament.

3. Polítiques del mercat labo-ral que promoguin una menorrotació dels llocs de treball, pro-blema especialment important enels sectors del comerç, alimenta-ció i cura de les persones, quenomés pot empitjorar algunes deles patologies des usuaris, aug-mentant el seu grau de confusió idesemparament.

4. Polítiques d’immigraciófortament positives per a lesdones; recomanacions que s’es-tan fent a nivell de la UE per partdel Lobby de Dones Europeu:“Permetre l’accés de les donesimmigrades al mercat de treball i ales oportunitats de formació labo-ral; lluitar contra els mecanismespolítics i culturals que, a cada esta-di de la immigració, releguen lesdones a certs sectors i llocs de tre-ball i al mercat negre laboral;combatre el treball clandestí”.

5. Implicació més directa delsajuntaments en les crisis del seuterritori, amb actuacions que con-templin el biaix de gènere: partici-pació activa, recollida de dades icomissions de seguiment per partdels ajuntaments, a més de parti-des en els pressupostos munici-pals per a la igualtat de gènere i, enespecial, la igualtat d’oportunitats.

6. Assegurar a les polítiques deles empreses d’outplacement unaperspectiva de gènere, i no nomésel comportament que garanteixun nombre superior de recol-locacions en base a reproduir enel mercat laboral la divisió del tre-ball per gènere, intentant mante-nir el sou i una feina semblant alnou lloc de treball.

7. Creació d’ocupació públicaen serveis d’atenció a les personesés la millor manera d’acostar-seals nivells de benestar dels païsosmés desenvolupats de la UnióEuropea: introduir la negociaciócol·lectiva en aquest sector perestablir bones condicions d’ocu-pació i salarials. S’hauria de tenir

especial cura en aquells convenisque tenen baixos salaris estructu-rals, per als quals prendre l’IPCcom a única base de referència enla negociació manté o incrementales condicions de desigualtat sala-rial en la classe obrera.

8. A l’estudi s’ha posat demanifest el problema estructuraldenunciat en relació a la formaciócontinuada. És necessari augmen-tar les facilitats per poder compa-ginar feina amb formació, i calenprogrames de xoc molt acurats iindividualitzats quan les treballa-dores es troben en situació d’atur.

9. Revisar els ajuts que pro-porcionen les administracions enfoment de l’autoocupació, i quereprodueixen els rols tradicionalsde gènere; obrir un negoci pot serl’única manera de no abandonar elmón del treball remunerat quanper l’edat, el lloc on es viu o ladificultat per aconseguir unafeina, es fa difícil formar part de lanòmina d’una empresa.

10. Caldria seguir treballantdes de les institucions per aconse-guir horaris de comerços i serveisamics de les dones assalariades,però també oposar-se a la flexibi-lització d’horaris poc amiga de lesdones, que pot representar unadesfeminització de la plantilla.

11. Reducció de la desigual-tat salarial entre homes i dones ireducció del ventall salarial perdisminuir les diferències entreassalariats, que està augmentant atot el món: les dones hem d'exigirprogrames de reciclatge no sexis-tes i acabar amb la tradicionalorientació de les dones cap al sec-tor serveis, i dels homes cap alssectors tècnics.

12. Lourdes Beneria proposaun impost contra tancaments, perevitar que les empreses amb bene-ficis es deslocalitzin: “Quan lesempreses estan interessades ainvertir en una localitat, és elmoment perquè l’ajuntamentsigni un contracte amb elles, mit-

jançant el qual es comprometin aquedar-se durant un període detemps de 20 o 25 anys a la locali-tat i, en cas de no fer-ho, tenir l’o-bligació de pagar un impost detancament”.

13. La doctora MontserratMoreno Marimón recomanapoder disposar d’ajut psicològicen els expedients amb acomiada-ment i els assimilava a qualsevolcatàstrofe, amb una funció igual-ment important; remarcava quecalia que fos dona psicòloga, perensenyar les dones l’empodera-ment de si mateixes, “el que sóncapaces de fer.”

14. No sembla que una bonasolució sigui demanar prejubila-cions, en especial per a les dones.Carme Torres explica que, davantla política de prejubilacions de lesempreses, les dones es resisteixena tornar a casa a fer les feines detota la vida, a jornada completa.

15. Reclamar la interdisciplina-rietat en els estudis de gènere. Ladoctora Moreno afirma que lesdones tenim facilitat per lligar lescoses, per veure les relacions quees volen invisibles, i ho atribueix ales dificultats que ens han fet créi-xer. Les dones tendim a buscarexplicacions més àmplies i globalsper a les coses i no ens satisfà elresultat que veu el món i els seusproblemes des d’un punt de vistaúnic i estret.

16. Demostrar que les murallesentre l’esfera privada i la pública,entre els treballs assalariats i els decura, de relació, etc., són artifi-cials. En paraules de Juan ManuelTàpia, el model d’empresa domi-nant econòmicament segueixgenerant un model de societat.Hem viscut l’empresa fordista ihem viscut la societat fordista.

DONA

Comissió de Donesdel PCC

Estudi de gènere sobre el tancamentd’empreses a Catalunya

Avant 13

El desenvolupament d’un teixit industrialmodern és essencial perquè un país no esdevingui dependent.

Elaborat per la Secretaria de la Dona de la CONC, l’estudianalitza les crisis empresarials i deslocalitzacions a Catalunya,donant el protagonisme a les seves repercussions de gènerei a les dones treballadores

DRETS QUE RECONEIX LA LLEI EN CAS DE NAIXEMENT O ADOPCIÓ.

Permís de paternitat, independent del de maternitat, de 13dies, a més dels dos dies ja existents, que es podrà exercir atemps complet o parcial, previ acord amb l’empresariat. Aquestpermís serà de quatre setmanes després de sis anys de l’entradaen vigor d’aquesta Llei. El permís d’alletament es podrà acumu-lar en jornades completes (amb l’acord de la negociació col·lec-tiva o amb l’empresariat). Si el període de vacances coincideixamb el de maternitat, aquest es podrà gaudir una vegada acaba-da la baixa maternal, encara que també hagi acabat l’any natural.

En cas de mort de la mare, amb independència que aquestatreballés o no, l’altre progenitor pot fer ús de la totalitat o de lapart que falti del període de baixa, computat des de la data delpart i sense descomptar la part que la mare hagués pogut gau-dir abans d’aquest.

El permís de maternitat/paternitat tindrà dues setmanes méssi la criatura pateix alguna discapacitat, i s’ampliarà fins a 13 set-manes en cas de parts prematurs i quan el nadó necessiti hospi-talització. Es podrà declarar la suspensió del contracte per riscdurant la lactància natural de fills menors de nou mesos. En elcas de defunció de la criatura, el període de baixa no es veuràreduït.

QUINS DRETS RECONEIX LA LLEI A LES PERSONES TREBALLADO-RES PER CONCILIAR LA VIDA PERSONAL I LABORAL?

Dret a reducció de jornada (i salari) entre un mínim del 12,5 € iun màxim del 50% per guarda legal d’una persona menor fins avuit anys, o que pateix alguna discapacitat sense activitat retribuï-da. Excedència per a tenir cura d’un familiar fins dos anys (es potgaudir de forma fraccionada). El treballador o treballadora tin-dran dret a adaptar la durada i distribució de la jornada de treballper fer efectiu el dret de conciliació en els termes que estableixila negociació col·lectiva, o a partir dels acords a què arribi ambl’empresariat. Per últim, la llei preveu una excedència voluntàriad’entre quatre mesos i cinc anys.

COM AFECTA LA LLEI LES EMPRESES?

Es crearà un distintiu per a les empreses que es destaquin en l’a-plicació de polítiques d’igualtat d’oportunitats. L’empresa estaràexempta de pagar les quotes empresarials a la Seguretat Social dela persona que causa baixa per maternitat o paternitat.

D’altra banda, les empreses de més de 250 treballadors haurand’elaborar i aplicar un Pla d’Igualtat (mesures adoptades a partird’una diagnosi per aconseguir igualtat de tracte i d’oportunitat al’empresa). La resta hauran d’adoptar mesures adreçades a evitarqualsevol tipus de discriminació laboral entre homes i dones.

Igualment, les empreses hauran de promoure condicions detreball que evitin l’assetjament sexual i l’assetjament per raó desexe, i arbitrar procediments específics per a la seva prevenció, itambé per donar resposta a les denúncies o reclamacions formu-lades.

Hi haurà un reconeixement de les accions de responsabilitatsocial de les empreses en matèria d’igualtat. La participació de lesdones en els consells d’administració de les societats mercantilshaurà de ser equilibrada (amb un període d’adaptació de vuitanys).

COM AFECTA LA LLEI LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES?

Les administracions públiques hauran de garantir la igualtat enl’accés a l’ocupació pública i el desenvolupament de la carreraprofessional. Tanmateix, caldrà que facilitin la conciliació de lavida personal i laboral, i que fomentin la formació en igualtat.També hauran de promoure la presència equilibrada de dones ihomes en els òrgans de selecció i valoració.

Hauran d’establir mesures efectives de protecció davant del’assetjament sexual i de l’assetjament per raó de sexe, i estaranobligades a establir mesures efectives per eliminar la discrimina-ció retributiva directa o indirecta per raó de sexe.

COM AFECTA LA LLEI LES SUBVENCIONS PÚBLIQUES?

Obre la possibilitat que les bases reguladores de les subvencionsque atorguen les administracions públiques puguin incloure lavaloració de les actuacions de les entitats sol·licitants que supo-sin un efectiu assoliment de la igualtat d’oportunitats.

En aquest sentit es podran valorar, entre altres, les mesures deconciliació de la vida laboral i la personal, de resposabilitat socialde l’empresa, o l’obtenció del distintiu empresarial en matèriad’igualtat de tracte.

Com afecta la Llei les treballadores?

CAL DEMOSTRAR QUELES MURALLES ENTREL’ESFERA PRIVADA I LAPÚBLICA SÓN ARTIFICIALS

El Centre de Cultura Contem-porània de Barcelona acull fins el30 de setembre l’exposicióFronteres, que repassa alguns delsconflictes fronterers actuals: elslímits d’Europa, Estats Units-Mèxic, Israel-Palestina, Corea delNord-Corea del Sud, Caixmir,Miami-L’Havana, el cas deMelilla, etc., que només són l’ex-cusa per reflexionar sobre el con-cepte de frontera i les diferentstipologies que existeixen en l’ac-tualitat.

Amb una posada en escenaeclèctica, amb fotografies, àudio,mapes, il·lustracions i vídeos,l’exposició és un bon punt departida per obrir el debat sobre elpaper que juguen els més de226.000 quilòmetres de fronteresterrestres que existeixen actual-ment. L’exposició combinaretrospectives històriques sobreels diversos conflictes fronterersde què parlàvem, amb petitsretalls d’històries quotidianes. I,tot i que es pot afirmar amb fer-mesa i convicció que Fronteres ensdota de tot d’elements objectiusper a qüestionar críticament l’e-xistència de les fronteres actuals ila tipologia de polítiques fronte-reres en clau de protecció i demur, la seva gran victòria recau enla senzillesa i la humanitat ambquè recull els conflictes humansque se’n deriven, com a conse-qüència dels conflictes polítics ide les directrius neoliberals.

I són precisament aquests pro-tagonistes accidentals d’històriescomunes els que dibuixen l’esferahumana al voltant del conceptede frontera, com a element d’inte-rès estratègic, de control polític ide domini econòmic.

PROHIBIDES LES LLÀGRIMESEl trajecte de l’emigrant que par-teix des del Camerun fins a acon-seguir el somni promès d’ins-tal·lar-se a París. La vida a un cos-tat i a l’altre del mur que separaPalestina d’Israel. El conflicte deCaixmir entre el Pakistan, l’Índia iels moviments de la guerrilla. Lavida de les maquiladoras mexicanes,condemnades a la misèria i a laprecarietat a mans de la globalitza-ció econòmica. O bé el poble gita-no, dispers per tot Europa.

Aquesta no és una exposicióper fer plorar, ni per generar ten-

dresa. Pretèn obrir la ment i posardamunt la taula una realitat dedura digestió. No només parla dela immigració, sinó també de l’exi-li. I de la concepció dels romis,que viatgen arreu d’Europa. Ésuna passejada per les diverses rea-litats que conformen el món con-temporani, mirant a través delsulls dels altres, o bé usant-los coma mirall per comprendre la pròpiarealitat, fugint de la subjectivitatde cadascú.

Quan la visitant surt de l’expo-sició, té unes ganes irrefrenablesde comentar el que acaba deveure. I, posteriorment, una vega-da la passió que l’art despertatorna a adormir-se, començar larecerca dels mecanismes per a laresolució dels conflictes. Aquestsconflictes que, tristament, de tantveure’ls a la premsa, han deixat desemblar-nos esfereïdors.

CULTURA

Prohibit el pas

Consolidació i reptes per a la UPECLa tercera edició de la Universitat Progressista d’Estude Catalunya satisfà les expectatives

L’exposició Fronteres, al CCCB fins a finals de mes, proposa unareflexió sobre la transformació de les fronteres geopolítiques actuals,la dislocació de les fronteres simbòliques i la seva repercussió

Avant14U

NIV

ERSI

TAT Les energies renovables són la solució?

Mireia Mora

LES ARRELS

El perquè d’un nomNo és fàcil, gens!, posar nom a les coses, fins i tot a una colum-na d’opinió. Aquesta és alguna cosa viva que mor, però reneixen cada ocasió. No cal repetir allò que sustenta l’arbre, els nos-tres antecedents, el nostre futur. Les arrels es veuen de formadiferent d’acord amb com ens han anat les coses. Hi ha el queja no espera res, i les arrels el mantenen comdemnat a la des-esperança. Així, Les arrels del poeta cubà Fayad Jamís (Mèxic,1930-Cuba, 1988).

-¡Eh y esas raíces!-No, no hay ninguna raíz. Todo está muerto bajo la bruma.

Esas formas retorcidas con las que a cada paso tropezamoscomo si en toda esta inmensa llanura no hubiera espacio paranada más, son los huesos del tiempo, es decir, polvo muertosobre polvo muerto alrededor de un incesante flujo y reflujo deniebla.

A veces, mientras caminamos, oímos algo como el crujido deun insecto al ser aplastado por nuestros pies. A veces, nosotrosmismos crujimos en el corazón de la gran noche vacía.

D’altra banda, les arrels ens permeten mantenir el lligam ambels orígens i no oblidar on volem anar, perquè tenim molt clard’on venim. Les arrels, aleshores, no són impediments, sinómés aviat els elements naturals que ens fan arribar la saba queens manté ferms i eviten les desviacions possibles que podenprovocar les fortes ventades.

Aquestes són les nostres arrels i la nostra columna: la vostra.I per si a algú li ha deixat mal gust de boca el poema de Fayad

Jamís, us presento el contrapunt del de Luis Rogelio Nogueras(Ciudad de La Habana, 1944-1985) trencant de quall i de formafestiva unes arrels ideològiques:

El entierroA J.L.L.Cualquiera de estos días,seguido de cerca por los gritos desesperadosde los ángeles de pacotilla,escoltado por los últimos discursos en favor del más allá,va a pasar,ruinas de la noche abajo,el cadáver de dios,y cómo vamos a aplaudir usted y yo y todos,cómo vamos a aplaudir la vida.

Cal deixar constància que tots dos poetes van tenir una vidaactiva en el món cultural de la Revolució Cubana. Luis RogelioNogueras, Wichy el Rojo -pel color dels seus cabells- va obtenirel Premi Casa de las Américas de poesia l’any 1981, atorgat perun jurat del qual formava part Fayad Jamís.

MARTA JORDI

Itineraris clandestins. Foto d’Olivier Jobard

universitatA ningú li resultarà estranya avui l’afirmacióque, si continuem amb el ritme i modelactuals de consum energètic -tenint en comp-te també l’augment de població mundial queen els propers anys, a causa del major desen-volupament econòmic de noves regions delplaneta, incrementarà la seva demanda ener-gètica-, en només 40 anys les reserves depetroli s’hauran esgotat; en uns 67 anys, les degas natural, i en 164 anys les de carbó.

I és que, actualment, la major part del con-sum energètic, aproximadament un 87,7%(dades del 2004), es basa en l’explotació decombustibles fòssils, mentre que només un6,2% prové de l’energia hidroelèctrica, i un6,1% de la nuclear. D’altra banda, el granvolum d’emissions de diòxid de carboni a l’at-mosfera, a causa de la crema dels combusti-bles fòssils per a l’obtenció d’energia, estàcausant canvis significatius en la temperaturamitjana del planeta, la qual cosa podria provo-car un canvi climàtic a nivell mundial.

Aquests riscos de naturalesa global han fetque cada cop més persones especialitzades endiverses àrees de les ciències investiguin sobrela possibilitat i eficiència de l’ús de les anome-nades energies renovables.

Què són, doncs, les energies alternatives?Són aquelles que pretenen suplir les fonts d’e-nergia actuals pel seu menor efecte contami-nant, així com per la seva capacitat de renova-ció, ja que són fonts d’energia que no s’exhau-

reixen en una escala de temps humana, sinóque s’obtenen de forma periòdica i no limita-da en el temps. Entre elles hi ha l’energia eòli-ca, la hidràulica i la solar, principalment.

Tot i que d’aquestes tres fonts d’energia lasolar sigui, actualment, la que té menys pes,podria arribar a tenir una contribució signifi-cativa a la demanda energètica mundial en unfutur. Per començar, només amb l’aprofita-ment de l’energia solar que arriba a un 15% dela superfície que actualment ocupa el sòl urbàcatalà es podria produir l’energia elèctricanecessària per abastir tot Catalunya.

Ara bé, l’energia solar només suposa avuiun 0,016% del total d’energia elèctrica consu-mida a Espanya, mentre que a Alemanya ensuposa ja un 0,17%. Mentrestant, la majorpart de la investigació en aquest camp va des-tinada a desenvolupar tant processos de pro-ducció més econòmics com més eficients, jaque, per ara, la tecnologia més madura depanels fotovoltaics, la del silici, encara té unrendiment d’entre el 13 % i el 17 %.

Així, l’ús d’energies alternatives està encaramolt per sota de les seves possibilitats reals.Mentre no hi hagi un canvi en el model dedesenvolupament socioeconòmic que noprimi el benefici econòmic d’uns pocs perdamunt del benestar de la majoria, no seràpossible arribar a un model de vida sostenibleen tots els sentits, tant ecològic com social,cultural i econòmic per a tothom.

Luis JuberíasBARCELONA

La UPEC tanca la seva terceraedició amb un èxit de participaciói una qualitat en els debats quesuposen la consolidació d’aquestprojecte de les esquerres socials ipolítiques. Allò que d’especial téla UPEC és ser un punt de troba-da intergeneracional on polítics,líders associatius, professionals,sindicalistes, acadèmics i gestorspúblics discuteixen sobre elsgrans debats del futur deCatalunya i la humanitat. No hiha, trist és de constatar, cap altrefòrum a Catalunya on les dife-rents sensibilitats d’esquerra hiparticipin; només per això, laUPEC ja és una gran troballa.

Aquest any hem treballat cinceixos: immigració i multiculturali-tat, abstenció electoral, organitza-ció del temps, canvi climàtic ihabitatge. A www.upec.cat tro-bareu els resums de les jornades iles ressenyes de premsa. Cinema,teatre, debats nocturns a l’airelliure, batucades i altres iniciatives

lúdiques han amenitzat les nits.Naturalment, també els cafès, lestrobades en els temps morts, lessobretaules i les converses depassadís, l’ànima de la UPEC.

Ben cert és que l’autocom-plaença porta a l’immobilisme.Tenim molts reptes: encara hemd’arribar a molta gent organitzadai no organitzada; cal que sectorsde cristians progressistes partici-pin més activament d’aquestmoviment, així com molts sectorsuniversitaris i professionals queencara s’ho miren de lluny. Ésindispensable donar cabuda a l’e-norme sentiment solidari que hiha al nostre país, i també accen-tuar la perspectiva i projeccióeuropea i internacional de lesnostres jornades estiuenques. Amés de tot això, cal fer de laUPEC un paraigua de múltiplesiniciatives culturals i intel·lectualsque es vagin establint a l’entornd’aquells dies del juliol en la claude la creació d’una cultura d’es-querres al nostre país.

Luis Juberías és secretari de laJunta Directiva de les Jornadesper la UPEC

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

AGENDA Avant 15

Curs d’aproximació al món àrabi a l’Orient Mitjà.De 16 d’octubre al 20 de desem-bre. Tots els dimarts di dijous.Seu de l’ACP i Auditori de laRambla de la UPF.

Seminari internacional sobre elmón àrab i l’Orient Mitjà.Del 13 de novembre al 20 dedesembre. Tots els dimarts i dijoustret del dimarts 4 de desembre.Auditori de la Rambla de la UPF.

El director Kike Barberà, pantalladel mes al CCCBDurant tot el mes de setembre espot veure al CCCB el documentalde Kike Barberà Forever young,més de 60 minuts per copsar ambels ulls de l’autor el sofriment i la

capacitat de lluita de l’ésser humà,i els esdeveniments que han sacse-jat el món actual en el seu viatgeimparable cap al nou ordre mun-dial: de Tiannanmen al mur deBerlín, de la liberalització de HongKong a les guerres del Golf, del’economia neoliberal als movi-ments angiglobalització.

Franco Battiato, el 27 desetembre a BarcelonaL’artista italià deu part de la sevapopularitat als èxits conreats en elpop durant la dècada dels 80, peròla seva trajectòria ha abordatgèneres tan divergents com l’expe-rimentació electrònica o l’òpera.Il vuoto és el seu últim treballdiscogràfic.L’Auditori, 27 de setembre. 21 h.

ESCOLES

VIII Escola permanent sobre immigració.De l’1 al 31 d’octubre. Preu: 100 €/socis, 50 €.

VI Seminari d’iniciació al pensament de Marxi Engels.Del 5 d'octubre al 5 de desembre.Preu: 100 €/socis, 50 €.

VIII Escola permanent sobre perspectiva degènere.Del 2 al 4 d'octubre. Preu: 100 €/socis, 50 €.

ELS CAFÈS DELS DIVENDRES

Divendres, 19 d’octubre. 19 h.Justícia fiscal global: una política fiscal únicaa nivell internacional?Amb Antonio Fuertes, membre d'ATTAC-Catalunya i coordinador estatal de la campan-ya Justícia Global Fiscal.Presentació a càrrec d’Idoia Baixench, regidorade Viladecans.

Divendres, 26 d'octubre. 19 h.Teologia de l'alliberament, una opció per alspobres.Amb Joan Solé, sacerdot claretià i coordinadorde l'Associació Araguaia, amb el bisbeCasaldàliga.Presentació a càrrec de Jordi Jornet, membrede la Fundació Pere Ardiaca.

Divendres, 9 de novembre, 19 h.Els enemics de la humanitat : multinacionals ifanatisme.Amb Ferrán Margarit, historiador i filòsof cos-mologista.Presentació a càrrec de Daniela Maccarrone,membre de la Fundació Pere Ardiaca.

Divendres, 16 de novembre. 19 h.Drets de les dones i mitjans de comunicació.Amb Esther Sardans, periodista.Presentació a càrrec d’Adelina Escandell.

www.fpereardiaca.org

A LA VISTA

TE’N RECORDES?

ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA

�

�

�

27 D’ABRIL DE 1937: MOR ANTONIO GRAMSCIAquest any commemorem el setantè aniversari de la mort d’Antonio Gramsci, un dels fundadors delPartit Comunista d'Itàlia i un dels pensadors més rellevants de la tradició emancipadora. És unabona ocasió per recuperar i rellegir els seus textos, ja que la seva és l'aportació més fonamental ala teoria revolucionària en països del centre del sistema capitalista.

40 ANIVERSARI DE L’OCUPACIÓ DE GAZA ICISJORDÀNIA“El 16 de juny es van complir 40 anys de l'ocupació,i el 60 aniversari de la resolució de l'ONU de l'esta-bliment de dos estats en l'antic mandat de Palestina(el novembre de 1947). Partim d'aquestes dues efe-mèrides per exigir la fi immediata de l'ocupacióisraeliana i l'establiment d'una pau justa i duradoraentre dos estats, Israel i Palestina”. Així comença elmanifest impulsat per diverses organitzacions de lasocietat civil de Catalunya, com per exemple laPlataforma Aturem la Guerra, la Comunitat Palestinaa Catalunya o la Fundació Pere Ardiaca.

26 DE JUNY DE 1908: NEIX SALVADOR ALLENDEL’any vinent celebrarem els cent anys del naixe-ment del president xilè, assassinat pel cop feixistadel general Augusto Pinochet, amb la complicitatdel govern dels Estats Units. Des de Veneçuela s’ha llançat la proposta que durant tot aquest any escommemori aquest referent de les lluites popularsllatinoamericanes i la cultura unitària de la UnidadPopular .

Revista trimestral de pensament, història i cultura.L'ESPURNA és un projecte possible gràcies alsuport dels seus subscriptors i subscriptores.

Subscripció anual per 30 €. Fes-nos arribar lesteves dades personals (nom i cognoms, adreça,telèfon, e-mail i forma de pagament) a:

Llegeix L'ESPURNA

lespurna@fpereardiaca.orgPortal de l’Àngel, 42, 2on A / 08002

BarcelonaTel.: 935114458 / Fax: 933184940

Miquel Caminal, Celestino Sánchez i JosepFontana durant la celebració del 70aniversari de la fundació del PSUC

EN TEMPS DE DESCOMPTE

EL FUTBOL TAMBÉ TÉ MEMÒRIA

El 18 de juliol és una data trista per als pobles de l’Estatespanyol. Les persones democràtiques no oblidem el copd’estat feixista contra el govern legítim de la IIa República

i els més nostàlgics aprofiten per segrestar publicacions.El que poca gent coneix és que el mateix dia, però de l’any

37, se celebrava la final de la Copa de l’Espanya Lliure. Aquesttrofeu equivalia al que avui en dia és la Copa del Rei, i hi parti-cipaven els quatre primers classificats de la Lliga Mediterràniade Futbol, que aglutinava els equips de la zona republicana.Aquestes competicions substituïen les de nivell estatal, que,amb l’inici de la Guerra Civil, havien quedat suspeses.Com que el FC Barcelona, que havia quedat campió de la lliga

va preferir viatjar a Mèxic i als Estats Units per augmentar el seuprestigi i obtenir diners per a la causa republicana, el Llevant FC,que havia quedat cinquè, va poder participar a la copa. La restad’equips classificats eren el Valencia FC, el Girona FC i el CEEspanyol (que durant la República havia perdut la R de Reial). Ala final, celebrada com dèiem el 18 de juliol de 1937 a Barcelona,el Llevant es va imposar al València per un gol a zero.Aquest any, per tant, ja en fa setanta d’aquesta victòria, que

per al Llevant és la més important de la història. Tot i aquestfet, la Reial Federació Espanyola de Futbol es nega a reconèixerel títol, malgrat haver donat validesa al conquerit pel Sevilla enla zona controlada pel bàndol franquista.En resposta a aquesta actitud, el desembre del 2004, el grup

parlamentari d’Esquerra Unida, recollint la reivindicació dels afi-cionats del Llevant, va presentar al Congrés espanyol una pro-posició no de llei per a obligar el secretari d'estat de l'Esport ila RFEF a reconèixer la Copa legalment i oficial. Aquesta mocióva arribar al parlament espanyol el febrer de 2005, però enca-ra està pendent de resolució.Una notícia com aquesta pot fer-nos pensar en diverses qües-

tions. Per exemple, que és ben cert que el franquisme a l’EstatEspanyol no ha estat completament derrotat, sinó que encara téprou poder en estructures diverses, com ara les federacionsesportives. O també queresulta un tant irònic que quireivindiqui un títol republicàsigui precisament el Llevant,un club que alberga a lesseves files un falangistadeclarat i orgullós com enSalva Ballesta.

L’ARANYA NEGRA

Si vols recomanar-nos una activitat interessant, oque la teva pròpia activitat aparegui a l’agenda del’Avant, fes-nos-la arribar. Escriu-nos un e-mail, a:

avant@pcc.cat

EN PRIMERA PERSONA

Compte! La llibertat mata

Salem Zènia

Avant 16

“Sóc, primer de tot, periodista de pro-fessió. Sóc escriptor d’expressió ama-zic. No he arribat a l’escriptura peratzar, sinó que ha estat un llarg camíque va començar fa molt de temps, per-què porto dins meu els gens delsancians poetes i pensadors de la mevacultura; hi porto les seves esperances, laseva manera de veure el món. Sóc unhome lliure. Per a mi l’escriptura, comtotes les arts, és una manera de com-partir-me amb els altres, amb el món ila cultura, amb un món millor, de lliber-tat, perquè no té fronteres. Crec que laliteratura pot canviar coses”.

No són divagacions romàntiques. SalemZènia ha hagut de renunciar temporalmental seu país i a la seva família, i fa algunsmesos un col·laborador del diari que dirigiava ser assassinat a sang freda pels islamistes.Potser perquè els conceptes drets humans illibertat d’expressió estan cruelment associatsa la mort real, i no només a la ideològica,Zènia no vol parlar ni de les amenaces quepesen sobre ell ni de la seva tragèdia perso-nal. És un home perseguit que ni tan solsaquí acaba de sentir-se segur, que troba afaltar els seus fills i assaja la integració en unpaís aliè assistint a quatre hores diàries declasses de català i vivint en hotels -igual queel seu estatus jurídic, el tema de la vivendaencara no està resolt-. Però té una cosaclara: no pensa renunciar a la lluita.

dècada, França li va oferir asil polític, que varebutjar. “Jo treballo per a la societat, pera la cultura, per a l’arrel. Si m’arrenquende les meves aspiracions, de la mevaactivitat i de la meva feina, l’asil és comestar mort. I si he d’estar mort, alesho-res m’estimo més morir al meu país”.

Morir cada dia una mica. Durant unadècada, Zènia va conviure amb la censura.Potser hi ha qui encara es pensa que la cen-sura es redueix a vetar un programa de tele-visió, o a una trucada de Presidència al diariafí per impedir que una informació vegi lallum. Les autoritats algerianes són més radi-cals a l’hora de fer callar un mitjà de comu-nicació. “Generalment, la premsa alge-riana no té accés a la informació oficial,que és gestionada per les autoritats i,naturalment, la donen com volen. Si unperiodista dóna una informació que noha passat per la censura, el despatxen, iel diari és sancionat de manera fulmi-nant. Aquesta és una primera forma decensura”. Entre l’amenaça de mort i unasanció econòmica, hi ha altres mecanismes:el paper, la importació del qual, a Algèria, ésmonopoli estatal; i la publicitat: “Es ges-tiona des de dalt, i no és fácil aconse-guir-la. Un diari sense publicitat és undiari mort”. Salem sap de què parla. Elsperiodistes de Racines/Iz’uran, de periodici-tat irregular justament per manca de finan-çament, no cobraven salari, i eren els lec-tors els qui pagaven el següent número.

LLENGUA I OBRAEls pocs mesos que Zènia porta vivint aCatalunya (sis quan llegiu aquestes línies)encara no li permeten, prudent com és, ferafirmacions rotundes sobre la situaciósociopolítica i cultural del país. Però inten-ta una radiografia prou encertada sobre unaqüestió comuna: la llengua.

“Aparentment, tenim el mateix pro-blema. Hem heretat el jacobinismefrancès, i el problema lingüístic. AAlgèria conviuen tres llengües: elmagrebí, el tamazigh i l’àrab litúrgic.Després de la independència, elMoviment Nacional va prendre Françacom a model: una llengua, una regió, unpoble. L’àrab va ser designat llenguaoficial en tots els àmbits, i s’hi vanexcloure el magrebí i el tamazigh. I totsels contraris a aquesta llei van serempresonats, assassinats i exiliats.Alguns es van exiliar a França, i França,al seu torn i d’acord amb Algèria, els vareexiliar a Londres! Perquè França té elmateix problema, amb els occitans, els

“Hem travessat una década de guerracivil, i encara continua. Jo era allà, jolluitava, des de la meva posició deperiodista, per la cultura. El terrorismeestà estès per tot Algèria, així que lasituació era crítica. Em resultava moltdifícil treballar i tirar endavant la mevaactivitat literària. La vida es va convertiren una amenaça constant, en un infern.Barcelona m’ha obert moltes perspecti-ves i m’ha permès reprendre la mevaactivitat”.

Barcelona és el destí actual, però fa una

bretons, els catalans del nord…”.Per iniciativa del PEN Català, una petitís-

sima part de la seva obra poètica ha estattraduïda al català, i està previst, amb eltemps, fer el mateix amb la resta dels seustítols. Zènia remarca la importància de laliteratura escrita en amazic, una llengua quefins fa un segle i mig es transmetia oral-ment. La seva exposició el revela com unenamorat de la seva cultura i un educadoren potència.

“La nostra literatura és essencialmentoral. La nostra poesia oral era funcional,no pas estètica; un testimoni d’esdeve-niments importants de la vida quotidia-na, i es llegia als mercats i placespúblics, i la gent la memoritzava. Hi hapoesía de tota mena, i cada tipus té unaforma d’expressió pròpia. Per exemple,la d’amor, que únicament cantaven lesdones en les seves reunions; poesíafúnebre, l’especialitzada en noces… Iuna altra de circumstancial, sobre elnaixement, la circumcisió, el primertallat de cabells; i religosa, hagiogràfi-ca… A partir del segle VII, trobem poe-tes que comencen a singularitzar-se, aparlar en primera persona”.

El manuscrit del seu primer llibre va tra-vessar la frontera francesa amagat al fons dela maleta. Corrien els anys 80. Aleshores nohi havia editors, ni mtijans.

“Això, feliçment, ha canviat”.

PER LUCÍA FLORES

LUC

ÍAFL

OR

ES

Escriptors salvats ‘in extremis’Qui no recorda Salman Rushdie i els seusVersicles satànics? La seva història va com-moure el món i va generar quantitatsingents de tinta al voltant de la semprevulnerada llibertat d’expressió. Però noera una història única. El PEN Català, undels més de 135 centres associats al PENInternacional, treballa des dels anys 20del segle passat en defensa dels periodis-tes i escriptors censurats, perseguits iamenaçats pels seus escrits. I ho fa demanera activa, apadrinant aquests autorsi denunciant públicament la seva situació.Barcelona ha servit de refugi a escriptorscom l’albanès Bashkim Shehu i elscubans Rolando Sánchez Mejía i RogelioSaunders.

El programa d’acollida Escriptor refugiatassegurarà a Salem Zènia un any de tran-quil·litat, o potser dos. A l’espera que esresolgui el seu estatus jurídic, i a través de

convenis amb l’Ajuntament de Barcelonai la Generalitat, ha de poder gaudir d’unavivenda i del salari mínim. A l’hora detancar aquesta edició, el pis de Salem ésencara una fantasia. Però hi ha una bonanotícia: tant el periodista com la repre-sentant del PEN que atén l’Avant aventu-ren la possibilitat de portar aquí la sevafamília.

Compromès amb les llibertats, greu-ment tocat per la repressió franquista ifeliçment refundat el 1973, el PENCatalà reivindica la diversitat cultural ilingüística, la projecció exterior de la lite-ratura en català i el reconeixement delsautors, així com la necessitat de donarveu al món de les escriptores. També s’e-norgulleix de no organitzar-se en funcióde les fronteres geopolítiques dels estats.

www.pencatala.cat

La història recent situa Algèria a l’epicentre sagnant de la lluita per lesllibertats democràtiques, col·lectives i indidividuals dels algerians, i pelreconeixement de la seva realitat amazic i de la seva llengua, que avui

parlen més de 20 milions de persones. Una lluita cruenta entre lesformacions polítiques amb aspiracions laiques i demòcrates i els grups

islamistes, entestats a recuperar el poder perdut a mans del FAN(Front d’Alliberament Nacional). Així, els anys 90 són l’escenari d’una

segona guerra civil. És en aquest context que hem de situar el cabilencSalem Zènia (1962), periodista i escriptor laic i bereber, fundador delsdiaris lliures (i bilingües) Tamurt i Racines/Iz’uran. Primer pressionat icensurat, i després perseguit i amenaçat de mort per grups islamistes

per la seva enconada defensa dels drets i de la cultura amazics,Zènia ha estat invitat a formar part del programa Escriptor refugiat del

PEN Català. Hi va acceptar, i ara viu i treballa a Barcelona

“SI M’ARRENQUEN DE LES MEVESASPIRACIONS, DE LA MEVA

ACTIVITAT I DE LA MEVA FEINA,ÉS COM ESTAR MORT. I, SI HED’ESTAR MORT, PREFEREIXO

MORIR AL MEU PAÍS

“NOSALTRES I VOSALTRES TENIM ELMATEIX PROBLEMA. HEM HERE-TAT DELS FRANCESOS EL JACOBI-

NISME I EL PROBLEMA LINGÜÍSTIC:UNA SOLA LLENGUA, UNA SOLA

REGIÓ, UN SOL POBLE

VIURE LLIURE

Tant se val la gana que m’estiregassaTant se val que mengi herbaa l’ombra o bé sota la brisa

Tant se val si tinc un llit de pallao bé si dormo a terra mateixi el cel és la meva flassada

Tant se val si estic malaltTant se val si vaig despullatsota un sostre que regalima

Tant se val si visc en una junglao bé en una cavernamentre pugui viure lliure!

Títol original: Ad ddrey kan d ilelli.Traducció de Ricard Ripoll. Poemes deSalem Zènia, editat per PEN Català.